62 -febrer- 2012

7/29/2019 62 -febrer- 2012

http://slidepdf.com/reader/full/62-febrer-2012 1/26

Periòdic digital - núm. 62 -febrer- 2012 - Tercera època

3 €

7/29/2019 62 -febrer- 2012


2 Emporion núm. 62 -febrer- 2012

Torroella terra de músics Ara fa 50 anys va morir Vicenç Bou, ll de Torroella, compositor d’algunesde les sardanes més airoses que s’han tocat, ballat i cantat a Catalunya.D’entre elles, “Torroella Vila Vella” ha esdevingut l’himne de la nostra po-

blació. Emporion dedica aquest mes un record especial a Bou i, amb ell,a la llarga llista de músics que han donat prestigi a la vila.

Està documentat que el rei Joan I, quan feia estades al Mirador, mante-

nia “cobles” de tres músics, que varen ser habituals a Torroella. Tambél’església ja comptava al segle XIV amb una Capella, que es va anar fent

important, i que al segle XVIII era l’única del Baix Empordà. En aquellaèpoca dos torroellencs varen ser monjos a Montserrat, Benet Julià, nat el1727, organista i autor d’obres de música sacra, i Anselm Viola, del 1738,que és considerat entre els compositors més importants a la Catalunyadel seu temps. Al segle XIX la Capella es va mantenir amb dicultats, però Torroella va donar dues gures de fama internacional, els compositors iintèrprets de guitarra Josep Costa i Hugas i Josep Ferrer i Esteve.

La tradició de la Capella va propiciar la constitució de cobles, que als se-

gles XIX i XX van donar origen a una autèntica explosió musical a la vila:la cobla d’en Gich, la d’en Barretó, la Lira,... La cobla d’en Miquel Gich vaportar la sardana per primer cop a Barcelona l’any 1850, al Liceu; en JoanRigau la va fer sentir a Madrid, davant del rei (i en tornà amb el barret que

li va donar nom: en “Barretó”); el seu ll Pere Rigau creà l’any 1884 elsMontgrins,... La sardana va ser tan ben rebuda per tot arreu, que es va ferun símbol de Catalunya. Abans de la guerra del 1936, els nostres “Vicen-

tet” Bou, “Quimet” Vallespí, i una bona colla d’altres músics torroellencs,varen dur la cobla al grau més alt de popularitat, i ns i tot les cupletistesdel Paral•lel barceloní arrossegaven el públic amb els cants de “Llevanti-na” o “El saltiró de la cardina”.

La guerra va desfer aquell encant. Després, tot i les penalitats, la músicava tornar, i la sardana va renéixer. Fa cinquanta anys, tot anant pels ca-

rrers de la vila, es podien sentir a través de nestres i balcons els reletsdels nostres músics mentre assajaven el scorn, la tenora, el clarinet,... o

ensenyaven solfeig, piano, violí,... Eren tants, que no els podem pas citartots ni de bon tros. Fem una excepció amb el mestre Salvador Dabau,que a mitjans del segle passat donava classes, descobria veus i talents iva crear l’Orquestra de Cambra Infantil de Torroella.

A partir de 1980 es varen iniciar els “Concerts d’Estiu”, que donarien pasl’any següent al “Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí”,de prestigi europeu, per on deslen cada estiu orquestres simfòniques,conjunts de cambra, cors, solistes i cantants de primera línia mundial.El nou Auditori de l’Espai Ter coronarà aquesta gran trajectòria. És de justícia que en destaquem el lideratge de Josep Lloret, tot recordant amés que, a redós del Festival, els joves músics de tot el món han comp-

tat durant 28 anys amb cursos d’interpretació a càrrec de professors

d’altíssim nivell. Des de fa cinc anys el Festival compta amb orquestrapròpia (Acadèmia 1750) que ha aconseguit un reconegut prestigi.

Cal no oblidar l’Escola Municipal de Música a la que hi assisteixen propde quatre-cents alumnes des de petits de tres anys ns adults.

editorial

• Editorial

• Notícies - per Santi Sató

• Qui no sap escriure en català?(19) - per Jaume Bassa

• Educació - per Joan Surroca i Sens

• Un article que fa pensar - per

Mercè Pagès

• Nou fracàs pel clima a Durban - per Albert Llausàs i Pascual

• La vigència actual de les sentèn-cies de Demòcrit - per Adrià Arboix

• L’última evacuació - per Lluc Saló

i Ferrer

• Thatcher i les Malvines - per Ja-

vier Zuloaga

• Vicenç Bou i Geli. Recordem l’avii el compositor - per Santi Sató

• Anonymous - per Jordi Bellapar t

• Fundació Pallach - per Montserrat

Blai

• Va néixer Jesucrist el 25 de des-embre? - per Joan Margall

• Per què no acabem ja amb la po-ligàmia? - per Habibou Balde

• L’euro té futur - per Xavier Ferrer

• El primer número d’EMPORION(1 de gener de 1915) - per Jaume

Bassa Pasqual

• Miquel Barceló i Barnosell (1849-1926) (2) - per Miquel Sais Serra

• A l’aguait del nostre patrimoni

• Parèmies XVI - per Lluc Saló i Fe-

rrer

• La cuina de la Catrina - per Cate-

rina Bosch

• Poemes d’arreu del món - perSusanna Bautista

• Cinema i espectacles - per JordiBellapart

sumari

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Si parlem de música a Torroella, cal recordar també la coral “Anselm Viola”, l’Associació Sardanista “Continuïtat”, categoria d’honor, i el“Grup de Dansa Montgrí”, que ofereix espectacles de gran bellesa.Per acabar, i després d’apuntar els mèrits, un toc d’atenció. No sompessimistes, no en podem ser, perquè la ama segueix encesa, peròhem d’estar vigilants perquè volem, desitgem, cal que la nostra plaçaes continuï emplenant de balladors al toc de la cobla, de balladors jo-

ves i grans. Tant de bo ajudés a sensibilitzar tothom aquest númerod’Emporion i l’aniversari de la mort de Vicenç Bou que avui comme-

morem.

Notícies per Santi Sató

ALS LECTORS D’EMPORION DIGITAL

És possible que molts dels nostres lectors se sorprenguessin per la sortida d’EMPORION sobre paper el mes de gener passat.

Amb aquesta nota comuniquem que l’edició es va fer amb caràcter experimenta l, basada en un programa de prova, i sense fer-ne publici tat. Tanmateix, es va establir un preu de 3 euros per veure quina acollida tenia per part de l públic.

Atès que el resultat no va ser de la qualitat desitjable (per problemes de paginació i altres defectes*) i sobretot en no poder garantir la continuïtatd’aquest esforç especial:

EL CONSELL DE REDACCIÓ HA CONSIDERAT QUE ALMENYS DE MOMENT NO ES POT CONTINUAR LA SORTIDA D’EMPORION SOBREPAPER, SI BÉ SEGUIRÀ ESTUDIANT LES POSSIBILITATS DE RESOLDRE ELS DEFECTES I INCONVENIENTS DETECTATS, TANT PEL QUE FA

A LA QUALITAT COM, SOBRETOT, A LA GARANTIA DE CONTINUÏTAT.

*El nostre col•laborador Jaume Bassa lamenta particularment que en el format paper van aparèixer dos articles sota el títol “Qui no sap escriureen català?”, signats per ell, un dels quals no era seu, i la temàtica del qual no es corresponia amb el títol.

50è aniversari de la mort de Vi-cenç Bou i Geli

El 6 de gener de l’any 1962 va mo-

rir Vicenç Bou, a l’edat de 77 anys (li

mancaven 13 dies), a la mateixa To-rroella de Montgrí, que l’havia vist néi-xer, en el domicili on el seu ll Rogelitenia la barberia. Fou enterrat en elnínxol familiar del cementiri torroellenc. Va morir acompanyat de l’afecte i es-

timació de tots els que el coneixien iestimaven. I, també, dels que, en unmoment o altre de la seva vida, haviengaudit de la seva música o escoltatel cant de les seves sardanes. Sentir

aquelles melodies que sorgien de latenora contrapuntada per la resta delsinstruments de la cobla, vibrants i fres-

ques, amb una vitalitat arrauxada, enuna dansa nova, diferent, cantada pelsmés famosos cantaires, al temps queels dansaires, al puntejar-les, saltavencom la cardina, i que un cop i un al-tre tornava a saltar, en aquella plaça,plena a vessar, la plaça de Torroella,vila vella, que és, avui encara, l’himnemés preuat de la nostra Torroella de

Montgrí. Crec que tots els que en unmoment o altre de la nostra vida hemgaudit de les seves composicions, lidevem quelcom més que un record.Entre tots, ja que ens trobem en unperíode de crisi, hauríem d’aconseguirque aquella plaça, que ell va omplir demelodies, l’omplíssim tots nosaltres,de gom a gom, amb una audició deles seves sardanes, en aquest any, enel 50è aniversari de la seva mort.

Aquest seria el desig de tots els que

formen aquest EMPORION que elltambé va conèixer.

El retorn de les foques a les illesMedes

El naturalista Jordi Sargatal va armarque les foques monjo, que com a re-

sultat de la seva persecució pel fet que“causaven perjudicis” als pescadorsvan desaparèixer totalment del litoralgironí l’any 1973, podrien, avui, ser ob-

jecte de reintroducció a les illes Medesi ser, alhora, un immillorable factor dedesenvolupament turístic. (Foto: JoanSabater) Els primers passos es van fera mitjan 2000 per la Fundació Territori iPaisatge, de la qual Jordi Sargatal eradirector. Però el principal problema és,avui, la crisi econòmica, trobar liderat-ge i recursos per continuar la tasca jainiciada. La foca mediterrània, monjodel gènere Monachus o vell marí, ésuna espècie en perill d’extinció i ens

porta a pensar amb el Parc Natural delMontgrí, les Medes i el Baix Ter coma element de conservació i, al temps,dinamitzador turístic d’una zona queté en el submarinisme una molt bonabase per al seu creixement.

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Concert d’any nou per la coral ElRecer

Al Cine Petit, a Torroella de Montgrí,i organitzada per la coral del Recer,tingué lloc el tradicional concert, onmúsica i cançons nadalenques van ser

l’acompanyament més adient.

La jornada més meravellosa del’any, la diada de Reis!

Es repeteix cada any el record, viuen tots els que hem sigut infant o entenim a la família, dels mags d’Orientque anaren davant d’Herodes, cer-

cant el rei neògnat, i que avui “portencoses per a tota la gent, una botifarraper a la meva mare, un got de vi per almeu padrí...”. I, com no, l’entrega dela carta als patges reials a la plaça dela Vila: “Ja t’has portat bé?” I el dubtesobre el carbó... Això va transcórrer almateix temps que es desenvolupaventallers reials, on es podien retallar i pin-

tar dibuixos i fer fanalets per acollir elstres reis en la seva arribada a la vila. Actes que culminaren amb un esplèn-

did castell de focs articials començati acabat amb gran espetec de tronsd’artici, seguits per la cavalcada pelscarres de la vila. I, nalment, la saluta-

ció dels mags dOrient, des del balcóde l’Ajuntament, a tots els nens i, tam-

bé, als pares que els acompanyaven ique omplien la plaça. Dia d’anar-se’na dormir aviat “perquè vénen i que noens trobin desperts!”.

V concurs de dibuix. Exposiciói entrega de premis als dibuixos

presentats

A la Capella de Sant Antoni, es va in-

augurar l’exposició dels dibuixos pre-

sentats al V Concurs del Dibuix Cartellde Reis, que, com els anys anteriors,

va organitzar l’Àrea de Cultura i Festesde l’Ajuntament torroellenc.

Flors del massís de Begur

ExposiciódefotograaalClaustre

de l’Hospital

Organitzada pels Amics de la Fotogra-

a de Torroella de Montgrí. FranciscoCobos, l’autor, ens diu com darrere delvisor ha descobert la gran quantitati varietat de ors que tenim al nostrevoltant, a les que no prestem l'atencióque mereixen, com les orquídies sil-vestres, sorprenentment abundantsen quantitat i en varietat al massís deBegur.

Les quines nadalenques

Com cada any, per aquestes festes,els clubs i associacions organitzenquines benèques amb una doble na-

litat, promocionar les seves activitats irecaptar alguns calerons per sufragarles despeses que l’activitat respectivaocasionen i que les subvencions noacaben de nançar. Al gimnàs Guillemde Montgrí, les va organitzar la UnióEsportiva Torroella, una a la tarda deldia 1 de gener i l’altra el divendres dia

6 del mateix mes.

“Molta fressa i poca endreça”

El grup Els Esperrucats de Gualta vaportar a l’escena del Cine Petit, persegona vegada, l’obra Molta fres-

sa i poca endreça (Much Ado AboutNothing – Molt soroll per no-res), deWilliam Shakespeare. Podria ser que

en aquesta segona representació elsactors, que formaven un ampli re-

partiment, aconseguissin un resultatrealment reeixit, que fou premiat pelsaplaudiments del públic assistent.

Concert d’Allegoria Ensemble

Dintre del cicle de Concerts de Tar-dor–Hivern, i organitzat per JoventutsMusicals, el conjunt Allegoria Enselme,de música antiga, va presentar, al Ci-nema Petit, Lagrime mie, que amb l’úsexclusiu de veu i corda antics i ambla utilització del violó com a instrumentoriginal va donar-li una sonoritat plenade calidesa i dinamisme. El formenElisenda Pujals, cant; Hen Goldsobel,violó; Guzman Ramos, arxillaüt i tiorba,i Robert Cases, tiorba i guitarra barro-

ca. Varen interpretar, a la 1a part: S.Landi, T'amai gran tempo (1590-1639);B. Strozzi, L'amante segreto (1619-1677); G.B. Vitali, Toccatta & Chac-

cone (1632-1692); B. Strozzi, Lagrimemie; G. Frescobaldi, Canzona Quintadetta La Tromboncina (1583-1651), i B.Strozzi, Moralita amorosa. I a la 2a part:Francesca Caccini, Non so se quel / Lasciatemi qui solo (1587-1640); G. Ka-

psberger, Tocata arpegiatta / Cinta dirose / Figlio Dormi (1580-1651); G. A.

Doni, Tocata(c.1593-1647), i G. Fresco-baldi, Se l'aura spira / Così mi disprez-

zate (1583-1643). La interpretació, moltaplaudida pel públic assistent, amb laqual cosa els varen correspondre ambuns bisos.

Premiat amb 6.000 €

En el sorteig que l’Associació de Co-

merciants de Torroella de Montgrí rea-

litza per a la promoció de les festes na-

dalenques, ha estat guanyador del val

de compra de 6.000 € Joan Ullastres,de Torroella de Montgrí. Enhorabona.

Mesures d’estalvi energètic a l’en-llumenament del municipi

L’Ajuntament i l’empresa que té con-

tractada la gestió de l’enllumenamentdel municipi, dins del pla de contencióde la despesa i després del resultat dela prova feta en els passejos de Cata-

lunya i Vicenç Bou, tirarà endavant una

mesura que es concreta a no encen-

dre un de cada quatre fanals. L’estalvia aconseguir es xifra en 22.000 €anuals.

Estudi sobre accessos i estacio-

7/29/2019 62 -febrer- 2012



nament i permís d’obres a la novamesquita

L’Ajuntament ha donat ja el permísd’obres després de nalitzar l’estudidel presentat per l'Associació Cultu-

ral de Musulmans i Amics com a pro-

motora de la mesquita. Aquest indicaque, ns i tot en moments de màximaocupació del seu aforament de 430persones, no comportarà cap perjudi-

ci pel tràc intern del polígon, on s’hanprevist 18 places privades a la mateixaparcel•la, ni als que hi ha als vials delpolígon. No obstant això, possible-

ment la crisi alentirà el ritme de realit-zació de l’obra.

Exposició pública de la rehabilita-ció del passeig del Molinet

El tràmit del projecte de rehabilitacióes troba actualment en exposició pú-

blica per part del servei de Costes del

Ministeri de Medi Ambient.

No obstant això, l’obra no es farà nsque la Generalitat no consolidi el tram

de muntanya adjacent, que té un pres-

supost de 420.000 euros.

Reunió d’alcaldes per activar elParc Natural del Montgrí

Alcaldes i regidors dels vuit municipisque integren el Parc Natural del Mont-grí, les Illes Medes i el Baix Ter es vanreunir per impulsar el seu desenvolu-

pament. Acordaren tirar endavant unacomissió de treball per a la redacció

d’una proposta de pla d’usos i gestiódel parc, que pensen fer arribar al De-

partament de Medi Ambient perquèel valori i l’impulsi. El parc, que té unasuperfície de 8192 hectàrees, 6155 deterrestres i 2037 de marítimes, va ser

aprovat per la Generalitat el 13 de maigdel 2010. Amb la crisi econòmica no

s’ha fet res pel que fareferència al òrgan degestió ni al pla rectord’us i gestió.

Nomenament deldirector de l’EspaiTer, de Torroella deMontgrí

Miquel Boll i Abelló,al retornar a l’Ajuntament, després del’excedència de vuit anys en què ha es-

tat senador per Esquerra, ha estat no-

menat director de l’Espai Ter. L’alcalde,Jordi Cordon, va recordar la tascapendent de la tercera fase, que puja1,9 milions d’euros, i va assenyalar “elperl i la gran experiència” del nou di-rector, i més després de vuit anys desenador. Anteriorment, havia estat di-rector del Museu del Montgrí i del Baix Ter i, en el moment de l’excedènciapolítica, responsable de l’àrea de Co-

municació.

Estalvi d’uns 100.000 euros en labrossa

En el darrer ple es va aprovar per una-

nimitat revocar el conveni amb el Con-sell Comarcal del Baix Empordà, queobligava la brossa a passar per la plan-

ta de transferència de Forallac. Ara,els residus es portaran directament al’abocador de Solius.

Què ens diuen les pedres?

Al Museu de la Mediterrània, tinguélloc la presentació del segon volumde la col•lecció L’epigraa medievaldels comtats gironins, que tracta delcomtat d’Empúries. Patrocinat per la

Generalitat i la Diputació de Girona, jase’n va publicar el primer volum sobreel comtat de Peralada. La presentaciód’aquest segon volum va anar a càrrecde l’historiador Joan Badia. Escrit per Antoni Cobos, lòleg; Joaquim Tremo-

leda, arqueòleg, i Salvador Vega, his-

toriador, recull els testimonis epigràcsdel vell comtat emporità, amb la prime-

ra capitalitat a Sant Martí d’Empúries–grecoromà, visigòtic, traslladada pos-

teriorment a Castelló d’Empúries– enfan un ampli estudi i n’ofereixen un

complet catàleg d’aquestes pecesi dels seus textos epigràcs. Cadaun dels autors va fer un resum de latasca desenvolupada, dels objectius idels resultats obtinguts, ja que la granmajoria, pràcticament tots, són inèdits,amb l’ajuda de diapositives. L’acte esva concloure amb una visita a l’esglésiade Sant Genís per descobrir-hi la sevaepigraa medieval, que inclou trespeces: l’ossera de Bernat de Tor, a laparet dreta de la Capella de Sant An-

toni, i dues més, una a cada costat de

l’entrada, a la capella Fonda, i que co-

rresponen a la sepultura de BerenguerRufac, la seva muller Sibil•la i el seu ll,de l’any 1350.

Apropem-nos al Baix Ter

Dintre de l’extens cicle de sortidesguiades que es fan sota aquesta de-

nominació i l’organització del Museude la Mediterrània, se’n va organitzaruna amb un objectiu concret: “Les pe-

dres ens parlen. Volem saber què ensdiuen?” Amb una temàtica realment

molt lligada a la conferència feta el diaanterior sobre el comtat d’Empúries,parlar de les pedres des de les millorsinscripcions i el seu contingut epigrà-

c, situades a les poblacions d’Ullà, Albons i Bellcaire. A Ullà es conser-ven dues làpides molt interessants, lade Ponç Guillem de Torroella i la delsSenesterra. A Albons se’n conservenquatre làpides, la de Pere d’Albions ila seva muller, la d’Arnau de Santa Ce-

cília, la del rector Jaume i la quarta là-

pida pertany a Berenguer Castelló i la

seva muller. Finalment, a la tercera deles esglésies visitades, la de Sant Joande Bellcaire, i a la façana, situada a2,66 metres de terra, al costat esque-

rre de la porta d’entrada, una ossera

7/29/2019 62 -febrer- 2012



que pertany a Bartolomeus Duran de Torre Moguet, que morí l’any 1326.

FIRAREBAIXES a l’Espai Ter

Ha arribat la ra de rebaixes a Torroellade Montgrí. Organitzada per Montgrí Comerç, l’associació de comerciantsde Torroella, ha disposat d’un nou iexcel•lent escenari: l’Espai Ter. El nou

edici es va convertiren un extens outlet,on podia trobar-sequasi tot el que po-

guessis demanar enroba, calçat... En re-

sum, tot, i a uns preusmés en consonànciaamb la crisi actual.

La cuina de Nuri Lladó a Espai Ter– Llibreria el Cucut

Amb l’ajuda de l’associació Montgrí Comerç i l’Ajuntament de Torroella deMontgrí, l’excel•lent cuinera Nuri Lladóva preparar una menjada que es com-

ponia d’un plat fet a l’estil tradicionali un segon cuinat amb Thermomix,que permet cuinar, triturar, remoure...,i unes postres boníssimes. Aquesta

activitat va sorgir amb motiu de la pre-

sentació, per la llibreria el Cucut, deltercer dels seus llibres de cuina, querecull amb els altres dos, ja publicats,bona part de totes les seves receptes.

Ah si? Doncs... ja veuràs!

El grup Penjats pel Teatre, del’Associació de Teatre Medes-Montgrí,va interpretar en dues sessions, unade nit i l’altre de tarda, l’obra de MarcCamoletti Ah si? Doncs... ja veuràs! al

Cine Petit, amb la regidoria de M. Car-me Coll i la direcció de Josep Ferrer.L’obra, una comèdia divertida i sorpre-

nent, en què la trama es desenvolupaentre l’amor, intens però variable, el

despit de la pèrdua i el joc de la recon-

questa. I, amb gags còmics freqüents,va rebre forts aplaudiments al nalitzarles dues actuacions.

Concert tardor/hivern. JosepSancho, clarinet i Alma Ensemble

Al Cine Petit, i organitzat per Joven-

tuts Musicals de Torroella, tingué llocl’actuació del clarinetista Josep San-

cho, amb el quartet de corda Alma En-

selme, format per Michael Tomas, violí,José Vélez, violí, Gonzalo Castelló, vio-

la, i Israel Fausto, violoncel. Interpreta-

ren el Quintet per a clarinet en La Ma-

jor de Wolfgang Amadeus Mozart, que

fou el primer en utilitzar la combinacióclarinet més quartet de corda, i de CarlMaria von Weber, que recollí aquestacombinació d’instruments, el Quintetper a clarinet en sí bemoll major op.

34.

Aplaudiments insistents per a cadauna de les obres interpretades i extensi amplíssim al nalitzar.

Projecció del documental de JordiBellapart

Al Cinema Montgrí, tingué lloc la pre-

sentació del documental El Baix Ter,aigua, terra, vida. Relata un recorregutper un petit país, el Baix Ter, els seusorígens geològics, la seva constitucióactual després de diversos canvis dela llera del riu. Els efectes de les se-

ves aigües i la vida que genera, fau-

na, ora, i la que ha sorgit de la màde l'home. Sens dubte, un patrimonique cal conservar. En Jordi Bellapartl'ha realitzat amb la col•laboració i par-ticipació de Narcís Arbusé i Pere Tu-

set (que ja varen col•laborar-hi en Els

caus del Montgrí), i un altre bon nom-bre d’altres col•laboracions tant tècni-ques com de persones que hi exposenllurs experiències. El resultat, magníc,amb un assistència d’unes tres-centes

seixanta persones, que al nalitzar laprojecció l’aplaudiren vivament.

L’ESTARTIT

Lliurament de cartes als patgesreials i benvinguda als Reis d’Ori-ent

Com ja tothom sap, els tres Reis Magsarriben primer a l’Estartit i desembar-quen al port per iniciar el màgic reco-

rregut que els porta a repartir els seuspresents a tots els nens. Els Reis forenrebuts amb un meravellós esclat defocs d’artici, que omplien el cel i esreectien en les aigües del nostre port,amb el rerefons de les illes Medes. Tots els infants i els seus acompan-

yants ompliren el port, els carrers i laplaça de l’Església. Nens que ja havienentregat les seves cartes als patgesreials, en una animada tarda en què Toneti es va fer càrrec de l’animació dela festa, o els més tardans varen apro-

tar el darrer moment per entregar-lespersonalment als Reis Mags.

Concurs de Pessebres 2011

7/29/2019 62 -febrer- 2012



A la mateixa tarda, també a la plaçade l’Església, es varen fer entrega delspremis del Concurs de Pessebres co-

rresponent al 2011.

Quines nadalenques a l’Estartit

Com ja són tradicionals, les quinesnadalenques varen omplir la sala poli-valent les tardes dels dies 1 i 6 de ge-

ner d’enguany, que va organitzar la UEEstartit.La Festa de Sant Antoni Abado del porquet Va tenir lloc la tradicio-

nal benedicció d’animals, anys enre-

re de treball, i avui mascotes i cavallsd’esbarjo en l’equitació. No obstantaixò, és una de les tradicions que con-

serva la seva popularitat i que els va

aplegar a la plaça de l’Església. Ambla benedicció, anaven incloses, per alsanimalons, llaminadures, i per als seus

acompanyants, Rocs de les Medes,que realment eren molt gustosos, toti la seva aparença de duresa que nodesmereix la seva excel•lència.

Exhibició dels cossos de segure-tat. Desè any de simulacres a l'Es-tartit

Mossos d‘Esquadra, Policia Local,Bombers, GEAS, CSIT, SEM, Giropro-

tect, DYA, Salvamar, tots ells varen feruna verdadera exhibició de les acti-

vitats que desenvolupen en el queferdiari, al moll de Llevant de l‘Estartit.Com a mostra de les seves activitats,els bombers van rescatar en helicòpterun ferit que es trobava en una rocalla...Un gos de la unitat canina dels Mossosd'Esquadra buscava estupefaents...Mentrestant una embarcació del serveimarítim de la Guàrdia Civil de l'Escala,una Zodiac pertanyent també al cosde seguretat estatal i el Grup Especiald'Activitats Subaquàtiques oferien un

ampli mosaic de les seves activitats enla protecció, la custòdia, la recerca i elsalvament.

Context CATALUNYA

Ryanair signa l’acord per fer vols a Gi-rona. I torna a posar-la en posició ca-

pdavantera.

Homenatge institucional a Josep Ma-

ria de Sagarra. Al Palau de la Música,dirigit per Joan Ollé, amb un elenc de

luxe.

Roben mig quilòmetre de bra òptica aGirona. Milers d’usuaris de Vodafone iOrange afectats.

Un segon xoc de trens al Clot (Barce-

lona), posa de manifest les deciènciesen inversió al servei de rodalies.

Artur Mas preveu: “Actesd’autoarmació[...]que potser trenca-

ran una mica les costures” de la Cons-

titució o ns i tot d’un Estatut.

Catalunya, motor d’excel•lència cien-

tíca a Espanya. Europa així ho reco-

neix. Ha rebut en els darrers quatreanys 30 de les anomenades AdvancedGranys, les més prestigioses del conti-nent. La resta d’Espanya, en el mateixperíode, 24.

Spanair suspèn tota activitat a les 0hores del 27/01/2012: al no obtenirnançament de Qatar, ni de la Gene-

ralitat. Havia rebut d’ajudes públiques150 milions en tres anys. Deixa a terra22.000 viatgers.

Context ESPANYA

Aprovat el primer pla d’ajust amb el votarmatiu de CiU.

Topall de despeses per a les autono-

mies. Aprovació prèvia dels pressu-

postos? Autonomies incomplidores?

El Banc d’Espanya preveu un atur del23,4%.

Dècit nancer. Rajoy assegura a Eu-

ropa el compliment d’un dècit del4,4%. L’FMI el xifra en un 6%.

L’atur afecta el 23% de la població ac-

tiva, 5,3 milions de persones.

Context EUROPA

L’euro, 10 anys de vida. És sens dubte

el pitjor aniversari.

Rajoy i Sarkozy. Sintonia en contra dela crisi i Toisó per a Sarkozy.

Naufraga el “Costa Concòrdia”. El

nombre de víctimes mortals i el dedesapareguts s’incrementa dia a dia.“Capità, haurà de pagar per això: tornial vaixell” de la comandància de Livor-no, al capità.

Escòcia. Pròxim referèndum, un o dos

anys segons Londres o Edimburg, perla seva independència.

Català a Europa. Sembla més possiblela seva utilització en el Parlament Eu-

ropeu, amb el nomenament de MartínSchultz com a president.

L’FMI demana un canvi de políticaeconòmica a Europa. Al mateix temps,preveu dos anys de recessió a Espan-

ya.

2012 Regne Unit. Cameron espera su-perar aquest any difícil amb els JocsOlímpics i el jubileu d’Isabel II.

Hongria. Els neofeixistes es revoltencontra la UE. Orban “el padrí” de laGran Hongria.

Context MÓN

Iran. Creix la pugna i les sancions. LaUE boicoteja les exportacions de pe-

troli per frenar el pla nuclear.

Egipte. El primer parlament demo-

cràtic s’ha constituït amb majoria isla-

mista. Dels 509 diputats només 11 sóndones.

Síria. Al-Assad anuncia una nova am-

nistia. El secretari general de l’ONUl’ha advertit: “Aturi la violència. Deixi dematar el seu poble”.

L’FBI tanca la web Megaupload. Pri-mera de les que facilitava les descàrre-

gues de productes amb drets d’autor.Igualment guardava, previ pagament,arxius de clients, particulars o empre-

ses, fet que signica per a ells gravís-

sims perjudicis.

Estats Units. Ha començat la pugnaelectoral, amb Obama per a la reelec-

ció i els republicans amb primàries perescollir candidat.

Corea del Nord. Kim Jong-un, a la

mort del seu pare, el succeeix com alíder suprem.

Illes Malvines. Després de trenta anys,torna la tensió entre Argentina i la GranBretanya per les Malvines.

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Qui no sap escriure en català? (19) per Jaume Bassa

REGLA 16 – Tan, Tant, Quan, Quant.

Aquests mots són tan utilitzats, tant en el llenguatge oralcom en els escrits, cartes, documents, etc., que convéconèixer bé la seva ortograa segons allò que vulguem dirquan els escrivim.

(La frase anterior ja demostra que són molt corrents: hihe escrit “tan” una vegada, “tant” també una vegada, i“quan” una altra vegada).

Quins són els criteris que he seguit?1. Tan

Serveix per comparar.

És invariable (només pren la forma tan).

Pot anar davant d’un adjectiu (gran, llarg,...)

Pot anar davant d’un adverbi (de pressa, lluny,...).

Exemples

Sóc tan gandul com tu - acompanya l’adjectiu “gandul”)

És tan pesat el pare com el ll - (acompanya l’adjectiu “pe-

sat”)

No puc pujar tan enlaire - acompanya l’adverbi “enlaire”)

Estic cansat i no vull anar tan lluny - acompanya l’adverbi“lluny”)

2. Tant

Serveix per parlar de la quantitat d’una cosa (noms) o d’unaacció (verbs).

És variable (pren les formes tant, tanta, tants, tantes)quan acompanya noms (paper, gana,...), segons la formadel nom: masculí, femení, singular, plural.

És invariable (no pren cap més forma que tant) quanacompanya verbs (córrer, menjar,...) i quan va sol (per ex.:I tant!)

Exemples

Calia tant peix per fer aquesta menja? (*) - (acompanya elnom “peix”)

I tu, per què vares comprar tanta carn? - (acompanya elnom “carn”)

Que si tinc gana?, i tanta! -(acompanya el nom “gana”)

Tants caps, tants barrets. - (acompanya “caps” i “barrets”)

L’ascensor suporta tantes persones? - (acompanya el nom“persones”)

(*) També es diu: calia tant de peix ....

Corria tant perquè volia arribar primer - (acompanya el verb“corria”)

Sembla estrany que mengi tant - (acompanya el verb“mengi”)

Que si estic cansada?, i tant! - (va sol)

I tant, que jugaria al Barça, si pogués! - (va sol)

3. Quan

Es refereix al temps, vol dir “en el moment que”.

És invariable (només pren la forma quan).

Exemples:

Quan vaig venir, tu ja no hi eres.

Vindré una mica tard, però seré aquí quan sigui hora d’anaral teatre.

Has pensat quan anirem a veure l’àvia?

4. QuantEs refereix a quantitat (**).

És variable i pren les formes quant, quanta, quants,quantes si acompanya un nom (paper, estona,...).

És invariable amb la forma única quant si acompanya unadjectiu o un adverbi.

Exemples

No sé quant paper caldrà (***) - (acompanya el nom “pa-

per”)

Qui sap quanta estona hi serem - (acompanya el nom “es-

tona”)

Quants anys tens? - (acompanya el nom “anys”)

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Educació per Joan Surroca i Sens

Quantes hores hi passarem? - (acompanya el nom “hores”)

Quant llarg havia de ser? - (acompanya l’adjectiu “llarg”)

Quant de pressa pot anar la moto? - (acompanya l’adverbi“de pressa”)

(**) Hi ha una forma de quant que no fa referència aquantitat:

Quant a això que dius... (equival al castellà: “En cuanto a

lo que dices...”)

(***) També es diu: No sé quant de paper ...

Observacions

• Si bé aquestes regles no pretenen parlar de gramàtica,recordem que:

-- els adjectius modiquen noms (una noia prima, aque-

lla paret gruixuda,...).

-- els adverbis modiquen verbs (venia de pressa..., hoveurem quan vingui...)

• No és aconsellable comparar idiomes, moltes vegadesaquest sistema falla, però en el cas d’avui, una manera

ràpida de saber si hem de fer servir quan o quant, tan otant és fer-ne la traducció al castellà:

-- Si en castellà s’usa cuando, en català es diu quan.

-- Si en castellà s’usa cuanto, en català es diu quant.

-- Si en castellà s’usa tan, també en català es diu tan.

-- Si en castellà s’usa tanto, tanta,..., en català es diutant, tanta,...

Però atenció:

-- Si en castellà s’usa “en cuanto a ...” , en català es diu“quant a ...“

En el meu escrit “Reixes” del mes d’agost de l’any passat,comentava que contestaria alguns economistes que acu-

sen els indignats de no tenir alternatives al tipus de societatactual. Però no cal que repeteixi res. Només heu de repas-

sar alguns dels meus articles publicats ns avui a EMPO-

RION, on he apuntat maneres factibles per acabar amb eldesori social. Entre altres, podeu consultar els escrits “Tren imercat”, dels mesos de setembre i novembre de l’any 2007,“Exèrcits”, del juliol de 2008, i “Hipoteques”, del maig pas-

sat. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Noés cert que no hi hagi alternatives per sortir d’aquest pou.La realitat és que alguns pretenen sortir-ne cavant cada ve-

gada més fons. La cosa no és pas tan difícil d’entendre: hiha dues visions diferents i confrontades. Uns creuen quenomés la competitivitat és garantia per treure la son de lesorelles. Uns altres creiem que només la solidaritat pot salvarl’espècie humana i, de rebot, les altres espècies i la vida delplaneta.

No és necessari ser cap especialista per saber que tenimben arrelat l’esperit competitiu, violent, agressiu i que enca-

ra tenim restes de la ferotgia de les bèsties i dels humansprimitius que per sobreviure van haver de lluitar contra lanatura i les espècies més fortes que no pas ells. Però ésimprescindible tenir conança en les possibilitats de millorade la nostra espècie gràcies a l’educació. Cal ensenyar elsinfants a col•laborar, a resoldre els conictes de manera

pacíca, a ser respectuosos envers les diferents maneresde viure, ajudar-los a descobrir que no és l’acumulació debéns allò que ens fa feliços, etc.

Els arguments s’han de criticar amb altres arguments. Hiha un estil d’atacar aquells que no pensen igual que un ma-

teix a base de l’insult. Quan no hi ha arguments s’usa ladesqualicació: ingenus, idealistes, utòpics... contra aquellsque creuen amb les possibilitats de la cooperació. Per

encarrilar-nos de nou veig que la millor sortida és canviarl’actual sistema educatiu. El més valuós de l’educació són

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Un article que fa pensar. per Mercè Pagès

els educadors i necessitem persones sensibles i que esti-min la seva feina. Hem convertit els centres educatius, enels seus diferents nivells, en llocs on s’ensenyen habilitats,però les matèries humanístiques a poc a poc es van deixantde banda perquè aparentment són poc rendibles. És unaenorme equivocació. En aquests darrers mesos s’han pu-

blicat diversos llibres d’autors qualicats que denuncien

l’estat de l’educació. De tots ells, destaco el del lòsof Jor-

M’agrada llegir els articles que escriu el Sr. Antoni Puigverd,l’escriptor de la Bisbal. Jo llegeixo els que publica a La Van-

guardia. No tinc la sort de conèixer-lo personalment, peròl’he seguit molt en els col•loquis o tertúlies en què participaanalitzant qualsevol dels temes actuals, sigui a la ràdio o ala televisió. M’he fet una idea de com pot ser personalment:formal, seriós, educat, una mica tímid, un home amb moltsconeixements, un home honrat. Segur que ha llegit i llegeixmolt, i m’atreveixo a dir que entenc i comparteixo molts delsseus punts de vista socials, econòmics, culturals...

L’article del qual vull parlar, publicat a La Vanguardia el dia

19 de desembre de 2011, porta per títol “La fatiga dels ho-nestos”, i Puigverd hi enumera els nombrosos tripijocs que,malauradament, són part del nostre dia a dia:

-El cas Urdangarín, un duc guapo, elegant i esportista, ma-

rit de la infanta Cristina, que amb els seus afers ha esquitxattota la monarquia espanyola. No se’n té mai prou! ¿On ensportarà aquest deler de tenir més i més? Quan s’està rode-

jat de temptacions i la persona és prou feble, que difícil éssortir del pas amb dignitat!

-Les històries valencianes del cas Gürtel. Déu meu! ¿Pot serque un home que se suposa que és intel•ligent, culte, sen-

se problemes econòmics, es compliqui tant la vida jugant-se la reputació per acceptar el regal d’uns vestits?

-La querella contra Garzón, el famós jutge. A Garzón, li vanconcedir una llicència fantàstica: un any sabàtic a Amèrica,un privilegi únic! L’Estat li pagava el sou perquè es dediquésa l’estudi. Ell es va dedicar, al mateix temps, a gestionaraltres afers...

-Millet i Montull i el cas del Palau de la Música de Barcelona.Què en feien dels milions? ¿Com es poden malbaratar lesquantitats de les quals se’ls acusa? “Càrrecs polítics [diu

Puigverd] menys preparats que Sancho Panza a l’illa Ba-rataria han menjat amb el seu seguici en taules principes-

ques”. Funcionaris, sindicats, empresaris, caixes i banquersformalitzaven hipoteques a preu fet. I acabo, perquè no tin-

dria prou paper per enumerar totes les corrupcions que esconeixen.

Hi ha algú que pugui entendre tal desgavell? S’han begutl’enteniment? ¿No és cert que vivim en una societat on s’hapogut donar una educació, uns coneixements, una prepa-

ració com mai? Mai com avui s’havia conegut tanta gentamb títols universitaris, màsters i altres garantides titula-

cions. ¿Que no és cert que per accedir a qualsevol càrrec etdemanen fer unes oposicions, passar uns exàmens, saberidiomes, quelcom que demostri que ets apte per al lloc quesol•licites? Mai no hi havia hagut gent tan apta i tan pre-

parada! I doncs, què passa? Segur que s’ha omès algunaassignatura indispensable, una assignatura que continguiels fonaments necessaris per formar PERSONES. Jo crecque ens falta la gran “assignatura humana”, la que permetieducar no només a cop de títol universitari, sinó ensenyantels drets i els deures de cadascú, sense haver de trepitjarningú, sabent controlar les ambicions i defensar els nos-

tres interessos, però també els dels altres. Aquest és, per ami, el títol que s’ha oblidat i el més important, tant que caliniciar-ne l’aprenentatge al començament de la vida.

El Sr Antoni Puigverd conclou el seu article amb aquestesparaules: “El país és ple de gent responsable. Funcionarissensacionals, joves i madurs altruistes, polítics i jutges ho-

nestos i laboriosos, empresaris arriscats, treballadors com-

promesos. Gent generosa i voluntarista. [...] No són heroisanònims: són ciutadans honestos. Honestos i cansats. Sónells, ja només ells, els que sostenen el país. Però comen-

cen a aquejar davant el depriment paisatge social que handeixat petimetres, murris, corruptes, aprotats”. Tot n’és ple.

N’hi ha per pensar-hi, no trobeu?

di Llovet, Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats,el de Martha C. Nussbaum, Sense ànim de lucre, i el deGregorio Luri, L’escola contra el món. A la vegada, estanapareixent reexions en articles als diaris com les d’ImmaMonsó o de l’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, aquestsdarrers ho resumeixen perfectament quan alerten: “El llen-

guatge dels experts ha substituït el llenguatge dels savis.”

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Nou fracàs pel clima a Durban per Albert Llausàs i Pascual

El mes passat es va celebrar a Durban, Sud-àfrica, laconferència de les Nacions Unides per abordar la qüestióde com afronten els estats del món el problema del can-

vi climàtic. Fa anys que els cientícs alerten del risc quecomporta per a les espècies del planeta l'emissió de mési més carboni a l'atmosfera. Si fa tot just un parell de dè-

cades l'escalfament global i el canvi climàtic eren nomésteories cientíques, actualment hi ha un ampli consens enquè es tracta de realitats ben palpables. Realitats que esmanifesten, per exemple, en l'augment de les temperaturesque el planeta, en el seu conjunt, està experimentant en elsdarrers anys, els mateixos en els quals la concentració decarboni a l'atmosfera s'ha disparat a causa de la combustiómassiva de petroli.

La reunió de Durban va ser la dissetena que s'ha celebratsota els auspicis de les Nacions Unides. La més reeixida vaser la de Kyoto, al Japó, l'any 1997, i que va donar nom alprotocol que bona part dels països del món, inclosa la UnióEuropea, van signar i raticar comprometent-se a reduir,globalment, les emissions de diòxid de carboni i altres ga-

sos d'efecte hivernacle, causants de l'escalfament. Aquestacord expira el 2012, i de moment totes les reunions ques'han celebrat per mirar de renovar i enfortir la lluita contrael canvi climàtic han acabat, més o menys, en fracàs.

A Bali, l'any 2007, els estats s'emplaçaren a substituir el pro-

tocol de Kyoto per una nova gura, més ambiciosa, a partirdel 2012. El nou document havia de ser acordat dos anysdesprés, a la cimera de Copenhaguen. Allí a Dinamarca,l'any 2009, però, la majoria dels estats van rebutjar adoptarun nou compromís, i en el seu lloc van acordar que no per-metrien que la temperatura del planeta pugés més de 2ºCa causa de la nostra activitat i emissions. Es tractava d'un

objectiu ambiciós, però per al qual no es va preveure capmesura concreta. Les cimeres següents permetrien arribar,nalment, a un acord. Així s'arribà a Durban. Ja els primersdies de negociació, però, va quedar clar que pocs païsosestaven per la labor i que assolir un nou protocol resultariaimpossible. Finalment, alguns estats, entre ells els de la UnióEuropea, van optar per autoimposar-se la continuació delprotocol de Kyoto, mentre que altres estats, notablementel Canadà, Rússia i el Japó, van anunciar que renunciavena prorrogar els seus compromisos. Mentrestant, països endesenvolupament, i cada cop majors emissors, com la Xinai l’Índia, eren acusats de bloquejar qualsevol acord en no

comprometre's a limitar les seves emissions. Finalment, esva intentar transmetre a l'opinió pública que un acord acon-

seguit in extremis feia bona la cimera. Aquest compromíses tradueix en l'acord d'aconseguir un nou pla d'acció el2015, que obligui tots els seus signants a emprendre ac-

cions per a la reducció de les emissions de carboni a partir

de l'any 2020. La comunitat cientíca remarca que, ns i toten el cas que, en aquesta ocasió, es respectés el compro-

mís adoptat, molt probablement serà massa tard per evitarque les temperatures no superin els 2ºC d'augment màximanunciat a Copenhaguen.

Des del meu punt de vista, hi ha dos elements que bloque-

gen les negociacions i els acords, tot abocant la humanitata una crisi climàtica: els interessos individuals dels països il'absència de justícia social.

Mentre que els petits estats que tenen la major part delterritori en illes i la Unió Europea, sobretot empesa per lesprevisions per a la conca mediterrània, tenen motius depreocupació amb relació als efectes del canvi climàtic i, pertant, una evident voluntat de prendre-hi mesures en con-

tra, hi ha d'altres països que no perceben aquest risc de lamateixa forma. Els Estats Units, per exemple, sempre s'hamostrat reticent als acords (no va signar Kyoto), sobretot perles possibilitats energètiques i comercials que se li obririenamb el desgel del casquet polar àrtic. El Canadà pretén ex-

plotar amb més intensitat els seus recursos de carbó i pe-troli (arenes bituminoses), per la qual cosa rebutja l'adopcióde compromisos. Rússia també disposa d'enormes reser-ves d'aquests recursos, juntament amb gas natural, i a mésespera un augment de producció a les zones actualmentdesfavorables de Sibèria, d'aquí les seves reticències. Ladefensa dels interessos particulars i econòmics a curt ter-mini fan difícil el consens d'accions efectives de lluita contrael canvi climàtic.

D'altra banda, és fàcil culpar la Xina i l’Índia de bloquejar elsacords en no voler assumir la responsabilitat de reduir lesseves emissions. Convé reexionar si els objectius pretesosper Occident sobre els estats emergents són justos. Mésde tres quartes parts del carboni que el ser humà ha allibe-

rat a l'atmosfera al llarg de la història provenen dels païsosindustrialitzats. A més a més, si bé l'impacte d'aquestes po-

tències emergents (i emergides) és signicatiu en conjunt, elvolum d'emissions per càpita segueix essent molt menor al'estàndard dels nostres països, tot just al voltant d'una des-

ena part. És possible que les exigències occidentals per a la Xina i l’Índia siguin injustes, i que els mitjans de comunicaciód'aquí interpretin la seva lògica negativa a acceptar-les comun bloqueig a les negociacions, confonent aquests estatsamb els que es mouen únicament pel seu particular interès.

I mentre els acords no arriben, el 2010, el darrer pel qual esdisposa de balanços, va ser l'any en què s'han emès mésgasos d'efecte hivernacle en tota la història de la humani-tat. A la major part d'Espanya, Girona inclosa, el 2011 hasuperat el 2006 com a any més calorós registrat durant els

7/29/2019 62 -febrer- 2012



La vigència actual de les sen-tències de Demòcrit

per Adrià Arboix

més de cent anys pels quals es disposa de mesures instru-

mentals. Només el temps dirà si es pot establir una relaciócausa-efecte entre ambdós rècords (el d'emissions i el detemperatures), però en tot cas, seguint el principi de pre-

caució, fóra bo exigir als estats accions ambicioses, deci-dides i immediates per minimitzar les emissions de carbonii mitigar els efectes del canvi climàtic, clarament perjudicial

per al conjunt de la nostra espècie.

Acaba de sortir una monograa que presenta per primeravegada traduït del grec antic al català i en edició bilingüe elpensament hel•lènic abans de Plató.

L’obra del lòsof i lòleg clàssic Joan Ferrer i Gràcia hiadjunta testimonis literaris, per ordre cronològic, de Talesde Milet, Anaximandre de Milet, Anaxímenes de Milet, Pi-tàgores de Samoa, Xenòfanes de Colofó, Heràclit d’Efes,Parmènides d’Elea, Empèdocles d’Acragàs, Anaxàgoresde Clazòmenes i Demòcrit d’Abdera, és a dir, els principalsprotagonistes de l’anomenat, de forma acadèmica, pensa-ment presocràtic. L’autor, amb intenció, certica al naldel volum que aquesta primera edició ha sortit impresa enel “cent onzè aniversari” de la mort de Friedrich WilhelmNietzsche, el geni modern que primerament els va reivin-

dicar.

La importància dels pensadors presocràtics per a la lo-

soa és que aquests textos, escrits fa més de 2.500 anys,representen, tal com assenyala l’autor de la monograa,les bases sobre les quals s’enlaira i s’edica la nostra tradi-ció losòca occidental, perquè vénen després d’Homer i

d’Hesíode i són els primers pensadors a plantejar expres-

sament la qüestió del “saber”. Els especialistes recordenque Plató i Aristòtil, però juntament amb els presocràticsHeràclit i Parmènides, són els gegants intel•lectuals dela losoa grega. Malgrat la seva importància, aquests au-

tors presocràtics són encara, i de forma paradoxal, poc co-

neguts i només hi ha estudis molt especialitzats, parcials ifragmentaris.

A manera d’homenatge, s’ha seleccionat en aquest escritla gura del savi Demòcrit d’Abdera (460 aC - ? 370 aC),

remarcable per ser el primer a postular que tota la matèriaestà composta per petits elements indivisibles que ell vaanomenar “àtoms”. Molts dels fragments escrits existentsde Demòcrit són de tema ètic i utilitzen moltes vegades unaprosa sentencial o gnòmica o aforística que busca, ambintenció, condensar el pensament amb sentències o màxi-mes. És remarcable evidenciar la vigència actual de part de

la seva losoa que es pot contrastar i ponderar en la lectu-ra pausada, la reexió serena i la valoració de moltes de lesseves sentències o judicis, moltes vegades amb un contin-

gut desaador per a les ments endormiscades del nostretemps, tal com ho assenyala amb perspicàcia el lòsof iassagista alemany Peter Sloterdijk (Karisruhe, 1947).

“Els porcs es tornen bojos per la merda.”

“No pot haver-hi cap poeta bo sense encesad’esperits i sense una certa inspiració com de follia.”

“Perquè la perfecció de l’ànima dreça la deixadesadel cos, però la força del cos, sense compte, l’ànimaen res no millora.”

“Ni de cossos ni de béns es fan feliços els homes,sinó de rectitud i de molt seny.”

“Qui fa injustícia és més malaurat que qui en rep.”

“Qui sucumbia del tot als diners, mai no podria ser just.”

“Molts que fan coses lletgíssimes, els millors argu-ments afaiçonen.”

“Millor blasmar els errors propis que els d’altri.”

“Millor deliberar abans de fer les coses que no paspensar-hi després.”

“Propi de nen, no d’home, desitjar sense mesura.”

“Gustos que no toquen generen disgustos.”

“Falsos i hipòcrites els qui de paraula ho fan tot i, de

fet, res.”“Cal rebre favors preveient tornar-ne de més gransa canvi.”

“En la fortuna, trobar un amic és fàcil, però enl’infortuni, el més difícil de tot.”

“Difícilment les coses bones es presenten a aquellsquelesbusquen,peròlesdolentes,encanvi,nsitot

a aquells que no les busquen.”

“En realitat no sabem res: perquè és al fons la veri-

tat.”“El més dolent de tot: haver educat la joventut po-sant-los-ho fàcil. Perquè això és el que genera aquellsplaers dels quals neix la dolenteria.”

7/29/2019 62 -febrer- 2012



L’última evacuació per Lluc Saló i Ferrer

“No fer patir els nens i consentir-los, com entre bàr-bars: nens que no aprendran ni lletres ni música, nilluita,niallòqueméslligatestàambl’excel•lència:el

respectar. Perquè el respecte s’estima sobretot desortir d’aquestes coses.”

“L’oblit de les mancances pròpies genera gosadia.”

“Elsenydelpareéslamillorinstruccióperalslls.”

“Els dolents que arriben als càrrecs, com més indig-nes són en arribar-hi, tant més negligents es tornen is’omplen d’estupidesa i impudícia.”

“Qui encerta el gendre, ha guanyat un ll; qui no

l’encerta,haperduttambélalla.”

“Pujar canalla és cosa delicada: perquè l’encert, se’lté ple de lluita i amoïnament, i el desencert, en canvi,insuperable per cap altre dolor.”

“El consum de diners, amb seny, és bo per a la lliber-tatiútilalacomunitat;senseseny,però,ésdespesa

comuna.”

“Forçaibellesa,bénsdelajoventut;seny,ordela

vellesa.”

“El vell, jove va ser, però no queda clar si el jove arri-baràaservell:elserper,pertant,ésunbémés

gran que l’encara anar a ser i no quedar clar.”

Bibliograa

1. FERRER GRÀCIA, J. De Tales a Demòcrit. El pensamentpresocràtic. Fragments i testimonis. Edicions de la Ela Ge-

minada. Girona, 2011, p. 883.

2. Demòcrit wikipèdia

Túnel d'Aguatón. Febrer del 1938. Ofensiva nostra intentant

reconquerir Terol.

Al túnel hi hem endegat una mena de minihospital decampanya amb primeres cures i, ns i tot, intervencionsd'urgència. Les ambulàncies evacuen per les planesd’Argente camps a través ns sortir al poble d'Argente, i

des d'allà, ja per la carretera, a Perales del Alfambra.

Avui, dia 25, s'ha complicat la situació. Massa ferits. Eva-

cuar no és fàcil. La seva aviació domina el cel i ho metrallatot. Abans de fer-se de dia, entre dues clarors, han sortitdues ambulàncies. La meva és l'única que hi queda. Hi en-

cabeixen vuit homes, els quatre més greus a les lliteres i

els altres quatre com bonament han pogut encabir-los-hi.Un d'ells, el menys greu, ve amb mi a la cabina. Els meuscompanys d'ambulància no poden venir: no hi caben. Elsretrobaré a la tornada.

Quan sortim, la claror del dia ja no permet esperar passardesapercebuts. Primers quilòmetres sense cap sobresalt.De moment, la seva aviació es dedica a matxucar el front,però jo sé que no deixen res per verd i estic segur quevindran per nosaltres. Devem haver fet vuit o deu quilòme-

tres quan paro i faig que el ferit que ve amb mi a la cabinasurti i es posi dret a l'estrep. Amb la porta tancada i el vidreabaixat, es pot subjectar a la part superior de la porta ambel braç esquerre (el dret el porta en cabestrell), i així podràvigilar el cel, darrere nostre, i avisar-me si veu que l'aviacióens encalça. Seguim una estona sense novetat. Jo vigilo eldavant i els costats, mentre que ell vigila el darrere.

A poc a poc, el nombre d'avions que ens sobrevolen haanat augmentant. Ara és atemoridor. En un moment donatmiro cap a la dreta l’home que hauria de vigilar el darrere iel veig que, just quan mira enrere, es deixa anar i salta delcotxe amb cara d'espant. El meu cop de fre és instintiu iinstantani. Una ràfega de metralladora rebota uns tres me-

tres davant de l'ambulància. Salto i veig els altres aparells

que piquen sobre nosaltres. És una esquadreta de sis ca-ces. El primer ha fallat perquè no comptava amb la mevafrenada. Rabent, em co sota el motor del cotxe just quanel segon caça comença a disparar. Sento com les bales es-

peteguen sobre l'ambulància. Segueixen les ràfegues delsaltres caces. Quan han passat els sis, surto de sota el cotxei corro enrere. Hem acabat de passar un camió bolcat i,en arribar-hi, m'arrauleixo entre el diferencial i les ballestes.Els sis aparells, que ja han donat la volta, tornen a metra-

llar l'ambulància: però només els cinc primers. L’últim, quem'ha vist córrer i amagar-me, pica sobre el camió. Veig eldeixat de les bales traçadores i sento rebotar els projectilscontra el xassís i la caixa del camió. Tanco els ulls i serro lesdents. En un instant ha passat. Em palpo tot el cos. No esticferit. Els sis caces s'allunyen, però el cel és ple d'aparells dediferents menes. Tinc la sensació que això no ha estat mésque el principi del que vindrà. Miro cap a l’ambulància, queen la meva cursa he deixat més lluny del que em pensava;potser un centenar de metres. No veig ningú i les portes deldarrere estan obertes. Els ferits deuen haver sortit i ben se-

gur que estan enganxats com escopinades en algun ressaltdel terreny.

Això, és clar, sempre que no els hagin caçat. Els de les lli-teres no s'han pogut moure i allà deuen estar, vius o morts.

No puc fer res per ells. Ni per ells ni per ningú.

Un bon tros enrere, un bancal mor en una mena de petitatorrentera que han fet les aigües, i el desnivell del terrenyofrena un marge de l’alçada d’un home. No és gran cosa,però corro cap allà. En ser-hi, trobo que el bancal fa una

7/29/2019 62 -febrer- 2012



trenca d’uns dos metres d’ample, i quina fondària no superaels quatre metres. Una bona troballa. Però ja hi ha tres ho-

mes emparats en aquesta escletxa. Em fan lloc.

En aquest precari recer, els quatre homes hi passem eldia sense bellugar-nos. Ni tan sols per a orinar ens posemdrets. L’aviació cobreix el cel, i caces i bombarders metrallensense treva un front d’uns vint quilòmetres de llarg per set ovuit de fons. Les nostres forces han quedat immobilitzadesper la seva aviació. El cel no queda mai net d’aparells. No -

més quan arriben noves esquadretes, els avions marxen arecarregar de bombes i municions per a fer un nou relleu.I així tot el dia. Els camps de Saragossa i Calamocha sónmolt a prop, i els relleus es fan en menys d’una hora. Podemveure com els caces es llancen a metrallar ns i tot llocs onno hi ha res, potser només perquè han vist quelcom que

reecteix. El comunicat de guerra dirà que avui han operatmés de 300 avions enemics. De la nostra aviació, ni rastre.

Els bombarders cobreixen tot el terreny, i al nostre bancaltambé li arriba l’hora. Amb un tros de tronc de romaní en-

tre les dents per a mantenir la boca oberta, ventre a terra,girem el cap enlaire per a veure com cauen les bombes endesprendre’s dels avions. Només un segon i les perdemde vista. El terra retruny i la vibració ens fa sentir com siperdéssim el contacte amb el sòl. Tenim sort, però un delscostats del nostre recer s’esllavissa. Ha anat de poc que noens toca el rebre. Fins ben entrada la tarda no para aquest

infern. No ens decidim a deixar el nostre refugi ns estarben segurs que els avions no tornen. A la i quan ja fosque-

ja, sortim i cada u tira pel seu cantó.

Torno a l’ambulància. Té més forats que un garbell. No hi haningú. On són els homes que hi han quedat? Ferits o morts,algú se’ls ha endut. A mi em recull un camió i em portans a Perales del Alfambra. S’ha acabat, per mi, conduirambulàncies. Ja no tornaré al front. El temps que resta deguerra el passaré als tallers militars del Cos de Tren com aelectricista. Però això ja és una altra història.

Resum:

Quan un combatent ha ajudat a cremar els morts que nohi havia temps d’enterrar ans de fugir; quan, després d’unbombardeig, ha recollit amb una pala restes de cossos es-

quarterats per la metralla; quan ha vist com s’afusellava unpobre home al qual la por havia portat a autoferir-se amb un

Thatcher i les Malvines per Javier Zuloaga

tret, amb l’afany de poder fugir del front; quan la bena caudels ulls i deixa veure com un ideal (o la Pàtria) pot enterrarels seus morts, però no pot alimentar els qui resten vius, ésllavors quan el combatent fa seva una màxima que presi-deix la conducta dels veterans, i que diu:

“Quan hi ha vides a salvar, la més important i la primera a

salvar és la pròpia.

Mai havia recuperat, amb tanta claredat, detalls perduts enla meva memòria des de fa trenta anys. Va passar dissa-

bte passat, quan vaig anar a veure La dama de ferro, unapel•lícula en la qual un acaba dubtant sobre què pesa mésen la decisió de pagar els sis euros llargs de l'entrada: si la

recreació d'una de les gures polítiques més controvertidesde l'Europa dels darrers trenta anys o el paperàs de l'actriuque l'encarna, la magníca Meryl Streep.

Deixant constància de la meva admiració per la protagonis-

ta de Kramer contra Kramer, Memòries d'Àfrica, La decisióde Sophie o Els ponts de Madison, entre moltes altres, hede reconèixer que vaig anar al cinema empès per la relacióque la meva professió m'havia portat a mantenir, a 10.000quilòmetres de distància i fa tres decennis, amb Margaret Thatcher.

En els últims mesos de 1981, els periodistes estrangers queexercíem com a corresponsals a Buenos Aires jo ho feiaa l'Agència Efe vèiem com el llavors ministre d'Afers Exte-

riors de l'Argentina, Nicanor Costa Méndez, començava areclamar en fòrums internacionals una ràpida solució peracordar, amb el Regne Unit, la recuperació de la sobiraniasobre l'arxipèlag de les Malvines. A Londres no sabien niresponien.

En els dos anys anteriors en què els mitjans havíem seguitl'actualitat del país, aquesta qüestió mai havia aparegut enel guió de les coses importants i en els últims sis o vuitmesos, la qüestió capital, gairebé el monotema, era la des-

conança en la situació econòmica, el seu efecte devasta-dor en la moneda nacional i l'aparició d'un mercat negre decanvi de divises que deixava el país al peu dels cavalls dela inestabilitat.

El 2 d'abril de 1982, els periodistes d'Efe despertàvem les

7/29/2019 62 -febrer- 2012



alarmes internacionals amb un breu cable que deia "Tropesargentines ocupen les illes Malvines". I es va armar el granespectacle. Downing Street en negava la major i poqueshores després, darrere la dimissió de Lord Carrington coma secretari del Foreign Ofce, no només donava crèdit alque ocialment havia conrmat el govern argentí, sinó que Thatcher anunciava la sortida imminent de la Task Force per

posar ordre a les illes Falkland (nom anglès de l'arxipèlag endisputa).

Des de la central d'Efe a Madrid ens van enviar reforços i Antonio Caño, avui corresponsal d’El País a Washington,i Juan Carlos Muñoz se sumaven al reduït equip que for-màvem Enrique Merino i jo mateix. Dies després, els enviatsespecials de grans mitjans aterraven a Buenos Aires. LluísFoix (La Vanguardia), Juan González Yuste (El País), José Vicente Colchero (Ya), ens van convertir en portada gairebéobligada durant uns mesos, sobre un conicte del qual el

desaparegut expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelova dir, després de ser preguntat sobre una possible sem-

blança d'aquell cas amb el de Gibraltar, allò tan èpic que elde les Malvines era "diferent i distant".

Van ser quatre mesos periodísticament diabòlics, en què elsperiodistes estrangers no vam ser autoritzats a moure'ns deBuenos Aires, des d'on, entre bons lets i excel•lents vinsde Mendoza, vàrem patir les penúries d'una guerra en quèuns soldats-reclutes no van poder aguantar la primera em-

penta de la infanteria de marina britànica.

El nal de la història la coneix o la pot conèixer perfecta-

ment el lector si és que l'assumpte li resulta llunyà per laseva joventut. Tirin de cercador.

L'abril de 1982 començava l'hivern austral, que a les Mal-vines ho suporten tan sols les ovelles. En les aigües queenvoltaven aquell territori es concentraven i es concentrenels grans bancs que es coneixen de kril, una petita gambaque alimenta les balenes i de la qual els japonesos obtenenuna farina de peix de gran valor nutritiu. A les Malvines hi hapetroli i les Malvines, déu n'hi do, estan situades geogrà-

cament sota del paral•lel a partir del qual es poden exercirdrets territorials sobre l'Antàrtida.

A La dama de ferro, Margaret Thatcher reuneix la plana ma-

jor per decidir sobre la resposta a la invasió argentina. Fauna gran pregunta: "Com és possible que no tinguéssimcap guarnició a les Falkland?" I pren la decisió d'ordenar lamarxa de la seva ota, tot i que les inclemències de l'hivern

anaven a endurir l'acció militar.

El govern de Ronald Reagan Vernon Walters i AlexanderHaigh eren els experts i cervells de la seva política exteriorguardava un estricte silenci i la major de les condènciesals mitjans nord-americans era que els EUA es mantindrienal marge del conicte, com així va fer literalment posant la

seva intendència al servei del seu aliat natural britànic, aixòsí, fora de l'anomenada zona d'exclusió geogràca.

Quan vaig sortir del cinema, van tornar al meu cap aquellsdubtes que els periodistes que vivim la història vam tenirquan tot havia acabat. El 14 de juny Argentina es va rendir.Sempre ens va semblar que en tot allò nosaltres havíem es-

tat comparses i avui, en vista de la inamovible tutela que elRegne Unit exercirà sobre les Malvines, augmenta aquestasensació.

A Puerto Stanley, capital de l'arxipèlag, no hi havia un fu-

sell i l'ocupació argentina no va suposar més esforç que la

substitució de l’Union Jack per l’albiceleste del general SanMartín. Sembla com si els estiguessin esperant perquè elgovernador d'aquelles illes sabia, mal que bé, que tot aca-

baria en poc temps.

Realment, Leopoldo Calvo Sotelo tenia raó. Tot allò quepassava a les portes de l’Antàrtida era diferent i distant de lanostra estimada Gibraltar. La sobirania britànica ha acabatper integrar-se tant en el paisatge que costa imaginar d'unaaltra manera, tot i que els polítics vulguin deixar constància,molt de tant en tant, de la seva irrenunciable espanyolitat.

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Entrevista feta a Vicenç Bou i Vilanova, el mes de generde 2012, quan es compleix el 50è aniversari de la mort delseu avi, Vicenç Bou i Geli, músic, compositor i torroellencil•lustre.

Per començar aquesta entrevista sé, pel temps queens coneixem, que encara que eres molt jove quanva morir, el seguiment de la vida i l’obra del teu avi haestat una qüestió fonamental de la teva vida.

Efectivament, encara que era un infant. El primer record queguardo vivament és jugant amb el meu germà i algun amicmés, i amb una fusta com si fos un taüt, jugàvem a enterrar-lo. La seva vida i la seva obra l’he viscut en el record. Undels meus objectius ha estat aprofundir i cercar, trobar iguardar. Tota una vivència.

L’he conegut més a través de tota la meva família, les se-

ves amistats i també d’aquells que, al saber el meu nom icognom, la pregunta sorgia immediatament: “No ets pasparent de Vicenç Bou?” “Sí...” I en la conversa, un record,una anècdota...

Efectivament, jo el vaig conèixer a la barberia del teupare, on estava assegut amb la seva boina i conver-sava amb els uns i els altres.

I els que eren amics de Torroella, i de certa edat, parlavenafectuosament d’en Vicentet.

Vicenç Bou va viure amb els teus pares, Rogeli Bou,va tenir cura de les partitures, de copiar-les...

Recordo el meu pare que copiava les sardanes de l’avi,amb aquella ploma, amb plomilla de ferro niquelada, i aquelltinter... posant lletra a Torroella, vila vella...

Un dels regals que vàrem fer-li va ser una caixa de Rotringper facilitar-li la seva tasca.

Possiblement no et serà fàcil destriar l’origen delteus records.

Tinc records de l’avi que no puc saber exactament si sónmeus o tramesos pels meus pares o dels meus tres ger-mans, l’Albert, en Pere i la Teresa. Del seu piano, la sevaboina, les seves ulleres, el seu bastó... que avui es trobena Can Quintana-Museu de la Mediterrània, així com el seufons musical i les seves cartes. I les que posteriorment al-tres amics em feren arribar.

Per què no recordem un xic d’història de Vicenç Boui del que se n’ha escrit?

És un dels compositors més coneguts, premiats i home-

natjats de Catalunya. Tan venerat, com a partir d’un certmoment tan discutit, però sens dubte és part del nostrepatrimoni cultural.

Vicenç Bou i Geli. Recordem l’avi i el compositor

per Santi Sató

7/29/2019 62 -febrer- 2012



que interpretava papers protagonistes en òperes de prestigien els grans teatres de tot el món i que va gravar Llevantinaen un d’aquells discs de l’època... Ni d’Albert Einstein...

I la guerra civil i la tornada a Torroella

I la seva vida familiar?

L’any 1906 es casà amb la Teresa i tingué cinc lls: en Pere(mort a la guerra civil), en Lluís (que va morir abans de com-

plir els quatre anys en una època en què era més gran latassa de mortalitat infantil), en Rogeli (el meu pare, mort als.... anys), en Just (que morí jove) i la Teresa, casada i resi -dent a Barcelona, que tot i la seva edat enyora Torroella, ontenen una casa, i a l’estrena d’Inaudit, Vicenç Bou encarahi va venir. (Cada any, el pare i la mare, morts ja tots dos,anaven a can Caselles a comprar bunyols que li enviaven.)

Bou va ser molt homenatjat.

L’impacte de les primeres sardanes seves, a Barcelona, foumolt gran, i el primer homenatge que li varen retre fou l’any1916, “Els amics d’en Bou”, a Barcelona. No en recordo laxifra, però són incomptables, i a tot Catalunya.

I la seva producció?

La relació de les seves sardanes registrades supera les 175,xifra a la qual han d’afegir-se altres composicions no sarda-

nístiques, amb les quals se superen amb escreix les 200composicions.

Recordem només les més celebrades: El saltiró de la cardi-

na, Angelina, Girona aimada, Llevantina, i el seu retorn a lacomposició amb La cardina encara salta, Pescadors bonscatalans, Record de Calella, Torroella, vila vella (que ambla lletra del teu pare ha esdevingut realment un himne queencara es canta). Eduard Font recorda que en una tarda dediumenge, a l’aplec de Calella, va trobar el mestre Bou as-

segut en un bar, amb un quadern a les mans, en el qual ha-

via dibuixat el pentagrama on estava escrivint les primeresnotes d’una melodia. I al preguntar-li què feia, li contestà:“S’han portat tan bé amb mi que els estic escrivint una sar-dana.” Eren els primers compassos de Record de Calella.

El 6 de gener de 1962 va morir a Torroella i està en-terrat al nínxol familiar, al cementiri de Torroella deMontgrí, però Vicenç Bou i Geli no ha mort, estarà viumentre durin les seves sardanes: per sempre!

Bou o Morera. Aquest fou el tema de discussió.

Ell mateix, en diverses ocasions, va armar que si haguésdestinat el seu temps a perfeccionar els seus estudis musi-cals, potser no hauria pogut compondre les sardanes queel feren famós.

A mi, personalment, no em preocupa gens aquesta possi-ble discussió, només puc garantir que les seves sardanesomplen de goig, d’alegria i de ganes de cantar i ballar a quiescolta les seves melodies.

Josep Pla va escriure: “L’escriptura de Vicenç Bou és con-

siderada fascinadora i irresistible. Les seves sardanes de-

canten el cos i l’esperit cap a un ‛dionisme’ franc i explí -cit, gràcies a les quals l’àrea de la sardana s’ha eixamplatconsiderablement. Han fet ballar tothom, fan ballar tothom,converteixen l’espectador de passiu en actiu. Les sevessardanes han contribuït a la formació de la manera moder-na de ballar-les.”

Com va començar la sevaformació i carrera musical?

Va començar amb el meu be-

savi, Genís Bou, que li ensenyàles primeres notes. Després,Pere Rigau, que el féu entrar enla seva cobla, la Lira, de trom-

bonista. També amb JosepReixac, el violí, que va tocar alsMontgrins. Josep M. Sales i Jo-

sep Pi foren els que completa-

ren la relació dels seus mestres.

A la mort de Pere Rigau, l’any1908, passà a ser abiolaire i director de la cobla Montgrins,càrrec que exercí durant 20 anys.

I a compondre?

Com era costum en aquella època, va compondre les sar-danes que tocaria la cobla per ell dirigida. Les primeres es-

trenades l’any 1910, Esperança i Cants de maig.

Podríem rec ordar ara l’anada a Barcelona. Vicenç Bou fou seduït i seductor anà a Barcelona l’any1915. Era guapo i cuidava el seu bigoti. Alguns només enrecorden com va formar part de la vida cosmopolita i bohè-

mia en l’època daurada: Emili Vendrell, Raquel Meller, Teatre Apolo, i cupletistes com Pilar Alonso, Mercè Serós, PapetaIris, Goyita, que triomfaven al Paral•lel amb les seves sar-danes i que el reclamaven.

Però no podem oblidar ni el Liceu, ni el Palau de la Música,ni la programació de les emissores de ràdio que programa-

ven les seves obres, juntament amb la dels millors compo-

sitors de música clàssica.

Ni dels compositor de fama que l’anaven a veure: Pau Ca-

sals, Richard Strauss, Harols Bawer, Leonard Berstein (querecordava, taral•lejava i puntejava Angelina), ni de les can-

tants d’òpera com Conxita Supervia, que fou una estrella

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Anonymous per Jordi Bellapart

Cada mes, a EMPORION, destaquem el nom d'unapel•lícula de les que hi ha programades al Cinema Montgrí com a "pel•lícula del mes". Encara que en el mes de generhi posàvem La conspiración, del sempre prestigiós actori ara també director Robert Redford, a mi personalment

m'ha sorprès molt favorablement Anonymous, del directorRoland Emmerich.

M'ha sorprès per diversos motius. Primer, perquè nom'esperava d'aquest director que ns aquesta obra enshavia ofert pel•lícules d'extraterrestres, desastres, predic-

cions apocalíptiques, gestes patrioteres, de molts efectesespecials i amb poc contingut, com Soldado universal, Go-

dzila, Independence Day, Elpatriota, 2012, aconseguís unapel•lícula tan interessant i atractiva en molts sentits comaquesta. Segon, perquè encara que l'empremta cinemato-

gràca de l'Emmerich es manté, aquesta és una pel•lículadiferent, impregnada de tocs de gran qualitat. En l'aspecte

formal, aconsegueix una magníca recreació de l'Anglaterraelisabetiana del segle XVI, i en el contingut, un esperitd'estimació cap al teatre, cap a l'art en general i, sobretot,en la força de les paraules, la qual cosa ens situa en unaèpoca convulsa d'odis, traïcions i afany de poder. I tercer,perquè crec que arriba a crear el dubte de si l'admirada -

gura del gran dramaturg anglès William Shakespeare va serrealment l'autora de la que pot ser considerada l'obra mésimportant de la dramatúrgia en llengua anglesa.

És la primera vegada que la cinematograa es fa eco d'unantic problema erudit que es veu que va guanyant adeptes.L'anomenada Teoria d'Oxford. Fou ja l'any 1780 quan esva començar a dubtar que Shakespeare fos realment es-

criptor. Està documentat que hi havia un actor amb aquestnom, però que difícilment podia ser l'autor de les obres quese li atribuïen. Fer teatre no és una tasca fàcil i més encarasi parlem d'obres com Hamlet, Julius Caesar, Macbeth o eldrama romàntic de Romeu i Julieta, per citar-ne alguns delsmés coneguts. Obres que han transcendit segles, llengüesi cultures i que només una ploma genial podia escriure. Unartista que tingués coneixements i capacitat per descobrirels aspectes immutables del cor i la ment humana. Quesabés plasmar oportunament les cites més fascinants iels més romàtics sentiments. Que conegués de prop elsretorçats odis i afanys de poder que portessin a les mésexecrables traïcions i assassinats. Retrat dedigne de lesreialeses i nobleses de l'època, i tot això exposat amb unverb d'extraordinària qualitat tècnica, fascinant per al lector/ espectador.

Fa difícil de creure, segons els experts, que un humil actor,ll d'un comerciant de Stratford on Avon, amb només re-

duïts estudis secundaris, fos capaç de crear la magna obra

literària atribuïda a un tal Shakespeare.

Tal com ens explica la pel•lícula, William Shakespeare, ac-

tor, per casualitats i conveniències personals, va prestar elseu nom a les obres teatrals i líriques que havia escrit un al -tre autor. Però qui va crear realment aquesta impressionantobra d'art literària? Aquí sorgeixen els dubtes i les teories.Uns aposten pel poeta lòsof Francis Bacon. D'altres peldramaturg Christopher Marlow, descartat per molts perquèva morir prematurament assassinat. D'altres per Ben Jon-

son, també dramaturg, que segons ens narra la pel•lícula,sabia la verdadera autoria de les obres de Shakespeareperò que sota amenaces havia jurat mantenir-la en secret.La tesi més acceptada és la dels "oxfordians", entre elsquals es compten personalitats artístiques i cientíques tanimportants com Freud, Whitman, Emerson, Marc Twain,Dickens o Chaplin, en la qual també es basa la pel•lícula ique mantenen la convicció que les obres atribuïdes al me-

diocre actor Shakespeare eren sorgides de la ploma d'uninuent, culte i renat personatge de la noblesa anglesa,Edward De Vere, comte d'Oxford.

L'Anglaterra d'Isabel I vaser una època d'intrigues,d'enamoraments cortesansil•lícits, de conspiracions pro-

mogudes per una noblesa àvi-da de poder, i tot això quedavareectit en el lloc més inespe-

rat, el teatre londinenc. Aixòho recull magistralment l'obrad'Emmenrich i ens mostra comEdward De Vere, posat com averitable protagonista de lahistòria, tenia sucients motiusperquè les obres que es re-presentaven, a les quals soliaassistir com a espectador, no

ho fessin sota el seu nom. Un noble, vinculat a la cort, pro-

per a la reina (la pel•lícula ens el mostra com un dels seusamants), no podia rebaixar-se a posar el seu nom a obresque el poguessin relacionar amb el teatre públic. Un espec-

tacle que sovint eren sàtires a la noblesa i denúncies a lesambicions, afany de poder i despotisme de la mateixa mo-

narquia. Així De Vere, comte d'Oxford, escriuria les obres iles rmaria amb el nom de William Shakespeare.

És versemblant tot el que ens mostra com a real la

pel•lícula? La veritat és que ningú no ho ha pogut demos-trar amb certesa. Però una vegada vista, podem arribar aaquesta conclusió. Què importa? El que ens queda del lmd'Emmenrich és una obra sobre altres obres, teatre dinsdel teatre. Un retrat de l'art. Allò que implica un artista en lanecessitat de creació i, en aquest cas, també en la força deles paraules que pot induir aquesta efervescència interiorque eueix d'un públic entregat.

Ben lluny del desprestigi cap al portentós dramaturg, lapel•lícula és un elogi cap als que saben donar un bon úsal do de la paraula. La versemblança històrica de la tramaqueda en mans dels experts. Anonymous no és res mésque cinema. Cinema d'aquell que t'atrapa des de la primera

seqüència i ens manté atrapat ns i tot quan sortim de lasala.

És una llàstima que a la projecció a la pantalla del CinemaMontgrí els dies 7, 8 i 9 de gener només hi assistissin 87persones.

7/29/2019 62 -febrer- 2012



A l’aguait del nostre patrimoni

Fundació Pallach per Montserrat Blai

Divendres, 13 de gener, vaig assistir a l’acte de presentacióde la Fundació Pallach, al Teatre Municipal de Palafrugell.

Com diu el seu president, Josep M. Soler, la Fundació Palla-ch és un projecte nascut a l’Empordà a partir de la premissaque l’educació és tasca de tots. El seu lema ho deneixclarament: “Tothom educa, s’educa tothom. Fem xarxa.” Ésa dir, es parteix de l’educació entesa de manera transversal,facilitant ponts de comunicació entre els diferents àmbitseducatius: el familiar, l’escolar, l’extraescolar (esport, cultu-

ra, lleure, salut...) i el social.

Els diferents ponents que varen intervenir a l’acte varen ex-pressar que l’objectiu de la fundació coincidia plenamentamb la manera global i compromesa d’entendre l’educacióque tenia l’empordanès Josep Pallach, mestre, pedagog ipolític que va néixer a Figueres i va morir a Esclanyà, massaprematurament, als 57 anys.

Voldria destacar la intervenció d’Antoni Puigvert que, coma exalumne de Josep Pallach, va fer una evocació de lagura del professor i del polític, als anys 70, quan ell era unestudiant de la Universitat de Girona i es va trobar amb unprofessor que venia de França, on havia estat exiliat durantmolts anys i que portava unes idees i una metodologia moltinnovadores respecte a allò que hi havia al nostre país enaquells moments. Un dels aspectes que va rememorar, dinsla vessant pedagògica, va ser el fet que Josep Pallach, a

les seves classes, els convidava a opinar seguint aquellafórmula d’“escoltar, respectar i argumentar”, tan fàcil de diri tan difícil que és d’aprendre-ho a fer.

Una altra de les ponències va ser la de Joan Subirats, ca-

tedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma deBarcelona, que va destacar el moment de canvi educacio-

nal que estem vivint, relacionat amb un gran canvi socialprovocat per la utilització de les noves tecnologies i de laimportància de saber-nos-hi adaptar, a partir d’una profun-

da reexió des de tots els àmbits educatius, de manera quela tecnologia estigui al servei de l’educació, sense fer-la pre-

sonera d’ella.

L’acte va comptar amb la presència de moltes persona-

litats del món educatiu i polític, entre ells, la consellerad’Ensenyament, Irene Rigau, i el president Pasqual Mara-

gall, així com la vídua, presidenta d’honor de la fundació, i

la lla de Josep Pallch.

De moment, la Fundació ha previst quatre espais d’actuació:formació (jornades, cursos, debats, conferències), progra-

mes coordinats en un espai i en un temps determinat, estu-

dis i recerques, i també publicacions.

Des del món educatiu hem d’agrair a Josep M. Soler, pa-lafrugellenc que ha estat treballant durant cinc anys com aassessor psicopedagògic als centres educatius del nostremunicipi, que amb el seu entusiasme, la seva constància i elseu treball ha aconseguit, en uns temps difícils, engrescarun grup important de persones i entitats per tal de fer reali-tat aquesta Fundació.

www.fundaciopallach.cat

Un lector ens fa arribar aquesta foto comentada

Deixadesa o sentimentalisme

Primers fanals instal•lats a la vila els anys 40 del segle XX sense funcionament des de molts anys, encara es pot con-

templar en el passeig Vicenç Bou

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Quan llegeixin aquestes línies ja serem a febrer i comença-

ran a quedar lluny les festes de Nadal. Són dates assen-

yalades en el nostre calendari i segurament tots nosaltresho vivim de forma diferent. Uns aproten per fer vacances,d'altres per treballar més, a tots ens agrada reunir-nos icompartir taula amb la família i els més creients ho viuende forma més espiritual. Si preguntéssim a un cristià quinaés la festa més important per ell sens dubte ens diria queés Nadal, i concretament el 25 de desembre, data clau peraquesta religió ja que es commemora el naixement de Je-

sucrist, ll de Déu. Però realment això va ser així? Perquè

els cristians celebren el naixement del seu Déu el dia 25 dedesembre? Sempre s'ha considerat aquesta data com eldia de naixement de Crist?

El cristianisme actual és una amalgama, un resum de mol-tes religions que havien tingut èxit social fa prop de vintsegles. Neix després de la mort de Jesús de Natzaret, ll deJosep, a través d'un cercle reduït de dels que comencen atransmetre la idea de vida més enllà de la mort, d'esperançaen la salvació, que profetitzen una resurrecció després dela mort. Aquesta idea de vida més enllà és comuna a mol-tes religions de l'època a l'Orient, que proposaven una vidaespiritual posterior a la mort física. El cristianisme original faseva aquesta idea i la contraposa a la religió romana queoferia un panorama més fosc més enllà de la mort. És peraquest motiu que la tradició de la incineració romana, prac-

ticada per la majoria de persones, poc a poc dóna pas al'enterrament del cos, seguint les tradicions de les religionsorientals. Si el cos ha de ressuscitar no s'ha de cremar, sinóenterrar.

A poc a poc el cristianisme va anar guanyant adeptes entreles diferents classes socials de l'Imperi Romà ns que, ambla conversió a la religió de l'emperador romà Constantí, es-

devé religió ocial de l'Imperi el 313 dC, a través de l'edicte

de Milà. Un dels esculls importants a l'hora d'estendre elcristianisme entre les classes populars romanes va ser eltema del monoteisme. Aquesta religió es fonamenta, aligual que d'altres orientals, amb la creença en un sol Déu,a diferència de la mitologia romana que era panteista, ambtres déus que sobresortien per damunt els altres. Aquests

tres déus romans són coneguts com a tríada capitolina i laconformaven Júpiter, pare dels déus i dels homes, Juno,esposa de Júpiter i deessa mare i Minerva, deessa de la sa-

viesa i la guerra. A la vegada les creences romanes havienbegut de la religió grega, on els tres déus més importantseren Zeus, assimilable al Júpiter romà, Heres, a Juno i Ate-

nea a Minerva. Es plantejava, doncs, un dilema important ja

que la major part de la societat romana es sentia còmodeamb la creença en tres déus. La solució cristiana va sermolt enginyosa adaptant el monoteisme irrenunciable a laidea dels tres déus grecs i romans. Com? A través de laSantíssima Trinitat. Només existeix un déu, que a la vega-

da es divideix en tres: Pare, Fill i Esperit Sant. I no cal ques'entengui, és dogma i s'ha de tenir fe.

Un cas similar passa amb el dia del naixement de Jesucrist.La data concreta ha estat motiu de controvèrsia històricai se n'ha discutit molt. El fet de celebrar-se en desembrees deu al fet que en moltes celebracions paganes, tambéen les romanes, era freqüent celebrar el solstici d'hivern enaquesta època. Eren uns dies i setmanes en què diversescreences celebraven en grans festes aquest esdevenimentnatural. En un primer moment es començà a celebrar elnaixement de Crist el 6 de gener, data en què Egipte com-

memorava el naixement del déu sol i posteriorment, ja anals del segle IV dC s'estableix la data del 25 de desembrecom a celebració del naixement del déu cristià. I és aquí quan entra en acció un déu d'origen hindú, Mitra, amb no-

table acceptació a molts països orientals. Mitra, al igual queJesucrist, és un intermediari entre Déu i els homes, i tantel cristianisme com el mitraisme, requerien ritus iniciàticsmistèrics: els cristians s'havien de banyar amb aigua, els

mitraics amb sang d'un toro sacricat. El naixement de Mi-tra va esdevenir també un 25 de desembre, i curiosamenten una cova, i aquesta celebració és anterior al naixementdel cristianisme. Perquè aquesta assimilació? És senzill,canviant la data del naixement del Déu cristià a 25 de des-

embre, els governants i responsables religiosos de l'èpocas'asseguraven acceptació popular i certicaven la victòriadel cristianisme sobre el mitraisme. Volen una altra coinci-dència? El mitraisme no acceptava dels del sexe femení,cosa que no passa en el cristianisme. Però és cert que ladiscriminació envers la dona ha estat una constant en lareligió cristiana que ha arribat ns els nostres dies. Avui,

encara, la dona no pot ociar missa i la jerarquia vaticanano dóna cap argument lògic i sensat per defensar-ho. Ésaixí perquè sí i punt.

Sigui com sigui el cris-

tianisme ha begut dela tradició històricad'altres religions i tro-

bem punts de nexe iunió en moltes d'elles. Al cap i a la la religiól'escriuen, interpreten iexerceixen els homes i

dones i evoluciona dela mateixa manera que ho fa la humanitat i les civilitzacions.

Va néixer Jesucristel 25 de desembre?

per Joan Margall

7/29/2019 62 -febrer- 2012



L’euro té futur per Xavier Ferrer

Per què no acabem ja amb la po-ligàmia?

per Habibou Balde

Us recordo que sóc fulacunda, l'ètnia que viu a la regió deFuladu, al Senegal. Avui us parlaré de la poligàmia dels fula-

cunda, les seves causes i les seves conseqüències.

Causa social: a les zones rurals de Fuladu, la poligàmia esconsidera erròniament una demostració d'home treballa-

dor, amb capacitat de gestió humana i viril, i per tant, con-

dueix a un estatus social més alt.

Causa econòmica: cada naixement és una nova mà d'obramés per a la família.

Aquestes causes, justiquen la poligàmia? De cap manera!La poligàmia té conseqüències? Moltes, i molt greus!

Creiem que, efectivament, la poligàmia té per als fulacundanefastes conseqüències socials, i greus problemes econò-

mics i de salut.

Conseqüències socials disgregadores: Els lls d'un mateixpare es divideixen en diferents grups de nens de la mateixamare. Aquests grups desunits poden ser 2, 3 o 4, ja quedepèn del nombre de dones.

Conseqüències econòmiques greus: Econòmicament, unfulacunda només guanya 1,75 € per dia, i per això, avui diaun pare de família no pot mantenir més d'una dona i 3 nens,o sigui que no pot assegurar per a totes les dones i per atots els nens el seu habitatge, la seva alimentació, el seuvestit, la seva salut i educació, que són alguns dels dretsmés fonamentals de l'home.

Conseqüències nefastes per a la salut: des del punt de vistacientíc, la poligàmia afavoreix determinades malalties here-

ditàries, provoca la transmissió de la SIDA i altres malaltiesde transmissió sexual, i és causa de naixements amb mal-formacions.

Si actualment entre els fulacunda ja es pot parlar malamentde l'ablació, també hauria de ser possible criticar la poligà-

mia, amb les seves greus conseqüències.

Al pròxim número parlaré de l'economia.

Aquests dies es commemoren els deu anys de la posa-

da en circulació de l'euro físic (ja feia tres anys que existianancerament), la moneda única europea, que va ser tanben rebuda en el seu moment i que tant bona premsa ha

tingut en la major part de la seva existència. L'efemèridede ben segur que hauria estat celebrada d'una manera es-

plèndida si no estiguéssim immersos en la crisi nancerai econòmica que afecta tot el món occidental i també lapròpia estabilitat de l'euro.

Sigui com sigui, la gravetat de la crisi actual no ha d'eliminarels avantatges que ha suposat la creació de l'euro pels dis-

set estats de la zona. Per aquestes economies, l'existènciade l'euro ha suposat l'eliminació dels costos de transacciómonetaris (comissions bancàries per canvi de divises) i dela incertesa en la variació dels tipus de canvi, fets que afa-

voreixen el comerç intracomunitari a les empreses i facilitenla mobilitat dels ciutadans.

La moneda única també incrementa la transparència depreus i, per tant, la competència i es redueixen els costosd'informació. La creació de l'euro va suposar la centralit-zació de la política monetària en el Banc Central Europeu,que neix amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus(inació per sota del 2%) i amb la garantia d'independènciade la inuència política. Tot plegat afavoreix que els agentseconòmics reconeguin més fàcilment els canvis de preus i,per tant, prenguin decisions de consum i inversió amb millorinformació.

També, un context d'estabilitat de preus genera que elsinversors no demanin primes de risc elevades com pas-

sava en situacions d'inació alta. Ara, però, hem vist quel'increment de la prima de risc ha aparegut per la realitatdel deute dels estats i les empreses, que no té res a veureamb l'euro, sinó amb el deute excessiu. Dintre dels incon-

venients, s'hi situa la pèrdua de la política monetària perpart dels governs o bancs centrals i, com a conseqüènciad'això, la pèrdua del recurs de devaluació com a instrumentper restablir la competitivitat exterior.

Però la crisi actual ha posat en el centre del debat l'economiad'Occident i el deute acumulat, durant els anys de bonança,està movent els fonaments del sistema econòmic i nancer.S'ha tret la pols al que ja es va dir quan es va crear l'euro,que faltava acompanyar la política monetària única, ambcorresponsabilitat scal i pressupostària, aspectes sobre

7/29/2019 62 -febrer- 2012



els quals ja s'ha reaccionat amb les mesures preses en elConsell Europeu de desembre.

D'aquestes mancances i que s'hagi estirat més el braç quela màniga pel que fa al deute, n'hem d'aprendre i reaccio-

nar. De fet, en el món globalitzat que som, no té cap sentitplantejar-se que algun estat sur ti de l'euro o que pugui des-

aparèixer, fets que serien males notícies per a Europa i per al'economia mundial. Esperem que els polítics i altres actorseconòmics gestionin la crisi amb generositat i voluntat eu-

ropea i estableixin un escenari que, pel bé de tots, permetillarga vida a l'euro.

El primer número d’EMPORION(1 de gener de 1915) per Jaume Bassa Pasqual

L'actual EMPORION digital té molts avantatges si el com-

parem amb els vells exemplars impresos sobre paper: hipodem veure el vídeo del mes, el tràiler de la pel•lícula delmes, l'espai de participació, les imatges d'artistes locals,...però encara un altre atractiu molt important: hi podem tro-

bar reproduïts tots els exemplars publicats sobre paper elsegle passat. Avui us proposo que aprotem aquesta pos-

sibilitat, i que fem un cop d'ull al primer número, de 1 degener de 1915 (encara que extremadament resumit).

Encapçalament. A dalt i centrat el nom EMPORION i a sota"periòdic quinzenal". A l'esquerra: "Preu de subscripció:2,50 ptes. l'any. Un número 10 cts". (Amb un euro actual, ials preus d'aleshores, tindríem un EMPORION cada quinzedies durant 67 anys). A la dreta: "Redacció i Administració: Ateneu Montgrí" (un dia parlaré de l'Ateneu). A sota del nomdel periòdic, el de la nostra vila i la data: "TORROELLA DEMONTGRÍ 1.er de Janer de 1915" (encara la normativa delcatalà no havia xat el terme "gener"). A una banda: "Núm.1", a l'altra banda: "Any I".

Comencem-ne la lectura. Abans de tot hi anaven els arti-

cles de fons. Observació immediata: molts autors (no tots)signaven els seus escrits amb pseudònim, i això fa moltdifícil d'identicar-los.

Primer article: "De la terra. Per als companys en cultura itreball", signat per Pons (ignoro de moment qui era). Diu

que l'obra que comença a Torroella és una mena d'expiacióper la secular misèria del poble català; que es farà amb es-

forç, treball, cultura, progrés; demana optimisme, fe, patrio-

tisme, sacrici, treball; desitja que l'Ateneu sigui una l'Escolad'una societat nova... i acaba: "Companys i amics, siguem-hi tots!... un, dos, tres,... quinze... Ah, si volguéssim... dintredos anys s'hauria complert el misteri de la nova vida!". (Eren

temps de molta esperança!).

Segueix "Filosoes. Emporion", signat per Lucianus (Fran-

cesc Viver) que diu: "Per mi Europa = llatinisme = cultura in-

tegral = espiritual elegància" i declara que escau a la revistacom l'anell al dit "aquest nom signicatiu, imperialista, grec,d'EMPORION".

Imperialista?, què volia dir mossèn Viver?. Ho aclareix: "nose n'ofenguin els torroellencs, no se n'ofenguin els indige-

tes, el sol de Grècia no ve a cremar ses vides, ve a enfortir-les i depurar-les".

Resum dels altres articles: "Divagant, Els ametllers orits",per Floridor. "Ecos" (secció d'autor anònim, però que ennúmeros posteriors signa Lucianus, mossèn Viver) par-la d'un 1915 prenyat de negror i mals auguris; de postesde sol, amb baladreig de minyons, clots als carrers, pilotsd'escombraries... "Davant del gran conicte. Idea i objec-

te de les zones franques" (un article llarg, profund, formapart d'una sèrie, anònim). "Elogis. Carolina", per Josep de laFàbrica. "Secció agrícola. Notes sobre l'agricultura d'Itàlia",per Lluís de Llobet (Ullà). "Primera llista de premis del Con-

curs d'Història de Catalunya", premis de 50 a 15 ptes.

A continuació venen les "Notícies": Anunci dels Jocs Floralsde Barcelona de 1915. A l'Ateneu, el dia dels innocents, hiva haver "Montgriteràpia" musical de Vallespí i Bou, el públicno va aplaudir prou. Una defunció. Una detenció de la guàr-dia civil de la vila. Un casament. Els Pessebres de l'Hospital,de l'Escola Dominical, i de can Lluís Matas. El temps, entre2 i 12 graus a l'ombra. Una bona obra: una claveguera alcarrer del Roser, iniciativa dels veïns, exemple a seguir. Unamalalta: Josepa Mundet, lla de Joaquim. L'Ateneu ha com-

prat un projector i anuncia una conferència. El Baró de Fleix,de l'Urgell, explicà el progrés agrícola d'aquella comarca.L'Escola Dominical i "Els pastorets". Un altre casament ala vista: el de Maria Mascort el 12 de gener. Acaben les

notícies amb una nota d'Hisenda. Després, segueixen les"Notícies" de Begur, de Verges, de Palafrugell, d'Ullà.

"Anuncis". Hotel Peninsular de Girona - Llibres de Massó Ventós, Andersen i Maeterlink - Es lloga una Casa-Torre - Esven un trull.

Al peu: Impremta de P. Ribas, Palafrugell, Telèfon 362,representant a Torroella D. Eduard Viñas, carrer de Sant Agustí, 36. (A Torroella encara no hi havia impremta).

En resumir les notícies, m'havia deixat aquesta, la més im-

portant:

Àpat: El dia 3 se celebrarà un banquet entre els socisde l'Ateneu per a solemnitzar la unió dels dos periò-dics El Montgrí i Mont-gris, fusionats en el que co-mença de sortir avui amb el nom de EMPORION.

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Miquel Barceló i Barnosell(1849-1926) (2) per Miquel Sais Serra

La vida dels pobles es centrava a treballar al camp, per la

qual cosa l’activitat agrícola ocupava gairebé tot el temps.Els pobles vivien molt aïllats de la vida de ciutat, de la po-

lítica del moment, de la situació econòmica, i el camp eraun món a part. Torroella era una mica aliena a qualsevolsuccés espanyol. Les notícies tardaven a arribar... Era unavida tranquil•la, on l’única preocupació era poder alimentarla família.

En el temps d’oci, els homes anaven al cafè, jugaven a car-tes, tot xerrant dels últims esdeveniments, anaven a cacera,a pescar... Pel que fa a les dones, no era ben vist el seuaccés al cafè, i per tant el seu entreteniment dominical ofestiu era al carrer o a l’entrada d’una casa, on també feien

el mateix, jugar a cartes... o bé tot passejant, ns a l’hort,on podien omplir el cistell de fruites o verdures, o continuaramb les feines de casa: rentar la roba al safareig públic. Id’aquí és d’on ve l’expressió “fer safareig”, és a dir, comen-

tar el mateix que feien els homes al cafè.

El nostre personatge era un petit propietari, la qual cosavol dir que les terres que conreava eren propietat seva. Elsarrendataris treballaven terra que no era de la seva propie-

tat, sinó d’un senyor que els deixava cultivar a canvi d’unaconvinguda renda. El major terratinent de Torroella era Ro-

bert Robert i Surís, el Conde, que el 1907 va rebre el títol decomte de Torroella de Montgrí, amb Grandesa d'Espanya,que és la màxima dignitat de la noblesa espanyola imme-

diatament després de la d'infant d'Espanya, que és la quecorrespon als lls del monarca. Són considerats succes-

sors dels “ricohombres” dels regnes de la Corona de Cas-

tella, de la Corona d'Aragó i de Navarra.

El meu familiar, tot i ser propietari, havia estat descendentd’arrendataris que pagaven una renda a un senyor a canvide conrear el camp. Aquests havien aconseguit la propietatde la terra, a partir de la venda del senyor al pagès a un preuassequible, segurament ja acordat en el contracte inicial apartir d’uns certs anys. S’ha de dir que, de tant en tant,

l’agricultura patia un cop fort a causa de males collites, deplagues... aleshores sí que es passaven males èpoques.

Miquel Barceló i Barnosell i la seva família varen viure a To-

rroella de Montgrí, sense luxes ni grans comoditats, peròsense passar gana ni privacions, amos d’ells mateixos i

lliures de decidir el seudemà. La seva vidatranscorria d’allò méstranquil•la, a la planadel Baix Ter. Can Litróencara avui és una casagran i coneguda pels

vells torroellencs, peròen mal estat de conservació des que no està habitada pelseu últim herent, un cosí de la meva àvia.

Dono les gràcies a la meva família que no hagi deixat debanda aquest poble perquè, com va descriure Lluís Llach:

“Aquesta plana és el dibuix dels déus

i no seré pas jo

qui trenqui el seu encert.”

PARÈMIES XVI – (Del propi autor). *

Les misèries no poden urpar

al qui s’alegra amb el goig dels altres.

La càrrega del diners

no deixa colar les ànimes.

La falta de fe no és problema d’intel•lecte,

és problema d’orgull.

L’egoisme és la lepra de l’ànima.

*Parèmia:

Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular.

La parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a

recurs est ilístic gràfc i viu: hi sobresur ten F.Eiximenis i sant Vicent Ferre

Parèmies XVI per Lluc Saló i Ferrer

7/29/2019 62 -febrer- 2012



Poemes d’arreu del món per Susanna Bautista

GÀMBIA

Kanwo lye Min Susu

Sarjo Bojang

Kanwoli ley be ley kunmayata

Baru iya kanwo min susu woley

kunmayata katanbi kanwo li be la

OUS MIMOSA

Ingredients per a 4 persones:

• 6 ous• 250 gr. carn picada de vedella i de porc

• Ceba

• Tomata

• Alls i Julivert

• Farina

• Llet

• Beixamel

• Formatge ratllat

Preparació:

Bulliu els ous i separeu els rovells.

Sofregiu la carn picada. A la mateixa carn feu-hi un sofregit

La cuina de la Catrina per Caterina Bosch

de ceba, tomata i l’all i julivert, poseu-hi una cullerada defarina amb una mica de llet i també, la meitat dels rovells. Amb aquesta pasta farciu les clares, cobriu-les de beixamel,ratlleu-hi els rovells que queden amb una mica de formatgei poseu-ho uns minuts al forn. No cal que quedi gratinat.

ESTOFAT DE CARN DE PORC

Ingredients per a 4 persones:

• 250 gr. costelló

• 1 botifarra de sal i pebre

• 4 talls de llom

• 1 ceba

• 1 tomata

• 2 grans d’all

• Julivert

• Vi blanc

• Patates

• Carxofes

• Farina

Preparació:

Sofregiu el costelló, el llom i la botifarra a talls, reserveu-ho.

En el mateix oli feu un sofregit de ceba, tomata i els alls i ju-

livert. Ajunteu-ho amb la carn que tenim separada, deixeu-ho coure amb un got de vi.

Fregiu les patates i les carxofes. Abans que siguin ben cui-tes feu-les coure junt amb la carn i poseu-hi una miquetad’aigua. Si voleu que ens quedi el suc espès hi poseu unamica de farina.

Katu woley mu ita chosan; kanwoti

Wolo alin nbeh ngaelen kan nna

chosano balundi

Katu moli be ka nganya ila chosano ley la

Bari ning intita, kata wandiya wolo i

nyan laley

Kawo kanwo karan, ka karan puru ka moi

Katu mowomo ka kontan ning ibeh iya

Keh ila kanwo foo iya min susu

Katu ntol mandinkolu co

Kakuntan nfanla batatijeh.

Woto alin mbeh jaden kan nna

kanwo makoi.

Bart muluba ninbarala

Minu baloin ka nna chosano balundi.

Katu nna kanwo la sembo

mun ntoli leyti

ning nko ngaden ka kafu afoo.

Totes les llengües

Sarjo Bojang

Totes les llengües són importants,

però la teva llengua materna

7/29/2019 62 -febrer- 2012



és la mes important,

Perquè és la teva llengua cultural.

La teva llengua cultural

és la teva cultura,

Perquè cadascú se sent molt orgullós

de la seva cultura, però quan vas a un altrelloc,

s’ha d’aprendre la llengua d’allà per

Poder-la parlar,

Perquè cadascú està molt content quan

és a casa, per parlar la seva llengua ma-

terna,

Perquè nosaltres, els mandingues,

donem exemple de nosaltres mateixos,

mai trobarem dicultats,

Perquè som aquí per donar suport

a la nostra llengua, i una gran abraçada

a les persones que donen vidaa la nostra cultura,

Perquè el poder de la nostra llengua

som nosaltres, i hem d’estar junts perquèla llengua

segueixi viva.

Recita en mandinga: Sarjo Bojang

Cinema i espectacles per Jordi Bellapart

Pel·licula del mes: El TOPO

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicatsque, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

7/29/2019 62 -febrer- 2012


Edita Associació Emporion

Consell de redacció:

• Jaume Bassa i Pasqual

• Jordi Bellapart i Roig

• Roser Benet i Pugès

• Xavier Ferrer i Junquer

• Gabriel Martinoy i Mateu

• Anna Ma. Mercader

• Cels Sais i Ballester

• Santiago Sató i Espinet• Enric Torrent i Bagudà

Medalla del Montgrí

2008

62 -febrer- 2012

Documents

Transcript of 62 -febrer- 2012