a factura de les infraestructures culturals de …Desembre 2007EL POU DE LA GALLINA 3a factura de...

Desembre 2007 EL POU DE LA GALLINA 3

a factura de les infraestructures culturals de Manresa des de laTransició i, especialment, en la darrera dècada de govern tripartit, haanat deixant els museus en un segon terme i a mesura que, paral·lela-ment s’ha donat prioritat a operacions més cridaneres políticament –iprobablement més necessàries– com la recuperació del Casino i del

Kursaal. Així, l’apartat museístic ha entrat en la carpeta de temes pendents con-juntament amb la majoria de temes relacionats amb la promoció turística i l’a-posta decidida per la conservació del patrimoni, al qual cal donar una bona capade vernís perquè sigui atractiu per als visitants i per als propis manresans i man-resanes. L’exemple més representatiu d’aquest ajornament és el MuseuComarcal. Un espai amb enorme potencialitat i on s’ha volgut posar cert ordre,però que continua oferint un aspecte rònec i arcaic que està a molts anys llumdels conceptes més moderns de la museografia i l’exhibició i difusió artístiques.I no és pas que la institució estigui mancada de peces per exposar, sinó que, mésaviat, el que li manca és una endreça general i una aposta decidida i definitivaper posar-lo al dia conjuntament amb l’Arxiu Històric de la Ciutat.

Com sempre, la paraula clau en aquests casos és inversió. Una inversió recol-zada, òbviament, en un projecte de futur clar que doti l’espai de recursos perreinventar-se a si mateix i posar-se al dia acceptant que, probablement, la sevamillora tingui un ressò ciutadà menor que altres apostes de la sempre maltracta-da i deficitària cultura. És clar que el patrimoni és com aquell cotxe vell quenecessita manteniment i una injecció constant de diners. En aquests casos, però,les dotacions econòmiques solen arribar amb comptagotes. La manca de recur-sos també ha marcat el lent creixement de la mostra del Museu de la Tècnicaque, al març del 2008, completarà un llarg periple amb l’exhibició d’una confi-guració final dividida entre la realitat de l’espai com a punt final de l’anomenatParc de la Sèquia, i, especialment, com a mostra didàctica de la història dels pro-cessos productius de la cinteria, una indústria fortament arrelada al nostre terri-tori. En aquest cas, però, els anys d’espera i de poca inversió han servit perquèel recinte es mantingués actiu gràcies a la seva destacada sala polivalent mentreanava compilant i recollint una col·lecció de maquinària i d’objectes històricsd’autèntic luxe.

Pel que fa al Museu Històric de la Seu, el mateix edifici on s’ubica ja implicauna lluita constant per evitar la seva degradació i la conservació dels seus prin-cipals actius arquitectònics i artístics, ja que sembla que el bisbat de Vic semprel’ha considerat un recinte litúrgic de segona potser molt lluny de la inversió, elmanteniment i la importància del patrimoni que alberguen la majoria de depen-dències religioses de la ciutat dels sants. Malgrat tot, també hi ha hagut un inte-rès històric per conservar i exhibir algunes peces pertanyents a la basílica i pre-servar el màxim possible les més destacades, traslladant-les al Museu Comarcalquan ha perillat la seva integritat i presentant-les al públic de la manera mésendreçada i digne possible. La mateixa base és la que centra l’activitat delMuseu de Geologia Valentí Masachs. Un equipament eminentment didàctic que,limitat per l’espai, esdevé un complement ben significatiu de la zona università-ria de la ciutat. Un espai, ben mirat, potser més útil que la resta de museus deManresa que necessiten, essencialment, que se’ls tregui la pols. �

L

EDITORIAL

Treure la pols

i

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació culturalEl Pou de la gallinaPresiddent: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Barbé,Joan Cals, Carles Claret, RamonFontdevila, Josep R. Mora, JoaquimNoguero, Joan Segon i Teresa Torra

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991

CoordinadorJordi Sardans

Cap de redaccióCarles Claret

RedaccióSílvia Berengueras, Meritxell Casas,Jordi Estrada, Laura Fíguls, XaviLópez, Josep M. Oliva, Joan Orriols.

DissenyDomènec ÒrritMaquetacióJoan PiquéPortadaFrancesc Rubí (a la fotografia, accés al Museu Comarcal de Manresa)FotografiaJordi Alavedra, Francesc RubíWebmasterJoan Orriols

Col·laboradors: Jordi Badia, IsaacBosch, Lluís Calderer, LlorençCapdevila, Anna Crespo, ManelFontdevila, Xavier Giol, DaniHernández, Daniel Martínez, Anna Navarro, Enric Oller, ConxitaParcerisas, Marcel Pérez, MariaPicassó, Jaume Pons, Antoni Quintana,Ignasi Torras, Joan Vilamala.

Expansiió publicitària:Publicitat Clarena. C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió: INOM, SA. Era de l’Huguet,7. Tel. 93 878 41 20Distribució: Llibreria Sobrerroca, SA.Tel. 93 873 44 58Dipòsit Legal: B-13.528-1987

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen,necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

4 EL POU DE LA GALLINA Desembre 2007

el SumariDe mes a mes 6

CEIP Ítaca: Ha nascut una escolaSílvia Berengueras 9

Biografies anònimesConxita Parcerisas 11

Tardor a ManresaJordi Badia 12

Els museus de Manresaesperen inversions i difusióRedacció - Fotos: F. Rubí 14

A propòsitJosep M. Oliva 24

Cròniques de LlunyLaura Colldeforns, BelfastEmili Grifell, Brisbane 25

Moure el mónOriol MartíMeritxell Casas 26

Pou JoveEl racó insòlitEl camí dels TrullolsJaume Puig/Francesc Rubí 29

Entrevista a Montserrat Margarit CastellsJordi Sardans 30

Imatges de la dictaduraIgnasi Torras 37

Tastets de motorBMW X5: Passin i veginEnric Oller i Carbó 39

Fila CulturalEl 25è Bages de Cultura,contra la desmemòriaAnna Navarro 40

Arts Llorenç CapdevilaAda Guilà 42

Manresa, quadern obertEnric Casas 43

L’ull de la càmeraLluís Calderer 44

el Cul del Pou 45

notícies del pouNúmero 227 - Desembre 2007

Debat sobre comafrontar la mort

Una cinquantena de persones van assis-tir a la taula rodona que es va fer alCentre Cultural del Casino, sobre eltema: Com afrontar la mort, dins el cicleque organitza la revista mensualment. Hivan intervenir Carme Busquet, infermeradel PADES de Manresa; Isabel MartínezPavón, infermera de la unitat de Pal·lia-tius de Sant Andreu, i Teresa Pujol, infer-mera d’Oncologia de l’hospital de SantJoan de Déu. Al llarg de l’interessantdebat, moderat per la periodista SílviaBerengueras, les ponents van exposar lesseves experiències a l’entorn del momentde la mort, des dels seus serveis respec-tius, i alguns dels assistents van explicarles seves vivències i van plantejar qües-tions diverses.

El Pou Jove rep elpremi Regió7 deComunicació

En el marc del lliurament dels PremisLacetània d’enguany, es va atorgar alsaló de sessions de l’Ajuntament deManresa el Premi Regió7 de

Comunicació ex aequo al projecte PouJove als instituts, de la revista El Pou dela gallina, que van recollir Laura Fíguls iMagda Muñoz, de l’equip de redacció; aldocumental L’efecte Kuleshov, dirigit perJesús Monllaó i produït per l’Ajuntamentde Súria, i a l’espai Informatiu electoral,dirigit per Roser Clotet i emès per l’emis-sora FM Solsona. També es va atorgaruna menció especial per al periodistaJordi Comellas, pels seus treballs dedivulgació de la vida natural del país,publicats a la revista Presència.

Calendari del Pou 2008

Com cada any, l’exemplar de desembrede la revista inclou el calendari per al2008, dissenyat per l’Estudi Blau, ambil·lustracions de Maria Picassó,Assumpció Piquer, Gabriel Villegas iJoan Vives. Per obtenir-ne més exem-plars cal adreçar-se a la redacció de larevista (tel. 938725018).

‘Entre pocs i massa’torna al Capitol

El muntatge comicoeròtic Entre pocs imassa, escrit per Agustí Franch i dirigit

per Jordi del Río,de la productoramanresana InputProduccions, en laqual participa elcap de redacció dela nostra revista,Carles Claret, faràtemporada a lasala 2 del teatreClub Capitol deBarcelona, a partirdel dia 5 dedesembre. �

D’esquerra a dreta, Carme Busquet, Teresa Pujol i Isabel Martínez, durant la xerrada

Laura Fíguls i Magda Muñoz recullen el premi Lacetània

Ciclistes asiàtics

En la Bugada de la revista denovembre, i en referència al dubtegenerat al lector sobre el trànsit deciclistes asiàtics a altes hores de lamatinada pels carrers de Manresa i altram de carretera C-55 a l’alçada deSant Joan de Vilatorrada, cal dir quel’explicació és ben senzilla: Van a tre-ballar. A on us demanareu? La respos-ta és: a l’escorxador que hi ha enaquesta carretera. Caldria agafarexemple d’aquesta gent, no contami-nen i no fan soroll. L’únic que se’ls vademanar és que duguessin casc deprotecció i armilla reflectant per evitaratropellaments de la gent que va a tre-ballar amb cotxe.

Quim S. R.

No eren els protagonistes

En l’espai de la Bugada de la revistanúm. 226 del mes de novembre passat,on es descriu una festa d’aniversarique el senyor José SánchezSantamaria va organitzar a la sevaesposa Pilar Romero, cal remarcar queno anava dirigida a Pilar Romeromuller de José Sánchez, sinó que JoséSánchez i la seva esposa tan sols vanassistir-hi com a convidats.

Martí Ibáñez

Nota de la redacció: Confirmeml’error comès en l’article esmentat, jaque la persona que va organitzar lafesta que s’hi comentava va ser el Sr.Pedro Sánchez, el qual hi obsequiavala seva pròpia esposa.


cartes al pou i

Feu-nos arribar les vostrescartes, d’una llargada

màxima de trenta ratlles, ambel vostre nom, adreça i DNI, a

l’apartat de correus 1 deManresa o a l’adreça

electrònica [email protected]

ARMARIS

A MIDA

sense

obres

Sant Joan de Déu repla Medalla de laCiutat

8 de novembre. En reconeixement dels75 anys d’atenció a milers de malalts,l’alcalde de Manresa lliura la Medalla dela Ciutat a l’Orde Hospitalari de Sant Jo-an de Déu, i en representació seva algermà Pascual Piles, superior provincial.En l’acte, Josep Maria Gasol, cronista dela ciutat, pronuncia una conferènciasobre la trajectòria de l’orde a Manresa.

La desenaMediterrània tanca amb èxit

4 de novembre. Amb 119 especta-cles, 67 dels quals de pagament, untotal de 438 programadors assisteixen ala fira Mediterrània, que compta ambnous espais com la Plaça Major i el tea-tre Kursaal, i un espectacle inauguralde Comediants creat especialment peldesè aniversari. El dia 27, d’altrabanda, es fa públic que el director artís-tic Toni Xuclà no continuarà en la pro-pera edició.

Tomàs Cabot presen-ta la darrera novel·la

9 de novembre. Josep Tomàs Cabotpresenta al Casino la seva novel·laWeekend amb Robinson Crusoe, amb laintervenció del crític literari Josep MariaAloy i la historiadora Isabel Margarit,directora d’Historia y Vida.

L’equip de governinicia el PAM

10 de novembre. El Casino acull elprimer dels quatre debats territorials delPla d’Actuació Municipal (PAM), queserviran per posar sobre la taula pro-postes sobre l’espai físic de la ciutat.

Santi Arisa celebraels 60 anys al Kursaal

11 de novembre. Amb motiu del seu60è aniversari,. el polifacètic músicSanti Arisa repassa la seva trajectòriaen una llarga actuació al teatre Kursaal,amb més de cent artistes a l’escenari.L’espectacle acull el rock & roll delsinicis, el record de Fusioon, el retorn dePegasus, la poesia musicada dels poe-tes catalans amb Taverna de Poetes, laSardanova, La Tribu i també aspectesde la seva col·laboració amb entitatsculturals de diferents indrets deCatalunya.

Manel Fontdevila, condemnat a pagar3.000 euros

13 de novembre. En un ràpid judicicelebrat a la sala penal de l’AudiènciaNacional de Madrid, el jutge José MaríaVázquez Honrubia condemna ManelFontdevila i Guillermo Torres a pagaruna multa de 3.000 euros cadascun per laportada de la revista El Jueves, que creu«objectivament injuriosa» per als prín-ceps d’Astúries.

El ple acull el Consell dels Infants

19 de novembre. Abans de la celebra-ció del ple ordinari, el saló de sessions del’Ajuntament acull la constitució delConsell d’Infants, format per 36 nens inenes de 5è i 6è de primària, en el marcdel Projecte Educatiu de Ciutat (PEC).Durant el ple, tots els grups reprovenl’actitud xenòfoba de la Plataforma perCatalunya i el seu butlletí InfoBages.

Tanca la primeramesquita de Manresa

21 de novembre. Una ordre de desno-nament provoca el desallotjament de lamesquita del número 6 del carrerCantarell, que servia de seu al CentreCultural Islàmic des de fa dinou anys. Lanova mesquita Al-Fath, a la fàbrica del’Aranya, acull els seus integrants, men-tre esperen poder trobar local propi.

Tura presideix els 125anys dels advocats

23 de novembre. La consellera deJustícia, Montserrat Tura, presideix l’ac-te central de la celebració dels 125 anysdel Col·legi d’Advocats de Manresa, a lasala petita del Kursaal.

Jaume Pons repl’Apunt de Plata

23 de novembre. L’auditori de la Planaacull el lliurament dels premis Apunt,

de mes a mes

Montilla inaugura MónSant Benet

12 de novembre. Unes700 persones, representantsdel món teixit social, polític,cultural, econòmic i esportiude Catalunya, encapçalatspel president de la Genera-litat, José Montilla, partici-pen en la inauguració deMón Sant Benet, el conjuntformat pel monestir de SantBenet i els diversos equipaments cultu-rals i educatius. A l’acte hi assisteixen

els consellers Joan Manuel Tresserras,Josep Huguet i Joaquim Llena, i el

bisbe de Vic, Romà Casanova, entrealtres autoritats.


i


Una de freda...

La concessió del Bages de Cultura2007 ha despertat sentiments contra-dictoris en àmbits historiogràfics. Eljurat ha destacat la divulgació permitjà de les noves tecnologies de l’o-bra del premiat, la seva tasca en favorde la memòria històrica i la seva par-ticipació en iniciatives ciutadanes.Aloy destaca per ser un bon divulga-dor de la història mediàtica, amb unaweb que permet conèixer el passatamb informacions, a vegades, difícilsde contrastar. Sobre la memòria his-tòrica cal precisar que és un concep-te prou polèmic. Si bé cal restituir lamemòria de les víctimes del fran-quisme també cal acceptar que hi hahagut dictadures i repressions de totsels bàndols. Aquesta tasca necessitauna professionalització i una solidesade la que encara estem força lluny.Pel que fa a la participació ciutadanacal dir que gestiona bé les relacionspúbliques i ha pres part en iniciativesdemocràtiques en temps de laTransició, quan encara s’havia de tre-ballar amb discreció. Això ens hadeixat com a herència una cultura decapelletes contra la que va clamar elmateix homenatjat.

...I una de calenta

La inauguració del nou complexMón Sant Benet amb la restauraciódel monestir com a obra estrella ésla major obra social de Caixa Man-resa que reverteix en el conjunt delBages. Malgrat que la inauguracióva ser una mica precipitada, i mal-grat el fred que van passar algunsdels convidats, va esdevenir tot unèxit. Autoritats polítiques, socials iesportives i pràcticament tot l’em-presariat de la comarca va assistir ala cita. La museïtzació del conjuntdel monestir de Sant Benet estaràplenament enllestida al desembrequan el monument s’obrirà alpúblic. Els espais de Món SantBenet formen un conjunt pensatglobalment per satisfer des del turis-me cultural, escoles o empreses coma centre de convencions. El futurdirà si la combinació entre elmonestir i Alimentació i Ciènciahaurà estat un èxit pels dos tipus depúblic que previsiblement més elfreqüentaran. De moment, tothomn’està content!

amb la intervenció dels componentsdels programes Polònia (TV3) i Mino-ria Absoluta (RAC1) Manel Lucas iCesc Casanovas. L’Apunt de Plata ésrecollit per l’estudiós local Jaume Pons,i l’Apunt de Plàtan és atorgat a l’empre-sa Tous, que no acudeix a l’acte.

Aloy rep el 25èBages de Cultura

23 de novembre. Al Saló de Sessionsde l’Ajuntament, es fa l’acte de lliura-ment del Premi Bages de Cultura, insti-tuït per Òmnium Cultural del Bages,que enguany s’atorga a l’historiadormanresà Joaquim Aloy i Bosch. En eltranscurs de la sessió, Josep Maria Soléi Sabaté, catedràtic d’Història Contem-porània de la Universitat Autònoma deBardelona, glossa la figura de l’home-natjat, es fa un reconeixement personalals guardonats al llarg de 25 anys i eslliuren els diversos Premis Lacetània.

Porcel guanya a lafederació de barris

24 de novembre. La candidaturaencapçalada per José Juan Porcel, presi-dent del barri de la Mion, s’imposa enles eleccions per renovar la presidènciade la Federació d’Associacions de Veïnsde Manresa, amb el suport d’onze delssetze barris de la ciutat. La candidaturaopositora, amb Carme Carrió, de l’AV

de les Escodines al capdavant, rep elsvots dels cinc barris restants, en unaassemblea marcada per la controvèrsiaentorn del sistema utilitzat.

ExpoNeu s’obre alsesports d’aventura

25 de novembre. Més de 7.500 visi-tants passen pel Palau Firal en la 22aedició d’ExpoNeu, que aquest anyaposta per ampliar l’oferta al camp delsesports de muntanya, a més de mantenirel mercat d’ocasió i els estands de lesestacions d’esquí.

La UMB omple elVell Congost

25 de novembre. La gran banda for-mada per la Unió Musical del Bages i16 escoles de música aplega 150 músicsi unes 800 persones al pavelló del VellCongost, en el tradicional concert deSanta Cecília.

Els Mossos fan unabatuda espectacular

30 de novembre. Quatre barris de laciutat (Barri Antic, Passeig i Rodalies,Escodines i la Font dels Capellans) sónl’escenari d’una espectacular operaciódels Mossos d’Esquadra, que desple-guen un centenar de policies i detenenuna vintena de traficants de droga. �

El Fecinema homenatja Marisa Paredes iAgustí Villaronga

18 de novembre. La novena edició del Festival Internacional de CinemaNegre es clou amb una gala al Kursaal, on el cineasta mallorquí Agustí Vi-llaronga és reconegut per la seva filmografia agosarada i l’actriu Marisa Paredesper la seva trajectòria, amb més d’un centenar d’intervencions al cinema.Durant la nit, s’atorguen els Plácidos a Josep Cayuelas i Joan Vives (millor car-tell), Giri, de Carlos Basas del Rey (millor guió), Suave es la noche, de CarlosAguilera (millor curt), The Darkside, de José Corral (premi Jove de curts) iMuerte a un presidente, de Gabriel Range (millor pel·lícula de gènere negre).

reportatge

a dos cursos, va crear-se a Manresael CEIP La Sèquia, i ara li toca el

torn al CEIP Ítaca. Si arriba a ser cert queel 2015 a Manresa hi haurà prop de nor-anta mil habitants, li caldran cinc escolesmés d’Educació Primària, com a mínim,segons l’estudi de previsió de placesescolars que ha fet l’Ajuntament de laciutat. Assistim, doncs, a un panoramaescolar en creixement, en què membresdel col·lectiu de mestres veuen una pos-sibilitat de canvi: «Crec que s’han de fer

tantes escoles en el país que hi ha d’ha-ver un abans i un després. A més, unaescola nova és una bona oportunitat percomençar un projecte innovador i reno-vador», afirma Conxita Olivé, directorade l’escola.

Un centre de nova creació ofereix avan-tatges, com que la direcció pugui escollirpart de l’equip de mestres: «S’hi perme-ten facilitats de manera excepcional itransitòria perquè el director/a faci pro-postes. D’altra banda, com que Educa-

ció promou l’autonomia dels centres, ésbenvingut qualsevol projecte que innovidins dels límits de ser públic», explicaJoan Forné, inspector de la zona deManresa. En el cas de l’Ítaca, un cop vahaver-ne estat nomenada la directora,Conxita Olivé va reunir les mestres ambles quals feia dos anys que ja havia con-feccionat un projecte que arrenca del’experiència i de les inquietuds pròpies:«Altres centres ja establerts també tenenun projecte, però cada un té les sevescaracterístiques. El nostre es caracterit-za per materialitzar-se cada dia en tot,perquè tot el que fem té un sentit. Hiajuda el fet que es tracti d’una escolanova, en què tot es pot qüestionar».

Acolliment i participacióD’entrada, com es materialitza que el

CEIP Ítaca sigui, segons el seu projecte,una escola acollidora, amb un alumnat lameitat del qual és de pares de procedèn-cia estrangera, la qual abasta fins a 13nacionalitats diferents? Aquest fet tambépassa a altres escoles de la ciutat, però al’Ítaca «el centre té places vacants pel fetde ser nou, cosa que comporta unamatrícula molt variable, ens afecta moltla immigració estrangera i del cinturóindustrial», afirma Fina Monell, capd’Estudis. Per això la comunicació ambles famílies és un dels temes de debatmés actuals. L’Associació de Pares i Ma-res d’Alumnes (AMPA) té editats fulletsinformatius sobre l’entitat en diferentsidiomes i conjuntament amb l’equip demestres té entre mans decidir sobre unaaltra qüestió fruit de la barreja intercultu-ral: quines festes se celebraran a l’escolai com. El president de l’AMPA, JordiSerra, afegeix que «el projecte de l’esco-la ha de coincidir amb les dinàmiquesfamiliars, i creiem que això s’aconse-gueix mitjançant el diàleg».

Tot i el debat, l’escola no deixa de ser

un espai de convivència: «El divendres ala tarda ens trobem tots els alumnes imestres. Cada 15 dies fem assemblea, enquè es presenten els alumnes nouvinguts,es donen notícies d’interès, com el naixe-ment de germans. També un cop al mesprocurem convidar persones per a fer-nos demostracions artístiques, i cele-brem els aniversaris del mes en col·labo-ració amb les famílies, el menjar és fetper elles. Això afavoreix la cohesió socialentre les diferents cultures».

La comunicació amb les famílies ésvital per fer possible un altre tret del pro-jecte, la participació: «Creiem que l’edu-cació és compartida amb els pares i queimplica tothom amb qui es creua l’alum-ne cada dia: mestres, famílies,, veïns delbarri, administració, fins i tot amb elconductor de l’autobus», diu FinaMonell. El marc de participació i educa-ció conjunta es crea deixant que les famí-lies puguin entrar a les classes, estar-s’hi:«l’aula no és un espai reservat», afir-men. Una hora en què la participacióqueda palesa es la d’esmorzar, al menja-dor de l’escola. Hi ha establerts torns depares voluntaris que ajuden. La MercèFont afirma que ve de gust fer-ho: «Ésuna escola molt familiar, parles moltamb les mestres, t’expliquen com s’hofan i accepten propostes». Per esmorzarcada nen porta una peça de fruita i la posaen comú. Els pares voluntaris col·laborena pelar-la i trossejar-la, i els nens mengenla fruita que volen, no necessàriament laque han dut, i a més han tallat la fruita, fetsucs i parat taula: «S’hi treballen dife-rents objectius de l’escola, com compar-tir, potenciar uns hàbits alimentaris salu-dables, respecte, i altres».

CompetènciaEl CEIP Ítaca ha començat amb alum-

nes d’educació infantil, de 3, 4 i 5 anys.Els grups-classe s’han format barrejant

CEIP Ítaca: Ha nascut una escola

F

En el curs 2007-2008 una escola pública ha obert portes al barri de la SagradaFamília, en una de les zones de la ciutat en expansió demogràfica i immobiliària.L’Ítaca té un emplaçament provisional al barri, una associació de mares i pares d’a-lumnes emergent i un nombre d’alumnes canviant. I sobretot té un projecte de cen-tre, que la sosté actualitzant-se dia rere dia. És la realitat d’una escola nova.

SÍLVIA BERENGUERAS

Detall d’una aula, amb l’ambientd’expressió oral i l’espai de racons al fons. Fotos: Sílvia Berengueras / Escola Ítaca



aquestes edats, per voluntat del projecteeducatiu, i quan l’escola creixi, «conti-nuarà havent-hi barreja d’edats en cadagrup», aclareix la directora del centre.Per a l’equip de mestres, aquest mètodeafavoreix l’aprenentatge, i malgrat quealgunes famílies van mostrar-se recelosesdavant la barreja d’edats, la Mercè Font,per exemple, afirma que «estem moltcontents. La Clara ha començat aquestany i sorprèn que ja tingui amics de 5anys».

Una altra metodologia que pot sorpren-dre les famílies és la manca de llibres detext. Carme Blanco, una altra mare del’escola, especifica que «la Noa no té lli-bres de cal·ligrafia, però això no treu quesàpiga el mateix que altres nens que entenen». Els nens de l’Ítaca aprenen permitjà de cinc ambients, amb activitatsque tenen a veure amb el seu propi crei-xement. Hi ha l’ambient del joc simbòlic,amb espais i objectes que representen lavida al carrer: una fruiteria, un tallermecànic, una casa. En el científic, elsalumnes experimenten amb diferentsmaterials: pesen, colen, fan servir tubs,troncs, pedres, sorra. En el matemàtic, elsalumnes emprenen construccions ijuguen amb jocs de taula. L’ambientd’expressió oral té disfresses i titelles perinventar-hi històries, i finalment eldomèstic es treballa al menjador, a l’horad’esmorzar. Fina Monell explica que per-què els ambients funcionin «calen unesnormes de convivència a priori, bàsica-ment el respecte als altres i al materialamb què es treballa».

Educar en continguts, procediments iactituds, amb maneres que van més enllàdels llibres, és un dels reptes de l’escola.Segons Fina Monell, «ha de tenir unacontinuïtat en tot el cicle educatiu. Per anosaltres no és una preocupació el pas aPrimària i a l’educació obligatòria. Peròno volem obviar continguts, al contrari.Es tracta que els nens siguin competentsen el món que els ha tocat viure, peròtambé que ho siguin per decidir quinamena de món volen».

La llibertat d’escollirI és que els alumnes poden escollir cada

dia l’ambient a on volen anar, durant unahora. N’hi ha un a cada aula, de maneraque els nens canvien d’espai sovint. A lesaules hi ha un ambient determinat Iaquest conviu amb altres espais, com elde trobada i el de racons, força estès enl’àmbit d’educació infantil, on el nensdecideixen una activitat en funció delmaterial de què disposen: «Respectem lesdecisions de cada alumne i la seva prò-pia evolució. No tenim les activitats pro-gramades per endavant i per a tot elgrup».La directora també explica quecada ambient es renova en funció del queva passant. Els resultats, els acaben

veient els pares: «Cada dia els sorpre-nen, s’ho passen tan bé que a nosaltresens fan venir ganes d’anar-hi a jugaramb ells», confessa Mercè Font.

Voler potenciar en els nens la capacitatd’escollir no és nou en ensenyament. Lesmestres del CEIP Ítaca saben que estanrenovant objectius que ja seguienl’Institut Escola de la República, de RosaSensat: «Un dels retrets que se’ls feia eraque preparaven els alumnes per a unmón que no existeix, a la qual cosa res-ponien que en tot cas preparaven per aun món que hi podria haver. Per a nosal-tres, això no és una utopia, ho hem vistdur a terme en altres escoles», afirmaFina Monell.

BenestarL’equip de mestres considera que és

més important que els alumnes s’hi tro-bin bé que el compliment estricte de cer-tes regles, com els horaris: «No demanemexplicacions si els nens arriben més tard

de l’hora d’entrada». En pro de la lliber-tat de l’alumne, per a l’equip tampoc sónimportants qüestions de ressò mediàticcom permetre o no el vel musulmà a l’es-cola. Els nens no porten bata ni cap menad’uniforme.

Voler el benestar de l’alumne està rela-cionat amb un altre punt fort del projectedel centre, una determinada concepciódel nen: «Té un potencial, la nostra inter-venció tracta de fer-lo sortir». També ésun antic fonament pedagògic, però FinaMonell matisa que «la figura del mestreacompanyant l’alumne és més aviat unfet natural. Ser al costat o al darrere, dei-xant que els nens manifestin la sevavoluntat». Conxita Olivé hi afegeix que«així els nens et senten a prop, però no sesenten controlats. Els adults tendim aavançar-nos als esdeveniments, llavorsels nens esperen què diuen. D’aquestamanera tallem l’espontaneïtat del nen ila seva pròpia previsió». Un moment enquè es posa això a prova, són les situa-

A dalt, vista general de l’escola i el pati, durant la jornada de portes obertes del 24 denovembre passat. A sota, detall de La Plaça, espai de trobada de la comunitat

reportatge

cions de perill. Jordi Serra, president del’AMPA, explica que «hi ha pares queveuen risc en el fet que hi hagi pedres italusos a l’accés dels alumnes, per això ala jornada de portes obertes hem orga-nitzat un joc amb què vegin que els nenss’han d’acostumar a conviure-hi».L’equip ha aconseguit que no es tanquinels talusos que circumden els barracons,tot i que els voldrien més presentables,amb grava, en lloc de pedres: «Hem deci-dit conservar els murs de pedra seca quehi ha i que els talusos no estiguin tancats,que els nens s’hi puguin enfilar. Són elsnostres tobogans, a més, les pedres, elspendents, formen part del món». De totamanera, això també implica un treballd’observació atenta de les mestres, a par-tir del qual aprenen constantment: «Veurequè fas, què et passa, compartir i refor-mular l’acció. Un procés que depèn de lacapacitat de cada persona, més que del’experiència».

El dia a diaPer això també l’equip docent es reu-

neix cada dia per tal de reformular elmètode i donar-se suport en l’autoapre-nentatge, i posen en comú la lectura dellibres i articles sobre la pràctica pedagò-

gica. A més, «una tarda a la setmana ensreunim per debatre temes que ens afec-ten. L’equip té una inquietud, unesganes, i acabem fent més hores de lesque ens pertoquen». Quant a la dedica-ció extraordinària, des d’Educació esveu com un fet que forma part del seucompromís d’equip i que no es potexportar a altres centres. També com unfet habitual lligat a la creació d’un cen-tre: «Les fases inicials requereixen mésdespesa mental per tal de desenvoluparel projecte», detalla l’inspector JoanForné.

Quant al suport de l’Administració, l’e-quip de l’Ítaca afirma que «per dur aterme el projecte, Educació no ens ha po-sat pals a les rodes, però podríem tenirmillors condicions». Tot i així, han acon-seguit intervenir en aspectes de l’escolaque ja vénen establerts pel departament,com la distribució dels espais arquitectò-nics, «que és importantíssima, en lloc detenir els tres barracons en bateria, vamdemanar de tenir-los mirant-se de mane-ra que quedés un espai entremig, La Pla-ça, per afavorir la comunicació, un puntde trobada de tota la comunitat». Tambévan demanar fer treure l’envà d’un mò-dul i tenir més espai a l’aula de psicomo-

tricitat, «i vam negociar el material queve predeterminat a canvi d’altre que elnostre projecte necessitava més». En lanegociació dels recursos, Joan Fornéexplica que «en l’estructura provisionald’una escola, des del departament s’ad-meten aportacions que no afectin els ser-veis escolars que s’han de donar, és a dir,les unitats d’escolarització hi han decabre».

L’any que veLa creació de l’escola ha donat lloc a un

boca-orella a la ciutat, que fa pensar aalgun pare que «l’any que ve l’escolapotser no podrà atendre totes preinscrip-cions». No obstant això, el curs 2008-2009 és previst el trasllat a l’edifici ques’ha de construir a la cruïlla de la carrete-ra del Pont de Vilomara amb el carrer deSant Blai. És un altre tema de debat de lacomunitat educativa de l’Ítaca, en el qualté poca capacitat de decisió, segons JordiSerra, de l’AMPA: «Volem que es desen-calli el projecte de construcció i dir-hi lanostra». Joan Forné explica que el pro-jecte ha de seguir el procediment d’adju-dicació d’obra pública i que «un copsigui aprovat, es presentarà a l’equipeducatiu perquè hi faci aportacions detreball».

La nova escola, doncs, ha de créixer, i elseu equip hi vol mantenir un esperit reno-vador dins la xarxa pública, que recordael d’altres centres educatius que ja hanestat innovadors a la comarca. PeròConxita Olivé destaca que «la renovacióde l’escola catalana passa per un estan-cament, en vint anys hem deixat de fercoses i de parlar-ne d’altres». Hem assis-tit a successius moviments de reforma icontrareforma educativa, amb debatsoberts: «La llei d’educació dels anyssetanta ja apuntava cap a l’autonomiadels centres, però no passà d’allò escrit.La necessitat d’escolaritzar la poblaciós’acabà imposant», recorda Joan Forné.El viatge de l’Ítaca no ha fet més quecomençar, però, com diu el poema, ésd’esperar que sigui ple d’aventures, no derutina i de necessitats d’escolarització. �


L’escola és ubicada al barri de la Sagrada Família

Ulleres graduadesLents de contacte

Ulleres de solAparells per a sords

BaròmetresPrismàtics, etc.

PASSEIG PERE III, 47TELÈFON 93 874 68 02

08240 MANRESA

BONES FESTES! Per a anuncis enaquesta revista....

PUBLICITAT

C/ Urgell, 38

Tel. i Fax 93 872 43 86

MANRESA

reportatge

óc peruà i tinc 34 anys.Vaig arribar fa un any imig contractat per Tele-fònica, juntament ambcompanys peruans i xi-

lens. Sóc enginyer electrònic. ALima treballava en una empresaproveïdora d’Internet via satèl·lit itenia 8 persones al meu càrrec.Vaig acceptar la proposta perquèvull progressar professionalment ien el camp de la tecnologia aquí hiveig molt camí per recórrer. Sócfill d’una família de classe mitjana,el pare repara electrodomèstics i lamare té un petit negoci de reparti-ment de gas natural a domicili.Herlinda, la meva germana, té 35anys i és mare de 2 fills, i José, elmeu germà, té 28 anys. Tots viuena casa amb els pares. Allà els fillsno s’independitzen, l’economiatampoc no ho permet.

Ara fa dos anys em vaig casaramb la Míriam, ja tinc tots elspapers perquè pugui venir. Tenimganes de formar una família. Ensvam conèixer treballant en unalberg de l’Instituto Nacional deBienestar Familiar, de Lima, onviuen nens amb tot tipus de proble-mes: maltractats, abandonats, ambSíndrome de Down... Per a ella és una feina vocacional, jo lacompaginava amb els estudis. Des que he arribat, he treballata Múrcia, València, Barcelona i des de fa tres mesos aManresa. Vaig canviar d’empresa, però ara torno a portar lesinstal·lacions d’ADSL de Telefònica des de l’empresaCOBRA. Amb un altre company, som els responsables d’a-questa comarca. La gent em tracta molt bé i quan vaig a lescases noto que confien amb mi. Els treballadors d’aquí novolen treballar ni dissabtes ni tan sols un diumenge al mes,encara que els ho paguin bé. Això fa que nosaltres tinguemmoltes més portes obertes. També per això ens proposen devenir, saben com treballem i que no tenim aquestes limita-cions. En el meu país si convé treballar en diumenge es fa, finsi tot sense cobrar. M’interessen altres camps de l’electrònica:sistemes de seguretat, de xarxes, de comunicacions alimenta-des per energia solar...

Passaré el Nadal i el Cap d’Any a Lima, són unes festes quecelebrem molt. Aviat s’engalanaran totes les cases i carrers dela ciutat i el dia 24 es prepara tot per a l’àpat de les dotze denit. Un brindis amb xampany i comença el sopar amb unataula ben parada amb gall dindi, panettone i xocolata.Estrenem roba, ens fem regals i ens abracem. Sortim al carrera trobar amics i familiars i tota la ciutat s’omple de color i demàgia amb coets i focs d’artifici. Per Cap d’Any amb la roba

vella fem ninots que satiritzen personatges públics o cone-guts del barri i a les dotze de la nit els encenem. Si vas ambcotxe pels carrers els has d’anar esquivant, en cremen per totarreu. Ens posem tota la roba interior de color groc i es fanballs i festes per tota la ciutat.

Sóc molt amiguero, m’agrada la conversa i fer amics. Aquíles relacions veig que són més formals, la gent queda per tro-bar-se i ho fan al voltant d’una taula o a casa amb parelles,famílies o amics. Allà és més informal, et trobes pel carrer ifas una cervesa i si quedes per la setmana següent, potser nohi vas i no passa res. Pel teu santo, que és l’aniversari, se’tpot omplir la casa de gent sense avisar. Les meves distrac-cions són Internet i anar a Terrassa els caps de setmana. Enstrobem amb companys peruans per jugar a futbol, anar aprendre una cervesa o passejar. Som gent de diferents empre-ses i ciutats, alguns tenen família, altres no.

A mi m’agraden les ciutats grans com Barcelona, València,Madrid, Sevilla, estic acostumat a Lima, on viuen vuitmilions de persones. A Manresa m’hi ha portat la feina, latrobo una ciutat molt tranquil·la i m’hi he instal·lat bé perquèpugui venir la Míriam, però m’han dit que l’hivern és moltdur. Estic a l’expectativa. A la cuina d’aquí hi trobo a faltarcondiments, la noto insípida. El plat que m’ha robat el cor ésla paella. �

BIOGRAFIES ANÒNIMES

CONXITA [email protected]

Gustavo Mendoza: «Vaig arribar amb

contracte de treball i lloc per viure»

Una foto actual meva, en un carrer de Manresa

S



’entorn de Manresa no és, ni de bon tros, una àrea debiogeografia mediterrània estricta. Certament dominaen l’actualitat la vegetació perennifòlia mediterrània,en bona part afavorida pels segles d’intervenció hu-mana, però no pas de manera aclaparadora ni a tot

arreu, sinó barrejada sempre amb nombrosos arbres i arbustoscaducifolis d’àrea submediterrània. Estem en territori de fronte-ra, de contrastos marcats entre solell i obaga, entre vessants secsde sòl escàs i riberes fèrtils, on els diferents tipus de vegetacióes combinen. Els caducifolis acompanyen els cursos d’aigua,dominen a les fondalades i a les millors terres, i es disseminenaquí i allà amb preferència per les obagues. Aquesta diversitatde vegetació feixuga i prosaica d’explicar, la tardor la pinta poè-ticament de colors.

A la tardor, els dies s’escurcen i baixa la temperatura de nit, elsarbres i arbustos caducifolis desencadenen un fenomen gran-diós, a gran escala, que no pas per esperat és menys impressio-nant: la mudança de les fulles. El procés s’inicia amb la degra-dació lenta dels pigments foliars començant per la clorofil·la, elprincipal pigment fotosintètic i el responsable del verd de lesfulles. Transitòriament es fan visibles els altres pigments de lafotosíntesi, els carotenoides i les xantofil·les de tons grocs itaronges que donen a les fulles el color autumnal. Si a més que-den a les fulles els pigments anomenats antocians, llavors s’a-

consegueixen els vermells més encesos. Progressivamentaquests pigments es perdran, els colors s’apagaran cap a tonsmarcescents i les fulles acabaran per caure a mercè del vent.

L’espectacle visual de les extenses boscanes decídues amb elscolors transmutats a una àmplia gama de grocs, vermells i ocress’interpreta cada tardor a bona part de l’hemisferi nord. No ambla mateixa extensió, però sí amb tants o més colors, la tardoresquitxa igualment el paisatge manresà i, en general, del Bages.El nombre d’espècies caducifòlies que viuen al Bages –roures,aurons, blada, moixera, om, corner, noguerola,...– dóna una pa-leta de colors de tardor més extensa que, per exemple, la de lesfagedes monoespecífiques. Aaquesta diversitat d’arbres cal afe-gir-hi la variabilitat intrínseca de cada espècie, més la falta desincronia entre els individus. Tot plegat fa que, durant setmanes,el paisatge natural esdevingui un mosaic bigarrat de colors.

Els roures, insospitadament abundants i sovint creixent sotaels pins, es troben per tot arreu. Les seves fulles lobulades tar-den a esgrogueir-se i, sobretot als exemplars joves, es mantenenseques a l’arbre durant tot l’hivern. Ells pinten el color de fons,groc i marró, al paisatge de tardor. També a la primavera elsroures seran els darrers a treure fulles noves.

En contrast amb la melancolia dels roures, els aurons i les bla-des, els arbres del gènere Acer, posen les notes més vibrants.L’auró negre és freqüent al Bages, en especial a les obagues.Són molt característiques les seves fulles petites, en tres lòbulsi amb un pecíol llarg i prim. Arribada la tardor, les fulles de l’au-ró negre prenen els colors més brillants, groc, taronja o vermell

viu. Ell és qui il·lumina dels colors més encesos, talment unapintura impressionista, les obagues de l’entorn de Manresa. AMontserrat és el seu parent, la blada, qui a la tardor, dissemina-da per tota la cara nord o resseguint les canals, posa el colorllampant de foc enmig de la monotonia verda de l’alzinar. Lesfulles de l’auró blanc, de cinc lòbuls, s’acoloreixen de groc.

La servera i les moixeres, arbres del gènere Sorbus, viuenescampats sense dominar el bosc. Igual com aurons i blades,serveres i moixeres es fan veure a la tardor. La servera es reco-neix per les fulles compostes pinnades, amb els folíols retallats,que a la tardor viren cap a colors ataronjats i granats. La serve-ra creix per tot arreu, a vegades afavorida pels seu fruits comes-tibles o com a ornamental. En canvi la moixera té fulles ente-res, grans, de contorn arrodonit o el·líptic. Amb la tardor, l’an-vers de les fulles de la moixera passarà del verd al groc i des-prés a un to rovellat, mentre que al revers es contrastarà més unto blanc. La moixera és abundant a Montserrat, al Moianès i ales serres de l’oest del Bages amb el bosc ben conservat. Quedaencara la moixera de pastor, de fulles amb grans lòbuls aguts,que a la tardor poden prendre un granat intens.

Entre els arbres caducifolis falta anotar encara l’om i el til·ler.Entre els arbustos que més destaquen a la tardor es compten lanoguerola, l’avellaner, el corner i el sanguinyol, amb un vermellque fa honor al nom i, a les bardisses, l’esbarzer i l’aranyoner.

Tots s’afegeixen a la festa de colors. Al camp, les fulles de lavinya i dels fruiters canviaran de color abans de caure. A ciutat,i abans també a les vores de carreteres –quan les carreteres esta-ven al servei del territori i no a la inversa– els plàtans amb fullesdaurades són els principals ambaixadors de la tardor. Arreu d’a-quest país tingut per mediterrani, la tardor esclata de colors. �

OBSERVATORI DE NATURA

Text: JORDI BADIA / Fotos: FLORENCI VALLÈS I JORDI BADIA

Tardor a Manresa

L

Fotografies:

Pàgina esquerra: L’obaga de la vall de la riera de Ra-jadell (Manresa), prop del pou de glaç, puntejadadels colors de tardor. L’auró negre posa les notes mésbrillants, el vermell, el taronja i el groc viu, els rouresels grocs esmorteïts, els ocres i els marrons apagats iles fulles de la noguerola comencen a esgrogueir-se,mentre el pi blanc manté immutable el seu verdpàl·lid, el marfull el verd rotund i l’alzina el verd fosc.

1. Roure martinenc amb les glans madures i lesfulles havent perdut ja el verd intens d’estiu.

2. Auró negre amb les fulles vermell viu. L’aurónegre mostra la més àmplia gama de colors encesosde tardor, des del groc lluminós fins al vermell viu dela imatge.

3. Servera amb les fulles compostes de to ataronjatals inicis de tardor.

1 2 3

el tema del mes

anresa acull quatre espais d’àre-es temàtiques ben diferents, els

responsables de les quals estan acostu-mats a conservar de la manera mésdigne possible, malgrat el poc interèsd’algunes institucions i, en conseqüèn-cia, els pocs recursos que s’hi aboquen.L’exemple més paradigmàtic és el delMuseu Comarcal que, en els darrersdies, ha tornat a ser notícia davant del’ajornament definitiu de la seva refor-

ma definitiva fins l’any 2011. La inversió cultural a la ciutat ha tingut

altres focus d’atenció en la darrera dèca-da i l’apartat de la museïtzació, tot ihaver-se marcat algunes directius defutur, forma part de la carpeta de temespendents, si considerem que no s’ha fetun treball exhaustiu ni s’hi han invertitrecursos per potenciar-ne ni la difusió nila bona conservació. Amb tot, la dinàmi-ca dels diferents museus és força dife-rent, ja que tant el Museu de GeologiaValentí Masachs com el de la Seu funcio-nen al costat d’un motor paral·lel (la basí-lica i la Politècnica) que els fa necessària-

ment complementaris en la difusió cultu-ral i científica. Per la seva part, el Museude la Tècnica adquirirà una nova dimen-sió en la primavera del 2008 un cop s’i-nauguri una mostra permanent definitivarelacionada amb la cinteria i quedi obertal públic diàriament. Aquest mes ens pro-posem passejar pels museus manresans,inventariar-los i subratllar-ne el més des-tacat per copsar una part del nostre patri-moni

Museu de la SeuInstal·lat dins la basílica de la Seu, con-

cretament en una galeria superior sobre

Els museus de Manresa esperen inversions i difusió

Els museus Comarcal, de la Seu, de Geologia i de la Tècnica acullen col·leccions,mostres i peces molt destacades, però esperen una aposta decidida i definitiva perposar-los al dia i la manca de difusió fa que molts ciutadans els desconeguin o noels hagin visitat mai.

REDACCIÓ

M


Fotografies: Cada doble pàgina inclou les fotografies d’un dels museus. Fotos: Francesc Rubí

l’atri de la façana principal, on s’acce-deix a través d’una escala de cargol,només es pot visitar els diumenges deles dotze a les dues del migdia.Anomenat oficialment MuseuHistòric de la Seu, data de l’any 1934i és obra de l’arquitecte manresàAlexandre Soler i March. La sevafinalitat és la de reunir i conservarpeces d’art i records històrics del tem-ple. Si bé algunes peces es van perdredurant la Guerra Civil, d’altres forendipositades al Museu Comarcal, ales-hores situat a la Cova, on es van salvardel pillatge o la crema. Aquestes obresde pintura, escultura i també d’artssumptuàries, principalment d’orfebre-ria, es van recollir en el fons principaldel Museu, que es va reinaugurar l’a-gost de 1963. Actualment, el museuconté obres de l’antic Arxiu Capitularde la Seu i d’altres d’interès històric. A

més del seu caràcter artístic i arqueo-lògic, també explica records de labasílica.

Entre els seus elements més desta-cats cal remarcar el frontal florentí,obra de Geri Lapi, de l’any 1357.Jaume Pons, conservador del Museu,ens explica que «és un frontal d’altarbrodat sobre tela de lli amb fil de sedai or fet a Florència al segle XIV».Segons l’esmentat estudiós, «a finalsd’aquest segle, la important famíliamanresana dels Saera, –que circulavaper Europa i visitava sovint Itàlia–havien encarregat aquesta peça i lavan cedir a la Seu, en morir el mece-nes de l’esmentada família, RamonSaera». Ultraprotegida i mot amagadaencara actualment, aquesta peça tansols s’exposava en diades molt con-cretes a l’altar major de la Seu fins afinals del segle XVIII. «L’obra ha tin-

gut les seves vicissituds, ja que durantla Guerra Civil la van trobar enrotlla-da dins d’un sac com si fos una per-siana a punt de cremar-la. Es va recu-perar, però tot seguit va tornar a des-aparèixer fins que al cap de quatreanys es va localitzar en una parròquiade prop de Girona fins que va retor-nar». Pons també explica que a finalsdel segle XIX, a l’Exposició Universalde Barcelona del 1888, «es cedeixaquesta peça, com consta en un diplo-ma que el Museu conserva». Però, enacabar-se l’exposició, «en lloc deretornar-la a Manresa l’envien a Vic,ja que els constava als organitzadorsque procedia del bisbat de Vic, on vaestar una bona temporada, malgratles queixes dels manresans que final-ment la vam poder recuperar». Per aJaume Pons, com tots els frontals d’al-tar, la peça «representa el procés de la


Mu

seu

his

tòri

c d

e la

Seu

vida de Jesús des de la creació fins a lamort. Hi ha nou peces laterals a banda ibanda, mentre la part central representala crucifixió». A més, hi ha el quadre delSant Sopar, «amb una floridura i unaquantitat de treball impensable». Es trac-ta d’una escena molt detallista. Ponsaclareix que malgrat el que alguns han diti publicat «vinculant-lo amb el tapís de lacreació de Girona, no hi té res a veure, jaque es tracta d’un frontal d’altar i és unapeça única».

Al museu també hi trobem les arquetesdels cossos sants, patrons de la ciutat deManresa: santa Agnès, sant Fruitós i santMaurici, de plata, obra de l’orfebre man-resà del segle XVII A. Lloreda, realitza-des els anys 1616 i 1653. Les dues arqueses col·loquen davant l’altar els dos diesde Festa Major. Els dos primers santstambé estan representats en talla de fusta,però «la de Sant Maurici va desaparèixeri s’ha fet de nou». Pons també remarcaels plats petitoris, que s’utilitzaven endiades assenyalades com la de la FestaMajor, en què espassava a recollir lesalmoines dins lesesglésies amb lesimatges pertanyentsals sants patrons, osant Isidre, santIgnasi o santaLlúcia.

És remarcable latalla romànica delCrist de Manresa,una escultura defusta policromadadel segle XII, «quealguns autors apun-ten d’origen ara-nès». Dels objectesdiversos de caràcterlitúrgic, destaquenespecialment els treballs d’orfebreria enplata i or. «La majoria són donacionsdels canonges de la Seu, en jubilar-se oabans de morir». Pons en remarca unacreu gòtica processional i una gran custò-dia de plata, que es portava a la processóde Corpus, «amb quatre barres pels por-tants del tàlem, com en l’època delFranco. Tenim un tàlem immens i a sotahi anava la gran custòdia»; calzes, quees baixen a la Seu en esdevenimentsimportants com la vinguda del bisbe,cupons, reliquiaris dedicats a santaLlúcia, sant Isidre, sant Fruitós, santaAgnès i sant Maurici, que segons la lle-genda contenen una petita relíquia decadascun d’aquests sants. També hi had’altres imatgeries, com ara dos caps deturc en talla de fusta i la boca articulada,antiga decoració dels òrgans barrocs quequeda: «Antigament servien per treure a

través de les seves boques l’aire excedentdels tubs de l’òrgan quan s’acabava l’ac-te de l’església». A partir dels anys 40,«en què els dissabtes de glòria s’esceni-ficava el fet d’anar a matar jueus a lesesglésies, quan s’acabava la funció, tira-ven la corda del darrere perquè s’obrís laboca i llancés caramels».

El retaule de sant Ponç recuperat del’antiga capella de Sant Marc, just abansde la riuada del 1907, és una pinturasobre taula de Benito Sánchez Galindo,de mitjans del segle XVI. Una urna devotacions del segle XVIII, concretamentdel 1763, «només per estaments religio-sos que servia per elegir el president delcapítol dels canonges» i quatre angeletsque formaven part del faristol del centredel cor de la Seu destruït durant la GuerraCivil. Imatge de la Puríssima, de plata delsegle XVII, «contràriament al que se soldonar per fet, la cara, les mans, els peusd’aquesta imatge està pintada sobreplata, que segons els tècnics requereixuna elaboració extraordinàriament com-

plicada per poderpintar sobre plata».Dues peces inacaba-des són fragmentsde predel·les ambescenes sobre laPassió de Jesús,obra de Joan Graudel segle XVII, unfragment del retaulede l’altar de SantaLlúcia que repre-senta la seva mort,del segle XVIII i unaltre del XIX, queés un altre fragmentde predel·la querepresenta el purga-tori, també és unaobra inacabada.

Finalment, a les parets del sostre hi tro-bem escenes representatives de la mortdel canonge Mulet «assassinat a la Seupel pare d’un altre canonge, el 8 desetembre de 1428».

Museu Comarcal de ManresaSituat a l’antic col·legi de Sant Ignasi,

és un edifici de planta rectangular a l’en-torn d’un claustre. Des del 1935 és detitularitat municipal. El 1896 s’inauguràel Museu Arqueològic, BibliotecaPública i Exposició Artístic Industrialpermanent en unes sales del’Ajuntament. El 1941 es torna a reobrirdesprés de la Guerra Civil com a MuseuMunicipal, novament al col·legi de SantIgnasi, que absorbeix també les col·lec-cions del CECB i del Montserrat. Alsanys 60 passà per diferents problemesfins al seu tancament. Va reobrir durant la

Mu

seu

Co

mar

cal d

e M

anre

sa

Transició, el 1977, amb el nom deMuseu Comarcal de Manresa i ambuna exposició permanent. Les visiteses poden fer de divendres a diumengede 10 a 14 del matí i de 17 a 20 horesde la tarda, els divendres i dissabtes.Els altres dies es poden fer visites con-certades.

D’abast comarcal, la seva gestió ésde l’Ajuntament de Manresa. Segonsel seu director, Francesc Vilà iNoguera, a banda dels temes d’històriade la ciutat, les col·leccions mésimportants a visitar són la ceràmicamedieval i l’escultura policromada del’època del barroc. «La ceràmicamedieval és interessant perquè és lamés extensa que es conserva en unmuseu i la més diversa amb tota latipologia de peces de parament detaula d’una vaixella de luxe de mitjansegle XIV, sobre fons blanc imitant lesporcellanes. És la primera produccióde ceràmica en territori cristià». Laseva procedència són les voltes delCarme i «molt probablement proveniad’alguns tallers de Barcelona o mit-jançant algun obrador itinerant.L’altre aspecte que la fa important ésque és contemporània de les pecesvalencianes de Paterna o Manisesfetes amb la mateixa tècnica». Pel quefa a l’escultura policromada de l’èpocadel Barroc té la seva importància «enla quantitat del fons i en l’extensió cro-nològica dels continguts, ja quecomença al segle XVII i arriba fins benentrat el XVIII, la majoria amb autorsestablerts a Manresa». Vilà reconeixque hi ha moltes obres pendents d’ex-posar. Se’n fa una tria per poder-lespresentar millor i per criteris de racio-nalitat per tal que «les exposicions

siguin el màxim de representatives deles col·leccions». Ara bé, en aquestmoment, el Museu destina uns 800metres quadrats dedicats a exposi-cions, però la previsió que marca el PlaDirector «és la de doblar-la i posar aldia les sales de reserva, que ocupenmés d’un miler de metres quadrats».

Pel que fa al lligam existent entre elMuseu i les escoles, «es fagairebé des desempre,però

especialment des dels anys 80 ambalguns treballs promoguts especial-ment des de l’Ajuntament, amb mes-tres com l’Agnès Torras, Josep AntoniSerra i Francesc Comas, El tema de la

ceràmica va començar a ser treballatper Imma Comas i dues noies més .Des de principi dels 90 els donem unprograma de treball estable dins delMuseu: editem els materials impresosadreçats als mestres per organitzar lesvisites, preparem uns tallers didàctics icomencem a elaborar els primers iti-neraris per la ciutat». Aquests itinera-

ris tenen una durada de dueshores, amb contin-

g u t s

com la Manresa medieval, l’esplendordel Barroc i l’esclat del Modernisme.Inicialment es treballa directament desdel Museu, després amb col·laboraciódel Centre d’Estudis del Bages, «ambqui tirem endavant temes de monito-


ratge i algunes sortides conjuntes».Quan les activitats creixen «i se’ns difi-culta la possibilitat de gestionar-honosaltres mateixos es fa l’opció de con-vocar un concurs i fer-ne una gestióinterna». Actualment, aquest servei edu-catiu es gestiona des de Transversal, queen fa les visites guiades dels grups esco-lars que participen de les activitats delMuseu. De tota manera, segons Vilà, «lanostra voluntat a mida que disposem demés personal és no cedir la gestió sence-ra i anar contractant paquets concrets».D’aquestes activitats didàctiques«remarcaria l’evolució de la tipologia deles activitats que hem anat fent. Vamcomençar amb uns materials impresosadreçats als mestres per preparar lesvisites, a dotar les activitats de monitors,

a la introducció dels tallers didàctics quedonava més dinamisme a les activitats iactualment estem treballant en la incor-poració d’elements de joc, en què desta-ca el format de joc de rol des del Man-resa, any 1.300 com l’actual d’El misteridel Roser. Un crim al Museu, que impli-ca els alumnes en una dramatització pertreballar el Roser, els retaules barrocs.Hi ha més participació del nano ambaquesta presència de l’element lúdic».

Pel que fa a d’altres continguts hi ha lasecció d’Arqueologia que abraça des delNeolític fins a l’època visigòtica.D’altres seccions menors són: el medinatural i la formació geològica del centrede Catalunya i elements d’història de laciutat. Hi ha obres d’art modern i con-temporani del segle XX, de Josep

Dalmau, Josep Mestres Cabanes, AlfredFigueras, Ramon Casas o Antoni VilaArrufat, entre d’altres artistes catalans.Darrerament el museu ha rebut lescol·leccions Moncunill-Roca i de laFundació ARS-Garriga Mir. També s’hifan exposicions temporals amb la inten-ció d’afavorir la incorporació de nouspúblics, sobretot joves i de grups socialsdiversos. Des de l’estiu hi ha hagut uncanvi d’ubicació de les exposicions tem-porals del Museu que ha passat de laplanta baixa –on a partir de l’any vinents’hi situarà més escultura barroca i pintu-ra renaixentista– a la planta segona, queté un accés més independent del propiMuseu». De cara al futur, tothom té clarque el Museu «ha de créixer en estructu-ra, personal i espai».


Ctra. de Vic, 94Tel./Fax 93 873 99 18

08241 MANRESA

Museu de Geologia Valentí Masachs

L’obertura de l’accés pel carrer deBernat de Cabrera, habilitat el mes demarç passat, ha donat una nova pers-pectiva al Museu de Geologia ValentíMasachs, instal·lat dins de les depen-dències de l’Escola PolitècnicaSuperior d’Enginyeria de Manresa.Fundat l’any 1980 amb el doctorValentí Masachs, que en va ser el pri-mer director, no es tracta d’un museutradicional, sinó que l’aspecte didàctichi és molt present. És un dels pocs del’estat espanyol amb aquestes caracte-rístiques i l’únic que està especialitzata mostrar l’aplicació pràctica delsminerals.

La nova entrada, que s’obre cada

diumenge al matí, de les onze a lesdues, i també durant els matins feinersper a visites de grups en hores convin-gudes, permet que s’hi pugui arribarsense barreres arquitectòniques i dónadirectament al nou espai de reflexió,que proposa tres eixos bàsics. Pel quefa al primer, i partint del lema: LaTerra s’esgota, s’hi planteja que lesroques no són renovables i s’hi explical’impacte que té l’explotació de mine-rals, roques, carbó, petroli, gas, urani iaigua –especialment la subterrània–, ila manera com podem reciclar aquestselements. Un segon plafó desenvolupaels pros i contres de la radioactivitat iun mòdul interactiu permet mesurar-lamitjançant un detector Geiger i com-provar la resistència de diferents mate-

rials davant del mineral radioactiu. Eltercer panell mostra la relació entre elsminerals i les persones, i especialmentl’explotació que pateixen homes,dones i nens a l’Amèrica del Sud, laXina o l’Àfrica.

A la sala principal hi destaquen l’es-pectacular ullal de mamut trobat a lesantigues graveres de Puigberenguer,restes de meteorits de fa 4.500 milionsd’anys o una mostra de la recerca quefa la Universitat Politècnica deCatalunya, com ara un xip que s’auto-controla, creat pel professor RicardSanahuja, l’aplicació dels fosfats decalci per a l’osteoporosi, o el biovidre,utilitzat en la neteja de façanes i que esdissol amb l’aigua. Les importantscol·leccions de minerals i roques hi

Mu

seu

de

Geo

log

ia V

alen

tí M

asac

hs


el tema del mes

conviuen amb rareses fòssils com ara lagranota Pueyoi, trobada a Libros (Terol)i datada 25 milions d’anys enrere, o unaltre fòssil de cranc cassoleta de lesMoluques, trobat a Alcover.

D’altra banda, una altra de les joies delmuseu és el conjunt de vitrines que mos-tren els minerals i les roques relacionatsamb les seves aplicacions industrials, demanera que el visitant pot relacionar elsobjectes d’ús quotidià amb el mineral o laroca dels quals han sortit. Un conjuntd’expositors oberts presenten les aplica-cions de les roques i ensenyen, amb mos-tres i fotografies, les matèries geològi-ques primeres i els principals processosde transformació dels materials petris pera l’obtenció dels àrids, del ciment, delformigó, del morter, del maó... Un plafóinteractiu permet veure i tocar les princi-pals roques utilitzades en la construcciódel temple de la Sagrada Família, veure-’n la seva composició i conèixer les sevescaracterístiques.

Per reforçar l’aspecte didàctic, el

Museu de Geologia ofereix dossiers pen-sats específicament per treballar-ne elscontinguts i també un servei de projec-cions en DVD. Segons el gemmòlegJoaquim Sanz, un dels membres funda-dors i el seu director actual, el museu repanualment «uns tres o quatre mil alum-nes, especialment de secundària, batxi-llerats i universitaris, d’arreu deCatalunya». De cara al futur, Sanz esmostra esperançat en l’augment de visi-tants, a mesura que l’estudi de lesCiències de la Terra es faci més presenten els diferents nivells educatius i expli-ca que estan treballant per fer realitat elque ja preveia l’Estatut de 1979, que era«la creació del Museu Nacional deCiències Naturals de Catalunya, que esconstituiria amb diferents centres enxarxa, un dels quals podria ser el deManresa, amb el que comportaria depossibilitats de més difusió de les activi-tats i d’intercanvi d’exposicions».

L’objectiu principal del museu, però, ésque tant l’alumne com el visitant en sur-

tin havent après moltes més coses de lesque sabien abans d’entrar en aquesta aulaoberta a tothom. És per això que tambés’hi ofereix la possibilitat de fer sortidesgeològiques molts caps de setmanadurant l’any, tallers de geologia i químicaper a joves de sis a divuit anys, i tambévisites combinades amb d’altres museus icoves d’interès geològic, que duu a termeel geòleg Josep Maria Mata, responsablede les activitats exteriors.

Museu de la Tècnica de ManresaL’arribada de l’aigua potable a la ciutat

va motivar la construcció dels dipòsitsvells (1861-65) al voltant dels quals es vaconstruir l’edifici que allotja actualmentun museu. Tot i que fa una bona collad’anys que acull gran quantitat d’actesciutadans i visites concertades i desprésd’una preinauguració realitzada el maigpassat, la propera primavera es configu-rarà definitivament com a espai que espodrà visitar diàriament sense necessitatde concertar visites prèvies. Abans, però,

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Comandes al telèfon 93 872 50 18 o a l’adreça [email protected]

el recinte romandrà tancat per refor-mes centrades, essencialment, en laimpermeabilització definitiva de laplaça que cobreix superiorment l’edifi-ci, la configuració definitiva de l’expo-sició de cinteria i algunes adequacionsen el vestíbul de la instal·lació..

L’activitat ha estat continuada en elMuseu gràcies, en gran mesura, a lagran sala polivalent que acull actesmultitudinaris i que permet que elrecinte aculli de divuit a vint mil visi-tes anuals. Però la sala és només unade les tres grans parts sobre les que essustenta la institució regida per un

patronat en el que hi és representat l’a-juntament, Generalitat, CaixaManresa, el Gremi de Cintaires, elCol·legi d’Enginyers Industrials iAigües de Manresa. El paper d’aques-ta darrera entitat és essencial si tenimen compte que el Museu de la Tècnicaforma part del Parc de la Sèquia con-juntament amb el canal pròpiament dit,el centre de visitants i les instal·lacionsdel parc de l’Agulla i el Centre del’Aigua de Can Font (inaugurat no fagaire i al qual El Pou de la gallina vadedicar el tema del mes del número218). Tota la xarxa versa al voltant

d’un dels patrimonis industrials mésdestacats de la ciutat que, a l’espai dela carretera de Santpedor, acull un finalde recorregut de l’aigua fins a la xarxaurbana que queda palesa en la mostrapermanent Aigua i Sèquia.

El tercer gran espai del recinte adhe-rit a la Xarxa de Museus de la Ciènciai de la Tècnica de Catalunya acull lamostra De l’aigua a les cintes.L’actual responsable del museu idirector d’Aigües de Manresa JosepAlabern explica que la cinteria «és laindústria manresana més paradigmà-tica i això justifica en gran part la


Jocs i joguines - Contes i llibresRegals per a totes les edats

Vegeu la nostra exposició, al c/ Puigterrà de Dalt, 10

Us desitgem unes bones festes de Nadal i Cap d’Any, i que es Reis us portin molts regals

Mu

seu

de

la T

ècn

ica

de

Man

resa

configuració del museu ja que hem derecordar, fins fa relativament pocs anys,la ciutat era plena de fàbriques dedica-des a la producció de teixit estret». Laconservadora del Museu, Pilar Alonso,explica que el Museu Acull un recullcronològic «dels processos de produc-ció de cinteria des del segle XVIII finsavui. El recorregut comença pel treballde la seda i el cotó i acaba en les apli-cacions modernes del teixit estret cen-trades en la producció de cordons,corretges, estingues flexibles per a laroba interior o els teixits dels cinturonsde seguretat dels vehicles, entre altres».En el recorregut per la història cintairees recullen alguns espais i peces desta-cades com els obradors de passamaneria

i vetaire, una ostra del primer telermecànic de patacada que va permetre laproducció de diverses unitats simultà-niament, una porta modernista d’accésdissenyada per l’arquitecte Ignasi Oms(creador també de l’edifici del Casino) iles diverses dependències de les fàbri-ques del segle XX que han evolucionatfins als nostres dies.

La reobertura del museu permetrà l’ex-hibició de la col·lecció Maurici Borrell,procedent de la localitat maresmencad’Arenys de Munt, cedida a Manresa ique mostrarà, entre altres joies antigues,un magatzem de fàbrica amb totes lespeces originals per fer el manteniment ireparació de la maquinària. JosepAlabern comenta que «tot i que el procés

de configuració de la mostra ha estatllarg i la ciutat ha tingut altre prioritatsen els equipaments culturals, a la llargatots aquests anys d’espera, ens han servitper anar fent col·lecció, poder escollir, ifer una bona selecció de peces» Enaquest sentit, Alabern subratlla «elsuport, els dipòsits i les cessions fetes pelGremi de Cintaires que han contribuït demanera decisiva a poder albergar unacol·lecció que els entesos destaquen coma unes de les més valuoses d’Europa».La inauguració definitiva al més de marçtambé permetrà dotar al museu de l’es-tructura mínima de funcionament fixadaper la llei i formada per un director/a, unconservador/a i un/a responsable de larecepció de l’espai cultural. �


el tema del mes


A PROPÒSIT

om molts els qui encara guardem el record d’al-guns rètols que ens convidaven o directamentens comminaven a deixar de fer algunes cosesque podien molestar els altres. «Se ruega silen-cio», ens avisaven, o bé sentenciaven sense ate-

nuants: «Prohibido escupir», i no tothom ho complia peròa ningú no li semblava una norma desencertada. Amb eltemps els ciutadans d’aquest país vam anar incrementantla nostra educació fins a fer innecessaris segons quinsadvertiments i aquells avisos van anar desapareixent. Desde fa alguns anys un s’adona queseria pertinent tornar a restabliralgunes d’aquestes advertències pertal de recuperar unes normes deconvivència que es deterioren a pas-ses de gegant. Parlo del que veig idel que tots veiem anant pel carrer,però m’estic d’opinar sobre les pos-sibles causes de tot això per tal deno molestar a aquella colla quetenen la pell tan fina i que s’entestenen voler-nos fer veure les coses delrevés. Pot ser que quan tot ja s’hagifet malbé de tal manera que siguiimpossible arreglar-ho s’adonin delseu error, encara que dubto que tin-guin el valor de reconeixèr-ho.Enmig de la inconsciència d’aques-ta colla i de l’atonia general de laresta –que som la majoria– hi ha quies rebel·la contra aquesta situació ité un detall que no és més que unpetit gest però que, de tant excep-cional, a mi em sembla una gran gesta. En un bar de lacarretera de Vic els propietaris han penjat als vidres unrètol que diu: «Se comunica que queda totalmente prohi-bida la venta ambulante». És evident que si tots els barsde Manresa, amb rètol o sense, fessin fora aquells passa-volants que van de client en client oferint-los la seva mer-caderia, ben aviat tindríem una ciutat lliure d’aquest tipusde comerç pirata que ens perjudica a tots. Però em supo-so que si anéssim bar per bar proposant-los fer fora –comjo mateix ho he fet algun cop sense ser-ne el responsable–als venedors pirates que dia a dia estan defraudant-nos atots, molts d’ells ens dirien que la seva feina no és fer depolicies i es quedarien tan amples.

En aquesta societat del benestar on sempre hi ha un dis-positiu oficial per treure’ns les castanyes del foc els ciuta-dans ens hem acostumat a exigir molt de l’administració ia plànyer qualsevol esforç particular. Davant d’una situa-ció mínimament conflictiva solem rentar-nos les mans i laconsciència dient que allò no és feina nostra i que per aixòpaguem els nostres impostos, perquè hi hagi algú que entingui cura. Però hi ha petits actes bàsics de ciutadania queno els podem delegar. Critiquem al noi del metro que nos’enfrontés a l’energumen que atacava a la jove equatoria-

na però no som capaços de reprovara un que ven discos a un bar i exigir-li que se’n vagi. Deu ser que desprésde tants anys de dictadura el nostresubconscient ha acabat interioritzantels verbs censurar, recriminar o pro-hibir com intrínsecament malèvolssense pensar que usats correctamentpoden tenir una finalitat benèfica,social o, si ho voleu, progressista.Igual com no cal ser metge per auxi-liar algú en una emergència ni sertaxista per oferir-nos a dur algú queho necessiti en el nostre cotxe, tam-poc cal ser policia per cridar l’aten-ció a algú que es comporta com unbrètol al mig del carrer o per fer forad’un bar a qui està perjudicant a totala societat –no només a les empresesdiscogràfiques o videogràfiques–amb la seva venda il·legal. Igualcom ho estan fent tots els qui este-nen la seva manta al carrer amb

rellotges, bijuteria o peces de roba falsificades. Davant detot aquest desori no es pot fer la vista grossa adduint raonssolidàries. Per sort o per desgràcia mai no havíem tinguttants canals per ser generosos amb els qui ho necessiten iés imprescindible que ho siguem cada dia més, però sersolidaris amb els necessitats no vol dir ser tolerants amb ladelinqüència per molt que els delinqüents puguin sertambé víctimes. De vegades cal fer de policia com cal ferde metge o de taxista davant d’una urgència o d’un impre-vist. Sense esperar que tot ens ho arreglin els altres.Recriminar o denunciar si convé, amb la consciència quefent-ho som solidaris amb molts treballadors i implacablesamb moltes màfies. �

JOSEP M. [email protected]

i

Hi ha petits actesbàsics de ciutadania

que no podem delegar

S

Fer de policia

a capital d’Irlanda del Nord podria recordar a prime-ra vista altres ciutats europees: un centre farcit decomerços, amb les mateixes marques que podem tro-bar a qualsevol ciutat on el consumisme impera iamb construccions noves com l’Odissey Complex,

amb cines, bowling, night clubs, etc. Però Belfast ha estattambé la capital dels troubles. Així és com s’anomenen elsconflictes entre protestants i catòlics que, sobretot durant elsanys setanta, es van manifestar amb accions violentes alscarrers de la ciutat. Belfast, doncs, té una història recent aldarrere. I és que no fa gaires anys, concretament al comença-ment dels anys setanta, es van construir diverses Peace lines,barreres que separen barris catòlics i protestants. És curiós quese les anomeni línies de pau quan en realitat permeten la divi-sió física entre els dos grups. D’aquesta manera es deixa entre-veure una concepció peculiar del que pot ser la pau: evitar elconflicte entre les dues comu-nitats.

Aquests murs fan més de setmetres d’alçada i la majoria estroben a la part occidental. Arasón visitats pels turistes, quevan a la zona i fan fotos a lespintades. Però impressiona sipensem el significat de cons-truir, ara fa tres dècades, unaseparació física dels doscol·lectius. El conflicte entrecatòlics i protestants, i el queaixò suposa en termes denacionalisme i política, el tro-bes latent en diversos aspectes.La gent en el seu dia a dia noen parla, n’hi ha molta que no es vol definir públicament, peròhi ha diversos elements que els delaten. Et pots fixar en tretsprou evidents com el propi nom o ho pots intuir a partir d’al-tres més subtils, com l’equip de futbol que segueixen. Els pubstambé et poden donar pistes. De pubs, n’hi ha que són mésneutres, però d’altres tenen una definició clara. Així pots sabera quin anirà una gent o una altra, i on trobaràs cançons versio-nades amb contingut polític o on trobaràs temes d’últimamoda.

A l’hivern, l’ambient del centre s’apaga a partir de les cinc dela tarda. Llavors cadascú es recull a casa seva o als pubs. Nocal dir que la cervesa és universal, vagis al pub que vagis. Jasigui per fer passar el fred o per animar-se, les pints de cerve-sa corren a tort i a dret cada cap de setmana, però també cadatarda. I és que de la cultura del pub i del folklore se n’ha fet unade les millors virtuts de la zona. Fins i tot la part externa delconflicte s’ha convertit en una espècie de folklore turístic, ambels black taxis passejant turistes que no gosen anar a peu, peròque volen trepitjar el camp de batalla.

Belfast encara avui té una tonalitat grisa, la pluja hi ajuda,però també el clima dels últims anys. De fet, la separació enca-ra hi és. Ara bé, només cal agafar la bicicleta o el tren i sortirde la ciutat per trobar el color verd d’Irlanda. I si t’agradaballar, en algun racó també pots gaudir de les músiques i dan-ses, que personalment recomano a ulls clucs.�

orno a ser a Brisbane. Aquesta vegada hi estic unamica més de temps que en l’anterior ocasió, que ésquan us vaig enviar la primera crònica, però ja s’a-caba. Com diu la dita, per Nadal, cada ovella al seucorral. Algunes coses han canviat i d’altres seguei-

xen igual. El que continua igual és la sequera i, tot i que en lesúltimes setmanes ha plogut, encara tenim restriccions. Ara bé,gràcies a aquestes pluges tot està esplendorosament verd. Larestricció d’aigua n’impedeix la utilització per regar el jardí, jasigui emprant mànegues o aspersors. Brisbane és una de lesciutats més extenses del món i on una proporció important dela població viu en una casa amb jardí. Per tant, aquesta restric-ció representa un estalvi important d’aigua. La solució per laqual opta molta gent és la de construir una cisterna per recollirl’aigua de la pluja.

Ha canviat el pont que connecta el campus de la Universitatde Queensland (UQ) amb l’al-tra vora del riu Brisbane. Jas’ha acabat. S’ha fet en els ter-minis establerts i sense des-viar-se ni un cèntim del pressu-post. Això, a mi, ja em semblaun miracle que no és ni a l’a-bast de Sant Ignasi (entrenosaltres, un sant limitadetamb això de les obres; recor-deu les de l’Ajuntament deManresa a la plaça que duu elseu nom). El curiós d’aquestpont, anomenat oficialmentEleanor Schonell, amb unallargada de 390 metres, unaamplada de 20 metres i suspès

18 metres sobre el riu, és que acaba amb una rotonda. No técontinuació. L’única entrada i l’única sortida d’aquesta roton-da és el propi pont. Curiós, oi? I això no és tot: no hi poden cir-cular els cotxes. Encara que té 20 metres d’amplada i ha costatuns 33 milions d’euros (5.500 milions de pessetes) no hi podenpassar els vehicles! El pont està dissenyat únicament per alsvianants, les bicicletes i els autobusos. La part que corresponals vianants està coberta, il·luminada, amb bancs per asseure’si completament separada dels altres dos tipus d’usuaris. En larotonda hi ha la parada dels autobusos. Us parlo del que esconeix popularment com the Green Bridge, ja que és el primerpont d’ús exclusiu per al transport públic construït a Austràlia.Hi ha un altre pont sobre el riu Brisbane d’ús exclusiu per avianants i bicicletes, però no per a autobusos. (més informacióa: http://en.wikipedia.org/wiki/Green_Bridge).

La finalitat principal del Green Bridge és facilitar l’accés alcampus de la UQ. La gran extensió de terreny que forma elcampus va ser donada per James i Mery Emilia Mayne, aixícom molts dels diners que van permetre construir les seves ins-tal·lacions. Ells van ser els últims de la família Mayne, el fun-dador de la qual, en Patrick, al seu llit de mort, va confessar elbrutal assassinat comès per robar els diners que serien l’origende la fortuna dels Mayne. Un innocent va ser trobat culpable ipenjat. Per cert, aquesta historia era la que us volia explicar,però, si voleu, ja us l’explicaré un altre dia. �

LAURA COLLDEFORNS


CRÒNIQUES DE LLUNY

EMILI GRIFELL

Des de Brisbane

Laura Colldeforns i Torrasfa una estada a Belfast

(Irlanda del Nord) amb unabeca Leonardo da Vinci

Emili Grifell i Tatjé fa unaestada com a professor

visitant a la Universitat deQueensland (Austràlia)

L T

De Belfast estant


VIURE UN ALTRE NADAL

embla que si no consumim, és menys Na-dal; que si comprem regals més humils als

nostres fills els estimem menys. Però aquestesno són res més que falses idees que la publici-tat pretén inculcar-nos a través del seu engan-yós missatge per potenciar un desmesurat con-sumisme nadalenc que poc té a veure amb elsvalors propis de les tradicionals festes deNadal. És per lluitar contra això que per segonany consecutiu, el Consell de Solidaritat deManresa, juntament amb altres entitats de laciutat, promouen la campanya I tu, què consu-miràs aquest Nadal?. La campanya preténd’una banda potenciar una visió crítica del con-sumisme trencant el binomi Nadal-consum, id’una altra, mostrar les diferents opcions quetenim els manresans per viure un Nadal méssostenible. En definitiva, vol demostrar queviure un altre Nadal, és possible.

S

—Com s’explica a un nen que aquest any el seu tió esdeclara en vaga de fam?

—El tió vol viure el Nadal diferent. No vol haver demenjar moltíssimes mandarines per estar carregat deregals que són absolutament innecessaris. El que vol ésmenjar-ne poques i cagar els regals que realment facinil·lusió.

—És difícil fer aquesta tasca de conscienciació? —És difícil convèncer. En primer lloc els nens, que són

la principal víctima del bombardeig de la publicitat.Aquest és un adversari molt potent que l’últim que vol ésque passem un bon Nadal i al que realment aspira és queconsumim el màxim possible. I en segon lloc els pares,que massa vegades tenen la sensació que com més cosesregalin, més felices faran les seves criatures.

—Quines són les activitats que organitzeu des de lacampanya?

—Hi ha mercats d’intercanvi, sortides, una a laCooperativa Fageda d’en Jordà i Can Claperol (1 desem-bre) i una altra a l’Associació de Consum ResponsableL’Almàixera (8 desembre), una exposició de contraanun-cis als aparadors del carrer Sant Miquel, jocs solidaris...Es poden consultar totes a http://rostollverd.org/nadal.

—Creus que és possible posar fre a aquesta dinàmi-ca?

—Sí. El Nadal és molt bonic i tots en tenim un bonrecord. A més, a ningú no li agrada fer cues als bullicis delcentre aquests dies o haver-se de gastar molts diners percomprar regals a molta gent. A la llarga això s’ha de notar.

—I n’hi ha prou amb l’actitud del ciutadà? —No. Altres organismes haurien d’intentar regular-ho.

Es podria fer el que es fa en països nòrdics on les lleis pro-hibeixen les campanyes publicitàries adreçades a menorsde determinades edats. O es podria regular la implementa-ció de grans superfícies, que normalment són les empresesque fomenten la publicitat més bèstia, i afavorir més elpetit comerç i de proximitat, que té una forma de vendremolt més humana.

—Quin seria el teu consell de cara a les compres d’a-quest Nadal?

—Hauríem d’establir uns altres criteris a l’hora de com-prar el que necessitem. Nosaltres engresquem a comprarcoses de comerç just, a regalar cultura, coses fetes ambcriteris mediambientals, amb certificacions ecològiques...Això és molt important tot l’any, però ara és un bonmoment per pensar-hi.�

MOURE EL MÓN

MERITXELL [email protected]

i

Oriol Martí

«Cada manresà es gastarà uns 1.000euros aquest Nadal, el 70% delsquals, en productes que no són depprimera necessitat»

LAFR

ASE


C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS


l camí que arrenca de prop dels multicinemes Bages i va a sor-tir a la carretera del Pont de Vilomara manté el seu to ruralentre el barri de la Sagrada Família i la zona comercial delpolígon dels Trullols, que creix a tot drap. El sector té segura-ment els dies comptats, perquè l'urbanisme voraç l'engolirà

quan s'executin els plans per l'anomenat sector Est de la ciutat, però araper ara ens ofereix una bona panoràmica i ens mostra com eren els vol-tants de Manresa abans que l'expansió immobiliària ho envaís tot. Lescases de pagès que hi ha mantenen les explotacions agrícoles del voltantmentre els camps que han de veure créixer el blat aquesta primavera escobreixen de rosada i del gebre hivernal, ignorant el breu futur que elsespera. �

E

EL RACÓ INSÒLIT

JAUME PUIG / Fotos: FRANCESC RUBÍ

El camí dels Trullols


om va anar el mig any que vas estudiar a laSorbona de París, poc després dels fets de Maig?

—Hi vaig anar l’any 1969. Ho vaig viure moltbé. Em va agradar i emocionar, ja que s’inculca-ven unes idees que aquí, en ple franquisme, n’es-tàvem a anys llum. Va ser molt interessant i vaig

viure-hi unes experiències, com actes i mítings de laPassionària, que aleshores em van resultar molt emocio-nants.

—Quin era el teu treball professional a l’Ajuntament deBarcelona?

—Estava a Serveis Socials dins d’una de les ÀreesBàsiques, on tocava temes diversos,des de la problemàtica de la gent grana estudiants que demanaven una beca,el programa PIRMI (Programa Inter-depertamental de la Renda Mínima) oel servei de Planificació Familiar, queara és el servei a la Dona sobre SalutSexual i Reproductiva, que aleshorestreballàvem en un àmbit més general iara se’n fan programes específics.

Associació de Dones del Bages—Per què es va formar l’Associació

de Dones del Bages?—La majoria de nosaltres militàvem

aleshores en partits polítics d’esque-rres, on es parlava a nivell teòric, peròens vam adonar que ens hi havíemd’implicar nosaltres per tirar-ho enda-vant. A començaments dels anyssetanta, la dona al nostre país legal-ment no tenia cap dret. Per tirar enda-vant un negoci calia l’autorització delmarit, del pare o germà. Coses que enaltres cultures ara ens criden tant l’a-tenció, nosaltres les vam patir aquí nofa pas tants anys. A l’antic Casino,s’hi van fer unes jornades per parlar de la dona l’any 1974,organitzades pel Secretariat d’Entitats, on es va parlar dediferents temes: dona i família, dona i llei, dona i sexuali-tat, que va ser un dels que va tenir més èxit. Aquells anys,anar a la farmàcia a comprar un anticonceptiu estava penat.Si algun metge te’l receptava havia d’al·legar que teniesproblemes de la regla o dels ovaris. Les dones estàvem enunes condicions de desigualtat terrible i vam començar alluitar perquè enteníem que això no podia ser.

—Com vau anar concretant aquesta lluita per la igual-tat?

—Arran de les primeres jornades catalanes de la dona, afinals de maig del 1976 a la Universitat de Barcelona.Algunes de nosaltres hi vam assistir i va ser un esclat dejoia, quan dones com M. Aurèlia Capmany, MontserratRoig, Teresa Pàmies i Lídia Falcón explicaven vivències itot el que es podia fer de cara el futur, un cop mort el gene-ral Franco. Es van elaborar molts documents en aquestesjornades, alguns dels quals ens van servir per començar atreballar en l’àmbit de la dona a Manresa. Aleshores tambévenien mestresses de casa, dones d’Església progressistes,militants d’esquerra, etc. Entre Manresa i el Bages enshavíem ajuntat més de 300 dones.

—Recordes quines vau ser les pione-res al Bages?

—Sí, recordo que la ComissióGestora estava formada per EulàliaCalsina, Concepció Comas,Montserrat Franquesa, Alba Navarro,Rosa Riu i jo mateixa. De seguidavam treballar per la legalització, quevam obtenir el juliol de 1978, i a par-tir d’aquell moment no només vamintensificar el treball teòric, sinó quevam fer moltes accions reivindicativesdins d’una societat que al comença-ment no ens acabava d’entendre.

—Una de les vostres realitzacions vaser el plàning familiar?

—Sí. Obeïa a la manca d’atencióginecològica sobretot per part de lasanitat pública. Era una de les deman-des fonamentals dels moviments femi-nistes d’aleshores i Manresa va ser undels llocs pioners en la seva creació.Des de l’Associació de Dones delBages volíem que aquest fos un serveipúbic sense ànim de lucre, amb unagestió democràtica, amb una progres-siva participació dels usuaris en la

gestió... El servei municipal de Planificació Familiar es vacrear l’any 1981, quan Josep Fuentes ocupava la regidoriade Sanitat de l’Ajuntament. Es va situar al carrer de JaumeI i va ser gestionat per la Societat Cooperativa del PlàningFamiliar de Manresa, on bona part dels seus membres pro-cedien de l’ADB. Rosa Suñé en va ser una de les principalscapdavanteres fins a la seva mort. L’any 1991, se la varecordar posant el seu nom en el servei. Hi vaig treballardes del 1989 fins a la seva dissolució el 1993, en què el ser-vei va passar a dependre de l’Institut Català de la Salut(ICS).

C

Quan era jove i la

dictadura franquista

forta, el que es

promovia era la

Secció Femenina, i

els valors de la dona

passaven per ser

mestressa de casa i

donar sempre la raó

al marit. No cal dir

que les coses han

millorat

L’ENTREVISTA

JORDI SARDANS / Fotos: FRANCESC RUBÍ[email protected]

Montserrat Margarit Castells

Jubilada des de fa un any, continua treballant dins del Consell Municipal de la Dona. Haformat part de l’elaboració tècnica del Protocol sobre Violència Domèstica, ha estat unade les impulsores del Moviment Feminista al Bages i fou presidenta de l’AssociacióManresana de la Dona. Ha treballat d’assistenta social, primer al Plàning Familiar i des-prés dins de l’ICS. Exmilitant del PSUC, fou una de les impulsores de CCOO.


Consell Municipal de la Dona—Qui forma part i quines funcions té el Consell

Municipal de la Dona?—El presideix l’alcalde, hi té una presència destacada la

regidora de Polítiques per a la Dona i en són vocals elsrepresentants dels partits que hi ha a l’Ajuntament, tant algovern com a l’oposició. Hi ha una secretària tècnica queprové del Punt d’Informació i Atenció a la Dona (PIAD),que recull les actes de les assemblees i que pot opinar peròno té vot. Els altres membres, que som els que treballem,són representants d’entitats ciutadanes, moviments socialso d’àmbit personal, amb l’acceptació prèvia per part del’Ajuntament. És un consell consultiu. El nostre objectiu éstreballar per la igualtat de l’home i la dona a Manresa, isobretot sensibilitzar la ciutadania sobre la desigualtat queencara existeix a la nostra societat.

—Quines són les vostres reivindicacions actuals?—El Consell Municipal celebra dos actes importants a

l’any de caire reivindicatiu: el 8 de maig, dia de la dona tre-balladora i el 25 de novembre, per tal de sensibilitzar lapoblació mitjançant diferents actes sobre la violència degènere. Ara bé, d’altres objectius que tenim són els aspec-tes de promoció i prevenció. Ho fem a través del programaIgualem. Donem suport al Punt d’Informació i Atenció a laDona, on treballen professionals i tècniques, i nosaltrescom a Consell Municipal fem un seguiment d’aquest ser-vei. És molt útil perquè dóna informació a la dona: legal,social i psicològica. Aquest servei també té la funció dedonar formació a les dones, per la via de les associacionsde veïns, mitjançant les dones en acció que treballen dinsde diferents AV i que fan tallers diversos, d’acord amb elPIAD i el Consell Municipal. Ara, recentment, lligat ambla data del 25 de novembre s’ha fet formació als institutssobre aquest tema, i també amb professionals de sanitatque treballen en atenció primària i a hospitals –on arribensovint en primer lloc les dones maltractades–, en serveissocials i darrerament s’hi ha incorporat a treballar un grupamb dones magribines.

—No tenen una problemàtica molt específica?—Sí, és clar, perquè vénen d’una cultura molt diferencia-

da de la nostra, però no deixa de ser la realitat que tenimactualment al nostre país, en què hi ha diferents cultures.Per tant, si treballem en el camp de la dona i dels serveissocials s’ha de tenir present que som un país multiculturalsociològicament. En el cas de les dones magribines, sireben informació i prevenció, poden anar a algun delstallers que hem esmentat i saben legalment on es podenassessorar, els suposa indiscutiblement una ajuda.

—Però venint d’una cultura més endarrerida, pot passarés que encara s’agreugi més el conflicte amb els seushomes?

—Com a professional m’he trobat moltes usuàries queefectivament tenien aquests problemes. La solució passaper donar formació, tenint en compte que també és impor-tant que conservin coses de la seva cultura. Tant al Plàningd’abans com al Programa d’Atenció a la Dona d’ara, quans’ha d’intervenir amb dones magribines intentem que vin-guin amb el seu company o marit per fer-los entendre elque volíem. No és que s’hagi de demanar permís a l’home,però cal posar-se una mica dins la seva pell, per veure quèés el més interessant per començar a treballar. És evidentque això no farà tornar enrere les dones d’aquí i a la llargaservirà per millorar la seva situació personal. Es tracta quetotes les dones immigrants, siguin de la cultura que sigui,també es puguin sentir reflectides i incorporades dins delConsell Municipal de la Dona.

—Quines altres activitats feu?

—Vetllem per posar noms de dones als carrers, places illocs públics. Arran del projecte de la Fàbrica Nova, hemdemanat que es posin noms de carrers que recordin tot elque va representar aquella fàbrica, on majoritàriament erendones les que hi treballaven. Penso que és important recor-dar les dones treballadores, ja que a Catalunya la dona hatreballat sempre fora de casa, a més a més de fer la feina decasa. També entenem que si es fa algun monument o escul-tura als nous parcs i jardins d’aquest lloc o d’altres de nouscaldria que s’hi reflectís la figura d’una dona treballant enun taller. També vetllem perquè no hi hagi problemes ambsanitat, però sense perdre mai de vista el nostre objectiugeneral que és estar alerta que a Manresa, els ciutadans iciutadanes puguin tenir una igualtat de condicions en totsels àmbits ja sigui laboral, social, familiar. És una tascadifícil perquè la realitat encara no és així.

—Tot i així, en aquests darrers trenta anys hi ha hagutuna evolució significativa en aquest sentit.

—És evident que sí. Quan jo era jove i la dictadura fran-quista forta, el que es promovia era la Secció Femenina, iels valors de la dona passaven per ser mestressa de casa,tenir molts fills i donar sempre la raó al marit. No cal dirque les coses han millorat. Però encara l’any 1976, la lleiequiparava la dona amb els incapacitats psíquics, així declar. En l’àmbit de la sexualitat, no podies decidir res. Nopodies obrir negocis, com et deia. Els diccionaris definienl’home públic com aquell que es dedica a la societat, men-tre que una dona pública era aquella que es dedicava a laprostitució. També han canviat els llibres d’ensenyamentde primària, afortunadament. Però malgrat una evolucióindiscutible, la realitat és que encara hi ha molt sexisme,perquè venim d’una història patriarcal molt llarga, quedomina al primer món, tant en els homes com en les dones.Pel que fa a la llei i sobre el paper hi ha igualtat, tot i així,la realitat en l’àmbit laboral, per exemple, ens demostraque la igualtat salarial no és real. També les dones tenenmolts menys càrrecs que els homes i en l’àmbit del primermón, quan es reuneixen els vuit països més desenvolupatseconòmicament, no hi ha dones i en cas que en sorgeixi unaha de tenir un comportament semblant al de l’home. Pelque fa a la llei de Conciliació Familiar i Laboral he de dir-te que tampoc no té en compte que és la dona qui cuida acasa la gent gran i la canalla. Per tant, laboralment ja no espot implicar tant com l’home. Quantes dones encara deixenla feina, en tenir fills? Quan hi retornen cap als 40 anys iho tenen molt difícil? El més difícil de canviar és la men-talitat, que és molt masclista.

Protocol sobre la violència domèstica—Com es va constituir i qui forma part del protocol sobre

la violència domèstica?—Jo hi participo en la seva elaboració tècnica.

Inicialment, només afectava la ciutat de Manresa, però pocdesprés es va decidir que afectés tota la comarca de Bages.Des del maig del 2002 fou impulsat per la regidoria dePolítiques per a la Dona de l’Ajuntament de Manresa icoordinat pel PIAD. En formen part l’Ajuntament deManresa, el Col·legi d’Advocats de la ciutat, la delegacióBages-Manresa del Col·legi Oficial de Metges deBarcelona, el Col·legi de Treballadores Socials deManresa, el Consell Comarcal del Bages, que s’hi va adhe-rir el gener del 2003, Althaia, el Servei Català de la Salut,els Jutjats de Primera Instància i Instrucció de Manresa iels Mossos d’Esquadra de la regió policial central. El pro-tocol es va debatre per tots els professionals esmentatsdurant una mica més de dos anys i va veure la llum defini-tiva cap a finals del 2005.

L’ENTREVISTA

—Quina és la seva utilitat pràctica?—Fa que la dona sàpiga on s’ha d’adreçar, com s’ha de

coordinar i a la vegada va molt bé per a tots els professio-nals que treballen en aquestes qüestions. La dona potdemanar informació i orientació sobre el tema, si no té perquè denunciar d’entrada.

—Com valores la llei estatal sobre violència de gènere?—Malgrat les seves mancances també penso que serveix.

És evident que no evita que els homes que volen matar laseva dona ho facin, però tan sols el fet que l’home sàpiga

que se la pot carregar ja actua de coacció. Els jutjats cata-lans estan col·lapsats per les denúncies sobre violència degènere. Tot i que hi ha jutjats específics, hi ha poc perso-nal. Pel que fa a Espanya, cada dotze minuts es deté unhome per violència de gènere. Encara que després surtilliure, el col·lapse ja hi és, perquè cal dur a terme tota unatramitació judicial. Per la meva experiència de treball en elcamp de la dona puc dir que de dones maltractades n’hi hamoltes, sobretot de grans que pateixen maltractaments ensilenci i no denuncien la seva situació. En aquest sentitrecomano l’actual exposició al Centre Cultural del Casinosobre dones maltractades i les frases textuals que han dit engrups terapèutics. Fan pensar! Ara amb la nova llei s’hanatrevit més a denunciar-ho i això també és una realitat.Potser per això també en maten més, perquè és sabut quegairebé totes les assassinades havien posat denúncia. Almeu entendre, el que costa més de canviar és la qüestió cul-tural i de mentalitat. Es pretén anar-la canviant mitjançantels cursos de formació adreçats a la gent jove dels instituts.La sortida és la gent jove que ve al darrere.

—Actes reivindicatius com el del 25 de novembre servei-xen d’alguna cosa?

—Les que ho organitzem és cert que som quatre gats,però cada any els mitjans de comunicació s’impliquen unamica més i en parlen, però només d’aquell dia. Els governsdel nostre país han fet la llei aprovada per unanimitat alCongrés de Diputats de Madrid, però després cal treballarde veritat, perquè res no canvia d’un dia per l’altre. Crecque tant les ciutadanes com els ciutadans s’hi ha d’implicarmés, com tampoc no es fa socialment amb moltes d’altrescoses.

—Finalment, quina és la teva opinió sobre la nova llei deServeis Socials?

—Pel que he llegit, hi ha alguns aspectes que estan moltbé sobre el paper, com el fet que sigui universal per atothom. És un avenç, però la meva pregunta és quan s’apli-carà? Per exemple a la gent que ja se li ha valorat una inca-pacitat de grau màxim i encara no han cobrat res. Com s’a-plicaran els barems? Els polítics s’omplen la boca de laparaula universal, quan l’antiga llei ja ho era. El problemaés si hem de ser justos, què prioritzem? Pot passar unamica com amb la llei de violència de gènere, que si s’apli-qués bé i de veritat solucionaríem molts problemes. Segonsel diari El País, la majoria de comunitats autònomes vantornar l’any 2005 els diners destinats a subvencions perlluitar contra la violència de gènere, sensibilitzar la pobla-ció i fer formació, perquè no els van saber gastar, entre ellsCatalunya. Què hem de pensar els moviments ciutadans dedones, amb les coses que hi ha per fer, quan veiem aques-tes informacions? Ens escandalitzem!


L’ENTREVISTA

«Els jutjats catalans estan col·lapsats per les denúncies sobreviolència de gènere. Hi ha jutjatsespecífics, però poc personal»


L’ENTREVISTA

ontserrat Margarit Castells neix a Barcelona el20 de setembre de 1941 al barri de L’Eixample,al carrer de Roselló i és batejada a la parròquiade la Sagrada Família. De pares barcelonins,l’Esteve era mestre i professor dels jesuïtes de

Balmes al col·legi Sant Antoni Maria Claret i la seva mare,la Maria, fou mestressa de casa. Eren quatre germans, peròara només en queda un de viu. El seu pare volia ser mestrerural, va fer oposicions i li va tocar Sallent, però no li va inte-ressar de manera que es traslladà a Palà de Torroella, que erauna colònia fabril. Ella va acabar el batxillerat a Barcelonaen un internat, però amb setze anys va anar cap a Palà i «unfamiliar meu que era un dels caps de Pirelli em va oferir lapossibilitat d’entrar-hi a treballar». Hi entra com a adminis-trativa a les oficines. S’hi està diversos anys i paral·lelamentfa la carrera d’Assistent Social a l’Escola Torras i Bages deManresa. Com que li agradava molt el teatre de seguida esrelaciona amb gent com Lluís Calderer o Manuel Marzo,Joan Cirera i Dolors Garriga, que van iniciar el movimentartístic d’Art Viu, on hi havia actors teatrals, pintors, escrip-tors, etc. Allà, «vaig conèixer l’Emili Martínez i l’any 1968ens vam casar». Tenen un fill, l’Aleix, que viu als EUA i ésprofessor i investigador en robòtica i especialitzat enintel·ligència artificial. El 1969 deixa Pirelli i se’n va a Paríson comença a estudiar Sociologia a la Sorbona, però al capde mig any «s’adona que estar separada de la persona ambqui tens ganes de viure no funciona i retorno a Manresa».Tot i que havia estudiat els tres cursos d’Assistent Social nos’havia tret el títol, de manera que fa feines diverses teninten compte la seva experiència administrativa. Havia treba-llat conjuntament en alguns projectes amb Josep Oliveras,que també havia estat membre d’Art Viu i feia molts treballssociològics. En tenir el fill, combina la maternitat amb fei-nes esporàdiques. Treballa a la impremta Perramon, on edi-tava la Gazeta de Manresa i després Regió7: «Recordo quevaig picar-hi el primer número». Després, es va dedicar a ferd’assistenta social, però com que li faltava la titulació i ja eracarrera universitària es va presentar a l’examen dels 25 anysd’accés a la Universitat i va estudiar a la Facultat de TreballSocial de la Universitat Central de Barcelona, on li van con-

validar algunes assignatures. Al cap de dos anys, a mitjananys vuitanta, va obtenir definitivament el títol de diploma-da en Treball Social i va ingressar a l’Ajuntament deBarcelona amb la plaça de treball social. Com a assistentasocial va treballar al districte de les Corts durant més d’unany. Mentrestant, també pertanyia al Moviment Feministade Manresa i després va ser presidenta de l’Associació deDones del Bages i també va formar part del grup de treballque va impulsar el Centre de Planificació Familiar deManresa, que encapçalava Rosa Suñé. Es va crear laCooperativa de Planificació Familiar, on va treballar, com acentre municipal de planificació familiar de Manresa, situatal carrer de Jaume I, a partir de l’any 1989. Laboralment vacontinuar treballant com assistenta social fins a la seva jubi-lació l’any passat, ja dins de l’ICS, on es va ajuntar l’ante-rior servei, com a Programa d’Atenció a la Dona, al CAPBages: «on també portàvem les qüestions de l’embaràs,menopausa, maternitat i tot el que té a veure amb l’atenciói la sexualitat de la dona, amb programes per la gentjove...».

Pel que fa a la qüestió social, va militar al PSUC i va seruna de les impulsores del sindicat CCOO a la comarca deBages. Com a militant feminista participa en les jornades delmoviment l’any 1976 a Barcelona. Després de diverses tro-bades a la Residència Sacerdotal, locals de Crist Rei iCECB, el 1978 elaboren uns estatuts per legalitzar-se com aAssociació de Dones del Bages. N’és la primera presidentadurant força anys. A les primeres eleccions municipals par-ticipa com a candidata en les llistes del PSUC, «perquè s’ha-vien d’omplir, però mai vaig tenir ni tinc vocació d’estar encàrrecs públics». Quan el partit entra en crisi, deixa de mili-tar-hi, ja que «estic molt desencantada dels partits polítics idels polítics encara més», però continua la seva militànciafeminista de base. Actualment forma part de la XarxaFeminista de Catalunya i del Consell Municipal de la Dona.Havia estat membre de la junta i durant quatre anys coordi-nadora de la Delegació a Manresa de les Assistents Socials.Ara, com a treballadora social jubilada, forma part delCol·legi Oficial de Diplomats en Treball Social de Catalunyai en el seu consell deontològic professional. �

el Perfil

M


CENTRE DENORMALITZACIÓLINGÜÍSTICAMONTSERRAT

Carrer de Jaume I, 8, 2n 08241 Manresa Tel. 93 872 17 07 - a/e [email protected]

PITXITXI

El Consell Supervisor del TERMCAT ha

aprovat recentment la forma pitxitxi com a

sinònim de màxim -a golejador -a, per fer

referència a la persona que aconsegueix

més gols en un determinat equip o campi-

onat.

La forma pitxitxi –que es documenta en

contextos especialitzats i és reconeguda i

utilitzada per tots els especialistes i per un

gran nombre de parlants–, prové del sobre-

nom de Rafael Moreno Aranzadi (1892-

1922), Pichichi, jugador de l’Athletic Club

de Bilbao, que va ser un gran golejador.

La creació de termes a partir de noms

propis (tècnicament, eponímia) és un dels

recursos disponibles per a l’ampliació del

cabal lèxic o terminològic. L’adaptació

catalana difereix molt poc de la denomi-

nació original i permet identificar el con-

cepte sense problema; a més, ja es docu-

menta en algunes obres terminològiques i,

fins i tot, lexicogràfiques.

Es manté el sinònim descriptiu màxim-a

golejador-a perquè és lingüísticament ade-

quat, perquè també té ús i perquè en

determinats contextos (en competicions

internacionals, per exemple) pot resultar

més adequat, ja que pitxitxi es vincula

sovint a la competició espanyola, si bé

actualment ha adoptat un significat ampli.

La forma màxim -a golejador -a pot tenir

un abast conceptual més ampli, ja que

també s’utilitza referit al jugador o jugado-

ra que marca més gols en un únic partit,

mentre que pitxitxi sol aplicar-se només en

el context d’una lliga o d’un campionat.


Arranjaments

de roba

Reparació de calçat

Còpies de claus

Botiga 21 i 25 - Galeries Manresa Centre - Passeig Pere III, 49-51

Retalla o fotocopia aquesta butlleta i fes-la arribar a la redacció d’El Pou de la gallina, al carrer de Sobrerroca, 26, 1r. 08241 Manresa (Bages).

També pots enviar-nos un correu electrònic a l’adreça [email protected]

Nom i cognoms

Adreça

Població CP Tel.

Se subscriu a El Pou de la gallina, de a de 2008, per un

import de 3,20 euros per exemplar, que pagarà:

Titular

Caixa o banc Codi

Agència Codi

Carrer

Població

Us demano que els rebuts al meu nom que presentarà l'Associació Cultural El Pou

de la gallina siguin pagats amb càrrec al compte núm.

(signatura)

Vols saber què passa a Manresa? SUBSCRIU-TE AL POU!

Obsequia qui vulguis o obsequia't tu mateix amb un any d'informació i opinió manresana. Nosaltres ens fem

càrrec d'enviar mensualment El Pou de la gallina a qualsevol lloc del món, només per 3,20 euros per revista


l dia 1 de gener de 1960 un grupreduït de cantaires de l’OrfeóManresà participava en la inter-pretació de l’obra El Poema deNadal, de Josep M. de Segarra,

a la masia de Can Llop, prop de Gironella,dirigits per Josep M. Descarga. El vespredel Dia de Nadal del mateix any es repre-sentava a Manresa i de manera consecuti-va cada any fins a l’any 1986. Al llarg d’a-quests 26 anys, durant els diumenges del mes de gener, l’OrfeóManresà i l’Àngel Tulleuda han portat el Poema a un gran nom-bre de pobles i ciutats de Catalunya, fins a cent tres vegades,l’última de les quals, el diumenge 11 de gener 1987, a la basíli-ca de Santa Maria d’Igualada.

La continuïtat fou possible per la participació del rapsodeÀngel Tulleuda –actor teatral de l’elenc del Cercle FamiliarRecreatiu, els Carlins, enamorat i genial intèrpret dels dramesd’en Sagarra, que excel·lia en el poema nadalenc, recitat dememòria– i de l’Orfeó Manresà, intèrprets excepcionals, sem-pre sota la direcció general de Josep M. Descarga.

El vespres dels dies 12 al 17 de novem-bre de1967 –ara fa quaranta anys– es vafer l’enregistrament en disc per a Edigsa, ala sala del Conservatori de Música. Durantun bon nombre d’anys, han acompanyatels cants de l’Orfeó i les il·lustracionsmusicals, amb orgue, piano i flauta, els pri-mers anys Josep M. Basiana i M. DolorsTorra, i a partir de 1962 Ignasi Torras,Manel Camp i Josep Padró; les sopranos

solistes Sabina Fornell i Josefina Costa i també el violoncel·listaJosep M. Vilar. Des de 1980 Josep M. Solà i Josep M. Basiana(piano i orgue). Entre les interpretacions més significatives, elgener de 1968 a la sala de la façana del Monestir de Montserrat,dedicat a l’abat Cassià M. Just i comunitat de monjos; el 1979al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, dedicat a JosepTarradellas, president de la Generalitat de Catalunya. La inter-pretació a la Generalitat, fou enregistrada en directe en disc icaset.

La fotografia és de la interpretació el dia de Nadal de 1972 ala Sala del Conservatori Municipal de Música. �

1972

Text: Ignasi Torras Garcia Fotografia d’Antoni Quintana Torres

IMATGES DE LA DICTADURA

E

Tintoreria Tintoreria RÀPID SEC NOVA

GERÈNCIA

Sant Cristòfol, 48 - Tel. 93 873 73 67 - C/ de la Pau, 44 - Tel. 93 873 16 17

BONESFESTES!

· Cadires

· Armaris robers

· Complements

· Prestatgeries

· Arxivadors

· Caixes fortes

· Armaris

· Taules

Muralla de Sant Domènec, 1308241 MANRESATel. 93 872 53 09Fax 93 875 15 78E-mail: [email protected]



TASTETS DE MOTOR

ENRIC OLLER I CARBÓ

BMW X5: Passin i vegin!

a segona generació de l’X5 és unautèntic mostrari de tecnologia i

luxe. Poc assequible a la majoria delsmortals, per molt que la seva tarifa es jus-tifiqui pel volum, l’equipament i les pos-sibilitats dinàmiques que ostenta. Con-serva el sistema de tracció xDrive i creixen totes direccions. Fa 19 centímetresmés de llarg, 6 més d’amplada i en guan-ya 5 d’alçada. Opcionalment es potdemanar amb set seients. Però –no ensenganyem– les dues places de la tercerafila, que es pleguen arran de terra, són pera gent de, com a màxim, 1,60 m. És a dir,exclusivament per a nens. Per contra, elsajustaments davant el volant acaben es-devenint mil·limètrics. La disposició delscomandaments és simplement perfecte.Destaca la pantalla multimèdia que repo-sa a la part central i a través de la qualgestionarem el climatitzador, el GPS i lallarga llista de sistemes d’entreteniment.Ens ha agradat especialment la palancadel canvi tipus joystick. Té sis relacions,pot funcionar indistintament de maneraautomàtica o seqüencial, però convida al’ús per la suavitat del seu funcionamenti la immediatesa a trametre les ordres.També aplaudim la posada en marxa através de botó i el fre d’estacionamentelèctric, accionable també per polsador.

A El Pou de la gallina hem estat pro-vant la versió dièsel. La que munta el siscilindres de dos litres d’injecció com-mon-rail i genera 235 CV. Amb carrosse-ria autoportant; suspensió independent isistema de tracció total permanent de

gestió electrònica. Un embragatge multi-disc central que treballa coordinadamentamb el control dinàmic d’estabilitat(DSC) s’encarrega de distribuir la forçamotriu entre els eixos. En mil·lèsimes desegon, de forma variable a cadascuna deles rodes i sempre en funció de la deman-da de potència que li exigim al motor.Respecte de la competència, és el quemillors sensacions genera sobre asfalt.Cap altre fabricant no ha aconseguit ferun cotxe capaç de circular per pistes tanprecís en carretera com l’X5, excepciófeta del Porsche Cayenne. Resulta increï-blement estable. Sorprenentment àgil. Iofereix un caràcter força esportiu. Gastael que se li suposa, manté una respostaelàstica i un rendiment brutal. Vibra poc ino fa gaire fressa

Més del que semblaLa nostra unitat de premsa duia pràc-

ticament tot els extres possibles que–per cert– no són precisament econò-mics: pneumàtics runflat dels que, encas de punxada, permeten circular a 80km/h durant 150 km; control de veloci-tat de creuer actiu, fars intel·ligents quepassen de llargues a curtes automàtica-ment quan s’acosta un auto; amortidorsi estabilitzadores capaces de variar lafermesa en funció del terreny i el tipusde conducció que practiquem; direccióactiva –heretada directament del Sèrie5– que es desmultiplica quan rodem avelocitat de creuer per millorar-ne elcontrol i l’efectivitat....

En l’X5 els quilos es noten, però menysque en els altres SUV. En revolts pronun-ciats la carrosseria es mou l’imprescindi-ble. El taratge de l’esmorteïment, elgenerós equipament de frens, el bon tactede la direcció i els pneumàtics de perfilbaix col·laboren a obtenir aquestes bonessensacions. Però com que la perfecció noexisteix, aquesta configuració condicio-na l’accés a la natura. Amb aquest BMWés millor no abandonar gaire els camins.No porta reductora i les gomes escollidesno són ni tan sols uns M+S mixtes sinópneumàtics autèntics d’asfalt. Ah! I non’hi ha cap de recanvi. �

FITXA TÈCNICA Motor: Davanter 6 cilind. en

línia. 2.993 cc. Injecc. Turbo iIntercooler. 235 CV. Dièsel.Tracció: Integral permanentCanvi: Autom./seqüencial de 6vel. Frens: Discs vent/discs vent.Pes: 2.180 kg Vel. màx.: 216 km/h.Consum mitjà: 8,7 litres. Preu:56.600 euros.

L

Luxe evident, més volum i un reguitzell inacabable de solucions mecàniques i electròniques.L’evolució de l’X5 manté el segell alemany. Guanya en aparença, conserva la qualitat inte-rior pròpia de la marca i esdevé un prodigi de confort i dinamisme. Llàstima del preu!


la fila cultural

l Premi Bages de Cultura, que con-cedeix Òmnium Cultural del Bages,

té com a finalitat posar de relleu cada anyl’obra o la trajectòria d’una persona quehagi destacat pel seu treball a favor de lacultura en un sentit ampli, i que ho hagifet des d’una posició de catalanitat indis-cutible, amb autèntic arrelament comar-cal i amb una perspectiva de culturaoberta i integradora. Aquest premi inten-ta aconseguir dos objectius: difondre i ferconèixer l’activitat que els premiatsporten a terme, i servir d’estímul a tots

els que participen en la vida cultural de lacomarca.

La primera convocatòria es va fer l’any1983 i fou premiat el professor de catalàJosep Calmet. A llarg d’aquests 25 anyshan estat diversos els tarannàs dels pre-miats: Manel Camp, músic; Pere Casal-

dàliga, bisbe; Josep Ruaix, gramàtic;Josep Vila-Closes, pintor; Marcel Gros,pallasso; Josep Guardiola, futbolista;Josep Tomàs Cabot, escriptor... L’elecciód’enguany ha estat per a l’historiador iestudiós manresà Joaquim Aloy. El juratha volgut destacar-ne la seva «tasca coma investigador i com a divulgador de lanostra història més recent».

Memòria històricaDes de sempre, Aloy ha tingut una pas-

sió: la investigació. No s’hi ha dedicatprofessionalment, però sí que hi ha inver-tit temps, ganes i il·lusions. «Tinc duesparcel·les molt diferents», reconeix, «lameva feina com a tècnic de Cultura a laDiputació, i la meva afició a la investi-gació històrica». Dues tasques diferents,però amb un nexe comú, l’estimació perla cultura i la seva difusió.

Els seus punts d’interès històric s’hancentrat en la República, la Guerra Civili el Franquisme a Manresa i al Bages.Això l’ha portat a indagar arxius, docu-mentació, fotografies i llistats per retro-bar identitats. Documentals, llibres,webs i fins i tot la mateixa llei sobre lamemòria històrica han fet que última-ment aquest tema ocupi més portades dediaris. Ara se’n parla més i això es deu adiferents aspectes: «El fet que moltagent considerés que era una injustíciaaquesta enorme llosa de silenci que hacaigut durant gairebé trenta anys sobreaquests temes i que hagi dit prou; el tre-ball de diferents historiadors joves queno han volgut acceptar aquell ‘pacte’vergonyós de la Transició; la mobil-ització d’alguns col·lectius per reivin-dicar la memòria històrica i demanar lareparació de les víctimes; l’oberturad’alguns arxius que han facilitat elconeixement i l’abast de la repressió;els grans reportatges d’investigacióhistòrica que ha emès TV3 en horaris demàxima audiència i l’arribada d’ungovern d’esquerres al govern central,

després de vuit anys de PP. Tot i aixíencara queda molt per fer».

Fer un exercici de memòria és bo perals que ho han viscut i per als joves. Perentendre què hi fem en el lloc i momentpresent, cal tenir en compte el passat ipoder emprendre així el futur. Si miremenrere, i ens col·loquem just abans del’inici de la Guerra Civil, «Catalunyaestava en un moment de construcciónacional molt esperançador, amb unaaposta molt ferma en la cultura il’ensenyament». Recordar qui érem, potser un referent per lluitar. Recordar quiho va patir pot significar aprendre adeixar les armes.

Aquest ha estat un any molt fructífer imolt ple de projectes per a Aloy. S’haeditat el documental Viure en una dic-tadura. Els primers anys del franquismea Manresa (1939-1959), ha publicat ambPere Gasol i Jordi Basiana el llibrePapers catalans espoliats. L’Arxiu deSalamanca i la Catalunya Central, i harealitzat una pàgina web amb més de 300imatges de la Manresa de principis desegle i una altra sobre la vida i trajectòriade l’escriptor manresà Josep MariaPlanes i Martí, assassinat als 29 anys perun escamot de la FAI, com a venjançaper haver denunciat els mètodes violentsd’aquesta organització en els seus arti-cles. Sense oblidar altres treballs, com elweb La República a Manresa en un clic(desembre 2006) i el treball de recerca,fet el 2004, sobre la fossa militar delcementiri de Manresa que va permetredonar a conèixer la identitat de 296 sol-dats de la guerra civil que hi eren enter-rats.

En relació als coneguts papers deSalamanca, Aloy vol creure que algundia tornaran al seu lloc d’origen. S’hademostrat que és un arxiu resultant deconfiscacions i robatoris, que tenia com aúnica obsessió la persecució sistemàticade tothom que anés en contra del sistema.«És un robatori i és de sentit comú que

El 25è Bages de Cultura,contra la de desmemòria

E

El Premi Bages de Cultura, que reconeix persones que han contribuït a la divulgació delsdiferents àmbits de la cultura del país, compleix el 25è aniversari. Enguany, el guanyadorés l’historiador i estudiós manresà Joaquim Aloy i Bosch.

ANNA NAVARRO

Joaquim Aloy intervé després d’haverrebut el Premi Bages de Cultura

tornin», comenta Aloy, «em costa creureque no els tinguem, encara», i és que calrecordar que a l’arxiu de Salamancaencara queden més de dos milions dedocuments pertanyents a partits polítics,sindicats i els particulars. Un cas ben clari proper és el de Lluís Mas i Pons, cata-lanista i republicà, que fou secretari del’Ajuntament de Manresa. Trobarenpapers seus compromesos a Salamanca,passaren la informació a Barcelona ifinalment la policia el detingué. Fouempresonat el 1939 per culpa dels papersde Salamanca.

Contacte amb la culturaA part de les aportacions a la investi-

gació, Joaquim Aloy ha desenvolupat,paral·lelament, una activitat continuadaen l’àmbit de la dinamització cultural dela ciutat. Fou un dels pioners del peri-odisme radiofònic en català en elsprimers anys de la transició, en quètambé formà part activament de la comis-sió de canvis de noms de carrers. Elsanys 1981 i 1983 coordinà els anuaris deManresa I el 1996 participà com a mem-bre redactor del Pla d’EquipamentsCulturals. El 2002 presidí la comissióCultura i Memòria del Pla de Cultura i el2003 coordinà les jornades Els morts dela guerra i la postguerra, organitzadespel Centre d’Estudis del Bages.

Aloy va entrar a treballar a la Diputacióde Barcelona l’any 1987, primerament alCentre d’Estudis i Recursos Culturals idesprés a l’Oficina de Difusió Artística(ODA) des de la seva creació el 1996.Des de l’ODA es dóna suport econòmici/o promocional a ajuntaments i projectesculturals vinculats amb el teatre, la músi-ca, la dansa o les arts visuals. Quan estracta de parlar d’algun projecte sorpre-nent, no dubta a mencionar «l’extra-ordinària experiència d’El Galliner ambla consecució de tant i tant públic i larehabilitació del Kursaal. No hi ha unacosa similar enlloc. És fascinant que esvenguessin tantes entrades a 10 anysvista», tot i que comenta que encara s’had’acostar més el teatre a nous públics ique es plantegi com una opció més delleure, tant per als joves com per a la gentgran. «La cultura s’ha d’acostar atothom i sempre farà falta dinamitzar-la», conclou.

Una de les millors maneres per acostari democratitzar aquesta cultura a tothomés amb la xarxa. Internet resulta una eina

excel·lent per divulgar la història, aques-ta premissa és el que ha guiat a Aloy aaplegar sota el domini www.memoria.cat,nou pàgines web de diversos estudissobre la memòria històrica. Des de casapodrem accedir a arxius, imatges, vídeosi testimonis directes. Ja sabem que lahistòria està escrita, però sempre hi hauràepisodis que s’han volgut obviar o obli-dar. Dóna esperances saber que hi hauràpersones com Joaquim Aloy que faran elpossible perquè la veritat surti a la llum.Perquè cada familiar sàpiga on plorar elsseus morts. L’entusiasme d’Aloy hodemostra, «hi ha molta feina a fer encarasobre la memòria històrica, molt a inves-tigar, i sovint lamento no haver fet abansalguns treballs, com el de la fossa». Alcap i a la fi, es tracta de dignificar els que

van lluitar i despendre de l’angoixa elsqui encara esperen. Un gest carregatd’humanitat i tota una lliçó de vida.

Where have all the young men gone,gone to soldiers every one,

Where have all the soldiers gone, goneto graveyards every one

When will they ever learn, will they everlearn?

(fragment de la cançó Where have allthe flowers gone, de Joan Baez)

On han anat tots els joves, tots ells a ferde soldats,

On han anat tots els soldats,tots ellsestan enterrats,

Quan ho aprendran, algun dia hoaprendran? �


Foto de grup dels premiats amb els Lacetània i lliurament del premi Bages


LLORENÇ CAPDEVILA

Tomàs Cabot, novel·lista

n la darrera columna vaig parlar de les virtuts del’última novel·la publicada per Josep TomàsCabot: Weekend amb Robinson Crusoe (l’Albí,2007), el llibre més escèptic i insòlit de l’autor.

El passat 9 de novembre, Tomàs Cabot (acom-panyat de Josep Maria Aloy, que fidelment li ha presentatla majoria de llibres, i d’Isabel Margarit, l’actual directo-ra d’Historia y vida, revista al capdavant de la qual vasucceir precisament el prolífic escriptor manresà, de quies reconeix deixeble) va fer, a la sala d’actes del CentreCultural del Casino, la presentació d’a-questa interessant novel·la. Ens hi vamreunir una colla de lectors i amics,entre els quals, per exemple, hi havial’historiador Joaquim Aloy, flamantguanyador del Premi Bages de Cultura,guardó que precisament l’any passat varecaure en Tomàs Cabot.

Durant l’acte, Josep Maria Aloy vadisseccionar sàviament la novel·la desdel punt de vista literari i IsabelMargarit va fer un retrat humà i moltemotiu de la immensa persona que és iha estat l’escriptor. La sorpresa, però,va venir quan va arribar el torn al pro-tagonista de la vetllada. Entremig deldevessall d’anècdotes i records (els quiconeixen Tomàs Cabot saben que laseva memòria és inesgotable i que laseva capacitat de narrar-la és exquisi-da) va assegurar que no pensava publi-car cap més llibre de ficció. Dit d’unaaltra manera: assistíem a la presentacióde la seva darrera novel·la.

Va confessar que es tractava d’undecisió meditada, i en cap cas condi-cionada per la salut. I, certament, lacontundència no deixava marge per aldubte.

Sóc del parer que, tanmateix, no sem-pre és l’escriptor qui busca la històriaque vol explicar, sinó que de vegades (ien alguns casos, sovint) és la història laque busca l’escriptor i aquest, sense saber ben bé com niper què, s’hi veu atrapat com en una teranyina de la qualno pot fugir, i té la necessitat ineludible de compartir-laamb els lectors. Alguns, d’això, en diuen inspiració, tot ique en realitat fan falta moltes hores de treball constant idisciplinat per dur-ho a terme...

Convençut d’aquesta realitat (de base tan poc científica,ho reconec) vull pensar que, amb tot el respecte que emmereix, l’autor bagenc va equivocar-se en vaticinar la fide la seva etapa com a narrador i que, per tant, tard o d’ho-ra sentirà de nou la necessitat creativa, la crida de la fic-ció, i es despenjarà amb una nova novel·la.

Tots plegats ens en felicitarem. �

E

ADA GUILÀ

La venjança de la bella dama

n la venjança, com en l’amor, la dona és més bàr-bara que l’home», va dir el filòsof alemanyFriedrich Nietzsche. I en la pel·lícula de Park-Chan Wook això queda ben clar.

Després de Sympathy for Mr. Vengeance i Oldboy, el director coreà més prometedor del moment, acabala seva trilogia que gira entorn de la revenja ambSympathy for Lady Vengeance. No són pel·lícules enllaça-des pels personatges, ni el temps ni l’espai, només tenenun nexe d’unió, que és el concepte abstracte de la venjan-

ça. No és només un conte malèvolsobre la venjança, també és una lliçósobre l’amor de mare i sobre el que enspot portar a fer la desesperació.

L’excel·lent guió del film es mantéconstantment entre el passat i el presenti els seus flashbacks continus fan quementalment anem teixint una històriaque acabarà reconstruint un enigmàticrelat amb un final apoteòsic. Un delsseus punts més forts és la protagonistaprincipal, l’excel·lent Lee Young Ae,que fa un paper extraordinari, és undigne personatge de qualsevol obramestra de Lynch. Lee Geum-ja és unanoia que surt de la presó després d’ha-ver-hi estat tretze anys per haversegrestat i matat un nen. Però no peraquesta menudesa el film es converteixen un drama, sinó que és una barreja degèneres cinematogràfics sense prece-dents: és comèdia, thriller, críticasocial, animació, erotisme, cinemanegre i el que l’espectador hi vulguiveure. Sens dubte, una experiènciaúnica per veure assegut en una butacade cinema.

Els colors, la música que acompanyales escenes i els personatges tanestrafolaris fan que aquest film siguiuna petita obra d’art que té com a objec-tiu el plaer visual, el goig de veure unesimatges d’extremada bellesa, malenco-

nia i també una violència amagada, dissimulada i, a veg-ades, pertorbadora. Els títols de crèdit ja ens avancen lasang, el color vermell intens de les parpelles de la protag-onista i d’aquest líquid roig que li corre per les venes i quecontrasta amb un blanc pur que tenia de nena i que a par-tir d’ara tindran totes dues, mare i filla, mentre observen elcel. El blanc del pastís, el blanc del tofu, el de la puresa,el de la venjança finita.

Sympathy for Lady Vengeance, de Park-Chan Wook esprojectarà al teatre Conservatori el dia 23 de desembre, ales 18:30 h. �

E

Il·lustració: Anna Crespo

ARTS


MANRESA, QUADERN OBERT

ENRIC CASAS


L’ULL DE LA CÀMERA

es de fa uns quants anys resulta força corrent desentir, en determinades converses, l’ús de laparaula elitista aplicada de manera despectiva iinsultant a algú o alguna cosa.

Sense conèixer-ne l’arrel, es pot sospitar pelcontext que la garrotada va per a tot aquell i tot allò que noestà disposat a ballar al so que toquen. Si és així, la invec-tiva em sembla tan forassenyada com ho seria, posem percas, malparlar del rellotge perquè marca l’hora.

Però ara, la sorpresa se m’ha convertit en preocupació,perquè m’he adonat que al darrere d’aquesta actitud hibatega una problemàtica molt més fonda. La cosa ha anataixí. Resulta que la meva càmera, en una de les seves pano-ràmiques, s’ha aturat davantd’un objecte que li ha cridatpoderosament l’atenció.

Es tracta d’un llibre moltpetit (només en format iextensió: no arriba a cinquan-ta pàgines). Porta per títol Laidea d’Europa i inclou la con-ferència que, dita així mateix,va impartir l’eminent pensa-dor George Steiner l’any2004.

Hi ha, a més una introduccióde Rob Riemen, i és en unpunt d’aquesta on la càmeraha romàs immòbil i l’ha fixaten un primer pla. Concre-tament, la cita d’unes paraulesdel mateix Steiner que fanreferència, precisament, alnostre tema. Diuen així: «Esessencial ser elitista, però enel sentit original de la parau-la: fer-se responsable del‘millor’ de l’esperit humà.Una elit cultural ha de fer-seresponsable del coneixement ila preservació de les idees iels valors més importants,dels clàssics, del significat deles paraules, de la noblesa del

nostre esperit. Ser elitista, com explicava Goethe, vol dirser respectuós: respectuós envers el que és diví, envers lanatura, envers els nostres congèneres, els éssers humans, ienvers la nostra pròpia dignitat humana».

Si Riemen ho ha recordat, ha estat, com diu ell mateix apropòsit «d’aquest període de feixisme de la vulgaritat, dela censura del mercat i de ‘l’economia del coneixement’,en què el saber cultural i la reflexió filosoficocultural esveuen amenaçats, o fins impossibilitats, més sovint que noens pensem».

Tot plegat em sembla eminentment il·luminador. Perquèquan parlem no sempre sabem què diem. I aquí, no nomésse’ns precisa què vol dir ben bé això de l’elitisme sinó que

treu la màscara que encobriatot allò sobre el que realmentvan en contra aquells que se’lcarreguen. Per una banda, elsque ho fan a consciència iamb absoluta mala fe. Perl’altra, els que han assumit elgir lingüístic de la maneraque dèiem al principi a còpiade sentir-lo dir, o bé perquèes porta, o perquè els semblaque queda bé. Doncs quesàpiguen almenys de què s’hafet còmplices.

La càmera es desplaça. Somal mes de desembre. Una deles festes més significativesdel calendari tradicional cata-là és la de Santa Llúcia.Podem aprofitar-ho i enco-manar-nos-hi amb les matei-xes paraules que va adreçar-liJoan Maragall: «Nosaltresesfereïts/ de tota mena denits/ i seguint arreu, arreu/tota estela lluminosa/ us cri-dem amb forta veu/ i amb elpit tot agitat: / Santa Llúciagloriosa! / La vista i la clare-dat!». �

LLUÍS CALDERER

i

D

Compte amb les paraules

Il·lustració: Dani Hernández Massegú


Desembre 2007 NÚMERO 134

Caga Cul de Pou

i a tothom deixa ben tou

no caguis arangades

però digues barrabassades...

i més ni menys que el molt hono-rable Jordi Pujol (d’actualitat

altre cop amb motiu de la publicaciódel primer volum de les seves memò-ries) és qui ostenta el rècord d’inaugu-racions d’un mateix vial: l’eixTransversal, del qual va tallar la cintaben bé una dotzena de vegades.Políticament i, en especial des del puntde vista del màrqueting, la inauguracióper etapes o trams permet fer més ren-dible l’actiu en si i repetir l’erupció

mediàtica tants cops com faci falta. ACaixa Manresa ho saben i, davant delcompromís adquirit d’inaugurar SantBenet de Bages a la tardor d’aquestany, ho van fer de totes totes aplegantal complex monumental tot el ferrocatalà en l’àmbit de la societat civil,cultural, gastronòmica i eclesiàstica.

La inauguració va tenir una fortarepercussió als mitjans de comunica-ció, gràcies a la presència del presidentJosé Montilla, el seu rictus sempre fes-tiu i jovial i el seu nombrós seguicipreocupat per no sortir mogut a la foto.El problema principal és que SantBenet no acabava d’estar acabat (fem-ho, per tant, redundant). Amb moltahabilitat de l’organització, l’acte es vaallargar fins a la vesprada per tal d’em-

betumar una mica el cel i dissimularles grues i les parts inacabades del con-junt arquitectònic. En tot cas i abansd’entrar a la crítica per la crítica, tran-quils! Amb l’experiència pujoliana del’eix, Sant Benet es pot reinaugurartantes vegades com calgui. I és quel’empresariat ja frisa fer reunions iconvencions i se’ls ha de dir repetida-ment que la cosa encara no està del tota punt. Però reiterem la calma. Ja sesap que les inauguracions d’avui sem-pre són parcials. Amb una mica desort, a la primavera, inversors, deutors,hipotecats, consultors, consultius iconsultats podran tornar a Sant Benet atallar novament la cinta. La qüestió ésfer festa i, ja que hi estem posats, ven-dre bé el producte. �

editorial

Febre inaugural

N


va com va llum degàs dura és la vida

maria picassó

n bon dia de l’any 1997, enplena febre del totxo i el

ciment, un veí de la plaça Bages veuarribar un exèrcit d’excavadores,bastides i formigoneres que, en unobrir i tancar d’ulls, li plantifiquen unbloc de deu pisos a tocar del rebedorde casa, una torreta d’aire modernis-ta, a l’ombra d’un pi venerable iesponerós, que la grua converteix enuna dotzena de quintars de llenya.L’home, després que el constructors’arronsi d’espatlles, al·legant quedisposa de la llicència d’obres corres-ponent, interposa una demanda con-tra l’Ajuntament per haver incom-plert el Pla General d’OrdenacióUrbana, aprovat pels mateixos quehan avalat el nyap. La sentència ésfavorable al demandant, peròl’Ajuntament recorre, s’autoimpugnai demora l’execució del TribunalSuperior de Justícia de Catalunya.

Arriben els primers veïns, els quals,alertats pel cartell amb què l’home aqui tothom se li ha arronsat d’espat-lles avisa que la finca està pendent de

litigi, consulten l’Ajuntament, queels expedeix la llicència d’ocupaciócom a garantia de confiança. I vanpassant els dies i els anys, com si lapols del pas del temps fos una polsmàgica, capaç de transformar lanegra il·legalitat en blanca legalitat.Tanmateix, no existeix cap detergentque blanquegi la negra barba deGoliat, de manera que –si l’homenetde la fona no és indulgent amb elsseus botxins– l’edifici haurà de serenderrocat i els seus veïns, indemnit-zats pel consistori.

Fa uns anys, als baixos de l’edificimaleït hom va obrir-hi una xarcuteriade nom profètic: Els Tres Porquets.Qui s’havia d’imaginar que en aquestcas, a diferència del conte, el llop i elvenedor de totxos de cartó pedra ana-ven conxorxats. Algú hauria d’avisarque, semblantment als paquets detabac, votar determinats polítics potcomplicar seriosament la vida delsciutadans. Si no, pregunteu-ho alsafectats del bloc número u de la plaçaBages. �

David contra Goliat

U


i em quedo tant a gust! isaac bosch

l’homenot de la pipades de la butaca d’en Voltaire

Llei i desordre

ue difícil és conciliar les lleis ambla realitat de la vida! Normalment

es legisla per tal d’ordenar aspectes de laconducta que queden en aquest terrenygris, que no és blanc ni fosc, i que segonsels criteris personals podem avaluar, dinsun ventall de possibilitats que va des deconsiderar-la un delicte a valorar l’autorde la mateixa com un sant (baró).

És una cínica (en el sentit grec de laparaula) coincidència tenir la necessitatd’escriure sobre la detenció d’uns profes-sionals de la medicina, gestors i tècnicsd’un conjunt de clíniques dedicades a lapràctica d’avortaments, en un mes que,suposadament, la societat catòlica dedicaa la Nativitat de Jesús, aquell que per auns és el Messies, per altres (musulmans)un profeta més i per altres un revolucio-nari dels seu temps.

Tenim a l’estat espanyol una llei d’a-vortament que, per acontentar i no agre-dir l’església catòlica, mai no va contem-plar el quart supòsit, o sigui la decisiólliure de la interrupció de l’embaràs, dei-

xant només com a limitació per practicarla interrupció un temps límit de gestació.En canvi es va considerar dins dels supò-sits permisos d’avortament de risc per lasalut de la mare i, en un concepte amplide salut, el risc de patir malalties psiquià-triques i aquestes incloent malalties tanambigües com trastorns per ansietat idepressió.

I així tots contents, la progressia es con-siderava satisfeta amb aquest supòsit, queja es valorava com un calaix de sastre iescletxa que faria de quart supò-sit. Però quan les lleissón fetes a mitges i no amida, no donen res-posta a les necessi-tats de les persones ide les realitats, devegades complica-des, tant socials compersonals. I si hi hanecessitats no cober-tes i diners per entre-mig, les condicionsper saltar-se la llei,primer a poc a poc idesprés amb la contun-dència d’una riera cata-lana després de les pluges

de tardor són ben paleses.Darrere les imatges, a cara descoberta i

amb tots els noms i cognoms dels pre-sumptes culpables –per cert quan es faràel mateix tractament a altres detingutsamagats sota les inicials i amb la caratapada?– quines històries, conflictes idesgràcies personals arrosseguen en elseu fer dels darrers anys? És difícilentrar en valoracions només amb elfred registre d’una història clínica. Ah!,i si són certes les intervencions amb

fetus de més de sis mesos…ens trobem enfront

d’una mala praxi, iun abús irra-

cional d’unsupòsit noinclòs en la

llei. �

Q

Moviments mediàtics

En les darreres setmanes, el panora-ma dels professionals dels mitjans decomunicació a la ciutat ha patit diver-sos canvis importants. I és que treba-llar de periodista a Manresa no és gensfàcil amb les perspectives futuresd’algunes empreses i les difícils ruti-nes de treball a les que moltes vegadeses veuen sotmesos els nostres com-panys. Així, des de ja fa algunes set-manes, Regió7 ja no compta amb elnostre company Roger Hernández perelaborar les pàgines d’economia. ElRoger, que també va ser una de lesprimeres plomes de la redacció delPou, va decidir plegar del diari des-prés de gairebé vint anys de trajectò-ria. Aquest mes de desembre, la sevaexcompanya Adriana Delgado tambéemprendrà una nova etapa al marge deRegió7. Concretament a la conselleriad’Innovacio Universitat i Empresa,que encapçala el manresà JosepHuguet. Tot i la pèrdua d’actius, lacapçalera propietat de Premsa Ibéricas’ha pogut nodrir d’alguns dels pro-fessionals que han abandonat el gra-tuït Més Manresa. I és que el diari delgrup TLB ha deixat de distribuir-se amoltes zones de la ciutat, té un equipde treball mínim i sembla que té elsdies comptats. Així, després del tras-pàs de l’exdirectora Alba Felip aRegió7, en els últims dies també s’haconfirmat la incorporació, a l’edicióde la comarca de l’Anoia del rotatiu,de Josep Sallent, que havia substituïtFelip a la direcció de Més Manresa.Finalment, el nostre excompany delPou Jordi Simon, una de les darreresplomes que havia incorporat el grupdirigit per Lluís Basiana, també n’haestat acomiadat i també se n’ha anat aRegió7. Queda clar, doncs, que algunsdels grups multimèdia de la ciutat notenen les economies gaire folgades.Lamentablement, els que se’n ressen-ten són els professionals, alguns delsquals acaben redreçant la seva vidaprofessional fora de Manresa.

Cervells que van i vénen

Ho diu el cap de l’oposició al’Ajuntament, Josep Vives: A Manresahi ha fuga de cervells. La mostra mésevident és ell mateix que, no té mésremei que ocupar dos càrrecs de res-

ponsibilitat com el de cap de les llistesde Convergència i Unió i el de presi-dent del Bàsquet Manresa, davant del’èxode del talent manresà. L’amicVives citava fa pocs dies que la ciutats’empobria amb la marxa de figurescom el cap de l’Àrea de Serveis a lesPersones de l’Ajuntament, JosepSerrano a un altre ajuntament, la delgerent de Fòrum Josep Armengol al’empresa privada o la possible recon-ducció de la carrera professional forade la ciutat de la gerent de Manresanad’Equipaments Escènics, LauraBozzo, després de la seva dimissió.No seré jo el que li discuteixi que sónunes pèrdues considerables per a laciutat. Tot i així, des d’aquestes línies,ja li anuncio una recuperació d’un bontalent per a treballar a Manresa. Nimés ni menys que Pere Fons, que des-prés de ser director de la FUB, d’estarvinculat a la Universitat PompeuFabra i de treballar darrerament en eldesenvolupament del districte 22@,substituirà Josep Serrano al capdavantdels serveis a la Ciutadania del’Ajuntament. Algun cervell es fuga,però d’altres tornen carregats d’expe-riència.

Un trist homenatgeEl gran teatre del Liceu de

Barcelona, acull fins al gener lesrepresentacions de l’òpera Aida deGiuseppe Verdi. El muntatge, al margede la presència del tenor italià RobertoAlagna, que va sortir per potes al’Scala de Milà, i de l’esposa del pre-sident del govern espanyol SonsolesEspinosa entre els membres del cor,compta amb les escenografies restau-

rades que el pintor i artista manresàJosep Mestres Cabanes va estrenar el1945, després de vuit anys de treball.Al carrer de Sobrerroca, i des de lesFestes de la Llum de l’any 1983, laplaca de marbre blanc que veieu en lainstantània presideix el portal d’entra-da de la casa on va néixer i viure l’ar-tista. El seu estat, però, 25 anys des-prés de la seva instal·lació, és benlamentable ja que n’ha desaparegut lacara del pintor a la part superioresquerra. Ara que Mestres Cabanestorna a estar d’actualitat, potser cal-dria que els referents manresans que eldestaquen com a fill de la ciutat tin-guessin millor aspecte. Sinó, semblaque la nostra ciutat brindi un homenat-ge ben trist a una figura artística forçadestacada del segle XX.

Residus electoralsMoltes vegades són protagonistes

d’aquesta secció pancartes i cartellsque anuncien actes o cites ja passadesque, l’anunciant o empresa difusora,no han retirat de la via pública. Entreles relíquies més antigues que hi haactualment a Manresa, hi trobemaquesta al carrer d’Amadeu Vives, albarri de la Parada, just davant de l’ins-titut Pius Font i Quer. El cartell, enaquest cas, correspon a una campanyaelectoral d’Iniciativa per Catalunya-Verds de ja fa uns quants anys i té coma protagonista el candidat santvicentíJoan Baptista Costa. En aquest cas, iproducte de la política ecològica delpartit, la base de fusta del cartell ésreciclada i molt probablement va tenirenganxat (sota l’actual rostre deCosta) el/la candidat/a de la formació


bugada al pou

en alguna altra contesa electoral. Entot cas, queda poc temps per prendreuna decisió al voltant d’aquest cartell:o el retiren o el tornen a reutilitzar decara a les eleccions espanyoles delmés de març.

Caducitat qüestionable

Un amable lector em fa arribar unrecipient de iogurt d’aquells que endiuen clàssic i natural de la marca LaPastora d’Oló, fabricat a Santa Mariad’Oló i que l’informant em comunica

que té un gust excel·lent. La curiositatdel cas, però, rau en el fet que el pro-ducte té establerta la data de caducitatel 31 de novembre. Una data per a laseva consumició a la qual el producteno podrà arribar mai, entre altresmotius perquè no apareix ni ha apare-gut mai en el nostre calendari! �


quintí torra cordons

ab absurdo marcel pérez

Aquest és un espai obert a la col·laboració dels lectors. Feu-nos arribar les vostres notes a l’Apartat de Correus 1,

de Manresa, o bé a l’adreça electrònica [email protected].

ermans i germanes, quan en acabar un partit de futbol elmés destacat d’un equip ha estat el porter, el símptoma

no pot ressaltar una evidència més clara: la resta del conjuntno ha estat a l’alçada. Pot ser que la davantera hi hagi posatimaginació i que el mig del camp hagi intentat fer bones pas-sades. Fins i tot és possible que els defenses hi hagin deixat lapell per tallar les escomeses dels contraris, però, és clar, enúltima instància el que mana éssempre el resultat. I a fe de Déuque en el cas del Festival de Cine-ma Negre de Manresa ha passatuna mica el mateix. L’alineació,que es fa la foto sempre davant deLas Vegas (el terreny de joc local)salta sempre al terreny de joc ambil·lusió i empenta, però el princi-pal rival, la ignorància ciutadana,els ha tornat a batre per golejadaen la novena edició.

Ho sap Déu. Quan el que desta-quen més del certamen els convi-dats forans és el bon rotllo i laproximitat de les vetllades aManresa i, per contra, no es fa capvaloració cinematogràfica, elfenomen és idèntic al de la pun-tuació de cinc estrelles del porteral Mundo Deportivo. Un reflexdel comentari de l’aficionat quansurt del camp: «Encara bo delporter, que si no n’hi hauria perestripar el carnet!». I NostreSenyor ha estat testimoni de això

i més. Perquè la desgràcia del Fecinema no acaba aquí. Mésenllà del gènere que acull, enguany la mostra sí que ha tingutseqüències autènticament negres. La més representativa, laprotagonitzada per l’únic espectador d’un passi de tarda que,resignadament, va haver de marxar sense veure la pel·lícula.No pas perquè fos l’únic espectador (l’assistència a aquellasessió estava dins la paupèrrima mitjana del festival) sinó per-què el reproductor instal·lat a la sala no llegia el DVD... faci-litat per l’organització.

I, és clar, un festival que no té ni una còpia original dels filmsés una mica més que casolà. És, directament i que Déu em

perdoni, d’estar per casa. Amb la dife-rència que al menjador podem gaudir,fins i tot, de còpies llogades al videoclubcompletament legals i autoritzades. Perpostres (en el cas del Fecinema sempreregades amb un bon licor i un puro depam) el festival ha perdut un actiuimportantíssim per eixugar els excessos:l’exalcalde Jordi Valls. Aquell que afir-mava en els cercles socials més propersque aquests del cinema negre «de cineno sé pas si en saben, però munten unesfarres i unes festes de collons!». Déu diràsi després d’una edició tan reeixida lacosa tindrà continuïtat. En tot cas, potserque no s’hi trenquin més el cap. Vist elressò ciutadà, potser el manresà es con-formaria amb la projecció anual dePlàcido a Sala Ciutat, amb un bon àpat apeu dret aprofitant les Enramades de lesEscodines i, com a colofó, el lliuramentd’un trofeiu metàl·lic oxidat dissenyatper la dona del director de la mostra alcurt manresà en el qual la càmera estiguimenys moguda. És una idea barateta ique Déu hi faci més que nosaltres. �


epitafi mossèn gudiol

Un festival molt negre

G

h, que bé que menjarem!»,diuen tots els manresans.

És ben bé el que diu la dita,que som lladres i gormands,puix la Caixa de Manresaper satisfer els seu clientno només restaura pedressinó el ventre de la gent.Pelegrins de Sant Benet,pelegrins de la nova era,per menjar disseny i artla Nova Cuina us espera. No cal que porteu bordó,ni petxines per bandera,per menjar com un senyor cal dur plena la cartera.

ra ja, l’Ajuntamentpermetrà, molt oportú,

poder fer pisos als baixos,com dicta el sentit comú.Ja no haurem de pujar escalesni haurem de posar ascensor;la gent gran, amb quatre passesja seran al rebedor. I és que en aquest mon de monesamb tantes regulacionshi ha més bèsties que personesque saben tocar els collons, i si per una poltronas’han muntat les eleccionsper viure bé de la momas’han de fer legislacions. �

lo gaiter del calders

O A

a factura de les infraestructures culturals de …Desembre 2007EL POU DE LA GALLINA 3a factura de...

Documents

Transcript of a factura de les infraestructures culturals de …Desembre 2007EL POU DE LA GALLINA 3a factura de...