Visió ultramarina del Pacte Kellog

Any 1. Núm. 10. - Dijous 4 març 1929

140,000 Vots en contra.Els de Marsala només

eren 1,000Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 tstn.EUtie

DEL DIUMENGE DE RAMS

Les dues apoteosisla visita ð'Aíolls Roure 'MIRADOR

a la nostra redacció Sun a ,,^,,;m?

INDISCRETEls pinyols d'Oliva

Foch - MussoliniAI mateix moment que el cadàver' del

Mariscal Foch era dipositat sota l'Arc del'Estrella per a rebre l'últim homenatge deFrança en una jornada apoteòsica, el pobied'Itàlia sortia en massa al carrer per aconsagrar, amb un plebiscit sentimental, laforça i la glòria de Mussolini. Un gransoldat que no va voler ser polític ha estatel diumenge de rams l'heroi del sentimentpopular de França, i un polític que vol ferde soldat ha estat a la mateixa diada l'he-roi del sentiment nacional d'Itàlia.

Ningú no pot assegurar quina d'aques-tes dues .manifestacions representa un co-mençament o una fi. El Mariscal Foch ésmort i Mussolini triomfa. Si en aquest fethi ha tot el simbolisme de la jornada, espot preveure que la idealitat de l'últimaguerra, la llibertat democràtica, ha clos laseva història, i que l'absolutisme imperia-lista es refà per una nova vida.

E1 cert és que deu anvs després de lagran victòria militar del Mariscal Foch, eltema espiritual de la guerra continua enpeu. El vell imperialisme germànic no vamorir per l'espasa del mariscal. Malferit,va fugir de les terres alemanyes que ha-vien deixat d'ésser-li propícies, però va cer-car i va trobar un refugi en altres poblesper a preparar la revenja inacabable. Iquan el Mariscal Foch se'n va d'aquest món,l'acompanva la cridòria de les multitudsque aixequen damunt d'un pedestal el ven-çut que torna.

Es un present que ens fan els poblesprimitius que la victòria del Mariscal Fochva posar en camí d'alliberament. Vénen

Els funerals populars de Foch: El cadàverdel mariscal sota l'Arc de l'Estrella

ara aquests pobles cap a nosaltres amb elbagatge intacte de les seves vanitats an-cestrals, que són la glòria dels seus dés

-potes, i encomanen als nostres primitius elgust de les pròpies abdicacions per a lamillor vida de la tribu. Com diu Paul Mo-rand, per algun motiu els feixista Mus-solini s'han posat com distintiu una cami t

negra i els leninistes anomenen blancs alsseus adversaris.

Però aquestes modalitats de l'absolutismepolític tenen una certa gràcia amb el seuafanv de donar un aspecte de modernitata la restauració d'un vell ' pensament. Te-nen alguna cosa de disfressa que, malgratmoltes aprensions, els desfà ben sovint l'e-fecte tràgic que es proposen. La teoria dela unitat espiritual del poder polític de l'Es-tat, que és la base dels sistemes electoralsd'Itàlia i de Rússia, es tradueix, a fi decomptes, en una imitació simiesca dels vellsprocediments del caciquisme predemocràtic.La llista oficial, que era una vergonyosamaniobra per a burlar la voluntat del su-fragi, és a Itàlia i a Rússia una instituciófonamental de l'Estat. Els antics agentselectorals, que s'havien de valer de totesles seves astúcies, moltes regades amb pe-rill de la seva integritat personal, per asalvar la llista oficial contra l'hostilitat delpoble, són ara a Itàlia i a Rússia uns fun-cionaris investits del dret de fiscalitzar i dereprimir els atreviments de l'oposició. L'e-lector té la facultat, legalment intervinguda,de votar en contra ; però no té el dret d'e-legir.

Està clar que seria molt més senzil l., isens dubte més honest. fer els nomenaments

per decret, presoindint de les molèsties d'unespectacle electoral ; perd aleshores li man-caria al sistema tota la gràcia de la doctri-na que li dóna valor de novetat. Les dan-ses negres, que en les clarianes del boscafricà semblen una expressió malaltissa devoluptuositats musculars d'una raça man-drosa i abatuda, un cop transplantarles almusic-hall han creat tota una teoria artís-tica sobre la música del moviment fins a

L'ascensió de Mussolini

descobrir un ritme a l'agitació, 1 és moltpossible que l'esperit de tribu dels poblesprimitius, origen gairebé sagrat del des-potisme, un cop transplantat a l'escenaridel nostre món, hagi trobat les bases d'unanova doctrina de comparseria 'popular quesubstitueixi; amb avantatges per als nostresprimitius, la dignitat d'una ciutadania de-mocràtica. Una de les observacions mésagudes de Gémier en les Baves. adns racionspel teatre i el cinema de Rússia és preci-sament l'amplada i la importància que vaprenentl'art de la comparseria, estès finsa la massa del públic, en les modernes crea-cions de l'escena. 1 això pot ésser ben béuna explicació dels procediments electoralsdel nou absolutisme que, en lloc de la fre-dor d'un nomenament per decret, converteixen un espectacle de multitud gregària el re-coneixement del seu poder.

Del que serà demà ningú no en pot res-pondre. Avui per avui n'hi ha prou amb nopassar per alt els fets que marquen lesfites del nostre pas per la història. 1 en leshores que vivim, pot tenir un alt valor derepresentació el que en un mateix diumen-me de rams l'Europa dels nostres dies hagipogut presenciar les dues apoteosis dels fu-nerals populars del Mariscal Foch i de ladefinitiva ascensió de Mussolini al cim delpoder personal.

Divendres a les vuit del vespre vàrem re-bre la visita de l'autor de La Florista de laRambla, obra premiada en el nostre con-curs. Acompanvaven el senyor Roure elsactors senvors Santpere á Palahí. E1 senvorRoure va ésser molt felicitat per la redac-ció de MIRADOR. Li fou entregat un xec dedues mil pessetes, import del premi guanvatper sufragi quasi universal, i el senyor Ro-vira, del taller Foto-Sport, va treure el clixéque publiquem a la página cinc d'aquestmateix número, en la qual apareixen l'au-tor premiat, els seus acompanyants, la qua-si totalitat de la redacció de MIRADOR i al-guns amics de la casa que per ara no sónredactors, però que, per raons de freqüen-tació, potser acabaran escrivint, amb es-cassa satisfacció de llurs respectives famí-li es.

Durant la seva visita el senvor Roure ensféu observar que l'interviu fet aenb ell con-tenia algunes frases no ben exactes. L'au

-tor de La Florista de la Rambla diu queno és cert que digués que el teatre no téres a veure amb la literatura. Volia dir enel seu interviu el senyor Roure que en certsmoments, per exemple quan es produeixun mutis, sembla que el teatre no manipulicap element literari. Així, doncs, ho femconstar, perquè si no ens agrada que denosaltres diguin coses que no són, menvsens agrada encara dir-les nosaltres dels al-tres, mal siguin qüestions de matís.

Un cop lliurat el xec, precisat l'aclari-ment i treta la foto, quan en acomiadar elsvisitants vàrem dir-los, com a persones beneducades, tot allò de uHan pres possessióde casa seva... tindrem molt de gust detornar-los a veure per aquí...», En Sant-

((Ja e ho cree,noffaltava mé ]attornare.m seguretat:

l'anyque ve a recollir el premi altra vegada.»

Una persona tan autoritzada com EnSantpere, per la seva llarga pràctica tea-tral, opina que si torna a organitzar-se unpremi téatral a base del sufragi dels es-pectadors, tornará a emportar-se'l el ma-teix autor. Aixf, almenys, ens ho diu unaexplicació simplista. Però algú ha donatuna altra interpretació: que En Santperepat venir l'any que ve acompanyant unaltre guanyador, però dedicat al rttateixgènorç cn el <ppl.: eatd es ecialitzat el teatreEspanyol i e) seu actor més notable.•

En sortir de la nostra redacció els se-nyors Roure, Santpere i Palahí, varen tro-bar a l'escala el senvor Sagarra que entra-va. En Sagarra va felicitar En Roure i EnSantpere va dir a l'autor de Les llàgrimesd'Angelina:

-- No hi trobareu ni una pesseta. Ens hohem emportat tot.

Santpere, és clar, exagerava. De totesmaneres estem segurs que l'endemà matí, ala Banca Marsans, el premiat es va em-portar totes dues mil pessetes, i va fer moltben fet.

Llegiu a la página 5 els comen-taris i passatemps estadístics sobreel "Premi MIRADOR"

En un balcó de la casa número i r de laRambla de Canaletes ha aparegut, pintatde color rajola, el rètol d'El Mati, el futurdiari del qual es parla fa més d'un any.¿Serà, doncs, veritat que sortirà un diad'aquests?

Celebrarem que sigui aviat, sobretot enconsideració als redactors emparaulats detemps, que fa mesos que són a Barcelona,pagant dispesa.

Quan el cor parla

J. Bernat i Duran va obtenir en el nostreconcurs una quantitat de vots molt respec-table, tan respectable que durant l'escrutiniun amic nostre no es va poder estar dedir :

— L'obra és molt bona, però mai nohauria dit que tregués tants vots.

Però el popular crític d'El Noticiero nosembla pas que estigui molt satisfet, perquèl'altre dia es mostrava decebut i deia quehavia tingut la convicció que els vots deNovetats i Romea se'ls partirien ell i EnSagarra.

Atribueixen també a Bernat i Duran lainvitació a un conegut escriptor perquè esdediqui a l'art de Talia.

— Creieu-rne, la qüestió és posar-s'hi diuen que li deia --. Veieu, jo vaig escriure»Quan el cor parla» en onze dies i no m'hapas anat malament.

El model exigent

Un dels pintors catalans de més cotitza-ció internacional va .retratar 1'ex-Glossador,ex-Guaita, ex-Pantarca, ex-Xenius, ex-dic-tador d'Instrucció Pública de Catalunya, ex-sindicalista, en una paraula, el conegut pe-dant Eugenio d'Ors.

El 'pintor de qué parlem demana als seusmodels la mercè de no mirar el retrat finsque està completament llest. L'home quitreballa i qui juga s'hi avingué; però ja vafer la pau un cop acabades les sessions.Aixt que el pintor li anuncié que ja estavallest i podia mirar el retrat, ]'Ors demanàun mirall, i durant un bon quart d'horaprocedí a la verificació més minuciosa dela çoncordáncia entre el seu rostre de filò-spf i el „rçtrat del pintor.

Ï potser no' sáp que és possible que enalgun catàleg figurarà, un dia, l'obra delpintor amb aquesta menció: »Retrat d'undesconegut». La història de vegades té sor-preses així.

L'espieta

Un volgud(ssim amic nostre explicava aldespatx d'un advocat:— Com sabeu, sóc de Terrasa, i En Va-

llés i Pujals també n'és. Havíem anat r^colaegi junts, i des d'aquell temps — unamica massa llunyà, per desgràcia — que.m'és antipàtic. Era l'home de confiança delmestre, el que vigilava la classe quan aquesthavia de sortir, el diligent i submís delatorde totes les malifetes infantils, en una pa-raula, I'espieta, com se sol dir en termesde collegial.

L'advocat prengué la paraula— Doncs, mireu ; les raons per què us

és antipàtic En Vallès i Pujals són tambéles meves. Ja a la Universitat, un primerdia de classe va entrar un alumne a l'aula.Feia, potser, mitja hora tard. El catedrà-tic e1 fulminà amb la mirada i l'interpelà:«¿Le parece a usted que esas son horas aeentrar en clase?» L'alumne, que era allòque en madrileny se'n diu un ban re¢entis-ta; respongué : «No, señor ; son horas desalir, i girà cua. La indignació del cate-dràtic pujà molt de to. Ens va intimar, aga-fant la llista dels matriculats, a declararel nom del culpable, de ]'insolente, que deiaell. Ja us he dit quc era el primer dia declasse i, per tant, no coneixia cap alumne.Tots, amb aquella solidaritat que és delcas, callàvem com uns difunts. De sobte,s'alçà una veu : «Se llama Fulano de Taba.Era En Vallès i Pujals que feia un mèrit,posant-se dret, no per respecte al catedrà-tic, sinó porqué aquest el veiés més. Nosé, rÆrò, si pel maig va obtenir nota, o esva liaver d'acontentar amh tm senzill apro-vat, o...

Els amics d'En Vinyes

S'assegura que «rels amics d'Ignasi Iglé-sies» o els de Ramon Vinves, que són elsmateixos, votaven com un sol home, comun am1, a favor d'En Vinyes.

t?ï d'aquests amics que ha heretat En

1

I1nves estava indignad(ssim porqué En Sa-garra havia perdut. Cal dir, però, que unaestona abans d'aquesta escena havia mani -

festat a un compan y nostre que havia vo-tat el «Qui no és amb mi...» L'home, creientarribat el moment de les confidències, vadir:

— He votat el «Qui no és amb mi...» per-qué és una obra d'esquerra.— Sempre seràs taül — li varen respon-

dre.— Què vols dir?— Que tots els taüls censen com tu. No

et discutiré si «Qui no és amb mi...» ésuna obra bona o dolenta, perd no tornis adir que és una obra d'esquerra perquè etpendran per un taül.— Doncs si l'obra no és d'esquerra, ja

em diràs el que és.— Un cent peus.Reportem aquesta anécdota sense posar

en quarantena les enormes possibilitats quepromet el poeta Ramon Vinves.

Acotació d'una obra del comediògraf Oli-va, el «Gorki del Paralleln, segons frase que

li atribueixen«L'acció passa a la plaça d'un poble ima-

ginari, d'estil barroc».Sembla que l'obra era d'un estil tan bar-

roc i espès que el copista es va negar apassar-la a màquina.

Conversió? Refutació?

Qualsevol soci de ]'Ateneu pot compro-var-ho. Que demani a la biblioteca el talo-nari dels préstecs de llibres, i al foli 699,amb data del 28 del mes passat, trobaràque 1'Estelrich s'ha endut, per llegir a casa,un llibre de Fenelon, el Traité de l'existencede Dieu, i, darrera el títol, amb lletra delpropi Estelrich, hi ha aquesta nota, espon-tània puix que cap disposició reglamentàriano obliga a precisar els motius per què homdemana un llibre : ¢our faire ¢laisir à Re-cabado.

EI quiosquer de l'Espanyol

Al teatre Espanyol hi havia malta alegriaen saber-se la notícia que el oPremr M--RADOR» havia correspost a un autor de lacasa.

Però tanta com al teatre n'hi hagué alquiosc de la vorera del davant, on l'autorpremiat comptava amb una nodrida penyad'admiradors entusiastes composta de xar-latans de Colom, mossos de cafè, cirabo-tes i altres personatges que surten a lesobres d'En Roure.

El dijous passat l'amo del quiosc llegiaels ecos de MtRADOR amb una gran satisfac-ció. Aquell que es referia a un votant que aRomea va dir que ho feia per La Florista;no .per l'obra en conjunt, sinó per aquellarelació del segon acte, on ella explica queT'han deshonrada, el va entusiasmar.

— Veieu, jo també ho crec així. Aquesthome sí que té tota la raó.

Hom sospita si el votant anònim de Ro-mea no 'fou el quiosquer mateix.

Les matemátiques teatrals

La Florista de la Rambla, l'obra r;aanya-dora del aPremi MIRAboR», estava assen ya-lada, . en Gl butlletí- de vAot, amb ei rlymeróto. Ja vàrem dir, que a l'hora ¿.e l'escrutini,en destapar-se els paquets del teatre Espa-nyol, tot era sentir-se : deu, deu, deu...

E1 número ro, doncs, va tenir 849 vots.EI premi era de dues mil pessetes. Per onresulta que 849 vegades to, malgrat tot elque opini l'Aritmètica, sumen 2.000.

Seguint aquest sistema matemàtic, homdiria que 781 vegades r6 (Les llàgrimesd'Angelina tenien el número r6) .haurien desumar una quantitat similar. Doncs no se-nvor: 78r vegades t6 no sumen més nimenvs que sis vegades dos, posem per cas.

Mostra de delicadesa

Cecili Gasòliba i Tudurí no és pas unpseudònim que inventés Josep Carner. Es—a hores d'ari gairebé tothom ho sap

—un ciutadà barceloní amb existència real,corpòria, fiscal i — ai las ! — literària i tot.

Diuen que una vegada, l'autèntic CeciliGasòliba i Tudurí parlava amb un director,d'un seu article a publicar.

— Oh, això ha d'anar firmat — va diraquest —. Hi posem el seu nom, un pseu-dónim? Vostè mateix.

Modestament, amb aire del que fa unaproposició arriscada, aquell va dir:

— Posem-hi el meu nom i cognoms... ei,si En Carner no s'hi ha d'enfadar.

Un eco de múltiple aplicació

Davant la placa commemorativa.Dos aspirants a la immortalitat (escrip-

tors, músics, pintors, el que vulgueu), esdeturen davant la casa on morí un granhome. Una placa la distingeix, amb el nomde I'illustre mort i unes ratlles a la sevamemòria.

—I a mi, ¿qué posaran a casa meva quanseré mart? — digué un d'ells.

-- Senzillament : «Pis per llogar».

Aglomeracions il'lustres

La inauguració de les reformes del locali de la nova maquinària de la casa de «ElDía Gráfico», oLa Noche» i «Gaceta De-portiva» va constituir un festival d'aquellsque la premsa gràfica de Madrid no se'ndeixa escapar cap. Hi havia «cientos deperiodist a . segons deia un dels periòdicsde la casa. ' -més a més, les personalitatshi eren a doy ties. N'hi havien tantes depersonalitats, que un dels assistents va dir:

— No comprenc aquesta aglomeració degent illustre. Per mi, n'hi ha de repetida...

Courteline i les enquestes

L'enquesta és un pro:ediment periodísticque fa molt de servei, sobretot a l'estiu.'Gràcies a ell, el director d'un diari ompleespai amb poques despeses i amb un rengle

de noms més o menys il1ustres.Hi ha, però, escriptors enemics jurats de

les enquestes. Per exemple, l'humoristaGeorges Courteline, que respon a totes lesenquestes amb una fulla impresa (el contin-gut de la qual, naturalment, no és inseritgairebé mai) que diu així:

«La secretaria particular de M. GeorgesCourte!ine té l'honor de fer-vos saber queM. Georges Courteline es fum completa-ment de les qüestions que són mr çèria dela vostra enquesta.»

{ , Les cinc de la tardaa '' ` del dijous sant. Les car-

, reteres són desertes devehicles i a cada pobleque travessem veiem no-més un parell de vellesamb mantellina que des-apareixen en el tombantd'un carreró. A Gironaun urbà ens ha fet ama-gar el cotxe en un carrerde tercer ordre, perquèpel carrer de l'hotel—onl'havíem deixat mentredinavem — ha de passarla corporació municipal

per anar a visitar els mommnents.-- Són ordres terminants — ens diu —.

Ara mateix el carrer acaba de ser regat id'un moment a l'altre passarà el senyorAlcalde amb els regidors, tots de barret decopa i jaqué, amb les bandes i condecora-cions respectives, i Déu nos en guard quetrobessin ni un carretó pel camí... !

Tarda de dijous sant aquietada i líonja.El crepuscle posa un vel gris damunt elblau del cel. Presseguers florits decorant elsprimers termes ; enllà les muntanyes reta-llen l'horitzó amb unes corbes morades. Es-coltem. 1 no se sent cap xiscle d'oreneta,

que no pas la tragèdia sacra, s'ha estampitcontra un arbre de la carretera ï el cotxeha quedat amb el radiador com un acordeó.

— L'anv passat — ens diuen — ,vàremcomptar més de dos cents automòbils. Pelsestabliments, avui és més diada que quatrefestes majors.

Procurem encabir-nos a la plaça dé Cala Vila. Hi sura una gran munió de gental voltant dels apòstols, amb Jesús i la Sa-maritana. Es quan Jesús li demana aigua,la Samaritana no n'hi vol donar, i finalmentes converteix. E1 Jesús és el Joan Medinvà.La veu amorosa del Crist trenca el silencid'aquesta nit de març amb un esgarip queomple tots els cors d'angoixa. La Samari-tana (Maria Martí), quinze anys esverats,té la gallardia d'un pollastret fatxendes.Per damunt les teulades, amb una mena deregust de paller que qui sap si n'ha collit elressò i el traspassa, arriben tocs de trom-peta i soroll de timbals. Els manies, ar-mats de llança i ves its de soldats romans,estona ha que són els amos del poble,amunt i avall, amb pas marcial i miradaferotge.

A ]'altra plaça, nou hort de Getsemaní.Jesús està orant i compareix Judes a do-nar-li el petó que ha de ser el senyal de latraïció. Hi ha uñ raïm de gent penjat de

El copegi apostòlic amb Jesús al mig. .4 la dreta d'aquest jesús dels apòstols, SantPere, que Ja més de trenta cinc anys que rejrresenta el pafrer del Fundador de

l'Església.

`' 1

El senvor Bernat i Duran, crític teatrald'El Noticiero, va estrenar una obra aRomea. Els seus companys de crítica, enlïur majoria, benèvols . Jai van dir que si valtant o quant. Però el senvor Bernat i Duran(Brenant i Sopant, que deia aquell,) no pas

-sarà •pas a la posteritat ni entrarà en elregne dels immortals com a autor de teatre.Cregui'ns a nosaltres, no abandoni el ram!que seguia, que, com a tractadista caní, es.té ben guanyat un nom que ningú gosaràni tan sals discutir-li.

Com a tractadista de gossos i com a ho-me simpàtic. Perquè això sí que ho té elsenvor .Bernat i Duran. Amb el seu jaquéi la seva barba rossa de perdiguer, ;passc-jant els ¢oiners per la Rambla de Cata-lunva perquè facin pipí, el senyor Bernat iDuran queda molt estampa alemanva. El;que pugui dír ben alt que les edicions delsseus tres llibres sobre gossos són totalmentexhaurides, i que se'n rigui dels que fanteatre. Però que no en faci, per Déu i pelsSants!

I ti que el senyor Bernat i Duran finsés simpàtic en les coses que li passen. Unavegada s'anava a estrenar a Barcelona elRomeu i Julieta. Ell que sí, que omplequartilles i quartilles explicant l'argumentde l'obra. Les lliura al director, se'n va asopar i es fica al llit, i tot rumiant, rumiant,tot d'una fa un salt i diu: Diable! Si hedonat l'argument d'Ctello o el 'moro de Ve-nècia. No li va quedar altre remei que lle-var-se i córrer a la impremta a retirar l'ori-ginal.

Una altra vegada, i aquí sí que no vatenir temps d'evitar la planxa, perquè nose'n va adonar, i potser encara no se n'haadonat a hores d'ara, s'estrenava Les nocesde Fígaro, i el senvor Bernat i Duran vaomplir tres columnes d'El Noticiero a based'El Bas''ber de Sevilla.

A veure qui dirà que el senvár BernatDuran no és un home simpàtic.

Era en els mesos de juliol i agost de l'any1921. Hi havia una gran tirada, per partdel jovent, a passar la frontera, i damuntPerpinyà queia una pila de gent que no sa-bia 'pas com se les apariaria per viure. Ca-dascú, en arribar-hi, procurava espavilar-se.

— No saps pas on podria trobar feina?-- Home, de moment... Mira, saps què

pots fer? Te'n vas a veure En Fontbernat,li dius que vols ser cantaire del seu orfeó,i amb les coneixences que de seguida faràs,

mal serà que no trobis qui et faciliti feina.L'un darrera l'altre, els nou arribats a

Perpinyà es presentàven al mestre Fontber-nat, i li deien que volien ser cantaires delseu orfeó.

— Us provarem la veu — feia En Font-bernat —. Em sembla que sou baríton. Aveure, canteu alguna cosa.

L'altre, de moment, no sabia com po-sar-s'hi. ¿Què escolliria a manera d'exercicipràctic? De cop, arrencava:

Rosóoob, Rosóood, llum de la meva vida...— Està bé ; baríton. Cada vespre a. les

set hi ha assaig.Cada dia arribava més jovent, i cada dia

el mestre Fontbernat havia de • . ,'var mésveus. A l'hora de la prov.., ' indefectible-ment, tots els minyons de zt anys arribatsde (Barcelona, tant si teiien veu de tenor,

com de baix, com si la tenien de regadora,arrencaven, davant d'En Fontbernat, cada

vegada més nerviós:

Rosó000, Rosó000, llum de la meva vida...Fins que una tarda, el mestre Fontbernat,

ja sense nervis — havia escoltat, de set mi-nyons diferents, la mateixa tonada —, vaexclamar fora de si

— Prou. A Barcelona són una colla derucs si els agrada això. Ja en tinc les ore-lles plenes. Si us voleu guanyar la vida,agafeu una guitarra 'i sortiu per aquestsmóns de Déu a cantar aquesta carrinclone-

nia. Després passeu la gorra, i si no us hiIt us hi tiraran

Rosó, Rosó, llum de la meva vida...

Carretera de 1'Estartit enllà, un aplec de cada finestra, i el poble s'atapeeix entorncases a redós d'un campanar. El cotxe es d'aquest escenari que té els estels per bam-va empassant els arbres de banda i banda baline"s.de carretera. Ja passem les primeres cases Ara a la gran plaça de Verges hi ha eldel ,poble... Al porxo d'una d'elles estan Sanedrí reunit dalt d'un tabernacle. Cristde conversa quatre soldats romans. Verges. hi és al mig de tots sense ni piular. L'estant

Qualsevol estranger que passés per aquí acusant de revolucionados de les masses.i no sabés res dels nostres costums t de les Cada paraula dels jueus és un improperi.tradicions de Setmana Santa, davant d'a- Cada crit un esclat d'ira mal continguda.quests quatre soldats romans que parlen de Jesucrist ho aguanta tot, tota la cara plenales seves coses a les cinc de la tarda al peu de cabells, mig doblegat de -por.de carretera, es passaria 1a mà pels ulls, Després vindrà l'escena de Pilat, amb elcom ,per assegurar-se que no és illusió el rentamans de consuetud per desentendre'sque veu, pensaria un moment si és que no de tota responsabilitat davant de tot el Ao-va errat de calendari i que tot just es troba ble, i Pilat llegirà la sentència. Aquest Pi-en Carnaval, i segurament pensaria a la lat de Verges té tota la cara d'un governa

-fi que aquest és un país que viu encara com dor.romà.en temps de César, al .marge del corrent I comença el camí del Calvari. Tot elque iha fet la història, lliurat de ple als poble hi és, amb les espelmes i els blan-j ocs de circ i a les batalles decoratives. dons, a acompanvar el seguici. Jesús porta

I bé: és el dijous sant de Verges, aquest 1a creu a coll i va seguint, aclofat, el carrerbell poblet empordanès de i.s°o habitants. pedregós. Els saigs el volten i en fan riota¿Què vol dir fer una processó en mig d'un ï escarni. Davant la casa on va né xer Ensilenci trencat només per una simfonia de Cambó, Jesús cau en terra i tots els saigsgripaus, davant la commoció muda del po- hi són a ballar entorn seu la gran dansable? La passió del Fill de Déu és cosa de salvatge a so de timbal i clarí. Passen elsjueus i de soldats, d'apòstols cridaners i misteris com una ombra que s'esmuny en-

tremig de la claror vacillant dels ciris. Des-présve la Mort.

La Mort són cinc esquelets que caminen,i al seu darrera el timbaler encaputxat denegre com un aligot de mal averany. L'es-quelet del davant porta una dalla platejadai va segant, segant. AI seu darrera un altreesquelet enarbora una bandera negra ones llegoix una inseripoió : aLo tems (sic)és breu». Al revers diu : ((Nemini parca)).Dos altres esquelets Ii fan costat ensenyantunsplats de cendra. Un altre esqueletaguanta un rellotge de paret que assenyalales dotze. Ei timbaler, al darrera, va mar-cant ei uas de la dansa macabra. El da-llame, Sega que sega, fa posar com una

p pell de gallina, amb uns salts rítmics; a

r cada salt representa que en mata un ; labandera negra voleia, i la cendra i el rellot-

s ge omplen els cors dels pensaments més no-gres, que seran el pesombre de tothom

t, aquesta nit. El timbal ressona que ressona,amb un ressò que es fica al moll de l'os.

Més enllà Jesús cau per segona i pertercera vegada i els saigs vinga dansar-hientorn, embriagats en la follia de la dansa.

5 Hi ha molts ulls humits; i una mena d'es-glai en tots els cors. La nit rs ciara i

s . quieta. La lluna l'omple tota d'una trans-parència sobrenatural, i un tel de boiraesquinça just el pic del campanar que esretalla en el cel com una fletxa. La massahumana del poble està premsada pels car-

, sers i por les places. Rostres pàllids a laclaror dels ciris, esguards entelats sota la

El Uéu deis p c amb la creu a col! .1^ingú ,faç colrada ; les mantellines de tant enno 'osrae el saig que l'acompanya }^nt fan com un batec al ventijol d'aquestano jos ELÈ eix Francesc Cambó, que ha nit.de març carregada de misteris.tornat en pen,:tència al seu poble nadiu en 1 tota la tragèdia dè la passió de Crist

Un tan asser^,yalat dia., a dei I ant pels carrers, plens de giragonses,• la gran' commoció de les coses insospitades

pusillànimes i de saigs exaltats que l'olor i indesxifr, fibles. Allà baix encara se senten

només de la sang els embriaga. Ld gassió els jueus que , fa tres hores que criden i en-

de Verges és obra de tot el poble, al mig ;e cara no han la veu, i l'ombra de la

carrer, on els que 'han de cridar criden fi '^ creu arrossegada p el Crist es perd en el

a perdre la veu, els que han de gemega`—^ t0mt^` d'un carrercex4. Enllà va venint la

gemeguen, i els que han d'embriagar-se o comparsaiels esoueletshts que dansen a so de

de plorar s'embriaguen o ploren com si es timbal la gran aa esgàrrnfàoora 3e la fi

trobessin a Jerusalem mateix davant el ter- de tot. Negre, groc, blanc, clarins, timbals,

rible drama, fins que una claror esblaimada ciris, barbes apostòliques, llances e.mbande-

a punta d'alba els obre els ulls de l'esperit rades, cascos platejats, el Crist clavat en

i els torna a la seva condició de vergeli- creu, i un perfum camperol per damunt de

tanc, vestits de vellut amb l'aixada al coll, tot, entremig d'aquestes pedres centenàries,

lliurats al conreu del camp i de la vïnva. al cor d'aquest Empordà que avui té tan-

A les vuit del vespre del dijous sant les cades amb pany i clau les seves tramunta -

carreteres que duen a Verges són una cor- nes.

rua feta de vehicles de tota mena : turismes, — Fa molts anys que el poble té aquesta

sedans, autòmnibus, tartanes, carros, bici- gran festassa? — hem preguntat.

cletes... La gent que ve a peu és una pro- — Poc hi ha persones nades que puguincessó. Tothom s'atura a presenciar el dra- dir l'any que es va començar a fer. Vàremma. Por això venien. Un cotxe que passava trobar un document que resulta que fa 140

de llarg perquè als que hi anaven dintre els anys que ja es feia. Fa 140 anys: la Re-

uren rocs, una cosa o ara feia més boquera un bon sopar a l'Estartit volució francesa...

-,Però en aquesta pas-ó hi hem vist dos Je-1505 distints.— No. De Jesús no-iés n'hi ha un; el Joan i[edinvà. '— 1 el de la creu?— Aquell no és Jesús.s Déu. Es el Déu delsreus : el Modesto. Hi ha1 Jesús dels apòstols quet tot el paper de laalmaritana i del Sopar,el Déu deis jueus que

ompareix davant de Pi-st i porta la ' creu isu les tres vegades. Però abans era mésal això de Déu. No és perquè el Modestoo ho faci bé. Poc en trobarem d'altresue ho fessin millor potser ; però quan fetae Déu dels jueus l'avi Marc, que en var una pila d'anys, allò sí que era fer elaper. Els saions s'hi desfeien de debò, iada cop de vit de bou...—. !!!

— El paper s'ho duia. Déu ha d'aguantar.;ll ho deia prou : cNo faig de Déu ?...)ones haig de rebre.» I no l'hauríeu pasentit queixar-se ni així.— Però hi deu pendre part gairebé tot el

oble?— Ben cert. És una Passió que tothom hi

a la seva. Són quatre hores de fer el plaga.tothom ho fa de cor i tothom hi vol ser,

adascú a mirar si ho pot fer millor quein^ú.' I cobren alguna cosa?— Trenta cinc cèntims. Però no és pel

'abor, comprèn, sinó que és la tradició. El'avorde recull els diners i ens paga trentainc cèntims. Els de la mort, els manaies,;ls jueus, els penitents, tots el mateix.

— I Jesús?— Jesús cobra una pesseta. I el Déu dels

ueus una altra pesseta. Les donés no co-ren res. Ni la Salmaritana, ni les Maries,

zi cap dona cobra res. Ben al contrari. Unajoia urnacao i que vulgui lluir, fa el paper

ella mateixa s'hi porta el vestit que li ros-:a uns quants duros.

El director de la mort és l'Enric Puig. Fa4uaranta anys que pren .part en l'espectacle.Quan era petitfeia d'àngel, després de ma-naia, de personer (arrenglerador), de peni-tent, de timbaler de la ,mort. Avui fa 25anys que fa de timbaler de la mort. Sóncom unes noces d'argent. El dallaire, EnMiquel 'Cortada, fa is anus que sega quesega, vestit d'esquelet.

— Fa trenta anys — ens diuen —, el Rec-tor i l'Alcalde es varen posar d'acord per

ztsia-lel

sarsinet.ort

Li nes-deoia,ys;llalaJan

en-lesen-lla,ha.;m.^ates.)eriCa-

vi.del

Co-em

po-

uande-

junar. Però des que van treure el dejunidel dijous, si suprimeixen aquest que erael més important, a veure què hem de feramb el del divendres ! Diuen si el SantPare d'abans tenia un parent bacallaner...

Un gran silenci plana damunt tat el po-ble. Carreteres enllà, als quatre punts cardi-nals, quatre processons de vehicles i de

gent a peu que se'n tornen cap a tots elspobles propers i Ilunvans. Llum a les fines-tres i tabola sorda sota les teulades de calFaveta i de cal Gelà, on els protagonistesde l'espectacle reposen forces i apaivaguen

x**

Realitat irreal. — Hi 'ha hores, les ho-res que tat just comença a clarejar, queencara que aneu caminant pel món, totesles coses tenen un gust de somni. L'altredia rodava per la Diagonal, molt enllà dela Diagonal, en un gran silenci de matina-da, en una soledat absoluta. De .momentvan aparèixer damunt l'asfalt "dues camio-netes iguàls corrent a tota velocitat. Cadauna d'aquestes camionetes duia un automò-bil nou de trinca. Semblaven, naturalment,dos automòbils que anessin a cavall de dosautomòbils. Les quatre rodes fixes dels au-tomòbiis feien un contrast peculiar ambles rodes de les camionetes que anaven cor-

rent d'una manera desesperada. I el méscumiós és que la disposició dels cotxes _ rí-gids, amb la mica de trontoll, els donavaun aspecte d'éssers vivents, d'animals espe-cialfssi.ms, en una situació de contacte tam-bé especialíssima.

Un autoimòbil és un objecte per estar pa-rat tocant de rodes a terra, o per córrer tantcom es vulgui, i és evident que no és un

objecte fet per anar a cavall d'un .altre au-tomòbil. Quan es produeix, però, un cascom aquest, sembla també que el nostrecervell es desplaci, que les observacions di-rectes dels sentits fallen per un moment.Es a dir, que la realitat es torna irreal, quetot ve a ésser com un somni. 1 jo, que esticsegur d'haver vist el que explico, en unmoment de serenitat perfecta, no em costa-ria res de creure que aquesta facècia delsautomòbils és ema cosa que l'he somiada.

**•*

Tortugues. - - Hi ha animals, com lestortugues per exemple, que cm fan una pe-tortugues per exemple, que em fan unapena extraordinària. Em sembla que sónéssers condemnats a anar a una professóeterna, una professÒ per a divertir els altresanimalets miserables com elles. Una tor-tuga em fa pensar amb aquells homes depoble que es disfressen de dimonis i treuencoets ,pel cap, o aquells que van ficats din-tre el drac o la mulassa.

Una tortuga és un llargandaix premsatdintre aquella gran closca dura que ha d'ar-

rossegar amb un esforç infinit. Treu el capde dintre la closca estirant el coll amb undesfici que no té límit ; una tortuga és tam-bé una barreja de dues coses, un ésser ficatdintre d'un altre ésser, en definitiva doséssers que no s'avenen gaire, que pateixentots dos, la closca i la bèstia que tai ha din-tre la closca.

Això que passa amb les tortugues, aquestsestats biològics imperfectes, es produeixtambé en el món moral •i en tots els monsimaginables.

Les criatures, que tenen un instint gro-tesc i agudíssim a la vegada, s'adonen mésque les persones grans de certs fets extra-ordinaris que a nosaltres ens semblen naturalíssims.

Una vegada, el nen d'un amic meu vaveure, qn 'in carrer de poble, un capellà,qu. duia la sotana excessivament curta i.ensenyava un bon pam de pantalon. El nen

es dirigí a la seva mare i li va dir: oMamà„a sota d'aquell capellà hi ha un home. ))

Josep MARIA DE SAGARRA

amb bona minestra i bon vi l'amarga visióque ha tingut mitja nit amb el cor encon-git la gran multitud aplegada a redós delscasalots de Verges.

En l'aire ha quedat com un ressò de trom-'petes barrejat amb els crits dels jueus, i elscinc esquelets sembla que dansen encara ladansa macàbrica al so rítmic del timbal.de l'home encaputxat de negre.

Nit de març, al cor de l'Empordà: Di-jous sant a Verges sense cap tenebra.

J. VENTALLO

anye^e^ (roll. ^^ga^a,^B V 1

L'hereu de Shakespeare

La personalitat de l'autor de Hamlet»ha estat, 'com sap tothcm, molt discutida.Historiadors de molt prestigi han arribatI assegurar que Shakespeare no ha existitmai. Bernard Shaw, per la seva banda, féucircular la següent facècia

— Les obres de Shakespeare — dèia — noson fetes de Shakespeare. Les va escriureun altre senvor que es deia Shakespeare...

De totes maneres, nosaltres podem asse-gurar que Shakespeare ha existit. Es més:inclús coneixem el seu hereu.

—Que no?Sí, sen os, sf: l'hereu de Shakespeare és

el senvor Vilaregut.:lmenvs és el que enl'actualitat li cobra els seus drets d'autor,cosa que, pam ençà pam enllà, és la que so-len fer els veritables hereus...

Domini tècnic

La nit de l'estrena de ((Quan el cor par-lan, el senyor Bernat i Duran es passejava,una mica ner iosot, per l'escenari del Ro-mea. Duia un coll d'aletes molt notable ila seva barba acabava més en punxa quemai.

En el primer entreacte, un amics anarena saludar-lo.

— Està força bé això, no.— Naturalment — contestà En Bernat —.

M'ha vagat massa de veure teatre per a ferara una bestiesa. Veureu en el segon actecom bellugo els ambients...

En l'altre entreacte, després d'h.aver sor-tit a saludar, el ,senvor Bernat ja es sentiatriomfador.

— Us heu fixat -- digué a uns amics —,us heu fixat com matiso?

La crítica teatral i la canicultura

DIJOUS SANTA VERGES L'APERITIUEl Rei Dávid. — Una de les coses més

dolces del món és llegir al llit, si pot ser a ,`tla matinada, i ben a la matinada si pot ser.• I.La gent que tenim la son poc fàcil necessi-tem de l'estimulant de 1.a lectura ; ens fal'efecte d'un verornal completament mofen-siu.

Jo, abans de dormir-se, prefereixo semprecam a lectura un pes fort a un pes ploma.,;La suggesió dels grans llibres amb la mica;:'de boirina cerebral de la son, es va acusant,.res deforma, s'intensifica de colar ; les ares_;'tes i els ossos punxen més, però no fanmal ; el greix de la son és un anestèsic un.vidre d'augment a la vegada.

Un dels llibres que llegeixo més sovint ésla Bíblia, m'agrada saltar per les infinitesplanes amb una despreocupada voracitat;cap llibre com la Bíblia no em sembla mésdivertit, més paradoxal, més estrafolari i mésabsurd. El que .m'encanta més d'aquestllibre és la part del Vel} Testament que téun caràcter històric. No fa pas gaire, diesque llegia la vida del rei David, i em apera--vellava aanb la tragèdia d'aquest gran homeque es passa tota la seva existència volent.construir un temple a la glòria de Déu, ique no té temps de construir-lo perquè hade gastar els anvs barallant-se amb tothomi fent de guerrer. En el fons, David és unpoeta i un contemplatiu, però no té més re-mei que ésser un home d'acció fins a l'horade la mort. El cas de David em sembla untema dramàtic de primera força.

Es curiosíssim fixar-se amb els detalls iles circumstàncies menors que a cada mo.ment salten en els llibres històrics de laBíblia. Hi ha coses enlluernants, d'una mo-dernitat salvatge, d'un imprevist que fa ro-dar el cap. De vegades els escriptors d'avuidia, els més aguts surrealistes, els més afi-cionats a alterar el sistema nerviós del lec-tor, no poden inventar imatges , d'una fero-citat• tan clínica, com les que varen escriureels savis jueus en aquests llibres milenaris.

GRAVATS TIPOGRÀFICS ' BADAL I CAMATS París, 201. Telèfon 74 071

VARON DANDY

à II))

L'art non al Botànic1 E DEA LES PORTS ROMA

I.'EXIT EN CONTRA - -El somriure del meu amic esdevingué

més benèvol.—Vet ací—digué—la vella mania anticle-

rical de veure una oposició entre Jesucristi l'Església, entre ]'Església primitiva ila contemporània. E1 retret que a propòsitdels acords de Laterà féu ara a l'Església,quantes vegades no li ha estat fet en elstemps que, segons vós, el Sant Pare dor-mia simbòlicament a la palla'

—I això no provaria justament que l'Es-glésia ha seguit una trajectòria que l'haseparada cada vegada més de Jesús?

—Això significa--replicà vivament el je-suita — que l'Església segueix sempre l'o-rientació que Jesucrist li assenyalà. Monregne no és d'aquest món, digué Jesús,però enlloc no trobareu que, en renunciar-hi triés per hereus els exeeetes malversa-dors de l'esperit religiós. El dipòsit fouconfiat a l'Església i al seu cap visible, pa-reu esment. Doncs bé, mon car, l'evolucióque vós critiqueu no ha estat altra que laque calia per afirmar aquest caràcter quejesucrist donà als papes de caps visibles del'Església i que naturalment implica la so-birania o almenys la possessió dels atributsde la sobirania. En aquest aspecte, S. S.Pius XI s'ha acontentat amb l'indispen-sable.

—Potser sí, però remarqueu un fet.Pius IX amb els seus anatemes a l'Itàlialiberal, el Syllabus i les seves butlles,prestà un servei a la reacció. Ara Pius XI,en reconciliar-se amb la Itàlia feixista, haprestat un altre servei a la reacció. A mésa més aquest cop potser ha hipotecat la in-dependència i ha inaugurat un període delluites i dificultats per a l'Església...—Quant a la independència, podeu estar

ben tranquil. L'Església esquivarà la feblei transitòria coacció de l'Estat feixista ambmés facilitat i més avantatges que el perilllombard i bizantí, que la protecció interes-sada dels reis francs, que la infeudació alSacre Imperi i que les pretensions d'algunsreis més papistes que el Papa... La posicióde ]'Església poques vegades ha estat mi-llor. La seva actitud provoca una compe-tència saludable entre els Estats catòlics ifins la França republicana i laica tractagentilment de congraciar-se amb el Papat.Lluites i dificultats, dieu? Probablement,però aquestes lluites i dificultats demostra-ran que el Papa ha guanyat en llibertat iindependència... Abans era esclau de laseva actitud negativa, de la seva presó vo-luntària. Ara té obertes al seu davant duesperspectives immenses.

—La primera, si us plau?—La primera és la que en podríem dir

perspectiva internacionalista. Imagineu quea mesura que el règim polític actual dava-lla , el Papat accentua el seu caràcter depoder independent i porta més cardenals es-trangers al Çánclave. Podrà aleshores l'Es-tat en moments difícils enemistar-se ambels catòlics? Imagineu encara que en horaoportuna, que ]'Església sempre sap triar,el Papat comença a decantar-se vers el de•mocratisme catòlic estil dom Sturzo i versel socialisme cristià estil Lleó XIII. Quinmagnífic aliat per a les oposicions! Aques-tes hauran de comptar-hi i quan Itàlia re-cobri la seva normalitat política l'Església,amb un prestigi internacional incompara-ble, actuarà dins Roma de veritable potèn-'cia. espiritual amb una llibertat de movi-ments molt superior a.la d'abans.

--I si el règim actual es consolida?—Aleshores s'imposarà una direcció di-

ferent. l"s la segona perspectiva, la nacio-

nalista. Hom ha dit amb raó que l'acordde Laterà equival a una divisió de podersentre e] Pana i Mussolini. A l'Estat feixistael poder temporal, a l'Església l'espiritual,però ja sabeu que aquest últim acaba sem-pre per influir i dominar el primer. A mésl'Estat—concessió enorme—s'ha compromèsa formar les joves generacions italianesd'acord amb l'esperit de l'Església. Aquestadivisió ha estat aclamada pel poble deRoma. No heu sentit els crits? Evviva ilPata! Evviva il Duce! Els cardenals tin-dran cada con dins el Senat una represen-

tació més escollida i més extensa i el rè-cim evolucionarà naturalment vers una po-

tent teocràcia que resplendirà com un exem-ple a imitar Fet tots els pobles catòlics. LaItàlia de Mazzini haurà esdevingut aproxi-

-Sabeu, vaig -dir, quina imatge m'ha mativament l'Itàlia de Gioberti.ullprès suara en passar per la Porta Pia? —I en aquesta divisió de poders entre eM'ha semblat que per on havia entrat el Duce i el Papa, entre l'Estat feixistaprimer rei di'Itàlia entrava avui amb un I'Esglésía., què reserveu — vaig preguntarpontifical seguici el papa Pius XI, hereu mirant vers el Quirinal — al Príncep?dels Bàrgia t dels Royere, legítim senyor —El Príncep — repetí distret el meude Roma, saludat per les aclamacions amic—. Quin Príncep... ?d'una multitud exaltada de fidels... I la Jonx ORSimpressió ha estat tan viva que m'he tin-gut de dominar per tal de no pronunciar,amb una intenció menys pura, aquellesmateixes paraules que Sant Pere va dir favint segles : Qua vadis, Domine ?

Un somriure d'home que es resignaapuntà en els llavis del meu reverendamic. Probablement esperava des de feiaestona la meva petita agressió. La sevaaguda penetració i la seva cultura li ha-vien permès d'endevinar, sense cap dvbte,l'heterodòxia del meu pensament i la sevaexperiència devia recordar-li que entre un

jesuïta i un lliurepensador la temptació de

provocar el contacte espurnejant de dues

espiritualitats antagòniques és, gairebé, im-

possible d'esquivar.—Les hipòtesis—digué amb un últim es-

forç evasiu—que hom pot fer arran delsacords de Laterà són infinites. De la ma-teixa manera podíeu dir que havíeu vist

entrar com que havíeu vist sortir el Papaper la Porta Pia. Això depèn de la intenció

amb què un hom hi alludeix...—Oh ! mon reverend amic ! aquestes allu-

sions són més aviat filles d'una expansióque d'un càlcul. La intenció no hi era, però

si em deixeu esplaiar, ella mateixa s'obriràcamí... Des de 1870 el Papa era el primerde tots els desposseïts. Reclòs en el Vaticà,exiliat voluntari de la Ciutat Etèrna, vi-vint, com qui diu, a les portes de.Roma idormint simbòlicament en un jaç de palla,el Papa hb era de tots els desposseïts i des-heretats . Aquesta actitud enriquia la tiaraamb un reflex, pàllid si voleu, de la coronad'espines i semblava que com en el se-gle VII que conegué la humilitat cristiana,que Santa Agnese evoca. l'Església catò-

lica era l'aliada natural de la sancta plebsDei. Ara el Papa és dins Roma, Santa Agnene ens sembla una antigalla i el Pastorestima més el llop que les ovelles. Nocreieu que l'Església era més a prop deJesucrist aleshores que ara'

E1 caràcter de don Francesc de PaulaRius i Taulet es componia internament demolta aplicació, una gran formalitat i unaductilitat notable ; per fora, d'una tendènciaa la pompa i una gran dosi d'eloqüència.L'eloqüència d'En Rius i Taulet era !a cosa

més barroca irebuscada quehaguéssiu maisomiat.No li ca-lia sinó badar

^ t; boca i ja li nai-xien a flor lesfrases fetes illustrinenques

com és ara «Es-te emporio deiMediterràneo »;«Este siglo, Ha-mado por anto-nomasia el dela luces» ; «Laépoca del va-

ç));0 r^Los mo-dens adelan-

Rius i Taulet quan era tos», etc. Tenia

alcalde de Barcelona tan ficat al capaquest sorall de

greixonera que, àdhuc escrivint als seus su-bordinats sobre qüestions de tràmit, no po-dia estar-se de fer allusions al seu zel, alseu patriotisme «acendrado,,, a la dignitat,a l'honor; en fi, tota la bisuteria dels dis-cursos polftics de moda a l'època.

També tenia, durant 'les seves gestionsmunicipals, la dèria d'organitzar festes ivoltar-se d'una gran gala a totes hores. Vaempescar-se els municipals de cavall, quesón la cosa més imperial del món d'ençàque és món. Això no ho feia sense adonar-se'n. Ell deia que res no ajuda tant a go-vernar una ciutat com divertir-la, sempreque vagi ben menjada: apanem et circen-ses» ; ell repetia sovint aquesta dita llatinaperò, sincerament, a nosaltres ens semblaque, per bé que ]'ajudés molt a manaraquest criteri, al fons del fons, ell s'engres-cava com el primer en els carrers enramatsi les processons solemnes ; i sentia com unamena d'onada vaga de voluptat quan esveia voltat pels cavallers de la guàrdia mu-nicipal, empenellats, lluents, blancs i metàl-lics, damunt dels negrosos cavalls d'Anda-lusia, grassos, lluents i plens d'arrogància.

Un gust immoderat per aquesta mena decoses pot fer d'un home un gran polític,sobretot quan ell és intelligent, com ho eradon Francesc de Paula. També afegiremque el poble es sent millor que amb ningúaunb aquesta mena de polítics. I, en tercerlloc, ben mirat, és precís reconèixer queaquesta llei de (persones entusiastes, tótrient i fent festes, donen ales a una ciutat,perquè per fer bonic s'ha d'estar bé i gras,i les ciutats regides per ells, de tan boniquesque han d'ésser, s'han de tornar abans gras-ses i bones.

Qui sap si el fet d'haver nascut el perso-natge que comentem a casa d'un comórciantde teles i passamaneria per a guarnimentsd'Església i de passada draps de seda idomàs per als sumptuosos vestits de lesdames de l'època, pot haver influït en elsseus gustos. A casa del pare d'En Rius toteren canonges amb sivella de plata als peusi grans senyores ; l'amo conversava polida

-ment amb la clientela a prop del taulellcarregat de peces de colors llampants i rics,verds, púrpures, grenals, llisos tornasols,domassats ; cordoneries d'or i d'argentbrodats i randes tènues com teranyines oafeixugues com cabelleres de seda torçadesi premudes. L'infant, el futur batlle de Bar-celona, va créixer entre aquest ambient,dintre la mitja llum de la botiga que afegiaa les virolades meravelles una tinta de so-lemnitat que les feia més pomposes encara.Aquestes visions infantils formen el caràc-ter del noi i li donen totes les idees estèti-ques que tindrà a 1a vida.

Va estudiar per advocat, va fer-se benveure ; un seu oncle, En Rius i Roca,va fer-lo ajudant de catedràtic. L'oncle do-nava reunions i el nebot hi brillava. Vacasar-se bé. Ja era un principiant de polí-tic, i havia triat el partit progressista, quedesprés fou liberal.

Era evident que el noi no podia ésser re-publicà ; dir en aquell temps d'un que erarepublicà, era posar-lo entre els diables del'infern. (CEs dels de les idees com d'AbdonTerrades», deien, i es senyaven. Déu meu !

Els moderats, a pesar del seu nom pací-fic, eren uns terribles reaccionaris i cadas-cun portava dintre un Narvàez o un Gonz,-

les Bravo; mala gent, en definitiva, que go-vernaven com si manar fos oprimir, afuse-llant o arruïnant a força de persecucionsals que no eis eren prou afectes.

Don Francesc, jove aleshores, a l'edat dependre una determinació, va optar, per ex-clusió, a la barcelonina, pel progressisme.

No cal dir que un jove de les saves espe-rances va fer ràpida carrera. tant en la po-lítica com en l'exercici de la carrera. Quanla revolució, va ésser nomenat regidor ; elbatlle no teia res sense consultar-l'hi ; entemps del rei Amadeu, va ésser batlle i vacomençar d'organitzar unes famoses festesde la Mercè, amb motiu d'haver els cape-llans destronat Santa Eulàlia del patronatgede la ciutat per a posar-hi la Mare de Déude la Mercè.

Cada carrer va guarnir-se magníficamentcom va poder. Des de la cadeneta de paper,a les construccions arquitectòniques amb es-cultures i pintures d'artistes eminents. Vahaver-hi un concurs de fanals que va ésseruna preciositat i una processó magnificent,a la qual don Francesc va assistir voltatd'una cer&nònia que li assegurava un pres

-tigi gran i immediat. Va manar, a més, ti-rar a terra el Portal de Mar i va donar unaempenta a la comissió d'Eixample.

D'aquesta manera tenia contents a tot-hom: els pobres pequè reien i es divertienbadant, i els rics perquè se'ls mi!loraver_- depreu les terres que tenien fora de les mura-l les.

En temps de la República, va ésser del'oposició, i, d'una manera dúctil, va acon-seguir que tot l'esquerrisme d'aquella ac-tuació republicana que podem anomenar,sense por d'excedir-nos, poca-solta, es re-duís a organitzar grans ballades a Betlem

t,

. r ^,

4 !^1 ! .

l. i

,.

^irl 1,

) !!!IJvI

^S

,`

-- =i

Rius i Taulet vist per un dibuixant de l'època

i al Carme, cosa que posava pell de gallinaa les beates de Barcelona, però que feiariure per sota el nas «des forces vives» dela ciutat, que deien, en castellà, «Ahí melas den todas».

Vinguda la Restauració, En Cànovas esva inventar el partit liberal-conservador, queben aviat va arreplegar una pila de perso-nes que no deixaven menjar a ningú; Riusi Taulet havia sortit de l'escena políticaoficial i feia d'oposició de S. M. amb dis-creoió. 'Els poderosos de Barcelona el tenienen compte.

Per aleshores va ésser nomenat cap delsliberals de la ciutat, contra l'oposició d'EnCollasso, que era immensament ric. PeròEn Sagasta tenia en concepte immillorableEn Rius i Taulet.

Quan la mort del rei Alfons XII, va co-mençar la segona etapa de la brillant actua-ció ciutadana de don Francesc.

RossENn LLATES

- Aquest número hapassat per la censura

Divinitat amable de la paradoxa ! Tempsbenaurat del jazz i del socialisme! Mari-datge pintoresc del futurisme i de l'arqueo-logia ! Quina finor espiritual ï definidorano enclou aquesta pensada d'exposar l'artnovíssim al Botànic! Aquesta barreja d'o-lors, aquesta sentor de jardí gairebé artifi-cial, que bé lliga amb aquesta forta i ex-citant sentor d'art gairebé natural ! Si altracosa no hagués fet, el nostre temps seriaja benemèrit per a sempre per tal que haestat l'assassí de la paradoxa. Li ha donatuna punyalada de naturalitat. Si l'única fai-só de matar el ridícul, es fer-lo, la faisóúnica de matar la paradoxa era viure-la.1 la vivim, i, gràcies a Déu, ens prova.

Ara, que el descobriment ha tingut unagran escenografia de sorpreses. L'astora-ment produït portarà molt importants con-seqüències. Tot ha anat en orris de la ma-nera més xiroia i contundent possible. I a]'ensems, més insospitada.

L'exposició dels artistes novíssims al iBo-tànic ha tingut un gran èxit.., però del totdistint al que s'esperava. Ha estat, perdir-ho així, un èxit en contra. Han venut!Han agradat! I, naturalment, ara no saben,no sabran què fer. A part la seva valor in-trínseca, l'art revolucionari d'aquests artis-tes nous, tenia precisament la d'ésser això,revolucionari, estrident, irritant, contra totgust i tota correntia habitual, desplaent a lavulgaritat de les gents, incompatible.

I té ! ara resulta tot el contrari. Espera-ven insults, imitació, demostracions, anti-patia, hostilitat, isolament, la befa del vul-gus, els men yspreu de les classes adinera-des... I tot el centran, àdhuc les classes adi-nerades els compren les obres.

No sé pas si, malgrat I'aurífic dring cre-matístic, aquests artistes benemèrits esta-ran massa satisfets. Es el seu un èxit queha sorprès als mateixos autors. No sé finsa quin punt els haurà convençut i afalagataquest descobriment que, ara com ara iper ara, la cosa més revolucionària que potfer-se, és tornar a ésser clàssic. No hiha res tan decisiu per a epatar el burgès.Aquesta és, espiritualment, la conquista mésimportantíssima del segle xxi que ens hanantioipat els artistes novissims. Que un trosde suro vist per En Dalí i enganxat a uncartró pugui ésser una dona, nua pictòri-cament, és, segons sembla, contra el queel mateix Dalí sospitava, molt més fàcild'entendre i de plaure que un nu d'En Car-les Vàzquez, posem per cas. La qual cosa,tant com desplaure a aquest, desplaurà se-gurament a En Dalí.

Si no canvien de tàctica, aquests artistesque ara han assolit tant d'èxit al 'Botànicacabaran per fer hermètic i remot, revolu-cionari i avençat, ]'art d'En Tamburini !

EI moment es, doncs, d'una gran des-orientació. Totes les armes agressives queeren, esmolades i afilades, a punt de repel-lir els atacs, s'esmercen ara a tallar el pa.Es una ocupació més substantiva; perú, debon tros, allunyada d'aquella en la qualpensaven arribar a categoria (heroica detrofeus.

Quan hom pensava en tot el que d'aques-tes insospitades incidències pot derivar-se,estremeix considerar. on podem arribar perun cámí en què la qualificació de pompierpodrà ésser llençada orgullosament per unpintor acadèmic — que, per obstinar-se a noclaudicar, restarà com un les obres del qualno es venen - contra un avantguardista,que, a remolc del corrent vulgar pinta ambsuros i carbonets i agulles o fa ratlles sen-se dibuix o dibuixos sense ratlles. 1 ven ! !

Heus aquí un resultat ben digne d'éssertingut en compte ; però, ben distint del quees proposaven els organitzadors.

S'obren nous camins infinits. Perd totsvan al mateix lloc del qual aquests ardidsartistes revolucionaris volien fugir.

La revolució s'ha fet conservadora. Perforça. Cal que fem del conserv adorisme unarevolució.

Potser, sense que risqui el perill d'unaprofecia, potser arribarem a un temps ben-aurat en el qual, quan ens parlin de segonsquines facècies, poguem respondre amb cer-tesa, satisfeta i grassa; amb seguretat fer-ma i incommovible :

— Ui ! Miri, sap, aquí ja tornem a pin-tar!

Madrid, març. RAFAEL MAI^QUINA

L'AIRE

Si l'aire, que és el més fi de tots els ele-ments , en tocar a marina es xopa de sala-bror i en arribar a muntanya s'impregnade sentors boscanes, per què no s'amarariade l'agre de les terres per on passa? Hi haun airet de París, un vent de Provença iuna brisa mallorquina... I si cada terra téel seu vent; quin vent pot comparar-se ambel d'Itàlia? 1s un vent que deixa en lescoses i en els esperits una vibració prolon-gada que a Roma fa palpitar i tot els he-rois i els déus de marbre.

Prou que el coneixen els salts d'aigua deTíbur i Frascati i els pias i les alzines delscontorns. E1 coneixen tan bé que quan elsenten venir s'agiten amb un remoreig ale-gre i exaltat com el repic dels cam panile endia de festa.

Ara que amb aquest vent no s'hi potcomptar sempre. El sol plana sovint da-munt els turons calcaris i les ruïnes augus-tes sense que un alè d'aire vingui a confor-tar-vos. Es l'hora de vagar pel Fòrum ipel Palatí amb els marhres i rebolls percompanyia; és l'hora imperial i romanaper excel-ència fins que l'airet torna fan-tasiós i ardit com una tirada de versos de]'Ariosto. Si en aquest moment teniu a màun conversador dissert, deixeu estar tran-quil-les les ruïnes i amb el vent per com-panyia sortiu a les afores, car l'hora ja noés precisament romana, sinó finament ita-liana.

Passeu per la Porta Pia, enfileu la No-mentana, i aviat els grups espaiats d'arbresus diran que sou al camp de Roma. Si ca-mineu una estona més albirareu SantaAgnese.

SANTA AGNESE

Santa Agnese posseeix un encant dolcís-sim. Hi ha un moment crític en l'estadadel foraster a Roma en qué una esglésiaaixí pot fer-li un bé incalculable. Es quanenlluernat amb la blancor patinada delemarbres antics, exaltat amb la simfonia dellum i color de les Lògies i retut per lafollia lúcida de Miquel Angel, las d'haveracomplit en un temps sempre breu el ci-cle que va de les Venus gregues a les Ve-nus de Cànova, hom comença a sentir elsefectes d'una inevitable saturació... Ales-hores enyoraríem les esglésies insignifi-cants d'un poblet de muntanya amb el seurector ignar, la majordona esquerpa i l'hortincult, si Roma no ens fornia el refugi su-

perior de dues o tres esglésies com SantaAgnese, exquisides en llur humilitat cris-tiana.

Gentil Santa Agnese ! Hi aneu potserd'esma i en torneu amb el cor guanyat. Vetací, penseu, un curiós testimoni d'aquellsegle VII quan Roma emigrava versl'Orient, i l'Església, sense esclat peròamb virtpts, afirmava la seva existència no-vella. Entre tants de temples magníficssentireu que la veritable Església universalés aquesta. La de les Catacumbes és massavaga i fluctuant. La del Vaticà, massa apo-teòsicament eclesiàstica i concretament ro-mana. I admirareu els mosaics de SantaAgnese i el mausuleu veí, lleument fisto-nejat d'e lluïs sors bizantines, que guardales cendres de Constància, filla de Cons-tantí...

Aquella tarda, però, la gràcia de SantaAgnese ens deixava una mica freds. L'aire.tque exaltava els arbres i agombolava elsnúvols rogencs cel enllà, venia de la partde Roma i ens portava l'eco 1lunvà de lamultitud i el brogit discorde de les cam-panes. I l'aire i la remor ens encomanavenla febre del dia, una febre que tenia el seu

'focus a la Plaça de Sant Pere i que en cer-cles concèntrics cada vegada més vastos

s'estenia pels Borgos, travessava el riu,s'enfilava pels turons i envaïa tota la cris-tiandat.

Exaltat per aquella febreta vaig arris-car-me a introduir en la meva conversa

amb el Pare X, de la Companyia de jesús(permeteu que respecti l'incògnit) un ele-ment pertorbador, un element polèmic...

L'ESGI.ESIA, L'ESTATTEL PRINCEP

La Barcelona dels nostres pares

D. Francesc de Paula Rius i TauletPrimer Marques d'Olèrdola

Roma, marc.

CALZADOS

MINERVA

Laietana,

TRENCATSTingueu sempre present que els m

tota mena d'hèrnies, són els de la CASAlentos de cap classell no molesten ni abdones i nens han d'usar-los. En bé deguers ni em5enatges de cap classe sensde la Unió, n.° 13, casa Torrent, Bacar -se de casa.

illors aparells del món per a la curació deA TORRENT, sense traves ni tirants mo-ulten, amotllant-se con un guant. Homes,a vostra salut, no heu de comprar mai bra-e veure abans aquesta casa, n.° 13, carrerrcelona. —Molt de compte a no equivo-

Nota important. — Elsilectors de M[RAOOR que presentin aquest anunci seranatesos amb preferència pel que es refereixJa condicions.

®l1

L'èxit de la temporada

ha estat impressionat pel seu gran creador

Marcos Redondoen discos

Odeon

4 M1RAL^R- -------

LES L L E T R E SEI prestatge de M IRADOR

Llampecs analfabets

Per allà la Senegàmbia, l'any r8• ', un lleódevorava, entre els herbatges de la selva, unPobre missioner que s'havia proposat, sensedubte, de regenerar les ànimes, negres finsaleshores com llurs cossos, dels pobladorsd'aquelles verges contrades, o de rebre la pal-ma del martiri de llurs mans. Però encarano havia tingut temps d'edificar ui una àni-ma, quan va veure's, ben a contracor seu,destruit per una fera. I amb la destrucció dela part corporal, va arribar la lliberació de lapart anímica, que a -hores d'ara deu cantarentre els benavirats del cel.

A propòsit d'això se m'acut preguntar-mesi aquella mort tan esgarrifosa, tot esbocinatper les ungles, tot mastegat pels queixals d'unlleó; aquella mort que trobava en empendreuna tasca apostòlica, podia situar o no FraMaurici—així s'anomenava—dintre les llistesdel martirologi. Qüestio interessant, però eri-çada de dubtes! La vorejarem i passarem dellarg, perquè ens podria dur massa lluny.

Pel que fa al lleó, cal confessar que desde tres setmanes, gairebé no havia tastat rescalent. Això pot, en certa manera, servir-lid'excusa. Evidentment, va tenir un gran gusten menjar una mena de carn que no haviapres mai, ni tenia idea que existís: carn deblanc. Així és que, en acabant d'escurar l'úl-.tiro os del sant baró va jeure, i còmodamentfeia la sesta amb el nas ple de roms i elcor de bonhomia. I de tot plegat no en sentiacap pes a la consciència. Més va patir d'es-perit Adam per haver mossegat una poma queel nostre lleó per haver engolit tat un fraresencer: Es que les bèsties tenen la innocènciamés sòlida que els homes. Com que no mal-pensen, no pequen. Perquè un crim, segonsla llei de la creació, iper esgarrifós que sigui,no és cosa de gaire res si no va acompanyatde la malícia.

Mentre el lleó dormia, s'anava operant unmiracle moral en e1 dins de la seva ànima.

Perquè (tanta era la fam de la bèstia), nos'havia limitat á devorar la carn del missio-ner, sinó que fins i tot havia engolit els santshàbits amb el seu contingut. Aquest era: untrempaplemes, unes medalles, uns rosaris depinyol, un cabdell de fil amb una agulla, unabotelleta de iode, quatre rosegons de pa, unmocador de cotó molt bast, i, finalment, e1.breviari.

Fixeu- vos-hi bé: el lleó s'havia menjat elbreviari. Un breviari, com tots, relligat ambuna pell negra, amb el llom de rètols dauratsi una fulla fina amb lletra atapeïda i can-tells rojos. Tot plegat, amarat i herpètic desuor.

Ara bé; aquest breviari, dintre de 1'estòmacdel lleó, va pair-se. I, no sé per quins caminsinusitats—això els savis ho explicaran millorque jo—, va arribar quintaessenciat al ce rvellde la fera. La destil-lació era lenta i treba-llosa. Mentrestant el lleó anava dormint lacesta. La gràcia operava sordament, llimant l'as-pror natural de la bèstia felina. Pot dir -seque, al cap de dues hores, estava amansida iconvertida del tat.

En aquestes va despertar-se, i ja va veureel món de tot un altre color. Va veure'l atall d'un jove poeta franciscà qualsevulla ide qualsevol banda del món. Aquelles her-betes, aquells brins verds eren germans seusVa mirar al cel. El germà sol lluïa amb unesclat tropical i generosament, pròdigament,escampava la vida arreu arreu, com un dollde vi daurat. La boscúria s'emplenava de critstendres o estridents. El fregadís de passes erasedós i discret. El lleó sentia uns regalims demel que li dibuixaven perfils i gruixos de pie-tat per la superfície del cor. Com el primerpatriarca, Adam, va sentir-se sobtat d'unaimmensa vergonya i d'una compunció indes-criptible davant de ]'espectacle de la seva vidapassada i present, i va concebre uns vers igrans desitjos d'esmena per a la futura.

Dos dies i dues nits, segons conta la his-tòria, va estar-se el pobre lleó sobreprès d'a-quella crisi moral, sense bellugar peu ni urpa;després, en un moviment final va alçar-se dequatre potes i va decidir-se a caminar versels seus germans antílops, que tants i tantsn'havia devorat, i fer un acte d'humilitat da-vant seu que el redimís o que, almenys, co-mencés a redimir-l o.

Vora del riu va trobar una ramada d'antí-lops gegants que s'abeuraven. El cor del lleóva fer un bot. No diré que no tingués mit-ges ganes de saltar-los -hi damunt. Els teniaa tocar. Però, un cop vençut els mals instints,va sortir a la clariana que feia el bosc i vaintentar de murmurar: " Germans 1"

Però va sortir de la seva gola un bramulespantós. Els antílops encara fugen.

Això va servir a l'infortunat lleó per alliurar-se a les més amargues reflexions."Es a dir—exclamava interiorment—que non'hi ha prou que un vulgui ser caritatiu; calque els altres te'n deixin ser. Quin món, Déumeu I Com m'ho faré per a exercitar la vir-tut si no em donen manera de, fer-ho ?" Vaintentar repetides voltes de parlar amb lesseves víctimes; però sempre amb el resultatdeplorable que acabem de relatar.

Llavors va intentar de comunicar la sevaconversió per mitjà de la paraula escritaAnava com e!s pastors de Teòcrit esculpintles escorces dels arbres. A cadascuna hi po-sava una mena de proclamació que feia comés ara: « A totes les bèsties del bosc, joD. Lleó de la Selva, salut, Heu de saber, ca-ríssims germans meus, que, sense cap mena

de dubte per un alt voler, m'ha vingut un granpenediment pels meus -pecats. Sí, germans, heviscut de la vostra mart—cadàver, la mevaànima, que vivia de cadàvers—; però, ara, cri-minal com sóc i el més pecador que hi hagientre els pecadors, goso no gens menys de-manar-vos l'ajut per tal que em tregueu d'a-quest toll del pecat, permetent-me que facidavant vostre aquells actes d'humilitat, pa-ciència i germanor que serveixin per a acon-seguir la remissió de les meves culpes pas-sades.

"Demà passat, dia *** si Déu vol em tro-bareu al gual que hi ha prop del bosc de pal-meres. Veniu-hi tots i tingueu la bondat devoler que us besi els peus i rebi els vostrescaríssims improperis que afinaran el metallde la meva ànima dintre la pira del sacrifi-ci. Així sia!"

Ningú no va dubtar que es tractava d'unaestratagema del rei de la selva per a fer unagran crospida de súbdits. I, naturalment, novan acudir a la cita. Els més desvergonyitsvan permetre's la llibertat d'estampar algunepigrama insultant al costat de les'incrip-cions fetes per fes ungles del lleó.

Aquest va anar com a boig força dies,d'ací d'allà. Grans treballs va passar per nofer una immensa degollada d'aquells poca-penes malfiats. A l'últim, però, va assere-nar-se. I deia entre ell.

"Com és incapaç d'entendre cap cosa nobleni gran la gent esporuguida! Almenys elslleons, per salvatges que siguem, som capa-ços de compendre les coses nobles. La feraés noble. Però aquells que sempre quan vaspel món miren més endarrera que endavantno tenen redempció possible."

1, finalment, es decidí a conrear la virtuta soles: "Ben mirat—afegia—la virtut solità-nia és la més pura de totes. No té allò teatralni vanitós que caracteritza les fetes dels hi-pòcrites. Té; ara m'adono que és un pecatel que jo volia fer quan tenia ganes • d'humi-liar-me davant de les bèsties de la selva. Enrealitat, només m'interessava que ells s'admi-ressin de la meva gran virtut,"

Durant la seva vida ermitana, un dia vaveure un cabridet d'antílop que havia presmal. Va pendre'l amb la boca i el pobre anyellva esvanir-se de la por. Però el que és ellleó, impàvid, el va dur a la vora del jaç onresidia la familia del ferit. I se'n va anar.Cridant, cridant, el 511, van acudir el pare, lamare i els germans i van trobar a qui ja do-naven per mort.

La gesta va escampar-se, i molts comença-ren a convèncer-se que el lleó s'havia conver-tit sincerament. Però d'altres, els més, sos-tenien que es tractava d'un murri que, comque s'havia fet vell, perduda la força haviade recórrer a l'astúcia.

El lleó no es preocupava d'aquestes xerra-meques i deixava dir. D'ençà que no tastava'carn es sentia més lleuger de cor i més pa-cífic.

Pel que fa referència a la part corporal,el nou règim li havia obert una gana sani-tosa. Feia tres àpats cada dia i a cadascunnetejava un prat sencer. Deixava l'herba ros-segada tan arran que semblava com si no n'hihagués crescut mai.

Això va durar dos anys i va ser el temade les converses de tot el bestiar d'aquellapart de l'Africa.

Però, per damunt de l'admiració que pro-vocaven les virtuts de la fera creixia un sen-timent de malestar En efecte, com més anavamés s'anaven esgotant les pastures. El lleóse les menjava totes. I una fam amenaçavacausar una gran mortaldat a la selva.

Llavors va reunir-se una assemblea i vanparlar diversos oradors. Va adoptar-se perunanimitat la idea d'adreçar-se al lleó dema-nant-li clemència. I va determinar-se així ma-teix que un emissari aniria a dur la nova alvirtuós felí.

L'enviat era un hipopòtam prou forçarrutper no haver-se d'espantar massa amb lesproximitats del terrible ermità.

Entre el lleó i ]'hipopòtam va esdeveniraquesta conversa vora d'una font.

Lleó.—Bon dia, germà hipopòtam.Hip.—Don Lleó, se'l saluda.Lleó.—No em digui's Don. Sóc un misera-

ble pecador. M'hauries de trepitjar la testa,germà hipopòtam.

Hip.—Us voleu riure de mi; teniu, amb toli les vostres virtuts, el dentat massa fort.

Lleó.—Déu me l'ha dat per tal que tinguésmés de mèrit la meva continència.

Hip.—Això em porta allà on anava. Sabeu,

D. Lleó, que ens hem aplegat totes les bèstiesd'aquests voltants i després de molt deliberarhem acordat enviar-vos a dir per mitjà meu,ene que •indigne de tan alta honor, dir-vos,dic, que per caritat torneu a devorar-nos comfèieu abans i sempre havien fet els vostrespares i avis de temps immemorials.

Vós ho veureu clar pel que us diré. Quanens .menjàveu, els nostres estadístics haviencalculat que no passàveu de consumir un migper mil de la nostra població. Però el queés ara, amb l'exercici de les vostres virtuts,què passa? Doncs, que no ens deixeu un brid'herba per un remei. I, pels dies que cor-rem, ja s'ha mort la .meitat de la nostragent entre els turments de la gana. L'altrameitat, llavors, m'ha diputat a mi per què uspregui amb vivíssim interès que vulgueu com-padir-vos de nosaltres. Creieu-me, D. Lleó,creieu-nte. Déu que fa les coses ben fetes, usha donat aquestes urpes i aquesta gola perquèles féssiu servir. Devorant és com doneu glò-nia a Déu Nostre Senyor. He dit,

El lleó va restar aclaparat; l'hipopòtam vaaprofitar l'ocasió per a retirar-se.

La pobra fera va anar a meditar per lesvores del riu, tot just va sortir del seu en-sopiment meiancòlic. Allí va trobar un co-codril que reposava tot allargassat i sembla-va gaudir d'una pau sense cap ombra d'in-quietud. I el lleó va dir-li:

—Germà, sembla que tu ets feliç.—Sí—va respondre el cocodril—, què vols

que em falti? Visc content amb la dona iels fills, i no em falta el mrnjar; l'altre diavaig caçar un home que almenys pesava centcarnisseres. No sempre es fan sorts així;però per aquests barris mai no fa falta lacaça.

—Però, germà—va prosseguir el lleó—, noet repugna això de vessar la sang dels al-tres germans teus?

—Cóm, germans ?—va ser-li respost—noveig que se m'assemblin gota.

—Déu ens ha fet tots germans.–,Déu m'ha donat bones dents i bona gana

i els ha fet a ells tendres i badocs; jo no vullsaber més; no vull cometre aquesta impietat.Potser hi perdria la gana.

—T'envejo 1—va dir el lleó.—A més—va respondre el cocodril—, la

germanor ben entesa vol que ells es resignina ser menjats, per germanor; Perquè no moride fam. No' em venen de gust les herbotes.

-Tu ets feliç i pur dintre la teva innocèn-cia. En canvi, jo, pertot on em giro i faciel que faci, no cometo més que pecats. Tantper tant més val anar tip, i, si vols que etsigui franc, t'haig de confessar que mai nom'havien acabat de fer el pes les herbes crues.

Fosquejava; el lleó va tornar a ficar-seper la selva; relliscava entre els herbatges isentia una mena de pessigolleig a la pell. Totd'una va sentir un fresseig i va aclotar-se.La remor s'anava acostant, acostant. El lleósentia el seu cor que li botava alegrement. Desobte, va fer un salt, i va ensorrar les urpesal clatell de la víctima. Aquesta es debatia igemegava. Se sentia una olor tèbia de sang;a poc a poc s'apagava la lluita, i entre lesbarres del lleó cruixia l'ossamenta i s'esfi-lagarsava la carn.

Després d'haver sopat de gust, com feiauns tres anys que no l'havia passat, ben tipva posar-se a dormir amb una voluptat im-mensa.

L'endemá va llevar-se amb una .punta deremordiment. Però, fet i fet, estava milloraixí que fent penitència.

Pel forat del panyUna excursió per tornar a casa

Sagarra ha estat una víctima — illustrevfctima — de la tradicional suspensió deltrànsit rodat dijous i divendres sant.

La nit del dijous — més ben dit, la ma-tinada del divendres -- Sagarra, a l'hora detornar a casa, es va trobar sense ni un taxi.Esperar el primer tren de Sarrià, era espe-rar massa. E1 poeta prengué una decisió he-roica, d'aquelles que només es poden pen-dre un cop a l'any, i encara : anar a peu.1, tal pensat, tal fet, emprengué una llargaexcursió a peu, allargada encara pel gustd'anar Diagonal enllà, fins a I'ex-poble in-dependent de Sarrià, on Sagarra està do-miciliat.

Això, però, no autoritza ningú a tractar-lo de poeta pedestre.^.

JOAN MARÍN BALMAs: De París a Barce-lona passant per Honolulú. — Segons l'úl-tima moda, la literatura de viatges és «do-cumentaire». Parlem, és clar, de la modafrancesa, la més seguida a (Barcelona. Doncsbé, anés val que sigui documental que nopas literatura. Volem dir que el senyor queviatja no té l'obligació de fer literatura,ans bé l'obligació de no fer-ne. 0 sigui ex-plicar el que ha vist, sense transcendenta-litzar. Ens explicarem, breusnent i mala-ment. En literatures més completes i for-mades que la nostra, el senyor que viatjapot, si vol, fer una ressenya del viatge, benobjectiva, i es guarda de fer literatura. Encanvi, en literatures primàries, no es" guar-da de fer literatura I aquí, precisament,s'escau el trencacoll.

El nostre amic Marín, però, la majoriade vegades es guarda com d'escaldar-se detenir abrandaments lírics, i potser no sapel que hi guanya. Es inevitable que 'homsosptti,en la descripció d'un país per un li-terat, tot el que de deformació artística, detransposició, un professional pugui aportar-hi. Però, en el cas d'un literat professional,l'art ho salva — i per l'art li són perdonadesles inexactituds. En canvi, un no professio-nal ,es cenyeix al que ha vist, simplement.

Erí Marín no és cap professional, i sorten té. Només li interessa explicar el que havist, i co•m que ho explica naturalment,amb to menor per regla general, el seu lli-bre té interès. Es clar que l'entusiasme eltransporta, de vegades, peró l'artifici lite-rari n'és gairebé absent. Com fa notar VallsTaberner en el seu notable pròleg, el llibreés un dietari del viatge, o un epistolari ex-plicant-lo, al qual s'ha suprimit aquesta for-ma per dar-li'n una altra de més unitat.

Ací, la majoria ale casos, tret potser delsllibres d'En Pla, la literatura de viatgesha estat obra d'aficionats. Més val així,quan els aficionats no tenen pretensions.

La volta al món a bord del «Bengenland»és un creuer de luxe, com en general sónd'un cert luxe els viatges llargs. Potser unaltre qualsevol ens hauria donat la relaciódel seu viatge en un llibre vulgar a mésno poder. Joan Marín, gran senyor, ha co-ronat el seu viatge amb un llibre tan luxóscom el creuer, ben presentat, amb nombro-sos gravats, ben relligat, dignament — pelque fa a la tècnica — presentat. Si més no,això és un exemple més.

FRANCESC CAMEÓ: La valora, jó de la pes-seta (Biblioteca d'estudis econòmics, socialsi polítics, vol. I. Llibreria Catalònia).—Ensdeclarem, de bell antuvi, absolutament in-competents per parlar d'aquest llibre. Endonem compte com a receptors de les no-vetats bibliogràfiques, tot esperant confia

-dament que algú, assabentat de les qües-tions manetàries, financieres, etc., en parliamb la preparació que cal i que nosaltresens sentim incapaços d'improvisar en tresdies.

En donem nota, doncs, i només, com aaficionats a tècnics del llibre, ens adonemque aquest llibre d'En Cambó no portalndes. J. C. t R.

Copiem d'El Llamp, de Gandesa«Esclavitud» o «Pare i fill»

No volem tractar, ací, de cap cas fami-liar d'esclavitud. Ni el pare fa esclau elseu fill, ni el fill porta intents de fer delpare un objecte d'esclavatge, ans al con-trari, tots dos en franca i amorosa compa-nvia, han entrat al camp de la novella ihan motivat que hom parlés d'ells ccsm ellsvolien i tal com es mereixein.

»Joan Povill i Adserà, abrandat poeta idramaturg, va parir una altra filla, aquestavegada no era una obra de versos ni teatral;era una novella. D'aquesta mena de fillesés la primera que ha concebut. Nosaltresque la coneixíem, ]i asseguràrem que fóraben rebuda, i no ens en penedim.

»Però el jove literat sentí com una menade vergonya de presentar la criatura sensehaver-la batejada, i no la podria batejarsense un padrí i ell no tenia pare. Tot tre-molant d'emoció amb e1 fill a la butxacase'l trobava ací i allà que cercava un bonhome qui volgués fer-li la caritat de bate-jar aquella criatura — aquella novella —,fins que topà amb un car generós qui en-cisat d'aquella obra i del seu creador, vol-gué donar el goig, el doble goig, a JoanPovill d'haver trobat un pare per a ell i unpadrí .per a la criatura. Aquest fou AmbrosiCarrion, l'excellent dramaturg i poeta queno conec' sinó a través d'alguna de les se-ves obres, però que admiro i al qual emsento endut per uns afectes de gratitud per '^haver cantat en uns versos seus, magnífics,la meva terra : el Priorat.

»Carrion prengué per la mà al seu fill rPovill, i amb la novella batejada, sortiren 1plegat. Donava gust de veure'ls. Jfant, ^yque un entremaliat caricaturista els va re- I'tratar .i tot.

»El .pare, amb aquell sobreeiximent de

joia d'un pare satisfet de les coses del seufill, lloava justament i potser una mica másles qualitats del seu fill creador i de la sevaoriatura, i aquesta anava de mà en mà .irebia les .magarrufes i els elogis de tothom.»

Copiem, encara, d'El Llam¢, de Gandesa: r«Actes culturals. — Organitzats per totes

les forces vives de la localitat, amb repre-sentació de totes les societats, els dies 6 i q 'd'abril tindran lloc al Teatre-Cine Gandesa .els actes culturals a honor de l'eximi poetade la Terra-Alta, nostre dilecte company, EnJoan Povill Adserà, qui, del modo tan ex-,cellent com ho fa, el primer dia, a les noui mitja del vespre, donarà una interessantís-sima conferència, versant sabre el temaEl desvetllament espiritual de la Terra-Alta.'

»L'endemà, diumenge dia q, a les onzedel dematí, el mateix Ilorejat poeta, orgullde nostra comarca, donarà una no menys'interessant audició poètica de les més belles,composicions filles de llur (sic) geni.

»No cal dir, que l'espectació que hi ha ésgran .per a oir l'autoritzada paraula del pu1-cre escriptor i els bells cants del gran poeta.»

Asseguraríem que En Povill no és l'au-tor d'aquestes línies, però volem fer cons-tar que Joan Povill és una mena de director '.espiritual d'El Llamp, de Gandesa. Sembla .mentida que en aquest país encara puguinescriure els analfabets.

EL LLEÓERMITÀConte inèdit de Rossend LLATES

n

El guanyador del «Premi MIRADOR», ALFONS ROURE (x), en la nostra redacció,on vingué divendres Qassat, a recollir el xec

mecànica, l'arquitectura, les finances, etc, ha tornat a votar, ha estat cridat, si noUn cop sentat això clarament, importa precisament a les urnes, a les cistelles. El

fixar-nos en els innegables avantatges que ciutadà ha sentit altra vegada, per un mo-una votació d'aquesta mena ha de portar. ment, aquella sensació inefable de l'exercici

Primer i principal : crida l'atenció del de la sobirania.»públic sobre el teatre nostre. El nostre tea- Després d'agrair l'elogi que del nostretre, parlant sense embuts, pateix d'una gran humorisme fa Rovira i Virgili, ens cal dirmanca de prestigi, deguda, principalment, que aquest comentari és el més espirituala la falta de respecte amb què sol ésser que s'ha fet del nostre concurs. Però si hi .tractat precisament pels diaris que hi fin- 'havia doble intenció en el nostre propòsitdrien més obligació. Això és molt humà, ens animava en primer terme el desig desens dubte: ,la mateixa franquesa que hi remoure l'interès per al nostre teatre i detenen, el mateix lligam d'interessos força fer una experiència d'un abast innegable.vegades, i, sobretot aquella llibertat casola- No hem jugat amb el públic i els autors, ina que és el trist privilegi de les comuni- si hi ha en e1 nostre concurs una part detats que han de viure una existència exces- facècia, • no havíem pas d'ésser nosaltres elssivament particularista, fan que, sense ado- primers a confessar-la.nar-se'n probablement, els diaris nostres Ens cal agrair també les suggestions queben sovint en garlen amb una passió deni- ens han estat fetes dels «Intermedis» degrant que influeix seriosament en el pres- La Publicitat. Perd alhora que aquestestigi del nostre teatre. suggestions, ben dignes moltes d'elles d'és-

Es natural que aquests dies les persónes ser tingudes en compte, eren publicades,que s'hagin posat a,recapacitar sobre quina no ens era ja possible atendre-les.és l'obra que els ha agradat més de la En aquest aspecte també és notable latemporada, s'han vist obligades a revisar idea d'un uballotage» proposada per Rovira

Wi1U)L

LES ESTRENESa,sesdea;gis;;ps,;^alAl marge del P remi MIRADORTEATRE NOVETATS

Baliga Balaga and Co.Comèdia en quatre actes de Francesc Preses

Es l'obra més important que s'a fetaquest any a Novetats, i no diem a Barce-lona perquè no trem vist totes les obres es-trenades a Romea. Aquesta afirmació és tanatrevida i rodona com vulgueu, però la sos

-tindríem amb una sèrie d'articles si fos ne-cessari i possible.

Escrivim abans de publicar-se cap críticai probablement la nostra opinió serà diver-gent. No ignorem que l'obra no va plaurea alguns autors i a alguns crítics i que noha convençut a la .majoria, o potser a cap,dels comediants que l'han representada. Elpúblic na la va rebre gaire bé el dia del'estrena : alguns espectadors, una dotzena,es varen atrevir a xiular-la i varen aconse-guir que la sala acollís l'obra amb escepti-cisme. Nosaltres la vam veure el diumengea la tarda : no va hacer -hi cap demostraciód'hostilitat, però el públic no va demanar lapresència de l'autor, '1 és realment curiós itristament significatiu que el públic no tin-

FRANCESC PRESES

coses que porta a dins. Si aquestes quali-tats no són un distintiu de bon gust literari,que ens diguin en què consisteix el teatrede bona llei.

L'obra té el dring de teatre francès, i encerts moments diríeu que llegiu Courteline.Cal dir que l'obra és superior al públic?Indubtablement.. Un amic nostre recordaque á Barcelona s'ha fet la prova de traduirbé al català obres franceses d'èxit, obresdel tipus Courteline, i malgrat ésser benposades han fracassat. A què podem atribuiraquests resultats? ¿Als actors que no estanbregats en aquesta mena de literatura, nia la justesa de dicció que barrejada ambl'ampulositat dels personatges són les ca-racterístiques del teatre francès? ¿Al pú-blic, que està acostumat a altra mena demenjars?

¿Per què no ha tingut més èxit l'obrad'En Preses? Probablement la perjudiquenles mutacions d'escena, el canvi massa fre

-qüent de les circumstàncies de lloc i temps.Es inútil que el teatre pretengui igualar elcinema refiant-se d'unes quantes decora-cions. En l'obra d'En Preses els canvisd'escena només aconsegueixen destarotar elpúblic i desdibuixar l'obra. Segurament l'o-bra — i això no passa d'ésser una opinió

—cabria en actes normals, reforma que im-plica refer-la de cap i de nou, feina queens donaria una comèdia definitiva. I posata reconstruir, l'autor podria explicar méscertes situacions afegint-hi text, potser quin-ze minuts més de comèdia. L'argument iels personatges d'aquesta obra mereixenaquesta reforma.

1 tot dient això no volem descarregar l'a-firmació que .fèiem al començament: BaligaBalaga and Co. és l'obra més importantqua s'ha fet aquesta temporada, l'obra demés imaginació i fantasia, l'obra més mo-derna i de més malícia.

MANUEL BRUNET

TEATRE ROMEA

El procés de Mary Dugan

Com a obra de teatre, comercial, si esvol, El procés de Many Dugan, del nord

-americà Bavard Veiller, estrenada el passatdissabte a Romea, és una cosa perfecta,d'una traça sorprenent. Les seves nombro-ses qualitats, apreciades no solament des delPunt de vista del públic, sinó àdhuc d'unacrítica poc amiga de concessions, pesenmolt més que les objeccions fetes pels quidavant un escenari no saben situar-se

Es cert que es tracta, en el fons, d'unmelodrama — rejovenit i modernitzat -, ires més que d'un melodrama ; que és unaobra de truc, d'habilitat; que el seu interèsés fulletinesc. Però, ¿és que en assistir aEl procés de Marp Dugan creiem anar aveure una comèdia de caràcters, o de fanta-sia? ¿ Es que. desprenent-nos ja de la granmassa simplista del públic, que cerca, i hoassoleix, interessar-se i emocionar-se, no es-perem, precisament, admirar aqueixa habi-litat i seguir l'autor en el camí que vaobrint-se, tan precís •i tan directe, per a des-vetllar constantment, fins el moment darrer,aqueix interès? En El procés de 'Mary Du

-gan, conèixer l'argument no fa perdre ni unminut d'atenció ; esperona, ans al contrari,el desig de descobrir com aquell es desen

-rotllarà. Per al crítio, això pot oferir tantacuriositat com per al públic el fulletó queviuen els personatges.

Moltes obres dites modernes i bombeja-des com a tals, no tenen més, ben despu-llades, que el truc o la traça. Si a la senyoraBeudet 1i preneu el revólver dels dits, la co-mèdia es desfà com un bolado. Pirandello,que en algunes obres seves procedeix, comBavard Veiller en El ¢rocés de Mary Du

-gan , a desplegar l'obra a l'inrevés, arren-cant del fi per arribar a les causes, noaconsegueix recobrir d'emoció la seva habi-l itat; resta sempre fred i eixut. No encerta,tampoc, a crear una atmosfera, aqueixa at-mosfera que, gràcies a una «mise en scèneapropiada, feia triomfar ahir Maya com avuiEl procés de Mar' Dugan.

La companyia del Ramea interpreta bé,en conjunt, aquesta obra, traduïda curosa-ment al català per Anfós Nadal i DomènecJuncadella. La senvora Vila i Guart i lasenvoreta Maria Lluïsa Rodríguez i els se-nyors Daví i Cabré hi estan encèrtats. Elsen yor Nolla s'hi comporta com un actors,però es deixa endur massa per la vehe.mèn-cia. La sen yora Fremont s'hi arrepenja comsi digués unes escenes de l'Iglésias.

L'escena, bastant cuidada, però els pre-liminars dels començaments de les sessions,fets a plena llum a l'escenari i fosca lasala, demostren que el senyor Davi no hacomprès encara la manera de fer desaparèi-xer la ficció.

.l•

TEATRE ESPANYOL

Una altra obra d'Alfons RoureEI dissabte de Glòria al Teatre Espanyol

va estrenar-se La pubilla de l'hostal, comè-dia d'Alfons Roure.

L'obra va tenir un èxit franc. En aques-ta nova producció l'autor ha intentat res-suscitar la Barcelona del segle xvnt, feinaevidentment menvs fàcil que portar a lestaules la iBarcelona actual. El Cagliostro quesurt en aquesta obra nova d'En Roure erasegurament un personatge un xic més com-plicat que el que ens presenta l'autor deLa Florista de la Rambla.

En Roure ha fet un exceHent intent pera interessar el públic de l'Espanyol amb unaobra un xic més complicada que altres deles seves, però en certs moments semblavaque l'obra es desfocava o que el públic laseguia difícilment.

La temptativa de furgar en la Barcelonadel segle xvtn i de situar el Cagliostro enaquest ambient indica que En Roure cenaadalerat tots els temes barcelonins possi-bles. Probablement En Roure no ha esgo-tat encara els aspectes de la Barcelona ac-tual. Però el fet que acudi a la Barcelonahistòrica demostra que En Raure s'ha con-vençut que els temes locals plauen al públic:

Les matemàtiques aplicades a la litera-tura, cona a factor crític, ofereixen un campamplíssim de possibilitats i de suggestions.Així ho hem vist, després de fer unes quan-tes excursions de caràcter aritmètic amunti avall de les columnes de números delquadro general de l'escrutini del «PremiMIRADOR».

A continuació, tenim l'honor d'oferir alsnostres lectors uns quants dels resultatsque ens han proporcionat les nostres vel

-leitats estadístiques. No voldrriem pas quehom hi donés una gran importància. No.Déu nos en guard de sentar un precedentde crítica tan desmoralitzador!

Les 21 obres presentades a votació forenestrenades:

9 al Novetats, 8 al Romea i 4 a l'Espa-nyol.

Si analitzem el nombre de vots que esrecolliren a cada teatre i la xifra de votacióobtinguda pel total de les obres estrenadesen el mateix teatre, trobarem que:

Al Novetats votaren 1.333 espectadors, iles obres estrenades en aquell teatre obtin-gueren 1.505 vots.

A l'Espanyol: 1.092 votants i 917 vots.Al Romea : 847 votants i 807 vots.Com es pot veure, les obres estrenades a

Novetats són les úniques que han tingutun nombre de sufragis superior al dels es-pectadors que votaren en aquell teatre.r**

L'amabilitat dels senyors administradorsdels nostres tres teatres ens proporciona l'o-casió de poder publicar el nombre de re-presentacions obtingudes, en el que va detemporada, per cada una de les obres queentraven en concurs.

La Florista de la Rambla, que obtingué849 vots, po rta fetes 74 representacions.

Vots Represen-tacions

Les llàgrimes d'Angelina.. 781 43

La tia d'Amèrica ..... 64 4 1

En Pere sense f'or .....74 40

La Perla de la Virreina .. 8i 34La Mary Pickford del car-

rer de l'Hospital ..... 42 3 1

La ca¢utxeta vermella ... 21 25Els fills .......... 233 22

L'ajudant del marit .... 32 22Paies i calés ......... 7 20

Quan el cor fiarla ..... 147 18

Mamà política .......75 17

Dones, dones ........29 16

El testament de l'Abadal. , 40 t6

La bruixa blava....... tos t6

La glòria .......... 121 t6

Qui no és amb ni ..... 321 IbCarlets, home de molts ofi-

cis .............. 23 14Els tres tambors ...... 119 14

Daniel o l'o5timisme .... 6 13Pirateries. • . • .... • • 59 13

Aquesta petita estadística està en contra-dicció amb el que ens va manifestar el se-nvor Roure en dir-nos que el plebiscit, defet, ja estava decidit abans de la •votació,perquè la seva obra era la que havia obtin-gut major nombre de representacions. Enstrobem, per exemple, amb que La tia d'Amè-rica que, pel nombre de vots, ocupa el llocnúmero dotze, és la tercera pel nombre derepresentacions, mentres que Qui no és arnbmi i La glòria, brillantment collocadescomparteixen el mateix nombre de represen-tacions amb Dones, dones, El testament de1'Abadal i La bruixa blava.

També és curiós de remarcar el fet queen La ca¢utxeta vermella, Paies i calés iDaniel o l'o¢tiniism•e el nombre de repre-sentacions supera de bon tros el de sufragisòbtinguts.

***

Si a aquest concurs de MIRADOR se Ii ha-gués donat un •caràcter esportiu, ara po-dríem fer una mena de classificació perequips, a ]'estil de la que es fa en les cur-ses atlètiques . D.e totes maneres (això nocompromet a res) ens volem permetre aquestexercici.

Figurem-nos que cada teatre va enviar,.en vistes a la classificació, un equip de qua-tre obres, i tindrem que el conjunt més bencolocat és el de Novetats.

Els autors d'aquesta casa obtingueren els

llocs 2, 3, 6 i , to. Total 2 1 punts.Els de Romea: 4, 5, 7 'i 8 = 24•Els de l'Espanyol: 1, 16, 17 i 20 = J4.A remarcar l'admirable esperit d'equip

El resultat del nostre concurs teatral haprovocat els comentaris més diversos. Unagran part de públic s'ha sentit decebuda.1 cal fer constar que els que més han cri-dat — gosaríem a dir protestat — són elsque varen donar proves de tenir menys sen-tit tàctic i estratègic.Cal repetir que MIRADOR es proposava fer

un experiment de psicologia collectiva i noestablir una classificació literària. No feia,ni ho volia, de crític, sinó de repòrter ; i,de la mateixa manera que un periodista faenquestes entre diferents personatges, podiafer-se aquest cop una enquesta entre el pú-blic.

El públic és una massa ; no es componde la suma dels seus elements individuals,sinó de la seva )(composició)), presa aquestaparaula «composició» en el sentit que té ala física.

Per això s'havia de fer una votació entretothom i d'una manera indistinta ; una menade sufragi universal, que, encara que nocontenint la veritat en si, ens donés aque-lles veritats aproximades que, fins avui, ser-veixen per als càlculs més exactes de la

N'o obstant, no és de doldre gaire això;perquè per començar de fer bé les coses s'ha .de començar per fer-les com surtin. Noméshi ha obligació d'executar-les tan bé com espugui, i és innegable que en el cas del re-sultat del concurs per al Premi MIRADOR lescoses han anat de la millor i de la mésfalaguera forma possible.

Entre els comentris de la Premsa cal as-senyalar d'una manera especial el de Rovi-ra i Virgili a La Nau.

e— a dit Roviras t V nvs^i

—eren, en el fons,un acte d'un humorisme molt fi. Els orga-nitzadors del concurs són homes que sabensomriure, que coneixen el món I la vida,que es fan càrrec de tot; •i en aquestes con-dicions, la convocatòria de les eleccions tea-trals ha estat una aventura espiritual, unaexperiència digna de la curiositat amb quèl'ha acollida el públic. 1 encara afegiríemque el sentit finament humorístic d'aques-tes eleccions traspassa els límits teatrals iliteraris. En efecte : el poble — i qui diuel poble diu el públic dels nostres teatres —

i Virgili, però no cal oblidar que potserseria pràcticament impossible complicar mésun plebiscit d'aquesta mena.

Molt just el comentant de L'Esquella dela Torratxa que el nostre concurs no pre-tenia tenir un valor d'orientació, sinó d'in-dicació.

I aquest valor ens sembla que s'ha masnifestat d'una manera evident, i encara potmanifestar-s'hi més a mida que els comen-taris es succeeixin, puix hem de creure queencara no s'han acant. Algú ha pensat,al contrari, que el concurs té un valor dedesorientació. Li n'hem fet explicar lesraons, i no les hem acábat d'entendre.

les aventures d'En Massagran4 actes de gran broma

Nit a les deu, Tertúlia Catalanista:la discutida obra en 4 actes i 13 qua-dros,d'En Francesc Preses

Baliga Balaga and Colesplèndid decorat dels escenògrafs

Batlle i Amigó i A. Fernández.

Totes les nits:

Baliga Balaga and Co.ES DESPATXA A COMPTADORIA

I gui la curiositat de conéixer un autor nouque presenta una obra tan nova. E1 con-trast entre l'efecte que produí la nit del'estrena i el respecte amb qué fou rebudadiumenge a la tarda fa pensar que el diade l'estrena devia haver-hi al teatre una mi-noria amb pretensions, una minoria de laqual asseguraríem que el dia del plebiscitde MIRADOR va votar a favor de l'obra mésconfusionària entre totes les que li havienestat ofertes. Diem això per a fer constarque probablement els autors i orítics l'opi-nió dels quals coneixem ha coincidit aquestcop amb ]'opinió de la minoria més pedantque acut als nostres teatres, la minoria quemés els m•evsprea.

Parlem clar i sense precaucionismes i arisc de comprometre'ns, perd ens hi dónadret el fet que no coneguem ni l'autor, nil'empresari. I abans de continuar aquestarticle volem •felicitar el senyor Canals perhaver tingut l'audàcia de presentar una obraque topa amb tota la tradició del nostreteatre. Es evident que un empresari s'ena-mora només de les obres que en opinió d'ellpoden proporcionar-li un èxit, però enaquest cas es diu que l'opinió del senyorCanals lluitava gairebé contra tothom, fetque demostra que sovint el sen yor Canalses desdobla i que l'artista és més fort quel'empresari.

L'obra no ha plagut perquè és un super-Montero, un super-Roure i un super-Màn-tua. En aquestes mateixes pàgines En Rou-re va confessar que distingeix perfectamentque el que fa no és el que voldria fer, i vadir amb bastanta franquesa que dóna pei-xet al públic. Aquest esturç fet per aqueststres autors per arribar al públic ha corrom-

i put els espectadors. 1 ara, en el cas delíaliga Balaga el públic haurà cregut segu-rament que aquesta obra és un Milionaridel Putxet aigualit, o adequat a Novetats.

Baliga Balaga. anà. Co. és una comèdiaescrita amb tota la bona fe literària delmón. El localisme .hi és just i sense explo-tar el tipisme, la trama és molt enginvosai el llenguatge és exacte i correcte.

L'argument és una magnifia facécia. Unautor trampista hauria tret més partit del'element amorós. En Preses ha preferitapuntar només que Baliga Balaga, en.aquesta com en les altres qüestions, és uneixelebrat, un home que viu al dia i resolde cara a les circumstàncies del momentels problemes més greus. Potser el teatreexigeix més perspectiva, més tramoia.

Els personatges de Baliga Balaga són elsmés notables que han pujat a l'escena deNovetats durant aquesta temporada. Lesfigures centrals són de carn i ossos i elMil-homes — que la senyoreta Jofre repre-senta molt graciosament — dóna a l'obraun regust de farsa no pas inversemblant. ABarcelona, i a tot arreu, hi ha personatgescom el Baliga 'Balaga, homes fantàstics quepodem veure dem a la presó o elevats ala categoria de personalitats. AI voltant d'a-questa mena d'homes i lligats a la sevasort hi viuen els Sinqueda, passant èpoquesde misèria i d'esplendor. Les figures d'EnRibot i d'En Gallardo encarnen perfecta-ment dues menes de tipus molt barcelonins,gent que ha de traficar en futbol perquè ésincapaç de tenir cabòries superiors i mésvistents.

El llenguatge és natural i sense trucs.En cap moment els personatges diuen fra-ses que puguin provocar una rialla imbècilper part del públic. El lector haurà obser-vat que sovint el públic dels nostres teatresriu una frase que no justifica ni el somriu

-re. Es evident que en la majoria dels casosel riure imbècil és conscientment provocatpels autors que coneixen bé el seu públic.Davant d'aquests resultats se us remoul'instint de protesta i la necessitat de dir:«Quines coses riuen! Quin públic més es-túpid !» En aquesta obra l'espectador no té

- ocasió de riure frases sense sentit ni solta.I no obstant riu molt. En aquesta obra lesfrases són justes i sense mecanismes-sor-presa, i, com que el diàleg és molt teatral,és la força del contrast el que arrenca larialla, la vivacitat del personatge i de les

els mèrits de les obres que han presenciat i,de passada, s'han adonat que no són tandolentes com això, i ben comparables a lesde tots els teatres del món on es represen-ten obres bones, •mitjanes n dolentes, I mésde mitjanes que de dolentes, á més de do-lentes que de bones... com a casa.

Aixè ja és un resultat prou important iha motivat que fos considerada com unencert l'enquesta de MIRADOR ; però encarahi ha un altra cosa a considerar; i aquestaés ]'educació de la consciència del nostrepúblic.

La major part de gent, com tothom sap,no s'adona de les coses sinó després que

han passat. Per aquest motiu és ben segurque la major part dels individus que pensen

dels de Romea. a casa nostra, no s'han donat compte de lavotació fins que no se l'han vista pels dia-

* * ris. Gosem assegurar que aquests subjectesFins aquí hem arribat nosaltres. Insistir són en nombre suficient per a poder alterar

en el tema potser fóra abusar-de la pacièn- els resultats de la votació. En aquest sentit,cia del lector. De totes maneres, si algun doncs, probablement la votació dels dies pas

-entusiasta de les matemitiques teatrals es Bats potser no reflecteix sinó d'un xic llunvvol endinsar per les profunditats anatemàti- els veritables gustos del públic. I això hoques del quadro general de l'escrutini, li diem sense ganes que ningú no se'n donibrindem de bon gust aquestes columnes per per ofès ni al1udit. Però la veritat és aques-tal que ens hi digui les precioses troballes ta, pel que nosaltres, ajudats de la reflexióque hagi pogut fer. i dels comentaris que la votació ha motivat,

J. M. P. podem compendre.

TEATRE CATALÀ ROMEA

Avui dijous, tarda a les cinc: LaCaputxeta vermella, —Nit ales deu, «Tertúlia Catalana»: el sensa-cional èxit

El Procs de Mary Dugan

Tots els dies:

EI Procés de Marg Dugan-^ jtPMšU

L'ESTUIMÄINT_DE PRAGAL'estudiant le Praga és obra d'Enric Ga- de les seves proporcions normals, el filmleen, un realitzador polonès. Fou feta aques- resulta un xic llarg. Hi ha alguns elementsta obra ja fa dos o tres anys i cal no obli- que semblen desenvolupats massa extensa-dar, en veure-la, el retard amb què ha arri- ,ment, per exemple, la insistència amb qué

,mbat a casa nostra. El cinema marxa d'una evoca l'ambient estudiantil, insistència queanera tan accelerada que hi ha en ell co- sembla provenir d'una certa indecisió. Quanses que envelleixen ràpidament. Lluny de hom pensa amb el talent sintètic i evoca-nosaltres el pensament que el film en qües- dor amb què un Lubitch o un F. Niblotió és una obra endarrerida, però sí que cal, han realitzat assumptes anàlegs, una certaper jutjar, situar. impaciència s'apodera de nosaltres. El ma-

«L'estudiant de Praga». Balduin, empaitat fer la seva ombru

Chaliapine ha cantat per Gramòfon dosfragments del Boris Goudonow. Fragmentsplens de bellesa i que seran un bon comple-ment per una discoteca. Llàstima que enaquests dos fragments tan bells i tan benenregistrats, Chaliapine no pugui arribar aemocionar. El Boris Goudonow és l'obraFcc

Ff

EE

€

I

t

l

r

c

1

"J

k

i

t

r

s

cE

F

rcecrE

1r

écrcerc

F

çTael

s NIIRAD*?R

CINEMA I DISCOSELS FILMS DE LI! SETMANA DISCOS

En certa ocasió el cineasta francès Epsteindeia: Totes les històries són estúpides al ci-nema, però ens resta el sentiment que és elmés important . Sota l'aparença d'una paradoxahi ha en aquesta frase una veritat que nosal-tres ens plau compendre-la dient: és tanta laforça d'expressió del cinema, que un tema in-signi ficant li basta per a produir una quantitatconsiderable d'emoció.

La història que serveix de guió en el film

La indignació del jove Marc vista Qer CecilB. de Mille

La suprema sinfonia no és precisament estú-pida, tot al contrari. Potser les ganes d'arran-jar-ho tot massa bé, a fi de satisfer les exi-gències d'un públic que comencem a creuremés imaginari que real, perjudica la veritatdel drama, però l'obra, amb tot, conté escenesd'una vàlua incontestable. Per altra part el filmestà realitzat amb força correcció i potser enlloc d'escenes fóra més just dir episodis, do-nant així entenent que si les escenes precisa-ment una per una no són gran cosa, Llur suc-cessió expertíssima les avalora en gran ma-nera. Quan la noia veu que el director queella per facècia està apedregant és el seu propipare i es llença folla de desesper vers ell,mentre el públic entra frenèticament a dansar,és un moment, entre altres, que acrediten undirector, com també l'acrediten les escenes fi-na1s, d'una grandiositat imponent. Hom diràque la quantitat és un factor indiferent enestètica i que agrupar una rivada tan formi

-dable de gent està a l'abast del primer quevingui . Potser sí, però nosaltres no restemindiferents i aplaudim l'escena. La màquina esmou sovint, ja interpretant amb el seu movi-ment accelerat el nerviosisme d'un personatge,ja explicant, fa composició de l'orquestra. Ex-

HA USSMANN (Hersholdt)Gran compositor, en «La Suprema Simfonian

plicant diem, sí, i ben intencionalment, en elsentit etimològic, oposat a plegar, mostrar suc

-cessivament les parts d'un compost, resoldreen successions una sèrie d'instantànees. Projec-ció de l'espai en el temps que el cinema fapossible.

El film és obra de F. Weigth. Es l'autor,el més important en un film. Convenim, però,que hi ha actor que per ell sol és una atrac-ció per a fer entrar a un cinema fins tractant

-se d'una obra anònima, i Víctor Mac Lagrenés una d'aquestes atraccions.

Malauradament, el seu darrer film ara estre-nat és alguna cosa ben mediocre. Odi salvatgeés com fa preveure el títol, un espectacle de

crueltat. Es podia haver tret més partit del'assumpte i sobretot de l'intèrpret, que rea-litza aquí un treball sense relleu de cap classe.El paisatge, abundant i bo, és el que salvael film. Ja que el que passa no ens interessa,almenys ens captiva el lloc on es realitza l'ac-ció. Llàstima de fotografia tan desigual! Pera fer justícia a una obra tan desproveïda,assenyalem l'episodi dels icebergs, fet amb mol-ta traça, i també Irene Rieb, la qual fa elque pot en un assumpte tan convencional.

Citem encara, entre els films d'estrena, Fe-bre de Primavera, comèdia esportiva com tan-tes altres. Molta alegria, dones boniques, par-tides de golf interminables, el flirteig de con-suetud amb un desenllaç encara més rebregat

***L'activitat quasi nulla dels cinemes amb mo-

tiu de la Setmana Santa, explica la mancad'estrenes importants. A falta d'això hem re-vist El Rei de Reis, que és el millor que s'hafet dins el gènere. No per res és Cecil B. deMille un dels homes més poderosos del cine-ma americà. Aquí està servit per uns intèr-prets remarcables. Si quan vol fer pintura, Ce-cil B. de Mille, és home a l'aigua, quan fa tascagenuinament cinematogràfica assoleix resultatsremarcables, Mou les multituds d'una maneramestrívola„ i en la composició dels individusque les integren ha fet un treball minuciós.Recordem que Cecil B. de Mille fou delsprimers afer quelcom de positiu en el cine-ma i que avui, si bé naturalment en un plad'inferioritat, al costat de Griffith i Vidor, ésencara un dels mestres més representatius delcinema americà. J. PALAU.

Les Sessions de Cinemaque organitza MIRADOR

Avui podem anunciar ja als nostres lec-tors que les sessions imensuals de cine queprepara MIRADOR, començaran a últims d'a-quest mes. Fins a l'istiu en què se suspen-dran podem donar. doncs, encara, tres ses

-sions, que seran com una mostra del quees pot fer en aquest sentit.

El programa de la primera sessió seràa base d'un film d'abans de la guerra, ba-sat en una obra molt coneguda, que s'hafilmat de nou ara fa poc. Passarem tambénova interpretació perquè es puguin veureels avenços del cine en aquests últims vuitanys. Començarà e1 programa amb un filmdocumentat, i entre el film d'abans de laguerra i l'actual es projectarà un film d'a-vantguarda realitzat per un dels millorsmeteurs en scène estrangers especialitzatsen aquesta classe de films.

Com els nostres lectors poden veure, hemvolgut donar a aquestes sessions el màximinterès. I al mateix temps de donar-los aconèixer els films d'avantguarda d'un tangran interès, hem volgut que puguin apre-ciar els ràpids avenços del cine des delstemps heroics en què tots els protagonisteseren actors de teatre i que es liquidavenen 400 imetres obres que després han estat jbase de grans films.

Servitud dei CinemaKarl Grüne, diu :

A nosaltres, "homes del ciñema", el queens és més car, és el fer un "bon film", vulldir un Mm absolutament en comunió amb elnostre sentit artístic, l'obra que la nostra àni-ma, el nostre cor puguin aprovar; en fi, algu-na cosa que representi el millor de la nostrasensibilitat. Crec que un film així seria esti-mat del públic tindria totes les probabilitatsde plaure-li i apassionar-lo.

Malauradament, rarament això ens és possi-ble. Voldríem fer el film segons els nostresdesitjos, els nostres gustos i aquest anhel ra-rament podem realitzar-lo. El film posa encontacte l'art i la indústria, i, com ja podeupensar, la indústria és en aquest conflicte clmés fart. Els que paguen imposen els seusgustos als que fan. Es perfectament clar queels que donen diners no poden veure en elfilm altra cosa que un problema financier aresoldre.

El públic no té idea de les innombrables di-ficullats que el director deu vèncer per fer untime que tot satisfent les exigències dels quepaguen, pugui almenys no desolar-lo.

Si els artistes fossin mestres absoluts, solsdoncs responsables del seu treball, el cinemaassoliria ràpidament una perfecció de la qualsolament alguns fragments ara poden donaridea.

L'estudiant de Praga és la fantàstica bis-tòria d'un jove que, per poder tenir dinersi amor, ven al diable el seu reflex ; ja sem-pre més el malaurat viurà sota 1'obsessio-nant persecució del seu «doble,, i aquestatortura acabarà per matarlo de desesper.Història aquesta que sembla obra de Poe.Calia comptar amb uñ actor del tremp deConrad Veit pér realitzar-la plenament isatisfactòriament. Cal veuré la 'intensitatamb què el gran actor .alemany diu el pà-nic horrorffic, tota l'ansietat dolorosa delpobre estudiant perseguit constantment pelseu reflex; persecuoió aquesta, la de C. Veitencarat amb si" mateix, que é.s un motiucinematogràfic de primer ordre i que .ensval, cap al final del film, uns fragments su-perbs : llum siriis'tra d'un conte de Hoff-mann, vent que sacseja convulsivament lescoses totes, la cursa folla de pobre Bal-duin pels vells carrers de Praga.

Es una llàstima que E. Galeen no hagicomprimit més el seu assumpte ; a desgrat

Un truc en els filmsde dibuixos

Heu pensat mai en el treball formidable queImpliquen aquestes delicioses cintes còmiquesdel gat Peret o del tinter màgic? Penseu queper aconseguir la illusió del moviment, cal ferdesfilar per la nostra retina ib imatges persegon. No baixen de to.00ò el nombre de .

Dos quadros seguits d'un film de dibuixos

dibuixos que valen per a una cinta d'aquestes,a durada mitjana de les quals és d'uns deuminuts.

Hom ha trobat un truc exceilent per abreu-jar d'una manera considerable aquesta tasca.Consisteix a dibuixar el decorat que serveixde fons i que cal considerar com a fix mentrel'acció del film no comporti un canvi de lloc.Hom retalla després els personatges que esdecomponen en peces distintes articulades en-tre elles, disposició que permet fer-los execu-tar un sens fi de moviments possibles. Esdisposa d'una sèrie de testes de reposició, cadauna d'elles amb una expressió tràgico-còmicadistinta segons les exigències de la intriga sen-timental, i ja està armat el truc. Les figure-les damunt del paper, on prèviament s'ha di-buixat el decorat, són fotografiades successi-vament en les actituds que el director dispo-sa. Com que les figuretes tenen el perímetreresseguit en tinta xinesa, s'assoleix la illusióque són no damunt del paper, sinó en el pa-per dibuixades.

Naturalment aquest truc serveix solamentper a moviments en sentit vertical i horitzon-tal. Els que són en el sentit de la profundi-tat, cauen en les lleis de la perspectiva, can-vien el tamany dels personatges• la qual cosaexigeix un dibuix per a cada posició.

VIATGES MARSANS I S. A.Rambla Canaletes, 2 i 4 -BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i EstrangersPassatges marítims i aèris - Viatges a "Forfait"

Excursions acompanyades - Peregïinacions, etc.

Informesi Pressupostos gratis

jor nombre de coses dites amb la menor1 quantitat possible d'imatges. Aquest erite-ri hauria d'ésser mesura de tots els filmsel que ara ens ocupa en patiria, certament.

Conrad Veit resta amb la sevà superiori-tat un isolat. Els altres intèrprets són pocacosa ; el ,mateix Werrer Krauss, tan intelli-gent en altres actuaoions, tan acceptableen les primeres 'escenes, resulta, en les es-cenes següents al pacte, desagradable i pue-ril. Les dones, Esterhay i Elvira de Porta,discretes. En canvi, entre els estudiants ésfàcil remarcar uns quants tipus plens decaràcter i expressivitat.

En fi, creiem que a desgrat de les res-triccions que no hem fet sinó insinuar,tothom serà sensible a les belleses incon-testables d'aquesta obra saturada tota ellade lirisme romàntic, lirisme dolorós que eni ésser copsat per la nostra vista," remou enel nostre esperit reminiscències sonores deWeber i Schumann.

M. MARIBEL

Ja ho sabeu...—que Charlot té un filmi en el qual ell no

surt com a actor? Es diu Una dona de Paris.—que Janet Gaynor ha acabat un film amb

Howard, el famós autor de Una nòvia en cadaport? .

—que Murnau ja fa sis anys havia fet Elsquatre diables i que la pellícula que aviat veu

-rem amb aquest títol no és doncs sinó unanova realització del mateix assumpte?

—que la pellícula que mé's cómmoció ha pro-duït en els e'emcnts intellectuals de Parísaquesta temporada és Solitud, de Paus Fejos?

—que veurem aviat la darrera pellíicula delmalaguanyat director suec M. Stiller? Es diuConfessió, i Pola Negri n'és la protagonista.

—que Pola Negri porta una perruca nomenys que rossa en la pellícula Els tres pecadorsf

OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS I MARQUES

Josep Torre de Mer SanromàAdvocat

Balmes, 66 a Aragó, 225 . Telèfon 70873

i.^l "Jn111111IIIIn111nmOmUnh10mlr1V `u1 PIIInuIlnmh11mlunI1n100m0i

' T 5 P;]TI-Îïnir iii

•.■nn.nu• .n..r .n.......n..n...,vE9 M OVEW4 LiIII,IIIIIIImhh á. E

d Li ,CENTS11I IIII^

:IIllIllIllIUI:::;:I.i..._.E B11 1• •1 1. 1.1 ^A1111111U1 . . IIIII 111111 IIIII 11111 R. 111111111111I1ßfflI011III

I ;Feu fei4jels vostres gravatsá?^een la

UNIÓ DE FOTOORAVADORSCORTS, 481 ; Telèfon 33421

1V1VYVVVVIVVVVVVVVVVV ??* VVV V'VY?Y^

►^►►4► 4

►4

,

►^I, / .4

/ ►^►^

p.

NN1:

N

►t

1 9 ' Ñ►f(, 1.4►11N Al

1 ' 1 1 ' ' í►44N

1

►'

4►.

1 - . % 1►•

I pi►4►4.irV♦

•. . ►4►4►4

:v7 1VVYYYVVV7Y?VVVVVVVV1♦t y^•► AAAAAA*A4A4AA.^A*aAAA*^AaArAaAi &&&4. -

0

1

[EA5TEVE J-?JERÁConfiter 1 Pastisser'''

Pa de LuxeRA?1BLA DE CANALETES 9i II.CARRER DE MALLORCA ,307 i 309:PORTAL DEL ANGEL, t8BARCELONA

MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista í tapís -ser. Objectes d'art i de fantasia per

a obsequis. Sales d'Ex-posicions de Belles ftrts.

Passeig de Gràcia, 36. Telèfon 16185

BARCELONA

.`. ,i:,- -, ^^

..

., U,

[*'_ -j---:-:-:: :: : _:- :_:--j::-: :J-ci- : ----:-:--:- -fl

DELESARTSEl trasllat del Cor de la Seu de Barcelona VARIACIONS

EI Capítol catedralici té el propòsit c!e ferimportants reformes a la nostra Seu, algu-nes de les quals són evidentment d'una con-veniència inajornable, motivada per l'estatactual del seus venerables elements. Hemd'agrair, per tant, tota empresa de . consoli-dació i guariment de la inevitable acció rui-nosa del temps.

Entre aquestes reformes, hi ha el trasllatdel cor al prebisteri. 1 això sí que no és pasuna qüestió de èonsolidació; sinó una ver-tadera reforma, o millor dit, una malauradadestrucció, per bé que se'n digui un trasllat.

Els canonges de la nostra Seu, conscientsde llur responsabilitat, han volgut exhibirpúblicament el projecte-maqueta de trasllatdel cor, obra dels arquitectes senyors Mar-quès de 'Sagnier i- Bassegoda, per així re-collir els judicis, punts de vista i possibles

criu a Gaseta de les Arts ; «Es un projectemassa important per deixar-lo a l'exclusivaresponsabilitat d'uns particulars, per bé quesiguin tècnics. Els .amics de l'Art Litúrgic,tot admetent la idea, voldrien que aquestprojecte fos seriosament examinat i depurat.Per excellents que fossin els arquitectes pro-jectistes, llur obra isolada mai no inspira riauna plena confiança.» I més endavant diucEra necessari aixecar un clam davantaquest projecte, a fi de fer més cautelososels senyors canonges i -més aciençats els ar-quitectes.»

La millor manera d'obtenir aquesta c514a-boració seria — al meu entendre — encarre-gar a diversos tècnics de reconeguda compe-tència ún projecte de trasllat del cor. Però,res de concursos oficials, sinó comandes di-rectes a arquitectes artísticament solvents,

i)er alt la nitidesa de l'afiligranat detall isuposarem que el motlluratge exhibit seriainterpretat — a I'hora de realitzar-la — perunes mans del segle XIV.

Aquest cibori comença per quatre suports,en els quals hi ha uns inicis de capitell amitja alçada i un pinacle a dalt die tot. En-tre la base del pinacle i el capitell comencenunes arquacions, tot seguit interrompudesper una teulada a dos vessants a cada mter-columni, en el qual l'indispensable rosetós'aguanta per un arc ogival. El motiu deles arquacions verticals aanb llur cresteria,no el sabem veure. Però el que hem vist,tot seguit, és una forçada concurrència deParc ogival inferior amb l'aresta del frontóformada, segons sembla, per fulles de col.Aquesta façana és la mateixa pels quatrecostats. Fins aquí, el projecte és una cosa

f

& r,

f'.

Entre els prestigis actuals de la bona pin-tura hi ha l'Alfred Sisquella. Això gairebétothom ho sap. Perd el que no és tan cone-gut d'En Sisquella són els seus acudits, imenys encara, les afinades disquisicions es-tètiques. Per això ens triga de veure i'apa-rició del llibre que, conjuntament amb JoanCortès, ens .ha promès. Per les notícies queen tenim, sembla que en aquesta obra, amés a més de la part doctrinal, hi hauràbastant simbolisme, per mitjà del qualhom endevinarà el judici dels autors sobreles qüestions palpitants del fet estètic i...moltes altres coses.

Posat a tafanejar, transcriuré un delstants acudits del nostre pintor: En certaocasió En Sisquella sostenia un diàleg vio-lentíssim amb un tal subjecte, el qual, perdemostrar-li d'una manera convincent ambqui se les havia, va arromangar-se la màne-ga per mostrar-li una profunda cicatriu pro-duida per una ganivetada ; testimoni elo-qüent d'una acalorada discussió tinguda enterres d'Amèrica.

El nostre Sisquella no es va pas acovar-dir, però en aquells decisius moments ne-cessitava, fos com fas, una cicatriu. Tot se-guit, .per entremig de la camisa, mostrà elseu llombrígol, exclamant : eDoncs, mireu,això és el rastre que va deixar-me un tretde pistola.»

^*xJosep de Togores està molt enfeinat pin-

tant plafons en el Palau Nacional de lapròxima Exposició. Per aprofitar l'estadaentre nosaltres, va fer una exposició a Ma-drir, la qual, dit sigui de passada, fou unèxit.

Durant els dies que estigué a Madridvisità Toledo. Togores envorava els boscosel guia que l'acompanyava va indicar-li adalt del campanar com a lloc apropiat pera veure'n. Segons tinc entès, a primer capd'ull, cregué satisfet el seu desig ; però benaviat s'adonà de l'error: eren diversos agru-paments de capellans situats pels voïtantsde la prestigiosa ciutat.

*.*El crític d'art del nostre benvolgut com

-panv El Dia, de Terrassa. em pregunta quécosa entenc per professionalisme artístic aCatalunya. I a continuació desenvolupa unasèrie de consideracions sobre les quals, perbé que conegudes, no serà pas balder d'in-sistir, i per això ean plau assenyalar aquestspicots de vista del distingit crític terrassenc.

Referent a la demanda, prego al meucompany que no s'estranyi si la faig con-testar per un altre, perquè així la respos-ta tindrà més interés. Aquest «altre» és elpintor André Lhote, qui en certa ocasió varespondre a Waldemar George : »Són con-siderats com a pintors professionals tots els((amateurs» als quals ha concedit talent elDéu dels cristians, dels jueus, dels budistesi dels mahometans.»

M. G.

La mamà. — Ja deixes la teva luge aaquest nen, oi?

El nen. — Sí, mamà. L'hi deixo per pu-jar i jo només la faig servir per baixar.

(Passing Show.)

Fina. — Ets llicenciat en filosofia i lletres,oi, Nasi?

Nasi (modestament). — SíFina. — Doncs m'hauries de trobar, un

nom per al gosset nou.

(Marcus Messinger.)

La muller. — Però per què no vols en-trar? No t'obligaran pas a comprar res.

EI marit ex¢erimentat. — Ell .potser noperò tu sí.

(Passing Sow.)

!L

Maqueta-projecte, dels arquitectes senyors Sagnier i Bassegoda, del trasllat del cor de la Seu de Barcelona al ¢resbiten.

esmenes de la projectada reforma. La polè-mica suscitada entorn de la qüestió ha estat,important i encara dura. Després de sospe-sar serenament els diversos judicis contrarisi favorables al trasllat, la nostra opinió— oposada al trasllat — és encara rifés ca-tegòrica.

Però en el cas que prevalgui el criteride realitzar la projectada reforma ; si elspreceptes d'un primitiu ritualisme litúrgices consideren superiors al respecte per l'o-bra dels artistes medievals, i a la integritatestètica del .monument, llavors, goso dema-nar a I'Excellentíssim Capítol Catedral siconsiderarà aquest projecte presentat prousuficient per a resoldre una refonma de tan-ta transcendència.

Els mateixos defensors del trasllat semblaque no estan gaire convençuts de la quali-tat d'aquesta maqueta, la qual hem repro-duït per tal que els nostres lectors judiquin.EI culte arqueòleg Manuel Trens, Prev., ca-tedràtic d'Arqueologia del Seminari i Di-rector del Museu Diocesà de Barcelona, es-

:--:

retribuïdes totes per igual i pagant la direc-ció de l'obra al projecte que resultés escollitper un Jurat competent. La transcendènciade la qüesxió justifica aquestes despeses.

En el cas, poc probable, que els projectespresentats fossin de la categoria de l'exhi-bit en l'Exposició d'Art Litúrgic, s'hauriade convenir que el trasllat és irrealitzable, ideixar-ho per una altra temporada en quèla inspiració fos més assequible. No obstant,per les mostres afinades d'arquitectura re-ligiosa presentades per arquitectes intel1i-gents en la mateixa Exposició d'Art Litúr-gic, estic convençut que en sortiria algunaaltra millor solució de trasllat. Caldria, no-més, saber fer una rigorosa selecció de tèc-nics especialitzats, en nomenar els concur-sants i judicar amb exigència raonada.

De la maqueta-projecte que reproduïm, elque ens fa protestar amb més vehemènciaés el cibori daurat i punxegut dantuot elfutur altar major.

Examinem -lo detingudament: tractant-sed'una maqueta, a escala reduïda, passarem

més amunt, una altra que no té res aveure amb l'estructura de la part inferior.Seguint lògicament aquesta estructura, elcibori no 'acabaria en punxa, puix els care-ners de Its quatre teulades són horitzontals;i això, per un gòtic modern que s'estimi,és un seriós inconvenient. Doncs, vet aquíque a uns tres quarts de l'arrencada decada limahoia neixen arborats uns pinacles,i més amunt uns altres de més alts, a ma-nera de contraforts; i després trobareu»quatre façanes-finestrals que munten a ca-vall dels quatre careners ; .i a dalt de tot,naturalment, ja tenim ]'agulla 'eixint d'unateuladeta superior pel mateix .procedimentesmentat. 1 tot plegat, de dalt a baix, com.pletament daurat.

Voltant aquet cibori hi hauria els dosserde ]'antic cor, l'elogi dels quals crec inne-cessari. El teló de fons, doncs, seria de re•finada qualitat. Caldria, per tant, trobarl'arquitecte de sensibilitat escollida, capatde crear un primer terme adequat.

MÀRIUS GIFREDA

JAUME I, 11

/t '.

41 "rit ð

rq^^

1

Una gran obra d'art

El pintor Manuel Benedito tenia especialafecte a un quadret petitíssim, talment queno l'havia volgut vendre mai, demanant-neun preu exorbitant si algú manifestava ga-nes de comprar-lo.

Però fa algunes setmanes, un americano,ric 1 fatxendós, el veié, en restà enamorati l'alt preu que l'autor, per previsió, en de-manava no féu sinó exoitar-li les ganes detenir-lo.

Es clar que va provar de regatejar, peròla decisió de Benedito era incontmovdblé.

— No en parlem més ; l'obra és meva.Ja el faré venir a buscar — digué el com

-prador, i encarregà a una casa que es dedi-ca al transport i embalatge d'obres d'art,que passessin pel taller de iBenedito a roca-luir l'obra.

— Vagin amb molt de compte — insis-tia —. Es una gran obra; imaginin quem'ha costat tant —, i llençà, fastuós, la xi-fra, elevadíssima, però real.

En Benedito, trist però aconsolat, ja te-nia el quadro embolicat quan, un parell dedies després, s'atura davant el seu taller unimponent camió i en baixen quatre homesportant fustes, claus, martells, cordes, detot.

— Déu lo guard — fa el cap de colla —,venim a buscar el quadro.

Un xic més, Benedito cau en basca.

— 1 el millor del cas és que els nois nos',ho creuran que m'he fet un uit de vellutamb una porta!

(1udge.)

— Aquest cafè té una cosa molt bona iuna de molt dolenta.

—Sí? Quines són?— La bona, que no hi ha res de xicòria ;

la dolenta, que no hi ha res de cafè.

(Passtng Show.)

rqÝk 4

+WL VW

— Vols donar-me un cop de mà? 1s perajudar a ficar això dintre la caixa.

(Judge.)

EI xofer de taxi. — Dispensa, company,t'havia pres per un cotxe particular!

(Passing Som.)

—Al capdavall, què hi exposo en aquest negoci ?... El milió dels meus clients... Jono tinc ni cinc cèntims.

— Jo de tu, més m'estimaria guardar aquest milió... No som pas tan rics que pu-guem exposar-lo. (Candide )

La noia. — Heu tingut gaires equivocacions de conseqüències, en la vostra pràctica?L'eminent especialista. — Sí, una vegada vaig curar un americà milionari amb dues

visites.(Passing Sow.)

SUBSCRIVIU -VOS A LA

GASETA DE LES ARTSDIRECTOR: Màrius Gifreda

ART ANTIC: Joaquim Folch ï TorresART MODERN: Rafael Benet

AB UNA MENTUn any: Barcelona, 17 ptes. — Península, 10 ptes.;

Un trimestre: Barcelona, 6 ptes. — Península, 6'50 ptes,

Redacció i Administració: VIA LAYETANA, 31• BARCELONA

MOBILIARI EN GENERAL

ESPECIALIT1IT EN EL DE DESPATX

Installacíons completes

d'Establiments, Despatxos í Habitacíons

PRESSUPOSTOS I PROJECTES A SOL LICITUD

Exposició i rendaCorts Catalanes, 532. Telèfon 34342

1

c

MAQUINES DE CALCULARMULTICOPISTES

PREMSES

ACCESSORISPER A MAQUINES

D'ESCRIURE

i

/ ORGANITZACIÓCOMPLETA 1 MODERNA

D'OFICINES

PERSONAL COMPETENT 1 ESPECIALITZAT^5Q

BERLOY

EL MOBLE D'ACERELEGANT°

IETERN

ce^t^^ áG^s G` t̂^s^ee^ 59^Nl

RC

LA MAQUINA PREDILECTA1

INSUBSTITl116LE

e5^„SS,

ebet% ete`

8 MIRAR,

Aviat podreu comprar

"BABY -LAX"

1.

El millorLaxant=Purgant

AIGUADE ROCALLÌIURJ4

La deu més rica del món

Si vosté pareix d'Albuminúria, Litiàsisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren.quimatoses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCALLAURAS'expèn

amb ampolles de litre i de mig litrei en garrafons de vuit litres

DIstrrbuldors generals

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, ° SALMERÓN, 133

Reparació d'automòbils i motos

VICENS LLORCAGIRONA, 159 : Telèfon 73233

Representad per a Espanya de la Casa 8 S A

(peces de recanvi i accessoris)

— I doncs, no et vols tornar a casar?— No, noia ; m'he tornat pacifista.

(Le Rire.)

Altes, baixes itraspassos

de contribució

Totes les diligències i

conflictes amb HisendaDiputació

i Ajuntaments

t iDirector

CARLES OSSORIO

Laietana, 18, pral., B

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADOR

Societat General Espanyolade Llibreria, S. A.

Barbarà, i6 Telèfon 12781

BARCELONA

Subscriviu -vos a M 1 R A D O I&SETMANARI CATALA

Palei, 62. - BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

que viu a -

' carrer _.._....._...............-_..... n.° _ _ se subscriu a MIRADORpel /'reu fixat de 2'60 ptes. trimestre.

..-.._._ ..............__...-.-.._ _..__.... de ............_ _.. . de 19__

Signatura

IHP, LA1N cmP1Ag9Ur/ W y0%A,tt& BMC E LO M