Post on 06-Apr-2016
description
1
Institut Montserrat
Curs : 2014-15
La Declaració
d’independència
dels Estats Units
Professora: Montserrat Claveras
Alumne: Joan Misas i Castellà
Treball de Recerca de Batxillerat
Data d’entrega: 5 de novembre del 2014
2
Índex
1- Introducció
a. Per què aquest treball?
b. Objectius
c. Metodologia
d.
2- Història de la Independència dels EEUU
a. Antecedents
i. Els pobladors
ii. Distribució del territori
b. Guerra de la independència
i. Inici de la Guerra
ii. Declaració d’Independència
iii. Final de la Guerra
3- Text de la Declaració d’Independència
a. Estudi
b. Fonament filosòfic
c. Pares i fundadors dels EEUU
d. Valoració
e. George Washington
4- Conclusió
5- Bibliografia
a. Bibliografia
b. Webgrafia
c. Filmografia
3
"Per molt que parlin els aduladors per distreure el pensament de la gent,
això no ha d'impedir que els homes s'adonin de les coses".
John Locke, Segon tractat sobre el govern civil
4
1- Introducció
Per què aquest treball?
El país dels Estats Units és un tema que m’ha interessat sempre; sobretot,
m’interessa la seva història, i la seva creació.
La Declaració d’Independència sorgí enmig de la Guerra de la Independència.
Com el què era en un principi una colònia s’ha convertit en una de les majors
potències del món. Per altre banda, m’ha captivat la serenor, paciència, control i
determinació que van tindre aquells homes davant la situació tant adversa que
s’havien que se’ls presentaria i que tot i això van continuar endavant.
Trobo també que hi ha certa similitud amb la situació que ara vivim els catalans, si
bé no és ben bé igual. Estudiar el possible paral·lelisme avui em sembla un tema
d’interès avui.
5
a) Objectius
1- Analitzar les causes de la Guerra de la Independència
2- Estudiar el fonament filosòfic i la política dels oprimits i dels opressors
3- Establir com va transcórrer la guerra
4- Estudiar en quin moment de la guerra es va fer necessari redactar la
Declaració d’Independència
5- Analitzar el text de la Declaració d’Independència
6- Conèixer el paper que hi van fer els pares i fundadors
7- Estudiar la vigència de la Declaració d’Independència en l’actualitat
b) Metodologia
Per tal d’aconseguir aquests objectius, es seguirà la següent metodologia.
- Revisió de llibres d’història, i pàgines web, realitzant una lectura reflexiva de les
obres.
- Anàlisi d’imatges, mapes, dibuixos i gravats.
- Visualització i anàlisi de pel·lícules documentals i argumentals sobre aquest tema.
6
1- Història d’Estats Units fins la Guerra d’Independència
1.1- Època pre-colonial: els amerindis
Fa uns 10.000-20.000 anys aproximadament, els primers habitants d'Amèrica van
travessar l’estret de Bering fins arribar al nord del continent americà. Arribaren
probablement de l'Àsia en diverses onades (dues, segons alguns autors; més,
segons d'altres), al final de l'última glaciació. Això va ser segles abans de
l'arribada dels primers europeus al continent.
Mapa de l’Estret de Bering, que va ser creuat per asiàtics
Aquests pobles, organitzats com a tribus de nòmades i caçadors, van emigrar a
poc a poc al sud. El 1500 aC. algunes tribus s'hi havien assentat formant petites
comunitats indígenes. En altres regions, els assentaments es van transformar en
semi-permanents a les valls prop dels rius(com el Mississippí).
L'agricultura es va desenvolupar prop del 2500 aC., basada en el cultiu de gira-sol
i carbassó. Segles després, es van adaptar els cultius mexicans de blat de moro
7
als estius més curts del nord, de manera que el panís reemplaçà els grans dels
indígenes d'aquesta regió1.
Els amerindis nord-americans es distribueixen per tot el subcontinent i poden ser
agrupats en:
- amerindis canadencs
- amerindis d’Estats Units
- amerindis mexicans
Un dels darrers contingents arribats, però, romangué aïllat a les terres boreals
sense pràcticament encreuar-se amb els altres i originà un grup racial diferent,
l'esquímid o inuit.
Els amerindis i nadius segons el cens dels EUA del 1990
També són coneguts popularment com a indis, per la confusió amb els habitants
de l’Índia, on volia arribar Colom, que parlen llengües ameríndies. Així doncs, els
1 Doval, Gregorio: Breve historia de los indios norteamericanos. Madrid : Nowtilus, 2009.
8
amerindis dels Estats Units són les ètnies que viuen a als Estats Units,
caracteritzades per la seva diversitat i nombre.
En el territori dels actuals EUA, al segle XVI hi habitaven tribus ameríndies
disperses, pertanyents a 58 famílies lingüístiques diferents i constituïdes en
confederacions esporàdiques. Totes elles combinaven la cacera i la recol·lecció
amb l’agricultura i, tot i que en general eren seminòmades, al sud-oest
desenvoluparen notables cultures de base agrària i forma de vida sedentària. La
guerra intertribal era habitual, i comportava sovint desplaçaments de tribus
senceres per tot el territori, els quals s’accentuaren a partir del segle XVIII amb la
pressió de la colonització europea que, des de la costa atlàntica, anà empenyent
els amerindis en direcció a l’oest, retirada que durà fins al final del segle XIX. A
partir d’aleshores, la població autòctona dels EUA viu confinada en reserves.
1.2- L'arribada dels europeus
1.2.1- Els víkings
Els primers europeus que arribaren a terra americana foren escandinaus, víkings
procedents de Grenlàndia, al començament del segle XI (Labrador o costa de
Nova Anglaterra), que no deixaren fundacions estables.
Al voltant de l'any 1000 un grup de víkings de Groenlàndia van navegar cap a la
costa oriental de Nord-Amèrica sota el comandament de Leif Eriksson, arribant a
una regió que anomenarien "Vinland". A la província canadenca de Terranova i
Labrador s'han trobat vestigis d'una colònia víking, a L'Anse aux Meadows. És
probable que els víkings també arribessin a Nova Escòcia i Nova Anglaterra, però
no van fundar cap colònia permanent, i es va perdre llur contacte amb el nou
continent.
9
Víkings arribant a Grenlàndia
1.2.2 Descobriment i primera colonització. Arribada dels espanyols
Cinc cents anys més tard, es va produir el segon contacte amb els europeus: es
va produir l’esdeveniment més conegut d’aquest continent: els espanyols van
arribar al continent a mans d’una expedició guiada per Colon, qui tenia intenció de
viatjar fins la Índia, però que va acabar topant amb el Carib. Fou un dels
descobriments més grans de la història de la humanitat.
Colom
10
Van fundar les primeres colònies, que van pertànyer a l'administració de la Nova
Espanya, com ara San Agustín a Florida (1565), Santa Fe a Nou Mèxic (1609) i
San Diego a Califòrnia (1769). La regió que comprenen els estats del sud-est:
Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Texas, Colorado, Nevada i part d'Utah eren
colònies espanyoles administrades des de la ciutat de Mèxic pel virrei de la Nova
Espanya, però, serien àrees poc poblades en comparació amb la resta del
virregnat.
Moltes de les seves ciutats porten el nom de les missions fundades per
l'explorador català Gaspar de Portolà, i el frare mallorquí Juníper Serra; que
exploraren aquestes terres a mitjans del segle XVIII.
Dues de les tres caravel·les de Colom
Però nosaltres ens fixarem en els següents colonitzadors que van arribar i que van
causar un seguit d’estralls, que acabaren en guerra i que en sortí un país
independent.
11
1.2.3 Els francesos
Els francesos també s'havien instal·lat a Amèrica del Nord, encara que els seus
dominis no estaven prou consolidats, doncs eren massa extensos per a una
població d'uns 70.000 habitants.
França aconseguí expandir-se, ocupant tot el Quebec, els Grans Llacs d'Amèrica
del Nord i van arribar fins a la regió central del territori actual dels Estats Units. Els
francesos iniciaren la conquesta del què seria la Louisiana a la darreria del segle
XVII; els espanyols l’havien explotada des de l’any 1519, de manera que
exploradors espanyols i paranyers francesos havien estat vagant pel territori de
Louisiana des del segle XVI. Però Cavelier de Lasalle va reclamar oficialment
aquesta regió el 9 d'abril de 1682, donant-li el nom de Louisiana en honor de Lluís
XIV, el rei de França. La Louisiana francesa arribà a ocupar la meitat de l’actual
territori nord-americà.
S'estenia sobre els territoris a l'est i a l'oest del riu Mississippí, entre les
Muntanyes Rocalloses i els Apalatxes, incloent-hi la regió d'Ohio i Illinois a més de
l'àrea septentrional de l'Acàdia. Van crear així una barrera que impedia l'expansió
britànica cap al nord i cap a l'oest. Tot aquest territori era controlat a través d'una
gran quantitat de fortes repartits en les zones frontereres i amb escasses ciutats.
1.2.4 Els anglesos
L’11 de novembre de 1620 arribaren a les costes americanes els primers colons
anglesos: 102 emigrants, sense comptar la tripulació. Havien començat el seu
viatge a bord del vaixell Mayflower, el 5 d'agost de 1620, des de Southampton, i
arribaren després de travessar l'Atlàntic Nord i arribar a les costes americanes
de Nova Anglaterra el novembre d'aquell mateix any a la zona on s'emplaça
l'actual ciutat de Provincetown pràcticament en el Cap Cod de Massachusetts.
Aquests viatgers desitjaven establir-se a la colònia anglesa
de Jamestown (Virginia) que havia estat fundada el 1607, però errors de
navegació els van portar a zones més septentrionals. Entre ells hi havia un grup
de puritans calvinistes (Pilgrim Fathers), que es refugiaven de les persecucions
12
religioses i de la inestabilitat política a Europa. Es van establir al territori del que
després serien els Estats Units per crear una "Nova Jerusalem", i crearen una de
les colònies més importants dels pròxims anys, Massachusetts.
El vaixell Mayflower, que portà immigrants britànics a Amèrica
Els pelegrins de la nau Mayflower Van proposar un acord, o “Pacte del Mayflower”,
o Mayflower Compact (1620), just abans que arribar a Plymouth Rock, mentre el
Mayflower estava ancorat a Cape Cod. El va escriure William Bradford.
Signatura del Pacte del Mayflower (1620)
Es basa en la tradició de pacte bíblic; va fer èmfasi en els valors cívics de la
justícia, la igualtat i la responsabilitat. Establia regles per a la vida en comú i per
13
als principis que regirien el futur establiment a fundar en el Nou Món, amb
criteris democràtics i de respecte per les creences religioses. Es comprometien en
una societat pel seu "millor ordenament i preservació", a instituir " lleis justes i
equitatives, ordenances, lleis, constitucions i oficines ... com es pensava més
“convenient per al bé general de la colònia; a la qual prometem tota la deguda
submissió i obediència."
El Mayflower al port de Plymouth, de William Halsall (1882).
Encara que no és un document rector, fou la primera base per les lleis escrites en
les colònies, i va expressar la necessitat del consentiment dels governats. Es basa
en la regla de la majoria i els pelegrins permeteren fins i tot aquells que no eren
pelegrins a participar en el procés. Van estar d'acord en elegir els seus líders i
prendre les seves pròpies lleis que estarien d'acord en seguir. Va ser signat pels
102 passatgers, i va ser la primera constitució escrita a Amèrica del Nord, un
document fundacional politico-religiós de la nova colònia.
El Pacte del Mayflower és el primer exemple de molts plans colonials per a
l'autogovern. Sabien que necessitaven regles per governar-se a si volien
sobreviure a la nova colònia que estaven a punt de formar.
Un mes més tard, el 21 de desembre els Pilgrims van fundar la ciutat
de Plymouth ("New Plymouth»). Els britànics van colonitzar la regió nord-est
d’Amèrica, que denominaren Nova Anglaterra.
14
El Mayflower Compact, en una edició del S XVII
El primer any a la colònia els va resultar molt nefast a causa d'un clima bastant
més fred de l'esperat que els va ocasionar fam i epidèmies. Van aconseguir
sobreviure en gran mesura gràcies a les ajudes que els van donar els
indígenes Wampanoag. El novembre de 1621, al notar una recuperació, la
comunitat de Pilgrims organitzà una jornada d'acció de gràcies pel qual -segons la
tradició- van donar gràcies els indígenes que els havien ajudat això resultaria
l'origen de l'actual Dia d'Acció de Gràcies (Thanksgiving Day .
15
En el nom de Déu, Amén. Nosaltres, els noms estan subscrits, els lleials súbdits del
nostre temor Sobirà Senyor Rei Jaume, per la gràcia de Déu, de la Gran Bretanya,
França i Irlanda, Rei, Defensor de la Fe, etc. Havent emprès, per a la Glòria de Déu, i
els avenços de la fe i l'honor del nostre rei i la pàtria cristiana, una travessia per
plantar la primera colònia al nord de Virgínia, fer per la present, solemnement i
mútuament, en presència de Déu i entre ells, el pacte i combinar la nostra congregació
en un cos polític civil; per al nostre millor ordenament i preservació i promoció dels fins
abans esmentats; i en virtut de la mateixa a promulgar, constituir, i el marc, com a
justa i igualitària lleis, ordenances, actes, constitucions, i les oficines, de tant en tant,
com es pensava més es troben i convenient per al bé general de la colònia; a la qual
prometem tota la deguda submissió i obediència.
En fe de la qual cosa hem signat aquesta subscrit nostres noms a Cape Cod l'11 de
novembre, en l'any del regnat del nostre Sobirà Senyor Rei James, d'Anglaterra,
França, i Irlanda, el XVIII, i d'Escòcia el cinquanta-quatrè, 1620.
Text del Mayflower Compact
Anglaterra no tenia la intenció de crear un imperi colonial com el d'Espanya, sinó
una annexió directe amb la metròpoli, que pogués controlar a través de l’Atlàntic.
Les motivacions originals dels fundadors de les colònies eren més pràctiques:
- establir empreses comercials amb el nou món
- Solucionar el problema de superpoblació del Regne Unit,
- Tenir llibertat religiosa: fugir de la persecució religiosa, establint colònies que
permetessin la llibertat religiosa.
16
George Henry Boughton. Peregrins anant a missa
Els Estats Units es van formar a partir de l'associació de tretze colònies de la
Nord-Amèrica Britànica, a la costa est. Fos quin fos l’estatut de fundació,
cadascuna tenia les seves lleis. La terra era cedida gratuïtament als pobladors,
que es pagaven el viatge i la instal·lació. La mà d’obra forçada o comprada, molt
minoritària al nord, predominà aviat al sud, amb plantacions i monocultura (tabac,
arròs).
La religió tenia una gran importància a les colònies del nord, el nucli original de les
quals havia estat sovint una minoria religiosa perseguida (puritans a Nova
Anglaterra, quàquers i altres sectes a Pennsilvània, baptistes i puritans dissidents
a Connecticut i Rhode Island). Afinitats religioses, relativa llibertat i prosperitat
(agricultura diversificada i autosuficient entorn de granges i propietats mitjanes que
produïen tot allò que calia).
Els anglesos començaren arribar en massa. Entre els segles XVll i XVlll, la
població ja era molt extensa, i els colons havien format les tretze colònies
principals. Manufactures i mineria hi dugueren centenars de milers d’immigrats
britànics i europeus del nord, malgrat el freqüent estat de guerra amb els indis i
amb els francesos
17
Distribució del territori nord-americà als segles XVII i XVIII
Al segle XVII, Amèrica del Nord es van dividir en colònies governades per les
potències europees d'Anglaterra, França i Espanya.
Tres foren les potències que principalment estenien llurs zones d’influència.
1- Espanya. De sud a nord: virregnat de Nova Espanya
Es van fer expedicions pels futurs estats de Florida, Geòrgia, Carolina,
Tennessee, Alabama, Texas, Mississippí, Arkansas, Oklahoma, Nou Mèxic,
Arizona, Colorado, Kansas, Nevada i Califòrnia, conduïren a la creació d’un Reino
y Provincias de Nuevo México (capital: Santa Fe, 1610), amb una jurisdicció que,
teòricament, ocupà un bon terç de l’actual territori nord-americà, però que en la
pràctica no s’estengué més enllà dels murs i les estacades d’uns quants fortins i
unes quantes missions.
Amb prou feines explorades, en part inconquerides, de frontera indeterminada,
aquestes jurisdiccions espanyola i francesa foren terra de solitaris, d’aventurers, i
no començaren a deixar-ho de ser fins a mitjan segle XVIII (Califòrnia, de fra
Juníper Serra i de Gaspar de Portolà, predis i mines disperses a Texas i Nou
Mèxic, plantacions al sud de la Louisiana).
Imperi espanyol nord-americà el 1790
18
2- França. De nord a sud, des de Quebec (1603-04) al llarg del Mississippí i
els seus afluents fins al golf de Mèxic (1682);
Map of Louisiana, the Mississippi and Neighbouring Lands, 1744
Abandonada a la seva sort, era una colònia descuidada per França, que tenia els
problemes a l'Europa continental. La situació va començar a millorar quan es va
atorgar una concessió a la Companyia d'Occident (més tard la Companyia de les
Índies), que va vendre els seus accionistes en la idea d'invertir a Louisiana.
El 1718, la ciutat de Nova Orleans va ser fundada com un lloc comercial i
colonitzadors europeus, missioners i esclaus africans van començar a arribar a la
colònia. El 1750, Nova França era un vast territori que s'estenia des del nord de
Labrador fins al Golf de Mèxic, amb les muntanyes dels Apalatxes que serveix de
límit natural amb les 13 colònies britàniques a l'est i les Grans Planes de marcat
límit occidental del territori.
Al segle XVIII van arribar a Louisiana prop de 7.000 immigrants francesos, la
centèsima part del nombre de colons que viuen a les colònies britàniques al llarg
de la Costa Atlàntica. Els territoris "descoberts" i "conquerits" pels europeus havia
estat habitats per nadius. Encara que la presència francesa va ser
proporcionalment molt menor que el britànic, les aliances poderoses entre les
tribus aborígens i les tropes franceses van recórrer un llarg camí cap a l'explicació
d'aquest desequilibri numèric i territorial estrany.
19
3-La implantació anglesa, més tardana, (primera fundació permanent,
Jamestown, a Virgínia, el 1607) no sobrepassà, a mitjan segle XVIII, una estreta
llenca d’un centenar de quilòmetres de profunditat entre el Maine i Geòrgia, entre
l’Atlàntic i els Apalatxes. L’extensió era insignificant comparada amb la francesa o
l’espanyola. D’implantació densa, de famílies senceres d’immigrats, menestrals o
pagesos que ja eren benestants en llur país d’origen.
Al segle XVI la corona anglesa féu valer, a favor dels seus drets sobre la costa
atlàntica, el viatge d’un navegant al seu servei, Giovanni Caboto (o John Cabot)
(1497-98). Després fou explorada per navegants al servei de Castella, de França i
d’Anglaterra. La costa del Pacífic fou explorada per espanyols procedents del sud
(1774-91), per russos procedents de l’estret de Bering (1648) i Alaska (1741) i
també per anglesos i francesos.
Nova Anglaterra tenia 20 000 habitants de el 1640, vint anys després de l’arribada
dels Pilgrim Fathers, contrastaven ja amb els 21 000 de Nova França 60 anys
després de fundada, i amb el milió i mig de pobladors a les colònies angleses el
1760 amb els 65 000 de les franceses i els 2 500 de les espanyoles al nord de Rio
Grande.
Abans de la Independència. Desenvolupament Demogràfic
Després de l'arribada dels espanyols a les illes del Carib es va iniciar l'exploració i
els primers assentaments de francesos i anglesos (i, més tard, holandesos) a les
costes d'Amèrica del Nord, encara que durant els primers cent anys eren encara
nuclis molt reduïts. Ja en el segle XVII, l'arribada d'un corrent migratori va produir
transcendentals transformacions en el paisatge demogràfic, econòmic, urbà i
cultural dels territoris de l'Atlàntic. Però en els dos primers terços del segle XVIII
es va doblar entre 1700 i 1763 l'àrea geogràfica de les colònies britàniques fins a
arribar a uns 700.000 quilòmetres quadrats i la població es va multiplicar per vuit
fins a superar la xifra de 2 milions d'habitants, el que suposa l'elevadíssima taxa
de creixement anual del 3 per 100, xifra que molt poques vegades s'ha donat en la
història. (Entre ells, la població esclava, que també havia crescut profusament: els
70.000 negres de 1720 eren 350.000 en els anys seixanta.)
20
El lloc de procedència dels Immigrants va canviar
1- qualitativament.
- Fins el 1700 arribaven d'Anglaterra en la seva gran majoria, al llarg del segle
XVIII van ser desenes de milers els alemanys, holandesos, escandinaus,
irlandesos, escocesos, gal·lesos, hugonots francesos i suïssos que van arribar
als ports de Virgínia, Geòrgia, Pensilvania o Maryland, deixant en minoria als
oriünds de Anglaterra, encara que aquests van seguir conservant un paper
preponderant en la vida econòmica, social i política de les colònies.
- La principal raó d'aquest canvi qualitatiu estava en l'actitud restrictiva que
Londres va començar a aplicar; consideraven l'augment de població com una
mostra de vigor econòmic de l'Estat. Les autoritats van posar traves a la sortida
de les illes de gents honrades, i enviaven a les colònies tot tipus d’indesitjables
a la Corona" (vagues, pobres, presos polítics).
2- quantitativament
- baixa taxa de mortalitat a Amèrica del Nord. Amb prou feines es van donar
fams ni epidèmies i l'alta productivitat de l'agricultura va permetre millorar la
dieta dels encara súbdits de la Corona anglesa, que vivien més anys i estaven
en general millor alimentats que els propis habitants de la metròpoli, i que la
resta dels europeus.
Les 13 colònies britàniques secessionistes
De les colònies angleses, n'hi hagué
- de constituïdes com a infeudacions de la corona a lord-propietors residents
a Anglaterra: les dues Carolines, Maryland, Nou Hampshire, Nova Jersey,
Maine, Pennsilvània,
- de concedides a chartered companies, companyies comercials
d’accionistes residents també a Anglaterra: Virgínia
21
- de redimides pel nucli fundador de pobladors: Massachusetts, Rhode
Island, Connecticut, 1606-82.
- Una fou conquerida als holandesos: Nova Amsterdam, 1664 (Nova York).
- com a colònia de rehabilitació d’expresidiaris pobladors: Geòrgia, 1732.
Mapa de les tretze colònies
22
Origen de la Guerra d’Independència: la Guerra dels Set Anys 1756-1763
Els antecedents a la Guerra de la Independència dels Estats Units es remunten a
les conseqüències econòmiques de la Guerra dels Set Anys en els colons
anglesos establerts a les tretze colònies del nord-est d’Amèrica (també
anomenada pels nord-americans com ”Guerra contra els francesos i els indis”).
Es tractà d’un conflicte bèl·lic entre Anglaterra i França, al territori dels Estats Units
i al continent europeu. Enfrontà la Gran Bretanya i Prússia a França, Àustria i els
seus aliats. Al territori americà, Anglaterra i França van xocar a l’extens territori
entre les Muntanyes Apalatxes i el riu Mississippi, i entre els Grans Llacs i el golf
de Mèxic. La colonització s’havia establert i començava un nou període: la nova
distribució de terres.
Fins aquell moment,
- les colònies britàniques es limitaven a la franja de la costa est,
- els francesos estaven establerts Louisiana, a l'est i a l'oest del riu Mississippí,
fins a Terranova i Nova Escòcia, a la costa nord-est d'Amèrica.
La Nova France abans de la Guerra dels 7 Anys. Les possessions de França
estan en blau, les d'Espanya en taronja i les d'Anglaterra en rosa.
23
El conflicte s’originà per la rivalitat econòmica i colonial dels francesos i els
anglesos, tant als Estats Units com a altres colònies (per exemple, l’Índia).
L'ocupació, per colons britànics, dels estats francesos de la Terranova i Nova
Escòcia, al nord d'Amèrica, instal·lats a la costa nord-est.
Al llarg del segle XVIII la població de les colònies britàniques va augmentar
ràpidament gràcies a la massiva arribada d'europeus (sobretot escocesos) i
esclaus africans (es calcula que van arribar més de 250.000 esclaus). Això va
empènyer a que les colònies necessitessin expandir-se creixent cap a territoris
ocupats per francesos. Al nord van ocupar Terranova i Nova Escòcia, i van crear
la província de Geòrgia al sud, fronterera amb Florida, espanyola.
Davant l’ocupació anglesa, els francesos es van aliar a les tribus indígenes i van
atacar les tretze colònies angleses de la regió. Per defensar-se, les tretze colònies
britàniques es van unir a la corona anglesa, deixant de banda les friccions
comercials. Van donar l’esquena a altre colònies franceses veïnes com Louisiana
o Quebec i gràcies això es van produir les primeres guerres internes.
Davant l'èxit inicial francès sobre les colònies nord-americanes, la guerra es
propagà per Europa, i com a resposta a conflictes entre colons britànics i
francesos a la vall d’Ohio, la Gran Bretanya s’apoderà per sorpresa de 300 vaixells
francesos (1755). La superioritat naval de la Gran Bretanya permeté el blocatge de
les costes franceses i provocà la fallida per manca de recursos de les tropes
franceses a les colònies. Anglaterra s'adherí a Prússia, signant el tractat de
Westminster (1756), i França reaccionà aliant-se amb Àustria (tractat de Versalles
del 1756), que volia recuperar Silèsia, ocupada per Prússia.
Els anglesos ocuparen Quebec (1759) i Mont-real (1760), conquerint fins a la regió
dels Grans Llacs, sotmetent així gran part de l'imperi colonial francès,
especialment les terres a l'oest de les colònies nord-americanes. Anglaterra i
derrotaren els francesos a l’Índia (Pondichery, 1761). Seguiren dominant encara
els territoris francesos a les Antilles, a l'Àfrica i a l'Índia. La intervenció d’Espanya,
provocada pel tercer pacte de Família (1761), no canvià la situació i els britànics
ocuparen la Florida, l’Havana i Manila. El conflicte acabà amb els tractats de
Hubertusburg i de París (1763).
24
Guerra dels Set Anys. La Batalla de Sainte-Foy, per George B. Campion
Resultat de la guerra dels 7 anys
La Guerra dels set anys va acabar el 1763. El 10 de febrer, el Tractat de París
posava fi a l'imperi colonial francès a Amèrica del Nord i consolidava a Anglaterra
com la potència hegemònica. En oposició només tenia a Espanya, que controlava
Nova Orleans, la ciutat més important, amb uns 10.000 habitants.
Gran Bretanya: vencedora. Va aconseguir dominar tota la costa est d'Amèrica del
Nord, eliminant l’imperi colonial rival que l'impedia estendre's cap a l'interior. Va
guanyar places al Carib guanyades als francesos. Se li va plantejar el problema de
com governar la Província de Quebec, habitada per catòlics francòfons, contra els
quals tenien lleis en la metròpoli. Va incloure clàusules en el Tractat de París per
les quals els anglesos havien de respectar els seus costums i religió.
França va perdre les possessions canadenques, on no va sentir la pèrdua
territorial com a catastròfica, degut a que hi va conservar els drets pesquers a
Terranova, i a que la població catòlica francòfona rebria un tracte de respecte; i les
colònies a l'est del Mississippí, llevat de les illes Saint-Pierre i Miquelon. Al Carib,
només va mantenir les illes de Guadalupe i Martinica. Va entrar en una etapa de
decadència militar de la que li va costar sortir
Espanya va perdre Florida, i en compensació va rebre Louisiana, i va recuperar
l'Havana.
25
Conseqüències econòmiques de la Guerra dels Set Anys
Després de la guerra de Set Anys, el 1763, Anglaterra, victoriosa del conflicte, es
va convertir en la major potència militar mundial, refermant la seva hegemonia
marítima i colonial. Però la guerra va ser econòmicament desastrosa per a
Anglaterra, es va trobar arruïnada, enfonsada en deutes públics que amenaçaven
de portar-la a la fallida; no podia finançar l'exèrcit necessari per mantenir un imperi
mundial. Hi va haver recessió.
Segons parlamentaris, ministres i contribuents anglesos, i els diners haurien de
sortir de qui més s'havien beneficiat: els colons. Els van posar impostos, i els van
obligar a comprar als fabricants anglesos els productes manufacturats amb
matèries primeres colonials, segons dictaven els cànons mercantilistes.
En la guerra, Anglaterra va rebre de les colònies gran ajuda, econòmica i militar
per a la lluita contra França. Després del triomf, les colònies no van ser
recompensades. Al contrari, Anglaterra va aplicar mesures repressives, aplicant
impostos com a part dels costos de la guerra, al·legant que va ser insuficient el fet
de proporcionar homes i equipaments per garantir la victòria contra els francesos.
Van ser notables els impostos sobre el comerç del te i la Llei del Timbre (Stamp
Act), entre altres. (veure taula 1). Juntament amb la taxació, s'intenten ampliar els
drets de la Corona britànica a Amèrica i forçar un règim de pacte, restringint les
transaccions comercials de les colònies.
La tendència de la seva economia havia estat positiva, però ara, els homes de
negocis perdien beneficis i el poble perdia la feina o petites propietats. El paradís
americà perillava, molts creien abocats a una vida semblant a la que van deixar a
la trista Europa, van creure que perillaven les seves llibertats i temien sobre el
futur, veient en perill la seva prosperitat. Van començar les primeres disputes entre
els les colònies i la metròpoli, sobre els impostos proposats, i es van formar els
primers comitès informals de correspondència entre les colònies.
Les taxes eren habituals en els països europeus des de feia segles, però
inacceptables per a un poble educat en la tradició britànica. Van provocar el rebuig
dels pacífics colons, i queixes contra les injustícies i privacions presents. La
26
reacció a Amèrica va ser un avís del que podia passar si Londres no rectificava: hi
va haver aldarulls, agressions a soldats, i la primera col·laboració intercolonial:
juntes de representants de diversos territoris per unir esforços, quan les colònies
s’havien mantingut separades entre si des de la seva fundació.
A l'octubre de 1765 es van reunir a Nova York delegats de nou de les tretze
colònies per protestar per la Stamp Act, en to conciliatori i sense desig
d'independència o de desafiament a la Corona. Malgrat que les protestes dels
colons i a les advertències d'homes com Franklin, el Govern i polítics britànics
no van cedir.
Tot que es va derogar el febrer de 1766 la Stamp Act, un mes després el
Parlament afirmava, per la Declaratory Act, la seva plena sobirania sobre totes
les colònies i la seva potestat per imposar tributs als seus habitants.
A l’any següent serien gravats nous productes d'importació (vidre, plom, paper,
pintures i te) i el clima contra elles va provocar noves assemblees i articles de
premsa de protesta, i el boicot als productes metropolitans. Massachusetts va
enviar una circular a les altres colònies el 11 febrer 1768 per unir esforços contra
aquestes mesures; i quan semblava que aquest acte, clarament sediciós, passaria
desapercebut, el governador reial va ordenar clausurar l'Assemblea. L'agitació
antibritànica va créixer, amb rebuig a les lleis britàniques. Disminuïen els vincles
d'afecte i interès, imprescindibles per al funcionament del pacte colonial.
Entre les classes populars hi havia rebuig cap al que simbolitzaven els "casaques
vermelles" (soldats professionals del rei) com a defensors de l'Imperi britànic o
opressors de la llibertat, i també hi havia sentiments de rivalitat en el mercat de
treball: els prenien llocs de treball, fora de les hores de servei.
27
El Govern de Jordi III
- va elevar els drets duaners de sucre, vi, te, cafè i tèxtils (Sugar Act o Llei
del Sucred'abril de 1764);
- va exigir que tots els diaris i documents legals (escriptures, llicències
matrimonials, etc.) s'escrivissin o imprimissin en paper segellat que
havia de comprar-se en distribuïdors oficials (Stamp Act "Llei del
Timbre" de març de 1765);
- Posà 10.000 soldats regulars a les colònies, amb les despeses
sufragades pels americans (Quartering Act "Llei d'Aquarterament" de
maig 1765),
- Feia complir mesures fiscals rigorosament, evitant la tolerància dels
duaners
- va transferir la jurisdicció fiscal de jutges i jurats a tribunals militars
- va continuar l'expedició de "manaments d'assistència" (writs of
assistance) que facultaven a les autoritats a entrar en qualsevol domicili
a la recerca d'articles il·legals.
Taula 1. Lleis en temps de Jordi III
28
Conseqüències de la Guerra dels Set Anys en els colons. Formació de la
consciència independentista
La guerra de Set Anys va tenir un nou significat pels colons nord-americans, que
modificà la seva posició vers Anglaterra, i que es reflecteix en:
1- Els llaços entre els colons s’estrenyeren, i aparegué el sentiment de
pertinença a un grup, els Americans, diferenciats del poble anglès. Al principi
de la guerra, William Pitt, primer ministre britànic, va reconèixer el dret dels
colons com a ciutadans de l'Imperi Britànic. Els colons haurien de participar en
la guerra, però, aquesta seria finançada per Anglaterra. Al final, però, la guerra
va incrementar el sentit d'unitat en altres maneres: persones de les diverses
colònies s'unificaven lluitant com a "americans".
2- Divergències anglo-americanes intensificades, aplanant el terreny per a
la lluita per la independència dels Estats Units. Tot i que es sentien contents de
pertànyer a l'Imperi britànic i més per la seva contribució a la victòria en la
Guerra dels Set Anys, apareix en els colons un sentiment de "americaneitat", i
critiques als anglesos. La necessitat del govern britànic de fer front a les
despeses de la guerra que el van portar a adoptar mesures fiscals va trencar
l'afecte dels colons. En quinze anys es va passar a la rebel·lió armada.
3- Sorgeixen líders del moviment per la independència americana, com és
el cas del president George Washington.
4- Roman un exèrcit entre els colons. En la guerra els colons van crear
cossos d'exèrcit colonials, primeres expressions d'identitat nacional. Anglaterra
havia forçat molts colons a participar en la guerra; els oficials britànics van
entrenar-los (entre ells Washington). Després de la guerra, hi havia veterans
que sabien les tàctiques de guerra i que havien descobert que podien vèncer
exèrcits més grans. Això beneficiaria la Guerra d'Independència en el futur. I
els colons ja no necessitaven l’exèrcit britànic per defensar-se.
5- Les colònies havien desenvolupat tradicions d'autogovern durant els
segles XVII i XVIII. A mitjan S XVIII es convertiren en una de les economies
més riques i productives del món, per factors demogràfics, un bon grau
d'autogovern, i una fiscalitat que gravava als seus habitants menor que la
suportada pels anglesos.
29
Guerra de la Independència. dels Estats Units (1775 - 1783)
que ells anomenen moltes vegades Guerra de la Revolució
Va ser un conflicte que va enfrontar les tretze colònies britàniques originals a
Amèrica del Nord contra el Regne de Gran Bretanya. Va ser la combinació de tres
conflictes:
- la primera guerra civil a Amèrica del Nord, ja que van molts colons van
romandre lleials a Jorge III i li van servir a les seves files contra els rebels.
- guerra internacional entre dues grans potències rivals en la política i
l'economia,
- guerra revolucionària, marcada per l'ardor d'una de les faccions, els
combatents estan imbuïts de molt forts (gairebé desconeguts fins
aleshores) a principis polític-ideològics. I debilitat "constitucional" en el
bàndol dels patriotes, que han de crear una estructura política nova, un
Estat nou, a la vegada que guanyen la seva guerra d'alliberament.
Va finalitzar amb la derrota britànica a la batalla de Yorktown i la signatura del
Tractat de París.
Inici de la Guerra d'Independència
Les mesures repressives del govern anglès van provocar l'inici de la Guerra
d'Independència, o almenys un succés central que la va desencadenar. Les
protestes augmenten i la revolta s'intensifica amb la prohibició d'ocupació de les
terres conquistades dels francesos pels nord-americans, forçant-los a viure tot just
en les proximitats del litoral, regió de fàcil control.
30
Jordi III de Anglaterra. Allan Ramsay (1767). Oli. Galeria Nacional de Retrats
La majoria dels líders de la revolta antibritànica era de classes benestants: 4 de
cada 5 membres de les assemblees locals (que van prendre les decisions que van
portar a la independència) pertanyien a la burgesia i terratinents (només el 10% de
els colons). La classe benestant necessitava el rebuig als anglesos del poble
menut per a poder fer la revolta.
Així s'arriba a la "Massacre de Boston"; el 5 març 1770 hi va haver a Boston una
matança a sang freda de colons indefensos duta a terme per tropes britàniques.
Potser va ser organitzat per crear una excusa per iniciar la guerra. Uns dies abans
a la ciutat s’havia penjat cartells que anunciaven que els britànics atacarien els
ciutadans. El furor popular va augmentar fins que un petit incident va servir perquè
la gent ataqués als soldats, i aquests, que tenien ordres de no disparar, es van
defensar, i van repel·lir una agressió de pedres i boles de neu amb bales. El
resultat fou de 5 morts entre els ciutadans..
Els articulistes i líders antibritànics van exagerar; s'havia abocat la sang dels
primers màrtirs i calia explotar-ho propagandísticament. Nombrosos testimonis van
declarar que havia estat un complot civil. Gràcies a la defensa de l’advocat John
Adams, els anglesos foren absolts.
Hi va haver uns anys tranquils (1770-1773) i semblava que les colònies havien
tornat a acceptar el domini de Londres, amb la desesperació dels més radicals
que veien difuminar els seus projectes d'independència.
31
La Matança de Boston. Paul Revere
El descontentament de les Tretze Colònies va provocar una manifestació a Boston
en contra dels impostos que havien de pagar per articles indispensables com el
paper, el vidre o la pintura. En aquesta manifestació no hi va haver cap altercat i el
govern anglès va fer oïdes sordes a les peticions dels colons.
Però el 16 de desembre de 1773 es va produir a Boston el “Motí del Te",
desencadenant que va ajudar els revolucionaris a revoltar a la població contra
l'imperi britànic. La Companyia de les Índies Orientals, amb problemes econòmics,
va obtenir del Govern britànic el monopoli de la venda de te a les colònies
d'Amèrica (Tea Act 10 de maig de 1773), i va desplaçar els comerciants
autònoms. Per als colons, era inacceptable i van boicotejar el producte anglès.
Disfressats d'indis, diversos patriotes van segrestar la tripulació i van llançar al mar el
carregament de te de tres vaixells com a mostra de protesta. I van provocar la reacció
britànica.
El motí va provocar una escalada de les hostilitats entre els anglesos, que van
tancar el port de la ciutat, i les colònies americanes. El rei, el Govern i el
Parlament van acceptar el repte, i durant el 1774
32
- es promulguen les Coercive Acts (o lleis intolerables, pels americans) que
tancaven el port de Boston fins que es pagués el te destruït.
- es militaritzà Massachusetts, i s'autoritzava l'exèrcit a ocupar i requisar cases
deshabitades.
- es va aprovar a Londres la Llei del Quebec, que permetia l'expansió cap al Sud
dels colons "canadencs", tallant el pas dels colons més enllà dels Apalatxes.
- El Govern del rei volia congraciar-se amb mesures afavoridores als catòlics
amb els seus nous súbdits d'origen francès, ofensa a les colònies, que creien
que no només es castigava Massachusetts, sinó totes tretze.
Ara, el que succeís als bostonians era ja sentit per tots els colons; "des d'ara, cal
que tots ens sentim americans". Aquesta actitud cobra més valor: les altres
colònies no havien tingut un afecte especial cap als veïns de Nova Anglaterra i
menys als estirats de Massachusetts. Ara van enviar diners i queviures per ajudar
els castigats germans, al mateix temps que meditaven sobre les seves relacions
amb Anglaterra.
Després de revoltes com el Motí del te de Boston i les sancions de les Actes
Intolerables, es produïren mesures repressives per part del govern anglès, el què
va provocar l'inici de la Guerra d'Independència.
El Congrés continental
Fou una convenció de delegats de les Tretze Colònies que es convertiria en
l'òrgan de govern dels Estats Units durant la Guerra d'Independència de la nació.
El Congrés es reuní de 1774 a 1789 amb diversos noms i amb diverses funcions.
Els actes més importants que es presidiren foren:
- Juny de 1775: El congrés establí l'Exèrcit Continental per coordinà la guerra
- Juliol de 1776: declarà la independència dels Estats Units i designà un nou
govern en els Articles de la confederació.
33
Els Congressos de Filadèlfia van ser les Assemblees del primer congrés
continental nord-americà celebrades a Filadèlfia durant la guerra de la
independència. Els més importants foren el del setembre del 1774 (inici de la
revolta i declaració dels drets del contribuent), el del maig del 1775 (organització
de l'exèrcit i democratització de les institucions), el del juny-juliol del 1776
(declaració de la independència) i el del maig-setembre del 1787 (assemblea dels
delegats dels estats de la Unió, llevat de Rhode Island, que redactaren la
constitució federal nord-americana).
Primer Congrés Continental
El 27 maig de 1774, representants de l'Assemblea de Virgínia proposen la reunió
d'un Congrés de totes les colònies, que es va reunir per primera vegada
a Filadèlfia el juny del 1774. Estava integrat per 56 delegats de dotze de les Tretze
Colònies originals; no hi va assistir Georgia (era una petita colònia), ni Florida
(pertanyia a Espanya), ni les colònies lleials de Terranova i Labrador, Nova
Escòcia, Quebec.
Hi havia terratinents desitjosos que Londres rectifiqués i no donés arguments als
radicals, que volien la ruptura amb Anglaterra; conservadors, respectuosos a la
Corona; moderats, amb sentiments d'afecte i de crítica cap a l'actitud seguida per
Anglaterra, com Washington; i radicals, disposats a arribar a la ruptura, com
Adams, i Jefferson. Malgrat el clima d'enemistat contra els anglesos a les colònies,
i que els vincles entre la mare pàtria i els seus territoris ultramarins s'havien
debilitat, bastants dels assistents creien possible continuar units a Anglaterra.
Alguns colons recolzaven al rei anglès Jordi III (king’s-friends).
Es reuniren en resposta als Actes Coercius aprovats pel Parlament de la Gran
Bretanya el 1774. Van recolzar Boston enfront de les exigències de reparació
angleses, actuant com un Estat lliure, fins que Londres aixequés les sancions,
amb una declaració de suport i represàlies econòmiques contra la Gran Bretanya.
Es va decidir
34
- que les colònies es negarien a importar, exportar o consumir cap producte
procedent o destinat a la Gran Bretanya. Organitzaren un boicot econòmic de
la Gran Bretanya com a protesta
- Redactar una Declaració de Drets i Greuges destinada al poble britànic i als
colons,
- enviar una carta de peticions al rei, mostra que els sentiments eren confusos i
sense independentisme. demanaren al rei una reparació econòmica.
Fou una proposta coordinada de protesta i resistència, cridant a tots a una
convenció general, en contra de la servitud als britànics i a favor d'una pàtria
independent. Va concloure que s’havia d’organitzar un segon congrés per al maig
següent, si no s'assolia un acord amb Anglaterra. Per vetllar pel compliment
d'embargament, boicot als productes anglesos i mantenir l’alerta van crear The
Association, juntes locals que havien de fiscalitzar el comportament dels pobles.
Aquesta mesura, eficaç però discutible moralment, va dividir els colons. Alguns
van ser menys partidaris dels patriotes que de la Corona.
Segon Congrés continental
Es va reunir el 10 de maig de 1775 a Filadèlfia. Calia estudiar el conflicte entre les
tropes reals i les milícies de Massachusetts. Franklin, Jefferson, Adams
postulaven la independència i els volien donar suport, però hi havia qui esperava
reconciliar-se amb la Gran Bretanya, però el moviment independentista era més
fort. Amb les tretze colònies representades, el Congrés va començar a assumir les
funcions de govern nacional, federal, i va instruir a les colònies a escriure
constitucions per establir-se com a estats. A cada estat, hi havia una minoria lleial
al Rei d'Anglaterra. Milers d’ells van fugir a les colònies britàniques del nord, que
encara eren controlades per Anglaterra.
El 14 de juny es va decidir crear un exèrcit continental. Conscient que les colònies
meridionals desconfiaven del fanatisme de Massachusetts, John Adams va
proposar George Washington, coronel de la milícia virginiana, de 43 anys, com a
comandant en cap. Alt i serè, assistia al Congrés d'uniforme, amb un digne aire
35
militar que inspirava confiança; honest i cavallerós, gens radical ni esbojarrat, sinó
sobri, ferm i calmat.
La seva experiència militar era discreta: havia combatut en algunes accions contra
els francesos en la Guerra dels Set Anys, però amb el seu nomenament s'evitaven
les sospites (d’indecisos i benestants sobre la radicalització del moviment), i
suspicàcies (perquè les altres colònies veien que Massachusetts no
monopolitzava el procés antibritànic, posant les seves milícies sota el
comandament d'un virginià).
36
El Congrés continental
- crea l’Exèrcit, Armada i Infanteria de Marina (tardor del 1775), Capta i
organitza homes i materials per a la guerra, Els soldats reclutats eren
homes del camp o caçadors fanfarrons, poc avesats al combat i a abeir.
- emet paper moneda,
- inicia campanyes bèl·liques contra territoris allunyats de les tretze colònies
com el Quebec o les Bahames,
Però encara no es declara la independència.
Les hostilitats van començar a la primavera de 1775, amb les batalles de
Lexington, Concord i Bunker Hill.
22 desembre 1775 el Govern de Jorge III promulga la Prohibitory Act (Llei de
Prohibició). Decretava
- l'embargament dels béns nord-americans
- el segrest dels seus vaixells
- prohibeix qualsevol tracte comercial amb les tretze colònies
- els seus habitants són considerats rebels.
Travessia de riu Delaware, protagonitzada per G. Washington
37
Al gener de 1776 es publicà un pamflet d’un anglès acabat d'arribar, Thomas
Paine, titulat Common Sense (Sentit comú), que va tenir una gran ressò per les
tretze colònies. Paine convidava els americans a conquerir la independència total.
Va convèncer molts indecisos, amb postulats antibritànics i antimonàrquics. Deia:
- la monarquia és una forma ridícula de govern,
- l'aristocràcia és una càrrega inútil,
- la separació d'Anglaterra beneficiarà al comerç nord-americà, que a l'obrir-li
els mercats de tot el món,
- Amèrica s'ha de desentendre de les guerres a Europa ...
- els habitants de la República dels Estats Lliures i Independents d'Amèrica
eren súbdits esclavitzats per la "real bèstia de sa majestat britànica",
Thomas Paine
Durant els primers mesos del 1776, Anglaterra no volia cedir, pensant que
derrotarien fàcilment els rebels mal preparats i amb problemes econòmics si es
bloquejaven les seves costes per la Royal Navy. I els colons estaven decidits a la
ruptura, animats per pamflets i diaris que narraven els atropellaments dels
casaques vermelles als pobres i desarmats grangers a Concord i Lexington, o dels
brillants èxits dels patriotes en Bunker Hill, a part de victòries autèntiques com la
retirada dels anglesos de Boston al març de 1766,
Des que es va conèixer la Prohibitory Act, el gener de 1776, les tensions entre els
partidaris de la negociació i els de la independència va augmentar. Va vèncer els
38
radicals. El Congrés va ordenar les colònies que obrissin els seus ports a tots els
països del món excepte Anglaterra (6 d'abril), i que formessin governs
independents en cada colònia actuant com els Estats lliures (10 de maig); va
enviar un representant a París per sol·licitar ajuda de França (3 de març) i, des del
7 de juny fins al 2 de juliol. I va debatre sobre proclamar la independència. I, a la fi,
va comissionar a Thomas Jefferson, Benjamin Franklin, John Adams i dos
representants perquè preparessin l'esborrany d'una declaració dels motius que els
portaven a trencar els seus llaços amb la Gran Bretanya.
Formalment, la guerra es va declarar al juliol de 1776. La Corona va tenir el suport
de molts habitants de les colònies.
Factors de la derrota britànica
Nau anglesa del segle XVIII. Museu Naval de Madrid
39
El desenvolupament inicial va ser de domini anglès, però la DI va ser un motor per
a tothom. El curs va canviar quan després de la Batalla de Saratoga, primera gran
victòria nord-americana, França i posteriorment Espanya van entrar en guerra
recolzant els colons.
En els primers moments, tant a Gran Bretanya com a la resta dels països
europeus creien en la ràpida victòria de Jordi III. Es pot pensar que la victòria dels
nord-americans va ser sorprenent perquè la desproporció era notable entre les
forces de tots dos contendents en 1776. Cal analitzar factors fonamentals
- Els soldats britànics, amb casaques vermelles, eren professionals, i això
permetia als seus oficials exigir enormes esforços, mentre que Washington
tenia dificultats perquè els seus homes acceptessin la disciplina militar.
- La marina anglesa, Royal Navy, dominava els mars del món i podia
transportar als seus soldats i dificultar el tràfic comercial dels rebels, davant
d'uns quants vaixells amb els que els independentistes amb prou feines
podien fer aïllades accions;
- La majoria dels oficials anglesos tenien experiència militar, cosa que no
succeïa amb gairebé cap comandament rebel;
- La població de les illes britàniques era diverses vegades superior a la de les
colònies revoltades (i en què, a més, no hi havia unanimitat a l'hora
d'aixecar-se contra el rei);
- El potencial econòmic i la riquesa industrial d'Anglaterra la destacava per
sobre de la seva enemiga nord-americana.
Però hi havia també desavantatges britàniques des del principi del conflicte.
- Gran Bretanya havia de conduir la guerra des de l'altre costat de l'Atlàntic,
amb problemes de comunicacions i logística; alimentar era un problema, i el
viatge durava d’un a dos mesos.
- l'elevat cost de la guerra per als britànics, encara no refet de les despeses
dels de la Guerra dels Set Anys.
- L'exèrcit regular britànic era poderós, però que només domina les terres
que ocupen els seus guarnicions; incapaç de destruir la capacitat militar
d'un escamot. Havia de fer una guerra diferent a la de qualsevol país al
40
segle XVIII. L'extensió del territori d'operacions (tota Amèrica atlàntica) era
una dificultat afegida. No comptaven amb homes suficients per ocupar tants
objectius crucials i mantenir obertes les línies de comunicació.
Menystingueren els inexperts, mal armats i desorganitzats milicians.
- L'enorme extensió del territori feia que les maniobres i operacions
convencionals fossin difícils i enutjoses. Els estrategs anglesos no van
arribar a captar el problema i es van limitar, al llarg de la contesa, a
controlar els principals ports de la costa atlàntica nord-americana,
desaprofitant en diverses ocasions la oportunitat d'aniquilar l'exigu, però viu,
exèrcit continental dels rebels. I els patriotes estaven organitzats per un
líder carismàtic en partides mòbils, coneixedores del paisatge i dels
vilatans, que compten amb l'ajuda dels pobles, sigui aquesta voluntària o
obtinguda per la coacció, l'amenaça o la violència.
- El caràcter local d’Amèrica del Nord inhibia qualsevol acció britànica. No hi
havia cap centre neuràlgic que amb la captura es pogués aixafar la
rebel·lió. Els generals britànics van decidir que el seu objectiu havia de ser
enfrontar-se a l'exèrcit de Washington en una batalla, però no sabien com
fer-ho, perquè l'enemic es movia molt més ràpid del que ells eren capaços.
- El comandant en cap de l'Exèrcit continental, Washington, va resumir així la
situació: "... la possessió de les ciutats, mentre nosaltres tenim un exèrcit
en el camp, no els serveix de gaire. És al nostre exèrcit, no a ciutats
indefenses a els que han de dominar ... "
- Una forta inclinació cap a una ideologia política motivava als nord-
americans, i això no s'havia donat altres adversaris devles disciplinades,
però immotivades, tropes angleses. Batallaven per diners o per vocació; no
per defensar una causa. Aquest ardor, i els èxits dels primers moments, va
fer exagerar els colons revoltats seva pròpia autovaloració; portar massa
lluny aquesta fe en les seves pròpies possibilitats i van creure que, amb
pocs esforços, podrien derrotar als anglesos.
El que es va pensar que s'havia de reduir a una curta operació de policia en què
un cop de força dels anglesos i un escarment als bostonians acabaria amb els
absurds desitjos dels colons, va durar set anys i va significar , a la llarga, la pitjor
derrota de la història de l'Imperi britànic.
41
Una de les tasques de Washington la de tractar de disciplinar els seus homes, en
la perseverança, la disciplina i el sacrifici per guanyar la guerra, perquè els rebels
no acceptaven la idea d'exèrcit regular. Preferien fer la guerra pel seu compte, a
les milícies, a les quals acudien quan volien, escollint els seus caps (líders locals),
i tornar a casa i treball quan volien.
Un enfrontament militar prometia tots els avantatges per a Gran Bretanya, una de
les potències més poderoses de la terra. L'armada britànica era la major del món.
L'exèrcit era una força professional ben entrenada.
Per enfrontar-se a aquest poder militar, els rebels havien de començar del no-res.
L'Exèrcit Continental que van crear tenia menys de cinc mil efectius permanents,
complementats per unitats de les milícies estatals de diferents mides. En la
majoria dels casos, uns oficials inexperts, no professionals, servien com caps
militars. Washington, el comandant en cap, per exemple, només havia estat
coronel de regiment a la frontera virginiana i tenia poca experiència en el combat.
No sabia res de moure grans masses de soldats i mai havia dirigit un setge a una
posició fortificada. Molts dels seus oficials havien sortit de les capes mitjanes de la
societat: hi havia posadors convertits en capitans i sabaters en coronels, com va
exclamar, sorprès, un oficial francès. És més, «succeeix amb freqüència que els
colons pregunten als oficials francesos quin ofici tenen a França». No és estrany,
doncs, que la majoria dels oficials britànics pensés que l'exèrcit insurgent no era
«més que una banda menyspreable de rodamóns, desertors i lladres» incapaços
de rivalitzar amb els casaques vermelles de La seva Majestat.
George Washington va comprendre des del principi que la guerra havia de ser
defensiva. « hem d'evitar una acció general -va dir davant el Congrés el setembre
de 1776- no arriscar res, llevat que ens vegem obligats per una necessitat a la
qual no hauríem veure'ns arrossegats.» Encara que mai no va actuar com a cap
guerriller i es concentrar tot el temps en crear un exèrcit professional amb el qual
pretenia batre als britànics en una batalla oberta, en realitat, les seves tropes
passaven bona part del temps lliurant escaramusses amb l'enemic, assetjant i
privant de menjar i avituallament sempre que era possible (guerra de guerrilles).
En aquestes circumstàncies, la dependència dels nord-americans d'unes forces de
la milícia no professionals i la debilitat del seu exèrcit organitzat els convertien,
42
com va dir un oficial suís, en més perillosos que «si tinguessin un exèrcit regular».
Els britànics no van comprendre mai a què s'enfrontaven; és a dir, a una veritable
revolució que comptava amb un suport generalitzat de la població. Per això,
contínuament van subestimar la resistència dels rebels i sobreestimaren la força
dels colons lleials a la Corona. Al final, la independència va acabar significant més
per als nord-americans que la reconquesta o conservació de les 13 Colònies per
als anglesos.
Tot això, i la falta d'un autèntic poder central per la complexa situació política del
Congrés continental (que proposava, suggeria, aconsellava, però no dictava
ordres perquè cadascuna de les antigues colònies actuaven com a Estats
independents), feia molt difícil a George Washington conduir les operacions
militars.
Tenia pocs soldats: mai no n’hi va haver més de 25.000, i la major part de les
ocasions eren menys de 10.000. Per obviar aquest problema, molts patriotes
demanaven al general Washington que fes una guerra de guerrilles, coordinant les
milícies. Però ell sempre es va negar.
Washington va considerar l'exèrcit continental com un símbol de la causa
americana, i no tan sols un conjunt de combatents. Mentre sobrevisqués aquest
exèrcit, seguiria viva la causa. I tindrien credibilitat davant el món, del qual
depenien els préstecs, que no entendria de la mateixa manera les raons nord-
americanes si fossin simplement defensades per partides irregulars, fàcilment
confusibles per les monarquies europees amb simples manifestacions de
bandolerisme, fenomen aquest endèmic en moltes latituds durant els segles
moderns. I menyspreat per totes les autoritats.
43
La Declaració d’Independència
Elaboració i aprovació de la Declaració d'Independència dels Estats Units
(1776)
Cap a la independència
Declaració d’Independència Document adoptat el 4 de juliol de 1776 pel qual els
delegats de tretze colònies angleses d’Amèrica proclamaren llur voluntat de
constituir-se en els Estats Units d’Amèrica.
La Declaració d’Independència sorgí enmig de la Guerra de la Independència. Va
ser una eina que va ajudar els colons a reunir forces per continuar endavant amb
el projecte de fer un país nou. La Declaració d’independència anava més enllà de
la situació bèl·lica, perquè va esmentar valors que serien els fonaments del
pensament del nou país. A la vegada, en la seva exposició aportava els motius de
la necessitat d’independitzar-se, de manera que justificava els actes que havien de
fer fins arribar al final.
- El 15 de maig de 1776, la Convenció de Virgínia va aprovar una moció "per
proposar a aquest respectable estament a declarar a l'Colònies Unides, estats
lliures i independents" .
- 7 de juny: Richard Henry Lee (Virgínia), amb John Adams, va presentar una
resolució de la independència al Congrés, secundada per John Adams:
"Resulta, que aquestes Colònies Unides són, i de dret han de ser, Estats lliures
i independents, que són absolts de tota lleialtat a la Corona britànica i que tots
les connexions polítiques entre ells i l'Estat de la Gran Bretanya és i ha de ser
totalment dissolta".
44
- L'11 de juny de 1776, mentre que el suport a la independència es consolidava
en les colònies, el Congrés va nomenar un "Comitè dels Cinc", per redactar
una declaració format per:
- John Adams (Massachusetts)
- Benjamin Franklin (Pennsylvania)
- Thomas Jefferson (Virginia)
- Robert Livingston (Nueva York)
- Roger Sherman (Connecticut)
La comissió va encarregar a Jefferson escriure l'esborrany. Van decidir que
Jefferson escriuria el primer esborrany. Va comptar amb només 17 dies per a
la seva redacció.
La Declaració d'Independència John Trumbull.
Recull el moment de la presentació del treball en la qual els comissionats
presenten els treballs preparatoris del Comitè dels cinc al Congrés dels Estats
Units
45
- El 28 de juny de 1776 es va presentar al Congrés, amb el títol: "A Declaration by
the Representatives of the United States of America, in General Congress
assembled. ("Una declaració dels representants dels Estats Units d'Amèrica reunit
en Congrés general ").
- El 2 juliol 1776 el Congrés va resoldre que: «aquestes Colònies Unides són, i per
dret han de ser, estats lliures i sobirans». El Congrés votà a favor de la
independència: les colònies havien trencat oficialment els vincles polítics amb
Gran Bretanya.
- El 4 de juliol de 1776, es van reunir 56 congressistes per aprovar la Declaració
d'Independència dels Estats Units, a Filadèlfia.
El Congrés (després de fer algunes modificacions) la va aprovar i es va enviar a la
impremta per publicar-la. Es va imprimir paper moneda i es van iniciar relacions
diplomàtiques amb potències estrangeres. Al congrés hi havia quatre de les
principals figures de la independència:
- George Washington
- Thomas Jefferson
- Benjamin Franklin
- John Adams.
Es feren còpies que van ser distribuir-se a les assemblees estatals, convencions,
comitès de seguretat i oficials al comandament de les tropes continentals.
Les Tretze Colònies angleses a Amèrica del Nord, llavors en guerra contra la Gran
Bretanya, van declarar la seva independència en aquest acord, i van explicar les
seves raons per a aquesta acció. Amb aquesta declaració va néixer una nova
nació: els Estats Units d'Amèrica. Constitueix el triomf dels colons americans i del
principi de l'autogovern (self-government). La més famosa i coneguda de les
còpies d'aquesta declaració, és la versió manuscrita, elaborada després del dia 19
de juliol 1776 i signada pels congressistes el 2 d'agost. Aquest document original
es guarda exposat al públic en els Arxius nacionals dels Estats Units a
Washington, DC, capital dels Estats Units. El 4 de juliol se celebra a Estats Units
com el Dia de la Independència (Independence Day).
46
La unitat es va estendre llavors per les Tretze Colònies per lluitar contra els
britànics.
en l'estiu de 1776, quan se signa DI, han canviat notablement les circumstàncies i
s'ha accelerat el ritme de la història en el nord d'Amèrica en uns mesos.
Aquests fets van convèncer al govern britànic que no s'enfrontava simplement a
una turba de Nova Anglaterra i va escombrar gairebé qualsevol objecció que els
membres del gabinet tinguessin contra la conquesta de les colònies. La van
confirmar que Anglaterra estava embolicada en una guerra, i no en una simple
revolta, va dictar una política militar, consistent en maniobres i batalles entre
exèrcits organitzats.
Aquest canvi d'estratègia va forçar als britànics a evacuar la ciutat de Boston al
març de 1776, i transferir els seus principals forces a Nova York, la població es
presumia era més favorable a la causa de la Corona i que comptava amb un port
superior i una posició central. En conseqüència, en l'estiu de 1776, van arribar al
port de Nova York més de trenta mil homes, amb la intenció d'aïllar Nova
Anglaterra dels altres rebels i derrotar-los en una batalla decisiva. Anava a passar
els dos anys següents tractant de dur a terme aquest pla.
Tropes alemanyes que serviren amb els britànics, anomenats «Hessians» (C. Ziegler, tras
Conrad Gessner, 1799).
Una de les causes dels resultats negatius dels colons eren els seus mosquets, ja
antiquats i que només podien disparar a pocs metres per obtenir precisió. Això va
fer que es creés un nou tipus d'arma més eficaç, que va ser el fusell model
47
Pennsylvania, de gran precisió des de més de 80 metres. Els colons en aquests
primers combats van lluitar en forma de guerrilles.
La batalla de Saratoga
Les coses van començar a canviar a l'octubre de 1777 quan un exèrcit britànic es
va rendir a Saratoga, al nord de l'estat de Nova York. Aquest va ser el cop de
gràcia i propagandístic que necessitaven els colons per a la seva independència.
Des Canadà van arribar indis (dirigits per Joseph Brant), a favor dels britànics
perquè els colons els estaven expropiant les seves terres cada vegada més. Van
ser interceptats.
L'ajuda estrangera i el final de la guerra
Durant la guerra, França va ajudar als revolucionaris nord-americans amb tropes
comandades per Marquès de la Fayette, mentre que Espanya ho va fer des del
principi gràcies a Bernardo de Gálvez i de forma oberta mitjançant armes,
subministraments i obrint un front en el flanc sud.
Encoratjats per la victòria de Saratoga, França i Espanya veien l'oportunitat com
una ocasió d'or per aconseguir la revenja del desastrós Tractat de París de 1763,
amb el que va concloure la Guerra dels Set Anys. Així França després d'uns
mesos de certa vacil·lació, va entrar obertament en la guerra signant una aliança
al febrer de 1778 amb els colons. Malgrat les seves escasses provisions i limitat
ensinistrament, les tropes colonials van lluitar bé en general, però podrien haver
perdut la guerra si no haguessin rebut ajuda de l'erari francès i de la poderosa
marina francesa. Espanya, encara que de seguida va ajudar als rebels amb
diners, armes i municions, es va mostrar més reticent a la intervenció directa. Els
ports de Toulon i Brest, a França, que estaven bloquejats pels britànics, van ser
desbloquejats per la falta d'efectius dels britànics. Amb els ports atlàntics oberts,
els francesos van poder portar tropes a Amèrica al comandament de la Fayette,
sent de gran ajuda als colons en la seva guerra. Més tard Holanda també s'unirà a
la coalició formada per Espanya i França, amb ambicions de guanyar posicions pel
domini dels mars.
48
batalla de Yorktown. britànics es va rendir, i poc després el seu govern va
proposar la pau.
Va acabar el 30 de novembre de 1782, amb un acord pel qual Londres reconeixia
la separació dels que havien estat els seus súbdits en les tretze colònies. El
cansament dels participants i l'evidència que la distribució de forces, amb el
predomini anglès en el mar, feia impossible un desenllaç militar, va conduir al
cessament de les hostilitats.
La guerra en realitat conclou el 1783, a Versalles, amb el Reconeixement de la
Independència dels Estats Units d'Amèrica per la Gran Bretanya la signatura del
Tractat de Versalles es va fer el 3 de setembre de 1783 pel qual es reconeixia la
nova nació nord-americana.
Vaixell Victòria . John Constable 1806. Victoria and Albert Museum
49
La Constitució dels Estats Units
Al·legoria del progrés nord americà. Segle XIX
Hi ha moltes contradiccions entre els signants de la Declaració de Independència
o dels signataris de la Constitució de cada un dels estats: persistència de
l'esclavitud, exclusió del vot a la dona, etc., però els primers passos de la
democràcia es van donar a les antigues tretze colònies angleses a Amèrica del
Nord.
Des de la que pot ser considerada primera Constitució americana -els Articles de
la Confederació de març de 1781- cadascun dels Estats (ex-colònies) era sobirà i
independent, tenia la seva pròpia Constitució i les seves assemblees eren la
representació de la sobirania "de cada Estat ". Aquests Parlaments resultaven
d'eleccions en què es va ampliar d'una manera notable el dret electoral de grans
capes socials, incloent-hi els camperols i els obrers, bastants dels quals van
aconseguir en aquests anys de la Revolució el dret al vot.
El Congrés continental era una imitació de govern central, i en la pràctica no
disposava de tot el poder. Des de 1783 hi hagué gravíssims problemes de tota
mena (com l'enorme dependència econòmica que els recentment independents
50
Estats Units tenien amb l'ex-metròpoli) a causa de la descoordinació entre cada un
dels estats. Es van produir conflictes pel control dels territoris de l'Oest, o per
guerres aranzelàries. A més, hi havia un clima de tensió social per la recessió
econòmica post bèl·lica que es va plasmar en motins en diversos Estats i que va
alarmar molts polítics.
Aquesta crítica situació va fer que comencessin a aixecar-se veus a favor de la
formulació d'una nova Constitució. I així es va arribar a la convocatòria d'una
Convenció Constitucional que hauria de reunir a Filadèlfia al maig de 1787 per
revisar els Articles de la Confederació de 1781. Els 55 delegats redactar i
promulgar (el 17 de setembre de 1787) la que, a partir de 1789, havia de ser la
Constitució dels Estats Units d'Amèrica.
Es van trobar a Filadèlfia representants cada un dels estats per nomenar un
govern central més fort que coordinés, de veritat, la nova República. Va ser
resultat d'un procés pel qual "la majoria decidia alterar o instituir un nou govern en
la forma que oferia les millors garanties de promoure la seguretat i la felicitat ..."
segons proposava la Declaració d’Independència.
Un altre requisit (que manifesta de quina manera havia calat la ideologia
democràtica entre els americans) va ser que calgué que la Constitució fos
ratificada pels estats per entrar en vigor. Dos d'ells, Carolina del Nord i Rhode
Island, van rebutjar en un primer moment adherir-se a la nova nació, encara que
en els tres anys següents van acceptar democràticament ingressar a la República
dels Estats Units (Carolina del Nord ho va fer a finals de 1789 i Rhode Island maig
de 1790).
La Constitució consagrava la separació de poders.
- El poder executiu era encomanat a un president, elegit per períodes de quatre
anys per un col·legi electoral en què cada Estat tenia un nombre de membres
proporcional als seus habitants. El president tenia un gran poder, era cap
suprem dels exèrcits, marina i milícies dels Estats Units, podia vetar alguna de
les lleis del Congrés i nomenava funcionaris federals.
51
- El poder judicial residirà en un Tribunal Suprem, amb membres nomenats pel
president i ratificats pel Senat, vitalicis i inamovibles.
- Del poder legislatiu es responsabilitzarà un Congrés bicameral.
- El Senat es componia de dos senadors per cada Estat, fos quin fos el seu
nombre d'habitants, mentre que a la Cambra de Representants havia un
nombre de membres proporcional al de la població de cada un dels Estats.
- El Congrés tenia, també, molt poder que anava des del d'imposar tributs
fins a declarar la guerra, encunyar monedes, regalar el comerç, allistar
tropes, aprovar el pressupost que proposa el president, i un llarg etcètera.
El poble dels Estats Units havia portat a la realitat el que alguns teòrics anglesos,
francesos o colons nord-americans havien somiat i escrit.
52
Fonaments filosòfics de la Declaració d'Independència dels Estats Units
La Declaració d'Independència fou redactada per Jefferson, amb clares influències
de Locke i de Rousseau i en la línia de la filosofia del dret natural. Els pares
fundadors dels Estats Units van plasmar en la Declaració d'Independència els
principis bàsics concebuts un segle abans per Locke i desenvolupats dècades
més tard pels il·lustrats francesos. Aquests drets fonamentals a la vida, la llibertat i
la recerca de la felicitat amb els quals neix l'home han de ser protegits pel Govern,
que no té altra raó de ser que la de procurar que no es vulnerin aquests drets
inalienables. Aquesta tradició política ocupa un lloc prominent en la tradició política
anglosaxona.
La independència va presentar als nord-americans una oportunitat única
d'experimentar amb el Govern. Des del moment en què, com diu la Declaració
d'Independència, "el poble té el dret i fins i tot el deure d'alterar o abolir-la i instituir
un nou govern que es fon en aquests principis ja organitzar els seus poders en la
forma que al seu judici oferirà les majors probabilitats d'aconseguir la seva
seguretat i felicitat ", s'està possibilitant la participació del governat en el govern.
La declaració va representar una defensa pública de la Guerra d'Independència,
inclosa una llarga llista de queixes contra el sobirà anglès Jordi III.
Es en la forma de portar aquest principi a la pràctica on els nord-americans són
capaços d'allunyar-se de les utopies que, des dels autors clàssics grecs fins als
tractadistes del Renaixement o el Barroc europeu, havien plantejat com una
simple hipòtesi intel·lectual.
John Adams va escriure: "Els més grans legisladors de l'antiguitat voldrien
ardentment viure en un moment en què tres milions de persones es trobaven amb
el poder total i una bona oportunitat de formar i establir el Govern més prudent i
feliç que pot organitzar la intel·ligència humana".
53
Bases doctrinals dels rebels
El món occidental es va caracteritzar durant la segona meitat del segle XVIII pel
creixement econòmic i la Il·lustració. Les idees polítiques i econòmiques
canviaven, i es replantejaren les relacions entre les potències europees i les seves
colònies (establertes sota criteris mercantilistes). La declaració d'independència és
reflecteix la filosofia de la Il·lustració, i inclou el concepte de la Llei Natural, i el dret
de Lliure Determinació. Per a la seva redacció, es van inspirar en el pensament de
Locke, Rousseau i Montesquieu, dels que es va treure la base ideològica portant a
la pràctica uns models teòrics que, per molt que haguessin estat llegits i acceptats
intel·lectualment a Europa, van trigar molts anys a baixar al terreny de la realitat
jurídica en la majoria dels països del Vell Món.
La Il·lustració va ser un moviment intel·lectual europeu, originat a la Gran
Bretanya, entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del
1789. Es va caracteritzar pel racionalisme de la classe burgesa en la lluita per la
producció capitalista i pel poder polític, i la conformació de la seva ideologia com a
dominant. Advocava per la Raó com a sistema ètic, i els seus partidaris feien
servir el racionalisme com a via per a demostrar l'existència d'un ésser suprem. Va
ser la continuació crítica i superadora del barroc (de Descartes a Galileu o
Newton). S’estengué a França, on la seva forma va ser l'Enciclopedisme, pròpia
dels creadors de l’Enciclopèdia (Diderot i D'Alembert publicaren a França la
Encyclopédie, que pretenia recollir el pensament il·lustrat). I després a tota
Europa, afavorit per la independència econòmica dels intel·lectuals i mitjançant
societats cientificoliteràries (clubs, acadèmies, cafès, societats econòmiques), la
premsa periòdica i la internacionalització de les edicions. Es va estendre durant
el segle XVIII, anomenat Segle de les llums.
L’impuls demogràfic i econòmic, i el pensament il·lustrat van obrir les portes a
revolucions burgeses, com la Guerra de la Independència dels Estats Units.
centrava el seu interès en la fe i la pietat.
54
Immanuel Kant (filòsof alemany, 1724 – 1804) creia en la Il·lustració com a mitjà
d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la que
es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta
idea.2
L’actitud global postulava una concepció de la vida amb centre en l’ésser humà,
alliberat de les limitacions de la tradició social, la política i la religió. El nou “home
il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la “raó”, es veia capaç de dominar la
Natura, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi
racional, cosa que li portaria felicitat, la qual apareixia com l’ objectiu per cada
persona com a individu i com a ésser social.
Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany
Volien educar la societat per il·luminar la humanitat amb les llums de la raó,
instrument per a adquirir que i no per a posseir (sapere aude, libido sciendi).
Aquesta era la millor manera d'assegurar la fi de l'Antic Règim (l'absolutisme i els
fanatismes es basen en la ignorància del poble dominat), i liderar el món cap al
progrés, traient-lo del de tradicions, superstició, irracionalitat i tirania. En la seva
redacció van col·laborar altres pensadors il·lustrat
com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.3
L’home lluita per a assolir la felicitat general. I ho fa de manera tolerant a través
- del llibertinatge intel·lectual antimetafísic (freethinkers)
2 «¡Sapere aude! ¡Tinc el valor de servir-te del teu propi enteniment! Heus aquí el lema de la Il·lustració [...]
Per a aquesta Il·lustració només es requereix una cosa, llibertat; i la més innocent entre totes les que porten aquest nom, a saber: llibertat de fer ús públic de la seva raó íntegrament.» Kant, 1784.
3 «La ignorància afirma o nega rotundament; la Ciència dubta.» Voltaire
55
- de la moral anticonformista (curiosité i uneasiness),
- sense ambicions totalitzadores en el terreny de la teoria,
Tot això es concretà en els diferents àmbits:
- Religiós. La superstició, les formes de religiositat tradicionals i basades en
la revelació foren combatudes des de posicions deistes o atees.
- Polític. La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà
subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà; i això,
unit a la doctrina del contracte social, portà a plantejaments republicans i
anticolonialistes.
- Social. El pensament econòmic, sorgit del mercantilisme, dugué a la
fisiocràcia, el liberalisme i determinats presocialismes.
John Locke (1632-1704, filòsof anglès) va exercir una gran influència en el
pensament polític, social i religiós. Rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor
del què és demostrable (l’evidència, basada en les matemàtiques), i, per tant,
el coneixement es basa en les observacions dels sentits. La idea, originada tant en
l'experiència externa (de sensació) o com en la interna (de reflexió), és el reflex
del món. Les idees i frases de la Declaració d'Independència estan extretes de les
seves obres.
John Locke, filòsof Anglès
1- Locke i la religió.
- Creu en un Déu creador basant-se en la nostra existència i la impossibilitat
del no-res de produir ser.
56
- La religió és un assumpte privat i individual, que afecta només a la relació de
l'home amb Déu, no les relacions humanes.
- No hi ha dependència de la disciplina de l’Església, i que no hi ha cap
base bíblica per a justificar un estat cristià.
- La llei natural és un decret diví que imposa l'harmonia global a través d'una
disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial natural, amor al pròxim),
concretada en accions prohibides (robar, matar i tota violació de la llibertat
aliena), que obliguen a favor de la convivència.
- Davant la persecució religiosa de la monarquia britànica, Locke comença la
seva lluita, basant-se en el principi de lliure credo religiós com a dret natural de
l'individu, que precedia i era independent a la instauració de tot govern. L'Estat
tenia com l’únic fi protegir els interessos civils dels ciutadans i no interferir en
les seves creences religioses. Els magistrats no tenen autoritat per interferir en
les decisions de les persones, que trien els seus camins a la salvació eterna.
- Les creences i pràctiques religioses tenen "un dret absolut i universal a la
tolerància ". La llibertat de culte no degenera en llibertinatge i rebel·lió; són
pitjors les conseqüències de la persecució religiosa.
- El poder polític ha de tolerar les sectes sempre que respectin aquestes
condicions; la missió temporal de l'Estat li exigeix protegeixi els drets de tots
els homes siguin quines siguin les seves creences, i perquè cada home pugui
portar la seva vida segons les creences que jutgi millors, i de les quals és de
dret l'únic jutge.
Locke combat l'autoritarisme dogmàtic que destrueix la llibertat de
consciència imposant concepcions del bé i l'anomia individualista. La llibertat
individual ha de ser tan gran, garantida per lleis, i compatible amb les condicions
polítiques que li permeten existir. A aquesta tolerància política i religiosa, Locke hi
formula quatre restriccions:
- Ningú no pot estar contra la societat i els bons costums indispensables al
manteniment de la societat civil
- ningú no es pot atribuir privilegis perjudicials per a la societat, per a ells o per a
la seva secta
- l’Església sotmesa a una autoritat diferent de la del magistrat (com el Papa)
57
- l’ateisme: l’absència de fe treu la necessitat de respectar les institucions del
país.
És molt significatiu que Jefferson inclogués Déu en la "Declaració
d'Independència", ja que va ajudar a establir les bases d'una religió civil a
Amèrica. El fet religiós dels Estats Units era únic perquè es van respectar totes les
creences religioses. La gent estava més preocupada per la conducta moral, i no
del dogma.
Creien en el deisme, creença religiosa de la Il·lustració q afirma l'existència d'un
déu personal, "de la naturalesa", creador de l'univers, però que no hi té influència,
cap transcendència. Per tant, creien en les doctrines cristianes que podrien
satisfer la prova de la raó, no a través de la fe o una revelació, miracles, l'autoritat
del clergat, o la divinitat de Jesús. Igual que Jefferson, "consideren l'ètica, no la fe,
com l'essència de la religió". No era una religió formal, sinó una etiqueta poc
específica per descriure punts de vista religiosos. S'aplicava als lliurepensadors
com Jefferson com una calúmnia i no com una descripció precisa. En canvi, el
teisme correspon a la religió reveladora, la creença en l'existència d'un déu
personal com a ésser suprem creador i provident: ha creat l'univers, i intervé en
els afers humans.
2- La política en el pensament de Locke
La filosofia política de Locke és una etapa fundadora del pensament liberal, que es
basa en la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen de forma
innata. Els governants no poden actuar com vulguin; el seu límit és el respecte als
drets individuals. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets
humans. Els éssers humans tenen drets naturals als que no poden renunciar: la
vida, la llibertat i la propietat.
Es pot descriure la seva filosofia política en tres parts: la llei natural, la propietat, i
el liberalisme.
1- La llei natural. És l’estat natural en que els homes es troben com a homes,
lliures i iguals, i no com a membres d'una societat. Estableix l’ordre racional pel
que han d’ésser configurats el comportament de l’individu i les relacions socials.
58
Cap home no pot ser sotmès a la voluntat d'un altre home, perquè en l'estat
salvatge, ningú no té autoritat legislativa. Hi ha regles de la natura que governen la
conducta humana i que poden ser descobertes amb l'ús de la raó.
L'estat salvatge implica regles. Si no hi ha cap llei instituïda, cal obeir la llei
natural, d'origen diví, i descoberta per la raó. La persona té la facultat que li
permet decidir portar (o no) a terme una obra. Això la fa lliure, i responsable dels
seus actes. Cadascú és obligat a fer el millor ús de la llibertat per la seva
conservació, però prohibeix els homes fer tot el que desitgen; tenen el deure de:
- conservar la seva pròpia vida, que és un do de Déu;
- respectar la vida dels altres, els seus béns i llibertat;
- quan la pròpia subsistència és assegurada, cal vigilar la del gènere humà
- esforçar-se a portar una vida tranquil·la i harmoniosa amb els altres;
la violència és prohibida, excepte per defensar-se;
- respectar la paraula donada i executar els contractes. 4
Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis i que responen a la pròpia
natura humana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Obliguen a
conservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense
violència i respectar els contractes signats o aparaulats.
La llibertat està en el respecte de les obligacions de les lleis de la Natura (tot allò
que existeix a l'Univers, i que no és artificial o imaginat, i fa referència als
fenòmens físics i a la vida); obeint-la l'home és portat a fer el que és conforme
amb la seva naturalesa i interessos. El naturalisme es refereix a les concepcions
filosòfiques que consideren la natura com el principi únic i de la realitat. El Dret
natural (Ciceró el definí com a Ius Naturale, " llei de la recta raó, conforme a la
naturalesa") és el conjunt de principis que regeixen la vida humana. Defensa de la
dignitat i els drets de la persona enfront de legislacions i ordenaments socials que
els menystenen. És el reflex de la moral de cada societat.
La doctrina jusnaturalista defensa la superioritat del dret natural sobre el dret
positivista (conjunt de normes legalment vigents). Es fonamenta en déu, entès
4 Tractat del govern civil, §14
59
com a ésser superior, no humà, substància comuna de tots els sers i coses (Déu
és previ, i posterior més enllà de qualsevol forma, nom, dogma i paraula.
2- La propietat és el dret exclusiu d'una persona sobre un bé; és necessària per
subsistir, però a més, cada home és l'únic propietari de la seva persona, vida,
llibertat i béns.
La persona té tres drets fonamentals per garantir la possibilitat de realitzar els
seus deures.
- a la vida i a fundar una família;
- a la llibertat ;
- a gaudir dels seus béns i a l'intercanvi. Per tant, la propietat privada és
necessària per a la conservació de la vida i l'exercici de la seva dignitat
humana. Hi ha un dret a posseir tot el que és necessari per la subsistència.
3- El liberalisme
El poder polític és en el consens, no sobre la possessió de riquesa. Suposar que el rei és
un "primer patriarca" seria admetre que els homes no van néixer lliures i que en virtut de
la seva subordinació natural, absoluta i arbitrària, tampoc podran ser-ho mai.
Per Locke no hi ha submissió de naixement a la monarquia perquè l'home és lliure
per naturalesa i no hi ha res que el converteixi en un súbdit d'un poder terrenal,
excepte el seu propi consentiment. Els homes cedeixen part de les seves llibertats
al govern perquè creuen que és l'idoni per a “la mútua defensa de les seves vides,
llibertats i pertinences, de tot allò al que dono el nom general de propietat”.
El poder polític En la societat política, cada membre ha estat desposseït del seu
poder natural, i l'ha posat en mans de la societat.
- no pot instituir l'ordre social per lleis, sinó que és al servei de la societat per
corregir els elements que tendirien a perjudicar-lo.
- té origen en el consentiment d'aquells sobre els quals s'exercita l'autoritat;
- té finalitat en la garantia del respecte dels drets naturals de tot home, que ha
d'arbitrar els conflictes i exercir un dret de castigar.
60
Locke proposa una jerarquització dels poders, en la que el poder executiu és
inferior al legislatiu i federatiu (perquè només executa les decisions del poder
legislatiu).
Critica l’absolutisme i defensa el dret de rebel·lió davant la tirania: i el poder
s’exercia malament, els súbdits tenien el dret (i obligació) de rebel·lar-s’hi.
El magistrat té la càrrega del poder temporal, x mantenir un ordre públic
assegurant el ben públic i la pau civil.
El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític.
3- Locke i la formació de la societat civil
L'apropiació privada dels béns de la Terra té legitimitat quan és en benefici de tots,
ja que la Terra és comuna, i tot home hi té dret. Hi ha un límit a la propietat
individual: tot home ha de preservar el gènere humà, hi ha un deure de caritat de
cedir els béns inútils a la seva subsistència per ajudar a individus desproveïts. El
sistema liberal pot augmentar els recursos de tots els homes, i omplir aquest
deure de caritat: aquest sistema augmenta els recursos disponibles, i distribueix
les riqueses; els menys afavorits es troben en millor situació que si aquesta
societat no hagués existit.
Jean-Jacques Rousseau (1712 – 1778)
En la natura l'home és “lliure i bo" però la societat el corromp i esclavitza. En la
societat primitiva el salvatge (el bon salvatge) és feliç i lliure, però amb la
civilització sorgeix la propietat privada i llavors apareixen les desigualtats i la
pèrdua de llibertat.
61
Rousseau
La cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a l'home
originari, i que falseja les condicions superiors que l'ésser humà posseeix, perquè
la persona posseeix bondat natural que cal desenvolupar amb l'educació.
L'artificialitat de les regles formen la societat i el llenguatge dels diferents pobles,
que neguen als individus la possibilitat d'una realització plena com a tals i
perverteixen el seu ésser natural. “L'home neix lliure, però en tots costats està
encadenat.”5
En la seva obra "El contracte social", diu que la sobirania resideix en el poble i
d'ella emanen tots els drets individuals, i els homes han de signar un contracte
que estableixi les seves obligacions. "Si es busca en què consisteix el bé més
preuat de tots, que ha de ser objecte de tota legislació, es trobarà que tot es
redueix a dues qüestions principals: la llibertat i la igualtat, sense la qual la llibertat
no pot existir. Renunciar a la llibertat és renunciar a ser home, als drets i als
deures de la humanitat. "6
“En l'instant en què el govern usurpa la sobirania, el pacte social queda trencat, i
tots els ciutadans són forçats, però no obligats, a obeir. (...) La sobirania (...)
consisteix en la voluntat general (...). Els diputats del poble no són, doncs, ni
poden ser els seus representants, no són més que els seus mandataris; no poden
concloure res definitivament. "7
5 Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.
6 Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.
7 Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.
62
Primera pàgina de la publicació original en francès de “El contracte social”.
Montesquieu (1689—1755)
Establí diversos principis de sociologia política fonamentals. Féu distinció entre
tres formes de govern: la monàrquica, basada en l’honor; la republicana, basada
en la virtut; i la despòtica, basada en la por i la força. Assajà l’elaboració de la
noció de virtut política i aprofundí l’estudi dels problemes de la llibertat política,
insistint en la necessitat d’un control i delimitació dels poders d’un estat per
garantir-los contra el poder mateix. Elaborà la doctrina d’independència i separació
dels tres poders fonamentals de l’estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), que ha
estat introduïda en la praxi institucional de les nacions civilitzades.
Montesquieu
63
2.1- Pares i fundadors dels EEUU
1- George Washington (president 30 d’abril 1789 - 3 de març 1797)
Bridges Creek, Virgínia, 22 de febrer de 1732—Mount Vernon, Virgínia 14 de
desembre de 1799. Militar i polític nord-americà. Primer president dels EUA.
Ric propietari rural, dirigí les milícies virginianes en la guerra dels Set Ants (1756-
63). Delegat de Virgínia als congressos de Filadèlfia, fou partidari de la
independència de les colònies, i nomenat comandant en cap de l’exèrcit
independentista (1775), que hagué d’organitzar, amb grans dificultats, vencent la
mentalitat localista dels voluntaris i els recels de les diferents colònies entre elles.
Després de sis anys de guerra, amb alternatives variables, aconseguí la
capitulació de les tropes britàniques a Yorktown (1781), fet que decidí la
independència.
Delegat de Virgínia a la convenció de Filadèlfia (1787), intervingué decisivament
en l’aprovació de la constitució i fou elegit primer president de la Unió. Es dedicà a
posar les bases de l’estructura política del nou estat (creà moltes de les tradicions
constitucionals) i a assegurar-ne la independència econòmica i financera (tarifes
duaneres, banca nacional, emissió de monedes). Féu un paper de moderador
entre els federalistes de Hamilton i els republicans de Jefferson. Fou reelegit l’any
1792, però perdé popularitat en acceptar un acord amb la Gran Bretanya (1795).
En acabar el seu segon mandat es retirà als seus dominis de Mount Vernon.
Davant el perill d’una guerra amb el Directori francès, fou nomenat general en cap
de l’exèrcit nord-americà (1798)
64
2- John Adams (4 de març 1797- 3 de març 1801)
Braintree, ara Quincy, Massachusetts, 30 d’octubre de 1735—Braintree, ara
Quincy, Massachusetts, 4 de juliol de 1826. Segon president dels EUA.
Advocat, fou diputat per Massachusetts, redactà elBill of Rights d’aquest estat i
dirigí la protesta contra la Stamp Act del 1765. S'uní als radicals i el 1774 fou elegit
delegat al primer congrés continental de Filadèlfia. Formà part del comitè
encarregat de redactar la declaració d’independència i s’esforçà a guanyar els
països europeus per a la causa americana. Dugué a terme missions diplomàtiques
a França (1778, 1780) i intervingué en les negociacions del tractat de pau amb la
Gran Bretanya (1783). Fou el primer ambaixador nord-americà a la Gran Bretanya
(1785). Fou vicepresident (1789-93 i 1793-96) i president (1797-1801). La seva
actitud aristocratitzant, manifestada en la promulgació de la Alien Act (contra els
estrangers) i de la Sedition Act , qualificades d’anticonstitucionals pels
demòcrates, i per les mesures que hagué de prendre per tal d’imposar-les
(repressió d’insurreccions, moderació de la llibertat de premsa, etc) el feren
impopular, i el 1800 fou elegit el demòcrata Jefferson, i ell es retirà a les seves
terres de Massachusetts. Publicà, entre altres obres, Defence of the Constitution
of the United States (1787).
65
3- Thomas Jefferson (4 de marzo de 1801- 3 de marzo de 1809)
Shadiwell, Virgínia, 13 d’abril de 1743—Monticello, Virgínia, 4 de juliol de 1826
Polític nord-americà, tercer president dels EUA.
Fill d'un propietari rural, estudià advocacia (1767) i redactà la Declaració
d'Independència (4 de juliol de 1776). Aviat fou el cap indiscutible del partit
republicà. Per diferències sorgides amb els federalistes partidaris del centralisme,
el 1793 dimití el càrrec de secretari d'estat per als afers estrangers (ho era des del
1790). Vicepresident (1796), el 1801 succeí Adams com a president. Fundà la
Universitat de Virgínia i l'escola militar de West Point. A més de
polític, Jefferson fou un dels arquitectes més actius del seu temps, introductor de
l'estil Jove República, que, en coincidència amb el neoclàssic europeu, renovà el
vell estil colonial anglès. Fou reelegit l'any 1805.
Els seus pares eren terratinents educats. El van criar a l'Església Episcopal, i ell
va participar en l'administració de la parròquia, pels seus llaços socials i familiars.
Això, però, no reflecteix les seves creences: va desenvolupar les seves pròpies
creences des de jove, i va rebutjar la doctrina cristiana, com a religió “revelada”, i
els miracles, com a violació de les lleis de la natura que no va acceptar.
A través les seves i escrits de Thomas Jefferson, podem construir un esbós de les
seves creences, molt debatudes. Recolzava els ensenyaments morals de Jesús,
però creia en un creador similar al Déu del deisme en la que el Déu es basa en la
raó, i no en la religió tradicional (a la "Declaració d'Independència" parla del "Déu
de la natura”). Jefferson basa la seva creença en Déu en la raó, creia en ella i això
el va fer descobrir el motiu que havia de creure en un creador. Déu era la font dels
valors morals: el més important era com la gent vivia les seves vides, i era aquí on
es reflectia la religió; creia més en fets que no en paraules, que reflecteixen les
idees. I creia que els fets havien de tenir la base de "ser just i bo".
No va intentar analitzar la naturalesa de Déu (deia que d’això no en sabem res),
sinó que només esmentar les qualitats que suggeria, des de la raó: era perfecte i
bo. creia la majoria dels aspectes del creador no podien ser coneguts.
66
No creia en la seva divinitat de Jesús (el seu coneixement de la ciència va el va fer
rebutjar els miracles), sinó que havia estat un “home mestre”. Creia en els
ensenyaments morals de Jesús, però que les sectes del cristianisme havien
corromput el seu missatge. En una carta a John Adams escriu: "el codi de la moral
de Jesús és més sublim i benvolent que mai s'hagi ofert a l'home”. Va fer una
col·lecció d'ensenyaments morals de Jesús en la Bíblia, i la utilitzar com a guia
ètica per a la seva vida.
Les creences de Jefferson encaixen amb el deisme, tot i que ell no hi va posar mai
una etiqueta, i no es volia subordinar a sectes ni religions, ni va sotmetre les seves
opinions al credo de qualsevol agrupació de persones, ja fos de religió o de
qualsevol altra cosa.
Jefferson va ajudar a crear una societat en la qual les diferents religions poden
coexistir pacíficament per l'èmfasi en la moralitat sobre la creença específica. En
quant a les manifestacions de la religió, creia que la religió era un assumpte privat.
La gent no necessita proclamar les seves creences: no explicava la seva religió, ni
valorava la dels altres; i no es considerava un convers, ni intentava fer canviar el
credo dels altres. Segons això, no li calien sacerdots. Trobem en una de les seves
cartes: "Mai no he penso que la religió és un assumpte entre el nostre Déu i la
nostra consciència; nosaltres en som els responsables, no als sacerdots."
67
Benjamin Franklin
Boston, 17 de gener de 1706 — Filadèlfia, 17 d’abril de 1790
Físic i polític nord-americà.
L’any 1726 s’establí a Filadèlfia i fundà una impremta, un diari i el Poor Richard’s
Almanack (1732-57). El 1736 fou elegit secretari de l’assemblea de Pennsilvània.
Investigà els fenòmens elèctrics, descobrí el poder de les puntes metàl·liques,
enuncià el principi de la conservació de l’electricitat i el 1752 descobrí la natura
elèctrica dels llampecs i inventà el parallamps. Estudià alguns dels problemes
relacionats amb el creixement demogràfic, la contaminació de l’aire i la higiene,
investigà el corrent del Golf i inventà les ulleres bifocals i l’estufa que duu el seu
nom. El 1753 fou nomenat director general de correus i en reorganitzà el servei, i
el 1757 fou enviat a Londres per defensar els interessos de les colònies
revoltades. En tornar a Filadèlfia (1775) fou nomenat diputat per Pennsilvània en
el segon congrés continental. El 1776 redactà, amb Jefferson i John Adams, la
declaració d’independència dels EUA. Negocià el tractat d’amistat amb França
(1778) i amb Espanya (1779). El 13 de setembre de 1783 signà la pau de
Versalles, en la qual la Gran Bretanya reconeixia la independència nord-
americana. El 1785, de nou als EUA, presidí el consell executiu de Filadèlfia, i
participà en la convenció de Filadèlfia (1787). Escriví nombrosos assaigs i una
autobiografia, Memoirs of the Life and Writtings of Benjamin Franklin (1817-19).
68
2. Estudi de la DI
2.2- Text de la Declaració d’Independència
Text íntegre de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica
69
Reunits En Congrés, 4 de juliol de 1776
La declaració unànime dels tretze Estats Units d'Amèrica
1- Introducció
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble
dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències
de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Natura i el Déu d'aquesta
naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que
declari les causes que l'impulsen a la separació.
2- Preàmbul
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes
són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables,
entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.
Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els
quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,
Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora
d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou
Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus
poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats
d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.
La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris
Governs establerts d'antic; i, en efecte, l'experiència ha demostrat que la
humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer
justícia abolint les formes a que està acostumada.
Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al
mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme
absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous
Resguards per la seva futura seguretat.
70
3- Acusació
Tal ha estat el pacient sofriment d'aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que
les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern.
La història de l'actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i
usurpacions, encaminats tots ells cap a l'establiment d'una Tirania absoluta sobre
aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d'un món sincer.
7- S'ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i
necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i
urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir
la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
8- S'ha negat a aprovar altres Lleis per a l'assentament de grans districtes de
persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les
seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als
tirans.
9- Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i
distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de
fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-
se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s'ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes
altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l'Anihilament dels quals no és
possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici;
quedant l'Estat, mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de
convulsions internes.
10- Ha intentat impedir la població d'aquests Estats;
o obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers;
o refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració,
71
o i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
11- Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis
necessàries per a l'establiment dels Poders.
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per
poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
sous.
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de
Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
12- Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el
Consentiment de la nostra legislatura. Ha influït perquè l'autoritat Militar
sigui independent de i superior al Poder civil
13- S'ha associat amb altres
- per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no
reconeguda per les nostres lleis;
- donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:
a. Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:
b. Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels
Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d'aquests
Estats:
c. Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
d. Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
e. Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat:
f. Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats
delictes:
g. Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna,
establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de
donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix
govern absolut en aquestes Colònies:
72
h. Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis
més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres
Governs:
i. Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits
amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.
14- Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i
emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i
destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris
estrangers per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en
circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a
les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.
15- Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar
Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics
i germans, o morir a les seves Mans.
16- Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar
sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges,
el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les
edats, sexes i condicions.
En cada etapa d'aquestes opressions, hem Demanat Reparació en els termes
més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb
repetits greuges.
73
Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que
defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d'un Poble lliure.
4- Denúncia
Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics.
- Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per
englobar-nos en una jurisdicció injustificable.
- Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som.
- Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat,
pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals
acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i
correspondència.
També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.
Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d'anunciar la nostra Separació, i
considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la
Guerra i Amics en la Pau.
5- Conclusió
Per tant, els Representants dels Estats Units d'Amèrica, convocats en Congrés
General, Reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud
de les nostres intencions, en Nom i per l'Autoritat del bon Poble d'aquestes
Colònies, solemnement fem públic i declarem:
- Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i
Independents;
- que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota
vinculació política entre elles i l'Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar
totalment dissolta;
74
- i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la
Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els
Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents.
I en suport d'aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la
Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre
sagrat Honor.
Anàlisi del contingut Declaració d'Independència
Document fundacional del que es convertiria en els Estats Units
La DI USA consta de cinc parts
1- Introducció
2- Preàmbul
3- Acusació a Jordi III
4- Denúncia dels britànics
5- Conclusió
75
Estudi de la DI
Les idees i frases estan extretes de les obres de John Locke.
1- Introducció
És una presentació del document.
IN CONGRESS, July 4, 1776.
The unanimous Declaration of the thirteen united States of America
When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to
dissolve the political bands which have connected them with another,
and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to
which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them,
En CONGRÉS, 4 juliol 1776.
La Declaració unànime dels tretze Estats units d'Amèrica,
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble
dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències
de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Natura i del Déu d'aquesta
natura li donen dret,
Afirma que quan la gent té
- La necessitat i l'habilitat d'assumir la independència política
- segons la Llei Natural, que invoca un ordre racional, de valor per a tot home,
segons el qual han d’ésser configurats tant el comportament de l’individu com
les relacions socials dins la comunitat humana.
76
Com hem vist, la relació entre les Lleis de la Natura i Déu havien estat objecte de
discussió filosòfica, on el Dret Natural pot ser l’expressió d’una defensa de la
dignitat humana i dels drets de tota persona enfront de legislacions i ordenaments
socials que menyspreen sovint aquesta dignitat i violen aquests drets. Segons la
Llei Natural hi ha un ordre harmònic on hi ha tots els éssers només pel fet d’existir.
Segons aquesta llei, el poble pot assumir la independència política.
a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the
causes which impel them to the separation.
el just respecte a l'opinió (judici) de la humanitat exigeix que declari les causes
que l'impulsen a la separació.
Admet que el motiu d'independència ha de ser raonable per als que la demanen,
per als qui l’han d’atorgar, i per a la resta de persones del Món, i que per això ha
de ser explicat. Obeeix a la necessitat de trobar justificacions observables, segons
el corrent de pensament del moment basat en la Raó, les Ciències demostrables, i
les evidències. Els motius no poden ser imaginaris, parcials, o subjectius de qui ho
demani. Cal buscar en els fets reals allò que ha posat en marxa de forma
imparable el procés.
2- Preàmbul
Es reconeixen el drets a la Vida, a la Llibertat ia la Felicitat: és el primer document
històric en el qual es reconeixen els drets humans més fonamentals. Proclama el
fonament filosòfic de la DI. Resumeix la filosofia general de govern que justifica
una revolució quan el govern fa mal als drets naturals.
We hold these truths to be self-evident,
Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats,
77
that all men are created equal,
que tots els homes són creats iguals.
Es col·loca el document a l’empara d’un dels principis més revolucionaris mai no
escrit anteriorment: "tots els homes han estat creats iguals", perquè provenen de
la Natura, i no de l’artifici dels poders elaborats per l’home.
Aquesta era la teoria política que estava en el substrat de la Declaració
d’Independència, que va explicar, sobretot, el rerefons filosòfic que sustentava la
independència: com s’introdueix a continuació, proclama que tots els homes
neixen iguals, i posseeixen certs drets inalienables (la vida, la llibertat i la recerca
de la felicitat); que els governs poden governar només amb el consentiment dels
governats; i que govern pot ser dissolts quan deixen de protegir els drets del
poble.
that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among
these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.—
que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el
dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.
Influït pels pensadors de la corrent de pensament d'aquesta època, la Il·lustració.
van descobrir que la raó i les lleis naturals podien millorar tots els aspectes de la
vida humana. Locke aporta que els governants no poden actuar com vulguin, amb
poder absolut, sino amb respecte als drets individuals que tenen les persones, i
als que no poden renunciar: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
78
That to secure these rights, Governments are instituted among Men,
Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes,
Aquests drets fonamentals a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat amb els
quals neix l'home han de ser protegits pel Govern, que no té altra raó de ser que la
de procurar que no es vulnerin aquests drets inalienables.
deriving their just powers from the consent of the governed,
els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,
L'Estat té com l’únic fi protegir els interessos civils dels ciutadans, i els governs
poden governar només si els que els han votat i elegit els ho permeten, perquè
estan al servei de la ciutadania, no per manar la ciutadania. Els governants no
poden actuar com vulguin; el seu límit és el respecte als drets individuals, i el
poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans. En aquest sentit,
Locke diu que el poder polític té origen en el consentiment d'aquells sobre els
quals s'exercita l'autoritat. Influït pel dret de lliure determinació: un poble pot
decidir les seves formes de govern, desenvolupament econòmic, social i cultural, i
estructurar lliurement, i amb igualtat.
That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends,
it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new
Government, laying its foundation on such principles and organizing its
powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety
and Happiness.
Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es faci destructora
d'aquestes finalitats, és el dret del poble abolir-la, i instituir un nou govern que es
fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma
que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva
seguretat i felicitat.
79
Resumeix la filosofia general de govern que justifica la revolució quan el govern fa
mal als drets naturals. Un govern es pot dissoldre pel poble que el va elegir, si no
protegeix els drets del poble. Influït pel Republicanisme: oposat a la monarquia,
aristocràcia, oligarquia i dictadura, maneres de govern en les que el poble no hi
pot participar per suspendre’l, perquè no és sobirà del poder. Aquest principi
protegeix la llibertat i es fonamenta en el dret, la Llei i la participació ciutadana. Va
ser usat com el marc de llibertat.
La jerarquització dels poders de Locke permet el poble defensar-se d’abusos del
poder executiu o del poder legislatiu. La comunitat és l'única posseïdora d'aquests
poders, té el dret de controlar-ne l'exercici, i és el seu únic jutge. Cal que la
comunitat tingui un dret de resistència (resisteix als abusos dels governants), que
s'aplica quan hi ha :
traïció d'un magistrat (per exemple, exercici de la força fora del dret: usurpació,
tirania)
quan un magistrat negligeix la seva funció
sobre proves d'un projecte de traïció.
Aleshores retorna a la comunitat el dret de jutjar, i, quan algú vol exercitar un
poder per al qual no ha estat designat o que no existeix, la desobediència és
legítima.
Però no es va fer una casuística de quan s’arriba a la conclusió que el rei o govern
es converteix en tirà, o com i per qui havia de eliminar-lo.
80
Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not
be changed for light and transient causes;
and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed
to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the
forms to which they are accustomed.
La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris
Governs establerts d'antic;
i, en efecte, l'experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a
patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que
està acostumada.
Torna a basar-se en la raó i la necessitat de trobar evidències contrastables per a
basar les accions que emprenguin contra el govern que suposadament els ha
tractat malament. Cal jutjar si el maltracte ha estat real buscant en fets reals i no
en idees subjectives.
But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the
same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is
their right, it is their duty, to throw off such Government, and to provide new
Guards for their future security.--
Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al
mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un Despotisme
absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous
resguards (o salvaguardes) per la seva futura seguretat.
81
I, en canvi, anima a no passar per alt els abusos pel mal costum que ve de
tradició, de sotmetre’s a la voluntat d’un tirà, i a actuar en defensa, cap a l’abolició
del govern i la instauració d’un de millor que protegeixi els drets dels ciutadans. En
el cas de la Declaració d’Independència, tenien una causa, el maltracte rebut
d’Anglaterra, i tenien el sentiment de poble, que els feia creure en un possible futur
conjunt, ara com a nació independent.
Era una societat cohesionada, a punt per reaccionar davant els atacs de la
metròpoli. La Guerra dels Set Anys havia condicionat la política fiscal de Londres a
Amèrica i era responsable de la ruptura del pacte colonial i de l'aparició d'una
sensibilitat antibritànica, factors clau en el naixement d'un sentiment de
americaneitat. "No només no ens beneficia la nostra vinculació amb la mare pàtria,
sinó que ens perjudica. Se'ns requereix res més que per contribuir, amb la nostra
sang o els nostres impostos, a la grandesa d'uns llunyans anglesos que ni tan sols
ens permeten tenir representants en les càmeres que decideixen qui, quant i per a
què cal pagar tributs”.
Ara ja, la "mare pàtria" no era Anglaterra sinó Europa, i es buscava el naixement
d'un nou món (apel·lació a tots els amants de les llibertats civils i religioses que
havien trobat asil a Amèrica venint des de qualsevol part d'Europa, i no només
d'Anglaterra, va decantar a molts colons d'ascendència alemanya, francesa i
holandesa cap a les files dels insurgents).
3- Acusació
Acusa Gran Bretanya, amb una llista dels maltractaments rebuts d'ella. Hi ha les
acusacions abocades contra el rei Jordi III i el seu govern, de tal extensió que
signifiquen la major part del document, i presentades en forma llista de les
“repetides injúries i usurpacions”.
82
Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the
necessity which constrains them to alter their former Systems of Government.
The history of the present King of Great Britain is a history of repeated injuries and
usurpations,
all having in direct object the establishment of an absolute Tyranny over these
States. To prove this, let Facts be submitted to a candid world.
Tal ha estat el pacient sofriment d'aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que
les compel·leix a reformar (o alterar) els seus anteriors Sistemes de Govern.
La història de l'actual Rei de la Gran Bretanya present Rei de la Gran-Bretanya, és
una història de repetits greuges i usurpacions,
encaminats tots ells cap a l'establiment d'una Tirania absoluta sobre aquests
Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d'un món imparcial.
En la lluita per la independència el poder que actuava com a tirà, pels colons, a
més del rei Jordi III, era el Parlament, que col·laborava elaborant lleis que els
gravaven impostos exagerats i que no els corresponien, i dels quals no es podien
defensar, perquè no podien tenir representació al Parlament. Per exemple, davant
l'exigència del pagament d’impostos que ells no havien votat, responien: "impost
sense representació és tirania", frase de la campanya contra la Stamp Act que es
va convertir en el lema de moltíssims habitants de les tretze colònies des de la
primavera de 1765. Per això, a continuació es presenta la llista de les “repetides
injúries i usurpacions” que els han efectuat durant anys, adreçada al rei Jordi III
com a cap de l’Estat.
He has refused his Assent to Laws, the most wholesome and necessary for the
public good.
He has forbidden his Governors to pass Laws of immediate and pressing
importance, unless suspended in their operation till his Assent should be obtained;
83
and when so suspended, he has utterly neglected to attend to them.
He has refused to pass other Laws for the accommodation of large districts of
people, unless those people would relinquish the right of Representation in the
Legislature, a right inestimable to them and formidable to tyrants only.
He has called together legislative bodies at places unusual, uncomfortable,
and distant from the depository of their public Records, for the sole purpose
of fatiguing them into compliance with his measures.
S'ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i
necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent
importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva
aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S'ha negat a aprovar altres Lleis per a l'assentament de grans districtes de
persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves
Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans. Ha
convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del
dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-
los a convenir amb les seves mesures.
No han emès les lleis que ells els proposaven i que els eeren tan necessàries per
a la vida a les colònies. No se’ls ha permès elaborar les lleis que els eren
necessàries. No els han permès autogovernar-se. L’accés a l’elaboració de lleis
pròpies pel propi interessat ha estat prohibit, de manera que les lleis que se’ls ha
aplicat eren sense conèixeer la realitat basada en fets. Tampoc l’autogovern ha
estat possible. No han tingut representació en el govern de la Gran Bretanya
84
He has dissolved Representative Houses repeatedly, for opposing with manly
firmness his invasions on the rights of the people. He has refused for a long time,
after such dissolutions, to cause others to be elected; whereby the Legislative
powers, incapable of Annihilation, have returned to the People at large for their
exercise; the State remaining in the mean time exposed to all the dangers of
invasion from without, and convulsions within.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se
oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble. Un cop
dissoltes, s'ha negat durant molt de temps a que se’n triessin unes altres; per la
qual cosa els Poders Legislatius, l'anihilament dels quals no és possible, han
recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l'Estat,
mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de convulsions internes.
Quan els governants de les colònies han protestat, aquestes protestes no han
tingut l'efecte que s'esperava, sinó que els han dissolt les Cambres, quedant ells
sense protecció durant temps.
He has endeavoured to prevent the population of these States; for that purpose
obstructing the Laws for Naturalization of Foreigners; refusing to pass others to
encourage their migrations hither, and raising the conditions of new
Appropriations of Lands.
Ha intentat impedir la població d'aquests Estats;
- obstaculitzant les Lleis de Naturalització8 dels Estrangers;
- refusant sancionar-ne altres per promoure el seu establiment,
endurint les condicions d’adquirir noves propietats de Terres.
8
85
han entorpit el procés d'instal·lació de nous habitants a Amèrica, enlentint la
naturalització o nacionalització, procés pel qual un ciutadà adquireix la
nacionalitat.
He has obstructed the Administration of Justice,
- by refusing his Assent to Laws for establishing Judiciary powers.
- He has made Judges dependent on his Will alone, for the tenure of their
offices, and the amount and payment of their salaries.
Ha obstruït l'Administració de Justícia,
- negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l'establiment dels
Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder
exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus sous
Coment: (han enviado sus jueces, que se han aprovechado de ellos, oponiéndose
a las leyes necesarias para consolidar la autoridad de los tribunales)
He has erected a multitude of New Offices, and sent hither swarms of Officers to
harrass our people, and eat out their substance. He has kept among us, in times
of peace, Standing Armies without the Consent of our legislatures.
He has affected to render the Military independent of and superior to the Civil
power.
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris
per a assetjar i empobrir el nostre poble. con sus estafas y rapiñas. Ha mantingut
entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la
nostra legislatura.
Ha influït perquè l'autoritat Militar sigui independent i superior al Poder civil
86
Han estat manipulats i vigilats per funcionaris l'exèrcit . Ha atemptat a la llibertat
civil dels ciutadans, i s’ha donat més poder als militars que a ningú.
He has combined with others to subject us to a jurisdiction foreign to our
constitution, and unacknowledged by our laws;
giving his Assent to their Acts of pretended Legislation: -
S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra
constitució, i no reconeguda per les nostres lleis;
donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:
Han estat sotmesos per Anglaterra despòticament, i a més, s’han aliat amb
colònies properes, amb diferent metròpoli, per subjectar-los a una jurisdicció
estranya a les seves lleis i no reconeguda per la constitució anglesa.
For Quartering large bodies of armed troops among us: For protecting them, by a
mock Trial, from punishment for any Murders which they should commit on the
Inhabitants of these States:
Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres: Per protegir-los,
per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre
entre els habitants d'aquests Estats:
Mitjançant la Llei de l'Aquarterament de1766, la corona britànica va imposar als
colons l'obligació de donar refugi i aliment als soldats que arribessin de la
metròpoli, primer en barraques i cases públiques i després directament a casa
seva. També els permetia delictes que no eren jutjats. Va ser un altre dels mitjans
pels quals la corona intentava augmentar el seu control sobre les colònies i
imposar altres mesures com els impostos.
87
For cutting off our Trade with all parts of the world:
For imposing Taxes on us without our Consent:
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
No se’ls permetia comerciar lliurement; per tant, no podien buscar obtenir béns
necessària per subsistir de forma exclusivament seva; en el pensament del
moment, i segons Locke, cada home és l'únic propietari dels seus béns, i té drets
fonamentals per garantir la possibilitat de realitzar els seus deures, entre ells, a
gaudir dels seus béns i a l'intercanvi en llibertat, per a la pròpia vida i per la seva
família. La propietat privada és necessària per a la conservació de la vida i
l'exercici de la seva dignitat humana. Hi ha un dret a posseir tot el que és
necessari per la subsistència. Però a ells se’ls negava el dret a obtenir aquests
béns en llibertat, i, a més, se’ls imposava taxes desbordades, que retallaven el
fruit del seu esforç sense poder ni opinar al respecte.
For depriving us in many cases, of the benefits of Trial by Jury:
For transporting us beyond Seas to be tried for pretended offences
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat i per
transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:
Els judicis es feien només amb el jutge, sense jurat, el què els feia més febles
davant la possibilitat de condemna, perquè eren judicis subjectius, guiats pel seu
interès.
For abolishing the free System of English Laws in a neighbouring Province,
establishing therein an Arbitrary government, and enlarging its Boundaries so as
to render it at once an example and fit instrument for introducing the same
absolute rule into these Colonies: For taking away our Charters, abolishing our
most valuable Laws, and altering fundamentally the Forms of our Governments
88
For suspending our own Legislatures, and declaring themselves invested with
power to legislate for us in all cases whatsoever.:
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna,
establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar
un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut
en aquestes Colònies:
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més
valuoses i alterar fonamentalment en la seva essència les Formes dels
nostres Governs:
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per
a legislar per nosaltres en qualsevol cas
Tenien menys drets que si estiguessin a Anglaterra, perquè no els deixaven
participar de la mateixa legislació, sinó una altra, diferent i sense motius,
adjudicant-los diferent forma de govern, imposant ser governats des de la
metròpoli, llunyana en espai, temps i condicions socials, econòmiques, mercantils.
He has abdicated Government here, by declaring us out of his Protection and
waging War against us.
Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i
emprenent una guerra contra nosaltres.
Anglaterra. està fent una guerra contra ells, matant-los i robant-los
89
He has plundered our seas, ravaged our Coasts, burnt our towns, and destroyed
the lives of our people.
He is at this time transporting large Armies of foreign Mercenaries to compleat the
works of death, desolation and tyranny, already begun with circumstances of
Cruelty & perfidy scarcely paralleled in the most barbarous ages, and totally
unworthy the Head of a civilized nation.
He has constrained our fellow Citizens taken Captive on the high Seas to bear
Arms against their Country, to become the executioners of their friends and
Brethren, or to fall themselves by their Hands.
He has excited domestic insurrections amongst us, and has endeavoured to bring
on the inhabitants of our frontiers, the merciless Indian Savages, whose known
rule of warfare, is an undistinguished destruction of all ages, sexes and
conditions.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i
destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers
per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de
Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a les èpoques més
bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes
contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o
morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar sobre els
habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode
conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i
condicions.
90
Ha comès abusos en terra, en alta mar. Ha enfrontat ciutadans entre ells, ha
obligat a alguns dels colons a atacar als seus familiars i amics, i ha fet que els
altres habitants de Nord-Amèrica també els ataquessin, enfrontant-los als indis, i
ha portat desolació.
In every stage of these Oppressions We have Petitioned for Redress in the most
humble terms: Our repeated Petitions have been answered only by repeated
injury. A Prince whose character is thus marked by every act which may define a
Tyrant, is unfit to be the ruler of a free people.
En cada etapa d'aquestes opressions,
hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions
han estat únicament respostes amb repetits greuges.
Un príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que
defineixen un tirà, no és apte per ser el governant d'un poble lliure.
Tot i que han exposat les seves queixes de forma deguda, no han rebut la
resposta adequada.
91
4- Denuncia
El fi del cas d’independència. Les condicions de revolució son justificades.
Justificació i objectiu de la revolució per a la Independència
han suplicat corregir tot això, però encara els han atacat més
Nor have We been wanting in attentions to our Brittish brethren.
Tampoc no hem faltat a la consideració deguda cap als nostres germans Gran
Britànics.
han tingut en compte a Gran Bretanya.
We have warned them from time to time of attempts by their legislature to extend
an unwarrantable jurisdiction over us.
Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-
nos en una jurisdicció injustificable.
els han avisat que els estaven tractant malament
We have reminded them of the circumstances of our emigration and settlement
here.
Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i establiment aquí.
els han recordat per què van emigrar
92
We have appealed to their native justice and magnanimity, and we have conjured
them by the ties of our common kindred to disavow these usurpations, which,
would inevitably interrupt our connections and correspondence.
They too have been deaf to the voice of justice and of consanguinity
Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels
vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien
per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència.
També se han mostrat sords a la veu de la justícia y consanguinitat.
els han recordat que són del mateix origen, demanant-los que no els maltractin
We must, therefore, acquiesce in the necessity, which denounces our Separation,
and hold them, as we hold the rest of mankind, Enemies in War, in Peace Friends.
Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d'anunciar la nostra Separació, i
considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la
Guerra i Amics en la Pau.
volen independitzar-se d'ells
5- Conclusió
We, therefore, the Representatives of the united States of America, in General
Congress, Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the
rectitude of our intentions, do, in the Name, and by Authority of the good People of
93
these Colonies, solemnly publish and declare, That these United Colonies are,
and of Right ought to be Free and Independent States; that they are Absolved
from all Allegiance to the British Crown, and that all political connection between
them and the State of Great Britain, is and ought to be totally dissolved; and that
as Free and Independent States, they have full Power to levy War, conclude
Peace, contract Alliances, establish Commerce, and to do all other Acts and
Things which Independent States may of right do. And for the support of this
Declaration, with a firm reliance on the protection of divine Providence, we
mutually pledge to each other our Lives, our Fortunes and our sacred Honor.
Per tant, els Representants dels Estats Units d'Amèrica,
convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea,
apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions,
en Nom i per l'Autoritat del bon Poble d'aquestes Colònies,
solemnement fem públic i declarem:
- que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i
Independents;
- que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica,
- que tota vinculació política entre elles i l'Estat de la Gran Bretanya queda i ha
de quedar totalment dissolta;
- que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra,
concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i
Providències a què tenen dret els Estats Independents.
I en suport d'aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la
Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre
sagrat Honor.
94
Els signataris afirmen que existeixen condicions sota les quals el poble ha de
canviar el seu govern, i cal que les colònies anunciïn la seva separació i dissolguin
els seus llaços amb la corona britànica.
Les colònies anuncien la seva separació i dissolguin els seus llaços amb la
Corona Britànica.
Els congressistes declaren els estats independents de GB, amb els mateixos drets
que qualsevol país
Les 56 firmes que figuren en la Declaració d’Independència apareixen en les
posicions indicades:
Georgia:
Button Gwinnett
Lyman Hall
George Walton
Carolina del nord:
William Hooper
Joseph Hewes
John Penn
Carolina del sud:
Edward Rutledge
Thomas Heyward, Jr.
Thomas Lynch, Jr.
Arthur Middleton
Massachusetts:
John Hancock
Samuel Adams
John Adams
Robert Treat Paine
Elbridge Gerry
95
Maryland:
Samuel Chase
William Paca
Thomas Stone
Charles Carroll of Carrollton
Virginia:
George Wythe
Richard Henry Lee
Thomas Jefferson
Benjamin Harrison
Thomas Nelson, Jr.
Francis Lightfoot Lee
Carter Braxton
Pennsylvania:
Robert Morris
Benjamin Rush
Benjamin Franklin
John Morton
George Clymer
James Smith
George Taylor
James Wilson
George Ross
Delaware:
Caesar Rodney
George Read
Thomas McKean
Nova York:
William Floyd
Philip Livingston
Francis Lewis
Lewis Morris
Nova Jersey:
96
Richard Stockton
John Witherspoon
Francis Hopkinson
John Hart
Abraham Clark
New Hampshire:
Josiah Bartlett
William Whipple
Matthew Thornton
Rhode Island:
Stephen Hopkins
William Ellery
Connecticut:
Roger Sherman
Samuel Huntington
William Williams
Oliver Wolcott
97
Part pràctica
En aquesta part pràctica he volgut saber quin coneixement té la gent sobre la
Declaració d’independència i les seves opinions al respecte. També he fet un
comparació amb el procés actual català.
Per a fer-ho he realitzat una enquesta que he passat entre els meus companys
amb un total de 10 preguntes que trobem al Annex 1.
En els resultats (annex 2), podem observar que més de la meitat de la gent
coneixia ja l’existència de la Declaració, el seu any i el segle. En les comparacions
amb el procés català les respostes han sigut més diverses. Podem observar que
la resposta majoritària és la 3ª- No ho se, això ens indica que una gran part de
desconeixement del rerefons d’aquest capítol de la historia. Les preguntes del Sí i
el No tenen un nombre semblant de respostes, exceptuant la pregunta 9, on la
resposta del Sí ha estat clarament majoritària.
Com a conclusió,
Hem vist en els resultats el de desconeixement d’aquest capítol de la història,
malgrat ser un episodi important, tant si considerem els fets històrics i la seva
conseqüència, com si tenim en compte el pensament que conduí a això. Les
dades importants com la data, la existència o el segle en que va ser escrita són
coneguts, però la història i el procés que va tindre aquesta es desconeguda per la
gran majoria, que alhora no han sabut aplicar-la hipotèticament sobre un procés
actual, com seria el català. És a dir, es un tema poc tractat avui en dia que els
llibres d’Història de l’alumnat no hi dediquen més de 3 pàgines. La gent desconeix
la importància que va tenir i té encara avui en dia aquest document, no només per
als nord-americans, sinó per qualsevol declaració posterior de llibertat i drets
humans que s’ha elaborat. Va ser la gran pionera en tractar temes com la llibertat
personal, la necessitat dels homes, la llibertat de raonament, l’esclavisme o altres
temes de gran importància.
98
Conclusions (al treball global)
La Guerra de la Independència Nord-Americana tingué lloc entre 1775 i 1781. El
1761, quinze anys abans que els Estats Units d'Amèrica va irrompre en l'escena
mundial amb la Declaració d'Independència, els colons americans eren súbdits
britànics lleials que celebraven la coronació del seu nou rei, Jordi III. Les colònies
que s'estenien des de l'actual Maine a Geòrgia eren clarament angleses de
caràcter, tot i que hi havia també escocesos, gal·lesos, irlandesos, francesos,
alemanys, holandesos, suecs, finlandesos, suïssos i africans.
Com a anglesos, els colons americans eren hereus de la Carta Magna, document
Anglès del segle XIII, que estableix el principi que ningú està per sobre de la llei (ni
tan sols el rei), i que ningú pot treure certs drets .
Així que el 1763, quan el rei va començar a afirmar la seva autoritat sobre les
colònies perquè es compartissin els costos de la Guerra dels Set Anys, els colons
van protestar invocant els seus drets com a homes lliures i lleials súbdits.
Després d'una dècada d'esforços repetits per part dels colons per defensar els
seus drets, i sense obtenir la solució esperada, van recórrer als conflictes armats i
a l'impensable, la separació de la mare pàtria.
Part del territori de la costa est d'Amèrica del Nord, tretze colònies britàniques,
estava sotmès a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per
part d’Anglaterra. La guerra va ser un procés revolucionari en el que de l'Amèrica
del Nord lluitaren contra la metròpoli, sota el comandament del general
Washington (futur primer president de la república.
Les tretze colònies britàniques Foren, al S, Georgia, Carolina del Nord i Carolina
del Sud, Virgínia i Maryland; al centre, Delaware, Pennsilvània, Nova Jersey i
Nova York; i al N, Connecticut, Rhode Island, Massachusetts i New Hampshire.
Durant la Guerra es redactà, signar i proclamar la Declaració d'Independència dels
EUA, el 4 de juliol de 1776, pel qual els delegats de tretze colònies angleses
d'Amèrica manifestaven els greuges inferits per Anglaterra, i la voluntat de
99
constituir-se en els Estats Units d'Amèrica. Fou el primer cop que una nació
reclamava la igualtat de drets dels homes com a base constitutiva d'un estat.
El resultat fou la independència dels Estats Units d'Amèrica. El 19 d'octubre de
1781, la capitulació de Yorktown significà la fi de la guerra. El 3 de setembre de
1783 es signà el Tractat de Versalles, acord internacional entre la Gran Bretanya,
França, Espanya i els EUA, i posà fi a la guerra de la Independència Nord-
americana.
Les tretze colònies britàniques van protagonitzar al segle XVIII la primera
insurrecció colonial contra una metròpoli, i lluitaren per la independència contra
seva metròpoli. Fou una revolució liberal tant pels principis proclamats a
la Declaració d'Independència com per les constitucions de cadascun dels tretze
nous estats i a la constitució federal, com per les aplicacions pràctiques de tals
principis. El nou país s'organitzà com un estat liberal.
100
La Constitució federal dels EUA fou aprovada el 17 de setembre de 1787,
estableix i garanteix els drets i deures actualment vigent, que contempla la
sobirania popular, república, separació de poders, responsabilitat dels governants,
bicameralisme, llibertat religiosa, política i de premsa, igualtat natural dels homes,
drets dels estats confederats, etc,
El pensament de Locke és encara avui fresc i vàlid. El seu contingut expressa
valors observats en l’home que denoten una manera de pensar humil però no
simple, senzilla però plena de reflexions i continguts cap a totes les àrees de
l’home envers el seu interior i envers la societat que l’envolta, per aconseguir una
convivència respectuosa i plena.
En el nostre entorn s’està produint un procés similar, uns 250 anys després.
L’única diferència que trobem, salvant les diferències temporals, és que la les
tretze colònies havien estat establertes amb habitants de la metròpoli, Anglaterra.
En el procés de casa nostra, els habitants han estat del país, o són nouvinguts
que hi ha arrelat.
No va ser només un conflicte polític; hi ha autors que afirmen que no es pot
interpretar com una revolució.
- no hi va haver canvis en la correlació de forces socials;
- no van ser modificades amb prou feines les bases econòmiques ni els
fonaments jurídics;
- encara que alguna vegada hi va haver violència entre monàrquics i rebels, no
va arribar a la que hi hagué en qualsevol dels períodes "de terror" de
revolucions posteriors (que s'inicien el 1789 a França i encara sacsegen el
nostre món contemporani).
- no hi va haver desordre a gran escala, alteracions de la vida quotidiana
impossibles de controlar per autoritats desbordades pels esdeveniments;
- la majoria dels dirigents locals (molts, conservadors i terratinents) que ho eren
abans de la ruptura seguiran gaudint de la seva preferent paper polític i
econòmic durant i després de la crisi; en res es van veure afectades les
creences o les pràctiques religioses.
101
Però va ser una autèntica revolució. No va ser només una protesta política d'uns
privilegiats, que van aconseguir la ruptura dels vincles amb la metròpoli, però que
no va transformar res de la realitat social, jurídica o econòmica; ni va ser només
una "revolució sense ideologia".
Els seus principis ideològics igualitaristes i contraris a qualsevol privilegi hereditari
ho impregnaren tot, fins i tot en les actituds quotidianes,
tot i que cap dels pares fundadors dels Estats Units va qüestionar que la varietat
de classes era inevitable i que el mèrit individual portava a uns a la riquesa, i a
altres, a la penúria. I molts d'aquests preceptes no només van calar en les
consciències dels nord-americans sinó que van despertar la il·lusió en molts
homes, a banda i banda de l'Atlàntic, des del propi moment dels successos. Els
primers, els francesos d'aquesta mateixa generació.
L’argument poc original doctrinal de la Revolució americana no deixa de ser una
concessió a l'orgullós europeocentrisme;
La gran aportació dels nord-americans està en la formulació i posada en pràctica
de la democràcia representativa: els pobles van delegar la sobirania en les
assemblees constituents de cada Estat amb l'encàrrec que elaboressin una
Constitució i organitzessin el Govern. Fins a les següents eleccions el poble ha de
vigilar el compliment dels principis i normes, minuciosament i escrupolosament
enumerades en les lleis fonamentals; els seus representants són els que han de
prendre les decisions i controlar el Govern en funció de l'encàrrec dels seus
representats i electors.
En aquest capítol de la història el planteja l’acció d’una col·lectivitat humana, dins
un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, i de constituir-se en
entitat estatal autònoma o independent.
102
D’una manera indirecta representa també una facultat permanent d’un país
políticament constituït per a decidir lliurement el seu estatus polític, econòmic,
social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d' autogovern .
dret dels pobles a l’autodeterminació norma general de les relacions
internacionals i una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l’anomenat;
fou elaborat durant el s XIX dins la teoria de les nacionalitats.
El primer document polític on aquest dret aparegué formulat explícitament fou
la Declaració d’independència dels EUA (1776), segons la qual pot esdevenir
necessari a un poble d’haver de dissoldre els lligams polítics que fins aleshores
l’havien unit a un altre.
Avui, en la pràctica establerta des de l’ONU, el plantejament ha canviat de
contingut per tal com no tendeix a basar-se tant en la teoria de les nacionalitats
segons la concepció europea (liberal o socialista) com en una idea “projectiva” de
nació de base política més que no pas ètnica o cultural (i sovint en gran
contradicció amb les realitats ètniques).
El dret a l’autodeterminació planteja problemes per fer una aplicació jurídica
positiva, perquè no és una norma existent en la pràctica del dret internacional i
que cal considerar-lo més aviat un principi polític, de validesa ètica. El problema
és de determinar a quin tipus d’entitats col·lectives és aplicable el dret a
l’autodeterminació, perquè les categories de país, poble, nació o nacionalitat, són
de difícil delimitació.
No sempre es concorda a fixar fins on s’estén aquest dret, tot i que reconegut
el dret a optar per la independència.
Cal esmentar el fet de la facilitat amb què un poder constituït pot emmascarar com
a purament subversius els intents de manifestar i fer reconèixer la personaliat
nacional en un país en procés de desnacionalització. Això s’agreuja perquè la
103
solució internacional entra en conflicte amb el principi de no-intervenció en els
afers “interns” d’un estat. De fet, el dret a l’autodeterminació només té aplicació
real en aquells països amb estatus oficial de colònia o en aquells altres en què,
per llur gran separació geogràfica de l’estat administrador, la diferència de raça,
etc, és evident llur situació colonial. En els altres casos, per la seva imprecisió
objectiva des del punt de vista jurídic positiu i, sobretot, per la manca d’una
autoritat supranacional mundial, el dret a l’autodeterminació, malgrat ésser
reconegut i invocat universalment, resta ineficaç o resta reduït a la simple
confirmació teòrica d’un fet acomplert.
A nivell personal, he de comentar que el treball m’ha permès créixer en el meu
coneixement, perquè he pogut reflexionar entorn
- adonar-me de com la història es repeteix, i com marca el camí, perquè ens
ensenya el futur a través de la mostra que són els esdeveniments passats.
- Com les persones han estat sotmeses a situacions tan paral·leles en diverses
ocasions.
- Obrir el concepte de llibertat, de propietat de la pròpia vida, i d’obrar en
conseqüència per obtenir la felicitat
- Com s’ha organitzat la resposta ciutadana, més enllà de des diferències
personals
- Com les persones, amb la força de la raó i la formació intel·lectual, poden
construir imaginaris col·lectius on projectin societats millors, i treballar
conjuntament amb tota la força que els és possible per aconseguir-los
- En fi, creure en el propi potencial per vèncer les adversitats, però buscant
l’exemple en la formació i en l’experiència dels altres, i actuant amb el grup.
104
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.
Salvador Espriu. La pell de brau [XXXVIII]
Joan Misas I Castellà
105
Bibliografia
- Aróstegui J. García M, Gatell C., Palafox J. Història del món contemporani.
Primer de bachillerat
- Doval, Gregorio: Breve historia de los indios norteamericanos. Nowtilus. Madrid
: 2009
- Gran enciclopèdia Catalana . Edicions 62.
- Guardia Herrero De La, Carmen Historia De Estados Unidos , (2ª Ed.) Silex
Ediciones, Madrid, 2011
- Morison, SE. Henry Steele Commager, H. S. Leuchtenburg, W. E.Breve
historia de los Estados Unidos. Hardcover. Edició en castellà. Fondo de Cultura
Economica USA. 2004
Webgrafia
- http://billofrightsinstitute.org/resources/educator-
resources/americapedia/americapedia-documents/mayflower-compact/
- http://billofrightsinstitute.org/resources/educator-resources/founders/
- http://billofrightsinstitute.org/resources/educator-resources/founders/alexander-
hamilton/
- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/03/immanuel-kant-que-es-la-
il%C2%B7lustracio/
- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/04/locke-i-la-formacio-de-la-
societat-civil/
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3_d%27Independ%C3%A8ncia_d
els_Estats_Units_d%27Am%C3%A8rica
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Franco-%C3%8Dndia
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_dels_Estats_Units
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_dels_Estats_UnitsHistòria dels
Estats Units
106
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Jefferson
- http://dictionary.reference.com/browse/mayflower+compact
- http://es.wikipedia.org/wiki/Derecho_natural
- http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm
- http://mayflowerhistory.com/mayflower-compact/
- http://www.ameriquefrancaise.org/en/article-403/A_Quick_History_of_French-
Speakers_in_Louisiana_(1682%E2%80%931900).html
- http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/2426.htm
- http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/2426.htm
- http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/revolucioamericana.htm
- http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-
catalana/EC-GEC-0033496.xml#.VFMtSjSG-AM
- http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-
catalana/EC-GEC-0153508.xml#.VEyxrSKG-AM
- http://www.escuelapedia.com/la-guerra-dels-7-anys-resumen/ | Escuelapedia -
Recursos educatius
Filmografia
- Emmerich. Roland. El Patriota. Mutual Film Company. Centropolis
Entertainment . Columbia Pictures. Estats Units. 2000
- Fielder Cook. Valley Forge. Estats Units. 1975
- Hanks, Tom. John Adams. Minisèrie biogràfica. Estats Units. 2008.
- Hugh Hudson. Revolución. Goldcrest Films International
Viking Films Warner Bros. Entertainment. Estats Units. 1985
107
Annex 1 Enquesta
La Declaració d'independència dels EUA i comparació amb el procés català actual.
Sexe
o Home
o Dona
Edat
o 12-16
o 16-22
o 22-28
o 28 o Superior
Nivell d'estudis
o ESO
o Batxillerat
o Carrera Universitària
o Altres
Si és així, sabries situar-la al segle on es va crear?
o Segle XVl
o Segle XVll
o Segle XVlll
o Segle XlX
Creus que va ser important per als Estats Units?
o Sí
o No
o No ho se
Coneixies la Declaració d'independència?
o Sí
o No
Saps en quin dia es va presentar i firmar?
Crus que hi ha alguna similitud amb el procés actual català?
o Sí
o No
o No ho se
108
Creus que Catalunya hauria de fer una declaració d'independència envers el seus procés?
o Sí
o No
o No ho se
Creus que seria reconeguda mundialment com va passar amb la d'EUA?
o Sí
o No
o No ho se
109
Annex 2 resultats de l’enquesta
Sexe
Home 4 40%
Dona 6 60%
Edat
12-16 0 0%
16-22 9 90%
22-28 1 10%
28 o Superior 0 0%
Nivell d'estudis
ESO 2 20%
Batxillerat 7 70%
Carrera Universitària 2 20%
Altres 0 0%
Si és així, sabries situar-la al segle on es va crear?
110
Segle XVl 0 0%
Segle XVll 2 20%
Segle XVlll 7 70%
Segle XlX 1 10%
Creus que va ser important per als Estats Units?
Sí 10 100%
No 0 0%
No ho se 0 0%
Coneixies la Declaració d'independència?
Sí 6 60%
No 3 30%
Saps en quin dia es va presentar i firmar?
4-7-1776
4 juliol
111
4 de juliol
Crus que hi ha alguna similitud amb el procés actual català?
Sí 3 30%
No 3 30%
No ho se 4 40%
Creus que Catalunya hauria de fer una declaració d'independència envers el seus procés?
Sí 7 70%
No 1 10%
No ho se 2 20%
Creus que seria reconeguda mundialment com va passar amb la d'EUA?
Sí 2 20%
No 4 40%
No ho se 4 40%