www.fiecweb.cat fiec@fiecweb.cat

7 TRESORS DEL PATRIMONI CULTURAL

DE LA CATALUNYA EXTERIOR

Amb el suport de

31 de juliol de 2012

7 tresors de la Catalunya Exterior

Les corals i els esbarts dansaires, com a activitats col.lectives de la Catalunya Exterior; els monuments a Francesc Ferrer i Guàrdia a Brussel .les (Bèlgica); a Pau Casals a Rosario (Argentina) i a Lluís Companys a Montevideo (Uruguai), com a homenatges permanents a personalitats catalanes ubicades fora del país; la Biblioteca Catalana de l'Institut de Llengües i Literatures Romàniques de la Universitat de Frankfurt am Main, el centre que té més llibres en català fora de l’àmbit lingüístic de la llengua catalana; la seu del Casal de Catalunya de Buenos Aires , com a símbol de les seus de les entitats catalanes de l’exterior; l’Església de Nostra Senyora de Montserrat de l’Havana (Cuba), en representació de la veneració a la Mare de Déu de Montserrat fora de Catalunya; el Claustre de Sant Miquel de Cuixà al Museu de The Cloisters a Nova Yo rk, en representació del patrimoni català que, per circumstàncies històriques, es troba fora del país, i les Beques Balsells han estat elegits per votació ciutadana com a 7 tresors del patrimoni cultural de la Catalunya Exterior, després d’una votació ciutadana en la qual han participat 4.681 persones de la Catalunya Exterior i de la Catalunya interior.

En aquest mateix document teniu informació detallada de la campanya i de totes les candidatures que han optat a convertir-se en un tresor de la Catalunya Exterior.

Sumari

Presentació

- La Catalunya Exterior

- Quins elements han pogut ser candidats?

- Qui ha pogut votar?

Candidatures generals

1 - Les corals de la Catalunya Exterior

2 - L'Aplec Internacional

3 - Les colles castelleres de la Catalunya Exterior

4 - Els esbarts dansaires de la Catalunya Exterior

Candidatures ubicades en un país específic

Alemanya

5 - La Biblioteca Catalana de l'Institut de Llengües i Literatures Romàniques de la Universitat de Frankfurt am Main

6 - El monument a Pau Casals a Wolfenbüttel

Argentina

7 - La seu del Casal de Catalunya de Buenos Aires

8 - El Monument a Pau Casals a Rosario

9 - L'edifici 'No hi ha somnis impossibles' a l'avinguda Rivadavia de Buenos Aires

Bèlgica

10 -El monument a Francesc Ferrer i Guàrdia a Brussel.les

11 - El Monument a Josep Carner a Brussel.les

12 - El manuscrit de les Leges Palatinae que es conserva a la Bibliothéque Royale de Brussel.les

Canadà

13 - El Mural per la Pau del Grand-Théâtre de la ciutat de Quebec

Colòmbia

14 - Basílica Santuari del Señor Caído de Monserrate de Bogotà

Cuba

15 - L'Arxiu Pompeu Fabra de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l'Havana

16 - L’Església de Nostra Senyora de Montserrat de l’Havana

17 - L’Ermita de Montserrate a Matanzas

Egipte

18 - El retaule de Martí de Vilanova al Monestir de Santa Caterina del Mont Sinaí

Equador

19 - L'Hemicicle de la Rotonda a la ciutat de Guayaquil

Estats Units d’Amèrica

20 -El Claustre de Sant Miquel de Cuixà al Museu de The Cloisters a Nova York.

21 - L'estàtua de Gaspar de Portolà a la ciutat de Pacifica (Califòrnia)

22 - Els Arxius Josep Roca-Pons de la North American Catalan Society a Indiana University Bloomington

23 - "The Dance of Peace" (“la dansa de la pau”) de l’escultor Manuel Álvarez i que es mostra actualment al Fulton County Judicial Center a Atlanta

24 - Les Beques Balsells a Califòrnia

25 - El Salvador Dalí Museum de Saint Petersburg (Florida)

França

26 - El Fons Cambó del Centre d’Études Catalanes de l’Université Paris-Sorbonne

27 - La Casa de la Ràdio i la Televisió de Samazan

28 - El conjunt de manuscrits medievals a la Biblioteca Nacional de França

Grècia

29 - La placa amb els comentaris del Rei Pere El Cerimoniós sobre l'Acròpolis d’Atenes

Mèxic

30 - La Biblioteca "Pompeu Fabra" de l'Orfeó Català de Mèxic

31 - Les missions barroques de la Sierra Gorda de Querétaro fundades per Fra Juníper Serra

Països Baixos

32 - La Cobla Amsterdam

Puerto Rico

33 - El Museu Pablo Casals de San Juan de Puerto Rico

Uruguai

34 – El monument al president Lluís Companys de Montevideo

La Catalunya Exterior

La Catalunya Exterior és, entre d’altres, el conjunt de persones i entitats que desenvolupen la seva activitat fora de Catalunya.

Amb el pas dels anys, els catalans de l’exterior han anat construint edificis per a ser seus de centres o casals catalans, han erigit monuments a personalitats catalanes, han creat entitats, fundacions, corals, esbarts, etc.

El patrimoni cultural català de l’exterior, tant el material com l'immaterial, és prou significatiu però força desconegut.

És per aquestes circumstàncies que la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) ha desenvolupat la campanya “7 tresors del patrimoni cultural de la Catalunya Exterior”.

Quins elements han pogut ser candidats?

Aquells, situats a l'exterior, que hagin estat construïts o erigits per catalans o aquells que acullin entitats catalanes de l’exterior o elements representatius de la cultura catalana.

La campanya “7 tresors de la Catalunya Exterior” ha pretès donar a conèixer el patrimoni cultural material o immaterial de la Catalunya Exterior fet pels catalans de l'exterior en qualsevol època històrica. No és, però, una llista d'obres pictòriques o escultures d'artistes catalans o d'altres elements culturals catalans que es troben a museus de fora de Catalunya.

Qui ha pogut votar?

La votació ha estat a través del “Formulari de Votació”, que hi ha hagut al web de la FIEC (www.fiecweb.cat). Ha pogut votar tothom qui ho ha desitjat.

Candidatures generals

1 - Les corals de la Catalunya Exterior

La Coral Les Quatre Barres de L'Orfeó Català de M èxic en concert Castelar (Argentina) en concert

La difusió del cant coral a Catalunya, amb una especial atenció a la cançó catalana, d'arrel tradicional o contemporània, constitueix, des de fa més d'un segle, una realitat genuïna i diferencial de la nostra identitat cultural. Com és lògic també la Catalunya Exterior participa d'aquest moviment i ha creat arreu del món diverses formacions corals que honoren el patrimoni musical de Catalunya, tot incorporant peces dels repertoris dels diversos països de residència.

El cant coral a Catalunya ha sorgit de la societat civil, que l'ha creat, promogut, organitzat i expandit, des d'una llarga i continuada tradició, de la qual totes les agrupacions corals en són hereves i partícips, fins a l'actualitat. El cant coral té una base popular en la seva iniciativa, en la dinàmica que el sosté, en la seva organització associativa, en el planter dels seus i les seves cantaires, en els sectors socials que hi simpatitzen i en el públic al qual s'adreça. A part del moviment popular de les caramelles, en el qual participen, per tradició, molts cors de Clavé, el caràcter popular del cant coral no li ve precisament del fet que sigui expressió de la cultura popular sinó, sobretot, i des dels seus orígens, del seu compromís de fer arribar al poble la cultura, a través de la música i el cant.

Repartides per diversos països i continents no hem volgut seleccionar una coral per sobre de les altres i entenem que totes, algunes més actives que altres i la gran majoria formant part de la Federació Catalana d'Entitats Corals (FCEC), tenen el dret i la possibilitat com a món coral de la Catalunya Exterior de formar part dels 7 Tresors de la Catalunya Exterior.

Les corals proposades són les següents:

• Canto Coral Catalonia de l'Associação Cultural Catalonia de São Paulo (Brasil)

• Coral Anselm Clavé del Centre Català de Rosario (Argentina)

• Coral Dolça Catalunya del Centre Català de Caracas (Veneçuela)

• Coral Josep Maria Castelló del Casal Català de Córdoba (Argentina)

• Coral Les Quatre Barres de Castelar (Argentina)

• Coral Montserrat del Casal dels Països Catalans de La Plata (Argentina)

• Coral Pau Casals de l'Agrupació Cultural Catalana de Mendoza (Argentina)

• Coral Conde de Orgaz del Cercle Català de Madrid (Estat espanyol)

• Coral Rossinyol de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de L’Havana (Cuba)

• Coral Veus de Montserrat del Centre Català de Kansai (Osaka, Japó)

• Coro Polifónico del Centre Català d'Assumpció (Paraguai)

• Coro del Casal de Catalunya de Buenos Aires (Argentina)

• Orfeó Català de Mèxic (Mèxic)

• Orfeó Català de Santiago de Xile (Xile)

Més informació a: http://coralqb.blogspot.be/

2 - L'Aplec Internacional

El cercavila de l'Aplec a la Plaça del Mercat de Cr acòvia (2010)

L'Aplec Internacional és un mostra de la cultura popular catalana organitzada per Adifolk (Associació per a la Difusió del Folklore) que va començar l'any 1988 per donar a conèixer per Europa la realitat i varietat d'e la sardana. Basat en un principi bàsicament en la sardana, s'hi han anat afegint diversos grups actuants com geganters, bastoners, cobles, grallers, esbarts, cavallets, diables, bestiari, ball folk, havaneres, teatre de carrer, etc. Nascut amb el nom d'Aplec Internacional de la Sardana, més tard va afegir al seu programa i al seu nom la Mostra de grups folklòrics. L'any 2012, coincidint amb el seu 25è aniversari, ha passat a denominar-se l'Aplec Internacional. Val la pena ressaltar que l'Aplec Internacional no és solament una mostra de cada disciplina, sinó que pretén barrejar el bo i millor del que poden oferir els grups per convertir els actes en espectacles de carrer. Any rere any un tast de la nostra cultura popular i tradicional, encapçalada per la dansa més emblemàtica, la sardana, viatja fora del país. Cada edició de l'Aplec Internacional compta amb la participació de més de 20 grups folklòrics del territori, cosa que representa un total aproximat de 500 actuants, als quals encara cal sumar els més de mil acompanyants que també formen l'expedició catalana. A més, també els acompanyen grups de la ciutat que acull l'Aplec, potenciant així l'intercanvi de coneixements i cultures. Cada edició confirma que es tracta d'un esdeveniment consolidat que molta gent espera. Això empeny ADIFOLK a treballar per augmentar, variar i enriquir la llista de colles actuants, perquè els grups en són els veritables protagonistes i els qui amb la seva creativitat i il.lusió fan possible aquests aplecs internacionals.

Els dies 3, 4 i 5 d'agost del 2012 l'Aplec Internacional celebrarà els seu 25è aniversari a la ciutat hongaresa de Budapest. La primera edició es va celebrar l’any 1988 a Amsterdam i des d’aleshores l'Aplec ha estat a:

• 1988 Amsterdam (Holanda) • 1989 París (França) • 1990 Zuric (Suïssa) • 1991 Tolosa de Llenguadoc (França) • 1992 Brussel·les (Bèlgica) • 1993 Florència (Itàlia) • 1994 Marsella (França) • 1995 Hannover (Alemanya) • 1996 Luxemburg (Luxemburg) • 1997 Ceret - Tolosa de Llenguadoc (França) • 1998 Hall-in-Tirol - Innsbruck (Àustria) • 1999 Lausana (Suïssa) • 2000 L'Alguer (Sardenya) • 2001 Copenhaguen (Dinamarca) • 2002 Lisboa (Portugal) • 2003 Manchester (Regne Unit) • 2004 Graz (Àustria) • 2005 Haarlem (Holanda) • 2006 Malmö (Suècia) • 2007 Frankfurt (Alemanya) • 2008 Tallinn (Estònia) • 2009 Luxemburg (Luxemburg) • 2010 Cracòvia (Polònia) • 2011 Grenoble (França)

Més informació a: http://www.adifolk.cat/aplec.php

3 - Les colles castelleres de la Catalunya Exterior

Assaig dels Castellers de Lo Prado (Xile) al seu lo cal

La Unesco va decidir el 16 de novembre de 2011, durant la sessió del Comitè Intergovernamental per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, incloure els castells en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. A l’exterior de Catalunya també hi ha colles castelleres les quals se senten partíceps de l'èxit històric que va suposar aquesta declaració i es consideren part integral del món casteller català. Repartides per diversos països i continents no hem volgut seleccionar-ne una per sobre de les altres i entenem que totes, algunes més actives que altres i la gran majoria agermanades amb colles castelleres del Principat, tenen el dret i la possibilitat com a món casteller de la Catalunya Exterior de formar part dels 7 Tresors de la Catalunya Exterior. Per ordre de creació, les colles castelleres existents fora de l’àmbit lingüístic català són les següents:

Colla Castellera de Castelar Fundada l'any 1987 al municipi de Morón (Argentina) Color de camisa: Blau cel Màximes construccions: pde4, 3de5, 4de5 Colla Castellera del Casal Virolai de Querétaro Fundada l'any 1998 a Santiago de Querétaro (Mèxic) Color de camisa: lila Màximes construccions: pde4, 3de5

Colla Castellera Castells de Foc Fundada l’any 2003 a Paranà (Argentina) Color de camisa: blanca Màximes construccions: 3de5, pde3, 2de4 Colla del Drac Fundada l'any 2004 a Mendoza (Argentina) Color de camisa: verd oliva Màximes construccions: pde4, 3de4

California Kids Fundada l'any 2005 a Irvine, Califòrnia (EUA) Color de camisa: taronja Màximes construccions: pde4, 4de5 net, 3de4 net, 2de4 net Castellers de Montreal Fundada l'any 2007 a Montreal (Quebec) Color de camisa: beix Màximes construccions: pde4, 4de4 Castellers de Lo Prado Fundada l'any 2007 a Lo Prado a la Región Metropolitana (Xile) Color de camisa: verd Màximes construccions: pde5, 2de6, 3de6, 4de5 Castellers de Cerro Navia Fundada l'any 2007 a Cerro Navia (Xile) Color de camisa: vermell Màximes construccions: 3de5 Colla de la Usach Fundada l'any 2008 a Santiago de Xile (Xile) Color de camisa: blau Màximes construccions: pde4, 2de5 Castellers do Brasil Fundada l'any 2008 a Capão Redondo, São Paulo (Brasil) Color de camisa: verd Màximes construccions: pde4, 2de5 Castellers de Talca Fundada l'any 2009 a Talca (Xile) Color de camisa: groc Màximes construccions: pde3, 3de5 Colla Castellera de la Colònia Textil Antex Fundada l'any 2010 a Hangzhou (Xina) Color de camisa: rosat Màximes construccions: 4de6, 3de6

4 - Els esbarts dansaires de la Catalunya Exterior

Esbart Dansaire La Mercè del Casal dels Països Cata lans Esbart Dansaire del Centre Català de Cara cas de La Plata (Argentina)

Un esbart dansaire és un grup o associació de persones que es dedica a la recuperació, el manteniment i la difusió de la dansa i les tradicions folklòriques de Catalunya i dels Països Catalans. Els esbarts dansaires a Catalunya i a la Catalunya Exterior es dediquen tant a les moltes danses que s'han recuperat com a la creació de danses noves, mantenint o intentant mantenir l'aire i la forma de ballar característiques de cada comarca catalana. La varietat de danses dins el territori és molt gran; des de bolangeres, contrapassos, quadrilles, jotes, balls de plaça, de saló, de muntanya, guerreres, d'amor… No acabaríem mai... A més, dins de cada un dels apartats podríem denominar les diferents varietats que cada poble elaborava per diferenciar-se dels pobles veïns. De directors d'esbarts també n'hi ha moltíssims i, sobre tot a l'exterior, cadascun amb la seva forma peculiar d'ensenyar els seus coneixements, essent aquest un element també característic en el funcionament dels esbarts. Els coneixements artístics d'alguns d'ells els han permès modificar coreografies que s'han mantingut al llarg de molts i molts anys per fer-ne un ús d'espectacle, d'altres, en canvi, han preferit mantenir l'essència més tradicionalista podent crear coreografies noves (això sí, amb les peculiaritats de cada director). Tot plegat, i sigui quina sigui la direcció presa, ha ajudat a fer créixer el repertori de danses de Catalunya i a reciclar-se segons les exigències dels temps actuals. Es diu que el nom d'esbart prové de Joan Maragall, qui al veure baixar un grup de persones va dir que les faldilles de les dones semblaven una bandada d'ocells volant. Repartides per diversos països i continents no hem volgut seleccionar un esbart per sobre dels altres i entenem que tots ells, alguns més actius que altres, alguns en stand-by, i la gran majoria formant part de l'Agrupament d'Esbarts Dansaires de Catalunya, tenen el dret i la possibilitat com a Món Dansaire de la Catalunya Exterior de formar part dels 7 Tresors de la Catalunya Exterior.

Els esbarts dansaires proposats són els següents:

• Esbart del Centre Català de Mendoza (Argentina) • Esbart Dansaire La Mercè del Casal dels Països Catalans de La Plata

(Argentina) • Esbart Serra d'Or de l'Agrupació Catalana de Pergamino (Argentina) • Esbart Terra Nostra del Centre Català de Rosario (Argentina) • Esbart Dansaire Lliure del Casal de Catalunya de Paranà (Argentina) • Esbart Català de Vancouver (Canadà) • Esbart Dansaire Montserrat de la Sociedad de Beneficencia de Naturals de

Catalunya de L'Havana (Cuba) • Esbart La Joia de Associació de Naturals i Descendents de Catalunya "Emili

Bacardí Moreau" de Santiago de Cuba • Esbart Maig del Cercle Català de Madrid (Estat espanyol) • Esbart Dansaire de l'Orfeó Català de Mèxic • Esbart Dansaire del Casal Català d'Assumpció (Paraguai) • Grup Dansaire Catalunya del Casal dels Catalans de Califòrnia (USA) • Esbart Germanor del Casal Català de Montevideo (Uruguai) • Esbart Dansaire del Centre Català de Caracas (Veneçuela)

Més informació: http://www.esbarts.cat/directori-i-enllacos/esbarts-socis?tid=32

Alemanya

5 - La Biblioteca Catalana de l'Institut de Llengüe s i Literatures Romàniques de la Universitat de Frankfurt am Main

La Biblioteca Catalana de l'Institut de Llengües i Literatures Romàniques de la Universitat de Frankfurt am Main té 36.000 volums en llengua catalana. Fundada pel romanista catalanòfil Tilbert Dídac Stegmann i creada gairebé exclusivament a partir de donacions. Les donacions i les dimensions de la Biblioteca tenen un petit secret: Til Stegmann ha aconseguit que bona part dels volums catalans que viatgen cada any a la Fira del Llibre de Frankfurt no tornin a Catalunya sinó que acabin a les seves prestatgeries. Però no només el Gremi d'Editors de Catalunya col·labora desinteressadament amb la Biblioteca Catalana. També ho fa l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, editorials diverses, la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i les universitats del país. L'Estudi d’Investigació Catalanística (EIC) de la Johann Wolfgang Goethe-Universität Frankfurt am Main s'ocupa des de 2006 de les activitats de promoció de la llengua i la cultura en aquesta Universitat. L’activitat del centre catalanístic a la Universitat de Frankfurt va començar ja fa 25 anys, al 1981, amb l’arribada de Tilbert Dídac Stegmann com a catedràtic de Filologia Romànica a Frankfurt i amb la creació de la Biblioteca Catalana. La Biblioteca Catalana s’insereix dins el conjunt de la Biblioteca Universitària de Frankfurt, que compta amb vuit milions de volums i és una de les biblioteques existents al centre de Frankfurt que sumen un total de divuit milions de llibres. Més informació: http://www.katalanistik.uni-frankfurt.de/

6 - El monument a Pau Casals a Wolfenbüttel

El 5 de maig de 1985 es va inaugurar a la ciutat alemanya de Wolfenbüttel un monument dedicat al mestre Pau Casals. L'autor, i donant principal per la construcció del monument, fou l'artista Antoni Miró (d'Alcoi, País Valencià). L'any 1985 havia estat declarat per la UNESCO com a Any de la Música i es va aprofitar l'efemèride. La gran impulsora del monument fou Matilde Romagosa, nascuda a Barcelona el 1935, que va morir el 17 de novembre de 2011. Romagosa va residir 40 anys a Alemanya, principalment a Wolfenbüttel, on va dur a terme una ingent tasca de divulgació de la llengua i cultura catalanes en aquest país. Va ser la promotora del monument i de l’agrupació cultural amb el nom del Mestre "Pau Casals Freunde”. Per a portar a terme la iniciativa d'aquest monument, que està ubicat a la Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel, va comptar amb la col.laboració de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana). Més informació: http://en.wikipedia.org/wiki/File:Monument_a_Pau_Casals_a_Wolfenbuettel.JPG

Argentina

7 - La seu del Casal de Catalunya de Buenos Aires

El Casal de Catalunya de Buenos Aires és una de les entitats més prestigioses i emblemàtiques de la Catalunya Exterior, fundada l’any 1886. A l’any 1889 el senyor Lluís Castells i la seva dona, Elisa Uriburu, filla del Ministre de Finances de l'Argentina, van comprar el terreny on es troba l’entitat. Construït l’edifici, el matrimoni Castells el dóna en propietat al Consolat Espanyol que passa a ocupar-ne la part de dalt, juntament amb la Cámara de Comercio Hispano-Argentina i altres serveis diplomàtics, mentre que a la part de baix, per expressa voluntat del matrimoni Castells, l’ocupen a perpetuïtat les dues entitats catalanes de l’argentina, el Centre Català, després denominat Casal de Catalunya i l’Associació Catalana de Socors Mutus Montepío de Montserrat. El 1909 el Casal comprà la parcel•la del costat i aprofitant l’esplendor econòmic de l’època van construir la biblioteca Pompeu Fabra, les cuines, l’escala d’honor, el bar, el restaurant i el pati posterior que comunica amb els camerinos de la magnífica sala de Teatre Margarida Xirgu.

Corria l’any 1927, ja el matrimoni Castells havia mort. Buenos Aires havia fet molts canvis i San Telmo, el barri on es troba l’edifici del Casal de Catalunya, ja no era la part més important de la ciutat de Buenos Aires. El Consolat Espanyol, veient-ho així, va decidir mudar-se cap el nord, però no era fàcil aconseguir vendre la propietat del carrer Chacabuco tenint la planta baixa ocupada per el Casal i el Montepio a perpetuïtat. I varen pensar que era l’oportunitat per fer que l’edifici fos de les dues entitats catalanes, el Montepio no va poder o no va voler fer-ho i va decidir deixar l’edifici del carrer Chacabuco. El Centre va aconseguir un crèdit a 30 anys del Banco Hipotecario Nacional i en aquell mateix any 1927 es va firmar la escriptura mitjançant la qual el Centre Català (després Casal de Catalunya) es convertia en propietari únic de l’edifici.

Anys després, quan la institució va celebrar els primers 50 anys, el Centre va decidir fer la façana nova i donar-li un caire mes català. L’estil neogòtic que encara llueix la seu del Casal, a Chacabuco 863, li dona l’aspecte senyorial que emparenta el gòtic florit amb la decoració modernista de principis de segle dels arquitectes Eugeni Complonch i Julián García Núñez.

La planta baixa te el “hall” d’entrada on hi ha unes vitrines amb els regals rebuts d’altres entitats i premis rebuts, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i els retrats en gran format de tots els Presidents que ha tingut Catalunya fins el moment actual, la biblioteca, “Pompeu Fabra” que te milers de volums, en català i castellà, a disposició de tots els socis i de qui vulgui visitar-la, un restaurant amb un menjador per a 120 comensals, i una Barra amb Café-Bar on els socis i visitants poden passar-hi unes agradables estones. El Saló Blanc, gran, formidable, bonic, on si poden fer interessants reunions, la Sala de Reunions per el Consell Directiu, amb el retrat en gran format dels dos pròcers argentins nascuts a Catalunya, Domingo Matheu i Juan Larrea. I la sala d’exposicions i conferencies “Gaudí” i la ‘sala de teatre Margarida Xirgu’ amb capacitat per a 500 persones (242 a platea) amb una excel•lent dotació tècnica. Al pis superior, l’edifici te la sala de Teatre, ”Àngel Guimerà”, per a 120 espectadors i un conjunt de Sales, que porten el nom de il•lustres personalitats catalanes i on es poden celebrar reunions, àpats, conferencies o exposicions. Hi ha també la ‘Sala Centenari’, exclusiva per a l’ensenyament de sardana i el despatx de la penya barcelonista Nicolau Casaus. A l’arribar al primer pis per l’escala, hi ha un tapís del matrimoni Castells i una imatge de Macià que té darrera una còpia del missatge que va escriure al llibre de honor quan va visitar l’edifici. L’edifici té també dos pisos més amb apartaments de lloguer.

Més informació a: http://www.casal.org.ar/

8 - El Monument a Pau Casals a Rosario

Parlant a Barcelona amb en Xavier Tudela, aleshores secretari general de l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), el president del Centre Català de Rosario (Argentina), Àngel Perella, li va transmetre la il•lusió de fer un monument al mestre Pau Casals a la ciutat de Rosario. Ràpidament la junta de l’IPECC va decidir posar-se a treballar en l'iniciativa. La primera feina va ser obrir un concurs de projectes, el qual va guanyar la sabadellenca Rosa Folch i Roca, que va concebre la seva obra com una piràmide "perquè la personalitat de Pau Casals és estable, permanent i eterna com les piràmides". L'artista va triar el ferro perquè, igual que aquell català universal, és un material senzill, però fort. L'extrem superior del monument s'eleva cap al cel donant a l'obra un sentit de transcendència. Després de donar a conèixer la iniciativa es va obrir un compte en una caixa de Barcelona per tal que les persones interessades en aquesta causa poguessin dipositar la seva col•laboració. El monument, de ferro, tindria un pes aproximat de 10 tones i una alçada de 14 metres. A més s’havia de pensar en els diners que faltarien i en el suport de la Municipalitat de Rosario, la qual havia d’acceptar-lo i oferir un espai important per a la seva ubicació. El Centre Català es va moure ràpidament i al cap d’uns mesos es van resoldre ambdós problemes. La Municipalitat va oferir un excel•lent lloc al Parque de la Independencia, a més de fer-se càrrec de l’obra civil. La Comissió Catalana dels 500 anys del descobriment d’Amèrica va aportar els diners que hi faltaven. La part tècnica i de disseny de l’obra civil va estar a càrrec dels socis del Centre Català l’enginyer Llorenç Dachs i Tramunt i l’arquitecte Miquel Garrofé. El Monument té una alçada de 13 metres, una amplada de 12 metres, un pis de vianants de 3,50 metres i un pes aproximat de 15.600 quilograms.

El dia 31 de Maig de 1992, l’Intendent (alcalde) de Rosario, Héctor Cavallero, va tallar les cintes. L’acompanyaven el president de la Comissió Catalana dels 500 anys, Pere Pi i Sunyer, que també representava en aquell acte al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, el president de l’IPECC, Enric Garriga i Trullols, el secretari general de l’IPECC, Xavier Tudela, i el president del Centre Català de Rosario, Àngel Perella Puig.

L’any 1999, per qüestions de reorganització del Parque de la Independencia, el monument va ser traslladat a la Rambla de Catalunya, essent reubicat en un lloc privilegiat, envoltat d’arbres i davant del riu Paranà. A l’acte de reinauguració hi van assistir Hermes Binner, alcalde de la ciutat, Joan Clos, alcalde de Barcelona i el president del Centre Català de Rosario, Domènec Suñé i Riera, a més de socis i públic en general.

Més informació a: http://www.centrecatala.com.ar/

9 - L'edifici 'No hi ha somnis impossibles' a l'avi nguda Rivadavia de Buenos Aires

L’avinguda Rivadavia de Buenos Aires té una exclusivitat difícilment disputable: separats per menys de 20 metres, en els números 2009 i al 2031 se situen els dos edificis que, entre 1903 y 1907, va construir l’enginyer argentí Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), concebuts en l’estil Art Nouveau o Modernisme com ho coneixem a Catalunya. Els edificis presenten una innegable influencia de l’arquitecte català Antoni Gaudí, en un grau que no s’observa a cap altra edificació a Buenos Aires. "La agregué yo mismo, al final, como un homenaje a Gaudí", explica l’arquitecte Fernando Lorenzi quan se’l va preguntar sobre l’inscripció que en grans lletres es pot veure a la part superior de l’edifici de Rivadavia 2009: “No hi ha somnis impossibles”. Les obres de remodelació es van iniciar cap a finals de 1999 i van durar dos anys. Un descobriment particular, al començar les obres, fou el comprovar que Rodríguez Ortega havia usat ferrociment (antecedent del formigó), adoptat desprès del seu pas per universitats europees i que fins aleshores no formava part del que s’utilitzava a les construccions locals. La recuperació del darrer sector de la torre es va poder fer gràcies a la propietària, Carolina Rojo. La cúpula multicolor testimonia de per sí la influència de Gaudí. Poques persones saben, inclús a Buenos Aires, que aquesta diadema portenya alberga un dormitori i que en l’últim nivell es va posar un gran telescopi per a l’observació estel.lar; que la terrassa que l’envolta té dues estructures de ferro que representen, a escala, la Porta del Dragó de la Finca Güell a Barcelona i que els ornaments que s’observen són rèpliques exactes dels de la Casa Batlló

Més informació a:

http://disenocotidiano.blogspot.com/2011/03/no-hay-suenos-imposibles.html

Bèlgica

10 - El monument a Francesc Ferrer i Guàrdia a Brus sel.les

L’estàtua dedicada al gran pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia es troba des del 1984 a l’avinguda Franklin Roosevelt, mirant a l’edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75 aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa cap al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional. En el pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a ”màrtir de la llibertat de consciència”. Més avall es reprodueix un paràgraf d’una de les seves cartes: “L’ensenyament racionalista pot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal”. La detenció, judici i afusellament posterior per les autoritats espanyoles, acusant-lo falsament de ser l’instigador de la revolta de la Setmana Tràgica l'any 1910, va despertar una onada general d’indignació per tot Europa, amb innombrables denúncies d’intel·lectuals, protestes, manifestacions, vagues i fins i tot atacs a alguna seu diplomàtica. Malgrat l’activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir immediatament per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores catalanes van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument amagat a Montjuïc, que és una rèplica del que existeix a Brussel·les des del 1911.

L’estàtua va ser retirada del seu emplaçament original darrere de la plaça Sainte-Catherine el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i al rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica pels homenatges al pedagog. Després de la Primera Guerra Mundial i malgrat les noves maniobres d’Espanya contra el monument, l’estàtua va ser recol.locada el 1919. L’estàtua no va recuperar el nom del pedagog fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica. Més informació a: http://www.altairblog.com/usuario/eOliveras/blog/16/Homenatge_belga_Ferrer_i_Guardia

11 - El Monument a Josep Carner a Brussel.les

Josep Carner (Barcelona 1884 - Brussel.les 1970) ha estat conegut també com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més. Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica, on morí l'any 1970.

També va formar part del govern de la Generalitat a l'exili, presidit per Josep Irla, ja que Josep Carner no es va deslligar mai del seu país. Va exercir de professor al Col.legi d'Europa de Bruges, a la Universitat Lliure de Brussel.les, on originàriament s'havia d'erigir un monument a l'il.lustre poeta, obra de l'escultor Francesc Carulla, finalment acollit per la Universitat Catòlica de la capital belga. L'escultura no solament representa Josep Carner sinó també l'esperit noucentista que ell encarnà, el de la catalanitat patriòtica i cultural. Carner va se un home brillant i la seva conversa era sempre radiant. Josep Pla va dir d'ell que "amb la paraula feia el que volia. Era prodigiós, enlluernador".

El monument, inaugurat el 28 de setembre de 2001 als jardins de la Universitat Catòlica de Brussel.les, existeix gràcies a la iniciativa i tenacitat del Centre Josep Carner de Brussel.les, que va presidir durant molts anys Mercè Roca i Masgrau, que morí al novembre de 2008, i als esforços de gestió de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana) amb la col.laboració de la Generalitat de Catalunya, així com a l'interès de la mateixa Universitat per acollir un testimoniatge a la memòria del poeta a Brussel.les.

12 - El manuscrit de les Leges Palatinae que es conserva a la Bibliothéque Royale de Brussel.les

Quan Pere III el Cerimoniós va reincorporar el Regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa l’any 1343, el rei Jaume III de Mallorca es veié obligat a fugir cap a França, amb un còdex que seria d'un valor incalculable per a Europa: el Leges Palatinae (Lleis de Palau). El manuscrit passà d’una mà a l’altra i, amb el seu pas, anà deixant petjada en la regulació de la vida a la cort francesa i d’Europa en general. Des dels papes d’Avinyó, passà per les mans dels reis de França i dels ducs de Borgonya. Fins que, finalment, el Leges Palatinae arribà a Brussel·les, on actualment es conserva a la Biblioteca Reial d’aquesta mateixa ciutat. A banda del còdex original, però, també n’existeix una edició facsímil elaborada per Joan Domenge i Mesquida. El Leges Palatinae encarna el primer manuscrit cerimonial d’Europa que regula la vida a la cort i que va inspirar amb el seu pas el Vell Continent. Les diferents corts d’arreu d’Europa en van prendre exemple en les centúries posteriors. Així, el 1334, a partir d’una traducció del llatí d’aquestes Leges Palatinae, el mateix Pere III promulgà unes noves Ordinacions sobre lo regnat de tots los oficials de la Cort per no deixar a l’atzar l’organització de la vida cortesana. En aquestes disposicions s’hi establia, per exemple, el protocol palatí però, també, altres celebracions de caire religiós com ara la del Diumenge de Rams o la del Divendres Sant. Es tracta d’unes Ordinacions de gran importància, fins al punt que, precisament la seva creació, significa l'origen del sobrenom amb el qual Pere III ha passat a la història: el Cerimoniós. L'any 2010, la universitat alemanya de Trier, ciutat alemanya a 35 km. de Luxemburg, va organitzar un gran congrés, que va comptar amb el suport del

Centre Català de Luxemburg, sobre les Leges Palatinae com a text fundador dels documents del seu gènere, destinat a establir l'organigrama i el protocol que devia seguir la cort d'un regne. El còdex, promulgat per Jaume III a Palma el 9 de maig de 1337, es componia d’un conjunt de lleis que governaven el funcionament de la cort reial del Regne de Mallorca. Les cerimònies, típiques del món antic i de l’imperi Bizantí, havien caigut en l’oblit, però van reaparèixer amb Jaume III quan va redescobrir la possibilitat d’organitzar les actuacions internes i externes d’un regne. Així doncs, el Leges Palatinae representa una primícia europea del bon govern del Continent, com exposaren a la Universitat de Trier. Suposa, per tant, la primera vegada que apareix la figura del ministre i que s’especialitzen els diferents oficis del governar: canceller, mestre racional, cambrer i camarlenc Veure l'article de l'Oriol Junqueras i l'Angels Valls (Historiadors): http://in.directe.cat/oriol-junqueras/blog/5260/leges-palatinae Més informació a: http://en.wikipedia.org/wiki/Leges_palatinae

Canadà

13 - El Mural per la Pau del Grand-Théâtre de la ci utat de Quebec

El mural del Grand Théâtre de la ciutat de Quebec és una obra extraordinària en favor de la pau, creada per l'escultor, pintor i ceramista catalano-quebequès Jordi Bonet, un dels artistes de més renom del Quebec i, juntament amb l'arquitecte i escriptor Jacques Folch-Ribas, un dels membres més destacats de la diàspora artística catalana al Quebec.

El mural del Grand Théâtre de la ciutat de Quebec és una obra monumental de més de mil metres quadrats que va suscitar en el seu moment una viva polèmica per la citació d’uns versos del poeta quebequès Claude Péloquin: “Vous êtes pas écœurés de mourir, bande de caves! C’est assez! (No n'esteu farts de morir, colla d’imbècils! Ja n’hi ha prou!). Aquest crit en favor de la pau i contra totes les guerres, en el context de l’emancipació de la població francòfona respecte a la minoria anglesa que els havia subjugat durant tants anys, va ser interpretat en clau local i no universal. Afortunadament, el dret a la llibertat d’expressió artística va prevaler per damunt del grup de detractors i les prop de 8.000 signatures que van recollir per intentar censurar el mural.

Jordi Bonet (Barcelona 1932 - Quebec 1979) es va instal.lar a Quebec l’any 1954. Gran admirador de Gaudí i de Miró, de la mitologia i de la història, va començar la seva carrera artística com a ceramista, desprès com a muralista i escultor reconegut arreu del món. Les seves obres poden admirar-se a Amèrica del Nord a Àfrica i a Àsia.

Més informació: http://www.grandtheatre.qc.ca/spectacles/visites-commentees-de-la-murale-de-jordi-bonet-1309.html

Colòmbia

14 - Basílica Santuari del Señor Caído de Monserrat e de Bogotà

És una basílica menor de culte catòlic romà que es troba al cim del Bescoll de Monserrate, a l'orient de Bogotà (capital de Colòmbia), el qual està consagrat sota l'advocació del Senyor Caigut de Monserrate. La basílica és un santuari de peregrinació que fa part de l'Arxidiòcesi de Bogotà. La construcció de la primera ermita va ser autoritzada per Juan de Borja en 1640 al batxiller dom Pedro Solís, qui la va finalitzar en 1657, inicialment sota l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat que molt aviat fou reemplaçada per la imatge del "Sant Crist Caigut als assots i clavat en la creu", obra del mestre Pedro de Lugo Albarracín, tallada en fusta i amb algunes peces de plom i plata. L'esmentada construcció tenia una capella i un convent annex on van habitar els monjos "recoletos" de Sant Agustí fins a 1685, quan van ser reemplaçats pel Gabinet de Madrid, per pares candelaris. A l’interior de la basílica hi trobem una capella amb una reproducció de la Mare de Déu de Montserrat, exactament igual que la del Monestir de Montserrat. La figura és flanquejada per dues banderes: una de colombiana i una altra de catalana.

Més informació a: http://www.cerromonserrate.com/index.html

Cuba

15 - L'Arxiu Pompeu Fabra de la Societat de Benefic ència de Naturals de Catalunya de l'Havana

La Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya és la degana de les societats catalanes d’Amèrica i del món. El primer d’agost de 1841 neix a la vida pública la primera entitat de beneficència de Cuba i Amèrica, amb el lema simbòlic de: "PER LA CARITAT I PER CATALUNYA". Els seus fundadors foren Antoni Font i Guasch i Josep Gener i Guasch. Creada amb finalitats benèfiques i filantròpiques a favor dels catalans necessitats i desvalguts, manté aquest caràcter durant els seus primers cent anys d’existència, arribant a convertir-se en una de les societats més poderoses de l’illa a causa de l’engrandiment econòmic i social dels seus membres. Actualment continua amb aquesta labor no només amb els catalans nascuts a Catalunya sinó també amb els seus descendents, amb la col.laboració de la Generalitat de Catalunya. Té actualment 1.500 socis que paguen una quota d’un ‘peso’ mensual.

El 1990, any del 150è aniversari de la fundació de la Societat, s’inicia el projecte de rehabilitació de la seva seu, ubicada al carrer Consulado, 68 (Generalitat de Catalunya, Col.legi d’Aparelladors i Iberdrola). L’edifici es trobava en aquells moments en un estat de deteriorament molt important a nivell estructural i, a més, la Societat també patia una situació delicada pel que fa a l’existència de recursos materials i econòmics. Paral.lelament s’impulsa, amb la col.laboració de la Generalitat de Catalunya i d’altres institucions i entitats catalanes, un innovador projecte cultural que tenia com a objectiu difondre la cultura catalana i recuperar la història de la Societat i dels catalans acollits a Cuba al llarg de diferents generacions. Però és a partir de 1999 quan es comencen a crear els diferents grups o seccions i la Societat esdevé també una mena d’ambaixada cultural i "espiritual" de Catalunya, sense que per això hagi perdut el seu caràcter benèfic per a tots els catalans i descendents que resideixen a Cuba. Les seccions culturals que funcionen actualment són: la biblioteca, l’esbart Montserrat, la coral infantil Albada i la coral d’adults Rossinyol, l’escola de puntaires, l’escola de Gralles i d’Instruments tradicionals i l’arxiu "Pompeu Fabra”.

L’arxiu "Pompeu Fabra" es va constituir institucionalment l’octubre de 1992, adscrit a la comissió de biblioteca de la Junta Directiva de la Societat, la qual a partir d’aquell moment, passà a denominar-se comissió de biblioteca i arxiu. Al desembre del mateix any, el pare dels escolapis Joan Florensa i Parés arribà a L’Havana amb l’objectiu d’assessorar les tasques d’organització i classificació dels fons documentals de l’arxiu. És en aquest moment quan s’inicia la tasca de recuperació de la documentació, després d’alguns anys d’abandonament. També van col.laborar en aquesta labor Fe Iglesias Garcia i Olga Montalván Lamas, amb l’objectiu de conciliar els criteris propis i de l’arxivística catalana aplicats pel pare Florensa, amb els de caràcter general utilitzats en les classificacions d’institucions homòlogues cubanes. La documentació conservada per l’arxiu procedeix de diferents entitats, però la major part dels documents són del fons propi de la Societat: Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, Centre Català, Foment Català, Orfeó Català de l’Havana i Fons especial reservat (dipòsits de diverses procedències). Pel que fa al fons propi, cal dir que hi ha part de la documentació al Museu-Biblioteca Balaguer -fons de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya-, de Vilanova i la Geltrú i, possiblement també, a la Biblioteca Nacional de Catalunya -fons de Ramon J. Planiol-, antic president de l’entitat (1940-1949) .

Més informació a: http://catalanes-de-cuba.lacoctelera.net/categoria/archivo-pompeu-fabra-sbnc-

16 - L’Església de Nostra Senyora de Montserrat de l’Havana

L’Església de Nostra Senyora de Montserrat de l’Havana (Cuba) està situada al km. 8,5 de la Avenida de Rancho Boyeros. És més coneguda a l'illa com la 'Ermita de los Catalanes'. La història d'aquesta església remunta a l'any 1885 quan el pare Pere Muntadas i altres membres del Centre Català de l'Havana van començar amb la idea de construir una església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Inicialment es va ubicar a Loma del Tadino, que des d'aleshores es va dir Loma de Monserrat o Loma de los catalanes. L'any 1886 se'n va posar la primera pedra però no es va acabar fins 1921. L'any 1951 l'estat cubà va expropiar els terrenys i es va procedir a la demolició de l'església en els terrenys que ocupa avui el Memorial José Martí, a la Plaza de la Revolución. La Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya (el casal català de L'Havana) només va poder recuperar alguns marbres, l'altar, la imatge de la Mare de Déu, els vitralls i les finestres plombades incorporades al nou temple. Als primers mesos de 1951, s'inicien les obres de la nova església (a càrrec dels arquitectes Vicente J. Sallés i Francisco G. Padilla). Com a model a seguir es va escollir l'església de S’Agaró , a Catalunya, considerada una genuïna representació de l'arquitectura mediterrània. L'actual 'Ermita de los Catalanes' va quedar totalment acabada l'any 1954. Consta de 3 naus i mesura 28 metres de llarg amb una façana de 22 metres d’alt. Tots el anys la festa de la Rosa d'Abril (el 27 d'abril) fa anar fins a l'ermita milers de persones d'arreu de l'illa. Més informació a: http://www.radiorebelde.cu/de-cuba-y-de-los-cubanos/el-legado-catalan-habana-20110204/

17 - L’Ermita de Montserrate a Matanzas

L’Ermita de Montserrate (o de los catalanes) a la ciutat de Matanzas (Cuba), que no s’ha de confondre amb la Iglesia de Nuestra Señora de Monserrat a La Habana (Cuba), que també és coneguda a L'Havana com 'ermita de los catalanes', es va començar a construir el 8 de setembre de 1871 i es va acabar el desembre de 1875 per catalans que vivien a la ciutat. L’Ermita de Monserrate és una petita església amb un disseny basat en el del monestir de Montserrat a Catalunya. Les estàtues tallades en pedra davant l'entrada representen les quatre províncies de Catalunya. Des d'aquells temps a Matanzas se celebra la 'Fiesta de la Colla', que al segle XIX veia pujar pel carrer Mujica (que va a desembocar a l'ermita) els grups de catalans amb vestits típics i amb música catalana, per a reverenciar a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Aquesta tradició es manté avui dia i cada any els catalans i els seus descendents a Matanzas han mantingut viva una peregrinació que té lloc el 8 de desembre, coneguda encara avui com la Fiesta de La Colla. L'Ermita havia sofert un fort procés de degradació els darrers anys però afortunadament les obres de reconstrucció subvencionades pel govern de Matanzas que financia la Corporación CIMEX estan gairebé enllestides i han afegit a la zona un complex recreatiu, cultural i turístic del que formarà part l'antiga Ermita, considerada una joia de l'arquitectura colonial cubana que ha estat totalment reconstruïda.

Egipte

18 - El retaule de Martí de Vilanova al Monestir de Santa Caterina del Mont Sinaí

El Monestir de la Transfiguració o Monestir de Santa Caterina (en grec: Μονὴ τῆς Ἁγίας Αἰκατερίνης) està situat en una vall de molt difícil accés als peus del Mont Sinaí a Egipte. Durant l’Edat Mitjana el monestir de Santa Caterina del Mont Sinai va ser un centre de peregrinació de gran importància per al món cristià. La fundació justiniana del segle VI s’assentava en les rodalies del lloc on l’Escriptures deien que Moisès havia vist l’esbarzer roent, havia rebut les taules de la llei i havia fet brollar l’aigua que va sadollar el poble d’Israel. Però per als cristians destacava, sobre tot, per ser l’indret on uns àngels havien transportat el cos de Santa Caterina després del seu martiri a la ciutat d’Alexandria. Tanta va ser la importància d’aquell culte que vers al segle XI el monestir acabà mutant el seu nom original, de la Transfiguració, pel de Santa Caterina. A la Corona d’Aragó, com arreu de l’Europa cristiana, el culte a Santa Caterina va adquirir una gran importància. En deixa constància l’elevat nombre d’esglésies, monestirs, capelles i retaules que li foren consagrats, especialment en els segles XIV i XV, però també la petjada deixada en l’antroponímia, sobre tot a Mallorca. Aquella devoció va ser la principal impulsora de les visites al monestir. Els peregrins catalans, que de segles enrere freqüentaven la Terra Santa, al segle XIV acudien en gran nombre a Santa Caterina. De fet, a les darreries del segle el port de Barcelona va entrar amb força en la carrera pel transport dels peregrins a Terra Santa, dominada clarament per Venècia, coincidint amb el moment àlgid de les

relacions comercials catalano-aragoneses amb Síria i de la navegació vers el Llevant. Testimoni del vincle especial que s’establí entre la Corona d’Aragó i el monestir del Sinai és el retaule donat al cenobi pel cònsol dels catalans a Damasc, Bernat Maresa, el 1387 i que representa a la santa titular del monestir. Santa Caterina apareix representada en la forma clàssica de l’art occidental, de peu, coronada, amb l’instrument del seu suplici, la roda dentada, i la palma que dóna fe de la seva condició de màrtir. Es tracta d’una bella obra tardana del gòtic italianitzant, propera als postulats de la pintura senesa, però que denota ja la incorporació de certs trets de l’estil internacional en la volumetria dels vestits. Pel que fa a l’autoria de l’obra, comptem amb la subscripció en llatí del pintor en la part posterior de la taula: Martinus de Vilanova pinxit. Malauradament, res no sabem d’aquest pintor. Per tractar-se d’un encàrrec del cònsol dels catalans, com ho indica la subscripció de la part inferior de la taula (.aquest retaula. fe[u] fer .lo honrat. en Bernat Meresa. ciutadà. de Barchinona. Cònsol. de. Cathalans. en Domàs .en l’an. m. ccc. lxxxvii.), hom l’ha cregut de factura barcelonina, car el cònsol de Damasc era un càrrec escollit pels consellers de Barcelona. Altres, en canvi, han assenyalat una possible filiació mallorquina. Tot plegat fa difícil de dir. La taula està decorada amb l’escut del rei d’Aragó, les barres del casal de Barcelona coronades, a la part superior esquerra del retaule. El de Bernat Maresa fou un mandat clau en la història consolar a Damasc a les portes de l’eclosió de Barcelona com a port d’embarcament de peregrins cap a Terra Santa. No és gratuït que en els anys següents es multipliquin els esments de naus i peregrins que salpen del port de Barcelona amb destí, entre d’altres, al port de Jaffa, lloc on se centralitzava la peregrinació a Terra Santa i sota la jurisdicció del cònsol de Damasc, així com de les notícies de peregrins catalano-aragonesos de pas per Santa Caterina, monestir, per altra banda, estretament vinculat a la capital de Síria. Pensem en la impressió que devia causar als peregrins catalano-aragonesos trobar en terra tan llunyana una imatge tan familiar. Sens dubte, els transmetria certa seguretat i alguna mena d’orgull comunitari, però, alhora, seria un recordatori clar de fins a on s’estenia el braç de les institucions polítiques i socials dels seus llocs d’origen. Imaginem també, però, el que va representar per els monjos de Santa Caterina, descobrir un cònsol, una comunitat i un rei devots i amics del seu monestir a l’altra banda de la Mediterrània. Aquesta potent imatge va propiciar, sens dubte, l’entesa futura i fructífera entre ambdues parts. Veure l'article de Daniel Duran i Duelt (Historiador): http://www.iemed.org/dossiers/dossiers-iemed/accio-cultural/mediterraneum-1/documentacio/ccaterina.pdf Més informació a: http://pinzelladablava.blogspot.be/2012/02/santa-catalina-del-monte-sinai.html

Equador

19 - L'Hemicicle de la Rotonda a la ciutat de Guaya quil (Equador)

L’Hemicicle de la Rotonda també conegut com Monument a l’entrevista de Guayaquil o popularment com a Monument a Bolívar i San Martín, és un monument situat a la ciutat de Guayaquil (Equador). Està ubicat al Malecón 2000, a la vora del riu Guayas. Específicament en la intersecció de les avingudes Nou d'Octubre i Malecón Simón Bolívar al centre urbà de la ciutat. La Rotonda va ser inaugurada l'any 1938. El monument va ser creat per commemorar la cèlebre "Entrevista de Guayaquil", esdeveniment en el qual els llibertadors Simón Bolívar (en representació de la Gran Colòmbia) i José de San Martín (pel Perú) van tenir una trobada a la ciutat el 26 de juliol de 1822, amb l'objectiu de decidir el futur de la Província Lliure de Guayaquil i de la independència sudamericana.

L'Honorable Congrés Nacional de la República de 1913, amb motiu de complir el centenari de la reunió, va donar pas a un projecte per construir un monument memorial. El 1927 es va donar a conèixer el pressupost final per concloure l'obra, la qual estava constituïda per un semicercle de marbre que funcionaria com a marc del monument, i la seva tasca seria dirigida per la Societat Constructora Nacional Fènix que la va acabar el 1929. Després es va col .locar la primera pedra del basament on se sustentaria l'escultura.

El 1935, el consell municipal va adjudicar l'obra a l'escultor català José Antonio Homs, a qui se li havia encarregat en anys anteriors les escultures del pòrtic nord de la Plaça del Centenari. La concepció general del projecte arquitectònic va ser atorgat al també l'escultor català Joan Rovira. La sessió de novembre de 1936 del Cabildo, presidida per l'alcalde de Guayaquil Patricio Luis Vernaza, va deixar constància que els esbossos per al monument era de mèrit, però molt inferiors al projecte. Es va recomanar remetre a l'escultor Oms les fotografies del projecte perquè, degudament estudiat, remeti altre esbós del monument que satisfaci de millor manera. Oms va acollir el suggeriment, per a això va remetre el material sol.licitat des de la ciutat de Barcelona.

Al febrer de 1937 la comissió d'obres públiques de la municipalitat va presentar un informe al ple on expressava la seva opinió que la corporació podia acceptar un dels esbossos de l'artista. Aleshores va començar el treball de les estàtues les quals van ser modelades i buidades a Barcelona, mentre els alts relleus de les plaques van ser fosos al taller Beneducce i Marinelli de la ciutat de Florència, Itàlia.

Més informació a: http://www.eluniverso.com/2008/07/26/0001/18/7B617C298BAA4139AC0B9649CEBF8305.html

Estats Units

20 - El Claustre de Sant Miquel de Cuixà al Museu d e The Cloisters (Nova York)

En aquest cas no es tracta d’un patrimoni cultural català construït per catalans residents als EUA sinó del resultat del malaurat espoli d’una part del patrimoni català en una època difícil de la nostra història. The Cloisters (en català Els claustres) és un museu dels EUA, situat al nord de l'illa de Manhattan, a Nova York. Agrupa claustres medievals europeus i col·leccions d'objectes medievals. Forma part del Metropolitan Museum of Art.

Allà podem trobar una gran part del Claustre de Sant Miquel de Cuixà, la que no veiem quan el visitem al Pirineu, ignorant que la part mancant està a Nova York. Presenta bonics envelats del segle XII que provenen de l'abadia del Pirineu. El jardí està compost d'espècies medievals i modernes. Entre les peces gòtiques, que també trobem a The Cloisters hi destaquen els sepulcres dels comtes d'Urgell, Ermengol VII, Ermengol X, Àlvar I i Cecília de Foix, provinents del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

El 1913, un escultor nordamericà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaçà fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels entorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà fou elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya en la votació organitzada per l’organització Capital de la Cultura Catalana.

Els qui han presentat aquesta candidatura pensen que potser fora bo que la “part americana” de Sant Miquel de Cuixà arribés a formar part dels 7 Tresors de la Catalunya Exterior.

Més informació a: http://www.metmuseum.org/visit/visit-the-cloisters/

21 - L'estàtua de Gaspar de Portolà a la ciutat de Pacifica (Califòrnia)

Una estàtua de 2'7 metres a la ciutat de Pacífica, Califòrnia, actualment agermanada amb Balaguer, va ser esculpida per l'artista català Josep Maria Subirachs i el seu associat, Francesc Carulla. Va ser donada a l'Estat de Califòrnia per la Generalitat de Catalunya el 1988. Gaspar de Portolà i Rovira (1716 - aprox. 1784) fou un soldat, Governador de Califòrnia (tant la baixa com l'alta) del 1767 al 1770, explorador i fundador de San Diego i Monterey. Nascut a Os de Balaguer (La Noguera), de família noble fou baró de Castellnou de Montsec. Per a les autoritats de Califòrnia la figura de Gaspar de Portolà és la del fundador i el descobridor d’aquest Estat americà. A Califòrnia es poden trobar moltes altres referències a la seva persona com la ciutat de Portola (Plumas County), el Portola Valley (San Mateo County), i la Portola Neighborhood of San Francisco. Diverses escoles de California porten el seu nom (la Portola Hills Elementary School a Portola Hills, la Portola Elementary School a San Bruno, la Portola Junior High School a El Cerrito, la Gaspar de Portola Middle School a Tierrasanta, la Portola Middle School a Tarzana, i la Portola Middle School a Orange). El Portola Parkway entre Irvine i Lake Forest també es diu Gaspar de Portolà com també la Portola Drive. Durant la segona guerra mundial el vaixell ‘United States liberty ship SS Gaspar de Portola’ va també honorar el seu nom com a fundador i descobridor de Califòrnia.

Més informació a: http://www.cityofpacifica.org/about/history/portola.asp

22 - Els Arxius Josep Roca-Pons de la North America n Catalan Society a Indiana University Bloomington

El ‘Indiana University's Catalan Program’ és el més antic dels programes d’ensenyament de la llengua catalana als Estats Units d’Amèrica. Des de la seva creació, el 1960, el programa ha generat una significativa demanda de recursos per a donar suport a l’ensenyament i a la recerca sobre els estudis de catalanística. La ‘Catalan collection’ es beneficia del programa d’ajudes a biblioteques que va posar en marxa l’Institut d’Estudis Catalans des de Barcelona.

A més, la biblioteca de la Indiana University acull els ‘Josep Roca-Pons Archives’ de la North American Catalan Society, la colecció de literatura catalana més important dels Estats Units.

Josep Roca i Pons (Barcelona 1914 - Sant Pere de Ribes 2000) fou un lingüista català. El 1955 emigrà a Cuba, on fou docent a la universitat de Santiago de Cuba, però el 1958 s'establí als EUA, on exercí com a professor a la universitat d'Indiana fins el 1981. Alhora, destacà com a promotor de l'ensenyament del català als EUA. Fou cap de la secció de català i occità de la Modern Language Association (1962-1970) i un dels fundadors, junt amb Albert Porqueras, Jaume Martí Olivella i Carme Rei-Granger, i primer president de la North American Catalan Society. La Universitat d’Indiana va ser el lloc on va poder desenvolupar el seu mestratge, de manera que va convertir-la en el gran centre de la catalanística nordamericana.

L’any 1995, en ocasió de celebrar-se el vuitè col.loqui de la NACS a la Universitat d’Indiana, on era professor emèrit, s’hi van inaugurar oficialment els Josep Roca-Pons Archives i va pronunciar-hi la que seria la seva última lliçó magistral, en una sessió memorable. Durant tots aquests anys, a més, Josep Roca-Pons va participar en els diversos intents de crear, entre Barcelona i Sitges, uns cursos d’estiu de cultura catalana per a estudiants estrangers, que no han reeixit, per ara.

Més informacions a: http://www.libraries.iub.edu/index.php?pageId=340

23 - "The Dance of Peace" (la dansa de la pau) de l ’escultor Manuel Álvarez i que es mostra actualment al Fulton County Judicial Center a Atlanta

Coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics, la Fundació Universal de la Sardana realitza des de l’any 1992, una ballada de sardanes a les ciutats seus dels jocs per donar a conèixer mundialment el ball genuí de Catalunya. Les ballades s’acompanyen d’actes divulgatius de la cultura catalana. L’objectiu primordial d’aquestes activitats és continuar amb la tasca iniciada el 1992 que impulsa la proposta d’aconseguir que la sardana sigui considerada universalment la dansa de la solidaritat i la pau i que simbolitzi la unió entre els pobles. Nascuda en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, ha estat present a tots els jocs olímpics des de la seva creació, Barcelona 92, Atlanta 96, Sidney 2000, Atenes 2004, Pequín 2008 coincidint amb l’esperit de pau i solidaritat dels jocs. Com a candidata a tresor de la Catalunya Exterior es proposa l’escultura "The Dance of Peace" (la dansa de la pau), de l’escultor Manuel Álvarez, que es mostra actualment al Fulton County Judicial Center a Atlanta (EUA). Aquesta representació de la dansa catalana va ser possible gràcies a la Fundació Universal de la Sardana que va fer l’ofrena de l’escultura de 7,5 m de diàmetre per 3 m d’alçada, elaborada amb marbre de Geòrgia, a la ciutat nord-americana durant la celebració dels Jocs Olímpics de l’any 1996.

Més informació a:

http://www.franklinbowlesgallery.com/Shared_Elements/ArtistPages/Alvarez/pages/alvarez_cv.html

24 - Les Beques Balsells a Califòrnia

Pere Balsells i Jofre és un empresari català que des de 1947 viu als Estats Units, on va emigrar als 18 anys empès per la mala situació política i econòmica que es vivia a Catalunya en els anys de postguerra. Després de treballar durament durant anys, va crear l’empresa Bal Seal Engineering Inc., que fabrica productes d’alta tecnologia. Balsells sent una gran estimació pel seu país d'origen i ha estat l'únic empresari català de l'exterior que no ha dubtat en invertir una part de la seva fortuna personal en la creació d'un programa de beques per a donar oportunitats a joves catalans per tal que puguin millorar la seva formació i per promoure la innovació a Catalunya, així com d’altres iniciatives de caràcter educatiu i cultural a Santa Coloma de Queralt i també a Califòrnia. La tardor de 1996, la família Balsells, la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Califòrnia van crear el prestigiós programa de beques Balsells. Un total de 90 joves catalans han pogut beneficiar-se d'aquestes ajudes que també han servit per a promoure 24 projectes d'innovació.

Les Beques Balsells (BBI) i la Beca del Patronat de l'EPS (BBI-PEPS) financen estudis de postgrau en enginyeria a la Henry Samueli School of Engineering (HSSoE) de la University of California, Irvine (UCI) als EUA. Aquestes beques donen la oportunitat d'estudiar un any acadèmic a UCI, cobrint totes les despeses. Des del 2009 Balsells va presentar un nou programa de beques de postgrau (BBC) similar al de UCI però amb el College of Engineering and Applied Sciences de la University of Colorado, Boulder (CUB), EUA, en l'àmbit de la bioenginyeria.

Els becaris Balsells es comprometen a col.laborar una estona cada mes en alguna activitat del Casal dels Catalans de Califòrnia. Els becaris Balsells havien format un grup casteller anomenat California Kids, a principis del 2000.

El mes de juliol de 2011 la Generalitat va fer una acte de reconeixement i agraïment a Pere Balsells al Palau de la Generalitat amb motiu del 15è aniversari de la creació de les beques Balsells.

Més informació a: http://balsells.eng.uci.edu/

25 - El Salvador Dalí Museum de Saint Petersburg (F lorida )

Tots coneixem el Museu Dalí a Figueres (Alt Empordà) o les col.leccions d'obra de Dalí als grans museus espanyols, catalans, francesos i a d'altres llocs arreu del món. Més difícilment sabem que a la ciutat de Saint Petersburg (Florida, USA) gràcies a la iniciativa privada del matrimoni Albert Reynolds Morse i Eleanor Morse i del mateix Salvador Dalí existeix el museu més important d'obra de Salvador Dalí al continent americà. Abans que contraguessin matrimoni el 1942, la parella conformada per Albert Reynolds Morse i Eleanor Morse van assistir a una retrospectiva de l'obra de Dalí al Museu d'Art de Cleveland. Després que quedessin intrigats per la temàtica del pintor català i impressionats per la seva habilitat artística, van decidir comprar un any després la seva primera obra titulada Aranya de la nit... esperanza. La compra va marcar l'inici d'una relació de patronatge i amistat de quaranta anys amb Dalí i va resultar en una exhaustiva col·lecció de pintures de l'artista. El 1965 els Morse van deixar dues-centes obres de la seva col·lecció perquè es realitzés una anàlisi de l'artista i, en aquell moment, es van adonar que després de col·leccionar pintures de Dalí durant vint-i-cinc anys havien generat una petita retrospectiva del pintor que necessitava un lloc permanent per ser exposat. Unit a això hi havia el temor de la parella que les obres que havien col·leccionat amb tanta cura es dispersessin després de la seva mort, la qual cosa va fer que es plantegessin la idea d'establir un museu. Fins l'any 1971 les obres es van exhibir en la seva residència privada a Cleveland, Ohio. Aquell mateix any la parella va obrir un museu adjacent a la seva oficina a Beachwood, Ohio, i la inauguració d'obertura va ser presidida per Dalí. Al final de la dècada, i amb un aclaparador nombre de visitants, els Morse van decidir buscar una nova ubicació per a la seva col·lecció. Després d'una recerca que va cridar l'atenció nacional es va triar una bodega marítima abandonada a la costa de Saint Petersburg, a Florida, que va ser rehabilitada per allotjar l'obra de Dalí. El museu va obrir les seves portes el 10 de març de 1982. A mitjan 2008 es va anunciar una nova ubicació per al museu de Dalí, que va ser inaugurat de nou l'11 de gener de 2011. El nou edifici va ser dissenyat per la firma arquitectònica Hok i va ser construït davant el mar i al costat del teatre Mahaffey Theater. Una part de l'exterior de l'edifici està compost per una gran claraboia de vidres que marca l'ingrés al museu. Més informació a: http://thedali.org/

França

26 - El Fons Cambó del Centre d’Études Catalanes de l’Université Paris-Sorbonne

El Fons Cambó, dipositat avui al Centre d’Études Catalanes de la Universitat de París-Sorbona (París IV), és el fons bibliogràfic sobre catalanística més antic que existeix fora del domini lingüístic català i durant molts anys també fou el més important. Està format per unes 3.000 obres –entre monografies, publicacions periòdiques i altres– publicades majoritàriament entre la segona meitat del segle XIX i la Guerra civil espanyola, tot i que també hi ha llibres d’anys anteriors i posteriors. L’origen d’aquest fons està estretament lligat a la història del Centre d’études de l’Art catalan et de la Civilisation catalane (CEACC) de la Fundació Cambó situat a l’Institut d’Art i Arqueologia de la Universitat de París durant els anys 30, ja que n’era la biblioteca de suport. Aquest centre fou, sens dubte, una de les primeres empreses reeixides d’internacionalització de la cultura catalana del segle XX i una de les iniciatives menys conegudes i estudiades de l’extensa tasca de mecenatge i promoció cultural sufragades per Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947). La fi de la guerra civil va paralitzar les activitats del CEACC, però la Fundació Cambó, la institució titular del centre, continuà existint oficialment fins 1955, data a partir de la qual la Universitat de París ja no en conserva documentació. A partir d’aquell any la biblioteca del CEACC, coneguda avui amb el nom de Fons Cambó, restà oblidada en una habitació –la Salle catalane– de l’Institut d’Art esmentat sense cap mena de vigilància i manteniment. Finalment, la creació del Centre d’études catalanes de la Sorbona el 1977 va permetre aixoplugar definitivament aquest conjunt d’obres en un nou emplaçament i, fins i tot, donar-li una nova funció: constituir el primer fons de la biblioteca del nou centre. Avui el Fons Cambó és a la reserva de la biblioteca del Centre suara esmentat, pot ser consultat pels investigadors i es troba en un procés molt avançat de catalogació informàtica. Es un fons bibliogràfic de gran valor per a la cultura catalana. Ens trobem davant d’un episodi poc conegut de la història de la difusió internacional de la catalanística que, a més, és inseparable dels esdeveniments que han condicionat al segle XX a la cultura i la nació catalanes.

Més informació a:

http://www.paris-sorbonne.fr/nos-formations/les-ufr/langues/etudes-iberiques-et-latino/centre-d-etudes-catalanes-3064/

27 - La Casa de la Ràdio i la Televisió de Samazan

La Casa de la Ràdio i la Televisió és un equipament cultural i pedagògic amb seu a la localitat occitana de Samazan (Vall del Garona, departament de Lot-i-Garona, regió d'Aquitània, Estat francès), seu oficial i permanent de la Xarxa Euroregional de Ràdio i Televisió Sense Fronteres (TSF Network) i del Centre Català d'Occitània (entitat catalana a l'exterior fundada el 26 de desembre de 2011). La Casa de la Ràdio i la Televisió es troba en una antiga casa senyorial de finals del segle XIX i té com a objectius la promoció, divulgació i recuperació de la història de la ràdio i la televisió, la formació als professionals dels mitjans de comunicació i el foment de l'interès del públic escolar cap al món audiovisual. Fundada el 2009 a Barcelona, la Casa de la Ràdio i la Televisió ha traslladat i fixat la seva seu a Aquitània amb l'afany d'esdevenir un referent d'àmbit euroregional i transfronterer dins la seva temàtica. L'il•lustrador figuerenc Albert Alforcea n'ha creat una imatge, reproducció fidel de la façana principal de la Casa de la Ràdio i la Televisió, amb el campanar de l'església de Samazan al fons.

Més informació a: www.casaradiotv.com

28 - El conjunt de manuscrits medievals a la Biblio teca Nacional de França

La Biblioteca Nacional de França, té en els seus fons una col·lecció de manuscrits catalans medievals, producte de la gran producció científica, jurídica i literària catalana d’aquells segles. No hi ha un inventari exhaustiu, ni estan agrupats com a “fons català”, però són un bon nombre de manuscrits representatius de la producció bibliogràfica que es va produir durant els comtats catalans a l’Edat Mitjana, fruit d’una activitat política intensa, i també científica i literària. Aquests llibres i documents són testimoni d’una època en què els catalans exercíem un lideratge europeu en molts àmbits de la vida pública. No és fàcil de saber la procedència d’aquests manuscrits, ni tan sols individualment, sovint per manca de dades. S’han fet diverses recerques del moment i motiu d’arribada d’alguna d’aquestes peces bibliogràfiques, però, en general, no es coneix. En aquesta col·lecció, òbviament, també cal incloure alguns textos escrits en llatí i àrab, però que van ser escrits per catalans, com per exemple els “Usatici et Constitutiones Cataloniae”, que són un text fonamental per la història del constitucionalisme europeu o l’"Atlas català" de A. Cresques. Alguns d'aquests manuscrits són: Crestià, Francesc Eiximenis; Atlas català, Abraham Cresques; Arbre des batailles, traducció de Ramon de Caldes; Libre Sompni, Bernat Metge; Petit tractat sobre el regiment que es deu tenir en temps d’epidèmia Ps.-Arnau de Vilanova; Lectura dels apostemes, Antoni Amiguet; Cartes nàutiques de Guillem de Soler, Gabriel de Vallseca i Macià de Viladesters, etc.

Destaquem per sobre de tots l''Atles Català (1375) que és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, i se sap que la data aproximada de producció és el 1375 pel registre que figura al calendari que l'acompanya. És el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França. Es tracta d'un mapamundi del món com se'l coneixia llavors - sempre des d'una òptica centrada en la mediterrània - que permet una visió sinòptica a la fi del segle XIV.

Si bé la campanya dels Set Tresors no té com a finalitat fer un repertori dels milers de manuscrits catalans que es troben en centenars de biblioteques públiques i privades arreu del món sí que destaquem, com Tresor de la Catalunya Exterior, els que han estat divulgats gràcies al suport d'entitats catalanes de l'exterior o els que, com els que ara presentem, són el resultat de l'acció exterior dels catalans en un temps en que els catalans exercíem un lideratge europeu en molts àmbits de la vida pública.

Més informació a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Atles_Catal%C3%A0

Grècia

29 - La placa amb els comentaris del Rei Pere El Ce rimoniós sobre l'Acròpolis d’Atenes

L’any 1380, el rei Pere el Cerimoniós assignava una guarnició encarregada de garantir la conservació de l’Acròpolis d’Atenes (l’església de Santa Maria de Cetines) a l'època de la conquesta catalana dels ducats d'Atenes i Neopàtria. L’escrit del monarca fa una descripció del monument, dient que és “la pus richa joya qui al mont sia” (la joia més rica del món), una construcció que cap monarca cristià tenia la capacitat d’igualar. En els nostres dies una placa de marbre a l'Acròpolis, al peu dels Propileus i al costat de la porta de Beulé, reprodueix les paraules d'elogi que Pere el Cerimoniós va escriure el 1380, quan va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis, en aquell temps en mans catalanes. El rei Pere va assenyalar llavors que l'Acròpolis era «la pus richa joia qui al mont sia», una frase que gravada en català, grec, anglès i castellà recorda un dels primers elogis sobre el monument més visitat de Grècia. «Va ser el bisbe Juan Boyl, que vivia en aquell moment a l'Acròpolis, qui va sol·licitar al rei una guàrdia per protegir-la», segons explica Eusebi Ayensa, un apassionat empordanès, promotor de la placa, que dirigeix l'Instituto Cervantes d'Atenes. «És llavors quan Pere el Cerimoniós escriu la frase descoberta per l'historiador Antoni Rubió i Lluch (1856-1937). Diversos historiadors han ressaltat la importància de l'elogi, escrit abans del renaixement i, encara que em consta que ja es va intentar anteriorment, és ara quan les autoritats gregues han aprovat finalment la col·locació de la placa».

Uns dies abans de Nadal de 2010 es va instal·lar una placa que recorda aquesta frase. Es tracta d’un monòlit, tallat en marbre, instal·lat a la zona dels Propileus de l’Acròpolis, on cada any desfilen pel seu davant més d’un milió de visitants. Sota la inscripció original en català que escrivia Pere el Cerimoniós hi ha les traduccions modernes al castellà, anglès i grec, i els noms de l’ambaixada espanyola i de l’Institut Cervantes. La inauguració oficial es va fer el 2011, dins dels actes commemoratius del setè centenari de l’arribada dels catalans a Atenes.

Podem considerar que tenir aquesta inscripció és un autèntic luxe. Cap altre país no ha rebut l’autorització per deixar una inscripció dins del recinte sagrat de l’Acròpolis (hi ha una placa francesa, però va ser instal·lada el segle XIX). Més informació a:

http://www.llibrevell.cat/wp/placa-que-recorda-la-presencia-catalana-a-atenes/

Mèxic

30 - La Biblioteca "Pompeu Fabra" de l'Orfeó Català de Mèxic

L'Orfeó Català de Mèxic és una entitat social, musical i cultural dels catalans residents a la ciutat de Mèxic. Es fundà el 1906 com a continuació del Centre Català creat el 1905 pel Quintet Jordà-Rocabruna, per un grup de paletes catalans que havien treballat en la reconstrucció de la ciutat californiana de San Francisco. L'espai més bonic i més acollidor de l’Orfeó Català de Mèxic és la Biblioteca "Pompeu Fabra", amb gairebé 10.000 volums, entre els que s’hi pot trobar novel·la, història, biografia, política, art, lingüística, clàssics, assaig, geografia, etcètera.

La biblioteca guarda una col·lecció de tota mena d’obres, la majoria de les quals són llibres escrits en català. Les col·leccions més importants de la Biblioteca tenen a veure amb l’exili i l’art. Actualment es troba en procés de classificació i registre de les obres per obrir-la aviat a tot al públic que estigui interessat en fer recerques a les obres de aquesta biblioteca especialitzada.

Més informació a: http://www.ocm.cat/

31 - Les missions barroques de la Sierra Gorda de Q uerétaro fundades per Fra Juníper Serra

Fra Juníper Serra i Ferrer, batejat amb el nom de Miquel Josep Serra i Ferrer a Petra, Mallorca, el 24 de novembre de 1713, fou un frare franciscà, doctor en Filosofia i Teologia que arribà a la Sierra Gorda de Querétaro en 1751 per realitzar tasques evangelitzadores després de les darreres i més violentes campanyes militars portades a terme contra els indis de la regió. En Juníper Serra, ensems amb el també mallorquí Francesc Palou, es van abocar a una intensa labor no tan sols evangelitzadora sinó també pacificadora i d’organització econòmica i social dels indis, en vistes al desenvolupament agrícola de la zona. Entre la destacada activitat d’en Juníper Serra es troba la construcció de cinc esglésies que foren, cadascuna, el cor dels pobles de missió fundats pels franciscans encapçalats per en Serra. A més a més d’estar emmarcades per les impressionants muntanyes de la Sierra Gorda, les missions de Jalpan, Tilaco, Tancoyol, Landa i Concà, són una mostra única i magnífica d’estils renaixentista i barroc, amb elements indígenes que hi imprimeixen un segell singular. Les esglésies tenen planta de creu llatina, grans atris com els del segle XVI, capelles poses i claustres contigus. Però el que les fa veritablement extraordinàries és la riquesa ornamental de les façanes, les torres i les cúpules, on l’argamassa i la policromia combinen elements vegetals en una complicada iconografia. Es tracta d’un barroc en auge que acobla l’espiritualitat franciscana amb la imaginació i l’art indígenes. Hi apareixen emblemes, escuts i teòlegs franciscans; sants i àngels; temes doctrinals; sirenetes, flors, fruites, àguiles, llops, lleons, gossos, tigres, conills, diables i un gavadal de plantes. Tot això envoltat de marcs en forma de petxina i cortines, motllures multiformes i colors diversos. La bellesa i la conservació de les missions franciscanes de Fra Juníper Serra i Ferrer han servit per inscriure-les en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2003.

Més informació a:

http://www.queretaro.travel/contenido.aspx?q=7Pj9zGxNoTYVYRKq1W0XBI2aO2lTTQNF

Països Baixos

32 - La Cobla Amsterdam

La Cobla La Principal d´Amsterdam va ser fundada l'any 1987 per un grup de músics professionals neerlandesos dirigits per Rolf van Krefeld. Des de 2011 es denomina Cobla Amsterdam. Aquesta cobla és l’única que existeix fora de Catalunya. A més del repertori habitual de sardanes, aquesta formació també ha interpretat altres tipus de música per a cobla, entre els quals destaquen noves composicions de compositors neerlandesos contemporanis. La Cobla també ha interpretat la Rhapsody in blue de Gershwin i música antiga (Rameau, Praetoriurs, Llibre Vermell de Montserrat, etc.). Actualment, la programació de la cobla es concentra en la interpretació de música de dansa de les regions mediterrànies - és a dir, de Catalunya, però també d´Itàlia, el nord d´Àfrica, etc.- des de l´Edat Mitjana fins als nostres dies. L‘objectiu d´aquest nou projecte era el d'investigar les fronteres entre la música popular i la d’élite, un terreny en el qual també es mou la sardana, així com els punts de contacte entre els diversos gèneres musicals de l’àmbit mediterrani. La Cobla Amsterdam actua fonamentalment als Països Baixos i a Catalunya, tant en sales de concerts com en festivals i a l’aire lliure. També ha realitzat diversos enregistraments en CD així com per a la ràdio i la televisió. La Cobla ha fet diverses gires de concerts per Catalunya cada dos anys (la darrera va ser a 2009) i en preparen una de nova pel juliol de 2013. Han actuat sovint a diverses ciutats de la resta d’Europa (París, Hannover, Düsseldorf, Luxemburg...). La seva darrera actuació va ser el dia 22 d'abril a tres places de la ciutat d'Amsterdam (op de Nieuwmarkt, op het Sibelleshofje i op de Noordermarkt.) i el proper mes de setembre actuaran a Tholen (Països Baixos) i a Brussel.les. El 2007 van rebre la Creu de Sant Jordi. Més informació a: http://www.coblamsterdam.nl/

Puerto Rico

33 - El Museu Pablo Casals de San Juan de Puerto Ri co

El Museu Pablo Casals es troba a San Juan de Puerto Rico, al Viejo San Juan, en una preciosa casa colonial de la Plaza de San José. Es va crear l'any 2003 per part de les autoritats de Puerto Rico per a honorar la figura del violoncelista català i universal Pau Casals (1876-1973), conegut com a Pablo Casals a la majoria del continent americà. Casals va viure els darrers 17 anys de la seva vida en aquesta ciutat on va acabar “El Pessebre”, la seva obra mestra. Els amants de la música poden visitar la biblioteca i la videoteca dedicades al músic, així com veure el seu piano, violoncel i d'altres objectes personals. Actualment acull una exposició de fotografies i documents sobre el concert de Casals a la Casa Blanca, el 1961. L'administra la Corporación de las Artes Musicales, que també gestiona el Festival Casals de Puerto Rico.

Més informació a: http://www.asociaciondemuseospr.org/?page_id=42

Uruguai

34 - Monument al president Lluís Companys de Montev ideo

El monument al president Lluís Companys està situat a la cruïlla entre el bulevar Batlle y Ordóñez amb l'avinguda Presidente Orib, a la ciutat de Montevideo (Uruguai). El 1936, a Montevideo s'organitzà el Congrés de Catalans de les Repúbliques del Plata. Quan Lluís Companys fou afusellat el 1940, es creà un comitè d'homenatge que organitzà commemoracions anuals i promogueren la inauguració d'una plaça amb el nom de Lluís Companys i un monument de l'escultor Joan Serra. L'octubre de 1944, quatre anys després de la seva mort, s'inaugura a Montevideo la Plaça Lluís Companys on, a més, s'erigeix un monument en la seva memòria.

Més informació a:

http://lectoracorrent.blogspot.be/2010/10/lluis-companys-montevideo.html