Burundi: Mirant amb esperança el futur

Núm. 8

VEÏNS SENSE FRONTERES (VSF) COL·LECTIU D’EDUCACIÓ EN DD.HH. I DE PREVENCIÓ DE CONFLCITES (CEPAC)

BURUNDI

Mirant amb esperança el futur

Quaderns

de Pau i Solidaritat

INDEX

BURUNDI, MIRANT AMB ESPERANÇA EL FUTUR

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL I

GEOGRAFIA HUMANA

FITXA TÈCNICA

Dades bàsiques Dades demogràfiques Dades econòmiques

CAPÍTOL II

LES PRINCIPALS FASES HISTÒRIQUES

LES PRINCIPALS FASES HISTÒRIQUES I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

QUADRE CRONOLÒGIC

PERÍODE PRE-COLONIAL

PERÍODE COLONIAL

PERÍODE POST-COLONIAL BURUNDI, UN ESTAT BASAT EN UNA SOCIETAT DE CASTES SÍMBOLS I INSTITUCIONS DE COHESIÓ SOCIAL LA VACA I LA DONA:PRINCIPALS CLAUS DE PODER

CAPÌTOL III

EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA DE 1993 I DECAPITACIÓ DE LES INSTITUCIONS

PROCÉS DEMOCRÀTIC RESULTATS ELECTORALS DECAPITACIÓ DE LES INSTITUCIONS

RETORN A LA LEGITIMITAT CONSTITUCIONAL

CAPÌTOL IV

COP D’ESTAT I NEGOCIACIONS DE PAU CULMINACIÓ D’UN COP D’ESTAT PROGRESSIU RESPOSTA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL EL QUE MÉS ES RECORDARÀ DE LA SEGONA DICTADURA DE BUYOYA

Els camps de concentració Els presos polítics El monument als morts de Kibimba que gens ajuda a la reconciliació

LES NEGOCIACIONS DE PAU D’ARUSHA

Etapa de Mwalimu Julius K. Nyerere Etapa de Nelson Mandela

NEGOCIACIONS DIRECTES ENTRE ELS PRINCIPALS MOVIMENTS ARMATS I EL RÈGIM ACTUAL

CAPÍTOL V

NATURALESA DEL CONFLICTE LA PRIMERA GRAN GUERRA AFRICANA

Primera etapa Segona etapa Tercera etapa Quarta etapa Cinquena etapa

ELS PRINCIPALS ASPECTES DE LA CRISI

Crisi institucional Crisi dels drets de la persona humana Cultura de la impunitat

TIPUS DE CONFLICTE

És un conflicte polític És un conflicte regional És correcta una interpretació ètnica del conflicte? De totes maneres la interpretació del conflicte és complexa

CAPÍTOL VI

IDENTIFICACIÓ DE “VSF” I “CEPAC” ORGANITZACIONS I COL·LECTIUS AMB ELS QUALS TREBALLAM EN ELS GRANS LLACS AFRICANS INTERVENCIONS DE “VSF” I “CEPAC” A LA REGIÓ DELS GRANS LLACS GLOSSARI BIBLIOGRAFIA EMPRADA

INTRODUCCIÓ

Aquest opuscle ha estat elaborat per les ONG’s “Veïns Sense Fronteres” (VSF) i “Col·lectiu d’Educació en Drets Humans i de Prevenció Activa de Conflictes” (CEPAC) amb l’objectiu, per un costat, de donar a conèixer millor quins són els esforços que fan les filles i fills més nobles de Burundi i quina és la seva esperança quan estan escrivint una nova pàgina de la seva història; i per l’altre, d’eixamplar el cercle de persones que, coneixent millor el poble burundés i de les causes i conseqüències del conflicte que el sacseja, puguin compartir el compromís de treballar per a la seva reconstrucció global com a poble. La dècada dels anys 60 va començar una llarga història de treball, solidaritat i germanor de l’església mallorquina amb aquell poble africà.

Un moment important del compromís entre aquests dos pobles –Mallorca i Burundi- està vinculat als esdeveniments i a les conseqüències del 21 d’octubre de 1993, quan l’oligarquia político-militar burundesa i els privilegiats de l’antic règim gosaren assassinar el primer president elegit democràticament, el carismàtic i ja mític Melchior Ndadaye, intentant decapitar les institucions democràtiques que el poble sobirà s’havia donat de forma exemplar. La resposta de Mallorca davant la situació va partir d'un equip de solidaritat que es nucleà en el marc de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma. Aquest fet fou l’inici d’una nova etapa de cooperació de la societat civil mallorquina amb Burundi. Ajuda d’urgència, cooperació al desenvolupament sostenible, educació per la pau i el respecte dels drets de la persona humana i prevenció activa de conflictes es convertiren en un projecte integral i l’educació i l’extensió de la cultura de la pau foren la base de la creació de l’ONG “Veïns Sense Fronteres”. La preocupació per la situació genocidiària de la regió dels Grans Llacs prengué cos a partir, sobre tot, del genocidi rwandès de 1994 i del perill d’una nova explosió genocidiària a Burundi. Com a resposta es creà amb altres ONG’s mallorquines, entre les quals hi havia “Veïns Sense Fronteres”, la “Coordinadora de Prevenció Activa de Conflictes”, coneguda com a CPAC. L’acció més significativa i de més repercussió internacional fou la “Marxa a peu de

A Gitongo (Burundi) hi trobam l’any 1969 d’esquerra a dreta, començant per la fila de dalt: Jaume Vives, Jaume Obrador (avui president de VSF), Jaume Canyelles, Toni Perelló, Pep A. Fuster, Jaume Amengual, Bartomeu Suau, Miquel Parets, Sebastià Salom i

Jaume Ribes.

Barcelona a Ginebra per la Pau i el Respecte dels Drets Humans A Burundi i Rwanda” a principis de 1996. Altres accions de denúncia i pressió organitzades per la CPAC foren la creació de diferents plataformes, entre elles la “Xarxa Internacional per la Pau i el Respecte dels Drets Humans a Burundi” (RIB). Posteriorment, la major part dels membres actius de la CPAC reconvertiren aquesta en el “Col·lectiu d’Educació en Drets Humans i de Prevenció Activa de Conflictes” (CEPAC), que és l’altra ONG que ha participat en la redacció d’aquest opuscle. Interpretar la crisi burundesa des de la perspectiva d’un conflicte entre dues ètnies és una simplificació de la realitat actual. Les causes que avui provoquen l’enfrontament fratricida s’han de cercar dins la història de dominació d’unes élites sobre una majoria amb l’agregació dels efectes de la colonització i l’evangelització, així com en el lloc que Burundi ocupa geo-estratègicament dins la regió dels Grans Llacs africans. La signatura de l’Acord de Pau el dia 28-08-2000 a la ciutat d’Arusha fou un fruit difícil i complicat de dos anys de negociacions entre 19 parts reconegudes com a implicades en el conflicte. Malgrat les reserves posades pels grups extremistes representants de l’antic règim, Nelson Mandela aconseguí que la signatura de l’Acord marcàs una fita històrica. A Burundi hi haurà un abans i un després de la signatura de l’Acord de Pau. Es tracta d’un text que analitza les causes de la crisi i que fa propostes agosarades per abordar-la, però que malauradament no significa encara la sortida del túnel per on està passant dramàticament el poble burundès. Caldran encara molts de sofriments, es vessarà encara molta sang fratricida, hi haurà encara moltes pressions a causa d’inconfessables interessos en joc, abans que s’arribi a un pacte de cohabitació pacífica en el marc del Burundi Nou que pretenien construir els demòcrates l’any 1993, on tots els burundesos hi trobin el seu lloc sense exclusions ni discriminacions.

Membres de la CPAC i burundesos amb la pancarta de la MARXA A PEU,

després d’una roda de premsa a Ginebra

CAPÍTOL I

GEOGRAFIA HUMANA

UN BELL PAÍS ENCLAVAT ENTRE ELS PAÏSOS

DE L’ÀFRICA DELS GRANS LLACS

Burundi és un país que està lluny de la mar i que és tributari de trànsit per part dels països veïnats. És un país que es troba vora del llac Tanganika, entre l’Àfrica central i l’oriental. Està situat a l’hemisferi Sud, entre el segon i el quart paral·lel. Està envoltat per la depressió que han format els Grans Llacs i en la seva major part és un altiplà ondulat, amb una altitud mitjana de 1.520 mts. La seva altitud minva gradualment cap a l'est i sud-est. Comparteix fronteres amb Rwanda, Tanzània i la República Democràtica del Congo o ex-Zaire.

BURUNDI

MAPA D’ÀFRICA

Burundi és un país de turons separats per amples valls i de pasturatges, de llacs i de zones de cultius, de boscos i de ramats de bestiar. Per l'encant bucòlic del seu ondulat paisatge és conegut com el país del mil i un turons. A causa de la seva superpoblació, cada tros de terra és cultivat, fins i tot als tombants de turons escarpats. La impressió que causa Burundi és la d'un gran parc amb vastes zones de plataners, d'eucaliptus i de cedres.

Les diferències creades per la frescor dels Grans Llacs que el rodegen i els altiplans expliquen la diversitat de clima, de vegetació, de fauna i de mode de viure dels seus habitants. A l’interior del país domina un clima tropical, més o menys igual tot l'any, i varia entre els 18 i els 25 graus, segons l'altitud.

FITXA TÈCNICA

DADES BÀSIQUES

Nom oficial del país: República de Burundi

Regió: Africa dels Grans Llacs

Situació geogràfica: Està situat a l’Àfrica Central, fronterer amb Rwanda, Tanzània i la República Democràtica del Congo (ex Zaire). La distància fins al port de Dar es Salaam és de 1.430 kms., fins al de Mombasa és de 2.025 kms. i de 1.900 fins a la costa de l’Atlàntic.

Capital: Bujumbura amb uns 300.000 habitants Palma de Mallorca amb 349.691 (Padró 01-01-2001)

Principals ciutats: Gitega, Ngozi i Muyinga.

Organització administrativa: El país està organitzat en 15 províncies i 114 municipis

Superfície: Burundi 27.834 km2 – Illes Balears 4.992 km2. La superfície de Burundi és unes 5 vegades la de les Illes Balears.

Clima: Tropical amb una gran estació seca (de juny a agost); una curta estació de pluges (de setembre a novembre); una estació curta de sequera (de desembre a gener); i una gran estació de pluges (de febrer a maig).

DADES DEMOGRÀFIQUES

Població: Burundi 6.537.387 habitants Illes Balears 821.820 habitants Població urbana: 8% - Població rural: 92% Densitat de població: Burundi 235 hab/km2, la més elevada d’Àfrica Illes Balears 165 hab/km2. Durant la temporada turística la densitat de

població pot arribar a superar la de Burundi

Taxa de creixement: 3,51%. La població es duplica aproximadament cada 20 anys

Fecunditat: Burundi 6,4 – Illes Balears 1,3

Esperança de vida: Burundi 43,30 anys homes i 47,30 les dones I.Balears 75,04 anys homes i 82,06 les dones

Taxa de naixements: Burundi 43,35 naixements per 1000 – I.Balears 11,06 per 1000

Taxa de mortalitat infantil: Burundi 111,9 morts per 1000 I.Balears 4,3 morts per 1000 (26 vegades més baixa que a Burundi)(

Taxa de mortalitat: Burundi 21,51 morts per 1000 I.Balears 9,27 per 1000 Ocupació de la dona: Burundi 98 % a l’agricultura I.Balears 0,5 % a l’agricultura

Taxa d’analfabetisme: 48 % de la població, de la qual el 39 % són homes i el 61 % dones.

Dependència de l’agricultura: Burundi el 90 % població I.Balears el 2 % població

Forces armades i de seguretat: entre 50.000 i 60.000 persones militaritzades pel govern colpista.

Composició ètnico-cultural:

Des de l’època de la colonització no s’ha realitzat cap cens de població

Llengües: kirundi (vernacle/oficial), francès (oficial/administrativa) i swahili (a l’àrea del llac Tanganika i Bujumbura)

Religions: 67% cristians, (catòlics 62%, protestants 5%), 32% animistes, 1% musulmans.

92%

8%

Població rural

Població urbana

85%

14%1%

HUTUS

TUTSIS

PIGMEUS

DADES ECONÒMIQUES

Recursos naturals: les mines de níquel sense explotar són considerades com a unes de les més importants del món; també hi ha altres minerals com a cobalt, platí, or, el vanadi, que encara no estan explotats i la casiterita que sí està explotada. Té importants reserves d’urani i de turba.

Sectors productius:

- Agricultura: Cafè aràbic i robusta, té, cotó, oli de palma, plàtans, verdures, mongetes, moniatos, patates, blat de moro, manyoc, sorgo, etc.

- Indústries: alimentàries, químiques, tèxtils, materials de construcció.

- Ramaderia: bestiar boví, de llana i caprí

Exportacions: Burundi el cafè suposa 75%; també s’exporta té, cotó i cuiros. I.Balears el material de transport el 72%; també s’exporta maquinària, material

elèctric, productes minerals, aliments i begudes.

Importacions: teixits, vehicles a motor, farina i derivats del petroli.

Distribució del PIB per sectors econòmics:

Burundi Illes Balears

Deute extern: Burundi 1.119 milions de dòlars

PIB: Burundi 885 milions de dòlars USA – I.Balears aprox. 15.357 milions de dòlars USA

PNB: Burundi 140 dòlars USA per habitant – I.Balears 15.789 dòlars USA (dades any 2000)

Inflació: Burundi el 26,6 % - I.Balears el 4,7%

Moneda: el franc burundés (FB)

Taxa de canvi: 4 FB = 1 PTA.

Segons l’índex de desenvolupament econòmic, dels 174 països que existeixen avui en el món, Burundi ocupa el quart lloc començant per darrera.

OBSERVACIÓ.- Les dades estadístiques sobre les Illes Balears han estat aportades per l’IBAE.

55%

16%

29%Agricultura i

ramaderia

Indústria

Serveis

2%16%

82%

Agricultura i

ramaderia

Industria i

construccio

Serveis

CAPÍTOL II

PRINCIPALS FASES HISTÒRIQUES

LA INTERPRETACIÓ HISTÒRICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

La història del període pre-colonial de Burundi, com la història de la major part dels pobles del planeta, presenta importants llacunes, tant pel que fa al coneixement de la transformació històrica de les seves formacions socials com pel que fa a la interpretació de les característiques que es trobaren en elles. Els historiadors europeus de finals del segle XIX i de la primera part del segle XX tendiren cap a una interpretació racista i interessada de la història, amb l’objectiu fonamental de justificar el domini europeu. Així es va crear el mite del salvatgisme, del tribalisme o de l’etnicisme, conceptes tots ells que pretenen demostrar la inferioritat evolutiva d’aquests pobles enfront de l’estat de civilització europea.

Malgrat els avanços en el qüestionament de l’eurocentrisme, aquest mite del salvatgisme es manté viu i afecta molt directament la interpretació del conflicte dels Grans Llacs. A nivell intern, un segle de domini blanc ha afeblit la memòria històrica d’una cultura com l’africana, basada en la transmissió oral, la qual cosa significa que, en molts de casos, els mateixos africans han quedat atrapats en una interpretació dels fets realitzada pel colonitzador. En els països del Nord, la població es solidaritza amb el sofriment humà, però la difusió dels esmentats mites i conceptes de “lluita ètnica” no ajuden a trobar solucions, sinò que contribueixen a amagar, encara més, les causes i a generar una desmobilització de l’opinió pública.

Sense oblidar aquestes limitacions inicials, pretenem aportar elements bàsics per intentar rompre aquesta tendència immobilista. Entre les fonts utilitzades hi ha part de la historiografia tradicional, treballs d’investigació i sistematització realitzats per burundesos i altres africans, així com el que hem recollit del contacte directe amb aquesta societat i el que hem viscut sobre el terreny els autors d’aquest opuscle, sobre tot durant el darrer període històric (1994-2001) .

QUADRE CRONOLÒGIC

PERÍODE PRE-COLONIAL

DATES MÉS SIGNIFICATIVE

S

FET/CONCEPTE

Abans del segle XVI

DISPERSIÓ EN FAMÍLIES, CLANS I PETITS REGNES

Per manca de dades, els orígens són confusos. Els primers pobladors, vivien de la caça i de les collites i estaven fragmentats en clans, famílies i petits regnes. Tot sembla indicar que l’origen de la monarquia burundesa, contràriament al que s’ha suposat, és hutu.

Durant la segona meitat del segle

XVI

UN PAS SIGNIFICATIU CAP A LA UNITAT: NTARE RUSHATSI

La construcció de Burundi és fruit de guerres per ampliar el territori entre els petits reis que ocupaven el territori actual. La primera passa important cap a la unitat com a estat, la donà Ntare Rushatsi que, procedent de Tanzania, regnà a mitjans del segle XVI. La seva obra consistí en integrar alguns petits regnes del Sud, Centre i Nord. Malgrat l’obra d’unificar el territori, Burundi estava encara molt lluny encara de tenir l’actual territori.

Durant la primera meitat del segle

XVIII

GRAN PERÍODE EXPASIONISTA: NTARE RUGAMBA

El rei Ntare Rugamba lliurà moltes guerres defensives contra Rwanda i altres de conquesta, duplicant gairebé el territori que havia heretat de Mwambutsa Mbariza. A l’interior del propi regne hi hagué guerres intestines entre caps rivals desitjosos d’ampliar els seus territoris. Ntare Rugamba és el que creà el sistema dels “ganwa” que eren els prínceps més valents que eren posats al front de les regions recentment conquerides per dirigir-les administrativa i militarment.

Durant la segona meitat del segle

XIX

ES CONSTRUEIX UN ESTAT MONÀRQUIC: MWEZI GISABO

El rei Mwezi Gisabo aconsegueix la unitat política, centralitzant el poder. A partir de la interrelació de poblacions diverses, es construeix un procés de jerarquització social en el marc d’un estat monàrquic. Durant el seu regnat Burundi assoleix una mena d’apogeu. Simbolitza el model dit “tradicional” del Burundi precolonial. El rei és la font de poder i “pare dels barundi” i és considerat com una persona dotada de qualitats gairebé sobrenaturals. Es creia que havia nascut amb les llavors de les principals plantes i encarnava la llei i els costums del país. Elegia no només els membres de la seva cort, sinó tots els dirigents distribuïts a les províncies.

El rei Mwezi Gisabo, vestit amb escorça de ficus i amb la llança amb la mà, poc temps abans de morir

PERÍODE COLONIAL

DATES MÉS SIGNIFICATIVES

FET / CONCEPTE

1880-1913 REPARTIMENT D’ÀFRICA

Són els anys d’ocupació i repartiment d’Àfrica per part de les potències europees

1885-191 ES CREA L’ÀFRICA ORIENTAL ALEMANYA I BURUNDI ESDEVÉ PROTECTORAT ALEMANY

Per la força de les armes, a l’època de Bismarck, es crea l’Àfrica Oriental Alemanya que incloia Tanganika, Zanzíbar, l’actual Tanzània, Rwanda i Burundi, esdevenint aquest darrer protectorat alemany. Els alemanys trobaren un regne ben estructurat, mantingueren la monarquia existent i la classe dominant –Mwami/Baganwa- conservà els seus privilegis

1907 ES CREA L’INSTITUT COLONIAL ALEMANY DE HAMBURG

Aquest institut feu una interpretació de les formacions socials africanes clarament racista, d’acord amb les tendències de l’època i que, avui en dia, encara resulta vigent en alguns cercles. Segons aquesta interpretació, els primers pobladors arribats a Burundi serien els “mig negres” o pigmeus, seguits dels “cabells reülls” o bantús i els darrers en arribar haurien estat

els “hamites” provinents d’Àsia, que aportaren les vaques, la metal·lúrgia, les llengües evolucionades i l’organització centralitzada en monarquies. Els trets físics són els que, segons aquesta teoria, defineixen especialment als tutsi comparant-los als europeus (nas llarg i prim, llavis prims, rostre allargat, intel·ligència i delicadesa, amor pels diners, pareixen indicar el seu orígen semita) Segons el pare Van der Burgt, el tutsi és de bona raça i no tindria res en comú amb el fenotipus negre (nas xato, llavis gruixuts, rostre arrodonit....) excepció feta del color de la pell.

1917 BURUNDI I RWANDA PASSEN A SER COLÒNIES BELGUES

El tractat de Versalles va repartir els territoris ocupats pels alemanys entre les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial. Burundi I Rwanda passen a ser colònies belgues, encara que baix la tutela de la Societat de Nacions primer i de l’ONU després.

La tutela belga, dins la lògica de dividir per regnar, usà l’estratègia de guanyar-se l’oligarquia tutsi amb la col·laboració de l’església catòlica, que a través dels pares blancs, orientats pel cardenal Lavigieri, cristianitzaven especialment als notables i caps polítics. La majoria de població es convertí al cristianisme però molts d’ells d’una forma totalment interessada per seguir mantenint els seus privilegis.

1934-35 LES PRIMERES REVOLTES POPULARS I LA PRIMERA REFORMA ADMINISTRATIVA

Ja l’any 1922 hi hagué una primera revolta de Runyota-Kanyarufunzo dins la regió de Mwakiro, però la més significativa fou la d’una dona anomenada Inamujandi de la regió de Kayanza l’any 1934. Aquestes revoltes preconitzaven l’enderrocament de l’ordre que havia imposat la colonització amb el consentiment del rei. La realització d’un cens va obligar a tothom a definir-se com a hutu, tutsi o twa. La passa següent donada pels colonitzadors va ser la reforma administrativa mitjançant la qual tots els càrrecs polítics i administratius significatius passaren a mans dels tutsi essent exclosos els hutu d’aquest repartiment.

1936-1960

REFORÇAMENT DE LA JERARQUIA INTERNA A TRAVÉS DE L’ESCOLA I L’EXÈRCIT

Es reservaren per a l’oligarquia tutsi les places escolars, la formació mitjana i superior i els llocs de comandament a l’exèrcit, reforçant així el poder d’aquest grup social com a aliat dels colonitzadors.

A partir de l’any 1957

EMERGEIX EL CLAN HIMA

Avui en el poder a Uganda, Rwanda i Burundi, va ser molt de temps menyspreat pels altres clans tutsi i pels hutu. Jean Ntiruhwama rebé secretament suport econòmic per part de l’administració colonial per ajudar als “hima” a estudiar i a preparar-se per arribar a controlar les futures forces de l’ordre. Tant l’església com el poder colonial estaven interessats en potenciar aquest clan per preparar la successió del rei Mwanbutsa, que era considerat una nul·litat. Aprofitant la conjuntura històrica (un rei envellit, una forta lluita de clans per a la successió, la preparació de noves eleccions per al 65 i sobretot el gran nombre de membres del clan Hima, ja instruïts i introduïts dins l’exèrcit), el rei fou destronat pel seu fill Ntare V amb l’ajuda dels hima.

Els diferents règims militars que s’han anat succeint des del 66, han estat sempre encapçalats per membres del clan Hima: Micombero, Bagaza i Buyoya. Tots tres originaris de la província de Makamba, del mateix municipi Rutovu i els seus turons d’origen no disten més de 3 Km. Un de l’altre.

PERÍODE POST-COLONIAL PRIMERA ETAPA : 1959-1966

LA MONARQUIA, LA INDEPENDÈNCIA I LA CONSOLIDACIÓ D’UNA OLIGARQUIA ALIADA DE LA METRÒPOLI EN CONTRA DELS INTENTS DE CONSTRUIR UNA DEMOCRÀCIA


CARACTERÍSTIQUES

1959 REVOLTA HUTU A RWANDA

Els tutsi rwandesos són desplaçats del poder per una revolta hutu, que tingué un clar suport de l’església catòlica, que envià el futur president Grégoire Kayibanda a Bèlgica per tal de preparar-lo per assumir el poder.

1961 PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES

Foren fomentades pel poder belga abans de la independència. El príncep Louis Rwagasore, demòcrata i lluitador per la independència, d’origen tutsi, va ser el primer burundès elegit per sufragi universal. S’adreçà a la població per dir que no es deixàs vèncer per la temptació de creure que es tractava d’una victòria d’uns ciutadans contra els altres. Tres setmanes després va ser assassinat amb la complicitat del poder belga. Malgrat tot, es va constituir el Parlament de la nació. Davant les pressions de l’oligarquia, Pierre Ngendandumwe, vice-Primer Ministre, d’origen hutu, que havia de substituir a Rwagasore, va ser desplaçat del poder pel rei Mwambutsa IV i va ser anomenat Primer Ministre Muhirwa, un tutsi.

1962 LA INDEPENDÈNCIA

La metròpoli belga feu donació formal del poder a la monarquia burundesa, però es reserva la seva aliança econòmica amb la oligarquia tutsi com a eina per continuar exercint la dominació.

1965 ASSASSINAT DE PIERRE NGENDANDUMWE I CONSOLIDACIÓ D’UNA OLIGARQUIA POLÍTICO-MILITAR.

El hutu Pierre Ngendandumwe és nomenat Primr Ministre pel Parlament després de la destitució de Muhirwa. El rei convoca noves eleccions, però la monarquia és obligada per l’oligarquia político-militar a no respectar els resultats i a nomenar com a Primer Ministre Bihumugani, un tutsi que ni tant sols era membre del partit guanyador. Poc a poc, la majoria dels parlamentaris hutu i els tutsi demòcrates foren assassinats o apartats del poder.

1966 FINAL DE LA MONARQUIA I INSTAURACIÓ DE LA REPÚBLICA

El rei Ntare V, influenciat i ajudat pel clan Hima, destituí son pare i es proclamà rei. Poques setmanes després, el capità Micombero, del clan Hima, essent Primer Ministre, el destronà i es proclamà President de la Primera República, acabant així amb 4 segles de monarquia i iniciant una nova etapa: l’exclusió del poder dels altres clans tutsi i l’inici del regionalisme. Tant el poder polític com el militar fou composat des d’aquell moment pels diferents poders provinents del Sud, de la regió de Bururi. Malgrat tot, els hutu i els tutsi demòcrates havien començat a contrariar el mite de la superioritat tutsi i es plantejaven un nou model de poder basat en la democràcia.

El rei Ntare V i a la seva esquerra el capità

Micombero

SEGONA ETAPA: 1966-1993 LES DICTADURES MILITARS DEL CLAN HIMA


CARACTERÍSTIQUES

1966-1976 AMB EL NOM DE PRIMERA REPÚBLICA S’INSTAURA UN RÈGIM GENOCIDA

El capità Michel Micombero, del clan Hima, instaura l’any 1966 un poder autocràtic: dissolució de Parlament elegit, governadors militars tutsi anomenats per a totes les províncies per a garantir l’èxit del genocidi, estat d’excepció permanent i govern per decret.

El 1967 el “pla Simbananiye” preconitzà la igualtat numèrica entre hutus i tutsis a través de l’extermini del 70% de la població del país, classificada com a hutu. El 1969 el genocidi es concentrà en l’assassinat d’oficials de l’exèrcit i universitaris d’origen hutu. El 1972 es produeix el primer gran genocidi sobre els hutu. El rei Ntare V és segrestat i assassinat pels militars. La ràdio i el mateix bisbe de Bujumbura encoratjaren els grups radicals tutsi perquè participassin a la “caça de l’home”. El genocidi començà pels hutu instruïts, acompanyats dels tutsi no afins als règim. El 23’5% de la població - unes 800.000 persones - va ser assassinat o obligat a refugiar-se als països veïns. Lliurats pel bisbe de Bujumbura, Monsenyor Michel Ntuyahaga, el més escoltat pel règim de Micombero, i pel bisbe de Muyinga, Monsenyor Nestor Bihonda, religiosos i preveres foren assassinats sense cap tipus de protesta per part del Vaticà. L’autor del “pla” Arthémon Simbananiye havia deixat el seminari per integrar-se en el sindicat del crim

Bèlgica es negà a seguir col·laborant, però la França de Pompidou va enviar instructors militars i armes. Tota una generació d’intel·lectuals va desaparèixer. Els crims quedaren impunes.

No fou fins el 29 d’agost de 1985, que l’informe Whitaker, adoptat per la Comissió de Drets Humans de la ONU, classificà el genocidi burundès com un nou i terrible crim contra la humanitat a afegir en els ja comesos dins el s.XX

1976-.1987 SEGONA REPÚBLICA: JEAN B. BAGAZA CREA UN GREU CONFLICTE ENTRE ESTAT/ESGLÉSIA

Cap de l’estat major adjunt durant el genocidi del 72, Bagaza es va fer amb el poder a través d’un nou cop d’estat. Va instaurar la “mort intel·lectual” apartant sistemàticament els infants hutu de tota instrucció i reforçant el sistema de segregació o “apartheid”. Nacionalitzà els seminaris i les escoles confessionals, tancà les escoles d’alfabetització, expropià els bens de l’església, prohibí les reunions de les comunitats cristianes de base i expulsà els missioners estrangers, creant un greu conflicte entre l’església i l’estat.

L’any 1980 activistes polítics de la comunitat hutu exiliats a Tanzània creen el PALIPEHUTU (Partit d’Alliberament del Poble Hutu), que esdevindran els formadors dels altres grups guerrillers que apareixeran després.

1987-11993 TERCERA REPÚBLICA: PIERRE BUYOYA ES VEU OBLIGAT A INICIAR EL PROCÉS DEMOCRATITZADOR

Pierre Buyoya, cap de l’estat major de l’exèrcit, nebot de Micombero i cosí de Bagaza, es va fer amb el poder a través d’una “revolta de palau” l’any 1987.

El 1988 es va produir un aixecament hutu en els municipis del nord, Ntega i Marangara. Extremistes d’un i altre costat s’enfrontaren produint milers de morts i de refugiats.

El 1990, a la cimera francòfona de La Baule, el president francès Miterrand condicionà tota ajuda a l’inici de processos democratitzadors en els països africans. Buyoya inicialment va expressar el seu desacord amb la proposta.

La condemna internacional dels esdeveniments de Ntega i Marangara, els nous vents democratitzadors per la caiguda del “Mur de Berlín”, la pressió interna, els consells dels caps d’estat dels països veïns i els atacs de la guerrilla del PALIPÈHUTU, obligaren Buyoya a donar signes d’obertura fins arribar a les eleccions de 1993.

Burundi, un estat basat en una societat de castes

Totes les dades disponibles semblen indicar que Burundi evolucionà per etapes successives cap a un estat unitari passant per associacions de famílies i de clans. Les comunitats hutu i tutsi a Burundi són categories d'una formació social específica, amb fronteres més o menys definides, dotades d'una història que es remunta a fa més de 400 anys i on la població manifesta un esquema en el qual es combina la unitat i la diversitat: la diversitat d’origen i la unitat de cultura.

La diversitat es demostra per mitjà dels diferents grups ètnics: hutu, twa (pigmeus) i tutsi. La unitat es manifesta pel fet de compartir valors culturals i símbols de cohesió social.

Un grup de tamborers dins el camps de refugiats burundesos de Mtabila-Kigoma (Tanzània) participen a la celebració del 50è Aniversari de la Declaració

Universal dels Drets Humans el mes de novembre de 1998, organitzada a iniciativa de VSF i del CEPAC .

El comandant Pierre Buoyoya

El problema de si el poble burundès està dividit o no ètnies o races no es pot dirimir pel fet que els diferents grups socials tenen una mateixa cultura, atès que això està històricament resolt com a evident. L’explicació es troba en el terme emprat –“ubwoko”- per nomenar els diferents grups socials. Aquest terme no vol dir ni raça ni tribu ni ètnia, sinó categoria, classe o varietat. Es pot aplicar a varietat de minerals, animals o a qualsevol altra classificació.

Existia una forta aversió social de les categories anomenades nobles de cara a les altres castes. No es bebia ni es menjava amb qualsevol persona ni qualsevol cosa, no

SÍMBOLS I INSTITUCIONS DE COHESIÓ SOCIAL

NOM SIGNIFICAT TRETS COMUNS

Umwami Rei Un únic monarca per a tots

Karyenda Tambor reial Un únic tambor per a tot el regne

Imana Y’Uburundi El déu de Burundi Un únic déu per a tots els creients. No hi ha cap traça que indiqui antagonisme religiós

Kiranga Mediador Un sol mediador entre déu i tots els burundesos

Kirundi Llengua de Burundi La mateixa llengua per a tot el país, prové del bantú i només té algunes particularitats en l’entonació o petites variacions dialectals

Urwarwa Cervesa La comparteixen plegats a totes les festes i celebracions. Es considerada la beguda nacional

Umutumba Turó El terreny burundès ha permès a cada grup ètnic créixer i desenvolupar-se, vivint en un marc de complementarietat entre agricultors-hutu i ramaders-tutsi als mateixos turons. Una excepció és la dels twa, que pel seu mode de vida sempre han triat indrets favorables per a les seves activitats i allunyats de les aglomeracions. Són els pàries o exclosos de Burundi, sense drets ni obligacions.

Bashingantahe Notable, Home de Pau Figura de gran prestigi com a negociador, reconegut com a persona justa, íntegra d’esperit obert i de comprovada honorabilitat. És considerat com un element de cohesió social atès que té les funcions de mediar entre les parts en conflicte, ja siguin quotidians o entre governants i governats. És a la vegada jutge de pau, advocat i conseller, oficial en els casaments, notari i arxiu vivent dels contractes de tot tipus. Tots els Bashingantahe formen un cos, que ha estat des de sempre una permanent escola de democràcia.

A la fotografia que segueix es pot veure un judici-urubanza de

bashingantahe a Nyabihanga l’any 1995

menjaven certs plats perquè eren l’alimentació dels de la baixa condició. Al més baix de l’escala social es trobaven els twa . Els dies de festa on no pot mancar la cervesa, els batwa podien beure’n, però se’ls servia mantenint-los apartats alguns centenars de metres de l’altra gent. De forma discreta, quan havien acabat i se’n anaven, es rompien les carabasses que havien emprat per beure. L’expressió tant dels hutu com dels tutsi de cara als batwa era prou clarificadora: quan es trobaven pel camí amb un twa deien “s’umuntu”, que vol dir que no és persona humana.

De totes maneres els grups hutu, tutsi i twa no són una invenció colonial. Els europeus els trobaren in situ organitzats en el marc d’una societat jerarquitzada. El nom muhutu, més que la pertinença a una ètnia, tenia definia una relació clientelar.

El fet, doncs, és que aquests grups no constitueixen tribus pròpiament dites. Eren més bé una mena de categories socials basades en el fet de la distinta ocupació. Hi havia igualment una altra categoria, els "baganwa", membres de llinatges reals, que pretenien ser una altra cosa, ni hutu ni tutsi, sinó prínceps, que exercien les funcions polítiques i administratives més importants.

Grup de pigmeus de Nyabihanga Fent olles sota els plataners

Al final del segle XVIII els tutsi tendien a ser, encara que no sempre, més rics i més poderosos que els hutu. Mitjançant aquest clientelisme pastoral, l'oligarquia tutsi adquirí el dret de sobirania política sobre els seus clients hutus". L'estatut social de cada un depenia en gran mesura de la relació que tenien amb el senyor, que reservava favors a un hutu o a un tutsi segons els seus propis interessos. Les barreres entre les diferents categories socials eren d’alguna manera imprecises. Els canvis d'ocupació o l'augment de riquesa podien dur a canvis de categoria social. Existia el terme kirundi “kwihutura” que volia dir "ennoblir-se o passar la barrera" o el que és el mateix, canviar de categoria social, que podia fer-se de les següents formes:

a.- Tenint diners i riquesa, casant-se amb una tutsi i essent acceptat per la seva família.

b.- Adoptant els costums dels nobles per adquirir la seva acceptació social dins una bona família i casant-se posteriorment amb una filla de la casa.

Aquest sistema tenia com a efecte, a mitjà termini, l’extracció, a través de la segregació matrimonial, de tots els individus rics o jutjats més intel·ligents, que abandonaven així la categoria de la gent de baixa condició cap a la classe dominant.

Dins Burundi, a través d’aquest sistema, hi havia històricament un moviment de vaivé multidireccional entre els clans i les castes o estaments socials. Es feien noves aliances, necessàries per a la seguretat i la supervivència, cosa que valia tant per als hutus com per als tutsis. Poc a poc, s’oblidaven els orígens i les noves generacions es reclamaven més del llinatge d’adopció que del grup d’origen. Aquesta integració social era facilitada sens dubte pel fet de compartir llengua i institucions. És per això que la confusió en certs casos de l’origen dins els clans no ve d’un fet aïllat, sinó d’una pluralitat de causes, entre les quals es poden citar la mobilitat social i espacial, les aliances matrimonials, els pactes de sang, els fills extra-matrimonials, la participació a una organització militar permanent, el clientelisme pastoral i de la terra i altres tipus d’agrupacions per interessos. Pel que fa als fills nascuts fora del contracte matrimonial entre persones de grups ètnics diferents, és hutu el de pare hutu i és tutsi el de pare tutsi, sense tenir en compte per res l’origen ètnic de la mare.

L’autor de l’informe de l’administració colonial belga de l’any 1926 afirma que coneix famílies “considerades com a totalment tutsi, però que descendeixen d’un avant-passat hutu, fins i tot twa”. El pare Arnoux és de l’opinió l’any 1953 que el pas d’una comunitat ètnica a una altra pel camí de l’enriquiment o l’empobriment apropa les comunitats ètniques i esborra el caràcter racial que se’n podria desprendre.

Pel que fa als trets físics, es cerca amb freqüència, sobre tot per pressió social, parella dins el mateix grup, cosa que comporta que, en general, es mantenen els trets físics diferenciadors, així com certes característiques de cada grup en el llenguatge i costums. Però els nombrosos emparellaments mixtos que s'han donat al llarg de la història entre els grups han produït tants de canvis en les fesomies de les persones que fan difícil diferenciar el grup al que pertanyen. Per a un estranger és gairebé impossible en molts de casos distingir entre un tutsi i un hutu. Entre ells mateixos moltes vegades a simple vista es confonen i han de recórrer a l'origen familiar. Però, independentment dels moviments migratoris del temps pre-colonial que han acompanyat els diversos poblaments de Burundi, tots es reconeixien com a burundesos.

Actualment es dona un cert consens per afirmar que l’ètnia es caracteritza per una comunitat de llengua, de memòria i de consciència d’un destí comú. L’origen comú, inclòs dins la noció d’ètnia fins fa poc, te tendència a ser abandonat perquè s’ha comprès que les ètnies són realitats dinàmiques. Els investigadors burundesos més objectius diuen avui que quan es parla de “poblacions civilitzades” no es parla d’ètnies i que només es parla de conflictes ètnics en els països del Sud. Posen el cas de Bèlgica, la seva antiga metròpoli. Es fixin, diuen, que entre els Flamencs i els Walons, quan cada comunitat te la seva pròpia llengua, el seu propi territori i la seva pròpia cultura, no es parla ja de problemes ètnics, sinó de problemes comunitaris.

La vaca i la dona: principals claus de poder

La vaca, a través de l’”ubugabire”1, i la dona a través de la dot esdevingueren així les palanques

de la promoció social. De la vaca s’aprofita tot: serveix per pagar la dot en els casaments, és moneda de canvi en les transaccions, dóna llet i carn, es ven la pell, els seus muscles serveixen per fer les cordes de l’inanga (una mena d’arpa) i les banyes serveixen com a instrument musical anomenat inzamba. Dins les grans famílies ramaderes s’arriba a beure l’orina de la vaca com a

mena de medicament per netejar l’estómac. La dona dins la noblesa burundesa jugà un paper similar al de la vaca: d’una atlota garrida i ben feta es deia que tenia ulls de vaca, cosa que dins la nostra cultura no és gens ni mica afalagador.

1 Es tracta d’una mena de contracte, pedra angular del sistema feudal, pel qual “donant una vaca sense donar-la” s’iniciava una

relació de dependència que comportava una sèrie de mecanismes funcionals gairebé no conscients per part del client. Aquest ni podia vendre, ni cedir, ni tampoc menjar la vaca rebuda. No era seva, sinó del donant que podia fins i tot recuperar-la si el client no

la cuidava com ell volia. Era una forma subtil de clientelisme i de servilisme de tipus feudal.

CAPITOL III

EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA DE 1993 I DECAPITACIÓ DE LES INSTITUCIONS

PROCÉS DEMOCRÀTIC


FET/CONCEPTE

PRINCIPALS SIGNES D’OBERTURA

Febrer 1991

Març 1992

Abril 1992

APROVACIÓ DE LA CARTA DE LA UNITAT NACIONAL

S’adoptà per referèndum, després de La Carta de la Unitat Nacional,… Tot això ajudà a la població a començar a fer una reflexió sobre les causes profundes dels seus problemes.

ENTRADA EN VIGOR D’UNA CONSTITUCIÓ

La Constitució és l’altre document significatiu d’aquesta època d’obertura, encara que fou elaborada amb la pretensió de permanentitzar l’antic règim. La seva entrada en vigor el mes de març de 1992 acabà amb 21 anys de l’UPRONA com a partit únic.

AUTORITZACIÓ DEL MULTIPARTIDISME

El 15 d’abril de 1992 Buyoya signà un decret-llei autoritzant els partits a introduir la demanda per ser legalitzats i reglamentant els seus mecanismes de funcionament.

1993: ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES

Maig 1993 CAMPANYA ELECTORAL

Els partits democràtics reclamaven un període del menys dos anys perquè la població es preparàs. Però la campanya per a les eleccions presidencials només durà dues setmanes, del 16 al 29 de maig de 1993, perquè Buyoya refusà aquestes propostes amb la intencionalitat de no donar temps a l’oposició d’organitzar-se. Les potències occidentals apostaren per Buyoya. Però a l’interior del país estaven bufant nous aires en torn del missatge de caminar junts cap al “Burundi Bushasha” (el Burundi Nou), un país sense cap tipus de discriminació, amb més justícia social i més equitat. El missatge del FRODEBU calà profundament dins la població senzilla, que, farta de repressió, exclusió i sofriments, rebia el candidat democràtic hutu, Melchior Ndadaye, com a un llibertador. L’eslògan alliberador de Ndadaye era “Hagarara bwuma”, que vol dir “Manteniu-vos fermes”. Era una invitació als burundesos a participar activament a la vida política, social i econòmica del país, i a sentir-se tots iguals i lliures.

En el centre Melchior Ndadaye acompanyat durant la campanya

electoral per la seva dona, Laurence Ndadaye, i pel parlamentari del FRODEBU, Anaclet Ngomirakiza. Darrera

Melchior es veu Jean Marie Ngendahayo, d’origen tutsi, membre del FRODEBU i avui portaveu del principal

moviment armat CNDD-FDD.

El procés democratitzador i la campanya electoral foren considerats modèlics a Àfrica per la comunitat internacional

1 juny 1993 29 juny 1993

ELECCIONS PRESIDENCIALS: rotunda victòria de Melchior Ndadaye Les eleccions, que es realitzaren dia 1 de juny de 1993, foren aclamades pels 300 observadors burundesos i pels 60 observadors estrangers com a lliures, justes i honestes. La victòria contundent de Ndadaye i la derrota inesperada de Buyoya descol·locà l’oligarquia político-militar, que havia gaudit durant 30 anys de privilegis i d’impunitat pels crims comesos. LECCIONS LEGISLATIVES: majoria absoluta per al FRODEBU La victòria presidencial potencià enormement la victòria del seu partit a les legislatives.

Melchior Ndadaye quan ja havia estat Investit President de Burundi (1993)

Melchior Ndadaye demostrà d’immediat un estil de governar diferent de l’emprat pels dictadors, incloent el 40% de l’oposició en el govern i fent-lo presidir per Sylvie Kinigi, una dona d’origen tutsi i membre de l’oposició. Fou un gest inaudit que evidencià la seva inequívoca voluntat de caminar cap a una autèntica reconciliació nacional. Les primeres mesures preses per Ndadaye foren:

- amnistia general per als més de 5.000 presos polítics; - disminució de les taxes sobre els productes bàsics per tal d’augmentar els ingressos dels camperols.

En només 100 dies dels quals disposà Ndadaye per demostrar la seva clara voluntat d’acomplir el programa electoral, es pogueren veure signes encoratjadors: retorn espectacular d’uns 300.000 refugiats; separació entre la policia i l’exèrcit; reclutament de 2.000 soldats, sense exclusió dels hutu; i millora significativa dels habitatges arreu del país. El discurs de Ndadaye en el sí de l’Assemblea General de les Nacions Unides fou impactant perquè usà un llenguatge africà nou, sensat i creador d’esperança.

DECAPITACIÓ DE LES INSTITUCIONS


FET/CONCEPTE

PRIMERES TENTATIVES DESESTABILITZADORES

Juliol 1993 Culturalment l'oligarquia político-militar tutsi no podia acceptar mai ser dirigida per un membre de la comunitat hutu com a cap suprem del país perquè tenir ben interioritzat el mite “hamita” i perquè no volien posar en peril els seus suculents privilegis històrics. Per això, no acceptant de fet la victòria electoral de Ndadaye, foren ràpids en actuar contra Ndadaye: Abans que aquest fos investit President, ja es produí el primer intent de rebel·lió de l’exèrcit, seguit d’alguns més abans del definitiu.

EL MAGNICIDI

Octubre 1993 ATAC AL PALAU PRESIDENCIAL A la 01,30 H del 21 d’octubre de 1993 –100 dies després de la investidura- un centenar de militars atacaren el palau presidencial, guardat per 38 soldats i 2 blindats. S’hi trobaven el president, la seva dona Laurence Ndadaye i els seus tres fills. Era l’intent més seriós de l’oligarquia político-militar de capgirar els resultats de les urnes..

RESULTATS ELECTORALS

ELECCIONS PRESIDENCIALS (01-06-1993)

Melchior Ndadaye 64’79 % dels vots

Pierre Buyoya 32’47 % dels vots

Pierre-Claver Sendegeya 1’44 % dels vots

ELECCIONS LEGISLATIVES (29-06-1993)

Elecció de 81 escons

FRODEBU (partit liderat per Ndadaye)

65 escons 8 tutsi 57 hutu

UPRONA (partit liderat per Buyoya)

16 escons 4 tutsi 12 hutu

Cap dels altres partits arribà al 2%

El president, veient la gravetat de la situació, decideix sortir del blindat i es dirigeix als militars que l’encerclaven amb les següents paraules: “Digueu-me el que voleu. Pensau en el vostre país, en les vostres famílies, no vesseu sang...”. Els soldats respongueren: “Ens és completament igual”. El cap de l’estat major, Bikomagu, com qui es renta les mans del magnicidi que s’anava a consumar, agafà la dona i els seus petits fills, dient als militars botxins, segon testimoni personal de Mme. Laurence Ndadaye: “Aquí teniu l’home que cercau, feis el que cal fer, jo m’ocupo de la seva dona i dels seus infants”. Ell mateix els acompanyà a l’Ambaixada francesa per refugiar-s’hi. TORTURA I ASSASSINAT DEL PRESIDENT A les 9 del matí els paracaigudistes conduïren el president al camp militar Muha. Ningú intentà protegir-lo. L’autòpsia, que li feren un mes després, demostrà que l’havien torturat i que li havien amputat el nas com a signe de raça i el penis com per dir que no tornaria a engendrar fills d’origen hutu. El mateix dia els militars assassinaren els que constitucionalment podien succeir-lo amb l’intent planificat de liquidar les institucions democràtiques. RESPOSTA POPULAR Des de Kigali, a través de Ràdio Rwanda, el Dr. Jean Minani, avui president del partit FRODEBU i aleshores ministre de Salut Pública, anuncià la matinada del 21 d’octubre el cop d’estat i l’arrest del President Ndadaye. Minani aconsellà el poble a romandre vigilant i a comportar-se amb dignitat protegint, des de la sobirania popular, les institucions que ells mateixos havien elegit. Aquest missatge fou mol mal vist pels assassins perquè Minani denuncià el que els militars volien amagar al poble. La situació havia canviat, la població burundesa de 1993 no era ja la població poruga que suportà passivament el genocidi de 1972 i la seva reacció agafà desprevinguda l’oligarquia político-militar. La població entengué aquest magnicidi com a voluntat de genocidi contra la comunitat hutu i contra les ànsies de llibertat i democràcia que el primer president d’origen hutu havia encapçalat La població de bon matí, el 21 d’octubre, sortí al carrer i tallà els ponts amb grans soques d’arbres per evitar l’arribada dels militars assassins. A certs indrets grups de camperols tingueren una reacció violenta. Amb pals i matxets es deixaren dur per la fúria de venjar l’assassinat del seu líder. I no miraren prim. Quan un grup es creuà amb un conegut missioner mallorquí, li digueren que anaven a matar. El missioner, esborronat, no coneixent encara l’assassinat del president, els digué que com a cristians no podien matar i ells li contestaren a l’uníson: “Deixa’ns fer, després ja vindrem a confessar-nos i ens perdonaràs”.

Dia del funeral de Melchior Ndadaye. Davant el baül hi ha la vídua i els seus tres fills.

Darrera la vídua hi ha el pare de Melchior, Pío Ndadaye, mushingantahe de Nyabihanga.

REPRESSIÓ MILITAR L’endemà del cop d’estat l’exèrcit decretà l’estat d’urgència, tancà les fronteres nacionals i anuncià la constitució d’un Consell de Salut Pública. La repressió contra la població civil fou brutal. Més de 150.000 persones foren assassinades per l’exèrcit amb pocs dies i unes 800.000 sobre tot d’origen hutu prengueren el camí de l’exili, sobre tot cap als països fronteres. Unes 250.000 persones d’origen tutsi foren agrupades en camps de desplaçats dins edificis públics protegides per l’exèrcit. ACTUACIÓ DE L’OLIGARQUIA POLÍTICO-MILITAR L’oligarquia político-militar, una vegada eliminat físicament Ndadaye, presentà un hutu com a cap del nou poder rebel contra la democràcia, el parlamentari de l’UPRONA François Ngeze. La pressió internacional fou significativa i el comandament militar, responsable del magnicidi, es va veure forçat a declarar al cap de dos dies la seva fidelitat a l’ordre constitucional. Gairebé tots els que planificaren el cop d’estat estan ben protegits actualment pel dictador i tenen responsabilitats polítiques, militars o de gestió econòmica.

RETORN A LEGITIMITAT CONSTITUCIONAL

DATES MÉS FET/CONCEPTE

SIGNIFICATIVES

ELS MINISTRES SUPERVIVENTS RECOMPOSEN EL GOVERN

28-10-1993 El 28 d’octubre, 7 dies després del cop, els membres del govern de Ndadaye supervivents del magnicidi, des dels seus refugis, reorganitzaren de bell nou la legalitat baix la direcció de la Primera Ministre Sylvie Kinigi. Cal destacar que hi hagué molts de casos de persones que avui encara són vives perquè gent d’origen ètnic diferent les va protegir i salvar, jugant-se la pròpia vida.

CYPRIEN NTARYAMIRA, SEGON PRESIDENT LEGÍTIM DE BURUNDI

Gener 1994

Febrer 1994

Abril 1994

DICTAMEN NEGATIU DE LA CORT CONSTITUCIONAL Amb tot el desconcert regnant, la Primera Ministre, reuní les forces polítiques, socials i eclesiàstiques del país per arribar a un consens general sobre la persona més adequada per assumir la presidència del país. L'Assemblea Nacional, elegí la persona proposada per 78 dels 79 representants, era un jove dirigent del FRODEBU, Cyprien Ntaryamira, de 38 anys i d’origen hutu. Per poder-lo investir com a President era preceptiu un dictamen favorable de la Cort Constitucional. Dels 7 magistrats que la conformen, 5 foren cessats pel govern per haver bloquejat la investidura del President. Cyprien Ntaryamira l’any 1994

INVESTIDURA NEGOCIADA I BAIX CONDICIONS Foren dies de llargues negociacions a la capital. No faltaren tampoc nous rumors de cop d'estat. Un enviat especial de l’ONU emplaçà els partits polítics a arribar a un acord per a la investidura de President. Hi hagué reunions dels partits amb alts comandaments militars, perquè alguns petits partits de l'oposició es negaven a negociar amb el govern per haver aquest destituïts els magistrats. Al final, amb presència de representants dels partits, de les forces armades, del grup de bisbes per a la pau (GAB) i del representant de l’ONU, es decidí acceptar Cyprien Ntaryamira com a nou President de Burundi, que fou dia 5 de febrer de 1994.

Per poder ser investit hagué d’acceptar unes condicions molt dures per part dels poders fàctics: un Primer Ministre del primer partit de l'oposició, l'UPRONA, i reincorporació a la Cort Constitucional dels cinc magistrats cessats. El dilluns dia 7 de febrer Cyprien Ntaryamira nomenà Primer Ministre a Anatole Kanyenkiko, de 40 anys, que havia estat batle de Bujumbura i aleshores era ministre d'Obres Públiques. Era d’origen tutsi casat amb una dona rwandesa d’origen hutu.

ASSASSINAT A KIGALI DEL SEGON PRESIDENT LEGÍTIM El mandat de Cyprien Ntaryamira durà poc temps. El 6 d’abril de 1994 l’avió que el transportava des de la ciutat tanzana de Dar es Salaam cap a Rwanda, acompanyant el President rwandès, Juvenal Havyarimana, fou fulminat per un projectil quan iniciava l’aterratge a l’aeroport de Kigali. El doble magnicidi fou l’inici del genocidi rwandès que costà la vida en uns parell de mesos a més de mig milió de persones, sobre tot d’origen tutsi o hutus favorables a compartir el poder entre els dos grups socials rwandesos en acompliment dels Acords d’Arusha.

Cyprien Ntaryamira era esperat a l’aeroport de Bujumbura pel seu govern, el qual fou advertit de la dramàtica situació dins la sala VIP. Allà mateix, el govern decidí donar a conèixer la notícia com a un accident per tal d’evitar una nova resposta popular incontrolada com la del octubre de 1993 i elegí el President de l’Assemblea Nacional, Sylvestre Ntibantunganya, com a president interí fins que l’Assemblea Nacional elegís el president definitiu, com estava previst a la Constitució.

SYLVESTRE NTIBANTUNGANYA, TERCER PRESIDENT LEGÍTIM

Abril/setembre 1994

UN INTERINATGE MÉS LLARG DEL PREVIST

Sylvestre Ntibantunganya, conegut pels mallorquins que havien passat per Nyabiraba, d’on era originari, fou un president cada vegada més segrestat per les forces de l’antic règim. L’interinat, que havia de durar un màxim de tres mesos, va haver de perllongar-se durant 5 mesos per manca de consens entre els grups polítics.

Setembre 1994 LA CONVENCIÓ GOVERNAMENTAL DE 1994 Sylvestre hagué de negociar una Convenció Governamental amb els partits extremistes pro-tutsis que fou signada dia 10 de setembre de 1994, confirmant-lo com a President, mentre els dits partits intentaven fer ingovernable el país a través de la caça de l’home, els atemptats i la balcanització de Bujumbura, utilitzant com a instrument tant les forces armades com els grups paramilitars.

Sylvestre, acceptant la Convenció governamental, quedà fermat de mans i peus. No podia prendre cap decisió sense l’acompanyament de la signatura del Primer Ministre imposat per l’ala més radical de l’oposició. La dita Convenció era considerada com una claudicació dels guanyadors davant la pressió de l’antic règim pels membres més progressistes del FRODEBU. Sylvestre Ntibantunganya (2000)

1994 LA GUERRILLA NASCUDA EN EL SÍ DELS DE FORCES DE CANVI DEMOCRÀTIC Significats membres de les Forces de Canvi Democràtic, creient impossible retornar a l’estat de dret pel camí de la convenció i la negociació, crearen una estructura encarregada de lluitar militarment per al restabliment de la legalitat constitucional. Es tracta de les Forces de Defensa de la Democràcia (FDD) amb la seva branca política coneguda com a “Consell Nacional per la Defensa de la Democràcia” (CNDD). Era un moviment armat que s’afegia als ja existents, sobre tot a la Força d’Alliberament Nacional (FNL) del Partit d’Alliberament del Poble Hutu (PALIPEHUTU) i del Front d’Alliberament Nacional (FROLINA).

Març-juliol 1994 LA PURIFICACIÓ ÈTNICA I LES ACCIONS “VILLE-MORTE” A LA CAPITAL Després de l’assassinat del President M. Ndadaye, es començà la purificació ètnica dels barris de Bujumbura, la capital. A Nyakabiga es feren foguerons per cremar les persones hutu. El suplici de l’anomenat “collar” fou instaurat a Nyakabiga: el hutus capturats eren incinerats amb l’ajuda d’un pneumàtic encès passat pel coll.

A Kamenge-Kinama , la nit del 6 al 7 de març de 1994, els militars mataren amb baioneta centenars de persones mentre dormien per evitar la fuita de les víctimes. Els soldats, retiraren ràpidament les víctimes i les dugueren a tirar dins el riu Rusizi. Mentre, anaven sembrant flors en els llocs dels assassinats per amagar els fets. A Kamenge, uns mesos després,,durant les negociacions per a l’elecció del President Sylvestre Ntibantunganya, eliminar els quadres d’origen hutu que hi vivien abans de procedir a la neteja dels habitants. La població, aterrida, fou conduïda sobre una plaça pública procedint els militars a triar els homes robustos que eren carregats dins camions militars i conduïts cap al camp militar de Ngagara. Durant la nit, engrillonats, foren assassinats a cop de baioneta i tirats dins el riu.

Mercat del barri de Kamenge, indret fortament castigat per la purificació ètnica. A la dreta es

veuen les cases destruïdes (1995)

1995 UN GENOCIDI SELECTIU I A COMPTAGOTES

Els burundesos que han mort directament a causa del conflicte iniciat el 21 d’octubre de 1993 són més de 200.000, d’un total de 6 milions. És significatiu en aquest conflicte el caràcter selectiu del genocidi en marxa. Per això el que era fins fa poc informador especial de les Nacions Unides sobre Burundi, el brassileny Sergio P. Pinheiro, qualificà el genocidi burundès de “genocidi a compta-gotes”, mentre altres l’han qualificat de genocidi selectiu perquè en ell s’han seleccionat víctimes especials: dos presidents de la República, 6 ministres, 23 parlamentaris, uns 40 batles, 8 governadors de província, l’arquebisbe Joachim Ruhuna, a més de gran quantitat d’intel·lectuals, religiosos i comerciants. En els enfrontaments armats, més que gent armada, ha mort població civil indefensa.

1996 SOS SOLEMNE DE SYLVESTRE NTIBANTUNGANYA A LA COMUNITAT INTERNACIONAL A principis de 1996 Sylvestre Ntibantunganya havia perdut el control total de la situació. Era un home acorralat per l’oligarquia político-militar. La visita que alguns membres de diferents ONG mallorquines férem el mes d’abril del 96 a Burundi, després de la Marxa a peu de Barcelona a Ginebra per la Pau i els Drets Humans a Rwanda i Burundi, ens mostrà un President que semblava més bé segrestat i sense poder real, molt diferent del Sylvestre de 1994 i 1995. El 25 de juny de 1996 el president assistí a la Cimera d’Arusha, que es reuní per tractar el tema de Burundi. Hi havia els caps d’estat i de govern de la regió, el Mediador en el conflicte burundès, Julius K. Nyerere, i el Secretari General de l’Organització de la Unitat Africana. Quan Sylvestre, com a President de Burundi, s’adreçà a l’assembla, denuncià la perillosa situació d’inseguretat del seu país i el greu risc que corria Burundi i tota la regió d’entrar dins una dinàmica com la de Rwanda l’any 1994. Amb aquesta petició solemne d’ajuda, Sylvestre Ntibantunganya volia salvar el que ja era insalvable. Els països de la regió acceptaren el repte i es prepararen per enviar una força internacional d’interposició i de pacificació.

CAPÍTOL IV

COP D’ESTAT I NEGOCIACIONS DE PAU

CULMINACIÓ D’UN COP D’ESTAT PROGRESSIU Durant el mes de juny de 1996 el bloqueig institucional feia pensar en el naixement d’una nova Somàlia. El comandant Buyoya, va recórrer el món presentant-se com a la sola persona capaç de salvar Burundi. Viatjà a Amèrica, a Europa i a algunes capitals africanes. És curiós com pogué fer creure a molts de reconeguts demòcrates dels països del Nord que, malgrat el seu passat i present colpista, que era demòcrata pel sol fet de posar en marxa un procés de transició democràtica que després no respectà. Amb la imatge aconseguida, abans que la força internacional arribàs a Burundi, Buyoya rebé el vist-i-plau, sobre tot de França, per recuperar per la força de les armes el poder perdut a través de les urnes. El cap de l’estat Major de l’Exèrcit, Jean Bikomagu, advertí Sylvestre Ntibantunganya que ja no podia garantir la seva seguretat personal, cosa que dugué al president el 25 de juliol de 1996 a refugiar-se a l’ambaixada d’Estats Units. Els altres membres del govern es refugiaren a diferents ambaixades, com la francesa, l’alemanya i la belga. Del procés de preparació del que es pot considerar com a un sol cop d’estat, cal destacar una contínua estratègia desestabilitzadora que durà des d’octubre de 1993 fins a juliol de 1996: decapitació de les institucions, mobilització periòdica dels joves fills de l’oligarquia declarant les “ville morte” que paralitzaven tota l’activitat de la ciutat, genocidi selectiu, neteja ètnica dels barris de la capital, de la universitat i dels centres d’educació secundària, a més de les matances indiscriminades de la població rural, provocant riuades de refugiats cap als països fronterers, així com de desplaçats i dispersats a l’interior del país.

FASES DEL SEGON COP D’ESTAT PROGRESSIU DE BUYOYA 21 octubre 1993 Assassinat de Ndadaye i de tota persona que constitucionalment el pogués succeir

6 abril 1994 Assassinat a Kigali del segon president legítim, Cyprien Ntaryamira

10 setembre1994 Imposició al nou president Sylvestre Ntibantunganya d’una Convenció Governamental que li reduí dràsticament els seus poders presidencials

25 juliol 1996 Consumació del cop d’estat pel comandant Pierre Buyoya, perdedor de les eleccions de 1993

RESPOSTA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Països de la regió dels Grans Llacs Tots decidiren ràpidament imposar un embargament

econòmic a Burundi, exigint al dictador el retorn a l’estat de dret

Consell de Seguretat de l’ONU Condemnà d’immediat el cop d’estat.

Majoria de països occidentals Durant bastant de temps es negaren a enviar representació diplomàtica a Burundi

El Vaticà Fou el primer estat del món que envià representació diplomàtica a Burundi, com a agraïment a Buyoya que durant la seva primera dictadura havia retornat a l’església catòlica el patrimoni expropiat per l’anterior dictador, el seu cosí Bagaza.

França i Líbia Poc temps després aquests dos països enviaren representació diplomàtica.

Amnistia Internacional Amnistia internacional i altres organismes defensors dels drets humans afirmaven que els assassinats, en lloc de minvar, havien augmentat i que en tres mesos hi havia hagut al menys 10.000 morts.

EL QUE MÉS ES RECORDARÀ DE LA SEGONA DICTADURA DE BUYOYA

La creació arreu del país de nombrosos camps de concentració

Buyoya, constatant el progrés de la resistència armada del CNDD-FDD i del FNL, va aplicar una estratègia de terra cremada, traient la població dels seus turons, cremant i saquejant les seves cases. La gent fou reagrupada en veritables camps de concentració tipus nazi, anomenats eufemísticament per l’exèrcit “camps de protecció” de la població civil. Només a Bujumbura Rural hi va haver prop de 380.000 persones dins uns 50 camps, cosa que significava més del 80 % de la

població d'aquella zona. Sobre el pla jurídic, tots aquests actes constitueixen crims contra la humanitat. En tot el país hi arribà a haver unes 800.000 persones reagrupades per la força. La finalitat era evitar que el poble donàs suport als moviments de resistència armada. Camp de concentració de Kanyosha-Buhonga acabat de desmantellar

Els presos polítics desborden la capacitat de les presons burundeses Les presons burundeses, que només disposen d’una capacitat d’acollida de 3.000 persones, n’acullen actualment més de 11.000, de les quals, al menys el 80% estan en detenció preventiva. La quasi totalitat dels dits presos pertanyen als partits polítics que lluiten pel retorn de Burundi a l’estat de dret.

P

Presos de la presó central de Mpimba

Nelson Mandela, com a Mediador en el conflicte burundès, visità la presó central de Mpimba l’any 2000 fou molt significativa. Quedà tant impactat que volgué explicar el que acabava de veure al mateix dictador, al govern, als parlamentaris i a les delegacions diplomàtiques. En resum digué que ni com a pres durant 30 anys ni visitant moltes presons arreu del món no havia vist mai tant de sofriment, tantes humiliacions, tantes violacions dels drets dels detinguts. Amb el seu llenguatge de lluitador per la llibertat, arribà a preguntar-se públicament si quedava a Burundi cap autoritat amb ànima o amb uns mínims sentiments humans.

Un monument als morts que gens ajuda a la reconciliació

Els dies posteriors a l’assassinat de Ndadaye els militars volgueren venjar-se de les matances de persones d’origen tutsi per part de hutus i obligaren al director de l’escola de Kibimba a pegar foc a una cinquantena de nins d’origen hutu dins una caseta situada al costat de la carretera que va cap a Gitega. El director tingué cura, abans d’acomplir la malifeta, de canviar els nins hutus per estudiants tutsi dins la dita caseta. Fou un acte macabre. Quan els militars s’adonaren del que havia passat muntaren en còlera i acusaren el director de genocida, el qual ho pagà amb la vida amb altres cinc presos el mes de juliol de 1995. Morí penjat, sense que una pressió internacional pogués evitar l’execució de la condemna.

Casa on cremaren vius els nins a Kibimba

Aquesta casa s’ha convertit per a l’oligarquia tutsi en un símbol divisionista. Buyoya ha fet construir un monument caríssim en memòria dels infants que moriren cremats vius. Però cap altre monument s’ha erigit en memòria dels centenars de milers d’assassinats fets durant la seva dictadura.

LES NEGOCIACIONS DE PAU D’ARUSHA

1995 Primers intents negociadors Davant la inseguretat generalitzada d’inicis de l’any 1995 a Burundi, es donaren una sèrie d’intents de mediació en el conflicte: Jimmy Carter, la comunitat de Sant’Egiddio de Roma i dues reunions al Caire i a Tunis que motivaren la nominació del Mwalimu Julius K. Nyerere com a falicitador del procés de pau a Burundi.

ETAPA DE MWALIMU JULIUS K. NYERERE

1996 Primera etapa a Mwanza

Nyerere organitzà, entre els partits majoritaris FRODEBU i UPRONA, dos encontres a la ciutat tanzana de Mwanza: Mwanza I i II, constatant-se que era imprescindible l’enviament d’una força regional de manteniment de la pau. En aquest marc, el mes de juny de 1996, el President Sylvestre Ntibantunganya sol·licità la dita força regional de forma solemne. Fou acceptada la petició pels presidents de la regió, però el 25 de juliol de 1996 Buyoya acabà amb l’aventura democràtica i amb les negociacions de Mwanza. Mwalimu Julius Kambarage Nyerere

1998 Acord de transició anomenat PARTENARIAT POLÍTIC Tot just abans de començar les negociacions a Arusha, el dictador Buyoya i el president de l’Assemblea Nacional, Léonce Ngendakumana, signaren un acord de transició, que pretenia resoldre l’amenaça de crisi institucional a causa del final del mandat de l’Assemblea Nacional el mes de juny de 1998.. Aquest acord, que es coneix amb el nom de PARTENARIAT POLÍTIC, ha suposat, a més de la supervivència física de molts de líders i representants del FRODEBU, el manteniment d’una Assemblea Nacional “atípica” pel que fa a la representativitat per haver estat ampliada a persones significatives lligades en general a l’antic règim.

Léonce Ngendakumana,

President de l’Assemblea

Nacional

1998 Inici de l’etapa negociadora d’Arusha La continuació de la guerrilla i una multitud d’iniciatives internacionals, aconsellaren la represa de les negociacions globals. Es trià la ciutat tanzana d’Arusha. L’exclusió dels dos principals moviments armats FDD i FNL donà donat peu a que els dits grups es negassin posteriorment a signar l’Acord de Pau. Es va acordar un alt-el-foc entre les parts que no fou respectat i es constituïren 5 comissions de treball: naturalesa del conflicte burundès i els problemes de genocidi i de l’exclusió; la democràcia i la correcta forma de governar; la pau i la seguretat; la reconstrucció i el desenvolupament econòmic; i les garanties de l’acompliment dels acords de les negociacions. Les negociacions es realitzaren amb la participació d’observadors internacionals i el finançament fou aportat per països del Nord i l’Organització per a la Unitat Africana (OUA).

1999 Aixecament de l’embargament imposat pels països de la regió Una de les conseqüències de la posada en marxa de les negociacions fou l’aixecament el 23 de gener de 1999 de l’embargament a Burundi, però amb la condició d’arribar a acords en el termini de 5 mesos, cosa que no s’acomplí a cap nivell. Els presidents dels països de la regió volgueren deixar clar que aquest fet no suposava un reconeixement del govern de Buyoya, al qual continuaven acusant de violar els drets humans.

ETAPA DE NELSON MANDELA

Desembre 1999

Substitució de Nyerere per Mandela

El 14-10-1999 moria Mwalimu Julius Nyerere amb el pesar de no haver pogut solucionar el greu conflicte de Burundi. El dia 1 de desembre del mateix any es va designar Nelson Mandela, ex-president de Sudàfrica i Premi Nòbel de la pau, com a nou mediador en el conflicte. Es revelà molt més exigent i mobilitzador a nivell internacional que Nyerere.

Febrer 2000 Primer missatge de Mandela Després de la represa de les negociacions el 16-01-2000, Nelson Mandela declarà a l’obertura de la sessió del 21-02-2000: “Burundi compta amb uns sis milions de persones, de les quals el 84% són d’origen hutu, el 15% són d’origen tutsi i l’1% d’origen twa. Són d’origen tutsi els que dominen les institucions polítiques, militars i econòmiques. S’ha cercat dissimular aquesta situació introduint algunes persones d’origen hutu dins certes estructures de poder. Però ningú pot negar que les institucions públiques i l’economia del país estan monopolitzades per una minoria que representa el 14%. Això és intolerable”. Aquest missatge va produir un fort xoc en el sí de l’oligarquia político-militar burundesa.

Nelson Mandela

Agost 2000-2001

Signatura de l’Acord de Pau a Arusha El 28-08-2000 fou una fita històrica dins la història de Burundi. Després de dos anys de negociacions, encara feren falta llargues hores de dures negociacions el mateix dia 28, especialment perquè Buyoya arribàs a signar. Però al final Nelson Mandela aconseguí que, malgrat les reserves dels partits extremistes, els grups negociadors signassin un Acord de Pau a Arusha. Fou un acte solemníssim que contà amb la presència del president d’EE.UU., dels caps d’estat dels països de la regió, i dels responsables de les institucions internacionals. Mandela pronuncià un discurs fortament acusatori contra els bloqueigs a les negociacions per part del règim i dels poders fàctics burundesos. Cinc grups negociadors havien ajornat la signatura, però pocs dies després ho feren, quedant només fora els dos principals grups armats, confrontats amb l’exèrcit burundès: el CNDD-FDD i el FNL. Aquesta no associació dels dos grups armats a les negociacions ni a l’Acord encara està fent impossible que es pugui signar un alt-el-foc.

Rebuig del dictador i pressió sobre Mandela Els dos principals moviments armats han aguditzat els atacs a l’exèrcit burundès, amb la finalitat de fer veure que res es pot negociar de veritat a Arusha sense tenir-los en compte. Mentre el FDD s’enfrontava amb l’exèrcit dins cinc províncies del sud i l’est, a Bujumbura, en els barris de Kamenge i Kinama, el FNL atacava durament les posicions militars. Es tracta d’una prova de força que continua encara aquests dies amb intensitat. Mandela es veu pressionat per França, la Unió Europea, els EE.UU. i la majoria de caps d’estat de la regió perquè Buyoya dirigeixi l’etapa de 36 mesos de transició. Però el dictador, no només té una ferma oposició per part dels moviments armats i dels grups de l’oposició democràtica (G7), sinó també i sobre tot per part de 8 grups pro-tutsis lligats fins ara al règim. Això ha obligat a Mandela a fer una proposta diferent: els 18 primers mesos el president serà un membre del règim actual i el vice-president serà un membre de l’oposició. Els altres 18 mesos fins a les eleccions aquests càrrecs seran intercanviats.

Obstacles per a la posada en pràctica de l’Acord de Pau

1.- Mandela no ha aconseguit que el FDD i el FNL es sumin a l’Acord. 2.- Existeixen encara camps de concentració tipus nazi oberts. 3.- Hi ha encara desenes de milers de presos polítics. 4.- Manca una voluntat clara de posar en marxa les institucions de transició. 5.- No hi ha acord sobre les persones que han de dirigir la transició.

Mentre continuen les reunions per arribar a posar en pràctica l’Acord de Pau i iniciar la transició, els grups estan presentant els seus candidats per liderar-la:

CANDIDAT GRUPS QUE LI DONEN SUPORT

Domitien Ndayizeye 6 grups del G7 (sector democràtic)

Coronel Bayaganakandi 8 grups del G10 (sector del règim)

Buyoya UPRONA (membre del G10)

Bagaza PARENA (membre del G10)

Albert Mbonerane CNDD (membre del G7)

Aquesta divisió entre uns i altres es aprofitada pel dictador per no amollar el poder aconseguit per la força de les armes i per la comunitat internacional per donar-li. Mandela intenta durant el mes de juliol de 2001 arribar a un acord amb el dictador que pugui ser acceptat per tots els grups: Buyoya dirigiria com a president els 18 primers mesos de la transició i el vice-president seria Domitien Ndayizeye del FRODEBU; els segons 18 mesos de transició serien dirigits per un president del G7 i un vice-president del G10. Aquesta proposta, que ha de ser estudiada pels caps d’estat de la regió a la cimera del 23-07-2001, inclou, entre altres condicions imposades a Buyoya, l’acceptació per part d’aquest de deixar el poder definitivament després del 18 primers mesos; l’alliberament dels presos polítics; el desplegament d’una força exterior de manteniment de pau que estaria formada per soldats de Sudàfrica, Gana, Nigèria i

Senegal; i la reforma de l’exèrcit amb la incorporació dels combatents dels moviments armats.

NEGOCIACIONS DIRECTES ENTRE ELS PRINCIPALS MOVIMENTS ARMATS I EL RÈGIM ACTUAL

El primer contacte directe es feu a Libreville, capital de Gabón, el 9-01-2001 baix els auspicis de Laurent Désiré Kabila i del president de Gabon, Omar Bongo. Els interlocutors eren el Coordinador General del FDD, Jean Bosco Ndayikengurukiye, i el dictador Pierre Buyoya. Aquest fet donà sens dubte una dimensió internacional al màxim dirigent del FDD. Una segona ronda de negociacions es celebrà el 17-04-2001 en el mateix indret en presència del nou president de la RDC, Joseph Kabila . Per altra banda, el Vice-president de Sudàfrica, M.Zuma, està mantenint contactes directes a Pretòria amb el moviment armat FNL per tal de negociar un alt-el-foc entre els bel·ligerants per tal de poder iniciar la transició amb els mínims riscos possibles. Hi ha un tercer espai de debat entre el dictador actual Pierre Buyoya, el seu cosí i ex-dictador Jean Baptiste Bagaza i l’antic membre del FRODEBU i creador del moviment armat CNDD, Leonard Nyangoma. L’indret elegit per aquestes negociacions és la ciutat de Roma baix els auspicis de la comunitat de Sant Eggidio, que no pot amagar les seves simpaties per Pierre Buyoya. Al mateix temps el mediador Nelson Mandela, acceptant que necessita reforços en el procés de mediació en el conflicte burundès, que sembla haver-se convertit per a ell en el més fort repte polític de la seva vida, sol·licita l’ajuda de França perquè faci pressió sobre el seu protegit Buyoya per tal que aquest no sigui un obstacle en l’acompliment de l’Acord d’Arusha i espera que el treball negociador que es du terme a Pretòria i a Libreville, amb l’ajuda de nous mediadors com Mr. Zuma de Sudàfrica, Mr. Omar Bongo de Gabón i Joseph Kabila de la RDC, pugui aconseguir l’objectiu d’un alt-el-foc i una reforma profunda de l’exèrcit burundès.

Del 5 al 7 de gener 2001, els membres del G7 i els moviments armats es reuniren a Mallorca convidats per VSF i el CEPAC. Un dels acords que es prengueren fou que els grups armats iniciassin negociacions directes amb el

dictador.

CAPÍTOL V

NATURALESA DEL CONFLICTE

LA PRIMERA GRAN GUERRA AFRICANA

Primera etapa

Sense deixar de tenir en compte arrels anteriors, sobre tot l’efecte de la revolució social del 1959 a Rwanda i el primer gran genocidi de l’any 1972 a Burundi, es pot dir que la crisi actual dins la regió dels Grans Llacs començà el mes d’octubre de 1990, quan el Front Patriòtic Rwandès (FPR), liderat per Paul Kagame, llençà des d’Uganda els primers atacs sobre el Nord de Rwanda. En aquella època dos dels països veïnats s’implicaren en el conflicte, començant-se a regionalitzar: el mariscal Mobutu volà per socórrer el govern de Kigali dirigit en aquell moment per Juvenal Habyarimana, mentre Burundi s’oferí discretament per ser una reraguarda del moviment rebel FPR.

General Paul Kagame

Segona etapa Es desenvolupa a Burundi. Comença amb l’assassinat del president Melchior Ndadaye dia 21 d’octubre de 1993. Les parts en conflicte a Rwanda estaven preocupades, cada una a la seva manera, per l’entrada de Burundi dins el sistema democràtic. Melchior Ndadaye havia assistit a la signatura dels Acords d’Arusha per la pau a Rwanda i cada una de les parts havia intentat guanyar-lo per la seva causa. Per a Mobutu, que s’enfrontava en aquell moment a una Conferència nacional sobirana que volia també posar en funcionament a l’ex-Zaire un sistema democràtic, els cas de les eleccions a Burundi era un mal exemple. De totes maneres, partir de l’endemà del cop d’estat a Burundi, centenars de milers de burundesos es refugiaven a Rwanda, a Tanzània i a l’ex-Zaire. Tercera etapa Començà la nit del 6 d’abril de 1994 quan, de retorn de Dar Es Salaam, els presidents rwandès i burundès, Juvenal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira, troben la mort a causa del míssil que destruí en ple cel de Kigali l’avió en què viatjaven. A la reunió de Dar Es Salaam hi havia estat convidat Mobutu, però no hi assistí. El president burundès hi havia obtingut la promesa d’un suport per a la reforma de l’exèrcit a Burundi que estava en rebel·lió contra el govern, mentre que el president rwandès havia promès no oposar-se més a l’aplicació dels acords d’Arusha. Convé recordar que el president d’Uganda, Yoweri Museveni, fou el que insistí perquè el president de Burundi agafàs l’avió cap a Kigali juntament amb el President rwandès, mentre el govern burundès esperava el seu President a l’aeroport de Bujumbura, sense saber que hagués de passar per Kigali. Sembla haver-hi proves que fou el FPR qui és responsable del míssil que feu pols en el cel de Kigali l’avió que portava els dos Presidents. Aquella mateix nit començà una guerra que faria centenars de milers de morts sobre tot entre les persones sobre tot d’origen tutsi, però també entre innombrables persones d’origen hutu considerades moderades o amb tendència a compartir el poder amb els tutsi. Els països veïnats s’inundaren de refugiats, d’una manera especial l’ex-Zaire.

Quarta etapa L’etapa següent comença el mes d’octubre de 1996, quan l’Aliança de les Forces democràtiques per l’Alliberament del Congo (AFDL) envaeix la zona de Kivu. S’avança de forma sorprenent i sense massa obstacles fins a Kinshasa. El pretext d’aquest guerra fou la marginalització dels Banyamulenge, que eren tutsi d’origen rwandès immigrats a Zaire des de feia uns dos segles, i també d’altres grups rwandoparlants de Masisi i Rutshuru. La marginalització s’entenia en la gestió dels afers del país, d’una manera especial refusant-los la nacionalitat. Però la raó més convincent era que el nou govern rwandès del FPR, amb el suport d’Uganda i la connivència de Burundi, volia desmantellar els camps de refugiats rwandesos i burundesos concentrats dins el Kivu, per acabar amb els atacs que estaven fent contra Rwanda les ex-FAR (Forces Armades Rwandeses de Juvenal Habyarimana) i les milícies “interahamwe” (els que maten junts), així com els realitzats per les Forces del Consell Nacional de Defensa de la Democràcia (CNDD) contra Burundi. Uganda volia, pel seu costat, destruir la reraguarda de l’Exèrcit de Resistència del Senyor que li llençava igualment atacs a partir de sòl zairès. Parlar dels Banyamulenge com a pretext era un intent de fer creure que es tractava d’un conflicte entre zairesos. El recentment assassinat Laurent-Désiré Kabila, primer portaveu de l’AFDL i després cap de la rebel·lió, no podia dir altra cosa, perquè trobava en aquesta guerra un justificant per avançar cap a Kinshasa i infligir un càstig al seu enemic històric, el mariscal Mobutu. Aquesta guerra feu milers de morts i de desapareguts, tant entre els refugiats burundesos i rwandesos com entre la població zairesa. Cinquena etapa

Al final del mes d’agost de 1998, el president de la nova República Democràtica del Congo-RDC (el Zaire tornat a batejar amb el nom de Congo) acomiadà cap a casa seva els soldats rwandesos. Alguns hi veren un signe d’ingratitud cap els que l’havien duit a la presidència de la RDC. Mentre, Kabila estava entre dos focs, els que l’havien aupat i la població de Kinshasa que denunciava cada vegada amb més força la presència dels estrangers dins el seu govern. Per altra banda, els aliats d’ahir de Kabila no li havien perdonat que s’hagués autoproclamat president, quan durant la seva marxa triomfal cap a Kinshasa era simplement el portaveu del moviment. Això fa entendre l’intent que feren d’assassinar-lo. Els soldats rwandesos partiren de fet, però per retornar més tard, quan s’aliaren aquesta vegada amb una branca rebel de les Forces Armades Congoleses en base a Goma i Bukavu. L’Agrupament Congolès per la Democràcia (RCD), compost sobre tot per antics membres d’origen tutsi del govern de Kabila, antics mobutistes i per un cert nombre d’intel·lectuals, esdevingué ràpidament el líder polític d’aquesta coalició. Altres països hi prengueren aviat part activa: Angola, Zimbabwe, Namíbia i el Txad del costat de Kabila, i Burundi del costat de Rwanda i Uganda.

ELS PRINCIPALS ASPECTES DE LA CRISI Crisi institucional

La crisi política de la regió dels Grans Llacs es sobre tot una crisi institucional, una crisi de legitimitat del poder. La qüestió és qui governa a qui? Amb virtut de quina llei o de quin contracte social es governa? Aquesta crisi comença ja a la vigília de la Independència tant en el Congo com a Rwanda i a Burundi. En aquests dos darrers països Bèlgica havia

fet tot el possible durant l’època colonial per reforçar el poder de la minoria del clan hima. Però la mentalitat feudal a Burundi continuarà bloquejant durant molt de temps l’emancipació del poble, mentre a Rwanda, que fou més precoç, la consciència dels exclosos durà a la revolució social de 1959. De totes maneres la legitimitat del poder tampoc es resolgué a Rwanda, atès que de cada vegada més, abans de la crisi de 1994, el poder estava segrestat per l’”akazu”, o família del President Habyarimana. Crisi dels drets de la persona humana

Els règims polítics poden ser més o menys adequats, però esdevenen insuportables a partir del moment en què no respecten els drets elementals dels pobles que diuen governar. Dins la regió dels Grans Llacs la violació dels Drets Humans és gairebé quotidiana i s’ha convertit en una manera institucional d’exercir el poder. A Rwanda i a Burundi les manifestacions ètniques del conflicte, exacerbades d’una manera especial després dels anys de la Independència, han acabat per crear una por recíproca de genocidi o exterminació de l’altre pel sol fet de no tenir el mateix origen ètnic. A Burundi, els quatre darrers decennis han estat marcats per matances dins les files de les persones d’origen hutu, i sobre tot de forma selectiva entre els intel·lectuals, polítics i religiosos. A Rwanda les matances foren a més petita escala. Però l’any 1993 la màquina s’accelerà. A Rwanda els d’origen tutsi acusen el genocidi d’abril de 1994, mentre els hutu acusen el FPR d’un genocidi similar a l’interior de Rwanda i a l’est de l’ex-Zaire l’octubre 1996. A Burundi, els d’origen tutsi parlen d’un genocidi on molts foren assassinats els mes l’octubre de 1993, mentre els d’origen hutu parlen d’un extermini planificat des del poder durant els quatre darrers decennis. El que és més estrany és que aquesta malaurada constatació feta tant per uns com pels altres, que els duu a una permanent por mútua, no els dugui a un pacte seriós de cohabitació pacífica. Sembla que en tot aquest drama algú hi te important interessos i guanys. Cultura de la impunitat

Uns dels més greus problemes de la regió dels Grans Llacs és la impunitat de la qual han gaudit durant anys els dictadors, els genocides, els que han comès crims contra la humanitat, els que han fet de la violència i l’exclusió la principal arma per mantenir-se en el poder i garantir els privilegis. Impunes quedaren els assassins del príncep Louis Rwagasore i de Pierre Ngendandumwe; impune quedà Arthemon Simbananiye, planificador d’un genocidi a gran escala; impunes quedaren els planificadors i executors del gran genocidi de 1972 i impunes han quedat els que assassinaren Melchior Ndadaye i els més propers col·laboradors. La violència institucionalitzada, la impunitat com a garantia que tot és possible: assassinar, robar, cremar, destruir... És ben evident que sense justícia no hi haurà mai pau. Quan la impunitat es converteix en un art, una cultura, el poble que la pateix està totalment indefens i perilla la seva supervivència com a poble.

TIPUS DE CONFLICTE És un conflicte polític

El conflicte burundès és una autèntica lluita de les élites pel poder, de la qual seria greu no tenir en compte les evidents manifestacions de caràcter ètnic,

perquè prové d'un refús total de la democràcia per part de tots aquells que intenten mantenir a tot preu privilegis anteriors, massa avesats a practicar la política d'exclusió, d'apartheid i d'extermini;

perquè l'actual guerra civil no és més que una manifestació de les causes reals del conflicte, que són:

o una mala gestió dels poders - polític, econòmic, militar i judicial - que han

exercit els diferents règims dictatorials;

o un permanent encobriment d'interessos de determinades persones que es resisteixen a sotmetre's als veredictes populars, a les urnes;

o una lluita permanent per escapar a la justícia, mantenint-se impunes, per

part d'aquells que han comès greus violacions dels drets humans i crims contra la humanitat;

perquè hi ha interessos ocults de les potències occidentals a la regió;

perquè oposa dos grups polítics que apunten a dos sistemes polítics diferents, el primer estant format per l’oligarquia político-militar que ha accedit al poder i s’hi mantén encara a través de cops d’estat, discriminació i genocidi, mentre el segon està format per demòcrates que militen per arribar al poder per mitjà de les urnes, havent guanyat les dues eleccions democràtiques que hi ha hagut a Burundi, el maig de 1965 i el mes de juny de 1993..

És un conflicte regional

El conflicte burundès no és un conflicte local, sinó l'explosió d'un conflicte regional totalment previsible i durant temps anunciat i denunciat. És tota la regió dels Grans Llacs Africans que el pateix.

La lluita a l’Àfrica dels Grans Llacs entre l’anglofonia - composta sobre tot per Uganda i Tanzània- i la francofonia - composta per l’ex-Zaire, Rwanda i Burundi- capgirà a partir del 94 la recomposició de forces a favor dels interessos dels EE.UU., resultant França clarament la gran perdedora. A Kigali, amb la presència dels nous amos liderats pel seu home fort, Paul Kagame, començà a parlar-s’hi amb força l’anglès. França, amb l’”Operació Turquesa” intentà salvar a la desesperada els seus protegits - els perdedors, bàsicament hutu- que es refugiaren a l’est de l’ex-Zaire. Entre ells hi havia centenars de milers de persones innocents que fugien de la mort mesclades amb el genocida exèrcit perdedor i les milícies “interahamwe”, veritables esquadrons de la mort, en la preparació dels quals França no en tenia les mans netes. Mentre, a Burundi el 25 de juliol del 96 el “hima” Buyoya reprengué el poder per la força de les armes. Poc a poc s’estava configurant a la regió dels Grans Llacs el tant temut “imperi tutsi” o “TUTSILÀNDIA”, justificat pels líders d’aquest projecte polític com a l’única forma de salvar la minoritària categoria social tutsi del perill d’una possible exterminació. Primer fou a Uganda, després a Rwanda el 94 i a Burundi el 96 que s’instal·laren per la força de les armes dictadures dirigides per membres d’aquest clan. El conflicte de l’ex-Zaire, iniciat la tardor del 96, donà el 97 el poder a Laurent Desiré Kabila, amb el suport dels “Banyamulenge”, dels exèrcits de Rwanda i de Burundi i de l’exèrcit ugandès. La instal·lació en el poder a Kinshasa de nombrosos membres del grup social tutsi reforçà enormement l’esperança de Museveni i de Kagame en la consolidació definitiva del dit imperi "tutsi-hima" dins gairebé tota la regió. Però els congolesos, pels trets físics i per concepció cultural, es senten en general més prop de la comunitat hutu de la regió i molts d’ells han acumulat un fort sentiment anti-tutsi. Per això no perdonaren a Kabila la invasió de Kinshasa per nombrosos tutsi i l’obligaren a fer-los partir de la capital. Això desbaratà els plans dels defensors de l’imperi tutsi dins la regió. La resposta fou fulminant a partir del 2 d’agost de 1998. Els rebels tutsi emprengueren de forma ràpida el camí de la conquesta de la República Democràtica del Congo amb la finalitat d’enderrocar Kabila per haver-los traït. En pocs dies semblava que estaven a les portes de Kinshasa. Aquesta situació creà novament un clima d’alta tensió que sobrepassà les fronteres de l’ex-Zaire i que reforçà la regionalització del conflicte. Del costat dels rebels tutsi s’alinearen els defensors de la construcció del dit imperi: els poders reals d’Uganda, Rwanda i Burundi. Del costat de Kabila es posaren, tement les ànsies expansionistes dels rebels, Angola i Zimbabwe, dotats dels exèrcits més potents de la regió, i també Namíbia. Com a mediador per a la resolució pacífica i negociada del conflicte emergí la figura de Nelson Mandela, que és conscient de l’enorme perill que comporta la regionalització del conflicte. Queda per aclarir -provablement mai es sabrà- el paper que juguen novament en tot això els EE.UU. per un costat i França per l’altre. Una de les finalitats dels orquestradors de la cerimònia de la confusió és que ningú des de fora arribi a comprendre el que passa ni sigui capaç de proposar-hi solucions adequades. En definitiva, qui és qui sustenta aquestes guerres i té interès en permanentitzar aquest conflicte? La classe política que lluita pel control del poder i les potències que amb les seves aliances pretenen salvaguardar el millor possible dins la regió els seus interessos. La gran majoria de la població, en canvi, pateix el conflicte, no hi té interessos creats ni gaudeix de privilegis. No té res a defensar, si no és la pròpia vida, la dels seus i el seu trosset de terra per a la seva subsistència, si és que encara no li

han pres. Aquesta població està formada per les diferents categories socials burundeses, cap de les quals té dret a diabolitzar l’altra. Són més bé un grapat de persones, majoritàriament d’origen tutsi per raons històriques, les que, per interessos creats i amb el suport de potències estrangeres, lluiten aferrissadament pel poder com a forma de mantenir-se en els privilegis i en la impunitat. El gran perdedor d’aquests combats sempre és la població indefensa que és assassinada, que ha de viure el drama i la inseguretat de l’exili o que s’ha de veure exposada permanentment a robatoris i a violacions i abusos dels drets humans fonamentals. Un pacte regional d’aturada de les hostilitats, de respecte a les fronteres, de cohabitació pacífica entre les diferents grups ètnics i de posada en marxa de veritables processos de transició democràtica a cada un dels països afectats seria la millor manera d’obrir una porta a l’esperança. La responsabilitat de les institucions internacionals i de les grans potències és enorme. Basta de mirar Àfrica des del Nord com a font de matèries primeres a explotar a qualsevol preu. A Àfrica l’habiten persones humanes amb els mateixos drets que nosaltres. Els africans també tenen dret a la vida i a la pau. Les armes hi sobren i s’imposa un estricte embargament de qualsevol tipus de material bèl·lic, malgrat això sigui contrari als interessos econòmics de certs països, perquè el tràfic d’armes dins la regió mai hi construirà un espai de pau ni un camí de reconciliació. Caldria fer una crida a una àmplia aliança de les forces democràtiques mundials perquè s’interposin a tota aliança criminal que reforci els genocidis. És correcta una interpretació ètnica del conflicte? Es tracta d’un debat que no és una broma. Creim d’entrada que seguir avui parlant del conflicte burundès com si es tractàs d’una simple brega entre hutus i tutsis és un greu error. Només es pot defensar aquesta teoria per desconeixement o per algun interès inconfessable, com be deia no fa gaire a una conferència a Palma de Mallorca el dominic burundès, Dr. Emmanuel Ntakarutimana. Els principals líders d’un costat i de l’altre han demostrat sobradament que és una lluita aferrissada pel poder i que el que està en joc són, com deiem abans, dos projectes de societat. D’un costat es situen els aferrats a l’antic règim, al de l’exclusió i de l’apartheid, perquè saben molt bé que si guanya l’altre projecte de societat hauran de retre comptes davant un Tribunal internacional que els jutjarà per haver planificat, executat i/o encobert crims contra la humanitat. A més, no estan disposats a perdre els privilegis que han acumulat durant decennis de dictadura i d’explotació. El pretext que empren és que si cedeixen el poder, com que és un nucli minoritari, seran exterminats, com ho foren, diuen ells, els seus germans de Rwanda l’any 1994. De l’altre costat, defensant el projecte d’un Burundi sense discriminació de cap tipus, on regni la justícia, l’equitat i la igualtat, hi ha les Forces de Canvi Democràtic i tots els que lluiten de forma pacífica o amb les armes per girar la pàgina de quasi 40 anys de crims, humiliacions i exclusió, i construir el que ells diuen Burundi Nou, en kirundi “Burundi Bushasha”. D’aquesta part hi ha la gran majoria de la població, farta de patiments, de guerra, d’inseguretat, de robatoris i destrucció. Volen viure en pau, que ells anomenen “AMAHORO”. I d’un costat i de l’altre hi ha hutus i tutsi. Els hutus que estan en el primer grup són considerats pels líders hutus del segon grup com a traïdors. El tutsis que estan del costat

de les Forces de Canvi Democràtic són considerats també com a enemics dels altres tutsis que lideren el primer grup. A ambdós costats hi ha, com sempre, els extremistes que no escatimen cap mitjà per fer impossible un acord de cohabitació pacífica entre tots els components del poble burundès. Fan forta pressió sobre el primer grup perquè no cedeixi ni una passa les milícies anomenades “Sans échec” o “Sans défaite” (“sense fracàs”). Són sobre tot els fills dels que són responsables de crims comesos amb total impunitat. Són molt perillosos i han estat integrats per Buyoya dins l’exèrcit. Segueixen cometent crims baix la capa d’una suposada legalitat que està emparada pel fet de formar part de les forces de seguretat. Les forces de seguretat burundeses són un exèrcit que no té la finalitat de defensar les fronteres sinó d’actuar contra els suposats enemics de l’interior, els que no accepten que se’ls segueixi explotant impunement. Com es pot dir que és un conflicte ètnic, quan el cap del partit dit pro-tutsi que dóna el màxim suport al dictador és d’origen hutu, o si el moment del cop d’estat d’octubre de 1993 el qui fou presentat com a President fou una persona d’origen hutu o si el mateix Buyoya nomenà d’immediat Primer Ministre el hutu Pasqual-Firmin Ndimira? Com es pot seguir dient que el problema és fonamentalment ètnic si el portaveu del principal moviment armat de lluita contra la dictadura, el FDD, és d’origen tutsi, o quan personalitats d’origen tutsi són reconeguts líders de moviments armats oposats a la dictadura? I què hem direm d’un dels principals símbols del Burundi Nou, la vídua del President Ndadaye, Laurence Ndadaye, que és filla de pare hutu i de mare tutsi, d’un clan principesc? No fa gaire que els bisbes de Burundi han informat que entre un 25 ò un 30% de la població burundesa és fruit de matrimonis mixtes, encara que aquestes dades siguin difícils de comprovar a partir del fet que des dels temps de la colonització no s’ha fet cap cens a Burundi. És que no es sap que tutsis rwandesos i ugandesos lluitaren encarnissadament uns contra els altres a Kisangani (República Democràtica del Congo) pel control dels materials precisosos de la zona? I què en direm de la lluita contra el dictador Buyoya duita a terme per 8 partis polítics considerats pro-tutsi o per part del partit de l’anterior dictador, també hima, Jean B. Bagaza, líder del partit PARENA? Davant tants de fets, és que algú s’atrevirà encara a afirmar que la clau d’interpretació del conflicte és la lluita salvatge entre hutus i tutsis? Tampoc l’altura atribuïda com a específica als tutsis ni la forma del nas ajuden a interpretar el conflicte. Basta recordar la baixa estatura, la cara rodona i el nas aixafat del primer dictador, el tutsi hima Michel Micombero o l’enorme altura d’Adrien Sibomana i de Firmin Ndimira, dos Primers Ministres hutus del dictador tutsi Pierre Buyoya o el nas no massa estilitzat del propi Buyoya. Caldria també revisar el tema de la bellesa atribuïda a les atlotes d’origen tutsi. Ens agradaria recordar que, durant les diferents dictadures burundeses, dirigides per membres d’origen tutsi, a Rwanda el poder estava en mans de persones d’origen hutu i, curiosament, a Burundi les atlotes hutus rwandeses tenien fama de ser molt belles. Eren d’origen bantu com les hutus burundeses. Per què molts de tutsis burundesos es casaven amb atlotes hutus rwandeses i parlaven tant de la seva bellesa? No serà perquè les rwandeses, filles dels poderosos de Rwanda, encara que hutus, anaven ben vestides, més netes i tenien més accés a la formació?

De totes maneres la interpretació del conflicte és complexa

Els demòcrates estan convençuts que el conflicte que viuen no és essencialment ètnic, sinó que és un conflicte polític, de repartició de poder, que es manifesta ètnicament, perquè és una forma molt subtil de deformar la veritat. Tothom està d’acord que durant 30 anys a Burundi hi ha hagut un domini de membres d’un grup minoritari tutsi, més ben dit d'un clan d'aquesta categoria social, els "hima", que provenien del Sud del país, de Bururi. En canvi, a Rwanda, el poder estigué des del 1959 fins a la primavera de 1994 en mans de persones d’origen hutu, amb un domini de l'entorn del president Habyarimana, que provenia de la regió del Nord, Ruhengeri, amb el suport sobre tot de França. I tant a un lloc com a l'altre hi ha hagut conflicte sagnant i la lluita pel poder s'ha vestit d'ètnia. I a ambdós països han mort, sobre tot, persones d'ambdues ètnies sense saber massa bé per què, i morien en molts de casos els moderats, els que volien que el poder fos compartit i tothom tingués dret a viure en el seu país sense cap mena de discriminació. La interpretació del conflicte és, per tot això, complexa i de difícil comprensió. És ben veritat que els més fanàtics entre els líders del projecte de país que pretén mantenir el “statu quo” es fien més dels tutsi i recluten per a la seva causa persones d’origen tutsi, fent-les creure que seran exterminades si no acaben amb el perill hutu. També és veritat que hi ha líders hutu que parlen dels tutsi de forma global com d’enemics. Fins i tot fan el mateix els que, essent fills de pare hutu i de mare tutsi, pel fet que la seva cultura diu que els de pare hutu són hutus perquè és el pare que dóna raça. Malgrat tot, a Burundi hi ha hagut moltes persones que s’han jugat la vida i que fins i tot han mort per defensar o amagar persones d’origen ètnic diferent. Als blancs ens agrada veure les coses com a blanques o negres i els grups socials com a bons i dolents. Quan hem aplicat aquest esquema al conflicte dels Grans Llacs, en lloc de contribuir a resoldre el conflicte i a millor interpretar-lo, el que s’ha fet en molts de casos –no en queden exclosos alguns missioners i cooperants- és provocar més bé un enverinament. A finals del segle XIX i principis del segle XX estaven de moda les teories de les diferents races que anaven des de les més primitives a les més evolucionades i lògicament al cap de dalt hi havia la raça blanca. No s’havia estudiat suficientment el tema de genoma humà, l’estudi del qual acaba de demostrar que totes les persones són iguals genèticament en un 99,99%. No sabem com han rebut la nova que ha destronat al superb ésser humà els que defensaven aferrissadament les diferències ètniques com a clau d’interpretació del conflicte dels Grans Llacs.

IDENTIFICACIÓ DE “VSF” I “CEPAC” INTRODUCCIÓ

Treballar en cooperació no és només lluitar contra la pobresa, ajudar a sobreviure a aquests sers humans que sovint veiem com a figures fantasmagòriques – a mitjan camí entre la realitat i la ficció- als informatius de la televisió.

Ser capaços de sensibilitzar-se amb la tragèdia d’una bona part de la humanitat és molt important, ser capaços d’organitzar-se i d’actuar, encara ho és més, però per no quedar-se en el tractament simptomàtic, per anar directament a la rel del mal, cal fer un procés de reflexió bastant més profund. Des de VSF i el CEPAC entenem la cooperació com a la participació en el procés de construcció d’una nova forma de relació entre els col·lectius humans i els pobles, basada en la solidaritat, la justícia i el respecte a la identitat cultural. En definitiva en respectar i fer respectar els drets de la persona humana i dels pobles en tots els seus àmbits. L’aplicació d’aquesta concepció de la solidaritat en el marc d’un país suposa acceptar un compromís amb aquest poble a mig i llarg termini, engegar processos complicats, amb avanços i retrocessos, en ocasions contraposats amb els valors dominants de la nostra cultura que reclamen resultats immediats i fàcilment quantificables. Construir edificis és relativament senzill, però el que resulta més complicat és precisament transformar la manera de pensar i de fer de la gent, del Nord i del Sud. Aquesta tasca educativa requereix uns marcs de reflexió constants i col·lectius; intercanvis permanents entre cultures diferents, entre pobles desconeguts entre sí; un treball de construcció de teixit social independent i de sutura de les ferides obertes que dificulten la cohesió social del nostre món, també en les relacions entre pobles fins ara llunyans. Però és precisament aquesta tasca la que omple de contingut els edificis que construïm, els ponts que reparam, els contenidors d’ajuda d’urgència que enviam o les campanyes per recollir recursos que organitzam.

IDENTIFICACIÓ DE “VSF”

Nom: Veïns Sense Fronteres (VSF)

Adreça: carrer Bisbe Cabanelles, 11, baixos –07005- Palma de Mallorca (Illes Balears)

NIF: G-07705528

Telèfon: 00 34 971.24.27.16 Fax: 971.24.21.09 Email: [email protected]

Forma jurídica: ONGD sense ànim de lucre

Data de constitució: 17 de gener de 1995

Objectius de l’entitat: cooperar al desenvolupament autosostenible i integral;educar com a eix estratègic, entenent l’educació com a procés l’aprenentatge col.lectiu i des de la seva concepció integral i globalitzadora; enfortir la societat civil local a través de processos de complementarietat amb respecte i potenciació de les especificitats; educar per la pau i el respecte dels drets humans.

Sector social atès: la població més vulnerable com són els refugiats, els desplaçats

de guerra, els reagrupats per la força en camps de concentració, les dones, els presos i els infants no acompanyats.

mailto:[email protected]

Principal problemàtica amb la qual treballa: Les conseqüències de la guerra, de

l’empobriment dels pobles, la manca d’educació i de condicions de vida i de subsistència dignes, així com la vulneració dels drets humans.

IDENTIFICACIÓ DE “CEPAC”

Nom: COL·LECTIU D’EDUCACIÓ EN DRETS HUMANS I PREVENCIÓ ACTIVA DE CONFLICTES, en sigles CEPAC

Adreça: C/ Montenegro, 8, 1er –07002- Palma de Mallorca

NIF: G-07926660

Telèfon: 971 872767 Fax: 971 242109 Email: [email protected]

Forma jurídica: Entitat de caràcter social sense ànim de lucre

Data de constitució: 4 de gener de 1999

Objectius de l’entitat: Treballar al camp de l’educació en Drets Humans i en la

prevenció activa dels conflictes, sensibilitzant sobre aquest tema, denunciant les violacions dels drets humans, exigint a les institucions locals i internacionals que adoptin les mesures oportunes i donant suport als grups que treballen i lluiten pels drets humans. Un dels eixos fonamentals de la seva actuació és la formació de monitors i d’una opinió pública favorable i sensible per aquesta causa.

Sector social atès: Es treballa amb els conjunt dels sectors socials, a nivell local i internacional.

Principal problemàtica amb la qual treballa: La defensa dels Drets Humans

mailto:[email protected]

PRESOSFotocopiadora (PSSF)

Ajuda urgència

Medicaments

ARTESANSComunicació No Violenta

Microcrèdits

Equipament informàtic

URBANA

CAMPS CONCENTRACIÓSabó i xapetes

Roba de vestir

Fabricació totxanes

DONES DESPLAÇADESCria animals

Agricultura-Medicaments

Ajuda urgència

GATUMBA-DONESMedicamensts

Ajuda urgència

RURAL

BUJUMBURAEducació DDHH

AGRICULTORSMolí fariner-Camioneta

Cria ànecs

Ajuda urgència

MIVO-NGOZIEducació DDHH

GITEGAEscolarització orfes

Reconstrucció cases

Ajuda urgència

NYABIHANGACentre salut-Fusteria

Reparació ponts-Medicaments

Ajuda urgència-Construcció aules

KIRIMIROEducació DDHH

INTERVENCIONS

DE "VSF" I "CEPAC"

A BURUNDI

POBLACIÓ EN GENERALDespatxos-Sala tallers

Biblioteca-Casa acollida

Magatzem

CENTRE VÍVIC

POBLACIÓ INFANTILCentre Infants-Agricultura

Cria animals-Ajuda urgència

Suport pedagògic-Apadrinaments

DONES MWOCACHISuport a l'ONG

Formació

Microprojectes

INFANTS RODAMÓN

KIGOMA-CIUTATEducació DDHH

INFRASTRUCTURESReconstrucció 9 ponts

Teulades 5 aules Nyakitonto

Ajuda urgència

KIGOMA-REGIÓEducació DDHH

Construcció aules i sala polivalent

Material escolar-Costura

Cria animals-Multicopiadora

Piscicultura-Ajuda urgència

ED. SECUNDÀRIAPOBLACIÓ JUVENIL

Suport a 3 instituts

Microprojectes: artesania-nutricional

agricultura-cria animals

Ajuda urgència-Apadrinaments

DONES I JOVES

CAMPS REFUGIATSEducació DDHH

PROMOTORS DE PAU

Centre acollida-Suport negociacions pau

Tallers d'iniciació: anglès-batik

mecanografia-informàtica

nutricional-tall i confecció

CENTRE CÍVICPOBLACIÓ EN GENERAL

Tallers ocupacionals:restaurant-servei públic mecanografia

fabricació totxanes

EXTENSIÓ

CENTRE CÍVICPOBLACIÓ EN GENERAL

DAR ES SALAAMEducació DDHH

INTERVENCIONS

DE "VSF" I "CEPAC"

A TANZÀNIA

TREBALL EDUCATIUDrets Humans-Sensibilitació

Formació cooperació-Investigació

Publicacions-Exposicions

PARTICIPACIÓ A

COORDINADORA D'ONGParticipació a Consell Cooperació

Realització accions conjuntes

MALLORCA

FEDERACIÓ AA.VV.Conveni col·laboració projectes

Formació a la cooperació

AJUNTAMENT LLEIDAFinançament projectes: Infants

a Kigoma, sala polivalent,

vehicle i grup electrògen

LLEIDA

MALLORCA

LLEIDA

INFORMACIÓPàgina WEB Burundi Bureau

Notícies diàries-Dossiers periòdics

Activitats educatives

DENÚNCIA-PRESSIÓParlament Europeu

Consell Seguretat ONU

Organització Unitat Africana

ENCORATJAR DEMÒCRATESContactes en parts implicades conflicte

Apropar els demòcrates-Suport negociacions

Propostes de pacificació

XARXA INTERNACIONA

PRO BURUNDI (RIB)

PROJECTE EUROPEU-SÓCRATESUn immigrant, un cooperant

Educació en DDHH-Educació Adults

Formació per a la cooperació immigrants

ITÀLIA-BÈLGICA-FRANÇA

ALTRES INDRETS

EUROPA

CENTRE FORMACIÓDinamització sociocultural

Suport a les ONG

Educació per la Pau

ESCOLA DE MONTECRISTOConstrucció latrines i cuina

Dotació mobiliari i llibres

AJUDA EMERGÈNCIAHuracà Mitch

GUATEMALACHIMALTENANGO

AMÈRICA

INTERVENCIONS DE "VSF" I "CEPAC"

A ALTRES INDRETS

UBICACIÓ DE LES INTERVENCIONS DE "VSF" I "CEPAC" EN ELS GRANS LLACS AFRICANS

ORGANITZACIONS I COL·LECTIUS AMB ELS QUALS TREBALLAM EN ELS GRANS LLACS AFRICANS Convençuts que és fonamental superar la competitivitat sobre la base del respecte a la especificitat de cada un i de la complementarietat entre tots per construir una cultura de la solidaritat, al llarg d’aquests anys hem treballat i treballam amb un ampli ventall d’organitzacions i col·lectius de les Illes Balears, però també a nivell estatal i internacional. Amb algunes d’aquests organitzacions (les assenyalades amb un *) VSF ha signat un conveni de col·laboració

ÀREA DE TREBALL ORGANITZACIONS ÀMBITS GEOGRÀFICS

Xarxa Internacional per la

Pau a Burundi

18 organitzacions (ABDP, ADPP, APAB,

APEM, ARIB, BDV, Burundi Bureau (*),

CREICAR, FID, HOZA, IZERE, NWB,

REFRETA, SODIBU (*), SOS Burundi, SOS

Democràcia Burundi), a més de CEPAC I

VSF.

A Europa: Bèlgica, França, Alemanya,

Suïssa, Itàlia, Dinamarca, Espanya (Illes

Balears)

A Amèrica: Canadà

A Àfrica: Kenya, Tanzània

Drets Humans

Amnistia Internacional (*) Secretariat Internacional-Londres, Tanzà-

nia, Illes Balears

Desenvolupament i ajuda

d’emergència

Enginyeria Sense Fronteres (*), Federació

AA.VV. de Lleida (*), VEMUND (*), MPDL,

Apotecaris Solidaris

Estat Espanyol, Lleida, Illes Balears

Socis Locals NWB (*), MWOCACHI (*), CARITAS

KIGOMA (*), CEKOC, CEPROTA (*), ABDP

(*), AFKCA (*), AGELMI (*), AMICALE-

Nyabihanga (*), Qohelet Foundation

Tanzania (*), Twigarukire mu gusubiza

hamwe (*) i Geste Humanitaire (*)

Burundi i Tanzània

Altres organitzacions

(col·laboracions

ocasionals)

AHADI, DAWA, DWTY, Médicus Mundi-Itàlia,

Conferència Episcopal Italiana, TAWA,

UNICEF

Europa, Tanzània, Itàlia

PRESOSFotocopiadora (PSSF)

Ajuda urgència

Medicaments

ARTESANSComunicació No Violenta

Microcrèdits

Equipament informàtic

URBANA

CAMPS CONCENTRACIÓSabó i xapetes

Roba de vestir

Fabricació totxanes

DONES DESPLAÇADESAgricultura-Medicaments

Ajuda urgència

GATUMBA-DONESMedicamensts

Ajuda urgència

RURAL

BUJUMBURAEducació DDHH

AGRICULTURAMolí fariner-Camioneta

Cria ànecs

Ajuda urgència

MIVO-NGOZIEducació DDHH

Construcció escoles

Centre salut-Medicamensts

Ràdio-Fusteria

Fusteria

NYABIHANGAEducació DDHH

INTERVENCIONS

DE "VSF" I "CEPAC"

À BURUNDI

POBLACIÓ EN GENERAL (1)Despatxos-Sala tallers

Biblioteca-Casa acollida

Magatzem

CENTRE VÍVIC

POBLACIÓ INFANTIL (2)Centre Infants-Agricultura

Cria animals-Ajuda urgència

Suport pedagògic-Apadrinaments

DONES MWOCACHI (2)Suport a l'ONG

Formació

Microprojectes

INFANTS RODAMÓN

KIGOMA-CIUTATEducació DDHH

INFRASTRUCTURES (3)Reconstrucció 9 ponts

Teulades 5 aules Nyakitonto

Ajuda urgència

KIGOMA-REGIÓEducació DDHH

Construcció aules i sala polivalent

Material escolar-Costura

Cria animals-Multicopiadora

Piscicultura-Ajuda urgència

ED. SECUNDÀRIAPOBLACIÓ JUVENIL (4)

Suport a 3 instituts

Microprojectes: artesania-nutricional

agricultura-cria animals

Ajuda urgència-Apadrinaments

DONES I JOVES (5)

CAMPS REFUGIATSEducació DDHH

PROMOTORS DE PAU

Centre acollida-Suport negociacions pau

Tallers d'iniciació: anglès-batik

mecanografia-informàtica

nutricional-tall i confecció

CENTRE CÍVICPOBLACIÓ EN GENERAL (6)

Tallers ocupacionals:restaurant-servei públic mecanografia

fabricació totxanes

EXTENSIÓ

CENTRE CÍVICPOBLACIÓ EN GENERAL (6)

DAR ES SALAAMEducació DDHH

INTERVENCIONS

DE "VSF" I "CEPAC"

À TANZÀNIA

TREBALL EDUCATIUDrets Humans-Sensibilitació

Formació cooperació-Investigació

Publicacions-Exposicions

PARTICIPACIÓ A

COORDINADORA D'ONGParticipació a Consell Cooperació

Realització accions conjuntes

MALLORCA

FEDERACIÓ AA.VV.Conveni col·laboració projectes

Formació a la cooperació

AJUNTAMENT LLEIDAFinançament projectes: Infants

a Kigoma, sala polivalent,

vehicle i grup electrògen

LLEIDA

MALLORCA

LLEIDA

INFORMACIÓPàgina WEB Burundi Bureau

Notícies diàries-Dossiers periòdics

Activitats educatives

DENÚNCIA-PRESSIÓParlament Europeu

Consell Seguretat ONU

Organització Unitat Africana

ENCORATJAR DEMÒCRATESContactes en parts implicades conflicte

Apropar els demòcrates-Suport negociacions

Propostes de pacificació

XARXA INTERNACIONA

PRO BURUNDI (RIB)

PROJECTE EUROPEU-SÓCRATESUn immigrant, un cooperant

Educació en DDHH-Educació Adults

Formació per a la cooperació immigrants

ITÀLIA-BÈLGICA-FRANSA

ALTRES INDRETS

EUROPA

CENTRE FORMACIÓDinamització sociocultural

Suport a les ONG

Educació per la Pau

ESCOLA DE MONTECRISTOConstrucció latrines i cuina

Dotació mobiliari i llibres

AJUDA EMERGÈNCIAHuracà Mitch

GUATEMALACHIMALTENANGO

AMÈRICA

GLOSSARI

CONCEPTE SIGNIFICAT

Acord de Pau d'Arusha

Acord de Pau signat el 28-08-2000 a la ciutat tanzana d'Arusha per les parts implicades en el conflicte burundès baix la mediació de Nelson Mandela, en presència dels caps d'estat de la regió, del President del EEUU i de representacions de les institucions internacionals i africanes.

Assemblea Nacional

Equival al Parlament Nacional i a Burundi està formada actualment pels elegits a les eleccions legítimes de 1993 que encara viuen i no estan a l'exili. A partir del PARTENERIAT fou ampliada l'any 1998 amb persones seleccionades per l'entorn del dictador. Inicialment estava formada per 65 diputats del FRODEBU i 16 de l'UPRONA.

Bujumbura Capital de Burundi, situada a la vora del llac Tanganika, compta amb port i aeroport

Burundi Bushasha

Slogan de Melchior Ndadaye que vol dir "Burundi Nou" basat en la justícia social, l'equitat i l'exclusió de qualsevol tipus de discriminació.

Buyoya

Pierre Buyoya és un comandant de l'exèrcit burundès, membre del clan hima, que ha pegat dos cops d'estat (1987 i i 1996) i és l'actual President de Burundi.

CEPAC

Col·lectiu d'Educació en Drets Humans i de Prevenció Activa de Conflictes. És una ONG centrada sobre tot en el camp educatiu i els drets humans. Comparteix una sèrie de projectes amb VSF.

CNDD

Moviment armat creat pel membre del FRODEBU Léonard Nyangoma per a la defensa de la Democràcia en perill amb el nom de "Comitè Nacional de Defensa de la Democràcia".

Convenció Governamental

Acord polític a través del qual el mes de setembre de 1994 Sylvestre Ntibantunganya acceptà ser confirmat President de Burundi baix un control extremat de l'oposició a través del Primer Ministre.

Cop d'estat És la presa del poder polític per la força de les armes.

CPAC

És la "Coordinadora de Prevenció Activa de Conflictes" creada l'any 1994 amb motiu del genocidi rwandès i del perill de genocidi a Burundi. Organitzà entre altres accions la "Marxa a peu de Barcelona a Ginebra per la pau i el respecte dels drets humans a Burundi i a Rwanda.

Cyprien Ntaryamira

Membre del FRODEBU, fou elegit per l'Assemblea Nacional segon President legítim de Burundi el mes de febrer de 1994 per cobrir el buit de poder deixat per l'assassinat de Melchior Ndadaye.

Desplaçat Persona que cerca protecció a l'interior del seu propi país, desplaçant-se del seu indret habitual.

DSM Dar-es-Salaam, capital de Tanzània, a la vora de l’Oceà Índic.

FDD

El moviment armat actual més fort, anomenat "Forces de Defensa de la Democràcia", escissió del CNDD dirigida pel Coronel Jean Bosco Ndayikengurukiye, que ha iniciat negociacions directes amb el dictador.

FNL

Moviment armat anomenat "Força d'Alliberament Nacional", escissió del PALIPEHUTU, amb bastanta força als voltants de Bujumbura.

Forces de Canvi Democràtic

Prenen aquesta nomenclatura els partits i moviments armats que a Burundi treballen o lluiten pel retorn a l'estat de dret.

FRODEBU

Partit polític, guanyador de les eleccions de 1993, que s'anomena "Front per a la Defensa de la Democràcia a Burundi", presidit pel Dr. Jean Minani des de l'exili.

FROLINA Moviment armat anomenat "Front d'Alliberament Nacional" dirigit fins fa poc per Cossan Kabura des de l'exili.

G10

Grup dels 10 partits pro antic règim. Quan es va haver de decidir si Buyoya lideraria o no la transició, es convertí en G8, perquè l'UPRONA es decidí a donar suport a Buyoya i PARENA a l'antic dictador J.B. Bagaza, mentre els altres 8 donaren suport al militar Bayaganakandi. Actualment dos partits més s'han separat i és només el G6.

G7

Grup de 7 partits i moviments de les Forces de Canvi Democràtic que nasqué ran d'una reunió a la ciutat tanzana de Moshi per treballar de forma conjunta en el procés negociador d'Arusha. En formen part els grups següents: FRODEBU, FROLINA, PP, PL, PALIPEHUTU, CNDD I RPB. Actualment, per mor del suport al candidat a President de la transició, el CNDD s'ha separat donant suport a Albert Mobonerane del RPB, mentre els altres 6 donen suport a Domitien Ndayizeye del FRODEBU.

Genocidi

És l'acció a través de la qual s'intenta eliminar o fer desaparèixer de forma sistemàtica un grup social per motius de raça, religió o política. Està tipificat com a crim contra la humanitat.

HCR Organització Intergovernamental (OIG) coneguda com a "Alt Comissaritat per als Refugiats" o ACNUR, lligada a l'ONU.

Hima

Es tracta d'un clan tutsi, menyspreat durant segles per tutsis i hutus, el membres del quals, preparats per l'església catòlica i els colonitzadors, des de 1966 ocupen el poder a través de cops d'estat.

Hutu

La categoria social més nombrosa a Burundi i Rwanda (el 85% de la població hi pertany), d'origen bantú, històricament dedicada a l'agricultura i explotada amb un sistema clientelar de tipus feudal pels membres d'origen tutsi detentadors del poder.

Inamujandi

Una dona que dirigí una de les primeres revoltes populars a Burundi contra l'exclusió de les persones hutu del poder per part dels colonitzadors belgues.

Independència

Burundi deixa de ser colònia belga per ser regne independent el primer de juliol de 1962, encara que Bèlgica intentà durant molts d'anys seguir dirigint el procés a través dels que havia preparat per governar, el clan hima.

Ingoma Tambor en kirundi

Julius K. Nyerere

Líder de la independència de Tanzània, ex-President d'aquesta República i antic Facilitador en el conflicte burundès, mort el 14 de setembre de 1999.

KGM Ciutat tanzana de Kigoma, a l'est de Tanzània, a la vora del llac Tanganika i fronterera amb Burundi.

Kinyarwanda Llengua bantú parlada pels habitants de Rwanda molt pareguda al kirundi.

Kirundi Llengua bantú parlada pels habitants de Burundi sense distinció de categories socials.

Magnicidi Assassinat d'un cap d'estat.

Melchior Ndadaye

Fou el primer President elegit democràticament a Burundi el mes de juliol de 1993, membre fundador del FRODEBU i d'origen hutu, assassinat 100 dies després de la investidura, el 21-10-1993.

Moviments armats

Grups guerrillers que lluita a Burundi contra la dictadura i el seu exèrcit perquè Burundi retorni a l'estat de dret. Els enemics, no reconeixent-los com a lluitadors per la llibertat, els anomenen "assaltants" o bandits.

Mwalimu És una paraula en swahili que significa "mestre, professor" i que és atribuïda de manera especial a Julius K. Nyerere

Nelson Mandela Ex-President de Sudàfrica, Premi Nòbel de la Pau i actual Mediador en el conflicte burundès.

NWB

Són les sigles de l'ONG local tanzana "Neighbours Without Borders", soci local de VSF i del CEPAC, regida per la legislació tanzana des del 18-12-1998.

Oligarquia Es refereix a unes poques persones que, pertanyent a un mateix grup social, exerceixen el poder suprem de l'estat.

ONG Organització no Governamental.

ONU Organització de les Nacions Unides.

OUA Organització de la Unitat Africana.

PALIPEHUTU El primer grup de resistència armada creat a Burundi que prengué el nom de "Partit d'Alliberament del Poble Hutu".

PL Partit Lliberal

PP Partit del Poble

RDC

Són les sigles de l'actual "República Democràtica del Congo" nom donat a Zaire per Josep Désiré Kabila quan el 1997 s'autoproclamà President de l'antiga colònia coneguda com a Congo Belga.

Refugiat Persona que a causa de guerra o persecució política es veu obligada a cercar refugi fora del seu país.

Regió dels Grans Llacs

Es tracta de la regió composada pels països que envolten els grans Llacs africans Tanganika i Victòria sobre tot: RDC, Uganda, Tanzània, Rwanda i Burundi. A vegades per extensió s'hi inclou Kenya, Congo-Brazaville i algun altre de la zona.

Regne

Forma d'estat basada en una dinastia hereditària i no en el poder sobirà del poble. En les monarquies parlamentàries el rei regna -és Cap d'Estat- i el President o Primer Ministre governa.

República

Forma de govern representatiu, el poder del qual resideix en el poble sobirà personificat en un cap suprem anomenat President. Els Presidents de República per la força de les armes són usurpadors del poder sobirà del poble.

RIB

"Xarxa Internacional per la Pau i el Respecte dels Drets Humans a Burundi", creada a Palma de Mallorca a iniciativa de CPAC i amb seu a Bonn. VSF i CEPAC en són membres fundadors i VSF n'ha tingut la presidència i actualment la vice-presidència.

RPB Aglutinament del Poble Burundès

Sylvestre Ntibantunganya

Membre fundador del FRODEBU, succeí com a President de Burundi a Cyprien Ntaryamira, quan aquest fou assassinat a Kigali. Fou enderrocat per Buyoya el mes de juliol de 1996.

Tutsi

Casta social dedicada històricament al pastoreig de vaques, considerada pels colonitzadors com a més noble, elegant i intel·ligent, destinada a governar pel seu suposat origen "hamita" o vulgarment "blanc tenyit de negre". Suposa el 14% de la població.

Twa

És la casta social dels pàries o socialment exclosos per les altres dues castes, considerats com a "no persones", dedicats abans a la caça i avui sobre tot al treball del fang. Representen l'1% i són considerats com a pigmeus d'origen bantú.

Ubugabire

Sistema clientelar a través del qual una persona rep una vaca o un terreny d'un senyor, que li crea així unes obligacions de tipus servil.

Ukwihutura El pas de hutu a tutsi per "ennobliment".

Umwami Rei en kirundi

UPRONA

Partit polític creat per Louis Rwagasore per lluitar per la independència de Burundi i que es convertí posteriorment en partit únic, instrument de les successives dictadures.

VSF

ONG de cooperació per al desenvolupament (ONGD), creada a Palma de Mallorca el 17-01-1995 amb àmbit d' Illes Balears. Les seves intervencions es realitzen sobre tot a Burundi, Tanzània i Guatemala, a més del treball de sensibilització i denúncia i pressió internacional. Te una ONG germana anomenada "Neighbours Without Borders-NWB" a Tanzània

BIBLIOGRAFIA

ADIAFFI, J-M, "Des ethnies à lÈtat: Quel mode d'organisation?, en VV.AA.,

Dialogues euroafricains, París, Seuil, 1992

CORTÉS, J.L., Historia Contemporánea de África desde 1940 hasta nuestros días,

Madrid, Editorial Mundo Negro, 1995

DESTEXHE A, Rwanda, essai sur le génocide, Bruxelles, Editions Complexe, 1994

HUMAN RIGHTS WACHT, Le Génocide au Rwanda, París, Karthala, 1999

ILIFFE, J, Les Africains, Histoire d'un Continent, Cambridge, Aubier, 1995

Informes d'Amnistia Internacional sobre Burundi, Rwanda i RDC

NTAHOMBAYE, Ph., Des Noms et des Hommes, París, Karthala, 1983

Publicacions d'UMOYA

SAUR, L, Influences paralleles. L'Internationale Démocrate Chrétienne au Rwanda,

Bruxelles, 1998

SINDAYIGAYA, J.M, Grands Lacs: Démocratie ou Ethnocratie?, París,

L'Harmattan, 1998

SINDAYIGAYA, J.M, Mondialisation.Le nouvele sclavage de l'Afrique, París,

L'Harmattan, 2000

VV.AA., Burundi: danger d'implosion à la rwandaise, Bruxelles, Dialogue, 1995

VV.AA., El concepto del poder en Àfrica, Barcelona, Serbal/Unesco, 1983

VV.AA., Géographie du Burundi, París, Hatier, 1991

VV.AA., La crise d'octobre 1993 ou l'aboutissement tragique su réfus de la

démocratie au Burundi, Bujumbura, Sahwanya-FRODEBU, 1994

VV.AA., Le dialogue national, peut-il briser a puissance de la terreur au Burundi?,

Suècia, Institut Scandinave des Etudes Africains d'Uppsala, 1994

VV.AA., Les ONG: instruments du néoliberalisme ou alternatives populaires?,

París, L'Harmattan, 1998

Burundi: Mirant amb esperança el futur

Documents

Transcript of Burundi: Mirant amb esperança el futur