Post on 18-Aug-2020
1
21/07/2013
Ajuntament de
Sarroca de Bellera
Sortida guiada d’identificació
de plantes útils
L’ aranyoner o arç negre és un arbust de fulla caduca de la família de les rosàcies.
Floreix cap al final de l ’hivern o principis de la primavera segons el clima amb flors
blanques que surten abans de les fulles.
Aranyoner (Prunus spinosa)
Els fruits de l’aranyoner, els aranyons, són esfèrics
i d’un centímetre de diàmetre aproximadament.
Són comestibles però molt astringents i tenen
gran quantitat de taní. El seu gust millora després
d’haver sofert l’acció d’una gelada. Se'n poden
fer melmelades i també es poden assecar
o confitar en vinagre. Aquests fruits són la base de l’elaboració del licor anomenat
patxaran. El procés es fa mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons.
Ingredients per elaborar patxaran:
- Licor d’anís: 1litre
- Aranyons: 750 grams
- Café: 3 grans de café torrat
- Sucre: 40 grams
- Vainilla: 1 baina sencera
Prepraració:
- Rentar els aranyons i col·locar-los dins d’un recipient de vidre
- Afegir el licor d’anís
- També hi posem el sucre, els grans de café i la vainilla. Segons els gustos de
cadascú, hi ha qui també li afegeix una mica de canyella, unes 5 o 6 flors de
camamilla o una mica de pell de llimona o taronja.
- Tancar hermèticament el recipient, agitar-lo per que es barregin bé tots els
ingredients i guardar-ho en un lloc fresc, sec i fosc durant tres mesos, tenint en
compte que cada 2 o 3 setmanes s’ha d’anar bellugant.
- Passat aquest temps el pots filtrar i embotellar. Ho pots fer amb l’ajuda d’un
colador. Si vols ja te’l pots beure o deixar-lo reposar uns 30 dies més.
2
També anomenat cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor, espinalb, albespí,
espinaler, garguller o gaurrer. El seu nom és una de les paraules més velles dels
Pirineus, les dues erres de la paraula gaurrer indiquen que té arrels basques –
íberes. Va bé per la hepatitis, el seu fruit ajuda a la seva recuperació. Consta
aprovat per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany l’ús d’aquesta planta en
els casos d'insuficiència cardíaca, insuficiència coronària i bradicàrdia*.
Arç blanc (Crataegus monogyna)
No és útil en atacs aguts perquè té un efecte lent.
Té propietats farmacològiques:
- Cardiotònica i lleugerament diürètica: Es considera
que la seva acció regula la tensió arterial i en les
arítmies cardíaques.
- Sedant: Pot resultar útil per tractar l' insomni.
- Relaxant muscular i antiespasmòdica: També es podria
utilitzar en casos d’ansietat i nerviosisme que provoquen
símptomes com espasmes i tensió muscular.
Durant l’ús de preparats comercials amb
arç blanc, un petit nombre de pacients
avaluats va mostrar alguns efectes
adversos: fatiga, transpiració, nàusees i
erupció cutània a les mans, que van
desaparèixer un cop suspesa la
medicació.
VOCABULARI:
* Bradicàrdia Es defineix com una freqüència cardíaca en repòs inferior a 60 batecs per
minut, encara que poques vegades és simptomàtica fins que la taxa és inferior a 50 batecs/
min. Pot causar “atacs de cor” en alguns pacients o una aturada cardíaca, per que no pot
bombejar suficient oxigen al seu propi cor, causant símptomes com d’un atac de cor. A
vegades dóna lloc a desmais, manca d’alè i si és prou greu, la mort. 3
És una planta de la família de les compostes.
La Camamilla de Maó també rep altres noms
com: espernallac, camamilla groga, broida
femella, camamilla de la Mola ( a Maó),
herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor
de Sant Joan, cordonet.
Usos populars: S’usava com a estomacal o
digestiva, prenent-la en infusió.
Camamilla de Maó (Santolina
chamaecyparissus)
També li han estat atribuïdes virtuts vulneràries*, antiespasmòdiques,
emmenagogues* i vermífugues*. També es feia servir per remeiar les llagues i
infeccions en general. Aquestos usos també s’aplicaven als animals, com ara a les
vaques.
VOCABULARI:
* Vulneràri/ -ària Que guareix les ferides. Un remei vulnerari. Medicament o planta medicinal
d’ús extern emprada per al tractament d’úlceres i ferides. El terme “vulnerari” deriva del llatí
“vulnus”, “vulneris”, que vol dir ferida o cop.
* Emmenagog/ -a: Que provoca o afavoreix l’aparició de la menstruació.
* Vermífug/ -a : Vermicida. Que mata els cucs. Dit del medicament que provoca l’expulsió
dels cucs o paràsits intestinals.
4
És una planta fabàcia pertanyent a la família
Leguminosidae, també es coneix amb el nom de
lot corniculat, lot banyut o banya de cabra.
És molt comuna a Europa, el nord d’Àfrica i Àsia,
però també es pot trobar als Estats Units,
Austràlia, Argentina i Xile. És una planta que
s’adapta molt bé a una gran diversitat de sòls.
Corona de rei (Lotus corniculatos)
L’abundant presència de tanins i flavonoides
confereixen a la planta propietats sedants,
antiespasmòdiques, cardiotòniques que permeten
ajudar en problemes neurovegetatius i de depressions
com l’ansietat, l' insomni, la taquicàrdia, les
palpitacions, les migranyes i el vertigen.
5
La manera de prendre aquestes flors és en forma d’infusions o xarops. No obstant,
però, l’ús tòpic d’aquesta herba medicinal té també propietats antiinflamatòries.
La seva toxicitat és baixa tot i que és aconsellable no donar dosificacions amb
contingut alcohòlic a nens menors de dos anys i a persones addictes a l’alcohol.
El Lotus és una planta que també s'utilitza molt per a
alimentació del bestiar en forma de farratges. És de
gran importància des del punt de vista de demanda de
llavors, ja que és una planta que s'adapta molt bé a una
gran diversitat de sòls. També s'utilitzava antigament
com a colorant degut al color groc tan viu de la corol·la.
També anomenada adsabra, rabet de gat,
cua de gat o l’herba de l'hemorroide. Els
seus usos més comuns són l’ antiinflamatori,
espasmolític lleu i antiulcerós perquè és bon
digestiu i és capaç de neutralitzar els àcids
gàstrics.
Cua de gat (Sideritis angustifolia)
També s’utilitza com a cicatritzant, antisèptic, antibacterià, antifúngic* i diürètic.
S’utilitza contra les gastritis, úlcera gastroduodenal, espasmes gastrointestinals,
enterocolitis, síndrome de l’intestí irritable, dispèpsies hiposecretores, meteorisme*,
cistitis*, urolitiasis, i adenoma benigne de pròstata.
6
Exteriorment s’utilitza per a curar conjuntivitis, blefaritis*,
estomatitis, otitis, sinusitis, vulvovaginitis, ferides,
contusions, cremades, dermatomicosis, èczemes i
inflamacions osteoarticulars.
VOCABULARI:
* Antifúngic Antifúngic o antimicòtic és un medicament que serveix per evitar el
desenvolupament dels fongs, els destrueix o atura el seu creixement i reproducció.
* Meteorisme És l’excés de gasos al tub digestiu i produeix sensació d’abdomen inflat i
espasmes.
* Cistitis És una inflamació gairebé sempre de la bufeta urinària. La condició afecta amb
més freqüència a les dones.
* Blefaritis És la inflamació del teixit que forma els marges de la parpella.
També anomenat espígol ver, espic, espígol
d’estiu, espigola, barballó o lavanda. L’espígol és
una herba mediterrània que floreix a l’estiu, a
partir del mes de juny. El seu origen és de l’oest
de la conca mediterrània i habita terrenys
calcaris, secs, pobres i solejats per poder florir
intensament de les muntanyes del Principat
Català i de la meitat septentrional del País
Valencià.
Espígol (Lavandula angustifolia)
També se l'anomena Lavandula angustifolia que ve
de ”lavo” que significa purificar. Popularment és
coneguda com espígol o lavanda.
Tradicionalment s’usa una infusió de flors com a
tranquil·litzant o inductor a la son.
S’obté l’oli essencial d’espígol i diversos perfums i
7
colònies. També s’utilitza per perfumar la roba fent una pinya amb les fulles
agrupades. La mel mono floral d’espígol que és així considerada, si la proporció
del seu pol·len dins la mostra de mel que s’analitza és suficient, és molt apreciada
i forma part de la mel de La Alcarria.
És un bon repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.
La lavandula spica és un arbust que s'ha de sembrar a la primavera, més
exactament a finals de maig. L'abonament ha de ser discret i limitat a un sol
subministrament a la tardor. S'ha de podar enèrgicament després de la floració
de juny i juliol. S'han de regar escassament, aconsellable una vegada per
setmana a l'estiu i cada 15 dies a l‘ hivern.
Aquesta és una planta amb diversos usos medicinals i
accions farmacològiques a causa de la seva composició
química. Els principis amargs de la seva arrel obren la
gana (acció aperitiva) i faciliten la digestió (acció
eupèptica o digestiva) estimulant la secreció de les
glàndules digestives. És per aquest motiu que aquests
agents químics són molt adequats en casos de gastritis
crònica, atonia gàstrica (estómac caigut), en les
indigestions i els vòmits.
Gençana Groga (Gentiana lutea)
Contribueix en el tractament de congestions hepàtiques i
de disquinèsies biliars. S’ha comprovat que és capaç de
destruir els protozoàrids causants del paludisme que
parapetin els glòbuls vermells de la sang i s’usa en
paludisme* resistent a la quinina, ja que es pot usar
juntament amb aquesta. També és un agent
immunostimulant, l’administració de la seva arrel estimula
la producció de leucòcits, de manera que es pensa que
pot tenir una acció favorable de la depressió immunitària
VOCABULARI:
* Paludisme: Malària Provinent del llatí palus – pantà - ) és una protozoosi de caràcter febril
produïda pel paràsit “Plasmodium” que s’encomana per picada del mosquit Anopheles
femella; els mascles no piquen ja que s’alimenten de vegetals. L’únic cas de contagi directe
entre humans és el d’una dona embarassada que transmet la infecció via trasplacentària al
fetus.
Plasmodium falciparum en sang
humana
Mosquit Anopheles albimanus,
alimentant-se sobre un braç humà
8
El ginebre comú o simplement ginebre, és una espècie del gènere Juniperus.
És originària de l’hemisferi nord i ocupa, incloent les seves subespècies, una gran
àrea des de la tundra a muntanyes al voltant dels 30 graus de latitud nord.
Adopta la forma d’arbre de fins a 10 metres d’alt o d’un arbust. Les fulles són
aciculars disposades en grups de tres i amb una banda clara única a la part
superior ( el càdec, que és una espècie semblant, té dues ratlles blanques en
comptes d’una).
Ginebre (Juniperus Communis)
Presenta, dioècia, és a dir, que hi ha plantes només amb
flors masculines que alliberen el pol·len durant el març i
l’abril i plantes només amb flors femenines. Aquestes
darreres són les que porten gàlbuls, estructures globulars
morfològicament semblants a una baia, i per tant llavors
que es troben en quantitats de 3 a 6 en cada gàlbul. Les
llavors són dispersades pels ocells en els seus excrements.
Els gàlbuls són molt astringents si es mengen
crus però assecats serveixen per a fer salses en
plats de carn. La ginebra i la beguda típica
d'Eslovàquia anomenada Borovička es fan
amb els gàlbuls del ginebre comú. També
a Finlàndia elaboren una cervesa, la sahti,
aromatitzada amb els fruits del ginebre.
9
De vegades es fa servir com a planta
ornamental. A Escandinàvia utilitzen la seva
fusta per emmagatzemar productes làctics
com mantega o formatge.
També coneguda com a pegamoscas i ungla de
gat. És una herba diürètica, antiinflamatòria de les
vies urinàries i depurativa.
Indicada en retencions d’orina, ascites*, nefritis*,
cistitis*, càlculs vesicals i renals, afeccions
reumàtiques i dermatitis.
Herba Melera (Ononis Natrix)
VOCABULARI
* Ascites També conegut, però poc emprat com hidroperitoneu o més antigament com
hidropesia abdominal. És una acumulació de líquid en la cavitat peritoneal.
* Nefritis És una inflamació dels nefrons en el ronyó. Etimològicament prové del grec antic:
nephro- , ronyó, i –itis, inflamació. El ronyó permet l’eliminació de certs residus tòxics i participa
en l’equilibri hidroelèctric i àcid –bàsic. En cas de nefritis les toxines que normalment haurien
de ser eliminades s’acumulen a la sang com també altres elements com la urea* i la
creatinina*.
* Urea La urea és un compost químic cristal·lí, incolor, de fórmula CO(NH2)2; el seu nom
sistemàtic és metandiamida.
* Creatinina Compost orgànic generat a partir de la degradació de la creatina ( que és
una substància que nodreix els músculs). És un subproducte del metabolisme normal dels
músculs que habitualment és produïda pel cos en una taxa molt constant (depenent de la
massa dels músculs), i normalment filtrada pels ronyons i excretada a la orina.
* Cistitis és una inflamació, gairebé sempre una infecció, de la bufeta urinària. La condició
afecta amb més freqüència les dones, però pot afectar a ambdós sexes i de totes les edats.
10
Les propietats medicinals d’aquesta planta són múltiples, és
antiinflamatòria, cicatritzant, vulneriana (contribueix a la
cicatrització de les ferides i a curar les contusions),
hemostàtica (cohibeix les hemorràgies per acció
vasoconstrictora o per l'aportació de factors coagulants),
antisèptica (destrueix els gèrmens o impedeix el seu
desenvolupament), colagoga (contrau la vesícula biliar
estimulant l'evacuació de la bilis), antiespasmòdica (relaxa
certs músculs adolorits, calma espasmes , convulsions i
afeccions nervioses) tonificant (exerceix una acció restaura-
Mileri en rama (Achillea millefolium)
Presa en infusió és beneficiosa per l’aparell digestiu, ja que
tonifica i augmenta la secreció dels sucs gàstrics i de la bilis. Es fa
servir en casos de gastritis crònica, digestions pesades, falta de
sucs gàstrics i per estimular la gana.
dora i fortificant sobre l’organisme) entre d’altres.
Es pot aplicar en forma de compreses sobre les ferides, llagues, sabañones,
úlceres, furóncols, clivelles, hemorroides (en aquest cas també en forma de rentats
i banys), acné, etc...
No s’ha de fer servir en cas de patir úlcera gastroduodenal precisament per
augmentar els sucs gàstrics. També es fa servir per regular els cicles menstruals
irregulars, aliviar els dolors i parar menstruacions excessives. La infusió es prepara
amb 2 culleradetes d’aquesta planta i es pren unes 3 o 4 tacetes diàries. El bany
es prepara amb una infusió de 30 o 40 gr. de planta per litre.
11
Es troba distribuïda àmpliament als Països Catalans. També es coneguda com a
herba de St. Joan, foradada, corassonillo o diablot.
El terme Hypericum ve del grec “hyperikon”, que significa per sobre d’una
aparició. Es diu “perfotatum” per que les glàndules d’oli situades a les fulles i als
sèpals donen a la planta un aspecte foradat. Antigament es creia que el nom feia
referència a les propietats que se li atribuïa de fer fugir els esperits dolents i a les
aparicions.
Pericó (Hypericum perforatum)
S’utilitza tota la planta des del punt de vista
medicinal però sobretot les fulles i les flors.
• Ús tòpic: És molt bon vulnerari, antiinflamatori,
cicatritzant i antisèptic per a traumatismes o cops,
ferides i cremades, de fet, vulgarment se li diu “oli de
cop” fins i tot hi ha una dita popular que diu: “Qui té
oli de pericó, no li cal metge ni doctor”.
• Ús intern: És molt bon antidiarreic, antiparasitari i diürètic. Té propietats
ansiolítiques, hipnòtic – sedants i antidepressives, això ha fet que l’anomenin com
a “Prozac natural”, i s’utilitza per l’ansietat, terrors nocturns i depressió lleu i/o
moderada.
12
Fulles transllúcides del Pericó
També anomenada cua de rata, grana de canari
o plantatge ample. Normalment viu en zones
nitrificades amb terres frescs, humits i profunds.
Creix millor que la major part de les plantes en
terres comprimits, i és abundant al costat de
camins, vores de la carretera, i altres àrees amb la
consolidació del terra freqüent. Es també comuna
en prats i cultius.
Plantatge (Plantago major)
VOCABULARI
* Mucílag És una glicoproteïna polar en forma de polímer que es produït per la majoria de les
plantes i alguns microorganismes. Aquestes molècules són d’una gran llargària i produeixen els
filaments causants de la viscositat tan característica d’aquestes substàncies. El mucílag té com
a principal funció ajudar a l'emmagatzematge d'aigua i afavorir així
la germinació de llavors, però també d'actuar com un espessidor de la membrana
cel·lular.
Degut als seus principis actius, el plantatge té
propietats astringents, expectorants i depuratives.
La riquesa en mucílags* de les llavors fa del
plantatge una herba apta per combatre el
restrenyiment. No obstant això, hi ha casos
d’obstrucció intestinal per l’ús de les llavors
d’aquesta planta si no s’acompanya amb aigua
abundant.
És un excel·lents expectorant que actua amb gran eficiència
per aclarir les afeccions de les vies respiratòries, tal com: afonia,
tos, ronquera, afeccions del coll, mucositats dels pulmons. Així
mateix, són útils les gàrgares fetes amb la infusió per reduir la
inflamació de la boca i del coll i també per alleujar les úlceres
bucals.
13
És un arbust de la família de les rosàcies i és
conegut vulgarment coma gavarrera, rosa
pendolina, rosa gavarrer o tapaculs, en
castellà (escaramujo).
El nom d’aquesta planta (Rosa canina L.),
prové de la semblança entre els seus agullons
i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat
Rosa silvestre (Rosa Canina L.)
Tradicionalment s’ha utilitzat per la prevenció i disminució dels refredats comuns,
grip i dèficit de vitamina C, és a dir, símptomes gripals. També en alteracions renals
com oligúria, edemes i càlculs renals o urinaris, degut als seus possibles efectes
diürètics.
cinoròdom, és etimològicament una transcripció d’una paraula composta
d’origen grec (Kion + rhodon), que significa “roser caní”. Popularment era
coneguda amb aquest nom perquè sembla que s’utilitzava per a guarir la ràbia.
El fruit del roser silvestre té un efecte astringent, antidiarreic i diürètic. És vitamínic,
especialment aporta vitamina C. A més activa la circulació sanguínia i és un bon
receptor capil·lar. Les flors li confereixen una acció suaument laxant i millora a la
tònica general. I finalment, les fulles, actuen com a bons cicatritzants en ús extern.
14
És una planta anual del gènere satureja dins la família del romaní i la farigola, la
família lamiàcia.
La seva distribució originària és a la conca mediterrània oriental i a la del Mar
Negre però es cultiva a molts altres llocs.
A l’antiga Roma tenia molta demanda a causa dels poders afrodisíacs que se li
atribuïen.
Sajolida de jardí (Satureja
hortensis)
15
La sajolida de jardí se sol cultivar al costat de les
mongeteres, ja que repel·leix els escarabats que
s’alimenten de les fulles de la mongetera.
Les fulles seques és un dels components de les
anomenades herbes de Provença. Apreciada
com a condiment, les fulles fresques o seques,
especialment acompanyant mongetes, com a
ingredient de salses, amanides o truites, així com
en companyia de carn, aportant-los un gust
picant. Es fa servir molt en la gastronomia de
Bulgària.
Presenta tiges rectes verdes o de color
tirant a lila, llenyoses a la base. Les fulles
són sèssils, de linears a lanceolades,
punxegudes, de color verd fosc, i
lleugerament peludes, tenen glàndules
sebàcies. El període de floració és llarg,
s’estén de juliol a octubre.
Farigola, timó, timonet, tem, tomello, tomell. És un subarbust de la família de les
labiades. S’anomena “farigola” en part del català oriental, del llatí vulgar
ferricula, mentre que en català occidental i comarques limítrofes del oriental
s’anomena timó, del llatí culte thymus. A les balears se’n diu frígola i a Menorca
també tem. Tomello és més propi del País Valencià.
Timonet (Thymus vulgaris)
Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb
altres ingredients per embalsamar els morts. A l'antiga
Grècia l'utilitzaven com a perfum durant els banys i la
cremaven com a encens als seus temples creient que la
farigola era una font de valor, és per això que també la
cremaven davant l'altar dels seus déus. Es pensava que
l'extensió de la farigola per Europa va ser gràcies
als romans, ja que l'utilitzaven per purificar els espais i
per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors.
16
Durant l'Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a
conciliar el son i protegir-se de malsons. En aquest període,
les dames brodaven la figura d'aquesta planta en les
vestidures dels cavallers i guerrers puix que es considerava
que donava valor al portador. La farigola també s'utilitzava
com a encens i es posava sobre els fèretres durant el
funeral perquè se suposava que assegurava el pas a la
pròxima vida.
També conegut com a serpol, hierba luna, salsa de pastor, serpillo, serpollo,
tomillo de monte, tomillo sanjuanero, orégano serpol, tomillo salsero, tomillo
silvestre.
Timonet de pastor (Thymus serpyllum)
17
Externament es fa servir en ferides i afeccions
cutànies i és normal fer servir la planta
aromàtica per fer banys antireumàtics i
relaxants musculars, Té propietats
antisèptiques i expectorants. El timonet és
una de les plantes més aromàtiques que
tenim al nostre voltant, i de les més estimades
pel seu gust.
Els usos que se li han donat a aquesta planta
aromàtica són similars a les de la farigola, encara
que els efectes d’aquesta són més suaus.
Per la seva composició està indicat per afeccions
de caràcter respiratori: constipats, grips, sinusitis,
faringitis i tos.
Es cull a la primavera quan està en flor, encara que es pot veure florida en altres
èpoques si hi ha calor i humitat suficients. Si n’heu de collir, recordeu tallar
branquetes d’aquí i d’allà, per no fer massa destrossa a una mateixa planta i
sobretot, no arranqueu l’arrel.
També s’utilitza en trastorns digestius com: inapetència, espasmes
gastrointestinals i en infeccions de les vies urinàries.
El trèvol comú o trèvol dels prats, també anomenat herba de la desfeta (Trifolium
pratense), és una planta herbàcia de la família de les fabàcies, del gènere
Trifolium. Es troba tant en zones de clima temperat com en zones d’alta
muntanya. Tot i que s’utilitza tota la planta per a extreure els seus principis actius,
la part més apreciada són les flors. Gràcies als seus usos medicinals (diürètic,
sedant, antiinflamatori i d’altres).
Trèvol (Trifolium pratense)
inflamats, adolorits o combatre la irritació que generen les afeccions oculars, com
la conjuntivitis.
El trèvol constitueix un expectorant útil en afeccions
respiratòries. Protegeix les mucoses de les vies
respiratòries i ajuda a expulsar la mucositat. També
regula la descompensació hormonal que es produeix
durant la menstruació i, especialment en la menopausa.
Posseeix propietats astringents i vulneràries que resulten
útils en el tractament de malalties de la pell com
èczemes, psoriasis o ferides que presenten dificultats en
la seva curació. També s’utilitza per a tractar els ulls
Al tenir propietats diürètiques suaus va bé per
tractar problemes com l’obesitat, o malalties
reumàtiques com l ’artritis o la gota.
Actualment s’està estudiant aquesta planta
com a recurs per combatre la malaltia del
càncer, sembla ser que la ginisteïna que conté
impedeix i fa disminuir els tumors cancerosos,
sobretot entre els fumadors.
18