Post on 21-Jul-2016
description
VVAACCAARRIISSSSEESS balcó de Montserratedició digital
Núm. 560 - Abril de 201 5
Per una comun i ta t de fe i amor, oberta a tots, acol l idora i fra terna l
Oh beneït Montserrat! Quan les cingleres
es fonen en les boires més lleugeres,
i ta potenta arrel
apar que en el rocam fins es desferra,
sembla talment que t’alces de la terra
per fugir i aixecar-te cap al cel!
VVAACCAARRIISSSSEESSVVAACCAARRIISSSSEESSVVAACCAARRIISSSSEESS
A. Bori i Fontestà
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 2
SUMARI
Pòrtic 3L’Evangeli pam a pam II 4La cuina de Ca la Quima 6Des de Sant Llorenç Savall 7Pensaments caçats al vol 8Campanades 9Cultura Popular 10Des de Sitges 11Parròquia de Vacarisses 13Vacarisses, balcó de Montserrat 16De la Web 22Dels diaris 24Racó del conte 28Col·laboracions 30
Vacarisses, balcó de Montserrat
Edita: Parròquia de VacarissesRedacció i Administració:Plaça de l'Església, 15 08233 VacarissesTelf. 938359102vacarissesbalcomontserrat@gmail.comhttp://issuu.com/search?q=balcomontserrat
Director: Sebastià CodinaConsell de Redacció i Coordinació:Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan VilaMaquetació:Jaume Pintó i Joan Vila
Dipòsit Legal: B 92412014
DIA A DIA - Març
Dia 19Ha mort Rosa Espuña i Codina.
Dia 20Funeral i enterrament de Rosa Espunya i Codina.
Dia 25Els mestres i alumnes de l'IEM visiten l'Església i el Museude Vacarisses sota el guiatge d'en Joan Vila, conservador delMuseuArxiu parroquial.
Dia 27Reunió de Càritas parroquial de Vacarisses amb la Delegació Diocesana de Vic.
Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net
ANEU A LA WEB ENVIEU-NOS UN CORREU
ESGLÉSIA DE VACARISSES
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 3
PÒRTIC
El recurs que el govern de Madrid ha presentat al TC contra la Llei Catalanad’acció exterior deu ser la prova més clara no només dels nervis que es viuen ala capital espanyola sinó del que és capaç de fer l’Estat per evitar que aquí
continuem fent passos endavant.
Per evitar qualsevol pas és capaç, si cal, d’autolesionarse. I això ja dóna prou pistes decap on poden anar les coses a mesura que s’adonin que sí, que no hi tenen res a fer. Faquinze dies, el mateix Ministeri d’Economia i Competitivitat va fer públiques unes dades del tot reveladores: Catalunya batia un nou rècord exportador i, per primera vegadaen la seva història, superava els 60.000 milions d’euros d’exportacions al món. Una fita,no ens enganyem, de la qual l’Estat es beneficia, any rere any, no només perquè aquestes empreses exportadores paguen els seus impostos a Espanya sinó bàsicament, tant seval, perquè molts d’aquests diners se’n van a Madrid i no tornen.El Govern Català va aprovar una llei d’exteriors que preveu obrir delegacions al mónper poder explicar la realitat social, política i econòmica de Catalunya i ajudar les empreses que exporten. En aquestes oficines, no s’hi expediran pas passaports ni es farangestions diplomàtiques. S’hi ajudarà, sobretot, els empresaris. I què fa l’Estat? Com quesospita que això serà un dia o altre una mena d’ambaixades, porta la llei catalana al TC,aquest òrgan judicial que ja sabem que és tan independent. Vaja, que és capaç d’autolesionarse, d’impedir que Catalunya creixi, abans que deixarla fer.Ara Catalunya ja representa el 25,1% de les exportacions de l’Estat. I això els espanta.Prefereixen no beneficiarse’n en la part que els toca que no pas permetreho. Són així.De fet, cap descobriment. No deu pas ser cap casualitat que, durant anys, hagin treballatintensament per tirar endavant el corredor mediterrani o els accessos al port de Barcelona, per exemple.
L’Estat prefereix lesionar els seus interessosa deixar que Catalunya creixi.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM II
2. Situació social a Palestina
La principal activitat era l’agricultura. Hi havia extensions grans de terreny fèrtil, principalmenta la comarca de Galilea.El producte més conreat eren els cereals. Altres activitats: la ramaderia, la pesca i diverses formes de treball artesà.La principal font de riquesa era el Temple de Jerusalem. Durant les tres grans festes anyals, principalment la de Pasqua, es concentraven grans multituds.
A part dels ingressos que suposava laconfluència de tanta gent, tots els jueus estaven obligats a pagar un tributmolt considerable per a sostenir el culte i el nombrós personal del temple.El comerç no tenia cap problema degut a una extraordinària via de comunicacions que cobria tot l’imperi romà.També travessaven de cap a cap dePalestina les caravanes que provenintde l’orient es dirigien a Roma ambproductes de tota mena. El comerç exterior per via marítima era considerable. El port més important eraCesarea.Palestina no era pas un país gaire ric:les úniques exportacions eren l’oli, elvi i les olives. El llac de Galilea erauna font considerable de riquesa. Te
Palestina en temps de Jesucrist
La Bíbl ia és una col ·lecció de l l ibres que formen l ’Antic i el Nou Testament.
Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.)
i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) .
El N.T. és un recul l de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 5
L'EVANGELI PAM A PAM II
Sebastià Codina i Padrós
nia uns 750.000 habitants. El país no podia oferir feina i aliment a tothom. L’atur hi era ben present. Les obres públiques iniciades per Herodes van millorar un xic la situació.Els impostos eren molt pujats. Hi havia una considerable emigració. La propietat de la terra eramal repartida. Hi havia grans latifundis ens mans de pocs amos que vivien a l’estranger.Unes quantes famílies adinerades de les que en sortia el gran sacerdot i els que controlaven elsingressos del temple.Un grup de comerciants, els artesans i un cert nombre de sacerdots.Els pobres formaven un sector important de la societat. Entre aquests hi havia els jornalers quehavien de buscar feina cada dia.Molts eren captaires o malalts que vivien de caritat. Eren considerats marginats i eren foragitatsde les sinagogues i del temple de Jerusalem. Aquest era l’ambient que va viure Jesús de Natzaret...
Raül Romeva i RuedaMadrid, 12 de març de 1971
Anal ista i polític català,eurodiputat al Parlament Europeu
'La UE és una realitat dinàmica, s'adapta a les diferents realitats i les accepta. Podria sertambé el cas de Catalunya, però tampoc ho asseguro'.
'Mai un estat de la UE n'ha generat un de nou. Aquest és el repte que té Catalunya'.
'Catalunya podria perdre la ciutadania europea però també la podria mantenir. Dependràde com es desenvolupi el procés'.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 6
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Fregirem el bacallà enfarinat i el posarem en una safata de llauna. El cobrirem ambels alls i el julivert picats, els tomàquets ratllats i un polsim de pebre vermell. Horuixarem amb un raig d’oli i ho gratinarem al forn.
És ben senzill de fer i ben bo.
Bon profit!
Ingredients per a 4 persones:
800 grs. de bacallà remullat2 tomàquets madursPebre vermellOliAll i julivert
Bacallàgratinat
Conxita i Quimeta Font
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 7
DES DE SANT LLORENÇ SAVALL
Refranys d’arreu
de les terres catalanes
de professions
i oficis.
Al mal feiner, cap eina li va bé.
Dóna al teu fill un bon ofici i no s’haurà deveure a l'hospici.
El negoci és el negoci.
La mandra no ha fet mai cap acte bo.
No prenguis per ofici, el que els rics tenenper vici.
Qui dorm i no treballa, molts cops badalla.
Qui té un ofici té benefici.
Tothom malparla del seu ofici, però no delseu vici.
Allí on manen tres, dos hi són de més.
Més val perdre cent amos que un costum.
Qui de criat es fia, criat es torna.
Val més un fomut amo que un valentmosso.
Barber vell mal pols té.
El bon caçador porta la caça a casa.
No és bon caçador el que no alaba el seugos.
En aquest món uns pasten i altres van alforn.
Si la pastera està plena no tinguis pena.
Barco parat no mou guerra.
Molí parat no guanya moltura.
Qui porta l'aigua al seu molí no es recordadel seu veí.
El sabater és el més mal calçat.
Per fer de sabater, aprenentatge cal fer.
Sastre sense didal, cus poc i mal.
Després del treball ve el descans.
Gent de didal, tant els fa quedar bé commal.
Recopilació: Josep Caba
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 8
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
Hi ha tres classes de mentides: les petites, les grosses i les estadístiques...
La diferència entre un savi i un ignorant és que el savi reconeix fàcilment les seves limitacions; l’ignorant, no...
Quan l’Església no és lliure del poder, del prestigi i del diner, no ens pot alliberar d’unagran cosa...
Una Església que no estigués al servei incondicional dels fidels no serviria per res...
Déu no passa de ningú encara que nosaltrespassem fàcilment de tot...
L’amor s’ha de treballar cada dia amb moltatraça. S’ha d’estrenar a cada instant...
S’ha de posar en el mateix sac la memòria il’oblit...
El millor mestre és el que sap transmetre elque viu...
Hi ha estructures que en altre temps van ser útils i orientadores i que ara són un gran entrebanc...
Hem d’acceptar que anem gastant la vida: l’esperit no podem permetre que se’ns gasti nies faci malbé...
El valor de les coses que diem, depèn del com les diem...
L’estimar és una assignatura que no coneix el final de curs. No hi ha llicenciats ni doctorats. La carrera dura tota la vida.
Comprendre les opinions dels altres no vol pas dir aprovarles i acceptarles...
Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 9
CAMPANADES
Caure en el propi parany
Quan un servidor era rector de Perafita, parròquia del Lluçanès, hi havia al poblet un home sòl,vell, el qual no parava d’amoïnarme cada dia amb el prec constant que mirés de ferlo entrar ales Germanetes dels Pobres o a l'hospital de Vic. Jo no ho aconseguia, puix que, de sol·licituds,n'hi ha tantes, que els asils o residències no saben com ferho. A fi de ferlo entrar, em vaig estudiar un pla que 1i vaig proposar. Un dia anirem a Vic li dic i, quan veurem un municipal quepassegi tranquil, us deixareu caure a terra bo i espeternegant amb sobresalt dels transeünts. Quanus preguntin qui sou i d'on sou, direu que no ho recordeu; veureu com, en un tres i no res, entrareu a l'hospital, com el sol passa pel vidre. El bon vell aprengué massa bé la lliçó. Un matí, aquarts de nou, truquen a cops secs de bastó a la porta de la rectoria. Obro. Era ell, fent com sitingués un atac. Ja duia la camisa blanca, la corbata i s'aguantava els pantalons. Deixantse caurea terra, deia: "Em moro, mossèn, em moro; voto a Déu, que em moro". Jo, espantat, corro al'Ajuntament. La secretaria fa venir, a tota sirena, l’ambulància comarcal i, de pressa i corrents,cap a Vic falta gent. Ja tinguérem l'entranyable vell a l'hospital on hi passà força temps, fins queentrà a l'asil, L’endemà, el cafeter de Perafita, amic meu, amb rialles d'home d’experiència, emféu adonar que el vell Sadurní, alies "el Ninus", m'havia agafat al parany que jo havia parat. Estàbé i fa riure en aquest món quedar enganxat a la pròpia trampa. No ensenyeu mai a ningú d'enredar, que, quan en sàpiga, us enredarà.
Monestir de Sant PereCamprodon (El Ripollès)
Mn. Pere Campàs Bonay
Vic
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 10
CULTURA POPULAR
Qui t'arrenca les rosesroser florit?Quina mà tan finaa l'apuntar l'albales ha collit?
El cant d'una alosapotser m'ho dirà.Quina bella cosael perfum de rosadesprés d'esclatar... !
Racó Poètic
Sabina Fornell i Morató
A un roser florit
Sant Jordi encar avui galopa en l’aireen mig dels vells penyals de Montserrat,guardant els catalans aquella flairede Pàtria i de país d’un poble honrat.
Amb un cavall valent i la senyerael nostre dolç Patró cavalca sol,creuant el cel tan clar amb la banderad’aquesta terra nostra, net bressol.
Les quatre barres porta per medallapenjades prop del pit curosament,lluitant amb aquell drac d’immensa talladeixantlo mal ferit en un moment.
Llueix el seu penó ple de tendresa,el seu cavall passeja harmoniós,a prop del sol naixent Sant Jordi el besa,ell sap que el meu amic és gloriós.
Adéusiau Patró, bella diada,quan torneu a passar pel cel tan blau,la vostra campanya és esperada.Que estimi el meu país en sou la clau!
Sant Jordi avui
Joan Sisamon i Borràs
Una rosa moríi d'un llavi un sospirs'exhalà quan es marcia.Una rosa moríquan la llum del cel s'obria...I aquelles fulles gemadesque il·lusions van fer sentirn'eren totes impregnadesdels sospirs i les besadesd'un amor quan va florir...!
Una rosa
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 11
DES DE SITGES
No m’agrada la cadira de pensar ni el racó de pensar, perquè s’aplica de forma automàtica com un càstig, això sí, camuflat de bones intencions. Allà, assegut, s’espera que el nen que ha pegat, ha parlat o s’ha mogut massa, estigui
tranquil una estona, se li diu que pensi i recapaciti sobre el què ha fet. Després d’untemps se li pregunta si ha arribat a una conclusió, i si és espavilat dirà: “no ho faré més“.
En primer lloc, hauríem de revisar el concepte “portarse malament”. S’ha portat malament un nen de dos anys que ha tirat a terra el got de llet perquè encara no ha acabat dedesenvolupar la seva motricitat final. S’ha portat malament un nen o nena que organitzaun escàndol perquè no vol banyarse a l’hora que tu has decidit que ha de ferho?.
I, en segon lloc, hauríem també de revisar les normes que normalment són arbitràries i tenen poc sentit: és tan important berenar a les cinc en punt i no a les sis? No té més sentitque bereni quan tingui gana? És tan important veure la tele només una hora al dia? O ésmillor negociar amb ell perquè pugui veure el seu programa preferit sencer enlloc de disposar només d’una determinada quantitat de temps?.
No m’agrada la cadira de pensar, perquè a la cadira de pensar els nens no pensen el quenosaltres volem que pensin, sinó que pensen en com fer el mateix sense que els enganxem, o potser pensen que ho tornaran a fer per tal de ser apartats i lliurarse d’aquella activitat que no els agrada. O s’aburreixen, o senten odi cap a l’educador.
No m’agrada la cadira de pensar perquè el pensar no és un càstig. Perquè en la majoriad’ocasions no va acompanyat d’una reflexió guiada, ni d’una connexió empàtica per partde l’adult. Deixar els nens asseguts a la cadira castigats, no els ensenya com han de com
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 12
DES DE SITGES
Vinyet Duran Ferrer
portarse. Els nens necessiten que els ho expliquem, que els diem què han fet malament,com ho poden millorar i acompanyarlos durant el procés per a que ho aprenguin. Però ésclar, en una classe de 2530 nens és impossible ferho, no hi ha temps ni paciència percentrarse en escoltarlo, en oferirli alternatives, etc.
No m’agrada la cadira de pensar perquè el nen aprèn, cada vegada que fa alguna cosamalament, que l’aparten i el deixen sol, que no l’estimen. Aprèn des de ben petit que ésdolent. Si s’utilitza aquesta tècnica habitualment, el nen buscarà la manera que això nol’afecti, crearà una barrera d’insensibilitat per passar de la millor manera possible el maltràngol de no sentirse estimat. A més, en alguns casos, com que sent que realment és unnen dolent perquè el castiguen cada vegada que fa alguna cosa malament, aquesta conducta no es corregeix i més endavant es pot tornar encara més rebel, per demostrar querealment és dolent. Un peix que es mossega la cua.
No m’agrada la cadira de pensar, perquè és un càstig camuflat de “respecte”, perquè crecque no és necessari castigar, perquè disminueix l’autoestima dels nostres fills, promou elsentiment de venjança i degrada els nostres vincles afectius.
Quin tipus de relació futura volem tenir amb els nostres fills? Jo no vull que el meufill adolescent em menteixi, vull que confii en mi, que no em tingui por. Vull quequan sigui més gran se senti segur explicantme les coses que li passen o que li hanfet.
Jo hi penso molt. Creixen depressa... molt! Invertir temps en ensenyarlos, en parlar, enfer reflexionar, en acompanyar crec que és la clau. El més fàcil és castigar, és el mètoderàpid i dóna resultats a curt termini. Però d’aquí uns anys no ens queixem que tenim adolescents hermètics, que van a la seva, si ja de ben petits els hem enviat a “pensar” enllocde parlar amb ells.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 13
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES
Diumenge de Rams a Vacarisses
Fotos: Joan Vila
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 14
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES
DIJOUS SANT – 2 d’abril
Som al voltant de la taula amb Jesús. L’única vida que val la pena és l’entrega personal al servei delsaltres. Jesús assegura la seva presència per sempre enmig de la Comunitat.
A les 8 del vespre: Celebració Comunitària de la Penitència i MISSA DEL SANT SOPAR. Vetllade Pregària fins a les 11 de la nit.
DIVENDRES SANT – 3 d’abril
Jesús, fidel al seu compromís amb el Pare, arriba fins al final. Nosaltres agraïm la seva entrega i reafirmem la nostra fe en la seva PARAULA, que és llum en la tenebra.
A les 11 del matí: Reflexió sobre el Camí de la Creu.
A les 8 del vespre: CELEBRACIÓ LITÚRGICA DE LA MORT DE JESÚS.
DISSABTE SANT – 4 d’abril
Més fort que el mal que sacseja el món, l’Amor de Déu ens obre avui les portes de la vida. El mal i lamort ja no tenen l’última paraula. Jesús, a través del temps, serà el CAMÍ, LA VERITAT i LA VIDA.
A 2/4 d’11 de la nit: VETLLA PASQUAL.
PASQUA DE RESURRECIÓ – diumenge, 5 d’abril
Celebrem amb goig la NOVA VIDA portant la BONA NOTÍCIA a tot arreu.
A les 11 del matí: MISSA FAMILIAR. Caramelles.
Setmana Santa201 5
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 15
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES
En acabar l’any, el papa Francesc va dirigir la seva habitual al·locució a la Cúria vaticana, peròaquesta vegada, després d’unes paraules de gratitud per la seva feina, va llançar una dura advertència sobre les quinze malalties que amenacen la Cúria. Molts es van alegrar d’aquestes profètiquesparaules de Francesc que recorden les invectives de Jesús contra els escribes i fariseus...
Però, en acabar la seva al·locució, Francesc va dir que tot això també es podia aplicar als individusde l’Església, a les comunitats, a les cúries episcopals, a les parròquies, a les congregacions religioses i als moviments eclesials.Més encara, tot i que els advertiments de Francesc es recolzen en la fe cristiana i es dirigeixen amembres de l’Església, creiem que les seves línies fonamentals tenen una validesa més àmplia i espoden aplicar també als dirigents de la societat civil: als líders polítics i socials, als dirigents del’estament militar i policial, als funcionaris de justícia, a les autoritats acadèmiques i universitàries,als metges, als empresaris i professionals del comerç, als científics i tècnics, als caps de sindicats iagrupacions cíviques, als diversos moviments socials i populars, esportius, etc.Enumerem breument l’essencial d’aquestes quinze malalties que amenacen tant la vida eclesialcom la vida cívica i política: el sentirse immortals, immunes a tota crítica, indispensables, caient enla patologia del poder; l’excessiu activisme amb detriment d’altres dimensions humanes necessàries; la fossilització mental que condueix a una manca de sensibilitat humana davant els problemesdels altres, que impedeix plorar amb els que ploren i riure amb els que riuen; l’excessiva planificació i funcionalitat burocràtica; la mala coordinació amb altres grups; l’Alzheimer espiritual, queporta a oblidar les arrels de la pròpia identitat i a ser esclaus dels ídols que nosaltres mateixos fabriquem; la rivalitat i la vanaglòria; l’esquizofrènia existencial, que produeix una doble vida i porta ala hipocresia; les xafarderies i murmuracions dels altres; el divinitzar els caps esperant la sevabenevolència; la indiferència davant els problemes dels altres; l’arrogància i rigidesa adusta; l’ànsiad’acumular béns materials; el mantenir un cercle tancat de poder; l’exhibicionisme i la recerca depoder.Sembla que després de l’al·locució de Francesc a la Cúria del Vaticà, només hi va haver alguns tímids aplaudiments. Probablement a molts líders polítics, cívics i religiosos tampoc els agradaranaquestes paraules, ja que ordinàriament solem culpar dels mals els altres i defensem la nostra innocència. Però, aquestes sàvies advertències i autocrítiques, no són per ventura necessàries i saludables per al bé de tota la societat? Deu ser que ens sentim intocables i immunes a tota crítica? Enaquest cas, el diagnòstic de Francesc seria ben encertat...
Les qu inze mala l t i es
del s d i rigents
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
El passat dissabte, 21 de març, a la Sala
dels Cups del Castel l , organitzat per
l 'Ajuntament de Vacarisses i amb la col ·la-
boració de l 'Arxiu de la Corona d'Aragó,
Vacarisses Ràdio 1 07.3, la Bibl ioteca El
Castel l i el Centre Muntanyenc i de Recer-
ques d'Olesa de Montserrat, es va presen-
tar, amb gran assistència de públic,
l 'exposicó sobre "Els orígens i formaciódel poble de Vacarisses".
El cos de l'exposició està format per les imatges de quinze pergamins del Marquesat deCastellbell, que es troben a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, digitalitzats per la Regidoria deCultura de l'Ajuntament de Vacarisses.
La presentació dels pergamins s'acompanya dematerial divers, com restes de ceràmica o mapes, per a la comprensió de la història de Vacarisses, així com d'una aproximació alsorígens i formació del poble, amb especialatenció sobre la figura de Jaume Desfar.
Els documents es refereixen al terme i senyoriude Vacarisses i aporten llum sobre l'època queva des del segle XII al XIV, per tant, sobre laformació del terme de Vacarisses. Són decaràcter divers, com donacions, vendes i permutes, i alguns tenen transcendència política,com el traspàs de la castlania de Vacarisses,segons el ritual medieval, o una carta d'investidura.
Amb ells, es posa en relleu la relació de PereIII el Cerimoniós amb Vacarisses, la del mateixrei i, sobretot, la figura del seu conseller JaumeDesfar, senyor de Vacarisses.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Transcripció i traducció dels textos originals i assessorament històric: Joan Valls
Interpretació i tractament de textos per a l'exposició: Joan Valls, Josep M. Pinós i Teresa Pinyol
Guió audiovisual explicatiu: Joan Valls, Josep M. Pinós i Teresa Pinyol
Maquetació i difusió: Montserrat Beltran
Muntatge audiovisual: Albert Pereira
Veus: Oriol Aunós, ldoia Codina, Teresa Pinyol, Josep M. Pinós i Francesc Torras
Recerca fotogràfica i del territori: Joan Soler
En propers números, quan disposarem de la documentació necessària,anirem publicant informació detallada sobre el contingut d'aquesta exposició.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
L’any 2014 que hem deixat enrere ha estat especialment malastruc. La mort inexorables'ha endut diversos personatges que tingueren un paper rellevant en la resistència i en larecuperació de la cultura catalana: Max Cahner, Albert Manent, Teresa Rovira, Antoni
M. Badia i Margarit i, a la darreria de l'any, el 19 de desembre, el monjo de Montserrat, el pareMarc Taxonera, a l'edat de norantacinc anys.
Marc Taxonera i Comas, nat a Barcelona el 1919, ha estat un dels monjos històrics de Montserrat, amb més de setanta anys de vida monàstica. És dels qui han viscut més de prop el paper desuplència del monestir benedictí durant el franquisme i la presència rellevant que ha continuatmantenint dins la societat i la cultura catalanes. La provada capacitat de relació del pare Taxoneraha estat un dels actius més sòlids d'una clara vocació al servei del seu país i de l'Església catalana.El pare Marc era alt, força alt, i ben plantat. De jove, devia haver arribat a fer gairebé metre noranta. L’alçada, com la catalanitat, li venien de família. Alts, ho han estat els germans i els cosins.Era també més aviat magre i espigat, sense ser sec. Els cabells arrissats, ja blancs, se li esborrifaven i no amagaven el seu aspecte més aviat ferreny. L’hàbit li quedava molt escaient i el feia méssenyorívol. No feia gaire que s'ajudava discretament d'un bastó i el seu to vital encara continuasent actiu un cop ultrapassada la norantena.En ser una mica tímid, fet al qual ell considerava que l’alçada havia contribuït, d'entrada teniatambé un posat aparentment greu, seriós, que segons com semblava distant o patriarcal, però sempre educat. La fina ironia que embolcallava la seva informació sòlida i enciclopèdica subratllava unmig somriure aparentment cautelós. A vegades, es mantenia en un cert entotsolament. Amb tot, erafranc, i quan s'apassionava no se n’amagava.Amb la conversa engegada era enginyós, expansiu, tenia una memòria oceànica i el seu diàleg eramolt ric de notícies, que acostumava a concretar amb precisió gairebé notarial.
En
la
mort
del
Pare
MarcTaxonera
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 19
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Maduració precoç
Marc Taxonera, que era el gran de tres germans, va néixer en el si d'una família molt vinculada ala Lliga. Fou batejat a la catedral de Barcelona amb el nom de Jordi. El seu pare, un metge prestigiós, presidí el partit de Francesc Cambó a 1'exvila de Gràcia i fou director de la mutualitatd’assistència mèdica L’Aliança i un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya. La mare fou una de les primeres dones dirigents de la Lliga.En esclatar la Guerra Civil espanyola, el pare, perseguit per la FAI, pogué establirse a Pamplona, on féu cap després la resta de la família. En recollirlos a la frontera d’Hendaia, els digué unafrase lapidaria que el jove Jordi Taxonera no oblidà mai: “Aquí també maten els qui no pensencom ells”.En haver estat en els dos bàndols de la guerra, Taxonera va poder constatar que només un tel separa la civilització de la barbàrie i que quan aquest es trenca tot el pitjor és possible, la qual cosadesqualificava tant els uns com els altres.A causa del conflicte, el futur monjo, com els joves de la seva generació, es perdé una part del’adolescència i la primera joventut, cosa que el féu madurar més depressa. Després d'una participació sortosament breu i escassa a la guerra, va poder tornar a Barcelona immediatament, uncop acabat el conflicte. Estudià els tres primers cursos de la carrera de Dret a la Universitat deBarcelona. Una de les coses que més li van doldre de la tornada és que, en recuperar el pis desballestat dels Jardinets de Gracia, es trobaren que totes les fotos i els films familiars havien desaparegut.Abans de la guerra, Taxonera havia estudiat a la mítica Mútua Escolar Blanquerna, on rebé, sotael guiatge del gran pedagog Alexandre Galí, una sòlida formació noucentista de caire catalanista,oberta i tolerant. Antic membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, milità en l’Acció Catòlica de la primera postguerra i 1'any 1941 ingressà a Montserrat.
Monjo
L'abat Aureli M. Escarré 1'acollí i s’adonà que al pare Marc li agradava la història. No se liacudí, doncs, de proposarli que continués els estudis de dret, com tampoc abans el seu pare maino li havia parlat d'encaminarse cap a la medicina. I, així, el 1950 l’envià a París a seguir els estudis d'arxivística durant dos cursos a 1'École Nationale des Chartes de la Sorbona, per a completar la seva formació d'arxiver, tasca que ja exercia a Montserrat des de 1943.Paradoxalment, París permeté al pare Marc conèixer primer els polítics de l'exili que els de laclandestinitat. Tracta sobretot els bascos, des del lehendakari Aguirre, el seu conseller el canongeOnaindía (conegut com el “padre Olaso” de Radio París) i 1'antic ministre de Justícia de laRepública, Manuel de Irujo, amb qui Taxonera va fer una amistat més profunda.Entre els molts contactes parisencs, podem destacar el del controvertit escriptor Joan Puig i Ferreter; 1'activista antiestalinista Julia Gorkin, a 1'oficina del Congrés per la Llibertat de la Cultura,
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 20
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
o el prestigiós arqueòleg i polític Pere Bosch i Gimpera, que llavors ocupava un càrrec importanta la Unesco. També veia amb regularitat el catalanòfil de renom internacional Pierre Vilar, a lacasa del qual conegué el famós historiador Claudio SánchezAlbornoz, en aquells momentspresident del Govern de la República a l'exili. Taxonera travà una relació molt intensa amb el carismàtic historiador Jaume Vicens Vives, relació que continua a Barcelona amb molts projectesculturals i de país.Entra en contacte amb el «difícil» Just Cabot, periodista i bibliòfil exiliat a París, que a la Barcelona republicana havia excel·lit en la direcció del modèlic setmanari «Mirador». Quan va morir,la seva vídua, Rosita Castelucho, que coneixia el pare Marc dels estiueigs de quan eren petits,cedí a Montserrat catorze mil volums de la biblioteca del seu marit i a més donà un valuosíssimfons de gravats, més de cinc mil.Una fita important d'aquella llarga etapa del franquisme foren les declaracions de 1'abat Escarréal diari «Le Monde» recollides pel seu corresponsal, José Antonio Novais, el 14 de novembre de1963. Produïren una profundíssima irritació al regim per la seva rotunda contundència. Taxonera,des de la seva discreta talaia, forma part de la petita «cel·lula» (incloïa també Josep Benet i Albert Manent) que vetllà i mogué els imperceptibles fils que permeteren l’èxit d'un servei més de«suplència» de Montserrat. Vers el 1960, el monjo sabé que en un guardamobles de Suïssa hi havia una biblioteca de tres mil volums sobre la Guerra Civil que Francesc Cambó havia anat recopilant. Amb l'autorització de la seva filla Helena, aconseguí que arribessin a Montserrat. Estractava d'un fons especialment valuós, que avui forma part del de l'anomenada Sala Cambó de laBiblioteca de Montserrat, dedicada a la Guerra Civil espanyola. La consulta profunda d'aquestsfons ha permès la publicació d'importants llibres d’història a càrrec dels coneguts monjos HilariRaguer i Josep Massot i Muntaner, i també del jesuïta Miquel Batllori, centrat en el cardenal Vidal i Barraquer.Al començament dels anys 1960, el pare Marc conegué l'industrial Josep Sala i Ardiz, el qual, alseu domicili del Putxet, tenia una col·lecció, tan valuosa com abundant, de pintura i escultura catalanes de final del segle XIX i la primera meitat del XX.El senyor Sala tingué moltes ofertes de compra, però sempre havia pensat de donar la col·leccióa una institució pública. Finalment, la continuada relació d'amistat amb el pare Taxonera decantala donació cap a Montserrat. La col·lecció comprenia duescentes vintitres teles i vintiset escultures i fou la base de l'actual Museu de Montserrat.
Vinculacions
Al monestir, Taxonera fou un dels «amfitrions» dels nombrosos refugiats que hi van acudir, la qualcosa li permeté ser un gran interlocutor de la comunitat benedictina en medis intel·lectuals i polítics. El pelegrinatge de fugitius començà amb la Segona Guerra Mundial. El 1960, els Fets del Palau de la Música produïren un bon èxode. L’època en que hi hagué més amagats fou durant l'estatd'excepció de 1969. Costava controlar tanta gent jove, sobretot per evitar que fessin imprudències.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 21
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
La policia sabia, més o menys, que Montserrat era obert a tothom, però mai no gosà envair elmonestir. El dret d'asil és secular a l'orde benedictí.La «tancada» d'uns tres centenars d’intel·lectuals a Montserrat, el 8 de desembre de 1970, arrandel judici de Burgos contra militants d'ETA, fou un dels moments estel·lars del paper de suplència de Montserrat. Fou, sobretot, un episodi que facilita el moviment unitari que havia de dur, unany més tard, a la constitució de l'Assemblea de Catalunya. Taxonera participà personalment enla redacció del document final i també el baixà a Barcelona.A partir de 1974, Marc Taxonera s'encarregà de la coordinació de les gestions per a la creació a laUniversitat de la Sorbona del Centre d'Études Catalanes, que finalment s'inaugurà el 1977.L’encàrrec exprés l'hi havia donat poc abans de morir el qui havia estat director general d'Indústria de la República, Ferran Cuito (que n'havia tingut la pensada i l'havia iniciat). Entre d'altres, elpare Marc gestionà la creació d'una càtedra de català, que fou la primera que s'establí a França.Una fita molt important en els estudis de catalanística. El 1977, el Govern francès li concedíl'Ordre des Palmes Académiques per la seva contribució activa a l’expansió de la cultura. I 1'any2000 el Govern de la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi.Encara podríem ampliar la vinculació de Marc Taxonera a d'altres prestigioses entitats de signecatalanista i de defensa dels drets humans, com el Grup Cristià de Promoció i Defensa dels DretsHumans, el Congrés de Cultura Catalana, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana,l'Associació d'Arxivers de Catalunya...Com a monjo de l'orde de sant Benet, la seva vocació espiritual i humanista va estar amaradad'una evident exigència moral. Moral que volgué, però, allunyada de tot dogmatisme i, alhora, aprop de la pauta de contenció dels clàssics «De res, massa», intentant acceptar les circumstànciessempre imprevisibles i alhora adaptars'hi des del misteri i les limitacions de la vida.Com hem vist, quan va caldre, Marc Taxonera actua de representant oficiós a l'exterior de Montserrat. Com que conegué tanta gent i tants ambients, no es trobà estrany enlloc. El seu savoir faire li permetia estar bé sense abdicar res fonamental.
La llarga trajectòria vital del pare Marc Taxonera se centrà a «recordar per no tornarhi» i reflecteix, per tant, un testimoni valuós i singular de la nostra memòria històrica, que ell creia que homhauria de procurar acostar a l'objectivitat i a l'equanimitat, uns objectius malauradament encarapotser massa rebecs.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 22
DE LAWEB
Som en una andana d'una estació de Renfe. La megafonia emet el següent anunci preenregistrat:'Regional exprés con destino "Flicks", vía uno.' Immediatament, notes l'inici d'un petit borbolleiga les artèries, i no és per l'epítet 'regional': 'Flix', per a qui no ho sàpiga i per Renfe no ho sabràmai, es pronuncia com 'guix' i no com 'fix' (que tampoc no se sap com es pronuncia, perquè tothom diu 'fixe'). El cas és que a l'acte penses: bé, deu ser que en la llengua del Ministerio de Fomento es diu 'Flicks', com el Vicks (Vaporub), però tot seguit sents el català: 'Regional exprésdestinació "Flicks", via u', i la sang t'arrenca el bull definitivament.
Ja som dins del vagó: posem que la meitat dels passatgers no saben quin coi de destinació ésFlicks, i encara menys Flix, perquè no se'ls ha perdut res en els paratges on el país perd el nom.Doncs ja tenim les criatures que juguen amb els mòbils dels pares i han sentit dir 'Flicks', els estudiants que abans de posarse els auriculars han sentit dir 'Flicks', les senyores que es tallen lesungles que han sentit dir 'Flicks', els turistes que baixaran a Tarragona i que han sentit dir 'Flicks',els viatgers d'uns altres trens que resten a l'andana i han sentit dir 'Flicks'. Amb aquest treballmalai, si la megafonia recités la taula periòdica dels elements o els verbs irregulars en anglès, lapoblació se'ls aprendria sense voler.
En aquest punt ja hi deu haver prou lectors indignats que pronuncien 'Flics' com per aclarir queservidora també deia 'Santa Perpètua de Moguda' i més fantasies fins que un dia em va ser revelada la veritat. A partir d'aleshores, no vaig tenir prou amor propi per a insistir en la toponímiacreativa, però podia haver optat pel camí contrari: ferme valer i no acceptar que em coartessin lallibertat d'expressió. Perquè, a Catalunya, el català correcte és optatiu i l'incorrecte és creatiu. I lacreativitat és un valor que s'ha de fomentar entre les criatures. Fora rigideses, fora normes, foraels talibans de la llengua... però la catalana, que és de goma.
En nom de la llibertat d'expressió dels altres, els catalans hem d'acceptar que rètols, megafonies iindicacions adaptin el nostre idioma al gust del funcionari que se l'inventa. El cognom de Josep'Plà', per exemple, l'he vist escrit amb accent a la llibreria de l'Fnac sí: he dit llibreria, en un
La llengua catalana és de goma
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 23
DE LAWEB
rètol d'un parc urbà i en un senyal de la Diagonal de Barcelona, aquest últim segurament peranunciar un itinerari 'recomEnat'. Si en féssim un test, endevineu quina versió triarien la majoriadels subjectes exposats a la dita retoleria. Si triaven que va amb accent, no seria pas culpa seua.La lletra impresa sempre guanya: ho sabem de quan viatgem a l'estranger.
El responsable d'un 'altaveu' públic, fent pública la seua ignorància, la fomenta públicament. Siho diu Renfe, deu ser que és correcte. Si ho diu un rètol de l'ajuntament, deu ser que s'escriud'aquesta manera. Si ho diu una coneguda botiga de llibres, ho deuen saber més bé que jo. Els receptors de tanta deixadesa ens tornem uns transmissors vacil·lants i, a la llarga, uns usuaris deixats. És com a la ràdio, que s'ha posat de moda dir 'escoltar' quan es vol dir 'sentir'. A força desentirho en professionals reputats de les ones o és d'escoltarho?, els oients d'estar per casadesaprenem com era que es deia bé. Si les estrelles de la ràdio ens demanen 'que se m'escolta?',els pelacanyes que usem 'que se'm sent?' acabem pensant que som nosaltres, que ho diem malament.
marta.rojals@mesvilaweb.ca
Nascut a Barcelona el 5 de setembre de 1930, va començar laseva trajectòria influït per Martí de Riquer i Dámaso Alonso, ies va dedicar a la literatura medieval, a l'anàlisi estilística delstextos i, més endavant, a l'estudi de la literatura contemporània.Va ser professor als Estudis Universitaris Catalans i va entrar com a Catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a la UABel 1969 i a la UB el 1982.
Moles ha estat autor d'algunes de les col·leccions més difoses en el seu àmbit, com 'Les millorsobres de la literatura catalana'; va coordinar i va dirigir 'Diccionari de la literatura catalana'(1965) i cinc volums de la 'Història de la literatura catalana' (1986), projecte que va iniciar Martíde Riquer i va continuar Antoni Comas.La seva dedicació a la cultura catalana ha estat reconeguda amb nombrosos guardons, com elPremi d'Honor de les Lletres Catalanes (1998), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999), laMedalla del mèrit cultural de l'Ajuntament de Barcelona (2002) i la Medalla d'Or de la Generalitat (2003).A més, era membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
El filòleg i professor Joaquim Molas i Batllori va morir
el passat dia 1 6 de març a Barcelona als 84 anys.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 24
DELS DIARIS
El descontrol de l’emoció podria comportar innecessàries i fatals decepcions. Venimd’una sèrie gloriosa d’expressions multitudinàries de temperatura nacional extrema, esglaonats en aquests últims anys (20102014). Venim d’una inusitada resurrecció de la
vida nacional d’aquest país que ningú, ni el més somiador, mai no hauria pogut sospitar. La convicció, l’enteresa i l’esclat de joia col·lectius constitueixen un impressionant actiu d’aquest pobleque, empès per la seva naturalesa nacional, ha saltat des de les posicions de resistència o de contemporització a l’actitud de persecució d’un ideal forjat per la seva història. Aquestes expressionsvitals massives han convençut a molts de la vigoria puixant d’aquest poble, han confirmat que lanació catalana segueix viva, i han empès milions de ciutadans a treballar per la consecució de lallibertat d’aquesta vella nació, bo i superant els poders que fins ara la mantenien sotmesa. Pensoque fins aquí tot s’ha anat fent bé, amb algun error, però raonablement bé. I això ha estat aixíperquè hi ha hagut una impressionant simbiosi entre els polítics i la societat civil organitzada icombatent.
El mèrit és d’uns i altres, i tots ens en hem de felicitar. Ara, però (desembre 2014), s’han obertnoves pantalles i ha augmentat la sensació que la circumstància política de Catalunya és d’unadensitat no fàcil de digerir pel ciutadà i tampoc fàcil de gestionar pels polítics sobiranistes. Desde bon començament, i especialment des del 9 de novembre proppassat, el president Artur Masha aconseguit, sortosament, controlar el ritme d’un procés que, a partir d’aquest moment, hauràde saltar obstacles encara més difícils que els que els han precedit. El govern de l’Estat espanyolels anirà interposant sense treva: uns a la vista de tothom, altres amb argúcies i mitges veritats,altres per camins subterranis.
Cal esperar que els líders polítics sobiranistes estiguin a l’alçada d’aquesta singular escaiençahistòrica, que entrin a fons en el necessari diàleg, que prescindeixin de conveniències de partit, ique arribin als acords que convinguin a la marxa cap endavant del procés cap a la sobirania.
Controlarla càrrega emotivadel procés
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 25
DELS DIARIS
El que cal avui, però, és el comportament d’aquella ciutadania que subscriu el procés, quel’acompanya i que està disposada a garantirli l’èxit amb el seu vot a les urnes.
Aquest procés, que no és un procés polític ordinari, sinó que es proposa una fita de caràcter revolucionari –que ningú tingui por a l’adjectiu– en la trajectòria històrica de Catalunya, té, comacabem de dir, el seu ritme: el ritme que li van marcant els líders polítics que el guien. A algunsel ritme els semblarà massa lent. D’altres el trobaran massa accelerat. Als ciutadans delerososd’arribar de seguida a la meta penso que se’ls ha d’advertir que, en un procés com aquest, lapressa és mala consellera i pot desembocar en el fracàs. Res, per tant, de manifestar nerviosisme,ni d’empènyer els polítics protagonistes a decisions que podrien fer descarrilar el procés. Calma,vigilància, reflexió, espera tensa, elecció del moment oportú. Aquestes són les actituds que propicien l’encert.
Càritas! A Vacarisses rutlla al voltant de la Parròquia comptant amb la col·laboració demolta gent.Entre el Banc dels Aliments amb seu a Barcelona i el Cove de la Solidaritat del capdavallde l’Església rebem, cada mes, uns mil quilos de queviures de primera necessitat per adistribuir entre una seixantena de famílies.L’Equip de Càritas Parroquial disposa d’un local a la Fàbrica, cedit i condicionat pel Municipi. L’Ajuntament l’està ampliant i adequant per a poder donar cabuda a la gran quantitat d’aportacions. Conjuntament amb el Rebost solidari municipal, cobrim lesmancances alimentàries dels veïns.
Agraïm tota mena de col·laboracions. Càritas ofereix ajut a tots els que ho necessiten.
Càritas et proposa participar en un curset de cuina senzilla i d'aprofitament. Estem pensant en una durada de quatre setmanes, una sessió el dijous de cada setmana. Començariael dia 16 d'abril. L'horari seria de 10 a 11 hores del matí.
T'interessaria? Voldries participarhi? T'esperem! 609741907 (Núria Sayas)
L’Equip de Càritas Parroquial de Vacarisses
Càritas Parroquial
Vacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 26
DELS DIARIS
L’abast real de la feina que fan les entitats socials en un tema tan bàsic com és cobrir lesnecessitats alimentàries de famílies sense recursos està arribant a xifres d’escàndol: mésde 320.000 persones reben en aquests moments suport alimentari.
L’informe Dignificar i defensar el dret a l’alimentació, elaborat per la Creu Roja a Catalunyaper encàrrec de la Taula del Tercer Sector, destaca alguns elements que fan preveure que les necessitats no baixaran en un futur pròxim, com ara l’augment del nombre de treballadors pobres–sous que no permeten cobrir les necessitats bàsiques–, la cronificació de la pobresa i el creixement de la desigualtat. Vist aquest panorama, les entitats aposten per treballar a partir de dos eixos: d’una banda, la dignificació del sistema a l’hora de donar l’ajuda, i, de l’altra, fer unacompanyament integral de la persona; és a dir, no quedarse només amb el menjar, sinó oferirtambé suport en habitatge, higiene i material escolar, a més de formació i ocupabilitat per trobar
320.000 catalans reben ajut alimentari
Les entitats socials adverteixen que les necessitats no disminuiran en un
futur immediat per la cronificació de la pobresa i l ’augment del nombre de
“trebal ladors pobres” Es busquen solucions, com ara les targetes moneder,
per dignificar els ajuts al imentaris. S’intenta promoure l ’atenció integral de
les persones cobrint alhora habitatge, formació i ocupabil itat.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 27
DELS DIARIS
feina. “La distribució d’aliments l’hem de seguir millorant i dignificant, però ha d’anar acompanyada, cada vegada més, d’una atenció integral que ajudi les persones a mantenir l’habitatge,educar els fills i, en definitiva, a recuperar la seva autonomia personal”, va plantejar la presidentade la Taula del Tercer Sector, Àngels Guiteras.
A 223.600 llars de Catalunya, totes les persones en edat de treballar estan a l’atur; 100.000 llarsno tenen cap ingrés regular i més de 310.000 persones fa més de dos anys que busquen feina. Elcoordinador de la Creu Roja a Catalunya, Enric Morist, va explicar que aquestes xifres continuenaugmentant. A més, Morist va plantejar el fenomen del “treballador pobre”, que fa que famíliesen les quals entra un sou tampoc no en tinguin suficient per cobrir les necessitats més quotidianesi continuen dependent de l’ajuda alimentària. L’informe, presentat a l’Ateneu Barcelonès en undebat del cicle Catalunya social, posa deures a les administracions, com ara “promoure de manera urgent polítiques que contribueixin a la generació de llocs de treball de qualitat i que garanteixin el mínim d’ingressos per tenir una vida digna”. Pel que fa a les entitats, s’apunten necessitatsque van des de l’atenció integral de les necessitats de les persones vulnerables, fins a millorar laqualitat de l’atenció en els ajuts alimentaris, passant per aplicar mesures per augmentar les ajudes. Concretament, el treball aposta per “incrementar els acords amb les cadenes de distribució,restaurants, indústries i comerços que generen excedents de menjar”. Des de Càritas, Mercè Darnell va recordar que amb la targeta moneder les famílies poden anar a comprar sense sentirse estigmatitzades. “L’objectiu és que els que reben aliments els puguin deixar de rebre perquè tenenfeina i són autosuficients”, va indicar el coordinador de la Creu Roja.
Aquesta entitat humanitària va distribuir l’any passat ajuda alimentària a 232.892 persones através del pla d’ajuda alimentària UE, dels lots d’aliments, beques menjador o targetes deprepagament. L’any passat, els quatre bancs d’aliments de Catalunya van repartir gairebé22.400.000 quilos d’aliments a un total de 260.497 persones. El 2010 s’havien repartit12.112.559 quilos a 182.663 persones. Tot plegat mentre cada any es desaprofiten 262.471 tonesd’aliments en llars, comerços i restauració. Això és 101 quilos per persona cada any.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 28
RACÓ DEL CONTE
ELTALBOT
A ixò que us explicaré va passar fa molts i molts anys, era quan els animals parlaven i elsconills eren un dels animals més grans de la creació.
Hi havia un cau on hi vivia un conill molt trapella i tossut, que sempre volia ser el primer en tot.Que s’havia d’anar a l’escola, ell era el primer de pujar a l’autobús escolar.Quan arribava a l’escola ell era el primer d’entrar a la classe.Si sortien a esbarjo... ell era el primer de sortir.I així sempre, i quan algú no el deixava ser el primer, li donava cops de cua que feien molt demal, ja que la cua era molt gran.
Una tarda del mes de desembre, quan tornava de l’escola va començar a nevar. Que bonic! Es vaestar a la finestra fins a l’hora d’anar a dormir.Al matí, quan li va sonar el despertador, es va llevar i se’n va anar de pressa a veure la neu quehavia caigut.Oh! Oh! Això no pot ser...cridava fort...això no pot ser! Algú s’havia llevat mes aviat que ell perquè hi havia petjades a la neu.Demà em llevaré més aviat...ningú pot llevarse abans que jo!Així ho va fer. Al sonar el despertador, va saltar del llit i... Oh! i tornaven haver les petjades.
NO! NO! Ningú es pot llevar abans que jo. Demà em llevaré encara més aviat que avui...Així ho va fer. Al sonar el despertador, va saltar del llit i...Oh! i tornaven haver les petjades, lesmateixes de cada dia...
En Talbot estava tan enfadat que va decidir fer una trampa per a que hi caigués el què passavacada matí abans que ell. Va buscar un pic i una pala i va fer un forat mol gros al mig del camí va
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 29
RACÓ DEL CONTE
Recull de contes:
Teresa Cima
taparlo amb branques de pi que hi havia per allà...i com que no parava de nevar la neu va acabarde fer la feina. Ningú hagués dit que allà al mig hi hagués un forat tan gran.
Aquella nit se’n va anar a dormir molt més tranquil. Per fi sabria que era el que gosava llevarsemés aviat que ell.Encara estava ben adormit que es va despertar molt suat hi havia una escalfor molt forta, va mirar a fora i va veure dos arbres que s’estaven cremant, també es va adonar que la font del camí norajava, s’havia assecat... i va sentir una veu que deia:TREIEUME D’AQUÍ de pressa!!!En Talbot va aproparse al forat, però la calor era tan forta que quasi bé no podia ni donar unpas... Quan va arribar es va adonar qui era el que havia caigut!Era EL SOL, el primer en llevarse cada matí.En Talbot va anar a buscar pals per ajudar al sol a sortir de la trampa i després d’una bona estonava aconseguir enlairarlo.De l’escalfor que havia suportat en Talbot es va anar encongint, encongint, encongint... fins aquedar petit com són ara.El Sol, va dirse: Mai més trepitjaré la terra per començar un nou dia, no fos cas que sortís unaltre Talbot i tornés a caure en una trampa. Des d’avui sortiré per l’est i m’amagaré per l’oestsempre per dalt al cel.En Talbot, va dirse: Mai més voldré ser el primer en tot, des d’avui deixaré que els altres puguin passarme al davant, no fos cas que, per la meva tossuderia, el nostre planeta Terra es fesmalbé.
Si no és un gat, és un gos, aquest conte ja s’ha fos.
Curiositat: deu fer uns nou anys que membres de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafontde Sabadell van trobar un esquelet de conill gegant de fa molts milions d’anys. Sempre he pensatque podia ser un amic d’en Talbot.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 30
COL·LABORACIONS
En aquest número encetem la part dedicada a les herbes. Una herba és una planta sense teixitsllenyosos. Quan una planta presenta teixits llenyosos però no arriba a arbust es parla de subarbusto mata, com la farigola, l’ajocaperdius o les botges. En el llibre referit es tracten moltíssimesplantes herbàcies i subarbustives, però aquí només es presenta una mostra i es remet el lector adita obra. També recomanem la lectura dels llibres 'Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt il’Obac' (1993) i 'Pàgines Vacarissanes' (2009), on són referides moltes herbes de Vacarisses i quepoden ser consultats a la Biblioteca El Castell.
Barretets (Umbilicus rupestris, crassulàcies). De distribució atlàntica i mediterrània. Es fa enmurs de llicorella i en escletxes de roques humides. Aquesta herba havia tingut molta fama com aremei contra la hidropesia.
Calabruixa gran (Muscari comosum, liliàcies). Planta bulbosa pròpia de la regió mediterrània izones properes. Es fa en herbassars i pedregars.
Canabassa (Eupatorium cannabinum, compostes). Comuna a gran part d’Europa, escasseja a laterra baixa mediterrània. Creix prop de fonts i rierols. Com a planta remeiera té virtuts colerètiques i antireumàtiques.
Herbes de Viladecavalls
presents també a Vacarisses (1 )
L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcaldel Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora ila vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciènciesbiològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidud’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant,cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls,s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivamenta arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més importants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Lesplantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot consultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Viladecavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 31
COL·LABORACIONS
Cap rodó (Allium sphaerocephalon, liliàcies). Aquest all silvestre de distribució europeomediterrània es fa en rocams i prats secs pedregosos.
Cardó (Dipsacus fullonum, compostes).Espècie de les regions mediterània i eurosiberiona. Es fa en herbassars humits, especialment en marges de torrents i rieres.
Carlina corimbosa (Carlina corymbosa,compostes). Planta d’àrea mediterrània.Creix en marges pedregosos o terrosos.
Centaura groga (Blackstonia perfoliata,gencianàcies). Herba present a gran partd’Europa. Es fa en llocs herbosos més omenys humits.
Corretjola d’aigua (Calystegia sepium,convolvulàcies). Herba present a gran partd’Europa. Es fa en canyars i maleses, a lesribes de rius, rieres i torrents.
Cosconilla (Reichardia picroides, compostes). De la regió mediterrània. Es fa en fenassars, marges i ribassos. Els brots tendreses poden menjar en amanides.
Créixens (Nasturtium officinale, crucíferes).Herba hidròfila present a quasi tots els païsostemperats. Molt rica en sals minerals i vitamines A i C, és una excel·lent amanida, peròcal anar amb compte, si no és de cultiu, ambla seva procedència.
Créixens bords (Apium nodiflorum, umbel·líferes). Herba d’àrea atlàntica i mediterrània. Viu enfonts, rieres i rierols, sovint en companyia de créixens autèntics.
Crespinell gros (Sedum sediform, crassulàcies). Espècie mediterrània. Es fa en pedregars, matolls i prats secs.
Centaura groga
Créixens
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 32
COL·LABORACIONS
En el proper número:Herbes de Viladecavalls també presents a Vacarisses (2)
Àngel M. Hernández CardonaExtret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)
Dauradella (Asplenium ceterach, aspleniàcies). Planta de les zones temperades d’Europa, Àsia inord d’Àfrica. Creix en escletxes de roques i murs. Té molta fama com a planta remeiera, especialment com a pectoral.
Dent de lleó (Taraxacum officinale, compostes). S’estén per una gran part d’Europa i zones properes. Es fa en prats, herbeis i raconades humides. Té virtuts diürètiques i aperitives.
Denteguera groga (Odontites lutea, escrofulariàcies). Planta bàsicament d’àrea mediterrània. Esfa en talussos, matolls aclarits, etc. És de floració tardana (setembre i octubre).
Enciamet (Samolus valerandi, primulàcies).Planta subcosmopolita de llocs molt humits,com ara fonts, rierols, jonqueres i regalims.
Esparreguera boscana (Asparagus acutifolius, liliàcies). De la regió mediterrània. Creixen boscos bralles i pedregors. Els brots de laplanta són els espàrrecs i constitueixen unamenja exquisida. La rel té virtuts diürètiques.
Espernallac (Santolina chamaecyparissus,compostes). Planta de distribució mediterrània occidental. Es fa en pedregars i pasturesseques. És un bon tònic estomacal, amb efectes semblants als de la camamilla.
Espunyidella apegalosa (Galium aparine, rubiàcies). Herba de distribusió àmplia pròpia d’ambients arvenses. Com a planta medicinal s’havia fet servir contra l’escorbut.
Espunyidella pelosa (Galium maritimum, rubiàcies). Espècie de la regió mediterrània occidental. Creix en boscos i brolles.
Espernellac o flor de sant Joan
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 33
COL·LABORACIONS
S ant Jeroni és el cimal prominent del Montserrat. És el mirador per excel·lència. Esveu de més lluny, dóna l'altura oficial de la muntanya i és el far orientador de tota la
contrada. Sempre ha estat així i sempre ho serà.
En el punt més alt hi ha uns repetidors de televisió. Per a molta gent, el cim solamentserveix per a orientarhi l'antena dels seus receptors. Gràcies a la seva altura poden veureles imatges i propagandes interessades, i escoltar les notícies més o menys manipuladesque els envia.Aquest fet és tot un símbol.En la comunitat cristiana, l'Esperit també hi ha posat pinacles: són els pastors. Ells serveixen per a reflectir, amb la seva veu i la seva vida, la llum del Crist. Són instituïts per aser mestres i guies segurs dels pelegrins que caminem entre matolls de tràfecs i boscosd'immediateses. Necessitem aquestes crestes per a adreçarhi els passos.Però avui també s'utilitza la seva situació de cúspides.Tots tenen repetidors. I com més encimbellats, més manipulats.Proclamen que existeixen, però jutgen la finalitat de la seva presència. Repeteixen lesseves paraules, però interpretantne el sentit interessadament.Narren els seus actes, però tergiversant l'objectiu que persegueixen.Així, massa cristians no miren mai la roca que els salva ni la pedra que confirma els germans. Sols s'assabenten del que diuen els repetidors que la utilitzen.
Records i vivències
Ignasi Ribas i Prunés
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 34
COL·LABORACIONS
1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA
El gall de Santa Caterina
Els nens aprenen per mitja del joc les tasques que assumiran d'adults.
I quan un és fil l de grangers, ha de perdre les manies de ben petits.
Aprendre l'ofici de matar
A Ripoll, el dia de Santa Caterina, el 25 de novembre, els nens sortien de casa amb una gallina auna mà i un sabre de fusta a l'altre. Convertits en adults per mitjà d'alces, recorrien el poble repetint monòtonament la cançó:
“Gall de Santa Caterina, vina.Tu que en passes la farina,si m'espatlles el cedaçAb un cop de sabre't llevaré'l nas.”
Un cop a les afores del poble usaven els sabres que havien guardat tants dies sota el coixí. I tornaven a travessar el poble amb els galls a les mans, que regalimaven sang del cap aixafat quepenjava. A casa els nois eren rebuts amb alegria i el gall anava directe a 1'olla.
La festa se celebrava a altres poblacions amb diferents variants. Als pobles de la Segarra i l'Urgell penjaven el gall d'una corda i els nois, amb els ulls tapats (com a la gallineta cega) i pertorns, tenien tres oportunitats per encertar un cop a l'au amb el sabre de fusta. A Vilafranca i Agerel gall s'enterrava aterra deixant al descobert només el cap i els nois el mataven a pedrades o ambl'espasa de joguina. Així celebraven els nois antics el dia de Sant Nicolau.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 35
COL·LABORACIONS
La festa del bisbetó s'ha mantingut fins als nostres dies a Montserrat
El gall a les miniatures de Silos
El costum del gall de Santa Caterina, anterior al segle X, apareix il·lustrat en una miniatura delBeatus de Silos.
El bisbe i la farina
La referencia a la farina en la cançó del gall de Santa Caterina ve del segle XIII. Com en tantesaltres poblacions, el cansament popular pels abusos dels senyors es reflectien de nou en les tradicions. En aquest cas l'abús venia del bisbe, que tenia l'exclusivitat de la mola de la farina, de manera que tothom que volia moldre havia de passar pel seu molí i pagar una quantitat en espècies.
El cop de sabre que el desig hauria dirigit cap al bisbe, anava a parar al pobre gall. I encara hi vahaver qui es va sorprendre dels fets de la Revolució Francesa, tot i que s'estaven anunciant des defeia cinc segles.
Els bisbets
En molts pobles s'elegia entre els nens el bisbetó, que es vestia cerimoniosament per l'ocasió i recitava discursos sobre els pecats mundanals dels capellans i l'afany per amagar la vellesa de lesdones.
El bisbet aprenia a tenir autoritat i tastava l'opció de ferse capellà, mentre que els grans l'usavenper proferir crítiques que potser no s'atrevien a dir en veu pròpia.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 36
COL·LABORACIONS
Tenia un aspecte agradable, molt tendre. En ell, tot hi tenia cabuda, puix que era un àngelque acollia. L’àngel de la falda era una pura acceptació. Acceptava tot l’altre, sensealliçonarlo, sense pretendre canviarlo. Tot enllà, allò que era l’àngel es manifestava a
l’altre amb aquella força que tenen les coses bones, però no s’imposava. Només semblava quedigués: «Sóc aquí», i res més. Però allò que ell era et penetrava fins al fons de l’esperit. Potsert’entrava tant perquè només s’insinuava i perquè acollia tant.
L’àngel de la falda constituïa un simple oferiment, un oferiment d’ell, un oferiment de tu, unoferiment de bondat, d’una bondat d’àngel. Tothom es trobava a lloure en la seva falda, tanhumana, tan nostra i, a la vegada, tan angèlica.
Que n’és de bella, de bona, una falda, tan acollidora! deia l’àngel. Que n’és de bella la faldad’una dona que acull l’infant, tan feble! I encara n’és més quan acull un home, un home gran icansat! Tots tenim necessitat de reposar el cap en una falda. Qui es pot considerar tan fort que no
L'àngeldelafalda
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 37
COL·LABORACIONS
ho necessiti? Tots som una mica infants, i enyorem el si que ens duia i la falda on reposàvem. Peraixò una falda és tan tendra, la falda d’una dona o la falda d’una muntanya, la falda d’un marge ola de l’univers o la de Déu.
Tot és una falda immensa, si sabem estimar, si sabem combregar. Combregueu amb lanaturalesa, humans, i tota l’existència us serà com una falda on reposar.
L’àngel deia això i oferia la seva immensa falda a tots els homes, l’oferia sense cap condició,abraçantho tot. I nosaltres ens sentíem bé en aquesta falda, una falda d’àngel.
Oferiula sempre, humans, la vostra falda féu l’àngel, oferiula com la muntanya ofereix laseva. No heu vist com les muntanyes ofereixen llurs baldanes a la terra, a les plantes o alsvianants? La brinden silenciosament, amb una abraçada que gairebé sembla una abraçada demare. És així com l’heu d’oferir vosaltres.
L’àngel ens agafà per la mà i ens acotxà en una falda, ens féu reposar en una falda de dona, enuna falda de muntanya, en una falda d’àngel. I ens sentírem immensament segurs.
Potser és això: per sentirnos segurs hem de reclinar el cap en una falda.
Jordi Llimona
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 38
COL·LABORACIONS
UNA GRAN MURALLA SEPARARÀ ESPANYA
D'UNA CATALUNYA LLIURE?
A “La Vanguardia” del 21.2.15 s’hi pot llegir la referència a la celebració de la connexióde la línia de molt alta tensió que afavorirà el subministrament d’energia elèctrica al’Empordà (Catalunya) i al Roussillon (França).
Varen presidir l’acte el President del Govern Central espanyol i el Primer Ministre francès Manuel Valls, actuant el President del Govern de Catalunya com a amfitrió.
En un determinat moment de l’acte, el President del Govern Central espanyol va dir:“Poquesinstal∙lacions com aquesta representen millor l’ideal europeu d’enderrocar fronteres artificials onaturals en lloc d’erigirles, d’agregar en lloc de segregar, d’unir en comptes de desunir, de cooperar en lloc d’enfrontar, de connectar en lloc de desconnectar.”
El Govern Central espanyol sap perfectament que el desig més gran d’una Catalunya independent és formar part de la Unió Europea. El tràmit per a l’admissió de Catalunya en el si de laUnió Europea no té una trajectòria fixada. Hi ha diversos camins possibles, i en aquest momentencara és prematur dir quin d’ells serà aplicable. En el cas que s’hagués d’aplicar a Catalunya eltràmit que correspon a un Estat actualment aliè a la Unió (oblidant per tant que Catalunya, através d’Espanya, actualment es troba dins la Unió), i que seria la pitjor via, el procediments’iniciaria mitjançant una sol·licitud d’ingrés dirigida al Consell d’Europa, que hauria d’aprovar
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 39
COL·LABORACIONS
Enrique Garcia ArrufatDoctor en Dret
Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid
Hi ha plantes que poden viure a la sorra de la platja, i fins i totaguanten el reg de l'aigua salada de la mar. És el cas de la sorprenent salicòrnia, una planta suculenta (emmagatzema aigua), depoca alçada (s'enfila un pam, més o menys), d'un verd que a latardor es fa vermell. La salicòrnia europea és coneguda com a“pollet”, “cirialera” o bé com a “herba salada” o “amanida de pobre”, perquè és comestible i té molta proteïna. També hi ha gentque l'anomena “espàrrec de mar”, perquè les seves tiges s'assemblen molt als espàrrecs silvestres. Antigament, amb cendra de salicòrnia es feia sabó i es fabricava un vidre molt transparent. Elseu oli és un biocarburant molt poderós.
Herbes i arbustos vora mar
la per unanimitat després de consultar a la Comissió i al Parlament Europeu. Espanya forma partdel Consell d’Europa i el Govern Central espanyol, segons notes que han aparegut a la premsa,ha advertit que Espanya podria vetar l’ingrés d’una Catalunya lliure a la Unió Europea. Qui erigeix fronteres i crea exclusions? No oblidem que si Espanya vetés l’ingrés de Catalunya a laUnió Europea, els “castigats” serien tant els catalans independentistes com els catalans que defensen la integritat d’Espanya amb tot el seu entusiasme.
No és encertat dir que Catalunya “erigeix fronteres” quan Catalunya ha reiterat mil cops la sevaaspiració europeista. Una Catalunya independent és una Catalunya integrada a la Unió Europea ien el marc dels països occidentals del nostre entorn, i aquest desig es manifesta en el fet que laGeneralitat ha enviat representants per a l’apropament i la comprensió mútua a la seu de la UnióEuropea, França, Suïssa, el Regne Unit i Irlanda, Alemanya, Estats Units, etc.
Espanya pot estar tranquil·la perquè Catalunya no té cap intenció de construir una gran muralla(com la de la Xina, declarada “Patrimoni de la Humanitat” per la Unesco) al llarg dels seus límitsterritorials amb Espanya: la relació entre Espanya i Catalunya ha de ser necessàriament fluïda,tant per raons afectives com per conveniències econòmiques.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 40
COL·LABORACIONS
Folklore de Catalunya - 38
Costums i creencesde Joan Amades
"DEL BRESSOLA LATOMBA"
El trànsit i el combregar
El trànsit
És remarcable la gran intervenció que tenen els veïns quan es produeix una malaltia important i una defunció. Al Penedès, quan un veí està malalt i no es pot conrear la terra, undiumenge al matí es reuneixen un gran nombre de veïns i van a treballarla hi. A les Peces
eren convocats a toc de gralla; el grallaire feia una volta per la població deixant sentir un aire especial. Els pagesos que tenien lleure es reunien a la plaça i, en colla, presidits pel grallaire, queno deixava de tocar, feien cap a la finca.
Aquest proper mes de Jul iol s’escauen els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats
(Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra
escrita que ha tingut mai el nostre país.
L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al l larg de tot aquest 201 5, la celebració de
l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l ’obra de l ’estudiós i reivindicar-lo, també, com
una de les figures cabdals del panorama cultural català.
Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat
essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de
l ’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.
El “Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participà en l ’any 2009 en el cinquantenari de la
seva mort, publ icant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de l lavors no hem deixat
de publicar en Joan Amades.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 41
COL·LABORACIONS
Era costum que hi assistís tothom que podia, encara que estigués enemistat amb el malalt. Per alguns indrets del Penedès i del Camp de Tarragona són convocats pel nunci. Pel Vallès, en haverhi un malalt en una casa, hi acuden de seguida els veïns per ajudar en el que sigui; si la casa éspobra, hi porten menjar i el que hi manca, i si és benestant, hi porten requisits per al malalt. Aixíque un malalt és combregat, el veí i la veïna més propers s'instal·len a la casa de l'afectat i en tenen cura en tot sentit; els familiars es dediquen especialment a ell, mentre els veïns s'encarreguende tota la marxa de la casa.
En cas de defunció, els veïns organitzen l'enterrament, avisen els familiars i veïnat, vesteixen eldifunt i el condueixen al fossar. En alguns indrets fins li caven la fossa. Al Ripollès, un veí destinat per la família, i seguint un costum i dret de consuetud, cura d'avisar el fuster perquè faci lacaixa, la qual porta a cal difunt. També s'encarrega de comunicarho als parents que viuen enmasies i pagesies properes; els que estan lluny són avisats per un propi. El veí que va a casa delfuster i dels parents propers no és obligat a portar el mort.
Pel Vallès, el Moianès, el Cardener, el Pla de Bages el Solsonès havia existit una comunitat veïnal qualificada de "veïnatge", o "tracte de bons veïns", o bé "comuna de veïns", establerta entredues o més masies aïllades però no llunyanes, en pla de reciprocitat d'ajut en casos de necessitatfixades i preestablertes, entre d'altres les d’incendi, lladres, préstec de llavors i de fruits en cas depèrdua de collites; ajut en les feines més peremptòries del camp, o del bosc, en cas de malaltia ien casos de mort. Aquest ajut consistia a prendre el pòndol de la casa així que el malalt s'agreujava i ferse càrrec de tot, excepte del cas concret de metge i de medecines, que eren de compte deles germandats. Els veïns curaven del trànsit, de l'amortallament, presidien i dirigien el dol, l'enterrament, la conducció i el soterrament del difunt, dels funerals, de l'àpat, i d’avisar tots els parents í amics per llunyans que fossin.
Un altre aspecte del deure que formava partd’aquestes comunes veïnals era el de "visita" ode "mitja visita", segons conveni, que obligavaa la visita mútua d'acord amb unes regles d'etiqueta rural establertes per la tradició. La dirigien les mestresses o els caps de casa; anaventotes endiumenjades, cofades obligadamentamb caputxa, i duien al braç un cistellò moltbonic ben guarnit i buit, semblantment a comavui es duu el portamonedes. Aquest costumdóna origen a una graciosa cistelleria que constitueix una de tantes manifestacions d'art populardecoratiu ben estimable. Les comunes de mitja visita no obligaven a tantes visites ni el protocolera tan cerimoniós.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 42
COL·LABORACIONS
El combregar
Ara fa un segle, l'administració del Sant Sagrament als malalts havia revestit una certa cerimònia.Les campanes de la parròquia feien un toc especial planyívol. El veïnat, en sentirlo, parava atenció per tal d'escoltar el toc de xeremies i de saber per quin carrer proper passaven, a fi d’acompanyarlo. Els més devots anaven al temple en sentir tocar les campanes per afegirse al seguici,format sempre per una llarga corrua de veïns capcots que, amb gran unció, seguien el sacerdot icantaven la Cançó del Combregar.
Abans del Combregarun rato pensaremqui és aquest Don Déuque dintre poc rebrem.Diguem tots amb ternurai amb molta humilitat:"Veniu, veniu, bon Déu,veniu, rei de la Gloria,veniu dintre mon cordel que jo no en sóc dignede rebre tant tresor".Tota la meva vidasi us he agraviatara ja, Déu, us ploro:perdó, Pare estimat.Després del Combregarposemnos en quietud,diguem a Jesucrist
que en sia benvingut.Jo us dono les gràciesd'haver vingut a mi;qui tingués per amarvosl'amor d'un serafí!Jo crec que hi ha un sol Déu,que ens esta mirant,tres persones distintes,Pare, Fill i Esperit Sant,Fill de Déu sia encarnati al ventre de MariaVerge es quedà;després de los tres diesal cel se'n va pujari el dia del Judiciens vindrà a judicar,als bons dareu la Gloriaperquè hauran fet bondat,
i als mals dareu l'infernperquè n'han fet maldat.Avui a arrepentirnosno esperem a demà;no tenim sinó una ànima,procuremla salvar.Vosaltres, pares i mares,gran llanto us vull dir,que els vostres mals exemplesus faran mal morir;ensenyeu la doctrina,ensenyeula a complirals vostres fills i fillesper anar al cel a servir.Diem un avemariatots amb el cor contrit,diem un avemaria,alabat sia Jesucrist.
En arribar a la casa del malalt, tothom s'esperava al carrer. Un familiar, o un delegat de la família, repartia candeletes als assistents, que tot seguit les encenien, mentre esperaven que el sacerdot sortís. Hi havia qui s'esperava agenollat. De retorn al temple, es formava com una processó,en la qual els qui hi anaven duien una candeleta encesa. Hi havia fidels que anaven a acompanyarel Santíssim, fos l'hora que fos de la nit. Era costum que els veïns de les cases del recorregut traguessin llum per finestres, balcons i portes.
La claror havia d'ésser feta precisament amb cera, puix que cremar oli o qualsevol altra substància era tingut per irreverent. Tot el seguici que acompanyava el sacerdot entrava al temple i restava agenollat, fins que el clergue havia tornat la Sagrada Forma al Sagrari. Aleshores apagaven lescandeles i se n'anaven. Hi havia desaprensius que assistien a tants combregars com es feien, pertal d'arreplegar una bona pila de candeles i no haver de comprarne per a ferse llum a casa. Elsfamiliars dels malalts compraven les candeles a lliures i tenien en bon goig repartirne com més
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
En el pròxim capítol continuarem sobre:Averanys i sortilegis
Recull fet per: Joan Vila Obradors
millor, puix que aixó era considerat com una prova de consideració i de sentiment per part delveïnat.Quan el Santíssim era conduït sota pal·li, si abans no ho havia demanat algú de manera especial,els quatre devots que arribaven primer a l'església tenien dret de portar les vares per ordre de prioritat. Les parròquies que no posseïen pal·li, empraven una grossa ombrel·la de seda vermella ocarmesina, amb un llarg serrell daurat al voltant. La conduïa el sagristà, algun fidel voluntari o béun feligrès especialment encarregat d'aquest ofici. Ordinàriament hom solia confiar aquest cárreca gents curtes i senzilles.
CONCERT SOLIDARI AMB ELS DRAPAIRES,
amb vermut inclòs
Amb la participació de la
Coral S'Estel de Ciutadella (Menorca)
Dia 1 9 d'abril a 3/4 de 1 2 del matí.
A l 'Església de Sant Pere de Vacarisses.
Organitza: Cor de Vacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 44
COL·LABORACIONS
TOMBES
ANTROPOFORMES
AL PARC
SANT LLORENÇ - OBAC
E n diversos llocs de Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi han enigmàtiques sepultures aílladeso aplegades en grups molt reduïts. Són d'origen alt medieval, dels pobladors del massís
(pagesos, pastors i també alguns ermitans) durant l'etapa visigòtica, l'ocupació musulmana i eldomini carolingi.
Aquestes sepultures van ser estudiades per l'Antoni Ferrando i Roig, que en va publicar un ampliestudi. Segons aquest informe, hi ha quatre tipus de tombes a Sant Llorenç del Munt i la Serra del'Obac:
1) Les més abundants són les que estan fetes amb lloses de pedra rectangular (també anomenadescistes). Eren fàcils de construir: s'obria una fossa a terra, es recobria l'interior amb les lloses formant una caixa i, finalment, es tapava amb una pedra.
2) Unes altres estan fetes amb teules (sostingudes simplement les unes amb les altres o bé, en alguns casos, unides amb morter). Aquest tipus d'enterrament, que era d'origen romà, es va fer servir principalment durant el regne visigòtic. Segons l'Antoni Ferrando i Roig, "el seu ús vacomençar a decaure a partir del segle VI, però se'n han trobat de més tardanes, ja que al nostrepaís sembla que la teula plana no es va deixar de fabricar fins el segle X".
3) Un altre tipus de sepultures estan excavades a la roca. Les més antigues, del segle VIII a IX,tenen formes rectagulars, trapezials o arrodonides. Però la majoria dels segles X i XI són antro
Cingle de la PorquerissaTerme de Rellinars
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
poformes (és a dir, en forma humana). Segons l'Antoni Ferrando, "sembla clar que, qui les excavava, ho feia seguint una tradició molt arrelada i el ritual específic d'una comunitat diferenciada".
4) També hi ha tombes molt simples, directament excavades a terra i amb cobertures poc complexes. Són els enterraments més tardans, fets a partir del segle X.
L'Antoni Ferrando destaca que l'orientació de moltesde les sepultures és d'oest a est. El motiu podria tenirles arrels "en antics cultes solars cristianitzats ja quel'est assenyala Terra Santa (a més de la sortida delsol)".El costum de fer tombes aillades en llocs perduts delmassís va pedre força amb la generalització de cementiris al costat de les esglèsies a partir del segle XI.La troballa de les tombes conegudes fins ara a SantLlorenç del Munt es va començar a produir a partir del1920, quan el Centre Excursionista de Terrassa (CET)va iniciar els seus estudis culturals i, en primer lloc, valocalitzar les tres sepultures de la Porquerissa, que inicialment es van vincular amb la toponimia del coll deTres Creus (corresponent possiblement a tres homespenjats).Poc a poc, i amb l'ajuda de pagesos i pastors, el CETva anar trobant les tombes de Can Robert, el Colld'Eres, etc.
Com en molts altres elements patrimonials del massís, els expoliadors actuaven sovint més rapidament que els arqueòlegs. En alguns casos l'acció dels lladres i l'excés de zel dels estudiososvan provocar que al lloc d'enterrament no quedi absolutament res, com és el cas dels Òbits.
Índex de les principals sepultues aïllades de Sant Llorenç del Munt i l'Obac:
Tombes de Can Robert.Tombes dels Òbits.Tombes del Coll d'Eres.Tombes de la Porquerissa.Les Tombes de la Solana de les Monges.Tomba de l'Espinenca.
Tomba de l'ermità
Tomba de Coll d'Eres
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 46
COL·LABORACIONS
Amb el suport logístic de:
AJUNTAMENTDE VACARISSES BIBLIOTECA
EL CASTELL
Extret de:
Trailsantllorenc.blogspot.com
Tombes de les Roquisses.La tomba de Can Cadafalch.Tomba de Sant Feliu del Racó.Tombes del Moro de Talamanca.Tomba del Moro de l'Otzet.Tomba de l'Om o de l'Ermità.Codro(deformació de còdol) Bressol.La tomba de la Creueta.Les sepultures de Vallcarca.El fossar del coll del Galí.Tombes de la Quebeca(desaparegudes)
A banda d'aquests llocs d'enterraments també hi ha tombes, entre d'altres, al monestir de la Mola,al jaciment romà i altmedieval de Can Solà del Racó, a Sant Pere de Mur, al castell de Talamanca, a Santa Creu de Palau o a l'esglèsia vella de Rellinars.
Tomba del Codro Bressol
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 47
COL·LABORACIONS
En memòria de
Georg ina Garci a Andreví
(1 990-201 5)
Sant Llorenç i Montserrat acullen una nova promesa de l’escalada:
Fou l’any 2004 quan l’Albert Masó va proposar a la Gina d’anar a escalar per primer cop, unaidea que li va entusiasmar. Fins llavors havia practicat esports de competició, inclús havia tastatles arts marcials, però mai s’havia enfilat a una roca. Així fou com vàrem tenir el goig i el privilegi d’ensenyarli a donar els primers passos en aquest apassionant món vertical. La vàrem dur ales nostres estimades agulles i parets de Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i la Gina va anaradquirint coneixement de l’escalada clàssica, adaptants’hi extraordinàriament bé. Com una alenada d’aire fresc, de sobte les roques i parets es veieren encisades per la seva alegre i riallerapresència; a Sant Llorenç del Munt i l’Obac en gaudiren el Burret, el Cavall Bernat de la Vall, laCastellassa, el Ninot, El Paller i la Petita de les Fogueroses, la Roca de l’Equilibri i la majestuosaxemeneia Tim de la Falconera, entre moltes d’altres, i a Montserrat ho feren la Portella Petita, laSaca Gran, el Martell, la Mòmia, les Magdalenes i el Gorro Frigi, la Sens Nom, la Passola, l’Arbret, el Plàtan dels Pollegons i finalment l’agulla de les agulles de Catalunya: el Cavall Bernat deMontserrat, una fita que va permetre a la Gina de ferse cavallista del Grup Cavall Bernat el 24
El present escrit és d’aquel ls que hom no desitjaria escriure mai en la vida, i més tractant-se
del comiat prematur d’una persona molt i molt jove que estava en la plenitud de la seva vida.
La Georgina, Gina per a tots els que ens l ’estimàvem, era una noia imparable, amb una
empenta i una força inesgotables que la guiaren a viure els seus 24 anys de forma
intensíssima, cercant els seus somnis, molts dels quals podem donar fe que els va arribar a
material itzar. Nascuda a Sabadel l l ’any 1 990, la Gina era la néta d’un gran amic nostre,
exescalador i amant de la muntanya: el Joan Andreví i Garriga, que va escalar el Caval l Bernat
de Montserrat junt amb Mossèn Vidal, de Manresa, l ’any 1 958.
Albert i Óscar Masó Garcia
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 48
COL·LABORACIONS
102004 juntament amb el seu estimat avi, el Joan Andreví Garriga, el qual esdevingué l’avi mésfeliç del món a partir d’aquell dia.També vàrem obrir conjuntament una via d’escalada, dedicada a dues gossetes que ella estimavamolt i que havien finat feia poc, i és que la Gina era una amant dels animals, els tenia una especial estima. Fou la via Punky & Yanki, a la Placa Noël (Vinya Nova, Montserrat).
Tot un exemple de superació a seguir:
La llavor de l’escalada ja estava plantada, i al cap de poc la Gina ens va meravellar a tots amb laràpida progressió vers parets i roques molt més corprenedores, junt amb molts d’altres amics iamigues que ella va saber trobar. Tot un exemple de superació, de fe en avançar, que amb benpocs mitjans i no poques dificultats, va durla a escalar les regions més famoses i a entrar en elmón de l’escalada esportiva, assolinthi un nivell altíssim i admirat per tots.
La Gina mai es va oblidar de l’escalada, encara que més tard la va compaginar amb elsdeures laborals i d’altres aficions que la varenseduir també, a les quals es va abocar amb lamateixa il·lusió i empenta com per exempleel submarinisme, una activitat que, malauradament, se l’endugué fa ben pocs dies.
Però la Gina ens ha deixat el seu granet de sorra, perquè el seuexemple de força i vitalitat romandrà latent dins del cor i esperitde tots els que l’hem estimada, familiars i amics. Es tracta d’unaespurna que ens ajudarà a tirar endavant, per encarar les vicissituds amb el front ben alt com ho feia la Gina, i aconseguir queels nostres anhels de crear un món millor es facin realitat.Gina, vas saber aprofitar al màxim la vida que Déu ens regalasense demanarliho. Les agulles i parets de Sant Llorenç, Montserrat i molts altres indrets, així com el mar de blau intens, arat’acullen per sempre, descansanthi en pau. És el nostre desigque algun dia ens hi retrobarem tots plegats. Moltes gràcies perhaverte conegut i mai t’oblidarem.
Gina a la Xemeneia TIM de la Falconera (Serra de l'Obac). Foto: Albert Masó Garcia.
Gina al Paller de les Fogueroses (Sant Llorenç del Munt). Foto: Òscar Masó Garcia.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 49
COL·LABORACIONS
Recull de la Georgina Garcia Andreví:
Sabadell (2431990) Tossa de Mar (1522015).S’inicia a l’escalada el 1072004 de la mà dels germansAlbert i Òscar Masó Garcia, a la Portella Petita (Montserrat). El seu besavi Josep Mª Andreví Casajuana, junt ambels Minyons de Muntanya, i el seu avi Joan Andreví Garriga, junt amb Mossèn Vidal (de Manresa), escalaren elCavall Bernat de Montserrat en les seves respectives èpoques.
Activitats:
Escalada clàssica, esportiva i de bloc. A Catalunya: SantLlorenç del Munt i l’Obac, Montserrat, Garraf, Vilanovade Meià, Cadí, Cavallers, Sant Llorenç de Montgai, Terradets, Canalda, Vall de Freser, etc. A la península: Quirós iNaranjo de Bulnes (Astúries), Pedriza i Cabrera (Madrid),etc.Altres esports practicats: Boxa, hípica, submarinisme, navegació, etc...
Fites assolides en l’escalada:
Sòcia de la UES (Unió Excursionista de Sabadell), i federada a la FEEC.Any 2005: 6ª en el Campionat d’Espanya de dificultat,sense haverse preparat per participarhi.Any 2006: 3ª de la tercera prova de la Copa Catalanad’escalada en bloc en categoria femenina absoluta. 2ª enel Campionat d’Espanya d’escalada de dificultat delsJocs Mundials de Sevilla en categoria femenina sub18(temporada 2006).Entrenador: David Macià. Nivell d’escalada assolit: 7ègrau.Membre del Grup Cavall Bernat.
Bibliografia:Gina Garcia Andreví. La dansa de la roca. Entrevista al Butlletí de la UES, núm. 129. JuliolDesembre de 2006.
Albert Masó, Joan Andreví, Gina Garcia i Òscar Masó. 1a ascensió al CavallBernat de Montserrat feta per la Gina, el2182004.Foto: Conxita Garcia Pérez.
Pàgina del llibre d’honor del GrupCavall Bernat, on la Gina hi és inscrita.Foto: Conxita Garcia Pérez.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 560 Abril 2015 Pàg. 50
Sant Jordi, santa diada
del passat i l 'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bel la matinada!
Quina joia de col l ir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!
Maria Antònia Salvà (1 869-1 958)
Sant
Esc
ultu
rade
San
tJor
dia
laS
agra
daF
amíl
ia.A
utor
:Jos
epM
.Sub
irac
hs