BIOLOGIA I DESENVOLUPAMENT EN CAPTIVITAT

DE LA GRANOTA VERDA (Pelophylax perezi)

Tutora: Josepa Bru

Institut: INS El Calamot

Autora: Laia Benedicto Pla

Curs: 2n Batxillerat B

Gavà, 10 de gener de 2017

2

ÍNDEX

0. Introducció ............................................................................................................... 4

1. Part teòrica

1.1. Els amfibis ......................................................................................................... 7

1.2. La granota verda (Pelophylax perezi) ................................................................ 9

1.2.1. Classificació taxonòmica ............................................................................. 9

1.2.2. Identificació ............................................................................................... 10

1.2.3. Distribució geogràfica ............................................................................... 13

1.2.4. Conservació .............................................................................................. 14

1.2.5. Hàbitat ...................................................................................................... 15

1.2.6. Hàbits alimentaris ..................................................................................... 16

1.2.7. Espècies que conviuen amb Pelophylax perezi ........................................ 17

1.2.8. Etologia ..................................................................................................... 18

1.2.8.1. Activitat ................................................................................................ 19

1.2.8.2. Mètodes defensius ............................................................................... 19

1.2.8.3. Depredació........................................................................................... 19

1.2.8.4. Cant ..................................................................................................... 20

1.2.8.5. Hivernació ............................................................................................ 21

1.2.9. Fisiologia ................................................................................................... 21

1.2.9.1. Fisiologia de la respiració ..................................................................... 21

1.2.9.2. Circulació sanguínia ............................................................................. 22

1.2.9.3. Fisiologia de la reproducció ................................................................. 23

2. Part pràctica

2.1. Observació del desenvolupament de Pelophylax perezi ................................. 25

2.1.1. Objectiu ..................................................................................................... 25

2.1.2. Material ..................................................................................................... 25

2.1.3. Metodologia .............................................................................................. 26

2.1.4. Resultats ................................................................................................... 27

2.1.5. Conclusions .............................................................................................. 33

2.2. Espècies que comparteixen hàbitat amb P.perezi ........................................... 34

2.3. Estudi comparatiu de dues dietes en la cria en captivitat de Pelophylax perezi

........................................................................................................................... 36

3

2.3.1. Objectiu i hipòtesi ...................................................................................... 36

2.3.2. Material ..................................................................................................... 37

2.3.3. Metodologia .............................................................................................. 38

2.3.4. Resultats ................................................................................................... 40

2.3.5. Conclusions .............................................................................................. 42

2.4. Participació en "Pelophylax Project" ................................................................ 43

3.Conclusions ............................................................................................................ 46

4.Bibliografia .............................................................................................................. 47

5.Annex

5.1. Glossari ........................................................................................................... 49

4

0. INTRODUCCIÓ

Primer de tot volia dir que m’agraden els animals. Tant, que m’agradaria estudiar

veterinària. Per això vaig pensar de fer el meu treball de recerca amb animals

salvatges vius tot i el risc evident que això representa pel que fa a l’obtenció de

resultats ja que la mort dels animals pot suposar quedar-se a mitges en el treball.

Després de pensar diferents possibilitats, vaig decidir decantar-me pels amfibis

perquè són una classe del regne dels animals molt interessant per la seva especial

relació amb el medi terrestre i aquàtic. També m’interessava perquè no es troba tanta

informació com d’altres classes, ja sigui per el poc nombre d’espècies que es poden

trobar com per la dificultat de supervivència i reproducció en captivitat. Això pot ser

degut a la complicació de recrear el hàbitat natural dels individus a estudiar o per les

necessitats alimentàries d’aquests. Fent recerca bibliogràfica, més endavant vaig

decidir centrar el meu treball en anurs i concretament enfocar la recerca en

Pelophylax perezi, la granota verda, perquè tot i ser una espècie protegida com

pràcticament tota la resta d’amfibis de Catalunya n’és la més estesa a tot el territori,

gràcies a la seva capacitat de supervivència en aigües contaminades.

El treball consta d’una part teòrica basada en la recerca bibliogràfica de diferents

aspectes de la biologia de Pelophylax perezi així com de la seva cria en captivitat. La

metodologia utilitzada per a aquesta part ha estat la recerca d’informació en diferents

llibres sobre les espècies d’anurs a Catalunya i Europa que vaig trobar a la biblioteca

Josep Soler i Vidal de Gavà, i també, la recerca, més àmplia, a internet d’alguns dels

aspectes relacionats amb la cria i alimentació de la granota verda. A més, vaig

contactar amb la Societat Catalana d’Herpetologia (SCH), una associació sense ànim

de lucre que vetlla per la conservació de l’herpetofauna (rèptils i amfibis) de la

comarca i que em van proporcionar algunes dades molt concretes de Pelophylax

perezi al nostre territori.

La part pràctica està basada en la cria en captivitat d’exemplars de P. perezi i

dividida en diferents parts. Les principals són l’observació del desenvolupament

d’individus d’aquesta espècie des de l’etapa d’ou fins a completar la metamorfosi i un

experiment relacionat amb alimentació fet amb els juvenils post-metamòrfics obtinguts

anteriorment. També inclou un estudi dels organismes que conviuen amb P. perezi i

5

la participació en un projecte de localització de poblacions de granota verda dirigit per

la Societat Catalana d’Herpetologia (SCH).

Per a la part pràctica, per obtenir els exemplars de l’espècie, vaig trobar una veïna

que tenia la seva piscina abandonada i poblada d’individus de Pelophylax perezi entre

d’altres espècies d’insectes, algues i organismes propis de les basses. Això va ser

una gran sort ja que en ser protegides totes les espècies d’anurs, aquest fet em va

permetre manipular alguns individus amb el consentiment de la propietària de la

piscina i de la Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) que va considerar que això

podria salvar els individus que havien caigut a la piscina, que d’altra manera moririen

quan s’evaporés l’aigua ja que no tenien cap possibilitat de sortir-ne. D’aquesta

manera, em va ser relativament fàcil aconseguir una posta d’ous d’aquesta espècie

per a estudiar el seu desenvolupament fins a completar la metamorfosi. Tot i així, hi

va haver la dificultat de la fondària de la piscina, ja que existia el risc de caure durant

cada procés d’observació i manipulació, perquè per a accedir a l’interior havia de

penjar-me de l’escala per no enfonsar-me al fang o caure a l’aigua.

Cal remarcar que vaig començar el treball el dia 25 de maig de 2016 i que vaig estar

treballant i cuidant les granotes des de finals del curs 2015-2016, tot l’estiu i l’inici del

curs 2016-2017. L’alliberament dels adults al seu medi natural, després de tota la fase

d’experimentació es va produir el 10 d’octubre de 2016. Haig de dir que sortosament

no hi va haver cap baixa durant el procés d’experimentació. Va ser especialment

complicat aconseguir l’aliment dels capgrossos i juvenils i mantenir les condicions

òptimes dels terraris per tal que tots els individus arribessin a adults. A més, vaig fer

un seguiment fotogràfic de tots els esdeveniments així com dels capgrossos i la

bassa des de maig fins al final del mes de juliol, moment en que va acabar el

desenvolupament metamòrfic, per tant, les fotografies que il·lustren el treball són

fetes per mi a excepció de les que s’indiquen. Després vaig realitzar un experiment

sobre l’alimentació dels juvenils durant el mes d’agost.

Per altra banda, la Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) a través de Daniel

Fernández, membre de la societat i coordinador del grup d'investigació de l'Escola de

la Natura de Parets del Vallès, em va convidar a anar a parlar amb ells a les

instal·lacions d’aquesta organització. Un cop allà, em van ensenyar a distingir la meva

espècie d’una altra molt semblant, la cleptospècie* Pelophylax grafi, a partir de les

6

diferències entre les dents vomerianes. A través de l’associació també vaig conèixer

a una biòloga especialitzada en amfibis que em va ajudar molt i amb la qual vaig estar

en contacte durant el treball. Finalment, em van facilitar un calendari de fases del

desenvolupament d’un anur per a poder conèixer cada etapa durant l’observació, i em

van convidar a participar, com he dit abans, en el seu projecte de localització de

poblacions de Pelophylax a Catalunya.

Els objectius del meu treball són:

Conèixer la morfologia i la biologia de Pelophylax perezi, així com les espècies

amb les quals conviuen i les relacions tròfiques que estableixen.

Estudiar el desenvolupament metamòrfic de P. perezi en captivitat, el seu

comportament i els canvis que pateixen.

Fer un estudi comparatiu de dues dietes en la cria en captivitat de P. perezi i

esbrinar quin tipus de menjar és el més adient per a un desenvolupament

adequat.

Per acabar voldria donar les gràcies a totes les persones que he citat anteriorment i a

la tutora del treball, pel temps que m’han dedicat i l’ajuda que m’han ofert.

7

1. PART TEÒRICA

Gràcies a una recerca bibliogràfica exhaustiva vaig aconseguir recollir molta

informació, general o concreta, dels aspectes més importants de la biologia de

Pelophylax perezi i dels més rellevants per al meu treball d’investigació. Gràcies a

aquesta part, he aconseguit adquirir els coneixements necessaris per a dur a terme la

part experimental del treball i així evitar errors i negligències.

1.1.ELS AMFIBIS

Són animals evolucionats a partir dels peixos, però que encara no han aconseguit

una completa independència de l’aigua, cosa que els impedeix viure’n lluny.

Posseeixen una capa mucosa secretada per les capes externes de la pell, que rodeja

el cos completament fent-lo així prou impermeable, tot i que no poden impedir per

complet la pèrdua d’aigua, per la qual cosa necessiten remullar-se cada cert temps.

Les capes de pell mucosa són tan primes que poden respirar a través d’elles, de tal

manera que encara que tinguin pulmons, només els utilitza com a reforç

complementari.

Els amfibis s’han adaptat a les condicions terrestres sobretot gràcies a una estructura

esquelètica formada per quatre extremitats amb les quals es pot recolzar a terra i

desplaçar-se.

Es reprodueixen per fecundació externa que duen a terme dins de l’aigua. Dels ous

neixen les larves, anomenades així perquè necessiten fer una metamorfosi

progressiva per a adquirir la forma dels progenitors. Presenten, doncs,

desenvolupament indirecte. Aquestes larves tenen característiques d’organismes

aquàtics ja que respiren mitjançant brànquies, no tenen potes i tenen una cua o aleta

caudal amb la qual poden desplaçar-se ràpidament per l’aigua. A mesura que creixen,

desenvolupen extremitats, i en molts casos arriben a perdre la cua i les brànquies,

que són substituïdes per pulmons.

La classe dels amfibis comprèn dues subclasses, els anurs i els urodels.

8

Els anurs (Figura 1) són un ordre d’amfibis caracteritzats per tenir llargues extremitats

posteriors que els permeten saltar, absència de cua, un cos curt, dits palmats i ulls

prominents, a més, respiren mitjançant pulmons. S’alimenten d’insectes. La majoria

viuen en basses i rius, però també hi ha que són arborícoles i altres habiten en zones

desèrtiques i només són actius durant l’època de pluges. Són exemples d’anurs, les

granotes i els gripaus.

Ponen els ous a l’aigua i les larves que en surten tenen brànquies i es desenvolupen

en aquesta.

La subclasse dels urodels (Figura 2), presenta individus amb el cos prim, les potes

curtes, i cua llarga. El seu hàbitat es veu limitat, per la seva pell humida, a zones

properes a l'aigua o sota algun tipus de protecció en terra humit, normalment en un

bosc. Algunes espècies són aquàtiques durant tota la seva vida, altres tornen a

l'aigua de forma intermitent, i algunes són completament terrestres en la seva edat

adulta. Si perden un membre són capaces de regenerar-lo. Són exemples d’urodels,

les salamandres i els tritons.

Figura 1: Amfibi anur. Granota verda prenent el sol a

l’aigua. Begues, 25 de juliol de 2016.

9

1.2. LA GRANOTA VERDA: PELOPHYLAX PEREZI

A continuació exposaré la meva recerca bibliogràfica sobre la biologia i morfologia de

la granota verda.

1.2.1. CLASSIFICACIÓ TAXONÒMICA

Regne: Metazou*

Subregne: Eumetazou*

Branca: Bilateria*

Grau: Coelomata*

Sèrie: Deuterostomia*

Fílum: Chordata*

Subfílum: Gnathostomata*

Superclasse: Tetrapoda*

Classe: Amphibia

Ordre: Anura

Figura 2: Amfibi urodel. Salamandra. Fotografia de Javier

Fuentes.

10

Subordre: Neobatrachia*

Superfamília: Ranoidea*

Família: Ranidae

Gènere: Pelophylax

Espècie: perezi

1.2.2. IDENTIFICACIÓ

Els mascles no solen arribar als 80 mm de grandària (Figura 3 i 4), mentre que les

femelles solen ser una mica més grans, però rarament sobrepassen els 110 mm.

Presenta un musell allargat i ulls prominents, amb l’iris de color daurat. El timpà és

molt patent i no presenta glàndules paròtides aparents. Posseeix unes fortes

extremitats posteriors adaptades al salt i a la natació i els dits s’uneixen mitjançant

membranes interdigitals.

Tot i que és prou llisa, la pell pot presentar certes rugositats en zones dorsals i

laterals mentre que ventralment és totalment llisa. Te un prominent plec dorsilateral a

cada costat. La coloració dorsal és molt variable, es poden trobar exemplars de color

verd, o més sovint caqui, marronosos, a vegades molt foscos, normalment amb

taques fosques irregulars i moltes vegades amb una ratlla vertebral groguenca. Els

individus verds solen presentar colors bruns, bronzejats i marronosos als plecs

dorsilaterals. El ventre és de color blanc o crema, i en ocasions pot estar tacat o

jaspiat de negre més o menys difús. A Catalunya s’ha observat albinisme, tot i que de

manera excepcional.

Els mascles es diferencien de les femelles per posseir un sac vocal a cada costat de

la mandíbula, plegat cap a l’interior i situat al final de la comissura labial. Aquests,

també presenten unes extremitats anteriors més gruixudes i robustes i, en període

reproductor, se’ls pot observar una callositat nupcial de color fosc en el dit interior de

l’extremitat anterior.

Les larves són bastant grans (Figura 5), amb espiracle esquerre, anus dret i tres

sèries de dents labials en el llavi inferior. Presenten una cresta dorsal més alta que la

11

ventral i l’extrem de la cua puntegut. Són d’un color bru marronós o gris verdós, amb

taques fosques i amb la zona ventral més clara, blanca o de tons metàl·lics

iridescents.

Figura 3. Esquema de les parts del cos d’una granota verda mascle. Il·lustració del llibre Zoologia, las ciencias

naturales de F. Villeneuve i CH. Desiré.

12

Figura 5. Esquema assenyalant lesparts del cos d’un capgrós. Imatge d’Antonio Camacho.

Figura 4. Esquema de les parts del cos d’una granota verda mascle. Il·lustració del llibre Zoologia, las ciencias

naturales de F. Villeneuve i CH. Desiré.

13

1.2.3. DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Es distribueix per tota la península Ibèrica (Figura 6) , tot i que escasseja a l’interior

d’Astúries i a les zones altes dels pics d’Europa i dels Pirineus. També és present al

Midí Francès, on arriba des del sud per la costa Atlàntica fins al Departament de La

Vendée, penetra des de Catalunya per l’arc mediterrani francès fins a l’àrea de la

desembocadura del Roina i remunta aquest riu fins a la ciutat de Lió. Està igualment

present als departaments més meridionals, des d’on s’estableix el contacte entre les

poblacions d’influència atlàntica i mediterrània. Hi ha poblacions introduïdes al sud-est

d’Anglaterra, així com a les illes Açores, Madeira, Canàries i Balears.

A Catalunya es troba a totes les comarques, amb excepció de la Vall d’Aran, i la

major part de Pallars Sobirà, això es donat per la poca adaptació d’aquesta espècie a

elevades altituds i baixes temperatures. Tampoc no es localitza a Andorra, ni a les

zones de major altitud dels Pirineus Orientals. A les illes Balears ha estat introduïda

en temps històrics, probablement posteriors a l’època romana. A Mallorca és l’amfibi

més comú i es pot localitzar tant a estanys litorals i albuferes com a torrents de

muntanya o a basses artificials. Pel que fa a Formentera tan sols sembla habitar

construccions humanes com ara algunes basses. A Menorca és absent. Al País

Valencià i a la Franja de Ponent ocupa també totes les comarques.

Figura 6. Distribució geogràfica de Pelophylax

perezi.

14

1.2.4. CONSERVACIÓ

Tant la UICN* com el Llibre Vermell* la consideren de preocupació menor.

És una espècie àmpliament distribuïda i abundant gràcies a la seva capacitat de

supervivència en aigües contaminades, tanmateix, l’estat al que han arribat alguns

dels nostres rius ha comportat una disminució notable de poblacions. Durant la

dècada del 1970 van produir-se diversos episodis de mortaldats massives per

pesticides agrícoles al Delta de l’Ebre i a l’albufera de València. Tot i això, fins a

començaments del decenni de 1980 era una espècie molt comuna, pràcticament en

tots els cursos fluvials, estanys i pantans, així com en basses naturals i artificials.

La pèrdua de basses destinades a l’agricultura o la ramaderia i la transformació

d’algunes d’aquestes en dipòsits coberts son alguns casos de pèrdua d’hàbitat, que

ha afectat nombroses poblacions de granotes verdes. En moltes altres

circumstàncies, les antigues basses han perdut la font d’alimentació i han esdevingut

temporals, de manera que el cicle larvari de Pelophylax perezi difícilment podia

culminar en aquests indrets donant lloc així a una desaparició dels individus adults. A

més, les canalitzacions de rius i torrents han estat també causa important de declivi

en zones de terra baixa, tant per la pèrdua de claror i/o la dificultat per escalar els

marges com per la regularització del fons i la desaparició de les petites tolles dins

dels torrents, llocs de refugi dels adults. La sobreexplotació dels aqüífers,

especialment al sud del País Valencià i a les illes Balears, ha provocat l’assecament

d’alguns torrents i rieres, com és el cas del riu de santa Eulària (Eivissa), la qual cosa

ha donat lloc a una rarificació d’aquesta espècie en aquesta localitat.

La introducció de peixos i crustacis exòtics han disminuït notablement algunes

poblacions. La gambúsia i el cranc vermell americà, en localitats com el Delta de

l’Ebre, l’albufera de València o el delta del Llobregat, arriben a unes densitats molt

elevades (fins a 500kg/ha) i estan presents a gairebé la totalitat de llocs aptes per a la

reproducció de P. perezi, la qual cosa en dificulta l’èxit reproductiu i delma els

individus de granota verda en aquestes localitats, ja prou afectades pels fitosanitaris.

A això ha contribuït també la recuperació en els últims 20 anys de poblacions

d’ardeids (família d’ocells que habiten les zones humides) i anàtids (família d’aus

aquàtiques), actualment molt abundants en aquestes localitats. Aquest procés sembla

repetir-se en altres zones humides i trams fluvials. D’altra banda, la introducció

15

d’ànecs domèstics i de tortuga d’aigua americana (Trachemys scripta), tant en zones

urbanes com en estanys naturals, ha provocat desaparicions locals.

1.2.5. HÀBITAT

Aquesta espècie és estrictament aquàtica, estranyament s’allunyen més de 5 metres

de l’aigua. Tanmateix, en cas d’assecar-se el punt d’aigua on habita, es pot desplaçar

considerablement i colonitzar nous indrets gràcies a una certa capacitat de dispersió

que tenen a terra ferma.

Precisa un punt d’aigua estable, proper i ben exposat, on assolellar-se durant el dia i

on, davant de qualsevol indici de perill, pugui fer un salt a l’aigua per refugiar-se entre

la vegetació subaquàtica o sota el llot, per això, es pot localitzar en una àmplia

gamma d’ambients aquàtics, com rius i rieres d’escàs corrent, estanys, pantans,

tolles, canals, basses d’usos agraris o ramaders (Figura 7), estanys urbans, així com

en maresmes i aiguamolls lleugerament salabrosos. Tot i que suporta aigües salobres

i contaminades, sembla mostrar una escassa tolerància a les baixes temperatures i

per tant a les altituds elevades, encara que se l’ha observat fins a 2.400 metres en el

sud peninsular.

Els ecosistemes terrestres als quals està associada són també molt variats, i inclouen

pràcticament tots els ambients de terra baixa mediterranis i també de la muntanya

mitjana, arribant a ambients adequats fins als 1.250 metres al massís del Montseny o

als 1.770 metres en àrees prepirinenques com la serra de Campelles (Odèn), mentre

que al País Valencià la podem trobar fins als 1.530 metres al massís de Penyagolosa.

16

1.2.6. HÀBITS ALIMENTARIS

La granota verda és totalment carnívora a l’estat adult, s’alimenta tant de preses

terrestres com aquàtiques, tot i que molt més freqüentment de les primeres.

Principalment s'alimenten d'invertebrats, especialment dípters (mosques i mosquits),

coleòpters (escarabats) i d'himenòpters (abelles, vespes i formigues). Ocasionalment

es poden alimentar de petits vertebrats, com peixos, aus, amfibis i rèptils. Fins i tot

pot recórrer al canibalisme atacant larves o individus juvenils de la seva mateixa

espècie. Només menja aliment viu perquè aquest té moviment, els elements que no

es mouen els confon amb el medi. Per això, en captivitat es recorre a mètodes que

instauren moviment als aliments morts, com pot ser col·locar el menjar en superfícies

flotants que en saltar la granota es moguin, o posar insectes entre l’aliment (farinetes)

fins que els individus aprenguin a reconèixer-lo i ingerir-lo.

Les larves de Pelophylax perezi inicialment s’alimenten dels nutrients que

emmagatzema l’embolcall de l’ou en el qual es troben i del qual es segueixen nodrint

durant la setmana posterior al seu naixement. Després, busquen per a alimentar-se

algues o plantes que cauen a l’aigua (Figura 8).

Figura 7. Exemplar de Pelophylax perezi en una bassa artificial. Begues, 4 de juliol de 2016.

17

1.2.7. ESPÈCIES QUE CONVIUEN AMB PELOPHYLAX PEREZI

Es poden observar diferents espècies que conviuen en el mateix medi que la granota

verda, formant cadenes tròfiques o simplement compartint el territori. Segons

aquestes relacions es poden classificar en tres grans blocs:

CONVIVÈNCIA PASIVA

Els individus que formen part d’aquesta classificació només tenen una relació de

compartició de territori amb Pelophylax perezi, no formen part de cap cadena tròfica

que els relacioni.

- Jonca d’estany (Scirpus lacustris)

- Canyís (Phragmites australis)

- Presseguera amfíbia (Polygonum amphibium)

- Ranuncles (Ranunculus subgenus batrachium)

- Gèrrids (Gerridae)

- Cargolina (Pomatias elegans)

Figura 8. Capgrossos en captivitat menjant enciam bullit. Begues, 3 de juliol de

2016.

18

- Puça d’aigua (Daphnia sp.)

- Escorpí d’aigua (Nepomorpha sp.)

ESPÈCIES DEPREDADES PER P. perezi

Dins d’aquest bloc es classifiquen les espècies que formen part de l’alimentació de la

granota verda.

- Quironòmids (Chironomus sp.)

- Mosquit tigre (Aedes albopictus)

- Efímera (Ephemeroptera)

- Mosca comuna (dípter braquícer)

- Ortòpters (saltamartins, llagostes, grills)

- Coleòpters (escarabats)

- Himenòpters (abelles, vespes i formigues)

DEPREDADORS POTENCIALS DE P. perezi

- Libèl·lula (Anisoptera): Poden depredar les larves de granota verda.

- Nedador d’esquena (Notonectidae): Poden depredar les larves de granota

verda.

- Escarabat nedador (Acilius sulcatus): Poden depredar les larves de granota

verda.

- Tortuga de Florida (Trachemys scripta): Espècie invasora que depreda els

individus adults.

- Serp de collaret (Natrix natrix)

1.2.8. ETOLOGIA

En aquest punt he explicat els aspectes més importants del comportament de la

granota verda.

19

1.2.8.1. ACTIVITAT

La granota verda és tan diürna com nocturna, tot i que és més fàcil de veure-la i

capturar-la durant la nit. Durant el dia es poden observar individus adults assolellant-

se sobre la vegetació aquàtica, flotant a l’aigua o reposant a prop d’aquesta.

Encara que solen fugir saltant a l’aigua en percebre alguna amenaça, també es

deixen apropar bastant confiant en la seva coloració críptica. Les larves són

relativament fàcils d’observar entre la vegetació aquàtica.

1.2.8.2. MÈTODES DEFENSIUS

La granota verda fuig cap a l’aigua, on s’amaga en el fang del fons o entre la

vegetació aquàtica. Els individus que es troben atrapats poden emetre sons amb el

musell obert. Altres mètodes de defensa passius són: inflar el cos, baixar el cap i

prémer el terra amb la punta del musell o realitzar empentes altives amb el cap en

direcció a l’enemic. Les larves naden ràpidament i s’amaguen sota la vegetació

subaquàtica o entre les roques.

1.2.8.3. DEPREDACIÓ

Els individus de Pelophylax perezi només mengen aliment viu perquè es troba en

moviment. No poden reconèixer els aliments estàtics, els confonen amb el medi. Per

a caçar utilitzen la llengua, que és llefiscosa i llarga. L’estiren cap a la presa que volen

ingerir i aquesta hi queda enganxada, seguidament la recullen i engoleixen allò que

han capturat. Normalment aquest procés va acompanyat d’un salt en direcció a

l’individu que volen ingerir.

Les larves de granota verda amb dos mesos d’edat, també poden caçar petits

organismes aquàtics, fins i tot individus més petits de la mateixa espècie o d’altres,

encara que solen alimentar-se de matèria orgànica morta.

20

1.2.8.4. CANT

Aquesta espècie presenta diferents tons sonors, entre ells un cant territorial, una

mena de “croac” greu i potent que va repetint amb variacions, i un “que-que-que-que”

que recorda una riallada (Figura 9). Els mascles solen cantar en grup sobre la

superfície de l’aigua, inflant sincrònicament els sacs vocàlics (Figura 10), això

produeix corals enormes i de gran sonoritat.

Les notes de cant són curtes, de 4 a 8 impulsos, a vegades més.

Figura 9. Oscil·lograma que representa el cant territorial de la granota verda. MASÓ,

Albert; PIJOAN, Manuel. Amfibios i reptiles. Barcelona: Ediciones Omega, S.A., 2011.

Figura 10. La granota verda presenta dos sacs vocàlics a les comissures de

la boca. Foto de Xavier Robin.

21

1.2.8.5. HIVERNACIÓ

L’espècie Pelophylax perezi realitza un repòs hivernal que comença al novembre i

acaba al febrer o al març depenent de la temperatura, ja que l’arribada del bon temps,

provocat per l’augment d’aquesta, pot arribar a interrompre’l.

Els adults poden passar aquesta època sota el llot del fons de les tolles, baixant

considerablement el seu metabolisme, fent més prima i permeable la pell i respirant

cutàniament. També un percentatge important dels capgrossos, tot i que bastant

menys nombrós que en primavera, es manté en aquest estat tot l’hivern, fins a la

primavera següent, assolint grandàries de fins a 90 mm.

1.2.9. FISIOLOGIA

1.2.9.1. FISIOLOGIA DE LA RESPIRACIÓ

Els individus d’aquesta espècie neixen en un estat larvari aquàtic en el qual presenten

brànquies internes cobertes per sacs branquials, això fa que hagin d’estar en

moviment constant per a que hi hagi intercanvi de gasos.

Després de la metamorfosi, desenvolupen pulmons simples amb poques

ramificacions i grans alvèols per a respirar a terra ferma. Per a ventilar-los han de

forçar l’aire als pulmons mitjançant un sistema de bomba bucal, en el qual la cavitat

bucal s’omple d’aire i després s’eleva el sòl de la boca per forçar l’aire cap a aquests.

Per altra banda, aquesta espècie també oxigena la sang per respiració cutània. La

seva pell és molt fina i està molt capil·laritzada, és a dir, té una gran quantitat de

vasos sanguinis. Això fa que aquesta tingui una gran capacitat de difusió de

molècules gasoses, permetent-los la respiració cutània mitjançant un sistema

contracorrent (Figura 11). En aquest, la sang desoxigenada, que conté CO₂, circula

en direcció contrària a l’aire carregat d’O₂ i entre els dos fluids es dóna un intercanvi

de gasos en un intent d’igualar la seva concentració.

22

Degut a aquest fet, viuen constantment en un delicat equilibri en el que la pell s’ha de

mantenir suficientment humida per a permetre l’intercanvi de gasos, però no tant

permeable com per a que perdin aigua, es deshidratin i morin.

Durant les èpoques més fredes, quan el seu metabolisme s’alenteix, hivernen al fons

de llacs glaçats, realitzant l’intercanvi de gasos exclusivament per via cutània.

1.2.9.2. CIRCULACIÓ SANGUÍNIA

En mig del sistema circulatori (Figura 12), se situa el cor, en el qual existeixen tres

cavitats: dues aurícules i un ventricle. La aurícula dreta rep la sang procedent de les

venes i la aurícula esquerra, de les artèries. En tenir només un ventricle, hauria

d’haver una barreja de les dues sangs, però en realitat, aquesta només és parcial,

perquè el tronc aòrtic que surt del ventricle està dividit en dues rampes per un envà

intern. Primerament, la sang venosa que prové de l’aurícula dreta omple el ventricle, i

en començar la contracció d’aquest, és expulsada en el tram pulmonar que condueix

la sang cap als pulmons. A continuació, es contrau l’aurícula esquerra, amb el qual el

ventricle s’omple de sang arterial que s’impulsa al final de la contracció cap al tram

aòrtic, que la distribueix per tot l’organisme. La barreja entre les dues sangs és,

doncs, gairebé inexistent. Tot i així, existeix una anastomosi entre l’aorta i l’arteria

pulmonar, que deixa passar certa quantitat de sang venosa al circuit arterial.

Els glòbuls vermells de la sang de la granota verda són el·líptics i tenen nucli. Són

bastant grans, d’uns 20 micròmetres.

Figura 11. Esquema d’un sistema d’intercanvi contracorrent. Imatge de Joe.

23

1.2.9.3. FISIOLOGIA DE LA REPRODUCCIÓ

El mascle arriba a la maduresa sexual cap als dos anys de vida, la femella a l’any.

El període reproductor comença entre el març i el juny, i s’estén al llarg de l’estiu,

punt en el qual, solen haver dues postes anuals. Per temporada, la femella pot

pondre de 800 a 10.000 ous.

Aquesta espècie, es reprodueix mitjançant fecundació externa. A l'època del zel, els

mascles atreuen les femelles amb els seus cants. Un cop atreta la femella, es

Figura 12. Esquema general del sistema circulatori de la granota

verda.

24

produeix l’amplexus* (Figura 13) : el mascle munta sobre el seu dors i la subjecta

amb les potes per la zona axil·lar, tot segregant una substància mucosa que els

manté adherits. En aquest moment es posa en us la callositat nupcial que apareix en

els mascles i que serveix per a una major subjecció a aquesta zona. Tot seguit,

sempre dins l'aigua, la femella allibera progressivament els òvuls i el mascle els

fecunda a mesura que surten. Els ous queden englobats en un cordó gelatinós que

els manté units i els protegeix.

LA METAMORFOSI

El desenvolupament dels individus comença amb la fecundació dels òvuls. Els ous

fecundats es tornen grisos, uns dies després eclosionen i les larves que en surten

presenten cua i brànquies. Gradualment, comencen a créixer i a canviar de forma,

fins que arriben a ser capgrossos. Segueixen augmentant de mida i cap al mes d’edat

inicien el desenvolupament dels pulmons, per la qual cosa treuen el cap fora de

l’aigua per a respirar. A més, en aquesta època passen de ser herbívors a ser

carnívors, i encara que segueixen menjant algues se’ls pot observar caçant petits

animals aquàtics o alimentant-se de carronya.

Més tard comença la metamorfosi: els membres posteriors es desenvolupen i just

després es poden observar dos petits apèndixs a la part superior del cos, són les

potes davanteres, que es formaran a l’interior i s’exterioritzaran en dos o tres dies. La

cua, encara gran, va sent absorbida, lentament, subministrant energia a l'animal. S’ha

arribat al clímax de la metamorfosi. Finalment als dos mesos d’edat, l’individu té

l’aparença d’una granota adulta i continua creixent fins a assolir la maduresa sexual.

Figura 13. Granota verda durant l’amplexus. Imatge de Luis C. Herrero.

25

2. PART PRÀCTICA

A continuació s’exposa la part pràctica, producte de l’aplicació dels aprenentatges

adquirits gràcies a la recerca bibliogràfica.

2.1...OBSERVACIÓ DEL DESENVOLUPAMENT METAMÒRFIC DE

PELOPHYLAX PEREZI

Aquesta part consisteix en l’observació del desenvolupament de la granota

Pelophylax perezi des de la fase d’ou fins arribar a l’individu adult. Per fer aquesta

observació vaig utilitzar les postes d’ous recollides a la piscina de la qual he parlat a

la introducció. Per a l’alimentació dels capgrossos vaig recórrer a l’enciam bullit ja que

amb la recerca bibliogràfica vaig aprendre que era el millor aliment i el més fàcil de

preparar i aconseguir. Quan els individus van començar a ésser carnívors vaig caçar

insectes i posteriorment vaig comprar grills i larves d’escarabat de llit.

2.1.1. OBJECTIU

Observar les diferents fases del desenvolupament, aprofundint en el

coneixement sobre aquest i situant els diferents canvis en el temps.

Comparació d’algunes de les dades obtingudes amb la bibliografia.

2.1.2. MATERIAL

- 1 posta d’uns 30 ous de Pelophylax perezi provinent de la piscina

abandonada.

- Terrari de 60 litres.

- Roques no calcàries per al refugi dels capgrossos.

- Sorra neta.

- Enciam bullit per a l’alimentació.

- Tres pots de vidre per a l’observació individual.

26

- Càmera fotogràfica.

- Xarxa petita.

- Xarxa gran.

- Peixera de plàstic per al transport dels individus.

- Cubell per al canvi d’aigua del terrari.

- Cubell per al seguiment d’espècies que apareixien (Pàg. 31).

- Aigua provinent de la pluja sense tractament emmagatzemada en una

cisterna.

- Cultiu d’alga verda filamentosa (Chlorophyta) provinent de la piscina

abandonada, que serveix per a la nutrició i refugi dels capgrossos.

- Cucs de terra cercats en la terra humida del jardí.

- Mosques i mosquits caçats per a l’alimentació dels juvenils.

- Larves d’escarabat de llit (Alphitobius diaperinus) comprades.

2.1.3. METODOLOGIA

El dia 25 de maig de 2016 vaig preguntar a un veí pels cants de granota que se

sentien vora casa nostra i ell ens va dur a visitar la veïna amb la piscina abandonada i

poblada d’individus de P. perezi . Vaig aconseguir la posta arrancant la fulla en la qual

estava enganxada, la vaig posar en un pot de vidre amb aigua de la piscina i

ràpidament la vaig portar al nostre jardí. Un cop allà vaig col·locar dins el terrari

(Figura 14) la sorra neta i sense sals i les roques foradades. Després vaig omplir-la

d’aigua de pluja sense cap tractament que teníem recollida en una cisterna i vaig

afegir-hi una mica dins del pot per a aclimatar els ous. Una estona després, vaig

col·locar el pot amb la posta a poc a poc dins de l’aigua del terrari. I en aquest

moment vaig començar a prendre notes i enregistrar fotogràficament els canvis patits

pels ous durant els dies següents. Uns 10 dies més tard vaig observar la seva eclosió

i vaig començar a alimentar les larves mitjançant enciam bullit, i així vaig seguir fins

que més o menys al mes i mig vaig començar a alimentar-les amb insectes que

aconseguia pel jardí, furgant a la terra humida per a cercar cucs o caçant mosques i

mosquits, feina que em va portar molt de temps i paciència. Tot i així els capgrossos

van seguir menjant enciam fins que van començar a desenvolupar les potes inferiors.

Paral·lelament vaig estar buscant a diferents establiments qualsevol tipus de aliment

viu i després de molt cercar vaig trobar una botiga d’animals on vaig comprar grills i

27

larves d’escarabat de llit varies vegades durant tot el seguiment i el posterior

experiment d’alimentació (Pàg. 33). Finalment, setmanes després d’acabar-lo vaig

alliberar les granotes a la piscina per a que comencessin la hivernació, com així

m’havien recomanat els agents rurals amb els que vaig contactar, als quals vaig

acompanyar a fer un reconeixement a la piscina.

2.1.4. RESULTATS

Del dia 1 al 6 s’observen diverses divisions cel·lulars mitòtiques, (Figura 15). Al dia 7

es desenvolupen els òrgans (Figura 16). Uns dies després té lloc l’eclosió de l’ou,

però els capgrossos passen uns dies més alimentant-se dels nutrients que conté

aquest, al qual se subjecten mitjançant unes ventoses que tenen a la part inferior del

cap (Figura 17). Posteriorment, se separen de l’ou (Figura 18) per a cercar aliment en

algues i fulles en descomposició on romanen augmentant de mida del dia 15 al 45.

Entre els dies 49 i 52 els individus en estat larvari comencen a desenvolupar els

pulmons, ja que es pot observar als capgrossos traient el cap de l’aigua per a

respirar, fins ara havien estat respirant mitjançant brànquies internes. Segueixen

augmentant la mida de manera considerablement ràpida en els posteriors dies fins

que arriben als 50-65 mm (Figura 31). El dia 57 es comencen a desenvolupar les

potes posteriors. Es poden observar unes petites protuberàncies amb quatre dits

(Figura 32) que comencen a moure’s i segueixen creixent i canviant fins al dia 78 on

Figura 14. Terrari utilitzat per al seguiment del desenvolupament dels individus de Pelophylax

perezi.

28

ja estan completament desenvolupades (Figura 37). Des d’aquest moment només

augmenten de mida. Simultàniament a aquest fet es comencen a observar petits

bonys als laterals inferiors del cap que segueixen creixent (Figura 37), això es degut a

la formació de les potes davanteres, procés intern que es va iniciar entre els dies 74 i

76. Uns dies després, el dia 88 (Figura 39), aquestes trenquen la membrana i surten

a l’exterior deixant un forat que es va tancant al voltant de la pota mentre aquesta va

augmentant de mida. En aquest moment, segueixen creixent les extremitats i es

comença a reabsorbir la cua, aportant energia així a l’individu (Figura 40). Això

continua del dia 88 al dia 100 fins que la cua només és un monyó (Figura 41). Això

passa simultàniament al creixement dels animals. Finalment el dia 107 es pot

observar que aquest ha desaparegut i el juvenil només continua creixent fins a l’estat

adult (Figura 42).

Figura 15. Dia 1 (25-04-2016)

Figura 16. Dia 7 (1-05-2016)

Figura 17. Dia 10 (4-05-2016)

Figura 18. Dia 15 (9-05-2016)

29

Figura 19. Dia 19 (13-05-2016)

Figura 20. Dia 21 (15-05-2016)

Figura 21. Dia 23 (17-05-2016) Figura 22. Dia 23 (17-05-2016)

Figura 23. Dia 25 (19-05-2016)

Figura 24. Dia 29 (23-05-2016)

Figura 25. Dia 31 (25-05-2016)

Figura 26. Dia 34 (28-05-2016)

30

Figura 27. Dia 36 (30-05-2016)

Figura 28. Dia 42 (5-06-2016)

Figura 29. Dia 45 (8-06-2016)

Figura 30. Dia 49 (11-06-2016)

Figura 31. Dia 52 (14-06-2016)

Figura 32. Dia 57 (19-06-2016)

Figura 33. Dia 60 (22-06-2016)

31

Figura 34. Dia 65 (27-06-2016)

Figura 35. Dia 70 (2-07-2016)

Figura 36. Dia 74 (6-07-2016)

Figura 37. Dia 78 (10-07-2016)

32

Figura 38. Dia 82 (14-07-2016)

Figura 39. Dia 88 (20-07-2016)

Figura 40. Dia 93 (25-07-2016)

Figura 41. Dia 100 (1-08-2016)

33

Figura 42. Dia 107 (8-08-2016)

2.1.5. CONCLUSIONS

En la meva observació he descobert que el desenvolupament ha durat en total 107

dies, força més del que assenyala la bibliografia, que és de dos mesos. A més, he

constatat que el pas de la respiració per branquies a la respiració pulmonar es

produeix aproximadament a la meitat del desenvolupament quan l’individu es troba en

estat larvari, ja que podia veure com els capgrossos treien el cap per a respirar. La

reabsorció de la cua per part dels individus que ja tenien totes les potes i que aquest

procés donés energia a l’animal, també va ser un fet que no coneixia. Un altre fet que

em va sobtar és el desenvolupament intern de les potes davanteres, que en acabar el

seu creixement, per a sortir, trenquen la membrana que les separa de l’exterior, per la

part inferior del cap del capgrós. He descobert també que l’espècie P.perezi no és

gens agressiva, i que tot i que no es deixa agafar amb facilitat no oposa resistència

en trobar-se acorralada. Una altra cosa que ha coincidit al 100% amb la bibliografia

és el fet de que tenen una oïda molt desenvolupada, ja que es posaven alertes en

sentir qualsevol soroll encara que estigués lluny, tot i que no s’amagaven fins que

m’apropava ja que aquesta espècie confia bastant en el seu camuflatge. A més he

pogut observar que els capgrossos no solen moure’s gaire durant el dia, els hi agrada

quedar-se quiets afermats amb el ventre al sòl de la basa o entre la vegetació

aquàtica.

Finalment podria dir que la metamorfosi de la granota verda és un procés bastant

complicat en el qual es produeixen molts canvis, tant interns com externs, i que ha

trencat en alguns punts amb la meva concepció de la morfologia i fisiologia d’aquesta

34

espècie, per això puc dir que em sento afortunada d’haver pogut observar el complet

desenvolupament de la granota verda des de l’ou fins a l’individu juvenil.

2.2. ESPÈCIES QUE COMPARTEIXEN HABITAT AMB P. PEREZI

Durant l’observació del desenvolupament de la granota verda, vaig poder conèixer

diferents organismes que convivien amb aquesta espècie, al lloc d’origen i al terrari

habilitat per al creixement de Pelophylax perezi, aquests són els que vaig localitzar i

dels quals també vaig fer un seguiment fotogràfic.

- Quironòmids (Chironomus) (Figura 43 i 44)

- Mosquit tigre (Aedes albopictus) (Figura 45 i 46)

- Efímera (Ephemeroptera) (Figura 47 i 48)

- Libèl·lula (Anisoptera) (Figura 49 i 50)

- Nedador d’esquena (Notonectidae) (Figura 51)

- Psicòdid (Psychodidae) (Figura 52 i 53)

Figura 43. Larva de Quironòmid.

Figura 44. Quironòmid.

Figura 45. Larva de mosquit tigre.

Figura 46. Mosquit tigre

35

Figura 47. Larva d’efímera.

Figura 48. Efímera.

Figura 49. Larva de libèl·lula.

Figura 50. Libèl·lula.

Figura 51. Nedador d’esquena.

Figura 52. Larva de psicòdid.

Figura 53. Psicòdid.

36

2.3.ESTUDI COMPARATIU DE DUES DIETES EN LA CRIA EN

CAPTIVITAT DE PELOPHYLAX PEREZI

La idea de fer aquest estudi va sorgir d’una recerca bibliogràfica sobre la cria en

captivitat de P. perezi. Sembla que el pinso de truites combinat amb larves de mosca

vives és un bon aliment per criar aquesta granota en captivitat degut al seu alt

contingut en proteïnes. També diu la bibliografia que les larves de mosca són

necessàries per donar mobilitat a l’aliment (almenys durant els dos primers mesos) ja

que les granotes en el seu hàbitat natural només capturen aliment viu ja que l’aliment

mort no el reconeixen. La mateixa recerca bibliogràfica va donar com a resultat que

les larves de mosca per si soles no són un bon aliment ja que les granotes

alimentades exclusivament amb aquestes, patien una alta mortalitat a causa del baix

contingut proteic que conté aquest aliment. Partint d’aquesta base vaig voler

experimentar amb altres aliments que estiguessin fàcilment al meu abast i que fossin

diferents dels esmentats anteriorment. Així vaig decantar-me pel pinso de gats i per a

donar mobilitat al menjar, vaig poder comprar fàcilment en botigues d’animals exòtics

les larves de l’escarabat de llit (Alphitobius diaperinus), ja que s’utilitzen per

l’alimentació d’animals en captivitat com ocells insectívors, rèptils i amfibis o peixos.

2.3.1. OBJECTIU I HIPÒTESI

L’objectiu és conèixer els efectes sobre el creixement de dos tipus de dieta en la cria

en captivitat d’individus postmetamòrfics de Pelophylax perezi.

Les dues dietes són:

Dieta 1: Pinso de gat + larves d’escarabat de llit

Dieta 2: Larves d’escarabat de llit

La hipòtesi diu que potser el grup alimentat amb la dieta 1, incrementarà més el seu

pes que el grup alimentat amb la dieta 2. Està basada en que la bibliografia diu que la

quantitat de proteïna de l’aliment per a un bon creixement dels juvenils ha de ser

elevada (a partir d’un 40%) i, veient el percentatge de proteïna que contenen les

larves d’escarabat de llit (Pàg. 38), sembla que podria ser insuficient.

37

2.3.2. MATERIAL

- 10 exemplars d’individus postmetamòrfics de P. perezi (els mateixos que vaig

obtenir del desenvolupament dels ous aconseguits a la piscina).

- 2 terraris de vidre, un de 60x36x31 amb una roca no calcària foradada i l’altre

de 50x25x31 amb dues roques de la mateixa composició (Figura 54). En

cadascun hi havia tres parts d’aigua i una de roca, proporcionalment. I tenien

totes dues un dit de sorra rentada al fons.

- Aliment. S’han utilitzat dos tipus d’aliments diferents:

Aliment 1. Pinso de gat de la marca Compy (Figura 55).

Aliment 2. Larves de l’escarabat del llit (Alphitobius diaperinus) (Figura

56).

Figura 55. Pinso de gat marca Compy.

Figura 56. Larves d’escarabat de llit (Alphitobius

diaperinus).

Figura 54. Imatge general dels dos terraris i de la resta de materials

utilitzats.

38

Els valors nutricionals dels dos aliments són:

Alphitobius diaperinus Pinso de gat

20% de proteïna

16% de lípids

57,4 ppm de calci

0,3 ppm de fòsfor

29% de proteïna bruta

12% de matèria grassa

bruta

1,3% de cel·lulosa bruta

9,8% de cendres

1,6% de calci

1,1% de fòsfor

2.3.3. METODOLOGIA

Es van fer dos grups que anomenaré grup 1 i grup 2, de cinc individus cadascun,

procurant que la mitjana del seu pes inicial fos el més semblant possible i es van

col·locar en els dos terraris esmentats anteriorment (Figura 54). Es van mantenir els

dos terraris a l’exterior en les mateixes condicions de temperatura, accés a l’aliment,

llum, etc. A la vegada, es va seguir un cicle d’alimentació de 3 dies, aplicat de la

següent manera:

Dia 1

Grup 1 Es remullen 1,5 grams de pinso de gat durant 20 minuts i es colen

bé. Després es trossegen i es col·loquen conjuntament amb 0,5

grams de larves d’escarabat de llit en una superfície flotant a

l’aigua a prop de les roques del terrari per a que els juvenils

puguin saltar-hi.

Grup 2 Es posen 0,5 grams de larves d’escarabat de llit en una superfície

com l’anterior i en la mateixa situació.

Dia 2 Grup 1 Es manté el pinso i es col·loquen altres 0,5 grams de larves

d’Alphitobius diaperinus

Grup 2 Es posen 0,5 grams de larves d’escarabat de llit

Dia 3 Grup 1

i grup 2

Es retira tot l’aliment sobrant i es deixen els subjectes en dejú.

39

Aquest cicle es va repetir durant 30 dies. Així doncs, l’experiment va durar un mes,

durant el qual es van dur a terme 10 cicles d’alimentació. Pel que fa a la recollida de

dades, es va fer un seguiment diari de l’activitat dels individus per tal d’observar el

seu comportament i vitalitat.

Per tal de quantificar la mortalitat es va utilitzar la taxa de mortalitat (TM), expressada

en %, segons la fórmula següent:

Taxa de mortalitat (TM):

𝑇𝑀 =𝑛𝑜𝑚𝑏𝑟𝑒 𝑑𝑒 𝑚𝑜𝑟𝑡𝑠

𝑛𝑜𝑚𝑏𝑟𝑒 𝑑′𝑖𝑛𝑑𝑖𝑣𝑖𝑑𝑢𝑠 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙𝑠× 100

Setmanalment es va pesar cada individu i es va enregistrar la mitjana de pes de cada

grup (MPS). Prèviament es va anotar el pes inicial de cada individu. Els resultats

obtinguts corresponen a l’aplicació de la següent fórmula:

Mitjana de pes setmanal de cada grup (MPS):

𝑀𝑃𝑆 =(𝑃𝑠₁ + 𝑃𝑠₂ + 𝑃𝑠₃ + 𝑃𝑠₄ + 𝑃𝑠₅)

𝑛𝑜𝑚𝑏𝑟𝑒 𝑑′𝑖𝑛𝑑𝑖𝑣𝑖𝑑𝑢𝑠 𝑑𝑒 𝑐𝑎𝑑𝑎 𝑔𝑟𝑢𝑝

𝑃𝑠𝑛: Pes del subjecte 𝑛.

Donat que vaig partir de mitjanes de pes inicial lleugerament diferents, em va semblar

convenient calcular la taxa de creixement setmanal (TCS) i la taxa de creixement

setmanal respecte del pes inicial (TCSi), que vaig obtenir aplicant respectivament les

següents fórmules:

Taxa de creixement setmanal (TCS):

𝑇𝐶𝑆 =𝑀𝑃𝑆𝑛 − 𝑀𝑃𝑆𝑛−1

𝑀𝑃𝑆𝑛−1 × 100

40

𝑀𝑃𝑆𝑛 : Mitjana de pes setmanal.

𝑀𝑃𝑆𝑛−1: Mitjana de pes setmana anterior.

Taxa de creixement setmanal respecte del pes inicial (TCSi):

𝑇𝐶𝑆𝑖 =𝑀𝑃𝑆𝑛 − 𝑀𝑃𝑖

𝑀𝑃𝑖 × 100

𝑀𝑃𝑖: Mitjana de pes inicial.

2.3.4. RESULTATS

Taxa de mortalitat:

GRUP 1 GRUP 2

𝑇𝑀 =0

5× 100 = 0% 𝑇𝑀 =

0

5× 100 = 0%

No hi va haver cap baixa durant l’experiment.

Mitjana de pes setmanal (MPS): els resultats estan expressats en grams (g) (Taules

1 i 2). Les dades de la mateixa línia no corresponen al mateix individu ja que no era

possible identificar-los.

01/08/2016 07/08/2016 14/08/2016 21/08/2016 28/08/2016 01/09/2016

2 1 1,2 1,9 2,4 7

2 3,2 3,6 3,4 6,7 2

1,8 2,6 2,5 5 4 3,2

1,6 3,2 3,3 3,1 2,2 2,6

1,1 2,5 3,3 3,9 1,3 5,1

1,70 2,5 2,78 3,46 3,32 3,98

Taula 1. Mitjanes de pes setmanal (MPS) del grup 1. Resultats expressats en grams (g).

41

01/08/2016 07/08/2016 14/08/2016 21/08/2016 28/08/2016 01/09/2016

2,2 2,9 2,8 4,5 5,1 6,1

1,6 3 3,8 3 3,3 4,4

1,8 2,7 3 2,9 2,3 4

1,7 2,6 3,9 4,9 5 4,8

1,9 3,1 3,2 3,7 3 6,1

1,84 2,86 3,34 3,8 3,74 5,08

Taxa de creixement setmanal (TCS): Els resultats estan expressats en percentatge

(Taules 3 i 4):

SETMANA 1 47,06%

SETMANA 2 11,20%

SETMANA 3 24,46%

SETMANA 4 -4,05%

SETMANA 5 19,88%

SETMANA 1 55,43%

SETMANA 2 16,78%

SETMANA 3 13,77%

SETMANA 4 -1,58%

SETMANA 5 35,83%

Taxa de creixement setmanal respecte al pes inicial (TCSi): Les dades estan

representades en percentatge (Taules 5 i 6).

SETMANA 1 47,06%

SETMANA 2 63,53%

SETMANA 3 103,53%

SETMANA 4 95,29%

SETMANA 5 134,12%

Taula 2. Mitjanes de pes setmanal (MPS) del grup 2. Resultats expressats en grams (g).

Taula 3. Taxa de creixement setmanal (TCS) del grup 1.

Taula 4. Taxa de creixement setmanal (TCS) del grup 2.

Taula 5. Taxa de creixement setmanal respecte al pes inicial (TCSi) del grup 1.

42

SETMANA 1 55,43%

SETMANA 2 81,52%

SETMANA 3 106,52%

SETMANA 4 103,26%

SETMANA 5 176,09%

Observacions

Els individus del terrari on s’administrava pinso de gat (grup 1) van trigar uns 7 dies

en acceptar i ingerir aquest aliment. Posteriorment es va poder observar un lleuger

augment puntual de l’activitat dels individus del grup 1. A més, els membres d’aquest

grup sovint deixaven larves d’Alphitobius diaperinus al recipient mentre que al terrari

on s’administraven únicament les larves d’escarabat de llit es va observar que

aquestes eren ingerides ràpidament i mai sobraven.

En les dades es pot observar que la mitjana de pes del grup 2 és major que la del

grup 1, així com la taxa de creixement setmanal. A més, entre les setmanes 3 i 4 els

individus dels dos grups van perdre pes, aquest fet coincideix amb la compra d’una

caixa de larves d’Alphitobius diaperinus de mida major.

2.3.5. CONCLUSIONS

Si observem els resultats de la setmana 5 recollits a les taules 5 i 6 veiem que

l’increment de pes més important s’ha produït al grup 2, és a dir, al grup alimentat

només amb larves. La tendència a un major creixement dels individus del grup 2 s’ha

vist durant tot l’experiment amb l’excepció de la tercera setmana en la qual el grup 1

va tenir una taxa de creixement setmanal (TCS) superior a la del grup 2. No obstant,

si mirem la TCSi de la setmana 3 d’ambdós grups, veiem que el grup 2 ha assolit un

increment de pes superior. Fins i tot, a la setmana 4, on veiem una pèrdua de pes

(taules 3 i 4) en els dos grups, la pèrdua és més important en el grup 1. Tot això ens

porta a rebutjar la hipòtesi inicial, ja que veiem que la dieta 2 ha sigut més efectiva

perquè s’ha produït un major creixement en els individus.

Taula 6. Taxa de creixement setmanal respecte al pes inicial (TCSi) del grup 2.

43

Segons la bibliografia, la quantitat de proteïna de l’aliment era un factor molt important

i els millors resultats es van obtenir amb aliments amb continguts elevats de proteïna.

Amb una dieta més baixa en proteïnes, semblant a la que contenen les larves

d’escarabat de llit, els resultats van ser pitjors i en això es va basar la hipòtesi.

Segons els resultats obtinguts, sembla que l’alimentació amb larves d’Alphitobius

diaperinus aporta les proteïnes necessàries, encara que aquest aliment només en

contingui un 20%. Si més no, durant el primer mes de creixement. Això està recolzat

pel fet que no hi va haver cap mort.

Pel que fa al pinso de gat, potser aquest aliment no era prou equilibrat des del punt

de vista nutritiu i per això els juvenils del grup 1 que menjaven larves i pinso, com que

en realitat menjaven menys larves (en sobraven), no obtenien prou nutrients. També

podria ser que el pinso de gat ocasionés problemes d’assimilació dels nutrients però

això s’hauria de veure amb experiments posteriors en el qual s’analitzessin els

excrements dels individus.

El fet que a la quarta setmana els animals dels dos grups perdessin pes, pot ser

degut a que a la nova tramesa de larves d’Alphitobius diaperinus hi venien membres

més grans. Això podria haver provocat una major dificultat per a ingerir-los o

transportar-los donant lloc així a que caiguessin a l’aigua i s’ofeguessin i per tant les

granotes no els consumissin. Cal remarcar que durant aquelles setmanes es podia

observar un nombre elevat de larves ofegades.

Per acabar, cal afegir que a quest experiment s’ha fet amb un nombre reduït

d’individus, els que vaig poder obtenir de la piscina. Per tal que els resultats fossin

concloents s’hauria d’haver treballat amb una mostra més gran.

2.4. PARTICIPACIÓ EN “PELOPHYLAX PROJECT”

Durant la meva visita a l’escola de la natura de Parets del Vallès, els membres de la

societat catalana d’herpetologia em van comentar el projecte de localització de

poblacions de P. perezi i P. grafi que estan fent. Vaig decidir participar i vaig anar a la

piscina abandonada de la meva veïna i, després de molta paciència i varis intents,

vaig aconseguir capturar un individu adult de Pelophylax perezi. Després, vaig omplir

44

la base de dades que tenen a la seva pàgina web: www.pelophylaxproject.com

(Figura 57), amb fotografies de la granota (Figura 58) i dades del lloc.

BASE DE DADES PER A LA LOCALITZACIÓ DE POBLACIONS DE PELOPHYLAX

A CATALUNYA

Vista general Membrana interdigital

Figura 57. Base de dades per a la localització de poblacions de Pelophylax a Catalunya.

45

Tubercles metatarsians

Forma del musell

Timpà

Dents vomerianes

Figura 58. Imatges utilitzades per al “Pelophylax Project”.

46

3.CONCLUSIONS

Per començar, vull destacar que les conclusions dels experiments es troben en els

apartats corresponents a cadascun d’ells. Aquí només vull fer unes conclusions al

treball en general.

Durant la recerca bibliogràfica he après molt sobre la biologia de Pelophylax perezi i

aquests coneixements han sigut absolutament necessaris per a poder fer la meva

part pràctica. També podria dir que fent aquest treball he millorat la organització i

transmissió d’idees extretes de llibres i d’internet.

Puc dir que he complert el meu objectiu de conèixer les parts més importants i

rellevants per al meu treball de la morfologia i biologia de Pelophylax perezi i les

relacions tròfiques que estableix amb algunes de les espècies amb les quals conviu,

les més habituals que he conegut gràcies a la recerca d’informació i les que he pogut

observar mitjançant el meu treball de camp. M’ha sorprès que moltes d’elles també

patissin canvis metamòrfics per a arribar a la fase adulta.

Gràcies al seguiment del desenvolupament metamòrfic de la granota verda en

captivitat, he pogut viure de prop els canvis fisiològics i morfològics que pateix

aquesta espècie des del trencament de l’ou fins al final de la metamorfosi. Això m’ha

permès comprendre millor els coneixements adquirits en la recerca bibliogràfica, fet

que m’ha ajudat molt a aprendre’m les bases del treball. A més, també he aconseguit

produir un experiment exitós mitjançant el mètode científic, i he descobert que tot i

que les observacions em portaven a rebutjar la hipòtesi, tenien uns fonaments lògics i

comprensibles. Amb això he pogut conèixer la millor alimentació per als juvenils de P.

perezi.

El fet de que pogués fer la meva part pràctica simultàniament al creixement dels

individus aconseguint així un treball lligat cronològicament, ha sigut una feina molt

productiva i satisfactòria, tot i que potser una mica exigent pel fet de treballar amb

animals, perquè no hi havia marge d’error i s’havia de prestar una atenció contínua.

Com a conclusió general podria dir que aquest treball m’ha aportat molts

coneixements sobre la biologia d’aquesta espècie i sobre les relacions tròfiques que

47

estableix amb alguns organismes amb els quals conviu, així com la millor manera de

mantenir-la en captivitat des del trencament de l’ou fins al l’etapa juvenil.

4. BIBLIOGRAFIA

- MASÓ Albert, PIJOAN Manuel. Anfibios y reptiles de la Península Ibèrica,

Baleares y Canarias. Madrid: Ediciones Omega (nuevas guías de campo),

2011.

- NÖLLERT Christel, NÖLLERT Andreas. Los anfibios de Europa:

Identificación, amenazas, protección. Madrid: Ediciones Omega, 1995.

- VILLENEUVE F., DÉSIRÉ CH., Zoologie. Paris: Editions Bordas, 1982.

- RIVERA Xavier, et al. Amfibis i rèptils de Catalunya, País Valencià i Balears.

Barcelona: Guies (Descobrir la natura), Cx CatalunyaCaixa Obra Social,

SCH, Lynch, 2011.

- REAL GARCIA M., ÁLVAREZ NOGAL R., “Estudio preliminar de diferentes

dietas en la cría en cautividad de Rana perezi Seoane, 1885” dins Anfibios,

1885, p. 366.

48

- SOCIETAT CATALANA D’HERPETOLOGIA (2016). Base de dades.

<http://pelophylaxproject.com/basededades.php> [consulta: 11 d’agost de

2016]

- AMAT ORRIOLS, Fèlix (2015). Síntesi biogeogràfica dels amfibis i rèptils del

Montseny.

<https://www.researchgate.net/publication/254489005_Sintesi_biogeografica

_dels_amfibis_i_els_reptils_del_Montseny_Recerca_conservacio_i_gestio_e

n_una_reserva_de_la_biosfera> [consulta: 15 de setembre de 2016]

- WIKIPEDIA (2009). Anur. <https://ca.wikipedia.org/wiki/Anur> [consulta: 2 de

setembre de 2016]

- EDUCAMADRID (2016). Rana común.

<http://animalandia.educa.madrid.org/ficha-taxonomica.php?id=2830>

[consulta: 27 de setembre de 2016]

- BÖRSCH, Sabine (2016). Metamorfosis (rana perezi). <http://www.iberia-

natur.com/es/Biotop/metamorphose.html> [consulta: 19 d’agost de 2016]

- IUCN (2016). Pelophylax perezi. <http://www.iucnredlist.org/details/58692/0>

[consulta: 25 de maig de 2016]

- BOTANICAL (2016). Cultivo de tenebrios. <http://www.botanical-

online.com/animales/tenebrio.htm> [consulta: 29 de juliol de 2016]

- ARENAS, Marc, et al. (2015). Amfibis: Anatomia i fisiologia.

<https://allyouneedisbiology.wordpress.com/category/catala/continguts/zoolog

ia/amfibis-zoologia/amfibis-antomia-i-fisiologia/>

- LÓPEZ BOSCH, David (2016). Híbrids i lladres d’esperma: cleptons amfibis.

<https://allyouneedisbiology.wordpress.com/tag/clepto/>

49

5. ANNEX

5.1. GLOSSARI

Amplexus: acoblament sexual propi dels amfibis anurs.

Bilateria: animals que presenten simetria bilateral.

Chordata: {gr, chorda}, cordó. Presenten un únic cordó nerviós dorsal. Presència, en

algun estadi del seu cicle vital, d'esquerdes branquials a la faringe o gola. Presència

d'una cua postanal en alguna etapa del desenvolupament.

Cleptospècie: Espècie que depèn d’una altra espècie per a completar el seu cicle

reproductiu. En el cas dels amfibis és originada per fenòmens d’hibridació.

Coelomata: animals que presenten celoma.

Deuterostomia: {gr, deuteros}, segona + {gr, stoma}, boca. Animals celomats, en què

el blastòpor donarà lloc a l'anus, mentre que la boca es formarà com una obertura

secundària.

Eumetazou: Metazous veritables. Presenten teixits pròpiament dits.

Gnathostomata: {gr, gnathos}, mandíbula + {gr, stoma}, boca. Grup d’animals

vertebrats amb mandíbules articulades.

Llibre Vermell: Llista d’espècies amenaçades de Catalunya.

Metazous: Animals pluricel·lulars amb cèl·lules especialitzades agrupades en teixits.

Neobatrachia: {gr, neos}, nova+ {gr, batrachos}, granota. Grup d’anurs que comprèn

la major part de granotes existents.

Ranoidea: Els membres d'aquesta superfamília es caracteritzen per tenir la cintura

escapular fusionada en una sola unitat complexa, en no tenir costelles, i en utilitzar

una adherència axil·lar durant amplexus.

Tetrapoda: {gr, tetra}, quatre + {gr, pous}, potes. Vertebrats amb 4 extremitats.

UICN: Unió Internacional per a la Conservació de la natura. Organització dedicada a

la conservació dels recursos naturals.