Aielo de Malferit. Geografia, Història, Patrimoni

ABEL SOLER

Ajuntament d’Aielo de Malferit 2011

GEOGRAFIA, HISTÒRIA, PATRIMONI

AIELODE MAL FERIT

Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 3

EDICIÓ: Ajuntament d’Aielo de Malferit

REALITZACIÓ: Abel Soler, S. L.

PORTADA: Estudi de disseny ‘Tam-tam’ (Banyeres de Mariola)

TEXTOS: Abel Soler Molina©

FOTOGRAFIES: Arxiu de la Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Abel Soler, Arxiu Fotogràfic de Juanjo Tudela i Noelia Vidal Belda.

AGRAÏMENTS: María Jesús Juan Colomer, Toni Barber Martínez, Fernando Goberna Ortiz, mossén Antonio Ferrero, Juan Juan Micó,Vicente Sanz Belda, Salvador Satorres Pellicer, Joaquín Martí Penalba, Rafael Vidal Belda, Fulgencio Vicent Mompó, JosefaColomer Sanchis, Juan Dordá Tamarit, Juan Bautista Juan Cháfer, Salvador Rico Martínez, Ester Egea Galiana, Emilio Cas-telló Colomer, Juanjo Tudela, Elvira Juan Llovet, Emili Barber Cebrian, Juan Giménez Martínez, Juan Ramón GiménezEspí, Juan Castelló Satorres, Vicent Torregrosa, Rafael Belda Ureña i Noelia Vidal Belda.

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ: Gràfiques Maral® (Canals)

ISBN 978-84-606-5235-9

Depòsit legal V-46-2011


ARXIUS CONSULTATS

AHN Archivo Histórico Nacional (Madrid-Toledo)AGS Archivo General de SimancasACA Arxiu de la Corona d’Aragó, BarcelonaARV Arxiu del Regne de ValènciaADPV Arxiu de la Diputació Provincial de ValènciaACV Arxiu de la Catedral de ValènciaAMAV Arxiu Metropolità de l’Arxidiòcesi de ValènciaAPPV Arxiu de Protocols del Patriarca, ValènciaAMAM Arxiu Municipal d’Aielo de MalferitAPAM Arxiu Parroquial d’Aielo de MalferitACRAM Arxiu de la Comunitat de Regants d’Aielo de MalferitFDBDO Fons Documental de la Biblioteca ‘Degà Ortiz’, Aielo de MalferitFDFG Fons Documental de Fernando GobernaAMOl Arxiu Municipal de l’OlleriaAMA Arxiu Municipal d’AlbaidaAMO Arxiu Municipal d’OntinyentAMV Arxiu Municipal de ValènciaAHMX Arxiu Històric Municipal de XàtivaACX Arxiu de la Col·legiata de XàtivaAMAl Arxiu Municipal d’AlziraRSEAPV Reial Societat Econòmica d’Amics del País, ValènciaBHUV Biblioteca Històrica de la Universitat de ValènciaBV Biblioteca ValencianaHMV Hemeroteca Municipal de ValènciaHBN Hemeroteca de la Biblioteca Nacional

MIDES, MESURES i PESOS ANTICS

1 vara de Xàtiva = 91,2 centímetres1 vara o alna = 4 pams = 48 dits1 fanecada foral valenciana = 831, 0964 metres quadrats1 jovada = 6 cafissades = 36 fanecades1 fanecada = 4 quartons = 200 braces quadrades1 arrova grossa = 12,708 quilograms1 arrova = 36 lliures = 432 onces1 quintar = 4 arroves; 1 càrrega = 10 arroves1 cafís valencià de forment = 201 litres1 cafís = 3 taleques = 12 barcelles = 48 almuds = 192 quarterons1 cànter de vi = 10,77 litres; 1 bóta seixantena = 60 càntersSistema monetari de la València foral: 1 lliura = 20 sous = 240 diners4 rals de billó = 1 pesseta; 10 rals = 1 escut; 20 rals = 5 pessetes = 1 duro1 pesseta = 4 quinzets = 10 xavos = 20 gallets = 100 cèntims


INDEX

Salutació de l’alcalde . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

1.1. El terme d’Aielo: breu descripció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

1.2. El nom, els orígens i l’evolució del poble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30

1.3. L’agricultura i els sistemes de reg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58

1.4. Manufactura, indústria recent i tradició. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

2. Història. Del neolític a la societat global . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109

2.1. De la prehistòria a l’època musulmana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111

2.2. La conquesta feudal i els cavallers Malferit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

2.3. Els moriscos, la carta pobla i el nou Aielo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 160

2.4. El segle XVIII i la pugna amb el marqués . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 187

2.6. Revolució liberal i esplendor agrícola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211

2.7. De la crisi de l’Any Deu a la Guerra Civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 255

2.8. De la postguerra a la societat del benestar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293

3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337

3.1. El patrimoni historicoartístic d’Aielo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339

3.2. Festes, costums i tradicions ancestrals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 367

Bibliografia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 377


La publicació del llibre “Aielo de Mal-ferit. Geografia, història, patrimoni”, ésuna bona ocasió per endinsar-se en lanostra història i conèixer les vicissitudsper les que ha travessat al llarg dels se-gles. La història que ens descriu, és elfruit de diferents generacions de perso-nes que han nascut, viscut o treballat aAielo i amb el seu esforç, han conformatla identitat d’un poble, el poble D’AIELODE MALFERIT.

Són molts els aielencs que han dei-xat treballs interessants sobre el nostrepoble; MªAngeles Belda Soler, amb la seua “Aportación ala historia de Ayelo de Malferit”, Miguel Ferrandiz, i altres,que conjuntament amb diverses fonts com articles, docu-ments, fotografies i escrits, que es troben actualment a labiblioteca del “Degà Ortiz i Sanz”, han fet que este mag-nífic llibre hui siga una realitat.

Al llibre s’ha procurat fer una acurada utilització de la fontoral, resultat de moltes xarrades amb la gent major d’Aielo queha contat un grapat de vivències per tal de reconstruir i enten-dre la vida del nostre poble, la història de possessions, la històriafamiliar e industrial i el coneixement de l’evolució urbana…

També s’ha utilitzat un variat material fotogràfic que haestat essencial per enllestir el llibre que ara presentem.

El llibre és un sentit homenatge a les generacions que enshan precedit, a totes aquelles persones anònimes que mai apa-reixeran als llibres de historia però que amb el seu esforç cons-truïren el majestuós “pont de l’Arcà”, l’esglesia de “San PereApóstol”, i L’ermita de “San Joaquin y Santa Ana”, entre altres.Un homenatge a tots aquells homens i dones que roturaren lesterres fins aplegaar a carena de la serra, que lluitaren contra lesavingudes del riu per mantenir les seues hortes. Homens i donesemprenedors que crearen empreses que foren conegudes mesenllà del poble, “Hidroelectrica Ayelense”, “Fábrica de licores yanisados Aparici Sanz y Ortiz”, “Vides americanas”, “Vidriera Aye-lense”, “Yesos Solera” o altres aielencs que no pogueren desen-volpar-se com a industrials al poble i partiren a establir-se en altresmuncipis de tota la geografia nacional. O simplement tinguerenque recórrer a l’emigració per trobar un treball digne.

Com alcalde vos anime a llegir este excel·lent llibre, unllibre que narra la història passada del nostre poble i que enspermetrà, tant a la gent d’ara, com a les noves generacionsentendre i conèixer un poc més la nostra història, el nostrepatrimoni, la nostra gent, i com no, el nostre passat. Un llibreque no deu de faltar en cap casa de les families d’Aielo ni enel de qualsevol persona que estime este poble.

La publicación del libro “Aielo de Mal-ferit. Geografía, historia, patrimonio”, esuna buena ocasión por adentrarse ennuestra historia y conocer las vicisitudespor las que ha atravesado a lo largo delos siglos. La historia que nos describe,es el fruto de diferentes generaciones depersonas que han nacido, vivido o traba-jado en Aielo y con su esfuerzo, han con-formado la identidad de un pueblo, elpueblo DE AIELO DE MALFERIT.

Son muchos los aielenses que han de-jado trabajos interesantes sobre nuestropueblo; Mª Angeles Belda Soler, con su

“Aportación a la historia de Ayelo de Malferit”,Miguel Ferrandiz,y otros, y que conjuntamente con otras fuentes como artículos,documentos, fotografías y escritos, que se encuentran actual-mente en la biblioteca del “Degà Ortiz y Sanz”, han hecho queeste magnífico libro hoy sea una realidad.

Al libro se ha procurado hacer una esmerada utilizaciónde la fuente oral, resultado de muchas charlas con la gentemayor de Aielo que ha contado un puñado de vivencias parareconstruir y entender la vida de nuestro pueblo, la historiade posesiones, la historia familiar e industrial y el conoci-miento de la evolución urbana…

También se ha utilizado un variado material fotográficoque ha estado esencial por terminar el libro que ahora pre-sentamos.

El libro es un sentido homenaje a las generaciones que noshan precedido, a todas aquellas personas anónimas que nuncaaparecerán en los libros de historia pero que con su esfuerzoconstruyeron el majestuoso “Pont de l’Arcà”, la iglesia de “SanPedro Apóstol”, y la ermita de San Joaquín y Santa Ana, entreotros. Un homenaje a todos aquellos hombres y mujeres queararon sus tierras hasta llegar a los lindes de la sierra, que lu-charon contra las avenidas del río por mantener sus huertas.Hombres y mujeres emprendedores que crearon empresasque fueron conocidas mas allá del pueblo, “Hidroeléctrica Aye-lense”, “Fábrica de licores y anisados Aparici Sanz y Ortiz”,“Vides americanas”, “Vidriera Ayelense”, “Yesos Solera” u otrosaielenses que no pudieron desarrollarse como industriales enel pueblo y partieron para establecerse en otros municipios detoda la geografía nacional. O simplemente tuvieron que recurrira la emigración para encontrar un trabajo digno.

Como alcalde os animo a leer este excelente libro, unlibro que narra la historia pasada de nuestro pueblo y quenos permitirá, tanto a la gente de ahora, como las nuevas ge-neraciones entender y conocer un poco más de nuestra his-toria, nuestro patrimonio, nuestra gente, y como no, nuestropasado. Un libro que no debe de faltar en ningún hogar fa-miliar de Aielo ni en el de cualquier otra persona que estimenuestro pueblo.

SALUDO DEL ALCALDE

Aielo de Malferit, enero de 2011José Luís Juan Pinter - Alcalde


1.Entre l’ombria i la solana

Geografia


1.1. EL TERME D’AIELO: BREU DESCRIPCIÓAielo de Malferit és un poble de 4.700 habitants, de la comarca valenciana de la Vall d’Albaida, situat a la Solana de la vall,

configurant el terme un racó entre la Serra Grossa i la Serratella. La localitat d’Aielo es troba emplaçada 40 km a l’interior i a281 metres d’altitud sobre el nivell de la mar. Dista uns 74 km de València –la capital autonòmica– i uns 6 d’Ontinyent, que ésel cap de partit judicial. També ha pesat molt, històricament, la influència de la ciutat de Xàtiva, al terme general de la qualpertanyia el poble en segles passats.1 Des de València, s’accedeix directament a Aielo a través de l’Autovia de la Mediterrània(A-7, Barcelona-Algesires), poc després d’haver travessat el túnel de l’Olleria; amb la qual cosa les comunicacions amb la restade la Península i el continent són excel·lents.

El territori municipal d’Aielo, de 27,08 km2 d’extensió, afronta pel nord-oest amb la comarca de la Costera (Vallada, Montesai Canals); per ponent, amb l’Olleria i Albaida, i per la banda de migdia, amb Agullent i Ontinyent. El terme, amb la forma detriangle com el coneixem hui dia, és el producte d’un seguit de litigis amb el veïnat –amb l’Olleria, sobretot–, que han anat con-figurant-lo. De fet, en època musulmana Aielo no tenia terme ni res. Era una simple alqueria del territori militar del castell d’Al-baida (‘Llibre del Repartiment’, 1248-1249).2 En el segle XIII fou adjudicada l’alqueria al terme particular de Xàtiva, delimitat

1 Vid. SANCHIS DEUSA, Carmen, El área de influencia de Xàtiva, dins Cuadernos de Geografía, 19, València, 1976, ps. 41-65.

2 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979.

Mapa del terme d’Aielo, l’any 1753 (Arxiu Municipal)

13


3 El document el transcriu RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, ps. 102-104, idocument 1 de l’apèndix.

4 APPV, Protocols de Raimon Pellisser, núm. 23.250, 1467, novembre 18. Sobre el terme de Xàtiva en l’edat mitjana i moderna, vid. VENTURA, Agustí,Les demarcacions històriques de la Xàtiva foral, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1986, ps. 43-54; VENTURA, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtiva enla Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81.

5 RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), quesigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca,marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz,València, 1766, p. 6.

6 Ibídem, p. 16.

7 ACV, Lligall 1.626, f. 42v.

8 RAMÍREZ, G., L’Olleria, vila reial..., p. 150 i ss.

9 Ibídem, doc. 8 de l’apèndix; ADPV, E.3, Caixa 40, exp. 631, fs. 89-93.

10 AHMX, Lligall 326, Arrendament de les sises dels quatre quarters, 1599.

11 Citat per MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137 (p. 134).

per Jaume I l’any 1250.3 Segles més tard, amb l’obtenció pel noble Jaume de Malferit de l’alta i plena jurisdicció feudal sobreAielo i Cairent (1445), aquestes possessions esdevenien ‘baronies’, però continuaven vinculades al terme de Xàtiva.

En cert document notarial del 1467, consta que el terme jurisdiccional d’Aielo afrontava el de Cairent –del mateix amo– i ambel ‘territori’ –no amollonat– del lloc de l’Olleria, que era un ‘carrer’ de Xàtiva. Tots tres llocs pertanyien inclosos en terme general icontribució particular de Xàtiva.4 Els senyors d’Aielo, per compra o herència, posseïen pel 1493 l’alqueria de Cairent i el lloc delsVint-i-cinc (despoblat de l’Olleria; ermita arruïnada de Sant Joan Baptista),5 circumstància que donaria origen a ulteriors controvèrsiesjudicials. Pel 1520, sols conservaven Aielo, Cairent i algunes cases dels Vint-i-cinc.6 I segons un memorial eclesiàstic del 1535, tenienel territori d’Aielo termenat ab fites;7 però no el de Cairent, ni el dels Vint-i-cinc, on sols conservaven una part.

Això explica la situació següent: quan el ‘lloc’ xativí de l’Olleria s’emancipà de la ciutat (títol d’‘universitat’ o municipi, el 1583;de vila reial, el 1588), el rei li concedí un terme que comprenia els Vint-i-cinc, malgrat les cases i els drets que al·legava el senyord’Aielo. I és que els prohoms de l’Olleria ja es van encarregar d’incloure els Vint-i-cinc en la ‘compra’ del privilegi de vila reialque feren a la Corona, a canvi d’una substanciosa suma de ducats d’or. Els ollerians amollonaren el terme entre el 1584 i el1593,8 després d’haver pactat amb els xativins, i en acabant arribaren a una ‘concòrdia’ amb el senyor d’Aielo (1597), per mitjàde la qual li reconeixien jurisdicció en les cases i terres que posseïa als Vint-i-cinc (terme flamant de l’Olleria). En contraprestació,el feudal els oferia el dret a fer ús de l’aigua de les fonts de l’Atjar i la Teula, i la dels cacaus del molí d’Aielo, per a regar certesrambletes y hortes vora riu.9

Una altra conseqüència de l’emancipació de l’Olleria i Castelló de la Ribera respecte de Xàtiva, fou la modificació dels tra-dicionals ‘quatre quarters’ xativins: mena de districtes administratius i fiscals, encapçalats per localitats de cristians i presidits persengles ‘lloctinents de justícia’ subordinats al justícia major de la ciutat. Els quarters medievals (segles XIV-XVI) eren: Castelló deXàtiva, les Ènoves (l’Ènova dels Cristians), Benigànim i l’Olleria. A partir de la dècada del 1590, els nous caps de quarter de laciutat reial serien Benigànim, l’Ènova, Beneixida-el Ràfol (poblats moriscs, en lloc de Castelló) i Aielo de Malferit (poblat morisc);amb la peculiaritat que el quarter d’Aielo –que trobem citat pel 1599– sols incloïa un poble (Aielo) i un despoblat (Cairent).10

Un memorial xativí del 1728 recordava també que el terme de la ciutat estava dividit, abans de la destrucció del 1707, en quatropartidos, que se llamaban ‘quarter’: de Ayelo, de Montaverner, Énoba y Beneixides, y Costera de Ranes.11

La concòrdia amb l’Olleria del 1597 suscità diferències en el segle XVII, ja que el senyor d’Aielo es mostrava remís a pagarla ‘peita’ –impost de béns immobles– als jurats de la vila reial. La qüestió es resolgué l’any 1674, en ratificar ambdues parts laconcòrdia del 1597, alhora que la peita del marqués quedava fixada en 500 lliures anuals, i els ròssecs deguts per aquest

14

AIELO DE MALFERIT G EOG R A F I A , H I S T Ò R I A , PAT R I MON I


12 AMOl, Pergamí 17.

13 FDFG, Llibre d’acords de l’ajuntament del 1745, f. 2.

14 ARV, Escrivanies de Cambra, any 1751, exp. 106.

15 BRAVO CHAPÍ, Maria, El poble d’Aielo recupera un plànol del terme municipal, del 1753, donat per José Vicent Juan, dins Crònica. Tribuna d’opinió dela Vall d’Albaida, 471 (2ª. època), Ontinyent, 26.09.2003, ps. 18-19.

16 RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999,ps. 124-130.

17 AMAM, Caixa 11, doc. 25; AMOl, Caixa 11, doc. 25; RAMÍREZ, G., Llauradors i vidriers..., ps. 339-345 i 643-648 (doc. 19 de l’apèndix).

18 EGEA, Lluís, Dissolució de l’antic règim i procés de canvi social: Aielo de Malferit, 1841-1936, dins Alba, 13-14, Ontinyent, 1999, ps. 127-132 (p. 128);GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 132-146 (ps. 134-135).

19 AMAM, Caixa 735, Pla preparatori del 1952, f. 8.

20 AMAM, Caixa 736, Pla triennal del 1956-1958, f. 4.

21 Que ja posseïen moltes terres als termes d’Ontinyent (BERNABEU SANCHIS, Alfred, Ontinyent, vila reial. De les Germanies a la Nova Planta, Ajuntamentd’Ontinyent, 1992, p. 60, any 1578) i d’Albaida (GÓMEZ MARTÍNEZ, Amelia, Propiedad señorial en el Marquesado de Albaida. Perspectivas socioeconó-micas del señorío en la segunda mitad del s. XVIII, Ajuntament d’Albaida, 1988).

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

15

–mentre durà el litigi– es deixaven reduïts a un sol pagament de 625 lliures.12 Anys després, en Jacint Roca i Ripoll, senyor deles ‘baronies’ d’Aielo i Cairent, obtingué el títol de ‘marqués de Malferit’ (1690). Però a diferència, per exemple d’Albaida (mar-quesat des del 1604, per haver rebut el baró el títol de ‘marqués d’Albaida’), la baronia de Malferit no passaria a ser considerada‘marquesat’, ja que el títol ‘de Malferit’ no estava vinculat al territori, sinó al llinatge feudal, a la dinastia de senyors, i no al poble.Això explica, verbigràcia, que les sessions de l’Ajuntament d’Aielo del 1745 s’efectuaren –segons feia constar en l’acta el secre-tari– en el palacio del muy ilustre señor don Carlos Joseph Malferit, Roca y Ferrer, marqués de Malferit y varón desta varonía deAyelo de Malferit y Cayrent.13 El senyor era un ‘marqués’, però Aielo de Malferit, una ‘baronia’, que no marquesat.

En aquesta època sorgiren noves discrepàncies amb l’Olleria, per la possessió de Cairent,14 arreglades amb la signatura d’unanova concòrdia (1751), i amb la confecció d’un vistós plànol (del 1753, que fou propietat de Josep Vicent Juan i ara està a l’ArxiuMunicipal d’Aielo15), el qual serviria de base per a definir la divisòria definitiva entre pobles.16 Els mollons es revisarien en elsanys 1851-1863, a l’endemà de la Revolució Liberal.17 Amb el marqués de Malferit, també calgué pactar, després de molt depledejar (1837-1857), la partició de la serra entre el comú de veïns i ell mateix.18

Quedava així definit, definitivament, el terme del municipi. Cosa que no lleva la circumstància –econòmica– que ha portatels agricultors d’Aielo de Malferit a colonitzar els termes veïns (l’Olleria, Albaida, Agullent, Montaverner, Vallada...), comprantterres i llaurant-les. El –diguem-ne– ‘imperialisme bancaler’ d’Aielo arribava a l’extrem, pel 1950, que el secretari municipalinformava del fenomen a la superioritat, i afegia: Como el fenómeno –la compra de terres, lenta pero inexorable– siga produciéndoseal mismo ritmo, poco se ha de tardar en que los propietarios ayelenses sean dueños de todas las tierras de labor hasta las mismasparedes de Ollería y Albaida.19

Hi ajudava també que aquestes localitats eren municipis industrials, on la terra es treballava a temps parcial i no tenia el mateixvalor que per als agricultors d’Aielo. En el Pla Triennal del 1956-1958, es queixava el consistori perquè el veïnat pagava quantiosescontribucions a Ontinyent, Albaida, Vallada o Montesa: un arbitrio sobre la riqueza rústica, que perciben sobre innumerables fincas que,si producen, es con el sudor de los laboriosos hijos de Ayelo.20 Partides altiplanes com la Foia Redona o la Basseta Roja (terme deMoixent), de fet, són propietat al cent per cent de veïns d’Aielo; el Campello de Vallada o pla de Purçons, al 95%. Es tracta de terraroja de bona qualitat: sediments quaternaris intramontans, depositats en comes o valletes de bona rella.

I és que els llauradors d’Aielo de segles passats –començant ja pels moriscos del segle XVI21– s’han considerat sempre com‘homes de bon coll’, faeners, arriscats i valents; capaços de caminar uns quants quilòmetres, encara de matinada, per a anar allaurar els seus bancalets, per lluny que estigueren de casa. A més a més, adquirint terres fora del terme, s’evitaven haver de


G EOG R A F I A , H I S T Ò R I A , PAT R I MON IAIELO DE MALFERIT

16

22 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,1795-1797, vol. 2, p. 125.

23 A Albaida, hom diu cofafa d’una dona grossa i deixadota; sinònim de lloca, en el sentit figurat i despectiu que sol prendre aquest segon mot. Sobre l’eti-mologia, vid. COROMINES, Joan: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial eds. Barcelona, 1981, vol. 2, p. 804 (s.v. ‘cofí’). Elnom del pa cuit ve de qufaf (“basquet, cistella”), plural de quffa (“panera”). En terme d’Albaida, segons el ‘Llibre del Repartiment’, hi havia una alqueriaàrab anomenada Benicofafa.

24 A Moixent se’n diu mosseguello (aragonés); a Ontinyent, amorcígol (mossarabisme al-murjîqal, usat pels moros andalusins i emparentat amb el castellàmurciégalo), i a Albaida, ‘rata penada’ (català). Tant murxècol, com mosseguello i muciégalo, provenen del llatí vulgar muru ceco/ceculo “ratolí cec/ceguet”.En el cas concret de ‘musseguello/mosseguello’, muru ceco > murcequello > musseguello, amb el sufix diminutiu –ello, tan típic de l’aragonés.

25 Els d’Ontinyent –i alguns d’Aielo– diuen ‘mèra!’, en lloc de ‘mira!’, i els d’Albaida ‘ira!’; els de la Font de la Figuera, ‘pues!’, per influx aragonés, etc.

partir collita amb el senyor. Ja ho pogué constatar l’any 1792 el botànic Cavanilles. Li contaren com el marqués havia conceditfranquesa durant sis anys als qui plantaren oliveres i garroferes en terres ermes. Els vassalls, que confiaven en una rebaixa de lesparticions de fruits (1/3 de l’oli i la garrofa, se la quedava el marqués!), se sentiren defraudats per l’actitud inflexible del senyor,que no transigí en cap rebaixa o franquesa. En resposta, els del poble volvieron sus industriosos brazos hacia los eriales de los tér-minos circunvecinos de Montesa, Ollería y otros, que convirtieron en campos fructíferos, aumentando la masa de frutos que cogenen el suyo.22 Com s’observa, la lluita contra el poder feudal dels marquesos –en el segleXVIII– contribueix a explicar alguns aspectes de l’agricultura local i del caràcter delllaurador d’Aielo.

Pel que fa a la parla local, es tracta d’un valencià ‘meridional’ de fo-nètica perfecta; amb una gran riquesa de lèxic i d’expressionscol·loquials. Es troba influenciat per la tradició morisca (les fo-gasses de Tots Sants es diuen ‘cofafes’; de l’àrab qufâfa,“pa moreno, ben cuit”),23 la fabla aragonesa (musse-guello, en lloc de ‘rata penada’, com els de la vallde Moixent),24 la parla del mercat de Xàtiva (úsde l’expressió ‘mante!’, per a cridar l’atencióa una persona) o arcaismes del tipus‘ias!’. Aquesta interjecció, tan típicadel poble –‘Ias...! D’Aielo seràs!’,diuen25–, és una reducció del’expressió medieval ‘ai,las!’, que encara s’usaper a emfatitzar unsentiment sobtatde lamentació,en l’àmbit

Mapa del terme d’Aielo de Malferit, de la primeria del segle XX


literari. L’expressió valenciana (on ‘las’ és adjectiu arcaic, amb sentit de “fatigat, infeliç, desgraciat”) té el seu equivalent en la in-terjecció francesa hélas!, i en l’anglés col·loquial alas!, expressió arcaica poc usada hui dia, que expressa indistintament sorpresa,ensurt o admiració.26 El que feia gràcia de la pronúncia llauradora d’Aielo, és que tancava l’[a] en [ò] oberta, cosa típica a la Valld’Albaida abans de l’era mediàtica,27 i donava peu a una confusió fonètica de ‘ias!’ amb ‘llos!’, que és com és diu la porció d’acerque el ferrer afegeix a la punta de la rella quan aquesta es desgasta.

Des del punt de vista de l’orografia, observarem com delimiten el racó d’Aielo dues alineacions muntanyenques: un sectorde la Serra Grossa, el vessant de solana o serra de la Solana –en la nomenclatura local–, i un anticlinal o braç de muntanyes ques’esqueixen de la serralada per a constituir la serra de l’Ombria. Aquesta serra, que separa Aielo d’Ontinyent, és seccionada–com si la tallaren amb un ganivet– pel riu d’Ontinyent (que els d’Aielo anomenen ‘el riu d’Aielo’, per antonomàsia). Així lescoses, la ‘Fos’ del riu, la gorja per on discorre l’aigua, desmembra de l’Ombria una pintoresca Serratella de roca calcària. L’an-ticlinal de la Serratella es prolonga encara en terme d’Albaida, en forma de llarga lloma de tap –marga blanca–, que arriba finsa la casa de Nàcio (terme del Palomar), enfront mateix de Montaverner. Per la banda de llevant, el pla d’Aielo s’obri planeramental terme de l’Olleria. Pel flanc meridional, el riu del Pou Clar, d’Ontinyent o d’Aielo –que totes eixes denominacions tradicionalsse li han aplicat al Clariano– fa de divisòria del terme amb Albaida.

Coronen la carena de la Serra Grossa els alts del Frare (844 m), que és el punt més elevat del terme; el Palleret (683 m),el Paller Alt (695 m), la punta del Bessó (710 m), l’alt d’Eixea (727 m), el tossal de Polsos (616 m) i el Cabeço (525 m). Coms’observa, segons que hom avança cap a l’antic port de l’Olleria –estratègic pas entre la Vall d’Albaida i el pla de Xàtiva– la serraminva d’alçària. La mateixa caiguda s’observa a la serra de l’Ombria, on se succeeixen la lloma de Tormo (797 m), el CabeçoGros (796 m), l’alt de la Savina (612 m), la lloma de Molló de les Mentires (450 m) i la Serratella (371 m). Pel que fa a l’oronímialocal, és la pròpia del català-valencià, però amb abundants aragonesismes, com són els següents: la Fos (aragonés medieval foz,del llatí fauce, “gola, gorja”), cabeço, lloma i serratella (< serratilla). Això és deu a la presència de ramaders aragonesos entre

17


L’Estret d’Aielo, on es tanca el racó que forma el terme

26 Quan Shakespeare escriu en ‘Hamlet’, Alas! Poor Yorick. Ikmew him, Horatio, és com si escriguera en valencià: Ai làs! Pobre d’en Yòrick. Jo el vaig conéixer,l’Horaci.

27 Això de ‘parlar amb la boca plena’, ho feien també els llauradors de Quatretondò; els dels ravals perifèrics d’Albaidò, i les classes populars d’Ontinyent,tan devanides de venerar una Purissimètò de platò massisò.


els repobladors d’Ontinyent i Xàtiva entemps de Jaume I, quan a Aielo tot erenmoros. El nom d’Eixea, a tot això, és unaversió antiga del topònim i cognom arago-nés ‘Egea’.

Per totes aquestes muntanyes del termepasturaven antigament ramats de bestiar. Elpadró de béns immobles del 1894 ens situasobre el mapa onze corrals, a saber: els deEnric Castelló, Santiago Barber, SalvadorColomer, Vicent Domènech, Josep-RamonDomènech, Joaquim Mira, Salvador Pe-nalba, Baptista i Rafael Sancho, Clara Vidal,Lleó Sancho, i els dos de Rossend Sancho.A aquests, caldria afegir el corral leñero deMatilde Juan.28 I és que els pastors de l’è-poca compartien els usos de la forest ambels llenyaters –que portaven llenya alsforns– i amb els carboners. La carboneria,

molt important a Vallada i a la veïna vall de Moixent en general, també tingué interés per als d’Aielo dels segles XVIII-XX. Arra-bassaven per a traure arrels –soques de bona combustió–, feien costals de llenya baixa (coscolles, ginebres, etc.) i aprofitavenl’arrancada de garrofers, per a transformar la llenya en carbó vegetal, que ells mateixos venien.29 L’explotació sistemàtica explical’aspecte rocallós i pelat que presentaven les nostres muntanyes en la primeria del segle passat.

Al llarg del segle XX, les repoblacions forestals ajudarien a reforestar el 41% de la serra: 6.672 fanecades d’arbrat, enfrontde 9.552 de matollar, segons dades oficials de l’any 1979.30 Tanmateix, la desaparició dels usos intensius del bosc (llenyaters,calciners, carboners...), ha repercutit en la proliferació de matolls i en l’accentuació dels riscos d’incendi. Com aquell de julioldel 1994, que arrasà el 17% de la superfície forestal de la Vall d’Albaida,31 o el més recent, de setembre del 2010, que hacalcinat centenars d’hectàrees dels termes de Bocairent, Ontinyent, Agullent i Benissoda.

La part central del terme l’ocupen les partides agrícoles del terme (400-250 m d’altitud), més o menys aspres segons queens acostem al peu de la serra, però configurades generalment per llomes agraïdes de pedra llacorella –tap blau i blanc–, reta-llades pels barrancs afluents al riu d’Ontinyent o riu d’Aielo. Així, tenim les partides i llocs de l’Alqueria Vella (deformat en la

La casa de Pursons, en la primeria del segle passat

28 AMAM, Caixa 639, doc. 40, Padró d’edificis i solars del 1894. Més modernament, se’n coneixien nou: els de Bellot, Borderia, Eixea, Polsos, Miquel, Ca-listra, Miralles, el Perolero i la Vinya del Senyor. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Malnoms d’Aielo de Malferit: “Mante..., i tu de qui eres?”, Col·lecció‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 4, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2005, p. 23. En el segle XVIII ja existien els 12 corrals documentats el 1894, sifem cas de FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatropartidos de que se compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Ex-teriores (Madrid), núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 367.

29 Vegeu CASTELLS FERRANDO, Adrià, Les carboneres: record d’una feina avui oblidada, dins Almaig. Estudis i documents, 14, Ontinyent, 1998, ps. 157-165; RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtivaen el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160. Unes altres activitats, com ara l’apicultura, a penestenien importància ací. En un memorial del 1757, s’expressa que, a l’Olleria i Aielo, colmenas no las hay por falta de romero. Cfr. RAMÍREZ ALEDON,Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 623.

30 MATEU BELDA, Miguel, Ayelo agrícola, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

31 ALFONSO MEDRANO, Daniel, El foc que calcinà la vall. Els incendis forestals de juliol de 1994, dins Almaig. Estudis i Documents, 22, Ontinyent, 2006,ps. 30-35.

18



parla com ‘la Cria Vella’),32 la foia deQuicot, la casa del Canonge, l’horta del’Arrossar (on es conreava arròs encarael segle passat), la penya de Mira (Joa-quim Mira Aparici, aieloner del segleXIX), la lloma del Sarvatxo (del grecsaurakios, “fardatxo”, transmés pelsàrabs als valencians33), el Figueral, elFranquet (‘franc’, exempt d’alguna con-tribució feudal), la bassa de la Cava ( “ga-leria, alcavó”), la Cosmia (terres deCosme Malferit, fadristern del senyor,però en la forma arabitzada al-Kusmîya,“la terra d’en Cosme”), la creu de Papala(malnom), el racó de Vicedo, el pla deManco, el cantó de l’Hort (antic hort se-nyorial), la cova de la Fos, la CovaBlanca, el corral de l’Algepsar, la CasaAlta, l’altet de Bleda, el pla del Marqués,Belitroies (< llatí Palud(es) Rubeas, “elsAiguamolls Rojos”34), Purçons i la casade Purçons (del llatí Portiones, “els Trossets”35), Cairent i el monumental Pi de Cairent (del llatí Villa Cariana, “la vil·la d’en Càrius”36),la Vinya del Senyor (antiga reserva dominical37), la caseta d’Ortiz, l’Estret, la Cascarra (< llatí quassicare, “terrer pedregós”, in-fluenciat per l’iber karra, “roca”), els Serrans (ramaders aragonesos transhumants), la casa de la Por (on es refugià, l’any 1885,un propietari temorós de morir del còlera38), la casa de la Sénia, la casa de Bona Vista, la cova de Canet, el Mal Passet, l’HortaNova, el Dilluns, el Dimecres, el Divendres, el Tambulló39 o Molló de les Mentires (tambulló pot ser una adaptació del llatí tu-

La casa de Cairent

32 VENTURA, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtiva en la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81, comenta haver oïtpronunciar a una persona molt major [kería vella]. A la Safor, l’Alqueria de la Comtessa és coneguda popularment com [lalkría]. Pel que fa a la partidad’Aielo, les troballes arqueològiques confirmen l’existència ací d’una vella alqueria dels segles XII-XIV. Us remetem a la part històrica de l’obra.

33 Segons el romanista Joan Coromines, que ho atribueix a la presència bizantina al Sud del Xúquer en els segles VI i VII.

34 COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona,1995, vol. 7, p. 200, posa en relació aquest nom amb la Benitroia de Benilloba (< Pineta Rubea, “la Penyeta Roja”) i la Terra Roia de Dénia. Nosaltresafegim que el topònim d’Aielo coincideix amb un altre Belitroies de la serra de Bèlgida (on naixen els Brulls del barranc de les Coves Roges), en ser unparatge on brollen i s’entollen les aigües (paludes) procedents de les entranyes roges de la serra (rubeas). Aquestes aigües surgents són més contínues imés bones per al consum que no les fonts discontínues del tap blau o blanc: les paludes albas dels nostres romans? Tindríem així, a la Vall d’Albaida, duesexpressions usades en l’Antiguitat per a diferenciar els brolladors de la serra –*Palud[es]rúbeas o Belitroies– de les fonts del pla –*Palud[es]albas.

35 Porçónex, en el ‘Llibre del Repartiment’ (1248), vid. infra. A les hortes de Llorca (Múrcia), es fa una subhasta de ‘porcions’ de dret d’aigua anomeda l’al-porchón, de la mateixa arrel llatina. Cfr. POCKLINGTON, Robert, Acequias árabes y pre-árabes en Murcia y Lorca: Aportación toponímica a la historiadel regadío, dins Xé Col.loqui general de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València (1985), València, 1986, ps. 462-473 (p. 468).

36 Com ja apuntava –amb algunes elucubracions al respecte– VAÑÓ SILVESTRE, Francisco, Cairent y Bocairent, dins Aielo de Malferit en festes, 1977, s. p.

37 Seixanta fanecades de la baronia de Cairent, que el marqués –i els seus predecessors de l’edat mitjana– tenien reservades per a gestionar directament iautoproveir-se de vi. Les llauraven els moros vassalls en concepte de ‘sofra’ (< àrab sukhra, tanda forçosa de faena, a canvi d’un jornal esquifit).

38 I que, de fet morí de còlera, però del de l’any 1890. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferiten festes, 2004, ps. 147-154. La casa s’anomenava abans d’això ‘Santa Clara’ i el propietari en qüestió, Bernat Vidal Ortiz, el tío Rull (1832-1890). Cfr.COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

39 La forma antiga ‘Tambulló de les Mentires’ es conservava en la parla de mitjan segle passat, i figura tan qual en l’AMAM, Caixa 735, Pla preparatori del1952, p. 11. Tanmateix, l’adaptació feta pels arqueòlegs forasters com a ‘molló’ ha acabat imperant en mapes i catàlegs.


19


mulone, “el gran túmul, la gran tomba”; transformat en èpocarecent en ‘molló’40; les ‘mentides’ són les que es contaven sobrel’existència allí d’un tresor ocult41), la Noguereta, el Garrofer, elpla i l’ombria del Marqués, el Cóp i les Eres (zones urbanitzadesfa anys), el corral de Calistra, la casa del Roset, la caseta de Qui-coïra, la caseta del Ranxo, la caseta de Botja, el pont de l’Arcada,la font de l’Atjar (de l’àrab ‘ayn al-Axjâr, “la font dels Arbres”; plurald’ax-xajara, “l’arbre”42), el Collado, el pouet de Miralles, la Planeta,la Sisanya, el Xopero, Esgarracalces, l’Alameda, la Lloma, el Car-rascar,43 el Maset, el corral de Cigala, el corral del Perolero, la casade Colomer, la casa de Sancho, el corral de Mompó, i un llarg et-cètera.44

La serra de l’Ombria la drenen el Darrer Barranc, i els barrancsdel Frare, del Cabeço Gros, del Roure, de la Penya Roja, de laPenya Mira, del Galliner i del Puntal Llarg, tots set afluents per ladreta del barranc del Joncar, que aboca ses aigües al riu d’Ontiny-ent. El citat barranc del Joncar rep per l’esquerra les aigües delsbarrancs de Penalba (Salvador Penalba Ortiz, aieloner del segleXIX), del Bessó i de les Codolles. D’altra banda, i de la SerraGrossa en direcció al poble, davallen els barrancs dels Brulls i delCarrascal, afluents del barranc dels Serrans, que rep també l’aiguadel barranquet de la Caseta d’Ortiz, pròxim a l’àrea urbana d’Aielo.En paral·lel al dels Serrans, discorren, més cap al nord –en l’antigabaronia de Cairent–, els barrancs de Bona Vista, de Sant Joan, deValls, de Candel i del Llobero, que s’endinsen en terme de l’Olle-ria. El gran col·lector fluvial dels termes d’Aielo i l’Olleria és, això

no obstant, el riu del Pou Clar o d’Ontinyent45 (castellanitzat en alguns mapes com Clariano, per uns versos poètics que es can-taven a l’Ontinyent de segles passats46). Naix aquest a la valleta de Bocairent, i conflueix amb el riu d’Albaida baix mateix del

La casa de Buenos Aires

40 El pas de tumulone a l’àrab *tumbulûn manifesta una tendència de l’àrab dialectal de la zona a introduir una –b– en casos com el partidor dels Alambins(< Alamins; àrab al-’Amîn) de la séquia de la Llosa (la Costera), el Alambín (Navarrés), el barranc de Cazuma o Cazumba (la Canal de Navarrés; àrabQasîma, “la Partició” de l’aigua), el Rombí o Rombins de Pego (< àrab Rûmí, “Romà, Pagà, Cristià”), etc.

41 Vegeu GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002,ps. 132-146 (p. 132).

42 Ral com explica molt bé COROMINES, J., Onomasticon Cataloniae..., vol. 2, p. 446.

43 Castellanitzat com ‘El Carrascal’ en papers dels segles XIX i XX. Cal recuperar l’ortografia nostrada.

44 I alguns que s’han perdut, però que es conserven en el padró del 1819. Cfr. AMAM, Caixa 690, doc. 19. Fins i tot els caus de conill tenen nom, cosaque és ben útil entre caçadors de la societat local ‘el Brúfol’, constituïda el 1926: BARBER DOMÉNECH, Esther, Els noms de caus de conill d’Aielo deMalferit, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 93-100.

45 Els àrabs l’anomenaven wâdî Bukâr, el “riu de Bocar” (AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz decorazones y prados de contemplación), a cura de Jassim ABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998, ps. 94 i 303), en referència al propietari altmedieval delfundus Bucarianus o “latifundi de Bocairent”. Els valencians de l’edat mitjana i moderna en deien ‘riu d’Ontinyent’ (ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró,cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350: Pere Català, senyor de Grillent, promés en Fort Dezcoll, senyor de Ayelo, rebre l’aygua del riude Hontinyent per les céquies que ja regave, de la Grillén...) o ‘riu del Pou Clar’.

46 Em el segle XVIII, Tomàs Lòpez fou el primer a parlar de el arroyo Clariana –sic– (CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e his-tóricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, p. 72), que autors i geògrafs posteriors transformarien en ‘Clariano’. Vegeu CASANOVA, Emili, Sobre el topònim Clariano, dins Estudis idocuments, 2, Ontinyent, 1986, ps. 42-44.

20



poble de Montaverner, en la Juntadels Dos Rius. L’aigua abundant d’a-quest riu proveïa d’anguiles antiga-ment al veïnat, que solia baixar abanyar-se, durant l’estiu, al gorg ano-menat el toll del Mut.

No són molt abundants al termeles fonts, però sí que en destaquenalgunes, com ara la font d’Allà Baix(baix mateix del poble), la fonteta delMolí Propet, la font de la Carrasca, elsBrulls, la font de Conilla, la font deQuicoïra, la font de Jeroni, la de Ber-nabeu, la de Pablo, la del Capritxo, ladel tío Rasones, la fonteta d’Eixea; lafont de Belitroies i la font de la Cava,usades per al proveïment urbà entemps antic; la font de Cairent, ambla seua bucòlica bassa, de regadiu an-tiquíssim, o les fonts d’Atjar i de laTeula, aprofitades pels ollerians per aregar ‘hortetes’. On no hi havia bro-lladors evidents, és perforava la penyaper a cercar-los –cas de l’alcavó delSereno– o s’acumulava el dèbit in-constant d’un sumall o fontanella pera omplir aljubs com els de Quicot, Marianet, Cigala o Sarrampinya.47

La font d’Allà Baix és la que explica l’assentament d’un poblat anomenat Aggellu en època altmedieval. És la font més antigadel poble, i la que explica l’origen i la localització del nucli antic. Compta aquest naixement amb un bonic abeurador, i amb unabasseta on ameraven antigament el vimen i l’espart.

El sistema de proveïment dels brulls de Belitroies (a 3 km de distància) data d’època incerta; però, en qualsevol cas, és unaobra medieval i de tradició islàmica. L’aigua discorria per un traçat subterrani, que s’ajustava a l’actual carrer del Mig, fins a traurecap a la font de la Placeta –que era la més antiga–, i a la mesquita i després església vella (la capella de Sant Miquel).48 Els sobrantsdel consum humà es destinaven a regar un extens hort senyorial que, al voltant del 1500, ocupava tot el Fondo, el solar del’actual l’església i l’antic hort de darrere la Capella. L’aigua que els romans anomenaren de Paludes Rubeas (> Belitroies) arribavaal poble morisc a través d’un quilomètric alcavó o conducte subterrani amb respiralls (pous verticals d’accés i ventilació), prolongatcostera avall amb una encadufada de test de la font de la Placeta.49

En el segle XIX es trobava deteriorat el vell sistema. En els anys 1807-1808, sent alcalde el carismàtic Tadeu Castelló, esportaren al poble amb molta dificultat les aigües d’un naixement que hi havia a les Eres, per a millora la dotació de la font de la

El riu del Pou Clar, d’Ontinyent o d’Aielo, travessant pel barranc de la Fos

47 Citats per SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Malnoms d’Aielo de Malferit: “Mante..., i tu de qui eres?”, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 4,Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2005, p. 24.

48 Més detalls sobre açò, en la part històrica de l’obra.

49 Una llàstima que ningú (arquitecte, arqueòleg, historiador...; o un equip interdisciplinari) estudie l’alcavó ‘dels moros’, abans que es perda del tot.


21


El pi de Cairent La pinada de la caseta d’Ortiz

50 AHMV, Llibres d’instruments, any 1832, D-261, fs. 325-326, Mèrits de Tadeu Castelló, advocat d’Aielo: ...emprendió lo arduo que en otro tiempo habíasido de conducir fuentes al centro de aquella población. Y, no obstante de algunos obstáculos que hubo que vencer, logró el que desde entonces se le deba yse halle surtido aquel vecindario de aguas, en fuentes de mayor copiosidad y calidad. Document localitzat i estudiat per Lluís Mira; GOBERNA ORTIZ, Fer-nando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

51 Ibídem. Aleshores, i per mediació de la justícia, es respectaren els regs de sobrants preexistents. Vid. ARV, Batlia, Lletra E, apèndix 569. Amb la reformaes tractà de suprimir l’ús que feia Vicent Borredà per a regar 2 fanecades de l’hort de Darrere la Capella (relíquia de l’hort medieval de senyor, transferita l’església en el segle XVI). Vegeu també BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València,1982, ps. 112-114.

52 ADPV, E.14.2, Caixa 29, doc. 1.627.

53 FERRERO TEROL, Rafael, Ayelo, 1895, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.; CALABUIG, “I jugarem al flendit de nit”. O cómo en la Nochebuenade 1895 llegó la electricidad a Ayelo, apud Internet, dins el blog ‘Història d’Aielo’ (historiadeaielo.blogspot.com), publicat el 01.04.2010.

54 La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955, ps. 178-180.

55 Segons ens conta Vicent Sanç Belda.

22


placeta del Ferrer (ara dita ‘de la Font’). El 1821 es milloraria aquesta a conducció i es renovaria l’aspecte de la font, tal com laconeixem ara.50 I el 1824 es renovà l’encadufada vella s’inauguraren dues fonts noves, una als Quatre Cantons i una altra alRaval.51

Això no obstant, les dues fonts noves se secaren per causa d’una forta sequera (1848-1850). Aleshores, l’alcalde MiquelBelda Bernabeu contractà el mestre d’obres d’Ontinyent Joan Pastor a renovar de bell nou l’encadufada del naixement de Be-litroies. Es compraren mil cadufs del Ràfol de Salem, rajoles, pedra, caños de bronce, etc., i s’estrenà una nova font pública alcarrer del Canonge Ortiz, fitant amb al Carrer Major (1856).52 Una darrera reforma de l’aspecte de les fonts i de la conduccióde cadufs fou l’efectuada l’estiu de l’any 1895, en vespres de la instal·lació de l’enllumenat elèctric pels carrers (Nadal de mateixany).53 Existien llavors, a banda de la font morisca d’Allà Baix, quatre fonts públiques urbanes: les del Mig, el Raval, el carrer delCanonge i l’Auelo.

Ja en la primeria del segle XX, les famílies benestants del centre del poble s’associaren per a finançar la portada d’aigües delnaixement de la Cava, a 2 km del nucli de població, per mitjà d’una canonada de ferro asfaltat.54 Fou una altra greu secada la


que ajudà a impulsar (1910-1912) la socie-tat d’accionistes de l’anomenada popular-ment ‘aigua dels rics’.55 A mitjan segle XX,poc abans de la instal·lació del modern sis-tema de distribució de l’aigua potable, l’ai-gua de la Cava encara feia paper i comptavaamb 30 abonats (1957) i proporcionavaaigua també a les Escoles Velles (actualMuseu de Nino Bravo i Biblioteca).56

Pel que fa als camins que travessen, co-muniquen i articulen el terme, un dels mésantics –d’època romana– és el que duia deBocairent i Ontinyent a Xàtiva a través delstermes d’Aielo i l’Olleria. Travessava el riupel paratge del pont d’Aielo, i enllaçava ambel camí d’Aielo a l’Olleria prop de BonaVista –vil·la romana–, per a continuar pelsVint-i-cinc –restes romanes–, l’Olleria, elcamí de la Cova, la foia de la Palmera, els Casals de Miranda –vil·la romana–, el camí de les Canyades, el barranc del Salido(pujant per la Serra Grossa), la valleta i el portell de Bixquert (entre la serra de Vernissa i la penya del Castell, Xàtiva). Conservaaquesta via restes de carrilades, que demostren que estava habilitat per a carros.57 L’any 1774, els xativins la coneixien encaracom ‘la senda de les Olles’, denominació medieval del poble de l’Olleria.58 Els musulmans traçaren per ací en el segle X el camíde Múrcia a València per la vall de Vinalopó, Biar, Ontinyent i Xàtiva;59 un camí que utilitzaren Rodrigo Díaz de Vivar, en el segleXI, i Jaume I en el XIII, segons el ‘Llibre dels feits’.60

Uns altres camins que els àrabs i nosaltres els valencians hem heretat dels romans és el camí de Cairent des d’Aielo; el camíde Cairent a Xàtiva per l’Olleria; el camí medieval d’Aielo a Atzueva (antiga vil·la romana i alqueria islàmica), més conegut araper camí del Molí d’Allà Baix; el camí d’Aielo a Albaida per l’Aljorf (carretera CV-641); el camí de Vallada per l’Estret d’Aielo(traçat solapat amb la carretera de Moixent, CV-651), i el camí de Montesa pel Mal Passet de la Serra Grossa, que és un vell as-segador o via pecuària, de 12 m de cordell o amplada.61 També fou important –i carreter almenys des del segle XVIII62– el camívell d’Aielo de Malferit a la vila de l’Olleria. Uns altres camins de menor importància, i potser no tan antics ni tan transitats his-tòricament com els altres, són els camins –antigues sendes– que porten a la Foia Redona, la Sisanya, el Xopero, el Riu, el Di-vendres, el Molí, la Serratella, l’Ombria, l’Alqueria Vella, la Fonteta de Jeroni i el Palleret.

56 BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420.

57 Vid. RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, ps. 41-42.

58 PASCUAL y BELTRÁN, Ventura, Algo de toponimia setabense, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana, 16, València, 1948, ps. 108-119 i 188-202(p. 111).

59 Vid. AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz de corazones y prados de contemplación), a cura deJassim ABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998; RUBIERA, María Jesús, La taifa de Denia, Ajuntament de Dénia - Institut ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1985;MARTÍ TORRÓ, Enrique, El viejo camino de Biar, o el olvidado camino de Jaume I, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2008, ps. 118-121.

60 Vid. MIRET i SANS, Joaquim, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1918; SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre granscròniques, Selecta, Barcelona, (2a., 1a. en 1971), 1983; MARTÍ TORRÓ, Enrique, El viejo camino de Biar, o el olvidado camino de Jaume I, dins Almaig.Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2008, ps. 118-121.

61 AMAM, Quadre de classificació de vies pecuàries, any 1971.

62 Cfr. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo deMalferit en festes, 1994, ps. 63-72.

El Passeig de l’Eixample, nevat, en la dècada del 1950


23


En el segle XVI, la ruta romana de Bix-quert, com que no era útil per a carros, fouprogressivament abandonada, en profit del’assegador dit ‘de Múrcia’ (37,61 m de cor-dell o amplada63), que remuntava la serrapel port de l’Olleria per a enllaçar amb elcamí reial de Castella. Aquest camí connec-tava amb la variant de la Via Heràclia carta-ginesa i Via Augusta dels romans, quetravessava per Novetlè cara a Xàtiva. En elsegle XVIII era aquesta ruta del port del’Olleria –o port de Canals, com també se’lconeixia– la més freqüentada amb diferèn-cia.64 El botànic Cavanilles, l’any 1792, ob-servà el paisatge següent, per la rodalia delport: Quedan incultas las alturas del monte,cuya soledad y aspereza abriga no pocos fo-ragidos (...). El camino se reduce a una malasenda, desigual y en parte peligrosa, por com-ponerse de peñas descarnadas.65 Ja a mitjansegle XIX vindrien algunes millores, des-prés d’unes primeres idees (1830) i projec-

tes (1835),66 que no arribarien a quallar fins a la dècada del 1860. El 1848 s’inclogué la ruta de la Serra Grossa en el pla decarreteres de la Diputació de València, amb la denominació de carretera d’Alzira al port de l’Olleria per Xàtiva. L’any 1859 estava enconstrucció el tram d’Alzira a Xàtiva, però les obres es pararen per falta de diners.67 Entre maig del 1864 i novembre del 1868 s’e-xecutà el tram de l’Alcúdia de Crespins a Ontinyent, variant de l’anterior, desviada cap a l’Alcúdia per a enllaçar amb la flamant líniaferrocarril de Madrid a València.68 El pare Sucías comentava pel 1900 l’aspecte d’una carretereta que, des de Canals pujava fent essesfins al port de l’Olleria, i deia que en lo más alto y elevado de dicho puerto se tuvo que poner un puesto de la Guardia Civil [l’any 1889],por los muchos robos que se cometían.69

El port de l’Olleria, en un mapa del terme d’Aielo del 1753 (Arxiu Municipal)

63 Ibídem. La xifra equival exactament a 80 colzes ‘comuns’ de 27 dits àrabs, usats pels musulmans del Xarq al-Àndalus en temps dels almohades (seglesXII-XIII) per a construir castells. Sobre els colzes andalusins, vid. VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la Españamusulmana, dins Al-Ándalus, 41, Madrid-Granada,1976, ps. 339-354; sobre l’ús d’aquest colze, AZUAR RUIZ, Rafael, El sur del País Valenciano. Unaposible frontera en época almohade (segunda mitad del siglo XII, primera mitad del siglo XIII), dins Castrum, 4, Roma-Madrid, 1992, ps. 99-108. D’acíes pot deduir que l’assegador data d’aquesta època i tindria la funció de facilitar el desplaçament de ramats transhumants de les serres de l’antic ‘Regnede Múrcia’ (Caçorla i Segura) fins a la Ribera de Xúquer i el litoral valencià.

64 Segons CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don TomásLópez, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, ps. 107-113.


66 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

67 RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p.247.

68 GARCÍA, José Luis, La construcción de la carretera de Alcúdia de Crespins a Ontinyent en 1863, dins Almaig. Estudis i documents, 6, Ontinyent, 1990,ps. 52-58.

69 SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911; citat per RAMÍREZ, G., Llauradors i vidriers..., p. 247.

24



El ferrocarril que hui discorre per la vallde Moixent entre Xàtiva i Almansa, s’haviade traçar en principi per la Vall d’Albaida:passaria entre Aielo i Albaida, cara a Onti-nyent i a les vinyes de l’Alforí. De fet, con-cedida la línia a Josep Campo el 1852, esferen rampes i túnels a l’Estret de les Aigüesde Bellús i en la confrontación de Ayelo y estavilla d’Ontinyent, segons un informe del1855, quan el govern es plantejà canviar detraçat. En efecte, el ministeri apostà pel tra-çat actual després d’una àrdua discussió ales Corts (1856), i deixà la comarca pen-jada.70

Anys després, s’aprovaria un projectedel ferrocarril de via estreta de Villena aAlcoi, amb prolongacions cap a Iecla i cap al’Alcúdia de Crespins (1882). Es previa,doncs, passar el tren d’Alfafara a Ontinyentmitjançant un túnel, continuar per Agullent i el terme d’Albaida, prop d’Aielo, i travessar el riu al molí de Rodenes (entre Albaidai l’Olleria), per a fer-lo arribar als peus del port de l’Olleria. Ací, un últim túnel afavoriria la comunicació ferroviària directa ambel nuc ferroviari de l’Alcúdia de Crespins. El projecte estava encara sobre el paper, l’any 1888, quan s’aprovà la concessió deltren de via ampla de Xàtiva a Alcoi per Albaida i Ontinyent, que obligaria a descartar l’enllaç Alfafara-l’Alcúdia previst el 1882.71Eldefinitiu ferrocarril d’Alcoi arribà a Albaida el 1893, a Ontinyent el 1894 i Alcoi el 1904, i afavoriria a la comarca l’exportació vi-tivinícola i tota mena d’activitats econòmiques.72

L’arribada del tren València-Madrid a la zona, i el seu trànsit per la vall de Moixent, segons el mencionat projecte del 1856,obligaria a rescatar la vella idea d’una carretera decent pel port de l’Olleria. Urgia dotar el partit judicial d’Ontinyent d’una ràpidaconnexió per carretera amb les estacions de l’Alcúdia de Crespins (a 12 Km) i Xàtiva (a 15 Km de distància). De fet, fou el propiJosep Campo –el gran magnat valencià– el qui obtingué l’autorització ministerial (23 de maig del 1858) per a estudiar la topografiadel terreny i traçar una via, la carretera d’Ontinyent a l’Alcúdia, que prompte seria realitat. Se la consideraria un tram de laprevista carretera València-Villena,73 i se la dotaria l’any 1863 amb un pressupost de 6.745.000 pessetes.74

El punt més delicat del traçat es trobava en el pas de la carretera per damunt del riu d’Ontinyent o d’Aielo, prop d’on haviaestat l’estratègic pont del camí reial d’Ontinyent a Xàtiva. Es tracta del cèlebre ‘pont d’Aielo’, límit entre els termes i reialencsd’Ontinyent i Xàtiva; obra gòtica citada en documents del 1400. Segurament, seria destruït per alguna riuada al voltant del1700. En la presa de possessió feudal del marqués Salvador Roca (1760) es fa referència al puente derruido llamado de Ayelo,

El pont medieval d’Aielo, desaparegut per una riuada en el segle XVIII (mapa del termedel 1753, Arxiu Municipal)

70 VILA MORENO, Alfonso, El proyecto de ferrocarril Xàtiva-Almansa por el Valle de Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps.137-147; reed. en valencià dins RIBES IBORRA, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4,Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 249-264.

71 MORELLÀ, Antoni-J., “¡Viajeros al tren!” El trenet d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 95-101.

72 CEBRIAN MOLINA, Joan-Antoni, La línia de ferrocarril Xàtiva-Alcoi, dins Llibre de la Falla Ferroviària, Xàtiva, 1993, ps. 90-103; reed. dins RIBES IBORRA,V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 225-247;ÁLVAREZ ÚBEDA, Basilio, El ferrocarril Xàtiva-Alcoi. Empeño y supervivencia, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2005.

73 El Clamor Público, Madrid, 23 de maig del 1858.

74 La Discusión, Madrid, 17 de juliol del 1863.


25


com una fita del bovalar.75 També parla d’aquestavistosa ruïna arqueològica el diccionari geogrà-fic de Madoz (1845),76 que esmenta tambél’existència d’un nou i sòlid ‘pont de Pedra’. Elpont nou, situat al costat de les ruïnes vell, deuser el pont de dos ulls i carreus de pedra queapareix dibuixat en un mapa il·lustrat de l’Aielodel 1753.77 Així les coses, se’l podria dataraproximadament en la primera meitat delsegle XVIII.

La nova solució adoptada l’any 1864 perl’arquitecte Josep-Teodor Malabés Domín-guez, per a travessar la carretera per damuntdel riu, fou la construcció d’un viaducte deferro –el ‘pont de Ferro’– suportat per duespilades laterals i per un pilar central, actual-

ment desaparegut.78 El tècnic comptava aleshores amb 32 anys d’edat. Haviaestudiat al col·legi privat de Segon Ensenyament de Xàtiva, i havia ampliat elsseus estudis d’aritmètica i àlgebra (1862-1863), geometria i trigonometria(1863-1864), a la Universitat de València, per a aplicar-los directament alpont nou d’Aielo. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran donà fe que lesobres reunien la qualitat requerida, gràcies en part a la supervisió de l’arqui-tecte de l’Acadèmia de Sant Carles i la Seu de Xàtiva, Miquel Cuenca, queestigué seguint també l’obra. El resultat fou un llindar de ferro, amb dos ullsde 19 m de llum i 12 m d’alçada.79 No es comptava, però, amb les barran-cades del riu d’Ontinyent o riu d’Aielo, que s’emportarien el pilar central iobligarien a reemplaçar el pont de Ferro pel pont del segle XX, de morter ipedra picada, que es conserva encara: el de l’accés a Aielo des de l’autoviaA-7 venint d’Alacant en direcció a València.

Segons el diccionari Riera, editat en la dècada del 1880, els d’Aielo sesirven del coche que diariamente recorre de ida y vuelta el trozo de esta carre-tera que media entre Onteniente y Játiva.80 El camí de les Forques –actual en-

El pont de ferro de la carretera, en la dècada del 1960

75 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferiten festes, 1994, ps. 63-72.

76 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial ifacsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s v. ‘Ayelo de Malferid’.

77 Conservat a l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit.

78 SANCHIS DEUSA, Carmen, Els ponts valencians antics, Generalitat Valenciana, València, 1993.

79 ADPV, E.14.2, Caixa 41, doc. 1.040.

80 RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de España y sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del herederode D. Pablo Riera, Barcelona, 1884, vol. 1, p. 52.

Les passeres –dentells de tallamar– del MolíPropet, l’any 1957

26



El pont de l’Horta Vella, en una foto del 1986 (fons Mario Guillamón, BV)

81 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 83.

82 Ibídem, p. 85; GOBERNA ORTIZ, Fernando, La tartana de Lluís ‘el Cartero’, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 73-74.

83 AMAM, Caixa 1, doc. 5, Actes de ple, 1 d’abril del 1890. Se’l milloraria el 1909, suposem que refent la barana i la calçada, amb un pressupost de 2.407pessetes. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps.139-141 (p. 140).


27

trada d’Aielo– comunicava el carrer de l’Església amb la carretera. En l’enllaç mateix, es localitzaven la venta de León (de LleóSancho), que era la més antiga de les dues que han existit allí; més la creu de terme (refeta després de la Guerra Civil) i unacasilla de peons caminaires.81 Per la creu passaven també alguns carruatges del poble, que feien el servei diari de viatgers entreAielo i Xàtiva. Com, per exemple, el cotxe del Roget, que portava en correu fins al carrer dels Sants de la Pedra, pel 1900. Ola tartana de servei públic de Lluís Martí ‘el Cartero’, que eixia de la desapareguda fonda de propietat seua, al carrer del CanongeOrtiz, i solia baixar a Canals i portar el correu d’Ontinyent (dècades del 1910-1920). O la tartana particular de Jacint Ferri ‘eltíoCinto’, que feia viatges a la seua fàbrica de farina, a Canals. O la que posseïa el notari d’Aielo, Maylín, que residia a Ontinyenti venia a obrir el despatx un dia per setmana.82

Unes altres millores en comunicacions s’assolirien amb el canvi de segle. L’any 1890 es tallaren els oms del llavador per aproporcionar fusta i fer les cimbres dels cinc arcs rebaixats del pont nou l’Horta Vella: que los corten e inviertan en madera, enel puente de paso que se halla construyendo en el río de esta villa. Hi col·laboraven el veïnat i l’ajuntament, que aportà una subs-tanciosa subvenció per a l’obra;83encara que l’acabament s’endarrerí fins al 1900 aproximadament, quan ja estava acabada lacontingua Central de la Llum.


Fins aleshores, sols existia ací unapassarel·la heretada dels moros, quecalia refer a cada riuada: successius pi-lons d’obra sobre els que descansavenpasseres de troncs, pavimentats amb ra-mulla i fang. Així s’observa encara en unafotografia del 1898. A diferència del pontde disseny de la carretera, el nou pontd’Allà Baix –arcaic i pesant en aparença–el feren a prova de riuades; en tant enquant l’havien dissenyat mestres d’obraconeixedors del medi. Connectava iconnecta el poble amb l’Horta Vella, lacasa de la Sénia, la Serratella, etc. Per acítravessaven el riu tots els dies, el seglepassat, els treballadors de la fàbrica depaper de ‘La Clariana’, en terme d’On-tinyent, que anaven “per la careneta dela Séquia Ampla”,84 amunt i avall; nosense afrontar el risc evident de precipi-tar-se al buit. De fet, algunes personesmoriren per aquesta causa.

L’any 1911 s’havia projectat la carre-tera de Moixent, actual CV-451, deno-minada ‘carretera de Casas del Campilloa la de Valencia-Villena por Mogente’.85

Les principals gestions per a fer-la realitats’afrontaren a partir del 1914, en co-operació amb el diputat a Corts pel dis-tricte d’Ontinyent Josep Maestre.86 Enels anys 1919-1929 s’executaren els

20,5 km de l’obra, a poc a poc, tot i incloent l’enllaç des del poble amb la nova carretera, aprovat pel consistori l’any 1919.87

El 1920 s’adquiriren els terrenys de Daniel Mompó Domènech i uns altres veïns, per a fer possible aquest enllaç, a més d’unsolar –en la partida del Forn de Vidre o de les Forques en el que se ha de construir un hermoso parque, segons l’acta de ple del6 de juny del 1920. Es tracta de l’actual passeig de l’Eixample.88

L’alcalde Baptista Aparici, decidit a acabar amb l’atur amb l’impuls de la carretera, féu un emprèstit de 5.319 pessetes l’estiudel 1920, posà mig poble mans a l’obra, i conjurà així el perill d’un aldarull per causa de l’elevat preu de la farina.89 El primer

84 La ‘carena’ d’una serra o d’una séquia és la part de dalt; encara que alguns –particularment, la gent més jove– ho tergiversen com ‘cadeneta’...

85 AMAM, Caixa 2, doc. 1, 17 de setembre del 1911.

86 BELDA, M. A., Aportación a la historia..., p. 86.

87 AMAM, Caixa 839, doc. 58.


89 AMAM, Caixa 2, doc. 8, f. 59, Acta de ple de l’1 d’octubre del 1923.

La passarel·la del riu (1896), prèvia a la construcció del pontde l’Horta Vella

Els arcs del pont, en una foto dels anys seixanta

28



contractista d’aquestes obres fou AntoniBosch Guillem, que cediria la concessió aSalvador Aguado l’any 1922, perquè conti-nuara fent-se’n càrrec.90 Per aquells anys cir-culaven pel poble tres ‘autos’, els de VíctorReig, Josep Ortiz i un tercer; més el camiód’Emili Castelló; el cotxe de línia Aielo-Xàtivade Carles Peris (foraster casat al poble),91 i elcotxe de Morales (‘La Concepción’d’Ontiny-ent), que aleshores efectuava la connexióAielo-Ontinyent,92 a més dels viatges diarisOntinyent-València.

La moderna pavimentació d’aquesta car-retera es faria efectiva en els anys 1966-1968.93 En aquesta època es millorà tambéla carretera d’Aielo a Albaida per l’Aljorf. Jaen la dècada del 1990, l’antiga carretera del’Alcúdia de Crespins (comarcal C-3.316)seria reemplaçada per la moderna autoviadel port de l’Olleria o de la Mediterrània (A-7). En desembre del 1994 ja s’havia estrenatel primer túnel de l’Olleria, començat a fo-radar el 1992. En octubre del 1996, la ‘va-riant d’Aielo’ ja comptava amb quatre vials, iera operatiu el segon túnel. Passaria així Aielode ser un poble relativament apartat de lesgrans rutes, a ser un poble connectat de ma-nera excel·lent amb el corredor mediterranii amb la resta d’Europa.

Cabriol de luxe de la dècada del 1910

La creu de terme destruïda el 1936, en una fotografia de la primeria del segle XX90 AMAM, Caixa 839, doc. 60.

91 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 85-86.

92 El 22 de maig del 1928, l’autobús Aielo-Ontinyent bolcà a les 4 de la vesprada, però els passatgers sols patiren algunes contussions d’escassa rellevància.Cfr. La Voz, Madrid, 22 de maig del 1928, p. 5.



29


1.2. EL NOM, ELS ORÍGENS I L’EVOLUCIÓ DEL POBLEEl nom d’Aielo de Malferit no presenta major discussió pel que fa a la motivació de l’apel·latiu ‘de Malferit’, que fa referència

al llinatge dels senyors d’Aielo entre el segle XV i el XVII, i als seus successors, que obtingueren l’any 1692 el títol nobiliari de‘marquesos de Malferit’. Els Malferit de Xàtiva vingueren en el segle XIII d’un llogaret medieval del Camp d’Urgell (Catalunya)denominat ‘Malferit’, que en l’actualitat ha desaparegut.94 Les armes heràldiques del casal de Malferit –losange d’atzur en camperd’or– figuren en el quarter segon de l’escut de l’Ajuntament d’Aielo; juntament amb el símbol local del lleó rampant. Aquestemblema, segons un informe oficial del 1876, fou un ‘caprici’, adoptat arbitràriament entre el 1836 (data d’erecció del municipi)i el 1850: el signo del león,deia l’alcalde Rossend Sancho, debió adoptarse por un capricho, pues no hubo razón ni orígenes paraotra cosa.95

Més complicada es presenta l’etimologia del topònim ‘Aielo’, d’aparença llatina en principi. Per a trobar el per què del nom,toca revisar les fonts escrites antigues, i interrogar sobre l’afer els historiadors i els filòlegs. Pel que fa a la primera passa, s’ha deconstatar que el nom d’Aielo apareix citat en 10 ocasions en el ‘Llibre del Repartiment de València’ per Jaume I, en els quadernsdels anys 1248-1249. I la majoria de vegades apareix com a ‘Ayel·lo’, encara que també i trobem la forma ‘Yelo’.96 Figura tambéuna alqueria de ‘Yel·las’ en terme d’Ontinyent, però es correspon amb la que, a partir del segle XV seria coneguda com alqueriade Morera, anant d’Ontinyent en direcció al pla dels Alforins (Fontanars).97 Pel que fa a Aielo de Rugat, el topònim homònimde la Vall d’Albaida, s’escriu amb les formes ‘Ayelo’ i ‘Yelo’, en documents de la dècada del 1250, i amb la forma ‘Ayel·lo’ –ex-actament com el nostre– en múltiples documents medievals.98

En un document de la Cancelleria Reial del 1272, referit a l’actual Aielo de Malferit, apareix escrit ‘Ayelos’, en plural, segu-rament per desconeixement de l’escrivà o lapsus calami.99 En paral·lel amb això, l’any 1261 trobem que l’alfaquí de Benissanó(el Camp de Túria) s’anomenava de nisba–renom gentilici– ‘al-Ayel·lí’, “l’Aieloner”.100 En un protocol notarial del 1350 llegim‘Ayelo’, sense la ‘-l·l-’ geminada.101 En canvi, en el quadern de recaptació d’imposts del 1373 apareix de nou ‘Ayel·lo’.102 I, així,durant els segles XV i XVI, trobarem una contínua oscil·lació gràfica entre les formes amb geminada i sense geminada, ‘Ayelo’(1415, 1420, 1421, 1427, 1432, 1439, 1467, 1451, 1463, 1499, 1510, 1535, 1563), ‘Ayelu’ (1493), ‘Yel·lo’ (1432) i ‘Ayel·lo’(1469, 1481, 1524, 1527, 1528), però amb una clara inclinació de la balança cap a la realització fonètica dels valencians, [ayèlo],enfront a la dels moros del poble, que segurament continuaven pronunciant [ayèl·lo]; o [ayèl·luh], els més puristes o coneixedorsde l’àrab escrit i alcorànic.

Arribats al 1563, és el cronista i cavaller Martí de Viciana el primer a utilitzar la forma composta d’‘Ayelo de Malferit’, per adiferenciar aquest poble d’Aielo de Rugat i honorar el llinatge nobiliari.103 Com s’observa, l’ortografia del topònim en valenciàarcaic o prenormatiu, i en castellà –com redacta Viciana– era quasi sempre amb l’‘–y–’ grega semiconsonàntica: una grafia que,

94 Segons FEBRER, Mossén Jaume, Trovas, a cura de J.-M. BOVER, Tipogr. de Pedro José Gelabert, Palma de Mallorca, 1848, trova núm. 299, obra escritaa mitjan segle XVII, arreplegant dades genealògiques i heràldiques, documents i tradicions de diferents famílies valencianes.

95 Figurava el lleó en el segell del municipi, i s’incorporà l’any 1872 al segell de l’alcaldia. Cfr. AHN, Sigil·lografia en tinta, València, lligall 19, doc. 45.

96 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentaments núms. 1.944, 1.945, 1.957, 1.958, 1.970,2.324, 2.813, 2.868, 2.931 i 3.026.

97 Ibídem, assentaments núms. 1.831, 2.410 o 2.870. Vid. GIRONÉS GUILLEM, Ignasi, Els pergamins d’Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1991.

98 SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Aielo de Rugat, 2007.

99 BURNS, Robert I., Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The Registered Charters of its Conqueror Jaume I, 1257-1276, IV: Documents 1.000-1.500. Unifying Crusader Valencia. The Central Years of Jaume the Conqueror, Princeton University Press, Princeton-Oxford, 2007, doc. 1.399, p. 470.

100 BURNS, Robert Ignatius, Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, 3 i 4, València, 1987 (1a., en anglés, 1984), p. 296.

101 ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350.

102 ARV, Morabatí, 10.866, Quadern d’acapte del morabatí de Xàtiva del 1373.

103 VICIANA, Martín de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, 1564. Reimpr. facsímil, València, 1972, vol. 3, p. 330.

30


per influència del provençal dels trobadors del segle XII, passà al català i al castellà medievals. Sols en ocasions molt excepcionals,com és per exemple la campana xicoteta, la Maria Dolors del 1827, trobem escrit ‘Aielo’ amb ‘–i–’ llatina.104 Del 1826 és eldiccionari geogràfic de Miñano, que en temps de la dissolució de les senyories feudals i de la gènesi dels municipis, fixaria laforma ‘Ayelo de Malferit’ com l’oficial –en castellà, l’única llengua oficial– per a denominar el municipi aieloner, valga la redun-dància.105 És la mateixa forma que feien servir els habitants del poble en el segle XVIII, i que Cavanilles havia arreplegat per ales seues ‘Observaciones’ del Regne de València, el 1792.106

Ja en la primeria del segle XX, el filòleg català Pompeu Fabra (1868-1948) creà una normativa moderna, per a donar uni-formitat ortogràfica a la llengua dels catalans, valencians i mallorquins.107 I a l’hora d’elegir la grafia que representaria el so semi-consonàntic [y], elegí l’‘–i–’ llatina; quan podia haver elegit l’‘–y–’ grega, molt més usada, estadísticament parlant, en la llengualiterària clàssica i prenormativa. Però no: Fabra elegí l’i llatina, segurament per a contribuir així, amb major èmfasi, a la ‘diferen-ciació’ ortogràfica respecte de l’espanyol. I, com que la normativa fabriana fou acceptada –amb escasses puntualitzacions– perinstitucions i filòlegs valencians el 1932 –les ‘Normes de Castelló’–, ‘Ayelo’ començà a ser escrit en valencià com ‘Aielo’. Així fi-gura, com ‘Aielo de Malferit’, l’any 1935, en la proposta de normalització lingüística dels municipis de llengua valenciana, elaboradapels filòlegs Josep Giner Marco (d’Albaida) i Manuel Sanchis Guarner, i el prohom valencianista Nicolau Primitiu Gòmez Ser-rano.108 S’acostava l’hora de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia per al Poble Valencià (1936), avortat per causa de la guerra,i el valencià començava a ser usat a les escoles republicanes.

Després d’això, vingué la dictadura de Franco, i tornà a escriure’s ‘Ayelo’ únicament en castellà. Fins que, arribat l’any 1972,un mestre d’escola, fill de la Font d’en Carròs (la Safor), començà a agitar la bandera reivindicativa del nom ‘en valencià’, és adir, amb ‘–i–’ llatina semiconsonàntica. Vicent Escrivà, el mestre en qüestió, que arribà al poble el 1967, era el típic docentbarbut i progressista de la transició a la democràcia, que promovia la recuperació del valencià en l’àmbit educatiu i públic.109 Nocal ni dir que la resta del professorat, i la gent amb inquietuds progressistes i valencianistes del poble, s’animaren a introduir‘Aielo’ en tota mena de cartells i publicacions.

Mentrestant, arribava la democràcia, i, amb ella, la ‘Batalla de València’ (1977-1984): enfrontament artificiós, de caire poli-ticocultural, entre ‘blaveros’ (regionalistes conservadors, partidaris d’un valencià diferenciat ortogràficament del català, i usat eninferioritat de condicions respecte del castellà) i ‘catalanistes’ (nacionalistes progressistes, partidaris de la unitat de la llengua ca-talanovalenciana, que ells anomenaven ‘català’, i d’un ús del valencià en igualtat amb l’espanyol). El reflex d’aquesta patèticapugna en l’escala local fou una polèmica inútil entre l’ús de la ‘i’ o de la ‘y’, semblant a la que vivien, més improductivamentencara, uns altres pobles valencians: la Vilanova de Castelló de la Ribera, verbigràcia. Però la polèmica s’acabà en desaparéixerels ‘blaveros’ del mapa polític i ser absorbits pel Partit Popular; una formació majoritària i de talant liberal, que acceptà en la

104 BELDA BENEYTO, Josep, ‘Qüestions menors’: sobre el nom d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 73-74.

105 MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343, s. v. ‘Ayelo de Malferit’. En uns altres dic-cionaris, com ara el de MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València,1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, trobem escrit ‘Ayelo de Malferid’, per la tendència a ‘cas-tellanitzar’ els llinatges catalans i valencians, que era molt accentuada entre la gent lletrada del segle XIX: Malferid, Ferragud, Reche, Descalz, etc. Aixòno obstant, els Malferit mantindran després –i fins als nostres dies– el títol nobiliari amb ‘–t’.


107 FABRA, Pompeu, La llengua catalana i la seva normalització, Eds. 62, Barcelona, 1980.

108 GINER, Josep – SANCHIS, Manuel – GÓMEZ, Nicolau-P., Llista de noms de municipis de llengua valenciana, dins la revista Timó, núms. 6-11, València,desembre 1935-maig 1936; reproduït en GINER i MARCO, Josep, Obra filològica (1931-1991), a cura d’A. FERRANDO, 10 Denes, València, 1998,ps. 433-444.

109 HARO ESPLUGUES, Ramon, Vicent Escrivà: un mestre d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 20, Ontinyent, 2004, ps. 66-67; ESCRIVÀ,Josep l’, Aielo (un topònim gairebé desconegut), dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València, 1985, Ge-neralitat Valenciana, València, 1986, ps. 441-448.


31


dècada del 1990 la unitat de la llengua i impulsà la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució procliu a l’esperitunitari de les ‘Normes de Castelló’ del 1932.

Al temps que anava resolent-se la polèmica, l’ajuntament ‘huitanter’ d’Aielo, de majoria progressista i sensibilitat nacionalista–almenys pel que fa als usos culturals– gestionà la normalització del topònim municipal, i oficilalitzà la forma valenciana ‘Aielo deMalferit’: en decret del Govern Valencià del 21 de març del 1988, publicat en el BOE del 16 d’agost.110

Feta, doncs, la ressenya de l’evolució històrica del nom, ha quedat pendent d’aclarir el perquè de la cosa: el motiu etimològicd’‘Aielo’, o d’‘Ayel·lo’, que és la versió medieval, antiga i morisca, del nom. El filòleg Manuel Sanchis Guarner, en la mitjania delsegle passat (‘Gramàtica Valenciana’, Ed. Torre, València, 1950) proposà una possible etimologia ibèrica; basada en el parentescde l’iber i el basc, i en la gran quantitat de topònims bascs començats per Ai-. Segurament, ho féu influenciat pel romanistacatalà –i gran coneixedor del basc– Joan Coromines, que pel 1954 cercava un possible parentesc entre Aielo i ‘Ayala’ (“argelaga”,en basc).111 Això no obstant, Sanchis Guarner dubtava, i en Las ‘Lenguas románicas de Valencia y Mallorca’ (Barcelona, 1953)apostà per l’ètim llatí ‘Agellu(s)’, “el Campet”.

Això féu que Joan Coromines, l’any 1965, mantinguera com a bones ambdues opcions interpretatives –la ibèrica i lallatina– en els seus ‘Estudis de toponímia’. Si bé, finalment s’inclinà per l’opció ibèrica, que fou incorporada al diccionari ca-talà-valencià-balear d’Alcover-Moll.112 Una altra versió pro-iberobasca del nom és la que donen Amparo Cabanes i unsaltres autors, l’any 1981, en cert estudi de toponímia valenciana: posen ‘Aielo’ en relació amb l’arrel basca ‘ai-’, amb el sig-nificat de “costera”.113

Per la seua banda, el 1986, el mestre d’escola Vicent Escrivà –més amunt mencionat– apuntava un altre ‘possible’ ètim llatí,‘Aviello’,diminutiu d’avius, “apartat del camí, inaccessible”; opció que ha comptat amb escàs o nul ressò entre filòlegs i historia-dors.114 El mateix Joan Coromines, en el primer volum del monumental ‘Onomàsticon’, editat el 1994, proposa per als ‘Aielo’valencians la mateixa etimologia que per a ‘Aialt’ (antiga alqueria islàmica de Castell de Castells), Ayala (poble d’Àlaba), Alaior

110 A la gent més conservadora, o la més romàntica –Ferran Goberna–, els costà una miqueta ‘fer-se’ al canvi. Vegeu BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Elnombre de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, p. 42.

111 Vid. COROMINES, Joan, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Gredos, Berna-Madrid, 1954-1957, vol. 1, p. 331.

112 ALCOVER, Antoni - MOLL, Francesc de Borja, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, 1985.

113 CABANES, María Desamparados, i al., Documentos y datos para un estudio toponímico de la Región Valenciana, València, 1981, p. 239.

114 ESCRIVÀ, J., Aielo, un topònim..., p. 448.

115 Vid. COROMINES, Joan – MASCARÓ, J., Aproximació a la toponímia mossàrab balear, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica (VIIIé. Col·loqui, Mallorca,abril del 1982, II part), núm. 10, Barcelona, 1982, ps. 28-41 (p. 30).

El nom d’Ayelu, en un document notarial del 1493 (Arxiu de Protocols del Patriarca, València)

32



(antic Hialor, Menorca115) i la serra d’Aiela(Novelda). És a dir, que s’inclinà definitivamentper la hipòtesi basca d’aial-/“argelaga”, unaplanta que els mossàrabs d’al-Àndalus anome-naven al-yalâqa,forma que ha derivat en elcastellà “aliaga” i el català-valencià “arge-laga”.116 Tanmateix, hauríem de restar-li delllistat –ja d’entrada– el nom d’Aialt, que apa-reix en textos àrabs com ‘al-Yawd’, i en textosvalencians dels segles XIII-XV com ‘Ayot’, ‘Ayault’ o ‘Ayaut’.117 Si bé, en defensa de la hipòtesi de Coromines, hem de tenir encompte la vigència en la fabla aragonesa medieval –segurament, per influència del basc– de la forma singular ayel·la o pluralayel·las, per a descriure les terres ermes destinades a la pastura del bestiar. Amb aquest sentit figura el vocable, per exemple,en la carta pobla del raval islàmic de Xelva (1370): ...los secanos o alvares, todas las labores de arengla, ayellas e aquello que losmoros en tiempo pasado solían (...) haver e posseher.118 Els ‘albars’ eren els secans (< àrab al-ba‘l); les labores d’arengla (< ger-manicovisigot hring, “fila, rastre”, d’on prové el valencià ‘reng’ i el castellà ‘renglón’) eren las “hormas”, tal com denominen a laSerrania les llenques de bancals escalonats i sospedrats de la serra,119 i les ayel·las, (< iberobasc ayala), les muntanyes, els ar-gelagars, el saltusdels romans. De la mateixa etimologia d’ayel·las deu provenir el nom de l’alqueria de Yellas(Ontinyent) enre-gistrada en el ‘Llibre del Repartiment’.

Tots aquests autors citen alguns llocs que s’assemblen, però no fan un recull comparatiu com toca, com el que començà arealitzar ara fa pocs anys el metge i historiador local Ferran Goberna Ortiz. En efecte, Goberna troba una possible relació entreels tres pobles italians anomenats ‘Aiello’ i els dos ‘Aielo’ valencians, antigament escrits amb ‘–l·l–’ geminada. I els posa en relació,tots cinc, amb l’arrel indoeuropea ‘agro’, “camp de conreu”, que donaria ager/agri en llatí clàssic, i el corresponent diminutiuagellu(s), “el campet”.120

Com que creiem insuficient el llistat d’Aielos elaborat per aquest i uns altres autors precedents, trobem necessari ampliar-lo, de manera que ens ajude a dilucidar si ‘Aielo’ prové del llatí (Sanchis Guarner, Goberna, Escrivà), de la llengua ibèrica (Co-romines, Cabanes), o d’alguna altra llengua, que no pot ser l’àrab (Barceló), perquè no s’ajusta fonològicament en a la prosòdiasemítica.121 A més a més, siga ibèric o llatí en origen, tots els filòlegs coincideixen en el fet que la terminació ‘–ello’ pareixenapuntar, en una primera lectura, a la presència d’un sufix diminutiu llatí.

Per bé que en els dialectes mossàrabs, és a dir, en el llatí vulgar evolucionat que es parlava en terres d’al-Àndalus, l’ús delsdiminutius era generalitzat, col·loquial i molt estés. Així s’observa, verbigràcia, en les ‘kharges’ mossàrabs (cançonetes en romançincloses en poemes àrabs), on es parla de germanellos per a referir-se simplement a “germans”, i no a “germanets”. Així lescoses, el diminutiu havia perdut el sentit original, en un context sociològic de llengua minoritzada. I, de la mateixa manera queels valencians diem ‘nuet’ quan volem dir ‘nu’ (sense connotació diminutiva, en principi) o ‘miqueta’ en lloc de ‘mica’, també elsmossàrabs del segle IX parlaven de Valentula, Barcinona, Hispalilla, Tarracona, Tolètula,etc., per a referir-se a les antigues i ‘clàs-siques’ Valentia, Barcino, Hispalis, Tarraco i Toletum(actuals València, Barcelona, Sevilla i Toledo, respectivament). I els castells nos’anomenaven ja ‘castiellos’ o ‘castells’ –com a la Castella o la Catalunya del segle X, sinó castellones, d’on provenen els múltiples‘Castellons’ de la toponímia valenciana.

116 COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona,1995, vol. 2, ps. 32-35, s. v. ‘Aialt’ i ‘Aielo’; vol. 5, ps. 477-478.

117 Vegeu BARCELÓ TORRES, Carme, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1982, p.

118 GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, Valencia, 1991, p. 594.

119 Vegeu SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Loriguilla. Geografía, historia, patrimonio, Ajuntament de Loriguilla, 2006.

120 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El significat del topònim ‘Ayelo’ i els ‘Ayelos’ (Aiellos) italians, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 76-86.

121 BARCELÓ TORRES, Carme, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1982, p. 70.

El nom d’Ayelo, en un escrit del 1777 (Reial Societat Econòmica d’Amics del País,València)


33


Una vegada feta l’observació, hem de posar en comparança els noms següents, relacionats amb l’origen d’Aielo de Malferit:

1. El poble de la Vall d’Albaida, anomenat ‘Yelo’ o ‘Ayello’ de Rugat quan era una alqueria musulmana, en documents delsegle XIII.

2. L’alqueria islàmica, molí fariner i Clos o “recinte tancat” d’Ayelo, Ayel·lo o l’El·lo, que existien en el segle XIII en terme deSueca, a la conca de l’Albufera; concretament, en el camí de Fortaleny a Cullera. Repoblada amb cristians el 1280, quedariaabandonada en el segle XV.122

3. La també alqueria musulmana d’Ayelo, existents en el segle XIII a l’horta de Múrcia;123 que donava nom a un camí decarros (la carrera de Ayelo del ‘Llibre del Repartiment’ murcià, 1266; actual carretera de La Alberca, MU-302) i a l’antigasierra de Yelo, que és l’actual serra del Carrasco.124 El poblat apareix citat en les lletres aràbigues de Hazim al-Qartajâní(“el Cartagener”) com Ayâlu, transliteració d’una probable pronúncia romanç [ayèlo].125

122 ACA, Cancelleria Reial, reg. 48, f. 194: el comanador de Sueca repobla amb cristians l’alqueria d’Ayelo, en terme de Sueca, l’any 1280; ACV, Pergamí2.972: venda de cases feta a certs cristians d’Ayelo, alqueria de Sueca, l’any 1326; FURIÓ, Antoni, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitatrural a la tardor de l’edat mitjana, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1982, ps. 14-17, 44 et passim; CABANES PECOURT, María Desamparados,Avehinaments (Valencia, s. XIV), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 2000, núms. 91, 300 i 588: distints veïns d’Aielo de Sueca –cristians– aveïnats ala ciutat de València, pels anys 1340-1380.

123 TORRES FONTES, Juan, Colección de documentos para la historia del Reino de Murcia, Academia ‘Alfonso X el Sabio’, Múrcia, 1969, vol. 1, p. 30;TORRES FONTES, Juan, Repartimiento y repoblación de Murcia en el siglo XIII, Academia ‘Alfonso X el Sabio’, Múrcia, 1990. Vegeu també POCKLING-TON, Robert, Acequias árabes y pre-árabes en Murcia y Lorca: Aportación toponímica a la historia del regadío, dins Xé Col.loqui general de la Societatd’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València (1985), València, 1986, ps. 462-473.

124 Citada amb aquesta denominació en el ‘Libro de la caça’ de l’infant castellà Juan Manuel (escrit en els anys 1325-1326), segons COROMINES, Joan,Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona, 1995, vol. 2, p. 35.

125 VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, La división territorial en la España musulmana. La cora de ‘Tudmir’, dins Al-Ándalus, 37, Madrid-Granada, 1972, ps. 145-189 (p. 175).

El nucli antic d’Aielo tenia una defensa natural en la riba del riu

34



4. Una cinquena alqueria musulmana anomenada també ‘Ayelo’ és la que existia prop de Sevilla i era propietat, l’any 1274,d’un jueu anomenat Don Zulema, per donació del rei castellà Alfons X el Savi: el alcaría que dizen ‘Ayelo’, que es encarreta de Heznalcáçar, con tierras de pan, e con vinnas e uertas, e con olivar e con figueral.126

5. Els tres pobles italians anomenats ‘Aiello’ i un quart poble denominat ‘Agello’, a saber: Aiello del Friuli, de poblamentsubalpí dispers, però que pren nom d’un hort rectangular tancat anomenat Aiello (els historiadors del poble ho interpretencom Ad Agellum, “vora el Campet”, suposem que pensant en l’hort); Aiello del Sabato (província d’Avellino), que fou unnucli de cases medieval ovalat, en terra plana, apinyat al voltant d’una església; Aiello Calabro (a Calàbria), poble situat alspeus d’una mola trapezoïdal fortificada en l’edat mitjana, amb un senzill clos o recinte mural, i Agello (província de Perugia,a l’Úmbria), que ocupa els peus d’un tossalet turístic circumval·lat per un mur: un recinte mural del segle XII, reconstruïtel segle XVII.

6. Finalment, i a títol de curiositat, cal referir l’existència del llinatge ‘Ayelo’ a l’Àfrica Occidental, concretament a Benín, ons’assentaren en el segle XVII els guerrers moriscos –expulsats d’ací el 1609– que participaren en la conquesta de Tombuctú.Els ha redescobert i donat a conéixer el vicecònsol honorari de Benin i tècnic d’autobussos Roberto Lloréns, que hatrobat entre l’ètnia Dendi de Benin, oriünda de la conca del Níger, llinatges moriscos tan curiosos com Ibi, Benikàssim,Sylla o Benialfakí. Fins i tot hi ha una famosa cantant en aquell país anomenada Ayelo Castella.127

Anècdotes morisques a banda, el que posen de manifest els Aielos homònims d’Itàlia i la Península Ibèrica, és que resultamolt difícil acceptar la proposta ibera ayala/argelaga, que no explica els noms italians, ni la masculinització dels Aielos hispànics(l’arrel ayala sempre ha donat noms comuns femenins: al-yalâqa, aulaga, aliaga,argelaga). Sí que la considerem òptima per aexpressar l’aragonesisme ayellas –més amunt comentat– i topònims com ara Yellas(entre Ontinyent i Fontanars) o la serrad’Aiela, a Novelda. Tanmateix, els Aielos hispànics no es corresponen amb argelagars montuosos, sinó amb terres de bonallauró, de secà i regadiu, i amb llocs habitats.

D’altra banda, i encara que els textos del llatí clàssic (segle I dC) recullen la forma culta agellus/campet com a d’ús corrent,en el llatí tardà dels segles III-VIII es popularitzà per tot l’Occident llatí el vocable campu/camp, que desplaçà totalment eld’ager/agellu. D’ací que proliferaren milers de topònims com Campània, Campo, Camp, Champ, Campiña, etc., per tota Itàlia,la Gàl·lia i Hispània. En els dialectes mossàrabs d’al-Àndalus, concretament, la paraula evolucionà –com la pròpia llengua ro-manç– i adoptà el diminutiu ‘desactivat’ –ello.D’ací que proliferaren els campos i campellos (i poquíssim o cap agello!) per tota lageografia andalusí. Per exemple, cert Campello de la serra de Vallada, pròxim a Aielo; un altre Campello que existia en seglespassats a Albaida, també prop d’Aielo; el tautològic Fasicampo de Bèlgida (àrab Fahs, “camp” + llatí campo), la Campina dePotries (la Safor), etc.128 D’altre costat, l’arabista Míkel de Epalza localitza diferents llocs anomenats Alfàs (el camp dels àrabs?) alcostat d’uns altres anomenats Campo o Campello (el camp dels mossàrabs), als afores de viles i medines de l’antic al-Àndalus.129

Això vol dir, segons s’observa, que els llatinoparlants d’ací no usaven el terme ager, sinó campo, per a referir-se a un terrenyconreat. Cosa que invita a descartar la hipòtesi *Agello > Aielo.

Caldrà trobar, doncs, què tenen en comú els Aielos o Aiel·los de l’Occident llatí –d’Hispània i Itàlia, si més no– per a trobard’on provenen. I això sols es pot fer de dues maneres: comparant-los i situant-los en llur context històric, el de l’alta edat mitjana.

126 GONZÁLEZ JIMÉNEZ, Manuel, En torno a los orígenes de Andalucía. La repoblación del siglo XIII, Universitat de Sevilla, 1988, p. 80, doc. 8 de l’apèndix.

127 LLORÉNS REIG, Roberto, El nombre de Ayelo en África, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 80-83.

128 GIL-MASCARELL, Jaume - ORTIZ, Luz, Toponímia d’Albaida en 1626, dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana.València, 1985, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 129-135.

129 EPALZA, Míkel de, La dualidad campello-fahs en el espacio agrícola de Al-Ándalus (Alicante, Castalla, Pedreguer, Madrid), dins Sharq al-Ándalus. Estudiosárabes, 4, Alacant, 1987, ps. 159-173; EPALZA, Míkel de, El binomi àrab-mossàrab al-fahs/el Campello, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, XXXV,Barcelona, març 1989, p. 32; EPALZA, Míkel de, Toponímia àrab i estructura comarcal: el Penedès, dins XVè Col.loqui general de la Societat d’Onomàstica(Reus, abr. 1990), Butlletí de la Societat d’Onomàstica, XL, Barcelona, jun. 1990, ps. 76-82.


35


D’entrada, la comparació ens aporta una dada crucial. I és el fet que Aielo de Malferit disposava d’un senzill recinte defensiu otanca, que encara s’observa des del barranc i el pont de l’Horta Vella; Aielo de Rugat disposava d’un recinte defensiu a la serra,que després s’anomenaria castell de Rugat (segles XI-XIII); Aielo de Sueca disposava d’un indret anomenat ‘el Clos d’Aielo’, ésa dir, “el recinte tancat d’Aielo”, segurament amb funcions defensives, ja que es trobava en una àrea plana com és la conca del’Albufera. Dels desapareguts Ayelo de Sevilla i Ayelo de Múrcia, poca cosa sabem, però és probable que estigueren fortificats;particularment, el segon, situat al repeu de la serra murciana. Si mirem ara als Aiellos italians, observarem com també tenen as-pecte de llocs ‘lleugerament’ fortificats amb un simple mur: un lloc on amagar-se o refugiar-se la població en temps de perill. Éspossible, doncs, que ‘aiel·lo’ fóra un mot romanç indicatiu de tanca defensiva, de clos emmurallat? Pot ser.

I és que, en l’alta edat mitjana, desaparegut l’Imperi Romà, no imperava la violència generalitzada, però sí la inseguretatcol·lectiva. Com a resposta a la crisi, les poblacions rurals de tot Europa s’autofortificaren, per a evitar la incursió de bandes desaquejadors, lladres o incontrolats. Per al cas que ens ocupa, el cronista cordovés ar-Razí (cap al 940) comenta el següent (enla traducció castellana, que és la única que es conserva): En el término de Valencia ha tantos castillos que sería grand detenençiaen los contar.130 Aquesta proliferació de fortaleses o pobles ben defensats, en una terra d’àrabs on encara es parlava el romanç,deixaria una petja toponímia ben fàcil de resseguir amb el dit damunt el mapa: Muro (< llatí vulgar Muru, “el Mur”); Vallada (<llatí Vallata, “la Tancada”); Vallat (< Vallatu, “el Tancat”); Vallanca (Valla + sufix pejoratiu –anca, “el Mur Vell”); Balones (< Vallo-nes,“els Paredons, els Murs Defensius”); Quatretonda i Quatretondeta (< Corte Rotunda, “el Recinte Redó”); Cortes de Pallàs(< Cortes, “els Closos”); Quart i Quartell (Corte i Cortella, “el Tancat” i “la Tancadeta”); Montfort del Sit (< Monte Forte); Fortaleny(< llatí Forte,“el Fortí” + àrab al-‘Ayn, “l’Ullal”); Morvedre (< Muru Vetere, “el Mur Vell”); Castelló de la Ribera, de Rugat i dela Plana, i Castellonet de la Conquesta (< Castellone, “el Castellet”); Macastre (Ma(cro) Castro,“el Castell del riu Magre”); Agres(< Aggeres,“els Murs, el Castell”); Suagres (alqueria de Bèlgida, de Sub Aggeres, “baix dels Murs, baix del Castell” de Carbonera),Aielo de Rugat (< Aggello, “el Mur” diminutiu o versió tardana d’agger; en referència al castell de Rugat) i Aielo de Malferit (<Aggello, també).131

130 CATALÁN, Diego - DE ANDRÉS, Ma. Soledad, Crónica del moro Rasis. Versión del “Ajbär Mulük al-Ándalus” de Ahmad ibn Muhammad ibn Mûsâ’ al-Râzí,889-955; romanzada para el rey Don Dionís de Portugal hacia 1300 por Mahomad Alarife y Gil Pérez, clérigo de Don Perianes Poçel, Grados, Madrid, 1975,p. 38. Pel que fa a les terres que s’estenen entre Alacant i Xàtiva, destaca dels habitants que són gent molt hàbil per a les manufactures, però d’unamaldat natural.

131 Compartint ètim, així mateix, amb Àger i Agramunt, a Catalunya.

L’aspecte del nucli antic d’Aielo l’any 1896 recordava encara el de l’Aggellu de l’alta edat mitjana

36



Com s’observa, si la majora de muni-cipis de la nostra zona responen a etimo-logies àrabs (Benigànim, Albaida,Benissoda, etc.), d’entre els que conserva-ren la denominació llatina en temps delsàrabs, se’ns ofereix una llarga sèrie de llocstancats, emmurallats, fortificats, etc. Algunsd’ells aprofitaven simplement la part “ixent”d’un meandre de riu (llatí Saliente> Se-llent), per a fortificar-se de manera natural.Uns altres, com és el cas d’Aielo, amb elbarranc del riu no tindrien prou, i hague-ren d’alçar un mur defensiu, anomenat Ag-gello, que és el que donaria nom al poblat.132 Si bé, la varietat de denominadors ‘defensius’ salta a la vista: castru, corte, muru,vallu, valla, forte, aggere...

Els primers cinc termes no presenten dificultat interpretativa, ja que els trobareu descrits en els diccionaris de llatí clàssic.Sí que requereix explicació el terme tardà aggere/aggello, ja que el terme clàssic d’on deriva –agger/aggeris– feia referènciaal terraplé defensiu d’un campament fortificat, a un moll, a un dic, a un munt de terra, etc. I era corrent l’expressió militaraggerem ac vallum extruere, “alçar un parapet i una palissada” al voltant del campament romà. Ara bé, en la Hispània delsvisigots (segles VI-VII) el terme agger i el seu diminutiu o forma vulgar i tardana, aggello, no s’aplicaven ja a la tanca defensivad’un campament –feia temps que s’havia afonat l’Imperi i s’havien dissolt els seus organitzats exèrcits– sinó que s’usava pera designar un “mur defensiu”. Així ho expressa el màxim referent lexicogràfic de l’època, que és el llibre de les ‘Etimoloiges’de Sant Isidor de Sevilla (550-636). L’autor recorda al lector el significat clàssic del mot com “palissada”, i afegeix: sedabusive et muros et monimenta aggerem dicimus, és a dir, “però de manera abusiva, tant els murs com les fortificacions, lesanomenem aggere”.133

Així les coses, i en conclusió, resulta lògic pensar que tant l’un com l’altre Aielos de la Vall d’Albaida, i la resta d’Aielos hispànicsi italians, deriven del llatí vulgar hispànic Aggello, amb el significat –testimoniat per Isidor de Sevilla– d’“el Muret, la Tanca Defensiva,el Clos, el Lloc Fortificat”. I que el nom d’Aielo es troba emparentat, etimològicament parlant, amb topònims com Agres o Sua-gres, que provenen de la mateixa arrel llatina aggere.

* * *

L’etimologia d’Aielo ens duu a parlar dels orígens remots de la localitat, com un assentament altmedieval, de pobladors lla-tinoparlants en terres d’al-Àndalus, que fortificaren el solar de l’actual plaça del Palau, i transformaren el meandre d’enfront enuna fèrtil Horta Vella. Això degué succeir en un moment indeterminat dels segles IX, X o XI. No es coneix cap treball arqueològicque ho puga constatar amb certesa, efectuable a la zona del nucli antic caramullada en l’angle que configuren els barrancs de laBarceloneta (o d’Albert) i del Riu. Solament disposem d’una primera notícia de l’existència del poble en el ‘Llibre del Repartiment’(1249), i una altra primera notícia, de l’any 1373, que ens informa de la precarietat demogràfica del terme. Es tracta en aquestsegon cas d’un quadern d’acapte de l’impost del morabatí, on figura l’alqueria d’Aielo amb 9 famílies tan solament (uns 45 ha-bitants), i la de Cairent amb 8 (uns 40 hb), totes elles de musulmans.134 En conjunt era aquesta una població insignificant, si la

132 Sobre les restes d’estructures defensives a Aielo, vid. SOLER, Abel, Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal, Institut d’Estudis dela Vall d’Albaida – Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2000, ps. 50-51.

133 ISIDORO DE SEVILLA, San, Etimologías, Ed. Católica, Madrid, 1983, vol. 2, ps. 248-249.

134 ARV, Mestre Racional, 10.866.

El nom d’Aielo fa referència al mur defensiu o aggellu que tancava l’alqueria musulmana


37


comparem amb la del lloc cristià del’Olleria, que ja superaria el centenar decases.135 A Cairent continuaven residint8 famílies de moros el 1421; 14 més aAielo (més el senyor, dos fills i un criat),i 21 de cristians al lloc dels Vint-i-cinc, amitjan camí entre Aielo i l’Olleria.136

Alguna cosa passarà poc després,que fa que la població d’Aielo es mul-tiplique de manera significativa; amb totaseguretat, per la immigració i assenta-ment al poble de noves famílies musul-manes. Així les coses, en el morabatí del1463, Aielo figura amb 28 famílies (uns140 habitants), enfront de les 5 de Cairent(poblet en decadència) i les 26 cristianso valencians dels Vint-i-cinc (població es-tabilitzada).137 Més evident és encara laxifra del morabatí del 1493,138 quequantifica en 63 el nombre de nuclis fa-miliars d’Aielo (uns 315 habitants),volum superior al de poblacions cristia-nes pròximes (Benigànim, 56 veïns ocaps de casa; Montaverner, 36 veïns) i almajor dels Poblets del Riu (Alfarrasí, 37cases de moros), però inferior de totamanera al de l’Olleria (136 llars). ‘LosXXV’ conservaven encara 22 llars, peròCairent s’havia quedat despoblat en unmoment indeterminat dels anys 1464 al1492.139 Curiosament, mentre la restad’alqueries de la zona valldalbaidina delterme de Xàtiva (Guadasséquies, SentPere, Benissuera, Colata...) continuavensent poblats minúsculs d’entre 5 i 15cases (alqueries poques, en el llenguatge

administratiu de l’època), com ho havia sigut Aielo fins a feia poques dècades, el poble dels Malferit havia crescut extraordinà-riament fins a esdevenir una de les alqueries majorsdel terme.

135 En l’ARV, Mestre Racional, 10.870, figuren La Olleria, Cayrén, Ayelo e lo loch dels XXV, amb 189 contribuents en conjunt.

136 ARV, Mestre Racional, 11.780, fs. 66-67.



139 L’últim morabatí on figura, amb 5 cases habitades, és el del 1463 (ARV, Mestre Racional, 10.875).

Llistat de caps de casa dels Vint-i-cinc (despoblat de l’Olleria) i Cairent (despoblat d’Aielo),en el quadern d’acapte del morabatí del 1421 (Arxiu del Regne de València)

38



Què havia succeït, entre el 1420 i el 1493, quepuga explicar la quadruplicació de la població en unao dues generacions? Doncs, havia succeït que el se-nyor d’Aielo i Cairent tornà de les guerres d’Itàliaamb una gran fortuna, un ofici de governador de Xà-tiva i un títol de baró; a més d’idees molt avançadessobre economia, literatura i gestió senyorial, apresesa la cort de Nàpols. Era l’any 1445, i immediatamentJaume de Malferit es posaria mans a l’obra: edificà uncastell-palau, del qual encara queden murs i arcs gò-tics –integrats en l’actual palau i casa consistorial–; es-borrà la petja de l’urbanisme islàmic; planificà unaplaça de nova planta, al voltant del palau i de l’almàs-sera i colomer (l’actual Botelleria), i portà colons pera repoblar-la. Això degué succeir en els anys 1445-1455 aproximadament. Aielo comptava aleshoresamb 29 famílies (morabatí del 1463140), distribuïdesal voltant del palau, on ja es trobarien edificades unatrentena de cases, una d’elles destinada a taverna-hostal, forn i tenda (els monopolis o les regalies feudals). Si comptem, de fet,els solars actuals, ens casa molt bé la xifra de cases amb la xifra de famílies del 1463.

140 ARV, Morabatí, 10.875.

Aielo de Malferit, des de l’Alcoholera

El poble d’Aielo, en un mapa del 1753 (Arxiu Municipal)


39


La destrucció de l’urbanisme islàmic –caòtic, als ulls dels occidentals– i la construcció de poblacions en forma de plaça rec-tangular, amb l’església o el palau enmig, era una cosa molt habitual a la regió de Xàtiva en els segles XV-XVI.141 Vegeu, per ex-emple, el cas de la villanuevaper a moros vassalls que edificaren els barons de Bicorb, els cavallers Castellà de Vilanova, moltamics dels Malferit.142 També és emblemàtic el cas de Llocnou d’en Fenollet, localitat construïda ex novo en la primeria del segleXVII143

El disseny del poble-plaça dels Malferit, amb cases obrades a la manera cristiana –parcel·les gòtiques, llargues i estretes–respon a un projecte planificat sobre el paper, i treballat per agrimensors o mestres d’obra de vila experts, però musulmans:segurament, del Raval o Moreria de Xàtiva. Ho donen a entendre les mides del recinte, que s’expressen, no en vares o bracesforals valencianes, sinó en colzes moriscos de 32 dits àrabs (1 colze = 55,727 cm). El recinte primitiu és un rectangle bastantregular de 160 x 240 colzes. La plaça o buit interior ocupava un altre rectangle de 80 x 160 colzes, que ara observem un tant‘ple’, per haver-se edificat a l’interior el palau i la botelleria. Les dimensions poligonals del palau gòtic i el seu hort o palau tancat,responen al mateix patró morisc: 26 x 36 x 30 x 40 colzes. Els solars de les cases –cada vassall construiria la seua– erenparcel·les d’uns 40 colzes de fondària fins a les captarreres, i d’una amplada indeterminada, o ‘negociada’ entre els beneficiarisa l’hora de construir.

141 Vid. PIQUERAS HABA, Juan i al., Geografia de les comarques valencianes, vol. 5, Foro eds., València, 1996.

142 GUINOT, Enric – MARTÍ, Javier, Las villas medievales valencianas (siglos XIII-XIV), dins Boletín Arkeolán, 14, País Basc, 2006, ps. 183-216 (ps. 201-202).

143 SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Llocnou d’en Fenollet. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Llocnou d’en Fenollet, 2005.

El portal del Carme o de l’Aigua

40



Finalment, és interessant remarcar que aquella plaça tancada (noexistiria la baixada de l’Hospital Vell, ni el carreró les Primícies o delCup) disposaria solament d’un portal major –el del Carrer Vell o deSant Antoni144– i de dos carrerons estrets (4,5 colzes d’amplada145),amb portelles d’eixida encarades, respectivament, a la Font (placeta de

la Font del Mig) i a la Mesquita (capella de Sant Miquel). El portal major tancaria l’eixida del Carrer Vell (9 colzes d’amplada),vora la confluència amb el carrer de les Tres Avemaries. Ací hi havia, de fet, una casa que estretia la via urbana i que fou assoladael segle passat, per a eixamplar l’eixida de la Plaça, tal com està ara.146

Segons la tradició oral –confirmada per la documentació del 1535– la mesquita d’Aielo es localitzava fora d’aquesta plaça funda-cional del Palau i, en principi, separada de les cases. Aquesta ubicació, també l’observem en uns altres pobles (al Càrcer medieval,per exemple) i s’adiu molt bé amb la tradició islàmica de separar l’oratori de les cases, per tal d’afavorir la concentració i el rés. Elsolar d’aquella mesquita, segurament alçada de nova planta en conjunt amb la Plaça, es correspon amb la casa de Maó (antiga esglésiamorisca; casalot del segle XVIII, amb oratori del XIX dedicat a Sant Miquel) i la contingua abadia vella. Amdós edificis sobreïxen dela cantonada dels carrers del Carme i de l’Església.147 Ací mateix, en unes obres de condicionament que efectuaren els propietaris amitjan segle passat, y para ello abrir una ventana en la antigua ermita, por la calle de la Virgen del Carmen, se encontraron (...) con unarco de medio punto, de piedra de sillería: era, indudablemente, la entrada a la vieja iglesia.148 La necròpoli islàmica, com era correnttambé, es trobava extramurs i un tant apartada del poble; concretament a l’actual parc de l’Eixample.149

144 La denominació de ‘Carrer Vell’ es deu al fet que, en ser la part posterior i més estreta de la Plaça, per estar arrimada al palau i al recinte de l’almàssera(actual Botelleria) era l’única part del poble que tenia forma o fesomia de ‘carrer’: el més antic que s’hi conegué, el carrer vell.

145 Encara conservats a la travessa de la Font (uns 2,50 m d’amplada), però no al carreró d’eixida a l’Església (uns 3 m).


147 La banda de darrere del casalot conserva l’orientació S-SE de l’Alquibla, element que seria visible perfectament des de l’Horta Vella, i ajudaria així aorientar-se espiritualment als llauradors moros. El mateix cas de mur de l’alquibla encarat a les hores el trobem a Castelló de Rugat. Vid. SOLER, Abel,Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009.

148 BELDA, M. A., Aportación..., ps. 63-64. Vegeu també GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando enAyelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50.

149 RIBERA GÒMEZ, Agustí, Una tomba morisca en Aielo de Malferit, dins Alba, 4, Ontinyent, 1989, ps. 129-131; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Losmoros o sarraïns de Ayelo. Mudéjares y luego moriscos, Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 70-85.

La costera del Raval, en la dècada del 1970

Atzucac de l’antic raval musulmà del Fondo (segle XV)


41


Al costat del palau, sabem per documentació posteriorque existia un recinte ‘de servei’, constituït segurament peruna tanca (més reduïda en superfície que l’actual botelleria),a l’interior de la qual es trobaven l’almàssera senyorial (pre-cedent de l’almàssera que fou enderrocada fa algunes dèca-des) i una torre-colomer. Aquest segon element era moltimportant per a la pràctica de la falconeria i el menú gastro-nòmic del senyor –aspectes accessoris–, i per a la produccióde ‘colomina’, adob que era molt apreciat pels llauradorsmusulmans.150 A l’horta d’Atzueva –terme d’Albaida, cone-guda ací com l’Horteta– hi havia un colomer. Al l’horta del’Aljorf, lloc pròxim també, hi havia un monumental ‘Colo-meràs’, i a l’horta del Palomar, un altre ‘Colomeràs’ islàmic–anomenat Tayarân (“el Revol”) en el ‘Llibre del Reparti-ment’– que explica el nom del poble.151 I, finalment, a laLlosa de Ranes del segle XV, a l’horta de Xàtiva, la casa se-nyorial dels cavallers Sanç –també molt ben relacionats ambels Malferit– disposava d’una torre-colomer annexa.152 Elsgrans colomers eren, de fet, fàbriques de fertilitzants natu-rals.

Un altre element important i emblemàtic de la plaça era elPorxe de la Cort de Justícia (tribunal i lloc de reunió del Con-sell), espai obert, amb una cambra dels forments en el nivellsuperior –com era costum– que funcionava d’almodí municipalo reserva de grans. D’aquest Porxe es fa menció, per exemple,en la presa de possessió feudal del 1555,153 i deu coincidir ambles cases que ocupaven les dependències de l’ajuntament vell.

L’hereu del primer baró, el ‘donzell’ Francesc de Malferit,decidí continuar l’obra del pare, l’obra de la renovació i en-grandiment de la senyoria pairal, construint una séquia nova –la Séquia Ampla o Séquia General– i una canal de fusta(1468),154 que li permetera passar l’aigua de l’assut a la riba es-querra del riu. Així les coses, a partir d’aleshores, el senyor d’A-ielo duplicaria l’extensió de l’espai irrigat, amb la posada enregadiu de la partida del Dilluns, i buscaria vassalls que treba-llaren aquelles cases. El procés d’abancalament, reparcel·lació;

150 BOLENS, Lucie, Agrónomos andaluces de la Edad Media, Universidad de Granada, Granada, 1994, p. 184.

151 Vegeu SOLER, Abel, L’alqueria del Palomar. El nom del poble i la seua formació en els segles XIII-XIV, dins SOLER, A. - TEROL, V., El Palomar. On estroben la séquia i el camí, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent-Ajuntament del Palomar, El Palomar, 1996, ps. 199-230; SOLER, Abel, Albaida. Història de laciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

152 Vid. SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, La Llosa de Ranes. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de la Llosa de Ranes, 2003.

153 Vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit enfestes, 1993, ps. 41-50.

154 APPV, Protocols de Ramon Pellisser, 23.250, 1467, novembre 11. Us remetem a la part històrica de l’obra.

El carrer de la Mestra, tot empedrat amb maçotets de riu (1966)

42



anivellament de bancals amb latregilla; traça de séquies, braçalsi escorredors, etc., portaria mésde deu anys de faena i una fortainversió per part de la senyoria(circa 1465-1478). Finalment,quan la nova ‘màquina de reg’ –i de producció de riquesa– esti-gué a punt, el senyor reuní unanodrida colla de colons moros –una trentena de famílies– i elsatorgà sengles solars de casa, isengles heretats d’horta i secà.Així podrien establir-s’hi com avassalls emfitèutics, i fer méspròsper el lloc i senyoria d’Aielo(1478).155 S’explica d’aquestamanera que, de colp i volta,Aielo passara de tenir una tren-tena de famílies (any 1463), aestar habitat per una seixantenade famílies o més (1493); algu-nes d’elles procedents segura-ment de Cairent, que esquedaria despoblat. Als nouvin-guts, igual que havia fet son pare, Francesc de Malferit els repartiria ‘patis’ o solars per a fer-se casa, i apareixerien sobre el mapaels carrers del Forn Vell (c/ de l’Hospital Vell), del Carme, de les Primícies i de les Tres Avemaries; fins a completar-se el nombrerequerit de 60 cases, el doble de les preexistents. L’urbanisme moresc del Fondo i els seus pintorescs atzucacs data, doncs, del1478 aproximadament.

Quasi totes aquelles 60 cases es mantenien plenes a la fi de l’edat mitjana: 63 vassalls el 1493, 59 l’any 1499, 58 l’any1505.156Tanmateix, una circumstància terrible, com és una epidèmia contagiosa –no sabem de quina malaltia– provocà la morten cadena de bona part del veïnat. El senyor de la baronia escrigué al rei i la Corona intercedí en el seu favor, en concedir-li unaexempció fiscal de 10 anys.157 Tot i que en Malferit buscaria vassalls ràpidament per a omplir al buit, es constata una pèrdua dela tercera part de la població: el cens de l’any 1510 ens aporta la xifra de 43 famílies per a Aielo. Als Vint-i-cinc hi havia 14 cases,però no tardaria moltes dècades a quedar despoblat,158 ja que els seus habitants tendien a anar-se’n a viure a l’Olleria. L’alqueria

155 El document original s’ha perdut, però en el segle XIX, el marqués Joaquim Mercader l’exhibí per a provar els seus drets sobre les terres d’Aielo, en elplet que sostenia amb el veïnat. Vegeu AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit.Primera pieza de los autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de lasfincas urbanas y rústicas contenidas en dichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857; estudiat per GOBERNAORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

156 GARCIA, Ricard – CISCAR, Eugeni, Moriscos i agermanats, 3 i 4, València, 1974, p. 37; ARV, Mestre Raciona, 10.880.

157 TEROL i REIG, Vicent (ed.), Índex general de consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), Universitat de València, 2006, p. 87.

158 La darrera menció dels Vint-i-cinc com un lloc poblat per 9 veïns és la del cens 1572 (HALPERIN DONGHI, Tulio, Un conflicto nacional: moriscos y cris-tianos viejos en Valencia, Institució Alfons el Magnànim, València, 1980, p. 288). En temps de la segregació de l’Olleria respecte de Xàtiva (1583-1588),ja s’havia despoblat. Tal vegada fou el desig d’autonomia el que portà a traslladar-se el veïnat d’ací a l’Olleria, per a forçar així la incorporació del territorivinticinquer al terme novell de la vila, i evitar que es quedara com un illot de Xàtiva. Per a contextualitzar millor, vegeu RAMÍREZ ALEDON, Germà,L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989.

El Fondo: un topònim explicatiu


43


de Cayrent hi figura encara amb el rètoladjunt de despoblat.159

Després vingué la Guerra de la Ger-mania (1519-1522), que no perjudicàexcessivament el lloc, i que deixà la po-blació en 50 famílies (1527),160 augmen-tades a unes 60 el 1536, moment enquè 56 vassalls es congreguen en Con-sell General.161 La recuperació progres-siva (73 llars escorcollades en eldesarmament morisc del 1563162 vin-dria acompanyada d’un bon momenteconòmic, que es plasmaria en l’eixam-ple de l’Horta General entre la Muleta ila Lloma (c.1560-1576) i en la construc-ció del molí d’Allà Baix (1576).163

La major disponibilitat de terres i l’as-sentament de moriscos nouvinguts, aju-

daria a créixer el poble –plaça de la Font, carrers del Fondo i de Valls– i a duplicar-se de nou la població, fins a les 150 famílies del1602, o les 160 expulsades al Magrib l’any 1609.164 Llavors, el nucli d’Aielo comptaria amb un conjunt rectangular i compacte decases, tancat per quatre portals:165 el portal de l’Aigua o del Carme (eixida a la séquia mare, la font d’Alla Baix i l’Horta Vella), el portalde Sant Roc (al tram inicial del carrer de l’Església –antic c/ de Sant Roc166–, enfront de l’actual replaça de l’Església; eixida de l’enllaçamb el camí reial d’Ontinyent a Xàtiva, i del camí de l’Olleria); el Portal Nou de Sant Cristòfol (que tancava la placeta de la Font perdalt,167 i donava eixida al camins de Montesa i Cairent);168 el Portal Vell o de Sant Francesc (que tancava els carrers de les TresAvemaries i Sant Antoni, i donava eixida als camins de la Foia Redona, Vallada, l’Alqueria Vella i l’Ombria).169

159 VALLDECABRES RODRIGO, Rafael (ed.), El cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó, Universitat de València, 2002,p. 528. Aielo no figura ací, per una errada de l’editor. La dada la donen BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr.de Marí Montañana, València, 1982, p. 24 (ARV, Real, 514ter., any 1510, f. 8), i GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, La ganadería valenciana en el siglo XVI, dinsSàitabi, 27, València, 1977, ps. 79-102.

160 SALVÀ y BALLESTER, Adolfo, Los moriscos valencianos en 1527 y 1528, dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XVI, Castelló de laPlana,1935, ps. 363-376 (p. 375).


162 DÁNVILA y COLLADO, Manuel, Desarme de los moriscos en 1563, dins Boletín de la Real Academia de la Historia, 10, Madrid, 1887, ps. 273-306(p. 293).

163 Vegeu amunt, quan tractem del regadiu.

164 LAPEYRE, Henri, Geografia de la España morisca, Diputació de València, València, 1986, p. 50.

165 Sobre els quatre portals d’Aielo, descrits en una presa de possessió feudal del 1760, vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según undocumento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

166 ARV, Clergat, Llibres, 1.573, Libro de censos de la parroquia de Ayelo, f. 3. El nom de ‘carrer de l’Església’ apareix a partir de l’acabament de l’esglésianova (1744), en substitució del de Sant Roc (GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit(1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 151-161). El del carreró de la Presó es perdria l’any 1899, per a quedar tota la línia longitudinalde cases com un únic ‘carrer de l’Església’ (AMAM, Acta de ple del 24 de setembre del 1799).

167 La placeta de la Font s’anomenava pel 1824 placeta del Ferrer. Cfr. ARV, Batlia, Lletra E, apèndix 569.

168 De l’antic ‘Portalet’ encara es guardava memòria oral a mitjan segle passat, segons BELDA, M. A., Aportación..., ps. 20.

169 Vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El carrer de Sant Antoni (‘el Carrer Vell’), dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2007, p. 9.

L’antiga font de l’Auelo

44



Repoblat el lloc amb 57 colons –cristians vells, valencians– l’any1611,170 acusaria la sequera de la dècada del 1620, i es quedaria re-duïda la població a una cinquantena de famílies (46 vassalls, en la presade possessió del 1636), de llinatges Sanç, Joan, Colomer, Ortís, Belda,Domènech, Aparici, Tortosa, Mira, Mollà, Bernabeu, Ferrandis, Eixea,Barber, Beneito, Castelló, Cerdà, Bataller, etc.171 És a dir, que els ma-teixos llinatges dels repobladors del segle XVII –colons oriünds majo-ritàriament de l’Olleria, Xàtiva, Bocairent i Ontinyent– són els que hanarribat fins als nostres dies.172 Deu anys després, la xifra de caps decasa ja s’elevava a 81,173 gràcies a una política activa d’atracció de vas-salls duta a terme per Francesc IV de Malfert. En l’impost de ‘menja-dors’ del 1654 figuren 89 veïns d’Aielo, declarats pel jurat Marc-AntoniSanchis.174

A partir d’aquell moment s’inicia a tot el Regne de València un mo-ment d’expansió econòmica i demogràfica sostinguda, que es mani-festa clarament en les xifres d’Aielo: 106 famílies el 1681, 112 famíliesel 1692, 144 caps de casa el 1700 (més de 600 habitants), i 118 fa-mílies el 1712, després de la Guerra de Successió.175 Es configurariaen el darrer terç del segle XVII la replaça i carrer de l’Església, conegutel 1701 amb la denominació de Carrer Nou de Sant Roch, perquè que-dava a la banda de fora del portal d’aquesta denominació.176

Ara bé, la gran expansió demogràfica i urbanística d’Aielo fou la quees produí entre els anys 1730 i 1790 aproximadament, en un contextde bonança agromercantil (bones collites, sederia, etc.), mancançad’epidèmies greus i de guerres, i uns índexs de natalitat extraordinà-riament elevats. De les 136 famílies del 1730 (unes 200 en realitat;ocultació fiscal...), hom passaria a les 442 del 1792, si fem cas de laxifra aportada pel botànic Cavanilles.177

170 BELDA, M. A., Aportación..., ps. 29.

171 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102, f. 1.108 i ss.

172 CASANOVA, Emili, Antroponímia d’Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p., detecta 42 llinatges bàsics, que es mantenen entre elsegle XVII i el XX, i un allau de nous cognoms a partir del 1930, que és quan milloren les comunicacions i el poble –tradicionalment endogàmic– s’obrimés cap a l’exterior.

173 El llistat del veinatge del 1646 (ARV, Generalitat, 4.828, fs. 351-352) el transcriu BELDA, M. A., Aportación..., ps. 40-41.

174 88 veïns, en realitat, més el palau, on residien 6 persones adultes i un nombre indeterminat de xiquets Cfr. AHMX, Llibre 1.101.

175 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 54, fs. 526v-531, impost de menjadors del 1681; AHMX, Lligall 326, menjadors del 1700; BERNAT, Joan-Serafí – BADENES, Miquel-Àngel, Crecimiento de la población valenciana. Análisis y presentación de los censos demográficos (1609-1857), IVEI-DiputacióProvincial, València, 1994, p. 194.

176 ARV, Clergat, Llibres, 1.573, Libro de censos de la parroquia de Ayelo, f. 3. En el segle XIX, es conservava la denominació. Vid. ARV, Escrivanies decambra, any 1839, exp. 30: una propietària regava certes oliveres i moreres, canalitzant les aigües de pluja cap a les seues terres, emplaçades al cap delcarrer de Sant Roc.

177 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,1795-1797, vol. 2, p. 124. ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España, vol. 9 (Descripción delReyno de Valencia), Tipogr. d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784-1786; reimpr. facsímil de la IVEI, València, 1988, en canvi, xifra la població en 330 fa-mílies.

Una casa del carrer de Mig, 1955


45


A la part alta del poble s’edificaria sense pausa a partir del 1740, començant per un rectilini Carrer Major de Sant Francesc(1744-c.1750), de cases grans de llaurador.178 Comptava aquest amb una prolongació de cases menudes de jornaler cap a po-nent, coneguda popularment com ‘el Raval’. A l’extrem oposat al Raval, és a dir, mirant cap a l’actual passeig de l’Eixample ifitant amb el camí de l’Olleria, es localitzava ‘el forn del Vidre’: un obrador d’objectes de luxe –iniciativa dels marquesos?–, queduraria poc temps en activitat, però que es quedaria fossilitzat en la toponímia periurbana.

178 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes,2008, ps. 151-161 (p. 158).

El nucli antic d’Aielo (foto del 1965) presenta una trama urbanística ortogonal, gràcies al traçat de carrers rectes i llargs en el segle XVIII

46



El cens d’Aranda (1768) situala població en 1.311 ànimes,179

i el de Floridablanca (1787), pre-cisa que n’eren 1.716 (enfrontdels 600 de l’any 1700!), 949dels quals tenien menys de 25anys d’edat (el 55,3% delcens).180 Les xifres assolidestenen més mèrit –segons que esmire– si atenem al fet que tot elveïnat estava emparentat, i quees repetien sistemàticament elsmateixos cognoms de la cartapobla dos-cents anys després.Així ho constatà, en prendrepossessió de la parròquia, elrector Bataller, l’any 1833: El en-lace tan grande de parentescosque desde mi llegada a esta par-roquia advertí en la mayor partede las familias que habitan esta población, viéndose obligados a casarse muchos con personas parientes, para poder igualar su clase,condición y estado, siendo preciso sacar dispensa de Su Santidad...,l’ocupava moltes hores; raó per la qual es decidí a elaborar unvoluminós índexs de baptismes, a partir dels llibres sagramentals de l’arxiu parroquial.181

Segons la presa de possessió feudal del 1760, hi havia, a més del forn vell de l’actual carrer de l’Hospital, un forn nou a laplaceta de l’Hostal; la carnisseria, al carrer del Carme; el trull de fer vi amb sos cups, al carrer de les Primícies, l’almàssera i lacasa d’ajuntament i presó a la Plaça (ajuntament vell); una taverna i fleca (venda de pa) en certa casa particular; el forn de vidredel camí de l’Olleria; el molí fariner d’Allà Baix; el teular senyorial, al Dilluns, i l’hort de senyor a la mateixa partida del Dilluns, iles Eres de batre el forment, a la part alta del poble, on tenia el marqués un corral de bestiar.182

S’havien urbanitzat i edificat aleshores els carrers Major, dels Sants de la Pedra i de Sant Llorenç (o de Dalt); amb lescorresponents travesses del carrer de Sant Antoni, el del Mig i el de Cairent; més la placeta de l’Hostal (actual pl. de SantEngraci), i els carrers del Degà Ortís i de la Puríssima, per tal de donar cabuda a les totes les noves famílies. S’havia construïtl’església nova de Sant Pere (1732-1744),183 sobre el solar d’un antic hort parroquial. El marqués Salvador Roca havia re-novat l’aspecte del palau gòtic (a partir del 1767),184 per a transformar-lo en una residència àulica barroca. I el veïnat més

179 ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de Va-lència, València, 2001.

180 CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978, p. 220.

181 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.


183 SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, veu‘Ayelo de Malferit’.

184 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielode Malferit, 1996.

Detall dels voltants del poble, en un mapa del terme de la primeria del segle XX


47


sensible amb les Belles Arts havia decorat els carrers ambportalades boniques, balcons de forja i plafons devocionalsde manisetes (dècades del 1780 i el 1790).185

El resultat de tota aquesta metamorfosi urbanística, fou lacreació d’un dels nuclis antics valencians més bonics que es co-neixen i millor conservats, pel que fa a l’arquitectura mediter-rània tradicional. La direcció est-oest del Carrer Major marcarial’orientació de la resta de carrers longitudinals i planers, quesón ventilats de cap a cap pel vent de llevant –predominant ala Vall d’Albaida– i que tanquen portes i finestres en els diesd’estiu en què bufa el ponent. I l’encreuament del carrer delMig –de pujada i baixada– amb el Carrer Major –on es troba-ven les millors cases– esdevindrà un punt de trobada conegutpopularment com ‘els Quatre Cantons’. Ací és on, per normageneral, s’ajuntaven en els segles XVIII al XX els jornalers agrí-coles, i on acudien els terratinents i els llauradors, per a llogar-los i que ‘anaren al jornal’.186 Els nous carrers estaven tancats,com els antics, per portals, com ara el portal de l’Era, mencio-nat en una escriptura del 1746,187 i es tancaven per les nits.

El creixement vegetatiu serà constant, així mateix, durant elsegle XIX. L’any 1826, per exemple, comptava Aielo amb 2.568habitants, i, segons el diccionari de Miñano, las calles y paseos sonhermosos y llanos.188 Hi havia epidèmies de còlera –com la del1834, que justifica la devoció pel Crist– i passades de malaltiescontagioses i senils, que provocaven mortaldats traumàtiques.Però, com cada matrimoni procurava tenir 6, 7 o 8 fills, la poblaciócontinuava creixent. L’any 1836, per exemple, nasqueren 196infants, i moriren 105 persones d’entre 0 i 16 anys; la majoria,nadons de molt curta edat. D’altra banda, cada any s’abandona-ven entre 1 i 6 xiquets de bolquers; uns expòsits que rebien elcognom ‘San Pedro’, encara que en casar-se i tenir fills –cas deser adoptats ací– aquests incorporaven els cognoms de la mare.Durant la recessió econòmica del 1866-1872 se n’abandonaren29.189 Els vint-i-quatre llinatges ‘bàsics’ o predominants aleshoreseren, per ordre alfabètic, els següents (1857): Almiñana, Aparici,Barber, Bataller, Bela, Calabuig, Castelló, Colomer, Egea, Ferri,Juan, Martí, Martínez, Mira, Mollà, Mompó, Ortiz, Pèrez, Sancho,Sanz, Soler, Vicent, Vidal i Vila.190

185 JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Paneles cerámicos de Aielo de Malferit (s. XVIII), dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 43-46.

186 COLOMER, M., I de Ayelo al cielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 135-136.

187 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Coves de l’Era,dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146.

188 MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343.


190 ADPV, D.3.6.1, caixa 7, Cens del 1857.

La mortalitat infantil era molt elevada en el segle XIX. Albat aie-loner de la primeria del segle XX

No obstant això, les famílies eren prolífiques i nombroses; comaquesta, de la dècada del 1920

48



Segons el diccionari de Madoz (dades del 1842), el nombrede cases era de 566, amb 527 veïns i 2.709 habitants.191 El no-menclàtor de carrers, segons el padró del 1841, era la següent:Sant Roc, Puríssima, Sant Llorenç, Sant Antoni, plaça de l’Hostal,Sants de la Pedra, Carreró, Església, Raval, carreró del Pare Sant,plaça del Palau, Carrer Fondo, plaça de la Font o del Ferrer, carreródel Forn Vell, Verge dels Desemparats, Presó, Eres, Sant Francesci Carnisseria Vella.192 El lloc més animat, des de la mitjania del segleXVIII, era la placeta de l’Hostal –actual plaça de Sant Engraci– pertrobar-se allí precisament l’hostal, ser lloc de reunió del veïnat,d’entrada al poble de forasters i volantiners, etc. De manera quela plaça del Palau es quedà relativament arraconada.193

En la segona meitat del segle XIX, amb els 2.796 habitants del1861 (més de 700 famílies) i els 2.842 habitants del 1869, es po-sarien de manifest els límits maltusians d’una economia basadaquasi exclusivament en l’agricultura. I encara que l’horta s’haviafragmentat en minúscules parcel·les, treballades i adobades comsi foren vivers o jardins, en èpoques de dificultats (1866-1872; de-notades, com hem vist, per l’abandonament d’expòsits) no hi haviajornal per a tots. Els joves es trobaven sense faena i, quan baixavena la Ribera a segar arròs, optaven sovint per quedar-se per allí afestejar i a casar-se. Els més agosarats, a partir de la dècada del1880, emigraran a l’Algèria colonial francesa, l’Argentina, França,Barcelona (d’ací, el renom de ‘barranc de la Barceloneta’ per alque circumda el Raval), etc., impulsats per la fam. A Aielo no s’e-dificava més, i moltes cases estaven compartides per diferents fa-mílies nombroses.

Totes aquestes dificultats tenen reflex en el relatiu estancament demogràfic de la fi de segle: caiguda a 2.689 habitants el1874, 2.969 hb i 730 famílies el 1886 (xifra no superada fins a la dècada del 1950),194 a l’endemà del còlera del 1885,195 i 2.883hb l’any 1900. El que fins a mitjan segle XIX havia sigut un poble capaç d’absorbir el creixement intern, a base de treballar totel terme i part dels termes veïns; d’intensificar i millorar les tècniques hortícoles, i d’innovar unes altres activitats (llenyaters,arriers, algepsers...), era ara incapaç d’evitar la diàspora de joves que emigraven buscant faena.

El nucli antic continuava tancat per set portals i portalets, que calgué tancar el 1885 per a prevenir el contagi del còlera. Perles nits, els homes s’ajuntaven a beure a les tavernes i, com que hi hagué un crim el 1886 por culpa de las bebidas, es creà un

191 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial ifacsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’.

192 RIBERA ILARIO, Lirios, La propietat i la riquesa en Aielo de Malferit al segle XIX, dins Alba, 5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 177-190 (p. 187). En ADPV,E.14.2, Lligall 29, exp. 1.627, consta el següent repartiment de cases per carrers per a l’any 1856: Nou i Sant Roc (64); Mestra, Església i Carreró (35);la Font (29); Desemparats i Puríssima (41); Sants de la Pedra (40); Sant Llorenç (105); travessa dels Sants de la Pedra (66); Sant Francesc (55); SantAntoni i Plaça (64); Presó i Cups (18), i Fondo (62).

193 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 108-114.

194 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 37.

195 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154.

Emigrants aieloners: la família Sanz Sanz a Nimes, 1926


49


cos de vigilants nocturns o serenos. El 1895es dictaren ordinacions per tal que no es ju-gara a pilota en hores de descans, no esten-gueren les dones roba al carrer, etc.196 I el1899 es retolaren els carrers amb les novesdenominacions oficials. Així, la plaça del Palaupassà a ser denominada ‘de la Constitució’;el carrer del Portal de l’Aigua, carrer de l’Hos-pital; el dels Cups, carrer de les Primícies, etc.A Sant Francesc, la Mare de Déu dels De-semparats i la Puríssima Concepció, se’ls su-primí del santoral urbà per a sancionartoponímicament l’existència d’un ‘CarrerMajor’, i a Sant Roc, per a donar protago-nisme a l’església: ...y, por ello, desde la plazade la Constitución hasta la salida del pueblopor el camino llamado de les Forques, se lla-mará calle de la Iglesia.197 Les forques (el pa-tíbul simbòlic del poder jurisdiccional delsmarquesos, enderrocat l’any 1811) ja no es-

taven on havien estat, on ara està la creu de terme, però encara era d’ús popular el nom de ‘les Forques’, aplicat a l’enllaç delpoble amb el camí reial Ontinyent-Xàtiva.

Les cases de la Lloma, tirant cap al cementeri, s’anomenarien carrer d’Orient; la plaça de l’Hostal, Sant Engraci; el carrerde la Mestra, Sant Pere; el callejón sin salida que da frente a la ermita de San Miguel se llamará callejón de Valls;el carrer dela Font, plaça de la Font i carrer del Mig; la travessa dels Sants de la Pedra al carrer Major, carreró de Sant Llorenç; la cer-cavilla de la población, desde el Tejar hasta la Casa de Pobres [institució hospitalària],198 se denominará ‘calle de Poniente’; latravessa del Carrer Vell al del Mig, carrer de la Llibertat, i el Carrer Vell, Sant Antoni. Es crearen també la ‘travessa de laPlaça’ i el ‘carreró de la Font’. Per aquesta època anirien sent derrocats els antics portals, mancats ara de funció preventivai de control sanitari.

La crisi de l’Any Deu o de la fil·loxera provocaria una nova onada migratòria i una caiguda dels 2.895 habitants del 1910, als2.695 hb del 1930. El descens no lleva que s’acabara de consolidar un raval apartat del nucli antic, un ‘Barri de les Eres’ quecomptava cap al 1930 amb 19 cases (104 habitants) i uns altres 8 edificis destinats a altres usos.199

Pel 1920 el veïnat gaudia de quatre fonts públiques (a banda de la font d’Allà Baix): la font del Mig, la font del Raval (c/ deSant Antoni), la del carrer del Canonge Ortiz, i la de l’Auelo, baix les manises dels Sants de la Pedra, que s’assortia dels sobrantsde la bassa de la Cava: una portada d’aigües a domicilis particulars, finançada pels anys 1911-1914 per un grup de famílies aco-modades del centre del poble.200 A totes aquestes fonts, s’afegiria l’any 1925 la font de l’Eixample, a l’entrada de l’actual passeig

196 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Nuestras calles (1885-1990), dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

197 AMAM, Caixa 1, doc. 13, 24 de setembre del 1899.


199 ALFONSO MEDRANO, Daniel, El poblament de la Vall d’Albaida en 1930 (I), dins Almaig. Estudis i documents, 23, Ontinyent, 2007, ps. 57-67.

200 Les fonts tradicionals del poble disposaven de bons abeuradors per a cavalleries. Els de la font del Raval i la Font del Mig foren eliminats el 1927: AMAM,Llibre 3, f. 5, Acta de ple del 30 d’octubre del 1927.

Immigrants romanesos, celebrant una eucaristia ortodoxa a Aielo, 2010

50



des del Carrer Major.201 Aquesta última seriala font més concorreguda a mitjan segle XX:en temps de sequera, s’acumulaven rastres defins a seixanta cànters, recolzats en la baranade l’Eixample.202 Una altra novetat de l’am-bient urbà era l’existència d’arbres i jardins pú-blics, gràcies a la promoció de plantacionsarbòries dels anys 1910-1914, en consonàn-cia amb les polítiques de repoblació forestal,la presència de brigades i guardes, i les festescíviques de l’Arbre, iniciades a tota la Vall d’Al-baida cap al 1910.203 En l’àmbit de les milloressocials, cal destacar la construcció d’un Hos-pital-Beneficència de moderna estructura,l’any 1913.204

Quedava pendent, però, trencar l’aïllament topogràfic del Carrer Major respecte de la carretera d’Ontinyent a l’Alcúdia deCrespins. Entre mig estaven l’extens hort tancat o jardí dels germans Daniel i Joaquim Mompó, i el mur d’Adriano, recaient alcarrer d’Orient. Cap al 1923, el prohom local Joaquim Belda Domènech convencé els seus cosins els Mompó perquè sacrificarenl’hort i la reixa de ferro que hi donava accés, per tal de millorar l’entrada del poble. A més a més, tocava reemplaçar els anticsespais de l’oci llaurador –la vora del riu, la font d’Allà Baix, el Molí Propet, la fonteta d’Eixea...– per una nova àrea de passeig, amanera de glorieta, digna dels ‘senyorets’ de la nova societat burgesa. Aquell nou espai d’oci i trobada, joc, música, ball, etc.,seria el Passeig de l’Eixample, que és el parc més bonic i millor aconseguit de tota la Vall d’Albaida. Ací s’alçarien els símbols delrègim conservador i alhora regeneracionista de la Dictadura de Primo de Rivera: la nova caserna de la Guàrdia Civil (actual casade la Cultura; quarter del 1925 al 1968), i les Escoles Nacionals (actual Museu de Nino Bravo i Biblioteca), dels anys 1930-1931.205

El Passeig s’anomenaria així –l’Eixample– perquè l’any 1928 l’alcalde Vicent Barber havia contractat l’arquitecte alcoià VicentValls Gadea, a fi que projectara un eixample urbanístic per a Aielo de Malferit: un plànol d’alineacions urbanes futures (escalagràfica 1:500)206 que permetera organitzar el creixement de manera racional i moderna. Ja durant la II República, pel 1933,s’emprendrien múltiples obres de millora urbana –renovació de voreres i fonts, enllumenat, seients, plantació de nogueres al’entrada del poble, etc.– que farien d’Aielo un dels pobles més elegants i ben urbanitzats de tota la comarca. Després d’aixòvindria la Guerra Civil (1936-1939), amb una reducció de la població a 2.595 habitants, i una dura postguerra, amb 2.823 ha-bitants per a l’any 1950.

Les dècades del 1950 i 1960, de recuperació primerament, i d’expansió econòmica i demogràfica després, se saldaren ambun increment demogràfic (3.085 habitants el 1960, 3.160 hb el 1970) atenuat per l’emigració laboral: l’any 1966, per exemple,la trentena de famílies emigraren a Vila-real (la Plana) per haver-se traslladat allí, des d’Ontinyent, la fàbrica de paper ‘La Clariana’.


202 ÁLVAREZ COLOMER, Mª. Dolores, El Ensanche’97, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 133-134.

203 JUAN, M. J. – SANZ, M., Nuestras calles..., s. p.; MARTÍNEZ i SANCHIS, José A., Les serres de la Vall d’Albaida i els seus recursos forestals (1903-2003). Passat i futur, Mancomunitat de municipis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2005.

204 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003.

205 AMAM, Caixa 841, doc. 7, Expedient de l’Eixample.

206 En la realització d’aquest plànol, conservat en l’AMAM, Caixa 925, doc. 19, col·laborà amb l’arquitecte el perit agrícola Josep Llopis Carbonell. El projecteestigué a punt el 1932 i fou aprovat pel Govern Civil de la província el 1933. El 1935 s’efectuaren algunes modificacions (AMAM, Caixa 925, doc. 20).

Les escoles, en el plànol d’eixample del poble, 1930 (Arxiu Municipal)


51


No obstant això, els progressos de l’economiaafavoriren l’adquisició de les noves ‘Cases Ba-rates’ promogudes per l’Estat (1956-1957), ode les ‘Cases del Rector’, promogudes a ini-ciativa de la parròquia, en la dècada del 1960.El poble s’aniria escampant, a poc a poc, capamunt, en direcció al Calvari, les Eres i la par-tida del Cóp, a hores d’ara totalment urbanit-zada. Ho afavoririen els successius plansgenerals d’ordenació urbana (1956, 1982),que es basaren –en línies generals– en el pri-mitiu pla d’eixample de l’any 1928.207 L’expan-sió urbana era pensada, bàsicament, per aabsorbir la demanda endògena, ja que l’emi-gració de castellans –tan important en muni-cipis industrials veïns, com Ontinyent ol’Olleria– fou poc o gens significativa, en el casd’Aielo de Malferit.208

207 VIDAL SANZ, Rafael, Por un Ayelo más bello, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

208 PASTOR, Santiago – OLIVER, Agustín, Diagnóstico de salud de Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1994, ps. 26-27.

El Passeig, en la dècada del 1950

El Passeig, l’any 2010

52



En els anys 1954-1955, s’efectuaren obres de millora de l’Eixample, amb l’anivellament de l’esplanada, i la col·locació dereixes, escalinates, baranes, etc., al voltant de l’Hospital.209 I ja en la primeria dels setanta al solar de l’hort d’Adriano s’alçariauna finca de pisos: tot un símbol del ‘progrés’ desarrollista de l’època, i de la falta de cultura i sensibilitat artística que l’acompanyava.Més enllà del Passeig, a l’entrada del poble, abans de ser urbanitzada tal com la coneixem ara, s’estenia un caminal ombrejatper nogueres; més un rogle de figueres, algunes ‘quinquilleres’ (acàcies) i garrofers vora la venta. Quan venia la temporada, elsxiquets s’aficionaren a tirar a pedrades les nous i colgar-les en clots, perquè suaren, soltaren la corfa i poder-se-les menjar. Elcostum desapareixeria en els anys setanta, en ser arrancat tot aquell arbrat.

En la dècada dels seixanta, en eixir del Carrer Major cap a la carretera, et trobaves primerament amb la font i l’abeuradorde l’Eixample; el quarter de la Benemèrita, a mà esquerra, i l’hort o corral d’Adriano, a mà dreta; el Passeig, flanquejat a la dretaper l’Hospital i el carrer de les Cases Noves, i a l’esquerra per les Escoles i la casa de Miquel Belda ‘Messina’, seu de la PoliciaLocal des del 2009. En travessar la carretera que puja cap a Moixent, estava el passeig de les Nogueres, amb bancals a màdreta. A mà esquerra, el camp de futbol, la casa del Drapero, la casa del tío Guitarró, el xalet de Llovet, la casa de Baptiste ‘elCabo’, el bar ‘La Bicicleta’, el celler del germans Mompó de la Botelleria i alguns bancals. En arribar als garrofers de la carretera,estaven la creu de terme (restaurada el 1940), la casilla de peons caminaires, la venta del tíoSantiago, i l’altra venta més antiga,que encara es conserva, abraçada per cases i construccions modernes.

Pels anys 1971-1974 es pavimentaren i asfaltaren tots els carrers del nucli antic, amb la qual cosa es perderen els tradicionals

209 SANZ, Mariló – VIDAL, Noelia – JUAN, Mª. Jesús, L’Eixample: escenari de vida, escenari d’història (catàleg d’exposició), Ajuntament d’Aielo de Malferit,2009.

Cua de cànters a la font de l’Eixample, 1965


53



54

Inauguració del quarter de la Guàrdia Civil al Passeig de l’Eixample, 25 d’octubre del 1925


55




56

empedrats de cudols i maçots, algunsdels quals dataven del segle XVIII.210 Elconstant increment del parc automo-bilístic –que ha superat, l’any 2009, els3.000 vehicles a motor– així ho exigia.En els anys 1976-1983 s’urbanitzà, sesanejà i s’edificà la zona del Cóp.211 El1977 es millorà l’enllumenat públic212

i a partir del 1982 es promogué unanova tanda de pavimentacions.213 Ja enla dècada dels huitanta i primers no-ranta, es consolidaria un nou eix d’ex-pansió –de baixa densitat edilícia– alvoltant de l’avinguda d’Alfredo CastellóSilvestre. I és que la localitat havia pas-sat dels 3.424 habitants del 1975, als3.924 hb del 1996. El pas de l’autoviaa la fi de segle, la projecció de mo-derns polígons industrials als Serrans ila recent atracció de mà d’obra estra-ngera, afavoririen la definitiva eixida del’estancament: 4.283 habitants el2003, 4.679 hb el 2009. El fenomende la immigració es percebia ja clara-ment pel 2008, quan el 10,3% de lapoblació era ja estrangera: 538 indivi-dus, el 80% (430), de nacionalitat ro-manesa.214 Això no obstant, l’actualsituació de recessió econòmica, ini-ciada en els anys 2007-2008, afavoriràuna nova fase d’estancament urbà idemogràfic.

En un altre ordre de coses, és d’e-logiar la recent preocupació de la gentd’Aielo per millorar l’aspecte del nucliantic, amb obres de reurbanitzaciócom les de la plaça del Palau (2006), iamb projectes de restauració de l’es-glésia, el palau, les cases particulars,

etc. Perquè la qualitat de vida de molts aieloners dependrà de les millores que, en aquest sentit, s’emprenguen.

210 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Nuestras calles (1885-1990), dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.




214 En internet: fitxa municipal d’Aielo (2008), de la plana web de ‘Caja España’, consultada en setembre del 2010.

La reina de festes i la cort d’honor, per davant de la Cooperativa, en la dècada del 1960

L’avinguda del Crist, dècada del 1960


57


L’expansió urbanística d’Aielo cap a la carretera, en una foto aèria de la dècada del 1970


1.3. L’AGRICULTURA I ELS SISTEMES DE REGL’agricultura ha sigut, durant els últims mil·lennis, la base de l’economia local d’Aielo de Malferit, i encara és un dels sectors

més interessants en què s’ocupa el veïnat; sobretot, el d’edat avançada. El solar agrícola d’Aielo es caracteritza per ser un indretde la solana de la vall, encarat al sòl de migdia, i amb una mitjana de precipitacions sensiblement inferior a la de l’ombria de Be-nicadell. Això no obstant, és una terra aquesta –el tap, llacorella o marga blanca– productiva de cereals i favorable a les vinyes.El microclima local fa que les collites d’ací siguen més primerenques que les de l’altra banda de la comarca, ja que l’exposiciósolar accelera la floració a la fi de l’hivern. Així ho constatava ja, a mitjan segle XIX la memòria tècnica de Miquel Bosch, on s’ex-plicava també que les oliveres fructificaven millor al Marquesat d’Albaida que ací.215 En canvi, els garrofers sempre han anat moltbé al racó d’Aielo.

Una anècdota molt antiga –del segle XV– exemplifica la qualitat primerenca de les hortalisses del rogle. Això va anar i eraun cardenal de la família Borja, que comprà Albaida i construí un palau per al seu fill, a qui casà amb la neboda del rei, per a fer-lo comte. El cardenal es retirà a viure amb la seua amant i els seus criats a la casa senyorial de Carrícola –això és històric– i s’en-

215 BOSCH y JULIÁ, Miguel, Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864, presentada al Ministerio de Fomento, Imprenta Nacional, Madrid, 1866, p. 268.

Un garrofer mil·lenari a la partida de Pursons, en la primeria del segle passat

58


carregà que el més fidel dels seus criats, anomenat Ramon, li portara tots els capricis que desitjava. Un dia, que no era temporada,el cardenal volia dinar ‘bajoques farcides’ (és a dir, pebres, pimentons...), i no n’hi havia.

Ara, que en lloc de comunicar la mala notícia al cardenal, el fidel criat –a qui l’eclesiàstic agafava dels cabells quan es cabrejava,segons testimonis de l’època– corregué Seca i Meca, i la vall d’Andorra aquell matí, fins que aconseguí comprar, per un preuescandalós, els primers pebres de tota la Vall d’Albaida: concretament, els de l’horta dels Vint-i-cinc, a mitjan camí entre Aielo il’Olleria. En tornar al palau de Carrícola, el cardenal –que ja devia estar més blau que un lliri– exclamà: “Tu veus, Ramon? El quité diners té de tot!” I aquesta dita es féu popular a la comarca.216

Un altre aspecte tòpic de l’agricultura d’Aielo de Malferit és l’especialització que hi hagué en els segles XVIII al XX en la pro-ducció d’uns napsespecials, amb denominació d’origen ‘nap d’Aielo’. La inclinació per la producció nabera es deu, en part, auna estratègia dels d’Aielo que combatien el sistema feudal i el seu representant local, el marqués de Malferit. Com que la cartapobla del 1611 no feia cap referència al nap com a producte que haguera de partir collita, el veïnat tractà d’esquivar per ací eljou feudal. Però el marqués demostrà que naps o xerevies, tot eren productes de l’horta, i havien de partir fruits. Aleshores,els llauradors li ompliren el palau de naps –en lloc de dacsa, cereals o altres coses més interessants a la senyoria– i els arrendadorssenyorials no saberen que fer amb ells. Era una victòria de l’enginy llaurador sobre l’opressió feudal, que tingué seqüeles mer-cantils, ja que el nap d’Aielo cobrà gran fama.

El refranyer d’Estanislau Alberola –lletraferit de Quatretonda– recull la dita ‘paréixer el nap d’Aielo’, aplicable a una personade massa corporal consistent.217 D’altra banda, a la Morella del segle XIX circulava un col·loqui humorístic, ‘Casament deMiquelo i Tomasa’, on la filla nounada del matrimoni era descrita amb l’expressió: ‘tot cabota, com un nap de Ayelo’.218

Així que la fama dels naps d’Aielo de Malferit arribava ben lluny, i no es quedava sols a la plaça del Mercat de Xàtiva, on lesmestresses se’l rifaven per a fer arròs amb fesols i naps, cassola al forn o cassola de naps. Eren –i són– uns naps redons, suculentsi de mata selecta, que feien exclamar els forasters, quan veien algú del nostre poble: ‘Aielo, naps!!’ Encara se’n fan, per al mercatd’abastos de Xàtiva.

Acompanyant aquest crit de guerra local, el mestre Miquel Ferrandis composà en la dècada del 1920 uns versos dedicats atan excel·lent producció, que deien: D’un nap molt gran que colliren, / feren allí el campanar / i, de les sobres i arrels, / en el riuferen l’Arcà. / El nap d’Aielo té fama, / té fama de ser molt bo; / per quintals fan els pedidos / tots els que saben açò. / El nap d’Aieloté fama, / té fama de ser molt bo. / El que menja naps d’Aielo / en tota sa vida no es mor.219 De veres que no.

Tòpics a banda, veiem quina ha sigut l’evolució agrícola d’Aielo al llarg dels segles. Segons dades dels anys 1625-1628, lesproduccions locals més rellevants eren els cereals (60% del valor), el vi (27%) i l’oli (6%).220 La collita de vi oscil·lava aleshoresentre els 1.500 i els 4.000 cànters anuals (1 cànter foral valencià = 10,77 litres).221 També fou molt important, en els seglesXVI al XIX, la ‘collita’ de seda fina filada, quantificada en 500 càrregues de fulla i 750 lliures el 1738; cosa que feia d’Aielo lasisena localitat productora del rànquing comarcal.222 Ara bé, en els anys centrals del segle XVIII és fàcil que Aielo remuntara po-

216 L’anècdota no és literària, sinó literal, tal com es conta en un procés judicial de l’Arxiu del Regne de València, que trobareu ressenyat en SOLER, Abel,Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa). Ara, la frase medieval u original era: “Veeu, Ramon? El qui té dinés té tota res!”

217 ALBEROLA, Estanislau – PERIS, Manuel, Refranyer valencià, Arte y Letras, València, 1928, p. 200.

218 Ho podeu consultar (2010) en la plana web oficial del municipi del Portell de Morella.

219 MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002, ps. 82-84.

220 CISCAR PALLARÉS, Eugenio, Tierra y señorío en el País Valenciano (1570-1620), Del Cénia al Segura, València, 1977, p. 45.

221 FELIPO ORTS, Amparo, Producción y consumo de vino en el País Valenciano durante el siglo XVII: los manifiestos de 1627-1631, dins Sàitabi, 35, Va-lència, 1985, ps. 127-150 (p. 132).

222 FRANCH BENAVENT, Ricardo, La producción de seda en el País Valenciano durante el siglo XVIII: distribución geográfica y evolución, dins Noticiariode Historia Agraria, 8, Múrcia, 1994, ps. 67-98.


59


223 RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en elcontext valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 93).

224 Vegeu GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (p.40). Els advocats de l’època confonen –de vegades, interessadament– ‘jornals’ (6 fanecades) amb fanecades; però, en qualsevol cas, les xifres casen béamb la realitat agrícola i l’extensió de la superfície agrícola del terme.


226 ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España, vol. 9 (Descripción del Reyno de Valencia), Tipogr.d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784-1786; reimpr. facsímil de la IVEI, València, 1988, vol. 2, ps. 53-54.

227 Document citat per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 60.


229 Vid. BRINES BLASCO, Joan, La introducción del cultivo de la patata en el País Valenciano, dins Papeles de Geografía, 23-24, Múrcia, 1996, ps. 63-69

Un bancal d’albercoquers del terme d’Aielo

Juan Juan, podant un albercoquer

sicions: la ‘collita’ del 1749 fou de 997 lliures; ladel 1751, de 1.325 lliures, i la del 1755, de 2.128lliures, in crescendo.223 A mitjan segle XVIII es vis-qué una època d’expansió agrícola i extensió deconreus sense precedents: de les 4.000 fanecadesllaurades pel 1611, l’any de la carta pobla, es pas-saria a les vora 10.000 del 1810. De manera ques’arribà a incloure en el ‘bancalat’ del terme quasiles 12.000 llaurades en època contemporània. Se-gons els testimonis d’un dels litigis amb el mar-qués, entre el 1740 i el 1810 s’havien tret de l’ermvora 3.000 fanecades, ço és, un 30% de la super-fície conreada.224

Quan el botànic Antoni Cavanilles visità la locali-tat, l’any 1792, trobà que produïa 14.000 càntersde vi, 2.000 arroves d’oli, 90.000 arroves de garro-fes; més de 20.000 arroves de figues seques i altresfruites (ametles, sobretot); 600 cafissos de blat,3.000 lliures de seda, i moltes hortalisses.225 Pocsanys abans, el geògraf català Espinalt havia pogutveure el terme plantat de moreres, garroferes, no-gueres, ametlers, oliveres i vinyes, i advertia (1785):la inclinación que sus naturales tienen a la agricultura,hace que [el terme] sea muy ameno y fértil en trigo,cebada, aceyte, almendra, legumbres, seda y vino.226

Una estadística del 1832 destaca el predomini de lesmoreres i els dacsars a l’horta.227 I el diccionariMadoz (1845) ens aporta un llistat de fruits: blat,ordi, dacsa, creïlles, garrofes, alls, vi, oli, mel, seda,hortalisses i fruites.228 Les creïlles eren una novetatd’última hora, ja que començaven a conrear-se ales-hores a València per al consum humà.229 Aielo eraun dels pocs pobles de la vall on se’n feien.

60



En la segona meitat del segle XIX, els secans foren ocupats hegemònicament per la vinya, per a produir aiguardent i, més avant,alcohol vínic. Tota la vall era una terra de vinyes, en vespres de la fil·loxera, que les destruiria completament (1909-1914) i obligariaa replantar-les. I ací és on es troba l’origen de la manufactura local del ‘barbat’, de la qual tractarem tot seguit. En relació amb elbarbat i uns altres avanços de l’agricultura del 1900, es troba la figura de l’emprenedor Baptista Aparici Belda (1854-1942). Entrealtres coses, a Aparici es deu la divulgació d’una variant d’olivera originària de la serra d’Énguera, el xanglot reial, que encara es plantaen molts indrets amb finalitat comercial. Descoberta per uns caçadors l’any 1897, Aparici l’empeltà en olivardons per a fer planter,ja que produïa uns ‘xanglots’ o raïms d’olives molt bonics, i rendia a raó de 340 kg per arbre adult (245 kg, als vint anys). El projectequallaria en la dècada del 1910 amb la creació del Centre Vitícola i Oleícola d’Aielo (1917), que promouria la replantació de vinyesamb varietats franceses de ‘peu de vinya americà’ i la difusió de l’anomenada ‘olivera xanglotera’.230 D’aquesta varietat, se n’arribarena plantar dos milions de plantes, als olivars de Còrdova i Jaén: les últimes remeses es feren el 1963.231

Els agricultors aieloners de l’època, no sols experimentaven en el camp del viverisme, sinó que s’esforçaven per fer rendirla terra amb tots els recursos de què disposaven. Segons el pare Sucías, que visità el poble pel 1900, els llauradors beneficianlos campos haciendo hormigueros o tierras quemadas, y lo mismo con gran cantidad de estiércol y guano.232 El ‘desastre de l’AnyDeu’ –la fil·loxera– tindria greus efectes conjunturals per a l’economia local, però prompte es reconstruiria el paisatge agrícola.

Entre els anys vint i els anys cinquanta, encara es conservaven algunes heretats mitjanament, com ara la del marqués deMalferit, la del tíoAparici, la dels Mesines o la dels Jacintes (de la botelleria Mompó). Tanmateix, en les dècades del 1950-1960,s’accentuà el caràcter minifundista del paisatge local: Aparici morí solter, i els molts nebots que tenia segmentaren l’herència; elsMesines i els Jacintes optaren per professions liberals, que els vincularen a la ciutat de València i els desvincularen de la ‘terreta’d’Aielo. Així que preferiren vendre la terra, a poc a poc, als arrendataris i als colons que, durant dècades, havien treballat per aells la terra. Els jornals eren cars, i ja no compensava.

Per aquells anys s’experimentà una producció de tabac (1953),233 que durà pocs anys. Els productes tradicionals trobavenbona eixida i les famílies ‘s’arbitraven’ del que treien de l’horta, a fi d’assegurar-se l’autoproveïment. Les sequeres dels anys1953-1954 i 1956-1958, les gelades del 1954 i el 1956,234 i les ajudes del govern, propiciaren l’agrupament cooperatiu delsllauradors. Una vintena de socis, encapçalats per Baptista ‘Judes’, Enric Barber, Miquel Mollà, el tío Roque, Rafael Mollà i el tío-Miquel ‘de Potate’, constituïren la Cooperativa Agrícola de Sant Engraci Màrtir, pels anys 1954-1955.235

A poc a poc anaren unint-s’hi socis, fins a arribar a un centenar en la dècada dels seixanta, que produïen oli en una almàssera co-muna, que ara és Centre d’Interpretació de la Cultura de l’Oli. Mantindrien també en funcionament un celler de vi (1957), inutilitzatper l’arrancada de vinyes dels anys 1985-1990, on produïen vi blanc de les varietats de raïm merseguera, tortorsí i Pedro Jiménez,i negre de les varietats bonicaire, boval i garnatxa. La secció de barbats de la cooperativa, iniciada també pel 1957 amb 7 o 8 quantssocis, arribaria a comptar amb 37 en la campanya del 1979 i quasi 5 milions de plantes ‘bordes’ de producció, i encara continua enactiu però amb un volum molt inferior. L’almàssera fou venuda a l’ajuntament l’any 1996, per a traslladar l’activitat al polígon industrial(1999-2000). En l’actualitat, la cooperativa agrupa uns 300 socis d’Aielo de Malferit, l’Olleria, Albaida, etc.

Un informe municipal de Domingo Batlle Reixach, de l’any 1957, ens situa el panorama agrícola d’Aielo en el moment d’es-

230 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2009,ps. 146-149.

231 Segons ens conta Emilio Castelló Colomer.

232 SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911, vol. 26, p. 51.

233 CALZADO ALDARIA, Antonio, Apogeo y crisis de la agricultura tradicional en La Vall d’Albaida (1951-1960), dins Almaig. Estudis i documents, 25, On-tinyent, 2008, ps. 73-80.

234 AMAM, Llibre 736, f. 7; CALZADO ALDARIA, Antonio, Los municipios de la Vall d’Albaida entre 1950 y 1960, dins Almaig. Estudis i documents, 25,Ontinyent, 2009, ps. 19-27 (p. 24).

235 Segons el testimoni oral de Fulgencio Vicent Mompó.


61


plendor, és a dir, quan l’agricultura era el veritable motor de l’economia local. S’hi inclouen observacions d’interés sobre la con-taminació del riu en els anys cinquanta:

Agricultura: Existen 1.030 hectáreas de regadío, de buena calidad (...). Los terrenos de secano en cultivo ascienden a875 hectáreas, plantadas con olivos, algarrobos, bresquilleras(sic) y almendros. Existen también otros frutales, si bien demenor importancia, siendo el de mayor volumen el granado y, después, el albaricoquero, higueras, chinos o caqui, y otros.Hay algunas parcelas plantadas con chopos, especialmente en las márgenes del río, y ahora se ha iniciado la plantación enrégimen de vivero de pinos, para la repoblación forestal y por cuenta de la jefatura del distrito. 100 hectáreas se dedican aviñedo, especialmente a la uva de mesa, de las variedades rosetti, bruner-moscatel y planta. Cada hectárea tiene unas2.400 cepas, y su producción es de 4.320 Kg. por hectárea y 2.900 litros de vino.

Las tierras de este término se hallan muy repartidas entre los labradores, excepto las fincas propiedad del marqués deMalferit. Índices de producción: trigo, 1.035 Qm.; maíz, 630; patata temprana, 10.800; cebolla, 1.920; ajos, 294; uva,4.578; alfalfa, 1.372; melones, 2.700; calabaza, 830; melocotón, 994; algarrobo, 10.125, y olivar (aceite), 1.364. El valorde la venta de las tierras es el siguiente: regadío, unas 85.000 pesetas/hectárea, según partidas; secano plantado con algar-robos, olivos, viña, bresquilleras u otros árboles frutales, de 30.000 a 45.000; por término medio y cereal secano, de 10.000a 12.000 pesetas/hectárea.

Ganadería: Animales de tiro y labranza, comprendido caballar y mular, 258; 300 de asnal, 200 cabras, 260 cerdos y 60vacas de leche. Bastantes colmenas. En la actualidad existen dos granjas avícolas dedicadas a la cría de patos holandeses,con un alto índice de producción de huevos. En las casas particulares se dedican en gran escala a la cría de conejos y avesde corral.

Pesca: Hasta hace no mucho tiempo, abundaban en el Río Clariano madrillas, barbos, lisas y anguilas. Desde hace unosaños ha disminuido mucho, debido a que la fábrica de papel ‘La Clariana’, situada aguas arriba de esta villa, echa todos losdesperdicios del cloruro con que trata la materia prima, al río citado, matando todos los peces.236

En les dècades del 1960 i 1970, la produc-ció oleícola travessava per un bon moment, is’havia consolidat la Cooperativa. Tanmateix,la producció vinícola retrocedí en favor delsfruiters de pinyol. Cellers històrics com el deJuan Sanchis, a l’entrada del poble, reduïrenl’activitat. El celler electrificat de la casa de BonaVista, que produïa 2.000 Hl cada any, es clau-surà per exemple el 1973.237 En contrasta ambaixò, la producció d’albercocs se situava en se-gona posició, just per darrere de la produccióde vares i barbats de planta americana, l’expan-sió s’havia produït a costa de reduir la sembrai arrancar centenars de garrofers: collites ana-cròniques.238 L’any 1979, havia al terme 1.595fanecades de policultiu d’horta, 3.912 de peus

236 BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420,s. v. ‘Ayelo de Malferit’.

237 BELDA, M. A., Aportación..., p. 110.

238 FERRER CAMARENA, José, Llamada urgente sobre el albaricoque, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

Benedicció de la primera pedra de la cooperativa agrícola, 1955

62



de cep mare i barbats, 1.944 fanecades d’al-bercoquers, 948 d’oliveres, 744 de fruitersd’unes altres menes, 744 d’ametlers, 600 degarrofers, 276 de sembrats cerealístics, i 1.620en guaret.239 Totes aquestes terres es repartienen explotacions familiars i minúscules: 329 nosuperaven les 5 Ha d’extensió; solament ho

feien 55 heretats (1982).240 Els fruiters de pinyol, és a dir, les bresquilles ‘cardenal’, ‘marujes’ i de Sant Joan o ‘cotiues’, i els albercoquers‘caninos’, de la galta roja i ‘tadeos’, eren molt cotitzats en la dècada dels huitanta. Els de la galta roja són més primerencs i mostrenmillors propietats organolèptiques (que vol dir, en paraules tècniques, que estan més bons de paladar); mentre que els albercoquerscaninos eren més productius i la fruita, més resistent i apta per a l’exportació. No obstant aquesta especialització albercoquera delsecà d’Aielo, beneficiat ja del reg per goteig, cap al 1990 es comprovà que els caninos i els tadeos –més tardans– patien malamentles reiterades plagues de ‘xarca’; al contrari que els de la galta roja, que són els únics que s’han continuant conreant fins a hui.

En temps de l’expansió de l’albercoc, a l’horta feren l’aparició els cítrics, que ocupaven tan sols 96 fanecades el 1991,241 en-front de les 300 actualment existents. Simultàniament, la vella cooperativa de l’oli donava lloc a la nova, instal·lada en el polígonindustrial dels Serrans-II. L’ajuntament permutà l’almàssera vella –per a transformar-la en museu etnològic– per un solar industrialde 2.500 m2, suficient per a contenir el molí, la batedora, 2 centrifugadores, 5 decantadors de 1.000 litres i un celler de 4depòsits d’entre 25.000 i 30.000 litres de cabuda. La nova instal·lació s’inaugurà l’any 2000, i la societat compta amb uns 300integrants, quasi tots d’Aielo, però també de l’Olleria, Albaida, Ontinyent i uns altres pobles propers.242

Els vivers travessaren per uns anys excel·lents entre el 2000 i el 2006, però ara es troben en franca decadència per excésde producció. I és que el 2006 s’acabaren les subvencions que es donaren per a plantar vinyes. A més, les vinyes que hi haplantades, moltes d’elles són noves, i la demanda és baixa. Pel que fa a l’albercoc, la fruita es vehicula a través de la cooperativacomarcal Cofrudeca, de Bèlgida, encara que alguns la porten a comercialitzar a la cooperativa d’Otos-Llutxent. O a magatzemsparticulars, com el de Luis Sanz –marca ‘Samba’– instal·lat en terme d’Albaida. L’esperit agrícola es manté, gràcies a la labor dejubilats que treballen amb amor la terra, llauradors a temps parcial, immigrants que ho col·laboren i pocs agricultors joves. Totsells participen de les fires alternatives de maquinària agrícola, que se celebren cada any a la localitat, des de l’any 1997. Lesdades oficials del 2007 sobre treballadors per sector d’activitat xifraven en 217 el nombre d’agricultors (el 12,5% de la població

239 MATEU BELDA, Miguel, Ayelo agrícola, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

240 PASTOR, Santiago – OLIVER, Agustín, Diagnóstico de salud de Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1994, p. 31.

241 Ibídem, p. 30.

242 Tal com ens conta Juan Bautista Juan Cháfer.

L’antiga almàssera cooperativa, transformada en centre d’interpretació de la culturade l’oli

Els rutlons de la vella almàssera


63


activa); enfront del 37% d’ocupats en la indús-tria, el 16,5% de la construcció i el 34% delsector serveis.243

Menció a banda en el camp de l’agriculturamereix el sector dels barbats, per la seua im-portància històrica i actual; que ha donat lloc ala dita ‘del barbat ha tret profit Aielo de Malfe-rit.’ Tot començà amb una crisi, la de la fil·lo-xera de l’Any Deu –que arrasà les vinyes de lavall (1909-1914)– i amb un personatge, Bap-tiste Aparici, decidit a demostrar que una crisiera un ‘moment d’oportunitats’. Quan desapa-regueren els peus europeus, vulnerables a laplaga fil·loxèrica (un cuquet d’origen americà,que es feia paloma), calia replantar les vinyesamb peu o cep americà. Començaren, mansa l’obra, quatre llauradorets, provant de traure

ceps mare a partir de ‘serments’ de cep bord. Però aleshores l’empresari aieloner Aparici, que veia possibilitats de negoci, ajuntàuns quants veïns del poble (el seu nebot Emili Castelló Doménech, comptable; Vicent Juan Sanz, capataç, i el tío Edelmir, em-peltador) i muntà una societat viverista destinada a redimensionar industrialment la producció.244

A tal efecte, Aparici viatjà per França (Montpeller), Àustria, Califòrnia i Hispanoamèrica, per a seleccionar varietats americanes,immunes a la plaga, i difondre-les per l’Estat espanyol, en la dècada del 1910. Portà, fins i tot, a Aielo, un enginyer francés, lavarietat de vinya ‘xasela’ –molt estimada a l’Andalusia– i la famosa varietat de planter R110. En principi, venien els ceps mare ala Manxa, i anava l’empeltador d’Aielo a practicar els empelts in situ. Després es dedicaren a plantar barbats en hortes de laRibera de Xúquer, empeltar-les a Aielo i transportar-les així al punt de destinació. En l’actualitat, directament es compren elsceps mare amb la varietat que toque empeltada ja.

A la mort del tío Aparici (1942), continuaren el negoci Vicente Juan Sanz, Francisco Barber i el nebot Emilio Castelló, queadquirí la part dels altres i s’ho quedà tot. D’aquest, passaria el viver i magatzem als fills, Emilio i Alfredo Castelló Silvestre, i, enacabant, al fill del primer germà, Emilio Castelló Colomer, que sols ho mantindria 4 anys, fins al 1988.245 L’esplendor del negocies manifestà en les dècades de 1950-1970, quan hi havia quatre o cinc cases de viveristes: la ja mencionada dels Castelló, i lesde Joaquim Barber i Marino Beneito –antics socis–, José Martínez Martí, i alguna altra de menor rellevància. En els anys 1969-1970 es constituiria els grups sindicals de colonització ‘Vivers Malferit’ i ‘Vivers Aielo’: dos intents cooperatiu que durarensolament un any, per desavinences entre els socis.

Cadascú va continuar per la seua banda, ja que en els anys 1970-1971 es visqueren moments d’esplendor: el planter es pa-gava molt bé i es feien molts diners. Els anys huitanta portaren una davallada de rendiments econòmics, i entre el 1993 i el2006 tornaren els millors anys. En primer lloc, el regadiu per goter, que afectava ja 4.000 fanecades del terme, s’estengué a12.000 fanecades (1993-1994), cosa que beneficià el sector, ja que la vara vol humitat. En segon lloc, caigueren del cel certessubvencions europees, atorgades a partir del 2000 a arrancar vinyes. Europa considerava que hi havia vinyes en excés, i atorgava75.000 pessetes per fanecada de ceps arrancada. Amb la qual cosa, els vinaters arrancaven ceps, arreplegaven ‘el manà europeu’

243 Fitxa municipal 2009 d’Aielo de Malferit, en la plana web de Caja España.

244 Informació que devem a la gentilesa de Vicent Sanz Belda.

245 Segons ens informa ell mateix.

Bancal de barbats de vinya, al costat de la séquia mare

64



i tenien diners de sobra per a replantar les vi-nyes i, damunt, fer negoci gràcies a eurodipu-tats ‘innocents’, generalment urbanites nòrdics,que mai no havien vist una vinya. Cosa que potfer-nos reflexionar sobre l’efectivitat de les po-lítiques agràries europees, la inoperància d’aixòque diuen ‘Unió Europea’, la picaresca medi-terrània, l’ecologisme nòrdic de gabinet, i altrescoses que duu la postmodernitat.

En qualsevol cas, l’especulació disparà la de-manda de barbats, els productors aieloners pu-jaren els preus a pler, i obtingueren beneficissucosos (més que barbats, ‘barbaritats!’) a costade clients satisfets i ben subvencionats d’Extre-madura, la Manxa, Còrdova, Navarra, La Rioja,la vall de Vinalopó i, fins i tot, alguns extraco-munitaris, d’Algèria. A partir del 2007, acaba-des les ajudes, vindria la crisi, per lasobreproducció i la saturació del mercat.

Polítiques a banda, val a recordar que lavara es plantava i es planta en bancals com sifóra vinya, per a tallar les ‘mares’ a partir del 21

de novembre i durant el mes de desembre. Es portaven al magatzem, on es tallaven antigament en vares de 0,70 cm, i mésmodernament de 0,42 cm, per a empeltar-hi la varietat pertinent. Una vara fa uns 3 o 4 m de llarg, dels quals es deixava solsel cap, amb dos ulls, per a replantar-lo. Els barbats bords o no empeltats s’aprofitaven per a replantar i fer més vara; els empeltats,es comercialitzaven amb la varietat corresponent, per a traure raïm de cup i fer vi. Les vares tallades s’amuntegaven en garbesde 500 –antigament– o de 200, més modernament. Ara, les empaqueten i tot. L’empelt de les vares, per a transformar-les en‘barbats’ i plantar, tenia lloc en primavera, en els mesos d’abril, maig i juny.

Actualment, es planta al bancal una vara que és material certificat. El cicle productiu s’allarga de novembre a març. El primerany, arrela l’anomenat ‘mallol’ (vinya de l’any); el segon any ja pots escapçar-lo, per a fer que s’escampe la vara arran de terra.Entre novembre i març es talla la vara i es duu al magatzem. Se la talla allí a mida (a 39-42 cm) i s’alça en lots de 240 unitats,dins de cambres frigorífiques. Quan la traus, les dones tallen els ‘ulls’, ‘refillols’ o gemes, amb les tisores, per a disposar així dela vara ‘mare’ desullada, i poder-la empeltar-la de la varietat elegida. Una volta desullades les vares, s’ameren submergint-les a

Tallant vara a cal Perolero, a la plaça de l’Hostal (1951)

Ismael ‘Bleda’ i Teresa ‘l’Ouera’, tallant vara (1965)

Dècada dels seixanta


65


mitjan alçada en basses, nugades en garbons de 200o 250 unitats (antigament, com s’ha dit, eren de 500,i les vares, de 70 cm). Allí estan a remulla entre 5 i 10dies, xuclant humitat, i ja estan bones per a empeltar,amb una màquina d’empeltar introduïda cap al 1970,de la casa ‘Omega’. Abans s’empeltava a mà, i eracosta costosa i de molta paciència. Ara, una dona ambpràctica –al magatzem, la mà d’obra predominant ésfemenina– pot fer 7 o 8.000 empelts en una jornadade 8 hores. El barbat empeltat es parafinat en acabant,plantat en torba i arreglat en caixons de 8 o 900 uni-tats; o bé, en palots de 3.000 unitats (caixons grans deplàstic).

Fet això, torna el producte a la cambra frigorífica,on es conserva en condicions òptimes a 28ºC detemperatura i a un 95% d’humitat. Uns 17 o 20 diesen aquestes condicions de temperatura i humitat

constants, ajuden a cicatritzar l’empelt i a formar el callo. I ja estan bons els barbats per plantar-los al camp, estacant elsgarbons 20 cm dins el sòl, preferentment pel mes d’abril. En gener-març de l’any següent, quan perden el pàmpol, elspots arrancar d’arrel, ja que està ‘mort’, com sol dir-se, i no trau saba ni resulta danyat. Els tornes a dur al magatzem, enrama. Es tallen els brots i es deixen a dues gemes. Es parafinen una altra volta i, en garbonets de 25, es fiquen de nou dinsla cambra de fred, fins que te’l demanen i ja el pots servir al client. Aleshores, es retallen les arrels o ‘raïls’, s’arreglen enbosses de plàstic, es col·loquen en caixes de 200 o 300, i s’envien al client. Aquest ja s’ocupa d’efectuar la plantació de lavinya, on i quan pertoque. És aquesta, doncs, una faena complicada, ja que porta dos anys de cicle productiu, i al tercerany cobres, si cobres.246

* * *

Per al desenvolupament agrícola d’Aielo de Malferit foren molt importants, històricament, els sistemes de regadiu tradicional,per gravetat: les hortes. Els principals regadius, els que proporcionaven bona part de la riquesa del poble, eren els situats alvoltant del nucli de població, alimentats per l’aigua del riu del Pou Clar o riu d’Ontinyent, dit ací ‘el riu d’Aielo’. Ens referim,concretament a l’Horta Vella (islàmica, creada en algun moment indeterminat dels segles IX-XIII); l’Horta Gran (creada pelsMalferit en el segle XV; eixamplada en els segles XVI-XIX), i l’Horta Nova (segle XIX). El curs de l’aigua de dalt cap avall ensajudarà a descriure els diferents sistemes de reg. Vengem-ho.

En primer lloc, trobem que l’aigua del Pou Clar, després de ser usada per a regar les hortes d’Ontinyent –molt afectades araper usos industrials i urbans–, continuaven pel riu d’Ontinyent cap avall. I, abans d’arribar a l’estret o barranc de la Fos, se’ndesviava una part, per mitjà d’un assut islàmic, per a regar l’horteta de l’alqueria medieval d’Agrillent (actual casa de la Baronia imolí de l’Agrillent). Els cavallers que posseïen en l’edat mitjana l’heretat, tenien pactat amb els senyors d’Aielo la facultat dederivar l’aigua per l’assut de l’Agrillent un sol dia de la setmana (de 12 del migdia de dissabte a 12 del migdia de diumenge),situació que es mantenia vigent a mitjan del segle passat.247

246 Tal com ens conta Fulgencio Vicent Mompó.

247 Aquest dret s’inclou encara en el conveni del 1916 entre els regants i la Hidroelèctrica. Cfr. AMAM, Caixa 957, doc. 2.

La vara i unes altres faenes manuals permetien a la dona, en un poble llau-rador com era Aielo, incorporar-se al mercat regulat de treball

66



A continuació venia la fàbrica de paper de ‘La Clariana’: una gran factoria, fundada el 1892 i traslladada el 1966 a Vila-real,que aprofitava les aigües del riu, per mitjà d’un assut del Molinet, i les canalitzava a través de les instal·lacions per mitjà d’unamina. Riu avall venia l’assut del Molí Batà (d’estaques, cudols i rames; refet després de cada riuada), que proporcionava movimenta les maces d’un batà medieval del terme d’Ontinyent –molí de batanar i rentar draps de llana– situat en la capçalera de laSéquia Mare d’Aielo. L’emplaçament d’aquest assut –hui, pràcticament perdut– i la séquia es remuntaven a l’època musulmana.Un poc més avall del desaparegut batà, es troba l’assut de pedra picada (25 m d’arc de carreus) de la Central Hidroelèctricad’Aielo (empresa fundada el 1895),248 que construïren els promotors de la fàbrica de llum, l’any 1916, per a reforçar la dotació

248 ESTATUTOS para el régimen de la Compañía Anónima titulada ‘Hidro-Eléctrica Ayelense’, Tipogr. de Manuel Alufre, València, 1895; FERRERO TEROL,Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, I. Orígenes y nacimiento, Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p. Els projectes d’eixample de la séquia i d’edificació dela central daten del 1894. Vegeu AMAM, Caixa 765, doc. 21.


67


de la Séquia Mare.249 Aquesta canal an-tiga fou eixamplada el 1898 i transfor-mada en ‘Séquia Ampla’, que és com

se la coneix.250 El punt de partida de la SéquiaAmpla coincideix amb la boca d’eixida de la minao alcavó quilomètric de la fàbrica de ‘La Clariana’,que abocava l’aigua i els residus químics, no alriu, sinó directament a la referida séquia major.

La Séquia Ampla discorre per la riba dreta dela gola de la Fos, arrimada a la riba, fins aplegar apunt on deriva d’ella, a mà dreta, la séquia del’Horta Vella (o de Mengol251), que proporcionareg a les partides de l’Horta Vella, el Figueral i

249 En virtud d’un conveni signat amb els regants, el 14 d’agost del 1916. Vid. AMA, Caixa 957, doc. 2.


251 Hom fa referència a Francesc Mengol, habitant d’Aielo pel 1680 (ARV, Escrivanies de cambra, any 1732, exp. 54, f.s 526v-531: import de ‘menjadors’de Xàtiva del 1681), i fill de Francesc Armengol, un dels repobladors de la primera meitat de segle (vegeu l’apartat històric corresponent).

L’assut de la Central, obra del 1916

68



l’Horta Nova. Al mateix punt on naix la séquiade Mengol es localitza el monumental ‘pont del’Arcada’, que facilita el pas de la Séquia Ampla ala riba esquerra, per damunt del riu. En principi,fou una antiga canal de fusta (1468),252 recons-truïda després de cada forta riuada. Destruïdadefinitivament per la riuada del 1797, la referenprovisionalment en fusta (1798) i després enobra (1806-1807), en forma d’arc de mig puntde pedra i rajola, per a canviar de riba l’aigua. Lesdimensions d’aquesta Arcada monumental són58,5 peus castellans d’alçada (16,30 m), 48 dellum o diàmetre (13,37 m), i 7,5 (2,09 m) d’am-plada.253

La canal major o séquia general continua, del’Arcada cap avall, i fa una revolta pronunciadaals Barranquets, per a salvar el vall del barrancdel Joncar. Travessa el jaç del barranc per damuntd’un pont de pedra, i arriba, Barranquets avall, al’alçada de la Central Hidroelèctrica d’Aielo. Lavella fàbrica disposava de comportes i rampesper a embarrerar l’aigua, deixar-la caure per unsalt de 20,80 m, i aprofitar-la de força motriu afi de moure les turbines i produir electricitat. Desd’ací, la mateixa séquia general pega la volta albarranc de la Barceloneta, arrimat al nucli anticd’Aielo; travessa canalitzada des del 2005 (abans,ho feia, per damunt del barranc mitjançant una‘arcadeta’ de 7,5 m de longitud i 3,8 m de llum);proporciona aigua al vell llavador públic, ubicatdavant mateix del portal de l’Aigua o del Carme,i continua per darrere del Fondo, per a regar lesdiferents partides de l’Horta Gran.

Les partides de l’Horta Gran (el Cantó del’Hort, el Dilluns, la Muleta, el camí del Dime-cres, el Franquet, el camí del Molí d’Allà Baix, elGarrofer, el camí del Divendres, la Lloma, la No-guereta, els Serrans i el Teularet) són bastant extenses, i requereixen de ‘braçals’ d’una certa longitud, com els del camí delDilluns, el Garrofer, el Divendres, etc., que distribueixen l’aigua a través de séquies secundàries, compartides per diferents

252 APPV, Protocols de Ramon Pellisser, 23.250, 1467, novembre 11. El donzell Francesc de Malferit, senyor d’Aielo, fa arrendament de la baronia a unferrer i un llaurador ric de Xàtiva, amb la comanda expressa de fer la canal eo una canal de fusta que fa affer en la céquia, per obs de portar e passar aygua,per a regar les terres de Ayelo. E açò, segons certes causes e obligacions (que no consten en aquest protocol; és la referència a un contracte específic apart). Actua de testimoni de l’arrendament l’obrer de vila i hidraulista xativí Lluís Casanova, probable director de l’aqüeducte de fusta i futura Arcada.

253 Vegeu MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr.parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, p. 129, s. v. ‘Arcada’; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El pont de l’Arcà. Su construcciónen los años 1806 y 1807, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 104-114.

La Séquia Ampla

L’Arcada de la Séquia Ampla, per damunt del barranc de la Fos


69


regants i anomenades ‘filloles’. Per laseua banda, la Séquia General prosse-guia –fa pocs anys, ha sigut desplaçadapel traçat de l’autovia (1995)– arri-mada al camí vell de l’Olleria. Feia unarevolta al voltant de la Lloma, i regava‘les Hortes Noves’ de les ribes del bar-ranc dels Serrans, posades en valor amitjan segle XVIII, gràcies a una millorade la captació i el tram inicial de la Sé-quia Ampla.254 El mateix barranc delsSerrans fa d’escorredor natural del reg,i torna l’aigua sobrant al riu d’Ontiny-ent; llevat d’alguns sobrants que s’a-profiten en terme de l’Olleria.255

Pel que fa als orígens i a l’evoluciódel regadiu, l’Horta Vella –com indicael nom– és la més antiga, i deu datardels temps de l’alqueria musulmanad’Aielo. La Vella és un meandre semi-

Foto aèria del 1965, del meandre de l’Horta Vella (un regadiu del temps d’al-Àndalus) i elnucli antic d’Aielo (alqueria musulmana medieval)

Aspecte de l’Horta Vella

254 La transformació de secans en ‘hortesnoves’, que afectà unes 225 fanecades, féuque el marqués Salvador Roca exigira unapartició de collites major –per ser terra deregadiu– i aquesta fou una de les motiva-cions que portaren els vassalls d’Aielo arebel·lar-se contra la senyoria, el 1792. Vid.RELACIÓN impresa de los autos que por casode Corte y en grado de vista siguen los electosdel común de vecinos de la baronía de Ayelode Malferit con el Marqués de Malferit, dueñoterritorial de la misma. Sobre que los vecinosy terratenientes de ella satisfagan sólo los de-rechos de partición en las tierras del primerestablecimiento, y otros puntos, València,1815; ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons,Aportación al estudio de la reacción señorialen el País Valenciano a finales del siglo XVIII,dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121-138; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Aboliciódel règim senyorial en Aielo de Malferit(1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent,1986-1988, ps. 38-47 (ps. 40-41).

255 Sobre la séquia, hem consultat les ordina-cions (COMUNIDAD de Regantes de Ayelode Malferit (Valencia). Ordenanzas y regla-mentos para el Sindicato y Jurado de Riegos,Tipogr. Montés, Ontinyent, 1966), i hemtingut en compte les observacions de Joa-quín Martí Penalba, Rafael Vidal Belda i Sal-vador Satorres Pellicer.

70



circular, de bancals escalonats, irrigat per una sé-quia mare paral·lela al traçat del riu, i un seguitde braçalets que baixen perpendicularment, endirecció al mateix riu. A continuació ve un mean-dre menor, el Figueral, ordenat de la mateixamanera. En els anys 1832-1833, a través d’unalcavó o sifó (galeria subterrània), es prolongàencara més la séquia,256 per a fer-la arribar a l’ac-tual Horta Nova, en el límit amb el terme d’Al-baida; sempre a la riba dreta del riu, enfront delpoble.

Els sobrants de l’Horta Vella i ampliacionscauen al riu per un escorredor, més amunt delpont d’Aielo, i els arreplega des del segle XVI unassut i una séquia destinada a omplir l’aigua labassa del molí d’Allà Baix, propietat antany delmarqués de Malferit. El molí més antic d’Aielo,segurament existent ja en època musulmana, ésel Molí Propet, el qual desviava aigües del riu permitjà d’un assut emplaçat baix mateix del pontde l’Horta Vella. Aquest és l’únic que existia l’any1552.257 Tot això fins que cert senyor d’Aielo,Jaume de Malferit, obtingué del rei Felip I de Va-lència (II de Castella) una concessió per a poderconstruir l’assut de l’Arrossar, un poc més amuntdel pont d’Aielo; traçar una séquia arrimada a lariba esquerra del riu; omplir una bassa molinar, iedificar junt a la bassa el segon casal fariner d’A-ielo: el molí d’Allà Baix (1576). Quedaria aban-donat aleshores el Molí Propet heretat delsmoros, com sia molt roÿn e molga poch, segonsla concessió citada. A més a més, una de les duesmoles que contenia el vell casal estava inutilit-zada.258 Caldrà esperar a la primeria del segleXIX –la fi dels monopolis senyorials– per a veurereedificat el molí vell d’Aielo, però amb dinersprocedents de la iniciativa privada.

Les novetats hortícoles i molinars motivarenun contenciós entre el senyor d’Aielo i la vila reialde l’Olleria, ja que alguns regants ollerians de riuavall es consideraren perjudicats. Després d’un

256 ADPV, E.3.1, Caixa 427, exp. 10.022.


258 ARV, Batlia, Llibre 228, fs. 436-440; BRANCHAT, Vicente, Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia, y dela jurisdicción del intendente como subrogado en lugar del antiguo bayle general, Tipogr. de Josep i Tomàs de Orga, València, 1784-1786, vol. 2, p. 252.

El rebals del salt de la ‘fàbrica de la llum’


71


breu litigi, ambdues parts pacta-ren una concòrdia (1597): acanvi de rebaixar la ‘peita’ o im-post de béns immobles que pa-gava el marqués per les terresdels Vint-i-cinc (terme de la vilareial des de feia pocs anys), elsde l’Olleria obtindrien el dret aaprofitar el dèbit de la font de laTeula –situada aigües amunt delnou molí– i el de la font de l’Atjar–aigües avall del casal–, més l’ai-gua sobrant de l’Arrossar que ei-xira del cacau del molí.Arreplegades, doncs, totesaquestes aigües en una sola bo-quera, els de l’Olleria disposavend’una séquia que regava certeshortetes de rambla. Se’ls con-cedí, per part del baró, un dretde lliure accés a les fonts i al capde la séquia, perquè poguerendesbrossar els naixements cada

any, escurar la canal i mantenir el sistema en bon ús. La concòrdia es renovà el 1674, el 1751 i el 1843, després de senglesconflictes entre els dos pobles afectats.259

Als pocs anys de la construcció del molí nou i del pacte, ja en el segle XVII, els vassalls obtindrien llicència de la senyoria pera aprofitar l’aigua de la séquia del Molí d’Allà Baix,i regar un estreta llenca de bancalets de rambla,arrimats a la part de baix de l’Horta Gran. Elsllauradors els plantaren d’arròs i donaren origena la denominació d’assut i séquia de l’Arrossar,per a la séquia del nou molí. En la presa de pos-sessió de la baronia pel marqués Salvador RocaPertusa, l’any 1760, apareix citada aquesta ‘hortade l’Arrossar’.260

Si tornem al punt on pren l’aigua la séquiamare de l’Horta Vella, és a dir, al pont de l’Ar-cada, veurem com la Séquia Ampla travessa peraquest aqüeducte el riu, per a regar unes terres–els Barranquets– que sols tenien dret de reg

259 ADPV, E.3, Caixa 40, exp. 631, fs. 89-93. Vegeu també RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositata l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 117 i ss., i doc. 11 de l’apèndix.

260 Com ja comenten SENDRA, Fernando - GOBERNA, Fernando - JUAN, Ma. Jesús, Els molins hidráulics d’Aielo de Malferit, dins Actes del Primer Congrésd’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 759-768.

El Molí Propet

La nova séquia mare –rectificada per a deixar pas a l’autovia– i un bancal d’alfalsdel Camí del Divendres

72



eventual o de sobrants, antigament. Es coneix que entraren a formar part de la comunitat de regants a mitjan segle XIX, con-solidant aquesta posició després d’haver consentit l’obra de la Séquia Ampla (1898).261 La mateixa Séquia General, després depegar la volta als barrancs del Joncar i la Barceloneta, s’arrima a la riba on s’alça el nucli antic d’Aielo, per a començar a regar lespartides històriques del reg, del Cantó de l’Hort cap avall. Aquesta partida, i la del Dilluns, es reguen amb tota seguretat des del

segle XV, i són el producte de la creació pels cava-llers Malferit –al voltant dels anys 1467-1478– d’unaprimitiva Horta Nova. La creació del nou espai hor-tícola al costat del poble tenia per objectiu millorarles rendes de la baronia i duplicar-ne la població, grà-cies a l’establiment d’una trentena de colons morosl’any 1478.262 L’expressió ‘horta nova’ devia ser jahabitual abans del 1515, moment en què trobemdocumentada l’expressió Orta Vellaper a referir-se al’antiga: la dels moros d’al-Àndalus, la d’enfront dela nova, de la qual ja hem tractat més amunt. 263

L’expressió Horta Nova, d’altra banda, la trobemen uns altres documents del mateix segle XVI. I no fareferència a l’actual Horta Nova (del 1833), sinó altram inicial l’Horta Gran o Major (el Cantó de l’Hort iel Dilluns), eixamplat en el segle XVI cap a llevant. Mal-grat l’escassesa de documents d’aquell temps, hi hatres indicadors que situen en temps dels moriscos–mitjan segle XVI– l’extensió del regadiu per les parti-des de la Muleta, el Franquet, Dimecres, Molí d’AllàBaix, Divendres, el Garrofer i la Lloma. En primer lloc,es tracta d’una època de forta expansió econòmica idemogràfica, en què la població morisca d’Aielo esmultiplica de bell nou. Això vol dir que hi havia més di-ners disponibles per a finançar la construcció de sé-quies i molta mà d’obra jove, disposada a treballarhortes noves. En segon lloc, la construcció del molíd’Allà Baix, l’any 1576, podria ser considerada com elpunt i final de l’extensió del regadiu per l’Horta Majoro antiga ‘Horta Nova’ (c.1530-1576, doncs).

261 Vid. ADPV, E.3.1, Caixa 3, doc. 2.163.

262 Document aportat pel marqués Pasqual Mercader al plet queseguia amb els veïns d’Aielo, l’any 1837. Vegeu AMAM, Caixa690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento deAyelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autosen los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo,por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de lasfincas urbanas y rústicas contenidas en dichos autos. Principa-ron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de1857; estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició delrègim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba,2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

263 ARV, Governació, Litium, 2.446, mà 16, fs. 8-17.La petja del parcel·lari morisc en el regadiu. Foto aèria del 1956


73


En tercer lloc, una lecturametrològica del parcel·lari d’a-questes hortes, ens dóna a co-néixer la gran tasca que feren elsmoriscos abancalant la terra, ani-vellant-la per a regar-la i transfor-mant-la, sempre que pogueren,en requadres d’unes 3 fanecadesd’extensió; en l’actualitat frag-mentats en parcel·les menors. Iaixò últim és summament signi-ficatiu, perquè el sistema mètricdels moriscos –heretat d’al-Àn-dalus i respectat per Jaume I– esbasava en el colze califal de55,727 m, manat gravar en unacolumna de la mesquita de Còr-dova pel califa al-Hakam II en elsegle X.264 Aquest colze era labase metrològica d’una ‘heretat’de 32.000 colzes2, així denomi-nada en papers del segle XVI, id’una ‘quarta d’heretat’ de 8.000 colzes2, que els moros valldalbaidins feien servir per a planificar hortes i tandes.

Podem detectar les referides ‘quartes’ morisques (que no hem de confondre amb quartes de fanecada foral valenciana), abanda de en protocols notarials i escrits senyorials del segle XVI,265 en el parcel·lari d’hortes valldalbaidines que s’han mantingutpoc alterades, com ara les d’Aielo de Rugat o Rugat.266 Allí adopten aquestes parcel·les de reg (de 2.484,40 m2 d’extensió) unaforma de rectangle de 160 x 50 colzes. En el cas d’Aielo, no eren rectangles, sinó –allà on la topografia o permetia– quadresde 90 x 89 colzes (= 8.010 colzes quadrats). Això explica les equidistàncies que trobem a cada 50 metres (= 89/90 colzes), il’aspecte que presenten les hortes dels camins del Dimecres, el Molí i el Divendres: tirallongues de parcel·les regulars, articuladesper camins que discorren en paral·lel. I això explica també que l’equidistància entre el camí del Dilluns i el del Molí, i entre elcamí del Molí i el camí de la Lloma, siga exactament de 270 colzes moriscos (3 x 90): la distància útil per a disposar entre camíi camí de 3 rengs paral·lels de quartes quadrangulars. Els camins estrictament paral·lels i les parcel·les arrenglerades, òbviament,no són producte de l’atzar de la natura. Són el producte d’una tasca d’agrimensura efectuada per moriscos aieloners del segleXVI, proveïts de trípodes, esquadres i cordells, i assessorats tal vegada per algun hidraulista de Xàtiva contractat pels Malferit.

La constatació de l’ús del colze i la reconstrucció del parcel·lari primigeni de ‘quartes’, que també s’usaren –abans de la con-questa feudal– en el disseny de l’Horta Vella, ens ajuda a comprendre la lògica de la tanda de reg en temps dels moriscos. Aixímateix, la reconstrucció del quadre original de parcel·les ens permet donar sentit a una toponímia antiga –Dilluns, Dimecres,Divendres– que es remunta al segle XVI, quan la tanda era de 7 dies, i no de 12 com en època recent. Llavors encara no esregaven ‘les Hortes Noves’, posades en regadiu cap al 1770-1790 (unes 225 fanecades de la Noguereta, els Serrans i el Teu-

264 VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, 41, Madrid-Granada,1976, ps.339-354.

265 Vegeu ORTIZ GARCÍA-BUSTELO, Luz, Moros y cristianos. Los moriscos de Albaida, Albaida, 1998; SOLER, Abel, El poble de Salem i la foia de les fonts, Ajun-tament de Salem, 2007; SOLER, Abel, Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009.

266 Vid. SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Aielo de Rugat, 2007; SOLER, Abel, Rugat. Geografia,història, patrimoni, Ajuntament de Rugat, 2008.

74



laret);267 ni eren part de la comunitat les terres del Joncar, Barranquets i Barceloneta. Aquestes últimes hortes regaven abansamb uns pocs sobrants, que obtenien de la séquia general a cada 8 dies, en concepte d’un dret de pas que possiblement es re-muntara al segle XV. Tampoc no tenien cap dret les terres de l’Arrossar, innovades en el segle XVII, a partir de sobrants.

Comptat i debatut, en temps dels moriscos es feia efectiva una tanda setmanal, suficient per a dotar d’aigua un nombremenor de partides que les integrades en la comunitat de regants en època contemporània. Així les coses, en el segle XVI, iquan curtejava l’aigua del riu, es repartia aquesta a raó de 2 hores per ‘quarta’ morisca a l’Horta Vella, i d’1,5 hores per quartaa l’Horta Major. Ho observarem millor si parem atenció al quadre següent:

L’Horta Vella, per ser més antiga, no pagava antigament sequiatge, com encara recorda la gent més major, i –com s’observaen el quadre– disposava de més aigua a proporció de la terra a regar. Així les coses, la tanda de l’Horta Vella seria de 12 quartesper jornada, successivament, des de l’Arcada fins a l’alcavó de l’Horta Nova. Mentre que l’Horta Nova del segle XVI o HortaGran es regaria d’aquesta manera: Diumenge –el primer dia de la setmana, en el calendari antic i en el litúrgic– hom començariaa regar pel Cantó de l’Hort i el camí del Molí Propet, fins a l’albelló i braçal del Dilluns (48 quartes). Lògicament, l’albelló delDilluns s’obriria el dia del seu nom per a regar la partida corresponent, fins a la fillola que trau cap al pont de la carretera (48quartes més). Dimarts s’obriria l’albelló de la Muleta, per a regar la partida d’aquest nom (48 quartes); dimecres, l’albelló delcamí del Dimecres i el Franquet (48 quartes); dijous, l’albelló del camí del Molí (48 quartes), i divendres, l’albelló que porta elnom d’aquest dia (48 quartes). Dissabte, es regaria la Lloma (48 quartes), i al diumenge següent tornaria l’aigua al Cantó del’Hort; ja que aleshores –com déiem més amunt– els Barranquets i les Hortes del barranc dels Serrans sols tenien dret a so-brants.268

La inclusió d’aquestes partides de reg eventual en la tanda, en algun moment indeterminat del segle XVIII (c.1770-1790),obligaria a alterar les tandes i la distribució de l’aigua, gràcies al consens entre els regants. Obligaria a ampliar el torn a 8, 10, 12o fins a 15 jornades de tanda; amb un repartiment d’aigua mesurada de 18 o 20 minuts per fanecada com a mínim. També eranormal disposar una ‘tandeta d’hortalisses’ pel mes de juliol, durara el que durara, per a repartir l’aigua de manera equànime, ique cadascú poguera regar algun tornall o tauleta de verdura. L’oblit de la tanda setmanal, a més de l’extensió del regadiu

267 Les que motivaren, entre altres coses, el contenciós amb el marqués del 1792. Vid. RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado devista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que losvecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento, y otros puntos, València, 1815; ARDIT,Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps.121-138; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47(ps. 40-41).

268 Cavanilles, a la fi del segle XVIII, calcula que serien uns 160 jornals (960 fanecades) el que hi havia escalonats pujant des del camí d’Ontinyent en direccióa Xàtiva, i no anava molt desencaminat. Cfr. CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutosdel Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 124.

Repartiment de la tanda en temps dels moriscos (segle XVI)

l’Horta Vella-Figueral l’Horta Gran (fins a la Lloma)

terra 84 quartes (251 fanecades) 336 quartes (1.004,5 fanecades)

aigua 1 fila o regant 3 files (= 3 regants simultanis)

temps 168 hores (7 dies) 168 hores (7 dies) x 3 = 504 hores

proporció 2 hores/quarta 1,5 hores/quarta (= ½ hora/fanecada)


75


d’Aielo, s’explica perquè Ontinyent també havia eixamplat substancialment l’horta del Pla en els segles XVII-XVIII, de maneraque les files de què solien disposar els moriscos d’Aielo, quatre, es quedaven de vegades en tres. El canvi, en qualsevol cas,

desproveiria de significat etimològic els to-pònims històrics ‘setmanals’: Dilluns, Dime-cres i Divendres. I, molt abans d’això,l’expulsió dels moriscos en el 1609, deixariaen l’oblit els pesos, mides i mesures islàmi-ques (colzes, quartes, etc.), de manera quetot es reorganitzaria en funció de la fanecadaforal valenciana, tal com es coneix hui.

Així les coses, l’extensió de l’àrea regadaper la Séquia Ampla dels segles XV-XVI(perllongada cap a les Hortes Noves en elsegle XVIII) i la Séquia islàmica de l’HortaVella (perllongada cap a l’Horta Nova en elsegle XIX), reuniria en conjunt unes 1.400fanecades, segons Pascual Madoz (1847),269

o la xifra més exacta de 1.448 fanecades,que són les que consten en un repartimentde sequiatge del 1923.270 Ací caldria afegirles 56 de l’horta autònoma de l’Arrossar odel Molí d’Allà Baix; més les 8 fanecades dereg eventual de la casa i heretat de la Sénia(dalt de l’Horta Vella), que des del segle XIXrebien aigua sobrant del reg general d’Aielo,a través d’un albelló o forat de 5 cm de dià-metre: ‘un canó d’escopeta’, com sol dir-se’n.271 Aquesta presa de la casa de la Sénia(antic mas i finca rústica de Juan Requena‘Calores’, fill d’Aielo i notari a Madrid) es lo-calitzava a la capçalera de la Séquia Ampla,just on aquesta rebia les aigües de la minade ‘La Clariana’. La canal de la Sénia, queencara es conserva parcialment, discorria enparal·lel a la Séquia Ampla o General, per lamateixa riba del riu, per a buscar la cota al-titudinal de la bassa de la Casa de la Sénia(20 x 22 m de costat, 1,35 m de fondària).Ací s’emmagatzemava l’aigua del referit al-bellonet, més la que treia del subsòl unasénia.

269 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial ifacsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, p. 134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’.


271 COMUNIDAD de Regantes de Ayelo de Malferit (Valencia). Ordenanzas y reglamentos para el Sindicato y Jurado de Riegos, Tipogr. Montés, Ontinyent,1966.

El molí d’Allà Baix

Els assuts de baix de l’horta d’Aielo, segons un croquis del segle XIX, treballat perGermà Ramírez

76



L’extensió del regadiu d’Ontinyent, amb laminva d’aigua que comportava (segles XVII-XVIIII),i la construcció de la Séquia Ampla de la Centralde la Llum (1898), obligaren els regants aieloners–i els administradors de la mateixa central– a posaren marxa l’anomenat ‘reg d’embarrerades’. Aixíconsta en el conveni signat l’any 1916 entre els re-gants i la companyia hidroelèctrica, on es diu queés un costum recent: la prescripción al derecho deembalsar, que, tanto los regantes como la Hidro-eléctrica vienen utilizando desde hace veinte años.Com els regants d’aigües avall (l’Olleria, Albaida,Montaverner...) no havien al·legat res respecte d’a-questa novetat –que no els perjudicava–, el dret aembarrerar, exercit des de feia anys ‘de fet’, s’es-tava consolidant.272

L’embarrerada de l’aigua consistia en el següent: quan no baixava suficient aigua ‘cavallera’ –tothora fluent– per a anar regantal tallet i de fila, calia embarrerar l’aigua de nit: fer parades o embarrerades –empantanar l’aigua dins la séquia mare– a cada 100o 200 metres de la séquia mare, durant la nit, per tal d’acumular aigua: un mínim de quatre embarrerades a la Séquia Ampla,més una cinquena al depòsit de la Central. A l’eixida del sol, els sequiers anaven soltant l’aigua de cada embarrerada, de baixcap amunt, correlativament, i els hereters anaven regant segons que es podia, successivament i de dalt cap avall. Si s’acabaval’aigua a migdia, calia tornar a embarrerar, i esperar a l’endemà. Al dia següent, es tornaven a soltar les embarrerades i es con-tinuava regant des del punt on s’havia tallat l’aigua la vespra, cap avall.

En els segles XVIII al XX també, quan l’aigua corria cavallera i suficient, es repartia en quatre files, governades per quatre sequierso regadors: un per a les hortes Vella i Nova, i els altres tres per a l’Horta Gran. I, estant en temps d’embarrerades i de tanda mesuradaa rellotge, ells eren els qui controlaven els minuts que tocava regar per fanecada. En l’actualitat, la desaparició de terres de reg,engolides per obres i infraestructures, i els usos poc intensius del sòl, fan que hi haja aigua de sobra per a qui vulga regar. Hem detenir en compte que a hores d’ara tres quartes parts de l’horta d’Ontinyent han desaparegut, i el cabal alliberat beneficia directamentels regants d’aigües avall. Ja en la dècada del 1980 s’adoptà una còmoda tanda de 9 dies, amb la introducció eventual en estiu d’unadesena jornada –la tandeta de regar hortalisses– que sol caure en dijous. De fet, s’ha reduït a un 40% el nombre de regants que fanús habitual del dret. I el consens entre els regants que queden és molt fàcil d’aconseguir.

A mitjan segle passat, quan el secà era un garroferar eixut, l’horta era un impressionant oasi de verdor, tal com s’observa enles fotografies aèries de la dècada del 1950. Els agricultors aieloners, l’any 1972, hi abocaven cada any 9.994 kg d’insecticides i390.409 kg d’adobs orgànics i químics (enfront dels 200.000 kg invertits el 1932).273 La comunitat de regants es trobava enauge, després d’haver-se legalitzat (1963) i aprovat uns estatuts (1960), publicats el 1966. I la propietat estava summament re-partida. Segons la talla o sequiatge del 1923, solament destacaven 9 terratinents, amb més de 20 fanecades d’horta: MiquelBelda Domènech (89,5 fanecades), Baptista Aparici Belda (88,5 fan), Clara Sancho Mompó (83 fan), Rafael Requena Calabuig(42,75 fan), el marqués de Malferit (34 fan), Joaquim Juan Mompó (33,5 fan), Daniel Mompó Domènech (27,725 fan), JacintJuan Ferre (25 fan) i Baptista Juan Sanz (21,75 fan). La resta, fins a 349 hereters (345 del poble, 4 forasters i el marqués), tocavena una mitjana de 3 fanecades per cap.274


273 BATALLER, Salvador i al., Agricultura y mecanización, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.



77


En les dècades subsegüents s’accentuariaencara més el minifundisme: 508 regants el1987, un 46% més que el 1923. Deixariad’haver regants (dècada del 1970) i entrariaen ràpida crisi el sistema agrícola tradicional,crisi que fa de l’agricultura, a hores d’ara, unsector econòmicament poc rendible. Les1.280,75 fanecades de regadiu tradicionalcensades el 2010 –després d’haver desapa-regut part de l’horta– es distribueixen entre437 propietaris, molts dels quals no s’acostenmai al bancal; amb una extensió mitjana de2,9 fanecades per cap. Els grans hereters d’a-bans han desaparegut pràcticament, i sola-ment queden les finques de FranciscoMompó (39 fanecades), José Juan Micó (29fan) i el marqués Rafael Garrigues Mercader(21 fan). El 5 d’octubre del 2002 els propie-

taris –la majoria, llauradors jubilats i amants de la tradició– rebutjaren l’oferta de subvenció de la Conselleria per a transformarel regadiu tradicional a manta en un sistema de reg controlat per hidrants i goters.275 Fan bé: perquè el sistema tradicional ésecològicament ‘sostenible’ –s’ha sostingut durant més de mil anys!–, mentre que l’altre sols repercutirà en un empobriment delsòl. Així que s’ha continuat el regadiu a manta, a càrrec del president del reg des del 1992, Salvador Satorres, i del sequier desdel 1998, Rafael Vidal.

També en època contempo-rània, cal destacar el fet que Aielode Malferit fou un dels primerspobles –juntament amb l’hortad’Alcalalí (la Marina) i la finca deCabanilles (Cullera)– a introduirexperimentalment els modernssistemes de regadiu per goteig. Escomençà, cap al 1980 a l’heretatde Barber. Després, i per inicia-tiva particular, sorgí el pou deMollà, que començà a vendreaigua als llauradors que volientransformar el secà en regadiu. Is’avançà ràpidament en aquestamatèria en els anys 1993-1994.de manera que en l’actualitat elregadiu s’estén pràcticament –i ademanda– per tot arreu del ban-calat del terme.

275 Per 45 vots a favor, 65 en contra i 4 abstencions, segons l’ACRAM, Llibre d’actes, 2, f. 18.

Joaquín Martí, destapant l’albelló del Camí del Divendres

Alçant el ‘trastellaor’

78



Com a part del capítol dedicat al regadiu, cal tenir en compte l’existència, a banda de les hortes comunes, d’alguns sistemesde font i bassa particular, d’escassa rellevància i poques fanecades d’extensió. A banda d’aquests, destaquen l’horta perduda dela bassa de Cairent, antiga alqueria islàmica, dotada d’una bassa de disseny andalusí (20 x 20 passes àrabs de costat; 3 passes defondària; 1 passa = 0,627 m276) i un abeurador que foren arreglats el 1667 –segons consta en certa inscripció277–, però es veuque respectant la forma antiga. També és interessant el regadiu del barranc del Joncar, que arreplegava l’aigua d’unes fontetes,per mitjà d’un assut, per a omplir una bassa comuna. Compartien el sistema, l’any 1850, 6 propietaris, que regaven 24 fanecadesd’horta, en una tanda de 12 dies. Es correspon, aquest regadiu, sens dubte, amb l’horta de la desapareguda Alqueria Vella(segles XII-XIII),278 de la qual tractarem en la part històrica de l’obra.

El que hui és el Fondo, d’altra banda, era en època islàmica i medieval, un hort o conjunt d’horts (riyâd) que regaven de

276 Sobre la passa àrab, vid. VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, 41, Ma-drid-Granada,1976, ps. 339-354.

277 És a dir en temps del baró Francesc IV de Malferit.

278 AMAM, Caixa 771, doc. 2. Vegeu també ARV, Batlia, lletra E, exp. 3.004.

La bassa morisca de Cairent: 20 x 20 passes àrabs


79


l’aigua dels brulls de Belitroies, després queaquesta haguera servit per al proveïment do-mèstic i les ablucions a la mesquita. Fins a fapoc, encara quedava un reducte d’aquestgran hort –apropiat pels cavallers Malferit, idonat després a l’església– que es coneixiacom l’hort de Darrere de la Capella, per tro-bar-se adjunt al temple parroquial. Finalment,i de l’aigua de la Cava, es regaven de bassaalgunes fanecades, a manera de concessióefectuada en la dècada del 1910, a cert pro-pietari, per tal que deixara passar la canalitza-ció de l’aigua ‘dels rics’ fins al poble.

Finalment, i en relació amb el regadiu, s’hade tractar el tema dels molins hidràulics: dels

dos que existiren en terme d’Aielo. El més antic és el Molí Propet, fariner, situat vora riu, baix de l’horta del Dilluns i relativamentproper al poble. Era l’únic molí existent abans de la construcció, l’any 1576, del molí d’Alla Baix. Aleshores fou abandonat perla senyoria, i no seria reconstruït fins al 1810-1812,279 arran de la dissolució de drets senyorials declarada a les Corts de Cadis.El promotor de l’obra fou el matrimoni que anys a venir fundaria l’hospital d’Aielo, Joan-Baptista Calabuig i Rita Castelló.

Calabuig reedificà el casal, associat amb el seu cunyat Tadeu Castelló, i l’arrendà, l’any 1816, al moliner agullentí Josep Soler,i als aieloners Vicent Soler –moliner– i Joaquim Vidal –llaurador; per 4 anys i 300 lliures anuals. L’any 1832, els mateixos pro-pietaris el llogaren, per 4 anys també, al llaurador aieloner Josep Sanç Calatayud. El 1840 els moliners eren Romuald Bataller iMaria Soler, i el 1845, també, però la propietat pertanyia al mateix Calabuig i a Francesc Martínez Gasso, propietarios hacenda-dos.280 Després de passar per diferents mans, seria adquirit l’any 1907, juntament amb el molí d’Allà Baix, per la HidroelèctricaAyelense, integrada pel 1933 en Hidroeléctrica Española.281

Per la seua situació vora riu, el Molí Propet es véu molt afectat per successives riuades. En la del 5 de novembre del 1884,per exemple, el talló d’aigua abastà l’alçada de 2 metres, tal com ens ho recorda un taulell. Foren moliners per aquells anys(1879-1886) Camil Ureña Bataller; Fermí Soler Martí, Josep Juan Ureña, Josep-Ramon Borderia i Josep Soler Castañeda. Aquestúltim i el seu fill mantingueren en marxa el molí entre el 1886 i el 1933. Durant la II República s’hi instal·là un motor de vaporde 10 cavalls de potència, que suplia la força motriu de l’aigua en temps de sequera. Tancat en temps de guerra, reobrí lesportes l’any 1941, de la mà dels germans José María, Manuel i Nieves Botella. Quedaria abandonat en els anys seixanta.282

Aleshores, encara era lloc de bany, de trobada, de berena, etc., per als xiquets del poble, que jugaven botant per les passeres–pilarets o dentells d’obra– del pas del riu. Encara brollava ací una font de tres ‘xorros’ –coneguda el 1816 com la fonteta deCalabuig– on poaven aigua en anganells. Ara, el Molí Propet és un racó ple d’esbarzers.283

Disposava el casal molinar d’una bassa que arreplegava sobrants de la Séquia Ampla i el dèbit de les fonts de Baix i del Molí,arreplegades mitjançant un assut i una séquia pròpia. El cup, unit a la bassa, és un cilindre de 90 cm de diàmetre i 3,5 m de salt,


280 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo deMalferit en festes, 2006, ps. 92-99.


282 SENDRA, Fernando - GOBERNA, Fernando - JUAN, Ma. Jesús, Els molins hidráulics d’Aielo de Malferit, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de laVall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 759-768; SENDRA BAÑULS, Fer-nando, Molins d’aigua a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998.

283 Vegeu BARNER MARTÍNEZ, Antonio, El Molí Propet, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 107-109.

El Molí Propet, reedificat pels anys 1810-1812

80



i s’hi observen encara els dos rodets i dues moles (130 cm de diàmetre, 20 cm de gruix) de què disposava: l’una per a moldreblat i l’altra per a moldre dacsa. Entre les runes del casal, cada vegada més deteriorades, es podreixen el sedasser, el torn, lacernedora, l’ensacadora i tota una sèrie de peces patrimonials, abandonades ara a mans de la natura.

El molí d’Allà Baix, edificat com adés apuntàvem el 1576, en substitució del vell Molí Propet, seria conegut en els seglesXVIII-XIX com ‘el molí del Marqués’, ja que fou monopoli feudal i els marquesos en conservaren la propietat una vegada dissoltala senyoria feudal. El Molí Propet quedaria així abandonat fins al 1810, mentre que el d’Allà Baix seria el molino del señorque es-menta la carta pobla del 1611. En la presa de possessió feudal del 1760 se’l descriu com a molí de l’Arrossar i es fa constar quetenia dues moles corrents i molents, i una horteta de tres quartons de fanecada, per a ‘arbitrar-se’ de vitualles el moliner. Apareixrepresentat en el mapa d’Aielo del 1753, tal com el veiem ara: amb la bassa d’1,50 m de fons, el cup de 104 cm de diàmetrei 6,5 m de salt, dues voltes bellíssimes d’arc de carreus i una cacau que aboca l’aigua al riu; encara que, antigament, l’aprofitavencerts regants de l’Olleria, en virtut del pacte del 1597. A l’interior hi havia dues moles, per a moldre respectivament blat i dacsa.Pel 1883, pertanyia en propietat al veí de València Francesc Mas Julià, per haver-lo adquirit aquest al marqués de Malferit. Aquestplantejà un litigi als esmentats regants de l’Olleria (1883-1885) i perdé.284 Encara en detenia la propietat, segons el padró del1894, i potser fóra ell el qui en fera venda a la Companyia Hidroelèctrica el 1907.285 Els moliners eren, almenys des del 1879fins a la dècada del 1950, els mateixos que portaven el Molí Propet.

Ara bé, no s’acaba ací la història dels molins d’Aielo, perquè entre el 1816 i el 1843 aproximadament, existí un tercer molí:un molí paperer. Es tracta d’un projecte aventurer del rector de la parròquia, Francesc Tormo Sanç, a qui trobem el 1819 ple-dejant amb Calabuig i Castelló –els promotors del flamant Molí Propet– perquè aquests no li facilitaven l’ús de l’aigua que ves-saven al riu. El capellà acabava de construir un molí paperer baix del Figueral, prop del camí reial d’Ontinyent i del pont d’Aielo,i pretenia aprofitar les aigües que passaven pel Molí Propet per a fabricar paper. A tal efecte él mismo –el rector– fabricó unalcavón o mina, para facilitar el curso de l’aigua.286 El molí paperer es construí el 1816 i el plet s’inicià el 1819. Quedà pendentde resolució el 1820, i no sabem com acabaria. De tota manera suposem que, pel 1840, el molí paperer continuava existint:el diccionari de Madoz esmenta l’existència de tres molins.287 I si no en queda ni rastre ni record, deu ser per la curta duradade l’obra, que segurament fou arrasada per la forta riuada de l’any 1843.

284 RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999,p. 142.


286 ARV, Batlia, Lletra E, exp. 2.610.

287 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial ifacsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), veu ‘Ayelo de Malferid’.


81


1.4. MANUFACTURA, INDÚSTRIA RECENT I TRADICIÓEl nom d’Aielo de Malferit ha estat lligat,

tradicionalment, a una sèrie d’activitats tradi-cionals (arrieria, algepseria, cistelleria devimen, licors...) que han precedit en l’espai ien el temps al recent procés industrialitzador(darrer terç del segle XX). I és que, tot i serl’agricultura el motor de l’economia local du-rant segles, sempre hi hagut aieloners ques’han aventurat en uns altres quefers, ambmés o menys fortuna.

Entre els oficis més antics d’Aielo, desen-volupats considerablement a mitjan segleXVIII, destaca el d’algepser. Així apareix docu-mentat en un contenciós judicial entre l’Olleriai Aielo, del 1757, per causa de l’excés de lle-nya que consumia el forn de vidre olleria. Pe-rillaven, per aquest abús, los ornos de hiezo[d’Aielo de Malferit], que abastesen y provec-han toda la valle de Albayda, hasta Luchente ySalem.288 Dues dècades després, l’il·lustrat bocairentí Josep-Joaquim Castelló constatava també la importància del sector algepserd’Aielo, en la visita que féu al poble pel 1780: En este pueblo –escriu– hacen mucho yeso, y llévanle a vender a los demás delvalle, donde no le hai. A las veces suelen bajarse a San Felipe [Xàtiva] y sus cercanías; con lo que se mantienen muchos vecinos, queno pudieran reduciéndose a solas las producciones de su suelo.289

L’any 1784, Aielo comptava amb 16 torns de filar seda, que ocupaven 32 operaris; xifra comparable a la d’Albaida, amb 20torns i 40 operaris, però molt per davall de la de Benigànim, el principal productor de seda de la governació de Xàtiva (unes7.000 lliures anuals), amb 58 torns i 174 operaris.290 En les dècades del 1790-1800 s’instal·laren telers a les cambres d’algunescases, per a produir llenços de lli.291El forn de vidre senyorial, en activitat encara a mitjan segle XVIII (presa de possessió del1760), s’apagaria poques dècades després. En les dècades del 1760 al 1780 el portava un mestre vidrier de cognom Sanxis, elqual es traslladà després a l’Olleria;292 suposem que per desavinences amb la senyoria. El teular i rajolar del Dilluns, en canvi,passaria dels marquesos a mans particulars, i era propietat de Joaquim Insa Vidal pel 1894.293

288 ARV, Batlia, lletra E, exp. 136, f. 129; citat per RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleriadel segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 179.

289 CODINA, Juan (ed.), Descripción geogràfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos de Dn. Josef Castelló, de la Real Academia de la Historia(1783), Diputació de València, València, 2000, ps. 202-203.

290 RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en elcontext valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 95).

291 Segons l’il·lustrat germànic Christian A.. Fischer (1771-1829), en una descripció de València del 1803, inspirada en l’obra de Cavanilles: FISCHER,Christian August, Cuadro de Valencia (‘Gemälde von Valencia’), ed. a cura de Berta RAPOSO i al., Biblioteca Valenciana, València, 2008, p. 286.

292 RAMÍREZ, G., Llauradors i vidriers..., ps. 211-220.

293 AMAM, Padró d’edificis i solars del 1894.

Forn d’algeps tradicional de la pedrera dels Solera, a Vallada

82


En la dècada del 1820, després de la Guerra del Francés, havien decaigut algunes velles manufactures. Continuaven enauge, però, l’algepseria i l’arrieria, i l’expansió vitivinícola havia propiciat la creació d’algunes fàbriques d’aiguardent, la majoriainstal·lades en cases particulars. La de Jacint Mira Urenya, antecedent de l’aiguardenteria Juan del 1880, existia abans del 1826;fou tancada el 1831, per problemes administratius –o polítics–, però reobriria segurament després del 1834. Una altra destil·leriaexpedientada, per no tenir papers, fou la de Vicent Castelló, que produïa alcohol vínic (1829).294

En el diccionari geogràfic de Pascual Madoz (editat el 1845) consta que, además de la agricultura y molinos harineros (...), haysiete fábricas de yeso, un horno de tejas y ladrillos, varios telares de lienzos caseros, y de cintas que se fabrican con los desperdiciosde la seda, dedicándose gran parte del vecindario a la arriería.295 Pel 1857 estava en actiu la fàbrica d’aiguardent de Manuel BeldaSancho, de 38 anys d’edat.296 Anys després apareixerien la botelleria i la fàbrica d’aiguardents (dècada del 1880), la fàbrica depaper ‘La Clariana’ (en terme d’Ontinyent, 1892) i la Central Hidroelèctrica Ayelense (1894-1896), però s’arruïnaren el tèxtilcasolà de lli i la cinteria de seda, i decaigué l’arrieria, per la millora de la carretera i la relativa proximitat del ferrocarril (l’Alcúdiade Crespins).

A partir del 1880 funcionen algunes destil·leries, entre les quals excel·liria la d’Aparici, Sanz i Ortiz, que més avall comentarem.Pel 1900 s’anunciaven en els anuaris dues licoreries, una aiguardenteria, la Hidroelèctrica –vegeu avall–, i les fàbriques d’algepsde la vídua de Martínez i de Jaume Penadés.297 Poques serien les novetats en les dècades subsegüents, atesa la crisi de la fil·loxerai la poca espenta industrial del poble en anys d’excel·lent conjuntura (1917-1920); en contrast amb uns altres pobles de la co-marca.298 A la resta de la vall els capitals retirats del camp per la crisi de l’Any Deu foren reinvertits en fàbriques de lones, mantes,vidre, etc. Tanmateix, els d’Aielo, molt apegats a la terra, apostaren pel viverisme, que també era un sector prometedor.

En la geografia regional de Sarthou, del 1920-25, figuren com a activitats transformadores dos fábricas de licores y jarabes,dos de alcoholes, sedas, papel de fumar, tejas y la ‘Hidroeléctrica Ayelense’, que abastece de fluido eléctrico a esta villa, las de Bo-cairente y Ollería, y a la ciudad de Onteniente. También hay un centro vitícola y olivícola de gran importancia: els vivers del tío d’A-parici, bressol de la indústria local dels barbats.299

Durant la II República (1932), funcionaven una màquina de fer trenella i cordell, la Central de la Llum (147 Kw/hora), un molí fa-riner, una almàssera hidràulica i una de biga, la fàbrica de xarops i vermuts de la Botelleria, dos obradors de joguets, dues fabriquetesde soda, un obrador d’espardenyeria (amb 3 ofperaris), dos teulars i tres forns d’algeps.300 En la postguerra i, sobretot, a partir del1952, es desenvoluparia un cert moviment fabril –deixant a banda la importància de la propera fàbrica de paper– basat en empresesfamiliars dedicades al processament de l’algeps, per tradició local. I, per influx del nucli veí de l’Olleria, sorgiren unes altres empresesdel sector del vidre i el seu complementari, el folrat de garrafes. El diccionari del Movimiento Nacional ens dóna bon compte de la si-tuació del sector secundari a Aielo de Malferit cap a l’any 1957, abans de la crisi del món rural tradicional:

Canteras y minas: Aunque abunda mucho la piedra y hay grandes manchas de yeso, hoy no se explotan en la localidadlas canteras. Hay arcilla, de óptima calidad, y caolín. Está en explotación una cantera de arena, de muy buena calidad, quesirve para la limpieza de utensilios domésticos y para la edificación.

294 MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343, s. v. ‘Ayelo de Malferit’; ARV, Batlia, LletraE, exp. apèndix 1.048; ARV, Batlia, Lletra E, exp. 980, apèndix.

295 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial ifacsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s v. ‘Ayelo de Malferid’.


297 GUÍA Comercial de Valencia y su provincia (1901), Bailly-Baillière, Barcelona, 1901, p. 270.

298 Vegeu SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290.

299 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, vol. 2 de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, AlbertoMartín ed., Madrid, 1925, p. 596.

300 SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290 (p. 228); AMAM, Caixa 145, doc. 64.


83


Industria: Una central eléctrica, horno de vidrio hueco (garrafas), cuatro talleres de revestimiento de garrafas, empleándosepara el revestimiento caña, mimbre y baladre;haciendo el relleno con paja de arroz. Fábrica de licores, fábrica de alcohol,que destila el producto local; una borrera, dos molinos maquileros; una fábrica de yeso, que trae el mineral del término deVallada. Tanto el horno de vidrio como las sargas o talleres de revestimiento, adquieren los materiales en otras localidades yprovincias; el mimbre, sobre todo, en Ciudad Real. De los molinos, uno es eléctrico y otro de agua. Existen, además, tres al-mazaras industriales, una de Cooperativa y tres particulares. Y tres bodegas.301

En la dècada del 1960 s’incrementà l’activitat de la industrialitzada ‘Vidriera Ayelense’ i, en paral·lel, el folrat de garrafes. I co-mençà a desenvolupar-se un sector tèxtil, amb la fàbrica ‘D’Agostino’, que en la dècada dels huitanta evolucionaria cap al tèxtilde la llar (amb un centenar operaris pel 1995). Ja en la dècada dels setanta aparegueren la factoria de flassades ‘Ibermanta’, lade brodats de ‘La Gacela de Oro’ i unes altres de menor importància. A banda d’això, l’experiència de dones operàries en in-dústries tèxtils d’Ontinyent i Albaida, les portaria en la dècada dels huitanta –l’era d’or de la ‘confecció submergida’– a rebrefaena tèxtil a casa, ‘en negre’.

L’empresa més històrica, la d’Agostino (fill d’un home de Bèlgida casat a l’Argentina), començà comprant teles de l’estrangerper a classificar-les, fabricar draps i vendre’ls. En acabant, s’especialitzà en la producció de mantes, un producte que entraria encrisi en la dècada del 1980, encara que la fàbrica d’Aielo sobreviuria fins el 2007. L’altra fàbrica de mantes, la de Federico (Iber-manta), ha reduït dràsticament la plantilla en els últims anys, i ara es dedica a comprar i vendre. Són els signes dels temps peral tèxtil valldalbaidí, que transporta els processos de fabricació a l’Orient, a la recerca de mà d’obra barata; ja que amb els preusque es paguen ací pels jornals resulta impossible competir amb la producció que exporta massivament la Xina.

En el sector del vidre decoratiu, ‘Vidrios San Miguel’féu fallida el 1994 i fou reemplaçada per una cooperativa, constituïda peruna trentena de treballadors, que proporcionaren ocupació a molts altres. Es consolidà també, en els anys huitanta-noranta elram del plàstic: primer fou ‘Plásticos Sanz Belda’ i els seus ‘povals’ timbrats, i en acabant ‘Plàstics Aielo’, ‘Plasvidavi’, etc., empresesque emergiren com a resposta a la fi del treball del vímen, la canya i el baladre. Així mateix, de les restes del naufragi del vimen–sector tradicional– aparegué l’empresa d’importació i exportació ‘Exportjunk’.

En paral·lel a tot aquest moviment microempresarial, i a la traça de l’autovia de la Mediterrània (1994-1996), es consolidarenels polígons industrials dels Serrans I i Sant Josep I (171.000 m2), els Serrans II (74.000 m2), Sant Josep II (112.000 m2) i ‘Iber-manta’ (21.000 m2). És a dir, que es reorganitzà des de l’administració pública el sòl industrial per tal d’afavorir la localització denoves empreses, atesa la nova ‘reubicació’ estratègica d’Aielo.302

L’evolució de l’economia en les últimes dècades ha propiciat un dràstic retrocés dels ocupats a temps complet en l’agricultura(217 persones, un 12% dels actius el 2007), un sector que deu molt al treball a temps parcial. El transvasament d’actius alsserveis (594 operaris: 34,5%), la indústria (633; 37%) i la construcció (283; 16,5%) queda sobradament manifest per les xifres.Per bé que, en l’actual depressió econòmica, la construcció està ofegada, i les indústries tradicionals, en fase de declivi. Aixòexplica la sobtada pujada de l’atur entre març del 2008 (149 desocupats) i març del 2009 (334 aturats).303 El futur immediat del’economia local és tan incert com el de la resta d’Europa, però les bases són sòlides, i el caràcter de la gent, preparat per anous reptes.

* * *

301 BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420,s. v. ‘Ayelo de Malferit’.

302 SOLER, A., La Vall d’Albaida..., p. 228.

303 En internet: fitxa municipal d’Aielo (2008), de la plana web de ‘Caja España’, consultada en setembre del 2010.

84



Per a comprendre millor el ‘caràcter’o geni local de què parlem, resumiremsuccintament la trajectòria d’algunesempreses de tradició local, com per ex-emple l’algepsar ‘Yesos Solera’ (1920-2005), conegut així pel malnom delfundador del 1920, Vicent GimènezCalabuig. Començà a treballar aquesthome amb dos operaris, traient algepsde la font de Jeroni i d’uns altres puntsdel bancalat de baix de la serra de l’Om-bria, per mitjà de galeries subterrànies.S’excavava primer un pou de 4 o 5 me-tres de fondària, per a trobar l’estratgeològic del keuper(la ‘malla pura’ d’al-geps de l’era triàsica), i es continuava enhoritzontal l’excavació, a manera demina o alcavó. Es treballava amb pics icabassets d’espart, que pujaven a mus-cle per una escaleta de fusta, per a car-regar la cavalleria i transportar la matèriaprimera a l’algepsar. Quan s’exhauriauna mina, venia el mestre pouer i feiauna mescla explosiva –a base de nitrat de Xile, i carbó de figuera i de ‘serments’– per a perforar una nova entrada.

La cavalleria, com s’ha dit, duia la pedra fins al forn morú on s’havia de coure. El forn era un mur cilíndric amb una oberturafrontal per on s’entrava el material, i una boca a la banda de darrere, per on s’introduïa la llenya. La primera faena consistia aarreglar la pedra en cercles concèntrics superposats, que s’anaven tancant cap al mig per tal de configurar una falsa volta. Lapedra més menuda –i més fàcil de coure, per tant– es col·locava en els cercles perifèrics, a l’exterior, i la més grossa –la quefiltrava el foc, a través dels buits– cap a dins. Una vegada formada la volta i closa l’entrada del forn, es cobria tot amb el ‘soll’: lapedriua menuda, grava d’algeps, que hi havia pel terra.

Per la boca del forn anaven entrant la llenya i acumulant-la en el buit que s’havia format al cor del forn, cobert per la voltade pedra d’algeps. La cuita constant, que durava unes 8 hores, a base d’anar afegint la llenya a poc a poc, reduïa la humitat dela pedra –la ‘coïa’–, i la deixava bona per a triturar i usar com a material de construcció. Quan el foc deixava de flamejar per daltde la volta i eixia fum només, era el senyal esperat per a apagar el foc i esperar que es refredara el material, per a poder-lo des-enfornar. També assenyalava la fi de la cuita, mirant a través de la boca, quan la pedra esclatava i mostrava ‘badalls rojos’ (incan-descents).304 Aleshores es llevava de damunt el soll, per a contribuir al refredament, i, si tot anava bé, s’observava la pedra dedamunt la volta ja ‘blanqueta’ i correctament deshidratada.

La llenya usada procedia de ‘netejar’ la serra, de la ‘pinotxa’ de podar els pins, de branques de garrofer, d’oliveres descima-lades, argelagues, ‘carrascots’ (coscoll)... Tot era bo, i ho acostaven als algepsars llenyaters dedicats a temps complet o de maneraeventual. El forn d’algeps de Solera es trobava a l’actual avinguda de la Diputació, vora el barri de les Eres, i el de BaptistaMartínez –l’altre que hi havia pel 1920–, al carrer de Ponent.

Allí al costat del forn, antigament, l’algepser i els seus oficials disposava d’un bell conjunt de maces per a colpejar i triturar lapedra cuita; per a poder-la comercialitzar en cafissos de 3 sacs (antics) o de 2 sacs (dels anys cinquanta en avant). El cafís era

304 Tota aquesta informació ens la proporcionen Juan Giménez Martínez i Juan Ramón Giménez Espí, néts del mencionat Vicent Martínez Calabuig.

Dos forns de l’algepsar de Solera, 1955


85


una mesura foral valenciana de ca-buda, tradicional i equivalent a 201litres de forment venal i rebedor,de calç, d’algeps o del que fóra. Dela mòlta manual, en els anys qua-ranta es passaria als molins mecà-nics, elèctrics. El resultat era unalgeps ‘granillós’, com si fóra arenagrossa, que portaven a vendre enrucs, i després en carro, a poblescom Agullent, Ontinyent o Albaida,on s’utilitzava en el sector de laconstrucció.

L’any 1944, ajudaven Vicent enl’ofici els seus fills Bautista i José Gi-ménez Belda (la segona generació),quan decidí ampliar la producció.Es posà en contacte amb una pro-pietària de mineral del terme veí deVallada, la moixentina doña Ignacia

Ros Blanes, i li llogà la pedrera de la Solaneta, que formava part d’una extensa finca rústica anomenada ‘Els Campellets’. Eraaquella una pedrera a cel obert –no una mina com les d’Aielo–, des d’on transportaven els Solera el mineral al poble d’Aielo,amb cavalleries i amb un carro. Separaren llavors el forn morú (av. de la Diputació, 25) del molí (c/ dels Sants de la Pedra, 65,casa de Vicent) i continuaren l’empresa familiar, on col·laborava ocasionalment la filla de Vicent, Victoria, distribuint en carropels pobles circumveïns una part de la producció. De l’extracció de la pedra d’algeps a la pedrera s’ocupaven, així mateix, alguns‘empleats’.

Arribats a l’any 1947, els dos fills del fundador, Bautista i José, ampliaren l’empresa i unificaren les instal·lacions a les Eres, onja comptaven amb dos forns i un triturador més gran. La demanda del producte els portà també a eixamplar l’àrea de clientela,dins el triangle de Xàtiva, Gandia i Alcoi. El transport s’efectuaria ja en camions llogats d’Ontinyent (c.1957), fins que poguerenadquirir un camió propi (1963) i una moto BMW per al comercial de la firma. La tercera generació familiar, és a dir, els fills deBautista (Juan i José Giménez Martínez) i els de José (José, Vicente i Juan Ramón Giménez Espí) anaren incorporant-se a poc apoc a l’empresa familiar, entre el 1953 i el 1973, atesa la diferència d’edat entre els 5 cosins, i prosseguiren la marxa.

En la dècada dels huitanta, veient que l’empresa s’estava quedant obsoleta, efectuaren una forta inversió en maquinària(1985), consistent a comprar un forn rotatori i unes altres màquines de segona mà: procedien d’una fàbrica d’Albacete obligadaa tancar, en quedar expropiada per a la construcció de la circumval·lació de la carretera nacional Madrid-Valencia. Els cinc cosinsconstituïren el 1986 una comunitat de béns, i es dedicaren a millorar la qualitat del producte –la uniformitat de l’algeps– i delservei que oferien.

El 1991, els Giménez adquiriren la propietat de la pedrera de Vallda (300 fanecades d’extensió; 200 de mineral pur a celobert), que actualment és la segona major reserva de mineral gipsífer de la província de València, just per darrere de la de Toixa(la Serrania). No obstant això, la progressió i ràpida reestructuració del sector en els anys del boom urbanístic (1996-2007)acabà amb la competitivitat de l’empresa aielonera. L’acumulació de la producció per part de multinacionals, que elaboravenun algeps finíssim, tractat químicament, féu impossible la competència. Millorar la producció fins a tal extrem comportava afrontaruna inversió inassolible per a una empresa familiar com la dels Solera. Així que els copropietaris optaren per tancar la fàbrica,l’any 2005.

* * *

L’algepsar de Solera, 1960

86



Una altra empresa emblemàtica deles coses que es manufacturaven a l’A-ielo del segle passat, és la ‘VidrieraAye-lense’, fundada per Vicente Sanz Belda.Ell treballava de jove a l’ajuntament d’A-ielo, des d’on passà a exercir d’agentcomercial per a la fàbrica de licors. Fes-tejava aleshores amb la mestra JosefaJuan Doménech, i el seu futur sogre es-tava decidit a buscar-li ‘un treball ide-pendent’. I, com que el jove teniaamistats a l’Olleria, on el vidre era ‘eltot’ industrial, concebé la idea d’establira Aielo un obrador de cistelles per a fol-rar garrafes. Comentà la idea amb Da-niel Vidal, que feia carros, i uns altres, ili digueren: “Si el montes el taller, nos-altres et comprarem les cistelles”. Aixíque Vicent contractà una xica de l’Olle-ria, que vivia a Aielo, per tal que ense-nyara la faena a quatre o cinc xiconesdel poble. Al poc de temps ja hi havia24 persones folrant una mitjana de 300garrafes per dia (1955).305

El talleret anà a més, gràcies a l’in-crement de la demanda, i quan ja teniaSanz una trentena de persones treba-llant per a ell, i folrant garrafes olleria-nes, reflexionà: “Ei! I per què no montejo una fàbrica de vidre?” Posà en marxales gestions oportunes (gener del1955306), associat amb l’alcalde BaptisteFerri i José Sanchis (d’Ontinyent), queeren contractistes d’obra, i al cap dedos o tres anys la ‘Vidriera’ ja era una re-alitat. En novembre del 1963 començàa produir, amb una factoria ben organit-zada, garrafes de l’1, 2, 3, 5, 8, 10, 16i 20 (números que indiquen la cabudaen litres), que folraven primerament devímen i, a partir del 1968, de plàstic. Els punts de destinació de la producció eren el Grau de València, Xerès de la Frontera,Valdepeñas, etc., on s’usaven per a envasar vi, fonamentalment. Cap al 1970, l’empresa ocupava uns 105 treballadors.307

305 Segons La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955, p. 178. Elfarmacèutic informant era Rafael Liñana.


307 Informació que ens proporciona, molt amablement, Vicente Sanz Belda.

A la Vidriera Ayelense, el 1960

Les típiques garrafes que es produïen i es folraven en els anys seixanta


87


Vicent Sanz, que era gerent i feiaquasi tots els anys un viatge a la Manxa,per a orientar els aspectes comercials,no s’esperava la crisi que sobrevinguéal sector en els anys 1976-1977. Re-sulta que un ministre franquista amb in-teressos econòmics a Xerès (Cadis),decretà la fi dels envasos per a vi quesuperaren els 2 litres de capacitat. Els vi-naters jerezanos,que eren els principalsconsumidors de garrafes, deixaren dedemanar-les i apostaren per embotellartota la producció. Moment que el mi-nistre aprofità per a impulsar allí unagran factoria de vidre, gràcies a unaforta inversió financera. Ell mateix n’erasoci. Aquest colp seria mortal per a lesfàbriques de Vilella (Barcelona), Viresa(Benigànim), Vidrios de Levante (l’Olle-ria) i Vidriera Ayelense (Aielo), que erenles més fortes del moment. Les quatrefàbriques, incapaces de competir amb

els moderníssims automatismes de la vidriera de Jerez Industrial, importats directament de Milà (Itàlia). S’acabà també l’exportacióa través del port de València de càrregues de garrafes de 16 litres de vi, i les empreses de Benigànim i Aielo s’afonaren inexo-rablement. La de Vidrios Levante de l’Olleria continuà produint, després d’una certa reestructuració, amb els antics treballadors.I els de la Vidriera d’Aielo impulsaren també la creació de la Cooperativa ‘San Miguel’, que ha travessat també per èpoques degran dificultat; com totes les cooperatives.

En estreta relació amb l’evolució del sector vidrier, es troba la manufactura del folrat protector de garrafes o marraixes, uti-litzant vímen (mimbre o sarga, en castellà), canya i/o baladre. Els tres obradors més importants de l’era clàssica del vímen –elsanys seixanta– foren els de Francisco Vidal ‘Xèna’, Antonio Castelló ‘Tagano’ i José Rico ‘Manyano’, que rebien comandes deles fàbriques vidrieres d’Aielo (Vidriera Ayelense) i Benigànim (Viresa). Ens centrarem, a títol de mostra, en l’evolució del taller deManyano.

José Rico Colomer ‘Manyano’, que començà la seua activitat pel 1950, era hereu d’una vella tradició artesana: la cistelleriade canya d’Aielo de Malferit,308 que es remuntava a les dècades del 1880-1900. Ell havia sigut secretari del Partit Comunistadurant la Guerra Civil (1936-1939) i per aquesta causa patí la repressió del franquisme: estigué tancat a la presó durant 4 anys(d’una condemna de 12; eixí en ‘llibertat vigilada’). En tornar al poble, començà a plantar vimeneres al riu i en altres punts delterme, per a proveir-se de matèria primera i anar servint comandes a les fàbriques de vidre. Això seria pel 1950. Al cap de tresanys, s’incorporà al taller el seu fill de 10 anys Salvador Rico Martínez (1953);309 com la resta de germans (un total de tres xiquesi dos xics), que també cooperaven amb el pare, en règim d’economia familiar.

Salvador, que era i és un enamorat de la seua faena, se n’anà a fer la ‘mili’, tornà a casa i es féu càrrec del taller familiar alsseus 22 anys d’edat (pel 1965-1966). Entre el 1953 i el 1965, la producció havia sigut bàsicament de cistelles per a garrafes,

308 MOLLÀ, Josep-Antoni, La cistelleria, una artesania, dins Butlletí d’Informació Municipal, 6, Aielo de Malferit, desembre 1986, p. 5.

309 Que és el que ens ha informat personalment.

Les instal·lacions de la Vidriera, als afores del poble, en una foto dels anys huitanta

88



Mà d’obra femenina, ocupada en el treball del vimen

Treballadors de la sarga del ‘tío Bossa’, a la Venta (1950)

Fent la cistella


89


però a partir dels anys 1963-1964 es desplaçaria Salva-dor en bici a l’Olleria per a aprendre a fer cistelles cor-rents; ja que intuïa que la garrafa no tenia molt de futur.Certament, s’acostava l’era de les botelles menudes iels plàstics, de la societat industrial. Les cistelles artesa-nes, que es comercialitzaven en zones turístiques i s’en-viaven a l’estranger es pagaven molt millor que no lesde folrar garrafes.

Ell mateix, que tenia bona traça i espenta, diu queguanyava fent cistelles a l’Olleria més que un obrer devila a Aielo, i sense patir tant. Així les coses, a partir del1965 es verificà a l’empresa una reestructuració pro-ductiva, per tal d’assortir de cistelles, ‘panerots’ de robabruta, roperos, bandejes (safates), cistelles oueres, tossi-neres(cansaladeres), cuévanos de dues ansetes, panere-tes, gitanetes,310 gitanes grans de fer pebrassos, etc.L’empresari aieloner Santiago Barber era l’encarregat

de comercialitzar tot aquell ‘gènero’ o producció, la de Manyano i la d’altres tallers, i remetre-la cap a Alemanya en vagons detren, que es carregaven a l’estació de Montesa (dècada del 1970). L’empresa de Barber arribà a vehicular cap a l’Europa nòrdicaun caramull impressionant d’artesanies procedents de València, Jaén, Salamanca, etc., però entraria en decadència en la dècadadels huitanta, per una mala administració, segons diuen.

La matèria primera de l’obrador de Manyano procedia de diferents punts d’Espanya, però principalment dels Montes Uni-versales (Serrania de Conca), on les vimeneres criaven un vimen excel·lent. La central proveïdora es trobava a la localitat dePriego de Cuenca. La clientela del producte acabat la trobava Manyano –a banda del cas comentat, i més recent, de Barber–en un magatzem de Barcelona, que distribuïa a botigues. La mà d’obra necessària arribà a ser de 25 persones en l’època d’es-

310 Les cistelles gitanes tenen la vora rotllada, i forment tot una única peça: ansa i vora.

Cistella de canya de la dècada del 1910 Detall de la trama de vimen

Folrant garrafes

90



Interior de la cistella de canya

La mateixa cistella, per dins

Cistella de canya antiga, amb vores i cul d’espart

Cistella moderna de fer pebrassos

Partidors de canya


91


plendor (pel 1975),311 alguns dels quals rebien el treball a casa: els portava ma-terials Salvador i tornava a pel producte acabat. En la dècada dels huitanta esmantingué la producció, però a una escala molt més produïda. Fins que de-sembarcaren al mercat europeu els productes xinesos, portats ací per anticsartesans i comerciants de Gata, Barcelona i Valls (1993-1995) i s’arruïnà la pro-ducció autòctona, que no hi podia competir. L’any 2000, finalment, Salvador‘Manyano’ es prejubilà i ‘tancà la paradeta’.

Per a confeccionar una cistella, es preparava el vímen amerant-lo en unabasseta, fins que es passava. Quan estava sec, tenia la pell arrugada; quan estavaben amerat i bo, la pell estava teseta. L’entrava aleshores en un habitacle bentancat, on se’l sotmetia a un tractament de fum de sofre: posant a cremar laflor del sofre dins d’un potet o veixell. Aquest tractament desinfectava les varesde vímen, i les atorgava blancor i consistència. Si preferies el vímen enrogit,l’havies de bullir durant 6 o 8 hores en una caldera gran; aleshores el podiespelar quan volgueres. El blanc, que era el més usat, després de tallar-lo el sub-mergien el peu en basses, a garberes, plantat dins l’aigua, perquè moguera (flo-rira, en primavera), soltara la pell i fóra fàcil de pelar. Per a pelar-lo s’usava unamàquina que funcionava per interacció d’uns molls i un tambor rotatori. Unavolta pelat, es deixava el vímen a secar al magatzem, i l’anaves amerant a de-manda, per a ensofrar-lo i treballar amb ell.

311 En els anys 1975-1980, estaven en actiu, entre d’altres, els obradors de Manyano, de José Vicent (‘Pepe Botero’), José Aparici (‘Pepe Figa’), MiguelAlbert (‘el Blanco’), Vicente Belda (‘Vicent Notxa’), etc.

Peladora de canyes Partidor de vimen

Salvador Rico ‘Manyano’

92



La primera passa per a fer la cistella era formar el cul redó o oval, formant una creu, i pegant-li voltes. Una vegada teixit elcul, s’estacaven els pilars o ‘montants’ de la cistella. S’estacava el cul amb tatxes en un motle de fusta (cada tipus de peça teniaun motle apropiat), i es lligaven els pilars per la banda de dalt, per a doblegar-los cara amunt i tancar el cos de la cistella. I, a con-tinuació, començaves a teixir en horitzontal, de baix cap amunt. Quan ja tenies una part teixida i estava ‘dominada’ la cosa, sol-taves la lligadura de dalt, acabaves el cos i el remataves amb una vora. Els mateixos ‘montants’, rotllats com si formaren uncordó, feien la vora. Faltava només l’ansa o anses, o la tapadora, segons quina fóra la peça.

* * *

Una tercera manufactura representativa –pot ser la méspopular– del poble d’Aielo de Malferit és la licorera, la Bo-telleria, com es coneix una fàbrica centenària que hui en diacontinua en activitat.312 Tot començà amb la relació comer-cial establida entre la destil·leria dels Juan, subministradorad’alcohol, i la licorera d’Aparici, Sanz i Ortiz, d’altra, que nas-queren en la mateixa època.

L’iniciador de la destil·leria a Aielo fou Miquel Juan Bellot‘de Jacinta’ (nom de la mare), els descendents del qual sónconeguts com ‘els Jacintes’. Era tractant de cavalleries, pro-pietari benestant i llaurador, i es casà l’any 1861 amb VicentaMompó Vicent.313 Com que produïa vi i coneixia el mètode,adquirí un alambí de 480 litres i començà a destil·lar aiguar-dent a casa del Carrer Major (1879); tal com feien molts al-tres vinaters valldalbaidins. El seu fill segon, Joaquim JuanMompó (nascut el 1863) continuaria produint vi i alcohol,com son pare, però el traslladaria fora del nucli de cases, alvoltant d’una fàbrica proveïda de xumenera (1895).

La destil·leria es trobava vora la séquia, per a refrigerarels alambins amb aigua corrent, però sols es mantindria enactivitat fins el 1909; moment en què –més avall ho veu-rem– Juan-Mompó passaria a ser soci, i en acabant, propie-tari únic, de la Botelleria.

Per la mateixa època fundacional de l’alcoholera de Juan(1880), tres socis –Aparici, Sanz i Ortiz– s’ajuntaren per aexperimentar en la fabricació de licors, com a passa prèviaa la constitució de la Botelleria on entraria Juan-Mompó el1909. Els socis fundadors eren: Enric Ortiz Garrigós (nascut el 1853), mestre d’escola (1881-1891), en substitució de FrancescBordàs, i alcalde (c.1906-1909); Ricard Sanz, i Baptista Aparici Belda (1857-1942), fill del moliner Baptista Aparici Bataller, que

312 Les dades que vénen a continuació es basen en els treballs de MANU S. E., 115 Años destilando artesanía, dins Levante, València, 12 de març del 1995,p. 40; CUENCA, Jordi, El nombre de la Coca-cola, dins ‘Suplemento Dominical’ del ‘Levante’, València, 16 de juliol del 1995; JUAN MOMPÓ, Joaquín,Sobre la fundació de la fàbrica de xarops, i destil·leria d’aiguardents i licors, d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps.110-118; BARBER MARTÍNEZ, Toni, La Botelleria. 125 Años elaborando licores artesanales, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 92-98; JUANMOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent,2009, ps. 107-113; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes,2009, ps. 139-141.

313 Moriria el 1927, segons l’AMAM, Padró d’edificis i solars del 1927.

L’Alcoholera del Dilluns, 1895


93


ha sigut una de les persones més importants de la his-tòria d’Aielo: emprenedor incansable; impulsor d’inno-vacions tècniques, de vivers d’oliveres i vinyes, d’obrespúbliques, etc.314

Aparici comptà des de ben jove amb el suport eco-nòmic del seu oncle matern, el vinater benestant –iproductor també d’aiguardents– Fulgenci Belda Juan,ja que Baptista posseïa pocs recursos econòmics: apenes dos bancalets, l’any 1884.315 Això no obstant, eltío Aparici –com encara se’l recorda– no sols seria l’à-nima mercantil de la botelleria, sinó també s’enriquiriaconsiderablement, gràcies a la seua extraordinàriaintel·ligència, i es guanyaria la consideració social delsseus paisans: tots els testimonis coincideixen a remarcarque fou home carismàtic, arriscat, caritatiu, conciliador,etc. Quan no hi havia jornals, ocupava els seus jornalersen tasques accessòries –rascar o construir marges, re-parar sendes, etc.– per a continuar pagant-los el jornal,i que no passaren pena.316

Doncs bé, la societat informal d’Aparici, Sanz i Ortizcomençà a produir xarops i licors amb gran èxit, i a fer-se propaganda per les grans mostres i certàmens inter-nacionals, com solia fer-se aleshores. Obtinguerenmedalles i condecoracions a Milà (1881), València(1883), Roma (1884), Filadèlfia (1885), Torí (1886),Barcelona (l’Exposició Universal del 1888), París (1889,Cartell publicitari d’estil belle époque, de la licoreria d’Aparici, Sanz i Ortiz

314 Morí solter, i l’heretaren els seus 15 nebots: els 12 fills de la tia Carmen (els Vicent-Aparici) i els 3 de la tia Salvadora (els Silvestre-Aparici).

315 EGEA, Lluís, Dissolució de l’antic règim i procés de canvi social: Aielo de Malferit, 1841-1936, dins Alba, 13-14, Ontinyent, 1999, ps. 127-132.

316 Vid. JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit en festes,2009, ps. 146-149.

La botelleria d’Aielo, amb el palau marquesal al fons

94



l’Exposició Universal que inaugurà la Torre Eiffel), Lon-dres (1889), Bordeus (1890), Madrid (1890), Marsella(1890), Esmirna (1891), Alexandria (1891), Chicago(1893), Londres (1893), Jerusalem (1899), París(1900), Saragossa (1908) i València (l’Exposició Regio-nal del 1909).317 En conjunt, obtingueren una vintenade medalles d’or i d’argent, i una desena de diplomesi mencions honorífiques, en les dues primeres dècadesd’existència de la fàbrica. Una de les més preades foul’obtenció del títol de proveïdor oficial de la casa reial,amb el corresponent diploma atorgat per la reina re-gent Maria Cristina d’Àustria, mare i tutora del rei infantAlfons XIII (1892).

En el transcurs d’aquella aventura es produí la for-malització de la societat, l’any 1895, davant notari, i

amb l’aportació de 5.000 pessetes per cadascun dels tres socis. Cosa que donaria lloc a la denominació social ‘Aparici, Sanz yOrtiz. Gran fábrica de licores y anisados,’ i a l’especialitat més premiada, l’anís ‘Celestial’ –‘Anís Ayelo’ des del 1913–, que s’anunciava

317 Completem les dades aportades pels estudiosos locals –vegu amunt– amb les que aporten RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona deXàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntamentde Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 113), i GANDIA VIDAL, Rafael A., Ontinyent y la Exposición Regional de 1909, dins Almaig. Estudis i documents, 25,Ontinyent, 2009, ps. 152-153 (p. 127).

Diploma obtingut a l’Exposició d’Alexandria d’Egipte, 1902

Diploma de l’Exposició d’Esmirna, Imperi Turc, 1891Quadre de medalles obtingudes en diferents exposicions i mostres interna-cionals del segle XIX


95


318 Estranyament, ningú no s’ha dedicat a indagar. Cal que algú viatge als arxius de Filadèlfia, com araveure, i seguisca el fil de la trama.

319 El convent d’Ontinyent encara guarda una gran col·lecció d’objectes decoratius, animals dissecats,etc., portats de les Índies en el segle XIX.

L’actual nuez de kola-coca

Proveïdor de la Casa Reial, 1892

Etiqueta original del xarop de ‘cola-coca’,que presumptament copià l’inventor deltambé xarop –en origen– anomenat ‘coca-cola’

en la premsa de l’època amb el lema publicitari: ‘Beba anís Celestial: nunca habráprobado nada igual.’ En canvi, el producte que més èxit hauria de tenir al llarg delsegle XX, fins al punt convertir-se en un tòtem o emblema mediàtic del propi segleXX, seria –si fem cas de la llegenda i la tradició local– el xarop de ‘Cola-coca’, trans-format per un farmacèutic dels Estats Units en xarop de ‘Coca-cola’.

Segons una història que s’ha referit tradicionalment a Aielo de Malferit –i que tévisos de ser real i històricament comprovable318–, la seua maleta de xarops i licorsrecorregué Seca i Meca, i la Vall d’Andorra, de la mà del jove emprenedor Aparici,que viatjà als Estats Units per a promoure els productes d’Aielo; en particular l’anísCelestial, produït des del 1880, i el xarop de ‘Nuez de Cola-coca’,elaborat a partirdel 1882, segons el que porten escrit les etiquetes més antigues. El xarop, a més,obtindria un diploma de ‘mèrit extraordinari’ a Londres, l’any 1889. S’elaboravaamb un combinat especial de fulles de coca del Perú i nous de cola; ingredients que,segons la tradició, havia portat d’Amèrica Llatina un missioner franciscà d’aquellsque fundarien cap a l’any 1887 el nou convent franciscà d’Ontinyent.319

A l’Exposició Internacional de Filadèlfia (els Estats Units), celebrada el 1886, es-tigueren presents els productes d’Aielo, inclosa la ‘Cola-coca’. Centenars de co-merciants i productors nord-americans els pogueren tastar i endur-se’n mostres.

96



Estaria present allí, per casualitat, cert farmacèutic d’Atlanta, un tal Pem-berton, que figura en totes les enciclopèdies com l’inventor de la coca-cola? Fins ara no s’ha pogut demostrar. Però no deixa de ser curiosa lahistòria d’aquest ‘obscur’ personatge: John Stith Pemberton (mort el 1888,als dos anys d’haver inventat presumptament el producte!) era un modestfarmacèutic de la ciutat d’Atlanta (Geòrgia), admirador de la fórmula del‘vino Mariani’.

Era aquest un producte de ‘prescripció mèdica popular’, ideat pel quí-mic cors Angelo Mariani en afegir una ínfima dosi d’extracte de coca al vi,el 1863. En els anys subsegüents, el vi de Mariani es feu molt popular entrela burgesia i l’aristocràcia del vell continent. Els papes de Roma Lleó XIII iPius X es confessaven consumidor assidus, i a la Gran Bretanya el veniencom a producte dopant, amb la denominació de ‘vi dels atletes’. Els fran-cesos l’usaven per a tesar les cordes vocals en el cant, o inspirar-se en laliteratura: casos d’Émile Zola, Jules Verne o Alexandre Dumas. En consu-mien així mateix el rei d’Espanya, el tsar de Rússia i l’inventor Thomas A.Edison.

Enlluernat per aquell èxit de la farmacopea d’Europa i per uns altresexemples de paisans seus (els cigars de coca de la farmacèutica ParkeDavis; la beguda alcohòlica ‘Coca Cordial’...), Pemberton tractà d’acon-seguir el seu ‘somni americà’ particular afegint coca al vi i posant-lo a lavenda davall la marca comercial ‘Pemberton’s French Wine’ (“vi francés d’enPemberton”), poc abans del 1885.320 Ja anava tot encarrilat, i començavaa vendre’s bé el vi cocaínic –l’addicció del client era una garantia de vendes–, quan va i les autoritatssanitàries de Geòrgia prohibeixen la inclusió de l’alcohol en els productes farmacèutics (1885). Pem-berton s’havia quedat de la nit al matí sense elixir, i suposem que es dedicaria a recórrer les firesper a buscar algun producte substitutiu, que l’ajudara a eixir del clot. En això que, coincidint pocmés o menys amb l’exposició de Filadèlfia,321 va el tal Pemberton (8 de maig del 1886) i ‘inventa’en el seu laboratori un xarop de nou de cola i extractes de coca, que patentà i començà a comer-cialitzar –casualment?– amb el nom de ‘Coca-cola’.

Segons les instruccions del farmacèutic nord-americà, que coincidien amb les de la ‘Kola-coca’ valenciana, el xarop s’haviade dissoldre en aigua corrent. Ara bé, algú tingué la brillant idea de mesclar-lo amb ‘aiguacels’, aigua de soda d’aquella que s’es-tilava aleshores, i nasqué la clàssica coca-cola que coneixem ara. Setmanes d’això, Pemberton morí (1888) i els hereus venguerenla ja prometedora fórmula al famacèutic Asa Griggs Candler (1891), cosa que donaria peu a la fundació de ‘The Coca-cola Com-pany’. Ja en l’any 1906, quan es prohibí als Estats Units el consum de coca, aquest ingredient es reemplaçà per la cafeïna –coma estimulant– i certes essències àcides millorants del sabor. Pel 1909 circulaven 69 imitacions de la coca-cola, però cap no poguédesbancar-la en el seu èxit, primer nacional i després internacional. El segle XX seria el segle de la coca-cola; amb el permís dela ‘Pepsi’ i uns altres imitadors.

Passaren les dècades, i el 1953 la multinacional nord-americana decidí instal·lar-se a l’estat espanyol i registrar ací la patentde la marca (en la dècada del 1920 ja ho havien intentat, però). I es trobà que l’antic xarop de ‘Kola-coca’ d’Aielo, transformat

320 Vegeu LATIN AMERICAN BUREAU, Narcotráfico y política. Militarismo y mafia en Bolivia, Iepala ed., Madrid, 1982, p. 38.

321 La del 1886 commemorava els 10 anys de la Gran Exposició Universal celebrada a la mateixa ciutat el 1876 per a commemorar el I Centenari de la In-dependència dels Estats Units (la famosa ‘Declaració de Filadèlfia’, del 4 de juliol del 1776).

John Pemberton, el farmacèutic que ‘inventà’ la coca-cola –casualment– el mateix any que la fàbrica d’Aielodonava a tastar la seua ‘cola-coca’ als assistents a l’ex-posició de Filadèlfia (USA)


97


en licor i patentat el 1903,322 impediala instal·lació ací de la firma americana.Oferiren 30.000 pessetes al propietaride la Botelleria, de qui després parla-rem. Aquest tingué la ‘becada’ d’accep-tar tan curta xifra, a canvi de permetrela lliure distribució de la marca ‘Coca-cola’ per l’Estat espanyol, des d’una pri-mera planta embotelladora, ubicada alsafores de Barcelona. La ‘Kola-coca’ va-lenciana passaria llavors a dir-se ‘Nuezde Kola Mompó’.323

Tornant a la història en minúsculesde la Botelleria d’Aielo, cal destacarque, en la premsa estatal del 1890 s’a-nunciaven ja els seus productes.324 Tan-mateix, el 1897 les desavinences entreels socis, feren que Ortiz es quedaraamb la fàbrica de la plaça del Palau (al-çada en terrenys que eren i són pro-pietat del marqués de Malferit), i queels altres dos socis constituïren unanova societat en gener del 1898, ano-menada ‘Aparici y Sanz’. El mateix Bap-tista Aparici portava aleshores la

destil·leria del seu oncle Fulgenci Belda, segon un memorial d’ambdues empreses custodiat en l’Arxiu Municipal.325

El 1900, els mateixos Sanz i Aparici traslladaren la marca i la producció a Xàtiva, a un local de nova planta. Prèviament, enjuliol del 1899, havien publicitat la marca i anunciat l’imminent trasllat en les planes del diari ‘El Liberal’.326 Per la seua banda,Enric Ortiz constituí una ‘societat fictícia’ amb un obrer de vila (Carlampi Sanz) i un llaurador (Baptista Aparici Gascó), per apoder publicitar ‘legítimament’ la marca ‘Ortiz, Aparici y Sanz’ (en lloc de l’ordre de cognoms de l’original, que era Aparici, Sanzy Ortiz).

322 La patent fou registrada el 17 d’octubre del 1903 en el Registre de la Direcció General d’Agricultura, Indústria i Comerç. Dos mesos després, l’InstitutMèdic Valencià, i concretament els prestigiosos metges Vicent Peset Aleixandre, Vicent Guillén i Agustí Trigo, dictaminaren les bondats curatives d’aquestabeguda, per tal de poder-la comercialitzar com a tónico y reconstituyente digestivo. Vid. RUBIO, Antonio, La bebida más popular del planeta en el sigloXX, la ‘Coca-cola’, podría ser originaria de Aielo de Malferit, dins Las Provincias, València, 01.10.1998, p. 28.

323 Quan s’inscrigué la marca, el 17 d’agost del 1903, en la fitxa descriptiva (FDBDO) s’explicaren las magníficas cualidades que se reúnen en los preparadosde Nuez de Cola y Hojas de Coca del Perú, usades, respectivament i des de feia segles, pels indígenes salvatges d’Àfrica i dels Andes. El mèrit de la Botelleriavolia consistir a extender su empleo a todo el mundo civilizado. Ja que, amb aquell beuratge màgic, las energías musculares aumentan (...), la inteligencia seactiva notablemente, y la tristeza y el mal humor se disipan, renaciendo la alegría. Vegeu l’anècdota arreplegada cap al 1910 per JORNET PERALES,Mariano, Bélgida. Primer Centenario de la acción del Raboser (27 abril de 1812-1912), Bèlgida, 1912, p. 176, sobre uns atzeneters que demanaren ‘kola’a la taverna de Bèlgida, en festes d’aquell poble, i el camarero, que en el folclorismo licorista estaba pez, tomándolo en burla, replicó con desagrado: “Posvachen a casa el fuster”.

324 El Liberal, Madrid, febrer-març del 1890.

325 AMAM, Caixa 842, doc. 6, Declaración cuadruplicada de fabricantes de anisados y licores, 1899.

326 El Liberal, Madrid, 8 de juliol del 1899, p. 2.

El 1953 la fàbrica d’Aielo vengué la patent de la ‘cola-coca’ o ‘kola-coca’ a la multinacionalnord-americana, per un preu irrisori

98



Els destil·lers de Xàtiva contraatacarenamb una campanya publicitària a ‘Las Provin-cias’ (gener-maig del 1900) on advertien al’estupefacta i marejada clientela: No confun-dir esta casa con la que ha construido el queantes fue nuestro socio, con un albañil y untrabajador del campo; los dos últimos, desco-nocedores por completo de esta industria.327

La nova casa de Xàtiva, en efecte, trobà di-ficultats per a diferenciar-se de la vellamarca. Per si fóra poc, Ricard Sanz estafàAparici amb 300.000 pessetes.328 El pre-sumpte estafador continuà durant algunsanys en actiu –s’anunciava en la premsa del1905 com a ‘Destilería del Carmen’–,peròsense poder competir en qualitat i marcaamb la Botelleria d’Aielo.329 Mentrestant, eltío Aparici, que se n’havia tornat escaldat capal seu poble –el qui de casa se’n va, a casatorna–, es reféu econòmicament i apostàpel sector dels vivers vinícoles i oleícoles(1910-1914).

Per la seua banda, Enric Ortiz, quehavia adquirit el 1898 les dues terceresparts corresponents a Aparici i a Sanz, féuvenda de la meitat de l’empresa al seuamic i proveïdor d’alcohol Joaquim JuanMompó (1909), propietari de la destil·leriamés amunt comentada. Havia nascut lacasa ‘Ortiz y Juan Mompó’, que participariaaleshores en l’Exposició Regional de Va-lència, inaugurada l’1 de maig del 1909 pelrei Alfons XIII. Foren premiats, com erad’esperar, els licors d’Aielo, que eren elproducte estrela del municipi. Però nol’únic, ja que també hi participaren comexpositors Enric Sancho Bernabeu (garrofesi fruites), Baptista Aparici Belda (garrofes,oli, vi i fruita), Joaquim Belda Domènech (representant de Belda Hermanos,amb vi i fruita), i Adrià Sancho Mompó (fruites).330

327 Las Provincias, València, 1 de gener del 1900: Citat per RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V.(ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 113).

328 Segons ens refereix Emilio Castelló Colomer, per tradició oral familiar.

329 El Liberal, Madrid, 19 d’abril del 1905.

330 Vid. La Ilustración Artística, núm. 1.441, p. 522; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dinsAielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141; GANDIA VIDAL, Rafael A., Ontinyent y la Exposición Regional de 1909, dins Almaig. Estudis i documents,25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

L’antic alambí de la botelleria

El despatx


99


L’any 1913, Ortiz es retirà de la societat i féuvenda de la seua part a Joaquim Juan Mompó, elqual n’esdevingué propietari únic de la Botelleria. Ladestil·leria es tancaria entre el 1915 i el 1916, per latotal destrucció de les vinyes de la Vall d’Albaida acausa de la fil·loxera (1910-1914).331 El nou propie-

Detall d’un dels muralsUn treball artesà i casolà, de tota la vida

Un aspecte del celler de la casa

Les pintures murals de les oficines

331 Era més rendible, en qualsevol cas, comprar alcohol d’Onti-nyent, Benigànim, Requena, etc., que no destil·lar-ne al poble;segons JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol,la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig.Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113.

100



tari, aprofitant la seua qualitat d’apoderatdel marqués, obtingué llicència del nobleper a llogar-li un local –l’antiga garroferasenyorial–, al costat del que ja tenia llogatal marqués. El reformà de dalt a baix(1913) i el transformà en la Botelleria queconeixem hui dia. De fet, la fàbrica de laplaça del Palau –que conserva l’estilismenoucentista– continua sent propietat del’actual marqués de Malferit, el qual con-tinua percebent diners per ella en con-cepte de lloguer.

Joaquim Juan, que comptava amb unequip de treball 12 operàries i 2 operaris,donà un fort impuls a la fabricació i el co-merç de la fàbrica. L’ajudaven els seus fillsJuan, Juan Antonio i José Ramón –els ger-mans Juan Sanchis–, que a la mort delpare (1922), decidiren denominar l’em-presa com a ‘Viuda de Joaquín JuanMompó’ (Isabel Sanchis Pla). Comptavenaleshores amb 7 administratius i 16 ob-rers de producció. El 1928, els hereusconstruïren un gran celler a la carreterad’entrada al poble, on produïen vi, mis-tela, i els vermuts ‘Ayelo’ i ‘Dux’. La de-manda els obligaria a obrar un altre nouceller al costat del vell, amb bocois deroure i depòsits de ciment, on preserva-ven –entre altres coses– la mistela queduien de la Marina (1931-1932). La mi-llora enològica, la formació dels fills de lavídua i la inversió en màrqueting332 elsportarien a fer-se amb un interessantmercat, al centre i el sud de la PenínsulaIbèrica.

Durant la Guerra Civil (1936-1939)la fàbrica fou intervinguda pel Comitéobrer i ‘controlada’ pels sindicats, per aproduir, entre altres productes, el ‘Coñac El producte

332 A destacar, el film promocional en blanc i negre (pel·lícula de 35 mm, muda, amb rètols en castellà) que encarregaren sobre ‘Ayelo de Malferit’ i la Bo-telleria, a la productora barcelonesa ‘Emèrita Films’, l’any 1929, dins la col·lecció ‘Las Regiones de España’. Es tracta d’un publireportatge on apareixenvistes dels carrers del poble, la collita de l’ametla, la construcció del grup escolar, l’església, la fàbrica i el procés de producció i distribució dels licors, i lasecció directiva-administrativa. El film es projectà repetidament al poble i ha sigut restaurat el 1992 per la Filmoteca Valenciana, on s’arxiva còpia amb elnúmero 5.061.


101


Malla Roja’. La fàbrica emeté bitllets i tot, el 1937, per a pal·liar l’escassesa de moneda fraccionària. En la postguerra es quedàd’únic propietari Joaquim Juan Sanchis, el major dels germans (1942), amb 5 administratius i 14 operaris més en plantilla. Segonsun informe de l’apotecari Rafael Liñana, la licoreria ocupava 6 homes i 2 dones, com a personal fix –eventuals a banda–, i haviaconsumit l’any 1954 un total de 10.873 litres d’alcohol, 3 litres d’essències, 20.564 quilos de sucre i 200 quilos d’anís, per aproduir 3.000 garrafes, i 600 caixes de gènere, contenint aquestes unes 10.000 botelles.333

Joaquim Juan Sanchis passaria la fàbrica al fill, Joaquín Juan Mompó, l’any 1964; amb 5 els administratius i 5 operaris més quetenien contractats.334 I aquest últim, l’any 1971 traspassaria l’empresa a Juan Juan Micó, sense parentiu amb els anteriors, però

La publicitat d’antany

Una mostra d’etiquetes de botella de diferents èpoques

333 La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955, p. 178.

334 Hi ha un projecte de reforma d’aquest any 1964, arxivat en l’AMAM, Caixa 785, doc. 45, i un altre del 1966, en AMAM, Caixa 720, doc. 43.

102



que havia treballat a la fàbrica des del 1962. Comptava l’empresa l’any setanta-u amb un únic administratiu i amb dos obrersmés, producte de la decadència del sector licorer, i de l’encariment de la vida i dels salaris. D’aleshores ençà, Juan és el propietarii gerent de l’empresa, i en estreta cooperació amb el seu fill major, Juan José Juan.

En l’actualitat, ‘Destilerias Ayelo’, que aixís’anomena ara la Botelleria, elabora, anisats(anís dolç i sec, cassalla, brandi), una vintena delicors dolços (cola, menta, café, xocolate...) i‘herbero’ d’herbes de Mariola. I ho fa en unescentenàries instal·lacions, plenes de barrils deroure americà, que no es buiden mai per davallde la meitat, per a preservar el sabor. L’anís es-carxat –que té el sucre dins– és el productemés exitós o més típic. La clientela de dècadespassades es repartia per tota Andalusia, Extre-madura i la Manxa, amb centres distribuïdors aAlmendralejo, Sevilla, Còrdova i Huelva. Tan-mateix, cap al 1995, després d’una prolongadadecadència del sector licorer, l’empresa res-tringí l’àrea de distribució a la Vall d’Albaida i co-marques dels voltants.

En l’esfera local, els productes de la casasón molt típics del poble i molt apreciats pelveïnat, que té costum de tastar l’anís sec o lacassalla (afegida sovint a l’aigua per a formar‘nuvolet’ o ‘palometa’), acompanyats de rotllets d’anís, carquinyols o mantecaos casolans. Durant els mesos d’estiu, destaca elcostum de combinar el licor de llimó amb aigua gelada, i afegir-hi algunes gotes de cassalla, per a transformar-lo en el popular irefrescant ‘canari’.

* * *

La fàbrica de paper La Clariana (terme d’Ontinyent) i la Central Hidroelèctrica Ayelense (baix del nucli antic d’Aielo) són enl’actualitat elements patrimonials, objectes d’arqueologia industrial, destinats a usos diferents dels que tingueren en origen: enel primer cas, a sala de convits, de propietat particular; en el segon, a usos socials per al poble d’Aielo. Això no obstant, ambduesempreses –societats anònimes, constituïdes en una mateixa època– formen part de la història industrial d’Aielo de Malferit.

La paperera ‘La Clariana’, ubicada vora el barranc de la Fos però en terme d’Ontinyent, fou una iniciativa capitalista d’uns al-coians (Emeteri Albors, director general, i Rafael Comas) i un soci ontinyentí d’origen alcoià, l’industrial Joan Laporta. Aquestera descendent d’un comerciant occità –francés meridional– establit a Alcoi en el segle XVIII.335 Disposats com estaven a aprofitarla riquesa d’aigües del riu del Pou Clar, aquells inversors trobaren un emplaçament excel·lent més amunt de la Fos.

L’empresa es constituí l’any 1892 com una societat anònima dedicada a la producció de paper continu i paper de fumar.S’emeteren 10.000 accions i obtingué un capital social constitutiu de 2.461.412 pessetes: una autèntica fortuna.336 La construcció

Treballadors d’Aielo tornant a casa per la careneta de la Séquia Ampla

335 CASTELLÓ MORA, Joan, Artefactos hidráulicos. Notas para la historia de los molinos papeleros de la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis dela Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 179-198; En la GUÍA Comercial deValencia y su provincia (1901), Bailly-Baillière, Barcelona, 1901, figuren dos Laporta, Gonçal i Nicolau, que deuen ser els successors de l’anterior.

336 VALLÉS, Ismael, Indústria tèxtil i societat a la regió d’Alcoi-Ontinyent. 1780-1830, IVEI-Universitat de València, València, 1986.


103



104

de la factoria, i de la mina o gran alcavóque abocava tornava directament l’ai-gua del riu a la Séquia General d’Aielo,precediren a la constitució de la Cen-tral de la Llum, de la qual tractarem totseguit.

Interessa destacar ací, abans queres, que la paperera, especialitzada aproduir paper fi i resistent de seda i‘manila’, ocuparia des del principi unnombre considerable de treballadorsaieloners d’ambdós sexes. Tots ells esdesplaçaven a la fàbrica des del pobleper damunt la careneta de la SéquiaAmpla, ‘careneta amunt, carenetaavall’; les dones, juntes en grup, resantel rosari o cantant. De nit i tot. Quanfeia mal oratge calia pujar per la sendade la Serratella i baixar per eixir a lacasa d’Osca, prop ja de la factoria. I ésque el trajecte de la careneta era un re-corregut molt estret i perillós, i calia gu-ardar l’equilibri. Fins al punt que hihagué morts i ferits, en caure vianantsde dalt baix, a la riba del riu.

En acabar-se la Guerra Civil (1939),els vells propietaris, ‘els Alborsos’ alco-ians, vengueren la factoria als germansontinyentins Simó Marín, un dels quals,Josep, era el propietari de la fàbrica demantes ‘La Paduana’, a Ontinyent.L’empresa arribà a tenir 135 treballa-dors en actiu, en la dècada del 1950,quan pertanyia en propietat a l’empre-sari ontinyentí, i amo de ‘La Paduana’també, Vicent Simó Aynat (mort l’any2000).

En les oficines sols havia dos comptables o escrivents.337 En el comptador de draps treballaven 7 o 8 homes i 10 o 12 dones.Hi havia després 6 o 7 tiradores de draps, que desfeien els fardells i sacs de draps, espardenyes velles, etc., per a tirar-los a lesmàquines trituradores, que eren dutes per tres homes i un encarregat. Dins hi havia unes calderes on 6 homes (2 per cadatorn de 8 hores: de 6 a 14, de 14 a 22, i de 22 a 6 hores) anaven coent la pasta de paper blanc (4 o 5 dies en clor, per a ferpaper fi de seda) i la pasta de paper ‘de Manila’ o d’estrassa (bast i marró, per a fer caixes). El paper cuit blanc passava a unestines de llavat i, d’allí, als bombos, on anaven ‘pegant-li bacs i rentant-lo’. El paper d’estrassa anava directament de les tines a la

Treballadors de ‘La Clariana’, 1958

Treballadors de ‘La Clariana’ i festers

337 Tal com recorda Juan Dordá Tamarit.


105


La Central Hidroelèctica, recent construïda, 1898



106

màquina de bobines. En aquesta fase s’ocupaven també tres homes per cada torn. En acabant, s’escampava la pasta neta damuntuna tela metàl·lica i porosa que escorria l’aigua. En aquest punt eren necessaris dos xiquets de 12-14 anys per cada torn, ano-menats ‘els gatets’, que s’ocupaven de vigilar que no es trencara la làmina de pasta de paper. També treballaven ací el talladorprimer, el tallador segon i el cap de colla. Els mateixos homes controlaven la secadora, d’on eixia sec el paper, abans que el de-manador –el següent operari– anara rotllant-lo en la bobina gran, que era la primera. Des d’ací, el paper anava sent laminat pera passar a les bobines de la secció de manipulats. Sis treballadors per cada torn el tallaven a mida, mitjançant cuchilles talladores,segons calguera fer fulls, paper higiènic, negre, de seda o el que tocara fer. Finalment, el desbarbaven usant guillotines. Deu odotze dones s’ocupaven després d’embalar-lo. Contaven el paper en raimes o ‘manades’ de 100 fulls, les plegaven, les empa-quetaven, feien fardells i els apilaven. Quan venia el camió des d’Ontinyent, el dels germans Donet, cridaven els homes de dalt,i aquests baixaven per a carregar la comanda i endur-se-la.

Cap al 1950-1955, la paperera arribà al seu moment d’esplendor. El qui treballava allí podia festejar ‘amb la nóvia més bonicad’Aielo’, com solia dir-se, i el cobejat privilegi de ‘clavar el cap’ a la fàbrica s’heretava de pares a fills. Com que la majoria delsoperaris i operàries eren d’Aielo, decidiren celebrar la bona marxa de la fàbrica –i els envejats salaris que cobraven– amb una‘festa del Paper’ extraordinària, durant les festes patronals del 1957. I així passaren uns anys fins que el 1966, degut a la conta-minació de l’aigua del riu –per l’auge del tèxtil ontinyentí338–, l’empresa es véu obligada a traslladar la producció a Vila-real.Aprofitant l’existència allí d’una vella Paperera del Palància, que fou absorbida. L’elecció de la nova ubicació s’ha de posar enrelació també al fet que el gendre de Simó, un tinent coronel d’aviació, era fill de Vila-real.

Una trentena de famílies es veren obligades a emigrar a la Plana, amb tal de conservar la faena (els jornals eren molt bons),i algunes d’elles s’hagueren de partir: uns, a Aielo, i els altres, a Vila-real, on encara viuen, i on arribaren en camions de mudançapagats. En l’actualitat, la companyia vila-realera, que conserva el nom de ‘La Clariana’, és líder a l’Estat espanyol en la produccióde paper de color de la marca ‘Color Plus’, i paper estucat per a edició de llibres (‘Clàrex’).339 Les actuals instal·lacions d’Ontinyent,bellament enjardinades, han rebut ocasionalment la visita del rei Joan-Carles I de Borbó, que descendeix de la ciutat del PouClar, com és vox populi.340

Tornant als orígens de ‘La Clariana’, val a dir que, una vegada posada en marxa la paperera (1892-1894), necessitava d’unsubministrament elèctric més o menys estable, per a moure certes maquinàries i mecanismes. I la mateixa demanda començavena generar unes altres fàbriques de la zona; els ajuntaments, per a l’enllumenat elèctric públic, i els particulars, per a il·luminar lescases de nit. Així que tot plegat justificava la concreció d’una de les indústries emblemàtiques de l’Aielo de fa cent anys: la societatanònima Hidroelèctrica Ayelense, constituïda significativament el 1894.

Feia pocs anys que Thomas Alva Edison havia inventat la làmpada elèctrica incandescent (1878) i havia obert la primera centralhidroelèctrica per a il·luminar Nova York (1882), quan els aieloners ja es plantejaren produir fluid elèctric al costat de casa. El 1893,Albaida ja comptava amb una modesta xarxa d’enllumenat públic. L’ajuntament d’Aielo pensà a contactar amb el llumener d’Albaida–que era fill de l’Olleria– i que proporcionara llum també als carrers del poble. Tanmateix, Baptista Aparici Belda i uns altres veïns de-cidiren que seria molt millor si afrontaven ells la construcció d’una central elèctrica, molt més ambiciosa que el molí que proporcionavallum a Albaida; ja que ací hi havia molta més aigua disponible per a moure turbines: la del riu d’Ontinyent o riu d’Aielo.

Pensat i fet, es constituí la societat (1894), presidida pel tíoAparici, i s’obtingué dels regants llicència (23 de setembre) per aeixamplar la séquia (fer la ‘Séquia Ampla’) i aprofitar la caiguda de l’aigua –un salt de 20,80 m, en la confluència del riu amb elbarranc de la Barceloneta–, sota certes condicions, per a moure les turbines de la prevista central. El 13 de juliol del 1895 s’ob-

338 El paper eixia amb taquetes de tarquim. Però es diu que certa persona de confiança de l’amo, estigué dues o tres nits remenant l’aigua bruta per aembrutar a posta el paper i justificar així, en el moment que convenia, el ràpid trasllat de la factoria. Coses de la picaresca industrial. També diuen queaquesta fou la primera gran fàbrica que es traslladà de província en temps de Franco.

339 En la primavera del 2008, ‘La Clariana’, afectada per l’actual situació de crisi, volgué acomiadar 50 dels seus 150 treballadors, però ho permutà –permediació del comité d’empresa– per una suspensió temporal d’ocupació.

340 La seua rebesàvia, Elisabet II ‘la Nimfòmana’, casada amb un príncep homosexual, concebé el seu fill Alfons XII ‘el Puigmoltejo’ –segons la premsa del’època i les evidències fisonòmiques– d’un Puig-moltó d’Ontinyent, que era oficial de la Guàrdia de Corps. Però això és tota una altra història...


107


tingué del Govern Civil la concessió d’un cabal de 1.650 litres persegon del riu d’Ontinyent, per a posar-lo al servei de la central. A partird’una primera fàbrica provisional, es proporcionà enllumenat elèctrical poble (Nadal del 1895),341 com a passa prèvia per a la construccióde la séquia ampla de cal y canto, i la construcció d’una moderna Cen-tral Hidroelèctrica (1897-1898), que proporcionaria fluid elèctric, aixímateix, als pobles de l’Olleria, Ontinyent i Bocairent. L’autor del pro-jecte tècnic fou l’experimentat i prestigiós enginyer industrial JuliàLòpez-Chàvarri Febrero (Guadalajara, 1831-València, 1905),342 quevisqué durant un temps –una vegada jubilat– a la placeta de la Fontd’Aielo, juntament amb els seus fills. Un d’ells era el compositor EduardLòpez-Chàvarri, que dedicaria algun dels seus temes al poble dels li-cors.343

Transcorreguts alguns anys, i superada la pertinaç sequera del 1908-1912, els regants i la societat signaren un nou conveni (14 d’agost del1916) per a regular l’aprofitament de les aigües.344 Es considerà preferentsempre el reg, deixant els sobrants per a la Central. I es disposà que, encas de posar-se en tanda l’aigua –en temps d’escassesa–, si regaven cò-modament tots els regants de sol a sol –de dia–, la resta d’hores podiafer lliure ús de l’aigua la Hidroelèctrica. En compensació, la societat cons-truiria una nova presa de carreus de pedra –l’assut de la Central–, per acaptar més aigua i solucionar un problema vigent des del 1892: l’embar-rerada d’aigua que feia ‘La Clariana’, i que impedia regar amb normalitaten temps de secada. També es comprometia l’elèctrica a mantenir neta i ben escurada la séquia mare, des de l’assut fins a la Central,i a sufragar a mitges amb els regants el salari d’un sequier.

Amb el pas dels anys, la Central restringiria el servei al poble d’Aielo. Cap al 1933 fou adquirida per la Hidroeléctrica Española,que assumí la plantilla preexistent, però que tancà la Central d’Aielo, per ser insuficiènt el fluid que produïa per a les noves ne-cessitats dels anys vint.345

341 CALABUIG, “I jugarem al flendit de nit”. O cómo en la Nochebuena de 1895 llegó la electricidad a Ayelo, apud Internet, dins el blog ‘Història d’Aielo’(historiadeaielo.blogspot.com), publicat el 01.04.2010.

342 Dedicat durant molts anys a la docència, segons CANO PAVÓN, José Mª., La Escuela Industrial de Valencia (1852-1865), dins Llull. Revista de la Sociedadde Historia de las Ciencias y de las Técnicas, 20, Madrid, 1997, ps. 117-142.

343 Tot el que venim comentant de la central, ho trobareu més detallat en: AMAM, Caixa 765, doc. 21; ESTATUTOS para el régimen de la Compañía Anónimatitulada ‘Hidro-Eléctrica Ayelense’, Tipogr. de Manuel Alufre, València, 1895; FERRERO TEROL, Rafael, Ayelo, 1895, dins Aielo de Malferit en festes,1988, s. p.; FERRERO TEROL, Rafael, Nuestra primera red de alumbrado eléctrico. Introducción a su estudio en la Vall d’Albaida, dins Estudis i Documents,5, Ontinyent, 1989, ps. 34-39; FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, I. Orígenes y nacimiento, Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.;FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, II. La construcción de la gran fábrica de luz, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 47-50; FER-RERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, III. Sociedad Anónima y estatutos, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 56-62; JUAN, Mª. Jesús– SANZ, Mariló, López-Chávarri i Marco: músic vinculat a Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 74-76; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les festespatronals d’Ayelo de Malferit cap a l’any 1906, segons Eduardo López-Chávarri Marco, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 105-110; JUAN LLOVET,Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76; SANZ, Mariló– JUAN, Mª. Jesús, Eduard Lòpez-Chàvarri i Aielo de Malferit. Ressenyes sobre una història inacabada, dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit,2008, p. 149; LÓPEZ-CHAVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos líricos, Tipogr. de Francisco Doménech, València, 1907; LÓPEZ-CHAVARRI MARCO,Eduardo, Col·lecció de cançons folklòriques valencianes. Compositors del País Valencià: Eduard Lòpez-Chavarri i Marco (1871-1970), Institut Valencià deMusicologia (Institució ‘Alfons el Magnànim’), València, 1981.




2.Del neolític a la societat global

Història


2.1. DE LA PREHISTÒRIA A L’ÈPOCA MUSULMANAEl terme d’Aielo de Malferit, com la resta de la Vall d’Albaida, és ric en jaciments arqueològics. Molts d’ells són testimoni

d’antics assentaments rurals vinculats –en època històrica– a l’àrea d’influència de la ciutat ibèrica, romana i islàmica de Xàtiva:la metròpoli regional.

Durant el paleolític, els paratges d’Aielo serien transitats per l’home de heidelberg i l’home de neandertal, espècies d’homínidsrobusts, que s’expressaven amb sons guturals, però que dominaven ja el foc. Una nova onada migratòria portaria a la PenínsulaIbèrica els cromanyons, que pertanyien ja al gènere homo sapiens, i que sobrevisqueren a l’extinció dels neandertals.346 Aquellsprimers humans, durant el paleolític mitjà, ocupaven ara i adés les coves de l’estret de les Aigües de Bellús,347 un lloc privilegiatper a la caça de grans i mitjans mamífers, fent ús d’un tosc instrumental de ‘pedra foguera’ (sílex).

En el paleolític superior, els humans eren una miqueta més abundants. Es dedicaven a la cacera, la pesca i la recol·leccióamb una gran habilitat, i elaboraven un instrumental lític (ganivets, burins, destrals, etc.) molt ben tallat, a més de treballar lafusta, l’ós i el cuir. Aquests caçadors trobaven refugi a l’abric de l’Hedra, en la solana de la Serratella i al pla de Sant Vicent (On-tinyent), i a la cova dels Ossos, en terme de l’Olleria.348

Ben prompte arribarien des del Magrib (pel 5500 aC) uns altres costums –la cerealicultura, la ramaderia, la ceràmica i lapedra polida– constitutius de la ‘revolució neolítica’. Els grups humans tendiren a sedentaritzar-se i a cremar rogles el carrascarprimigeni per a sembrar cereals. L’emmagatzematge estacional d’aliments i la possibilitat de cuinar per a xiquets i malalts –la ce-ràmica– contribuïren a multiplicar la població. En l’eneolític o IV mil·lenni (4000-2500 aC) i el neolític final o calcolític (2500-1800 aC), proliferaren per les vores de rius i barrancs poblats de cabanes. Els pobladors pasturaven ramats de bestiar iemmagatzemaven el blat en sitges excavades en el sòl.349 En terme d’Aielo no s’ha descobert ara per ara cap poblat eneolític,però sí restes d’aquesta època a la cova de Sant Nicolau (la Serra Grossa, l’Olleria) i a la cova de l’Hedra (solana de la Serratella,Ontinyent).350

Els canvis del clima, la multiplicació de poblats, la competència pels recursos hídrics i edàfics, i la invenció de la guerra –eltemps dels arquers– provocà una gran crisi d’abast mediterrani. Els supervivents es feren temorosos i ocuparen els caramullsde tossalets i puntals de les serres, on construïen cases menudes protegides per rústegues muralles de pedra vana. També plas-maven sobre la pedra les seues inquietuds i delers espirituals. Així s’observa, per exemple, en les pintures rupestres d’art es-quemàtic de l’abric de la Fos, entre Ontinyent i Aielo.351 Havia arribat l’edat del bronze (1800-1200 aC), metall que començàa utilitzar-se aleshores.

111

346 VILLAVERDE, Valentín (ed.), De neandertals a cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes, Universitat de València, 2001.

347 Vegeu JORDÁ CERDÁ, Francisco, El musteriense de la ‘Cova de la Pechina’ (Bellús), separata del Primer Congreso Arqueológico de Levante, València,1946; JORDÁ CERDÁ, Francisco, La Cova Negra de Bellús (Játiva) y sus industrias líticas, SIP – Diputació de València, València, 1946; VILLAVERDE BO-NILLA, Valentín, La Cova Negra de Xàtiva y el musteriense de la región central del Mediterráneo español, Servei d’Investigació Prehistòrica – Ajuntamentde Xàtiva, 1984.

348 RIBERA, Agustí, Prehistòria i arqueologia d’Ontinyent, dins BERNABEU SANCHIS, Alfred i al., Història bàsica d’Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent,1995, ps. 33-104.

349 GÓMEZ PUCHE, Magdalena i al., El yacimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los ‘poblados de silos’ del IV milenio en las comarcas centro-me-ridionales del País Valenciano, dins Recerques del Museu d’Alcoi, 13, Alcoi, 2004, ps. 53-129; BERNABEU AUBAN, Joan (coord.), El III milenio a. C. enel País Valenciano. Los poblados de Les Jovades (Cocentaina) y Arenal de la Costa (Ontinyent), dins Saguntum, 26, València, 1993, ps. 11-179.

350 PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Cova de Sant Nicolau (Ollería)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1977, t. 10, p. 211; RIBERA,A., Prehistòria i arqueologia..., p. 53.

351 Ibídem, p. 68. Per a contextualitzar millor, vid. GALIANA, María Francia – TORREGROSA, Palmira – RIBERA, Agustí, El arte rupestre postpaleolítico enel valle del río Albaida y cuenca del río Cànyoles (Valencia), dins HERNÁNDEZ, M. S. – SOLER, J. A., Actas del Congreso de Arte Rupestre en la EspañaMediterránea (Alacant, octubre 2004), Alacant, 2005, ps. 111-122.


L’any 1958, l’arqueòleg Salvador Espí Martí,‘Salvoret de Bellús’ (Atzeneta d’Albaida, 1891– Aielo de Malferit, 1965), que fou un dels pionersde l’arqueologia valenciana,352 trobà ceràmiquesdel bronze –cerámica lisa y con muñones– a laserra de la Solana (la Serra Grossa); materials quedeposità al magatzem del Servei d’Investigació Pre-històrica de la Diputació de València, on treba-llava.353 Més modernament, el director delMAOVA (Museu Arqueològic de la Vall d’Albaida)i l’arqueòleg bocairentí Josep Beneyto, especialistaen aquest període cultural, han descrit al racó d’A-ielo els poblats del bronze de l’Alt de la Cova deCanet, el tossal del Llobero (fitant amb l’Olleria) iel Molló de les Mentires.354

L’Alt de la Cova de Canet (410 m d’altitud)ocupa un rectangle de 1.700 m2 (50 x 37 m). Eslocalitza damunt la cova, al caramull d’un tossaletarrimat al barranc de Sant Joan, i disposava de murde tanca. El tossal del Llobero es troba prop delvell port de l’Olleria, a 420 m d’altitud, i ocupa so-lament uns 280 m2. El ‘Tambulló’ –topònimantic355– o Molló de les Mentires (2.300 m2, 390m d’altitud) és el més important i conegut de totstres jaciments. Ocupa una prominència rocallosade la lloma de Bleda (serra de la Solana), damuntla riba esquerra del barranc de la Fos, per on el riud’Ontinyent trinxa la serra en dos.356

El Molló de les Mentires, pròxim a la cova dela Fos, domina visualment el camí assegador, anti-

G E OG R A F I A , H I S T Ò R I A , PAT R I MON IAIELO DE MALFERIT

112

352 Persona de confiança de l’arqueòleg albaidí Isidre Ballester Tormo, fundador del Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria de la Diputacióde València, en la dècada del 1920, Salvador Espí treballà durant dècades en el SIP. Vegeu PEDRO MICHÓ, María Jesús de, Isidro Ballester Tormo i lacreació del SIP, dins BONET, Helena (coord.), Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP, 1927-1950, Diputació de València, 2006, ps. 47-66; SOLER,Abel (coord.), Atzeneta d’Albaida. Imatges i paraules per a la memòria, Ajuntament d’Atzeneta d’Albaida, 2007.

353 PLA BALLESTER, Enrique, Actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1956-1960), dins Archivo de Prehistoria Levantina, 9, València, 1961,ps. 211-254 (ps. 222-223).

354 RIBERA, Agustí - PASCUAL, Josep, Els poblats de l’edat del bronze a Ontinyent i la Vall d’Albaida occidental (I), Alba, 9, ps. 13-54; Alba, 10, ps. 101-136; Alba, 12, ps. 25-78, Ontinyent (núm. 9, ps. 46-47), 1994-1999; RIBERA GÒMEZ, Agustí, La Lloma de Bleda o Molló de les Mentires. Una estacióarqueològica del bronze valencià, dins Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 35-39. Vegeu també PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Molló de lesMentides (Aielo de Malferit)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1975, t. 7, p. 176; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Cinc coves d’Ontinyent,dins Lapiaz. Revista de la Federación Valenciana de Espeleología, 9, València, 1982, ps. 21-24; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Catálogo de yacimientos arqueológicosdel término municipal de Ayelo de Malferit, Fitxer inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, sign. 1.538, Ontinyent, 1986.

355 Que encara han usat alguns, en època recent: VALOR GADEA, Josep, Forada al ‘Tambulló’, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 90-94.

356 Uns altres estudis sobre poblats de la zona de l’Olleria-Bellús, en: PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Castellet del Porquet (Ollería)’, dins Gran Enciclopediade la Región Valenciana, València, 1974, t. 3, p. 86; RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla,l’Olleria, 1989, p. 17 i ss.

El barranc de la Fos, per on discorre el riu, fou un lloc molt freqüentat en l’edatdel bronze


quíssim, que connecta la vall d’Albaida amb la vall de Moixent, a través del’estret d’Aielo. Però la importància que té el jaciment, més que per les tro-balles exhumades i evidents –que no són excessivament rellevants–, la téper ser un dels primers jaciments arqueològics estudiats científicament a l’Es-tat espanyol. El seu descobridor fou el propietari ollerià Josep Pla, un homeaficionat a les ‘antiguitats’, com se’n deia aleshores. Visità Pla el jaciment pelsanys 1845-1846, ja que havia oït nomenar als d’Aielo que al ‘Tambulló’ existiaun túmul –versió culta– o ‘túmbol’ –versió vulgar, del llatí tumulus–, on haviad’haver algun moro ric sepultat i algun tresor d’aquell temps.357 Uns altresveïns del poble advertiren al curiós visitant que tot allò dels tresors erenmentides, que tal volta es remuntaven a l’època morisca: ja que tambulló vede l’augmentatiu llatí tumulone,“la gran tomba”, encreuat fonèticament ambtumba,“tomba”. En realitat, no hi havia cap tomba ni túmul allí, sinó un muntde pedres, augmentades per les runes del poblat del bronze.

En qualsevol cas, l’existència del ‘Molló de les Mentires’ (nova denomi-nació aplicada al jaciment per Pla, que no trobà allí l’esperat tambulló o túm-bol) arribà a oïdes dels estudiosos de la Universitat de València. El prestigiósgeòleg i paleontòleg Joan Vilanova i Piera (València, 1821-Madrid, 1893), vi-sità el lloc per a estudiar-lo científicament (1867) i divulgar-lo en unes con-ferències organitzades per la Societat Econòmica d’Amics del País, deValència. Assabentat així el rector de la Universitat de València, afanoso deganar gloria a poca costa –segons Vilanova–, envià una comissió d’estudiosos,que tornaren a donar què parlar a la gent del poble, l’any 1869. Els científicses mostraren decebuts pel jaciment de ‘les Mentires’, perquè esperaven tro-bar alguna cosa més: un monument o dolmen megalític, concretament. Tro-baren, això no obstant, i segons el relat de Vilanova, varios tiestos de barrotosco y mal labrados, huesos de diferentes animales domésticos, una laja de piedra agujereada en uno de sus extremos, y otrosvarios objetos que denotaven ser contemporani el jaciment al del Castellet del Porquet (l’Olleria).358

El jaciment cridà després l’atenció de l’arqueòleg Isidre Ballester Tormo, fundador del Museu de Prehistòria de València, quevisità el Molló l’any 1909 i insistí en la necessitat de desmentir el mite del ‘túmbol’. Ho feu en una publicació del 1937 sobre el‘Castellet del Porquet’, redactada en valencià: Informarem –escriu– que no es tractava d’una construcció megalítica, sinó de ruïnesd’un despoblat prehistòric, com molts del país. Seguidament critica la llegenda del dolmen i remet al lector als texts de Vilanova.359

113

2. Història. Del neolític a la societat global

357 Segons BALLESTER TORMO, Isidro, El Castellet del Porquet, Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial de València, 1937.

358 Les cites són de VILANOVA y PIERA, Juan, Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia, Sociedad Geográfica, Tipogr. de Fortanet, Madrid,1893, p. 485. Vegeu també FLÉTCHER VALLS, Domingo, Restos arqueológicos valencianos, de la colección D. Juan Vilanova y Piera, en el Museo Ar-queológico Nacional, dins Archivo de Prehistoria Levantina, 2, València, 1946, p. 346; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Mollóde les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 132-146.

359 BALLESTER TORMO, Isidro, El Castellet del Porquet, Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial de València, 1937. Sobre el Molló,vegeu també BALLESTER TORMO, Isidro, Antigüedad remota de muchas vías actuales, dins Almanaque ‘Las Provincias’, València, 1934, ps. 425-429;GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, Resum dels treballs de la Secció d’Antropologia i Prehistòria, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana (primeraèpoca), 8, núm. 24, València, 1935, p. 182; GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, L’any arqueològic valencià, dins Almanaque ‘Las Provincias’, 1935, p.459; GIL-MASCARELL BOSCÀ, Milagro, Yacimientos del Valle de Albaida (Valencia), dins IX Congreso Nacional de Arqueología (Valladolid, 1965) Saragossa,1966, ps. 100-105; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Arqueologia: la cultura ibèrica a Ontinyent, dins Butlletí d’Informació Municipal, 7, Ontinyent, novembre1985, ps. 13-14; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Catálogo de yacimientos arqueológicos del término municipal de Ayelo de Malferit, Fitxer inèdit de l’ArxiuMunicipal d’Aielo de Malferit, sign. 1.538, Ontinyent, 1986.

El cèlebre paleontòleg valencià Joan Vilanova Piera(1821-1893) donà a conéixer en les seues publica-cions el Molló de les Mentires d’Aielo


Transcorreguts alguns segles, els contactes dels homes del bronzeamb pobles de la Mediterrània Oriental, els portaren a aprendre lametal·lúrgia del ferro, l’escriptura, l’olivicultura i –més avant– la vinicultura,etc. La societat es féu més complexa i els poblats d’agricultors estiguerendominats per ciutadelles aristocràtiques de guerres, situades en llocs ele-vats i estratègics. La cultura ibèrica es formaria a partir del segle VII aC iarribaria al moment d’esplendor en els segles V-III aC, per a caure sotal’influx roma en els segles II aC-I dC.

El terme d’Aielo, per exemple, estaria en la zona d’influència dels po-blats ibèrics de Saiti (el castell de Xàtiva) i la Bastida de les Alcusses (Moi-xent), ambdós ben propers. No obstant això, a penes es coneixen restesibèriques pels voltants d’Aielo. Si de cas, cal esmentar les restes de cerà-mica ibèrica localitzades per Pere Vidal Colomer dalt de la caseta novadels Botges, a l’Alqueria Vella. O la punta de llança que aparegué a l’altrabanda del riu, en terme d’Albaida, dins la Cova d’Asses, ben conegudapels aieloners que tenen terres allí.360 En la Revolta de Bonavista, fitantamb terme de l’Olleria, es localitzen restes iberoromanes (segle I aC),encara que la majoria de troballes es corresponen ja amb la plena roma-nitat (segle I dC).361

Amb la conquesta romana i la consolidació de Saetabis(Xàtiva) comuna urbs important, que exportava tovalloles de lli a Roma, la Vall d’Al-baida s’omplí de poblats agrícoles d’aborígens i vil·les més o menys luxo-ses, de propietaris urbans, on es conreaven cereals, oliveres i vinyes. Perterme d’Aielo discorria un camí, el d’Ontinyent, desviat a Bonavista capa l’Olleria, que connectava la zona occidental de la Vall d’Albaida amb Xà-tiva, a través de la valleta de Bixquert. En cert tram del camí, que travessala serra i forma carrilades, s’observa una curiosa inscripció –el numeralromà VII– que no indica cap distància mil·liària, com ha suposat algun eru-dit de l’Olleria. Altrament, deu ser un testimoni epigràfic –com els ques’han trobat a Dénia– de la presència de soldats de la Legio VIIGemina(“Legió Bessona Setena”), comandats pel beneficiari consular Va-lerius Paternus, en els anys 235-238, per causa d’una guerra civil.362 Sesuposa que, al temps que es preparaven per si venien d’Àfrica els enemics

de l’emperador Maximí, els de la ‘VII’ dedicarien les hores lliures a reparar camins i traçar grafits.

El camí principal o Via Augusta, el més jalonat de vil·les romanes, discorria per la veïna vall de Moixent. Així que Aielo quedavaun tant apartat de la zona més romanitzada. No obstant això, es coneixen ací els jaciments romans de Cairent i la Revolta deBonavista (terme d’Aielo), i els Vint-i-cinc i els Casals-Sant Cristòfol (terme de l’Olleria). Al mas i la font de Cairent s’han trobat


114

360 RIBERA GÒMEZ, Agustí, La Cova d’Ases i la troballa d’una punta de llança ibèrica, dins Aielo de Malferit en festes,1992, ps. 77-79.

361 RIBERA, Agustí - BOLUFER, Joaquim, La romanització a la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit,1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 659-680.

362 CEBRIÁN FERNÁNDEZ, Rosario, Unbeneficiarius consularisdocumentado en Saetabi, dins Saguntum, 28, València, 1995, ps. 275-278; GISBERT SAN-TONJA, Josep-A., La romanización de Dianium: ciudad y territorium, dins MORENO, F. (coord.), Història de la Marina Alta, Prensa Alicantina SA – Institutd’Estudis de la Marina Alta, Alacant, 1999, t. 1, ps. 121-132 (p. 124). Segons aquest últim autor, la presència de les tropes al litoral mediterrani (235-238) hauria sigut part d’un dispositiu preventiu, front a un possible desembarcament dels enemics de l’emperador Maximí.

Punta de llança ibèrica de la Cova d’Ases, en termed’Albaida, però relativament prop d’Aielo (MuseuArqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, MAOVA)


115


363 Com Bocairent, Llutxent, Carcaixent, etc. Vid. MENÉNDEZ PIDAL, Ramón, El sufijo -én: su difusión en la onomástica hispánica, dins Emerita, VIII,1940, ps. 1-36; també dins Toponímia prerrománica hispánica, del mateix autor, Madrid, 1952, ps. 105-158. La proposta de ‘Carius’ la fan, entre d’altres,VAÑÓ SILVESTRE, Francisco, Cairent y Bocairent, dins Aielo de Malferit en festes, 1977, s. p.; VENTURA, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtivaen la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81.

364 Vegeu VICIANA, Martín de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, 1564. Reimpr. facsímil, València, 1972, vol. 3, p. 330;VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, dins IV Col·loqui d’OnomàsticaValenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps. 1.199-1.230.

365 Citat per RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, p. 23, n. 12.

366 RIBERA GÒMEZ, Agustí, Servei Arqueològic d’Ontinyent. Quadre resum de l’actuació de 1995, dins Alba, 11, Ontinyent, 1996, ps. 197-202. Vegeutambé MARTÍN, Gabriela, Materiales romanos de las colecciones del Museo de Prehistoria de Valencia (Antiguos fondos, I), dins ESTUDIOS de Arqueologíaibérica y romana. Homenaje a Enrique Pla Ballester, Diputació de València, València, 1992, ps. 411-442.

Pedres carejades que delaten l’existència d’una villa Cariana dels romans, on ara està lacasa de Cairent

àmfores i ceràmiques dels segles I-III dC; tegulae (teules romanes) i taulells romboïdals de paviment. El topònim és romà –lafinca de Càrius, villa Cariana o fundus Carianus363– i es repeteix a la Costera de Ranes, on existí una alqueria islàmica de Cairent,integrada ara en el nucli urbà de Llanera.364 Als Vint-i-cinc o mas de Sant Joan de l’Olleria, afloren múltiples restes dels segles I-IV dC, i als Casals i Sant Cristòfol, troballes dels segles I-VI dC.

A Bonavista, l’any 1958, l’arqueòleg aieloner Salvador Seguí identificà ceràmiques i vidres romans a la partida de Bonavista,en el desmonte de la carretera de Onteniente a Valencia, frente a la finca llamada Bonavista.Així consta en el fitxer del Servei d’In-vestigació Prehistòrica de València.365 Quan es començà la construcció de l’actual autovia (1995), aflorà el jaciment i s’excavàd’urgència per part del Servei Arqueològic d’Ontinyent, i...

...es posaren al descobert diverses restes estructurals i abocadors reblits de materials arqueològics corresponents a partd’una vil·la romana. Junta als fonaments d’alguns escassos murs, destaca l’aparició d’un hipocaust o cambra subterrània,que distribuïa l’aire calent sota el paviment d’una part de la casa. A més de les restes de materials constructius, molt abun-dants, els materials mobles recuperats són nombrosos, i corresponen majorment a vasos ceràmics, alguns ferros i escassosbronzes. La cronologia de l’assentament és altimperial, amb una vida curta entre els segles I-II dC.366

Les estructures i materials de construcció es corresponen amb tegulae i imbrices de la teulada; suspensoriae (rajoles redones

Aspecte d’una vil·la romana (foto: SIP)


de l’hipocaust o sistema de calefacció sub-terrània, probablement al servei d’un bany);parets de morter de calç, murs enlluïts, pa-viments d’opus signium (morter i ceràmicatriturada), etc. Entre les restes mobles, des-taquen lluernes de test, ceràmica comuna detaula i ceràmica de luxe: sigillata hispànica,africana i sud-gàl·lica.

A banda de les restes de poblament, en-castada en una casa del carrer del Batle del’Olleria es localitza un làpida romana delsegle II, comentada ja per autors dels seglesXVI-XVII, com ara el cronista Diago. Estracta d’una inscripció sepulcral en memòriade L(ucius) Furius Murrus / Furia L(uci) f(ilia)Murrana. V(ixit) a(nnos) XIV, és a dir, “LuciFuri Murro (ho dedica a) Fúria Murrana, fillade Luci. Visqué 14 anys”.367

El moment d’esplendor romà dels segles I-IV donaria pas a la crisi del segle V. Desaparegué l’Imperi Romà, els bàrbars en-vaïren la regió i la majoria de vil·les romanes de la Vall d’Albaida es despoblaren. Solament alguns emplaçaments antics, com araels Casals de l’Olleria, continuaven habitats durant les guerres entre visigots i bizantins pel control de la zona (segles VI-VII).368


116

367 MARTÍNEZ PEÑARROYA, José, Epígrafe hispano-romano en la calle ‘Batle’, dins L’Olleria en festes, 1985, ps. 71-73; CORELL, Josep, Inscripcionsromanes de ‘Sàetabis’ i el seu territori, Nau Llibres, València, 1996, ps. 132-133.

368 VALLEJO GIRVÉS, Margarita, Bizancio y la España tardoantigua (ss. V-VIII): Un capítulo de historia mediterránea, Memorias del Seminario de HistoriaAntigua, 4, Universidad de Alcalá de Henares, 1993.

Restes d’un bany amb calefacció subterrània a la vil·la romana de la Revolta de Bo-navista (Aielo-l’Olleria)

Croquis d’un bany romà

Peça de ceràmica sigillata trobada a Bonavista (di-buix: Gabriela Martín)


Els supervivents de la crisi s’agruparen en poblatsfortificats i en uns altres dispersos per les munta-nyes,369 i la ciutat de Xàtiva quedà reduïda a unaciutadella episcopal custodiada eventualment peralguna guarnició visigoda.370 El clima s’havia refre-dat, el bosc avançava sobre l’erm, i solament estreballarien alguns rogles o “porcions” de terra demillor qualitat (Portiones > poblat de Purçons?);els bancals de l’antiga vil·la de Càrius (> poblatde Cairent?), i el meandre de l’Horta Vella, quellavors seria de una terra de secà.

Precisament la qualitat del sòl quaternari del’Horta Vella, i la presència enfront d’una fontgenerosa –la font d’Allà Baix– justificarien l’as-sentament dalt la riba de la Barceloneta d’und’aquells poblats-refugi. El nom llatí d’Aielo (Ag-gellu, “el Muret Defensiu”)371 i la situació de lafutura alqueria musulmana, arrimada al barranc,buscant una defensa natural, són explicatius del’origen del poble en un temps ‘obscur’: de pe-rills i saqueigs, de falta d’autoritat i absència d’unestat fort, d’autodefensa comunitària, de ro-mans sense Roma. Sols una sèrie d’interven-cions arqueològiques al solar del nucli anticpermetrien trobar un nexe científic entre la fi-lologia i la història.372 I així sabríem, aproxima-dament quan aparegué sobre el mapapoblacional el llogaret d’Aggellu. Ara, ens con-formarem a pensar que fou en algun momentindeterminat dels segles VI al IX, quan encara es parlava el ‘romanç’ (llatí vulgar evolucionat), a cavall entre l’època visigodai els primers temps de la civilització islàmica.

L’arribada dels musulmans a la Vall d’Albaida cal situar-la ben avançat el segle VIII. Se suprimí el regne autònom de Teodomird’Oriola (un duc visigot que havia pactat amb els invasors del 711) i entraren en la zona tribus àrabs i berbers, en règim d’allot-

117


369 TORRÓ, Josep - FERRER, Pere, Asentamientos altomedievales en el Pic Negre (Cocentaina, Alicante). Aportación al estudio del tránsito a la épocaislàmica en el ámbito montañoso de las comarcas meridionales del País Valenciano, Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española, Saragossa,vol. 3, 1985, ps. 129-146.

370 LLOBREGAT, Enric,La primitiva cristiandat valenciana, l’Estel, València, 1977; VENTURA CONEJERO, Agustí, L’església de Sant Feliu, Xàtiva, 1979, ps.17-20; SOLER, Abel, Els bisbes visigots i la toponímia llatina del País Valencià: Ontinyent, Moixent i Marinyén, dins XXV Col.loqui de la Societat d’Onomàstica.V Col.loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), revista Braçal, 21-22, Sagunt, 2000, vol. 2, ps. 563-568; VELASCO, Ángel, Los primerospasos. La Iglesia de Xàtiva en la época paleocristiana, dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coords.), Exposició ‘La Llum de lesImatges. Lux Mundi’. Xàtiva, 2007 (Libro de Estudios), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 86-103. En el camí de Bixquert, que portava d’ací aXàtiva, es localitzà fa dècades un anell d’època visigoda –paleocristià– amb el nom d’Aquileius inscrit. Pot ser que haguera pertangut al propietari del’actual horta i partida de l’Agrillent, entre Ontinyent i Aielo (llatí pagu Aquileianu > àrab *Aqlilyân > valencià Agrillén), on hi hagué una alqueria islàmica.

371 Us remetem a l’apartat de la part de ‘Geografia’, on tractem de l’etimologia d’Aielo.

372 L’excavació efectuada en època recent al sòl del pati del palau (actual casa consistorial) no ha donat llum al respecte, perquè l’edifici fou edificat directamentsobre la roca, en un solar escombrat i netejat prèviament.

Soldats romans, el dia dels Reis de l’Orient. Aielo, dècada del 1970

Làpida romana del carrer del Batle de l’Olleria, en un gravat de Lumiares (segleXIX)


jament de tropes (àrab inzâl): allí on s’instal·laven,s’apropiaven la tercera part de la terra de con-reu.373 Durant el segle IX, tot coincidint amb unrescalfament climàtic i un cicle de bones collites,cresqué la població i aparegueren sobre el mapamedines o nuclis urbans, com ara Xàtiva o Alzira,que eren rebels a l’autoritat dels emirs Omeies deCòrdova. Quan els exèrcits andalusos d’‘Abd ar-Rahman III feren capitular els nuclis rebels, l’emires proclamà califa (929). A partir d’aquell momentcomença un moment d’esplendor demogràfic iagrícola, que es prolonga durant els segles del Ca-lifat, els regnes de taifa i els imperis nord-africans(segles X-XIII).

L’actual terme d’Aielo de Malferit era un espaiperifèric de l’àrea d’influència de la madîna o me-tròpoli urbana de Xâtiba. En el segle X, el nuclid’alqueries del port d’Albaida predominava sobrela resta de la comarca, fins a apropiar-se el nomsencer del districte comarcal o juz’ d’al-Baydâ’ (“laTerra Blanca”), citat així pel geògraf al-‘Udhrí (se-gles X-XI).374 Aleshores, la comarca ja devia estarplenament islamitzada i en procés avançat d’ara-bització lingüística. En el segle XI es consolidariacom a nucli més important de la vall d’Albaida es-tricta –Bocairent a banda– el poble fortificat o hisnd’Ontinyent. Els àrabs l’anomenaven ’Untinyân,probable tergiversació del llatí Antoniana, és a dir,la finca rústica d’Antònius. La mesquita d’Ontiny-ent,375 i en major mesura a la mesquita major deXàtiva, eren centres d’aprenentatge de l’àrab, elstextos alcorànics i la jurisprudència islàmica. La ciu-tat del castell bicèfal –residència de prínceps almo-

ràvits en el segle XII– destacava per les seues extenses hortes i per la fabricació d’un paper que comercialitzava per totl’Occident.376

Sens dubte, una de les novetats o progressos més importants que portaren els àrabs de l’Orient Mitjà fou l’anomenada ‘re-volució agrícola de l’Islam’: la introducció de mètodes i procediments de reg orientals (assuts, séquies, sénies, albellons, files,tandes...), que permetien introduir productes subtropicals (albargines, espinacs, carxofes, etc.) i cultivar intensament la terra.Així, en una extensió menor de terra, ben adobada o femada, eren capaços de produir una gran varietat i quantitat d’aliments;


118

373 VALLVÉ, Joaquín, España en el siglo VIII: Ejército y sociedad, dins Al-Ándalus, 43, Madrid, 1978, ps. 51-111.

374 MOLINA LÓPEZ, Emilio, La cora de Tudmîr según al-‘Udrí (s. XI). Aportaciones al estudio geográfico-descriptivo del Sureste peninsular, dins Cuadernos deHistoria del Islam, 3, Universitat de Granada, 1972, p. 20.

375 EPALZA, Míkel de, La vall d’Albaida musulmana, dins Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 17-24.

376 RUBIERA, María Jesús - EPALZA, Míkel de, Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Ajuntament de Xàtiva, Alzira, 1987.

L’existència d’un bon naixement d’aigua –la font d’Allà Baix– explica el lloc ele-git per a fundar Aggellu


a diferència dels romans, que havien practicat una agricultura extensivade secans, i sols disposaven d’horts reduïts. L’efecte d’aquella revolució‘dels moros’ perdurava encara segles després; quan llegim en el diccionarigeogràfic de Madoz (1847), l’afirmació següent: los productos de todas

las tierras [del terme d’Aielo] pueden calcularse en 10 por 1 de simiente; pero las de huerta rinden el 100 por 1 cuando están sem-bradas de trigo y panizo.377

L’estratègia productiva andalusina, oriental, es posava de manifest encara en el paisatge agrícola aieloner del segle passat:unes hortes molt productives, treballades intensament, pam a pam, com si foren jardins, i per contra uns secans extensius, es-cassament treballats, amb sembrats, oliveres i garrofers. Els iniciadors d’aquesta dualitat horta-secà, tan corrent en terres valen-cianes, foren els musulmans. Ací, concretament, es limitaren a desviar amb assuts (< àrab as-sudd) l’aigua del riu del Pou Clar(conegut com wâdî Bukâr, segons el cèlebre geògraf al-Idrisí, mort el 1165)378 i conduir-la mitjançant séquies (àrab as-sâqiya),per a regar les ‘algoleges’ (< àrab al-walâja) o terres baixes dels meandres, les revoltes del riu. Així és com, entre el barranc dela Fos (Aielo) i la Junta dels Dos Rius (Montaverner), es configuraren a dues bandes del riu l’Horta Vella (terme d’Aielo), l’hortetad’Atzueva (terme d’Albaida), les hortes de Gàlim (la dels Vint-i-cinc i la de l’Olleria), l’horta del Pas d’Albaida i la Palmera (Albaida),i l’horta de l’Asseit (Albaida, Bufali i el Palomar).

Aquestes hortes existien, algunes d’elles amb una extensió inferior a l’actual, en la primera meitat del segle XIII, quan esproduí la conquesta feudal. En el ‘Llibre del Repartiment’ feudal, figuren en els quaderns dels anys 1248-1249, els noms de lesalqueries següents, i en aquest ordre: Purçons (Porçónex, Porzónex), Cairent (Cayrén), Aielo (Ayello, Yelo), Atzueva (Zihueva, Zi-ueva, Zuveva), Gàfit (Hàfif, Hàfix, Càfix). En unes altres donacions se’ns completa el llistat amb les alqueries de Gàlim (Gàlim,Gàlym) i Benalguazir (Venalguazil, Venalguaçil).379

119



378 AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz de corazones y prados de contemplación), a cura de JassimABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998, ps. 94 i 303: De Xàtiva a Ontinyent, que està a la vora del riu de B(u)kâr, hi ha quinze milles. De Xàtiva, que està sobreel riu de B(u)kâr, al castell d’Aiora, hi ha trenta-cinc milles. Segurament, els cristians del segle XIII oïren [bokár] i ho tergiversaren com ‘Pou Clar’.

379 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979. Més avant, ja tractarem en concret de les donacionsefectuades.

Els musulmans portaren amb ells una ‘revolució agrícola’: hortes, agriculturaintensiga, nous productes...

Aspecte de l’Horta Vella, un paisatge heretat d’al-Àn-dalus, en una fotografia aèria del 1956



120

380 GUICHARD, Pierre, Les musulmans de Valence et la reconquête (XIè-XIIIè siècles), Institut Français, Damasc, 1990-1991, vol. 1, p. 83; trad. per J.TORRÓ com Al-Ándalus frente a la conquista cristiana, Universitat de València, 2001.

381 SOLER, Abel, Regadiu, toponímia i poblament islàmic a la conca alta del riu d’Albaida, dins TEROL, V. (ed.), 750 Anys com a valencians. Albaida i la Vall,1245-1995, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1995, ps. 27-92.

382 SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat,Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

Al llarg del riu d’Aielo i l’Olleria, s’arrengleraven alqueries islàmiques vinculades a terres fèrtils d’al·luvió, com les de l’Horta Vella d’Aielo

Totes set alqueries es localitzaven en l’actualterme d’Aielo, i a la vora del riu d’Ontinyent, en laconfluència dels termes de l’Olleria, Albaida, Bufali,el Palomar i Montaverner. És probable que els re-partidors cristians usaren de manual orientatiualgun ‘atzemí’ (az-zimâm) o quadern de recaptacióàrab, on figuraren en ordre geogràfic les referidesalqueries.380 És el mateix cas que trobem en el re-partiment de les alqueries d’Albaida, que són enu-merades en ordre, descrivint un cercle al voltantdel castell albaidí.381 Segons el mateix ‘Reparti-ment’, aquestes alqueries (àrab al-qarya, “elpoble”) o rafals (rahl, “finca particular”) depenienadministrativament de l’alcaid Alí Alcuxo, custodi del ‘Castell Nou’ d’Albaida (l’actual Vila d’Albaida).382

L’alqueria de Purçons era una alqueria atípica de secà, escampada segurament entre el barranc del Joncar i l’actual partidade Purçons. Segurament comprenia les antigues 24 fanecades d’horta que del barranc del Joncar, les 36 fanecades de secà del’heretat marquesal de l’Alqueria Vella, i les 24 fanecades de l’Oliverar d’en Pere, vinculades també a la mateixa alqueria i finca

El nom d’Atzueva, antiga alqueria de berbers pròxima a Aielo, en el ‘quadernde la peita’ del 1508 (Arxiu Municipal d’Albaida)


121


L’alqueria andalusina de Porçónex,que figura en el ‘Llibre del Repartiment’ (1248), comprendria cases esparses per les actuals partides dePursons i l’Alqueria Vella. En aquests bancals de l’Alqueria Vella afloren restes dels segles XII-XIII

senyorial; més una sèrie de “porcions” de secà, es-campades per la partida de Purçons. És probable, finsi tot, que el nucli de cases no es trobara per l’actualcasa de Purçons, sinó a l’Alqueria Vella (un poc mésavall de la caseta nova dels Botges, Vidal-Colomer),on afloren ceràmiques tardoislàmiques (segles XII-XIII).

La curta extensió del jaciment de l’Alqueria Vella,arrasat per moderns abancalaments, així com la redu-ïda extensió de terra que li atribuïm, indica que es trac-taria d’un llogaret menut, despoblat vers la fi del segleXIII. La probable identificació de Porçónex amb l’Al-queria Vella es reforça amb la constatació següent: al-menys fins el segle XVIII, ‘Purçons’ era un sector moltextens del terme aieloner, semblant en extensió al deCairent, i corresponent, doncs, amb les terres de pas-tura adscrites a la desapareguda alqueria vella o me-dieval. S’estenia la terra de Purçons fins als afores delpoble. Així consta la presa de possessió feudal de l’any1760, on el marqués Salvador Roca visità l’ermita de

Ceràmica tardoislàmica i unes altres restes de l’Alqueria Vella o ‘Cria Vella’


Sant Joaquim i el Calvari, situats en partida común-mente nombrada de Pursons.384 Si el poblat canviàde nom després de la conquesta, degué ser per-què en els anys en què posseí Aielo l’infant en Pere(pel 1272), aquest es reservaria la propietat de lameitat de Purçons (l’Alqueria i Olivar d’en Pere),com una mena de reserva dominical. Pocs anysdesprés, en despoblar-se les cases, es quedariafixat el nom d’Alqueria ‘Vella’ per a aquesta partidadel terme.385

La segona alqueria del llistat era Cairent, ex-tensa partida, antiga vil·la romana, baronia medie-val i gran heretat del marqués des dels temps dela Revolució Liberal (segle XIX). Disposa d’unafont i una bassa de factura morisca (20 x 20 passesàrabs),386 d’on es regava una horteta de 6 faneca-des.387 Al voltant de la font, el pi i la casa de Ca-irent, s’estén l’actual heretat, que comprén 3.679fanecades, on els moros pasturarien els seus bes-tiars. Quasi tot era erm i muntanya, encara a mitjan

segle XVIII. Segons unes dades del 1760, a banda de l’horteta de la bassa, l’heretat de Cairent comprenia un corral i 660 fane-cades de secà cerealícola, escassament arborat.388 D’aquesta xifra hauríem de descomptar la Vinya del Senyor (60 fanecades) idos rompudes a la partida del Pla (de 91,33 i 73,50 fanecades d’extensió, respectivament), que no existirien en època islàmicai medieval.389 Restarien així unes 432 fanecades de secà (12 jovades forals exactes) i 6 fanecades d’horta, que podrien corres-pondre’s amb les existents en els segles XII-XIV, quan l’alqueria arribà a tenir fins a 12 cases (8 tan solament, segons el morabatídel 1373).390 Cada vassall o colon disposaria, doncs, d’unes tauletes per a fer hortalissa; una rabera de bestiar per a pasturar ala serra, i una heretat de secà d’entre 36 i 54 fanecades. La Vinya del Senyor seria una ‘reserva dominical’ creada pels Malferiten la baixa edat mitjana (segle XV).391

Pel que fa als ‘casals’ o cases arruïnades del despoblat de Cairent, la presa de possessió feudal del 1760 indica que encaraeren visibles i reconeixibles. Aquell any, el procurador senyorial, després de visitar el mas i la bassa, se constituyó en el lugarantiguo, derruido, y varonía, llamado de Cayrent (...) se paseó por él y arrojó al ayre diferentes pedazos de ruinas.392


122

384 Citat per GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielode Malferit en festes, 1994, ps. 63-72 (p. 67).

385 I la llegenda popular de ser aquest poble un ‘Aielo antic’ i mitològic, una mena d’Atlàntida de bancal.

386 Us remetem al capítol de la ‘Geografia’, on tractem del regadiu.

387 Conservada amb aquesta extensió pel 1760. Cfr. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformaciónurbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72 (ps. 67-68).

388 Ibídem, p. 68.

389 Però sí en època contemporània. Vid. AMAM, Denúncia de deixadesa contra Emili Castelló Domènech, administrador de la finca de Cairent, propietatdel marqués de Malferit, Antoni Mercader Tudela, efectuada el 7 de juny del 1936.

390 ARV, Mestre Racional, 10.866, f. 6.

391 En el segle XV, l’increment del preu del vi al Regne de València animà molts cavallers i barons a promoure la plantació de vinyes.

392 GOBERNA, F., El Ayelo de 1760..., p. 68.

La casa, font i bassa de Cairent (mapa del 1753, Arxiu Municipal d’Aielo), ensrecorden la localització de l’alqueria medieval del mateix nom


L’alqueria de Gàfit (< Khâfif, nom propi) es correspon amb l’heretat i horta de Sant Joan dels Vint-i-cinc, i el pla de Gàfit(terme de l’Olleria); encara que el molí medieval de Gàfit (dit ‘de Rodenes’ des del segle XVI) es localitzava a la riba dreta delriu, en terme d’Albaida. Tornant a la riba esquerra i terme actual de l’Olleria, trobaríem l’alqueria de Gàlim (< àrab Qâlim, “elFadrí”), que es correspon amb l’horta de l’Olleria, i amb els secans de les cases de Gàlim i del Batle.393 Per la riba dreta, enterme actual d’Albaida, es trobaven les alqueries d’Atzueva (< az-Zuwâwa, tribu berber) i la seua ‘Horteta’,394 i el rafal de Benalguazir(Ibn al-Wazîr, “el fill del Visir o del Príncep”). Aquest últim assentament, identificable amb l’horta de l’Asseit –Tandeta de Bufali ihorta de les Parres (el Palomar)– i les vinyes i collado de l’Asseit (Albaida, Bufali i el Palomar), pertandria a algun notable musulmà(as-sayyîd, “el senyor”).395 Ben rebé podia haver sigut el príncep almoràvit al-wazîr as-sayyîd Abú Ishaq Ibrahim ibn Iúsuf ibn

123


393 Vid. RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, p. 90-94. En l’ACX, Pergamí XIV/50,s’esmenta l’Olivar de Gànim (possible confussió per ‘Gàlim’), propietat de Doménec Fortunyo i Marianna, que era treballat per un tal Doménec Nadal,de l’Olleria (any 1388).

394 Es correspon amb reg del molí de Rodenes i la casa de Pic (cfr. AMA, llig 1646-B, doc. 3). L’alqueria es trobaria en la casa de Pic (mas de Santa Clotilde),on s’han trobat ceràmiques islàmiques i cristianes del segle XIII. Cfr. PASCUAL, Josep – RIBERA, Agustí – ARÈVALO, Remei, Inventari de jaciments ar-queològics del terme municipal de Albaida, dins Catàleg General del Patrimoni Cultural Valencià, 1994-1995, apud Internet, http://www.cult.gva.es/dgpa, fitxa deSanta Clotilde.

395 Sobre l’Asseit i uns altres topònims d’etimologia semblant, vegeu EPALZA, Míkel de, Topònims d’origen antroponímic àrab de temps de la conquesta(Cid, Busot, Benimassot, Benissoda, Benissaudet), dinsActes del catorzé Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica. Segon d’Onomàstica Valenciana.Alacant (1989), Alacant, 1991, vol. 2, ps. 619-627; EPALZA, Míkel de, Etimología árabe del Cid como antropónimo (“el León”) y como topónimo (“elseñor y/o gobernador almohade”), dins Sharq al-Ándalus. Estudios árabes, 7, Alacant, 1990, ps. 157-169.

La bassa de Cairent


Taxufín, instal·lat a Xàtiva pel 1112 coma governador del Xarq al-Àndalus (l’Àn-dalus Oriental, de la vall d’Ebre a Múr-cia).396

Potser siguen també d’època mu-sulmana els molins Propet (Aielo, aban-donat en el segle XVII i refet en el XIX),el ‘molinell’ d’Atzueva (desaparegut enl’edat moderna), el molí de Dalt o deRodenes (antic molí de Gàfit), i el deBaix o de l’Asseit, del qual encara restenvestigis.397 Els casals molinars d’èpocamusulmana eren més menuts que elsfeudals; d’ací que reberen sovint la de-nominació de ‘molinells’ per part delsconqueridors.398 També hi havia dosmolinets al voltant de l’actual Olleria:399

l’alqueria de las Ollas del ‘Llibre del Re-partiment’ (1249) i Alfufar (àrab al-Fuk-hâr, literalment, “les Olles”) en un llistatde delmes parroquials del 1280.400 En

el segle XIX, a l’Olleria es trobà un anell d’or andalusí, que s’ha perdut, i que portava inscrita en alifat la frase següent: “Quicreu, se salva; qui pateix, venç.”401

Hem deixat per al final el cas de l’alqueria d’‘Ayel·lo’, que seria un poble menut, si tenim en compte les 9 cases tan sols enel morabatí del 1373, primera font demogràfica de què disposem.402 Però és possible que arribara a contenir una vintena decases en temps de la conquesta feudal, ja que pel 1370 s’acusava a la vall una certa crisi demogràfica, per causa de guerres ipestes. L’espai agrícola corresponent a l’alqueria devia ser el meandre de l’Horta Vella: 251 fanecades (o 84 quartes ‘moris-ques’403), que es regarien en tanda setmanal. En el meandre següent al de l’horta hi hauria un Figueral –de secà, aleshores–, jaque les figues seques eren un aliment ensucrat i ‘calorífic’ molt apreciat pels moros: les secaven a l’estiu i les consumien durantl’hivern. Pels secans de la rodalia del poble, hi hauria algunes oliveres i garrofers, que a penes rebrien atencions per part delsllauradors; tal com s’aprecia encara hui en terres del Marroc.


124

396 RUBIERA, María Jesús - EPALZA, Míkel de, Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Ajuntament de Xàtiva, Alzira, 1987, p. 82.

397 Vegeu SENDRA BAÑULS, Fernando, Molins d’aigua a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998. Els molins de Gàfit i de l’Asseitapareixen citats, conjuntament en documents de la primeria del segle XIV. Vid. SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011(en premsa).

398 SELMA CASTELL, Sergi, Els molins d’aigua medievals a Sharq al-Àndalus. Aproximació a través de la documentació escrita dels segles X-XIII (IV-VII H),Ajuntament d’Onda, 1993.

399 SELMA CASTELL, Sergi, Notes sobre la formació d’uns primers monopolis feudals a la Vall d’Albaida, dins Alba. Revista d’estudis comarcals d’Ontinyenti la Vall d’Albaida, 7, Ontinyent, 1992, ps. 35-38.

400 RIUS SERRA, José, Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280). I, Cataluña, Mallorca y Valencia, CSIC, Barcelona, 1946, ps. 656-663. En el llistat del’any anterior figura com Ollaria. En un document alcoià del 1322, llegim alcherea Ollearum, “l’aqueria de les Olles”. Vid. BAÑÓ ARMIÑANA, Ricard,Documents de la Vall d’Albaida a l’Arxiu Municipal d’Alcoi, dins Almaig, Estudis i Documents, 10, Ontinyent, 1994, ps. 79-83 (p. 81).

401 El Archivo, Dénia, 1887, vol. 2, ps. 71-72.


403 Vegeu el capítol dedicat al regadiu històric, en la part geogràfica de l’obra.

L’horticultura tradicional: una pràctica tan ‘sostenible’, que s’ha sostingut més de mil anys


De l’aspecte de l’alqueria àrab, poca cosa en podem saber, ja que seria arrasada, amb tota seguretat, en el segle XV, per adonar lloc a la configuració del palau dels Malferit i d’una gran plaça al seu voltant.404 Ignorem si la conducció d’aigua cap a lamesquita (antic oratori de Sant Miquel, integrat en el casalot dels Maons405), dataria o no d’abans de la conquesta feudal. Arabé, en el segle XV hi havia un extens hort tancat de paret, que ocupava tot el raval del Fondo, el solar de l’Església i l’antic hortde Darrere la Capella. Aquest hort de Senyor, com se’l coneixia, ens recorda al Real de Benigànim (actual convent de monges)i el Real d’Albaida (zona urbanitzada), que eren extensions de regadiu voltades de paret, pertanyents a algun personatge im-portant de la societat islàmica local. En el mateix cas es trobaven els reals (àrab riyâd,“jardins”) de Montroi i de Gandia, que handonat nom a dos municipis valencians actuals. En el cas del Real d’Albaida, el senyor feudal se l’apropià. Com segurament tambésucceí el mateix amb l’extens hort o real dels Malferit d’Aielo. Aquest es regava de l’alcavó de Belitroies, després de passarl’aigua per la font del Mig (l’única que hi hauria) i pel pati d’ablucions de la ja referida mesquita.

L’any 1535, en constituir-se la parròquia morisca d’Aielo, la dotació del capellà era curta, i l’arquebisbat demanà al senyorla cessió d’aquell hort, per a dotar la rectoria i per a construir una església digna del poble. El noble Francesc de Malferit acceptàla proposta, en maig del 1536, i féu donació a l’Església “de certa casa [la futura abadia vella] contigua a l’església d’Aielo [l’antigamesquita, casa dels Maons], que afronta d’una banda amb dita església i abadia, d’altra banda amb casa de [il·legible] Beneyto,llaurador de dit lloc, i amb un carrer, i amb el cementeri i l’església; i també d’un hort situat a aquesta banda del riu dit d’Ontinyento d’Aielo, que afronta d’una banda amb la riba de dit riu i d’altra banda amb [il·legible]; el qual hort està tancat per una tàpia. I,transcorreguts els anys que foren necessaris, que l’esmentada casa puga convertir-se en església, juntament amb dit hort; aixícom hui [il·legible.....] de dit lloc veges, aleshores pugues tombar la paret, i que aquesta decisió siga facultat teua [del rector].”406

El text, que hem traduït del llatí, es troba en molt mal estat de conservació –per ser la tinta ferruginosa i corrosiva– peròencara pot llegir-se i interpretar-se: el senyor feia donació de l’hort contigu a la flamant església i el fossar (mesquita, fins a feiapocs anys), i faculta el capellà a tombar la paret d’ací als anys que calguen, per a poder edificar allí una església nova. Aquestaavinentesa no es verificaria, com és ben sabut, fins al primer terç del segle XVIII. Pel que fa a les restes de l’hort, encara hi haviael segle passat un receptacle, la bassa del Roig, que arreplegava l’aigua de la font del Mig per a regar certs horts.407

Un altre espai característic de les alqueries àrabs, a banda de l’horta, els horts o reals i la mesquita, era la necròpoli. Nor-malment, les necròpolis islàmiques es localitzaven als afores de l’alqueria. Vegeu per exemple la que s’excavà fa pocs anys alspeus del Calvari d’Alfarrasí; de l’alqueria de Colata, localitzada als peus del Calvari de Montaverner, a 400 metres del poblat, ola de Rugat, situada als peus de la Serreta, a 300 metres del poble.408 La necròpoli musulmana d’Aielo es trobaria a l’alteró de

125


404 Us remetem amunt, al capítol de l’evolució urbana del poble.

405 SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911, vol. 26, ps. 48 i 42, identifica l’oratori amb l’església vella. En l’ACV, Hist. Ecl., 352, fs. 25-26, escriu el rector sobre l’oratori públic(any 1942): Viene a ser el recuerdo del sitio donde estuvo enclavada la primitiva iglesia parroquial. Este primitivo templo parroquial debió ser la casa contiguaal oratorio. Y el oratorio está enclavado en la casa, como si fuese una habitación de la misma, pero incomunicado. Vegeu també GOBERNA ORTIZ,Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50.

406 ACV, Lligall 1.626, De la constitució de parròquies de moriscos, f. 42v. El text en llatí diu: ...de quamadam domo ecclesie de Ayelo contigua, confrontataab una parte cum dicta ecclesia et abadia, parte cum domo [il·legible] Beneyto, agricultoris dicti loci, et cum via publica, et cum cimiterio et ecclesia. Et dequodam orto sito citra flumine dicto de Ontinyén, quod confrotatur ab una parte cum ripa dicti fluminis, et alia parte cum [il·legible]; quod est circuitum detapia. Et quociens annorum necessorum, quod predicta domus posit converti in ecclesiam, et dictus hortus, sic hodie [il·legible....] dicto, dicti loci, vides tuncdirruere parietem, quod sit in tui facultate.

407 AMAM, Caixa 771, doc. 10. L’any 1933 era propietat de Miquel Belda Domènech, hereu de Clara Belda Domènech. Se la localitzava fitant amb casesdel carrer del Fondo i del carrer de l’Església, i l’ajuntament obligà el propietari a tapar-la per considerar-la un focus d’infecció. Vegeu també AMAM,Caixa 905, doc. 24: Mª. Ángeles Belda Soler reclama el 1973 el dret a continuar fent ús de la bassa, destapar-la, i recuperar un dret d’aigües sobrantsde la qual havia estat desposseïda per l’ajuntament. Se li posà per condició que garantira la depuració de l’aigua, en cas de voler restaurar el dret.

408 Vegeu MARONDA MÉRIDA, Ma. Jesús, La necrópolis morisca de Alfarrasí, dins Alfarrasí en festes, 1997, s. p.; GÓMEZ PUCHE, Magdalena i al., El ya-cimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los ‘poblados de silos’ del IV milenio en las comarcas centro-meridionales del País Valenciano, dins Recerquesdel Museu d’Alcoi, 13, Alcoi, 2004, ps. 53-129; RAGA y RUBIO, Manuela, La necrópolis morisca de l’Arnet (Rugat). Tipología de sus enterramientos,dins Alba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 55-60.


les Escoles Velles, dalt del passeig de l’Eixample, prop del camí de Cairent i a una certa distància del nucli antic. Darrere mateixde les Escoles, al carrer dels Sants de la Pedra, arran d’unes obres de l’any 1988, s’estudià una inhumació islàmica: era un homed’1,80 m, amb el rostre encarat a l’Alquibla (SE). Al voltant d’ell aparegueren alguns materials ceràmics que permeten datar latomba en els segles XII-XIII.409

Consta també l’aparició d’un altre mort semblant, en obres efectuades 15 metres al sud-oest de la troballa del 1988 i davantla casa número 113. Així mateix, per testimonis orals se sap que en les obres de fonamentació de les escoles, construïdes capal 1930, aparegueren moltes ossades humanes. Tot això sembla confirmar l’existència ací d’una àrea d’inhumacions col·lec-tiva.410

Amb això completem la descripció del paisatge agrícola i poblacional del segle XIII, després de segles de civilització musul-mana. Tocava aleshores afrontar una nova crisi: la provocada per l’expansió de l’Europa feudal sobre el Món Islàmic. L’ImperiAlmohade, immers en una guerra civil, i els regnes de taifa andalusins –fragmentats i desacostumats a guerrejar– havien omplitel país de castells i torres defensives. Tanmateix, no els musulmans valencians no eren capaços d’afrontar l’espenta demogràficai bèl·lica de la gent del nord, dels cristians, europeus i occidentals. Així que, en cosa de pocs anys, València (1238) i Xàtiva(1244) caigueren a mans de Jaume I el Conqueridor, comte de Barcelona, rei d’Aragó i Mallorques, i senyor de Montpeller.S’estava gestant la creació d’un regne colonial –València–, poblat majoritàriament per musulmans, però governat per colonscristians: cavallers i ciutadans –els primers valencians– que procedien fonamentalment de Catalunya i Aragó.


126

409 RIBERA GÒMEZ, Agustí, Excavacions al carrer dels Sants de la Pedra (Aielo de Malferit) / Excavacions al Barri de la Vila (Ontinyent), dins EXCAVACIONSArqueològiques de salvament en la Comunitat Valenciana (1984-1988)-I. Intervencions Urbanes, Generalitat Valenciana, 1990; RIBERA GÒMEZ, Agustí,Una tomba morisca en Aielo de Malferit, dins Alba, 4, Ontinyent, 1989, ps. 129-131. L’arquòleg proposà la datació dels segles XIV-XV per als materialscomentats, però després l’ha esmenada en la fitxa del Catàleg de Conselleria (consultable en la plana web, Patrimoni Cultural Valencià) i proposa ladatació en els segles XII-XIII.

410 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los moros o sarraïns de Ayelo. Mudéjares y luego moriscos, Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 70-85.


2.2. LA CONQUESTA FEUDAL i ELS CAVALLERS MALFERITAmb la caiguda de Xàtiva

(1244), les fortaleses situadesentre la Serra Grossa i la líniaBiar-Busot –la frontera pactadaamb Castella– anaren caient unadarrere de l’altra com si foren fit-xes de dominó. I encara que l’al-caid d’Albaida Alí Alcuxo oferíalguna resistència (hi havia fornsi molins destruïts, segons el ‘Re-partiment’), des res serviria. Lesalqueries d’Albaida, incloses lesdel riu d’Aielo, caurien a mansdels cavallers feudals (1245).

En un principi, Jaume I haviapactat amb els musulmans valen-cians que els respectaria la terra,la religió i els costums, si es por-taven com a bons súbdits seus,ja que necessitava aquella màd’obra: aquella font de riquesa.Tanmateix, en la tardor del1247, el xeic al-Azraq, que controlava en nom del rei molts castells de la Marina i les Muntanyes, organitzà una revolta generaldels musulmans. I així fou com el rei trobà una excusa per a procedir a la neteja ètnica de les terres del Sud del Xúquer. Duesde cada tres alqueries, i les localitats grans i estratègiques (Xàtiva, Ontinyent, Bocairent, etc.), foren buidades de musulmans,per a donar la terra i les cases a colons cristians: cavallers i peons catalans i aragonesos, que lluitaven amb el rei contra al-Azraq.

D’altra banda, els moros que es quedaven en terra del rei –quasi tots, en àmbit rural, com ara els d’Aielo, Cairent i Pur-çons– perdrien la titularitat de les terres, en profit dels nous propietaris feudals. A partir d’aleshores, haurien de treballar-lescom a colons o mitgers, i partir una part de la collita amb els nous propietaris cristians. Això pel que fa a les condicions econò-miques, ja que la Corona mantindria el respecte a les lleis i els costums propis del col·lectiu islàmic –el ‘Llibre de Sunna i Xara’–, la religió, la llengua, etc.

Així les coses, en els anys 1248-1249 començava a la Vall d’Albaida el procés de colonització feudal. Al llarg del segle esconsolidarien tres viles de cristians (Albaida, Ontinyent i Bocairent) i alguns altres assentaments menors (Agullent, els Vint-i-cinc,l’Olleria, Benigànim, el Palomar, Montaverner, la Pobla del Duc, Quatretonda i Llutxent), en el context geogràfic d’una comarcahabitada majoritàriament per musulmans. En la conca baixa del riu d’Ontinyent o riu d’Aielo, del barranc de la Fos a la Junta delsRius, subsistirien de moment les alqueries de Purçons, Cairent, Aielo (terme d’Aielo de Malferit) i Atzueva (terme d’Albaida,però ben prop d’Aielo). Es buidaren de musulmans, en canvi, les alqueries de Gàlim, Gàfit, Alfufar (o les Olles), els Casals deMiranda i Venalguazir, per a donar lloc a la consolidació dels assentaments cristians dels Vint-i-cinc (l’antic Gàfit), l’alqueria de lesOlles (dita ‘l’Olleria’, a partir del segle XV), els Casals (que conserva les runes d’una ermita gòtica de Sant Cristòfol). Riu avall,l’any 1271, Jaume I fundaria personalment la ‘pobla’ de Montaverner.

El procés de distribució de terres del rogle d’Aielo a cavallers i peons instal·lats a la vila reial de Xàtiva, es documenta a travésdel ‘Llibre del Repartiment’ de València, a través de les donacions següents (1 jovada = 36 fanecades), que traduïm del llatí alvalencià:

127

Ballesters i llancers catalans, a la conquesta de València (Sala del Tinell del Palau Reial de Barcelona)


“A Ramon de Gallach, huit jovades de terra a les alqueries que d’anomenen Purçons, Cairent, Aielo, Atzueva i Gàfit.15 de maig [del 1249].”

“A Pero Vaquero i Arnaldo Vaquero, setze jovades de terra a les alqueries que s’anomenen Purçons, Cairent, Aielo,Atzueva i Gàfit. 15 de maig [del 1249].”411

Aquestes donacions són confirmades el 2 d’agost amb un text una miqueta més explícit:

“A Berenguer de Gallach, huit jovades de terra als termes de les alqueries anomenades Cairent, Purçons, Aielo, At-zueva i Gàfit, que estan a la vall d’Albaida, com a heretats franques. 2 d’agost [del 1249].”

“A Ramon de Gallach, fill de Berenguer de Gallach, en heretat franca, huit jovades de terra als termes de les alqueriesanomenades Cairent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit, que estan en terme d’Albaida; de manera que el pare tinga l’usdefruitde les dites huit jovades, i que les posseïsca i les explote durant tots els dies de la seua vida. 2 d’agost [del 1249].”412

A 25 de gener del 1249, s’enregistra una altra donació a la zona, anterior en data però posterior en paginació a les precedents:“A Martín de Arcipreste, Gil Hardero i els seus companyons, tres jovades de terra a cadascú, a Gàlim, Atzueva, Aielo i Benalguazir.25 de gener.”413 Atesa la caòtica organització del ‘Llibre del Repartiment’ –que en realitat és un conjunt de quaderns de notiscosits i enquadernats–, en una altre apartat de l’any 1249 tornen a aparéixer les alqueries, i alguns dels personatges, més amuntcitats:

“A Pero Vaquero i a Arnaldo Vaquero, fills d’Arnaldo Vaquero, de Muntalbà [a la Serrania de Terol], huit jovades pera cadascun de vosaltres a les alqueries anomenades Cairent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit, que estan a la vall d’Albaida.15 de maig.”414

Més avant, reapareixen Arcipreste i Hardero, amb un grup més nombrós de companys, en una interessant donació col·lec-tiva, que afecta 29 beneficiaris, de procedència aragonesa i castellana:

“A Martín de Arcipreste, Gil Hardero, Domingo Rabadán, Pero de Moya, Benito Martín de Calatayud, Domingo Ca-talán, Domingo Pèrez, i Brício i Juan Pèrez de Saldo, i a vint altres socis vostres, sengles cases a Xàtiva per a aquells devosaltres que encara no hi teniu casa. I a cadascú de vosaltres, tres jovades de terra a la Vall d’Albaida, a les alqueriesanomenades Gàlim, Atzueva, Aielo i Benalguazir, per deu sous la jovada. 25 de gener [del 1249].”415

En planes següents figura un llistat d’alqueries on s’enumeren seguides Gàlym, Zuveva, Yelo i Venalguaçil.416 I es tornen a ins-criure les anotacions de les donacions efectuades als catalans Gallach:


128

411 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentaments núms. 1.944 i 1.945: R. de Gayllach, VIIIiovatas terre in alcheriis que dicuntur Porçónex, Cayrén, Ayel·lo, Zihueva, Hàfix. Idus madii, i P. et A. Vacher, XVI iovatas terre in alcheriis qui dicuntur Porçónez,Cayrén, Ayel·lo, Zihueva, Càfix. Idus madii.

412 Ibídem, assentaments núms. 1.957 i 1.958: Bg. de Gayllach, octo iovatas terre in terminis alcheriarum que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva etHàfif, que sunt in valle de Albayda, per hereditatem francham. IIII nonas augusti, i R. de Gayllach, filio Bg. de Gayllach, per hereditatem francham, octo iovatasterre in terminis alcheriarum que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva et Hafif, que sunt in termino de Albayda; ita quod pater tuus habeat usumfructuum dictarum octo iovatarum, et teneat et explectet eas diebus omnibus vite sue. IIII nonas augusti.

413 Ibídem, assentament núm. 1.970: Martino de Archipresbitero, Egidio Hardero et sociis suis, unicuique III iovatas terre in Gàlim, Zihueva, Yelo, Venalguazil.

414 Ibídem, assentament núm. 2.324: P. Vacher et A. Vacher, filiis A. Vacher de Montalban, unicuique vestrum VIII iovatas terre in alcheriis que dicuntur Cayrén,Porzónex, Ayel·lo, Zihueva, Hàfif, que sunt in valle de Albaida. Idus madii.

415 Ibídem, assentament núm. 2.813: Martino de Archipresbitero, Egidio Hardero, Dominico Rabadan, Petro de Moya, Bendicto Martino de Calataiubo, DominicoCathalano, Dominico Petri, et Bricio et Johanni Petri de Saldo, et viginti aliis sociis vestris, singulas domos in Xativa, illis vestris qui ibi domos non habetis. Etunicuique vestrum, III iovatas terre in valle de Albaida, in alcheriis que dicuntur Galim et Zuveva, et Yelo, et Venalguazil, pro X solidis iovata. VIIIº kalendas fe-bruarii.

416 Ibídem, assentaments núms. 2.868 i 2.869.


“A Berenguer de Gallach, setze jovades de terra a lesalqueries anomenades Aielo, Purçons, Cairent, Gàfit i At-zueva, que estan a la vall d’Albaida. 29 de juliol [del 1249].”

“A Ramon de Gallach, en propietat franca i lliure, unescases a Xàtiva, franques i lliures, que limiten per un costatamb les cases de Gil Malindre, per altre amb un carrer, iper l’altre amb el corral de Ponç Guillem. I dos reals [=horts tancats] al terme de la mateixa vila, i huit jovades deterra a la vall d’Albaida, a les alqueries que s’anomenen Ca-irent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit. 16 de maig [del1249]”417

En conjunt, eixiren beneficiats teòricament 31 colons aragone-sos i 2 catalans, tots ells amb casa i residència a Xàtiva (1249).Aquesta majoria de propietaris aragonesos de terres i ramats a lazona, explica el fet que la toponímia del racó d’Aielo continga to-pònims tan típicament ‘aragonesos’ com són la Fos, el Serrans ola Serratella. Els moros ja tenien els seus propis noms de lloc, enàrab, que s’emportaren al Magrib l’any 1609, en ser expulsats.Però els nouvinguts, lluny d’aprendre la llengua i la toponímia delsaborígens, optaren per rebatejaren les serres i els rius, segons elvocabulari oronímic que duien de les seues terres d’origen. I peral cas que ens ocupa, es coneix que procedien d’una terra –la terradels Serrans, la Serranía–plena de Hoces i Serratillas (o Foces i Ser-ratellas, en aragonés medieval).

Pel que fa a l’ordenament territorial, val a dir que les terres dela riba esquerra del riu –inclòs el terme actual d’Aielo– quedarien desvinculades de la fortalesa d’Albaida i assignades el termede Xàtiva (definit per privilegi reial, el 18 d’agost del 1250).418 I se suposa que els colons heretats pactarien amb els moros llau-radors de les alqueries les faenes a fer i la partició anual de fruits.

Això, teòricament, com hem dit, ja que la desorganització i la improvisació foren la norma. En primer lloc, i pel que fa alterme d’Albaida, hem comprovat que les jovades distribuïdes no equivalen a la definició foral de 36 fanecades, sinó a certaiovata sarracenica que esmenten documents de l’època, i que equival a unes 12 fanecades.419 És voler dir que les 127 jovadesrepartides al riu d’Aielo-l’Olleria equivaldrien a 1.524 fanecades, on s’inclourien totes les hortes dels moros, vora riu, i algunsfiguerals, olivars i sembrats de secà.

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que molts dels beneficiaris del repartiment se’n tornaren amb el botí de guerra als

129


417 Ibídem, assentaments núms. 2.934 i 3.026: [B]g. de Gayllach, XVI iovatas terre in alcheriis que dicuntur Ayel·lo, Po[r]çónex, Cayrén, Hàfif et Ziueva, que[s]unt in valle de Albayda. IIII kalendas augusti, i R. de Gayllach, per hereditatem propriam, francham et liberam, quasdam domos in Xàtiva, franchas etliberas, que affrontant ex una parte in dominbus Egidii Malindre, et ex alia in via publica, et ex alia in corrallo Pontii Guillelmi. Et duos reallos in terminoeiusdem ville, et octo iovatas terre in valle de Albayda, in alcheriis que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva et Hàfif. XVII kalendas iunii.

418 El document el trobareu transcrit en: RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989,ps. 102-104, i doc. 1 de l’apèndix. Consta que el terme de Xàtiva, per ponent i migdia, afronta “amb el terme de Montesa, i amb l’alqueria de les Olles,amb els seus territoris, fins a la divisòria del terme d’Ontinyent; i així com es va al samontà de la part de Xàtiva [la solana de la Vall d’Albaida, dellà la SerraGrossa], amb totes les alqueries que hi havia en temps dels sarraïns a la vall d’Albaida, fins als termes d’Albaida i de Llutxent.”

419 Vegeu SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat,Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

Jaume I el Conqueridor, rei de València


llocs d’on venien, i no prengueren possessió de la terra. Uns altres canviaren de vila o de comarca, perquè no hi havia res queels lligara ací: eren almogàvers, aventurers, i no llauradors vocacionals. Uns altres, finalment, foren reubicats en termes veïns,per falta de terra suficient per a dotar-los.

Degué ser aquest últim –segons una hipòtesi que llancem ara– el cas del cavaller català Arnau de Saranyana i els seus 25mainaders: homes de la mainada o seguici feudal. L’any 1249 reberen escriptura d’heretament al voltant de la vila d’Albaida.420

Però, en comprovar-se que no hi havia prou terra allí, els degueren recol·locar en terres l’actual terme de l’Olleria. En Saranyana,cavaller com era, es traslladaria a viure a la vila reial de Xàtiva, des d’on administraria les seues terres de la vall. De fet, el llinatgeSaranyana era corrent a la Xàtiva del segle XIV, i en terme de l’Olleria existeix una extensa partida d’en Saranyana, que deu cor-respondre’s amb la ‘cavalleria’ o heretament del cavaller del segle XIII.421


130

420 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.803.

421 Una altra connexió toponímica es troba en l’esglesieta gòtica de Sant Cristòfol, als Casals de Miranda, ja que l’actual ermita de Sant Cristòfol de Saranyana–a la Todolella, els Ports de Morella– es correspon amb l’església de l’antic poble de Saranyana, d’on procediria el tal Arnau.

Els musulmans del terme supervivents a la neteja ètnica del 1248 foren concentrats per l’infant Pere a l’alqueria d’Aielo (foto de la dècadadel 1960)


No gaire lluny d’allí es localitza el mas i l’ermita de Sant Joan dels Vint-i-cinc (antiga alqueria de Gàfit), que ens recorda l’em-plaçament del ‘lloc’ cristià dels Vint-i-cinc: el punt elegit pels 25 mainaders per a fer llar. De fet, els Vint-i-cinc es mantinguépoblat de cristians fins a ben avançat segle XVI, quan se’n passaren a viure a la vila de l’Olleria i deixaren el llogaret abando-nat.422

En els anys que transcorregueren entre la primera onada de colons cristians (1248-1249) i la fundació de les ‘pobles’ deMontaverner (1271) i Vilanova de Rugat (la Pobla del Duc, 1273),423 no apareix cap menció documental a Aielo en els registresde la Cancelleria Reial.424 Es probable, fins i tot, que algunes alqueries de la zona hagueren quedat despoblades (cas de Purçons,on el registre arqueològic s’acaba en temps de Jaume I),425 o hagueren sigut ocupades per llauradors cristians (Atzueva apareixhabitada per cristians pel 1400). I és probable, així mateix, que els moros supervivents a la guerra del 1248 i als saqueigs iabusos dels colons cristians de la regió –que consten en cròniques i documents de l’època– decidiren concentrar-se en un únicnucli de població; concretament el més segur i més ben dotat d’hortes, és a dir, Aielo.

El moment de la concentració dels musulmans a Aielo i de la refundació de l’alqueria cal situar-lo en l’any 1272, moment en quèels sarraïns aieloners obtenen de la Corona una protecció especial: un estatut d’autonomia local similar al que tenien els moros delterme de Montesa. Expliquem-ho: Resulta que, en lliurar les claus del castell de Xàtiva a Jaume I, l’any 1247, els poderosos alcaidsBanû ‘Isâ’, en compliment del pacte de capitulació subscrit amb el monarca el 1244,426 reberen el castell i terme de Montesa. Aban-donaren així el seu palau principal del Bellveret de Xàtiva i es traslladaren a Montesa, on Jaume I els deixà viure en règim d’autonomiaabsoluta, a canvi d’un tribut anual fix. Així les coses, durant els anys 1247 al 1276 –la segona guerra d’al-Àzraq–, els Beni Isa deMontesa gaudiren d’una situació fiscal i jurídica privilegiada; situació que el príncep hereu Pere d’Aragó (futur rei Pere I el Gran, 1276-1285) féu extensible als musulmans del terme d’Aielo. Segurament, ho faria això, per a atraure població sarraïna al terme –mà d’obrabarata– i evitar que es despoblara. El document en qüestió diu, poc més o menys (traduïm del llatí):427

“Sàpia tothom que nós, l’infant Pere, etc., concedim a vosaltres, tots els sarraïns, tant homes com dones de la nostraalqueria d’Aielo [Ayelos, sic], presents o futurs, que per les persones, heretats, tant de regadiu com de secà, bestiar, fruitso altres coses vostres, estigueu obligats a contribuir a nós al fur o ‘sunna’ [“costum”, en àrab] dels sarraïns de Montesa.Ordenem als nostres batles, aquells que per nosaltres portaran la dita alqueria, presents o futurs, que us tinguen i observenel dit fur de Montesa, i que contra aquest, ni vós ni les vostres coses en res no l’agreugen o l’impedisquen. Dat a València,el 18 d’octubre del 1272.”428

131


422 Més detalls en RAMÍREZ, G., L’Olleria, vila reial..., passim.

423 SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, laPobla, 1999; SOLER, Abel, La vinya del rei. Commemoració de l’establiment de la pobla de Montaverner per Jaume I, l’any 1271, Ajuntament de Montaverner,Montaverner, 1999; SOLER, Abel – CALZADO, Antonio,Història de Montaverner,Ajuntament de Montaverner, 2011 (en premsa).

424 Sí, en canvi, a Aielo de Rugat, en cert registre del 1259. Cfr. SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntamentd’Aielo de Rugat, 2007, doc. 1 de l’apèndix.

425 Tal com hem comentat ja en l’apartat dedicat a l’època musulmana.

426 VENTURA CONEJERO, Agustí, La capitulació de l’alcaid de Xàtiva Abu Bequer Banu Isa al rei Jaume I, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1996, ps. 69-78.

427 El text original és: Noverint universi quod nos, infans Petrus, etc., concedimus vobis, universis sarracenis, tam masculis quam mulieribus, alcherie nostre deAyel[o]s, presentibus scilicet futuris, quod pro personis, hereditatibus, tam de regadivo quam de seccano, bestiario, fructibus [sive aliis] vest[ris] teneamininobis contribuere ad forum sive çunnam sarracenorum Muntesie. Mandantes baiulis nostris, qui pro nobis dictam alcheriam tenuerint, presentibus scilicetfuturis, quod vobis dictum forum de Muntesia tenenat et observent, et contra ipsum vos vel res vestras i[n] aliquo no aggravent nec impediant. Datum Valencie,XV kalendas novembris, anno Domini M CC LXX secundo.

428 ACA, Cancelleria Reial, Reg. 37, f. 52v; citat per MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús-Ernesto, Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino deValencia contenida en los registros de la cancillería real, Madrid, 2 vols., 1934, i BURNS, Robert Ignatius, Colonialisme medieval. Explotació postcroada dela València islàmica, 3 i 4, València, 1987 (1a. ed , en anglés, 1975), p. 407; transcrit per GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes,Generalitat Valenciana, València, 1991, p. 340, doc. 158, i per BURNS, Robert I., Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The RegisteredCharters of its Conqueror Jaume I, 1257-1276, IV: Documents 1.000-1.500. Unifying Crusader Valencia. The Central Years of Jaume the Conqueror, PrincetonUniversity Press, Princeton-Oxford, 2007, p. 470, doc. 1.399b.


L’expressió “la nostra alqueria d’Aielo” vol dir exactament que Aielo es trobava aleshores entre el llarg llistat de viles i alqueriesque posseïa i administrava directament l’infant Pere, en nom de son pare, i per a dotar-se de rendes i finances pròpies. Haviade pagar, l’infant successor, una xicoteta cort de funcionaris, criats, cuiners, etc., i els diners procedien de la suor dels morosd’Aielo i d’uns altres pobles a ell concedits per son pare, el rei. De la recaptació d’aquestes rendes s’encarregaven batles cristianso jueus, contractats en aquest cas pel príncep, que anaven d’alqueria en alqueria revisant els comptes amb els ‘alamins’ de cadalloc (àrab al-’amîn, “el fidel, el comptable”) i negociant amb ells possibles perdons o retards, en cas de mala collita.429

Una última nota, de caire toponímic, al document: l’escrivà escriu ‘Ayelos’, en plural, per a referir-se al nou poblat. I això ensrecorda molt a les ‘Rahanes’ (alqueries de la partida de Rahana, que ha donat origen al topònim Costera de ‘Ranes’); 430 lesÈnoves (alqueries del pla d’Ènova);431 les ‘Guadasseques’ (‘poblets del riu’ Guadasseca, que ha donat nom al poble de Guadas-séquies),432 els Otos (Oto, en el ‘Llibre del Repartiment’),433 etc. Era aquest un costum dels cristians dels segles XIII-XV, el d’as-sociar per partides la multitud de minúscules alquerietes de moros, designar-les amb un nom col·lectiu i plural. Així que el queen principi ens havia semblat un lapsus calami, una errada de l’escrivà, bé podria ser la manera habitual dels xativins de referir-se a les alqueries menudes del riu d’Aielo i l’Olleria, senzillament, com ‘els Aielos’. “On tens tu l’heretat? Doncs, allà pels Aielos,en una horteta anomenada d’Atzueva.”

Una pregunta final, a manera de conclusió: Per què demanaren l’any 1272 aquest favor o privilegi a l’infant, els moros d’Aielo?Doncs, per una senzilla raó. Resulta que Jaume I havia fundat –personalment, tal com ho fa constar en el ‘Llibre dels feits’– lavila o pobla de Montaverner, enmig de la Vall d’Albaida, l’any 1271. I ho havia fet per a desviar per Montaverner, Albaida, Co-centaina i Alcoi el camí reial de València a Múrcia: el nou eix de desenvolupament urbà, colonial i mercantil del Regne de Va-lència.434 El camí islàmic dels segles X al XIII per l’Olleria, Ontinyent, Biar i Elda, quedava relegat a camí local, cosa que –vulguesno vulgues– perjudicaria el veïnat d’Aielo, i justificaria d’alguna manera el privilegi compensatori emés per l’infant.


132

429 Sobre Pere I el Gran i les seues senyories, quan era infant, vid. SOLDEVILA, Ferran, Pere el Gran. Primera part: l’infant, Institut d’Estudis Catalans,Barcelona, 1950 (reed. 1995).

430 Vegeu SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, La Llosa de Ranes. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de la Llosa de Ranes, 2003.

431 SOLER, Abel, Manuel. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Manuel, 2008.

432 SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Guadasséquies. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Guadasséquies, 2003.

433 SOLER, Abel – ALFONSO, Daniel, Otos. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Otos, 2010.

434 SOLER, Abel, Un país de set jornades de llong. Aspectes de la reordenació del territori colonial de València per Jaume I, dins Cuadernos de Geografía,63, València, 1998, ps. 217-244.

L’infant Pere atorga el fur de Montesa i la seua protecció als moros pobladors ‘dels Aielos’ o alqueries d’Aielo (1272)


Al cap de pocs anys, es produí la segona revolta general delsmusulmans valencians, que esperaven l’arribada d’al-Àzraq (“elBlau”) des de Granada, amb una nodrida tropa de genets ber-bers. El xeic exiliat morí a les portes d’Alcoi, el dia de Sant Jordidel 1276, i els genets se’n tornaren a Granada. El rei Jaume Imorí, i el seu successor, Pere I, sotmeté els llocs rebels. L’últimbastió de la resistència islàmica fou la fortalesa de Montesa, quecapitulà el 1277. S’havien acabat, així, els privilegis i el fur deMontesa, que també afectava Aielo.

A partir d’ací s’enceta per a la minúscula localitat una llargafase de silenci documental, que es prolongarà durant bona partdel segle XIV. Sí que sabem alguna cosa dels Malferit, que finsaquell moment no tenien res a veure amb Aielo. El 1274, unjove de Xàtiva anomenat Poncet de Malferit, rep de mans del’alcaid reial dels castells de Benicadell una heretat de 72 faneca-des a l’alqueria de Castelló de Rugat.435 Segons la tradició familiardels segles XVI-XVII, arreplegada per les ‘Troves’ de mossén Fe-brer, Poncet seria el fill i hereu d’un dels cavallers que participarenamb Jaume I en el setge de Xàtiva (1244), que s’anomenavaPere de Malferit, i que portava per divisa heràldica un escut es-cacat d’or i d’atzur (pigment blau).436 A favor de la tradició jugael fet que el nom de Pere es repeteix en diferents successors,per ser sant Pere protector o intercessor del clan dels Malferit.S’explica així que l’església parroquial d’Aielo fóra posada davalll’advocació de l’apòstol pescador. El llinatge ‘de Malferit’ seriad’origen toponímic, i vindria d’un llogaret medieval del Campd’Urgell (Catalunya Vella), actualment desaparegut.437

El fill de Pere –si admetem la tradició– conservava la finca deCastelló de les Gerres allà pel 1298, segons un document onapareix citat, no ja com a Poncet, sinó com Ponç de Malferit.438

L’hereu, Pere-Andreu –sènior– de Malferit, apareix com a veíde Xàtiva en un registre cancelleresc del 1305.439 El fill d’aquest,Pere-Andreu –júnior– de Malferit apostà pel bàndol reialista enla Guerra de la Unió (1347-1348) i reclamà indemnitzacions pelsdanys causats a les seues propietats (1353).440 Al cap de pocs anys, i com a prova del seu ascens social, el trobem exercint de

133


435 Devia ser aquest, com els altres que reberen terres de mans de l’alcaid Joan de Montsó, un dels 15 soldats encarregats de la custòdia del castell de Pe-nacadell (bastida, en realitat, a la serreta del Ràfol de Salem).

436 FEBRER, Mossén Jaume, Trovas, a cura de J.-M. BOVER, Tipogr. de Pedro José Gelabert, Palma de Mallorca, 1848, trova núm. 299. En realitat, en latrova (del segle XVII, encara que usant un llenguatge arcaïtzant) es fa constar que Pere de Malferit portava en lo escut, sobre camper de or, los jacquells denegre, però en la tradició heràldica de la família al llarg dels segles es documenten gràficament els escacs d’atzur, no de sable.

437 Ibídem.

438 Vegeu SOLER, Abel, Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009, doc. 5 (ACA,Cancelleria Reial, reg. 19. f. 88).

439 ACA, Cancelleria Reial, Comune, Reg. 134, f. 158; dada extreta del fitxer genealògic de Lluís Cerveró (ARV).

440 AHMV, Judiciari, any 1353, f. 3; dada extreta del fitxer genealògic de Lluís Cerveró (ARV).

Els habitants d’Aielo, en època medieval, eren tots musulmans


justícia de la ciutat de Xàtiva (1364).441 El seu fill Ponç de Malferit destacava pel 1403, exercint de síndic del municipi, en ladefensa dels interessos xativins enfront de la ciutat de València.442

Es probable que els diners obtinguts pels Malferit del 1350-1400 en l’exercici de càrrecs públics i en negocis particularsserien invertits, en el primer terç del segle XV, en la compra d’alqueries del terme: Beneixida (abans del 1420), i Aielo i Cairent,en algun moment de les dècades del 1420 o del 1430. Açò seria en temps de Francesc de Malferit, fill de Ponç i pare de Jaume,el primer baró d’Aielo (1445). La compra d’una o més ‘senyories alfonsines’ era la màxima aspiració dels burgesos rics i els ca-vallers de l’època. Era una prova d’ennobliment i de fortuna; d’inclusió, en qualsevol dels casos, en el patriciat urbà: el selectegrup oligàrquic que es tornava en els oficis del regiment de la cosa pública. Jaume participà en la guerra de Nàpols (1436-1442)i se’n tornà a la seua Xàtiva natal (1445) amb un privilegi de plena jurisdicció civil i criminal sobre les senyories –ara, baronies–d’Aielo ‘de Malferit’ i Cairent. Era la culminació d’una trajectòria familiar de vora dos segles.

Però això és avançar moltes passes en la narració històrica. Cal tornar al segle XIV, per a comprovar com s’estructurava elterme de Xàtiva en quatre quarters, encapçalats pels ‘llocs’ o ‘carrers’ cristians de les Olles (l’Olleria), Benigànim, l’Ènova delsCristians i Castelló de Xàtiva (el de la Ribera). Les alqueries d’Aielo i Cairent quedaven incloses, doncs, dins el quarter adminis-tratiu i recaptatori de l’Olleria, i el lloctinent de justícia de les Olles exerciria la jurisdicció sobre aquest territori, per delegaciódel justícia de la ciutat. Tot això ja funcionava plenament en la dècada del 1320.443

A la fi d’aquella dècada del 1320, la burgesia i la cavalleria valenciana, després de cinquanta anys de prosperitat sostinguda,havia acaparat moltes terres; fins al punt de posseir alqueries senceres en terra de reialenc o de senyoria. S’uniren tots i recla-maren al rei Alfons II el Benigne (1327-1336) un fur que els permetera exercir la jurisdicció sobre els colons –moros o cris-tians– d’aquelles alqueries, per a millorar-ne la gestió i traure’n més renda. El rei atorgà una llei, en Corts Valencianes (1329),anomenada el ‘fur de la jurisdicció’ alfonsina. Consentí la Corona que des d’aquell moment pogueren exercir els amos d’alqueries,sobre els ‘seus’ llauradors, la jurisdicció civil i part de la criminal; sempre que mantingueren les alqueries poblades amb més de7 cases –si eren de moros– o amb més de 15 cases –si eren de cristians.444

Això vol dir que qualsevol mercader, alt dignatari, cavaller, etc., que comprara una alqueria en terme de baronia –terra desenyoria– o de vila reial –terra de reialenc–, i que la tinguera mínimament poblada, gaudiria automàticament de la ‘jurisdiccióalfonsina’ sobre els colons. L’amo de l’heretat esdevindria ‘senyor territorial’ de l’alqueria. Aquesta passaria a ser una senyoriasense terme amollonat, però amb un ‘territori’ circumscrit a les terres de conreu dels seus llauradors. Aquests, d’altra banda,esdevindrien ‘vassalls’ del nou senyor. Els senyors ‘alfonsins’ podien jutjar casos civils i assotar vassalls; però no jutjar crims desang, ni condemnar-los a pena de mort. Aquesta jurisdicció suprema (el ‘mer imperi’) quedava reservada per al rei i els seusagents, en terra de reialenc, o per al baró de torn i els seus batles, en terra de senyoria.

Pel que fa al cas particular d’Aielo i Cairent, les terres i cases d’aquestes alquerien serien adquirides per algun burgés ocavaller de Xàtiva, i passarien així a ser una ‘senyories alfonsines’. Es trobaven dins el terme reialenc de Xàtiva, i no tenien capterritori amollonat, ni eren ‘baronies’ (amb plena jurisdicció feudal), però sí que eren senyories amb jurisdicció alfonsina (limitada).Ací el justícia de Xàtiva, o el seu delegat de quarter, el lloctinent de justícia de l’Olleria, solament s’ocuparien de dirimir els crims


134

441 ARV, Mestre Racional, Lligall 276, núm. 6.961; dada extreta del mateix fitxer.

442 CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València(1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 1, p. 275.

443 VENTURA, Agustí, La batlia de Xàtiva de 1326-1328, dins 25 Aniversari de la Comissió de la Falla Benlloch-Alexandre VI, Xàtiva, 1998, ps. 163-168.L’Olleria comptava amb parròquia pròpia, i església amb altar major dedicat a la Magdalena; més un segon altar, a partir del 1341, consagrat a la Marede Déu. Vid. FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatropartidos de que se compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Ex-teriores (Madrid), núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 365.

444 Més detalls, en GIL OLCINA, Antonio, La propiedad de la tierra en los señoríos de jurisdicción alfonsina, dins Investigaciones Geográficas, 1, Universitatd’Alacant, 1983, ps. 7-24; GIL OLCINA, Antonio, Jurisdicción alfonsina y poblamiento valenciano, dins Cuadernos de Geografía, 39-40, València, 1986,ps. 235-245.


de sang. La resta de qüestions pertocava resoldre-les al nou senyor, que ara tenia potestat sobre els moros vassalls. El primersenyor d’Aielo de què tenim notícia, per cert, és el ciutadà de Xàtiva Fort Descoll, que posseïa l’alqueria amb anterioritat al1350.445

En temps d’en Fort Descoll, precisament, es produiria una crisi al Regne de València. El trasbals venia precedit per uns anysde fam, i succeí quan coincidiren en el temps la Guerra de la Unió (1347-1348) i l’arribada de la Pesta Negra (1348), que delmàla població d’Europa. La guerra s’encetà com a resposta de l’aristocràcia aragonesa, la burgesia valenciana i una part de lacavalleria de València, a l’actitud autoritària de Pere II el Cerimoniós (IV d’Aragó). Bona part de la cavalleria valenciana, amb lavila de Xàtiva al capdavant (que obtindria títol de ciutat) apostarien pel bàndol reialista, que eixí victoriós, després d’algunesbatalles i peripècies.

En l’escala comarcal, les viles d’Ontinyent, Albaida i Llutxent feren front comú per la ‘Unió’ de València, contra la ‘Fraternitat’reialista, que predominava a Xàtiva i el seu extens terme. En gener del 1348, una host procedent de la baronia de Llutxent sa-quejà les terres de l’Olleria, i es possible que arribaren fins a Aielo i Cairent. En resposta al desafiament, Xàtiva armà una tropade cavallers i peons, comandada pel canonge de la Seu de València Vidal de Vilanova, on s’incloïen peons procedents del quarterde l’Olleria; entre ells, amb tota seguretat, els moros d’Aielo. La tropa de la ciutat saquejà la baronia de Llutxent, començantper Quatretonda. En el mes de març, els arribà el torn als vilatans d’Ontinyent, que envaïren el terme de Xàtiva –per Aielo,cap pensar– i, segons el cronista Diago, hazía mil daños [Ontinyent], cada día que podía, a los vecinos de Xátiva, en las personasy los bienes.

135


445 ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350.

La font d’Allà Baix i el seu abeurador


En represàlia per aquests fets i en defensa de les seues alqueries de la vall, Xàtiva envià contra Ontinyent un almogàvercastellà mercenari, Benito Sánchez. Aquest se’n vingué a la vall amb els seus homes d’armes; efectuà una cavalcada devastadora(7 de març del 1348), y echó mano de grandes rebaños de lanar y cabrío, y passó con ellos al término de Muxén. Els vassalls delcomtat de Cocentaina –unionistes rebel·lats contra el comte, que s’havia refugiat a Xàtiva– respongueren a aquella acció con-tractant uns almogàvers murcians. I els enviaren als Vint-i-cinc, a mitjan camí entre l’Olleria i Aielo, per tal que destruïren elpoblat a foc i flama. Tingueren la sort encara de fer quatre presoners, segurament capturats pels camps de la contornada per ademanar rescat per ells. Els murcians trobaren refugi a la vila d’Albaida, governada per una baronessa vídua –unionista mode-rada–, cosa que causaria alguns problemes als albaidins.


136

El riu d’Ontinyent, o d’Aielo


Si atenem a un llistat de 106 caps de casa (uns 450 habitants) de l’any 1681, observarem que el creixement del poble estavasent de caràcter endogen, endogàmic del tot. Els ‘pobladors’ de la primera meitat del segle havien arrelat fortament al poble iels llinatges, en un 89%, són els mateixos del 1646, amb la sola excepció de 12 individus que porten els cognoms Alemany,Gòmez, Medina, Martínez, Sastre, Fuset, Vanyon, Navarro, Gisbert, Jordà, Hernàndez i El Valle.446 A més a més, el rector, unapersona clau per a la cohesió social de la comunitat, sembla ser un fill del poble, mossén Josep Aparici.447

En acabar-se la guerra, els reialistes foren recompensats, els unionistes castigats (penes de mort, expropiacions, exilis, re-pressions...), el rei reforçat en el seu incipient autoritarisme monàrquic, i la Vall d’Albaida, plena de bancals arrasats, arbres tallats,sembrats ‘sofrimats’ i cases incendiades.448

Els assuts, les séquies i els molins eren objectius de guerra de primer ordre, en l’edat mitjana. Als unionistes d’Albaida, elsfaltà l’aire per a desplaçar-se a Bèlgida i trencar-li l’Arcada –un monumental aqüeducte– al baró Bellvís, destacat reialista. Els ma-teixos sabotatges, efectuats segurament sobre l’assut i l’Horta Vella d’Aielo, obligarien el senyor, Fort Descoll,449 a reconstruir-ho tot. Així mateix, una volta tornada la normalitat, calia renovar els pactes amb el veïnat. Per això, Descoll s’ajuntà l’any 1350amb el senyor de l’alqueria de l’Agrillent (actual casa de la Baronia i molí de l’Agrillent, en terme d’Ontinyent), anomenat PereCatalà, que posseïa una horteta i un molí aigües amunt de l’assut d’Aielo. I renovaren ambdós el costum davant notari: Pere Ca-talà, senyor de Grillent, promés en Fort Dezcoll, senyor de Ayelo, rebre l’aygua del riu de Hontinyent per les céquies que ja regave,de la Grillén...450

El senyor de l’Agrillent regaria la seua curta horta un dia cada setmana: de les 12 del migdia de dissabte a les 12 del migdiade diumenge. Es tracta d’un pacte probablement d’època musulmana que continuava vigent el segle passat. La resta de dies,l’Agrillent havia de deixar passar tota l’aigua a l’horta d’Aielo.451 Al cap de pocs anys, per cert, el senyor de l’Agrillent comprariaa Descoll l’alqueria d’Aielo. Així que Pere Català és, ara per ara, el segon senyor feudal d’Aielo de què tenim notícia. Ho eral’any 1372.452

Aielo i Cairent eren aleshores uns poblets minúsculs, habitats per pocs vassalls. Recordem que el nombre mínim per a con-servar la jurisdicció senyorial era de 7 ‘casats’ o vassalls moros. En el cas d’Aielo, l’any 1373 hi residien 9 famílies de colons mu-sulmans, 4 d’elles pobres de solemnitat (exemptes de contribuir a l’impost del morabatí); mentre que a Cairent residien 8famílies de musulmans, 4 d’elles exemptes també per ser pobres.453

Les senyories alfonsines (cases i terres, més rendes feudals i drets jurisdiccionals) s’usaven com a garantia hipotecària i monedade canvi, i de fet solien canviar de mans per causa de l’endeutament crònic dels cavallers i burgesos de l’època. Això explica elfet que aparega com a tercers senyors d’Aielo coneguts Manuel Salvador pare i Manuel Salvador fill, dos conversos de jueus,

137


446 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 54, fs. 526v-531, impost de menjadors de Xàtiva del 1681.

447 AHMX, Llibre 1.101, dret de menjadors del 1682.

448 Més detalls sobre la guerra a la Vall d’Albaida en: DIAGO, Francisco, Apuntamientos recogidos por el P. M. Fr. Francisco Diago, O. P. para continuar los‘Anales del Reyno de Valencia’, desde el rey Pedro III hasta Felipe II, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1936-1942, d’on provenen les cites; RODRIGOLIZONDO, Mateu, La Unión valenciana y sus protagonistas, dins Ligarzas, 7, València, 1975, ps. 133-166; TEROL i REIG, Vicent, Un episodi inèdit dela història d’Albaida: la Guerra de la Unió (1347-1348), dins Albaida en festes,1993, ps. 110-116; TEROL i REIG, Vicent, La Guerra de la Unió a la Valld’Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 10, Ontinyent, 1994, ps. 58-66.

449 El llinatge Descoll (Dezcoll en grafia antiga; etimològicament “d’es Coll”, en el dialecte salat català del Maresme) es quedaria en ‘Coll’, simplement, apartir del segle XVI.

450 ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350, que hui dia resulta il·localitzable.

451 Aquest dret s’inclou encara en el conveni del 1916 entre els regants i la Hidroelèctrica. Cfr. AMAM, Caixa 957, doc. 2.

452 Segons TEROL i REIG, Vicent, Els Borja i la Vall d’Albaida, dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3 i 4, València, 2002, vol. 1, ps. 209-227 (p.210).



obligats a convertir-se al cristianisme desprésdel pogrom –agitació antisemita– del 1391.Aleshores, la pròspera jueria de Xàtiva fou as-saltada i la sinagoga convertida en església delSalvador.454 Entre els hebreus més rics de l’al-jama, destacava el financer –o usurer– MahísSusén, a qui els cristians, alguns d’ells creditors,obligaren a batejar-se i a adoptar en nom deManuel Salvador.

Els conversos de jueu xativins, que conti-nuaven practicant els seus ritus d’amagat, so-brevisqueren a la crisi, a costa de renunciar ala sinagoga, però continuaren exercint els seusoficis i quefers de sempre. En el document del1399 on figuren Manuel Salvador pare i Ma-nuel Salvador fill com a senyors d’Aielo, s’es-pecifica que havien adquirit l’alqueria –cases,terres, rendes i jurisdicció alfonsina– feia molt

poc: “compradors del lloc d’Aielo” (emptores loci de Hayelo).455 L’escrit no té relació directa amb el lloc, però ens dóna aentendre que algun senyor de l’alqueria hauria hipotecat la finca als jueus, i l’hauria perduda per no poder fer front als pagamentsubscrits amb ells.

En qualsevol cas, els conversos no tenien l’aspiració de ser senyors de vassalls, sinó de fer negoci amb la compravenda d’al-queries. Així que no tardarien gens a vendre Aielo a la família dels Garrigós, ciutadans de Xàtiva, emparentats amb burgesosd’Énguera, Ontinyent i Albaida (1400).456 Aquesta família posseiria Aielo durant més de vint anys.

Per aquell temps, a la ciutat de Xàtiva, destacava ja com a una de les famílies principals la dels Malferit. L’actuació del síndicdel Consell, Ponç de Malferit, en els ‘fets d’Alcosser’ (1403) atorgaria encara major glòria i prestigi a la família. Pugnaven aleshoresValència i Xàtiva pel control dels recursos frumentaris de la part central del regne: vitualles estratègiques, ja que, si mancava elblat als almodins, la gent passava fam i s’alterava l’ordre públic perillosament. Els jurats de la capital del regne, urgits de farina,havien demanat als moros de la baronia d’Anna –terme general de la ciutat de Xàtiva– que els enviaren ràpidament una remesade blat. Els de la Canal de Navarrés carregaren una bona rècula de bèsties de tragí, atrets per l’excel·lent preu que els prometienpagar, sense consultar abans –com devien– amb els jurats de Xàtiva.

Quan arribà la notícia a aquesta ciutat –juliol del 1403–, el Consell envià uns ciutadans armats per a avortar l’enviament. Elsxativins interceptaren els moros d’Anna quan aquests s’allotjaven al poblat musulmà d’Alcosser (terme d’Alberic, lloc arrasat pelriu Xúquer el 1779), indret on es travessava el riu en barca. I es llançaren sobre ells. Els habitants d’Alcosser se sentiren atacats,respongueren armes en mà als agressors i capturaren un dels assaltants. Per la seua banda, els de Xàtiva incendiaren les casesi mataren dos o tres moros. Els imprudents assaltants eren de les famílies principals de la ciutat, i tres d’ells foren empresonatsa València. Allí es desplaçà el 8 d’agost en Ponç de Malferit, en qualitat de síndic de Xàtiva, per a negociar una pau amb València,


138

454 Sobre els jueus de Xàtiva i la seua conversió forçosa, vid. VENTURA i CONEJERO, Agustí, La jueria de Xàtiva, dins VENTURA, Agustí i al., Lluís Alcanyís,500 anys (Xàtiva, ¿1440? – València, 1506), Ulleye, Xàtiva, 2006, ps. 7-22. Vid. etiam HINOJOSA MONTALVO, José, La jueria de Xàtiva durant elssegles XIV i XV, dins Xàtiva, Els Borja: una projecció europea, Museu de l’Almodí, Xàtiva, 1995, vol. 1, ps. 201-210; HINOJOSA, José, La Judería deXàtiva en la Edad Media,Ajuntament de Xàtiva, 1999.

455 ARV, Protocols de Bertomeu de la Mata, núm. 1.445, 1399, novembre 4.

456 Segons TEROL, Vicent, Memòria-informe tècnic sobre els fonaments històrics, toponímics i tècnics del projecte de l’escut heràldic de Salem, Mecanoscritinèdit de l’Arxiu Municipal de Salem, 2008.


arreglar diplomàticament el conflicte i traure els grillons alspresos.457

Per aquell temps, si fem cas del quadern del morabatí del1415 (impost reial, que es cobrava en diners, casa per casai de 7 en 7 anys), el quarter xativí de l’Olleria –La Olleria,Cayrén, Ayelo e lo loch dels XXV458– estava habitat per 189famílies de cristians i musulmans. La gran majoria eren cris-tians residents al lloc de l’Olleria i als Vint-i-cinc, pobles dereialenc, francs. Una minoria islàmica residia a les alquerietesde Cairent i Aielo, senyories alfonsines, sotmeses a vassa-llatge i a partició de collites pels titulars del feu, els Garrigós.

El morabatí del 1421 ens posa al corrent dels noms delsvassalls i del nom del senyor, el ciutadà de Xàtiva Bernat Gar-rigós, que residia a la casa de senyor d’Aielo –alguna casamés gran, amb graners, pallisses, almàssera i garrofera–, encompanyia de dos xicons seus, menors d’edat. Comptavatambé amb un criat d’origen francés, Llorenç Avinyó, queno posseïa béns mobles, sinó segurament allò que li pagavael senyor. D’ací que gaudira d’exempció fiscal. Exerciria lesfuncions d’agutzil local, pregoner, ‘missatge’, etc., reservadesen moltes alqueries a pobres immigrants procedents de Cas-tella o de França.

Es coneix que el propi Garrigós gestionava directamentles coses de la senyoria, sense necessitat –ni possibilitats eco-nòmiques– de remunerar un batle: representant del senyoren la seua absència, jutge local de segona instància, recapta-dor de fruits i censos en diners, comptable, etc. Els vassallsd’Aielo eren 14 (Mahomat Albiarí, Alí Alubridí, Çaat Borraig, Maymó Albaraxi, Mahomat Barraxi, Àzmet Çuleymen –pobre:com ho tinga res–,Çaat Peralta, Àzmet Àmar, Alí Lubrí, Abrahim Baraxi, Mahomat Xativí, Alí Xativí –boig: no ha rahó–, Alí Dorduixi Àzmet Bellop –pobre: com no haja béns). Les nisbes d’alguns d’ells ens indiquen que els seus ancestres eren de Xàtiva o Biar.I el qualificatiu d’alamí (àrab al-’amîn,“el comptable”) aplicat a un d’ells, Maymó Albaraxí, ens indica que seria la persona de con-fiança del senyor i dels vassalls: el cap visible i carismàtic de l’aljama mora, encarregat d’acaptar les rendes de la senyoria, i denegociar amb esta possibles dilacions o millores. A l’alqueria veïna de Cairent residien 8 vassalls més: 4 ben autosificients eco-nòmicament (Àmar Gebel·lí, Çaat Alí Dalí, Àzmet Alazarch i Abrahim Xativí) i els altres 4 pobres de solemnitat, com no hagenres (Jàfie Materí, Hucey Materí, Mahomat Alí Dalí i Àzmet Barraxí). Els habitants dels Vint-i-cinc, cristians, portaven algunscognoms que ens resulten encara familiars, per retrobar-los ara en gent de l’Olleria: Albinyana, Fornet, Garcia, Borredà, Borràs,Domènec i Alegre.459

Els Malferit de Xàtiva encara no tenien cap relació amb Aielo, però ja havien fet diners i tingut ocasió de comprar una de lestres alqueries anomenades Beneixida, a la vall de Càrcer. La Beneixida ‘de mossén Malferit’ (títol aplicat als cavallers, per al cas

139


457 CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València(1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 1, p. 275.


459 ARV, Mestre Racional, 11.780, fs. 66-67.

Els caps de casa d’Aielo, en el quadern del morabatí del 1421 (Arxiudel Regne de València)


que ens ocupa, i als capellans) era una alqueriade 20 cases de moros i 4 de cristians. Les altresdues Beneixides pertanyien a la família dels Es-lava (1421).460

Una altra notícia d’aquesta època, força in-teressant, és la del crim que tingué lloc el 26d’agost 1420 a la solana de la Serratella, propde l’alt d’Osca i de la fita de termes entre On-tinyent i Aielo. Ens referim a l’assassinat del sín-dic de la vila reial d’Ontinyent, el notari Folc deMontferrer, pel progenitor del futur pontífexBorja, Alexandre VI. Els fets succeïren per cer-tes diferències que tenien la víctima i l’agressor,que és féu acompanyar d’amics, parents i vale-dors.

El pare del papa Roderic de Borja, i un delsautors de l’assassinat, era el xativí Jofre de Borja i Escrivà, senyor de l’alqueria albaidina d’Atzueva (l’Horteta i la casa de Pic omas de Santa Clotilde, enfront del molí d’Allà Baix), i es féu acompanyar en l’acció d’armes pel seu cunyat Bertomeu Serra.461

Les coses continuaren com ho comenta Vicent Terol, en el Diplomatari Borja...

Executat l’homicidi, els assassins fugiran tot seguit en dues direccions. Dos –fa l’efecte que Jofre de Borja i el seu escu-der– fugiren en direcció desconeguda; els altres tres, és a dir, Serra i els seus dos escuders, es departiren després d’haver-seendinsat en terme d’Albaida. Un es va dirigir a Atzueva d’en Borja [pel camí del Molí d’Allà Baix], on féu una breu parada, idesprés a Atzueva de na Carrossa, lloc homònim situat a prop. Els dos restants feren cap a Albaida i d’allí a Xàtiva. Seguirenel curs del riu d’Albaida: a Sant Pere d’Albaida i Bellús, per tal de continuar després a Moixent i fugir a Castella. La persecució,iniciada de matinada per Joan Rotglà, lloctinent de governador dellà Xúquer, per tota la comarca, seria infructuosa.462

Aquell crim a sang freda,463 que escandalitzà la societat valenciana de l’època, havia de punir-se de manera ràpida i exemplar.L’itinerari infructuós que efectuà el cavaller i governador de Xàtiva, Joan Rotlà, ens el recorda amb aquestes paraules en elprocés judicial:

E yo pris tro a XV hòmens de peu, entre los quals n’i havia d’esperts en seguir rastre; e seguim, camí e fora camí, rastrede tres cavalls, tro que fom endret de Adzueva. E aquí trobam lo rastre departit en dues parts, ço és, que los dits rocinshavien fet la via de Albayda e lo altre, la via de Adzueva, qui és del dit en Joffre de Borja. E scorcollí la casa de aquell e lescases de tot lo dit loch, e de un altre dit loch [d’Atzueva], de madona na Carroça, qui li stà de prop. E com no atrobàs aquí


140

460 Per a contextualitzar millor, vegeu GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente, Hábitat rural mudéjar y penetración del capital urbano en la huerta de Xàtiva afinales de la Edad Media, dins VI Simposio Internacional de Mudejarismo, Terol, 1993, ps. 789-802.

461 Més detalls, en: BATLLORI, Miquel, La família Borja, 3 i 4, València, 1994; LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos, Procés incoat davant el tribunal de la Governaciódel Regne de València pel procurador fiscal del regne, la vila d’Ontinyent i Benvinguda, vídua de Folc de Montferrer, contra Bertomeu Serra i Jofre deBorja, acusats de l’assassinat de Montferrer, síndic d’Ontinyent, dins GONZÁLEZ, Mariano – PONS, Vicent (coord.), Xàtiva. Els Borja. Una projecció eu-ropea, Ajuntament de Xàtiva, 1995, vol. 2, ps. 84-86; TEROL i REIG, Vicent, Els Borja i la Vall d’Albaida, dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3i 4, València, 2002, vol. 1, ps. 209-227.

462 TEROL, V., Els Borja i la Vall..., p. 224.

463 El mòbil del crim fou l’enfrontament que Serra mantenia amb el Consell de la vila reial d’Ontinyent, sobre pretendre ell exercir l’alta jurisdicció sobre ellloc i vassalls de Morera (actual casa de Morera, anant cap als Alforins). Estant a Xàtiva Montferrer, l’havien vist parlant amb el governador Rotlà, i certesmales llengües havien informat Serra que aquell pretenia fer-lo empresonar; cosa que enfurí molt el cavaller i el predisposà a vessar la sang del seuenemic, l’oligarca ontinyentí.

Desafiament cos a cos entre cavallers


aquell ni algú dels dits malfeytors, reebí aquí algunes informacions sumàriament e cuytada, per les quals se descobre granpart del dit crim.

E aprés torní al rastre dels dos rocins, e seguí aquell tro en la vila de Albayda, e aquí aní als hostals, encercant els malfeytors,e fiu demanar lo justícia e batle de la dita vila [d’Albaida], e tantost isqué lo honorable mossén Pere Pardo e l’honrat PeroPérez [procurador senyorial o batle de la baronia], los quals com saberen lo dit fet foren molt despagats e·m donaren totaendreça, per saber si los dits malfeytors eren en la dita vila, com ells n’haguessen res sabut.

E atrobà que los dos malfeytors, scuders del dit mosèn Berthomeu Serra eren stats en lo Raval de dita vila, en l’ostal d’enMatheu Figuera [segurament, l’hostal de la Barrera], e havien donat una barcella de civada e hun diner de palla als rocinspassades les dues o prop de tres hores de la nit. E que se n’eren anats, per ço com los fon dit que aquí no·ls asseguraven.

E com yo volgués fer la via de Coçantayna, e fer cercar lo rastre per dit camí, yo sabí secretament, per alguns a qui losmalfeytors se eren dexelats, que aquells havien acordat anar-se’n a Moxén [per a fugir a Castella], però que no havien gosatprendre per les parts del terme d’Ontinyent, e que havien girat lo camí devers Xàtiva.464

No fou aquest l’únic enfrontament entre bel·licosos cavallers que conegueren les terres d’Aielo per aquells anys. El 1432,per exemple, el cavaller de València Joan Tolsà escrigué una lletra de batalla –carta de desafiament– al seu enemic Joan Marrades.Estava barallat amb ell, en Tolsà, perquè Marrades l’acusava d’haver enviat gent per a donar mort a un esclau moro seu anomenatAlamí, “el Fidel”. Tolsà desmentí l’acusació i el convidà a buscar un jutge per a resoldre la qüestió d’honor en ‘batalla’ a cavall,cos a cos.

El 22 de febrer Tolsà acceptà el combat i ho arreglaren, per mitjà d’escuders, per a trobar-se a el 4 de març subsegüent, diade Carnestoltes, al port de l’Olleria. Tot això figura per extens en un seguit de cartes que, per llur valor literari, formen part delsclàssics de la literatura valenciana. La sisena carta de mossén Tolsà a mossén Marrades (d’Albaida estant, i març 8 del 1432),que és la que ens interessa, és la que fa referència a les alqueries d’Aielo i Atzueva, i al port de l’Olleria:

E per letra del dit en Ffelip de Novals, en Johan de Sent Adrià fon lo disapte, primer dia de març, en Ayelo, hon parlarendels fets. E, aprés lur rahonament, segons lo dit en Sent Adrià afferma, lo dit en Ffelip de Novals li dix que en aquell loch edia que ell li asignava per sa letra, que ell seria per dar-li resposta dels dits affers. E lo diumenge aprés, lo dit Sent Adrià liscriví que ell fo lo diluns, a hora de tèrcia, [a] Atzueva; lo qual, per sa letra, li respòs que en la venguda que havia feta a Yel·lo[des de Moixent] s’era cansat, e que per res no y podia ésser, mas que elegís altra jornada e loch cominal hon ell pogués anara cavall, car ell hi seria. E jatsia que lo dit en Sent Adrià, attés que lo dit en Ffelip de Novals li havia refusada la jornada eloch per ell offert, se pogués bé star de parlar ab ell. Però per dar major càrrech a vós, ell tornà a escriure, assignant dimarts,dia de Carnestoltes, al port de la Olleria, on ell li mostraria prop de allí a mi, hon abdosos podrien pendre jura, a què yo sónobligat, en la concòrdia de vostra batalla e mia.

A la fi, el port de l’Olleria seria descartat com a lloc de trobada, i el combat seria descartat per ambdós cavallers –més amantsde la ploma que no de l’espasa– per un juí arbitral, que posaria fi al conflicte.465

Aquest model de cavaller breguer i amant de les lletres, que mor en la ruïna per mala gestió senyorial (Ausiàs March, JoanotMartorell, Tolsà, Marrades, etc.), no es correspon en absolut amb la imatge que oferien d’ells els cavallers Malferit de Xàtiva.Ells venien d’una família de ‘ciutadans’ actius –justícies, jurats i síndics de Xàtiva–, eren senyors d’una de les tres Beneixides, icomprarien també, al voltant del 1430, Aielo i Cairent. Els Malferit, posats al servei de la nova dinastia castellana dels Trastàmara(reis de la Corona d’Aragó, arran del Compromís de Casp, 1412) prosperarien llavors a l’ombra d’un bon arbre –la cort reial–i no perdrien el temps amb poesies intimistes, novel·les innovadores o batalles de bancal. Ells eren gent de formació literària i

141


464 El document complet, en ARV, Governació, 2.225, mà 13, f. 34r/v; mà 19, f. 1-4v, editat dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3 i 4, València,2002, vol. 1, doc. 115, p. 311 i ss.

465 RIQUER, Martí de, Lletres de batalla,Barcino, Barcelona, 1968, ps. 37-39 i doc. 10 (ps. 70-73).


comptable, i habilitats diplomàtiques tals, que foren molt apreciatsal seu costat pel rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànim, IIIde València (1416-1458).

El cavaller Francesc de Malferit, senyor de Beneixida, i el seu pa-rent Jaume de Malferit –instal·lat a Mallorca– participaren activamenten les guerres de Sardenya, Castella i la Mediterrània Occidental(1420-1430), etc., juntament amb molts altres cavallers de Xàtiva,i rebrien llocs de prestigi a l’administració reial, amb estipendis o sa-laris envejables.466 Els seus respectius primogènits, Jaume (fill deFrancesc, nat a Xàtiva) i Mateu (fill de Jaume, nat a Inca, Mallorca),es criaren a l’ombra dels pares, i tenien així ‘bon padrins’ com soldir-se per a fer carrera a la cort. Jaume de Malferit, format en matèriade Dret, seria elegit pel rei Alfons per a exercir cap al 1435 l’oficide de governador de Xàtiva o “lloctinent de governador del Regnede València dellà el riu Xúquer” (locumtenens gubernatoris Regni Va-lentie ultra flumen Xucari), un dels més importants del país.

De fet, la governació valenciana Dellà Xúquer, amb capital a Xà-tiva –la segona capital del regne, on tenien casa els Malferit–, com-prenia totes les terres valencianes situades al Sud del riu Xúquer,fins a la línia Biar-Busot (la frontera del tractat d’Almirra, 1245). Eraun càrrec de molt de poder i bona remuneració, que Jaume exercíde manera eficient. No li tremolava el polze, com ara veurem, al’hora de corregir injustícies o d’escarmentar els entremaliats cava-llers d’aventures i bandols, que abans comentaven. Fins al punt quehagué d’intervenir amb mà dura en la guerra privada que els Mar-torell de la vall de Xaló –endeutats fins a les celles i amb múltiplesproblemes familiars– havien fet contra els seus veïns, els senyors de

Murla i la vall de Pop, a la Marina (1430-1434). El governador eixí de Xàtiva amb els seus agutzils, per a cobrar una sanció eco-nòmica que Joanot Martorell –autor del ‘Tirant lo Blanc’ i senyor d’alqueries a Xaló– no feia efectiva. I s’ho cobra en Malferit,personalment, embargant la caixa al col·lector de rendes (on sols hi havia 150 sous) i empresonant-lo; embargant cinc bèstiesde llauró dels moros vassalls per a vendre-les a Gandia, que Joanot hagué de rescatar abonant 960 sous, i sotstraent dosbraçalets d’or valorats en 24 florins, un mantell nou, una espasa i un broquer (1434).

Arribades les Corts Valencianes del 1437, l’escriptor Joanot Martorell, presentà un ‘greuge’ o queixa formal contra el gover-nador de Xàtiva, que seria escoltat i atés pel rei, perquè si bé el d’Aielo havia pacificat la zona, havia actuat també al marge dela llei foral. El clam, que fou redactat per algun ‘examinador de greuges’ de les Corts, contenia el relat següent:467

Senyor molt excel·lent:

Com en dies passats fos gran qüestió e debat entre Francesch Martorell, quòndam [=difunt], cavaller, de qui era la valld’Eixaló, e sos fills, de una part, e mossén Antoni de Castellví, cavaller, senyor de Murla, e lo noble en Manuel de Vilanova,senyor de la vall de Pop, de part altra, per rahó del qual debat e qüestió mossén Jachme de Malferit, lochtinent de governador[expressió equivalent, de fet, a ‘governador] dellà lo riu de Xúquer, hac anat a la vall de Xaló e stech entre anar e venir


142

466 SÁIZ SERRANO, Jorge, Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, Universitat de València, València, 2008, p. 405.

467 Comentat i reproduït per VILLALMANZO, Jesús, Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario, Ajuntament de València, València, 1995, ps. 137-139.

El rei Alfons el Magnànim, amic i benefactor de Jaume deMalferit, senyor d’Aielo


143


468 Vid. RYDER, Alan, El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, Institució ‘Alfons el Magnànim’, Valencia, 2008.

469 Vid. ibídem, ps. 181-183.

qualsque sis jorns. E com lo dit mossén Jachme de Malferit fon a la dita vall, féu grans greuges e oppresions, axí al dit mossénFrancesch Martorell, com als vassalls de aquell habitants la dita val, tostemps parlant ab subjecta reverència de vostrasenyoria, ço és, que de rendes del dit mossén Francesch Martorell, les quals eren en poder del col·lector de aquell, lo qualaquell tenia en la dita vall, prés e se ocupà per força cent cinquanta sous. E de altra part, prés e rebé per mans d’en Galcerande Monpalau, de la vila de Gandia, CXXXX sous. E per més vexar al dit mossén Francesch e a sos vassalls, prés de la ditavall e dels moros habitants en aquella cinch bèsties, les quals féu portar a la vila de Gandia per a vendre aquelles. E essenten la dita vila de Gandia, e volent fer vendre les dites bèsties, lo batle de la dita vall de Xaló, lo qual vench detràs aquell a ladita vila, per scusar que les dites bèsties no·s venessen, aquell se obligà e se ach a obligar, e donar e pagar al dit mossénMalferit de Xàtiva, e dels dits MD sous, lo dit batle, de revendes del dit mossén Francesch Martorell, donà e liurà al ditmossén Jachme, e aquell dit mossén Jachme hagué e rebé del dit balte de la vall de Xaló, DCCCC LX sous.

E, no content d’açò, lo dit mossén Jachme prés e féu pendre de hun moro vassall del dit Francesch, ço és, de Fucey MaçaRofí, hun parell de manilles d’or que costarenvint e quatre florins, e un manto nou que costàV florins, una spasa e broquer que costà XXXsous. E com lo dit mossén Jachme de Malferithaja rebudes les dites quantitats, coses e bénscontra tota justícia, parlant tostemps ab aque-lla reverència que de vostra excel·lent senyoriase pertany, e jamés haja volgut tornar ne resti-tuhir, jassia request, les dites quantitats e béns.E vós, senyor molt excel·lent, no dejats perme-tre que per los officials del regne sien fetes talsgreuges ni vexacions, supplica per tal JohanotMartorell, hereu del dit mossén FranceschMartorell e senyor de la dita vall de Xaló, quesia mercé de vós tornar a restituhir tot ço queaquell no s·o puxa tenir de justícia. E jatsia, etc.Altissimus, etc.

Els Malfetit de Xàtiva i Mallorca cooperaren ambel sobirà, de manera molt destacada, en la guerrade conquesta de Nàpols (1440-1442) i l’acompa-nyaren en la seua entrada triomfal a la ciutat (junydel 1442), que fou preparada per mestres de ceri-mònia renaixentistes, com si fóra la desfilada d’unemperador romà, calcada dels relleus de l’Antiguitatclàssica.468 Després d’aquell triomf, el governadorJaume de Xàtiva i el seu cosí Mateu –doctor en dret,jurista de prestigi469– col·laboraren en l’administraciódel Regne de les Dues Sicílies. I ho feren en com-panyia del primogènit de Jaume, anomenat Francesc,com l’avi, que era cambrer reial pel 1445. Tots ellss’imbuïren de l’ambient cultural de la cort de Nàpols,

Els Malferit de Xàtiva participaren en primera línia en la conquesta de Nàpols.En aquest portolà, Sicília i el Sud d’Itàlia apareixen lligades per la senyerad’Aragó-Dues Sicílies


que era la més pròspera i més important de tota la Mediterrània. Les seues habilitats diplomàtiques –particularment, les deMateu– els portaren a negociar en nom del rei Alfons, amb els papes de Roma i amb els prínceps italians més poderosos delmoment. Així ho fa constar el cronista del 1600 Gaspar Escolano, en la seua ‘Història de València’:

Del linaje de los cavalleros Malferits, señores de Ayelo, en el distrito de Xátiva, hallamos que florecieron tres personas insignesen servicio del rey don Alfonso el quinto de Aragón, quando la conquista de Nápoles. Estos fueron don Francisco Malferit, su ca-marero; don Jayme Malferit (...), y micer Matheo de Malferit, regente de Nápoles. No acaba Bartholomé Faccio de encarecer eltalento y letras de este cavallero. Y cuenta en varias partes de sus libros las muchas embaxadas que el rey don Alfonso le encargósobre negocios muy arduos. Primeramente, en aquella guerra que emprendió a hazer por el papa Eugenio quarto, contra FranciscoEscorcia (...), acordó embiarle por embaxador a Matheo Malferit, cuya prudencia tenía muy conocida de otras embaxadas. Y fuede muy menester, porque fue punto muy reñido y de muchas réplicas, y lo venció todo el embaxador, a fuerça de su discreción.Murió el papa Eugenio [1447] y, electo Nicolao quarto en su lugar, todos los potentados, príncipes y repúblicas de Italia, queandavan zizañadas en guerras, acordaron de tratar una paz general. Señalaron la ciudad de Ferrara para la junta de sus emba-xadores y, según Faccio, fue embiado Matheo Malferit por el rey don Alonso. Tras esto murió también el duque de Milán, y fuedespachado el mesmo embaxador al Senado de Milán (...). Últimamente, haziendo guerra el rey a los florentinos, parecióle quele sería de grande importancia hazer liga con la República de Sena, para contra ellos. Y encargó desta jornada al dicho Malferit, elqual, orando por muchos días en aquel senado, los traxo a la voluntad del rey (...).470


144

470 ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departamentd’Història Moderna de la Universitat de València, 1972, vol. 5, cols. 1.232-1.233. Vegeu també PASCUAL BELTRÁN, Ventura, Játiva biográfica, Reno-vación Tipográfica, València, 1931, vol. 3, p. 6.

Els Malferit acompanyaren el rei en la seua entrada triumfal (1442), representada ‘a la romana’ en el Castel Nuovo de Nàpols


Mentre el brillant diplomàtic Mateu optava per fer carrera a la cort de Nà-pols, Jaume de Malferit es faria càrrec de les senyories pairals. Arreplegà lesmonedes d’or que tenia estalviades –producte de botins de guerra i salaris delrei– i se’n tornà cap al regne de València, amb un preciós pergamí del rei Alfonsdavall braç (primavera del 1445). El privilegi, atorgat a la ciutat de Barletta (Ità-lia),471 el 28 de març del 1445, concedia a Jaume l’alta jurisdicció o mer imperi,és a dir, la potestat baronial, sobre la seua senyoria alfonsina d’Aielo (que com-prenia també l’alqueria de Cairent) i els seus vassalls.472

El rei Magnànim justifica la concessió de “tota la jurisdicció civil i criminal,alta i baixa, mer i mixt imperi” (omnem iurisdiccionem civilem et criminalem,altam et baxiam, merum et mixtum imperium) en “els bons serveis prestats”durant molts anys pel “nostre dilecte” cavaller Jaume de Malferit, en la guerrade Nàpols, i pel cambrer reial Francesc de Malferit, fill de Jaume (dilectum ca-merarium nostrum..., vestrum filium); ja que “per l’empresa que féu, la nostraMajestat obtingué el Regne de Sicília del Far ençà” (qui ab olim amprisia, huiusRegni Sicilie citra Farum Magestati nostre obtinui). El Regne de les Dues Sicílieses dividia, pel far de l’estret de Messina, en la Sicília Citerior o citra Pharum,que és Nàpols, la part peninsular, i la Sicília Ulterior o ultra Pharum, que ésl’illa, la Sicília insular. I la senyoria d’Aielo es definida en la concessió com unterritori confrontat amb els termes de les viles d’Albaida, Ontinyent i Montesa.

El mateix document ens informa, en fi, que el cavaller Jaume havia de con-tinuar exercint, segons el rei Alfons, l’ofici de governador de Xàtiva, molt benremunerat per la corona, que ja exercia abans de la guerra de Nàpols. El con-tinuà exercit, de fet, fins a la seua mort. L’any 1453, per exemple, ens el tro-bem batallant per assignar la ciutat d’Alzira –adscrita des de sempre a lagovernació de València– a la demarcació Dellà Xúquer. La resposta d’Alzirafou contraria a la proposta, i el projecte no reeixí.473

El retorn de Jaume de Malferit a la Vall d’Albaida, amb la plena potestat obtinguda el 1445, canviaria de cap a peus l’aspectei el futur d’Aielo, que fins aquell moment havia sigut un poblet de 10 o 20 cases, i d’un urbanisme improvisat i moresc. El cavallerMalferit, imbuït de l’esperit renaixentista de la Península Itàlica, i amb les arques plenes de diners, féu taula rasa d’allò, per apoder planificar un poble de nova planta.

El nou Aielo tindria l’aspecte d’una gran plaça, oberta i lluminosa, a l’estil de les places públiques italianes, capaç de conteniruna trentena de cases, per a 20 o 25 famílies de vassalls, més el forn, la carnisseria, la presó i el Porxe del Consell (o de la Cortdel Justícia, on estava l’ajuntament vell). Fora d’aquell recinte sorollós –i separada de les cases, com era costum de moros–estaria la mesquita: l’oratori al servei dels vassalls. A l’interior de la gran plaça fortificada, alçaria el cavaller un castell-palau gòtic(l’actual casa consistorial),474 i un recinte senyorial ‘se servei’ amb almàssera i colomer (l’actual solar de la Botelleria). Finalment,una entrada principal (pel Carrer Vell), i dos carrerons d’eixida a la font d’Ací Dalt (la del Mig) i a la mesquita (l’oratori de Sant

145


471 Barletta, a la costa adriàtica, és l’antic castrum Terre-Baruli o castello de Terra Barletta, en italià.

472 ACA, Cancelleria Reial, Reg. 2.615, 2ª. mà, fs. 11-12; ARV, Real, llibre 496, fs. 369-373v (còpia del 1493); LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos (ed.), Liberpatrimonii regii Valentiae, Universitat de València, 2006, reg. 387; traduït a l’espanyol per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelode Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 17-18.

473 AMAl, Lligall 17, doc. I.4, Procés del notari Miquel Aranda contra el governador ‘del riu Xúquer enllà’ Jaume de Malferit.

474 Us remetem al capítol de patrimoni.

Jaume de Malferit tornà d’Itàlia com un dels ba-rons principals de la cavalleria valenciana



146

Detall del privilegi del 1445, que convertia el ‘lloc’ d’Aielo en una baronia, amb plena potestat feudal per al seu senyor (Arxiu del Regne deValència)

Muralla recaient a la baixada al riu, en una foto de la dècada del 1960


Miquel; la cantonada de l’actual casa dels Maons). Els carrerons d’ei-xida donarien –i donen– a la costera del Carme i futur portal de l’Ai-gua, per on es baixa a la font d’Allà Baix i a l’Horta Vella, l’única existenten temps de Jaume de Malferit.475

Però la renovació d’Aielo anava més enllà dels aspectes urbanístics.El poderós governador Jaume, acabada l’obra del palau, on passariaalgunes temporades al llarg de l’any, dirigí personalment la decoracióde la sala noble. Com que venia d’Itàlia, optaria per decorar aquellrecinte –on s’havien de celebrar actes solemnes i actes de la cort dejustícia– amb frescos d’escenes de cacera, festeig i amor cavalleresc.Aquest, si més no, era en costum de l’època. Fins i tot els papes d’A-vinyó disposaven d’estances com aquesta, decorades amb arbres fruiters i sense fruit, per on desfilaven personatges aristocràtics,caçant amb ballestes i gossos, i practicant la falconeria i l’amor cortés. És una llàstima gran, però les obres de rehabilitació solshan deixat al descobert, en les parets de la sala noble, els cimals d’aquells arbres –l’indicador de la temàtica elegida–, i unacuriosa i innovadora inscripció literària perimetral.

147


475 Més detalls sobre aquesta ‘refundació’ d’Aielo, en la part geogràfica de l’obra.

El nucli primigeni d’Aielo: un projecte, molt ben planificat, d’urbanisme re-naixentista del segle XV (foto del 1965)

Fora del recinte àulic, hi havia a la plaça un recinte senyo-rial de servei, amb torre-colomer, almàssera, etc.

Els accessos al clos d’Aielo eren carrerons estrets, per atancar-los de nit i defensar-se millor en cas d’atac


La inscripció decorada al fresc fent la volta sencera a l’estança principal de palau, en la planta baixa, està redactada en llenguacastellana: la llengua dels Trastàmara, familiar per al rei Alfons i alguns dels seus parents i cortesans. A més a més, el castellà–juntament amb el català-valencià i l’italià– era una llengua literària de moda a la cort napolitana del rei Magnànim. Tant el propirei, com els seus cavallers i servidors, eren aficionats a escriure versos, a escoltar recitals poètics acompanyats de música, i a


148

L’intradós de l’arc de la mateixa portaExterior de la porta cantonera i secundària delpalau, per on s’accedia a peu a la sala noble

Un dels dos arcs ogivals del pati, que formaven la ca-vallerissa i comunicaven amb l’hort

Porta d’arc carpanell, per on s’entrava des del vestíbul de la porta principal a lasala noble


gaudir de la literatura moral i dels clàssics de l’Antiguitat grecoromana.476 En aquest ambient es crià i visqué Jaume de Malferit,i algun record d’allò voldria conservar, quan manà decorar les parets de palau amb frescos cortesans i amb els versos següents:

Filacteri perimetral de la sala noble:

[...................................QV]E:L’ALMA:SYENTE.

BIEN:AVRÁ:QV[YE]N:ÉSTAS:E[NTI]END[A] 9

“[MAL:AVRÁ:AQVÉL:QVE]:MA[L]:SYENTE” 9

[MAL]:QVY(E)N:ÉSTAS:[NO]:CVENTE, 7

MAS:NO:LAS:QVE:L’ALMA:SYENTE. 8

BIEN:AVRÁ:QVY(E)N/ÉSTAS [ENTIENDA...] 9

Avantsala de la sala noble:[ÉS]TAS:N[O...............]:BIEN:A[VRÁ...]

[...É]STAS[..................ÉS]TAS:N[O...]

Transliterats els versos en gramàtica espanyolai ortografia contemporània, la lectura seria la segü-ent: Bien habrá quien éstas entienda: / [“Mal habráaquél que] mal siente.” / [Mal,] quien éstas no cu-ente; / mas no las que el alma siente. El quartet esrepetia quatre vegades a la sala noble i dues vega-des a l’avantsala, a manera d’‘eximpli’ moral. La re-iteració ens ha permés reconstruir-lo, iinterpretar-ne el sentit de l’advertiment, elegit per-sonalment pel senyor d’Aielo: El qui entenga lesparaules següents, anirà bé: / “Mal tindrà el qui malsenta.” / Mal, el qui les paraules referides no tingaen compte, / però no (anirà malament) / el qui (tingaen compte) les paraules amb què l’ànima sent.

Normalment –vet si no el cas de la Llotja deValència–, les advertències inscrites en edificis pú-blics, llocs de comerç, corts de justícia, etc., feienreferència a consignes o recomanacions morals.En el cas que ens ocupa, el missatge –destinat,entre d’altres, al qui serien jutjats en aquella sala–convida al lector a anar bé per a viure d’acord amb

els pensaments ‘purs’ de l’ànima, i no amb els vicis materials o corporals. Els mals sentiments són coses del món físic (el cos),reflex impur de la perfecció del món de les idees (l’ànima participa d’aquest món). L’home cultivat i seré ha d’evitar els malssentiments i aspirar a una puresa de pensaments platònica, vindicada per l’esperit del Renaixement quattrocentista. El missatge,

149


476 La BIBLIOTECA Reial de Nàpols. D’Alfons el Magnànim al Duc de Calàbria (1442-1550), Biblioteca Valenciana (abril-juny 1999), Generalitat Valenciana,València, 1999; ROVIRA, José Carlos, Humanistas y poetas en la corte napolitana de Alfonso el Magnánimo, Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, Alacant,1990. En la pàgina 77 d’aquesta última publicació es fa referència a les epístoles sobre literatura amorosa que Mateu de Malferit intercanviava amb poetescortesans com ara Francesco Filelfo (1398-1481). Era en Mateu, així mateix, un apassionat de l’obra de Raimon Llull. Vegeu també BELLVESER, Ricardo(ed.), Alfons el Magnànim. De València a Nàpols, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2009.

Teginat de bigues i cabirons del segle XV

Restes del filacteri moral de la sala noble


datable com el palau poc després del 1445, ésd’una modernitat sorprenent: desconcerta trobar-la al palau rural d’una minúscula alqueria mora dela Vall d’Albaida, tan llunyana en l’espai –però tanpròxima en l’esperit– a la refinada cort napolitanad’Alfons el Magnànim.477

Las que el alma siente són les paraules inspira-des per la llum absoluta de la veritat i de l’amorpur o platònic, que en el Renaixement cristià equi-val a la Divina Caritat, segons la reinterpretació queféu sant Pau dels textos i les idees platòniques. Esrescata ací el pensament clàssic de l’Antiguitat, perpart d’un noble valencià, i es posa, en llengua cas-

tellana, al servei d’un espai freqüentat per musulmans arabòfons lectors de l’Alcorà. El mestissatge cultural estava més que servit.Per si fóra poc, no sols el missatge és innovador, rupturista, únic tal volta en el panorama decoratiu dels palaus valencians. Sinóque a més a més la grafia utilitzada –les lletres– és la humanística italiana del segle XV; rescatada de les inscripcions romanes pera posar-la al servei del Renaixement.

En un món de lletra gòtica i de pintura flamenca, com era el món cultural valencià del 1450, ve Jaume de Malferit ens portade Nàpols una tipografia desconeguda aleshores ací, però tan coneguda ara com a que es tracta de la majúscula tipogràfica deles impremtes a l’ús. Així les coses, la inscripció d’Aielo és una de les mostres més antigues de la utilització de la majúscula hu-manística a la Península Ibèrica. De fet, el ‘caprici’ tipogràfic degué ser cosa del senyor, ja que el pintor, malgrat que còpia lamostra de grafies que li proporciona el senyor (A, M, N, etc.), no pot evitar –per la inèrcia d’anys d’utilitzar-la– barrejar la novalletra amb la lletra gòtica. Així, apareixen elements goticistes –majúscules miniades, intrusions de grafia gòtica– en un escrit queel cavaller havia pretés que fóra del tot humanístic.

Pel que fa al contingut literari, ens informa perfectament de quins eren els gusts del noble Jaume de Malferit. Els versos epi-gràfics del palau d’Aielo ens recorden, en particular, els versos moralistes de poetes castellans coetanis. En el poema preliminardel ‘Rimado de palacio’ de Pedro López de Ayala (1331-1407), llegim: Quien bien así obrase, podrá seguro ser / e quien mal lo fi-ziere, aver s’a de perder. El sentit dels versos d’Aielo és similar, però presenten una elegància compositiva més treballada, i unrerefons humanista que recorda el poemari del palau de Nàpols, conegut com el ‘Cancionero de Stúñiga’. El cançoner fou com-pilat a partir del 1443, és a dir, en vespres del retorn del governador Jaume de Malferit al Regne de València. Conté poemesen espanyol, en català-valencià i en italià, com a testimoni de l’ambient políglota –cosa molt pròpia de l’Humanisme– vigent aNàpols en temps de la construcció i la decoració del palau –gòtic, però amb matisos– d’Aielo de Malferit.

El cavaller Malferit continuava exercint de governador Dellà Xúquer el 1455,478 i potser morira a mitjan dècada del 1460.Comptaria ja amb un palau flamant, per al seu successor, el ‘donzell’ Francesc,479 i amb una alqueria-plaça habitada ja per unatrentena de famílies de moros vassalls: més del doble de les existents l’any 1421. Cairent era una mena de masia o alquerietaminúscula, de solament 5 famílies. Tot això, segons el quadern del morabatí del 1463.480


150

477 No fou aquest un cas únic, per descomptat, de pont cultural entre Itàlia i el Regne de València. En l’obra de FUSTER, Joan, Poetes, moriscos i capellans,L’Es-tel, València, 1962, llegim una reflexió sobre l’afluència massiva de valencians al Nàpols d’Alfons el Magnànim i a la Roma dels Borja. I és natural que, entornar-ne, aquells homes –clergues, cavallers, comerciants– portassen a casa seua més d’un ferment de la prodigiosa eclosió intel·lectual que s’esdevenia a laItàlia d’aleshores.

478 ARV, Real, llibre 275, f. 42.

479 ‘Donzell’ era fill de cavaller que encara no havia sigut armat cavaller pel rei. Amb aquest títol apareix citat Francesc pel 1467, en un paper que tot seguitcomentarem.


Una tipografia desconeguda fins aquell temps a la València del gòtic: la lletrahumanística, calcada de les inscripcions romanes de l’Antiguitat clàssica


151


481 APPV, Protocols de Ramon Pellisser, núm. 23.250, 1467, novembre 18.

482 De l’àrab sukhra: jornals forçosos que l’estat islàmic exigia als camperols en els segles XI-XIII, en profit de la comunitat o en obres públiques. Els senyorsfeudals s’apropiarien el dret en el segle XIII, per a convertir-lo en tandes de treball obligatori als reals o horts senyorials, i a les vinyes del senyor.

Taulell de manises amb el motiu de l’arlequí, trobatal palau dels Malferit (segle XV)

Restes dels paviments gòtics de l’edifici noble

A la mort del pare, l’hereu –que potser haguera tornat d’Itàlia a la mort d’Alfons el Magnànim (1458)– prengué possessiódel feu. I, emprenedor i bon gestor com era, qualitats heretades del pare, posà els seus colons mans a l’obra. Cap al 1465-1467, en Francesc de Malferit féu excavar una séquia per la riba esquerra del riu i per baix mateix el poble. Projectava transformaren regadiu les actuals partides del Cantó de l’Hort i el Dilluns, per a poder duplicar la superfície d’horta disponible i la poblaciódel terme. Testimonis d’aquella mampresa són les restes d’argamassa del segle XV visibles en el caixer de la séquia general, tra-vessant per dalt del Dilluns (baix d’on ara han fet uns xalets adossats), i el document d’arrendament de la senyoria del 18 denovembre del 1467.481

Aquest document, signat en presència del notari Ramon Pellisser, testimonia com Francesc de Malferit arrenda la gestió se-nyorial del seu lloc d’Aielo de Malferit –atenció: Aielo ja no és ‘alqueria’, sinó ‘lloc’, “poble”– als germans de Xàtiva Bertomeu iPere de Vilaplana. El primer era un llaurador adinerat i el segon un ferrer. El preu de l’arrendament comprenia “el dit meu llocd’Aielo, amb el colomer i l’almàssera, i els seus aparells i ornaments, i tots els fruits, rendes i obtencions” (dictum meum locumde Ayelo, cum columbario et almacera, et apparatibus et ornamentis eorum, et singulis fructibus, reditus, emolumenta); segonsque “afronta amb terres i possessions dels llocs de l’Olleria, de Cairent, i amb les muntanyes, i amb el riu d’Albaida i Ontinyent.”(confrontatur cum terris et possessionis locorum de la Olleria, de Cayrén, [et] cum muntaneas, et cum rivo de Albayda ac Ontinyén).També s’inclouen com a drets les çofres482 i els besants (impost reial en numerari, a pagar per cada cap de casa musulmà, ceditper la Corona als senyors feudals des del segle XIII).

El termini de l’arrendament era de sis anys, amb un preu de 15.500 sous anuals, pagadors la meitat per Tots Sants i l’altrameitat per Carnestoltes. Signen el contracte també Isabel i Angelina, mullers respectivament de Bertomeu i de Pere. El pacteincloïa una ‘promesa implícita’ molt important per a la història d’Aielo de Malferit. El cavaller i els germans Vilaplana havien


quedat en què, donat que la séquia de l’HortaNova ja estava a punt, solament amb que cons-truïren un canal de fusta –precedent de l’Arcada–podrien regar molta terra, atraure colons i mul-tiplicar el valor de les rendes.

Ho saben, això, perquè hi ha un documentposterior, en el mateix protocol notarial que ensho recorda, el 14 de juny del 1468. Segonsaquest segon document notarial, s’havia pactat altemps de l’arrendament (1467) la construcció dela canal de fusta, en la qual cooperarien el mateixferrer Vilaplana; un obrer de vila xativí, Lluís Ca-sanova (amb experiència en obres hidràuli-ques?),483 i algun fuster. Però havien transcorregutmés de sis mesos del contracte, s’acostava santJoan de juny, les noves hortes demanaven aiguai tot estava per fer. Així que Francesc de Malferitreitera davant notari, i en presència de Lluís Ca-sanova, l’obligació que havien contret els ger-mans arrendadors, segons un contracte específic

d’obra (certes causes e obligacions) redactat a banda del pacte d’arrendament, i que malauradament no s’ha conservat:

Los dits Vilaplanes, en presència del dit magnífich en Ffrancesch de Malferit, aquells, graciosament e a ses pròpries des-pesses ed pecúnies de aquells, prometeren de fer la canal, eo una canal de fusta, que fa affer en la céquia, per obs de portare passar aygua a regar les terres de Ayelo. E açò, per certes causes e obligacions.484

Els germans, que havien assumit el cost de l’obra de la canal com una part més del preu de l’arrendament, realitzaren se-gurament l’obra aquell estiu, ja que no se’n torna a parlar més. Pere continuà entrant en l’arrendament fins al 18 de novembredel 1471, i Bertomeu, fins al 6 d’agost del 1472. Es retirarien abans d’acomplir-se els sis anys del contracte, perquè es coneixque, tot i haver efectuat la millora, no els compensava econòmicament i perdien diners. En qualsevol cas, la séquia nova –per-llongada considerablement en el segle XVI– i les primeres terres de l’Horta Gran permetrien als Malferit atraure colons moros,i eixamplar el poble cap a les Tres Avemaries i el Fondo.

Les obres de condicionament de bancals i traça de séquies degueren continuar durant els anys 1472-1478. Una vegada po-sada a punt la nova horta, Francesc de Malferit ajuntaria una trentena de colons –tal com havia vist fer a son pare dècades ar-rere– i els establiria en emfiteusi (a perpetuïtat) solars per a obrar-se casa i heretats d’horta i secà. Fou això l’any 1478, segonscert document probatori que el marqués Pasqual Mercader presentaria al jutjat d’Ontinyent l’any 1837, arran del procés judicialque seguia contra els veïns d’Aielo.485 L’establiment col·lectiu del 1478, en efecte, era un document dels més interessants que


152

483 Pel 1440, Lluís Casanova i uns altres moros i cristians, obraven un aljub al castell de Xàtiva, dirigits pel mestre d’obres Bertomeu Casanova. El 1453-1460 ja figura com a mestre d’obra, en intervencions efectuades al mateix edifici. Vid. VENTURA CONEJERO, Agustí, El castell de Xàtiva, Matéu im-presores, Xàtiva, 1998, ps. 54 i 65-73. El mateix Lluís Casanova, en aquestes obres, s’encarregava de portar a Xàtiva la fusta que baixava pel riu Xúquerdes de les muntanyes de Conca.

484 APPV, Protocols de Ramon Pellisser, núm. 23.250, dimarts 14 de juny del 1468.

485 Vegeu AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autos en los quese declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de las fincas urbanas y rústicas contenidas endichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857; estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règimsenyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

Ceràmiques de Paterna i Manises, de la vaixella dels segles XV-XVI


arxivava el marqués dins l’arca de perga-mins, ja que marcava un abans i un desprésdemogràfic al poble: de 30 a 60 cases devassalls. Les 30 cases noves s’edificarien ensa major part al Fondo del Carme, quemostra encara les petges d’un urbanisme is-làmic d’allò més pintoresc.

L’escassa documentació que coneixemsobre l’Aielo musulmà a penes ens parladels moros vassalls; quasi sempre, dels se-nyors del lloc i dels arrendadors. No obs-tant això, sempre queda per atzar algundocument puntual. Per exemple, la vendaque féu el moro aieloner Çahat Montell alllaurador cristià de la Pobla del Duc JoanMompó, d’una egua valorada en 68 sous(12 d’abril del 1479).486 I és que la relacióentre cristians i musulmans a la Vall d’Albaidadel segle XV era d’allò més habitual i cor-dial, sobretot pel que fa als intercanvis eco-nòmics.

Per la mateixa època, el fill i successorde Francesc, Jaume II de Malferit, tractavad’atraure vassalls al poble d’Aielo. Sacrificavatrossos de l’hort senyorial del Fondo, pertal d’afavorir la construcció de cases i atzucacs, i –com era habitual entre els cavallers valencians– oferia préstecs als vassalls, pertal que pogueren obrar-se casa, sembrar i iniciar una nova vida al poble. Tenir mànega ampla i mostrar compassió paternalistaamb els vassalls eren coses necessàries, en un temps –la baixa edat mitjana– de mà d’obra escassa i preciosa. Si Joanot Martorell,en el ‘Tirant lo Blanc’ es burla d’un personatge anomenant-lo ‘senyor de les Vilesermes’ és perquè la terra no tenia valor, ni lallavor del blat, ni res de res, si hom no tenia vassalls. La mà d’obra era la peça clau de la senyoria.

Això explica l’actitud de Jaume envers el seu vassall Àhmad Bitorbor, l’any 1484, quan, en lloc de reclamar-li el besant del1483 –que encara no havia pagat, el moro– li atorga un préstech graciós de 55 sous que li urgien. El termini en què els haviade tornar? Tota die que voldrà, diu el document, és a dir, quan li vinga en gana; ja que això no era res per al senyor.487 Més im-portants eren, en canvi, els préstecs concedits a vassalls nouvinguts. D’altra banda, el fet de tenir endeutats o hipotecats elsvassalls impedia que se n’anaren: els Furs de València explicitaven que un vassall moro no podia canviar de senyor –avassallar-se amb un altre– si no havia arreglat comptes amb la senyoria que abandonava.

Gràcies a una política eficaç de reconstrucció de l’alqueria, atracció de colons, ‘Arcada’ de fusta, duplicació de l’horta, préstecsgraciosos, etc., Aielo de Malferit –antiga alqueria de 8 o 10 cases– era ja un ‘lloc’ o poble de 63 famílies musulmanes, 36 d’ellesestables econòmicament (1493).488 La baronia i les seues rendes s’havien revalorat considerablement, doncs, i eren útils coma garantia hipotecària d’una bona dot i un bon casament.

153


486 APPV, Protocols de Guillem Peris, 1479, abril 12.

487 APPV, Protocol d’antiga signatura 1.925 (no cita nom), en data del 13 d’abril del 1484, referit pel fitxer genealògic de Lluís Cerveró (ARV).


El Fondo: un antic Raval musulmà del segle XV (foto del 1964, fons Mario Guillamon, BV)


Així es posà de manifest el 28 de novembre del 1487, quan Francesc II de Malferit –fill de Jaume II– es prometé en matrimoni amb Escolàstica de Vilanova i Castellà, filla delcavaller Joan de Vilanova i d’Elisabet Castellà. Els pares de la núvia, en lloc del ‘creix’ (l’e-quivalent a la meitat del dot, oferit pel marit a la muller) acceptaren una ‘compra fictícia’de les alqueries d’Aielo i Cairent, que es verificaria a l’hora de contraure matrimoni elsjoves, el 1493. El dot oferit per la núvia era ben interessant (70.000 sous: 10.000 en di-ners; la resta en béns immobles i mobles) i el creix del marit (35.000 sous) tenia com agarantia les possessions territorials o senyorials d’aquest.489

El traspàs de la titularitat té a veure amb la signatura dels capítols matrimonials i la con-sumació del matrimoni entre els cònjuges, el 1493.490 Així mateix, l’11 d’octubre d’aquellany, Francesc de Malferit establí un ‘vincle’ territorial i dinàstic entre les baronies d’Aielo iCairent, i el llinatge de Malferit. Això vol dir que ambdues alqueries formarien un sol blocindivisible i que, en cas de ser heretades per algun descendent de línia femenina, aquest

havia de renunciar al cognom patern i acceptar el cognom ‘Malferit’ com a propi, enaquells escrits o accions referides a la senyoria aielonera.491

Francesc de Malferit havia heretat de son pare, a banda d’Aielo i Cairent, l’alqueriade Beneixida, posseïda des de feia temps, i tres cases i un solar d’almàssera als Vint-i-cinc (terme actual de l’Olleria).492 La compra de cases i terres en aquest lloc (en terrade reialenc, franca de censos i de partir collites) seria vista, sens dubte, com una ofen-siva senyorial intolerable per part dels veïns de l’Olleria, cristians com els dels Vint-i-cinc i emparentats amb ells. I no sols per aquests, sinó per la resta de veïns de Xàtiva.El mateix any 1493, el batle general del regne, Dídac de Torres, demanava al senyord’Aielo la presentació en deu dies dels títols o privilegis que acreditaren la possessióde la jurisdicció civil i criminal sobre la senyoria, ja que des de Xàtiva l’havien qüestio-nada.493

Francesc de Malferit, no sols demostraria aquesta potestat, sinó que continuariasent senyor d’Aielo i Cairent fins a la seua mort, l’any 1536. La muller, Escolàstica, so-breviuria fins al 1540.494 La part de Beneixida que posseïa (era una alqueria compartidaamb altres cavallers), la vengué Francesc l’any 1497, conjuntament amb els altres pos-seïdors, a Beatriu Despuig, l’opulenta vídua del cavaller Lluís de Cabanyelles, que haviaexercit de governador del Regne de València durant molts anys. La vídua invertí enaquesta compra la xifra astronòmica de 90.000 lliures valencianes.495


154

489 RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), quesigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca,marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José EstebanDolz, València, 1766, p. 6.

490 APPV, Protocols notarials de Felip Martí, 1493, octubre 10.

491 ARV, Cancelleria Reial, reg. 496, f.s 369-373v; CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechasen el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López,Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, p. 111, n. 1.

492 El solar es localitzava exactament davant de l’esglesieta del lloc. Cfr. ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102.

493 ARV, Cancelleria Reial, 496, f. 369 i ss., any 1494; comentat per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. deMarí Montañana, València, 1982, p. 16.

494 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, doc. 102.

495 ARV, Pergamins de Nicolau Primitiu, núm. 320, any 1497; ARV, Clergat, Convent de Santa Clara i Sant Dídac, llig. 385, doc. 29, 1497, gener 14.

Armes heràldiques dels Malferit

Escut d’Aielo de Malferit, on des-taquen les armes de la família quedóna nom al poble


Un document força interessant per a cloure elsegle XV és el de la presa de possessió feudal d’A-ielo, lliurada pel novençà Francesc II de Malferit,divendres 18 d’octubre del 1493, al procuradorde la seua esposa, Jeroni Castellà.496 Acabava deprendre possessió de Beneixida aquest, quan ar-ribà el seguici a la Vall d’Albaida. El notari el pre-senta com a senyor dels lochs de Ayelu, Cayrent,Vint-y-cinch et Benexida, situats en lo Regne de Va-lència; en lo dit loch de Ayelu constituhït, dins la vallde Albayda, de dit Regne de València. Tan punt ar-riba, la primera cosa que fa és cridar a l’agutzil opregoner de la senyoria –anomenat aleshores mi-nistre e corredor públich– i dir-li que convoque elsvassalls moros a Consell General. El trompeta s’a-nomenava Domingo Barber, era cristià i, de fet,d’ell i del seu parent Joan descendeixen tots elsBarber oriünds d’Aielo, que és diu prompte...

Doncs bé, en Barber passa casa per casa, i con-voca el batle (administrador de la senyoria), l’alamí (col·lector de rendes), els jurats o vells de l’aljama (comunitat islàmica local)de lo dit loch de Ayelu, e los vehïns e habitadors del dit loch de Cayrent. Hi eren presents dos notaris, Lluís Ballester i Guillem Ei-xernit. Fan anotació dels que van arribant, moros d’Aielo, e los christians del dit loch de Cayrent. Vol dir això que els musulmansde la baronia s’havien concentrat a Aielo, mentre que Cairent s’havia quedat com una mena de masia o reserva senyorial, pera conrear la qual en Malferit havia dut colons cristians. I és que als cristians se’ls donava millor el treball del secà; mentre que elsmoros eren uns minifundistes acèrrims, i de l’horta no eixien.497

Els pobladors de Cairent eren Joan Andreu, Joan Avinyó (fill o nét del Llorenç Avinyó del 1421, vegeu amunt), Pere Sen-tandreu, Joan Barber i Domingo Barber. Els moros d’Aielo eren: l’alamí Abdal·là Barràxit; els jurats Mahomat Huadit àlies ‘Cu-quet’, Hiayhe Rufa i Àzmet Barredà; Yahye Matravell, Àzmet Pulpul, Alí Rufa, Àzmet Ràyel, Çahat Admar, Çahat Gamarama,Abip Baràxet, Mahomet Roget, Abdal·là Carxuxa, Abdal·là Baràxit àlies ‘Moquedem’ (al-Muqaddam, “el líder espiritual”), CílimRoget, Mahomat Lubrí àlies ‘Dulcet’, Çatdon Baràxit, Àzmet Barxeys, Àzmet Peralta, Abrahim Bayens, Àxer Inimén, Àzmet Ba-ràxit, Mahomat Baràxit, Alii Baràxit, Buamní Ammar, Mahomat Roget, Çahat Gapcer, Alí Xativí, Mahomat Xarell, Abdalà Matravell,Çahat Camarasa, Mahomat Lubrí, Abrahim Baràxit, Abrahim Abdulazmén, Yúceff Peralta, Àzmet Çorayat, Çahat Baixeys, Ma-homat Lubril, Cílim Xarell, Çot Çufer, Abrahim Corella, Mahomat Pallà, Àxer Abdarí àlies Garagén, Àzmet Gànim àlis Ammar,Galip Carchupa, Eyça Çancarís, Azmet Magit àlies ‘Meclí’, Abrahim Carchupa, Huceyn Carchupa, Çahat Buraxam, MahomatBucam i Rodona Eran àlies ‘Borreguero’. En total 54 caps de casa.

Tots ells són convocats i ajuntats davant la porta de la casa del dit senyor, és a dir, davant de l’actual porta principal del palau(que es correspondria amb la ubicació de l’antiga, ara desapareguda), hon se acostumen de ajustar, la Aljama del dit loch de Ayelue los vehïns e habitadors del dit loch de Cayrent, per a tenir Consell General.L’hora era la prevista: tantost aprés dinar del dit diaforen congregats e ajustats, en lo pati o plaça que està davant la porta de la casa del dit noble senyo del dit loch de Ayelu.

155


496 APPV, Protocols notarials de Guillem Eixernit, núm. 23.015, 1493, octubre 18.

497 Recordem les paraules, una mica emfasitzades, del pare BLEDA, Jaime, Corónica de los moros de España, Tipogr. de Felip Mey, València, 1618, ps.1.030-1.031: Porque aquella triste gente [els moriscos expulsats el 1609] eran malos labradores y trabajadores para tierra de secano; y las más estabanyermas en sus lugares. No curavan de plantarlas de árboles ni de viñas; sólo andavan ocupados en cultivar sus huertas y jardines que regavan, las qualestenían divididas en pequeños pedaços; y les tomava el coraçón aver de trabajar en un campo ancho y grande.

L’ermita de Sant Joan (mapa del 1753) recordava la localització del lloc cristiàdels Vint-i-cinc, entre Aielo i l’Olleria (segles XIII-XVI)


El cavaller pren la paraula i explica als musul-mans –en valencià, que ells entenen mínimament–el contingut dels capítols matrimonials pactats ambel seu sogre, el cavaller Joan de Vilanova, sobrel’enllaç amb la seua dona, Escolàstica; en virtut delsquals li ha de lliurar la possessió del feu. S’avançael procurador de la senyora, el seu parent JeroniCastellà, i...

...tots los desús nomenats, singularment,juraren a Nostre Senyor Déu e als QuatreEvangelis, ço és, los christians, de la mà decascú d’ells corporalment tocats, e los moros,a Nostre Senyor Déu e a la Alquibla de Ma-homet, girades les cases vers lo migjorn, se-gons Çuna, Xara e costum de moros. Eprestaren homenatge, per besament demans e de muscle, al dit noble don Hierònimde Castellà, en lo dit nom, en virtut del qualjuraren a la noble dona Escolàstica de Vila-nova, lur senyora natural.

El procurador de la senyora, per la seua banda,jurà respectar-los els usos i costums, i protegir-loscom senyor deu a vassall. A continuació, Castellàrenovà en els seus oficis el batle i els oficials; manà fer ban prohibitiu d’armes, i celebrà un simulacre de juí, en senyal de possessióde la jurisdicció feudal:

Com Àzmet Çahén, moro, se clamàs de Erar, moro, àlies ‘Borreguero’, que li havia levat certes rames de lenya de huncamp seu, lo dit noble don Hierònim Castellà, en lo dit nom, manà pendre al dit Àzmet Çahén, e posar aquell en lo cep. Eaxí fonch fet. E poch aprés, a pregàries de algunes persones de honor que allí eren, lo manà traure e deliurar del cep.

El cep o costell estava enmig la plaça, davant la porta de palau. Era un instrument d’exposició pública i humiliant dels reus odelinqüents. Consistia en una trampa de fusta amb dos forats per a les mans i un enmig per a traure el cap, on es lligaven elssentenciats per a patir l’escarni del veïnat, o per a ser assotats públicament. El patíbul de les forques es muntava solament quancalia enforcar algun criminal, als afores del poble per raons higièniques, i en la cruïlla dels camins de l’Olleria i de Xàtiva-Onti-nyent.

Una volta alliberat Borreguero del cep, el procurador manà tallar una rama d’un arbre de la plaça i penjar-la del mateixarbre, alhora que prohibia despenjar-la, per a manar ell que la llevaren. Actuaven de testimonis de la cerimònia de possessió,a banda dels notaris, el cavaller de Xàtiva Perot Roca, el ciutadà de València Jeroni Granullés, el sirvent del senyor Lluís Serrano,i el moro de la Moreria de Xàtiva Àxer Homeyt. Tots ells veren com el noble Malferit prenia de la mà en Castellà i l’introduïadins la casa de senyor –el palau o ‘castell’. El procurador entrà, manà eixir els qui estaven dins, obrí i tancà les portes, es passejàper dins, tanquà e obrí les portes de les cambres e finestres de aquella, i rebé les claus de la fortalesa. Acte seguit, tots els presentsanaren per la Plaça e carrés del dit loch, e, essent al cap de un dels dits carrés del dit loch, que ix vers les Heres de aquell –elcarreró de la Font?–, Castellà manà parar unes forques. E, parades aquelles, ordenà que hi penjaren una rama. Féu crida per aadvertir que el qui gosara despenjar-la perdria la vida, i a continuació ho manà fer ell. També ordenà tallar les rames d’algunsarbres i cavar la terra, en senyal de possessió del terme. Finalment, els cavallers i els seus acompanyants cavalcaren e entrarenen los termes o territoris dels lochs de Cayrent e Vint-y-cinch, tallaren rames, cavaren la terra i donaren per acabat l’acte.


156

La costera de la font d’Allà Baix, en una foto del 1979


Francesc de Malferit, cavaller valent i aficionat a les armes, era considerat per la resta de nobles valencians com una personad’alt rang i llinatge; quan a penes feia tres generacions, els seus avantpassats havien sigut uns simples ciutadans de Xàtiva. Aficionata les armes, l’any 1501 tindria ocasió de demostrar els seus dots militars, al cap d’un poderós exèrcit de valencians disposat aenvair Castella. El conflicte s’havia iniciat en l’escala local: la vila castellana de Villena reclamava certa partida rural de Cabdet (vilad’Albacete, integrada en el Regne de València fins al 1707) i la reclamava armes en mà. Les viles reials valencianes, Xàtiva i On-tinyent, sobretot, mobilitzaren tropes en defensa d’aquell ‘membre’ del cos del reialenc regnícola. Per la seua banda, Villena iles viles castellanes dels voltants armaren els seus homes, també.498

Sols el comte d’Oliva, que era el noble més ric i poderós del país, envià a Ontinyent un exèrcit de 40 genets i 600 homesde peu. El comte d’Albaida reuní també els seus vassalls en armes i, lògicament, els moros i cristians d’Aielo s’armarien dellances, escuts i ballestes per a seguir –com requerien els cànons– llur ‘senyor natural’ al camp de batalla. Les mainades senyorials

157


498 Els conflictes fronterers entre Villena, d’una banda, i Ontinyent i Cabdet d’altra, ja venien d’antic. Vegeu GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Intervencióndel Reino de València en la disputa señorial por los Alhorines, dins Revista ‘Villena’, 18, Villena, 1968, s. p.; SOLER GARCÍA, José Mª., Aportación alestudio del pleito de los Alhorines, dins Primer Congrés d’Història del País Valencià (abril, 1971), València, 1976, vol. 3, ps. 11-46; TEROL REIG, Vicent,“Los debats de Villena” de 1425: cavalcades i enfrontaments fronterers en el preludi de la Guerra de Castella de 1429-1430, dins Alba, 10, Ontinyent,1995, ps. 17-34; TEROL REIG, Vicent, Un contenciós fronterer internacional entre la Corona d’Aragó i la Corona de Castella: la fixació de la fronterameridional valenciana i el plet dels Alforins, dins NARBONA, R. (ed.), Actes del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València, 2004),Universitatde València – Fundació ‘Jaume II el Just’, València, 2005, vol. 2, ps. 2.125-2.146.

El terme de Cairent, a l’ombria de la Serra Grossa, en un mapa del 1753 (Arxiu Municipal d’Aielo)


i les milícies urbanes es posaren totes davall comandament del baró d’Aielo, i envaïren el regne de Castella, cara a Villena. Elconflicte ja venia d’antic, i tots recordaven que els villeners havien atacat Ontinyent l’any 1495.

Era el 24 de maig del 1501, i concorrien a l’atac 1.500 infants i 130 genets, encapçalats per una elit armada amb tirs d’artilleriai espingardes, que avançava rítmicament al so de tabals, trompetes i xirimites. Als peus de les muralles de Villena, esperaven elsvalencians les milícies castellanes. En Malferit llançà els seus homes a l’atac i aconseguí matar molts enemics, inclòs el capità,amb la qual cosa la resta tocaren a retirada i es reclogueren intramurs de la vila. Els invasors, amos ara del camp de Villena, esdedicaren a cremar-ho tot, a tallar els arbres i a destrossar tot el que pogueren, però sobretot els obradors de saboneria, quedonaven bona renda. I allí estigueren durant uns dies, en actitud desafiant, però com que els de Villena es veien en inferioritatde condicions, es limitaren a veure com els valencians se’n tornaven al Regne de València amb un interessant botí, i pràcticamentsense baixes.499

Descansat de la guerra, Francesc de Malferit tenia cura de mantenir poblat Aielo, i de cobrir les baixes per defunció o emi-gració de llauradors. El 26 de febrer del 1502, per exemple, pactava amb Ubaydal Borratxet (< Abû Râxîd) el seu establimentcom a vassall d’Aielo. El nouvingut prometia tenir cura de la casa i l’heretat que se li assignava durant els deu anys subsegüents,i acceptava la pena –exorbitant– de 100 florins d’or si abandonava el poble abans.500 Tots aquests esforços es veurien entrebancatsl’any 1508 per un colp molt dur a la demografia i a l’economia del feu. Una epidèmia greu de caràcter local –una pesta de laqual no coneixem més detalls– s’emportà les vides de bona part dels habitants d’Aielo. Per dades demogràfiques ulteriors, cal-culem que la baronia perdria de colp i volta més d’un terç de la població, i que els supervivents formarien part de famílies des-estructurades.

Tal seria l’abast del desastre, que Francesc de Malferit es posà en contacte amb el rei de València, Ferran II el Catòlic, per ademanar-li una exempció total de tributs reials i municipals (morabatí, cises de la mercaderia i del vi, dret de ‘menjadors’ de Xà-tiva,501 etc.) durant els 10 anys subsegüents. La proposta fou acceptada i el rei comunicà la decisió al Consell de Xàtiva. Aixíconsta en una ressenya de les actes de dit municipi, de l’any 1508: Tocant al lloch de Ayelo. Carta de Sa Magestat per a la ciutat,ab la qual demana que del loch de Ayelo no es cobren sises per temps de deu anys, per la gran mortaldat dels moros.502

Les dades demogràfiques ens informe que la mortaldat no sols havia afectat els moros, sinó també els cristians. Cairent esquedaria despoblat definitivament; els Vint-i-cinc, que arribà a tenir una trentena de famílies a mitjan segle XV, en tenia 14 l’any1510.503 Segons el cens del mateix any, Aielo estava poblat per 43 famílies. Administrava el feu, a manera de batle, governadoro procurador senyorial, un ‘prevere’ o capellà anomenat mossén Pere Pasqual, resident a palau. Això era un fet molt habitual,ja que els prelats eren bons administradors, i versats en lletres i comptabilitat domèstica.504 El mateix eclesiàstic oficiaria missaper als senyors, a l’oratori àulic i, probablement, per als cristians dels Vint-i-cinc, a l’esglesieta de Sant Joan Baptista.


158

499 MASCÓ, Gaspar, Fastos Consulres, manuscrito M-255 de la BHUV, f. 88r-v; PARDO MOLERO, Juan Francisco, La guerra dels cavallers. Sistemes defensiusdels Centelles, Treball inèdit guanyador de la Beca ‘Serafí de Centelles’, Oliva, 1997.


501 L’impost de ‘menjadors’ era cobrat per la ciutat per l’ús de l’Almodí del Forment, d’on la gent del terme es proveïa de blat. Consistia en una capitació oimpost personal, que pagaven sencer els majors de 25 anys, la meitat els de 3 a 24 anys, i n’eren exempts els nadons de menys de 3 anys, perquè encarano menjaven pa. Vid. MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137.

502 TEROL i REIG, Vicent (ed.), Índex general de consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), Universitat de València, 2006, p. 87.

503 VALLDECABRES RODRIGO, Rafael (ed.), El cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó,Universitat de València, 2002, p. 528.

504 Encara que alguns hagen volgut veure ací ‘els inicis’ d’una parròquia d’Aielo. Cfr. BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los inicios de la hoy parroquia de SanPedro Apóstol de Ayelo de Malferit, dins Crònica de la V Assemblea de Cronistes del Regne de València, 1986; reed. dins Aielo de Malferit en festes, 1986,s. p.


Uns altres protagonistes de la gestió senyorial eren els ‘arrendadors’ del feu –arrendataris, en propietat–, llauradors, mer-caders, etc. d’àmbit urbà, o dels pobles dels voltants, que s’ocupaven de recaptar fruits i rendes durant 4 o 6 anys, i traure’nbenefici, ja que el contracte estipulava un preu fix d’arrendament. Si les collites eren bones, benefici per a ells; si eren males,doncs havien d’assumir el risc i les pèrdues. Pel 1513 tenia arrendat Aielo el mercader Enric Ros, que efectuava pagaments aparticulars, per orde de Francesc de Malferit, i a compte d’allò que tenia compromés com a preu d’arrendament.505

L’economia local depenia bàsicament de l’agricultura d’horta, encara que també hi havia algun ramader: 575 caps de bestiar,l’any 1510. La xifra era poc important si la comparem amb els 11.140 caps de bestiar que posseïa el veïnat d’Ontinyent, quesolia envair ara i adés les terres de conreu dels moros d’Aielo.506 El 1515, verbigràcia, el ramader aieloner Ubaydal Fondellposà dues denúncies davant el justícia civil de Xàtiva, perquè les ovelles de Nicolau Julià, llaurador del lloc d’Agullent (terme i‘carrer’ de la vila d’Ontinyent) havien entrat en un tros de guaret de secà que lo dit Ubaydal diu tenir en lo territori de dit loch deAyelo, en la partida del pont de Ontinyent, que·s diu afronta ab camí de Albayda e ab Orta Vella, e ab camí de Ontinyent; que lipasturaven en lo guaret diverses jornades. El justícia de Xàtiva remeté el cas al batle d’Ontinyent, perquè es demostrà que laterra en qüestió es trobava en terme d’Ontinyent, que per això es diu lo pont d’Ontinyent (‘pont d’Aielo’, en uns altres escrits,per a travessar el riu), i el batle ontinyentí imposà una multa o ‘calònia’ a l’infractor.507

L’any 1520, Francesc de Malferit concedí a una societat de tres moros rics de la Moreria de Xàtiva, l’arrendament delstermes d’Aielo i Cairent, a canvi de 400 arroves d’oli anuals (en espècie) i d’uns altres pagaments en diners. Això indica la im-portància que tenia aleshores la collita d’oli del secà aieloner, processat a l’almàssera senyorial de la plaça del Palau (part delsolar de l’actual Botelleria). S’incloïen també en l’arrendament tres cases dels Vint-i-cinc i el solar de la demolida almàssera deldit lloc.508 L’Olleria i Aielo s’havien especialitzat, de fet, en el conreu de l’olivera; mentre que Benigànim –part integrant tambédel terme de Xàtiva– s’inclinaria per la vinya i el vi.509 Quan el cronista Gaspar Escolano contemplà la vall des del port de l’Olleria,pel 1605, comentà admirat que toda ella mana azeyte.510

Cap al 1520, doncs, tot sembla indicar que l’economia local s’estava refent, després de la crisi ‘microbiològica’ del 1508,quan les coses canviaren de colp, per causa de la Guerra de la Germania; en el transcurs de la qual, els moros otosins super-vivents al desastre serien obligats a batejar-se i convertir-se al catolicisme. I és que, al voltant dels anys 1519-1522, s’havia dedesencadenar al Regne de València un virulent conflicte social, que hauria de trastocar per a sempre el panorama de coexistènciainterètnica entre cristians i musulmans, tradicional al país des de la seua fundació per Jaume I.

159


505 RELACIÓN del pleyto..., p. 15.

506 GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, La ganadería valenciana en el siglo XVI, dins Sàitabi, 27, València, 1977, ps. 79-102.

507 ARV, Governació, Litium, 2.446, mà 16, fs. 8-17.

508 RELACIÓN del pleyto..., p. 16.

509 Vid. SOLER, Abel, Benigànim, vila reial (1602-2002). IV Centenari del Reial Privilegi, Ajuntament de Benigànim, Benigànim, 2002.

510 ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departamentd’Història Moderna de la Universitat de València, 1972.


2.3. ELS MORISCOS, LA CARTA POBLA i EL NOU AIELOL’any 1519, els menes-

trals de les ciutats i viles reialsi els vassalls cristians de les se-nyories conformaren una‘Germania’ del poble valenciàper a lluitar contra el mono-poli del poder exercit percertes oligarquies urbanes, ocontra els abusos de poderdels senyors territorials, se-gons el cas. Els agermanatss’apoderaren del castell i laciutat de Xàtiva, en la prima-vera del 1521, i desfilarenpels carrers les milícies xativi-nes, i les dels pobles delterme, incloses les de l’Olle-ria, Montaverner i Benigà-nim.511

El virrei de València, alternos del rei Carles I al regne, i

la noblesa valenciana organitzaren un exèrcit amb mercenaris castellans i vassalls musulmans, per tal de fer front a l’improvisatexèrcit del poble rebel agermanat. Raó per la qual els ‘agermanats’, que ja es miraven de reüll els moros de la terra (sobretota les ciutats, on se’ls acusava de connivència amb els pirates turcs que fuetejaven el litoral valencià), es dedicaren a assaltarllogarets sarraïns, a ferro i flama, i a obligar els musulmans a convertir-se al cristianisme, sota amenaça de mort. Particularmentdestructius foren els saqueigs perpetrats pels agermanats a Castelló de les Gerres, que era el poblat islàmic més pròsper de laVall d’Albaida, i altres localitats sarraïnes del duc de Gandia.512

Castelló fou saquejat per un exèrcit de València, la Ribera i Xàtiva, que s’havia ajuntat a Albaida amb els agermanats d’Oriola,la vall de Vinalopó i les Muntanyes. Tots ells participaren en la batalla de Vernissa (Gandia, juliol del 1521), on la cavalleria valen-ciana, traïda pels castellans i acompanyada per vassalls moriscos inexperts en l’ús de les armes, es véu obligada a fugir. En l’exèrcitdels cavallers, destacava la figura del senyor d’Aielo,513 que embarcà amb la resta de nobles al port de Dénia, camí de Peníscola.Mentrestant, els agermanats es dedicaven a saquejar la Safor i la Marina Alta; a incendiar les mesquites, i a obligar els moros afer-se cristians.

160

511 Més detalls sobre aquesta guerra, en: DÁNVILA y COLLADO, Manuel, La Germanía de Valencia. Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia,en la recepción pública al Excmo. Sr. Don Manuel Dánvila y Collado, el día 9 de noviembre de 1884, Tipogr. de Manuel Ginés Hernández, Madrid, 1884;GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, Las Germanías de Valencia, Península, Barcelona, 1981; GARCIA CÁRCEL, Ricardo, La revolta de les Germanies, Alfons elMagnànim, València, 1981; DURAN, Eulàlia, Les Germanies als Països Catalans, Curial, Barcelona, 1982; DURAN, Eulàlia (ed.), Les cròniques valencianessobre les Germanies de Guillem-Ramon Català i de Miquel Garcia (segle XVI),Tres i Quatre, València, 1984; VALLÉS BORRÁS, Vicent-J., La Germanía, Ins-titució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2000; TEROL i REIG, Vicent, Contra cavallers i en defensa del Reial Patrimoni. Temps de Germania, dins CarolusRex Valentiae. Els valencians i l’imperi, Catàleg de l’exposició, Valencia, 2000 ; TEROL i REIG, Vicent, Un regne sense cavallers? La Germania en la sotsgo-vernació de Xàtiva, Tesi doctoral inèdita, Universitat de València, 2002.

512 Vid. ESCARTÍ, Vicent-Josep, Vent de juliol, amb il·lustracions de Manuel Boix, Ajuntament de Castelló de Rugat, 1998.

513 Segons CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de Va-lència (1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 2, p. 794.

Any 1521: les milícies de la Germania del Poble s’apoderen de Xàtiva i desfilen pels carrers


Quan els musulmans d’Aielo s’as-sabentaren de l’exili del senyor i deldesastrós resultat de la batalla de Ver-nissa, saltà l’alarma entre ells. Els ager-manats xativins tornaven a la ciutatcarregats de botí de guerra, i ambganes de ‘purificar’ la ciutat –enmigd’una atmosfera mil·lenarista– i con-vertir en cristians els moros de la Mo-reria i del terme. Gràcies alstestimonis arreplegats per la Inquisicióespanyola l’any 1524, coneixem al-guns detalls del que succeí a la zona.Sabem, per exemple, que només co-néixer la nova del triomf dels agerma-nats, els moros d’Aielo i d’uns altres‘poblets del riu’ (Bellús, Guadassé-quies, etc.) corregueren a refugiar-sedins els murs o ‘barreres’ de la Mo-reria: el raval islàmic de la ciutat deXàtiva (agost del 1521).514

El ciutadà xativí Jeroni Amat con-tava als inquisidors, en novembre del1524, que aquells dies de revolucióels que tornaven de Gandia intentaren assaltar la Moreria, on els moros estaven com a figues en cofí. Després de diferents al-darulls, els xeics de l’aljama s’oferiren a lliurar als agermanats dos moros, un tal ‘Carricolí’ de les Llaneres (la Costera) i un altred’Aielo, que eren acusats per ells de ser uns delinqüents i criminals. Alguns dels agermanats, doncs, tindria comptes pendentsamb ells...

E seyendo aquí hun capitán castellano que estava aquí, truxo hun moro para baptizar, que se dezía que era de Ayel·lo.Y quando fue delante de la Casa de la Cibdad, çerca de la plaça de la Seu, sal·lieron no sabe quántos christianos y mataronal dicho moro, y lo despujaron, y lo rastraron por las piernas, hasta que lo llevaron a cremar. E ansí lo quemaron, al portal dela Ferrería. E dezían que lo havían muerto porque era estado en huna muerte de huno que se dezía Jaume Candel.

Els mateixos testimonis parlen de 500 o 600 moros forasters refugiats al raval, que assistiren aterrats a l’escena. Retirada lamultitud d’allí, un frare del monestir del Socors es reuní amb els xeics de l’aljama, crucifix en mà, a la plaça de l’Almodí de laMoreria, i comprovà cómo ya eran contentos los moros y moras de hacerse christianos...Així les coses, s’obriren les portes de laMoreria i eixiren tots els moros de Xàtiva i refugiats, en grups nombrosos. Tots ells desfilaren en processó durant tres dies, pre-cedits pels capellans de la ciutat amb creus alçades, fins a la pica baptismal de la Seu. Als d’Aielo, concretament, els batejà elvicari de Santa Maria de Montesa, mossén Antoni Garcia,515 a qui coneixien alguns d’ells, per la relació que hi havia entre la gentd’Aielo i la dels pobles de la vall de Montesa: Vallada, Montesa, Moixent...

161


514 Vid. BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, El verano del miedo: conflictividad social en la Valencia agermanada y el bautismo de los mudéjares, dinsEstudis. Revista d’Història Moderna, 22, València,1996, ps. 27-51; BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, La conversió dels mudèjars de Xàtiva i laCostera, dins Primer Congrés d’Història de la Costera, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2006, ps. 235-250 (ps. 235-236).

515 Segons DÁNVILA y COLLADO, Manuel, La expulsión de los moriscos españoles. Conferencias pronunciadas en el Ateneo de Madrid, Librería de FernandoFe, Madrid, 1889; reed. a cura de BENÍTEZ, R., per la Universitat de València, València, 2007; citat per SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles paraescribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911, vol. 26, p. 46.

Els moros d’Aielo, refugiats per causa de la Germania al Raval de la Moreria de Xàtiva, forenobligats a acceptar el baptisme (1521)


Mesos després, acabada la guerrade la Germania amb la victòria delvirrei (1522), el vicari Garcia rebé aMontesa la visita d’una de les moresd’Aielo que havia batejat. Entraren al’església amb vel, com si foren cris-tianes, llevat d’una, que s’havia tornata posar l’alquinal, el tocat islàmic peramb què ocultaven els cabells lesmusulmanes del país. En observaraixò, una dama cristiana criticà lamora i aquesta es defensà al·legantque en algaravía, díxole mossén Mal-ferit ‘el Vell’, senyor d’Aielo: “D’esta meplaze, que va como solía, i no capellàd’aigua de río.” L’escrivà dels inquisi-dors intenta redactar en castellà,però se li barreja el valencià. En qual-sevol cas, el testimoni és força inte-ressant, ja que mostra que mossénFrancesc de Malferit ‘el Vell’ es comu-nicava amb els seus vassalls en àrab,

en ‘algaravia’ (lugat al-‘arabîya, “la llengua àrab”), tal com haurien fet els seus pares i avis, predecessors en la senyoria.516 Sobretotho faria amb les dones i els xiquets, que entenien malament el valencià (l’‘algemia’, com en deien els moros, o lugat al-‘ajamîya,“la llengua dels pagans”). Els homes, en canvi, consta que parlaven el valencià amb una certa desimboltura, atesa la contínua re-lació de veïnat, tracte i mercadeig que tenien amb els cristians.517

Més interessant, i representativa de la noblesa valenciana, era l’actitud que tenia el senyor ‘vell’ respecte de les conversionsfictícies operades pels agermanats. La Inquisició espanyola, motor intel·lectual de l’integrisme oficial a la Monarquia hispànica,volia donar-les per vàlides. Però els barons que tenien vassalls moros no hi estaven molt a favor, que diguem. D’ací que en Mal-ferit lloara l’actitud de la bona musulmana, que havia tornat al costum dels seus pares, i no feia cas d’un sagrament del baptismeadministrat per un capellà que arruixava els moros amb graneres a la vora del riu. No havia sigut aquest el cas d’Aielo, comhem vist, però si el de molts pobles, fins al punt d’haver esdevingut un tòpic –el dels batejos a granerades– en la polèmica inicialsobre la conversió dels moriscos (1521-1525).

L’actitud del fill del senyor i hereu de la baronia, Francesc ‘el Jove’ (de Malferit i Vilanova), era diferent a la del pare. Així hoexplicava als inquisidors un ciutadà de Xàtiva, el notari Joan Murta, que, estando en Alfarrazín, vido cómo los moros de Ayelovenían allí a fazer la çal·la [la salah o “oració” comunitària del divendres]. Y él les pidió que por qué venían allí, y ellos respondieronque mossén Malferit ‘el Joven’ no les dexava fazer la çal·la en el dicho lugar de Ayelo.518 La mesquita d’Aielo hauria sigut beneïdacom església pel rector de l’Olleria, en temps de la revolució, i ara quedava en entredit, fins que el Sant Ofici dictaminara si lesconversions havien sigut vàlides o no.


162

516 També ho feien uns altres senyors de vassalls moros de la primeria del segle XVI, com ara Gisbert Doms de Bonastre, senyor de Relleu (la Marina), oel comte de Cocentaina del 1570, el noble Ximèn Roís de Corella. Vid. VINCENT, Bernard, Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de laslenguas romances en la España de los moriscos (siglos XVI-XVII), dins Sharq al-Ándalus. Estudios árabes, 10-11, Alacant, 1993-1994, ps. 731-748.

517 Vegeu ORTIZ GARCÍA-BUSTELO, Luz, Moros y cristianos. Los moriscos de Albaida, Albaida, 1998.

518 BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, ¿Cristianos o bautizados? La trayectoria inicial de los moriscos valencianos, 1521-1525, dins Estudis. Revistad’historia moderna, 26, València, 2000, ps. 11-36 (p. 29).

La mesquita fou beneïda i transformada en església (mihrab de la mesquita de la Xara, Simatde la Valldigna)


L’any 1525, finalment, l’Emperador Carles, el Papa deRoma i la Santa Inquisició es posaren d’acord a donar perbones les ‘conversions’. Solament en algunes comarquesvalencianes s’alçaren en armes els moros, però foren sot-mesos a ferro i flama, en l’anomenada Guerra d’Espadà(juliol-setembre del 1526).519 Ací tingué un protagonismeimportant el senyor d’Aielo ‘vell’, que era un dels militarsmés experimentats de la cavalleria valenciana. En Francescde Malferit, de fet, capitanejà l’exèrcit de 3.000 homes queeixí de València, juntament amb mossén Blanes, germà delsenyor de Cotes, i el ciutadà Baltasar Alegret.520 Davant detot anava la bandera de València, ab lo Rat Penat, portadapel justícia criminal de la Ciutat; a continuació, los del Sen-tenar de Sent Jordi, és a dir, els cavallers del Centenar de laPloma, i després, el senyor d’Aielo, comandant la primerade cinc companyies de soldats.521

En acabant, tornaria mossén Malferit a Aielo per a ex-plicar als seus fidels vassalls que la cosa no tenia marxa en-rere: havien d’adoptar noms de cristià (Joan, Pere, Maria,etc.), almenys en documents oficials; renunciar a la mes-quita, i comportar-se com a ‘nouconvertits’ o ‘cristians nous’; encara que continuaren treballant, tributant i sent discriminats so-cialment com a ‘moriscos’: heus ací la gran paradoxa. No obstant això, suposem que el senyor continuaria tenint mànega amplaamb ells. D’altra banda, els musulmans valencians podien simular que eren cristians mentre practicaven llur religió clandestina-ment, ja que la taqîya (una disposició especial, aprovada pel profeta Mahoma) així ho permetia fer als creients, en cas de perillper a la vida.522

A partir d’aleshores, els moriscos o ‘moriscats’ d’Aielo –que ja no moros, oficialment– començaren a rebre la visita de fraresenviats per la inquisició. Gràcies a una d’aquelles visites, del 1527, sabem que Ayel·locomptava amb una cinquantena de famílies,és a dir, que s’havia recuperat l’estabilitat demogràfica d’abans de la crisi del 1508.523 Pel 1528 visità Aielo el missioner franciscàfra Bartolomé de los Ángeles, de 43 anys, natural d’Úbeda (Jaén) i coneixedor de la llengua àrab.524 En acabar la visita, comprovàque poc havia canviat en aquells anys, i ho féu constar així en el seu quadern de viatge: Ayel·lo: En Ayel·lo, lugar de don FranciscoMalferit, la terçia parte del lugar estavan casados como moros aprés de christianos. E yo los hize reglar a todos. Y esto por falta delrector, que no quyere dar recaudo, podiéndolo açer.525 Es referia al rector de l’Olleria, al càrrec del qual havia quedat, provisional-ment, la nova feligresia d’Aielo.

163


519 PARDO MOLERO, Juan Francisco, La Guerra de Espadán (1526). Una cruzada en la Valencia del Renacimiento, Ajuntament de Sogorb, 2001.

520 BORONAT BARRACHINA, P., Los moriscos españoles y su expulsión, València, 1901, vol. 1, p. 681.

521 SÒRIA, Jeroni, Dietari de Jeroni Sòria, a cura de F. de P. MOMBLANCH, Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1960, 10 de juliol del 1526.

522 RUBIERA MATA, María Jesús, Los moriscos como criptomusulmanes y la taqîya, dins Mudéjares y moriscos. Cambios sociales y culturales. 9º Simposio In-ternacional de Estudios Mudéjares (Teruel, 2002), Terol, 2004, ps. 537-548.

523 SALVÀ y BALLESTER, Adolfo, Los moriscos valencianos en 1527 y 1528, dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 16, Castelló de laPlana,1935, ps. 363-376.

524 VINCENT, Bernard, L’evangélisation des morisques: les missions de Bartolomé de los Ángeles, dins RIBERA, Mª. Jesús (coord.), Carlos V. Los moriscos y elIslam (Congreso Internacional, Alicante, noviembre 2000), ps. 18-26; editat en la Biblioteca Virtual ‘Miguel de Cervantes’,apud Internet (www.cervantes-virtual.com).

525 VIDAL BELTRÁN, Eliseo, Un cuaderno de un visitador de moriscos, dins Estudis. Revista de historia moderna, 8, València, 1979-1980, ps. 35-69 (p. 63).

Pica baptismal renaixentista de l’exmesquita morisca d’Aielo (1535),usada de basi de ‘la font de l’Auelo’ durant segles. Despositada en l’ac-tualitat a l’hort del palau marquesal


Transcorregué així un temps sense novetat, fins que el 1534, sent arquebisbe de València monsenyor Jordi d’Àustria, començàa organitzar-se el mapa pastoral de noves parròquies ‘morisques’. L’any 1535, el Sant Ofici i el vicari general de la diòcesi con-vingueren en...

...que la sglésia del lloch de Ayelo sia dimembrada de la sglésia de la Olleria y sia feta rectoria per si. Y que lo rector destarectoria sia obligat de instruir los novament convertits de dit loch en nostra Sancta Fe Cathòlica, e administrar-los sagraments.Y per dot de dita rectoria y sustentació del rector de aquella, li han aplicades les primícies dels habitants de dit lloch de Ayeloy [territori de Cayrent], y que lo jus patronat de dita rectoria sia del rector de la Olleria, y la renda de les òlim mesquites.526

És a dir, que s’erigia la rectoria, ambadvocació de Sant Pere –el patró delsMalferit– i es dotava d’un rector nomenata proposta del seu col·lega de la Magda-lena de l’Olleria. El nou capellà gaudiriade les rendes de les terres de l’habûs dela suprimida mesquita (donacions pieto-ses de moros d’antany) i de les primícies(1/32 dels fruits de cada collita, abans dedelmar i partir amb la senyoria). Comque això no era prou, s’hi afegí desprésuna dotació de 30 lliures, a descomptardels 2/3 bisbals del delme eclesiàstic(1/12 part de la collita), que s’emportavena València cada any els canonges de laSeu.

Després d’uns mesos de funciona-ment parroquial, es comprovà que totallò no era prou. I l’arquebisbe demanàajut al senyor d’Aielo, Francesc de Malfe-rit. Aquest, no sabem si de bon grat o adesgana, en maig del 1536 féu donació ala parròquia d’una casa contigua a l’antiga

mesquita (on s’havien habilitat església, abadia provisional i fossar) per fer abadia nova, i el gran hort que s’estenia entre el ravaldel Fondo, el solar de l’actual església i l’antic hortet de Darrere la Capella. Era un real ‘de senyor’, tancat de paret, i en ladonació es facultava al rector per a tombar la tàpia –anys a venir– i edificar-hi una nova església; operació que es diferiria durantvora segle i mig, fins al segle XVIII.527

El que sí que faria el rector, de primera hora, seria encomanar una tosca pica baptismal de pedra picada, que en la primeriadel segle XX aprofitaria de bassi per a la font de l’Auelo. La font fou retirada del carrer dels Sants de la Pedra, on es trobava, enla dècada del 1970, i des del 2003 es troba exposada al pati del palau dels Malferit o casa consistorial.528


164

526 ACV, Lligall 1.626, f. 42v.

527 Ibídem. Aquest document, el trobareu transcrit quan parlem de la mesquita, en l’apartat dedicat a l’època musulmana.

528 JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, La font de l’Agüelo, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 106-107. La pila estigué en ús sagramental fins al 1860,que és quan s’adquirí l’actual. És semblant a les ‘piques morisques’ del segle XVI que conserven encara els pobles de Bufali, el Ràfol de Salem i Sant Perede Cartaina. Vid. SOLER, Abel, El Ràfol de Salem. Geografia, història, patrimoni,Ajuntament del Ràfol de Salem, 2007; SOLER, Abel, Bufali. Geografia, his-tòria, patrimoni,Ajuntament de Bufali, 2010; SOLER, Abel, Sempere. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Sant Pere de Cartaina, 2011 (enpremsa).

El vicari general de la diòcesi mana erigir la parròquia i rectoria d’Aielo de Malferit, 1535(Arxiu de la Catedral de València)


165


529 APPV, Protocols notarials de Felip Martí, 1546, novembre 18.

530 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102; RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, engrado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado(...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don CarlosRoca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre lasucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 16.

531 Ibídem, p. 18.

532 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102, f. 240.

533 Accessibles a través del darrer testament de Francesc ‘el Vell’. Ibídem, f. 306 i ss.

El cavaller mossén Malferit, senyor de la baroniad’Aielo

Una dama valenciana del segle XVI

El noble Francesc I ‘el Vell’ ja es trobava molt malalt quan féu la donaciópietosa, potser pensant en guanyar mèrits cara al Cel: havia dictat testament el5 de març del 1536.529 Pocs mesos després de la donació, morí el senyor velli heretà la baronia Francesc III ‘el Jove’ (1536-1540), que ja no era tan jovecom anys arrere, i que era casat amb Beatriu Blai. La presa de possessió feudaltingué lloc el 28 de setembre del 1536, en presència d’un Consell General deveïns al qual concorregueren 56 caps de casa.530 El 1539 ens trobem el barósubscrivint amb Pere-Joan Llopis un contracte d’arrendament de la senyoriaper quatre anys, prorrogable uns altres quatre, per preu de 12.000 sous anu-als.531 Pocs mesos després, morí Francesc III i fou succeït pel seu fill Jaume IIIde Malferit i Blai (1540-1568), que era casat amb Maria Carròs.532

El nou senyor era menor d’edat i estava tutelat aleshores pel seu parentLluís Castellà de Vilanova, senyor de la baronia de Bicorb. Aquest no prenguépossessió directament d’Aielo, el 25 d’octubre del 1540, sinó que ho féu a tra-vés d’un procurador seu, un escuder castellà anomenat Alfonso Brisueño. L’es-peraven a la porta de palau, aquell dia, el justícia Melcior Fondell; els jurats JoanBodol i Lluís Petraire (mossarabisme: “pedrapiquer”), i el mustassaf (oficial depesos i mesures, aigües, camins i mercats) Antoni Bayeix. Entre altres coses, elprocurador recorregué les estances del “castell o casa de senyor” (castrum sivedomum domini) i penjà una rama d’un garrofer, en senyal de la possessió de lajurisdicció.

Els Malferit posseïen el palau medieval d’Aielo i tres cases al carrer de Montcadade Xàtiva, però solien viure normalment al palau de València, de la parròquia deSant Andreu: la porta forana requeia al carrer de mossén Alapont (enfront la plaçai fossar de l’església de Sant Andreu); la de servei, al carreró que donava a certcarrer que anava a l’Estudi General (la Universitat Vella). Aquella casa noble dis-posava de moltes estances, capella, cofres plens d’indumentària de luxe i algunescuriositats.533 A l’oratori, per exemple, podia veure’s un Jesuset vestit de vellutnegre guarnit d’or; llibres d’hores i missals; un portapau de la Trinitat; un altre Je-suset amb camiseta de fil i seda, de grana; una figureta de la Verònica, etc. A lescavallerisses, cavalls ben arreats, una galga roja, una escopeta i la baña de tenir pól-vora, per a anar de cacera a la serra d’Aielo. Dalt a la cambra, 25 canyissos en lesandanes de fer seda (...), dos canaris ab ses gàbies, i unes altres gàbies amb paixa-rells, gafarrons i calandris, i a la planta noble, taulers de jugar a les dames. Tot aixòsegons l’inventari del 1536. El del 1539 afegeix, entre altres coses, una gàbia depapagay. I és que els Malferit eren uns grans aficionats a l’ornitologia.


També eren aficionats, com els seus predecessors, a l’art de la guerra. Així ho demostraren l’any 1549, en Jaume de Malferiti el seu germà Pere, quan s’ajuntaren amb el comte d’Albaida per a batallar contra el baró de Bèlgida, per una partida que esdisputaven enmig de la vall. A la fi, els oficials del rei aconseguiren avortar la lluita, però els implicats –entre ells el senyor d’Aieloi el seu germà– foren processats judicialment.534 Aquell any tot eren problemes per al noble senyor, ja que no pogué acabar detornar als Castellà-Eslava el dot de la seua àvia Escolàstica, que en els capítols matrimonials del 1493 havia quedat reservat pera la família d’ella, una vegada morira la noble dona. La senyora havia mort el 1540, i els successius hereus del dot (Lluís Castellàde Vilanova, Joan Eslava de Carròs i, ara, son germà el canonge Jeroni Eslava de Carròs) no havien percebut encara el preu ín-tegre que reclamaven. Fins que, arribats al 1549, l’autoritat judicial decretà l’embargament de les rendes i senyories d’en Malferit.Aquestes estigueren segrestades durant els anys 1549 al 1555, per a passar-les quasi integrament als creditors.535

Per això ens trobem l’any 1549 el canonge Eslava prenent possessió d’Aielo, per mitjà del seu procurador, el mercader Fer-rando García. Aquest ordenà al batle Joan Campar (morisc, administrador del feu), al lloctinent de justícia (encarregat de l’ordepúblic, mena d’agutzil) Bertomeu Peralta, al justícia Francesc Petraire, i als jurats Lluís Petraire i Francesc Bodol, que aplegarenel veïnat en Consell General. L’encarregat d’avisar tothom era el ‘missatge’ Antón de Almunia, que aconseguí convocar 64vassalls a la Plaça, els quals assistiren a la presa de possessió del Castell, l’almàssera i la carnisseria. El colomer, ja faria anys quehauria sigut desmantellat, car no se’n parla més. La xifra de 64 veïns (uns 320 habitants) és indicativa de la bona marxa de l’e-conomia local.

Acomplit el termini de l’embargament, el 19 de maig del 1555, tornà a Aielo Jaume de Malferit per a recuperar el feu demans del canonge.536 Els veïns es tornaren a congregar en la Plasa e Porche de dit lloch, i assistiren a una cerimònia semblant ales més amunt descrites. Antón de Almunia continuava sent el missatge i guardià del terme, i continuaven havent-hi 64 caps decasa, entre els quals es trobaven dos músics o ministrers: els ‘sonadors’ de cornamusa Gaspar i Jeroni ‘Cornamuset’. Hi haviamolta afició a la solfa a la Vall d’Albaida, tant entre els moriscos (trompeters d’Atzeneta, menestrils de Carrícola), com entre elscristians vells (ministrils d’Albaida).537 La cornamusa, concretament, era una mena de gaita, coneguda tradicionalment entre elsministrers de València com ‘el sac de gemecs’. Tots els presents, continua la relació del notari...

...tenint lo noble don Jaume de Malferit en ses mans lo misal, prometeren e juraren a Nostre Señor Déu, e a la Creu, eals Sants Quatre Evangelis de aquell, de les sues mans y de boca [pronunciant jurament] al dit noble (...) per ver, legítim eindubitat senyor de aquells y del dit lloch (...); prometent etiam [= així mateix] éser-li de aquesta ora en avant bons, fels everdaders vasalls, segons Furs de València.

Després de tancar de manera teatral Miquel Carpés a la presó, acusat de portar una espasa –quan el nou senyor acabavade manar el contrari–, en Jaume passà per l’almàssera, la carnisseria i el forn, abans d’entrar a palau, i...

...trobant la porta de dit castell e cassa de senyor tancada, tocà grans colps a la dita porta de dit castell. E poch apréshixqué a una finestra de dit castell lo onorable en Juan Cerdà, alcayt de dit castell y, endresant ses rahons al dit FerrandoGarcia [el notari, procurador dels Eslava] e a altres que allí estaven, dix: “què és lo que manau, senyors?”

El procurador li explicà el cas i el per què de la presa de successió –de manera cerimoniosa–; l’alcait accedí a obrir la porta,i el baró rebé les claus del palau de mans del notari, abans de passejar-se per dins. Quan estava dalt, tragué el cap per unafinestra, de hon se descubria lo dit lloch de Ayelo e molta part del terme, i digué en veu alta que prenia possessió de tot allò.Després de renovar l’alcait i uns altres oficials en els oficis respectius, el senyor, acompañat de tots los desús dits oficials, vasalls,


166

534 URZAINQUI SÁNCHEZ, Sergio, Un ajust de gent armada a Torralba (1549). Els conflictes del comte d’Albaida amb el senyor de Bèlgida, dins Alba.Revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida, 20-21, Ontinyent, 2005-2006, ps. 24-37.

535 ARV, Reial Justícia, vol. 798, anys 1751-1752, fs. 20-26.

536 Ibídem, fs. 27-52, còpia del 1771 transcrita per GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelohabía un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50.



veïns e abitadors del dit lloch de Ayelo (...), pasejà eanà per molts carrers de dit lloch. És a dir, que visitàel carrer de les Tres Avemaries i, en acabant, pegàuna volteta pels atzucacs del Fondo.

En els anys subsegüents, el succés més remar-cable fou el desarmament general dels moriscosvalencians, decretat l’any 1563 pel rei Felip I (II deCastella). Es temia que pogueren aliar-se amb l’Im-peri Turc i afavorir la invasió turca de la Meseta, através del regne valencià. Així les coses, un comis-sari enviat pel virrei, Jeroni Sotans-Soler, en pre-sència de Jaume de Malferit (8 de febrer, a les 6 imitja del matí) escorcollà les 73 cases del poble ihi localitzà 7 ballestes, 60 espases, 17 punyals, 12cervelleres, 8 llances, 6 rodelles, i un ‘asbrer’ omànec de ballesta.538 Aquestes armes quedariensota custòdia del baró: les tinga custodides y guar-dades en part segura, per on ningun vassall ni altramanera de parent no les toque, ni les prenguen.

El 1568, a la mort de Jaume III,539 el succeí elseu fill Joan de Malferit i Carròs, que tenia fills dedues dones: de la primera esposa, Mència Joan, fi-lles, de les quals vindrà la branca dels Malferit-Joan,que pledejaran contra els Roca en el segle XVIII;de la segona muller, Francesca Vallebrera, fills mas-cles, d’on vindrà la rama successòria dels Malferit-Vallebrera, que entroncarà en el segle XVIII ambels Roca.540 El nou senyor, con els seus predeces-sors, confiarà la gestió de les rendes a successiusarrendadors: en els anys 1571-1575 li ho tenia ar-rendat, per exemple, al donzell Joan de Munta-nyana.541 Mentrestant, l’oncle de Joan, Pere deMalferit, moria heroicament en la defensa de Tunis(1574) contra la poderosa armada dels turcs oto-mans de Constantinoble. El nebot buscà testimo-nis dels fets a València, i els trobà l’any 1577. Dos soldats valencians, Antoni Leon i Vicent Codony, declararen davant notarique l’oncle havia mort en combat en defensa de la fortalesa de Junes. Vet aquí el testimoni de Leon:

167


538 ARV, Real, 652 (IV), fs. 1.373-1.379.


540 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102.

541 APPV, Protocol núm. 11.701, 1571, desembre 3.

Pontet morisc (segle XV o XVI) sobre la séquia mare, a la partida del Dilluns


Honorable Antony Leon, soldat, que diu ser de edat de 24 anys, a instància del noble Joan de Malferit, senyor de Ayelo(...), dix: Que en el asalt que lo Turch, enemich de la Santa Fee Catòlica, feren a lo fort de Junes, entre altres persones quees trobaven en dita pelea, fonch lo dit don Pedro de Malferit, lo qual estava concertat ab Gavaldà, de per ninguna manerahavia de rendirse, encara que tots los altres se rendiren. E així, havent tingut grandíssima pelea, que de quatre mil que erenno restaren cent cinquanta tan solament, i los que restaren se rendiren, i entre los quals que restaren vius no fonch reconegutestava lo dit don Pedro (...). Per tots los soldats fonch tingut per mort en dita jornada, per ço que estava en lo major perill dedita batalla, a on batien seixanta canons, y per mort i passat a millor vida.542

El mateix any 1574, l’arquebisbe sant Joan de Ribera modificà el mapa diocesà de rectories morisques, i n’erigí moltes denoves. La d’Aielo, que s’havia quedat frustrada –per falta de recursos– i que administrava directament el rector de l’Olleria,seria de nou segregada. El prelat dotà amb una renda de 100 lliures anuals el rector que cobrira la vacant d’Aielo, i li assignà lesprimícies del poble, que fins aleshores venia percebent i cobrant el canonge Miquel-Jeroni Beneito, titular de la rectoria olle-riana.543

Però les novetats més importants s’estaven verificant en els camps de la demografia (de 50 a 70 famílies) i de l’agricultura(de 500 a 1.000 fanecades d’horta); gràcies –cap pensar– al progressiu establiment de franges de secà (el Dimecres, el Camídel Molí, el Divendres...) per a transformar-les en terra de reg. La culminació del projecte seria la construcció al final de l’HortaGran d’un molí senyorial anomenat, per òbvies raons de localització topogràfica, el molí d’Allà Baix. La construcció d’aquestmonopoli senyorial de nova planta, que requeria una concessió de la Corona –o de la batlia del regne– fou autoritzada el1576.544 Fou el 2 de maig de dit any, quan Onofre-Lluís Garcia, cavaller sots-rogat del noble Joan Aguiló-Romeu de Codinats,conseller reial i batle general del Regne de València, atenent a que Francesc Salines, notari, procurador del noble Joan de Malferit,senyor d’Aielo, ordenà arxivar l’escriptura següent:

Davant la presència de vostra senyoria, molt noble batle general de la present ciutat y Regne de València, personalmentconstituhït lo noble don Joan Malferit, señor del lloch de Ayelo, lo qual, en tota aquella millor e pus apta via que de justíciapot y dey e a llur intent e propòsit applicar se puixa e deja, diu e proposa que lo dit lloch de Ayelo, propi d’ell, dit proposant,té pus de cent y deu vehïns y és lloch de molt gran milloria e augment, com de cascun dia se obren cases noves y·s poblenaquelles, y té son terme termenat; en lo qual, ell, dit proposant, sols té un molí construhït, ab dos moles, per a provehir defarines als dits vehïns e habitadors del dit son lloch [el Molí Propet]. Com lo dit molí sia molt roÿn e molga poch, no pot donarrahó en provehir de farines bastantment als dits vehïns e vasalls del dit lloch. E tant, que moltíssimes vegades se esdevé haverde anar los dits vasalls del dit lloch a modre a la [Èno]va [és a dir, als molins de Manuel?] e en altres parts fora del dit lloch,per no poder moldre lo dit molí de Ayelo bastantment per a dits vehïns de dit lloch, com sols vaja la una mola, en molt granperjuhí, desatent e treball, així del dit propossant com de dits sos vasalls. Per remediar los quals danys, inconvenients e treballs,voldria ell, dit propossant, construhir y edifficar en lo terme del dit son lloch de Ayelo un altre molí, del qual, a més de que abaquell serien remediats e reparats los dits danys, re resultaria beneffici per al patrimoni real de Sa Magestat.

Se li admet la súplica, a canvi de pagar un cens anual simbòlic a la Corona (10 sous tan solament), més el reconeixementdel dret de lluïsme (el 10% del preu al reial tresor, en cas de transferir el molí a altri). La llicència és per a edificar el nou molíon vulla i amb el nombre de moles que desitge, però sempre que informara al batle de Xàtiva del particular i que el tingueraacabat en el termini d’un any; termini que sí que s’acompliria. Apareixeria així sobre el mapa el molí d’Allà Baix o del Senyor, iquedaria arruïnat fins a la primeria del segle XIX el vell molí andalusí de baix del poble, el Molí Propet.545


168

542 Més detalls en GOBERNA ORTIZ, Fernando, Pedro de Malferit (Ayelo de Malferit, ca. 1540 – Túnez, 1574). Su muerte heroica en el año 1574, de-fendiendo la fortaleza de Junes, en la ciudad de Túnez, del ataque de los turcos, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 82-92.

543 AHN, Consejos, Llig. 19.381, exp. 1; citat per RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria,1989, p. 376.

544 ARV, Batlia, llibre 228, fs. 436-440.

545 Tal com hem vist i comentat en el capítol geogràfic, en l’apartat dedicat a regs i molins.


Tant els senyors com el poble prospera-ven, animats per la bona marxa de l’econo-mia del regne; malgrat alguns entrebancspuntuals. Per exemple, el cas del col·lectorde rendes senyorials Francesc Teran, que foudenunciat pel síndic del Consell d’Aielo, Ber-tomeu Ridà, per practicar la usura (1579).546

Més encara havia prosperat l’Olleria, enoliveres, habitants, cases i diners. Els olle-rians, l’any 1583, reuniren un bon grapat demonedes d’or i compraren al rei el privilegide segregació jurídica respecte del municipide Xàtiva. Seguidament, s’emportaren alpoble les 8 o 9 famílies que quedaven alsVint-i-cinc, per a poder incorporar així el llo-garet al terme, que estava pendent de seratermenat. Sabien que comptarien amb l’o-posició de Xàtiva i d’en Malferit, que encaras’intitulava ‘senyor dels Vint-i-cinc’ pel fet deposseir algunes cases, terres i solars. I peraixò, quan adquiriren el definitiu privilegi de‘vila reial’, l’any 1588, exigiren dels funciona-ris reials que hi constara explícitament que ellloc dels Vint-i-cinc era terme de l’Olleria. Elqui paga, mana.547

Segons un testimoni del 1583, constaque s’han desfet la major part de les cases deldit loch dels Vint-y-cinch, y se n’an portat aldit lloch de la Olleria les bigues, portes, fines-tres, teules y rajoles, e altres coses.548 Els olle-rians, després de pledejar amb la ciutat d’onse separaven, obtingueren dues sentències(1592 i 1593) favorables a la delimitació delterme que pretenien, encara que aquesta noseria definitiva fins al 1751.549 Resolta la qües-tió de Xàtiva, i vist per part dels Malferit laimpossibilitat de recuperar els Vint-i-cinc,pactaren amb la vila de les Olles una concòrdia, l’any 1597. El baró reconeixia la pertinença d’aquelles terres a la vila reial del’Olleria, i es comprometia a contribuir a dita vila un impost de la ‘peita’ molt rebaixat, pels solars i terres que allí posseïa. Acanvi, els ollerians obtenien el dret de pas fins a la cacau del molí nou d’Allà Baix, per a arreplegar l’aigua d’ací, i la de les fonts

169


546 ARV, Reial Audiència, processos, part 3a., apèndix 6.655.

547 Més detalls, en RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989.

548 Ibídem, ps. 136-138.

549 Ibídem, ps. 339-345.

El molí d’Allà Baix, obra del 1576, en el mapa del terme d’Aielo del 1753 (Arxiu Mu-nicipal)

El molí d’Allà Baix, a la vora del riu


de la Teula i l’Atjar –que naixen en terres dels Mal-ferit–, i regar amb elles unes hortetes vora riu.550

També renunciava la ‘universitat’ o municipi del’Olleria, el 1597, a reclamar les terres d’Aielo iCairent, com a parts integrants del terme de lanova vila reial, malgrat que des del segle XIII o XIVhavien pertangut al ‘quarter’, delmari i parròquiade l’antiga alqueria de les Olles. De fet, a partir dela separació de l’Olleria (1583), Aielo de Malferitpassava a constituir el cap d’un dels quatre ‘quar-ters’ o districtes del terme particular de Xàtiva. Arabé, els bancals de les Hortes Nova i Vella d’Aieloque foren propietat de gent de l’Olleria quedariensotmesos a la jurisdicció del justícia de l’Olleria. Aixíles coses, si algú queia mort o ferit en un bancalde propietari ollerià, encara que estiguera a lesportes d’Aielo, hauria de venir a investigar el cas eljustícia de la vila reial; i això, per successives reno-vacions de l’acord, fins al segle XIX.

S’havien produït cap al 1590 alguns canvis enla titularitat i gestió de la senyoria d’Aielo que sónd’interés: En primer lloc, per defunció de Joan deMalferit (entre el 1589 i el 1591),551 havia heretatel feu el seu fill Lluc de Malferit i Vallebrera (mortcirca 1626), que era menor d’edat i que, tempsdesprés, contrauria matrimoni amb Gràcia Bou.De moment, el regiment de l’herència paterna elportava l’oncle de la criatura, el cavaller Ramon deMalferit i Carròs. Aquest residia a València i ja s’en-carregava pel 1588 de les coses d’Aielo, en nomdel seu germà Joan, ara difunt. De tota manera,l’administració directa del feu la duia el ciutadàd’Ontinyent Joan Barber, resident al palau d’Aielo,

en cooperació amb uns altres agents comercials i recaptatoris. El 30 de desembre del 1588, Barber –descendent dels Barberde Cairent del segle XV?– tenia negocis amb un mercader italià assentat a València, Jeroni dal Fino, que s’encarregaria de vendreexcedents agrícoles d’Aielo a la capital del regne. El mateix dia, Ramon de Malferit, que es trobava al lloc d’Aielo, reconegué–en nom del seu germà Joan– haver rebut de mans de l’arrendatari Barber 150 lliures, a descomptar del preu de l’arrenda-ment.552 També fou Ramon de Malferit el negociador i el signatari (18 de juny del 1597) de la concòrdia del terme i de l’aiguaamb l’Olleria, aquesta vegada en nom de tutor legal del seu nebot Lluc.


170

550 Ibídem, ps. 117-123 i 557-559.

551 ARV, Sentències, caixa 38, núm. 2.426.

552 APPV, Protocols notarials de Gaspar Vallés, 17.704, 1588, desembre 30.

553 Ibídem, 1588, abril 7. ‘Parrassis’ és el nom d’un estel i d’un personatge mitològic de l’Antiguitat. El pare devia ser algun humanista o aficionat a l’astro-nomia..., dic jo. Però la lectura és molt clara.

Privilegi reial de segregació de l’Olleria respecte de la ciutat de Xàtiva, 1583(Arxiu Municipal de l’Olleria)


Un dels financers de la casa dels Malferit per aquell temps era el cavaller de la ciutat de València Vicent-Parrassis Ortís.553

Amb la qual cosa, vet com ja ens trobem amb dos dels llinatges –els Barber d’Ontinyent i els Ortís de València– repetits entreels repobladors aieloners del segle XVII, dels qui s’hi establiren una vegada expulsats els moriscos. Això és un fenomen ben ha-bitual, ja que els nobles solien buscar entre les famílies del servei domèstic, amics, parents, coneguts, etc., persones necessitadesde casa i terra, i interessades a formar part del contingent de colons de les cartes pobles. Però d’aquesta qüestió ja tractaremmés endavant, on pertoque.

De moment quedem-nos amb l’anecdòtica tasca parroquial, a la parròquia morisca d’Aielo (1593-1594), d’un frare dominicàmolt carismàtic, el pare Jaume Bleda. Aquest és l’autor d’una voluminosa obra justificativa de l’expulsió dels moriscos, esdevingudael 1609, i en ella fa referència al seu pas per la rectoria de Sant Pere Apòstol: Pues para dar fondo a esta dificultad [l’assimilacióreligiosa] y informarme bien de las heregías de los moriscos, para impugnarlas, quise estar algunos años entre ellos, enseñándolos ysirviéndoles de cura (...). Estuve un tiempo en Ayelo, lugar de don Lucas Malferit (...).554 I pogué comprovar de primera mà que

171


554 BLEDA, Jaime, Corónica de los moros de España,Tipogr. de Felip Mey, València, 1618, p. 942. Més detalls, en GOBERNA ORTIZ, Fernando, El dominicoJaume Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoría de moriscos, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps.219-227.

Representació de l’Olleria en el mapa del terme d’Aielo de Malferit del 1753 (Arxiu Municipal d’Aielo)


els moriscos practicaven el dejú del Ramadà, oraven en secret a su falso profeta, i no tenien solució segons ell, per ser unsapòstates incorregibles, uns heretges malèfics i contumaços.

Desplaçat el frare integrista a unes altres parròquies i calmades les aigües de la fe, patí la Vall d’Albaida els efectes d’unaterrible passada de pesta, que afectà sobretot Xàtiva i Ontinyent.555 El Consell d’aquesta segona vila havia enviat un cos deguàrdies al pont d’Aielo i a uns altres límits del terme, a manera de cordó sanitari, per a evitar l’arribada de castellans contagiatsa la vila, ja que la pesta venia de Castella. Tot fou inútil, i el mal s’escampà pel Regne de València en els anys 1599-1600.556 Elsmoros calciners d’Aielo no donaven a l’abast, fent fornades de calç per a desinfectar els cadàvers d’empestats, que els ontinyentinsabocaven al fossar de darrere l’església.557

Devia ser caòtica la situació de la vila del Pou Clar, en contrast amb la relativa calma d’Aielo, que devia tenir tots els portalstapiats i que pareix que no fou afectat per l’epidèmia. Això explica que per l’agost del 1600 un metge ontinyentí d’origen ma-llorquí, el doctor Vallcanera, abandonara aquella vila i trobara refugi i acollida a Aielo. Els jurats d’Ontinyent li oferiren 100 lliures–el preu equivalent a 4 cavalls, o tot un ramat d’ovelles– si tornava a la vila i els ajudava a frenar la catàstrofe. Però no sabem sies faria avant.558

La demografia d’Aielo de Malferit en els anys 1602 (150 famílies) i 1609 (160 famílies, uns 800 habitants)559 no és indicativade crisi, sinó de multiplicació de la població, gràcies a la disponibilitat d’una extensa ‘Horta Nova’ (no l’Horta Nova del segleXIX, que diem ara, sinó l’Horta Gran o General) i d’un extens secà en procés de rompuda. També hi influïen l’elevadanatalitat de la comunitat morisca i la introducció en la dècada del 1570, en terres valencianes, de la dacsa grossa de les Índies,que era un font substancial de calories i que provava molt bé en les hortes de la terra.560 No obstant això, s’estava arribanta un cert grau de saturació, per falta de jornals per als joves, i de diners per a comprar blat. La comunitat morisca, a més,pledejava amb la ciutat matriu per esquivar els imposts de menjadors (pel consum de cereals), maridatge (pels casamentsreials) i ‘capitatge’ (contribució personal a les arques de la Corona), amb sentències quasi sempre desfavorables (anys 1603-1606).561

La situació del regne, afectat des del 1600 per la profunda crisi de Castella, s’estava tornant complicada. Alguns joves moriscoscampaven per la vall, dedicats al bandolerisme, mentre l’arquebisbe Ribera i els inquisidors debatien sobre la conveniència o nod’expulsar-los a tots. El decret d’expulsió general dels moriscos (setembre del 1609) arribà en un moment oportú per a ocultarla desastrosa política imperial de la Monarquia Catòlica al continent europeu. Era una manera de demostrar al Gran Turc i als‘heretges’ europeus la força i les conviccions d’un imperi decadent, com era l’espanyol. Encara que, de retruc, s’arruïnara bonapart de la noblesa valenciana, que se sostenia en bona mesura gràcies a la força de treball dels vassalls moriscos.

Quan es conegué el decret de neteja ètnica, hi hagué una revolta a les terres de l’interior valencià. A la Mola de Cortes, elsmoros del rei Turigí, resistiren aferrissadament a l’atac dels tercios de Lombardíadesembarcats poc abans al Grau de València.


172

555 BOLUDA PERUCHO, Alfred i al., Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Estudi i edició,col·l. Quaderns divulgatius, 5, Ajun-tament d’Ontinyent, 1995.

556 BERNABEU SANCHIS, Alfred, Ontinyent, vila reial. De les Germanies a la Nova Planta, Ajuntament d’Ontinyent, 1992, p. 92. Vegeu també GRAU,Antoni – TEROL, Vicent, Cinc lletres dels jurats de l’Olleria als d’Ontinyent durant la pesta de 1600. Una aportació a l’heràldica municipal i a la històriadel vidre a l’Olleria, dins 3er. Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (l’Olleria, 2010), L’Olleria, 2010.

557 Ibídem, p. 95.

558 L’oferta l’anota BERNABEU SANCHIS, Alfred, La pesta de l’any 1600 a Ontinyent, dins Almaig. Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 16-17.

559 LAPEYRE, Henri,Geografia de la España morisca, Diputació de València, València, 1986, p. 50.

560 Cfr. CISCAR PALLARÉS, Eugenio, La Valldigna, siglos XVI y XVII. Cambio y continuidad en el campo valenciano, Diputació de València, València, 1997, ps.35-36.

561 MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137; ARV, Sentències, caixa 58,núm. 5.629.


Comptaven aquests amb la cooperació de 300milicians de l’Olleria, que havia enviat aquesta vilaal servei de Sa Majestat.562 Quasi tots els moriscosd’Aielo acceptaren, vulgues no vulgues, el trist destíque els esperava al Magrib, i foren acompanyatsper Lluc de Malferit al port de Dénia. Uns quants,però, confiaven en la llegenda messiànica del Ca-vall Verd: una muntanya de la vall de Pop que Al·làconvertiria en un cavall volador, per a portar-losdirectament al Paradís promés. I amb aquesta es-perança partiren i s’ajuntaren amb centenars demusulmans messiànics, a la mencionada muntanyade la Marina. Assabentats que venien a combatre’lsels soldats del rei, una mora fetillera d’un lloc pro-per a Ontinyent –que deu ser Aielo, per lògica–tractà d’endevinar per mala art el resultat del com-bat entre moros i cristians. O, si més no, això ésel que conta Escolano en la seua ‘Història de Va-lència’. L’anciana bruixa pintà sis ous amb creus i sis més amb mitges llunes i...

...hizo por arte del demonio que batallasen los de las cruces con los de las medias lunas; y vio que los de las cruces aco-metían por la punta a los de la media luna y los rompían. Y, dándose por entendida, salió mesándose los cabellos y arañándoseel rostro con lágrimas y gemidos, de que hubiesen de vencer los cristianos. Pero los moriscos dieron crédito al alfaquí, que lesdijo que los había de amparar en su levantamiento un caballo verde. Y entendiendo que se decía por la sierra de Pop, cuyasdos puntas con lo que está en medio tiene figura de una silla de caballo, y es verde por ser monte; creyendo que había deaparecer un caballo verde que milagrosamente los había de librar, se subieron a la montaña, rotos y desvalijados.563

I allí romangueren els homes del rei Millení –que així s’anomenava llur líder–, esperant l’arribada de l’exèrcit, ja que el cavallverd no es mogué del sòl. Fins que foren massacrats per les tropes imperials espanyoles.

Mentrestant, els moriscos d’Aielo –els supervivents a la travessada marina i als posteriors assalts– s’establirien per l’actual Al-gèria i Marroc. Alguns d’ells és probable que arribaren a participar en les expedicions de l’Imperi Marroquí cap al sud, a la con-questa de Tombuctú (conca del Níger). La primera onada fou la capitanejada, l’any 1590, pel renegat castellà Diego de Guevara,conegut pels moros com ‘Joder Patxá’, perquè no parava d’exclamar ‘¡joder, joder!’ Els 1.500 ‘renegats’ andalusos i valenciansque l’acompanyaren (García, Gómez, Guerra, Bandera, Aguiar, Sastre, Mora, Esteve, Pina, Seguí, Tormo...) deixaren els cognomsals seus descendents. Aquest formen part d’una tribu del Níger coneguda com els ‘Arma’, perquè quan entraven en combatcridaven ‘¡al arma! ¡al arma!’ Després d’aquesta expedició, vingué la protagonitzada (en la dècada del 1610) per moriscos ex-pulsats de València i altres parts, que havien trobat acollida al Marroc. Entre ells es trobaven, segurament, alguns moriscosd’Aielo, que han donat origen, dins del col·lectiu dels Dendi (o “Blancs”) de Benin i Malí, a una sèrie de famílies que ja són tan“negres” com la resta dels seus conveïns, però que conserven amb orgull el llinatge ‘Ayelo’.564

173


562 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El dominico Jaume Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoría de moriscos,dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 219-227 (p. 226).

563 ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departamentd’Història Moderna de la Universitat de València, 1972; citat per GOBERNA, F., El dominico Jaume..., p. 226.

564 Vegeu LÓPEZ GUZMÁN, Rafael i al., Españoles en la curva del río Níger, Universidad de Granada – Diputación Provincial de Granada, 1991; LLORÉNSREIG, Roberto, El nombre de Ayelo en África, dins Aielo de Malferit en festes,2005, ps. 80-83; DE LA CAL, Juan Carlos, Beninenses descendientes demoriscos expulsados. Los negros que fueron blancos, consultat en setembre del 2010 en ‘El Corresponsal de Medio Oriente y África, apud Internet (www.el-corresponsal.com).

Moriscos d’Aielo, vestits de roba de mudar, embarcant al port de Dénia, 1609


Ací a la Vall d’Albaida, l’expulsió del 1609 féu desaparéixer de hui per a demà més de la meitat de la població, i deixà un buitde moment irreemplaçable. Els diferents senyors feudals competien per atraure colons, vassalls cristians vells, i atorgar-los casesi terres, per a signar amb ells cartes de població.

En Lluc de Malferit i Vallebrera565 s’afanyà a repartir 645 jornals de terra d’horta i secà (3.870 fanecades) a 57 famílies de co-lons, que s’establiren a les cases d’Aielo entre novembre del 1609 i Nadal del 1610, i signà amb ells uns ‘capítols de població’o carta pobla. Aquest era un contracte entre el senyor i els nous vassalls, per mitjà del qual s’acordaven les particions de fruitsi censos en diners a què quedarien sotmesos aquests i els seus descendents, i es regulaven uns altres aspectes de la vida local il’organització municipal.

Prèviament a la signatura de la carta pobla, els nous vassalls o ‘pobladors’ eren ‘establits’ pel senyor en el domini ‘útil’ d’unacasa i d’una heretat, però ell conservava el domini ‘directe’ d’aquells béns. De fet, en el sistema feudal, la propietat no era plena,privada i capitalista, com ara, sinó compartida entre senyor i vassalls. El primer podia ‘consolidar’ el domini ‘eminent’ que teniade cases i terres, en cas que aquestes foren dutes malament, en exercir el ‘dret de comís’ (expropiació) i retirant el domini ‘útil’de què gaudia el vassall. D’altra banda, el vassall s’obligava a reconéixer el domini ‘directe’ del senyor, partint amb ell fruits i pa-gant-li uns censos en diners cada any: les rendes ‘dominicals’. L’establiment de terres i cases era de tipus ‘emfitèutic’, segonsque ho regulaven els ‘Furs de València’. És a dir, que aquells immobles eren cedits pel senyor al poblador i als seus descendentsa perpetuïtat, amb la facultat de transmetre’ls en herència, cedir-los, vendre’ls, etc., prèvia llicència senyorial. Tot això sempreque reconeguera el dret de prelació del senyor en la transacció (dret de fadiga) i sempre que el venedor abonara el 10% delbenefici de la venda d’aquelles terres (dret de lluïsme) a les arques senyorials.

A més a més, el senyor establia una sèrie de monopolis o ‘regalies’ (el molí, el forn, la tenda-taverna, la carnissera, el teular...)on havien d’anar a comprar, a beure vi, a moldre, etc., els vassalls i les seues famílies. També intervenia el baró en l’elecció delsoficials del municipi, de vegades elegint-los ell directament; en altres llocs, tatxant els noms no desitjats d’una terna de candidatsenviada pel veïnat, a ell o al seu batle o procurador.

La primera carta pobla d’Aielo –després en vindria una segona– se signà, sota els pressuposts anteriors, en desembre del1610. I continuava vigent encara dos-cents anys després, quan el diputat aieloner a les Corts de Cadis, Pere Aparici, la llegí ensessió del 13 de març del 1813, quan demanava la supressió dels abusos senyorials sobre els vassalls valencians.566 En el preàmbula la lectura del document, explica que havia signat per Lluc i els 57 pobladors del 1610, en presència del notari de l’Olleria Ho-norat Mompó, amb els capítols següents:

1º. Que los pobladores de dicho lugar debían pagar a dicho don Lucas y sucesores, del trigo, cebada, anís, legumbre y panizoque sembrarían en las huertas, de quatro barchillas, una: llevar las espigas del panizo a la plaza de Palacio, pelarlas y limpiarlas,subírselas a la cambra;guardándose él mismo orden en el lino.

2º. Que no pudiesen sembrar más de dos anegadas de ortaliza, bajo pena de perderla, pagando diez sueldos anuales por anegada.Y a más, si plantavan cebollas debían dar al señor por cada casa una ristra de ellas.

3º. Que debían dar y pagar a éste y sucesores la mitad de todo lo que cogerían de los árboles, a saber: de los olivos, algarrovos,moreras, nogales y todo otro qualquiera género de árboles, exceptuando las higueras –que daban francamente–; llevando losfrutos a la casa del señor.

4º, 5º y 6º. Que el azeyte debía partirse a la mitad; llevando para ello las azeytunas a la almazara del señor, quedándose ésteel remuelto y herraje, es decir, que el cosechero enfiteuta solamente debía percibir la mitad del aceite claro.


174

565 Que havia adoptat un ‘morisquet’ orfe de Millars, anomenat Juan, de 9 anys d’edat. Cfr. GIRONÉS, Ignasi, Els morisquets de la vall, dins Almaig. Estudisi documents, 16, Ontinyent, 2000, ps. 35-40 (p. 38).

566 Transcriu la intervenció d’Aparici MOXÓ, Salvador de, La disolución del régimen señorial en España, CSIC, Madrid, 1965, doc. 3 de l’apèndix, ps. 201 iss.; la carta pobla, en les ps. 209-211.


7º. Que de las azeytunas que adobasen o, segúnse dice, pusiesen en tinaja, pagarían el tantoestipulado de la oliva, que llevarían a la al-mazara de la señoría para reducirla a azeyte.

8º. Que las algarrobas debían partirse a la mitad,llevándolas el cosechero a la plaza de Palacio,y, partidas, debían subir a la casa de señor laparte perteneciente a éste.

9º. Que debían dar dos rejas a los olivos y algar-rovos, y, en su defecto, lo haría el señor a suscostas.

10º. Que cada uno debía cultivar tierra campaen el secano, para sembrar medio cahíz detrigo o cebada anualmente. Y no verificán-dolo, el señor lo haría a sus costas.

11º. Que de todo quanto sembrasen en el secano debían partir al 5º.

12º. Que por cada anegada de viña de las que el señor establecía debían pagar un sueldo, podándolas y cultivándolas a uso ycostumbre de buen labrador, y, en su defecto, lo verificaría el señor a sus costas.

13º. Que de las viñas que plantarían en adelante pasasen al señor ocho dineros anuales por anegada, transcurridos quatro añosdesde su plantación. Pero con el pacto que, de 14 en 14 tiras, debían plantar olivo o algarrovo, replantando en los sitios enque se secasen. Y no haciéndolo, pudiese el señor comisarle la tal viña o viñas. Y del olivo o algarrovo que así plantasen,pagarían al señor el tercio de sus frutos.

14º. Que debían esporgar y escombrar anualmente las moreras, a uso y práctica de buenos labradores. Y de lo contrario lo haríael señor a sus costas, partiendo la oja a la mitad. Y de las moreras, que en adelante pagasen solamente el tercio.

15º. Que debían conservar la iglesia, murallas, portales de dicho lugar y casas. Y en su defecto lo haría el señor a costas delcomún, y las casas, por costa del particular.

16º. Que debiesen conservar las acequias, limpiarlas y hacer quanto se necesitase para su conservación, exceptuada la paga delalbañil, que quedaba a cargo del señor.

17º. Que debían pagar cequiage y guardianage según se había acostumbrado hasta entonces.

18º. Que no pudiesen cortar pino alguno de aquel término, bajo la pena de 60 dineros, sin preceder licencia del señor, que ladaría en todo tiempo para cortarles, siendo para cosas justas.

19º. Que por cada casa debían dar al señor, al tiempo de la trilla, una xábega de paja de trigo, y no de cebada, llevándola acasa del señor.

20º. Que de las casas y tierras que vendiesen unos a otros debían pagar 2 dineros por libra de censo, fadiga y luismo, perpetua-mente; precediendo la licencia del señor, como se acostumbrava pedir a los señores directos, debiendo hacer la venta apersona que tubiere allí su domicilio o quisiese contraherlo, sin poder cargar censo sobre dichas fincas, especial ni generalmente,bajo la pena de comiso.

21º. Que debían moler en el molino del señor, bajo la pena de 60 dineros por cada vez que lo contrario hicieren, debiendo elseñor dar el molino corriente. Y que ninguno pudiese vender harina, bajo la misma pena.

175


Plegant garrofes


22º. Que dicho señor reservava para sí las yerbas del boalar, según lo había acostumbrado hacer, y sus antecesores; como tambiénse reservava todas las demás regalías (tienda, mesón, panadería, carnicería, horno...), sin poderse vender cosa alguna quese vendiese en la tienda, como era atún y sardinas, a no ser que precediese licencia del señor, bajo la pena de 60 dineros.

23º. Que debiesen prestar el juramento y homenaje, en poder de dicho señor o sucesores, conforme a fueros y privilegios delreyno, buenas prácticas y costumbres de dicho pueblo, y conforme a la jurisdicción suprema.

24º. Que, a más de todo lo referido, dicho señor haría a los vasallos nuevos pobladores, habitantes en el expresado lugar, tres es-calas: los de la primera, a más de las obligaciones indicadas, debían entregar al señor 5 dineros cada año; los de la segunda,3 en 10, y los de la tercera, 2 de dicha moneda por el tiempo de 12 años, principiando en san Juan de junio de 1611, y laprimera por mitad en Navidad de 1612.

Último. Que todos los vasallos nuevos pobladores que habían entrado en esta capitulación y establecimiento, debían tener sudomicilio en aquel pueblo, con el cabeza de casa, su muger, hijos y familia si la tenían; y si estubiesen un año ausentes, elseñor les podría comisar casa y tierras.

Al cap de huit mesos, es coneix que sorgiren algunes desavinences entre senyor i vassalls, i aquests obligaren el senyor a eli-minar el capítol 24, el dels pagaments en metàl·lic. I el debat donà lloc a la signatura, davant del mateix notari, d’una segonacarta pobla modificada (16 d’agost del 1611), que és pràcticament una còpia de la precedent.567 Heus ací un extracte delscapítols més interessants de la segona carta pobla:

I. Primo, que los pobladors del lloch de Ayelo dit de Malferit sien obligats de donar y pagar al señor del present loch eo a sos suc-cessors en aquell, del forment, sevada, batafalua, llegums, adasa, panís..., que sembraran en les ortes de dit loch, de quatrebarcelles una; de la mateixa manera que acostumen y solen partir lo blat y sevada a les heres. Així mateix, sien tenguts y ob-ligats a partir la adasa, lo panís, a la plaça de Palàcio, y netejar les panolles de les espigues. Y netes aquelles, partir al quartab dit señor, y la part que al dit señor incumbirà, pujar aquella a la casa del dit señor eo graner. E lo mateix orde esguardenen lo lli que sembraran en les ortes del susdit loch.

II. Ítem, que la ortalisa que sembraran en les ortes, ço és, alfals, melons, carabases, cebes, alls, naps, cherevies y altre qualsevolgènero de ortalises, sien tenguts y obligats a donar y pagar al señor desús dit, et etiam als successors de aquells, a deu sousper cascuna fanecada. Y que les cebes que·s sembraran, a més de pagar los dessús dit deu sous, sien obligats a donar ypagar per casa un bras de cebes al predit señor; entenent-se emperò aquells que sembraran dites cebes. Y els que no ensembraran, no sien tenguts a dar dit bras. Entenent-se que la ortalisa que han de sembrar en dites hortes no puga exedir dedos fanecades, sots pena de perdre aquella.

III. Ítem, que sien tenguts y obligats a donar y pagar al dit señor de Ayelo, y als seus successors en dit loch, la mitat de tot lo queculliran en los arbres del terme de dit loch, ço és, oliveres, garrofers, moreres, noguers et altre qualsevol gènero de arbres; ex-ceptades les figueres, les quals dóna lo predit señor francament, sens interés ningú.

IIII. Ítem, que tots los fruyts dessús dits los hajen de portar y porten a la casa de señor, e les olives a la almàsera, sí e segons enlos capítols següents pus llargament és de veure.

V. Ítem, que lo oli se haja de partir a la mitat, ab obligació de portar les olives a la almàsera eo casa del señor, y que lo pinyol quese ha de remoldre de dites olives sia per a dit señor eo successors de aquell.

VI. Ítem, que les olives les hajen de fer y moldre ab ses cavalcadures en la almàsera del señor, servint lo pinyol per a dit señor,com desús és dit.


176

567 ARV, Manaments i empares, any 1631, llibre 6, mà 55, f. 16 (reg. del 26 de novembre del 1631); GUAL CAMARENA, Miguel, Las cartas pueblas delReino de Valencia. Contribución al estudio de la repoblación valenciana, Generalitat Valenciana, València, 1989, p. 95; BELDA SOLER, Mª. Ángeles,Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 29-31.


VII. Ítem, que les olives que·s culliran per adobar la gerrales haja de cobrar lo señor ab olives, de la part que liimcumbirà de aquella que·l vasall eo poblador li portaràeo tindrà en la almàssera de la señoria per a fer oli.

VIII. Ítem, que les garrofes se hajen de partir a la mitat,ab oligació de portar aquelles a la plaça de Palàcio y,partides, pujar la part que pervindrà e incumbirà alseñor a la casa del predit señor.

(...)

XI. Ítem, que tinguen obligació de tot lo que sembraranen lo secà, forment, cevada, avena, matalafuga equalsevol gènero de legums, de partir-o al quint ab ditseñor o sos successors en dit loch.

XII. Ítem, que sien obligats a pagar per cascuna fanecadade vinya de les que huy el señor estableix, un sou perfanecada en cascun dia e festa de Tots Sants, perpè-tuament; començant la primera paga lo dia e festa deTots Sants primervinent, del present any e corrent milsis-cents y onse. Y sien obligats de podar-les y cultivar-les a ús y costum de bons lauradors; com no, lo ditseñor les puixa fer podar y cultivar a despeses y gastosdels contrafahents.

(...)

XVIII. Ítem, que sien tenguts y obligats per casa de dar adit señor cascun any, en lo temps del batre el forment,una xàbega de palla, y portar aquella a casa del ditseñor, y que dita palla sia de forment y no de sevada.

(...)

XX. Ítem, que sien tenguts y obligats de les cases que vendran uns als altres del dit loch, y de les terres del territori del preditterme, de pagar dos sous per liura de dinés, de cens, fadiga y loïsme, perpètuament, al dit señor e a sos successors del loch.La qual venda de cases y terres no puguen fer sens precehir licència de aquell, sí e segons se sol y acostuma demanar alsseñors directes, los quals tenen censos, fadigues y loïsmes. Y no puxen vendre casa ni terres a persona ninguna, sinó aquellaque tindrà son domicili e cap major en dit loch, que vulla venir a viure y habitar en aquell y tenir allí son domicili y cap major.Y que en les cases y terres no puixen carregar ni imposar censal algú, specialment ni expresa, ni generalment, sots pena decomís.

XXI. Ítem, que sien tenguts y obligats los dits pobladors a moldre en lo molí del señor, sots pena de sexanta sous cascuna vegadaque lo contrari faran; entenent-se emperò que lo señor haja de donar, ell o sos successors, molí corrent, y que ningú puixavendre farina, sots la mateixa pena.

XXII. Ítem, que lo dit señor se retura vers sí lo herbatje del bovalar de dit terme, sí e segons ho a costumat fer ell y sos predecessorsfins a huy. Et etiam, se retura totes les demés regalies: tenda, hostal, fleca, carniseria, forn... Y que no puixen vendre nengunamercaderia que es trobe en la tenda (arròs, toñina, sardines...), sens llicència del dit señor eo persones que tindrà en sonloch, sots pena de sexanta sous.

177


Fusell antiquíssim –de gran interés etnogràfic– entre les runes de lacasa dels Cups (l’antic trull senyorial), al carrer de les Primícies.En la foto, José Ramón Juan


En qualsevol de cas, les condicions d’amb-dues cartes pobles, si bé no tan dures com lesaplicades als moriscos, sí que eren molt duresper als nous pobladors cristians vells. Més en-cara, si ho comparem amb la situació de relativafranquesa dels llauradors de viles –de reialenco de senyoria, tant se val– fundades per JaumeI en el segle XIII com a ‘franques’: Albaida, l’O-lleria, Ontinyent o Bocairent,568 d’on procedienmolts dels pobladors d’Aielo. Això indica queels nouvinguts eren gent sense patrimonis ni re-cursos, que acceptaven bonament allò que elsdonaven, amb la resignació d’haver de partircollites amb el senyor i sotmetre’s a regles quefera falta. Solament la qualitat de la terra d’Aielode Malferit justificava la voluntat de quedar-se.

Per la seua banda, el senyor tampoc no hotenia molt fàcil per a superar la crisi de rendesprovocada per la neteja ètnica. La monarquiade Madrid tractà de congraciar-se amb els no-bles perjudicats atorgant-los les terres dels seusvassalls moriscos que hagueren posseït en re-ialenc –un bon pessic, en el cas d’Aielo– i algu-nes altres compensacions econòmiques.Intercedí també la monarquia entre els senyorsendeutats i els creditors desesperats, per tal queaquests acceptaren rebaixes, dilacions i allarga-ment de terminis. No obstant això, un grup decreditors de la senyoria, encapçalat pels propie-taris xativins Jaume Bru, Bertomeu Russafa i Ca-terina Albinyana, pledejaren contra Lluc deMalferit per causa dels impagaments (1622).569

El baró tenia arrendat el feu, pel 1623, al don-zell Josep Llobera, que li passava una pensió,però que destinava bona part dels ingressos acobrir deutes i interessos endarrerits.570

No sols els veïns i la senyoria es reorganitzaven aleshores. També la parròquia, on es constituí la confraria de la Mare deDéu del Roser (5 de gener del 1625), amb un vas sepulcral comú, on el veïnat, per pobre que fóra i a canvi d’una modestaquota anual, tenia la sepultura reservada en sòl sagrat. La confraria es creà per iniciativa de fra Vicent Llombart, superior dels


178

568 Allí pagaven delmes i primícies, l’impost municipal de la peita i unes altres càrregues menors, però no havien de lliurar ni la tercera ni la quarta part desegons quins fruits a cap senyor. El marqués d’Albaida, per exemple, sols partia collites amb els emfiteutes dels llocs exmoriscos, com ara Benissoda ol’Aljorf.

569 ACX, Lligall 35, doc. 161.

570 ARV, Protocols notarials de Crespí Pèrez, núm. 1.773, 1623, gener 24.

Llenç de la Mare de Déu del Roser (1625?), pertanyent probablement a la confrariadel Roser (església parroquial de Sant Pere apòstol)


frares dominicans del convent de la Mare de Déu de l’Oreto (l’Olleria), que solien venir a Aielo a predicar i a ajudar a confessaral rector. Els confrares celebraven la festa de la Candelària, el primer diumenge d’octubre, i una missa amb rosari tots elsdissabtes; cosa que els servia de lloc de trobada i de socialització.571

Aprofitant la situació de feblesa de la senyoria, els ramaders de la ciutat de Xàtiva volgueren disputar-li al baró d’Aielo la pos-sessió dels ‘herbatges’ d’Aielo i Cairent. L’herbatge o dret de pastura era un dret o ‘regalia’ del senyor, que tenia reservada totala terra erma per a llogar-la a ramaders, generalment de pobles o de comarques veïnes. La major part d’aquesta terra de pasturaes localitzava històricament a Cairent, que era la part més erma del terme. De fet, i segons la documentació del 1760, elssenyors d’Aielo havien amollonat tota la serra de Cairent, des de la cova de Canet fins al límit amb l’Olleria com un gran ‘bovalar’o devesa senyorial de pastura, per a poder-la arrendar com un sol lot. Diferents ramaders d’Ontinyent, de l’Olleria o d’Agrespactaven cada any el preu de l’arrendament de l’herbatge (una renda senyorial més) i, fet el tracte, enviaven els seus pastorsamb el bestiar d’ovelles i cabres.

Els ramaders del poble disposaven de la resta del territori local, llevat d’un quadre de terres que comprenia des del camí del’Olleria i l’assegador del barranc de Serrans, fins a la vora del riu, inclosa l’Horta Gran i la riba del mateix flum. Aquest espai,anomenat la ‘redonda’ –aragonesisme comú entre valencians–, era vedat a ramaders locals i forans. Es reservava per a alimentarel bestiar de moltons de la carnisseria d’Aielo, propietat o ‘regalia’ del senyor. Quan la senyoria arrendava la carnisseria a algunramader, és a dir, el proveïment de carn al poble durant un o més anys, li arrendava també la redonda.

Doncs bé, l’any 1626 –tornant al fil de la història que ens havia portat ací–, els xativins qüestionaren que l’herbatge delbovalar de Cairent fóra propi del senyor d’Aielo, ja que trobaven i afirmaven que estava dins la contribució y terme particular deaquella [ciutat] lo lloch de Ayelo, y una partida dita de Cayrent. Y com a tal loch y no baronia, situada dins del dit terme y contribucióparticular, es estat tostemps y està tengut. Així que els veïns de Xàtiva podien entrar a herbejar y pasturar en lo districte y territoridel dit loch de Ayelo sense cap impediment. La ciutat presentà diferents testimonis, en favor seu, i Lluc de Malferit replicà ambuna tanda de testimonis de l’Olleria que recordaven com havia arrendat ell tothora aquella devesa de prats.

I és que la jugada era també contra els ramaders de l’Olleria, que era terme separat de Xàtiva des de feia poc. Per això elsde la ciutat tragueren de l’arca un privilegi del 1336, segons el qual el rei prohibia l’entrada de bestiars ‘estranys’ en terme deXàtiva, i els de l’Olleria ja eren estranys a Aielo, perquè no formaven part del mateix terme. Al final, els intents de Xàtiva no re-eixiren, i el senyor d’Aielo pogué gaudir lliurement de les seues pastures.572

En Lluc de Malferit tenia ara unes altres preocupacions. En les Corts Valencianes del 1626, en les quals participà, sol·licità iobtingué del rei el reconeixement com a fills legítims de dos fills bords que tenia: Francesc i Carles de Malferit, los quals ha hagute procreat essent casat, y de dona soltera.573 Eren, en efecte, el producte d’una relació extraconjugal de 6 o 7 anys amb una talMagdalena Bimbo, que aleshores era donzella. La legitimació d’aquests fills donaria peu a un llarg contenciós successori, entreFrancesc Malferit-Bimbo (nat el 1624) i els seus hereus, d’una banda, i una rama legítima dels Malferit-Joan que venia del segleXVI. El contenciós, encetat el 1636, es resoldria a favor de la primera part, però ja molt avançat el segle XVIII (l’any 1767),quan el litigi era entre els Roca-Pertusa (la branca legitimada) i Pedro de Vallterra i Malferit (l’aspirant descartat, per decisió judicialinapel·lable).574

179


571 CASANOVA, Emili, Les confraries i les festes de la Vall d’Albaida en 1771, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 65-78; JUAN, Mª.Jesús – SANZ, Mariló, La confraria i les festes d’Aielo de Malferit en 1771, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2008, s. p.

572 ARV, Governació, Processos criminals, caixa 4.493, exp. 1.864.

573 ARV, Corts, 519, f. 364.

574 Més detalls en: RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorialajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora dedon Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr.de José Esteban Dolz, València, 1766; CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en elsiglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, p. 111.


L’any 1636, després del traspàs de Lluc deMalferit sense fills haguts de matrimoni legítim,prengué possessió d’Aielo el bastard ‘legitimat’Francesc IV de Malferit (1636-1676), acompanyatde sa muller, Jerònima Olzina. Prengueren posses-sió del castell o casa de senyor, la carnisseria; latenda, taverna i fleca de pa, i l’almàssera senyorial.I ho feren en presència, no de 57 caps de casa,sinó tan solament de 46, xifra indicativa de les di-ficultats i desercions posteriors a la signatura de lacarta pobla. La crisi també s’explica per la sequeraque es visqué a la comarca en els primers anys dela dècada del 1620, que foren els més difícils. Enqualsevol cas, una pèrdua del 19% de la mà d’obrano és tan greu com les enregistrades en unes altressenyories exmorisques, en algunes de les quals elsvassalls eren la meitat que els pobladors del 1610.

Heus ací el primer llistat disponible d’aielonerscristians vells, és a dir, de nissaga i llengua valencia-nes; els avantpassats directes dels actuals habitantsd’Aielo de Malferit: Miquel Sanç de Pau, justícia;

Ventura Joan, batle; Miquel Colomer, jurat en cap; Francesc Ortís menor, jurat segon; Miquel Sanç de la Font, lloctinent dejustícia; Vicent Belda, mustassaf; Vicent Domènec, Genís Colomer major, Francesc Estanric, Vicent Gascó, Josep Aparici menor,Honorat Mompó, Francesc Joan, Joan Tortosa, Josep Mollà, Josep Mira, Lluís Rico, Francesc Armengol, Josep Bernabeu, GasparFerrandis, Joan Eixea, Lluís Barber, Francesc Ximènez, Joan Beneito, Joan Cerdà, Dídac Ximènez, Miquel Valls, Antoni Cerdà,Diego Puerto, Diego Cano, Bertomeu Lòpez, Andreu Joan, Lluc Ortís, Gabriel Castelló, Bernat Sanç, Jaume Bataller, FrancescOrtís major, Jaume Belda, Josep Garrigós, Antoni Martí, Gaspar Ortís, Vicent Baldomar, Joan Galbis, Lluís Sanç, Pere Garrigósi Pere Belda.575

La procedència dels colons o ‘pares fundadors’ de l’actual Aielo era, en bona lògica, de la ciutat i les viles i llocs de cristiansvells de la rodalia, coneixedors del terme i de les terres on es disposaven a viure. Així doncs, trobem que hi predominen elsarribats de l’Olleria (Mompó, Mollà, Valls, Cano, Sanç, Joan, Eixea, Lòpez), Xàtiva (Estanric, Mira, Rico, Ximènez, Garrigós),Bocairent (Belda, Domènec, Beneito, Puerto) i Ontinyent (Tortosa, Bernabeu, Barber, Ferrandis); encara que també hi ha co-neguts de València duts pel senyor (Ortís, Gascó, Aparici, Baldomar), i altres d’Agullent (Cerdà), Cocentaina (Armengol), Alcoi(Colomer) i la Pobla del Duc (Bataller).576

Només prendre possessió del feu, Francesc de Malferit es dedicarà activament a promoure l’economia d’Aielo, mitjançant


180

575 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102, f. 1.018 i ss.

576 La procedència de cada llinatge, la deduïm dels estudis d’antroponímia històrica (CASANOVA, Emili, Onomàstica històrica d’Agullent, dins Agullent,1585-1985. IV Centenari de la segregació jurídica d’Agullent d’Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1985, ps. 99-124; CANO, Josep - CA-SANOVA, Emili, Els llinatges d’Ontinyent entre 1343 i 1867, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, desembre de 1986, ps. 57-77; CASANOVA,Emili, Antroponímia d’Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.; GUINOT, Enric, Els fundadors del Regne de València. Repoblament,antroponímia i llengua a la València medieval, 3 i 4, València, 1999) i de les nombroses monografies d’història local de la comarca publicats en els darrersanys (RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989; SOLER, Abel, De Vilanova de Rugata la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla, 1999; SOLER, Abel – FERRE,Josep-A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, 2003); vist que s’han perdut els registres sagramentals de l’època, que són una fontd’informació més segura.

Els repobladors del segle XVII són els avantpassats directes dels actuals aieloners


l’atracció d’una nova onada de colons. Els buscarà als mateixos llocs d’on procedien els primers, és a dir, Bocairent (Pasqual,Maïques, Calabuig), Ontinyent (Francés, Riera), Xàtiva (Borredà, Martí), l’Olleria (Garcia, Borràs, Vidal), Alcoi (Moltó), Albaida(Bellver), Benigànim (Llàrio), etc. Fins al punt que, en una dècada, aconseguirà augmentar la població d’Aielo en un 40%. Heusací la memòria de les 81 cases d’Aielo, certificada pel notari de Xàtiva Joan Julbe, que els jurats remeteren a la Generalitat Va-lenciana l’any 1646: Pere Cots, Pere Eixea, Pere Belda, Josep Riera, Joan Eixea, Francesc Ortís, Joan Bellver, Antoni Borràs, lavídua na Mollana, Diego Cano, Francesc Ortís, Gaspar Ortís, Miquel Valls, Joan Rico, Andreu Joan, Francesc Joan, FrancescOller, Josep Galindo, Pere Bellot, Bertomeu Domènec, Joaquim Cerdà, Felip Valls, Tomàs Valls, Joan Bellot, Francesc Armengol,Miquel Borràs, Genís Colomer pare, la vídua na Maïques, Vicent Calabuig, una altra vídua Maïques, Baptista Valls, Lluís Calabuig,la vídua na Bellota, Antoni Garrigós, Joan Tortosa, Diego Puerto, Josep Bernabeu, Miquel Sanç, Jaume Moltó, Ventura Joan,Bertomeu Francés, Bertomeu Garcia, Jaume Bataller, Lleonarda Castelló, Antoni Pasqual, Jeroni Bernabeu, Lluís Rico, MiquelSanç, Josep Aparici, Vicent Belda, Francesc Estanric, Melcior Joan, Lluís Mompó, Andreu Mollà, Francesc Sanç, Vicent Sanç, lavídua na Ferràndissa, Fèlix Maïques, Francesc Ximènez, Roc Galbis, Joan Galbis, Bertomeu Lòpez, Josep Mollà, Lluís Borredà,Joan Llàrio, Jacint Ferrandis, Joan Beneito, Gabriel Martí, Valer Riera, la vídua na Vidala, la vídua na Joana, Genís Colomer fill,Joan Sanç, la vídua na Aparícia, Francesc Gascó, Bertomeu Sanç, la vídua na Domèneca, el rector de la parròquia, lo señor deAyelo,Montserrat Izquierdo (col·lector de rendes senyorials) i Joan N. (ministre de dit poble, és a dir, agutzil i pregoner). Aquestsdos últims residirien a palau, en companyia del senyor, a qui trobem plenament implicat en la gestió de la senyoria.577

Una vegada recuperat el feu de la crisi i transformat en una bona fàbrica de rendes dominicals, el fill el posà a disposició dela seua madrastra, la vídua dona Gràcia Bou i de Malferit, perquè aquesta recuperara el valor del dot aportat quan es casà ambson pare. Així ho exigien els ‘Furs de València’ i així trobem a dona Gràcia, pel 1656, exercint de senyora efectiva d’Aielo, i ar-rendant els herbatges del terme.578 En els anys precedents, s’havia conegut l’última epidèmia de pesta bubònica (1648),579

enmig d’una crisi alimentària i acompanyada per una plaga de llagosta; circumstàncies que haurien jugat en contra de la políticarepobladora duta a terme en els anys precedents. Això féu que el nombre de famílies d’Aielo es mantinguera estabilitzat en 89l’any 1654.580

L’any 1652, els Malferit deixaren de pagar les 50 lliures anuals de peita acordades amb l’Olleria segons la concòrdia del1597, no sabem per quines discrepàncies obertes amb el veïnat. L’impagament donà origen a un nou contenciós judicial, tancatel 13 de novembre del 1674 amb la renovació de l’esmentada concòrdia de l’aigua, el terme i la jurisdicció. Els senyors d’Aielorenunciarien aleshores a reivindicar judicialment els Vint-i-cinc, i continuarien deixant regar els ollerians de les aigües del cacaudel molí d’Allà Baix, i les fonts de la Teula i l’Atjar. També pagaria la senyoria d’Aielo 674 lliures d’endarreriments de la peita, mésles 50 compromeses cada any. Els signataris d’aquest acord foren el síndic i notari ollerià Mateu Albinyana, i Jacint Roca, marit iprocurador de Fausta de Malferit, de qui després escriurem.581

Retrocedim ara al 1663, per a advertir de la presa de possessió de Francesc de Malferit i sa muller, Jerònima Olzina, desprésque la madrastra del senyor haguera recuperat els diners invertits dècades arrere en el dot.582 La família Malferit-Olzina estiguéresidint de manera molt continuada a la seua senyoria d’Aielo: ho testimonien els deu baptismes de nadons Malferit a la pica

181


577 ARV, Generalitat, 4.828, fs. 351-352.

578 ARV, Governació, Processos criminals, caixa 4.510, exp. 2.213.

579 BOLUDA PERUCHO, Alfred i al., Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Estudi i edició, col·l. Quaderns divulgatius, 5, Ajun-tament d’Ontinyent, 1995.

580 88 veïns, en realitat, més el palau, on residien 6 persones adultes i un nombre indeterminat de xiquets Cfr. AHMX, Llibre 1.101.

581 Vid. AMOl, Pergamí 17; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiul’Olla, l’Olleria, 1999, p. 123 i doc. 9 de l’apèndix.




182


584 ARV, Manaments i empares, any 1676, llibre 2, mà 18, f. 16.

585 En la seua joventut, Jacint Roca i el seu germà Pere participaren del Académico Pensil de las Musas, una acadèmia de justes poètiques en castellà quefuncionava a Xàtiva pel 1669. Cada poeta proposava un ‘assumpte’ als altres –de vegades amb to humorístic– i la resta havia d’improvisar un poema alrespecte. El tema proposat per Jacint fou: “Dése vexamen a un cavallero que, en presencia de su dama, se le cayeron los dientes que llevaba postizos”.Vid.MAS USÓ, Pasqual, Academias valencianas. Descripción y diccionario de poetas del Barroco, Ed. Reichenberger, Kassel (Alemanya), 1999, ps. 137-144.

Aielo de Malferit, amb la serra de Benicadell nevada al fons (foto: Noelia Vidal Belda)

baptismal de Sant Pere entre en 1662 i el 1695.583 I la senyoria propicià de manera activa i directa l’enlairament agrícola delpoble. De fet, si les famílies de vassalls obtenien més rendes, als Malferit pertocava un bon pessic del producte. La conjunturaeconòmica del regne hi ajudava molt: cap guerra, cap epidèmia rellevant; estabilitat climàtica i bones collites; creixement de-mogràfic sostingut; mercat agromercantil en expansió... Les hortes s’ompliren de moreres –conreu comercial– i dacsars –com-plement alimentari del blat–, i els secans de garrofers, oliveres i mallols de vinya. A més, la disponibilitat de mà d’obra permetérompre l’erm, abancalar i treballar millor el secà, un espai agrícola que els moriscos valldalbaidins del segle XVI tenien relativamentdescurat.

Francesc IV de Malferit, significativament, elegí ser soterrat al sòl de l’església vella d’Aielo (el solar de l’actual casa dels Maons),en prova del seu lligam amb la població on solia viure. Així consta en el seu testament, dictat el 12 de desembre del 1667: Ele-gesch la sepultura en lo vas construït dins la església parrochial del present loch de Ayelo de Malferit, al peu de l’altar major.584 Unapassa fonamental per a la consolidació d’una senyoria pròspera fou el que donà en Francesc en casar la seua filla ‘pobila’ –pri-mogènita i hereva–, el 1672, amb un dels cavallers més rics i influents de la ciutat de Xàtiva, en Jacint Roca i Ferrer (àlies ‘Rocai Ripoll, en certs documents, per exigències testamentàries d’alguna herència).585 Na Fausta de Malferit i Olzina (1656-1695) iel seu marit en Jacint (1646-1710) –ell més que ella, en realitat– regirien les baronies d’Aielo i Cairent a partir del 1676.

Fausta i Jacint Roca són, de fet, els primers marquesos de Malferit, gràcies a un privilegi atorgat per Carles II el 9 de desembre


del 1692, en atención a la nobleza de la familia Roca, y a lade Fausta Malferit, su mujer, y a los servicios prestados.586 Elprivilegi, que tot s’ha de dir, es pagà amb diners del marit,que l’any 1691 exercia el càrrec de justícia de Xàtiva, la se-gona capital del regne.587 L’objectiu fonamental d’aquesta ju-gada era el de lligar i perpetuar el nom de Malferit al noullinatge titular –els Roca– i contribuir a legitimar una successióque estava sent qüestionada en tribunals de justícia. D’acíque el títol elegit no fóra el toponímic de ‘marqués d’Aielo’,que hauria sigut la cosa més habitual, sinó l’antroponímic de‘marqués de Malferit’. Un segle i escaig després, el 4 d’oc-tubre del 1802, Salvador Roca i Pertusa, VI marqués de Mal-ferit, VIII comte de Bunyol, baró de Sieteiglesias i de Cairent,obtindria de Carles IV la distinció aristocràtica de ‘grande deEspaña’ de segona classe.588

La construcció d’un ambiciós pantà, de carreus de pedracarejada, al Pou Clar d’Ontinyent (1665-1688) és una provade la prosperitat econòmica assolida des de mitjan segle, ide la voluntat inversora de llauradors i mercaders. El comen-çament de l’obra féu saltar l’alarma a Aielo de Malferit, l’O-lleria, Montaverner, Xàtiva i els altres llocs que regaven del’aigua que baixava d’Ontinyent. Els d’Aielo, concretament,elevaren una queixa formal a la Corona, l’any 1687.589 Elsontinyentins pretenien aprofitar millor les aigües de la cap-çalera del sistema i transformar en horta una gran extensióde secans. Les obres s’acabaren el 1688, abans que el Con-sell d’Aragó es pronunciara sobre el particular. Però fou lanatura la que es pronuncià, amb una violenta riuada aquellmateix any, que destruí l’obra nova, com si d’una Torre deBabel es tractara.590

Els ontinyentins s’hagueren de conformar amb la recons-trucció d’una obra més baixa i menys ambiciosa (1689) i, afi de comptes, es demostrà que la novetat no perjudicava

183


586 Més detalls sobre la família i l’heràldica de la família en Internet, www.grandesp.org.uk, consultat en octubre del 2010.

587 SARTHOU CARRERES, Carlos, Datos para la historia de Játiva, Xàtiva, 1933-1935, 4 vols. + apèndix (1941?), vol. 1, ps. 416-417.

588 Apud Internet, www.grandesp.org.uk, consultat en octubre del 2010; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesosde Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1996.

589 ACA, Consell d’Aragó, llig. 675, núm. 41.

590 Sobre l’horta d’Ontinyent i el pantà del segle XVII, vegeu Estatutos y ordenanzas mandadas decretar pos Su Magestad (Dios le guarde) para el buengobierno y administración de la agua del pantano y riego de las huertas de la Villa de Onteniente. Año 1688. Reimpr. a la Tipogr. de R. Vila M., Ontinyent,1884; LÓPEZ GÓMEZ, Antonio, Embalses de los siglos XVI y XVII en Levante, dins Estudios Geográficos, 32, Madrid, 1971, ps. 617-656 (ps. 651-653); CASEY, James, Irrigació i economia al País Valencià, 1589-1689, dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano (abril, 1971), Universitat deValència, 1980, vol. 3, ps. 281-289; TEROL i REIG, Vicent, Una iniciativa municipal ontinyentina a la tardor de l’edat mitjana: la séquia del Pou Clar oSéquia Nova (1421-1424), dinsAlba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 137-150; RAFAEL NIETO, Marta, El proyecto de reconstrucción del pantano de la Villa.Ontinyent, dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps. 6-9.

Aieloner del 1900 i poc, disfressat de personatge del barroc per ales Carnestoltes


tant els regants d’Aielo com s’havia pensatinicialment. Així les coses, la vila del PouClar aconseguí regar aquell recinto privile-giado de 10.800 hanegadas de huerta quecontemplà Cavanilles en la seua visita cien-tífica, efectuada en la primavera del1792.591 Hui dia, l’horta pràcticament hadesaparegut, engolida per l’expansió ur-bana i industrial de la ciutat.

Un altre símptoma, en fi, de la prospe-ritat agromercantil sense precedents quees visqué a la Vall d’Albaida en les dècadesdel 1670 i 1680, és el de l’obtenció per lavila de l’Olleria d’un privilegi per a celebrarfira cada any, atorgat per Carles II el 12 dejuny del 1687.592

Pel que fa a Aielo de Malferit, i malgratles carregoses particions de fruits a què es-taven sotmesos, els faeners llauradors d’A-ielo havien millorat substancialment laqualitat de vida de les seues famílies. A lamajoria de llars, malgrat les estretors eco-nòmiques provocades pels anys de mala collita, les bones anyades d’oli, seda i blat proporcionaven recursos suficients per acomprar ferramentes agrícoles, cavalleries, llençols de filadís i estampes de sants. Vet a tall de mostra, i a través d’un inventaripost mortem del 1688, l’aspecte que presentava la casa d’un ‘llauradoret’ pobre anomenat Bernat Sanç, del carrer de sant Roc(actual placeta i tram inicial del carrer de l’Església):

Primo, una casa de dit Bernat Sans, que està en lo carrer de Sant Roc, al costat de Jazinto Mompó y de [blanc] Armengol, yde espal·les, ab oliveral de Joseph Bernabeu, en lo poble de Ayelo. Ítem, en dita casa, 9 cadires de corda, una tauleta michansera,dos paelles de aram, una lloseta, una taula, una exada, un fés, un macho pèl negre de sis pams (es vené en trenta lliures), un llitde posts, dos matalafs, un davant de llit, un quadro de la Puríssima, una caxa de fusta, un faldellí de sàrgia verda, unes vasquiñesde estameña de Reus, un gipó de home blau, un vestid de home de drap de color canellat, uns sarauells, cota y capa, tres torca-boques, tres llansols, un mantó de filadís y seda, unes vasquiñes de telilles de color cabellat, un parell de mànegues blanques,quatre lliures de seda en madexa, un cubertor de seda y filadís, un llansol de llens ab encax rodad de randa, un davant de llit derisa, altra caxa ab son pañ, un librell de pastar, sedàs y posteta, quatre barselles de forment, tres gerres, que les tres cabran 50cànters, sinse ansetar, en una gerra asentada, 40 cànters de vi. Estos són los béns mobles.593

Bernat havia fet testament el 3 d’octubre del 1686, morí el 19 de juny del 1688. La vídua administrà aquells béns fins a laseua mort sense fills, el 3 d’octubre del 1706, moment en què passarien per testament a la parròquia. El rector els subhastà enpúblic encant i alçà els diners al calaix de l’abadia.


184

591CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,1795-1797, vol. 2, p. 120.

592 e RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX,Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999,p. 465.

593 ARV, Clero, Llibres, núm. 1.573, apèndix, f. 26v.

La cria de cucs de seda fou un recurs complementari molt important per a leseconomies familiars dels segles XVII-XIX


Aielo de Malferit comptava amb 120 o 130 cases devassalls l’any 1693 (144 exactament, l’any 1700),594 quanes produí a la Marina Alta, la Safor i l’Ombria de Benicadelll’alçament de llauradors de pobles exmoriscos contra lesparticions de fruits. Molts aieloners simpatitzarien alesho-res amb el moviment antifeudal. Però la presència al pobledel poderós marqués Roca i la ràpida derrota infringida alsrebels a Setla de Nunyes (el Comtat de Cocentaina),595

els faria guardar silenci. A més a més, els veïns de Xàtiva,l’Olleria i Benigànim –el reialenc– havien elegit del mar-qués consort d’Aielo, Jacint Roca i Ripoll-Ferrer, com a ca-pità de les milícies urbanes que es desplaçaren a Albaida ia Setla per a fer front a la revolta.596

Mentre el marit participava de la campanya, la seua mu-ller, la marquesa Fausta resaria al convent de la Puríssima deBenigànim, en companyia de la seua amiga i confident habi-tual, sor Josepa-Maria de Santa Agnés (1643-1696), més co-neguda com la ‘beata Inés’ de Benigànim, agustina descalça.En el procés de beatificació de la monja (1729-1881) cons-ten els testimonis arreplegats pel pare Tosca en la primeriadel segle XVIII, sobre els fets memorables de la beata. I entreells es troba un relatiu a la mort de la primera marquesa d’A-ielo, que també recull el referit pare Tosca en la seua hagio-grafia de la mare Inés:597

Estando la marquesa de Malferit muy enferma dela enfermedad de que murió, llamó a la madre Inés, ro-gándola la asistiesse, por el singular afecto y devociónque la tenía, y al instante la vio delante de sí, que estavafregando. Así lo dixo la sobredicha marquesa a los cir-cunstantes. Averiguaron después qué ocupación teníala venerable madre aquel día y hora en que la llamó la marquesa, y se certificaron que estava fregando. Assistió en su muerte a lasobredicha señora, con gran consuelo de su alma. Sabido después el caso por la priora [sor Elisabet-Maria del Santíssim Cos deCrist], preguntó por qué causa avía ido de aquella suerte a assistir a la maraquesa, y respondió: “Madre, si me llamava, ¿qué avíade hazer? ¿Avía de acabar de fregar, y entretanto que padeciesse la pobre señora y muriesse...?

185


594 El censo oficial del 1692 que fa recompte de 112 cases (BERNAT, Joan-Serafí – BADENES, Miquel-Àngel, Crecimiento de la población valenciana. Análisisy presentación de los censos demográficos (1609-1857), IVEI-Diputació Provincial, València, 1994, p. 194) esta desunflat per raons fiscals. La dada de1700 es correspon amb l’impost local de ‘menjadors’, AHMX, Llig. 326.

595 Vid. MOMBLANCH y GOZÁLBEZ, Francisco de Paula, La Segunda Germanía del Reino de Valencia, Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1957;GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Francesc Garcia i la Segona Germania a la Marina Alta, Associació Cultural “la Rectoria”, Teulada, 1993; CASEY, James,La Segona Germania: perfil d’una revolta camperola, dins La Segona Germania. Col.loqui internacional, Diputació de València, València, 1994, ps. 133-160.

596 Vegeu LLORENS OLTRA, Miquel-Àngel, El marqués Joan d’Almúnia i la Segona Germania, dins Benigànim en festes, 2000, ps. 76-77 (p. 76).

597 Vegeu també TOSCA, Tomàs Vicente, Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josepha María de Santa Inés (en el siglo, Josepha Albiñana),religiosa descalza del exemplaríssimo convento de la Puríssima Concepción de Nuestra Señora, de la villa de Benigánim, Tipogr. de Benito Monfort, València,1775, llibre 3, cap. 9, ps. 467-468; BENAVENT, Felipe – MARTÍNEZ, José, Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josefa María de Santa Inés,del Convento de Benigánim, Tipogr. de Nicasio Ruiz Monfort, València, 1882.

El portal de l’Aigua, en una foto del 1986 (fons Mario Guillamón, BV)


La marquesa morí al palaud’Aielo, a la una i mitja del migdiadel 17 de març del 1695, assis-tida com s’ha dit per la beata Inési pel facultatiu Pere Vidal, que erametge també de les monges de

Benigànim. Suposem que, entre les disposicions testamentàries de lanoble dona, estava la creació d’una capellania de la Puríssima a la Seude Xàtiva, benifet que es constituí l’any 1702.598

Succeirien a Fausta en els drets al marquesat de Malferit, conse-cutivament, els seus fills primer (Antoni, mort el 1706), segon (Ce-ferí), tercer (Francesc) i quart (Carles). El cinqué fill, Fèlix ja no arribariaa heretar, però els altres sí, per haver-los premort consecutivamentels germans majors.599 Dels quatre fills que succeïren na Fausta en elmarquesat, el més relacionat amb el poble d’Aielo fou el III marqués,Ceferí Roca i Malferit (1706-1730), casat amb Marianna Ortiz. El ma-trimoni vivia molt agust al poble, i portaria a batejar a la pica baptismalde l’església de Sant Pere Apòstol els seus fills Elisabet (1715), Josep(1718), Joaquim (1720) i Rosa-Fausta (1721).600


186

598 ARV, Manaments i empares, any 1702, llibre 2, mà 27, f. 21.

599 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102; RELACIÓN del pleyto visto y pordeterminar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes,que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferitcontra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, comocuradora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedadde los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr.de José Esteban Dolz, València, 1766; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelode 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en elsiglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes,1994, ps. 63-72.

600 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo deMalferit en festes, 1991, s. p.

La beata Inés de Benigànim assistí a la seua amiga la marquesaFausta de Malferit en els seus darrers dies de vida (1695)

Tapadores de test i bancades de les gerres vinaderes del palau dels Malferit

Armes heràldiques dels Roca, mar-quesos de Malferit


2.4. ELS SEGLE XVIII i LA PUGNA AMB EL MARQUÉSEl ritme de creixement assolit per València en la segona meitat del segle XVIII, es llançaria a perdre conjunturalment per

causa de la Guerra de Successió (1702-1714) a la corona de la Monarquia hispànica. Des del 1702, la polèmica successió di-nàstica dels Àustria havia derivat en una guerra continental i mundial, en què s’enfrontarien les grans potències de l’època: Françai Castella, en defensa del rei Felip V de Borbó, nét de Lluís XIV; contra Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal i els regnes de laCorona d’Aragó, partidaris de Carles III d’Habsburg, arxiduc d’Àustria.

L’estiu del 1705, les tropes de l’aliança austriacista, desembarcades a la Marina, no trobaren excessius entrebancs a l’horad’avalotar els llauradors i les classes populars del Regne de València a favor de l’arxiduc. Les promeses de reducció o anul·lacióde les particions de collita en terres de senyoria, contribuïren a l’afermament de la causa ‘mauleta’ al camp valencià. Enfrontd’això, estava la postura d’algunes viles i d’alguns estaments (l’alta noblesa i les jerarquies eclesiàstiques) que, per diferents motiusque ara no vénen al cas, optaren per apuntar-se al bàndol dels ‘botiflers’, partidaris del manteniment del statu quo feudal i delcentralisme a la francesa de Felip de Borbó.

La guerra de Carles i Felip tenia, doncs, certes implicacions internacionals (l’equilibri entre les grans potències), nacionals (ladefensa d’una monarquia plural versus l’aposta per l’autoritarisme centralista a la francesa) i locals (la lluita dels llauradors ‘maulets’contra els abusos senyorials, a les poblacions exmorisques). I l’escenari preferent de totes aquelles pugnes, seria, durant doscatastròfics anys (1705-1707), la terra de València. Els registres parroquials dels pobles de la Vall d’Albaida on s’han conservat,deixen resseguir l’impacte d’una forta crisi (escassesa d’aliments, fam, malalties...), que causà moltes víctimes mortals a la comarcaen els anys 1706 i 1707.

El duc de Gandia, els marquesos de Malferit, Bèlgida i Albaida, i, en general, la pràctica totalitat dels senyors territorials de laVall d’Albaida apostaren per la causa borbònica. En canvi, els del reialenc xativí de Benigànim i Montaverner, i els vassalls també‘francs’ de la Pobla o Llutxent (que no partien fruits, per ser pobles fundats per Jaume I, feia segles), victorejaren el nom deCarles III pels carrers. Simultàniament, els explotats vassalls de pobles exmoriscos com Aielo –que havien simpatitzat amb laGermania– apostaren clarament per la causa austriacista. A Ontinyent, la majoria del veïnat es féu així mateix austriacista. Lacausa de Carles III s’imposà també a Albaida, l’any 1706, malgrat les reticències de la burgesia de la Volta de la Processó (llauradorsrics, mercaders i saboners), que feia bona lliga amb el marqués.601

Per Nadal del 1705, monsenyor Lluís de Belluga, bisbe de Cartagena, organitzà una ‘croada’ amb les milícies de Múrcia i laManxa per a envair el Regne de València en nom de Felip V, contra els ‘heretges’ aliats i los rebeldes valencianos. A aquestesforces, s’uniren alguns mercenaris i les milícies borbòniques dels pobles valencians de la regió de Xixona-Vinalopó, comandadesper Pere Corbí; uns 4.000 soldats en conjunt, i alguns canons. Ontinyent, que era una de les viles més poblades del país, foul’objectiu elegit pels borbònics per a llançar l’ofensiva. El 28 de gener del 1706, els homes de Belluga i Corbí posaren setge ala vila del Pou Clar, plaça defensada per milicians ontinyentins i de diferents pobles de la Vall d’Albaida, sota comandament deJacint Esplugues Quintana, capità de les milícies de la vila de Bèlgida.

Després de cinc jornades de bombardeig i dos intents infructuosos d’assalt, els assetjadors obtingueren la rendició dels dedins (2 de febrer), a canvi de respectar-los les vides i les hisendes. Tanmateix, en entrar els forasters a la vila, es dedicaren a sa-quejar sense control la majoria de cases del poble –no les dels botiflers, òbviament–, fins al 9 de febrer, en què tocaren a reti-rada.602 Mentre durava el setge d’Ontinyent, els maulets de la Marina, comandats per Gavilà, avançaven cap a la vall, alhoraque les forces de Garcia Dàvila prenien posicions a Benigànim, una vila molt decantada per Carles III.

187

601 Més detalls en: TEROL i REIG, Vicent, La Guerra de Successió a la Vall d’Albaida, Aguaits, 24-25, Dénia, 2007, ps. 217-251; SOLER, Abel, De Vilanovade Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla, 1999; SOLER, Abel,Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

602 CASTELLVÍ, Francisco de, Narraciones históricas,ed. a cura de J. M. MUNDET i J. M. ALSINA, Fundación Francisco Elías de Tejeda y Erasmo Pércopo,Madrid, 1997-2002, 4 vol.; CERVERA TORREJÓN, José Luis, Joan-Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet, Eliseu Climent, València, 2006, ps. 108-109; TEROL i REIG, Vicent, Els saqueig borbònic d’Ontinyent de febrer de 1706, dins Crònica, núms. 644-646, Ontinyent, 2007.


El 6 de febrer arribà a Albaida una cartad’en Gavilà, on emplaçava els albaidins a de-clarar-se partidaris de Carles III, si no volienveure saquejada la vila.603 Però Albaida haviasigut ocupada pels homes de Pere Corbí, que,a l’alçada del Palomar, pararen una emboscadaals maulets de Gavilà. Aquests es retiraren dinsles muralles i l’alcàsser gòtic de Bèlgida –delqual a penes queda hui el peu d’una torre– iaconseguiren resistir. L’avanç de Garcia Dàvilades de Benigànim i l’Olleria cap a Albaida i On-tinyent, obligà finalment els borbònics a carre-gar amb el botí i retirar-se de la Vall d’Albaida(9 de febrer).

Les autoritats dels diferents pobles celebra-ren a aleshores, i durant els mesos subsegüents, els triomfs de l’Aliança antiborbònica. Diferents localitats de la comarca acollirensoldats portuguesos durant el segon semestre del 1706. Eren els moments de major exaltació popular anticastellana, al crit de‘Castellans a la gerra!’ o ‘En dir ‘ocho’, tira-li!’.604 Mentre el Regne de València es donava per perdut, la família dels Malferit,exiliada a la cort de Madrid, rebia amb commoció la notícia de la mort en combat del II marqués titular (1695-1706), el joveAntoni de Malferit i Roca, primogènit del vidu Jacint, que moriria també durant la guerra, el 1710. A Antoni, el succeí com a IIImarqués el seu germà fadristern, Ceferí de Malferit i Roca (1706-1730).605

Estant així les coses, en la primeria del 1707, els austriacistes es preparaven a València per a la invasió i la conquesta de Cas-tella. Tanmateix, el 25 d’abril del 1707 el vent es girà de ponent. Les tropes de l’aliança foren derrotades estrepitosament alcamp d’Almansa, per l’exèrcit castellanofrancés, que, en un tres i no res, envaí el regne i n’ocupà la capital (8 de maig). Pocsdies després, el rei Felip V de Borbó aprovà l’incendi i destrucció de la segona capital del país, Xàtiva (rebatejada amb el nomignominiós de Colonia de San Phelipe), i promulgà el decret de Nova Planta, en virtut del qual incorporava el Regne de Valènciaa Castella –capital, Madrid–, i suprimia els seculars furs i privilegis por justo derecho de conquista. La simultània implantació de lasLeyes de Castilla,que segons paraules del propi monarca eren tan loables y plausibles en todo el Universo..., comportà una dràsticapujada d’impostos, l’eliminació de la llengua valenciana dels escrits oficials i dels registres notarials, i la designació directa dels al-caldes de cada poble (ofici de tradició castellana) pel intendent de l’exèrcit d’ocupació, que exercia de governador del reynodestronat: la provincia de València.

La primavera i l’estiu del 1707 la situació era de perill constant, per l’avanç dels soldats espanyols i francesos en territori va-lencià, i per les operacions de sabotatge de la guerrilla de ‘miquelets’ valencians. Fou concretament el 6 de maig, quan les forcesd’ocupació entraren a la Vall d’Albaida per l’Estret de les Aigües, i trobaren mostres de resistència armada en diferents poblesde la comarca. Una colla de miquelets de la terra tractà de fer front als soldats del Borbó a l’alçada de Sant Pere, però forenabatuts.606


188

603 GIL-MASCARELL, Vicente – TORMO, Juan, La historia y Albaida. Conferencia dada en el Círculo Segrelles,Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Albaida,1978, t. 2, p. 27.

604 Frases recordades encara en la parla popular del segle XIX (MARTÍ GADEA, J., Tipos, modismes, y coses rares y curioses de la Terra del Gè; arreplegadesy ordenades per un aficcionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella, València, 1908, t. 2, p. 380). A l’Albaida actual, encara es recorda això de ‘castellans a lagerra’. També se’n diu el següent: ¡Castellano rabudo no tiene rabo, porque a l’entrada de Valensia se l’han robao!


606 SOLER, A., De Vilanova de Rugat..., p. 291 i ss.

La batalla d’Almansa (25 d’abril del 1707) seria nefasta per al futur del Poble Valencià


A poc a poc, els soldats de Felip V ocuparen els diferents pobles de la co-marca. La superioritat numèrica i militar de què feien gala evità que trobarenresistència armada entre la població, que es trobava indefensa. Excepcional-ment, a l’entrada de Beniatjar, els eixiren al camí els homes del poble –algunsd’ells, excombatents maulets de la II Germania– i resistiren a mort a l’inva-sor.607

El país estava ocupat i sagnat, i Aielo, ple de refugiats xativins, com la restade llocs del terme. No hi havia res a fer, doncs: els llauradors aieloners –que,en principi havien cregut en les consignes antifeudals de Basset i en les pro-meses d’afranquiment fetes en nom de Carles III– es quedaren més entredecebuts i resignats, tal com expressa molt bé una dita popular d’aquell temps:Carles Tres i Felip Cinc m’han deixat ab lo que tinc! Mentrestant, Xàtiva, la se-gona capital del regne difunt, que amb anterioritat a la guerra aplegava 14.000ànimes, devotes de l’arxiduc, havia quedat reduïda a no res. Segons un me-morial elevat a la corona pel municipi de la colònia el 1709...

Hoy, la ciudad se halla en estado de derruida. Sólo la habitan pocomás de 160 familias que probaron ser buenos vasallos del rey. Y aunquea la vista parece aver algún gentío, es de personas miserables, renterospobres, oficiales cuya sustancia es tan ninguna, que sólo entendieron alprincipio en cubrir las arruinadas casas y guarecerse de las inclemenciasdel tiempo (...), siendo más reparable la consideración que, entre militaresirlandeses, nación francesa y otros agraciados, disfrutan de tres de lasquatro partes de la vega y casas de San Felipe.608

Arribats al 1710, la victòria semblava posar-se de nou del costat de Carles III, que tornà a ocupar la villa y cortede Madrid.La guerrilla de ‘miquelets’ (migaletes, en el vocabulari utilitzat pel bàndol filipista) era particularment activa en localitats com araBenigànim, Llutxent o la Pobla del Duc. S’havien practicat assalts, sabotatges i robatoris a militars borbònics i mercaders francesos,sobretot als Alforins i al coll de Llautó. Els ocupants reforçaven la vigilància i temien una sublevació dels valencians, per ser unany de fam i penúries, aquell del 1710. Tanmateix, la guerra es capgirà a l’Aragó, després d’algunes victòries contundents de lacoalició borbònica. Carles d’Habsburg havia sigut coronat emperador d’Alemanya i les monarquies europees de l’Aliança co-mençaren a pactar la pau, assolida pel tractat d’Utrecht (1713). Els aliats deixaren Catalunya desemparada. La resistència delscatalans –i de valencians allí refugiats– perdurà fins a la rendició de Barcelona, l’11 de setembre del 1714. Després capitulà Ma-llorca i s’acabà definitivament la guerra (1715).

Al sendemà de la guerra, recorrien la comarca els recaptadors del nou impost de l’equivalente, custodiats per dragones conlas bayonetas caladas.609 I si algú d’Aielo havia gosat deixar de partir collites i desafiar l’autoritat del marqués Jacint (mort en eltranscurs de la guerra, el 1710), ara hauria d’acatxar el cap i aclarir comptes amb la senyoria.

Ara bé, no tots els homes que havien combatut contra Felip V, ‘miquelets’ acostumats a les accions de guerrilla, es rendirentan prompte. En terres del marqués d’Albaida destacà en la postguerra la figura del miquelet Josep Tormo Faios (1663-1715),

189


607 CORTELL, Mª Carmen - HERRERO, Abelardo, Beniatjar, evocación de un pueblo, València, 1985, p. 31.

608 Citat per VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, IV Col·loqui d’O-nomàstica Valenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps.1.199-1.230 (p. 1.199).

609 BLESA DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’antic règim: Xàtiva (1700-1723), col·l. Temes Locals, 1, Ajuntament de Xàtiva, 1994, p. 100.

Felip V de Borbó, rei d’Espanya, tal com figurapenjat al Museu de l’Almodí de Xàtiva


més conegut com ‘Xàquera’, que morí abatut una nit, enmig d’uncontrovertit tiroteig, a la mateixa vila d’Albaida.610 Molt més conegu-des i celebrades en romanços de ‘cego’ i cançons populars611 forenles fetes del miquelet d’Aielo de Malferit Jacint Rovira, mort a trets aAlfafara el 1718, mentre era sotmés a un procés pels seus delictes, ala Sala del Crim de la Reial Audiència i Chancillería de València (1716-1718).612

Ara bé, la història de Jacint Rovira Joan (1684-1718) té poc aveure amb la de Xàquera. El d’Aielo havia sigut un ‘guapo’ aventurerdel seu temps, un home d’armes i aventures, moltes de les quals tin-gueren per marc els trastorns de la Guerra de Successió. Nat a la vilad’Aielo, es traslladà amb els pares –Joan-Baptista Rovira i ElisabetJoan– a la Vila Joiosa (c.1699), i, estudiant a la Universitat de Gandia(c.1702-1706), començaren els seus problemes amb la justícia, ori-ginats en haver-se enamorat d’una niña bonita de sangre calificada. Elcosí de la xicona fou ferit mortalment pel d’Aielo, i ací començarenles seues peripècies i fets d’armes (1708-1711) per l’Aragó, Catalu-nya, els Països Baixos, el País Basc, Portugal, Navarra, França, Itàlia,Viena, Sicília, Mallorca, Barcelona, València i Gandia.

Tornat a la seua terra en plena guerra (1711), es dedicà a viureentre els miquelets de les serres de Mariola i Aitana: figura en la do-cumentació de l’època com a capitán de rebeldes migueletes.Cap-turat i empresonat a Alacant, aconseguí evadir-se (1712), i continuàrondinejant per la Vila Joiosa, Pedreguer, Biar, Agres, Ontinyent iBocairent. Empresonat de bell nou (1715), se’n fugí de les Torres

de Serrans de València en companyia d’un gitano (1717), però al cap de pocs mesos l’abateren els soldats del rei en termed’Alfafara, quan venia de rebre confessió al convent de caputxins d’Albaida (1718). En fi, tot això és el que tractaren de posaren vers uns romanços que la gent de mitjan segle XVIII aprenia de memòria i cantava, mentre llaurava o picava espart, perexemple, en la picadora del Fondo d’Aielo. Vet aquí una mostra dels versos del romanç de la ‘Primera part’, quan fa referènciaals orígens i a la infantesa del miquelet: Jacinto Rovira soy, / de esclarecida prosapia. / Nací en la villa de Ayelo, / tan inclinado alas armas, / que por mi divertimiento / jugaba mucho a la espada. / Luego manejé escopetas, / inclinándome a la charpa. / Eneste tiempo, mis padres, / por conveniencias que hallan, / fueron a Villajoyosa, / trasladando su morada, / en cuya villa, los mozos/ y los chicos me tiemblan.

Els temps de la postguerra guerrillera i de la imposició de la Nova Planta borbònica són uns anys de foscor documentalsobre Aielo, un poble que sembla haver desaparegut dels arxius. En qualsevol cas, consta que a partir del 1720, assolida i sos-tinguda la pau, començarà una llarga fase de creixement agromercantil i demogràfic, allargada fins la dècada del 1790. Elsprimers símptomes d’aquella nova espenta foren la construcció del calvari i ermita de Sant Joaquim, a la part alta del poble


190

610 TEROL REIG, Vicent, Història i mort de Xàquera: Josep Tormo, un miquelet austriacista albaidí, dins Alba, 11, Ontinyent, 1997, ps. 79-90.

611 PRIMERA parte de los romances de Jacinto Rovira, natural de la villa de Ayelo, Reyno de Valencia. Dáse cuenta de sus valerosos hechos, muertes y resistencias,Tipogr. d’Agustí Laborda, València, c.1746-1750; SEGUNDA parte de los romances de Jacinto Rovira. Nueva relación de los valerosos hechos de estearrogante mancebo, natural de la villa de Ayelo, en el Reyno de Valencia, Tipogr. d’Agustí Laborda, València, c.1750. Vegeu AGUILAR PIÑAL, Francisco,Romancero popular del siglo XVIII, CSIC, Madrid, 1972, ps. 65-66; AGUILAR PIÑAL, Francisco, Bibliografía de autores españoles del siglo XVIII, CSIC,Madrid, 1991.

612 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un romance popular del siglo XVIII: las andanzas o desventuras del guapo Jacinto Rovira de Ayelo, dins Almaig. Estudisi documents, 14, Ontinyent, 1998, ps. 54-66.

Un dels romanços que contaven en vers la vida i les fetesdel roder aieloner Jacint Rovira


(c.1726-1727)613 i la col·locació de la pri-mera pedra de l’església nova de SantPere apòstol (1732), coincidint amb l’anydel casament del IV marqués, Francesc VRoca-Ferrer i Malferit (1730-1742), ambla noble dona Agnés Llançol i Cavani-lles.614 Aquest havia succeït al seu germàCeferí l’any 1730, per haver mort aquestsense descendència.615

El projecte de construcció d’una novaesglésia parroquial de gran embalum erauna necessitat imperiosa, en un poble quehavia multiplicat la seua població en les úl-times dècades. El prevere mossén PatriciFerrer –doctor en teologia, que regí la rec-toria entre el 1714 i el 1757– oficiava missaamb les portes obertes i la plaça de la Fontplena de gent. Urgia, doncs, trobara unasolució, fent ús del solar que feia molts anys–el 1536– havia sigut donat per la senyoriaa la parròquia amb aquesta finalitat: la d’alçarun nou temple. Les autoritats locals i el rec-tor –amb el permís i la supervisió del marqués616– es posaren encarregaren un ‘perfil’, amb plantai alçat, i adjudicaren l’obra al mestre Vicent Insa, ontinyentí d’origen aveïnat al poble d’Aielo.Aquest s’ocupava, també des del 1732 de construir l’església de l’Assumpció de la Pobla del Duc.La de Sant Joan Baptista d’Atzeneta d’Albaida l’havien començada a edificar, els pedrapiquers delpoble, el 1728. La de la Puríssima Concepció d’Otos s’estava alçant entre el 1724 i el 1742, il’església de Sant Jaume i Sant Joan apòstols de Montaverner es construiria entre el 1732 i el1762. A Ontinyent, a partir del 1745, el mateix Vicent Insa construí el remat del campanar deSanta Maria, dissenyat per l’arquitecte carmelità fra J. Albert Pina.617 Així que és pot dir que Aielo

191


613 La campana de l’ermita, en efecte, porta inscrita la data ‘1727’, segons GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visitapastoral del Arzobispo Mayoral a los pueblos de la Vall d’Albaida en 1742, dins Almaig. Estudis i documents,22, Ontinyent, 2006, ps. 52-66 (p. 58).

614 CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII,Siglo XXI, Madrid,1995, p. 290.

615 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urba-nística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

616 El qual, a penes cooperà en el finançament de l’obra, com feien uns altres nobles en els seus respectius senyorius. Exigí, això sí, que es col·locaren lesseues armes heràldiques damunt la porta, unes armes que serien picades l’any 1811, arran de la Revolució Liberal. Vid. GOBERNA ORTIZ, Ferran,Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (p. 38, n. 4).

617 Vid. MONTOLIU, Violeta (dir.), Monumentos arquitectónicos de la Vall d’Albaida: Templos parroquiales, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1987;SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, 1999;JORDÀ, Rafa – YAGO, Ramon – SOLER, Abel, El mirador de la vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d’Atzeneta d’Albaida, Ajuntament d’At-zeneta d’Albaida, 2002; SOLER, Abel – ALFONSO, Daniel, Otos. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Otos, 2011; CASANOVA, Emili (ed.), Me-mòries d’un capellà del segle XVIII. Josep Esplugues, rector de Montaverner, Eds. Alfons el Magnànim, València, 1989; SOLER, Abel – CALZADO, Antonio,Història de Montaverner, Ajuntament de Montaverner, 2011; BERNABEU GALBIS, Alfredo, Arte e historia de la iglesia de Santa María de Ontinyent, Caixad’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1986.

Detall de la campaneta de l’er-mita, del 1727

L’ermita de Sant Joaquim o del Calvari, segle XVIII


de Malferit participà, en les dècades cen-trals del segle XVIII, d’una autèntica febreconstructiva d’edificis sagrats a la Vall d’Al-baida.

La construcció de l’església d’Aielos’inicià el 21 d’abril del 1732, amb lacol·locació de la primera pedra, i con-clogué el 1744, amb la benedicció del’obra i el trasllat a ella del Santíssim Sa-grament.618 Des del principi, es visque-ren moments difícils, com fou lacatastròfica pedregada del 1734, que ar-ruïnà les collites del terme: el rei Felip Vintervingué a favor del poble i aplicà unarebaixa fiscal al poble.619 El rector, per laseua banda, elevà una súplica a l’arque-bisbe dient que no tenia ni per a cera.620

Recuperada l’economia local, les obresavançaren ràpidament, fins al punt d’estar acabades en dotze anys. En la cornisa lateral de l’edifici figura inscrita la data ‘1739’,que marcaria l’arranc de la volta i la coberta de la nau. També hi hagué diners, fins i tot, per adquirir noves imatges, com ara latalla antiga del Crist de la Pobresa, que datava de circa 1740.621 Així les coses, quan l’arquebisbe Andreu Mayoral visità la par-

ròquia, el 16 de juny del 1742, ho trobà tot ben avançat.622 Amb labenedicció del temple pel mateix arquebisbe (25 de juliol del 1744),i amb translació del Santíssim, missa cantada i sermó pagat pel comú(a l’endemà, 26 de juliol), es donaria per conclosa l’obra. Així constaen el llibre d’acords de l’ajuntament: queda concluida la iglesia nueva,tan a satisfacción de todo el común, a la qual se hizo la traslación delSantíssimo Sacramento, en el día veinte y seis de julio del año próximopassado mil settecientos quarenta y quatro.623

Es comptaria a tal efecte amb l’assistència del V marqués de Mal-ferit, Carles-Josep Roca-Ferrer i Malferit (1691-1769, senyor d’Aielo


192

618 Dades documentades per SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno,València, 1922, p. 84.

619 AGS, Secretaría y Superintendencia de Hacienda, llig. 576, El lugar de Ayelo deMalferit, en el Reyno de Valencia; citat per ALBEROLA, Armando, Catástrofe, eco-nomía y acción política en la Valencia del siglo XVIII, Edicions Alfons el Magnànim,València, 1999, ps. 64-65.

620 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los inicios de la hoy parroquia de San Pedro Após-tol de Ayelo de Malferit, dins Crònica de la V Assemblea de Cronistes del Regne deValència, 1986; reed. dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

621 Ibídem. La Mare de Déu del Remei d’Albaida data també del 1740.

622 GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visita pastoral del Arzobispo Mayoral a lospueblos de la Vall d’Albaida en 1742, dins Almaig. Estudis i documents, 22, Onti-nyent, 2006, ps. 52-66.

623 FDFG, Llibre d’acords del 1744-1753, Acta de ple del 1744, juliol 26.

Joc de volums del temple parroquial

Les armes heràldiques dels Roca-Ferrer i Malferit, encasta-des damunt la porta forana del temple, serien picades pelsvassalls d’Aielo en els anys de la revolució liberal


193


L’església de Sant Pere apòstol, obra dels anys 1732-1744


des del 1742), casat amb Marianna Pertusa i Milàd’Aragó.624 En Carles era el successor natural dels seusgermans majors Antoni, Ceferí i Francesc –II, III i IVmarqués respectivament– que havien premort sensedescendència.625

L’any 1744 no solament fou important per l’acaba-ment de l’església nova, sinó també per ser el de lafundació de l’actual Carrer Major, projectat aleshorescom a ‘carrer de Sant Francesc. L’historiador local Fer-ran Goberna comenta com el 28 d’abril de dit any, elprocurador del marqués, Isidre Gironés, es reuní ambtots els qui havien sigut establits per la senyoria ambsolars per a construir cases extramurs; concretamententre els portals de Sant Francesc i Sant Cristòfol. L’ob-jecte de la convocatòria era el de formalitzar l’establi-ment emfitèutic d’aquestes cases, és a dir, la cessió pelmarqués del domini útil a perpetuïtat, a canvi de censosanuals en diners, i del reconeixement dels seus dretsde fadiga i lluïsme. Els propietaris d’aquelles 15 prime-res cases noves eren Joan Ximènez, llaurador; JoanBelda, soguer; Vicent Insa, mestre d’obra de vila; JoanCalabuig, llaurador; Lluís Sanç, mestre d’obra; JosepaBarber, vídua de Pere Castelló; Blai Sanç de Ginés, llau-rador; Josep Eixea, llaurador; Pere Beneito de Pere,llaurador; Francesc Beneito, llaurador; Lluís Mompó,llaurador; Vicent Ortiz, mestre fuster; Francesc Martí-nez Carrió, fill de l’escrivà del municipi; Vicent Beldade Bertomeu, llaurador, i Vicent Ludeña, llaurador.626

El municipi d’Aielo el conformaven un grup de llau-radors benestants que mantenien una relació de certa cordialitat amb la senyoria, i que havien de guardar les formes amb elmarqués, encara que els dolguera partir collites amb ell. Ja que, de fet, el marqués intervenia directament en l’elecció dels oficialsmunicipals. Els de l’ajuntament antecedent li passaven una terna de elegibles per a cada càrrec, i el senyor o el seu procuradorelegia el que fóra del seu grat; encara que de vegades s’avançava ell i proposava directament a qui li pareixia bé. Hi havia unaaltra peculiaritat, característica d’Aielo i d’uns altres llocs on hi havia despoblats importants. I és que cada any eren elegits dosalcaldes ordinaris i dos alcaldes de la hermandad (antics lloctinents de justícia), un per a cadascuna de les baronies dels Malferit,Aielo i Cairent. L’elecció es verificava al palau marquesal, on els oficials juraven el càrrec posant les mans sobre un llibre missal.Per a llur assessorament, comptaven amb un notari llicenciat en dret i amb un escrivà de la sala, i s’auxiliaven també d’un pre-goner.627


194

624 ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, doc. 102.


626 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes,2008, ps. 151-161 (p. 158).

627 FDFG, Llibre d’acords del 1744-1753.


De l’any 1748 és un llistat de contribuents del’equivalent d’Aielo de Malferit, on es fa constar quinseren els principals terratinents, l’oligarquia agrícola quedespuntava de la resta del veïnat. Els 12 propietaris mésben situats eren: Antoni Bellot, Joan Calabuig, AgustíBarber, Joan Eixea major, la vídua de Josep Joan, PereRequena, Josep Mompó, Miquel Eixea major, GabrielCastelló, Vicent Colomer, Maure Beneito i els hereusde Jacint Mompó. També hi havia tres grans terratinentsde l’Olleria que comptaven amb extenses heretats alterme d’Aielo: Lleó Boluda, Cosme Borràs i Josep Bru‘de Patorro’.628

Entre les famílies benestants del poble es comptavatambé la del llaurador Francesc Ortiz Esterlich i sa mu-ller, Maria Sanz Sempere, casats el 1729. Pere ApariciOrtiz, el diputat aieloner de les Corts de Cadis (1810-1812), era nét de la primogènita d’aquest matrimoni,Vicenta Ortiz Sanz.629 El cinqué fill del mateix matrimoni–i oncle matern de Pere– fou el degà Josep Ortiz Sanz,que nasqué a Aielo el 5 de setembre del 1739 i fouapadrinat per l’alcalde, Vicent Ortiz. Amb el temps,aquell nadó es convertiria en una de les figures més im-portants de la Il·lustració valenciana de la segona meitatdel segle XVIII, en el camp del teatre, l’arquitectura i lahistòria. L’eclesiàstic aieloner compartiria protago-nisme, pel seu afany de coneixement (sapereaude!,“atreveix-te a saber”, era la divisa dels il·lustratseuropeus), amb el botànic Cavanilles, el rector de laUniversitat Vicent Blasco, o els germans de XàtivaJaume i Llorenç Villanueva.630 Però de tot això ja trac-tarem més endavant, on corresponga.

Els efectes dels fortíssims terratrèmols de l’any1748, amb epicentre a Montesa, es deixaren sentir acíi a tota la Vall d’Albaida.631 En el cas de l’Olleria, entrealtres coses es partiren els arcs de la casa capitular i calgué refer-los. Pel que fa a Aielo, en este lugar, en la iglesia y hasta en doze

195


628 Ibídem, fs. 83-86.

629 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Alguns apunts biogràfics sobre el diputat per València en les Corts de Cadis, Pere Aparici i Ortiz (1761-1829), dinsAlmaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997, ps. 81-94.

630 Vid. LÓPEZ PIÑERO, José Mª. i al., La actividad científica valenciana de la Ilustración,Diputació de València, 1998, vol. 2, ps. 12-13; GOBERNA ORTIZ,Fernando, Ante los doscientos cincuenta años del nacimiento del Deán Ortiz, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 82-89; GOBERNAORTIZ, Fernando, El canónigo Deán Ortiz, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El degà de Xàtiva Josep Ortiz iSanz (1739-1822), dins Papers de la Costera, 11, Xàtiva, 1998; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘BibliotecaDegà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001.

631 FAUS PRIETO, Alfredo, Los terremotos de 1748 en el antiguo Reino de Valencia. Documentos de base y notas para su estudio, dins Cuadernos de Geo-grafía, 45, València, 1989, ps. 35-50; CHAPA VILLALBA, Salvador, Fuentes para la historia local: el terremoto de 1748, dins Al-Gezira, 9, Alzira, 1996,ps. 395-402.

José Mª. Mira Garrido, llaurant (1970)

La casa dels Cups, al carrer de les Primícies, on els vassalls del marquésportaven a processar el raïm


casas de él, se manifiestan muchas grietas en las paredes y demás partes de su fábrica.Y aunque cayó la veleta y una bola del campanario (bola cimera ‘herreriana’, rematdecoratiu de pedra), al terremoto del día dos no se ha experimentado ni se manifiestadesgracia alguna; pero, del pavor, las gentes viven fuera.632 És a dir, que el veïnat s’haviatraslladat a viure al camp, en barraques improvisades.

També a mitjan segle XVIII es reobriren clavills en un vell contenciós entre l’O-lleria i Aielo, sobre la delimitació del terme, l’ús d’aigües sobrants i unes altres cosescompartides. El 1751 es renovarien els pactes del 1597 i el 1674, sobre la cessióde les fonts de la Teula i l’Atjar als regants de l’Olleria.633 Per la part d’Aielo, signà lanova concòrdia Francesc Martínez Carrion, procurador general del marqués deMalferit, el qual autoritzà la reconstrucció de la séquia de les Hortetes del Riu del’Olleria. Més complicada es presentava, però, la negociació subsegüent sobre ladelimitació de termes entre ambdós pobles.634 El marqués mantenia aspiracionssobre els Vint-i-cinc, i l’Olleria, sobre el territori de Cairent. Així que calgué dibuixar

un mapa molt ben il·lustrat, l’any 1753,635 per a poder traçar un amollonament (4 d’abril del mateix any) semblant al traçat enels anys 1584-1591. La delimitació o deslinde serviria de base per a l’actual, en ser ratificada per ambdós pobles el 1863.636


196

632 AHMX, Lligall 761, exp. 1, Relació del 23 de març del 1748; reproduït parcialment per FÉLIX CARRASCO, Esteban, Relación puntual, circunstanciada,de las ruínas y extragos causados por los terremotos que se sintieron en varias partes del Reyno de Valencia los días 23 de marzo y 2 de abril de 1748, Impr.de la viuda de Antonio Bordázar, València, 1748; reimpr. facsímil en Documenta, 1, Montesa, 1992, s. p.

633 RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999,ps. 117 i ss., i doc. 10 de l’apèndix.


635 BRAVO CHAPÍ, Maria, El poble d’Aielo recupera un plànol del terme municipal, del 1753, donat per José Vicent Juan, dins Crònica. Tribuna d’opinió dela Vall d’Albaida, 471 (2ª. època), Ontinyent, 26.09.2003, ps. 18-19.

636 AMOl, Caixa 11, doc. 25; AMAM, Caixa 11, doc. 25; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat al’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 339-345.

Segell de la parròquia d’Aielo (segleXVII), que fa referència als Dolors (elcor travessat per la fletxa) de la Marede Déu (stella matutina)

Cànter foral per a mesurar el vi, conservata la botelleria d’Aielo

L’ermita de Sant Joan dels Vint-i-cinc i el camí vell d’Aielo a l’Olleria, en un mapa del 1753(Arxiu Municipal d’Aielo)


La cerimònia de la presa de possessió feudal en nom del VI mar-qués de Malferit, Salvador Roca, Pertusa, Malferit i Milà d’Aragó(1760-1820) –que seria també VII comte de Bunyol (des del 1789)637

i es casaria amb Rafael de Castellví– tingué lloc els dies 3 i 5 de marçdel 1760, per haver mort el progenitor d’aquest, en Carles Roca. Elnou marqués i sa mare, la vídua Marianna Pertusa, continuaven al’Audiència de València el plet successori amb el pretendent Pere deVallterra i Malferit; un prolongat litigi que acabarien guanyant, de ma-nera inapel·lable l’any 1767.638

Amb ocasió de la presa de possessió acudí a Aielo el notari CeferíOrtiz, que actuaria en qualitat de procurador del jove marqués (de16 anys), ben abillat amb perruca i tricorni al cap, la cara enfarinada,casaca lluenta de seda i mànegues de randa. Els detalls que contél’acta notarial639 ens aporten, com ara veurem, una informació moltdetallada sobre l’aspecte que presentava l’Aielo de mitjan segle XVIII.

En primer lloc, el notari procurador visità les quatre portesd’Aielo,640 llamadas de San Roque, de Nuestra Señora del Carme, SanChristóval y de la calle de San Francisco; la cadira de repòs del pres-biteri de l’església (se sentó en una silla de respaldo, que con su sitialestaba puesta a la parte del Evangelio); el Forn Vell, de l’actual carrer de l’Hospital Vell; el Forn Nou del carrer de l’Hostal (actualplaça de Sant Engraci); l’Hostal o Mesón, a la mateixa plaça; la tenda, que estava establida a can Manuel Borrell; la taverna i flecade pa de ca Joaquim Penadés; la taula de la carnisseria, situada al carrer de la Mare de Déu del Carme; el palau; l’almàssera lla-mada del señor, con sus graneros y almasenes, islada, la qual linda por una parte con el palacio del señor, calle en medio; el trullamb sos cups (el trujal con sus cubos), al carrer de la Carnisseria, actual carrer de les Primícies, on encara es conserven en ruïnesla casa i els artefactes del trull (l’encara anomenada casa dels Cups), i l’escrivania de la sala i cort de justícia local (a ca Francesc-Josep Martínez Vicent, que era l’escrivà titular).

Efectuades totes aquestes coses, arribà l’hora de prendre possessió de la jurisdicció civil, part de la cerimònia que requeriala celebració d’un juí fictici. Raó per la qual, el procurador del marqués, Ceferí Ortiz...

...estando oyendo en justicia para darla a quien la tenga, compareció Ignacio Calabuig, labrador y vecino de esta mismavilla, y hizo verbal instancia, diciendo que Francisco Bellot, también labrador, vezino de esta misma villa, le estava debiendoquatro libras y diez sueldos, de resta de los jornales que tenía trabajados en su qüenta. Y aviéndolo confesado dicho FranciscoBellot, en asignación verbal que sobre ello se tuvo, mandó el dicho don Ceferino Ortiz, en el sobredicho nombre de procurador,que desde luego pagase el expresado Ignacio Calabuig las enunciadas quatro libras y diez sueldos. Y que, no cumpliéndolo,que se le sacasen prendas por medio de Pedro Molina. Y se condenó también en las costas.

197


637 Per la branca genealògica dels Milà d’Aragó (família marquesal d’Albaida), que havien obtingut temps arrere el comtat, per haver emparentat amb elsMercader de Bunyol. Vid. CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 65.

638 RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), quesigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca,marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José EstebanDolz, València, 1766; CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruegode Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, p. 111.

639 APPV, Protocols de Ceferí Ortiz, núm. 3.335, fs. 58-108; transcrit parcialment per GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documentoprotocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

640 Sobre la identificació d’aquestes entrades al poble, trobareu més informació en el capítol de geografia, quan tractem de l’evolució urbana i demogràficad’Aielo.

Batent el forment a les eres de batre


A fi de formalitzar la possessió de la jurisdicció criminal,l’agutzil i pregoner Pere Molina preconitzà un ban d’armesprohibides, i el representant senyorial empresonà fictíciamentel veí Vicent Albiac, per portar-ne. A continuació, l’agutzilpenjà una rama en una olivera a l’eixida del poble, per ordredel procurador, en senyal de possessió de la jurisdicció su-prema, és a dir, del dret a penjar criminals, si calia. Visità des-prés la presó, anexa y junta a la casa en que se compone estavilla; el forn de vidre de la cantonada del Carrer Nou amb elcamí de l’Olleria (casa llamada del horno de vidrio..., calle co-múnmente llamada de las Casas Nuevas de San Francisco, laqual linda... con el camino que va a la villa de la Ollería); elmolí fariner d’Allà Baix o del Marqués, en la partida común-mente nombrada de la Huerta del Arrosar, junto al río (...) y,junto a él, tres quartones poco más o menos o lo que sea, detierra huerta, con diferentes árboles; el teular del Dilluns, queestá junto al huerto llamado del Señor; 9 fanecades de l’hortadel Dilluns; l’ermita de Sant Joaquim, en partida comúnmentenombrada de Pursons; un corral que posseïa en la partida co-múnmente nombrada del Portal Nuevo, inmediato al Juego de

Pelota, és a dir, al carreró que aprofitava de trinquet (de la placeta de la Font cap amunt); un altre corral a les Eres, vora el camíde l’Horta i els corrals de Joan Calabuig i Josep Eixea; 10 fanecades d’horta morerar al Divendres; 24 jornals (144 fanecades)de secano, plantadas de algarrobos, olivos y moreras, sito en esta partida de los Serranos, dicho comúnmente el Pla, i l’heretat deCairent, compresa de una casa con su corral para encerrar ganado, con una fuente y una balsa para recoger el agua, seis hanegadaspoco más o menos de tierra huerta, y ciento y diez jornales también, poco más o menos [unes 660 fanecades], de tierra secano,plantados de algarrobos, olivos, almendros, moreras y viña. Tot seguit, el procurador senyorial...

...se constituyó en el lugar antiguo derruido y varonía llamada de Cayrent, con todo su término, el qual linda con el términode la varonía de Ayelo, que llega asta la coveta que comúnmente se llama de Canet y aguabesante de Montesa, y estavaronía, desde la qual toma hasta el mojón primero divisorio de los términos de Montesa y Cayrent. Desde el qual, tomandopor la tierra y monte abajo, llega asta el mojón trifinio divisorio de los términos de Canals, la Ollería y Cayrent. Y siguiendomás abajo, llega a otro mojón que está junto al camino real de San Phelipe [Xàtiva], el qual es divisorio de los términos de laOllería y la varonía de Cayrent. Desde el qual mojón sigue vía recta por el camino real de San Phelipe a Onteniente, asta elbarranco dels Serrans, y se buelve a juntar con el término de Ayelo. Y siendo en este sitio de lugar derruido, se paseó por él,y arrojó al aire diferentes pedazos de ruinas...

Penjà una rama d’ametler després, en senyal de possessió de la jurisdicció suprema, i efectuà la possessió de todo el términode Ayelo, amb tots els seus afrontaments: pel barranc de Valls (límit amb l’Olleria), el camí de Xàtiva a Ontinyent, el barranc delsSerrans, l’assegador del Riu, el pont derruït d’Aielo, el camí reial novament, la punta del bancal de Sanç (límit amb Agullent), lacarena de la Serratella i l’Ombria, l’Estret (límit amb Vallada), el camí de Vallada, la Serra Grossa (límit amb Montesa) i la Covade Canet (límit entre les serres, territoris i baronies d’Aielo i de Cairent). També reconegué el bovalar o reserva de pastures dela carnisseria, que tenia per fites el camí carreter de l’Olleria i l’assegador del barranc dels Serrans, fins al paratge del riu conegutcom la font del Molinell,641 i d’allí, riu amunt fins al pont d’Aielo i el camí d’Ontinyent, per a travessar de nou fins al barranc i as-segador dels Serrans. La redonda o reserva d’herbatges arrendables de Cairent abastava les muntanyes d’aquella baronia, desde la cova de Canet fins a la divisòria amb l’Olleria i Canals, que es localitzava a l’alt del collado de Llobero, i fins al camí de


198

641 Deu fer referència al ‘molinell’ islàmic de l’Horteta d’Atzueva, que existia antigament (encara en el segle XVI) en terme d’Albaida, no gaire lluny del molíd’Allà Baix.

Xocolate i un got d’aigua per a la senyora marquesa


Xàtiva. Des d’ací, el notari Ortizpassà a visitar 9 jornals de seca (36fanecades), amb vinyes, oliveres,garrofers i figueres, de l’AlqueriaVella, i, a la mateixa partida, l’Oliverard’en Pere (24 fanecades). Totesaquestes terres eren les ‘no establi-des’ a vassalls emfiteutes; aquellessobre les quals el marqués conser-vava la plena i consolidada propietat,el domini directe o eminent, més eldomini útil o explotació directa.

Pels anys de la possessió d’Aielo,el futur degà Ortiz prosseguia la seuabrillant carrera d’estudis. Als 12 anysd’edat, versat en llatinitat com estava,entrà a estudiar als jesuïtes d’Ontiny-ent (1753-1756). Obtingué desprésa València el títol de batxiller (1757-1758) i mostrà la seua inclinació peldibuix arquitectònic. En els anys1758-1759 aprofundí en l’estudi dela filosofia tomista; tornà a Aielo iacordà amb els seus pares prosse-guir estudis a Oriola, on obtingué el doctorat en Dret Canònic i Civil (desembre del 1764). Tornà a València, s’ordenà capellà(1765) i continuà formant-se coma a dibuixant (1766-1768) en les aules de la Junta Preparatòria de l’Acadèmia de Belles Arts;on ja manifestà el seu entusiasme pels tractats d’arquitectura clàssica (Vitrubi, Vignola, Seri, Pal·ladi...) publicats per editors italians.Rebé els ordes majors sacerdotals el 1768, de mans de l’arquebisbe Mayoral, i passà per parròquies del Genovés, Alcoleja,Mislata, Manises i Càrcer (1768-1774); abans que el prelat Fabian i Fuero el nomenara viari de la Seu de Xàtiva, parròquia quecomptava amb 12.000 feligresos (1774). L’any 1777 començaria a traduir a l’espanyol els ‘Deu llibres d’arquitectura’ de Vitrubii, en arribar al llibre tercer, s’adonà que era precís viatjar a Itàlia per a aclarir certs termes i fer una bona edició. Calia consultarels còdexs medievals, contemplar els edificis clàssics, etc., projecte de sis anys de durada, per al qual obtingué llicència del reiCarles III, l’any 1778.642

Així, entre el 1778 i el 1784, Josep Ortiz estigué a Roma i a Nàpols, passant dificultats, però gaudint de les runes de Pompeiai unes altres restes de l’Antiguitat. Es desplaçà a Madrid (1784-1787), després de visitar els seus pares a Aielo, i publicà el seu‘Vitrubio Español’,dedicat al rei il·lustrat Carles III (1787). Entre el 1787 i el 1793 participaria de la vida cultural madrilenya,i desenvoluparia projectes teatrals, inspirats en la tragèdia clàssica. L’assistia la seua neboda Josepa,643 especialment quan patíproblemes de salut cap al 1789. En els anys 1792-1799 treballà a la Biblioteca Reial, i publicà ‘El azote de tunos, holgazanes yvagabundos’(1793), ‘Compendio cronológico de la Historia de España’ (1795-1803). Tanmateix, no obtingué recolzament deGodoy per a efectuar un viatge ‘arquitectònic’ per Espanya, per a localitzar i dibuixar restes d’arquitectura clàssica. Aleshores es

199


642 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit,2001, ps. 13-27.

643 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Josefa Ortiz Arques (Ayelo de Malferit, 1771 – Valencia, 1859). Su vida en el Madrid del reinado de Carlos IV, dins Aielode Malferit en festes, 2000, ps. 128-146.

Informe sobre les escoles d’Aielo, remés a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País (València)



644 GOBERNA, F., El deán Ortiz..., ps. 28-60. Del degà, es conserva unexcel·lent retrat en oli sobre llenç, obra del seu amic i col·laborador VicentLòpez Portaña (València, 1772 – Madrid, 1850), que es conserva en l’ac-tualitat al ‘John & Mable Ringling Museum of Art’ de Sarasota (Florida, els Es-tats Units). Vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Retrato de un sacerdote(¿Deán Ortiz?), dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan(coord.), Exposició ‘La Llum de les Imatges’. Lux Mundi (Xàtiva, 2007), Ge-neralitat Valenciana, València, 2007, ps. 224-225.

Dibuixos casuals del degà, sent vicari de Xàtiva (1779)

Retreat del degà Ortiz. Oli del seu amic el pintor Vicent Lòpez

200

dedicà a dirigir algunes obres i a col·laborar des de la cort ambla gent del poble, en la lluita judicial contra el marqués (1796);mentre traduïa l’obra arquitectònica d’Andrea Palladio. Acadèmicde la Història pel 1801, acabà una obra sobre el teatre romà deSagunt (tret de les làmines, 1802) i, decebut amb la incultura deGodoy, es retirà a la Col·legiata de Xàtiva, d’on fou nomenatdegà (1802).644

Tota aquesta trajectòria del fill més preclar d’Aielo, ens apro-fita de preàmbul per a referir una anècdota succeïda al poblel’any 1753, que el degà Ortiz publicitaria en el seu ‘Azote detunos’. El succeït volia exemplificar la manera d’enganyar la gentingènua que tenien els ‘captaires’ que proclamaven haver estatpresos durant anys de pirates turcs. O aquells que fingien teniralgun familiar pres dels moros, i que, per a fer-ho creure, inter-


pretaven monòlegs punyents i lacrimògens, enmig d’unespectacle tràgic i commovedor:645

Me acuerdo haber visto en mi lugar –comentan’Ortiz– dos de estos acaptivos, que con su esca-pulario de la redención al cuello corrían las callesinvocando la piedad de los fieles, para “aquellospobres desventurados que habían estado 14 añosen el poder de moros y padecido las mayores mi-serias.” Acompañaban estos lamentos con los gol-pes y rechinos de dos medias cadenas quellevaban ceñidas, afirmando que eran las menorescon que habían sido cargados y atados por losmoros. Hicieron en la calle una especie de farsa oentremés, que dixeron hacían los mahometanosen sus casamientos. Y además, para consolar susgargantas y estómagos con un buen par de tragos,pidieron vino, para mostrar el uso de los moros ensus convites. Llenaron sendos cuartillos y, con ellosen la mano, se hicieron mutuas inclinaciones, ges-tos y posturas estrambóticas, dando de quando enquando su besito al vaso, hasta dexarles enjutos.Era yo muchacho, y no sabía entonces que los ma-hometanos no pueden beber vino según su ley; alo menos no le beben en público (...). Por consi-guiente, no pude cogerles en la trampa, ni huboquien supiese más que yo. Por el contrario, todosse condolieron de ellos, y no sólo les dieron abun-dantes limosnas, sino que el alcalde ordinario lesacompañó en qüesta o garrama646, exhortando atodos a que alargasen las manos.

Els aieloners del temps de Josep Ortiz, a bandad’ingenus, caritatius i amants de la faràndula, eren reli-giosos, devots i festers. Mantenien una confraria delRoser i una germandat del Tercer Orde de Sant Fran-cesc d’Assís, i celebraven una festa de Sant Roc patro-cinada cada any per dos joves festers nomenats pelrector, la festa d’aniversari del Reservat del Santíssim(26 de juliol),647 la dels Sants de la Pedra, la del Corpus i la patronal del Sant Pere Apòstol. Aquestes dues últimes celebracionsles sufragaven cada any quatre clavaris. Tot això, segons un memorial del 1771.648

201


645 Citat per GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortíz y su pueblo natal. Dos narraciones suyas sobre hechos ocurridos en Ayelo (Aielo), dins Aielo deMalferit en festes, 1992, ps. 35-41 (ps. 37-38).

646 L’expressió ‘tener en cuesta’ vol dir mantenir algú a casa i donar-li de menjar i beure, a costa dels amos; ‘garrama’ és un arabisme, variant de ‘derrama’.

647 En memòria de la traslació del Cos de Crist de l’església vella a la nova, el 1744.

648 CASANOVA, Emili, Les confraries i les festes de la Vall d’Albaida en 1771, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 65-78.

Un dels primmirats dibuixos arquitectònics del degà Ortiz


La parròquia de Sant Pere, que comptava l’any 1768 amb 1.311 feligre-sos,649 sostenia un plet amb el rector de l’Olleria (1759-1778), que es resoldriaamb una concòrdia sobre certs drets i percepcions assignats a Aielo pel patriarcaRibera, el 1574. En virtut del nou pacte, el rector d’Aielo, a la saó mossén Fran-cesc Pèrez, admetia que el de l’Olleria percebera les primícies de Cairent, acanvi de rebre del seu col·lega un pagament fix de 180 lliures anuals.650 En unaltre ordre de coses, s’avançava molt en la decoració de l’interior del temple,amb adquisicions com ara una Mare de Déu dels Dolors de 6 pams d’alçada(1,13 m), que adquirí per 22 lliures 2 sous el marqués de Malferit, per mitjà delnotari apostòlic Francisco Valsedo. Era obra del prestigiós tallista valencià JosepEsteve Bonet (1741-1802), director general de l’Acadèmia de Belles Arts deSant Carles des del 1781. Salvador Roca Pertusa la comprà per a entronitzar-la a l’altar lateral dels Malferit. L’altar es conserva, però la imatge desapareguélamentablement durant la Guerra Civil.651

El rector Pèrez no sols es preocupava activament de l’activitat pastoral idel culte, sinó que participava activament, en cooperació amb els diferentsalcaldes i regidors, en afers caritatius i educatius; com per exemple, la dotacióde fadrins i fadrines orfes, a fi que es pogueren casar.652 El 1777, gràcies a


202

649 ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en elcens d’Aranda (1768),Universitat Jaume I – Universitat de València, València, 2001.

650 RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i reli-giositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 376-380.

651 IGUAL ÚBEDA, Antonio, José Esteve Bonet, imaginero valenciano del siglo XVIII. Vida yobras, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1971, p. 67. En el quadern de l’escultor,llegim, a 5 de febrer del 1782: una Dolorosa de 6 palmos para Ayelo de Malferit, para vestir,por medio del señor don Francisco Valsedo, 22 libras 6 sueldos. Vid etiamGOBERNA ORTIZ,Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosadel célebre escultor José Esteve Bonet, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75.

652 RSEAPV, any 1777, caixa 4, doc. 316.

Gravat del degà Ortiz per a il·lustrar el ‘Vitrubi’

Josepa Ortiz, neboda del degà

Capçal del lit del degà Ortiz, conservat a la caseta de Pursons


una enquesta arxivada en la Reial Societat Econò-mica d’Amics del País, de València, sabem que Aielocomptava amb una escola o aula de xiquets, al càr-rec del mestre Bertomeu Vidal, i una altra de xi-quetes, a càrrec de la mestra de costura MariaOrtiz. Aquesta era germana del degà Ortiz i Sanz;mentre que el mestre Vidal ja devia ser aleshoresun venerable ancià: consta per l’arxiu parroquialque s’havia casat a Aielo l’any 1732, amb BernardaMollà. Així que és probable que existira l’escola d’A-ielo de Malferit des de feia dècades.653

Des del punt de vista econòmic, la prosperitatagrícola sense precedents, venia acompanyada perun pròsper sector seder, que ocupava unes 40 per-sones en la filatura. Hi havia telers de lli a les cam-bres, un forn de vidre, un teular-rajolar, unaproducció d’algeps que proveïa a tota la Vall d’Al-baida, i un gran nombre de veïns que es guanyavenla vida d’arriers.654 Aielo era una vila laboriosa, de1.716, l’any 1787, on convivien 82 famílies de llau-radors acomodats, i moltes més de llauradors po-bres, jornalers (260 bracers) i arriers.655 Solamenttres persones, segurament vells i malalts, depeniend’almoina per a sobreviure, i el clergat es limitava aal rector, el vicari, el sagristà i dos acòlits. També hihavia al poble dos escrivans, el metge, el cirurgià(barber i practicant de medicina) i els mestres d’es-cola. L’any 1791, Francesc Borrell s’examinaria deltítol oficial d’agrimensor, perquè s’estaven rompentalamont d’erms i abancalant terres fins aleshoresermes i plenes de malesa.656 D’altra banda, proli-feraven els corrals al terme –una dotzena657– per-què els llauradors rics s’arriscaven invertint en la criade bestiar i el tracte de cavalleries.

L’únic problema que presentava la realitat local–el gran problema, millor dit– es que el poble haviacrescut molt, malgrat el marqués i a costa d’un marqués anacrònic, privilegiat per l’Antic Règim feudal, que s’emportava un bon

203


653 Ibídem. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109.

654 Més detalls en la part geogràfica de l’obra, on tractem de les indústries tradicionals.

655 CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978, p. 220.

656 ORIOLA VELLÓ, Frederic, L’impacte de la comissió d’arquitectura a la Vall d’Albaida (1790-1846), dins Almaig. Estudis i documents, 21, Ontinyent,2005, ps. 68-73 (p. 69).

657 FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatro partidos de quese compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid),núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 367.

L’Aielo dels segles XVIII-XIX era un poble d’arriers

Portal del Carme


pessic de les rendes del poble. El poder del marqués, consagrat per lacarta pobla del 1611, era omnímode i incontestable, i els seus mono-polis (forns, tendes, molins, etc.) impedien el veïnat optar a posseir cosestan senzilles, en uns altres pobles de reialenc, com una taverna, una al-màssera, un altre molí fariner –que feia falta–, etcètera. El marqués erauna rèmora, una càrrega feixuga, per a l’economia local, i un destorbper a fer qualsevol cosa pública, ja que s’havia demanar llicència a la se-nyoria per a tallar un simple pi o garrofer.

A més a més, Salvador Roca i Pertusa, com la resta de nobles valen-cians, lluny de renunciar a qualsevol prebenda, s’agafaven a les escrip-tures antigues al peu de la lletra, i procuraven no deixar-ne passar niuna. La resta de pobles de vassalls de la comarca ja feia anys que pug-naven per la via judicial, per causa dels abusos dels barons.658 I els d’Aielopreparaven llur ofensiva judicial, al temps que els revolucionaris francesosdel 1789 esmolaven el tall de les guillotines. Els temps havien canviatmolt. La societat local era dinàmica i pròspera, i estava atrapada dins unacamisa de força anomenada ‘sistema feudal’, que es basava en privilegisreials del temps de la picor com a fonament de dret.

El botànic Antoni Cavanilles visità Aielo el 14 d’abril del 1792659 i estrobà el poble en plena efervescència antifeudal. Així li explicaren el pro-blema, els principals colliters del terme, i així l’explicà el científic il·lustraten les seues ‘Observaciones’ de València:660

El monte de la ermita [Sant Esteve d’Ontinyent] se prolonga hacia levante, disminuyendo de altura, y, junto a Ayelo deMalferit, queda ya separado de la cordillera septentrional, dexando allí un espacioso recodo, y en él lo más fértil del términode Ayelo. El río viene serpeando por las raíces de dicho monte y lo atraviesa de sur a norte por la abertura que allí queda.

Una buena hora se necesita para llegar desde Ontinient a Ayelo, caminando hacia el nordeste por un suelo ondeado yfértil. Pásase últimamente a la izquierda del río y empiezan a descubrirse los 160 jornales de huerta [960 fanecades] dispuestaen graderías, y en ellos gran número de moreras y producciones ricas, hasta entrar en la población.

Al principio del siglo actual apenas tenía Ayelo 200 vecinos, y en el día tiene 442. Pocas tierras hay en el reyno superioresa éstas en fertilidad y cultivo; pero ninguna tiene condiciones menos favorables al cultivador, el qual contribuye al señorterritorial la tercera parte del fruto de los árboles, excepto las higueras, que son francas; la quarta de los granos criados en lahuerta; la sexta de los sembrados en secano, y algo menos de la séptima del vino. A esta contribución que igualmente paganmuchos otros pueblos del reyno, se añade que el propietario del campo incurre en tres pesos de pena si coge la más pequeñaporción del fruto de sus campos antes de verificarse la partición. No puede hacer su aceyte sino en la almazara del señor,donde debe dexar la mitad. No puede sin licencia cortar ramo alguno principal de los árboles, podarlos, ni arrancar losmuertos, cuyo tronco se apropia el señor territorial. Debe también traer a sus expensas las cosechas y hacer de ellas tresmontones, para que el representante del señor escoja el que más le acomode, resultando las demoras indispensables perjuicios


204

658 FRASQUET FAUS, Eduard, Senyors i vassalls a la Vall d’Albaida a la darreria de l’antic règim, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps.84-89.

659 MATEU BELLÉS, Joan F., Cavanilles i l’ofici il·lustrat de viatjar, Introducció a Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després, llibre primer, Bancaixa,València, 1995, ps. 15-55 (p. 24).

660 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,1795-1797, vol. 2, ps. 124-126.

Manisetes devocionals de la Mare de Déu dels Desem-parats, al Carrer Major (1790)


que causan las lluvias y contratiempos. A pesar de tan duras condi-ciones, los de Ayelo cultivan con esmero su término, que tiene tresquartos de hora de norte a sur, entre los de Montesa y Ontinient, yotro tanto de oriente a poniente, entre los de la Ollería y Vallada.Sólo quedan incultas las crestas de los montes. Vense las lomas demarga blanquecina y, en general, el secano cubierto de corpulentosalgarrobos y olivos, o plantado de viñedos; resultando anualmente elbeneficio de 14.000 cántaros de vino, 2.000 arrobas de aceyte,90.000 de algarrobas, más de 20.000 entre higos y otras frutas, co-sechas que van en aumento cada día, 600 cahíces de trigo, 630 demaíz, 3.000 libras de seda, y muchas hortalizas.

No estaba en otro tiempo tan cultivado el término de Ayelo; perola necesidad de subsistencias, que se aumentaba cada día en pro-porción de los vecinos, y el creer éstos que el terreno inculto no adeu-daría derechos, mayormente en los primeros seis años de arriendo,les animó a plantar algarrobos y olivos. Lograron efectivamente ciertafranquicia por aquel tiempo. Y, alentados por los primeros frutos de su industria, multiplicaron los plantíos. Reclamó el señorterritorial los derechos, mirando como suyas las mejoras hechas por los colonos. Y viendo éstos un triste desengaño, volvieronsus industriosos brazos hacia los eriales de los términos circunvecinos de Montesa, Ollería y otros, que convirtieron en camposfructíferos, aumentando la masa de los frutos que cogen en el suyo.

No disputo a los señores el derecho a la porción de frutos que estipularon al tiempo de repartir sus tierras, o de venderlasenfitéuticamente; pero no puedo persuadirme que lo tengan para cobrar la cantidad de frutos en aquellas tierras que eraneriales en tiempo de la venta. Y aun dado que lo tengan, la razón, la equidad, la utilidad común, parecen pedir cierta reforma.El valor de estas tierras se debe a la industria y al ímprobo trabajo del cultivador, que, habiendo recibido un suelo estéril, pe-dregoso, sin aguas, sin cultivo, supo transformarle en campos útiles, y muchas veces en huertas, arrancando peñas y haciendoexcavaciones en busca de la tierra y de las aguas. Si los señores pidieron la tercera parte de los frutos, y los nuevos colonosconvinieron en ello respecto de las huertas y campos fructíferos, fue sin duda porque estos y aquellas se hallaban en estadode pagar con usuras los trabajos del cultivo; estado en que los dexaron los industriosos moros y moriscos. Así pues, pareceduro, por no decir injusto, pretender iguales derechos en aquellos campos que empezaron a ser útiles entre las manos de loscolonos. Esta pretensión, por desgracia introducida y sostenida, se opone a los progresos de la agricultura y de la industria,porque nadie quiere emplear su sudor y trabajo para enriquecer a otro; mayormente sabiendo que hay en el reyno tierrascuyos impuestos son llevaderos, y útiles a los señores y colonos (...).

Al oriente de Ayelo, y a una hora de distancia, se halla la Ollería, villa respetable del valle. Media entre estos dos pueblosel puerto llamado de la Ollería, por donde se atraviesa la Serragrosa para pasar a Canals y a la hoya de San Felipe. Quedaincultas las alturas del monte, cuya soledad y aspereza abriga no pocas veces foragidos. El camino se reduce a una malasenda, desigual y en partes peligrosa, por componerse de peñas descarnadas. Pudiera mejorarse a poca costa y aun debierapracticarse allí otro seguro y espacioso, de que resultaría grande utilidad a los pueblos de la comarca, precisados hoy día dehacer largos rodeos para comunicarse.

Durant l’estiu del 1792 es concretaren per escrit les reivindicacions dels vassalls, que Cavanilles exposa de manera succinta.El marqués Salvador, que estava pendent d’aquells moviments, havia reaccionant en anys precedents al malestar del vassallam,endurint les exigències senyorials. A veure qui podia més... I ho feia en estreta cooperació d’uns clientela de famílies modesteso de mitja capa –‘jaqueteres’ o ‘estirajaquetes’ en el llenguatge col·loquial– que li feien costat, a canvi de càrrecs, favors a parents,concessions especials o, en algun cas, almoines per a poder menjar. D’ací que l’oposició al marquesat –justificada del tot, segonsCavanilles– no fóra del tot unànime ni general.

En qualsevol cas, consta que el marqués exigia uns humiliants donatius d’una gallina –o de 6 rals– per cada porta que tingueren

205


Els Sants de la Pedra, que donen nom a un carrer, forenobjecte d’un robatori a les acaballes del segle passat


oberta els veïns al carrer. Aquest fou, entre d’altres, el detonant quemogué a la revolta. El 25 de novembre del 1792, celebritat de SantaCaterina màrtir, fou el dia adiat. El rector exposà des de la trona, comfeia tots els anys, però aquesta vegada amb majors èmfasis i sobreen-tesos, l’actitud cruel de l’emperador Maximià amb la pobra víctima,Caterina. I, no cal que digues, que tots tenien un mateix rostre en lament per a visualitzar la fesomia del dèspota Maximià... A l’eixida demissa, 281 caps de casa (el 64%, d’un total de 442)661 es congregarena la plaça de l’Hostal, que és l’actual de Sant Engraci, i, en presència detres advocats de València i del corregidor reial d’Ontinyent, formularenen forma de dret allò que volien:

Primeramente, para que no haga [el marqués] elección de ofi-ciales de govierno, sin que preceda la terna y propuesta del ayun-tamiento que va a acabar, según assí es práctica y estilo en todaslas villas y pueblos de este reyno, tanto de realengo como de se-ñorío. Otrosí, sobre que no use de sisas paliadas, acrecentando en


206

El celler de vi del palau (segle XVIII)

L’orinal del marqués

661 Els noms i llinatges d’aquests veïns es troben escrits a la fi de l’acta, en el document citat en la nota següent.


el ramo de tienda los derechos de vendedurías, motivo de aumentarse los aforos o tasa de dichos géneros. Otrosí, sobre nogozar de dehesa, ni de yerbas a coto cerrado arrendable, sí únicamente de la yerva en sobrancia foral, después del pacto ve-zinal, libre a todo vezino. Últimamente, sobre los territorios y derechos en que discurre haver ampliado su enfiteutical, siendoassí realengos del término general de Xátiva (hoy, San Felipe). Sobre estos quatro puntos interesa aquel común en que seventilen a su beneficio, por los perjuicios que de lo contrario se le siguen, ignorando los títulos con los que el marqués, dueño,le ha introducido, extendiéndose mucho más allá de lo que le puede pertenecer.662

L’assemblea de la plaça de l’Hostal votà la mesura unànime, tret d’una persona que s’hi oposà: l’alcalde ordinari segon (oalcalde de Cairent), Josep Vicent, que exercia d’apoderat del marqués. Segurament, l’havia enviat el propi senyor, per a man-tenir-lo informat al detall. Comsevulla que fóra, foren elets per a dur endavant el procés els emfiteutes Josep Castelló, AntoniMompó, Tomàs Vidal i Josep-Joan Eixea, que es comptaven entre els llauradors principals del poble. Aquests elevaren directa-ment la demanda a la Reial Audiència de València, el 1792. Els jutges aprovaren l’acta el 6 de desembre i elevaren el contenciósal Consell de Castella. Aquest organisme, el 28 de maig del 1793 aprovà un repartiment de despeses entre els pledejants, pertal de fer front al finançament d’un juí contra el marqués que seria llarg i costós.

Fet això l’advocat contractat pel poble, Manuel García Navas, exposà les reivindicacions que feia la gent d’Aielo més deta-lladament: que no elegira el marqués els oficials de manera arbitrària, de manera que sempre quedaren vinculats els oficis a de-terminades famílies addictes a ell; que no retardara els nomenaments dos o tres mesos, com solia fer, per interés o deixadesa;que el procurador patrimonial –el tal Vicent– no ocupara sempre un dels càrrecs de l’ajuntament, amb la qual cosa els regidorsno podien decidir autònomament; que deixara el veïnat aprofitar les pastures de l’erm del terme, ja que sovint escassejava lacarn a la carnisseria; que els arrendaments de la tenda, la taverna i la fleca es feren a coneixença també dels edils, ja que nopodia ser que els articles de primera necessitat foren més cars a Aielo que als pobles del costat; que s’eliminara la vexació de lagallina per cada porta (diu que el marqués havia intentat que fóra per cada finestra...); que se suprimira l’abús d’haver de moldrel’oliva en una almàssera feta pols, on, en lloc de la meitat de l’oli, el marqués (amb dret, segons la carta pobla, a l’oli de remòlt,més la pinyolada) es quedava amb 2/3 de la collita, ja que en la primera mòlta o premuda sols podia obtenir-se la flor de l’olien aquelles condicions; que no els fera amuntegar fruits a la porta de casa, esperant que passara a partir l’apoderat, ja queaquest solia retardar-se dies, i podia ploure i llançar-se tot a perdre; que no els sotmetera el senyor a la humiliació addicionald’haver de pujar-li ho tot a les cambres de palau; que els deixara tastar mal que fóra un xanglot de raïm abans de partir, cosaque no deixava fer (imposava multes de 3 lliures i, a més, feia extensible la sanció a les cavalleries, que no podien tastar ni unagarrofa abans de partir); que les terres de secà transformades en ‘hortes noves’ (al barranc de Serrans) continuaren partint coma secà, ja que entenien –o volien demostrar interessadament– els vassalls que allò era reialenc del terme de Xàtiva, i no terrade senyoria; que les terres tretes de l’erm foren franques, ja que la senyoria no havia cooperat a rompre-les i tenia, per tant,dret a participar de la millora obtinguda; que s’apanyara el molí fariner, que era vellanc i funcionava malament per falta d’aigua,i que se suprimira, en fi, l’impost de la palla (10 rals de billó per emfiteuta).

Tot açò és el que demanaven els vassalls, encapçalats pels més rics, que són els qui més tenien a perdre o a guanyar. I el queobtingueren fou una primera sentència desfavorable (1798), i una modificació de les condicions per part de Salvador Roca, pera endurir més encara el règim feudal. D’ara endavant els obligava a partir també la llavor dels grans que cada llaurador haguerareservat per a sembrar a l’any següent; llavor que fins aleshores havia sigut franca. No podrien plantar més de dues fanecadesper cap d’herba d’alfals. També els imposà l’obligació d’escripturar davant el notari d’Aielo –i no en unes altres notaries– totesles escriptures d’alienació de finques subjectes a dret de lluïsme (10% del valor per al cofre marquesal), per a controlar millor

207


662 ARV, Reial Acord, llibre 90, any 1795, f. 865; citat per ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valencianoa finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121-138 (p. 135). Per a contextualitzar, vegeu també ARDIT LUCAS, Manuel, Revoluciónliberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Ariel, Barcelona, 1977, ps. 45-47;BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo y el régimen señorial, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.; ARDIT, Manuel, Els hòmens i la terra al País Valencià(segles XVI-XVIII), Curial, Barcelona, 1993, vol. 2, p. 166; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858),dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.


el moviment. Haurien de partir també els cigrons que solien plantar en companyia del dacsar, quan fins aleshores havien sigutfrancs. I, per si fóra poc, els havia d’autoritzar la senyoria, si volien posar-se a trillar, per a controlar millor els grans i evitar queferen frau (cosa que solia ser corrent en totes parts, i des de feia segles).

La cabuderia del marqués no féu sinó augmentar la tensió entre els promotors de la pugna antifeudal. Encara que també ge-nerà pessimisme en part del vassallam. Així, a la convocatòria per a continuar l’ofensiva amb un segon litigi (15 d’agost del 1800),acudiren 201 caps de casa. Aquests escolliren per ‘elets’ Joaquim Gironés, Joaquim Castelló Alonso, Vicent Belda de Pere i Sal-vador Calabuig, i s’aprovà un pressupost de 4.000 lliures per a finançar el plet. Aprovada aquesta segona acta per València (1de setembre) s’envià de nou al Consell de Castella, el 4 de març del 1801.

Encara quedaven unes quantes dècades per resoldre l’afer, definitivament, a favor del poble, en el transcurs de la Revolucióliberal. Però, de moment, tal com conclouen els historiadors Ardit i Cucó...


208

El carrer de l’Església, des de l’antiga plaça de l’Hostal


...el malestar campesino dio una base sólida al liberalismo naciente entre la pequeña burguesía de hacendados agrarios de lascomarcas más prósperas del país; al tiempo que puso en movimiento a una masa de desheredados que, bajo diversas banderas,constituirán la cantera humana en que reclutarán sus efectivos los bandos contendientes de las luchas civiles del siglo XIX.663

La lluita antisenyorial no tenia un sol front obert i general, entre el col·lectiu de vassalls i la senyoria. També hi havia frontsmenors oberts per particulars, contra els abusos i monopolis del marqués. Per exemple, l’any 1794 el procurador patrimonialdel marqués, Francesc Bellot, denuncià Josep Castelló –un dels líders més contumaços de la revolta– perquè, ignorant el dretde regalia, havia començat a obrar-se una almàssera particular, para usos propios. El promotor volia esquivar el monopoli adduintque no era per a processar olives del terme d’Aielo –senyoria de l’excel·lentíssim marqués– sinó del terme reialenc i franc del’Olleria, que és d’on treia les 4/5 parts de la seua collita d’oli.664 De tota manera, hi tenia poc a fer, perquè sense llicència delmarqués no es podia moure cap pedra d’Aielo, ni per descomptat alçar una almàssera nova.

Així de tenses estaven les coses, quan s’esdevingué la guerra contra la Convenció Francesa (1793) i la crisi econòmica,pel bloqueig que feien els britànics del litoral continental. La crisi provocà un augment de l’atur i l’atur juvenil popularitzà lapràctica del contraban de tabac –monopoli reial– i la violència rural: el bandolerisme.665 A la comarca, els contrabandistes,ara més nombrosos i valents, eren acaçats de manera constant per una companyia de fusellers constituïda del 1774 i co-neguda com la Guàrdia de Minyons.666 El mes d’agost del 1797, precisament, 18 guàrdies d’aquesta companyia es con-centraren al terme d’Aielo, en persecució d’una colla de 5 roders aieloners; possiblement arriers en l’atur, que s’havientirat al contraban. Aquests se n’entraren pels carrers del poble i començà el tiroteig, de resultes del qual resultaria ferit imort el fuster d’Aielo, que formava part de la colla. Heus ací el relat que féu dels fets el barber de la Pobla del Duc ManuelMiquel, en el seu dietari personal:667

Por el mes de agosto del mesmo año de 1797, tuvieron otro choque: cinco contrabandistas para dies y ocho miñones. Delos miñones, dos heridos, y contrabandistas, una muerte: y era un carpintero de Ayelo Malferit. De aquí siguió que los con-trabandistas ivan, sin temor de perder la vida, contra los miñones, soldados milicianos, por todas las tierras de esta Valle deAlbayda y Reyno de Valencia, vendiendo tabaxo [sic] por las calles, a vista de las justicias, corregidores y governadores. Sintemer a ninguno, acían burla de todos. Salieron tropa de Valencia más de quinientos soldados, sin los fusileros, todos temerosos:nunca se asercaban a donde estavan; siempre huían (...).

De forma que van, por estas tierras y otras, sin tener miedo a ninguno. En muchas tierras. Disparando delante la prosesiónde San Felipe, Onteniente y Alsira; vendiendo tabaxo en medio de la plasa, a libras, a onsas, y asta quatro dineros. Esto hapasado por tiempo de un año, viéndolo yo.

El 9 d’octubre del mateix any 1797, no gaire lluny d’Aielo però en terme d’Albaida, els roders anomenats els Menescaletshavien mort a traïció dos companys del Tramusseret de Benirredrà, que aleshores estava en tracte amb ells. A l’endemà, 10d’octubre, es produí a la Vall d’Albaida un temporal impressionant, una ramassada d’aigües que seria recordada com ‘el diluvidels Menescalets’, per haver coincidit amb el crim.668 L’aigua d’Ontinyent baixava amb una força tal pel barranc de la Fos, quearrancà l’aqüeducte de fusta de la séquia, que des del 1468 –i amb successives reconstruccions– es localitzava exactament onara s’alça el pont de l’Arcada.

209


663 ARDIT, M. – CUCÓ, A., Aportación al estudio..., p. 138.


665 Vegeu ARCOS, Manel, La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), Universitat de València, 2009.

666 PALOP RAMOS, José Miguel, Creación y establecimiento de la Compañía de Fusileros del Reino de Valencia, dins Estudis. Revista d’Història Moderna,24, València, 1998, ps. 339-354; PALOP RAMOS, José Miguel, Militares y civiles ante el control del orden público: la Compañía Suelta de Fusileros delReino de Valencia, dins Estudis. Revista d’Història Moderna, 32, València, 2006, ps. 321-362.

667 SOLER, A. (ed.), Dietari de Manuel..., fs. 24-25.

668 MATEU GINER, Francisco, Breve historia de la villa de Albaida [València, 1847-1854], Manuscrit de la Biblioteca Valenciana, sign. Mss/857, ps. 4v, 47 i 114.


Immediatament saltà l’alarma: sense arcada no hi havia Séquia General, ni collites a l’Horta Gran. I, per si fóra poc, per a re-construir-la s’havien de posar d’acord –tal com exigia la carta pobla– senyor i vassalls, que ara mateix estaven com el gat i elgos. Com que la cosa no admetia discussió ni tenia res a veure amb el plet, el 10 de març del 1798 es reuní l’advocat i apoderatgeneral del marqués, Joan-Baptista Calabuig, amb els alcaldes ordinaris d’Aielo, Joaquim Vicent i Vicent Colom, decidit a trobarsolució al problema, amb independència dels litigis que hi haguera pendents a València sobre la carta pobla.

S’acordà que el marqués proporcionaria el arranque y quadreo de la sillería per al pont o arcada nova d’obra que es voliaconstruir, en substitució de la vella de fusta, i que compraria la rajola necessària. El bastiment de simbras [cimbres], madera, cla-vazón y trabajos de armadotambé seria cosa de la senyoria, aprofitant la fusta que tenia criada pel jaç del riu. En cas que l’arc nopoguera estar a punt per a la propera collita de dacsa –de fet, tardaria encara 9 anys a acabar-se–, es bastiria una canal provisionalde fusta. El marqués pagaria els jornals dels obrers i l’aparellador, que serien elegits per l’arquitecte-director de l’obra; més lescordes, corrioles, etc., necessàries per a la col·locació dels carreus i pedres carejades; més dos terços de la calç. El veïnat s’o-cuparia de pagar el terç restant de la calç; de dur l’arena i pastar el morter; portar els carreus de la pedrera a peu d’obra, larajola i la fusta de les bastides. També aportaria Aielo els peons necessaris, deviendo ser pagados, y no por tanda, por ser muy útilpara la prontitud y perfección de ella [l’obra]. Aportarien també la pedra de reble i escurarien la séquia. Tot havia d’estar posat alcorrent per a mitjan mes de juny del 1798, para salvar la cosecha de adaza viniente.

L’arcada provisional de fusta sí que estaria a punt, però no la resta d’elements. A més a més, la crítica situació econòmica;la sentència del plet i l’enduriment de posicions del senyor, i la sequera i fam dels anys 1801-1802, retardarien el projectedefinitiu, fins a poder-lo reprendre el 1804.


210


2.6. REVOLUCIÓ LIBERAL i ESPLENDOR AGRÍCOLAEn iniciar-se el segle XIX, el marqués de Malferit i comte de Bunyol,

Salvador Roca i Pertusa, era la quarta casa nobiliària de l’antic Regne deValència si atenem al volum d’ingressos anuals que percebia: 25.286lliures 13 sous, l’any 1801. Per davant d’ell estaven tan solament elscomtes de Real, els marquesos de Dos Aigües i els comtes de Carlet, ijust per darrere, el seu veí territorial, el marqués d’Albaida.669 Això noobstant, els fonaments d’aquella riquesa s’estaven somovent, i no sola-ment pels plets d’Aielo, sinó de la resta de senyories de la casa dels Mal-ferit. L’any 1802, l’apoderat vassalls del comtat de Bunyol, PedroCarrascosa, promogué un procés de reintegració a la Corona d’aquellspobles del comtat.670 Paradoxalment, per aquell temps en Roca estavaa la cort de Carles IV, on féu mèrits suficients al el Príncipe de la Paz –eltotpoderós ministre Godoy– per a obtenir el títol nobiliari de ‘grandezade España’ de segona classe (1802).671

El mateix any 1802 mossén Josep Ortiz i Sanz abandonà la cort,i tornà a Xàtiva per a ocupar la plaça vacant de degà de la Col·legiata,un càrrec que continuaria detenint fins a la seua mort, l’any 1822.672

La possessió es retardà fins al 1804, moment en què s’ocupà de lesobres de la Seu i de col·laborar amb les acadèmies de l’art i de la his-tòria. Després d’haver publicat la seua obra sobre el teatre romà deSagunt (1807), tornà a pensar en efectuar un ‘Viage arquitectónico-antiquario de España’, per al qual necessitava temps i diners. Tanma-teix, la situació de guerra viscuda a partir del 1808 el féu desistir. Enagost es trobava en la seua caseta de Purçons, mentre finançava laconstrucció d’una casa al poble, al carrer de Sant Llorenç, al costatde ca l’apotecari Ignasi Comenge. Fou proposat fins i tot per a formarpart del Consell de Regència de les Corts de Cadis, el 1811, però alfinal no quallà la cosa. Acabada la guerra, polemitzà contra fra VicentCuenca, arquitecte-director de les obres de la Col·legiata de Xàtiva(1814-1816).673

En els primers anys del segle, la pugna judicial antisenyorial continuava vigent a Aielo. El 1804 eren els ramaders Josep-JoanEixea, Tomàs Vidal, Josep Vidal, Josep Calabuig, Joan-Baptista Calabuig, Pere Belda i altres –molts d’ells, líders del movimentantifeudal– els qui s’acollien a la justícia per a evitar les restriccions abusives que se’ls imposaven. Guanyà el marqués, i continuàsent més cara la carn a Aielo que en uns altres pobles propers.674 Entre els anys 1800 i 1806 passà per cort l’afer del nomenament

211

669 CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 16.

670 AMAV, Lligall 410, doc. 12.


672 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El degà de Xàtiva Josep Ortiz i Sanz (1739-1822), dins Papers de la Costera, 11, Xàtiva, 1998.

673 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit,2001, ps. 61-105; GOBERNA ORTIZ, Fernando, La calle de San Lorenzo en las primeras décadas del siglo XIX, dins Aielo de Malferit en festes de SantLlorenç, 2009, p. 17.


Gravat on es representa el degà Josep Ortiz Sanz


d’oficials: els jutges resolgueren que el marqués havia d’esperar a laterna presentada per l’ajuntament, i no avançar-se en la nominació decàrrecs. La Corona –que havia vist el que passava a França– es pre-sentava com un ens protector dels súbdits, i tant la legislació com el ta-rannà ‘patrimonialista’ de jutges i funcionaris il·lustrats ajudava els vassallsd’Aielo a recuperar algun dret o, si més no, a parar els peus al mar-qués.675

Els mateixos que pledejaven amb la senyoria, paradoxalment, s’ha-vien de posar d’acord amb ella el 1805. Calia aprovar els plànols delpont de l’Arcada, delineats pel mestre-director de l’obra, l’ontinyentíJosep Tormo Ferrero (1769-1844), més conegut popularment en elseu temps pel sobrenom del ‘tío Carreter’. El mestre comptaria, sensdubte, amb l’assessorament del degà Ortiz, que des del 1802 solia vi-sitar sovint el seu poble natal.676

Precisament Tormo acabava de construir (1802-1803) el pont dela Costa d’Ontinyent, una obra que s’havia quedat inacabada feia dè-cades. A més, disposava del títol de mestre d’obres des del 1794, ambuna certa experiència, i venia d’una família d’obrers de vila: l’avi i el parehavien sigut també mestres. Comptava també amb la col·laboració dedos obrers experimentats, com eren Vicent Insa i Vicent Galiana, i dela gent del poble. Així que es posaren tots mans a l’obra, entre el 1806i el 1807, i feren realitat l’obra que veiem ara: un arc esvelt i elegant,

de 16,30 m d’alçada i 13,37 m de llum.677 Eren alcaldes l’any 1807 Josep Sanz i Joaquim Ortiz (segurament, el germà del degà);regidors, Antoni Juan i Vicent Belda, i síndic personer, Joaquim Vicent.

El resultat, a més de ser útil, agradà molt per la seua bellesa, i impressionava encara un segle després al geògraf i cronista deXàtiva Carles Sarthou, por lo gigantesco del único arco de sillería que sustenta el paso del agua.678 El diccionari de Madoz, editata mitjan segle XIX, s’estén encara més en la descripció d’una obra que esdevingué aleshores la postal i l’emblema del ‘progrésmaterial’ per a la burgesia d’Aielo:679

Arcada.- Acueducto de la provincia de Valencia, partido judicial de Onteniente; construido sobre el río Clariano, en elparage llamado ‘barranco de la Fos’, término de Ayelo de Malferit, cuyos vecinos costearon la obra, que dirigió el maestroJosé Tormo, vecino de Onteniente, en 1806 y 1807, para dar riego a varias huertas. Existe a poco más de un cuarto de horade aquel pueblo, y su fábrica de piedra de sillería es muy sólida y atrevida, con un solo arco de 58 ½ pies de altura, 48 dediámetro y 1 ½ de espesor. El sitio en que se halla es alegre y pintoresco, por estar ambas orillas del río cubiertas de vides,olivos, algarrobos e infinidad de adelfa. El agua, que principia en el término de Onteniente, junto a un molino de papel, y seestiende casi media hora a lo largo del río, dando impulso en su tránsito a un molino harinero.


212

675 GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dinsAlba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

676 BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo – lugar de Ayelo – Ayelo de Malferit (villa), dins Aielo de Malferit en festes, 1964, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Elpont de l’Arcà. Su construcción en los años 1806 y 1807, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 104-114.

677 Vegeu MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr.parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, p. 129, s. v. ‘Arcada’.

678 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, vol. 2 de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, AlbertoMartín ed., Madrid, 1925, p. 596.

679 MADOZ, P., Diccionario..., vol. 1, p. 129.


Poc després de posada en marxa l’Arcada, tant el marqués com els seus vassalls es veren sorpresos per la invasió napoleònicadel Regne d’Espanya (1808). La invasió donaria lloc a la Guerra del Francés (1808-1813) i al despertar revolucionari de laburgesia espanyola, que aprofità el buit de poder per a declarar la fi de l’Antic Règim (1811) i promulgar una ConstitucióEspanyola (1812). A la Vall d’Albaida s’organitzà des del primer una guerrilla, i es mobilitzaren tropes, queviures i diners per aajudar València a resistir. De fet, l’ocupació francesa de València no s’efectuaria fins a les acaballes del 1811. Arribaren les tropesdel mariscal Suchet a la comarca en la primeria del 1812 i s’establiren als punts més estratègics, com ara Ontinyent, Albaida-At-zeneta i Benigànim-Alfarrasí. Des d’ací es controlaven els passos que comunicaven València amb Alacant, ciutat que continuavaa mans dels espanyols, auxiliats pels britànics. Ací romangueren fins l’estiu del 1813, quan desocuparen ràpidament el terri-tori.680

Aielo quedava fora de les rutes principals, i els francesos es limitaren a exigir oneroses contribucions d’aliments i diners, enuna època de carestia, que s’acusà en les llistes de defuncions. Alguns dels aieloners participants en la guerra tingueren una vidaun tant aventurera. Fou el cas d’alguns mossos aieloners del batalló d’infanteria lleugera de caçadors ‘Ferran VII’, que intervin-gueren en l’acció de la carretera de Cabrillas, prop de Bunyol (1808) i en la defensa de Saragossa (1809), on moriren alguns

213


680 Vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, La Guerra de la Independencia en el Valle de Albaida. La ocupación militar francesa desde enero de 1812 hastajulio de 1813, dins Almaig. Estudis i documents, 8, Ontinyent, 1992, ps. 43-60.

El pont de l’Arcada (1806-1807), en una fotografia de la dècada del1870

El pont de l’Arcada, el barranc de la Fos i Aielo, en una foto de ladècada del 1970


d’ells, com ara Francesc Beneyto o Josep Belda. Però potser el cas més curiós siga el de Francesc Armengol Borderia, nascut aAielo l’any 1785, que s’allistà de soldat el 1808, però que en realitat hagué de fer d’espia i guerriller durant la guerra.681

Armengol es trobava pel 1812 a Alacant i és molt probable que col·laborara amb l’heroi saguntí Josep Romeu, que des d’allítractava d’impulsar la creació de guerrilles a les Muntanyes. Una d’aquestes guerrilles, organitzada a la Vall d’Albaida, protagonitzàun desastrós enfrontament amb la tropa francesa d’Atzeneta, que seria recordat com ‘la batalla del Raboser’ (27 d’abril del1812). Al cap de pocs dies, una partida de guerrillers, la majoria aieloners, liderats per Manuel Aparici s’enfrontaren als soldatsfrancesos pels carrers d’Aielo. Fou pel 17 de maig, concretament. S’havien congregat al poble uns 300 paisans armats, queforen sorpresos per un destacament de cavalleria de la brigada del general Harispe. La ‘Gazeta de la Regencia de España’ del30 de maig ens dóna compte del resultat de la ‘batalla d’Aielo’:


214

681 Totes aquestes dades, i molts detalls més, en GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferiten 1785. Guerrillero de la Guerra de la Independencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes,1997, ps. 59-69.


Alicante, 19 de mayo. Avi-san al señor comandante ge-neral del Reyno, desde lasmontañas de Ontinyent, quelos enemigos atacaron a 300paisanos armados, al mandode Aparici, que estaban en lavilla de Ayelo de Malferit; perofueron rechazados completa-mente, con muchas pérdi-das.682

El 26 de juny del 1813, en vespres d’abandonar el país els francesos, hi hagué un tiroteig al port de l’Olleria. La guerrillacontinua activa, doncs, fins a la fi d’un conflicte armat que deixà molt mal record a la comarca.

En paral·lel als esdeveniments de la guerra, tenien lloc els concernents a la revolució. En el cas d’Aielo de Malferit, en elsanys 1807-1808 pareix que havia arribat l’hora dels liberals, amb l’assumpció de l’alcaldia de l’advocat i líder revolucionari TadeuCastelló Alonso (1758-1840). Comptava amb una bona heretat agrícola i bufet obert al poble des del 1788, i havia participatactivament en l’activació dels processos judicials contra el marqués. Era germà de Rota Castelló i cunyat, per tant, de l’advocatJoan-Baptista Calabuig, els dos fundadors de l’asil o hospital vell del Fondo.

Durant l’alcaldia de Tadeu es portà l’aigua d’un naixement existent a les Eres, per a millorar la dotació de la font de la plaçadel Ferrer (actual plaça de la Font).683 Mentre duraven les obres, Castelló es dedicà a perseguir amb els homes del poble unacolla de roders que rondinejava pel terme. De tal manera que, segons un memorial de l’any 1817, se vieron exterminados todaespecie de ladrones en aquel término, que tanto abundaban. En vista de l’èxit, només començar la Guerra del Francés hagué dedeixar l’ofici d’alcalde per a fer-se capità del batalló de les Milícies Honrades que havia allistat la vila d’Ontinyent, per a fer fronta les tropes de Napoleó Bonaparte (1808). Després de participar en algunes accions de guerrilla, passà a Alacant el 1812, fugintdel territori ocupat pels francesos.684 Acabada la guerra, el 1813, tornaria a exercir d’alcalde d’Aielo i exigiria el processamentper afrancesat del marqués. Tanmateix, el retorn de Ferran VII com un rei dèspota i absolutista, feren inviables aquelles idees.Ans al contrari, fou el marqués el qui aconseguí, el 12 d’agost del 1814, que destituïren Tadeu i l’inhabilitaren per a càrrecspúblics, com a liberal conspicu que era.685

La nova situació oberta per la guerra i per la convocatòria de Corts Constituents a Cadis (1810), animà els emfiteutes d’Aielo areviscolar la pugna judicial amb Salvador Roca. El canonge Andreu Calabuig, fill del poble, fou l’elegit, l’any 1809, per a presentar unaproposta de concòrdia al marqués, aprofitant una visita d’aquest a la baronia d’Aielo. Els signataris, la majoria del poble, es mostravendisposats a continuar pagant els drets dominicals per temps indefinit, però a canvi que el marqués renunciara a arrendar-los a tercers,i els arrendara al comú de veïns; de manera que aquests controlaren la gestió de la senyoria i es repartiren els possibles beneficis,sense intervenció aliena. Aquesta opció era del tot inviable als ulls del marqués, ja que una de les comeses dels arrendataris era la decontrolar el frau i vigilar l’estricte acompliment dels capítols de població. Així que, com esperaven els vassalls, el marqués rebutjà l’o-ferta,686 i aplanà el camí als advocats per a proposar una nova demanda (10 d’abril del 1810) davant la Reial Audiència de València.

La Guerra del Francés (1808-1813) seria nefasta per a l’economia de la Vall d’Albaida

215


682 Ibídem, com la resta de dades referides a la guerra. La notícia ara citada la recollia també el ‘Diario de Palma’, Palma de Mallorca, en data del 31 de maigdel 1812, p. 651.


684 AHMV, Llibres d’instruments, any 1832, D-261, fs. 325-326, Mèrits de Tadeu Castelló, advocat d’Aielo; document localitzat per Lluís Mira.

685 GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dinsAlba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (p. 43).

686 RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con elMarqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras delprimer establecimiento, y otros puntos, València, 1815, ps. 26-27.


Els demandants denunciaven que en temps de la carta pobla (1611) la senyoria havia establit, als 57 ‘pobladors’ o colonsemfiteutes, 645 jornals de terra (3.870 fanecades), amb unes determinades condicions de partició de fruits. En els dos seglessuccessius s’havien romput o tret de l’erm, abancalat, arborat i posat en llauró més de 6.000 fanecades.687 En conjunt, els homesd’Aielo, localitat que ara comptava amb vora 500 famílies (9 vegades més que el 1611), parlaven de l’existència al terme devora 10.000 fanecades de bancalat (enfront de les 4.000 del 1611, comptant-hi les terres de la reserva dominical) i afirmavenque un 30% d’aquelles terres s’havien tret de l’erm entre el 1740 i el 1810. També reclamaven una partició com si fóra secàper a les 225 fanecades d’‘hortes noves’ de la riba del barranc dels Serrans, introduïdes en la tanda de la Séquia General feiaescasses dècades. Això havia sigut possible gràcies a una millora en la captació i un eixample del tram inicial de la séquia. L’obrahavia sigut costejada pels propietaris regants, i havia comptat amb una participació financera mínima per part de la senyoria mar-quesal.688

Mentre es dirimia si el marqués podia ara demanar o no particions elevades del nou regadiu i participar també de la milloradel secà, la revolució feia camí a Cadis. I, arribat el 15 de juny del 1811, el marqués es declarà en rebel·lia i no admeté continuarpledejant; amb la qual cosa, el plet quedà ajornat per a després de la guerra. S’acostava l’hora, en efecte, de l’aprovació enCorts del decret d’abolició de senyories (6 d’agost), que posava fi –almenys, sobre el paper– a l’existència de les baroniesd’Aielo i Cairent. El veïnat ho celebrà amb una improvisada festa carnestoltesca, que començà amb el picat de l’escut heràldicdel marqués, col·locat el 1744 damunt del llindar de la porta de l’església. Seguidament, la multitud revolucionària derrocà lesforques de l’eixida del poble cap al camí reial i allí mateix cremaren públicament un pallasso, que representava en efígie la figuradel pèrfid marqués. En Salvador Roca i Pertusa, acabada la guerra, ho recordava així, en defensa pròpia, en certa exposicióremesa a l’Ajuntament de València (1813). Al·legava que...

...su porte y conducta pública y privada es bastante notoria. Y cree que nadie pueda vindicarle en verdad, a no procedercon odio o enemiga, como sucede con el alcalde y ayuntamiento –constitucional, en esta fecha– de dicho lugar de Ayelo.Para lo qual basta la qualidad de haver sido dueño territorial. Y en prueva de ello, al tiempo de demoler la horca que havíaen aquel término, de consentimiento y a presencia del mismo alcalde y ayuntamiento, vistieron con un traje ridículo a unhombre del pueblo, apodado ‘el Marqués’, haciéndole representar la persona del que expone, y que se opusiese al derribo dela horca, para ridiculizarle; executando una burla o farza, que terminó en atarle, montarle en un pollino y pasearle por elpueblo, llenándole de dicterios.689

El decret del 6 d’agost del 1811, tan celebrat pels emfiteutes aieloners, transformava les senyories en propietats particularssotmeses al dret comú. Quedava per resoldre, però, la legitimitat de la possessió antiga de les senyories i dels drets estipulatsen les cartes pobles valencianes del 1600. I en aquest debat destacava la postura d’un advocat aieloner elegit diputat a les Cortsde Cadis, de qui tot seguit tractarem.

De moment, ningú no partia fruits ni pagava censos des del 1810 i la sensació de llibertat durà uns quants mesos, entrela promulgació del decret d’agost i l’arribada a la Vall d’Albaida de l’exèrcit francés (gener del 1812). El general Suchet, co-mandant en cap de les tropes napoleòniques de l’antic Regne de València, establí una relació ben cordial amb l’amenaçadanoblesa valenciana, i en alguns burgesos i funcionaris col·laboracionistes –els anomenats ‘afrancesats’–, urgit com estavade recursos financers. Necessitava recolzar-se en ells, per recaptar contribucions extraordinàries, imprescindibles per aavituallar i assalariar les tropes. Aquesta cooperació interessada explica el viatge que feren a la cort de Josep I Bonaparte,el marqués de Malferit i el comte de Parcent, en representació de la noblesa valenciana, en juny del 1812. Demanaren iobtingueren el reconeixement explícit de les senyories territorials dels seus drets, que havien sigut qüestionats i anul·lats


216

687 En les relacions del procés els advocats, tendents a exagerar les millores obtingudes pels vassalls, parlen de 10.000 ‘jornals’ (= 6 fanecades) assimilant-los o equiparant-los a ‘fanecades’ (831,0964 m2). Ho fan per a exagerar el pas dels 645 jornals del 1611 (en realitat, jornals = 3.780 fanecades), als mésde 10.000 jornales del 1810 (en realitat, fanecades, i no pas jornals).

688 GOBERNA, F., Abolició del règim..., p. 40.

689 AHMV, Llibres capitulars i d’actes, any 1813, sign. D-215, s. f.; citat per ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorialen el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121-138 (p. 136).


pels burgesos espanyols congregats a Cadis. Obtingut el reconeixement, el marqués reaccionà i aconseguí l’enviament alpoble d’una comissió executiva (juliol del 1812), que revisara els padrons senyorials i anara cobrant endarreriments alsvassalls.690

La comissió cometé la imprudència de viatjar sense escolta. En arribar als afores d’Aielo, els eixí al camí la partida guerrillerade Manuel Aparici, i els requisà certs papers que resultarien comprometedors en acabant per al marqués de Malferit.691 Unasegona comissió, encapçalada per un tal Josep Sales, arribaria després al poble custodiada per una escolta de soldats napoleònicsamb les baionetes calades, i es coneix que cobraria algunes contribucions per la força.692 O, si més no, això és el que li retreial’advocat i alcalde revolucionari d’Aielo, Tadeu Castelló, a marqués Salvador Roca, quan l’acusava d’afrancesat davant les autoritats–encara constitucionals– del 1813:

Muy ilustre señor. Habiendo tomado los correspondientes informes sobre la conducta que observó el marqués deMalferit durante la ocupación de esta capital por los enemigos, resulta por documentos originales que, en los pueblos deAyelo, Yátoba y Buñol ha desplegado una decidida adicción al govierno intruso, solicitando de él varios decretos para en-tronizar los derechos de señorío, tan justamente abolidos por la beneficencia del Congreso Soberano. Y que empleó alefecto, en sus representaciones, las palabras más denigrativas a las Cortes generales y extraordinarias, y a la Regencia,hasta llamarlas ‘supuestas’. También apeló al recurso abominable de las bayonetas francesas para conseguir por sumedio, con exceso, los pagos ilegítimos, producto de dichos señoríos abolidos. Y, con las mismas bayonetas, valiéndosede comisionados, hizo nuevos empadronamientos, con el fin de minorar sus contribuciones, para recargar el mayor cuposobre aquellos infelices vecinos.693

El retorn de Ferran VII ‘el Esperado’ (4 de maig del 1814) fou decebedor per als protagonistes de la Revolució liberal, ja queel rei venia amb tota la intenció de reinstaurar una monarquia absolutista i despòtica, sense concessions parlamentàries. Aquellmateix dia declarà nuls aquella Constitución [la del 1812] y aquellos decretos nulos y de ningún valor ni efecto, ahora ni en tiempoalguno, como si no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo. El moment reaccionari l’aprofitaria elmarqués (12 d’agost del 1814) per a aconseguir la destitució de l’alcalde Tadeu Castelló, encara que ell ja no podria nomenarnous alcaldes. De fet, Ferran VII retornaria als senyors la potestat territorial (el dret a exigir particions de fruits i censos), peròes quedaria per a la Corona –per a reforç de l’absolutisme reialista– tota la potestat jurisdiccional dels antics senyors: designaciód’oficials, exercici de la justícia, etc. Una nova representació de la noblesa valenciana, encapçalada també pel marqués de Malferit,viatjà corrent a Madrid (juny del 1814) per a besar les mans del Augusto Monarca,que els havia salvat de la revolució. I, ja queestaven, aprofitaren la visita per a demanar al rei Ferran que fóra declarado sin ningún valor ni efecto el decreto de las Cortes ge-nerales y extraordinarias de seis de agosto de 1811, conocido por el de abolición de señoríos.694

Els aieloners, que havien trencat el monopoli senyorial des del 1810 construint un nou forn del comú i algunes almàsseresparticulars, veren com aquestes instal·lacions havien de quedar ara clausurades.695 S’obria llavors una fase de reacció absolutista(1814-1820) i de nova pugna judicial contra la senyoria.

Ara bé, abans de prosseguir amb el fil de la història local, és necessari destacar la tasca revolucionària que, en paral·lel a la

217


690 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Las tropas francesas durante la ocupación de San Felipe (Xàtiva) y pueblos del Valle de Albaida, en la Guerra de la Inde-pendencia (desde enero de 1812 a julio de 1813), dins Almaig. Estudis i documents, 24, Ontinyent, 2008, ps. 6-34 (p. 22).

691 AHMV, Llibre d’instruments del 1813, sign. D-216, fs. 475-476; document estudiat per Lluís Mira: ...la circunstancia de que la partida de Aparici sor-prendiese la comisión interceptando los papeles concernientes a ella, denunciéndoles, como los denunció, al Tribunal Superior de la Nación.

692 Vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Las tropas francesas durante la ocupación de San Felipe (Xàtiva) y pueblos del Valle de Albaida, en la Guerra de laIndependencia (desde enero de 1812 a julio de 1813), dins Almaig. Estudis i documents, 24, Ontinyent, 2008, ps. 6-34.

693 AHMV, Llibres capitulars i d’actes de ple, any 1813, sign. D-215, s. f.; citat per ARDIT, M. – CUCÓ, A., Aportación al estudio..., p. 131.

694 Ibídem, p. 131.

695 AHMV, Llibre d’instruments del 1813, sign. D-216, fs. 475-476.


de Castelló, Aparici i uns altres veïns del poble, estavaexecutant a les Corts de Cadis el diputat Pere Aparici Ortiz(Aielo de Malferit, 1762 – València, 1829).696 Foren Aparici iAntoni Lloret, diputat natural d’Alberic, els dos diputats quemés es van distingir en el debat sobre l’abolició de les senyories,en paraules de l’historiador Manuel Ardit. En les eleccions dediputats del 1810, en un ambient revolucionari, condicionatper l’ocupació napoleònica de bona part del país, foren elegitscom a diputats per València –entre d’altres– el xativí i canongede la catedral de Conca Joaquim-Llorenç Villanueva; el ter-ratinent i advocat d’Alberic ja referit; el jutge de delmes del’Audiència Francesc-Xavier Borrull, de València; l’auditornaval del Departament de Marina Josep Martínez, de Valènciatambé, i Aparici, advocat i relator civil de la Reial Audiència,que hi anava de suplent.

Pere Aparici era nebot del degà Ortiz i seria pare de l’his-toriador Josep Aparici Garcia (València, 1791 – Granada,1857). Fill de llauradors benestants, obtingué el títol d’advocatel 1787 i, casat amb Beneita Garcia, d’Ibi, s’establí a València,a la plaça de Sant Lluís Bertran. El 1792 era membre de laJunta de Govern Econòmic del Col·legi d’Advocats. El 1796guanyà per oposició la vacant de relator civil a l’Audiència, iel 1810 fou elegit com el primer dels 4 diputats suplents. El9 de gener del 1811 se li comunicà que havia de viatjar aCadis i substituir en l’escó un altre diputat. Embarcaren a Ala-cant, ell i el seu fill Josep, que ingressaria a l’Acadèmia Militarde l’Illa de León (Cadis. El pare, mentrestant, fou elegit comun dels dos secretaris de les Corts (24 d’abril del 1811) i in-tervingué el 9 de juny del 1811 en favor de l’abolició de lessenyories jurisdiccionals. Considerava il·legals les regalies se-

nyorials i l’apropiació que havien fet els feudals valencians de les terres dels moriscos foragitats el 1609. Amb l’aprovació deldecret del 6 d’agost, quedarien qüestions importants enlaire, que Aparici reprendria el 1813. Abans d’això, ens el trobem enla llista de 184 diputats que juraren la Constitució del 18 de març del 1812, coneguda popularment com ‘la Pepa’. Però el seumoment estel·lar el tindria amb els discursos que pronuncià l’1 d’abril i el 9 de juny del 1813, que tot seguit comentarem.Acabada la guerra, es traslladà a València per a imprimir a la tipografia Monfort la seua memòria sobre la il·legitimitat de les se-nyories territorials; un opuscle que esdevindria un autèntic best-seller entre la burgesia valenciana revolucionària.697 Després de


218

696 Sobre la vida i fets d’aquest fill insigne del poble d’Aielo, vegeu MOXÓ, Salvador de, La disolución del régimen señorial en España, CSIC, Madrid, 1965;ARDIT LUCAS, Manuel, Els valencians de les Corts de Cadis, Rafael Dalmau, Barcelona, 1968; ARDIT LUCAS, Manuel, Revolución liberal y revuelta cam-pesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Ariel, Barcelona, 1977; ARDIT LUCAS, Manuel, La guerradel Francés (1808-1814), dins Nuestra historia, Mas Ivars, València, 1979, t. 4, ps. 23-44; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial enAielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Alguns apunts biogràfics sobre el diputatper València en les Corts de Cadis, Pere Aparici i Ortiz (1761-1829), dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997, ps. 81-94.

697 Encara hui és fàcil trobar exemplars als calaixos i cambres de cases d’antics terratinents i llauradors: APARICI y ORTIZ, Pedro, Memoria que presentó alas Cortes Generales y extraorinarias Don Pedro Aparici y Ortiz, Diputado por la provincia de Valencia, y leyó en las sesiones de 31 de marzo y 1 de abril, man-dada pasar a la Comisión de Señoríos, sobre que los dueños territoriales carecen de título legítimo para retener los raíces que dexaron los moriscos al tiempode ser expulsados de España; y quando le tuviesen, deben regularse los pagos de derechos enfitéuticos con que se concedieron dichos bienes, Tipogr. deBenito Monfort, València, 1813.

El diputat aieloner Pere Aparici Ortiz, proposa a les Corts de Cadisl’abolició del règim senyorial (1811)


la restauració de l’absolutisme (1814), s’autoexilià al seu despatx del carrer de Llopis (València), desencisat per la marxa dels es-deveniments. El retorn al poder dels liberals, el 1820, el portaria a participar com a elector per la parròquia de Sant Salvadorde la ciutat, però ja no s’implicaria molt més en la vida política. Moriria a València, malalt d’apoplexia, el 25 de juliol del 1829.

En el cèlebres discursos del 1813, Aparici proposava rellegir el decret del 1811, per a possibilitat l’expropiació legal de lessenyories territorials valencianes, per considerar-les d’origen il·legítim. L’advocat aieloner traçà una panoràmica de la senyoriavalenciana, l’origen de la qual fixava en temps de l’expulsió dels moriscos, i considerà com a nul·les les cartes pobles emesesaleshores, atés que el domini útil d’aquelles terres havia revertit a la Corona, és a dir, a la ‘nació’. Així que ara tocava reincorporaraquelles senyories al patrimoni reial. Encara que, com això era molt complicat, ell proposava començar per les mesures següentsde transició: 1) incorporar els drets jurisdiccionals i suprimir les regalies; 2) reduir la partició de fruits de les terres afectades percarta pobla al 10%, i les novament rompudes, a un cànon rebaixat; 3) reduir els censos en diners al 3%, amb l’opció de poderredimir-los, és a dir, pactar un preu l’emfiteuta amb el senyor, per a poder-los suprimir definitivament, i 4) suprimir els dretsemfitèutics de lluïsme i fadiga, i els bovalars senyorials o reserves d’herbatges que els senyors arrendaven a particulars.

El diputat d’Aielo criticà històricament la ignorància que mostrà Felip II de València (III de Castella), en ignorar la duresa deles cartes pobles i donar les terres ‘confiscades’ –segons ell– als moriscos, als nobles, siendo los labradores el estado más importantede la República, porque ellos la sustentan con el cultivo del campo. I, a fi d’exemplificar els abusos i càrregues oneroses a què elssenyors territorials sotmetien els vassalls valencians des del segle XVII, féu lectura pública a les Corts dels capítols de poblaciódel seu poble, Aielo de Malferit, amb la següent advertència preliminar:

219


El nucli antic d’Aielo, des del camí de l’Horta Vella


He creído que debía copiar aquí lo sustancial de este documento, para desengaño de muchos que juzgan que los pueblosdel Reino de Valencia están llenos de abundancia. Es cierto que el reino produce mucho, pero también es positivo que en lospueblos de señorío a penas hay familia de labrador que pueda pasar el año en tiempos tranquilos. Comen mal, visten peor yestán llenos de deudas, de estrechez y miseria. Y si de esto se duda, no hay sino apelar al examen imparcial del antecedentedocumento que he traído, como un verbi-gratia (pues en otros pueblos hay gravámenes semejantes a éstos). Y se verá si esposible que hombre alguno pueda vivir en tales pueblos, sufriendo la dura y penosa esclavitud de esos exorbitantes tributos,sino estando reducido al último estado de miseria.

Tota aquest avanç vertiginós propiciat per les Corts de Cadis, es llançaria a perdre per l’actitud reaccionària de Ferran VII,que derogà el 15 de setembre del 1814 l’abolició de les senyories territorials. Senyor i vassalls, així les coses, tornaren a re-prendre l’enfrontament judicial d’abans de la guerra.698 Els vassalls promovien ara la construcció de forns, almàsseres, tendes imolins que competien amb els de la senyoria, emparant-se en què la supressió dels drets jurisdiccionals dels senyors afectavatambé als monopolis.699 Un cas paradigmàtic és el del Molí Propet dels moros, abandonat des de poc després del 1576 ireedificat ara per iniciativa de l’advocat Baptista Calabuig i el seu cunyat, l’inefable exalcalde constitucional Tadeu Castelló (1816).700

El context socioeconòmic, no obstant això, s’havia deteriorat considerablement, per la crisi econòmica de postguerra. Pertotarreu del país campaven roders i guerrillers liberals, com a seqüela dels desordres i revolucions dels anys precedents. I Aielono escapava al fenomen. Alguns del 12 soldats aieloners llicenciats l’any 1814 participà en accions delictives i guerrilleres. FrancescArmengol, per exemple, era buscat per la justícia l’any 1816. El desertor Josep Sanz –allistat voluntari el 1811, llicenciat ambpaga el 1815– estava en cerca i captura des d’octubre del 1816. El 15 de gener del 1817, l’alcalde de l’Olleria, Fèlix Fayos, co-municà al governador Wenceslao Prieto que en la nit antecedent Francesc Micó ‘el Madrileny’, fugat dels presidis d’Alacant,havia fet retrocedir la ronda nocturna de l’alcalde d’Aielo, i que tenia notícia que anaven cap a l’Olleria per a matar a Josep-Antoni Pic.701 El tal Pic, l’alcalde ollerià i uns altres sis homes interceptaren el fugitiu en una caseta del terme de l’Olleria, elcercaren i el tal Pic –que devia ser un destacat reialista, o que tindria algun compte pendent amb el pròfug– el rematà d’untret.702

Al cap de pocs mesos, l’alcalde major d’Aielo de Malferit i representant local del govern absolutista,703 Antoni Lorca Herrera,morí assassinat (13 d’agost del 1817). El president de la Sala del Crim de l’Audiència valenciana féu córrer immediatament lessenyes de l’autor de la mort: 45 anys, baix, moreno serrat, ulls blaus, cabells negres, nas i boca regulars, i vestia calçotets blancs,faixa blava, jupetí blanc, mitges de traveta, espardenyes de cànem, mocador al cap, i no se sap si barret o muntera. Al poc detemps fou detingut al poble de Mianya, prop de la Roda d’Albacete, quan se’n fugia cara a Madrid.

A les poques setmanes, la premsa de València anunciava l’execució pública de diversos condemnats valldalbaidins, entre elsquals es trobava un soldat desertor d’Aielo, Josep Juan. Els reus formaven part de la colla del roder de la Font de la FigueraOnofre Navarro, que, juntament amb el Fraret d’Agres, sembrà el terror a la Costera i la Vall d’Albaida occidental en els anys1814-1816. Així anunciava el ‘Diario de Valencia’de l’11 de setembre del 1817 l’ajusticiament de l’aieloner i companyia:


220

698 RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con elMarqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras delprimer establecimiento, y otros puntos, València, 1815 (AMAM, caixa 4, doc. 1); DEFENSA legal, por el marqués de Malferit, en los autos con los electos delcomún de vecinos y terratenientes de la baronía de Ayelo. Sobre la partición de frutos, en grado de vista, València, 1817 (AMAM, Caixa 4, doc. 2).


700 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo deMalferit en festes, 2006, ps. 92-99.

701 Propietari de la casa de Pic, i actual mas de Santa Clotilde, en terme d’Albaida i partida d’Atzueva, però fitant amb Aielo i l’Olleria.

702 Sobre aquest fet i uns altres que comentarem tot seguit, vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Años posteriores a la Guerra de la Independencia (1814-1820), dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 64-85.

703 Fins al 1811 l’alcalde major o governador de la baronia havia sigut jutge delegat i nomenat pel marqués, en l’exercici per aquest de la jurisdicció suprema. Desdel 1811, desposseït en Roca dels seus drets jurisdiccionals –com la resta de senyors territorials– els alcaldes majors passaran a dependre de la Corona.


Consejo de guerra permanente de los reinos de Valencia y Murcia: Hoy, a la hora acostumbrada, se egecutará en el Mer-cado [la plaça del Mercat de València], la sentencia de garrote impuesta por este tribunal a los paisanos Vicente Garrido, na-tural de Alchorf; Francisco Valls apodado ‘Moreno’, de Agullente, y Domingo Albert y [un tal] Lloret, ambos de Albaida. Y a lamisma hora, entre las puertas de San José y Cuarte, la [sentencia] de ser pasados por armas a los soldados Mariano Ximeno,natural de Adzeneta, y José Juan, de Ayelo, todos del corregimiento de San Felipe, por haber cometido, en compañía deOnofre Navarro y el Fraret de Agres, el robo de la venta de Cañaret, entendida también por ‘la de Mogente’, a cuyo dueñosentaron por seis veces sobre el gran fuego que había en la cocina, con desnudez de la parte. Valencia, 11 de septiembre de1817.704

No tot foren, però, crims ni disgustos. També hi hagué temps per a la pau, la festa i la música. El 18 de gener del 1818, ani-mats per la moda de les bandes ‘marcials’ que acompanyaven en els pobles grans les desfilades i actes públics, sis veïns delpoble constituïren una banda de música. Eren els llauradors Francesc Ortiz, Joaquim Calabuig Vicent i Miquel Sanz, el fusterJosep Vidal, el teuler Vicent Calabuig i el ferrer Josep Beneyto Sanz. S’ajuntaren a cal notari Manuel Martínez Carreres i li expli-caren...

221


704 Citat per GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferit en 1785. Guerrillero de la Guerrade la Independencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 59-69 (p. 65).



222

705 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Una banda de música en l’Aielo de l’any 1818, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 95-96. Des del segle XVIhavien existit acreditats conjunts d’instrumentistes a l’Olleria i Albaida, especialitzats en solemnitzar actes litúrgics. Però des de mitjan segle XVIII es po-pularitzaren les bandes de carrer, que incorporaven instruments de vent i percussió ‘a la turca’, i que triomfaven en les desfilades militars. Així que, l’any1777, amb motiu de la consagració de l’església d’Albaida, l’ajuntament demanà al director de l’orquestra que se ocupase de tocar por las calles, bajo elcarácter de música marcial. I és aquesta la primera menció d’una banda de música de carrer a la Vall d’Albaida, tal com la coneixem hui dia. Més detallsen SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

706 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit,2001, ps. 107-127.

707 REPRESENTACIÓN de Grandes de España a las Cortes para que declare debérseles amparar en la posesión de sus rentas, especialmente en el Reyno de Va-lencia, Madrid, 1820.

708 Segons JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dinsAielo de Malferit en festes, 2006, ps. 92-99.

709 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferit en 1785. Guerrillero de la Guerra de la In-dependencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 59-69.

710 VIDART, Luis, El brigadier don José Aparici García. Apuntamientos biográficos, dins La América. Crónica hispano-americana,Madrid, 28 de setembre del1884, ps. 8-10.

...que tienen determinado y arreglado formar una banda de música de ayre, para más ilustración de algunas fiestas quese hacen en esta villa; motivo de la mucha afición que tienen los comparecientes a las funciones de la iglesia. Y como algunosde los que comparecen no pueden en la actualidad comprarse el instrumento que en ellos está destinado a tocar, por ello,del fondo que en el día tiene Nuestra Señora del Rosario [la confraria del Roser], determinaron sacar aquella cantidad quefuese suficiente para la compra de estos instrumentos de ayre; como en efecto an sacado ya quarenta y un duro de plata,que es el valor que han costado los mencionados instrumentos, que son quatro clarinetes, un bajón y una trompa.

Els músics s’obligaven a tornar els diners a la confraria i a assistir a tots els seus actes, inclosos, suposem, els rosaris de carrero de l’Aurora, que es feren molt populars en temps de Ferran VII.705

Aquesta banda participaria en els actes festius del 1820, que celebraven el triomf del pronunciament de Riego, la reinstauracióde la Constitució del 1812 i l’inici del Trienni Liberal (1820-1823). Els vassalls tornaren a deixar de pagar i la senyoria tornà aquedar oficialment dissolta. A València, el degà Ortiz, que per motius de salut vivia a cal seu nebot Tomàs, manifestà la seua joiaper la nova era constitucional i per la supressió del tribunal de la Inquisició. Moriria el 1822, i deixaria algunes obres pòstumes.706

Per la seua banda, l’ancià marqués de Malferit tractà de defensar els seus drets a les Corts de Madrid, per mitjà d’una exposicióremesa pels senyors territorials valencians.707

El 1822 fou un temps de males collites: seria recordat com ‘l’any de la fam’.708 Lluny d’ací, a Navarra, el guerriller aielonerFrancesc Armengol comandava una partida de 14 reialistes que s’enfrontaren a les forces liberals del coronel Cruchaga, a quimataren d’un tret, just abans de travessar la frontera francesa.709 Espanya era ja un país de bàndols polítics irreconciliables. Lainvasió dels ‘100.000 Fills de Sant Lluís’, enviada a través dels Pirineus per les monarquies europees (1823), acabaria amb elsomni liberal. Ferran VII reinstaurà l’Antic Règim i reprimí de nou els liberals, molts dels quals hagueren de marxar a l’exili. Entreels militars també hi hagué purga: la patí, per exemple, el brigadier Josep Aparici Garcia (València, 1791 – Granada, 1857), unfill del diputat Aparici, que havia fet carrera a l’exèrcit, i que destacaria després com a arxiver i com a historiador.710

Els llocs deixats en la funció pública pels càrrecs depurats serien ocupats per uns altres que, si bé no reunien els mèrits sufi-cients, sí que es preocupaven en els seus currículums de fer constar llur devoció per la Santa Aliança entre el Tron i l’Altar, elpartido de las cadenas. És el cas de l’opositor aieloner Roc Francés, que exhibia així les seues proeses polítiques:

El año veinte, su modo de pensar le obligó a interrumpir su despacho de abogado, decidiéndose por la justa causa delTrono de nuestro Augusto Monarca (que Dios guarde) (...), negándose abiertamente a ser miliciano (...); abandonando sushogares y arrostrando toda clase de padecimientos. En atención a cuya conducta, el Real Acuerdo de este Reyno, en 15 dediciembre de 1823, le nombró alcalde mayor interino de la villa de Ayelo de Malferit (...). Pero la patria y la Universidad de


Valencia tenían sobrados derechos para reclamarlos servicios del que en otros tiempos había me-recido su confianza (...). Y así, pues, dimitió desus empleos de judicatura y se presentó a lasoposiciones en esta Escuela, al momento de suapertura, cuando se hallaba despedazada por larevolución, sin catedráticos propietarios ni sugetosde quien servirse para las regencias (...). En estascríticas circunstancias, se encargó el suplicantede la regencia de Instituciones de Derecho Realen España por todo el curso de 1823 a 1824,procurando, al frente de 150 discípulos (entre loscuales se encuentra D. Francisco Armengol [delsArmengol d’Aielo?] y D. José Miguel, actuales opositores), restablecer la sana doctrina, el orden y la subordinación (...). Nodebe echarse en olvido la vigilancia que además empleó el suplicante en imbuir a sus discípulos en la sana doctrina de laReligión y la Moral Cristiana, siempre que se ofrecía la oportunidad, rebatiendo las doctrinas de los irreligiosos y novadores,en unos tiempos en que tanto se necesita de esto.711

Heus ací una perfecta apologia de la ideologia de la reacció reialista (defensar els privilegis de l’Antic Règim amb l’escut ideo-lògic de la religió i la moral amenaçades), elaborada per un jove advocat ultraconservador d’Aielo. Quan parla dels milicians esrefereix a la milícia nacional: ciutadans en armes en defensa de la Constitució. Alguns eren jornalers amb escopeta, remuneratsamb soldades per propietaris liberals, per a utilitzar-los de força de xoc i per a controlar millor els pobles. Entre el 1823 i el1833, els reaccionaris organitzarien ‘voluntaris reialistes’, amb una funció semblant. I en les dècades del 1830-1840 tornariena organitzar els liberals milícies, fins que l’Estat les considerà perilloses i les reemplaçà, com a forces de seguretat rural, per laGuàrdia Civil.

223


711 Citat per BALDÓ LACOMBA, Marc, Profesores y estudiantes en la época romántica. La Universidad de Valencia en la crisis del Antiguo Régimen (1786-1843), Ajuntament de València, 1984, ps. 135-136.

Quadrant solar de la plaça del Palau (segle XIX)


Els plantejaments teòrics de ‘la reacció’, esgrimits tanclarament per Roc Francés, donarien peu a la formaciód’un nucli de simpaties carlines i antiliberals a Aielo, apartir de la dècada del 1830. En el mateix cas que Fran-cés es trobaria un altre advocat del poble, Rafael Cala-buig (nascut el 1780), que, després d’exercir d’alcaldemayor fins al 1820, seria nomenat fiscal del tribunal deseguretat pública –l’òrgan encarregat d’acaçar liberals–l’any 1823; des d’on passaria a exercir de fiscal de laReial Audiència (1824-1834).712

Al poble, la vida continuava, animada ara l’economiapels preus excel·lents que es pagaven pel vi, demanatper industrials que el transformaven en aiguardent il’embarcaven per exportar-lo a l’estranger.713 Els llaura-dors de la banda occidental de la Vall d’Albaida es dedi-caren, doncs, a arrancar olivars i garroferars, i aplantar-los de vinyes. El diccionari geogràfic de Miñanositua en segon lloc la collita de vi, per darrere del blat, iparla de l’existència d’una fàbrica d’aiguardent (1826).714

Aquesta devia ser la de Jacint Mira Ureña, que, junta-ment amb la de Vicent Castelló, es dedicava a destil·larvi per a produir aiguardent i alcohol vínic.715

El tal Mira era un fill d’Aielo aveïnat a Alcoi, que haviamuntat la fàbrica al seu poble natal. En novembre del1830 sol·licità permís a la batlia reial d’Ontinyent per aaprofitar els sobrants d’aigua de la font del Mig, que Bap-tista Bernabeu emmagatzemava –per dret de temps im-memorial– en la bassa del corral de sa casa, coneguda

anys a venir com la ‘bassa del Roig’. L’industrial presentà la instal·lació com si fóra nova, però el batle conegué que funcionavades de feia anys –sense llicència– i, a més, l’aigua que volia usar era residual i insalubre. Així que no sols es denegà la petició is’ordenà el tancament de la fàbrica (1831), sinó que es decretà el comís de la instal·lació (març del 1832), potser perquè hihavia raons polítiques pel mig. L’altre destil·lador, Vicent Castelló –parent de Tadeu?–, i Joaquim Vidal i Josep Penalba –aquestsúltims, per posseir almàsseres il·legals– havien sigut expedientats el 1830; per a alegria i satisfacció dels agents de la senyoriamarquesal.716

En l’esfera de la cosa pública, es renova la font de la plaça del Ferrer (pl. de la Font), el 1821; es renovà l’encadufada vella is’inauguraren les noves fonts públiques dels Quatre Cantons i del Raval (1824-1825).717 Feia poc, també, que s’havia inaugurat


224

712 MOLAS RIBALTA, Pere, La Audiencia borbónica del Reino de Valencia (1707-1834), Universitat d’Alacant, 1999, p. 132.

713 PIQUERAS HABA, Juan, La agricultura valenciana de exportación y su formación histórica, Instituto de Estudios Agrarios, Pesqueros y Alimentarios, Madrid,1985.

714 MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343, s. v. ‘Ayelo de Malferit.

715 ARV, Batlia, Lletra E, exp. apèndix 1.048; ARV, Batlia, Lletra E, exp. 980, apèndix.

716 ARV, Batlia, Lletra E, any 1830, apèndixs 1.047 i 1.049.

717 ARV, Batlia, Lletra E, apèndix 569; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

El bassi de la font de la plaça del Ferrer fou renovat el 1825


el desaparegut cementeri vell: aquell que es trobava a l’eixidadel carrer de l’Església, a cent passes de la darrera casa, i queestigué en ús des del 1824 fins al 1913.718 El poble d’Aielode Malferit presentava, doncs, un bonic aspecte per a rebrel’arquebisbe monsenyor Simó Lòpez, que aprofità la visitaper a celebrar confirmacions, el 12 de setembre del 1825.Durant la festa, Joaquim Gironés Belda, el fill d’un llauradorric, estigué a punt de caure del cavall per causa d’un tro queespantà l’animal. Mentre estava per l’aire, invocà la Mare deDéu, i se salvà d’una mala caiguda. En agraïment, encarregàuna talla de la Divina Aurora, que encara es conserva a laque fou sa casa de la plaça del Palau. També instituí en el seutestament un llegat per a celebrar la festa de l’Aurora: unadevoció que s’ha perdut fa moltes dècades.719

L’any 1833, el rector Francesc Tormo Sanz (Albaida,1761 – Aielo, 1833) instituí la capellania de Sant Miquel al’oratori contigu a l’abadia, que quedaria separat i erigit enoratori públic (1840), gràcies a un codicil testamentari de laseua germana Josepa.720 El successor d’aquest capellà, mos-sén Joan-Baptista Bataller Pla (la Pobla del Duc, 1802 – Aielo,1849; rector des del 1834),721 era un home posicionat cla-rament del costat absolutista. Els seus feligresos més liberalsdegueren influir en que fóra confinat durant quatre mesos aAlacant (1836), on aprofità per a passar a nét un voluminósíndex de baptismes, que hui és la principal joia documentalde l’Arxiu Parroquial.

Ara bé, el rector Bataller és recordat també per la seua actuació arran del còlera del 1834, que en pobles veïns segà les videsde fins al 10% de la població. Ací es tragué la imatge del Crist en processó, el 25 de juliol, a la quan acudí tot el poble. Obrien lacomitiva, preparades oportunament pel rector, una porción crecida de inocentes niñas, vestidas de luto, descalzas y con signos depenitencia en sus manos, coronadas de zarzas..., que commogueren tètricament la feligresia. A l’endemà, la imatge del Crucificates col·locà davall el baldaquí de l’església, flanquejada per les de sant Pere, la Mare de Déu dels Dolors i sant Roc, per a presidirles rogatives. El 10 d’agost, quan ja havia passat el perill de contagi i el poble es trobava lliure del mal, el capellà proposà que, dellavors en avant, el dia 6 d’agost, celebritat de la Transfiguració del Senyor o del Salvador, es consagrara una festa al Crist de la Po-bresa. Extingida per fi l’epidèmia, sols es comptabilitzaren 19 envaïts de còlera a Aielo, 9 dels quals moriren.722

Pocs anys després de cessada l’epidèmia, el rector Bataller tingué una altra iniciativa original: féu portar de la Ciutat Eternales relíquies de sant Engraci màrtir. Ho faria per mans i poder de fra Josep Soler Silvestre (Ontinyent, 1797 – Aielo de Malferit,1856), que llavors era ‘pare guardià’ o superior dels franciscans alcantarins del convent de Santa Quaranta, a Roma. Les sagrades

225


718 Ibídem.

719 CASTELLÓ DOMÉNECH, Ferran, Perquè tot té un origen: una devoció perduda, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 207-208. La imatges’atribueix a l’escultor albaidí Modest Pastor.

720 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Fundació de la capellania de sant Miquel Arcàngel, dins Aielo de Malferit en festes,2010, ps. 246-253.

721 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El rector Juan Bautista Bataller Pla (1802-1849), dins Aielo de Malferit en festes, 2000, p. 13.

722 COLOMER EGEA, José Mª., Nuestra secular devoción al Santísimo Cristo de la Pobreza, dins Aielo de Malferit en festes,1989, s. p.; GOBERNA ORTIZ,Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60.

La desapareguda font del Raval, inaugurada el 1825 (foto de la dè-cada del 1940)


relíquies foren rebudes a Aielo del 2 d’agost del 1840 i,col·locades en un sepulcre ricament ornat; de tal manera queesdevingueren la viva representació del patró del poble.723

Mossén Bataller moriria de febres tifoïdals –com molts altresveïns del carrer del Carme, que estava empestat aleshores–en vespres de complir els 47 anys d’edat, el 1849.

En temps del rector Bataller, brillaren per la seua pompaels oficis religiosos. En bona mesura per l’adquisició d’un nouorgue i la creació d’una plaça d’organista parroquial, aprovadael 25 de gener del 1837 pel governador eclesiàstic de la diò-cesi. El rector comptava també amb un cor de sis cantors;els músics de la banda, que assistien als oficis, i l’ajuda del sa-gristà, dos acòlits i alguns diaques, per a fer lluir les cerimò-nies.724

Però eren moltes més les coses d’interés que havien suc-ceït des de l’any 1833, el de la mort de Ferran VII, i el 1837,el de la definitiva dissolució de les senyories territorials i, ambelles, de les baronies d’Aielo i Cairent. I és que, amb l’en-tronització de la reina-xiqueta Elisabet II –tutelada per samare, Maria Cristina– els liberals moderats pactaren amb laCorona la instauració d’una Monarquia constitucional no tanrupturista com la del 1820. El germà de Ferran, Carles (V)de Borbó, que no acceptà la successió femenina a la Corona.Es posà al capdavant dels descontents amb el nou règim, els‘carlins’ o ‘carlistes’ (clergues reaccionaris i aristòcrates ame-naçats; milicians reialistes; funcionaris depurats i camperolsdesposseïts pels liberals; valedors dels furs bascos, navarresosi catalans) i provocà la I Guerra Carlina (1833-1839).

Els liberals o ‘cristins’,725 assentats en el poder des del1833-1834, dividiren el territori en províncies (reial ordrede 30 de novembre del 1833), i agruparen Aielo de Malferit,Bocairent, Agullent, Benissoda i la Font de la Figuera, al partit


226

723 El cos de Sant Engraci havia sigut exhumat de les catacumbes romanes de Santa Priscil·la, el 1804. Sobre el màrtir Engraci i Aielo, vegeu: BATALLER,Juan Bautista, Novena al glorioso mártir romano San Engracio, cuyo sagrado cuerpo se venera en la parroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit [1845],Tipogr. de Benito Monfort, València, 1846; BATALLER, Juan Bautista, Gozos al glorioso San Engracio, mártir romano, cuyo sagrado cuerpo se venera en laparroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit [1845], Tipogr. de Benito Monfort, València, 1846; JUAN VIDAL, Rafael, San Engracio, o La semilla de cris-tianos. Drama lírico en dos actos y en verso,Manuscrit inèdit, propietat de José Vicent Juan, Aielo de Malferit, 1904; SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátorgeográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84, s. v. ‘Ayelo de Malferit’; BELDA UREÑA,Rafael, Una visita a ‘Priscilla’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.; RELIQUIA de San Engracio, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 12-13;GOBERNA ORTIZ, Fernando, El bicentenario del hallazgo de la reliquia de San Engracio Mártir en Roma (1804). Su traída a Ayelo de Malferit en 1840,dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 112-124; JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Novena al gloriós màrtir romà sant Engraci, dins Aielo de Malferit enfestes, 2004, ps. 143-146.

724 GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festividad de la Semana Santa en el Ayelo del pasado, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2009, ps.13-15.

725 L’any 1834 batejaren ‘Cristí’ Bataller Belda un xiquet del poble, en honor del bàndol liberal. El xiquet moriria als 21 anys, servint la pàtria a la colònia dePuerto Rico (1855). I no fou l’únic aieloner que morí en ultramar i en paregudes circumstàncies. Vegeu MARTÍNEZ, Josep-Donís, L’emigració oronellade la Vall d’Albaida cap a Amèrica, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps. 80-83 (p. 81).

Gravat de la capella de la Comunió i el Crist de la Pobresa


d’Ontinyent (21.890 habitants, en conjunt), in-tegrat dins la província d’Alacant.726 Tres anysdesprés, en virtut de la reial orde del 9 de se-tembre del 1836, les demarcacions judicialsd’Ontinyent, Albaida i Gandia passarien a formarpart de la província de València.727

En previsió de la desaparició de les senyories,es constituïren els pobles en municipis (1836); al-hora que s’exclaustraven comunitats monàstiquessenceres, per a confiscar-los l’Estat els convents (1835). Dos frares caputxins exclaustrats de l’Olleria, fra Mateu de Callosa d’en Sarriài fra Fidel de l’Olleria, trobarien acollida a Aielo,728 on ajudarien mossén Bataller a administrar els sagraments, i a predicar contra laConstitució i contra la lacra liberal. Recordem el confinament quadrimestral a Alacant, a què fou condemnat el rector per raons po-lítiques, el 3 de juliol del 1836.729 L’any 1855 es desamortitzarien també els béns de la parròquia, per a subhastar-los a particulars.

227


726 La Font pertany a la Costera. Fontanars era part del terme d’Ontinyent. L’Aljorf era municipi independent. Vid. DIVISIÓN territorial de la península e islasadyacentes aprobada por Su Majestad en Real Decreto de 30 de noviembre de 1833, Imprenta Real, Madrid, 1833.

727 ADPV, C.2.1, Caixa 4.


729 Per a contextualitzar millor, vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, La Primera Guerra Carlista en el Valle de Albaida, dins Almaig. Estudis i documents,23, Ontinyent, 2007, ps. 12-32 (p. 19).

Regulació de les festes i uns altres afers de l’església, 1837 (Arxiu Parroquiald’Aielo)

Estampeta decimonònica del Crist d’Aielo


Els propietaris liberals d’Aielo de Malferit, que són els que feien i desfeien al poble, estaven al corrent d’una reunió de carlinscelebrada a Montesa en novembre del 1833, i d’una partida de guerrillers alçada a l’Olleria, als qual se’ls havien ocupat armesi pertrets de guerra. I el 20 de desembre observaren com passaven pel camí reial una partida formada per un centenar de ‘fac-ciosos’, com se’ls anomenava per part del govern i la premsa liberal.730 Al llarg del 1835, els constitucionals aieloners rebrienuna visita sorpresa, segons comenta el pare Sucías: En la Guerra Civil de 1835 fue visitada esta población por el cabecilla carlistade Játiva, Magraner, que hizo pagar un trimestre de la contribución; marchándose después con sus partidarios a esconderse en susguaridas de Játiva, en donde no fue nunca hallado, a pesar de estar muy perseguido.731

Perillosa fou també la situació viscuda el 23 de juliol del 1836, en vespres de la batalla d’Albaida (dia 25), quan el regidorRafael Bernabeu envià un piquet de milicians nacionals d’Aielo al port de l’Olleria i un altre a la Bassa Roja (terme de Mon-


228


731 SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911, vol. 26, p. 47.

‘Autèntica’ de les relíquies de sant Engraci, tretes de les catacumbes de Priscil·la, el 1839 (Arxiu Parroquial d’Aielo)


tesa), per si s’acostava l’exèrcit carlí al poble. En acabarel combat, una cinquantena de soldats de la reina –dels108 amagats pel veïnat de Benissoda a les cases– pas-sarien per Aielo, on rebrien l’auxili oportú. Els dies 5-7 d’agost un capitost carlí visità el poble, però no trobàvoluntaris que volgueren marxar amb ell. Però el dia20 del mateix més se celebrà a l’ajuntament un capítolextraordinari, perquè la vespra havia sigut processat unveí, per haver dit públicament que los facciosos no ro-baban, sino las tropas de la reina. L’alcalde d’Aielo, queera l’advocat liberal Joan-Baptista Calabuig, haviaremés el cas al jutjat d’Ontinyent.732 Serà en novembredel 1836, data del retorn del rector al poble, quan esproduïsca una incorporació nombrosa de mossosd’Ontinyent, l’Olleria, Aielo, Montesa, Moixent, Valladai Bocairent a l’exèrcit carlí; on, per cert, es pagavenbones soldades.733

Comptava Aielo, en temps de la Revolució liberal ide la guerra (1834), amb carnisseria i hostal; dues tendesde queviures, que disposaven para su venta bacalao,arroz, aceyte, sardinas, jabón y especias; dues tavernesamb fleca de pa, on es venia farina de dacsa i de blat, pade forment i bollo de panís,734 i prompte comptariatambé amb un hospitalet benèfic o asil de pobres i ma-lalts. La iniciativa partiria de l’advocat Baptista CalabuigVicent (1772-1849) i sa muller Rita Castelló Alonso(1772-1836; germana de l’advocat Tadeu),735 que re-construïren el 1836 unes cases del carrer del Forn Vell(actual c/ de l’Hospital Vell), adquirides deu anys abans,per a dotar al poble d’asil-refugi de pobres i transeünts(casa núm. 1) i llar per al sereno o vigilant nocturn, denova creació (casa núm. 2). L’any 1837 inicià l’activitatl’asil, que constava de planta baixa, primer pis i cambra,amb dues sales d’infermeria, i l’habitació de la infermera,a més d’un patiet i un desllunat. Els patrons supervisarenl’atenció als malalts, a títol particular, i col·locaren l’any1841 un plafó ceràmic per a deixar memòria de la fun-

229


732 GOBERNA, F., La Primera Guerra..., p. 19.

733 RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, eco-nomia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiul’Olla, l’Olleria, 1999, p. 266.

734 GOBERNA, F., El origen de las fiestas..., ps. 50-52.

735 Sobre la vida i fets d’aquest matrimoni, vegeu JUAN, Mª. Jesús –SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietarisdel Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo deMalferit en festes, 2006, ps. 92-99.

Gravat del sepulcre de sant Engraci, on es conservava a l’església d’Aielo,des del 1840, el cos del màrtir

Fotografia del sepulcre, abans de ser destruït, el 1936


dació.736 L’any 1852, després de la defunciódels fundadors, la institució passà a ser gestio-nada directament per l’ajuntament, a càrrecd’una junta local de beneficència, de la qualformava part el seu nebot Josep Requena Ca-labuig.737

L’evolució del poble era autònoma ja del tot,com s’observa, i no depenia ja per a res de la fi-gura del marqués, desbancada del seu pedestalterritorial per la Revolució liberal, plenament ins-taurada el 1837. Tanmateix, la història del con-tenciós antifeudal no s’acabaria, com araveurem, en la dècada dels trenta. Comencem,si de cas, per repassar l’evolució de la famíliaMalferit des de la mort de l’inefable SalvadorRoca, als 81 anys d’edat, el 1820. Havia pre-mort el seu primogènit, en Joaquim Roca i Cas-tellví (1775-1813); raó per la qual heretà el títolde VII marquesa (1813-1834), la germana d’a-quest, Ignàsia-Rosa (1770-1834), que era ca-sada des del 1799 amb Josep-Maria Mercaderi Onòfrio, baró de Xestalcamp i de Montit-xelvo.738 L’herència recauria després en el filld’aquest matrimoni, Pasqual Mercader i Roca

(1799-1867), VIII marqués de Malferit (1834-1867) i de la Vega; comte de Bunyol; baró de Xestalcamp, Montitxelvo, Set Aigües iCairent, i senyor de Micrient, el Rafalet, Urrea i la Granja de Posalet; casat en segones noces amb Maria-Dolors Tudela i Gallinas (filladel prohom de Benigànim Esteve Tudela).739 Aquest serà l’últim baró d’Aielo ‘de fet’, i, encara després d’haver perdut les senyories(1837) continuaria posseint moltes propietats a Aielo i sent una de les primeres fortunes de la província de València.740


230

736 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El Hospital-Beneficencia de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.; BATALLER VIDAL, Susana i al.,Història de l’Hospital-Beneficència, dins Aielo de Malferit en festes,1986, s. p .; M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX.L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 69. Els fundadorsemularen l’exemple caritatiu de la Casa d’Acollida ‘Sant Josep’ (c/ de Sant Miquel, 22, d’Alcoi), on trobaren habitatge, des de l’any 1835, set vídues i an-cianes pobres.

737 JUAN, M. J. – SANZ, M., J. Bautista Calabuig..., p. 99.

738 CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 291.

739 Era casat amb Dolors Tudela i Gallinas, en segones noces (1862), de qui nasqué Antoni Mercader i Tudela (1861-1934), X marqués (1868-1934).Aquest es casà l’any 1886 amb Dolors Val·lier i Garcia-Alesson, filla de Lluís Val·lier Lapeyre, marqués consort de Gonzàlez de Quirós i un dels homesmés adinerats de la Safor, a més de cap del partit conservador al districte de Gandia (Vid. ALONSO, Jesús-E., Els Vallier i la seua casa palau, dins Llibretde la Falla ‘Corea’, Gandia, 2001, ps. 165-166; PONS, Anaclet – SERNA, Just, Un negoci de famílies: els Trènor i els Vallier a la Safor del segle XIX, CEICAlfons el Vell, Gandia, 1996). L’XI marqués seria el fill de l’anterior, Pasqual Mercader i Val·lier, nascut el 1893, que era també III marqués de la Vega deValència i II marqués de Mercader; la XII marquesa de Malferit fou Maria-Lluïsa Mercader i Sànchez-Domènech (1932-1997), IV marquesa de la Vegade València. El XIII marqués és, doncs, l’actual titular, Rafael Garrigues i Mercader, nat l’any 1956, el qual deté aquest títol des del 1998, juntament ambels de V marqués de la Vega de València, baró de Montitxelvo i baró de Xestalcamp.

740 L’any 1852, el marqués de Malferit era el primer contribuent –l’home més ric– de tota la província de València, seguit en segon posició pels marquesosde Dos Aigües i, en tercera, pels marquesos de Mira-sol. El 1870, ja ocupaven un tercer lloc, just per darrere dels marquesos de la Scala i de Jura-Real.Vid. RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtivaen el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 22).

El cap de sant Engraci màrtir, pertanyent al desaparegut sepulcre-reliquiari


Continuaven els litigis entre se-nyora i vassalls pel 1831, quan Ig-nàsia arrendà per sis anys(1831-1837) els seus drets domi-nicals sobre Aielo i Cairent, a unasocietat formada pels veïns Manuel

Belda, Salvador Calabuig i Francesc Mompó. Però davant la negativa dels vassalls a pagar, els arrendadors sol·licitaren la nul·litatdel contracte al jutjat d’Ontinyent. El jutge sentencià a favor dels arrendataris, el 4 de gener del 1837, sense danys ni perjuís pera ells, però fent-se càrrec de la meitat de les costes del judici. La marquesa apel·là, però tornà a perdre, en virtut d’una segonasentència (7 d’agost del 1840). Així que podia donar per perdures les rendes d’aquells anys.741

De tota manera, ho tenia ja malament, perquè en juny del 1837 les Corts promulgaren una Constitució liberal, que arre-plegava l’esperit dels decrets abolicionistes d’anys arrere. El 26 d’agost del 1837, la regent Maria Cristina signà el decret de dis-solució de senyories territorials. La propietat compartida entre senyors i vassalls –típica de l’Antic Règim– desapareixia, per adonar pas a la lliure i plena propietat, privada i capitalista, tal com la coneixem ara. El decret del 1837, tanmateix, admetiamatisos importants, si tenim en compte les diferències existents entre el cas francés i el cas espanyol.

La Convenció revolucionària francesa havia consolidat (juliol del 1793) el domini útil de les terres, exercit pels vassalls,atorgant-los també el domini directe d’aquestes. La noblesa quedava, doncs, desposseïda de la propietat de les terres es-tablides als vassalls. En canvi, el decret espanyol de dissolució de senyories reconegué la propietat (fins aleshores ‘compar-tida’ entre senyor i vassall emfitèutic, en el cas valencià) nominalment i exclusivament als senyors, prèvia presentació detítols legítims: privilegis d’arxiu, cartes pobles... Això no obstant, als exvassalls emfiteutes se’ls eximia de qualsevol particióde fruits i se’ls obria una porta –la ‘redempció de censos’– per a pactar amb els antics senyors el ‘rescat’ econòmic de l’en-tera propietat i la solució final dels drets emfitèutics.742 En els poblets exmoriscos de la Vall d’Albaida, com Aielo, els anticsemfiteutes es negaren a pagar censos, com venien fent ja des de feia anys. S’associaren per a continuar pledejant amb elsaristòcrates, i els pressionaren així per a obtenir, al cap d’anys o de dècades (c.1845-1870), un acord de ‘redempció’ –pa-

231



742 Això permeté als agricultors valencians accedir a la plena propietat de les terres que llauraven, però permeté també que els aristòcrates andalusos con-servaren els seus extensos latifundis, treballats per colons sense capacitat de ‘redempció’. Vid. SEBASTIÀ, Enric – PIQUERAS, José A., Pervivenciasfeudales y revolución democrática, IVEI-Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1987; ROMERO GONZÁLEZ, Joan, Propiedad agraria y sociedad ruralen la España mediterránea. Los casos valenciano y castellano en los siglos XIX y XX, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1983.

Segell de l’ajuntament liberal d’Aielode Malferit (1837)


gament col·lectiu, en determinats terminis–, que els permetétraure’s del damunt, definitivament, la rèmora feudal.743

En el cas particular d’Aielo de Malferit, el marqués, en Pasqual Mer-cader i Roca, mogué fitxa. Presentà immediatament la carta pobla iuns altres documents acreditatius al jutjat d’Ontinyent. S’asseguravaaixí del dret a exigir la propietat privada de totes les terres d’Aielo es-tablides antigament a vassalls emfiteutes i, per tant, el dret a exigir delscultivadors el pagament de censos o preus d’arrendament, ja que en-tenia que la terra no era d’ells, sinó tota seua. Els emfiteutes, en res-posta, qüestionaren no solament la legitimitat legal de les terresestablides als exvassalls, sinó també la legítima propietat –aquesta sí,indiscutible– d’aquells immobles sobre els quals la senyoria havia ex-ercit conjuntament el domini directe i el domini útil, a saber: el palaui l’hort annex, l’almàssera, i dues cases de la plaça del Palau, una deconstrucció recent i una vella; l’hostal, la carnisseria, el trull de fer vi iuna casa del carrer dels Sants de la Pedra; un corral al Portal Nou i unaltre a les Eres; el teular i l’hort del Marqués, de 15 fanecades, al Di-lluns; 4 jornals de secà morerar i olivar al Pla; una fanecada d’hortamorerar al molí d’Allà Baix; 8 jornals de vinya, i 14 de figuerar i morerara l’Alqueria Vella; 26 jornals d’erms i conreus a la bassa del Cervo, il’extensa heretat de Cairent, que comprenia un mas de dues cases,112 jornals de secà i terres ermes, l’horteta de 6 fanecades, la font ila bassa de reg. Quedava, en fi, la casa consistorial de la plaça del Palau,que incloïa la presó, i que el marqués cedia a l’ajuntament, a condicióque fóra reedificada a costes exclusivament del poble, ja que amena-çava ruïna.744

El conflicte estava de nou servit (novembre del 1837) i tindria com aprimer escenari el jutjat de primera instància, a Ontinyent. Seria aquestel darrer plet entre els aieloners i el marqués, prolongat a base de suc-cessives apel·lacions durant vint anys, des del 1837 fins al 1857. Els ad-

vocats de l’antic senyor havien presentat al jutge els següents documents acreditatius: el privilegi de Jaume de Malferit (1445);l’establiment col·lectiu dels moros del 1478; els capítols de població (1611); una escriptura notarial del 1737, i una escriptura d’ar-rendament de drets dominicals del 1824. I, atenent a l’enunciat de la llei, el jutge sentencià a favor del marqués, el 21 d’abril del1849: que li pagaren censos en diners –recordem que les particions havien sigut abolides– tal com ho havien vingut fent, en teoria,fins abans del 1835. L’ajuntament recorregué la sentència a l’Audiència i aquesta fallà a favor del veïnat, el 18 d’octubre del 1850, perpresentació incorrecta o no suficientment documentada de títols. Un recurs de súplica del marqués fou rebutjat i la sentència definitiva,el 20 de juliol del 1854, fou favorable als veïns. Així les coses, el marqués de Malferit, a diferència del marqués d’Albaida o del marquésde Bèlgida, que obtingueren sentències favorables, no pogué reclamar als seus exvassalls la ‘redempció de censos’.745 Ara bé, el


232

743 Vegeu els casos de Carrícola i Salem, paral·lels al d’Aielo de Malferit, en: SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Carrícola. Geografia, història, patrimoni,Ajuntamentde Carrícola, 2007; SOLER, Abel, El poble de Salem i la foia de les fonts, Ajuntament de Salem, 2007.

744 AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autos en los que sedeclara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de las fincas urbanas y rústicas contenidas endichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857;estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorialen Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

745 El pagament pactat d’una grossa suma de diners, a pagar pels exvassalls a l’exsenyor en deterimants terminis, a canvi de renunciar definitivament aquestal qualsevol dret de propietat que conservara, o que poguera ser-li reconegut per tribunals.

Dona d’Aielo, de la dècada del 1920, amb indumentàriatradicional del segle XIX


marqués de Malferit, a diferència dels altres barons de la comarca, posseïaen terme d’Aielo moltes cases i terres, i una extensa heretat de Cairent,propietats que passaren a ser privades i particulars d’ell. I, de fet, moltesd’elles encara les conserva l’actual titular del marquesat, Rafael Garrigues.

La sentència del 1854 afecta al bancalat del terme, però deixavapendent l’assumpte de les muntanyes, terres ermes i aigües de reg.Respecte a les aigües, el marqués, que fins aleshores havia regat a pler,ara havia des respectar les tandes, com la resta de regants; encara quese’l compensava amb algunes hores més de reg. S’acabaven tambéels privilegis de deveses i bovalars, i les restriccions de talar pins i ferllenya.

Més complicat es presentava el debat sobre la propietat de lesmuntanyes del terme, expropiades arbitràriament per l’ajuntamentrevolucionari, l’any 1834. Quan el govern demanà títols a l’ajunta-ment, el 1839, aquest no pogué demostrar cap dret, així que l’Estatexpropià la serra, nomenà un guarda forestal (1845) i anuncià en elButlletí Oficial de la Província l’arrendament de les pastures (1848),cosa que provocà la reacció del marqués. Aquest presentà títols acre-ditatius per a anul·lar la subhasta. I com l’ajuntament no pogué pre-sentar cap document semblant, el jutjat d’Ontinyent emparà Mercaderen la possessió. El govern anul·là la subhasta i declarà que aquellesmuntanyes (Reial Ordre del 20 de juliol del 1849) pertanyien en pro-pietat al marqués. L’ajuntament no volgué acatar l’ordre de la reina, iforen destituïts l’alcalde i el primer tinent d’alcalde. A més a més, elsveïns entraven a pasturar per on volien, cosa que motivà una denúnciaformal del marqués (1852). En resposta de l’autoritzà a amollonar elsassegadors, ja que, amb excusa del dret de pas, els ramaders del pobleho envaïen tot. El comissari de muntanyes informà el 1854 que els aieloners no respectaven els guardes del marqués ni del’estat, i que es dedicaven sistemàticament a pasturar-li i talar-li la serra, al legítim propietari.746

Estant en això, arribà la sentència de les terres, favorable als veïns, i quedà solament pendent l’afer de la serra. Així que, enevitació de complicacions i despeses, Pasqual Mercader oferí a l’ajuntament un pacte de partició de la muntanya. El consistoriconvocà el veïnat en assemblea, a la plaça de la Constitució o del Palau, el 31 de maig del 1857. A les 9 del matí hi havia 124congregats (d’un total de vora 600 convocats), que es reduïren a 47 a la una del migdia; farts com estaven ja tots d’aquell as-sumpte. Els presents acceptaren la proposta del marqués i li cediren bona part de la serra del terme; concretament la PenyaRoja i tota la Solana de Cairent, de la Cascarra fins a la Basseta Roja. En contraprestació, el marqués renunciara definitivamenta qualsevol dret o reclamació que poguera fer. I el marqués acomplí amb la seua part. Així les coses, el 3 de febrer del 1858,el jutjat d’Ontinyent declarà que...

...a virtud de la renuncia de dicho marqués, se declara al pueblo de Ayelo de Malferit y su término restituidos a la clasede libres, al igual que los demás llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes, exentos para siempre del pago deprestaciones, censos, luismos, rentas, etc.747

233


746 ADPV, Secció de Foment, Subsecció de Muntanyes, lligalls 2, 12, 14 i 25; estudiats per MONTIEL MOLINA, Cristina, La propiedad forestal de raigambreseñorial en tierras valencianas, Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1995, ps. 95-98.

747 AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito..., s. f.

Els marquesos de Malferit, en una fotografía de la décadadel 1860


En els anys 1851-1862, en cooperació amb el marqués –que, finsal 1857, era també part interessada– es revisarien també els mollonsque separaven els termes d’Aielo i l’Olleria, tot i ajustant-se a la deli-mitació del 1753.748

El padró de riquesa del 1841 ens posa al corrent de la situació so-cioeconòmica d’un poble abocat al conreu de la terra.749 Quasi tota lasuperfície del terme –i amplis sectors dels termes circumveïns– erapropietat dels veïns. L’espai més apreciat i treballat eren les hortes, di-vidides i subdividides durant segles fins a configurar un colorit mosaicminifundista. No hi havia grans heretats –senyorets–, ni grans terrati-nents forasters, excepció feta del marqués; però sí una dotzena dellauradors rics, i unes quantes desenes de llauradors benestants o demitja capa. La resta del poble eren famílies de llauradorets i jornalers,que a penes tenien alguna horta i alguna llenca de bancals muntanyencs.Per a mantenir alimentades les famílies nombroses que tenien, haviende guanyar-se el jornal al poble, ocupant-se d’arriers, o baixant cadaany a cavar tarongers, i a la plantada i la sega de l’arròs de la Ribera ila conca de l’Albufera. Les hores mortes les podien ocupar a la taverna–si plovia–, obrant, fent llenya o cordell, parant fornades de calç od’algeps, o caçant conills amb furons; activitat, aquesta única, que eraconsiderada furtiva.750

No sols la terra, sinó també l’aigua era considerada un element sagrat. En els anys 1842-1843 es produí una controvèrsiaentre regants d’Aielo i l’Olleria, per l’oposició que féu Aielo a la reconstrucció de la séquia de tap, des de les fonts de l’Atjar i laTeula, i la cacau del molí del Marqués, fins a enllaçar –prop del barranc dels Serrans– amb la séquia de l’horta de l’Olleria.Segons l’ajuntament del poble veí, les moreres de l’horta s’estaven llançant a perdre, per causa de la sequera del 1839-1842 ide l’actitud d’Aielo. Els aieloners no els deixaven refer la séquia, com estava pactat des del 1597, tot i al·legant que, com els pri-vilegis senyorials havien estat suprimits, aquell acord mancava de legitimitat i validesa. Però els de l’Olleria, que tenien a punt elpressupost i el projecte de millora, a càrrec de l’arquitecte Vicent Cuenca, insistien.

El 27 de gener del 1843, amb llicència de l’ajuntament d’Aielo –que havia cedit, finalment– i dels propietaris de terres peron havia de fer-se l’obra, i avisats tots per pregó públic, començaren les obres. Tanmateix, alguns veïns exaltats avalotaren lagent, que es considerà traïda pels edils:

Y fue el caso que, sabedores los de Ayelo, salieron en multitud de sus vecinos, entre los cuales se hallaba el alcalde segundo,con escopetas y cordeles, para llevarse atados a los trabajadores. No habiendo tenido esta ocurrencia funestos resultados,porque, hallándose presentes varios vecinos influyentes de la Ollería, entre ellos el alcalde, hicieron retirar a los trabajadores.

En una exposició redactada dies després, l’Olleria acusava Aielo davant el governador d’haver oferit resistencia a mano ar-madaa la reparació de la séquia. El Govern Civil es posicionà de part de l’Olleria –i de Montaverner, que tenia dret a la tercera


234

748 AMOl, Caixa 11, doc. 25; AMAM, Caixa 11, doc. 25; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat al’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 339-345 i 643-647 (doc. 19 de l’apèndix).

749 RIBERA ILARIO, Lirios, La propietat i la riquesa en Aielo de Malferit al segle XIX, dins Alba, 5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 177-190; SOLER, Ximo,En torno a la propiedad de la tierra en un pueblo valenciano, en la primera mitada del siglo XIX: Aielo de Malferit... 1842, dins Aielo de Malferit en festes,1994, ps. 48.

750 La burgesia escopetera es reservava per a ella els recursos cinegètics, que eren sotmesos a subhasta. Vegeu en ADPV, E.10.1, Llig. 22, exp. 577, lasanció aplicada a l’aieloner Francesc Martínez per dedicar-se sistemàticament a la cacera amb furó.

Rellotge de sol, en una casa del Carrer Major


part de les aigües de l’horta olleriana– i l’assumpte conclogué amb la renovació del tractat del marqués d’Aielo amb la vila del’Olleria, del 1751 (segona ratificació del pacte del 1597).751

El diccionari geogràfic de Madoz, editat el 1847, ens aporta alguns detalls interessants sobre l’aspecte i la vida de l’Aielo decimo-nònic.752 El poble es considerava sà, però propenso a calenturas remitentes malignas [paludisme], pulmonías y parálisis, a consecuenciade que las aguas potables se hallan cargadas de partículas nitrosas, que, si bien debilitan los nervios y los pulmones, ninguna influenciaejercen en los riñones y vejiga.O, si més no, aquest era el diagnòstic de salut comunitària que feien els facultatius de l’època.

Hi havia 566 cases, habitades per 527 famílies i 2.709 ànimes (cens del 1842); els quals comptaven amb hostal, carnisseria,dues tavernes, diferents tendes de queviures i botigues de roba; escola de xiquets (un mestre per a 80 alumnes) i costura dexiquetes (una mestra per a 60 o 70 alumnes); hospital amb llar per a l’hospitaler i cabuda per a 35 o 40 malalts, i una església par-roquial amb rector, capellà beneficiat (el vicari) i sagristà. L’església destacava per la qualitat dels seus ornaments i altars laterals:

...el más notable es el dedicado a San José, que existe a la derecha del expresado crucero. Se halla embellecido concuatro lienzos de mérito, y sobre su mesa está el sepulcro de San Engracio Mártir, con un hermoso busto ricamente vestido,dentro del cual se encuentran los restos mortales de dicho santo (...); el órgano de esta parroquia también es muy bueno, ylos ornamentos sacerdotales, de mucho mérito y coste, particularmente el palio bordado de oro y plata a realce.

Es nomenen els oratoris del palau marquesal i de la casa dels Maons; l’ermita de Sant Joaquim, al Calvari; les conduccionsd’aigua potable i la font d’Allà Baix; el llavador de la séquia o del portal de l’Aigua; el cementeri; l’heretat de Cairent; les ruïnesdel pont medieval del riu; l’Arcada, les hortes i els molis, i els secans plantats de garrofers i oliveres. Seguidament es dónacompte de la importància que tenia la terra de reg, l’herència morisca: los productos de todas las tierras pueden calcularse en 10por 1 de simiente; pero las de huerta rinden el 100 por 1 cuando están sembradas de trigo y panizo. Les rompudes constants deterra havien deixat l’erm reduït a alguna clapa isolada i algun boscatge de pins, cosa que havia influït en el declivi de la ramaderia.Així que la població vivia de l’agricultura comercial, l’arrieria, l’algepseria, el rajolar i algunes faenes del tèxtil casolà, i se celebravamercat dijous (no dimecres, com ara). Al poble hi havia de tot un poc, i els joves podien elegir entre un elenc de més de 70oficis,753 si no és que heretaven el del progenitor.

Si fem cas, d’altra banda, del rànquing comarcal de riquesa ‘industrial’ o manufacturera, trobarem que –en percentatge sobreel total de la riquesa de cada poble– Aielo, amb un 11,3%, ocupava la quarta posició, per darrere de les localitats fabrils d’On-tinyent, Bocairent i Albaida (any 1841). Pel que fa a la riquesa de naturalesa ‘comercial’ (el 15,3% del total), Aielo de Malferitocupava el segon lloc de la Vall d’Albaida, just per darrere d’Ontinyent. Això s’explica pel gran nombre de comerciants, tractants,arriers i carreters que hi havia. Els percentatges industrial i mercantil del poble veí de l’Olleria eren, en comparança, sensiblementinferiors: el 6,1% i el 5%, respectivament.754

Regien l’escola pel 1842 els mestres Josep Beneito i Caterina Penalba, que ‘donaven lliçó’ en cases llogades per l’ajuntament.El 1846 entrà de mestre Francesc Bordàs Gil, que començà a impartir classes nocturnes d’alfabetització, per a joves i adults. Laseua dona, Patrícia Gironés Penalba, es faria càrrec de l’escola femenina el 1850. El canvi de locals era constant, fins que l’any1876 l’ajuntament optaria per adquirir la propietat d’una casa i reformar-la.755 El mercat setmanal se celebrava llavors a la plaça

235


751 ADPV, E.3, Aigües, llig. 40, exp. 631, fs. 89-93; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleriadel segle XIX,Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 124-131, i el doc. 11 de l’apèndix (ps. 571-573).


753 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo al segle XIX, dins Alba,7, Ontinyent, 1992, ps. 71-80.


755 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 33, n. 12.


de l’Hostal (de Sant Engraci des del 1899), que era un lloc molt concorregut. L’hostaler s’anomenava Josep Biosques i era fo-raster, i solia allotjar tota mena de viatgers i viatjants, arriers i carreters, etc. El 9 d’agost del 1844, un volantiner de Castelló dela Plana, Manuel Sales, que acabava d’actuar a la plaça, perdé una filla de 9 mesos, que fou soterrada a l’església.756 Les mortsd’albats, xiquets de curta edat, eren molt recurrents, i se celebraven amb vetlatoris d’albada i de goig: el Nostre Senyor s’haviaemportat un angelet més al Cel, una animeta innocent.757

En la plaça de l’Hostal es comentaven coses com ara la mort d’una ganivetada d’un home de 32 anys (1838), o la d’un xiconde 15, ofegat mentre nadava al riu (1844); 758 la fundació d’una confraria nova del Puríssim Cor de Maria (1847);759 els preparatiusper a la visita de l’arquebisbe i les confirmacions (1849),760 i l’execució pública a València, a garrot vil (20 de maig del 1847), del’homicida aieloner Joaquim Sanz Aparisi.761 O també el casament del segle, que protagonitzaren, l’any 1845, un dels fills de lamarquesa, Joaquim Mercader, i la filla de l’apotecari d’Aielo, Simforosa Comenge,762 enregistrat així en el Quinque Libri número8 de l’Arxiu Parroquial:

En la villa de Ayelo de Malferit, provincia y arzobispado de Valencia, a los veinte y dos días del mes de febrero del año milochocientos cuarenta y cinco, desposé y casé por palabra, de presente, al Ilustre Señor Don Joaquín Mercader, soltero, deedad de treinta y nueve años, natural y vecino de la parroquia de San Nicolás de Valencia; hijo de los Excelentísimos SeñoresDon José Mercader, barón de Cheste, y Doña Ignacia Roca, marquesa de Malferit; con Doña Sinforosa Comenge, soltera, deedad de treinta y cuatro años, natural y vecina de esta parroquia, hija legítima de Don Ignacio Comenge, profesor de Farmacia,natural de Gorga y de Doña Josefa Picó, natural de Alcolecha, vecinos de esta...763

Les festes s’alternaven amb els disgustos molt més que no ara, i el ‘soroll de sables’ saltava a la mínima. El 1846 s’havienfrustrat els intents de casar la reina Elisabet II amb el pretendent carlí Carles-Lluís de Borbó, excusa que portà els carlins de Ca-talunya a alçar-se en armes. Començava la II Guerra Carlina (1846-1849), que a penes tingué repercussió a València. Això noobstant, i en relació amb Aielo, llegim en ‘El Clamor Público’, diari madrileny, del 13 de setembre del 1849, pàgina 2:

El señor gefe superior político de esta provincia [de València] manifiesta, en escrito de ayer, que con noticia que tuvo deque en el pueblo de Ayelo de Malferit se albergaban varios de los criminales que suelen inquietar el Valle de Albaida, dispusopracticar en él un reconocimiento de todas las casas sospechosas; habiendo para tal efecto cercado la población con lasfuerzas del ejército y fusileros que moran en aquel territorio. Obteniendo dicha medida el resultado de apresar 17 armas defuego, la mayor parte de ellas cargadas, un puñal y algunos otros efectos, y deteniendo a varios individuos, sobremanera sos-pechosos por sus antecedentes, y por el hecho de habérseles encontrado en su poder las armas referidas (...). Valencia, 8 desetiembre de 1849. El coronel gefe de Estado Mayor, R. Primo de Rivera.

Tot sembla indicar que no eren tant ‘criminals’ com sospitosos d’estar preparant una partida ‘facciosa’, sospitosos com erenpor sus antecedentes.


236

756 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 108-114.

757 SANCHIS ALBERO, Vicente, Salud infantil en el siglo XIX. Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

758 SANZ, M. – JUAN, M. J., Societat i demografia..., p. 66.

759 SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84,s. v. ‘Ayelo de Malferid’.

760 SANZ, M. – JUAN, M. J., Societat i demografia..., p. 77.

761 Descrita detalladament per El Heraldo, Madrid, 28 de maig del 1847, p. 1.

762 Sobre aquesta dona i la seua família, vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, La familia Comenge-Picó y su vínculo con Ayelo durante el siglo XIX, dinsAielo de Malferit en festes, 2007, ps. 128-135.

763 Citat per SANZ, M. – JUAN, M. J., Societat i demografia..., p. 64.


El cens del 1857 reflexa l’estructura social d’una comuni-tat rural, de vora 2.513 habitants, a la vora del col·lapse malt-husià i de l’èxode migratori, per causa de la superpoblació.Hi havia 27 propietaris rendistes (‘senyorets’), 140 llauradors,225 jornalers (llauradors sense terra), 47 carreters, 23 ar-riers, 3 comerciants, 6 fusters, 4 tendes de queviures, 2 ta-vernes, un hostaler (Joaquim Mira), 3 forners i 3 flequers(panaderos), 2 carnissers, 3 teixidors, 2 sastres, 2 sabaters, 2obrers de vila, un fabricant d’aiguardent (Manuel BeldaSancho), 2 moliners i 7 operaris dels molins fariners, 6 ope-raris del molí paperer de Laporta, un manyà, un mestre teu-ler, 3 mestres d’escola (Francesc Bordàs, Patrícia Gironés iFrancesc Prat), 3 metges, una comare, un sagnador, 4 bar-bers-cirurjans (practicants de medicina) i un oficial de barbe-ria, 6 tractants de cavalleries, un manescal (veterinari decavalleries) i un veterinari titulat, 2 advocats (Josep Calabuigi Josep Comenge), un estudiant, 2 agrimensors, un ramader,3 pastors, un dolçainer professional (Tomàs Egea Martí, de48 anys d’edat), 3 capellans, el sagristà, l’agutzil, el sereno i elsecretari municipal, que és el que feia la llista per a enviar-laals del cens.764

El germà del marqués, en Joaquim Mercader, figuravaempadronat al palau del poble, juntament amb sa muller,Simforosa Comenge; més el fill de la parella, Joaquim Mer-cader Comenge, i els criats de la casa: Ildefonso Tadeo, de48 anys; Mercedes Rosario, de 29; Josepa Belloch, de 24, iJoaquim Sáix, de 15 anys. El procurador de la família mar-quesal i de les terres era el germà de na Simforosa, l’advocataieloner Josep Comenge Picó.

Els propietaris més rics del poble eren (1856): JosepSanchis Bellot, Miquel Belda Bernabeu, Adrià Mompó, Fran-cesc Mompó Sanz, Josep Requena, Francesc Martínez Gassó, la vídua Joaquima Bernabeu, Mateu Juan Bernabeu i la vídua deManuel Requena.765 Una seixantena més de famílies posseïen cases grans, també, i moltes propietats. Ara bé, la població erade 578 famílies, i la majoria d’elles eren pobres. Segons el cens més amunt comentat, 45 persones eren pobres de solemnitat,és a dir, que vivien de la caritat. La renda global era de 385.488 rals de billó, a raó aritmètica de 667 rals per cap; però els mésamunt nomenats posseïen béns valorats entre els 5.000 i els 9.000 rals. També hi havia gent que, sense ser dels més rics delpoble, s’arriscava en oficis i mampreses insòlites, com ara el comerciant de seda Miquel Barber Pastor (1818-1900), de malnom‘el tío Maó’ que viatjava a Barcelona i Menorca per a comprar llavors de cuc de seda a l’engròs, i revendre-les ací a didalets.766

L’any 1860, l’ajuntament presidit pel Vicent Cerdà sol·licita permís a la Diputació per a tallar una gran quantitat d’arbres dela serra (recordem que la partició amb el marqués i la fi del conflicte fou el 1857), a fi de finançar una sèrie de projectes ambi-

237



765 ADPV, E.14.2, Llig. 29, exp. 1.627.

766 VALOR GADEA, Josep, Avantpassats, I. Miquel Barber ‘el ti Maó’ (1818-1900), i II. Miquel Barber Ferri, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

Plànol de l’arquitecte Vicent Constantino Marzo, per a la construcciód’un escorxador municipal, 1861 (Arxiu de la Diputació Provincial deValència)


ciosos: construcció d’escoles i escorxador,767 reforma de l’ajuntament i adquisició d’un rellotge per al campanar.768 S’encarregàun plànol per a les escoles al prestigiós arquitecte Vicent Constantino Marzo (abril del 1861), però aquest encara no haviacobrat ni un ral en juny del 1862, segons exposà a la Diputació.769 El mateix any 1861, sent alcalde Estanislau Castelló Romero,s’encarregaran plànols i pressupost per a l’escorxador, la reforma de la Sala i l’enderroc del portal del Carme, al mestre d’obresLlorenç Scirullo, de Xàtiva. Tanmateix, per falta de finançament i de decisió política efectiva, tot aquell projecte regenerador esquedaria en paper mullat.

Pel que fa a l’assistència sanitària, després del còlera del 1854 (46 víctimes mortals),770 es posà de relleu la necessitatd’un metge titular. El primer (1855-1873) seria Marià Ferrer Juan, que ja treballava des del 1852 a l’hospital municipal. Foucontractat per l’ajuntament amb un estipendi anual de 1.200 rals de billó, juntament amb un cirurgià o practicant, que encobraria 800. El salari comprenia l’obligació d’atendre els pobres de solemnitat i unes altres comeses socials. La resta deveïns, els anomenats oficialment pudientes, formarien una iguala –derrama, a proporció de riquesa– per a remunerar elsseus serveis.771

La vida era relativament tranquil·la, i únicament l’alteraven successos puntuals, com ara el robatori d’una làmpada dellautó daurat de l’església, i de 100 rals que guardava el rector dins una arqueta (1862).772 O la desgràcia que patí el pro-curador del jutjat d’Ontinyent: tornant des d’Aielo al seu poble, solsí un penyot damunt d’ell i l’esclafà. Igual és que anavaper la careneta de la séquia (gener del 1864).773 El 4 d’octubre del 1864 es produiria un diluvi catastròfic a la regió, accentuatper la desforestació que patien les serres. A l’Olleria s’entollaren els carrers, s’ompliren de fang els cellers i es llançà aperdre la collita de vi, que ja estava a les gerres. S’afonà una casa i moriren dues persones. L’aigua destruí les fàbriquesd’aiguardent del barranc dels Caputxins i féu múltiples destrosses als camps. En terme d’Aielo, els barrancs de la serra


238

767 Aleshores l’escorxador es localitzava al carrer dels Sants de la Pedra, en un lloc molt roín, segons una queixa del 1856 (ADPV, E.14.2, Caixa 29, exp.636: Por carecer de agua para su limpieza, despide en todos tiempos, y en particular en verano, tal putrefacción, que no sólo sirve de incomodidad a lasfamilias de los recurrentes, que habitan en la misma calle, sí que también a las inmediatas.

768 ADPV, E.14.2, Caixa 37, doc. 921.

769 ADPV, A.7.1, Caixes 31 i 33, s/n.; ADPV, H.1, Caixa 273, exp. 3.393.

770 Segons SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154.


772 La Correspondencia de España, Madrid, 17 de març del 1862.

773 La España, Madrid, 30 de gener del 1864, p. 4.

Detall del projecte tècnic per al pont de Ferro de la carretera. Obra del’arquitecte Josep-Teodor Malabés Domínguez, 1864 (Arxiu de la Di-putació Provincial de València)


també causaren alguns danys i arrancaren ar-bres: fruiters, oliveres i garrofers.774 Ací s’afo-naria una casa també, el 1865, i moriria l’ama,però fou perquè estaven fent-hi obres. L’amoi els sis obres que hi treballaven resultaren feritslleus.775

Els anys 1866-1872 serien un temps de crisieconòmica a tot l’estat, d’escassesa de jornals id’abandonament de xiquets a la porta de l’esglé-sia.776 El malestar social porta la reina Elisabet al’exili, gràcies a una ‘Revolució Gloriosa’ (setem-bre del 1868), que serviria de preàmbul al Se-xenni Democràtic (1868-1874). A les poquessetmanes es constituiria a Aielo de Malferit un co-mité republicà, que seria dels primers de la Valld’Albaida. Així consta en les planes del diari de-mòcrata ‘La Discusión’ (28 de novembre del1868):

Nuestros amigos de Ayelo de Malferit (Valencia) nos dan cuenta de cómo a consecuencia del entusiasmo a favor de lacausa republicana, escitado en aquel pueblo por la palabra sencilla y elocuente del Sr. D. Eduardo Gatell, se reunieron los ve-cinos y procedieron al nombramiento de un comité republicano, que quedó constituido el 25, de la manera siguiente: presi-dente, D. Enrique Calabuig; vicepresidente, D. Vicente Sancho; D. Joaquín Cerdá, D. Vicente Castelló, D. Joaquín Sanz;secretario, D. Francisco Valls.

El nou ajuntament ‘popular’ (demòcrata) d’Aielo organitzà unes milícies semblants a les de l’època liberal, anomenades ara‘els Voluntaris de la Llibertat’. Pel mes d’agost del 1869, els voluntaris aieloners capturaren 14 guerrillers ‘facciosos’, de la partidacarlina de Bolinches, que conspiraven en contra dels progressistes i en pro d’una monarquia catòlica i absoluta. Això, segons lapremsa. En realitat, eren jornalers famolencs, que rebien paga de soldats del tal Bolinches, fill de la Llosa de Ranes, el qual per-cebia els diners de terratinents carlins.777 La pobresa espentava molts joves a fer-se guerrillers. Pocs dies després de la captura,l’alcalde i els voluntaris escorcollaren el mas de Ferran Mompó, en terme de l’Olleria, on havien sigut vists alguns altres carlins.778

El diari ‘Las Provincias’ de València, això no obstant, no celebrava la manera de procedir contra aquells pobres ‘facciosos’, quehavia quedat enterbolida, en la serra d’Aielo, per un crim de guerra palés. La denúncia, remesa per un lector d’Albaida, explicavacom els soldats del govern...

...al dar alcance a la partida, en los montes de Ayelo y el Campillo, prendieron a uno de los facciosos y, preguntando elseñor comandante por qué había tomado armas contra el Gobierno, contestó el infeliz que él no iba contra el Gobierno, sinocontra los pillos. Sin más sumario, fue fusilado en el acto. Los soldados a quienes cupo la triste suerte de ser sus verdugos, re-pugnándoles sin duda ser tales instrumentos, no debieron apuntarle bien, cuando sólo una bala le hirió. Y fue menester otra

239


774 BOSCH y JULIÁ, Miguel, Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864, presentada al Ministerio de Fomento, Imprenta Nacional, Madrid, 1866, p.326; BOIX, Vicente, Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864, Tipogr. de “La Opinión”, València,1865, ps. 175-176.

775 La Esperanza, Madrid, 26 de juliol del 1865, p. 3.


777 El Imparcial, Madrid, 15 d’agost del 1869, p. 3.

778 La Esperanza, Madrid, 20 d’agost del 1869.

El primer xiquet assegut, començant per l’esquerra, és Daniel Mompó Domènech(alcalde d’Aielo 1911-1915), a les Escoles Pies de València, 1865


descarga. El comandante o coronel, dicen que se inmuto notable-mente, esclamando: “¡Triste misión la nuestra, tener que cumplir ór-denes tan severas!”779

Una altra eixida que tenien els joves de família jornalera –igualo tan perillosa com anar contra el govern– era vendre’s com amosso o quinto, per a reemplaçar en el servei militar el fill d’algunric. Aquesta fou l’opció de Baptista Cabanes Vidal, que el 6 d’abrildel 1869 s’oferí, amb consentiment de son pare, a reemplaçar elsfills de dos llauradors i d’un arrier, en cas que tocara en sort a qual-sevol d’ells anar a servir. El substitut, a canvi de patir una ‘mili’ dedos anys, percebria 400 escuts: 100 en entrar en caixa de reclutes,i els altres 300 en llicenciar-se.780 Als vells o malalts, sols els quedavael consol de trobar asil a l’hospital, on foren ateses 63 persones, 6de les quals moriren allí el 1869.781 D’una població de 705 famílies,el mateix any 1869, un total de 186 (el 26,4%) eren considerades‘pobres’, i havien de ser ateses gratuïtament pel metge titular delmunicipi, en atenció amb allò que estipulava el seu contracte.782

Per si fóra poc, les eleccions locals del 1869, celebrades ambsufragi universal masculí, foren un desastre. Els carlins o tradiciona-listes es mantingueren al marge, perquè estaven en contra delrègim. Mentre que els progressistes-republicans d’una banda i elsliberals moderats d’altra, dividiren el poble en dos. Mesos després,s’acostaven ja les eleccions a Corts del 1870, i la superioritat encarano s’havia pronunciat sobre la nul·litat o no dels comicis, que haviensigut un caos; consiguiendo así –segons la premsa carlina– manteneresperanzados a los dos bandos que en aquella localidad, con decisióny fuerza, se disputan el predominio político.783

Malgrat la rebolica política, no mancaven al poble emprenedorsoptimistes. El cas més reeixit és el de la societat mercantil ‘Colomer

i Ferri’, constituïda el 1872 per Josep Colomer, el seu fill Ramon i Jacint Ferri, per a la comercialització de grans. Prosperarienal poble i es traslladarien el 1888 a Canals, buscant acostar-se a l’estació de tren de l’Alcúdia.784 Amb el pas dels anys, una brancade familiar dels Ferri –descendents d’Aielo– fundaria la fàbrica de calcetins de punt Ferrys S. A., que tanta importància ha tingutper a la història econòmica i fabril de Canals durant el segle passat.785


240

779 Tret de Las Provincias per La Esperanza. Periódico monárquico, Madrid, 21 d’agost del 1869.


781 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 74-75.

782 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 80, n. 3.

783 La Esperanza. Periódico monárquico,Madrid, 5 de febrer del 1870, p. 1.

784 Allí muntaren una fàbrica de farina, con el objeto de surtir de trigos y harinas a los pueblos de Ontinyent, Albaida, Enguera y Játiva. El 1893 instal·laren allíun molí arrosser i una central elèctrica, i el 1899, una adoberia de pells. Aleshores donaven faena a 38 operaris. Cap al 1909 muntarien a Xàtiva unagran fábrica de anisados. En l’Exposició de París del 1900 havien obtingut la medalla d’or amb una mostra de productes agrícoles valencians presentatsde manera exquisida. Vid. Revista ilustrada de vías férreas, Madrid, 25 de novembre del 1900, p. 16.

785 Vid. COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

Jove aieloner de la dècada del 1870


De moment, però, les coses no estaven per a fer negocis: començava la III Guerra Carlina (1872-1876) i la Vall d’Albaidaera la segona comarca valenciana per nombre d’enrolats a l’exèrcit carlí.786 El rector, preocupat per veure tanta família deses-tructurada, impulsava el culte al patriarca sant Josep –tot un model de pare de família– mitjançant l’Associació Josefina (1872) i,una miqueta més tard, la congregació de les Filles de Maria (1876).787

L’any 1873 es proclamà la I República i es visqueren els moments àlgids del moviment carlí. En abril, l’ajuntament d’Aielodemanà una tala de pins per a finançar l’equipament d’armes dels Voluntaris de la Llibertat, que havien augmentat en nombre,però la mesura fou desestimada per la superioritat.788 Pocs mesos després, el general Weyler acaçava els homes de l’exèrcitcarlí, comandats pel coronel Santés, quan aquest decidí ocupar la vila de l’Olleria (desembre del 1873). Els carlins d’aquell poble,que eren molt nombrosos, feren sonar les campanes i ajudaren els forasters a cremar els llibres del registre civil. En acabant,se’n vingueren a Aielo.789 Miquel Belda Galiana i uns altres propietaris liberals se n’havien fugit corrent als pinars del Campello.Els carlins segrestaren set dones del poble, de famílies progressistes, i obtingueren un sucós rescat per elles: 1.000 rals de billóper cadascuna.790 Santés, perseguit de prop per les tropes de Weyler, continuà cap a Ontinyent i fou interceptat a Bocairent.Allí tindria lloc la sangonosa batalla de les Llomes de Camorra (22-23 de desembre del 1873), de la qual eixiren victorioses lesforces governamentals.791

La República s’acabaria l’any 1874 amb un pronunciament militar, però la guerra continuava. En el mes de març, els homesde Santés, refugiats a Vallada, es traslladaren a fer nit a Aielo, ja que venia de nou a per ells el general Weyler.792 I no s’acabarienací els ensurts. Ja que el 19 de desembre del 1874, segons el pare Sucías, penetraron en Ayelo las tropas carlistas, que venían deMogente, llevándose de Ayelo presos a varios contribuyentes, por no entregarles la cantidad que les exigían; los cuales soltaron enOnteniente, al ver la proximidad de las tropas contrarias.793

En la primeria del 1875 es tancava el parèntesi democràtic i bèl·lic, i s’encetava el període conegut com la Restauració Bor-bònica (1875-1923), un règim de democràcia ficció, d’aparent normalitat electoral, però de control estricte de les urnes i lesinstitucions per l’elit burgesa d’industrials i terratinents. El sistema d’alternança pactada dels dos grans partits ‘constitucionals’ –conservadors i liberals– gravitava sobre xarxes clientelars de cacics rurals. Els llauradors rics o senyorets practicaven la discrimi-nació laboral, la compra de vots o el frau electoral, a fi de conservar llur parcel·la de poder i els llocs de treball per als seusenchufados: guardes rurals, secretaris, algutzirs, etc., nomenats a dit per l’alcalde. Els cacics de poble estaven ben relacionatsamb els terratinents, marquesos, usurers, advocats i polítics de València, que –al seu torn– tenien ‘mà’ o influència a Madrid, enles altes esferes de la política.794

No obstant aquest panorama mafiós, les ‘votades’ o eleccions servirien per a divulgar entre la gent una certa idea de possi-bilisme democràtic, d’elecció directa dels polítics pel poble a les urnes. La voluntat d’un necessari canvi democràtic aniria quallant,

241


786 MILLAN, Jesús, Els militants carlins del País Valencià central. Una aproximació a la sociologia del carlisme durant la revolució burgesa, dins Recerques,21, Barcelona, 1988, ps. 101-123.

787 SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84,s. v. ‘Ayelo de Malferit’.

788 El Imparcial. Diario liberal, Madrid, 1 de maig del 1873, p. 3.

789 El Imparcial. Diario liberal, Madrid, 27 de desembre del 1873, p. 2.


791 Vid. ALONSO, Jesús, La darrera Carlinada. Republicans i carlins a la Xàtiva del Sexenni Revolucionari (1869-1874) , dins Papers de la Costera, 12, Xàtiva,2001, ps. 45-64; SOLER, Abel – FERRE, Josep-A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, 2003.

792 Las Provincias, València, 26 de març del 1874.

793 SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911, vol. 26, f. 47.

794 YANINI, Alícia, El caciquisme, IVEI, València, 1984.


sobretot a partir de la reimplantació del sufragi universal masculí (1891). Es produiriaaleshores una pèrdua creixent d’electors dels partits tradicionals, en favor de lesformacions crítiques amb el sistema, com els republicans o els apòstols del catoli-cisme social. Ara bé, els obstacles per a gaudir d’una democràcia real i consolidadaeren múltiples: l’analfabetisme i la dependència econòmica dels jornalers del camprespecte dels senyorets ‘paternalistes’ que solien contractar-los.

Obtinguda la pau el 1875, la burgesia d’Aielo s’ocupà d’oblidar els traumes pro-movent la cultura, en un teatro en el que suelen dar de cuando en cuando funcionesdramáticas algunos jóvenes. El casino, compartit per gent de diferent ideologia, i onera prohibit parlar de política, es mostrava bastante espacioso y bien amueblado. Itots els dies eixien carros i rècules de bèsties, carregades amb cereals, vi, llegums,garrofes, alls, hortalisses de tota mena, mel, seda i fruites d’estiu.795 No tardarengens a efectuar-se, animades per un esperit regeneracionista, les obres de habilita-ción de locales para aulas de ambos sexos y habitación de los profesores –el matrimoniBordàs-Gironés–, en una casa que al efecto tenía adquirida el municipio en la plazadel Palacio, unida a la casa capitular (1876).796

Les noves aules havien d’acollir 104 xiquets (total d’assistents, dels 133 matri-culats el 1879) i 94 xiquetes (de 115 matriculades). El docent, don Francisco, ja por-tava 34 anys exercint l’ofici i la seua dona, doña Patricia, 23 anys i mig, quan reberenla visita de l’inspector escolar senyor Remigio. El funcionari els exigí a la mestra quedentro de la escuela se hable la lengua castellana, i que se aprenda la relación quetienen estas palabras con las valencianas, y la pronunciación sea clara y correcta.797

Ambdós mestres sabien de sobra que era millor comunicar-se amb els xiquets amb


795 RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de Españay sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del heredero de D. Pablo Riera, Barcelona, 1884, vol. 1, p.952, amb dades d’anys anteriors.

796 ADPV, H.1, Caixa 489, exp. 7.606; citat per M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hos-pitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 33, n. 12.

797 Citat per AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Agullent i Aielo de Malferit: l’escola pública en 1880,dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps. 120-125.

Senyorets de la dècada del 1870, travessant per la canal de l’Arcada

Guàrdia civil aieloner de la dècada del 1870

Segell de l’alcaldia, 1879

242


la llengua materna, el dialecto del país, diguera el que diguera el funcionari jacobí de torn. A més a més, havien introduït a l’aulasistemes de reforç pedagògic innovadors, com és l’atorgament de tiquets de diferent valor als qui encertaven les respostes,acumulables i intercanviables per estampetes i llibres.

La classe benestant d’Aielo, moderada després de tant de trasbals, pretenia controlar la moral pública i imposar l’ordre, permitjà d’unes ordinacions municipals molt detallades (1881).798 El capítol segon prohibia les reunions contràries a l’ordre moral.El capítol tercer prohibia el joc d’atzar que no fuese de puro pasatiempo y recreo. El quart no permetia treballar diumenges i diesde festa catòlica (cosa difícil d’aconseguir) i penava els qui destorbaren els oficis, jugant a pilota prop de l’església. S’hi contenienmoltes altres coses disposicions, copiades d’algun document model facilitat al secretari. Comsevulla que fóra, el cas és quemoltes d’aquelles normes eren difícils de fer acomplir com Déu mana. Vet si no la paradoxal multa de 25 pessetes imposada a

243


798 Editades dins FERRERO, Remedios i al., ‘Las ordenanzas municipales’d’Ontinyent de 1899 i d’Agullent de 1907, Ajuntaments d’Ontinyent i d’Agullent,Otinyent, 1995, ps. 278-292. També l’Olleria (1880), Ontinyent (1881), Bocairent (1882), Benissoda (1893), etc., n’aprovarien de semblants. Vid.GÒMEZ SOLER, Sergi, ‘Pecats vells, penitència nova’. La festa i l’expansió pública a partir d’algunes ordenances municipals i bans de bon govern, a laVall d’Albaida, en el pas del segle XIX al XX, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 60-71; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradorsi vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX,Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, doc. 18 de l’apèndix, p. 633 i ss.

L’aspecte actual del palau dels Malferit, marquesos d’Aielo, data del temps d’Antoni Mercader i Dolors Val·lier


l’alcalde aieloner del 1883, per haver consentit lavetla de quatre cadàvers descoberts dins l’església,en contra de l’ordenament sanitari vigent.799

Tot aquell esforç ordenancista, en un poble ambtant de jornaler com Aielo, no podia evitar que lagent de got i ganivet es bufara, es barallara cada nita la taverna i succeïren desgràcies com la de TotsSants del 1877, anunciada així en la premsa de Ma-drid: En Ayelo Malferit riñeron dos cuñados uno deestos días, resultando uno muerto y el otro herido.800

Els perills no sols estaven al poble, també feientémer a les dones dels arriers i carreters del poble,per les moltes persones que morien assaltades i de-gollades pels camins. Circulava entre elles una ora-ció que ens ha arribat per tradició oral: Fulanet detal fora és. / Àngels que l’acompanyen, tres. / Que nosiga mort ni pres, / ni de contraris sia ofés. / La seuapell no sia foradà; / la seua sang, que no sia escampà./ Així siga guardat fulanet en este dia, / com Jesús enlo ventre de Maria.801

L’economia vitivinícola es trobava en un mo-ment d’apogeu a la Vall d’Albaida, que era una co-marca netament exportadora de vi, aiguardent ialcohol vínic. A Aielo de Malferit hi havia en actiuquatre destil·leries, segons la matrícula industrial del1879.802 I servirien de preparatiu per a l’enlairamentd’una empresa emblemàtica i triomfadora en el seusector: la ‘Botelleria’, o fàbrica de xarops i licors d’A-parici, Sanz i Ortiz, fundada el 1880.803 Per la seuabanda, el marqués de Malferit, Antoni MercarderTudela, casat el 1885 amb Dolors Val·lier i Garcia-Alesson, efectuaria una reforma integral del palau.804


244

799 La Discusión, Madrid, 5 d’octubre del 1883.

800 El Imparcial, Madrid, 8 de novembre del 1877.

801 Recollida per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a lahistoria de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, Va-lència, 1982, ps. 51-52.


803 De la qual trobareu una àmplia referència i crèdits bibliogrà-fics en la part geogràfica de l’obra, on tractem de les manu-factures i indústries tradicionals.

804 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielode Malferit, 1996; SOLER, Abel, Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida – Caixa d’Estalvisd’Ontinyent, Ontinyent, 2000.

En la reforma del palau s’utilitzaren elements innovadors per a l’edilícia pri-vada de l’època, com aquesta llarga biga de ferro colat

‘Ouera’ o venedora d’ous de la dècada del 1880


Es milloraren també els ser-veis sanitaris de l’hospital, grà-cies a la deixa testamentària deles germanes Maria i RufinaSanz Belda (1875), que es fariaefectiva el 1882. L’any 1888s’hi instal·larien unes mongesfranciscanes, constituïdes el 26d’abril del 1889 en comunitatmonàstica. Les terciàries deSant Francesc d’Assís, que aixís’anomenaven, reberen lesclaus de l’hospital de mans del’alcalde Antoni Mompó Vicent,i una pensió de 850 pessetesanuals, per a poder atendremillor els malalts i obrir unaaula gratuïta de pàrvuls. Unesaltres donacions particulars elsajudarien a comprar un nousolar de tres fanecades desecà, vora el camí de les For-ques (1890) i a edificar-hi(1890-1898) un Hospital-Be-neficència de nova planta, queno s’acabaria fins al 1913.805

Regia la parròquia mossénVicent Sanz Egea, fill del mateixAielo, que cada any mobilitzava els joves del poble per a representar un dramatitzat betlem de Nadal, acompanyat de músicai recitat en vers, que tenia molt d’èxit. Començava l’obra, escrita l’any 1883, amb una terrorífica representació de l’Infern. Enmigde les flames, es produïa l’aparició estel·lar del Dimoni, que amenaçava els espectadors exclamant: Y el mundo mísero / caiga ysucumba. / Cubra su tumba / fuego infernal. / ¡Diablillos, reíd! / ¡Venid y gozad...! Com que parlava en castellà, igual que la GuàrdiaCivil, feia més por encara.806

Per a por, la que patí el veïnat el 4 d’octubre del 1884. Als vint anys exactes del ‘diluvi de Sant Carles’ del 4 d’octubre 1864,un altre episodi de pluja torrencial provocà múltiples destrosses i arribà el riu a l’alçada de metre i mig, dins la sala de moles delMolí Propet. Així consta en un taulell de manises on es llig: Día 5 de no-/-viembre de 1884. / Llegó el agua has-/-ta este ladrillo.

Superat el trauma meteorològic, sobrevingué el trauma polític: els liberals progressistes, que fins aleshores havien dominatpolíticament el poble, perderen les eleccions de febrer en benefici dels conservadors, segurament aliats amb els tradicionalistes.El periòdic progressista ‘El Mercantil Valenciano’ del 5 d’abril del 1885 donava la notícia (cayó también el Ayuntamiento de Ayelo

245


805 AMAM, Caixa 839, doc. 27; BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El Hospital-Beneficencia de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.; M.i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit,Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’,núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 77-79. El reglament de l’Hospital-Beneficència –nova denominació– data del 1882 (AMAM, Caixa842, doc. 11). L’any 1884 el prohom Joan-Baptista Mompó instituí a l’Olleria l’hospital de Sant Joan Baptista, seguint l’exemple d’Aielo. Vid. RAMÍREZALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 316-318.

806 Hem pogut consultar l’opuscle al Fons Documental de la Biblioteca ‘Degà Ortiz’ d’Aielo.

En aquesta foto de ‘bous al carrer’ de la dècada del 1880, encara s’observa, al fons a mà dreta, la fa-çana antiga del palau


de Malferit) i destacava l’acomiadament massiude funcionaris, escrivents, agutzils i guardes;cosa que no s’havia vist des del 1854, es decir,cuando no habían nacido algunos de los actualesconcejales. El periodista, volent traure legitimitatal canvi de rumb, ho justificava afirmant que elgovern havia imposat molts alcaldes conserva-dors als pobres, i deixava caure així una sospitade frau electoral.

Els nous edils conservadors hagueren d’a-frontar, el 21 de juny del 1885, una sessió deple oberta i polèmica, per a debatre si les terresarrasades per l’aigua l’any precedent havien depagar o no contribució. Un dels assistents entreel públic, Pere-Vicent Calabuig, demanà al nousecretari que li explicara quina era la llei vigent.El secretari li digué que no interrompera i l’altrecontestà, amenaçant, que ell li ensenyaria la lleial secretari... L’alcalde suspengué la sessió imanà empresonar Calabuig. A la qual cosa elreu respongué que no se n’aniria d’allí fins queno li donaren la llei, y que a la prisión iría “els co-llons!”, con las manos en las partes. L’agutzil i elsregidors le sacaron del salón,i demanaren ajuda

als guardes del terme, per a poder-lo tancar. L’ambient, sens dubte, estava caldejat, aquells dies del començ de l’estiu.807

El fet més destacable de l’estiu no seria aquest, tanmateix, sinó la terrible epidèmia de còlera que afecta València en generali Aielo de Malferit en particular. Solament a la ciutat de València morien cada dia 200 persones, i el global de víctimes fou de4.919. Aielo, municipi de 730 cases i 2.883 ànimes, el metge titular dels darrers últims anys, Enric Herráez Aguirre, havia sigutdestituït, com la resta de funcionaris municipals, després del triomf conservador (febrer del 1885). Impugnà la destitució i se’lreposà en el càrrec, pel mes d’abril, per a posar-lo al cap d’una Junta de Sanitat preventiva.808

El 3 de juliol el bacil colèric ja es trobava al poble: Serafina Oliver, de 50 anys, morí de còlera al carrer de Sant Antoni.Durant els mesos de juliol i agost, malgrat la quarantena decretada i el llatzeret establit al corral de Sancho, els cadàvers s’acu-mularien. En cessar l’epidèmia, el 31 d’agost, s’havien comptabilitzat 103 infectats, dels quals n’havien mort 57.809 El 22 de se-tembre, l’ajuntament disposà la celebració per als dies 17-19 d’octubre d’una acció de gràcies col·lectiva per la fi del còlera, enllaor del Crist de la Pobresa.810 L’impacte social de l’epidèmia ajudaria a accelerar els tràmits per a la reforma de l’hospital, la


246

807 AMAM, Caixa 1, doc. 1, Acta de ple del 21 de juny del 1885, fs. 54-56. Aquest llibre d’actes és el primer document del fons modern de l’ajuntament.Les actes i llibres anteriors, com succeí en uns altres pobles (vegeu el cas de Bellreguard, en: SOLER, Abel – TORRES, Joan-Antoni, Història del poblede Bellreguard, Ajuntament de Bellreguard, 2006), serien cremats o fets desaparéixer pels perdedors de les eleccions, a fi d’evitar auditories i ajusts decomptes. Això explica per què l’Arxiu Municipal no conserva actes de ple anteriors al 1885.

808 Sobre aquest afer i sobre l’evolució de l’epidèmia, vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit enfestes, 2004, ps. 147-154.

809 Segons les estadístiques sanitàries oficials, del Ministeri de la Governació, plasmades en: DIRECCIÓN General de Beneficencia y Sanidad, ResumenGeneral de las invasiones y defunciones por causa de cólera ocurridas en España durante el año 1885, Imprenta Nacional, Madrid, 1886.

810 BELDA, Rafael, Esto sucedía en Ayelo..., dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

El cirurgià Josep Liñana Sales, metge d’Aielo del 1890 al 1902, practicant una au-tòpsia a un albat al cementeri


instal·lació al poble de les monges franciscanes (1888) i lacompra del solar per al nou edifici (1890), que no s’acabariafins al 1913.811

El còlera, per cert, tornaria al poble el 1890, per últimaocasió. El rebrot colèric, que havia eixit de la Pobla del Duci que fou controlat de manera efectiva per les autoritats, cau-saria ací, això no obstant, 3 víctimes mortals.812 Aleshores, ifins al 1902, Aielo comptaria amb un metge excel·lent, JosepLiñana Sales (deixeble del catedràtic de cirurgia Enric FerrerViñarta), que ens ha deixat per a la posteritat una fotografiaon apareix efectuant una autòpsia al cementeri d’Aielo.813

D’altra banda, l’especialització assistencial i sanitària de l’hos-pital, obligaria a separar-ne les estances per a pobres i tran-seünts; els quals trobarien emplaçament en la nova ‘Casa dePobres’, que funcionava pels anys 1891-1896, a l’actual car-rer de Sant Vicent.814

Al poble, el nombre de jornalers, que passaven fam entemps de pluja o de falta de faena, era molt elevat. I l’ajunta-ment tractava d’assistir-los amb obres de caritat: repartimentde diners i aliments, tala autoritzada de pins, adob de caminsi obres públiques, etc. La Societat de Socors Mutus Ayelenses,constituïda per aquells anys, també contribuiria a pal·liar lesbaixes per malaltia o invalidesa. I les xiquetes de casa jorna-lera, deixaven prompte de fer de ‘passejadores’ de xiquetsde bolquers –cuidadores a canvi d’un berenar o una paguetaínfima– per a ‘posar-se en amo’: havien d’abandonar casa ifer de criades en domicilis particulars de Xàtiva, Carcaixent,Alcoi, València, Barcelona... Allí s’arriscaven a patir abusos se-xuals per part dels amos, cosa que passava molt aleshores.En el millor dels casos, tornaven al poble amb uns bons es-talvis per a casar-se, o es posaven a festejar amb algun fadríde la ciutat on estigueren ‘en amo’.815

247


811 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segleXIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘BibliotecaDegà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003.

812 BENAVENT, Rafael, L’epidèmia de 1890 a la Vall d’Albaida. Cròniques de premsa, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 133-136.Una de les víctimes fou, curiosament, el tío Rull, un home hipocondríac, que se n’havia fugit a la seua caseta de Santa Clara per la molta por que teniaal contagi. De fet, la casa es coneix encara amb el nom de ‘casa de la Por’. Cfr. COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals,Mecanoscrit inèdit, 2009.

813 SANCHIS ALBERO, Vicente, Salud infantil en el siglo XIX. Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.


815 Vegeu un cas particular, de la dècada del 1920, en BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001,ps. 99-100.



248

Una alternativa a la pobresa, almenys des de la dècada del 1870,era l’emigració a Amèrica Llatina i a les vinyes de l’Algèria colonial fran-cesa. Per aquell temps, fins i tot, s’havia configurat un raval cavernícolao troglodita, les Coves de l’Era, per l’assentament de famílies de ro-damóns castellans –els ‘xurros’–, vora les antigues eres de batre el for-ment. Les coves-habitatge es localitzaven exactament al lloc que ocupaactualment el local que fa cantó entre la plaça de Manuel Castelló Quilisi l’avinguda de la Diputació.816

Al centre del poble, els successius alcaldes finiseculars (VicentJuan Juan, 1885-1887; Antoni Mompó Vicent, 1887-1891; Ros-send Sancho Galiana, 1891-1895; Salvador Sanz Ortiz, 1895-1899;Baptista Calabuig Faus, 1899...) tractaven de millorar la cosa pública.No sempre ho tenien fàcil. Ignorem per quina causa, però el se-cretari se’n fugí el 1888 de la presó d’Ontinyent, on l’havien portatdetingut –per algun frau?. En mateix dia havia desaparegut del poblel’alcalde Mompó, a qui la Guàrdia Civil acusà de còmplice de la fuga.No en tenim més notícies sobre un particular que arribà a lapremsa.817

En un altre ordre de coses, la jove mestra de Gata de GorgosMaria Arabí (1872-1956) es faria càrrec el 1892 de la costura dexiquetes del carrer de Sant Antoni. Casada a Aielo amb Josep Re-quena Ortiz, continuaria vinculada a l’escola durant 48 anys, i el2004 se li dedicaria un carrer.818 Les alumnes deixaven la labor itreien el cap per la finestra, cada vegada que oïen passar el confrarede torn del Tercer Orde de Sant Francesc, que recorria el poblefent sonar la campaneta i pregonant els difunts: “Germans i germa-nes de Sant Francesc! Ha mort fulanet de tal. Preguem per la seuaànima. L’enterro a tal hora!”819 També interrompien la partida elsjugadors de cartes i xamelo de la Societat ‘Círculo Ayelense’del carrer del Mig,820 quan oïen que havien vingut a la plaça de

l’Hostal uns volantiners ambulants a fer espectacle. Eren els avis i els pares deLeopold Castañeda ‘Regaera’ –recordat a Aielo pel malnom de ‘Rana’ (1907-2000)– que triomfaria com a volantiner en el segle XX.821

Cap al 1890, la majoria dels joves havien aprés a jugar al billar, als dos taulersde carambola instal·lats, respectivament, a ca Ricard Sanz Ortiz (c/ de la Font,

La mestra Maria Arabí, 1892

Cintures de vespa, típiques de la dècada del 1890

816 JUAN, M. J. – SANZ, M., Els refugis dels pobres..., p. 146.

817 La Iberia. Diario liberal, Madrid, 16 de novembre del 1888.

818 REQUENA, Mª. Ángeles, María Teresa Arabí, maestra ejemplar de varias generaciones de mu-jeres ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 99-101; SANZ, Mariló – JUAN, Mª.Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109 (p. 104).

819 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Mon-tañana, València, 1982, p. 67.

820 AMAM, Caixa 145, doc. 1, Matrícules industrials dels anys 1893-1899.

821 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit enfestes, 2003, ps. 108-114.


249


15) i a ca Enric Cerdà Requena (c/ dels Sants de la Pedra, 16).822

Ara, que estiu, joves i no tant joves, preferien les partides de pilotavalenciana, que es jugaven en diferents carrers. L’ajuntament ob-tindria un arbitri extraordinari, el 1888, de l’arrendament de pilotesals jugadors.823

Per llur banda, les dones d’Aielo s’estaven acostumant encara alcanvi d’emplaçament del mercat de dimecres, que a partir del 1887ja no se celebraria a la plaça de l’Hostal (actual pl. de Sant Engraci),sinó a la plaça del Palau, com ara. Els ingressos obtinguts del lloguerdels punts de venda i de les paradetes, es considerarien una almoinadestinada a finançar l’hospital.824 El problema és que al ple de migdiael sol feia pudent el peix que duien els pescaters. Les dones pro-testaren i se’n limità la venda fins a les dotze del migdia.825 Els co-merciants havien hagut d’adquirir feia poc els pesos i mesures delsistema mètric decimal, imposats ‘de dret’ pel govern des del 1868.Això no obstant, les noves mesures no s’imposarien ‘de fet’ al mer-cat d’Aielo fins al novembre del 1886, en substitució de les vellesunitats forals, molt arrelades, que dataven del temps de Jaume I:l’onça, la lliura, el quarteró, la vara, etc. El comissionat del governper a la revisió del sistema mètric havia visitat llavors el poble i haviaimposat multes a tots els infractors; sancions que estaven per cobraren maig del 1887.826

L’autoritat local, a banda dels alcaldes de torn i dels inspectors que esporàdicament venien per ací, estava representada fo-namentalment per la Guàrdia Civil: una institució al servei de l’orde de la Restauració. L’any 1886, una parella de la Benemèritaque patrullava per la carretera, entre l’Olleria i Aielo, fou atacada: un guàrdia resultà ferit i l’altre mort. Els homicides haviensigut tres roders que campaven per la zona i que havien coincidit amb els guardes a les 2 de la matinada. Cuando la diligenciade Onteniente cruzó la carretera –tal com llegim en la premsa–, aún se encontraban los guardias tendidos al borde del camino,asistidos ya por la primera pareja que acudió al lugar del suceso.827 Els presumptes criminals, havien sigut identificats com elsautors de l’assalt a un carro, comés poques hores abans a la Font de la Figuera. I foren vists de nou per terres de Gaianes iTollos, segons comentaven pels mercats d’Alcoi. Era ja el mes d’octubre del 1886.828 Després d’això, l’única notícia que entenim és la referida al desertor del cos de carrabiners Fèlix Navarro Calabuig, un dels integrants de la colla, que seria abatut perla Guàrdia Civil al corral d’una casa de Montesa, el 1888, després d’una curta però intensa trajectòria delictiva.829

La superpoblació del medi rural valencià, aleshores en crisi, i els abusos exercits pels ‘senyorets’ i per l’aparell de l’Estat sobreels pobres, havia provocat aleshores un reviscolament del bandolerisme. Les borratxeres i el aldarulls nocturns a les tavernes,eren també un mal endèmic a Aielo de Malferit. La premsa espanyola del 1893 es feia ressò d’un sangriento crimen esdevingut

822 AMAM, Caixa 842, doc. 1, Matrícula industrial del 1886.

823 BELDA, Rafael, Esto sucedía en Ayelo..., dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

824 AMAM, Caixa 1, llibre 3, Acta de ple del 17 de juliol del 1887.

825 Ibídem, acta del 20 de novembre del 1887.

826 ADPV, E.10.7, Caixa 86, doc. 2.374. El comissionat demanava ajuda al governador civil, perquè els afectats es negaven a pagar.

827 La Iberia, Madrid, 5 i 9 d’agost del 1886, p. 2; El Liberal, Madrid, 8 i 9 d’agost del 1886; La Correspondencia de España, Madrid, 8 d’agost del 1886.

828 El Liberal, Madrid, 3 d’octubre del 1886.

829 La Dinastía, Madrid, 15 de maig del 1888, p. 6.

El rector mossén Eusebi Garcia, 1896


al poble dels licors pel mes de setembre: Tres sujetos que se hallaban en una taberna contendieron por motivos que se ignoran,resultando uno de ellos, Joaquín Nicolau Aparici, con dos heridas mortales, una en el vientre y otra en el cuello, producidas por armablanca.830

El cens electoral del 1894, on figuren els homes majors de 25 anys, ens informa de l’existència d’un fabricant de licors, 9propietaris rendistes, 105 llauradors i 133 jornalers (molts més en realitat, perquè hi manquen tots els joves, adolescents, donesi xiquets); 9 arriers, 5 carreters, 7 moliners, 8 obrers de la paperera ‘La Clariana’ (establida el 1892 al terme veí d’Ontinyent),3 forners, un barber, un botiguer, 6 fusters, 2 ferrers, 4 obrers de vila, 3 advocats, 2 ferrers, un manyà, 2 pastors, un rajoler, uncalciner, un estanquer, un hostaler, un manescal (veterinari), un mestre d’escola, dos estudiants de carrera, 6 capellans, un carter,un enterrador, un sereno i un peó caminaire.831 El llistat és incomplet, perquè no es tracta d’un escrit amb finalitat econòmica,però ens ajuda a capir la realitat socioeconòmica del poble a les acaballes del segle XIX.

La matrícula industrial del 1893 ens dóna notícia addicional de l’aparell anglés que posseïa la Botelleria d’Aparici, Sanz i Ortiz,i de la fàbrica d’aiguardents i anisats de Fulgenci Belda Juan; del notari Francesc Maylín, etcètera. Hi figuren els metges i sagnadors,dos hostals i dos casinos (el vell i el nou); huit tendetes de ci-grons, arròs, oli i sabó, i una altra de juguetes ordinarios y ba-ratijas, la de Salvador Belda, al carrer de la Font, que era lamés freqüentada pels xiquets; dues carnisseries; els arrenda-dors de pesos i mesures, paradetes del mercat i impost deconsums; el matarife de l’escorxador; sis carreters; el teularde Joaquim Insa; els molins de Borderia i de Soler, i sis fornsde pa, repartits pels carrers de Sant Francesc, els Sants de laPedra, Sant Antoni, la plaça del Palau i el carrer del Mig.832


250

830 La Iberia, Madrid, 29 de setembre del 1893.

831 AMAM, Cens electoral del 1894.


Publicitat de la botelleria d’AieloDetall d’un cartell publicitari d’Aparici, Sanzi Ortiz

Bassa de la Central Elèctrica, en una foto de la dècada del 1960


L’índex d’analfabetismeentre els homes majors de 25anys –els convocats a elec-cions– era del 55%. Però totseren suficientment conscientsaleshores de la importànciaque tindria per al poble laconstrucció de la Central de laLlum, la reforma de la SéquiaAmpla (1894-1898) i la distri-bució de fluid elèctric per lescases i carrers de la població,millora inaugurada en Nadaldel 1895.833 En el projecte in-tervingué activament l’engi-nyer Julià Lòpez-Chàvarri,que tenia vincles familiars alpoble. El seu fill EduardLòpez-Chàvarri Marco (Va-lència, 1871 – 1970)excel·liria com a compositoren la primeria del segle XX.

S’inspirà en la música popular de la Vall d’Albaida per a algunes de les seues composicions i, en el camp de la literatura, dedicariaun dels seus ‘Cuentos Lírics’ (obra escrita en valencià, del 1907) a les festes d’Aielo.834

Mentre es construïa la central, impulsada entre d’altres pel carismàtic emprenedor local Baptista Aparici Belda (1854-1942),835

la societat licorera ‘Aparici, Sanz y Ortiz’, on també participava aquest home, entra en crisi (1897). Aparici i Sanz tractaren detraslladar la producció a Xàtiva, alhora que Ortiz feia junta amb el proveïdor d’alcohol, Joaquim Juan Mompó, que en els anys1909-1913 esdevindria l’amo de l’emblemàtica Botelleria d’Aielo.836

L’any 1898 seria el del Desastre de Cuba, però també, en l’escala local, el del crim del Carrascar, que commocionà el pobled’Aielo. Així ho explicava el periòdic ‘El Imparcial’, en la seua edició de diumenge 21 d’agost del 1898:

La Guardia Civil de Ollería (Valencia) dio hace tres días parte al gobernador de haber encontrado en la partida del Carrascal,término de Ayelo de Malferit, el cadáver del vecino de aquella población Rafael Martí Belda, guarda particular de una posesiónpropia del marqués de Malferit [l’heretat de Cairent i la serra del Marqués]. El cadáver estaba totalmente destrozado a hac-hazos. Cerca de él se encontraron un sombrero y una carabina, que se suponen pertenecían al interfecto. De las averiguaciones

251


833 Aspectes comentats amb major detall en l’apartat del capítol de geografia que dediquem a les indústries tradicionals d’Aielo. La proesa tècnica es veuriaacompanyada d’una renovació general de les voreres de rastell (1895). Cfr. AMAM, Caixa 1, doc. 10, Actes de ple del 17 i el 24 de febrer del 1895.

834 Vid. LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Col·lecció de cançons folklòriques valencianes. Compositors del País Valencià: Eduard Lòpez-Chavarri i Marco(1871-1970), Institut Valencià de Musicologia (Institució ‘Alfons el Magnànim’), València, 1981; JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, López-Chávarri iMarco: músic vinculat a Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 74-76; LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos lírics, amb pròleg deSantiago RUSIÑOL i poema de Teodor LLORENTE, Tipogr. de Francisco Doménech, València, 1907; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les festes patronalsd’Ayelo de Malferit cap a l’any 1906, segons Eduardo López-Chávarri Marco, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 105-110.

835 Tot i que trobem a faltar una biografia d’aquest prohom local –un dels personatges més importants de la història d’Aielo– en trobareu una caracteritzaciósuccinta en JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit enfestes, 2009, ps. 146-149.

836 Us remetem, per a majors detalls, a la part geogràfica de l’obra, on tractem de les indústries tradicionals.

Aielo, la recent edificada ‘fàbrica de la llum’ (1896-1898) i el pont de l’Horta Vella en projecte


practicadas, resulta que en el día anterior al del crimen, el Martí sostuvo una acalorada reyerta con un tal Engracio Martínez.Practicado el reconocimiento en el domicilio de éste, se encontraron varias prendas de ropa manchadas de sangre. El Engracioha sido capturado.

Pel que fa a la Guerra de Cuba i les Filipines (1896-1898), foren diversos els joves del poble que participaren com a soldats. Hoferen –els pobres!– al servei d’un estat decadent de la perifèria d’Europa, l’espanyol, que seria esborrat del mapa colonial per una granpotencia militar i industrial emergent: els Estats Units d’Amèrica. Sols els fills dels rics del poble se salvaven de fer la via transatlàntica –24 dies de navegació!– i d’anar a la guerra; després d’haver abonat, això sí, una ‘quota’ o redempció en metàl·lic de 2.000 pessetes.


252

Joaquim Castelló i uns altres, a Puerto Rico, 1898 Soldat aieloner destinat a Matanzas, Cuba, 1898

Acabant l’obra, 1898


Entre els qui se n’anaren i tornaren, que no foren tots, es co-negut el cas de Vicent Juan Soler (‘Mingo el Regador’ o ‘Bateria’).Nascut el 1876, estigué destinat a Cuba dels 19 als 23 anys, i par-ticipà en diferents accions de combat, fins a obtenir la Creu d’Ar-gent al Mèrit Militar amb distintiu roig, per la seua heroicaparticipació en la batalla de Santa Rosa (17 de juny del 1898). Tor-naria a Aielo en febrer del 1899, quan ja era quasi un desconegutper a la família, i s’ocuparia de regador. Quan anava a cobrar perles cases i no li pagaven el sequiatge, amenaçava en broma excla-mant “¡descarguen la batería!”, una de les frases apreses a Cuba. Iper les nits es divertia fent serenates amb els amics, al so de gui-tarres; com quan festejava a l’illa del sucre amb la seua primeranúvia, que sempre recordaria, anomenada Mercedes. Bateria mo-riria el 1949.837

253


837 Més detalls sobre aquest cas i uns altres, en: SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, 1898: Gent d’Aielo de Malferit en la Guerra de Cuba, Puerto Rico iFilipines, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 87-94.

La plata hidroelèctrica d’Aielo, obra de l’enginyer Julià Lòpez-Chàvarri: una joia de l’arqueologia industrial


Uns altres aieloners que participaren en el conflicte, i que se sàpia, foren: Rafael Pastor Barberà, àlies ‘Sardina’: Rafael EgeaTormo, ‘Cagarruta’;838 Joaquim Castelló Ortiz, ‘el fill de Nàsio Capa’, Josep Martí Colomer, ‘Bata’; Josep Egea Aparici, ‘Pepe elTortet’, que es quedà tort a causa de la guerra; Enric Juan Vidal, ‘Justina’; Rafael Coll Gramage; José Morrió, i Joaquim SanzJuan, ‘Caralampio’. En tornar, tots ells cantarien la consabuda cançoneta popular, al so de la tonadeta de ‘Tengo una muñeca’:Ha vingut un barco de cacau fallat, / i el pobre d’Engràcio ha caigut soldat. / Se n’ha anat a Cuba i no l’han volgut, / perquè té lacara com un mig armut.839


254

838 Futur dirigent socialista, implicat de ple en la gestió del consistori republicà (1931-1939), i afusellat a Paterna el 1939. Vid. infra.

839 SANZ, M. – JUAN, M. J., 1898: Gent d’Aielo..., p. 94.

El pont i el camí de l’Horta Vella


2.7. DE LA CRISI DE L’ANY DEU A LA GUERRA CIVIL

Estranyament, o no tan estranyament, algú féu desaparéixerles actes de ple del consistori dels anys 1900-1907; segurament,per causa de les rivalitats polítiques i les màfies caciquils que afec-taven Aielo aleshores.840 El poble estava dividit artificiosament,con tants altres pobles, entre ‘liberals’ i ‘conservadors’, encaraque al cap i a la fi tots eren llauradors i senyorets amb una ideo-logia molt similar. Ells eren, de fet, els únics que participaven deljoc de poder: la mal anomenada i vituperada ‘política’. Els jor-nalers procuraven votar al ‘partit’ del senyoret més amic, o dequi els donara faena i favors, i ‘no es clavaven en política’, ja quehi tenien ben poc a guanyar o a perdre. No es pot dir el mateix,en canvi, de l’adinerat propietari local Adrià Sancho Mompó,líder local del ‘Partit Liberal’, que obtindria plaça de diputat pro-vincial cap al 1905.841

No obstant això, en les primeres dècades del segle XX alsistema pseudodemocràtic de la Restauració entraria en crisi. AValència, els republicans de Blasco Ibàñez avançaven posicions,

255

840 De tota manera, hom disposa de molta informació supletòria que permet conéixer al detall com era l’Aielo del canvi de segle. Vid. SANZ, Mariló –JUAN, Mª. Jesús, Aielo s’obri a un nou segle. Homenatge al passat segle XX i a Juan Juan Juan, primer xiquet nascut a l’Aielo del 1901, dins Aielo deMalferit en festes, 2001, ps. 68-73.

841 MARTÍNEZ, Francesc-A. – CHUST, Manuel – HERNÀNDEZ, Eugenio, Valencia, 1900. Movimientos sociales y conflictos políticos durante la Guerra deMarruecos (1906-1914), Diputació de Castelló – Universitat ‘Jaume I’, Castelló de la Plana, 2001, p. 74.

Publicitat de la licoreria que Aparici i Sanz tractaren de fundara Xàtiva, el 1900, en separar-se d’Ortiz (diari Las Provincias)

Als garrofers mil·lenaris de la Casa Vella de Pur-sons

Baptista Ferri Bellver, cap de carreterespel 1900

‘Servint el rei’


i a les nacions sense estat –el País Basc, Catalunya– el nacionalisme políticprenia el relleu al carlisme. La residència a l’Albaida del 1900 del cap delscarlins valencians, el general Reyero, provocà alguna agitació armada, queno tingué major transcendència. El tradicionalisme, minoritari i ruralitzat,era vist per la majoria de la societat com una aposta romàntica i sensefutur.

Així les coses, el 5 de novembre del 1900, la Guàrdia Civil d’Albaidainterceptà una partida d’11 carlins de la Marina que s’havien amagat a lacasa de la Punta (Otos). Els guerrillers fugiren, abandonant l’armament, ise’ fugiren cap a la serra de Mariola. Onze d’ells, tres dels quals portavenarmes, foren vists al Mas Blanc d’Agres, mal vestits i esgotats. Sis d’ellstravessaren per la Vall d’Albaida i la senda de la Serratella, per a buscarrefugi a Aielo. En arribar ací pagaren el preu convingut al guia que duien–un home d’Agres– i continuaren cap a València, on foren detinguts iempresonats.842

Una altra amenaça per al règim burgés dels ‘notables’ venia per l’es-querra de l’espectre polític. El republicanisme, un moviment populista ifilofrancés, laïcista i anticlerical, reformista i democràtic, s’obria camí pelspobles valencians. Fins que arribà el torn d’Aielo, on, des de la frustradaI República (1873), les banderes tricolors estaven alçades als mundos. Aixípregonava el periòdic ‘El País’, l’any 1906, la inauguració del casino re-publicà:

Ayelo de Malferit

La incesante propaganda de nuestro amigo Miguel Rimas y variosotros excelentes republicanos de este pueblo comienza a dar esplén-dido fruto. Hace pocos días se inauguró un espacioso y bien instaladoCasino de Unión Republicana, cuya lista de socios alcanza ya la res-petable cifra de ciento cincuenta. Y, por los informes de nuestro cor-responsal, sabemos que el partido se dispone a ajustarle las cuentasal monterilla Enrique Ortiz, presidente del Círculo Católico de SocorrosMutuos, que no socorre a nadie; implantador del odioso impuesto deconsumos, antes ignorado en la localidad, y enemigo jurado del espíritudemocrático; que, mal que le pese, se va abriendo camino en todaEspaña. Nuestra enhorabuena a los correligionarios de Ayelo de Mal-ferit. Y sepan todos ellos que ‘El País’ publica gratis y muy a gusto lasesquelas de defunción de los caciques.843

Ortiz era l’amo de la Botelleria fins a la seus retirada de l’empresa(1913), mestre d’escola dècades arrere i alcalde pels anys 1906-1909.

El republicanisme i el moviment obrer avançaven per tota Europa, i


256

Senyoreta del 1900

842 El País. Diario republicano-progresista,Madrid, 8 de novembre del 1900.

843 El País. Diario republicano, Madrid, 26 de maig del 1906.


no hi havia ‘catolicisme social’ tutelat per la patronal –el Cír-culo Católico esmentat–, ni caritat benèfica que els poguerapara els peus. Alguns joves blasfemaven impunement844 i jano es respectaven ni les coses més sagrades. En gener del1908 uns lladres entraren a l’església, furtaren diferents ob-jectes de culte de la sagristia, i arramblaren amb les joies ipresentalles de la Mare de Déu.845

La classe jornalera s’estava rebotant i la burgesia agràriad’Aielo se sentia amenaçada. Per això, l’alcalde Ortiz reclamàamb urgència la instal·lació al poble d’un quarter de la Guàr-dia Civil (1908), con objeto de que puedan estar mejor guar-dados los montes, y evitar en lo posible las frecuentes riñas quese suceden, debido al carácter, un tanto díscolo, de la mayoríade los habitantes.846 El Ministeri de la Governació accedí a lapetició i, després d’alguns tràmits, el cuartelillo s’instal·là enl’antic Hospitalet del Fondo. L’ajuntament adquirí, per a aju-dar a dotar-lo, una ropa, ropero, percha, dos mantas y unamesa.847 L’estiu del 1913, una vegada desallotjat per lesmonges, es feren algunes reformes a l’edifici, que fou ocupatpels guàrdies el 1914.848 Anys després, els civils passarien auna casa del carrer del Mig, on romandrien fins a la inaugu-ració del nou quarter de l’Eixample (solar de l’actual casa dela Cultura), el 1925.849

Preocupava als edils conservadors d’aleshores el dèficitd’instal·lacions escolars. Hi havia dos parvularis: el de doña-Josefa ‘la Castellana’, a la plaça del Palau, que era un magat-zem de nadons ploraners i cadiretes de bova, i el de la seuaauxiliar, Brigideta Sanchis ‘la de les Ulleres’, que s’havia in-dependitzat d’ella i que obriria una ‘costura de cagons’ alRaval. Tot això s’acabaria l’any 1914, quan les franciscanesterciàries de l’Hospital es feren càrrec dels pàrvuls.850 Pel quefa als xiquets més fadrinets, el projecte d’alçar un centre edu-

257


844 ‘Me cague’n Déu!’ (en dialecte de la Ribera de Xúquer) i unes altresexpressions semblants, portades a la catòlica Vall d’Albaida per planta-dors i segadors d’arròs, daten d’aquella època.

845 El Imparcial, Madrid, 25 de gener del 1908.

846 AMAM, Caixa 1, doc. 14, f. 40, Acta de ple del 24 de maig del 1908.

847 AMAM, Caixa 1, doc. 16, Acta de ple del 6 de novembre del 1910.

848 AMAM, Caixa 2, doc. 3, Acta de ple del 29 de juny del 1913.

849 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Mal-ferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 55; SANZ, Mariló– JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Mal-ferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 58-64.

850 Ibídem, p. 69.

L’antic hospital-beneficència: una institució consolidada en la prime-ria de segle

Una de les ales de l’hospital, edifici acabat el 1914


catiu de nova planta (1892), es reprengué el 1909 amb la compra del solar,851 però no pogué realitzar-se fins al 1925-1930,per falta de recursos.852 De tota manera, Aielo comptaria amb mestres excel·lents, com ara Teresa Arabí,853 Carles SalvadorGimeno (València, 1893-1955), Miquel Ferràndiz Bataller (Aielo de Malferit, 1877 – Ontinyent, 1962) o Lleonard Carreres Li-ñana (Moixent, 1881 – Aielo de Malferit, 1971).

Carles Salvador, que exerció el magisteri a Aielo entre el 1912 (novençà en la carrera, amb 19 anys d’edat) i el 1914, foupoeta, gramàtic i gran defensor de la llengua valenciana. El 1919 publicà ‘El valencià a les escoles’ i el 1921 llançà el manifest‘Pro Associació Protectora de l’Ensenyament del Valencià’, sense molt d’èxit, atés el caràcter provincià i ‘genuflex’ –com diriaJoan Fuster pel 1962– de poble valencià. Impulsor de la normalització ortogràfica del valencià durant la II República, són moltrecordats els cursos de valencià que Carles Salvador promogué al si de ‘Lo Rat Penat’ des del 1951.854

Miquel Ferràndiz, que fou mestre a Aielo alguns anys (1930-1937), i molts més a Atzeneta d’Albaida (1915-1930), destacàtambé pel seu amor a la poesia i a la llengua valenciana. Es conserven molts poemes seus, on retrata la vida local d’Atzeneta id’Aielo, amb sentit de l’humor. També mostrà un interés polifacètic per la innovació pedagògica, les plantes remeieres, l’ar-queologia, la història local, etc. És l’autor de l’himne als patrons d’Aielo.855 El 1975 se li dedicà un carrer i el 1996 se li reté ho-menatge pòstum.


258

851 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141 (p.141).

852 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109.

853 Que havia accedit a la plaça el 1892. Vegeu amunt.

854 Vid. SIMBOR ROIG, Vicent, Carles Salvadori Gimeno: una obra decisiva, Diputació de València, València, 1983; SIMBOR ROIG, Vicent, Carles Salvador:política i nacionalisme, Eliseu Climent, València, 1983; SALVADOR GIMENO, Carles, Gramática Valenciana, amb exercicis pràctics, Tipogr. dels Successorsde Vives Mora, València, 1952; SALVADOR GIMENO, Carles, Parleu bé! Notes lingüístiques,Sicània, València, 1956, p. 7; SALVADOR GIMENO, Carles,Antologia poètica, a cura de V. SIMBOR, Consell Valencià de Cultura, València, 1993; SANZ, Josep – NADAL, Tere, 1912-1914, Carles Salvador enAielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 49-53; MARTÍNEZ DE PABLOS, María del Carmen, Dos personajes de la época de CarlesSalvador, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 113-116.

Els mestres d’escola i els alumnes del 1905Carles Salvador, mestre d’escola a Aieloen els anys 1912-1914


Un tercer mestre valencianista d’Aielo, Lleonard Carre-res, interí primer (1904-1911)856 i amb plaça fixa després(1916-1951), regidor el 1924, alcalde el 1943 i, en fi, homemolt implicat en la cosa pública durant dècades. Quan el ca-nonge mallorquí mossén Antoni-Maria Alcover (1862-1932)llançà la seua ‘lletra de convit’ als amadors de la llengua cata-lana-valenciana-balear, un dels primera a respondre fou elgermà de Lleonard, mossén Francesc Carreres Liñana(1882-1919). Ambdós germans, de fet, participarien en el ICongrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Bar-celona l’octubre del 1906. L’any 1969 el poble reté home-natge públic al mestre Carreres i li dedicà un carrer.857

Els primers anys del segle, en efecte, pareix que s’hagueraproduït una certa eclosió de la cultura escrita i la música, ques’estaven popularitzant. El seminarista aieloner Rafael JuanVidal, que seria anys després arxiprest de Santa Maria d’On-tinyent, féu la primera aportació, amb la creació d’un dramalíric en vers per a celebrar el I Centenar de l’Exhumació delCos de Sant Engraci (1804-1904). L’obreta duia per títol ‘SanEngracio, o La semilla de cristianos’.858

En un altre to no tant seriós, eixia a la llum l’any 1906 el primer periòdicd’Aielo, una revista satírica en valencià, titulada ‘El Paixarell’, que duia el sub-títol següent en capçalera: Periòdich, u lo que siga, (contra)polítich, carregatd’envisch, y en més esparts q’un quintal de lliures, confeccionat per dos delsque s’han quedat. Guitarró destemplat de tot hom aficionat a matar al prò-jim.859 Els huit fulls que contenia s’imprimien a Ontinyent, encara que sols

259


855 FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Vocación (trabajo escénico en verso), Mecanoscrit del’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1950; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Plantas me-dicinales, Papereria Boluda, L’Olleria, 1951; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Aielo deMalferit en la Antigüedad, o Poblados antiguos en el término de Ayelo,Mecanoscrit de la Bi-blioteca Municipal d’Aielo de Malferit, 1953; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, La doctrinaen cansons,Mecanoscrit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1961; CARRERES, Maruja,Loa a un hijo de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.; FERRÀNDIZ BATALLER,Miquel, ‘Nit de danses’. Conte original de Miguel Ferrándiz, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 246-253; JUAN, Mª. – SANZ, Mariló, D. MiguelFerrándiz Bataller (1877-1962), dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 99-106; CASANOVA, Emili, ‘Ayelo de Malferit en la Antigüedad’, obretahistòrica de Miquel Ferràndiz (1953), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 77-85; MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, elmestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002.

856 Vegeu el seu informe del curs 1907-1908, en: AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Escola o treball: la no assistència dels xiquets a l’escola d’Aielo deMalferit l’any 1908, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 98-102.

857 CASANOVA, Emili, L’aportació de la Vall d’Albaida al ‘Diccionari català-valencià-balear’, a través de la correspondència de mossén Alcover (1902-1919),dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 2001, ps. 34-43 (p. 35); FERRANDO, Antoni, Presència valenciana al I Congrés Internacional de laLlengua Catalana (1906), dins Caplletra, 4, Barcelona, 1988, ps. 167-178; CASANOVA, Emili, El Paixarell. El núm. 1 d’‘El Paixarell’, revista d’Aielo, del1906-1907, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 81-90.

858 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El bicentenario del hallazgo de la reliquia de San Engracio Mártir en Roma (1804). Su traída a Ayelo de Malferit en 1840,dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 112-124.

859 El programa de festes del 1987 reprodueix un facsímil del núm. 2. Vegeu el contingut del núm. 1 i els comentaris de CASANOVA, E., ‘El Paixarell’...,op. cit. dues notes amunt.

Capellans i gent de carrera: l’elit cultural

La revista satírica ‘El Paixarell’: la més antiga publi-cada en valencià a la Vall d’Albaida (1907)


se’n coneixen dos números, dels anys 1906 i1907 respectivament. Els pares de la criaturaforen el mestre d’escola Lleonard Carreres Li-ñana, més amunt citat, i el seu germà capellà.

El número 2 duia per subtítol: Periòdic polítich; flautí en ‘do’ de la Solidaritat Caragolera; tirat al carall, y en més bemols qu’el som-breret del tio Mague. Revola els dies, a l’hora y les voltes que li dona la gana, a fi de sorprendre a tots y no ser may sorprés de ningú.És el periòdich de major circulació, perquè un numeret circula per tres o cuatre pobles. I portava anuncis ficticis tan desficaciats comara el següent: Balneari de l’Arcà. Aubert tot l’any. No hiá meje ni boticari. Hasta el gosos poden nadar.

Una altra novetat cultural de primer ordre, després de molts anys de silenci bandístic, seria la constitució d’una banda demúsica, l’any 1909, per iniciativa de Vicent Ferri Martí ‘el Ferrer’, que tocaria el requint. Sorgí en molt mala època, perquècoincidí amb el desastre del’Any Deu, però es consolidàl’any 1914, gràcies a les lliçonsde solfa impartides als músicsnovells per l’organista de la par-ròquia, Josep-Ramon JuanCerdá (Aielo de Malferit, 1859-1955),860 pare del compositor ipianista Amali Juan,861 i per Ma-nuel Liñana.862 Aquella bandaes dissoldria el 1936, per causade la guerra.

Els alcaldes Enric Ortiz Gar-


260

860 JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

861 UNIÓN Musical Ayelense, Amalio Juan, un músico romántico, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

862 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 117-118; MALCHIRANT, Miguel– REQUENA, Carlos, 15 anys amb il·lusió, i per molts més, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 103-105; JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradiciónen Ayelo de Malferit. Desde los orígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – Universitat Politècnica de València, València, 2003, ps. 31-33.

Casa de senyorets del Carrer Major

Falzies de fusta, en una porta del carrer del Mig

La cadira de l’alcalde, 1909 Daniel Mompó, alcalde d’Aielo du-rant la crisi de l’Any Deu (1911-1915)


rigós (1906-1909), Rossend Sancho Mompó (1909-1911) i Daniel Mompó Domènech (1911-1915), els tocà afrontar la crisisocioeconòmica més important que havia patit Aielo des de l’any 1609, el de l’expulsió dels moriscos. El motor econòmic dela Vall d’Albaida i del poble, la viticultura, era destrossat per una palometa d’origen americà –la fil·loxera– en un tres i no reshistòric (1909-1914), i en el context d’una duríssima sequera quadriennal (1908-1912). Encara hui exclamen els valldalbaidins,davant algun caos o desordre important: “Açò pareix l’Any Deu!”. El desastre de l’any 1910, que fou el més difícil, obligariamilers de llauradors i jornalers de la comarca a emigrar a França, Algèria, Argentina, Cuba, Mèxic, els Estats Units, etc., a larecerca de faena.863 Les vinyes tardarien encara uns quants anys a reconstruir-se, i no totes. Però els estómacs de les famíliespobres no podien esperar tant.

No sols falta el pa, sinó també l’aigua. El 9 de gener del 1910, en plena catàstrofe agrícola, el consistori municipal decidíaprofundir l’alcavó de les fonts públiques cap a llevant, en vista de la sequía reinante, que amenaza con dejar sin aguas para elconsumo en la próxima primavera.864 Molts joves del poble cavaven tarongers a la Ribera, segaven arròs a l’Albufera, veremavena les vinyes de Montpeller... Però res d’això resultava suficient per a pal·liar la crisi. L’ajuntament havia buidat la caixa dels trespanys pagant jornals a la multitud d’aturats que reparaven camins. Els camins, ara estaven plans i lluents, però per ells a penestransitaven carros de raïm. I les arques de l’ajuntament, buides (acta de ple del 6 de març del 1910):

261


863 Per a contextualitzar millor, vegeu PIQUERAS HABA, Juan, La vid y el vino en el País Valenciano (Geografía económica: 1564-1980), Institución Alfonsoel Magnánimo, València, 1981; MARTÍNEZ, Josep-Donís, L’emigració oronella de la Vall d’Albaida cap a Amèrica, dins Almaig. Estudis i documents, 12,Ontinyent, 1996, ps. 80-83; SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290; GOBERNAORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en 1913. Las fiestas patronalesdel año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160; VALOR GADEA, Josep, Avantpassats, I. Miquel Barber ‘el ti Maó’ (1818-1900), i II.Miquel Barber Ferri, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.


El cementeri d’Aielo data del 1913


...debido a la funesta crisis porque atraviesa la agricultura, y en especial la clase jornalera, y a que el ayuntamiento tienecasi agotadas todas las consignaciones, tanto para la recomposición de calles y caminos, como otros para dar algún trabajo(...), animarán tan triste situación (...) y entre todos, que se proceda al reparto de la clase jornalera...865

La mesura d’emergència consistia en ‘repartir-se’ els desocupats entre els qui tenien diners –quan diu todos, vol dir la burgesiapropietària del poble– i mantenir-los a base de pensions alimentàries, fins que arribara la batuda del blat (juny) i baixara el preude la farina. Les mesures keynesianes avant la lettre continuarien al llarg dels anys 1910-1913, per a poder mantenir ocupatsencara que fóra alguns braços en obra pública. Així fou com es féu realitat el nou cementeri públic (1910-1913),866 que ésl’actual (gràcies a una subvenció governamental867), i com s’acabà de construir l’Hospital-Beneficència de les monges terciàries(1912-1914), sent administrador de la fundació l’amo de la Botelleria, Joaquim Juan Mompó. El primer inquilí del cementeri


262

865 Citat per JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Covesde l’Era, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146.

866 Els plànols eren del 1903, però es redibuixaren el 1909. Vid. AMAM, Caixa 928, doc. 15, i Caixa 837, doc. 42 (Acta de ple del 28 de març del 1913);GOBERNA ORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en 1913. Las fiestaspatronales del año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160.

867 Sol·licitada el 3 d’octubre del 1909 (AMAM, Caixa 1, doc. 15, Actes de ple).

La botelleria d’Enric Ortiz, remodelada el 1913 pel seu successor en el negoci (1909), Joaquim Juan Mompó


fou el regidor Jacint Ferri Juan, que faltà eldia de la inauguració, 28 de març del1913. Així consta en la seua làpida, com-memorativa alhora que sepulcral. Pel quefa a l’hospital i parvulari de les mongetes,diu que s’acabà gràcies a algunes deixestestamentàries i als diners que enviaven oportaven els emigrants del poble, despla-çats a l’estranger.868

La crisi tocaria fons el 1914, i comen-çaria un ràpid procés de recuperació, ac-centuada a Aielo per la idea providencialdel prohom local i emprenedor incansa-ble, Baptista Aparici Belda, ‘el tío Aparici’.Aquest home, associat amb uns altres,seria l’introductor del viverisme oleícola idel vitícola –la vara, els barbats– al pobled’Aielo;869 un sector que al llarg del segleXX esdevindria un dels motors de l’eco-

nomia local. En la revista ‘Summa’ de l’1de novembre del 1915, editada a Madrid,publicitava el ‘Centro Vitícola Ayelense.Grandes viveros de plantas americanas.Bautista Aparici y Cia.’, com a distribuïdorde peus de vinya i planters de fruiters, oli-veres (l’especialitat de la casa, el ‘xanglotreial’) i ametlers. Solament algú amb laintel·ligència d’ell podia veure en la ‘crisi’,no un motiu per a la pèrdua de diners i es-perances, sinó una ‘oportunitat’ de lucre iprosperitat per a Aielo. En agraïment peraquesta i per unes altres iniciatives ante-riors (la Central de la Llum, la Botelleria,etc.), el veïnat el nomenà alcalde i el man-tigué de primer edil fins a l’any 1923, enquè cauria el règim de la Restauració, pelcolp d’estat de Primo de Rivera.

Prompte Rossend Sancho Mompó,Miquel Belda Domènech i uns altres imi-

tarien l’exemple d’Aparici, i es llançarien a l’aventura del planter de ceps de peu americà, immunes a la fil·loxera (i no vulnerables,com era el peu europeu). Els primers planters de barbat arribaren de França (país que havia patit la fil·loxera des del 1879), em-

263


868 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 90 i ss.

869 Més detalls en la part geogràfica de l’obra, on tractem de l’evolució agrícola del municipi.

El personal de la botelleria, en la primeria del segle XX

El personal de la botelleria, l’any 1915


balats en caixons de fusta i embolcallats en molsa.870 En contrast amb això unesaltres iniciatives industrials, com ara la del propietari Joaquim Belda Domènech(que es disposava a fundar una fàbrica tèxtil quan morí, el 1922871) no arribariena quallar. Tampoc la indústria de la pólvora, que arrelaria amb força a l’Olleriai a Bèlgida, no tenia futur a mans d’aieloners: Josep Aparici muntà un taller clandestí de coets i fue víctima de la explosión de unamezcla que tenía preparada (agost del 1914). Su cadáver quedó horriblemente mutilado.872 Ningú no es decidí després a imitar-lo.873

Comptat i debatut, Aielo de Malferit, a diferència de Montaverner, Agullent, Albaida, Ontinyent o l’Olleria –que començavena reinvertir capitals del camp en la indústria874– continuaria durant dècades sent un municipi bàsicament rural, agrícola i llaurador.Era Aielo un poble tranquil, en fi, on era possible escoltar el gramòfon a la porta de casa sense cap soroll ni destorb. Com soliafer el senyoret i exdiputat Adrià Sancho, enmig del Carrer Major, en les nits d’estiu, mentre s’engronsava en el seu balancí.875


264


871 Segons comenta la seua filla, la historiadora Mª. Ángeles BELD, op. cit., p. 85.

872 La Correspondencia de España, Madrid, 23 d’agost del 1914, p. 5.

873 En la crònica de les festes del 1906 que elabora literàriament el músic Eduard Lòpez-Chàvarri (LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos lírics,amb pròleg de Santiago RUSIÑOL i poema de Teodor LLORENTE, Tipogr. de Francisco Doménech, València, 1907), es fa menció de la molta gentque anava a compart coets per a la cordada a ca’l tio Pusa: el tío Pusa, el millor fabricant de cohets de contrabando en deu llegües al redó. Seria el talAparici, o seria algú que feia faena a casa per al coeter?

874 Vid. SOLER, Abel – CALZADO, Antonio, Història de Montaverner, Ajuntament de Montaverner, 2011 (en premsa); CALZADO ALDARIA, Antonio,Agullent. Desenvolupament econòmic i canvi social, Ajuntament d’Agullent, Agullent, 1997; SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida,2011 (en premsa); GANDIA i CALABUIG, Josep, Sobre el proceso de industrialización de Ontinyent, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Valld’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 351-364..

875 BELDA, Mª. A., Aportación a la historia..., p. 119.

Baptista Aparici Belda, ‘el tío Aparici’: un delspersonatges més importants de la històriad’Aielo

Diploma acreditatiu de la participació de la botelleria en l’Exposició Regional de València, 1909


En el camp de la cultura i l’esport, destacarien, respectivament, els pro-gressos del capellà Rafael Juan Vidal (Aielo de Malferit, 1882 – Ontinyent,1933), i els del jove boxejador Hilari Martínez Mira (Aielo de Malferit, 1906– Barcelona, 1980).

El religiós Rafael Juan seria nomenat arxiprest de Santa Maria, a Ontiny-ent, el 1920. Allí publicaria el setmanari ‘La Paz Cristiana’, instituiria la Juntade Festes de la Puríssima (1923) i projectaria un Centre Parroquial (1929).Representant de l’aliança entre el clergat i l’empresariat catòlic i carlí d’On-tinyent durant la Dictadura, l’any 1931 seria desterrat unes setmanes de laciutat per l’autoritat republicana, per la seua hostilitat amb el règim demo-cràtic. Morí i fou soterrat a Ontinyent en novembre del 1933.876

Pel que fa al boxejador Hilari Martínez, val a dir que es traslladà moltjove a Barcelona, per emigrar allí la seua família a causa del desastre de l’AnyDeu. El 1921 obtingué victòries en combats importants i el 1922 guanyà eltítol nacional de pes lleuger contra Emilio ‘Blind’ Gil, en dos assalts. El campiótenia tan sols 17 anys d’edat. En la dècada del 1920 triomfaria no sols a es-cala nacional, sinó també per Amèrica. Tornaria a Catalunya el 1928 i fariauna visita triomfal al seu poble natal. Arribà a València el 28 d’abril en cotxe,des de Sagunt, i fou aclamat als Jardins del Real per una multitud de 2.000persones. Per la nit se li reté homenatge al Teatre Principal.877 L’endemà dematí es desplaçà fins Aielo, on l’esperava tot el poble, a l’Eixample, i féu unaexhibició al bar ‘Bigot’, on deixaria els seus guants. Després d’un altre tombper Amèrica (1928-1933), tornà definitivament, i continuà al ring fins al1940, quan disputà el seu darrer combat professional. L’última visita a Aielol’efectuà pel 1966, acompanyat per periodistes i càmares de televisió. El seupalmarés era de 138 combats, amb 81 victòries (32 per K. O.), 48 derrotesi 9 declarats nuls.878

Quan Hilari visità el seu poble, l’any 1928, se l’obsequià amb un ram deflors i una partida de pilota. L’esport nacional valencià era encara l’esport reien les dècades del 1910 i el 1920. Les principals partides tenien lloc els di-

265


876 GIRONÉS PLA, Gonzalo, Historia de un español. Un testigo de los mártires. Memorias deGonzalo Gironés Pla, Arts Gràfiques ‘Minerva’, Ontinyent, 1997; ASENCIO CASTELLÓ,Blas, En memoria del nacimiento del ilustre ayelense Rafael Juan Vidal, al cumplirse sucentenario, dins Aielo de Malferit en festes, 1982, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Elarcipreste Rafael Juan Vidal, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 84-106; GOBERNAORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primerosde los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudisi documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49; CALZADO ALDARIA, Antonio, Apuntssobre l’anticlericalisme durant la II República: les comarques centrals valencianes (1931-1939), dins Alba, 16-17, Ontinyent, 2001-2002, ps. 104-131; GOBERNA ORTIZ, Fer-nando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta.El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents,15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49.

877 El Imparcial, Madrid, 29 d’abril del 1928; El Heraldo de Madrid,Madrid, 3 de maig del 1928.

878 HABLANDO con Hilario Martínez, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p .; JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Dades biogràfiques d’Hilario Martínez,dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 95; GONZÁLEZ RODRÍGUEZ, Julio, Hilario Martínez, un campeón de leyenda, dins Aielo de Malferit en festes,2002, ps. 95-97.

Xiquet i xiqueta, vestits per al primer combregar,dècada del 1910


umenges al Camí Ample (c/ de Sant Llorenç), i comptaven amb un mar-xador per a les travesses, que comptava els ‘tantos’, i deia si era bonao no. Per Nadal s’organitzava el tir al pitxoc a braç, a les Eres o al Cóp.I, el qui no era caçador ni volia anar a la partida, podia quedar-se fenten barret als Quatre Cantons; consumint adobat i vi a la taverna, on esjugava a cartes i a xamelo, o gaudir del piano –els socis o ‘senyorets’–,al ‘Círcul’ Ayelense del Carrer Major. El decorat d’aquest casino, situaten una planta alta, era d’estil belle époque, i el conserge León oferia caféals contertulians, aficionats a llegir el diari.879

Les festes de la dècada del 1910 eren fonamentalment religioses, itenien molta importància les tradicionals dansades nocturnes.880 El He-raldo de Játiva del 12 d’agost del 1915 ofereix una detallada crònica deles festes parroquials d’Aielo. La festa major era en llaor del Crist de laPobresa, amb missa solemne i sermó el reverend mossén Rafael Juan.Per la nit, la processó. A l’endemà se celebrà Sant Engraci, també ambmissa, sermó i processó; tot molt auster, com pertoca a un temps decrisi. Ara bé, les famílies més riques s’ajuntaren a cals germans Josep iEnric Ortiz Pinter per a celebrar una revetla musical, amb peces d’òperacantades i acompanyades al piano per la senyoreta Conxeta Sanz Arnal,i unes altres interpretades pel baríton aieloner Lluís Requena. Al dia se-güent, envaïren Aielo els ‘exploradors’ o boy scouts catòlics de Xàtiva:

El domingo, a las nueve de la mañana, hicieron su entrada enAyelo los Exploradores Setabenses. Puede decirse que el vecindarioen masa, previamente invitado al acto por medio de bando públicopor el digno alcalde de esta villa, D. Daniel Mompó, salió a recibirlesa las afueras de la población. Al frente iban el presidente del Comité de Exploradores Setabenses, D. Ricardo Sanz,881 y el te-sorero del mismo, D. Gonzalo Viñes, presbítero;882 el ayuntamiento (...), numerosas personalidades y la banda de música deesta villa. Precedidos por ésta, y entre los aplausos del público, llegaron los exploradores a la iglesia, en donde se celebró unamisa para ellos (...). Durante la misa (...), la banda de música del pueblo, bajo la batuta de su inteligente director, PaquitoJuan Requena, interpretó selectas composiciones en la plaza. Terminada la misa, cantaron el ‘Himno’ de los exploradores y,después de instalar su tienda de campaña en la plaza del Palacio y montar guardia, pasaron a alojarse éstos. Todo el puebloha rivalizado en llevar a sus casas a los simpáticos muchachos.

Por la tarde, en dicha plaza, realizaron los exploradores diferentes ejercicios de gimnasia sueca, siendo muy aplaudidos.Por la noche de este día, y en los sucesivos del lunes y martes, se celebraron las típicas ‘dansaes’ en la amplia plaza indicada,formando las parejas lindas señoritas de lo más distinguido de esta villa.

Dilluns, a ca Joaquim Belda, se celebrà una revetla musical i operística similar a la de dissabte, per a les famílies més distingides.883


266


880 M. J. – M. Ch., De 1898 a 1983, dins Aielo de Malferit en festes,1983, s. p.

881 El soci fundador de la Botelleria, o un fill homònim?

882 Sobre aquest capellà, periodista, arqueòleg i ‘apòstol’ del catolicisme social, vid. VENTURA CONEJERO, Agustí, Mossén Gonçal Viñes Masip, cronistaoficial de la ciutat: un canonge historiador i valencianista, dins Fira d’Agost, Xàtiva, 1997, ps. 98-105.

883 Més detalls en GOBERNA ORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en1913. Las fiestas patronales del año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160.

Pentinant-se davant l’espill de la còmoda


L’any 1921, sent alcalde el tío Aparici, es forma-ren per primera vegada dues filades de moros i cris-tians. Uns vestits foren llogats d’Alcoi, a 10 pessetesla unitat, pels festers del Crist de la Pobresa i els al-tres, pels de sant Engraci. La idea sembla que partíde la família Colomer de Canals,884 que era oriündad’Aielo i aquell any eren festers del Crist. Per part desant Engraci, eixiren entre d’altres Manuel BeldaBelda ‘Carnero’, Emili ‘el Gallo’, ‘Bonarra’ i ‘Bata’.Entre les dues comparses reunien 25 ‘tratges’ demoro adult i 7 de xiquet, més 30 indumentàries decristià. El 1922 es repetiren les festes de moros i cris-tians, però amb equipaments més fluixos, comprats.Un fuster d’Albaida885 construí el Castell per a les am-baixades. Un tal ‘Ascla’ d’Ontinyent dirigia els assaigsde les desfilades i eixí de capità moro Manuel BeldaBelda, que pagà una disparada monumental, de 7 kgde pólvora. Pels anys 1923-1930 continuaria lafesta,886 amb la introducció de la baixada de sant En-graci, la missa de campanya i la pujada. En la II Re-pública, però, deixaria de celebrar-se la festa, i noseria recuperada –ara, definitivament– l’any 1961.887

L’alcalde Aparici, com la resta d’alcaldes vinculatsa la ‘vella política’ de la Restauració, seria apartat del’alcaldia el 1923. En setembre d’aquell any, un colpd’estat dirigit pel general Primo de Rivera, aprovat pelrei Alfons XIII i acceptat com un mal menor pels so-cialistes, posava fi a un sistema caòtic: les crisis de go-vern eren continues i el desig d’un movimentregeneracionista, cada vegada major. L’1 d’octubre,el comandant de la Guàrdia Civil, Ramon Torró, espresentà a la Sala amb un telegrama del Govern Civili destituí el consistori. Abans de cedir la vara, Aparici

267


884 Sobre aquesta família, vegeu COLOMA, Francisco – COLO-MER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit,2009.

885 Manuel Boscà Capsir, que tenia la fusteria a l’Ereta d’Albaida,i que construiria el 1924 algunes de les carrosses que partici-paren en la Coronació Pontifícia de la Mare de Déu delRemei. Vid. SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajun-tament d’Albaida, 2011 (en premsa).

886 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo: moros y cristianosde 1925, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 51-55.

887 REIG, Víctor, Nuestras fiestas de moros y cristianos, dins Aielode Malferit en festes, 1963, s. p.; SANZ BELDA, Rosendo,Allá por el año 1961, dins Aielo de Malferit en festes, 2003,ps. 138-139.

Cabriol de luxe

La tartana de Lluís ‘el Carter’, pel 1915


afirmà que tot estava en orde en la caixa de cabdals, però que, en virtud de laamenaza de altercación de orden público, cuando las masas obreras estaban ensu apogeo, y gran crisis que se atravesó hace tres años, se gastaron 5.319 pesetasen la obra del camino vecinal desde ésta a Mogente, en calidad de préstamo.Calia tenir en compte això, per a quan s’acabaren els comptes d’una obra ques’executà entre el 1919 i el 1929. Els vocals designats pel governador –mestresd’escola, professionals liberals, propietaris desvinculats del caciquisme– elegirenalcalde Francesc Castelló Domènech, el major contribuent dels possessio-nats.888

El carismàtic tío Aparici, apartat per les circumstàncies de la vida política ofi-cial, es dedicaria a partir del 1924 al negoci dels vivers, en col·laboració ambels seus nombrosos nebots i hereus (era solter), i a obres de caritat i mece-natge. Per exemple, sent l’administrador de l’Hospital-Beneficència, pagava dela seua butjaca el pa dels forns que consumia la institució.889

Aparici coneixia sobradament la sociologia del seu poble. L’al·lusió que féuen el discurs del 1923 a las masas obrerasindica que, a banda d’un grup dellauradors i funcionaris republicans –gens preocupant per a ell–, hi havia uncol·lectiu creixent de jornalers atrets per les reivindicacions obreristes del so-


268

888 AMAM, Caixa 2, doc. 8, f. 59, Acta de ple de l’1 d’octubre del 1923. Més detalls sobre l’obra de la carretera en la part geogràfica de l’obra, on tractemde les vies de comunicació.

889 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 119-120.

Senyoret i llaurador de la dècada del 1910 Excursió a la font i el pi de Cairent, circa1917-1920


cialisme marxista i de l’anarquisme. Les anades i tor-nades de treballadors a Barcelona, a França, a l’Ar-gentina, etc., els havien posat en contacte directeamb sindicats i moviments obrers. En tornar alpoble, molts d’ells manifestaven aquestes idees, malque fóra en privat. Així que el status quo conserva-dor i catòlic imperant al poble des del 1875, estavacomençant a ser amenaçat. En aquest sentit, la im-plantació de la Dictadura (1923-1929) tranquil·litzàla petita burgesia llauradora del Carrer Major.

Els llauradors socialcatòlics, crítics amb la corrup-ció i el caciquisme dels mals ‘polítics’ d’abans del1923, tindrien opció de fer i desfer, al si del partit ofi-cialista de la Dictadura, la Unió Patriòtica, i del so-metent local (somatén, en castellà): una forçaparamilitar, de ciutadans armats amb escopetes i pre-parats per a la defensa de l’ordre públic, si es donavael cas. Els pilars d’aquell règim foren el mantenimentde l’ordre públic (gràcies als militars i a la GuàrdiaCivil), l’exaltació patriòtica (la terrible guerra colonialdel Marroc), la promoció de les obres públiques, lafidelitat a la qüestionada monarquia d’Alfons XII i la

269


El carreter Manuel Sanz Belda, 1920

Fruiteria dels germans Barber –emigrants aieloners– a Versalles, França, 1921

A veure què diu el diari… (c.1920)


preservació dels valors morals de l’Església. Tots aquests pressuposts eren compartits, tant pels alcaldes de la dictadura –FrancescCastelló Doménec (1923-1925) i Miquel Colomer Gironés (1925-1930)–, com pels conservadors i liberals que havien sigutdesplaçats del poder polític local.

Els principals contribuents del poble, l’any 1926, eren els següents: el marqués, Antoni Mercader Tudela (1861-1934), re-sident a València, amb 16.652 pessetes de riquesa imposable; Baptista Aparici Belda (12.486 pta.), els germans Sancho Mompó(Lluís, Clara i Josepa, 15.391 pta. entre els tres), la vídua de Joaquim Juan Mompó (ama de la Botelleria, 5.279 pta.), JoaquimBelda Domènech (4.326 pta.), Clara Belda Domènech (2.777 pta.), Vicent Bernabeu Ferri (resident a Xàtiva, 2.555 pta.),Teresa Ortiz Orta (2.427 pta.), Josep Ortiz Pinter (2.336 pta.), Santiago Barber Tudela (2.276 pta.) i Emetèria Albors Monllor(2.125 pta.). La diferència quantitativa entre el marqués i el tío Aparici, i la resta de propietaris ‘de casa bien’és significativa.890

Tots aquests propietaris, i la resta de veïns ben avinguts amb el règim de Primo de Rivera, visqueren un moment d’apoteosilocal el 25 d’octubre del 1925, amb un doble motiu: la inauguració del nou quarter de la Guàrdia Civil, a l’Eixample (antigapartida del Forn de Vidre; actual casa de la Cultura), i la col·locació de la primera pedra de les Escoles (actual Museu de NinoBravo i Biblioteca ‘Degà Ortiz’). Aquell dia s’ajuntaren al poble la representació de les tres autoritats de l’ordre burgés: la civil,


270


El mestre Lleonard Carreres i alumnes, 1924


representada pel marqués de Malferit i el consistori de la Unió Patriòtica; la militar,representada pel tinent coronel de la Comandància de la Benemèrita de València,i l’eclesiàstica, representada per l’arxiprest d’Ontinyent i el cardenal Benlloch, co-príncep d’Andorra.

El quarter havia sigut construït en un solar donat gratuïtament, l’any 1924, per l’omnipresent tío Aparici, a la Societat ‘La Cu-artelera’, promotora de l’obra.891 Havienconstituït aquesta societat, en gener del1923, Emili Castelló Domènech i Joan-Antoni Juan Sanchis, per a edificar unquarter on allotjar quatre guàrdies i uncaporal; amb sala d’armes i unes altresdependències.892

La festa d’inauguració començà lavespra, amb cercavila de la música icordà. Al matí del dia 25, els primersconvidats i la gent del poble, presidits pelcardenal i arquebisbe de Burgos, mon-senyor Joan Benlloch Vivó (València,1864 – Burgos, 1926) assistiren a missaa l’església. Predicà el sermó l’arxiprestd’Ontinyent, i recordà la seua infantesa aAielo amb tal emoció, que hizo derramarabundantes lágrimas a la inmensa muche-dumbre que llenaba por completo las

271



892 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 58-64.

El mestre i poeta Miquel Ferrandis

Dones fent ‘labor’ al carrer de l’Església, 1926

Matrimoni dels anys vint


naves del templo. El capellà explicà que elsdos edificis de l’Eixample havien se ser dosfortalezas: una para dirigir al niño, otra paracontener los bajos instintos de la mala edu-cación.

Acabada la cerimònia religiosa, els pre-sents es traslladaren a l’entrada del poble,al nou celler de Joaquim Juan Sanchis, con-sorcio de la importante fábrica de licores yjarabes, per a tastar les especialitats de lacasa. Mentrestant, anaren arribant encotxe les diferents autoritats civils: el secre-tari del governador, en representació delGovern Civil; un tinent coronel d’artilleria;el president de la Diputació Provincial; eltinent coronel de la Guàrdia Civil de Va-lència, Ricardo Salamero, etc. Els espera-ven i saludaven el rector mossén CebriàValero, l’alcalde Miquel Colomer i totes lesautoritats locals; amb els padrins de l’acte,Maria-Àngels Belda Soler i Baptista Aparici Belda. A continuació, la comitiva esdesplaçà en processó –a creu alçada– fins a l’avinguda de l’Eixample...

...que invadía gentío enorme, formando en grupo escolar niñas y niños delas escuelas (los varones saludaban militarmente, provistos de tambor y trom-peta), ataviadas las pequeñas con níveas batas –estrenadas al efecto– y lospequeñuelos con sus mejores trajecitos; yendo unas y otros precedidos de laenseña española; acompañándoles sus ilustrados maestros, doña María Arabíde Requena y don Leonardo Carreres.

El prelat pronuncià un discurs, beneí la primera pedra de les Escoles, echandolos padrinos una paletada de argamasa. Seguidament, es col·locaren les autoritats iel públic al voltant de l’escalinata del quarter, per a procedir a la benedicció de l’edifici.Espargida l’aigua beneita, l’empresari i polític Manuel Simó Marín (Ontinyent, 1868– València, 1936), prohom conservador i catòlic, molt amic del reverend Juan Vidal,pronuncià una al·locució sobre el instituto de la Guardia Civil y Ejército español, cuyasvirtudes ensalzó con elocuencia arrebatadora, sentida y soberana.

Des d’allí continuà el seguici, i tota la gent darrere, cap al palau del Marqués,on el cardenal descansà una estona; moment que aprofità el ‘retratiste’ per a feruns ‘retratos’ de les personalitats assistents. Eixiren els convidats de palau i pujarenpel carrer del Mig fins als Quatre Cantons, on descobriren una placa en home-natge al general dictador, insigne bienhechor de la Patria. L’advocat Juli ColomerVidal, fill de l’empresari Ramon Colomer (mort en febrer del 1925; dels Colomer de Canals893), pronuncià un discurs d’exaltació


272

893 COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals,Mecanoscrit inèdit, 2009; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y políticaen el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents,15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49.

Una brusa de les que s’usaven en els anys vint

Un grup d’amics i parents, al corral de casa


del règim i de propaganda de les victòries de la Guerra d’À-frica, i el rematà exclamant: Para dar salida a la emoción pa-triótica que todos sentimos, y que aprisiona y oprime nuestroscorazones, gritad conmigo: ¡Viva España! ¡Viva el Ejército! ¡Vivael general Primo de Rivera! ¡Viva el honrado pueblo de Ayelo deMalferit!

Després intervingueren les autoritats civils de València, queagraïren al tío Aparici la filantròpica donació que havia fet dediez mil pesetas en efectivo, y los solares y material para los edi-ficios que nos ocupan; amén del coste de la solemnidad delCristo y banquete de hoy. En efecte, a continuació se celebràun convit per a 75 comensals, servit pels cuiners i cambrersdel restaurant ‘Ideal Room’de València, i amenitzat per un quin-tet de músics d’Ontinyent. Conclogué l’acte amb els brindisd’honor i discursos de comiat pertinents.894

El quarter i les escoles, amb l’hospital del 1914, comple-taven el conjunt d’edificis públics que configurarien la novaplaça major del poble: el passeig de l’Eixample.895 Era aquestun espai concebut el 1920,896 aprofitant el terreny de l’antichort de Daniel Mompó, per a enllaçar el Carrer Major –elcentre del poble– amb l’antic camí de les Forques i amb lacarretera. En els anys 1923-1925 es portaria a terme la trans-formació de l’hort en passeig i se’l dotaria d’una font públicamb abeurador.897 Però el passeig no era un espai públic aïllat,sinó que havia sigut concebut per l’arquitecte Valls Gadea comuna part fonamental del plànol d’alineacions i eixample urba-nístic –d’ací la denominació del parc– que l’ajuntament apro-varia el 1928; el qual serviria de base per a l’expansióurbanística de la localitat al llarg de les dècades subsegüents.898

que permetera organitzar el creixement de manera racional imoderna.

273


894 El CORRESPONSAL, En Ayelo de Malferit. Memorable jornada culturaly patriótica, dins Diario de Valencia, València, 27.10.1925; ABC, Madrid,5 de novembre del 1925, portada.

895 SANZ, Mariló – VIDAL, Noelia – JUAN, Mª. Jesús, L’Eixample: escenaride vida, escenari d’història (catàleg d’exposició), Ajuntament d’Aielo deMalferit, 2009.


897 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit,Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 113-114; ÁLVAREZCOLOMER, Mª. Dolores, El Ensanche’97, dins Aielo de Malferit en fes-tes, 2009, ps. 133-134; AMAM, Caixa 841, doc. 7, Expedient de l’Ei-xample.

898 En la realització d’aquest plànol, conservat en l’AMAM, Caixa 925, doc.19, col·laborà amb l’arquitecte el perit agrícola Josep Llopis Carbonell.Més detalls, en la part geogràfica de l’obra.

La família del reverend mossén Rafael Juan Vidal, fill insigne d’Aielo iarxiprest d’Ontinyent

Un dia festes, en els feliços anys vint

Soldats de la Guerra d’Àfrica


La veritat és que les escoles que s’estaven edificant a l’Eixample feien bona falta aAielo, poble que pel 1930 comptava amb un 62% d’alfabets, una xifra superior a la mit-jana comarcal de la Vall d’Albaida (52%).899 El mestre aieloner Miquel Ferràndiz exerciala docència a Atzeneta d’Albaida, on impulsà la construcció de les escoles (1926-1928),i participava activament del moviment ‘regenerador’ de la Dictadura: fou membre actiude la ‘Unió Patriòtica’ i primer tinent d’alcalde d’aquell poble (1925-1926).900 El 1924,ell i Lleonard Carreres, que era regidor a Aielo, exigiren a l’ajuntament que iniciara tràmitsper a construir el nou centre escolar. L’arquitecte alcoià Vicent Valls Gadea tenia elsplànols fets des del 1925, any de la col·locació de la primera pedra, en un solar donatgratuïtament pel tío Aparici, l’inefable benefactor del poble.901


274

899 AMAM, Caixa 839, doc. 50; AGULLÓ DÍAZ, Carmen, Escola i República a la Vall d’Albaida, 1931-1939, Diputació de València, 1994, p. 192.

900 Vid. MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de laVall d’Albaida, Ontinyent, 2002; JORDÀ, Rafa – YAGO, Ramon – SOLER, Abel, El mirador de la vall. Pa-trimoni historicoartístic i tradició artesanal d’Atzeneta d’Albaida, Ajuntament d’Atzeneta d’Albaida, 2002.

Un dia gran: 25 d’octubre del 1925. La primera pedra de les escoles

La inauguració del quarter

Detall de la bandera de les escoles

Les autoritats i el discurs del cardenal

Menú per a 75 comensals


275


901 Tal com es féu constar en la placa commemorativa de l’acabament de l’edifici. Vid. MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestrepoeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002, p. 18.

A l’escala del palau dels marquesos

Baptista Aparici, Ángeles Belda, el cardenal Benlloch i el marquésde Malferit

Les senyores i senyoretes del poble, amb l’insigne prelat


902 AGULLÓ, C., Escola i República..., ps. 207-208.

Tanmateix, les obres es retardarien fins al 1927-1930, i forenfinançades recorrent un emprèstit de 60.000 pessetes obtingutel 1928. L’ajuntament l’amortitzaria tres anys després, gràciesuna subvenció equivalent concedida el 23 de novembre del1931, ja en temps de la II República.902 L’edifici escolar, quecomptava amb tres aules de xiquets (144 alumnes) i tres de xi-quetes (158 alumnes), seria inaugurat el 22 de març del 1931,en vespres de la proclamació del règim republicà. Amenitzà l’actela música d’Alfarrasí i alguns xiquets plantaren arbres de davant


276

La repercusió mediàtica Una altra foto periodística, en la revista il·lustrada ‘Blanco y Negro’

Detall del plànol per a l’eixample urbanístic d’Aielo, signat perl’arquitecte Vicent Valls Gadea, 1925 (Arxiu Municipal)

Les escoles velles


de l’escola, a fi d’enjardinar el recinte.903 Enfront de les noves escoles es trobava el parvulari de l’Hospital de les monges, quecomptava amb uns 115 pàrvuls distribuïts en dues aules.904

Dels ‘feliços’ anys vint, seria molt recordada la data de la visita al poble del boxejador i fill del poble Hilari Martínez, de quimés amunt donàvem senyes. ‘El Heraldo de Madrid’ (3 de maig del 1928, p. 3) divulgava així la notícia:

Valencia, 3.– Noticias llegadas de Ayelo de Malferit, pueblo natal de Hilario Martínez, dan cuenta del recibimiento gran-dioso que se ha tributado al boxeador. Lo esperaban en las afueras lasautoridades, bandas de música y enorme gentío, al que se habían su-mado muchos vecinos de los pueblos inmediatos. Se han celebrado variosfestejos, entre ellos la clásica ‘cordà’, con disparo de centenares de co-hetes. Anoche se obsequió a Hilario con un banquete en la casa del Ay-untamiento. Han asistido comisiones de Játiva, Albaida, Puebla Larga,Onteniente y otros pueblos próximos. El alcalde de Ayelo pronunció undiscurso. Por la tarde se organizó un partido de pelota, en el que tomóparte Hilario. Reina gran entusiasmo. El púgil valenciano está siendo muyagasajado.

A banda del campió de boxa, conegut internacionalment, Aielo comptavaaleshores amb un pianista de prestigi i amb una aviador, en aquell temps enquè els avions s’anomenaven encara ‘aeroplanos’.

El pianista era Amali Juan Requena, un dels 14 fills de l’organista parroquialJosep-Ramon Juan,905 nasqué a Aielo el 1905, però es desplaçà a Versalles(França) als 16 anys d’edat, el 1921. Estudià música a París i tornà el 1925 per aacomplir amb el servei militar. Tornà després a París per a especialitzar-se com


903 AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielode Malferit en festes, 1996, ps. 112-115; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir ide sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109.

904 AGULLÓ, C., Escola i República..., p. 55.

905 JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit,1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

Representació de ‘San Engracio, o La semilla de cristianos’, obra de jo-ventut de l’arxiprest Rafael Juan

El boxejador de fama mundial Hilari Martínez, filld’Aielo

Una altra escena de l’obreta

277


a pianista d’hotels, restaurants de luxe i grans esdeveniments. En la ‘Gran Exposició Universal’de París, actuà per al primer ministre francés, el rei Jordi V d’Anglaterra i la mare del presidentdels Estats Units, Roosevelt. Des del 1928 treballà al transatlàntic ‘Normandia’, que feia viatgesde França a Nova York, on conegué Charles Chaplin. En la revolució social del 1936, dos ger-mans seus, un d’ells capellà, foren assassinats. Mentrestant, ell era contractat per la família reiald’Egipte, país on treballà uns anys. S’establí el 1939 a Perpinyà i el 1945 a París, on prosseguíla seua brillant carrera de compositor i músic romàntic.906

L’aviador s’anomenava Abel Mas Juan (1901-1982), de família benestant, que obtinguéel batxillerat a València. Incorporat a l’exèrcit el 1922, li agradava tant l’aviació que es traguéel carnet de pilot a França. Ingressà després de soldat voluntari a l’exèrcit espanyol (1929)i féu carrera de militar, fins a obtenir el grau de tinent coronel (1951). Un desgraciat accidentmecànic el deixà tort (1953) i l’impedí aspirar a més. No perdé mai la relació amb el seupoble natal, on la seua filla María José seria reina de festes el 1967.907

Les aficions de la resta d’aieloners del 1920-1930 eren més aïnes terrestres: apostar en partides de pilota; visitar els casinos delSindicat Agrícola i de la Societat de Festers; preparar les festes de moros i cristians, o els cadafals i barreres per als bous, i netejar lesescopetes per a la temporada de caça. La societat de caçadors ‘el Brúfol’ data del 1926.908 Pel que fa als moros i cristians, el programade festes del 1925 testimonia els combats simulats, amb disparada de trabucs, que efectuaven els festes. El 8 d’agost pujaven elsmoros des del riu a l’Eixample i derrotaven els cristians, que es fortificaven al castell. Els moros recorrien els carrers fins a la plaça delPalau, on el capità moro enviava una ambaixada al cristià. S’escenificava després la presa del castell pels moros. Per la vesprada, abansde la processó de Sant Engraci i de les danses nocturnes, els cristians recuperaven el castell.909 En els dies precedents, hi havia hagut

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N IAIELO DE MALFERIT

278

906 UNIÓN Musical Ayelense, Amalio Juan, un músico romántico, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

907 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Hombres que dejan huella: Abel Mas Juan, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 118-124.

908 BARBER DOMÉNECH, Esther, Els noms de caus de conill d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 93-100.

909 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo: moros y cristianos de 1925, dins Aielo de Malferit en festes,1992, ps. 51-55.

Caricatura treta de la premsa del’època

L’aviador Abel Mas, en una foto del1932

El campió era rebut com un heroi, allà on anava


bous: el 4, dues corregudes de braus a laplaça del Palau, i el 5, d’agost, bou encorda pel Carrer Major.910 Tot aquest es-plendor festiu, en fi, és indicatiu d’unacosa: que ja s’havia superat la crisi del’Any Deu i que l’economia agrícola, ma-nufacturera i mercantil d’Aielo de Malferitanava vent en popa.

Aquell fou el poble que es trobà elnou alcalde, Vicent Barber Calabuig(1930-1931), després de la caiguda deldictador (1929) i de la instauració d’una‘dictablanda’ dominada pels conserva-dors d’abans del 1923. El rei Alfons XIIIpretenia reviscolar in extremisl’esperitconstitucional del 1875, però amb àmplies llibertats de premsa i d’opinió. La ju-gada li eixí mal, perquè la monarquia estava desprestigiada. En les eleccions mu-nicipals del 12 d’abril del 1931, les principals ciutats apostaren per partitsrepublicans. El rei se n’anà a l’exili i la gent eixí al carrer per a proclamar –enmig

d’una festa cívica sense precedents, el 14 d’abril– la instauració de la II República (1931-1939).

El règim democràtic, que es definia en la Constitució del 1931 com una República de trabajadores de todas las clases, féuaflorar a Aielo de Malferit formacions republicanes i sindicats obreristes. Fins i tot els antics monàrquics, sobretot els més joves–els fills dels antics cacics– renegaren dels Borbons i s’apuntaren, mal que fóra de nom, a l’onada republicana. I és que la dècadadels vint havien començat a ser acollides amb entusiasme les proclames anticlericals dels epígons de Blasco Ibàñez (el Partit Re-publicà d’Unió Autonomista, PURA), i les promeses revolucionàries del PSOE, formació marxista (no socialdemòcrata, comara) fundada dècades arrere per Pablo Iglesias.

Fins a feia pocs anys, el moviment obrer havia estat estigmatitzat entre una població semianalfabeta i dominada fins a feiapoc per cacics. Però l’arribada d’un metge republicà radical (reformista) de Carcaixent, don Vicent Albelda, que era molt apreciati que feia mítings per tots els cantons a favor del progrés i les reformes socials, canvià les coses. Mai no s’havia vist al poble unapersona de carrera, que portara el don davant del nom, i que fóra d’esquerres...911 Així que las masas obreras de què parlavael tío Aparici en el seu discurs del 1923, començaren a manifestar públicament allò que pensaven, de la mà de Julià Juan Mompói uns altres líders defensors de la classe jornalera. Això explica els resultats obtinguts a Aielo de Malferit, en les municipals d’abrildel 1931, per la ‘conjunció republicanosocialista’ (8 regidors), enfront dels pobres resultats obtinguts per la candidatura monàr-quica (2 regidors).912

Així les coses, a les 4 de la matinada del 15 d’abril del 1931, els integrants del Comité Local del Govern Provisional Republicà,encapçalats pel metge progressista Vicent Albelda Picot, proclamaren la República al municipi i destituïren de manera fulminant elconsistori monàrquic. Feren ban a l’endemà, demanant el manteniment de l’ordre, i convidant el veïnat a la festa.913 A les 20 hores

279


910 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49; TUDELA MOMPÓ, José Juan, Els bous a la plaça del Palau, dinsAielo de Malferit en festes, 2008, p. 124.

911 Un cas paral·lel el trobem a Xeresa (la Safor), on un metge foraster i molt apreciat transformà el poble en un dels més republicans de la comarca. Vid.SOLER, Abel – MOSCARDÓ, Emili, Xeresa. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Xeresa, 2009.

912 AGULLÓ, María del Carmen – JUAN, Ramon, Notes sobre les eleccions municipals a la Vall d’Albaida durant la Segona República (1931-1936), dinsAlba, 7, Ontinyent, 1992, ps. 81-88 (p. 83).

913 AMAM, Caixa 3, f. 33, Acta de ple del 15 d’abril del 1931.

Segell de l’alcaldia republicana


del mateix dia, els concejals electes el 12 d’abril, tanto republicanos como mo-nárquicos, s’ajuntaren i pactaren la continuïtat de l’anterior alcalde monàrquic,Vicent Barber Calabuig. Ho feren perquè els monàrquics havien impugnat leseleccions, a causa de certes irregularitats, i el governador civil les havia anul·lades.El problema és que la resolució judicial que havia de confirmar si eren o no bonsels resultats, patí tantes dilacions, que no arribà mai. Així que continuà ‘de facto’l’alcalde anterior, però controlat i fiscalitzat per la nova majoria progressista, queera la que decidia al si del consistori.

El tinent d’alcalde, de moment també, seria el socialista Rafael Egea Tormo, més conegut pel malnom de ‘Cagarruta’. Pocsdies després, el 26 d’abril, la plaça de la Constitució (pl. del Palau) passaria a denominar-se de la República; el carrer de Primode Rivera, Blasco Ibàñez; el Major, Pablo Iglesias (fundador de PSOE), i el de les Tres Avemaries, Nicolás Salmerón (presidentde la I República, la del 1873). I, a partir de setembre, una al·legoria de la República i una bandera tricolor reemplaçarien elsvells símbols monàrquics –Alfons XIII i la rojigualda– al quarter de la Guàrdia Civil.

Amb l’ambient postelectoral d’uns votants d’esquerres que no acceptaven el qüestionament de resultats de la ‘votà’, el1931 seria un any molt conflictiu en l’àmbit sociolaboral. Els fabricants i propietaris es negaven a donar faena als obrers re-publicans o socialistes, que s’havien afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). La relació es deteriorà i donà lloc a en-frontaments i tensions (setembre),914 que acabarien en la vaga general de desembre. El ‘Jacintes’ o Mompó de la Botelleria,entre d’altres, no feien molt bona lliga amb els socialistes, que els acusaven d’usar els vells mètodes del caciquisme monàr-quic, i de comprar vots en les ‘votades’ per a la DRV. El Govern Civil intervingué en el conflicte sociolaboral i se solucionarende moment les coses; amb l’admissió per part dels amos d’algunes reivindicacions dels treballadors (14 de desembre del1931).915

En la canxa electoral, els progressistes eixirien vencedors en les eleccions parcials a Corts d’octubre del 1931, amb sufragiuniversal masculí: 195 vots per al PSOE, 127 per al PURA, 186 per al Partit Republicà Popular i 31 per a la Dreta Regional Va-


280

914 CALZADO ALDARIA, Antonio, ‘Para vergüenza de la República’. La violència electoral durant la Segona República: les eleccions legislatives de novembrede 1933, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida,València, 1997, ps. 137-154 (p. 154).

915 El Crisio. Diario de la República, Madrid, 15 de desembre del 1931, p.11.

Cavalcada de festes, anys trenta


lenciana.916 El PRP representava la burgesia monàrquica compromesa amb els vells partits i amb la dictadura. La DRV era elmodern partit de masses de Lluís Lúcia, que tractava d’agrupar liberals, conservadors i alguns carlins valencians, per a la defensade la propietat, l’ordre i el catolicisme.

En les generals del 19 de novembre del 1933, on votaren també les dones, s’imposà clarament del Front d’Esquerres (so-cialistes, radical-socialistes, etc.), amb 740 sufragis, enfront dels 257 dels blasquistes del PURA, i els 262 de la DRV, on s’havienintegrat finalment els antics monàrquics.917 El 18 de juliol del 1933 havia dimitit l’alcalde Barber, “per motius personals”, i haviadeixat el camp expedit als socialistes per a ocupar l’alcaldia, de la mà de Rafael Martínez Mira (25 de juliol). Tanmateix, la victòriaelectoral obtinguda a tot l’estat per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), on s’integrava la Dreta RegionalValenciana, i el pacte que féu aquesta formació amb els radicals (republicans centristes) de Lerroux, canviaria les coses. El cen-tredreta es féu càrrec del govern (1934-1936), nomenà governadors civils afins, i aquests, segons les lleis electorals vigents,havien de designar alcaldes afins als pobles menuts, amb independència de la sociologia de cada lloc. Així que Martínez fou des-tituït i entrà d’alcalde, per la DRV, José Ortiz Pinter.918

A alguns regidors amb sensibilitat regionalista, com ara Josep-Ramon Bernabeu Bataller, els preocupava la compra d’una se-

281


916 GANDIA CALABUIG, Josep, Les eleccions generals en la Vall d’Albaida durant la Segona República (1931-1936), dins Alba,8, Ontinyent, 1993, ps. 87-96 (p. 92).

917 Ibídem, p. 91.

918 AGULLÓ, M. C. – JUAN, R., Notes sobre les eleccions..., p. 86.

El parvulari de les monges


nyera valenciana, per a col·locar-la al balcó de l’ajuntament al costat de la tricolor (1 de maig del 1934).919 A la majoria, en canvi,els preocupava molt més la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, reprimida pel general Franco, que era un assaig –segonsells– per a convertir l’Espanya catòlica en una província més de la Rússia Soviètica. Raó per la qual s’afanyaren a felicitar el governd’Alexandre Lerroux (10 de novembre del 1934) per haver acabat amb la revolta.920

En els anys 1934-1935, per causa de l’Estraperlo i uns altres escàndols de corrupció, el PURA enraria en crisi i s’afonariaelectoralment. A Aielo, pel temor a la revolució, molts dels antics blasquistes reforçaren les files de la DRV. La campanya electoralper als comicis a Corts del 16 de febrer del 1936 seria molt renyida. A nivell estatal, s’enfrontaven la coalició conservadora, laCEDA –denigrada com ‘la CEBA’ pels socialistes del poble–, contra el Front Popular d’esquerres: Esquerra Republicana d’Azaña(IR, progressistes), socialistes, comunistes, etc. Els resultats locals foren els següents: 459 vots per a la Dreta Regional Valenciana,138 per als blasquistes del PURA i 776 per al Front Popular (el 57% de l’electorat).921

L’alcalde ‘catòlic’ fou destituït pel governador civil, que nomenà una Comissió Gestora socialista (provisional, a l’esperad’unes eleccions que ja no tindrien lloc, per causa de la guerra), presidida per Rafael Martínez Mira (febrer del 1936). Els seuscorreligionaris celebraren la destitució de l’alcalde de dretes amb uns pasquins satírics per a ser entonats,922 que deien: Cuatrebeates del poble / ploren en el cor sanser, / que la SEBA va de baixa / y la tiren al carrer. / Uno qu’en avia ford, / y volia resistir, / úl-timament a la forsa / ha tingut que dimitir. / Plora el veïnat, / plora el troset de carrer923 / y, com a més amistad, / plora Vicent elFerrer. / Plora el doctor organiste924 / y Enriquet de Peroler; / plora Concha del Palàcio / y D. Cipriano Valero (...).925

Això pel que fa a l’evolució política de vespres de la Guerra Civil. Pel que respecta a uns altres aspectes de la vida, podemdestacar la bona marxa de l’economia local, malgrat la crisi exportadora dels anys 1933 i següents; seqüela del crac financer deNova York (1929) i de la dràstica reducció dels intercanvis. El poble exportava hortalisses, fruites i vins, i funcionaven almàsseres,cellers, tendes de tota mena, fusteries i molins, i fabriquetes de licors, espardenyes, cordells i joguets (1932).926 Hi havia tambémolts treballadors del poble que es guanyaven un bon jornal a la paperera ‘La Clariana’, en terme d’Ontinyent, però fitant ambAielo.

El passeig de l’Eixample s’havia convertit en l’àgora d’un poble modern, i en l’espai de trobada, xafardeig i festeig preferitpels aieloners. La gent s’havia acostumat a veure automòbils pels carrers (set Ford, un Dodge, un Citroën, un Chevrolet, unOverland i un G. Paige), i camions per la carretera (dos Chevrolet, un Sternard i un Dodge).927 Les dones anaven vestides decolors i maquillades, i amb pentinats curts. Joves i majors es tractaven ‘de tu’ i exclamaven ‘salut!’ per a saludar-se. I els fadrinss’ajuntaven a ballar als cafés, al so de la gramola i de les primeres ràdios, que eren habituals ja en certes cases del Carrer Major.També podien fer-se ara ‘conferències’ telefòniques, a través de la centraleta instal·lada el 1933 a ca ‘Amparito’ Martínez Calabuig,que portaria la centraleta durant 45 anys, entre el 1933 i el 1978.928

En les festes del Centenar del Còlera i del Crist (1934) participà la banda de música municipal, dissolta poc després per


282

919 AMAM, Caixa 7, f. 24, Acta de ple de l’1 de maig del 1934.

920 AMAM, Caixa 8, f. 10, Acta de ple del 10 de novembre del 1934.

921 GANDIA, J., Les eleccions generals..., p. 92.

922 Un dels quals es conserva en el FDBDO.

923 Fa referència a la concentració de propietaris i llauradors acomodats –afiliats a la CEDA– del tros de cases grans del Carrer Major.

924 Vegeu JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002,ps. 73-76.

925 El rector de la parròquia.

926 AMAM, Caixa 145, doc. 64, Matrícula industrial del 1932; Anuari Bailly-Baillière del 1932.

927 AMAM, Caixa 719, doc. 4, Padró de vehicles del 1935.



causa de la guerra.929 Al Carrer Major hi havia dos bars molt con-correguts, el café d’Hilario (dit així des de la visita del boxejador,el 1928) i un altre. A banda, estaven la Societat Obrera ‘El Pro-greso’ (el casino dels socialistes, tirant cap al Raval) i el ‘Círculo In-dustrial Ayelense’ (el casino de la patronal, en un primer pis delcarrer del Mig).930 En les partides de pilota destacava la figura deJoaquim Bataller ‘el Gallinero d’Aielo’, però en la treta a llarguessobreeixia ‘Batalla’; en la modalitat de galotxa, ‘Salvoret de Pau’,‘Botero’, ‘Guitarró’ i ‘Ramon de Maquinero’. Els més jovenets,però, s’havien aficionat al raspallot.931

En l’àrea de la sanitat, el socialista Rafael Egea ‘Cagarruta’tractà d’afavorir les 68 famílies més pobres del poble (més de150 persones) amb la gratuïtat de l’assistència mèdica, practicant,farmàcia i comare. I amb ajudes públiques per a rebre banys te-rapèutics als Banys d’Alfama (Bellús). Fins i tot, l’any 1933 es no-menà Pere Borja de Guzman, odontòleg amb consultes a Gandiai Ontinyent, com a dentista titular de l’ajuntament d’Aielo, ambun conveni d’atenció gratuïta per als pobres un dia a la setmana;evitando así que estos queden a cargo del intrusismo y, por lo tanto,de las desgraciadas consecuencias que en muchos casos sufren lospacientes. El dentista acceptà la proposta i s’oferí a atendre de-bades els pobres sense cap compensació econòmica, conscientcom era de la pesada carga que supone la atenuación de la crisisgeneral del trabajo y la colocación de los obreros en paro forzosoper part de l’ajuntament. Però, això sí, exigí que ningú més –intrúso col·legiat– no exercira la professió al poble.932

Un altre front obert de millora social era el del sistema edu-catiu. L’ajuntament, entre altres coses, sol·licità i obtingué del Mi-nisteri d’Instrucció Pública, una màquina de cosir ‘Alfa’, queanaren a arreplegar el 1933 a l’estació de tren de l’Alcúdia, per a l’escola de xiquetes. Es contractà també una mestra de tall ipatronatge per a ensenyar a totes les dones del poble que volgueren formar-se en la matèria, i es comprà una col·lecció dellibres orientatius titulada ‘El tesoro del hogar. Maternidad’. La Biblioteca Popular creada el 1927 s’augmentà amb noves adquisi-cions el 1931. Ben rebuda fou, així mateix, la remesa pel Patronat de Missions Pedagògiques del Ministeri (1935), d’una ‘bibliotecapopular’ de 100 llibres i d’un altre lot ‘escolar’ de 100 més.933

Els mestres d’escola d’aleshores participaven del moviment republicà de renovació pedagògica. Lleonard CarreresLiñana –home d’ideologia conservadora– participà activament en la Setmana Pedagògica del col·lectiu de mestres de la Valld’Albaida, celebrada a Ontinyent el 1934. I assistí entusiasmat –valencianista com era– a la ponència pronunciada per l’em-

283


929 BARBER FERRE, Bautista, Las fiestas de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

930 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet,dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75 (ps. 72-73).

931 JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradición en Ayelo de Malferit. Desde los orígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – UniversitatPolitècnica de València, València, 2003, ps. 56-57.

932 AMAM, Caixa 689, docs. 4 a l’11 i 21.

933 AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 112-115; AGULLÓ DÍAZ,Mª. del Carmen, Cultura i llibertat: les biblioteques públiques a Aielo de Malferit (1931-1939), dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 92-94.

Corral d’una casa de jornaler, anys trenta


presari i lletraferit suecà Nicolau Primitiu sobre ‘La llen-gua valenciana a l’escola’.934

Totes aquestes novetats i progressos anaven incorpo-rant-se a la vida quotidiana, malgrat la crisi econòmica il’atur, quan guanyà les eleccions el Front Popular, en fe-brer del 1936. Es constituí a Aielo la Comissió Gestorasocialista, presidida per l’alcalde del 1933, Rafael MartínezMira, i el tinent d’alcalde Rafael Egea Tormo. Però no hoferen com en uns altres pobles, de manera provisional ia l’espera de la celebració de comicis municipals, sinócom una ‘revenja’ política per la impugnació d’abril del1931. Així, els regidors del Front Popular s’autoprocla-maren com a procedentes de las elecciones verificadas el12 de abril de 1931, que fueron suspendidas gubernativa-mente, sin que haya recaído procesalmente resolución ju-dicial ni gubernativa de ninguna clase contra los mismos, alobjeto de reintegrarse en los cargos de que indebidamentefueron separados. Al·legaven recolzar-se en una ordre delConsell de Ministres per a la reposició dels ajuntamentspossessionats per elecció popular.935

El 4 de març del 1936 els mateixos edils dedicaven elcarrer de l’Església al pedagog i màrtir anarquista FrancescFerrer Guàrdia (1859-1909), a proposta del regidor Egea

Tormo; el de Sant Llorenç, a la festa del Primer de Maig, i a proposta de Manuel Belda ‘Carnero’. El mateix dia es procedí a ladepuració de funcionaris no addictes al règim republicà.936 La patronal agrícola i manufacturera tractà de boicotejar el poderdels socialistes afavorint la contractació de gent afí a la DRV. I els obrers de la societat ‘El Progrés’ contestaren organitzant unavaga revolucionària, pel mes de maig, tot coincidint amb la festa del Corpus Christi, prohibida per l’ajuntament. El metge VicentAlbelda, que era regidor per la Izquierda Republicanad’Azaña, partit progressista però no revolucionari com el PSOE, cridà alGovern Civil per a evitar un desastre. La Guàrdia Civil rebé reforços i tornà la calma.937

El conflicte començà quan Josep Belda, president, i Francesc Nadal, secretari de la Societat Obrera, passaren als patronsi a l’ajuntament la proposta anual de ‘bases del treball’ (30 de maig), a condició que l’aprovaren al cap de 8 dies o hi hauriavaga general. Demanaven la prohibició del treball a destall; la preferent col·locació dels majors de 16 anys; una jornada la-boral al camp de 6 hores en estiu i 5 en hivern; 5 pessetes de jornal al secà, que quedarien reduïdes després de negociara 4,50; 6 pta. a l’horta, reduïdes a 5,25; 9 pta. de segar una fanecada d’alfals en estiu (reduït a 7,50 pta.) i 6 en hivern (re-baixat pels amos a 5,25 pta.); 4,5 pta. de recol·lectar alls (acceptat); 8 pta. de segar blat, ordi o avena (6,50 pta. després


284

934 AGULLÓ, C., Escola i República..., ps. 91-92; GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, La llengua valenciana a l’escola. Comunicació presentada a laSetmana Pedagògica d’Ontinyent (1934), València, 1936; reed. per l’Ajuntament d’Ontinyent, 2004; CLIMENT, Josep-Daniel, Nicolau Primitiu i l’ense-nyament del valencià (1931-1936), dins II Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, 5-7 de novembre del 2004), Institució ‘Alfons el Magnànim’,València, 2008, vol. 1, ps. 423-450; AGULLÓ DÍAZ, Ma. del Carmen, La Setmana Pedagògica d’Ontinyent. 75 anys després, dins Almaig. Estudis i do-cuments, 25, Ontinyent, 2005, ps. 28-36; CLIMENT, Josep-Daniel, 75 Aniversari de la Setmana Pedagògica d’Ontinyent. ‘La llengua valenciana a l’escola’,de Nicolau Primitiu, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2005, ps. 37-38.

935 AMAM, Caixa 9, f. 25v, Acta de ple del 21 de febrer del 1936.

936 Ibídem, f. 28, Acta de ple del 4 de març del 1936.

937 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet,dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75 (p. 73).

Bases de treball presentades per la Societat Obrera per a la nego-ciació, maig del 1936 (Arxiu Municipal)


de negociar-ho); 10 pta. per llaurar al secà amb una cavalleria (9 pta., o 9,50 pta. si era fora del terme) i 7 pta. per llauraruna fanecada d’horta (acceptat).

Els obrers de vila farien 8 hores, a 7,50 pta. el jornal; els peons, a 5 pta. Els arriers que portaren gènere amb una rècula dedos rucs, cobrarien 10 pta. (9, finalment). Les dones que feren faena al camp, 3 pta., que es quedarien en 2,50 pta., per 6hores de treball. En aquest últim apartat no entraven les fàbriques, excepció feta dels vivers de planta americana, que ocupavenmolta mà d’obra femenina. Els xicons de 14-16 anys, que volien cobrar 4 pessetes per 6 hores, s’haurien de conformar amb3,15 pta. Els obrers agrícoles especialitzats (empeltadors, esporgadors, sulfatadors, etc.), en lloc de les 8 pta. que demanavenper 6 hores de jornal, en cobrarien 6,50. Tots ells, segons la Societat Obrera, haurien d’estar obligats a afiliar-se al sindicat UGT,cosa que –per òbvies raons– rebutjà la patronal, i a la fi no fou inclosa en el conveni. Sí que s’hi inclogué una base negociadarelativa a la creació i gestió d’una borsa de treball, on els treballadors inscrits, a la seu de la Societat, serien llogats pels amos entorn rigorós, de manera que tothom tinguera faena i ningú no passara fam:

Los patronos de la localidad, con existencia bastante para ello, vendrán obligados a dar trabajo todos los días laborablesdel año a los obreros puramente necesitados del mismo. Y en cuanto a los obreros que pueden prescindir del jornal cotidiano,a éstos les darán trabajo repartido, con carácter de trisemanal o bisemanal: quiere decir, bien por días tres en cada semana,o una semana de trabajo y otra de descanso; sin que esta medida última perjudique en nada a la jornada semanal de lo queanteriormente queda dicho, como los obreros necesitados.938

El conveni el signà Estanislau Mompó, com a representant dels amos, però l’11 de juny del 1936, després de dotze dies depressions i negociacions. Així, la borsa de treball acabaria –segons la Societat Obrera– amb els deu dies de conflicte social queportaven, i que no beneficiaven ningú.

Mentre els sindicalistes negociaven amb propietaris i llauradors, l’equip de govern municipal planejava edificar unes cuines ales Escoles noves, per a disposar de menjador escolar;939 afavorir les colònies escolars d’estiuieg entre l’alumnat, etc. Però l’as-sumpte més preocupant era el de l’atur jornaler, que pretenien pal·liar en part pavimentant de formigó alguns carrers, començantpel de Valls (juliol del 1936).940

Tractant d’aquelles coses estaven quan el 18 de juliol corregué la notícia de la sublevació d’un sector important de l’exèrcitcontra el govern del Front Popular. S’havia produït el Alzamiento Nacional:l’intent frustrat dels generals conservadors, auxiliatsper forces monàrquiques i ultradretanes, d’acabar amb la República d’esquerres. El colp d’estat fracassà en la major part delterritori, i una majoria de províncies, inclosa la de València, resistirien durant vora tres anys a l’avanç de les tropes ‘nacionals’,dirigides pel general Franco. Havia començat la Guerra Civil (1936-1939). Ací, en la rereguarda, començava la revolució socialdel proletariat antifeixista, que accediria ràpidament a les armes.

Els primers dies foren de confusió, de barricades a l’entrada del poble i de temor a totes les cases. El 8 d’agost, quan estavaclar que la cosa anava per a llarg, l’alcalde convocà un ple extraordinari, por las circunstancias en que se halla atacado el régimenrepublicano, por la sublevación militar-fascista, obedeciendo a financieros desaprensivos y gobernantes de la República durante losdos años del bienio negro [1934-1936]. El ple ratificà la seua adhesió al govern legítim i decretà la cesantía de todos los empleadosimplicats en el movimiento subversivo o que fueran notoriamente enemigos del régimen.941

Es constituí un ‘Comité Unificat del Front Popular d’Esquerres’ per a sanear l’ajuntament i unes altres comeses. Es recordàcom a persones no grates l’exsecretari monàrquic de la Dictadura, Josep-Ramon Gil, que vivia a Corbera; l’auxiliar jubilatJoaquim Juan Sanz, que estava molt influenciat por la clericalla de la Iglesia y caciques del bajo estirpe, todo ello en perjuicio de la

285



939 AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 112-115 (p. 114).

940 AMAM, Caixa 10, f. 2, Acta de ple del 21 de juliol del 1936.

941 AMAM, Caixa 10, fs. 3-4, Acta de ple del 8 d’agost del 1936.


clase proletaria y trabajadora ayelense; el metge segon titular Josep Juan Requena,enemic ell i su numerosa familia, entre la que suman algunos curas, frailes y monjas,i per ser l’ideòleg local de la DRV; el farmacèutic Rafael Liñana Sancho, presidentde la DRV en els anys precedents; la comare Maria Requena Arabí, que haviadifamat la República; el mestre Lleonard Carreres, desafecto, que comentà auns enemics durant les votades del 16 de febrer que debían armarse todos depistola para que no ganaran las izquierdas. Y el que no tuviera pistolas, que cogierabarras de hierro, i que apareixia en papers incautats del local de la DRV i de lasagristia; Vicent Ferri Martí i Josep Juan Guzman, per no ser republicans; el ca-poral dels peons caminaires, Miquel Francés Guzman, perquè quan muntavenla barricada a la casilla dels peons, por los referidos milicianos le fueron requeridasunas sillas, a los cuales las negó rotundamente, los qué pudieron observar con ellola disconformidad de defensa del régimen, actitud que siempre practicó éste y sufamilia; el guarda forestal Robert Soler Torró, que vivia a l’Olleria, i el secretaridel jutjat municipal. Tots ells foren apuntats amb el dit com enemics, pels actorsde la revolució social, abans de tancar-se la sessió amb un ‘¡Viva la República!’.942

En realitat, ja feia dies que s’havia posat en marxa el moviment antifeixista alpoble. El 31 de juliol i els dies següents, els milicians del poble, dirigits –segonsacusacions arreplegades el 1939– per Francesc Nadal ‘Xarlot’, Antoni CastellóBernat ‘Tagano’, Josep Belda ‘Canyota’ i Manuel Belda ‘Carnero’,943 havien ar-rasat els edificis religiosos (l’església, l’oratori de Sant Miquel i l’ermita del Calvari)per a traure retaules i imatges, i pegar-los foc. Desaparegueren talles tan valuosescom la Mare de Déu dels Dolors d’Esteve, el sepulcre de Sant Engraci i el mag-

nífic orgue de la parroquial. El palau dels Malferit, on s’instal·laria el Consell Municipal en la primeria del 1937, havia sigut requisat,com algunes altres cases grans del poble i els vehicles a motor.944 També desaparegué part de l’arxiu parroquial945 i una part delmunicipal, reciclat per a fer paper.946

Pel calvari i pel poble transitava la guarda del Comité, que tenia sota custòdia la gent més destacada de la Dreta Regional,sospitosa de complicitat amb l’alzamiento: les dones, a l’ermita del Calvari, d’on les tragueren a agranar els carrers, fins que pa-garen 30 duros de plata i quedaren lliures; els homes, una trentena, tancats a l’oratori de Sant Miquel.947Als presos d’aquestacapella (agost-octubre) els treien a arreglar carrers, fins que els alliberaren. Abans de l’alliberament, el 29 de setembre, cincd’ells se’n fugiren: quatre, ‘a la part de Franco’, i el cinqué, Joaquim Juan Sanchis (amo de la Botelleria), a un mas de Bufali, onfou capturat per milicians i tornat a empresonar a Aielo. Per intervenció del metge Albelda, els alliberarien a tots i els deixarienen arrest domiciliari.948 Al cap d’uns mesos, en març del 1937, aprofitant el vetlatori del pare del mencionat doctor, cinc dels


286

942 Ibídem.

943 AMAM, Caixa 144, doc. 14, Informes de la III Regió Militar.

944 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet,dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75 (p. 74); GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festividad de la Semana Santa en el Ayelo del pasado, dinsPrograma de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2009, ps. 13-15.

945 FITA REVERT, Ramón, La documentación eclesiástica en la archidiócesis de Valencia en la década de los años 30, dins Revista d’Arxius, 4-5, València,2005-2006, ps. 83-164 (p. 125).

946 En acta de ple del 7 de desembre del 1936 es posava en coneixement dels regidors una circular del Comité de Control d’Arts Gràfiques UGT-CNT deValència, on es demanava papel y libros inservibles en el Archivo Municipal. Es decidí que el secretari destinara al reciclatge, a criteri seu, els papers anteriors al1920 que creguera convenient. Vid. SANZ MURO, Josep-X., L’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, dins Alba,9, Ontinyent, 1994, ps. 175-191 (p. 175).

947 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100.

El Crist antic, incinerat pels revolucionaris del1936


arrestats se’n fugiren. Tres d’ells eren els germans Joaquim, Joan-Antoni i Josep-Ramon Juan Sanchis, els ‘Jacintes’ la Botelleria, dos dels quals s’assentarien a Ba-dajoz –en la part ‘nacional’ del territori– per a muntar allí una fabriqueta de xaropsi traure per a viure.949 Els mestres de dretes, com Miquel Ferràndiz i LleonardCarreres (gener del 1937), foren depurats i separats del magisteri; la mestra ElviraLloret Ferrer, traslladada a Navarrés.950

Però la part pitjor no se l’emportaren els presos per raons polítiques, protegitspels del poble de l’afany exterminador de ‘Quinzequilos’, un milicià d’Ontinyentque era el terror de la vall,951 i que venia a l’Eixample ara i adés a exhibir les pis-toles.952 Els qui pitjor ho passaren foren els capellans, que, aliats ‘naturals’ de ladreta caciquil, monàrquica i carlina, ara estaven en el punt de mira dels revolu-cionaris. Ser d’esquerres i republicà, des de feia temps, s’associava amb el fet deser anticlerical, tal com s’observa en el llenguatge utilitzat en el ple del 8 d’agost.Les monges i alguns capellans se’n fugiren de seguida, mentre uns altres buscavenamagatall en casa de parents.

Dos dels capellans de la parròquia, el vicari Salvador Oltra (nascut a Quatre-tonda el 1897) i mossén Heliodor Garrigues (nat a Benifaió el 1903) es refugiarenals seus pobles natals, d’on serien trets per a assassinar-los l’estiu del 1936. MossénEnric Juan Requena (nascut a Aielo el 1907), que exercia de vicari a Énguera, fouempresonat a la Model de València (octubre), d’on el traurien per a afusellar-lo alPicadero de Paterna, el 29 de desembre. L’11 de març del 2001 seria beatificat pel papa Joan-Pau II, juntament amb uns altres232 ‘màrtirs valencians’ de la guerra. Més víctimes, encara: 18 d’agost, uns milicians d’Ontinyent s’emportaren d’Aielo dos pre-veres fills del poble, Joaquim Garcia Dobon (nascut a Villastar –Terol– el 1866, però criat ací) i Joan-Baptista Requena Juan(nascut el 1907) i els assassinaren en la cuneta d’una carretera, prop de Castelló de la Ribera (20 d’agost). Els cadàvers d’aquestsdos sacerdots serien traslladats solemnement al poble el 16 d’agost del 1939, acabada la guerra. També foren víctimes de la re-volució dos laics. Un d’ells, el ferroviari Joan-Baptista Francés Luna (de 47 anys), sotscap de màquines de la Companyia delNorte a l’estació de Xàtiva, i un dels fundadors de la Falange de la capital de la Costera. Caldria comptar, a banda d’això, les per-sones que moriren al front de guerra en ambdós bàndols, dels quals no posseïm dades ni detalls.

L’actuació repressora d’alguns joves milicians, particularment cruel en ciutats mitjanes com ara Ontinyent, no es limitava aextorquir econòmicament antics usures; a exterminar religiosos i enemics polítics, sinó també a torturar-los psicològicamentper a semblar el ‘terror’. Així ho pogueren comprovar el 7 d’agost del 1936 dos ontinyentins de dretes, Carles Díaz (1907-1936) i Rafael Alonso (1890-1936), als que portaren al cementeri d’Aielo, en companyia d’un altre detingut, de qui ignorem elnom...

287


948 JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, On-tinyent, 2009, ps. 107-113.

949 Ibídem.

950 MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002, p. 19; AGULLÓDÍAZ, Carmen, Escola i República a la Vall d’Albaida, 1931-1939, Diputació de València, 1994, ps. 219 i 221; AGULLÓ, Ma. del Carmen – FERNÁNDEZ,Juan Manuel, El trencament d’una il·lusió: la depuració del magisteri a la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo deMalferit, 1996, Diputació de València – Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 25-48.

951 Vegeu el retrat que en feien els seus enemics, en: GIRONÉS PLA, Gonzalo, Historia de un español. Un testigo de los mártires. Memorias de GonzaloGironés Pla, Arts Gràfiques ‘Minerva’, Ontinyent, 1997.

952 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100.

El sacerdot Joaquim Garcia: una de les vícti-mes de la revolució social del 1936


...con el pretexto de hacerles declarar. Allí fueron sometidos a torturas, entreellas el tratar de enterrarlos vivos, como así lo hicieron, colocándolos en unafosa y echándoles tierra hasta cubrir-les la cabeza. Luego los sacaron de allí yles dieron una gran paliza. Después de tenerlos de esta forma casi treinta horas, sin comer ni beber, los devolvieron a Ontinyent.953

Durant el mes d’octubre, recuperada una miqueta la calma, el Comité local intervingué una vintena de finques agrícoles,que passarien a formar part de la col·lectivitat agrària.954 Dirigien aquesta col·lectivització una colla de joves anarquistes, unaideologia poc estesa aleshores a la comarca.955 Entre les finques expropiades es trobava l’heretat de Cairent, propietat del mar-qués de Malferit, que comprenia 3.679 fanecades d’extensió, 777 cultivades.956

El Comité revolucionari dels primers mesos deixaria pas, en gener del 1937, a un Consell Municipal constituït en teoria perrepresentants de les diferents formacions polítiques i sindicals; però controlat en la pràctica per l’Agrupació Socialista i la UGT.La gent de dretes començava aleshores a passar-se el ‘parte’ de guerra, ja que escoltava clandestinament la ràdio i sabia queFranco avançava sobre Madrid. De fet, al poble arribaren en aquells mesos refugiats de la capital i d’uns altres llocs, que forenacollits al poble.

Presidia l’ajuntament des de l’estiu del 1936 Manuel Belda Pèrez (fins a la seua incorporació a files en gener del 1939), més radicalen plantejaments que el seu predecessor Rafael Martínez Mira. L’1 de gener del 1936 convocà ple extraordinari, perquè s’havia ca-brejat amb el metge Albelda, home de tarannà moderat, racional i conciliador. La convocatòria era per a deixar caure en acta quel’estat d’opinió del poble era ‘advers’ al doctor carcaixentí. Afirmava que des del 19 de juliol del 1936 aquest home957 s’oposavamassa sovint a l’autoritat del Front Popular; fins al punt que aquell dia s’havia negat a continuar visitant els malalts...


288

953 Segons CÁRCEL, V. – FITA, R., Mártires valencianos..., ps. 159 i 278.

954 GANDIA CALABUIG, Josep, Les col·lectivitats a la Vall d’Albaida, dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, p. 157; GANDIA CALABUIG, Josep, Notaspara el estudio de las colectividades (1936-1939), dins Almaig. Estudis i documents, 7, Ontinyent, 1991, ps. 16-25.

955 De la importància del grupuscle llibertari d’Aielo parla SMITH, Terence M., La CNT al País Valencià, 1936-1937, 3 i 4, València, 1977.

956 AMAM, Denúncia de deixadesa contra Emili Castelló Domènech, administrador de la finca de Cairent, propietat del marqués de Malferit, AntoniMercader Tudela, efectuada el 7 de juny del 1936.

957 Que, per cert, havia tingut parents pròxims empresonats pel Comité de Carcaixent.

Cartell valencià de propaganda republicana

Etiquetes de conyac ‘malla roja’, quan la botelleria estava intervinguda pels sindicats


...para ir a politiquear, cual cacique de los peores tiempos, de los gobiernos de Primo de Rivera y Lerroux-Gil Robles, comosi llevando adeptos, rechazados en cuantas organizaciones tiene el Frente Popular en la localidad, pudiera rodearse de unaopinión perjudicial a la República y a la guerra; con sólo figurar de Caudillo, como le tienen los incontrolables de esta villa.Como lo prueba el abandono de servicio cometido en pleno contagio de sarampión, ausentándose de la población sin cono-cimiento de ello (...). Lo que, unido a la desobediencia de no querer entregar las armas que en su casa tenía...

...féu que el Consell li enviara a casa uns agents de la Brigada d’Investigació i Vigilància, forasters, que li trobaren allívarias pistolas y revólveres que tenía ocultos, el 27 de febrer. El 6 de març tornaren a escorcollar-li casa, i diu que trobarendos bombas con dispositivo para disparar eléctrico. El metge culpà un veí seu, que havia deixat a casa de guàrdia, mentreestava fora. Y este día, és a dir, l’1 de juny del 1937, quiso que hicieran una manifestación de protesta las gentes que antañotenía preparadas, formando cabeza la matrona municipal, María Requena Arabí, Dolores Martínez Calatayud y los maestrosde primera enseñanza don Manuel Bermúdez Fuentes y su esposa Conchita.

També per instigació del facultatiu, segons l’alcalde proletari, la tendera Maria Dolors Martínez coaccionó a sus clientes el día16 de febrero de 1936 para que votasen a las derechas, y no al Frente Popular; acusació difícil de creure, si fem cas de la trajectòriaideològica d’Albelda. En fi, la Societat Obrera ‘el Progrés’ i Ràdio Comunista d’Aielo denunciaren també que el metge haviadefés al fugitiu Josep-Ramon Juan Sanchis, que se n’havia passat a l’enemic, en companyia dels seus germans, el 14 de març delmateix any 1937. A aquestes acusacions, Manuel Belda afegí les d’estraperlista de farina i derrotista consumat, i justificà així laseua destitució com a metge municipal, per desafecto.958

És curiós que l’anècdota d’aquella insòlita manifestació, de burgesos ‘quintacolumnistes’, aplegara a oïdes de l’escriptor EnricValor Vives, i decidira plasmar-la d’alguna manera en l’ambientació de la seua novel·la ‘Enllà l’horitzó’, del ‘Cicle de Cassana’.959

El literat situa l’acció a Albaida, amb els escorcolls de la policia secreta inclosos en la seqüència. Però en realitat els fets històricsque inspiraren Valor succeïren a Aielo de Malferit; on aquest autor, per cert, comptava amb vincles familiars.960

L’Albaida que descriu Valor era una ciutat convertida en capital militar i envaïda per milers de forasters, ja que entre la tardordel 1937 i la fi de la guerra s’instal·là allí el Centre de Recuperació i Intendència Militar (CRIM) número 11: l’antiga ‘caixa de re-clutes’, amb seu a València.961 Aielo esdevingué un centre logístic de suport per al CRIM d’Albaida: un lloc on allotjar per les

289


958 AMAM, Caixa 10, fs. 33-34, Acta de ple de l’1 de juny del 1937.

959 VALOR VIVES, Enric, Enllà l’horitzó (Cicle de Cassana, vol. 3), Tàndem, València, 1991, ps. 401-417.

960 Vegeu els articles del seu nebot VALOR GADEA, Josep, Gent del ‘Fondo’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.; VALOR GADEA, Josep, Forada al‘Tambulló’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 90-94.

961 CALZADO ALDARIA, Antonio, La contribución bélica de la Vall d’Albaida. Los aeródromos de Fontanars dels Alforins y la Pobla del Duc, dins Almaig.Estudis i documents, 21, Ontinyent, 2005, ps. 100-103; CALZADO ALDARIA, Antonio, Después de 70 años: notas sobre Albaida en la Guerra Civil,1936-1939, dins Albaida en festes, 2009, ps. 132-133.

Paper moneda emés per la fàbrica de licors


cases centenars de soldats i reclutes, i on instal·lar la Llar-Escola. Aquesta institució, depenent de les Milícies de Cultura (mestres,professors i estudiants, que impartien ensenyament elemental i formació política als soldats), portaria al poble una biblioteca detemàtica marxista, amb autors russos, i obres de filosofia, política i història.962 Cap al final de la guerra vindrien encara méssoldats, fins al punt que –en un determinat moment, de reclutament de quintes a la desesperada– arribà a haver concentrats alpoble 3.000 forasters (gener del 1939).963

La fàbrica de licors de la Vídua de Juan Mompó fou incautada, controlada e intervenida, per la UGT-El Progreso, en octubredel 1937. A banda de produir el conyac ‘Malla Roja’,molt apreciat entre els comandants de l’exèrcit republicà, la factoria emetriamoneda fraccionària pròpia –tiquets o bitlletets– per a suplir el metall que el govern havia retirat per a finançar la guerra.964 Elsbeneficis obtinguts per l’empresa es destinaves a obres socials i de beneficència. Els aparells de ràdio havien sigut requisats i lapresència dels militars deixava en un segon plànol l’autoritat del Consell i els enfrontaments entre els consellers socialistes i elmetge destituït. Tres d’aquells consellers se n’anaren al front el 12 de juliol del 1938 i s’acomiadaren dels companys. Terminadoel acto, dióse un ‘¡viva el gobierno de la República, el ejército y jefe del Estado!’, que fue clamorosamente repetido por los consejerosy público asistente.965 Al cap de pocs dies, el 18 de juliol...

...fecha histórica de la Independencia de nuestra República y, invitado el Consejo por el Comisario Político del Acantona-miento militar de esta villa, a tomar parte en un festival que se está organizando de manera militar, para conmemorar endicho día el segundo aniversario de la lucha que estamos sosteniendo, el pueblo español, contra el fascismo...

...s’acordava retolar el carrer de la Puríssima amb una làpida on posara: ‘Calle de la Independencia’; la independència respectede la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya d’Hitler, que ajudaven aleshores a Franco a guanyar la guerra.966 Qui manava, però, al pobled’Aielo: els militars o els civils? La resposta la obtindria l’alcalde al cap de deu dies, el 28 de juliol, quan els soldats s’oposaren ala seua autoritat i el posaren en ridícul. El cap del Consell Municipal se n’entrà a l’ajuntament per a fer constar en acta aquellatropello que havia patit por las fuerzas pertenecientes a la Recuperación Militar, cuyo acto presenciaron algunos de sus compañerosmunícipes. Feren constar tots llur disgust i elevaren una protesta formal a la superioritat militar.967


290

962 AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Cultura i llibertat: les biblioteques públiques a Aielo de Malferit (1931-1939), dins Aielo de Malferit en festes, 1997,ps. 92-94.

963 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100. A Albaida, per aquelles dates, s’ajuntaren11.000 reclutes, segons CAPSIR BANQUELLS, José María., Dietari de la Guerra Civil a la Pobla del Duc, Mecanoscrit inèdit, 1936-1939.

964 JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, On-tinyent, 2009, ps. 107-113.

965 AMAM, Llibre 11, f. 9, Acta de ple del 12 de juliol del 1938.

966 AMAM, Llibre 11, f. 10v, Acta de ple del 15 de juliol del 1938.

967 AMAM, Llibre 11, fs. 12-13, Acta de ple del 30 de juliol del 1938.

Segells de diferents sindicats i partits polítics


El 15 d’octubre del 1938 s’arreplegaven al palau donativos y prendas de abrigo con que mitigar el frío que sufren nuestrossoldados en las trincheras de la Libertad.968 Les trinxeres de la Batalla de l’Ebre posarien al descobert la tremenda superioritatbèl·lica de l’exèrcit de Franco, i estendrien el pessimisme per la minvada rereguarda republicana, en vespres de la caiguda deCatalunya. El 3 de novembre, els soldats de l’acantonament repartien un pan a cada familia de la población, a fi d’evitar que pas-saren fam.969 I el dia 30 del mateix més el comissari polític de l’acantonament demanà permís per a instal·lar un menjador infantilen una casa expropiada del carrer de Blasco Ibàñez. Del finançament i intendència, se n’ocuparia l’exèrcit, però calia passar unsevacuats que vivien allí a dependències del palau marquesal.970

En gener del 1939, per incorporació a files de Manuel Belda, presidiria el Consell Municipal Joaquim Belda Nadal, fins a la fide la guerra.971 A les poques setmanes d’aquesta renovació, el 12 de febrer del 1939, l’estació de ferrocarril de Xàtiva fouobjecte d’un bombardeig criminal, per part de l’aviació deMussolini radicada a la base aèria de Mallorca; un crim de lesa humanitatque causà moltes víctimes innocents. Cinc avions ‘saboies’ italians, a les 11,30 hores, deixaren caure els explosius sobre unamultitud de gent que esperava a Xàtiva l’arribada d’un comboi de soldats procedent del front de la Manxa. El resultat fou unaescampada tremenda de sang, trossos de carn i vísceres humanes. Heus ací el relat d’aquella sort de Guernica regional, per untestimoni dels fets, el xativí Josep Bernabeu Ferragut, que anava en el tren bombardejat:

El tema està claríssim: El bombardeig va ser el 12 de febrer a les 11,30 hores. Jo venia en eixe tren, i en Almansa vaparar i va venir el comandant de la brigada, Fernando Gil Ferragut, que era tio meu, i em va dir: “Anem-nos i puja en elcotxe”, i ens vam pujar a mi i a dos més que eren de Xàtiva. Aplegàrem abans que el tren i, arribant al carrer de la Reina,es va produir el bombardeig. Va haver tres-cents i pico de morts i molts ferits, i tinc entés que el cap de l’esquadrilla –perquèanaven cinc avions– era un tal anomenat Abel Mas, que era cunyat d’un tal Castellote d’Aielo de Malferit. D’això, me’nrecorde jo com si fóra ahir. 972

En realitat, sembla que Abel no havia participat aquell dia en l’acció de guerra –segons es diu per Aielo– i que el rumor sorgíper maledicències d’enemics polítics. Els arxius de l’Aviació Italiana tenen la resposta... En qualsevol cas, és cert i documentatque el 29 de març del 1939 les tropes de Franco ja ocupaven la Font de la Figuera, i avançaven en direcció oest-est. La gent dedretes es preparava per a eixir de les catacumbes i festejar la victòria, i la d’esquerres s’havia de preparar per a afrontar el costde la derrota. El secretari municipal havia pegat a fugir a València, on tenia amics i parents, potser amb l’esperança de trobaralgú mitjà d’eixir del país i exiliar-se. Res d’això no seria possible. El famós escriptor Max Aub (París, 1903 – Mèxic, 1972), mem-bre de la ‘Generació del 27’, escrigué molt i de manera novel·lada sobre el transcurs de la guerra, i sobre la fi de la guerra a Va-lència. En l’addenda d’una de les seues obres, ‘Campo de Almendros’ (editada a Mèxic el 1968), ens posa al corrent del destíque esperava als ‘camarades’ aieloners; un destí que ell, com a càrrec polític destacat del PSOE,973 coneixia per referències decorreligionaris:974

Yo estaba en Onteniente [març del 1939]. Mandó por mí, en un coche, y al pasar por Ayelo de Malferit, recogí al secretariodel Ayuntamiento. Era un hombre joven, muy amigo nuestro, enfermo de reuma; casi no se podía mover [Urbano Díaz, de34 anys]. Los pies, envueltos en trapos. No se quería ir de ninguna manera:

291


968 AMAM, Llibre 11, f. 17, Acta de ple del 15 d’octubre del 1938.

969 AMAM, Llibre 11, f. 20, Acta de ple del 15 de novembre del 1938.

970 AMAM, Llibre 11, fs. 20v-21v, Acta de ple del 30 de novembre del 1938.

971 AMAM, Llibre 11, f. 25, Acta de ple del 21 de gener del 1939.

972 RAMÍREZ ALEDON, Germà i al., República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939), col·l. Gramalla, 3, Ajuntament de Xàtiva, 1991, vol. 3, p. 335. Sobrealtres aspectes, no tan sòrdids, de la biografia del pilot aieloner Abel Mas, vegeu BARBER MARTÍNEZ, Toni, Hombres que dejan huella: Abel Mas Juan,dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 118-124.

973 Fou ell qui encomanà a Pablo Picasso el ‘Guernica’, per a l’Exposició Internacional de París del 1937. Estava exiliat a França des de gener del 1939.

974 AUB, Max, Campo de almendros, Editorial Joaquín Motriz, Mèxic D. F., 1968, ps. 539-540.


–¿Yo qué he hecho? ¿a mí qué me pueden hacer?

–Usted no los conoce. Véngase.

Y a la fuerza lo metí en el coche y me lo llevé. Se escondió en casa de unos parientes, porque cuando llegamos a Valenciaya no había nada que hacer. Andaban los fachas por la calle, medio disfrazados, pero ya por la calle (...). Aquel pobremuchacho se cansó de estar encerrado y a los tres meses salió a la calle, y lo enchiqueraron. Lo juzgaron con otros del mismopueblo y otros de Onteniente; con el alcalde, que también era amigo nuestro. Al alcalde [Manuel Belda], lo condenaron amuerte y luego le condenaron a veinte. Pero no le sirvió. Ahí no valía más que lo que querían los falangistas. Y una noche lossacaron y los fusilaron. A los dos, y a todos los que había del pueblo. No sé por qué te cuento estas cosas. Las has oído tantasveces, qua ya no le interesan a nadie.

En possessionar-se els vencedors de la guerra de l’Ajuntament, depuraren ràpidament funcionaris: secretari, sereno, agutzil,etc. (19 de maig del 1939).975 La mestra Vicenta Pastor seria també depurada.976 Mentrestant, trenta-un ‘rojos’ (socialistes,anarquistes, milicians...)977 havien sigut detinguts i empresonats (abril del 1939) a les Escoles i en una casa del carrer dels Santsde la Pedra. Pocs dies després se’ls traslladà a Ontinyent, el cap de partit. Sotmesos a tortura i sense cap garantia legal, se’ls jutjàde manera sumaríssima i se’ls envià a València, condemnats a diferents penes de presó i, segons els casos, a treballs forçats. Elmetge Vicent Albelda Picot, que formava part del contingent de presos, fou condemnat a mort, però per intervenció d’aielonersafins al règim se li commutà la pena per un desterrament i una separació de la carrera mèdica.978 Recordem que era l’únic que,en vespres de l’arribada dels militars del CRIM, havia format un ‘contrapoder’ local, capaç de plantar cara al Comité.

En les memòries del comunista Carles Llorens, presoner a Sant Miquel dels Reis (actual Biblioteca Valenciana, a València),on convivia amb uns altres 5.000 reus, es fa una descripció del departament de ‘Curvados’, on s’amuntegaven 200 presospolítics, comunistes i anarquistes en sa majoria. Entre ells, es trobava un anarquista d’Aielo de Malferit (1946), un dels molts re-presaliats per les seues idees.979

La pitjor part, tanmateix, se l’emportarien els set aieloners empresonats al penal de Paterna, on foren afusellats milers depolítics, milicians i simpatitzants de la causa republicana. El 25 de novembre del 1939 els arribà el torn de morir a Josep BeldaMartínez, jornaler fadrí de 33 anys, membre del Comité; Rafael Egea Tormo ‘Cagarruta’, dirigent històric del socialisme local,llaurador i membre de la UGT, casat, de 63 anys; Urbà Díaz Lozano, secretari de l’ajuntament, casat, de 34 anys, i AntoniCastelló Bernat, espardenyer de 36 anys, casat, dirigent de la UGT. Unes setmanes més tard, el 19 de desembre, foren afusellatsFermí Martí Nadal, empeltador de 49 anys, casat; Francesc Nadal Penalba, espardenyer de 38 anys, casat, i l’alcalde del 1936-1939, Manuel Belda Pèrez, llaurador i dirigent de la UGT, casat, de 38 anys d’edat.980


292

975 AMAM, Caixa 709, docs. 15 al 18.

976 AGULLÓ, Ma. del Carmen – FERNÁNDEZ, Juan Manuel, El trencament d’una il·lusió: la depuració del magisteri a la Vall d’Albaida, dins Actes del PrimerCongrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València – Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 25-48 (p.39).

977 Els noms els trobareu en CALZADO ALDARIA, Antonio, Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952, Germania, Alzira, 2005, on es potcontextualitzar millor la repressió.

978 Segons JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents,25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113.

979 LLORENS CASTILLO, Carlos, La primera década. Una aportación al proceso político e ideológico del franquismo y a la historia del Partido Comunista deEspaña, Romeu, Santander, 1983, p. 410.

980 GABARDA CEBELLÁN, Vicente, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), IVEI, València, 1995; reed. per la Universitat de València, 2007, p. 287.


2.8. DE LA POSTGUERRA A LA SOCIETAT DEL BENESTARTornant a l’escenari local, a les 2 de la matinada del 30 de març del 1939, un grup de veïns de la dreta local, encapçalats per Joaquín

Barber Mira –que seria nomenat alcalde provisional– i Vicente Tarrasó Juan, ocuparen les dependències municipals. Tot seguit s’auto-proclamaren componentes del Ayuntamiento provisional de Falange Española Tradicionalista y de la JONS, i alçaren acta. La Falange era laformació feixista fundada per José Antonio Primo de Rivera (fill del dictador, executat a Alacant el 1936), que durant la guerra haviacrescut extraordinàriament per a esdevenir el ‘partit únic’ del nou règim: la dictadura del general Francisco Franco (1939-1975).

Els congregats del 30 de març, autoritzats pel cap comarcal de la Falange ontinyentina, prenien possessió del poble, al calorde la victoria obtenida, a costa de tanta sangre generosa de los héroes, gràcies al bon ofici militar del Generalísimo i Caudillo de losEjércitos Nacionales, única fuente de autoridad. Fet el discurs de rigor, els regidors comptaren els diners de la caixa i repartirenels queviures existents.981 A l’endemà, l’alcalde Barber acordava habilitar el local destinado a la Derecha Regional Valenciana paralos detenidos.Tot havia d’estar a punt, en els dies següents, per a celebrar (17 d’abril) l’entrada triunfal dels militars ‘nacionals’ alpoble. Les tropes del tinent José López Navío efectuaren a les 11 del matí una parada militar a l’Eixample, en acabar la qual elcomandant pronuncià un patriótico y bello discurso de actualidad, que terminó con vivas a España y a Franco, advirtiéndose en lossemblantes de todos un inmenso júbilo. Els soldats foren acompanyats al palau marquesal, en cuyos balcones quedaron izadas lasbanderas nacional, de la Falange y del Batallón. L’oficial revisà les dependències del nou consistori i felicità la Gestora Municipalper la seua gestió. L’acte acabà amb un espléndido lunch.982

El 23 de maig l’autoritat militar designaria d’alcalde Miguel Colomer Gironés (1939-1942), que ja havia exercit el càrrec entemps de la dictadura de Primo de Rivera (1925-1930). El succeirien Ernesto Egea Castelló (1942-1943), el mestre LeonardoCarreres Liñana (1943-1944), Amadeo Martínez Castelló (1944-1947) i el jove falangista Alfredo Castelló Silvestre (1947-1951). Aquest últim, que comptava amb 29 anys tan sols quan prengué possessió de l’alcaldia, patí els efectes de la pugna entrela Falange (organització feixista, que perdria pes i poder a causa de la derrota d’Hitler i Mussolini, el 1945), i les forces conser-vadores i catòliques de l’antiga DRV, que no acceptaven amb molt de grat les noves idees ‘sindicals’ dels falangistes, ni la para-fernàlia feixista. L’alcalde Castelló manifestà al governador civil l’existència a Aielo (1948) d’una honda división entre dos gruposadictos, por razonamientos personales, i l’advertí que el primer tinent d’alcalde, que estava obrando a espaldas de esta alcaldía,trata de entorpecer la gestión municipal. L’any 1950 tornaria a queixar-se por las zancadillas y banderitas que contra él se levantanpor varios elementos detractores, que no el deixaven avançar en les obres públiques previstes; raó per la qual presentaria la seuadimissió l’any 1951.983 L’obra a què feia referència, segons una proposta seua del 1943, eren la perforació d’un pou que traguera5.500 l/min, i dotar el poble d’aigües potables i de noves fonts públiques.984

Una de les primeres comeses del consistori de la ‘Victòria’, el 8 d’agost del 1939, havia sigut la de restaurar el ‘Patronat del’Hospital-Beneficència’, una institució que acusaria la mort de l’octogenari tío Aparici (24 de març del 1942) i que cauria a mansde l’arquebisbat de València el 1945.985 Urgia atendre les moltes persones assetjades per la misèria, la fam i les malalties opor-tunistes; sobretot les 76 famílies (més 300 persones) considerades ‘pobres de solemnitat’ el 1942.986 Mentre es repartien sopesi pans, s’arreglaren els carrers, es reté homenatge als caídos o mártires de los rojos (morts del bàndol vencedor), es dedicarenels carrers als generals colpistes del 1936, i començaren a entronitzar-se a l’església els primers santets i marededéus.987

293

981 AMAM, Llibre 11, fs. 29-30, Acta de ple del 30 de març del 1939.

982 AMAM, Llibre 11, f. 33, Acta de ple del 17 d’abril del 1939.

983 CALZADO ALDARIA, Antonio, Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952, Germania, Alzira, 2005, ps. 20-21 i 277.

984 AMAM, Llibre 14, fs. 10-12.


986 AMAM, Caixa 925, doc. 40. La xifra es reduiria a 13 tan sols, l’any 1964 (AMAM, Caixa 905, doc. 36).

987 AMAV, Caixa 6, expedients diversos dels anys 1942-1947.


Com en els pitjors temps de la crisi de l’Any Deu,la sequera, la fam i la marginació laboral (dels republi-cans), obligaren desenes de treballadors –i famílies sen-ceres– a emigrar a pobles on hi haguera faena. Erenmolts els jornalers que baixaven a treballar als arrossarsde la Ribera i les ames de casa que quedaven a deureal forn o a la tenda, transformats en entitats creditícies.Els aliments bàsics eren objecte del mercat negre –l’es-traperlo– i l’atur obrer resultava escandalós. AntonioAparisi, delegat provincial de la CNS (central sindicalfalangista) acompanyà l’alcalde davant del governadorRamon Laporta Girón,988 per a traure un ‘subsidi obrerper al camp’ de 90.000 pessetes, en juny del 1946.989

Els diners s’invertirien després en obres públiques.

El veïnat del poble solia anar, en temps d’estraperloi requisa de blats (1939-1952), al molí de l’Agrillent(més amunt de la Fos, terme d’Ontinyent), per haversigut clausurats els del poble. La molta nocturna i clan-destina evitava declarar uns grans ocultats, que el go-vern delmava per a proveir d’aliments les ciutats. I si

algú del poble era interceptat traficant, podia demanar ajuda a Cento Requena ‘Bollero’ (1891-1970), guàrdia civil aieloner des-tinat a Ontinyent, que exerciria de tinent d’alcalde a Aielo (1945-1947), jutge de pau (1946-1964) i agent de ‘La Previsora’ (desdel 1957); entitat transformada després en ‘Caixa d’Estalvis d’Ontinyent’, amb oficina oberta al poble des del 1967.990

L’Aielo de Malferit dels anys quaranta, municipi de 2.600 habitants (150 menys que abans de la guerra, i molts menys queen el 1910991), era un poble de llauradors, on circulaven pels carrers 26 cavalls, 2 egües, 178 matxos, 20 mules, 186 ases irucs; 76 carros de transport i 23 tartanes; 17 bicicletes; 5 cotxes de les cases Ford, Opel i Renault,992 i 5 camions Ford, Dodgei Chevrolet.993 De l’atenció mèdica es faria càrrec elsdos metges municipals. Un d’ells, incorporat a la tascael 2 de febrer del 1940, s’anomenava Raimundo Go-berna Martínez (nascut a Casas Ibáñez, el 1909) i aca-bava d’eixir dels presidis del franquisme per haver sigutoficial republicà. En arribar al poble, el sorprenguerenalgunes coses: l’estatut privilegiat de què gaudien els tre-balladors de la paperera ‘La Clariana’, en plena produc-ció ja; el xavo que cobrava una tal Camila, en plenasecada, per guardar torn en la cua de cànters de la fontde l’Eixample; el part improvisat d’una gitana a la venta


294

988 Aparisi era casat amb Berat Laporta Bort, filla del metge Laporta, que treballà en Aielo pel 1914, i parenta del governador.

989 MARTÍNEZ DE PABLOS, María del Carmen, Dos personajes de la época de Carles Salvador, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 113-116.

990 MALCHIRANT, Miguel – REQUENA, Carlos, 15 anys amb il·lusió, i per molts més, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 103-105.

991 La gent emigrava a Ontinyent, Barcelona, València, Xàtiva i Madrid, preferentment. Vid. BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins DiccionarioGeográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420.

992 Propietat de José Antonio Aparicio, Alfonso Carlos, Miguel Colomer i José-Ramón Juan.

993 AMAM, Caixa 715, docs. 7, 25, 31 i 50; Caixa 739, doc. 2.

Una barberia moderna al Carrer Major

El mestre Leonardo Carreres, pel 1942


del tío León, o els rumors, quasi sempre infundats, sobrela presència de maquis (guerrillers republicans) a la serrad’Aielo.994

La tasca adoctrinadora de l’escola de postguerra es com-pletava amb una concorreguda escola nocturna vinculada ala parròquia.995 Pel que fa a les funcions religioses, aquesteshavien recuperat l’esplendor de preguerra, gràcies a l’orga-nista José Ramón Juan Cerdá, guardonat el 1946 amb un‘premi extraordinari de natalitat’, pels seus 14 fills.996

Per les vesprades dels caps de setmana, el Cinema Pa-lacio de Teresa Barber (50 butaques generals, 250 prefe-rencials), ubicat al carrer dels Sants de la Pedra (1946),997

oferia pel·lícules folklòriques o historicistes, intercaladesamb algun film americà. I els diumenges, els germans ‘Ba-talla’ (Joaquín ‘el Gallinero d’Aielo’, Bautista i Luis) excel·lienen el joc de la pilota, juntament amb els germans ‘Guitarró’(Luis, Emilio i Rafael), ‘Patxoli’, Pep l’Ordinari, Engracio ‘Ta-baquera’ i uns altres.998

Entre els joves, això obstant, imperava l’interés pel nouesport de masses, el futbol, al qual ja s’havien aficionat de xi-quets, abans i durant la guerra. El flamant C. F. Ayelo, quecomptava de davanter centre amb Rafael ‘de Pitxi’ (Rafael

Belda Ureña),999 jugava en un camp en pèssimes condicionsal solar del futur Patronat. Fins que el mestre d’escola i regidorManuel Bermúdez Fuentes (nascut a Hita, Guadalajara, el1911),1000 molt aficionat a aquest esport, convenceria l’alcaldeVicente Juan per a comprar el que ara s’anomena ‘Camp deles Eres’ i estrenar equipament nou (1951).1001

295


994 APARICI, J. Joaquín – GARCÍA, Mª. Luisa – GOBERNA, Fernando,50 Anys amb nosaltres. Homenatge a don Raimundo Goberna Martínez(1940-1990, Aielo de Malferit), Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1990.L’any 1979, el de la seua jubilació, Goberna fou nomenat fill adoptiudel poble.

995 Vegeu la foto reproduïta en el programa de festes del 2003, dels anys1945-1946 aproximadament.

996 JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

997 AMAM, Caixa 145, doc. 78, Matrícula industrial del 1946.

998 LLOPIS BELLA, Fèlix, La pilota valenciana, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

999 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Gent del poble: Rafael Belda Ureña, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 130-132. Regidor durant anys, president delClub de Futbol, i home molt implicat en les festes de moros i cristians, el Teleclub dels anys setanta, la Creu Roja, etc., el 2009, en vespres de festes,Pitxi ha rebut l’homenatge dels seus conveïns.

1000 BELDA UREÑA, Rafael, Hombres que dejan huella... D. Manuel Bermúdez Fuentes, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 62-63.

1001 BELDA UREÑA, Rafael, Primera etapa del Ayelo C. F., dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 106-116.

Un nou sant Pere monumental per a l’església, 1946

Les xiquetes de la ‘doctrina’ i la ‘Santa Cruzada’


En la dècada dels cinquanta ocuparen l’al-caldia, successivament, Pascual Tudela Silvestre(1951), Vicente Juan Sanz (1951-1952) i JuanBautista Ferri Soler (1952-1961). Eren els anysde l’eixida de l’autarquia econòmica i de la gu-erra colonial d’Ifni (Marroc), en la qual partici-paren Juan Martí Penalba (‘Juanito Cariño’) iAlejandro Beneyto Martínez (1957).1002 La criside l’agricultura, per la successió de secades igelades en els anys 1954-1957, animaria al-guns agricultors a constituir la CooperativaAgrícola de Sant Engraci Màrtir (1954-1955).La collita de garrofa s’havia perdut del tot el1954 per causa d’una gelada. Encara com laDivisió Hidrologicoforestal ocupà moltes hor-tes per a produir vivers de pins, destinats a larepoblació forestal (1955). Un centenar depersones trobaren ocupació en aquesta cam-panya, la majoria dones.1003

Si l’estat afavoria per aquest costat, també desafavorí molt el poble l’any 1954, quan prohibí les plantacions de mallols devinya, a fi d’atenuar l’excedent de vi que produïa Espanya (Decreto Ley 10.08.1954). Aquesta mesura provocà una crisi conjunturaldels barbats. El lobby de propietarisaieloners s’entrevistà amb el ministred’Agricultura i amb tots els directorsgenerals que trobaren pel ministeri,però no els feren ni cas. Cinc regidorsde l’ajuntament dimitiren el 1956, ensenyal de protesta; així com 14 dels 15integrants del Consejo Local del Movi-miento Nacional, i 12 dels 13 compo-nents de la Comissió Permanent de laHermandad Sindical. De res serví laprotesta, ja que pel 1966 encara sub-sistia la normativa limitadora, peròamb mesures no tant restrictives.1004

Les mitjanes explotacions d’antany–excepció feta de la del marqués iunes quantes més– travessaven tambéper un moment de crisi. Els fills d’anticspropietaris, traslladats a València, pro-veïts de carreres i títols universitaris,


296

1002 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Gent del carrer: Juan Martí Penalba, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Llorenç, 2009, ps. 20-23.

1003 AMAM, Llibre 736, f. 7.

1004 Ibídem.

Novençans, a punt de pujar al taxi del tío Mariano

Capellans i integrants de l’Acció Catòlica, 1946


anaren desvinculant-se, no delpoble, però sí d’uns patrimonisagrícoles difícils de mantenir.L’encariment de jornals, deproductes, d’adobs, etc., feiamés convenient vendre la terraa qui la treballada. Amb la qualcosa, molts jornalers i llaurado-rets anaren comprant-se ban-cals, i contribuint a consolidar elpanorama minifundista que huisubsisteix encara.1005

En l’altre extrem de l’escalasocial se situaven els qui vivienencara de la caritat pública, 44persones (16 d’elles acollides al’Hospital-Beneficència), que re-bien roba i menjar en acabar-sela cavalcada dels Reis Mags del1955. Se’ls coneixia pels apel·la-tius de Rabosa, Sola, Mentirola,Pina, l’Agrero, Huenga, Ròtova,Mandinga, Tellola, Peret, Nyec,etc., malnoms que deixem ací per a la posteritat.1006

Els joves bracers, que tenien salut i ganes detreballar, podien llogar-se –a falta d’un millor re-curs– d’arrossers, per a plantar (maig) o segarl’arròs (setembre) a Sueca, Sollana, Tarragona,el delta d’Ebre (Sant Carles de la Ràpita), o oneixira faena, ja que els jornals de l’arrossar po-dien arribar a triplicar els del secà del terme. So-lament la colla que tenia per cap Vicent Vilacontinuava treballant per Arles i la Carmarga (eldelta de Roine), a França. La resta es quedavenmés a prop. Constituïen colles de fins a 20homes, com les de Francisco Mompó ‘Xena’ oMiguel Andrés ‘Macip’, o unes altres de mésmenudes, com les d’Enrique Mateu ‘Petit’ o Ro-sendo Penalba ‘l’Home’.

Els tractes els feien abans de desplaçar-seals punts de destinació en bicicleta, o en el

297


1005 Per a contextualitzar millor, vegeu el cas similar de la Pobla del Duc, en CUCÓ, Josepa, La tierra como motivo. Propietarios y jornaleros en dos pueblosvalencianos, Institució Alfons el Magnànim, València, 1982


Premi de natalitat a la família Juan Requena, 1946

Segant arròs a la Ribera, en els anys cinquanta


Jugant a futbol a l’Era Gol!

camió que llogaven a Pepe ‘la Noia’ o a Salvoret ‘Sacristanet’. També solien anar amb el cotxe de línia fins a Xàtiva, on agafaventrens amb parada a Benifaió, Almussafes i Sollana. Duien cabàs de pita, palma o espart, una manta al coll i una muda, i treballaven‘de claror a claror’, fent algun descanset de tant en tant, per a fumar-se el cigarret que duien al jupetí. El cuiner del grup s’en-carregava de cuinar tres calders diaris d’arròs amb abadejo i creïlles, i ‘cullerà i arrere’. Per les nits, dormien en casupetes,coberts per una manta, damunt de jaços de palla d’arròs. O, en el millor dels casos, en les cambres d’alguna casa de colliter,com encara recorden els qui baixaven a la marjal de ‘la Vall de Tavernes’ (Tavernes de Valldigna).1007

Pel que fa als sectors manufacturers i comercials, el ‘Pla preparatori del 1952’ ens posa al corrent dels establiments existents:

Un molino maquilero (cerrado), uno de piensos, tres panaderías, cuatro almazaras industriales y dos particulares; dos fá-bricas de licores, con una producción de unos 17.000 litros; una fábrica de alpargatas, con una producción de unos tres milpares anuales; otra de vestir garrafas, una borrera, y lo más importante: la exportación de la vid americana, del tenor demás de cuatro millones de plantas. Existen, además, once tiendas de comestibles, seis carnicerías, una pescadería, una za-patería, tres carpinterías, etc., etc.1008

L’obrador de folrar garrafes, de Vicente Sanz Belda, es transformaria a partir del 19551009 en una fàbrica de vidre, la VidrieraAyelense,que es consolidaria com una gran factoria en la dècada del seixanta.1010 Fins aquell moment, la indústria havia sigut unacosa ‘pròpia’ d’Albaida, l’Olleria o Ontinyent. Al terme d’aquesta segona localitat –a la paperera ‘La Clariana’, sobretot– pujavencada dia a treballar molts obrers d’Aielo, per la careneta de la Séquia Ampla, en bicicleta o en moto. Els treballadors d’aquestaempresa, que cobraven bons jornals per a aquella època, finançarien el 1957 unes festes patronals extraordinàries que serienrecordades com ‘les festes del paper’.1011 El secretari municipal del 1956 comenta l’anada i tornada a Ontinyent...

...de gran cantidad de jóvenes, usando como medio de locomoción la bicicleta y la moto (esto, aún en una pequeñísimaescala). Sí que también, gracias a unos beneméritos ayelenses, que han iniciado la fase de industria local, montando un hornode vidrio, varios talleres de revestir garrafas, cestería fina, y fábricas de yeso y alcohol, y estando en estudio la creación deotras nuevas industrias, aprovechando que la mano de obra es buena y abundante.1012


298

1007 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Els arrossers. Jornalers d’Aielo de Malferit als arrossars de la Ribera, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Antoni,2009, ps. 11-13.

1008 AMAM, Llibre 735, Pla preparatori del 1952, f. 9.


1010 Més detalls, en l’apartat d’evolució industrial de la part geogràfica de l’obra.

1011 JUAN, Mª. – SANZ, Mariló, D. Miguel Ferrándiz Bataller (1877-1962), dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 99-106.

1012 AMAM, Llibre 736, Pla triennal del 1956-1958, f. 7.


299


1013 BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420.

1014 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Malnoms d’Aielo de Malferit: “Mante..., i tu de qui eres?”, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 4, Ajuntamentd’Aielo de Malferit, 2005, p. 20.

1015 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, La matança del porc a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 118-124; AMAM, Caixa 929, doc. 3.

1016 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 58-64.

En el programa de festes del 1956 s’anunciaven,entre d’altres, els licors i anissos de l’Hijo de J. JuanMompó (Sucesores de Aparici, Sanz y Ortiz); la fàbricad’algeps de ‘Solera’, a les Eres; el manyà José Ferri; eltaller de confecció de gèneres de punt ‘Rosendo’; lagranja d’ànecs de Santiago Barber; la Vidriera Ayelensede Vicente Sanz Belda, que fabricava garrafes; la ciste-lleria de José Sanchis Pla; la fusteria de Salvador Caste-lló; l’obrador de folrar garrafes de Antonio Rausell; elsvivers de ceps americans d’Emilio Castelló, Marino Be-neyto, Juan Bautista Egea i José Martínez, etc. És volerdir que la iniciativa privada i la xicoteta empresa s’ana-ven obrint camí a poc a poc, en un poble que ja haviarecuperat el nivell de vida i de benestar anterior al1936.

Quant al sector comercial, el diccionari geogràficdel ‘Movimiento’, en un volum editat el 1957, ens ofe-reix la panoràmica següent d’Aielo:

Comercio.– Tres tiendas de tejidos, dos de ul-tramarinos, una droguería, dos paqueterías, cuatroabacerías, despachos de leche y varias verdulerías.Se celebra un mercado semanal, al que acudenvendedores de otras localidades. Comunicaciones.–Servicio de autobuses a Játiva (correo), Valencia yOnteniente. Hay siete camiones dedicados al trans-porte de productos agrícolas e industriales; una fur-goneta de servicio particular; doce motocicletas y420 bicicletas. El servicio telegráfico se realiza me-diante mensajes mixtos transmitidos por teléfono a la central de Albaida. Unos 300 aparatos de radio.1013

A banda del comerç del poble i del mercat, estaven els molts venedors ambulants que recorrien quotidianament els carrers:el tío Roget de la Regalíssia, que baratava purets de regalèssia per pells de conill; igual que el peller, que en comprava; el venedord’arrop i talladetes de Benigànim; l’allero, que venia alls tendres; l’esmolador de ganivets i tisores; el paraigüer, que apanyavaparaigües trencats; el granerer, el calciner i el ‘somierer’, que apanyava somiers i catres; el xeller, que era de Xella i venia acomprar oli; el llanterner, que grapava llibrells entre altres coses; el tío Lòpez, que venia xocolate de la marca homònima; elsporcaters, que duien porquets per a criar-los i fer la matança, etc.1014

El despertar econòmic de la dècada es manifestaria també en el camp de les iniciatives públiques. L’ajuntament construí unescorxador ampli i de nova planta (1950-1955).1015 Es volia renovar el quarter de la Guàrdia Civil (1953), però el projecte passàper moltes vicissituds, sense fer-se realitat, fins que la Benemèrita abandonà el poble (1968).1016 Sí que es construïren els 48 habitatges



300

1017 AMAM, Caixa 886, docs. 2-8.

1018 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistènciahospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficènciad’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca DegàOrtiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Mal-ferit, 2003, ps. 126-128; BATALLER VIDAL, Sus-ana i al., Història de l’Hospital-Beneficència, dinsAielo de Malferit en festes, 1986, s. p.


1020 AMAM, Llibre 736, fs. 22-23.

Una tòmbola per a finançar l’obra del Patronat

de protecció oficial del carrer Orient i els jardins del passeig de l’Eixample (1954-1955);1017 amb una reixa i escala d’accés al’Hospital, que des del 1958 es legalitzaria com a guarderia depenent de l’ajuntament.1018 Arrere havien quedat els temps del’asil i les monges terciàries. El 1955 s’encomanà el rellotge del campanar a la casa Blasco de Roquetes de Mar (Catalunya).1019

En novembre del mateix any, l’alcalde ex-hortà els veïns a emblanquinar o pintar totesles façanes de les cases, sota amenaça demulta. Ho justificava com una mesura per aevitar la emigración y el absentismo, carcomaque corroe hoy a los pueblos campesinos. Elpoble ‘estava trist’ com una fusta corcada, icalia canviar-ne la fesomia, trocándola de

La plaça de l’Hostal o de Sant Engraci


seria y adusta en sonriente y alegre.1020 L’any 1957 s’havia perforat un pou al camí de Mon-tesa i es projectava fer l’obra de sanejament i distribució d’aigua potable a domicili.1021

Tant de moviment obligaria l’ajuntament a comprar, l’any 1959, una máquina sumadora,per a traure comptes.1022

Entre les obres emblemàtiques de la dècada, aquesta d’iniciativa parroquial, destacala construcció del Patronat (1954-1958): escola parroquial, local social i catequètic, bi-blioteca, cinema, frontó i trinquet. El promotor fou el rector Juan Sanchis Requena (Va-lència, 1914 – Tavernes de Valldigna, 2003), que col·locà la primera pedra el 17 de maigdel 1953,1023 i que comptà amb la col·laboració desinteressada de molts feligresos: do-natius, tómboles, tandes d’obra, carrejada de materials, etc.1024 Mossén Sanchis estigué

301


1021 Salutació de l’alcalde en el programa de festes del 1957.


1023 El PATRONATO, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 77-80.

1024 AMAM, Caixa 785, doc. 76; PÉREZ GÓMEZ, Rafael, El patronato parroquial. Algo de su historia y sufuturo, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.; PÉREZ GÓMEZ, Rafael, Una actividad parroquial: elPatronato, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.

La primera pedra de la Cooperativa,1953

L’obra del Patronat (1954-1958): una mampresa col·lectiva


destinat a Aielo de Malferit entre el 1954 i el 1971, i l’escola parroquial es mantingué oberta entre el 1954 i el 1975. Promouriatambé, el carismàtic capellà, la construcció d’habitatges de protecció oficial. El poble li dedicaria un carrer l’any 1976: justamentel carrer de ‘les Cases del Rector’, que és com el coneixia la gent.1025

Vinculada a la construcció del Patronat, estigué la creació de la Biblioteca Pública Municipal (1951-1952), per iniciativa de lahistoriadora Mª. Ángeles Belda Soler (cronista local des del 19521026) i unes altres persones de cultura. De la gestió del fons bi-bliogràfic s’encarregarien María Aparicio (1952-1961) i Pepica Colomer Sanchis (jubilada l’any 1979), que també portava la bi-blioteca del Patronat parroquial. La Biblioteca Municipal obrí les portes al públic el 1953, en una dependència del Grup Escolar(les Escoles Velles).1027

Aielo era un poble de llauradors, però comptava ja amb molta joventut interessada a estudiar i adquirir cultura. Un delsideòlegs del socialisme de la II República, Julián Juan Mompó, que després de passar pels presidis franquistes s’ocupava decomptable en una empresa d’Ontinyent, tingué la idea de muntar una acadèmia al poble: una d’aquelles aules privades on elsjoves es preparaven per a l’accés al batxillerat i per a continuar estudis superiors. El cunyat de Julián, Joaquín Sanz Monzó, que


302

1025 El RECUERDO del reverendo don Juan Sanchis Requena (1914-2003), dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 117-118.

1026 Catedràtica de Geografia i Història a l’Institut d’Ensenyament Mitjà ‘José de Ribera’ de Xàtiva, segons: AMAM, Llibre 736, f. 9, Pla triennal del 1952. Autora,entre altres publicacions, de BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982.

1027 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Cómo nació la Biblioteca Pública Municipal de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes,1984, s. p.; JUAN CO-LOMER, Mª. Jesús, 50 Anys d’història: Biblioteca Pública Municipal ‘Degà Ortiz i Sanz’, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 165-171; SANZ, Mariló– JUAN, Mª. Jesús, Història d’una fotografia, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 108-112.

Els obrers


era mestre d’escola, obtingué la pertinent llicència d’obertura con el objeto de colocar en ella a su cuñado. O, si més no, aquestaés l’acusació que féu el consistori franquista. Denunciaren aquella escuela clandestina, portada per un individuo de pésimos an-tecedentes, i clausuraren l’acadèmia en novembre del 1954,1028 per a disgust de l’alumnat i dels pares. En l’actualitat, el carreron es localitza l’Institut d’Educació Secundària ‘Porçons’ s’anomena ‘carrer de Julián Juan Mompó’. Però en aquella època, lescoses no eren gens fàcils. El secretari de l’ajuntament, Domingo Batlle, criticava els maestros clandestinos que tractaven d’educarels joves i afirmava –en informes oficials– que cualquier ‘pelanas’ (perdón por la palabrota) se cree capacitado para dar clase ycobrar sus buenas pesetas, sin tener nociones de pedagogía, y aun sin ni siquiera de cultura general.1029

Tampoc les iniciatives culturals delsjoves, en matèria de teatre, eren vistesamb bons ulls pel consistori dictatorial.L’alcalde falangista Alfredo Castelló Silves-tre havia imposat una multa de 10 duros(50 pessetes) a José Barber Barber i JoséJuan Aparici, l’endemà de Reis del 1951 (7de gener). I és que havien deixat interpre-tar un sainet que es coneix que feia al·lu-sions vetlades a coses de temàtica sexualo anticlerical implícita. Si no, no s’explica lasanció por permitir la puesta en escena, enel local ‘Cinema Palacio’, de su propiedad,de una obra que atentaba contra los santosprincipios de nuestra Santa Religión, ha-ciendo burla de ella. Ja n’hi havia prou de

303



1029 AMAM, Llibre 737, f. 9, Pla triennal dels anys 1956-1958.

Carrejant materials

El comboi que portà l’obra del Patronat


tolerar semejantes desacatos. Ah! I quedaven advertitsque ho havia de comunicar de seguida al GovernCivil.1030

El vell teatre-cine d’Aielo tenia una cabuda per avora 500 persones, con sillas de enea (...) y bancos, enel vulgarmente llamado ‘gallinero’ (1952).1031 L’entradaen escena de l’empresari d’oci Adolfo Mira Vidal, quereformà aquesta sala d’hivern i en construí un altred’estiu (1957-1960),1032 animaria la vida cinematogrà-fica aielonera; reforçada amb la legalització del cine delPatronat (1957), que ja oferia algunes sessions pel1956.1033

En el camp de la pilota valenciana, destacaven lesfigures locals d’Amadeo, Leandro, ‘els Luentins’, ‘Barrera’ i ‘els Coll’.1034 Amadeo, jugador corpulent i sense rival, era el ‘rei delraspallot’ aleshores, quan ‘Juanito Batalla’1035 s’encarregava d’arreglar partides de pilota i partits de futbol.1036

Ja en la dècada dels seixanta, se succeïren en l’alcaldia el mestre Manuel Bermúdez Fuentes (1961-1962), Rosendo SanzBelda (1962-1965) i Juan Antonio Juan Sancho, que exerciria el càrrec fins a l’arribada de la democràcia (1965-1979). En elsanys 1962-1963 es renovaren les depen-dències de la casa consistorial,1037 i entrel’any 1961 i el 1965 s’executaren les obresde sanejament, conducció i distribució d’ai-gua potable a domicili, des del pou deMollà.1038 El servei de recollida de fem esposaria en marxa el 1965, amb l’adquisiciód’un furgó ad hoc.1039 A continuació es mi-lloraria l’enllumenat elèctric del poble(1965-1966)1040 i es projectarien les Esco-les Noves (1967-1970).1041


304

Acte d’inauguració del Patronat


1031 AMAM, Llibre 735, f. 12.



1034 LLOPIS BELLA, Fèlix, La pilota valenciana, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

1035 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Adiós a Juanito ‘Batalla’, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 99-102.

1036 COLOMER, M., I de Ayelo al cielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 135-136; BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los deportes de Ayelo, dins Aielode Malferit en festes, 1988, s. p.


1038 AMAM, Caixa 831, docs. 2 i 4; Caixa 832, doc. 2; Caixa 855, doc. 10; Caixa 939, doc. 1.




La biblioteca del Patronat


305


1042 Us remetem al capítol de geografia.

1043 AMAM, Caixa 958, doc. 7; Caixa 929, doc. 34; Caixa 777, doc. 5.


El dia de la primera pedra de la Cooperativa, 1955

Primera pedra de la Cooperativa Agrícola

La modernització de la societat i la crisi de l’economia rural tradi-cional expliquen el deteriorament del medi natural. Si el riu ja estavacontaminat des dels anys cinquanta –i obligaria a traslladar ‘La Clariana’a Vila-real el 19661042–, la serra l’havien abandonada els llenyaters d’an-tany. S’explica així la reiteració dels incendis forestals que afectaven so-vint el terme (1961, 1962, 1969...).1043 En el gran incendi que afectà laSolana els dies 16-20 d’agost del 1969, l’ajuntament allistà 253 jovesdel poble per a fer-los anar a apagar el foc, i evitar que es propagara iho llançara tot a perdre. Hi acudiren també les forces de la GuàrdiaCivil de la contornada i reforços de l’Exèrcit espanyol.

Al poble, les coses també canviaven a marxes forçades; com els rit-mes musicals, els pentinats i la indumentària. Pel 1965 encara circulavenpels carrers 71 carros, la majoria pensats per a transportar entre 800 i1.200 kg de càrrega.1044 Però ja eren menys els animals de tragí i llau-


rada: 15 cavalls, 152 matxos, 14 mules, i 65 ases i rucs.1045

Prompte desapareixerien les cavalleries, això no obstant,per a donar pas a les mules mecàniques amb rotovàtor, elsremolcs, les furgonetes i les mobylettes amb el cabàs pled’herba d’alfals. El camp valldalbaidí es mecanitzaria ràpi-dament abans del 1970. De moment, ja hi havia matriculatspel 1966 els següents vehicles a motor: 8 furgonetes, 8tractors, 26 cotxes, 23 camions i 322 motos.1046 Els senyalsde trànsit als carrers es col·locarien el 1968,1047 i comptarenamb l’oposició dels veïns del carrer de Valls, que s’oposa-ven a la circulació rodada per allí dins, ja que els cotxes iles motos ho estaven envaint tot, fins a l’últim racó delpoble.1048

Amb tot, el nivell de vida mitjà dels aieloners era sensi-blement inferior al dels valldalbaidins de poble industrialit-zats. Segons estadístiques del 1963, Aielo comptava amb17 cotxes (mig vehicle per cada 100 habitants), enfront dels170 d’Albaida (3,4 per cada 100 habitants) o els 210 d’On-tinyent (1,04 per cada 100 habitants). Aielo comptava solsamb 18 receptors de televisió aquell any, enfront dels 60existents a Agullent, els 140 d’Albaida o els 140 d’Ontiny-ent. Albaida tenia també 256 telèfons (1 per cada 19 habi-tants), mentre que Aielo de Malferit en tenia 94, que eren1 per cada 34 habitants. L’agrarisme del municipi era evi-dent en qüestió de números, i feia insignificant la immigracióde forasters: tan sols algunes famílies d’Albacete. A Agullent,en canvi el 15% de la població activa la conformaven im-migrants ‘castellans’ (de Múrcia, Albacete i Andalusia). Al’Olleria, aquest percentatge s’elevava ja el 1963 al 20%de la població activa i al 7,2% del total del cens: unes 350persones.1049

A més a més, les poques indústries que hi havia al pobleeren de caràcter artesà i tradicional: barbats, licors, cistelles,garrafes, folres de garrafa... No era, que diguem, un mos-trari molt tecnològic ni capdavanter. I una empresa que hihavia gran, ‘La Clariana’ d’Ontinyent, se n’anava ara a Vila-


306

1045 AMAM, Caixa 715, docs. 7 i 27.




1049 MONTÉS, Vicente Luis, La Vall d’Albaida: estudio socio-económico,dins Escala, 9, 10 i 11, Ontinyent, 1964, p. 8; reed. dins Alba, 5-6,Ontinyent, 1990-1991, ps. 372-382.

Típic matrimoni d’ancians, a la porta de casa

Dijous de cassoleta: xiquetes amb llacets al cap

Neu a l’Eixample


real (1966). En el programa de festes del 1968, la Vidriera Ayelense, la gran factoria del poble, ocupa la contraportada. En planesinteriors s’anuncien 12 viveristes de ceps de planta americana (Marino Beneito, Santiago Barber i germans, Juan Antonio Juan,Emilio Castelló, José Martínez Martí, José Ramón Juan, Joaquín Barber, Juan Egea ‘Sòria’, els germans Vidal, Vivers Bataller, JuanSanchis i Fermín Martínez); les destil·leries de J. Juan Mompó i F. Silvestre; l’importador de fusta i exportador d’artesania SantiagoBarber (empresa revelació, per la seua originalitat: exportava artesania espanyola a Europa, en vagons de tren); el taller de ma-quinària agrícola de José Ferri; les confeccions tèxtils de Mira i Rosendo; la Cooperativa Agrícola (almàssera, celler, vivers, fruitesi subministraments); quatre tallers de folrat de garrafes amb vimen (Antonio Castelló, Rafael Martínez, Salvador Rico i germans,i Francisco Vidal; encara que n’hi havia molts més); la fàbrica de plàstic –novetat– de José Sanz; el taller de motos de JoaquínCastelló; les granges avícoles de San Juan i Miquel Martí; les fusteries de José Castelló i Emilio Sanz; la fàbrica d’algeps de ‘Solera’;els germans Navalón, contractistes d’obra de vila; l’oficina de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, al carrer de l’Església; més algunstransportistes, bars, carnisseries, botigues, etc. Comptat i debatut, es tracta d’un teixit microempresarial molt diversificat i inte-ressant, de cara al futur; però no per a un temps en què creixien extraordinàriament les fàbriques de mantes i tovalloles de laregió d’Alcoi-Ontinyent. Els jornals d’aquelles empreses eren més interessants que els d’ací i motivaven, en més d’un cas, l’e-migració laboral de joves del poble.

Entre els joves que es quedaven al poble, l’afició per la música era creixent, amb un important protagonisme per part de les dones.L’etnògrafa Maria Teresa Oller, que visqué durant alguns anys a Bèlgida, rescatà de viva veu en els anys seixanta cançons populars

307


El tradicional esmorzar de les festes de Sant Llorenç


d’Aielo que, gràcies a ella, no s’hanperdut en l’oblit.1050 Josefa CastellóFerriol, ‘la Nàssia’ (nascuda a Valènciael 1916), que comptava amb expe-riència professional en rondalles desdels anys trenta, i en pel·lícules costu-mistes de postguerra, fundà la Ronda-lla ‘Re-do-la’ (1962-1963), queparticiparia el 1966 en el II Festival dela Cançó de Primavera, a Alcázar deSan Juan, i en emissions de ‘Radio Va-lencia’; a més de celebrar serenates alPatronat i participar en les festes delFondo.1051 Per la seua banda, JosefaBataller Aparici (‘Pepica la Xales’) des-tacaria com a cantant en les orquestresde moda dels primers seixanta, comara ‘Amadeo y sus Muchachos’.1052

La dècada prodigiosa progressaria despréscap a agrupacions musicals més rítmiques, po-peres i marxoses; ye-yés, com solia dir-se ales-hores. S’obririen sales de ball,1053 precedentde les modernes discoteques. I proliferarenconjunts de joves imitadors a la seua manerade ‘The Beatles’ i uns altres grups de la novasocietat de masses global. Primer foren ‘LosMelódicos’ i ‘Peligro’ i, en acabant, ‘La Troya’(1970), una orquestra mítica i de llarga vida,que ha interpretat tota sort de gèneres musi-cals durant anys, per desenes de pobles va-lencians.1054

Ara bé, tots els músics del Aielo del seglepassat quedarien eclipsats per la figura d’uncantant irrepetible, que representava de la‘nova era’ de la música pop comercial a l’estatespanyol: Luis Manuel Ferri Llopis, ‘Nino Bravo’, nascut a Aielo de Malferit el 3 d’agost del 1944, i mort en accident de trànsit,


308

1050 JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Queridos ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 126-127.

1051 BELDA TORRIJOS, Salomé, Josefa Castelló Ferriol, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 98-101; CASTELLÓ, Josep, Han pasado treinta años...y parece que fue ayer, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 80-81.

1052 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Josefa Bataller Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 89-91.

1053 Com la que solicità obrir l’any 1966 Juan José Martínez Valverde, al carrer de Baptista Aparici. Vid. AMAM, Caixa 720, doc. 42.

1054 BATALLER MIRA, Lucía, Troya: vint-i-cinc anys de festa, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 92-93.

Un descapotable al Passeig, 1957

El quiosc de l’Eixample


el 16 d’abril del 1973, quan encara no havia complit els 29 anysd’edat.1055

Luis Manuel es traslladà a València sent un xiquet, amb els seuspares, al barri de Sagunt. Als 16 d’anys compaginava la seua faena enuna joieria amb les actuacions amb el trio musical ‘Los Hispánicos’(1962). Dissolt aquest grup, ‘Manolito’ –com el coneixien els seusamics de València– substituí el cantant de ‘Los Supersón’, que estavade baixa per accident de trànsit. El servei militar a Cartagena fou unobligat parèntesi, després del qual debutà de cantant solista en el Fes-tival de la Cançó de la Vall d’Uixó (1968). Després d’algunes actua-cions frustrants, per falta de padrins, signà un contracte amb la casa‘Fonogram’ de Madrid, i es presentà al Teatre Principal de Valènciaamb el nom artístic de ‘Nino Bravo y Los Supersón’ (16 de març del1969). Mesos després, la discogràfica li adjudicà la cançó ‘Te quiero,te quiero’, del conegut compositor Augusto Algueró; que prèviamenthavien gravat Raphael, Lola Flores i Carme Sevilla, però que no haviaeixit al mercat. Nino Bravo convertiria aquell tema musical en lacançó de l’estiu del 1970, i es llançaria definitivament a la fama.

Després vindrien els èxits de ‘Noelia’, ‘Ésa será mi casa’,

‘Un beso y una flor’, ‘Libre’, etc., temes desti-nats a convertir-se en clàssics –inimitables, perla veu que els cantava– de la música pop his-pànica. En el Festival de Benidorm del 1970Nino Bravo quedà segon, per darrere de JulioIglesias. En la tardor d’aquell any, participà elcantant d’Aielo en el programa ‘Pasaporte aDublín’. I encara que l’elegida per a represen-tar Espanya en ‘Eurovisió’ fou Karina, NinoBravo s’hi consolidà com un dels cantants mésfamosos i reconeguts del país. El 21 d’abrilcontragué matrimoni amb Amparo MartínezGil i marxà a l’Argentina per a actuar a BuenosAires. Actuaria aquell any 1971 al passeig del’Eixample d’Aielo, en benefici de la restauracióde l’antic parvulari.1056 En gener del 1972 nas-qué la seua primera filla, Amparo, quan Nino

309


1055 ORTIGUEIRA FAUS, Guillermo-J., Nino Bravo: historia de un hombre bueno, Tipogr. de J. Doménech, València, 1973; FERRER CAMARENA, José, Recuerdovivo de Nino Bravo, dins Aielo de Malferit en festes, 1973, s. p.; BELDA UREÑA, Rafael, Recordando a Nino Bravo, , dins Aielo de Malferit en festes, 1993,ps. 51-55; FUENTES, Francisco-Javier – GUERRERO, Isaac – LEDESMA, Darío, ...I se’n va anar fa trenta anys, dins JUAN, Isabel (coord.), Aielo de Malferit.Memòria viva de Nino Bravo. 1er. Encontre de fans, familiars, amics, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002 (1a.), 2003 (2a.), 2008 (3a.), ps. 5-15; DELMONTE,Pere – MORAGUES, Ximo, Homenatge a Nino Bravo. Llibret de la Falla ‘el Xarco’, Catarroja (l’Horta), 2004; RANDA, Boro, De Manolito a Nino Bravo: lashistorias jamás contadas, Ediciones Generales de la Construcción, València, 2007; ORTIGUEIRA FAUS, Guillermo-J., Nino Bravo. Y la voz se hizo mito, Carena,València, 2007; AIELO de Malferit, cuna de Nino Bravo,Patronat Provincial de Turisme ‘València Terra i Mar’, Diputació de València, 2009.

1056 JUAN, Isabel, Crònica de l’homenatge d’Aielo de Malferit a Nino Bravo en 1998, dins JUAN, Isabel (coord.), Aielo de Malferit. Memòria viva de NinoBravo. 1er. Encontre de fans, familiars, amics, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002 (1a.), 2003 (2a.), 2008 (3a.), ps. 16-21.

El projector de cinema, des d’on projectava les pel·lícules JuanJuan Martí

La infantesa del cantant Nino Bravo, al museu d’Aielo


preparava el seu tercer àlbum, ‘Unbeso y una flor’, amb el qual obtinguéun gran èxit a Espanya i Hispanoamè-rica. En novembre, representant Espa-nya al Festival de Rio de Janeiro, li fouarravatat el primer premi per una irre-gularitat de vot, comesa en desfavorseu. Setmanes després, veia la llum ‘Mitierra’, un disc on s’incloïa la cançó‘Libre’. El 14 de març del 1973 realitzàla seua darrera actuació a València, oncantà l’Himne Regional.

Un mes després, cap a les 10,15hores del 16 d’abril, quan viatjava NinoBravo a Madrid, en companyia del gui-tarrista José Juesas i del ‘Dúo Humo’, el BMW que duien se n’eixí de la ‘nacional-III’. El cotxe, que conduïa el cantant, pegà unesvoltes de campana, a l’alçada de la localitat manxega de Villarrubio. El conductor perdria la vida, quan el conduïen a l’hospitalmés pròxim (Madrid), situat a 80 km. Havia mort Luis Manuel Ferri, però el cantant Nino Bravo seguiria vivint, a través delstransistors i tocadiscos de l’època, fins als nostres dies, com a mite i un clàssic que és de la música contemporània.


310

Diferents equips dels anys cinquanta


Després d’un disc pòstum, recentgravat, que contenia el tema ‘América,América’, vingueren l’homenatge al can-tant, a la Plaça de Bous de València (12de setembre del 1973); el naixement dela seua segona filla, Eva María (novem-bre), i, en fi, distintes reedicions disco-gràfiques, audiovisuals, programes detelevisió, clubs de fans, biografies, mu-seus, planes web, musicals de teatre,etc., que mantenen viva la memòria i laveu del cantant d’Aielo de Malferit finsals nostres dies.

Tornem anys arrere. Mentre Ferri debutava amb ‘LosHispánicos’, al seu poble natal s’estrenava camp de futbol,i l’atleta Joaquín Castelló Penadés triomfava en l’atletismeprovincial (1962).1057 L’economia local es mostrava bo-iant i les festes del 1962 foren les primeres de l’era mo-derna: s’estrenà la representació d’una reina de festes icort d’honor (María Pilar Juan Mompó i les seues huitdames),1058 i es reprengué la festa de Moros i Cristians,en desús des la Guerra Civil. El 22 de novembre del1961, vint-i-dos treballadors de la fàbrica de vidre pro-posaren recuperar ‘els moros’, i l’ajuntament acceptà

col·laborar. Així que s’organitzaren les dues primeres comparses, els‘Serratella’ i els ‘Oleyanos’, i les festes d’aquell any foren un gran èxit.1059

Més avant es formarien els Barbárabes(1962), els Caníbals (poc des-prés), els Bucaneros(1969), els Contrabandistes (1970), els Nòmades(1977), i la festa s’acabaria d’arredonir.

La parròquia, que, en aquell temps de ‘modernor’ laica i de crisi del‘nacionalcatolicisme’, anava perdent protagonisme, tractà de recupe-

311


1057 BELDA UREÑA, Rafael, Hombres que dejan huella... D. Manuel BermúdezFuentes, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 62-63.

1058 A les quals s’afegirien, a partir del 1979, la reina i cort d’honor infantils. Cfr.BELDA UREÑA, Rafael, Dedicado a nuestras reinas, dins Aielo de Malferit en fes-tes, 1996, ps. 86-87. La tradició de les reines de festes perduraria fins al 2005.Vid. JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Mari-Isabel Ruiz Castelló, reina de festesdel 1963, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 147-148.

1059 MATEU BELDA, Miguel, Las fiestas de otros tiempos, dins Aielo de Malferit enfestes, 1986, s. p.; SANZ BELDA, Rosendo, Allá por el año 1961, dins Aielo deMalferit en festes, 2003, ps. 138-139. Colla d’amics, al camp de futbol de l’Era, 1953


rar-ne el 1963, amb la ‘Santa Missió’ dirigida pels franciscans d’Ontinyent. Ferenuna gran creu de fusta –dos pins travessats–, que beneïren mossén Joan Sanchisi el pare Perona, franciscà, i la portaren en el camió d’Eliseo ‘Tabaquera’ (17de març) fins al molí paperer. Les dones portaren aigua i els homes obraren lacreu, que quedà plantada dalt la carena de la Serratella.1060

L’afició al teatre rebria també un cert impuls a partir del 1967, amb laconstitució d’una agrupació de joves aficionats al sainet, que representavenamb caràcter benèfic, sobretot en festes. També era el temps dels guatequesjuvenils i del ‘Club Cultural’ dels joves, en el context d’una generació quereunia formació educativa i ganes de participar de la vida pública.1061

A l’inici de la dècada dels setanta, Aielo de Malferit era una població emi-nentment agrícola, preocupada a eixamplar i pavimentar els camins rurals(1971-1976),1062 en resposta a la mecanització del camp. També calia pavi-mentar i asfaltar els carrers, per damunt dels vells empedrats de l’antigor, pera fer més còmode el trànsit de 15 vehicles agrícoles, 39 motocultors, 35 trac-tors, 10 motocarros, 155 turismes, 244 motos, 24 furgonetes i 49 camions(1972).1063 Els productors de vara i barbat, un sector fonamental per a l’eco-nomia local, s’ajuntaren el 1977 en forma d’Associació Local de Xicotets i Mit-jans Viveristes, per a millorar llur presència als mercats estatal i exterior.1064

Mentrestant, els regants de l’horta acusaven la contaminació de l’aigua riu d’On-


312

1060 La SANTA Missió, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 104.

1061 GRUP de Teatre Aielense, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, p. 117.


1063 BATALLER, Salvador i al., Agricultura y mecanización, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

1064 JUAN SANZ, Rafael, Memoria de la Asociación de Viveristas de vid de Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, p. 76.

Un ramat d’ovelles pasturant pel jaç del riuExcursió en carro

Una moto amb sidecar al Passeig


tinyent, que l’estiu del 1973 provocà into-xicacions i pèrdues de collita entre els llau-radors d’Aielo, l’Olleria, Montaverner,etc.1065 Però com la sensibilitat ecològicaencara era una assignatura pendent, supe-rada la crisi, continuaren regant...

Pel que fa a la indústria, la fàbrica devidre anava vent en popa, i reformava ieixamplava instal·lacions el 1976.1066 Re-forçarien el teixit fabril, a partir del 1971,l’empresa ‘Textil D’Agostino’, amb capitalforaster (més coneguda com ‘la fàbricadel tío de la Veta’),1067 i algunes de menorentitat. Per exemple, la ‘Panificadora Aye-lense’, societat de forners del poble, quefuncionà entre el 1976 i el 1994,1068 i lesfirmes productores de cistelles i poals deplàstic, ‘confeccionetes’ semiclandestines,tallers mecànics, etc. Amb tot, el sectorsecundari era percebut com a dèbil perpart del veïnat. I això tenia conseqüènciessocioeconòmiques i demogràfiques evi-dents. Segons l’advocat Alexandre Bata-ller, en un article periodístic del 1970...

...el exceso de mano de obra,sobre todo joven, como consecuen-cia de la mecanización de los culti-vos; cuyo excedente se encaminahacia los pueblos de Onteniente yOllería. Por eso, para retener esteexcedente de población, Ayelo ne-cesita la creación de talleres y fá-bricas, más o menos subsidiarias orelacionadas con las anteriores.1069

Per la seua banda, el mestre d’escolaVicent Escrivà, fill de la Font d’en Carròs, tractava d’analitzar el per què de la paràlisi industrial, en el programa de festes del1972. El diagnòstic apuntava a que la burgesia agrícola d’Aielo havia reinvertit els beneficis del camp en la terra: comprant bancalsd’Albaida o l’Olleria, que la burgesia d’allí venia als llauradors d’ací per a reinvertir capitals en la indústria del tèxtil i del vidre. A

313


1065 La VALL d’Albaida también está contaminada, dins La veu de la Vall (Otanal, 2), Teleclub d’Otos, 1976, s. p.


1067 AMAM, Caixa 881, doc. 23. El fundador era un emigrant de l’Argentina, amb arrels familiars a la Vall d’Albaida (Bèlgida), que es dedicava a fer vetes.

1068 BARBER MARTÍNEZ, Antonio, ‘Ca la Boba’. 75 anys d’història d’un forn, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 131-132.

1069 BATALLER MADRAMANY, Alejandro, Ayelo de Malferit o la tierra, dins Las Provincias, València, 17.07.1970; reed. dins BATALLER, Alejandro, La Valld’Albaida. Terres i gents, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2001, ps. 54-55.

El cotxe de línia de ‘La Concepción’ d’Ontinyent i el cobrador, Juanito Machirant ‘Tomassín’

Julio ‘el Ferrer’ i un SEAT 600


més, l’aposta manufacturera d’Aielo s’orientava a lesgarrafes, l’artesania o els embotits, sectors tradicio-nals i d’escàs valor afegit, cosa que no permetia la

inversió en naus industrials com les que s’alçaven al polígon industrial d’Ontinyent. Així, quan els joves acabaven el cicle escolar,trobaven més fàcil buscar faena a l’Olleria o a Ontinyent, on acabaven comprant-se casa i emigrant. En conclusió: Aielo deMalferit havia esdevingut un rebost de mà d’obra per als pobles veïns, per falta d’emprenedors.1070

En l’especial de festes del periòdic ontinyentí ‘Onclar’ del 1974, l’alcalde Juan Antonio Juan Sancho (1965-1979) apareixiaretratat amb la camisa blava de la Falange, i baix d’una àguila imperial, escenografia pròpia de la II Guerra Mundial, que donavauna imatge retrògrada d’Aielo. El titular de l’entrevista feia gala d’un optimisme desbordant: ‘El éxodo migratorio, resuelto con lacreación de nuevas industrias’. Però en el contingut es feia constar que d’això, res; que estava pendent captar inversors.1071

Encara com el sector de la construcció, almenys a petita escala, havia absorbit una part de la mà d’obra excedentària del


314

1070 ESCRIVÀ, Vicent, Aielo i la industrialització, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

1071 Onclar, Ontinyent, dijous 1 d’agost del 1974.

El forn del Raval Portant la cassola al forn del Raval

Les dones del magatzem

La tendeta de Caralampio, al Carrer Major, 1969


camp. El cens d’indústries del 1977 ens aporta les dades següents: 39 obrers de vila, 6 fàbriques de teixits, 3 d’aiguardents ilicors, 3 de cistelleria de vimen, 2 de plàstic, una de vidre, una d’algeps, una de mobles, una d’articles de formigó, tres terrers,una planta d’extractes d’oli industrial, una panificadora, una ferreria, 3 ferreteries, un escorxador, un celler, una almàssera, 4llanterners (fontaners) i un llumener.1072

L’ajuntament s’esforçava aleshores a millorar les condicions de vida de l’extens nucli antic, amb obres de sanejament alscarrers de Sant Llorenç, els Santa de la Pedra, les Eres, el Fondo, etc. (1971). L’any 1974 s’executaren obres de millora ieixample de la xarxa d’aigua potable, a partir del pou de Mollà1073 i el 1975 s’acabava la pavimentació dels carrers.1074 Això noobstant, moltes cases de la part antiga anaven quedant-se buides: la burgesia propietària de les cases grans d’antany vivia aValència i molts fills de llauradors se n’havien anat a viure a les finques de pisos de la part nova, o de poblacions pròximes.1075

La televisió era ja l’electrodomèstic rei de la casa, i el Teleclub esdevenia un lloc de trobada i d’iniciatives culturals juvenils (1971).1076

315


Refrescant al bar Passejant per l’Eixample

La OJE: la joventut de la Falange




1075 VALOR GADEA, Josep, Gent del ‘Fondo’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

1076 AMAM, Caixa 837, doc. 29; MARTÍ SANZ, Ricardo, Nuestro teleclub, dins Aielo de Malferit en festes, 1971, s. p.


El cine, en canvi, acusava una certa crisi –sobretot el d’estiu, enderrocatel 19761077–, encara que el ‘Cine Palacio’ continuava congregant mul-tituds cada cap de setmana. L’empresari del cine, Adolfo Mira Vidal,obriria el 1978 les portes de la seua famosa discoteca –la Discotecad’Adolfo–, en plena època de John Travolta, pantalons acampanats,boles de cristall i ‘febre del dissabte la nit’. Per a les festes del 1979, ladiscoteca d’Aielo, concorreguda per joves del poble i forasters, anun-ciava baile tarde y noche per als dies 1 al 8 d’agost. En aquelles festes,ja era un costum consolidat –des del 1976– el de celebrar els morosel mig any. La desena de filades existents havien constituït el 1977 laSocietat de Festers, el primer president de la qual seria Jorge BeneitoRevert (1978-1979).1078

El futbol local, en canvi, travessava per una fase de crisi, de la que eixiria el 1978, gràcies a l’entusiasme de José Luis Sebastiáni Juan Bataller Vila (‘Juanito Batalla’), que ajuntaren joves aficionats del poble –alguns d’ells, fills de jugadors– per a fer entrarl’equip en la lliga de 3a. Regional (1978-1979).1079

Mentre tot açò s’anava arreglant, la mort de Franco (1975) donava pas a la transició democràtica. Els vells socialistes de laRepública començaven a opinar públicament, després de molts anys de por i de silenci, i els joves d’idees progressistes mani-festaven llur predilecció per la ‘nova cançó’, les llibertats, i les reivindicacions autonòmiques i laborals. A més a més, i des del’escola, començava a reivindicar-se l’ús públic del valencià, la llengua pròpia, marginada i reprimida pel règim franquista.

Destacaria en el camp de la recuperació lingüística el mestre Vicent Escrivà (1968-1972), que escrivia en valencià al programade festes i que promogué la normalització ortogràfica del topònim ‘Aielo’.1080 En els anys 1976-1977 publicaria en ‘Las Provincias’,amb el pseudònim ‘Lluc Morant’, un curs de valencià per a xiquets.1081 Prompte es desencadenaria una pugna cultural absurda


316


1078 MARTÍ, Ricard, 25 Anys de l’Associació de festes, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 176.

1079 BELDA UREÑA, Rafael, Segunda etapa del C. F. Ayelo (1978-1980), dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 101-106.

1080 ESCRIVÀ, Josep l’, Aielo (un topònim gairebé desconegut), dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València,1985, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 441-448.

1081 ESCRIVÀ, Vicent, Els xiquets i la llengua, dins Las Provincias, València, gener 1975 – maig 1976; reed. per CASANOVA, E. (ed.), Els xiquets i la llengua,Denes, Paiporta, 2003.

I Ceuta i Melilla, per a qui…?

Una excursió del Patronat


–la ‘Batalla de València’ (1977-1984)–entre regionalistes conservadors (‘blave-ros’) i nacionalistes progressistes (‘catala-nistes’), que afectaria l’Aielo dels anys dela transició i que tindria seqüeles políti-ques en la dècada dels huitanta.1082 Aixòno obstant, a la fi del procés, el valenciànormatiu acabaria ocupant quasi tots elsàmbits de la vida pública.

De moment, els aieloners votarenmassivament a favor de la Constitució del1978: 853 vots a favor, 30 en contra, 25de blancs i 8 de nuls.1083 En els comicismunicipals del 1979, els electors recolza-ren majoritàriament la candidatura del’Associació Independent (6 regidors), en-front de les de la formació liberal Uniónde Centro Democràtico-UCD (4 regidors)i el socialdemòcrata Partit Socialista delPaís Valencià – Partido Socialista Obrero Español, PSPV-PSOE, que obtingué un sol escó al consistori. Francisco Barber Barberseria el primer alcalde de la democràcia restaurada (1979-1983).1084 En les eleccions municipals del 1983, la candidatura de

Joan Bravo Escuriet –director del Col·legi Públic‘San José de Calasanz’– obtingué 6 escons al con-sistori, enfront dels 4 de l’independent Carlos Mar-tínez d’Agostino, empresari tèxtil, i d’un últimregidor, també independent. Joan Bravo continuariad’alcalde, després de consolidar l’hegemonia socia-lista al poble, fins al 1995. La seua vocació políticael portaria després a exercir de diputat de Culturaa la Diputació Provincial pel PSPV i a presidir laMancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, en-titat constituïda el 1984.1085

La sociologia electoral d’Aielo en la dècada delshuitanta –quan Felipe González governava a Madridi Joan Lerma a València– es manifesta en els resul-tats electorals de les generals del 1986: 1.333 votsal PSPV-PSOE (socialdemòcrates amb sensibilitatnacionalista), 673 vots al PP (conservadors), 170 alCDS (liberals nostàlgics del president Suárez), 96 aUnió Valenciana-UV (formació ‘blavera’: regionalis-

317


1082 Fou aquell un enfrontament sociològic molt exitós, provocat entre valencians pel govern central de la UCD per a frenar l’avanç del PSPV-PSOE, on lesdiferents opcions extremes (regionalisme espanyolista i tardofranquista, anticatalanista; contra pancatalanisme independentista i marxista, antifolclòric)feren inviable un ‘nacionalisme valencià’ de trellat, i buidaren de contingut l’Estatut i de vots nacionalistes les urnes.


1084 AMAM, Caixa 27, fs. 42-44.

1085 En octubre del 1987, saltaria a la premsa així mateix perquè patí un presumpte atemptat: li cremaren el cotxe.

Gimnàstica sueca al pati de les escoles, per a elles

I competició d’atletisme, per a ells


tes conservadors anticatalanistes), 27 vots a Es-querra Unida-EU (comunistes, que havien perdutmolts electors finalitzada la Transició, en benefici delPSPV-PSOE).1086

El tímid recolzament electoral a Unió Valenciana,formació important a València-ciutat però de pre-sència anecdòtica a la Vall d’Albaida, es deu a la des-tinació d’Hèctor Villalba Chirivella (Almussafes,1954) a l’escola d’Aielo, on exercia el magisteri.Hèctor, successor del líder carismàtic del partit, Vi-cente González Lizondo, seria diputat en Corts Va-lencianes (1987-1999) i president de les mateixesCorts (1997-1999), just abans de l’afonament elec-toral de la formació política i de la seua absorció pelPartit Popular (1999).

Aspectes sociopolítics a banda, el poble d’Aieloassistiria a múltiples novetats i reformes, destina-des a assolir serveis públics, de cara a la societatdel benestar. Es consolidà l’escoleta infantil ‘LaSerratella’ (1978-1981); es millorà la dotació d’ai-gua potable, amb un nou pou de Mollà (1981);1087

començà a funcionar el nou centre escolar i a edi-tar-se un ‘Butlletí d’Informació Municipal’ (1983);obrí les portes una oficina d’informació juvenil(1985); s’instal·laren a l’Hospital-Beneficència labiblioteca, la llar dels jubilats i l’aula de cultura(1984-1987);1088 s’inaugurà la nova guarderia i elcentre d’higiene, finançats en cooperació ambl’Obra Social de Caixaontinyent (1985-1986);1089

la piscina municipal (1986);1090 la remodelació dela plaça de la Constitució (1986); la restauració del


318

1086 Butlletí d’Informació Municipal, 5, Aielo de Malferit, juliol del1986, p. 8.

1087 V. M. B., Dá de beber al sediento, que él te ahogará, dinsAielo de Malferit en festes, 1995, p. 64.

1088 M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalàriaal segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit,Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntamentd’Aielo de Malferit, 2003, p. 128; JUAN COLOMER, Mª.Jesús, Adéu a l’antic hospital, dins Aielo de Malferit en festes,2007, ps. 113-116.

1089 Butlletí d’Informació Municipal, 4, Aielo de Malferit, març del 1986.

1090 Ibídem, 5, juliol del 1986, p. 9.Un convit familiar

Interior domèstic i família dels anys seixanta

Els xiquets de la Rondalla ‘Redolà’


portal del Carme o de l’Aigua (1986); la catalogació de l’arxiu municipal (1986-1987);1091 la casa de Cultura (1987);1092 lareforma del Patronat (1988-1989),1093 etcètera.

L’agricultura (un 20% dels actius el 1981) pesava encara molt en una economia local ja més industrialitzada (54% de la po-blació activa), on també hi havia obrers i constructors (11% dels obrers) i un sector serveis encara poc desenvolupat (15%).1094

El 1987, a títol de curiositat, alguns veïns es beneficiarien de 400 dels 1.900 milions de pessetes que una administració de loteria

319


1091 SANZ MURO, Josep-X., L’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, dins Alba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 175-191.

1092 Butlletí d’Informació Municipal, 7, Aielo de Malferit, abril del 1987, p. 6.

1093 El PATRONATO, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 77-80.


La creu de la Santa Missió de l’any 1963



320

1095 Levante, València, 14 de juny del 1987, p. 28.

1096 JUAN SANZ, Rafael, Memoria de la Asociación de Viveristas de vid de Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, p. 76.

1097 JUAN, Mª. – SANZ, Mariló, La Biblioteca d’Aielo ‘Degà Ortiz i Sanz’, mirant per la història, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 41-43; JUAN, Mª.Jesús – SANZ, Mariló, ‘Això va anar i era... Animació a la lectura en la Biblioteca Pública Municipal d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz iSanz’, núm. 2, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001; JUAN COLOMER, Mª. Jesús, 50 Anys d’història: Biblioteca Pública Municipal ‘Degà Ortiz i Sanz’,dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 165-171.

1098 JUAN, Maribel, A ballar les danses..., dins Boletín Informativo del Club Cultural y Recreativo de Ayelo de Malferit, 1982, p. 3; M. J. – M. Ch., De 1898 a1983, dins Aielo de Malferit en festes, 1983, s. p.

1099 Butlletí d’Informació Municipal, 4, Aielo de Malferit, març del 1986.

Els Reis de l’Orient arriben a Aielo en cotxe

d’Ontinyent havia repartit.1095 Els viveristes havien patit una crisi de rendiments pel 1983-1984, però l’entrada d’Espanya en lafutura Unió Europea els hauria de compensar en un futur imminent, gràcies a les subvencions agràries per a l’arrancada devinyes. El 1992 formaven part de l’associació viverista 132 llauradors, dels quals 75 es dedicaven a la producció i comerç debarbats, i els 57 restants, solament a la producció de vara.1096

En els anys huitanta, així mateix, demostrà Aielo ser una societat madura, democràtica i molt activa, en els camps de lacultura associativa, l’esport, la música i l’art. A l’activitat del Club Cultural y Recreativopresidit per José Sanz Martí (1981-1983),que publicava una revista, succeiran les activitats d’animació lectora de la Biblioteca (dirigida des del 1979 per Mª. Jesús JuanColomer),1097 les setmanes de la Natura, els cicles de cinema, etc. Un grup de joves, recolzats pel Club Cultural, i per diferentspersones majors, començà a retrobar les danses tradicionals, tan importants antigament en les festes d’Aielo (1981).1098 Promptees formaria el Grup de Danses ‘la Solana’ (1983), que interpretarien ‘la Jota’ i ‘l’U d’Aielo’ en la XI Festa de la Dansa de la Valld’Albaida, celebrada al poble en setembre del 1986.1099 El 20 de novembre del 1983, a més, es presentava al cinema del


Patronat la ‘Unió Musical Ayelense’, constituïda després de moltsanys de silenci bandístic, i dirigida (1983-1986) per Antonio GarciaAlbert. El 1987, després d’haver obtingut el primer premi en l’en-trada de bandes de música d’Ontinyent, la jove agrupació ja estavaplenament consolidada.1100

Un punt i a banda mereix la figura musical de Llorenç BarberColomer, músic, compositor i escenògraf nascut a Aielo de Mal-ferit el 1948; que ha sabut combinar en la seua trajectòria les Be-lles Arts d’avantguarda i la música postmoderna. Aprengué de samare a tocar el piano, abans d’estudiar al Conservatori de Valènciai traslladar-se a Madrid el 1972, des d’on creà grups de músicaexperimental i ‘d’acció’. S’ocupà de l’aula de música de la Univer-sitat Complutense de Madrid (1979-1985) i féu recitals de cam-pana, amb un peculiar carilló portàtil que passejà per Lisboa,Brussel·les, Nova York, París, San Diego, Barcelona, Londres,Aielo (un concert de campanes, el 29 de juliol del 19871101), etc.Ha col·laborat amb Ràdio Nacional d’Espanya, i en música per apel·lícules i programes de televisió; a banda de fer concerts encampanars i d’explorar noves fronteres com a compositor, crítici musicòleg.1102 A partir del 1994, posaria en marxa el festival d’artexperimental ‘Nits d’Aielo i Art’.

321


1100 BELDA TORRIJOS, Mónica, Un poco de música, dins Aielo de Malferit enfestes, 1988, s. p.; RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música i laseua federació. Historia de las sociedades musicales de la Comunidad Valen-ciana, Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, València, 1993, ps. 492-493; SANZ, Chelo – CAMPOS, María – FORNÉS, Mati,Miguel A. Sarrió Nadal, 10 anys amb nosaltres, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 110-111; MALCHIRANT, Miguel – REQUENA, Carlos, 15anys amb il·lusió, i per molts més, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 103-105; JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradición en Ayelo de Malferit.Desde los orígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – Universitat Politècnica de València, València, 2003, ps. 31-37; UNIÓ MUSICAL,Unió Musical d’Aielo, 25 Aniversari, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 119-120.

1101 Vegeu el programa de festes patronals del 1987.

1102 Butlletí d’Informació Municipal, 5, Aielo de Malferit, 1986; VIDAL, O., Per qui tanyen les campanes?, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, p. 82.

Servint a les amiguesLa rondalla d’Aielo, en unes noces

La gala del Patronat de l’any 1965


Festes de Sant Llorenç

La presentación de la reina de festes


322

1103 BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo C. F. (1983-1986), dins Aielo de Mal-ferit en festes, 2004, ps. 135-142.

1104 SEBASTIÀ, J. L., Deporte, dins Aielo de Malferit en festes, 1983, s. p.

1105 Butlletí d’Informació Municipal, 5, Aielo de Malferit, abril 1987, p.12; LLOPIS BELLA, Fèlix, La pilota valenciana, dins Aielo de Malferiten festes, 1984, s. p.; BARBER MARTÍNEZ, Toni, Hombres quedejan huella: Abel Mas Juan, dins Aielo de Malferit en festes, 2007,ps. 118-124.

1106 SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valen-cianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290 (ps. 225-228).

1107 I unes altres, explicades en la part geogràfica de l’obra.

1108 PASTOR, Santiago – OLIVER, Agustín, Diagnóstico de salud de Aielode Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1994, p. 32.

Pel que fa als esports, l’Aielo C. F. se situava en 1a. Re-gional en la temporada 1984-1985, però quedaren els úl-tims i iniciaren una certa decadència.1103 A banda del futbol,hi havia pel 1983 gent dedicada al motoclub (el cross, so-bretot), la columbicultura, la cacera, el tennis de taula, l’at-letisme, el voleibol, l’handbol, el bàsquet, els escacs i lapilota.1104 L’esport valencià per antonomàsia reviscolà pel1984, amb la creació d’una escola municipal de pilotairesi, sobretot, amb l’eclosió del clan dels ‘Leandros’ (I, II i III),que triomfarien pels anys 1999-2003 en la modalitat deraspall.1105

En la dècada dels noranta es produiria un relleu enl’alcaldia, però no en la predilecció dels votants pel PSOE,que apostaren per Francesc Martí Barber (1995-2003).El terme assistia a l’abandonament d’hortes i bancals, perfalta de rendiment de l’agricultura, que estava passant deser una font d’ingressos a temps parcial per a molta gent,a ser un passatemps de jubilats. Solament els productorsde barbats produïen algun rendiment interessant, sobre-tot a partir del 1993, gràcies al desplegament del regadiuper goteig. La indústria es consolidava, a xicoteta escalamicroempresarial (vidre, plàstic, tèxtil, fusta...), gràcies enpart a la traça de l’autovia de la Mediterrània (1995-1996), l’obertura dels túnels de l’Olleria i l’alliberamentde sòl industrial: el polígon dels Serrans.1106 La VidrieraAyelense entraria en crisi reconversora, per circumstàn-cies de mercat,1107 i cediria protagonisme a set empresestèxtils: D’Agostino, Ibermanta, La Gacela de Oro i unesaltres de menor entitat. Aquestes firmes del tèxtil ocupa-ven 178 operaris pel 1992, i travessarien per un bon mo-ment –sobretot, Textiles d’Agostino–, just abans de la crisidel sector, en la dècada dels 2000.1108


L’ajuntament tancà l’escorxador,obeint directrius europees (1993)1109 iadquirí el palau dels Marquesos (1996),per a transformar-lo en casa consistorial,després de successives fases d’interven-ció (1997-2007). L’experiència d’una es-cola-taller ‘La Natura’ on 30 joves esformaven en viverisme, medi ambient ijardineria (1996-1998), trobà continuïtaten les successives escoles-taller ‘Palau deMalferit’ (1998-2007), on es formavenjoves de 16-24 anys en fusteria, electri-citat, fontaneria i obra de vila.1110 S’acabàtambé el Centre Sociocultural (1992-1999),1111 amb local per a la banda, es-cola de solfa, aules formatives d’adults idespatx de treball social (més l’oficina deTurisme, oberta el 2010). L’Institut de

Secundària ‘Porçons’1112 començà a impartir lliçons el 1998-1999(abans de la construcció de l’actual edifici que l’acull),1113 i el noucamp de futbol, amb pista d’atletisme, s’estrenà el 1999.

El 19 de maig del 1990 s’havia celebrat a Aielo la III Trobadad’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida i el 7 d’abril del 2001 secelebraria la XIV.1114 I en juliol del 1994 el gran incendi forestalque calcinà bona part de la comarca, ajudà a sensibilitzar els jovesque constituïren el Col·lectiu Ecologista ‘l’Arcà’ (1995), integratel 1997 en la Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida(CEVA).1115 Els estudiosos de la comarca celebraven en novem-bre del 1996 el I Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, organitzatper l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA). Per als més eu-ropeistes, estava l’agermanament d’Aielo amb Vals-près-Le Puy(França), el 1999. Els aficionats als bous gaudirien de les visites(1993-1994) del jove torero César Oreo, que és família de Lean-dro i descendent d’aieloners. Per la seua banda, els colombaires

323


1109 BAHILO GIL, Emilio, Adiós al matadero, dins Aielo de Malferit en festes,1993, p. 86.

1110 BELDA SANZ, Gerardo, Escola Taller ‘Palau de Malferit’, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, p. 134.

1111 Previ enderrocament, el 1992, de l’antic quarter de la Guàrdia Civil, que datava del 1925, però que tenia funcions de magatzem municipal des del1968. Cfr. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 58-64.

1112 Nosaltres, en l’apartat històric, hem preferit respectar la pronúncia local, molt antiga i documentada en escrits, de ‘Purçons’, per tancament de l’‘-o-’àtona.

1113 REBOLLO LETRADO, Ángel, AMPA IES ‘Porçons’. Ja tenim institut de secundària!, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, p. 128.

1114 GRANELL TORMOS, Empar, El valencià a la Vall d’Albaida. La Coordinadora de la Vall d’Albaida per a la Defensa i l’Ús del Valencià, dins II Congrésd’Estudis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, 5-7 de novembre del 2004), Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2008, vol. 2, ps. 759-768 (p. 760).

El dia de la presentación del 1961

Vaquetes


s’alegraven del triomf del colom ‘Babalà’,proclamat a Bufali campió de la Vall d’Al-baida (1998). Era propietat de la ‘Penyael Calvari’: Lluís Vicent, Javier Vicent iRamón Sanz.1116 Els futbolistes de l’Aielo,després d’uns anys en 2a. Regional, as-cendiren a la 1a. Regional, on jugarien enla temporada 1999-2000.1117

El 1993 tingué lloc a Aielo la III DiadaMusical de la Vall d’Albaida. La banda delpoble encetà la seua trajectòria discogrà-fica el 1991, amb l’edició de ‘El penta-grama festero’, davall la direcció de MiguelA. Sarrió,1118 i el 1999 es presentaria l’A-grupació Coral, com una proposta més

de l’Escola Municipal de Música ‘Llo-renç Barber’.1119 El titular d’aquestaescola tornava ara sovint a Aielo –elqui de casa se’n va, a casa torna1120–per a preparar els festivals anuals de‘Nits d’Aielo i Art’ (1997-2006), quesorprendrien el veïnat amb músiquesvariades, i amb escenografies avant-guardistes i estèticament ‘atrevides’.Les darreres edicions han tingut lloca València, a partir del 2007.1121

Molt emotiva fou la celebraciódels 25 Anys del Comiat de NinoBravo (1973-1998), ‘el fill del tío Ma-nolo’, com era conegut al poble. Esdescobrí una placa a la casa natal delcantant (18 de juliol), el número 75del carrer dels Sants de la Pedra, i seli reté homenatge, en presència de


324

1115 SÀNCHEZ ESTORNELL, Manu, Aielo compta amb una nova associació: el Col·lectiu ‘l’Arcà’, fins Aielo de Malferit en festes,1996, ps. 128-130.

1116 ANDRÉS, José – VICENT, Luis, Coloms esportius d’Aielo de Malferit – Babalà, campió de la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps.106-107.

1117 MULLOR DOMÉNECH, Rafael, El Aielo C. F. ¡ascendido!, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 129-130.

1118 SANZ, Chelo – CAMPOS, María – FORNÉS, Mati, Miguel A. Sarrió Nadal, 10 anys amb nosaltres, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 110-111

1119 AGRUPACIÓ Coral ‘Llorenç Barber’, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 151.

1120 BARBER, Llorenç, Bitácoras ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 74-75.

1121 Per divergències d’en Barber –amic de l’exalcalde Joan Bravo i de l’esquerra local– amb el nou equip de govern conservador, eixit de les urnes el 2007.Vegeu BARBER, Llorenç, Nits d’Aielo i Art: esplendor i memòria, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 123-124.

Preparant l’ambaixada

El castell dels moros i cristians


les seues filles, Amparo i Eva Ferri.1122 El 25 de se-tembre tindria lloc l’acte més important, quecomptà amb l’assistència de més de 5.000 perso-nes, entusiastes del poble i fans forasters. Se cele-brà un Festival-Homenatge a l’Eixample, on NinoBravo havia cantat l’any 1971, i una exposiciód’objectes personals del cantant.1123

I així arribem a la dècada dels 2000, on elsector del barbat i la vara viuria el seu momentd’esplendor gràcies a les sucoses subvencions euro-pees per a arrancar vinya, que els agricultors apro-fitaven per a plantar-ne de nova (2000-2006).Després vindria la crisi, per saturació del mercat.Pel que fa a la indústria, als inicis de l’actual depres-sió econòmica, el 2008, es donava una certa va-rietat d’activitats: empreses tèxtils (Erikolf, de teixitsjacquard; Umbritex, de flassades; Grafitec, gràfi-ques al servei del tèxtil preferentment; Rocheltex,matèries tèxtils; Ibermanta, de flassades i tèxtil pera la llar; Mavisan, confeccions de roba de llar; SanzMartí, flassades i llar; La Gacela de Oro, guates, tèx-til-llar i tapisseries; Indutex, etc.), empreses delvidre (la cooperativa Vidrios San Miguel, successorade la Vidriera; cristalleries Pau i Mira), del ram dela fusta (Maderas Reig Giménez), del viverisme (Vi-verosErnesto, la cooperativa i altres), d’oli d’olivaverge extra ‘Pursons’ (la cooperativa), d’algeps iconstrucció, de transports i distribució, la sala deconvits Serratella, etc. El sector serveis s’ha des-envolupat moderadament i la construcció, en augeentre el 1996 i el 2007, s’ha afonat en esclatar la‘bombolla’ immobiliària unflada fins a l’any 2007.

En aquestes circumstàncies es troba un poble,governat fins al 2007 pel PSOE (alcaldies de Fran-cesc Martí, fins el 2003, i de Cristina Mira Malchi-rant, 2003-2007), i després pel Partit Popular(alcaldia de José Luis Juan Pinter, 2007...). Enaquests anys s’ha inaugurat l’ecoparc, la remode-lació i enjardinament de la Barceloneta (2000), el

325


1122 JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, Festa del carrer delsSants de la Pedra (18-19 de juliol del 1998), dins Aielo deMalferit en festes, 1999, ps. 116-118.

1123 JUAN, Isabel, Crònica de l’homenatge d’Aielo de Malferita Nino Bravo en 1998, dins JUAN, Isabel (coord.), Aielode Malferit. Memòria viva de Nino Bravo. 1er. Encontre defans, familiars, amics, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002(1a.), 2003 (2a.), 2008 (3a.), ps. 16-21.

La comparsa dels Mossàrabs, a l’interior d’una casa particular, el 1963

L’esquadra de negres, desfilant en l’entrada

Gent congregada a l’abeurador de l’Eixample, el dia de la presa del castell



326

Benedicció del nou camp de futbol

Prenent el banyUn dia de platja en pla familiar

El grup de teatre, 1967


pavelló d’esports (2001), la rehabilitació del lla-vador (2002) i el centre d’interpretació de lacultura de l’oli o almàssera vella (2002-2003).S’han fet obres de rehabilitació a l’església (desdel 2000). S’ha construït l’institut de secundària(2001-2003) i el nou col·legi públic (2005).S’ha perforat un pou nou a la Solana (2003),s’ha restaurat l’ermita del Calvari (2005) i eltrespol i exterior de la Central de la Llum(2006). S’ha obert el Museu de Nino Bravo ales Escoles Velles (2003-2006)1124 i s’ha trans-format el palau en seu municipal (2007).

La Biblioteca, que compta amb més de20.000 títols, s’ha traslladat de l’antic Hospitala les Escoles Velles (2007).1125 S’ha remodelatel passeig de l’Eixample (2008-2009), flanque-

jat per l’Edifici Multiusos (seu de la policia local i la banda demúsica, 2009-2010) i per l’oficina de Turisme (2010). Abanda d’això, s’ha fet realitat el parc Jaume I (2009); més unescull de protecció del nucli antic, una coberta per al pati deles escoles de Sant Josep, un depòsit d’aigua potable nou(2010). S’ha remodelat el camp de futbol ‘Juan Bataller’;amb l’afegiment de la pista d’atletisme (2010) i unes altresde pàdel (2007). I es projecta obrir un centre d’oci a laplanta baixa de l’Auditori, per a xiquets de 2-12 anys; urba-nitzar un ‘mirador del riu’ entre el llavador i l’alcoholera;adequar una nova plaça de l’Església al costat del templeparroquial; enjardinar el parc del carrer dels Furs, i alçar unCentre Integral de Majors, que contindrà centre de dia, casatutelada i llar del jubilat (2011). La qüestió és no parar...

El poble compta, després del canvi de segle, amb per-sonatges destacats en els camps més diversos, des d’un me-cànic de la Fórmula-1,1126 fins a una monja superiora de lesTrinitàries de la Santíssima Trinitat;1127 passant pel futbolistade 1a. Divisió (2006...) Rafael Barber Rodríguez (nascut el 1980);1128 el campió del món de ‘Canaris de Color’ 2008,1129 laPenya Valencianista ‘Batalla’, quatre comparses de cristians i cinc de moros, una banda musical jove (2003) integrada en la Unió

327


1124 JUAN, Isabel, Aielo de Malferit: memoria viva de Nino Bravo. 30 Aniversario: 1er. Encuentro de fans, familiares, amigos, dins Aielo de Malferit en festes,2003, ps. 134-137; GARZÓ, A., Nino Bravo ja té el seu museu, dins Levante-EMV (ed. Xàtiva), 22.10.2006.

1125 JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Adéu a l’antic hospital, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 113-116.

1126 JOSÉ Navalón: un aieloner en la antesala de la Fórmula-1, dins Aielo de Malferit en festes,2008, p. 106.

1127 BELDA UREÑA, Rafael, Personatges d’Aielo: sor Maria Josefa Juan Cháfer, religiosa trintària, dins Aielo de Malferit en festes,2002, p. 72.

1128 Un HIJO de Aielo en la liga de las estrellas, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 103-104.

1129 JOSÉ Campos Juan, campeón del mundo de canarios de color, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, p. 105.

Els camps de tennis del polisportiu

Extracció d’aigua del pou de Mollà, 29 de març del 1981


Musical,1130 un club de tennis (2002) i un grup de senderisme (2006); les mestresses de casa ‘Tyrius’, des del 1983; la penyataurina (2001), que ja compta amb un desgraciat palmarés de morts i ferits en els bous al carrer;1131 el grup de teatre ‘Aielo,naps’ (2009); l’Associació de Reis Mags i Dimonis (ARMIDAN), quefa correfocs (2003); el Club de Fans –internacional– de Nino Bravo,l’associació per a la Defensa i Benestar dels Malalts Crònics (2008),grups de ballet, un club ciclista (2003), escoles esportives, volunta-riat ambiental des del 1994, la coral ‘Llorenç Barber’ des del 1999;l’equip de dards, participant en el Campionat Mundial de Las Vegas(2006), confraries de Setmana Santa, jubilats i pensionistes, festesde carrer, etc.

Pareix mentida, però pocs pobles hi haurà de 4.700 habitantsque mostren el grau de maduresa participativa i democràtic, i l’afanycultural i esportiu d’Aielo de Malferit. L’economia és important, sendubte, però el capital humà i el patrimoni cultural i natural que atre-sora Aielo, són un element de primer ordre per a afrontar els reptesde la nova societat del coneixement.


328

1130 UNIÓ MUSICAL, Unió Musical d’Aielo, 25 Aniversari, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 119-120.

1131 BATALLER, Paco, Penya Taurina ‘Aielo de Malferit’, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, p. 130.

El cantant Nino Bravo, que ens va deixar tan tristament el 1973, disposa ara d’un museu a Aielo


329


Entrada al Museu de Nino Bravo Un aspecte del Passeig de l’Eixample, l’any 1974

Velles i noves arquitectures, 2010



330

Un antic rutló d’almàssera a la plaça de la Font, 2009

Inauguració del Centre d’Interpretació de la Cultura de l’Oli, 2003

El forn de ca la Boba, 2010

Fidels romanesos, assistint a una eucaristia ortodoxa a l’er-mita del Calvari, 2010

Agricultura tradicional, 2010


331


331

El mercat dels dimecres, a la plaça del Palau, 2010 Comprovant la qualitat del gènero

La plaça de Palau: un lloc tranquil, 2010



332

Aspecte recent del Passeig, 2010

332

La 27 Setmana de la Lectura, 2006


333


Actuació del Grup de Teatre ‘Aielo naps’, en la 27 Setmana de la Lectura (2006)

La Biblioteca nova, estrenada el 2007



334

L’auditori, que data del 1999

Turistes visitant el palau, 2009



Inauguració del palau dels Malferit com a casa consistorial, 2004 Mercat medieval, 2010

Llorenç BarberUn dels espectacles de ‘Nits d’Aielo i Art’, 2002

335


3.L’herència dels avantpassats

Patrimoni


3.1. EL PATRIMONI HISTORICOARTÍSTIC D’AIELOEl patrimoni d’un poble és el resultat de les creacions humanes, ja siguen arquitectòniques, com gastronòmiques, com lin-

güístiques..., que una comunitat ens ha llegat, de generació en generació. El patrimoni és l’herència material i immaterial quehem rebut dels nostres avantpassats per a gaudir-la, compartir-la, conservar-la i transmetre-la millorada als que després vindran.Per bé que, convencionalment, cada poble selecciona uns ‘elements patrimonials’, aquells que porten una major càrrega artística,històrica o simbòlica, i els protegeix i restaura, per a evitar que siguen víctimes de la frenètica activitat transformadora que afectala nostra manera de viure, la del capitalisme globalitzat. Si els elements patrimonials que ens donen sentit com a poble desapa-reixen, desapareixerà també ‘el poble’, i no deixarem de ser sinó un conjunt d’individus anònims i desarrelats: uns desheretats,un tall de despersonalitzats.

En el cas d’Aielo de Malferit, destaca com a construcció d’interés especial el palau dels Marquesos de Malferit (segles XV-XIV), que allotja des del 2007 les dependències de la casa consistorial. Conserva bona part de l’obra gòtica, però camufladaper algunes reformes efectuades en els segles XVII-XVIII –cellers, parets, cobertes, etc.–, i per la remodelació del pati i la façana(segle XIX), que ens han deixat un palau eclèctic, amb tocs historicistes.

L’edifici primigeni formava part d’un ambiciós programa de renovació urbana –renaixentista– dut a terme pel senyor d’Aielo,Jaume de Malferit, que tornà de la Cort d’Alfons el Magnànim (Nàpols), carregat de diners, amb l’ofici de governador de migRegne de València, i amb el títol de ‘baró’ d’Aielo i Cairent davall braç (1445). El senyor arrasà el poblat musulmà, que era mi-

339

El palau dels marquesos de Malferit, actual casa consistorial


núscul, i distribuí una trentena de solars al voltant d’unaextensa plaça rectangular, enmig de la qual plantificà unmagnífic palau gòtic i un recinte de serveis annex (el solarde l’actual Botelleria), que contenia almàssera, garrofera,pallisses i torre-colomer.1132 Tot això es féu realitat, apro-ximadament, entre els anys 1445 i 1460. Ja en les dèca-des del 1460-1470 el fill de Jaume, Francesc de Malferit,completaria l’obra edificant cases al Fondo i fent passarl’aigua del riu a la riba esquerra, per a poder regar elCantó de l’Hort i el Dilluns.

El palau de Jaume de Malferit mostra una gran unifor-mitat de paraments murals, edificats en encaixonat (lûh)de tàpia moruna (tâbiya), sota la direcció d’algun mestred’obres musulmà, segurament de la Moreria de Xàtiva,ciutat on residia el senyor d’Aielo, com a governador queera Dellà Xúquer. El tipus d’encofrat és el de ‘costra’,efectuant reforçant les parts externes del mur amb una

argamassa més fina i amerada de calç. Quan ja hi havia alçades costres d’uns 15 cm, calia reblir l’interior del caixó amb més ma-terial, entre costra i costra, piconant amb picons de carrasca. En acabant, s’alçava una nova tongada de costra, i se la tornava acobrir a nivell. S’alçaren així els murs, amb filades successives de tapieres de fusta, reblides amb morter d’argamassa (calç, arenai maçots de riu), però intercalant-hi filades de pedra dolomítica grisa; segurament, de la pedrera del Sarvatxo, a la serra del’Ombria. En les cantonades i parts més visibles –que no anaven enlluïdes– s’utilitza rajola cuita, en lloc de pedra. Sent unmaterial més car la rajola, en les parts menys visibles o menys nobles del palau, s’economitzà incorporant-hi llosetes de pedra.

Els acabats dels paviments nobles eren de rajola cuita comuna, combinada amb manisetes blaves i blanques, típiques delsegle XV. Hi havia les típiques roses, però també algunes peces amb la figura d’un arlequí. La coberta de les sales era allindada,però sense mènsules. Consistia en una successió de bigues perpendiculars a paret, tallades en secció semioctogonal, sobre lesquals descansaven cabirons travessats. El teginat de bigues i cabirons fou cobert de taulells de fustam, que suportaven uns pa-viments superiors de terrer piconat. Tot això encara s’observava perfectament quan es restaurà l’edifici.


340

1132 Més detalls en la part històrica de l’obra.

Dibuix de la façana

El prestigiós arquitectevalencià Lluc GarciaCardona, autor de laremodelació del palauen els anys 1890-1893

Planta de l’edifici, amb estances distribuïdes al voltant d’un pati central


El mòdul metrològic emprat per a traçar elplànol del palau és el mateix usat per a traçar lesdimensions de la plaça, és a dir, el colze moriscde 55,727 cm heretat d’al-Àndalus.1133 Així lescoses, si considerem el solar actual (antic hort

341

3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats

1133 Us remetem al capítol de geografia, on abordem l’e-volució urbana d’Aielo. Armes heràldiques dels marquesos de Malferit, en el coronament de la façana

L’arquitecte Vicent Torregrosa, responsable tècnicde la recent restauració del palau

Celler subterrani del segle XVIII

La façana, abans de la restauració. Foto del 1986 (fons Mario Guillamón, BV)

Els trespols de teginat gòtic de bigues i cabirons, du-rant el procés de rehabilitació


tancat, al voltant del palau antic, que eramés menut) en mesura original, obtin-drem una superfície de 3.200 colzes2

(sent el ‘32’ un nombre de ‘perfecció’per a les cultures semítiques1134). El re-cinte no és rectangular, sinó que formaun quadrilàter irregular de 64 (façana E)x 57,5 (S) x 67 (O) x 46 (N).

El palau gòtic, inscrit dins l’actual im-moble, però més menut (identificat perl’arquitecte restaurador1135), ocupa unquadrilàter de figura semblant a l’hort pe-rimetral que l’engloba, però de propor-cions més restringides: 32 (E) x 35 (S) x35 (O) x 32 colzes; amb una superfície osolar de palau antic de 1.120 colzes2

(mòdul 7 x 160?1136). L’alçada dels mursen la part frontal de l’edifici, per les restesque s’alcen fins a l’actual arxiu municipal iestances annexes, es poden avaluar en 24 colzes (13,37 m). En aquesta part de davant és possible que coronara l’edifici una torregrossa i rectangular, defesa per merlets, des de la terrassa de la qual s’albirarien perfectament el poble, les hortes i el terme.

El disseny de l’edifici seria obra de mestres musulmans, peròla concepció de l’immoble entrava dins dels cànons de l’arqui-tectura gòtica pròpia de la Corona d’Aragó. L’edifici, anomenat‘Castell’ en documents antics, seria una fortalesa amb porta fo-rana d’arc de coa de paó (mig punt i dovelles fines), obert a la fa-çana principal, i desaparegut per les reformes posteriors. Lafunció d’aquesta porta major seria la d’obrir-se a cavalleries i car-ros, que passarien pel vestíbul d’entrada –encara conservat– alpati del palau: un espai central, il·luminador i distribuïdor. Aquestrecinte seria molt més reduït que no l’actual, i comptaria amb unpou enmig, per a traure aigua de la cisterna subterrània. L’elimi-nació de dos murs en el segle XVIII o XIX (un davant de l’actualescala i l’altre entrant a mà esquerra) n’haurien eixamplat subs-tancialment la superfície.

Un altre element característic del pati –i eliminat per a ei-xamplar-lo– seria l’antiga escala gòtica, no tan esvelta com l’ac-


342

1134 També es relaciona la xifra, aritmèticament parlant, com 1/10 de l’heretat agrícola morisca, que era de 32.000 colzes quadrats, equivalent a unes 12fanecades valencianes.

1135 Vegeu TORREGROSA SOLER, Vicente, Estudio previo sobre el Palau del Marqués de Malferit (Aielo de Malferit), Memòria inèdita per a la DireccióGeneral de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1997; TORREGROSA SOLER, Vicente,Memoria técnica sobre el proceso de intervención arquitectónica y rehabilitación del Palau del Marqués de Malferit (Aielo de Malferit), Memòria inèdita pera la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana; SANZ MURO, Josep-X., El palaudels Malferit, dins Alba, 11, Ontinyent, 1996, ps. 9-28; PALAU-Castell de Malferit. Bé d’interés cultural, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002.

1136 En aljubs de castells i edificis d’època musulmana sol ser habitual aquest mòdul bàsic de 7 colzes quadrats, que retrobem ara ací.

Detall de les dovelles de l’arc

La porta secundària del palau, redescoberta


tual del segle XIX, i truncada en dos trams en angle recte, coms’observa –a tall de comparança– al palau gòtic dels Pròixidade Llutxent (la Vall d’Albaida).1137 Des del vestíbul principal ides pati s’accedia a mà dreta a la sala noble (actual sala d’ex-posicions), i a mà esquerra, a les dependències de servei: elceller soterrani de les gerres de l’oli i del vi (descobert en laintervenció arqueològica;1138 l’actual, davall la sala noble, és delsegle XVIII), més el graner, la garrofera, i els jaços d’escudersi criats. El graner senyorial –transformat el segle XV en andanaper als cucs de la seda– ocuparia el pis alt d’aquesta ala ‘derendes’, il·luminat i ventilat per dues galeries de finestrons d’arcrebaixat, una de les quals (la que donava fora) encara s’ob-serva. L’escala assenyalaria el camí cap a les dependències dela planta alta: dormitoris, sales d’esbarjo, l’oratori citat en inventaris...? Baix d’aquesta part, desapareguda, s’obririen dos gransarcs ogivals, apuntats. L’arc exterior s’ha conservat. Aquests arcs servirien per a entrar cavalleries i carros a l’hort, i l’espai oporxe obert entre ambdós, serviria de pallissa i cavallerissa.

A banda de la porta principal encarada al pati, disposava el palau d’una porta menor –encara conservada– enclavada enl’angle nord-oest de l’edifici i encarada al nord, al Carrer Vell (que era l’accés principal de la plaça-poble construïda en el segleXV). Per aquesta porta menor s’accedia a una antesala de la sala noble. Tant l’antesala com la sala noble estaven decorades, perexprés desig del noble Jaume, amb frescos amb escenes d’amor i de caça, enmig d’un jardí d’arbres fruiters i no fruiters, delqual a penes queden els cimals. Per damunt dels cimals, un fris corregut, a manera de filacteri, comunicava versos morals enllengua castellana. Jaume de Malferit venia el 1445 de la cort humanista i literària d’Alfons el Magnànim, i això s’havia de notar.1139

343


1137 Vid. SOLER, Abel, Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida – Caixa d’Estalvis d’Ontinyent,Ontinyent, 2000.

1138 MATEU RAMÓN, Mª. Consolación, Intervención arqueológica en el Palacio del Marqués de Malferit (Aielo de Malferit), Memòria inèdita per a la DireccióGeneral de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1997.

1139 En el context històric corresponent trobareu la transcripció i el context d’aquests versos.

Restes del filacteri amb inscripció moral, en versos castellans del segle XV, que decorava la sala noble de Jaume de Malferit

Sala Noble: detall de la inscripció, en tipografia humanística, i delcóp d’un arbre


No seria difícil veure retirat el cavaller unsdies a Aielo, oint recitar poemes a la salanoble, amb la llar encesa. O pujant al ter-rat de la torre de l’homenatge (actualarxiu), per a fer volar els falcons i caçar els coloms de la torre-colomer de la senyoria (per l’actual cantó nord-est de la Botelleria).

El palau del cavaller quedaria reduït en els segles XVI al XVIII en un gran magatzem de collites (la partició de fruits de la cartapobla del 1611), amb algunes estances reservades per als marquesos, quan venien al poble, i unes altres on habitarien sovintels arrendadors i col·lectors de rendes senyorials. Aquell castell-palau, grande, sólido y de agradable estructura, en paraules deldiccionari de Madoz (1847), seria transformat en el palau romàntic que veiem ara, gràcies a una intervenció arquitectònica ma-nada a fer pel X marqués de Malferit (1868-1934), Antoni Mercader Tudela. No sols reformà el palau d’Aielo, sinó també elde València (c/ dels Cavallers, 22 – c/ Meravella), per un mateix arquitecte i en un mateix estil.1140 I ho faria pocs anys desprésdel seu casament (1886) amb Dolors Val·lier Garcia-Alesson, filla de l’home més ric i influent de Gandia, el marqués de Gonzàlezde Quirós.

La reforma s’efectuaria, doncs, pels anys 1890-1893 aproximadament, ja que la reforma del palau de València s’acabà enaquesta segona data. I el responsable fou l’arquitecte Lluc Garcia Cardona (València, 1847 – Godella, 1899), un dels mestresmés reeixits de l’eclecticisme arquitectònic valencià del segle XIX.1141 Aquest home delineà línies àuliques eclèctiques –tirant aclassicistes i neobarroques– per a l’exterior del palau, amb especial atenció a la façana, que coronà amb les armes heràldiquesdels Mercader, Roca, Tudela i Gallinas,1142 cobertes per un mant d’ermini i sobremuntades per corona marquesal. L’equilibri delínies horitzontals a la façana, i la correcta simetria de finestrals i balcons, comunica serenitat.

Dins al pati, destaca la galeria correguda de fusta i vitrall, que és un tribut a l’arquitectura del ferro: la suporta una llarga biga


344

1140 SIMÓ, Trinidad - TEIXIDOR DE OTTO, María Jesús, La vivienda y la calle. La calle de Cavallers de Valencia, València, 1996, ps. 160-161; PÉREZ DELOS COBOS GIRONÉS, Francisco J., Palacios y casas nobles. Relato sobre los que hubo y hay, de propiedad particular, en la ciudad de Valencia, Lo RatPenat, València, 1991, ps. 29-32; SIMÓ, Trinidad, Valencia, centro histórico. Guía urbana y de arquitectura, València, 1983, ps. 161-162.

1141 BENITO GOERLICH, Daniel, La arquitectura del eclecticismo en Valencia. Vertientes de la arquitectura valenciana entre 1875 y 1925, Ajuntament deValència, 1983.


L’estil de les pintures al fresc de la sala nobled’Aielo seria similar, però més modern (segleXV), que les escenes de cacera de la Cambradel Cervo del palau dels Papes d’Avinyó(segle XIV)

Arc gòtic del pati del palau i escala del segle XIX


de ferro colat, com les que s’usaven per aquell temps per als ponts del ferrocarril o per a la Tour Eiffel. Un altre detall elegantés el fanal de forja punxonosa en forma de drac: element historicista –neogòtic– i evocador l’edat mitjana, és a dir, dels Malferitfundadors de la baronia i de la dinastia. Al palau de València, es repeteix el fanal. Ací, dóna realç a l’esveltíssima escala –una altrareminiscència del gòtic–, adornada per taulells florals valencians i una elegant barana de forja.

345


Fanal neogòtic i fals teginat del segle XIX

Galeria gòtica d’arcs carpanells, a la planta altaDependències municipals


El dos palaus del Marqués, el gòtic massís i la closca eclèctica que l’abraça des del segle XIX, quedaren abandonats al pas deltemps, a causa del declivi econòmic de la família marquesal. Una vegada recuperat el palau per al poble (1996), urgia intervenirper a restaurar-lo i rehabilitar-lo. El responsable tècnic fou l’arquitecte de Xàtiva Vicent Torregrosa Soler, especialitzat en elrescat d’edificis antics i gòtics (Sant Pere, Sant Domènec, la Nevera i la Torre del Sol del Castell de Xàtiva...), i versat en estratigrafiamural. La intervenció arquitectònica, efectuada en cooperació amb successives escoles-taller ‘Palau de Malferit’ (bé d’interéscultural des del 2001), es prolongà entre el 1997 (projecte i excavació arqueològica) i el 2004 (inauguració oficial).

L’arquitecte, que comptava amb la cooperació puntual de l’arqueòloga xativina Consuelo Mateu, féu una projecció magistral del quehavia de ser l’actual edifici. No sols restaurà elements deteriorats de l’obra medieval (murs de tàpia, portes d’arc carpanell, trespols deteginat...) i moderna (el celler de gerres vinaderes); sinó que recuperà l’esperit de l’arquitectura eclèctica de Lluc Garcia (la galeria cor-reguda, la façana, la ceràmica...), i ho arredoní grans vitralls, escales i elements d’estètica contemporània. A l’interior, el rescat de pavimentshidràulics, sàviament combinats, i de portes i mobles antics, ha permés mantenir la calidesa estètica dels interiors del segle passat. I ésque, a més de les dependències municipals, el palau dels marquesos acull alguns elements interessants del patrimoni moble aieloner. Perexemple, la cadira de fusta de noguer de l’alcaldia (segle XIX); l’harmònium de les monges, on interpretava Pepica ‘la del Sarronet’ elcant de les Nafres de Crist (primeria del segle XX),1143 o la pica baptismal de l’església morisca (c.1535). Aquesta peça, traslladada al patide palau el 2003, havia funcionat de bassi de la font de l’Auelo (c/ dels Sants de la Pedra) fins als anys setanta del segle passat.1144

Un segon edifici interessant d’Aielo és l’església parroquial de Sant Pere Apòstol (1732-1744),1145 edificada sobre el solard’un hort pertanyent a la rectoria des del 1536. Es tracta d’un edifici típic del barroc classicista valencià del segle XVIII, de líniesausteres i contingudes, però acadèmiques. La planta1146 és un rectangle amb una creu llatina inscrita: nau central, transsepte

346

1143 CASTELLÓ DOMÉNECH, Ferran, Ferran Castelló, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, p. 142.

1144 JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, La font de l’Agüelo, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 106-107.

1145 Us remetem a la part històrica de l’obra, i a GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit(1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes,2008, ps. 151-161.

1146 MONTOLIU, Violeta (dir.), Monumentos arquitectónicos de la Vall d’Albaida: Templos parroquiales, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1987, ps.29-33.

El pati del palau, amb la galería envitrallada Corredor de la galería decimonónica



amb cúpula sobre petxines, cinc capelles la-terals i el campanar inscrit en la planta, enl’angle dret de la façana del capcer. El pres-biteri és ampli i de tester rectilini, i es trobavoltant per una antiga capella de la Comu-nió (actual sagristia), un reraltar i l’antiga sa-gristia (ara, saleta de pas). La cobertura dela volta és de volta de canó, segmentadaper llunetes, i per arcs faixons que descan-sen sobre pilastres de fust llis i capitell com-post; les quals decoren els contraforts queseparen les capelles, comunicades aquestesper amples obertures. Afegida a la plantaorigina, a la banda de l’Evangeli i a l’alçadadel creuer, es localitza la capella del Cristde la Pobresa (segle XIX), de planta decreu grega, amb cupuleta sobre petxines.El paviment de tot l’edifici fou reemplaçatper l’actual en els anys 2001-2002.1147

Del primer terç del segle XX, i d’autordesconegut, són les pintures al fresc de vol-tes i petxines. S’hi representen la Transfigu-ració del Mont Tabor, els Atributs de laPassió i uns àngels (c.1927); el Tetramorfso Quatre Evangelistes a les petxines de lacúpula, i en els trams de la volta, els temes

següents (c.1916): sant Pere i sant Andreu, deixebles de Crist; Jesús caminant sobre les aigües del llac de Genesaret; Jesucristlliurant les claus del Regne de Déu a sant Pere; primera aparició de Crist Ressuscitat a sant Pere, i el martiri de Pere. L’altarmajor està presidit pel titular, Sant Pere. És neobarroc, de postguerra. Els altars menors estan dedicats al Crist –la Capella–, el

347


1147 FERRERO PASTOR, Antonio, Obras de reparación en el templo parroquial, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 150.

L’església de Sant Pere apóstol. Perspectiva lateral del campanar i la cúpula del creuer

Contraforts laterals

Data d’acabament de la cornisa de la nau:‘1739’



348

Cor de Jesús (el creuer); el Natzaré, sant Antoni de Pàdua,la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu dels Dolors(capella dels Malferit), les Tres Avemaries i la Mare de Déudels Desemparats. El baptisteri es troba ubicat a la capelladels Dolors.1148

Els murs de l’església són de carreus de calcària blancaen el sòcol, i de pedra de la mateixa mena, però bastamentcarejada i lligada per morter, en la resta de murs. De l’ex-terior de l’edifici destaca l’austeritat pètria de la façana, ambuna porta allindada; pinacles piramidals senzills; un nínxolallindat, on col·locaren un sant Pere l’any 1999;1149 la cúpulacoberta de teula vidriada blava, restaurada el 2009, i la torrede les campanes. Consta el campanar d’un cos fonamentalprismàtic de planta quadrada, coronat per quatre pinaclespiramidals, sobre el qual descansa un cos de campanestambé quadrangular, però de planta lleugerament més es-treta. Damunt del cos de campanes, rematat per un en-taulament llis, sobreïx un templet amb contraforts curviliniscantoners, cobert per teuladeta de fusta i rematat per unabola de pedra, que fa de base al penell. Tant la primera bolaexistent com el penell de forja caigueren a terra, a penes

1148 Les capelles antigues (pel 1900) estaven dedicades a Sant Josep, elNatzaré, Sant Antoni de Pàdua, les Ànimes, sant Antoni Abat, la Marede Déu del Roser i la dels Desemparats, segons SUCÍAS APARICIO,Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, Va-lència, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911, vol. 26, ps. 51-52.

1149 COLOCACIÓN de la nueva imagen de San Pedro Apóstol en suhornacina, el día 1 de julio de 1999, dins Aielo de Malferit en festes,2000, p. 12.

Perspectiva de la façana

Portes enllandades

Planta de l’església i la capella annexa de la Comunió, segons l’equip AXIS


349


Panoràmica de l’interior



350

estrenat el campanar, a conseqüència del terratrèmol de Montesa (1748), quepareix que no danyà excessivament la resta de l’edifici. El rellotge fou contractatel 1955 i el col·locaren al campanar el 1956.1150

El campanar d’Aielo –segons la llegenda–, les òbiles (Tyto alba) fan niu i “es xuclenl’oli de les campanes i làmpades de l’església”, també solien fer niu els ‘xeus de teula’, pardalets que els acòlits s’encarregaven de caçar,parant-los-hi ceps.1151 Cal pujar primer 70 graons per a arribar al cos de campanes, on trobareu les següents: la campana de l’Ave

1150 AMAM, Caixa 929, doc. 4; Llibre 736, f. 21.

1151 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, La campana de Sant Miquel, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2006, s. p.

Les llunetes de la volta Pilastres de capitell compost

Un interior neoclàssic

L’apòstol Sant Lluc, retratant la Mare de Déu, en una de les petxines que suporten lacúpula


351


Jesús, caminant sobre les aigües. Una de les escenes de la vida desant Pere representades en fresc en la volta de la nau

Detall d’una altra escena

L’altar major, presidit per sant Pere Un dels altars neobarrocs del transsepte



352

Maria (de la Doctrina), del 1808; la Maria dels Dolors (la Xicoteta), del 1827; la delCrist de la Pobresa (la dels Quarts), del 1904; la de Sant Miquel (la Mitjana), del 1806,i la Maria Petra (la Grossa), del 1904. Es conserva també les trebanelles més antiguesde la comarca: la creu de maces de fusta que reemplaça el so de les campanes en laSetmana Santa. També hi ha tocs i repics especials d’Aielo, que els campaners hansabut conservar i transmetre –patrimoni sonor– de generació en generació.1152

L’interior del temple fou arrasat en la revolució social del 1936, cosa quemotivà la pèrdua del patrimoni moble (l’orgue, els retaules, les talles, la Dolorosade Josep Esteve Bonet...). Solament se salvà el mantell segon de la Mare de Déudels Dolors, restaurat,1153 i el sant Antoni de Pàdua de la sagristia, talla d’estil bar-roc, que data del 1680-1690 aproximadament.

Durant la postguerra, un seguit d’adquisicions omplirien el buit: el Crist de laPobresa, de Josep-Maria Ponsoda Bravo (1940), el Cor de Jesús d’Antoni RoyoMiralles i Josep Rabasa Pèrez (1940), el sant Roc de Francesc Gutiérrez Frechina(1942), la Mare de Déu dels Dolors de Josep Casanova Pinter (a despesa delmarqués de Malferit, 1943), la Geperudeta de Josep-Maria Bayarri Hurtado(1943), la Puríssima de Bertomeu Garcia Boluda (a despesa de Maria Soler, víduade Miquel Belda, 1944), el sant Pere d’Antoni Royo Miralles i Josep Rabasa Pèrez(1946, a despesa de Pere Colomer Sanz), el Crist Jaent de Virgili Sanchis (a des-pesa d’Abelard Requena, 1947), el Natzaré d’Antoni Royo Miralles (1960).1154

1152 Més detalls, en SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Las campanas de Aielo, dins Aielo de Malferit enfestes, 1989, s. p.; GÒMEZ SOLER, Sergi, El patrimoni campaner d’Aielo de Malferit. Les campanesde l’església de Sant Pere Apòstol, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 107-113.

1153 GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet,dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75.

1154 AMAV, Lligall 6, docs. 55, 57, 58, 59, 61, 63, 64, 67 i 68, i lligall 27, doc. 102.

El Santíssim Crist de la Pobresa La Mare de Déu dels Dolors La Mare de Déu del Carme

La capella de la Comunió, en una fotografía antiga


A la sagristia es conserven diferents llenços, entre els quals des-taca un Ecce Homo del segle XIX, còpia de Joan de Joanes; unsant Josep, un Baptisme de Crist i un sant Antoni de Pàdua, totstres, del segle XVIII.1155 Pel que fa a l’argenteria, es conserven unacreu processional del segle XVIII, d’argent sobredaurat; diferentscalzes i copons dels segles XVIII-XIX, un reliquiari amb del molarde sant Engraci, el cap del mateix sant (de l’antic sepulcre-reliquiaridel 1840, rescatat de la foguera de sants el 1936), una custòdiad’argent del segle XIX, l’hisop i salpasser del segle XVIII, etc. Lapica baptismal és del 1860.

El patrimoni religiós del poble no s’acaba ací. L’ermita del Cal-vari, dedicada a Sant Joaquim i Santa Anna, data del 1725-1727aproximadament: la campana duu la data del 1727, a partir de la

353


1155 GARÍN y ORTIZ DE TARANCO, Felipe María (coord.), Catálogo monumen-tal de la provincia de Valencia, Caja de Ahorros de Valencia, València, 1986.

L’altar de la Mare de Déu dels Dolors, el patronat del qual recau en elsmarquesos de Malferit

Capella de la Comunió o del Crist des de fora

Un interior neoclàssic



354

Sant Antoni de Pàdua, talla barroca de ladarreria del segle XVII

Llenç del baptisme de Crist, al baptisteri Sant Antoni del Porquet El patriarca Sant Josep

qual comença a aparéixer l’edifici en la do-cumentació.1156 Vinculada al viacrucis i edi-ficada en terres de l’antiga partida dePurçons, l’ermita de Sant Joaquim s’obra-ria a despesa –o amb alguna llicència es-pecial– dels marquesos de Malferit; ja quetrobem el marqués prenent possessió delseu patronat pel 1760, amb motiu de lapossessió feudal de la baronia.1157 L’edificiconsta d’una nau rectangular, amb nàrtexi espadanya, sense cap peculiaritat arqui-tectònica d’interés. L’altar major alberga laimatge de sant Engraci, obra del tallistaJosep-Maria Bayarri Hurtado (1942). Res-taurada l’ermita l’any 2005, la nombrosacomunitat romanesa del poble i hi celebramissa ortodoxa diumenge de matí. Té lacuriositat, finalment, l’ermita de Sant Joa-

1156 GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visita pasto-ral del Arzobispo Mayoral a los pueblos de la Valld’Albaida en 1742, dins Almaig. Estudis i docu-ments, 22, Ontinyent, 2006, ps. 52-66 (p. 58).Vegeu també LLUCH GARÍN, Luis, Ermitas ypaisajes de Valencia, Caixa d’Estalvis de València,València, 1968, vol. 1, ps. 351-354.

1157 GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de1760, según un documento protocolar. Sutransformación urbanística en el siglo XVIII, dinsAielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72

Alçat del remat del campanar, segonsl’equip AXIS


355


Reliquiari del queixal de sant Engraci Calze del segle XVII Custòdia del segle XVIII Creu processional del segle XVIII

El campanar d’Aielo, abans de ser restaurat (any 1986, fonsMario Guillamón, BV)



356

Salvador Juan: l’últim campaner Maquinària del rellotge (Arxiu Municipal)

El Calvari en la dècada del 1950

El viacrucis Detall d’un edicle

La imatge de sant Engraci, inquilina habitual de l’ermita


quim, d’albergar l’ossada i la làpida funerària de la ‘beguina’ o beata professa del Carme, Maria-Agnés Ribes Castelló, inhumadaací l’any 1821.1158

Existia antigament un oratori de Sant Miquel, obert al públic el1840 en un annex de l’actual casa dels Maons.1159 Es localitza aquestacasa en el cantó del carrer de l’Església i la baixada del Carme (onestà, contigua, la vella abadia), sobre el solar que ocupà la mesquitadels moros (segles XV-XVI) i l’església vella dels anys 1535-1744.Quan el periodista Lluch Garín la visità l’ermita l’any 1985, la trobà...

...antigua y estrecha, con puerta recta y ventano con reja,situada en la esquina de una casa, mostrando sobre el dintellas huellas de un retablo de azulejos que ya no existe. Toda ella,por dentro, con sus pinturas murales, que fingen relieves de co-lumnas y capiteles, frisos, molduras y florones; con su retablobarroco muy cargado de dorados y tallas barnizadas.1160

357


1158 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, María Inés Ribes Castelló, personatge d’Aielode Malferit, anònim i oblidat, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 86-94.

1159 JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Fundació de la capellania de sant Miquel Ar-càngel, dins Aielo de Malferit en festes,2010, ps. 246-253.

1160 LLUCH, L., Ermitas y paisajes..., vol. 1, p. 354 (de l’article ‘Un verso festivo ypopular’, dins ‘Las Provincias’, València, 31 de juliol del 1965).

L’ermita de Sant Joaquim, abans de ser restaurada L’ermita del Calvari, després de la restauració



358

1161 GARÍN y ORTIZ DE TARANCO, Felipe María (coord.), Catálogo monumental de la provincia deValencia, Caja de Ahorros de Valencia, València, 1986, p. 334.

El cementeri d’Aielo congrega una bonica mostra de panteons de diferents estils

Panteó neogòtic

La resta de la casa, per cert, també conté pintures murals de la fi del segle XVIII,d’un alt valor historicoartístic. Vint anys després de la visita de Lluch, la cosa haviacanviat. Segons el catàleg provincial de monuments, elaborat pels anys 1984-1986,l’ermita havia sigut convertida recientemente en vivienda. Desaparecida. La imagineríaha pasado a la iglesia. Els propietaris de la casa n’havien suprimit el culte.1161

De patrimoni religiós es pot qualificar també el cementeri municipal, obra del’any 1913, ambientat amb panteons i escultures de la primeria de segle, i el bellíssimconjunt de manisetes devocionalsdels segles XVIII-XX –unes quantes desenes–que adornen les façanes i l’interior d’algunes cases del nucli antic: una santa Bàrberadel 1788, una Puríssima de c.1790, una Mare de Déu dels Desemparats del 1790,el sant Llorenç del 1830 (del ceramista Josep Sanchis Cambra, a partir d’un dibuix


359


1162 JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Paneles cerámicos de Aielo de Malferit (s. XVIII), dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 43-46; SENDRA, Fernando- JUAN, Ma. Jesús, Un museu viu als carrers d’Aielo de Malferit: els plafons ceràmics devocionals (segles XVIII-XX), dins Actes del Primer Congrés d’Estudisde la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 777-786; reed. dins Aielo deMalferit en festes,1997, ps. 777-786; VIDAL BELDA, Noelia, Un patrimonio por descubrir: cerámica devocional, azulejos ornamentales y pavimento hidráulicode Aielo de Malferit, col·l. ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2009.

1163 JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, Història d’un carrer i d’una devoció (I), dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 42-46.

Una porta del carrer del Mig

La Central Hidroelèctrica

Detall de les pintures modernistes de la Botelleria

original de Vicent Lòpez, dibuixant i amic del degà Ortiz), etcètera.1162 No tots els plafons que hi havia antigament han arribatfins als nostres dies. Alguns, com ara el sant Francesc d’Assís del Carrer Major, es localitzen en museus (el de Ceràmica d’Onda,pel que fa al cas); mentre que d’altres, com els sants de la Pedra del carrer del mateix nom, del 1790, han sigut objecte de ro-batori (l’any 1994, concretament).1163 Finalment, uns altres han sigut recuperats i restaurats per l’ajuntament (2009).



360

Quant al patrimoni civil i industrial,destaca en primer lloc la qualitat i la ri-quesa decorativa –exterior i interior–de les cases de propietaris i llauradorsdels segles XVIII-XX. L’arquitecturamediterrània es combina amb exquisi-des arts aplicades, com ara reixes deforja, portes llaurades a mà per fustersartesans, tocs i poms d’estil modernista,algepseria i aplics ceràmics, balustradesi pinacles, quadrants solars,1164 etc. I, alsinteriors, paviments hidràulics de graninterés.

És de gran interés la Central de laLlum (1896-1898), fàbrica propietat dela companyia Hidroelèctrica Ayelense,edificada amb plànols de l’enginyer JuliàLòpez-Chàvarri, que proporcionavafluid elèctric a Aielo, Ontinyent i Boca-irent en la primeria del segle passat.1165

En la partida del Dilluns, vora la séquiageneral, es localitza l’antiga Fàbrica Al-coholeraque pertangué a la família Juan(c.1880-1916), amb el seu esvelt fume-ral de rajola. Allí destil·laven vins per aproveir d’alcohol la licoreria del poble.A mitjan segle passat, s’hi instal·là un ob-rador de folrar garrafes. A la plaça dePalau, no molt lluny d’ací, es troba laBotelleria o fàbrica de licors, fundadaper Aparici, Sanz i Ortiz l’any 1880,però continuada des de la primeria delsegle XX per la família Juan, ‘els Jacin-tes’. L’aspecte que presenta la fàbricaés, en bona mesura el de la importantreforma que efectuà Joaquim JuanMompó l’any 1913. Conté a l’interiorpaviments d’aquell temps, gerres, bo-cois, oficines, utensilis, etc., que ja noes troben ni als museus, de tan ‘histò-rics’ com són. Si algun dia cessara l’ac-tivitat econòmica, per la causa que fóra,com a museu no tindria preu.

1164 OLIVARES ALFONSO, Joan, Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998, p. 30.

1165 Més detalls sobre l’empresa i l’edifici, en la part geogràfica de l’obra.

Una casa del Carrer Major

L’antic Hospital-Beneficència


361


El portal del Carme o de l’Aigua

Plafó de manisetes del portal del Carme

L’antic escorxador municipal

Plaça del palau

L’Alcoholera



362

L’Hospital-Beneficència (1890-1914), que en l’actualitat està destinat a usos socials municipals, es localitza al costat del Pas-seig. És un edifici exempt, de 770 m2. Presentà una planta en ‘H’ amb pavellons destinats en origen a diferents usos, il·luminatsper finestres de rajola, d’arc escarser. Els cantons estan reforçats amb carreus de pedra blanca i la coberta és de teula alacan-tina.1166 Enfront del vell hospital de les monges, es localitzen les Escoles Velles (1925-1930), bonica mostra de l’arquitecturaescolar, eclèctica, de la Dictadura de Primo de Rivera. En l’actualitat, alberguen el Museu de Nino Bravo i la Biblioteca PúblicaMunicipal ‘Degà Ortiz i Sanz’. En àmbit urbà, trobareu també el Centre d’Interpretació de la Cultura de l’Oli, antiga Almàsserade la Cooperativa (c.1957), habilitada com espai didàctic i museístic; el portal del Carme o de l’Aigua (segle XVIII), el Llavador(rehabilitat el 2002), la font d’Allà Baix, el pont de l’Horta Vella (c.1890-1900), etc.

I, més apartades del poble, hi ha les restes del Molí Propet (1816, reformat després) i del Molí d’Allà Baix(1576, reformaten el segle XIX), que foren casals hidràulics fariners; el pont de l’Arcada (1806-1807) i el pont del barranc del Joncar (segleXIX); el conjunt d’hortes tradicionals i séquies històriques (segles XI-XIX); la font i bassa de Cairent (segle XVI, reformadael 1667);1167 els masos i cases de camp; els jaciments arqueològics, com el Molló de les Mentires, i un llarg etcètera de coses.I és que, comptat i debatut, el patrimoni historicoartístic d’Aielo és tan ampli, que seria necessari plasmar-lo en un altre llibre:en una publicació exhaustiva.

1166 Vegeu M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca DegàOrtiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 111-116.

1167 Abreugem ací la descripció i datació d’edificis històrics, que ja han sigut sucificentment comentats en l’apartat històric de l’obra.

El pont d’Allà Baix, en una foto del 1979


363


Les Escoles Velles

El Llavador

El Molí Propet

Detall del molí

La Séquia Ampla i l’aqüeducte del Barranc del Joncar



364


365




366

Col·lecció etnogràfica del forn de Ca la Boba

La bassa de Cairent


3.2. FESTES, COSTUMS i TRADICIONS ANCESTRALSEn el patrimoni immaterial d’un poble (gas-

tronomia, llengua i refranys, cançons populars,etc.), ocupen un lloc destacat les tradicions fes-tives, el calendari festiu heretat, que evolucionaa poc a poc al llarg dels segles, però que mantél’essència de les coses que feien els nostresavantpassats. D’ací que vinga bé fer un repàs dequines són les festes i els costums populars méscelebrats al poble d’Aielo, considerant-ne algunsantecedents antics.1168

En Nadal, hi havia antigament tres dies defesta, del 24 al 26 de desembre, durant les qualsles famílies estaven molt unides. Els xiquets be-saven la mà dels avis i rebien en diners les ‘es-trenes’ de Nadal, tradició antiquíssima, que esremunta a l’època romana, quan ja s’anomena-ven strenas. Es consumien també els típics pas-tissets de moniato o de Nadal. El dia dels Innocents, 28 de desembre, es feien algunes innocentades, bromes i ‘entrastades’.Eren corrents en tots els pobles les ‘perolades’: tirar un perol d’aigua o un botijó trencat dins d’una casa, per a provocar unensurt, ja que les portes sempre estaven obertes o amb la clau al pany. El dia 5 de gener, els xiquets havien deixat cabassets degarrofes, herba o palla als balcons, per a les cavalleries dels Reis Mags. Es gitaven i a l’endemà de matí havien rebut una pilota,una nina, un carret de fusta o –en les cases més pobres– alguna llepolia.

En gener, destacaven pel seu arrelament les festes de Sant Antoni del Porquet (Abat), el 17 de gener, vinculades al carrerdel mateix nom, en la part vella del poble. La família Ortiz d’aquest carrer s’encarregava ja pel 1837 de sufragar la festa del sant,por devoción, mentre que de les altres despeses profanes s’encarregaven uns clavaris específics.1169És probable, com en moltsaltres pobles de la Vall d’Albaida repoblats després de l’expulsió dels moriscos (1609), que la festa i foguera de Sant Antonidaten del segle XVII.1170 La devoció al sant a la comarca és molt més antiga: la introduïren els Bellvís senyors de Bèlgida i els Vi-laragut senyors d’Albaida en la primeria del segle XIV.1171

En el cas d’Aielo, la festa de Sant Antoni era molt celebrada pels carreters i els arriers, ofici molt corrent ací en segles passats.La vespra del sant es feia la foguera, que hui és fa el divendres més pròxim. A l’endemà, se celebrava la festa religiosa del sant,traslladada ara a diumenge, amb missa processó i benedicció de rotllets per a repartir-los. Antigament es beneïen garrofes pera donar-les a menjar als animals, que eren protegits pel sant. El tercer dia, antigament, és dedicava a jocs, cucanyes i competicions.La més concorreguda era la de ‘passar l’agulla’: anar cavalcant en el matxo, i fer passar amb habilitat una agulla saquera per dinsd’una anella, penjava d’una corda que passaven per dins d’una canya.1172 El circuit de la cursa era per la plaça del Palau, la font

367

1168 Per a la qual cosa, a banda dels documents antics, compte amb la inestimable ajuda de Josefa Colomer Sanchis, bibliotecària durant molts anys i amantde la història local; nascuda el 1921. També ens hem guiat per l’obra de JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradición en Ayelo de Malferit. Desde losorígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – Universitat Politècnica de València, València, 2003, p. 45 i ss.

1169 GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festa de Sant Antoni cap a l’any 1837, segons les notes que va escriure el rector Juan Bautista Bataller, dins Festes deSant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2008, ps. 11-13.

1170 El nom d’Antoni, de fet, era molt corrent en el segle XVII, segons l’índex parroquial de baptismes.


1172 VICENT APARICI, Míriam, Passar l’agulla, dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2007, p. 11; APARICI, Míriam i Vicent, Passar l’agulla, dinsAielo de Malferit en festes de Sant Antoni, 2007, p. 11.

Productes típics d’Aielo



368

del Mig i el carrer de Sant Antoni. Es tracta d’una justa ano-menada en uns altres llocs ‘correguda de joies’, que data del’edat mitjana: la començaren els cavallers i, en acabant, laimità la resta del poble. El premi que donaven era més aïnessimbòlic: un conill. Tot això, fins a la dècada dels seixanta,en què desaparegueren a poc a poc les cavalleries i s’acabàel costum. En l’actualitat el dia lúdic de la festa és el segon,amb despertada, esmorzar popular, dinar de cassola, cuca-nyes i jocs.

Unes altres festes de carrer amb molt d’arrelament, da-tables en origen en la segona meitat o la fi del segle XVIII,són les del carrer de sant Llorenç (o de Dalt), les del carrerdels Sants de la Pedra i les de l’antic carrer de Sant Roc (car-rer de l’Església i plaça de Sant Engraci). Totes reviscolarenamb força en la dècada del 1950, quan es feien gropes deparelles amb indumentària tradicional, menjades de germa-nor, decoració vegetal i de paper als carrers, cercaviles, pro-cessons, cavalcades, etc.1173 La part lúdica o popular de lafesta de sant Roc s’ha perdut ja fa anys, i resten sols els actesreligiosos. En canvi, les altres festes de carrer conserven totallur vitalitat ancestral i veïnal.

Tornant al calendari festiu, en febrer ve la Candelària,amb la benedicció de candeletes, i Sant Blai, amb la bene-dicció de rotllets d’anís per a conjurar el mal de gola. EnCarnestoltes, la gent es disfressava molt i es donava unacerta promiscuïtat entre els joves: jugar ‘a furtar-se els nó-vios’. En les dècades del 1900-1930, els xics que solien dis-fressar-se, amb una manta que els ocultava del tot i quedeixava sols al descobert una ‘carasseta’ de bruixa, dimonio calavera. Així anaven acaçant les xicones al crit de “no emconeixeràs!”, fent bromes pel carrer i por als xiquets.1174

Coincidint amb aquestes dates, el segon cap de setmana defebrer més concretament, té lloc des del 1976 el ‘mig any’dels moros i cristians.

Els dos dijous de cassoleta, previs al dimecres de cendra,eren motiu d’eixida al camp: al barranc del Joncar i, enmenor mesura, a Cairent o al Molí Propet. El primer dijousel celebraven els xiquets de l’escola, que eixien al terme–cadascú amb la seua cassoleta; per als més menuts, arròs

1173 Un VEÍ, Fiestas de San Roque, dins Aielo de Malferit en festes, 1991,s. p.; BARBER MARTÍNEZ, Toni, Fa quaranta anys, dins Festes de SantLlorenç, Aielo de Malferit en festes, 2005, p. 16.

1174 BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Mal-ferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 99.

Els Reis al Patronat, l’any 1965

Festes de Sant Antoni

Les festeres, baixant per la Cooperativa


blanquet– en companyia dels mestres. El segon dijous se celebrava a casa, menjant la cassola amb els pares. L’eixida dels xiquetsal camp es feia amb la bandera davant i pegant abans la volta al poble.

En llaor de la Mare de Déu dels Dolors, se celebrava un septenari. Venia després diumenge de Rams i es feia processó perla placeta de l’Església, amb rams d’olivera per a beneir, i palmes, que només portaven el rector i les autoritats municipals. Elsactes de Setmana Santa continuaven dimecres amb la Salpassa (o ‘sarpassa’), quan el rector, acompanyat pels acòlits i per totsels xiquets del poble –que no tenien escola aquell matí– recorria les cases del poble. Duia aigua i sal beneites a les cases, onl’obsequiaven donant-li ous.1175 Els xiquets anaven darrere, proveïts de maces de fusta de xop, fabricades a les fusteries del

369


1175 ALBIÑANA JUAN, José L., Recordem tradicions: la Salpassa, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.; JUAN CHÁFER, Francesc, La festa de l’Ascensiód’Aielo de Malferit – La Sarpasa, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 92-93.

Diumenge de Rams, dècada del 1960

Berenar de Pasqua, baix del pont, 1968 El músic Lòpez Chàvarri, que solia venir a pas-sar les festes a Aielo

A beneir la palma, 1967



370

poble, com la del tío Gallo. Amb les ‘macetes’ colpejaven amb força les voreres, per a fer soroll i espantar els dimonis, mentrecantaven algunes cançonetes, del tipus: “Pica la maceta, / pica el ponedor, / vindrà el tío Pep / i eixirà del Carreró.” En acabarl’arreplegada d’ous, el rector en donava uns quants als acòlits, mitja dotzena a les agranadores de l’església, mitjan a les cantoresdel cor i una a l’organista. La resta eren per a les monges de la Beneficència. Els mestres també eren obsequiats aleshores ambous, per part dels alumnes. Doña Maria Arabí, per exemple, els conservava per a anar gastant-ne immergits en una gerra d’aiguade calç.

Després venia Dijous Sant, amb els monuments instal·lats a l’es-glésia, l’oratori de Sant Miquel i l’ermita del Calvari, ‘l’hora santa’ iels oficis religiosos corresponents. Divendres Sant, sonava matracaen respecte del Nostre Senyor mort, perquè no es poden tocarles campanes, i se celebrava una processó del Sant Soterrar ambel Crist del Sepulcre i la Mare de Déu dels Dolors, acompanyatsper la Guàrdia Civil, la resta d’autoritats civils i religioses, i les cla-variesses dels Dolors. En les últimes dècades es compta amb trespassos processionals: el Jesús Natzaré, el Sepulcre i la Mare deDéu.1176 Dissabte de Glòria es llançaven coets borratxos durant totel matí, al Carrer Major, des del moment en què començava el tocde campana (a les 10 del matí), i com a senyal d’alegria.1177 L’ús dela pólvora en aquesta festa es remunta als temps de la milícia efec-

1176 GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festividad de la Semana Santa en el Ayelo delpasado, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2009, ps. 13-15.


La reina i la cort d’honor, amb el Crist

La presentación de la reina, en els anys seixanta


tiva (segle XVII), quan se celebrava la festa disparant les esco-petes enlaire. A l’endemà, Diumenge de Resurrecció, tenia llocde bon matí –ara és a les 12 del migdia– la Trobada entre elCor de Jesús i la Mare de Déu dels Dolors, a la qual se li retiravael vel en senyal de la fi del dol.

En Pasqua la gent eixia al camp a menjar-se el ‘pa socarrat’(la mona), i el dia de Sant Vicent Ferrer es portaven ‘els com-bregars’ als malalts, en el transcurs d’una processó que concloïaamb un esmorzar dels homes. Diumenge de l’Ascensió, qua-ranta dies després del Diumenge de Pasqua, els xiquets porta-ven pardalets engabiats a l’església, que s’omplia de cants, pera beneir-los.1178 El 3 de maig, dia de la Santa Creu, es beneïa elterme a la creu del Calvari, fins a la qual es dirigia una processóde xiquetes amb rams de flors. Entre el 8 i el 16 de maig, hihavia novenari dedicat al Crist de la Pobresa. Després venienels rosaris de juny al Cor de Jesús i la celebritat del CorpusChristi: de matí, els primers combregars; de vesprada, la pro-cessó del Santíssim, que discorria per carrers enramats, i percinc altarets adornats de plantes i flors, on s’adorava el Cos deCrist.1179 Per Sant Joan Baptista (24 de juny) i Sant Pere (29 dejuny), s’encenien fogueretes a les portes de les cases. En la festade Sant Pere, que era titular de l’església, hi havia foguera grana la porta del temple, a més de missa, processó i músiques decarrer. L’Ajuntament pagava des de temps immemorial aquestafestivitat i la del Corpus Christi.

Els dies 6-8 d’agost, des de la promesa del còlera del 1834,eren els reservats a les festes patronals, que encara es mante-nen en aquesta datació, que s’acomoda molt bé als calendarislaborals. El 5 era la vespra o dia de la cavalcada; el 6, el Crist(primer patró); el 7, Sant Engraci (segon patró), i el 8, la missa pels difunts i la visita al cementeri. El dia de Sant Engraci Màrtirse celebrava des de la portada de Roma de les seues relíquies, el 1840. Abans o després de les festes, segons les èpoques, hihavia alguns dies de danses, bous, cavalcades i alegries profanes en general. Tenien molta importància també, des de fa segles,els bous en corda, i més modernament, les corregudes a la plaça del Palau i les vaquetes; les cordades de coets; les dansades,i la degustació de dolços, refrescs i licors: colpets de cassalla, llimonets, ‘canaris’ (refresc de llimonet tocat de cassalla),1180 car-quinyols, coquetes de sagí... Ja en època contemporània s’incorporarien els moros i cristians.

Els bous, en el primer terç del segle XX, se celebraven la setmana abans de festes. Es paraven cadafals a la plaça del Palau ivenien fins i tot toreros a torejar braus; tot això, combinat amb les tradicionals ‘vaquetes’ de carrer.

De l’afició per la pólvora dels aieloners, fou testimoni pel 1900 el músic valencià Eduard Lòpez-Chàvarri, que ho retratavaaixí –en valencià col·loquial– en els seus ‘Cuentos Lírics’, editats el 1907:

Aquella mateixa nit habia cordà en la plasa. Ja sabeu lo qu’és això; els famosos ‘cuhets borratjos’, el terrabastall de pólvora

371


1178 JUAN CHÁFER, Francesc, La festa de l’Ascensió d’Aielo de Malferit – La Sarpasa, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 92-93.

1179 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Corpus Christi. Tradició i festa en Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes,1999, ps. 75-83.

1180 Una part de xarop de llimó, 4 o 5 d’aigua i unes gotetes de cassalla.



372

en què eixes llengües de foc van a dot-zenes per l’aire y per terra, y per totesbandes. Me prometeren diversió, y afe que varen complir la promesa. Totel poble era una falla, un cremadís; entots els cantons varen fer el culte sa-grat al Déu de les explosions, en elmateix afany dels creyents més con-vensuts. A les tres del matí, quan jaestava el vehinat rendit, encara esta-ven baix del meu balcó els entusiastes,els recalcitrants, els polvoristes desoca, que s’en feen de la autoritat ydels bandos, y llansaven heroicamentcuhets com a projectils d’acorassat.Eren els rumbosos del poble, els aficio-

nats de casta; eren... ¡qui ho diria!, el propi primer alcalde enels seus amics, els ‘pollos’ més rics del poble, y estaven guer-rejant en un altre grupo situat al cantó de més avall: allí’s veiaal síndic, al segon tinent d’alcalde y a altres no menos pròcers.Al mateix temps podia vore’s a penes una gorra en galons do-rats qu’anava ben a sovint a tocar a ca’l tío Pusa: el tío Pusa,el millor fabricant de cohets de contrabando en deu llegües alredó (...). Les fachades de les cases tenien totes dibuixos fetsper els reguerons de la pólvora, espècie de pallola nega que lihaguera ixit al poble, no hi habia racó segur, ni porta respec-tada, ni pantaló que no tinguera les seues honroses cremades(...). Però això sí: a l’endemà, en la festota d’iglesia, el predi-cador vingut de València aposta, ja fea vore les bones qualitatsd’aquells fills de la vila, que aixís al sant festejaven; ...vila depròspera administració, de celoses autoritats, de costums tran-quiles, morigerados, quiets, mansos... Angelets!1181

Després de les festes venien els tres dies de les danses, 8, 9 i10 d’agost, a la plaça del Palau, quan les parelles ballaven al so deltabal i la xirimita, mentre que algun cantador entonava versos consabuts, producte d’alguna anècdota local. Com per exempleaquella de la dona que se n’anava a ballar les danses, on no podia faltar, de tanta afició que tenia, i deixava l’home –en aquellasocietat tan masclista– al càrrec de pastar el pa al llibrell. L’home ho intenta, seguint les instruccions de la mestressa, però es co-neix que hi posa massa aigua o massa poca farina, i se li queda la pasta aiguada. Corre cap a la plaça el marit i li canta a la mullerballadora, mentre aquesta pega voltes i volantins, i no para de ballar: “Cos de podadora, / mànegues d’astral! / Això que tusaps, / l’aigua li ha fet mal!” El sobreentés és, òbviament, pel ‘què diran’: la dona ballant i l’home pastant... I llavors va la dona iel trau de dubtes: “Posa-li farina / i se t’enduridà. / Larà larà lalà, / larà lalà lalà.”1182

1181 LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos lírics, amb pròleg de Santiago RUSIÑOL i poema de Teodor LLORENTE, Tipogr. de Francisco Do-ménech, València, 1907.

1182 La solfa i anècdota de la cançoneta, la trobareu en: JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Queridos ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 126-127.

Vaquetes al carrer Major, anys setanta


En els anys 1921-1936 se celebraren ja festes demoros i cristians, a iniciativa el primer any dels Co-lomer de Canals, que descendien d’Aielo i que erenfesters del Crist.1183 Recuperada la festa a partir del

1961, per iniciativa dels treballadors de la Vidriera Ayelense, s’han consolidat en les últimes dècades, i compta ara amb la parti-cipació de quatre comparses o filades de cristians (Bucaners, Oleians, Corsaris i Contrabandistes) i cinc de moros (Almoràvits,Nòmades, Caníbals, Gabellàrabs i Barbàrabs). També de la dècada dels seixanta, sent president de festes Rafael Belda Ureña,‘Pitxi’ (1965-1967),1184 començà a verificar-se la baixada de sant Engraci des de l’ermita del Calvari i la posterior pujada, amuscles dels ‘quintos’ dels poble, els joves de 18 anys que estaven fent la ‘mili’, és a dir, complint amb el servei militar obliga-tori.1185

Sense acabar el mes d’agost, se solien fer antigament passejades nocturnes de xiquets, amb fanalets producte de buida me-lons, i entonant la cançoneta d’ “el sereno ha mort un gos...”. En octubre, hi havia rosari tots els dies. I per Tots Sants i el diad’Ànimes (1-2 de novembre),1186 la visita al cementeri i el consum familiar de les típiques ‘cofafes’, que els xiquets d’abans s’em-

373


1183 REIG, Víctor, Nuestras fiestas de moros y cristianos, dins Aielo de Malferit en festes, 1963, s. p.; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo: moros y cristianosde 1925, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 51-55. Us remetem a la part històrica de l’obra, on trobareu més detalls sobre el particular.

1184 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Gent del poble: Rafael Belda Ureña, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 130-132.

1185 BARBER MARTÍNEZ, Toni, Adiós a la mili, dins Festes de Sant Llorenç, Aielo de Malferit, 2003, s. p.; reed. en Aielo de Malferit en festes,2003, ps. 96-97.

1186 SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Festes tradicionals d’Aielo de Malferit: Tots Sants i Dia d’Ànimes, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 82-83.

Moros tirant trons pel carrer, en la década dels setanta

Juan Bautista Mompó, ambaixador dels cristians, 1926



374

portaven a menjar al cementeri elsdies de Tots Sants i d’Ànimes.1187 Lacofafa era una coca dolça d’origenmorisc, amb una pasta semblant a lamona, però un poc més blaneta,condimentada amb llima ratllada i unamiqueta de canella, i adornada al gustamb ametles, nous i panses. En altrespobles de la Vall d’Albaida aquest dolçde Tots Sants s’anomena ‘fogassa’.Hui dia, a Aielo s’estilen més les co-ques cristines, però en altres pobleses conserva el costum mil·lenari deconsumir la ‘fogassa’: aquella cocaque, en la Catalunya medieval, por-

1187 Segons JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Músicay tradición en Ayelo de Malferit. Desde los orí-genes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicio-nal Valenciana – Universitat Politècnica deValència, València, 2003, p. 45.

Esquadra de negres dels anys seixanta

Castell de festes dels anys seixanta


taven els fidels a les esglésies romàniques, per a passar-lo pel foc dels ciris encesos en la nit de les Ànimes (de foc > fogassa).S’obtenia la benedicció dels ancestres.1188 El nom peculiar de ‘cofafa’ ve de l’àrab: és el nom que els moriscos valldalbaidins apli-caven a un moreno i molt cuit: la qufâfa.1189

El calendari festiu d’Aielo de Malferit es tancava amb la festa, missa, ofrena de flors i processó de la Puríssima Concepció,cada 8 de desembre.

En la mesura en què el poble d’Aielo de Malferit sàpia conservar les coses bones del llegat cultural i natural; augmentar i mi-llorar el patrimoni artístic, estudiar-lo i gaudir-lo, el futur dels aieloners serà més digne i més humà.

375


1188 Es una cosa que no sols compartim els valencians amb els catalans, sinó també amb els mallorquins. Vegeu LLOMPART MORAGUES, Gabriel, Pansobre la tumba. Una nota de folklore funerario mallorquín, dins Religiosidad popular. Folklore de Mallorca. Folklore de Europa. Miscelánea de Estudios. I,Fontes Rerum Balearium. Subsidia, 4 - Archivo de Tradiciones Populares, 34, Palma de Mallorca, 1982, ps. 265-271. En el cas de València, les castanyes dela Castanyada (festa típica encara a Catalunya) serien reemplaçades en la fogassa per les ametles i uns altres fruits secs.

1189 Tal com hem explicat en la part introductòria del llibre.

El castell i l’ambaixada dels anys seixanta



376

Festes de Sant Llorenç, 1959

Teatre en festes de Sant Roc, anys cinquantaLa baixada de sant Engraci, anys seixanta


BIBLIOGRAFIA

AGRUPACIÓ Coral ‘Llorenç Barber’, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 151.

AGUILAR PIÑAL, Francisco, Romancero popular del siglo XVIII, CSIC, Madrid, 1972.

AGUILAR PIÑAL, Francisco, Bibliografía de autores españoles del siglo XVIII, CSIC, Madrid, 1991.

AGULLÓ, María del Carmen – JUAN, Ramon, Notes sobre les eleccions municipals a la Vall d’Albaida durant la Segona República (1931-1936), dins Alba,7, Ontinyent, 1992, ps. 81-88.

AGULLÓ DÍAZ, Carmen, Escola i República a la Vall d’Albaida, 1931-1939, Diputació de València, 1994.

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Agullent i Aielo de Malferit: l’escola pública en 1880, dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps. 120-125.

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 112-115.

AGULLÓ, Ma. del Carmen – FERNÁNDEZ, Juan Manuel, El trencament d’una il·lusió: la depuració del magisteri a la Vall d’Albaida, dins Actes del PrimerCongrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València – Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 25-48.

AGULLÓ, Mª. del Carmen – FERNÁNDEZ, Juan Manuel, El trencament d’una il·lusió: la depuració del magisteri a la Vall d’Albaida, dins Actes del PrimerCongrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València – Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 25-48.

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Cultura i llibertat: les biblioteques públiques a Aielo de Malferit (1931-1939), dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps.92-94.

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Escola o treball: la no assistència dels xiquets a l’escola d’Aielo de Malferit l’any 1908, dins Aielo de Malferit en festes,1998, ps. 98-102.

AGULLÓ DÍAZ, Ma. del Carmen, La Setmana Pedagògica d’Ontinyent. 75 anys després, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2005, ps. 28-36.

AIELO de Malferit, cuna de Nino Bravo, Patronat Provincial de Turisme ‘València Terra i Mar’, Diputació de València, 2009.

ALBEROLA, Armando, Catástrofe, economía y acción política en la Valencia del siglo XVIII, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1999.

ALBIÑANA JUAN, José L., Recordem tradicions: la Salpassa, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

ALFONSO MEDRANO, Daniel, Gent de roglet. Tradició oral a Otos, Ajuntaments d’Otos i d’Ontinyent, Otos, 2002.

ALFONSO MEDRANO, Daniel, El foc que calcinà la vall. Els incendis forestals de juliol de 1994, dins Almaig. Estudis i Documents, 22, Ontinyent, 2006, ps.30-35.

ALFONSO MEDRANO, Daniel, El poblament de la Vall d’Albaida en 1930 (I), dins Almaig. Estudis i documents, 23, Ontinyent, 2007, ps. 57-67.

AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz de corazones y prados de contemplación), a cura de JassimABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998.

ALOMAR, Gabriel, Urbanismo regional en la Edad Media: les ordinacions de Jaime II (1300) en el Reino de Mallorca, Gustavo Gili, Barcelona, 1976.

ALONSO, Jesús, La darrera Carlinada. Republicans i carlins a la Xàtiva del Sexenni Revolucionari (1869-1874) , dins Papers de la Costera, 12, Xàtiva, 2001,ps. 45-64.

ALONSO, Jesús-E., Els Vallier i la seua casa palau, dins Llibret de la Falla ‘Corea’,Gandia, 2001, ps. 165-166.

AL-’UDHRÍ, Fragmentos geográfico-históricos de “Al-Masâlik ilâ ÿamïl al-mamâlik”, a cura d’Abd al-Azîz AL-AHWANÍ, Madrid, 1965.

ÁLVAREZ COLOMER, Mª. Dolores, El Ensanche’97, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 133-134.

ÁLVAREZ ÚBEDA, Basilio, El ferrocarril Xàtiva-Alcoi. Empeño y supervivencia, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2005.

377


ANDRÉS, José – VICENT, Luis, Coloms esportius d’Aielo de Malferit – Babalà, campió de la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 106-107.

XXV ANIVERSARI de l’Associació d’Ames de Casa i Consumidors ‘Tyrius’ d’Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2008.

APARICI, J. Joaquín – GARCÍA, Mª. Luisa – GOBERNA, Fernando, 50 Anys amb nosaltres. Homenatge a don Raimundo Goberna Martínez (1940-1990,Aielo de Malferit), Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1990.

APARICI, Míriam i Vicent, Passar l’agulla, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Antoni,2007, p. 11.

APARICI, T., La gent del carrer, dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2007, p. 13.

APARICI y ORTIZ, Pedro, Memoria que presentó a las Cortes Generales y extraorinarias Don Pedro Aparici y Ortiz, Diputado por la provincia de Valencia, y leyóen las sesiones de 31 de marzo y 1 de abril, mandada pasar a la Comisión de Señoríos, sobre que los dueños territoriales carecen de título legítimo pararetener los raíces que dexaron los moriscos al tiempo de ser expulsados de España; y quando le tuviesen, deben regularse los pagos de derechos enfitéuticoscon que se concedieron dichos bienes, Tipogr. de Benito Monfort, València, 1813.

ARANDA, Boro, De Manolito a Nino Bravo: las historias jamás contadas, Ediciones Generales de la Construcción, València, 2007.

ARANDA, Fernando – CORELL, Vicente – MONFORT, Joaquín, Catálogo del patrimonio arquitectónico del término municipal de Ayelo de Malferit, Fitxerinèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, sign. 1.535-1.538, València, 1986.

ARASA, Ferran - ROSSELLÓ, Vicenç M., Les vies romanes del territori valencià, col.l. Els valencians i el territori, núm. 7, Generalitat Valenciana, València,1995.

ARCOS, Manel, La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), Universitat de València, 2009.

ARDIT LUCAS, Manuel, Els valencians de les Corts de Cadis, Rafael Dalmau, Barcelona, 1968.

ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971,ps. 121-138.

ARDIT LUCAS, Manuel, Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840),Ariel, Barcelona, 1977.

ARDIT, Manuel, Els hòmens i la terra al País Valencià (segles XVI-XVIII), Curial, Barcelona, 1993.

ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de València,València, 2001.

ASENCIO CASTELLÓ, Blas, En memoria del nacimiento del ilustre ayelense Rafael Juan Vidal, al cumplirse su centenario, dins Aielo de Malferit en festes,1982, s. p.

AUB, Max, Campo de almendros,Editorial Joaquín Motriz, Mèxic D. F., 1968.

AZUAR RUIZ, Rafael, El sur del País Valenciano. Una posible frontera en época almohade (segunda mitad del siglo XII, primera mitad del siglo XIII), dinsCastrum, 4, Roma-Madrid, 1992, ps. 99-108.

BAHILO GIL, Emilio, Adiós al matadero, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, p. 86.

BALDÓ LACOMBA, Marc, Profesores y estudiantes en la época romántica. La Universidad de Valencia en la crisis del Antiguo Régimen (1786-1843), Ajuntamentde València, 1984.

BALLESTER TORMO, Isidro, Antigüedad remota de muchas vías actuales, dins Almanaque ‘Las Provincias’, València, 1934, ps. 425-429.

BALLESTER TORMO, Isidro, El Castellet del Porquet, Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial de València, 1937.

BAÑÓ ARMIÑANA, Ricard, Documents de la Vall d’Albaida a l’Arxiu Municipal d’Alcoi, dins Almaig, Estudis i Documents, 10, Ontinyent, 1994, ps. 79-83.

BARBER, Llorenç, Aielo, un mundo sonoro, dins Butlletí d’Informació Municipal, 5, Aielo de Malferit, juliol 1986, ps. 11-12.

BARBER, Llorenç, Bitácoras ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 74-75.

BARBER, Llorenç, Nits d’Aielo i Art: esplendor i memòria, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 123-124.

BARBER CEBRIAN, Emili, L’Arxiu Parroquial d’Aielo de Malferit, dins Alba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 193-198.

BARBER DOMÉNECH, Esther, Els noms de caus de conill d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 93-100.

BARBER FERRE, Bautista, Las fiestas de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

BARNER MARTÍNEZ, Antonio, El Molí Propet, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 107-109.

BARBER MARTÍNEZ, Antonio, ‘Ca la Boba’. 75 anys d’història d’un forn, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 131-132.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Historia de nuestra fiesta, dins Festes de Sant Llorenç, Aielo de Malferit, 2000, s. p.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100.

378


BARBER MARTÍNEZ, Toni, El forn del Raval, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 118-119.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Adiós a la mili, dins Festes de Sant Llorenç, Aielo de Malferit, 2003, s. p.; reed. en Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 96-97.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Fa quaranta anys, dins Festes de Sant Llorenç, Aielo de Malferit en festes, 2005, p. 16.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Persones: Joaquín Martínez Calatayud, ‘el Mut de Ca la Boba’, dins Festes de Sant Llorenç, Aielo de Malferit, 2005, ps. 17-19.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, La Botelleria. 125 Años elaborando licores artesanales, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 92-98.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Josefa Bataller Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 89-91.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Hombres que dejan huella: Abel Mas Juan, dins Aielo de Malferit en festes,2007, ps. 118-124.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Adiós a Juanito ‘Batalla’, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 99-102.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Gent del carrer: Juan Martí Penalba, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Llorenç, 2009, ps. 20-23.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Gent del poble: Rafael Belda Ureña, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 130-132.

BARBER MARTÍNEZ, Toni, El forn de ca la Boba, des de 1924, Aielo de Malferit, 2009.

BARCELÓ TORRES, Carme, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1982.

BATALLER, Juan Bautista, Novena al glorioso mártir romano San Engracio, cuyo sagrado cuerpo se venera en la parroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit[1845], Tipogr. de Benito Monfort, València, 1846.

BATALLER, Juan Bautista, Gozos al glorioso San Engracio, mártir romano, cuyo sagrado cuerpo se venera en la parroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit[1845], Tipogr. de Benito Monfort, València, 1846.

BATALLER, Paco, Penya Taurina ‘Aielo de Malferit’, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, p. 130.

BATALLER, Salvador i al., Agricultura y mecanización, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

BATALLER, Salvador, Peña Valencianista ‘Batalla’, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 93-94.

BATALLER MADRAMANY, Alejandro, Ayelo de Malferit o la tierra, dins Las Provincias, València, 17.07.1970; reed. dins BATALLER, Alejandro, La Valld’Albaida. Terres i gents, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2001, ps. 54-55.

BATALLER MIRA, Lucía, Troya: vint-i-cinc anys de festa, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 92-93.

BATALLER VIDAL, Susana i al., Història de l’Hospital-Beneficència, dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420.

BATLLORI, Miquel, La família Borja, 3 i 4, València, 1994.

BAZZANA, André - GUICHARD, Pierre, Irrigation et societé dans l’Espagne orientale au Moyen Age, dins L’homme et l’eau en Méditerranée et au ProcheOrient, Universitat de Lió, 1981 vol. 1, ps. 115-140.

BELDA, Rafael, Esto sucedía en Ayelo..., dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

BELDA BENEYTO, Josep, ‘Qüestions menors’: sobre el nom d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 73-74.

BELDA SANZ, Gerardo, Escola Taller ‘Palau de Malferit’, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, p. 134.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Curso de Geografía, Tipogr. Moderna, València, 1953.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El régimen matrimonial de bienes en los ‘Furs de València’, Cosmos, València, 1966.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El pueblo. Sus costumbres y el folklore de sus habitantes, dins Boletín Informativo del Club Cultural y Recreativo de Ayelo deMalferit, juliol-agost 1980, ps. 12-16.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El desarme de los moriscos, dins Aielo de Malferit en festes, 1980, s. p

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El Hospital-Beneficencia de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los ‘metges’ y ‘apothecaris’ en los ‘Furs’ de Valencia, dins Primer Congrés d’Història del País Valencià, València, 1981, vol. 2,ps. 851-854.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Ayelo necesita su banda de música, dins Aielo de Malferit en festes, 1982, s. p.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Ayelo de Malferit y su paisaje, dins Aielo de Malferit en festes, 1983, s. p.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Cómo nació la Biblioteca Pública Municipal de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Hay que potenciar los archivos municipales de las pequeñas y medianas villas de nuestro Reino de Valencia, dins Crònica dela XIV Assemblea de Cronistes del Regne de València, València, 1984, ps. 107-108.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los inicios de la hoy parroquia de San Pedro Apóstol de Ayelo de Malferit, dins Crònica de la V Assemblea de Cronistes delRegne de València, 1986; reed. dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

379


BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El Portalet, dins Aielo de Malferit en festes, 1987, s. p.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los deportes de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El nombre de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, p. 42.

BELDA TORRIJOS, Mónica, Un poco de música, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

BELDA TORRIJOS, Salomé, Josefa Castelló Ferriol, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 98-101.

BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo – lugar de Ayelo – Ayelo de Malferit (villa), dins Aielo de Malferit en festes, 1964, s. p.

BELDA UREÑA, Rafael, Una visita a ‘Priscilla’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

BELDA UREÑA, Rafael, Soñar con las fiestas..., dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo y el régimen señorial, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

BELDA UREÑA, Rafael, Recordando a Nino Bravo, , dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 51-55.

BELDA UREÑA, Rafael, Hombres que dejan huella... D. Manuel Bermúdez Fuentes, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 62-63.

BELDA UREÑA, Rafael, Dedicado a nuestras reinas, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 86-87.

BELDA UREÑA, Rafael, Primera etapa del Ayelo C. F., dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 106-116.

BELDA UREÑA, Rafael, D. Enrique Juan Requena, a los altares dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 150-153.

BELDA UREÑA, Rafael, Segunda etapa del C. F. Ayelo (1978-1980), dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 101-106.

BELDA UREÑA, Rafael, Personatges d’Aielo: sor Maria Josefa Juan Cháfer, religiosa trintària, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 72.

BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo C. F. (1980-1982), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 123-131.



BELDA UREÑA, Rafael, Hombres que dejan huella..., dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 126-128.

BELDA UREÑA, Rafael, Proceso de beatificación, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, p. 84.

BELLVESER, Ricardo (ed.), Alfons el Magnànim. De València a Nàpols, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2009.

BENAVENT, Felipe – MARTÍNEZ, José, Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josefa María de Santa Inés, del Convento de Benigánim, Tipogr. deNicasio Ruiz Monfort, València, 1882.

BENAVENT, Rafael, L’epidèmia de 1890 a la Vall d’Albaida. Cròniques de premsa, dins Almaig. Estudis i documents,19, Ontinyent, 2003, ps. 133-136.

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, El verano del miedo: conflictividad social en la Valencia agermanada y el bautismo de los mudéjares, dins Estudis.Revista d’Història Moderna,22, València,1996, ps. 27-51.

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, ¿Cristianos o bautizados? La trayectoria inicial de los moriscos valencianos, 1521-1525, dins Estudis. Revista d’historiamoderna, 26, València, 2000, ps. 11-36.

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, La conversió dels mudèjars de Xàtiva i la Costera, dins Primer Congrés d’Història de la Costera, Institució ‘Alfons elMagnànim’, València, 2006, ps. 235-250.

BENITO GOERLICH, Daniel, La arquitectura del eclecticismo en Valencia. Vertientes de la arquitectura valenciana entre 1875 y 1925, Ajuntament de València,1983.

BERNABEU AUBAN, Joan (coord.), El III milenio a. C. en el País Valenciano. Los poblados de Les Jovades (Cocentaina) y Arenal de la Costa (Ontinyent),dins Saguntum, 26, València, 1993, ps. 11-179.

BERNABEU GALBIS, Alfredo, Arte e historia de la iglesia de Santa María de Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1986.

BERNABEU SANCHIS, Alfred, La pesta de l’any 1600 a Ontinyent, dins Almaig. Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 16-17.

BERNABEU SANCHIS, Alfred, Ontinyent, vila reial. De les Germanies a la Nova Planta, Ajuntament d’Ontinyent, 1992.

BERNABEU SANCHIS, Alfred i al., Història bàsica d’Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1995.

BERNAT, Joan-Serafí – BADENES, Miquel-Àngel, Crecimiento de la población valenciana. Análisis y presentación de los censos demográficos (1609-1857),IVEI-Diputació Provincial, València, 1994.

BERROCAL, Paloma, veu ‘Aielo de Malferit’, dins CERDÀ, Manuel - GARCÍA, Mario (dirs.), Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial, Eds. Alfons elMagnànim, València, 1995, ps. 27-28.

BEUTER, Pere-Antoni, Segunda parte de la Corónica General de España, y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia, València, 1551.

La BIBLIOTECA Reial de Nàpols. D’Alfons el Magnànim al Duc de Calàbria (1442-1550),Biblioteca Valenciana (abril-juny 1999), Generalitat Valenciana,València, 1999.

380


BLEDA, Jaime, Corónica de los moros de España, Tipogr. de Felip Mey, València, 1618.

BLESA DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’antic règim: Xàtiva (1700-1723), Ajuntament de Xàtiva, 1994.

BOIX, Vicente, Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864, Tipogr. de “La Opinión”, València, 1865.

BOLENS, Lucie, Agrónomos andaluces de la Edad Media, Universidad de Granada, Granada, 1994, p. 184.

BOLUDA ALBINYANA, Alícia, Toponímia dels pobles valencians. L’Olleria (la Vall d’Albaida), Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ajuntament de l’Olleria,2004.

BOLUDA ALBINYANA, Alícia, Toponímia dels pobles valencians. Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida), Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ajuntament d’Aielode Malferit, 2004.

BOLUDA PERUCHO, Alfred i al., Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Estudi i edició, col·l. Quaderns divulgatius, 5, Ajuntamentd’Ontinyent, 1995.

BOLUFER, Joaquim, Fitxes de patrimoni etnogràfic d’Aielo de Malferit, dins el Fitxer digital de la Direcció General de Patrimoni Cultural, València, 1995.

BONET, Helena (coord.), Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP, 1927-1950, Diputació de València, 2006.

BORDERÍA, Vicente, Sociedad Colombicultora de Palomas Deportivas ‘La Ayelense’, dins Butlletí d’Informació Municipal, 8, Aielo de Malferit, desembre1987, p. 8.

BORONAT BARRACHINA, P., Los moriscos españoles y su expulsión, València, 1901.

BORRÀS RENART, Salvador, Per la Vall d’Albaida. Monografia comarcal, Manuscrit inèdit, 1965; editat en l’IX Asamblea de Cronistas del Reino de Valencia(València, 1972);reed. dins Alba, 4, Ontinyent, 1989, ps. 113-126.

BOSCH y JULIÁ, Miguel, Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864, presentada al Ministerio de Fomento, Imprenta Nacional, Madrid, 1866.

BRANCHAT, Vicente, Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia, y de la jurisdicción del intendente comosubrogado en lugar del antiguo bayle general, Tipogr. de Josep i Tomàs de Orga, València, 1784-1786.

BRAVO CHAPÍ, Maria, El poble d’Aielo recupera un plànol del terme municipal, del 1753, donat per José Vicent Juan, dins Crònica. Tribuna d’opinió de laVall d’Albaida,471 (2ª. època), Ontinyent, 26.09.2003, ps. 18-19.

BRINES BLASCO, Joan, La introducción del cultivo de la patata en el País Valenciano, dins Papeles de Geografía, 23-24, Múrcia, 1996, ps. 63-69.

BURNS, Robert Ignatius, Jaume I i els valencians del segle XIII, 3 i 4, València, 1981.

BURNS, Robert Ignatius, El reino de Valencia en el siglo XIII: Iglesia y sociedad, Ed. del Cenia al Segura, València, 1982 (1a. ed., en anglés, 1967).

BURNS, Robert Ignatius, Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, 3 i 4, València, 1987 (1a., en anglés, 1984).

BURNS, Robert Ignatius, Colonialisme medieval. Explotació postcroada de la València islàmica, 3 i 4, València, 1987 (1a. ed , en anglés, 1975).

BURNS, Robert Ignatius, Societat i documentació. Diplomatarium I: Introducció, 3 i 4, València, 1988 (1a. ed., en anglés, 1985).

BURNS, Robert Ignatius, L’Islam sota els croats. Supervivència colonial en el segle XIII al Regne de València, 3 i 4, València, 1990, 2 vols (1a. ed., en anglés,1973).

BURNS, Robert Ignatius, El regne croat de València. Un país de frontera al segle XIII, 3 i 4, València, 1993 (1a. ed., en anglés, 1967).

BURNS, Robert Ignatius, Ontinyent bajo Jaume el Conquistador, dins Almaig, Estudis i Documents, 10, Ontinyent, 1994, ps. 6-12.

BURNS, Robert I., Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The Registered Charters of its Conqueror Jaume I, 1257-1276, IV: Documents 1.000-1.500. Unifying Crusader Valencia. The Central Years of Jaume the Conqueror, Princeton University Press, Princeton-Oxford, 2007.

CABANES, María Desamparados, i al., Documentos y datos para un estudio toponímico de la Región Valenciana,València, 1981.

CABANES PECOURT, María Desamparados, Avehinaments (Valencia, s. XIV), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 2000.

CALABUIG, “I jugarem al flendit de nit”. O cómo en la Nochebuena de 1895 llegó la electricidad a Ayelo, apud Internet, dins el blog ‘Història d’Aielo’ (his-toriadeaielo.blogspot.com), publicat el 01.04.2010.

CALATAYUD SANCHO, Rafael, Nosotros ‘los silvestristas’, dins Aielo de Malferit en festes, 1987, s. p.

CALO, Memorias de un nonagenario sobre su Ayelo natal, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 147-148.

CALZADO ALDÀRIA, Antoni, Tensions socials a la Vall d’Albaida en l’antesala de la Guerra Civil: Les eleccions de febrer de 1936, dins Alba, 8, Ontinyent,1993, ps. 97-102.

CALZADO ALDARIA, Antonio, ‘Para vergüenza de la República’. La violència electoral durant la Segona República: les eleccions legislatives de novembrede 1933, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida,València, 1997, ps. 137-154.

CALZADO ALDARIA, Antonio, Agullent. Desenvolupament econòmic i canvi social, Ajuntament d’Agullent, Agullent, 1997.

381


CALZADO ALDARIA, Antonio, Apunts sobre l’anticlericalisme durant la II República: les comarques centrals valencianes (1931-1939), dins Alba, 16-17,Ontinyent, 2001-2002, ps. 104-131.

CALZADO, Antonio – TORRES, Ricard-Camil, Valencians sota el franquisme, la Xara, Simat de la Valldigna, 2002.

CALZADO ALDARIA, Antonio, Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952, Germania, Alzira, 2005.

CALZADO ALDARIA, Antonio, La contribución bélica de la Vall d’Albaida. Los aeródromos de Fontanars dels Alforins y la Pobla del Duc, dins Almaig.Estudis i documents,21, Ontinyent, 2005, ps. 100-103.

CALZADO ALDARIA, Antonio, Después de 70 años: notas sobre Albaida en la Guerra Civil, 1936-1939, dins Albaida en festes, 2009, ps. 132-133.

CALZADO ALDARIA, Antonio, Apogeo y crisis de la agricultura tradicional en La Vall d’Albaida (1951-1960), dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent,2008, ps. 73-80.

CALZADO ALDARIA, Antonio, Los municipios de la Vall d’Albaida entre 1950 y 1960, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 19-27.

CANO, Josep - CASANOVA, Emili, Els llinatges d’Ontinyent entre 1343 i 1867, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, desembre de 1986, ps. 57-77.

CANO PAVÓN, José Mª., La Escuela Industrial de Valencia (1852-1865), dins Llull. Revista de la Sociedad de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, 20,Madrid, 1997, ps. 117-142.

CANTÓ, Marcos, Club de Tennis, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, p. 101.

CAPSIR BANQUELLS, José María., Dietari de la Guerra Civil a la Pobla del Duc, Mecanoscrit inèdit, 1936-1939.

CÁRCEL ORTÍ, Ma. Milagros, Relaciones sobre el estado de las diócesis valencianas, València, 1989.

CÁRCEL, Vicente – FITA, Ramón, Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, València, 1998.

CARCELLER RUIZ, Pep i al., Tour d’ofertes culturals. Guies didàctiques. Aielo de Malferit, Diputació de València – Ajuntament d’Aielo de Malferit, València,2007.

CARRERES, Leonardo, Ayelo de Malferit, origen e historia, dins Aielo de Malferit en festes, 1963, s. p.

CARRERES, Maruja, Loa a un hijo de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.

CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València (1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935.

CASANOVA, Emili, Onomàstica històrica d’Agullent, dins Agullent, 1585-1985. IV Centenari de la segregació jurídica d’Agullent d’Ontinyent, Caixa d’Estalvisd’Ontinyent, Ontinyent, 1985, ps. 99-124.

CASANOVA, Emili, Antroponímia d’Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

CASANOVA, Emili, Sobre el topònim Clariano, dins Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 42-44.

CASANOVA, Emili (ed.), Memòries d’un capellà del segle XVIII. Josep Esplugues, rector de Montaverner, Eds. Alfons el Magnànim, València, 1989.

CASANOVA, Emili, L’aportació de la Vall d’Albaida al ‘Diccionari català-valencià-balear’, a través de la correspondència de mossén Alcover (1902-1919),dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 2001, ps. 34-43.

CASANOVA, Emili, El Paixarell, El núm. 1 d’‘El Paixarell’, revista d’Aielo, del 1906-1907, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 81-90.

CASANOVA, Emili, ‘Ayelo de Malferit en la Antigüedad’, obreta històrica de Miquel Ferràndiz (1953), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 77-85.

CASANOVA, Emili, Les confraries i les festes de la Vall d’Albaida en 1771, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 65-78.

CASANOVA, Emili, La sanitat local a través de les ordenances municipals de la Vall d’Albaida (1880-1907), dins BERNABEU-MESTRE, Josep – ESPLUGUES,Josep-Xavier – PASCUAL, Mercedes – TEROL, Vicent (eds.), Salut i societat als municipis valencians: una perspectiva històrica. Seminari d’Estudis sobrela Ciència (Ontinyent, 2008), Denes, Paiporta, 2008, ps. 345-365.

CASANOVA MIRET, Vicent-A., Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit. Catàleg de la documentació anterior al 1924 (mecanoscrit de l’Arxiu Municipal), Conselleriade Cultura Educació i Ciència, València, 1986.

CASANOVA MIRET, Vicent-A., Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit. Catàleg de la documentació posterior al 1924 (mecanoscrit de l’Arxiu Municipal), Conselleriade Cultura Educació i Ciència, València, 1986.

CASEY, James, Irrigació i economia al País Valencià, 1589-1689, dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano (abril, 1971), Universitat de València,1980, vol. 3, ps. 281-289.

CASEY, James, El Regne de València al segle XVII, Curial, Barcelona, 1981.

CASEY, James, La Segona Germania: perfil d’una revolta camperola, dins La Segona Germania. Col.loqui internacional, Diputació de València, València, 1994,ps. 133-160.

CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López,Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924.

382


CASTELLÓ, Josep, Han pasado treinta años... y parece que fue ayer, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 80-81.

CASTELLÓ DOMÉNECH, Ferran, Ferran Castelló, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, p. 142.

CASTELLÓ DOMÉNECH, Ferran, Perquè tot té un origen: una devoció perduda, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 207-208.

CASTELLÓ MORA, Joan, Artefactos hidráulicos. Notas para la historia de los molinos papeleros de la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudisde la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 179-198.

CASTELLÓ NADAL, Antonio, La Cámara Local Agraria cumple con su misión, dins Aielo de Malferit en festes, 1980, s. p.

CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978.

CASTELLS FERRANDO, Adrià, Les carboneres: record d’una feina avui oblidada, dins Almaig. Estudis i documents, 14, Ontinyent, 1998, ps. 157-165.

CASTELLVÍ, Francisco de, Narraciones históricas, ed. a cura de J. M. MUNDET i J. M. ALSINA, Fundación Francisco Elías de Tejeda y Erasmo Pércopo,Madrid, 1997-2002, 4 vol.

CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995.

CATALÁN, Diego - DE ANDRÉS, Ma. Soledad, Crónica del moro Rasis. Versión del “Ajbär Mulük al-Ándalus” de Ahmad ibn Muhammad ibn Mûsâ’ al-Râzí,889-955; romanzada para el rey Don Dionís de Portugal hacia 1300 por Mahomad Alarife y Gil Pérez, clérigo de Don Perianes Poçel, Grados, Madrid,1975.

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,1795-1797.

CEBRIÁN FERNÁNDEZ, Rosario, Un beneficiarius consularis documentado en Saetabi, dins Saguntum, 28, València, 1995, ps. 275-278.

CEBRIAN MOLINA, Joan-Antoni, La línia de ferrocarril Xàtiva-Alcoi, dins Llibre de la Falla Ferroviària, Xàtiva, 1993, ps. 90-103; reed. dins RIBES IBORRA,V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 225-247.

CERVERA TORREJÓN, José Luis, Joan-Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet, Eliseu Climent, València, 2006, ps. 108-109.

CHAPA VILLALBA, Salvador, Fuentes para la historia local: el terremoto de 1748, dins Al-Gezira, 9, Alzira, 1996, ps. 395-402.

CHINER MARTORELL, Paloma, Un capitel corintio del Museo de Játiva, dins Saguntum, 24, València, 1991, ps. 173-175.

CHORNET, Josep-Maria, La séquia del Port: l’eix econòmic més antic del terme d’Albaida, dins Albaida en festes, 1990, s. p.

CISCAR PALLARÉS, Eugenio, Tierra y señorío en el País Valenciano (1570-1620), Del Cénia al Segura, València, 1977.

CLÉMENT, François, Catégories profesionnelles et métiers urbains dans l’Espagne musulmane, dins GÉAL, François (ed.), Regards sur al-Andalus (VIIIè – XVè

siècle), Casa de Velázquez (Madrid) – Éditions Rue d’Ulm (París), 2006, ps. 95-128.

CLIMENT, Josep-Daniel, 75 Aniversari de la Setmana Pedagògica d’Ontinyent. ‘La llengua valenciana a l’escola’, de Nicolau Primitiu, dins Almaig. Estudis idocuments,25, Ontinyent, 2005, ps. 37-38.

CLIMENT, Josep-Daniel, Nicolau Primitiu i l’ensenyament del valencià (1931-1936), dins II Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, 5-7 de novembredel 2004),Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2008, vol. 1, ps. 423-450.

CLUB Ciclista Aielo, Seguimos aquí, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 113-114.

CODINA, Juan (ed.), Descripción geogràfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos de Dn. Josef Castelló, de la Real Academia de la Historia (1783),Diputació de València, València, 2000.

COL·LECTIU ‘l’Arcà’, El Col·lectiu ‘l’Arcà’: te’n vens?, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, p. 101.

COLOCACIÓN de la nueva imagen de San Pedro Apóstol en su hornacina, el día 1 de julio de 1999, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, p. 12.

COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

COLOMER, M., I de Ayelo al cielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 135-136.

COLOMER EGEA, José Mª., Nuestra secular devoción al Santísimo Cristo de la Pobreza, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.

COMUNIDAD de Regantes de Ayelo de Malferit (Valencia). Ordenanzas y reglamentos para el Sindicato y Jurado de Riegos, Tipogr. Montés, Ontinyent, 1966.

CORELL, Josep, Inscripcions romanes a la Vall d’Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 5, Ontinyent, 1989, ps. 12-14.

CORELL, Josep, Inscripcions romanes de ‘Sàetabis’ i el seu territori, Nau Llibres, València, 1996.

CORELL, Josep, Inscripcions romanes del País Valencià (Sàetabis i el seu territori), Universitat de València, 2006.

COROMINES, Joan, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial eds., Barcelona, 1981.

COROMINES, Joan – MASCARÓ, J., Aproximació a la toponímia mossàrab balear, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica (VIIIé. Col·loqui, Mallorca, abrildel 1982, II part),núm. 10, Barcelona, 1982, ps. 28-41.

COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona, 1995.

383


El CORRESPONSAL, En Ayelo de Malferit. Memorable jornada cultural y patriótica, dins Diario de Valencia,València, 27.10.1925.

CORTELL, Mª Carmen - HERRERO, Abelardo, Beniatjar, evocación de un pueblo, València, 1985.

CORTÉS MUÑOZ, Fermí, Onomàstica i toponímia de Sueca als finals del segle XV, dins Quaderns de Sueca, 5, Sueca, 1984.

CUCÓ, Josepa, La tierra como motivo. Propietarios y jornaleros en dos pueblos valencianos,Institució Alfons el Magnànim, València, 1982.

CUENCA, Jordi, El nombre de la Coca-cola, dins ‘Suplemento Dominical’ del ‘Levante’, València, 16 de juliol del 1995.

DÁNVILA y COLLADO, Manuel, La Germanía de Valencia. Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia, en la recepción pública al Excmo. Sr. DonManuel Dánvila y Collado, el día 9 de noviembre de 1884, Tipogr. de Manuel Ginés Hernández, Madrid, 1884.

DÁNVILA, Manuel, Desarme de los moriscos en 1563, dinsBoletín de la Real Academia de la Historia, 10, Madrid, 1887, ps. 273-306.

DÁNVILA y COLLADO, Manuel, La expulsión de los moriscos españoles. Conferencias pronunciadas en el Ateneo de Madrid, Librería de Fernando Fe, Madrid,1889; reed. a cura de BENÍTEZ, R., per la Universitat de València, València, 2007.

DEFENSA legal, por el marqués de Malferit, en los autos con los electos del común de vecinos y terratenientes de la baronía de Ayelo. Sobre la partición de frutos,en grado de vista, València, 1817.

DELMONTE, Pere – MORAGUES, Ximo, Homenatge a Nino Bravo. Llibret de la Falla ‘el Xarco’, Catarroja (l’Horta), 2004.

DIAGO, Francisco, Anales del Reyno de Valencia. Tomo primero, que corre desde su población después del diluvio hasta la muerte del rey don Jayme, Tipogr. dePedro Patricio Mey, València, 1613.

DIAGO, Francisco, Apuntamientos recogidos por el P. M. Fr. Francisco Diago, O. P. para continuar los ‘Anales del Reyno de Valencia’, desde el rey Pedro III hastaFelipe II, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1936-1942.

DIRECCIÓN General de Beneficencia y Sanidad, Resumen General de las invasiones y defunciones por causa de cólera ocurridas en España durante el año1885, Imprenta Nacional, Madrid, 1886.

DIVISIÓN territorial de la península e islas adyacentes aprobada por Su Majestad en Real Decreto de 30 de noviembre de 1833, Imprenta Real, Madrid, 1833.

DOMÉNECH, Eduard (dir.), La Biblioteca Real de Nápoles en tiempos de la dinastía aragonesa, Generalitat Valenciana, València, 1998.

DUPRÉ OLLIVIER, Michèle, Reconstrucció i evolució d’un paisatge vegetal: l’Ereta del Pedregal (Navarrés), dins Debats, 21, València, 1987, ps. 10-11.

DURAN, Eulàlia, Les Germanies als Països Catalans, Curial, Barcelona, 1982.

DURAN, Eulàlia (ed.), Les cròniques valencianes sobre les Germanies de Guillem-Ramon Català i de Miquel Garcia (segle XVI), Tres i Quatre, València, 1984.

EGEA, Lluís, Dissolució de l’antic règim i procés de canvi social: Aielo de Malferit, 1841-1936, dins Alba, 13-14, Ontinyent, 1999, ps. 127-132.

EPALZA, Míkel de, La dualidad campello-fahs en el espacio agrícola de Al-Ándalus (Alicante, Castalla, Pedreguer, Madrid), dins Sharq al-Ándalus. Estudiosárabes, 4, Alacant, 1987, ps. 159-173.

EPALZA, Míkel de, La vall d’Albaida musulmana, dins Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 17-24.

EPALZA, Míkel de, El binomi àrab-mossàrab al-fahs/el Campello, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, XXXV, Barcelona, març 1989, p. 32.

EPALZA, Míkel de, Toponímia àrab i estructura comarcal: el Penedès, dins XVè Col.loqui general de la Societat d’Onomàstica (Reus, abr. 1990), Butlletí de laSocietat d’Onomàstica, XL, Barcelona, jun. 1990, ps. 76-82.

EPALZA, Míkel de, La caiguda de València i altres caigudes d’al-Àndalus, segons l’obra en prosa d’Ibn al-Abbar, dins Ibn al-Abbar, polític i escriptor valencià(1199-1260),Generalitat Valenciana, València, 1990, ps. 19-42.

EQUIP Directiu de la Secció de Secundària d’Aielo de Malferit, La participació farà possible l’institut, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 154-155.

ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departamentd’Història Moderna de la Universitat de València, 1972.

ESCRIVÀ, Josep l’, Aielo (un topònim gairebé desconegut), dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València,1985, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 441-448.

ESCRIVÀ, Vicent, Aielo i la industrialització, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

ESCRIVÀ, Vicent, Els xiquets i la llengua, dins Las Provincias, València, gener 1975 – maig 1976; reed. per CASANOVA, E. (ed.), Els xiquets i la llengua,Denes,Paiporta, 2003.

ESCRIVÀ, Vicent, Els papers del meu poble, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España, vol. 9 (Descripción del Reyno de Valencia), Tipogr.d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784-1786; reimpr. facsímil de la IVEI, València, 1988.

ESTATUTOS para el régimen de la Compañía Anónima titulada ‘Hidro-Eléctrica Ayelense’, Tipogr. de Manuel Alufre, València, 1895.

ESTATUTOS y ordenanzas mandadas decretar pos Su Magestad (Dios le guarde) para el buen gobierno y administración de la agua del pantano y riego de lashuertas de la Villa de Onteniente. Año 1688. Reimpr. a la Tipogr. de R. Vila M., Ontinyent, 1884.

384


ESTEPA, Equip, Fitxes de patrimoni hidràulic, dins el Fitxer digital de la Direcció General de Patrimoni Cultural, València, 2005.

FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatro partidos de que secompone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid),núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2.

FABRA, Pompeu, La llengua catalana i la seva normalització, Eds. 62, Barcelona, 1980.

FAUS PRIETO, Alfredo, Los terremotos de 1748 en el antiguo Reino de Valencia. Documentos de base y notas para su estudio, dins Cuadernos de Geografía,45, València, 1989, ps. 35-50.

FAYOS JOVER, Mónica, Arxiu Municipal de l’Olleria, dins Alba, 7, Ontinyent, 1992, ps. 151-156.

FEBRER, Mossén Jaume, Trovas, a cura de J.-M. BOVER, Tipogr. de Pedro José Gelabert, Palma de Mallorca, 1848.

FELIPO ORTS, Amparo, Producción y consumo de vino en el País Valenciano durante el siglo XVII: los manifiestos de 1627-1631, dins Sàitabi, 35, València,1985, ps. 127-150.

FÉLIX CARRASCO, Esteban, Relación puntual, circunstanciada, de las ruínas y extragos causados por los terremotos que se sintieron en varias partes del Reynode Valencia los días 23 de marzo y 2 de abril de 1748, Impr. de la viuda de Antonio Bordázar, València, 1748; reimpr. facsímil en Documenta, 1, Montesa,1992, s. p.

FERNÁNDEZ, José – GUILLEM, Pere-Miquel – MARTÍNEZ, Rafael, Cova del Bolomor. Els primers habitants de les terres valencianes, Diputació de València, 1997.

FERRAN SALVADÓS, Vicente, José Ortiz y Sanz, historiador, arqueólogo y poeta dramático (1739-1822), dins Levante, Suplement ‘Valencia’, València,26.06.1964; reprod. dins Aielo de Malferit en festes, 1967, s. p.

FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Vocación (trabajo escénico en verso), Mecanoscrit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1950.

FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Plantas medicinales, Papereria Boluda, L’Olleria, 1951.

FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Aielo de Malferit en la Antigüedad, o Poblados antiguos en el término de Ayelo, Mecanoscrit de la Biblioteca Municipal d’Aielode Malferit, 1953.

FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, La doctrina en cansons, Mecanoscrit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1961.

FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, ‘Nit de danses’. Conte original de Miguel Ferrándiz, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 246-253.

FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979.

FERRANDO, Antoni, Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), dins Caplletra, 4, Barcelona, 1988, ps. 167-178.

FERRER CAMARENA, José, Recuerdo vivo de Nino Bravo, dins Aielo de Malferit en festes, 1973, s. p.

FERRER CAMARENA, José, Llamada urgente sobre el albaricoque, dins Aielo de Malferit en festes,1981, s. p.

FERRERO, Remedios i al., ‘Las ordenanzas municipales’ d’Ontinyent de 1899 i d’Agullent de 1907, Ajuntaments d’Ontinyent i d’Agullent, Otinyent, 1995.

FERRERO PASTOR, Antonio, Obras de reparación en el templo parroquial, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 150.

FERRERO TEROL, Rafael, Ayelo, 1895, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

FERRERO TEROL, Rafael, Nuestra primera red de alumbrado eléctrico. Introducción a su estudio en la Vall d’Albaida, dins Estudis i Documents, 5, Ontinyent,1989, ps. 34-39.

FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, I. Orígenes y nacimiento, Aielo de Malferit en festes,1990, s. p.

FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, II. La construcción de la gran fábrica de luz, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 47-50.

FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, III. Sociedad Anónima y estatutos, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 56-62.

FERRI, Marc, Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens dels moliners de la província de València de 1847, dins GLICK, Th. F. – GUINOT, E. –MARTÍNEZ, L. P. (eds.), Els molins hidràulics valencians. Tecnologia, història i context social, Alfons el Magnànim, València, 2000, ps. 451-482.

FERRI CHULIO, Andrés de Sales, Cristo en la diócesis de Valencia, València, 1994.

FITA REVERT, Ramón, Mártires de Cristo de la Archidiócesis de Valencia, 1 y 12: José Aparicio Sanz y Enrique Juan Requena, Arquebisbat de València, 1999.

FITA REVERT, Ramón, La documentación eclesiástica en la archidiócesis de Valencia en la década de los años 30, dins Revista d’Arxius, 4-5, València, 2005-2006, ps. 83-164.

FLÉTCHER VALLS, Domingo, Restos arqueológicos valencianos, de la colección D. Juan Vilanova y Piera, en el Museo Arqueológico Nacional, dins Archivode Prehistoria Levantina, 2, València, 1946, p. 346.

FLÉTCHER VALLS, Domingo, La Cova Negra de Játiva. Nota informativa con motivo del V Congreso Internacional del INQUA, Servicio de Investigación Pre-histórica – Institución ‘Alfonso el Magnánimo’, València, 1957.

FRANCH BENAVENT, Ricardo, La producción de seda en el País Valenciano durante el siglo XVIII: distribución geográfica y evolución, dins Noticiario deHistoria Agraria, 8, Múrcia, 1994, ps. 67-98.

385


FRASQUET FAUS, Eduard, Senyors i vassalls a la Vall d’Albaida a la darreria de l’antic règim, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps. 84-89.

FUENTES, Francisco-Javier – GUERRERO, Isaac – LEDESMA, Darío, ...I se’n va anar fa trenta anys, dins JUAN, Isabel (coord.), Aielo de Malferit. Memòriaviva de Nino Bravo. 1er. Encontre de fans, familiars, amics, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002 (1a.), 2003 (2a.), 2008 (3a.), ps. 5-15.

FURIÓ, Antoni, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’edat mitjana,Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1982.

FURIÓ, Antoni, Història del País Valencià, Eds. Alfons el Magnànim, València, 1995.

FUSTÉ ARA, Miguel, Parietal neandertalense de Cova Negra (Játiva),Servicio de Investigación Prehistórica, València, 1953.

FUSTER, Joan, Poetes, moriscos i capellans, L’Estel, València, 1986.

GABARDA CEBELLÁN, Vicente, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), IVEI, València, 1995; reed. per la Universitat de València, 2007.

GABARDA CEBELLÁN, Vicente, La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939, Alfons el Magnànim, València, 1996.

GALIANA, María Francia – TORREGROSA, Palmira – RIBERA, Agustí, El arte rupestre postpaleolítico en el valle del río Albaida y cuenca del río Cànyoles(Valencia), dins HERNÁNDEZ, M. S. – SOLER, J. A., Actas del Congreso de Arte Rupestre en la España Mediterránea (Alacant, octubre 2004), Alacant,2005, ps. 111-122.

GALLOFRE GUINOVART, Rafael, Documentos del reinado de Alfonso III de Aragón, relativos al antiguo Reino de Valencia y contenidos en los registros de laCorona de Aragón, València, 1968.

GANDÍA BARBER, Juan Damián, La reliquia de San Lorenzo, dins Festes de Sant Llorenç, Aielo de Malferit, 2005, ps. 20-21.

GANDIA CALABUIG, Josep, Les col·lectivitats a la Vall d’Albaida, dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, p. 157.

GANDIA CALABUIG, Josep, Notas para el estudio de las colectividades (1936-1939), dins Almaig. Estudis i documents, 7, Ontinyent, 1991, ps. 16-25.

GANDIA CALABUIG, Josep, Les eleccions generals en la Vall d’Albaida durant la Segona República (1931-1936), dins Alba, 8, Ontinyent, 1993, ps. 87-96.

GANDIA i CALABUIG, Josep, Sobre el proceso de industrialización de Ontinyent, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo deMalferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 351-364.

GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, Las Germanías de Valencia, Península, Barcelona, 1981.

GANDIA VIDAL, Rafael A., Ontinyent y la Exposición Regional de 1909, dins Almaig. Estudis i documents,25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

GARCÍA, José Luis, La construcción de la carretera de Alcúdia de Crespins a Ontinyent en 1863, dins Almaig. Estudis i documents,6, Ontinyent, 1990, ps.52-58.

GARCIA, Ricard – CISCAR, Eugeni, Moriscos i agermanats, 3 i 4, València, 1974.

GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, Las Germanías de Valencia, Península, Barcelona, 1981.

GARCIA CÁRCEL, Ricardo, La revolta de les Germanies, Alfons el Magnànim, València, 1981.

GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, La ganadería valenciana en el siglo XVI, dins Sàitabi, 27, València, 1977, ps. 79-102.

GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente, Hábitat rural mudéjar y penetración del capital urbano en la huerta de Xàtiva a finales de la Edad Media, dins VI SimposioInternacional de Mudejarismo, Terol, 1993, ps. 789-802.

GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Intervención del Reino de València en la disputa señorial por los Alhorines, dins Revista ‘Villena’, 18, Villena, 1968, s. p.

GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Francesc Garcia i la Segona Germania a la Marina Alta, Associació Cultural la Rectoria, Teulada, 1993.

GARCIA OLIVER, Ferran, Terra de feudals. El País Valencià en la tardor de l’edat mitjana, Eds. Alfons el Magnànim, València, 1991.

GARCÍA-RETAMERO PLA, Raúl, L’antiga central elèctrica d’Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 120-122.

GARÍN ORTIZ DE TARANCO, Felipe María (coord.), Catálogo monumental de la provincia de Valencia, Caja de Ahorros de Valencia, València, 1986.

GARZÓ, A., Nino Bravo ja té el seu museu, dins Levante-EMV (ed. Xàtiva), 22.10.2006.

GIL-MASCARELL, Jaume - ORTIZ, Luz, Toponímia d’Albaida en 1626, dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana.València, 1985, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 129-135.

GIL-MASCARELL, Vicente – TORMO, Juan, La historia y Albaida. Conferencia dada en el Círculo Segrelles, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Albaida,1978.

GIL-MASCARELL BOSCÀ, Milagro, Yacimientos del Valle de Albaida (Valencia), dins IX Congreso Nacional de Arqueología (Valladolid, 1965) Saragossa, 1966,ps. 100-105.

GIL-MASCARELL BOSCÀ, Milagro, Prehistòria i Antiguitat, dins Història del País Valencià, col·l. Papers Bàsics, 3 i 4, València, 1993, ps. 5-56.

GIL-MASCARELL BOSCÀ, Milagro, La investigación de la prehistoria reciente en la Vall d’Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1990, ps.46-51.

386


GIL OLCINA, Antonio, La propiedad de la tierra en los señoríos de jurisdicción alfonsina, dins Investigaciones Geográficas, 1, Universitat d’Alacant, 1983,ps. 7-24.

GIL OLCINA, Antonio, Jurisdicción alfonsina y poblamiento valenciano, dins Cuadernos de Geografía,39-40, València, 1986, ps. 235-245.

GINER, Josep – SANCHIS, Manuel – GÓMEZ, Nicolau-P., Llista de noms de municipis de llengua valenciana, dins la revista Timó, núms. 6-11, València,desembre 1935-maig 1936; reproduït en GINER i MARCO, Josep, Obra filològica (1931-1991), a cura d’A. FERRANDO, 10 Denes, València, 1998,ps. 433-444.

GIRONÉS GUILLEM, Ignasi, Els pergamins d’Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1991.

GIRONÉS, Ignasi, Els morisquets de la vall, dins Almaig. Estudis i documents, 16, Ontinyent, 2000, ps. 35-40.

GIRONÉS PLA, Gonzalo, Historia de un español. Un testigo de los mártires. Memorias de Gonzalo Gironés Pla, Arts Gràfiques ‘Minerva’, Ontinyent, 1997.

GISBERT SANTONJA, Josep-A., La romanización de Dianium: ciudad y territorium, dins MORENO, F. (coord.), Història de la Marina Alta, Prensa AlicantinaSA – Institut d’Estudis de la Marina Alta, Alacant, 1999, t. 1, ps. 121-132.

GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Ante los doscientos cincuenta años del nacimiento del Deán Ortiz, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988,ps. 82-89.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El canónigo Deán Ortiz, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Raimundo Goberna, médico titular de Aielo de Malferit entre los años 1940 y 1979, dins Butlletí d’Informació Municipal,13-14, Aielo de Malferit, 1990, p. 30.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortíz y su pueblo natal. Dos narraciones suyas sobre hechos ocurridos en Ayelo (Aielo), dins Aielo de Malferit enfestes, 1992, ps. 35-41.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La Guerra de la Independencia en el Valle de Albaida. La ocupación militar francesa desde enero de 1812 hasta julio de1813, dins Almaig. Estudis i documents, 8, Ontinyent, 1992, ps. 43-60.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993,ps. 41-50.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit enfestes, 1994, ps. 63-72.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes,1995, ps. 47-60.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los moros o sarraïns de Ayelo. Mudéjares y luego moriscos, Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 70-85.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit,Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo deMalferit, 1996.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferit en 1785. Guerrillero de la Guerra de la Inde-pendencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 59-69.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La tartana de Lluís ‘el Cartero’, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 73-74.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Alguns apunts biogràfics sobre el diputat per València en les Corts de Cadis, Pere Aparici i Ortiz (1761-1829), dins Almaig.Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997, ps. 81-94.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El degà de Xàtiva Josep Ortiz i Sanz (1739-1822), dins Papers de la Costera,11, Xàtiva, 1998.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet, dinsAielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El significat del topònim ‘Ayelo’ i els ‘Ayelos’ (Aiellos) italians, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 76-86.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un romance popular del siglo XVIII: las andanzas o desventuras del guapo Jacinto Rovira de Ayelo, dins Almaig. Estudis i do-cuments, 14, Ontinyent, 1998, ps. 54-66.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Els primers estudis de Josep Ortiz i Sanz en el seu poble natal i en el col·legi dels pares jesuïtes d’Ontinyent, dins Alba, 13-14, Ontinyent, 1999, ps. 99-106.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El arcipreste Rafael Juan Vidal, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 84-106.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents,15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El rector Juan Bautista Bataller Pla (1802-1849), dins Aielo de Malferit en festes,2000, p. 13.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Josefa Ortiz Arques (Ayelo de Malferit, 1771 – Valencia, 1859). Su vida en el Madrid del reinado de Carlos IV, dins Aielo deMalferit en festes,2000, ps. 128-146.

387


GOBERNA ORTIZ, Fernando, Una banda de música en l’Aielo de l’any 1818, dins Aielo de Malferit en festes,2001, ps. 95-96.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001.

GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les festes patronals d’Ayelo de Malferit cap a l’any 1906, segons Eduardo López-Chávarri Marco, dins Aielo de Malferit enfestes, 2002, ps. 105-110.

GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 132-146.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Pedro de Malferit (Ayelo de Malferit, ca. 1540 – Túnez, 1574). Su muerte heroica en el año 1574, defendiendo la fortalezade Junes, en la ciudad de Túnez, del ataque de los turcos, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 82-92.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El bicentenario del hallazgo de la reliquia de San Engracio Mártir en Roma (1804). Su traída a Ayelo de Malferit en 1840,dins Aielo de Malferit en festes,2004, ps. 112-124.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El nom ‘Ayelo’ en l’Àfrica subsahariana, dins Aielo de Malferit en festes,2005, ps. 84-91.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visita de Cavanilles a la Vall d’Albaida según su diario, 1792, dins Almaig. Estudis i documents, 21, Ontinyent, 2005, ps.6-23.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El pont de l’Arcà. Su construcción en los años 1806 y 1807, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 104-114.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visita pastoral del Arzobispo Mayoral a los pueblos de la Vall d’Albaida en 1742, dins Almaig. Estudis i documents, 22, On-tinyent, 2006, ps. 52-66.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El carrer de Sant Antoni (‘el Carrer Vell’), dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2007, p. 9.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La familia Comenge-Picó y su vínculo con Ayelo durante el siglo XIX, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 128-135.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La Primera Guerra Carlista en el Valle de Albaida, dins Almaig. Estudis i documents,23, Ontinyent, 2007, ps. 12-32.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Personatges d’interés per a Aielo de Malferit, dins CARCELLER RUIZ, Pep i al., Tour d’ofertes culturals. Guies didàctiques.Aielo de Malferit, Diputació de València – Ajuntament d’Aielo de Malferit, València, 2007, ps. 48-50.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Retrato de un sacerdote (¿Deán Ortiz?), dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coord.), Exposició ‘LaLlum de les Imatges’. Lux Mundi (Xàtiva, 2007), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 224-225.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Viaje arquitectónico del deán J. Ortiz, dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coord.), Exposició ‘La Llumde les Imatges’. Lux Mundi (Xàtiva, 2007), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 226-231.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Retrato de don José Ortiz y Sanz (1739-1822), dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coord.), Exposició‘La Llum de les Imatges’. Lux Mundi (Xàtiva, 2007), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 232-235.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festa de Sant Antoni cap a l’any 1837, segons les notes que va escriure el rector Juan Bautista Bataller, dins Festes de SantAntoni Abat, Aielo de Malferit, 2008, ps. 11-13.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes,2008,ps. 151-161.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Las tropas francesas durante la ocupación de San Felipe (Xàtiva) y pueblos del Valle de Albaida, en la Guerra de la Indepen-dencia (desde enero de 1812 a julio de 1813), dins Almaig. Estudis i documents, 24, Ontinyent, 2008, ps. 6-34.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Panorama històric de la salut laboral a la Vall d’Albaida, dins BERNABEU-MESTRE, Josep – ESPLUGUES, Josep-Xavier –PASCUAL, Mercedes – TEROL, Vicent (eds.), Salut i societat als municipis valencians: una perspectiva històrica. Seminari d’Estudis sobre la Ciència (On-tinyent, 2008), Denes, Paiporta, 2008, ps. 223-238.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festividad de la Semana Santa en el Ayelo del pasado, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2009, ps. 13-15.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La calle de San Lorenzo en las primeras décadas del siglo XIX, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Llorenç, 2009, p. 17.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en 1913. Las fiestas pa-tronales del año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Años posteriores a la Guerra de la Independencia (1814-1820), dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps.64-85.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La beata Inés de Benigànim i la marquesa na Fausta, Article del periòdic ‘Crònica’ d’Ontinyent; còpia del Fons Documentalde la Biblioteca Municipal d’Aielo de Malferit, s. d.

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El dominico Jaume Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoría de moriscos,dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 219-227.

GÓMEZ MARTÍNEZ, Amelia, Propiedad señorial en el Marquesado de Albaida. Perspectivas socioeconómicas del señorío en la segunda mitad del s. XVIII,Ajuntament d’Albaida, 1988.

388


GÓMEZ PUCHE, Magdalena i al., El yacimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los ‘poblados de silos’ del IV milenio en las comarcas centro-meridionalesdel País Valenciano, dins Recerques del Museu d’Alcoi, 13, Alcoi, 2004, ps. 53-129.

GÓMEZ RANERA, Alejandro, Noticia biográfica del célebre arqueólogo e historiador valenciano don José Ortiz y Sanz, deán de la Santa Iglesia de Játiva;bibliotecario de Su Majestad; académico de la Real Academia de la Historia, y de las reales academias de San Fernando y de San Carlos; autor de unexcelente ‘Compendio cronológico de la historia de España’; seguida de un catálogo de todas sus obras, dins BIOGRAFÍA eclesiástica completa, redactadapor una reunión de eclesiásticos y literatos, y revisada por una comisión nombrada por la autoridad superior eclesiástica, Tipogr. d’Alejandro Gómez Fuen-tenebro, Madrid, 1863, vol. 15, ps. 1.180-1.192.

GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, La llengua valenciana a l’escola. Comunicació presentada a la Setmana Pedagògica d’Ontinyent (1934), València, 1936;reed. per l’Ajuntament d’Ontinyent, 2004.

GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, L’any arqueològic valencià, dins Almanaque ‘Las Provincias’, 1935, p. 459.

GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, Secció d’Antropologia i Prehistòria, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana, 24, València, 1935, p. 182 i ss.

GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, Resum dels treballs de la Secció d’Antropologia i Prehistòria, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana (primeraèpoca), 8, núm. 24, València, 1935, p. 182.

GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, Resum dels treballs de la Secció d’Antropologia i Prehistòria, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana (segonaèpoca), 1, València, 1940, p. 42.

GÒMEZ SOLER, Sergi, El patrimoni campaner d’Aielo de Malferit. Les campanes de l’església de Sant Pere Apòstol, dins Aielo de Malferit en festes,1999,ps. 107-113.

GÒMEZ SOLER, Sergi, ‘Pecats vells, penitència nova’. La festa i l’expansió pública a partir d’algunes ordenances municipals i bans de bon govern, a la Valld’Albaida, en el pas del segle XIX al XX, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 60-71.

GONZÁLEZ, Mariano – PONS, Vicent (coord.), Xàtiva. Els Borja. Una projecció europea, Ajuntament de Xàtiva, 1995.

GONZÁLEZ JIMÉNEZ, Manuel, En torno a los orígenes de Andalucía. La repoblación del siglo XIII, Universitat de Sevilla, 1988.

GONZÁLEZ-RAYMOND, Anita, Inquisition et société en Espagne. La relation des causes du Tribunal de Valence (1566-1700), Université de Franche-Comté,París, 1996.

GONZÁLEZ RODRÍGUEZ, Julio, Hilario Martínez, un campeón de leyenda, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 95-97.

GRANELL TORMOS, Empar, El valencià a la Vall d’Albaida. La Coordinadora de la Vall d’Albaida per a la Defensa i l’Ús del Valencià, dins II Congrés d’Estudisde la Vall d’Albaida (Ontinyent, 5-7 de novembre del 2004), Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2008, vol. 2, ps. 759-768.

GRAU, Toni, A l’Olleria, descobrim l’ànima del vidre,Ajuntament de l’Olleria, 2009.

GRAU, Antoni – TEROL, Vicent, Cinc lletres dels jurats de l’Olleria als d’Ontinyent durant la pesta de 1600. Una aportació a l’heràldica municipal i a lahistòria del vidre a l’Olleria, dins 3er. Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (l’Olleria, 2010), L’Olleria, 2010.

GRUP de Senderisme ‘Aielo’, dins Aielo de Malferit en festes,2007, ps. 99-100.

GRUP de Teatre Aielense, dins Aielo de Malferit en festes,2007, p. 117.

GUÍA Comercial de Valencia y su provincia (1901), Bailly-Baillière, Barcelona, 1901.

GUICHARD, Pierre, Les musulmans de Valence et la reconquête (XIè-XIIIè siècles), Institut Français, Damasc, 1990-1991; trad. per J. TORRÓ com Al-Ándalus frente a la conquista cristiana,Universitat de València, 2001.

GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, València, 1991.

GUINOT, Enric – MARTÍ, Javier, Las villas medievales valencianas (siglos XIII-XIV), dins Boletín Arkeolán, 14, País Basc, 2006, ps. 183-216.

HABLANDO con Hilario Martínez, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

HALPERIN DONGHI, Tulio, Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia, Institució Alfons el Magnànim, València, 1980.

HARO ESPLUGUES, Ramon, Vicent Escrivà: un mestre d’Aielo de Malferit,dins Almaig. Estudis i documents, 20, Ontinyent, 2004, ps. 66-67.

Un HIJO de Aielo en la liga de las estrellas, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 103-104.

HINOJOSA MONTALVO, José, La jueria de Xàtiva durant els segles XIV i XV, dins Xàtiva, Els Borja: una projecció europea, Museu de l’Almodí, Xàtiva,1995, vol. 1, ps. 201-210.

HINOJOSA, José, La Judería de Xàtiva en la Edad Media, Ajuntament de Xàtiva, 1999.

ISIDORO DE SEVILLA, San, Etimologías, Ed. Católica, Madrid, 1983.

JORDÀ, Rafa – YAGO, Ramon – SOLER, Abel, El mirador de la vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d’Atzeneta d’Albaida, Ajuntament d’Atzenetad’Albaida, 2002.

JORDÁ CERDÁ, Francisco, El musteriense de la ‘Cova de la Pechina’ (Bellús), separata del Primer Congreso Arqueológico de Levante, València, 1946.

389


JORDÁ CERDÁ, Francisco, La Cova Negra de Bellús (Játiva) y sus industrias líticas, SIP – Diputació de València, València, 1946.

JOSÉ Campos Juan, campeón del mundo de canarios de color, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, p. 105.

JOSÉ Navalón: un aieloner en la antesala de la Fórmula-1, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, p. 106.

JUAN, Maribel, A ballar les danses..., dins Boletín Informativo del Club Cultural y Recreativo de Ayelo de Malferit, 1982, p. 3.

JUAN, Isabel, Crònica de l’homenatge d’Aielo de Malferit a Nino Bravo en 1998, dins JUAN, Isabel (coord.), Aielo de Malferit. Memòria viva de Nino Bravo.1er. Encontre de fans, familiars, amics, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002 (1a.), 2003 (2a.), 2008 (3a.), ps. 16-21.

JUAN, Isabel, Aielo de Malferit: memoria viva de Nino Bravo. 30 Aniversario: 1er. Encuentro de fans, familiares, amigos, dins Aielo de Malferit en festes,2003, ps. 134-137.

JUAN CHÁFER, Francesc, La festa de l’Ascensió d’Aielo de Malferit – La Sarpasa, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 92-93.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Biblioteca municipal, dins Aielo de Malferit en festes, 1987, s. p.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Nuestras calles (1885-1990), dins Aielo de Malferit en festes,1990, s. p.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Paneles cerámicos de Aielo de Malferit (s. XVIII), dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 43-46.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, La Biblioteca Municipal y su ‘fondo local’, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 56-57.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Adéu a l’antic hospital, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 113-116.

JUAN, Mª. – SANZ, Mariló, La Biblioteca d’Aielo ‘Degà Ortiz i Sanz’, mirant per la història, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 41-43.

JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, Història d’un carrer i d’una devoció (I), dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 42-46.

JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, Història d’un carrer i d’una devoció (i II), dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 90-93.

JUAN, Mª. – SANZ, Mariló, D. Miguel Ferrándiz Bataller (1877-1962), dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 99-106.

JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, Festa del carrer dels Sants de la Pedra (18-19 de juliol del 1998), dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 116-118.

JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, La font de l’Agüelo, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 106-107.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, La matança del porc a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 118-124.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, López-Chávarri i Marco: músic vinculat a Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 74-76.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Això va anar i era... Animació a la lectura en la Biblioteca Pública Municipal d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca DegàOrtiz i Sanz’, núm. 2, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Dades biogràfiques d’Hilario Martínez, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 95.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, 50 Anys d’història: Biblioteca Pública Municipal ‘Degà Ortiz i Sanz’, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 165-171.

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Novena al gloriós màrtir romà sant Engraci, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 143-146.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, La campana de Sant Miquel, dins Programa de Setmana Santa,Aielo de Malferit, 2006, s. p.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo deMalferit en festes,2006, ps. 92-99.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, La confraria i les festes d’Aielo de Malferit en 1771, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2008, s. p.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Coves de l’Era, dinsAielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Mari-Isabel Ruiz Castelló, reina de festes del 1963, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 147-148.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Verge dels Desemparats, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 17-18.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps.146-149.

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Fundació de la capellania de sant Miquel Arcàngel, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 246-253.

JUAN DOMÉNECH, Ester, Festes, tradicions i costums d’Aielo de Malferit, Beca històrica de l’Ajuntament, Mecanoscrit inèdit de la Biblioteca Municipal,1990.

JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradición en Ayelo de Malferit. Desde los orígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – UniversitatPolitècnica de València, València, 2003.

JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Queridos ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 126-127.

JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la fundació de la fàbrica de xarops, i destil·leria d’aiguardents i licors, d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents,19, Ontinyent, 2003, ps. 110-118.

390


JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent,2009, ps. 107-113.

JUAN SANZ, Rafael, Memoria de la Asociación de Viveristas de vid de Aielo, dins Aielo de Malferit en festes,1992, p. 76.

JUAN VIDAL, Rafael, San Engracio, o La semilla de cristianos. Drama lírico en dos actos y en verso,Manuscrit inèdit, propietat de José Vicent Juan, Aielo deMalferit, 1904.

La JUNTA DIRECTIVA, Escola Infantil ‘la Serratella’, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, p. 116.

LAPEYRE, Henri, Geografia de la España morisca, Diputació de València, València, 1986.

LATIN AMERICAN BUREAU, Narcotráfico y política. Militarismo y mafia en Bolivia, Iepala ed., Madrid, 1982.

La VALL d’Albaida también está contaminada, dins La veu de la Vall (Otanal, 2), Teleclub d’Otos, 1976, s. p.

LEA, Henry Charles, Los moriscos españoles. Su conversión y expulsión, a cura de R. BENÍTEZ, Diputació d’Alacant, Alacant, 1991.

LEÓN, Francisco José – SANZ, Mª. Virginia, Estética y teoría de la arquitectura en los tratados españoles del siglo XVII, CSIC, Madrid, 1994.

LLIBRER, José Antonio - NAVARRO, Germán, Indústria tèxtil del món rural: la Vall d’Albaida i el Comtat a les darreries del segle XV, dins Almaig. Estudis idocuments, 8. Ontinyent, 1992, ps. 17-23.

LLIN LLOPIS, Guillem, Ontinyentins a Mauthausen, dins 3er. Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (l’Olleria, 2010), L’Olleria, 2010.

LLOBREGAT, Enric, La primitiva cristiandat valenciana, l’Estel, València, 1977.

LLOMPART MORAGUES, Gabriel, Pan sobre la tumba. Una nota de folklore funerario mallorquín, dins Religiosidad popular. Folklore de Mallorca.Folklore de Europa. Miscelánea de Estudios. I, Fontes Rerum Balearium. Subsidia, 4 - Archivo de Tradiciones Populares, 34, Palma de Mallorca, 1982,ps. 265-271.

LLOPIS BELLA, Fèlix, La pilota valenciana, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

LLORA TORTOSA, Antonio, Ontinyent y su historia, Ontinyent, 1992.

LLORENS CASTILLO, Carlos, La primera década. Una aportación al proceso político e ideológico del franquismo y a la historia del Partido Comunista de España,Romeu, Santander, 1983.

LLORENS OLTRA, Miquel-Àngel, El marqués Joan d’Almúnia i la Segona Germania, dins Benigànim en festes, 2000, ps. 76-77.

LLORÉNS REIG, Roberto, El nombre de Ayelo en África, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 80-83.

LLUCH GARÍN, Luis, Ermitas y paisajes de Valencia, Caixa d’Estalvis de València, València, 1968.

LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos lírics, amb pròleg de Santiago RUSIÑOL i poema de Teodor LLORENTE, Tipogr. de Francisco Doménech,València, 1907.

LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Col·lecció de cançons folklòriques valencianes. Compositors del País Valencià: Eduard Lòpez-Chavarri i Marco (1871-1970), Institut Valencià de Musicologia (Institució ‘Alfons el Magnànim’), València, 1981.

LÓPEZ ENGUÍDANOS, Tomás, Resumen de los méritos, títulos, grados, etc., de don José Ortiz, presbítero, deán y canónigo de la insigne colegial iglesia de laciudad de San Felipe; académico de honor y mérito de la Real Academia de San Fernando; honorario de la de San Carlos de Valencia y de la Real de laHistoria, y bibliotecario honorario de Su Magestad, Manuscrit del 1824, editat dins el Boletín de la Real Academia de la Historia, vol. 89, quadern 2-4,agost-octubre del 1921, ps. 362-368.

LÓPEZ GÓMEZ, Antonio, Embalses de los siglos XVI y XVII en Levante, dins Estudios Geográficos, 32, Madrid, 1971, ps. 617-656.

LÓPEZ GUZMÁN, Rafael i al., Españoles en la curva del río Níger, Universidad de Granada – Diputación Provincial de Granada, 1991.

LÓPEZ PIÑERO, José Mª. i al., La actividad científica valenciana de la Ilustración, Diputació de València, 1998.

LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos, Procés incoat davant el tribunal de la Governació del Regne de València pel procurador fiscal del regne, la vila d’Ontinyenti Benvinguda, vídua de Folc de Montferrer, contra Bertomeu Serra i Jofre de Borja, acusats de l’assassinat de Montferrer, síndic d’Ontinyent, dins GON-ZÁLEZ, Mariano – PONS, Vicent (coord.), Xàtiva. Els Borja. Una projecció europea, Ajuntament de Xàtiva, 1995.

LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos (ed.), Liber patrimonii regii Valentiae, Universitat de València, 2006.

LÓPEZ SELLÉS, José, Viajero por ahí: Región Valenciana, València, 1975.

LORENTE MIÑANA, Joaquín, La edad de oro de los viñedos de la Vall d’Albaida (segunda mitad del siglo XIX). Una revolución agrícola, de los transportesy del comercio, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Valld’Albaida, València, 1997, ps. 449-470.

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’,núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003.

M. J. – M. Ch., De 1898 a 1983, dins Aielo de Malferit en festes,1983, s. p.

391


MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial ifacsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847).

MALCHIRANT, Miguel – REQUENA, Carlos, 15 anys amb il·lusió, i per molts més, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 103-105.

MANU S. E., 115 Años destilando artesanía, dins Levante, València, 12 de març del 1995, p. 40.

MARONDA MÉRIDA, Ma. Jesús, La necrópolis morisca de Alfarrasí, dins Alfarrasí en festes, 1997, s. p.

MARTÍ, Isabel – SANZ, Josep, Un passeig per Aielo de Malferit. Guia turística, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent – Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1997.

MARTÍ GADEA, J., Tipos, modismes, y coses rares y curioses de la Terra del Gè; arreplegades y ordenades per un aficcionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella,València, 1908.

MARTÍ SANZ, Ricardo, Nuestro teleclub, dins Aielo de Malferit en festes, 1971, s. p.

MARTÍ SANZ, Ricardo, Crónica de las fiestas, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

MARTÍ, Ricard, 25 Anys de l’Associació de festes, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 176.

MARTÍ TORRÓ, Enrique, El viejo camino de Biar, o el olvidado camino de Jaume I, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2008, ps. 118-121.

MARTÍN, Gabriela, Materiales romanos de las colecciones del Museo de Prehistoria de Valencia (Antiguos fondos, I), dins ESTUDIOS de Arqueología ibéricay romana. Homenaje a Enrique Pla Ballester, Diputació de València, València, 1992, ps. 411-442.

MARTÍNEZ, Francesc-A. – CHUST, Manuel – HERNÀNDEZ, Eugenio, Valencia, 1900. Movimientos sociales y conflictos políticos durante la Guerra de Mar-ruecos (1906-1914),Diputació de Castelló – Universitat ‘Jaume I’, Castelló de la Plana, 2001.

MARTÍNEZ, Josep-Donís, L’emigració oronella de la Vall d’Albaida cap a Amèrica, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps. 80-83.

MARTÍNEZ DE PABLOS, María del Carmen, Dos personajes de la época de Carles Salvador, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 113-116.

MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús-Ernesto, Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia contenida en los registros de la cancillería real,Madrid, 2 vols., 1934.

MARTÍNEZ PEÑARROYA, José, Epígrafe hispano-romano en la calle ‘Batle’, dins L’Olleria en festes, 1985,ps. 71-73.

MARTÍNEZ SANCHIS, José A., Les serres de la Vall d’Albaida i els seus recursos forestals (1903-2003). Passat i futur, Mancomunitat de municipis de la Valld’Albaida, Ontinyent, 2005.

MAS USÓ, Pasqual, Academias valencianas. Descripción y diccionario de poetas del Barroco, Ed. Reichenberger, Kassel (Alemanya), 1999.

MASCÓ, Gaspar, Fastos Consulres, manuscrito M-255 de la BHUV.

MATEU BELDA, Miguel, Ayelo agrícola, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

MATEU BELDA, Miguel, Las fiestas de otros tiempos, dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

MATEU BELLÉS, Joan F., Cavanilles i l’ofici il·lustrat de viatjar, Introducció a Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després, llibre primer, Bancaixa,València, 1995, ps. 15-55.

MATEU GINER, Francisco, Breve historia de la villa de Albaida [València, 1847-1854], Manuscrit de la Biblioteca Valenciana, sign. Mss/857.

MATEU RAMÓN, Mª. Consolación, Informe técnico de las estructuras del Palacio del Marqués de Malferit (Aielo de Malferit), Memòria inèdita per a laDirecció General de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1997.

MATEU RAMÓN, Mª. Consolación, Intervención arqueológica en el Palacio del Marqués de Malferit (Aielo de Malferit), Memòria inèdita per a la DireccióGeneral de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1997.

MENÉNDEZ PIDAL, Ramón, El sufijo -én: su difusión en la onomástica hispánica, dinsEmerita,VIII, 1940, ps. 1-36; també dins Toponímia prerrománica his-pánica, del mateix autor, Madrid, 1952, ps. 105-158.

MERITA LUJÁN, José, Noticias científico-sanitarias de la Vall d’Albaida aparecidas en los diarios ‘El Mercantil Valenciano’ y ‘Las Provincias’ durante el año1886, dins BERNABEU-MESTRE, Josep – ESPLUGUES, Josep-Xavier – PASCUAL, Mercedes – TEROL, Vicent (eds.), Salut i societat als municipis va-lencians: una perspectiva històrica. Seminari d’Estudis sobre la Ciència (Ontinyent, 2008), Denes, Paiporta, 2008, ps. 325-334.

MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002.

MILLAN, Jesús, Els militants carlins del País Valencià central. Una aproximació a la sociologia del carlisme durant la revolució burgesa, dins Recerques, 21,Barcelona, 1988, ps. 101-123.

MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826.

MIRET i SANS, Joaquim, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1918.

MOLAS RIBALTA, Pere, La Audiencia borbónica del Reino de Valencia (1707-1834), Universitat d’Alacant, 1999.

MOLLÀ, Josep-Antoni, Vint-i-cinc anys de festes i una assignatura pendent, dins Butlletí d’Informació Municipal, 5, Aielo de Malferit, juliol 1986, ps. 7-8.

392


MOLLÀ, Josep-Antoni, Llorenç Barber, un músic nascut i criat a Aielo de Malferit, dins Butlletí d’Informació Municipal, 5, Aielo de Malferit, juliol 1986, ps.10-11.

MOLLÀ, Josep-Antoni, La cistelleria, una artesania, dins Butlletí d’Informació Municipal, 6, Aielo de Malferit, desembre 1986, p. 5.

MOLLÀ EGEA, Miquel, Els moriscos i la repoblació d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

MOLLÀ EGEA, Miquel, Cuarenta años después, 1942-1982, dins Aielo de Malferit en festes, 1982, s. p.

MOLLÀ EGEA, Miquel, Jocs que s’obliden, dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

MOLLÀ EGEA, Miquel, De l’aladre de fusta al tractor-rotovàtor, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

MOLLÀ EGEA, Miquel, La nostra cançó popular, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

MOMBLANCH y GOZÁLBEZ, Francisco de Paula, La Segunda Germanía del Reino de Valencia, Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1957.

MONTÉS, Vicente Luis, La Vall d’Albaida: estudio socio-económico, dins Escala, 9, 10 i 11, Ontinyent, 1964, p. 8; reed. dins Alba, 5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 372-382.

MONTIEL MOLINA, Cristina, La propiedad forestal de raigambre señorial en tierras valencianas,Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1995.

MONTOLIU, Violeta (dir.), Monumentos arquitectónicos de la Vall d’Albaida: Templos parroquiales,Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1987.

MORELLÀ, Antoni-J., “¡Viajeros al tren!” El trenet d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 95-101.

MOROTE BARBERÀ, José G., El trazado de la Vía Augusta desde Tarracone a Carthagine Spartaria. Una aproximación a su estudio, dins Saguntum, 14, Va-lència, 1979, ps. 139-159.

MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137.

MOXÓ, Salvador de, La disolución del régimen señorial en España, CSIC, Madrid, 1965.

MULLOR DOMÉNECH, Rafael, El Aielo C. F. ¡ascendido!, dins Aielo de Malferit en festes,1999, ps. 129-130.

MÚSICA de la Vall d’Albaida (enregistrament sonor), SGAE – M. L., Projectes i Edicions Musicals, Picassent, 2000.

NOVENA al Santísimo Cristo de la Pobreza, que se venera en la iglesia parroquial de Ayelo de Malferit, compuesta por un devoto de tan sagrada imagen, Tipogr.Doménech y Taroncher, València, 1909.

OLIVARES ALFONSO, Joan, Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998.

OLLER, María Teresa, Canciones y danzas del Valle de Albaida, Institución ‘Alfonso el Magnánimo, València, 1967.

OLMOS CANALDA, Elías, Inventario de los pergaminos del Archivo de la Catedral de Valencia, València, 1961.

ORIOLA VELLÓ, Frederic, L’associacionisme musical valldalbaidí i la llei d’associacions (1887-1964), dins II Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Ontinyent,5-7 de novembre del 2004), Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2008, vol. 2, ps. 949-962.

ORIOLA VELLÓ, Frederic, L’impacte de la comissió d’arquitectura a la Vall d’Albaida (1790-1846), dins Almaig. Estudis i documents, 21, Ontinyent, 2005,ps. 68-73.

ORTIGUEIRA FAUS, Guillermo-J., Nino Bravo: historia de un hombre bueno, Tipogr. de J. Doménech, València, 1973.

ORTIGUEIRA FAUS, Guillermo-J., Nino Bravo. Y la voz se hizo mito, Carena, València, 2007.

ORTIZ GARCÍA-BUSTELO, Luz, Moros y cristianos. Los moriscos de Albaida, Albaida, 1998.

PALAU-Castell de Malferit. Bé d’interés cultural, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2002.

PALOP RAMOS, José Miguel, Creación y establecimiento de la Compañía de Fusileros del Reino de Valencia, dins Estudis. Revista d’Història Moderna, 24,València, 1998, ps. 339-354.

PALOP RAMOS, José Miguel, Militares y civiles ante el control del orden público: la Compañía Suelta de Fusileros del Reino de Valencia, dins Estudis. Revistad’Història Moderna, 32, València, 2006, ps. 321-362.

PARDO MOLERO, Juan Francisco, La guerra dels cavallers. Sistemes defensius dels Centelles, Treball inèdit guanyador de la Beca ‘Serafí de Centelles’, Oliva,1997.

PARDO MOLERO, Juan Francisco, La Guerra de Espadán (1526). Una cruzada en la Valencia del Renacimiento, Ajuntament de Sogorb, 2001.

PASCUAL, Josep – RIBERA, Agustí – ARÈVALO, Remei, Inventari de jaciments arqueològics del terme municipal de Albaida, dins Catàleg General delPatrimoni Cultural Valencià, 1994-1995, apud Internet, http://www.cult.gva.es/dgpa.

PASCUAL, Josep – BARBERÀ, Maria – RIBERA, Agustí, El Camí de Missena (la Pobla del Duc). Un nou jaciment del III Mil·lenni al País Valencià, dins IICongrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, 5-7 de novembre del 2004),Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2008, vol. 2, ps. ps. 963-992.

PASCUAL BELTRÁN, Ventura, Játiva biográfica, Renovación Tipográfica, València, 1931.

PASCUAL BELTRÁN, Ventura, Algo de toponimia setabense, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana, 16, València, 1948, ps. 108-119 i 188-202.

393


PASTOR, Santiago – OLIVER, Agustín, Diagnóstico de salud de Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1994.

PASTOR FUSTER, Justo, Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días y de los que aún viven; con adiciones y enmiendas de donVicente Ximeno; por don Justo Pastor Fuster, socio de mérito de la Real Sociedad Económica de Valencia y su Reino, Tipogr. d’Ildefonso Mompié, València,1830.

El PATRONATO, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 77-80.

PEDRO MICHÓ, María Jesús de, Isidro Ballester Tormo i la creació del SIP, dins BONET, Helena (coord.), Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP,1927-1950, Diputació de València, 2006, ps. 47-66.

PENALBA NADAL, Ma. Josep, Els motius en l’elecció dels cognoms a la Vall d’Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 5, Ontinyent, 1989, ps. 66-68.

PEREIRA MENAUT, Gerardo, Estadística comparada de la estratificación social en la Valencia romana, dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano(València, 1971), Universitat de València, vol. 2,1980, ps. 339-347.

PÈREZ APARÍCIO, Carme, De l’alçament maulet al triomf botifler, Tres i Quatre, València, 1981.

PÉREZ DE LOS COBOS GIRONÉS, Francisco J., Palacios y casas nobles. Relato sobre los que hubo y hay, de propiedad particular, en la ciudad de Valencia,Lo Rat Penat, València, 1991.

PÉREZ GUILLÉN, Inocencio V., La pintura cerámica valenciana del siglo XVIII, Institució “Alfons el Magnànim”, València, 1991.

PÉREZ GÓMEZ, Rafael, El patronato parroquial. Algo de su historia y su futuro, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

PÉREZ GÓMEZ, Rafael, Una actividad parroquial: el Patronato, dins Aielo de Malferit en festes,1989, s. p.

PÉREZ GUILLÉN, Inocencio V., La pintura cerámica valenciana del siglo XVIII, Institució “Alfons el Magnànim”, València, 1991.

PÉREZ OLAGÜE, C., Castillo palacio de Aielo de Malferit, dins el Fitxer digital de la Direcció General de Patrimoni Cultural, València, 2001.

PÉREZ RIPOLL, Manuel, Los mamíferos del yacimiento musteriense de Cova Negra (Játiva, València),Servicio de Investigación Prehistórica, València, 1977.

PIQUERAS HABA, Juan, La vid y el vino en el País Valenciano (Geografía económica: 1564-1980), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1981.

PIQUERAS HABA, Juan, La agricultura valenciana de exportación y su formación histórica, Instituto de Estudios Agrarios, Pesqueros y Alimentarios, Madrid,1985.

PIQUERAS, Juan, Historia y guía de los vinos valencianos, Generalitat Valenciana, València, 1986.

PIQUERAS HABA, Juan i al., Geografia de les comarques valencianes, vol. 5, Foro eds., València, 1996.

PLA BALLESTER, Enrique, Actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1956-1960), dins Archivo de Prehistoria Levantina, 9, València, 1961, ps.211-254.

PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Castellet del Porquet (Ollería)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1974, t. 3, p. 86.

PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Molló de les Mentides (Aielo de Malferit)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1975, t. 7, p. 176.

PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Cova de Sant Nicolau (Ollería)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1977, t. 10, p. 211.

POCKLINGTON, Robert, Acequias árabes y pre-árabes en Murcia y Lorca: Aportación toponímica a la historia del regadío, dins Xé Col.loqui general de laSocietat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València (1985), València, 1986, ps. 462-473.

PONS, Anaclet – SERNA, Just, Un negoci de famílies: els Trènor i els Vallier a la Safor del segle XIX, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 1996.

PRIMERA parte de los romances de Jacinto Rovira, natural de la villa de Ayelo, Reyno de Valencia. Dáse cuenta de sus valerosos hechos, muertes y resistencias,Tipogr. d’Agustí Laborda, València, c.1746-1750.

RAFAEL NIETO, Marta, El proyecto de reconstrucción del pantano de la Villa. Ontinyent, dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps. 6-9.

RAGA y RUBIO, Manuela, La necrópolis morisca de l’Arnet (Rugat). Tipología de sus enterramientos, dins Alba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 55-60.

RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989.

RAMÍREZ ALEDON, Germà i al., República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939), col·l. Gramalla, 3, Ajuntament de Xàtiva, 1991.

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999.

REBOLLO LETRADO, Ángel, AMPA IES ‘Porçons’. Ja tenim institut de secundària!, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, p. 128.

El RECUERDO del reverendo don Juan Sanchis Requena (1914-2003), dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 117-118.

REIG, Víctor, Nuestras fiestas de moros y cristianos, dins Aielo de Malferit en festes, 1963, s. p.

RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), quesigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca,marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José EstebanDolz, València, 1766.

394


RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con elMarqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras delprimer establecimiento, y otros puntos, València, 1815.

RELIQUIA de San Engracio, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 12-13.

REPRESENTACIÓN de Grandes de España a las Cortes para que declare debérseles amparar en la posesión de sus rentas, especialmente en el Reyno de Valencia,Madrid, 1820.

REQUENA, Mª. Ángeles, María Teresa Arabí, maestra ejemplar de varias generaciones de mujeres ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 99-101.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Cinc coves d’Ontinyent, dins Lapiaz. Revista de la Federación Valenciana de Espeleología, 9, València, 1982, ps. 21-24.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Arqueologia: la cultura ibèrica a Ontinyent, dins Butlletí d’Informació Municipal, 7, Ontinyent, novembre 1985, ps. 13-14.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Catálogo de yacimientos arqueológicos del término municipal de Ayelo de Malferit, Fitxer inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo deMalferit, sign. 1.538, Ontinyent, 1986.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, La Lloma de Bleda o Molló de les Mentires. Una estació arqueològica del bronze valencià, dinsEstudis i documents, 2, Ontinyent,1986, ps. 35-39.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Una tomba morisca en Aielo de Malferit, dins Alba, 4, Ontinyent, 1989, ps. 129-131.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Excavacions al carrer dels Sants de la Pedra (Aielo de Malferit) / Excavacions al Barri de la Vila (Ontinyent), dins EXCAVACIONS Ar-queològiques de salvament en la Comunitat Valenciana (1984-1988)-I. Intervencions Urbanes, Generalitat Valenciana, 1990.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, La Cova d’Ases i la troballa d’una punta de llança ibèrica, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 77-79.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Necròpolis romanes de la Vall d’Albaida. Breu aproximació, dins Almaig. Estudis i documents, 8, Ontinyent,1992, ps. 61-66.

RIBERA, Agustí - PASCUAL, Josep, Els poblats de l’edat del bronze a Ontinyent i la Vall d’Albaida occidental (I), Alba, 9, ps. 13-54; Alba, 10, ps. 101-136;Alba, 12, ps. 25-78, Ontinyent (núm. 9, ps. 46-47), 1994-1999.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Prehistòria i arqueologia d’Albaida. Nota aproximativa, dins TEROL, V. (ed.), 750 anys com a valencians. Albaida i la Vall, 1245-1995,Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1995, ps. 17-26.

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Servei Arqueològic d’Ontinyent. Quadre resum de l’actuació de 1995, dins Alba,11, Ontinyent, 1996, ps. 197-202.

RIBERA, Agustí, Prehistòria i arqueologia d’Ontinyent, dins BERNABEU SANCHIS, Alfred i al., Història bàsica d’Ontinyent,Ajuntament d’Ontinyent, 1995,ps. 33-104.

RIBERA, Agustí - BOLUFER, Joaquim, La romanització a la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996,Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 659-680.

RIBERA ILARIO, Lirios, La propietat i la riquesa en Aielo de Malferit al segle XIX, dins Alba,5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 177-190.

RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en elcontext valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160.

RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de España y sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del heredero deD. Pablo Riera, Barcelona, 1884.

RIQUER, Martí de, Lletres de batalla, Barcino, Barcelona, 1968.

RODRIGO LIZONDO, Mateu, La Unión valenciana y sus protagonistas, dins Ligarzas, 7, València, 1975, ps. 133-166.

RIUS SERRA, José, Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280). I, Cataluña, Mallorca y Valencia,CSIC, Barcelona, 1946.

RODRIGO LIZONDO, Mateu, La Unión valenciana y sus protagonistas, dins Ligarzas, 7, València, 1975, ps. 133-166.

ROMERO GONZÁLEZ, Joan, Propiedad agraria y sociedad rural en la España mediterránea. Los casos valenciano y castellano en los siglos XIX y XX, Ministeriode Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1983.

RUBIERA, María Jesús, La taifa de Denia, Ajuntament de Dénia - Institut ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1985.

RUBIERA, María Jesús - EPALZA, Míkel de, Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Ajuntament de Xàtiva, Alzira, 1987.

RUBIERA MATA, María Jesús, Los moriscos como criptomusulmanes y la taqîya, dins Mudéjares y moriscos. Cambios sociales y culturales. 9º Simposio Inter-nacional de Estudios Mudéjares (Teruel, 2002), Terol, 2004, ps. 537-548.

RUBIO, Antonio, La bebida más popular del planeta en el siglo XX, la ‘Coca-cola’, podría ser originaria de Aielo de Malferit, dins Las Provincias, València,01.10.1998, p. 28.

RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música i la seua federació. Historia de las sociedades musicales de la Comunidad Valenciana, Federació de SocietatsMusicals de la Comunitat Valenciana, València, 1993.

395


SÁIZ, Jorge, Els Pardo de la Casta, senyors d’Albaida en el primer terç del segle XV. Un llinatge nobiliari al servei de la casa reial, dins TEROL, V. (ed.), 750Anys com a valencians. Albaida i la Vall, 1245-1995, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1995, ps. 155-174.

SALVÀ y BALLESTER, Adolfo, Los moriscos valencianos en 1527 y 1528, dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 16, Castelló de la Plana,1935,ps. 363-376.

SALVADOR GIMENO, Carles, Gramática Valenciana, amb exercicis pràctics, Tipogr. dels Successors de Vives Mora, València, 1952.

SALVADOR GIMENO, Carles, Parleu bé! Notes lingüístiques, Sicània, València, 1956.

SALVADOR GIMENO, Carles, Antologia poètica, a cura de V. SIMBOR, Consell Valencià de Cultura, València, 1993.

SÀNCHEZ ESTORNELL, Manuel, Guia de recursos d’Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1995.

SÀNCHEZ ESTORNELL, Manu, Aielo compta amb una nova associació: el Col·lectiu ‘l’Arcà’, fins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 128-130.

SÁNCHEZ JUAN, Julio, La prehistoria en Ollería, dins L’Olleria en festes, 1950, s. p.; reed. en L’Olleria en festes, 1988, s. p.

SANCHIS ALBERO, Vicente, Salud infantil en el siglo XIX. Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

SANCHIS ALBERO, Vicente, Enfermedades del siglo XIX. Aielo de Malferit, dins 3er. Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (l’Olleria, 2010), L’Olleria, 2010.

SANCHIS DEUSA, Carmen, El área de influencia de Xàtiva, dins Cuadernos de Geografía, 19, València, 1976, ps. 41-65.

SANCHIS DEUSA, Carmen, El transporte en el País Valenciano, Eds. Alfons el Magnànim, València, 1988.

SANCHIS DEUSA, Carmen, Els ponts valencians antics, Generalitat Valenciana, València, 1993.

SANCHIS GUARNER, Manuel, Els pobles valencians parlen els uns dels altres. IV, vol. 5 de l’Obra Completa, 3 i 4, València, 1983.

SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922.

La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955.

La SANTA Missió, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 104.

SANZ, Chelo – CAMPOS, María – FORNÉS, Mati, Miguel A. Sarrió Nadal, 10 anys amb nosaltres, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 110-111.

SANZ BELDA, Rosendo, Allá por el año 1961, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 138-139.

SANZ MORA, Mariló, Fets i malfets d’un roder, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Las campanas de Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes,1991, s. p.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo: moros y cristianos de 1925, dins Aielo de Malferit en festes,1992, ps. 51-55.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo al segle XIX, dins Alba,7, Ontinyent, 1992, ps. 71-80.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Llistat de dones i homes d’Aielo des del segle XVII, Mecanoscrit inèdit de la Biblioteca Municipal d’Aielo de Malferit, 1992.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 58-64.

SANZ, Josep – NADAL, Tere, 1912-1914, Carles Salvador en Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 49-53.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Història d’un carrer i d’una devoció, dins Aielo de Malferit en festes,1995, ps. 42-46.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Festes tradicionals d’Aielo de Malferit: Tots Sants i Dia d’Ànimes, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 82-83.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit: tradicions, ritus i creences al voltant de la mort, dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997,ps. 143-151.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, 1898: Gent d’Aielo de Malferit en la Guerra de Cuba, Puerto Rico i Filipines, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps.87-94.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Corpus Christi. Tradició i festa en Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 75-83.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo s’obri a un nou segle. Homenatge al passat segle XX i a Juan Juan Juan, primer xiquet nascut a l’Aielo del 1901, dinsAielo de Malferit en festes,2001, ps. 68-73.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, María Inés Ribes Castelló, personatge d’Aielo de Malferit, anònim i oblidat, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 86-94.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit en festes,2003, ps. 108-114.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes,2005, ps. 102-109.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Malnoms d’Aielo de Malferit: “Mante..., i tu de qui eres?”,Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 4, Ajuntamentd’Aielo de Malferit, 2005.

396


SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Història d’una fotografia, dins Aielo de Malferit en festes,2007, ps. 108-112.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Eduard Lòpez-Chàvarri i Aielo de Malferit. Ressenyes sobre una història inacabada, dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielode Malferit, 2008, p. 149.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Els arrossers. Jornalers d’Aielo de Malferit als arrossars de la Ribera, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Antoni, 2009,ps. 11-13.

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141.

SANZ, Mariló – VIDAL, Noelia – JUAN, Mª. Jesús, L’Eixample: escenari de vida, escenari d’història (catàleg d’exposició), Ajuntament d’Aielo de Malferit,2009.

SANZ EGEA, Vicente, Belén en 6 actos. Drama arreglado por don Vicente Sanz Egea, cura-párroco de Sumacárcer, para representarse en la villa de Ayelo deMalferit, Manuscrit del Fons Documental de la Biblioteca Municipal d’Aielo de Malferit, 1883.

SANZ MURO, Josep-X., L’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, dins Alba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 175-191.

SANZ MURO, Josep-X., El palau dels Malferit, dins Alba, 11, Ontinyent, 1996, ps. 9-28.

SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, vol. 2 de la Geografía general del Reino de Valencia,dir. per Francisco CARRERAS CANDI, AlbertoMartín ed., Madrid, 1925.

SARTHOU CARRERES, Carlos, Datos para la historia de Játiva, Xàtiva, 1933-1935, 4 vols. + apèndix (1941?).

SEBASTIÀ, J. L., Deporte, dins Aielo de Malferit en festes, 1983, s. p.

SEBASTIÀ, Enric – PIQUERAS, José A., Pervivencias feudales y revolución democrática, IVEI-Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1987.

SEGUNDA parte de los romances de Jacinto Rovira. Nueva relación de los valerosos hechos de este arrogante mancebo, natural de la villa de Ayelo, en el Reynode Valencia, Tipogr. d’Agustí Laborda, València, c.1750.

SELMA CASTELL, Sergi, Notes sobre la formació d’uns primers monopolis feudals a la Vall d’Albaida, dins Alba. Revista d’estudis comarcals d’Ontinyent i laVall d’Albaida, 7, Ontinyent, 1992, ps. 35-38.

SELMA CASTELL, Sergi, Els molins d’aigua medievals a Sharq al-Àndalus. Aproximació a través de la documentació escrita dels segles X-XIII (IV-VII H), Ajuntamentd’Onda, 1993.

SEMPERE y GUARINOS, Juan, Ensayo de una biblioteca española de los mejores escritores del reynado de Carlos III, Impremta Reial, Madrid, 1787.

SENDRA, Fernando - GOBERNA, Fernando - JUAN, Ma. Jesús, Els molins hidráulics d’Aielo de Malferit, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Valld’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 759-768.

SENDRA, Fernando - JUAN, Ma. Jesús, Un museu viu als carrers d’Aielo de Malferit: els plafons ceràmics devocionals (segles XVIII-XX), dins Actes delPrimer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps.777-786; reed. dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 777-786.

SENDRA BAÑULS, Fernando, Molins d’aigua a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998.

SIMBOR ROIG, Vicent, Carles Salvadori Gimeno: una obra decisiva, Diputació de València, València, 1983.

SIMBOR ROIG, Vicent, Carles Salvador: política i nacionalisme,Eliseu Climent, València, 1983.

SIMÓ, Trinidad, Valencia, centro histórico. Guía urbana y de arquitectura, València, 1983.

SIMÓ, Trinidad – TEIXIDOR DE OTTO, María Jesús, La vivienda y la calle. La calle de Cavallers de Valencia, València, 1996.

SMITH, Terence M., La CNT al País Valencià, 1936-1937, 3 i 4, València, 1977.

La SOLANA, Grup de danses ‘la Solana’, dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre grans cròniques, Selecta, Barcelona, (2a., 1a. en 1971), 1983.

SOLDEVILA, Ferran, Pere el Gran. Primera part: l’infant, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1950 (reed. 1995).

SOLER, Abel, Regadiu, toponímia i poblament islàmic a la conca alta del riu d’Albaida, dins TEROL, V. (ed.), 750 Anys com a valencians. Albaida i la Vall,1245-1995,Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1995, ps. 27-92.

SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290.

SOLER, Abel, Un país de set jornades de llong. Aspectes de la reordenació del territori colonial de València per Jaume I, dins Cuadernos de Geografía, 63,València, 1998, ps. 217-244.

SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla,1999.

SOLER, Abel, La vinya del rei. Commemoració de l’establiment de la pobla de Montaverner per Jaume I, l’any 1271, Ajuntament de Montaverner, Montaverner,1999.

397


SOLER, Abel (ed.), Dietari de Manel Miquel, cirurgià de la Pobla del Duc (1773-1801), Mecanoscrit inèdit, 2000.

SOLER, Abel, Els bisbes visigots i la toponímia llatina del País Valencià: Ontinyent, Moixent i Marinyén, dins XXV Col.loqui de la Societat d’Onomàstica. VCol.loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), revista Braçal,21-22, Sagunt, 2000, vol. 2, ps. 563-568.

SOLER, Abel, Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida – Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent,2000.

SOLER, Abel, Benigànim, vila reial (1602-2002). IV Centenari del Reial Privilegi,Ajuntament de Benigànim, Benigànim, 2002.

SOLER, Abel – FERRE, Josep-A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, 2003.

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Guadasséquies. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Guadasséquies, 2003.

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, La Llosa de Ranes. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de la Llosa de Ranes, 2003.

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Loriguilla. Geografía, historia, patrimonio, Ajuntament de Loriguilla, 2006.

SOLER, Abel – TORRES, Joan-Antoni, Història del poble de Bellreguard, Ajuntament de Bellreguard, 2006.

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Carrícola. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Carrícola, 2007.

SOLER, Abel, El Ràfol de Salem. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament del Ràfol de Salem, 2007.

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Aielo de Rugat, 2007.

SOLER, Abel, El poble de Salem i la foia de les fonts, Ajuntament de Salem, 2007.

SOLER, Abel, Manuel. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Manuel, 2008.

SOLER, Abel, Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Rugat, 2008.

SOLER, Abel – MOSCARDÓ, Emili, Xeresa. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Xeresa, 2009.

SOLER, Abel, Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009.

SOLER, Abel, Bufali. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Bufali, 2010.

SOLER, Abel – ALFONSO, Daniel, Otos. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Otos, 2010.

SOLER, Abel – CALZADO, Antonio, Història de Montaverner, Ajuntament de Montaverner, 2011 (en premsa).

SOLER, Abel, Sempere. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Sant Pere de Cartaina, 2011 (en premsa).

SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

SOLER, Ximo, En torno a la propiedad de la tierra en un pueblo valenciano, en la primera mitada del siglo XIX: Aielo de Malferit... 1842, dins Aielo deMalferit en festes,1994, ps. 48.

SOLER EGEA, Carmen, Amas de casa, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

SOLER GARCÍA, José Mª., Aportación al estudio del pleito de los Alhorines, dins Primer Congrés d’Història del País Valencià (abril, 1971), València, 1976,vol. 3, ps. 11-46.

SOLER PONS, Salvador, Una plaga mortífera: el frío, dins Las Provincias, València, 2 de març del 1956.

SOLER PONS, Salvador, Graves daños en la agricultura en la comarca de Albaida por las nieves y bajas temperaturas, dins Las Provincias, València, 18 d’abrildel 1958.

SOLER VILA, Salvador, Cançons d’amor i cançons de ronda, dins Alba. Revista d’estudis comarcals,5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 309-316.

SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipalde València, 1911.

TARRADELL, M., El Tossal Redó i el Tossal del Caldero, dos poblados de la Edad del Bronce en el término de Bellús, dins Archivo de Prehistoria Levantina,7, València, 1958, ps. 111-126.

TEROL REIG, Vicent, Un nèdit de la història d’Albaida: la Guerra de la Unió (1347-1348), dins Albaida en festes, 1993, ps. 110-116.

TEROL REIG, Vicent, La Guerra de la Unió a la Vall d’Albaida, dins Almaig. Estudis i documents,10, Ontinyent, 1994, ps. 58-66.

TEROL REIG, Vicent, “Los debats de Villena” de 1425: cavalcades i enfrontaments fronterers en el preludi de la Guerra de Castella de 1429-1430, dinsAlba, 10, Ontinyent, 1995, ps. 17-34.

TEROL REIG, Vicent, Bàndols, bandositats i bandolerisme a la Vall d’Albaida (segles XV i XVI), dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps.50-62; reprod. dins Sàitabi, volum extra, València, ps. 141-164.

TEROL REIG, Vicent, Els Síndics del Poble i Germania, reformadors de la cosa pública: constitució i intervenció de la Germania en la política municipal a Al-baida i Ontinyent, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Valld’Albaida, València, 1997, ps. 837-874.

398


TEROL REIG, Vicent, Història i mort de Xàquera: Josep Tormo, un miquelet austriacista albaidí, dins Alba,11, Ontinyent, 1997, ps. 79-90.

TEROL REIG, Vicent, Contra cavallers i en defensa del Reial Patrimoni. Temps de Germania, dins Carolus Rex Valentiae. Els valencians i l’imperi, Catàleg del’exposició, Valencia, 2000.

TEROL REIG, Vicent, Un regne sense cavallers? La Germania en la sotsgovernació de Xàtiva, Tesi doctoral inèdita, Universitat de València, 2002.

TEROL REIG, Vicent, Els Borja i la Vall d’Albaida, dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3 i 4, València, 2002, vol. 1, ps. 209-227.

TEROL REIG, Vicent, Un contenciós fronterer internacional entre la Corona d’Aragó i la Corona de Castella: la fixació de la frontera meridional valencianai el plet dels Alforins, dins NARBONA, R. (ed.), Actes del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València, 2004), Universitat de València –Fundació ‘Jaume II el Just’, València, 2005, vol. 2, ps. 2.125-2.146.

TEROL REIG, Vicent (ed.), Índex general de consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550),Universitat de València, 2006.

TEROL REIG, Vicent, La Guerra de Successió a la Vall d’Albaida, dins Aguaits, 24-25, Dénia, 2007, ps. 217-251.

TEROL REIG, Vicent, Els saqueig borbònic d’Ontinyent de febrer de 1706, dins Crònica, núms. 644-646, Ontinyent, 2007.

TEROL REIG, Vicent, Memòria-informe tècnic sobre els fonaments històrics, toponímics i tècnics del projecte de l’escut heràldic de Salem, Mecanoscrit inèditde l’Arxiu Municipal de Salem, 2008.

TESTIMONIO del expediente de la fundación de la capellanía de misa once, en la iglesia de San Pedro Apóstol de Ayelo de Malferit, Manuscrit del Fons Documentalde la Biblioteca Municipal d’Aielo de Malferit, 1919.

TORREGROSA SOLER, Vicente, Estudio previo sobre el Palau del Marqués de Malferit (Aielo de Malferit), Memòria inèdita per a la Direcció General de Pa-trimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1997.

TORREGROSA SOLER, Vicente, Memoria técnica sobre el proceso de intervención arquitectónica y rehabilitación del Palau del Marqués de Malferit (Aielo deMalferit), Memòria inèdita per a la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana.

TORREMOCHA, F., Familiares, amigos y fans de Nino Bravo apuntan más de 400 objetos para el museo de Aielo, dins Las Provincias (ed. Xàtiva),19.10.2006.

TORRES FONTES, Juan, Colección de documentos para la historia del Reino de Murcia, Academia ‘Alfonso X el Sabio’, Múrcia, 1969.

TORRES FONTES, Juan, Medidas de superficie y de valoración en el Repartimiento de Murcia, dins Murgetana, 12, Múrcia, 1959, ps. 63-77.

TORRES FONTES, Juan, Repartimiento y repoblación de Murcia en el siglo XIII, Academia ‘Alfonso X el Sabio’, Múrcia, 1990.

TORRÓ, Josep - FERRER, Pere, Asentamientos altomedievales en el Pic Negre (Cocentaina, Alicante). Aportación al estudio del tránsito a la época islàmicaen el ámbito montañoso de las comarcas meridionales del País Valenciano, Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española, Saragossa, vol. 3,1985, ps. 129-146.

TORRÓ, Josep, Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsaments de poblament mudèjar. LaMontanea Valencie (1286-1291), dins Afers. Fulls de recercai pensament, 7, Catarroja (l’Horta), 1988-1989, ps. 95-124.

TORRÓ, Josep, Assentaments i heretats. Consideracions sobre la colonització a la Vall d’Albaida (1245-1295), dins TEROL, V. (ed.), 750 anys com a valen-cians. Albaida i la vall, 1245-1995.Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1995, ps. 93-110.

TOSCA, Tomàs Vicente, Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josepha María de Santa Inés (en el siglo, Josepha Albiñana), religiosa descalza delexemplaríssimo convento de la Puríssima Concepción de Nuestra Señora, de la villa de Benigánim, Tipogr. de Benito Monfort, València, 1775.

TROYA, L’altra història de Troya, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 143-145.

XIVena. Trobada d’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 7 d’abril del 2001.

TUDELA MOMPÓ, José Juan, Els bous a la plaça del Palau, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, p. 124.

UNIÓ MUSICAL, Unió Musical d’Aielo, 25 Aniversari, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 119-120.

UNIÓN Musical Ayelense, Amalio Juan, un músico romántico, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

URZAINQUI SÁNCHEZ, Sergio, Un ajust de gent armada a Torralba (1549). Els conflictes del comte d’Albaida amb el senyor de Bèlgida, dins Alba. Revistad’estudis comarcals de la Vall d’Albaida, 20-21, Ontinyent, 2005-2006, ps. 24-37.

Los VALEROSOS hechos, muertes y resistencias de Jacinto Rovira, natural de la villa de Ayelo, en el Reyno de Valencia,Imprés del segle XVIII, s. ll., s. d.

VALLDECABRES RODRIGO, Rafael (ed.), El cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó,Universitat de València, 2002.

VALLEJO GIRVÉS, Margarita, Bizancio y la España tardoantigua (ss. V-VIII): Un capítulo de historia mediterránea, Memorias del Seminario de Historia Antigua,4, Universidad de Alcalá de Henares, 1993.

VALLÉS, Ismael, Indústria tèxtil i societat a la regió d’Alcoi-Ontinyent. 1780-1830, IVEI-Universitat de València, València,1986.

VALLÉS BORRÀS, Vicent-Joan, La Germanía, Eds. Alfons el Magnànim, València, 2000.

VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, 41, Madrid-Granada,1976, ps. 339-354.

399


VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, La división territorial en la España musulmana. La cora de ‘Tudmir’, dins Al-Ándalus, 37, Madrid-Granada, 1972, ps. 145-189.

VALLVÉ, Joaquín, España en el siglo VIII: Ejército y sociedad, dins Al-Ándalus, 43, Madrid, 1978, ps. 51-111.

VALOR GADEA, Josep, Avantpassats, I. Miquel Barber ‘el ti Maó’ (1818-1900), i II. Miquel Barber Ferri, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

VALOR VIVES, Enric, Enllà l’horitzó (Cicle de Cassana, vol. 3), Tàndem, València, 1991, ps. 401-417.

VALOR GADEA, Josep, Gent del ‘Fondo’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

VALOR GADEA, Josep, Forada al ‘Tambulló’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 90-94.

VAÑÓ SILVESTRE, Francisco, Cairent y Bocairent, dins Aielo de Malferit en festes, 1977, s. p.

Un VEÍ, Fiestas de San Roque, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

VELASCO, Ángel, Los primeros pasos. La Iglesia de Xàtiva en la época paleocristiana, dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coords.),Exposició ‘La Llum de les Imatges. Lux Mundi’. Xàtiva, 2007 (Libro de Estudios), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 86-103.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Játiva romana, serie de ‘Trabajos varios’, 42, SIP-Diputació de València, València, 1972.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Les fonts clàssiques de Xàtiva, dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano (abril, 1971), Universitat de València,1980, vol. 2, ps. 301-312.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Formulari i onomàstica de les inscripcions romanes de Xàtiva i comarca, dins Primer Congreso de Historia del PaísValenciano(abril, 1971), Universitat de València, 1980, vol. 2, ps. 321-331.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Les demarcacions històriques de la Xàtiva foral, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1986, ps. 43-54.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Alqueries medievals de la Vall d’Albaida, dins Estudis i Documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 25-37.

VENTURA CONEJERO, Agustí, La capitulació de l’alcaid de Xàtiva Abu Bequer Banu Isa al rei Jaume I, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1996, ps. 69-78.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtiva en la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Mossén Gonçal Viñes Masip, cronista oficial de la ciutat: un canonge historiador i valencianista, dins Fira d’Agost, Xàtiva,1997, ps. 98-105.

VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, dins IV Col·loqui d’OnomàsticaValenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps. 1.199-1.230.

VENTURA CONEJERO, Agustí, La batlia de Xàtiva de 1326-1328, dins 25 Aniversari de la Comissió de la Falla Benlloch-Alexandre VI, Xàtiva, 1998, ps. 163-168.

VENTURA CONEJERO, Agustí, El castell de Xàtiva, Matéu impresores, Xàtiva, 1998.

VENTURA CONEJERO, Agustí, La jueria de Xàtiva, dins VENTURA, Agustí i al., Lluís Alcanyís, 500 anys (Xàtiva, ¿1440? – València, 1506), Ulleye, Xàtiva,2006, ps. 7-22.

VICENT APARICI, Míriam, Passar l’agulla, dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2007, p. 11.

VICENT MATEU, Lluís, Colombicultura, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 160.

VICIANA, Martín de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, 1564. Reimpr. facsímil, València, 1972.

VIDAL, O., Per qui tanyenles campanes?, dins Aielo de Malferit en festes,1994, p. 82.

VIDAL BELDA, Noelia, Un patrimonio por descubrir: cerámica devocional, azulejos ornamentales y pavimento hidráulico de Aielo de Malferit, col·l. ‘BibliotecaDegà Ortiz i Sanz’, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2009.

VIDAL BELTRÁN, Eliseo, Un cuaderno de un visitador de moriscos, dins Estudis. Revista de historia moderna, 8, València, 1979-1980, ps. 35-69.

VIDAL SANZ, Rafael, Por un Ayelo más bello, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

VIDAL VIDAL, Josep-Vicent, L’Olleria i el vidre, dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997, ps. 103-111.

VIDART, Luis, El brigadier don José Aparici García. Apuntamientos biográficos, dins La América. Crónica hispano-americana, Madrid, 28 de setembre del1884, ps. 8-10.

VÍDEO REPORTATGES ‘VIDAL’, Aielo i el barbat, Associació Valenciana d’Empresaris Viveristes, Aielo de Malferit, s. d. (c. 1990).

VILA MORENO, Alfonso, El proyecto de ferrocarril Xàtiva-Almansa por el Valle de Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 137-147; reed. en valencià dins RIBES IBORRA, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajun-tament de Xàtiva, 1994, ps. 249-264.

VILANOVA y PIERA, Juan, Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia, Sociedad Geográfica, Tipogr. de Fortanet, Madrid, 1893.

VILANOVA y PIERA, Juan, Geología y protohistoria ibérica, Madrid, 1983.

VILLAVERDE BONILLA, Valentín, La Cova Negra de Xàtiva y el musteriense de la región central del Mediterráneo español, Servei d’Investigació Prehistòrica– Ajuntament de Xàtiva, 1984.

400


VILLAVERDE, Valentín (ed.), De neandertals a cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes, Universitat de València, 2001.

VINCENT, Bernard, Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de las lenguas romances en la España de los moriscos (siglos XVI-XVII), dins Sharqal-Ándalus. Estudios árabes, 10-11, Alacant, 1993-1994, ps. 731-748.

VINCENT, Bernard, L’evangélisation des morisques: les missions de Bartolomé de los Ángeles, dins RIBERA, Mª. Jesús (coord.), Carlos V. Los moriscos y el Islam(Congreso Internacional, Alicante, noviembre 2000), ps. 18-26; editat en la Biblioteca Virtual ‘Miguel de Cervantes’, apud Internet(www.cervantesvirtual.com).

V. M. B., Dá de beber al sediento, que él te ahogará, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, p. 64.

ZAHONERO VIVÓ, José, Sacerdotes mártires. Archidiócesis valentina (1936-1939), Marfil, Alcoi, 1951.

ZURITA, Jerónimo, Anales de la Corona de Aragón [1562], CSIC–Institución ‘Fernando el Católico’, Saragossa, 1976.

401


Aquest llibres'ellestí i eixí de màquinesel 16 de gener del 2011,

vespra de la festade Sant Antoni

del Porquet


Aielo de Malferit. Geografia, Història, Patrimoni

Documents

Transcript of Aielo de Malferit. Geografia, Història, Patrimoni