Agustí Alcoberro Ramon Sarobe Els defensors de les bruixes ...

140 LA CACERA DE BRUIXES

L’historiador danès Gustav Henningsen va anome-nar l’inquisidor Alonso de Salazar Frías el defensorde les bruixes per la seva actuació valenta durant elprocés de Zugarramurdi. Salazar Frías no solamentva aturar la causa i va alliberar tots els qui encaraestaven empresonats, sinó que va assolir que el1614 la Inquisició prengués una posició contrària al’obertura de nous processos, i que amb una acti-tud autocrítica reflexionés sobre els abusos come-sos en l’inici d’aquella causa (HENNINGSEN 1983).Alguns anys més tard, l’aturada sobtada de lacacera de bruixes a Catalunya també va ser degu-da a l’actuació coratjosa d’altres «defensors de lesbruixes». Destaca entre ells el jesuïta Pere Gil iEstalella (1551-1622), que morí pocs mesos des-prés de l’evocació de tots els processos per part dela Reial Audiència del Principat. També cal esmen-tar altres personalitats, en especial vinculades al tri-bunal de la Inquisició, a la jerarquia de l’Església i al’administració reial.

Les primeres actuacions de la Inquisició

A diferència del que s’esdevingué des de 1614 endiverses regions de la Corona de Castella, l’actua-ció de la Inquisició a Catalunya va ser, a l’inici,vacil·lant. Les primeres causes contra dos saluda-dors o endevinaires, que en diverses localitatshavien denunciat unes suposades bruixes, van teniruns resultats contradictoris. El primer va ser CosmeSoler, «labrador, natural del mas de Tarragona,obispado de Urgel», motiu pel qual era conegutamb el nom de Tarragó. Soler, que, segons afirma,era herbolari, va ser detingut per la Inquisició el 20de maig de 1617. La informació que n’elaborà el tri-bunal ha estat publicada per Lluís Orriols (1994, p.64-66). En els interrogatoris, Tarragó confessà que,per les seves denúncies, havien estat condemna-des a la forca i executades dotze dones: tres aFavara de Matarranya (Terra Alta), dues a Montclar(Urgell), tres a Castelló de Farfanya (Noguera), una

a Bellpuig d’Urgell i a Torregrossa (Garrigues) i dues«en otro lugar» que no esmenta. Com explicariaalguns anys després el bisbe de Solsona Juan Álva-ro, Tarragó «yva señalando mugeres que eran bru-jas, y desnudándolas para ver un señal en lasespaldas, y algunas me hizieron relaçión las hazíadesnudar sólo por su gusto y por el de los que leacompañavan».1 Tot i la gravetat dels fets, els inqui-sidors van decidir alliberar Tarragó el 2 de juny i livan ordenar «que de aquí en adelante no ussassede las cosas que hasta aquí tenía confessadas enmateria de reconozer brujas ni lo enseñase a nadie,so pena que sería castigado con todo rigor y segúnla calidad del negocio requería».2 Com és sabut,Tarragó continuà el seu macabre ofici en els anyssegüents, en especial a les comarques centrals delPrincipat.

El cas de l’endevinaire d’origen francès LaurentCalmell va ser ben diferent. Calmell, conegut para-doxalment amb el malnom el Bruixot, va denunciarunes dues-centes dones als comtats de Rosselló iCerdanya, vint de les quals, si més no, van ser pen-jades. La cacera de bruixes, però, ja suscitava pre-vencions importants quan a l’octubre de 1619Calmell va ser detingut per la Inquisició deBarcelona. Per això, en aquest cas, els inquisidorsvan optar per una sentència més severa: Calmell vaser condemnat a galeres per deu anys.3

El memorial contra la cacera de bruixes de PereGiI

Uns quants mesos abans, el 10 de gener de 1619,el jesuïta Pere Gil va presentar un memorial al lloc-tinent d’aleshores, el duc d’Alburquerque, en quèdenunciava els abusos que s’havien comès i escometien en els processos de bruixeria. Pere Gil vaser un personatge d’una gran talla intel·lectual id’una notable influència política en la Catalunyad’aquella època. Sabem força coses de la sevavida, en especial a través dels estudis acurats de

Els defensors de les bruixes.La fi de la cacera a Catalunya

Agustí AlcoberroRamon Sarobe

Bru.09:CATARS OCCITA 07 Rossell 12/3/07 14:21 Página 140

Agustí Alcoberro i Ramon Sarobe. Els defensors de les bruixes. La fi de la cacera a Catalunya 141

Memorial que el padre Pedro Gil, rector del Collegio de los Jesuitas, dio al duque de Alburquerque en defensa de labruxas el año de 1619. Con unas respuestas de un doctor en leyes de Perpiñán, Barcelona, 1618-1619.Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 1008, f. 335. © de la fotografia: Biblioteca Universitària de Barcelona


Josep Iglésies (1949 i 2002) i Mercè Gras (2002).Nascut a Reus el 1551, ingressà a la Companyia deJesús el 1574. En tres ocasions va ser rector delCol·legi de Betlem dels jesuïtes de Barcelona(1594-1597, 1603-1607 i 1616-1619) i també hova ser del de Monti-sion de Palma (1611-1615). El17 d’abril de 1619 va esdevenir pare provincial dela província d’Aragó de la Companyia. Gil va impul-sar el procés de canonització d’Ignasi de Loiola i vapublicar diverses obres de contingut moral, com elModo de ajudar a ben morir als que per malaltia oper justícia moren (1604). També traduí al català laImitació de Crist, de Tomàs de Kempis (1621). Amés, va ser confessor de diversos bisbes deBarcelona i lloctinents, entre els quals el ducd’Alburquerque. D’altra banda, va ser nomenatqualificador de la Inquisició de Barcelona, càrrecque ocupà des del 2 d’abril de 1605; cal remarcarque va ser el primer jesuïta que accedí a aquestcàrrec.

Pere Gil deixà inèdita una Història Cathalana entres volums, de gran interès i redactada el 1600. Elprimer volum, «en lo qual se tracta de història odescripció natural, ço és, de coses naturals deCathaluña», constitueix la primera gran geografiadel Principat. El llibre, editat contemporàniamentper Josep Iglésies i estudiat, entre altres, per JoanVilà Valentí, sorprèn per l’enorme modernitat i haestat utilitzat com a font de primera mà per nom-brosos historiadors. Pere Gil hi fa una descripcióextensa de Catalunya que conté elements físics,humans i econòmics, i presenta diverses propostesde divisió comarcal. L’obra de Gil va ser molt utilit-zada per la comissió que establí la divisió territorialen l’època de la Generalitat republicana, de la qualera secretari Josep Iglésies (ALCOBERRO 2000, VILÀ I

VALENTÍ (2002, 119-163). El segon volum de laHistòria Cathalana constitueix una història civil delPrincipat de grans dimensions. Són molt rellevantsles informacions referides als segles XV i XVI. El ter-cer volum, que havia de ser una història eclesiàsti-ca de Catalunya, restà reduït a unes notes breusintitulades Vidas dels sants de Cathalunya, queforen naturals o visqueren en ella o las relíquias delsquals se troban en Catalunya (FÁBREGAS 1959, 5-26).

El memorial de 1619 de Pere Gil és el primeral·legat conegut contra la cacera de bruixes aCatalunya. La seva transcendència no se’ns potescapar, tant pel seu ferm contingut com per la per-sonalitat de l’autor, que, com hem dit, va ser quali-ficador de la Inquisició i confessor del ducd’Alburquerque.4

En l’encapçalament del text, Gil sol·licita al lloc-tinent i a la Reial Audiència «que se proceda congrande cautela y madureza en respecto de las bru-xas, porque se presume, y casi es cierto, que algu-nas d’ellas son innocentes; y si ay de culpables,como son ciegas y engañadas del demonio por sudaño y perdición d’ellas, las más o muchas d’ellasno merecen pena de muerte».

Tot seguit, Pere Gil presenta quinze argumentscontra la forma en què es feien els processos. Així,entre altres qüestions, el jesuïta afirma que en lesdenúncies «personas muy buenas son infamadascontra derecho natural, divino y humano». Lesdetingudes ho han estat «sin causas claras y suffi-cientes». Els procediments s’han caracteritzat perla violència: «Con espantos y amenazas les hazendezir algunos juezes y notarios y ministros de justi-cia lo que no es verdad, ni ellas ni otras an echo [...];en el darles tortura, confiessan de sí y de otras loque no es verdad por miedo y dolor de los tormen-tos, y por sus confessiones les dan sentencia demuerte».

D’una manera similar, recorrent a l’autoritat dediversos teòlegs –en particular, la del jesuïta MartínAntonio Delrío, de qui fa una interpretació força lliu-re–, Gil qüestiona les suposades proves condem-natòries: «No obstante en la espalda o pecho de lamuger se vea señal de pie de gato o gallo, etc., noes cierto por razón o doctor que esse sea señal quesea bruxa». Encara més: «Que lavarla con aguabendita para que aparesca es género de supersti-ción, porque el agua bendita no está instituida parahazer dicha señal». També nega el suposat poderdel dimoni per provocar tempestes i calamarsades:«Estas cosas de tempestades y piedras Dios lashaze, y no el demonio ni ellas [les suposades brui-xes] por medio de los demonios».

La buixeria fóra, doncs, segons Pere Gil, unestat al·lucinatori produït pel dimoni: «El demonioles imprime tales especies en la imaginación que,estando las bruxas o echizeras durmiendo o des-piertas, piensan y les parece que oyen hablar aldemonio, y no habla; y que oyen tales cosas, y nolas oyen; y que veen tales cosas, y no las veen; yque andan por el ayre, y no andan; y que se hallanen tal lugar o parte de la provincia o del mundo, yno se hallan; y que an visto o causado tales muer-tes de muchachos o de hombres, y no es verdad,sino que an muerto por voluntad de Dios».

Gil no s’està, finalment, de denunciar el com-portament fanatitzat de les classes populars i delsjutges locals, que atribueix al caràcter marginal iinfeliç de la majoria de les encausades: «Porque



como son pobres, desamparadas, cortas de juizio,ignorantes en la fe y religión christiana y observan-cia de los mandamientos y buenas costumbres,ninguno aboga por ellas».

L’al·legat de Pere Gil va tenir unes repercus-sions immediates. Un jutge de la Cancelleria Reialdels comtats de Rosselló i Cerdanya de qui nosabem el nom va replicar punt per punt els seusarguments. Segons aquest jutge, la Cancelleriahavia actuat en tot moment «seguint un procedi-ment legal i d’acord amb la pràctica comuna delsdoctors en crims de maleficis, tant en la denúnciacom en la captura de reus i rees».5 La tortura s’em-prava com a procediment judicial només desprésd’haver obtingut la certesa del delicte: «Les bruixesque han estat condemnades en aquestaCancelleria Reial han estat declarades culpableslegítimament, i després de la condemna se les hasotmès a preguntes davant d’uns jutges col·legiats,amb tortures, i solen creure-les quan denuncien

altres companys». Citant diverses autoritats doctri-nals, el jutge afirma la validesa de la prova de l’ai-gua beneïda per descobrir les bruixes i també elseu poder per provocar tempestes. En aquest sen-tit, relaciona directament les maltempsades de1617 i l’origen de la cacera de bruixes: «En aquestscomtats del Rosselló, en els darrers anys hi hahagut una gran devastació de collites, obres delsdimonis que es considera que s’han esdevingutperquè les bruixes atien granissades i provoquentempestes».

A partir d’aquests arguments, el jutge afirmaque «l’opinió que les coses que fan les bruixes noes produeixen de veritat, sinó més aviat en la ima-ginació i que tenen lloc en somni és falsa i no es pottolerar de cap de les maneres, perquè és perjudicialper a l’Església i l’Estat». Finalment, després d’as-segurar que «no s’escolten les veus vanes delpoble, sinó que es procedeix jurídicament», l’autorno s’està de descriure el clima d’exaltació religiosa


Segons Pere Gil, la bruixeria era un estat al·lucinatori produït pel dimoni.Frans Francken el Jove, Assemblea de bruixes. Anvers, 1607, Oli sobre fusta de roure.Kunsthistorisches Museum Wien, Gemäldegalerie. © de la fotografia: Kunsthistorisches Museum Wien, Gemäldegalerie


que es vivia aleshores a la capital dels comtats. Així,segons afirma, els judicis havien estat precedits de«pregàries públiques a les esglésies davant del divísagrament de la santíssima eucaristia, per tot elclergat i pel poble d’aquesta ciutat de Perpinyà».Curiosament, una còpia del manuscrit de Pere Gil(la que es conserva a la Biblioteca de la Universitatde Barcelona) va ser feta pel frare dominicà GasparVicens probablement amb l’objectiu d’utilitzar-la enl’enfrontament constant que mantenien l’orde depredicadors i els jesuïtes. El copista anota, a la fi dela transcripció, el comentari següent: «Advierta ellector que el autor que responde al memorial no citani bullas de pontífices, que las ay (como se puedever en elMalleus maleficarum), ni dichos de los san-tos ni otros lugares de la Santa Scritura, porquepara el padre Gil, sobredicho author del memorial,eran de mayor efficacia y aucthoridad Lesio yMartín Delrío, ambos de la Compañía, que todo lodemás. [...] Esto vaya de passo advertido, para quese vea el espíritu de essos padres jesuýtas».

Les gestions de la Inquisició i de les autoritatsreials

El 15 de maig de 1620 el tribunal de la Inquisició deBarcelona va decretar l’absolució, «por falta de pro-bança», de Margarida Olivera, de Montornès delVallès, que havia estat inculpada del delicte de brui-xeria. En una nota al marge, el tribunal advertia deles diverses gestions fetes davant les autoritats polí-tiques i religioses, i reconeixia una certa passivitat:«Y por advertencia dijo el señor inquisidor que,aviendo comunicado con el señor virrey y muchosoidores de la Real Audiencia, religiosos y otras per-sonas esta materia de brujas y la miseria que pade-çía esta tierra, porque se entiende aber ahorcadomás de mil personas por brujas de poco tiempo aesta parte, le an dicho que á venido del poco casoque la Inquisición á hecho d’estos delictos; que sise ubiera metido el Santo Oficio en ello desde susprincipios, se ubieran atajado muchos daños ymuertes que han padeçido sin culpa (a lo que secree) las dichas personas ahorcadas, o las másd’ellas, y que si en esto no se pone presto remediocreçerán cada día los dichos daños».6

Per bé que la dada esgrimida en el text (més demil execucions) pot ser exagerada, el documentmostra un canvi significatiu d’actitud del Sant Ofici.Des d’aleshores, les gestions del tribunal, junta-ment amb les d’altres autoritats, degueren ser mésactives i decidides. Cal entendre d’acord ambaquesta línia una carta que el 7 de novembre de

1620 el rei Felip III va adreçar al lloctinent de llavors,el duc d’Alcalá, i que ha estat publicada parcial-ment per Joan Reglà. El monarca hi proposa «con-ceder perdón general a los que huvieren incurridoen este pecado, por ser tantos, para castigar a losque reincidieren después con major rigor».7

Tanmateix, la qüestió va restar aturada durant gaire-bé un any, en el qual la cacera de bruixes prosseguíal mateix ritme. Durant aquest període s’esdevin-gueren la mort de Felip III (31 de març de 1621) il’arribada al tron del seu fill, Felip IV. La confirmaciódel duc d’Alcalá com a lloctinent es va diferir fins al15 d’abril, a causa de l’oposició de les institucionscatalanes, que entenien que el virrei no podia pren-dre possessió del càrrec fins que el nou rei haguésjurat les constitucions.

Finalment, el 4 de setembre de 1621 el llocti-nent envià una carta al nou monarca en què l’ad-vertia de la necessitat de prendre decisions.8 Laresposta de Felip IV, del 14 de novembre de 1621,ordenava que es fes una enquesta entre tots elsbisbes de Catalunya amb dues preguntes ben pre-cises: d’una banda, se’ls havia de demanar el parersobre la concessió d’un perdó general; d’altrabanda, se’ls sol·licitava l’opinió sobre la possibilitatd’evocar tots els casos al tribunal de la Inquisició.9

El qüestionari anava acompanyat de dos docu-ments. El primer era un informe probablementredactat per un inquisidor que és de gran interèsper avaluar les proporcions que havia adquirit lacacera. El text, publicat parcialment per JoanReglà, arrenca amb un diagnòstic de les causesque havien permès l’extensió del fenomen. Així,esmenta: «Ser la justicia tan desvalida y sin poder,junto con la libertad que por sus leyes gosan losque habitan en ellos, y ser tan muntuosa la tierra, yla vezindad de Francia». D’aquesta manera, eldocument equipara, amb una actitud autoritària, laplaga de la cacera de bruixes amb el fenomen delbandolerisme («cersenadores de moneda» i «ladro-nes y plagiarios»), que també considera causat peldesgovern.10

La descripció de la situació del Principat no sus-cita cap dubte. «No hay villa ni lugar que no haiahecho diligencia en investigar si las había en su tér-mino, para hazerlas castigar, nombrando síndicos yque se gastasse para ello qualquier dinero de lasuniversidades». Les víctimes, «mugeres débiles yflacas, y las más viejas», «morían sin culpa, y queoprimidas de los tormentos confessavan lo que nohavían hecho», segons l’opinió dels seus mateixosconfessors. Els processos havien esdevingut, enmolts casos, un pur espectacle i un negoci per als




Carta de Felip III al virrei de Catalunya en què li demana que examini la possibilitat d’un indult general per solucionar elproblema de les bruixes, que afecta especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya. El Pardo, 7 de novembre de1620.Ministerio de Cultura. Arxiu de la Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, lligall 368. © de la fotografia: Ministerio de Cultura. Arxiu dela Corona d’Aragó


seus actors: «Ha llegado el excesso a tal extremoque no ha faltado letrado que se ha consertado conalgunos jurados de las villas, que dándole quinze oveinte escudos se encargaban de todo el processoy gasto, y si llegava la prueva que l’ahorcasse ledavan lo concertado, quando no una cosa poca. Ylo mismo concertavan con el notario, que era occa-sión de grandíssimos desafueros, haziendo las tor-turas por unas mismas palabras, como acopiadas,y alguna se ha hallado condenada sin publicarleenqüesta, otra sin exigir deposición. Y aunque des-cubrían algunos infanticidios y veneficios, sin cons-tar del cuerpo del delicto, las justiciaban sin mirar loque hazían».

L’informe també destaca la impossibilitat de laReial Audiència per fer una evocació general de tots

els processos: «Algunas [encausades] como mejorhan podido han recorrido al Concejo Real, y ansí hatenido alguna noticia d’estas cosas, sin que sehaya podido hazer evocata causa general paraassumirse todas las causas y reparar este danyo,por muchas difficultades que se han propuesto».Per aquest motiu, el document conclou argumen-tant la necessitat que els processos siguin evocatspel tribunal de la Inquisició. L’altre informe queacompanyava l’enquesta als bisbes és molt relle-vant, a causa de la personalitat de l’autor. Es trac-ta, ni més ni menys, d’Alonso de Salazar y Frías, el«defensor de les bruixes» de Zugarramurdi. En eltext, redactat el 6 d’abril de 1621, durant el períoded’interinitat del virrei duc d’Alcalá, Salazar recordaalguns dels episodis més importants del seu parti-cular combat contra la cacera de bruixes. Com ellmateix explica, «habiéndome hallado inquisidor enel despacho y auto público del castigo de las bru-jas del reyno de Navarra el año de 1610, salí des-pués solo con special y muy ampla facultad a publi-car un edicto de grazia para todos los que en dichasecta se delatasen, que en efecto fueron muchos».Es refereix, com és evident, al judici de les bruixesde Zugarramurdi i Urdax i a l’edicte de gràcia de1611, que atorgà l’indult a tots els habitants de lazona castigada per la persecució.11

Salazar també descriu la cacera iniciada a la vilad’Aranda de Duero, finalment aturada, i les sevesaccions per aturar els processos incoats a Bilbao el1616. En tots els casos destaca la duresa del paperque li va tocar tenir: «Tratándolo como juez, que mehallé al pie de la obra, donde el fuego estaba másenzendido, e yo en medio, expuesto a lo que d’ellome resultara». Les conclusions que n’extreu sónprou definitives. Convé apartar els jutges laics delsprocessos, a causa de la seva credulitat amb rela-ció als testimonis i de la seva incapacitat per enten-dre el fenomen de la bruixeria. En aquest sentit, jun-tament amb els casos d’Aranda i Bilbao, Salazarrecorda l’actuació funesta del jutge Pierre de Lancrea Lapurdi, «de donde se deribó el conocimiento ytrabajo a lo que ha dicho de las montañas deNavarra y montes Pirineos». Salazar també advocaper apartar els processos de la pressió popular i perimpedir-hi la declaració d’infants. Per això aconse-lla portar els casos amb el màxim sigil («combieneaplicar remedio con silencio») i sobretot allargar-los«hasta que, ynterponiendo algún tiempo, con lopoco que hubiere quedado del dicho tumulto popu-lar, se conosca mejor lo que se aya de escoger paraprosiguirlo».


Escut de la Inquisició.Felip de Limborc, Historia Inquisitionis. Amsterdam, 1693.Biblioteca de Catalunya, E-1-XII-5, p. 370. © de lafotografia: Biblioteca de Catalunya



Carta de l’inquisidor Alonso de Salazar Frías a un individu desconegut, probablement el virrei de Catalunya, en què lirecomana prudència en el tractament dels casos de bruixes, arran de la seva experiència durant el procés deZugarramurdi, 6 d’abril de 1621.Ministerio de Cultura. Arxiu de la Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, lligall 368.© de la fotografia: Ministerio de Cultura. Arxiu de la Corona d’Aragó


L’opinió dels bisbes catalans

Disposem de les respostes al qüestionari dels titu-lars de les diòcesis de Catalunya, llevat dels deTarragona i Girona. Les seves posicions, sovintargumentades llargament, van ser lliurades al virreientre el 31 de desembre de 1621 i el 12 de març de1622. Quatre bisbes es van mostrar obertamentpartidaris de l’indult: el de Tortosa, Luis de Tena; eld’Urgell, Luis Díez de Aux de Armendáriz; el deSolsona, Juan Álvaro, i el d’Elna, Francesc deSantjust i de Castre. Probablement el més emfàticde tots va ser el de Solsona: «Todos son embustesy embeleços del Demonio para llevar almas al infier-no, y busca para esto los sujetos más débiles y fla-cos, que son las mugeres, y ordinariamente viejas;y todos los juezes seculares queriéndolo levar juri-dicamente se engañan en muchas ocasiones, por-que por miedo de los tormentos confiesan y muc-has mueren sin culpa».12 El bisbe de Barcelona,Joan Sentís, proposà la llibertat provisional ambfiança de les encausades, «con que siempre que-darán sugetas a la jurisdicción real». Sentís tambésuggerí el seu desterrament del poble on havienestat processades i que les d’origen francès fossinretornades a França.13

Finalment, dos bisbes es van declarar contrarisa l’indult: el de Lleida, Pere Antoni Serra, i el de Vic,Andrés de San Jerónimo.14 Una citació d’aquestdarrer ens permet precisar els termes del debat:«Dezir ser sueños e yllusiones todo lo que a las bru-xas acontece, y apariciones del demonio en figurad’ellas, y no reales hechos y obras suyas executa-das por sus proprias personas, es hierro muy gran-de, y falta de doctrina y de lición de muchos librosde graves autores antiguos y modernos que d’estamateria tratan y yo he visto y leýdo; en que me hanconfirmado los procesos de algunas bruxas que enlas varonías de mi dignidad se han fulminado». Comveiem, doncs, en el si de la jerarquia de l’Esglésiacatalana subsistien les dues interpretacions clàssi-ques de la bruixeria, si bé l’actitud incrèdula eramajoritària. Pel que fa a l’evocació dels casos a lesmans de la Inquisició, les posicions eren més mati-sades. Només dos bisbes, els de Tortosa i Urgell, hieren favorables clarament.15 Hi eren contraris els deLleida i Vic. Els altres quatre s’hi mostraven a favor,si bé entenien que aquesta mesura requeria unacord previ de la Cort General de Catalunya.Aquesta darrera actitud s’argumentà amb un res-pecte escrupolós de les constitucions del Principat.

De totes les opinions dels bisbes, té una relle-vància especial la del de Barcelona, Joan Sentís, a

causa de la seva influència política. Sentís va relle-var el duc d’Alcalá en la lloctinència del Principat el10 de setembre de 1622. Tanmateix, en aquestaocasió, l’oposició de les institucions catalanes vaser molt més radical i llarga. La polèmica sobre elnomenament de lloctinents sense el jurament reialprevi de les constitucions va generar, aleshores,una important literatura juridicopolítica en ambduesparts. De fet, el jurament de Sentís no es va podermaterialitzar fins al 12 d’abril de 1623.

Com hem vist, el bisbe Sentís advocava per l’e-vocació de totes les causes en mans de la jurisdic-ció reial, solució per la qual finalment s’optà, si béaquesta instància acordà l’indult general sense fian-ces. Sentís afirmà, a més, que l’evocació a laInquisició «fuera de Cortes no la tengo por materiapracticable. En ellas sería muy fácil hacer ley paraello». Segons el diagnòstic del bisbe, doncs, elrebuig de la continuació de la cacera de bruixespodia tenir, ja aleshores, un ampli consens entre elsbraços. És difícil precisar el paper que va poderexercir Pere Gil en el vot del bisbe Sentís, del qualera confessor. Tanmateix, si hem de creure lesseves paraules, Pere Gil potser va ser una de lespersones consultades, juntament amb altres autori-tats de parers diversos en els camps teològic i jurí-dic. El bisbe s’hi refereix en afirmar que s’havia«informado de personas doctas de la orden deSanto Domingo, de la Compañía de Jesús y deotras, assí ecclesiásticas como seglares».

La fi de la persecució

La consulta dels bisbes va ser determinant. Com haexplicat Víctor Ferro (1987, p. 379-381), queextracta diversos comentaris del jurista austriacistaMiquel de Calderó, el 1622 la Reial Audiència vadecretar l’evocació general de totes les causes i totseguit va alliberar els encausats. Aquest fet vaposar fi a la cacera de bruixes a Catalunya. La deci-sió reial combinava, doncs, dues consideracions:d’una banda, la ferma voluntat d’aturar la repressió;d’altra banda, la impossibilitat, en l’àmbit juridico-constitucional, d’evocar les causes a favor de laInquisició. Des d’aquesta perspectiva, l’Audiència,com a tribunal superior del Principat, s’erigia en lainstitució idònia per aturar, d’una vegada per totes,els abusos dels tribunals locals. No ha estat possi-ble localitzar l’ordre d’evocació general. Tanmateix,podem fer-ne un seguiment a través d’un procésincoat a la baronia de Bagà que ha estat extractatper Joan Serra i Vilaró. En aquest cas, el 26 demarç de 1621 un oficial reial ja exigí el lliurament




Tot i que majoritàriament la jerarquia eclesiàstica es decantà per considerar un error les acusacions per bruixeria, elbisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, fou un ferm defensor de l’acció real i malèfica de les bruixes.Hans Franck, Bruixes, Suïssa, 1515. Ploma amb tinta negra amb ressalts blancs sobre paper verd gris. Staatliche Museen zuBerlin, Kupferstichkabinet.© de la fotografia: bpk, Berlin



Memorial de Juan Álvaro, bisbe de Solsona, en què ofereix al rei la seva opinió sobre l’assumpte de les bruixes,Solsona, 12 de gener de 1622.Ministerio de Cultura. Arxiu de la Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, lligall 368. © de la fotografia: Ministerio de Cultura. Arxiu dela Corona d’Aragó



Causa contra Eulàlia Úrsula, de Caldes de Montbui, Barcelona, desembre de 1621. Tot i que el batlle de Caldes deMontbui l’havia condemnat a la forca, la Inquisició de Barcelona la va prendre al seu càrrec i la va deixar en llibertat.Relaciones de causas de Fe en Barcelona del año 1621 hasta 1635. Ministerio de Cultura. Archivo Histórico Nacional,Inquisición, Libro 733, f. 37v. © de la fotografia: Ministerio de Cultura. Archivo Histórico Nacional


d’unes detingudes («Na Nogués i ses filles») quevan ser traslladades a Barcelona. En els mesossegüents, el consell de la vila va enviar diversesambaixades al virrei per obtenir el retorn de lesdetingudes a la seva jurisdicció. Finalment, unacarta de l’advocat que representava els interessosde la vila, Onofre Montserrat Pujol, datada el 25 demarç de 1622, els desenganyava sobre les possibi-litats d’aconseguir aquest objectiu. Com ell mateixdeia, «lo senyor notari Vinyas no aconsella de passeavant que la evocata causa estiga enpeus contranosaltres, perquè’l perdríam; i és cert que·l per-dríam, perquè sempre li serviria de defensa de labruixa la dita evocata causa feta contra nosaltres»(SERRA I VILARÓ 1950, p. 331-334).

També disposem d’un altre testimoni d’una granrellevància. Ens referim a l’obra Commentarius ana-lyticus a la constitució Hac nostra, del juristaFrancesc Ferrer i Nogués, que va ser publicada aLleida el 1629. Ferrer, que exercí d’advocat durantvint anys, havia esdevingut, aleshores, jutge reialordinari en aquesta ciutat i redactà altres comentarisjurídics. Ferrer descriu l’evocació i posada en lliber-tat per l’Audiència, el 1627, de quatre dones deVilanova de la Barca que havien estat detingudes peltribunal baronial de la comanda santjoanista deCorbins. D’acord amb la seva experiència com aadvocat i jutge, Ferrer denuncia l’actuació dels jut-ges locals, als quals qualifica d’«assassins judicials»,i enalteix el paper tingut per la Inquisició i pel tribunalsuperior del Principat. Afirma que coneixia seixantaprocessos incoats per bruixeria, vint dels quals lihavien passat per les mans en qualitat d’advocat ode jutge ordinari, i que no hi havia trobat mai provesadmissibles de condemnació i sí abundants irregu-laritats judicials. Dedica una reflexió important anegar la validesa de les confessions en els proces-sos de bruixeria (FERRER I NOGUÉS 1629, p. 7-45).Ferrer afirma que havia iniciat la redacció d’un trac-tat contra la cacera de bruixes que havia aturat enconstatar l’actitud ferma de l’Audiència per evocartotes les causes. En aquest sentit, dedica un elogiespecial a Miguel Santos San Pedro, bisbe deSolsona (1624-1630) i lloctinent del Principat (1627-1629), a qui considera «ministre i persona de virtut,lletres i circumspecció preclares, tan ben instruïda

en aquesta matèria». San Pedro, que durant dotzeanys havia estat inquisidor general d’Aragó, va sernomenat el 1629 president del Consell de Castella iun any després esdevingué arquebisbe de Granada.Si hem d’atenir-nos a l’elogi que li dedica Ferrer,durant el seu virregnat es van vèncer definitivamentels darrers intents per revifar la cacera de bruixes alPrincipat, conclosa el 1622.

Paral·lelament a l’evocació general, la Inquisicióva resoldre a favor de les acusades els darrers pro-cessos de bruixeria que tenia incoats. El 4 denovembre de 1621, decidí alliberar Eulàlia Úrsula,de Caldes de Montbui. El cas té un doble interèsper la personalitat de l’encausada. Eulàlia, que ales-hores tan sols tenia divuit anys, era la darrerasupervivent de la cacera de bruixes del Vallès(GARCIA CARRERA 1987, p. 24, 39 i 42). La seva marehavia estat executada el novembre de 1619 i ellamateixa havia estat condemnada a mort pel tribunalde la seva localitat, però aconseguí que el seu casfos evocat a la Inquisició. El 27 d’octubre havia pas-sat a les mans del Sant Ofici.16

Al novembre de 1622, la Inquisició de Barcelonaencara va veure el cas de Valentina Camprubina, deBalsareny, acusada per «quatro testigos mayores,los tres hombres, el uno clérigo, y una muger, deque la oyeron decir a esta rea que algunas bezesella pensava que no abía bruxas ni infierno».L’encausada tot just va ser «reprehendida de lo queestá testificada y advertida de lo que abía de tenery creher», una condemna sens dubte lleu si tenimen compte que el delicte de què podia ser acusadano era el de bruixeria, sinó el d’ateisme, fins i totforça més inquietant.17. Pere Gil, el primer defensorde les bruixes a Catalunya, morí el 15 de setembrede 1622. Va poder constatar, doncs, que el seuesforç no havia estat debades. Però vint anys des-prés, el 1643, en el context de la guerra delsSegadors, encara van ser detingudes al Capcir (AltaCerdanya) trenta-dues dones acusades de bruixe-ria. Les van alliberar per les gestions diligents delbisbe d’Alet Nicolas Pavillon en un procés que haestat estudiat per Núria Sales. També en aquestcas l’endevinaire o saludador que les havia denun-ciat va ser conduït a les presons de la Inquisició deBarcelona (SALES 1987, p. 133-143).



Notes

1. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Consell d’Aragó. Llig.368, Opinió raonada del bisbe de Solsona (1622, gener, 12).Vegeu també: J. REGLÀ (1956, p. 64-65); A. PLADEVALL (1974, p.23) (l’obra de Pladevall ha estat reeditada a: Monografies delMontseny, 1 (Viladrau, 1986), p. 93-165).

2. Archivo Histórico Nacional (AHN), Madrid. Inquisición. Llib.732, fs. 369r-371r.

3. Archives Départamentales des Pyrénées-Orientales, ms.G-241,Memòries de Sant Joan de Perpinyà (1613-1633), citat perVíctor Balaguer (1886, vol 7, p. 302-303). Vegeu també W. Monter(1992, p. 149 i 323).

4. Memorial que el padre Pedro Gil, rector del Collegio de losjesuitas, dio al duque de Alburquerque en defensa de las bruxas elaño de 1619. Con unas respuestas de un doctor en leyes de lavilla de Perpiñán. Biblioteca de la Universitat de Barcelona (BUB).Ms. 1.008, f. 335-33. N’hi ha un altre exemplar a: BibliotecaNacional (BN). Madrid. Ms. 2.440, f. 88-90.

5. El text del jutge de la Cancelleria Reial dels Comtats és enllatí. La traducció al català ha estat feta pel doctor Martí Duran(Universitat Oberta de Catalunya).

6. Vots del procés de Margarida Olivera, muller de Pau Oliver,llaurador del terme de Montornès del Vallès, inculpada de bruixa.Biblioteca Nacional. Madrid. (BN). Ms. 2.440, f. 82r-84v.

7. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Carta de Felip III al ducd’Alcalá, lloctinent de Catalunya (1620, novembre, 7); J. REGLÀ,Els virreis, p. 64.

8. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Carta del duc d’Alcalá,lloctinent de Catalunya, a Felip IV (1621, setembre, 4)

9. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Petició de parer als bis-bes de Catalunya (1621, novembre, 14).

10. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Informe anònim sobre lacacera de bruixes (s. d.); J. REGLÀ, Els virreis, p. 65.

11. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Carta d’Alonso deSalazar y Frías (1621, abril, 6)

12. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Opinió raonada del bisbede Solsona (1622, gener, 12. J. REGLÀ, Els virreis de Catalunya.Barcelona, ed. Teide,, 1956, ps. 64-65.

13. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Opinió raonada delbisbe de Barcelona (1622, gener, 22)

14. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Opinions raonades delbisbe de Lleida (1622, gener, 8) i del bisbe de Vic (1622, gener,22).

15. ACA. Consell d’Aragó. Llig. 368, Opinions raonades delbisbe de Tortosa (1621, desembre, 31) i del bisbe electe d’Urgell(1622, gener, 5).

16. AHN. Madrid. Inquisición. Llib. 733, fs. 37v-39v.17. AHN, Madrid. Inquisición. Llib. 733, fs. 97v-98v.


A diferència de la Inquisició, que aplicava la pena de mort a la foguera, les rees acusades de bruixeria i sentenciades amort pels tribunals baronials eren executades a la forca.

Detall d’un full volant que anuncia l’execució a la forca de tres bruixes a la localitat anglesa de Chelmsford ,1589. © de lafotografia: The Art Archive


Agustí Alcoberro Ramon Sarobe Els defensors de les bruixes ...

Documents

Transcript of Agustí Alcoberro Ramon Sarobe Els defensors de les bruixes ...