Post on 31-Mar-2016
description
A l’ombra d’un pinar, al marge del bos-
catge, hi havia el racó més extraordinari del món. El
sol hi era sempre, un sol ni tímid ni feixug, d’abril
perenne. A tocar de mar, vora una família de foques
sedentàries que feien la croqueta, hi havia una barca,
i jo n’era la capitana.
En aquella platja, els cucuts feien de debó cu-cut
i totes les pedres eren tan planes que amb el joc de
canell adequat eren capaçes de fer sobre l’aigua vint-
i-tres salts d’un sol cop. Des de la sorra, els dies clars,
a l’horitzó es divisaven els elefants de l’Àfrica i en el
silenci de la nit, camuflat entre el xiuxiueig de les
onades, es deixava escoltar el repicar d’uns tambors
infinits.
Al racó més extraordinari del món hi havia un hort
on creixien les fruites més delicioses que hagis tastat
mai. Hi havia plàtans, mangos, albercocs, advocats,
maduixes amb gust de petons, papayes, grosses sín-
dries i tot de fruites estranyíssimes i exòtiques que
naixien sota terra, de formes capritxoses i sabors in-
ncomptables. De totes bandes, arribaven, cada dia,
curiosos delits per tastar aquells comestibles tan sin-
gulars i preciats.
Hi havia també una caseta de fang, tan petita que
la façana tenia el tamany d’una caixa de llumins. Era
difícil trobar-la i no confondre-la amb una petxina o
un cranc endormiscat. Era necessari, al abandonar-
la, marcar la posició exacta amb una senyal, com qui
tanca el pany amb clau i diu fins la propera.
La caseta de fang no tenia portes, però sí una arcada
que n’era l’entrada, i un cop dins, el visitant quedava
astorat en veure que, a l’interior, l’espai era immens.
Hi tenia una cuina, un gronxador, un conte per a
cada nit, música i un llit gegant que sempre estava
fet i on sempre es dormia d’una tirada... No hi havia
rellotges, i si n’hi havia, estaven tots trencats o aturats,
doncs la casa estava fóra del temps.
Mentre a fora feia calor, a la caseta de fang les nits
eren sempre polars. Cada nit, calia trobar algú a qui
abraçar-se amb força, per acabar com dues culleres
que s’acaronen dins un iglú.
Quan em quedava sola, tancava els ulls i m’enfilava
dalt de la barca. Desancorava, hissava les veles i pre-
nia el timó amb la fermesa i la seguretat de qui ho ha
fet sempre. La meva orientació era admirable: sabia
d’on vindrien les tempestes, on es trobaven els bancs
de peixos, on quedaven les illes amb les platges més
precioses i el cau on s’amagaven les sirenes.
El vent era un buf sense final i m’empenyia lluny, cap
als mars del sud, a la recerca de tot allò que hi ha més
enllà d’un mateix. Viatjar, viatjar. Deixar-se endur
pel provisional.
Més d’una vegada ens van sorprendre els pirates.
Pirates temibles que no dubtaven a tallar-te el coll
d’un sol tall. Amb els pirates era la lluita o la mort,
però jo era igual de temible que els meus adversa-
ris i sempre aconseguia immobilitzar-los per des-
prés, degollar-los. Però a vegades, me’n cansava de
tot plegat, aleshores els mariners, els pirates i el naviu
s’esvanien per tornar a quedar-me sola a la barqueta
rumb enlloc.
Si el destí era lluny i les travessies es feien llargues i
pesades, la barqueta esdevenia un veritable naviu amb
imponents veles quadrades, tres pals i tota l’artilleria.
Apareixien, com bolets, mariners atrafegats que po-
blaven la coberta, anant amunt i avall, carregant barrils
i cantant cançons de mar. A les nits, quan tot quedava
en calma i només el crit de les balenes destorbava la
quietud de l’aigua, explicaven històries a la llum de
les espelmes, bebien rom o buscaven constel·lacions
mentre la son se’ls enduia a illes verges i llunyanes,
un a un.
Diuen que el moviment, fins i tot la deriva, és millor
que qualsevol estat de quietud. D’aquesta manera, un
dia, vaig a arribar a una illa. Era una illa gegant que
ni tan sols semblava una illa. En trepitjar-la una co-
rrent d’aire càlid, abrassador, em va recòrrer el cos.
En aquella illa era sempre estiu. Vaig caminar durant
mesos, fins que els peus descalços se’m van transfor-
mar en argila i la pell va acostumar-se a la calor. Vaig
creuar ciutats cosmopolites, deserts nihilistes, boscos
tropicals. Vaig topar amb cocodrils al riu, dingos i
aranyes a les terres àrides i ualabis i ornitorrincs als
boscos humits.
A les nits, dançaven en rotllana en homenatge al
temps de la creació. A poc a poc, prenien velocitat
i alternaven les seves posicions, en una maniobra
innata. Els cossos volaven veloços i ingràvids d’una
banda a l’altra, girant sense trajectòria aparent, però
construint formes magnànimes: pentàgons, cercles,
hexàgons i després serps, àguiles, rius, selves, grano-
tes, tortugues, elefants. Les figures es succeien a la so-
rra del desert, com un calidoscopi humà en forma de
regal per al firmament.
Els habitants del desert eren homes forts i silencio-
sos, de mirada serena i voluntat transparent. Pertan-
yien a famílies nòmades que a força d’adaptar-se al
desert des del principi dels temps, havien acabat per
transformar els seus cossos, en un procés secret de
metamorfosi que hauria meravellat els vells alqui-
mistes. Tot en ells contenia la immobilitat eterna
del desert. El torsos, robustos, eren trossos de roca
en moviment; les seves ungles, grapats de sorra roja;
mentre que els ulls guardaven a dins l’horitzó i les
veus, la potència dels crits dels corbs famolencs.
Aquells homes formaven part del desert de la ma-
teixamanera ancestral que ho feien les pedres o els
nopals.
La cavitat semblava profunda i a les palpentes vaig
investigar-ne les dimensions. Aviat vaig adonar-me
que hi havia algú més allotjat a la cova. No va trigar a
aparèixer. Vaig observar els seus trets en la penombra:
tenia el somriure ample i els ulls marrons, axinats, la
pell suau, les mans petites.
Una d’aquella nits, extasiada per l’espectacle que
m’havia tret la son, vaig caminar de nou fins a la costa
i vaig buscar la barqueta. Havia desaparegut. S’havia
evaporat com la sal del mar. Vaig adonar-me que no
tenia manera de tornar a la platja del nord, ni a l’hort
de les maduixes amb gust a petons, ni a la caseta de
fang com una caixa de llumins. Havia abandonat el
racó més extraordinari del món i ara l’havia perdut.
Assedegada i malenconiosa vaig reemprendre la mar-
xa. Vaig caminar vuit llargs dies fins que vaig trobar
un riu on remullar-me i calmar la sed. Hi havia arbres
fruiters i una cova per passar-hi la nit.
Ens vam mirar una llarga estona, que potser van
ser dies, mesos o anys, sense dir res. Llavors, de sobte,
com dos cossos desconeguts que busquen donar-se
corda, ens vam fondre en una abraçada llarguíssima
-clatell, ulls, llavis, boca, orella, espatlla- que va en-
ganxar-nos com a dos imants. Aquest és el racó més
extraordinari del món.
El racó més
extraordinari
del món