ARISTÒTIL

LA SUBSTÀNCIA: FORMA I MATÈRIA:

Aristòtil no atorga valor a la realitat en funció d’una altra realitat sinó per sí mateixa:

a) La substància és l’esser individual. S’allunya de la idea platònica.b) Rebutja el dualisme platònic que separa forma de matèria. Un món,

quan el cos mor l’ànima mor.

Per explicar la substància i les seves transformacions necessitem:

a) Aplicar uns principis metafísics:- Tota realitat és un compost de matèria i forma (Hilemorisme)- Tota realitat és alhora:

o Potència : dones, poden arribar a ser mareso Acte : quan ho ets

- Per a que hi hagi aquest canvi hi ha d’haver algo, un motor que genera el canvi. Per a Aristòtil el món és etern, no parla d’una força creadora. El 1r motor genera el canvi, genera l’espurna que anirà a moviment).

b) Entendre les 4 causes que intervenen en qualsevol transformació:a. Material (de què - substrat)b. Forma (que - definició)c. Eficient (qui – agent iniciador)d. Final (per a què – objectiu)

c) El canvi és el procés en el qual, per la confluència de les 4 causes, una substància actualitza una potència:

a. Quan es manté la forma de la substància i es canvia alguna de les qualtats (grandària, color, posició...) és el Canvi accidental (mare-dona, pare-home)

b. Quan canvia la forma de la substància, i per tant, la substància conservant-ne només el substrat material tenim el Canvi substancial (home que es trasvesteix)

EL FINALISME:

La realitat es transforma en relació a la tendència de cada substància a realitzar la seva definició (si sóc bebé noia anar a dona, en allò que és la seva potència). Aquesta visió finalista es pot observar en tota l’obra d’Aristòtil:

Metafísica: amb e motor immòbil que genera el moviment i que porta que cada ésser humà intenti portar al màxim la seva definició sovint serà identificat amb Déu.

Antropologia: considera que l’esser humà és un compost indissoluble de matèria (cos) i forma (ànima), distanciant-se així del dualisme platònic:

L’ànima és la forma del cos, el seu acte, el principi que li dona vida. És inseparable del cos

Ètica: la millor conducta és la que actualitza la definició que és pròpia a l’ésser humà: la racionalitat. Contra d’intel·lectualisme moral, considera que la virtut ètica és resultat del canvi. Som millors persones com més racionalitzem.

Política: ha de canalitzar la natural sociabilitat humana, s¡¡orienta cap a l’exercici col·lectiu de les virtuts ètiques. El millor règim és el que afavoreix el be´comú i que des de plantejaments democràtics, es manté obert a la influència dels millors.