51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE

51. ELS JUGADORS DE CARTES Paul Cézanne

Assignatura: Història de l’art Alumna: Paula Lozano Mulet Curs: 2011-12 Professora: Assumpció Granero (revisat 2014-15) IES Ramon Llull

PAUL

CÉZANNE

IMPRESSIONISME IMPRESSIONISME (2a meitat segle XIX)

49.- Édouard Manet: El dinar campestre. 1 (2011, setembre).

50.- Claude-Oscar Monet: Catedral de Rouen

49 LE DÉJEUNER SUR L’HERBE. EL DINAR CAMPESTRE O

L’ESMORZAR SOBRE L’HERBA (1863). ÉDOUARD MANET

(1832-1883). MUSEU D’ORSAY. PARÍS . IMPRESSIONISTA

1v

50 SÈRIE DE VISTES DE CATEDRAL GÒTICA DE ROUEN (1892-

94). OSCAR-CLAUDE MONET (1840-1926)

MUSEU D’ORSAY. PARÍS I ALTRES (31 LLENÇOS)

50 SÈRIE DE VISTES DE CATEDRAL GÒTICA DE ROUEN (1892-

94). OSCAR-CLAUDE MONET (1840-1926)

MUSEU D’ORSAY. PARÍS I ALTRES (31 LLENÇOS)

Fig. 4.- Claude Monet: La Catedral de Rouen, la portada a ple sol, harmonia en blau i or. 1894.

Nova York, Metropolitan Museum of Art.

Fig. 5.- Claude Monet: La Catedral de Rouen, la portada a ple sol, harmonia en blau i or. 1893.

Paris, Museu d'Orsay.

Fig. 6.- Claude Monet: La Catedral de Rouen i la torre d'Albane a ple sol, harmonia en blau i or.

1894. Washington, National Gallery of Art.

POST-IMPRESSIONISME POST-IMPRESSIONISME (2a meitat segle XIX)

51.- Paul Cézanne: Els jugadors de cartes

52.- Vincent (Willem) van Gogh: Nit estelada. 1 (2004, juny).

52 NIT ESTELADA (1889)

VINCENT (WILLEM) VAN GOGH (1853-1890)

MUSEU D’ART MODERN DE NOVA YORK (MOMA)

1v

51 EL S JUGADORS DE CARTES (1890-1892)

PAUL CÉZANNE (1839-1906)

MUSEU D’ORSAY. PARÍS

ÍNDEX 0.- FITXA TÈCNICA

1.- INSERCIÓ EN EL CONTEXT HISTÒRIC (1p)

1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX, ANTERIORS

COETANIS A CÉZANNE

1.2.- BIOGRAFIA DE L’AUTOR

1.2.- PAUL CÉZANNE A LA HISTÒRIA DE L’ART

2.- ANÀLISI TÈCNICA I FORMAL (1p)

2.1.- COMPOSICIÓ

2.2.- ELEMENTS PLÀSTICS

3.- INTERPRETACIÓ DELS ASPECTES ICONOGRÀFICS (1p)

3.1.- LA SÈRIE DELS JUGADORS DE CARTES

4.- MODELS I INFLUÈNCIES (0’5p)

5.- JUSTIFICACIÓ DE L’ESTIL: POSTIMPRESSIONISME (0’5p)

5.1.- CÉZANNE A LA HISTÒRIA DE L’ART

6.- HISTÒRIA I EXPOSICIONS DEL QUADRE

7.- ARTISTES I OBRES POSTIMPRESSIONISTES

8.- BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

0.- FITXA TÈCNICA (documentació general)

Catalogació i anàlisi formal Títol Les Joueurs de cartes (Els jugadors de cartes)

Pintor Paul Cézanne (1839 Aix-en-Provence, 1906

Aix-en-Provence)

Cronologia 1890-1892

Estil Postimpressionisme

Localització Museu d’Orsay (París)

Tècnica i suport Oli sobre llenç (tela)

Dimensions 47’5 x 57 cm

Influències Representació d’un possible fet quotidià d’Aix

en Provence. Una partida de cartes era un fet

corrent entre la classe obrera, pren com a

models els camperols d’Aix-en-Provence.




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











El segle XIX francès està marcat

per diferents fases revolucionaries

(1789, 1830, 1848, 1871), que

comporten importants i violents

canvis socials i polítics.

Amb la revolució de 1848

(Primavera dels pobles) s’instaurà

la II República.

Controlada pels conservadors, les

eleccions les guanyà Lluís Napoleó,

nebot de Napoleó I, que es convertí

en el president de la República.


En 1852, Lluís Napoleó proclamà el II Imperi, que es pot dividir en tres grans

etapes: imperi autoritari (1852-1863), imperi lliberal (1863-1868), i imperi

parlamentari (1868-1870). Constitueix una de les èpoques de més prosperitat de

França, amb el desenvolupament d’importants infraestructures (extensió del

ferrocarril, actuacions de Haussmann a París, etc.), reorganització del sistema

financer, bancari i econòmic, i un important progrés social.

El 1870, amb la derrota a la guerra franco-prussiana, va acabar la prosperitat

econòmica i esclatà la comuna revolucionaria de París de 1871, proclamant-se

la III República (1871-1940). En aquest llarg període, França tingué un

important creixement econòmic, amb importants millores socials, a la

vegada que es creava un imperi colonial a Àfrica i Indoxina, que acabà el

1914 amb l’inici de la I Guerra Mundial.


Jean François Millet, L’Àngelus, 1857-59

Honoré Daumier, Vagó de tercera, 1862 Edgar Degas, L’Estrella, 1876-1877


Des del punt de vista artístic, el segle XIX es pot

considerar el gran segle de la pintura francesa.

Diferents moviments artístics sorgeixen a França i des

d’aquí s’estenen per tota Europa. El segle XIX acabarà

amb el postimpressionisme, on s’emmarca la principal

obra de Paul Cézanne i els simbolistes, que donen

entrada al segle XX amb moviments com el fauvisme,

cubisme i altres avantguardes o “ISMES”.




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX,

ANTERIORS I COETANIS A CÉZANNE

1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA

DEL SEGLE XIX, ANTERIORS I COETANIS A CÉZANNE

Jacques-Louis David,

El rapte de les Sabines, 1799

A finals del XVIII i començaments del XIX, com a reacció al rococó, s’inicia el

neoclassicisme, que reflexa els ideals de la Il·lustració. Es tracta d’un art

aristocràtic, que recrea el món de l’antiguitat clàssica i on es representen

esdeveniments històrics. Destaca l’obra de Jacques-Louis David (a qui Paul

Cèzanne admirava)



Com a reacció al classicisme de l’època napoleònica, a partir de 1815 i fins a

1848 (Restauració), s’inicia el romanticisme, on destaca principalment Delacroix.

Delacroix, La mort de Sardanàpal, oli sobre tela, 1827, 391 x 496 cm, Museu del Louvre, París, França



Camille Corot, Catedral de Chartres, 1830

Com a reacció a la pintura oficial,

representada per l’academicisme,

des de 1831 s’inicia una corrent de

pintors que abandonen les

temàtiques anteriors i es centren en

representar la vida quotidiana.

Sobresurten Camille Corot, Jean-

François Millet o els anomenats

Escola de Barbizon, que durà al

realisme.

Honoré Daumier, Vagó de tercera, 1862

Alfred Sisley, Església de Moret, 1894

August Renoir, Ball al Molí de la Galette, 1876

L’impressionisme és el gran moviment de

la pintura francesa del XIX, que influí per

tota Europa i on s’emmarquen la majoria

dels grans pintors francesos d’aquest segle:

August Renoir, Claude Monet, Édouard

Manet, Edgar Degas, Berthe Morisot,

Alfred Sisley, Camille Pissarro, etc.



Claude Monet Auguste Renoir Camille Pissarro

Paul Cézanne

Edgar Degas

Berthe Morisot

La història de l’Impressionisme comença a

París, el 15 d’abril de 1874 quan una

colla de joves pintors rebutjats del Saló

Oficial d’aquell any, decidiren, malgrat tot,

exposar llurs creacions en la galeria-saló

del fotògraf Nadar, en el 3r pis de la casa 35

del Boulevard des Capucines

«Société Anonyme des artistes»

Alfred Sisley




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX,

ANTERIORS I COETANIS A CÉZANNE



Paul Cézanne (1839-1906) fou un

pintor provençal descendent d’un

comerciant i banquer piemontès i

visqué sempre folgadament del seu

patrimoni.

Va iniciar els seus estudis a École

Bourbon d’Aix i allà va començar

una gran amistat amb l’escriptor

Émile Zola.

Al 1857, estudia a l’Escole

Municipal Libre de Dessin i

posteriorment, per desig del seu

pare, comença estudis de dret.

Durant aquesta etapa formativa

còpia, entre d’altres, a David i

Ingres (neoclassicisme).

Édouard Manet,

Retrat d’Émile Zola, 1868, Louvre


Retrat fotogràfic de Paul Cézanne, 1861 Autoretrat basat en la fotografia, 1863


A la casa paterna, Jas de Bouffan, Cézanne

va instal·lar el seu primer taller.


El 1861 s’instal·la a París, seguint al

seu amic Émile Zola. Allí coneix

August Renoir i Claude Monet

(impressionisme).

Descobreix la pintura de Gustave

Courbet, Honoré Daumier, Jean-

François Millet (realisme) i,

sobretot, l’obra romàntica d’Eugène

Delacroix.

Al Louvre, també coneix les obres de

Michelangelo Merisi da Caravaggio,

Diego de Silva y Velázquez, José de

Ribera i Francisco Zurbarán.

Com no pot entrar a l’Escola de

Belles Arts, pateix una crisi profunda

i torna a Aix per a treballar al banc

de son pare. Diego Velázquez,

Retrat de la Infanta

Margalida, 1653-54. Louvre

Francisco Zurbarán,

Mort de sant Bonaventura,

1629. Louvre

Eugène Delacroix,

La matança de Quios, 1824,

Louvre

Édouard Manet,

Retrat de Zola, 1868

Louvre

Édouard Manet,

Retrat d’Émile Zola, 1868, Louvre


El 1862 torna a París per dedicar-se definitivament a la pintura. Reprén l’amistat

amb Émile Zola, coneix Armand Guillaumin, Édouard Manet i Camille Pissarro.

Camille Pissarro, 1866 Édouard Manet, 1866

Paul Cézanne, Vista de Bonnières, 1866


Se’l considera un dels fundadors

de la pintura moderna.

L’obra de Cézanne, pintor de

l’espai i del volum, és una mostra

de les tendències de la seva època,

evoluciona des d’una etapa

impressionista a una altra de

protoabstracció o precubista.


Jacob Abraham Camille

Pissarro (impressionista i

postimpressionista prolífic) el

va introduir en la tècnica

impressionista i en la

pintura de “plein air”.

L’obra de Pissarro li influeix,

abandona els colors foscos

i les pinzellades gruixades

de les seves obres anteriors.

Paul Cezanne, Rellotge de marbre negre, 1869-70


El 1868 torna a Provenza, perquè una

obra seva és rebutjada al Saló.

S’instal·la a L’Estaque.

Pinta bodegons i paisatges.

La seva obra està molt influïda per la

pintura impressionista, amb colors

més vius i pinzellades més fluïdes.

Paul Cézanne, L’Estaque

Paul Cézanne, Camí del Jas de Bouffan, c.1869

El 1872 torna a París.

Cada vegada pinta

més a l’aire lliure

(plein air) amb els

seus amics

impressionistes i

produeix nombrosos

paisatges.

Paul Cézanne, Carrer Pontoise, 1872

Paul Cézanne, Creuement del carrer

Remy, Auvers, c.1873

Un any després, el 1873, pinta

La casa del penjat.


1.2.- BIOGRAFIA DE L’AUTOR Inicialment, exposa amb els impressionistes, el 1874 i 1877.

El 1874 participa a la Primera exposició dels impressionistes amb les obres: Paisatge

d’Auvers i Olímpia moderna.

Tres anys després participa a la Tercera, 1877, però la crítica i el públic el rebutja.

A partir de 1877, s’allunya de l’impressionisme i es va retirar per tal de poder treballar

sense interferències, a la seva ciutat natal d’Aix-en-Provence (torna a Provenza, sud de

França), on va establir el seu estudi.

Paul Cézanne, Olímpia moderna, 1873-74 Cézanne, Paisatge d’Auvers, 1972-73


Quan torna a Provenza, en 1878, trenca

l’amistat amb Zola, perquè publica L’Obra, una

narració on el protagonista és un pintor

fracassat, Latier, que Cézanne interpreta com

a una transposició d’ell mateix.

Al llarg de la dècada de 1870, continua pintant

els paisatges de las seva comarca i bodegons.

Paul Cézanne, Pomes, melicotons, peres i raïm, 1879-80

Paul Cézanne, Sainte Victoire, 1880 Paul Cézanne, Sainte Victoire, 1882-85


En 1895, el marxant Ambroise Vollard organitza una

exposició amb obres de Cézanne, Pissarro, Renoir i

altres. Fou ben rebuda i pogué participar en el Saló

dels Independents (1899).

Paul Cézanne,

Jove amb guardapit vermell,

1888-1890

Paul Cézanne,

Dona amb cafetera, 1890

Paul Cézanne,

Retrat d’Ambroise Vollard,

1899

Paul Cézanne,

Pierrot i Arlequin, 1888


El 1904, el Primer Saló de Tardor li

dedica una sala i el converteix en el

precursor de les avantguardes

posteriors (“ISMES” o principals

corrents pictòrics del segle XX), i

Cézanne és considerat el precedent

més immediat o com el pare dels

cubistes i fauvistes, i amb gran

influència sobre Picasso, per la

seva capacitat de descompondre

espai, volum i formes en diferents

plans i tornar-les a acoblar com si

fos un trencaclosques.


Per a Cézanne, l’art és una creació mental.

No li interessen les aparences fugisseres de

la natura, sinó que pretén copsar el que té la

realitat d’estable.

El coneixement d’aquesta realitat, per

Cézanne, no és mera contemplació

(impressionistes), sinó que neix de la

voluntat de captar la realitat i apropiar-se-la. Paul Cézanne

La pintura, per tant, havia de rebutjar la imitació de la natura, s’havia

d’independitzar d’aquesta, i les figures geomètriques eren l’essència bàsica

de tot el que fos objecte de pintar: natures mortes, figures humanes, paisatges,

retrats, jugadors de cartes i banyistes (aquesta és la producció artística de

Cézanne, on ho va plasmar)...


Les obres de la seva última època estan considerades extraordinàries: Els

jugadors de cartes, L’home de la pipa, El llac d’Annency, Banyistes, La vella del

rosari.

Paul Cézanne, Llac d’Annency, 1896

Paul Cézanne, Les Grans banyistes, 1906


Les obres de la seva última època estan considerades extraordinàries: Els

jugadors de cartes, L’home de la pipa, El llac d’Annency, Banyistes, La vella del

rosari.

Paul Cézanne, Vella amb el rosari, 1890-96

Paul Cézanne, Banyistes, 1890

Paul Cézanne, fragment d’Els jugadors de cartes


Cézanne pensa que tota la natura es pot

reduir a volums o plans geomètrics, per

la qual cosa els objectes i els personatges,

que representa, pateixen una estilització

geomètrica (geometritza les formes).




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











2.1.- COMPOSICIÓ

2.1.- COMPOSICIÓ Els Jugadors de cartes és un quadre senzill, que es redueix a allò essencial.

Representa dos blocs escultòrics i es pot dir que, a simple vista i en una primera ullada,

la postura i els gestos són simètrics i l’eix és la botella. Però, els dos costats del

quadre no són iguals i el reflex blanc de l’ampolla no coincideix en la meitat exacta de

la tela: la COMPOSICIÓ és lleugerament asimètrica.

2.1.- COMPOSICIÓ

El PUNT on convergeixen totes les mirades és troba entre les mans que duen

les cartes. Significatiu és que tot el cos del jugador de l’esquerra, el de les

cartes blanques és representat dins del llenç, mentre part del cos del jugador

de la dreta (cartes grises) es troba fora de la composició.

Per a Cézanne, qualsevol

forma en l’espai és un cos

sòlid que té un esquelet, una

estructura interna i aquesta

sempre és: Cilindres, cons,

esferes..., per tant, l’obra està

concebuda a partir de volums

geomètrics i amb aquestes

figures construeix masses i

volums, perquè Cézanne entén

la pintura com una pura

investigació científica; i

intenta destacar el seu relleu

modelant, no amb clarobscurs,

sinó mitjançant el COLOR i els

CONTRASTOS de tons càlids

i freds, per tant, el COLOR era

un altre element bàsic per a

ell, perquè definia les formes

d’aquests objectes.

2.1.- COMPOSICIÓ

CONCEPCIÓ DE L’ESPAI: Rebutja la idea de representar l’espai real tal com és,

però dóna una sèrie d’elements referencials per situar l’acció. En aquest cas, dins la

taverna, hi ha l’ampolla, la taula, la barra del fons, etc. Per tant, Cézanne perd la

idea clàssica de veure el quadre com una finestra que s’obre al món exterior.

2.1.- COMPOSICIÓ

En la seva evolució pictòrica, renúncia a la perspectiva lineal renaixentista

clàssica i crea PERSPECTIVES diverses, des de diferents punts de vista,

remarcant els contorns amb un traç negre.

2.1.- COMPOSICIÓ

No supera el fons i la

figura, així el fons es

treballa i es pinta

igual que les figures,

perquè allò important

per a ell NO és el

TEMA, sinó el COLOR

i les FORMES.

Aquesta COMPOSICIÓ està molt estudiada, primer compon la forma i,

posteriorment, omple el dibuix esquemàtic amb PINZELLADES paral·leles de

COLOR, progressant dels tons freds (ombres) als càlids, és a dir, en algun

moment la LÍNIA i els COLORS conformen els volums.

2.1.- COMPOSICIÓ




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











2.1.- COMPOSICIÓ



La TÈCNICA utilitzada, en aquest

quadre, és oli sobre llenç.


Responent a la seva concepció que va expressar així: “DIBUIX i COLOR no són

dues coses diferents. Es pinta al mateix temps que es dibuixa, com més

harmoniós és el color, més complexa és la forma”; les característiques

d’aquesta obra són:

1.- Les PINZELLADES són breus, obliqües quasi quadrades i sobreposades, que

ajuden a modelar els cossos amb diferents tonalitats. Dóna prioritat al COLOR per

definir les formes.


1.- Així, els colors foscos serveixen per donar efecte de modelatge (enfront

dels impressionistes, que cercaven l’exaltació del color). La forma s’ha

construït a base d’un mosaic de pinzellades. Treballa els objectes i els cossos

com si fossin escultures.


...; les característiques d’aquesta obra són:

2.- La LLUM la utilitza per no perdre el punt de referència en

l’escenari i la utilitza des d’un punt de vista plàstic (és a dir,

sorgeix dels propis cossos per donar sensació de volum). La

LLUM té la funció de marcar aquests contrastos tonals. La

llum també serveix per configurar l’espai. Aquest ESPAI està

mostrat des de diferents perspectives, com a la taula.



3.- Predominen els COLORS càlids i disposa el COLOR per mostrar importants

contrastos cromàtics, una confrontació entre els dos jugadors, per exemple, jaqueta de

tonalitats grogues i l’altra de tonalitats marrons, i al contrari passa amb les tonalitats que

s’alternen als calçons, qui duia marró du el calçó groc i a l’inrevés.


3.- El color de les cartes és diferent: unes són blanques les altres són grises. Blanc =

clarividència, seguretat. Gris = lluita difícil, poca seguretat (possibilitat de perdre la

partida?).





COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











L’escena representa dos homes vestits amb indumentària i capells típics de les classes

populars d’Aix en Provence, en un possible fet quotidià, costumista o de gènere, del seu

poble natal, perquè una partida de cartes era un fet corrent entre la classe obrera.

Els camperols d’Aix-en-

Provence són, doncs, els seus

models.


Estan asseguts a una petita taula,

amb els colzes sobre ella i jugant a

cartes, un davant l’altre.

Sobre la taula destaca una botella

sobre la qual es centra la llum i

separa l’espai en dues zones no

simètriques.

Els jugadors apareixen concentrats,

sense manifestar emocions.

Presenta dos personatges antagònics: El jugador de l’esquerra (1) amb pipa és

el jardiner del pare de Cézanne, Pere Alexandre (jardiner del Jas de Bouffan),

l’altre es desconeix.


Paul Cézanne, Pere Alexandre, Home amb brusa blava

El jugador de l’esquerra (1) és més gran, més veterà, més segur i sembla més

experimentat. El de la dreta és, aparentment, més jove, corpulent i insegur.


El personatge de l’esquerra

està com esperant la jugada,

apareix més rígid, amb roba

més fosca (capell i jaqueta)

les estovalles de la taula (2)

també més rígides.

El que escull carta, a la dreta i

tallat (3), presenta més

mobilitat, vesteix amb colors

de tonalitat més clara (capell i

jaqueta), postura manco

rígida i les estovalles menys

rectes (4).

3

4

El que escull carta, a la dreta i tallat (3),

presenta més mobilitat, vesteix amb

colors de tonalitat més clara (capell i

jaqueta), postura manco rígida i les

estovalles menys rectes (4).

El personatge de l’esquerra (1) està

com esperant la jugada, apareix

més rígid, amb roba més fosca

(capell i jaqueta) les estovalles de la

taula (2) també més rígides.


(2) (1) (3)

(4)


En els dos personatges, els VOLUMS es formen com figures geomètriques

(torsos, braços, capells, etc).


L’ambient de l’escena sembla un cafè o taverna, on normalment jugaven els

pagesos, però cap element ajuda a una ubicació concreta, a part del finestral

situat darrera els jugadors, amb el fons resolt amb mescles de tonalitats de

colors diferents.


Hi ha elements que els

caracteritzen psicològicament:

El barret rodó i sense cap

arruga del de l’esquerra i, en

canvi, el jove porta el barret

bonyegut i doblegat per l’ala de

la visera.


Elements que els caracteritzen psicològicament: Les cartes d’un són blanques

(clarividència? victòria imminent?). Les de l’altre són més fosques (perd?).


Els seus quadres reflecteixen a gent del poble, per exemple en Home de la pipa

(1890) o Fumador de pipa (1891).

Paul Cézanne, Home de la pipa, 1890 Paul Cézanne, Fumador de pipa, 1891




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











Paul Cézanne va pintar cinc versions

del TEMA dels Jugadors de cartes (5

quadres amb el mateix títol).


Els quadres constitueixen una SÈRIE.

Les diferents versions es

conserven a:

La Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania

+

Al Metropolitan Museum of New York Aquest oli sobre llenç, pintat entre

1890-1892 i de 47’5 x 57 cm, es troba

al Musée d’Orsay de París

Un altre quadre al

Courtauld Gallery, Londres


Altra obra de la sèrie és a

una col·lecció privada.

Aquesta va ser comprada,

el 2011, per la família real

de Qatar, que ha pagat

per ella 191,6 milions

d’euros, la qual cosa la

converteix en la més cara

de la història, entre les

venudes de forma pública

i que, segons els experts,

redibuixa l’estructura

del mercat de l’art

(El País, 06/02/2012).


La insistència en la representació dels jugadors de cartes (5 vegades), ha fet

que es cerqui una interpretació, que diu que l’enfrontament dels jugadors al

quadre POT SIMBOLITZAR la lluita que Cézanne va mantenir amb el seu

pare, un ric banquer d’Aix, que no volia que el seu fill es dediqués a la

pintura, perquè aquest reconegués la seva obra, representada aquí amb la

carta. Qui guanyaria la partida?


Una altra interpretació apunta que pot ser

signifiqués l’enfrontament del mateix pintor a si

mateix, per les seves contradiccions interiors.

Paul Cézanne,

Retrat de Louis-Auguste Cèzanne

En aquests aspecte, cal

esmentar que també va

pintar El pare i varis

Autoretrats.

Paul Cézanne,

Autoretrats

Paul Cézanne,

Autoretrat, 1875


FUNCIÓ. La funció bàsica era seguir investigant en la tècnica i l’aprofundiment

en la concepció arquitectònica de la pintura. Aquesta temàtica fou tractada

sovint en la pintura francesa del XVII i XVIII.




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











Paul Cézanne s’inspira en els clàssics italians,

espanyols i francesos, en els pintors del segle

XVII. La temàtica del joc de cartes, tot i amb les

diferents característiques estilístiques de cada

moment històric, ha estat representada per altres

pintors, que l’influïren, com Lucas van Leyden, Els

jugadors de cartes de Michelanchelo Merisi

Caravaggio (c.1594), i Dinar de camperols de Goya. Lucas van Leyden, Jugadors de cartes

Caravaggio, Jugadors de cartes, vers 1594

Goya,

Dinar de camperols


També el va influir Nicolás Poussin i els seus quadres de tradició estructural

clàssica, la qual combinà amb el realisme de Gustave Courbet. Per exemple, en

els quadres de Nicolás Poussin anomenats The Four Seasons: Summer, or Ruth

and Boaz (1660-1664, oil on canvas, 118 x 160 cm), Louvre Museum; o Autumn.

Nicolás Poussin,

Summer, or Ruth and Boaz

(1660-1664, oil on canvas, 118 x 160 cm),

Louvre Museum

Nicolás Poussin,

Autumn (The Spies with the Grapes of the Promised Land)


Segons alguns historiadors,

aquesta ICONOGRAFIA (el

tema dels jugadors de

cartes) li era molt familiar.

Cézanne la coneixia per

una obra atribuïda als

germans Le Nain, Les

Joueurs de cartes, que es

conserva en el museu d’Aix-

en-Provence.

Però va introduir canvis,

substituint els jocs de

mirades i els posats dels

personatges dels Le Nain

per la representació de

figures massisses i

silencioses.

Frères Le Nain,

Les Joueurs de cartes

Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania

Metropolitan Museum of New York Courtauld Gallery, Londres Oli sobre llenç, 1890-1892,

47’5 x 57 cm, Musée d’Orsay, París

Família real de Qatar, 191,6 milions euros

4.- MODELS I INFLUÈNCIES (0’5p) En la seva SÈRIE dels Jugadors de cartes hi domina la quietud. Els dos jugadors,

asseguts i pensarosos, transmeten sensació de repòs, contrarestada amb la

concentració de les dues figures davant la imminent jugada del personatge de la dreta.


Cézanne és considerat antecessor del cubisme i de l’abstracció per la seva

capacitat de descompondre la realitat en figures geomètriques (estableix bases i

premisses d’aquestos estils) i exercí gran influència en Picasso (Senyores

d’Avingnon, 1907).

Paul Cézanne, Mont Sainte Victoire, 1902 Pablo Ruiz Picasso, Les senyoretes d’Avignon, 1907


També influí en el fauvisme i l’expressionisme, ja

que no copià colors i formes de la realitat, sinó que

els transformà segons la seva recerca i interessos,

la seva influència es veu en obres com: Els grans

cavalls blaus (1911), de Franz Marc

(expressionista); Le goûter, Golf de Saint Tropez

(1904) de Henri Matisse (fauvista); Le Viaduc à

l’Estaque (1908) de Georges Braque (cubista).

Paul Cézanne,

Cisterna en el parc de Château Noir,

1900

oli sobre llenç

74’3 x 61 cm

La seva pintura és el punt de partida del cubisme i ha influït en coloristes com Matisse (fauvisme).

Paul Cézanne, Mont Sainte Victoire, 1902

Paul Cézanne,

Mont Sainte-Victoire vista des de Les Lauves

1902-06, 65 x 81 cm


Aquesta iconografia, d’escena quotidiana, també ha arribat al segle XX amb exemples com

l’obra de Balthus, Partida de naipes.

Balthus, Partida de naipes

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA



COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ








5.2 Tècnica i estil

ARTS FIGURATIVES

2ª meitat XIX i pas al segle XX

POSTIMPRESSIONISME

Història de l’art

IES Ramon Llull

Maria Assumpció Granero Cueves

Esquema general

En pintura, el segle XIX es va caracteritzar perquè, en cada una de les seves dues

meitats, es va donar la presència de dos estils:

Primera meitat Neoclassicisme

Romanticisme

Segona meitat Realisme

Impressionisme (que va derivar, a final segle XIX i principi XX, en el neoimpressionisme o

puntillisme, i el postimpressionisme).

ARTS FIGURATIVES

2ª meitat XIX i pas al segle

EL CAMÍ CAP A LA

MODERNITAT

LA PINTURA

POSTIMPRESSIONISTA

ANNEX

- POSTIMPRESSIONISME

- Definició

- Origen

- Característiques generals

- TOULOUSE-LAUTREC

- VINCENT WILLEM VAN GOGH

- PAUL CÉZANNE

- PAUL GAUGUIN

Claude Monet

Auguste Renoir Camille Pissarro

Edgar Degas Berthe Morisot

Alfred Sisley

Paul Cézanne

Mary Cassat

«Société Anonyme des artistes»

POSTIMPRESSIONISME Definició

Paul Cézanne, Els jugadors de cartes,

1890-1892,

Museu d’Orsay, París

Estil pictòric desenvolupat a França a finals del segle XIX i caracteritzat per una major

preocupació per la forma, enfront del predomini de la sensació visual que havia caracteritzat

a l’impressionisme precedent. En aquest estil s’inclouen Cézanne, Van Gogh, Gauguin i

Toulousse-Lautrec. Cobreix el període entre la darrera exposició impressionista de 1886 i

el naixement del cubisme, en la primera dècada del segle XX.

Vicent van Gogh,

Nit estelada, 1889, oli sobre llenç, 73’7 cm x 92’1 cm,

Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA)


Els postimpressionistes són uns pintors de finals del

segle XIX, que s’havien iniciat en l’impressionisme i se

n’anaren distanciant per obrir nous camins, que marcaren

les avantguardes del segle XX. El postimpressionisme era

tant una extensió de l’impressionisme com un rebuig a

les seves limitacions.


Els postimpressionistes van continuar fent servir COLORS vius, una APLICACIÓ

compacta de la pintura, PINZELLADES distingibles i TEMES quotidians de la

vida real, però van intentar posar més emoció i expressió a la seva pintura. Les

seves formes més exagerades, l’ús del color, de l’estructura i les línies van

preparar el terreny pels estils, que seguirien més endavant durant el segle XX, els

denominats “ISMES”, és a dir, són precursors de les primeres avantguardes.

Paul Gauguin,

Arearea (Joyousness, passatemps)

1892, oli sobre llenç, 75 x 94 cm, Musée d'Orsay, París Toulouse-Lautrec,

Jane Avril ballant al Moulin Rouge, 1864-1901


Els principals pintors postimpressionistes, a part de

Paul Cézanne, foren Vincent Willem van Gogh i Paul

Gauguin. Toulousse-Lautrec també s’inclou en aquest

estil. Tots ells assoliren matisos molt personals. El

postimpressionisme és un terme que engloba diferents

estils personals.




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











Hi ha diferents etapes a la pintura de Cézanne. La

seva pintura evoluciona des de les primeres obres

amb predomini dels COLORS foscos i una

FACTURA d’empastaments carregats i aspecte

grumollós.

Després, ja sota la influència de Pissarro, Monet o

Renoir, passa a pintar com els impressionistes a

l’aire lliure, escenes de la vida rural amb COLORS

brillants i vius, llum natural, PINZELLADES

ràpides i suaus.

Paul Cézanne,

Pont de Maincy, c1879

Claude Monet,

Déjeuner sur l’herbe


Després, a poc a poc, abandona

l’impressionisme i amb unes poques

PINZELLADES menys espesses, breus i de

color juxtaposat, recupera el volum (que no

havia interessat massa als impressionistes).

El VOLUM l’aconsegueix amb tres trets, que

tingué en comú amb la resta de

postimpressionistes:

- ús de COLORS CONTRASTATS per definir plànols

i forma,

- remarca els objectes amb MÉS IL·LUMINACIÓ i

una LÍNIA MES OBSCURA (interès per la forma i el

volum), i...,

- sobretot, concep la construcció del quadre a partir

de figures o de COSSOS GEOMÈTRICS.

Paul Cézanne, fragment d’Els jugadors de cartes




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ











Quan el quadre va ser pintat (1890-1892) va passar a ser propietat d’Ambroise

Vollard, galerista d’art. Vollard va vendre l’obra al baró Denys Cochim. Després

passà a Durand-Ruel, marxant dels impressionistes..., és a dir, va passar per

diferents col·leccions privades fins que, en 1911, va passar a ser propietat de

l’Estat francès i anà al museu del Louvre que, després, la cedí al d’Orsay.

Paul Cézanne,

Retrat d’Ambroise Vollard,

1899


Es va exposar al Louvre des de 1911

fins a 1947, després en la galeria del

Jeu de Pomme fins 1986.

D’allí passà al Musée d’Orsay.

Des de 1945, s’ha exposat en

nombroses mostres a Europa, Estats

Units i Àsia.

A Espanya, es va poder veure en

1984 en l’exposició Paul Cézanne de

Madrid.

Una de les darreres exposicions, que

en tenim notícies, fou a una

monogràfica dedicada a la sèrie dels

Jugadors de cartes a The Courtauld

Gallery de Londres, del 21 d’octubre

de 2010 al 16 de gener del 2011.

Musée Louvre, París

Musée d'Orsay, París

CRONOLOGIA: Els estudis tècnics realitzats, per a l’exposició a The Courtauld

Gallery, mostren que la SÈRIE es va iniciar amb el quadre del Metropolitan,

perquè aquí les mans i les cartes només estan esbossats, mentre que en el

quadre de la Fundació Barnes, ja ha resolt aquests problemes.

Metropolitan Museum of New York



Respecte a les COMPOSICIONS dels dos personatges, les anàlisi mostren que en

el quadre d’Orsay, Cézanne va treballar més intensivament el dibuix que en la

versió de The Courtauld Gallery. Això significa, segurament, que ja havia practicat

aquesta composició, i fa pensar que The Courtauld Gallery no és l’últim de la

sèrie, sinó tot el contrari, un dels primers.

Oli sobre llenç, 1890-1892,


Courtauld Gallery, Londres







Amb la qual cosa, l’ordre cronològic més probable és aquest:


Per a la realització del tema dels

Jugadors de cartes, Cézanne va

executar un gran nombre de

treballs preparatoris com a

dibuixos, aquarel·les i estudis.

Això és un fet inusual en l’obra

d’aquest artista.

Va realitzar una sèrie de retrats

individuals de personatges

populars, camperols de la seva

finca del Jas Bouffan, que

després els pintaria formant grups

en la sèrie de Jugadors de cartes.

Aquests retrats previs serien:

El fumador. És un dels primers quadres de camperols.

Es creu que es tracta de Paulin Paulet, que després

surt en la sèrie de jugadors. Destaca l’ambientació,

perquè està en un interior i no en l’ambient rural, com

solien representar-se els camperols.


Home amb pipa. Aquest personatge apareix en els

quadres de dues figures dels Jugadors de cartes.

Home fumant pipa. Aquí de nou trenca amb la

tradició i pinta a un camperol en un interior.


Camperol Jugador de cartes

Fumador de pipa, 1891

Pere Alexandre, jardiner, Home amb brusa blava

Els seus quadres reflecteixen a gent del poble, per exemple, en Home de la pipa

(1890) o Fumador de pipa (1891).

Paul Cézanne, Home de la pipa, 1890 Paul Cézanne, Fumador de pipa, 1891





COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ










PAUL

CÉZANNE OBRES

Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906):


Paul Cézanne, Vista d’Auvers, 1874

Retrat fotogràfic de Paul Cézanne, 1861 Autoretrat basat en la fotografia, 1863



Dona amb cafetera.

Representa sols allò essencial, no n’hi ha cap

element decoratiu que ens faci desviar l’atenció.

Tant la cara com els braços, la porta, la tetera i la

tassa són figures geomètriques.

N’hi ha poc color.

La figura és plana.

No n’hi ha perspectiva.


Paul Cézanne, Dona amb cafetera, 1890



L’al·lot de l’armilla vermella

(“El muchacho del chaleco rojo”).

És un jove que està pensant, meditant.

Sembla que apareix més el color.

Es redueix únicament a allò essencial.


Paul Cézanne,

Jove amb guardapit vermell,

1888-1890


Muntanya de Sainte Victoire. Altre tema que el caracteritza són els Paisatges. Als voltants

d’Aix s’aixeca, majestuosament, la muntanya de Sainte-Victoire. Els seus mil metres

d’alçada es varen convertir en el protagonista principal dels últims treballs de Cézanne.

Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906): Paisatges

Paul Cézanne,

La muntanya de Santa Victòria,

1885-87

CÉZANNE Sèrie Muntanya de Sainte-Victoire i paisatges

Les seves obres de La

muntanya Sainte-Victoire

descomponen la forma en

molts quadrats de color, amb

pinzellades amples de

múltiples facetes vibrants,

que miren de suggerir l’espai.

Paul Cézanne

La muntanya de Santa Victòria

1885-87, oli sobre llenç, 26 x 35cm

Paul Cézanne

Camí a Chantilly

1888

Paul Cézanne

El camí de Bibemus

1895, 65’1 x 81 cm

Paul Cézanne

Carrer de Mongeroult

1898

La seva pintura és el punt de partida del cubisme i ha influït en coloristes com Matisse (fauvisme).

Paul Cézanne

Cisterna en el parc

de Château Noir

1900

oli sobre llenç

74’3 x 61 cm

Paul Cézanne

Mont Sainte Victoire

1902

Paul Cézanne

Mont Sainte-Victoire vista des de Les Lauves

1902-06, 65 x 81 cm


Variades Natures mortes. En els temes dels Bodegons introdueix les formes geomètriques

i els canvis del punt de vista dels objectes. Els primers Bodegons són molt més senzills, els

darrers estan plens d’objectes. En ells i en els paisatges es poden observar perfectament la

geometrització característica de l’estil de Cézanne, ja que tant les botelles com les cases o

les fruites i els arbres són veritablement formes geomètriques.

Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906): Bodegons

Paul Cézanne

Natura morta

amb cortina i

gerro de flors

1899, oli sobre llenç

54’7 x 74 cm

Paul Cézanne

Natura morta: Pomes, melicotons, peres i raïm

1879-80, oli sobre llenç, 38’5 x 46’5 cm

Paul Cézanne

Natura morta amb còmoda o calaixera


Paul Cézanne

Natura morta amb pomes

1895

Paul Cézanne

Natura morta: Un cantó de la taula

1895-1900, oli sobre llenç, 47 x 56 cm

Paul Cézanne

Natura morta: Cebes i botella

1895-1900, oli sobre llenç, 66 x 81 cm, París, Musée d´Orsay

Paul Cézanne

Natura morta amb pomes i taronjes

1899

Paul

Cézanne:

RETRATS

Paul Cézanne

Autoretrat

1875

Paul Cézanne

Retrat de Víctor “Chocquet"


45’7 x 36’8 cm

Paul Cézanne

Hortense Fiquet

1877-78, oli sobre llenç

72’5 x 56 cm

Paul Cézanne

Dona amb cafetera

1890

Paul Cézanne

Passejant assegut

1895-1900

Oli sobre llenç

Paul Cézanne

El bebedor

oli sobre llenç

45’7 x 37’5 cm

Paul Cézanne

Els jugadors de cartes

1890-1902, oli sobre llenç, 45 x 57 cm, Musée d’Orsay

Claseshistoria

Historia del Arte

© 2006 Guillermo Méndez Zapata

Paul Cézanne

Els jugadors de cartes


Musée d’Orsay

Claridad geométrica:

Se reducen las formas

a conos, cilindros y esferas

Pinceladas cortas

en la dirección de cada

objeto (perpendiculares,

diagonales)

Perspectiva invertida. Los

objetos avanzan desde el fondo

hacia nosotros

cinco versiones del

mismo tema

Composición equilibrada

pero con ligera asimetría

Botella como eje

central levemente

desplazada a un

lado

Personaje joven y

corpulento aparece

cortado

Personaje maduro

(parece que jardinero

de su padre) aparece

completo con un pequeño

espacio detrás

Líneas de contorno

muy marcadas, delimitan

figuras, dotándolas de

protagonismo al margen

del espacio (aíslan del

entorno)

Simbología: cartas más

claras = triunfo

Sombras violáceas

Predominio de colores

cálidos

Protagonismo de la mesa

y manos enfrentadas

http://www.iesjuandelacierva.com/paginade/jorgelozano/

mailto:[email protected]





Amb la qual cosa, l’ordre cronològic més probable és aquest:



Les banyistes i els Nus. En Les banyistes mostra una progressiva abstracció mitjançant

la simplificació geomètrica i la utilització de plans geomètrics de color. La sèrie dels Nus

la va pintar els darrers anys de la seva vida. Se’l considera precursor dels nus de Picasso.

Són esbossos de grans quadres que no va arribar a pintar. Es tracta de quadres petits i de

format quadrat.

Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906): Bodegons

CÉZANNE Sèrie Banyistes

Paul Cézanne

Banyistes

1890-91

oli sobre llenç

54’2 x 66’5 cm

Paul Cézanne

Banyistes


Paul Cézanne

Les grans banyistes


Paul Cézanne

Banyistes


Paul Cézanne

Les grans banyistes


VINCENT

VAN GOGH OBRES


Fa servir pinzellada grossa i línies sinuoses, que delimiten els contorns molt marcats.

Compon els quadres amb pinzellades que marquen ritmes i direccions dins la tela. Gira-

sols, 1881. Moltes obres tenen el color groc com a predominant, l’acostuma a

contraposar al violat per crear un contrast màxim. És un pintor molt expressionista, ja

que amb les seves línies i pinzellades personals ens explica espais i paisatges sorgits

del seu món interior. Fa servir colors molt purs que no s’assemblen a la realitat.

•Església d’Auvers-sur-Oise, 1890.

•Nit estelada,1890.

•Terrassa del cafè de la Place du Forum, 1888.

Obres de VINCENT WILLEM VAN GOGH (1853-1890).

TOULOUSE-

LAUTREC

OBRES

PAUL

GAUGUIN OBRES

http://www.abcgallery.com/G/gauguin/gauguin16.html




COETANIS A CÉZANNE




2.1.- COMPOSICIÓ










BIBLIOGRAFIA

Argan, Giulio Carlo. El arte moderno: 1770-1970. Valencia: Fernando Torres, 1977.

Atje, Ursula. Historia de los estílos artísticos II: desde el Renacimiento hasta el tiempo

presente. Madrid: Istmo, 1988.

Borghesi, Silvia. Art book cezanne:la naturaleza, la geometria y las manos de un genio.

Barcelona, Electa 1999

Chilvers, Ian, Diccionario de arte. Madrid: Alianza, 1995.

Leonard Kurt. Paul Cezanne. Barcelona: Edicions 62, 1990.

Martín González, JJ. Historia del arte. Tomo II: arte moderno y contemporáneo. Madrid:

Gredos, 1974.

Medina, Pedro. Història de l’art. Barcelona: Columna, 2001.

Comentari de l’obra al Musée d’Orsay.

http://www.musee-orsay.fr/fr/collections/oeuvrescommentees/peinture/commentaire_id/les-

joueurs-de-cartes-

Material de l’exposició Cézanne’s Card Players a The Courtauld Gallery de Londres, del

21 de octubre del 2010 al 16 de enero del 2011

http://www.courtauld.ac.uk/gallery/exhibitions/2010/cezanne/index.shtml

Texte de l’exposició Cézanne’s Card Players a The Courtauld Gallery de Londres, del 21

de octubre del 2010 al 16 de enero del 2011

http://lostonsite.wordpress.com/2010/12/20/cuando-se-muestran-las-cartas/

WEBGRAFIA

http://www.musee-orsay.fr/fr/collections/oeuvres-commentees/peinture/commentaire_id/les-joueurs-de-cartes-

http://www.musee-orsay.fr/fr/collections/oeuvrescommentees/peinture/commentaire_id/les-joueurs-de-cartes-






















51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE

Education

Transcript of 51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE