Post on 22-Mar-2016
description
ciutadans2012 · núm 9
Noves formes d’organització interna de les empreses
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics
Andorra, un país sense futur?
REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA
2
Continguts 3 Editorial
4 Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals
12 Andorra, un país sense futur?
16 Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra 26 Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió
32 Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana
38 L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics
49 Agenda
Col·laboradors d’aquest número. Judith Pampalona, Pere Moliné, Isabel de la Parte, Diana
Oliveira, Joan R. Micó, Miquel Àngel Millan.
Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor.
Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.
Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals
Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués i Javier A. Rodríguez, Natàlia Casals, Meritxell
Moya · Assessor metodològic: Lluís Saez.
Ciutadants Revista anual 2012
Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Cen-tre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.
Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andor-rans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lò-ria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figu-res i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.
Edita:Centre de Recerca Sociològica
Correcció lingüística:Context traduccions
Disseny i maquetació:Jecom disseny
Dipòsit legal: AND-454-2004
EDITORIALEls treballs de recerca del CRES es poden dividir en tres cate-
gories: la primera és la que recull enquestes d’opinió, com
l’observatori, del qual ja portem 25 edicions, i l’enquesta
d’opinió política, que es fa des de l’any 2010. Aquestes
enquestes volen mesurar l’evolució de l’opinió pública i
comparar-la amb la dels països del nostre entorn.
La segona categoria correspon a una multitud d’estudis
encarregats per les administracions públiques. En l’actualitat,
els estudis de més envergadura en els quals estem immer-
sos són: primerament, tot el ventall d’enquestes turístiques
(a iniciativa d’Andorra Turisme) que es fan de manera conti-
nuada per analitzar la quantitat i el perfil dels turistes que
arriben al nostre país; en segon lloc, podem citar l’enquesta
sobre salut pública (encarregada pel Ministeri de Salut i
Benestar), i en tercer terme, estem desenvolupant una sèrie
d’observatoris que analitzen l’evolució de la qüestió social a
Andorra (observatori social, encarregat pel Departament de
Benestar del Govern), la situació de la joventut (observatori
de la joventut, a iniciativa del Departament de Joventut del
Govern) o la dels infants al nostre país (l’observatori de la
infància d’UNICEF).
La tercera categoria seria els treballs de recerca que han
nascut a iniciativa pròpia i que són monografies que volen
analitzar amb profunditat els problemes socials que condi-
cionen el nostre país. En l’actualitat, estem elaborant dos
treballs dels quals tenim previst tenir resultats durant l’any
2013: un estudi sobre les relacions frontereres entre Andorra
i França, i un estudi qualitatiu sobre la pobresa a Andorra.
Els objectius de l’estudi sobre les relacions d’Andorra amb
França se centren en l’anàlisi de les relacions francoan-
dorranes, ja siguin de caràcter econòmic, laboral, social o
d’immigració, així com en una comparativa en el temps del
tipus de relacions i moviments que s’han donat a partir d’un
context històric i socioeconòmic molt concret, i l’impacte
que aquests poden tenir sobre Andorra com a país i societat.
També es vol analitzar l’evolució de la presència de la cultura
francesa a Andorra i la seva situació actual.
En relació amb el treball sobre pobresa i exclusió social,
compta amb el patrocini de la Fundació Jacqueline Pradère.
Els seus objectius són determinar les diverses formes sota
les quals es presenta l’exclusió social i els diversos tipus de
problemes que s’identifiquen, així com copsar els mecanis-
mes que generen risc de patir exclusió social i determinen
les diferents trajectòries que recorren els individus. A més,
es volen identificar els moments de canvi en la vida dels
subjectes i els punts d’inflexió que han derivat l’individu cap
a situacions de pobresa i exclusió social i identificar com
mobilitzen els recursos de què disposen per tal de deter-
minar el paper de les xarxes, tant formals (administracions,
organitzacions no governamentals) com informals (família,
amics, etc.).
Esperem que aquests estudis, un cop finalitzats, siguin del
vostre interès i us animem a continuar llegint aquesta revista
en aquesta nova etapa en què ha deixat de tenir format
paper i es presenta de manera digital.
3
En un article anterior de Ciutadans 4, «Xarxes migratòries i
vides transnacionals a Andorra», s’introduïa la perspectiva
transnacional per oferir una nova mirada dels processos
migratoris i identitaris. Es parlava de com una part important
dels residents mostra un alt índex de mobilitat i tendeix a
viure entre països diferents fins a crear nous espais de relació,
noves formes de sociabilitat i construccions identitàries
més complexes que no s’entenen només en la lògica d’un
únic estat (Portes, Guarnizo i Landolt, 2003; Levitt i Glick,
2004). En un món interconnectat amb aquest alt índex de
mobilitat estan emergint xarxes d’activitats, estils de vida i
ideologies que s’entenen entre realitats diferents. Aquestes
pràctiques transnacionals també comporten lleialtats més
complexes, augmenten les ciutadanies dobles i múltiples, i
fan sorgir identitats híbrides que es desenvolupen en dues o
més societats simultàniament.
La presència significativa de residents estrangers i turistes
en determinats indrets, hi deixa una petjada significativa i
hom pot apropar-se a aquesta realitat per obtenir noves
claus interpretatives sobre els lligams que s’hi estableixen.
Per entendre el viure transnacional a Andorra, hom pot
fixar la mirada en la comunitat procedent del Regne Unit,
ja que permet reflexionar sobre les interrelacions entre la
migració, el turisme, la construcció d’espais transnacionals
i el sorgiment d’identitats contemporànies. Cal traçar
les connexions i les discontinuïtats socials i culturals que
es produeixen en alguns indrets que s’han transformat
radicalment en poc més de trenta anys fins a generar unes
dinàmiques pròpies.
Si hom parteix de les dades estadístiques i els estudis sobre
població i immigració a Andorra, pot observar la tendència
a incloure les comunitats nacionals amb menys presència
dins la categoria d’«altres nacionalitats», que aglutina una
realitat diversa i complexa amb diferències significatives
en funció de les circumstàncies socials i econòmiques i la
procedència. Per aquesta raó, cal descobrir les especificitats
d’aquesta amalgama d’altres nacionals i entendre la
diversitat de situacions que amaga el tant per cent estadístic
que ocupen en el total de la població. Dins la categoria
dels altres nacionals, els ciutadans britànics són els més
nombrosos. La seva presència en determinats indrets del
país té una història pròpia, tot i que comparteix alguns
trets que també caracteritzen altres petites comunitats
europees o determinats sectors socials. Les motivacions
que han atret els britànics a Andorra i les relacions que s’hi
han establert conviden a repensar conceptes com inserció,
ciutadania o identitat.
El Regne Unit ha estat un dels principals mercats emissors
de turisme. La seva tradició turística ha generat multitud
d’indrets orientats al seu consum de vacances. Estades
curtes o llargues, cercant l’oci o el descans, caracteritzen les
destinacions turístiques que porten els ciutadans britànics a
viatjar, especialment cap a França i Espanya. En un concepte
més residencial, una altra característica és la tendència
que tenen d’adquirir una segona residència i establir-s’hi
4
Autora:
Isabel de la ParteLlicenciada en antropologia
SOLDEU BY NIGHT.MIGRACIÓ, TURISME I VIDES TRANSNACIONALS
estacionalment. Si, en l’entorn proper, els britànics s’han
establert en pobles de la costa mediterrània per gaudir
de la platja, la tranquil·litat i els avantatges econòmics i
sanitaris, a Andorra hi han arribat atrets per la muntanya, la
tranquil·litat, la pràctica de l’esquí i l’oci. Més enllà d’anàlisis
ecomètriques i estadístiques de les característiques dels
mercats turístics i de segona residència, és interessant
conèixer les motivacions dels ciutadans britànics per viatjar
o viure a Andorra per analitzar la relació que hi estableixen i
els lligams d’identificació.
En ple desenvolupament turístic i de les estacions d’esquí,
agències i promotors britànics descobreixen l’Andorra dels
anys 70, una destinació potencial que ofereix una combinació
de riquesa natural, tranquil·litat, serveis, fiscalitat avantatjosa
i situació estratègica, i es genera així un degoteig de residents
i de turistes que participen en la transformació del paisatge i
la consolidació d’una destinació turística i residencial.
L’any 1983, els ciutadans britànics censats són 522, l’1,2 % de la
població. L’any 1993, en són 1.092, l’1,6 % del total, i l’any 2010, la
xifra arriba a 1.117, el que suposa l’1,3 %. L’últim cens poblacional,
el 2011, en comptabilitza 963, l’1,2 % de la població. La disminució
de residents britànics s’explica per factors múltiples i caldrà
veure com evoluciona. Els residents britànics parlen d’un
possible canvi de tendència residencial i turística en un context
de crisi econòmica actual. Algunes agències i promotores han
deixat d’operar durant els últims anys. En tot cas, són múltiples
els factors que explicarien un possible canvi de tendència.
Malgrat l’expectativa d’un canvi d’escenari, la presència de la
comunitat britànica continua essent significativa.
Entre els residents britànics, cal distingir motivacions i
situacions, ja que hi ha diferències remarcables de com i per
què s’estableixen al país. Els ciutadans britànics de més edat
o amb una bona situació econòmica hi arriben atrets pels
avantatges fiscals i per uns paratges naturals, saludables i
confortables per establir una residència que, sovint, s’alterna
amb la residència del lloc de procedència o d’altres zones,
com la costa mediterrània. S’instal·len allà on poden adquirir
un terreny o una casa amb jardí, com van fer en alguns
poblets de la Massana o Sant Julià, i donen continuïtat a
l’estil de vida dels seus llocs de procedència. Molts d’aquests
ciutadans britànics havien viscut a diferents llocs del món
i, en el moment de retirar-se professionalment, cerquen
indrets amb unes característiques determinades que els
proporcionin una vida còmoda i els garanteixin benestar.
«Al principi era gent de tot arreu, que no havien
viscut a Anglaterra des de feia molts anys, que havien
treballat a l’Orient Mitjà en camps de petroli. Hi
havia també un quants que eren exmilitars jubilats.
Gent més aviat gran. El nivell econòmic bo, molt bo,
mai... La majoria dels que s’han instal·lat aquí eren
autosuficients, però no la gran riquesa. Els anys 70
la vida aquí era una vida molt senzilla, molt simple.
Era un paradís per a un petit sector de la comunitat
britànica. Els que volien passar dos mesos a Canes o
a Niça no... era al revés de la gent que venia per aquí.
A les Balears sempre n’hi ha hagut... i és una altra
vida cultural. Mallorca sempre ha sigut molt més
important, molt més gran, molt més cosmopolita...
A l’època, quasi la totalitat de la comunitat ens
trobàvem [...] tothom estava enamorat de nosaltres
i nosaltres d’Andorra... la gent estava contenta amb
el paisatge, amb la vida senzilla.” (AEA 180, home, 67
anys, britànic, la Massana)
També als anys 70 arriben els primers britànics atrets per les
muntanyes i per les possibilitats econòmiques d’un país en
ple desenvolupament, on la pràctica de l’esquí i el turisme
hivernal ofereixen noves oportunitats. Són joves que volen
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals5
viure de l’esport i la natura i que cerquen noves experiències.
I uns porten els altres.
«La mayoría de los ingleses que hay hoy ya estaban
entonces (1980). Yo los conocí el primer invierno que
estuve aquí. Casi todos eran monitores de esquí.
Todos eran jóvenes, entre 18 y 20 años. Los ingleses
que llegaban tenían poder adquisitivo. Llegaban
aquí y compraban un piso. Daban clases durante el
invierno y con el verano se iban hacia Australia o...
Y hacían la temporada de esquí de aquí y de allá.»
(AEA 173, espanyola, 1961, Canillo)
Durant els anys 80 es va incentivar el turisme britànic a través
d’agències i promotores immobiliàries, i nuclis com Arinsal,
Soldeu o Pas de la Casa s’adapten per rebre un turisme que
es consolida durant els anys 90. En els últims anys, aquest
turisme ha disminuït progressivament com a conseqüència
de factors diversos.
«Els 70 van ser el principi de la immigració britànica.
El turisme britànic no va començar fins l’any 80, el
1982. I ara ja se sap que hi ha gent per a l’esquí cada
cap de setmana [...]. La gent posava un negoci, un
pub... Construíem pisos i els veníem i molta gent els
comprava... Primer els llogàvem per temporades, i
aquesta gent volia una espècie d’inversió.» (AEA 180,
britànic, 67 anys, la Massana)
Hom pot observar una comunitat britànica amb
característiques específiques: els residents passius, una
població estrangera que gaudeix d’una bona situació
econòmica i que cerca el benestar que ofereix el país;
i els residents actius, amb permís de treball, que viuen
en l’entorn de les estacions d’esquí. Entre els últims,
estan els que hi arriben per fer la temporada i després
marxen cap a altres destinacions turístiques o tornen
al seu lloc d’origen.
«Vine a España a trabajar en la playa con unas
amigas, del sur de Londres, y fui a Lloret de Mar a
trabajar... 21 años. Y trabajando ahí nos dijeron de
venir a Andorra. Yo nunca pensé en esquiar. Pensaba
que esquiar era para los ricos. Entonces ahí hemos
encontrado un apartamento y trabajo para el
invierno. Y he encontrado un monitor de esquí inglés
y hemos quedado aquí tres inviernos y tres veranos.
Luego he encontrado a mi marido, también es inglés
y monitor, y hemos ido corriendo a Inglaterra. Luego
vinimos a trabajar un invierno. Luego fuimos a
Inglaterra para casarnos y a por los niños.» (AEA 184,
britànica, 43 anys, Canillo)
La relació que estableixen amb el país sovint es circumscriu
a les poblacions on viuen i treballen. Són espais de trànsit,
part d’una experiència vital, on la pràctica de l’esport,
l’oci i les relacions amb els seus conciutadans són una
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals6
part fonamental de la seva forma de vida. En poden fer
una o vàries temporades, fins i tot plantejar-se viure-hi
estacionalment, però la mobilitat està molt present.
Hi ha qui decideix establir-se i invertir en el sector de
l’hoteleria i la restauració, el sector immobiliari, el comerç
i altres serveis, sovint orientats al turisme britànic. Alguns
d’aquests empresaris han obert negocis similars en altres
indrets turístics amb presència britànica que afavoreixen
les formes de vida i les pràctiques econòmiques
transnacionals. La decisió de quedar-se o marxar respon,
com en qualsevol altre cas, a factors múltiples de tipus
personal, familiar i/o econòmic.
«Entonces (anys 80) en La Massana había pocos
edificios. El hotel Folch... era el baile del pueblo,
que eso era divertidísimo. El hotel Naudi estaba ahí,
poco más... Y casa Nono... en L’Aldosa… e íbamos con
cadenas y pinchos en las ruedas (por la nieve). Todos
estos chavales, monitores, tenían Volkswagens…
Después de dos temporadas aquí, nos fuimos al
sur de España y allí tuve mi primer hotelito… y tuve
otro restaurante en la playa. Y luego, un invierno,
volvimos aquí, porque habíamos estado bien.» (AEA
179, britànica, 51 anys, la Massana)
La Massana i Canillo són les dues parròquies que concentren
més residents britànics, i els nuclis com Arinsal i Soldeu els
que hi tenen la proporció més alta en relació amb la xifra
total de residents, presència que hom pot observar pel sol
fet de deambular pels carrers, sobretot, durant la temporada
d’hivern. Avui, els nuclis s’han convertit en destinacions
turístiques estacionals que verbalitzen un estil propi on
es percep la presència britànica. Si fa trenta anys hi havia
alguns hotels familiars i es llogaven habitacions i cases
com a apartaments turístics, ara hi ha complexos hotelers i
residencials que, en els últims anys, han crescut al ritme de
les estacions d’esquí i l’afluència de visitants.
Moltes de les activitats d’aquests nuclis es concentren en la
temporada d’hivern. Viure d’una activitat estacional implica
un seguit d’estratègies personals, familiars i econòmiques.
Què es pot fer durant la resta de l’any? Les possibilitats
són múltiples i els escenaris són diversos. Mentre alguns
es queden duent a terme altres activitats, altres opten
per continuar treballant com a professionals de l’esquí
en altres latituds, com Amèrica del Sud o Austràlia. Hi ha
un circuit professional que ha forjat una xarxa migratòria
transhemisfèrica. També és significatiu el nombre de residents
britànics que, quan tanca la temporada hivernal, es trasllada
cap a destinacions turístiques de la costa mediterrània a
l’estiu. El vincle entre aquests indrets es basa en la pràctica
esportiva i la complementarietat estacional, i sovint
reprodueixen les formes de vida en contextos turístics amb
característiques similars. En el món actual, on les distàncies
es redueixen amb les possibilitats de mobilitat, s’assenten els
espais transnacionals que combinen estacionalitat, pràctica
esportiva i turisme. Sorgeix, així, un estil de vida itinerant en
què les trajectòries individuals i familiars es vertebren entre
llocs diferents, entre països diferents.
«Mi padre era monitor de esquí. Entonces, al ser
monitor de esquí, hablando la lengua inglesa,
decidieron que viniera él a hacer de monitor y
empezar a hacer esto. Se integró aquí en la época,
no sé si decirte en el 1973... Los primeros ingleses en
llegar aquí […] (Soldeu) Ha crecido mucho, mucho el
pueblo. Ingleses sí que había. Igual niños ingleses no.
Iban y venían. Ahora es más difícil decirlo porque
hay más gente que vive aquí. Antes los que había
eran monitores en invierno […]. Ellos vivían la vida
tal y como iba.» (AEA 179, britànic, 37 anys, Canillo)
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals7
Els fluxos migratoris entre emplaçaments turístics estacionals
comporten formes de vida amb una gran mobilitat i una
simultaneïtat que, si bé atrau els més joves i els itineraris de
vida més individualistes, són complexes de conciliar amb les
responsabilitats familiars. L’atractiu d’aquest plantejament
de vida està motivat per una certa inquietud per conèixer
altres realitats, però, sobretot, per la voluntat de mantenir
una forma de vida nòmada.
«Mucha gente se ha ido, pero mucha se ha quedado.
Supongo que era gente como yo, que llegaron aquí
y pensaron que era el lugar donde querías vivir. Si
tienes la facilidad que te puedes organizar de manera
que puedes estar aquí en invierno y en verano
marchas, es el lugar ideal. Trabajar unos meses y el
resto, pues, conocer mundo. Conocer otros países y
otras culturas.» (AEA 173 D – CA – 1961 – espanyol)
Malgrat la diversitat de motivacions i situacions, hom pot
pensar que els ciutadans britànics configuren una comunitat
que, malgrat viure fora del seu país, en molts aspectes
reprodueix el seu estil de vida, es trasllada amb els seus
hàbits i es relaciona amb la seva llengua reproduint un
model residencial i turístic propi. De fet, hom pot observar
la seva presència als llocs on s’han instal·lat. En l’altre sentit,
la percepció del país de molts residents britànics està
sovint fragmentada i molt focalitzada en l’entorn relacional
immediat. En els nuclis més turístics, si bé les formes de
vida i el ritme quotidià estan marcats per l’estacionalitat
de l’activitat i la presència de visitants de procedència
diversa, hom pot percebre la segmentació social i lingüística
als llocs de trobada i d’oci, espais pensats per atraure una
determinada clientela turística, però també els residents de
la mateixa procedència.
«Entre los monitores españoles, ingleses y argentinos
sí que se mezclan un poquito, pero en el pueblo
no. Está muy dividido por sectores. Aquí van los
argentinos, aquí van los ingleses... Los españoles y
argentinos van unidos. Los ingleses, no. Se mezclan
un poquito más por la montaña que en el pueblo.»
(AEA 184 D – CA – 1967 – britànica)
«En la vida de noche, en la vida de ocio, esto sí
que lo puedes captar muy rápidamente. Sabes que
los argentinos no vendrán aquí. Aquí no vendrán
españoles. No es que tú lo dividas. Es que está
dividido.» (AEA 173 D – CA – 1961 – espanyola)
Des dels anys 80, els agents i promotors turístics han
treballat per adaptar l’oferta d’hivern a la demanda dels
turistes britànics i han modelat les estratègies comercials
i de serveis. Si, en un primer moment, es va voler captar
un turisme benestant, amb el temps l’estratègia es va
diversificar i ara es promouen estades econòmiques per
gaudir de la neu i l’oci1. Tot i així, es tracta d’un turisme divers
que cerca una estada organitzada per a la pràctica esportiva
i l’entreteniment, en què s’obvien altres aspectes socials i
culturals del lloc i el país.
Les agències, els hotels, els pubs i locals diversos organitzen
les activitats per als turistes, habitualment, en paquets que
sovint segueixen una fórmula preestablerta. Els diumenges,
quan hi arriben els grups turístics, s’organitza la welcome
meeting, en què se’ls expliquen les activitats programades
per a la setmana, els pubs, els concerts... i comença una
programació destinada a entretenir els turistes després d’una
jornada d’esquí. S’organitza el pub crawl per conèixer els
locals d’oci on els atenen en anglès i poden menjar les seves
especialitats culinàries. Com a entreteniment, s’ofereix el
quiz, joc de cultura habitual als pubs britànics, o altres tipus
de propostes d’animació, com el Soldeu by night, en què
s’organitza una activitat a la neu que es filma i es visiona en un
pub mentre es degusta el vi calent propi de les estacions de
muntanya. Durant la temporada d’esquí, els locals organitzen
actes com la charity night, celebren esdeveniments esportius
com la final de rugbi o commemoren festes com el Saint
Patrick’s Day. Es contracten treballadors, monitors, músics i
animadors britànics per satisfer la demanda turística. Molts
indrets, locals d’oci i hotels s’han transformat per satisfer un
turisme que té la seva pròpia manera de viatjar. Els qui hi
arriben per treballar i els qui ho fan per gaudir d’un temps
de vacances deixen la seva empremta en la manera de viure
del lloc, i sorgeix una identitat turística en què hibriden i es
dilueixen els trets específics de la identitat cultural del país.
El que succeeix a nuclis com Soldeu o Arinsal és fruit
d’operadors turístics, promotors i empreses, polítics i
inversors, on emigrants, empresaris i turistes hi participen
i intercanvien rols. La motivació per la qual molts
ciutadans britànics decideixen establir-se temporalment o
definitivament a Andorra no és diferent de la que ha generat
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals8
1. Publicitat d’una agència britànica: Clubbing holidays AndorraAre you a party person? Do you enjoy the nightlife and having a fantastic time from dusk till dawn? Visit one of the greatest clubbing destinations in the world and get the party started with your Thomas Cook Andorra clubbing holiday. With the huge number of bars, pubs and clubs in each resort and city in Andorra, your trip will be a never ending party. Check out our expert recommendations of where to go to make the most of your clubbing holiday; we’ve got a list of all the best places to hang out and party the night away...h t t p : //w w w. t h o m a s c o o k .com/lp/1xb-en6ujp/clubbing-holidays-andorra
un turisme de la mateixa procedència. De fet, l’expectativa
laboral i econòmica no sempre és suficient per explicar la
presència de britànics al país. De turistes a residents i artífexs
d’un desenvolupament turístic que només es pot comprendre
des d’una perspectiva local, cal abordar l’anàlisi com un
fenomen local-regional-global. Si fa uns anys les distàncies
tenien un altre significat en temps i cost, i el turisme tenia
un sentit d’excepcionalitat, de trencament d’allò quotidià,
avui tot plegat ha adquirit una dimensió nova. Els moviments
poblacionals coneixen noves pràctiques i adquireixen nous
significats en una economia global i interdependent.
A Andorra, com en altres indrets turístics, les interrelacions
entre els fluxos turístics i els fluxos migratoris es reforcen i
s’estimulen recíprocament. A través de la comunitat britànica,
hom pot comprendre la imbricació entre les destinacions
turístiques i migratòries, i com, en aquest cas, la migració no
s’explica només per les possibilitats econòmiques, sinó també
pels components que atrauen el turisme. Si hom percep
els llocs turístics i migratoris de marcat caràcter estacional
com una realitat canviant i espais de trànsit, entendrà que
sorgeixin formes de vida que s’articulen en la mobilitat i el viure
transnacional. De fet, es pot entendre com a translocalitat, ja
que sovint la mobilitat s’articula entre localitats. Llocs com
Soldeu o Arinsal, amb una mobilitat significativa, esdevenen
societats en moviment amb una composició social que varia
amb el pas de les estacions, i adquireixen una identitat pròpia
en l’imaginari del turista, els treballadors de temporada, els
residents i els andorrans. S’estableix un procés de reinvenció
local fruit de la turistització i es provoca un trencament
entre la realitat imaginada pels turistes i els treballadors de
pas i la realitat que viuen els residents, i també s’observen
continuïtats i trencaments respecte d’altres indrets del país. Les
característiques econòmiques d’Andorra afavoreixen les formes
de vida transnacionals, com en el cas dels ciutadans britànics.
En el context europeu, la significativa mobilitat dins
les fronteres comunitàries i el fet que molts nacionals
habiten en països que no són els seus originaris han
generat conceptes com nous europeus o ciutadans
transeuropeus quan són individus que simultaniegen la
residència o l’activitat econòmica entre dos o més països
creant vincles transnacionals, tal com s’expressava amb
anterioritat. L’accentuació d’aquests vincles té un caràcter
social i econòmic, ja que qui disposa de millors nivells de
renda té accés a les tecnologies més innovadores i facilitat
per establir-se en llocs diferents i emprendre activitats
econòmiques diverses. Així doncs, hom ha d’entendre que
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals9
molts residents creen lligams diferents entre el lloc d’origen
i de residència, que pot haver-hi més d’un lloc de residència
i que s’estableixen interconnexions de manera bidireccional
o multidireccional, ja que formen part de més d’una societat.
En un altre sentit, els residents transnacionals construeixen
la seva identitat a partir de les seves relacions i els llocs
de residència, que s’estenen i s’entenen més enllà de
les fronteres d’un únic estat. Si bé els vincles amb el país
d’origen són forts, també ho pot ser la implicació amb el
lloc de residència. Són lleialtats, motivacions i implicacions
diferents, però també convergents en la forma de vida
transnacional que replantegen el valor de la ciutadania i la
identitat nacional.
Davant unes fronteres estatals permeables on es plantegen
dubtes sobre posar en risc la jurisdicció territorial o el fet
nacional, es percep l’increment de les ciutadanies dobles o
múltiples (Bauböck, 2003), ja que les persones tendeixen a
mantenir els lligams amb els països d’origen i residència. En
el context comunitari, l’accés a la nacionalitat varia segons
les polítiques estatals i, per tant, es generen desigualtats i
exclusions. A Andorra la valoració d’optar a la nacionalitat
per part dels residents britànics, com altres residents
comunitaris, també s’entén en la lògica transnacional. El
valor d’un passaport comunitari rau en el fet que atorga drets
davant els estats membres de la Comunitat Europea i les
institucions comunitàries. Per tant, el plantejament d’accedir
a la nacionalitat andorrana també rau en la possibilitat de no
perdre el dret a recuperar la nacionalitat d’origen, tot i que
el marc legal andorrà no preveu la doble nacionalitat. Així
doncs, el valor de la nacionalitat andorrana no s’entén en
la lògica d’un únic estat i sí està en relació amb la legislació
en matèria de nacionalitat del país d’origen, l’expectativa de
mobilitat i els vincles transnacionals.
Finalment, cal pensar en un escenari canviant en el context
de crisi actual, d’incertesa i de mutacions profundes i
cal veure quin rumb prenen les estratègies de mobilitat
territorial, les dinàmiques transnacionals i les ciutadanies i
les identitats nacionals.
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals10
Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals11
BIBLIOGRAFIA• Arxiu d’Etnografia d’Andorra. Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.
• BAUBÖCK, R I FAIST, R. (Ed.) (2010). Diaspora and Transnationalism. Concepts, Theories and Methods. Amsterdam: Amsterdam University Press.
• BAUMAN, Z. (2006). Tiempos líquidos. Barcelona: Ed. Tusquets.
• Dades de població. Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. www.estadistica.ad
• DE LA PARTE, I. (2003). «Vides migrades. L’expressió identitària del canvi a Andorra», a Revista d’Etnologia de Catalunya. Vida, memòria i oblit, núm. 23. Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, CPCCPTC. P. 58-69.
• DE LA PARTE, I. (2004). «L’Andorra diversa: una societat multicultural?», a Ciutadans, núm. 1. Centre de Recerca Sociològica, Institut d’Estudis Andorrans.
• DE LA PARTE, I. (2008) «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra», a Ciutadans, núm. 4. Centre de Recerca Sociològica, Institut d’Estudis Andorrans.
• COMAS D’ARGEMIR, D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Lleida: Pagès Editors.
• GARCIA CANCLINI, N. (1999). La globalización imaginada. Barcelona: Paidós.
• GLICK SCHILLER, N., BASCH, L. I BLANC-SZANTON, CR. (1992). «Introductory Remarks and Research Questions», a GLICK SCHI-LLER, BASCH I BLANC-SZANTON (ed.) Towards a Transnational Perspective on Migration. Race, Class, Ethnicity, and Nationalism Reconsidered. Nova York: New York Academy of Sciences.
• HANNERZ, U. (1998). Conexiones transnacionales. Cultura, gente, lugares. Madrid: Ed. Cátedra.
• HOLERT, T. I TERKESSIDIS, M. (2009). La fuerza centrífuga. Sociedad en movimiento: migración y turismo. Barcelona: Ed. Carena.
• LEVITT, P. I GLICK SCHILLER, N. (2004). «Perspectivas internacionales sobre migración: conceptualizar la simultaneidad», a Migra-ción y desarrollo. Perspectivas internacionales sobre migración. Segon semestre, núm. 003. Red Internacional de Migración y Desarrollo. P. 60-91.
• LLUELLES, M. J. (coord.) (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Lleida: Ed. Pagès i Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra.
• LLUELLES, M. J. (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Andorra: Ed. Govern d’Andorra.
• PORTES, A. GUARNIZO, L. I LANDOLT, P. (2003). «El estudio del transnacionalismo: peligros latentes y promesas de un campo de investigación emergente», a La globalización desde abajo - Transnacionalismo inmigrante y desarrollo. México FLACSO. P. 15-44.
• SOLÉ, C., PARELLA, S. I CALVANTI, L. (coord.) (2008). Nuevos retos del transnacionalismo en el estudio de las migraciones. Madrid: Ed. Ministerio de Trabajo e Inmigración.
• TODOCOLECCION (Zoconet) <http://www.todocoleccion.net/>
• TORRES, G. J. (2007). Diccionario etimológico de helenismos en castellano. [en línia]. <http://atriumlibertatis.com/~aulos/GRIEGO/f%20dicc.htm> [Consulta: 15 maig 2011]
• VALLS, A. (2006). Diccionari enciclopèdic d’Andorra. Andorra la Vella: Fundació Crèdit Andorrà.
Comença a ser un tòpic, però és ben cert. Andorra està
patint dues crisis: la que té el seu origen en l’esclat de la
bombolla financera nord-americana i la de model de país. I
hi podríem afegir, tot i que no sembli evident, que aquesta
darrera és la més problemàtica. El 1946, el Principat tenia una
població d’unes 6.000 persones, i fa poc es va arribar a les
85.000. Ara el cens indica que hi ha unes 78.000 i, proba-
blement, la xifra real deu fregar les 70.000. Què ha passat?
En síntesi, han fallat els principals motors de creixement del
país: la construcció i el turisme, i no s’albiren substituts a
curt o mitjà termini. Fa uns anys, el responsable d’una asso-
ciació de defensa dels emigrants assegurava que marxarien
d’Andorra unes 10.000 persones per la crisi. Probablement,
aquesta xifra ja s’ha complert i, de fet, un dels qui ha mar-
xat és el mateix autor d’aquell vaticini. El Govern d’Andorra
ha d’encarar un repte difícil: aturar la sagnia de pèrdues de
la CASS i el deute públic mentre disminueixen els ingressos
i el nombre de treballadors i empreses, i mentre crea una
estructura fiscal i legal similar a la que hi ha en el nostre
entorn. Per si no fos prou, a més, és prioritari assentar les
bases d’un nou model econòmic.
D’onvenim?
Andorra ha viscut una gran bonança econòmica des de mit-
jan anys 40 i fins el 2006, aproximadament. En primer lloc,
l’autarquia franquista, que va estar vigent fins a la fi dels anys
50, va permetre que una part del Principat pogués partici-
par en el contraban de productes i matèries primeres que
necessitaven moltes indústries espanyoles. Es tracta d’un
dels episodis menys coneguts de la història andorrana, però,
probablement, dels més importants. Aquest contraban es va
complementar amb el de tabac, que encara avui continua i
que en alguns períodes (la fi dels 90) va ser força gran. Però
el principal factor de creixement d’Andorra va ser i ha estat
ANDORRA, UN PAÍS SENSE FUTUR? Autor:
Pere Moliné Llicenciat en Ciències de la informació
12
Autor:
Pere Moliné Llicenciat en Ciències de la informació
el turisme. Als anys 30 ja es van començar a construir força
hotels al país, i l’increment de visitants va ser continu fins
que es va arribar, fa una dècada, als 12 milions. Aquest turisme
estava atret pels preus més baixos que oferien les botigues
d’Andorra, sobretot, als qui venien d’Espanya, i també pel
que podríem anomenar «or blanc». Des que Francesc Vila-
domat va crear l’estació d’esquí del Pas de la Casa-Grau Roig
fins ara s’ha desenvolupat una veritable infraestructura de
primer nivell en aquest àmbit. Al comerç, el turisme i l’esquí
es va afegir un potent sector de la construcció i immobiliari.
Finalment, Andorra té un important sector bancari, que viu,
sobretot, dels estalvis d’origen espanyol: un 70 %, aproxima-
dament. Estem parlant d’uns 15.000 milions d’euros en dipò-
sits als bancs andorrans.
Onsom?
Andorra ha vist en aquest segle com la seva població es mul-
tiplicava per catorze i les estructures de poder s’hi han hagut
d’adaptar. Amb la Constitució del 1993, es va establir un estat
similar als del nostre entorn i també va créixer el nombre de
funcionaris. Al mateix temps, s’ha mantingut un proteccio-
nisme econòmic molt alt, que va ser definit per l’antic minis-
tre d’Economia Ferran Mirapeix com «el més gran que hi ha
a Europa», i una llei de la nacionalitat que fa difícil adquirir el
passaport andorrà als estrangers, ja que demana 20 anys de
residència (la UE en recomana 10) i la renúncia a la naciona-
litat d’origen. Aquest model ha funcionat força bé, però ara
ja no. D’entrada, ha estat possible per a un gran creixement
econòmic que ja no existeix. Des del 2006, el país està en
una recessió de la qual es desconeix l’abast, ja que no hi ha
estadístiques fiables del producte interior brut, però sí que
es pot assenyalar que en aquest període s’han perdut uns
7.000 llocs de treball i s’ha passat dels prop de 45.000 del
2006 als 38.000 d’ara.
Un dels sectors més castigats ha estat el de la construcció.
Les perspectives de la patronal d’aquest àmbit econòmic no
són gaire encoratjadores, ja que preveuen que enguany es
perdran 1.000 o 1.500 llocs de treball. Aquest pessimisme
està fortament arrelat a la resta del món empresarial, ja que
la majoria dels emprenedors que van respondre l’enquesta
de la Cambra de Comerç preveien una caiguda de les vendes
13Andorra, un país sense futur?
i la facturació. Per tant, la crisi no acabarà el 2012 a Andorra,
i més si es té en compte la forta dependència d’Espanya,
que està instal·lada en una profunda recessió. Per acabar-ho
d’adobar, el sector bancari està iniciant una internacionalit-
zació de les seves activitats que contrasta amb la reducció
de les oficines i els serveis a Andorra. Algunes webs especia-
litzades parlen de la pèrdua de prestigi del Principat com a
plaça financera. Un dels resultats és que l’atur, fa anys desco-
negut, s’ha instal·lat a Andorra. Segons el Servei d’Ocupació,
al març hi havia 855 inscrits en demanda de feina i prop de
100 persones que rebien la prestació per desocupació invo-
luntària. Totes dues xifres estan anant a l’alça en els darrers
mesos. I el problema social que això suposa podria ser més
alt si no fos perquè la gran majoria dels qui es queden sense
feina tornen al seu país d’origen. Per contra, s’ha instal·lat un
fenomen insòlit fa uns anys: una part dels aturats i dels nous
pobres tenen passaport andorrà.
Com dèiem abans, l’economia era el principal suport del
model andorrà. Ara que aquest creixement ha desaparegut,
ens adonem que la integració dels emigrants no és tampoc
molt gran. Així, 14.000 residents tenen els 20 anys de per-
manència al país necessaris per poder optar pel passaport
andorrà, però no ho han fet. Molts no ho fan perquè supo-
saria perdre la seva nacionalitat d’origen, però també s’ha de
tenir en compte que hi ha alguns que, simplement, conside-
ren que no val la pena fer-ho. Amb aquest panorama es fa
difícil ser optimista, i més si es fa cas al màxim responsable
de la CASS, Josep Delgado, que augurava que si no hi ha can-
vis molt profunds i difícils, a partir del 2025 no es podran
pagar les pensions.
Onanem?
Els reptes del món polític estan clars: bastir en els propers
anys una estructura legal i fiscal homologable a les que hi
ha en el nostre entorn geogràfic. Això passa per un impost
de societats amb una taxa d’un 10 % aproximadament per
fer-lo atractiu, un IVA i un IRPF, i l’obertura al capital estran-
ger. També, per garantir el cobrament futur de les pensions
i una millor integració dels immigrants. Una tasca digna dels
treballs d’Hèrcules de la mitologia grega. La implementació
d’aquestes mesures suposarà un canvi molt profund a Ando-
Andorra, un país sense futur?14
rra, i hi ha moltes esperances que tot això faci possible sig-
nar acords per evitar la doble imposició fiscal amb Espanya
i França, el que permetria a les empreses andorranes expor-
tar cap a aquestes destinacions més fàcilment i l’atracció
d’inversors estrangers. Per aquí passaria el futur d’Andorra:
per convertir-se en un indret on, a més del turisme, la neu i
el comerç, s’instal·lin empreses i treballadors molt qualificats
que ofereixin alt valor afegit. Entre els exemples empresarials
que ja es poden citar, hi ha una residència per a la gent gran
de luxe a Escaldes i una universitat virtual. Però el govern i la
patronal esperen que en un futur proper n’hi hagi molts més,
i no es descarta instal·lar un casino, entre d’altres. La qüestió
és que els propers quatre o cinc anys seran transcendentals,
ja que el Principat haurà de superar l’actual esgotament del
model i afrontar un de nou que permeti la creació de molts
llocs de treball de perfil mitjà o alt. Els deures estan clars.
La qüestió està clara: serem capaços d’aconseguir-ho? L’únic
que es pot dir és recordar que el 1900 Andorra tenia uns
6.000 habitants i el 1930 s’havia baixat als 4.000. La crisi de
l’Andorra tradicional, basada en la pagesia i la ramaderia, no
es va aturar fins el 1930, quan, amb la concessió a l’empresa
FHASA de l’explotació dels recursos hídrics del Principat, es
va iniciar la modernització del país. Potser ara pot passar
quelcom de similar.
Andorra, un país sense futur?15
Amb una societat tradicionalment basada en el sector
primari (agricultura i ramaderia) així com per la seva condició
muntanyosa i el seu clima, Andorra ha estat històricament
una zona de difícil subsistència i accés. Això va ocasionar que
Andorra tingués un alt índex d’emigracions que provoca una
pèrdua d’efectius humans que, juntament amb altres factors,
com la crisi de la indústria del ferro i la llana, la insuficiència
de recursos agropecuaris i les guerres carlines que afecten
Espanya, genera un empobriment del país a la fi del segle
XIX (Lluelles et al., 2004). És amb la creació de FHASA cap al
principi dels anys 30 que, a més de rebre subministrament
d’energia elèctrica en moltes zones d’Andorra on era
pràcticament desconeguda, es creen aproximadament
un miler de llocs de treball al Principat i es milloren les
comunicacions viàries amb l’exterior del país. Amb aquestes
inversions, s’aconsegueix frenar l’emigració i, fins i tot,
atreure treballadors procedents d’Espanya, alguns dels
quals, posteriorment, optarien per quedar-se definitivament
al país (Lluelles et al., 2004).
Més tard, i arran de la Guerra Civil Espanyola i la Segona
Guerra Mundial, el Principat s’obre també cap a Europa
actuant com una plataforma d’ajuda i refugi vers els
països veïns. El seu emplaçament físic, que actua com
un territori fronterer i neutral entre França i Espanya,
ha tingut molt a veure en el seu desenvolupament
econòmic, polític i demogràfic.
Fruit dels esdeveniments descrits, Andorra passa de ser un país
amb un alt índex d’emigrants a tenir un nombre d’immigrants de
diferents països superior a la població autòctona i que ha anat
prenent importància i diversificant-se de manera vertiginosa
16
Autora:
Judith Pampalona Tarrés2
Llicenciada en Ciències de la comunicació i doctoranda en antropologia social i cultural
EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA I LA IMMIGRACIÓ AL PRINCIPAT D’ANDORRA1
1. Judith Pampalona Tarrés agraeix l’ajut de tercer cicle al Govern d’Andorra, ATCR2011/2012-0008- AND2. Judith.pampalona@uab.cat
en els darrers anys. Així doncs, es passa d’un 87 % d’andorrans
vers un 13 % d’estrangers existent l’any 1936 (Batalla, 2005),
al 42,9 % d’andorrans vers el 57,1 % d’estrangers que hi ha en
l’actualitat (dades de 2011)3. D’aquests individus immigrants a
Andorra predominen, en primer lloc, els espanyols, amb un
28,4 %, seguits dels portuguesos, amb un 15,0 %, que suposen
el tercer col·lectiu més nombrós del país tenint en compte la
població autòctona, i els francesos (5,3 %), tal com mostra el
Gràfic 1. És visible, a més, la pujada progressiva de la població
andorrana al llarg dels anys. Tanmateix, a partir de l’any 1985
s’observa un augment més brusc del nombre d’andorrans,
probablement degut al canvi legislatiu que permet obtenir la
nacionalitat a tots els nats a Andorra. Aquest índex segueix
pujant de manera rellevant fins a la fi de la dècada dels 90,
durant la qual s’apliquen dos canvis més sobre el dret a la
nacionalitat que en moderen les restriccions vigents fins
aquell moment (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada
de la nacionalitat i Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de
la nacionalitat).
És important tenir en compte, també en els darrers anys,
la gran diversificació i l’augment d’immigrants d’altres
nacionalitats, dels quals destaquen persones del Magrib
(que comencen a crear, ja, els primers negocis), Amèrica del
Sud, Àsia (hindús i filipins) i, recentment, de l’Europa de l’Est
(Colldeforns, 2010). D’aquests residents, doncs, predominen
els provinents de la Unió Europea, amb un 3 %, i dins aquest
grup els més abundants són els anglesos, italians i alemanys,
per aquest ordre (1,2 %, 0,6 % i 0,4 %). Entre la immigració no
europea destaquen els marroquins, que suposen un 0,59 %
del total; els hindús, amb un 0,5 %, i un 0,1 % de filipins. Els
sud-americans (sobretot d’Argentina, Uruguai i Xile) sumen
un 1,39 %4 (vegeu el Gràfic 2).
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra17
Gràfic 1Evolució de la població segons la procedència (I) Font: Departament d’Estadística del Govern
d’Andorra. Elaboració pròpia
40.000
35.000
30.000
25.000
20.000
15.000
10.000
5.000
01965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011
FrancesosPortuguesosAndorransEspanyols
3. Dades obtingudes del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. [en línia]. <www.estadistica.ad>. [Consultat el 06.02.2011].
4. Ídem..
Per als individus de tots aquests grups nacionals residents
a Andorra, el principal motiu d’establiment al país és el
laboral. De fet, existeixen algunes classificacions referents a
les diferents activitats laborals realitzades majoritàriament
a Andorra i, posteriorment, s’han efectuat estudis que
relacionen els diferents sectors amb les nacionalitats que
s’hi dediquen amb més freqüència.
Els sectors que ocupen més proporció de treballadors
són el comerç (28,2 %), la construcció (14,9 %),
l’hoteleria (13,7 %), l’Administració pública (9,2 %) i altres
serveis (activitats immobiliàries i serveis empresarials).
Aquestes dades reflecteixen l’especialització de
l’economia andorrana en el sector terciari, sobretot
en les activitats relacionades amb el turisme. [...] més
de la meitat dels treballadors (51,7 %) són originaris
d’Espanya, els treballadors procedents de Portugal
representen el 17,5 %, mentre que el 15,6 % són originaris
d’Andorra i el 6,5 % són de França; el 8,7 % restant dels
treballadors procedeixen d’altres països. (Batalla, 2005)
Pel que fa a una classificació més específica de nacionalitats
per professió, també descrita per Josepa Batalla (2005), i
relacionant-la directament amb el fenomen de l’economia
ètnicament controlada descrita per Light i Gold (2000), en
la qual un sector laboral determinat conté majoritàriament
treballadors d’una ètnia (o nacionalitat, en el cas d’Andorra)
determinada, al cas andorrà s’aplica de la manera següent:
Els treballadors autòctons d’Andorra ocupen, sobretot,
els treballs referents a l’Administració pública (33 %);
els portuguesos formen la major proporció dels treballs
de construcció (35 %); i finalment, el sector del comerç,
que reuneix gran varietat de nacionalitats entre els seus
treballadors, sobretot els espanyols i francesos, que
també dominen en el sector de l’hoteleria. (Batalla, 2005)
Micó (2005) afegeix que
[...] el col·lectiu menys afavorit i amb menys oportunitats
de mobilitat dins l’estructura ocupacional són els
treballadors extracomunitaris (llatinoamericans, països
de l’Est i magrebins), que se situen dins del segment
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra18
Gràfic 2Evolució de la població segons la procedència (II) Font: Departament d’Estadística del Govern
d’Andorra. Elaboració pròpia
1.200
1.000
800
600
400
200
01985 1990 1995 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011
Britànic
Alemanys
Argentins
Hindús
Italians
Marroquins
Uruguaians
Xilens
Filipins
secundari. Els llatinoamericans són el col·lectiu més
nombrós i que pateix una situació més inestable, en ser
la mà d’obra majoritària dels contractes temporals de
la temporada d’hivern. De tota manera, la posició més
precària dintre d’aquest col·lectiu és la dels treballadors
“sense papers”, extracomunitaris [...] que solen ocupar
treballs més desqualificats, per sota, en la majoria de
casos, de la seva formació. (Micó, 2005)
Probablement, i com també exposa Micó en el seu article El
món laboral a Andorra (2005), el fet que els immigrants facin
les feines menys atractives socialment i físicament més dures
és degut principalment al creixement econòmic de les darreres
dècades. Això ha fet augmentar la demanda de treballadors en
certs sectors, com la construcció o el comerç, entre d’altres.
Així, les persones originàries del país han quedat exemptes
de realitzar un tipus de feines més desprestigiades i poden
efectuar tasques dins l’Administració i altres llocs en què el
domini del català, el francès i el castellà és indispensable.
També, a més, el factor legal hi té un paper significatiu, tenint
en compte que alguns individus arriben al Principat amb un
permís de treball previ que s’ajusta únicament a un sector
determinat. Aquest és el cas dels treballadors temporers o
que es dediquen al sector de l’educació o a la cura d’altres
persones i de la llar (cuidadors o cuidadores de gent gran,
criatures, persones discapacitades, etc.).
Així doncs, possiblement la creació natural d’aquestes
classificacions és deguda al fenomen que l’antropòloga Isabel
De la Parte (2008) suggereix en el seu article. Aquest tracta el
fet que la majoria dels immigrants arriben a un emplaçament
determinat pels familiars, amics o altres individus amb qui
mantenen llaços forts i que estan establerts, en aquest cas,
al Principat d’Andorra. És en aquest fenomen, doncs, on se
sustenta, sobretot, l’estratègia migratòria: els familiars acullen
i s’assabenten de possibles feines per tal que els nouvinguts
es puguin guanyar la vida. Cadascú, com és d’esperar, cerca
treball en el sector que opera i, probablement, així és com
es produeixen les marcades classificacions en les quals
cada sector laboral està sotmès majoritàriament a un o dos
col·lectius nacionals determinats (De la Parte, 2005).
De fet, i segons conclouen Maestre i Soler (2010), l’economia
andorrana ha funcionat en els darrers anys gràcies a
l’aportació dels col·lectius estrangers en els diversos
sectors d’activitat incrementant, des de la dècada dels 80,
la productivitat de forma notable5, probablement a causa
del nivell més alt d’educació dels treballadors, les millores
informàtiques i la millora de les condicions laborals (Maestre
i Soler, 2010: 310). Efectivament, si hom es remet al nombre
d’establiments donats d’alta al país en les tres últimes
dècades (des de l’any 1981), s’observa un increment d’aquests
que s’estabilitza de forma aproximada durant la dècada dels
90 i que creix de manera significativa causant un pic l’any
2003 fins el 2006, i el 2007 i el 2008, torna a davallar. El 2009,
sembla recuperar-se i estabilitzar-se6 (vegeu el Gràfic 3).
En canvi, si el que es consulta són el nombre de baixes
d’establiments, els resultats revelen una tendència a l’alta al
llarg de tot el període estudiat, amb un punt d’inflexió l’any
2006, en el qual es dóna un augment significatiu de baixes
que torna a davallar el 2007 i segueix la tendència a l’alça fins
el 20107 (vegeu el Gràfic 3).
La gràfica anterior (Gràfic 3), doncs, revela una activitat
econòmica relativament estable en la qual es compensa
un increment continu del nombre d’establiments donats
de baixa amb un altre de paral·lel amb altres nous negocis
donats d’alta que, d’altra banda, sembla ser més horitzontal
que el cas anterior. Durant els anys de crisi econòmica a
Espanya i França, tot i fer un pic, en ambdós casos, coincidint
en els anys que es comença a fer patent, sembla ser que
l’activitat a Andorra, posteriorment, s’estabilitza seguint la
mateixa tendència, tot i la sortida del país de nombroses
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra19
800
700
600
500
400
300
200
100
0
1981
2005
2006
1995
2009
1985
2007
200
0
2010
1990
2008 2011
Gràfic 3Altes i baixes d’establiments a Andorra(1981-2010)
Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia
Establiments donats d’alta
Establiments donats de baixa
5. Segons les autores, la productivitat a Andorra no es calcula, tot i així, s’ha estimat aquesta afirmació a partir dels coeficients mitjans de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic).
6. Dades obtingudes del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. [en línia]. <www.estadistica.ad>. [Consultat el 16.06.2011].
7. Ibídem
persones de col·lectius immigrants. Aquest darrer fet queda
reflectit, també, en contrastar les dades anteriors amb els
indicadors d’afiliats a la CASS durant les mateixes dècades
(vegeu el Gràfic 4), els quals descriuen una corba similar a les
del Gràfic 3 (altes i baixes d’establiments). De nou, s’observa
un punt d’inflexió l’any 2006, a partir del qual el nombre
d’afiliats comença a davallar (probablement, a causa de la
baixada del nombre de llocs de treball). En aquest cas, però,
no es recupera ni s’estabilitza durant els anys posteriors. No
obstant això, pren lògica si es té en compte que la població
respecte de l’any 2007 ha davallat en un 6,1 % fins el 2011.
En moltes d’aquestes ocasions, els individus pertanyents a
diferents nacionalitats immigrants (sobretot la portuguesa,
l’espanyola, la francesa i, darrerament, la índia i la marroquina)
emprenen nous negocis al país. De fet, l’any 2010, el 20 %
de les empreses al Principat són creades i regentades per
individus d’origen immigrant, mentre que en el 30 % dels
casos són individus autòctons els qui ho fan. El 50 % restant
pertany a societats en què no s’especifica la nacionalitat
dels qui les componen8. Aquestes dades descrites són
superiors a l’any anterior, seguint una tendència històrica
de creació de negocis al Principat des de l’any 1960, tal com
es pot observar en el gràfic següent (Gràfic 5). Tot i així,
s’observa una disminució d’aquests els anys 2007 i 2008
(corresponents a l’inici de la crisi econòmica als països veïns),
però es recupera de manera immediata els anys posteriors.
Pel que fa a les societats, però, sembla que el 2010 tornen a
disminuir lleument respecte de l’any anterior.
Segons la legislació vigent fins el 18 de juliol de 2012, quan s’aplica
la nova Llei 20/2012, del 21 de juny, d’inversió estrangera al
Principat d’Andorra, les persones residents no nacionalitzades
poden emprendre un negoci a Andorra en quatre casos:
20
Gràfic 4Nombre d’afiliats a la CASS (1980-2012)
Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia
60.000
50.000
40.000
20.000
10.000
0
1980
1990
2002
1986
1996
2008
1982
1992
200
4
1988
200
019
98
2010
1984
1994
2006
2012
Núm. Llocs de treball
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra
8. Dades lliurades pel Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria del Govern d’Andorra
1) Treballant amb un soci majoritari que tingui la
nacionalitat andorrana o els anys reglamentaris de
residència contínua (51 % de les accions de l’empresa)
Es tracta d’una mesura que entra en vigor el 7 de novembre
de 2008, amb l’aplicació de la Llei 2/2008, del 8 d’abril,
d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra, davant
una crisi que afectava el sector comercial i el de la
construcció al Principat i que va provocar una davallada
de l’activitat laboral. Les empreses del país no tenien
capacitat suficient per tal de fer front als canvis legislatius
i laborals que es podien anticipar de resultes d’aquesta
situació i, paral·lelament, una sèrie d’empreses provinents
de l’exterior s’interessaven per treballar al Principat
d’Andorra. Davant això, es va posar com a prioritat una
llei de contractació pública que permetés exclusivament la
participació d’empreses andorranes o una llei d’immigració
que tanqués l’entrada als estrangers, però que permetés
una lògica cobertura dels llocs de treball que generessin les
empreses andorranes (Victòria, 2009).
Així doncs, tot negoci que pretengui ser creat amb part de
capital estranger o per una persona que no ha obtingut la
nacionalitat andorrana ni ha residit al país la quantitat d’anys
requerida, ha de ser emprès amb la col·laboració d’un soci
andorrà o d’un individu que hagi residit al país entre 10 i 20
anys continuats (segons la seva nacionalitat), i que aporti,
com a mínim, un 51 % de les accions de l’empresa. (Cambra
de Comerç, 2006; ABA, 2011: 16)
2) Essent ciutadà de nacionalitat andorrana
Qualsevol individu nascut a Andorra obté la nacionalitat per
dret, així com els fills i néts (no nascuts al país) de persones
andorranes o amb residència superior a 20 anys consecutius
(Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat).
Per tal d’obtenir la nacionalitat, l’aspirant no nascut a Andorra
ha d’haver residit al país durant 20 anys consecutius o bé
estar casat amb un autòcton amb una convivència mínima
de tres anys (també continus). En un inici, la Constitució
decretava la residència de 25 anys consecutius (Llei 51/1995,
del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat), nombre que
va disminuir en la revisió i modificació de la llei l’any 2004
(Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de
la llei qualificada de la nacionalitat).
En complir les condicions anteriors, als aspirants se’ls fa
una prova (Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de
modificació de la llei qualificada de la nacionalitat) en la qual
han de demostrar:
- La seva integració a l’Andorra oficial,
- Coneixement bo del català,
- Coneixement sobre la història del país,
- Coneixement de les institucions oficials andorranes.
Finalment, és important tenir en compte que la nacionalitat
andorrana n’exclou qualsevol altra de diferent, és a dir, que
el fet d’obtenir-la comporta l’obligatorietat de renunciar a
les altres nacionalitats que l’individu pugui tenir sense cap
21
Gràfic 5Creació d’empreses a Andorra segons la procedència dels propietaris (1960-2010)
Font: Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia
350
300
250
200
150
100
50
019651960 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
EstrangersSocietatsAutòctons
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra
excepció (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la
nacionalitat; Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de
modificació de la llei qualificada de la nacionalitat).
3) Essent resident al país, sense interrupció, durant 10
anys (en el cas dels espanyols, francesos i portuguesos) o
20 anys (en tots els altres casos, indistintament si són de
la Unió Europea o no)
En cas que l’individu no hagi renunciat prèviament a una altra
nacionalitat o que, d’altra banda, pugui no estar interessat a
adquirir l’andorrana com a única, les persones estrangeres
tenen la possibilitat d’adquirir un permís de residència
que, si el mantenen de forma contínua durant els anys
reglamentaris (exposats més amunt), acaben obtenint el dret
de ser socis majoritaris d’un negoci (en cas que ho facin amb
un altre soci amb capital estranger) o bé poden emprendre’l
individualment (Cambra de Comerç, 2006) .
4) Amb la col·laboració d’un prestanoms
Dins el marc restrictiu descrit en els punts anteriors, hi pren
lloc la figura del prestanoms. Aquesta representa una via més
ràpida per als individus immigrants de crear un negoci propi
abans d’haver complert les condicions legals descrites. En
aquest cas, doncs, una persona andorrana esdevé propietari
fictici d’una empresa o societat que, en realitat, es duu a
terme mitjançant capital estranger.
Aquesta pràctica, tot i ser de caràcter il·legal, ha estat molt
recurrent entre els col·lectius d’empresaris immigrants al
llarg de les darreres dècades del segle XX, especialment, en
els sectors comercial i immobiliari. Actualment, però, la llei
d’obertura econòmica (Llei 10/2012, del 21 de juny, d’inversió
estrangera al Principat d’Andorra), que va entrar en vigor el 18 de
juliol de 2012, permet a tots els residents obrir i desenvolupar
activitats econòmiques al Principat d’Andorra sense necessitat
d’haver obtingut la nacionalitat prèviament ni haver complert
una quantitat mínima d’anys de residència al país. Dins aquest
marc, doncs, la figura del prestanoms deixa de cobrar sentit i,
per tant, la seva pràctica quedarà abolida dins el sistema.
Crisieconòmica
En termes econòmics, Andorra es descriu com un lliure
mercat enfocat al sector dels serveis que opera, sobretot, en
turisme, comerç, immobiliària i finances, que són els quatre
pilars bàsics sobre els quals s’ha bastit i enriquit el país durant
les darreres dècades. Tanmateix, els dits sectors han sofert una
forta davallada deguda a la crisi que s’està vivint actualment,
que ha provocat, d’altra banda, que l’abundància de treball de
què es gaudia fa uns anys hagi minvat vertiginosament.
L’origen de l’actual crisi econòmica, però, no descriu
exactament les mateixes característiques que la que estan
sofrint la resta de països europeus, sinó que, en el cas del
Principat, s’hi donen algunes particularitats com, per exemple,
que la crisi financera, des del punt de vista de la manca de
liquiditat del sector bancari, no ha esquitxat el país en la
mateixa mesura que ho ha fet en altres estats i, per això, l’estat
no ha intervingut en aquest sector (Alcobé, 2010: 72). De fet, i
segons el mateix autor, la crisi actual a Andorra no comença,
com en la resta d’economies veïnes, l’any 2007, sinó que en
22Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra
9. Ibídem
aquest cas té el seu origen a partir de l’any 2002 i 2003, quan
ja apareixen elements que fan intuir un canvi de tendència en
l’economia andorrana, com la davallada del nombre de turistes
d’un 3,7 % l’any 2002 o les reduccions en les matriculacions a la
CASS (Caixa Andorrana de Seguretat Social) (Alcobé, 2010: 72).
La crisi a Andorra, doncs, es forja a partir de dos factors
principals: l’esgotament d’un cicle intern que s’havia
mantingut en dissonància amb l’economia real i una recessió
internacional que ha afectat les economies veïnes i, en
conseqüència, Andorra (Alcobé, 2010). Així doncs, clarament,
el Principat d’Andorra es troba en una situació de crisi
econòmica i turística deguda a certs factors a escala interna
que es veu agreujada per la situació actual europea, de
manera que hi ha hagut una forta reducció del nombre de
visitants i turistes.
D’altra banda, si es té en compte el nombre d’altes i baixes
d’establiments en els darrers anys i es comparen amb les dels
anys anteriors a l’actual crisi econòmica, s’observa una estabilitat
relativa dins els sectors de l’agricultura, la ramaderia, la caça i
la pesca; els transports i les telecomunicacions, i la indústria
i l’energia. La resta de sectors, que pertanyen a les principals
activitats econòmiques que es duen a terme al Principat, són
els que pateixen més alteracions com a conseqüència de la crisi.
De manera visible, i en primer lloc, en els Gràfics 6 i 7 el sector
del comerç despunta per sobre de la resta tant per l’alta
d’establiments com per les baixes d’aquests. Això fa deduir un
equilibri del sector que es manté des de l’any 1970 fins el 2005,
aproximadament, any en el qual hi ha una forta davallada
tant en les altes d’establiments com en les seves baixes. És
l’any 2006 quan es comencen a notar els primers indicis de
23
Gràfic 5Altes d’establiments per sector (1970-2011)
Gràfic 6Baixes d’establiments per sector (1970-2011)
Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia
Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia
300
250
200
150
100
50
0
300
250
200
150
100
50
0
1970
1970
1975
1975
1980
1980
1985
1985
1990
1990
1995
1995
2000
2000
2001
2001
2002
2002
2003
2003
2004
2004
2005
2005
2006
2006
2007
2007
2008
2008
2009
2009
2010
2010
2011
2011
ComerçTransports i telecomunicacions
ComerçTransports i telecomunicacions
ServeisAgricultura, ramaderia, caça i pesca
ServeisAgricultura, ramaderia, caça i pesca
Indúsria i energiaConstruccióHoteleria i Turisme
Indúsria i energiaConstruccióHoteleria i Turisme
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra
crisi econòmica, ja que s’altera l’equilibri en aquest sector.
Així doncs, l’any 2006, el nombre d’establiments tancats és
lleugerament superior al d’establiments de nova obertura. A
partir d’aquest moment, les obertures davallen lleugerament
fins el 2009, any en què s’observa un ressorgiment
d’establiments. Tanmateix, el nombre d’obertures baixa
immediatament i de manera brusca l’any següent.
Pel que fa al sector dels serveis, el nombre d’altes
d’establiments és sempre superior a les baixes, fet que
mostra un equilibri relatiu dins el sector. Igual que en la resta
de sectors, l’any 2006 no queda indiferent vers els altres,
i mostra un pic tant en els establiments creats com en els
tancats. No obstant això, a partir d’aquest any, el sector es
desestabilitza i mostra com el tancament d’establiments
es manté gairebé estable en un nivell baix, però, al mateix
temps, el nombre d’altes disminueix d’una manera força
important els anys posteriors fins avui.
Finalment, la construcció i l’hoteleria mostren línies força
paral·leles en totes dues gràfiques fins l’any 2006, en què,
de nou, es mostra un punt d’inflexió que crea un pic tant en
les altes com en les baixes d’establiments al Principat. No
obstant això, la diferència es marca en els anys posteriors
al 2006: mentre el sector de l’hoteleria es manté estable, el
sector de la construcció sofreix una davallada força visible
en les altes d’establiments i una pujada progressiva en les
baixes, la qual cosa fa deduir una forta crisi dins el sector.
Els gràfics descrits mostren com, de manera evident, els
sectors empresarials més rellevants per a l’economia
andorrana han estat, durant les darreres dècades, el del
turisme (que ja engloba el comercial, hoteler i de serveis) i
la construcció.
El sector financer, d’altra banda, suposa també un dels principals
pilars de l’activitat econòmica andorrana, tenint en compte la
seva contribució al PIB andorrà (16 % aprox.) (ABA, 2011).
El sistema financer comprèn 5 grups bancaris, 1 entitat
de crèdit especialitzat, 8 entitats financeres de gestió
d’organismes d’inversió, 4 entitats financeres de gestió de
patrimonis i 34 companyies d’assegurances, 18 de les quals
són sucursals de companyies d’assegurances estrangeres
autoritzades a operar al Principat. El sector bancari, amb més
de 1.700 empleats, representa aproximadament un 80 % del
total del nombre d’assalariats del sector financer. (ABA, 2011)
La situació de crisi econòmica actual, que afecta tant Andorra
com els països veïns (que han tingut històricament una forta
influència, en diferents àmbits, sobre el Principat), però,
ha provocat la necessitat d’establir certs canvis legislatius
en el model econòmic establert a fi de facilitar l’entrada
de capital humà i econòmic al país. Una de les mesures
preses ha estat l’entrada en vigor de la nova llei d’obertura
econòmica esmentada anteriorment (Llei 10/2012, del 21
de juny, d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra), la
qual elimina les restriccions anteriors que s’aplicaven als
drets econòmics de les persones de procedència immigrant
establertes a Andorra (també descrites amb anterioritat).
Aquesta nova llei estableix que qualsevol persona física
resident a Andorra pot dur a terme una activitat econòmica,
després de demanar els permisos previs, dins del Principat.
Això implica que també ho puguin fer altres empreses,
encara que la seva seu estigui fora del país.
Conclusions
Com s’ha dit en un inici, per la seva situació fronterera, el
Principat d’Andorra ha estat històricament influït per les
situacions derivades dels estats veïns. Actualment, la crisi
econòmica que els afecta no ha estat una excepció, fet que ha
agreujat la situació que ja sofria Andorra uns anys abans (crisi
econòmica i turística com a conseqüència de l’esgotament
del seu propi procés intern de promoció i funcionament).
Aquest moment de dificultats econòmiques, com no podia ser
d’una altra manera, ha ocasionat novament un nou procés de
canvi del país, tal com va passar en altres moments de la seva
història (Guerra Civil Espanyola, Segona Guerra Mundial, etc.).
Tanmateix, aquesta vegada, Andorra ha patit una davallada de
l’índex d’immigrants com a conseqüència de l’escassesa de
llocs de treball i l’alt nombre de tancaments de negocis al país.
La situació actual descrita, juntament amb els nous canvis
legislatius que s’hi han aplicat recentment, ha desencadenat
un debat entre les institucions i els individus establerts al país,
dins el qual hi ha una gran diversitat d’opinions i temors. D’una
banda, hi ha una actitud positiva vers l’obertura econòmica
del Principat, ja que no només permet la creació de nous llocs
de treball, sinó que també aposta per un mercat amb una
varietat d’ofertes més àmplia que pot ser molt positiva per
al país. Tanmateix, i des d’una altra perspectiva, augmentarà
la competència entre les diferents firmes existents i hi ha el
24Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra
temor que les grans empreses estrangeres siguin una amenaça
per als petits i mitjans empresaris nacionals.
Possiblement, aquesta nova llei d’obertura econòmica
tindrà també unes grans repercussions socials, ja que
permetrà i farà possible que nous grups ètnics o nacionals,
gairebé inexistents actualment a Andorra, estableixin nous
negocis que s’enfoquin tant a la població general com als
seus compatriotes (per exemple, el cas dels comerços
xinesos, que, fins avui i, curiosament, no s’han establert al
país, tot i pertànyer a una de les diàspores més esteses a
tot el món). Això també permetrà, possiblement, estendre
les xarxes de suport a l’empresari (ja sigui econòmicament o
logísticament) més enllà de les fronteres andorranes.
25
BIBLIOGRAFIA• ALCOBÉ J. (2009). «Nous elements de competitivitat de les empreses andorranes», a XIII Jornades de la Societat Andorrana de
Ciències. «Les empreses andorranes, quin camí?». La Seu d’Urgell, Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura i Universitats del Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 37-45.
• ALCOBÉ J. (2010). «Particularitats de la crisi econòmica andorrana dins l’àmbit internacional». a Sisenes Trobades Culturals Pirinenques. «Les crisis al Pirineu: passat, present i futur». La Seu d’Urgell, Govern d’Andorra, Patronat Francesc Eiximenis i Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, 71-75.
• ASSOCIACIÓ DE BANCS ANDORRANS I KPMG (2011). Andorra i el seu sistema financer 2010. Andorra: ABA.
• BATALLA J. (2005) «Evolució de la població andorrana». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/cres/publicacions/ambits5.htm >. [Consulta: 24 de setembre de 2010].
• BATALLA J. (2005). «Immigració i integració a Andorra». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/cres/publicacions/ambits2.htm >. [Consulta: 24 de setembre de 2010].
• CAMBRA DE COMERÇ, INDÚSTRIA I SERVEIS D’ANDORRA (2006). Servei d’assessorament empresarial. Constitució de socie-tats i creació d’empreses a Andorra. [en línia]. <http://www.ccis.ad/cat/pdf/ servei_empresa>. [Consulta: 6 de febrer de 2011]
• COLLDEFORNS J. (2010). «Distribució territorial de la immigració», a: LLUELLES, M. J. (coord.) (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.
• COMAS D’ARGEMIR D., PUJADAS J. J. (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals. Andorra: Alta Fulla.
• COMAS D’ARGEMIR D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Andorra: Pagès Editors.
• DE LA PARTE, I. (2008) «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra. Una nova mirada als processos migratoris». [en línia] Ciutadans, 4, novembre. Pàgina web de la versió electrònica de la revista. <http://www.iea.ad/ cres/publicacions/revista/ciutadans4/article1.htm>. [Consulta: 24 de setembre de 2010].
• LIGHT, I., GOLD, S. (2000). Ethnic Economies. San Diego: Academic Press.
• Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de la llei qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 39, 30 de juny del 2004, 1877-1880.
• Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 51, 28 de setembre del 1993, 887-891.
• Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 8, 31 de gener del 1996, 158-162.
• LLUELLES, M. N. (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Andorra la Vella: Pagès Editors.
• LLUELLES, M. J. (coord.) (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.
• MAESTRE, M., SOLER, J. (2010). Impacte econòmic dels estrangers des del 1960 fins al 2006, a:
• MICÓ, J. (2005). «El món laboral a Andorra». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/ cres/publicacions/ambits3.htm>. [Consulta: 24 de set-embre de 2010].
• VICTÒRIA, D. (2009). «L’organització empresarial davant dels nous reptes», a XIII Jornades de la Societat Andorrana de Cièn-cies. «Les empreses andorranes, quin camí?». La Seu d’Urgell, Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura i Universitats del Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 73-76.
Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra
El sector del turisme i les seves organitzacions estan fent front
a noves configuracions. Canvis en l’organització interna que,
com bé va assenyalar Henry Mitzenberg, no es poden explicar
sense tenir en compte certs factors externs que poden
influir-hi directament o indirectament (Amblard et al., 2005).
Mitjançant un treball de camp exhaustiu dut a terme en tres
anys de recerca i amb la voluntat d’entendre, des d’un punt
de vista sociològic, el fenomen de la rotació de personal
en el sector de l’hoteleria a Andorra, he pogut constatar
que el món de l’hoteleria, com el terme «món» indica, és
apassionant i, alhora, molt complex.
Amb la perspectiva de voler profunditzar sobre les causes i
els motius que podien portar el treballador i/o l’empresari
a provocar aquesta rotació, al llarg de la meva recerca han
sorgit altres problemes i pistes de reflexió.
Els establiments hotelers, en una època de dificultats
econòmiques i de davallada del turisme, es veuen obligats a
trobar noves configuracions internes que permetin mantenir
la seva activitat principal de prestacions de serveis. Aquestes
noves configuracions porten, paral·lelament, noves formes
d’organització interna que tenen com a conseqüència una
reducció dels seus recursos humans.
Al llarg d’aquest text, faré un assaig que permetrà entendre
les noves configuracions i formes d’organització interna dels
hotels mitjançant les nocions de vigilància i avaluació de
Michel Foucault. Tenint en compte que la hipòtesi central
mitjançant la qual desenvoluparé el meu pensament no ha
pogut —encara— ser comprovada de manera exhaustiva
empíricament, tot i que els primers resultats es decanten
cap a l’acceptació d’aquesta hipòtesi, demano al lector
flexibilitat i comprensió a l’hora d’aportar la seva crítica
envers aquest assaig.
El moviment de mà d’obra en l’hoteleriad’Andorra:novesrealitats
El moviment de mà d’obra en el sector de l’hoteleria d’Andorra
ha conegut diverses realitats en les últimes dècades.
Diversos autors ja han posat en relleu la forta correlació
que hi ha entre la situació del mercat laboral i la taxa de
rotació (March i Simon a Steel i Lounsbury, 2009). A Andorra
aquesta realitat és observable: en funció de la situació del
mercat laboral i de les realitats en termes de legislació s’han
pogut constatar taxes de rotativitat diferents. Aquestes
diferències no s’observen tant en la quantitat sinó en l’origen
del motiu de marxa dels establiments. Podem, així, constatar
diverses formes de rotativitat, és a dir, estratègies d’actors (si
utilitzem el vocabulari de la sociologia de les organitzacions
26
Autora:
Diana Oliveira.Llicenciada i doctoranda en sociologia
NOVES FORMES D’ORGANITZACIÓ INTERNA DE LES EMPRESES I LES NOCIONS DE MICHEL FOUCAULT: ASSAIG DE COMPARACIÓ I COMPRENSIÓ
de Crozier i Friedberg). Els actors socials (treballadors com
a empresaris), segons la percepció que tinguin de les seves
oportunitats, optaran per estratègies singulars definides per
aquests en funció d’un cert nombre de variables. Tot i tenir
present i ser conscient de la multiplicitat d’altres variables (la
difícil conciliació de la vida laboral i personal, la precarietat
d’horaris i de les condicions laborals, etc.) que poden influir
en la decisió de l’actor, per a aquest text ens centrarem en les
variables exògenes a l’organització, més concretament, farem
la nostra anàlisi centrant-nos en les variables de «situació
de la conjuntura política i econòmica» que poden portar a
noves configuracions al si de les organitzacions.
Aquesta taula permet sintetitzar l’anàlisi sociohistòrica del
moviment de mà d’obra en el sector de l’hoteleria a Andorra
i veure com elements derivats de la conjuntura econòmica i
política poden influir en la rotativitat d’un dels sectors clau
de l’economia nacional.
Podem afirmar que Andorra ha passat per tres grans fases.
Actualment ens trobem en la tercera fase, il·lustrada més
avall. Els empresaris, davant la disminució de l’ocupació
hotelera i del nombre mitjà de pernoctacions, senten com
les seves necessitats de mà d’obra disminueixen a causa
de: 1) la davallada de la demanda de mà d’obra deguda a la
baixada del nombre de visitants (turistes i excursionistes),
i 2) la fluctuació característica de l’activitat turística. Per
tant, es crea la necessitat de fer un ajustament de la mà
d’obra mitjançant una disminució cada cop més important
del nombre de treballadors que pertanyen a l’anomenat
«nucli fort» o «permanents» i un increment —en moments
d’augment dels fluxos turístics— del nombre de «treballadors
perifèrics» o els anomenats «de temporada» (Almeida, 2007).
En aquesta última i actual fase, es potencia una forma de
moviment de mà d’obra iniciada per l’empresari.
Mitjançant les observacions dutes a terme en alguns hotels
del país, complementades pel discurs dels treballadors i de
certs hotelers, podem constatar que hi ha una tendència a
la reducció del nombre de treballadors del «nucli fort» i un
augment dels «treballadors perifèrics». Aquesta disminució
és possible gràcies a: 1) la simplificació a la qual han estat
sotmeses algunes de les tasques de certs departaments de
l’hotel, com ara els restaurants (l’aparició del bufet lliure),
Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió27
Situació de la legislació
Situació de l’oferta de treball
Situació de la demanda de
treball
Situació del flux de turistes
Necessitats del sector
Tipus de turnover
Important restricció quan-
titativa de les quotes
d’immigració
Disminució significativa
Augment
Disminució significativa
Necessitats de menys mà
d’obra però més profes-
sionalitzada
Voluntari per part dels
empresaris
Regulació quantitativa
d’entrada de mà d’obra
Gran oferta
Disminució
Abundant
Necessitats de mà d’obra,
essencialment, en tem-
porada d’hivern
Voluntari per part dels
treballadors
Cap regulació restrictiva
de la mà d’obra
Gran oferta
Poca mà d’obra present
al territori. Necessitat de
mà d’obra estrangera
Elevada
Grans necessitats de mà
d’obra
Voluntari per les dues parts
ENTRE 1930 I 1975 DE 1975 A 2007 DE 2007 A L’ACTUALITAT
Taula 1La conjuntura econòmica i la percepció de les oportunitats del mercat laboral
Font: Elaboració pròpia 2012
i 2) el desenvolupament de la delegació de certes tasques
a empreses externes, com per exemple, la neteja de les
habitacions i les tasques de bugaderia.
Paral·lelament, podem constatar una altra realitat: l’abolició
parcial de l’organització vertical, és a dir, una tendència
a suprimir la «vigilància jeràrquica» i, per consegüent,
«l’avaluació» al si de l’organització.
Noves formes d’organització en el sectordel’hoteleria?
En la jerarquia tradicional de les organitzacions hoteleres,
com de les altres organitzacions, podíem i podem constatar
una categorització oficialitzada en la qual es pot observar,
d’una manera més o menys marcada, la posició en l’escala de
cada actor i, per consegüent, el seu rol al si de l’organització.
Tot i la simplificació voluntària aportada a aquest
organigrama, podem abastar a entendre el funcionament de
l’organització i, sobretot, la jerarquia endògena «tradicional»
que existeix.
L’anàlisi de les dades recollides mitjançant: 1) observacions a
sis hotels d’Andorra; 2) una dotzena d’entrevistes qualitatives
fetes amb els directors i/o propietaris d’establiments,
i 3) qüestionaris fets amb els treballadors dels hotels, ens
ha permès constatar una nova realitat en l’estructuració
interdepartamental en l’hoteleria.
Els «caps de departament» tenen —o tenien— un
rol específic per exercir: gestionar, controlar i vigilar,
entre altres múltiples funcions, que les tasques dutes
a terme per la totalitat dels membres del departament
es facin de conformitat amb els estàndards exigits per
l’organització.
28Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió
DIRECTOR DE L’HOTEL
SUBDIRECTOR
Departament 2
Cap de departament 2
Treballadors de departament 2 Treballadors de departament 3Treballadors de departament 1
Departament 1
Cap de departament 1
Departament 3
Cap de departament 3
Organigrama 1Organització tradicional Font: Elaboració pròpia 2012
DIRECTOR DE L’HOTEL
Departament 2
Treballadors de departament 2 Treballadors de departament 3Treballadors de departament 1
Departament 1 Departament 3
Organigrama 2Noves formes d’organització Font: Elaboració pròpia 2012
Aquesta reestructuració de l’organització interna imposa una
homogeneïtzació dels rols i, per consegüent, una tendència
a prescindir de la jerarquia interdepartamental.
En les noves formes d’organització, amb la desaparició
progressiva dels «caps de departament», les funcions de control
i de vigilància no semblen desaparèixer, sinó que es percep una
delegació silenciosa d’aquestes en la majoria dels treballadors
del departament, sobretot, en els treballadors del «nucli dur» .
Michel Foucault, en la seva obra Surveiller et punir, publicada
l’any 1975, parla de les formes de control en les institucions
de disciplina i de correcció. Mitjançant una anàlisi
sociohistòrica mostra com s’han anat desenvolupant formes
divergents de correcció en diverses institucions públiques
(escoles, hospitals i establiments carceraris) mitjançant la
vigilància, l’avaluació i la sanció normalitzadora.
Els treballadors de l’hoteleria es troben enfrontats a una disminució
dels graus de la jerarquia interna. Com a conseqüència d’aquesta
situació, podríem avançar la hipòtesi que una mancança de
vigilància i d’avaluació dins l’organització podria portar problemes:
un dèficit de disciplina. No obstant això, aquesta hipòtesi va ser
rebutjada, ja que podem constatar el desenvolupament de noves
formes de vigilància i d’avaluació delegades silenciosament i
progressivament a nous (o no tan nous) actors socials.
Vigilànciaiavaluacióenl’hoteleria
Les organitzacions s’estructuren i/o es reestructuren
mitjançant variables exògenes que es comporten com
determinants. Com s’ha exposat més amunt, les variables
de context, com ara la conjuntura política i econòmica —
nacional i internacional—, poden portar modificacions al si
de les organitzacions. Aquesta realitat, tenint en compte la
importància del sector del turisme a Andorra, és perceptible
en les organitzacions nacionals i, més concretament, en les
relacionades directament i indirectament amb aquest sector.
Després d’analitzar les dades recollides al llarg de la meva
recerca, puc avançar la hipòtesi que, en vista de la situació del
sector turístic i de les noves necessitats dels empresaris d’aquest
sector, ens estem dirigint, inevitablement, cap a una reducció
dels graus d’estructuració interna que porta a modificacions
suplementàries en les configuracions de les organitzacions.
Michel Foucault mostra com la jerarquia s’imposa
progressivament al mateix temps que es complexifica
l’activitat professional. Una jerarquització en què la
professionalització dels treballadors es torna imprescindible
per al control i la supervisió de les activitats de producció.
Actualment, estem assistint a un moviment invers en què
la jerarquia prescrita tendeix a homogeneïtzar-se i, potser,
a produir noves formes de poder internes il·legítimes, però
acceptades i més o menys normalitzades pels seus membres.
Noves formes de jerarquització basades en variables
d’antiguitat o d’estabilització al si de l’empresa, és a dir, que
hi hauria una diferenciació entre treballadors pertanyents al
«nucli dur» i els anomenats «treballadors perifèrics».
Podem suposar noves formes d’organització interna en
què cada membre tindria una part de poder de vigilància
i d’avaluació al seu departament? En què la no-presència
29Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió
DIRECTOR DE L’HOTEL
Departament 2
Treballadors perifèrics 2 Treballadors perifèrics 3Treballadors perifèrics 1
Departament 1
Treballadors de departament 1Nucli dur
Treballadors de departament 2Nucli dur
Treballadors de departament 3Nucli dur
Departament 3
Organigrama 3Noves formes d’organització i de jerarquització Font: Elaboració pròpia 2012
d’un sol individu designat com a portador de la vigilància,
de la sanció normalitzadora crea una creença de la
vigilància contínua i, per tant, una forma d’autocontrol per
part dels treballadors?
Pel que fa referència a l’avaluació, podem verificar que
aquesta, en els sectors de servei, no es fa únicament al si de
l’organització i mitjançant els actors socials que en fan part,
sinó també per un tercer actor indirectament relacionat amb
l’organització: el client.
Lasanciónormalitzadoraenl’hoteleria
El treball de prestació de serveis, contràriament a altres
formes d’activitat, té la característica de no poder
separar la producció del moment de la distribució del
«producte», és a dir, no hi pot haver una part de producte
en què la qualitat hagi estat examinada abans de la seva
comercialització ni stockable. El «fabricant» ha de saber
respondre immediatament i de forma adequada a les
demandes múltiples i heteròclites dels clients d’una
manera més o menys estandarditzada i, al mateix temps,
individualitzada.
«[...] L’organització de servei requereix recursos humans amb
capacitats personalitzades en una lògica de coproducció
amb el client» (Almeida, 2012). D’aquesta coproducció entre
la demanda i l’oferta el client efectuarà una avaluació.
Satisfacció i insatisfacció del consumidor es poden traduir
en noves formes d’avaluació de la qualitat del servei prestat
per l’actor treballador?
El treball de l’hoteleria forma part dels oficis de «propines».
Aquests oficis estan sotmesos a una forma d’avaluació
individual i individualitzada del treball i de la qualitat
d’aquest d’una manera contínua i immediata (Hénault
& Pinna, 2012). Aquesta avaluació no es fa mitjançant
una observació per part dels superiors jeràrquics, sinó
mitjançant un control indirecte producte de la subjectivitat
i de les expectatives del client. Aquesta avaluació o control
«[…] posa els individus (clients) en el camp de la vigilància»
(Foucault, 1975, p. 222).
30Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió
31
La sanció normalitzadora es desenvolupa mitjançant
l’atribució o la no-atribució de la propina al treballador per
part del client. Aquesta avaluació és producte d’un càlcul
«racional» entre expectatives del client envers el «producte
final» i els resultats obtinguts per part del treballador o pel
grup de treballadors. Pel que fa a la sanció normalitzadora,
podem constatar l’aparició d’altres models: 1) les enquestes
de satisfacció que els clients deixen als hotels, i/o 2) els
comentaris deixats per l’intermediari de les tecnologies de
la informació i de la comunicació (portals i blocs a Internet),
visibles per a nous clients potencials, que encara poden ser
més penalitzadors.
Apuntfinal
Estem davant noves formes d’organització interna de les
empreses del sector de l’hoteleria i de la restauració en què
la jerarquia —l’organització vertical— desapareix a poc a
poc per deixar aparèixer una organització més horitzontal,
basada en noves formes de vigilància i d’avaluació interna
per part dels iguals i externa per part dels clients o nous
clients potencials.
BIBLIOGRAFIA• DE ALMEIDA, PAULO PERREIRA (2012). Variaçoes sobre o trabalho moderno. Lisboa: Ed. Mundos Sociais.
• AMBLARD, HENRI, PHILIPPE BERNOUX, ET GILLES HERREROS (2005). Les nouvelles approches sociologiques des organisa-tions. Sociologie. París: Éd. du Seuil.
• FOUCAULT, MICHEL (1975). Surveiller et punir. París: Gallimard. TEL.
• HENAUT LÉONIE ET PINNA GABRIELLE. «Les métiers à pourboires : des collectifs de travail à l’épreuve d’une évaluation indi-viduelle et continue», a Actes des XIIIème Journées de Sociologie du travail. Ed. de l’Université Libre de Bruxelles.
Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió
Aquest estudi ha estat possible gràcies al finançament
de la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO i
hi han participat les institucions següents:
· Centro Cultural Dominico-Haitiano (CCDH),
que va proposar l’estudi i ha col·laborat en el
treball de camp;
· Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales a
la República Dominicana, que ha estat la institució
que s’ha encarregat de realitzar el treball;
· Centre de Recerca Sociològica (CRES), que ha
coordinat el projecte i també ha col·laborat en
el marc teòric del treball.
Objectiudeltreball
Els canvis legals dels darrers anys han portat com a
conseqüència la negació de l’acta de naixement a molts
descendents d’haitians (alguns de manera retroactiva) a
la República Dominicana. La manca de documentació
ha portat a tenir més dificultats per a la seva inclusió
en el sistema educatiu, sobretot a partir d’una certa
edat. Aquest estudi ha analitzat aquesta problemàtica
a la província de San Pedro de Macorís, per ser un dels
territoris on hi ha més població d’origen haitià a la
República Dominicana.
Dadesdelsdospaïsosdel’illadeSantoDomingo
La República Dominicana i Haití es reparteixen el territori de
l’illa de Santo Domingo, que té una extensió total de 77.914
km2 (la República Dominicana té 48.670 km2 i Haití 29.244 km2).
Haití està més densament poblat, amb una població de 9.719.921
habitants, davant els 9.370.818 de la República Dominicana1.
La renda per càpita té diferències destacables: mentre que la
de la República Dominicana l’any 2011 s’estima en 5.638 $, la
d’Haití el mateix any és de 738 $, essent en l’actualitat un dels
països més pobres del món i el més pobre de tot Amèrica.
Un 42 % de la població dominicana és pobra, mentre que un
8 % es pot dir que viu en condicions de pobresa extrema2. A
les zones on tradicionalment hi ha un nombre més elevat de
persones d’origen haitià aquestes xifres són més elevades,
com és el cas de la província de San Pedro de Macorís.
A Haití, tot i que no hi ha dades calculades de la mateixa
manera, el Banc Mundial afirma que el 80 %3 de la població
està per sota el llindar de la pobresa i té moltes dificultats
per poder satisfer les seves necessitats més bàsiques, i més
de la meitat de la població viu amb menys d’1,25 USD el dia.
Autor:
Joan R. MicóLlicenciat en sociologia.
PROBLEMES PER ACCEDIR AL SISTEMA ESCOLAR DELS INFANTS D’ASCENDÈNCIA HAITIANA A LA REPÚBLICA DOMINICANA
32
1. Dades oficials dels dos països de l’any 2010
2. Estudi de l’Oficina Nacional de Planificación (OMAPLAN), segons la metodologia dissenyada per FLACSO. Aquesta metodologia relaciona els ingressos per llar en comparació de la despesa de consum bàsic (aliments, roba, habitatge, etc.). Les persones que pateixen pobresa extrema són les que no poden ni assumir la despesa d’alimentació.
3. Dades del Banc Mundial. Lloc web: <http://datos.bancomundial.org/pais/haiti>.
Autor:
Joan R. MicóLlicenciat en sociologia.
Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana33
Per entendre millor els resultats de l’estudi, és interessant
destacar la diferent composició ètnica dels dos països:
mentre que la República Dominicana està composta d’un
16 % de blancs, un 11 % de negres i un 73 % corresponent a
diferents graus de mestissatge, Haití està compost d’un 95 %
de negres i un 5 % de blancs i mulats4.
BreucontexthistòricdelesmigracionshaitianesalaRepúblicaDominicana
Les migracions entre els dos països ja vénen del temps colonial:
segons els avatars històrics, la frontera era traspassada per
residents d’una colònia o una altra. Després de la independència
dominicana el 1844 (independència d’Haití, ja que durant
més de 20 anys tota l’illa va estar sota el control d’Haití), la
presència haitiana a la República Dominicana es va reduir.
A partir de 1915, en l’època d’una ocupació militar d’Estats
Units, és quan comença a migrar un nombre important de
mà d’obra haitiana per treballar als camps de canya de la
República Dominicana. Aquest procés continua els anys
següents, encara que durant els anys 20 la dictadura de
Trujillo va intentar tancar la frontera i colonitzar-la amb
estrangers blancs o japonesos, atès que considerava els
haitians indesitjables per ser negres (de fet, l’any 1937 va
haver-hi una matança d’haitians orquestrada pel govern, en
què van morir més de 5.000 haitians o descendents).
Malgrat aquests fets, durant la resta del segle XX, el nombre
d’immigrants haitians continua augmentant, i és interessant
destacar que no hi ha una dada oficial del nombre dels que
resideixen en l’actualitat a la part dominicana de l’illa.
Així doncs, les xifres varien molt segons les fonts: de més de
2.000.000, segons va dir el president dominicà l’any 1989, a
xifres properes a 500.000, segons dades més fiables.
Aquestes oscil·lacions diuen molt de com s’ha tractat aquest
fenomen al país. Sembla evident que la xifra del nombre
real d’haitians s’ha tendit a exagerar per raons polítiques i
ideològiques. El sector oficial i els seus afins, generalment,
han tingut interès a presentar les xifres per sobre de la realitat,
segurament pel desig de presentar la població haitiana com
l’amenaça principal a la identitat nacional i cultural, i justificar
accions restrictives.
En tot cas, aquest debat és possible perquè no hi ha hagut
unes dades fiables de la població del país. S’ha de tenir en
compte que la major part dels haitians tradicionalment han
viscut al camp, i molts no han estat inscrits en els registres
oficials (alguns des de fa generacions).
Un altre aspecte del debat és que, quant als descendents
dels haitians (tenint en compte que molts ja porten més de
tres o quatre generacions vivint a la República Dominicana),
hi ha la imatge dins l’imaginari col·lectiu de continuar
considerant-los haitians i no dominicans.
4. Haití va aconseguir la seva independència gràcies a la rebel·lió dels esclaus negres després de la Revolució Francesa, i és el segon país del continent americà a aconseguir la independència. Com a conseqüència d’això, el país es queda sense blancs i viu un llarg període d’aïllament internacional per part de les potències de l’època.
Canvislegislatiusdelsdarrersanys
La Llei d’immigració de l’any 2004 i la reforma constitucional
de l’any 2010 han suposat un canvi en el concepte de
la nacionalitat dominicana. Amb aquest canvi legislatiu
es considera que els fills dels immigrants que no tenen
residència legal i de les persones indocumentades no poden
accedir a la nacionalitat en no haver-se acollit als requisits
legals establerts per entrar al país.
De fet, la Junta Central Electoral va emetre una circular l’any
2007 que dóna ordre als oficials del registre civil d’examinar
amb detall les actes de naixement abans d’expedir-ne còpies
i no fer còpies de l’acta a fills de pares estrangers si no tenen
residència o estatus legal. A més, pel que fa a les actes que
presenten dubtes, es va donar instruccions d’anul·lar-les, acció
que s’ha dut a terme en molts casos. Aquesta situació ha portat
com a conseqüència que persones que anteriorment tenien
documents legals (actes de naixement, permisos de conduir,
passaports i, fins i tot, títols acadèmics) s’hagin quedat sense
ells, és a dir, s’hagin quedat sense nacionalitat, sense títols
educatius i, finalment, s’hagin vist privades dels seus drets.
Pel que respecta a molts dels infants d’origen haitià, malgrat que
la República Dominicana ha ratificat la Convenció internacional
sobre els drets dels infants i que l’article 63 de la seva Constitució
declara que: «Toda persona tiene derecho a una educación
integral, de calidad, permanente, en igualdad de condiciones y
oportunidades, sin más limitaciones que las derivadas de sus
aptitudes, vocación y aspiraciones», la falta o la retirada de les
actes de naixement ha produït que nens i nenes hagin tingut i
tinguin problemes per poder assistir a l’escola.
Per conèixer l’abast del problema, aquest estudi ha tingut
com a principal objectiu quantificar-lo, examinar quines
han estat les estratègies de les famílies afectades i analitzar
l’origen d’aquesta situació.
Resultatsdeltreballdecamp5
A més de l’escolarització dels infants i adolescents,
l’enquesta s’interessa per les dificultats d’altres membres de
la família per la manca o l’anul·lació dels seus papers, i també
per les seves condicions de vida, l’estructura familiar i altres
aspectes que ajudin a entendre els riscs d’exclusió social als
quals estan sotmesos els membres d’aquest col·lectiu.
Lloc de naixement· El 77 % de les persones més grans de 14 anys ja han
nascut a la República Dominicana i moltes d’elles també
són fills de persones que ja han nascut al país.
Com s’ha explicat abans, la població immigrant des
d’Haití ha anat arribant al país des del principi del segle
XX, majoritàriament de manera il·legal, sense papers
d’identitat personal (molts no els han tingut mai tampoc
a la seva terra). Així, molts descendents han arrossegat,
generació rere generació, el problema de no tenir un
pare o una mare amb un document legal d’identitat.
Com a conseqüència d’això, la situació d’aquests infants
és molt complicada, ja que tenen l’origen en dos països,
però no poden obtenir la documentació de cap d’ells
(hi ha discrepàncies en la legislació entre els dos països i
cap acord entre ells per trobar una solució a la situació).
Documentació· Quan es demana al total dels membres de la llar quin
tipus de documentació tenen, un 30 % no disposen de
cap document d’identitat (ni dominicà ni haitià).
· A més, entre els que tenen una documentació
dominicana, el 14 % afirmen que des del canvi de legislació
els han negat una còpia dels seus documents d’identitat.
Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana34
5. El treball de camp es va realitzar a la tardor de l’any 2011 i el treball ha quedat enllestit l’estiu d’enguany. S’hi han aplicat les tècniques següents:· Entrevistes en profunditat amb persones que treballen dins l’àmbit educatiu amb població haitiana i dominicohaitiana.· Enquesta a 348 famílies d’origen haitià en 16 comunitats de la província de San Pedro de Macorís. La mostra ha estat escollida de manera aleatòria. El nombre d’infants (de 5 a 14 anys) dels quals tenim informació és de 489 d’un total de 1.486 membres de les famílies enquestades. En el qüestionari s’ha demanat informació relativa a tots els membres de la llar, atès que, com ja s’ha comentat abans, el problema de la falta de documentació també té altres conseqüències.
· Taller participatiu per analitzar els resultats preliminars de l’estudi, amb representants de tots els sectors implicats.
35
Condicions de vida· Hi ha un elevat volum de persones a l’atur: només un
24 % havia tingut una feina remunerada en el darrer mes,
la major part, de jornaler agrícola. Dels qui van treballar,
un 60 % havien tingut un ingrés inferior a 45 euros
setmanals. Només un 5 % va cobrar al voltant de 100
euros setmanals. En relació amb el tipus d’habitatge on
s’allotgen, la major part estan fets amb parets de fusta o
bloc, amb el terra de ciment i sostres de zinc. Sobretot
als bateyes6, la major part dels habitatges són barracons
amb un o dos dormitoris, i l’ocupen entre 3 i 6 persones.
Nivell educatiu i conseqüències de la manca de papers en l’escolaritat dels infants
· Primerament, s’ha de constatar que el 25 % de tots els
membres d’aquestes llars no tenen cap estudi.
· A més, un 25 % dels infants que estaven a les llars
enquestades no va assistir a l’escola el curs 2010-2011 i
un altre 20 % no va poder concloure el curs aquest any,
és a dir, quasi la meitat dels infants va tenir problemes
que els van impedir l’escolarització.
· Quan es demanen els motius pels quals van deixar
l’escola o no s’hi van inscriure, un 54 % van dir que era per
culpa de la manca o l’anul·lació de l’acta de naixement.
Una de les estratègies per solucionar aquesta situació ha
estat declarar els infants com a fills d’altres famílies. En
aquest sentit, un 32 % dels progenitors han reconegut
que ho han fet així.
· També s’han demanat a les persones més adultes si han
tingut problemes per la falta de documentació: un 23 %
dels adults afirmen que no van poder acabar l’educació
bàsica i un altre 19 %, la secundària.
Conclusions
A partir de l’anàlisi dels resultats de l’estudi, es pot comprovar
que, efectivament, el canvi del marc legal i la seva interpretació
per part de les autoritats ha portat com a conseqüència més
dificultats d’escolarització dels infants a una part molt important
d’aquest col·lectiu. Aquest fet pot tenir conseqüències molt
greus i és un factor molt important d’exclusió social.
En tot cas, el més interessant d’aquest treball no és només
que quantifica i analitza la situació d’aquests nens i nenes,
sinó que també analitza els factors estructurals que han
portat a aquesta situació:
1.- Les diferències de renda són molt elevades entre els
dos països. A més, la República Dominicana és un país en
vies de desenvolupament i amb una part important de
la població que amb prou feines pot arribar a satisfer les
seves necessitats bàsiques. Per a molts haitians, immersos
en una situació de pobresa extrema, la possibilitat de
millorar passa per migrar a l’altra banda de la frontera.
2.- Des del principi del segle XX, les explotacions agrícoles,
sobretot les de canya de sucre, han incentivat aquesta
migració per tenir mà d’obra en quantitat i més barata.
3.- Molts d’aquests immigrants han vingut de manera
indocumentada, i molts dels seus descendents han
continuat en una situació irregular o amb dificultats per
demostrar que viuen al país des de fa generacions.
4.- A partir dels canvis legislatius, no es donen les
actes de naixement als fills de persones que no siguin
dominicanes o estrangeres amb residència legal. A més,
es posen en dubte moltes de les actes de naixement
ja emeses, fet pel qual es deixa de manera retroactiva
un col·lectiu important de població sense drets de
ciutadania, pel que s’ha demostrat en l’enquesta.
5.- A més, independentment de la condició jurídica dels
immigrants, els drets humans no són drets dels ciutadà,
sinó de la persona. La suposada condició d’estrangers no
valida la restricció dels drets humans i molt menys la de
la seva descendència.
Els documents d’identitat personal són un mitjà per
accedir als serveis més elementals. La seva negació
6. Els bateyes són poblats que es van construir al costat dels camps de sucre per als treballadors temporers. Estan composts de barracons construïts d’una manera molt senzilla.
Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana
Llocs on s’ha fet el treball de camp.
implica la negació al dret a l’educació i a les oportunitats
per a la integració social d’aquests infants.
6.- Una de les possibles causes de les restriccions dels
drets dels immigrants és la fragilitat institucional històrica
de l’Estat dominicà i l’escàs desenvolupament de les
concepcions democràtiques de l’exercici del poder.
Aquest fet ha portat a una vulneració dels drets humans
de la població en general i a un ordenament jurídic molt
canviant, com a conseqüència del xoc d’interessos entre els
grups de poder amb predomini d’interessos corporatius.
7.- Hi la paradoxa que, en una societat amb una composició
ètnica tan variada, els seus dirigents no hagin adoptat una
actitud més oberta en relació amb la immigració haitiana,
és a dir, no han adoptat una actitud que integri i valori les
aportacions de tots els grups que habiten al país.
8.- El fet que tradicionalment hi ha hagut una convivència
entre grups diversos al llarg de la història del país fa que no
hi hagi actituds obertament xenòfobes, però sí s’aprecien
prejudicis que poden anar a més (l’anàlisi de la seva
evolució seria un dels treballs que caldria fer en un futur).
És aquí quan el treball s’endinsa a fer unes anàlisis més
sociològiques sobre el debat sobre qüestions com la integració,
la identitat i la ciutadania, un debat que és molt similar a la
major part de les societats del món, incloent-hi Andorra.
S’ha de tenir molt en compte que, segons estimacions de l’ONU,
l’any 2005 hi havia més de 190 milions de persones que tenien
la seva residència en un país diferent al del seu naixement, de
les quals la meitat són en països més industrialitzats i la resta,
en països en vies de desenvolupament.
Durant la dècada de l’any 2000 als EUA i a Europa, els immigrants
van tenir un pes cada cop més important en el mercat de treball
i representaven una de les principals fonts del creixement
demogràfic. El primer lustre de l’any 2000, la meitat de
l’augment demogràfic als EUA correspon a persones originàries
de Llatinoamèrica. A Europa, en el mateix període de temps, la
immigració aporta més del 70 % de l’augment de població.
D’altra banda, el gran creixement econòmic dels darrers 50
anys i la configuració actual de la societat andorrana no es
pot entendre sense el fenomen migratori.
I, malgrat la situació de crisi actual a molts països occidentals,
totes les previsions indiquen que els processos migratoris
aniran a més. Cada cop és més evident que la migració és un
element estructural de les societats modernes i no simplement
conjuntural, com s’havia considerat fins no fa pas gaire.
Les conseqüències en les societats receptores són una
heterogeneïtat ètnica i cultural cada cop més gran, i també en
les situacions legals. Cada vegada hi ha una proporció més gran
d’immigrants assentats en les societats receptores de manera
definitiva. A més, la immigració il·legal és un fenomen molt
important i desafia la noció de sobirania estatal dins del territori.
Però, quan un immigrant es considera una persona de
ple dret en la societat receptora? Quines mesures són
necessàries per incorporar els immigrants en les seves
societats? Quan un immigrant o els seus descendents es
consideren subjectes de dret i quan es poden considerar
ciutadans? Com es defineix la integració?
Hi ha diferents models d’incorporació dels immigrants en les
societats, segons les particularitats històriques, polítiques i
socials de cada país o regió, i de com s’ha format i es defineix
la comunitat nacional i la seva pertinença (quina noció es té
en cada societat del concepte d’identitat nacional).
D’una manera molt esquemàtica, es poden classificar en
tres tipus:
1.- El model assimilacionista: es basa en la idea d’igualtat
a partir de l’adopció dels valors i les normes dominants
sense tenir en compte la diversitat. El cas francès portat
a l’extrem en seria un exemple.
2.- El model multicultural o pluralista: es conforma
a partir del respecte i la protecció de la diversitat
cultural dins una identitat compartida (Holanda, Suècia,
36Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana
37
Canadà), però pot portar a la creació de comunitats poc
relacionades entre elles.
3.- El model de separació o exclusió: amb un marc
restrictiu sobre la immigració i l’accés a la ciutadania
i la separació de les diferents comunitats ètniques o
culturals (el cas d’Àustria o Alemanya).
A més d’aquests tres models, n’hi ha un quart:
4.- El model intercultural: busca la interrelació de persones
autòctones i forasteres, en què la immigració es veu com
un procés dinàmic que enriqueix la societat receptora.
Aquesta interrelació porta a un mestissatge cultural, en
què es reconeixen les aportacions dels immigrants i es
reconeixen els valors i els trets culturals dels autòctons, en
què es forma una nova cultura en la qual tots són valorats.
Aquest model sembla el camí ideal que haurien de seguir
les societats del segle XXI.
D’aquest treball es desprèn que, en relació amb la població
d’ascendència haitiana, el model de la República Dominicana
no és el de la interculturalitat. La immigració haitiana està
present a la República Dominicana des de fa més d’un segle,
però, en el concepte més oficial de la identitat dominicana,
les seves aportacions a la societat dominicana es neguen o
es consideren d’una manera negativa.
Aquesta poca consideració es tradueix en estereotips i, fins
i tot, prejudicis que estan arrelats en l’imaginari col·lectiu i
que serveixen d’excusa per continuar amb les polítiques que
estan en contra dels drets humans i de les mateixes lleis del
país, i que, a més, poden sentenciar aquestes persones a
l’exclusió, amb poques esperances de canviar-la.
De tota manera, en moltes altres societats es produeixen
també altres tipus de problemes en relació amb els drets
dels immigrants: lleis sobre els immigrants que s’aproven a
alguns estats dels EUA o la retirada de la targeta sanitària
als immigrants il·legals a Espanya són exemples de dificultats
de l’equilibri entre els drets dels immigrants i les polítiques
dels estats.
A Andorra els immigrants i els seus fills tenen el mateix dret que
els nacionals per gaudir dels avantatges de l’estat del benestar
(si bé per a algunes ajudes socials es demana uns anys mínims
de residència). A partir de la Llei de la nacionalitat de l’any
1993, els fills dels immigrants poden accedir a la nacionalitat
andorrana així com els residents que porten més de 20 anys al
país (abans d’aprovar-se la llei, eren el requisit era de 25 anys).
Malgrat aquestes mesures, la major part de la població que
habita actualment a Andorra no té drets polítics.
Hi ha autors que opinen que, per a una veritable integració, s’ha
de reconèixer els drets de ciutadania a tots els components
de la societat, independentment de la seva situació legal. En
la major part de les societats, el paradigma dominant ha estat
reconèixer aquests drets a les persones que han estat definides
com nacionals. Segons Ferrajoli, la realitat multicultural de les
societats modernes i l’augment del flux migratori han posat
en evidència els límits del concepte de ciutadania, ja que si
els drets fonamentals es basen en un concepte excloent en
què no participen grans sectors de la població (precisament,
els més necessitats i els més dèbils), el concepte de drets
fonamentals es converteix en categories d’exclusió.
Així, el repte de les societats actuals és poder construir
relacions interculturals en què es valorin els trets culturals
de les societats receptores, però que estiguin obertes
al mestissatge amb les aportacions de les persones
nouvingudes, i en què els drets de ciutadania siguin
reconeguts a la major part de la població.
Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana
BIBLIOGRAFIA• BATALLA, J,; CASALS, M.; MICÓ,J. (2004). “La immigració a Andorra”. Centre de recerca Sociològica. Pagès Editors. Lleida
• BORJA, JORDI (2002). Ciudadania y globalización. Centro de Docimentación en Políticas Sociales. Documentos/29. Buenos Aires
• CRIASO CALVO, MARÍA JESÚS (2008) “Derechos ciudadanos y migración en perspectiva comparada: tendencias y cambios recientes”, Migraciones Internacionales 15, Vol. 4, nº 4, Julio-Diciembre.
• FERRAJOLI, LUIGI (1999) “Derechos y garantías. La ley del más débil”. (Trad. de Andrés Ibáñez y. Andrea Greppi). Ed, Trotta. Madrid
• MARSHALL, THOMAS. H. (1950): <<Citizen and Social Class (traducción al castellano, Ciudadanía y Clase Social>>. Alianza Editorial. Madrid, 1998.
1.Introducció
Aquest treball pretén contribuir a sensibilitzar sobre
l’assetjament entre adolescents a Internet, ja que es tracta
d’un problema emergent, i també vol difondre els resultats
d’alguns dels estudis que s’han realitzat en relació amb
diferents aspectes importants del tema. Durant l’elaboració
del treball, s’ha prioritzat incloure-hi una àmplia varietat
d’estudis presents en la bibliografia abans que entrar a fer
una anàlisi profunda de la qüestió. La principal pretensió és
la d’elaborar un document que doni una idea general del
tema i, per tant, abasti els diversos factors implicats. El recull
de la bibliografia consultada permetrà al lector aprofundir
en els estudis i resultats concrets.
En aquest, com en altres problemes socials i psicosocials,
focalitzar bé la qüestió i conèixer-ne els diferents matisos és
el pas previ a l’alerta i l’elaboració d’informació, la prevenció
i el tractament. Descobrir-ne la complexitat i conèixer
algunes de les perspectives d’anàlisi desenvolupades fins ara
de segur pot contribuir a la sensibilització de tothom i, per
tant, a la seguretat i al benestar dels joves a la xarxa.
2.Definició
L’assetjament entre iguals a través dels mitjans de comunicació
(d’ara endavant, assetjament a Internet) també es coneix amb
la paraula anglesa cyberbullying. Aquesta paraula composta
inclou la paraula bullying, potser més coneguda, que defineix
les situacions tradicionals d’assetjament entre iguals, cara
a cara, especialment en l’entorn escolar (però també en
l’entorn comunitari). El prefix cyber- fa referència a tot allò
relacionat amb la informàtica i defineix el mitjà a través
del qual es produeix l’assetjament: Internet (conversadors,
xarxes socials, correu electrònic, blocs o webs) i/o telèfons
mòbils (trucades, missatges de text o d’imatges), bàsicament.
L’assetjament tradicional o cara a cara va ser definit per
primera vegada el 1993 per Olweus1. Per a aquest autor,
l’assetjament és una conducta danyosa i intencional,
provocada de forma repetida per una o més persones
i dirigida vers una víctima a la qual, a més, li resulta difícil
defensar-se2. Fins aquell moment no existia una definició
clara i la investigació encara no s’havia enfocat a aquesta
problemàtica. Els estudis específics en relació amb
l’assetjament a Internet encara són molt més recents i
coincideixen, com és lògic, amb la massiva introducció
d’Internet en la vida quotidiana familiar i en les relacions
interpersonals, com ha succeït en els darrers anys.
La definició d’Olweus, tot i establir una definició capaç
d’unificar criteris d’investigació, de manera inclusiva, és,
precisament per això, insuficient a l’hora de reflectir la
diversitat de conductes que aquest concepte pot encabir.
D’ací l’interès de la utilització de tipologies que classifiquin
Autor:
Miquel Àngel Millán Palacio
Llicencia en psicologia
L’ASSETJAMENT ENTRE ADOLESCENTS A TRAVÉS DELS MITJANS TECNOLÒGICS
38
1. Probablement, l’autor més significatiu de l’estudi del fenomen de l’assetjament tradicional o cara a cara des dels anys 70.
2. A aquesta definició, Campbell (2005) hi va afegir la condició de succeir sense haver rebut cap provocació.
Autor:
Miquel Àngel Millán Palacio
Llicencia en psicologia
la diversitat de situacions i facilitin una comprensió més
global del problema.
Una de les classificacions que més aporta a l’anàlisi és la
utilitzada en l’estudi de Cava, Buelga, Musitu i Murgui (2010)
a partir del treball de diversos autors3. En aquest estudi es
diferencia entre l’assetjament directe, en el qual hi ha un
enfrontament directe entre l’agressor i la víctima, ja sigui
en forma d’agressió verbal o d’agressió física, i l’assetjament
indirecte o relacional, en el qual no hi ha aquest enfrontament
i que s’expressaria en diverses conductes (com xiuxiueig,
rumors maliciosos, exclusió de xarxes), sempre amb una
finalitat d’exclusió. Ambdós tipus d’assetjament, directe
i indirecte, es poden dur a terme cara a cara o a través
d’Internet4. Els mateixos autors van trobar una correlació
significativa en l’aparició dels dos tipus d’assetjament.
Una altra classificació important és la que fa Willard (2006).
Aquest autor diferencia el concepte en funció de l’acció
duta a terme per l’assetjador. Identifica vuit tipus principals
de conductes d’assetjament a Internet: enviament de
missatges ofensius, enviament de missatges amenaçadors,
difusió entre tercers de rumors difamatoris, difusió entre
tercers d’informació confidencial, sostracció d’informació
confidencial, exclusió social deliberada de la víctima en
xarxes de tercers, comunicació amb tercers fent-se passar
per la víctima i discussions en conversadors en línia amb
desqualificació agressiva i verbal.
Ortega i al., en canvi, fan una classificació segons el canal
utilitzat, i troben que l’ordre de més a menys utilitzats
seria, en primer lloc, els conversadors (xat, Messenger), els
missatges telefònics i els missatges electrònics, seguits per
les trucades al mòbil i la difusió d’imatges al mòbil i, en darrer
lloc, la difusió d’imatges en una web, en un percentatge molt
més petit.
Com a darrera classificació, no s’ha de deixar de citar la de
Buelga i Pons. Aquests autors elaboren una tipologia en
funció del tipus de conducta de l’agressor. Aquesta tipologia
té l’avantatge de ser molt concreta i, per tant, útil a l’hora de
diagnosticar. Els autors enumeren les conductes de fustigació
(insultar o ridiculitzar), persecució (amenaçar per fer por o per
aconseguir coses), denigració (explicar mentides o rumors),
violació de la intimitat (explicar secrets, passar fotos privades,
entrar en comptes privats), exclusió social (trucar a la víctima
i no contestar o convidar-la que es connecti i no respondre)
o suplantació de la identitat (trucar pel mòbil o comunicar-se
per Internet fent-se passar per la víctima).
Les tipologies, com s’ha dit, demostren la diversitat de
situacions que es poden englobar dins l’assetjament a
Internet, però un altre factor que cal analitzar dins la situació
d’assetjament són els diferents rols involucrats. D’una banda,
són evidents el rol d’agressor i el rol de víctima. Diversos
autors, però, remarquen el paper d’altres rols que, sense ser
tan evidents, sí que tenen una gran importància en l’efecte
i en la resolució de la situació d’assetjament a Internet.
Aquests rols són el rol d’espectador, el rol de confident, de
familiar o de la persona de suport.
Un altre factor que s’ha de tenir en compte són les
especificitats que el canal utilitzat (Internet) confereix a
aquest tipus d’assetjament. Tant l’assetjament cara a cara com
l’efectuat a Internet poden compartir definició, tipologies i
rols protagonistes. No obstant això, tant en un cas com en
l’altre també hi ha diferències que poden ser importants per
a la comprensió del problema i el tractament.
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics39
1. Probablement, l’autor més significatiu de l’estudi del fenomen de l’assetjament tradicional o cara a cara des dels anys 70.
2. A aquesta definició, Campbell (2005) hi va afegir la condició de succeir sense haver rebut cap provocació.
3. Els autors citen Cairns, Neckeman, Fergurson, Garriépy, Crick i Grotpeter.
4. Com és lògic, en la categoria d’assetjament directe es fa referència a la modalitat escrita i no verbal i ni física.
Per exemple, O’Brien i Moules (2010) consideren que ambdós
tipus d’agressions, per poder-les definir com assetjament, han
de complir algunes condicions. En primer lloc, s’han de donar
de manera repetitiva i persistent i amb la clara intenció de
fer mal. En segon lloc, s’ha de donar un desequilibri de poder
a favor de l’agressor i, per tant, en contra de la víctima. Això
fa que ambdues conductes siguin, en el fons, molt similars,
i de fet, l’assetjament a Internet moltes vegades funciona
com una extensió de l’assetjament tradicional cara a cara.
Segons aquests mateixos autors, però, hi ha també diferències
subtils però importants. En primer lloc, l’assetjament
a la xarxa es pot fer des de l’anonimat. En aquest cas,
l’agressor no necessita identificar-se per perpetrar les seves
actuacions. Aquest anonimat reforça l’agressor. De fet,
entre els ciberagressors poden haver-hi joves que mai no
agredirien cara a cara per la por a exposar-se al judici social
o a la resposta de la víctima.
L’anonimat té dos efectes afegits. Primerament, provoca
un estat d’indefensió més alt en la víctima, ja que no pot
saber qui l’agredeix, no pot trobar-hi una explicació i no es
pot defensar. D’altra banda, l’anonimat permet a l’agressor
desconnectar de la reacció de la víctima, sense ser conscient,
en molts casos, de les reaccions de por o malestar que la
seva conducta pot estar provocant (Ybarra i Mitchell, 2004).
Segonament, l’assetjament a la xarxa té, potencialment,
una gran capacitat de difusió i a una gran velocitat. Només
cal imaginar la quantitat de receptors que es poden
aconseguir enviant massivament un missatge electrònic
comprometedor o publicant una foto en un bloc personal o
en una web o en una xarxa social.
Una tercera diferència entre l’assetjament cara a cara i
la modalitat a Internet és que, mentre que en la primera
situació el jove víctima pot evitar-la i trobar la seguretat
en un ambient fora de l’accés de l’agressor o els agressors,
almenys a casa seva, això no passa amb l’assetjament a la
xarxa. En aquestes situacions, el jove pot ser victimitzat des
de la seva pròpia casa o habitació i això fa que no pugui
escapar de les situacions d’agressió.
La darrera diferència important és que en l’assetjament
a Internet hi ha una probabilitat més alta de permanència
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics40
dels actes de l’agressor, mentre que en els casos cara a cara
el jove pot guardar el record en la memòria; a Internet, els
comentaris, les desqualificacions o d’altres poden quedar, a
més, exposats de manera permanent. Com afirma Campbell
(2005): «les paraules escrites semblen ser més concretes i
reals que les paraules parlades.»
Aquestes diferències en la forma condicionen, també,
diferències significatives en les conseqüències d’un tipus
d’assetjament i l’altre. Si bé el contacte cara a cara pot
provocar més sensació de risc i uns efectes més imminents,
l’assetjament a Internet podria repercutir d’una manera més
contundent en l’autoestima del jove agredit perllongant els
seus efectes en el temps.
Les especificitats de l’assetjament a Internet també
dificulten la intervenció, ja que en produir-se en un àmbit
que no és específicament l’escolar, els centres educatius es
veuen limitats a l’hora de prendre mesures preventives o
disciplinàries, el que fa més necessària que mai la implicació
de la família i de la comunitat.
Per acabar amb l’apartat definitori d’assetjament a Internet,
és imprescindible definir també els paràmetres que marquen
la gravetat de cada situació5. Aquests paràmetres són la
intensitat i la durada. Des del punt de vista de la víctima, es
considera d’intensitat moderada l’assetjament «patit» amb
una freqüència inferior a un acte per setmana6, mentre que
es considera sever si és igual o superior a aquesta freqüència.
Quant a la durada, cada investigador classifica segons els
seus propis paràmetres. Per exemple, Sofia Buelga i Javier
Pons estableixen, en les seves investigacions, unes durades
de menys d’un mes, entre 1 i 3 mesos, de 3 a 6 mesos, de 6 a
12 mesos i més de 12 mesos.
Ambdós paràmetres (intensitat i durada) solen tenir una
correlació alta: les situacions de més intensitat són les
que es produeixen per més temps i viceversa, i aquestes
constitueixen les situacions més greus, és a dir, les que més
efectes perniciosos poden causar7 potencialment.
3.Efectesdel’assetjamentainternet
Tot i que en aquest apartat es parla sempre d’efectes, a l’hora
de definir les causes i els efectes sembla haver-hi una certa
confusió. El fet que la major part dels estudis consultats siguin
transversals dificulta l’assignació d’un indicador com a causa
prèvia que contribueix a l’aparició del fenomen o com a efecte
d’aquest. El que sí es constata és una alta correlació entre els
indicadors que s’esmentaran i les situacions d’assetjament
a Internet. Malgrat aquesta difícil assignació, cal tenir en
compte que el més probable és que hi hagi un bucle entre
causes i efectes que es retroalimenten contínuament.
Quant a la metodologia, en un treball de Cava, Buelga,
Musitu i Murgui (2010) es fa una distinció clara entre
indicadors de victimització individuals (com l’autoestima
i l’ànim depressiu) i indicadors socials (com la integració
social i escolar de l’alumne8). Els autors mencionen que en
els estudis realitzats «s’han utilitzat únicament indicadors
d’ajust de tipus individual» o que en els estudis «simplement
no han diferenciat entre ambdues formes de violència».
També afirmen que «l’anàlisi conjunta d’indicadors
individuals i socials pot aportar una imatge més completa
de les dificultats associades a la situació de violència escolar
patida pels estudiants.»
En la víctimaDins els estudis revisats, els diferents autors coincideixen
en una important simptomatologia relacionada amb el fet
d’haver estat víctima d’un assetjament.
Centrats en els efectes a escala individual, Hinduja i
Patchin van trobar percentatges alts de joves que havien
desenvolupat simptomatologia causada per haver estat
víctima de conductes d’assetjament a Internet. Tot i que el
35 % manifestaven no estar preocupats en absolut, la resta
havien patit sentiments de frustració (34 %), de ràbia (36 %) i
de tristesa (22 %).
Aquests sentiments negatius són una conseqüència lògica, ja
que si seguim els mateixos autors, quan els joves es perceben
rebutjats o exclosos, poden patir efectes emocionals,
psicològics i comportaments. La fallida a l’hora d’aconseguir
l’acceptació dels iguals és un desencadenant d’aquests
sentiments de tensió9.
Altres canvis deguts a l’assetjament a Internet són en
l’àmbit comportamental. Aquests joves poden dedicar
llargues estones a revisar com poden evitar tornar a patir
aquestes situacions, comprovant constantment l’ambient
a Internet per protegir-se. Aquesta preocupació els pot
restar temps dels comportaments «normals» dels joves
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics41
5. Segons Garaigordobil (2011), aquesta gravetat és un contínuum: en un extrem, l’assetjament pot ser difícil d’identificar i en l’altre extrem pot desembocar (i així ha passat en determinats casos) en l’assassinat o el suïcidi.
6. Aquesta data no vol qüestionar la gravetat d’actes d’assetjament d’una intensitat inferior, ja que poden haver-hi altres característiques, com el nivell d’agressivitat de l’atac, que condicionin d’igual manera. El fet de no mencionar aquest tema en el text és que no s’han trobat estudis relacionats.
7. Encara que, com es veurà, hi ha altres factors mediadors: l’existència de factors protectors en la víctima, ja siguin socials o personals.
8. Mesurades segons qüestionaris sociomètrics o segons la valoració dels professors, per exemple.
9. L’aprovació per part dels iguals és una condició molt important per a la creació de l’autoconcepte. Aquesta norma general es viu d’una manera molt intensa durant el període adolescent. En aquest, el jove està abandonant la identitat infantil donada pels pares i creant una nova identitat amb el material que té en el seu entorn: informacions, emocions, vincles... És per això que el sentiment de no ser acceptat, de ser rebutjat o exclòs pot resultar especialment traumàtic i tenir conseqüències importants.
relacionats amb els assumptes familiars, les tasques
acadèmiques i altres responsabilitats.
Finalment, aquests autors remarquen que, tot i que el seu
treball s’ha basat en l’estudi de l’efecte de l’assetjament a la
xarxa en les emocions dels joves a curt termini, en realitat,
si la situació es perllonga i el jove no troba les habilitats per
fer-hi front, les conseqüències poden ocasionar danys fins i
tot a llarg termini.
Segons una altra autora, Campbell (2005), altres efectes
freqüents en les víctimes d’assetjament a Internet són
els sentiments de desprotecció, la poca autoconfiança i
respecte per un mateix (en no sentir-se capaç de mantenir-se
estalvi a part de les agressions).
La mateixa autora, en el seu estudi troba en les víctimes
un augment dels nivells de depressió i d’ansietat així com
de la simptomatologia psicosomàtica. Altres efectes són
un augment en les dificultats de relació interpersonal,
una baixa efectivitat social i un augment d’un problema
crucial en aquesta etapa com és l’absentisme escolar.
Com a conseqüència, es produeix una davallada de la
competència acadèmica.
Aquesta autora considera que les característiques de
l’assetjament a la xarxa (una audiència més gran, més
permanència en el temps, l’anonimat, etc.) poden causar
potencialment més efectes a llarg termini que una agressió
directa, tal com s’ha mencionat en la introducció.
Coincidint amb els autors anteriors, Ybarra, Kimberly i
Mitchell (2004) també van trobar més simptomatologia
depressiva i psicosomàtica així com més alts nivells del factor
neuroticisme entre els joves víctimes d’assetjament a Internet.
De forma probablement no significativa estadísticament,
però remarcable per la seva gravetat, estan les situacions de
suïcidi d’adolescents que havien estat immersos en situacions
d’assetjament, en molts casos, reforçat per les situacions
d’assetjament a la xarxa. Més joves dels que arriben a posar fi
a la seva vida són els que, superats per l’angoixa, poden caure
en la ideació suïcida o en el comportament autodestructiu
(O’Brien i Moules).
La violència indirecta o relacional podria ser especialment
danyosa en el cas de les noies, segons Maccoby (1990, 1998)10,
pel fet que es mouen en grups d’amistats més petits i en què
es comparteix un grau més alt d’intimitat.
En l’agressorTambé els joves que han provocat l’agressió poden patir
efectes negatius derivats d’aquesta. La participació en casos
d’assetjament es considera un factor de risc per a altres
conductes delictives.
Ybarra, Kimberly i Mitchell (2004) van trobar que els joves
implicats en actes d’agressió a Internet tenien tendència a
consumir més alcohol i més tabac i a estar involucrats en més
situacions d’agressió cara a cara. En relació amb els estudis,
tenien un rendiment escolar pitjor i arribaven a fracassar en
una proporció més elevada que la mitjana dels joves de la
mateixa edat.
Segons Garaigordobil (2011), «els ciberagressors tenen
més probabilitats de desconnexió moral, menys empatia,
més dificultats per acatar les normes, problemes pel seu
comportament agressiu, més conductes delictives, ingesta
d’alcohol i drogues, dependència de les tecnologies i
absentisme escolar.»
Perfils del jove victimitzat i del jove que comet l’agressióSense entrar en les causes i els efectes, Cava, Buelga, Musitu i
Murgui (2010) descriuen una tipologia dels joves victimitzats
a partir de la revisió de diversos treballs11: «Els adolescents
menys populars, més rebutjats per part del grup d’iguals,
amb baixa autoestima, amb sentiments de solitud i amb
simptomatologia depressiva i amb alts nivells d’ansietat tenen
més probabilitats de ser victimitzats pels seus companys.
Aquesta victimització pot ocasionar un cicle retroactiu entre
factors de risc i conseqüències de la victimització escolar.»
Pel que fa als joves que han dut a terme actes d’assetjament
a Internet, Ybarra i Mitchell (2004) van trobar que tenien un
perfil de pobra vinculació amb els seus cuidadors, havien
crescut amb una disciplina basada més aviat en els crits i el
càstig, i eren menys supervisats en la seva vida diària pels
seus pares que els joves no involucrats. També posseïen
una sèrie d’indicadors psicosocials, com haver estat víctima
de situacions d’abús cara a cara, consum de substàncies,
simptomatologia depressiva, delinqüència, víctima de
bullying tradicional, fracàs escolar, que doblen o tripliquen el
percentatge d’aquests factors entre els joves no involucrats.
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics42
10. Citat en: Cava, Buelga, Musitu i Murgui.
11. Els autors citen Coleman i Bird (2003), Salmivalli i Isaacs (2005), Egan i Perry (1998), Ladd i Tropp-Gordon (2003), Kumpulainen, Rasanen i Puura (2001), Cerezo (2001) i Estevez, i Emler (2009).
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics43
El perfil d’ús d’Internet també era característic. Entre aquests
joves, hi ha una proporció més elevada que es consideraven
a si mateixos com a experts i que passaven el doble de temps
davant de la pantalla que el grup base. També feien més ús
de xats i missatges electrònics que la resta dels joves. Per a
una gran part d’aquests joves, a més, la xarxa constituïa un
factor molt important per a la seva personalitat.
El jove víctima + agressorYbarra, Kimberly i Mitchell (2004) van focalitzar part del seu
estudi en un tipus especial d’assetjador, en concret, el tipus
que, en haver estat víctima d’assetjament en el passat o en
el moment present, copiava aquesta conducta repetint-la
amb altres joves. Aquests joves compartirien el perfil i la
simptomatologia dels joves agressors (consum de substàncies,
fracàs escolar), però es diferenciaven d’aquests en el fet que
també patien la simptomatologia pròpia dels joves victimitzats
(solitud, pobres relacions socials, etc.). Aquests joves eren els
que presentaven una desadaptació més pronunciada.
Hinduja i Patchin, en el seu treball, fan referència a la teoria
de l’estrès general de Robert Agnew, que podria ajudar a
explicar aquest fenomen. Segons aquesta teoria, diverses
formes d’estrès produeixen sentiments d’enuig, frustració o
depressió. Aquests sentiments facilitarien que el jove acabés
prenent decisions equivocades, transgredint les normes
socials i cometent actes delictius.
Un altre autor que treballa sobre aquestes situacions és
Garaigordobil (2011), que afirma que l’adolescent víctima o
testimoni d’un acte violent, a més de patir una experiència
dolosa immediata, també interioritza que l’ús de la violència
és una forma pràctica d’aconseguir coses.
Aquestes teories reforcen la imatge del jove agressor com
a objecte potencial d’intervenció des de la relació d’ajuda i
suport i no tant de la del càstig o judicial.
4.Assetjamentifactorspsicosocials
Diversos factors han centrat la seva investigació a estudiar
la relació entre diversos conceptes psicosocials i el fet
d’haver estat víctima o agressor en situacions d’assetjament
a Internet. Concretament, s’exposaran els treballs sobre la
qualitat de la vida familiar, la reputació social, l’ajust social i
l’atribució de causalitat.
La vida familiarYbarra i Mitchell (2004) van estudiar la relació existent
entre el fet d’estar involucrat en una situació d’assetjament
a la xarxa i diversos factors relacionats amb el vincle, la
supervisió i la disciplina parental.
En relació amb el vincle emocional, els joves que es van
reconèixer com a assetjadors passaven, estadísticament,
menys estones amb els seus cuidadors i sentien en menor
proporció que aquests adults confiessin en ells. Aquests
eren indicadors de pobra vinculació emocional.
Pel que fa a la supervisió parental, aquests joves manifestaven,
en menys proporció que els joves no agressors, que els seus
pares tenien coneixement en tot moment d’on eren i amb qui.
Finalment, amb referència a la disciplina parental, els joves
agressors manifestaven una proporció més alta de crits i de
retirada de privilegis per part dels seus cuidadors. Per tant,
aquest estudi confirma una correlació positiva entre les
conductes d’assetjament a Internet per part dels joves i la
qualitat de la relació amb els pares.
La reputació socialBuelga, Cava i Musitu (2012) van analitzar la relació entre
reputació social i victimització d’adolescents en el context
escolar12. A l’efecte d’aquest estudi, els autors entenen la
reputació social com un concepte que inclou la reputació
social percebuda (expressada amb frases com «els altres
pensen que sóc popular», «els altres pensen que tinc bona
reputació») i la reputació social ideal (expressada amb frases
com «m’agradaria que els altres pensessin que sóc un líder»
o «que sóc fort»).
Els autors també inclouen en la seva investigació l’anàlisi
del paper que tenen diversos factors mediadors entre la
reputació social, d’una banda, i la victimització, de l’altra.
Entre aquests factors, els autors inclouen la satisfacció amb la
vida, la solitud, la simptomatologia depressiva i l’autoestima.
En l’estudi es va observar que els joves amb una alta
puntuació en reputació social percebuda tenien tendència
a no estar involucrats en casos de victimització, tant física
com verbal i relacional.
Aquests joves amb una alta puntuació en reputació social
percebuda també tenien tendència a puntuar alt en els
12. Per tant, no es tracta d’un estudi centrat en l’assetjament a Internet, però ateses les similituds entre ambdós tipus i també les vinculacions (molts casos d’assetjament a Internet són una prolongació dels casos d’assetjament en l’entorn escolar), es pot esperar trobar una relació similar en els casos d’assetjament a Internet.
factors considerats mediadors, com la satisfacció amb la
vida i l’autoestima. En canvi, els mateixos joves puntuaven
baix en solitud.
Les puntuacions en els factors psicosocials també es
correlacionaven amb les puntuacions en victimització.
Concretament, el factor satisfacció amb la vida i autoestima
ho feien de manera negativa, mentre que simptomatologia
depressiva i, especialment, la variable solitud ho feien
de manera positiva (com més puntuació en solitud, més
puntuació en la variable victimització).
L’ajust socialEn un segon estudi, Cava, Buelga i Musitu (2010) van analitzar
les implicacions que les formes directes i indirectes de
violència entre iguals tenen en l’ajust psicosocial dels
adolescents13. Aquest és un estudi especialment interessant,
en tractar-se d’un estudi longitudinal. A l’efecte d’aquest
estudi, s’han considerat dos indicadors d’ajust psicosocial:
l’estatus en el grup d’iguals i la percepció del professor.
Les conclusions de l’estudi són que la violència entre
companys afecta l’ajust psicosocial de les víctimes i que
l’efecte és més gran en els casos de violència relacional o
indirecta. No obstant això, les situacions que presentaven un
grau més alt d’afectació entre els joves victimitzats eren les
situacions en les quals es donaven ambdós tipus de violència.
L’atribució de les causesCava, Buelga i Musitu (2010) també van estudiar la relació
entre la interpretació que fan els joves de les situacions
d’assetjament i les conseqüències emocionals i conductuals
d’aquestes situacions. Van trobar que, quan la situació era
interpretada com una condició necessària per a la integració
en un grup, els efectes de l’assetjament eren mínims.
En el cas contrari, quan l’assetjament era atribuït a causes
internes («no sóc prou bo») o anava acompanyat d’un rebuig
real per part del grup, les conseqüències patides pel jove
victimitzat tendien a ser molt més importants.
S’entén, doncs, que l’atribució de la causa també té un rol
important entre els espectadors de l’assetjament, que
tendiran a inhibir-se d’actuar quan percebin que la víctima és
mereixedora de l’acte o quan, erròniament, interpretin que
patir aquest procés reportarà a la víctima més fortalesa o
altres efectes positius.
En canvi, si els espectadors atribueixen l’assetjament com un
abús injustificat, seran més proclius a actuar en defensa de
la víctima. Això serà així, sobretot, en els casos en què també
s’avaluïn les pròpies habilitats com suficients per fer front a
les repercussions que se’n puguin derivar.
5.Incidènciaiprevalença
Els diferents estudis revisats informen d’unes dades
d’incidència i prevalença força variables. Aquesta variabilitat
s’explica pels diversos contexts (països diferents), diferents
mesures temporals (durant el curs escolar, durant el darrer
any, durant els darrers tres mesos, etc.) així com diferents
criteris a l’hora de conceptualitzar l’assetjament.
Per exemple, segons l’estudi de Hinduja i Patchin en una
enquesta als EUA, el 17 % dels joves enquestats reconeixia
haver assetjat un altre jove, mentre que el percentatge que
considerava haver-ho fet de manera aterridora va ser de més
del 4 %.
En un altre cas, Smith et al.14, en un estudi realitzat el 2006
a Anglaterra, van trobar una prevalença de més del 22 % de
joves victimitzats en els darrers dos mesos, mentre que la
prevalença de joves assetjats de forma severa superava el
5 % dels joves enquestats.
En l’estudi de Campbell (2005), realitzat amb una mostra de
joves australians l’any 2005, la prevalença durant el període
d’educació equivalent a la secundària de joves que havien
patit assetjament a Internet se situava en el 40 %.
Ybarra i Mitchell (2004) van realitzar una enquesta als EUA
en la qual un 15 % dels joves enquestats va admetre haver
fet comentaris ofensius o malintencionats a Internet. En
aquesta enquesta, el percentatge de joves que van admetre
haver assetjat algú durant el darrer any va ser de l’1 %,
mentre que el percentatge de joves que van admetre haver
estat assetjats se situava en el 7 % de la mostra. Una gran
part d’aquests darrers (72 %) no coneixien la identitat de la
persona que els assetjava.
En l’estudi a València de Buelga i Pons (2012), es va observar
una prevalença de joves reconeixedors d’haver assetjat en el
darrer any d’un 32 %, mentre que els que reconeixien haver-ho
fet de manera severa eren el 5 % dels joves enquestats.
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics44
13. En aquest cas, tampoc no es tracta d’un estudi sobre l’assetjament a Internet, sinó de victimització en el context escolar.
14. Citat per Buelga i Pons en «Agresiones entre adolescentes a través del teléfono móvil y de Internet».
Una especial importància per a aquest apartat té la revisió
de diversos estudis realitzada per Garaigordobil (2011)15, qui
va concloure que, tot i la variació entre diferents estudis,
el percentatge d’estudiants afectats d’assetjament a Internet
moderat se situava entre el 20 % i el 30 %, mentre que el
sever ho feia entre el 3 % i el 10 %. L’autora també considera
que es tracta d’un fenomen en creixement molt relacionat
amb el nivell d’ús de les TIC.
Els estudis citats, si bé donen dades diverses amb un ampli
marge de variació, almenys sí permeten fer una aproximació
al nostre entorn. Segons aquests, és probable esperar que
als centres educatius, en moltes de les classes de la segona
ensenyança, hi hagi un o dos joves que podrien estar patint
una situació d’assetjament greu amb les conseqüències que
això comporta.
Diferències de gènere
Tot i que els estudis sobre les diferències de gènere no són
concloents, de la bibliografia consultada es poden extreure
algunes orientacions. En primer lloc, sembla que els nois
tenen més tendència a cometre assetjament directe, és
a dir, amenaces, insults i desqualificacions, mentre que no
sembla haver-hi diferències de gènere significatives en el cas
de l’assetjament indirecte o relacional, com les conductes
dirigides a excloure.
Una segona possible diferència entre gèneres és que els nois,
estadísticament, cometen més actes d’assetjament greu
(més intensitat i de més durada), mentre que les noies en
cometen més de moderat.
L’efecte en els nois i les noies també sembla ser diferent:
les noies, probablement per tenir una forma de relacionar-se
més intima en petits grups i amb més intimitat, pateixen més
les situacions d’assetjament relacional.
En tot cas, segons Garaigordobil, i basant-se en el treball
mencionat, en el qual fa una revisió de cinquanta estudis de
tot el món, les dades relatives a les diferències de gènere
són contradictòries i, per tant, encara no es poden extreure
conclusions definitives.
Diferències segons l’edat Segons Garaigordobil, la majoria d’agressors a través
d’Internet cursarien tercer i, sobretot, segon curs de
l’ensenyament secundari. Així mateix, la majoria de les
víctimes cursarien primer i segon. De totes formes, en
aquest, com en el cas del gènere, hi ha dades contradictòries
i es requereix més investigació.
Altres factorsEls escassos estudis consultats que s’han fixat en altres
diferències, com les d’estatus social o ètnia, no han trobat
diferències significatives en aquest aspecte. Aquestes dades
reforcen la idea que no existeix una relació directa entre la
situació social i el fet d’estar involucrat en l’assetjament, i
que hi hauria una sèrie de factors (qualitat de les relacions
familiars, factors psicosocials, etc.) que exercirien una
mediació entre ambdues condicions.
6.Recomanacionsperaltractament
Segons Garaigordobil, la intervenció en qualsevol situació de
maltractament (incloent-hi els joves víctimes d’assetjament
a Internet) ha d’implicar l’àmbit institucional (centre
educatiu), l’àmbit familiar, l’àmbit grupal i l’àmbit individual
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics45
15. Revisió completa d’estudis sobre assetjament a Internet realitzats a Espanya (N=13), en altres països europeus (N=15), a Amèrica (N= 17), Oceania i Àsia (N=10).
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics46
amb la víctima i amb l’agressor. A més, segons aquesta
autora, s’hauria de planificar una estratègia global que
inclogués la prevenció (millorar la convivència, prevenir la
conflictivitat i evitar l’aparició del fenomen), la intervenció
primària (evitar la consolidació de situacions incipients) i la
intervenció secundaria (minimitzar l’impacte una vegada ja
s’han donat els casos).
Programes preventiusDins la prevenció, s’hi poden incloure algunes propostes
fetes per Campbell. La primera intervenció que considera
prioritària aquesta autora és la d’alertar sobre el problema.
Trencar mites sobre l’assetjament com que és una cosa que
ha de passar entre els joves o que patir aquestes situacions
fa els joves més resistents. Cal formació específica per al
professorat i informació per als joves.
La segona prioritat, segons Campbell, seria la supervisió de
l’ús que fan els joves dels ordinadors i telèfons mòbils. L’autora
considera que l’adult ha de recuperar el poder perdut en favor
dels joves de supervisar i educar en aquestes pràctiques. Cal
ubicar els ordinadors en llocs d’ús freqüent i supervisar l’ús
que els joves en fan. I el mateix cal fer en el cas dels mòbils.
Aquesta autora també observa la necessitat de programes
específics aplicables en l’entorn escolar. Programes de
foment de l’empatia entre els joves, de suport als companys
victimitzats. També cal incloure aquest tema en les
programacions curriculars.
Intervenció primària i secundàriaEn la línia de Garaigordobil de la intervenció primària,
Campbell considera que l’adult que treballa amb joves ha
de rebre informació i formació per ser sensible a aquestes
situacions i facilitar la confiança perquè el jove exposi el que
li ha passat: a aquest efecte, ha de reduir la humiliació que
això li comporta, ha de creure’l, donar-li la importància que
té sense trivialitzar, mantenir la confidencialitat compromesa
i, sobretot, no culpabilitzar-lo o castigar-lo privant-lo de
l’accés als mitjans de l’assetjament.
Quant a la intervenció primària amb les joves que han
agredit a Internet, Campbell aconsella intervencions no
culpabilitzadores o criminalitzadores.
En la mateixa línia, Sally Kift (2007) considera que el
tractament en el cas dels joves que han produït situacions
d’assetjament ha de ser educatiu: cal educar els joves per
diferenciar entre les conductes molestes i/o maleducades
i les que comporten ofensa, algun perill o una situació
d’assetjament a Internet sobre una altra persona. En el cas de
la intervenció aplicable als joves que ja han provocat un dany
a altres joves, considera que l’ideal és un tractament que
faci entendre al jove el mal ús que ha fet i oferir-li formes
d’expiar la culpa de l’acció comesa.
Altres mesures proposades per aquesta autora serien tallers
per al desenvolupament de les competències sobre els
valors, el control de la frustració, l’empatia, les habilitats de
solució de problemes i la millora de l’autoestima, amb els
joves. Amb els professionals proposa xerrades i entrenament
en intervenció. Amb les víctimes, apoderament i tècniques
per protegir-se, per exemple, alertar els assetjadors de les
conseqüències a què tant ells com els mateixos assetjadors
s’exposen amb aquestes conductes. Finalment, proposa
també tallers d’apoderament per als testimonis per adquirir
habilitats de suport a la víctima i de recriminació a l’agressor.
A partir de les aportacions d’aquests i altres autors, la
intervenció es pot resumir donant algunes orientacions
generals en relació amb els pares, els testimonis, l’escola
com a institució i el mateix jove agredit.
Quant als pares, cal vetllar per la qualitat de la relació amb els
fills adolescents, passar estones junts de qualitat, supervisar
les activitats i companyies dels fills/es i fomentar la confiança
i la seguretat. Conèixer l’ús que fan els fills dels mitjans
tecnològics i mantenir un cert control segons l’actitud del
jove. Prendre’s seriosament els problemes dels joves, no
culpabilitzar-los, donar-los suport i no sobreprotegir-los:
ajudar-los a solucionar el problema per augmentar la seva
autoconfiança abans que el resolguin ells mateixos.
Pel que fa als testimonis: cal no ignorar la situació
d’assetjament, manifestar a la persona que agredeix que això
és inacceptable, no admetre excuses o explicacions, donar
suport al jove víctima, no fer el joc a l’agressor i caure en
l’exclusió del jove agredit.
El paper de l’escola és imprescindible. Algunes mesures
poden ser incloure en el currículum tallers preventius que
fomentin l’actitud de suport mutu entre els joves, aprendre
a detectar els indicadors de risc i alertar qualsevol dubte.
Reconduir les bromes i actes tendents a l’exclusió. Fomentar
16. A un menor de 10 anys mai no se li pot atribuir culpabilitat de la seva conducta. En l’altre extrem, als majors de 14 anys se’ls suposa la maduresa necessària per distingir entre un acte d’assetjament seriós i una malifeta. Entre aquestes dues edats (els 10 i els 14 anys) tot dependrà que es pugui demostrar que el jove era conscient que la seva conducta podia provocar un efecte dolorós i de la magnitud real.
17. Segons l’estudi d’O’Brien i Moules (2010), menys del 50 % de les víctimes d’assetjament a Internet van buscar suport, tot i que el 72 % dels qui el van buscar, el van trobar bastant o molt útil.
les habilitats socials, la participació i la comunicació entre
els alumnes i, especialment, d’aquells amb més dificultats.
Per finalitzar, i en relació amb el jove agredit, sembla aconsellable
utilitzar els mitjans per evitar ser assetjat (les xarxes socials
disposen de mecanismes per bloquejar, etc.), no caure en
discussions que poden portar a caure en la provocació d’un
assetjament mutu, guardar còpia d’aquelles proves que
demostren la gravetat de l’assetjament, buscar l’ajuda d’un adult.
Enrelacióamblajudicialitzaciódel’assetjamentaInternetPer acabar, es farà una breu menció de les mesures legals
davant l’assetjament a Internet. De la bibliografia consultada,
sembla d’especial interès el treball de Sally Kift (2007), que,
encara que defineix la situació al seu país (Austràlia), pot
ajudar a la reflexió sobre aquesta mesura en el nostre entorn.
Sally Kift (2007) va constatar que al seu país les escoles eren
cada vegada més partidàries de recórrer a la llei criminal
en els casos en què no trobaven altres maneres de corregir
la conducta, per exemple, en els casos que coneixien
situacions d’assetjament a Internet, però que es produïen
quan els joves es trobaven fora del centre escolar.
Tot i que en aquest país no es disposa de la legislació
específica, l’autora considera que es tracta de manifestacions
de violència interpersonal i assetjament i que, per tant, li
seria aplicable la legislació general en relació amb els casos
de difamació, assalt, assetjament i d’altres.
En el treball es reflexiona sobre quines són les circumstàncies
en les quals es pot exigir responsabilitat criminal a un
adolescent en els casos d’assetjament. En aquest sentit, se cita
el que estableix la llei d’aquest país i que té en compte tant
la maduresa (edat) com la consciència dels efectes de l’acte16.
Malgrat la mala premsa de la intervenció judicial en
adolescents, i malgrat els riscs que comporta, per a l’autora
la intervenció judicial és necessària en alguns casos extrems
per protegir la víctima. D’una banda, considera de gran
utilitat les accions socials compensatòries i, a més, pensa
que d’aquesta manera es dóna als joves el missatge clar que
l’assetjament és inapropiat i no serà tolerat.
7.Conclusionsfinals
L’assetjament a Internet és un problema a l’alça lligat a
la introducció progressiva dels mitjans tecnològics en la
vida familiar. Tot i ser un fenomen recent, ja n’existeix una
definició àmpliament acceptada així com un cos d’estudis
suficient per categoritzar els diferents fenòmens i matisos
que engloba.
L’aclariment del concepte ha facilitat el treball d’investigació.
Mitjançant aquest ja s’ha arribat a determinar que
l’assetjament es relaciona amb una sèrie de conseqüències
importants per als joves implicats. També els factors
psicosocials de risc i mediadors que intervenen en el procés.
Els avenços en la investigació, al seu torn, han proveït de
dades per a la creació de programes d’intervenció amb més
expectatives de fer front al problema amb una certa eficàcia.
Malgrat tot, és cert que els casos d’assetjament a Internet solen
passar inadvertits. Una gran part de les víctimes el mantenen
en silenci per evitar la humiliació o per la por a la manca de
comprensió17. Tot i això, les dades de prevalença dels països del
nostre entorn alerten sobre la necessitat de conèixer la realitat
al nostre país i també d’elaborar un recull de les intervencions
realitzades i de les necessitats no cobertes.
Per acabar, cal recordar que, com en altres problemes socials,
davant l’assetjament sembla especialment important l’atenció,
el coneixement i la implicació coordinada de tota la comunitat,
ja sigui els centres educatius, les famílies, els companys de
classe, el sistema judicial, els terapeutes... Esperem, amb
aquest treball, haver contribuït a aquesta finalitat.
16. A un menor de 10 anys mai no se li pot atribuir culpabilitat de la seva conducta. En l’altre extrem, als majors de 14 anys se’ls suposa la maduresa necessària per distingir entre un acte d’assetjament seriós i una malifeta. Entre aquestes dues edats (els 10 i els 14 anys) tot dependrà que es pugui demostrar que el jove era conscient que la seva conducta podia provocar un efecte dolorós i de la magnitud real.
17. Segons l’estudi d’O’Brien i Moules (2010), menys del 50 % de les víctimes d’assetjament a Internet van buscar suport, tot i que el 72 % dels qui el van buscar, el van trobar bastant o molt útil.
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics47
L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics48
BIBLIOGRAFIA• BUELGA, S., CAVA, M. J. I MUSITU, G. Reputación social, ajuste psicosocial y victimización entre adolescentes en el contexto
escolar. Copyright 2012: Múrcia: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia. ISSN edició impresa 0212-9728, ISSN edició web (<http://revistas.um.es/analesps>): 1695-2294.
• BUELGA, S. I PONS, J. Agresiones entre adolescentes a través del teléfono móvil y de Internet. Copyright 2012: Colegio Oficial de Psicólogos de Madrid. ISSN:1132-0559 – (<http://dx.doi.org/10.5093/in2012v21n1a2>). Article publicat en línia: 27/12/2011.
• CAMPBELL, MARILYN A. (2005). «Cyberbullying: An old problem in a new guise?», a Australian Journal of Guidance and Counselling 15 (1): 68-76. Copyright 2005: Australian Academic Press.
• CAVA, M. J., BUELGA, S., MUSITU, G. I MURGUI, S. Violencia escolar entre adolescentes y sus implicaciones en el ajuste psicosocial: un estudio longitudinal. ISSN 1136-1034, (<www.ehu.es/revista-psicodidactica>), 2010, 15(1), 21-34.
• GARAIGORDOBIL, M. (2011). «Prevalencia y consecuencias del cyberbullying», a International Journal of Psychology and Psychological Therapy. 2011, 11, 2, p. 233-254.
• HINDUJA, S. I PATCHIN, J. W. (2005). Research summary: Cyberbullying offending. Preliminary findings from an online survey of internet-using adolescents. (<http://www.cyberbullying.us>).
• KIFT, S. (2007). «Cyberbullying by young people: A criminal matter for psychologists?», a Proceedings of 42nd APS Annual Conference Psychology Making An Impact, 25-29 Sept 2007, The Australian Psychological Society Ltd, p. 228-232, Brisbane, Qld. Copyright 2007: Australian Psychological Society.
• O’BRIEN, N. I MOULES, T. (2010) The impact of cyber-bullying on young people’s mental health. Final report november 2010. Department of Community and Family Studies. Faculty of Health and Social Care - Anglia Ruskin University.
• YBARRA, M. L. I MITCHELL, K. J. (2004). «Youth engaging in online harassment: associations with caregiver-child relationships, Internet use, and personal characteristics», a Journal of Adolescence.
BIBLIOGRAFIAWEB• 10 CONSELLS BÀSICS SOBRE EL CYBERBULLYING <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/diez-consejos-basicos-
contra-el-ciberbullying/>
• BIBLIOGRAFIA SOBRE CYBERBULLYING <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/bibliografia-sobre-ciberbullying/>
• CIBERACOSO.WORDPRESS <http://ciberacoso.wordpress.com/>
• CYBERBULLYING.COM <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/>
• CYBERBULLYING.WORDPRESS <http://ciberbullying.wordpress.com/>
• GRUP LISIS PER A LA CONVIVÈNCIA ESCOLAR <http://www.uv.es/lisis/index.htm>
• INTECO, GUIA DE RECURSOS PER A CENTRES EDUCATIUS <http://www.inteco.es/studyCategory/Seguridad/Observato-rio/Biblioteca/guia_cyberbullying_defensor_del_menor;jsessionid=60D24DDAAB63BDE32442409EEDE38BA7>
• PANTALLAS AMIGAS <http://www.pantallasamigas.net/otros-webs/ciberbullying-net.shtm>
• WIRED SAFETY (web en anglès sobre seguretat a Internet) <https://www.wiredsafety.org/>
49Agenda
Lloc Universitat de Tel-Aviv, Israel
Data 8-10 de gener de 2013
Organitza Universitat de Tel-Aviv i Interna-
tional Sociological Association
Per a més informació http://socsci.tau.ac.il/migration/conference/IN
TERN
ATIO
NA
LCO
NFE
REN
CE:«
MIG
RAT
ION
A
ND
WEL
L-BE
ING
:RE
SEA
RCH
FRO
NTI
ERS»
Lloc Atenes, Grècia
Data 6-9 de maig de 2013
Organitza Athens Institute for Education
and Research
Per a més informació http://www.atiner.gr/sociology.htm7TH
AN
NU
AL
INTE
RNAT
ION
AL
CON
FERE
NCE
ON
SO
CIO
LOG
Y“
VI
Lloc Universitat de Perpinyà Via Domícia
Data 25, 26 i 27 d’abril de 2013
Organitza Associació Catalana de Sociologia
Per a més informació http://blocs.iec.cat/acs/congres-catala-de-
sociologia/
CO
NG
RÉS
CAT
ALÀ
/
INTE
RN
AC
ION
AL
DE
SOC
IOLO
GIA
L
Societatsicultures,mésenllàdelesfronteres
“
AGENDA 2013
“
“Lloc Acadèmia Sinica, Taipei, Taiwan
Data 28-30 de maig de 2013
Organitza International Sociological Association
Per a més informació http://www.isa-sociology.org/conference.php
DEM
OG
RA
PHIC
AN
D
INST
ITU
TIO
NA
LC
HA
NG
EIN
GLO
BAL
FAM
ILIE
S
SeminaroftheISAResearchCommitteeonFamilyResearch
Lloc Pisa, Itàlia
Data del 31 gener a l’1 de febrer de 2013
Organitza Fondazione Volontariato e Partecipazione
Per a més informació http://www.volontariatoepartecipazione.eu/2012/07/
participatory-local-welfare-citizenship-and-third-sector-
organizations-what-is-at-stake/
INTE
RNAT
ION
AL
CON
FERE
NCE
:«P
ART
ICIP
ATO
RY
LOCA
LW
ELFA
RE,
CITI
ZEN
SHIP
AN
D
THIR
DS
ECTO
RO
RGA
NIZ
ATIO
NS.
“
WhatisatStake?“
Lloc Universitat d’Uppsala, Suècia
Data 20-22 de maig de 2013
Organitza Universitat d’Uppsala
Per a més informació http://www.crs.uu.se/Impact_of_religion/
INTE
RDIS
CIPL
INA
RYC
ON
FERE
NCE
:«T
HE
IMPA
CTO
FRE
LIG
ION
.CH
ALL
ENG
ESF
OR
SOCI
ETY,
LAW
A
ND
DEM
OCR
ACY»
XVI
II
Lloc Yokohama, Japó
Data 13-19 de juliol de 2014
Organitza International Sociological Association
Per a més informació http://www.isa-sociology.org/congress2014/
ISA
WO
RLD
C
ON
GR
ESS
OF
SOC
IOLO
GY
FacinganUnequalWorld:ChallengesforGlobalSociology
“
“Lloc Porto, Portugal
Data del 28 d’agost de 2013 al 3 de setembre de 2013
Organitza European Sociological Association
Per a més informació http://www.europeanso-
ciology.org/conferences/11th-esa-conference.html
CON
FERÈ
NCI
A:«
CRIS
IS,
CRIT
IQU
EA
ND
CH
AN
GE»
Altrestítolspublicatsdelacol·lecciódellibresCRES:1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa
Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport aAndorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva pers-pectivaeducativa,de JoanAntoniEdo,2001// 3. Anàlisi de
la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i
Joan R. Micó, 2003 // 4.LaimmigracióaAndorra,deJosepaBatalla,MercéCasals i JoanR.Micó,2004 // 5. Composició
de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure
de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals
i Joan R. Micó2005 // 6.L’emancipaciódels jovesd’Andorra,deJosepaBatalla,CristinaFernándeziJoanR.Micó,2005 //
7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes
d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8.Estudisociològicsobrelainfànciailaconciliaciódelavidapersonalfamiliari laboralaAndorra,de JosepaBatalla,MartaMonllor,RosaNaudí iLluísSáez,2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Eu-
ropa, de Bas Hendriks, 2006 // 10.Procésparticipatiuperalpla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi aAndorrailespropostesd’aplicacióalpaís,deLluísSàezGiol,2007// 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Bata-
lla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadorsargentinstemporalsaAndorra,2008,dePerlaAlvarez,JoanR.Micó,CristinaRafanelli // 13. Quin sabor té un “Sumol” a
2.200 metres d’altitud?, 2008, Magda Santos // 14. Andorra al’enquestamundialdevalors,2009,deJosepaBatalla,MònicaIglesias,JoanR.MicóiMercèCasals // 15. La formació i el mer-
cat de treball, 2009, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina
Fernández // 16. La insersió laboral dels titulats universita-risaAndorra,2009,deJosepaBatalla,MercèCasals,CristinaFernández i JoanR.Micó // 17. Les relacions transfrontereres
entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell, 2012, d’Estel Margarit.
CIUTADANS,Revista del Centre de Recerca SociològicaSi la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies
PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA