APUNTS D’HISTÒRIA 2008-09

José Luis Fierro

Col·legi Sant Josep

Teresianes-Gràcia

ALGUNS APUNTS 

Els grans descobriments La Revolució Americana Revolució Francesa Liberalisme i Nacionalisme Revolucions Industrials Moviment Obrer Imperialisme i Colonialisme 1ª Guerra Mundial Revolució Russa Món entre guerres 2na guerra mundial Descolonització i Tercer Món Guerra Freda La fi de l'URSS i la crisi del socialisme El segle XVII a Espanya La Guerra de Successió Segle XIX a Espanya 2na República espanyola Guerra civil espanyola Franquisme Transició espanyola

ELS GRANS DESCOBRIMENTS DE L’ERA MODERNA

1. L’ampliació del món conegut

Europa es va anar recuperant poc a poc de la crisi (s. XIV) i a mitjan del segle XV es va iniciar una etapa d’expansió. L’economia rural es revifava, es reactivava també la vida urbana gràcies al desenvolupament del comerç i de la indústria, sobretot la tèxtil.

Duran tota l’Edat Mitjana, Europa havia estat constituïda per una constel·lació de petits estats territorials, enfrontats els uns contra els altres. Al segle XV molts es van unir gràcies a les aliances matrimonial entre els seus sobirans o per mitja de guerres i conquestes, donant lloc a potències noves i grans.

Els gran regnes de l’oest:

A la Península Ibèrica el matrimoni entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella va unir les dues corones i la creació d’un gran estat al qual també es van unir les possessions aragoneses al Mediterrani i les conquestes castellanes a l’Àfrica i Amèrica.

Portugal, de la seva banda, iniciava la expansió per Àfrica i sud d’Àsia.

França, que continuava la seva expansió amb l’annexió d’Aquitània, Bretanya i part de Borgonya.

Anglaterra, es va instal·lar la nova dinastia Tudor.

Alemanya, continuava dividida en diversos principats; el poder imperial va passar a mans dels Habsburg i el van mantenir fins al s. XX.

Els nous imperis de l’est:

L’Imperi bizantí va desaparèixer el 1453, al conquerir Constantinoble els turcs otomans, que des del seu nucli d’Anatòlia van formar un gran imperi des dels Balcans fins a Egipte i des del nord d’Àfrica fins al golf Pèrsic.

Imperi rus, el va iniciar Ivan el Gran, que va adoptar el títol de tsar (cèsar), fen servir l’herència ortodoxa i bizantina.

Els móns no europeus

A l’Àsia, l'islam es va estendre per l'Índia, aleshores fragmentada en petits regnes, i el sud-est asiàtic.

La Xina, s'havia independitzat dels mongols i vivia tancada en ella mateixa. Els xinesos eren una quarta part dels habitants del planeta, uns quatre-cents milions.

L'Àfrica Negra i Oceania estaven molt menys poblades i amb grans zones deshabitades.

A Amèrica, Es desenvolupaven tres grans civilitzacions: els maies, els asteques i els inques.

A l'edat mitjana, el món era una constel·lació de petits universos tancats en ells mateixos i que s’ignoraven els un dels altres. Cada civilització estava separada de la resta per grans zones deshabitades o poc poblades.

El espai conegut pels europeus durant molts segles era molt reduït: de la mar Mediterrània a la mar del Nord i de les costes de Portugal a Mesopotàmia.

Se sabia que existia un Orient Llunyà a partir de la publicació a partir de finals del segle XIII del llibre "Els viatges de Marco Polo".

Un altre punt conegut era l’oceà Atlàntic, ple de perills, però al s. XV portuguesos i castellans es van aventurar per les costes d'Àfrica i algunes illes atlàntiques.

2. Les causes dels gran descobriments

L’espai geogràfic conegut per l’home europeu, es va ampliar molt per les grans exploracions geogràfiques dels segles XV i XVI que van ampliar els horitzons fins aleshores coneguts i van permetre descobrir móns nous. Portugal i Castalla van ser els gran protagonistes d’aquest procés gràcies als avenços que es van fer a la navegació durant l’època del Renaixement.

Les causes mes importants dels descobriments van ser variades i les podem classificar en factors sòcio-econòmics, ideològics i científics.

a) Factors sòcio-econòmics:

- Augment de la població a Europa Occidental durant la segona meitat del s. XV, per la finalització de la Pesta Negra i de les llargues guerres medievals (Cent Anys, de Reconquesta ibèrica, ...)

- L'augment de la població va provocar una expansió econòmica amb la necessitat de la recerca de primeres matèries per a la indústria artesana europea i de mercats per als productes d’aquesta artesania.

- Necessitat de més moneda, això va implicar la recerca de metalls preciosos per la seva fabricació. A Europa les mines estaven esgotades, cal buscar fora del continent i el lloc més fàcil va ser d’interior d'Àfrica, incrementant el comerç d’or, ivori i esclaus al Sudan, com ho havien fet els musulmans granadins i tal com ho feien els portuguesos.

- Gran demanda d’espècies i mercaderies luxoses a Europa, que arribaven d’orient a través dels intermediaris àrabs i venecians, amb un preu molt alt i que eren repartides a les oligarquies europees.

Barrat el camí cap a Orient, a causa de l’expansió de l’imperi turc amb la presa de la ciutat de Constantinoble al 1453 i el domini de la Mediterrània Oriental, les rutes a l'Orient quedaven tancades. No més quedava el camí per l'Atlàntic i els portuguesos van buscar una ruta directa cap a les terres de les espècies ( Índia i altres parts d'Àsia).

b) Factors ideològics

o o     Set d’aventures de l’home renaixentista estimulat per la lectura del llibre de Marco Polo que explicava els seus viatges a Orient i les gran possibilitats econòmiques i d’aventures que hi havia.

o o     Afany d’enriquir-se, els homes es van posar a buscar metalls preciosos, espècies o altres productes.

o o     Encara es mantenia un cert esperit de croada tant important a l’Edat Mitjana. Una mostra són les llegendes referents a l’existència d’un regne, anomenat del Preste Joan (en algun indret d’Àfrica o Àsia) de cristians rodejat de pagans que necessitava ajuda. Avui dia aquest regne és identificat amb Abissínia.

c) Factors científics i tècnics

Tot l’anterior va ser possible gràcies al desenvolupament científic dels estudis geogràfics i a uns descobriments tècnics de gran valor per la navegació.

Científics

o o     Estudis geogràfics a partir de la "Geografia de Ptolomeu" i de la publicació de la "Imago Mundi" del Cardenal Pierre d’Ailly que va deduir que la Terra era rodona i no plana com es creia aleshores.

o o     Desenvolupament de la cartografia amb la producció de Portolans, mapes que detallaven les costes i de cartes nàutiques que indicaven les corrents.

o o     Els navegants van aprendre a orientar-se mitjançant les estrelles i feien servir unes taules de declinació del sol per calcular la latitud.

Tècnics

o o     La brúixola des de el s. XIII, servia per l’orientació. o o     L’astrolabi a partir del s. XV per calcular la latitud. o o     El vaixell utilitzat al Mediterrani era la Galera, que era massa pesant per

navegar per l’Atlàntic. Els portuguesos van crear dues embarcacions:

   La caravel·la, forta i alta amb tres pals que podien girar sobre golfos de ferro per aprofitar la força del vent a les veles. Tenia uns 25 m d’eslora i una mànega de 8 a 10 m, amb veles triangulars ( o llatines) per aprofitar el vent de costat.

   La nau, era una caravel·la rodona i més gran amb una vela llatina i les demés quadrades.

 

 

3. Descobriments dels portuguesos

Portugal és un país marítim, obert a l’Atlàntic i proper a Àfrica. No és estrany que els portuguesos fossin els iniciadors de les grans navegacions per les costes atlàntiques de l’Àfrica.

A això també hi van contribuir les poques possibilitats agrícoles del país i l’ajuda que la dinastia d’Aviz va donar als seus navegants. Un príncep d’aquesta dinastia, l’infant Enric el Navegant, va ser un gran promotor d’aquestes empreses, que ell dirigia des de Sagres, i on reunia a erudits, navegants i cosmògrafs.

Les conquestes dels portuguesos a les illes i costes atlàntiques d’Àfrica s’escalonen durant tot el s. XV, tenia diverses finalitats:

o Obtenció de l’or sudanès i d’espècies africanes. o Arribar a la terra de les espècies a l’Àsia.

La primera conquesta important és la de Ceuta, el 1415 amb Enric el Navegant. Més tard les illes del cap Verd i el Golf de Guinea (1460).

No va ser fins al 1487 que Bartolomeu Dias va arribar a la punta meridional d’Àfrica, el cap de les Tempestes que desprès va rebre el nom de Bona Esperança. Quedava obert el camí cap a l’Índic i l’esperada terra de les espècies, viatge que va realitzar per primer cop Vasco da Gama entre 1497 i 1498. Va arribar a Calicut a l’Índia on es van establir els portuguesos i més tard a Insulíndia que era la vertadera terra de les espècies.

A partir d’aquest moment van iniciar el comerç de les espècies i objectes de luxe amb tota Europa, formant un imperi territorial i econòmic.

4. Situació d’Espanya a finals del s. XV

El matrimoni dels Reis Catòlics va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però els dos regnes van continuar conservant la seva pròpia organització independent. Amb tot, es van establir les bases de la futura dinastia hispànica, que es va acabar convertint en una gran potencia mundial.

4.1. Castella i Aragó al segle XV

Castella, va sortir reforçada de la crisis del s. XIV i de la cruenta guerra civil que va portar al poder la nova dinastia dels Trascamarà.

El s. XV la seva historia política va estar marcada per les continues revoltes de la noblesa i pel caràcter dèbil dels seus reis, que deixaven el govern del regne en mans de favorits, com el conestable Álvaro de Luna o el marquès de Villena.

Quan va morir el rei Enric IV el 1474, els castellans (nobles bàsicament) es van dividir entre els partidaris de la seva filla Joana, que també rebia el suport de Portugal, i els de la seva germana Isabel, que estava casada amb Ferran d'Aragó i que després de dos anys de guerra civil (1468-1469) va ser proclamada reina de Castella.

Aragó, l'extinció de la casa de Barcelona després de la mort de Martí l'Humà (1410) va deixar el tron vacant. Tres compromissaris de cadascun dels tres regnes de la corona (Aragó, Catalunya i València) Es van reunir a Casp el 1412 i van elegir com a rei Ferran d'Antequera, també de la família dels Trastàmara i que era proposat per la alta noblesa aragonesa.

Un dels seus fills , Joan, es va convertir a partir de 1425 en rei consort de Navarra.

4.2. Els Reis Catòlics

A mitjan del segle XV, Castella, Aragó i Navarra estaven governats per membres de la mateixa família Trastàmara. Això fa facilitar el camí cap a la unitat territorial. El pas decisiu el va donar el matrimoni de Ferran, fill del rei d'Aragó, i Isabel, la germana del rei de Castella al 1469.

El 1474 tots dos governaven conjuntament a Castella i cinc anys més tard ho van fer també a Aragó.

El matrimoni dels Reis Catòlics va unir les corones de Castella i d'Aragó. Ara bé, només era una unió personal. Tots dos monarques governaven conjuntament tots els seus territoris, però cada regne va conservar la seva personalitat i la seva pròpia organització independent.

Per això, quan el 1504 va morir Isabel, la unió dinàstica va perillar: el tron de Castella va passar a la seva filla Joana, casada amb Felip el bell, mentre Ferran va continuar sent rei d'Aragó.

4.3. La política dels Reis Catòlics

La política de Ferran e Isabel va anar dirigida des de el principi a aconseguir la pacificació interior i a reformar l’autoritat del poder reial. Aquest objectiu el van aconseguir per tres vies:

Van crear la Santa Hermandad, que va pacificar els camps. Van nomenar corregidors a les ciutats. Van fundar el tribunal de la Inquisició al 1480, institució que perseguia els heretges i els

judaïtzants. La inquisició va crear un clima de terror i d'intolerància religiosa que va culminar amb l'expulsió dels jueus de la península el 1492.

Els Reis Catòlics van dur a terme una política d'expansió territorial:

La conquesta de Granada el 1492 va posar fi a l'últim estat islàmic a la península, encara que en moltes hi va continuar vivint una nombrosa població musulmana.

El procés d'unificació peninsular es va completar el 1512 amb la conquesta del regne de Navarra i la seva incorporació al regne de Castella.

Van fracassar en la unificació de Portugal, atès els fracàs dels enllaços matrimonials concertats amb els seus fills i els hereus de la corona portuguesa.

4.4. Una potència europea entre el Mediterrani i l'Atlàntic

La monarquia dels Reis Catòlics era una de les principals potències europees, ja que hi confluïen els interessos mediterranis de la corona d'Aragó i els atlàntics de Castella.

Al Mediterrani, Ferran i Isabel van consolidar l'influencia catalano aragonesa a Itàlia, on va aconseguir frenar l'avanç francès i van mantenir el control sobre el regne de Nàpols.

A l'Atlàntic, el 1492 Cristòfor Colom va arribar a Amèrica en una expedició finançada pel regne de Castella. Els viatges de conquesta i exploració del nou continent es feien en nom de Castella, a la qual corresponien els beneficis de la conquesta del Nou Món.

5. Colom al servei de Castella descobreix un nou continent: Amèrica

5.1. Colom i la seva teoria

Cristòfor Colom tenia una personalitat molt complexa i que ha plantejat nombrosos problemes als estudis de la seva vida i teoria. Ell va ocultar el seu origen i no va aclarir quina era la seva idea descobridora.

La historiografia actual considera evident que havia nascut a Gènova, d’una família de teixidors, que va navegar des de jove i que es va establir a Portugal el 1476. Allà es va emparentar amb una família important de mariners i es va dedicar a la navegació i el comerç.

Fou el contacte amb mariners i comerciants el que va fer que a Colom se li acudis la idea d’aconseguir la tan buscada terra de les espècies, no vorejant l’Àfrica, com intentaven els portuguesos, si no navegant per l’Atlàntic cap a l’oest.

D’on va sortir aquesta idea?

Es un dels misteris de la vida de Colom. Se suposa que la lectura d’Imago Mundi i tal vegada una consulta al savi italià Toscanelli el van convèncer de la rodonesa de la Terra i, per tant de la possibilitat d’arribar a l’Àsia navegant cap a l’oest; es creu que va tenir contactes amb mariners que havien fet viatges a terres desconegudes o que s’havien perdut en tempestes i que Colom va anar recopilant informació.

Colom partia en la seva teoria de dos principis falsos: imaginava la Terra més petita que no és i, evidentment, no tenia ni la més mínima noció de l’existència del continent americà que li havia de barrar el pas cap a l’Àsia.

Quan Colom va presentar el seu projecte al rei Joan II de Portugal, fou estudiat per una comissió de geògrafs i rebutjat.

Havia enviduat en unes circumstancies no gaire clares i que estava arruïnat, va decidir venir a Espanya, on va arribar el 1485. Aquí va tenir la sort de trobar dos frares protectors i entusiastes de les seves idees al convent de La Ràbida (Huelva) i el seu projecte va arribar fins els Reis Catòlics; però era el moment de la llarga guerra de Granada i Colom exigia massa. Això va ser la causa de llargs anys de converses, dubtes i descoratjaments, fins que es van firmar les "Capitulacions de Santa Fe" que eren un privilegi reia pel qual els reis concedien a Colom els títols d’ Almirall de la mar Oceana i Virrei de les terres que descobrís i, a més, la desena part dels beneficis que se n’obtinguessin.

5.2.El descobriment del nou món

Després d'obtenir el permís reial i els diners necessaris, que van ser avançats pel tresorer de la Corona d'Aragó, calia trobar vaixells i sobre tot mariners experts. Va tenir la sort d'aconseguir la col·laboració dels germans Pinzón i del pilot i cosmògraf Joan de la Costa, van reclutar la tripulació i els vaixells.

Per fi, el 3 d'agost de 1492 salpaven del port de Palos de la Frontera ( Huelva ) dues caravel·les, la Pinta i la Niña, i una nau la Santa Maria, amb noranta homes.

Les tres naus es van dirigir primer a les Canàries, d'on van sortir el 9 de setembre aprofitant els vents alisis i els corrents marins. La travessia va ser llarga i dura i després de trenta-tres dies quan la situació era molt difícil i la tripulació estava a punt d'amotinar-se, va descobrir terra el mariner Rodrigo de Triana des de la seva posició de guaita el 12 d'octubre de 1492. Havien arribat a les illes Bahames, Huanahaní, que Colom va batejar amb els noms de San Salvador, Santa Maria de la Concepción, Fernandina i Isabela. A continuació es van explorar les illes de Cuba i Haití i van retornar a la Península Ibèrica els primers dies de 1493 amb la Pinta i la Niña, ja que la Santa Maria havia embarrancar a Haití.

Colom i els seus homes estaven convençuts d'haver arribat a l'Àsia ( en concret al Japó) i van posar a aquelles terres el nom de Índies que a Espanya van perdurar durant molt de temps.

L'èxit d'aquest primer viatge va permetre la realització d'una segona expedició: 17 vaixells i 1500 homes, amb la qual es va iniciar el poblament i l'explotació de l'actual Haití, que s'anomenà Hispaniola. Però aviat va córrer el malestar entre els colons, ja que no es descobrien ni espècies ni metalls preciosos.

6. Repartiment del Món entre Castella i Portugal

El descobriment de Colom va ser un cop dur per a Portugal encara que, com sabem, navegants d'aquest país van arribar al cap de pocs anys a la veritable Índia.

Immediatament després del retorn de Colom, els Reis Catòlics van sol·licitar al Papa la sobirania de les terres descobertes per Colom, i aquell es va concedir les terres que conquerissin i evangelitzessin més enllà d'un meridià situat a 100 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd.

Però els portuguesos es van considerar perjudicats. Així, per evitar que hi hagués més tensions, es van reunir tècnics de tot dos països i van decidir amb l'acord de Tordesillas al 1494 que la línia divisòria seria 370 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd. Les terres situades a l'oest d'aquest meridià serien per a Espanya y les situades a l'est, per a Portugal.

Com que la part més oriental de l'Amèrica del Sud quedava dins de l'àmbit portuguès, aquest país va iniciar la colonització del Brasil a partir de l'expedició d'Àlvares Cabral, el 1500. No obstant, el problema més greu es va plantejar quan portuguesos i castellans van topar a les Moluques. Altre vegada, va caldre traçar una línia divisòria, tot i que en definitiva, l'emperador Carles V havia de cedir més tard els drets sobre Insulíndia a Portugal, que així atenyeria el seu objectiu final: la terra de les espècies.

7. Nous viatges de Colom i viatges menors

Colom encara va fer dos viatges més a Amèrica. En el seu tercer viatge va arribar a l'illa de Trinitat i a les boques de l'Orinoco, és a dir va tocar terra ferma al continent. En el quart va recórrer les costes d'Amèrica Central i poc temps després d'haver tornat a Espanya va morir, el 1506, encara convençut que havia arribat a l'Àsia . Però la majoria dels seus contemporanis ja pensaven que es tractava d'un Nou Mon, que un geògraf alemany va batejar amb el nom d'Amèrica (1507), perquè va considerar erròniament que el primer que havia trepitjat el continent havia estat un italià anomenat Americo Vespuccio.

L'extraordinari prestigi de Colom com a descobridor va quedar enfosquit pels seus escassos dots de governant de la Hispaniola, on els colons, defraudats per no haver trobat l'abundant riquesa que esperaven, se li van enfrontar.

Viatges de Colom:

1r viatge (1492-1493)

2n viatge (1493-1496)

3r viatge (1498-1500)

4t viatge ( 1502-1504)

Coincidint amb els dos darrers viatges de Colom, i durant els anys següents, se'n van realitzar molts altres, que van rebre el nom de viatges menors, per distingir-los dels colombins:

Es van recórrer les costes americanes de la península de la Florida fins al estuari del riu de la Plata.

El descobriment decisiu per demostrar que les Índies no eren no eren d'Àsia el va realitzar Vasco Núñez de Balboa, que va travessar a peu l'istme de Panamà i ve descobrir el que ell anomenà mar del Sud 1513 i que posteriorment serà l'Oceà Pacífic. S'havia dons demostrat que, per arribar a l'Àsia, calia continuar navegant cap a l'oest per aquest nou oceà.

 

8. La primera volta al Món: La terra és rodona

Mentre que Portugal ja ha arribar a l'Índia per la ruta africana, Castella continua la seva trajectòria cap l'oest. L'agost de 1519, una expedició de cinc vaixells va sortir de Sevilla comandada per un portuguès, Fernao de Magalhaes. Fins al riu de la Plata van navegar per aigües conegudes. Després , tot fou difícil i perillós: el descobriment de l'estret de Magallanes, la travessa de l'oceà Pacífic, l'arribada a un arxipèlag (Filipines), on Magalhaes va morir, l'enfrontament amb els portuguesos a les Moluques, i el retorn vorejant la costa de l'Àfrica.

Després de tres anys de navegació només va retornar a San Lucas de Barrameda una de les cinc naus, tan sols amb 18 dels 239 homes de l'expedició, comandats pel basc Juan Sebastián Elcano. El viatge va demostrar que la Terra era rodona i es podia circumnavegar.

 

8.1. Altres exploracions i conquestes:

La conquesta de Mèxic va ser realitzada entre els anys 1519-1521 per Hernán Cortés. Va sortir de Cuba i, després de desembarcar a la costa mexicana, on va fundar la ciutat de Veracruz, es va guanyar l'amistat d'algunes tribus enemigues dels asteques i va arribar a la capital , Tenochtitlàn, on va fer presoner a l'emperador Moctezuma. Després de la batalla d'Otumba, els espanyols van reconquerir la capital i van dominar tot l'Imperi Asteca.

L'expansió espanyola va continuar amb la conquesta de Guatemala i d'Hondures. En Aquest territori es va crear el Virregnat de Nova Espanya l'any 1535 i des d'allà l'expansió es va dirigir cap Amèrica del Nord.

L'Imperi del Inques, que comprenia Equador, Perú i part de Bolívia, va ser conquerit entre el 1527-1532 per Francisco de Pizarro, que va aprofitar les disputes entre els inques i va fer presoner a Atahualpa, a qui finalment va matar. Després es va apoderar de Cuzco, capital de l'Imperi i va fundar la ciutat de Lima que va ser la capital del Virregnat del Perú.

Xile va ser conquerit per Pedro de Valdivia, després de cruels lluites amb els araucans. També van quedar sotmeses Nova Granada, Equador i les terres altes colombianes, d'on van sortir les expedicions cap al riu Amazones.

Pedro de Mendoza va conquistar les terres del Rio de la Plata (1535) i fundar la ciutat de Buenos Aires.

Van explorar el Pacífic, on van descobrir nombroses illes. López de Legazpi va conquerir les filipines i fundar la ciutat de Manila el 1571.

 

9. L'impacte dels descobriments i l'expansió europea

La recuperació econòmica de la segona meitat del s. XV va experimentar un gran impuls renovador amb els descobriments geogràfics. Sota l'estímul del creixement e la població europea i de la demanda colonial, la producció agrària i manufacturera van augmentar considerablement. Però va ser sobretot en el terreny comercial i financer on l'economia va realitzar la seva expansió més notòria.

 

9.1.L'explotació econòmica de les noves terres

o o     La colonització portuguesa. L'escàs potencial demogràfic portuguès no va permetre l'ocupació efectiva i l'explotació dels territoris descoberts i es va limitar a l'establiment de factories comercials a les costes d'Àfrica, de les Índies orientals i de les illes de les Espècies, des de les quals realitzava els seus intercanvis comercials. Tan sols a les costes brasileres els portuguesos van controlar la producció de canya de sucre mitjançant la utilització d'esclaus negres procedents del golf de Guinea, però tampoc allà es van endinsar a l'interior del continent. Aquesta absència de control portuguès sobre la producció d'espècies va facilitar l'avenç d'Holanda, que al final del segle XVI acaparava una bona part dels mercats portuguesos.

 

o o     La colonització castellana. Va tenir un caràcter força diferent, després d'un primera fase en les Antilles i al no trobar or i espècies, van avançar cap l'interior del continent amb la seva conquesta i per assegurar-se el domini sobre una població sotmesa des de feia segles es van limitar a substituir les velles classes dirigents.

Un cop esgotat el període de depredació que proporcionaven el pillatge i el botin de guerra, vas caldre organitzar la producció de les noves terres conquerides. Els indis no van ser esclaus, però la nova classe dominant va trobar formes que respectant l'indi teòricament, permetien l'obtenció de mà d'obra abundant i barata.

 

Les dues formes més usades per l'aprofitament del treball indígena eren:

o o     L'encomienda, la Corona encomanava un nombre d'indis a un encomendero, que a canvi de protecció i instrucció religiosa, els podia exigir el pagament de tributs i la prestació de treballs, el més normal era a les plantacions de sucre, cacau, tabac, anyil ...

o o     La mita, molt utilitzada en el treball miner per l'explotació de les mines d'or i plata que a mitjans del segle XVI van ser descobertes a Potosí (Perú) i Zacatecas (Nueva España). Obligava a les comunitats indígenes a subministrar un determinat nombre de treballadors durant períodes limitats de temps i amb un salari que era molt baix, inferior al dels treballadors lliures.

10. Les conseqüències dels descobriments

Demogràfiques:

L'emigració a les colònies, que absorbiria en endavant l'excedent de població europea. El mestissatge racial, especialment visible a Iberoamèrica.

El tràfic d'esclaus negres. L'intercanvi continental d'endèmies, que va contribuir al descens de població indígena.

Econòmiques:

L'atlàntic va reemplaçar a la Mediterrània. La incorporació d'Amèrica als circuits econòmics europeus va produir el desplaçament de l'activitat comercial des de la Mediterrània cap a l'Atlàntic, i va provocar la crisis d3els ports mediterranis i l'expansió ,d'altres com Sevilla, Lisboa, Londres o Anvers. Europa entrava així en el que s'ha nomenat l'era atlàntica.

Els metalls preciosos van arribar a Espanya. La mineria de l'or i de la plata era un dels gran recursos americans. Els metalls preciosos que van arribar d'Amèrica van servir per alleujar la necessitat de mitjans de pagament a Europa i van fomentar la tendència de les nacions a l'atresorament d'or, que va provocar, com a conseqüència, una pujada general dels preus.

La importació d'or i de plata, a través de Sevilla, va estimular l'economia espanyola. Entre els seus efectes negatius s'ha de citar la cobdícia desencadenada entre els països europeus, que van promoure l'actuació de pirates i filibusters al carib contra els ports i els galions espanyols.

El transvasament de productes entre les dues riberes de l'Atlàntic va ser molt intens. La ramaderia americana, basada gairebé exclusivament en l'explotació de la llama, es va transformar totalment amb la importació de les espècies conegudes a Europa. El blat, el cafè, la canya de sucre, l'olivera i el cànem, entre d'altres, van ser implantats al nou continent. D'altra banda, a Europa es va produir una profunda transformació agrícola amb la implantació del blat de moro i la patata.

 

Culturals:

Els europeus va implantar la seva cultura. Els valor propis dels pobles europeus, la llengua, la religió, l'art, el sentit del dret i la manera de concebre el món, van ser portats a les noves terres descobertes.

L'enginyeria i les noves tècniques de navegació es van desenvolupar davant del ràpid creixement del viatges entre Europa i les terres descobertes.

La geografia va experimentar un gran desenvolupament. A mitjans del s. XVI, La humanitat disposava d'un coneixement del món bastant complert i real; gairebé només quedaven fora d'aquest coneixement les regions polars i l'interior d'Austràlia i d'Àfrica.

 LA REVOLUCIÓ AMERICANA

1. Inicis del poblament2. Les raons de l'aixecament3. La guerra de la Independència4. Les aportacions de la revolució americana5. Cronologia bàsica

Els canvis que en el camp ideològic va suposar la Il·lustració i en l’econòmic el creixement del segle XVIII van anunciar una època de profundes transformacions polítiques, que havien de permetre a la burgesia de limitar el poder reial en el seu propi benefici i d'abolir les traves feudals que impedien el desenvolupament del capitalisme. Aquest procés és el que coneixem com a revolució burgesa.Dues són les revolucions que al final del segle XVIII van obrir el camí: l'americana i la francesa. Molt diferents, ja que partien de realitats desiguals, coincidien per això en reclamar la llibertat, la igualtat i la propietat.

1. Inicis del poblament

Des del principi del segle XVII els europeus van establir colònies de poblament permanent a Amèrica del Nord. Al llarg del segle, els colons anglesos van anar desplaçant els suecs i els neerlandesos fins a aconseguir de ser majoria a la costa atlàntica.

En un principi, entre els immigrants predominaven els de creences religioses protestants, que fugien de les persecucions religioses europees. Aquest va ser l’origen de Boston (Massachusetts), fundada el 1620 per un petit grup de puritans, arribats en el vaixell anomenat Mayflower des de Gran Bretanya. Ara bé, no va ser menys important el mòbil de l'enriquiment, i ja el 1607 la Companyia de Virgínia havia fundat la primera ciutat britànica a Amèrica del Nord: Jamestown. Onades successives d'emigrants van anar configurant les tretze colònies britàniques que havien de ser l'origen dels EUA.

Al segle XVIII, els habitants d'aquestes colònies, coneixedors del procés polític de Gran Bretanya i animats per les idees d'igualtat, llibertat i tolerància que els arribaven de l'Europa Il·lustrada, es van enfrontar a la metròpoli i el que podia haver estat una guerra d’independència colonial es va transformar, a més, en una original revolució, precursora de les del continent europeu.

2. Les raons de l'aixecament

Cap a l'any 1750, les tretze colònies tenien una població i uns recursos variats. En el seu conjunt no arribaven als dos milions de colons blancs per a un immens territori, però s'apreciaven ja profundes diferències, que han marcat la història dels Estats Units. A la zona nord i a la zona centre, amb escassa població d'esclaus negres i una estructura agrícola i comercial, predominava la petita propietat familiar, mentre que a les cinc colònies del sud, les més prosperes, un grup de riquíssims hisendats latifundistes explotaven amb mà d'obra esclava (300.000 negres) les grans plantacions d’arròs, tabac i cotó.

Tot i aquestes diferencies, quasi tots els colons estaven units per uns llaços comuns: la llengua anglesa, que parlava el 90 % de la població, la religió protestant i un govern local 1 basat en assemblees elegides i representatives. La llunyania de la metròpoli els conferia una àmplia llibertat d'expressió i d'acció, i el caràcter de país nou va permetre l’absència de diferències estamentals

Així mateix, la majoria dels colons es mostraven descontents amb la legislació comercial britànica2. Les Actes de Navegació (1651), que monopolitzaven el comerç i el transport de productes entre Gran Bretanya i les colònies, impedien a aquestes colònies de comerciar lliurement amb els franceses o els espanyols i els obligaven a pagar forts impostos.

L'any 1763, passada la guerra dels Set Anys, Gran Bretanya havia conquerit a França el Canadà i la riba est del Mississippí, i pretenia explotar-ho en el seu únic benefici. El govern britànic va prohibir als colons d’instal·lar-se més enllà dels Apallades, i va frenar d'aquesta manera l'expansió cap a l'oest, fet que es considerava un dret per part de la majoria dels colons. Així mateix, com que la guerra havia portat grans despeses, Gran Bretanya va reforçar el control

1 Cada colònia tenia les seves pròpies lleis, encara que de fet depenia del rei britànic.2 Els blancs eren lliures. No tenien representació al Parlament anglès.

econòmic sobre les colònies i va establir nous impostos, sobre el sucre, el te, el paper, els periòdics, etc., que van passar a augmentar la riquesa del tresor britànic.

Les revoltes i les protestes no es van fer esperar. Un grup d'homes (Washington, Jefferson ... ) va fundar un partit, els Fills de la Llibertat, que va llançar la iniciativa de boicot a les mercaderies britàniques i va animar a rebel·lar-se contra la metròpoli. S'anava forjant així una forta consciència nacionalista, que havia de desembocar en un enfrontament obert de les colònies amb Gran Bretanya.

3. La guerra de la Independència

El 16 de desembre de l'any 1773, un grup de joves bostonians, disfressats d'indis, en senyal de protesta pel nou impost sobre el te, va llançar al mar la càrrega que transportaven vaixells britànics ancorats al moll. Com a represàlia, el govern britànic va decidir administrar directament la colònia de Massachusetts, va enviar tropes, va tancar el port de Boston i va romandre inflexible pel que feia a l'assumpte de l'impost sobre el te. Aquesta decisió va provocar la reacció de tots els partidaris del liberalisme, tant polític com econòmic. L'hora de la revolució era ja imminent, però per aconseguir-ne els objectius va caldre guanyar una guerra colonial. L'abril de l'any 1775 la guerra es va iniciar quan els colons rebels, els insurgents, sota el comandament de George Washington, van atacar les tropes britàniques a Lexington. L’exèrcit dels colons, mal equipat i format per voluntaris amb una deficient instrucció, va sofrir una sèrie de derrotes enfront l’exèrcit britànic, més ben equipat i integrat per nombrosos mercenaris.

Convençuts els dirigents nacionalistes que la guerra només podia guanyar-se gràcies a l'entusiasme que el projecte d'un futur millor fos capaç de generar en l’ànim dels combatents, el 4 de juliol de l'any 1776 (dia de la Independència), els diputats de les tretze colònies, reunits en un congrés comú i amb Benjamin Franklin, Thomas Jefferson i Samuel Adams al capdavant, van redactar la Declaració d’independència, i van crear els Estats Units d’Amèrica.

A partir de llavors, els insurgents van rebre l'ajuda de voluntaris europeus, entusiasmats per la seva lluita i per les seves idees. La majoria eren franceses, i l'any 1781, un exèrcit franco-americà va assestar un cop definitiu als britànics a Yorktown. Gran Bretanya va haver de signar un tractat (Versalles, 3 de setembre de l'any 1783) reconeixent la independència.

4. Les aportacions de la revolució americana

La Constitució americana de l'any 1787 va ser la primera constitució escrita que va assegurar la separació i l'equilibri de poders3. Entre els tretze Estats emancipats, la Confederació era un lligam fràgil i no tothom tenia la mateixa idea del que havien de ser els EUA. Els federalistes (Washington) desitjaven un govern central fort, però els republicans (Jefferson) volien que cada Estat conserves una gran autonomia. Finalment es va arribar a una Constitució de compromís, en la qual els poders centrals eren forts, però els Estats eren sobirans en allò que concernia l'administració local, la religió, l'ensenyament i la policia. Tot això estava completat amb una Declaració de Drets que garantia la llibertat de religió, de premsa, d'expressió, de reunió, de petició, i el dret de ser jutjat per un jurat. A més, ningú no podia ser privat de la seva vida, de la seva llibertat o de la seva propietat sense un procediment judicial regular. Aquesta aplicació pràctica dels principis del liberalisme explica el gran impacte que va suposar l'emancipació dels Estats Units arreu del món.

Tot i això, i encara que alguns pensessin que era possible construir una societat nova sobre una terra nova, lliure i igualitària el cert era que no tot habitant era ciutadà. Només els propietaris de sexe masculí votaven. Hi havia profundes diferencies entre els blancs i els no blancs, mentre que els W-A-S-P (blanc, anglosaxó, protestant) es van constituir en el grup

3 Poder legislatiu, poder executiu i poder judicial.

dominant, i per als negres l'esclavitud va ser legal fins a l'any 1865 (fi de la guerra de Secessió). Els indis van ser combatuts i exterminats de tal forma que es pot parlar de genocidi, sobretot des del principi del segle XIX, quan els americans van iniciar la seva llarga marxa cap a l’oest.

Cronologia bàsica

1607: Fundació a Jamestown, Virginia, de la primera colònia anglesa a Amèrica del Nord.

1620: Arribada a Massachusetts dels “pares pelegrins” del Mayflower. Fundació de la segona colònia anglesa, Boston.

1664: Adquisició britànica de Nova Amsterdam, rebatejada amb el nom de Nova York.

1756: Inici de la guerra dels Set Anys entre francesos i britànics pel predomini colonial del Canadà.

1763: Tractat de Paris: fi de la guerra entre França i la Gran Bretanya. A causa de les pèrdues econòmiques, el rei Jordi III (anglès) exigeix a les colònies el pagament de drets de duana per la importació de productes britànics.

1773: A Boston (Massachusetts) van llançar a la mar, com a senyal de protesta pels alts

impostos, els carregaments de te portats des de la Xina a bord de diversos vaixells britànics.

1775: La Gran Bretanya va enviar tropes a les colònies nord-americanes per sotmetre els colons i es va iniciar la guerra. George Washington comandava les tropes dels colons.

1776: Els diputats de les tretze colònies, reunits en el Segon Congres Continental a Filadèlfia, van aprovar la Declaració d’independència de les tretze colònies, redactada per Thomas Jefferson, que inclou la Declaració dels drets de l’home. Es van constituir els Estats Units d’Amèrica.

1777: Gran victòria de Saratoga per part dels colons americans, que va afavorir la intervenció d'Espanya i França a favor de les colònies.

1781: Victòria definitiva dels insurrectes.

1783: La Gran Bretanya va signar el Tractat de Versalles (Paris), on reconeixia la independència de les colònies americanes i permetia que Espanya recuperés Menorca i Florida.

1787: Els Estats Units es van constituir en República federal, aprovant la Constitució dels Estats Units d’Amèrica del Nord on es consagren els principis fonamentals de la Il·lustració.

1789 G. Washington en va ser el primer president dels EE.UU.

LA REVOLUCIÓ FRANCESA

1. La França de l’Antic Règim2. La revolta aristocràtica3. La revolució burgesa (1789-1791)4. La revolució democràtica (1791-1795)5. La reacció conservadora (1795-1799)6. Napoleó i l'Imperi (1799-1815)7. L’herència de la Revolució Francesa

Si l'economia del món contemporani es va formar principalment sota la influència de la Revolució Industrial britànica, la política i la ideologia ho van fer sota la influència de la Revolució Francesa. La Revolució Francesa, doncs, és considerada no una revolució burgesa més, sinó la revolució de la seva època, el model i el motor de les que havien de venir en el futur.

1. La França de l’Antic Règim1.1. Crisi de la societat. La societat francesa d'aquesta època encara era aristocràtica. Dos estaments, la noblesa i el clergat, tenien tots els privilegis. Posseïen la riquesa i el poder. El Tercer Estat comprenia la burgesia i els camperols, és a dir, la immensa majoria de la nació.

a) La noblesa era la propietària de la cinquena part de les terres de¡ regne. Percebia dels camperols una sèrie de taxes. Uns 40.000 nobles vivien a Versalles, al voltant del rei. Duien una vida luxosa gràcies als alts sous oficials, les recompenses reials i les rendes dels impostos.

Però una part de la noblesa estava arruïnada; les seves despeses eren més grans que els

ingressos. Per mantenir la seva categoria es van haver de casar amb pageses riques; al camp

eren odiats pels agricultors, ja que els senyors els extorquien amb tributs molts alts

b) El clergat, unes 120.000 persones, no constituïa una classe homogènia. L'alt clergat (bisbes, abats, canonges) procedia quasi exclusivament de la noblesa. La major part residien a la cort i no s'ocupaven de la seva feina. El baix clergat (capellans i vicaris), d'origen camperol, percebia escassos ingressos. El delme (desena part de les collites, que l'Església, després, revenia) i les rendes de les terres i els lloguers dels immobles de les ciutats beneficiaven quasi exclusivament els bisbes i els abats dels monestirs.

c) El Tercer Estat, el constitueixen les classes populars de les ciutats i el camp.

La burgesia n'és el sector preponderant i dirigeix la Revolució en benefici seu. Hi ha grups de molt diversa mena. D'una banda, la burgesia que viu del comerç i dels negocis, especialment rica als ports com ara Bordeus, Nantes o La Rochelle, i de l'altra, les professions liberals (advocats, metges, professors, etc.) que accedeixen als càrrecs no reservats als nobles i que representen un paper social com més va més important. En una escala més baixa, els artesans, que tenen oficis manuals, depenen del seu treball i la situació dels quals és difícil davant la competència de la indústria que comença a néixer.

A les ciutats hi viuen, a més, les masses assalariades: són els obrers de les manufactures i els oficials i aprenents dels petits tallers que no podien deixar el seu patró sense acomplir una sèrie de difícils requisits (comiat per escrit). Les alces de preus del segle XVIII van agreujar la situació d'aquestes classes populars urbanes. La puja del pa, en el qual una família de jornalers havia d'invertir necessàriament la meitat del que guanyava, podia provocar revoltes populars. Precisament els anys 1788-1789 són els de màxima carestia del pa. L'any 1788 va ser el de la pitjor collita de tot el segle; a l'hivern, terriblement dur, ja apareix l'escassesa i, com a conseqüència, la desocupació i la mendicitat; els aturats afamats constitueixen l'element més actiu de les masses revolucionàries.

Els camperols formen l'estament més nombrós: 20 dels 25 milions de francesos viuen del treball del camp. Durant un cert temps es va menysprear el seu paper i es va interpretar la revolució del 1789 com un moviment de la burgesia i els assalariats de les ciutats. Avui sabem que si els camperols haguessin estat passius, la Revolució no hagués tingut èxit.Alguns posseïen propietats petites, d'altres eren simplement bracers sense propietats. També els diferenciava la situació legal: uns eren lliures, altres -pocs- eren serfs. Aquests no podien abandonar el seu treball i damunt d'ells pesava la «mà morta»: els fills no podien heretar els béns dels pares si no pagaven uns drets força elevats al senyor. Els anomenats drets feudals oprimien els camperols. L'administració de la justícia els considerava sotmesos als senyors, envers els quals tenien tota mena d'obligacions, des de lliurar-los una part de la collita fins a fer una sèrie de feines sense cobrar. Tots els pagesos estaven d'acord a reclamar l'abolició dels drets feudals, però els propietaris miraven amb recel les demandes de repartiment de terres dels bracers.

Per aquesta raó els camperols s'uniran a la revolució, per abolir els privilegis dels senyors i per suprimir el delme4 i altres càrregues econòmiques; però n'hi ha una part que tem el repartiment de terres.

4 Desena part de la collita que el camperol havia de pagar a l’església i el seu origen es remunta a l’Alta Edat Mitjana .

1.2. La crisi de les institucions.

En teoria el monarca francès, Lluís XVI, era un rei absolut que governava sense cap limitació. Però la filosofia de la il·lustració nega que el poder reial vingui de Déu i afirma que el veritable sobirà és el poble i que el rei només n'és un administrador.

Els nobles i el clergat no pagaven impostos. L'estat francès tenia un dèficit crònic, és a dir, les seves despeses eren superiors als seus ingressos, i aquesta situació es va agreujar amb la intervenció a la guerra d’independència dels Estats Units d’Amèrica i amb les despeses creixents de la cort, que van arribar a ascendir a la quarta part del dèficit. Era imprescindible, per tant, crear impostos nous, però, per fer-ho, calia convocar els Estats Generals (equivalents a allò que a Anglaterra s'anomena parlamento), cosa a la qual el rei es resistia, temerós de les pressions a què el sotmetien la noblesa i el clergat. El rei es trobava sol. Noblesa i clergat es desentenien de les penes econòmiques de la reialesa. El sistema d'impostos era inservible per a les necessitats de França, la justícia era venal i l'administració, un caos. Les institucions havien envellit.

A partir de 1780 una crisi de subsistència s’instal·la a França: l'alça en els preus dels cereals, la crisi vitícola i la crisi industrial van provocar una crisi econòmica general que va comportar un alça en el cost de la vida, un creixement de l'atur forçós i en definitiva un augment de la misèria popular. Però, el govern de Lluís XVI, tot i l'acció dels seus ministres, era incapaç de millorar la situació sense tocar el marc de l'Antic Règim.

2. La revolta aristocràtica

En aquesta conjuntura de recessió econòmica, la fallida de les finances reials i la fam dels anys 1788 i 1789 van ser els elements que van provocar l'esclat del procés revolucionari. Amb un deute de 5000 milions de lliures i uns ingressos de 500 milions, la monarquia francesa només podia pensar a evitar el col·lapse suprimint els privilegis fiscals de la noblesa i el clergat.

Amb la finalitat que els privilegiats acceptessin els nous impostos, la monarquia va reunir una Assemblea de Notables que es negà a les pretensions reials i exigí la convocatòria d'Estats Generals5 (que no s'havien reunit a França des de l'any 1614). Amb la revolta aristocràtica s'iniciava el camí de la revolució que ben aviat quedaria en mans de la burgesia i de les capes populars, les quals aprofitaven les eleccions a diputats per mostrar la seva disconformitat amb els privilegis de l'Antic Règim i amb l'absolutisme monàrquic.

3. La revolució burgesa (1789-1791)

La revolució burgesa s’inicia quan, en els Estats Generals, el Tercer Estat (que tenia la meitat dels representants de la cambra) es negà de sotmetre's a les regles tradicionals de la separació per estaments a l'hora de deliberació i del vot per estat i no per persona. Van reclamar deliberacions conjuntes i el vot per persona. La qüestió que es posava en joc era: La destrucció de l'Antic Règim. El reconeixement de la sobirania nacional. L'establiment d'un règim constitucional.

Enfront de la resistència oferta per part de la noblesa i del rei, els diputats del tercer estat, reunits el 20 de juny de 1789 en un local improvisat, ja que el rei havia clausurat l'assemblea, i erigint-se com a intèrprets de la voluntat de la nació, es van comprometre solemnement a donar una constitució al país: era el Jurament del Joc de Pilota.

5 La primera reunió es va fer el 5 de maig de 1789.

Els Estats Generals es convertien així, per voluntat del tercer estat en Assemblea Nacional Constituent amb l'objectiu de transformar França en una monarquia constitucional i parlamentària i d'abolir les restes del feudalisme encara vigents. El suport que rebé la burgesia constitucional es manifesta en l'aixecament del poble de París que prengué la Bastilla6 (presó de París que havia esdevingut tot un símbol de la repressió absolutista) i, al camp, en l’esclat d'una forta revolta antisenyorial (la Gran Por7).

Aquesta fou la tasca que es proposà la Constituent quan la nit del 4 d'agost es decretà l'abolició dels privilegis8 i quan la promulgació dels Drets de l'Home i del Ciutadà va reconèixer una sèrie de drets inalienables i imprescriptibles (llibertats individuals, igualtat civil davant l'impost i davant la llei ... ). Així, França va promulgar la seva primera Constitució l'any 1791 establint:

Les bases d’una monarquia constitucional. Incorporant la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà. Fitxant la divisió de poders de l’estat:

o Rei poder executiu, sotmès al poder legislatiu.o Assemblea Nacional Poder legislatiu, elegits entre els “ciutadans

actius” ( 4 milions).o Poder judicial jutges independents.

Divisió administrativa en departaments. Abolició dels monopolis corporatius comercials o gremials.

A més es va reestructurar el sistema fiscal d'acord amb la igualtat entre els ciutadans i es va canviar el nom d’Assemblea Nacional per Assemblea Legislativa. Tot i això el sufragi implantat va ser el censatari i tant el rei com els nobles s’oposaven a aquest procés: Lluís XVI mantenia una actitud declaradament anticonstitucional, havia demanat ajut militar a les monarquies absolutes europees.Els nobles volien recuperar els seus privilegis i conspiraven contra la revolució des de dins i fora del país.Per tal de resoldre el problema financer de l’estat les propietats de l'Església van ser expropiades i declarades béns nacionals. Per contra, l’Estat es va comprometre a mantenir els sacerdots si juraven fidelitat a la Constitució, una part molt important es va negar.

Un nou grup polític, els jacobins, compost pels elements més radicals de la burgesia, s’oposà enèrgicament a aquest estat de coses i van mobilitzar el descontentament popular per portar més enllà la revolució.

4. La revolució democràtica (1791-1795)

El 10 d'agost de 1792 les masses populars de París van assaltar el Palau Reial9, van empresonar la família reial i van proclamar la República. La revolució havia entrat en una nova etapa que tindria uns nous protagonistes: els sansculottes (poble baix), que esperaven de la revolució la igualtat i la llibertat.

La direcció política de la revolució estava ara en mans dels jacobins, amb Robespierre al davant, i els demagogs amb Marat que promulgaven una nova Constitució 1793 que reconeixia el sufragi universal i establia una democràcia més directa, que en realitat no es va aplicar mai.

6 El 14 de juliol de 17897 Corria el rumor de que bandes de nobles cremaven les collites i mataven al pagesos. Els pagesos es van armar i van atacar els castells de la noblesa per destruir els registres en què constaven els drets feudals.8 Significava l’abolició dels drets feudals.9 Les Tulleries

Per fer front a la contrarevolució es va decretar el règim del Terror 10 dirigit per Robespierre i amb l’objectiu d'acabar amb tots els sospitosos de fer costat a la causa reial, Lluís XVI i Maria

Antonieta van ser guillotinats el 21 de gener de 1793 i posteriorment es va iniciar la persecució i guillotina de privilegiats i altres que teòricament estaven en contra de la revolució11. Es parla de la mort de 50.000 persones a mans de la guillotina.

Per tal d'oposar-se a la invasió estrangera es va crear un exèrcit de nou tipus decretant la lleva en massa i democratitzant el seu funcionament.

Però l'any 1794, quan els principals perills (guerra, contrarevolució ... ) semblava que s'havien superat, la burgesia es va sentir amb la força suficient per posar fi a l’experiència jacobina i per fer tornar la revolució a la seva etapa anterior. Així el cop d'estat de Termidor12 va eliminar el jacobinisme i els seus principals dirigents

(Robespierre, Saint-Just i d'altres) van ser executats.

5. La reacció conservadora (1795-1799)

La Reacció Termidoriana va representar el triomf de la burgesia moderada, que va iniciar l'eliminació del moviment dels sansculottes i la possibilitat de la revolució democràtica i popular. Des d'aquesta situació límit, es va iniciar un lent procés contrarevolucionari que va anar consolidant gradualment el poder de la burgesia conservadora.Durant l'estiu de l'any 1795, la burgesia termidoriana va elaborar una nova Constitució en la qual es va consagrar el predomini dels propietaris, es va restablir el Sufragi Censatari.

Un cop aprovada per plebiscit va començar a funcionar un nou règim: un Directori de 5 membres, que intentava ser una república d'ordre, conservadora i sòlida, oposada a l’aristocràcia i al jacobinisme. El poder legislatiu l’exercia una assemblea bicameral, formada pel Consell d’Ancians i el Consell dels 500.

Els problemes econòmics van continuar, però, la guerra continuava amb la victòria francesa davant de Prússia i Espanya i la signatura de la pau al 1975, tot això, va fer evolucionar el règim cap a un autoritarisme que va acabar per imposar exèrcit al capdavant del poder.

6. Napoleó i l'Imperi (1799-1815)

La debilitat política del Directori i el manteniment de la guerra a Europa van fer que Exèrcit adquirís més i més importància en la vida de la nació.

L'any 1799 (18 de brumari), un general victoriós, Napoleó Bonaparte13, amb el suport d'una part de la burgesia, que d'aquesta forma pretenia consolidar les seves conquestes davant de l'Antic

10 El lema dels jacobins era: “que mori la llei si la revolució ha de triomfar”11 Van morir de forma sospitosa revolucionaris més moderat con es el cas de Marat, Danton i Héber.12 Reacció termidoriana que sorgeix el el mes de Termidor del calendari revolucionari.13 Era de classe social treballadora i gràcies a la democratització de l’exercit va arribar a general.

Règim i dels jacobins, va donar un cop d'Estat, va dissoldre el Director¡, i va concentrar tot el poder en les seves mans i es va erigir cònsol14. La revolució havia finalitzat.

El regim de Consolat (1799-1804) iniciava un nou procés en la política de França i d’Europa. Al 1802 Napoleó es proclama cònsol vitalici.L’èxit de l’experiència napoleònica es va fonamentar en els triomfs en política exterior (campanyes d’Itàlia, victòria a Marengo sobre els austríacs, treva amb els britànics, etc.)

Volia crear un estat modern i va fer: Pacificació de la societat francesa amb la tornada dels exiliats i el suport de les classes

mitjanes i altes. Control de les masses populars, repressió dels realistes i de tot tipus d’oposició a la seva voluntat.

Reformes socials, concentrant l’administració al voltant de París; inauguració del Banc de França; centralització del sistema educatiu; codi civil nou amb una simplificació de les lleis; signatura d’un nou concordat amb la Santa Seu al 1801.

Construcció de nombrosos monuments, per mostrar la força i el poder del seu govern.

L'any 1804 Napoleó se sentia tan fort que es va fer coronar emperador pel papa Pius VII. La guerra contra les potencies europees continuava i la màxima expansió de l’imperi napoleònic es donava al 1811, a pesar de les derrotes navals contra els anglesos, la més important va ser la de Trafalgar (1805), que no va permetre una de les grans aspiracions de Napoleó, la invasió d’Anglaterra. En alguns dels països conquerit va imposar com a sobirans al seus familiars o als seus generals, el cas més conegut va ser el de José I15 a Espanya.

Al 1812 els problemes de la guerra contra Espanya i la desastrosa campanya de Rússia16 anunciaven l'enfonsament de la dominació napoleònica a Europa.

L'any 1814 la mateixa França va ser envaïda, Napoleó va abdicar i es va exiliar a l’illa d’Elba. L’any següent, va tornar amb el suport del seu exercit i es va mantenir al poder durant cent dies, fou definitivament vençut a Waterloo (1815) i deportat a l’illa de Santa Helena on va morir.

A França es restaura la monarquia amb el suport de Rússia i de l’imperi austrohongarès.

7. L’herència de la Revolució Francesa

L'individu havia conquerit la seva independència. Tots els francesos eren iguals davant la llei, la justícia i els impostos. S'havia consagrat la separació de l’Església i l'Estat. S'havia secularitzat l'ensenyament. Les constitucions havien assentat els principis de la sobirania nacional i de la divisió de

poders (tot i diferir en el tipus de sufragi). Es produeix la fi de l’Antic Règim En la història política neix el liberalisme. Durant tot el segle XIX el pensament polític es

basa en una màxima: el poble és el veritable sobirà i el rei només un poder delegat que ha de governar en benefici del poble.

Una llei fonamental, anomenada Constitució, garanteix els drets dels ciutadans. El poder està repartit, segons la doctrina de Montesquieu17

14 Una imitació del càrrec que existia en la República romana. 15 José Bonaparte, germà de Napoleó, conegut com a Pepe botella.16 Malgrat que va aconseguir ocupar Moscou, però, la falta de subministraments el va obligar a retirar-se. 17 Divisió de poders ( legislatiu, executiu i judicial)

* 50.000 morts durant el Terror. Dels 400.000 nobles que hi havia a França el 1789, van ser-ne executats aproximadament un miler i 16.000 van abandonar el país. El Terror no va destruir la noblesa. L'Església va perdre moltes de les seves propietats La noblesa va conservar quasi la totalitat de les seves terres. Només es van expropiar

els béns dels exiliats i la quarta part dels que s'havien subhastat van ser adquirits novament pels aristòcrates. Els camperols no disposaven de diners per comprar; la burgesia rica és la que va comprar més terres.

LIBERALISME I NACIONALISME

1. La RestauracióJa hem vist com a finals del segle XVIII, neix un nou sistema polític, una nova manera d’organitzar els estats, és el que anomenem liberalisme.Aquest sistema donava molt protagonisme a les classes populars i treia poder als antics privilegiats. És per això justament que l’aristocràcia i les monarquies van reaccionar en contra d’aquest sistema que els hi restava influència i poder.

Després de la derrota de Napoleó i el retorn de la monarquia a França (lluís XVIII), es va celebrar el Congrés de Viena. En aquesta reunió les principals potències europees (Rússia, Prússia, Àustria i Gran Bretanya) van decidir tornar a implantar l’antic sistema de govern. A Aquest procés l’anomenem Restauració ja que restaura la monarquia absoluta com a sistema de govern.

La sobirania nacional va ser canviada en el millor dels casos per la sobirania compartida i el sufragi universal pel sufragi censatari. En altres països el dret a vot ni es contemplava.Per defensar aquest ordre polític van crear La Santa Aliança, una mena d’exèrcit que havia de garantir que el liberalisme no tornés a desenvolupar-se.

2. Contra la Restauració, la RevolucióAquest retorn a l’Antic Règim va provocar reaccions en contra a nivell europeu. El poble i la burgesia no estaven disposats a perdre el que havien aconseguit a finals del segle XVIII. Per això va començar per tota Europa una sèrie de revolucions que es van desplegar en tres onades: 1820, 1830 i 1848

El 1820 comença a Espanya el Trienni Liberal de Riego que va ser eliminat per la intervenció de la Santa Aliança. El 1821 Grècia s’independitza de l’imperi otomà. Sobre 1830 Bèlgica s’independitza d’Holanda i els polonesos intentaran fer el mateix, sense èxit, amb Rússia. Els revolucionaris liberals francesos enderroquen Carles X i coronen Lluis Felip d’OrleansEl 1848 hi ha una gran oposició al rei francès Lluís Felip d’Orleans que reivindica millores democràtiques. S’instaura a França la II República. La revolució s’estén per Alemanya i Itàlia. Semblava que aquest moviment democràtic triomfaria, però finalment els monarques es van fer amb el control de la situació.

Libertad guiando al pueblo. Eugène Delacroix ,1830

3. Balanç de les revolucions

- la burgesia tot i haver sortit derrotada va forçar que alguns monarques a acceptar les constitucions.

- El dret al sufragi no va desaparèixer i la democratització de la política serà un procés imparable.- Van néixer nous estats com Grècia o Bèlgica- Van començar els processos d’unificació d’Itàlia i Alemanya

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

1ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

1. Què és?

Acceleració dels canvis econòmics a partir de mitjans del s. XVIII que tindrà grans conseqüències socials: ascens de la burgesia, descens de la noblesa i naixement del proletariat. Aquest fenomen va començar a Anglaterra i s’anirà estenent cap els Països baixos, França, Alemanya,..

2. Causes de la R.I.

-creixement demogràfic propi de la primera fase de la transició demogràfica. Com que hi ha més població, hi ha més demanda de productes agrícoles i industrials cosa que requereix un sistema productiu més potent. Aquest fenomen es coneix amb el nom de revolució demogràfica

-la rotació de conreus substitueix al guaret i l’arada de ferro a la de fusta. Es comença a utilitzar maquinària agrícola i tot plegat fa que sobri població al camp. Aquesta població que sobra se’n va cap a la ciutat (èxode rural) i serà la ma d’obra que treballarà a les fàbriques. Tot aquest procés s’anomena revolució agrícola.-les innovacions tècniques s’apliquen a la producció-utilització de noves fonts d’energia: carbó i més tard electricitat i petroli-utilització de noves matèries primeres, sobretot ferro-Aparició de la fàbrica

s’acaba amb els gremiss’acaba amb el talleres va superant el “domèstic system”

-producció orientada al mercat i no a l’auto abastiment-Aparició al segle XIX de la banca moderna que presta capital per permetre noves inversions. Això potencia la creació empresarial i la producció. -Nova mentalitat, que valora l’activitat industrial i no tant la terra i que és capaç d’assumir el risc dels negocis

3. Sectors més dinàmics

-predomini del sector tèxtil i siderúrgic. Tant un com l’altre necessiten d’una eina fonamental: la màquina de vapor inventada per James Watt

4. La importància del transport

Ja al segle XIX la producció industrial creixia de forma vertiginosa , però si no hi havia una forma de transport capaç de traslladar tal quantitat de mercaderies no serviria per res. La producció s’ha de vendre als mercats i per fer-ho, les mercaderies han d’arribar aquests mercats.Tenir mitjans de transport es fa per tant una necessitat perquè la revolució industrial tirés endavant. Per què has de produir si desprès no pots comercialitzar perquè no tens mitjans de transport.D’aquesta manera els vaixells propulsats per motors de vapor i sobretot el ferrocarril es converteixen en eina indispensable de la revolució industrial. A partir de 1814 l’ús del ferrocarril tant per traslladar mercaderies com persones és una realitat.Gràcies a la revolució dels transport augmenta la velocitat, la seguretat i la capacitat de càrrega; s’arriba a mercats mes llunyans i això estimula la producció; es creen nous llocs de treball, augmenta el consum de carbó (màquines de vapor dels vaixells i les locomotores) i la producció de ferro; es facilita el moviment de persones i per tant les migracions.

2ona REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

A partir de 1870 s’inicia el que anomenem la segona revolució industrial. Les característiques principals són aquestes:

- noves fonts d’energia: electricitat i petroli - la indústria elèctrica, la química i el sector siderúrgic són els sector

capdavanters- es millora la productivitat per la divisió del treball- apareixen els primers grans grups empresarials: holdings i trust que

monopolitzaven un sector de la producció o un producte. Standard Oil controlava el 90% de les refineries dels EE.UU.

- els països més destacats són: Gran Bretanya, Alemanya, EE.UU

3era REVOLUCIO INDUSTRIAL

Des de la segona guerra mundial i fins els nostres dies es parla de la 3ª revol. Industrial. Es caracteritza per:

- ús de noves formes d’energia: nuclear, solar,...- desenvolupament de nous sector industrials: electrònica, automòbil, construcció

a gran escala, forta empenta de la indústria lleugera, tecnologies de la informació,...

- creixement espectacular de les relacions internacionals- divisió internacional del treball- predomini del intercanvis financers sobre els intercanvis de mercaderies

5. Conseqüències de la revolució industrial al s. XVIII i s. XIX

4.1.Conseqüències polítiques-creix el poder econòmic i polític de la burgesia que eren els que controlaven el capital industrial. Eren els amos de les fàbriques

4.2.Conseqüències econòmiques-el capitalisme passa a ser el sistema econòmic dominant -l’augment de la producció industrial fa que revifi el comerç-La producció industrial fa que es puguin produir molts més productes que abans i per vendre’ls es necessiten nous mercats. Això impulsarà a les potències europees conquerirnous territoris per vendre els productes i aconseguir matèries primeres més barates.

4.3.Conseqüències socials-La millora general de les condicions de vida (augment de la producció agrícola, millores en medicina, clavegueram, aigua potable,...) fa que augmenti la població fins a poder parlar d’explosió demogràfica.-neix una classe social nova: el proletariat, que serà la ma d’obra de les fàbriques. Aquesta classe social començarà a unir-se i lluitar per millorar les seves condicions de vida i de treball. Aquest procés s’anomena el moviment obrer-Les injustícies del sistema capitalista fa que apareguin noves doctrines i ideologies. Les més importants es desenvoluparan al s. XIX: el socialisme i l’anarquisme. Aquestes idees dirigiran la lluita política i social dels obrers.-Creixement de les ciutats i despoblament del camp (èxode rural)

-Creix el consum de recursos i la contaminació atmosfèrica

Aquest procés de la revolució industrial iniciat a mitjans del XVIII i durant tot el s.XIX, repercuteix en la política, l’economia i la societat. Canvia aquest àmbits d’una manera profunda. Amb la revolució industrial i la caiguda de les societats d’antic règim, comença a configurar-se una nova etapa històrica: la història contemporània.

PETITA HISTÒRIA DEL MOVIMENT OBRER

1. Causes2. Fases del moviment obrer3. Proposta d’exercicis

1. Causes- revolució industrial i l’èxode rural- jornades laborals d’entre 4-16 hores- condicions poc higièniques a les fàbriques i els barris obrers (no hi havia

clavegueram, enllumenat, aigua corrent...)- incorporació de mà d’obra femenina i infantil- contractació lliure entre patrons i obrers amb la imposició de les condicions del

empresaris-burgesos- No hi havia legislació social, els obrers quedaven desprotegits contra l’atur i o

la malaltia

Aquestes circumstàncies feien que la població obrera visqués en condicions molt dures amb una esperança de vida molt baixa, desnutrició, analfabetisme, delinqüència, prostitució...Els obrers van començar a organitzar-se per lluitar contra aquest tipus de vida.

2. Fases del moviment obrer

2.1. LUDISME: (Ned Ludd), atac contra les màquines considerades les causants dels mals del proletariat industrial2.2. Des de principis del segle XX es creen mútues d’obrers per a protegir als obrers en situacions adverses (es tractava de crear un fons comú a disposició dels mutualistes)2.3. Agrupacions obreres per oficis i localitat (Trade Unions) que van més enllà de l’assistència de la mutualitat i es plantegen assolir millores laborals.2.4. 1838 s’inicia el moviment cartista amb l’objectiu d’aconseguir millores laborals i polítiques com el sufragi universal. Els obrers presentaren una Carta en la que apareixien les principals reivindicacions. Les peticions no van ser escoltades, les manifestacions van ser molt violentes i el moviment cartista fou finalment prohibit. Tot i així el cartisme demostrà la força del moviment obrer i es va començar a regular les relacions laborals.2.5. Durant la 1ª meitat del segle XIX s’ha de citar el socialisme utòpic. Els seus màxims representats són Fourier, Proudhon i Owen. Tots coincideixen en criticar el sistema capitalista i oferir una alternativa. Proposen la creació de cooperatives a on es comparteixen els mitjans de producció i la producció. Es reduirien les jornades laborals, es desenvoluparia l’oci, l’educació, la igualtat de gènere i desapareixerien les elits (la burgesia)2.6. A mitjans del s. XIX es defineix el socialisme científic per part de Karl Marx i Engels. Es defineix l’economia i les relacions de producció com la base de la societat. Es denuncia la injustícia de la societat capitalista.Es pretén abolir la burgesia i la propietat privada a través de la lluita de classes i la instauració d’un estat socialista.En aquest nou estat no hi hauria classes socials, la vida econòmica l’organitzaria l’estat i sobre la base de comunitat de producció coordinades.El socialisme científic es partidari de crear partits polítics obrers per aconseguir el poder i una vegada en ell, transformar la societat capitalista en comunista. Es a més a més un moviment amb vocació universal.2.7. A mitjans del XIX apareix també l’anarquisme. La seva característica més peculiar es el rebuig a qualsevol tipus d’autoritat: ni déu, ni rei, ni estat. Coincideixen amb els socialistes en la voluntat d’abolir el capitalisme i de trobar un ordre més just per tothom, però a diferència d’ells anteposen la llibertat humana per sobre de qualsevol jerarquia o autoritat. Proposen un model semblant al dels socialistes utòpics: cooperatives de producció-consum i mutualitats que, federades, acabessin amb l’estat.Són activistes i fomenten la lluita espontània de les classes populars.Neguen que per assolir la revolució, sigui necessari entrar en el joc polític-democràtic a través dels partits. Pensen que la revolució es pot fer sense partits. Van tenir bastant acceptació a Itàlia i Espanya (sobretot Catalunya i Andalusia). Alguns autors destacats són Bakunin i Kropotkin.2.8. 1864 Es reuneix a Londres la 1ª Internacional o AIT (Associació Internacional del Treball). Delegats dels dos principals moviments obrers es reuneixen per a coordinar les seves accions i buscar objectius comuns. Les diferències entre Marx i Bakunin van marcar la trobada i al 1876 es va dissoldre el moviment.2.9. Es reuneix a Paris la II Internacional. S’imposen les tesis marxistes. S’accepta la legalitat democràtica com el medi en el que s’ha de desenvolupar la lluita obrera. Els anarquistes van ser expulsats per no acceptar aquesta norma. Els objectius màxims són la consecució de la jornada laboral de vuit hores i els subsidis d’atur. Es crea l’himne de la Internacional i la jornada reivindicativa de l’1 de Maig.2.10.Entre els segles XIX i XX comencen a sorgir els partits polítics obrers. Destaquen el PSOE (1879 fundat per Pablo Iglesias) i el seu braç sindical la UGT (1888) a Espanya i el Partit Laborista del Regne Unit (1906)

2.11. Després de la revolució russa (1917) comencen a desenvolupar-se els partits comunistes. Estan molt influenciats per les ordres de Moscou. Pretenen estendre la revolució i l’estat comunista per tot el món.

PROPOSTA D’EXERCICIS

1.- Busca semblances i diferencies entre els moviments obrers (socialisme utòpic, socialisme científic, anarquisme2.- Escoltar l’himne de la Internacional i estudiar la lletra3.- Investiga què va passar l’1 de Maig4.- Quin és la millor proposta. Fer un debat argumentat5.- Fes una recerca sobre aquests esdeveniments o personatges i posa’ls en relació amb alguna de les fases del moviment obrer:

La vaga de la canadenca; Incendi de la fàbrica Bonaplata; Les Tres Classes de Vapor; Sindicat Únic; Solidaritat Obrera; Ferrer i Guàrdia; Angel Pestaña; Salvador Seguí.

IMPERIALISME I COLONIALISME

http://www.racocatala.com/seglexx/h-1880imperialisme.htm

1. Introducció2. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial

3. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes

4. Les justificacions de l'imperialisme5. L'impacte per als colonitzats

1. IntroduccióAl mateix temps que es desenvolupa la segona revolució industrial, existeix un procés d'expansió de les societats europees cap a la resta del món. Aquest fenomen té arrels demogràfiques -la revolució demogràfica crea un excedent de població que comporta fortes migracions intercontinentals-, econòmiques -la necessitat d'exportar capitals i mercaderies

excedents, i de controlar les fonts de matèries primeres- i finalment, arrels polítiques i ideològiques -consideracions estratègiques entre estats i la “missió” civilitzadora d'Europa.

Aquesta expansió extra europea permet qualificar la conjuntura històrica del darrer terç del segle XIX i els principis del XX com l'etapa inicial de l'imperialisme o “era dels imperialismes”. L’expansió colonial n’és, sens dubte, la conseqüència més important.

Malgrat que el fenomen imperialista és bàsicament europeu, a la darreria del segle XIX apareixen dues noves potències extra europees que participen del mateix fenomen: els Estats Units i el Japó.

2. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial

Malgrat que diversos estats europeus disposaven de colònies des del segle XVI, és a partir de la dècada de 1870 quan s’inicia el gran moviment d’expansió europea que donarà lloc al repartiment d'Àfrica i a la constitució dels imperis colonials contemporanis.

La primera onada expansiva afectà fonamentalment la Gran Bretanya i França. La Gran Bretanya actuà en dos fronts, les fronteres de l'Índia (protectorat del Balutxistan, 1879, i l'expansió birmana, 1885) i Egipte (1882), per tal de reforçar el seu control sobre la ruta de l'Índia (canal de Suez). França s’esforçà per consolidar les seves possessions al nord d'Àfrica (protectorat sobre Tunísia, 1881) i a Indoxina (protectorats sobre Annam i Tonquin, 1883).

La segona onada afecta els principals estats europeus que actuen en el continent africà. La colonització africana té generalment el seu origen en les campanyes d'exploració, les empreses missioneres i l'acció directa de companyies privades. La Conferència de Berlín (1884-1885), convocada per Bismarck, defineix l'interès dels governs europeus per la colonització. Malgrat que en el seu origen la Conferència cercava només un consens sobre l'actuació a la zona del Congo del rei de Bèlgica, Leopold II, que respectés els interessos comercials dels altres països, ben aviat va definir les condicions necessàries per a l'ocupació del territori africà. Retrospectivament, la Conferència apareix com el punt de partida del repartiment d'Àfrica.

A principis del segle XX, tret d'Etiòpia i de Libèria, el conjunt del territori africà era sota domini europeu. França controlava gran part del Magrib, l'Àfrica occidental i Madagascar, així com part de l'Àfrica equatorial. Les possessions britàniques s'articulaven al voltant de l'eix el Caire - el Cap, amb el control d'Egipte, el Sudan, Uganda, Kenya, Rhodèsia i Sud-àfrica. A l'Àfrica occidental disposava de colònies disperses, Nigèria, Ghana, Sierra Leone i Gàmbia. Alemanya tenia colònies a l'Àfrica oriental (Tanganyika), sud-occidental (Namíbia), al Camerun i al Togo. Bèlgica posseïa per herència de Leopold II, un ampli territori al centre de l'Àfrica (Congo), i Portugal mantenia les seves colònies d'Angola, Moçambic i Guinea. Finalment, Itàlia ocupava Líbia, Eritrea i Somàlia.

3. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes

Els repartiments colonials agreujaren la ja tradicional rivalitat entre les grans potències. Es produïren crisis polítiques que portaren Europa a les portes de la guerra, com les de Fashoda (Sudan, 1898) -entre França i la Gran Bretanya-, o les del Marroc entre França i Alemanya el 1905 i el 1911. Hi ha també conflictes bèl·lics, plantejats fonamentalment pels nous imperialismes extra europeus (guerra de les Antilles entre els Estats Units i l'Estat espanyol el 1898, o la guerra russo-japonesa del 1905 pel control de Manxúria). Sens dubte, la gran guerra de 1914-1918 participarà també d'aquestes rivalitats.

4. Les justificacions de l'imperialisme

Per a les poblacions europees, la conquesta es justifica per si mateixa. La subjecció dels pobles d'ultramar, que es tenen per “salvatges” o inferiors, és considerada com a normal. Les classes dirigents difonen el missatge de desigualtat racial. Les teories de Darwin són emprades en aquest sentit. Els anglesos hi afegeixen el messianisme religiós, “la raça imperial” predestinada per Déu a conquerir el món. La civilització europea, jutjada per tothom com a superior, ha d'estendre's entre els indígenes, aquest és el deure del colonitzador.

El nacionalisme hi juga un paper fonamental. La conquesta reforça el prestigi i la puixança de la metròpoli, al mateix temps que el sentiment nacional reforça la cohesió social davant del nacionalisme veí, considerat enemic.

Socialment, les conquestes ajuden a superar també la conflictivitat social des del moment que permeten traslladar a les colònies una part important de l'explotació que patien els obrers europeus.

5. L'impacte per als colonitzats

El domini europeu comportarà la destrucció de les estructures socioeconòmiques, polítiques i ideològiques dels colonitzats. La penetració de les relacions capitalistes de producció destruirà les seves economies i el teixit social que sustentaven, imposant-ne de noves, caracteritzades per la dependència respecte a la metròpoli. Igualment, la imposició lingüística i religiosa ajudarà a destruir les arrels tradicionals i en canvi implantarà els valors i les formes de pensar dels colonitzadors.

 

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

1. Causes2. Situació dels països abans del conflicte3. Bàndols4. Fases de la Guerra5. Conseqüències

1. Causes

- Supremacia mundial europea que busca mantenir el seu poder a través de la cursa colonial

- Tensions internacionals derivades del colonialisme- Carrera Armamentística- Aliances internacional que acaben definint dos blocs antagònics i oposats

- El “casus belli” un estudiant bosnià, recolzat per Sèrbia, assassina el príncep austríac Francisco Fernando al Juny de 1914

2. Situació dels països abans del conflicte

- ANGLATERRA: l’equilibri continental actual li afavoreix. Vol que les coses continuïn com fins ara. És el país més poderós i tem el continu creixement d’Alemanya que li està traient algun mercat.

- FRANÇA: veïna d’Alemanya. Arrossega problemes amb el país germànic des de 1871 quan en la guerra franco-prusiana els alemanys van arravatar França, els territoris d’Alsàcia i Lorena. Els francesos volen recuperar-los.Tenen problemes, també amb els alemanys al Marroc; entre 1906-1911 van estar a punt d’entrar en guerra.

- RÚSSIA: veuen amenaçats els territoris de Lituània i Polònia pels alemanys. Rivalitza amb Àustria per dominar territoris als Balcans.

- ALEMANYA: gran potència en continu creixement. Aspira a dominar l’Europa Central, augmentar les seves colònies i els seus mercats.

- ITÀLIA: Vol recuperar Trento i Ístria sota domini austríac. Està enemistada amb França per Tunísia.

- SERVIA: Sent l’empenta d’Àustria que ja al 1908 s’havia annexionat Bòsnia-Herzegovina. No volen caure en mans austríaques i volen aprofitar la crisi de l’imperi turc per independitzar-se. Per poder fer front a Àustria, s’alien amb Rússia amb els quals tenen connexions religioses i ètniques. Aquestes tensions entre Sèrbia i Àustria acaben amb l’assassinat de Francisco Fernando. Àustria envia un ultimàtum a Sèrbia que no pot complir. Àustria ocupa Sèrbia i esclata la 1ª guerra mundial.

3. Bàndols

4. Fases de la Guerra

La guerra presenta dos blocs o aliances de països que són els següents:TRIPLE ALIANÇA.- Alemanya, Àustria i Itàlia (1915). Més endavant s’uniran a aquest bloc Turquia, BulgàriaTRIPLE ENTENT.- Gran Bretanya, França, Rússia. Més tard Romania, Grècia, EE.UU, Japó3.1. Fase de moviments (Guerra Llampec).

- Àustria ocupa Sèrbia- Ofensiva russa sobre Alemanya. Alemanya conté l’atac i acaba obtenint la

important victòria de Tannenberg per la qual els germànics ocupen una amplia regió de front est.

- Alemanya ocupa Bèlgica i es dirigeix cap a França. S’està posant en marxa el pla Schieffen)

- França aconsegueix frena l’avanç alemany (Victòria del Marne)

3.2. Fase de posicions (1915-1916)- Guerra de trinxeres (800 quilòmetres). Fa que sigui difícil guanyar i perdre

territori. La guerra s’allarga- Gran ofensiva alemanya sobre Verdún al 1915 (+- 400.000 morts) - Gran ofensiva francesa sobre el Somme al 1916- AH ataca Itàlia- Franco-britànics ajuden al Tsar contra els turcs (Gallipolli)

3.3. Crisi de 1917- USA entra en el conflicte pels vaixells americans atacats pels alemanys- L’entrada americana dels costat de l’Entente suposa per aquest una injecció de

recursos humans, materials, armamentístics, morals, monetaris...- Triomfa la revolució russa i Lenin es retira del conflicte. S’arriba a la Pau de

Brest-Litovsk que pacifica el front oriental- Els britànics derroten el turcs i ocupen Bagdad.

3.4. La fi de la Guerra- Grans ofensives de l’Entente dirigides per FOCH i PETÄIN- Derrotes alemanyes que forcen la dimissió de Guillem II. Al Novembre de 1918

es firmarà l’Armistici de Rethondes i es proclamarà la República, anomenada de Weimar

- Es rendeix AH- Bulgària es rendeix davant les ofensives gregues- Turquia es rendeix per les ofensives britàniques que ocupen Palestina i Síria.

Va ser una guerra molt dura. La impedimenta dels soldats era d’uns 35 kg. i la tàctica militar convertia algunes batalles en autèntiques “carnisseries” (Verdún). Sovint la indústria anava per davant de la mentalitat militar aferrada encara al passat: cavalls contra tancs, uniformes de colorins,...

Ala fase de posicions es va posar en marxa la enginyeria militar protegida per l’economia de guerra. Es van crear i utilitzar noves armes: gas clor, llançaflames, tancs, metralladora, submarins, dirigibles, cosa que va multiplicar les víctimesPer altra banda es van posar en marxa els bloqueigs comercials per tal d’estrangular l’adversari.

5. Conseqüències

**Es redacten els tractats de Pau amb els països vençuts. Cal dir que aquests països no van participar en les converses i se’ls va obligar a acceptar les condicions imposades per la Conferència de Paris en la qual també es va decidir crear la Societat de Nacions.

**Destaca el Tractar de Versalles, tractat que defineix les condicions de pau amb Alemanya i que data del 28-juny de 1919. Per aquest tractat:Alemanya és considerada la culpable de la guerra i és obligada a pagar reparacions de guerra als països guanyadors.

- Perd totes les seves colònies - Torna Alsàcia i Lorena a França- Es obligada a desmilitaritzar-se i reduir el seu exèrcit a 100.000 homes quan

havia arribat a tenir 13.000.000- Cedeix el corredor de Dantzing al nou estat de Polònia- Ocupació de la regió minera del Sarre per França durant 15 anys.- ...

**Amb l´imperi austrohongarès es signa el tractat de Saint Germain. Desapareix com a estat i queda dividit en quatre: Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Àustria i Hongria** Finlàndia i les repúbliques bàltiques s’independitzen de l’URSS** Turquia perd en favor dels aliats els territoris de Mesopotàmia, Palestina, Síria i Armènia.**Ressorgeix Polònia amb territoris d’Alemanya i Rússia

**Hi ha també serioses conseqüències econòmiques: augment de la pobresa, carestia, inflació, sistemes productius destruïts, endeutament sobretot amb USA

**Les condicions socials són també molt fortes: 12 milions de morts, sobre tot russos, alemanys i francesos; envelliment de la població europea, incorporació de la dona al món productiu com a conseqüència de la gran mobilització dels homes

EL COSTE HUMANO DE LA GRAN GUERRA

Paises Movilizados Muertos Heridos PrisionerosDesaparecidos Total de bajas % de bajas sobre

los movilizadosEntente 42,188,810 5,152,115 12,831,004 4,121,090 22,104,209 52.3

Rusia 12,000,000 1,700,000 4,950,000 2,500,000 9,150,000 76.3

Francia 8,410,000 1,357,800 4,266,000 537,000 6,160,800 76.3

Imperio Británico 8,904,467 908,371 2,090,212 191,652 3,190,235 35.8

Italia 5,615,000 650,000 947,000 600,000 2,197,000 39.1

Estados Unidos 4,355,000 126,000 234,300 4,500 364,800 8.2

Japón 800,000 300 907 3 1,210 0.2

Rumania 750,000 335,706 120,000 80,000 535,706 71.4

Serbia 707,343 45,000 133,148 152,958 331,106 46.8

Bélgica 267,000 13,716 44,686 34,659 93,061 34.9

Grecia 230,000 5,000 21,000 1,000 17,000 11.7

Portugal 100,000 7,222 13,751 12,318 33,291 33.3

Montenegro 50,000 3,000 10,000 7,000 20,000 40.0

 ImperiosCentrales 22,850,000 3,386,200 8,388,448 3,629,829 15,404,477 67.4

Alemania 11,000,000 1,773,7000 4,216,058 1,152,800 7,142,558 64.9

Austria-Hungria 7,800,000 1,200,000 3,620,000 2,200,000 7,020,000 90.0

Turquía 2,850,000 325,000 400,000 250,000 975,000 34.2

Bulgaria 1,200,000 87,500 152,390 27,029 266,919 22.2

Total de losdos bandos 65,038,810 8,538,315 21,219,452 7,750,919 37,508,686 57.6

FUENTE: Spartacus Schoolnet - Encyclopedia of the First World War

LA REVOLUCIÓ RUSSA

1.- Causes de la Revolució2. La Revolució de 19173. La Guerra Civil Russa (1918-1921)4. La URSS a partir de 19221.- Causes de la Revolució

- l’existència de la doctrina marxista que servirà de base ideològica als revolucionaris- la revolució de 1905. Aquest esdeveniment es considera l’inici de la revolució que es

consumarà finalment a l’any 1917. La revolució de 1905 no és altra cosa que un moviment de rebel·lió popular que demanava canvis democràtics al Tsar. L’acte més emblemàtic d’aquestes propostes va ser l’anomenat “Diumenge sagnant” o “Domingo Rojo” (9-1-1905), a on els obrers van sortir al carrer per manifestar-se i demanar canvis urgents. Aquest moviment de protesta es va donar per:

* l’opressió de l’estat tsarista, pràcticament feudal

crisis de subsistència que van empobrir encara més als camperols derrota contra els japonesos i la lleva de molta població la dura repressió militar contra aquells que van sortir al carrer a reivindicar les

reformes el diumenge sagnant l’estímul del soviet de Petrograd que va convocar vaga general i va estendre la

revolució entre els camperols i entre l’exèrcit.

El que es demanava a 1905 era bàsicament: terra en propietat (concentrada en una minoria de la població: església, aristòcrates i família del tsar); menys excessos estatals, més democràcia.

El que finalment es va atorgar va ser: - passar d’una teocràcia a una monarquia parlamentària amb una DUMA (parlament ).

No obstant aquest parlament no tenia pràcticament poder. L’última paraula de tot continuava en mans del tsar.

- Garanties de respecte als drets humans. Tampoc van tenir una gran aplicació.

El balanç de la revolució de 1905- es produeix el primer retrocés del poder del tsar va haver de crear la duma (cal dir que

quan la duma no seguia la seva voluntat, la dissolia)- primer enfrontament entre els soviets i el poder tradicional- els soviets demostren tenir poder de convocatòria a les manifestacions i vaga general- l’exèrcit dubta per primer cop d’obeir al tsar.

2. La Revolució de 1917

2.1. Primer moment: la revolució liberal

causes-continua la carestia i la pobresa-acomiadaments massius davant la crisi econòmica-persistència del absolutisme del tsar-desastres de la guerra mundial: morts, crisi econòmica,...-l’oposició als tsar és més que evident i va prenent força

desenvolupament-els soviets tornen a convocar vaga general (com va passar al 1905)-Els soldats s’uneixen als obrers desobeint l’ordre dels tsar de reduir-los per la força -el soviet de Petrogrado força que la Duma per a que organitzi un govern provisional que acabarà presidint el Príncep Lvov junt amb Kerenski

Conseqüències

-el tsar abdica en el seu germà Miquel i aquest fa el mateix-el govern provisional comença a dirigir el país: proclama la República amnistia general proclama llibertats liberals: expressió, reunió,.. convoca eleccions per a una assemblea constituent

2.2. Segon moment: Conflictes del govern provisional

-els interessos dels obrers xoquen amb els dels empresaris. Uns amenacen amb la vaga general i els altres amb el lock-out-el govern provisional no pot contenir ni les col·lectivitzacions espontànies (tant a la indústria com al camp), ni tampoc les desercions a l’exèrcit-el nou president provisional, Kerenski, no domina la situació. El té el govern però no el poder, i els soviets tenen el poder, però no el govern. La situació es complica.

2.3. Tercer moment: Octubre l’assalt definitiu

El tercer moment es pròpiament el de la revolució bolxevic.

-El soviet de Petrogrado dirigit per Lenin agafa les armes i assalta el Palau d’hivern. Kerenski fuig.-Els menxevics, contraris a prendre el poder per les armes, queden fora del nou govern controlat pels bolxevics. En aquest govern destaquen: Lenin, Trostki i Estalin

Una vegada els bolxevics ja tenen el poder a Rússia comencen a aplicar el seu programa de govern:

- redistribució de terres i legalització de les que ja havien estat ocupades. Això contenta als camperols, la majoria de la població russa.

- Control i coordinació dels soviets - Autonomia per a les nacionalitats: elimina tensions internes- Es signa la Pau de Brest-Litovsk (Març-1918). Rússia perd Polònia, Ucraïna,

Repúbliques Bàltiques i Finlàndia). Amb aquesta mesura es redueixen les despeses de l’estat i es contenta al poble i als soldats.

- Expropiació sense indemnitzacions de les terres del latifundistes (kulaks). Nacionalització de la terra.

3. La Guerra Civil Russa (1918-1921)

Es evident que les mesures del govern bolxevic a Rússia van ser molt populars en un primer moment. Però també es cert que no a tothom havien agradat. Hi havia enemics de la revolució (interns i externs) que no volien en absolut que el règim comunista es consolidés a Rússia.Per això des de 1918 la misèria a Rússia es va allargar i la població encara va haver d’experimentar més patiment. Els dos bàndols enfrontats són:

EXÈRCIT VERMELL: voldrà consolidar la revolució. Està compost pels bolxevics i el partit comunista, més els seus partidaris: proletariat, camperols,... Trostki va ser l’organitzador d’aquest gran exèrcitEXÈRCIT BLANC: voldrà el fracàs de la revolució. Està compost per tots aquells col·lectius i països que volen la caiguda del comunisme i del règim bolxevic: tsaristes, aristòcrates i nobles que han vist com les seves riqueses passaven a mans de l’estat, burgesos, kulaks, algunes potències democràtiques (França, Gran Bretanya, USA,...)

Cap a 1921 es produeix el triomf de l’exèrcit vermell amb la qual cosa es consolida el primer país comunista del món: Rússia. Els treballadors russos van haver de fer grans esforços productius per tal que l’exèrcit vermell tingues els recursos suficients per guanyar al guerra (comunisme de guerra)I per a que no hi apareguessin nous perills els bolxevics van prohibir l’existència de qualsevol partit que no fos el seu. Amb això menxevics i essèrites (S.R.) van desaparèixer i els bolxevics es van a anar fent cada vegada més totalitaris.

4. La URSS a partir de 1922

4.1. Organització territorialFinalment queden dintre de l’URSS: Rússia, Ucraïna, Bielorrússia, les repúbliques del Turquestan i les Caucàsiques.

4.2. Organització política-Es va instaurar com ja hem vist el partit únic: el PCUS dirigit per Lenin.

-Després de Lenin va governar Estalin (a partir de 1924). Aquest militar va implantar una duríssima dictadura personalista eliminant qualsevol tipus de dissidència (sobretot durant la dècada dels 30/camps de concentració de Sibèria)-Les autonomies tenen competències en política interna: justícia, sanitat, però cada vegada la russificació serà més intensa.-No hi haurà separació de poders

4.3. Organització econòmicaDesprés de la guerra es va implantar la NEP (nova política econòmica) que conjugava mesures comunistes i capitalistes per intentar revifar l’economia del país. Estalin ( a partir de 1928) va programar la marxa de l’economia russa a través dels plans quinquennals. Aquests plans de cinc anys de duració i sota l’estricte control estatal van aconseguir que l’economia russa creixés de manera sostinguda i es convertís en una de les primeres potències mundials.

EL MÓN ENTRE GUERRES

1. Característiques bàsiques dels anys 202. Característiques generals dels moviments totalitaris3. El nazisme alemany4. Cronologia de Hitler i l’NSDAP

1. Característiques bàsiques dels anys 20

- l’hegemonia mundial passa d’Europa a USA i Japó- Por de l’extensió de la revolució bolxevic, sobretot a Alemanya (moviment

espartaquista)- Dificultats a Europa per mantenir les democràcies davant la seva incapacitat per

resoldre els problemes més importants: ** desmobilització dels exèrcits ** reconversió de la indústria de guerra ** Pes del deute extern i inflació ** Comerç desestructurat i mercat interiors molt pobres

- Davant els problemes que presenten les democràcies a Europa Occidental per aixecar una Europa en crisi, apareixen alternatives de caràcter totalitari

el feixisme italià, liderat per Benito Mussolini l’estalinisme rus, liderat per J. Estalin

el nazisme alemany liderat per Adolf Hitler- La versió espanyola d’aquest moviments de caràcter totalitari que inhabiliten la

democràcia la tindríem en la dictadura del General Miguel Primo de Ribera

2. Característiques generals dels moviments totalitaris

- Formacions polítiques que pretenen implantar la idea de Partit Únic perquè no creuen en la viabilitat o l’eficàcia del sistema democràtic.

- Tots tenen un líder quasi divinitzat que compta a més a més amb el suport d’un aparell propagandístic per engrandir la seva figura, les seves accions les seves paraules,...

- Usen el terror, l’extorsió, les amenaces, la violència per aconseguir els seus fins- Arriben a crear els seus grups armats propis: les S.A. (“Camisas Pardas”)- Els conceptes de nació, raça, o classe s’imposen per sobre del democràtic-occidentals:

individu, raó o llibertat- Utilitzen símbols, uniformes, cants,...per fomentar el sentiment de pertinència i fidelitat

al grup

3. El nazisme alemany

Objectius

El Partit nazi o NSDAP es planteja arribar al poder. En aquest cas no és a través d’un cop d’estat (Primo de Ribera) o a través d’una marxa (Mussolini), sinó que es serviran del sistema democràtic per arribar al poder i un cop en ell, l’anul·laran.

Organització i instruments

Per arribar al poder fan servir el seu partit polític fundat al 1919. A més a més compten amb una sèrie d’instruments que els catapultaran al poder. Aquest són: **el sistema democràtic, tot i que després no el mantindran **grups armats de repressió: -les S.A. (Sturm Abteilung, Guàrdia o Secció d’assalt). Grup paramilitar propi del partit, creats al 1921. De 6000 homes van passar a l ‘any 1933 a 3 milions de persones. Tasques de propaganda i violència. També més endavant gestionar camps de concentració -les S.S. (Schutz & Staffel, Protecció-Esglaó). Policia militaritzada del partit nazi. Es van crear al 1925 com a guàrdia personal de Hitler, seguretat nacional, control de territoris ocupats, camps de concentració, unitats de combat... -Gestapo: policia secreta. S’encarregaven de detectar els contraris al règim. Era la policia secreta

3.3 Ideologia

- eren antidemocràtics- anticomunistes (a més a més identificaven jueu a comunista, justament perquè gran part

dels comunistes russos eren d’origen jueu: Lenin per exemple)- anticlericals- populistes. - antisemites i anti-qualsevol “cosa” que pogués adulterar la puresa de la raça arria:

homosexuals, gitanos, eslaus, testimonis de jehovà, comunistes,...eres considerats “subhumans”

- són clarament racistes. Creuen que la raça ària (germànica) es la raça superior i per tant està cridada a governar el món. Aquesta raça havia de ser preservada i cuidada pel bé de la humanitat. S’havia de procurar que no entrés en contacte amb altres races o persones que fessin mal bé la idoneïtat dels aris. És per això que es van portar a terme esterilitzacions massives de disminuïts psíquics, físics,...

- Volen eixamplar el seu espai vital i ajuntar en un sol estat tots els pobles que ells consideren germànics (“pangermanisme”). Per això han de començar a guanyar territoris al centre d’Europa. Polònia, Àustria, Txecoslovàquia, Ucraïna...)

Els caps

El líder indiscutible es Hitler. Junt amb ell hi ha un grup de col·laboradors més íntims entre els quals podem destacar a

GÖRING.- successor natural de Hitler. Gran industrial molt adinerat. Creador de la Luftwaffe. Va ser ministre de l’aireRUDOLF HESSE.- S’ocupava de la organització interna del partitHEYDRICH i HIMMLER.- S’ocupaven del camps de concentració i de dirigir l’actuació de les S.S. S.A. i GestapoGOEBBELS.- ministre de propaganda

Arribada al poder i algunes accions

1921: Hitler obté plens poders al NSDAP1923: Putsch de Münich. Condemnat a Landster. Dels cinc anys va complir p mesos que va utilitzar per redactar “Main Kampf”1933: Hitler és nomenat Canceller alemany. Incendi del Reichstag a càrrec de grups anti-nazis que va comportar una dura repressió contra jueus i comunistes. NSDAP ja és patit únic.1934: “Noche de los Cuchillos Largos” assassinat de líder nazis no propers a Hitler pex. Röhm líder de les S.A.Forta reducció de l’atur gràcies a polítiques de rearmament (contractació en la indústria de guerra) i de noves incorporacions a l’exèrcit.1935: Lleis de Nüremberg1936: els nazis comencen a ocupar territoris al centre d’Europa que estaven sota sobirania no alemanya. Veure mapa més avall1938: Àustria queda annexionada a Alemanya (nou incompliment del Tractat de Versalles). “Noche de los Cristales Rotos”1939: Annexió de Txecoslovàquia i invasió de Polònia. Comença la segona guerra mundial.

La fi del nazisme

-La derrota d’Alemanya suposarà la fi de Hitler i del nazisme. -Alemanya va ser ocupada pels russos i per tropes franco-britàniques i americanes.-Hitler i la seva companya (Eva Braun) es va suïcidar a la Cancelleria de Berlín. Goebbels va fer el mateix juntament amb la seva família.-Altres dirigents van ser apressats i se’ls va jutjar a Nüremberg (Judicis de Nuremberg). Alguns es van suïcidar estant a la presó (Göring,o Himmler). Altres van ser condemnats per aquest tribunal internacional que va jutjar per primera vegada crims contra la humanitat (Rudolf Hesse va ser condemnat a cadena perpètua)

-Alemanya va quedar dividida en quatres sectors sota supervisió internacional. Mentre Rússia administrava la part oriental, la meitat occidental se la repartien França, Gran Bretanya i USA.Els russos volien implantar a la Alemanya deslliurada dels nazis un règim comunista. Els altres països volien implantar el model capitalista. Aquest enfrontament és l’origen de la partició d’Alemanya i un dels primer conflictes de la Guerra Freda.

4. Cronologia de Hitler i el nazisme alemany

1889, 20 abril, nace Adolf Hitler en Braunau am Inn (Austria)

1914 se alista en un regimiento de infantería alemán

1918 es condecorado con la cruz de hierro de primera clasedebido al gas queda ciego temporalmente y se entera de la derrota alemana

1919 Hitler se afilia al partido de los trabajadores alemanes NSDAP1921 Hitler se hace con plenos poderes en el NSDAP Se funda la organización paramilitar del NSDAP, las S.A. 1923 Las S.A. se unen a otros grupos paramilitares afines para preparar un golpe de estado contra la República de Weimar Noviembre: golpe de estado de Hitler que fracasa. Es condenado a 5 años de cárcel de los que cumplirá 9 meses y a una multa de 200 marcos de oro Redacción de Mein Kampf1928 Elecciones al Reichstag. El NSDAP consigue el 2,6% de los votos.1930 Elecciones al Reichstag. El NSDAP consigue el 18,3% de los votos.1932 Hitler está apunto de ser elegido presidente de Alemania frente a Hindenburg. Elecciones al Reinchstag. El NSDAP consigue ser el partido más fuerte en el Parlamento1933 Hindenburg nombra canciller alemán a Hitler Incendio del Reichstag a cargo de grupos de izquierdas. Judíos y comunistas (que Hitler identificaba prácticamente como una sola cosa) son acusados. Arrestos masivos para evitar “una revolución” Himmler anuncia el establecimiento del primer campo de concentración en Dachau. El Reichstag concede a Hitler plenos poderes legislativos. Comienza el boicot a los comercios judíos. Disolución masiva de sindicatos y Quema de libros de autores no alemanes en las universidades Se establece la ley de partido único: el NSDAP Elecciones al Reichstag el partido nazi (NSDAP) obtiene el 92,2% de los votos. Alemania abandona la sociedad de naciones.1934 Noche de los cuchillos largos: se liquidan líderes nazis no cercanos a Hitler, p.e. Röhm Hitler se queda con los cargos de canciller (1r ministro) y presidente1935 Llamada al servicio militar obligatorio para aumentar el ejército Se promulgan las “leyes de Nuremberg” por la cual los judíos no podrán ser ciudadanos alemanes ni podrán unirse en matrimonio con éstos.1936 Pactos con Italia y con Japón (anti-comintern) Las juventudes hitlerianas alcanzan los 5,5 millones de seguidores1937 Se fijan com objetivos para el “espacio vital” Austria y Checoslovaquia.1938 Austria se incorpora a Alemania Medidas antijudias: destrucción de sinagogas, los médicos y abogados no Pueden ejercer su profesión, deben añadir a sus nombres “Sara” o “Israel”, Deportación de 17.000 judíos a Polonia. Un judío asesina a un funcionario alemán de la embajada en Paris. 9-10 de Noviembre: “Reichskristallnacht”, “noche de los crsitales rotos”: progromos generalizados en todo el país contra los judíos: 91 muertos, 191 sinagagas quemadas, 7.500 comercios destruidos, arrestos en campos de concentración, 80.000 son obligados a abandonar Alemania.1939 Alemania toma Checoslovaquia y reclama a Polonia el corredor de Danzig. Polonia se niega y recibe el apoyo de Gran Bretaña y Francia. Se prepara el ataque a Polonia. “Pacto de acero” entre Alemania e Italia y de no-agresión entre Hitler-Stalin, con una clúsula sobre el reparto de Polonia. 1 de Septiembre: Alemania ataca a Polonia. 3 de sept. G.B. y Francia declaran la guerra a Alemania

1940 Capitulación francesa. Firman la rendición en el mismo vagon de tren en el que Alemania se rindió ante francia en 1918 Operación Barbarroja: ataque a la URSS Comienzan las deportaciones masivas de judíos a campos de concentración y los exterminios en masa (Auschwitz)1944 Himmler ordena que se ponga fin al exterminio masivo y que se destruyan las pruebas del genocidio.1945 Musolini es apresado y ejecutado por partisanos italianos Hitler y su esposa se suicidan en el bunker de la cancillería de Berlín.

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939-1945)

1. Introducció

2. Causes3. Bàndols4. Desenvolupament: cronologia comentada5. Conseqüències

1. Introducció

Si bé la 1ª GM va deixar uns 12 milions de morts, la 2ª GM deixarà uns 60 milions aproximadament, 6 dels quals seran jueus, la qual cosa pot suposar la pèrdua de gairebé la quarta part de la població jueva mundial.El poder de destrucció en aquest conflicte és enorme i a més a més s’opta deliberadament per atemptar contra la població civil que es converteix en objectiu militar.Serà la guerra més mundial de totes amb conflictes per tots els continents i segurament veurem una de les pàgines mes vergonyoses de la història humana. Els camps de concentració, el genocidi jueu, les bombes atòmiques,... ens han d’alertar del perill que pot generar l’ésser humà capaç del millor i del pitjor.

2. Causes del Conflicte

Es evident que la política expansionista del III Reich i del Japó en el front oriental constitueixen la causa principal. També podem anotar la feblesa de la diplomàcia internacional davant d’aquestes polítiques i per últim els desitjós no menys expansionistes però més amagats que tenien altres potències com ara la URSS d’Estalin.El casus belli va ser la invasió de Polònia per les tropes alemanyes, però la cronologia d’aquesta guerra pot començar abans de setembre de 1939

3. Bàndols

Potències de l’Eix: Alemanya; Àustria; Itàlia; Japó; Hongria; Romania; Bulgària

Aliats: Gran Bretanya; França; URSS; USA

Neutrals: Suècia; Suïssa; Dinamarca; Noruega; Holanda; Bèlgica; Espanya

FRANCIA

REINOUNIDO

BELGICA

ARGELIA(FRANCIA)

LA GUERRA EN EUROPA(1939-1942)

MARRUECOS FRANCES

PORTUGALESPAÑA

Territorios ocupados en septiembre de 1939

Territorios ocupados de abril a junio de 1940

Potencias del Eje el 1 de septiembre de 1939

Territorios ocupados en abril de 1941

Otros países aliados de Alemania o bajo su control

Frentes este y sur en el invierno de 1941-1942

Fronteras del III reich en 1942 IRLANDA

AUSTRIA

BULGARIA

EGIPTO

MALTA

LIBIA(ITALIA)

TÚNEZ

YUGOSLAVIA

ITALIA

SUIZA

GRECIA

ALBANIA

ESLOVAQUIA

RUMANIAHUNGRÍA

CHIPRESIRIA

PALESTINALÍBANO

TURQUÍA

FINLANDIA

SUECIA

ALEMANIA

DINAMARCA

P.BAJOS

NORUEGA

LETONIA

POLONIA

LITUANIA

ESTONIAU R S S

CAMPAÑADE NORUEGA

1940

CAMPAÑADE LOS

BALCANES1941

CAMPAÑADE POLONIA

1939

CAMPAÑADE RUSIA1941-1942

CAMPAÑADE FRANCIA

1940

CAMPAÑASDE LAS TROPAS

DEL EJE

4. Desenvolupament. Cronologia comentada

- Març 1938 Alemanya ocupa Àustria

- Octubre 1938 Alemanya ocupa la regió txecoslovaca dels Sudets (amb el consentiment de FR i GB. Hitler això ho va interpretar com un signe de debilitat)

- Setembre 1939 AL envaeix Polònia. FR i GB declaren la guerra Alemanya- Febrer 1940 Hitler ocupa Noruega per abaratir-se de matèries primeres per la guerra:

ferro suec (no entra al país per mantenir la seva neutralitat)- Maig 1940 invasió de Bèlgica, Holanda i França. Fracàs estrepitós de la línia Maginot.

Potser França va menys prear l’enemic. El cert és que l’estratègia de defensa francesa no va estar a l’alçada, les seves tàctiques militars i el seu armament estaven molt endarrerides respecte Alemanya.

La indefensió de les Ardenes va suposar l’entrada dels tancs alemanys i la posada en pràctica de la tècnica blitzkrieg o guerra llampec (els tancs i els vehicles cuirassats anaven contra la primera línia mentre els avions bloquejaven l’aprovisionament bombardejant la reraguarda)

Davant l’atac alemany els anglesos i part de les tropes franceses reembarquen en Dunkerke i aconsegueixen salvar part de les seves tropes.Mentre tant França queda dividida en dues parts: una part serà ocupada per les tropes nazis i administrada per ells directament (meitat nord i façana atlàntica). L’altra part serà administrada per un govern titella amb capital a Vichy i liderat per Pétain.Des de l’exili el General De Gaulle intentarà dinamitzar i coordinar la resistència.

- Estiu 1940: “Batalla d’Anglaterra” sota el “sang, suor i llàgrimes del seu president”, Winston Churchill. Hitler vol envair GB però abans necessita desgastar les seves ciutats i ho fa mitjançant els bombardejos des de França i mitjançant atacs aeris. GB aconsegueix resistir i no serà envaïda

- Febrer 1941: s’aprova el “Pla Barbarroja” (invasió de l’URSS)- 1941 el Japó d’Hiro Hito i el general Tojo ocupen territoris de diferents potències

occidentals: franceses (Indoxina); holandeses (Indonèsia); britàniques (Malàisia i Birmània); americanes (Filipines). Japó es converteix en l’Alemanya d’Orient.

- Desembre de 1941: Japó arrasa la flota americana de Pearl Harbor sense una clara declaració de guerra. USA entra en el conflicte declarant la guerra a Alemanya i al Japó. Aquesta entrada suposa l’enfortiment del bàndol dels aliats (armes, homes, diners, recursos,...)

- 1942 Alemanya presenta problemes per mantenir tants fronts oberts. Hi ha problemes d’aprovisionament i la duresa del clima en alguns llocs agreuja la situació de les tropes alemanyes (URSS-Estalingrado)

- Hivern 1942 Montgomery guanya Rommel al Al-Amein (Egipte)- Gener 1943: pèrdua definitiva d’Estalingrado i fracàs de l’estratègia de la guerra

llampec. La URSS fa milers de presoners i Alemanya rep un cop molt fort.- 1943: alliberada Àfrica, els aliats volen cercar Alemanya des del sud. Desembarcament

de tropes a Sicília. Musolini es destituït tot i que serà posat novament en el poder gràcies a la intervenció dels nazis (va fundar una efímera república al nord d’Itàlia). En el seu lloc el rei italià va nomenar Badoglio que va demanar l’armistici.

- 1944: Cau definitivament Itàlia Mussolini és assassinat per la resistència. Continua el setge contra AL. Des del sud angloamericans; des de l’est els russos i des de l’Oest es prepara el desembarcament de Normandia amb la intervenció de tropes americanes, britàniques i franceses dirigits per Eisenhower i Paton.

- Agost 1944: S’allibera Paris- Setembre 1944: S’allibera Brussel·les- Gener 1945: els russos alliberen Polònia- Maig 1945: americans, anglesos i russos entren a Berlín. Hitler es suïcida a la

Cancelleria. El 8 de Maig Alemanya es rendeix.

- Primavera de 1945: els americans cerquen Japó a on destaca el General McArthur. Per accelerar el final de la guerra, per evitar més baixes a l’exèrcit americà i per evitar que Japó pogués caure en el comunisme, Truman decideix donar el permís per a que la bomba atòmica caigui sobre el Japó (tot i que els serveis d’espionatge americans havien interceptat missatges oficials que asseguraven que el Japó pretenia rendir-se). El dia 6 d’Agost es va llençar sobre Hiroshima i el dia 9 sobre Nagasaki. Cada bomba va suposar uns 70.000 morts aproximadament, a més dels efectes que la radiació nuclear va deixar generacions tres generacions

- 2 de setembre de 1945: Hiro Hito es rendeix sense condicions.

Victorias aliadasINDIABombas atómicas (6 y 8 de agosto de 1945)

NUEVA GUINEA

IS. CAROLINAS

IS. MARIANAS

OCÉANOINDICO

JAVA

AUSTRALIA

TIMOR

CÉLEBESSUMATRA

BORNEO

INDOCHINA

SIAM

OKINAWA

IS. FILIPINAS

GUADALCANAL

IS. NUEVAS HÉBRIDAS IS. FIYI

IS. MARSHALL

IS. SALOMÓN

IS. GILBERT

IS. HAWAI

CHINA

MONGOLIA

Ataques aéreos norteamericanos

LA GUERRA EN EL PACÍFICO(1942-1945)

Ofensivas de los aliadosLímites del imperio japonés en 1939

Territorio chino ocupado por los japoneses hasta febrero de 1945

Japón

NAGASAKI

MANCHURIA

U R S S

HIROSHIMA

JAPÓN

OCÉANOPACÍFICO

5. Conseqüències

Les conseqüències territorials es van articular a partir de les Conferències de Pau . Destaquen les celebrades a Yalta (febrer de 1945) i a Postdam (juliol de 1945).*Rússia incorpora la zona oriental de Polònia, els estats bàltics i una part de Finlàndia*Polònia millora la seva façana al Bàltic*Alemanya i Berlín (igual que Àustria i Viena) queda dividida en quatres sectors i amb un govern quatripartit. Perd tots els territoris conquerits per Hitler*Japó perd totes les seves possessions del Pacífic i de la Xina i queda reduït a l’actual arxipèlag.*Itàlia cedeix Ístria a Iugoslàvia i Rodes a Grècia*USA queda juntament amb l’URSS com a gran potència mundial. Es convertirà en el padrí de la reconstrucció europea (Pla Marshall) a canvi de concessions: bases, mercats,...

L’economia torna a ensorrar-se tot i que la recuperació serà més ràpida també per l’aplicació de les polítiques keynesianes

Les pèrdues humanes són massa grans, es calcula que van morir uns 60 milions d’homes sobretot russos (21 milions), alemanys (7 milions) , xinesos (10 milions epidèmies i fam) i polonesos (6 milions). A més del genocidi dels 6 milions de jueus

Es materialitza l’ONU com a successora de la Societat de Nacions i amb els objectius de promoure la pau i el desenvolupament material dels pobles. Es redacten els drets humans (http://www.un.org/spanish/aboutun/mainbodies.htm)

Alguns dels caps nazis van ser jutjats a Nüremberg entre 1945 i 1946 fent-se realitat la creació d’un tribunal internacional que va jutjar crims contra la humanitat.

Alemanya queda dividida i sota administració internacional a partir de 1946 i fins 1949

LA DESCOLONITZACIÓ I TERCER MÓN

1. Qüestions bàsiques2. Causes3. Context de la descolonització4. Conseqüències5. Alguns exemples

1. Qüestions Bàsiques

** Què és?Procés mitjançant el qual els països colonitzats (dominats econòmicament i política) per les metròpolis van adquirint la seva independència i veuen marxar al colonitzador

** De quan és ?1ª onada: 1947-1948, aprofitant la debilitat de moltes potències europees després de la segona guerra mundial2ª onada: 1957-1965

** A on es produeix?Sud-est asiàtic i península de CoreaÀfricaOceania

2. Causes

- la colonització mateixa. Sense aquest fenomen previ la descolonització no hi hagués existit

- existència de moviments nacionalistes clandestins o legalitzats- activisme de minories indígenes educades (en alguns casos) a les metròpolis- debilitat de França i Gran Bretanya- recolzament interessat de les dues superpotències que surten de la segona guerra

mundial: USA i URSS. Voldran arrossegar cap al seu bloc als nous països independents i d’aquesta forma guanyar influència, mercats, llocs estratègics,...

3. El context de la descolonització

- Els països que s’havien d’independitzar eren països molt poc desenvolupats ja que els seus colonitzadors només s’havien preocupat d’explotar els recursos de les seves colònies i posar-los al servei de la metròpoli.

- Gairebé mai el colonitzador va desenvolupar, al país dominat, la indústria, les obres d’infraestructura (carreteres, ports, aeroports, canals, ...), els equipaments (escoles, hospitals, vivendes,...) o els mitjans de transport. Es a dir que per aixecar aquestes nacions era necessari una forta inversió i evidentment molt milions de dòlars que els nous governs no tenien

- D’aquesta manera el punt de partida de molts països que van obtenir la independència era molt complicat. Encara més, en alguns casos van haver de veure com quan marxava el colonitzador se’n portava la poca inversió que havia fet al país (els francesos se’n van emportar del Senegal fins i tot els pals dels telèfons)

- Per altra banda, als països recent descolonitzats hi faltaven quadres tècnics i personal qualificat. Durant anys la seva població havia quedat exclosa de l’educació. Haurà de continuar la dependència del personal de les metròpolis per gestionar un munt d’assumptes.

- L’economia dels nous països no estava desenvolupada ni molt menys. Els països colonitzadors havien imposat una economia centrada en productes agraris per a l’exportació cosa que no servia per atendre les necessitats alimentàries de la població nacional; la població indígena havia perdut en gran part la propietat de la terra i pràcticament cap país havia consolidat una mínima revolució industrial

- Finalment els països descolonitzats conservaven les fronteres que havien fixat els països colonitzadors. Aquestes fronteres eren estranyes a la realitat d’Àfrica o Àsia. Reunien a pobles tradicionalment enemics en un mateix estat o havien dividit un mateix poble entre dos o més estats. Per tant la conflictivitat social també estava assegurada.

4. Conseqüències

- Neixen nous països que tindran molt difícil arribar a quotes de benestar. La independència política no tindrà res a veure a la independència total i hauran de mantenir una forta dependència amb els països desenvolupats

- Els països descolonitzats presenten una enorme diversitat: llengües diferents, ètnies diferents, sentiments nacionals diferents, religions diferents,...Aquesta diversitat pot generar i genera tensions socials, sobretot quan es aprofitada per alguns sectors per situar-se al poder o obtenir alguns interessos.

- Fort endeutament dels governs dels països descolonitzats amb la banca internacional, altres països o institucions internacionals com el FMI. La imperiosa necessitat d’obtenir capital per desenvolupar-se els va portar a caure en el parany del deute extern. Aquest endeutament encara s’arrossega avui i hipoteca el desenvolupament de gran part d’Àfrica i Amèrica Llatina. Molt governs han de demanar crèdits per pagar crèdits amb la qual cosa el deute s’engrandeix i s’eternitza

- Persisteix la pobresa d’abans de la descolonització. En alguns casos s’empitjora. No hi ha treball, l’economia no genera recursos, la carestia i la precarietat i la gana no desapareixen

- La debilitat d’aquests països els fa caure en les mans de les dues grans superpotències o més endavant en la subordinació a les grans multinacionals (neocolonialisme). Per tant continuen sent països dominats i han de mantenir la dependència respecte dels països del nord

- Alguns països intentant mantenir la seva independència es van reunir a la Conferència de Bandung (indonèsia 1955). Pretenien lluitar plegats per objectius comuns i mantenir-se com a països no alineats. En aquest sentit destaquen països com l’Índia, Egipte o la Xina.

- En alguns casos el poder dels països va recaure en elits o personatges corruptes que van buscar el seu benestar personal per sobre del benestar social. Aquesta llista es tristament molt llarga (Marcos a Filipines; Somoza a Nicaragua o Hassan II al Marroc,...) i van malbaratar bona part dels recursos nacionals.

- Apareix definitivament el rostre del Tercer Món. Un rostre que tot i que en moltes ocasions se li dona l’esquena (ni tan sols es compleix l’objectiu del 0,7) encara és evident, encara interpel·la i que en ocasions avergonyeix.

5. Alguns exemples

DATA MOVIMENT D’INDEPENDÈNCIA

LÍDER ACTITUDCOLONITZADOR

DESMEMBRACIÓ

INDIA 1947 Partit del Congrés Gandhi- GB. Actitud Pakistà 1947

Lliga Musulmana

Nehru

Yinad

favorable, però no van evitar la partició de l’Índia i van protagonitzar repressions cruels

Bangla Desh 1971

INDOXINA 1946-1954

Vietnam es declara independent després de la caiguda dels japonesosEls francesos tornen i s’inicia una guerra

Ho Chi Min

FR.Bel·ligerant

La Conferència de Ginebra parteix Indoxina en tres estats: Laos, Cambotja i Vietnam

ALGÈRIA 19581962

Front d’Alliberament Nacional

Ferhat Abbas

FR.Bel·ligerant

-

LA GUERRA FREDA

1. Antecedents2. Maniobres i contramaniobres

3. Final guerra freda

4. La crisi dels míssils de Cuba

http://www.racocatala.com/seglexx/h-1946-guerrafreda.htm

Hom anomena guerra freda la disputa que enfrontà després de 1945 els Estats Units i els seus aliats, d’una banda, i el grup d’estats liderats per la Unió Soviètica, de l’altra. No es va produir un conflicte militar directe entre totes dues superpotències, però sorgiren intenses lluites econòmiques i diplomàtiques. Els diversos interessos conduïren a una sospita i hostilitat mútues emmarcades en una rivalitat ideològica en augment.

 

1.Antecedents

Els Estats Units i Rússia van iniciar els seus enfrontaments el 1917, quan els revolucionaris van prendre el poder, van crear la Unió Soviètica, i van declarar la guerra ideològica als estats capitalistes d’occident. Els EUA van intervenir en la Guerra Civil russa enviant-hi uns 10.000 soldats entre 1918 i 1920 i després es van negar a reconèixer l'URSS fins l'any 1933. Tots dos estats lluitaren contra Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, però aquesta aliança va començar a dissoldre's en els anys 1944 i 1945, quan el líder rus Josif Stalin, cercant la seguretat

soviètica, va fer servir l’exèrcit Roig per controlar gran part de l'Europa Oriental. El president dels EUA Harry Swinomish Truman es va oposar a la política d'Stalin i va tractar d'unificar l'Europa Occidental sota el lideratge nord-americà. La desconfiança va augmentar quan totes dues parts van trencar els acords obtinguts durant la Guerra Mundial. Stalin no va respectar el compromís de convocar eleccions lliures a l'Europa Oriental. Truman es va negar a respectar les seves promeses de tramesa d'indemnitzacions des de l'Alemanya derrotada per ajudar a la reconstrucció de la Unió Soviètica, devastada per la guerra. 

 

2.Maniobres i contramaniobres

Els funcionaris dels Estats Units, preocupats per la pressió soviètica a l'Iran i Turquia, van interpretar un discurs de 1946 que va fer Stalin com la declaració de la guerra ideològica a Occident. El 1947, el president dels EUA va proposar l'anomenada Doctrina Truman, que tenia dos objectius: enviar ajuda nord-americana a les forces anticomunistes de Grècia i Turquia, i crear un consens públic segons el qual els Estats Units estarien disposats a combatre en un suposat conflicte. Va assolir tots dos objectius. Aquell mateix any, el periodista Walter Lippmann va popularitzar el terme Guerra freda en un llibre titulat així. Al Congrés nord-americà hi va haver un seguit d'interrogatoris als quals hom va donar gran publicitat sobre les activitats procomunistes als EUA. L'investigador més conegut, el senador Joseph Raymond McCarthy, va donar nom a una era d'intens anticomunisme. El 1948 els Estats Units van llançar el Pla Marshall (Programa de Recuperació Europea), dotat de 13.000 milions de dòlars per reconstruir l'Europa Central i Occidental. Quan Stalin hi va respondre augmentant el control sobre l'Europa Oriental i amenaçant la posició d'Occident a Alemanya, Truman va ajudar a crear una aliança militar —l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)— i a establir una Alemanya Occidental independent.

La Guerra freda va augmentar en els anys 1949 i 1950, quan els soviètics van dur a terme la seva primera explosió d'una bomba atòmica i els comunistes de la Xina van arribar al poder (1949). Aquests van signar una aliança amb Stalin, però els Estats Units es van negar a reconèixer el nou règim. Al Japó, aleshores sota control nord-americà, es va accelerar el desenvolupament econòmic per lluitar contra el comunisme asiàtic. Quan Corea del Nord, comunista, va envair Corea del Sud el 1950, Truman hi va enviar l'exèrcit nord-americà a l'acció. El conflicte, conegut com guerra de Corea, va acabar tres anys després amb una treva que va mantenir la frontera anterior a la guerra. El 1953 Stalin va morir i Truman va abandonar el seu càrrec, però totes dues parts van continuar la seva lluita per Europa. El 1956, els soviètics van esclafar la insurrecció nacional hongaresa. L'URSS intentà protegir l'Alemanya Oriental comunista d'una important pèrdua de població construint el que passaria a ser anomenat mur de Berlín el 1961. Cada superpotència també va intentar influir en els naixents estats d'Àsia, Àfrica, el Pròxim Orient i Sud-Amèrica. A Sud-Amèrica, el Carib i a Amèrica Central tant els moviments insurgents com els permanents cops d'Estat van estar, sovint, emmarcats en aquest conflicte. La Doctrina de la Seguretat Nacional sorgida a la dècada de 1960 va influir en tota Sud-Amèrica, i hi va produir permanents violacions dels drets humans. El 1962 va sorgir una crisi molt greu quan l'URSS de Nikita Khruitxtxov va instal·lar míssils a Cuba, per aquells anys el seu nou aliat. El president John Fitzgerald Kennedy va amenaçar de prendre represàlies nuclears i els soviètics van retirar els míssils a canvi de la promesa que els EUA no envairien Cuba. La crisi dels míssils va produir desencontres dins el si de la Organització d'Estats Americans (OEA).

Calmats per aquesta crisi, els soviètics també es van afeblir quan els dirigents xinesos es van separar de Moscou i els europeus de l'Est començaren a mostrar el seu descontentament. El nacionalisme demostrava ser més fort que el comunisme. Mentrestant, els Estats Units lluitaven a la guerra de Vietnam, sagnant acció militar en un esforç fallit per conservar Vietnam del Sud.

Ultra això, la superioritat econòmica de postguerra dels Estats Units va ser reptada pel Japó i Alemanya Occidental (República Federal d'Alemanya). Cap a l'any 1973, les dues superpotències enfrontades van acordar una política de distensió; va ser un intent d'aturar la costosa cursa d'armaments i frenar la seva competència política, militar i econòmica al Tercer Món. No obstant això, la distensió va durar fins l'any 1980, quan les tropes soviètiques van envair l'Afganistan per salvar el règim marxista governant. L'acabat d'elegir president dels EUA Ronald Reagan va iniciar una gran concentració d'armes i nous reptes per als grups que rebien el suport dels soviètics als estats emergents.

 

3.Final de la guerra freda

L'any 1985, Mikhaïl Gorbatxov, representant d'una nova generació de líders soviètics, va arribar al poder a l'URSS. Ell i Reagan van acordar de reduir la presència de les superpotències a Europa i moderar la competència ideològica arreu del món. Les tensions es van reduir quan es van retirar les tropes soviètiques d'Afganistan. A principis de la dècada de 1990 Gorbatxov va cooperar en gran mesura amb els esforços militars dels EUA durant la primera guerra del Golf per derrotar l'agressió de l'Iraq al Pròxim Orient. La Guerra freda va acabar a Europa en caure el teló d'acer i els antics estats satèl·lits de l'URSS van triar governs democràtics i es va produir la reunificació d'Alemanya, es va aturar la cursa d'armaments i la competència ideològica va cessar en posar-se en qüestió el comunisme. El president nord-americà George Walker Bush va declarar la necessitat d'un “nou ordre mundial” per substituir la rivalitat de les superpotències que havia dividit el món i alimentat la guerra freda.

4. La crisis de los misiles de Cubahttp://www.racocatala.com/seglexx/h-1962-cuba.htm

La crisi dels míssils de Cuba va ser una important confrontació de la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica  per les instal·lacions de míssils proporcionades pels soviètics a Cuba.   

El maig de 1960, el primer ministre soviètic Nikita Khruitxtxov va prometre que la Unió Soviètica defensaria l’acabat de crear govern revolucionari cubà i de seguida inicià un projecte per subministrar míssils balístics d’abast mitjà i intermedi al règim de Fidel Castro, els quals situaven l'est dels EUA dins de l’abast d'un atac de míssils cubans. Khruitxtxov va creure que els Estats Units no adoptarien cap acció. Cap a l'estiu de 1962, els Estats Units es van assabentar que la Unió Soviètica havia començat les trameses de míssils; avions espia que sobrevolaren Cuba havien fotografiat els treballs de construcció dirigits pels soviètics cap al 29 d'agost i el primer míssil balístic fou descobert el 14 d'octubre.  

Després d'una setmana de consultes secretes amb els seus assessors, durant les quals es van discutir les opcions d’invasió, atacs aeris, blocatges i diplomàcia, el 22 d'octubre el president dels EUA John Fitzgerald Kennedy va anunciar la seva intenció de fer el blocatge naval de Cuba per evitar-hi l'arribada de més míssils. Kennedy requerí que la Unió Soviètica desmantellés les armes i se les emportés, i va declarar que les forces navals dels EUA interceptarien i inspeccionarien els vaixells amb rumb a Cuba per determinar si portaven míssils. Els EUA van rebre el suport d'altres membres de l'Organització d'Estats Americans.

Els vaixells soviètics amb rumb cap a Cuba retornaren per evitar la zona controlada, mentre que el diàleg entre Khruitxtxov i Kennedy s’obrí a través de canals diplomàtics. Després de diversos dies de negociació, durant els quals hom va témer la possibilitat d'una guerra nuclear, Khruitxtxov acordà desmantellar l'emplaçament dels míssils i retornar-los a la Unió Soviètica i oferí als Estats Units que n'inspeccionés l'emplaçament com a garantia per tal que no envaís Cuba. Kennedy proporcionà les garanties, aixecà el blocatge i també prometé en secret de retirar els míssils nord-americans acabats de situar a Turquia. Cuba es va negar a permetre la inspecció promesa, però el reconeixement aeri nord-americà revelà que les bases s'estaven desmuntant; l’actitud de rebuig de Castro per la retirada soviètica va ser infructuosa. L'aparent capitulació de la Unió Soviètica en la suspensió del projecte va ser fonamental per a la destitució de Khruitxtxov el 1964.

LA FI DE L’URSS I LA CRISI DEL SOCIALISME

1. L’URSS de Gorvatxov 2. Balanç de l’obra de Gorvatxov3. Conseqüències dels esdeveniments

1. La Rússia de Gorvatxov

En torn de 1985 l’URSS s’enfronta a una sèrie de problemes:- endarreriment tecnològic de la indústria- baixa productivitat- excés de burocràcia estatal- excessiva despesa del funcionariat- excessiva despesa militar (armes, exèrcit,...). La URSS destinava aproximadament la

meitat del seus ingressos a mantenir tot el seu aparell de defensa, justificat (segons ells) per la presència dels EE.UU i les inèrcies de la guerra freda.

- Mercats exteriors pobres ( o molt més pobres que els dels EE.UU)

M. Gorvatxov es escollit al 1985 com a secretari general del PCUS i davant la situació en la que es troba el país, decideix tirar endavant una sèrie de reformes que seran conegudes amb el nom de Perestroika. Considera que l’URSS està patint un col·lapse sense solució i que el model socialista que s’ha portar a terme fins ara es ja inviables i no es pot mantenir. Amb el seu paquet de mesures pretendrà reformar el socialisme soviètic perquè pugui continuar existint

Mesures de tipus polític i social- democratització de l’URSS i legalització dels partits polítics- llibertat a les repúbliques federals. Podran celebrar eleccions lliures per sufragi

universal- renovació dels càrrecs polítics- més llibertat individuals: d’expressió, de premsa, legalitzar les vagues, les

manifestacions,...

Mesures de tipus econòmiques- donar més llibertat de decisió a les empreses cosa que suposa afluixar la planificació

estatal- incentivar als treballadors segons els beneficis de les seves empreses. Amb això

pretenia millorar la productivitat- Deixar via lliure a la iniciativa privada

2. Balanç de l’obra de Gorvatxov

- amb aquestes mesures Gorvatxov no només no va aconseguir aixecar l’URSS sinó que va iniciar el principi de la seva fi.

- La corrupció, el pes de les velles estructures, el malestar social i la progressiva desintegració del bloc soviètic van impedir un resultat positiu de la Perestroika.

- La llibertat donada a les repúbliques federals va fer que es declaressin independents a principis dels 90 una darrera l’altra: les del Bàltic, Ucraïna, les del Càucas i El Turquestan. Aquests països cansats de tanta russificació van aprofitar la primera oportunitat que van tenir. Es el fi de la aparent unitat soviètica.

- Però ni molt menys l’obra de Gorvatxov ha de ser jutjada negativament. Va contribuir a la democratització de bona part del bloc soviètic. Als països de l’est, el poder de la sobirania nacional va poder acabar amb els partits comunistes que van sortir del poder per la força de les eleccions i a l’Alemanya oriental

- va afavorir fi de la guerra freda la caiguda del mur de Berlín (un dels principals símbols del teló d’acer i la mateixa guerra freda)

- A la mateixa Rússia es va produir a l’agost de 1991 un cop d’estat que va acabar fracassant. Aquest cop d’estat no obstant, va provocar el final de la presidència de Gorvatxov, que va fugir del país. Boris Ieltsin, alcalde de Moscou, va quedar com a nou president.

3. Conseqüències dels esdeveniments

- Des de la revolució russa de 1917 el model capitalista havia tingut una alternativa: el model socialista. Aquesta via havia demostrat la seva viabilitat tot i que la seva forma de gestionar-la no havia estat correcta (s’havien retallat les llibertats individuals fins més enllà del tolerable)- Gairebé tots els antics països del bloc soviètic van començar a adoptar mecanismes propis de l’economia de mercat i van començar a integrar-se en les institucions internacionals pròpies del bloc occidental (l’OTAN, La UE).- D’aquesta manera s’arriba a la idea del pensament únic. Pràcticament tot el món, excepte comptades excepcions (Cuba, Corea del Nord,...) viuen segons el model capitalista-neoliberal. El món queda homogeneïtzat, unificat. - Aquesta nova realitat es en realitat una falsa aparença. El món tot i viure majoritàriament segons el model neoliberal continua presentant unes diferències abismals (socials, econòmiques, polítiques,...). Els EE.UU han presentat la fi del comunisme com una victòria pròpia i com si el món els hi hagués donat la raó. Han quedat com a única potència mundial i exerceixen una gran influència en el concert internacional. No hi ha cap país que contradigui o s’oposi a la política del EE.UU obertament o amb força. I això evidentment també pot ser un perill.

EL SEGLE XVII: LA REBEL·LIÓ I LA CRISI

Evolució de l’imperi dels ÀustriesDesprés de Felip II, comencen a regnar a Espanya els anomenats àustries menors: Felip III, Felip IV i Carles II.

Felip III (1598-1621)

- cal recordar que confirma com a figura important de govern el valido o privat, sent privat d’aquest monarca el Duc de Lerma.- D’altra banda també és important d’aquest període l’expulsió dels moriscos. Aquest col·lectiu que s’havia revoltat alguns anys abans, se sentia molt pressionat per la Inquisició, es creia que practicaven l’islam en la clandestinitat i eren considerats la cinquena columna dels pirates berberiscos. Finalment es va optar per la seva expulsió provocant una crisi en la agricultura i una més pèrdua demogràfica significativa.

Felip IV ( 1621-1661)

-El seu privat va ser el Conde Duque de Olivares i va confiar en les seves mans gran part del seu govern-La política exterior durant aquest regnat va ser bastant agressiva tot i que moltes vegades el paper d’Espanya era a la defensiva.-Va haver contínues guerres amb els Països Baixos i França en el marc de la guerra dels trenta anys. Aquesta guerra va enfrontar gran part dels països europeus per motius religiosos i econòmics. Com sempre Espanya va donar el seu suport a la branca austracista catòlica i això la va enfrontar amb els prínceps alemanys protestants que estaven recolzats per França.-La Pau de Westfalia posa fi a aquesta guerra i Espanya perd els seus territoris europeus i reconeix la independència d’Holanda (1648)-De totes maneres, Espanya va decidir continuar la guerra amb França i també va sortir derrotada. La pau amb França és la Pau dels Pirineus (1659) i va suposar la fragmentació de Catalunya amb la pèrdua del Rosselló i part de la Cerdanya.-A l’interior del país les coses no anaven gaire millor: Portugal es va independitzar i a Catalunya es va viure la anomenada “Guerra dels Segadors”.-La política expansionista i agressiva del Conde Duque de Olivares suposava que un gran nombre de ciutadans no castellans també havien de lluitar per mantenir les possessions estrangeres. El projecte del privat s’anomenava “Junta de Armas”. Els catalans s’oposaven a lluitar per defensar els dominis estrangers, es a dir s’oposaven a participar a la Junta de Armas i a més a més, s’oposaven a mantenir les tropes mentre travessaven Catalunya en direcció a França i els Països Baixos.-D’aquesta manera la pagesia va iniciar una revolta el juny de 1640 (“Corpus de Sang”) que es va iniciar a Barcelona i va anar estenent a altres parts del Principat. Alguns funcionaris van morir assassinats per la torba. La repressió no es faria esperar. Davant d’aquesta situació Pau Claris, president de la Generalitat va demanar ajut al rei francès i es va posar sota la seva protecció a canvi de fer de Catalunya, pràcticament una província francesa més. -Finalment desprès de deu anys de lluita Felip IV va controla r la situació i va tornar a jurar les constitucions catalanes

Carles II (1665-1700)

-Aquest monarca va recollir una Espanya esgotada i econòmicament enfonsada. Els seus privats vans ser Nithard i Valenzuela. Va morir el 1700 sense descendència i això tornarà a posar a Espanya davant una altra crisi i davant una altra guerra.

LA GUERRA DELS SEGADORS

Fou sota Felip IV quan les institucions de Catalunya es trobaren més amenaçades. La minoria

d'edat del rei féu del comte d'Olivares l'inspirador d'una política centralitzadora a tot preu quan

aconsellava al rei de sotmetre tots els regnes d'Espanya "a l'estil i les lleis de Castella". La

Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), en la qual Castella s'alineà amb Àustria contra França,

ocasionà tota una sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Olivares respecte als catalans: que

col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava Catalunya. Les

Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a fer-ho

lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la

persona del seu President, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit,

que fou empresonat. 

D'altra banda, la presidència a Catalunya de tropes reials castellanes llançades als pitjors

excessos de llibertinatge i espoliació en terra catalana (tropes destinades a la defensa del

Rosselló contra les pretensions territorials franceses), provocà primer la indignació de la

població, després l'alçament. El 7 de juny de 1640, festa del Corpus, tenia lloc l'entrada dels

segadors a Barcelona, contra els reialistes. És el Corpus de Sang, que provocarà la invasió

castellana preparada ja pel comte d'Olivares. 

La Generalitat, presidida per Pau Claris, cridà a la resistència i envià els seus ambaixadors al rei

de França, Lluís XIII, per sol·licitar ajuda davant la invasió del rei d'Espanya. El rei, per boca de

Richelieu, prometé una ajuda insuficient i oferí la creació d'una república catalana. 

El 26 de gener de 1641 es lliurà la batalla de Montjuïc contra l'exèrcit de Felip IV, el qual fou

derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President Pau Claris, qualificat

pel Dietari de la Generalitat com un "gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya,

defensor i llibertador de la pàtria". 

La destitució del comte d'Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV

de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era la pau total.  

Encara que la Guerra dels Trenta Anys s'havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel

qual Espanya perdia dominis al centre d'Europa, continuava la guerra entre França i Castella, en

què Catalunya era afectada en els seus territoris del nord dels Pirineus. Quan l'any 1659 Lluís

XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és mutilada en cedir Felip IV a França

part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint

les Constitucions de Catalunya.Tret de: http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/generalitat/generalitat/origens/dinastia.jsp

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1705-1715)

1. Situació de partida2. els bàndols3. desenvolupament4. conseqüències

1. Situació de partida

Ens situem a la Espanya de 1700, un país empobrit i amb crisi, però que encara continua tenint un cert poder i bastants territoris en Amèrica i Europa. Espanya continua sent un estat en el que Castella i la Corona d’Aragó, no tenen les mateixes lleis ni les mateixes institucions de govern. El darrer monarca de la dinastia dels Àustries (Carles II), acaba de morir sense descendència i això obre la porta a un nou conflicte.

Pel tron d’Espanya es barallaran per una banda Felip d’Anjou (Felip V) i per l’altra l’arxiduc Carles (Carles III)El primer és net de Lluís XIV de la família dels Borbó i de Maria Teresa d’Àustria (filla de Felip IV). El segon és el segon fill de Leopold II d’Àustria (net de la infanta Maria de Àustria que era filla de Felip III).

2. Els bàndols

D’entrada Carles II va deixar el tron a Felip V. Aquest monarca va anar a Barcelona a jurar les constitucions catalanes i les institucions catalanes i va ser acceptat per la Generalitat.No obstant no deixava de provocar recels i sospites. A més a més venia de la família dels Borbó que eren tradicionalment centralistes. Alguns dirigents i part del poble català veien en Felip V, un perill per a la conservació de la personalitat política pròpia de Catalunya.D’altra banda l’Arxiduc Carles no va acceptar a Felip V com a successor de Carles II i de seguida es va mobilitzar. Àustria va obtenir de seguida el recolzament d’Anglaterra que volia evitar l’eix França-Espanya.En resum s’enfrontaran per una banda França i part d’Espanya contra Àustria, GB, Holanda i Savoia

3. Desenvolupament

Al 1704 va arribar una flota anglo-austríaca, però les autoritats catalanes van romandre fidels a Felip V i al seu virrei Velasco.No obstant els partidaris de l’arxiduc anaven creixent sobretot entre la noblesa rural. A Gènova es va produir una reunió entre els partidaris catalans del bàndol austracista i el govern britànic. Aquest govern oferia armes i homes per a Catalunya si gosava revoltar-se contra Felip V. A canvi es comprometien a defensar (fos quin fos el resultat de la guerra), els privilegis i les institucions catalanes.

Quan el mateix arxiduc va arribarà BCN el novembre de 1705 va trobar una acollida molt més favorable. El virrei Velasco va fugir de la ciutat. València i Aragó es van sumar també al bàndol austracista i al mes de Juny de 1706 l’arxiduc va entrar a Madrid.

La reacció no es va fer esperar. Felip V recolzat per Lluís XIV va recuperar Madrid i després de la derrota d’Almansa (abril 1707), l’arxiduc va perdre València i Aragó.Les tropes felipistes van entrar a Catalunya i van ocupar Lleida i Tortosa.A l’any 1711 l’arxiduc no controlava ni tan sols tota Catalunya.

Vas ser aleshores quan a l’abril de 1711 l’emperador Josep I d’Àustria va morir i va deixar el tron al seu germà: precisament l’arxiduc Carles.Això va canviar radicalment el rumb de la guerra. L’arxiduc ja tenia un estat per governar i per a Gran Bretanya la unió de França i Espanya era tan dolenta com la d’Àustria i Espanya, així que de seguida va retirar les tropes de Catalunya i va iniciar les converses de pau amb Lluís XIV.Catalunya quedava sola davant les tropes franceses i haurà de decidir si continua lluitant o es rendeix a les tropes de Felip V.

Les converses de pau entre Anglaterra i França es van concretar en el Tractat d’Utrecht de 1713 i van ser ratificades per Àustria al Tractat de Rastatt de 1714.Segons aquests tractats Carles d’Àustria es quedava amb territoris que fins ara havien sigut d’Espanya (Flandes, Llombardia, Nàpols, i Sardenya).Anglaterra mantenia la possessió de Menorca i Gibraltar i obtenia grans concessions per poder comerciar amb Amèrica. Savoia aconseguí el control de Sicília.

A mitjans de 1713 tota Catalunya excepte Cardona i Barcelona estaven sota control de Felip V. Els catalans s’havien quedat sols (des dels inicis de 1713 ja no quedaven tropes austríaques).La Diputació convocà Junta de Braços per decidir què s’havia de fer. El braç eclesiàstic es va abstenir (“era un problema militar”); el braç militar era partidari de pactar una treva, però el braç reial (el popular), volia continuar la lluita i finalment van convèncer al braç militar.El setge a la ciutat de BCN es va allargar durant l’estiu de 1714 i finalment la ciutat caigué l’onze de setembre d’aquest any.

4. Conseqüències

Felip V va fer amb Catalunya el mateix que a partir de 1707 havia fet amb València i Aragó. La nova situació de Catalunya queda reflectida en el Decret de Nova Planta publicat al Gener de 1716. -Queden suprimides les lleis i les institucions de govern pròpies de Catalunya (Corts, Generalitat i Consell de Cent)-S’implanta un exèrcit d’ocupació que es va instal·lar a la Ciutadella i la població està obligada a no portar armes-Es deixa com a gran institució de govern La Audiència que era Tribunal Suprem i òrgan consultiu del Capità General (representant del rei als diferents territoris). El Capità General acostumava a posar en pràctica tot el que l’Audiència li deia i estava formada bàsicament per funcionaris castellans.-Es fa tot el possible per deixar al castellà com a única llengua oficial de Catalunya: a l’administració, a l’escola,...-Catalunya queda dividida en corregiments, una divisió que no té res a veure amb les comarques o les vegueries que són les pròpies del país.-Tot això deixà la cultura catalana molt tocada. S’inicia un període de forta centralització.

Vist que la reina de Gran Bretaña no cerca d´instar amb summa eficàcia perquè tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin no sols enter i respectable oblit de tot el que s´ha executat durant aquesta guerra i gaudeixin de l´integra possesió de tots llurs patrimonis i honors, sinó també que conservin il.lesos i intactes “llurs antics privilegis”, el rei catòlic (Felip V) en atenció a S.M. Britànica, concedeix i confirma en el present a qualsevulla habitants de Catalunya, no sols l´amnistia justament desitjada, amb la plena possessió de tots llurs bens i honors, sinó que els dóna i atorga també “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”, que de tots els pobles d´Espaya són els més amats del Rei Catòlic.

Espanya s. XIX - Cronologia comentada

- 1808 Inici de la guerra de la Independència. Acaba el regnat de Carles IV – Godoy

(1788-1808)

Napoleó envaeix Espanya sota l’excusa del Tractat de Fontainebleau. Per aquest tractat Espanya

permet a França travessar el territori nacional per facilitar a França la conquesta de Portugal.

Aquest tractat havia estat aprovat pel privat de Carles IV, Godoy i preveia que Espanya es

beneficiaria amb la meitat sud de Portugal

Els francesos a més de dirigir-se en direcció a Portugal van aprofitar per ocupar les principals

ciutats sobretot de la meitat nord d’Espanya.

El poble espanyol no va consentir aquesta invasió encoberta i es va revoltar contra les tropes

franceses en diverses ciutats com ara Girona, Saragossa o la mateixa capital: Madrid amb els

famosos aixecaments del 2 de Maig de 1808 que Goya va pintar en un dels seus famosos

quadres.

Napoleó havia a més aconseguit que tant Carles IV com el seu fill Ferran VII li cedissin la

corona espanyola. Al front del país Napoleó va posar al seu germà: José I.

Les diferents ciutats espanyoles es van organitzar en “Juntas de defensa” i estaven coordinades

per la “Junta de defensa central”. Alguns generals no van acceptar el nou poder francès i van

organitzar la lluita armada contra l’invasor.

Desprès d’alguns triomfs sonats com a ara Bailén, l’exèrcit francès amb 250.000 homes dirigits

pel mateix Napoleó es va anar imposant. No obstant mai va controlar totalment el territori,

especialment el sud d’Espanya i les àrees rurals.

Després de la derrota espanyola d’Ocaña (novembre de 1809) la guerra canvia de signe i passa a

ser necessàriament una guerra de guerrilles. L’exèrcit espanyol queda molt desarticulat, tocat,

dispers i tan sols queda aquesta opció.

Els espanyols van anar desgastant amb tàctiques de guerrilles als francesos. Això, juntament

amb l’atac anglès dirigit per Wellintong (que va entrar a Espanya per l’oest) i els problemes de

Napoleó en la desafortunada campanya de Rússia, van fer que finalment es retiressin de la

península i es va signar la pau al Tractat de Valençay.

- 1812 promulgació de la 1ª constitució d’Espanya des de les Corts de Cadis

Mentre es desenvolupa la Guerra de la Independència o guerra del francès, es van desenvolupar

a Espanya les “Corts de Cadis”. En aquesta ciutat, molt alliberada de la pressió francesa, es van

reunir una sèrie de diputats escollits pel poble espanyol en unes circumstàncies molt

complicades i difícils d’explicar. La seva obra més important és la redacció de la primera

constitució espanyola: la Constitució de 1812.

En aquesta constitució Espanya es definia com un estat confessional, catòlic, amb sufragi

censatari i s’afirmava la sobirania nacional i la divisió de poders.

Amb aquesta constitució, que no es va poder posar en marxa fins després del final de la guerra i

tot i així amb molts entrebancs, Espanya deixava per fi l’Antic Règim i s’obria cap a la

modernitat influenciat per les idees il·lustrades que arribaven sobretot de França.

- 1814 Fernando VII rei d’Espanya. Es congela la constitució de 1812

Després de la pau amb França, Ferran VII, va tornar a Espanya com a rei legítim. El monarca

molt desitjat pels espanyols, aviat va demostrar el seu talant autoritari.

Va menysprear la constitució espanyola de 1812 i es va dedicar a governar a l’estil de les

monarquies absolutistes.

Això no va agradar el poble ni tampoc alguns membres progressistes de l’exèrcit.

- 1820-23 Trienni Liberal després la sublevació de Riego. Es reprèn la constitució de

1812

Al 1820 oficials com el coronel Riego o Quiroga van dirigir un moviment de revolta contra

Ferran VII i el seu estil de govern. Es un moviment de caràcter liberal que persegueix que es

respecti la constitució de 1812, el sufragi, els drets i deures dels ciutadans, etc.

El moviment es va estendre i es va arribar a ocupar les rodalies del Palau Reial. Finalment va

aconseguir que Ferran VII acceptés governar tenint en compte la constitució i es va obrir un

parèntesis de govern liberal que es coneix amb el nom de Trienni liberal.

No obstant la força dels contrarevolucionaris era molt gran: el rei, els seus partidaris, l’església i

les altres monarquies europees de talant absolutista. Van ser aquest últims, organitzats al

Congrés de Viena i agrupats en una associació anomenada la Santa Aliança els qui van

intervenir en Espanya enviant a l’abril de 1823 els “Cent Mil fills de San Lluís” (un exèrcit

sobretot francès i al servei dels interessos absolutistes ).

Finalment Ferran VII recupera el poder i es finalitza aquest període progressista.

- 1823-33 Dècada Ominosa: retorn de Fernando VII

Així doncs Espanya torna a estar en mans de F.VII i torna a regnar de manera conservadora i

amb la col·laboració dels partits més moderats del país. Es torna a suspendre la Constitució de

1812 i es posa en marxa una dura repressió contra les persones defensores del liberalisme

polític.

- 1833 Mor Fernando VII. Inici de la 1ª Guerra Carlista (1833-1840)

o Partidaris del germà de F.VII: Carlos Maria de Isidro o Carles V (carlistes)

o Partidaris de la filla de F.VII: Isabel II (isabelins)

Ferran VII mor al 1833 i s’originen problemes successoris. Al país era vigent des de l’època de

Felip V la llei sàlica. Aquesta llei impedeix que les dones puguin ser reines i ocupar el tro del

país.

Ferran VII va tenir dues filles la més gran de les quals era Isabel. Es per això que va anular la

llei sàlica mitjançant una pragmàtica sanció per garantir que la seva filla seria la seva

successora.

No obstant l’assumpte de la pragmàtica sanción no va quedar clar. Alguns deien que la va

redactar, però no la va signar amb la qual cosa, quedaria sense efecte.

El cas és que ben aviat van aparèixer dos pretendents oposats per ocupar el tro d’Espanya:

Isabel (filla de F.VII) i Carles Mª d’Isidro (germà de F.VII).

Aquest enfrontament va originar les guerres carlines que es van desenvolupar durant el segle

XIX i es poden comptar fins a tres.

Els pretendents de Carles Mª d’Isidro eren encara més conservadors que el difunt Ferran VII

(s’agrupaven en torn d’un partit anomenat “los apostólicos”). Es per això que Mª Cristina de

Borbón (esposa de Ferran VII i mare d’Isabel), com a regent que era del país, es va acostar als

liberals per aconseguir el recolzament necessari per a la seva filla. Si Isabel mantenia el tro, Mª

Cristina garantia un govern liberal.

Aquesta situació va posar al front de l’estat a liberals com Mendizábal o Espartero i ben aviat

van aprofitar per posar en marxa les seves polítiques. Es poden destacar dues accions: la

redacció d’una nova constitució (la de 1837) i la posada en marxa de la primera desamortització

contra bens del clergat regular i secular.

El triomf de la guerra va ser pels isabelins (Convenio de Vergara, 1839)

Des de 1843 el país està en mans del general Espartero (MªCristina va renunciar a la regència i

Isabel era encara molt petita).

Els partits més moderats volien recuperar el poder i ho van aconseguir mitjançant un cop d’estat

dirigit pel general Narváez al Maig de 1843. Per evitar una tercera regència es va avançar la

majoria d’edat d’Isabel i es va convertir en reina quan només tenia tretze anys

- 1843 – 1854: els moderats al poder

Els moderats anul·len la constitució del 37 i fan la seva: la de 1845 que retalla la sobirania

nacional donant més poder a la corona (serà la reina qui triï el senat) i les Corts. D’aquesta

manera dels 15 milions de persones només podien votar 157.000 persones.

Es torna a afavorir l’església, es retallen les llibertats, apareix la Guàrdia Civil per mantenir

l’ordre públic.

La oposició als moderats arriba des de diferents corrents. Per una banda forces polítiques

oposades com els progressistes, els demòcrates, els republicans, els centristes amb O’Donnelll;

també des de la premsa com per exemple els socialistes o fins i tot el carlisme.

És el general O’Donnell qui emprèn un pronunciament militar a Vicalvaro que ni triomfa ni

fracassa. La reina s’espanta i per apaivagar els ànims dona el poder a Espartero que el

compartirà amb el mateix O’Donnell. S’obre un nou parèntesi progressista.

- 1854 – 1856 El Bienni Progressista

Els progressistes aprofiten el temps per dur a terme la segona desamortització l’any 1855

dirigida per Madoz i que va afectar les propietats comunals i les del clergat secular.

Evidentment les relacions amb la Santa Seu van empitjorar i es va redactar una nova constitució

que no va tenir temps d’entrar en funcionament (“la non nata”)

Espartero dimiteix per la contínua crispació social. La reina accepta de bon grau que el poder

passi a O’Donnell que el compartirà amb Narváez.

- Últims anys del regnat d’Isabel II (1856-1868)

Narváez i O’Donnell es tornen al govern. Es torna a la constitució del 45. Aquests anys són de

relativa calma. Es va desenvolupant el ferrocarril sobretot gràcies a la inversió estrangera, són

anys de bonança pel tèxtil català, Espanya es consolida a la costa mediterrània i atlàntica del

Marroc (guerra d’Àfrica 1859/1860)

Progressistes i demòcrates es reuneixen a Ostende per derrocar la reina i els moderats. Narváez

mor igual que O’Donnell. El general Serrano succeeix aquest últim, però se suma a la

conspiració d’Ostende. La reina queda sense recolzament.

- La revolució de Setembre de 1868 (“La Gloriosa”)

La sublevació dels generals rebels (Prim, Topete, Serrano), comença a Cadis i s’estén pel

Mediterrani. Triomfa a Barcelona. La reina fuig del país i marxa a França.

La presidència provisional passa a Serrano. S’inicia el sexenni revolucionari.

- 1868 – 1874 Sexenni Revolucionari

En aquest període es distingeixen dues fases diferents:

a) monarquia constitucional

Prim troba a Amadeu I de Savoia que accepta ser rei d’Espanya. L’experiment no surt bé

perquè aquest monarca no deixava de ser estranger i no va tenir mai el recolzament del

poble. A més només arribar a Espanya va morir Prim (el seu màxim valedor); es va haver

d’enfrontar als carlistes (que sempre tenien un pretendent disposat a ocupar el tro, en aquest

cas Carles VII) i amés va començar la guerra de Cuba. Finalment el monarca va dimitir.

No obstant durant aquesta fase es va aprovar una nova constitució amb un fort component

progressista

b) Primera República

Com que l’experiment monàrquic no va funcionar, reunits el congrés i el senat va decidir al

febrer de 1873 proclamar la República espanyola. Els republicans (dividits en dues

tendències: federalistes i unitaris) es feien amb el poder a Espanya.

El primer president va ser Estanislau Figueres. El va seguir Pi i Margall. Amb aquest

president i avalat per la nova constitució republicana, Espanya passava a ser un estat federal

composat per 15 estats. Aquest projecte no es va entendre i va acabar desacreditat pel

problema del cantonalisme.

Desprès d’una efímera presidència de Salmerón, La República canvia de signe i es torna

unitària i presidencialista sota la batuta de Castellar. La inestabilitat no es va acabar i el

general Pavía pressionat per la burgesia que vol garantir un ordre conservador al país, dona

un cop d’estat per protegir Castelar. No obstant Castelar dimiteix i durant tot 1874 Espanya

torna a quedar sota la regència del general Serrano.

- 1874: La Restauració

Cánovas del Castillo, líder del partit alfonsino, preparava amb antelació la tornada de la

monarquia borbònica a Espanya en la persona d’Alfons XII (fill d’Isabel II).

Va aconseguir que la reina abdiqués en el seu fill; després va enviar el Manifest de Sundhurst a

Espanya. En aquest document publicat a la premsa, el rei prometia als espanyols un règim

democràtic.

Mentre Serrano controla als carlistes al nord del país, el general Martínez Campos es pronuncia

a Sagunto i proclama la Restauració. Eren els últims dies de 1874.

Sota el consentiment d’Alfons XII, el govern va quedar en mans de Cànoves que després de

guanyar les eleccions a Corts Constituents, va aconseguir la redacció d’una nova constitució, la

de 1876.

Els dos grans partits d’aquest moment són: els conservadors i el liberals. Aquell estarà presidit

pel mateix Cànoves i aquest per P. Mateo Sagasta. Els dos partits es tornen al poder amb la qual

cosa s’eviten els continus cops d’estat. La tècnica és senzilla es convoquen eleccions i

mitjançant el caciquisme i el “pucherazo” el resultats de les eleccions sempre coincideix amb la

voluntat d’aquest líders polítics.

El règim no trontolla quan al 1885 Alfons XII mor i 1885 mor d’Alfons XII i la regència passa a

mans de MªCristina d’Habsburg embarassada d’Alfons XIII.

Durant aquest període s’aconsegueix una dèbil treva a Cuba i creixen altres opcions polítiques

com els socialistes o el anarquistes.

El talant centralitzador de la Restauració va xocar amb el catalanisme polític. De fet al 1892 es

redacten les Bases de Manresa que ja demanen autonomia pel Principat. A Euskadi apareix el

PNV de Sabino Arana (1895) i la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó és de 1901.

Un dels pitjors cops del període va ser el desastre de 1898. Espanya perd Cuba, Puerto Rico i

Filipines a mans del nord-americans que es confirmen com una potència emergent.

Els inicis del regnat d’Alfons XIII estan marcats per la voluntat de superar les estructures i els

homes del passat: Cànoves, Sagasta, el desastre del 98 i la conseqüent crisi econòmica.

Es parla de l’època del Regeneracionisme amb autors com Joaquim Costa. Silvela, Maura i

Canalejas seran els nous líders polítics. Intentaran acabar amb el caciquisme i amb la distorsió

del resultat de les eleccions.

No obstant les seves morts van accelerar la divisió dels seus partits en altres forces polítiques

que ja operaran del tot dins el segle XX.

LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA

1. Proclamació de la república i els partits en joc2. El bienni reformador3. El bienni conservador4. l’època del Front Popular

1. Proclamació de la repúblicaEl 14 d’Abril de 1931 es proclama la república després del triomf electoral a les grans ciutats de les candidatures republicanes.Alfons XIII sent que compta amb el recolzament de la nació i decideix marxar del país com va fer –per altres causes- la seva àvia.

Al mateix temps que es proclamava la república a Madrid, des del balcó de la Generalitat, Francesc Macià proclamà també la república catalana dintre de la Federació Ibèrica.

Per dirigir tota aquest nou camí es va formar també un govern provisional presidit per Alcalá Zamora. Ell havia d’organitzar unes eleccions per a que el poble decidís qui havia de governar Espanya.

Els partits i col·lectius més importants que marcaran el pols polític durant la república són aquests:

Extrema esquerra Esquerra Centre Dreta Extrema esquerra

CNT-FAI PSOE P. Radical Bloque Nacional Falange (1933)UGT (Besteiro/I.Prieto) (A. Lerroux) (Calvo Sotelo) CEDA PCE Acción Republic. (Gil Robles) (M. Azaña)

2. El bienni reformista

Les eleccions les guanyen els republicans d’esquerres. El president de la República continuarà sent Alcalá-Zamora, mentre que el cap del govern serà Azaña.Es promou una constitució nova que mostra clarament la tendència esquerrana d’aquesta república. Hi haurà sufragi universal (les dones podran votar), es proclama la sobirania nacional i també l’aconfessionalitat de l’estat. Per altra banda, es declaren molts drets i moltes llibertats.

Els republicans d’esquerres s’enfronten als següents problemes:a- problema agrari: la propietat de la terra està mal repartida. Hi ha molta població activa

agrària empobrida que necessita la terra que continua en mans d’una minoria terratinent. S’impulsarà per tant una reforma agrària que trobarà molta oposició tant dels terratinents i aristòcrates (“la Sanjurjada” agost-1932), com dels més desfavorits que ja no podien esperar més (“Casaviejas” gener-1933). Per altra banda la conjuntura econòmica no ajuda en absolut: no oblidem que estem al 1931 i els efectes del crac de 1929 es noten amb molta força.

b- problema militar: gran part de l’exèrcit és o d’inclinació monàrquica o no partidaris de la república. Azaña crearà una guàrdia republicana (els guardes d’assalt), obligarà a jurar fidelitat a la república i es passarà a la reserva anticipadament.

c- problema religiós: la república serà de marcada tendència anticlerical i es legislarà en contra dels interessos de l’església. Això provocarà molta confrontació social i policia amb altres grups. D’aquesta manera s’aprova el divorci, el matrimoni civil, es prohibeix que l’església pugui donar classes a les escoles, es prohibirà la Companyia de Jesús i el pressupost destinat a l’església...

d- Problema autonòmic: algunes regions històriques reclamen estatuts d’autonomia i la recuperació de les seves institucions de govern, especialment Catalunya i Euskadi. A partir de 1932 Catalunya gaudirà del seu estatut d’autonomia

Al 1933 es convoquen noves eleccions després de la dimissió d’Azaña. En aquest cas i després de que moltes expectatives quedessin sense complir, guanyen les eleccions el centre-dreta. Lerroux quedarà com a nou cap de govern i agafarà alguns ministres de la CEDA

3. El bienni conservador

El Partit Radical de Lerroux i la CEDA imprimiran un nou caràcter a la República. La faran molt més conservadora i bona part de les reformes iniciades en l’anterior bienni, quedaran bloquejades.La CEDA es d’orientació catòlica i no permetrà que l’església quedi malmesa. Per altra banda es reforma la constitució en aquells aspectes que no tenen l’aprovació del nou govern. Així també queda paralitzada la reforma agrària.

La tensió al país anava creixent i a l’Octubre de 1934 els partits i els sindicats d’esquerres van organitzar una vaga general que tindrà gran repercussió a Astúries i Catalunya, però que es va estendre per el tot el territori nacional.Lluís Companys, successor de Macià al front de la Generalitat i d’ERC, proclama l’Estat Català (Fets d’Octubre). La crisi interna era molt forta i la repressió per part del govern no es va fer esperar. Companys va ser empresonat i la vaga a Astúries es va saldar amb 1.500 morts, especialment miners membres de la UGT o de la CNT

El estraperlo (Estraus + Perlo) i la crisi econòmica i política fan que es tornin a convocar noves eleccions pel Febrer de 1936

4. El govern del Front Popular

Les esquerres es van presentar unides sota el nom de Front Popular a aquestes eleccions i les van guanyar per un petit marge de diferència, cosa que evidenciava la profunda divisió ideològica d’Espanya.En aquest cas Azaña serà el president de la República en substitució de Alcalá- Zamora i Casares Quiroga serà el cap del govern.

Es torna a obrir la Generalitat que es va tancar durant l’anterior bienni i torna també l’estatut de Catalunya. Fins i tot Euskadi estrena el seu estatutEs reprèn tot allò que havia quedat congelat i es distancien alguns militars sospitosos de conspirar contra la República: Goded, Mola, Sanjurjo, Franco.

La tensió al carrer i la crispació política no han desaparegut ni molt menys. Ara fins i tot hi ha assassinats protagonitzats per grups radicals d’un i altra bàndol. D’aquesta manera s’assassina al Tinent Castillo (de la Guàrdia d’Assalt i reconegut militant d’esquerres) i com a venjança es mata també al líder del Bloc Nacional: Calvo Soterro.

Això provoca que aquests militars més contraris a la República del Front Popular reaccionin avançant el cop d’Estat que tenen preparat. La Guerra Civil és a punt de començar.

GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

1. Causes2. Bàndols3. Ideologia dels bàndols4. Petita cronologia i fases de la guerra5. Conseqüències6. Mapes http://www.racocatala.com/seglexx/h-1936-republica.htm7. http://www.guerracivil.org/ 8. vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=xizC1uX9eOI&eurl=http%3A//www.guerra-

civil.com/videos_guerra_civil_espanola/Im%C3%A1genes%20en%20color%20de%20la%20Guerra%20Civil

1. Causes del conflicte

- la tensió i la divisió viscuda des de l’inici de la segona república- les diferències entre “les dues espanyes” que polititzen i polaritzen la vida política espanyola amb una forta agressivitat- l’assassinat del Tinent Castillo i de Calvo Sotelo- El cop d’estat que duran a terme alguns generals com Mola, Sanjurjo, Franco, Goded o Queipo del Llano.- Com que el cop d’estat ni triomfa ni fracassa, el conflicte s’allarga derivant en una guerra civil que enfrontarà al poble espanyol

2. BàndolsBÀNDOL REPUBLICA (“rojos”) BÀNDOL NACIONAL (franquista, feixista)

Dirigit pel govern republicà del Front Popular que tenia com a president de la república Manuel Azaña.

Milícies Obreres (CNT-FAI; UGT), obrers armats que voldran aprofitar la guerra civil per arribar a la revolució social. Tindran els seus propis líders i objectius i no sempre coincidiran amb els objectius del govern republicà.

Part del Poble

Part de l’exèrcit que no es va revoltar contra la República. Destaca el col·lectiu de la UMRA

Les Brigades Internacionals. Uns 40.000 homes voluntaris i provinents de països estrangers: Polònia, Romania, americans, britànics, francesos,...

Suport de França (permetent les fronteres obertes per facilitar la entrada d’armament als republicans) i de la URSS (homes i material bèl·lic).En menor mesura la Gran Bretanya

Dirigit pel General Francisco Franco, sobretot després de la mort de Mola i Sanjurjo

La Falange Espanyola, partit feixista fundat per José Antonio Primo de Rivera i que en aquests moments contava amb uns 30.000 afiliats.

Els Carlistes i el seu braç armat els “Requetés”. Connecten amb el bàndol nacional en qüestions com la defensa de la tradició, el sentit anti-republicà i la defensa de la religió.

Part del Poble

L’església, que per altra banda era molt perseguida pels republicans. L’església es va recolzar i recolzà el bàndol nacional.Com que el bàndol nacional defensava la moral catòlica i un sentit de la vida catòlic, la guerra civil també va rebre el títol de “Cruzada”.

Part de l’exèrcit que es va unir als colpistes. UME

Suports internacionals sobretot d’ Alemanya amb la Legión Cóndor (brigada d’aviació de guerra) i d’Itàlia amb el CTV.

3. Ideologia dels bàndols

El bàndol republicà era marcadament d’esquerres i anticlerical. Defensava un sistema socialista de govern. Propietat col·lectiva, intervencionisme estatal, amplies llibertats i drets i una concepció de estat compatible amb les autonomies de les regions; això sí, sense trencar la unitat territorial.Era el bàndol escollit pel poble en les eleccions, per això sempre s’argumenta que era el poder legítim.

El bàndol nacional era marcadament de dretes, amb unes tendències molt més conservadores i, en connexió al clima europeu del moment, feixistes. Abominen del comunisme ja que el veuen com la millor manera de portar el poble a la misèria.Volen suspendre el joc democràtic que el consideren nefast i poc eficaç pel progrés del país. Pretenen retallar les llibertats i els drets i implantar la idea de partit únic comandat per un líder fort i amb una autoritat quasi indiscutible.Són partidaris de la tradició i de l’ordre i la moral catòliques.

4. Petita cronologia i fases de la guerra

18 juliol 1936: cop d’estat – anomenat “alzamiento nacional” pels generals rebelsOctubre 1936: Franco és nomenat Cap de l’estat (“Caudillo”)

Novembre 1936 – Març 1937: primer atac frustrat contra Madrid. La capital de l’estat resisteix sota el lema del “no pasarán”Octubre 1937: Conquesta del País bascDesembre 1937: Batalla de TerolAbril 1938: Franco arriba a la costa llevantina (Vinaròs) i talla el territori republicà en dosJuliol-Novembre 1938: Batalla de l’EbreFebrer 1939: Catalunya és ocupada. Exili massiu de republicans sobretot cap a França1 d’Abril 1939: s’anuncia la victòria de Franco i la fi de la guerra.

La guerra civil té tres fases:MOVIMENTS juliol 1936/ març 1937.- ràpids triomfs nacionals en els inicis. Aquesta

etapa s’acaba quan fracassa el primer intent de prendre MadridPOSICIONS març 1937 / novembre 1938.- arriba la guerra a gran escala. Triomfa la

unificació en el bàndol nacional mentre apareixen divisions en el bàndol republicà. Trotskistes del POUM i anarquistes per una banda i socialistes i comunistes del PCE per l’altra.

MOVIMENTS novembre 1938 / abril 1939.- En acabar la batalla de l’Ebre, última gran ofensiva del bàndol republicà, torna la guerra de moviments. El bàndol republicà està esgotat, desmoralitzat i ha vist com les brigades internacionals han tornat a casa seguint les indicacions de la Societat de Nacions (aquestes indicacions foren incomplides per Alemanya i Itàlia que van continuar donant suport a les tropes de Franco). Des de la fi de la batalla de l’Ebre fins al final els moviments són ràpids i favorables al bàndol nacional.

5. Conseqüències

- 268.000 morts més 500.000 ferits- enorme repressió contra l’església: van ser executats 4.300 sacerdots, 2.500 religiosos, 280 religioses, 13 bisbes, 20.000 temples destruïts. Aquesta realitat dona una idea del fort component religiós que va tenir la guerra i el mot de “cruzada “ que alguns van utilitzar.- van haver fins a 475.000 refugiats després de l’ocupació de Catalunya. Al desembre de1 939 la xifra es va reduir fins als 140.000. - Els camps, les fàbriques, les obres d’infraestructura,...desfets, destruïts. La guerra va deixar Espanya al nivell econòmic de 1910.- Les reserves del banc d’Espanya cedides o portades pels vençuts a Mèxic o Rússia.- Profunda divisió de la població espanyola perquè això que es va denominar “les dues espanyes” no van desaparèixer amb el triomf de Franco i més quan el dictador va perseguir i reprimir els vençuts durant gairebé els seus 40 any de govern.

FRANQUISME

Petit repàs històric__________________________

ANYS 4O

1.1. Característiques de la Postguerra- caràcter agressiu del règim (30.000 execucions)- depuració de l'administració. El franquisme inventarà un nou sistema institucional

    * El Consejo Nacional del Movimiento: mena de cambra alta o senat    * El Consejo del Reino: òrgan consultiu del general que a més a més proposava una terna de candidats al cap de l'estat, per a que aquest nomenés d'entre els escollits el president del govern.    * Las Cortes: en la qual els diputats (anomenats "procuradors") eren escollits "a través de los cauces naturales de convivencia": família, municipi i sindicat)

- el règim adopta la parafernàlia feixista (exaltació del líder, partit únic, concentració de poders, pèrdua de llibertats individuals,...- exili en massa de republicans- apareixen focus de resistència i de guerriles. Entre ells, destada el MAQUIS, guerrillers subvencionats pel PCE, PSOE i CNT que van intentar sense èxit desestabilitzar el règim

zones d’activitat maqui

1.2. Postura espanyola durant la segona guerra mundial La posició serà voluble:- primer es declara la neutralitat- desprès es col·labora amb les potències de l'Eix: entrevistes amb Hitler i Mussolini. Franco cedeix la "División Azul", 18.000 homes que seran enviats a lluitar al costat dels nazis i que majoritàriament ho faran al front d'Estalingrat. A canvi Franco esperava compensacions territorials al Marroc i recuperar Gibraltar.- finalment, a finals de 1943 es torna a la neutralitat, es repatria la División Azul

1.3. Conjuntura econòmica- Davant el buit internacional, només queda la autarquia i l'intervencionisme

- Davant la carestia de recursos s’opta pel racionament que durarà 12 anys- Espanya es troba al nivell econòmic de 1914

1.4. Conjuntura internacional- la "comunitat internacional" es gira d’esquenes majoritàriament a Espanya     * per haver recolzat els règims totalitaris     * perquè el país funciona amb un sistema dictatorial- la ONU veta l'ingrés d'Espanya- l'OTAN prescindeix d'Espanya- nombrosos ambaixadors abandonen el país. Només Argentina o Portugal continuen mantenint relacions amb Espanya.

 

ANYS 50-60

2.1. La disfressa del règim- Per gaudir de millor reconeixement internacional el règim basteix una mena de "parademocràcia" a través de la redacció d’algunes lleis que arranquen des de finals del anys quaranta    * Redacció del "Fuero de los españoles" (1945), declaració de principis que van tenir una aplicació pràctica ( llibertat d'expressió, igualtat davant la llei, "habeas corpus",...)    * Ley de sucesión (1947), es preveu que la monarquia serà la forma de l'estat després de la mort de Franco. Don Juan de Borbón accepta que el seu fill, Juan Carlos, sigui educat a Espanya.

2.2. Factors de la normalització amb l’exterior- Les tensions de la guerra freda entre URSS i USA fan que aquests últims pensin en Espanya com a possible aliat.- En 1950 l'ONU obre les portes de la FAO i l'UNESCO a Espanya- Es reobren les relacions internacionals amb USA. Arriben els primers crèdits americans. IKE visita Espanya.-1953, es signa el Concordat amb la Santa Seu. S'afirma que la religió d'Espanya és la catòlica i el Vaticà reconeix com a legítim el règim de Franco

2.3. Causes del desenvolupament econòmic- S’aprova el Plan de Estabilización a l'any 1959. Es liberalitza l'economia, s’eliminen tasses, aranzels,...Augmenta la inversió estrangera , Espanya s’industrialitza- es desenvolupa el sector turístic- moviments migratoris tant cap a l'exterior (Alemanya, França) com a dintre de la pròpia nació (des de l'Espanya interior i agrària cap a les zones industrials: Bcn, Madrid, Bilbao, València)- A finals dels seixanta comença a predominar en Espanya la classe mitjana

http://iris.cnice.mec.es/kairos/mediateca/cartoteca/eso_actual_t04.html

2.4.  Situació interior i Política interna- 1960 apareix ETA-1963 es forma el TOP dirigit per jutges civils i no militars-1966 nova llei de premsa que elimina la censura prèvia-1967 llei de llibertat religiosa-1967 llei Orgànica de l'estat: mena de proto-constitució. Una part dels procuradors a Corts eren escollits pels cap de família i dones casades.

 

 ANYS FINALS

3.1. Línies d’oposició al règim- des de la Universitat i el moviment estudiantil- des dels sindicats, especialment amb CC.OO i Marcelino Camacho- des de l’església com a conseqüència del Concili Vatica II- des del terrorisme. ETA des de 1960; FRAP des de 1973; GRAPO des de 1975. Tots ells identificats amb ideologies d'esquerra radical.- des del mateix franquisme per divisions internes: els aperturistes i els conservaduristes (el bunker)

3.2. Assassinat de Carrero Blanco- al 1974 ETA assassina el cap del govern nomenat pel general Franco. Suposa un cop propagandístic per ETA i es demostra que el règim és vulnerable i que té punts febles.- es nomena successor a Carlos Arias Navarro.

3.3. L’agonia del règim- la crisi del petroli dispara la inflació, es tanquen empreses, augmenta l'atur,...- Judici irregular i posterior execució de 5 etarres que desencadena les crítiques internacionals- Hassan II ocupa amb la marxa verda el Sàhara Occidental. Es torna a demostrar la falta de reflexos del règim i la seva feblesa- Es fa pública la malaltia de Franco que morirà el 20 de novembre de 1975

3.4. Espanya 1975- L’analfabetisme ha descendit enormement. - La societat és ja de consum i urbana (70% població)- La dona es va integrant en el món laboral i acadèmic- Procés de secularització creixent- S’han reduït les diferències entre rics i pobres; la gent és més semblant, més igual i connecta amb sistemes de govern que garanteixin una major igualtat entre el ciutadans: la democràcia. 

Franquisme a Catalunya______________________________

Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura va imposar un tipus d'estat autoritari, que va anul.lar les institucions d'autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d'identitat nacional catalana. Per a Catalunya, a nivell polític, el franquisme representa la més absoluta negació de la més mínima aspiració d'autogovern.

D'altra banda, l'immobilisme polític que va caracteritzar la trajectòria del règim, va contrastar amb l'obertura econòmica, cosa que va permetre que Catalunya, com la resta de l'Estat, pogués conèixer els millors anys de creixement econòmic, un cop superades les difícils condicions de vida de la llarga postguerra. Diguem, doncs, que, a nivell econòmic, el franquisme va coincidir, a pesar de la dictadura, en una de les millors fases d'expansió econòmica. La industrialització dels anys seixanta va anar acompanyada de l'arribada massiva d'immigrants d'altres contrades de l'Estat, que van omplir les ciutats, sovint en condicions poc adecuades (barraquisme, manca de serveis...).El desenvolupament econòmic va significar també l'accés a la societat de consum.

Finalment, la història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos mons que conviuen en diferents condicions.

D'una banda, el món del poder, el de les "autoridades competentes" i de l’altra el món de la oposició a la dictadura.

Catalunya, a més de perdre la guerra, i rebre la repressió que van rebre tots el vençuts, va se reprimida addicionalment pel fet de tenir una identitat a part de l'espanyola. Franco no tolerava cap indici de separatisme o nacionalisme no espanyol, així que els que fossin sospitosos de tal fet, serien perseguits. A Catalunya es van prohibir la llengua, la senyera, les sardanes, l'Estatut... Per culminar la repressió, es va assassinar Lluís Companys (1940), el president de la Generalitat, que havia sigut detingut a França pels alemanys i lliurat a les autoritats franquistes. Amb tot, mai no es va poder eliminar la identitat catalana, sobretot gràcies a escriptors i músics, i a la tasca de normalització de Josep Maria Cruzet. Quan amb el temps la cosa es va anar suavitzant, i amb l'entrada en vigor de la Ley d ePrensa, la repressió es va dur a terme en forma de multes, censures i prohibicions.

- L`oposició durant la fase totalitària (1939-1959) es basava en tres grans grups, el moviment obrer, el monàrquics i els maquis o guerrilla. El PCE, el PSOE i la CNT van continuar la seva

activitat en clandestinitat, fruit del que es van esdevenir les detencions dels seus membres durant tot el règim. Fins i tot van provocar vagues importants, però ala dècada del 1950 van reduir la seva activitat. Els grups monàrquics solien fer conspiracions, fins al punt d'enviar una carta a Franco demanant-li que restaurés la monarquia. Per la seva part, el comte de Barcelona, Joan de Borbó, va fer el manifest de Lausana, en que exigia a Franco que abandonés el poder per a posar una monarquia en la seva persona. Per últim, els maquis o guerrilla eren grups que subsistien ales muntanyes i que continuaven la guerra, junt amb les tropes que havien ajudat a França a guanyar als alemanys. Van arribar a envair la Vall d'Aran, però per la por de tornar a la situació de la guerra, i el poc ressò que tenien les seves actuacions, no van arribar gaire lluny.

A la dècada de 1959, l'oposició va canviar, en tres punts, el no ús de la violència, el canvi social i generacional dels membres i les actuacions opositores a les universitats i sindicats. Tot això va provocar la creació de dos noves lleis, la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Orden Público (1959). Es van aconseguir petits augments salarials, Ley de Convenios colectivos (1958).

- L'oposició a Catalunya entre 1939 i 1959. Tot i que a l'exili, la Generalitat va seguir vigent, en un principi amb Josep Irla com a successor de l'assassinat Companys, por després es va escollir a Josep Tarradelles, mitjançant el vot, que seria president fins a la restauració de la de Generalitat el 1977. També en l'exilies va dur a terme una gran tasca de normalització. A l'interior de Catalunya es van ajuntar els grups nacionalistes en el Front Nacionalista de Catalunya, i els d'esquerres en el Moviment socialista de Cataluya. D'altra banda, els anarquistes van seguir fent la seva fins als 60, en que moriren dos “caps”. A la dècada del 1950 es va crear Crist-Catalunya, un grup de joves cristians antifeixistes liderats per Jordi Pujol. Tot i que no es va reunir cap gran massa de gent, l'esperit català va seguir pròsper.

- De la fase tecnocràtica a la fi de la dictadura (1959-1975): Els primers indicis d'oposició en aquest període van venir donats pel col·loqui de Munic (1962), de ressò europeu, en que es parlava clarament de democràcia. A Franco no li va agradar això, i la mesura va ser empresonar o desterrar tots els assistents al col·loqui, que no eren a l'exili, en tornar a Espanya. Durant els 60 i meitat dels 70, l'oposició va augmentar notablement; el moviment obrer va fer les seves crides rotundes, amb vagues, assemblees i manifestacions, els monàrquics van seguir les conspiracions, i a més l'augment d'atemptats del FRAP i ETA i l'agitament a les universitats. En aquest temps, el PCE i el PSOE van ser els partits més importants, tot i que en clandestinitat, dirigits per Santiago Carrillo i Felipe González. Aquests dos partits amb les seves respectives juntes van esperar la mort de Franco per instaurar la democràcia.

- L'oposició a Catalunya entre 1959 i 1975:

Els fets de Palau: El 19.05.1960 hi havia un concert de l'Orfeó Català en memòria del centenari del naixement de l poeta Joan Maragall. En el programa estava inclòs el cant de la Senyera, però va ser prohibit pel governador civil de Barcelona, perquè assistien moltes autoritats franquistes. Durant el concert, a l'hora del cant de la senyera, el públic va començar a cridar reclamant-lo, i part del públic el va començar a cantar. Jordi Pujol i Francesc Pizon van ser detinguts i condemnats a 7 i 3 anys de presó pels fets del Palau i per ser presumptes autors d'uns follets amb propaganda antifranquista. Degut a la censura de premsa, la notícia no es va poder difondre, però va tenir gran ressò a Catalunya i l'estranger, ja que mai s'havia detingut torturat, jutjat i condemnat a un catòlic per un delicte d'opinió des de 1938. Així, Jordi Pujol va esdevenir un símbol per Catalunya.

Oposició política i obrera: El PSUC va ser l'únic partit clandestí amb incidència a Catalunya, i va dur a terme el seu projecte d'unificar la burgesia i la classe obrera amb el fi de fer caure el dictador. Al 1962 es va crear un sindicat clandestí important a Astúries, CCOO, a Catalunya es va fundar el 1964. Marcelino Camacho a nivell espanyol i Cipriano García a nivell català.

L'oposició popular: Durant els darrers quinze anys de dictadura es van dur a terme diverses iniciatives culturals: Edicions 62, que publicava només llibres en català, iniciatives pedagògiques, Associació de Mestres Rosa Sensat, la revista infantil Cavall Fort, l'empresa discogràfica Edigsa, per cantants i músics catalans. I el moviment Nova Cançó, integrat per Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Raimon...

L'Assemblea de Catalunya: A partir de 1971 es va decidit unificar tots els partits, grups, classes i individus de Catalunya en un sol grup sota uns mínims comuns. Hi havia hagut precedents, però l'Assemblea de Catalunya va ser un èxit. Els punts van ser: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i solidaritat amb tots els pobles espanyols. El desembre de 1973 el 113 delegats de l'Assembles de Catalunya foren detinguts.

Documents___________________________

textos

El Gobierno de Francia, el del Reino Unido y el de los Estados Unidos de América han intercambiado puntos de vista sobre el Gobierno español y sus relaciones con dicho régimen. Se ha llegado al acuerdo de que, mientras el General Franco siga gobernando en España, el pueblo español no puede esperar y completa y cordial asociación con las naciones del mundo que, en un esfuerzo común, consiguieron la derrota del nazismo alemán o del fascismo italiano, los cuales ayudaron al gobierno actual español a su ascenso al poder y en los que este gobierno se inspiró.

Ley de Principios del Movimiento Nacional, de 18 de mayo de 1958

Yo, Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España, consciente de mi responsabilidad ante Dios y ante la historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como principios del Movimiento Nacional, entendido como Comunión de los españoles en los ideales que dieron vida la Cruzada, los siguientes:

1. España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria es deber sagrado de todos los españoles.

2. La nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la ley de Dios, según la doctrina de la santa Iglesia Católica, apostólica y romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación.

4. La unidad entre los hombres y las tierrras de España es intangible, la integridad de la patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional...

Qui és el general Franco, l'home que ara vol venir a Barcelona, i què representa el seu règim?

El general Franco representa la negació de la llibertat en tots els ordres. En primer lloc, la negació de la llibertat política. En cap nivell de la vida social hi ha llibertat. No h'hi ha en els municipis: tots sabem que les eleccions municipals no signifiquen absolutament res. I quan el règim tem no poder controlar plenament els resultats - cas de Madrid i Barcelona -, són suprimides. Això que en diuen "les Cortes", no té cap valor representatiu (...) En

difinitiva tot el poder radica en les mans d'un sol home, el que ara pensa venir a Barcelona, que té pel poble i per les seves aspiracions un mensypreu absolut.No hi ha llibertat social ni sindical (...) Les associacions obreres de tota mena han estat suprimides, fins i tot les culturals (...) No és reconegut el dret a la vaga, que és un dret bàsic sense el qual la classe obrera no té cap possibilitat de defensar-se.

Francisco Franco se encuentra por encima del hecho escueto, simple y narrativo. Torpeza sería situarle a la altura de Alejandro Magno, de Julio César... Es el hombre de Dios, el de siempre, el que aparece en el crítico instante y derrota a los enemigos, proclamándose campeón de la Milicia del Cielo y de la Tierra. Le pertenecen por tanto los títulos de Caudillo, Monarca, Príncipe y Señor de los ejércitos. En este día renovemos in mente la promesa de fidelidad a su persona y en nombre de Cristo perdonemos a los que no comprenden, no oyen y no ven. En este día, tenemos que contemplarnos pequeños, enanos, ridículos y patizambos.

Editorial del 1-10-1959, día del caudillo, del diario oficial Arriba.

1.- Relaciona el principio de exaltación del líder con el contenido de esta editorial.

2.- Busca frases en el texto que te recuerden las influencias católicas.

3.- ¿Por qué es Franco tan importante, según el texto?

 TRANSICIÓ I PLENA DEMOCRÀCIA

1. El paper del rei2. Dificultats per a la transició3. Eleccions Generals (juny de 1977)4. La constitució de 19785. Crisi de UCD i el 23-F6. Eleccions de 1982. L’obra dels governs socialistes

Franco va basar el seu règim en l’exaltació de la pàtria i la moral tradicional catòlica com la manera correcta d’ordenar la vida social. Per altra banda la seva obsessió per l’ordre públic el va portar sempre a desenvolupar un ampli aparell de censura que va acabar per retallar les llibertats individuals.Amb la seva mort mor també el franquisme i Juan Carlos de Borbón iniciarà un lent procés cap a la democràcia que serà batejat amb el nom de transició.

1. El paper del rei

No es va proposar fer una transició brusca. Va assumir rel govern deixat per Franco tot i que no va tardar gaire en cessar Arias Navarro. En el seu lloc va nomenar com a nou president del govern Adolfo Suárez (finals de 1976).En el mateix any es redactà la Llei per a la Reforma Política (LRP) llei que serviria per desarmar el franquisme i poder bastir un nou règim. Aquesta llei preveia: la implantació de la sobirania nacional la formació de dues cambres escollides per sufragi universal directe, amb la missió de redactar una nova constitució Aquesta llei va ser aprovada per les Corts encara franquistes (“harakiri”) i sotmesa a referèndum popular el 15-XII-1975 obtenint un ampli SÏ

2. Dificultats per a la transició

-Vagues d’obrers alarmats per la inflació creixent (20-30%)-el terrorisme (eta,frap,grapo)-la resistència dels grups mes conservadors (dreta i militars) a legalitzar el PCE, cosa que no es va aconseguir fins l’Abril de 1977-la “matanza de Atocha”, assassinat de quatre advocats laboralistes propers al PCE per grups d’extrema dreta. Es va témer que el PCE reaccionés també amb violència, però no va ser així, cosa que li va donar bastant crèdit per a la seva posterior legalització.-les reivindicacions nacionalistes que van obligar a bastir comunitats pre-autonòmiques: retorn de Josep Tarradellas.

3. Eleccions Generals (juny de 1977)

Foren per a Corts Constituents y va haver una participació del 78%Els partits principals van ser:**UCD, liderat per Adolfo Suárez. Era el partit del actual govern i va guanyar les eleccions**PSOE, liderat per Felipe González. Va captar el vot jove i antifranquista**PCE, liderat per Santiago Carrillo, encara desestructurat, portava dos mesos legalitzat**AP, liderat per Manuel Fraga, un dels ministres “aperturistes” de Franco

4. La constitució de 1978

-Tres membres de UCD i quatre de l’oposició van preparar un esborrany que després seria perfeccionat pel Congrés i el Senat. Es va procurar que tot el que es fes es fes amb el consens més gran possible.-A l’Octubre de 1978 la constitució es va sotmetre a referèndum popular que va acabar amb un SÍ rotund.-Aquesta constitució instaurava a Espanya la monarquia parlamentariala divisió de podersla sobirania nacional i el sufragi universal i directel’aconfessionalitat de l’estatuna amplia declaració de drets i llibertatsla possibilitat de formar autonomies per exercir l’autogovern sense trencar amb la unitat territorial de l’estat.

5. Crisi de UCD i el 23-F

-A les eleccions de 1979 UCD va obtenir una pírrica victòria-Les divisions internes i les dificultats per tirar endavant l’estat de les autonomies portaren a Suárez a la dimissió-Just quan s’estava nomenant a Calvo Sotelo (successor de Suárez al front d’UCD i del govern), va irrompre en el Congrés dels Diputats el Coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero que intentava donar un cop d’estat. Era el dia 23 de febre de 1981-Després d’algunes hores d’incertesa (fins i tot els tancs van sortir al carrer a ciutats com València dirigits per Milans del Bosch), el rei va donar ordres als capitans generals de les regions militars que es mantinguessin fidels a l’ordre legítimament escollit pel poble espanyol i que les tropes no sortissin de les casernes.-Tejero va quedar aïllat. Els caps militar van obeir el rei i es van mostrar disciplinats. La democràcia sortiria endavant tot i que es va demostrar que encara era una realitat feble i vulnerable a l’estat espanyol.

6. Eleccions de 1982. L’obra dels governs socialistes

-Aquestes eleccions van donar el triomf als socialistes del PSOE liderats per F. González i Alfonso Guerra. Revalidaren el triomf tot i que sempre a la baixa al 1986, 1989 i 1993 (amb el recolzament dels nacionalistes catalans i bascos)-Van aplicar els principis de l’estat del benestar:

augment de les inversions socials (sobre tot en educació i infraestructures) augment de les pensions modernització i equiparació del país a nivells propers als europeus ingrés a l’OTAN al 1985 (després d’un referèndum polèmic i molt ajustat) ingrés d’ Espanya a la UE al 1986

Els escàndols de corrupció de la seva darrera legislatura van precipitar la seva derrota (cas Roldán; cas Mariano Rubio; cas Juan Guerra, cas GAL)

Les eleccions de 1996 van ser guanyades pel Partit Popular, liderat per José Maria Aznar, un grup conservador moderat que va canviar de polítiques implantant els principis neoliberals.

En qualsevol cas l’arribada al poder dels socialistes al 1982 es considerat per molts historiadors com el fet que posa fi a la TRANSICIÓ ESPANYOLA.

TEXTOS, DOCUMENTS I ALTRES PRÀCTIQUES

ELS DESCOBRIMENTS DE L’ERA MODERNA

1. Comentari de text

Todo tomaban y daban de aquello que tenian de buena voluntad, mas me pareció que era gente muy pobre. Ellos andaban desnudos como su madre los parió y también las mujeres, aunque no vide más de una harto moza, y todos los que yo vi eran mancebos , ninguno de más de 30 años muy bien hechos todos, de muy hermosos cuerpos y muy hermosas caras, los cabellos gruesos casi como sedas de cola de caballos y cortos (...)Ellos no traen armas ni las conocen porque les mostré espadas y las tomaban por e filo y se cortaban con ignorancia. No tienen algun hierro; sus azagayas son una varas sin hierro. (...)Yo vi algunos que tenían señales de heridas en sus cuerpos, y les hice señas qué era aquello, y ellos me mostraron como allí venían gentes de otras islas que estaban cerca y los querían tomar y se defendían. (...). Ellos deben ser buenos servidores y de buen ingenio, que veo que muy presto dicen todo lo que les decía. Y creo que ligeramente se harían cristianos, que me pareció que ninguna secta tenían. Yo, placiendo a Nuestro Señor, llevaré de aquí al tiempo de mi partida seis a Vuestra Alteza para que aprendan a hablar. Ningun abestia de ninguna manera vi, salvo papagayos en esta Isla.

Cristóbal Colón. 11 de octubre de 1492

GUERRA DE SUCCESSIÓ

1.- comentari de text

Vist que la reina de Gran Bretaña no cerca d´instar amb summa eficàcia perquè tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin no sols enter i respectable oblit de tot el que s´ha executat durant aquesta guerra i gaudeixin de l´integra possesió de tots llurs patrimonis i honors, sinó també que conservin il.lesos i intactes “llurs antics privilegis”, el rei catòlic (Felip V) en atenció a S.M. Britànica, concedeix i confirma en el present a qualsevulla habitants de Catalunya, no sols l´amnistia justament desitjada, amb la plena possessió de tots llurs bens i honors, sinó que els dóna i atorga també “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”, que de tots els pobles d´Espaya són els més amats del Rei Catòlic.

Article 13 del tractat d´Utrecht (13-VII-1713).

2.- Veure webquest Guerra Successióhttp://www.webquestcat.org/~webquest/succesio/

IMPERIALISMES

Disseny d’un mapa dels Imperis colonials

GB: Egipte, Sudan , Kènia, Somalia (una part compartida amb Itàlia), Península aràbiga, Colònia del Cab (inclou Zàmbia, Botswana), Seychelles, Illes Maurici, Nigèria, Índia (inclou Pakistan, Birmània i Bangladesh), Sri-Lanka, Malàisia, Nord de Borneu, Papua - N.Guinea, Austràlia, Tasmània, Nova Zelanda, Guyana, Antilles menors,Canadà

FR: Àfrica Occidental Francesa (Algèria, Tunísia, Níger, Txad, Benín), Gabon, Madagascar, Indoxina (Laos, Vietnam, Cambotja), Nova Caledònia, Guyana Francesa

AL: Togo, Camerun, Àfrica del Sudest, Tanganika, Illes Micronèsia

HOL: Indies Orientals Holandeses (Indonèsia), Moluques, Surinam.

IT: Líbia, Etiòpia, part de Somàlia (inclou la actual Eritrea)

POR: Angola, Moçambic

DIN: Islàndia, Grenlàndia

ESP: Sàhara Espanyol, Cuba, Sto.Domingo, Puerto Rico, Filipines, Guinea Espanyola

EE.UU: Alaska, Cuba, Puerto Rico, Filipines, Guam

JAPÓ: Taiwan, Corea, Manchukuo (1931)

LA 1ª GUERRA MUNDIAL

1. Comentari de text

La historia de estos últimos años, y especialmente los acontecimientos dolorosos del 28 de junio, ha demostrado la existencia en Servia de un movimiento subversivo cuyo fin es separar de la Monasrquía austrohúngara algunas partes de su territorio. Este movimiento, que ha ido creciendo ante lo sojos del gobierno servio, ha llegado a manifestarse más allá del territorio del reino con actos de terrorismo, con una serie de atentados y de muertes.El gobierno real servio nada ha hecho para suprimir este movimiento (...)El gobierno imperial y real se ve obligado a pedir al gobierno servio la formulación oficial de que condena l apropaganda dirigida contra la Monarquía austro-húngara, es decir, el conjunto de las tendencias que aspiran como último fin a separar de la Monarquía algunos de us territorios, y que se compromete a suprimir, por todos los medios, esta propaganda criminal y terrorista. (...)

2. Cacera del tresor sobre el Tractat de Versalles.http://www.tressisens.org/inter/tresor/versalles/ amb comentari de text de LL.G.

3. Happening sobre la Primera Guerra Mundial.

4. Construir un mapa d’abans i després de la guerra

5. Comentari de text

En la trinxera a l’hora de l’atac...Els homes s’alineen, sempre en silenci, amb la manta creuada sobre el pit, la barballera en el mentó, recolzats sobre els fusells. Observo les cares crispades, pàl·lides, profundes. No són soldats: són homes. No són aventurers, guerrers, fets per la carnisseria humana...Són treballadors i obrers aquells que poden reconèixer-se en l’interior dels seus uniformes. Són civils desarrelats. Esperen el senyal de la mort i de la matança...Cadascú sap que va a oferir el seu cap, el pit, el ventre, el cos sencer, completament nu, als fusells, apuntats amb anticipació, als obusos, ales granades amuntegades i sobretot a la metòdica i quasi infalible metralladoraNo són indiferents a la seva pròpia vida, com els bandits, encegats de còlera igual que els salvatges. A pesar de la propaganda que se’ls inculca, no estan estimulats. Es concentren allí amb plena consciència, amb plena força i plena salut, per a submergir-se una vegada més en aquesta espècie de paper boig, imposat a tot home per al bogeria del gènere humà.

Diari d’un soldat. 1916

LA REVOLUCIÓ RUSSA

1. Comentari de text *** Intenta deduir l’emisor-s i el receptor-s

Senyor, nosaltres, obrers de Sant Petesburg, les nostres dones i els nostres fills som davant teu per a demanar justícia i protecció. Hem caigut en la misèria, ens oprimeixen, ens carreguen d’excessiva feina, ens insulten (...) ens tracten com a esclaus que han de suportat pacientment el seu destí trist i amarg i el seu silenci (...)La nostra primera demanda era que els nostres patrons examinessin, conjuntament amb nosaltres, les nostres peticions; però ens l’han refusada, se’ns ha negat el dret de parlar de les nostres peticions escudant-se en el fet que la llei no ens reconeix aquest dret.També s’ha considerat il·legal la nostra demanda de disminuir el nombre d’hores de feina fins a vuit hores diàries; d’establir el nostre sou conjuntament.Rússia és massa gran i les seves necessitats molt variades i importants perquè pugui ser governada exclusivament pels funcionaris (...). Ordena immediatament de convocar els representants de totes les classes i ordres del poble rus (...) I amb aquesta finalitat mana que les eleccions a L’assemblea Constituent es facin segons el sufragi universal, secret i igual. Aquesta és la petició més important

2. Cacera del tresor de la revolució russahttp://www.tressisens.org/inter/tresor/lenin/index.htm

3. Happening sobre la revolució russa

4. Comentari de textIntenta intuir l’emissor i la ideologia que impulsa aquestes mesures de govern

- Queda abolida sin indemnización la propiedad terrateniente- Las fincas de los terratenientes como también las tierras de la Corona, los monasterios y

la iglesia cons sus anu¡imales de trabajo y sus herramientas pasan a disposición de los Soviets

- Igualdad y soberanía de los pueblos de Rusia- Derecho de los pueblos de Rusia a la libre autodeterminación- El negocio bancario se declara monopolio del Estado

EL MÓN ENTRE GUERRES

1. Comentari de text

1. Demanem la unió de tots els alemanys per constituir una Gran Alemanya fundada en el dret de la independència de què gaudeixen les nacions

2. Demanem per al poble alemany la igualtat de drets en els tractats amb les altres nacions i l’abolició dels Tractats de Versalles i i de Saint-Germain.

3. Ningú, llevat del membres de la nació, no podrà ser ciutadà de l’Estat. Ningú, llevat d’aquells per les venes dels quals circula sang alemanya, sigui quin sigui el seu credo religiós, no podrà ser membre de la nació. Per consegüent, cap jueu no serà membre de la nació.

4. Cal impedir tota immigració no alemanya5. Demanem la nacionalització de totes les empreses que actualment estan en poder dels

trust6. Demanem que es posi en pràctica un pla gradual d’assistència social a la vellesa.7. L’Estat procurarà elevar el nivell de la salut de la nació emparant les mares i els nens,

prohibint el treball d’infants, augmentant l’eficiència corporal mitjançant la gimnàstica obligatòria i els esports

2. Comentari de text

No creáis que podéis combatir una enfermedad sin acabar con el agente que la origina, sin destruir el bacilo, y no creáis que podéis combatir la tuberculosis racial sin aseguraros de que el pueblo está libre del agente que la causa. El impacto del judaísmo nunca desaparecerá, ni la contaminación del pueblo cesará, a menos que el causante, los judíos, sea eliminado de entre nosotros

3. Estudi de dades estadístiques

GRAFICA 1

EVOLUCIÓ DE L’ATUR ALEMANYA

Anys nombre d’aturats

1932 54760001933 60140001934 37730001935 21000001936 16000001937 9000001938 4000001939 30000

GRÀFICA 2

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE MILITANTS DEL PARTIT NAZI

Anys nombre de militants

1922 30001923 552871929 969181930 1300001933 8500001936 25000001938 28000001940 50000001943 7100000

Qüestions1. Explica la informació de la gràfica 12. Explica la informació de la gràfica 23. Explica la relació que hi ha entre les dues gràfiques

4. Happening sobre el crack de 1929

SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA

Rebeldes de Asturias ¡Rendíos!

Es la única manera de salvar vuestras vidas, la rendición sin condiciones y la entrega de las armas antes de veinticuatro horas.España entera, con todas sus fuerzas, va contra vosotros, dispuesta a aplastaros sin piedad, como justo castigo a vuestra criminal locura.La Generalidad de Cataluña, se rindió a las tropas españolas en la madrugada del domingo. Companys y sus complices esperan en la cárcel el fallo de la justicia.No queda una huelga en toda España. Estáis solos y vais a ser las víctimas de la revolución vencida y fracasada.Todo el daño que os han hecho los bombarderos del aire y las armas de las tropas, son nada más que un simple aviso del que recibiréis implacablemente. Si antes de ponerse el sol no habéis depuesto la rebeldía y entregado las armas. Después iremos contra vosotros hasta destruiros, sin tregua ni perdón.¡Rendíos al gobierno de España! ¡Viva la República!

Las elecciones del domingo

Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo. (...) Un rey puede equivocarse y sin duda erré yo alguna vez; pero sé bien que nuestra Patria se mostró en todo generosa ante las culpas sin malicia.(...) Pero resueltamente quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fraticida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que mios, son el depósito acumulado por la Historia. (...) Espero conocer la auténtica expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejecricio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos.

Comparació- confrontació “les dues espanyes”

República d’esquerres Ítems a comparar República de dretesAconfessionalitat

Divorci

Matrimoni civil

Pressupost a l’església

Docència

Jesuïtes

Exèrcit

Reforma agrària

Tipus de propietat

Ideologia política de base

Partits polítics

Concepció de l’estat

FULL DE RESPOSTES EXERCICI – SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA

NOM DEL GRUP:MEMBRES DEL GRUP:PUNTUACIÓ ACONSEGUIDA:

Document 1

- esdeveniment històric 2p:- autor del text 2p:- data de l’escrit 1p:

Document 2

- què reflecteixen les vinyetes ? 1p:- a favor o en contra del estatuts d’autonomia ? 0,5p- qui pot ser l’estàtua de la llibertat? 1p- possible data de les portades. 1p

Document 3

- Qui parla ? 1p- Què està passant ? moment històric 2p- Data 1p

Document 4

- ideologia política del cronista 1,5p- gènere del cronista 0,5p- què li passa ? de què té por ? 2p- com deixa les dones d’Espanya ? 0,5p- Qui és « San Jurjo » ? 1p

Document 5

- analitza el mapa de les eleccions de febrer de 1936 i els llocs a on va triomfar el cop del General Franco. Coincidències i diferències. 2p

GUERRA CIVIL

Guerra y propaganda: partes de guerra contradictorios

Ejército de Tierra. Este: La jornada de hoy ha constituido un triunfo para las armas republicanas, que han llevado a cabo una operación de guerra de extraordinaria dificultad con la mayor precisión, conquistando todos los objetivos señalados por el mando. En las primeras horas de la madrugada, las fuerzas españolas cruzaron el río Ebro entre Mequinenza y Amposta, por sorpresa en una, y en otra por viva fuerza.Nuestros soldados, arrollando todas las resistencias, han hecho más de 500 prisioneros y han capturado abundante material de guerra , artillería y armamento de Infantería. Muchas unidades enemigas,(….)han huido a la desbandada.(….) ( El socialista, 26- VII -1938 )

Cuartel General del Generalísimo.En el frente de cataluña el enemigo ha persistido en sus ataques en el valle del Ebro, al amparo de los destacamentos ligeros que cruzaron el río durante la noche del 24 al 25. Las fuerzas que atravesaron el río cerca de su desembocadura, aproximadamente un regimiento, fueron aniquiladas, llevándose hasta ahora enterrados más de trescientos muertos, pasando de ciento el número de ahogados y de trescientos cincuenta el de prisioneros hechos.Los que lo hicieron en la zona sur de Mequinenza han sido también batidos y acorralados por nuestras tropas, después de haberles destruido su puente..(…)

( Salamanca, 26-VII -1938.III Año Triunfal ).

FRANQUISME

Ley de Principios del Movimiento Nacional, de 18 de mayo de 1958

Yo, Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España, consciente de mi responsabilidad ante Dios y ante la historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como principios del Movimiento Nacional, entendido como Comunión de los españoles en los ideales que dieron vida la Cruzada, los siguientes:

1. España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria es deber sagrado de todos los españoles.

2. La nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la ley de Dios, según la doctrina de la santa Iglesia Católica, apostólica y romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación.

4. La unidad entre los hombres y las tierrras de España es intangible, la integridad de la patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional...

 

Qui és el general Franco, l'home que ara vol venir a Barcelona, i què representa el seu règim?

El general Franco representa la negació de la llibertat en tots els ordres.

En primer lloc, la negació de la llibertat política. En cap nivell de la vida social hi ha llibertat. No h'hi ha en els municipis: tots sabem que les eleccions municipals no signifiquen absolutament res. I quan el règim tem no poder controlar plenament els resultats - cas de Madrid i Barcelona -, són suprimides. Això que en diuen "les Cortes", no té cap valor representatiu (...) En difinitiva tot el poder radica en les mans d'un sol home, el que ara pensa venir a Barcelona, que té pel poble i per les seves aspiracions un mensypreu absolut.

No hi ha llibertat social ni sindical (...) Les associacions obreres de tota mena han estat suprimides, fins i tot les culturals (...) No és reconegut el dret a la vaga, que és un dret bàsic sense el qual la classe obrera no té cap possibilitat de defensar-se.

Jordi Pujol. 1960 (Fets de Palau en torn una visita del general Franco a Bcn)

 

Francisco Franco se encuentra por encima del hecho escueto, simple y narrativo. Torpeza sería situarle a la altura de Alejandro Magno, de Julio César... Es el hombre de Dios, el de siempre, el que aparece en el crítico instante y derrota a los enemigos, proclamándose campeón de la Milicia del Cielo y de la Tierra. Le pertenecen por tanto los títulos de Caudillo, Monarca, Príncipe y Señor de los ejércitos. En este día renovemos in mente la promesa de fidelidad a su persona y en nombre de Cristo perdonemos a los que no comprenden, no oyen y no ven. En este día, tenemos que contemplarnos pequeños, enanos, ridículos y patizambos.

Editorial del 1-10-1959, día del caudillo, del diario oficial Arriba.

1.- Relaciona el principio de exaltación del líder con el contenido de esta editorial.

2.- Busca frases en el texto que te recuerden las influencias católicas.

3.- ¿Por qué es Franco tan importante, según el texto?

 

 

GUERRA FREDA

1. Comentari de text

Salvant un país de la fam i de la ruïna, els monopolis nord-americans tenen la intenció de privar-lo de la seva independència. L’ajut nord-americà comporta automàticament la modificació de la línia política del país que rep aquest ajut, i així pugen al poder partits que estan disposats a dur a terme el programa desitjat pels EUA (...)En acabar la guerra s’han posat de manifest les direccions principals de la política internacional, que corresponen a la divisió en dos camps que avui dia operen al món: el camp antiimperialista i democràtic i el camp imperialista (...). L’URSS i els països de la nova democràcia són el

fonament del camp antiimperialista i democràtic, recolza el moviment obrer, els partits comunistes i els moviments d’alliberació del països colonitzats.

2. Comentari de text

Crec que hem d’ajudar els pobles a forjar el seu propi destí. Cada nació ha d’escollir entre dos models de viure oposats. L’un reposa sobre la voluntat de la majoria i es caracteritza per unes institucions lliures, per un govern representatiu, per eleccions lliures, per la garantia de les llibertats individuals i per l’absència de qualsevol opressió política (...)L’altre reposa sobre la voluntat d’una minoria imposada per la força a la majoria. Es basa en el terror i l’opressió, unes eleccions trucades i la supressió de les llibertats personals, i té una premsa i una radio controlades.

3. Ajuts concedits segons el Pla Marshall

Aquest plan concebut pel general George Marsall va servir per a la reconstrucció europea, per evitar l’expansió del comunisme i per donar sortida a part dels excedents de producció i de capitals dels Estats Units.

AJUTS PLA MARSHALL entre 1948 i 1951PAÏSOS MILIONS DE DÒLARSRegne Unit 2700França 2177Alemanya Occidental 1255Itàlia 1108Països Baixos 931Àustria 528Bèlgica-Luxemburg 518Grècia 445Dinamarca 242Noruega 210Irlanda 142Suècia 109Turquia 106Portugal 33Trieste 31Islàndia 20Iugoslàvia 14

4. Comentari de text

Al llarg de la setmana passada, hem tingut proves indubtables que un conjunt de bases per al llançament de míssils ofensius s’estaven preparant en aquesta illa captiva.

Cadascun d’aquests míssils pot tocar Washington, el canal de Panamà, el cap Canaveral, Mèxic o qualsevol altra ciutat situada al sud-est del EUA, a Amèrica Central o a la regió de les Antilles (...) Aquesta precipitada transformació de Cuba en una important base estratègica constitueix una amenaça explícita per a la pau i un canvi tan provocador com injustificat de l’statu quo, que no podem acceptar si volem que els nostres acords siguin reconeguts com a vàlids pels nostres amics i pels nostres enemics (...)He donat ordres perquè es prenguin les següents mesures:

1. Per iniciar la creació d’un dispositiu militar ofensiu, s’aplicarà una estricta quarantena a qualsevol equip militar ofensiu amb destinació a Cuba

2. La política del nostres país serà la de considerar qualsevol llançament d’un míssil nuclear des de Cuba contra qualsevol nació de l’hemisferi occidental com un atac de la Unió Soviètica contra els EUA, i donarem en represàlia, una resposta completa contra l’URSS

Comparació blocs – Guerra Freda

Bloc Occidental Ítems a comparar Bloc comunistaLíders

Aspectes polítics

Aspectes socials

Aspectes econòmics

Aspectes militars

ANNEXOS

PAUTA PER AL COMENTARI DE TEXT

1. Qüestions introductòries

- Què és? : aquí es tracta de presentar el  document (mapa, text, gràfic, taula estadística,...) i el tipus al que pertany. Per exemple si és un text dir si és el fragment d’un diari, un article periodístic, un acta, un tractat internacional, una biografia,...

- De quan és? : es tracta de dir l’època en que va ser escrit o produït el document

- D' on és? : a on va ser escrit o produït el document

- De qui és? : aclarir l’autor, l’emissor del document

- Per a qui és? : aclarir el destinatari, el receptor del document. Pot ser una persona o un grup.

 

     2. Cos Central

- Què diu? es tracta de trobar el tema-es i les idees fonamentals del document. S’ha de captar el missatge que el document ens envia

- Per a què es diu? : ara s’ha de trobar la finalitat del document, què pretén, que busca, quins objectius persegueix, per a què es va fer

- En quines circumstàncies es diu ? És la contextualització. Es tracta de posar en relació el document i la seva època. Hem de dir amb quin o quins esdeveniments històrics té relació el document i explicar les característiques de l’època que ens ajudin a entendre el missatge del text.S’han de retratar les circumstàncies en les qual el document s’entén i troba sentit.

En aquest apartat també ens podem preguntar per les seves causes i conseqüències, establir relacions amb altres documents, èpoques, etc.

 

      3. Conclusions

- Petit resum que parli del valor i la importància del document

PAUTA PER AL COMENTARI D’UN MAPA

1. Presentació del mapa

- Identificar el tema del mapa i establir-ne la data o l’època- Establir l’espai geogràfic i els diferents territoris implicats- Explicar la llegenda i els símbols per tal de saber el tipus d’informació que ens donen

2. Descripció i anàlisi

- Descriure amb detalls la situació que ens mostra el mapa comentant tots els elements que hi apareixen

- Comparar si s’escau el mapa amb d’altres que puguin ajudar a comprendre’l més detalladament.

3. Interpretació i context històric

- Explicar el context històric del mapa: relacionar la informació que ens dóna amb els coneixements històrics que tenim del tema

- Parlar sobre la importància històrica dels fenòmens representats i esposar les causes que els han motivat.

- Valorar la nova situació territorial que mostra el mapa o de la situació demogràfica, econòmica, política…

4. Conclusions

- valorar les conseqüències que es deriven de la situació que mostra el mapa

REIS I CAPS D’ESTAT a L’ESTAT ESPANYOL

Isabel I de Castella (1474-1504) i Ferran II d’Aragó (1474-1516)Joana I de Castella 1504-1555 i Felip I 1504-1506

Casa d’ÀustriaJoana I i Carles I (1516-1555)Carles I (1555-1556)Felip II (1556-1598)Felip III (1598-1621)Felip IV (1621-1665)Carles II (1665-1700)

Casa de BorbóFelip V (1700-1724) i (1724-1746)Lluís I (1724)Ferran VI (1746-1759)Carles III (1759-1788)Carles IV (1788-1808)Ferran VII (1808-1833)(José I Bonaparte 1808-1813)Isabel II (1833-1868)

Govern ProvisionalFrancisco Serrano 1868-1871

Casa de SavoiaAmadeo I (1871-1873)

Primera RepúblicaEstanisalo Figueres 11-II / 11-VI 1873Frncesc Pi i Margall 11-VI / 18-VII 1873Francesc Salmerón 18-VII a 7-IX 1873Emilio Castelar 7-IX / 3-I 1874

Casa de BorbóAlfons XII (1875-1885)Alfons XIII (1886-1931)

Segona RepúblicaNiceto Alcalá-Zamora (1931-1936)Manuel Azaña (1936-1939)

Cap EstatFrancisco Franco (1936-1975)

Casa BorbóJuan Carlos I (1975...

 

CRONOLOGIA

PREHISTÒRIA

Paleolític 2,5 mill a.C. – 10.000 a. C. (foc, llenguatge, art rupestre)

Neolític 8000 – 3.500 a. C. (agricultura, ramaderia, sedentarisme)

---------- Roda, vela, arada

Eneolític 3.500 – 2000 a. C. (escriptura zona Mesopotàmia)

HISTÒRIA

Edat metalls 2000 a. C. (Coure, bronze, ferro)

Història Antiga

Grècia des de 800 a. C.

Roma des de V a. C.Imperi Romà des de s. I d. C. (Octavi August)

Història Medieval (s. V –caiguda imperi romà- fins s. XV –descobriment Amèrica)

Història Moderna (s. XV fins s. XVIII –revolució francesa-)

Revolució demogràfica1ª revolució industrial i desenvolupament moviment obrerRevolució americanaRevolució FrancesaGuerra de Successió Espanya – Inici dinastia dels Borbons (Felip V)

Història Contemporània ( s. XVIII fins 1989 –caiguda mur de Berlin)

Colonialisme i Imperialisme des de 1885 (Conferència Berlin)1ª Guerra mundial (1914-18)Moviments totalitaris (a partir 1920): feixisme, nazisme, estalinisme2na. República espanyola (1931-1936)Guerra Civil espanyola (1936-39)2na Guerra Mundial (1939-45)Franquisme (1939-1975)Guerra Freda entre dos blocs de poder (USA/URSS) 1945-1985Transició espanyola (1975-1982)Caiguda Mur Berlin: 1989