131

CAPÍTOL 5. LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL 14 DE GENER DE

1934: UNA ANÀLISI PER COMARQUES

Tractant-se, però, d’unes eleccions municipals, penso que és interessant

ampliar una mica el focus de l’anàlisi i fer un repàs comarca per comarca que

ens permeti ampliar els matisos d’aquesta contesa electoral. Iniciarem el

recorregut per la comarca del Barcelonès i, molt especialment, prestarem

atenció a la capital del país i, alhora, de la comarca. Continuarem per la resta

de comarques de la circumscripció de Barcelona i després seguirem per la

resta de circumscripcions electorals en què s’havia organitzat el nostre país.

5.1. ELS RESULTATS A BARCELONA I ALS MUNICIPIS DEL BARCELONÈS

Tal i com hem vist al capítol anterior, les eleccions a Barcelona van ser molt

disputades. Tot i amb això, la participació no va ser de les més altes de l’etapa

republicana, el 56,9%, però superior a les del Parlament de Catalunya de 1932.

Tal i com ha assenyalat Mercè Vilanova, la participació “es va distribuir des del

centre de la ciutat cap a l’oest” i estava relacionada amb la implantació electoral

de la Lliga, atès que la correlació entre participació i vots al partit catalanista és

l’única que és positiva.1 En conjunt, els districtes en què la participació va

superar la del conjunt de la ciutat van ser, per aquest ordre, Gràcia, l’Esquerra

de l’Eixample, la Dreta de l’Eixample i les Corts-Sarrià. D’aquests, en dos –les

Corts i la Dreta de l’Eixample– la Lliga es va imposar a la Coalició d’Esquerres i

a Barcelona-Ciutat Vella hi hagué un empat tècnic entre ambdues

candidatures.

Vilanova atribueix un major grau d’abstenció a l’analfabetisme, més que a la

implantació de la CNT. Tanmateix, sabem que les àrees on l’organització

anarquista tenia més arrelament coincideixen amb àrees de forta immigració i,

al mateix temps, on hi havia índexs mes baixos d’alfabetització i de qualificació

professional.2 Tal i com assenyala Oyón, l’abstenció presentava una estreta

correlació amb les barriades on hi vivien els obrers menys qualificats i la

immigració més recent, fets que acostumaven a coincidir.3 Així, els districtes

amb menor participació van ser Sant Martí, el Raval i Sants-Hostafrancs, que

1 Mercedes VILANOVA, Atles electoral de la Segona República a Catalunya. Volum 2. Barcelona

ciutat, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2005. Per a la cartografia de Barcelona em remeto a la que apareix en aquesta obra. Per a Barcelona ciutat també podem consultar Ramon Alquézar i Aliana: “La Llei Municipal de Catalunya i les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona de gener de 1934”, a Joan Roca i Albert, El Municipi de Barcelona i els combats pel govern de la ciutat, Barcelona: Institut Municipal d’Història de Barcelona-Editorial Proa, 1997, p. 149-165.

2 Vegeu José Luís OYÓN, La quiebra de la cudad popular...

3 José Luis Oyón, La quebra de la ciudad popular..., p. 413.

132

inclourien barris obrers històrics i perifèries obreres extremes, segons la

tipologia establerta per Oyón, Maldonado i Gríful.4

La Coalició d’Esquerres Catalanes es va imposar amb claredat, amb 162.776

vots i el 50,1% dels vots emesos. La Lliga, tot i obtenir un bon resultat va

quedar a més de 9 punts percentuals de distància de la coalició esquerrana. La

coalició d’Esquerres Catalanes va obtenir els seus millors resultats als districtes

obrers de Sant Martí, Sant Andreu-Horta i de Sants-Hostafrancs. A En tots tres,

la Coalició es va imposar de manera aclaparadora. El 30% dels vots de les

esquerres coaligades provenia d’aquests tres districtes. Com a contrapartida, la

Lliga s’imposava als districtes de les Corts-Sarrià i de la Dreta i l’Esquerra de

l’Eixample. En tots tres va obtenir una majoria absoluta i d’ells provenien el

40,9% dels vots que va obtenir. El Partit Republicà Radical obtenia una mitjana

del 6,4% dels vots. La seva implantació electoral es concentrava als districtes

del Poble Sec-Montjuïc, al Raval i a Sant Martí, tots tres districtes amb

concentració obrera notable, cosa que ens indica que el partit de Lerroux devia

conservar encara ascendent entre les capes populars que no volien votar per

un partit d’esquerres i catalanista, malgrat el clar procés de dretanització del

vell partit republicà. La resta d’opcions polítiques van obtenir un resultat

minúscul. La concentració del vot en les dues grans alternatives va ser una

constant a tots els barris barcelonins. L’electorat d’esquerres va preferir la

Coalició a les altres opcions com el BOC, el PCC o l’EEF. Tampoc el PNC va

aconseguir arrossegar vot nacionalista pur que perjudiqués les opcions de la

Lliga o, en menor mesura, d’ACR o d’ERC, que en aquestes eleccions

concorrien plegades.

4 José Luis OYÓN, José MALDONADO i Eulàlia GRÍFUL, Barcelona. Un atles social, Barcelona:

Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya, 2001.

133

Taula 5.1.1. Eleccions municipals de 1934 a Barcelona. Resultats per districtes (en %)

Districtes Cens Total

votants Partici-

pació Blancs Nuls CEC LC PRR BOC PNC PCC EEF

I-Barceloneta-Ciutat Vella 53.947 30.923 57,3% 0,3% 0,2% 45,4% 45,2% 6,8% 0,6% 0,8% 0,5% 0,2%

II-Poble Sec-Montjuïc 50.538 27.521 54,5% 0,2% 0,1% 58,4% 30,1% 9,3% 0,5% 0,5% 0,6% 0,2%

III-Les Corts-Sarrià 32.764 19.624 59,9% 0,3% 0,2% 34,6% 60,6% 3,1% 0,3% 0,7% 0,3% 0,1%

IV-Dreta de l'Eixample 66.246 40.353 60,9% 0,3% 0,1% 33,1% 59,2% 4,8% 0,6% 0,6% 0,3% 0,3%

V-Raval 59.988 30.983 51,6% 0,2% 0,1% 56,4% 32,1% 8,3% 0,8% 0,7% 1,1% 0,4%

VI-Esquerra de l'Eixample 55.664 34.145 61,3% 0,2% 0,1% 36,6% 55,4% 6,3% 0,4% 0,7% 0,1% 0,1%

VII-Hostafrancs-Sants 67.057 36.091 53,8% 0,2% 0,1% 61,3% 30,0% 6,4% 0,7% 0,4% 0,6% 0,2%

VIII-Gràcia 63.846 40.117 62,8% 0,2% 0,1% 50,4% 42,8% 5,1% 0,5% 0,6% 0,2% 0,1%

IX-Sant Andreu-Horta 74.875 41.363 55,2% 0,2% 0,1% 60,6% 30,8% 6,2% 0,9% 0,5% 0,4% 0,2%

X-Sant Martí 45.644 23.415 51,3% 0,1% 0,2% 63,2% 25,9% 8,7% 0,7% 0,4% 0,6% 0,2%

Total 570.569 324.535 56,9% 0,2% 0,1% 50,1% 41,2% 6,4% 0,6% 0,6% 0,4% 0,2%

Font: elaboració pròpia amb les dades publicades a La Vanguardia, 19-1-1934.

134

Al districte primer, corresponent a la Barceloneta-Ciutat Vella, es produí un

empat tècnic entre la Coalició d’Esquerres Catalanes i la Lliga. La participació

va superar lleugerament la mitjana de la ciutat, amb un 57,3%. Tanmateix,

podem distingir comportaments diferenciats entre les seccions dels barris de

Sant Pere, Santa Caterina i Portal Nou i les de la Barceloneta. A mesura que

ens acostem al mar, la participació tendí a descendir. En set seccions es va

arribar a superar el 70% de participació i totes elles es trobaven situades a

l’actual Ciutat Vella, mentre que les escoles amb una participació menor del

30% es concentraren totes a la Barceloneta (especialment en algunes del

carrer Guitert), on hi havia una elevada concentració de població obrera i amb

un índex d’immigrants andalusos i valencians relativament alt que, com ha

demostrat Oyón, era un dels elements favorables a la influència de la FAI, tot i

que s’inscriuria dins del que s’ha anomenat barris obrers històrics.5

Aquestes diferències en la participació, que s’estenen, en termes generals, a

tots els barris de la ciutat, marquen la diferenciació entre la ciutat obrera i la

ciutat de les elits, cosa que també es manifesta en els resultats. Al districte

primer, aquesta diferenciació es fa evident en la línia que separa la part alta de

Ciutat Vella i la Barceloneta. D’aquesta manera, la Coalició d’Esquerres

Catalanes, que a tot el districte va obtenir el 45,4% dels vots, tenia un

percentatge menor a aquesta mitjana principalment als col·legis electorals

situats al cor de Ciutat Vella. Per altra banda, aquelles seccions on la CEC

obtenia un percentatge superior al 50% es trobaven situades majoritàriament a

la Barceloneta, destacant la secció 66, situada al carrer Judici 12, on va obtenir

el 80,7% dels vots amb una participació de prop del 47%.

El districte segon, el Poble Sec-Montjuïc, combinava una part de barri amb

predomini de classes mitjanes, situat a l’Eixample de Sant Antoni –delimitat per

la Gran Via de les Corts Catalanes, la Ronda de Sant Antoni i l’avinguda del

Paral·lel, que aleshores era Francesc Layret–, una part de barri obrer històric al

Poble Sec i, finalment, contenia algunes perifèries obreres amb Can Tunis, la

barriada del Pont de les Vaques, la barriada de Santa Maria del Port, la de

Francesc Ferrer –abans Eduardo Aunós– i la colònia Cantí. Tant en la

participació com en els resultats hi ha diferències en funció d’on es trobaven

situades les seccions electorals. En aquest districte ens trobem amb tres

comportaments electorals diferents. D’una banda, els col·legis electorals situats

a la zona de l’eixample de Sant Antoni, on hi trobem participacions superiors a

la mitjana del districte i on s’imposa la candidatura de Lliga Catalana. Aquest

seria el cas de seccions com la 3, a la Plaça Espanya, o la 10, al carrer

Sepúlveda en les quals trobem participacions superiors al 65% i on la

candidatura de la Lliga obté percentatges superiors al 60%. Una segon

comportament el trobaríem al barri del Poble Sec pròpiament dit, un barri

5 José Luis OYÓN, José MALDONADO i Eulàlia GRÍFUL, Barcelona. Un atles social..., p. 159 i 168 i

José Luis Oyón, La quebra de la ciudad popular...

135

considerat de població obrera històrica. En aquest, la participació seria

relativament alta però la victòria correspondria de manera clara a la Coalició

d’Esquerres. Un exemple clar el trobaríem a les seccions situades al carrer del

Setge de 1714 (les que tenien el número 38 i 39), en les quals la participació

seria del 68,1% i del 54,2%, respectivament, i en les que la CEC obtenia el

69% dels vots en cada una. En aquestes seccions, el PRR obté també resultats

superiors a la mitjana de la ciutat i propers als del districte: 8,2% i 10,2%,

respectivament. La Lliga obtenia resultats discrets. El tercer comportament, el

trobem a les zones perifèriques del districte, les barriades a l’entorn de la

carretera del port, a les zones de cases barates i a la part del Poble Sec més

propera al port. Així, per exemple, a les seccions que van de la 80 a la 85,

situades a la Carretera del Port, la participació se situa a l’entorn del 40% i els

vots a la CEC ronden el 53% de mitjana, els de la Lliga el 21% i els del PRR el

23%, situant-se com a segona força política en aquestes seccions. Més

accentuat és el cas dels col·legis electorals situats al Grup Escolar Ramon de

Penyafort, a la barriada de cases barates Francesc Ferrer i Guàrdia, abans

Eduardo Aunós, en les que la participació se situà en el 19% del cens. En

aquest nucli la victòria de la Coalició d’Esquerres és molt més clara, amb el

65% dels vots, mentre que el PRR supera també la Lliga amb un 18%, el

primer, i un 15%, a la segona.

Al districte tercer, que corresponia a les Corts i Sarrià, la participació va ser un

3% superior al del conjunt de Barcelona. Tot i ser un districte que, en general,

podríem denominar com a burgès, podem distingir al seu interior algunes

barriades més populars. En aquest districte, només en una secció –la 1, al

carrer de Marià Cubí 7– es va superar el 70% de participació i la Lliga s’imposà

clarament, amb el 65,8. Aquesta va ser la tònica general al districte, on el partit

de Cambó va guanyar amb el 60,6% dels vots. En tres seccions, una al carrer

Ganduxer 14, i les altres dues al Grup Escolar Capmany, la candidatura de la

dreta catalana va superar el 80% dels vots. Això contrasta amb el cas de la

Colònia Castells, inclosa a la secció 49 del districte, on el nivell de participació

va ser relativament més baix a la del conjunt i on la Coalició d’Esquerres va

sortir clarament guanyadora.6

El districte quart incloïa la Dreta de l’Eixample. Com en el cas de l’anterior, ens

trobem amb un districte netament burgès, en el qual la participació supera

clarament la mitjana barcelonina i en el que la victòria de la candidatura

presentada per la Lliga és també manifesta. Així, la llista de Lliga Catalana

obtingué una victòria amb el 59,2% dels vots i una participació del 60,9%. En

aquest districte trobem set seccions amb una participació igual o superior al

70% dels vots, de les quals només en una guanya la Coalició d’Esquerres

Catalanes i en la resta la Lliga. La Dreta de l’Eixample també és un districte poc

favorable al Partit Republicà Radical, no superant el 5% dels vots emesos. Cal 6 José Luis Oyón, La quebra de la ciudad popular..., p. 413-418.

136

advertir, però, que en aquest districte manquen els resultats de les seccions 1 a

57, situades a la part central de l’Eixample, en les que podem suposar una

victòria clara de la Lliga. Recordem aquí que justament en aquesta zona de la

ciutat és on es van produir un major nombre d’incidents. Un exemple clar de la

mobilització massiva de l’electorat dretà en aquest districte el trobem en tres

seccions situades al carrer Girona, als números 56, 108 i 121. En totes tres, la

participació conjunta era del 53%, lleugerament inferior a la mitjana

barcelonina, però el vot a la Lliga va ser elevadíssim: del 82%. En canvi, la

Coalició d’Esquerres rarament supera el 50% dels vots: només en sis seccions,

la major part d’elles situades a la zona perifèrica del districte, en una zona

propera al Poble Nou: al carrer Marina, al Grup Escolar Ramon Llull (a la cruïlla

entre Sardenya i Consell de Cent), al carrer d’Aragó..., amb l’excepció del

passatge Tassó, que es troba en una zona més cèntrica del districte, prop de la

plaça de Tetuan (aleshores d’Hermenegildo Giner de los Rios).

El districte cinquè era el Raval. Tot i que, en termes generals, és un barri

popular, podem distingir clarament dues zones. La que componen el Raval

Central i el Raval de Ponent, que podem qualificar de barri popular, i Santa

Mònica, que Oyón, Maldonado i Gríful qualifiquen de barri d’immigració obrera

densificat. Això també es tradueix en un comportament electoral diferenciat. En

tot el Raval només una secció supera el 70% dels vots i, encara, està situada

fora del barri estricte, al carrer Balmes 16. Es tracta de la secció 103, que amb

un 72% de participació dóna una victòria claríssima per la candidatura de la

Lliga, amb un 78% dels vots. Les seccions amb una participació superior al

60% estan situades totes al Raval de Ponent, a la part alta del districte. Com a

contrapartida, les de més baixa mobilització electoral corresponen al barri de

Santa Mònica: la de major abstenció va ser la secció 4, situada als baixos del

número 16 del Portal de Santa Madrona, amb un escàs 17,3% de participació

electoral. Tanmateix, al districte la victòria de la Coalició d’Esquerres Catalanes

és clara de manera majoritària en les dues zones de què parlem i la Lliga

només s’imposa en disset de les 103 seccions que el composaven. Com en

altres districtes populars, el Partit Republicà Radical de Lerroux obté bons

resultats, especialment al barri de Santa Mònica: aquí hi ha quatre seccions en

què supera el 15% dels vots, situades a l’Arc del Teatre, al carrer Nou de la

Rambla i al carrer de l’Est.

El districte sisè englobava l’Esquerra de l’Eixample. Tot i ser majoritàriament un

districte burgès, la victòria de les dretes és més matisada que en districtes com

les Corts-Sarrià o la Dreta de l’Eixample. Així doncs, la participació a tot el

districte se situà en 61,3%, la segona més alta de la ciutat, i la victòria

correspongué a la candidatura de la Lliga, amb un 55,4% dels vots. La Coalició

d’Esquerres Catalanes quedava situada en segon lloc, amb el 36,6% i el Partit

Republicà Radical obtenia un percentatge que s’aproximava a la mitjana de la

ciutat, el 6,3% dels vots. En quatre seccions, la Lliga superava el 80% dels

137

vots, gairebé totes elles situades a la part central del districte: a la Universitat,

al carrer València, a la Rambla de Catalunya i al carrer Moià, aquesta darrera

als límits del districte, dins del barri de Sant Gervasi. Com a contrapartida, la

CEC obtenia els seus millors resultats a les zones perifèriques del districte: a la

secció 58, al carrer Calàbria 216, guanyava amb el 72,9% dels vots, a la

número 64, a l’Escola Industrial, obtenia el 71,3% i a la secció 63, al carrer de

Casanova 139, guanyava amb el 67,8%, només per posar les tres amb els

millors resultats per a l’esquerra. El Partit Republicà Radical no esdevé segona

força en cap de les seccions del districte. El seu millor resultat aquí l’obté a

l’Escola situada al carrer d’Aribau 39, prop de la Universitat.

Al districte de Sants-Hostafrancs la participació no superà la del conjunt de

Barcelona, essent del 53,8%. Es tracta d’un districte compost de barris

populars (Sants i Hostafrancs) però amb un component important de perifèries

obreres extremes a tocar d’un dels bastions de la FAI, com era el barri de

Collblanc-la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat. Al districte setè, doncs,

l’hegemonia correspongué a la Coalició d’Esquerres Catalanes, amb un 61,3%

dels vots, resultat només superat pel del districte de Sant Martí. La CEC no

tingué ni la competència de la Lliga (30% dels vots) ni del PRR (6,4%). En

aquest sentit, les dues seccions amb més participació no van superar el 70%

dels vots: estem parlant de la secció 65, al carrer de Vallespir 16, en ple barri

de Sants i de la secció 5, al carrer d’Hostafrancs 12. En la primera, la

participació arribà al 68,7% i la victòria va ser clara per a la Coalició

d’Esquerres, amb un 71,6% dels vots; a la secció del carrer d’Hostafrancs la

participació va ser del 68,1% però la Coalició no va guanyar d’una forma tan

clara, atès el 49,5% dels vots contra el 41,8% dels de la Lliga. Podem atribuir

això darrer a un major suport al PRR, que va obtenir en aquesta secció més

d’un 7% dels vots. Entre les seccions amb una participació més baixa podem

destacar la 54, la 39 i la 57, totes tres tenen la característica d’estar situades a

la perifèria del districte. La primera i la tercera –situades respectivament al

carrer Yolanda (actualment Violant d’Hongria) i al carrer Novell–, van tenir una

participació del 25,9 i del 30,6%, i la victòria de la Coalició d’Esquerres

Catalanes s’aproxima a la mitjana del districte, amb un 61,5 i un 60% dels vots

emesos. A la secció 39, a tocar de la Torrassa, la participació va ser del 27,2%

dels vots i la victòria de la CEC encara va ser més accentuada que en les altres

dues, amb un 67,7% dels vots.

L’antiga vila de Gràcia era el districte vuitè, que socialment es trobaria a cavall

de l’Eixample de les elits i dels barris populars i obrers. Aquí la participació, va

ser la més alta de Barcelona, amb el 62,8% dels electors que van anar a votar.

La victòria va correspondre a la Coalició d’Esquerres però no d’una forma tan

clara com en els districtes amb major concentració obrera: les esquerres

coaligades obtenien el 50,4% dels vots, només lleugerament per sobre que el

total que obtingueren a la ciutat. Aquí ens trobem amb deu seccions en les que

138

se supera el 70% de participació. Cal destacar-ne dues en què hi van anar a

votar més del 80% dels electors: la secció 82, al carrer Berga 20, amb un

80,7% de participació, i la secció 8, al carrer de Santa Teresa 8, amb un 90,2%.

En ambdues va guanyar la candidatura de Lliga Catalana, tot i que en la

darrera el percentatge obtingut per la Coalició d’Esquerres no era gens

negligible (un 44,7% dels vots). A diferència del que hem vist en altres

districtes, aquí ens trobem amb un bon nombre de seccions en què la

participació elevada dels seus electors va donar la victòria a la CEC. Aquesta

coalició obtenia els seus millors resultats en seccions situades, en termes

generals, a la zona sud-est del districte en una zona que podem qualificar de

barri popular, amb predomini de classe mitjana. La Lliga obtenia millors

percentatges als col·legis electorals situats a la zona central-sud del districte.

Aquest seria el cas de les seccions 17, 18 i 19, totes situades a l’escola que hi

havia al carrer de Santa Teresa 8, en les quals obtingué el 78,7, 79 i 80,8%

dels vots, respectivament. Tanmateix, i a diferència d’altres barris de la ciutat,

podem trobar una certa barreja de vots en determinades zones. Així, per

exemple, al carrer de Luis Antunez 10, on hi havia les seccions 3 i 5, en la

primera guanya la CEC, amb el 55% dels vots, mentre que a la segona la

victòria és per a la candidatura de la LC, amb el 63,9%. És el mateix cas de les

seccions 1 i 2, situades a l’escola del carrer Minerva 7: a la secció 1 s’imposa la

Lliga, amb un 74,7% dels vots i a la secció 2 guanya la Coalició d’Esquerres

amb el 83,3%. El de Gràcia no va ser un districte favorable al Partit Republicà

Radical, però en determinades seccions obtenia un percentatge superior a

l’11%, la major part de les quals se situaven a l’entorn de l’extrem superior del

passeig de Sant Joan: passatge Alió (aleshores Roman), plaça Joanic, carrer

Roger de Flor, carrer de Grassot...

Al districte de Sant Andreu, el novè, la participació no va superar la del conjunt

de la ciutat: és a dir, d’un 55,2%. Es compleix, doncs, aquesta estreta relació

entre el predomini dels barris obrers i l’abstenció. En deu seccions sobre 128 hi

van acudir el 70% o més dels electors. Aquí, com en altres districtes de

configuració similar, s’imposà amb claredat la Coalició d’Esquerres Catalanes.

Els millors resultats els obtenia la Coalició en dues seccions –la 122 i la 123–,

al Grup Escolar Giner de los Ríos, situat al Turó de la Peira, a les cases

barates de Can Peguera –abans Ramon Albó i Giner de los Ríos–, en les quals

obtindria el 85 i el 88,6% dels vots amb una participació inferior al 50% en totes

dues seccions. La Lliga obtingué els millors resultats del districte a la secció 52,

situada al carrer Arquebisbe Pere Claret, a l’Hospital de la Santa Creu –prop

dels extrems de l’Eixample barceloní–, i en conjunt només només va guanyar

en tretze de totes les seccions que hi havia al districte. En la seva major part

són seccions situades a la zona de la plaça de Santes Creus, a Horta, però

també en trobem al barri de la Font d’en Fargues o en escoles situades a la

zona de l’Eixample, al carrer Sícilia.

139

El districte de Sant Martí, el desè, era el nucli industrial per excel·lència de

Barcelona, amb una gran concentració de població obrera. Aquí, l’abstenció va

ser la més elevada de tots els districtes barcelonins, de la mateixa manera que

va ser on la Coalició d’Esquerres Catalanes va obtenir els seus millors

resultats. De fet, només en una secció es va arribar a superar el 70% dels

electors. Es tracta, de la secció 66, situada al carrer Escoles 19, prop dels

antics tallers de l’MZA, actualment Parc del Clot, i on va guanyar la CEC amb el

51,6% dels vots, mentre que la Lliga n’obtenia el 42,3% i el PRR el 4,7. La

Coalició d’Esquerres obtenia més del 70% dels vots en 22 seccions. En dues

d’elles arribava a superar el 80%. A la secció 27, al carrer del Ferrocarril 13, en

ple Poblenou, on la CEC sumava el 80,3% dels vots emesos. El millor resultat

corresponia a la secció 72, situada al carrer Sant Joan de Malta 43, al barri de

Llacuna, però també proper als tallers de l’MZA. El caràcter obrer i popular del

districte es posa de manifest amb els resultats de la Lliga, la qual no va superar

en cap cas el 50% dels vots i només en tres seccions va arribar a superar la

Coalició d’Esquerres. Als baixos del carrer Pallars 244 hi havia la secció 25, on

la candidatura de LC va obtenir el 46,2%; la 18 estava situada al carrer Enna,

ara Ramon Turró –desconeixem la numeració–, i aquí la Lliga va obtenir el

46,3% dels vots emesos; finalment, al carrer Llull 175 s’hi instal·là la secció 19,

on LC va obtenir el 46,6%. Es tracta de tres carrers que transcorren en paral·lel

pel Poblenou de Barcelona. El Partit Republicà Radical, per la seva banda

obtenia un bon resultat, amb el 8,7%. Cal no oblidar que a les eleccions del 12

d’abril de 1931 el PRR va obtenir els seus millors resultats en aquest districte i

es va imposar tant a la candidatura d’ERC com a la de la Lliga. En sis seccions,

el PRR superava en vots la Lliga i en dues d’elles, la 38 i la 13, arribava al 21%

dels vots. La primera estava situada al carrer de l’Agricultura 13, al barri de

Sant Martí Est i la segona estava al carrer Martí Vilanova 18 –actualment carrer

de la Ciutat –, al barri del Poblenou.

En resum, estem parlant d’una ciutat amb un vot clarament segmentat entre les

zones de predomini obrer i les de predomini burgès. Sembla clar que es

produïen tres comportaments diferenciats. D’una banda, a les zones on

dominaven les elits i les classes mitjanes més ben acomodades, els electors

van acudir en massa a les urnes i van votar de manera clara per la candidatura

de la Lliga Catalana. D’altra banda, ens trobem amb barris de predomini

popular, amb majoria d’obrers qualificats i d’origen català o de famílies

instal·lades des de feia temps a la ciutat, i amb unes classes mitjanes i una

menestralia properes als sectors més populars. En aquests barris la

participació fou relativament elevada, sense arribar al nivell dels sectors

burgesos de la ciutat, però la victòria fou clarament per a la Coalició

d’Esquerres Catalanes. Finalment, trobem les perifèries obreres urbanes, on

l’abstenció fou la tònica dominant i on la Coalició obtenia uns resultats

extraordinaris, més que res perquè rarament en aquestes zones la Lliga

obtenia vots. No hi hagué alternativa a les dues grans llistes. El Partit Republicà

140

Radical es convertí en una ombra del que havia estat. Tot i amb això, encara

tenia un cert suport en barriades populars on aquells que no volien optar per

una opció clarament identificada amb la monarquia, com la Lliga, i no volien

donar el vot a una opció clarament catalanista i d’esquerres, com la CEC,

optaren a Barcelona per votar el partit de Lerroux, malgrat el viratge clarament

dretà que havia patit des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera. La resta

d’opcions polítiques que acudiren als comicis van quedar clarament

marginades. Per l’esquerra, ni el Bloc Obrer i Camperol, ni el Partit Comunista

de Catalunya ni l’Extrema Esquerra Federal van aconseguir esgarrapar vots de

manera significativa a la Coalició d’Esquerres; per la seva part, el Partit

Nacionalista Català, tampoc aconseguí arrossegar vots catalanistes ni de

dretes ni d’esquerres.

Així doncs, podem preguntar-nos què hauria passat si hi hagués hagut un

augment de la participació. Al meu entendre, el panorama no hauria canviat

substancialment, tret que la FAI hagués decidit improbablement arrossegar la

CNT a presentar una candidatura obrera. Així doncs, els obrers que anaven a

votar ho feien per ERC o per les coalicions que formava aquest partit i

l’abstencionisme del conglomerat CNT-FAI afavoria el partit de Macià i

Companys. Això es fa evident en comparar les eleccions de 1934 amb les de

febrer de 1936. Amb una participació molt més elevada en aquestes darreres,

del 64,6%, la victòria va ser molt més clara per al Front d’Esquerres de

Catalunya. Després de la repressió d’octubre de 1934, els obrers van acudir a

votar en massa i districtes, com els de Sant Andreu o els de Sant Martí,

tradicionalment abstencionistes van tenir una participació lleugerament superior

a la del conjunt de la ciutat.7

Si ho comparem amb les eleccions immediatament anteriors, les esquerres

republicanes milloraren el percentatge de vots però també la Lliga ho va fer.

Com es pot comprovar, les eleccions van afavorir la concentració del vot en les

dues opcions majoritàries. El Partit Republicà Radical, que ja anava perdent

suport des del juny de 1931, obtenia un resultat suficient per tenir representació

al consistori i la resta d’opcions van perdre pes i cap va obtenir representació.

Ens trobem amb el pas previ a l’establiment dels dos fronts que s’enfrontarien

el febrer de 1936..8

7 Elaborat a partir de Mercè VILANOVA, Atlas.., 1986, p. 219.

8 Mercè VILANOVA, Atlas.., p. 219.

141

Gràfic 5.1.1. Resultats de les eleccions a Barcelona, 1933-1936 (en

percentatge)

Nota: el resultat de les eleccions de 1933 de les Esquerres Republicanes és la suma dels vots

d’Esquerra Republicana i de la Coalició d’Esquerres Catalanes. Els resultats de 1936 es

refereixen a la ciutat de Barcelona i no a la circumscripció de Barcelona-ciutat, calculats amb

les dades que aporta Mercè Vilanova.

Font: Mercè VILANOVA, Atlas... i Apèndix 2.

El conjunt del Barcelonès presenta un esquema de comportament bastant

similar al de la seva capital. A Badalona, la participació es va situar en un nivell

similar al de Barcelona, el 55,4%, però en els municipis de Sant Adrià de

Besòs, Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat, la participació va

ser notablement inferior: 48,9, 44,4 i 42,4%, fet que podem atribuir a una forta

influència de l’anarcosindicalisme i una evident capacitat de les seves

organitzacions per fer acomplir les consignes abstencionistes.

142

Mapa 5.1.1. Participació per municipis a la comarca del Barcelonès.

Eleccions municipals de 1934 (en percentatge)

Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Àpèndix 2.

En tots els municipis del Barcelonès es van imposar les coalicions d’esquerres

formades a l’entorn d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb intensitats

diferents. A Badalona, on només s’enfrontaren dues coalicions, la coalició

formada per ERC amb la Unió Socialista de Catalunya, Acció Catalana i el

Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet va guanyar amb el 52,6% dels vots. En

canvi, a Sant Adrià de Besòs i a l’Hospitalet de Llobregat, la coalició

d’esquerres tingué la competència d’altres candidatures d’esquerres. A Sant

Adrià de Besòs el Partit Republicà Federal se situava com a tercera força

política, amb el 16,8%, recollint bona part del vot obrer que va acudir a les

urnes. A l’Hospitalet de Llobregat, va ser el Centre Republicà Democràtic

Federal del districte 5è, el que va jugar aquest paper de competència per

l’esquerra, amb un 5,3% dels vots, gairebé empatat amb el PRR. A Santa

Coloma de Gramenet, Esquerra Republicana i el Partit Republicà Democràtic

Federal obtenien un percentatge molt més elevat que a la resta de la comarca,

amb un 59,2% dels vots i recolliren aquest vot de l’obrer que anà a votar.9

9 Per a Sant Adrià de Besòs podem consultar Alejandro ANDREASSI CIERI: Libertad también se

escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià de Besòs (1925-1939). Barcelona: Editorial Hacer, 1996; pel cas de l’Hospitalet de Llobregat Joan CAMÓS I CABACERÁN:

Participació %

0 - 25

25 - 50

50 - 75

75 - 100

143

Mapa 5.1.2. Resultats de les candidatures d’Esquerra Republicana o

Coalicions d’Esquerres Republicanes i de la Lliga o Coalicions de Dretes

al Barcelonès. Eleccions municipals de 1934 (en percentatge)

Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Àpèndix 2.

Aquella segmentació del vot entre districtes burgesos i districtes obrers i

populars la trobem també en els municipis de l’entorn de Barcelona, que

compartien amb ella algunes barriades perifèriques de població obrera poc

qualificada, majoritàriament immigrada, amb taxes elevades d’analfabetisme.

Això es fa palès en analitzar els resultats a municipis com Badalona (taula 5.2)

o l’Hospitalet de Llobregat (taula 5.3). En el cas de Badalona, observem que els

districtes on es concentrava la població treballadora i amb un menor nivell de

renda (l’I i el II) van ser els menor participació però al mateix temps eren els

que donaren millors percentatges a la coalició formada per Esquerra

Republicana de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya, Acció Catalana i el

Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet. Si bé és cert que el radicalisme

cenetista hi tenia una certa implantació, sembla clar que una part important de

la població obrera no va seguir les consignes abstencionistes de la central

confederal o com a mínim no ho va fer en la mateixa mesura que en altres

municipis i barriades obreres, com a l’Hospitalet de Llobregat. La coalició

formada per la Lliga Catalana, el Partit Republicà Radical i la Comunió

Tradicionalista, anomenada Candidatura Proporcionalista Administrativa,

obtenia millors resultats a mesura que augimentava la participació. Com en el

L’Hospitalet la història de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986; per Badalona, Joan VILLARROYA: “Les eleccions municipals de 1934”, Carrer dels Arbres, 1 (1979), 1-8; per a Santa Coloma de Gramenet, Montserrat CARRERAS I GARCÍA: La República i la Guerra Civil a Santa Coloma de Gramenet, Santa Coloma de Gramenet: Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, 1986.

144

cas del districte de Sant Martí de Barcelona, al districte II de Badalona, els

radicals havien guanyat a les municipals de 1931 i, en canvi, bona part del seu

electorat s’havia decantat definitivament cap a ERC i aliats el 1934.10 Com a tot

arreu, les forces comunistes apareixen com a marginals des del punt de vista

electoral. Tanmateix, destaca la forta implantació del Bloc Obrer i Camperol en

un dels districtes badalonins, en el qual va guanyar en dues seccions. Segons

m’informa Joan Villarroya, això es degué al fet que un dels candidats era el

mestre de l’escola situada en aquest districte.

Taula 5.1.2. Eleccions municipals de 1934 a Badalona (en %)

Districte Cens Partici-

pació Blancs Nuls

ERC-USC-

AC-SABC

CPA (LC,

PRR, CT)

FO (BOC) PCC

I 9.124 45,2 0,4 0,2 56,7 34,0 8,1 0,6

II 4.117 51,0 0,5 0,1 59,7 37,3 1,2 1,1

III 2.639 61,2 1,1 0,0 50,2 48,2 0,1 0,5

IV 3.642 62,9 0,7 0,1 51,1 47,5 0,6 0,0

V 3.992 68,7 1,3 0,4 40,5 57,1 0,4 0,3

VI 2.572 67,0 0,2 0,2 53,4 45,9 0,1 0,1

Total 26.086 55,9 0,7 0,2 52,1 43,9 2,7 0,5

Font: elaboració pròpia amb Joan VILLARROYA: “Les eleccions municipals de 1934”, Carrer dels

Arbres, 1 (1979), 1-8.

El mateix model de comportament electoral que hem vist a Barcelona i a

Badalona es reprodueix a l’Hospitalet de Llobregat. Però aquí l’abstenció fou

molt més intensa, especialment al barri de Collblanc-la Torrassa, on només van

acudir a votar el 25,4% dels electors. La coalició formada per Esquerra

Republicana amb el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra també obtenia els

millors resultats en aquets districte i és on la diferència amb la Lliga era més

alta. Tanmateix, el percentatge obtingut no fou massa diferent de l’obtingut al

barri de Santa Eulàlia, on la participació va ser més elevada. A Collblanc-la

Torrassa, bona part de l’obrer que acudí a les urnes es decantà pel Centre

Democràtic Federal del districte Vè, on va obtenir els seus millors resultats (un

9,1%). Però, l’elevat nivell d’abstenció a què s’ha fet referència ens indica que

la majoria de treballadors van seguir disciplinadament les consignes

abstencionistes de la CNT i la FAI.

10

Joan VILLARROYA: “Les eleccions municipals...”.

145

Taula 5.1.3. Eleccions municipals de 1934 a l’Hospitalet de Llobregat (en

%)

Cens

Parti-cipació ERC LC PRR

CDF dV

AR-PRDF PCC

Centre-Sant Josep 7.958 51,0 48,8 42,4 2,0 2,9 2,4 1,5

Santa Eulàlia 5.075 67,2 51,2 31,9 7,9 4,9 4,1 0,0

Collblanc-la Torrassa 11.401 25,4 51,3 25,3 6,9 9,1 7,5 0,0

Total 24.434 42,4 50,3 34,1 5,3 5,3 4,4 0,6

Nota: les dades del PRR, del CDF dV, d’AR-PRDF i del PCC les he estimat a partir dels

resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932.

Font: elaboració pròpia amb Joan CAMÓS I CABACERÁN: L’Hospitalet la història de tots nosaltres

1930-1936, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 66.