6 / QUADERN EL PAÍS, Pepe Sales (Barcelona,1954-Vallclara ... · del inferndeladrogad...
1
XAVIER MORET A quest juliol, el Pepe Sales, un artista maleït com ho eren els artistes d’abans, és a dir, maleït fins a la mort, hauria fet 50 anys. No els va poder fer perquè la dro- ga el va portar a la mort deu anys enre- re, el 1994, però fa tan sols uns mesos l’Albert Pla es va encarregar de ressusci- tar els seus poemes i cançons amb un espectacle titulat Cançons d’amor i de droga, on Pla es posava a la pell del Pepe i feia un angoixant passeig pel món de la droga. El nom del Pepe Sa- les, doncs, continua estant d’actualitat, i ho estarà encara més ara que els seus amics, amb la Lulú Martorell al capda- vant, han decidit penjar a Internet, a www.pepesales.org, els seus poemes i cançons. Pepe Sales, nascut a Barcelona el 1954, era pintor, poeta i compositor. A la seva mort, el 1994 a Vallclara, va deixar un conjunt de 50 poemes i cançons. La majoria van quedar inèdits, tot i que d’altres havien estat enregistrats per Bocanegra, el grup que Sales va formar amb Víctor Obiols. Ara, gràcies al nou domini d’Internet, tots aquests poemes poden per fi arri- bar a tothom. Com diu la seva amiga Lulú Martorell, instal·lada a Husui, a la Casamance (Senegal), “gràcies a la supervivència del seu poemari, deu anys després ell continua sent un jove de 40 anys i nosaltres, en canvi, ens hem fet més vells. Afortunadament, però, ara ja el sentim i l’entenem millor, quan des del fons del cementiri, paraula a paraula, ens continua animant, esti- mant i somrient com un campió”. Els poemes de Pepe Sales, datats en- tre 1981 i 1994, parlen de la vida, de l’amor i de les drogues, de les seves pors i de les seves passions, al temps que ens passeja pel seu escenari vital: Barcelo- na, Mallorca, El Vilosell, Budapest, el Delta de l’Ebre, Vallclara… El 1985, per exemple, escriu Gos blus al Delta de l’Ebre: Estic fet pols Estic fet merda Vaig arrastrant-me Sóc com un gos I el mateix 1985, a Barcelona, escriu un Hola Pàtria que contrasta de ple amb les odes optimistes d’altres escrip- tors. Diu: Hola pàtria eixos turons i els seus homes buixarrons Ja en tinc plens tots dos collons Vull marxar de Catalunya Hola pàtria eixos turons i els seus homes amb sarrons van cercant tots rovellons Vull marxar de Catalunya Jo no tinc més pàtria que els meus peus Ni més diners dels que tu em deus No vull ser presoner dels teus car- rers i sols penso, sols penso en fugir Roda el món Torna al Born però, ves-te’n! A la pàgina web hi podem trobar l’autoretrat A la tomba, pintat el 1993, i les 50 cançons i poemes que algun dia —esperem-ho— sortiran també en lli- bre per rescatar a aquest artista que sembla connectar directament amb l’es- perit de la Beat Generation nord-ameri- cana, amb aquelles immersions al fons de l’infern de la droga d’Allen Ginsberg i d’altres companys poetes. La mort hi és sovint present, una mort que contras- ta com un cop de puny amb el seu amor a la vida. El 1990, a Budapest, va escriure: Jo és que em moro, és que em moro cada dia més malalt I és que em moro, que em moro cada dia més malalt… I a Barcelona, entre 1989 i 1990 va escriure els seus Acords contra la Sida: Fet pols per la ciutat malalt d’estar tancat corre, vola, dorm Sóc feble i sóc himne dels penjats Escriu la Lulú Martorell: “Mig de Vallclara, mig barceloní, enamorat de la màgia de Mallorca i atret poètica- ment i genèticament per la terra llaura- da dels seus ancestres, Pepe Sales repo- sa on va escollir”. És a dir, a Vallclara, on podia viure entre els records de la infantesa i la bellesa d’un paisatge amb vinyes. Als peus de la seva tomba hi ha crescut un cep, que és com un símbol de vida, d’esperança. I ara, a més, els seus poemes es passegen per Internet. L’Anticrist Friedrich Nietzsche. Edició d’Antonio Morillas. Traducció de Marc Jiménez Buzzi Llibres de l’Índex Barcelona, 2004. 318 pàgines S i no fos que falten només quinze dies perquè, abans de l’agost i la peresa, m’acomiadi dels lectors amb l’article tradicional dedicat a la novel·la més benvolent, més cor- dial, més generosa, i, en definitiva, el llibre més cristià que s’hagi escrit d’ençà dels Evangelis, és a dir, Els pa- pers pòstums del club Pickwick, de Dic- kens, dubto que m’hagués engrescat a parlar avui d’un llibre que es troba veri- tablement als antípodes d’aquest espe- rit, que és l’esperit que, per bé o per mal, ens ha fet a tots nosaltres. Em refereixo a un dels últims escrits de Frie- drich Nietzsche, L’Anticrist, que acaba d’editar-se en català. Com sap tothom, aquest filòsof alemany —que tres mesos després d’acabar la redacció del llibre va entrar en la darrera i més clíni- cament folla etapa de la seva vida—, no va tenir mai una gran consideració per la religió cristiana, entre altres raons —com explica la seva formació com a filòleg hel·lenista— pel fet que va sentir sempre una admiració il·limitada per aquelles èpoques de la història d’Euro- pa, entre Sòfocles i l’emperador Cons- tantí, en què l’aristocràcia espiritual es- tava molt ben vista, i posseïa la seva moral, la seva estètica i les seves rigoro- ses formes de públic regiment i endreça- ment de la publicitat. D’aquí es podria concloure, i ens equivocaríem, que Nietzsche va sem- brar la llavor per a la restauració de la “religió dels més forts” que s’amaga —sense una doctrina clara, d’altra ban- da, xerrameca solament— darrere dels propagandistes i els ideòlegs del Tercer Imperi: dir això seria una injustícia molt gran envers l’autor, i equivaldria a ignorar que va ser la pèrfida de la seva germana, Elizabeth, qui va trivialitzar el riquíssim pensament nietzscheà per a glòria i utilitat de la colla d’assassins que tots sabem. No és això: Nietzsche, al costat de Schopenhauer, de Freud, de neomarxistes com Walter Benjamin o Hannah Arendt i poca cosa més, és el representant de la veritable última instantània del gran pensament euro- peu que, amb l’empenta del Renaixe- ment i després de la Il·lustració i un punt de romantisme , maldava per acon- seguir, justament, que Europa no aca- bés tan malament com va acabar. Nietzsche va pretendre en aquest lli- bre, senzillament, acompassar la seva fúria com a pensador absolutament in- dependent —independent, sobretot, de tot dogmatisme apriorístic, de tota fe amb els ulls tancats creguda— amb la potència amb què el mateix cristianis- me es va escampar per Europa fins a convertir-se en el rerefons d’una moral, segons ell, més pròpia dels esclaus i els mediocres que d’aquell superhome que ell va pregonar, no pas —repetim-ho— com a res que tingui a veure amb la superioritat dels nazis, sinó amb la “vo- luntat de poder” entesa com a força per exercir lliurement la nostra sobirania en el terreny del pensament, l’acció, la moral i la història. Si els Evangelis no haguessin estat tan carregats de bones intencions, tan proclius a generar allò que Goethe va dir-ne “ànimes belles” —les nostres benemèrites i entendrido- res mestresses de missa i comunió, gran- dioses fet i fet—, llavors Nietzsche pot- ser no s’hauria vist empès a escriure coses tan brutals, en aquest llibre que ressenyem avui, com ara: “L’Església cristiana és la més gran de totes les corrupcions imaginables” (pàgina 165), o, el que és pitjor si no s’explica bé: “Fer un heroi de Jesús! Parlant amb el rigor del fisiòleg, aquí seria més perti- nent una paraula ben distinta: la pa- raula idiota” (pàgina 118); afirmació que s’ha d’entendre: a) en un sentit etimològic, és a dir, persona que viu entotsolada en un món i unes creen- ces pròpies, sense ser capaç de dialo- gar amb cap alteritat (els fariseus, en aquest cas; aquells que el van portar a la creu, per la qual cosa Nietzsche és el primer que considera Jesús l’únic cristià de debò que mai hi ha hagut); i b) en el sentit dostoievskià (perquè aquest va ser l’escriptor contempora- ni seu que, de lluny, va interessar-li més), és a dir, persona que es desmar- ca d’una opinió comuna en nom de l’esforçada legitimació de la digna, im- prescindible, excèntrica singularitat. Sigui com vulgui, és clar, el llibre xocarà tota mentalitat missaire i pudi- bunda: no ha d’estranyar-nos que el publiqui una casa editorial que es diu Llibres de l’Índex, perquè si hi ha un llibre que mai no hauria desaparegut del ja difunt Index Librorum Prohibi- torum vaticà, aquest llibre és l’Anti- crist, de Nietzsche. Però vull fer, per acabar, esment de la particularitat d’aquesta primera edició catalana del llibre que ens ha ocupat: una edició com aquesta —amb tot l’aparat extraordinari que hi ha posat Antonio Morillas, des del pròleg i els centenars de notes, fins a les taules utilíssimes; i amb una traducció del cos central del llibre, o sigui, el text de Nietzsche, en pulcre català de Marc Jiménez—, una edició així de bona i de completa no existeix en llengua castellana, i dubto molt que existeixi en francès, anglès o italià: en alemany potser sí, gràcies a la impagable feinada dels editors Colli- Montinari, que són, precisament, els primers que van gosar restituir filològicament l’original de Nietzsche i van transcriure, al capítol 29 del lli- bre, aquest famós “idiota” aplicat a Jesucrist que les intel·ligències benpen- sants de l’Alemanya —protestants al damunt, biaix del cristianisme que a Nietzsche li causava una especial i irre- ductible repugnància— havien elimi- nat sistemàticament en les seves edi- cions. En fi, fidels lectors: si avui heu que- dat potser garratibats, o esborronats, o esfereïts, demano excuses: ja us res- cabalaré d’aquí a dues setmanes amb la bondat tendríssima de Dickens i el bon Pickwick, cristians tots dos, més bons que el pa acabat de coure. La fúria anticristiana JORDI LLOVET LLETRES ELS VOSTRES CLÀSSICS Pepe Sales (Barcelona,1954-Vallclara, 1994) Un nou lloc web recorda l’obra del poeta, pintor i músic Friedrich Nietzsche. Sense re, sense remei, autoretrat de Pepe Sales (1992). 6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 15 de juliol de 2004
Transcript of 6 / QUADERN EL PAÍS, Pepe Sales (Barcelona,1954-Vallclara ... · del inferndeladrogad...
XAVIER MORET
Aquest juliol, el Pepe Sales, unartista maleït com ho eren elsartistes d’abans, és a dir, maleïtfins a la mort, hauria fet 50
anys. No els va poder fer perquè la dro-ga el va portar a la mort deu anys enre-re, el 1994, però fa tan sols uns mesosl’Albert Pla es va encarregar de ressusci-tar els seus poemes i cançons amb unespectacle titulat Cançons d’amor i dedroga, on Pla es posava a la pell delPepe i feia un angoixant passeig pelmón de la droga. El nom del Pepe Sa-les, doncs, continua estant d’actualitat,i ho estarà encara més ara que els seusamics, amb la Lulú Martorell al capda-vant, han decidit penjar a Internet, awww.pepesales.org, els seus poemes icançons.
Pepe Sales, nascut a Barcelona el1954, era pintor, poeta i compositor. Ala seva mort, el 1994 a Vallclara, vadeixar un conjunt de 50 poemes icançons. La majoria van quedarinèdits, tot i que d’altres havien estatenregistrats per Bocanegra, el grup queSales va formar amb Víctor Obiols.Ara, gràcies al nou domini d’Internet,tots aquests poemes poden per fi arri-bar a tothom. Com diu la seva amigaLulú Martorell, instal·lada a Husui, ala Casamance (Senegal), “gràcies a lasupervivència del seu poemari, deuanys després ell continua sent un jovede 40 anys i nosaltres, en canvi, ens hemfet més vells. Afortunadament, però,ara ja el sentim i l’entenem millor, quandes del fons del cementiri, paraula a
paraula, ens continua animant, esti-mant i somrient com un campió”.
Els poemes de Pepe Sales, datats en-tre 1981 i 1994, parlen de la vida, del’amor i de les drogues, de les seves porsi de les seves passions, al temps que enspasseja pel seu escenari vital: Barcelo-na, Mallorca, El Vilosell, Budapest, elDelta de l’Ebre, Vallclara… El 1985,per exemple, escriu Gos blus al Delta del’Ebre:
Estic fet polsEstic fet merdaVaig arrastrant-meSóc com un gosI el mateix 1985, a Barcelona, escriu
un Hola Pàtria que contrasta de ple
amb les odes optimistes d’altres escrip-tors. Diu:
Hola pàtria eixos turonsi els seus homes buixarronsJa en tinc plens tots dos collonsVull marxar de CatalunyaHola pàtria eixos turonsi els seus homes amb sarronsvan cercant tots rovellonsVull marxar de CatalunyaJo no tinc més pàtria que els meus
peusNi més diners dels que tu em deusNo vull ser presoner dels teus car-
rersi sols penso, sols penso en fugirRoda el món
Torna al Bornperò, ves-te’n!A la pàgina web hi podem trobar
l’autoretrat A la tomba, pintat el 1993, iles 50 cançons i poemes que algun dia—esperem-ho— sortiran també en lli-bre per rescatar a aquest artista quesembla connectar directament amb l’es-perit de la Beat Generation nord-ameri-cana, amb aquelles immersions al fonsde l’infern de la droga d’Allen Ginsbergi d’altres companys poetes. La mort hiés sovint present, una mort que contras-ta com un cop de puny amb el seuamor a la vida. El 1990, a Budapest, vaescriure:
Jo és que em moro, és que em morocada dia més malaltI és que em moro, que em morocada dia més malalt…I a Barcelona, entre 1989 i 1990 va
escriure els seus Acords contra la Sida:Fet pols per la ciutatmalalt d’estar tancatcorre, vola, dormSóc feble i sóc himnedels penjatsEscriu la Lulú Martorell: “Mig de
Vallclara, mig barceloní, enamorat dela màgia de Mallorca i atret poètica-ment i genèticament per la terra llaura-da dels seus ancestres, Pepe Sales repo-sa on va escollir”. És a dir, a Vallclara,on podia viure entre els records de lainfantesa i la bellesa d’un paisatge ambvinyes. Als peus de la seva tomba hi hacrescut un cep, que és com un símbolde vida, d’esperança. I ara, a més, elsseus poemes es passegen per Internet.
L’AnticristFriedrich Nietzsche.Edició d’Antonio Morillas.Traducció de Marc Jiménez BuzziLlibres de l’ÍndexBarcelona, 2004. 318 pàgines
Si no fos que falten només quinzedies perquè, abans de l’agost i laperesa, m’acomiadi dels lectorsamb l’article tradicional dedicat
a la novel·la més benvolent, més cor-dial, més generosa, i, en definitiva, elllibre més cristià que s’hagi escritd’ençà dels Evangelis, és a dir, Els pa-pers pòstums del club Pickwick, de Dic-kens, dubto que m’hagués engrescat aparlar avui d’un llibre que es troba veri-tablement als antípodes d’aquest espe-rit, que és l’esperit que, per bé o permal, ens ha fet a tots nosaltres. Emrefereixo a un dels últims escrits de Frie-drich Nietzsche, L’Anticrist, que acabad’editar-se en català. Com sap tothom,aquest filòsof alemany —que tresmesos després d’acabar la redacció delllibre va entrar en la darrera i més clíni-cament folla etapa de la seva vida—, nova tenir mai una gran consideració perla religió cristiana, entre altres raons—com explica la seva formació com afilòleg hel·lenista— pel fet que va sentirsempre una admiració il·limitada peraquelles èpoques de la història d’Euro-pa, entre Sòfocles i l’emperador Cons-tantí, en què l’aristocràcia espiritual es-tava molt ben vista, i posseïa la sevamoral, la seva estètica i les seves rigoro-ses formes de públic regiment i endreça-ment de la publicitat.
D’aquí es podria concloure, i ensequivocaríem, que Nietzsche va sem-
brar la llavor per a la restauració de la“religió dels més forts” que s’amaga—sense una doctrina clara, d’altra ban-da, xerrameca solament— darrere delspropagandistes i els ideòlegs del TercerImperi: dir això seria una injustíciamolt gran envers l’autor, i equivaldria aignorar que va ser la pèrfida de la sevagermana, Elizabeth, qui va trivialitzarel riquíssim pensament nietzscheà per aglòria i utilitat de la colla d’assassinsque tots sabem. No és això: Nietzsche,al costat de Schopenhauer, de Freud,de neomarxistes com Walter Benjamino Hannah Arendt i poca cosa més, és elrepresentant de la veritable últimainstantània del gran pensament euro-peu que, amb l’empenta del Renaixe-ment i després de la Il·lustració i un
punt de romantisme, maldava per acon-seguir, justament, que Europa no aca-bés tan malament com va acabar.
Nietzsche va pretendre en aquest lli-bre, senzillament, acompassar la sevafúria com a pensador absolutament in-dependent —independent, sobretot, detot dogmatisme apriorístic, de tota feamb els ulls tancats creguda— amb lapotència amb què el mateix cristianis-me es va escampar per Europa fins aconvertir-se en el rerefons d’una moral,segons ell, més pròpia dels esclaus i elsmediocres que d’aquell superhome queell va pregonar, no pas —repetim-ho—com a res que tingui a veure amb lasuperioritat dels nazis, sinó amb la “vo-luntat de poder” entesa com a força perexercir lliurement la nostra sobiraniaen el terreny del pensament, l’acció, lamoral i la història. Si els Evangelis nohaguessin estat tan carregats de bonesintencions, tan proclius a generar allòque Goethe va dir-ne “ànimes belles”—les nostres benemèrites i entendrido-res mestresses de missa i comunió, gran-dioses fet i fet—, llavors Nietzsche pot-ser no s’hauria vist empès a escriurecoses tan brutals, en aquest llibre queressenyem avui, com ara: “L’Esglésiacristiana és la més gran de totes lescorrupcions imaginables” (pàgina 165),o, el que és pitjor si no s’explica bé:“Fer un heroi de Jesús! Parlant amb elrigor del fisiòleg, aquí seria més perti-nent una paraula ben distinta: la pa-raula idiota” (pàgina 118); afirmacióque s’ha d’entendre: a) en un sentitetimològic, és a dir, persona que viuentotsolada en un món i unes creen-ces pròpies, sense ser capaç de dialo-gar amb cap alteritat (els fariseus, enaquest cas; aquells que el van portar a
la creu, per la qual cosa Nietzsche ésel primer que considera Jesús l’úniccristià de debò que mai hi ha hagut); ib) en el sentit dostoievskià (perquèaquest va ser l’escriptor contempora-ni seu que, de lluny, va interessar-limés), és a dir, persona que es desmar-ca d’una opinió comuna en nom del’esforçada legitimació de la digna, im-prescindible, excèntrica singularitat.
Sigui com vulgui, és clar, el llibrexocarà tota mentalitat missaire i pudi-bunda: no ha d’estranyar-nos que elpubliqui una casa editorial que es diuLlibres de l’Índex, perquè si hi ha unllibre que mai no hauria desaparegutdel ja difunt Index Librorum Prohibi-torum vaticà, aquest llibre és l’Anti-crist, de Nietzsche.
Però vull fer, per acabar, esment dela particularitat d’aquesta primeraedició catalana del llibre que ens haocupat: una edició com aquesta—amb tot l’aparat extraordinari quehi ha posat Antonio Morillas, des delpròleg i els centenars de notes, fins ales taules utilíssimes; i amb unatraducció del cos central del llibre, osigui, el text de Nietzsche, en pulcrecatalà de Marc Jiménez—, una edicióaixí de bona i de completa no existeixen llengua castellana, i dubto moltque existeixi en francès, anglès oitalià: en alemany potser sí, gràcies ala impagable feinada dels editors Colli-Montinari, que són, precisament, elsprimers que van gosar restituirfilològicament l’original de Nietzschei van transcriure, al capítol 29 del lli-bre, aquest famós “idiota” aplicat aJesucrist que les intel·ligències benpen-sants de l’Alemanya —protestants aldamunt, biaix del cristianisme que aNietzsche li causava una especial i irre-ductible repugnància— havien elimi-nat sistemàticament en les seves edi-cions.
En fi, fidels lectors: si avui heu que-dat potser garratibats, o esborronats,o esfereïts, demano excuses: ja us res-cabalaré d’aquí a dues setmanes ambla bondat tendríssima de Dickens i elbon Pickwick, cristians tots dos, mésbons que el pa acabat de coure.
La fúria anticristianaJORDI LLOVET
LLET
RES
ELS VOSTRES CLÀSSICS
Pepe Sales (Barcelona,1954-Vallclara, 1994)Un nou lloc web recorda l’obra del poeta, pintor i músic
Friedrich Nietzsche.
Sense re, sense remei, autoretrat de Pepe Sales (1992).
6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 15 de juliol de 2004
![«[Víctor Torres] acaba dient que si algú afirma que l ... -companys... · LA COLUMNA MACIÀ-COMPANYS FRANCESC XAVIER HERNÀNDEZ LA COLUMNA MACIÀ-COMPANYS DAVID ÍÑIGUEZ «[Víctor](https://static.fdocuments.co/doc/165x107/5b4bf3a57f8b9a9a408b63f8/victor-torres-acaba-dient-que-si-algu-afirma-que-l-companys-la.jpg)
