Alexia Domínguez Álvarez · 2013-07-23 · El rectangle de joc fa 91 metres de llarg per 52...

• Col·lecció El Tinter - 91 •

La Setmana Tràgica

de Barcelona, 1909

Alexia Domínguez Álvarez

Setmana Tra�gica.indd 3 7/5/09 13:02:16

Primera edició: juny del 2009

© Alexia Domínguez Álvarez© Cossetània Edicions

Edita: Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Gràfiques Moncunill, SL

ISBN: 978-84-9791-476-5

Dipòsit legal: T-807-2009


La vida el 1900

La ciutat de Barcelona és la força motriu de Catalunya, però també és meca de terroristes des de fa tres dècades. La lluita mantinguda amb Madrid per la independència de la regió catalana i el control anarquista del moviment obrer marquen la vida dels barcelonins de principis del segle XX. El 1900 són 537.354 habitants, dada que no deixa de créixer gràcies a la immigració de les àrees rurals. Per la seva situació geogrà-fica, la metròpoli gaudeix d’un estret contacte amb la resta d’Europa i disposa d’un dels principals ports del Mediterrani. La seva orientació cosmopolita enriqueix moviments com la Renaixença catalana, que troba la seva màxima expressió en la literatura, el teatre, l’òpera, etc. Aquesta resplendor contrasta amb el 48% d’analfabetisme entre els habitants d’edat superior a set anys, un dels percentatges més elevats d’Espanya. L’eix de l’economia catalana es troba en la indústria tèxtil cotonera.

Reinventant la qualitat de vida

La llum elèctrica, el telèfon, el fonògraf o l’ascensor elèctric ja són presents a la ciutat o estan en fase de perfeccionament, igual que la mà-quina de vapor, el ferrocarril, el telègraf o la fotografia. Amb l’objectiu de revifar la qualitat de vida a l’urbs, es millora la canalització de l’aigua i els sistemes de calefacció als habitatges, el que anomenen moda higi-ènica. S’inventen els primers cotxets plegables per a les criatures, fets primordialment per anar en tramvia i per adequar-se a la mobilitat d’una ciutat ostensiblement creixent. Un fita important és la propaganda que des dels grans magatzems Bon Marché es fa de les escales mecàniques, un invent indicat especialment per a teatres, estacions i magatzems. L’anunci destaca que en un dia han arribat a pujar-hi 15.000 persones.

�


�

Alexia Domínguez Álvarez •

Consumisme novell

Amb l’aparició dels grans magatzems, el consumisme passa a for-mar part de la vida quotidiana de la població barcelonina. Als Grandes Almacenes El Siglo es comercialitzen tot tipus de productes produïts en sèrie que imiten els articles exclusius de les botigues de luxe. Així, els mobles i els objectes de la casa es poden comprar a preus més mòdics. És possible trobar-hi penja-robes, llits, lavabos, bressols, tauletes de nit,

Edison, l’inventor social

El Mag de Menlo Park, com és conegut Thomas Edison entre els seus conciutadans nord-americans, és entrevistat al seu laboratori pel periodista Félix Ferrero, de La Vanguardia. “Sem-pre he treballat per les classes menys afortunades; tots els meus invents les han afavorit”, afirma l’inventor en l’entrevista publicada el 21 de juliol. La llum elèctrica dóna llum barata; el fonògraf permet escoltar la música que s’esculli per pocs diners; el cinematògraf procura diversió amena com mai, i els tramvies ofereixen l’oportunitat de desconnectar i respirar aire pur fora de la ciutat. El seu estudi, que es troba en una espècie de barraca de maons, és senzill, d’uns 20 metres quadrats de superfície, separat de la resta de l’edifici per una paret de fusta.

Ferrero escriu que Edison produeix la impressió d’un obrer incan-sable, que gaudeix treballant i que no es cansa mai. És fidel a la seva citació “el geni és un dos per cent d’inspiració i un noranta-vuit per cent de suor”. Per descobrir els filaments de carbó dels seus llums incandescents, les bombetes, ha hagut de provar més de mil espècies diferents de fustes i fibres, passant nits sense dormir, fent-se portar el menjar de casa seva i rebutjant veure la família. Aquest petit globus de cristall il·luminat comença a poder comprar-se a Barcelona per 60 o 70 cèntims a cal lampista.


9

• La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909

bidets, taules, bufets, prestatgeries, llibreries…, articles per a la casa que es complementen amb catifes de totes classes i preus, cortinetes i cortines. Per a la neteja, hi ha la secció d’estovalles i plomers, que compta amb raspalls, escombretes i escombres diverses (el tipus Bissell és conegut perquè és especial per a catifes, cortinetes i linòleums per a habitacions). A la secció de raspalls es venen raspalls i raspalleres, tenalles per a ondular els cabells, llemeneres de cautxú endurit o de marfil, jocs de pintes, capses amb agulles de ganxo, aparells per a sostenir els bigotis, miralls, capses, jocs de tocador, saboneres, pots per a pomada, flascons… A l’apartat de perfumeria hi ha sabons d’enciam marca El Siglo, olis, brillantina, aigües, llets i capses de maquillatge en pols, esponges, borles, polvoritzadors de les millors marques nacionals i estrangeres… Evidentment, no pot faltar la unitat de paraigües, ventalls i ombrel·les. Per viatjar, la secció de mons i maletes ofereix tot tipus d’articles vienesos, barreteres i sacs. És el naixement d’un nou panorama on tot es pot vendre; de l’elitisme es passa al consumisme.

Pel que fa a l’àmbit domèstic, tota bona família de Barcelona té un piano. La majoria apunta els més menuts a escoles especials per aprendre a tocar-lo. D’altra banda, tota família obrera disposa d’una màquina de cosir, ja que gran part de la roba que porten es talla i es cus a casa. En el cas de les famílies benestants, encarreguen la confecció a mida o van de compres als grans magatzems comercials.

Concertista de piano a començaments del segle XX (AMV / autor desconegut).


10


La industrialització

Efectivament, l’arribada de la indústria simplifica també moltes de les tasques domèstiques a les classes populars. L’aparició de les cuines econòmiques, la majoria fabricades per la marca Cañameras, els safareigs mecànics, les màquines de rentar al vapor, de planxar i de cosir fan la vida més fàcil sobretot a les dones, que fan les feines de casa. Amb la instal·lació de l’aigua corrent, alguns tinters i venedors d’aigua ambulants deixen de passar per les cases. Existeixen banys públics municipals on es permet, per una quantitat mòdica, dutxar-se amb aigua calenta, sabó i una tovallola neta. Les necessitats corporals diàries acostumen a ser cobertes en excusats o comunes, denominades comunament felipes en memòria de la figura de Felip V i situades als patis i a les galeries dels edificis.

El Paral·lel de Barcelona a principis de segle (autor desconegut).


11


Culte al cos

Comença en aquesta època a difondre’s la pràctica de l’esport, fins aleshores hàbit d’una minoria. Destaquen les curses de cavalls i l’esgrima. Seguint la resta d’Europa, apareixen els primers gimnasos, que influeixen en el creixent interès per la cura del cos. Així, per exemple, al Gimnasio

Fabricants d’aire

Cap a finals del segle XX, la idea de fabricar oxigen de forma industrial a partir d’aire liquat resulta estranya, però el 1902 es fa possible gràcies a l’enginy d’un savi com Georges Claude i al talent d’un industrial com Paul Delorme, que creen a París el grup Air Liquide. El 1909 es funda la Societat Espanyola de l’Oxigen per atendre les necessitats dels usuaris de gasos industrials i medicinals, i així és com Air Liquide aterra a Espanya. Aquest esperit pioner i de servei el manté fins a reorganitzar la seva estructura per ampliar el seu mercat internacional. Es diversifica adoptant nous noms, com Air Liquide Me-dicinal, dedicat al sector de la salut; Air Liquide Espanya, especialitzat en gasos i serveis, i Air Liquide Welding, orientat al sector industrial d’equips i materials per al soldatge.

L’emblemàtica pintura de Ramon Casas en un tàndem amb Pere Romeu, propietari de la cerveseria Els Quatre Gats, es converteix en un símbol de l’èxit del ciclisme com a esport predilecte.


12


Solé, d’on sorgiran projectes esportius com el FC Barcelona o el Club Natació Barcelona, es realitzen concursos d’aixecament de pes. Es creen camps d’esports, com el del carrer Muntaner o el velòdrom Parch Sport. A més a més, alguns ciutadans i ciutadanes comencen a agafar la bicicleta, i d’aquesta manera neixen els clubs ciclistes, com la Unión Velocipédica. A partir d’aleshores, la imatge de la dona moderna es representa com una jove dinàmica, amant dels esports i que va en bicicleta. Es fan excursions ciclistes els diumenges que reuneixen cada cop més aficionats. D’altra banda, es difon la pràctica de la natació, impulsada pel Club Natació Barcelona, el primer club de nedadors d’Espanya. Bernat Picornell el funda el 1907 després d’organitzar, juntament amb amics del Gimnasio Solé, el primer campionat d’Espanya i el Match International de water-polo. El 8 de juliol de 1909, Picornell guanya el Concurs de Rescat de Nàufrags organitzat pel mateix Club.

L’esquí començà a Catalunya l’any 1909 (foto: autor desconegut).


13


Esperit esportista

Els barcelonins practiquen ja gairebé tots els esports: hípica, esgrima, vela, natació, ciclisme, tennis, automobilisme, pilota basca, aeroplan-ning… Constitueixen clubs d’àmbit internacional, com el Club de Tennis Barcelona, creat el 1899, i d’esports nous, com el Barcelona Hockey Club, fundat el 1907 i propulsat per un grup d’aficionats anglesos que cada diumenge fan partits d’entrenament en un camp al costat de l’Hos-pital Clínic. Tot això sumat a l’interès que desperta el futbol, amb més de 12 clubs el 1908, propicia que els diaris obrin seccions d’esports a les seves pàgines amb informacions de les diferents activitats. La revista monogràfica Los Deportes apareix amb força com a estendard del peri-odisme esportiu.

El camp del carrer Indústria

El 14 de març de 1909 el FC Barcelona juga el seu primer partit en aquest camp del carrer Indústria, el primer en propietat del club, popularment conegut com L’Escopidora. Aquest terreny de joc —ubicat entre els carrers Indústria, Urgell, Villarroel i Londres, ocupant tota una illa de cases— disposa d’una tribuna de dos pisos —l’orgull del barce-lonisme, ja que cap altre camp en té— i la seva capacitat és de 6.000 espectadors. És també el primer camp a Espanya amb il·luminació artificial. El rectangle de joc fa 91 metres de llarg per 52 d’ample. No té tanques de protecció que separin el terreny del públic. Al lateral i als gols, nord i sud, hi ha cinc fileres de bancs de fusta; els costats enllacen amb una graderia de dos pisos, on, al centre, a la part més alta, oneja la bandera del club. Darrere del bancs de fusta se situa el públic de general. D’aquí sorgeix el mot de culés per a tots els barce-lonistes, ja que, quan s’asseuen sobre les barres de ferro dels bancs, des del darrere es contempla una exposició de “culs penjants”.

Hi ha dues entrades: la principal del carrer Indústria i una de més petita, al carrer Urgell, per als socis. Darrere la graderia hi ha un xalet i, a sota, un bar que dóna a l’interior, davant d’una gran esplanada. L’estadi no disposa de vestidors ni dutxes, els jugadors es canvien en una petita habitació del xalet i, després dels partits, es renten a l’aire lliure amb una palangana i una gerra d’aigua freda. És amb aquest encant del camp del carrer Indústria que el Barça viu la seva primera expansió social i esportiva, amb la conquesta del primer Campionat de Catalunya (1909-1910).


14


Primers banys al mar i als balnearis

El costum de prendre les aigües es generalitza entre les classes ben-estants. Un fulletó propagandístic dels balnearis francesos diu: “Com passar agradablement les vacances”. Així, la comoditat i la salut es con-verteixen en reclam indispensable. Ciutats balneari com Wiesbaden o Baden-Baden, a Alemanya, veuen passar personatges com Dostoievski, Goethe, Eugenia de Montijo, Napoleó III o Sissí emperadriu. Els bar-celonins ociosos prefereixen balnearis més propers, com els de Caldes de Malavella, la vall de Freser, el riu Corb o Caldes de Boí. L’alternativa són els banys de mar, que consisteixen a prendre l’aire iodat del mar però evitant exposar-se al sol. Aquesta esdevé una pràctica habitual a la Barceloneta. En un primer moment, a la platja de Sant Sebastià tant homes com dones es banyen junts, és una platja lliure que produeix cert escàndol entre els més conservadors. Poc després s’acaba transformant en un balneari de luxe, amb La Deliciosa, Tritón i Neptuno, reservats exclusivament per als homes, i la Sirena, només per a dones.

El Club Natació Barcelona es constituí l’any 1907. Els banys produïren un cert escàndol entre els més conservadors (foto: autor desconegut).


1�


El microcosmos de la llar burgesa

Les llars burgeses són universos tancats, estables, d’essència conserva-dora. Es tracta d’una forma de vida que pretén ser ordenada i que està regida per una estructura familiar patriarcal. L’home domiciliat, per regla general, no s’obre a allò desconegut, es refugia i es protegeix de l’exterior. La decoració de les cases es converteix en una mena de museu de la memò-ria, els espais domèstics estan en transformació constant i van deixant les empremtes del seu passat. Les famílies adinerades se situen per l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà i Sunyer en residències molt més lluminoses i amples que les de Ciutat Vella. En un primer moment, els propietaris encarreguen habitatges unifamiliars com torres o palaus, però a poc a poc es van instal·lant en els pisos principals de les cases plurifamiliars, i dei-xen la resta de pisos per llogar. Els domicilis de la burgesia estan pensats com llocs semipúblics. Els diferents espais de la casa es distribueixen en compartiments segons les funcions assignades a cadascun d’ells. El rebe-dor agafa força importància perquè serveix d’entrada a la casa i esdevé la carta de presentació dels que hi habiten. Per tant, no hi pot faltar el moble paraigüer-barreter, un mirall, una cadira i algunes plantes. El saló i el menjador són estances destinades sobretot a les relacions socials. En el primer són bàsics el sofà, les butaques, les vitrines i determinats mobles decoratius, el piano i altres complements, com fotografies, pin-tures i bibelots. Al menjador, d’altra banda, s’hi situa al centre una taula envoltada de cadires (més baixes que les que es recolzen a la paret), un bufet i una trinxadora. Per fer més entretingudes les visites, en ocasions compten amb una sala de música o de joc, amb billar i altres jocs de taula. Tampoc poden faltar les escopidores de vidre, repartides pels racons de les habitacions per als fumadors.

El mobiliari és cosa important

El despatx, amb un escriptori que acostuma a ser dels anomenats de ministre, seients i mobles per a llibres o armes, configura el domini del senyor de la casa. A vegades hi ha una saleta femenina per a les reuni-ons de dones, lluny del fum de la sala de joc on acostumen a estar els homes. És costum disposar imatges per a l’oració diària en petits altars a les habitacions, o bé tenir una saleta específica com a capella, i també és habitual situar crucifixos sobre el jaç conjugal, per a la benedicció del sagrat sagrament del matrimoni. Els dormitoris són, així, els únics espais reservats a la privadesa de la família. Són moblats amb seients i tauletes que es complementen amb altres mobles, com el bureau o secrétaire, còmodes amb escaparates i objectes decoratius, el llit, els tocadors per a


11�

Bibliografia

abella, Rafael. De la Semana Trágica al 20-N. Barcelona: Plaza y Janés, 1979.

La Actualidad. Revista mundial de información gráfica, publicación se-manal. “Recuerdo de Barcelona. La Semana Trágica ante el objetivo fotográfico”. Barcelona, 28 d’agost de 1909.

ÁlvaRez Junco, José. El Emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista. Barcelona: Alianza Editorial, 1990.

angueRa, Pere. Antoni Fabra Ribas. Valls: Cossetània, 2005.

balcells, Albert. Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps. Col·lecció Textos i Documents, 11. Barcelona: Entitat Autòno-ma del Diari Oficial i de Publicacions. Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, 1992.

La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada. Barcelona: Octae-dro, 2004.

benet, Josep. Maragall i la Setmana Tràgica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1963.

comín colomeR, Eduard. La Semana Trágica de Barcelona. Madrid: Pu-blicaciones Españolas, 1953.

connelly ullman, Joan. La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898-1912). (The Tragic Week. A study of Anticlericalism in Spain (1875-1912). Esplu-gues de Llobregat: Ariel, 1972.


11�


coRomines, Pere. Diaris i records de Pere Coromines, 2 (De la Solidaritat al 14 d’Abril). Barcelona: Curial, 1974.

Los Deportes. Mesos de juliol i agost del 1909. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat.

DiveRsos autoRs. La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada. Col·lecció Límites, núm. 14. Barcelona: Octaedro, 2003.

DuRan, Lluís i santacana, Carles. La Setmana Tràgica. Enciclopèdia de Temes Catalans, 3, Barcelona: Edicions Mil·lenari, 1989.

FeRnÁnDez aRmesto, Felipe. Barcelona, mil años de historia (Barcelona: A Thousand Years of City’s History). Barcelona: Península, 1991.

Història de Catalunya, del segle XVII fins als nostres dies, vol. X (continu-ació de la Història Nacional de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili). Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1981.

HueRtas claveRía, Josep Maria. 100 anys de vida quotidiana a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1993.

— Burgesa i revolucionària: la Barcelona del s. XX. Barcelona: Flor del Vent, 2000.

lleó XIII. Encíclica Rerum Novarum. Sobre l’estat dels obrers. Barcelona: Biblioteca de Catalunya.

maRagall, Joan. Articles polítics. A cura de Joan-Lluís Marfany. Biblio-teca dels Clàssics del Nacionalisme Català i Diputació de Barcelona. Barcelona: La Magrana, 1988.

olaya moRales, Francisco. Historia del movimiento obrero español (siglo XIX). 1.050 pág. Madrid: Madre Tierra, 1994.

ossoRio y gallaRDo, Ángel. Douze jours à Barcelone. Guide illustrée. Barcelona: Sociedad de Atracción de Forasteros (Syndicat d’Initiative), 1908.

— Barcelona, julio 1909 (declaración de un testigo). Madrid: Imprenta de Ricardo Rojas, 1910.

PeiRats, José. La Semana Trágica y otros relatos. Madrid: Madre Tierra, 1991.

El Poble Català. Mesos de juliol, agost i setembre del 1909. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat.

El Progreso. Mesos de juliol i agost del 1909. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat.


11�


Ribas, Antoni i sanz, Miquel. La ciutat cremada: de 1899 a la Setmana Tràgica (pel·lícula). Barcelona: Laia, 1976.

Roglan i lloP, Joaquim. La Barcelona eròtica. Barcelona: Ed. Angle, 2007.

RomeRo-mauRa, J. La rosa de fuego. El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909. Madrid: Alianza, 1989.

RoviRa i viRgili, Antoni. Resum d’història del catalanisme. Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 1. Barcelona: La Magrana, 1983.

semPau, Ramon. Los Victimarios: el proceso de Montjuich. Centre d’Es-tudis F. Montseny.

Solidaridad Obrera. Mesos de juliol, agost i setembre del 1909. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat.

La Vanguardia. Mesos de juliol, agost i setembre del 1909. Barcelona: Hemeroteca virtual de La Vanguardia.

La Vanguardia del siglo XX. Números 1908, 1909 i 1910.

veRDagueR, Mario. Medio siglo de vida íntima barcelonesa. Barcelona:Ed. Barna, 1957.

La Veu de Catalunya. Mesos de juliol, agost i setembre del 1909. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat.


119

Índex general

Un llibre amb molts exemples, per Joaquim Roglan ........................... 5

La vida el 1900 .............................................................................. 7

Dilluns 26 de juliol: la vaga general ............................................... 55

Dimarts 27 de juliol: el moviment incendiari ................................. 61

Dimecres 28 de juliol: la vaga descontrolada.................................. 77

Dijous 29 de juliol: el final de la revolta ........................................ 85

Divendres 30 de juliol: tornada a la normalitat .............................. 91

Dissabte 31 de juliol: inici de la repressió ...................................... 95

Diumenge 1 d’agost: moment de la gent d’ordre .......................... 101

La cacera de bruixes .................................................................... 105

Bibliografia ................................................................................ 115


Alexia Domínguez Álvarez · 2013-07-23 · El rectangle de joc fa 91 metres de llarg per 52...

Documents

Transcript of Alexia Domínguez Álvarez · 2013-07-23 · El rectangle de joc fa 91 metres de llarg per 52...