Capítol 15.4: La baixa densitat residencial i l'estil de vida suburbá

Evoludó deis locáis de cinema a Catalunya segons tipología de sala (monosala, multisala, mulitplex), 1989-2003

Figura 15.4.1

Dadas bá&iques. Locáis de cinema segons tipología de sala i butaques per 1000 habitantsMunicipis de ta provincia de Barcelona

Localüzació deis locáis de cinema segons tipología de sala(monosala, multisala, mulitplex), 2001-2003Municipis de la provincia de Barcelona

Figura 15.4.2

Butaques /1000 habitantsPantalles en sales multiplex

Geografía electoral a la provincia de Barcelona. Distribució del vot segons tipología edificatoria deis nouarribats al municipi de residencia entre 1985-2000.Eleccions municipals 1999. Resultáis per corones metropolitanes

Figura 15.4.3Figura 15.4.4

Figura 15.4.1.Evotució deis locáis de cinema a Catalunya (1989-2003)

«0 j —

so

70

Mi

i-J

I.i

Evoluctó del tipus de locáis de cinema a Catalunya (1989-2001)

i r

•j ni. _

1

i -

.«. .«» . . . . ,«* • « ,». I H S , « •„• .». •«,, »«

i • Monosales BMultisales |

EvoJuctó d'espectadors per tipus de local a Catalunya (1969-2000)

'0

so

50

JO

30

JO

10

- |

p

1

•

i l l - l -r 1

r

r

•M9 1WO m i , 1993 1994 IMS 19SÍ <M' IBSfl 1999 .WC

Q Monosales •Muttisales

Tipologies de locáis de cinema a la provincia de Barcelona (2000-03)

2000 3001

IMonosala DMullisala (2a5sales) BMultiplex

00%

0%

Pantailes de cinema segons tipología de local

| r—

J

•: t

H I I L•

..

1

!

—

• • • —»00 M0t Z002 2003

• Pantaltes en mooosaía 0 De 2 a 5 pantallas • Mufüplex (6 o + pantalJes)

Evducló deis locáis de cine la provincia de Barcelona

• Monosala DMultisala (2 a 5 sales) BMultiplex

«0

35

30

t i

10

5

D

Propordó de sales butaques segons el tipus de local

J1JJ

Qmtva

•

JJMult&dlt

1

•1JJ

MuHipiei |6 o

11

• % sales/local El % butaques/focal • % butaques/sala

Font: elaborado propia a partir de Cens de Sales de Cinema (1 de marg de 2003) Associació per a la investigació deis mitjans de comunicado

Municipis amb monosales Municipis amb multisales (de 2 a 5 pantalles) Municipis amb multiplex (6 o mes pantalles)

20 km

N

Butaques /1000 habitante

menys de 30

^ ^ de 30 a 60

^ H mes de 60

20 km

N

Pantalles en sales multiptax

de 6 a 10

de 10 a 15

mes de 15

Cinemes ais municipis de laprovincia de Barcelona segonstipología de sala, 2001-2003

Font: elaborado propia a partir de Cens de Sales deCinema (1 de marg 2003) Associació per a la investigadode mitjans de comunicado

FIGURA 15.4.2

Locáis de cinema segons tipología de sala i butaques per 1000 habitants

MunicipiAbreraArenys de MarBadalonaBarbera del VallesBarcelonaBergaCaldes de MontbuiCalellaCanet de MarCastelldefelsCerdanyota del VallesCornelia de LlobregatCubellesEl MasnouEl Prat de LlobregatEsparregueraGaváGranollersIgualadaL'Hospitalet de LlobregatManresaMataróMollet del VallesPineda de MarSabadellSant CeloniSant Cugat del VallesSant Feliu de LlobregatSant Pere de RibesSant Vicenc deis HortsSitgesTerrassaVicViladecansVilafranca del PenedésVilanova i la Geltrú

Població8624

1283520583626428

1503884146781384813694107784642853343799797326

206786181818290398155310533049

23901963981

1063584727021074

183788127006026540042231342469419893

17377532703568413124854230

Locáis1221

421111212111112242212312221223131

Pantalles89

1211

20921113

11181111

10164

27151662

151

1314272

26101053

Afora ment1445157332342322

55740703400616374

139617184549

175818

1180425

187832202200791435914445103012003881

3762578292810301172185059323564219322711705

Butaques per 1000habitants

167,6122,6

15,787,937,147,928,9

4534,730,132,256,923,939,619,123,247,260,666,633,156,141,821,856,921,129,642,873,144,547,5

9334,1109

38,672,731,4

monosala0100

110111100111100110002110020200010

multisala(de 2 a 5

pantalles)0050

572000204000000343400504000024043

multiplex (6o mes

pantalles)887

11141

00000

11140000

10160

22121260909

14070

246

1000

Total 3415451 100 494 131626 31 106 357

Font: eiaboració propia a partir de Cens de Sales de Cinema (1 de marg de 2003) Assocíació per a la investigació deis mitjans de comunicació

Figura 15.4.3.Eleccion$ municipals 1999 (nouarribats al municipi entre 1985-2000; mostra: 874 vots)

Distribució del vot segons tipología edificatoria i partit poiític a le provincia de Barcelona (valors absoluts)

PSC-PSOEPPCiUICERCVerdsPlEUiAAltresBlancAbstencióNS/NCTotal

BarcelonaPis

213

1341213-4

261391

Unifamiliar21000000-0025

1* CoronaPis

611318862-125

5645

217

Unifamiliar93

12310-010

101857

2a CoronaPis

6512369840469

6030

243

Unifamiliar421554121102173

3122

200

3* CoronaPis

50411--

1074

23

Unifamiliar90806---106B

38

2a i 3a coronesPis

701240109---79

6734

258

Unifamiliar5115621217

--

83

3730

235

RMBPis

14728672115817B

1714288

549

Unifamiliar531966161102183

4142

262

ProvinciaPis

15224761917817

1318

12764

526

Unifamiliar6230

1162428021

156

6852

404

Distribució del vot segons tipología edificatoria a la provincia de Barcelona Distribució del vot segons tipología edificatoria i partit polltic a la provincia de Barcelona (valors absoluta)

80

70

la CORONA

JPis

I Unifamiliar

Font: elaborado propia a partir de les dadas f creuaments de TEnquesta de la Regió Metropolitana da Barcelona 2000, Institut cTEstudls Regtonals I Metropottans de Barcelona

Figura 15.4.4.Eieccions municipals 1999 (nouanibats aimunicipi entre 1985-2000; mostra: 874 vots)

Distnbuc'fó ete/ vot segons tipología odifícatóríá i partit polttic a /a provincia de Barcelona (valors relatius)

PSC-PSOEPPCiUICERCVerdsPlEUiAAl tresBlancAbstencióNS/NCTotal

BarcelonaPis

23,13.3

14.34,41.12,21.13,3

-4,4

28,614,3100

Unifamíljar40,020.0

0,00,00,00,00,00,0

-0,00,0

40,0100

1 ' CoronaPis

28,16,08,33,72,80,9

-0,50.92,3

25,820,7100

Unifamiliar15,85,3

21.15,31,80,0

-0,01,80,0

17,531.6100

2a CoronaPis

26,74,9

14,83.73.31,60,01.62,53,7

24,712.3100

Unifamiliar21,07,5

27.06,05,50,01.00,53,51.5

15,511,0100

3* CoronaPis

21,70,0

17,44,34.3

---

4.30,0

30,417,4100

Unifamiliar23,70.0

21,10,0

15,8---

2,60,0

15.821,1100

2a i 3a coronesPis

27,14,7

15.53,93,5

---

2,73,5

26,013,2100

Unifamiliar21.7

6.426.45,17.2

---

3,41,3

15,712,8100

RMBPis

26,85,1

12,23.82,71.50,21.31,53,1

25,916.0100

Unifamiliar20,2

7.325,2

6.14.20.00,80,43.11,1

15,616,0100

ProvinciaPis

28,94.6

14,43,63,21.50,21,32.53.4

24,112,2100

Unifamiliar15,37,4

28,75,96,90.00,50,23.71.5

16,812,9100

Comparado deis resultats entre corones metropolitanes i resum per a la provincia de Barcelona (valors relatius)

2a I 33 CORONES

30

25

20

15

10

5

0 ULIL

DPiS• Unifamilisr

JPis

I Unifamiliar

Font elaborado propia a partir da les dades I creuamenís de VEnquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona 2000, Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona

Conclusions de la tesi doctoral

Conclusions de la fes/ doctoral

16. Cinc hipótesis, cinc conclusions

17. Estructura metropolitana i teixits residenciáis. Unanova etapa en el procés d'urbanització a Catalunya

18. Epíleg

16. Cinc hipótesis, cinc conclusions

Aquesta tesi doctoral comencava amb 5 preguntes, 5 qüestions de reflexió sobre l'evoluctó del territorimetropolita de Barcelona que s'han anat contrastant al llarg deis capítols precedents.

1a hipótesi: En el decurs de les dues ultimes décades s'hauria produit un canvi de model peí que fa a laproducció de territori residencial a la regió i la provincia de Barcelona. Aquest canvi de model vindriacaracteritzat peí desenvolupament intensiu - en el temps - i extensiu - en l'espai - de tipoloqies d'habitatgede baixa densitat.

Aquest creixement de l'habítatge unifamiliar hauria estat tan important que plantejaria una visió del territoricertament llunyana de les imatges de la requalificació, la reconstrucció i del planejament ordenat que s'hanproposat a tall de síntesi deis últims anys d'evolució del territori metropolita. Una imatge que s'ha contraposata la de l'urbanisme salvatge que caracteritzá els creixements urbans explosius deis anys 50, 60 i 70. Laurbanització propia deis grans conjunts habitacionals, deis polígons d'habitatge ha quedat a l'imaginari del'urbanisme local com un moment de creixement sense planificado i amb uns resultats materials moltcriticables. En canvi, els anys 80 i 90 s'han explicat des de les polítiques de reconstrucció urbana, prenent eldiscurs d'Oriol Bohigas a Reconstrucció de Barcelona, i s'han presentat sovint com una etapa de creixementcontrolat o no creixement en la qual les operacions de transformado urbana, canvi d'activitats i millora deisespais públics eren els trets definitoris.

Sense que aquesta imatge no sigui veritat, val a dir que correspon molt mes ais centres urbans que aisterritoris metropolitans. En ells, com aquesta tesi doctoral ha plantejat, els processos de transformado del'espai han donat lloc a un tipus d'urbanització dispersa que es revela molt propera a una imatge de consumindiscriminat del sol i ocupado del territori tant o mes salvatge que aquella que van protagonitzar els gransconjunts habitacionals fa quaranta anys. Un tipus d'urbanisme i urbanització tan o mes pobre que aquell peíque fa a l'espai públic i fins i tot molt mes insostenible des del punt de vista ambiental. Plantejant així el modeld'urbanització, la contínuítat en les produccions fa que es pugui parlar d'una insostenibifitat sostinguda en laque les produccions unifamiliars es mostren com una característica estable d'un model de territori orientatvers la producció de paisatges de baixa densitat.

Alguns capítols, com l"í, 2 i 3, peí que fa a les dades comarcáis, i el 5, peí que fa a les dades municipals, vanservir per contrastar aquesta primera hipótesi a partir d'algunes dades molt clares com el fet que durant elperiode 1987-1989, caracteritzat com d'explosió de la baixa densitat, a 304 deis 311 municipis de la provincial'habitatge unifamiliar va representar mes del 45% del total d'habitatges; o que en el global del període 1987-2001, al 78% deis municipis de la provincia, un total de 243, mes de la meitat del total d'habitatges nousconstruíts des del 1987 han estat cases a'iilades o adossades.

2a hipótesi: Aouest desenvolupament tan important de les tipologies d'habitatge de baixa densitat hauriadonat lloc a un territori especialitzat i morfolóoicament segregat en tant en ouant els llocs que l'habitatgeunifamiliar selecciona per localitzar-s'hi responen a un perfil molt esoecífic.

El ránquing deis 80 municipis que mes han participat en la producció provincial d'habitatges unifamiliars ques'ha mostrat al capítol 5 és en aquest sentit forca explícit. Pero, a banda d'aquests municipis que concentrenles produccions mes elevades, s'han de considerar també aquells llocs on les xifres de producció no son tanimportants pero que sí que han estat contribuint a la producció de paisatge de baixa densitat de formacontinua durant el període d'estudi. Algunes dades que es van mostrar al capítol 5 son forca explícites: Ais137 municipis entre 1.000 i 10.000 habitants - el 45% deis municipis de la provincia - , i que no concentren elsmáxims de producció unifamiliar, mes d'un 80% del pare d'habitatges construít van ser cases aíllades oadossades.

L'evolució deis pares d'habitatge mostra aixi com el model de producció d'habitatges canvia a fináis deisvuitanta per anar incorporant de manera forga estable un coixí d'habitatges unifamiliars que es manté any reraany. Si en aquell període es pot parlar de l'explosió de l'habitatge de baixa densitat, els primers anys norantasignifiquen la consolidado de les tendéncies de dispersió de l'habitatge, amb uns municipis que vanmantenint la producció i d'altres que s'incorporen de nou en aquest procés de dispersió deis hábitatsconstruíts.

3a hipótesi: A banda de l'especialització que resulta de rorientació vers la baixa densitat d'una gran majoriade pares d'habitatge existiría una subespecialització territorial en funció del tipus d'habitatge unifamiliar que esdesenvolupa - a'iilat o adossat - i de la superficie construida que predomina - habitatges de mes o de menvsde 150 m 2 - .

En aquest sentit, els resultats de l'análisi han mostrat com existeixen territoris clarament orientats vers laproducció d'habitatges aillats de gran superficie mentre que d'altres s'especialitzen molt mes en habitatgesadossats de grandária progressivament mes petita a mida que passa el temps. Els productes gráfics icartográfics deis capítols 5 i 11 son forca esclaridors i permeten contrastar aquesta hipótesi. De fet, no noméses confirma el predomini de pares edificáis molt especialitzats sino que s'han detectat diferents perfilsd'especialització i diferents itineraris d'especialització residencial en funció no només de la tipologíad'habitatge unifamiliar predominant sino també en funció de la combinado o no amb l'habitatge en bloc.

Com l'análisi ha mostrat, l'habitatge en bloc es combina sovint amb l'adossat molt mes que amb l'aíllat mentreque aquesta última tipología és sinónim d'un tipus d'habitatge de gran superficie. Els diagrames triangularsdel capítol 5 i la cartografía relativa ais 7 perfils de pare d'habitatge que s'han plantejat al capítol 11 expliquenforca be com les tendéncíes d'especialització territorial i de segregado morfológica han operat ais municípisde la provincia de Barcelona durant els últims 15 anys. El fet que gairebé el 80% deis municipis presentin unpare d'habitatges clarament especialitzat i orientat vers una de les dues tipologies d'habitatge unifamiliarconfirma abastament aquesta tercera hipótesi. Dues tipologies que, segons els casos, poden ser lesprotagonistes absolutes de la producció o be poden combinar-se amb l'habitatge en bloc sempre peroultrapassant el 30% sobre el pare d'habitatges nous.

4a hipótesi: La urbanització dispersa hauria comencat en árees especifiques deis municipis mesmetropolitans pero, amb el pas del temps. tant la saturació d'aquests espais ia colonitzats per la baixadensitat com la millor connectivitat d'espais mes llunvans oferint el tipus d'ambient i paisatae aue acompanvasempre com un important requeriment la producció residencial de baixa densitat. s'hauria produít unaexpansio de la urbanització dispersa mes enllá de les fronteres metropolitanes fins al punt de caracteritzar ¡ael model de producció residencial de municipis poc o gens metropolitans.

Tota la cartografía a escala municipal que s'ha presentat ais capítols 6 al 10, mostra clarament la confirmadod'aquesta hipótesi. Un procés d'homogeneització del paisatge residencial que te lloc en el decurs de ladécada deis noranta i que, com es va comprovar ais capítols 6 i 15, está molt en relació amb el tracat idisposició de les infrastructures viáries que han anat deixant amb cada nova variant o ampliado de la xarxabásica una munió de clapes d'urbanització dispersa.

Diferents generacions d'habitatge de baixa densitat apareixen així formant parí del mateix sistema territorialque combina baixa densitat residencial amb una alta intensitat en l'ocupació del territori: els habitatges aíllatsde gran superficie de fináis deis vuitanta a municipis del Maresme i l'Ordal; els habitatges adossats de gransuperficie, primer, i de superficie mes petita, mes tard, ais caps de comarca i ciutats importants de la regiómetropolitana com Terrassa, Castelldefels o Sant Quirze del Valles; els habitatges adossats de superficiepetita que han anat colonitzant el litoral del Maresme i Baix Llobregat-Garraf; o els habitatges aíllats i,sobretot, adossats de mes de 150m2, responsables de l'augment del pare unifamiliar a les árees que envoltenels caps de comarca menys metropolitans com Igualada, Manresa o Vic. Tots ells representen una generadod'habitatges nous que en 15 anys han modificat l'estructura deis pares d'habitatge que fins ara s'explicavenpeí ciar predomini de l'habitatge en bloc i íes edificacions en trames urbanes compactes.

104

5a hipótesi: L'especialització morfológica del territori aniria de la má d'una segregado social de l'accés almaíeix oue es tradueix a partir de les fronteres que els preus de l'habitatge suposen entre la població. Mentreque l'habitatge a'iilat seria una tipología edificatoria a l'abast de poques famílies i, per tant, molt filtradasocialment, l'habitatge en bloc i també l'habitatge adossat presentarien una situació mes flexible idiversificada. Així, es produiria un accés diferit a l'habitatge unifamiliar de tipología adossada peí que fa a ungrup de població molt important que no pot accedir a l'habitatge a'fllat pero tampoc no acaba vivint 'encompacte': a causa de l'elevat preu de l'habitatge ais centres urbans i a l'avantatge comparatiu oue suposenels preus mes barats de l'habitatge fora d'aquestes árees mes urbanitzades i centráis, aqüestes famílies derenda mitjana i mitjana-baixa acabañen litigant a mercats d'habitatge suburbans on la presencia important del'habitatge de baixa densitat faria canviar les opcions de compra iniciáis de l'habitatge en bloc a l'habitatgeadossat de menor superficie.

La confirmado d'aquesta última hipótesi permetria parlar d'un accés diferit a l'habitatge adossat de menorsuperficie, i, per tant, mes accessible, fins i tot mes que l'habitatge en bloc que s'ofereix a molts centresurbans. Aixó situaría l'explicació de la suburbanització fora de l'ámbit de les preferéncies, eleccions individuáisi discursos culturáis que moltes vegades s'han proposat com ('explicado mes plausible de l'expansió de laurbanització dispersa. Una explicado válida, si es vol, per al cas deis desplacaments de famílies afluents demes de 40 anys a l'habitat unifamiliar des deis anys vuitanta i primers noranta, pero clarament insatisfactóriaen el cas de la resta de famílies d'edat mes jove i menys recursos que també son protagonistes de lasuburbanització, sobretot durant la década deis noranta. La confirmació de la hipótesi situaría, en canvi,l'explicació d'una part important de la urbanització dispersa en el terreny de l'accessibilitat diferencial al'habitatge en funció de l'esforc económic que, en termes comparatius, pot ser major o menor segons elsmunicipis. Plantejaria, així dones, el paper deis preus de l'habitatge com a motor de la suburbanització moltmes que no pas les preferéncies i voluntáis de voler viure fora ciutat, almenys peí que fa a les poblacionsmenys afluents que abans s'han esmentat.

L'análisi que s'ha presentat al capítol 14 ha demostrat primer ['existencia de clares diferencies peí que fa a1'esforc económic necessari per litigar ais pares d'habitatge creats durant la década deis noranta segons elsmunicípis. Mentre alguns municipis s'han revelat com clarament inaccessibles hi ha un grup de municipis quehan atret població a partir deis seus preus de l'habitatge mes baixos i estables. L'análisi detallat de lesmagnituds de producció í de l'estructura deis pares d'habitatge deis municipis mes accessibles ha mostratclarament com en la majoria de casos, I'oferta assequible en quant ais preus de venda de l'habitatge nou escorresponten amb uns pares d'habitatge nou carácter i tzats peí ciar predomini de l'habitatge de menys de 150m2. Un habítatge que no només és plurifamilíar sino que també és adossat. Al mateix temps, l'habitatge aíllatgran queda certament subrepresentat. Els casos mes significatius han estat municipis de segona coronametropolitana localitzats majoritáriament al Baix Llobregat i al Valles: Castelldefels, Sant Boi de Llobregat,Viladecans, Vilanova, Cerdanyola, Granollers, Mollet del Valles, Sabadell i Terrassa.

Tot i el reduit nombre de casos significatius, es pot afirmar que en el cas d'aquests municipis, existeix unacoincidencia entre la major accessibilitat familiar a l'habitatge i un tipus de pare edificat on els habitatgesadossats de menor grandária son molt importants. La coincidencia temporal entre les produccions adossadesi Testabilització deis preus va també en la mateixa direcció.

És ciar que la confirmació absoluta d'aquesta hipótesi exigiría comptar amb una millor serie de preus del'habitatge i un nombre molt mes ampli de casos. No obstant aixó, els resultáis obtinguts i la granrepresentativitat deis casos sobre els quals s'ha treballat permeten contemplar l'existéncia d'un accés diferit al'habitatge adossat per part de famílies de renda mitjana i mitjana-baixa com una possibilitat molt clara i ambgran poder explicatiu d'alguns processos de suburbanització. Unes famílies que fan una tria de l'habitatgemolt filtrada pels avantatges comparatius de comprar habitatge a un lloc o a un altre i que acaben litigant amercats d'habitatge on la major presencia de l'habitatge adossat explica que acabin vivint en dispers quanaquest no era l'objectiu inicial.

La confirmació d'aquesta última hipótesi incideix en la urbanització dispersa com causa de segregado social ideixa fora de lloc qualsevol possible absentisme per part de la política territorial vers les causes de lasuburbanització dones aqüestes no es refereixen únicament a factors de caire cultural i vinculats a lapercepció de l'habitat sino que teñen molt a veure amb el funcionament deis mercats de compra i els llindarsd'accessibilitat de les families ais pares d'habitatge, tant nous com ja existents, deis centres urbans i festrames de dutat compacta.

17. Estructura metropolitana I tolxlts residenciáis. Una nova etapa ftn elCatalunya

d'urtoanltzacló de

Com s'ha anat plantejant amb els diferents productes gráfics i cartográfics, l'análisi de la producció residencialsegons les tipologies edíficatóries ¡Ilustren un canvi de model en relació a les caracteristiques de la produccióresidencial, al menys peí que fa a tres aspectes concrets:

• les tipologies protagonistes deis majors creixements, amb molts fragments de territori especialitzats en laproducció d'habitatges unifamiliars.

• l'escala de les produccions, amb un salt quantitatiu mol important l'any 1987, al menys comparant amb elsdos anys anteriors pels quals existeix informado sobre tipologies edificatóries, 1985 i 1986. Un momentde concentració molt forta de les produccions unifamiliars que correspon al trienni 1987-1989 i ques'observa, sobretot, a les xifres de la producció adossada.

• Els dominis de l'expansió de l'espai residencial, amb l'emergéncia de paquets de territori i corredors decreixement que es configuren com un domini ciar de l'habitatge unifamiliar.

Aquesta nova etapa del procés d'urbanització a Catalunya es caracteriza, així dones, per pautes de dispersióresidencial i per la construcció a nivells elevadíssims de tipologies edificatóries de baixa densitat. Per tant,com s'ha dit abans, lluny de les imatges de l'estancament, la transformado i la regeneració urbanes que vanacompanyar l'explicació del creixement urbá durant la década deis vuitanta i primers noranta, aquesta tesi hapalesat com el que ha succeít, en realitat, ha estat un creixement fisic del territori residencial tant o mesexplosiu que el que va caracteritzar l'evolució de les ciutats i periféries metropolitanes de la provincia deBarcelona a les décades anteriors.

Son, així dones, els habitatges adossats els polígons d'habitatge' del moment actual?

Segurament no, pero en termes de consum de territori i de generació de dinámiques d'urbanisme insosteniblees podría fer una comparado forga interessant. Segurament, el que quedaría ciar seria la constatado d'unatriple transició peí que fa al model territorial desenvolupat durant les dues ultimes décades ais entorns urbansde la provincia de Barcelona.

La primera transició es refereix al paper important desenvolupat per les 'restes comarcáis' en el creixement deles tipologies unifamiliars. Mes en concret, dones les restes comarcáis de la provincia son molt diverses,parlariem mes aviat del paper important i clau deis municipis mitjans i petits en la configuració de l'expansióde la urbanització. Sense que les dutats importants deixin de produir habitatge no només plurifamiliar sinotambé de baixa densitat - sobretot i com s'ha dit peí que fa a les tipologies d'adossat - , emergeixen un seguitde territoris de segona i tercera corona com contenidors privilegiáis per l'expansió de la baixa densitatresidencial i efs usos del sol i dinámíques residenciáis i metropolitanes que l'acompanyen. El llindar quediferencia aquests territoris és la frontera deis 10.000 habitants.

La segona transició fa referencia a un aspecte morfológic clau i es podría definir com "de l'habitatgeplurifamiliar a l'unifamiliar" o, en termes mes tipologies, "del bloc d'habitatges a la casa unifamiliar". No es volplantejar amb aixó que l'habitatge plurifamiliar, no s'hagi desenvolupat. Ans al contrari, precisament un deiselements mes interessants que han resultat de l'análisi es refereix a les especialitzacions plurifamiliars enalguns moments i llocs i també a com aquest tipus d'habitatge s'ha anat combinant amb ía produccióunifamiliar. Es vol fer referencia a l'auténtica eclosió que les tipologies unifamiliars, i sobretot, adossades, hansuposat a la regió metropolitana des de fináis deis anys vuitanta i com aquest 'boom' de les tipologiesunifamiliars ha continuat amb menor intensitat pero amb una clara constancia al llarg de tota la última década.El que es detecta en el moment actual no és, en tot cas, el final d'un cicle de producció de baixa densitat sinola saturado relativa d'uns espais especialitzats en la producció de tipologies de baixa densitat i eldesplacament d'aquestes dinámiques a d'altres indrets mes llunyans fora del que és la regió metropolitana.

105

La tercera transido fa referencia al contingut territorial que tot model d'urbanització té com a referent i espodría definir com "de la ciutat concentrada a la urbanització dispersa". Tampoc es vol plantejar, ni moltmenys, la desaparició de la ciutat concentrada o "compacta" a la regió metropolitana. Ans al contrari, sialguna cosa defineix la xarxa urbana a la regió és la presencia d'un conjunt forca vertebrat de subcentresmetropolitans d'importáncia amb característiques morfológiques i funcionáis molt mes properes a la idea decompacitat que a la de dispersió peí que fa a les condicions i atributs de la urbanització. El que es vol posarde manifest és que ha emergit un model d'urbanització que, si bé no es nou al territori cátala, si que mais'havia desenvolupat amb les condicions d'intensitat i acceleració que han caracteritzat el període d'estudi.

Aquest canvi d'escala peí que fa a la triple vessant urbana, morfológica i funcional del fet metropolita s'haillustrat en aquesta tesi a partir de l'análisi de les dades de producció d'habitatge a la provincia de Barcelona iel que es mostra és un model d'expansio de l'espai residencial ben llunya de les imatges de la compacitaturbana i, així mateix, clarament en desacord amb dos idees que han articulat tradicionalment el discurs sobrel'expansió de la ciutat densa:

• El creixement urbá té lloc per concentració i es localitza a les ciutats mes grans i centráis. És a partir deprocessos lineáis d'extensió, expansió i colmatació que s'articulen els teixits urbans i residenciáis.

• Com a conseqüéncia d'aixó, el territori urbá s'articula a partir de la clara diferencíació entre centres, elsllocs del creixement i la dinámica urbana, i periféries, els llocs al marge deis processos intensiusd'urbanització i de transformació del paisatge.

La regió de Barcelona és un territori que s'ha explicat en funció d'aquestes dues premisses i que actualmentestá experimentant un procés de transició territorial en el qual, l'evolució del territori residencial n'és una pegaimportant. El que els nous paisatges de baixa densitat posen de manifest és el nou paper de les ciutatsintermedies, municipis petits i mitjans, Així, els llocs de major dinámica urbana en termes de construcciód'habitatges des del 1987 no han estat les ciutats mes grans sino els municipis entre 10.000-50.000 habitants.En aqüestes ciutats intermedies, la producció d'habitatges (127.322 unitats) va superar ámpliament el pareconstruít ais centres urbans de major dimensió (els 59.180 habitatges deis municipis entre 50.000-100.000habitants i les 107.918 deis municipis per sobre deis 100.000).

El que els múltiples fragments de territori dispers plantegen, així dones, és un canvi peí que fa a les maneresde definir que és o no ciutat i com les ciutats mediterránies están evolucionant adoptant formes de creixementnoves si mes no peí que fa a l'escala de la seva implantació al territori. Al mateix temps, aquest procés decanvi territorial ha tingut com a conseqüéncia una especialització de l'espai residencial: les promocions decasetes aíllades i adossades no només han colonitzat l'espai deis municipis mes petits i mitjans, que hanoriental els seus pares edificáis en aquesta direcció, sino que també s'han multiplicat a les periféries de moltsmunicipis grans en funció deis requeriments que l'habitatge de baixa densitat cerca: bona accessibilitat ientorns urbans ben quafificats - en termes d'espai lliure i de proximitat a zones naturals o, al menys, menysurbanitzades - . Es tracta d'un tipus de creixement que conjumina elements molt propers a l'anomenat sprawlde la ciutat americana pero en un context ben diferent. Un escenari caracteritzat per dos factors:

• En primer lloc, aquest creixement suburbá lligat a la producció de tipologies d'habitatge de baixa densitatha tingut lloc de manera molt accelerada en un periode de quinze anys, des de mitjans deis anys vuitanta.Un creixement, per tant, que ha esdevingut en l'abséncia, o potser en parí debut a l'abséncia, dedecisions de planificado territorial a llarg termini i de tipus global.

• En segon lloc, aquesta expansió sense precedents deis hábitats de baixa densitat s'ha produít sobre unterritori que és molt menys extens i, per tant, les conseqüéncies en el mitjá i llarg termini poden serradicalrnent diferents que en el cas del tipie creixement suburbá de les ciutats nord-americanes.

18. Epfleg. El futur urbá del» palMtges sense densitat

"Podría viure... sense calendan ni rellotge. Quan em despertó, migatordida. se que el dia comenca per que puc veure les llums vermeilesdeis cotxes que s'allunyen cap a la ciutat, i se que el dia s'acaba quanveig les llums blanques deis cotxes que retornen.

I com saps si es dissabte o diumenge?

Per que en aquests dies, no n'hi ha de cotxes, sfnó homes ve$tHsd'esport comprant el pa i el diari."

Félix Bayón, Adosados (1995)

Com projectar dones una imatge de futur per a aquests nous territoris residenciáis? Com plantejar-se el futururbá de les ciutats i poblacions de la regió i la provincia de Barcelona?

Aqüestes noves árees residenciáis suposen, en el context de les ciutats mediterránies, un tipus deurbanització clarament anti-ecológica i fins i tot molt mes insostenible que el model de ciutat densa i compactacontra el qual intenten aparéixer com una alternativa. En aquest sentit, la multiplicació deis paisatges de baixadensitat suposa riscos clars en, al menys, dues direccions:

En primer lloc, aquests nous barris de cases adossades i aíllades son insostenibles des del punt de vistaambiental. Una insostenibilitat urbana que resulta deis elevats consums de territori que comporta aquest tipusd'urbanització91. Cal destacar al menys tres elements: el consum de sol directe, l'exacerbació en l'ús del'automóbil i el creixent consum de recursos naturals.

Un consum de sol que deriva, óbviament, de les característiques físiques i tipológiques d'aquesta menad'habitatge pero, sobretot, de la galería de nous usos del sol que apareixen acompanyant la baixa densitatresidencial. Caldria destacar-ne dos de principáis: d'una banda, les infrastructures viáries per a l'ús del'automóbil, com ampliacions i connexions a la xarxa básica i a les autopistes, les benzineres-botiga o les jamolt conegudes rotondes, repetides indefinidament a tants fragments del territori metropolita cátala. D'unaaltra banda, els usos del sol que caracteritzen el paisatge de la dispersió i la vida suburbana, com els centrescomerciáis, lúdics i d'oci, amb el cas particular de les sales multicinemes en dará expansíó com s'ha vist alcapítol 15.

És també una insostenibilitat que deriva de l'ús indiscriminat de l'automóbil. Per a explicar aquest fenomen, i apart de l'increment important en el pare de vehicles durant els últims anys cal considerar dos factors:

• D'una banda, s'ha de teñir en compte que els mercats de treball i de residencia s'han reestructurat aescala metropolitana, és a dir, que els llocs de residencia i de treball han deixat d'estar confináis dins deislímits administratius de cada municipi.

• D'una altra banda, no s'ha d'oblidar que els barris de baixa densitat gaudeixen d'una bona connexió iaccessibilitat a la xarxa de carreteres molt mes que no pas a ta de transport públie i els seus habitantstreballen de forma majoritária a un lloc diferent92

Com ja es va comentar al capítol d'introducció dedicat a les qüestíons prelímínars, el sol urbá a la regió metropolitana deBarcelona va créixer a un ritme molt important durant el segle XX pero, especialment, durant les dues ultimes décades: Així,al 1880, de les 323.000 hectárees que integraven el territori de la regió, 1.763 estaven urbanitzades. El sol urbá haviacrescut fins a 21.482 ha al 1972 i, vint anys mes tard, ja es comptaven 45.000 hectárees, al 1992. En altres paraules, laregió metropolitana de Barcelona va consumir mes sol a l'últim quart de segle que durant tota l'evolució anterior amb unritme mitjá de consum de 1.000 ha anuals. equivalents a 3 ha per dia.

92 En el cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, al 1990, el 35,6% de la poblado treballava en un lloc diferent al llocde residencia. Deu anys mes tard, al 2000, les persones habitant i treballant a llocs diferents representaven ja el 47,6% dela poblado metropolitana.

106

De fet, un tipus d'estructura del poblament i la urbanització articulada sobre la dispersió i la multiplicació deisentorns residenciáis fa molt difícil servir amb transport públic eficient la elevadíssima mobilitat que en resultade la necessitat d'accedir a servéis que no están a! mateix lloc de residencia. En altres paraules, en uncontext de dispersió, els itineraris de mobilitat es multipliquen i assoleixen una variabilitat tant important que faque, en moltes ocasions, l'automóbil sigui la única manera eficac i eficient de resoldre les necessitatsindividuáis de transport. Tal i com ho mostra la última Enquesta de Mobilitat per al 2001-2002, la prevalénciade l'ús del transport privat sobre el públic és molt clara en el moment que ens situem fora de les ciutats mesgrans, precisament on s'ha concentrat el pare d'habitatges unifamiliars. En el cas del Baix Llobregat, perexemple, fins a un 43% deis desplagaments totals que es produeixen a la comarca es fa en transport privatmentre que únicament el 20,2% es fa en transport públic 9̂3

En termes ambientáis, els riscos mes seriosos pero teñen relació amb l'elevat i creixent consum d'energia,aigua i altres recursos: les noves tipologies d'habitatge unifamiliar sovint s'ofereixen incloent-hi jardins ipiscines privades o comunitáries, la qual cosa contribueix a exacerbar problemes d'abaratiment i també depollució. El capítol 15 va afegir algunes evidencies en aquest sentit.

En segon lloc, a banda d'aquests problemes de tipus funcional i ambiental cal afegir-ne una serie de riscos detipus social i cultural que teñen a veure amb la mínima complexitat i la manca de diversitat urbana própiesd'aquestes noves árees residenciáis. En efecte, la forma urbana que resulta de la urbanització dispersa escaracteritza per la seva extrema simplicitat. És. en aquest sentit. clarament urbanal. Pero aquesta manca decomplexitat de la trama urbana va acompanyada d'una simplicitat peí que fa a l'estructura social d'aquestsnous barris. Les promocions de cases aillades i adossades están habitades per un tipus de poblado moltespecific: llars integrades per parelles amb un perfil comú peí que fa ais nivells d'instrucció, hábits de consumi estils de vida. Aquesta manca de diversitat social representa un canvi molt important peí que fa a uns deisatributs que históricament han caracteritzat les ciutats mediterránies compactes. No es tracta d'un assumptebanal: considerant la ciutat en termes socials, la manca de diversitat humana significa la simplificació de laciutat entesa com un complex entramat de relacions.

El resultat és una ciutat habitada per igua!s, viscuda de forma similar independentment del territori deresidencia. En altres paraules, el tipus d'experiéncta urbana que caracteritza els entorns de baixa densitat delBaix Llobregat diferirán molt poc de la que pugui tenir-se habitant en un barri de cases adossades o ailladesal Valles Oriental, al Bages o el Baix Penedés. Aquesta és la millor expressió del risc que suposen per laciutat els processos d1 urbanalització. Davant d'aquest procés gradual d'homogeneítzació deis entorns urbansno s'ha d'oblidar un fet molt ciar: les ciutats mediterránies han estat concebudes i encara son consideradescom una reserva de diversitat urbana en funció de la seva típica imatge de densitat constructiva, complexitaturbana i diversitat social.

Sens dubte, el gran repte de futur per les ciutats de la provincia de Barcelona será repensar l'escenari disperscreat durant els últims quinze anys per a intentar ¡ntroduir-hi elements de diversitat i complexitat. L'absénciade densitat no necessáriament ha de portar a la simplicitat i a la reducció deis atributs urbans. La muniód'espais urbanitzats de forma dispersa son un territori que, a hores d'ara, resta sense discurs des del punt devista del planejament, del disseny urbanístic i d'elements urbans tan básics com l'espai públic. Un tipusd'entorn urbá on no son valides les formules d'intervenció normalment utilitzades ais centres urbanscompactes i on, fins ara, les propostes urbanístiques s'han limitat a lectures temátiques d'elementsmorfológics de la ciutat del segle XIX com el carrer, la plaga o el pare.

Fer ciutat de la urbanització, conferir a la transformado física del territori els continguts socials i culturáis de laciutat serán condicions obligades per pensar un futur urbá fet de presents sense densitat.

Com aquesta tesi ha proposat, els espais de la urbanització dispersa, els territoris de la dispersió constitueixenuna seqüencia discontinua de paisatges urbanals. Son els palsatges estandaritzats i replicats ambindependencia del lloc, propis i característics de la urbanalització.

Pero potser la millor metáfora per descriure aquesta ciutat multiplicada i urbanal sigui la que la geógrafa JosepaBru plantejava el 1997 quan al seu llibre Medio ambiente, poder y espectáculo. Gestión ambiental y vidacotidiana (1997) explicava les característiques del que n'anomenava com discurs televisiu. Bru assenyala trescaracterístiques del discurs que caracteritzaria l'entorn televisiu: la multilplicitat, la permantent continuítat i lacondició espectacular. És a dir, peí que respecta a les dues primeres característiques, la possibilitat múltipleque deriva de la proliferació de cañáis i el fet que es tracti d'un discurs ininterrumput i continu:

"... Atrás quedaron los tiempos del fin de emisión, ritualizado en nuestro país por un himno y unaoración. El discurso televisivo aspira a ser como el tiempo mismo que a la vez que transcurre estásiempre presente."

Conseqüentment,que. en realitat:

malgrat la multiplicitat de cañáis, la práctica identitat de les programacions fa

"... la gran diversidad de trayectorias a priorí dibujadas por los/tas telespectadores/as son casi del todoidénticas al discurso de orden inferior de cada una de las cadenas."

De manera que, finalment, s'arriba:

"...a la continua repetición referenciadora, a la renuncia a la menor complejidad y la casi total identidadentre programas de un mismo género, de modo que sean prácticamente Intercambiables y no requierande renovados procesos de aprendizaje..."

Peí que fa a la tercera característica, el discurs televisiu es configura, efectivament, com el domini deYespectacle continu i omnipresent", de forma que el seu carácter continu:

"no deja fisuras de tiempo en las que restablecer el orden ontológico entre realidad y ficción, hecho quefundamenta su potencial disolutorio de la distinción entre realidad y ficción"

La natura i característiques del discurs televisiu així definit reflecteix moltes de les característiques de la ciutaturbanal: una multiplicitat formal que esdevé unicitat i homogeneítat peí que fa ais territoris urbans que,repetits, replicats, seriats i clonats, fan que la gran varietat d'itineraris que els terrítoriants puguín fer a priorisiguin, en realitat, quasi idéntics.

Un escenari caracteritzat, igual que el discurs televisiu, per la renuncia a la complexitat i el lliurament a lasimplicitat mes fácil; per la práctica identitat, no entre tots els territoris pero sí entre aquells que corresponen aun mateix genere: centres histories, waterfronts, llocs d'oci, barris residenciáis de cases adossades, casesaillades amb la seqüencia temática d'espais doméstics que les caracteritzen - de la piscina al garatge, de labarbacoa al jardí - , una seqüencia d'espais per al somriure.

Espais, tots ells, modelats pels quatre requeriments que acompanyen al fet urbanal, de les condicions deseguretat al consum de l'espai a temps parcial; una cadena de territoris atrapats peí seu genere, confinats enel reduít espai definit per les coordenades de la urbanalització.

La ciutat pot i ha de ser molt mes que una superficie neta, rasa i polida. Pot i ha de ser molt mes que unalámina transparent davant la qual es vegi reflectit el propi somriure i el deis que saben o poden somriure. Laciutat pot i hauria de ser el lloc on poder recuperar la varietat de gests perduts en el camí cap a laurbanalització.

" El Baix es, aíxi mateix, la comarca metropolitana amb menor mobilitat interna, amb un 27% de desplacaments deis seushabitants cap a d'attres zones. Així, per exemple, setmanalment s'enregistren 2,5 miltons de desplacaments cap alBarcelonés.

107