Apunts d’altres mons

Berna Blanch

premi de narrativa27è certamen literari

vilA de puçol

narratives, 17

B E N I C A R L Ó , 2 0 1 2

Primera edició març de 2012© Text Berna Blanch

Edita onada edicionsplaça de l’Ajuntament, local 3

Ap. de correus 39012580 Benicarló

www.onadaedicions.comonada@onadaedicions.com

www.premsaonada.blogspot.comwww.twitter.com/onadaedicions

Disseny de la col·lecció Ramon parís penyarandaMaquetació paül peralta

Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-45-6Dipòsit legal CS-73-2012

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth

PEFC Certificat

Aquest producte procedeixde boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades

www.pefc.org

Amb la col·laboració de

5

apunts d’altres mons

Índex

pròleg 9

prefaci 15

elMAT 17

MASuB i GRideM 19

les llums missatgeres 19

Masub 20

predadors 21

Gridem 22

Bellesa 23

JoAN i ANNA 25

el metge 26

SÍMAT 29

les esferes errants 29

la columna 30

Transmutació 31

leS oMBReS 33

la plaça 33

els atacs 34

les ombres 35

l’erosió 38

elS pRiNCipiS 39

CoNTACTeS 43

Fardatxo 43

6

escar 44

l’urb 45

el contacte 47

possessions 48

la força 49

lA ClÍNiCA 51

l’exploració 56

luMeN 57

Batalla 57

Transformacions 59

Autodestrucció 60

ullals 62

lumen 63

lA CoNveRSA 67

MiQuel eSTRuCH 71

Reencarnació 71

les proves 75

HipNoSi 77

el viATJANT 81

pARANY 85

ulls 85

Xuclador de morts 86

equilibri 88

QuAdeRN 91

Quadern 91

des del sofà 92

pur 93

el TReNCAMeNT 95

Fos 95

Anna 96

HABiTACle 101

A Teresa Chirivella, ma mare,perquè ella ens ha dedicat la vida.

9

prÒleG

Berna Blanch és un dels poetes valencians que més s’as-sembla a un gat (encara que físicament el veig més a prop

d’un lleó, un lleó prim, de cabellera curta —encara que no sempre— i de mitjana estatura). el seu pas per les nostres lle-tres és tan silenciós com el d’un felí, camina sense alçar la pols, ni fer cap soroll, fugint de tot vedetisme. Com un jugador d’escacs, Berna Blanch observa la realitat que l’envolta, mou peça, vull dir crea una revista literària —Diàfora—, edita una antologia, funda junt amb altres una associació de poetes — el Cercle poètic Argila de l’Aire—… i fixa de nou la mirada en el tauler esperant pacient el seu torn. És tal la seua modèstia que qualsevol, en trobar-se’l, no diria que en el seu currículum hi ha premis de poesia com ara el Josep Maria Ribelles de puçol, el Josep Fàbregas i Capell de Sallent, el de paiporta, el Ciutat de Torrent, el Montflorit, el Joan perucho de la vila d’Ascó, el Benvingut oliver de Catarroja i, recentment, l’ibn Jafadja d’Alzira, així com l’edició de sis poemaris: Els buits que camine (edicions Germinal), La claror del llamp (Brosquil edicions), El baf de l’espill (Brosquil edicions), Arran de terra (publicaci-ons de l’Ajuntament de Sallent), La llum antiga (Tàndem edi-cions), Incorpòria (Tabarca llibres), El tacte del reflex (editorial Montflorit) i Espiga (editorial Meteora), als quals se sumaran pròximament Transparència i Pol·len.

Berna Blanch, nascut a Catarroja l’any 1967 i des de fa uns anys resident a Torrent, és un home producte típic de l’àrea metropolitana de valència, urbanita i al mateix temps rural. la ciutat, plena d’un excés de soroll i d’interferèn-cies d’imatges, li fa mal i fuig cap a la natura. Berna té una especial fixació pels espais naturals, oberts i solitaris, que

10

trasllada amb passió als seus poemes. la mirada és una eina fonamental en la seua creativitat, amb la qual captura els elements que posteriorment convertirà en matèria poètica.

A la mirada del poeta, com un pit-roig, li agrada posar-se sobre una branca d’un arbre i submergir-se en el paisatge, sovint la seua estimada Albufera i les marjals de Catarroja, o sobre una persona que imagina també com un espai on aboca l’estima, la llavor, on li habita l’amistat o el desig. en tots aquests espais busca refugi davant les inclemències del pas atrotinat del temps, busca el silenci, un silenci que és l’avantsala de la felicitat, i busca la pau espiritual davant la dissort i la fi.

Berna Blanch no és un poeta de la foscor ni de les ombres. la seua és una poesia plena de llum i claredat, li agrada jugar amb elles, descompondre-les en colors, gaudir i aprofitar els seus reflexos i endinsar-se en els miratges que li provoquen. de vegades la llum és un focus que il·lumina racons de la memòria, en altres ocasions es dedica a bastir amb els seus feixos un niu per a la seua poesia.

els versos de Berna Blanch són el reflex de la seua ànima, del seu mar interior, i tenen la textura del reflex del seu esguard honest.

Ara, amb el mateix sigil de sempre, torna a moure fitxa sobre el tauler i ens oferix el seu primer llibre de prosa de ficció, Apunts d’altres mons, i ho fa aparentment allunyant-se dels seus temes poètics, per a endinsar-se en una narració immersa en el gènere del fantàstic.

A través de monòlegs interiors, Berna ens va descobrint l’existència d’un ésser eteri, elmat, que ha anat sobrevivint dins dels cos d’altres éssers vius alhora que recorre l’univers fins que s’instal·la en l’interior d’un humà, Joan. l’aliení-gena té la capacitat d’abandonar el cos humà i després d’un llarg viatge retornar-hi.

els records d’un es barregen amb els de l’altre, tot creant en l’home una incertitud que el fa arribar a dubtar del seu

11

raciocini alhora que el deixa sobtat i meravellat per unes escenes i uns paisatges inimaginables que se li regalen a tra-vés dels somnis.

Apunts d’altres mons té dues línies narratives. una primera en la qual ja es fa referència al títol de la novel·la i que està conformada per tot un seguit de proses que funcionen de vegades com a postals d’uns territoris i d’unes civilitzacions ignots. elmat absorbix dades i informacions de tot tipus sobre els planetes que visita i ens les oferix amb una gran riquesa de detalls que les fan versemblants. Aquestes pos-tals no són purament descriptives, en ocasions inviten a la reflexió sobre la vida, sobre la nostra pròpia insignificança dins de l’univers, i de tant en tant ens porten algunes gotetes d’acció i aventura.

la segona línia narrativa és el testimoni de Joan, un jove treballador feliçment casat amb Anna, un home des-concertat que busca desesperadament respostes a tot un seguit d’interrogants que se li obrin en veure’s protagonista d’unes experiències estranyes a les quals no sap enfrontar-se, i no sap per què pertanyem a una civilització que durant segles s’ha cregut el centre de l’univers i se’ns ha educat per a enfrontar-nos a una realitat quotidiana encaixonada en l’anonimat i l’esclavitud del consum. el seu crit d’ajuda és mal interpretat per aquells que el senten i Joan es veu atra-pat en una solitud immensa, la qual cosa el durà a vessar les seues vivències en l’escriptura.

la novel·la arriba al final amb dos epílegs. el primer, el testimoni d’Anna, la qual ha assistit perplexa a la metamor-fosi i posteriorment desaparició del seu estimat company. i el segon, el de l’esperit de Joan, que ha acabat formant part d’aquell cosmos que en un principi l’atemoria.

Blanch fa una metàfora sobre la dualitat de l’ànima humana, sobre si la nostra pròpia memòria també és el resul-tat d’allò viscut i allò que han viscut els altres i que incor-porem al nostre bagatge individual a través de la lectura, el

12

cinema i altres fenòmens culturals, alhora que reflexiona profundament sobre els sacrificis que cal fer per a perseguir un somni o la recerca de la veritat per més poc versemblant que aquesta ens puga resultar.

durant la lectura m’ha sobtat la imaginació i la capacitat de Berna Blanch per a inventar paisatges d’altres mons, per a recrear d’una manera sintètica formes diverses de vida i les civilitzacions que aquestes han creat, encara que no ho fa des del no res, som la suma de tot allò que ens ha precedit i sempre hi ha punts de referència per on poder moure’t.

per la seua banda, qui com jo coneix Berna Blanch prompte s’adonarà de la quantitat de coses en comú que tenen l’autor i el seu personatge: lloc de residència, profes-sió, nom de la muller i una edat aproximada, i per tant no puc deixar de preguntar-me, i ja que Berna no ha ocultat mai que va escriure Apunts d’altres mons durant un període de temps en el qual es va veure obligat a engreixar les llistes de l’atur, si no deu haver projectat en el personatge la frus-tració, la soledat, la incomprensió… que sent un aturat, els escriptors de raça solen convertir tot allò viscut en material literari. No ho sé, eixa és faena per a especialistes en psi-cologia. la meua és donar per acabat aquest pròleg alhora que recomanar l’atenta lectura de la novel·la. Mentre ho feu, permeteu-me que jo continue observant els moviments d’aquest gat de les nostres lletres per a veure quina nova sorpresa ens dóna.

Manel Alonso i Català

Apunts d’altres mons

Mira a l’esquerra i a la dreta del teMpsi que el teu cor aprenga a estar tranquil.

F. g. lorca

15

preFaci

Tot és massa diferent, massa complex i la seua concepció entra en el cervell com una llum precipitada o uns ulls desbordats. Per sort per a mi, tot coneixement m’ompli i es vessa perdent-se lluny de la percepció absoluta en passar pel filtre conscient de la memòria. Sóc Joan i ha tornat a succeir.

Queia a la zona obscura i tot començava a omplir-se de visions. Sempre em passava sense un motiu aparent.

em venia als peus una lleu cremor que anava intensificant-se i pujant per les cames. No sabia res més. Quan me n’adonava estava viatjant per negrors infinites. en aquell estat em feia la impressió de ser un simple observador, de contemplar-ho tot des de la llunyania. era incapaç d’altra cosa que no fóra deixar-me dur, flotar, entregar-me a la meravella i a l’absurd, a immensitats estranyes on vagava fins que sense raó con-creta tornava a caure en mi.

No comprenia res. Al principi vaig creure que havia per-dut l’enteniment encara que en el fons tenia la certesa que no, que tot m’era aliè a la voluntat i fins i tot a la pròpia imaginació.

vaig tardar a adonar-me d’aquell ens sense forma que no sentia i m’habitava. Tardí a descobrir la seua existència singular i diferenciada de la meua. vaig confondre amb els meus els seus actes, voluntats i sentiments, fins que arribí a assolir la misèria i la grandesa del nostre destí comú.

Quan els viatges començaren a fer-se habituals aní per-dent la por. No afectaven la meua vida diària. vaig apren-dre a acceptar-los. les coses que succeïen en altres mons arribaven esmortides o totalment semes al meu jo material