42

BLOC IV: FONGS Tema 12: Els Fongs. Característiques generals: fagotròfia i lisotròfia. Els fongs ameboides (Mixomicots). Els pseudofongs (Oomicots). Els Zigomicets. Tema 13: Els Ascomicets. Característiques generals. Endomicetals. Tafrinals. Els Discomicets (Pezizals). Els Pirenomicets (Xilarials i Clavicipitals). Els Plectomicets (Eurotials). Tema 14: Els Basiodiomicets. Característiques generals. Basidiomicets paràsits: les Uredinals i les Ustilaginals; l'adaptació al parasitisme, complexitat reproductora, ecologia i importància econòmica. Basidiomicets gelatinosos. Basidiomicets típics: afil.loforats, agàrics i gasteromicets. Els fongs són organismes vius, diferents dels vegetals, ja que prescindeixen de la de la llum. Estratègies per a la vida terrestre (formes de vida): - Sapròfits: descomponen la matèria orgànica morta. - Paràsits: descomponen la matèria orgànica viva, sobre tot en els vegetals causen grans problemes. - Micorrizes: associacions simbiòtiques entre els arbres; on reben substàncies orgàniques donen aigua i sals minerals a l’arbre.. Poden alimentar-se per: - Fagocitosi: capten la matèria orgànica del medi i la incorporen a l’interior per deformacions de la membrana i allí la digereixen. - Lisotròfia: digereixen la matèria orgànica exteriorment per l’alliberació d’enzims digestius a l’exterior, per llavors absorbir els nutrients més fàcilment. És la forma majoritària d’alimentació. El cos vegetatiu dels fongs s’adapta a l’alimentació per lisotròfia i a formes de vida (sapròfits/paràsits/ micorrizes). Estan formats per filaments molt ramificats, anomenats cadascun d’ells individualment, hifes. Els conjunt d’hifes s’anomena miceli, i normalment es troba ocult a l’interior de la terra, substrat o a l’interior de l’hoste. Només surt a l’exterior, normalment, el cos fructífer o carpòfor que són les estructures reproductives. Sistemàtica dels fongs:

Classe Protosteliomicets

Classe Dictiosteliomicets

Classe Acrasiomicets Divisió Mixomicots

Classe Mixomicets

Fongs ameboides (fagotròfics)

Divisió Plasmidioforomicots

Classe Laberintulomicets

Ordre Lagenidials

Ordre Leptomitals Classe Oomicets

Ordre Peronosporal

Pseudofongs

Classe Hifoquitridiomicets

Fongs lisotròfics

Fongs veritables

- Fongs ameboides

Divisió Mixomicota:

Fongs ameboides Alimentació: fagotròfia Forma de vida: sapròfita Paret cel·lular: nua, és a dir, sense quitina ni cel·lulosa per tal de poder fagocitar. Cicle vital: es caracteritza per ser curt (pot arribar a ser de hores), aprofitant les condicions ambientals, sobre tot d’humitat, favorables. Espora�Ameba o Cèl. Flagel·lada (Estadi Ameboflagel·lat)�Plasmodi (Estadi Plasmodial o Ameboide)�Esporangis�Espora Cal destacar que un plasmodi és una massa de protoplasma ameboide plurinucleada sense tabics que pot desplaçar-se a través de corrents citoplasmàtics. Classe Mixomicets:

Fongs ameboides. Hi ha unes 700 espècies. Alimentació: fagotròfia

43

Forma de vida: sapròfita Paret cel·lular: nua, és a dir, sense quitina ni cel·lulosa per tal de poder fagocitar. Cicle vital: d’una espora en pot sortir una cèl·lula ameboide, si hi ha poca aigua al medi, o una cèl·lula flagel·lada si ha prou aigua. Es possible que una cèl·lula ameboide passi a ser flagel·lada si augmenta l’aigua del medi, i viceversa amb les cèl·lules flagel·lades que poden passar a ser ameboides si hi ha una disminució d’aigua al medi. Aquestes quan s’ajunten amb una altra d’igual donen lloc a un zigot que dóna lloc a un plasmodi. Aquest plasmodi pot formar una estructura de resistència per resistir les condicions adverses, anomenada escleròcit; o bé pot formar esporangis que per meiosi formen de nou espores. L’escleròcit quan milloren les condicions torna a ser un plasmodi que comença a formar esporangis per produir espores.

Cèl·lula ameboide + Cèl·lula ameboide � Esporangis � Espores Espora �

Cèl·lula flagel·lada + Cèl·lula flagel·lada � Zigot � Plasmodi �

Escleròcit

Morfologia i Desenvolupament dels esporangis: Els esporangis (sporangium) estan constituïts principalment per dos parts, els peu o estipit (stalk), i el peridi (peridium). - Desenvolupament subhipotàlic: les espores es desenvolupen per dins de l’hipotal·lus, una capa membranosa adherida al substrat. - Desenvolupament epihipotàl·lic: espores es formen sobre l’hipotal·lus.

44

- Fongs lisotròfics Necessiten que al medi hi hagi aigua per tal de poder alliberar els enzims que fan la digestió externa de la matèria orgànica i llavors poder recollir els nutrients a través de les hifes Les hifes permeten captar, penetrar i transportar els nutrients amb la major eficàcia. Els pseudofongs provenen de les algues heterocontòfites Els fongs veritables provenen dels protozous. Aquesta convergència evolutiva de les estructures en forma de hifes és deguda a l’eficàcia d’aquestes. Pseudofongs: Paret cel·lular: cel·lulosa. Cicle vital: diplont (majoria 2n). Miceli: sifonat, no hi ha tabics entre les cèl·lules. Flagels: 2 en algun estadi del seu cicle vital, demostra el seu origen en els heterocontòfits. Classe Oomicets

La majoria són aquàtics, paràsits de plantes terrestres, algues i fongs. Miceli sifonat. Paret cel·lular: cel·lulosa. Reproducció per oogàmia. Formen gametangis, ja que són fongs més evolucionats. Els gàmetes femenins es troben immòbils dins del gametangi femení. Els gàmetes masculins que es troben en el gametangi masculí i són mòbils, entren a fecundar els gàmetes femenins que es troben en l’altre gametangi per fusió d’aquests o per la formació d’un tub copulador a través del qual passen aquests. Els zigots poden formar cists (zigots encistats), estructures de resistència per tal d’esperar condicions més favorables per començar el seu desenvolupament. Reproducció sexual: Espora� Miceli sifonat� Gametangis ♂ (anteridi) i ♀ (oogoni)� Gàmetes ♂ i ♀� Zigot� Cist� Miceli� Espores Reproducció asexual: Espora� Esporangi � Zoòspores primàries (espores flagel·lades)� Cists� Zoòspores secundàries� Cists� Miceli (pot reproduir-se per fragmentació)� Espores Fongs Veritables:

Paret cel·lular: quitina. Flagels: només en els grups més primitius, ja que la pèrdua suposa un avenç en la vida en el medi terrestre. Cicle: haplo – dicariòtic, és a dir, a cada cèl·lula hi ha dos nuclis n separats. (n+n=2n) Miceli: septat casi sempre. Tipus d’organització dels fongs veritables: - Unicel·lulars: (llevats) es divideixen per gemmació - Rizomiceli: (paràsit) arriba aèriament sobre l’hoste en forma de cist, i llavors desenvolupa en l’interior de l’hoste una mena de braços. Aquesta estructura formada per una part dins i l’altre fora, s’anomena rizomiceli. - Hifes sifonades: molt ramificades.

Microporus: molt petit. Porus obert: un de sol obert. Porus tancat: un de sol tancat.

- Hifes tabicades o septades: molt ramificades i entre cèl·lula i cèl·lula hi ha un porus que permet el pas de substàncies. Dolipor: estructures que tanquen el porus i recorden a les sinapsis dels rodòfits.

45

Creixement de les hifes: per la part apical. Procés de formació del miceli: Espora� GERMINACIÓ� Tub germinatiu� RAMIFICACIÓ TOTES DIRECCIONS El creixement es caracteritza per ser radial, i com menys aliment trobi, més s’estendrà per buscar-lo. Si ens el mirem el miceli en secció longitudinal, té forma de disc i en volum, forma de semiesfera. La part més exterior del miceli és per tant la més jove, i també la que es reprodueix. D’altra banda, el centre es va morint a mesura que passa el temps, i forma uns cercles que es poden observar amb els bolets de l’exterior, que s’anomenen erols.

Fongs holocàrpics: tot el cos vegetatiu del fong es transforma en fructífer per la reproducció. Podem distingir

entre: Fongs eucàrpics: només una part de l’aparell vegetatiu del fong esdevé reproductor. Cicles amb dimorfisme miceli / llevat: alguns fongs tenen la capacitat d’alternar les formes de miceli i llevat segons hi hagi un medi pobre en matèria orgànica i calgui captar més aliment (miceli) o bé hi hagi prou aliment al medi i no li calgui estendre’s més i poder centrar-se en reproduir-se (llevat). Molts llevats han perdut l’estadi de miceli.

Esporangiòspores: endòspores dins de l’esporangi. Anamorf (Asexual, Imperfecte)

Conidis: exòspores lliures. Cicles Telemorf (Sexual, Perfecte) Forma un zigot del que se’n fan moltes còpies en els esporangis del bolet.

Sistemes de fertilització: - Contacte gametangial: tub copulador uneix els gametangis i permet el pas del nucli ♂, sistema dels més primitius. - Gametangiogàmia: hi ha la fusió dels gametangis, i llavors s’uneixen els nuclis. - Somatogàmia: es dona per la fusió de dos cèl·lules somàtiques. És el més evolucionat per la seva simplicitat. Cos fructífer: Carpòfor (bolet). En l’himeni hi ha la part fèrtil, els esporangis.

Fongs homotàlics: són els que es poden autofecundar (hermafrodites). Podem distingir entre:

Fongs heterotàlics: no s’autofecunden, més evolucionats. S’evita la endogàmia. Els fongs heterotàlics tenen dos maneres de evitar la autofecundació: - La heterotàl·lia és una barrera genètica que consisteix en la inviabilitat dels zigots que tenen dos al·lels iguals procedents de les hifes progenitores en un o varis gens. És a dir, només es genera cos fructífer si cadascun dels pares dóna un al·lel diferent (Aa) al zigot. - La parasexualitat és un fenomen que es dóna en molts de fongs, i consisteix en el fet que la reproducció sexual ha estat substituïda per una alteració en la mitosi que reporta una recombinació genètica. n+n � 2n � M! � M! Aquesta reproducció fa que aquelles hifes amb millor dotació genètica creixin més que la resta.

46

47

Sistemàtica dels fongs veritables:

Classe Quitridiomicets

Classe Zigomicets

Classe Tricomicets

Subclasse Endomicètides

Subclasse Tafrinomicètides

Discomicets

Pirenomicets

Plectomicets

Classe Ascomicets

Subclasse Ascomicètides

Loculomicets

Subclasse Teliomicets

Subclasse Fragmobasidiomicets

Afil·loforals

Agàrics

Classe Basidiomicets

Subclasse Homobasidiomicets

Gasteromicets

Classe Quitridiomicets

Són un grup petit. Fongs aquàtics. Pocs sapròfits, la majoria són paràsits microscòpics. Formen rizomiceli. Presenten un sol flagel, és una característica primitiva que els permet nedar. Classe Zigomicets

Majoria terrestres i alguns aquàtics. Són utilitzats per les seves produccions metabòliques. Sapròfits i paràsits de plantes, animals o altres fongs. Poden presentar el dimorfisme llevat / miceli si el medi és aquàtic i amb molts de sucres. Mai presenten cèl·lules flagel·lades ja que són terrestres molt ben adaptats i les espores s’escampen per l’aire. Miceli sifonat és una característica primitiva que permet que el transport de substàncies sigui molt ràpid. Presenten reproducció per gametangiogàmia. Reproducció sexual: M1+M2 � Gametangis � Fecundació � Zigòspora � Esporangi � Meiosi � Espores � Miceli Reproducció asexual: Miceli � Espores � Esporangis � Miceli

48

Classe Tricomicets

Viuen a l’intestí dels artròpodes. Són comensals no paràsits, s’alimenten d’allò que s’alimenta l’artròpode. Classe Ascomicets

És el grup més ampli, ja que representa un 60% dels fongs. Terrestres. Majoria sapròfits, alguns paràsits. Miceli amb hifes septades i molt ramificades. Septes amb un porus simple o bé simple obturat per una massa de contingut cel·lular, anomenada Cossos de Worming, i apareixen en les hifes velles fent que es morin. Cèl·lules monocariòtiques en fase vegetativa. Paret cel·lular de quitina. Reproducció sexual per contacte gametangial, gametangiogàmia o somatogàmia. Cicle vital amb la formació de cossos fructífers que contenen els ascs Reproducció sexual: M1 + M2 � Fecundació � Cos fructífer (Ascocarp) � Ascs –Ascòspores � Miceli Reproducció asexual: Miceli � Conidis � Miceli Després de la fecundació en els gametangis es forma un ascogoni amb tots els nuclis masculins que han sortit de l’anteridi i femenins, surten unes hifes dicariòtiques ascògenes que formen el cos fructífer, aquestes formen uns uncínuls, que són una mena de formes corbades que adopta la primera cèl·lula de la hifa per un procés d’uncinulació. Llavors els dos nuclis es divideixen de tal manera que queda un nucli de cada dins de cada cèl·lula quan es septen. De la fusió d’aquests dos nuclis en surt un zigot que a partir d’una meiosi i varies mitosis dóna lloca a 8 ascòspores.

49

En els ascs, les estructures que contenen les 8 ascòspores, tenen dos membranes, una d’externa anomenada exotúnica; i una altra d’interna anomenada endotúnica. Podem classificar els ascs segons la seves membranes: - Unitunicats: tenen les dos membranes soldades i llavors les ascòspores han de sortir per la part apical, per un opercle apical (operculats), per un porus apical (inoperculats), o bé per trencament de la membrana. - Bitunicats: tenen les dos membranes sense soldar i per tant es poden separar, per això les ascòspores surten quan cau la exotúnica que arrossega la endotúnica. Tipus d’ascocarps: - Lliures: no formen ascocarp, com els llevats i els fongs paràsits. - Clistoteci: cos fructífer molt petit (0,2 mm), és una estructura totalment tancada on es desenvolupen els ascs i no tenen contacte amb l’exterior fins que no s’han d’alliberar les ascòspores. - Apoteci: té forma de copa normalment, i els ascocarps sempre estan en contacte amb l’exterior ( 0,5 mm - cms). - Periteci: té forma de pera, i els ascs tenen contacte amb l’exterior per un porus bastant petit (0,2 – 2 mm). - Ascostroma: té un desenvolupament diferent que dóna unes estructures totalment tancades per paràficis

50

Subclasse Eudomicetides

Tenen un aparell vegetatiu format per cèl·lules aïllades (llevats), alguns fan pseudomiceli (cèl·lules filles enganxades a la mare) o miceli. Ascs lliures, no fan cos fructífer. Viuen en medis rics en sucres. No tenen quitina a la paret cel·lular, i els permet proliferar més ràpidament, al poder incorporar substàncies amb més facilitat i dividir-se més fàcilment. Divisió asexual per gemmació. Subclasse Tafriminomicetides

Són paràsits de vegetals terrestres com plantes superior i falgueres. Miceli hial·lí, septat i situat entre les cèl·lules de l’hoste. No té quitina a la paret cel·lular. Els ascs no es formen a l’interior del cos fructífer, són lliures i es troben a l’exterior de la planta. GRUPS SENSE CATEGORIA TAXONOMICA Discomicets

Majoria sapròfits. Aparell vegetatiu septat. Paret cel·lular de quitina. Cossos fructífers en apotecis. Formen ascs unitunicats operculats i no operculats. Dins aquest grup hi trobem les murgules i les tòfones (Trubes, sp.) Les tòfones són fongs hipogeus, és a dir que maduren sota terra. Tenen forma de tubercle. Es dispersen a través dels animals, gràcies a que són molt aromàtiques. Formen micorrizes amb els arbres. El cos fructífer està format per un peridi, extern, i la gleba, interna. Dins la gleba i envoltant els ascs hi ha hifes aèries permetent la circulació d’aire.

51

Pirenomicets

Majoria sapròfits, o paràsits de plantes o insectes. Tenen el cos fructífer en forma de periteci que es troba immers en un estroma de teixit fúngic que el suporta. Els ascs són unitunicats inoperculats. Alguns formen l’escleroci, una estructura que suporta el periteci i l’estroma. Plectomicets

Són un grup més reduït. Tots ells formen clistotecis com a cos fructífer, això els caracteritza. Són utilitzats com a productors industrials de metabolits secundaris com ara la penicil·lina. Es reprodueixen millor asexualment. Loculomicets

La majoria sapròfits vegetals, i alguns paràsits. Formen ascs bitunicats. I com a característica principal formen ascostromes. Ascomicetides amb ascs atípics

Són paràsits obligats de plantes superiors. Formen ascs bitunicats. Classe dels Basidiomicets

Són el grup més evolucionat. Són terrestres. La majoria són sapròfits, paràsits i micorizògens. Tenen un miceli dicariòtic, és a dir, amb dos nuclis. Septes amb un porus dolípor, que els caracteritza. Paret cel·lular de quitina. Reproducció sexual amb somatogàmia (cèl·lules somàtiques). Cicle vital amb la formació de carpòfors que contenen els basidis. Els basidiomicets tenen el creixement de les hifes a través de la fibulació. Amb una sola fecundació per somatogàmia, ja es poden fer cossos fructífers la resta de la seva vida.

52

Hi ha 3 tipus d’hifes:

- Hifes generatives (fèrtils): Formen els basidis i tenen la paret prima, són ramificades, septades i llargues. - Hifes esquelètiques (resistència): Tenen la paret de quitina, no estan ramificades, són estèrils i no septades. - Hifes connectives ( estabilitat): Tenen la paret gruixuda i són estèrils.

53

54

Diferents tipus de basidiocarp

55

Comparativa entre ascomicets i basidiomicets.

Ascomicets Basidiomicets Tipus de miceli

Monocariòtic (n) Primari: Monocariòtic / Secundari:

Dicariòtic Tipus de hifes del cos fructífer

Monocariòtiques (parafísis) / Dicariòtiques (ascòspores)

Dicariòtiques

Tipus d’esporangi Ascs Basidis Tipus d’espores Endòspores (8) Exòspores (4) Cicle anamòrfic Sí (conidis) Absent Nº de fecundacions 1 cada any 1 per tota la vida Tipus de porus Simples i amb cossos de Worming Dolípors Sistemàtica dels Basidiomicets.

- Subclasse Teliomicètides

Paràsits de plantes terrestres. Miceli simple ( sense dolípors). No formen carpòfors, les espores es troben agrupades en punts molt concrets anomenats sorus.

Ordre Uredinals (rovells) Subclasse Teliomicètides Ordre Ustilaginals (carbons)

- Ordre Uredinals (rovells): Paràsits obligats de plantes vasculars. Espores agrupades en sorus, agrupades de 4 en 4 i balístiques, és a dir, que poden ser expulsades lluny. Miceli intracèl·lular en la part interna de la planta, que només es pot detectar veien les taques dels sorus. No infecta en excés els teixits de l’hoste. Molt estesos mundialment i formen un grup de paràsits molt especialitzats que poden formar més d’un tipus d’espora per més d’un hoste d’espècies diferents per completar el seu cicle vital. Si necessiten un sol hoste per completar el seu cicle s’anomenen autòiques, i si necessiten diferents s’anomenen heteròiques. El cicle de Puccinia graminis: basidiòspores � miceli primari a l’interior del coralet � picniòspores que es formen als picnis � miceli secundari � esciòspores que es formen en els escis � urediniòspores que es formen als uredis � teliòspores que es formen als telis � basidis que formen basidiòspores. També hi ha espores de repetició a les esciòspores, que fan que si manca un hoste es pugui donar igualment el cicle. - Ordre Ustilaginals (cabons): Paràsits obligats de plantes vasculars. El nom del grup ve donat pel color fosc que presenten els sorus del grup. Les espores són teliòspores.

56

- Subclasse Fragmobasidiomicètides

Hi ha els “fongs gelatinosos” que tenen un gel a la paret de les hifes. Són tous i llefiscosos a temps humits però queden arrugats i costa distingir-los quan el temps és sec. Tots sapròfits. Presenten basidis septats tant transversals com longitudinals. - Subclasse Homobasidiomicètides

Grup ampli i heterogeni (moltes morfologies). Sapròfits sobre el sòl o matèria orgànica. Cos fructífer (peu i barret), la consistència dependrà de les hifes que el formin. Els basidis són unicel·lulars i no septats, més evolucionats. Tipus de desenvolupament del basidiocarp:

Desenvolupament Gimnocàrpic: himeni sense contacte amb l’exterior. Desenvolupament Hemiangiocàrpic: quan és petit hi ha un vel universal que recobreix tot el bolet, després es forma el vel secundari que recobreix l’himeni. Més tard es trenca el vel universal donant lloc a la volva, i pel trencament del vel secundari es forma l’anell. Desenvolupament Angiocàrpic: basidiocarp petit i totalment tancat, el cos fructífer queda envoltat per una coberta externa bastant rígida que s’anomena peridi, per sota s’hi troba la part fèrtil, la gleba. Les espores surten per un porus o bé pel trencament del peridi. Grups sense categoria taxonòmica:

Afil·loforals

Grup ampli i heterogeni. No es podreixen. Majoria sapròfita. Desenvolupament gimnocàrpic, l’himeni pot recobrir tot el carpòfor o la part que mira cap a terra. Fongs anuals o perennes. La part externa del miceli forma el cos fructífer. En l’himeni hi ha basidis i cistidis (que protegeixen els basidis). Agàrics

Fongs carnosos que es poden podrir. Tenen l’himeni en forma de làmines. S’hi troben la majoria dels bolets comestibles. Sapròfits i micorizògens. Desenvolupament angiocàrpic i hemiangiocàrpic. Basidiocarps amb morfologia molt diversa. Gasteromicets

Grup molt heterogeni i amb característiques molt concretes de cada grup. Desenvolupament angiocàrpic. Cada grup té el seu sistema de dispersió d’espores, animals, com insectes, per pressió, humitat, etc.

Comparativa de plantes, animals i fongs

Plantes Animals Fongs

Tenen clorofil·la No en tenen No en tenen

Autòtrofs Heteròtrofs Heteròtrofs

Energia a partir de la llum Energia a partir de la matèria orgànica Energia a partir de la matèria orgànica

Productors d’energia Consumidors d’energia Consumidors d’energia

Creixement il·limitat Creixement limitat Creixement il·limitat

Forma oberta Forma tancada Forma oberta

Fixes i sèsils Majoritàriament mòbils Fixes i sèsils

Paret cel·lular rígida de cel·lulosa No tenen paret cel·lular Tenen paret cel·lular de

quitina

57

58

59

60

61

Tema 15: Els líquens. La liquenificació. Micobionts i ficobionts. Estructura, formes de desenvolupament, reproducció i ecologia. Un liquen és un ésser viu format per la unió d’un fong i d’una alga i que no té la morfologia d’un ni de l’altre.. hi ha hifes del fong i cèl·lules de l’alga. És un organisme de doble naturalesa perquè tot i ser un nou organisme, ni el fong ni l’alga perden la seva identitat, tot i que el liquen presenta unes característiques pròpies. És l’únic cas a la natura que en una simbiosi hi ha una barreja de dos organismes. La seva naturalesa no va ser descoberta fins al XIX. En la simbiosi el fong capta les sals minerals i l’aigua, i rep la matèria orgànica. En la simbiosi l’alga sintetitza la matèria orgànica i obté protecció del medi, sals minerals i aigua. No es té clar si en la simbiosi dels líquens és un cas de comensalisme (1+, 1’0) (un guanya i l’altre indiferent), mutualisme (1+, 1’+) (tots hi guanyen) o parasitisme (1+, 1’-) (un hi guanya i l’altre hi perd). El fong es reprodueix per reproducció sexual. L’alga es reprodueix per reproducció asexual, x tant hi ha un pas evolutiu enrere al no haver-hi intercanvi genètic. El fong en un liquen rep el nom de micobiont, i en el 98% dels casos sol ser un ascomicet. L’alga en un liquen rep el nom de fotobiont, i pot ser principalment un cloròfit unicel·lular anomenat ficobiont o un cianobacteri anomenat cianobiont. El procés de formació d’un liquen consta de dos parts:

- Liquenificació: el fong localitza una alga, es troben i s’associen per viure en un lloc on no podrien per separat. Un de cada cinc fongs ha adoptat aquest procés. - Evolució del liquen: fa que es presentin unes característiques pròpies d’aquest nou organisme, alhora al anar evolucionant conjuntament fa que es perdi la informació genètica per viure per separat. Als líquens també se’ls anomena fongs liquenificats ja que els fong és qui realment domina l’associació, al donar la majoria de les característiques químiques i sexuals. El liquen sempre evoluciona a favor del major benefici pel fong. Tipus de tal·lus liquenic:

- Homòmer: no hi ha cap estructura interna formada al mirar la secció transversal. - Heteròmer: hi ha tres capes ben diferenciades en la secció transversal. El còrtex superior a la par superficial i constituïda per les algues (capa algal). La medul·la a la part central on hi ha les hifes del fong. El còrtex inferior que és la estructura que es fixa al substrat i hi ha una barreja d’alga i fong. Tipus de creixement dels líquens:

- Tal·lus gelatinosos: són els més senzills i simples, tenen un tal·lus homòmers, viuen adherits al substrat d’una manera lleu, ja que tenen estructures poc especialitzades. Tenen un aspecte gelatinós gràcies a l’alga quan hi ha humitat i que el temps és més sec queden arrugats però no moren. - Tal·lus crustacis: tenen un tal·lus heteròmer, creixen totalment adherits al substrat que cal arrencar per treure’ls. - Tal·lus foliacis: tenen un tal·lus heteròmer, s’uneixen per diversos punts i per tant la unió no és total. - Tal·lus umbilical: tenen un tal·lus heteròmer, unit al substrat només per un sol punt central. - Tal·lus fruticulós: tenen un tal·lus heteròmer, amb una part erecte molt ramificada que els dóna aspecte d’arbust, s’uneixen al substrat per un disc basal. - Tal·lus compostos: tenen un tal·lus heteròmer, amb dos estructures diferents, un tal·lus primari totalment adherit al substrat; i un tal·lus secundari que és la part erecte. Fisiologia dels líquens:

- Síntesi de liquenines: polisacàrids que serveixen per defensar-se i atacar al substrat on es volen fixar. Aquestes substàncies tenen aplicacions en la tinció de teixits, farmacologia, medicina (antibiòtics). - Sistema de creixement: molt lent, de mm/any. Aquest creixement depèn de la humitat de l’ambient ja que són poiquilohídrics. També ve donat pel fet que viuen en lloc on hi ha unes condicions de vida molt dures imposades pel medi. Aquest lent creixement es veu compensat per la seva longevitat i creixement constant. Es dessequen amb molta facilitat ja que no tenen vacúols, per això no poden emmagatzemar l’aigua. Per tant han d’aprofitar les hores del dia en que l’ambient es humit i hi ha prou aigua disponible per fer la fotosíntesi - Protecció solar: sintetitzen oxalat càlcic que reflecteix els raigs solars, important ja que viuen en llocs assolellats. - Contaminació: són molt sensibles als canvis atmosfèrics deguts a la contaminació ambiental ja que no poden regular la entrada d’aquests a l’interior del seu organisme quan els cauen al damunt. Depenen més de l’atmosfera que del substrat. Serveixen com a bioindicadors de la contaminació del medi. Reproducció dels líquens:

- Conjunta: el fong i l’alga es reprodueixen alhora per fragmentació o per formació de propàguls. En la fragmentació qualsevol part del cos del liquen que es trenqui dóna lloc a un nou liquen. En la formació de propàguls pot ser de dos tipus, els suredis i els isidis. Els suredis són estructures molt simples compostes per poques cèl·lules algals envoltades per hifes del fong. Els isidis són estructures una mica més complexes en que les cèl·lules algals i les hifes del fong estan envoltades per una estructura cortical del liquen. - Separat: l’alga es reprodueix de manera vegetativa o asexual per mitosi mentre el fong es reprodueix asexualment fa per conidis i ho fa sexualment a partir dels cossos fructífers típics (ascs o basidis segons el cas).

62

Ecologia dels líquens:

Als països catalans viuen en indrets ihòspits, i no són gaire abundants a causa del tipus de clima. Són abundants a la tundra i a la taigà on es formen gespes molt arborescents i molt ramificades que serveixen d’aliment als animals de la zona. Hi creixen tant abundantment pel fet que la duresa ambiental del lloc els treu la competència. Xanthoria parietina

63

64

65