Llegenda tradicional de

l’illa de Java (Indonèsia)

illa de Java (INDONÈSIA)

Vet aquí que una vegada,

el déu Shiva va crear una

noia de bellesa única, a

qui va posar el nom de

RETUA-DEMULA,

que volia dir,

“Joia esplendorosa”.

Quan se la va mirar, el

mateix Shiva es va

meravellar de tan bé

com li havia sortit. I

se’n va enamorar tan

fort que s’hi va voler

casar.

Però va resultar que la

noia no li va fer gaire

cas.

No va dir clarament

que no s’hi volia casar:

es va excusar dient que

potser més endavant,

que aquestes coses

s’havien de pensar

molt…

La noia no s’acabava de decidir

i el déu Shiva va tenir un gran disgust.

Però ell no es va rendir

i va anar a demanar consell als déus suprems.

El déu Shiva va enviar els

seus missatgers a totes les

parts del món perquè li

trobessin aquell menjar i l’hi

portessin.

El Consell dels déus suprems va decidir que es casarien amb

la condició que el déu Shiva concedís el desig de la noia.

I la noia va demanar que li portés un aliment molt i molt bo, del

qual no s’arribés a cansar mai.

Però passava el temps i els missatgers no tornaven.

Això volia dir que aquell menjar no existia i que el desig

de Retua-Demula no es podia satisfer.

La noia es va anar

entristint i pansint fins que

va morir en braços de qui

hauria estat el seu marit.

El pobre Shiva no hi va

poder fer res.

Retua-Demula va ser enterrada i al

cap de quaranta dies va brotar una

planta desconeguda per tothom.

La planta va créixer i el déu Shiva va

entendre que aquella planta donaria el

menjar que havia demanat la seva

estimada Retua-Demula.

La bondat de la noia havia creat la

planta perquè tothom pogués tenir un

menjar del que no es cansés mai.

Quan va haver crescut del tot, Shiva va recollir la seva llavor, que era petita

i blanquinosa, i en va dir arròs. I la va donar als homes perquè la

sembressin i poguessin tenir aliment per a sempre més.

Des d’aquell dia, l’arròs es cultiva en molts llocs del món i

serveix d’aliment a moltes i moltes persones que, per més i

més que en mengin, no se’n cansen mai.

I CATA-CRIC, CATA–CRACCONTE ACABAT