Josep-Manel Alarcó

https://sites.google.com/site/jmalarco/

https://sites.google.com/site/catalapacfgs/

jmalarco@gmail.com

5. Accentuació

5.1 Classes

de

mots

Per aplicar a una paraula

les normes d'accentuació,

cal saber primer quantes síl·labes té

i on recau la síl·laba tònica.

Després ja es veurà

quan convé marcar la tònica

amb l'accent gràfic.

1. Segons el nombre de síl·labes,

els mots es classifiquen

en monosíl·labs,

si es componen d'una sola síl·laba,

o en polisíl·labs,

si en tenen més d'una.

2. Segons la posició de la síl·laba tònica

o forta d'un mot polisíl·lab,

aquest es classificarà d'agut,

si és l'última,

de pla, si és la penúltima,

o d'esdrúixol,

si la síl·laba tònica és l'antepenúltima.

Els monosíl·labs,

al seu torn,

poden ser

tònics o àtons.

Així, a la frase

"el pis de dalt",

es troba que tots els mots

són monosíl·labs:

"el" / "de",

àtons, i "pis" / "dalt",

tònics.

En canvi,

el mot "replicar“

és un polisíl·lab agut,

que passa a pla

en la forma "ell replica“

i esdevé esdrúixol

en el nom "la rèplica".

2. Normes

de

l'accentuació

En general,

els mots monosíl·labs

no s'accentuen,

excepte alguns que duen accent

per distingir-se d'altres que s'escriuen igual.

En canvi,

els polisíl·labs s'accentuen

si reuneixen les condicions següents:

1. Els mots aguts s'accentuen

si acaben en vocal,

vocal s,

en / in.

O sigui,

si acaben en les terminacions

a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in.

Les terminacions

"i", "u",

però, han de ser vocals

i no semivocals.

O sigui,

no han de formar part d'un diftong.

Així:

seré, camí, hindú,

però sereu, servei.

Així:

érem, éreu, dèbil,

però serem seran, dia.

3. Els mots esdrúixols,

en canvi,

s'accentuen tots.

Així:

música, vídua,

sínia, càlida,

íntima, única.

Segons el grau d'obertura

o tancament de les vocals,

l'accent pot ser obert (`)

o tancat (´)

[anomenats també

"greu“(`) o "agut“(´) ].

Així,

cal fixar-se en les vocals tòniques

dels mots:

pa (à), neu (é),

peu (è), pi (í),

fosc (ò), suc (ú).

-La a sempre es pronuncia oberta;

en canvi, la i i la u es pronuncien sempre tancades.

Per això,

quan hagin de dur accent

damunt la "a" serà sempre obert

i damunt la "i" i la "u", sempre tancat.

-En canvi,

la e i la o sonen

a vegades obertes i,

d'altres, tancades.

En aquest cas,

l'accent serà obert

en uns mots i tancat

en uns altres.

Exemples:

Aquest serà l'únic camí;

fa un cel serè;

passa'm un terròs de sucre;

hi seré a les vuit;

aquest color tira a terrós.

Comentari

Generalment,

la pronunciació del català central

indica quan les "e" / "o" sonen

obertes o tancades.

En cas de dubte,

cal fixar-se que la majoria

de "e" / "o" en mots plans

i la gran majoria

en esdrúixols

són obertes.

Així,

memòria,

història,

dèria,

ciència,

pròleg,

biòleg,

èxit,

mèrit.

Tot i així,

cal exceptuar alguns mots

a aquesta norma general:

església,

fórmula,

cérvol,

estómac,

Sóller,

pólvora,

tómbola.

Cal notar,

però,

que hi ha sobretot algunes terminacions

que varien segons els dialectes.

Així,

la terminació -ència sona tancada en gironí

(per exemple, en el mot "paciència")

i la que marca l'origen -ès

(com en els mots "francès, anglès"),

són tancades en valencià.