Per què l'aigua del mar és salada?

Per què l’aigua del mar és salada?

Per què l’aigua del mar és salada? Laura Martínez Lucas

Adaptació i il·lustracions:

Anna Salinas

Iris Moreno

Judith Suriñach

Laura San Luis

Ana Martinez

Universitat de Vic

24 de Maig, 2013

Hi havia una vegada dos germans: en Pere i en Jaume.

En Pere era molt ric i mai donava res a ningú. I en Jaume era pobre, però compartia tot el que

tenia.

Moltes vegades el pobre demanava ajuda al ric, però aquest mai l’ajudava.

I un dia li va dir:

─ Pere, fa dies que no menjo res, i tinc molta gana.

Em donaries un plat de sopeta?

─ No, i no vinguis més per aquí !─ va contestar-li en Pere,

fent-lo fora de casa seva.

En Jaume va marxar molt trist, i va anar fins al capdamunt d’una muntanya.

Quan s’anava a tirar al mar, se li va aparèixer una dona.

─ Què fas? ─ Va dir la dona.

─ Vull tirar-me al mar, perquè sóc tan pobre que no tinc ni diners per menjar.

─ No ho facis... Té, et regalo aquest molinet màgic. Només has de pensar allò que desitgis, i

dir les paraules màgiques.

La dona va explicar a en Jaume les paraules màgiques per fer servir el molinet.

─ Primer has de pensar el que vols que el molinet molgui i llavors has de dir: Molinet, mol!

─ Llavors el molinet ho moldrà. Un cop ja n’hagis tingut prou, del què havies pensat, dius:

Molinet para de moldre! ─ I ell ho farà.

Quan la dona misteriosa va desaparèixer, en Jaume va pensar:

─ M’agradaria tenir una caseta amb tots els

armaris plens de roba, que tingués un hort i

que el rebost estigués ple de menjar.

Tot seguit va dir les paraules màgiques que li havia dit la dona:

─ Molinet, mol!

I el molinet es va posar a treballar. Quan en va tenir prou, va dir:

─ Molinet, para de moldre!

I el molinet va parar.

La gent del poble es va sorprendre moltíssim, al veure la casa que havia fet el molinet. Fins i

tot va arribar a orelles del germà Pere. I quan ho va saber, va anar a casa d’en Jaume.

─ Hola Jaume.

─ Hola Pere.

─ Que em deixaries el molinet?

I en Jaume, que era una bona persona, li va deixar. Però abans de dir-li com l’havia de fer

parar, en Pere ja havia marxat. I no li va donar ni les gràcies.

En Pere va arribar a casa i va pensar què li podria demanar al molinet. Com que aquell any no

hi havia hagut gairebé palla, li va demanar al molinet que en fes. I va dir:

─ Molinet, mol!

I el molinet va moldre palla, molta palla. En Pere no sabia com fer parar el molinet, perquè no

havia escoltat el seu germà. I el molinet no parava de moldre palla, fins que va arribar al foc

de la llar. Tota la casa es va cremar.

En Pere va anar a casa d’en Jaume.

─ Jaume, el molinet no parava de fer palla, i ha arribat fins al foc. Això ha fet que es cremés

tota la casa.

─ No t’amoïnis, jo et faré una altra casa. I mentre ho pensava va dir:

─ Molinet, mol!

I quan en va tenir prou va dir:

─ Molinet, para de moldre.

Un dia, el capità d’un vaixell va anar a casa d’en Jaume.

─ Hola Jaume, que em deixaries el molinet? El vull ensenyar als pobles on vaig a buscar sal.

─ Sí, aquí el tens.

I quan li anava a explicar com l’havia de fer parar, el capità va marxar.

Ja portaven molts dies viatjant. Un mariner es va acostar al capità i li va dir:

─ Capità, per què no li demanem al molinet que faci sal?

Així no caldrà que l’anem a buscar-la pels pobles.

I d’aquesta manera ho van fer. Ho van pensar i van dir:

─ Molinet, mol!

Quan en van tenir prou, no sabien com fer-lo parar. Mentrestant el molinet seguia molent. Fins

que va arribar un punt, que el vaixell no va poder suportar tot el pes i es va enfonsar.

A partir d’aquell dia l’aigua del mar es va tornar salada, perquè el molinet encara està molent

sal. Fins que algú trobi el molinet i digui: