57

Això és Catalunya

58   ABELLA DE LA CONCA

Abella de la ConcaEl Pallars Jussà

Petit nucli rural, amb categoria de vila, al límit oriental de la Conca de Tremp, prop de l’Alt Urgell. Es comunica per una carretera local amb Isona. Bellament situada entre alts penyals, té l’antiga església parroquial de Sant Esteve, un xic separada de la vila. Es tracta d’un edifici romànic de tres naus, amb campanar ornat d’arcuacions llombardes, que va estatjar el famós retaule gòtic de San-ta Maria, obra de Pere Serra (~1375), robat el 1972 i recuperat més tard. Ara es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.

AbreraEl Baix Llobregat

Població de la dreta del Llobregat i al sud-est de la muntanya de Montserrat. S’hi pot visitar l’església parroquial de Sant Pere, romànica, feta el 1110 i restaurada moder-nament. Té una nau i tres absis en forma de creu i un esvelt campanar de torre so-bre la volta de la nau. A l’est del poble hi ha l’església preromànica de Sant Hilari, erigida sobre una antiga vil·la romana i amb impostes esculpides a l’interior, prop de l’absis quadrat. El terme té altres elements històrics, com el castell de Voltrera, amb la capella de Sant Pere, de l’època romànica i actualment en ruïnes. Al seu peu hi ha Can Vilalta, construïda amb plànols del virrei Amat (s. xviii).

AÀger. Església de Sant Vicenç / CE09 La Noguera

AGRAMUNT   59

Àger **~La Noguera

La Vall d’Àger, entre la Noguera Ribagor-çana i la Noguera Pallaresa, té com a teló de fons pel nord I’aspriva serra del Montsec. La travessa la carretera C-12 de Balaguer a Tremp, que entra pel Coll d’Àger i en surt se-guint el curs de la Noguera Pallaresa pel nord vers l’espectacular congost de Terradets. La vall fou conquerida pel noble Arnau Mir de Tost el 1031 i, després d’ésser recuperada pels àrabs, la conquerí de nou definitivament el 1045. Aviat esdevingué una notable juris-dicció centrada en el castell d’Àger, bastit sobre bases romanes i sarraïnes. A partir de 1180 fou centre del vescomtat d’Àger, depen-dent dels comtes d’Urgell. El conqueridor de la vall va instal·lar dins de l’àmbit del seu castell un monestir en una església erigida entre el 1048 i el 1068, inicialment benedictí però aviat (1075) convertit en una canònica aquisgranesa i poc després agustiniana. El segle xii els canonges erigiren una nova ba-sílica que aprofità l’anterior com a cripta. La comunitat, exempta del domini episcopal, subsistí fins a 1592 i després es transformà en col·legiata. Resten les ruïnes consolidades de la gran església romànica de Sant Pere d’Àger~, amb capçalera i cripta, així com notables restes del claustre gòtic i altres de-pendències canonicals. Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal hi ha capitells romànics

procedents d’Àger, i al MNAC, restes de pin-tures murals i altres elements escultòrics. A l'església parroquial de Sant Vicenç~, dins de la vila, hi ha un sarcòfag romà de marbre del segle iii que serví com a pica baptismal, amb escenes paganes de tritons i nereides entorn del medalló del difunt. Es conserven restes de les antigues muralles. A la capella del Calvari, annexa al cementiri, hi podem admirar pintures murals d’art popular dels segles xviii i xix. El castell i els seus potents murs, així com l’església de Sant Vicenç, fo-ren declarats MHA i el nucli antic de la vila, conjunt històric el 1998. El terme compta amb molts petits pobles, entre els quals el de Torres de Cas, amb torres medievals, i la capella romànica de Sant Jaume, així com el santuari de la Mare de Déu de la Pertu-sa, un mirador excepcional de la vall i de la Baixa Ribagorça. Un esport característic de la vall és el vol amb parapent, facilitat per la serralada que en bona part l’envolta.

Agramunt ** L’Urgell

La vila d’Agramunt, al bell mig de la Ri-bera de Sió, és una petita capital del sector nord de la comarca de l’Urgell. Una bona part del seu territori és pla i regat pel canal de l’Urgell. Conquerida el 1070 pel comte Ermengol VI d’Urgell, Agramunt fou durant molts anys una capital comtal i un centre de

Agramunt. Església arxiprestal de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

A

60   AGULLANA

Aiguafreda El Vallès Oriental

Municipi situat a la vall alta del Congost, a l’entrada d’Osona. Forma l’eix de la pobla-ció l’antiga carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà, desdoblada per la moderna au-tovia C-17, que passa a frec de la població, per la part dreta del riu Congost. El nucli primitiu era al sector nord-est del terme, a Aiguafreda de Dalt, on es va consagrar una primitiva església el 898. L’església actual és del segle xi, força modificada i ruïnosa pel mal estat del subsòl de tosca. Al dessota hi ha excavada una cova cripta d’enterraments dels segles vii-ix. Davant l’església hi ha un comunidor del segle xvii. La població mo-derna es va formar a partir dels segles xvi i xvii prop de l’antic camí ral, al costat d’una primitiva ferreria. Conserva algunes cases amb llindes i portals adovellats dels segles xvii i xviii. No lluny del nucli primitiu hi ha l’antic castell de Cruïlles, restaurat fa pocs anys aprofitant els murs del castell medieval. També hi trobarem els dòlmens de Serra de l’Arca i les capelles romàniques de Sant Miquel de Canyelles i de Sant Salvador (ambdues del segle xii), la darrera al barri de l’Avencó. És lloc d’estiueig i té algunes torres modernistes i noucentistes.

Aiguamúrcia ***L’Alt Camp

Municipi més extens de l’Alt Camp, que va des del sector muntanyós de Montagut i Selma fins a la vall del Gaià. Comprèn un bon nombre d’antics centres històrics, en-tre els quals destaca el monestir cistercenc de Santes Creus ~(MHC), a la part baixa i septentrional del terme i a la riba esquer-ra del riu Gaià. Aquí es troba des de 1857 l’ajuntament d’Aiguamúrcia, que té per seu l’antic palau abacial.

El monestir de Santes Creus forma, amb Poblet i Vallbona de les Monges, la tríada dels grans monuments cistercencs del país. La comunitat cistercenca, fundada inicial-ment a Valldaura (el Vallès Occidental) el 1150 pel gran senescal Guillem Ramon, de la família Montcada, es va traslladar aquí el 1168. Protegit per reis i nobles, el mo-nestir esdevingué un gran centre d’estudi i de colonització del país. Fundà priorats a València i a Sicília i, entre el 1329 i el segle

mercat amb moneda pròpia. Ha perdut les seves antigues muralles però li resten sec-tors de carrers porticats de la vila antiga que testimonien la seva pretèrita importància i que han estat declarats conjunt historicoar-tístic. Destaquen com a monuments l’esglé-sia arxiprestal de Santa Maria~, un edifici bastit els segles xii i xiii, amb tres naus, tres absis i dues portalades, una al nord i la més monumental a ponent. Aquesta, construïda a mitjan segle xiii, és una filigrana d’escultura, típica de l’escola lleidatana, presidida per un alt relleu de la Mare de Déu i escenes de la Nativitat, pagat el 1283 pels teixidors de la vila. També és remarcable la casa de la vila~, reedificada en el segle xviii sobre el notable i antic edifici de la Paeria, d’estil barroc porticat, amb un gran escut de la vila sobre el balcó principal i fris de finestretes d’arc de mig punt a la golfa. L’església de Santa Maria i la casa de la vila foren decla-rades MHA el 2003. N’és famosa la coo-perativa agropecuària, coneguda amb les sigles V-G. Pel que fa als serveis culturals, la vila compta també amb un ateneu cultural, creat el 1923, i una casa de cultura, inaugu-rada el 1990, amb una notable biblioteca i un museu municipal.

Agullana *L’Alt Empordà

Població i terme situats al nord-oest de la comarca, a la Vall de la Guilla, afluent del riu Llobregat d’Empordà. La vila és presidida per l’església parroquial de Santa Maria d’Agullana~, un notable edifici romànic, de-clarat monument historicoartístic el 1984. L’església fou construïda al pas del segle xii al xiii amb carreus de granit ben escairats i consta d’una gran nau, amb un fals creuer i un absis semicircular. El portal és a migdia, format per sis arcs en degradació, amb dues arquivoltes sostingudes per quatre colum-nes amb capitells de decoració floral. Té un bonic i ample campanar d’espadanya de dos pisos, amb tres finestrals a l’inferior i dos al superior. La vila va experimentar un notable augment demogràfic els segles xix i xx i es va ampliar amb nous eixamples en els quals hi ha notables edificis modernistes, com l’Asil Gomis, les Escoles Lluís Maria Vidal i algu-nes cases particulars.

AGULLANA   61

Aiguamúrcia. Monestir de Santes Creus / DGPC Josep Giribet

A

62   AIGUAMÚRCIA

xvii, tingué cura de l’orde militar de Mon-tesa. Al llarg dels pri mers segles acumulà un gran patrimoni, conreat inicialment a través de granges monàstiques. El domini civil i senyorial de l’abat s’estengué per viles i pobles del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, l’Urgell i el Penedès. Amb diverses vicissituds i reformes en l’elecció dels abats i en el règim intern, va subsistir fins a l’ex-claustració del 1835.

El conjunt monumental el forma pri-mordialment l’església, començada el 1171

i oberta al culte el 1211, bé que el cimbori i altres elements es feren el segle següent. Es pot contemplar un retaule barroc de Josep Tremulles i les magnífiques tombes reials sota templets gòtics de Pere II el Gran (†1285) i de Jaume II (†1322) i la seva es-posa Blanca d’Anjou, que tenen enterrat als seus peus el gran almirall Roger de Llúria. L’antic retaule major gòtic de Lluís Borras-sà (~1419) és ara a la Seu de Tarragona. Fa costat a l’església la sala capitular, amb una façana romànica que s’obre al claustre i se-pultures abacials del segle xvi. El dormitori, comunicat amb el claustre i amb l’església, és una espaiosa nau sobre la sala capitular, coberta amb arcs diafragmàtics, que dóna pas a l’antic arxiu i la torre de les Hores. El gran claustre gòtic es va construir entre els anys 1313 i 1350, aprofitant el templet del la-vatori del claustre anterior, que segurament no es va completar. Hi va treballar Reinard Desfonoll i té notables filigranes esculpides als capitells i els calats de les ogives. Al seu entorn hi ha antigues tombes de les grans fa-mílies protectores del cenobi, com els Mont-cada i els Cervelló. Algunes dependències secundàries i l’església comuniquen amb el claustre.

A la part posterior hi ha un segon claustre més senzill, d’inicis del segle xvi, recons-truït en el segle xvii, quan va passar a ésser centre de la vida monàstica que es va des-plaçar aquí. L’envolten la cuina, el refetor i el palau reial, convertit en el segle xvi en palau abacial. Destaca el vell celler, de do-mini privat, el sector de les presons i també

Aiguamúrcia. Monestir de Santes Creus  / DGPC Josep Giribet

Aiguamúrcia. Monestir de Santes Creus / DGPC Josep Giribet

ALBESA    63

des del 1120. Li queda part del recinte de muralles i dues torres còniques. Fou pro-pietat dels Montcada, titulats marquesos d’Aitona. L’església de Sant Antolí, que pre-sideix la vila, té una façana barroca ornada amb quatre grans columnes d’ordre compost (segle xviii), tres naus, un cimbori i un esvelt campanar. Tingué un barri de moriscs fins a inicis del segle xvii. En el seu terme hi ha notables jaciments arqueològics.

Albanyà L’Alt Empordà

Extensa demarcació municipal repartida entre les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa, de la qual forma part el sector de Bassegoda, que li fou unit el 1969. S’estén per un sector muntanyós de difícils comu-nicacions a partir de la carretera de Besalú a Figueres. Compta amb un gran nombre d’antics nuclis o parròquies rurals, cosa que fa que en el seu terme es trobin tretze esglésies romàniques. És aconsellable una excursió a la Mare de Déu del Mont, que es comunica per una pista asfaltada en bones condicions des de la carretera N-260, que porta a Cabanelles, i també per una pista més recent, també asfaltada, que hi porta des de Besalú vers Beuda i Segueró i es comunica amb l’anterior. El Mont és un santuari d’es-til romànic tardà, situat a 1.115 m d’altitud, que és a la vegada un mirador excel·lent de bona part de l’Empordà i de la Garrotxa. El poeta Jacint Verdaguer s’hi inspirà el 1884 per escriure el poema èpic Canigó. Als seus peus, a tocar de la carretera, hi ha les im-portants ruïnes del monestir benedictí de Sant Llorenç de Sous, amb les restes d’una important església de tres naus (segles xi i xii), i amb part del claustre i altres depen-dències excavats i consolidats.

Albesa La Noguera

Municipi situat al sud-est de Balaguer, a la riba esquerra de la Noguera Ribargor-çana. El 1003 s’hi lliurà una famosa batalla contra els àrabs en la qual fou fet presoner el comte Ermengol I d’Urgell. Fou defi-nitivament conquerida pels cristians el 1145. L’església parroquial de Santa Maria guarda un notable retaule policromat de pedra, d’estil gòtic, que data del segle xiv,

el palau reial, construït entre els segles xiv i xvi, compendi d’estils gòtic, plateresc i re-naixentista. Més enrere queda la casa de les Barques i la capella de la Trinitat, romàni-ca, amb restes de les primeres instauracions monàstiques.

La façana de ponent de l’església i del claustre es va fortificar per ordre de Pere III (1376 i 1380) i la precedeixen la plaça de Sant Bernat, amb cases de bonics esgra-fiats, l’antic palau de l’Abat, amb un recollit claustre, possiblement una resta del primitiu Hospital de Pobres de Sant Pere, i la font monumental barroca dedicada a Sant Bernat Calbó, antic abat del cenobi. Dóna accés a aquesta plaça la porta Reial o de l’Assump-ta, també barroca, davant de la qual hi ha el primer recinte del clos monàstic, presidit per l’església de Santa Llúcia, construïda el 1741.

Santes Creus no té comunitat monàstica, però és un lloc ben conservat i de fàcil vi-sita. Prop del monestir hi ha restaurants i hotels.

Aiguaviva El Gironès

Municipi poc poblat que s’estén pel sud-oest del pla de Girona. El poble d’Aiguaviva és presidit per una església gòtica dedicada a Sant Joan, amb un absis i un creuer neo-clàssics. Compta amb grans masies constru-ïdes entre els segles xvi i xviii. Una d’elles, la Casa dels Templers, té annexa la cape-lla de Santa Magdalena i fou centre d’una comanda d’aquest orde militar a partir del 1209. Posteriorment, es va passar als hos-pitalers de Sant Joan i perdurà fins a inicis del segle xix. Prop seu hi ha el basament d’un sepulcre romà, semblant al que hi ha no gaire lluny, dins el terme de Vilablareix, anomenat «Torre dels Moros». A l’extrem sud del municipi, on hi ha el mas Forroll, hi hagué el castell de Vilademany, que té a prop la capella romànica de Santa Maria de Vilademany, presidida per una imatge d’alabastre del segle xv.

Aitona El Segrià

Vila situada a la dreta del Segre. Es troba al peu d’un turó coronat per les restes del castell d’Aitona, molt destruït, documentat

A

64   L’ALBI 

prototipus d’altres retaules semblants de la comarca. Al terme hi ha la vil·la romana del Romeral, excavada i amb elements de notables mosaics romans.

L’Albi Les Garrigues

Dominen la vila les restes del castell de l’Albi, documentat el 1202, convertit en un palau residencial el segle xvi. El segle xx se’n van espoliar arcs i columnes estriades de les galeries interiors. La vila té sectors típics al casc antic, com el carrer del Call, amb el pas cobert. També és notable l’es-glésia de Santa Maria, d’estil barroc, i la cooperativa del Camp, de línies moder-nistes, obra de Cèsar Martinell (1919-1920). Per últim, s’ha de destacar el jaciment ar-queològic de la Vall de la Coma~, un bé inclòs en l’art rupestre de l’arc mediterrani per part de la UNESCO (1998).

Alcanar  **El Montsià

Terme costaner més meridional de Ca-talunya, separat del País Valencià pel riu de la Sènia. Pertanyia inicialment al terme i comanda d’Ulldecona dels Hospitalers de Sant Joan, fins que se’n va independitzar i va obtenir una comanda pròpia el 1449. La població va fundar-se entre el 1239 i el 1252 en virtut de dues cartes de poblament. La ciutat és presidida per la notable església renaixentista de Sant Miquel, construïda a partir de 1575, d’una nau amb capelles entre els contraforts, coberta per voltes de nerva-dures gòtiques. La ciutat i el terme tenen al-gunes torres contra la pirateria. Al nord hi ha el santuari del Remei (segles xvi-xvii), amb un mosaic que representa la batalla de Lepant, ara conservat a l’hostatgeria. Són notables les restes del poblat ibèric de la Moleta del Remei ~(MAC). La Moleta és un centre emmurallat del qual depenien petits assentaments propers. Els seus ha-bitants eren l’elit de la tribu que controla-va els excedents de la zona, principalment cereals, i els intercanviava per productes de luxe (olives, salaons de peix, vi, ceràmica feta al torn, etc.) amb diferents pobles de la Mediterrània. A la casa O’Connor d’Alca-nar trobareu el Centre d’Interpretació que explica el desenvolupament de l’edat del

ferro i la cultura ibèrica al municipi, en el qual s’exposen els materials del jaciment de la Moleta del Remei i de Sant Jaume-Mas d’en Serrà. Al Museu Comarcal del Montsià hi trobareu una síntesi del territori, la cul-tura i el poblament del tram final de l’Ebre, així com materials arqueològics d’altres ja-ciments. El barri marítim de les Cases d’Al-canar és un barri de pescadors, ara conver-tit en lloc d’estiueig i de bona gastronomia. És típica la Festa de bous, que se celebra a les Cases d’Alcanar per la Festa Major el 15 d’agost i a la ciutat el 15 de maig.

Alcover  *L’Alt Camp

Vila medieval a ponent de la comarca i a la rodalia de Valls. Conserva restes de les mu-ralles amb els portals de Sant Miquel i de la Saura i una plaça porxada on se celebra el mercat. L’església Vella o de la Sang~, d’estil romànic i ampliada en el segle xiv, va ser declarada monument historicoartís-tic el 1931 i destruïda en bona part el 1936. L’església Nova o de l’Assumpció, de tipus renaixentista (segles xvi-xvii), té un campa-nar tardà inacabat. La vila conserva antigues cases del segle xvii, com Ca Cosme i l’Abadia, obra de Pere Blai, i un museu municipal. Cal remarcar, pel seu abast més enllà del pura-ment local, l’interès que desperta la impor-tant col·lecció de paleontologia.

Alcover. Església Nova / DGPC J.Gumí-M.Manent

ALINS    65

Alella. Cal Governador / DGPC Bob Masters

voltants compten amb notables cases fetes a partir de mitjan segle xix, d’estils historicis-ta, eclèctic, modernista i noucentista.

Alforja El Baix Camp

Terme emmarcat al nord pels cingles de l’Arbolí i el coll d’Alforja, que limita amb el Prio rat. La vila es troba al centre de la vall i sobre un petit turó, on hi ha el castell amb restes d’una antiga fortificació romana. De les muralles medievals, només se’n conserva un portal. L’església de Sant Miquel, d’estil neoclàssic (1637), té un magnífic campanar posterior, un dels més elegants del Camp de Tarragona.

Alins  **El Pallars Sobirà

Extens municipi (183,2 km2) poblat no-més per uns 265 habitants, que inclou tota la Vallferrera, dins els Pirineus axials, i la vall secundària de Tor. Lloc d’antigues ex-plotacions de ferro (les fargues històriques), és avui dia un indret eminentment turístic. Compta amb els nuclis històrics d’Alins, Ai-net, Araós, Àreu, Noris i Tor, reduïts ara a petits grups de cases pirinenques, i alguns,

L’Aleixar El Baix Camp

Situat a la vall del seu nom, sota la serra de la Mussara. Hi ha restes de la muralla de la vila darrere del carrer del Forn. Té una bonica plaça porxada, i l’església de Sant Martí, d’estil barroc (1725), conserva diver-sos retaules de l’època, dels quals destaca el de l’altar major. També n’és barroc l’orgue.

Alella El Maresme

Situat al sector meridional de la comar-ca, entre la serra que el separa del Vallès Oriental i el sector marítim proper al Mas-nou. Inicialment tenia un caràcter agrícola transformat ara per l’estiueig i per ser lloc de residència de gent de Barcelona. Tenen anomenada els vins d’Alella, amb denomi-nació regulada d’origen, centralitzats per la cooperativa fundada el 1906 (Alella Viní-cola Celler Cooperatiu). L’església de Sant Feliu, que té elements romànics al peu del campanar, fou edificada entre els anys 1454 i 1463 i ampliada entre 1611 i 1613. Té cases històriques, com l’antiga Casa Alella o de les Quatre Torres, Cal Governador i antigues masies dels segles xiv i xvi. La població i els

A

66   ALMENAR 

com Noris i Tor, comunicats per una pista que surt de la població d’Alins, poblats no-més temporalment. Aquests poblets, llevat del sector nou d’Ainet de Besan, s’insereixen plenament al marc estret i de marges bruns i rocallosos de la vall. Té algunes esglésies preromàniques (Sant Francesc d’Araós, Sant Lliser de Virós, Sant Miquel de Besan, Sant Pere i Sant Ambrós de Tor) i altres de romàniques (Sant Miquel de Besan, Sant Quirze d’Alins, Santa Maria de la Torre, Sant Serni de Noris i Sant Feliu de la Força), la majoria de les quals han estat restaura-des modernament. Hi ha fondes i càmpings a Alins i a Àreu, i és una zona d’excursions a la Pica d’Estats, Monteixo i altres cimals dels Pirineus. Una bona pista enllaça Tor amb Andorra. Prop del nucli d’Àreu s’ha re-construït i posat en funcionament un molí serrador lligat a l’ecomuseu de les valls d’Àneu i vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Almenar El Segrià

Municipi situat més al nord de la comar-ca, al punt de contacte amb la Noguera i la Llitera (Aragó). El lloc d’Almenar, d’origen àrab, tingué un paper destacat en les llui-

tes entre els reis de les taifes de Saragossa i de Lleida a finals del segle xi. Conquerit el 1145, restà sota el domini dels comtes de Barcelona i fou una vila reial fins que fou cedit a la família dels Carcassona a mitjan segle xiv. La vila, situada al peu d’un antic castell, té una bonica plaça central, en la qual destaquen la casa de la vila, amb una harmoniosa façana neoclàssica (segle xviii), i l’església parroquial de Santa Maria, de tres naus, esvelt cimbori, capçalera vuita-vada i nou capelles, construïda bàsicament el segle xiv. Fou restaurada el 1740 amb additaments de rajola de tradició mudèjar, una façana neoclàssica i un gran campanar de 60 metres d’alçària.

Alòs de Balaguer La Noguera

Petita població de la rodalia d’Artesa de Segre, a la dreta del riu Segre, vers el sector del Montsec. La vila s’aixeca graonada en el vessant del turó coronat per les restes del castell d’Alòs, que conserva encara un im-portant conjunt de murs, part d’una torre i un fort basament amb dos pisos d’arcades apun tades. L’església parroquial de Sant Feliu, un edifici romànic ampliat en temps moderns, conserva dos valuosos retaules

Alòs de Balaguer / DGPC Josep Giribet

ALT ÀNEU    67

Alins. Serradora d'Àreu / DGPC Bob Masters

gòtics de pedra del segle xiv; el major dels quals té dotze escenes en relleu que repre-senten la vida de Sant Feliu i el segon, situat en una capella lateral, està dedicat a Sant Pere. Es tracta de preuats elements del con-junt de retaules gòtics de pedra del sector lleidatà.

Alp La Cerdanya

Població de la plana de la Baixa Cerda-nya situada al nord-oest del gran terme que inclou tota la vessant nord de la Tossa d’Alp i la vall de la Molina, on hi hagué les desaparegudes parròquies de Saltèguet i Sagramorta i el monestir de Sant Es teve i Sant Hilari d’Umfred (825), que tampoc no ha arribat fins als nostres dies. És un poble modern, dedicat bàsicament a l’estiueig i a apartaments per a les temporades d’esquí. El presideix l’església de Sant Pere, d’ori-gen romànic, molt modificada. Mereixen destacar-se les dues grans estacions d’es-quí de la Molina, creades entre el 1909 i el 1911, amb hotels, residències i apartaments a la vall i a Supermolina, i la més moderna de la Masella, inaugurada l’any 1967.

Alpens Osona

Població situada al punt de contacte de les comarques d’Osona, el Ripollès i el Ber-guedà. Té una típica plaça de cases antigues (segles xvii-xviii) i una església de Santa Ma-ria, de tipus barroc neoclàssic, edificada el 1708. Al nord-oest del terme destaca l’esglé-sia de Sant Pere de Serrallonga, un edifici preromànic de santuari carrat i arc rebai-xat, amb la nau renovada els segles xi i xii, restaurada recentment. El lloc és conegut perquè el general carlí Savalls hi va matar el brigadier isabelí Cabrinetty l’any 1873.

Alt Àneu  ***El Pallars Sobirà

Extens municipi format el 1970 per la unió dels antics municipis de València d’Àneu, Gil, Son i Sorpe. S’estén per la cap-çalera de la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua i limita amb la Val d’Aran i el país de Comenge de l’Estat francès. Al poble de València d’Àneu, situat al centre del muni-

cipi, hi ha l’església parroquial de Santa Maria, amb l’absis romànic i restes de pin-tures murals, ampliada el segle xviii. Des-taquen també la Casa de la Senyora, amb un portal adovellat de columnes estriades i relleus esculpits i, en un puig fora del po-ble, les escasses restes del castell de Valèn-cia, excavades recentment, residència dels comtes del Pallars Sobirà. Al terme de Gil destaca l’església de Sant Joan d’Isil~ o de Gil, un notable edifici romànic, amb uns curiosos baixos relleus esculpits, situat en-tre la carretera i la Noguera Pallaresa. Tam-bé és remarcable l’església dels Sants Just i Pastor de Son~, amb un notable campa-nar romànic i un recinte fortificat, així com Sant Pere de Sorpe, amb un valuós conjunt de pintures murals romàniques que es con-serven al Museu Nacional d’Art de Catalu-nya. Sant Andreu de València d’Àneu~, Sant Joan d’Isil, Sant Llorenç d’Isavarre~ i Sants Just i Pastor de Son foren declarats MHA l’any 1998. Sobre el nucli de Son del Pi, a les Planes de Son, es troba el Centre de Natura i Desenvolupament Sostenible dels Pirineus, de gran interès mediambiental i arquitectònic (1998-2002). En fou l’arqui-tecte Francesc Rius Camps. Una pista que

A

68   ALTAFULLA 

segueix el curs de la Noguera Pallaresa per-met un bonic recorregut pel costat del pan-tà de Borén, per Isil o Gil i accedir a la Val d’Aran per Montgarri i el Pla de Beret.

Altafulla  *~El Tarragonès

Població costanera, eminentment turís-tica, amb un sector de platja, del cap Gros fins a la Roca de Gaià, amb hotels i aparta-ments. En un dels petits turons del terme, els Munts, hi ha restes importants d’una vil·la romana~, amb una curiosa edificació que manté part de la seva volta, anomenada la Tartana. Centren la vila, declarada con-junt històric el 1998, el castell d’Altafulla, situat al bell mig de l’antiga Vila Closa, un alterós edifici amb torres i merlets, enca-ra habitat, i amb un pati interior, ornat a la part alta per una galeria renaixentista, i l’església de Sant Martí, amb cúpula octo-gonal, d’estil neoclàssic i construïda entre els anys 1701 i 1715. El barri marítim de les Botigues de Mar es va formar a partir del segle xviii i hi destaca la Casa de l’Arc.

Amer  **La Selva

Vila que centra un sector comarcal si-tuat entre les Guilleries, el pla de Girona i la Garrotxa. Presideix una vall frondosa de ca-ràcter volcànic que fou epicentre dels grans terratrèmols dels anys 1427 i 1428. A Amer es feren els pactes entre el rei i els pagesos de remença que acabaren amb la famosa Sentència arbitral de Guadalupe del 1486. La població es va formar entorn del mones-tir de Santa Maria d’Amer, que s’hi instal·là vers el 940. En resta l’església romànica del

segle xii, amb tres naus amb absis, força mo-dificada però ben conservada i digna d’ésser visitada. També conserva alguns elements de l’antiga abadia. És molt notable la plaça porxada d’Amer, una de les més grans i har-monioses del país. És un centre d’estiueig i d’excursions a masies, capelles i altres punts interessants de la vall, entre els quals la Font Picant, explotada comercialment.

L’Ametlla de Mar El Baix Ebre

Població moderna nascuda a inicis del se-gle xix dins de l’antic terme del Perelló, del qual es va separar vers el 1890, quan ja tenia més de dos mil habitants. És una atractiva població marinera, amb un port pescador i turístic i amb notables restaurants, des-tacats per la seva reputada gastronomia. Dins del seu gran sector de platja es troben cales molt boniques, algunes urbanitzacions i el circuit automobilístic de Calafat. Vers el sector nord del terme, destaca el golf de Sant Jordi, amb elements del castell de Sant Jor-di d’Alfama~, construït a l’època medieval i transformat a la fi del se gle xvii en un edifici militar del tipus de Vauban. El 1201 s’hi va fundar l’orde militar de Sant Jordi d’Alfama, que es va incorporar al de Santa Maria de Montesa el 1400. El conjunt ha estat decla-rat monument historicoartístic.

L’Ametlla del Vallès  *El Vallès Oriental

Antic nucli històric, avui dia essencial-ment convertit en centre residencial i po-blació d’estiueig. Prop del temple parro-quial de Sant Genís, del segle xvii però amb restes romànics, hi ha algunes cases amb finestrals gòtics del segle xvi. Destaca, pel conjunt de cases modernistes, noucentistes i eclèctiques i d’arquitectura moderna, la notable obra de Manuel Joaquim Raspall (la Casa del Comú, el Cafè, Can Millet de Baix, etc.) o d’altres arquitectes contemporanis, com J. A. Coderch de Sentmenat i Oriol Bo-higas, Josep Martorell, David Mackay.

Entre les antigues masies del terme me-reix una menció especial el Mas Draper, un conjunt arquitectònic notable amb una gran torre i un relleu esculpit del segle xvi. Can Xammar de Baix, sobre el poble, és un gran casal del segle xvii i la Plantada, Plandolit i

Altafulla. Vil·la romana els Munts / MNAT

ANGLÈS    69

Amposta. Pont Penjat / DGPC Bob Masters

altres cases també tenen un gran passat his-tòric. L’habitatge Casa Puig (1972-1973), al número 22 del carrer de Sant Sebastià, obra dels arquitectes Mora, Piñón i Viaplana, és una bona mostra del que es va conèixer com «Escola de Barcelona», amb un discurs tancat i d’esquena a un entorn que no pot assumir ni donar-li suport. El poble està en-voltat d’urbanitzacions, sobretot en el camí vers el santuari de Puiggraciós, que ja es troba en el terme del Figueró.

Amposta  *El Montsià

Capital comarcal amb un extens muni-cipi que inclou una bona part del delta de l’Ebre, amb els estanys de la Tancada i un sector del de l’Encanyissada. Té uns 12 km del curs inferior del riu Ebre i notables ex-tensions d’arrossars i altres cultius espe-cialitzats de la zona deltaica. La ciutat té un nucli antic, la Vila, nascut als peus del castell d’Amposta, del qual només queden vestigis ran de l’Ebre i del modern pont Penjat (1915-1919). Aquest castell va ser el centre de la famosa castellania d’Amposta (1157-1851), que fou cap de totes les cases i comandes hospitaleres o de l’orde de Sant Joan de Catalunya i Aragó. Al sector de la vila hi ha l’església parroquial de l’As-sumpció, iniciada l’any 1773 i acabada vers 1875, i la moderna Casa de la Ciutat. La Casa

Fàbregues (1910) és de tipus modernista. El Museu del Montsià-Amposta, inaugurat el 1985 a les antigues escoles, conté una secció de fauna i flora del Delta, una d’etnologia i un important fons arqueològic amb mate-rials procedents dels múltiples jaciments (pla d’Empúries, Masdenvergenc, jaciment del Ceguet, cova del Colomí, necròpoli de l’Oriola, etc.) repartits pel terme i els seus voltants. És remarcable dins del seu terme la Torre de la Carrova~, un edifici rectan-gular del segle xiii amb merlets i matacans.

Anglès  *La Selva

Vila i terme situats a la vall del Ter. La Vila Vella està formada per un conjunt de petits carrers que s’estenen als peus del castell, ara del tot desaparegut, situat on hi ha la plaça Major, amb cases de portals adovellats amb inscripcions i finestrals gò-tics i d’èpoques posteriors. Té alguns pas-sos coberts i boniques raconades que evo-quen una vila medieval. L’església de Sant Miquel, d’estil renaixentista tardà (segles xvi-xvii), s’independitzà el 1594 de la Celle-ra. Les cases Tomàs Cendra (1913-1915), al carrer Avall, núm. 31, i Vinyes (1907-1908), al carrer del Castell, núm. 6, són obres de l’arquitecte gironí Rafael Masó. La primera és el resultat de la restauració i l’ampliació d’un antic edifici en el centre històric de la

A

70   ANGLESOLA 

població i la segona és un habitatge unifa-miliar en el qual Rafael Masó utilitza un llenguatge modernista, que ja deixa entre-veure la seva adscripció al noucentisme, en aquells moments incipient.

Anglès és un petit centre industrial de notable vitalitat. Cal destacar-ne el Vapor Burés (1887), dins de l’àmbit del patrimoni industrial.

Anglesola L’Urgell

Vila situada al nord-oest de Tàrrega. Fou centre de l’antiga baronia d’Anglesola. El lloc és documentat des de l'any 1079. Con-serva algun petit tram de les velles muralles i compta amb casals antics amb escuts no-biliaris (se gles xv-xvii). Té un sector de car-rers porticats i en destaca també la plaça de l’església. L’església de Sant Pau és un edifi-ci goticorenaixentista de finals del segle xvi, amb dues escultures o alts relleus romànics (segle xii) de Sant Pere i Sant Pau encastats a la façana. L’altar major té una magnífica imatge de pedra policromada de Sant Pau de Narbona del segle xiv i al Museum of Fine Arts de Boston (EUA) hi ha un retaule de pe-dra, de finíssima talla, dedicat a Santa Maria, que procedeix de l’antiga església.

L’Aranyó Vegeu Plans de Sió.

L’Arboç El Baix Penedès

Població situada al peu de la carretera N-340 de Barcelona a València, en un pe-tit turó. En destaca l’església parroquial de Sant Julià~, refeta entre els anys 1631 i 1647 sobre un edifici romànic del qual resten bastants elements, entre els quals l’actual capella dels Dolors amb murs de-corats de pintures murals d’estil franco-gòtic. És notori pel seu exotisme la Giral-da, construïda el 1902, una reproducció a escala reduïda de la torre de la Giralda de Sevilla i de la sala d’Ambaixadors i pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada. És una important vila industrial amb pedreres de molassa i la gran empresa Cristalleria Es-panyola. Té alguns agregats, com l’antiga Quadra del Papiol, amb importants masies.

Arbúcies  **La Selva

Vila situada al peu del Montseny, a la vall d’Arbúcies. És un centre d’estiueig per les fonts i els boscos i també un centre in-dustrial, especialitzat tradicionalment en carrosseries per a cotxes. La vila antiga, amb una plaça en part porticada i l’església de Sant Quirze, del segle xvi, és a la part alta de la població. Al sector baix hi ha un gran carrer amb comerços i algunes tor-res modernistes i eclèctiques de principis del segle xx. En una de les seves antigues cases, anomenada «La Gabella», hi ha el Museu Etnològic del Montseny, dedi-cat a la història i l’etnologia, en particular a les velles indústries de la vila i els oficis tradicionals característics del Montseny. A l’extrem sud del terme, compartit en part amb el terme de Sant Feliu de Buixalleu, hi ha el gran castell de Montsoriu, propietat i residència dels vescomtes de Cabrera, amb tres recintes fortificats i notables murs i construccions dels segles x al xiv. Recent-ment s’hi han emprès notables obres de consolidació i restauració dels amplis re-cintes. L’església de Sant Pere Desplà, una de les antigues sufragànies, és un edifici preromànic, ampliat i renovat el segle xii i restaurat fa uns anys. Té restes de pintures murals preromàniques que es compten en-tre les més antigues del país.

Arbúcies. Sant Pere Desplà / CE09 meydema

ARENYS DE MAR    71

Arenys de Mar. Església de Santa Maria / DGPC Bob Masters

Arenys de Mar  **El Maresme

Important vila costanera que centra la part alta de la comarca del Maresme. S’ori-ginà el segle xiv i va prendre un augment notable durant la segona meitat del segle xvi com a barri marítim d’Arenys de Munt. Va obtenir consell propi per regir-se el 1599 i autonomia religiosa el 1781. Des de mit-jan segle xviii prengué gran importància a Arenys la construcció de vaixells. Tingué Escola Nàutica (1789) i Estudi de Pilots (fins a l’any 1850). Els seus navegants s’es-tengueren per la Mediterrània i altres mars d’Europa i més tard pels ports d’Amèrica. El seu port (construït entre el 1921 i el 1952) concentra la major part de la flota pesque-ra del Maresme i té annexa la Confraria de Pescadors de Sant Elm, amb locals per a la subhasta del peix al pòsit de Pescadors. Té també un gran sector dedicat a port espor-tiu. La vila és centrada per la Riera o Rambla i guarda dues antigues torres contra la pi-rateria del segle xvi, època en què també es va envoltar de muralles l’antiga torre dels Encantats (segle xiii i reformada el xv) al

límit amb Caldetes o Caldes d’Estrac. L’es-glésia de Santa Maria d’Arenys~, un gran edifici bastit el segle xvii, amb façana barro-ca, guarda un dels millors retaules barrocs del país, obra de Pau Costa (1706-1711). Cal destacar-ne la casa de la vila, que té al costat el gran casal que acull la Biblioteca i Arxiu Històric Fidel Fita, amb importants fons documentals i notarials, obra i fruit del tre-ball de Josep M. Pons Guri, i un museu local amb elements relatius a la història i a la vida marinera de la població. També és notable l’Hospital Xifré, un edifici neoclàssic, aixe-cat pel financer Josep Xifré (1777-1856), que féu fortuna a Amèrica. El mercat és obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1928). El cementiri~, sobre un turó que tanca per ponent la vila, glossat per Salvador Espriu amb el nom de «Sinera» i on hi és enterrat (1985), té monuments funeraris de Llimona i d’altres escultors modernistes. Fou declarat MHA el 1995 (BCIN). La vila té cases amb elements típics de l’arquitectura popular a la part antiga. El Museu de les Puntes Fre-deric Marès, a l’edifici de l’antic hospital de Sant Jaume, recull una interessant mostra de les tradicionals puntes d’Arenys de Mar.

A

72   ARENYS DE MUNT 

Arenys de Munt El Maresme

Població molt antiga, s’esmenta des dels anys 878 i 998. El 1599 es va separar del seu terme Arenys de Mar, que n’era la fa-çana marítima. Pertanyia al gran terme del castell de Montpalau i a la jurisdicció dels vescomtes de Cabrera. És un lloc amb una antiga indústria de puntes al coixí, trans-formada el segle xix en indústria tèxtil. També és una població d’estiueig amb dife-rents urbanitzacions modernes que es re-lliguen amb les d’Arenys de Mar. L’esglé sia parroquial de Sant Martí, d’estil gòtic tar-dà (1514-1540), conserva un retaule gotico-renaixentista de Pere Serafí (1543-1546). Hi trobarem antigues masies dels se gles xvi i xvii (Can Borrell, La Sala, Can Rossell, Can Mallot de la Torre, etc).

Argentona  **El Maresme

Municipi adossat a la serra del Corredor, a la rodalia de Mataró. El terme, creuat per la Riera d’Argentona, és documentat des de l’any 878 i l’església de Sant Julià, des del 1023. Pertanyia a la jurisdicció del terme del castell de Burriac o de Sant Vicenç. La vila s’ha ampliat amb barris industrials i també amb noves urbanitzacions que s’han sumat als antics barris de Sant Jaume de Teià, Can Pins, Clarà, el Clos i el Puig. L’església de Sant Julià d’Argentona és un notable edifi-ci gòtic tardà (1515-39), restaurat per Josep Puig i Cadafalch el 1897; a l’altar té tapissos referents a l’eucaristia de la primera època de Grau Garriga. El terme compta amb an-tics jaciments arqueològics i edificis histò-rics, com Sant Jaume de Teià, el que fou pri-

Arnes. Casa de la Vila / DGPC Josep Giribet

ARTESA DE SEGRE    73

orat benedictí de Sant Pere de Clarà, prop d’Orrius (segles xiii-xiv), o el Santuari de la Mare de Déu del Viver, d’estil romànic, reformat modernament. També té antigues masies dels segles xvi-xviii, entre les quals destaca el notable casal fortificat de Can Ca-banyes (segle xvi). El gran arquitecte Josep Puig i Cadafalch bastí el seu casal d’estiueig a la població, sobre cases antigues. La Casa Puig~ (1897-1900), a la plaça del Mercat, núm. 8, amb una planta fins i tot brillant i actual, és un bell exemplar arquitectònic ple de records i d’elements artístics que aplegà, i que esdevindrà l’habitatge del gran arqui-tecte. L’edifici dialoga amb discreció amb l’espai urbà de l’entorn. També és obra seva el gran casal Can Garí~ (1889-1900), al barri del Cros (1899), una casa senyorial amb un parc de grans dimensions i de reconeguda fama. La casa és una obra exuberant, amb moments d’excés i d’acumulació d’elements puntuals que sols l’habilitat de Puig fa que, malgrat tot, l’edifici i el seu jardí sobresurtin com un conjunt de gran valor i interès. Can Garí té annexa una capella d’estètica gaudi-niana, Sant Miquel del Cros, obra de Lluís Bonet i Garí (1929). La Casa Puig i Cadafalch i la Casa Garí foren declarades MHA el 1993. Al centre de la vila, prop de l’església, en un casal del segle xv restaurat vers el 1950 per Joan Rectoret i Rigola, hi trobem el Museu del Càntir, creat pel mateix Joan Rectoret, amb uns mil cinc-cents càntirs, repartits en cinc àmbits temàtics des de l’edat del bronze fins a Picasso, procedents de tot l’Estat es-panyol i amb exemplars de diferents estats d’Europa i de l’Amèrica Llatina. La vila tam-bé té un museu històric municipal situat prop al del Càntir.

Arnes  *~La Terra Alta

Població situada a l’extrem sud de la co-marca en contacte amb la del Matarranya (de l’Aragó) i amb la del Baix Ebre, al sector orogràfic dels Ports de Beseit. Depenia inici-alment de la comanda dels Templers d’Hor-ta de Sant Joan, i més tard (1315) fou cedida als hospitalers. País de vinya i d’oliveres, és també un lloc d’estiueig i de turisme. La vila té restes de l’antic castell i cases de pedra amb portals adovellats dels segles xvi-xvii amb balconades amb reixes de ferro i alguna encara de fusta. Fou declarada conjunt his-

tòric l’any 1992. En destaca sobretot la casa de la vila, un petit palau renaixentista, amb arcades de mig punt a la planta baixa, uns bonics finestrals amb ornamentació classi-citzant al primer pis i un pis superior amb una mena de galeria o petites finestres d’arc de mig punt molt seguides. Els pisos estan separats per cornises de pedra treballada. Es va construir el 1584 i s’atribueix a Joan Vilabona de Queretes. L’església parroquial de Santa Magdalena, construïda l’any 1693, també és un edifici remarcable, amb tres naus, capelles laterals i un bonic campanar de torre amb una torrella vuitavada.

Artés El Bages

Vila i terme del sector nord-est de la co-marca, amb mercat propi i antiga tradició en l’elaboració de vins de taula i escumosos. Té algunes importants indústries modernes i tradició vinícola. Des de l’any 1961 celebra una notable Fira del Vehicle Usat i Maqui-nària Agrícola. El seu terme fou cedit com a dotació de la catedral de Vic des que va ser recuperada per Guifré el Pilós vers el 879, motiu pel qual els bisbes de Vic en foren els senyors i barons fins a inicis del segle xix. A la part alta de la vila hi ha l'antic castell, que fou residència episcopal, ara convertit en masia, amb notables elements romànics i gòtics. S’hi han trobat tres làpides roma-nes i una ara amb inscripcions dels segles ii i iii d. C., guardades al Museu Comarcal de Manresa. Igualment s’han trobat vestigis romans a la vila medieval, l’actual partida de Matacans. Prop del castell hi ha restes de l’antiga església parroquial romànica i al subsòl s’han trobat vestigis d’un edifici reli-giós paleocristià. La vila s’ha estès vers lle-vant des del nucli antic i al centre hi ha una moderna església amb elements neoromà-nics i eclèctics (1892-1912). És molt notable la masia de les Torres, amb torres, una sala coberta amb volta del segle xiii i una façana goticorenaixentista.

Artesa de Segre La Noguera

Ciutat i extens terme del sector anomenat «Segre Mitjà». Modernament ha absorbit els antics municipis d’Anya i Tudela de Segre. Pertanyé a diferents senyors i al monestir de

A

74   ARTIES 

Avinyonet del Penedès  **L’Alt Penedès

Municipi situat a l’est de la comarca, de característiques essencialment agrícoles, amb notables extensions de cultiu de vinya i de cereals. El seu dilatat terme comprèn diversos nuclis antics: l’Avinyonet, les Cabòries, les Gunyoles, Sant Sebastià dels Gorgs, l’Arboçar i Cantallops, a més de molts masos i caserius. El nucli de Sant Sebastià dels Gorgs~ es va formar entorn d’un monestir benedictí, fun-dat el 1029 i unit a Sant Víctor de Marsella el 1059, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Té part de l’església romànica, amb un absis gòtic poligonal refet després de 1388 i amb la façana mutilada l’any 1606, quan es va escur-çar per ponent. Conserva, però, l’antic portal romànic amb un timpà esculpit del segle xii. El campanar romànic és el més notable del Penedès, té planta quadrada i un doble joc de finestres geminades amb capitells tosca-ment treballats al pis superior. A causa de la destrucció parcial que va sofrir el monestir avançat el segle xiv, el campanar també es va modificar molt, sobretot a la part nord-est. A la part sud hi ha restes de les antigues dependències monacals, amb tres trams de galeria de claustre d’èpoques diferents (segles xi i xii) i elements aprofitats d’altres indrets, com un capitell de marbre d’època visigòtica. A les Gunyoles hi ha una gran torre de més de 5 m d’alçada i 9 m de diàmetre, amb un parament molt acurat i antic. Es creu que és un monument funerari d’època romana, reaprofitat a l’edat mitjana. A l’Arboçar hi ha un antic colomer medieval de tàpia, en part destruït, que alguns autors presentaven erròniament com un columbari o monument funerari romà.

Montserrat a partir del segle xvii. Té una bo-nica plaça porxada en què es troba La Gran-ja, un gran casal amb finestrals renaixentis-tes, centre del domini a Artesa del monestir de Montserrat. L’església de l’Assumpció és un edifici modern construït a partir de l’any 1965 per l’arquitecte Isidre Puig i Boada. El seu gran municipi té molts poblets o velles entitats amb monuments interessants com Sant Miquel de Montmagastre, amb restes d’un castell i seu d’un antic monestir canoni-cal, l’ermita troglodítica de Sant Salvador i el vell santuari i modern monestir de Santa Maria de Refet, al vessant meridional de la muntanya de Grialó.

Arties Vegeu Naut Aran.

Avià  *El Berguedà

Terme abans rural i ara gairebé un satèl·lit de Berga. Compta amb una colònia tèxtil, La Plana, tancada l’any 1963. L’antiga Colònia Rosal (1858), que ha donat nom al nucli de població entre Olvan, Bagà i Avià, va ser una de les colònies industrials més grans de Ca-talunya. El seu procés productiu era complet: filatura, teixit i tint. Els edificis són de tipus manchesterià i se’n conserva també una inte-ressant xemeneia de traça quadrada.

Dintre la seva demarcació té dues notables esglésies romàniques: Santa Maria d’Avià, una antiga parròquia documentada el 987, no lluny de la població, i Sant Vicenç d’Obiols, una interessant parròquia rural dependent del monestir de Ripoll des de 1035. Santa Maria d’Avià és un edifici romànic refet el segle xii i restaurat entre 1970 i 1973. Guarda una reproducció del famós frontal d’Avià, del grup del mestre de Lluçanès, dedicat a Santa Maria, amb escenes de la nativitat de Crist (l’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya). Sant Vicenç és un edifici pre-romànic, amb arcs de ferradura que reposen sobre columnes amb capitells molt arcaics que comuniquen la nau amb l’absis trape-zoïdal i els braços del petit transsepte. Fou modificada i se’n va refer la nau en època romànica. A l’exterior té tombes antropo-mòrfiques excavades a la pedra, en una de les quals es va trobar una moneda visigòtica del rei Ègica (687-702).

Avinyonet del Penedès. Sant Sebastià dels Gorgs / CE09 jparellada

BADALONA    75

BBadalona  ***El Barcelonès

Important ciutat i terme situats a l’ex-trem nord-est de la comarca, al límit amb el Maresme i les comarques del Vallès. La demarcació s’estén des de la serralada Litoral fins a la mar i marca la transició entre el pla de Barcelona, al qual pertany estructural-ment, i el Maresme, amb el qual es relliga a través de Montgat. Tota la part costanera està ocupada per blocs d’habitatges i indústries i el seu sector sud forma pràcticament una conurbació amb Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Només li resta un sec-tor de conreus i algunes antigues masies als pendents de la Serralada Litoral, vers Sant Jeroni de la Murtra, Bonavista o Canyet i els dos Pomars. El centre històric és a Dalt de la Vila, que correspon a l’emplaçament de l’an-tiga Baetulo romana~, i al sector anomenat «El Centre». A l’inici de l’edat mitjana era un lloc de diversos dominis senyorials i feu-dals fins que en el segle xvi assolí un règim municipal, del qual participaven els ravals tradicionals de Badalona: Canyet, Llefià i Pomar. El creixement demogràfic, social i econòmic que portaria a la ciutat actual va iniciar-se a la segona meitat del segle xviii. De l’antic op pidum romà s’han trobat restes d’un temple i altres restes a Dalt de la Vila, davant de l’església de Santa Maria. També s’han trobat restes d’unes termes romanes i de muralles amb torres i portal vers el lloc on hi ha l’actual edifici del museu. Entre els molts elements de l’època romana hi ha el nu femení anomenat «la Venus de Badalona», guardada al Museu de Barcelona, així com làpides, restes d’escultures i altres elements arqueològics importants. Les troballes re-cents es guarden al museu municipal, un edifici modern construït sobre les termes romanes i inaugurat l’any 1966.

En tre els edificis més remarcables hi ha l’església parroquial de Santa Maria, bas-tida el segle xvii sobre el solar d’edificacions religioses més antigues i que ocupava el primitiu temple romà, del qual han aparegut vestigis. Propera a l’església hi ha la Torre Vella, antiga casa dels Santcliment, senyors de Badalona a l’època medieval. Es tracta d’un casal molt transformat amb estruc-tures gòtiques i una façana renaixentista. El modernisme està representat per dues interessants obres de Joan Amigó i Barriga,

B

76   BADALONA 

del segle xvii amb una façana neoclàssica, el Castell de Gotmar o Cal Comte, una masia fortificada del segle xv ampliada i transfor-mada a principis del segle xx, i la Torre Mas Ram, entre altres. L’element històric més notable és l’antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra~ o Sant Jeroni de la Vall de Betlem, fundat el 1416 per un mercader de Barcelona, Ber tran Nicolau. Era de frares jerònims i va subsistir fins a l’any 1835. En queda un claustre gòtic amb tres galeries ben senceres, amb voltes d’ogiva i mènsules decorades al pis inferior i galeries d’arcs rebaixats al pis superior. De l’església, un edifici gòtic erigit vers el 1540, només en queda el sector de l’absis i algunes naus, així com el campanar, construït entre 1532 i 1535, prop del qual s’ha habilitat una altra antiga dependència com a església. Entorn del claustre hi ha el gran edifici conventual que conserva antigues sales (el refectori, la sala capitular, etc.) amb mostres de l’antiga decoració pictòrica. És remarcable l’esvel-ta torre de defensa de la part ponentina de l’edifici, de finals del segle xvi, amb una estança mirador a la part superior.

que fou arquitecte municipal de la ciutat. Són les cases Pavillard~ (1906), a l’avinguda de Martí Pujol, núm. 23-25, i la casa Enric Mir (1908), a l’avinguda de Martí Pujol, núm. 45-47. Tenen, dins d’un llenguatge modernista, clares influències de la Secessió vienesa i, fins i tot, de l’escola de Glasgow.

A la ciutat trobarem altres edificis moder-nistes, com l’Asil i Col·legi de Sant Andreu, obra de Francesc Rogent (1889), la Casa Agustí, de Lluís Domènech i Montaner (1893) i Can Gusi, de J. A. Pons i Barret (1899). Dins del programa d’obres olímpiques (1992), el Palau d’Esports (1987-1991), a l’av. d’Alfons XII, s/n, obra dels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius, és un magnífic edifici, resolt amb una aparent simplicitat i puresa formal, destinat essencialment a la pràctica del bàs-quet, esport «nacional» de la ciutat.

Entre els edificis històrics més interes-sants destaquen la masia fortificada Can Canyadó~ (segles xv-xvii), declarada monument historicoartístic el 1974, Can Miravitges, a Pomar de Dalt, un edifici del segle xviii, propietat del municipi i dedicat a fins culturals, Can Cabanyes, una masia

Badalona. Monestir de Sant Jeroni de la Murtra / DGPC Bob Masters

BAIX PALLARS    77

Bagà  *El Berguedà

La vila històrica de Bagà és el centre d’un municipi que s’estén entre l’extrem est de la serra del Cadí i el Moixeró, que el separa de la Cerdanya, les valls del Bastareny i el riu de Bagà. La vila fou erigida per una carta de poblament dels barons de Pinós l’any 1233 i esdevingué tot seguit el centre de la baronia de Pinós, unida més tard a la de Mataplana. Conserva un notable sector de muralles, amb torres i un antic portal. A la part superior s’endevina el setial del lloc on tenien el palau els antics barons. És remar-cable la plaça Major, amb antics edificis i uns rústics pòrtics, així com altres sectors de l’antiga vila. L’església de Sant Esteve, fora dels antics murs, és un notable edifici bastit en època gòtica (1250-1339) però amb una planimetria i una disposició romàniques. Té un cos notable afegit a migjorn i dos portals plenament gòtics. Guarda peces antigues im-portants, entre les quals una creu bizantina dels segles x-xi, una altra creu processional renaixentista (segle xvii) i restes de retaules i mobiliari. Sota la vila, al riu Bastareny, hi ha el pont de la Vila, d’època medieval. És re-marcable al seu terme el santuari de Paller, que guarda un retaule barroc, una imatge del segle xviii i una interessant decoració pictòrica, i que es troba prop d’unes antigues fonts a Paller de Baix.

Baix Pallars  **El Pallars Sobirà

Amb aquest nom, que es presta una mica a confusió amb el de la comarca del Pallars Jussà, es denomina l’agrupació dels mu-nicipis de Gerri de la Sal, Peramea, Baén i Montcortès de Pallars, feta l’any 1969. La seva capital és la vila de Gerri~, situada a la vall de la Noguera Pallaresa, entre el pintoresc estret de Collegats i l’estret d’Arboló. L’estany de Montcortès, un petit llac natural de gran bellesa, és digne d’ésser visitat. La vila de Gerri, capital del municipi, té al costat una font d’aigua salada, que li va donar el cog-nom, i de la qual s’extreia la sal fins fa poc. L’aiguat de 1982 va destruir la major part de les salines, però encara se’n conserven algunes. És una vila típica, declarada con-junt històric l’any 1995, amb una placeta en part porticada i l’edifici de la Casa de Sal o l’Alfolí de Gerri~ a la part alta, que es va formar enfront del monestir de Santa Maria de Gerri. Després de travessar la Noguera Pallaresa a través d’un antic pont refet moltes vegades s’arriba a l’església de Santa Maria de Gerri~, un important monestir benedictí fundat de nou l’any 807 sobre els fonaments d’un d’anterior. Fou l’abadia més important del Pallars i va subsistir fins al 1835; des de 1995 és MHA. Li queda la gran església abacial, romànica, de tres naus i tres absis, consagrada l’any 1149. És un edifici decla-

Baix Pallars. Santa Maria de Gerri / DGPC Bob Masters

B

78   BALAGUER 

atreure gent per poblar-la. Ben aviat es va constituir a la ciutat un govern o consell de paers, que fou reestructurat l’any 1311 pel comte Ermengol X d’Urgell. La població va anar creixent i esdevingué un important centre de mercats i fires, així com polític com a cap de la vegueria de Balaguer. La població medieval va originar-se apinyada als vessants del turó coronat per les esglésies de Santa Maria~ i del Sant Crist, entre la muralla i el riu Se gre. El seu centre és el Mercadal, una plaça porticada on hi ha l’ajuntament, oficines bancàries i els centres d’esbarjo més importants. També és notable el carrer del Pont, amb porxos sobre el Segre. Destaca sobre la ciutat l’església parroquial i anti-ga col·legiata de Santa Maria, un notable edifici gòtic, començat el 1351 i acabat el 1558. Aquest edifici, que és un mirador de la comarca, consta d’una àmplia nau amb absis poligonal, capelles entre els contraforts i co-berta de volta estrellada. El massís campanar és una robusta torre poligonal, que fou decla-rada monument historicoartístic el 1983. La ciutat té encara amplis sectors de muralles a la part alta i estrets carrerons i places amb edificis dels segles xvii i xviii. A l’indret de l’antic castell comtal resten abundants ele-ments dels fonaments, excavats fa uns anys, puix que el Castell Formós fou destruït en el setge del 1413, i en el proper pla de l’Almatà, on hi hagué l’antiga mesquita musulmana,

rat monument historicoartístic l’any 1970, precedit d’un atri, amb un esvelt campanar d’espadanya de tres pisos i una espectacu-lar sala capitular barroca. El presideix una imatge neoromànica de la Mare de Déu, molt venerada a la comarca. També és digna d’és-ser visitada la vila de Peramea~, declarada conjunt històric el 1996, estesa entre el seu antic castell i la torre dels Colomers. Manté el traçat d’una vila medieval amb dos portals d’accés i antics carrers porticats. En part es troba en estat ruïnós, però recentment se’n recuperen vells casals.

Balaguer  **La Noguera

Ciutat, cap de la comarca de la Noguera, situada a banda i banda del riu Segre. És documentada des de l’època àrab. Sembla que l’any 877 s’hi construí una alcassaba o fortalesa en temps de Ban Qas. L’anti-ga població sarraïna s’estenia pel gran pla d’Almatà~, del qual encara es conserva el gran perímetre amb fragments de muralles i més de vint torres i restes d’edificacions en el subsòl. Conquerida definitivament el 1105, va esdevenir residència dels comtes d’Ur-gell, que construïren a l’indret de la Buda dels musulmans una residència anomenada Castell Formós. Els comtes li concediren cartes de poblament els anys 1118 i 1174 per

Balaguer. Muralles i col·legiata de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

BALSARENY    79

es va aixecar l’església de Santa Maria de l’Almatà. Centre d’un convent de clarisses, vers l’any 1925 va ésser reemplaçada per l’ac-tual santuari del Sant Crist de Balaguer, on es venera un Sant Crist del segle xvii, restaurat modernament. Adossada a la nova església queda una part de l’antiga de Santa Maria d’Almatà dels segles xii i xiii. El sector de la ciutat de l’esquerra del riu, conegut amb el nom de «Davant Balaguer», està format per carrers rectilinis i es va començar a edificar avançat el segle xviii. Es comunica amb el sector antic per dos ponts. A l’extrem del pont més antic, refet en diferents ocasions, hi ha el convent de Sant Domènec~, habitat entre el 1323 i el 1835 per una comunitat de frares dominicans i des de l’any 1881 per una comunitat de franciscans. L’església és un edifici gòtic (segles xiv al xvi) inacabat en la seva part anterior, prop de la qual hi ha el claustre gòtic del primitiu convent (1333-1350), d’una gran bellesa i molt es-tilitzat. Entre l’església i el claustre hi ha una antiga creu de terme gòtica del segle xv. Enfront del convent es troba el Parador Turístic dels Comtes d’Urgell. En el terme de Balaguer, al lloc anomenat Camí de l’Horta, queda l’església romànica, l’únic vestigi del monestir de monges cistercenques de Santa Maria de les Franqueses~, amb vida entre el 1140 i el 1470. És un notable edifici del ro-mànic cistercenc que fa anys que espera una bona restauració. Fou declarat monument historicoartístic l’any 1984.

El Museu Comarcal de la Noguera es troba al carrer de Sant Josep, a l’extrem me-ridional del nucli antic. Consta d’una notable secció de pintura contemporània i altres elements museístics de la comarca, però sobretot conserva les restes d’excavacions fetes al terme, a l’àmbit de l’antic castell comtal, on destaquen els elements decoratius de guix d’època àrab i mossàrab i ceràmica de l’època del domini sarraí.

L’Arxiu Històric Comarcal està situat a la plaça del Mercadal, al costat de l’ajunta-ment. Conserva els habituals fons notarial i documental de la ciutat i altres indrets de la comarca, però sobretot un fons històric del monestir de Bellpuig de les Avellanes, desco-bert el 2003 a l’església de Vilanova de la Sal. Està format per un centenar de pergamins i algunes caixes de documentació, la majoria recopilada per Jaume Caresmar, que va des dels inicis del cenobi fins al segle xviii.

Balenyà, abans els Hostalets de Balenyà Osona

Municipi situat a l’entrada de la Plana de Vic, al sud de la comarca, travessat de sud a nord per l’antiga N-152, prop de la qual es va formar, a partir del segle xvi, la població dels Hostalets entorn d’uns antics hostals. Ara la moderna C-17 evita el pas pel nucli de poblament. El centre històric és l’església de Sant Fruitós de Balenyà, dita ara santuari de Santa Maria de l’Ajuda, edificació inicialment romànica, consagrada el 1083, de la qual res-ten gran part dels murs de la nau i bona part del campanar, apujat el segle xv amb un pis gòtic. L’església fou ampliada amb una façana barrocorenaixentista el segle xvii i apujada i modificada els segles xvii i xviii. Al davant té una interessant creu de terme construïda el 1695 i un comunidor prop de l’església. Importants masies són el Verdaguer, l’Illa, el Pla i el Garet, entre altres. A un extrem del municipi hi ha les ruïnes de Santa Maria Savall, monestir de donades del segle xiii, al bonic paratge de Sauva Negra.

Balsareny El Bages

Població de la dreta del riu Llobregat. La principal característica del terme és el castell, situat en un turó al nord de la po-blació. El castell de Balsareny, docu mentat des de l’any 990, és un edifici rectangu lar, allargassat, refet el segle xiv sobre el solar de l’anterior, del qual resten les bases dels murs amb torres cilíndriques als angles. Té un pati interior i és coronat amb merlets. Ha estat objecte de diferents restauracions i és obert als visitants. Al costat hi ha la capella de la Mare de Déu del Castell, que és una ampliació d’una església romà nica del segle xii dedicada inicialment a Sant Iscle i Santa Victòria. La població, que ha crescut molt en temps moderns, té un notable pont sobre el Llobregat, construït el 1797 pel rector Roc Garcia de la Enzina. Són notables l’església romànica de Sant Ramon de Sobirana, a la vall de Ferrans, prop de la carretera que lliga Balsareny amb Súria, i la singular església en ruïnes de Sant Vicenç d’Aladarnet. Cada any se celebra entre el poble i el castell la típica festa dels Traginers per sant Antoni Abat (el 17 de gener).

B

80   BANYOLES 

fou la casa de la vila i ara n’és la seu del Museu Arqueològic Comarcal i de l’Arxiu Històric de la Ciutat. El Museu Arqueo-lògic Comarcal conserva interessants col-leccions de prehistòria i història locals i comarcals, entre les quals una rèplica de la famosa mandíbula de Banyoles, de l’home de Neandertal, l’original de la qual guarda la família Alsius a la mateixa ciutat. També hi ha el Museu Municipal Darder d’his-tòria natural, a la plaça dels Estudis, núm. 2, amb col·leccions d’antropologia, local i forana, mineralogia, fauna, etnologia i pale-ontologia. Banyoles és centre d’excursions a llocs històrics i artístics dels voltants, com Porqueres, Puigpalter o el barri de Mata o més llunyans, com Pujarnol o Rocacorba.

Aquesta població també va ser seu olím-pica als Jocs de l’any 1992. L’edifici d’habi-tatges núm. 10 de la vila, construït durant els anys 1990 i 1992, obra dels arquitectes Fuses i Viader i situat al carrer de Lluís Companys, núm. 23-27, és un conjunt de tres cossos resolt amb una combinació de materials, uns tradicionals com la pedra i l’estuc i altres actuals, com la planxa lacada. La seva adaptació a l’entorn és d’una impor-tant abstracció.

Cal destacar-ne la Pesquera de Malaga-lada, junt a l’estany, una petita obra, també olímpica, que d’alguna manera recupera les antigues pesqueres, algunes de les quals en-cara es mantenen al marge del llac. L’obra és de 1990-1991, segons el projecte dels arqui-tectes Moner, Figa i Riera.

Banyoles  **El Pla de l'Estany

La ciutat de Banyoles ha esdevingut cap de la nova comarca del Pla de l’Estany. S’estén pel costat meridional del llac del qual ha rebut el nom i presideix l’ample pla o fondal centrat per l’estany, de carac-terístiques peculiars i d’una gran bellesa. La població va originar-se entorn del mo-nestir benedictí de Sant Esteve de Ba-nyoles, documentat des de l’any 812 i que havia adquirit ja una notable importància a mitjan segle xiii quan va intentar sepa-rar-se de la tutela del monestir i posseir un règim municipal propi. Va obtenir-lo el 1303 i l’any 1358 li van atorgar el privilegi d’elegir un Consell General propi. Tingué un call jueu entre els segles xiv i xv. So-frí molts dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428 però es reféu aviat. Avui dia és un notable centre industrial, cultural i turís-tic i va rebre un fort impuls constructiu en els Jocs Olímpics de 1992. L’Estany de Banyoles~ (pesqueres i passeigs), d’origen tectònic i càrstic, de més d’un milió de me-tres quadrats de superfície, està envoltat per una carretera amb un recorregut d’uns sis quilòmetres que permet admirar-ne els bonics i en part enjardinats voltants. S’hi practiquen esports nàutics i unes petites barques o vaporets permeten navegar-hi. La ciutat, tant en el sector de la Vila Ve-lla, inicialment murat, com en el de la Vila Nova, creat a partir de finals del segle xiii i també envoltat per una muralla, té edificis i conjunts dignes d’ésser visitats. A la Vila Vella hi ha l’antic monestir de Sant Esteve de Banyoles~, destruït pels terratrèmols del segle xv i cremat pels francesos el 1655. Ara és un edifici neoclàssic, amb claustre i dependències de la mateixa època però que conserva encara elements d’època romàni-ca, una portada gòtica a l’església i alguns elements artístics notables, com el retaule gòtic de la Mare de Déu de l’Escala, obra de Joan Antigó, anomenat «el mestre de Banyoles» (segle xv). Al centre de la ciutat hi ha l’església parroquial de Santa Maria dels Turers, un edifici gòtic aixecat entre el 1270 i el 1333. Centra la Vila Nova la in-teressant plaça porticada del Mercadal~ i un conjunt d’edificis notables amb fines-trals i obertures gòtiques. Destaca l’edifici de la Pia Almoina (segles xii-xvii), que en

Banyoles / CE09 Josep Pons i Busquet

BARBERÀ DEL VALLÈS    81

Barberà de la Conca **La Conca de Barberà

Típica població al nord-est de Montblanc, situada al pendent meridional del turó co-ronat per les ruïnes del castell de Barberà, que ha donat nom a la comarca. El castell és esmentat des del 945 i fou centre d’una comanda de Templers del 1172 al 1312; en queden notables ruïnes. La població té sectors antics força interessants. L’església parroquial de Santa Maria~, que presi-deix el poble, és un important edifici bar-roc neoclàs sic erigit entre el 1792 i el 1796, declarat MHA el 1997.

Dins del patrimoni industrial cal asse-nyalar el magnífic Celler Cooperatiu~, obra de Cèsar Martinell, construït l’any 1921. Amb un llenguatge basculant entre el modernisme i el noucentisme, és una de les més sobresortints catedrals del vi que van fer-se, per l’impuls de la política agrària a Catalunya, en l’època de la Mancomunitat. L’edifici de Martinell segueix seduint per la seva grandiositat espacial i la perfecció i la perícia que demostraren els obrers que van dur a terme l’obra. Fou declarat MHA el 2002.

Barberà del Vallès  *El Vallès Occidental

Població situada dins l’àrea d’influència de Sabadell i que els darrers vint-i-cinc anys ha passat de dos mil cinc-cents a trenta mil ha bitants. Entre els termes de Barberà del Va-llès i Cerdanyola es formà la moderna Ciutat Badia, ara independent i dita Badia del Vallès. El centre històric del terme és l’església de Santa Maria de Barberà~, un notable edi-fici romànic, amb nau, transsepte, tres absis i un esvelt campanar de torre sobre el braç dret del creuer. Els murs de la capçalera i els absis estan ornats amb arcuacions cegues i faixes llom bardes. Va construir-se al pas del segle xi al xii. Guarda un notable conjunt de pintures murals romàniques a l’absis central i a les absidioles. L’absis central té pintures amb escenes del Nou Testament a l’interior i de l’Antic Testament en l’arc triomfal. Les absidioles contenen pintures de la vida i el martiri de sant Pere i de sant Pau i de l’exal-tació de la Santa Creu per Constantí i santa Helena. Les primeres són fetes al pas del segle xii al xiii i les de les absidioles, empa-rentades amb les de Polinyà, poden datar-se vers el primer terç del segle xii. Fou declarada MHA el 1997.

Barberà de la Conca. Celler Cooperatiu / DGPC Josep Giribet

B

82   BARCELONA

als rondes i l’actual plaça de Catalunya. A la mateixa època, es va crear un organisme permanent de govern, com a delegació de les seves Corts generals, amb el nom de Ge­neralitat.

Les crisis demogràfiques dels segles xiv i xv, acompanyades del canvi de dinastia i de revoltes socials, la varen sumir en un es­tat d’estancament fins avançat el segle xvi. Entre 1640 i 1652, la guerra de separació de Castella, o el Corpus de Sang, va provocar que perdés els privilegis militars de què gaudia; amb tot, a finals del segle xvii, va viure un creixement notable del comerç, tot i que es va paralitzar a causa de la guerra de Successió, en la qual va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria.

Després del triomf dels Borbons (11 de se­tembre de 1714), perdé el règim municipal i les llibertats històriques i va passar a ser una província (que incloïa tot Catalunya) de l’Estat espanyol. Per tal d’evitar noves rebel·lions, es va fortificar Montjuïc i es va construir la ciutadella al barri de la Ribera, ocupats per l’exèrcit borbònic. No obstant això, entre 1725 i 1790, va viure una nota­ble recuperació demogràfica i econòmica, sobretot a partir de la liberalització del co­merç amb Amèrica (1778).

Acabada la guerra amb França, en l’è­poca de Napoleó (1808­1814), aviat va gau­dir d’una etapa de creixement econòmic i demogràfic, amb la creació de nombroses empreses metal·lúrgiques i tèxtils, i el 1842 va recuperar la Universitat, que havia per­dut en època de Felip V (1714). Enmig de lluites obreristes i polítiques, el segle xix marca una gran expansió de la ciutat, que va demolir les antigues muralles, el 1845, i va planificar l’Eixample o Pla Cerdà, fet que, a finals del segle xix i començament del xx, donaria lloc a l’actual configuració ciutadana, ampliada encara amb l’absorció, a partir del 1897, dels antics municipis que l’envoltaven (Gràcia, Sants, les Corts, Sant Gervasi, Sarrià, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Horta). El període entre les dues exposicions internacionals de Barcelona, del 1888 i del 1929, marca l’eta­pa més esplendorosa de la ciutat moderna, tant en l’aspecte cultural, o de la Renaixen­ça, com en l’aspecte econòmic i social. Les dues dictadures del segle xx, sobretot la dar­rera (1939­1975), van provocar una aturada en l’àmbit cultural i van suposar un seguit

Barcelona ***El Barcelonès

Està situada entre la mar Mediterrània i la serralada de Collserola (Tibidabo), i de­limitada pel riu Besòs i les grans poblacions de Sant Just Desvern, Esplugues, l’Hospi­talet i el Prat de Llobregat, de la ribera es­querra del riu Llobre gat. Gaudeix de bones comunicacions amb tot el país i es considera el cap i casal de Catalunya. Hi tenen la seva seu el govern autonòmic de Catalunya i el Parlament, la Delegació del Govern central i el comandament de la IV Regió Militar, a més de l’Ajuntament, la Diputació i altres organismes que li corresponen com a ciu­tat important, cap de província i de l’Audi­ència Territorial de Catalunya. També acull consolats de 58 estats i instituts de cultura d’estats d’Europa i d’Amèrica. La seva po­blació és d’un milió i mig d’habitants, però si s’hi sumen els de l’Àrea Metropolitana, que en realitat hi forma conurbació, supera els quatre milions d’habitants.

El seu terme ja era habitat en època ibè­rica (restes a Montjuïc). En època romana, hi va haver un assentament al petit mont Tàber i s’anomenava Colonia Iulia Augus­ta Paterna Faventia Barcino. Després de la invasió dels pobles alamans, a finals del se­gle iii, es va construir al seu voltant un fort cercle de muralles, que subsistiren fins a l’època medieval, i de les quals resten nota­bles elements. El segle v, durant un temps, fou capital del regne visigot, fins que va ser traslladada a Toledo. Presa pels àrabs vers el 715, fou seu d’un valiat sarraí fins a la seva conquesta per part de les tropes de Lluís el Piadós, el 801. Incorporada a l’imperi caro­lingi, fou seu d’un comtat que va esdevenir pràcticament independent a partir de Gui­fré el Pilós (878) i, sobretot, de Borrell II, després de la invasió d’Al­Mansur (985). Al llarg del segle xii, va absorbir la majoria d’antics comtats catalans i fou la capital de Catalunya i residència dels reis de la Con­federació Catalanoaragonesa des de mitjan segle xii. Desplegà una forta expansió per la Mediterrània i esdevingué un important centre de mercaders i ciutadans honrats.

Jaume I li concedí un nou règim munici­pal, el Consell de Cent (1265), i va créixer ràpidament, fins avançat el segle xiv, èpo­ca en què es va construir un nou cercle de muralles vers ponent, que incloïa les actu­

BARCELONA   83

Barcelona. Plaça Reial / DGPC Bob Masters

Barcelona. Pavelló Mies van der Rohe / DGPC Lourdes Jansana

B

84   BARCELONA

d’inicis del segle xiv, amb el retaule gòtic del Conestable, fet el 1465 pel pintor Jaume Huguet. La Sala Major o Saló del Tinell, de 17 x 33,5 m, amb la capella de les Reines, el construí entre 1359 i 1362 el rei Pere III, amb sis arcs diafragmàtics i la Talaia o mirador dit «del rei Martí», construïda al segle xvi. L’accés a totes aquestes dependències és l’escalinata que dóna a la plaça del Rei.

El Museu d’Història de la Ciutat (MUHBA), té la seu central a l’antiga Casa Clariana, traslladada aquí modernament des del carrer Mercaders. Al museu, i al seu subsòl, hi ha col·leccions importants de la història ciutadana i l’entrada a les ruïnes romanes i visigòtiques, que s’estenen pel subsòl de la plaça del Rei i els carrers an­nexos, i que arriben a sota de la catedral. Hi ha l’estructura dels vells carrers ciutadans, bases d’edificis, la basílica paleo cristiana del bisbat, documentada des del 347, i el baptis­teri d’època visigòtica.

El Palau del Lloctinent~, que fins fa poc custodiava l’Arxiu General de la Coro­na d’Aragó, construït a partir del 1549, és el millor palau renaixentista de la ciutat. S’alça a l’entorn d’un pati central i en destaca la so­lemne escala i els teginats de determinades estances. Restaurat per Lluís Domènech, es destina a exposicions i actes culturals. Ara,

d’expansions incontrolades, en l’aspecte ur­banístic i en el migratori.

La ciutat de Barcelona gaudeix d’un ric patrimoni artístic i cultural des de l’època romana fins avui, innegable reclam per a la gent del país i, sobretot, per als turistes, que cada vegada visiten la ciutat en un nombre més elevat. Per donar­ne una visió un xic ordenada o sectoritzada, tot seguit se’n co­mentaran els edificis o monuments princi­pals per barris o sectors que han configurat el seu conjunt urbanístic. Més de seixanta edificis o conjunts hi tenen protecció legal com a conjunt o monuments historicoartís­tics i n’hi ha que fins i tot han rebut la con­sideració de Patrimoni Mundial, com ara l’obra de Gaudí. El lector gaudirà de l’expo­sició de tot aquest conjunt, de manera més breu del que es mereix.

El Barri GòticSota aquest nom genèric s’inclou el pri­

mitiu clos fortificat de l’època romana i, més endavant, recinte medieval, que engloba els edificis més notables de la Barcelona histò­rica. Són aquests:

El Palau Reial Major~, adossat a la mu­ralla romana i amb la façana a la plaça del Rei. Consta bàsicament de la capella del Pa­lau, dedicada a Santa Àgata~, obra gòtica

Barcelona. Torre del Rei Martí / DGPC Bob Masters

BARCELONA   85

l’antic Arxiu Reial o de la Corona d’Ara­gó, creat el 1318 per decisió de Jaume II de Catalunya i Aragó, s’ha traslladat a un nou edifici, de tipus modern i funcional, cons­truït al carrer dels Almogàvers, núm. 17, a la confluència d’aquest carrer amb el carrer Marina, dissenyat per Roser Amadó i Lluís Domènech i bastit entre el 1995 i el 1996.

La Catedral~, dedicada a la Santa Creu i Santa Eulàlia, és un gran edifici gòtic iniciat el 1298 per la porta de Sant Iu, que té encara influències romàniques, i conclòs en la seva part essencial el 1422, quan se n’estava fent el cimbori. Com a etapes intermèdies, el 1332 se’n va consagrar l’altar major, el 1381 se’n va cobrir el creuer i el 1417 se n’acabaren les naus. És un edifici de tres naus de la mateixa alçada, amb deambulatori i capelles radials, que segueixen les naus entre els contraforts. El cimbori, situat al peu de la nau, es va aca­bar al segle xix. La façana actual es va fer entre 1885 i 1915. Té dos campanars o torres octogonals, sobre els braços del creuer, i una cripta dedicada a Santa Eulàlia, amb un sar­còfag d’alabastre fet el 1327. La Catedral té altres sepulcres notables (com ara el de Sant Oleguer o el de Sant Ramon de Penyafort), i retaules gòtics a les seves capelles, pintats per Bernat Martorell, Lluís Borrassà, etc. El claustre, amb grans finestrals gòtics i reixes artístiques, envoltat de capelles, es va construir entre 1350 i 1448. És un lloc molt equilibrat, que es comunica amb la capella de Santa Llúcia, obra romànica del 1257. Al centre de la nau, hi ha un magnífic cor, amb cadirats dels segles xiv i xv, i un notable rerecor, amb escenes esculpides en marbre per Bartolomé Ordóñez, a partir del 1517. A l’antiga sala capitular, ara capella del Santíssim, hi ha el Crist de Lepant, obra del segle xvi. El tresor de la catedral inclou pe­ces notables, com ara la cadira del rei Martí i una creu amb esmalts de finals del segle xiv. Sobre el claustre, es guarda el ric Arxiu de la Catedral.

El Palau del Bisbe es va construir adossat a una torre romana de la porta de la plaça Nova. Té elements romànics al seu pati. La Sala del Tron, a la planta noble, remodelada al segle xviii, està decorada amb pintures de Francesc Pla. L’Arxiu Episcopal és a les de­pendències superiors del palau.

La Casa de l’Ardiaca~, unida a les restes de la Casa del Degà, es va construir sobre la muralla romana i té l’inici d’un aqüeducte

romà i altres elements romans al seu ex­terior. Es desenvolupa a l’entorn d’un pati interior. Es va remodelar als segles xv i xvi, i allotja l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’Ins­titut d’Història de Barcelona.

Al Pla de la Seu hi ha l’antiga Canonja i edifici de la Pia Almoina~, obra dels segles xv i xvi, on s’ha instal·lat el Museu Diocesà de Barcelona i hi tenen lloc exposicions i actes culturals.

El Museu Marès, al carrer dels Comtes de Barcelona, sobre antics edificis eclesi­àstics restaurats, té una notable col·lecció d’obres d’escultura, des del romànic fins al barroc, recollides d’arreu de l’Estat espa­nyol, i moltes i variades col·leccions de te­mes d’art popular i folklòric. També guarda l’antic estudi, biblioteca i algunes obres del seu creador, l’escultor, col·leccionista i eru­dit Frederic Marès (1893­1991).

Completen aquest sector les Cases dels Canonges, entre la plaça i el carrer de la Pietat i carrer del Bisbe, que consisteixen en uns edificis dels segles xiv i xv totalment remodelats per Jeroni Martorell, el 1929, i units al Palau de la Generalitat per un pont neogòtic, construït sobre el carrer del Bisbe, el 1928, per Joan Rubió i Bellver. Al pis su­perior d’aquestes cases, hi ha la residència del president de la Generalitat.

Els dos edificis més notables de l’admi­nistració de Catalunya i de Barcelona es troben a la plaça de Sant Jaume, formada a l’eix dels antics cardus i decumanus de la ciutat romana.

El Palau de la Generalitat~, seu del go­vern autonòmic de Catalunya i també de la Diputació Provincial, és un gran edifici format per diferents ampliacions i remo­delacions, que van des dels primers anys del segle xv a mitjan segle xvii. Hi trobem elements gòtics força purs, a la gran esca­

Barcelona. Palau del Lloctinent / DGPC Bob Masters

B

86   BARCELONA

(1832­1844). Com a element remarcable, hi ha la façana gòtica del carrer de la Ciutat, obra d’Arnau Bergués i dels escultors Jor­di Joan i Pere Sanglada, del 1399­1402, que donava accés a l’Escrivania i la Sala d’Elec­cions, comunicada amb la Sala de Cent per un pati amb escala descoberta. L’Exposició Universal de 1888 fou la causa que Lluís Domènech i Montaner construís la Sala del Consistori Nou, i l’Exposició Internacional del 1929, que es restaurés i decorés la Sala de Cent i que es fes la Sala de Cròniques, decorada amb pintures murals de Josep M. Sert. D’aleshores ençà, s’han renovat des­patxos i sales i la Casa de la Ciutat aplega un notable conjunt de decoracions murals i escultures dels principals artistes catalans moderns (Llimona, Viladomat, Nogués, Ro­gent, Obiols, Vila­Arrufat, Tàpies, etc.). El 1970, es va ampliar amb un modern i polèmic edifici de dotze plantes amb façanes de vidre i relleus de Josep M. Subirachs, a la banda de la plaça de Sant Miquel, que el 2001 es va rebaixar a vuit plantes.

Tot el sector antic de la ciutat inclou pa­laus notables, esglésies i racons d’un atrac­tiu especial, impossible de detallar. Així, el barri de Sant Just, presidit per l’església gòtica del mateix nom, iniciada el 1345 i acabada dos segles més tard, té un entrellat de petits carrerons, amb els palaus Oliver, Anglada, Gualbes, Requesens, Caçador..., amb patis gòtics i decoracions murals bar­roques. En destaca el Palau de la Comtessa de Palamós o Requesens~, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, amb la seva

linata del pati central i a la galeria que en­volta aquest pati, al pis principal; elements gòtics i flamígers a la façana de la capella de Sant Jordi i a la porta del carrer del Bisbe, obra de Marc Safont (1416­1434); d’altres de plenament renaixentistes, a la manera dels grans palaus italians, a la façana principal, iniciada per Pere Blai el 1597, i d’altres de barrocs a la part N del palau, obra de Pau Ferrer (1620­1630). El palau, per la seva uti­lització constant i vicissituds diverses, so­vint ha estat objecte d’obres i ampliacions, des de les dues primeres cases camperoles de 1403, procedents de l’expropiació del call jueu, fins als nostres dies. Hi destaquen el Pati dels Tarongers, amb llotges a banda i banda i una galeria d’arcs escarsers al pis su­perior, la Sala Daurada, el Consistori Ma­jor i el gran Saló de Sant Jordi, al primer pis, al davant, de tres naus i cúpula decorada el 1927 i el 1928 amb pintures de tema his­tòric del corrent pompier, en substitució de les de Torres Garcia (1913­1918), ara guarda­des a la Sala Torres Garcia, entre notables obres d’art, com per exemple l’estatueta de Sant Jordi, del segle xv, diversos quadres, decoracions d’Antoni Tàpies i busts d’artis­tes moderns catalans.

La Casa de la Ciutat, antiga seu del Con­sell de Cent i de la batllia de la ciutat, és també un compendi d’estils, des d’una pri­mera Sala dels Cent Jurats, amb estructura d’arcs de diafragma, embigats i teginat de fusta, inaugurada el 1373, fins a la façana de la plaça de Sant Jaume, d’estil neoclàssic purista, obra de l’arquitecte Josep Mas i Vila

Barcelona. Palau de la Generalitat / DGPC Bob Masters

BARCELONA   87

Galeria de Catalans Il·lustres, iniciat al segle xiii i remodelat definitivament el 1970.

El barri del Palau, o del Palau Reial Me­nor, que envolta pel darrere la Casa de la Ciutat, té antics edificis remarcables, com ara la Casa d’Hèrcules, del carrer d’Avinyó (se gle xvi), amb estructura gòtica i decora­ció renaixentista; el Borsí o Casino Mer­cantil, ara Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, d’arquitectura noble i ampul·losa (1881­1883); el Palau dels Centelles, goti­corenaixentista, ara destinat a serveis de la Ge neralitat de Catalunya, i altres edificis notables al carrer d’Avinyó i els carrers que hi conflueixen.

El barri del Call, bàsicament el sector delimitat pels carrers del Call, dels Banys Nous i de la Palla, és l’àmbit de l’antiga i notable jueria de Barcelona, assaltada i en bona part destruïda el 1391. Ara és un sector on hi ha bona part del negoci d’antiquaris de Barcelona i petits comerços en general.

Al carrer de la Palla, hi destaca l’antic Hospital de Sant Sever, erigit el 1462, ara botiga d’un antiquari, amb una façana renai­xentista. I també l’església de Sant Sever, darrere el Palau de la Generalitat, un dels millors exemplars barrocs de Barcelona, construïda entre 1698 i 1725 i que conserva la decoració de l’època i un fastuós altar­retaule barroc.

Sobretot és notable la plaça de Sant Felip Neri, presidida per l’església barroca de Sant Felip Neri, amb retaules neoclàssics de finals del segle xviii. La plaça s’ha embe­llit amb dues cases renaixentistes gremials, la del gremi de Calderers i la del gremi de Sabaters, traslladades aquí des del seu pri­mitiu emplaçament, a la plaça de Lesseps i al carrer de la Corríbia, respectivament.

Durant la segona meitat del segle xiii, en temps del rei Jaume I, la creixença extraor­dinària que vivia la ciutat de Barcelona feia prop d’un segle, i que hi havia fet néixer nous ravals o vilanoves, va fer que el rei hi edifiqués una segona muralla, que anava des de la Rambla actual fins a Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar, i de Santa Anna, prop de la plaça de Catalunya, a la fa­çana marítima del port vell i a les Drassanes. Tot aquest sector, o Barcelona vella, es pot considerar repartit en barris, més o menys ben delimitats.

El primer és el barri del Pi, amb el seu centre a l’església de Santa Maria del Pi~,

reedificada entre 1329 i 1453. És un edifici gòtic d’una gran nau, amb absis poligonal i capelles entre contraforts. L’envolten les places de Sant Josep Oriol, amb el Palau Fi­valler, començat el 1571, completat i decorat el segle xviii, i ara seu de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i la plaça del Pi, amb la Casa de la Congregació de la Puríssima Sang, edifici gòtic transformat el 1613 i a fi­nals del se gle xviii.

D’aquesta plaça, en surt el carrer Petrit­xol, un típic carrer noucentista ben agençat, amb petits comerços i galeries d’art, la més típica, la Sala Parès, inaugurada el 1877 i de­gana de totes les de la ciutat.

Acaba el barri amb el carrer de la Porta­ferrissa, que té, tocant a la Rambla, el Pa­lau Moja~, un gran palau setcentista, amb pintures murals de Francesc Pla el Vigatà (1790) al seu saló principal. Ara allotja les dependències del Departament de Cultura i MC de la Generalitat de Catalunya. Al ma­teix carrer, hi ha altres casals importants, com ara la Casa Roura de Montserrat, trans­formada el segle xix, en passar a la família Magarola. A l’extrem d’aquest sector i a prop del Portal de l’Àngel, al carrer dels Arcs, hi ha altres edificis notables, entre els quals

Barcelona. Palau de la Música / DGPC Bob Masters

B

88   BARCELONA

la seva fundació. Es troba a la cantonada entre el carrer Canuda i la plaça de la Vila de Madrid, amb restes d’una via sepulcral romana, actualment centre d’interpretació del patrimoni, des d’on s’explica com una xarxa de vies articulava el pla de Barcelona i el connectava amb la resta del territori de la romanitat.

L’avinguda del Portal de l’Àngel té uns quants palaus antics, com ara el del mar­quès de Caldes de Montbui i el dels comtes de Solterra, ambdós del segle xvii. Al carrer de Montsió, que surt d’aquesta avinguda, es conserva la cerveseria i cafè dels Quatre Gats~, obra neogòtica i modernista de Puig i Cadafalch (1900), cèlebre per les tertúlies que hi feien els artistes (Casas, Rusiñol, Pi­casso, Nonell, etcètera).

El barri de Sant Pere, que s’estén de la Via Laietana al passeig de Sant Joan i de la Ronda de Sant Pere al carrer de la Prince­sa, rep el nom de l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les~, fundat el 945, i que va subsistir­hi fins al 1835. Ara la seva co munitat viu en un nou monestir del carrer Anglí, a Sarrià. L’església de Sant Pere és un edifici romànic, amb capitells més antics, molt mo­dificat per ampliacions i restauracions.

destaca la Casa del Cercle Artístic, un antic palau gòtic, amb les façanes tirades enrere i modificades a causa de l’eixamplament del carrer. Darrere seu, hi ha la font del carrer de la Cucurulla, gòtica, reformada en època neoclàssica i ornada amb rajoles el 1918.

El barri de Santa Anna rep el nom de l’an­tic monestir de canonges del Sant Sepulcre, dedicat a Santa Anna~, que es troba darrere dels grans edificis del sector meridional de la plaça de Catalunya, comunicat pel passatge de Rivadeneyra i un pas cobert que dóna al carrer de Santa Anna. Està format per una església de planta de creu grega i absis rec­tangular, del segle xii, amb la nau allargada al segle següent i un cimbori més tardà. Té un claustre i una sala capitular del segle xv, i el pis superior es construí al segle següent. Una antiga creu de terme orna la recollida plaça de Santa Anna.

És un barri que ha sofert moltes transfor­macions, però que conserva encara edificis històrics notables, com ara l’antic palau dels barons de Savassona, després dels Parellada, un edifici neoclàssic amb salons decorats per Francesc Pla (1790), seu de l’Ateneu Barce­lonès~, fundat el 1836 i remodelat el 2006, amb motiu del cent cinquantè aniversari de

Barcelona. Santa Maria del Mar / DGPC Josep Giribet

BARCELONA   89

És un barri de carrers petits i tortuosos, amb racons molt típics, la recollida plaça de la Llana, la plaça de Marcús, amb la capella romànica de la Mare de Déu de la Guia, el carrer de Carders, l’arc de les Candeles, etc. Inclou casals antics, com ara el Palau dels Marquesos de Dou i la Casa dels Cortinat­ges, i també edificis tan importants com la Casa del Gremi dels Velers~, a tocar de la Via Laietana, construïda entre 1758 i 1763, amb els millors esgrafiats del segle xviii de la ciutat.

Més notable és el Palau de la Música Catalana~, proper també a la Via Laieta­na, edificat entre el 1905 i el 1908, sota la direcció de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. És un dels prototipus de l’art mo­dernista català, ornat per dintre i fora amb temes al·legòrics de pedra, ceràmica vidra­da, estàtues i vitralls de color. A la seva cons­trucció, hi contribuïren els millors escultors, mosaïcistes i vitrallers de l’època. El 1997 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És seu social i estatge de l’Orfeó Català i s’hi fan amb regularitat concerts i audicions musicals. Amb motiu del centena­ri de la seva construcció, ha estat totalment restaurat i se n’ha ampliat la capacitat, amb

obres noves que no desmilloren en res el seu caràcter històric original.

El barri de Santa Maria del Mar, entre el carrer de la Princesa, la Via Laietana, el Pla del Palau i el Saló de Sant Joan, té com a ei­xos els carrers de Montcada i de l’Argenteria i la basílica de Santa Maria del Mar~, l’es­glésia gòtica catalana millor i més perfecta, i un compendi de la modalitat mediterrània d’aquest estil. S’inicià el 1329 i es consagrà el 1383, tot i que l’obra principal no es va aca­bar fins al 1390. Consta de tres naus gairebé de la mateixa alçada, separades només per esveltes columnes octogonals, amb girola a l’absis, ornat de capelles radials, igual que les naus laterals, que tenen capelles entre contraforts. Té una gran rosassa amb vidres policromats del segle xv. La façana principal dóna a ponent, on hi havia el Fossar Major, i la lateral, al Fossar de les Moreres~, on hi ha el monument als defensors de Barce­lona morts en l’assetjament de Felip V a la ciutat, el 1714.

El carrer de Montcada~, entre els segles xiii i xvii, va esdevenir un carrer senyori­al, amb la construcció de grans palaus. En destaquen el Palau d’Aguilar, el del Baró de Castellet, el Meca, el Mauri i el Finestres, que ara són la seu del famós Museu Picasso. També hi trobarem el de Cervelló, el dels Marquesos de Llió i el Palau Dalmases, una obra mestra del barroc del segle xvii.

Aquest sector es caracteritza també per l’existència d’un tramat de carrerons petits i estrets, com ara el de la Barra de Ferro, el de l’Arc de Sant Vicenç o el del Cremat Gran, que ens transporten a una Barcelona de se­gles enrere.

El barri del Mar s’estén entre la Rambla i l’antic barri de la Ribera, avui dia sector de l’estació de França i parc de la Ciutadella. És la façana marítima de Barcelona, molt trans­formada per les constants obres de remo­delació fetes al modern passeig de Colom, el Moll de la Fusta i el Pla del Palau. El seu sector més genuí es troba al carrer Ample i al carrer de la Mercè, amb els carrerons que els envolten.

El carrer Ample, situat abans a tocar de l’antic convent de Sant Francesc, desa­paregut poc després de l'exclaustració de 1835, es convertí als segles xv i xvi en un carrer de gent noble i benestant, com ara els Montcada, els ducs de Sogorb, els Gual­bes, l’arquebisbe de Tarragona, etc. Molts

Barcelona. Museu Picasso / CE09 mami13

B

90   BARCELONA

Florensa en va fer la nova façana el 1928, i va transformar­ne l’interior. Tanmateix, conserva el claustre del segle xvii, amb dues plantes de galeries i decoració de rajola va­lenciana.

El sector del Pla del Palau s’anomena així perquè hi estava situat el Palau dels Llocti­nents (1668), convertit al segle xviii en Palau Reial, o estança dels reis quan visitaven Bar­celona, i que va desaparèixer en un incendi, el 1875. La plaça actual fou urbanitzada en­tre 1825 i 1834 i alberga l’antiga casa de la Llotja~, un edifici d’exterior neoclàssic, fruit d’una reestructuració de l’arquitecte Joan Soler i Faneca (1772), que va conservar en el seu interior la gran sala gòtica acabada el 1392, obra de Pere Arvei, i bona part de l’antiga sala dels Cònsols, recuperada en les obres de restauració de 1971. L’edifici ha vis­cut altres restauracions, especialment el 1902, perquè es pogués adaptar a les dife­rents funcions que ha tingut: Escola de Be­lles Arts, Junta de Comerç i Cambra de Co­merç, Indústria i Navegació. Ara és la seu corporativa de la Cambra de Comerç i allot­ja també la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que hi té notables col·leccions d’art.

d’aquests casals i palaus es renovaren al se­gle xviii, i d’aquesta època resten encara el Palau dels Marquesos d’Alfarràs, fet el 1774 i transformat durant l’època romàntica, i el Palau Serra, d’un barroc afrancesat, erigit entre 1772 i 1778.

Entre els carrers Ample i de la Mercè, davant d’una petita plaça, hi ha l’església de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona, que fins al 1835 fou l’església del convent dels Mercedaris, orde creat a Bar­celona entre 1220 i 1235, amb l’ajuda del rei Jaume I. L’església, erigida entre 1765 i 1775, és un edifici de gust borrominià, d’una sola nau, amb revestiment de marbre i gelosies a les tribunes altes. Té vuit capelles laterals i un petit transsepte amb cúpula al creuer, construït el 1883. La façana té planta cor­bada, amb elements esculturals de Carles Grau, i, a la part que mira al carrer Ample, hi té afegida la façana gòtica flamígera del segle xv de l’antiga església de Sant Miquel, adossada a la primitiva Casa de la Ciutat. La imatge de la Mare de Déu de la Mercè és una talla de fusta del segle xiv, amb modificaci­ons i restauracions posteriors.

L’antic convent ara és la Capitania Gene­ral i té la façana al passeig de Colom. Adolf

Barcelona. Església de la Mercè / DGPC Bob Masters

BARCELONA   91

També destaquen en aquesta plaça la Du­ana Nova, edificada entre 1790 i 1792, edifici neoclàssic amb reminiscències de rococó i una sala d’actes amb pintures de Pau Mun­tanya, que ara és la seu del Govern Civil de Barcelona; les Cases i els Porxos d’en Xi­fré, un gran edifici burgès de la Barcelona noucentista, que manà construir l’indiano Josep Xifré, amb porxos ornats amb mo­tius al·legòrics neoclassicistes i medallons i panòplies al·lusius a temes marins, i el Palau de Mar o antics Magatzems Generals de Co­merç, projectats l’any 1881 per Maurici Gar­rán, primer director de la Junta d’Obres del Port de Barcelona. Després d’una acurada restauració, ha esdevingut en part edifici de serveis de la Generalitat de Catalunya i, des de 1996, Museu d’Història de Catalunya, amb la finalitat de conservar, exposar i di­fondre la història de Catalunya com a patri­moni col·lectiu, amb diferents plantes i sales que ofereixen uns 4.000 m2 d’exposició.

La RamblaDurant els segles xiii i xiv, el sector SW

de les segones muralles tenia als seus peus una ampla riera anomenada de Cagalell o de Collserola, que es començà a urbanitzar entre els segles xv i xvii, quan quedà inclosa dintre del nucli ciutadà, amb la construcció d’un tercer recinte de muralles, que forma­va al sector ponentí de la ciutat un gran arc delimitat pel Paral·lel (a partir de les Drassa­nes), la ronda de Sant Pau, la de Sant Antoni i el carrer de Tallers, pel sector N.

Lloc inicial de convents, col·legis i edificis públics, des del segle xviii va esdevenir un gran passeig i un dels llocs més convergents i populars de Barcelona. La Rambla és avui dia una gran via unitària, que va de la plaça de Catalunya a la mar, o plaça de la Porta de la Pau; malgrat això, el seu traçat conservava noms diferents, que indiquen etapes o carac­terístiques de la seva formació primitiva. La part alta rebia el nom de Rambla de Canale­tes i Rambla dels Estudis, per l’antiga font de Canaletes i l’Estudi General que hi va haver fins al 1714. També hi havia el Col·legi de No­bles de Cordelles, creat el 1593 pels jesuïtes, que, en desaparèixer, donà lloc a l’Acadè­mia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual subsisteix en un edifici, construït el 1887, que té als seus baixos el Teatre Poliorama.

Més avall, al límit d’aquest sector, hi ha l’església de Betlem~, centre de l’antic

convent de jesuïtes, un edifici barroc, cons­truït entre 1680 i 1732, segons el projecte de Josep Juli. Al davant, hi ha el Palau Moja, esmentat ja en parlar del carrer de la Por­taferrissa.

En el sector de la Rambla de les Flors, o de Sant Josep, hi hagué un antic convent de Sant Josep o de carmelitans descalços, a l’in­dret de l’actual mercat de la Boqueria. Hi destaca el Palau de la Virreina~, un edifici rococó, construït entre 1772 i 1776, per ordre de Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú. S’hi fan exposicions i actes culturals.

La Rambla del Centre, o dels Caputxins, rebé el nom del convent de caputxins situat al lloc on a partir de 1848 es va construir la plaça Reial i el passatge Madoz, d’estructu­ra neoclàssica. A l’indret de l’actual Hotel Orient, hi hagué l’antic Col·legi Franciscà de Sant Bonaventura, construït entre 1652 i 1670. A l’interior de l’hotel se’n conserva l’antic claustre.

El Gran Teatre del Liceu~ és l’edifici més notable d’aquest sector de la Rambla. Es va construir entre 1844 i 1847, en el solar d’un antic convent de trinitaris. Fou disse­nyat per un arquitecte francès i construït per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca. Consta de cinc pisos i platea amb capacitat per a 3.500 persones. Després d’un incendi, el 1861, se’n va remodelar la gran sala, deco­rada per Martí Alsina, Rigalt, Caba i d’altres, sota la direcció de Josep Mirabent. També tenia un gran saló i una gran llotja amb balcó, que mirava a la Rambla. Patí un gran incendi l’any 1994, que destruí tot el seu cos central. Tot seguit se n’inicià la restauració, amb un respecte màxim per l’obra antiga, que fou reconstruïda amb tota fidelitat, i se n’amplià l’àmbit amb edificis veïns, estructures noves que no desmereixen l’obra vuitcentista.

Barcelona. Palau de la Virreina / DGPC Bob Masters

B

92   BARCELONA

Les Drassanes~, defensades per un recin­te murat i un fossat, recorden el moment en què Catalunya es convertí en una potència marítima mediterrània. S’iniciaren el 1275 i el sector central s’acabà avançat el segle xiv. Consten de grans naus cobertes amb arcs dia­fragmàtics, ampliades amb naus noves (1612­1618) i modificades a la part central després de la guerra de Successió (1714). Entre els segles xviii i xx es desti naren a caserna mili­tar. Ara, restaurades, des de 1941, són seu de l’important Museu Marítim de Barcelona.

El Raval de Ponent de La RamblaL’ample sector ciutadà o districte V de

Barcelona, avançat el segle xiv, es trobava en­voltat per un tercer recinte de muralles. Per tal de sistematitzar­lo un xic es pot dividir en tres sectors: l’inferior o de Sant Pau, el mitjà o de l’Hospital i el superior o de Tallers.

El sector de Sant Pau, tradicionalment el més degradat, rep el nom del monestir bene­dictí de Sant Pau del Camp~, que conserva tot l’encís ro mànic en la seva església i el seu petit claustre. Sant Pau del Camp es devia erigir vers el 910, però va ser destruït per Al­Mansur, el 985. Refet de nou entre el 1096 i el 1117, va esdevenir una abadia que, a partir del segle xvi, es va fusionar amb altres abadies

Annexos al Liceu, hi ha el Conservatori del Liceu, creat el 1838, i el club recreatiu anomenat Cercle del Liceu, fundat el 1847, que guarda als seus salons i estatge social una col·lecció extraordinària d’obres d’art, com ara els murals d’Antoni Martí (1862), però sobretot d’època modernista, com ara els vitralls d’Oleguer Junyent, elements deco­ratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i dotze famosos plafons de Ramon Casas.

Al final d’aquest sector de la Rambla, a l’anomenat Pla del Teatre, hi hagué des del 1587 un teatre públic de la ciutat, renovat després dels incendis de 1788 i 1915, amb una façana neoclàssica de 1846.

El darrer sector de la Rambla, o Rambla de Santa Mònica, rep el nom del convent de Santa Mònica~, d’agustins descalços, un edifici auster, amb un claustre al centre. Acull Arts Santa Mònica, un espai de confluència i de creuament entre diverses disciplines de la creació artística contemporània amb la ciència, el pensament i la comunicació. Al seu davant, hi ha el Palau Marc, un edifici de finals de segle xviii, restaurat i adaptat per­què fos la Conselleria de Cultura de la Ge­neralitat de Catalunya. Clou la Rambla el monument a Cristòfor Colom, obra de Ga­ietà Buïgas, construït el 1886.

Barcelona. Sant Pau del Camp / DGPC Bob Masters

BARCELONA   93

i va convertir­se en seminari o col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, a partir del 1672. En conserva l’església romànica, refeta al segle xii, aprofitant capitells antics a la seva portada. Té un bonic timpà i altres elements d’escultura. El claustre, de princi­pis del segle xiii, és petitó i té un gran interès pels seus capitells i arcs de forma lobulada.

Al carrer Nou de la Rambla hi ha el Palau Güell~, construït per Antoni Gaudí en tre 1885 i 1889, amb arcs parabòlics i reixes si­nuoses, típiques del modernisme. El 1984 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El sector de l’Hospital rep el nom de l’an­tic Hospital de la Santa Creu~, que forma un conjunt amb la Casa de Convalescència i l’Acadèmia de Medicina. Ara és seu de la Bi­blioteca de Catalunya, l’Escola Massana i de l’Institut d’Estudis Catalans. L’Hospital es va començar a construir el 1401, amb quatre ales a l’entorn d’un pati o claustre central. A partir de 1509, se’n va suprimir la nau de migdia i es va ampliar vers ponent, amb noves naus entorn d’un claustre unit a l’anterior. També se’n va fer la porta plateresca del carrer de l’Hospital, annexa a la part antiga que que­dava de l’antic hospital d’en Colom, amb la

façana de l’església erigida el 1444. La llarga utilització com a hospital, fins a la dècada de 1920, fou causa de notables ampliacions i reformes, amb noves naus i edificis, com el de la part llevantina, fet el 1830.

La Casa de Convalescència va erigir­se entre 1629 i 1680, amb un pati porticat o claustre central, que té un ric parament de rajoles, amb escenes de la vida de sant Pau i temes florals, que, sense tanta riquesa ornamental, continuen a l’escala i les sa­les superiors. És obra de Llorenç Passoles (1680­1681). Des del 1982, torna a ser la seu de l’Institut d’Estudis Catalans; en realitat, l’Acadèmia de la Llengua i la Cultura Cata­lana, fundada el 1907.

L’Acadèmia de Medicina~, d’aspecte neo clàssic, va ser construïda el 1672 per l’ar­quitecte Ventura Rodríguez. Té una notable biblioteca, una sala de dissecció i altres ele­ments notables.

També destaquen en aquest sector el Tea­tre Romea, construït el 1863; l’església del convent de Sant Agustí, iniciada el 1728, amb la façana inacabada, i el casal de Ca l’Erasme, al carrer del Carme, amb una porta barroca i una sala noble decorada per Josep Bernat Flaugier (1773­1813).

En el sector superior o dels Tallers, és notable l’antiga Casa de la Caritat, un gran edifici que inclou en un extrem l’antic con­vent de Valldonzella, abans de Montalegre, precedit per un claustre de dos pisos d’ordre toscà (1743), que continua per una gran i in­expressiva façana, i la Casa de la Caritat prò­piament dita, que es perllonga, mitjançant un carreró, amb el convent dels Àngels~, que té una església, sales i un claustre gòtics. A la plaça dels Àngels, hi ha també l’antiga Casa d’Infants Orfes, amb una façana de 1578 i una església amb elements de tipus clàssic dels segles xvii-xviii, i, a la confluència dels carrers Hospital i Carme o plaça del Pedró, l’antiga església romànica de Sant Llàtzer, record del llatzaret o hospital de leprosos del segle xii.

Aquest sector de la ciutat, i també gran part del Raval, ha viscut modernament una gran renovació, amb l’obertura de places no­ves i de la Rambla del Raval. Com a obres més destacades, juntament amb l’arranjament de l’església dels Àngels i la capella del Peu de la Creu, hi ha el modern MACBA o Mu­seu d’Art Contemporani de Barcelona. A prop, a l’antiga Casa de la Maternitat, hi ha el

Barcelona. MACBA / DGPC Bob Masters

B

94   BARCELONA

a mar), amb illes de cases aixamfranades, que inicialment havien de tenir dos costats buits, perquè es pogués accedir als jardins interiors de les illes, cosa que no es dugué a terme. Per facilitar­hi la circulació, va concebre dues vies diagonals perpendiculars entre elles (la Dia gonal i la Meridiana), que es trobaven a la plaça de les Glòries Catalanes, on confluïa també la Gran Via de les Corts Catalanes, que era un carrer horitzontal tres vegades més ample que la resta de carrers.

En realitat, el Pla Cerdà o Eixample uneix els vells sectors de Gràcia, Vilapicina i Sant Martí de Provençals amb la vella ciutat, tot i que Cerdà preveia com a centre de la nova ciutat la plaça de les Glòries Catalanes, i, en realitat, ho va ser la plaça de Catalunya, no prevista per ell, però creada a l’origen de l’eix Barcelona­Gràcia o passeig de Gràcia. Els noms dels nous carrers de l’Eixample els va escollir el 1864 Víctor Balaguer, segons un patró nacionalista romàntic. L’Eixample es divideix en dreta i esquerra, més o menys seguint l’eix de la Rambla de Catalunya.

És impossible descriure tots els elements arquitectònics importants d’aquest notable àmbit ciutadà; per tant, es farà solament una breu ressenya dels més destacats. Cal obser­var, però, que el sector primigeni de l’Eixam­ple, especialment el sector central (entre el passeig de Sant Joan i el carrer dels Comtes d’Urgell), té una gran quantitat d’edificis que no es poden esmentar individualment, però que són d’una gran bellesa pels seus volums, la distribució d’obertures, l’ornamentació i, sobretot, per les tribunes, amb notables vidrieres modernistes.

Els edificis «històrics» són essencialment dos: la Concepció, o Santa Maria de Jonque­res, traslladada al carrer d’Aragó, entre 1871 i 1888, des del seu emplaçament primitiu a l’inici de la Via Laietana, oberta com a comu­nicació directa amb el mar, i Santa Maria de Montsió, traslladada des del Portal de l’Àngel a la Rambla de Catalunya el 1882. Ambdues són esglésies gòtiques amb claustre –el de Montsió, traslladat de nou, aquest cop a Es­plugues–, construïdes avançat el segle xiv.

Entre els edificis més antics de l’Eixample hi ha el de la Universitat~, construït entre 1863 i 1868 per Elies Rogent, en un estil me­dievalista amb elements neoromànics. Es disposa a l’entorn de dos grans claustres, amb un cos central, on hi ha el Paranimf (1870­1878), amb decoració d’inspiració aràbiga.

CCCB o Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, inaugurat el 1995, i davant seu, la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona. També són notables la Casa de la Misericòrdia, al carrer d’Elisabets, i un sector noble de l’antic convent de Bonsuccés, a la plaça del seu nom, edificat el 1690 pels frares servites i que ara és una dependència municipal.

Cal destacar finalment, a la part superior del sector, l’església de Sant Pere Nolasc, eri­gida a partir de 1710, amb una pintura mural de Flaugier a la seva cúpula, que representa l’exaltació de Maria, a la moderna plaça de Castella, i darrere aquesta església, al carreró de Torres Amat, el Dispensari Antituber­culós~, el primer edifici d’estil racionalista construït el 1935 per Josep Lluís Sert i Torres Clavé.

L’Eixample La destrucció de les muralles, el 1854, i

l’empenta industrial que prenia la ciutat de Barcelona a mitjan segle xix forçaren a crear un projecte racional d’ampliació de la ciutat que prengué el nom de l’Eixample. Després de vacil·lacions i d’unes certes oposicions s’imposà, per decret de 31 de maig de 1850, el projecte d’eixample concebut per l’engi­nyer de camins Ildefons Cerdà, que es va aplicar amb certes modificacions pel que fa a la construcció de les illes de cases.

El Pla Cerdà va dissenyar una retícula re­gular de carrers «horitzontals» (paral·lels a mar) equidistants, tallats perpendicular­ment per carrers «verticals» (perpendiculars

Barcelona. Dispensari Antituberculós  / DGPC Lourdes Jansana

BARCELONA   95

Ocupa dues illes de l’Eixample i té davant seu una plaça, al lloc que ocupava l’antic baluard dels Tallers.

El Seminari Conciliar, que ocupa tota una illa, darrere la Universitat, obra també de Rogent, i construït entre 1878 i 1888, té una tipologia medievalista i ara és seu de la Facultat de Teologia de Barcelona i altres institucions eclesiàstiques.

Les Saleses, al passeig de Sant Joan, obra de Joan Martorell i Montells, és un notable edifici neogòtic, alçat entre 1882 i 1885, amb diversos pinacles, ornamentació del gòtic nòrdic i elements de ceràmica esmaltada.

El Palau de Justícia, al Saló de Sant Joan, d’estil eclèctic i de buscat monumentalisme, fou construït entre 1887 i 1907 per Josep Do­mènec i Enric Sagnier.

Barcelona conserva altres edificis de l’ar­quitectura eclèctica de la Restauració, com ara la Casa del Pirata (1880­85) o el Palau Marcet (1887), actualment cinema Comèdia, ambdós en ple passeig de Gràcia.

A l’Eixample, el modernisme va trobar­hi un ampli àmbit per desenvolupar­s’hi amb llibertat. Com abans s’ha indicat, és total­ment impossible detallar o simplement enu­merar el gran nombre d’edificis construïts

per Enric Sagnier, Pau Salvat, Jeroni F. Gra­nell, Ferran Romeu, Juli M. Fossas, Antoni M. Gallissà, etc., i, en especial, pels mestres d’aquest estil, Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.

És típica la concentració de cases dels tres darrers grans arquitectes, l’anomena­da «mançana de la discòrdia» –passeig de Gràcia, entre els carrers Consell de Cent i Aragó–, perquè inclou la Casa Lleó More­ra (1905), de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller~ (1900), de Josep Puig i Cadafalch ­seu de l’Institut Ametller d’Art Hispànic­, i la Casa Batlló~, remodelada per Antoni Gaudí entre 1905 i 1907, oberta a la visita del públic.

Al mateix passeig de Gràcia, entre molts edificis i elements modernistes –com ara els fanals de Pere Falqués (1906), que voregen el passeig–, hi ha la Pedrera o Casa Milà~, l’edifici d’habitatges més original de Gaudí, construït entre 1905 i 1910. Després d’una restauració intel·ligent, és oberta al públic, i inclou un centre d’exposicions temporals. És un dels edificis més atractius de la ciutat per al turisme del país i l’estranger. El 1984, fou declarada Patrimoni de la Humanitat. És també notable la Casa Fuster, a la part

Barcelona. Casa Batlló / DGPC Albert Sierra

B

96   BARCELONA

decoració escultòrica, amb les seves quatre torres, tres acabades després de la seva mort (1926). Modernament, els deixebles de Gau­dí, en particular els arquitectes Lluís Bonet i Garí i Jordi Bonet i Armengol, seguint els dibuixos i la maqueta de l’autor, n’han fet la façana de la Passió, ornada amb unes singu­lars escultures de Josep Maria Subirachs i Sitjar, més austera, també amb quatre torres, acabades el 1981, obra que ha estat origen de polèmiques per part dels que creuen que no caldria completar l’obra. Té un gran prestigi internacional i és molt visitada per tots els turistes que vénen a Barcelona, la qual cosa li produeix unes bones entrades econòmi­ques, fet que ha permès que se n’acceleressin molt les obres els darrers anys.

Una avinguda en diagonal, l’avinguda Gaudí, porta de la Sagrada Família a l’Hos­pital de Sant Pau~, projectat per Lluís Do mènech i Montaner el 1901, una altra de les obres més importants del modernisme, presidit pel Pavelló de l’Administració (1902­1911), i amb tot un seguit de pavellons poste­riors molt notables, uns quants obra del seu fill, Pere Domènech i Roure (1923), que en va continuar l’obra dintre de les caracterís­tiques iniciades pel seu pare. Fou declarat Patrimoni de la Humanitat el 1997. Recent­ment, se n’ha completat la restauració d’uns

superior del passeig, dita els Jardinets, de Domènech i Montaner (1908­1910).

Seguint un hipotètic recorregut per l’Ei­xample, i deixant de banda molts edificis força notables, es pot admirar –al popular Cinc d’Oros– la Casa Comalat, modernista, de Salvador Valeri, amb tribunes posteri­ors que donen al carrer de Còrsega; la Casa Quadras~ (ara seu de la Casa Àsia), de Puig i Cadafalch (1904), d’un estil neogòtic nòr­dic, que ressalta molt més en la monumental Casa de les Punxes~, feta entre 1903 i 1905 pel mateix arquitecte i que ocupa tota una illa esbiaixada per la Diagonal.

Des d’aquí es pot visitar un altre monu­ment cabdal del modernisme barceloní: la Sagrada Família~, entre els carrers de Provença, Marina, Mallorca i Sardenya. Iniciada per la cripta, amb un criteri neo­gòtic, per Francisco de P. Villar, el 1882 fou continuada per Antoni Gaudí, des de 1883, amb el projecte de fer­hi un gran temple simbòlic, amb dotze torres altes, quatre a cadascuna de les tres façanes, que recorda­rien els apòstols, quatre campanars dedicats als evangelistes, un gran cimbori dedicat a Crist i un cimbori menor dedicat a Maria. Gaudí va poder fer­ne només l’absis neogò­tic, acabat amb alts pinacles, i la façana del Naixement, iniciada el 1901, d’una excel·lent

Barcelona. Hos pital de Sant Pau / DGPC Bob Masters

BARCELONA   97

quants pavellons vells, però, sobretot, com a conseqüència del gran augment del nombre de malalts, i sense deixar­ne perdre cap dels antics elements artístics, s’ha construït un nou i modern hospital al fons del seu recinte, adossat a la muntanya.

Els qui estimen el modernisme es podran esplaiar en molts edificis que aquí no tenen cabuda, però que no poden ser oblidats, com ara certes obres de Gaudí: el Col·legi de les Teresianes~ (1889­1894); les cavallerisses i el tancament de la Casa Güell~, al sector de Pedralbes (1887); la Casa Vicenç~ del carrer Carolines (1878­1885); la Torre Be­llesguard~ (1900­1902), i, sobretot, el Park Güell~ (1900­1914), model d’urbanització enjardinada d’un pendent de muntanya, amb cases residencials, viaductes, pavellons i una gran plaça de columnes inclinades i orna­mentació de ceràmica de colors, estucs i tota mena d’elements que caracteritzen el mo­dernisme barceloní. El 1984, fou declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

De Joan Rubió i Bellver, en destaquen la Casa Pomar, del carrer de Girona (1906); la Casa Golferichs, de la Gran Via (1901); un pavelló de la Casa de la Maternitat (1902); la Casa Alemany (1901), i la Casa Rovi ralta, dita el Frare Blanc (1903­1913).

De Josep Puig i Cadafalch, la Casa Ma­caya~, del passeig de Sant Joan (1901); l’an­tiga fàbrica Casarramona~ i la Casa Sastre i Marquès (1905).

De Lluís Domènech i Montaner, l’Edito­rial Montaner i Simon~, del carrer d’Aragó (1881­1886), seu de la Fundació Antoni Tàpi­es; el restaurant del Parc o Museu de Zoo­logia (1888); la Casa Thomas, del carrer de Mallorca (1895­1898), i la Casa Lamadrid, del carrer de Girona (1902).

La llista es podria allargar encara molt més, amb obres d’Enric Sagnier, de Francesc Berenguer, etcètera.

El noucentisme té exponents notables a la ciutat, com ara el Grup Escolar Pere Vila o el Pavelló de la Ciutat de Barcelona (1928), de Josep Goday; el Palau Nacional, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de Pere Cendoya i Enric Catà; la Casa Cambó, de la Via Laietana (1921­1929), d’Adolf Flo­rensa, i el cinema Coliseum, de la Gran Via (1923), de Francesc de P. Nebot, autor també de la urbanització de la plaça de Catalunya. I també altres obres de Francesc Folguera, Jaume Mestres i Fossas, etcètera.

A partir de 1930, el GATCPAC o Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, encapçalat per Josep Torras i Clavé, Josep Lluís Sert i Joan B. Subirana, autors tots junts del Dispensari Antituberculós del barri de Tallers, encarregat per la prime­ra Generalitat entre 1934 i 1935, integrà a l’arquitectura un concepte racionalista. Va donar a Barcelona diversos edificis nota­bles i sobretot unes orientacions que segui­rien més o menys fidelment un grup prou nombrós d’arquitectes, com ara R. Duran i Reynals, a l’edifici d’habitatges J. Espo­na, del ca rrer d’Aribau, els arquitectes del GATCPAC, a la Casa Bloc~ de l’avinguda de Torras i Bages (1932­1936), i Nicolau M. Rubió, a les oficines de la Metro Goldwyn Mayer, del carrer de Mallorca (1934).

Després de la Guerra Civil espanyola (1936­1939) i el boom de l’emigració, s’han fet a la ciutat grans blocs d’habitatges, uns quants d’arquitectes prestigiosos (Coderch, Moragas, Bohigas­Martorell­Mackay), i també grans construccions públiques, com ara el Camp Nou del F. C. Barcelona (1954­1957), les facultats de la zona de Pedralbes, la Fundació Joan Miró~, de Sert, Jackson and Associated (1972) o urbanitzacions com la de la plaça dels Països Catalans (1981­1983) i el Parc de l’Espanya Industrial (1982­1985).

Al costat de l’ample ventall de realitza­cions arquitectòniques singulars, la ciutat de Barcelona inclou sectors d’una marcada personalitat, com ara:

El parc de la Ciutadella~, urbanitzat a partir de 1871 sobre el solar de l’antiga Ciutadella que va fer construir el rei Felip V (1716­1727), després de demolir el barri menestral de la Ribera. De les construccions borbòniques, en resten: l’arsenal, obra de

Barcelona. Casa Bloc / DGPC Bob Masters

B

98   BARCELONA

ciutadella i el Pla del Palau, com a conse­qüència del desenvolupament econòmic i social que va viure la ciutat de Barcelona a partir de 1720. Fou planejat per l’enginyer militar Joan Martín Cermeño com una tra­ma de carrers de parcel·les uniformes i amb cases unifamiliars, fetes sota uns cànons precisos. El nou barri, a més, tenia dues places, dues casernes i una illa de cases d’ús no residencial, amb magatzems de sal i de vi i la Casa del Rei. Tot i que hi ha hagut modificacions posteriors, la Barceloneta és un dels millors exemplars de l’urbanisme barroc de tot el país i de l’Estat espanyol. Inicialment, fou un barri de gent obrera, dedicada a les tasques del mar.

Un dels edificis singulars més importants de la Barceloneta és l’església de Sant Mi­quel del Port, projectada pel mateix engi­nyer Cermeño. És un edifici barroc, inspirat en els dels jesuïtes romans i construït entre 1743 i 1755. Cal destacar­ne també la plaça o Pla del Palau, que té al seu centre un singular monument al patriota general Josep Mora­gues. La demolició de vells magatzems i la recuperació del port antic, amb els moderns edificis del Trade Center, l’Aquàrium, etc., i els petits vaixells ancorats han fet recuperar

G. Prosper de Werboom, objecte de moltes reformes i decoracions per adequar­lo com a Palau Reial. Ara és la seu del Parlament de la Generalitat de Catalunya, amb tota ple­nitud, perquè s’ha traslladat el Museu d’Art Modern de Catalunya, que n’ocupava una part, i que ara es troba fusionat amb el Mu­seu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Montjuïc. Li fa costat la Capella, feta amb un llenguatge classicista d’arrel fran­cesa per Alexandre de Rey, i el Palau del Governador, més sobri, seu ara d’un institut d’ensenyament mitjà.

Quan el seu recinte va ser destinat a seu de l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888, fou objecte d’una remodelació total, amb l’enjardinament i la construcció d’edi­ficis nous, com ara l’Umbracle, el Restau­rant i la Gran Cascada. L’enjardinament fou d’estil eclèctic afrancesat. Ara alberga també el Zoològic de Barcelona.

La mateixa exposició fou la causa que s’urbanitzés el Saló de Sant Joan, o perllon­gació del passeig del mateix nom, amb un Arc de Triomf, de maó vist, obra de Josep Vilaseca.

La Barceloneta és un barri singular de Barcelona. Es va crear entre el mar, l’antiga

Barcelona. MNAC / DGPC Josep Giribet

BARCELONA   99

un atraient sector de l’antiga tradició marí­tima de Barcelona.

A l’altra banda de la ciutat vella, tocant al port i al mar, hi ha els nuclis de Montjuïc i del Poble­sec.

Montjuïc és una petita muntanya aïlla­da, de 173 m d’altitud, poblada des d’època ibèrica, amb un gran protagonisme dintre la història de Barcelona pel fet de te nir el primitiu castell del port, a inicis del segle XI, i el Castell de Montjuïc, l’actual, construït per Juan Martín Cermeño a partir del 1751, segons el pla o esquema francès de Vauban. Abans, l’havia presidit la Torre del Farell i un port anterior, construït vers el 1640 i ampliat el 1694.

El Castell de Montjuïc~, símbol de l’ocupació militar de Catalunya a partir de l’època borbònica, fou retornat a la ciutat de Barcelona el 1960 i ha esdevingut per a la ciutat un lloc de visita i esplai. És també un espai per a la memòria històrica, perquè en un dels seus fossats hi va ser afusellat Lluís Companys, quan ostentava encara el càrrec de president de la Generalitat, a mans del govern de la dictadura.

Els darrers anys, amb motiu dels Jocs Olímpics de l’any 1992, la muntanya ha vis­cut un seguit de grans transformacions, que

en varen completar l’arranjament fet amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. En va dirigir l’obra de jardineria el francès Fo­restier, la part arquitectònica fou coordinada per Puig i Cadafalch i les plantacions, per Nicolau M. Rubió.

Al fons de l’avinguda central, hi ha el Gran Brollador, amb les monumentals fonts llu­minoses i canviants de Carles Buïgas, que són un centre d’atracció turística i que tenen a banda i banda els palaus de l’Exposició, dissenyats per Puig i Cadafalch. Des d’aquí pugen unes amples escalinates fins al Palau Nacional, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura, que des del 1933 és seu del Museu d’Art de Catalunya. Aquest edifici, convertit ara en Museu Naci­onal d’Art de Catalunya, des de la recupera­ció de la Generalitat i la gestió del patrimoni cultural, ha viscut una total transformació, tant l’edifici material, a càrrec de l’arquitecta italiana Gae Aulenti, com les magnífiques col·leccions que s’hi guarden, des de l’art romànic i gòtic fins a l’art d’inicis del segle xx. Per això ha calgut fer­hi grans transfor­macions, sobretot en la recuperació arqui­tectònica i espacial de l’edifici, que sovint han estat polèmiques, però que han permès que s’hi incloguin col·leccions noves i, en

Barcelona. Fundació Miró / DGPC Josep Giribet

B

100   BARCELONA

la recta de l’Estadi i els murs del cementiri. S’hi va construir l’anomenada Anella Olím­pica. Cal destacar­ne com a entitats amb personalitat l’Estadi Olímpic, construït ja en època de l’Exposició Universal per obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure. Se’n va conservar el frontis, de l’escultor Vicenç Navarro, i les estàtues de sobre la porta, de Pau Gargallo. La resta es va reconstruir se­gons un projecte conjunt de Vittorio Gregot­ti, d’una banda, i de l’equip format per Fede­rico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit, de l’altra. Té capacitat per a cinquanta­cinc mil persones i amb grades provisionals pot arribar a acollir­ne setanta­set mil. Es va estrenar en la cerimònia de la inauguració dels Jocs Olímpics de 1992.

A l’anomenada Anella Olímpica, hi troba­rem també el Palau Sant Jordi, obra d’Arata Isozaki, que es va començar a construir el 1985 i que es va inaugurar per la festa de la Mercè de 1990. La seva coberta fou dissenya­da pel japonès Mamoru Kawaguchi. Es con­sidera una obra extraordinària d’enginye­ria, formada per una gran xarxa metàl·lica còncava, que aguanta les teules de ceràmica vidrada i planxes de zenc que el fan imper­meable. És un gran pavelló poliesportiu, amb

particular, el Museu d’Art Modern, abans a l’antiga Ciutadella.

Diferents palaus o pavellons, que a vega­des imiten palaus italians o renaixentistes, s’han destinat ara a museus (el Museu d’Ar­queologia i el Museu d’Etnologia), a usos públics (com ara el Mercat de les Flors, convertit en teatre) i a serveis públics de la ciutat.

També cal destacar el Palauet Albéniz, o antic Pavelló Reial, fet el 1929, ara residència d’hostes il·lustres, amb un sostre pintat per Salvador Dalí; el Poble Espanyol, fet dintre de l’esperit noucentista que inspirà l’Exposi­ció, amb reproducció dels edificis més típics de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, el sector de jardins, amb els jardins Amar­gós, el Roserar, etc; i, finalment, la Fundació Miró~, un notable Centre d’Estudis d’Art Contemporani, situat en un edifici lluminós, original i molt ben resolt, planejat per Josep Lluís Sert i inaugurat el 1974. Inclou una ex­traordinària col·lecció d’obres de Joan Miró i d’altres pintors coetanis, i és seu permanent d’exposicions, conferències, seminaris i pu­blicacions d’art contemporani.

Els Jocs Olímpics foren causa de la remo­delació de la part de muntanya situada entre

Barcelona. Museu d’Arqueologia / DGPC Bob Masters

BARCELONA   101

unes grades amb capacitat per a disset mil espectadors.

Un altre gran projecte és l’Institut Naci­onal d’Educació Física de Catalunya, obra de Ricard Bofill i de Meter Hodgkinson, membre del taller d’arquitectura de Ricard Bofill. S’inicià el 1988 i s’acabà en l’època d’inici dels Jocs Olímpics.

L’últim gran element és l’Anella Olímpi­ca, que vincula tot aquest sector esportiu. Complementen l’àrea les piscines Picornell, construïdes el 1969, un nou camp de beisbol, un estany circular, el jardí d’aclimatació, cre­at ja per a l’Exposició de 1929, una extensa zona de parc i la torre de telecomunicaci­ons, obra de l’enginyer Santiago Calatrava. El projecte general d’urbanització d’aquesta gran anella és obra de l’equip ja esmentat de Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Boi­xadé i Joan Margarit.

El Poble­sec, al sector N de Montjuïc, en­tre la muntanya, el Paral·lel, el passeig de Colom i el recinte de la Fira de Mostres, és un sector urbanitzat entre 1850 i 1865 com a sector d’indústries i barri obrer. Té un cai­re de poble important, diferenciat de la res­ta de la ciutat. A la part del Paral·lel, a inicis del segle xx, s’hi desenvolupà un sector de diversions i cabarets, que van fer d’aquest carrer el Montmartre barceloní.

Recentment, la ciutat de Barcelona ha conegut una forta expansió vers els antics agregats de Sant Martí de Provençals i el Poble Nou, amb la Llacuna i el Bogatell. Els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004 han afectat essencialment aquests antics nuclis, abans lloc d’antigues indústries i després sectors degradats, que ara han esdevingut els barris perifèrics més vitals, des del punt de vista de la construcció i urbanització de la moderna Barcelona, i els han integrat molt més al cos de la ciutat.

Aquests llocs que formaven un antic mu­nicipi s’estenen per un ample sector ciuta­dà que va des del mar, en el seu sector situ­at darrere del parc de la Ciutadella i el Camp de la Bota fins a l’Hospital del Mar i extrem del passeig Marítim, mentre que per la part de ponent limitaven amb Sant Andreu de Palomar, Vilapicina i Gràcia. Es van unir a Barcelona el 1897.

El seu centre era l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals, amb una església amb portada gòtica, reconstruïda entre els segles xv i xvii. El seu terme des del segle xix

esdevingué un sector industrial, moltes de les velles indústries foren abandonades més tardanament i això donà a tot el sector una impressió de degradació. La part d’aquest sector més propera a la Barceloneta es va aprofitar per construir­hi, abans del 1992, l’anomenada Vila Olímpica, que fan present les dues grans torres de peculiar arquitec­tura. Una d’aquestes torres, l’Hotel Arts, és obra dels arquitectes Bruce Graham i Frank O. Ghery i té 44 pisos i 456 habitacions. L’al­tra, coneguda com a Torre Mapfre, és obra dels arquitectes Iñigo Ortiz i Enrique de León, un edifici d’oficines amb un centre comercial a la planta baixa. Ambdues torres tenen una altura de 153,5 m.

Al peu d’aquestes torres s’obre una plaça amb una gran font, brollador, obra de Josep M. Mercè, i a prop hi ha la cara de l’escultura David i Goliat, d’Antoni Llena, i el Peix d’Or, de Frank O. Ghery. Darrere hi ha els jardins Atlanta i edificis en forma d’el·lipse, obra dels arquitectes Martorell­Bohigas­Mac­kay­Puigdomènech, que varen dissenyar el conjunt de la Vila Olímpica.

A l’esquerra d’aquest punt central, hi ha el parc del Port Olímpic, que acaba en el carrer Rosa Sensat. Inclou un conjunt d’edificis que formen un barri, obra dels arquitectes gua­nyadors dels premis FAD, Helio de Piñón i Albert Vilaplana. Seguint l’avinguda del Bo­gatell, hi ha la plaça circular Tirant lo Blanc, amb edificis d’Elies Torres i Josep Antoni Martínez la Peña. De tant en tant, una xe­meneia, com la de Can Folch, ens recorda que antigament fou un indret ocupat per indústries ja desaparegudes. Al davant del cementiri del Poble Nou, a l’extrem N de la Vila Olímpica, s’hi va construir l’església de Sant Abraham, de forma pisciforme, perquè acollís tots els cultes dels participants als Jocs Olímpics.

Barcelona. Hotel Arts / CE09 Manel Marqués

B

102   BARCELONA

Via de les Corts Catalanes, l’avinguda Me­ridiana i l’avinguda Diagonal. A l’entorn de la plaça de les Glòries, ara en projecte de remodelació, és l’indret on s’han construït part dels edificis més notables de la Catalu­nya autonòmica, com ara el Teatre Nacional i l’Auditori de Barcelona.

A l’inici de la perllongació de la Meridia­na, a partir de la plaça de les Glòries, destaca la gran i singular Torre Agbar, anomenada d’arquitectura bioclimàtica, obra de l’arqui­tecte Jean Nouvel, que s’inspira en el llegat de Gaudí i en la muntanya de Montserrat. És feta de formigó, acer i làmines de vidre, i mostra un canvi de colors singular, gràcies al tancament de les seves 4.500 finestres. Es va construir entre 1999 i el gener de 2005 i té 142 metres d’alcada.

A la dreta de la plaça de les Glòries, hi destaca el Teatre Nacional de Catalunya, construït entre 1991 i 1996, obra del taller d’arquitectura de Ricard Bofill, de 20.000 m2 de superfície construïda. Està format pel vestíbul principal, sota del qual es troba la Sala Petita, una sala alternativa i polivalent, la Sala Gran, inaugurada l’11 de setembre de 1997 i els tallers.

L’Auditori de Barcelona, proper al Tea­tre Nacional, és un edifici d’una sòbria mo­dernitat, dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo. Es va inaugurar el 22 de març de 1999 i té 42.000 m2 utilitzables. Inclou un atri central d’accés, amb una llanterna cú­bica de vidre a manera d’impluvi, decorada amb pintures de Pablo Plazuelo, i tres sales: la Sala 1, dedicada a Pau Casals, té capacitat per a 2.200 espectadors; la Sala 2, o d’Oriol Martorell, amb 600 localitats, i la Sala 3, o de Tete Montoliu, amb 400 places. Al mateix complex arquitectònic hi ha l’Escola Supe­rior de Música de Catalunya i el Museu de la Música.

Passades les torres, mirant al mar, hi ha el Port Olímpic, obra dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech, i de l’enginyer Ra­mon de Clascar. Té una gran capacitat per acollir embarcacions esportives i és una de les àrees més importants de la nova ciutat que mira al mar.

El primitiu terme de Sant Martí de Pro­vençals i el Poble Nou es trobava inicialment dividit per la Meridiana i l’autopista de Mata­ró, que, procedents de la plaça de les Glòries, trencaven la seva antiga unitat. Ara s’ha afegit a aquest fraccionament del seu antic territori la perllongació de l’avinguda Meridiana fins a la Diagonal Mar, a l’indret on el 2004 es va celebrar el Fòrum de les Cultures. El Fòrum tingué lloc entre el 8 de maig i el 26 de setem­bre del mateix any i donà una vida i una visió noves d’un sector de Barcelona aleshores to­talment degradat, conegut inicialment com el 22@, i on ara es construeix pràcticament una nova ciutat.

El recinte del Fòrum es va construir en un espai que es va adaptar a la desemboca­dura del riu Besòs i que consta bàsicament de dues grans edificacions, l’edifici Fòrum, dels arquitectes suïssos Jacques Herzog i Pierre de Meuron, i el Centre de Conven­cions Internacional de Barcelona, on es varen celebrar la majoria de conferències o diàlegs de destacats personatges de tot el món cultural, científic i polític.

Sobre els edificis, s’estén una immensa plaça, que s’ha considerat la segona més gran del món, on es varen desenvolupar les principals activitats del Fòrum. Aquesta pla­ça té en el seu subsòl una estació depuradora i s’aixeca en part sobre terreny guanyat al mar. A un extrem, hi destaca una gran placa solar fotovoltaica.

Al recinte del Fòrum, s’hi construí també un port esportiu i, el 2004, l’envoltaren edi­ficacions destinades a exposicions de tot el món, entre les quals destacà la dels Guerrers de Xi’an. Al seu centre tingué lloc un espec­tacle inaugural anomenat «Moure el món». També s’hi construïren zones de parc i de banys. Tot l’entorn del Fòrum es troba ara envoltat de grans hotels, del Parc Miralles, dissenyat el 2003 pels arquitectes Enric Mi­ralles i Benedetta Tagliabue, i de nous grans edificis d’habitatges i d’oficines.

L’accés normal al Fòrum és la plaça de les Glòries Catalanes, on conflueixen la Gran

Barcelona. Edificis Trade / DGPC Norto Méndez

BARCELONA   103

Altres antics nuclis agregats

Sants, antic municipi agregat a Barce lona el 1897, a la part occidental de la ciutat, té com a eix central la carretera de Sants, que surt de la plaça d’Espanya. Al segle xix era un sector molt industrialitzat, on destaca­ven empreses importants, com El Vapor Vell~ i L’Espanya Industrial o Vapor Nou. Es divideix en barris, com el de la Marina, la Bordeta i Hostafrancs, densament poblats, amb edificis noucentistes i blocs moderns. Se’n pot destacar el Mercat d’Hostafrancs, una obra de les característiques de l’època del ferro, feta per Rovira i Trias (1888), que té tants bons exemples a la ciutat vella de Barcelona (el Born, el Mercat de Sant Anto­ni, el de Santa Caterina, etcètera).

Davant la moderna Estació Central de fer­rocarril de Barcelona, situada a Sants, s’ha construït la plaça dels Països Catalans (1981­1983), segons el disseny dels arquitectes Al­bert Vilaplana i Helio Pinón, envoltada de certs edificis monumentals, i, al seu costat, al solar de l’antiga fàbrica, el parc de l’Espanya Industrial.

Les Corts de Sarrià, al N de Sants, entre aquest antic nucli i Sarrià, té la seva part antiga, al S de la Diagonal. És un sector que ha estat sotmès a una forta especulació del terreny i, per tant, atapeïda de grans blocs d’habitatges, uns quants amb una certa per­sonalitat, com els Edificis Trade, acabats el 1969 pels arquitectes Coderch de Sentmenat i Valls i Vergés. També té en la seva demar­cació el Camp Nou i el conjunt d’edificis annexos del F. C. Barcelona, la Zona Uni­versitària i el Palau Reial de Pedralbes~, construït entre 1919 i 1929 sobre un terreny de la família Güell, amb els bonics jardins de Rubió i Tudurí.

Sarrià es va integrar a la ciutat de Barce­lona el 1921. És al peu dels primers contra­forts de la serra de Collserola i manté el seu nucli originari, centrat per l’església de Sant Vicenç, de finals del segle xviii, i el carrer Major de Sarrià. Conserva antigues cases dels segles xviii, xix i començaments del xx, entre les quals hi ha obres de Gaudí, com la Casa Sastre i Marquès, i d’altres de Rubió i Bellver, Gustà i Bondia, etcètera.

El Monestir de Pedralbes~, al vessant oriental de Sant Pere Màrtir, fou fundat per Elisenda de Montcada, muller del rei Jaume II, el 1325. És un monestir de monges cla­

risses, encara habitat per comunitàries del mateix orde, regides per una abadessa. Té una gran església gòtica d’una nau, amb absis poligonal i capelles entre els contraforts. El claustre té tres pisos, dos fets el segle xiv, dintre del cànon ja estereotipat dels claus­tres gòtics catalans. El pis superior s’acabà el 1412. Entre el claustre i l’església, hi ha la tomba de la fundadora, que dugué una vida retirada i monacal aquí fins a la seva mort.

El monestir inclou notables sales gòti­ques, refetor, dormitoris, abadia i sala capi­tular, acabada el 1419. Una part d’aquestes dependències és ara clausura monacal, però en una altra part hi ha un museu públic, que permet visitar la Capella de Sant Miquel, amb pintures al fresc de Ferrer Bassa (1346), inspirades en l’escola de Siena i en Giotto.

Als voltants del monestir i la part alta de Sarrià, hi ha antigues i notables torres d’es­tiueig, col·legis i casals residencials.

El 1892, Sarrià va annexionar­se l’antic municipi de Vallvidrera, que s’estén pels vessants nord­occidentals de la serra de Coll­serola. És un sector de torres i residències, com l’antic sector d’esbarjo dels barcelonins, conegut com les Planes de Vallvidrera. Entre les antigues cases senyorials repartides per aquest sector cal destacar, a l’altra vessant del

Barcelona. Fòrum / DGPC Albert Sierra

B

104   BARCELONA

1908, hi intervingué l’Ajuntament, que ad­quirí els terrenys de la falda de la muntanya com a parc municipal. Això, unit al Temple Expiatori neogòtic d’Enric Sagnier, iniciat el 1909, al Parc d’Atraccions, i a serveis com ara la Torre de les Aigües, l’Observatori Fabra, els emissors de ràdio i televisió, restaurants, jardins, etc., ha fet del Tibidabo un lloc d’es­barjo i serveis de la ciutat i una extraordinà­ria miranda, des d’on es veu a vol d’ocell tot l’entramat ciutadà i el mar al fons.

Gràcia. L’antiga vila de Gràcia, que s’inde­penditzà de Barcelona el 1850 i li fou anne­xada de nou el 1897, és el nucli de poblament més important format a partir de finals del segle xviii a la perifèria de Barcelona. Es tro­ba unit a la ciutat pel popular passeig de Grà­cia i separat de l’Eixample per la Travessera de Gràcia, que marca el seu límit meridional. El centre històric, d’on prové el seu nom, és el convent de Santa Maria de Gràcia, erigit el 1626, un convent de carmelitans, conegut popularment com els Josepets, que presi­deix la plaça de Lesseps. El seu nucli central està format per un entrellat de carrerons en angles rectes, sense la regularitat, amplada i quadrícula de l’Eixample. Destaquen en l’antiga vila de Gràcia la plaça de la Lliber­tat, urbanitzada el 1831, i la plaça de Rius i Taulet, on hi ha l’antiga Casa de la Vila i el famós campanar o torre central, obra d’An­

Tibidabo, la Vil·la Joana, al davant de l’esglé­sia vella de Vallvidrera, on va morir el poeta Jacint Verdaguer, el 1902, i que s’ha convertit des del 1962 en el Museu Verdaguer.

Sant Gervasi de Cassoles, situat al NW de la ciutat, va unir­se a Barcelona el 1897. El seu antic terme s’estenia entre Horta, Gràcia i Sarrià, i pel N arribava al Tibidabo (512 m), el cim més alt de la serra de Coll serola.

El seu centre històric és l’església de la Bonanova, reedificada sobre el solar de la primitiva de Sant Gervasi, amb la seva pla­ça homònima i un passeig transversal que uneix Horta amb Sarrià. Darrere seu, vers el Tibidabo, hi ha l’antiga residència reial de Bellesguard~, erigida pel rei Martí I (1408) i ornada per Gaudí el 1900, amb jardins de Pere Ballart.

Bona part del seu terme és ocupat per antigues torres, col·legis, convents i sectors residencials a l’entorn del passeig de Sant Gervasi, de la Bonanova i l’avinguda del Ti­bidabo. Més avall, hi ha el sector del Putxet, amb jardins (el parc del Putxet). També és remarcable el sector del Turó Park o Jar­dins d’Eduard Marquina, amb el modern monument a Pau Casals i obres d’Apel·les Fenosa i de Josep Viladomat.

El cim del Tibidabo, de la serra de Coll­serola, es va començar a urbanitzar el 1900 gràcies al Dr. Salvador Andreu. A partir del

Barcelona. Park Güell / DGPC Bob Masters

BARCELONA   105

toni Rovira (1862­64), amb la campana de Gràcia, que va tocar sense parar els dies de la revolta de les quintes del 1870. També són remarcables pel seu tipisme la plaça de la Unificació i la del Diamant (urbanitzades en tre el 1842 i el 1851). La pràctica fusió amb Barcelona, operada ja a la dècada del 1870, féu urbanitzar aviat tot el seu àmbit municipal per sobre la Travessera de Dalt, vers els sectors de la Salut, Sant Josep de la Muntanya i Park Güell, comentat abans, en parlar de l’obra de Gaudí.

Fora del nucli primigeni, amb cases de pi­sos més baixes que a la resta de l’Eixample, l’arquitectura de Gràcia difereix poc de la resta de la ciutat i s’hi troben edificis moder­nistes i noucentistes, en part al·ludits ja an­teriorment, com la Casa Vicens~, del carrer de les Caroli nes, de Gaudí, la Casa Fuster o la Casa Gustà. També és remarcable el Mer­cat de la Llibertat, de planta rectangular i estruc tura metàl·lica, amb notables ferros forjats, obra de F. Berenguer.

Horta. L’antic municipi d’Horta, d’un radi molt ampli, es troba situat al N de la ciutat i al peu de la serralada de Collserola. Confronta­va antigament amb Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Andreu de Palomar, i s’estenia

per una vall separada de la ciutat tradicional pels turons del Carmel i de la Rovira, que formen part de la Muntanya Pelada, i el de la Peira. Va ser annexat a Barcelona el 1904.

El nucli central era l’església de Sant Joan d’Horta, al fons de la vall, bé que el centre històric religiós més antic i impor­tant era Sant Genís dels Agudells, sota la moderna carretera que puja al Tibidabo.

Del temps en què era un nucli rural, en queden antigues masies, com ara Can Cor­tada, amb elements medievals, puix que era la residència dels seus antics senyors; Can Querol, Can Fargas, Can Mariner, etc., que s’alcen com a elements exòtics enmig d’uns barris d’una urbanització sovint caòtica.

Durant anys, fou un lloc d’estiueig per als barcelonins; això fa que hi hagi torres modernistes molt notables i sectors d’antics jardins, com els del Laberint, ara propietat municipal, el Palau de les Heures, la Casa Codolar, etc., situats bàsicament al peu de Collserola, a l’entorn del modern passeig de la Vall d’Hebron, que recorda el nom d’un antic monestir de jerònims del tot desapa­regut.

Té al seu entorn alguns dels centres assis­tencials més notables de la ciutat, com la

Barcelona. Monestir de Pedralbes / DGPC Bob Masters

B

106   BARCELONA

Confronten amb Sant Andreu de Palo­mar els antics nuclis de Sant Martí de Pro­vençals i del Poble Nou, vers on creix avui dia, s’edifica i augmenta més ràpidament la població. Ja se n’ha fet esment en parlar de la Vila Olímpica i de la perllongació de la Diagonal fins al recinte del Fòrum de les Cultures.

De l’arquitectura industrial als nostres dies, itineraris urbans

Patrimoni industrial

El patrimoni industrial que encara es conserva a la ciutat és notable. A aquesta situació ha ajudat, entre d’altres motius, les seves àmplies possibilitats de nous usos. Es proposa que el visitant faci dos recorreguts, amb el tema exclusiu del patrimoni indus­trial reconvertit en equipament cultural i educatiu, una reconversió que ha ajudat, en bona part, a la restauració i valoració.

El primer s’iniciarà al Vapor Vell de Sants~ (1845), Ptge. Vapor Vell, 1/Joan Güell, antiga fàbrica dedicada al cotó, que actualment acull una biblioteca pública i un centre escolar. Seguirà Can Batlló (1867), Comte d’Urgell, núm. 173­221, dedicada a teixits de pana, amb una gran xemeneia (63 m), amb els primers edificis, del Rellotge i Residència, projectats per Rafael Guastavi­no. Posteriorment, en convertir­se en uni­versitat industrial (1927­31), s’hi edificaren els edificis més representatius, com el cos d’accés, obra de Joan Rubió i Bellver, amb un llenguatge modernista i un aspecte ja propi del noucentisme.

La Sedeta (1895), Sicília, núm. 321, en origen destinada a teixits de llana, és actu­alment un important centre cívic i escolar.

A la zona corresponent a la plaça de les Glòries hi ha la Farinera del Clot (1881), Gran Via Corts Catalanes, 837, que s’ha transformat en un centre cultural i on es pot seguir l’antic procés de molturació de la farina.

L’antiga fàbrica de Fabra i Coats (1894), Sant Adrià, núm. 21, important indústria d’origen escocès que fabricava fils de cotó, seda i lli per a tot Espanya, és avui dia una gran biblioteca i un centre cultural.

El segon circuit dedicat al patrimoni in­dustrial que proposem tindrà com a origen la Fàbrica Casarramona~ (1911), Av. Mar­

Ciutat Sanitària de la Vall d’Hebron, de la Seguretat Social, les Llars Mundet, la Institució o Patronat Ribas, l’Hospital de Sant Rafael, la Residència Sant Jordi, l’Ins­titut Municipal de Psiquiatria, etcètera.

La variada disposició topogràfica del ter­reny fa que la seva població es distribueixi per barris, amb carrers en pendent i fets sense cap planificació, de manera que una bona part del sector d’Horta és un autèntic laberint. En destaquen com a barris més no­tables els de la Clota, Sant Genís dels Agu­dells, Vallcarca, els Penitents, Montbau, el Carmel i el Coll.

Sant Andreu de Palomar. El terme mu­nicipal de Sant Andreu es va fusionar amb Barcelona l’any 1897. El formava un ampli sector, ara densament poblat, que anava de Sant Martí de Provençals, Gràcia i Horta als peus del turó d’en Segarra o pendent de Coll serola i el coll de Finestrelles, on la Me­ridiana enllaça amb les autopistes de la Jon­quera i de Sabadell/Terrassa, i amb l’N­152. El seu límit NE és des del 1945 el riu Besòs.

Inicialment, era format pel poble de Sant Andreu de Palomar, que s’estenia al llarg del carrer Gran de Sant Andreu i per la pe­tita parròquia i població de Santa Eulàlia de Vilapicina, al peu del Turó de la Peira, vinculada històricament a la de Sant An­dreu. Avui dia, l’avinguda de la Meridiana separa pràcticament Sant Andreu de Santa Eulàlia.

Antic lloc de molins i després de grans empreses, com la Fabra i Coats o el Vapor del Rec, va viure un fort augment de la població, que només per al sector de Sant Andreu prò­piament dit és de 90.000 habitants. Això féu que s’hi creessin grans blocs d’habitatges, sovint inexpressius, com la majoria dels que envolten la Meridiana, on hi ha, però, certs edificis moderns notables, com un de l’equip Bohigas­Martorell­Mackay (núm. 312­318) o la Casa Bloc~, del passeig de Torras i Ba ges (núm. 91­105), una de les obres del GATCPAC, feta entre 1932 i 1936.

El sector antic del municipi té unes quan­tes cases noucentistes, però hi predominen els blocs moderns, sobretot a Nou Barris (Roquetes, Verdum, Prosperitat, Trinitat Ve­lla, Trinitat Nova, Torre del Baró, Vallbona, Ciutat Meridiana, la Guineueta i Canyelles); el mateix s’esdevé amb el barri del Bon Pas­tor, que fins el 1945 fou de Santa Coloma de Gramenet.

BARCELONA   107

qués de Comillas, núm. 6­8. Es tracta d’una de les obres modernistes més importants de Catalunya, obra de Josep Puig i Cadafalch. Aquesta antiga fàbrica acull el CaixaForum, un dels centres culturals més grans de la ciutat.

Els Magatzems del Port (1885), Pl. Pau Vila, núm. 3, s’han convertit en el Museu d’Història de Catalunya, a més d’incloure altres edificis administratius.

L’edifici de les Aigües de Barcelona (1874), Wel·lington, núm. 48, és una gran estructura hipòstila d’obra ceràmica que sosté un gran dipòsit d’aigua, necessari, en el seu origen, per assortir d’aigua la cascada del proper parc de la Ciutadella. Actualment s’ha convertit en una espectacular biblioteca universitària.

L’Estació del Nord o de Vilanova (1861­1912), Nàpols, núm. 80, actual estació d’au­tobusos de la ciutat, recull el llenguatge clas­sicista a la nau de llevant, encara existent, mentre que l’aportació modernista corres­pon al gran cos central resolt en vidre.

L’immoble de la Hidroelèctrica de Ca­talunya (1896­1897), Av. Vilanova, núm. 12 / Roger de Flor, núm. 52, és una obra plenament modernista i el seu autor, Pere Falqués, hi utilitza, com ho farà freqüent­

ment, un llenguatge brutalista i amb certa tendència a forçar les proporcions. Actual­ment, l’edifici ha estat restaurat i es dedica a oficines de l’empresa hereva de la primitiva hidroelèctrica.

Modernisme Itinerari 1 (nucli antic)

* Palau Güell~ (1886-1890). Nou  de  la Rambla, 3-5. Obra d’Antoni Gaudí, arquitecte, per al seu protector i mecenes, Eusebi Güell i Ba-cigalupi, destinada a habitatge i lloc de reunions socials i concerts.

Possiblement és una de les obres més importants i innovadores del seu autor i hi apareixen amb força les seves constants, en tractar l’espai i la llum. L’àmbit central, ve­ritable font de llum i de més de 20 metres d’alçada, és l’eix al voltant del qual es genera el programa d’espais del palau. Les diverses dependències del conjunt estan tractades amb una gran sensibilitat i exigència en el detall, d’acord amb la concepció del «dis­seny total», constant en el millor moder­nisme. Cal destacar­ne les dues façanes. La del carrer Nou de la Rambla, continguda i aparentment plana, en realitat és una molt brillant façana doble, i amb uns exquisits

Barcelona. Palau Güell / DGPC Bob Masters

B

108   BARCELONA

banda, l’oblit i la indiferència posterior pel modernisme i, de l’altra, la necessitat d’adap­tació a les exigències canviants del mercat i l’aparició de tècniques noves han fet que, en conjunt, restin poques instal·lacions amb la decoració modernista original.

Des de fa anys, les ordenances municipals protegeixen bona part d’aquests locals i co­merços, que, com d’altres edificis inventari­ats, estan protegits i no poden ser alterats o modificats greument.

Farmàcia Genové (1910).  La  Rambla,  77. Enric Sagnier, arquitecte.

Antiga Casa Figueras (actual casa Escri-bà). La Rambla, 83. Ros Güell, Bernades Esco-là, decoradors.

El Indio (1922). Carme,  24.  Vilaró i Valls, decoradors.

Cafè de L’Òpera (1929).  La  Rambla,  74. Mobiliari Thonet i miralls tractats a l’àcid, amb evocacions d’òperes.

Casa Monge (1904).  Boters,  2.  Calonge, decorador.* Mercat de la Boqueria.  La  Rambla,  91. 

Ocupa l’espai de l’antic convent dels carme-lites descalços, cremat el 1835.

És el mercat més popular de la ciutat.

treballs de forja; però la façana posterior, amb el cos sobresortint a manera de tribuna amb una pell de gelosia, sens dubte mereix ser qualificada de meravellosa. L’any 1984, la UNESCO va incloure el Palau Güell a la llista del Patrimoni Mundial.

Fonda Espanya (1902-1903).  Sant  Pau, 9-11.  Reforma interior i decoració a càrrec de Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.

Cal destacar­ne una sèrie d’espais a la planta baixa, resolts amb un llenguatge ple­nament modernista, com ara el menjador, que és un resum d’arts decoratives i oficis: ceràmica, fusteria, pintura, escultura, vidre, i en què va col·laborar el pintor Ramon Casas, i també la més reduïda sala de lectura, amb una gran xemeneia d’alabastre, obra d’Eu­sebi Arnau i Pablo Gargallo.

Botigues i Comerços. La popularitat del moviment modernis­

ta va fer que el seu estil fos utilitzat amb profusió no sols en els nous edificis que co­mençaven a omplir l’Eixample, sinó també en les reformes i adaptacions d’antics locals per a botigues i comerços. Avui no ens en resten gaires, d’aquestes actuacions. D’una

Barcelona. Mercat de la Boqueria / DGPC Mercè López

BARCELONA   109

La seva estructura metàl·lica i l’expressiva façana de ferro i vidre se situen a l’entorn de 1914.

Església del Carme. (1910).  Sant  Antoni Abat,  10-16. Josep Maria Pericas, arquitecte. Església construïda al solar de l’antic convent de les jerònimes, cremat el 1909.

L’actual temple és una bona mostra d’una arquitectura amb regust expressionista i clara influència de l’escola d’Amsterdam. El seu interior va ser cremat a la darrera guerra civil (1936), per la qual cosa bona part de la seva decoració interior i elements no exis­teixen.

Reial Acadèmia de Ciències i Arts. (1883). La Rambla, 115. J. Domènech i Estapà, arquitecte. Una de les primeres obres d’aquest professional.

L’ordre fixat a la façana pel neoclassicisme està formalitzat amb un repertori historicis­ta, propi dels anys de formació de l'arquitec­te, però avui el seu interès se centra en l’ús que fa de tot allò anterior com a recerca d’un nou llenguatge, en aquest cas, com la suma i la barreja de repertoris coneguts, per cercar un impacte nou, una manera nova d’enten­dre l’arquitectura, que serà un dels motors que eclosionarà en el modernisme.

Catalana de Gas. (1893-1895).  Portal  de l’Àn  gel,  20-22. J. Domènech i Estapà, arqui-tecte.

L’edifici, del mateix autor de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, és una mostra contundent del llenguatge de l’arquitecte: criteris eclèctics, certa desproporció com­positiva i «exageració modernista» amb re­sultats contundents i molt personals.* Casa Martí (Els Quatre Gats)~. (1895-

1896). Montsió, 3 bis. Josep Puig i Cadafalch, arquitecte.

La primera obra important que Puig va fer a Barcelona i on ja s’apunta bona part del seu llenguatge arquitectònic, molt lligat a les disciplines en què ja sobresortia: l’arqui­tectura i la història. La seva relectura de l’arquitectura medieval catalana i la nòrdica influiran en la seva obra, tot reconduït per una voluntat de recerca d’un estil «modern». A l’interior de la planta baixa hi ha l’antiga cerveseria Els Quatre Gats, que van fundar els artistes Rusiñol, Casas i Utrillo, el qual li va donar el nom que la va fer famosa i amb el comentari de «la gòtica cerveseria pels enamorats del nord». Als anys noranta va ser novament restaurada, amb notable res­pecte.

* Palau de la Música Catalana~ (1905-1908). Sant Francesc de Paula, 2. Lluís Domè-nech i Montaner, arquitecte.

Es tracta d’una de les obres més impor­tants del modernisme català. El 1904, l’Or­feó Català, institució privada fundada anys abans per Lluís Millet i Amadeu Vives, per a la difusió i el foment del cant coral, va acordar fer una gran sala d’audicions i seu social. Es va adquirir un local a la part de la ciutat vella i en va resultar un solar petit i de geometria confosa. Domènech i Montaner va resoldre magistralment la disposició de l’edifici i va actuar amb una gran llibertat. Va disposar la sala de l’auditori com a centre de tot el programa, a la primera planta, i va deixar la planta baixa als usos de l’orfeó, els serveis, els accessos, etc. Va convertir la sala d’audicions en una gran capsa de vidre, on la llum natural havia de ser la gran protago­nista (és aconsellable visitar el Palau de dia, per poder copsar com arriba la llum natural arreu i poder fruir dels jocs lumínics dels vitralls de les parets i, sobretot, del sostre). L’aportació de rigorosos criteris projectuals hi és notable: la doble façana o la gradació dels espais mai tancats de forma brusca cre­en unes seqüències que ens introdueixen al centre de l’auditori, un cop copsats un se­guit d’espais que suggereixen els següents. És una obra plena de simbolismes i de refe­rències a la història, les tradicions i les arts de la cultura catalana. Joaquim Cabot en deia aquells dies: «el nostre casal, el temple de l’art català, el Palau del nostre Renaixe­ment». Domènech es va rodejar dels millors artistes i artesans del moment: escultures de Pau Gargallo, Miquel Blai i Eusebi Arnau, mosaics i trencadís de Lluís Bru, vitralls de Rigalt i Granell... L’espai del Palau, amb la profusió de ceràmiques vidrades, mosaics i trencadís multicolors i les vidrieres amb de­coració floral, sense oblidar l’espectacular lluerna del sostre, configuren un espai que la llum fa màgic. Els darrers anys, amb l’ajut de les administracions, se n’ha enllestit la restauració i adequació total a les necessi­tats actuals, i n’ha resultat un conjunt que no ha fet més que millorar. L’any 1997, la UNESCO va incloure el Palau de la Música Catalana a la llista del Patrimoni Mundial.* Casa Calvet~ (1889-1899). Casp,  48. 

Antoni Gaudí, arquitecte.Edifici d’habitatges de nova planta, el

primer que va projectar Antoni Gaudí a

B

110   BARCELONA

Itinerari 2 (Pg. de Gràcia)

Casa Malagrida (1905-1908). Pg. de Grà-cia, 27. Joaquim Codina, mestre d’obres.

Edifici representatiu del palauet urbà. El seu propietari va ser un indià enriquit amb la fabricació de teixits. La composició or­denada de la façana i, sobretot, la mansarda i la cúpula sobreelevada i a quatre aigües indiquen la seva influència francesa.* Casa Lleó Morera (1905). Pg. de Gràcia, 

35. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.Es tracta d’un dels edificis més bells i inte­

ressants del modernisme barceloní. Partint d’un típic programa d’edifici d’habitatges, Domènech fa un exercici de composició de les dues façanes desiguals i les ordena i en­riqueix amb un llenguatge seu, plenament modernista, amb la col·laboració dels mi­llors artistes de l’època, Eusebi Arnau, Alfons Juyol, Gaspar Homar, Lluís Bru, etc. Als anys quaranta del segle passat, la instal·lació d’una botiga d’articles de luxe a la seva planta baixa va significar la destrucció d’un dels espais més bells de tot el passeig de Gràcia.* Casa Amatller~ (1898-1900).  Pg.  de 

Grà cia, 41. Josep Puig i Cadafalch, arquitecte.Consisteix en la reforma d’un edifici an­

terior, on Puig i Cadafalch va reelaborar en profunditat el seu repertori tradicional: l’ar­quitectura gòtica catalana i la fascinació per l’arquitectura nòrdica, i també el domini i la sàvia utilització de les tècniques i els oficis tradicionals: esgrafiats, aquí quasi abstrac­tes, ceràmica vidrada, forja, etc. El resultat és un dels edificis més atractius de la cone­guda «Mançana de la discòrdia».* Casa Batlló~ (1904-1906). Pg. de Grà-

cia, 43. Antoni Gaudí i Cornet, arquitecte.L’encàrrec per a Gaudí era reformar un

edifici ja existent, amb façanes noves, cai­xa d’escala i la inclusió d’una planta nova. A partir d’aquests condicionants, però amb una gran llibertat, aconsegueix una obra de plena maduresa i anuncia en bona mesura la propera obra mestra, la casa Milà. El cos d’escala, entre dos patis interiors, està resolt, sobretot, amb la modificació del revestiment de ceràmica vidrada, de blau fosc a quasi blanc, en funció de l’alçada en què es troba, i amb una homogeneïtzació lumínica i espaci­al excepcional, molt coherent amb la recerca permanent de la llum natural, quasi obses­siva per a Gaudí. Les formes orgàniques, de vegades quasi oníriques, amb què resol les

l’Eixample de Barcelona. El programa era el tradicional de les cases de la burgesia de la ciutat: la planta baixa, comerços i ma­gatzems; la planta primera (també es deia principal), habitatge dels propietaris, i la resta de plantes destinades a lloguer, excep­te la darrera, golfes, on s’ubicaven safareigs, dipòsits i trasters. La façana, al carrer de Casp, és d’ordre simètric, amb un llenguat­ge d’influència barroca, sobretot als coro­naments, però, com en tota l’obra de Gaudí, plena de detalls simbòlics, amb significats específics. Per exemple, el xiprer, símbol de l’hospitalitat, esculpit sobre la porta de la finca, o els bolets de la façana, com a referència a l’afecció de micòleg del seu propietari. Possiblement, és l’obra més con­vencional de Gaudí, si bé representa també l’abandó definitiu dels llenguatges medie­valistes i neomudèjar, emprats fins aquell moment, i el retrobament del barroc català, amb les llicències i les reinterpretacions de l’espai, que poc després esclataria merave­llosament a la casa Batlló. Cal destacar­ne els treballs de disseny, on Gaudí va crear diversos objectes d’interès permanent, ti­radors de portes, espiells, penjadors, a més de treballs de forja i mobiliari de l’habitatge dels propietaris.

Cases Pascual i Pons (1890-1891). Pg de Gràcia, 2-4. Enric Sagnier, arquitecte.

Un dels emplaçaments més valuosos de la ciutat, que fa de lligam entre la ciutat antiga i l’Eixample, símbol de la ciutat modernista. Enric Sagnier, un dels arquitectes més pro­lífics i eclèctics d’aquella època, va disse­nyar aquests dos edificis de forma unitària, seguint la demanda de les dues famílies, la Pascual i la Pons. Cada cantonada s’emfatit­za amb una torre com a eix de cada edifici, i s’unifica el tractament de les façanes. En aquesta obra, Sagnier va recórrer al llenguat­ge modernista amb repertori gòtic: traceries, finestres geminades, pinacles, etcètera.

Cases Rocamora (1914-1920). Pg. de Gràcia, 14-20. Jacint i Bonaventura Bassegoda, arqui-tectes.

Gran conjunt d’habitatges que donen una notable personalitat i que influeixen en la zona més prestigiosa de la ciutat modernis­ta. Amb repertori gotitzant i reminiscències franceses, com les quatre cúpules a quatre aigües que ritmen la façana.

BARCELONA   111

ondulants façanes i on s’afegeix una explosió de color provocada pel trencadís (atribuït al seu col·laborador J. M. Jujol), no fa més que donar importància al coronament de la ma­teixa façana asimètrica (calia adaptar­se a la veïna casa Amatller, ja existent), mercès a una mansarda de forma sinuosa, que recorda un drac, que es plega a la gaudiniana creu de quatre braços. Cal destacar la decoració i el mobiliari de la planta noble, que afortuna­dament s’ha conservat en la seva major part. La UNESCO, l’any 2005, va incloure la casa Batlló a la llista del Patrimoni Mundial.

Casa Vídua Marfà (1901-1905). Pg. de Grà-cia, 66. Manuel Comas Thos, arquitecte.

Edifici d’habitatges de nova planta. La in­fluència del gòtic català es manté en aquesta casa, com a moltes de l’Eixample barceloní. Serà la llibertat d’emprar aquest estil, amb

recursos de tot ordre, allò que farà assimilar aquest tipus d’edificis al corrent modernista. Cal destacar, com a exemple d’una solució habitual en aquestes edificacions, l’entra­da i el vestíbul, de grans dimensions, que dóna accés a dues escales, la de veïns i la dels propietaris, a la planta noble, de forma monumental.* Fanals del passeig de Gràcia (1906). Pere

Falqués, arquitecte.Aquest element compost de fanal i banc

distingeix la via més important de l’Eixam­ple, el passeig de Gràcia, que enllaça la ciu­tat històrica amb la vila de Gràcia. El banc, resolt en trencadís, fa que es confongui fre­qüentment la seva paternitat i s’atribueixi erròniament a Antoni Gaudí. El treball de forja correspon al taller de Manuel Ballarín. Pere Falqués, que era arquitecte municipal,

Barcelona. Casa Amatller / DGPC Albert Sierra

B

112   BARCELONA

Barcelona. Casa Milà (La Pedrera) / DGPC Bob Masters

BARCELONA   113

va dissenyar aquests elements amb unes pro­porcions una mica extremes, cosa freqüent en bona part de la seva obra. Tanmateix, han esdevingut una imatge imprescindible del passeig modernista.* Casa Milà (La Pedrera)~ (1906-1910). Pg. 

de Gràcia, 62. Antoni Gaudí i Cornet, arquitecte.L’edifici d’habitatges més innovador i ex­

cepcional que va fer Gaudí. La seva façana, amb un ritme d’ondulacions, que a la vegada genera els balcons amb baranes de formes orgàniques (atribuïdes al seu col·laborador, J. M. Jujol), ens recorden les ones del mar, la muntanya santa o les restes d’una pedrera (d’ací el seu nom popular). L’edifici havia de culminar amb un gran grup escultòric dedicat a la Mare de Déu de la Gràcia, pre­vista d’una alçada de més de quatre metres. S’ha de dir que la devoció religiosa i mari­ana de Gaudí era proverbial i que, a mida que van passar els anys, va esdevenir una actitud quasi intolerant i intransigent (com recordava Joan Maragall en els seus escrits). L’edifici no se sosté per murs i parets por­tants, sinó per un conjunt de pilars i jàsseres metàl·liques, amb la qual cosa aconsegueix una gran llibertat de projectació i que les plantes siguin molt diàfanes, fet que permet unes distribucions dels espais poc condi­cionades per l’estructura. Aquesta llibertat es manifesta de manera més explícita a la sinuosa façana, que, malgrat que és de pe­dra, no és un element estructural i no sosté l’edifici, que està sustentat pels pilars i les jàsseres de ferro roblonat. En el fons, serà una premonició dels murs cortina actuals. La darrera planta, sota terrat, i el mateix ter­rat, són una espectacular successió d’àmbits bellíssims. La riquesa espacial creada pels arcs parabòlics que conformen la planta sota coberta és inoblidable, sols superada pel mateix terrat, de visita obligada, on les formes de les xemeneies, els badalots d’ac­cés al propi terrat i els tubs de ventilació recreen un món entre surrealista i fantàstic, com a culminació d’allò que ja havia expe­rimentat al Palau Güell i a la casa Batlló. La UNESCO, a l’any 1984, va incloure la Casa Milà a la llista del Patrimoni Mundial.* Palau de Baró de Quadras~ (1904). Av. 

Diagonal, 373. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.Una de les obres més elegants de Puig i

Cadafalch, en què es fa palès l’ordre com­positiu de la façana, amb un recurs conti­nuat al gòtic català, i on, fins i tot, introdu­

eix en el cos de la tribuna un acabat pla te resc, amb el quasi tradicional Sant Jor­di lluitant amb el drac. Totes les escultures són d’Eusebi Arnau i Alfons Juyol.* Casa Comalat (1909-1911). Av. Diagonal, 

442 / Còrsega, 316. Salvador Valeri, arquitecte.Aquesta casa té la particularitat que in­

clou dues façanes, la principal, a l’avinguda Diagonal, i la segona, al carrer de Còrsega, oposada a la primera. L’arquitecte les tracta de manera totalment diferent. La principal, amb unes formes rococó i llenguatge preten­siós, seguint la conveniència de representa­tivitat social dels propietaris de l’immoble. Per contra, la façana del «darrere» és una gran tribuna ondulant, amb uns tancaments de persianes de complexa execució i uns acabats ceràmics interessants, i resulta un conjunt atrevidament modernista.* Casa Terradas (o de les Punxes)~ (1903-

1905). Av. Diagonal, 416-420. J. Puig i Cada-falch, arquitecte.

Gran conjunt d’habitatges que ocupa tota una gran illa de forma irregular. Les sis torres circulars reforcen les correspo­nents cantonades de la complicada geo­metria del solar, una de les quals és més alta i important, com una mena de torre de l’homenatge d’aquest «castell» urbà. L’ús dels tradicionals repertoris del gòtic català i l’arquitectura nòrdica, que Puig utilitza assíduament, estan en aquesta obra, com­pensat per la utilització d’altres referències més lligades al modernisme local, com ara la ceràmica, la forja i l’escultura.* Casa Fuster (1908-1910). Pg. de Gràcia, 

132. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.En aquest edifici, actualment adaptat a

un hotel de luxe, es pot dir que es resumeix bona part del discurs formal que Domènech i Montaner ha creat en obres anteriors, pos­siblement més creatives, i aquesta Casa Fus­ter és la síntesi de tot un procés, o també la utilització de forma retòrica d’un llenguatge que s’està exhaurint.

Cases Cama (1905-1908). Gran de Gràcia, 15 i 77. Francesc Berenguer i Mestres.

Francesc Berenguer, deixeble i ajudant d’Antoni Gaudí, va treballar amb freqüència al barri de Gràcia. Aquestes dues cases són uns bons exemples de la seva obra. La de Gran de Gràcia núm. 15 té unes tribunes de vidre i forja d’extraordinari interès, a més d’un notable vestíbul. La de Gran de Gràcia núm. 77 és un edifici en cantonada, en què

B

114   BARCELONA

de la ciutat, en el sentit que el parc de la Ciutadella acollís i fes pedagogia de temes culturals i, sobretot, científics, calia un es­pai on es poguéssin preservar les espècies vegetals d’altres latituds. L’hivernacle resol aquesta necessitat i, gràcies al ferro i al vidre, aconsegueix un edifici similar als que es feien en aquell moment a Europa.* Hidroelèctrica de Catalunya (1897). Av. 

Vilanova, 12. Pere Falqués, arquitecte.Vegeu el segon circuit de Barcelona de­

dicat al patrimoni industrial, on ja apareix un comentari sobre aquesta important obra modernista.

Estació del Nord (cos central i façana) (1910-1915). Av. Vilanova, s/n. Demetri Ribes, arquitecte.

Vegeu el segon circuit de Barcelona de­dicat al patrimoni industrial, ja hi ha un co­mentari sobre aquesta estació, actualment terminal d’autobusos de Barcelona.

Casa Antonia Burés (1903-1906). Ausiàs March, 42-46. Juli Batllevell, arquitecte / Enric Pi, mestre d’obres.

Edifici típic d’aquesta època, a la zona bai­xa de l’Eixample. El tractament de la façana respon a criteris d’importància social dels seus previsibles usuaris. L’espectacularitat decorativa, en aquest cas de magnífica exe­cució, està en funció de la planta on actua, de més important a menys, a mesura que es puja el nivell de les plantes.

Antiga Farmàcia Doctor Palomas (1907). Rda. Sant Pere, 40. Fèlix Cardellach, arquitecte.

Un altre exemple, aquesta vegada dins de la trama Cerdà, d’un local comercial amb un repertori modernista, molt proper al París de Guimard.

Forn Sarret (1906). Girona, 86 / Consell de Cent, 372.

Un dels tradicionals comerços decorats amb profusió de coups de fuet, a la manera d’Hector Guimard.

Casa Pomar (1904-06). Girona, 86. Joan Rubió i Bellver, arquitecte.

L’única casa entre mitgeres que Rubió va fer a la ciutat. Cal destacar la riquesa que l’autor aplica a aquesta estreta façana, on la tribuna de la planta noble és d’una gran mestria i elegància. Els materials emprats, forja, trencadís, pedra, ceràmica, etc., farien pensar en un cert desordre compositiu, però el resultat és positiu. Sorprèn el coronament amb doble espai, amb pendents a dues aigües i traceria d’ordre gòtic.

Berenguer, amb un tractament quasi pla, dóna un gran interès a una aparent solució anodina. L’ús de materials com la ceràmica, la forja i el vidre atorga més interès a aquest edifici.

Itinerari 3 (Eixample 1)

* Museu de Zoologia (Castell dels tres dragons) (1887-1889). Parc de la Ciutadella. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.

L’Exposició Universal de 1888 de Barce­lona va significar un esdeveniment de gran transcendència per a la ciutat. Després d’uns primers moments desafortunats i d’indeci­sió, tot va ser reconduït i va prendre un gir positiu, i, a la vegada, els millors professio­nals del moment van aportar els nous criteris de modernitat que sorgien a l’arquitectura i les arts en general. Sota la direcció general de l’Exposició, a càrrec d’Elies Rogent, hi van participar arquitectes com ara Domènech i Montaner, Josep Vilaseca i Josep Amargós, entre d’altres. L’actual Museu de Zoologia era el bar­restaurant de l’Exposició. Aquest espectacular edifici es pot considerar com a pioner del nou estil que s’estendria arreu de Catalunya. Es tracta d’un edifici, no sols mo­dernista, sinó ple de modernitat, per la seva concepció, la utilització dels materials amb la seva més crua nuesa, com ara el maó i el ferro laminat i fos i la puresa dels seus murs i les grans façanes planes, tots ells resolts amb maçoneria. No es tracta d’una reinterpreta­ció del gòtic català, sinó d’un nou llenguat­ge que es basa en l’essència i que hi apareix despullat de qualsevol additament. No es pot oblidar que no serà fins a deu anys més tard que H. Berlage, a la Borsa d’Amsterdam, hi aplicarà criteris similars, els quals s’han considerat pioners, en l’àmbit europeu.

Umbracle (1883-1888). Parc de la Ciutade-lla. J. Fontseré, Gustà, J. Amargós, arquitectes.

Amb la recuperació de l’antiga ciutadella borbònica, es van iniciar una sèrie d’edificis de tipus cultural, lúdic i divulgatiu, com ara aquest umbracle, resolt amb pilars de ferro fos i bigues corbades, de gelosia metàl·lica, que, en conjunt, donen un interessant am­bient a aquest equipament. En diverses èpo­ques s’havia utilitzat com a saló de festes i altres celebracions.

Hivernacle. (1888). Parc de  la Ciutadella. Josep Amargós, arquitecte.

Seguint amb la voluntat de l’Ajuntament

BARCELONA   115

Conservatori Municipal de Música (1916). Bruc, 104-112. Antoni de Falguera, arquitecte.

Edifici que resol la trobada de les can­tonades mercès a dues torres cilíndriques semiexemptes, coronades amb cúpules de traça cònica. Ens recorden la propera Casa de les Punxes, de la Diagonal, núm. 416­420. El grup escultòric de la porta principal és d’Eusebi Arnau.

Casa Lamadrid (1902). Girona, 113. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.

Com a bona part de l’Eixample, es tracta d’un solar estret i profund, amb un programa de dos habitatges per planta i, d’acord amb el costum del moment, tots dos havien de tenir façana al carrer. Domènech hi planteja una distribució convencional i aplica a la façana una solució continguda i plenament ortodoxa amb el modernisme.

Casa Granell (1903). Girona, 122. Jeroni F. Granell, arquitecte.

Granell va ser un dels arquitectes moder­nistes amb una personalitat més pronun­ciada. El seu llenguatge es fa inconfusible a l’Eixample barceloní. Les seves obres,

sempre entre mitgeres (mai no va accedir a encàrrecs d’edificis aïllats o representatius), es resolen amb un repertori de línies corbes i sinuoses, pròpies de l’Art Nouveau belga o francès. És possiblement l’arquitecte català que beu més d’aquesta línia estilística, davant de bona part de la resta d’arquitectes, que s’inspiraven més en la Secessió vienesa o en el Jugendstil germànic. La casa Granell és un elegant exemple del seu estil, on, a més de la utilització de les corbes i el coup de fuet, com ja hem dit, cal destacar la correcció de la fa­çana, amb el pla que es fon amb la decoració, en aquest cas, bastant continguda.

Casa Llopis i Bofill (1891). Bailèn, 113 / Va-lència, 339. Antoni M. Gallissà, arquitecte.

L’interès pels oficis i tradicions construc­tives autòctones, tant valorats pels Arts and Crafts anglesos i adoptats pel modernisme, es resumeixen en aquesta obra de Gallissà, que era un gran expert en aquestes disciplines (va dirigir una escola per a la recuperació dels oficis i artesanies de la construcció). Cal destacar la solució formal de la planta baixa, resolta amb geometries de maons, i

Barcelona. Museu de Zoologia / DGPC Bob Masters

B

116   BARCELONA

esculturats tant a la façana com al pati i els esgrafiats, tots ells de perfecta execució.* Casa Planells (1923-1924). Av. Diagonal, 

332. J. M. Jujol, arquitecte.Jujol va ser un destacat col·laborador

d’Antoni Gaudí (Casa Milà, Casa Batlló, etc.) que no va tenir el privilegi de tenir clients i mecenes importants. Aquesta casa Panells és una bona mostra d’un encàrrec «enverinat». De primer, habitatge unifamiliar; després, plurifamiliar; posteriorment, reducció del solar on edificar. Amb aquests condicionants, sorgeix una obra que, d’una banda, es podria considerar com un modernisme tardà i ho­menatge a la Casa Milà (la Pedrera), en la qual tant va col·laborar o, de l’altra, com un exercici d’austeritat i economia de mitjans i superació del noucentisme, en aquell mo­ment imperant a la ciutat, per fer les prime­res passes cap a un expressionisme que ja es desenvolupava a Europa central.

Plaça de Braus La Monumental (1916). Gran Via de les Corts Catalanes, 749. Ignasi Mas Morell, arquitecte.

Hi ha activitats específiques que sembla que estan condemnades a ser representades sempre en un llenguatge o estil arquitectònic concret. Aquest és el cas de les places de braus, que no sols adopten amb freqüència el mateix nom, «Monumental», sinó que, a més, estan dissenyades amb un llenguatge formal de clara influència arabitzant o, com a màxim, neomossàrab. Aquest és el cas de la Monumental barcelonina, esplèndida plaça de braus on Mas Morell afegeix al corrent arabitzant un tractament modernista, com ara els aplacats de ceràmica vidrada als murs i cúpules, de geometria singular.* Sagrada Família~ (1883-1926). Mallor-

ca, 401. Antoni Gaudí, arquitecte.L’obra més coneguda i admirada de Gaudí

i que ha esdevingut un símbol de la capital catalana. El projecte inicial era de Francesc de Paula del Villar, resolt en un clar llen­guatge neogòtic. Poc temps després, Gaudí es va fer càrrec de les obres i hi va introduir canvis, cada vegada més agosarats, fins que va superar l’estil gòtic amb una síntesi d’or­ganicisme, simbolisme de clara font bíblica i l’aplicació d’un sistema estructural ja ex­perimentat en obres anteriors, sobretot a la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, excepcional «banc de proves» del seu concepte de l’espai i la seva mecà­nica estructural. Conscient que no podria

com es connecta amb la resta de la façana, on els esgrafiats de formes florals i els treballs de forja dels balcons i tribunes demostren la seva habilitat en el detall constructiu.* Casa Thomas (1895-1898). Mallorca, 291-

293. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.Originàriament, aquest edifici només te­

nia dues plantes, a més del soterrani. Era el taller i l’habitatge dels gravadors Thomas. La gran finestra rebaixada donava llum al taller i el gran balcó corregut de la planta noble corresponia a l’habitatge. La seva elegància i audàcia la fan destacar del seu entorn. L’any 1912, la propietat va voler afegir més plantes a l’edifici, treball que va dur a terme l’arqui­tecte Francesc Guàrdia, gendre de Domè­nech. El seu resultat pot assumir­se com un correcte exercici del mateix repertori formal i estilístic de Domènech i Montaner.* Palau Montaner (1889-1893). Mallorca, 

278. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.És un dels pocs palaus que resten a l’Ei­

xample. El projecte primer és de Domènech i Estapà. Posteriorment, van assumir l’obra Domènech i Montaner i Antoni M. Gallissà, que van introduir­hi canvis importants, van superar l’eclecticisme de les dues plantes, encara d’Estapà, i es van lliurar al moder­nisme, més propi dels nous responsables de l’obra, que van afegir un coronament del pa­lau amb uns voladissos molt potents i la uti­lització de plafons de ceràmica. Tanmateix, possiblement el més interessant de l’obra és la decoració i el disseny de l’interior, ja totalment dels darrers arquitectes, i la col­laboració de grans artesans i artistes, com ara Gaspar Homar, moblista; Rigalt, vidrier, i Eusebi Arnau, escultor.* Casa Macaya~ (1901). Pg.  Sant  Joan, 

108. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.Reinterpretació d’un palau gòtic, de pati

interior amb escala, coberta amb voltes, per accedir a la planta noble. Tant el pati com l’escala conformen un espai de gran bellesa. Hi apareixen notables similituds amb l’obra recent del mateix autor, la Casa Amatller, quant al tractament pla de la façana amb esgrafiats i elements escultorats, si bé en aquest cas no acaba dibuixant una coberta a dues aigües, com en el cas de la Casa Amat­ller. Aquesta manera d’actuar el continuarà acompanyant bona part de la seva trajectò­ria professional, on sempre aconseguirà la col·laboració d’artistes i artesans de primer nivell, com en aquesta casa, amb elements

BARCELONA   117

concloure l’obra, va optar per fer­ne una sola part, el més complerta possible, i va triar la façana de la Nativitat (façana E), on el llenguatge modernista està més present, amb una riquesa imaginativa, simbolista i de profusió de formes vegetals que arriba a nivells excepcionals. Les torres d’aquesta façana són més tardanes, Gaudí només en va concloure una, i, pel que fa a les altres, es va optar encertadament per repetir­les, amb el repertori que el mestre va apropar al surrealisme. Les obres han continuat sense Gaudí. Ha estat un tema científic i ciutadà molt controvertit si calia continuar les obres o no, ja que no van restar prou documentació i plànols originals que reflectissin de forma fefaent com resoldre una obra d’aquesta complexitat. Sense comptar amb la impos­sibilitat d’interpretar les decisions que, a peu d’obra, Gaudí acostumava a prendre. Malgrat tot, les obres continuen a bon ritme i, si bé són qüestionades per sectors tècnics i ciuta­dans, és just reconèixer que els darrers anys l’equip tècnic responsable dels treballs és de gran solvència tècnica. Un esment especial mereix l’aparent senzillesa de la construcció de les escoles parroquials, situades al peu del temple. En origen eren provisionals i van ser construïdes per Gaudí amb una clara volun­tat d’economia i simplificació constructiva,

però n’ha resultat una bellíssima joia, de maó i amb la coberta resolta amb paraboloides de rajola de pla. És un exemple del profund coneixement que Gaudí tenia de l’espai i la seva mecànica. Actualment, les escoles s’han traslladat a un emplaçament proper, la qual cosa ha obligat a desmuntar­les, amb més o menys fortuna de respecte a l’obra original. La UNESCO, l’any 2005, va incloure la façana de la Nativitat i la cripta de la Sagrada Famí­lia a la llista del Patrimoni Mundial.* Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau~

(1901-1930). Sant Antoni Maria Claret, 167-171. Lluís Domènech i Montaner, arquitecte.

Aquest gran hospital és fruit de la darre­ra voluntat d’un banquer català establert a París, Pau Gil. En el seu testament va deixar quatre milions de pessetes (l’any 1888) per a la construcció d’un hospital exemplar per a Barcelona i que portés el seu patronímic, Pau. El 1898, es van adquirir els terrenys al barri del Guinardó, propers a l’Eixample. El projecte va ser dut a terme per Domènech i Montaner i les obres s’iniciaren el 1902. El 1911, es va eixugar el llegat de Pau Gil, i només s’havien construït vuit edificis dels quaranta­sis previstos al projecte. Va ser el moment de constituir una nova entitat, jun­tament amb l’antic Hospital de la Santa Creu, fundat al segle xiv, ubicat a la ciutat vella i

Barcelona. Sagrada Família / DGPC Albert Sierra

B

118   BARCELONA

als pacients, però concentrat en els serveis, en crear tot un sistema de passadissos soter­ranis que uneixen i donen servei a tots els pavellons, i que encara s’utilitza. Cinquè, el sistema constructiu dels pavellons amb murs buits, revestits de ceràmica vidrada, amb arcs modulats i voltes de rajola de pla, que hi descansen, a la vegada que faciliten l’aireació i la salubritat de les sales. Sisè, la voluntat de no superar volums i mides que ofeguin l’espai lliure de parc i jardins, la qual cosa obliga a la creació de petits volums cilíndrics a les cobertes, enlloc d’un de sol, més impac­tant. I, setè, l’extraordinària bellesa de tot el conjunt, l’ordre que el regeix i la vocació de permanència que ha tingut i que continua tenint. Com en totes les obres de Domènech, la col·laboració d’artistes i artesans de qua­litat excepcional fan que totes les parts del conjunt siguin un exemple magnífic d’arts aplicades i solucions brillants. Escultors com ara Pau Gargallo, F. Modolell, Eusebi Arnau o pintors com ara Francesc Labarta i molts altres artistes van ajudar a donar a l’obra un nivell insuperable. L’edifici prin­cipal i representatiu d’accés al conjunt ha esdevingut una fita urbana de la ciutat, i el seu gran vestíbul, l’escala representativa i el tractament de les voltes creen un gran im­

totalment obsolet. Es van adquirir els ter­renys necessaris i es van continuar les obres, ara ja amb la col·laboració del seu fill, Domè­nech Roura, el qual més endavant, a la mort del pare, va assumir la direcció del conjunt. Ens trobem davant de l’obra modernista més gran i possiblement més destacada d’aquest moviment, no sols de Catalunya, sinó d’Eu­ropa. Una sèrie de característiques fan que el conjunt sigui excepcional. Primer, el plan­tejament general de l’obra, amb pavellons aï­llats, de proporcions aparentment reduïdes, d’escala humana i situats racionalment en un parc de grans dimensions (nou illes del Pla Cerdà). Segon, l’organització general de les edificacions dins de les nou illes de l’Ei­xample, mercès a l’eix diagonal principal i l’arrenglerament dels pavellons perpendicu­lars a l’eix, serà una aportació nova i experi­mental de les possibilitats, no previstes, de la trama del Pla Cerdà. Tercer, la relació visual i física per mitjà de l’avinguda de Gaudí, que uneix la Sagrada Família i l’Hospital, serà un encert urbanístic i paisatgístic insuperable. Quart, superant la problemàtica ja estesa en aquella època de la preferència de l’hos­pital concentrat davant la inoperància del de pavellons, Domènech fa un hospital de pavellons, solució molt més agradable per

Barcelona. Hos pital de Sant Pau / DGPC Bob Masters

BARCELONA   119

pacte que contrasta amb l’ordre esquemàtic de la sala d’actes, situada damunt. La biblio­teca i l’arxiu ubicat a la sotacoberta són es­pais que no cal oblidar. L’església i la Casa de Convalescència, obres de Domènech Roura, són valuoses, però respiren un gust eclèctic i una mica abarrocat, possiblement, entre al­tres motius, perquè en aquests darrers temps el modernisme ja estava molt qüestionat. La UNESCO, l’any 1997, va incloure l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu a la llista del Patrimoni Mundial.

Itinerari 4 (Eixample 2)

* Fàbrica Casaramona~, CaixaForum. Av. Marquès de Comillas, 6-8. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.

En els comentaris, ja avançats, en parlar del patrimoni industrial de la ciutat s’ha fet referència a aquest important edifici d’origen industrial i actualment seu de CaixaForum, un dels centres culturals més importants de Catalunya. L’antiga fàbrica Casaramona és l’obra més purament modernista de Puig i Cadafalch, hi oblida les seves constants de relectura del gòtic català i les imatges nòrdiques i aprofundeix en les tradicions constructives catalanes, amb l’aprofitament total de les possibilitats de la ceràmica, el maó, la volta de rajola, etc. Es tracta d’una fàbrica tèxtil que es va haver de construir en molt poc temps i és segur que el seu progra­ma i els condicionants d’urgència influïren en la resolució de les edificacions i la seva austeritat i simplificació, amb l’ús gairebé exclusivament de maó i de ferro. Les tres grans naus que formen el conjunt estan co­bertes amb voltes ceràmiques atirantades sobre estructura de columnes de ferro fos. Les cobertes són planes i ceràmiques, se­guint el procediment de terrat «a la cata­lana». La repetició de motius constructius, per exemple les voltes de les cobertes, que fa manifestar a les façanes, entre uns contra­forts, també ceràmics, donen una gran ex­pressivitat a tots els tancaments de les naus. Les quatre cantonades del conjunt, amb una planta més elevada que la resta, conformen i limiten espacialment tot el complex, on, a més, les dues grans torres, la del rellotge i la de l’aigua, ajuden a referenciar la fàbrica respecte el seu entorn urbà. Actualment, després d’uns grans treballs de restauració i d’excavació per crear una planta de subsòl

que mai no havia existit en el projecte de Puig, el conjunt és un lloc d’exposicions i actes culturals de tot tipus.

Alcaldia de Sants (1895).  Creu  Coberta, 104-106. Jaume Gustà, arquitecte.

Edifici de grans dimensions, amb una inequívoca voluntat de monumentalitat i amb sobredimensionament de les seves necessitats reals, amb profusió d’elements decoratius modernistes. Interessant vestíbul i sala de plens.

Casa Fajol, “La Papallona” (1912). Llançà, 20. Josep Graner, arquitecte.

La nota més significativa d’aquesta correc­ta casa d’habitatges de renda és el corona­ment de grans dimensions de la façana, que recrea una papallona revestida de trencadís multicolor, que tant pot significar una desim­bolta ironia respecte a una façana ordenada i ortodoxa, com l’expressió d’un surrealisme encara incipient. El que és ben segur és que demostra la popularitat i l’acceptació que el modernisme va aconseguir en la societat catalana.* Casa Golferichs (1900-1901). Gran Via 

de les Corts Catalanes, 491. J. Rubió i Bellver, arquitecte.

Habitatge unifamiliar amb jardí, que amb el temps va esdevenir escola religiosa i actu­alment és centre cultural municipal. J. Rubió, deixeble de Gaudí, experimenta en aquesta primerenca obra les possibilitats espacials i constructives dels materials autòctons, maó i ferro, amb un llenguatge d’esperit gòtic. L’expressiva volumetria de l’edifici i les grans dimensions dels voladissos de les cobertes seran una constant en la seva obra. * Casa Garriga i Nogués~ (1902-1904).

Diputació, 250. Enric Sagnier, arquitecte.L’eclecticisme de Sagnier es fa evident en

aquesta elegant casa de veïns situada en una de les zones més prestigioses de l’Eixample. El solar és insòlit, ja que permet una façana lateral per sobre de la planta baixa. Tot això dóna peu a emfatitzar la cantonada a través d’una torre que acaba en una cúpula afran­cesada. Són interessants els grups escultò­rics que suporten els balcons de la planta noble, obra d’Eusebi Arnau.

Casa Heribert Pons (1907-09). Rbla. Cata-lunya, 19-21. Alexandre Soler i Marc, arquitecte.

Possiblement l’edifici de Barcelona més influenciat per la Secessió vienesa. La seva composició, que fuig de la corba i aposta per formes rectes, quadrades i cúbiques, les

B

120   BARCELONA

El nou edifici, construït fa pocs anys com a ampliació de la Casa Serra, i seu de la Dipu­tació de Barcelona, per la seva proximitat i dimensions, transforma l’edifici modernista en una simple anècdota.

Casa Pérez Samanillo (Cercle Eqüestre) (1909-1910). Balmes, 169. Joan J. Hervàs Ari-zmendi, arquitecte.

Un altre palauet urbà que va edificar l’alta burgesia barcelonina. Edifici de clara influ­ència francesa, acompanyat d’un repertori d’elements modernistes locals: galeria su­perior correguda, tribuna i gran finestra de l’entresol... L’edifici ha sofert mutilacions importants, la qual cosa ha provocat el canvi d’accessos i variacions en la façana lateral. És la seu del Cercle Eqüestre des de l’any 1948.

Casa Sayrach (1915-1918). Av. Diagonal, 442 / Còrsega, 316. Manuel Sayrach, arquitecte.

Possiblement l’edifici d’habitatges més in­fluït per l’obra gaudiniana. Les formes cor­bes i ondulants que recorren tota la façana, el seu coronament amb reminiscències de la Casa Milà (la Pedrera) i l’encerclament curvilini de totes les obertures, la torre cilín­drica que reforça la cantonada, etc., es poden interpretar com un homenatge a l’obra de Gaudí. Cal destacar­ne l’accés a l’edifici, amb l’escala i el pas al pati interior.

Casa Pere Company (1911). Buenos Aires, 76-78. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.

Habitatge unifamiliar aïllat. També cone­gut com a Casa Melcior Colet, darrer propi­etari abans que fos adquirida per una admi­nistració pública. L’edifici marca un canvi en la trajectòria professional de l’arquitecte. Renuncia a les aportacions d’arrel gòtica, moltes vegades sobrecarregades, i opta pel pla, la simplicitat i el domini dels colors clars, en concret, el blanc. La influència de la Se­cessió vienesa hi és manifesta. L’interior va ser decorat i moblat pel dissenyador Santiago Marco, un dels decoradors més prestigiosos d’entreguerres.

Casa Provincial de Maternitat (Pavellons de l’Ave Maria i de la Lactància) (1889-1898). Travessera de les Corts, 131-159. Camil Oliveras i General Guitart, arquitectes.

Dins del conjunt de la Casa de la Materni­tat destaquen els dos primers edificis que va fer Camil Oliveras, amb la col·laboració de General Guitart. L’austeritat i l’economia de mitjans, materials simples, estructures a la vista, etc., fan d’aquests pavellons uns bons

garlandes que decoren el balcó de la planta primera i fins i tot l’aparent peveter de la coberta ens recorda l’obra de J. M. Olbrich o d’O. Wagner.

Casa Fargas (1902-1904). Rbla. Catalunya, 47. Enric Sagnier, arquitecte.

Exemple d’una arquitectura destinada a una classe social molt alta, que no acabava d’assumir el modernisme, ja massa estès, i que en tot cas volia diferenciar­se’n. En­ric Sagnier, arquitecte molt ben relacionat amb aquesta burgesia, aplicarà el seu na­tural eclecticisme a resoldre satisfactòria­ment aquestes exigències. A la casa Fargas (propietat d’un prestigiós metge, que tenia al darrere la seva clínica, Consell de Cent, núm. 333), a partir d’uns criteris generals modernistes, aplica decoració de gust roco­có, a la seva ondulant tribuna contínua, i en centra la façana, que sens dubte adquireix una elegant formalització.

Casa Juncosa (1907-1909). Rbla. Catalu-nya, 78. Salvador Vinyals, arquitecte.

La influència del barroc en el modernis­me no ha estat encara prou estudiada, però, juntament amb l’omnipresent gòtic català, ha estat una constant en bona part dels ar­quitectes que van edificar l’Eixample. La casa Juncosa és un exemple d’uns criteris modernistes i una decoració barroca, que a la tribuna es transforma en un rococó d’un refinament delicat.

Casa Antoni Costa (1904). Rbla. Catalu-nya, 122. J. Domènech i Estapà, arquitecte.

Domènech i Estapà, com ja ha fet en al­tres edificis de la ciutat (Catalana de Gas, Reial Acadèmia de Ciències i Arts), hi cerca un llenguatge molt personal i que tendeix, amb freqüència, a l’exageració o a certa des­proporció. Malgrat això, els seus resultats són sempre interessants, com s’esdevé a la Casa Costa.

Casa Serra~ (1903-1908). Rbla.  Catalu-nya, 126. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.

De la casa original només en resten les dues ales davanteres i la torre cilíndrica i mig exempta, que fa la funció de frontissa. Mai no va ser ocupada com a hotelet parti­cular, i es va transformar tot seguit en col·legi religiós, fet que va provocar que s’hi fessin modificacions importants. Si bé Puig i Ca­dafalch recorria generalment a recursos del gòtic català o d’arquitectures nòrdiques, en aquesta casa aplica a les façanes formula­cions més pròpies del Renaixement hispà.

BARCELONA   121

exemples d’un modernisme de senzilla apa­rença, però d’una gran expressivitat.

Itinerari 5 (Zona alta)

* Pavellons Güell~ (1884-1887). Av. Pe-dralbes, 7. Antoni Gaudí, arquitecte.

Juntament amb l’encàrrec del seu palau, Eusebi Güell va encomanar a Gaudí la tanca de la seva finca, a la part alta de la ciutat, amb els pavellons de porteria, cavallerisses i picador. Es tracta d’una obra de dimensi­ons reduïdes, austeres, i on Gaudí demostra la seva gran capacitat d’extreure el màxim de possibilitats als materials més senzills i quotidians. Les cavallerisses estan cobertes amb voltes de canó sobre arcs parabòlics de maó. El picador és pràcticament quadrat i està cobert per una cúpula. Però l’obra més extraordinària és la reixa de la porta d’accés, on, amb un treball de forja excepcional, veu­rem com el drac no pot impedir que Hèrcu­les arribi a la branca de la pomera dels fruits d’or, d’acord amb el poema L’Atlàntida, de Mn. J. Verdaguer.

Porta i Tanca Miralles~ (1901-1902). Ma-nuel Girona, 55-61. Antoni Gaudí, arquitecte.

En aquesta obra, o el que en queda, Gaudí resol un accés per a la propietat dels senyors Miralles (fabricants de cartró premsat) amb una conjunció de línies ondulants d’inspi­ració orgànica i zoomòrfica, a la vegada que la marquesina que protegeix les portes està subjecta amb tirants metàl·lics.

Casa Sastre i Marquès (1905). Eduard Conde, 44. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.

Petita edificació unifamiliar aïllada, on Puig prova de simplificar les aportacions historicistes i apurar les possibilitats dels materials tradicionals, ceràmica, pedra, maó, estucs llisos, etc. El resultat és una petita obra vibrant dins de la seva senzille­sa. Anys després, aplicarà aquests criteris a altres obres similars, la Casa Company i la Casa Muley­Afid.* Col·legi de les Teresianes~ (1888-1890).

Ganduxer, 85-105. Antoni Gaudí, arquitecte.Obra de gran austeritat i contenció de mit­

jans, però, malgrat això, Gaudí hi continuarà experimentant amb els arcs parabòlics i la recerca de la llum natural. L’edifici, de forma prismàtica, està compost per tres crugies. La central inclou els patis de llum, les parets dels quals, a la segona planta, són substitu­ïdes per un ritme d’arcs parabòlics, la qual

cosa hi facilita l’arribada de la llum natural. Les façanes llises adopten un aspecte reclòs i hermètic. Les finestres disposen de persia­nes de llibret, instal·lades a la mateixa línia de la pell de la pròpia façana, fet que ajuda, sens dubte, a accentuar­ne aquesta sensació de clausura.

Casa Muley-Afid (1911-1914). Pg. Bonano-va, 55. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.

Habitatge unifamiliar aïllat, amb jardí, que miraculosament s’ha conservat. Es tro­ba dins de la línia de simplificació que Puig va conrear en diverses obres (cases Sastre i Marquès i Company) i en què amb el color blanc, els estucs plans i simples i un evident alleugeriment de les seves constants histori­cistes aconsegueix obres contingudes i d’una harmonia tranquil·la.

Casa Manuel Dolcet (1906-1907). Av. Va-llvidrera, 44 bis. J. Rubió i Bellver, arquitecte.

Habitatge unifamiliar aïllat, que actual­ment acull l’escola de disseny Eina.

El joc de volums dels cossos que formen la casa, els potents voladissos i les possibilitats dels materials ceràmics seran una constant en l’obra d’aquest arquitecte. Aquesta casa Dolcet n’és una bona mostra.

Estacions del Funicular de Vallvidrera (1905-1906). Av. Vallvidrera, 66 / Queralt, 20. Bonaventura Conill i Arnau Calvet, arquitectes.

El funicular de Vallvidrera, fundat el 1906, té dues estacions que possibiliten el seu fun­cionament, uns edificis petits i resolts amb un llenguatge que ens recorda molt la Se­cessió vienesa.

Convent del Redemptor~ (1926). Belles-guard, 30. Bernardí Martorell, arquitecte.

Edifici de grans dimensions, en què l’obra ceràmica està sàviament utilitzada i reme­mora els millors moments del modernisme, ja quasi oblidat en el moment en què es cons­trueix aquest convent.* Casa Bellesguard (1900-1902). Belles-

guard, 16-20. A. Gaudí, arquitecte.Una de les obres més belles i desconegu­

des d’Antoni Gaudí. El nom «Bellesguard» té l’origen en el palau d’estiu del rei Martí l’Humà (segle xv), les estructures del qual es troben en aquest emplaçament. Gaudí, possiblement sensible a la càrrega històri­ca del lloc, va aprofundir, encara més, en el caràcter medieval de l’obra que havia de fer i el gòtic d’arrel catalana va inspirar la seva obra, que era un habitatge per a una famí­lia, amb un gran jardí. L’edifici és compac­

B

122   BARCELONA

residencial de la ciutat. El llenguatge de Rubió, de trobar la màxima expressivitat al material ceràmic, en totes les seves formes i mides: maó, rasilla, tres quarts, pixolí, etc., aconsegueix en les seves obres uns nivells de mestria extraordinaris. La casa Rialp n’és un bon exemple. Al seu interior hi ha pin­tures de Torres Garcia. La casa ha sofert els darrers anys modificacions importants.

La Rotonda (1906-1918). Av. Tibidabo, 2. Adolf Ruiz Casamitjana, arquitecte.

Edifici projectat en un principi com a hotel. Ha sofert diversos usos en el decurs del temps; el darrer, clínica geriàtrica. El seu emplaçament, al peu del tramvia blau, el que ha pujat els barcelonins a l’esbarjo del Tibidabo, representa, amb la seva gran torre cilíndrica i profusament guarnida amb pinacles i ceràmiques, una fita reconeguda de Barcelona, que fins i tot li ha donat el nom. L’edifici ha perdut part del seu encant, l’abandó hi ha fet estralls, però el seu co­ronament curvilini i la rotonda pròpiament dita continuen tenint un impacte visual in­qüestionable.* Casa Roviralta “El Frare Blanc” (1903-

1913). Av. Doctor Andreu, 31. J. Rubió i Bellver, arquitecte.

Una de les obres més interessant i acon­seguides de Rubió, el qual, en fer aquest ha­

te i queda resolt primordialment en alçada. L’entorn, ple de restes històriques, influeix en la casa, que pren la imatge d’un castell o fortificació, amb murs de pedra, en part del mateix lloc, i obertures estretes i de traça vertical. L’interior, difícil de visitar, és d’una gran bellesa i endolceix la duresa exterior. Un esment especial mereixen les golfes, un meravellós espai i presagi del que serien les golfes de la Casa Milà (la Pedrera).

Convent de Valldonzella (1910). Cister, 39-41. Bernardí Martorell, arquitecte.

L’antic convent femení de l’ordre del Cis­ter, a la ciutat vella, va ser cremat, com va succeir amb d’altres, el 1909, en la revolta popular coneguda com la Setmana Tràgi­ca. Com a conseqüència d’aquests esdeve­niments, es va acordar construir un nou convent en un emplaçament més apartat, en concret, a la zona de Sant Gervasi. L’obra de Bernardí Martorell (nebot de Joan Mar­torell, arquitecte de gran prestigi i antic col­laborador d’A. Gaudí) serà una esplèndida exploració de les possibilitats de les fàbri­ques de maó, en algun moment excessiva, i, a la vegada, una mostra de l’alt nivell dels paletes d’aquell moment.

Casa Rialp (1908-1910). Dominics,  14. J. Rubió i Bellver, arquitecte.

Habitatge aïllat, unifamiliar, en una zona

Barcelona. Pavellons Güell / DGPC Bob Masters

BARCELONA   123

bitatge unifamiliar on havia existit un con­vent de dominics (d’ací el sobrenom de Frare Blanc), hi va aportar tot el seu coneixement i domini de les possibilitats de l’obra cerà­mica. Els volums de l’edifici estan hàbilment compostos en relació als dos carrers a què donen façana. Però el que desperta l’admira­ció d’aquesta obra és la riquesa dels treballs de peces ceràmiques, maons, rajoles, etc. Cal destacar la força i l’elegància dels voladissos o ràfecs de les cobertes, els quals, amb les seves grans dimensions, sembla que sobre­passin les seves capacitats mecàniques. Ac­tualment, després d’uns treballs importants, s’ha adequat com a restaurant.

Casa Evarist Arnús, “El Pinar” (1903). Ma-nuel Arnús, 1-31. E. Sagnier, arquitecte.

Aquesta casa, situada en un privilegiat emplaçament, amb una vista magnífica so­bre la ciutat, ha estat sempre una referència paisatgística de la muntanya del Tibidabo. L’autor, Enric Sagnier, que feia la casa per al banquer Arnús, va prendre com a línia pro­jectual la masia catalana, a la qual va afegir dues torres, una de quadrada i l’altra d’octo­gonal, per flanquejar­la. Com en tot treball de Sagnier, l’eclecticisme, el bon gust i la correcció són les seves millors qualitats.

Parc d’Atraccions del Tibidabo. Pl. Tibida-bo, 3.

La muntanya del Tibidabo, al peu de la qual s’estén el pla de Barcelona, ha estat de sempre el millor teló de fons i la millor perspectiva de la ciutat. A finals del segle xix i principis del xx, la iniciativa privada, personalitzada en la figura del Dr. Andreu, va promoure una ciutat­jardí al peu de la muntanya, i el tramvia blau, que donaria ser­vei a les noves edificacions, a la vegada que uniria la ciutat amb el peu del funicular, per accedir al cim del Tibidabo, i així convertir aquest espai en un lloc de lleure per a la ciu­tat. S’hi van construir una sèrie d’edificacions i atraccions i s’hi va anar creant un gran espai d’ambient plenament modernista, tot presi­dit pel temple expiatori, obra d’E. Sagnier. Amb el decurs del temps, moltes d’aquelles edificacions van desaparèixer i d’altres de noves van ocupar aquest privilegiat espai, però continua tenint un aroma a Belle Épo­que, entre suggestiu i decadent.* Observatori Fabra (1904). Carretera de 

l’Observatori,  s/n.  Domènech i Estapà, arqui-tecte.

Aquest observatori astronòmic, meteoro­

lògic i sísmic és fruit, com tantes institucions de Catalunya, de la societat civil. En aquest cas, d’un mecenes, Camil Fabra i Puig, mar­quès d’Alella, el qual, en rebutjar la Diputa­ció barcelonina de fer­se càrrec de la idea i el projecte de l’Observatori, la va finançar amb un 80% del seu cost. L’obra, com en bona part del treball de Domènech i Estapà, és eclèctica, una mica feixuga, però sempre molt personal.* Park Güell~ (1900-1914). Olot, s/n. An-

toni Gaudí, arquitecte.Ens trobem davant de l’obra més extensa i

potser la més creativa d’Antoni Gaudí. És on aporta la seva visió del diàleg i relació de la naturalesa, sempre present en la seva obra i arquitectura. A imitació de les ciutats­jardí angleses de mitjan segle xix, Eusebi Güell va encomanar a Gaudí el projecte del Park Güell (Gaudí va optar per la grafia anglesa, Park, en no poder utilitzar la catalana Parc, ja que aquesta llengua estava prohibida, en aquell moment), que s’havia de realitzar a la Muntanya Pelada, a la part alta de la ciutat. Es pretenia una urbanització amb un total de 60 parcel·les, que es relacionarien mercès a camins de pendents suaus, que relligarien els dos accessos del parc. La interpretació sobre com ha de conviure la seva arqui­tectura, sempre potent, amb la naturalesa, tant recreada per ell, tindrà en aquest parc la seva representació més clara i bella. El conjunt és tancat per un mur, que a l’accés principal del carrer d’Olot està flanquejat per dos edificis, com a perllongació del parc: el de la porteria i el de recepció de visites, els quals representen tota una manifestació d’imaginació, simbolisme, quasi oníric, dins d’una explosió de colors, fruit dels reves­timents ceràmics. Tots ells coronats per la creu de quatre braços, tan gaudiniana, com l’Amanita muscaria, un altre element màgic del repertori del mestre. La gran escalinata doble que dóna pas a la gran sala coberta, la Sala Hipòstila, prevista com a mercat del parc, està protegida per l’escultura zoomòr­fica d’un drac, que s’ha popularitzat com un símbol gaudinià. La sala coberta sosté bona part de la gran plaça del parc, que s’atansa cap a la ciutat que es troba als seus peus i que està limitada per un gran banc sinuós, revestit de mil colors i materials, a la ma­nera del trencadís: vidre, trossos de plats, d’ampolles, de rajoles..., com una enorme i fascinant serp, que quan rep el sol del matí

B

124   BARCELONA

pas formal i material d’allò que més tard s’anomenarà modernisme a Catalunya o Art Nouveau a Bèlgica o França. En aquesta obra, el seu autor vol superar els corrents histo­ricistes i acadèmics imperants i cerca les fonts d’una nova arquitectura, d’acord amb els postulats de «l’arquitectura nacional», que sols feia cinc anys Domènech i Monta­ner havia proclamat a les pàgines de La Re-naixença, en recuperar, de forma libèrrima, l’arquitectura mudèjar com a més autèntica i amb el convenciment que l’arquitectura hispanomusulmana és una de les arrels cul­turals de Catalunya. El client, Manuel Vicens, era ceramista i aquesta condició va servir a Gaudí per crear una inesgotable font de formes i cromatismes en les seves façanes. La casa ha sofert moltes transformacions importants. L’any 1925 es va ampliar, i tot i que amb voluntat de respecte, aquest fet no va deixar de modificar la seva inspirada volumetria. En un altre moment, la reducció del jardí per construir­hi un altre edifici tam­bé va agreujar la comprensió i la valoració de la casa Vicens. El jardí, reduït, continua tancat per la reixa de pedra i ferro, de forja, que recrea les fulles del margalló del Garraf. Malgrat els canvis i les agressions, la seva expressivitat i bellesa són tant potents que continua sent una obra mestra. La UNESCO, l’any 2005, va incloure la Casa Vicens a la llista del Patrimoni Mundial.

Antiga fàbrica La Sedeta (1895). Indústria, 67-73.

Vegeu el primer recorregut del patrimoni industrial de Barcelona.

Mosaic Església de Sant Pacià. Vallès, 40. Antoni Gaudí, arquitecte.

A l’interior de l’església neogòtica de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu. Al transsepte, hi ha restes del paviment que Gaudí va disse­

sembla que zigzagueja lentament sobre la ciutat. Les rampes que van guanyant des­nivells, quan són excessius, es transformen en viaductes. Els murs i pilars que suporten les empentes de les terres estan fets amb pedra del mateix lloc i amb un tractament quasi brutalista. En cap moment pretén que l’arquitectura amagui la naturalesa, ni que la naturalesa suplanti l’arquitectura. D’aques­ta personal visió està impregnat tot el parc. L’operació comercial va fracassar i només es va construir una sola casa (F. Berenguer, arquitecte), que és l’actual Museu Gaudí i que va ser la seva llar fins poc abans de la seva tràgica mort. La UNESCO, l’any 1984, va incloure el Park Güell a la llista del Pa­trimoni Mundial.

Casa Museu Gaudí (1904). Park  Güell. Francesc Berenguer.

Francesc Berenguer, deixeble i col­laborador assidu de Gaudí, va projectar aquesta casa, que va ser l’habitatge del mestre fins poc abans de morir. Es tracta d’un edifici clarament gaudinià, com no podia ser d’una altra manera, discret, sense voler competir amb els edificis representatius del conjunt. Actualment, acull el Museu Gaudí, amb do­cuments i mobiliari dissenyat per Gaudí.

Casa Rubinat (1909). Or, 44. F. Berenguer.Magnífica casa de veïns, a l’antiga vila de

Gràcia, on Berenguer va edificar diversos edificis. La serena i ordenada façana, amb esgrafiats florals i balcons que ja no fan distinció del pis principal de la resta, amb baranes metàl·liques de formes simplifica­des, culmina amb quatre pinacles de maó que sembla que n’augmentin la verticalitat general.

Cases Ramos~ (1906-1908). Pl. Lesseps, 30. Jaume Torres Grau, arquitecte.

Són tres edificis d’habitatges tractats de forma unitària, la qual cosa aconsegueix donar més presència a l’obra. El centre de la façana a la plaça de Lesseps, amb la se­qüència de l’entresol i tribuna tractats de forma homogènia, i el decalat del corona­ment superior en fan una composició molt serena i ordenada. La façana lateral, al car­rer de Septimània, més simple, no deixa de ser la natural perllongació de l’anterior, que culmina amb un esvelt templet.* Casa Vicens~ (1883-1885). Carolines, 

18-24. Antoni Gaudí, arquitecte.No sols es tracta d’una bellíssima casa

de Gaudí, sinó, a més, representa el primer

Barcelona. Park Güell / CE09 vito7

BARCELONA   125

nyar. El seu estat de conservació és correcte i visitable.

Església de Sant Andreu (cúpula i campa-nar). Pl. Orfila, 20. J. Domènech i Estapà.

Aquesta església, de grans dimensions, va ser projectada per Pere Falqués en un estil classicista. El tràgic esfondrament de la cúpula del transsepte, quan s’oficiava en el temple, va significar un canvi de tècnic i les obres de la cúpula i el nou campanar es van encarregar a l’arquitecte municipal de Sant Andreu (població en aquells moments encara no agregada a Barcelona), Domènec i Estapà, expert professional i amb molt pres­tigi com a estructuralista. Va fer la cúpula actual i l’únic campanar, malgrat que havien de ser dos. El seu llenguatge modernista, po­tent i molt expressiu, han convertit aquesta església en una fita urbana de l’antic barri de Sant Andreu.

Antiga fàbrica Fabra i Coats (1894). Pl. Can Fabra s/n.

Vegeu el primer recorregut del patrimoni industrial de Barcelona.

Noucentisme Itinerari 1 (Via Laietana i entorn)

L’obertura de la Via Laietana, tot traves­sant la ciutat històrica, estava prevista en el Pla Baixeras, que va necessitar deu anys perquè fos aprovat i vint­i­set perquè se n’iniciessin els treballs d’enderroc i urba­nització.

Entre d’altres objectius, aquesta via en tenia un d’evident i molt necessari: crear una via ràpida que unís la ciutat nova, en plena expansió, l’Eixample, amb la zona del port i les seves infraestructures.

Aquest esventrament, a la manera paris­sina del baró de Haussmann, va significar la creació de nous grans espais edificables a gran alçada, als dos costats de la nova via, construccions que farien de pantalles o teló per amagar i congelar la ciutat vella, amb els seus estrets carrers i les seves edificacions, moltes d’elles insalubres.

A la vegada, la proposta de crear un barri de negocis al llarg de la nova avinguda va ser àmpliament assumida. Així, bona part dels edificis d’aquesta nova via seran adminis­tratius, bancaris i oficines.

El noucentisme ja estava consolidat, no sols entre els arquitectes, sinó també des de les mateixes administracions, la qual cosa va

facilitar la conjunció de voluntats perquè la nova Via Laietana esdevingués una activa «zona de negocis» i s’emmirallés tipològica­ment i formal en l’Escola de Xicago.

Foment del Treball Nacional (1931-1936). Laietana, 34. Adolf Florensa, Josep Goday, ar-quitectes.

Edifici corporatiu dels industrials cata­lans, «la patronal», amb vocació de represen­tativitat i clares referències clàssiques, com ara els tres nivells compositius, el basament, el cos de l’edifici i el coronament i la coberta, enriquida, en aquest cas, amb dues elegants torres amb columnes. El regust historicista i acadèmic de l’edifici queda matisat per la formalització general de les façanes i les se­ves finestres seriades, amb clara intenció de modernitat, exercici en el qual tant Florensa com Goday, van demostrar, amb freqüència, la seva habilitat.

Casal del Metge (1931-1932). Laietana, 31. A. Florensa / E. Catà, arquitectes.

Prestigiosos autors qualifiquen aquest edifici, juntament amb el Foment del Tre­ball i la casa Cambó, com els edificis on «el llenguatge clàssic es manifesta amb una cor­recció i una eficàcia urbanística més grans». Poc afegirem a la descripció d’aquest edifici, creat amb criteris quasi florentins.* Casa Cambó (1921-1925). Laietana, 30. 

Adolf Florensa, arquitecte.El mateix A. Florensa va dir quant a aquest

edifici promogut pel polític i financer F. Cam­bó que calia fer front «al mal gust de les dè­cades precedents», amb clara referència al modernisme, i basat en el nou estil i ideari polític del noucentisme. L’elegància de l’e­difici i la contenció en l’ornamentació de la seva façana fan que sigui un exemple d’allò que, en aquell moment, havia de ser el darrer objectiu de l’arquitectura.

Edifici de despatxos (1918-1924). Laietana, 17. Albert de Joan Torner, arquitecte.

Possiblement l’edifici més fidel als criteris americans dels office buildings. El seu rigor i la versatilitat de la planta afavoreixen la concentració general dels serveis, escales i ascensors, i es permet un accés fàcil a les oficines, que es podran agrupar o dividir fàcilment. Davant de les seves façanes, si no fos per la seva escala barcelonina, es podria pensar que som a Xicago.

Delegació d’Hisenda (1929). Laietana, 8-10. Francesc Guàrdia, arquitecte.

En el seu origen va ser la seu a Catalu­

B

126   BARCELONA

més complexa i plural, mirava, amb un retard de més de setanta anys, la França d’Eugènia de Montijo, l’òpera de Garnier i l’École de Beaux­Arts. El cinema Coliseum serà el mo­del millor i més interessant d’aquest corrent academicista.

Itinerari 2 (Exposició Universal de 1929, Montjuïc)

L’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 va significar una transformació profunda de la zona de Montjuïc.

Des de l’any 1907, ja existia una voluntat de fer­hi una gran exposició internacional. El 1914, es va acordar que es faria a Montjuïc. Poc després, el 1917, l’objectiu de la mostra va ser Exposició Internacional d’Indústri­es Elèctriques, i amb aquest objectiu es va iniciar la transformació de la muntanya de Montjuïc i les primeres edificacions. El 1923 s’instaura a Espanya, amb l’aquiescència de la Corona, la dictadura militar del General Primo de Ribera. El nou règim dóna un gran impuls al tema i la mostra acabarà sent l’Ex­posició Internacional de Barcelona. S’hi ac­celeren els treballs, que conclouen el 1929, amb la inauguració de la mostra.

Torres d’Accés (1927). Av.  Reina  Maria Cristina, s/n. Ramon Reventós.

Aquestes esveltes torres, amb una clara inspiració veneciana, emmarquen l’accés al recinte de l’Exposició. La previsió que l’accés fos únic, decidida ja d’antic, està formalit­zada amb aquests elements que el situen i referencien paisatgísticament en el seu àmbit urbà. Juntament amb el Palau Nacional, al fons, que tanca i presideix el conjunt, gene­ren l’eix central i direccional de l’Exposició. Al mig d’aquest eix se situa la coneguda Font Màgica, autèntica atracció popular l’any de la seva inauguració. La relació visual que uneix les torres d’accés, la Font Màgica i el Palau Nacional, elements tan formalment dispars, crea, malgrat tot, l’espai més gran i espectacular que el noucentisme va acon­seguir mai.

Oficines de la Guàrdia Urbana (Antic Pa-velló de la Ciutat) (1928). Av. de la Tècnica. Josep Goday, arquitecte.

Auster edifici d’una notable harmonia compositiva, en què només es podria qües­tionar, potser, les quatre figures que a la ma­nera de Simeó l’Estilita pretenen modular­ne la façana.

nya del monopoli estatal de la Companyia Arrendatària de Tabacs. Més tard, ha estat Delegació d’Hisenda. Es tracta d’una gran construcció, amb una àmplia façana, on estan representats tots els elements com­positius del repertori clàssic (i uns quants d’inclassificables) que el noucentisme havia tornat a ressuscitar. Hi trobem entaulaments clàssics, profusió de frontons curvilinis i triangulars, capitells corintis, llargs balcons amb baranes de balustres classicistes i d’al­tres amb baranes metàl·liques, i també grans cartel·les acompanyades de modillons i un nombre indeterminat de gerros gegants. La contenció, que per a molts arquitectes nou­centistes va ser una regla d’or, en aquest cas no va prevaler. Aquest gran edifici podria simbolitzar una manera, ja oblidada, de fer edificis oficials.* Edifici de Correus (1926-1927). Laietana, 

1. Josep Goday, Jaume Torres, arquitectes.En tractar­se d’un edifici públic, va pre­

cisar un concurs, que es va celebrar l’any 1914, però no va ser fins els anys 1926­1927 que es va construir. Obra de clara vocació monumental i composició acadèmica que aconsegueix una percepció ordenada i cor­recta, amb l’encert de les desiguals torres que resolen les cantonades. L’accés i el gran vestíbul cobert per una cúpula de vidre, són els espais més interessants, en els quals van col·laborar pintors com ara Obiols i Labarta, entre d’altres.

Cinema Coliseum (1923). Gran Via de les Corts Catalanes, 595. Francesc de Paula Nebot, arquitecte.

A la introducció d’aquesta guia es fa una curta descripció de l’origen i els corrents que van alimentar el noucentisme. Una d’aques­tes fonts va ser el mediterranisme i la ide­alització de la Toscana, mentre que l’altra,

Barcelona. Cinema Coliseum / DGPC Mercè López

BARCELONA   127

Palaus d’Alfons XIII i Victòria Eugènia (1923-1928). Pl. Marquès de la Foronda, s/n. J. Puig i Cadafalch, arquitecte.

Urbanísticament, aquests dos palaus si­mètrics centren i reforcen l’eix direccional de tota l’Exposició, des de les dues torres d’accés fins al Palau Nacional, alhora que dibuixen la plaça que els enfronta. La seva forma de cubs maclats, amb murs cecs, però amb entrada de llum natural per les cober­tes, els converteixen en espais excel·lents per a manifestacions de tot tipus. El seu llenguatge estilístic és una mica confús, o indecís. Els murs cecs i plans, amb esgrafi­ats, tenen un clar regust secessionista, o del darrer modernisme, però els pinacles que apareixen sobre cada cantonada només es podrien afegir a un repertori historicista de nissaga molt dubtosa.

Mercat de les Flors (Antic Palau de l’Agri-cultura) (1927-1929). Lleida, s/n. Manuel M. Mayol, Josep Ribas, arquitectes.

Partint d’un solar quasi impossible, però notablement gran, els autors plantegen una obra que arrossega dificultats. L’ornamenta­ció, molt complexa, entre el popular i l’acade­micisme, converteixen aquest palau en una obra estranya, però suggeridora. Darrera­

ment, s’ha reconvertit en centre dramàtic, per iniciativa de les administracions.* Museu d’Arqueologia (Antic Palau de les

Arts Gràfiques) (1927-29). Lleida, s/n. Pelagi Martinez, Raimon Duran Reynals.

L’edifici més ortodox del conjunt de palaus de l’Exposició Universal, d’acord amb la lí­nia del noucentisme, de reinterpretació del renaixement toscà. La gran façana, element fonamental i que condiciona tot el palau, ens hi apareix com un objecte de proporcions ajustades i bellesa severa.* Estadi Olímpic (Façana i torre) (1928).

Av. de l’Estadi s/n. Pere Domènech Roura, ar-quitecte.

L’Estadi municipal, que més endavant acolliria l’Olimpíada Popular de 1936, com a resposta als Jocs Olímpics hitlerians de Berlín, i que l’esclat de la Guerra Civil es­panyola va frustrar, ha sofert una actuació molt important com a conseqüència dels Jocs Olímpics de 1992. De l’estadi original, en resten, sobretot, la façana principal, amb la porta de la Marató, i la gran torre, elements que, amb unes formes de matriu acadèmica, sobresurten per la seva força i l’esveltesa do­minant de la torre.

Barcelona. Montjuïc / DGPC Bob Masters

B

128   BARCELONA

dinament del Palau, els va resoldre amb una concepció d’influència francesa. Fet no gens estrany, a causa de la freqüent col·laboració que va tenir amb Jean C. N. Forestier, engi­nyer dels parcs de París. La seva intervenció, a més, va saber integrar en el nou traçat bona part de les preexistències anteriors.* Nou Monestir de Montserrat (1922-

1936). Ctra. Esplugues, 107. N. M. Rubió i Tu-durí, R. Duran Reynals, arquitectes.

La contemplació d’aquest temple pot produir la confusió que, per un moment, ens pensem que som a Florència, assistint a un remake brunelleschià. La influència del Renaixement de la Toscana i, en concret, la Capella Pazzi i el baptisteri de Sant Joan, van ser un dels eixos d’aquest correctíssim projecte de Rubió i Turudí, com ell mateix comenta en els seus escrits. Després de la fi de la Guerra Civil (1936­1939), Duran Rey­nals, col·laborador de Rubió, es fa càrrec de les darreres obres i de la decoració interior.

Itinerari 4 (Aproximació a l’art déco i el racionalisme)

Els darrers anys del noucentisme, els cor­rents europeus i americans, com l’art déco i el racionalisme, s’havien estès i havien influït determinats arquitectes de Catalunya. Va ser el moment de la «modernitat moderada».* Grup Escolar Collasso i Gil (1932). Sant 

Pau, 101. J. Goday, arquitecte.A l’itinerari 3, «Grups escolars», es fa una

explicació de la construcció dels grups esco­lars a Barcelona i la seva clara adscripció al noucentisme. J. Goday resol aquesta obra a partir de la inspiració en el llenguatge raci­onalista, nòrdic i germànic que, en aquells moments, ja s’havia imposat a bona part d’Europa. El resultat ha estat una esplèndi­da escola, amb una racionalització funcional excel·lent (com ja havia resolt en les ante­riors escoles noucentistes), i en què el seu nou atractiu rau, sobretot, en els seus volums purs, els ritmes d’obertures, la utilització de materials sense afegits ni emmascaraments estranys i una atrevida marquesina que en centra l’accés.

Casa Masana (1928). Lleida, 9-11. Ramon Reventós, arquitecte.

Els criteris higienistes i socialitzants, dins l’àmbit estètic de l’expressionisme nòrdic i centreeuropeu, són recollits per Reventós, que projecta, per primera vegada

Itinerari 3 (Grups escolars i zona alta)

A la introducció d’aquesta guia es fa un breu comentari de la iniciativa de la Manco­munitat de Catalunya que consistí a impulsar la construcció de 37 grups escolars per a la regeneració social i cultural de la societat, i que coincidí amb l’esperit i els objectius ideològics i socials del noucentisme.

Aquesta idea, que va ser capdavantera a tot l’Estat, va fructificar en un conjunt de grups escolars regits per criteris idèntics, on l’amplitud d’espais, l’acció benèfica del sol, la salubritat, els espais lliures per a l’activitat física i una formació positiva eren els eixos de tota obra. El fet que bona part dels grups escolars de Barcelona els projectés un únic arquitecte, Josep Goday, responsable de les construccions escolars de l’Ajuntament de la ciutat, va facilitar i reforçar la unitat formal i estilística de totes les obres.

Els grups escolars que relacionem tot seguit tenen en comú un llenguatge arqui­tectònic ordenat, plenament noucentista, mediterrani, amb regust popular, amb la uti­lització de materials i tècniques tradicionals, com ara els estucs, els esgrafiats, les ceràmi­ques vidrades, les terracotes, etc., per vestir uns edificis racionals, amplis i eficaços. * Grup Escolar Baixeres (1917-1920). Via 

Laietana, 11. Josep Goday, arquitecte.* Grup Escolar Milà i Fontanals. Carme, 

46-48. J. Goday, arquitecte.* Grup Escolar Pere Vila. Pg.  Lluís  Com-

panys, 18-22. J. Goday, arquitecte.Grup Escolar Lluís Vives. Canalejas, 107. J. 

Goday, arquitecte.* Grup Escolar Ramon Llull (1919-1923).

Av. Diagonal, 269-275. J. Goday arquitecte.* Palau Reial de Pedralbes (i jardins)~

(1919-1929). Av. Diagonal, 686. Eusebi Bona, Nicolau M. Rubió i Turudí, arquitectes.

El Palau Reial ha patit diverses vicissituds. Els terrenys que ocupa actualment van ser cedits amb aquesta finalitat a inicis del segle xx, pel comte de Güell, d’unes finques que posseïa en aquella zona (vegeu «Els pavellons Güell», modernisme, Itinerari 5, zona alta). El projecte d’Eusebi Bona va plantejar l’edifici amb un contingut academicista, sense cap excés ni ampul·lositat, i en va resultar un conjunt serè i discret, molt allunyat d’allò que els palaus dels Borbons acostumen a posseir. La finca ja disposava de jardins i Ru­bió i Turudí, que es va fer càrrec de l’enjar­

BARCELONA   129

a Catalunya, un gran edifici d’habitatges on prescindeix dels tradicionals patis interiors, generalment foscos i insalubres, i fa arribar el gran pati d’illa a la pròpia casa. Els cossos d’escales, ara ventilats des del mateix carrer, estan situats a la façana, formant un cos vo­lat, resolt amb vidrieres, la qual cosa ajuda a crear­hi una tensió i dóna com a resultat un edifici de formes pures, que culmina amb el tractament ceràmic de la planta superior.* Casal Sant Jordi (1929-1931). Pau Claris, 81 

/ Casp, 24-26. Francesc Folguera, arquitecte.Aquesta casa va significar un trencament

amb l’arquitectura noucentista, tant estilístic com funcional. Folguera, arquitecte excel­lent, afí al noucentisme, però ben connectat i sensible als corrents racionalistes que s’im­posaven a Europa, va plantejar­se un edifici profundament racional i el va concloure amb un llenguatge proper a l’art déco. Les seves façanes ja descriuen l’ús de cada planta, les primeres seran oficines, amb un desplega­ment que les emplena d’una obertura quasi contínua. Les següents, habitatges de lloguer, i les dues darreres plantes, l’habitatge, en dúplex, del propietari. Aquest darrer habi­tatge, a més, presenta dues transgressions

importants respecte al programari tradici­onal barceloní. La primera, situa l’habitatge del propietari a la darrera planta, en lloc de la primera o planta principal. La segona, i més significativa, orienta aquest habitatge a l’interior, en lloc de fer­ho a la façana del carrer. Amb aquest canvi obre la casa a una gran terrassa­jardí, creada a la darrera plan­ta, i la major part de les habitacions i sales estan orientades a migdia. El llenguatge déco acaba de donar elegància a aquest exemplar edifici.* Fàbrica Myrurgia (1928-1930). Mallorca, 

351 / Nàpols, 254. Antoni Puig Gayralt, arqui-tecte.

La Myrurgia, que ha estat alterada greu­ment per imperatius urbanístics, va significar en el seu moment la síntesi d’un noucentisme mediterrani, ja en declivi, amb un raciona­lisme emergent, extrems que Antoni Puig va sumar amb brillantor. El plantejament funci­onal i estructural de la fàbrica, en essència, és racionalista. Però la formalització general, les façanes, els accessos, la zona representa­tiva, etc., beu dels codis noucentistes, amb simetries, ordres i ritmes clàssics amb el suport déco en la decoració general.

Barcelona. Grup Escolar Collasso i Gil / DGPC Bob Masters Barcelona. Grup Escolar Collasso i Gil / DGPC Bob Masters

B

130   BARCELONA

pròpia de l’expressionisme alemany, a l’estil «Mendelsohn», mentre que l’interior pateix de la rigidesa de la seva estructura de murs de càrrega. Els espais interiors estan tractats amb un llenguatge art déco convincent. Es tracta, possiblement, d’un camí que intenta una síntesi entre una modernitat, potser su­perficial, i una tradició d’arrel acadèmica.* Casa Espona (1934-1935). Camp d’en 

Vidal, 16 / Aribau, 243. Raimon Duran Reynals, arquitecte.

Duran Reynals, soci tardà del GATCPAC, va ser en aquest projecte un fidel seguidor dels seus postulats. Aquest edifici va signi­ficar una aportació important d’innovacions en la distribució de les funcions pròpies d’un habitatge, i va indicar maneres més racio­nals de distribuir els espais dels habitatges, a partir del sol, les zones d’ús, el dia i la nit, les circulacions, amb què es van reduir els inacabables passadissos de les tradicionals cases de l’Eixample. A més, marca jerarquies entre els espais lliures, en funció del servei que han de tenir. Tots aquests criteris, que no va abandonar en tota la seva llarga i ex­tensa obra, es fan presents per primer cop a la casa Espona.* Edifici d’habitatges Dúplex (1930-1931).

Muntaner, 342-348. J. Lluís Sert, arquitecte.Un dels primers edificis resolts en dúplex.

El primer nivell, com a «zona de dia», i el segon, com a «zona de nit». El canvi d’escala dels habitatges es reflecteix a les façanes, a les quals dóna un notable enriquiment for­mal. Sert, que fou soci fundador i animador del Gatcpac, es manifesta en aquesta casa, una de les seves primeres obres, com un gran coneixedor d’allò que es fa a Europa (va tre­ballar un any al despatx de Le Corbusier).

Edifici d’habitatges (1934-1935). Pàdua, 96. Sixte Illescas, arquitecte.

Immoble amb molts temes experimentals. Tant en les distribucions, com, per exem­ple, a les terrasses superiors, i també en les qüestions constructives, en què es recorre a solucions tradicionals, com ara la volta catalana, els revoltons ceràmics, etc. O, si la incipient indústria aplicada podia aportar nous materials, amb una aposta per la in­novació, com ara les teles metàl·liques per a reixes de balcons o escales, el vidre armat, etcètera.

Casa Barangé (1931-1935). Pl. Mons, 4. R. Churruca, arquitecte.

Habitatge unifamiliar aïllat, situat en un

Moviment modern (1928-1939)Recomanem la lectura de la introducció

a aquest període, «El moviment modern i la Guerra Civil (1936­1939)».

Itinerari 1 (Zona alta)

* Edifici Astòria (1933-1934). París, 193-199. Germán Rodríguez Arias, arquitecte.

El grup del GATCPAC va ser l’introductor i el dinamitzador de l’arquitectura raciona­lista a Catalunya i a Espanya. Le Corbusier va venir tres vegades a Barcelona en pocs anys, a dictar conferències i participar en treballs del grup. W. Gropius, Mies van der Rohe, entre d’altres, eren coneguts i admirats i la Bauhaus era una escola mítica. Aquest edifici d’habitatges és una mostra d’uns cri­teris més propers dels mestres alemanys i de la Bauhaus que no pas de Le Corbusier. El conegut crític Carlos Flores va escriure el 1961: «la obra, tal vez, más polémicamente avanzada de cuantas fueron construidas en España.» La planta baixa estava ocupada per un cinema, del qual Rodríguez Arias només va fer el vestíbul i el bar. Darrerament, el local ha sofert canvis importants.

Edifici d’habitatges (1935-1940). Diagonal, 419-421 / Enric Granados, 126. Ricard Churruca, G. Rodríguez Arias, arquitectes.

Ricard Churruca va ser membre funda­dor del GATCPAC, i en aquesta obra va col­laborar el també soci G. Rodríguez Arias. Els criteris racionalistes que propugnava el GATCPAC, adaptats a la realitat i les possi­bilitats de Catalunya, en aquesta obra seran assumits amb molta fidelitat.* Edifici d’habitatges (1931). Via Augusta, 

61. G. Rodríguez Arias, arquitecte.Cal destacar la llibertat que l’autor aporta

a aquesta façana, amb lleus asimetries i al­tres elements més impactants, com s’esdevé a la planta primera, de manera poc ortodoxa en relació amb els polèmics però rigorosos criteris formals defensats pel GATCPAC. Posteriorment, l’edifici va ser ampliat amb dues plantes, treball que es va fer amb gran rigor.

Clínica Barraquer (1934-1940). Muntaner, 314 / Laforja, 88. Joaquim Lloret i Homs, ar-quitecte.

Edifici de múltiples usos: clínica oftalmo­lògica, consultori, plantes per a l’interna­ment de malalts i habitatge privat del metge propietari. La seva formalització exterior és

BARCELONA   131

emplaçament complicat i que Churruca transforma en un motiu més per explicitar les formes i els volums de la casa.

Itinerari 2 (Obres disperses)

* Dispensari Antituberculós~ (1934-1938). Torres Amat, s/n, Ptge. Sant Bernat, 10. J. L. Sert, J. Torres Clavé, J. B. Subirana, arquitectes.

Oriol Bohigas diu d’aquest edifici: «L’obra mestra del nostre racionalisme i una de les peces més importants d’Europa.» L’any 1934, el Govern de la Generalitat de Catalunya va encarregar al GATCPAC el projecte d’un dispensari per al tractament de la tubercu­losi. D’aquest encàrrec, en va sorgir el treball que encara avui ens tramet la vibració de les grans obres. Un edifici que no se subordina als carrers i que es planteja, en primer lloc, atendre la seva funcionalitat i les màximes possibilitats d’higienització i assolellament. El mobiliari i molts elements de l’edificació van ser dissenyats pels autors i hi ha peces que se n’han conservat, com ara el mobiliari de l’esplèndida sala d’actes i la biblioteca. A finals dels anys vuitanta, va ser readaptat i restaurat per part del Departament de Salut del Govern català.

Gratacels Urquinaona (1936-1942). Jon-queres, 18 / Trafalgar. Luís Gutiérrez Soto, ar-quitecte.

L’arquitectura racionalista que es feia a l’Europa central va influir notablement en tot allò que es feia a Catalunya, i, de vegades, al marge del GATCPAC i de la seva ideolo­gia. Aquest és un exemple d’aquesta situació, on Gutiérrez Soto, arquitecte madrileny, va aportar un llenguatge inspirat en el de les obres expressionistes que s’havien fet dar­rerament a Alemanya. Pocs anys després, aquest mateix arquitecte faria a Madrid l’obra més representativa del que es podia arribar a considerar com l’arquitectura del règim franquista, el Ministerio del Aire, irònicament conegut com a el «Monasterio del Aire».* Casa Bloc~ (1932-36). Pg. Torres i Bages, 

91-105. J. L. Sert, J. Torres Clavé, J. B. Subirana, arquitectes.

Els anys de la II República Espanyola, a Catalunya va ser una època molt creati­va i estimulant per al desenvolupament de les arts i, en concret, de l’arquitectura. El GATCPAC, ja comentat en altres llocs d’aquesta guia, va ser capdavanter en la in­

troducció i la difusió de l’arquitectura mo­derna europea i dels criteris ideològics que li donaven suport. Els plantejaments racio­nalistes, i més en aquells moments, confia­ven que la nova arquitectura no sols faria habitatges més sans i útils, sinó que, a més, ajudaria decisivament a la millora social i cultural del proletariat. El Govern de la Ge­neralitat Catalana va ser sensible a aquesta línia de modernitat i va encomanar temes importants al GATCPAC, com ara el Dis­pensari Antituberculós i aquesta Casa Bloc. Les idees i propostes de Le Corbusier dels immeubles-villes van ser recollits en aquesta Casa Bloc, pionera a Europa a l’hora de dur a la pràctica els postulats corbuserians. Es tracta d’un edifici en forma de greca, amb habitatges resolts en dúplex, accessibles a través de galeries­carrers, orientats al N o al W, mentre que la sala­menjador, la ter­rassa i bona part dels dormitoris estan ori­entats al S o a l’E. L’aplicació dels postulats d’higienització, salubritat, a més d’un ampli conjunt de serveis comuns, que no es van poder fer a causa del final de la Guerra Civil i el triomf del feixisme, com ara la llar d’in­fants, la cooperativa, les zones de jocs etc., converteixen aquesta operació en la més avançada i positiva per a l’habitatge social de l’època. El rigor del racionalisme europeu, no sols quant a postulats teòrics, sinó també formals i tècnics, com ara la prefabricació, la serialització de materials, etc., va ser re­conduït brillantment pels seus autors, els quals van fer una interpretació realista de les possibilitats de la indústria que tenien a l’abast. És per això que aquesta obra serà un compendi de les solucions constructives possibles, modernes i tradicionals, d’aquell moment a Catalunya, però sempre regides pels conceptes més ortodoxos del moviment modern. Aquests darrers anys, la nova Ge­neralitat de Catalunya hi ha fet treballs de restauració importants.

Arquitectura per a després d’una guerra Aconsellem la lectura de la introducció

a aquest tema «Arquitectura per a després d’una guerra».

Itinerari 1 (Primers moments)

* Residència d’oficials (1939-1940). Diago-nal / Capità Arenas. M. Solà-Morales, J. Soteras, arquitectes.

B

132   BARCELONA

Barcelona. Casa Bloc / DGPC Bob Masters

BARCELONA   133

Possiblement l’edifici amb més connotaci­ons racionalistes dels primers moments del triomf del franquisme. Als anys noranta va patir importants transformacions.

Edifici d’habitatges (1941-1943). Amigó, 76. Francesc Mitjans, arquitecte.

Aquesta casa va significar una fita de la idea que la nova burgesia barcelonina assumiria com el nou concepte de l’habitatge modern. Mitjans, que havia freqüentat el GATCPAC com a estudiant, va fer­hi una arquitectura hereva de dues idees, amb freqüència con­tradictòries. D’una banda, el coneixement i l’eficaç utilització dels criteris i postulats moderns, i, de l’altra, un substrat ideològic d’arrel conservadora i marcadament comer­cial. Aquesta primerenca casa proposa un nou model d’habitatge, guiat per la funci­onalitat, l’eficàcia i un atractiu refinament. Distribucions racionals, eliminació de grans passadissos, clara zonificació, balcons corre­guts (que arribarien a ser la «marca»del seu despatx), construcció correcta, un domini de la professió més que notable i un natural i exigent «bon gust» van fer de les cases de F. Mitjans les més prestigiades per part de la burgesia. Anys més tard d’aquesta experièn­cia capdavantera, en un popular programa televisiu dedicat a la seva obra, es va dir que «les persones es poden dividir en dos grups, els que viuen en una casa de Mitjans i les que esperen arribar a viure­hi».

Conjunt d’habitatges El Rancho Grande (1944). Via  Augusta,  170-180  /  Muntaner, 367 / Santaló, 104. J. Lloret, arquitecte.

La postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial van comportar una època de penúries de tota mena. En l’àmbit de la construcció, les mancances més bàsiques eren sobretot l’acer laminat i el ciment port­land, i tot allò que hagués de ser importat. Això va donar peu a l’optimització de molts procediments que ajudaven a adaptar­se a la situació del moment, com ara les bigues ceràmiques, la pedra artificial, el retorn a la volta catalana i tot un repertori de tècni­ques i productes que pogués posar­se dins del procés productiu de l’edificació. Aquest gran conjunt d’habitatges situat a la zona alta de la ciutat és representatiu del tipus d’acabat exterior, la pedra artificial, que es va estendre profusament en aquella època a Barcelona, on existien empreses i artesans d’un gran nivell. Formalment, l’edifici utilitza un repertori acadèmic i resol les cantonades

amb el conegut recurs d’utilitzar torres ci­líndriques semiexemptes. El gran nombre de les finestres, de dimensions notables, li donen un cert aire de modernitat.

Banc Vitalici (1942-1950). Pg. Gràcia, 11 / Gran Via de les Corts Catalanes, 632. L. Bonet Garí, arquitecte.

Un dels edificis més interessants i apa­rentment contradictoris de la dècada dels quaranta. El seu programa respon a unes necessitats i uns usos plenament moderns: botigues, galeria comercial, bar, restaurant i cinema. La manera com Bonet Garí ho resol es pot considerar exemplar. La ubicació de les galeries comercials, amb un traçat poligo­nal, que uneix les dues vies a les quals dóna accés, i, sobretot, aconseguir que aquesta galeria tingui llum natural són fruit d’un plantejament del projecte molt rigorós i ra­cional. A més, la decisió de situar el gran cos superior o torre en una orientació paral·lela a la línia del xamfrà dóna una lleugeresa més gran a l’edifici. Tot això faria entendre que es tracta d’una obra fruit d’un concepte i un llenguatge modern. Tanmateix, la realitat és una altra: les façanes amb un tractament acadèmic, amb cal·ligrafia classicista i impo­sant, sembla que representen l’esquinçament interior que molts professionals i artistes van partir amb l’establiment del nou règim feixista, que va forçar al retorn, ni que fos aparent, d’una arquitectura grandiloqüent, acadèmica i plena de llocs comuns ja peri­clitats.

Banc Espanyol de Crèdit (1940-1945). Pl. Catalunya / Pg. de Gràcia. Eusebi Bona, arqui-tecte.

Edifici que presideix la part més favora­ble de la plaça de Catalunya. Es tracta d’un emplaçament tan agraït que pot fer millo­rar qualsevol edifici que s’hi construeixi. En aquesta obra, que ocupa l’espai de l’antic Ho­tel Colon, E. Bona va tenir l’encert de situar­hi la torre representativa del banc, però ni al mig de l’edifici, ni rodona i a la cantonada, com era costum no feia gaires anys, sinó que la situa a l’extrem oposat del seu edifici, amb la qual cosa aconsegueix centrar tota la fa­çana de l’illa i asserena la plaça.

Edifici d’habitatges (1950-1954). Concili de Trento / Andrade, 155-175 / Agricultura. Manuel Casas Lamolla, arquitecte.

Una gran operació de caire experimental, ja que actua a la vegada en una illa sencera del Pla Cerdà, a la manera dels models vie­

B

134   BARCELONA

troben al seu davant, fa que el seu llenguatge modern contrasti amb aquest entorn, qües­tió que, en el moment de la seva realització, tampoc no era un tema suficientment assu­mit. El temps ha demostrat que, en aquest cas, l’adaptació al seu entorn ha estat positi­va i que la seva singularitat dignifica la resta de l’ampla i anodina façana confrontada a la catedral i els altres elements històrics comentats.* Edifici Olivetti (1960-1964). Rda. Uni-

versitat, 18. L. Belgioioso, E. Peresutti, E. Rogers. Direcció J. Soteras, arquitectes.

El grup italià BBPR, autor d’aquest projec­te, va ser un dels teòrics i dinamitzadors més actius de la revisió crítica del moviment mo­dern. Després de la Segona Guerra Mundial, són reconeguts com a destacats membres de la segona generació del racionalisme euro­peu. Els seus membres, Belgioioso, Peresutti i Rogers (el quart membre, Banfi, havia mort en els darrers moments de la guerra), van fer aquesta obra per encàrrec de l’empresa Olivetti, en aquell moment profundament compromesa amb el disseny i l’arquitectura moderna. L’obra significa una possible inter­pretació de l’arquitectura del Pla Cerdà, en concret, la seva façana resolta amb un mur cortina de delicada formalització, de vidre, suggereix una nova i intel·ligent relectura de les morfologies que havien caracteritzat l’Eixample.* El Noticiero Universal (1963-1965). Ro-

ger de Llúria, 35. J. M. Sostres, arquitecte.Aquest edifici, ampliació dels serveis del

periòdic vespertí, El Noticiero Universal, ara ja desaparegut, va representar una resposta actual i analítica de les possibilitats d’enten­dre el rigor de l’arquitectura racionalista, de­fensada pel mateix Sostres, amb les preexis­tències ambientals o el paisatge urbà, factors actius de la construcció de la ciutat, segons els darrers corrents culturals que s’impo­saven des d’Itàlia. L’autor aconsegueix un edifici lliure, en què la façana deixa de ser un element aïllat per una rigorosa abstrac­ció dels invariants formals de l’Eixample, i demostra la capacitat del moviment modern per integrar­se, de manera culta, en el pai­satge de la ciutat preexistent.

Mútua Metal·lúrgica (1955-1956). Av. Di-agonal, 394 / Provença. O. Bohigas, J. M. Mar-torell, arquitectes.

El grup d’arquitectes Bohigas, Martorell i, més endavant, D. Mackay, ha estat un impor­

nesos dels hoff dels anys vint. La comparació és adversa per al model barceloní. Ni la ide­ologia que sustentava aquestes operacions, ni l’espai, ni l’època, ni el nivell projectual i tècnic tenien possibilitats de comparació. Sens dubte, no ens trobem davant d’una rè­plica de la Karl Marx – Hoff, l’obra de Karl Elm, de 1927.

Itinerari 2 (Zona est)

* Casa de la Barceloneta~ (1951-1955). Av. Joan de Borbó, 43. J. A. Coderch, M. Valls, arquitectes.

Una de les primeres obres de superació dels dictats academicistes de la nostra dar­rera postguerra i model de l’arquitectura culta, propugnada pel Grup R. Coderch i el seu col·laborador Valls reprenen i reinter­preten en aquesta casa l’arquitectura tra­dicional catalana i els seus materials més habituals, murs de maó, ceràmica vidrada, persianes de llibret, estucs de calç, etc., i cre­en uns habitatges de baix cost i reclosos en ells mateixos. La potent expressivitat de les seves façanes anuncia la formalització dels habitatges i, a la vegada, prescindeix del seu entorn immediat, amb la qual cosa pren el paper d’un nou manifest.

Hotel Park (1950-1953). Av. Marquès d’Ar-gentera, 11. Antoni de Moragas, arquitecte.

Antoni de Moragas, un dels dinamitza­dors i teòrics del Grup R, aporta en aquesta obra un llenguatge racionalista i d’adaptació a l’entorn on s’ubica. Transparent i ampli davant els espais oberts al davant de l’Esta­ció de França, i tancat i reclòs en els estrets carrers laterals.

Col·legi d’arquitectes (1958-62). Pl. Nova, 5. Xavier Busquets, arquitecte.

Projecte guanyador del concurs que es va celebrar per fer la nova seu dels arquitectes de Catalunya. Busquets va optar per un edi­fici hereu de l’International Style, amb una composició d’un gran cos baix, adaptada a les alineacions dels carrers, i un alt i prismà­tic reculat, on s’instal·len els diversos ser­veis col·legials, que en un primer moment van ser dissenyades, cada planta, per altres prestigiosos arquitectes. Els dibuixos que Picasso va fer expressament per a aquest edifici li van donar i li continuen aportant un esplèndid atractiu. La seva ubicació, en ple centre històric, proper a la catedral, al Barri Gòtic i les muralles romanes, que es

BARCELONA   135

tant dinamitzador de l’arquitectura catalana i polemitzador de gran influència. La seva obra arquitectònica, sempre correcta, acos­tuma a sumar tot allò que en aquell moment està en el fons de la controvèrsia arquitec­tònica. La seva adaptació al corrent més in­teressant del moment és proverbial. Aquest edifici d’oficines recull una sèrie d’encerts de modernitat més que notable, si es té en compte el moment de la seva construcció. En destaquen un aparent mur cortina, malgrat que no fos possible aleshores, la modulació vertical de les obertures, en consonància amb l’omnipresent Eixample, l’encertada urbanització del petit espai davanter, fet poc freqüent a la ciutat, i el coronament de la coberta de fortes pendents, amb un acabat metàl·lic, com es feia a l’Europa central. Un cúmul d’encerts que fa que l’edifici, després de 50 anys, continuï sent modern.

Edifici d’habitatges (1964-67). Lepant, 307. V. Bonet, L. Nadal, P. Puigdefàbregas, arqui-tectes.

El greu problema de la manca d’habi­tatges als anys seixanta va donar peu a diversos plantejaments i propostes d’allò que s’entenia com a programa tipus d’un habitatge. Aquesta casa és un bon exemple d’habitatge per a una classe mitjana, que s’anava refent. Programa de quatre dormi­toris, ampli menjador­sala d’estar, distri­bució funcional, eliminació d’espais morts, zonificació ortodoxa, amb una façana d’un rigorós ordre compositiu i una execució més que correcta.

Edifici d’habitatges (1959-1962). Padilla, 323-329. A. de Moragas, F. de Riba, arquitectes.

Aquesta casa és un exemple, com altres que presentem en aquesta guia, dels nous habitatges que es fan en aquell moment per atendre la seva forta demanda. En aquest cas, per a classes mitjanes. Uns programes funcionals que optimitzen les possibilitats de l’espai, zonificacions rigoroses, servides en un llenguatge modern i un procés cons­tructiu d’acord amb les facilitats tècniques i econòmiques que la indústria de la cons­trucció podia oferir en aquell moment. To­tes aquestes característiques són presents en aquesta obra, resolta en un llenguatge d’un cert brutalisme, en què la planta baixa es resol amb estructura de pilars de formigó, per la llibertat que dóna a l’espai, mentre que els habitatges ho seran amb els tradi­cionals murs de càrrega ceràmics.

Grup d’habitatges Escorial (1955-1962). Escorial,  50.  Ribas, Mitjans, Perpiñà, Bohigas, Mar torell, Alemany, arquitectes.

Els intents de superar els problemes d’as­solellament, salubritat i densificació de la construcció en illa tancada ja venien d’antic (vegeu «Casa Bloc»). Aquesta gran operació reprèn de nou aquest discurs, en aquest cas per a classes mitjanes. El bloc més alt està resolt en habitatges en dúplex, i l’accés es fa a través de galeries­passadissos, amb un programa i una distribució gairebé idèntics al de la Casa Bloc.* Cooperativa d’habitatges (1961-1964).

Rda. Guinardó, 44. O. Bohigas, J. M. Martorell, D. Mackay, arquitectes.

El moviment cooperativista, de clar origen obrer i proletari, ha tingut des del segle xix una gran difusió a Catalunya. Aquest sistema s’ha utilitzat i es continua utilitzant a tot el Principat per accedir a l’habitatge. Aques­ta casa, quasi experimental, és un exemple d’aquest moviment, i de la seva aportació al disseny i la ideologia d’uns habitatges. Els habitatges, de dimensions reduïdes, estan situats al voltant d’un gran pati interior de geometria irregular, que intenta superar els estrictes objectius d’aconseguir una venti­lació correcta per uns altres de més ambi­ciosos, com ara facilitar un cert nivell de relació entre els veïns, a la manera de plaça. Els passadissos laberíntics per accedir als habitatges, la mateixa macla que formen, i que dibuixa el gran pati, i la utilització de materials tradicionals, com ara el maó vist i la ceràmica vidrada, fan d’aquest gran edifici una experiència positiva. Les façanes no se­ran més que l’expressió exterior del «desor­dre» interior, provocat per la irregularitat del solar i la necessitat d’adaptar els habitatges al seu perímetre.

Edifici d’habitatges (1960-1964). Av. Meri-diana, 312. O. Bohigas, J.M. Martorell, D. Mackay, arquitectes.

Un altre exemple d’un gran bloc d’habi­tatges (121), en aquest cas destinats a classes populars. La seva reduïda superfície, 54 m2, fa que l’ambiciós programa dels habitatges s’hagi de cenyir a dimensions d’una estretor preocupant. La utilització d’una estructura a base de pantalles de formigó ajuda sens dubte a millorar la migradesa de les ampla­des útils. Les formes de díedre de les petites tribunes de la gran façana ajuden a singu­laritzar tant l’edifici com les seves parts, i

B

136   BARCELONA

amplíssim domini dels estils i un clar dis­tanciament ideològic de tots ells.

Banca Catalana (1965-1968). Pg. de Grà-cia, 84. J. M. Fargas, E. Tous, arquitectes.

L’edifici existent és fruit del concurs en què va participar un bon nombre dels ar­quitectes més prestigiosos de Barcelona. Els seus guanyadors, Tous i Fargas, havien estat pioners i defensors d’una arquitectura d’alt nivell tecnològic i industrial, que esgotés les possibilitats tècniques de la indústria del moment, aleshores poc desenvolupada. L’obra, que és una aposta pels seus criteris, construeix una potent estructura que deixa pràcticament lliures les plantes, amb total llibertat de distribució dels espais. Quant a la façana, és un model modulat d’elements prefabricats que emmarquen uns parabo­loides de material plàstic, peces que poden ser movibles. El seu exigent acabat i la seva mobilitat, que recomposa la façana segons les necessitats de l’interior o de l’exterior, el converteixen en l’edifici més avançat tecno­lògicament d’aquell moment.

Editorial Gustavo Gili (1954-1961). Rosse-lló, 89. F. Bassó, J. Gili, arquitectes.

Un conjunt de tres edificis fidels al movi­ment modern i, fins a cert punt, també als postulats que el GATCPAC havia proposat, 25 anys abans, per als patis d’illa de les man­çanes Cerdà. Un excel·lent exemple d’arqui­tectura moderna que transmet la seva fe en la tecnologia i l’International Style.

Talaia Barcelona (1966-1970). Av. Sarrià, 71 / Diagonal. F. Correa, A. Milà, arquitectes.

Un dels primers edificis en gran alçada que van ser autoritzats a la ciutat. Es tracta d’una construcció totalment modulada, a 1x1 metres, i que visualment es manifesta, sobretot, als elements prefabricats de les façanes. Els diferents tipus d’apartaments i el seu nombre per planta fan que la torre es modifiqui a partir del nivell 17, fet que pro­dueix unes formalitzacions de les façanes que ens recorden l’arquitectura italiana dels seixanta.* Torres Trade (1966-1969). Av. Carles III, 

84-94. J. A. Coderch, M. Valls, arquitectes.Conjunt de quatre torres destinades a ofi­

cines i serveis. Estan plantejades amb uns contorns curvilinis, per generar uns murs cortina de vidre modulats de mides estretes i permetre les corbes i les contracorbes que demanen les formes sinuoses de les façanes. Es podria interpretar com una lectura alter­

a donar­li una individualitat que l’allunya de la freqüent monotonia que acompanya aquest tipus de grans edificis.* Edifici d’habitatges (1955-1959). Pallars, 

299-317. O. Bohigas, J.M. Martorell, D. Mackay, arquitectes.

És l’edifici manifest d’allò que els seus autors van defensar com a «arquitectura realista». Es tracta de 130 habitatges socials, que calia ubicar dins de la trama Cerdà. Els postulats d’aquest corrent arquitectònic, se­gons manifestava el seu ideòleg, Oriol Bohi­gas, eren: «El problema urgent, per damunt d’altres consideracions arquitectòniques, és donar una casa, al més digna possible, al nombre més gran possible de famílies, en un mínim de temps possible.» La utilització de tècniques i materials tradicionals, quasi únics recursos possibles en aquells moments, no impedeixen que el rigor compositiu i fun­cional estigui present en aquesta obra, que, a la vegada, és una reinterpretació intel·ligent de les possibilitats de l’illa Cerdà.

Itinerari 3 (Zona oest)

Antic Edifici Nestlé (1956). Aragó,  244-248. E. Bona, arquitecte.

Eusebi Bona, autor de nombrosos i im­portants edificis de la ciutat (vegeu «Banc Espanyol de Crèdit»), i destacat represen­tant d’una arquitectura monumentalista d’arrel molt Beaux Arts, com ara el seu edifi­ci de La Unión i el Fénix Español, al passeig de Gràcia, va fer aquest edifici correcte per a la companyia suïssa Nestlé, l’any 1956. El procés de simplificació i depuració del seu llenguatge formal, si es rememora la seva important trajectòria anterior, no pot menys que sorprendre. Explicable, potser, pel seu

Barcelona. Edifici d’habitatges. Av. Meridiana, 312

/ DGPC Mercè López

BARCELONA   137

nativa al model d’edifici d’oficines, recte, vertical i prismàtic, segons el més ortodox International Style, per un desglossament en diverses unitats, resoltes en formes curvilí­nies i dinàmiques, com el món que se suposa que aixopluguen aquestes torres.* Bloc d’habitatges (1957-1961). Johann 

Sebastian Bach, 7. J. A. Coderch, M. Valls, ar-quitectes.

Coderch, cofundador del Grup R i par­tidari de la recuperació de l’arquitectura vernacla, des de posicions racionalistes, planteja en aquest edifici d’habitatges per a l’alta burgesia de Barcelona un model en què la supeditació a la zonificació és un dels seus eixos decisius, i en què crea dues cir­culacions, la principal i la de servei, que mai es creuaran ja des del mateix vestíbul (com Gaudí va fer a la Casa Milà). Les façanes te­nen un triple tancament mòbil, de vidre, de tendals tèxtils, i el darrer, la reinterpretació actualitzada de les persianes de llibret, tan tradicionals a Catalunya.* Facultat de Dret (1958). Diagonal, 684. 

Giràldez, l. Iñigo, Subias, arquitectes.A finals dels anys cinquanta, la Universitat

era molt conflictiva amb el règim autoritari del franquisme, l’agitació estudiantil preo­

cupava les autoritats polítiques del moment. Aquesta situació va accelerar la construcció d’aquesta Facultat de Dret, a la zona alta de la ciutat, en aquell moment, relativament aïllada del centre de Barcelona. Va ser una obra que, com a conseqüència de les cir­cumstàncies ja esmentades, es va projectar i construir només en un any. El plantejament modular del projecte i la seva netedat, la pre­visió d’una estructura totalment resolta amb ferro laminat i la utilització, tant com era possible, de materials prefabricats van ser decisius. La diàfana zonificació d’usos, amb els aularis en dues plantes, paral·leles a la Diagonal, i el cos administratiu i de repre­sentació més alt, perpendicular a l’anterior, fan de tot ell un equipament clar, senzill, re­presentatiu i bell. Possiblement és l’exemple més interessant de l’International Style que existeix a Catalunya.* Camp Nou (Futbol Club Barcelona) (1954-

1957). Trav. de les Corts / Joan XXIII. Mitjans, Soteras, Garcia B., arquitectes.

La llegenda que atribueix al F. C. Barcelo­na, el Barça, el privilegi de ser «més que un club» es va consolidar als anys cinquanta, amb la construcció d’aquest camp de fut­bol. L’obra va superar totes les possibilitats

Barcelona. Editorial Gustavo Gili / DGPC Bob Masters 

B

138   BARCELONA

aquesta circumstància per fer una obra amb llenguatge actual. Molt aviat va dominar ma­joritàriament la que aconsellava reproduir amb total fidelitat l’antic Liceu, a causa de la seva càrrega històrica, simbòlica i repre­sentativa de Barcelona (que ja al segle xix va ser destruït per un altre incendi), però que, a la vegada, tots els serveis, caixa escè­nica, instal·lacions, camerinos, etc., s’havien d’adaptar a les exigències del moment, i tenir una visió de llarg termini. Les noves façanes de la Rambla, que flanquegen la històrica, prenen una actitud neutra i d’una prudent opacitat.* Remodelació del Mercat de Santa Cate-

rina (1998-2004). Av. Francesc Cambó,  16. E. Miralles, B. Tagliabue, arquitectes.

L’Ajuntament de la ciutat ha optat des de fa anys per la renovació i la modernització de tots els mercats municipals. El de San­ta Caterina, construït en l’espai de l’antic convent del mateix nom, necessitava una modernització important i urgent. L’obra d’Enric Miralles i Bernadetta Tagliabue, a més de posar al dia el mercat, d’acord amb les necessitats actuals, és un interessant exercici per reconduir totes les preexistències histò­riques del lloc fins a l’actualitat i, a la vegada, com en tots els treballs d’aquests autors, és una obra polèmica i carregada d’una forta expressivitat, en què destaca el tractament de les cobertes, tant a l’interior com a l’ex­terior del nou mercat.

Edifici d’habitatges (1989-1994). Carme, 55. J. Llinàs, arquitecte.

El sanejament i la dignificació de la ciutat històrica, en aquest cas, el barri del Raval, va ser un dels primers objectius de les noves administracions democràtiques, que amb el pla «Del Liceu al Seminari» es proposaven un ampli conjunt d’actuacions, alliberament de la trama urbana, equipaments nous, res­tauració d’habitatges antics, construcció d’habitatges de nova planta, etc. Aquest és el cas del carrer del Carme, núm. 55. Un nou edifici d’habitatges en un emplaçament complex, dins d’un barri complicat. L’edifi­ci resultant és conscient de l’entorn en què s’ubica i ho resol amb una aparent discreció, malgrat la seva potent presència.* Centre de Cultura Contemporània de

Barcelona (CCCB) (1990-1993). Montalegre, 5. A. Viaplana, H. Piñón, arquitectes.

Un dels equipaments culturals més impor­tants de Barcelona i el seu àmbit metropolità.

econòmiques, tècniques i esportives de què, objectivament, disposava el club. Té una sè­rie d’encerts importants, la qual cosa fa que, malgrat els anys transcorreguts, continuï sent una instal·lació actual i, a més, bella. El terreny de joc està excavat en el sòl, de ma­nera que l’accés des de l’exterior és més fàcil i produeix un fort i favorable impacte visual. Els tres nivells de grades, a causa del soter­rament del terreny de joc, tenen un impacte visual controlat, des de l’exterior. La prime­ra està situada sobre el terra ja excavat, fet que ajuda a crear la sensació de proximitat al terreny de joc, percepció que es repeteix en els altres nivells de grades. Les circulacions posteriors, que són contínues, ajuden a una ràpida evacuació dels cent mil espectadors que caben al camp.

Dels anys dels equipaments fins a avui (1970-2006)

Itinerari 1 (Ciutat Vella i Montjuïc)

* Reconstrucció i Reforma del Gran Teatre del Liceu (1990-1998). Rambla, 51-54. I. Solà- Morales, L. Dilme, X. Fabré, arquitectes.

L’incendi de 1994 va significar la pràctica destrucció del teatre, del qual només es va salvar la Sala dels Miralls, el cos d’accés i la gran escala. La seva reconstrucció va ser tema de controvèrsia ciutadana. La disjun­tiva se centrava en el fet de si es reconstru­ïa amb total fidelitat a l’antic, o s’aprofitava

Barcelona. Pavelló Mies van der Rohe  / DGPC Lourdes Jansana

BARCELONA   139

L’antiga Casa de la Caritat, que en el seu ori­gen, el segle xiv, era l’antic convent d’agusti­nes de Santa Maria de Montalegre, és l’espai que acull aquesta gran instal·lació, en ple bar­ri del Raval. Les obres d’adaptació de l’edifici històric als nous usos han implicat el canvi d’accessos a les diferents plantes, un nou cos afegit a l’edifici històric, amb una gran façana de vidre, entre d’altres potents actuacions. Operacions que fan qüestionar on s’han de situar els límits d’una intervenció en edificis històrics. Tanmateix, l’habilitat i l’excel·lent disseny que els autors han posat en l’obra fan que sigui gratament impactant.* Museu d’Art Contemporani de Barcelo-

na (MACBA) (1988-1995). Pl. dels Àngels, 5. Richard Meier, arquitecte.

L’equipament principal del programa de revaloració del barri del Raval. En aquest cas, per la construcció d’un edifici de nova planta que ha d’acollir el Museu d’Art Con­temporani de Barcelona. R. Meier, l’arqui­tecte nord­americà encarregat del projecte, fa una obra eminentment autònoma del seu entorn, però que malgrat tot el revaloritza.

L’edifici es transforma en una suggestiva escultura que produeix un gran impacte,

tant si es contempla des de la plaça, com si es deambula pel seu interior, on les col·leccions i les peces exposades no fan més que aug­mentar la bellesa d’aquesta instal·lació.* Pavelló de Barcelona (Reconstrucció del

Pavelló d’Alemanya de l’Exposició Universal de Barcelona, de 1929) de Ludwig Mies van der Rohe, arquitecte. Av.  Marquès  de  Co-millas, s/n. Reconstrucció d’I. Solà-Morales, C. Cirici, F. Ramos, arquitectes.

L’Alemanya de Weimar va ser representa­da a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 pel pavelló dissenyat per l’arqui­tecte Mies van der Rohe. Aquesta obra, el Pavelló de Barcelona, ha esdevingut des del primer moment una de les obres mestres de l’arquitectura mundial. El seu desmuntatge, al final de l’Exposició, no va fer més que, a mesura que el temps passava, augmentés la llegenda de la seva perfecció i bellesa. Des­prés de diversos intents, per fi, l’any 1981 es van iniciar els treballs i estudis per recollir la màxima informació d’aquest emblemàtic pavelló. La seva reconstrucció s’ha fet amb una absoluta fidelitat a l’obra original, amb la lògica excepció de la impermeabilització i desguàs de la coberta. El criteri de fer re­

Barcelona. Mercat de Santa Caterina / DGPC Norto Méndez

B

140   BARCELONA

produccions d’edificis històrics ha estat un tema molt qüestionat, però en tot cas aques­ta obra serà sempre, a ben segur, l’excepció que confirmarà la regla.* Fundació Joan Miró~ (1972-1975). Av. 

Miramar, 1. J. L. Sert, arquitecte.J. L. Sert, un dels fundadors i dinamitza­

dors del GATCPAC, va emigrar als Estats Units al final de la Guerra Civil espanyola, on va desenvolupar una important carrera pro­fessional i docent. El pintor Joan Miró, amic personal de Sert, li va encarregar el projecte del museu on s’instal·laria el conjunt de la cessió de les obres que feia a la ciutat de Bar­celona. Aquesta era la segona ocasió en què Sert tornava a projectar un edifici a la ciutat, després de la fi de la Guerra Civil. L’edifici es genera al voltant d’un gran pati, i de dos pa­tis més reduïts, on les zones d’exposició són espais oberts i continus, de dimensions con­tingudes, que es resolen en una sola planta, i creen uns ambients d’escala humana que inviten a la seva descoberta. La il·luminació està solucionada amb expressives lluernes de formes corbes i uns grans finestrals que s’obren sobre la ciutat que s’estén als seus

peus. Anys abans, Sert havia fet el museu de la Fundació Maeght, a Sant Paul­de­Vance, obra en què va experimentar solucions que després aplicaria a Barcelona. El diàleg que cerca aquest edifici entre l’arquitectura del moviment modern i les arrels mediterrànies, a les quals Sert mai no va renunciar, dóna com a resultat un dels museus més atractius de la ciutat.* Palau Sant Jordi (1985-1990). Anella 

Olím pica  de  Montjuïc.  Arata Isozaki, arqui-tecte.

Tota Olimpíada té com a obra «insígnia» una de les seves instal·lacions més signifi­catives. El mateix es va esdevenir amb els Jocs de Barcelona. El pavelló poliesportiu Sant Jordi va ser l’obra emblemàtica d’aquell esdeveniment. Les seves grans dimensions donen cabuda a l’ambiciós programa que composen el pavelló principal, el pavelló polivalent i l’edifici de serveis comuns. El pavelló principal té una capacitat per a 17.000 espectadors i està cobert per un con­junt de tres cúpules: la central, que cobreix la pista de joc, amb gairebé un centenar de claraboies; la perimetral, que correspon a les

Barcelona. CCCB / DGPC Lourdes Jansana

BARCELONA   141

graderies, i la baixa, que protegeix el gran vestíbul. El joc de les tres cobertes, dues de formes esfèriques aplanades i la darrera, ondulant, donen al palau un aspecte entre dinàmic i serè, al qual ajuda la clara intenció de no excedir globalment en alçada. La seva funcionalitat ha estat àmpliament compro­vada i és una instal·lació de molt alt nivell tecnològic, que no ha ofegat la sensibilitat del seu disseny.

Reforma de l'estadi Olímpic (1989-1991). Pg. Olímpic de Montjuïc. F. Correa, V. Gregotti, C. Buxadé, J. Margarit, A. Milà, arquitectes.

A l’itinerari 2 (Exposició Universal 1929, Montjuïc), dins del conjunt d’obres noucen­tistes, ja es fa una breu descripció d’aquesta instal·lació. La celebració dels Jocs Olímpics de l’any 1992 va significar la seva pràctica total remodelació i ampliació de la seva ca­pacitat, tant d’espectadors com de serveis. El resultat ha estat un estadi actualitzat i que dialoga favorablement amb la seva part històrica.* Jardí Botànic (1989-1991). Dr. Font i Quer, 

s/n. C. Ferrater, J. L. Canosa, arquitectes.L’antic Jardí Botànic de Barcelona ocupa­

va l’espai d’un dels antics sots de la muntanya de Montjuïc, el Sot de la Foixarda. Les pre­visions circulatòries per a les futures Olim­píades de l’any 1992 van forçar el trasllat

d’aquestes antigues instal·lacions a un altre emplaçament, dins de l’espai de la muntanya de Montjuïc. Aquest és l’origen de l’actual Jardí Botànic, situat a prop del Palau Sant Jordi, per sobre, des d’on es gaudeix d’una panoràmica esplèndida. L’arquitectura és mínima, en el millor sentit del minimalisme: espais oberts al servei de la vegetació, que serà la veritable protagonista del jardí. El projecte gira al voltant de dues condicions fonamentals. La primera, ajuntar les plantes d’acord amb les cinc regions mediterrànies del món i, dins d’això, agrupar­les per afi­nitats i crear paisatges naturals. La segona, l’adaptació a la topografia de la muntanya, de manera que sigui la que doni les possibilitats per crear espais aptes per a les plantacions. De l’encreuament d’aquest dos criteris gene­rals neix la formalització d’aquest exemplar jardí botànic.

Itinerari 2 (Est de Barcelona)

Reforma de l’antic Mercat de la Barcelone-ta (2002-2007). Pl. Poeta Boscà, s/n. Josep Miàs, arquitecte.

La modernització dels mercats munici­pals de la ciutat, la majoria dels quals havien arribat a una situació de clara obsolescència, ha estat una de les estratègies del govern

Barcelona. Jardí Botànic / DGPC Norto Méndez

B

142   BARCELONA

municipal. El del barri de la Barceloneta ha estat una de les obres més interessants que s’han dut a terme darrerament. Les amplia­cions necessàries s’hi han afegit tot respec­tant l’espai originari, de manera que aparei­xen uns elements agregats a l’antic mercat i creen una imatge nova i moderna.

Barri de la Vila Olímpica (1989-1992). Av. Icària / Salvador Espriu. Diversos autors.

El pla urbanístic que va donar peu a la Vila Olímpica és obra de l’equip d’arquitec­tes Bohigas, Martorell, Mackay i Puigdo­mènech. Els habitatges per als esportistes que participaven als Jocs van ser una àm­plia mostra d’edificis realitzats per diversos equips d’arquitectes, i en va resultar un barri que no cau en la repetició de formes o de programes. Passejar pels carrers Salvador Espriu, avinguda Icària, paral·lels al mar, i els perpendiculars, Arquitecte Sert, Frede­ric Mompou, Tirant lo Blanc, entre d’altres, dóna una imatge particular de l’arquitectura que destacava als primers anys noranta.

Centre Meteorològic de Catalunya (1990-1992). Arquitecte Sert, 1. Àlvaro Siza, arqui-tecte.

Un edifici de formes pures, que sembla indiferent al seu entorn, cosa poc freqüent en l’obra del prestigiós arquitecte portuguès autor d’aquest gran cilindre de formigó i

pedra blanca, que ha esdevingut una de les referències paisatgístiques del Port Olím­pic.

Edifici d’habitatges (2001-2005). Selva de Mar, 2 / Parc Diagonal Mar. L. Clotet, I. Paricio, arquitectes.

L’aspecte impactant del conjunt d’aquests alts edificis es deu, segurament, a les seves façanes, resoltes amb gelosies mòbils d’alu­mini, repetides fins a l’infinit, on el possible acabat de les mateixes façanes es deixa de­mocràticament a les necessitats o avinença dels propis usuaris.* Torre Agbar (2002-2005). Av. Diagonal, 

209-211. Jean Nouvel, arquitecte.Aquesta torre ha esdevingut una icona

del paisatge de la ciutat. La seva forma, ins­pirada en un immens guèiser o permanent brollador, d’acord a la seva funció de ser la seu corporativa de la companyia d’aigües de la ciutat, té una alçada notable, 142 metres, i inclou 35 plantes. El seu emplaçament a la perllongació de l’avinguda més important de la ciutat no pot passar indiferent en el seu paisatge. La natural complexitat d’un edifici d’aquestes característiques fa que els seus serveis tècnics estiguin distribuïts en tres plantes equidistants. La superfície ex­terior està recoberta amb un modulat d’ele­ments lluminosos, com una segona pell de

Barcelona. Torre Agbar / DGPC Bob Masters

BARCELONA   143

l’edifici, i pot prendre diverses coloracions, segons el programa informàtic que els con­trola, fet que fa que esdevingui un expositor de dimensions gegantines.* Escola La Farigola (1980). Hernán Cortés, 

s/n. J. Bosch, J. Tarrús, S. Vives, arquitectes.Les noves administracions democràti­

ques, després de la fi del règim franquista, s’enfrontaren amb dèficits de tot tipus, esco­les, hospitals, museus, etc. En poc més d’una dècada es van construir un gran nombre d’escoles, amb criteris de racionalitat, eco­nomia i investigació arquitectònica. Aquesta escola va ser de les primeres que va assenya­lar un camí que calia seguir.* Auditori de Barcelona (1988-1998). Le-

pant, 150. Rafael Moneo, arquitecte.Dos cossos, la sala d’audicions principal i

la d’assaig, units per una gran plaça coberta amb una llanterna gegant. Tot plegat, for­mant un gran rectangle que ocupa dues illes de l’Eixample, actualment, quasi residual. Un magnífic edifici reclòs en ell mateix, potser a l’espera que el seu entorn millori l’actual espai.

Centre Comercial La Maquinista (2001-2004). Palomar / Ferran Junoy, 75.

Aquest gran centre comercial ocupa bona part dels antics tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima, d’on pren el nom.

La proliferació a Catalunya i, en concret, a Barcelona de grans centres comercials no ha anat acompanyada, amb freqüència, d’una formalització de qualitat. Una de les poques excepcions serà el cas de La Maquinista, que neix d’un projecte exigent i rigorós, amb una hàbil relació d’interior­exterior, cobert­des­cobert, circulacions­espais de descans, tot fruit d’un disseny acurat.

Itinerari 3 (Eixample i Collserola)

Restauració de la Casa Thomas (1978). Mallorca, 291. L. Clotet, O. Tusquets, C. Cirici, arquitectes.

La Casa Thomas, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner (vegeu «Modernisme, Itinerari 3, Eixample 1»), es va adaptar a una gran botiga d’objectes de disseny a finals dels anys setanta, amb un resultat exemplar i, en aquell moment, un model sobre com s’havia d’intervenir en edificis de valor històric.* Institut Francès de Barcelona (1972-

1975). Moià, 8. J. A. Coderch, M. Valls, arqui-tectes.

Aquest edifici cultural està resolt amb un cos baix, que s’adapta a la geometria del solar, i un cos alt de vuit plantes, endarre­rit, amb la qual cosa aquest prisma pren un gran protagonisme i centra el tractament que l’autor ha volgut donar a l’obra. Estretes obertures ritmen, quasi obsessivament, les façanes, d’un aspecte hermètic.* Edifici Frègoli (1974-1975). Madrazo, 54-

56. E. Bonell, arquitecte.L’edifici ocupa un solar molt llarg i estret.

En el seu moment, va significar una apor­tació important al procés de discussió de l’arquitectura de la ciutat. Va reprendre del vell racionalisme l’atractiu pels habitatges en dúplex, però, a la vegada, el seu discurs és més lleuger i flexible que l’ortodòxia ra­cionalista. El resultat és una feliç obra en què l’autor aprofita l’específica composició dels habitatges per aconseguir una façana quasi escultòrica.* Biblioteca Joan Fuster (2001-2006). Pl. 

Lesseps, 20-22. J. Llinàs, J. Vera, arquitectes.En una de les zones de més complexitat

circulatòria i superposició d’activitats de la part alta de la ciutat se situa aquesta nova biblioteca pública, que conforma un dels límits de la plaça de Lesseps, protegeix es­pacialment el desnivell amb l’avinguda pos­terior i, a la vegada, assumeix dignament el

Barcelona. Institut Français / DGPC Norto Méndez

B

144   BARCELONA

seu rol de projecció cultural. Objectius que assoleix amb una arquitectura que reelabo­ra la forma romboïdal del seu solar, amb un resultat altament interessant.

Velòdrom d’Horta (1983-1984). Pg.  Vall d’Hebron, s/n. E. Bonell, F. Rius, arquitectes.

Una de les primeres instal·lacions es­portives que es van fer amb l’horitzó de les Olimpíades de 1992. Com en una altra obra olímpica dels mateixos autors, el Pavelló d’Esports de Badalona, aquest velòdrom té un programa molt preestablert, resolt amb molta sobrietat i puresa formal, i, a més, so­luciona la seva connexió amb una part de la ciutat que sembla que ho deixi de ser.* Torre de Telecomunicacions de Collse-

rola (1989-1992). Turó de Vilana (Tibidabo). Norman Foster, arquitecte.

Una altra operació imprescindible per a la ciutat i els seus Jocs Olímpics. Foster, gua­nyador del concurs per a la seva construcció, proposa la torre de 288 metres d’alçada, amb el criteri director d’aconseguir la màxima esveltesa. L’obra només té un únic element estructural, que podríem anomenar tradici­onal, un gran pilar de formigó de 4,50 metres de diàmetre. La resta de la seva estabilitat es resol amb 9 cables d’acer, agrupats de 3 en 3, que tensen la torre i n’eviten les oscil·lacions. És una obra que l’alt nivell tecnològic trans­forma en un objecte bell i inquietant.

MusEusDels nombrosos museus que trobarem a

la ciutat de Barcelona, n’esmentem els més destacats:

Museu d’Arqueologia de Catalunya. Passeig de Santa Madrona, s/n. Parc de Montjuïc. Situat a l’antic Palau d’Arts Gràfiques de l’Expo­sició Internacional del 1929. Col·leccions de prehistòria de Catalunya i Balears i de les co lonitzacions púniques, gregues i ro­manes, i restes de les arts menors d’època visigòtica.

Museu d’Art Contemporani de Barcelona o MACBA. Pl. dels Àngels, 1. Inclou una col­lecció d’art contemporani iniciada per Ale­xandre Cirici i Cesáreo Rodríguez Aguilera, l’any 1959. L’edifici actual, modern i singular, és obra de l’arquitecte nord­americà Richard Meier i és fruit del Pacte Cultural de 1985, entre la Generalitat de Catalunya i l’Ajunta­ment de Barcelona. El 1988, es creà el Con­

sorci del Museu d’Art Contemporani i el 1995 s’inaugurà el seu edifici. Des d’aleshores, ha incrementat els seus fons i ha ofert moltes exposicions d’art contemporani.

Museu Nacional d’Art de Catalunya o MNAC. Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Edi­fici construït amb motiu de l’Exposició In­ternacional de 1929. Importants col·leccions medievals de pintura romànica li han donat fama mundial. Conté també talles romàni­ques i gòtiques. Col·leccions de pintura gòti­ca i d’autors més moderns espanyols (Greco, Velázquez, Ribera, Ribalta, Zurbarán) i euro­peus (Tintoretto) i especialment del pintor barroc català Antoni Viladomat i les d’art modern, traslladades de l’antic Museu d’Art Modern, abans annex a l’edifici del Parla­ment de Catalunya del parc de la Ciutadella. Aquest museu havia estat inaugurat el 1945 i incloïa notables col·leccions de pintura, es­cultura, dibuix, gravat i arts decoratives del segle xix i la primera meitat del xx, només amb una escassa representació de l’art pos­terior a 1940. Són obres d’artistes catalans o vinculats a Catalunya, entre els quals cal destacar els autors modernistes i noucentis­tes, ara tot refós amb el MNAC.

Museu d’Història de Catalunya. Palau de Mar, del Pla del Palau. Ocupa una part dels antics Magatzems Generals de Comerç, pro­jectats el 1881 per Mauricio Garrán. Nasqué per iniciativa del govern de la Generalitat, amb el suport unànime del Parlament de Ca­talunya. Es va inaugurar el 1996 i, a través de material gràfic, maquetes, reproduccions a gran escala i algunes peces originals, vol exposar de manera visual i didàctica tot el passat de Catalunya, des de la prehistòria als nostres dies.

Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). A través de diversos equipaments, recull més de 2.000 anys d’història, amb un dels patri­

Barcelona. MACBA / DGPC Norto Méndez

BARCELONA   145

monis d’història urbana més grans d’Europa. El conformen el Conjunt Monumental de la plaça del Rei, el Museu­Monestir de Pedral­bes, el Centre d’Interpretació del Park Güell, el Museu­Casa Verdaguer, l’Espai Santa Caterina i el Refugi antiaeri 307, i el Centre d’Interpretació del Call.

Museu d’Història de Barcelona - Conjunt Monumental de la plaça del Rei. C. del Veguer i pl. del Rei. A l’antiga casa Clariana­Padellàs, traslladada del carrer de Mercaders, i al sub­sòl de la ciutat. Ens permet fer un viatge des de la Barcino romana del segle I a. C. fins a la Barcelona del segle xiii d. C, ja a l’alta edat mitjana. La visita al subsòl permet passejar per les restes in situ de la Barcelona roma­na i paleocristiana (amb l’antiga basílica i el baptisteri). El conjunt es completa amb importants edificis medievals, com el Palau Reial, la capella de Santa Àgata o el palau gò­tic conegut com a Casa Padellàs. En aquest darrer edifici s’ubiquen les exposicions tem­porals dedicades a la Barcelona moderna i contemporània.

Museu d’Història de Barcelona – Museu-Monestir de Pedralbes. Baixada del Monestir, 9. A les dependències d’aquest gran monestir de monges clarisses del segle xiv. Inclou una notable mostra d’art religiós i de ceràmica dels segles xiv al xvii, relacionada amb la

vida i la història del monestir. És aconsella­ble sobretot per la visita a la capella de Sant Miquel i les pintures murals de Ferrer Bassa, de 1346, d’influència sienesa.

Museu d’Història de Barcelona – Museu-Casa Verdaguer. Vil·la Joana, sobre la carretera de Les Planes, km 7. A la casa on va morir Mn. Jacint Verdaguer, el 1902. Conté fotografies, documents, diorames, quaderns i llibres so­bre la vida i l’obra del gran poeta català.

Disseny Hub Barcelona. És un centre dedi­cat a promoure el coneixement, la compren­sió i el bon ús del món del disseny. El centre és el paraigües dels fons patrimonials de mu­seus existents: Museu de les Arts Decorati­ves, el Museu Tèxtil i de la Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. El Disseny Hub Barcelona s’instal·la en dos espais tem­porals: el DHUB Montcada, situat al Palau del Marquès de Llió (carrer de Montcada, núm. 12), i el DHUB Diagonal, que es troba al Palau de Pedralbes (avinguda Diagonal, núm. 686). El primer espai allotja totes les activitats temporals i les galeries d’estudi, i també un centre de documentació. El segon espai acull l’exposició permanent del Museu de les Arts Decoratives, «De l’objecte únic al disseny de producte», i l’exposició perma­nent del Museu Tèxtil i d’Indumentària, «El cos vestit». Alhora, hi ha la col·lecció del Ga­

Barcelona. Museu d’Història de Barcelona / DGPC Jordi Play

B

146   BARCELONA

binet de les Arts Gràfiques, que resta oberta per a la consulta de persones especialistes en aquesta matèria.

Museu Marítim. Porta de la Pau, 1. A l’edifici històric de les Reials Drassanes, edificades a partir del 1255, i amb reformes dels segles xvii i xviii. El Museu s’hi va instal·lar el 1941. Inclou peces arqueològiques i històriques de l’antiga navegació, maquetes de vaixells, mascarons de proa, antics mapes, el model original del primer submarí de Narcís Mon­turiol i una reproducció de mida natural de la galera reial de Joan d’Àustria, que assistí a la batalla de Lepant.

Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Pg. de Miramar. Parc de Mont-juïc. En un magnífic edifici construït entre 1972 i 1975 per Josep Lluís Sert. Inclou una àmplia col·lecció de pintura de Joan Miró i algunes obres d’autors contemporanis. És un centre d’estudi, amb una gran biblioteca i l’Arxiu de Gravats, i un centre viu de grans exposicions d’art contemporani.

Museu de la Música. Prop de la pl. de les Glòries i del Teatre Nacional. Anteriorment s’exposava a la casa Vidal­Quadras, obra de Josep Puig i Cadafalch (avinguda Diagonal núm. 373). Col·lecció d’instruments musicals europeus del segle xvi al segle xx, d’instru­ments exòtics d’Orient i de l’Amèrica Llatina i de fotografies, partitures, etcètera.

Museu Picasso. Montcada, 15-17. Als an­tics palaus del carrer Montcada, amb ele­ments arquitectònics notables dels segles

xiii al xvi. Conté importants col·leccions de pintura, dibuix i obra gràfica de Pablo Ruiz Picasso (1881­1973), especialment de l’època infantil i de formació. Hi ha també molta obra gràfica i ceràmiques procedents sobretot de la col·lecció de Jaume Sabartés, amic i secretari de Picasso.

Museu Frederic Marès. Pl. Sant Iu, 6. Instal­lat en un edifici annex a l’antic Palau Reial Major, al sector del verger o jardí. Conté col·leccions aplegades per l’escultor i anti­quari Frederic Marès, des d’exvots ibèrics a grans obres del barroc espanyol. Són obres procedents majoritàriament de tot l’Estat espanyol. Té també col·leccions d’objectes d’ús quotidià dels segles xviii i xix. Es com­pleta amb un sector dedicat a recordar el seu creador amb una recreació del seu estudi, biblioteca i obra escultòrica pròpia.

Museu de Ceràmica. Palau de Pedralbes. La col·lecció permanent presenta les obres més significatives de ceràmica espanyola que sobresurten per la seva singularitat i valor artístic. Destaquen les peces medievals del període almohade, les produccions mudè­jars d’Aragó, Catalunya i València, la pisa hispanomorisca de Paterna i Manises, les vaixelles i rajoles policromes del Segle d’Or, els exemplars d’època rococó de l’Alcora i les creacions dels artistes contemporanis.

Museu de la Catedral. Claustre de la catedral de Barcelona, a l’antiga Sala Capitular. Recull pintura i escultura religiosa dels segles xvi al xviii.

Barcelona. Museu de Ciències Naturals / DGPC Bob Masters

BARCELONA   147

Museu del Temple Expiatori de la Sagra-da Família. Dependències annexes al Temple de la Sagrada Família. Plànols, iconografia, fotografies, maquetes i altra informació so­bre la construcció del temple; projectes de Gaudí i col·lecció de fotografies de les obres de Gaudí.

Fundació Francisco Godia. Diputació, 250. La Fundació ocupa els baixos i la planta no­ble de la casa Garriga Nogués, obra de l’ar­quitecte Enric Sagnier. La col·lecció, una de les més importants de fons privat a Espanya, fa un recorregut a través dels segles de l’art català, espanyol i internacional, des del segle xii al segle xxi.

Museu de Zoologia. Pg. dels Til·lers. Parc de la Ciutadella. Al gran edifici modernista, obra de Lluís Domènech i Montaner, construït com a cafè­restaurant de l’Exposició Uni­versal de 1888. Inclou col·leccions de grans animals, insectes i mol·luscs, amb seccions especialitzades de la península Ibèrica. És un bon complement d’una visita al Parc Zo­ològic que té al costat.

Museu de Geologia. Pg. dels Til·lers. Parc de la Ciutadella. Instal·lat en un edifici neoclàs­sic fet el 1882 per Antoni Rovira per encabir el Museu fundat el 1878, gràcies al llegat de Francesc Martorell i Penya. Està format per grans col·leccions de mineralogia, paleonto­logia i petrologia, una col·lecció de fòssils de Catalunya i molt material gràfic.

Museu Geològic del Seminari. Diputació, 231. Instal·lat en unes dependències del Seminari Conciliar fet per Elies Rogent (1878­1888). El forma bàsicament una im­portantíssima col·lecció de més de trenta mil fòssils, registrats i classificats. Té un fitxer biostratigràfic únic a l’Estat espanyol.

Museu Etnològic. Pg. de Santa Madrona. Parc de Montjuïc. Està instal·lat en un edifici aixecat de nova planta, el 1973. El Museu és un espai de coneixement entre cultures en un món plural, i té les ciutats, les viles i els pobles com a primers elements de refe­rència per a l’estudi de la societat en tota la seva complexitat. Inclou importants peces d’art i d’etnologia de l’Amèrica Central i del Sud, d’Àsia (Índia, Tibet, Japó...), d’Ocea­nia (Nova Guinea i Austràlia) i de l’Àfrica negra.

Museu Barbier-Mueller d’Art Precolombí. Montcada, 14. A la col·lecció, hi són repre­sentades les cultures prehispàniques pro­cedents de Mesoamèrica, Amèrica Central,

Amèrica andina i Amazònia. Escultures, ce­ràmiques, teixits i objectes rituals ens apro­pen a l’esperit d’un període de la història. És una de les col·leccions més prestigioses del món d’àmbit nacional i internacional, que ha estat cedida pel Museu Barbier­Mueller de Ginebra (Suïssa) a l’Ajuntament de Bar­celona. El museu ocupa un edifici d’origen medieval, el Palau Nadal, a l’històric carrer de Montcada, davant del Museu Picasso de Barcelona.

Museu Egipci, Fundació Arqueològica Clos. València, 284. El seu fons és monogràfic de l’antic Egipte i dóna a conèixer al visitant una col·lecció privada de primer nivell a Eu­ropa. Formada per unes mil peces, permet una aproximació a la vida i els costums de l’antiga civilització egípcia.

Museu Etnogràfic Andino-Amazònic. Car-denal Vives i Tutó, 16, dins el convent dels Caput-xins de Sarrià. Museu monogràfic de la vida, la cultura i l’ambient natural dels llocs on s’estén o s’estengué l’activitat missionera dels caputxins de Catalunya.

Casa-Museu Gaudí. Park Güell. Records per sonals del gran arquitecte, mobiliari i elements de decoració fets per ell o bé del cercle dels seus íntims col·laboradors.

Entre els museus més pintorescos (uns quants dels quals se situen entre els més visitats de la ciutat), cal fer esment dels se­güents:

Museu del Futbol Club Barcelona o del Bar ça. Camp Nou de la Travessera de les Corts. Guarda records i trofeus de l’equip. Un dels més populars i visitats de la ciutat.

Museu de la Cera. Ptge. de la Banca, 7. A tocar de la Rambla de Santa Mònica, instal­lat en un edifici bancari del segle xix. Amb la típica col·lecció de figures de personatges històrics o ficticis, amb efectes de llum i de música.

Museu dels Autòmats. Parc d’Atraccions del Tibidabo. Té una notable col·lecció de perso­natges i grups moguts per força mecànica.

I també el museu de Pompes Fúnebres, als edificis de Pompes Fúnebres, del carrer Sancho d’Àvila, 2; el Museu del Delicte, al soterrani de la Facultat de Dret de la Zona Universitària, amb objectes i instruments utilitzats per cometre delictes; el Museu Taurí a la plaça de braus La Monumental, i la Col·lecció d’Indumentària i acces soris dels bombers, al passeig Naci-onal, 67.

B

148   LA BARONIA DE RIALB

un esvelt campanar vuitavat, ben decorat i acabat amb una balustrada i una torrella central. Fora de la població hi ha la Torre Martí, un casal medieval remodelat el 1445, i la Torre del Castellà, amb finestrals renai-xentistes, residència del Castellà d’Amposta de l’orde dels hospitalers de Sant Joan.

BegetVegeu Camprodon.

Begur *El Baix Empordà

Població i terme de la Costa Brava, de la rodalia de Palafrugell, al massís de Begur, que s’avança vers la mar. La vila s’estén al peu del turó coronat per les restes del cas-tell de Begur~, que té el seu planell rocós superior convertit en una miranda, amb una barana que imita l’emmerletat medie-val; des del 1995 és MHA. Ressalten dins la vila, de carrers estrets i sinuosos que s’en-filen al turó del castell, quatre torres de defensa~ dels segles xv-xvi, d’alçades que oscil·len entre els 12 i els 20 m, acabades amb merlets i declarades monument his-

La Baronia de Rialb *La Noguera

Extens municipi, on el seu poblament es concreta majoritàriament a Gualter, a uns tres quilò metres aigua amunt de Ponts. El terme té molts nuclis antics, pràcticament despoblats, en els quals hi ha escam pades 24 esglésies romàniques, la majoria de les quals abandonades. Destaca la de Santa Maria de Palau de Rialb, de tres naus i tres absis, ara coberta amb encavallades de fus-ta, amb l’absis ornat per una mena de cor-nisa de finestres cegues a la seva part alta i amb tots els murs perimetrals de l’edifici ornats d’arcuacions llombardes i lesenes. És un edifici alçat al pas del segle xi al xii. També són notables les ruïnes del mo-nestir benedictí, filial de Ripoll, de Santa Maria de Gualter~, al marge dret del Se-gre, destruït el 1938 durant la Guerra Civil (1936-39) i que té encara sencers els murs perimetrals i part dels tres absis, i també un sector del restaurat claustre romànic. L’es-glésia era un edifici típic del segon romànic i fou consagrada el 1207. Un bon sector del terme, aigües amunt de Gualter, es troba inundat per la presa de l’embassament de Rialb, que li ha fet perdre bona part dels millors terrenys de conreu i tres antigues esglésies romàniques. També ha estat causa del desviament i la millora de l’antiga car-retera de Lleida a la Seu d’Urgell.

BarrueraVegeu la Vall de Boí.

Batea *La Terra Alta

Vila que centra un extens terme a l’ex-trem més occidental del Principat, a la zona de contacte amb la província de Saragossa, de la qual la separa el riu d’Algars. Té un interès especial el nucli antic de la població, la Vila Closa, abans tancada per muralles, amb passos coberts i carrers sota arcs ogi-vals, com ara el carrer de Cavallers. La pla-ça Major té interessants porxos, construïts en els segles xiii i xiv, i també un bon sector del carrer Major. L’església parroquial de Sant Miquel és un notable edifici barroc de tres naus, amb tres portes emmarcades per columnes i un gran frontó. Li fa costat

Batea. Església parroquial de Sant Miquel  / DGPC Jordi Contijoch

BELLCAIRE D’EMPORDÀ   149

Bellcaire d’Empordà *El Baix Empordà

Antiga població del NE de la comarca, amb un terme que s’estén entre el massís de Montgrí i els contraforts de la zona de Valldavià, al NW. La població es troba en un petit turó coronat pel castell-palau de Bell-caire~, que fou erigit pel comte d’Empúries Ponç V a finals del segle xiii. Aquest comte hi residí habitualment i en morir, el 1313, es féu enterrar a la seva capella. També hi re-sidí sovint el seu fill Ponç IV Malgaulí, entre el 1313 i el 1322. És un gran edifici de planta quadrada, amb un pati central envoltat d’un mur també quadrat, amb torres rodones als seus angles. L’església del castell és d’una nau amb un absis poligonal de cinc cares i és dedicada a Santa Maria. L’antiga església parroquial o Sant Joan de Bellcaire, aban-donada quan la parròquia es traslladà a l’an-tiga sala major del castell, és un interessant edifici preromànic del segle x, ampliat amb una capçalera nova el segle xi, amb un absis romànic que es decorà amb pintures murals romàniques, ara conservades en bona part al Museu d’Art de Girona. Es troba als afores de la població i ha estat objecte d’una total restauració, en la qual s’han posat en relleu

toricoartístic el 1944 (BCIN). Fora la vila, prop del mas Pinc, que fou de Carmen Amaya, hi ha una cinquena torre de les ma-teixes característiques. L’església de Sant Pere de Begur és un notable edifici gotico-tardà dels se gles xvi-xvii. En el petit poble d’Esclanyà, que té agregat, hi ha el castell d’Esclanyà~, amb la important torre rec-tangular que el caracteritza, declarat MHA el 1995. A la vall de sa Riera, prop de la plat-ja, hi ha l’antic convent de Sant Francesc, de frares mínims, fundat el 1699 i encara en peu, però de tortuosa història.

Destaquen al seu terme nombroses ca-les, amb platges i nuclis turístics molt im-portants, com ara Aiguablava, Fornells de Mar, sa Tuna, sa Riera, Cap Sa Sal, etc. A Sa Riera, situada a la punta d’en Toni, hi tro-barem la Casa Cantarell, construïda l’any 1962, segons el projecte de Josep Pratmar-só, arquitecte que va ser membre del Grup R. Es tracta d’una obra de clara adscripció al racionalisme, amb referències a l’arqui-tectura tradicional i mediterrània, casa que neix d’una modulació quadrada i que es divideix o multiplica segons el progra-ma. És un edifici d’una gran elegància, com tota l’obra de Pratmarsó.

Begur. Mas d'en Pinc / CE09 D. Nos

B

150   BELLPUIG DE LES AVELLANES

l’eix, amb capitells ben treballats, amb te-mes vegetals i unes figures humanes i d’ani-mals. És un exemplar únic, d’un gòtic tardà, que no es repeteix al Principat. La tercera planta o galeria renaixentista li fou afegida el 1614.

Bellver de Cerdanya **La Cerdanya

El municipi de Bellver marca la transició en tre la Cerdanya pròpiament dita i la vall del Segre o Baridà, que s’aboca a l’Alt Urgell. La vila de Bellver, centre de l’anomenada Pe-tita Cerdanya, es dreça en un puig a l’esquer-ra del Segre, dintre l’antic terme de Talló. Es va fundar el 1225, com a lloc fortificat, i hi ha encara restes de les antigues muralles. Al cim de la vila, prop de la plaça, a la part porticada, s’alça l’església de Santa Maria i Sant Jaume, un edifici gòtic molt modificat. Al S de Bellver, al pla de Talló, hi ha l’es-glésia de Santa Maria de Talló~, el centre religiós de més prestigi de la Cerdanya, que fou seu d’una canònica agustiniana entre els segles xi i xiv i lloc de residència del degà de la Cerdanya. És un gran edifici romànic del segle xii, d’una nau, amb arcades laterals de reforçament i un absis ornat d’arcuacions llombardes. Té un massís campanar de tor-re del segle xvi i la precedeix un atri, amb una porta ferrada també d’època romànica. Presideix l’església una imatge romànica de Santa Maria, del segle xiii, l’única de la Cerdanya que encara es venera al seu lloc: la resta es troba a museus o a col·leccions par-ticulars. Fou declarat MHA el 1993. Al terme hi ha altres nuclis amb esglésies romàniques, com Sant Julià de la Pedra~, Sant Andreu de Baltarga, Santa Cecília de Beders i San-ta Eugènia de Nerellà~, el millor campanar

els elements preromànics, bàsicament les tres naus, comunicades per arcs de ferradu-ra i cobertes amb volta ultrapassada, la cen-tral, i de quart de cercle, les laterals. Unes excavacions han posat al descobert totes les etapes constructives d’aquesta interessant església.

Bellpuig de les AvellanesVegeu Os de Balaguer.

Bellpuig **L'Urgell

Important vila situada vers el límit po-nentí de la comarca, centre de comunicaci-ons. Era la capital d’una antiga baronia que el 1386 va passar a una branca de la casa comtal de Cardona, els Cardona-Anglesola. L’antic castell de Bellpuig, del qual només resten els murs del basament, fou residèn-cia dels seus barons entre els segles xii i xvi. Es troba a la part més alta de la vila que va néixer al seu re dós; inicialment, era una vila emmurallada, però ara no li queda cap dels antics portals d’accés ni muralla. Té uns quants sectors porticats, amb cases antigues, a la plaça de Sant Roc i al carrer del Pou. L’església de Sant Nicolau és un ampli edifici del segle xvi, amb un portal renaixentista. S’hi pot veure, procedent de l’antic convent de Sant Bartomeu, el mau-soleu de Ramon Folc de Cardona-Angle-sola~, virrei de Sicília i de Nàpols, mort el 1522. Aquest mausoleu és una de les millors peces de l’escultura renaixentista de Cata-lunya. És de marbre de Carrara i el va fer, a partir de 1522, Giovanni Merliano de Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf, amb escultures i frisos amb escenes al·lusives a batalles i a la vida i glòria del difunt. Al centre, hi ha el sarcòfag amb l’estàtua ja-cent del duc. Al cim, sobre una inscripció, hi ha la Madonna sostinguda per àngels. Va traslladar-se a l’església de Sant Nicolau el 1841. El convent de Sant Bartomeu~, és als afores de la vila. El va fer erigir l’esmen-tat Ramon Folc de Cardona-Anglesola, el 1507. Era de frares franciscans i va subsistir fins al 1835. Darrerament, era dels pares pa-üls. Hi destaquen dos claustres: el primer, d’arcs apuntats i més senzill, i el segon, de planta de grans arcs entre contraforts i una galeria superior de columnes, torçades per

Bellpuig. Església de Sant Nicolau / DGPC Josep Giribet

BELLPUIG   151

Bellpuig. Convent de Sant Bartomeu / DGPC Josep Giribet

B

152   BENIFALLET

romànic de la Cerdanya. També és notable el casal dit la Torre de Cadell, una gran casa forta del segle xvi, a Beders, i les coves de la Fou de Bor, de gran interès arqueològic i ecològic.

BenifalletEl Baix Ebre

Població situada a l’esquerra del riu Ebre, a l’extrem N de la comarca. El sec-tor antic de la vila, creada sobre una antiga possessió àrab i documentada des del 1153, té l’Ermita o antiga parròquia dita la Mare de Déu de Dalt, de tradició romànica, amb un portal adovellat i sarcòfags dels antics senyors del lloc, els Pinyol, datats el 1298 i el 1300. També té unes pintures al fresc d’època gòtica. Dintre el massís de Cardó, a l’E del terme, hi ha l’antic Convent i Er-mitatge de Cardó, accessible només des de Rasquera, de carmelitans descalços, que hi visqueren entre el 1605 i el 1635. L’esglé-sia conventual de Sant Hilarió, del segle xviii, actualment no té culte i ha estat ha-bilitada com a museu. Constava d’un am-pli recinte, dins el qual hi havia els edificis conventuals, amb l’església i un conjunt de 13 ermites (inicialment només n’hi havia 11) disseminades per la rodalia. El 1866 es construí a l’antic convent el Balneari de Cardó, que aprofitava les aigües bicarbo-natades i arsenicals del lloc. Va subsistir obert fins al 1967. Avui dia, les seves aigües són aprofitades comercialment.

Berga *El Berguedà

Important població de l’alta vall del Llo-bregat, capital i centre motor de la comarca del Berguedà. El lloc de Berga, centre de la tribu ibèrica dels bergistans, esdevin-gué després un castell i centre d’un efímer comtat, que era una perllongació del de Cer-danya. De la seva antiga família vescomtal destaca el trobador Guillem de Berguedà (~1138~1196), famós per la seva vida aven-turera i per les seves 31 composicions poè-tiques conservades. De l’antic castell o castell de Sant Ferran, centre de la Berga primitiva, només en queden murs refets en època tardana. La ciutat originada als peus del castell té l’antiga església de Sant Joan, amb elements romànics, gòtics i barrocs, que

fou centre d’una comunitat d’hospitalers i, més endavant, de monges cistercenques i frares mercedaris. L’església parroquial de Santa Eulàlia va traslladar-se a la població el 1699, després que s’arruïnés la primitiva, situada al castell. És un edifici poc caracte-rístic, construït entre el 1641 i el 1687, i am-pliat més tard. Conserva dues grans teles atribuïdes a Antoni Viladomat. És notable el seu carrer Major, centre comercial, amb edificis dels segles xvi al xviii. També n’hi ha de modernistes i eclèctics. De les anti-gues muralles es conserva el portal de Santa Magdalena (segle xiv). És recomanable una visita al Santuari de Queralt, situat sobre una muntanya que domina gran part de la comarca i horitzons més llunyans, per la bellesa del seu accés, situat a la part N de la muntanya, amb boscos frondosos i fonts com la Font Negra. El santuari fou reedificat el segle xvii, i ampliat i embellit en diverses ocasions. La imatge que s’hi venera és de transició del romànic al gòtic, una Verge sedent de talla i de boniques faccions. La capella de la Santa Cova, propera al santu-ari, és un edifici eclèctic bastit vers el 1916. A l’extrem E de la serra de Queralt és re-marcable l’església romànica de Sant Pere de Madrona, d’una nau i absis llis, obra del segle xii. Berga té un Museu Municipal,

Berga. Església de Sant Pere de Madrona  / DGPC Jordi Contijoch

BESALÚ   153

amb col·leccions de materials prehistòrics procedents de la comarca i altres seccions d’arqueologia medieval. Cal destacar de ma-nera significativa les festes de La Patum, reconegudes per la UNESCO com a “Obra mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat”, l’any 2005. Aquestes festes són una representació de personatges mítics i simbòlics que dansen al so de la música o d’un tabal, que es representa diferents dies entorn de la festivitat del Corpus Christi. La Casa de la Patum, inaugurada i oberta al pú-blic el 25 de novembre de 2007, pretén donar al visitant un tast de la festa berguedana. Al carrer dels Àngels, al bell mig de la ciutat, podem visitar l’Espai d’Interpretació de Berga, que, com a part del Museu Comarcal de Berga, mostra la història de la ciutat.

Besalú ***~La Garrotxa

Antiga vila comtal, centre del comtat de Be salú, situada en una ampla vall travessada pel riu Fluvià. El pagus Bisuldunensis es-devingué centre d’un comtat independent entre el 894 i el 1111, quan es va refondre amb la casa comtal de Barcelona. Tingué el seu moment més important amb el comte

Bernat I Tallaferro (994-1020), moment en què arribà a ser centre d’un efímer bisbat (1017-1020). La vila, conserva un traçat de carrerons i places medievals amb edificis notables, com l’antiga Cúria Reial, ara con-vertida parcialment en un hostal, la Casa de la Vila, del segle xvii, la casa pairal del polític Francesc Cambó, la Casa dels Arcs, del car-rer Tallaferro, la Casa Llaudes o Cornellà, a un extrem de la plaça de Sant Pere, amb un pati o galeria a manera de claustre d’època romànica, i molts altres vells edificis que do-nen un regust medieval a la població. Són particularment notables: l’església de Sant Pere~, antiga seu abacial d’un monestir be-nedictí fundat el 977 pel comte-bisbe Miró i que subsistí fins al 1835; ara l’església parro-quial de la vila. És un notable edifici romànic de tres naus, amb girola dins l’absis central ornada de capitells esculpits d’influència italianitzant i relleus esculpits a la façana, al costat del finestral central. L’església de Santa Maria~, antiga canònica agustiniana i col·legiata, fundada també el 977 i secularit-zada el 1592, es troba a la part alta de la vila, on hi hagué l’antic castell comtal, ara del tot desaparegut. En resta només la capçalera, amb transsepte, tres absis i uns quants ele-ments escultòrics. El seu antic timpà és ara

Besalú. Pont sobre el Fluvià / CE09 Miquel Pons

B

154   BEUDA

al Conven tet de Pedralbes (Barcelona). L’es-glésia de Sant Vicenç~, que fou la parroqui-al de la vila, renovada al pas dels segles xii al xiii, és un edifici de transició del romànic al gòtic, amb notables elements d’escultura a les seves portalades. Dóna accés a la vila pel SE el magnífic pont sobre el Fluvià~, pont fortificat amb torres, iniciat el segle xii i restaurat i modificat diverses vegades. El pont dóna accés al sector on es veuen, arran del riu, restes d’antigues muralles i es con-serva la mikwà o antics banys rituals jueus a l’indret on hi havia l’antic call o jueria. També és notable, prop de l’antiga església abacial de Sant Pere, la portada romànica de l’antic hospital de Sant Julià. Enfront de la vila, prop de la confluència de la riera de Capellada amb el Fluvià, hi ha l’església de Sant Martí de Capellada, un petit edifici de tradició romànica. És un lloc de gran interès històric i turístic, lloc de fires i mercats i de diversos actes culturals.

Beuda *La Garrotxa

Municipi escassament poblat que s’estén dels vessants meridionals de la Serra de la Mare de Déu del Mont fins a la vall del Fluvià, a les envistes de Besalú. El terme té explotacions tradicionals d’alabastre i de granit, molt conegudes i apreciades des de l’època medieval. El petit poble de Beuda és presidit per l’església de Sant Feliu de Beuda, un edifici romànic de tres naus i tres absis, del segle xii, amb un portal for-mat per arcs en degradació i una massissa torre campanar. Guarda una pila baptismal decorada del segle xii. Prop del poble, hi ha el castell de Beuda, un notable edifici gòtic. Abans d’arribar a Beuda, un trencall de la seva carretera condueix al Sant Sepulcre de Palera~, un antic priorat benedictí, filial de la Grassa entre el 1107 i el 1552. En resta la gran església de tres naus, consagrada el 1085, bé que completada més tardanament, amb la nau central coberta amb volta de canó, i les laterals, amb volta de quart de cercle. El municipi té altres esglésies ro-màniques notables, com ara Sant Pere de Lligordà, Santa Maria de Segueró, Santa Ma-ria de Palera i Santa Llúcia de Beuda. Són també remarcables la gran masia del Noguer de Segueró, un gran edifici del segle xviii, amb la façana esgrafiada i un ric mobiliari

tradicional, i la de Coma-de-roure, a ponent de la serra del Mont.

Bigues i RieIIs *El Vallès Oriental

Municipi de la vall de la riera de Tenes. És format per les dues entitats, que li do-nen nom, i per un gran nombre de nuclis moderns o urbanitzacions situades als pen-dents de la vall. És un indret típic d’estiueig o segona residència. Destaca, a l’extrem po-nentí del terme, el castell de Montbui, que donà nom a la gran baronia de Montbui, del qual queden notables restes, i prop seu, la capella de Sant Mateu de Montbui, d’ab-sis ultrapassat de tradició preromànica. A l’extrem N del municipi, al fons d’una vall i penjat a la cinglera, hi ha l’antic monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, envoltat d’un acurat espai natural. Inclou dins del seu espai l’antiga parroquia de Sant Martí del Fai, esmentada el 878 i renovada el segle xii. Del monestir de Sant Miquel, fundat el 997 i secularitzat el 1567, en resta l’interessant l’església troglodítica, amb la façana romà-nica i la capçalera gòtica, i el casal gòtic del priorat, ben conservat i convertit en un res-taurant i lloc d’acolliment. El Fai, assequible per carreteres asfaltades des de Sant Feliu de Codines i de la carretera de Centelles, és un lloc eminentment turístic, situat en una cornisa de roca, a mitja cinglera, per on bai-xen els rius Tenes i Rossinyol, el darrer, per sobre de l’església. Té coves arreglades per a la visita, una d’elles amb un audiovisual, i llocs d’esplai per als visitants.

La Bisbal d’Empordà **El Baix Empordà

Important ciutat i terme, capital de la co marca, emplaçada en un sector planer a la dreta del Daró. És un antic centre in-dustrial que s’havia distingit per les seves empreses taperes i per les seves terrisses. Modernament, aquestes antigues activitats es continuen, i han conegut un important desenvolupament les bòviles, les rajoleries i la ceràmica popular i decorativa.

La ciutat conserva un nucli antic, amb carrers estrets i tortuosos, i la plaça Major, que recorda l’antic centre murallat, que, a partir del segle xvi, s’estengué pel Raval i els sectors adjacents, i a partir del xviii, al

LA BISBAL D’EMPORDÀ   155

Beuda. Sant Sepulcre de Palera / DGPC Jordi Contijoch

Bigues i Riells. Sant Miquel del Fai / Palau Robert/ACNA S.L

B

156   BLANES

llarg dels camins d’accés a la població. En el nucli antic destaca el castell-palau de la Bisbal~, un edifici de planta quadrada, ampliat el segle xvi per la part de ponent. És un notable exemplar d’arquitectura ci-vil, amb merlets sobre uns apujaments dels murs, amb una torre on hi ha la capella i una talaia superior. Té un pati central i ha sofert reformes importants en les seves obertures i la seva disposició al llarg dels segles. Fou residència dels bisbes de Giro-na i la seva estructura bàsica és dels segles xi i xii, bé que molt alterada per les esmen-tades reformes. L’església parroquial de Santa Maria de la Bisbal és un edifici bar-roc, amb una harmoniosa portada que data del 1757. Té unes quantes traces de l’antiga muralla, i el Pont Vell sobre el Daró, ree-dificat el 1606 sobre elements medievals. El nucli històric conserva cases gòtiques renaixentistes (la Rectoria, la Casa Cora-many, la Casa Ferrer, etc.). És molt caracte-rístic el conjunt arquitectònic de les Voltes, al peu de la carretera de Girona, projectat per Martí Sureda i Deulovol (1854-1860), i determinats edificis del passeig i el sector nou de la ciutat.

Hi podrem visitar el Terracotta Museu, de terrissa i ceràmica industrial, emplaçat a l’edifici de la Terracotta, una de les fàbri-ques de revestiments ceràmics més anti-gues de la Bisbal d’Empordà. El Museu té

un fons de més de sis mil peces, entre objec-tes ceràmics, eines i estris relacionats amb la seva fabricació, la majoria dels quals han estat donats per fabricants bisbalencs. Tam-bé forma part del seu fons una important col·lecció de ceràmica cedida per la Gene-ralitat, formada per més de dos mil atuells d’arreu de la península Ibèrica i les Illes.

Blanes *La Selva

Important població costanera, a l’extrem meridional de la Costa Brava, entre Malgrat i Lloret de Mar. És un important centre tu-rístic i mariner que s’estén en semicercle a l’entorn de la badia de Blanes. Té un petit port per a la pesca i la navegació turística i un bonic Passeig Marítim que l’enronda. La vila tradicional es troba als peus del turó, on hi ha les restes del castell de Sant Joan, amb la torre restaurada, restes de murs i la capella que li dóna el nom. L’es-glésia de Santa Maria, inicialment sufra-gània de Tordera, és un notable edifici gòtic de finals del segle xvi, que té al seu costat les restes de l’antic casal o palau dels ves-comtes de Cabrera, senyors del lloc. La vila antiga, abans emmurallada, té encara un traçat medieval i una bonica font gòtica al carrer Ample. Sobre el morrot hi hagué un convent de caputxins, el Conventet, ara propietat particular. Darrere seu hi ha els jardins botànics Mar i Murtra~, amb més de tres mil espècies de plantes, moltes d’elles exòtiques, una biblioteca, un labo-ratori experimental i un herbari. També és interessant la propietat Pinya de Rosa, amb una notable col·lecció d’art i una mos-tra de plantes africanes, cactus i espècies de flora mediterrània. Al N del terme, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Vilar, un edifici bastit entre 1609 i 1612, ampliat i decorat modernament amb exvots de tema mariner (vaixells en miniatura, instruments de navegació, pintures de naufragis, etc). La imatge de Santa Maria és un exemplar ro-mànic tardà del segle xiii.

Cal destacar la Biblioteca Comarcal (2001-02), dels arquitectes R. Artigas i R. Sanabria, situada al Pg. Catalunya, 2. Es tracta d’un edifici obert al mar per mitjà d’una gran façana de vidre a tota alçada i protegida amb una àmplia marquesina, que contrasta amb la forma curvilínia i quasi

La Bisbal d'Empordà. Castell-palau  / Palau Robert / Josep Moragues

BORREDÀ   157

cega de la resta de la façana. Al seu interior, a més, hi ha l’Oficina de Turisme.

BoíVegeu la Vall de Boí.

BolvirLa Cerdanya

Població de la plana de la Cerdanya. S’ha convertit en un lloc d’estiueig, amb nom-broses torres i unes quantes residències. El poble antic és presidit per l’església de Santa Cecília, edifici romànic del segle xii, amb l’absis decorat amb una motllura amb mènsules i un portal a migdia, format per arquivoltes en degradació, columnes i ca-pitells esculpits. Conserva un retaule gòtic de Santa Maria (segle xv), procedent de la capella de l’Esperança. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha un frontal romànic procedent d’aquesta església, amb escenes de la vida de Santa Cecília i Sant Valerià, del pas del segle xii al xiii.

Es BòrdesLa Val d’Aran

Municipi del baix Aran, a l’esquerra del Garona. És un poblet típic aranès construït sota el penyal on hi hagué el Castell-lleó, que, fins a la nova destrucció el 1714, fou el centre militar de la vall. Té diferents agre-gats (Benós, Begós i Arró) i un sector turís-tic vers els Uelhs deth Joèu, la font del Gra-silhon i l’Artiga de Lin, comunicat tot per una pista que surt del poble de les Bòrdes.

BordilsEl Gironès

Petit municipi de la dreta del riu Ter. És molt remarcable la seva església parroqui-al de Sant Esteve, un edifici gòtic tardà de grans dimensions començat el 1561, amb una façana coronada per dues torrelles als angles i un massís campanar de torre octogonal. El seu retaule major és d’estil renaixentista.

Les Borges Blanques *Garrigues

La ciutat de les Borges és un centre actiu de serveis i de mercat. El nucli antic, abans

emmurallat, té una plaça Major porxada, amb edificis d’ornamentació renaixentista, la Casa de la Ciutat, que fou l’antic palau del Marquès d’Olivart, i d’altres cases amb llindes dels segles xv i xvi. L’església de Santa Maria és d’estil neoclàssic de la sego-na meitat del segle xviii. És no table el Parc Municipal del Terrall, amb antics dipòsits d’aigua o petits estanys artificials, un sector de jardins i elements d’antics edificis, com les arcades que han restat de l’antic claustre barroc del convent del Carme. Les Borges és un centre industrial i productor d’oli. In-clou un Parc Temàtic de l’Oli, on es recu-llen antigues premses i altres instruments relacionats amb aquesta vella indústria.

Borredà *El Berguedà

Municipi situat a la zona de contacte del Berguedà amb el Ripollès. Era una antiga possessió del monestir de Ripoll, documen-tada des del 886. La població conserva anti-gues cases dels segles xvii i xviii i, al centre, l’església de Santa Maria, un edifici romànic ampliat i remodelat entre el 1770 i el 1780.

Bordils. Església parroquial de Sant Esteve  / DGPC Jordi Contijoch

B

158   BOSSÒST

Dintre el seu terme, accessible només per pistes de muntanya, hi ha l’església romànica de Sant Sadurní de Rotgers~, un edifici amb un absis amb arcuacions llombardes del segle xi, una nau del segle xii i un antic campanar sobre la seva volta. Té un entorn de gran bellesa paisatgística.

Bossòst **La Val d’Aran

Municipi del NW de la Val d’Aran. S’estén a banda i banda del Garona i és un important centre d’hoteleria i comerç. La vila antiga està situada a l’esquerra del Garona i té com a monument més destacat l’església de l’As-sumpció de Maria, l’exemplar més notable de l’arquitectura romànica del segle xii a la vall. Té planta basilical i les naus acaben amb tres absis ornats de lesenes, arcuacions cegues i cornises, que es perllonguen pels murs de la nau. Destaquen les dues porta-lades romàniques, als murs de migdia i de tramuntana: la de tramuntana és ornada amb tres arcuacions de mig punt en degradació, sostingudes per columnes i capitells amb motius vegetals i llaceries. Té una ampla llinda, ornada amb escacats, i un timpà de marbre, amb el Pantocràtor en actitud de beneir, voltat pels símbols dels quatre evan-gelistes i pel sol i la lluna. La de migdia té una estructura més senzilla, d’arcs en degradació i un timpà amb un crismó. És més tardana que la porta N i sembla ja del segle xiii. El campanar és també notable, romànic, amb una coberta piramidal molt alta i aguda. A l’altra banda del Garona, hi ha el raval de Sant Fabià, unit a la vila per un pont. És bonic el passeig proper al Garona i la plaça Major. Els casals tenen un gran regust francès, gascó concretament.

Breda **~La Selva

Petit municipi que s’estén per la vall de Breda, als vessants orientals del massís del Montseny. Té una antiga tradició i hi perdura encara la indústria d’objectes de terrissa d’ús casolà (olles, cassoles...), com-plementada modernament per la producció de ceràmica artística. El centre de la vila, el for men l’antic monestir de Sant Salvador de Breda i el conjunt històric de la vila. L’antic monestir benedictí de Sant Salvador

va ser fundat pels vescomtes de Cabrera, el 1038, i va subsistir com a abadia fins al 1835. Continua dret el campanar romànic, un magnífic exemplar romanicollombard del segle xi, de 32 m d’alçada, amb els pisos emmarcats per arcuacions cegues i finestres geminades als quatre pisos superiors, que són dobles i partides per una columna als dos darrers pisos. L’església es va renovar el segle xiv i es va acabar el xvi. És un gran edi-fici gòtic, amb capelles entre els contraforts i l’absis poligonal. També té adossada una galeria del claustre romànic, de columnes bessones, i s’ha conservat una altra galeria d’arcs simples, que es trobava a una torre privada de Blanes. Annexa al claustre hi ha la gran casa abacial del segle xvi, amb un ample pati interior o pati de l’Abadia, amb finestrals gòtics i arcades d’edificis anteriors. Darrere el monestir, de cara a la plaça, hi ha la que fou antiga església parroquial de Santa Maria, que conserva una bona part de la nau i l’absis romànics, transformats ara en Museu Josep Aragay, de ceràmica, i espe-cialment de dibuixos, pintures i gravats de Josep Aragay i Blanchart (1889-1973), artista destacat del noucentisme català. La part an-terior d’aquest edifici i el campanar són la Casa de la Vila de la població. El conjunt an-tic té uns quants edificis remarcables, entre els quals destaca Can Trunes, amb finestres d’arc conopial, del segle xvi.

El Bruc *L'Anoia

Municipi situat a la part NW de la mun-tanya de Montserrat. Té com a teló de fons la muntanya de Montserrat i els seus pics, com el de Sant Je roni, que sobrepassa els mil metres, formen el límit del municipi. És format per diferents nuclis, el més antic i històric dels quals és el de la Guàrdia, del qual queden, molt apartats del centre actu-al, restes del mil·lenari castell de la Guàr-dia o de Bonifaci i de l’església de Sant Pau Vell, refeta el segle xviii a l’indret del mas Elies. L’antiga parròquia de Santa Maria del Bruc conserva l’absis i bona part del campanar de base cilíndrica, del segle xi. En aquest absis es va descobrir el 1958 un notable conjunt de pintures murals ro-màniques del segle xiii, que es conserven in situ. Representen escenes de la vida de la Mare de Déu (coronació, mort, adora-

EL BRULL   159

ció dels Reis), presidides pel Pantocràtor. És notable el monument al Timbaler del Bruc~, obra de Frederic Marès (1952), de-dicat al mític heroi de la batalla del Bruc, guanyada als francesos el 1808. El terme té antigues masies o granges que havien estat possessió del monestir de Montserrat, com ara Can Massana i la Vinya Nova.

El Brull *Osona

Municipi rural al sector NW del massís del Montseny, lloc d’excursions i d’accés al sector del Matagalls i Pla de la Calma, a través del Collformic, a 1.145 m d’altitud. El centre històric és l’església de Sant Martí de Brull, situada als peus de les restes del castell del Brull. L’església de Sant Martí és un notable edifici romànic d’una nau i absis, amb un fris de finestres cegues, lesenes i arcuacions llombardes, edificada entre el 1048 i el 1062. L’interior ha estat molt mo-dificat i té a la banda NW un campanar de

1791. En procedeix un interessant conjunt de pintura mural romànica, amb escenes del Gènesi i de la Infància de Crist, de la primera meitat del segle xii, ara conservat al Museu Episcopal de Vic. Del castell del Brull, en queda la planta i uns quants murs, força interessants, del segle xii. L’església romànica de Sant Jaume de Viladrover, prop del nucli de Sant Miquel de Balenyà, és un edifici del segle xii, amb un esvelt campanar sobre el seu extrem de ponent. Destaquen al seu terme moltes grans masi-es, com ara Casademunt, actual residència d’una comunitat religiosa; la Sala, amb ele-ments medievals, i l’Estanyol, centre social d’un gran camp de golf, vinculat al complex turístic d’El Montanyà. Al seu entorn, s’hi ha format un nucli residencial. Vers l’extrem ponentí del terme hi ha el jaciment prehis-tòric del Montgrós, amb una gran muralla, en part excavada, de prop d’un centenar de metres de longitud, que per les troballes que s’hi han fet correspon a un castrum indígena existent al segle v a. C.

El Brull. Església de Sant Martí / Palau Robert/ACNA S.L

B