TEMA 10 (b): GOYA II

Salvador Vila Esteve

Història de l’Art

2n de Batxillerat

3.5.- Quart període: 1808-1824 (I): la Guerra de la Independència (1808-14).

Les barbaritats comeses durant la guerra causen la segona crisi en Goya, qui evita posicionar-se i el que fa és denunciar les atrocitats

Realisme dramàtic: Goya pinta la guerra com un cúmul de tragèdies i desgràcies i no com un espectacle com s’havia fet fins eixe moment

La temàtica es torna violenta, terrible i desagradable

La llum quasi desapareix (sembla fugir més que il·luminar) i els colors ocres i negres són els predominants, fins i tot als retrats

La pinzellada es fa més solta, oberta i pastosa: llibertat de traç i intensitat cromàtica

Els personatges semblen marionetes davant la situació que se’ls imposa i els embruteix

Destaca el contingut moral i simbòlic i l’expressivitat dels personatges

Als quadres històrics cal destacar el moviment i el dolor i els efectes expressius que aconsegueix a partir dels jocs de llums i ombres, a més de la seua compassió pel

sofriment de les persones (s’avança al romanticisme i l’impressionisme)

A la sèrie de gravats d’”Els Desastres de la Guerra” mostra imatges terriblement dramà-tiques en què contrasta la il·luminació blanca amb les diferents intensitats de negre

L’obra més important és Els afusellaments del 3 de maig

Titot mort (1808-12)

Maja i Celestina (1808-12)

Juan Martín, El Empecinado (1809) i Juan Antonio Llorente (1810)

Majas a la balconada (cap al 1810)

Canibalisme (c.1810)

Salvatges degollant una dona (c.1810)

Bandolers despullant una dona (c.1811)

Bandolers apunyalant una dona (c.1811)

El mateix (1812-15)

Carretes al cementeri (1812-15)

Tampoc (1812-15)

Açò és pitjor (1812-15)

Quin coratge! (1812-15)

Què cal fer més? (1812-15)

Gran gesta! Amb morts! (1789)

El 2 de maig de 1808: la càrrega dels mamelucs (1814)

Els afusellaments del 3 de maig de 1808 (1814)

3.5.- Quart període: 1808-1824 (II).

A la tornada de Ferran VII Goya es trobarà cada vegada més aïllat i es refugiarà en un realisme fantàstic: l’amargura deriva en sarcasme i ironia amb una pintura

absolutament personal, surrealista i fantàstica de traços molt grossos i colors obscurs

D’aquesta època són els gravats de la sèrie “Tauromàquia”, on mostra la seua afició pels bous

A la sèrie de gravats d’”Els Disbarats”, contemporània a les pintures negres, mostra una extraordinària imaginació on la crítica social i anticlerical se’ns presenta en forma de visions horribles amb monstres i dimonis

Ferran VII (1814)

El soterrat de la sardina (1812-18)

Processó de flagel·lants (1812-18)

Auto de fe del Tribunal de la Inquisició (1812-18)

Interior d’una presó (1814)

Manicomi (1814-15)

Autoretrat (1815)

Entreteniment espanyol (c.1815)

El morisc Gazul, el primer en llancejar bous (c.1815)

La lleugeresa i atreviment de Juan Apiñani en la plaça de Madrid (c.1815)

Disbarat fúnebre (1815-23)

Manera de volar (1815-23)

Disbarat matrimonial (1815-23)

Cavall raptor (1815-23)

Disbarat animal (1815-23)

L’última comunió de sant Josep de Calasanç (1819)

Crist al mont de les oliveres (1819)

Autoretrat amb el doctor Arrieta (1820)

Tio Paquete (c.1820)

Sant Pere penitent (1820-24?)

3.5.- Quart període: 1808-1824 (III): les pintures negres (1819-24).

Goya s’aïlla totalment en la seua nova casa (“Quinta del Sordo”) on pintara en oli sobre les parets amb una absoluta llibertat creativa, fent coses que ningú havia fet abans

Continua fent crítica social, ara de manera molt descarnada i, fins i tot, desagradable: món poblat de monstres i malsons, de bruixes i vells desdentats, de violència i degradació

Representa la crònica negra d’Espanya i l’obscuritat del subconscient col·lectiu i personal

Són obres de difícil significat que permeten múltiples interpretacions

L’ambient és molt dens, l’atmosfera obscura i l’espai intangible, crenat-se una forta tensió psicològica, expressió de la seua lluita interna i de les idees liberals fracassades

Predomini absolut del color negre, matisat per ocres terrosos

Pràcticament no es pot parlar de pinzellada, sinó de taques pastoses de color

Aquestes pintures són precedents, a la vegada, del romanticisme (passió, desordre febril, culte d’allò fúnebre i macabre), de l’expressionisme (el dibuix i les masses distorsionen la imatge buscant una comunicació més intensa) i del surrealisme (món oníric o dels somnis)

Obres més importants: Saturn devorant el seu fill, A garrotades i L’aquelarre

La romeria de sant Isidre (1820-23)

Asmódea (1820-23)

Àtropos o Les parques (1820-23)

Duel a garrotades (1820-23)

Manola o La Leocadia (1820-23)

Homes llegint (1820-23)

Saturn devorant els seus fills (1820-23)

Gos semienfonsat (1820-23)

Dos vells (1820-23)

Dos dones i un home (1820-23)

Vells menjant sopa (1820-23)

L’aquelarre o El gran cabró (1820-23)

Judith i Holofernes (1820-23)

3.4.- Cinquè període: 1824-28.Amb la tornada a l’absolutisme (1824) s’autoexilia a Burdeus i

comença una última etapa en què destaca La Lletera de Burdeus

A l’obra torna una major lluminositat, amb predomini dels blaus i una pinzellada de traços molt solts i una captació de la llum i l’atmosfera que ens avancen l’impressionisme

Leandro Fernández de Moratín (1824)

Encara aprenc (1824-28)

Vell sobre una corda (1824-28)

Fantasma ballant amb castanyoles (1824-28)

Juan Bautista de Muguiro (1827)

La lletera de Burdeus (1827)