Durant els meus 21 anys, he viscut diferents moments pel que fa en l’àmbit

educatiu, alguns de molt bons i d’altres no tant bons. Tot i això estic molt

contenta i hem sento molt orgullosa de la majoria dels mestres que he anat

tenint.

Vaig començar la Llar d’Infants als 2 anys i el parvulari el vaig realitzar en

aquesta mateixa llar. Tinc pocs records però algun de molt clar: recordo a la

Montse, una dona alta i rossa, va ser la meva tutora durant dos anys,

m’estimava molt. Ella va ser la que em va ensenyar a llegir, també hem va

ensenyar moltes altres coses però, l’hora de la lectura era per a mi un moment

únic. Recordo que mentre que els infants jugàvem al pati la Montse venia i ens

cridava un per un per anar a la classe a fer lectura amb ella. Seiem a la taula

petita i rodona al costat d’una de les finestres de classe i llegíem alhora que

escoltàvem de fons el so dels altres nens al pati. Em sentia segura, sense por a

equivocar-me, ja que sabia que ella m’ajudaria si no me’n sortia. Era dolça, mai

ens cridava i sempre somreia. Recordo també l’hora de la sortida a les 5 de la

tarda. Sempre venien els avis a buscar-me i per a mi aquell era el moment més

feliç. La mestre, s’estava a la porta i ens anava cridant per a que marxéssim

acomiadant-se sempre de nosaltres.

Posteriorment, vaig començar la primària i vaig haver de canviar d’escola, el

que jo no s’havia es que acabaria tant unida en ella i guardant tants bons

records. Quan ets alumne només fas que queixar-te “quin rollo de classe”,

“aquest professor no m’agrada perquè es molt dur”, etc... però quan ja no hi

ets, quan t’anedons de que t’has fet gran i es quan enyores tots aquells

moments i tots aquells mestres que durant tant de temps t’han anat guiant i

ajudant.

La veritat es que hem sento molt orgullosa de la meva escola, crec que la

majoria dels professors que he tingut han estat uns bons mestres, però com a

tot els llocs hi ha de tot.

Començaré per el principi. Sempre he estat una nena que no ha tret unes notes

brillants, sempre he anat fent i m’han agut d’estar una mica a sobre. Però per

sort, els meus pares s’han involucrat molt en la meva educació, sobretot la

mare que s’ha preocupat en ajudar-me a fer els deures, a que continués els

estudis etc...i gràcies a ella sóc ara una persona treballadora i que sap el que

vol.

A més a més, sóc del 25 de desembre, això vol dir que sempre he estat la nena

més petita de la classe i que amb molts dels meus companys m’he portat casi

un any de diferència. Això ho explico perquè a primer de primària vaig tenir la

primera experiència negativa amb la meva mestre. Era el primer any en

“l’escola dels grans” i potser hem va costar una mica adaptar-me a la classe,

els nous companys i la mestre nova, que també es deia Montse (però per

desgràcia no s’assemblava gens a la de la Llar d’infants). Era cridanera i

renyava molt. La veritat mai em va agradar gaire i a la meva mare encara

menys ja que en una de les reunions que va tenir amb ella, va dir-li que jo no

arribaria lluny, que no creia en les meves possiblitats insinuant que era una

nena tonta. La meva mare va sortir trista i preocupada.

Com pot ser que una mestre només estant a primer de primària ja arribi a veure

el que arribarà a fer una nena anys més tard?. Potser si que hem costava més

que els meus companys però això no vol dir que no tingués possibilitats. Penso

que aquella actitud no va estar la correcta, i que si realment hagués observat

dificultats en mi hauria d’haver posat atenció en quin eres els motius i intentar

ajudar-me en tot el que calgués.

Per sort el temps ens ha donat la raó a nosaltres i no a ella però molt abans

d’arribar on estic ara puc dir que he tingut mestres meravellosos que han sabut

observar les meves possibilitats i els peus punts febles, orientar-me, ajudar-me

i ensenyar-me.

Com per exemple la Núria, aquella mestre es de la que mes bon record guardo.

Va ser la meva tutora durant segon de primària i una part de tercer, ja que es

va jubilar a meitat de curs de tercer. Era una dona increïble, alta, corpulenta,

guapa i molt presumida sempre anava molt maquillada i molt ben pentinada,

duia les ungles llargues i arreglades quasi sempre pintades de color granat.

Olorava sempre a un perfum molt bo. Recordo que al principi tots els meus

companys de classe li teníem una mica de por, la seva veu era molt forta i

pensàvem que seria amb perdo de la paraula una mica bruixa. Però només

vam necessitar dos dies de classe per a adonar-nos de que era la millor

professora que havíem tingut mai (avui encara ho penso). Era estricta, si

demanava fer alguna cosa o havíem de fer ja que si no s’enfadava i ens

renyava, però ens deixava treballar com volíem, ens deixava parlar mentre

fèiem les feines i sempre ens explicava històries i vivències personals que

escoltaven molt atents. Era tant alegre i xerraire, jo penso que era una dona

molt feliç, que es des vivia per la seva feina i ens ho sabia transmetre. Tots ens

l’estimàvem moltíssim i recordo que quan es va jubilar i es va acomiadar de

nosaltres tots vam plorar molt. Inclús tots els pares dels nens i nenes de la

classe van participar per a fer-li regals, sabien i eren conscients de con ens

estimava aquella mestre a cadascú de nosaltres.

Es bonic veure des de ulls de futur de mestre cm hi ha gent que no perd la

passió i les ganes per la seva professió. Ara l’analitzo i puc comparar-la amb

una nova jove que acaba de acabar la carrera: il·lusionada però amb la

diferència que tenia una gran experiència, i aquesta barreja de experiència i

il·lusió era el que la feia única.

Anys més tard vaig començar la ESO, aquell va ser un gran canvi i

l’adolescència va entrar en joc. A més, vam haver de traslladar-nos a un altre

edifici que estava en una altre barri ja que en el que jo estava només podíem

estar fins a sisè de primària i per cursar la secundària i el batxillerat havíem de

canviar cap a l’altre edifici. Tot i ser el mateix centre, els professors eren

diferents, els nostres espais com els patis, el menjador, el vestíbul... eren molt

diferents, ja no ens els sentíem tant nostres.

Com ja he dit abans, no he estat mai una nena de treure notes brillants, però a

la ESO, encara menys, diguem que estava més per fer safareig amb les

amigues i els amics que per les classes. A més els meu grup d’amics tampoc

ha estat mai d’estudiar i diguem que cap de nosaltres preníem la iniciativa. Les

tardes a la sortida de classe ens quedàvem darrere de l’escola parlant i fent les

típiques tonteries de l’edat.

Per sort, vaig tenir durant el primer cicle una professora meravellosa. L’Anna

era d’aquelles mestres clares que creu en les possibilitats de les persones però

no et regala res. Si ho fas bé ho fas bé si no ho fas bé no ho fas bé. No li valien

les excuses (suposo que estaria farta de sentir-ne’n) però sempre estava

disposada a ajudar-te si ho necessitaves. Recordo que a mi en una reunió amb

la meva mare hem va dir que podia arribar a fer el que vulgues, que no era una

nena super intel·ligent però que era treballadora i que això era molt més

important que ser llesta. “Només cal que estiguis disposada a treballar i jo

t’ajudaré en tot el que pugui” aquestes van ser les paraules que vaig necessitar

escoltar. Hem va ensenyar a planificar-me, a fer horaris amb el que havia de

fer, mirava sempre que portés els deures fets i poc a poc les meves notes van

millorar considerablement. Aquella mestre hem va ensenyar a lluitar per el que

es volia i amb ella vaig aprendre que les coses requereixen esforç. Sempre va

estar molt atenta amb cadascú de nosaltres,sabia con tractar-nos.

Finalment va arribar quart d’ESO. Per a mi aquell any va ser un dels més durs i

mes dolços de tota la meva vida. A un dels meus millors amics li van

diagnosticar un càncer. La veritat es que per el meu cap van passar moltes

coses en aquell moment, el primer sentiment va ser de ràbia al no entendre

perquè amb un noi tan jove li havia de passar una cosa així i encara hem feia

més mal pensar que era ell, el meu amic.

De seguida tota la classe ens vam unir per mostrar-li la nostre solidaritat i el

nostre afecte. Aquell any vam deixar els conflictes que hi havia entre els

diferents grups de classe. Tothom estava unit i a classe i havia un clima de

solidaritat increïble. Les tutores de les dues classes la Laura i la Gemma van

portar la notícia a l’aula i recordaré tota la meva vida la delicadesa i la tendresa

amb que ho van fer. Aquelles tutores ens van estar a sobre, sabien que

estàvem tristos i ens van ajudar a superar aquells moments tan durs. Ens

explicaven tota l’evolució del meu amic sense mentides i podíem parlar amb

elles obertament sobre aquest tema. Van aconseguir segons el meu punt de

vista que estiguéssim tranquils. Més a més van animar al meu amic a que

vingués a les classes si li venia de gust per a que així pogués estar més

entretingut. Posteriorment a la quimioteràpia va arribar el viatge de fi de curs

de quart i les professores no van dubtar a l’hora de emportar-se’l amb la resta

de companys. Sabien que havíem d’estar tots junts i e tot i ser una

responsabilitat molt més grossa de lo habitual van estar disposades a fer

l’esforç per nosaltres, els seus alumnes.

Aquell any el tindre sempre present va ser un any ple d’humanitat per part dels

membres de la classe, érem tots un i va ser una experiència que ens va fer

madurar a tots, les nostres tutories van augmentar suprimint hores de classe

per a fer una mena de teràpia de grup i tots els professors que teníem aquell

curs i els que havíem tingut en altres cursos entraven a la classe per donar-nos

ànims i per saber com es trobava el nostre company.

El batxillerat va arribar, el canvi va ser molt gran. Ens tractaven com a adults i

no com a nens. Teníem la responsabilitat de fer les cosses o no fer-les ja que

era una decisió que havíem pres nosaltres i ens estàvem jugant l’accés a la

universitat.

Estic profundament orgullosa de la meva escola. Suposo que al haver estat tota

la vida en ella hem fa recordar-la amb molt més d’afecte, però a més a més els

mestres han estat un exemple per els alumnes. Ens han donat confiança i

seguretat en nosaltres mateixos perquè creien en les nostres possibilitats, si

més no tothom teníem guardat un petit secret amb algun dels nostres mestres.

Avui però, ja no queda cap dels dos edificis en els que vaig estudiar. Tots dos

els van tirar a terra i ara i ha un de molt més gran amb uns espais increïbles.

Així que els records de la meva escola quedaran sempre al meu cap.

Com a futura mestre i analitzant el meu transcurs a l’escola penso que he tingut

els millors mestres i se com vull fer les coses i com no. Penso que al estar dia

dia a l’escola no es només per a prendre llengua, mates, història... sinó es

aprendre a escoltar, a conviure amb els iguals i amb els adults, a respectar

unes normes, a treballar en grup, a respectar els companys, en ser solidari. La

majoria de valors que he adquirit els he treballat des de les aules.