Aviv VI — Núm, 282 BrclÓn, 28 de maig ce 1927

Preu: 1i9 cént3

com era, tirava la roba perfiquí i per allá; les sabates volaven fins arran del sostre, i en caure, el senyor Rabiós treia foc pels queixals perquèli estroncaven el son i ja no es podia adormir més en tota la nit. — Per l'amor de Déu! el senyor Rabiós diu quefaci el favor d'anar amb més compte en descalçar-se! Ajuest era l'en :òrrec que cada matí la Ruperta transmetia.

En Tronera prometia anar amb més compt... però la seva memòria Ii fallava cada nit: les sabates feien el seuvol nocturn acostumat. Un matí, la Ruperta aconseguí escalar les mé. altes cimes de l'eloqüència i aconseguíestovar les més recòndites fibres del cor d'en Tronera, qui jurà i perjurà no fer mai més semblant disbarat. Arri-bada la nit, en Tronera es treu una sabata i plaml en l'aire. — Ai va.ua listo no em recordava del juramen amb

r

gran compte es tragué la páriona. — Ja hi tornem a ésser[ bramà el senyor Rabiós en sentir el cop de sabata com cadanit. — Maliatsiga[ fins que no li faci un cap nou no en sortirem. I vinga esperar el cop de l'altra sabata per després

provar d'adormir-se. Però el segon cop no venia. I el senyor Rabiós acabà per posan-se tan nerviós i desesperat que

sense esperar el matí envià la Ruperta. — Diu el senyoret Rabiós, que faci el favor de tirar d'una vegada l'altra sabata

perquè no sossega. En Tronera ja feia dues hores que dormia!

?in, CCLXXXII — Pâg, 170P l o g u tText d'en .TOAQUIM FECIT

del(Continuació)

VIROLLT T

e e IDibuixos d'eri MTRF,T

It(1,

f(. L'alegria de veure's amb la pell as-

segurada era barrejada amb l'ànsia deveuré s en terra de moros. Què hauriaestat pitjor? morir o heure-se-les ambes seg_iidors de Mahoma? I, natural-ment com que no hi havia gaire pertriar va optar per l'única solució possi-ble: deixar-ho a la mà de Déu. Amb

iiiEll li féu algunes preguntes en ca-

talà i amb gran sorpresa seva ella alsentir-lo exclamà: Katalàl.. Katalàl..donant a comprendre que sabia de quèanava.

Efect'vament la moreta coneixia al-gunes paraules, perquè havien tingutcaptiu un soldat del sud de França

gran precaució observà aquells con-torns i s'afermà en l'opinió de què eraal nord de l'Africa. L'interessant erasaber si estava en zona de domini eu-ropeu o bé si era paratge indígena. Enaquests dubtes el sorprengué unanoieta mora molt eixerida, la qual que-dà molt sorpresa de veure un europeu

Itac

yc */r/^^Í111t^1t^s```

(allí era zona francesa) i com a bonrossellonès s'expressava en català. Du-rant els dos anys de captiveri, aquelldisortat soldat, s'havia captat la sim-patia de la morete i a canvi de parau-les àrabs que ell aprenia, la moretan'aprenia de catalanes.

Un dia per acord de les autoritats

petit... s'hi acostà i.l'observà silenciosa-ment. Després li féu algunes pregun-tes que en Lluïset hagué de deixarsense resposta perquè, no cal dir-ho,no entenia l'àrab... però no sabé estar-se de demostrar-li amb un somriureque la seva persona li insp ra ya con»fiança.

franceses i mores es féu un intercanvide presoners i d'aquesta manera acon-seguí alliberar -se el rossellonès. Lamoreta acollí amb simpatia el nostreamiguet i li féu entendre que a casaseva no Ii passaria cap mal. En Lluïset.es deixà dur i sospitava que dintre dela seva poc envejable situació, encara

x Ol t^

havia tingut prou sort de topar ambaquella moreta... Quan més animatanava é s sortiren dos moros pel camíi els cridà l'atenció el petit estranger.La moreta (comprengué en Lluïset)el defensava pretenent dur -lo a casaseva, però els moros no s'entenguerende raons i el prengueren. De seguit el

lligaren i el feren seguir. Llavors síque s'espantà el petit aeronauta.

La moreta amb dissimul, a:.à se-guint el grup per veure on duien elseu protegit. Amb esglai comprovà queel petit presoner era dut a presènciadel terrible cabdill Abd-el-Maní.

Aquest cabdill indefectiblement feiamatar tots els presoners que eren

duts a sa presència, i naturalment noseria pas una excepció el nostre ami-guet. Hauria estat executat immediata-ment, però per respecte que aquell diafeia anys la seva quarta esposa, apla-çaren l'exeçu.ció per al dia següent ensortir el sol. Tot això sentí la simpàti-ca morete i tot seguit pensà de quinamanera podria salvar-lo. Disposava de

(Continuarà)

V I R O L E'r Núm. CCLXXXII— Pág, 171

MISCEL'LANIADibuixos d'Eñ CORNET per En GUILLEM! D'OLORb

un home es presentà a casa un re-llotger a fer arreglar un valuós rellot-ge. El rellotger en demanava moltd'arreglar-lo, l'altre regatejava, peròuer fi quedaren entesos en fixar el preu

en la meitat del que havia costat elrellotge.

Al cap d'una setmana, l'home anàa recollir'lo. Se'l posà a la butxaca ies disposà a sortir.

— Ep, joyel — cridà el rellotger. —M'hela de pagar la meitat del que us

va costar el rellotge!— Com vulgui — respongué l'altre.

—Miri em va costar quinze dies a laModelo!

ELS BENEFICIS

En Paticot trobà un conegut seuque exercia el descansat ofici de buri'ller.

— Com et va el negoci?— Força bé, mra —féu, ensenyan-

li un enorme sac de burilles — a;xò ésel benefici brut d'aquesta setmana.

Passejant junts van arribar a unatavernota del Paral'lel. Allà entregó elperdulari el seu sac de burilles, i eltaverner, en canvi, li donà una ampo-lla d'aiguardent.

' — I això — féu el burillaire, ense-nyant-la a en Paticot — és el benefici1í.,uid.

'(In viatjant va anar a Montevideo iva comprar un magnífic lloro, una me-ravella de lloro, un lloro que sabiaparlar deu o dotze diferents idiomes ique prenia xocolata agafant la taçaamb una pota i el melindro amb l'altra.

Sens més tardar, l'envià a casa sevapel primer correu. Ell, sortí amb elvaixell següent, al cap de cinc dies.

Però passà que el primer vaixellsofrí una avería i arribà a Barcelonasols poques hores abans d'aquell onvenia el viatjant.

La dona d'aquest anà al moll a re-bre'l i abans de sortir de casa digué ala cuinera:

— Com que avui arriba el senyor,tot anant cap al moll encarregaré uncap d'aviram a la Boqueria i li faré dur.Cogui'l amb tomàtec,

Per desgràcia, abans que el pollas-tre que la senyora havia encarregat,arribà a la casa el lloro, dut per unmariner del vapor correu.

La cuinera pensà: Quina bèstia mésrara! Veje uns capritxos té la mestres

-sal I torcent-. li el coll, el plomà i el féu

en tomàtec.A l'hora de dinar arribà el viatjant

i sa esposa i al mateix temps arribavael pollastre de la Boqueria.

— Ai senyora! féu la cuinera —miri,ara ve un pollastre i jo ja he cuit l'al-tre ocell que m'han dut!

— Com era aquest ocell? — pregun-tà l'home ansiós.

— Era verd, amb el bec caragolat iles potes molsudes.

— Ah, diastrel era el meu lloro!Quina pena! Però, no sap què ha fet,desgraciada! El meu lloro sabia parlardotze idiomes!

— Doncs — respongué la cuinerairada — si era ton savi, per què no hodeia!

o MODERACIÓ

Un propagandista de la llei secadetu: à pel carrer en Pau Vinaixa.

— Quants gots de vi beveu cadadia?

— Oh, no pas molts. Es a dir, elsdissabtes sí que en bec molts, peròels a'.tres dies només quatre o cinclitres.

DEFINICIÓ

— Una estàtua — deia el mestre depàrvuls als seus petits deixebles — ésigual aue una persona, però no es pot

moure ni fer res. L'est'átua té uis, peròno pot...

— Veure! contestaren els menuts,e cor.

— Té orelles i no pot...— Sentir!— Té llavis i no pot...— Parlar!— Té nas i no pot...— Mocar-se!

PREDICCIÓ

— Noi, estic convençut que les gi-nes ho endevinen tot.

— T'han endevinat alguna cosa?— Si. Veuràs que l'altre dia una

em va dir que aviat algú em deixariadiners.

— I què?— Que al vespre un ladre m'atracà

i em va deixar deu cèntims que duiaen la mistera.

QÜESTIO DE CONFIANÇA

— Jo només crec allò que veig.- — Jo menys" encara, perquè et veiga tu i no et crec.

EL COST

LA CULPA ÉS D'ELL

Niim, CLLAXXII - Fàg, 172

VIROLE?

GOLS

AMB IL. LUSTRA CIONS

ea JOAN G. JUNCEDA

De sobte, una veu vibrà potent enmig de la multitud:

— Eil Eeep!! Atureu-vosl...Era el Sastre, qui, tot acalorat,

s'obria pas a empentes i colzades pelmig de la gent, seguit de la seva donaqui plorava a llàgrima viva. Quan fouarribat al costat del Gualí, aquest lipreguntà:

— Bé: I què vols ara, tu?— El pobre Metge Jueu és inno-

cent — féu el S astre, esbufegant. — Elqui ha mort el Geperut sóc jo i ningúmés[

— 1 per què l'has mort? — li pre-guntà el Gualí.

— Oh, no ha estat pas voluntària-ment! — féu la dona del Sastre, totaplorosa.

— Ja us ho explicaré — féu el ma-r't. — Ahir ma muller i jo passàrem ladiada al camp, i en tornar a casa tro-bàrem el Geperudet, el qual, acompa-nyant-se amb un pandero de casca-vells, cantava i ballava amb tal gràciaunes cançons tan i tan xiroies, que noens sabérem estar de convidar-lo asopar amb nosaltres a casa. En el cursdel sopar ma muller agafà un tros depeix i pa i ho entaforà tot a la bocadel Geperut només que per plasentejari riure. En voler-s'ho engolir, se li de-gué clavar alguna espina a la gola iel degué ofegar! Podeu comptar si endegué ésser de gros el nostre espant!Vàrem agafar-lo entre ma muller i joi el portàrem a casa del Metge Jueuperquè el guarís i quan fórem a dinsdel seu portal, quan la criada negraanà a avisar son amo, nosaltres dei-

xàrem el Geperudet en terra i €ns entornàrem a casa. Desgraciats de nos-altres! Ara amb el nostre silenci anà-vem a ésser la causa de la mort delMetge Jueu innocent, després d'éssernosaltres els únics responsables de lamort del Geperut! Ja en tenim p;ouamb un de mort al damunt de la nos-tra consciència! Ja podeu alliberar elMetge, doncs, i penjar-me a mi!

— Ara sí que és ben clar això! —féu el Gualí. — Ja pcdeu alliberar el

metge i penjar el Sastre musulmà!Fou redactada la sentència amb els

noms del Sastre, el coll del qual jaera empresonat pel llaç escorredor;fou llegida la sentència a la multitud,i la corriola grinyolà altra vegada almoment que la muller del Sastre queiaen terra sense sentits.

— Eil Eeep!! Atures-vos!...I ara! Era possible que encara hi

hagués algú altre que es volgués de..clarar culpable de la mort del Ge

-perut?No: Aquesta vegada l'ordre d'atur

venia del palau del Soldà.El Geperudet era el Bafó d'aquella

altíssima persona i el día abans s'ha-via embriagat i s'havia fet escàpol delpalau: En aquell estat fou trobat i con-vidat pel Sastre i sa muller. En notarla desaparició del Geperut, el So'dà

H 1 5 T® R 1 A

ordenà de fer indagacions per veurede trobar-lo, i a la fi arribà un Xam'belen el qual li explicà el fet:

— Senyor: EI Gualí podrà contar-teque el Geperut ha estat trobat mort;i que en anar a penjer l'assassí a laforca, en mig de la plaça, veié arribarun segon, i un tercer, i fins un quartindividus els quals reclamaven, cada uper ell, la culpa de l'assassinat.Cada u deia al Gualí: (Sóc jo sol, l'au-tor de la mort del Geperutl...» — i im-mediatament explicava els detalls dela mort.

— Que me'ls portin tots a l'instant!— ordenà el Soldà.

I heus ací l'explicació del darrercrit d'atur:

Quan tots foren en presència delSoldà s'agenollaren i besaren en terra.El Gualí s'aixecà i èxplicà tot el quehavia passat fil per randa.

El Soldà es meravellà tant ambaquesta història i s'hi féu un panxó deriure tant de gust, que ordenà als es-crivents de transcriure-la amb totafidelitat i guardar-la ben curosamenten son arxiu. Aleshores es girà a totsels asistents, i els preguntà:

— Haveu mai oït contar un cas ouna història tan extraordinària comaquesta del meu Bufó Geperut?

El Corredor Cristià s'alçà, i digué:— Oh, rei dels segles i del temps!

Jo sé una història molt més extraordi-nària que aquesta aventura costraamb el Geperut.

— Doncs ja ens l'estàs explicant al'instant[ — respongué el Soldà, ple docuriositat.

UNA C O MPLICA D A(Contin uac.`g)

ir

VIROLLT Núm. CCLXXXII ... pfl , 173

RECITAT DEL CORREDOR C RI S T I Á— Has de saber, oh rei! — féu el

Corredor Cristià — que jo sóc un cop-te (1) nat a Egipte i el meu pare, qui

era copte com jo i com jo mateix cor-redor a Al Kahirat,m'educà en aques-ta religió i m' en-senyà el seu ofici.Quan jo fui gran,mort ell, vaig en-carregar-me delsseus afers i vaigarreplegar tota laseva clientela. Iheus ací que un diaque jo m'estava as-segut a la porta del'hostal dels mar-xants de grans, vegívenir a mi un jove,el rasés agraciat quepogueu imaginar-vos, vestit ambuns hàbits els méssumptuosos quepogueu haver visten la vostra vida, elqual anava muntaten un ruc ensellati guarnit amb unasella i uns guarni-ments riquíssimsde color roig. Jovaig alçar -me deseguida i ell es vatreure un mocadoren el qual portavauna mostra de sè-sam i em preguntà:

— Quan pot va-ler l'ardeb (2) d'aquest sèsam?

— Jo crec — li responguí — que benbé se'n poden treure cent dracmes.

— Doncs ja pots venir amb els me-suradors al khan () Al-Guauí del barride Bab-el-Nasr, on jo ja us hi espe-raré.

I després s'allunyà altra vegada iem deixà el mocador amb la mostrade sèsam.

Aleshores jo me n vaig anar a visi-tar tots el marxants compradors degra i en mostrar-los-hi el sèsam quejo havia estimat en cent dracmes l'ar»deb, e'.Is mé n prometeren cent vint:Podeu comptar si vaig alegrar-me'n!Vaig prendre amb mi els mesuradorsi tots pegats ens n'anàrem a trobarel jove desconegut, el qual ja ens es-perava. Ens conduí a un magatzem iels mesuradors començaren a omplirels sacs: Tot plegat n'hi varen haver

(1) La religió copta és la cristiana amb ri-tual primitiu.

(2) Ardeb o írdab, unitat de mesura arà-biga.

- (3) Hostal.

cinquanta mesures en ardebs. El joveem cridà i em digué:

— Mira: Estic molt content de lavanda que m'has proporcionat; per

tant, jo et dono de comissió deu drac-mes per cada ardeb venut a cent. Etprego que vulguis encarregar-te tumateix de cobrar: Et guardaràs per atu les cinc centes dracmes i les que remil cinc centes guarda-les també finsque jo vingui a recollir-te-les quanhagi acabat els meus afers.

— Que es faci segons ton desig) —li vaig respondre. I me'n vaig anar acobrar. Ja veieu amb quina senzillesavaig guanyar- me una bona comissió:Un deu per cent que em donà el jovedesconegut; altre deu per cent que emdonaren els compradors segons cos-tura i les vint dracmes de sobrepreuque jo m'havia defensat; total duesmil cent. Vaig guardar els diners ivaig esperar que el jove vingués a re-collir el que era d'ell. Al cap d'un mesjust, es presentà a casa meva:

— Grat sia a Déu que ja vingueuper emportar- vos el vostre diner) — livaig fer jo.

— No, bon .home — em resporgaé;jo us prego de voler-me'ls guardarfins que hauré acabat la feina.

I se'n tornà altra vegada. Al capd'una altra mesada tornà:

— On són els diners? — em pre-guntà.

— Ací, a la vos»tra disposició) — liresponguí.

— Mercès. Guar»deu«me'ls, queaquest vespre elsvindré a recollir.

I tampoc va ve-nir fins al cap d'unaltre mes, peròtampoc prengué lasuma quejo li guar-dava. Mentrestantjo no me'n sabiaavenir. <Quina con-fiança—em deia jo—• m'arriba a teniraquest bon xicot!»Per fi, al cap detota una anyada,vingué Yatlot, vestitamb més luxe i mésriquesa que mai;més bell que la llu»na en son ple; ambel rostre brillant ifresc com si acabésd'eixir de !'ham

-mara; amb les gal-tes ro ades i el frontcom una flor escla-tant i, al damuntdel llavi de dalt,una piga com tinagota d'ambre ne-gre.

Aleshores jo el conjurí perquè vol-gués acceptar de venir a dinar emb mii, després de pregar-li molt, hi acce.:í.

(Continuarà)

El seu veí don Simóés un home carrinclói poc amic de veïnspassa el temps entre la tecai la seva bibliotecatancat sempre part de dins.

El senyor Nasi desitjasaber com a l'Edat Mi jahom conreava les florsi per poder-ho esbrinarun llibre vol demanaral seu veí reganyós

Us presento el senyor Nasihabitant c'e San , Gerva^ipropietari de torretesque les féu edificarllavors que es va i etirardel negoci de mongetes.

Thm, CCLXXXII - 174

q1RoLYr1r

•1

Els préstecs«i—?

— Déu lo guard, senyor Simóno té vostè una edicióde <Els conreus medievals'?Vull aplica al meu jardíels procediments d'ahiperquè els moderns són fatals

— Senyor, — respon el veíjo tinc aquest llibre, sí.Però tinc per llei i baseno deixar ni un llibre soli _per tant, si vostè el voll'ha de ven¡ a llegí a casa.

Don Nasi se'n va enfadat.Son veí ara ha recordatque ha de netejar l'estorai pensa que en Nasi téper ai al neteja fél'escombra electro-extractora.

— Déu el guardi, si és servitpot deixar-me aquesta nitson aparell d'escombrarperquè amb una escombra antiganetejar és gran fadigaque la puc estalviar.

— Sí, senyor — respon don Nasiallà al recó la té. Facitot el que vulgui. Això sítambé tinc per regla i baseque no surti mai de casaper tant, ha d'escombra aquí.

Avergonyit, don Simóha ben comprès la lliçói el llibre se'n va a cercar.Don Nasi ha pogut lleóii el seu reganyós veíper fi ha pogut escombrar.

VIROLET Nitm, CCLXXXII_ P. 175

=Jt J - ^.4` ¢ ^i.t ñ

BONA ESCAPADA

En moltes ciutats on el tràfec d'au-tomòbils ateny xifres insospitades,està prohibit baix pena de severes pe-nyores deixar els cotxes aturats a lavorera en certs carrers.

A propòsit d'això es conta la se-güent anècdota succeïda fa poc:

Un jove havia deixat l'auto a laporta d'un Banc a Londres, i en sortirva veure dos policies que guardavenel vehicle esperant el delinqüent.

Fent l'orni, passà de Llarg i es d'-rigí a un telèfon públic des d'on tele-fonà a la delegació dient que li havienrobat l'auto del qual donà el númeroi la descripció.

Al cap de mitja hora rebé una no'ade la policia dient que el seu auto ha-via estat trobat abandonat davant delBanc X i que estava a sa disposició aldipòsit.

FAULESÅYISOP

EI lleó, el llop i la guineuUn lleó revellit emmalaltí, ajegut

en la cova. Passaren a contemplar elrei totes les bèsties excepte la guineu.El llop, aprofitant l'ocasió, denunciàal lleó la guineu, que no feia cas defsenyor de tocs 1 per això havia deixatde visitar-lo.

En aquestes es presentà la guineui sentí el final de les paraules del Llop.El lleó rugí contra d'ella. Ella, però,demanant llicència per disculpar-se,digué: '<I qui dels que han vingut t'haservit com jo, que he recercat arreu ihe demanat a un metge remei per atu?

El lleó de seguit li ordenà que lidigués el remei, i ella digué: <Pela.viuun llop i cobreix-te amb la seva pell.

I mort el llop, la guineu rigué rient:`Cal no moure el senyor a malvoler.•ça, sinó a benevolença.'

1[dcralitat: La faula mostra que elsqui maqu i nen contra d'un alt,e, laseva pròpia trampa preparen.

La noia ¡Jet¡u: — Vinc cel Gabinetde Bellesa.

La seva amiga: — Deus haver tro-bat tancat oi, perquè fas la mateixacara d'abans.

• El Ianqui: — Almenys veig que te-niu un'colomar força gran, veje!

(Ce 7h P.^ssingShozv)

A la cima de l'itna, a més de tre;mil metres d'alçària, hom projectainstal'lar-hi un far d'un n il'ó de bu-gies de potència per guia dels aero-plans que fan el servei de les línies delMediterrani. L'electricitat per aquestfar serà generada per molins de ventque aprofi'aran la força dels venda-vals que tothora baten aquella cima.

Els enginyers que han projectataixò diuen que amb els molins de ventque es poden instal-lar a la carena del'Etna es podria obtenir més forçaelèctrica que la que fan les turbinesdel Niàgara.

L'ART DE LA CERVESAFa uns cinc mil anys, a les ciutats

de Mesopotàmia es coneixia ja l'artde fer cervesa, com ho proven lesescultures i inscripcions que s'hantrobat.

La cervesa era la beguda correntdels esclaus i classes treballadores iel vi em reservat per als nobles, gue•riers i sacerdots, ja que el clima de lavall de l'Eufrates no és gaire favora-ble el conreu de la vinya per éssermassa càlid i el preciós suc hav'a d'és-ser transportat riu avall des de l'Ar-mèn a Inferior, la terra de Noé, pri-mera del món on es conreà el cep.

En èpoques de crescuda del riu, elvi esdevenia tan rar que s'usava lacervesa fins en les ofertes als déus.

A Egipte s'usà també la cervesacom a beguda d3 la gent pobre. Eradiferent de la cervesa actual perquèno s'hi posava lúpul, l'herba que lidóna amargor i serveix per evitar quees torni agre, però en canvi era perfu-mada amb altres herbes com rúda oamb flor de taronger.

El taller del pintor cubista s'haviacremat i l'agent d'asseguraments hiva anar per veure a quant pujaven elsdesperfectes.

— Aquestes teles, quant costaven?— preguntà.

— Uns dos duros cada una — res-pongué el pintor. — Però totes ja leshavia pintades.

— Aixi li n'abonarem un duro decada una, no li sembla?

Le primeres tuberies de gas, forenfetes amb canons de fusells inúii s,roscats un a 1'al!re pels seus extrems.

Hom va di a en Jan: -- Vostèno gasta gaire salut. 1 ell respongué, convençut:— Si la gas.o no en tindré.

G. O.

A Sibèria apareix moltes vegadesl'arc de Sant Martí quan no hi ha nú-vols i resta en l'aire tot el dia. Es de-gut a la refracció de la llum del sol enpetites partícules de glaç que volenper I'atmòsfera.

xi11esquesOran concurs d'oñibres

N.° 570 — Fidel Mas N.° 571 — Narcís Masferrer N.° 572 — Pere Falguera N.° 573 — Josepa Oriol

Redacció i Administración Cardenal Casañts, 4lmpreinta: Carrer do Mantener, 24, interior

Núm, CCLXXXII — Pàg. 176 V I R O L E T

AVENTURES D'E 1 N DALIQA 1 EN DALAGA

Avui fan negocis bellsperò agafats pels cabells.

nt fi,

A Vilaseca de Martotes porten cabell llarg

en canvi, al poble veíin totes al dernier cri.

— Jo, fa temps, era barber.— Jo, a un teatre, perruquer

VILAScçMDENAR.

(1

ALTO AUTON0' ILFJ

t^\^\^N al t ..,^ ̂ ñl >^ ~

— Preparem nostra botigai a fer negoci, Baliga.

= Es talla el cabe&, senyores — Cal essé amics del progrésbaratet i en poques hores. la higiene, i tot el demés.

Ro ^gLTRq

oqo

1 ^ o

o ,

j UNt^EtfpLII ^ SJWRln^.

El cabell que allá han tallat — A comprar perruca, menes l - Ja veus, noi, fent de barberaquí el venen no barat. que a París tothom duu trenes ^m hem afaitat diner.