Post on 21-Jul-2016
description
LES PORTES MÀGIQUES DELS QUATRE VENTS
Hi havia una vegada.... una colla de nens i
nenes de sisè curs
de l’escola Quatre Vents
que estaven jugant a futbol a l’hora del pati.
Enmig d’una jugada, se’ls va colar la pilota
cap a on era la porta de l’entrada vella de
l’escola.
Van saltar la tanca per buscar-la i van trobar
una altra porta. Els nens hi van entrar.
Allà dins, hi havia un passadís... llarg..... fosc......
Al final del passadís es veia una llum, s’hi van acostar i van descobrir que era una altra porta.
Els nens van sentir un soroll que semblava que venia de dins.
Van decidir entrar-hi: allò era una biblioteca vella, molt gran, gairebé no es veia el final.
Entre el poc que veien van poder distingir l’ombra d’un personatge, no se sabia ben bé
si era una persona, però els nens el van
reconèixer: era en Tronet, el guardià de la
biblioteca actual.
En Tronet era com un nen petit, molt espavilat
i valent. No aixecava tres pams de terra i era
prim com un fil de seda. Tenia un cap gros i
uns cabells d’un blau cridaner amb algun pèl
més violeta que els altres, portava una
espècie de pedaç a l’ull esquerre de color
vermell. Anava vestit amb una samarreta d’un
color groc brillant, com una caçadora
fluorescent que portava un dibuix que
recordava l’escut d’un equip i que era la figura
fàcil de reconèixer de l’escola: una casa
taronja; també uns pantalons texans, blaus,
de manera que semblaven fets d’una sola
peça rígida, d’aquelles que no et deixen
doblegar les cames. I unes sabates verdes
com la gespa del camp.
Ràpidament els nens van saludar en Tronet i
li van dir:
- Tronet, què fas aquí?
- Aquí és casa meva. Fa molts anys que visc
aquí envoltat de llibres.
- I vosaltres, què feu aquí?
- Hem anat a recollir la pilota i ens hem fixat
que hi havia una porta i ens ha picat la
curiositat d’entrar. I per això estem aquí.
- Doncs, aprofitant que esteu aquí... Us convido a viatjar per aquestes sis portes que veieu aquí! Aquestes portes ens ajudaran a recordar la història de la nostra escola. Entre tots podrem construir un conte dels 10 anys dels Quatre Vents.
Els nens, sense pensar-s’ho gaire, van dir que sí.
Així va ser com van començar
la gran aventura!
En Tronet, envoltat per tots els llibres de la
biblioteca vella, va preguntar als alumnes de
sisè si volien que els expliqués històries del
passat de l’Escola Quatre Vents. Els nens i
nenes molt entusiasmats van cridar d’alegria:
Sííííííí!! Aleshores, en Tronet va obrir una
porta que deia primer i va començar...
Fa uns quants anys, com cada dia, els nens i
nenes de primer A, a les onze en punt, van
sortir al pati de l’escola. A un nen que es deia
Pere, mentre es menjava el seu entrepà, li va
caure una dent, se la va posar a la butxaca i
se’n va anar a jugar a futbol. Estava tan
concentrat que la va perdre i es va posar a
plorar. Els seus companys el van veure molt
trist, i com que eren tots ben avinguts, el van
ajudar a buscar-la. Al cap d’una estona la van
trobar a la porteria, a prop del gimnàs.
Aquella nit, en Pere va posar la dent sota el
coixí. L’endemà, quan es va despertar, va
veure que el ratolí Pérez li havia deixat una
regalet. En Pere, quan ho va veure, va quedar
molt sorprès. Era una pilota i portava una nota
enganxada que deia: Bon dia Pere! Gràcies
per deixar-me la teva dent! Com que t’has
portat tan bé t’he deixat aquesta pilota perquè
la comparteixis amb tots els nens i nenes de la
classe ja que ahir van ser molt bons
companys i et van ajudar a buscar la dent. És
una pilota màgica.
El ratolí Pérez.
Als nens de sisè els va agradar molt la
història, però el què els va sorprendre més,
va ser quan dins d’aquella habitació, van
veure la pilota màgica d’en Pere amb una
etiqueta que era la nota del ratolí Pérez.
Aquella habitació era molt i molt vella i estava
plena d’objectes diferents, per exemple unes
xanques velles.
En Tronet va explicar als nens de sisè que
aquelles xanques eren molt especials perquè
sabien nedar, i els nens i nenes de primer les
feien servir, quan havia plogut, per caminar
per dins els bassals sense mullar-se. Algunes
vegades, els nens feien curses i el que
creuava abans el bassal, guanyava. Un dia,
en Jordi, un nen de primer B, estava a punt de
guanyar, però les xanques, inexplicablement,
es van posar a nedar soles i ell va caure dins
l’aigua. Va quedar ben xop i va tenir molta
mala sort perquè al caure es va donar un cop
amb una pedra i es va fer sang al cap.
Sort que les xanques eren molt especials i,
una mica penedides pel que havia passat a en
Jordi, van fer un encanteri amb l’aigua del
bassal i li van curar la ferida. Va sortir el sol, i
la roba d’en Jordi es va assecar i va ser com si
res no hagués passat.
Un altre dia, la Dolors de la classe de primer C
era al pati jugant amb pales. Com que
portava maduixes per esmorzar i no volia
menjar amb les mans, perquè era una nena
molt fina, es va inventar que les pales eren
culleres per menjar.
Va intentar posar-se la pala a la boca però no
li cabia. En aquell precís moment hi va haver
un eclipsi de sol ben estrany. La Dolors,
bocabadada, va mirar cap al cel i va veure
com un puntet brillant creixia fins a convertir-
se en una estrella. Sense tenir temps de
pensar-s’ho, de l’estrella en va sortir una fada
que va convertir la pala en una pala lluent i
màgica, de manera que quan se la posava a
la boca es feia petita.
Mentre la Dolors menjava les maduixes, va
notar que tenia molta i molta set i se’n va anar
a beure aigua a la font del pati de les
caragoles. Mentre bevia aigua, va veure un
follet que s’amagava entre els salzes. La
Dolors, tota encuriosida i una mica espantada,
va tenir la idea d’oferir-li un trosset de
maduixa.
El follet, també una mica espantat, es va
acostar a poc a poc i en va agafar un tros. Des
d’aquell dia, la Dolors i el follet, que es deia
Espinalvet, es van fer molt amics i tots els
matins esmorzaven sota els salzes i
compartien menjar i històries del món dels
follets i de l’escola.
Quan els nens i nenes de sisè van tancar la
primera porta estaven fascinats per aquelles
històries que desconeixien, i van decidir
endinsar-se a la porta que deia Segon. Un cop
dins, van veure en un racó una paperina de
castanyes que brillaven, eren castanyes
màgiques.
De seguida, en Tronet els va explicar que
aquelles castanyes, quan s’acostava la festa
de la Castanyada, voltaven per l’escola
ajudant a la Castanyera, als mestres i als nens
i nenes sense que ningú se n’adonés que ho
feien.
Elles eren les encarregades d’anar a buscar
més castanyes si no n’hi havia per a tothom,
també anaven a buscar boix per torrar les
castanyes i l’acostaven a l’escola perquè en
Pere no tingués tanta feina. I, si els semblava
que l’escola no estava prou decorada, ho feien
en un PLIS PLAS.
Però no totes les castanyes eren tan
treballadores. Hi havia la petita Castanya
Blava que era gandula i trapella: cada any, per
aquelles dates, entrava a les classes i feia
despistar a tothom.
L’Ona, una nena de segon, va decidir agafar-
la i la va plantar al costat del pati. Allò va
agradar tant a la petita Castanya Blava, que
va deixar de fer trapelleries i es va dedicar a
convertir-se en un castanyer ben alt i gros.
És per això que, des d’aquell dia, al pati de
l’escola, al voltant de l’arbre, els nens i les
nenes celebren la Castanyada i mengen les
castanyes d’allò més contents.
Els nens de sisè encara pensaven en la
història de la Castanya Blava quan, de sobte,
van veure un tió. En Tronet els va explicar que
era un tió molt màgic. A les nits, quan no hi
havia ningú a l’escola, buscava menjar per les
classes. Un dia, quan va entrar a la classe de
segon B, li havien deixat tantes peles de
taronja que el Tió va estar molt content.
L’endemà, els nens es van trobar una nota
escrita a la pissarra que deia:
Nens i nenes de segon B, moltes gràcies per
haver-me deixat tant menjar. Avui és la nit de
Nadal. Si veniu al gimnàs i em piqueu molt i
molt fort us regalaré una cosa molt especial.
Dit i fet. Van anar de dret al gimnàs i van
començar a picar el tió amb totes les seves
forces. De sobte, quan van aixecar la manta,
van veure una llum molt intensa. S’hi van
apropar i, de cop, es van trobar dins d’un coet
que s’enlairava fins a l’espai. A l’espai hi havia
una altra nota que deia:
Descobriu què s’hi amaga a cada planeta.
El primer planeta va ser Mercuri. Allí els
esperava la reina de l’amistat. Els va felicitar
per ser un gran equip i estimar-se tant i els va
regalar el símbol de l’infinit ∞ perquè
s’estimessin fins l’eternitat. A cada planeta van
rebre regals molt valuosos: a Venus l’amor, a
Mart l’alegria, a Júpiter la generositat, a Saturn
la felicitat, a Urà la pau. Quan van arribar a
Neptú s’hi van trobar una reina que els va
transmetre la il·lusió per aprendre
matemàtiques.
Amb tot el que van aprendre van tornar al
planeta Terra, on van poder explicar a tothom
el que els havia passat i el que havien après
en aquell viatge tan “espacial”. Els nens i
nenes de l’escola Quatre Vents van estar tan
contents que van posar en pràctica tots
aquells valors i aprenentatges que havien
adquirit els nens i nenes de segon B en aquell
viatge tan emocionant.
Mentre escoltaven la història del tió, van veure
que en un racó els espiava un drac verd. Els
nens de sisè, una mica espantats, li van
demanar a en Tronet qui era aquell drac. Ell
els va dir que era el drac de Sant Jordi, i els
va explicar una història fabulosa que va
passar als nens de segon C.
Un dia de primavera, en el que els nens de
segon C estaven assajant l’obra de Sant Jordi,
durant l’hora d’esmorzar se’ls va acostar el
drac i els va dir que els portaria a fer un viatge
sorprenent. Els nens, entusiasmats, van pujar
de seguida a l’esquena del drac i aquest els
va començar a pujar amunt, amunt, fins arribar
als núvols, allà van veure figures sorprenents,
com les que dibuixava en Dalí: elefants amb
les potes llargues, uns rellotges que semblava
que es desfessin, uns ous ferrats voladors...
Tot volant van arribar a una torre molt alta, era
la torre més alta del museu Dalí. El drac els va
deixar en el punt més alt de la torre. Un cop
allà dalt, els nens van poder baixar ràpidament
per les escales i, quan eren a baix, van veure
les estàtues dels elefants. De cop i volta els
elefants es van moure, els nens van pujar a
les seves esquenes i els van dur de tornada
fins a l’escola.
En el moment que van arribar al gimnàs de
l’escola van veure la princesa i el cavaller Sant
Jordi que estaven representant l’obra que
havien estat assajant. El drac se’ls va mirar de
cua d’ull i, amb un somriure dirigit només a
ells, els va picar l’ullet.
Després d’ escoltar com els nens de segon
explicaven el seu viatge, els nens de sisè
van quedar encantats amb la història i van
voler continuar obrint les altres portes i van
obrir la tercera. Allà dins van trobar un munt
de llibres ben empolsinats.
Quan els van obrir van veure que eren tot d’
exàmens i deures antics dels nens que
havien passat per l’escola . En Tronet els va
explicar que els nens i nenes de tercer ja eren
grans i havien de començar a fer exàmens i
deures. Els hi va ensenyar un plec de fulls
que estava amagats en l´ estanteria més
vella de l´antiga biblioteca. Però aquells fulls
eren fulls màgics i van començar a volar i del
remolí en va sortir el mag dels deures i va dir
que els faria tres proves!
Ells van pensar: uf, quin rotllo ! ara ens farà fer
exàmens i no hem estudiat . El mag els va dir
que si feien les proves bé, els donaria una
poció màgica per contestar bé totes les
preguntes.
Els nens i nenes de sisè van dir que no els
calia, ja que els de tercer A tenien una poció a
la classe que els anava molt bé i que ja els en
donarien per a fer tots els exàmens. Aquella
poció es deia “xocolata desfeta”.
El mag es va enfadar molt i va formar un
huracà i tots els nens i nenes van sortir volant
i van començar a pujar i pujar fins que van
poder veure tot Osona. Els nens i nenes, quan
van tornar a l’escola, van estar molt contents
per què això els va servir per conèixer molt bé
la nostra comarca.
En Tronet va continuar la seva història mentre
els nens i nenes de sisè s’imaginaven volant
per sobre l’escola.
L’endemà, el mag ja no estava enfadat i va
anar a visitar els nens i nenes de tercer B. Els
va oferir, igual que als de tercer A, passar les
tres proves a canvi de la poció màgica per fer
sempre els deures i els exàmens molt bé. Els
alumnes de tercer B, sense pensar-s’ho dues
vegades, van dir que sí. La poció que havien
fet servir sempre, “La crema catalana”, ja
s’havia esgotat de tant utilitzar-la. Es van
preparar per començar les proves. La primera
prova consistia en llegir més
de 100 paraules en un minut. La segona era
un examen de mates de sumes, restes,
multiplicacions i divisions utilitzant un nou
mètode que feia molt poc que s’utilitzava a
l’escola.
I la tercera, i última prova, era fer un dibuix de
Manlleu des del Poquí.
Els alumnes de tercer B, com que eren molt
treballadors, van superar les tres proves de
forma fàcil i ràpida. El mag es va quedar
bocabadat i no li va quedar més remei que
donar-los la poció.
Aquesta era una beguda màgica. Quan la
bevies apareixia un follet diminut que es
posava dins l´orella i et deia totes les
respostes quan la mestra estava despistada.
Els nens i nenes de sisè van tancar la porta de
tercer i en Tronet els va dir: obriu aquesta
porta que us durà al món dels mestres! Així ho
van fer i van entrar en una habitació on havien
d’esquivar llibres que volaven en totes
direccions.
En Jan va saltar i en va agafar un al vol i, en
obrir-lo, es va dur un ensurt quan va veure
que del llibre en sortia en Ferran que va
començar a cantar una cançó en anglès,
tocant la seva guitarra. Tots els llibres es van
posar a ballar i es van cansar tant que van
quedar estesos a terra; llavors la Clàudia en
va agafar un. El llibre es va obrir i van sortir un
munt de joguines com si fos una explosió i, en
mig de tots, l’Anna, al mig, cantant: “bon dia,
bon dia, bon dia al dematí...”. Així que tots els
llibres es van posar a jugar, menys un que
semblava trist perquè no se l’havia mirat
ningú.
En Martí, un nen que era molt amable, el va
agafar i el va obrir. D’aquest llibre en va sortir
l’Agustí amb el paracaigudes de colors i va
convidar els nens i nenes de sisè a jugar al
socorrista i al tauró. En Marc feia estona que
mirava un llibre i el va agafar. Quan el va obrir
van sortir tot de fulls volant i el cap de la Maria
es va començar a veure escabellat. Els
cabells eren lletres de l’abecedari o paraules
que ella deia a la classe.
Dins la classe hi van començar a ballar lletres
que flotaven per l’aire. Sort que va entrar la
Laura tocant la “Laurita” i va posar en ordre
les lletres. Un cop endreçades les lletres i la
classe, que havia quedat una mica
desmanegada, van baixar al pati on hi havia
l’Elisenda que els esperava per donar-los
esmorzar a tots.
Mentrestant, a la sala de mestres, La Mercè,
la Lurdes, la Susi i l’Antonio feien un cafetó.
Hi!, va dir la Tura tota contenta!! Hello! van
respondre els altres. En Toni, tot panxa
content, va avisar aquells companys tot
cridant: “ep!, ja ve el “caloret!”. Prepareu-vos
per les vacances!
En Tronet i els nens i nenes de sisè estaven
molt cansats, però alhora molt emocionats
d’obrir tantes portes i de viure tantes
experiències.
De sobte, van veure uns llums de color verd
fluorescent que venien de dins de la cinquena
porta... s’anaven encenent i apagant, i en
Ferran va veure que la porta començava a
bellugar-se com si hagués de caure i...
PUM!!!!!!!! De cop es va obrir la porta i es va
veure la silueta d’un personatge misteriós. En
Tronet es va espantar molt i va tirar unes
quantes passes enrere. L’individu portava un
llibre a la mà del qual en sortien rialles de
nens i nenes de l’escola Quatre Vents....era un
llibre màgic!
Aquest misteriós personatge es diu Albert
Verd i és molt conegut a l’escola. Ha viscut
amb els alumnes moltes experiències i
anècdotes i sovint les llegeix ja que durant
aquests 10 anys les ha anotat en aquest llibre.
Quan l’Albert Verd intenta tancar la porta
s’adona que en Tronet és a fora amb els
alumnes i els convida a entrar i a escoltar les
anècdotes del seu llibre màgic.
-Seieu aquí que us llegiré el que he anat
escrivint durant aquests anys.... -va dir l’Albert
Verd.
Una vegada a Educació Física un nen va
córrer tan ràpid que deia que tenia les cames
suades de tant esforç que havia fet.....
Un dia buscàvem un nen que no el trobàvem
per enlloc i resulta que estava dins d’un
armari!!!
Quan estàvem a les cargoles i ens deien que
agaféssim les pales i galledes que hi havia a
sota ens feia por entrar-hi perquè era molt
fosc!
Quan a algun nen o nena se li escapa algun
pet enmig de la classe també ens fa molta
gràcia!
Un dia una mestra va castigar un nen a fora
de la classe perquè s’havia portat molt
malament i va quedar-se adormit a fora del
passadís. Roncava i tot!!
Escolteu, escolteu –va continuar en Tronet-
que d’anècdotes sobre animals, també n’hi ha
hagut moltes a la nostra escola!!
Un dia al matí, quan érem al pati, ens vam
trobar un escurçó. Algun nen l’empipava amb
el peu sense ser conscient que era verinós!
Els nens el van veure i no es van espantar...
que valents! Aleshores, el van deixar marxar.
Un altre dia estàvem treballant a la classe i
ens vam adonar que al passadís hi havia un
pardal. El pobre ocell no sabia sortir cap a fora
i... patim patam! Xocava contra els vidres
intentant-ho. Al final una mestra el va anar
empaitant, fins que el va poder fer sortir per la
finestra.
També un altre dia, a l’hora del pati, ens vam
trobar un ratolí que corria per sota el porxo! Ai,
quin ensurt ens va fer! Els més grans de
l’escola el van perseguir i al final el van poder
caçar i..... el van tirar al camp del costat. Apa
ratolí! Torna cap a casa teva!
Ja ho veus! Per estar a la vora dels camps
ens han visitat una colla de petits animalons!
I per acabar les anècdotes, ens agradaria
explicar-vos una activitat molt especial i que
ens va agradar molt:
Un dia a quart, com que estàvem estudiant els
planetes, ens vam reunir tots els alumnes a
les 19:45 al pati de l’escola per veure les
estrelles. Amb el cel fosc i amb telescopis les
vam poder contemplar molt bé.
També ens van explicar coses sobre els
planetes, l’espai i les constel·lacions. Després
vam berenar croissants amb xocolata.
Malgrat la frescor i la foscor de la nit va ser
una activitat diferent que recordarem tota la
vida.
Els nens, pensant en totes les portes que
havien passat, ja esperaven ansiosament
entrar a l’última porta. Com sempre, en Tronet
els va acompanyar. De cop i volta van viatjar
set anys enrere.
Estaven en un passadís llarg i estret, al final hi
havia les dues classes de P5, les nostres. No
eren grans però hi teníem molts jocs. Les
parets eren de cartró fort, els mestres deien
que estàvem en cargoles i ens pensàvem que
trobaríem cargols però mai en vam veure.
Un dia, de cop i volta, van començar a entrar
paletes a la nostra escola. Els mestres
estaven molt contents, ens van dir que
construirien un edifici.
Una escola de veritat, vam pensar nosaltres!
Aviat va arribar la calor i tots els nens vam
marxar de vacances d’estiu.
A l’escola es van quedar treballant els paletes,
perquè quan vam tornar al setembre l’edifici ja
estava acabat. El primer dia, la senyoreta de
primer, la Raquel, ens va fer una ruta pel nou
edifici. Després de la ruta ens van portar a les
noves classes de primer, i ens van explicar el
nou funcionament de l’escola. En Pere, el
conserge, voltava per allà xiulant pels
passadissos.
Ens va agradar molt més el nou edifici perquè
era molt gran i espaiós. Ens vam sorprendre
en veure el nou pati, tenia: una pista de futbol
que es compartia amb els de bàsquet, una
sorrera i un porxo. En canvi el pati antic era
petitó, només tenia una caseta de fusta per
jugar i una sorrera. Abans a les cargoles els
lavabos eren a l’aire lliure, i a l’hivern hi feia
molt fred.
Finalment, en Tronet va fer un crit i van sortir
tots corrent per la porta.
Al fons de la biblioteca hi quedava l’última
porta per obrir. En Tronet la va obrir lentament
i a dintre hi havia un paisatge amb un edifici
enorme, amb un pilot de gent. Una dona de
mitjana edat va sortir a fer un discurs.
En Tronet va dir:
-Aquesta és la Montse, l´antiga directora de
l´escola. Està fent un discurs per inaugurar
l´escola nova. Abans n´hi havia una feta de
cargoles, i a partir d´ara n´hi haurà una de
totxanes.
La Montse va acabar de parlar i tothom va
aplaudir.
En Tronet va tancar la porta abans de que
poguessin veure res més, i els nens li van
preguntar:
- Tronet, no t’avorreixes sempre aquí tancat? - No! - va contestar ell. Sempre m’ho passo
pipa fent trapelleries: de tant en tant abaixo els
ploms de l’edifici ( no vegis com corre en
Pere), desconnecto alguns ordinadors, tanco
els lavabos per fora i ningú no hi pot entrar,
paro la calefacció... I sabeu què? M’encanta
canviar els llibres de lloc de la biblioteca! És
molt divertit veure com les mestres els tornen
a desar al seu lloc sense entendre com s’han
pogut moure! Jijiji!
Els nens es van quedar ben parats quan van
sentir allò, no es podien creure que en Tronet
fes totes aquelles coses... però si sempre se’ls
culpava a ells! Quina barra!
- Au, au, au.. no us enfadeu- els va dir en
Tronet veient la seva cara d’indignats-
mireu, per compensar-vos, us desvetllaré
el meu secret més ben guardat... tinc un
regalet per a tots vosaltres.
Els nens van començar a posar cares
d’interessats.
- Heu vist mai en Doraemon?- va preguntar
en Tronet.
- Au , va! Que ens regalaràs un gat blau?-
van preguntar ells.
- No! Una....porta màgica! És una porta que
quan la necessiteu us portarà allà on
vulgueu, a altres mons, a llocs
inesperats...o fins hi tot al lavabo, si allò és
el que us fa falta...
Als nens els va encantar aquella idea, es
morien de ganes d’anar al món de les
llaminadures o al dels cotxes voladors!
Des de llavors, els nens i nenes no han parat
de viatjar per als llocs que més han
necessitat...des d’una piscina gegant, al món
dels esmorzars oblidats o al dels animals més
salvatges. I cada any, per la festa del llibre i de
la rosa, escriuen aquestes aventures i les
mestres no saben que són veritat.