Això que avui explicaré va passar fa molt de temps, quan jo tenia 7 anys. Era pont a l’escola i estàvem al mas dinant, durant uns minuts no sabíem on era el Víctor, el meu germà, fins que el vam trobar al fons de la piscina inconscient i tots pensàvem que estava mort. Jo, a més a més, pensava que no el tornaria a abraçar, ni a donar petons, també trobaria a faltar totes les nostres baralles, però estava molt equivocada. Al Víctor se’l van emportar a Barcelona, a l’Hospital Vall d’Hebron. En aquell hospital es va produir el miracle, el Víctor estava a l’UCI i allí va reaccionar. Pensàvem que tindria algun problema cerebral o alguna altra cosa, però no va ser així. El Víctor està perfectament bé, el puc abraçar, donar-li petons i barallar-me amb ell. La meva sensació de tristesa va desaparèixer i al seu lloc va arribar l’alegria més immensa del món, la meva vida tornava a ser normal!

Clàudia Macho Romero

EL MIRACLE DE LA VIDA

Fa uns anys jo i la meva família vam anar de viatge a una altra

ciutat i vam veure coses dolentes: gent dormin per terra, nens

menjant brossa i rebolcant-les... coses dolentíssimes, però allò

estava separat d’on havíem d’estar allotjats.

Quan vam baixar del cotxe vaig sentir molta tristesa pel que

havia vist, de seguida vaig aixecar el cap i vaig començar a

caminar, en el camí havia vist un nen amb una ferida al peu i

menjar-se un trosset de pa petitet, petitet.

Quan vam entrar a l’hotel era impressionant, era amplíssim,

altíssim, amb dues piscines gegants i amb una vista

espectacular, em vaig quedar bocabadat.

Quan vam arribar a les nostre habitacions, hi havia una carta

de l`hotel que deia les coses que teníem en les habitacions, que

podíem menjar i beure el que volguéssim i que teníem servei

d`habitacions. La primera cosa que vaig fer va ser agafar el

botiquí de metge, vaig demanar un bon plat de paella, dos

ampolles d’aigua i vaig anar corrent a curar el nen de la porta

de l’hotel, després li vaig donar el plat de paella i l’aigua, el

nen va menjar de gust i vam ser molt amics.

El dia que em vaig anar a casa em vaig sentir molt content pel

meu amic nou. Just en arribar a casa vaig veure per la televisió

que el meu amic es va morir per una malaltia desconeguda, em

vaig posar a plorar, em vaig quedar molt trist.

Felipe dos Santos Carneiro

EL dimecres a les 21:00 sentia ganes de vomitar. Vaig

anar al lavabo, però no hi vaig arribar a temps. Així

que vaig vomitar al terra del passadís, em sentia

malament, culpable pel que havia fet.

El meu avi i la meva àvia havia netejat al matí.

La meva mare quan ho recollia jo li deia: “ho sento no

podia aguantar-lo”, però ella em deia: “no passa res són

coses que passen” però igualment em sentia culpable.

Al dia segûent amb mal de panxa i una altra vegada a

vomitar. La meva mare em va dir que aniríem al metge.

Em va dir el metge que serien 3 o 4 dies amb vòmits. Ja

no podria penjar els coloms de la pau, ni pintar la

flama catalana.

I llavors em va trucar el Felix dient-me que a ell també

li passava això i em vaig sentir millor. Així els dos

estaríem distrets en alguna cosa, en aquest cas en

controlar els nostres vòmits.

ARNAU PUJOL DIAZ

El dissabte 25 de gener vaig anar a l’esplai com cada dissabte i

aquell dia ens van dir que pintaríem un quadre amb pintura feta

per nosalttres i que hi hauria premis. A cada nen li van posar

una mica de lleta en un recipient que ens va donar abans,

llavors tiràvem colorant a la llet i feiem colors, també quan

tiràvem el colorant ambun pal el sucàvem amb sabó i ho

barrejàvem tot. Quan tothom tenia el seu color el deixàvem al

mig de la taula i amb un pinzell per a cada color pintàvem el

quadre.

Quan tothom tenia el quadre pintat vam anar a la plaça de l’Om

a fer alguns jocs. Llavors vam tornar a l’edifici i un company no

sé com se li va enganxar el cap al mig de dos barrots d’una

barana. Tothom reia perquè no podia treure el cap ni estirant, i

el pobre es va enrabiar molt perquè es pensava que no el podria

treure. Ens van fer pujar cpa a dalt, tothom estava exaltat i

pensàvem que no podria treure el cap de cap manera. A dalt ens

van dir qui havia guanyat el primer premi i vaig ser l’afortunat i

la recompensa va ser una bosseta de llaminadures. Vam baixar

cap a baix i vam veure la barana tallada. Quan vaig arribar a

casa vaig explicar la història i vaig trucar el meu company per

preguntar-li com es trobava.

Quin ensurt!!!!

JOAN BORRÀS