Carpe Diem, de Josep Mª Puigjaner

Josep Maria Puigjaner

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

COL·LECCIÓ SIGLO XXI: ÉTICA ACTUAL

PROTEUS

«CARPE DIEM»,ACOMPANYAT DELS CLÀSSICSJosep Maria Puigjaner

Direcció Editorial: Miquel Osset HernándezDisseny gràfic de la col·lecció: CanalGràficDisseny editorial: Ana VarelaFotografia de la portada: © Ana Varela

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sotales sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplarsmitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: març 2010

© Josep Maria Puigjaner© aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal:ISBN: 978-84-936999-7-0

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S. A. - Capellades

ÍNDEX

Pròleg..........................................................................................................................................9

Nosaltres no ens donem per vençuts (p. 9)


30 de juliol, 2006. Sitges. SÈNECA (p. 17)— 12 d’agost, 2006. Coborriude la Llosa. TEILHARD DE CHARDIN (p. 19)— 17 d’agost, 2006. Llívia.JOSEP PLA (p. 21)— 30 d’agost, 2006. Llívia. PLATÓ (p. 23)— 22 desetembre, 2006. Barcelona. BLAISE PASCAL (p. 25)— 5 d’octubre 2006.Barcelona. HORACI (p. 27)— 7 d’octubre, 2006. Barcelona. VIRGILI (p.29)— 11 d’octubre, 2006. Llívia. AGUSTÍ BARTRA (p. 34)— 9 de novem-bre, 2006. Barcelona. COMTE-SPONVILLE (p. 37)— 15 de novembre,2006. Barcelona. JUVENAL (p. 38)— 17 novembre, 2006. Barcelona.PLUTARC (p. 40)— 19 de novembre, 2006. Barcelona. PLINI EL JOVE (p.43)— 28 de novembre, 2006. Barcelona. CICERÓ (p. 47)— 6 de desem-bre, 2006. Barcelona. AULUS GEL·LI (p. 49)— 16 de desembre, 2006.Barcelona. XENOFONT (p. 52)— 19 de desembre, 2006. Barcelona. SAL-VADOR ESPRIU (p. 55)— 22 de desembre, 2006. Barcelona. PÍNDAR (p.58)— 18 de febrer, 2007. Sitges. TÀCIT (p. 61)— 17 de març, 2007. Sit-ges. MONTAIGNE (p. 64)— 25 de març, 2007. Barcelona. TEÒCRIT (p.66)— 3 d’abril, 2007. Barcelona. KRISHNAMURTI (p. 68)— 5 d’abril,2007. Barcelona. DIETRICH BONHOEFFER (p. 70)— 20 d’abril, 2007.Barcelona. OVIDI (p. 72)— 2 de juny, 2007. Sitges. AUSONI (p. 75)— 11de juny, 2007. Barcelona. SÒCRATES (p. 79)— 13 de juny, 2007. Barce-lona. PROTÀGORAS (p. 82)— 17 de juny, 2007. Sitges. ARISTÒTIL (p. 84)— 23 de juny, 2007. Sitges. QUINTILIÀ (p. 87)— 10 de juliol, 2007. Sit-ges. CARLES CARDÓ (p. 89)— 27 de juliol, 2007. Barcelona. MARCAURELI (p. 93)— 2 d’agost, 2007. Sitges. JOAN MARAGALL (p. 97)—7d’agost, 2007. Sitges. TERTULIÀ (p. 100)— 9 d’agost, 2007. Sitges. EDGARMORIN (p. 104)— 15 d’agost, 2007. Barcelona. HENRI FESQUET (p. 106)— 30 d’agost, 2007. Llívia. ALBI TIBUL (p. 109)— 31 d’agost, 2007. Llí-via. LEONARDO BOFF (p. 112)— 28 de setembre, 2007. Barcelona. MAR-CIAL (p. 114)— 19 d’octubre, 2007. Barcelona. ALBERT CAMUS (p. 119)— 23 d’octubre, 2007. Barcelona. MIGUEL DE UNAMUNO (p. 121)— 25d’octubre, 2007. Barcelona. ESTACI (p. 123)— 4 de novembre, 2007,Sitges. PROPERCI (p. 126)— 18 de novembre, 2007. Sitges. ARANGU-

REN (p. 130)— 23 de novembre, 2007, Barcelona. DIONISIO RIDRUEJO

(p. 135)— 15 de desembre, 2007. Barcelona. PERSI FLAC (p. 137)— 18de desembre, 2007. Barcelona. MIQUEL BATLLORI (p. 140)— 25 de des-embre, 2007. Barcelona. THOMAS MANN (p. 143)— 29 de desembre,2007. Barcelona. DEMÒSTENES (p. 146)— 31 de desembre, 2007. Bar-celona. FERRATER MORA (p. 151)

Al meu avi, Lluís Puigjaner Vidal, que adquirí des del primervolum la col.lecció Bernat Metge, de clàssics grecs i llatins.

Al meu pare, Tomàs Puigjaner Bagaria, que la va posar al meuabast i ha fet possible aquest llibre.

PRÒLEG

NOSALTRES NO ENS DONEM PER VENÇUTS

Nosaltres no ens donem per vençuts és el títol d’un dels moltsescrits de Josep-Maria Puigjaner. Resumeix la seva personali-tat: tenacitat, sentit plural, i defensa de les seves posicions sem-pre amb la paraula. Aquest llibre d’ara, Carpe diem, acompan-yat dels clàssics, hi torna. Forma part d’una literatura del neguitpersonal i col·lectiu («fragments de vida, de la meva vida, quevaig deixant escampats pel paper»). Literatura no gens com-plaguda ni complaent. Exposa forts i constants motius d’in-quietud: el pas del temps, la decepció, la incertesa del futur.No ens podem deixar enganyar per la serenitat de la seva prosai l’esperit conciliador, erasmià, que la guia. Julià de Jòdar,novel·lista, acaba de dir a la premsa que no escriu assaig per-què «un assaig no té vida». Discrepo. Un assaig, com aquestdietari de Puigjaner, té vida. «En abstracte», sí, com a qual-sevol assaig, però en extracte, ara, també. Un assaig pot reco-llir idees essencials de la vida, extractes d’ella com destil·lacions,i així no dir només la vida, sinó ser-ne part. La novel·la, cert,depèn dels seus personatges; però aquests van a les palpentessense alguna idea o llum posada al davant pel novel·lista. Peraixò són rars —o són superficials— els autors que no llegei-xen assaig, o que no es deixen informar pel pensament.El llibre que ara tenim a les mans és un dietari i no ho és.

Perquè, en ell, el contingut s’imposa a la forma, i el pensa-ment remunta, sobrevola el calendari, tot i que el pensament

11

és donat per cada full d’aquest. L’excusa són els dies i el pre-text el carpe diem, l’«aprofita el dia que passa» d’Horaci i lasaviesa antiga. Però el tema i els arguments ja són una altracosa. És un assaig de pensament a remolc dels dies i els fets,però, a la fi, d’idees i preocupacions que podrien haver adop-tat una altra forma que la del dietari. L’important és allò ques’hi diu. I Puigjaner ens parla i reflexiona de moltes i diver-ses coses alhora. Unes quantes ja avançades en llibres, arti-cles i intervencions anteriors, al llarg dels anys. Jo mateix heanat seguint l’autor des que el llegia als primers temps deldiari Avui, l’any 1976, quan era corresponsal a Madrid, i alsetmanari cultural Oriflama, publicació cívico-pop, de fres-cor irrepetible, que ell dirigia amb l’ajut d’Antoni Plaja. Des-prés li he seguit els escrits a la Revista de Catalunya i a LaVanguardia, així com els seus successius pronunciaments através del Club Arnau de Vilanova i, en un altre àmbit, a lesassociacions de cristians demòcrates, en les quals no ha dei-xat de jugar un paper instigador, al costat d’altres destacatsprotagonistes. L’ethos d’un país no es fa sol. Tot això, i més —el periodisme, els nombroses llibres—,

fan de Puigjaner un intel·lectual. «Intel·lectual» és la per-sona d’idees compromesa amb els seus contemporanis. Algunsdirien que el nostre autor és un intel·lectual catòlic i catala-nista. I, filosòficament, un personalista. Però això és quedar-se curt, o encara no dir gran cosa. Són etiquetes. Amb l’expe-riència, descobrim que aquestes ens serveixen de ben poc. Unhome sol és inclassificable. I un, o molts, es defineixen noméspels seus actes, per allò que fan. No per allò que ell o els altresdiuen que pensen i tanmateix que són. Mai ningú no pot ser«posat al seu lloc», com li agrada dir a la gent d’ordre, per-què la persona precedeix el lloc. Però importa, ara, dir quePuigjaner és un escriptor, i que d’aquí a molts anys es podràdir, i confirmar, que haurà estat un dels intel·lectuals de latransició catalana i espanyola a la democràcia, així com de laposterior societat —la d’avui: l’avenç tecnològic, les migra-cions, el benestar, el malestar— impactada pels grans canvis

12 «CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

mundials. El llibre d’ara és testimoni d’aquell temps més ante-rior i d’aquest més recent. I és, sobretot, una aportació a l’horad’entendre’ls. «Entendre!» El meu avi em deia, quan jo feiaalguna malesa: «Enteniment...!» No ho he sentit dir a gairemés gent. Doncs bé: l’intel·lectual Puigjaner és, abans de qual-sevol altre distintiu, un intel·lectual de l’entendre. Fa honor alnom del seu ofici. Perquè, per damunt de tot, tracta d’enten-dre l’altre, i, per entendre, de buscar entendre’s amb ell. I nosabria dir quin dels dos fets, en el fons, li és primer. El cas ésque la seva intel·ligència és inseparable del seu voler posar-sed’acord. I si albira o palpa el desacord, és inseparable de tor-nar a entendre, per veure si són possibles escletxes d’acord.Perquè entendre no sols és capir, sinó tenir un enteniment, ésa dir, com una conxorxa subtil amb l’altre, si d’entendre per-sones parlem. En aquest sentit, Puigjaner pertany a la tradi-ció catalana del seny, que comença amb Ramon Llull i abocaal tarannà actual d’un país que, al costat també de la rauxa idel pessimisme, vells coneguts, hi predomina, a totes les clas-ses socials, la iniciativa i l’esmentat seny. Ningú no pot presu-mir, sense contradicció, de tenir seny, però aquest que té Puig-janer almenys és prou curós d’ell mateix i sap veure’s, comaquell que diu, des de fora. Perquè és el d’un home que perraons professionals i familiars, si més no, ha hagut d’observarla realitat catalana des de l’exterior, i en concret des del peris-copi madrileny. A Madrid, per cert, hi ha hagut, entre d’altres,amics de la cultura catalana com Dionisio Ridruejo i José LuisL. Aranguren. A mi, personalment, m’encantava escoltar larelació quasi completa d’aquests que ens feia Jordi Maragall.La llista fora llarga, és clar; però és limitada. I ara s’ha anataprimant més. Com potser la dels amics catalans de Madrid.Perquè al costat de la intolerància d’una part, hi ha el tanca-ment egocèntric de l’altra. Puigjaner és un patriota català, com ell mateix s’ha anun-

ciat algunes vegades, però no té aquest tancament, ans el con-trari. Malauradament, aquest doble caire que té el nostre autorde lleialtat a allò propi i de confiança en allò forà, no sembla

PRÒLEG 13

pas abundar avui. Com el de l’home de fe i a la vegada de cri-teri propi, i crític, si parlem de l’església catòlica, que és tambéPuigjaner. En política i cultura, incloent-hi el cantó religiós,el nostre personatge representa, per tant, una certa manerade jutjar la realitat social que s’ha anat donant a Catalunya—també a França, entre els escriptors i polítics humanistesd’un segle ençà—, al marge de capelles, partits i fins i tot d’i-deologies concretes, en un ampli ventall d’opinió que com-prèn de l’esquerra democràtica a la dreta liberal, o viceversa,si es prefereix. Diria que aquesta perspectiva s’ha anat for-mant a Catalunya des de Joan Maragall i ha tingut desenesde portantveus destacats, de Gaziel a Francesc Candel, deSerrahima al bisbe Carrera, de Vicens i Vives a Jaume Lorès,i tants altres. Algun dia, potser d’aquí a unes dècades, la his-tòria tornarà l’eco a totes i cada una d’aquestes veus, i ens mos-trarà que, en efecte, tingueren un ressò determinat en la cons-trucció d’aquest petit país europeu, tan fràgil com potent,com és Catalunya. Ja no classificarem en caselles, sinó queveurem tots aquests homes i dones constructors de civismed’una sola i justa llambregada.Jo no sóc de la generació ni de l’òptica, sempre, de Puigja-

ner. Però m’hi sento pertànyer, a una i a l’altra, cada vegadaque penso el que ell, i altres autors o ciutadans com ell, han feti continuen fent perquè el nostre país sigui un país digne i civi-litzat, el de «les persones que aspiren a la sensatesa en lamanera de viure». És clar que es tracta encara d’un patrimonia mig fer. També s’ha de dir, com un incís, que tenim energú-mens, dins i fora, prests a ensorrar-nos de seguida la casa, perdolenteria (odi, corrupció) o inconsciència (sectarisme, mes-quinesa). D’alguns falsos patriotes, per exemple, podríem dir,amb Juvenal: «¿Qui tractarà de noble el qui, conegut nomésper un nom excel·lent, és indigne dels seus avantpassats?». Pertant, la lluita es preveu llarga, i l’exemple dels constructors,ineludible. Passen partits i capelletes, passen ideologies i jerar-quies, però la fe que mou muntanyes i la raó que travessa fron-teres no moren mai.

14 «CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

Per això no és gens estrany, i era de suposar, que un escrip-tor amb la personalitat de Puigjaner fes venir els clàssics al seudietari. El seu carpe diem no és aquell, banalitzat, que es pre-senta avui com a sinònim del plaer inajornable. És, potser alcontrari, l’«aprofita l’hora» de qui pensa en termes de pro-jecte («encara estem en una fase primitiva de la civilització»)i d’una felicitat, a qualsevol hora, exigent. Només cal veure elsclàssics que Puigjaner ens convida a repensar i per què els hatriat. Encara que ell digui que són de l’antigor, el dietari queara tenim entre mans ens els fa presents per la lletra però futursper l’esperit. Magistral, el seu retrat de Virgili. Superb, inquie-tant, el de Demòstenes. Però no oblidem que el principal retratdel llibre és el del seu autor per dins. I, amb ell, mèrit d’aquest,el retrat de molta altra gent de fe per la qual un país —unhome, una dona— encara poden ser.

Norbert Bilbeny

PRÒLEG 15

30 DE JULIOL, 2006. SITGES

Si la saviesa es donava amb la condició de tenir-la tancada, sensecomunicar-la, jo la refusaria: cap bé no es posseeix a gust sensecompany.

Sèneca

El mar està esplèndid. Hi ha una estesa i immensa bonançad’aigua que acarona el navegar ociós de petites barques. Ahir,el mar va fer un canvi: des de la grisor d’una calitja persistents’instal·là en el seu blau marí, alternat de franges verdoses d’unaclaredat inalterada. La nit només li posà, al mar, l’habitualmantell fosc, però avui han tornat a reviure tots els colors del’aigua. No m’estranya que fenicis, cartaginesos, romans, grecsi àrabs es dediquessin a escorcollar tots els racons d’un mar tanseductor, tan pròdig en pobles, tan amarat de cultures.La bonança marina m’acosta a la serenor espiritual de Luci

Anneu Sèneca. A qui vulgui rastrejar les profunditats de lavida humana, li haig de recomanar que se submergexi en la lec-tura de les Lletres a Lucili, obra del filòsof Luci Anneu Sèneca,ciutadà romà nat a la Hispània Bètica, a Còrdova exactament,l’any 4 a. C.. Avui ens cauen al damunt tants títols literaris d’è-xit mundial, sovint tan absolutament prescindibles, que ja noens recordem dels autèntics savis de l’antigor, que tantes cosessabien de la vida humana. A l’amic Lucili li transmet Sènecaun bon farcell d’idees morals estoiques, que giren gairebé sem-pre sobre dos eixos: la virtut és l’únic bé de l’home, la mort had’ésser afrontada sense cap temença.

19

Com a escriptor, Sèneca gaudeix comunicant-se. Sap quela vida s’ha de compartir perquè sigui plena i substanciosa. «Sila saviesa —escriu en una carta a Lucili— es donava amb lacondició de tenir-la tancada, sense comunicar-la, jo la refusa-ria: cap bé no es posseeix a gust, sense company». I, en unaaltra misiva, el pensador hispànic reflexiona sobre la vera natu-ralesa de la filosofia, i diu al seu amic: «No és pas la filosofiaun art per enlluernar el poble, ni propi per a l’ostentació; noconsisteix en paraules, sinó en obres. Ni tampoc no té perobjecte fer passar el temps distretament, ni fer minvar el tedide la vagància, ans ella forma i afaiçona l’ànima, ordena la vida,governa les accions, mostra el que s’ha de fer i el que s’ha d’o-metre, seu al governall i dirigeix el curs entre els dubtes i lesfluctuacions de la vida». Sèneca s’esforça en exhortar al seuamic Lucili perquè es deixi penetrar per la filosofia fins al méspregon de la seva ànima, i perquè, de tant en tant, compulsi siel seu interior està o no en una línia de millorament, que noresideix en les paraules ni tan sols en els escrits, «sinó en lafermesa de l’esperit i en la minva de les cobejances: pels fetsprova les paraules».Els experts en l’obra de Sèneca es pregunten si el filòsof es

va convertir al cristianisme. Pel fet d’haver viscut a Roma finsa l’any 65 d. C. hauria pogut tenir informació sobre la novareligió que anunciava un Déu «desconegut» —per dir-hoamb la paraula usada per Sant Pau. Sembla, però, que el pen-sador hispànic no arribà a conèixer la doctrina evangèlica, gensvalorada —ans refusada per subversiva— pels notables de lasocietat romana. Tanmateix, en les Lletres a Lucili, hi trobem—val a dir-ho— passatges de gran elevació espiritual: «Déués prop de tu, és amb tu, és dintre de tu. Sí, Lucili: un esperitsagrat resideix dintre de nosaltres, observador dels nostres malsi guardià dels nostres béns, el qual ens tracta tal com per nosal-tres és tractat. Ningú no pot ser bo sense Déu...». «Bé que ésincert qui és Déu, i com és —explica Séneca—, el cert és queEll dóna consells nobles i infrangibles, i Ell habita en cadaànima virtuosa».

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS20

El sol s’està deixant anar vers l’horitzó d’occident, amb lapressa que li imposa la seva pròpia llei. El mar, després d’ha-ver-se revestit dels colors elegants i sempre renovats de mitjatarda, oneja amb la lleugera displicència del mes de juliol. Sem-bla que tot convida a la quietud, al repòs i al gaudi. Però hi hapoderoses raons perquè no sigui així. En altres ribes d’aquestmateix mar, hi ha homes en guerra carregats —diuen— deraons per no deixar de matar innocents. El món s’ho mira ambpena i amb ràbia dolorosa. Sembla que ningú sigui capaç d’e-vitar la matança de centenars d’infants. Es podran adduir lesraons i les «justificacions» que es vulguin per part dels àrabsi dels israelians, però tot indueix a pensar que encara estem enuna fase primitiva de la civilització.

12 D’AGOST, 2006. COBORRIU DE LA LLOSA

Vivim i patim, en aquests moments, esdeveniments de dimen-sions planetàries. Per tant, hem de situar-nos tots en aquestaescala planetària si volem comprendre millor, si volem suportarmillor, i —no sé si ho he de dir— si estem disposats a estimarmés tot allò que succeeix al nostre entorn i que ens desborda, totallò que ens empeny cap endavant.

Teilhard de Chardin

«Senyor de la Consistència i de la Unió, que ocupes el Corde la Matèria, els moviments de la qual controles, en últimainstància, enterament. Senyor de la meva infància i Senyor dela meva fe; Déu plenitud de vida i per nosaltres mai acabat denéixer. Déu que, per a presentar-te a la nostra adoració com a“evolutor i evolutiu”, ets l’únic que és capaç de satisfer-nos,allunya per fi la munió de núvols que encara t’oculten, siguinels dels perjudicis hostils, siguin els de les falses creences».He de confesar que aquestes paraules de Teilhard de Char-

din em causen un veritable estremiment de l’ànima. Cal adver-

21

tir d’antuvi que aquest Senyor de Teilhard és el Crist, el Cristuniversal, a l’entorn del qual gira tota la realitat —la conegudai la inconeguda per l’home. El Crist, per la seva condicióhumana, és a dir, per haver viscut i mort com un home, és Déuesdevingut Cor de la Matèria. Això, que va ser dit i escrit ja famés de seixanta anys, resulta tan nou, tan revelador, tan favo-rable a contemplar la vida amb una perspectiva inusitada finsavui, que em veig sol·licitat a fer-me’n ressò, per si serveix dellum a algú enmig de la foscor que ens angoixa, en un món queprogressa mentre paradoxalment decreta la fam de milions depersones i la mort de milions d’infants.No és aquest el lloc, ni sóc jo la persona idònia, per a inten-

tar una exègesi cabal d’aquestes formidables i estimulants ideesdel geni francès. M’acontento amb una simple constatació:que resulta esplèndid registrar les vibracions personals queexperimenta l’esperit davant l’obra d’un científic que és empor-tat cap a la mística, davant l’obra d’un místic que s’expressa enun llenguatge alhora científic i literari.No sé ben bé com dir-ho, però el cas és que Teilhard incita

amb una potència inaudita al descobriment del Déu de l’U-nivers, a la descoberta del Déu del petit univers que somcadascú de nosaltres —homes i dones. A la recerca del Déu através del qual és possible trobar un sentit a tota la realitat exis-tent, a la realitat conformada per la Matèria —amb els seusàtoms, els seus nuclis, els seus gens—, i a la realitat configu-rada per l’Esperit, amb les seves sublimitats, amb les seves con-tradiccions, les seves turbulències i també —perquè no dir-ho— amb els seus retrocessos i els seus fracassos.En aquests dies d’agost a muntanya, a 1550 metres d’alti-

tud, la remembrança del llegat literari d’aquest immens escrip-tor em trasllada des de la Matèria i l’Esperit cap al Món (tambéamb majúscula, com ell l’escrivia), aquest Món que es juga cadadia la seva evolució, que va fent el disseny del seu futur, i queper fortuna comença a inquietar-se per les condicions de laseva viabilitat. Les constatacions de Teilhard de fa sis dècadessemblen fetes d’ara mateix i editades en un llibre d’aquest 2006:


«Vivim i patim, en aquests moments, esdeveniments dedimensions planetàries. Per tant, hem de situar-nos tots enaquesta escala planetària si volem comprendre millor, si volemsuportar millor, i —no sé si ho he de dir— si estem disposatsa estimar més tot allò que succeeix al nostre entorn i que ensdesborda, tot allò que ens empeny cap endavant».Tots sabem que Darwin és considerat el pare de l’evolucio-

nisme, però el seu evolucionisme no anava gaire més enllà deltransformisme. Però arriba Teilhard de Chardin i eleva l’evo-lucionisme a la màxima potència. Dit d’altra manera, fa de l’e-volucionisme un sistema d’explicació coherent de tota la rea-litat de l’Univers. L’evolució que comença amb Darwin comuna simple hipòtesi de la biologia del segle XIX, es revela alsulls de Teilhard com la condició mateixa de tot pensamentcientífic. És a dir, no es pot treballar científicament prescin-dint de una concepció evolutiva del món.L’evocació de la concepció teilhardiana del món, aquí, entre

muntanyes que s’agermanen amb núvols de tarda estival,imposa silenci i genera com una mena de gaubança només per-ceptible per aquells que aspiren a que l’Home sigui capaç derescatar de la mort lenta el seu planeta Terra.

17 D’AGOST, 2006. LLÍVIA

Però, ¿quin és el temari de l’art universal? Tot és ficció,inanitat,pedanteria. Els artistes han d’arrelar-se, han de viure en un país.Tota la resta és perdre la vida.

Josep Pla

Hi ha dies que sembla que no hi ha res a dir ni a escriure. Elsdiaris d’avui, com els d’altres dies de l’estiu, no ens desvetllenres de nou. Són àtons, inconsistens, prescindibles, si és que potser lícit prescindir del patiment de milers de persones —àrabso israelians— que acaben de fer una treva en la guerra.

23

Aquí, en aquesta latitud pirinenca, i en concret en el meuracó de naturalesa, el vent belluga lleugerament les branquesdels desmais del jardí. Els núvols, emmandrits i indecisos, queaquest matí jugaven amb el sol a cuit i amagar, ara l’han eclip-sat i desprenen una pluja ingènua i benèfica. En el meu petitespai domina el silenci i la quietud, que són aquelles condi-cions que desvetllen els ressorts més amagats de la persona.Tot convida, aleshores, a entretenir l’ànima en reviure impres-sions que li han quedat sedimentades a dins. Com, posem percas, les que m’han quedat després de la lectura —més ben dit,relectura— de les Notes sobre París, de Josep Pla. Es veu quepoc després de l’eclosió de l’impressionisme en pintura, elsintel·lectuals francesos discutien si s’havia de fer art localistao art universal. Alguns artistes de Montparnasse afirmavenamb autosuficiència pretesament incontestable que s’havia defer «art universal», mentre prenien cafè a La Rotonde i pon-tificaven com si tinguessin el món sota els seus peus. Josep Pla,en evocar aquest moment parisenc, posava així el dit a la nafra:«però, ¿quin és el temari de l’art universal? Tot és ficció, inani-tat, pedanteria. Els artistes han d’arrelar-se, han de viure en unpaís. Tota la resta es perdre la vida».Encara avui —i penso que el debat s’allargarà molt enllà—,

més de vuitanta anys més tard, ens preguntem si existeix unart universal, en què consisteix, i tornem a considerar si elsartistes han d’expressar-se en uns cànons diríem especials,més elevats, suprems, per tal que la seva obra sigui captada,celebrada i gaudida per qualsevol persona de qualsevol paísi de no importa quina cultura. Ara com ara, a la primeradècada del segle XXI, constatem que l’art que de debò gau-dim és un «art local», és a dir, aquell que emana de una sen-sibilitat semblant a la nostra, aquell que s’adapta a la nostracapacitat de copsar l’obra artística. Som capaços, evident-ment, de gaudir de quadres que presenten paisatges desco-neguts, llunyans i per a nosaltres exòtics, però els paisatgesque ens agraden són els nostres, els que hem conegut, els quehem viscut, els que hem copsat —o tenim possibilitat de cop-


sar— directament amb la mirada. En art, tendim imperiosa-ment a ser localistes.M’inclino a pensar que la inevitable globalització no com-

portarà l’aparició d’un art universal. Si de cas, es globaritzaranels arts locals, els que expressen la sensibilitat dels artistes decada indret de la terra. Cosa que ha de contribuir sens dubtea que no ens trobem tan estranys els uns als altres, a que arri-bem a captar valors artístics que, en altres èpoques, quedavenfora de l’àmbit de la nostra ignorant sensibilitat.

30 D’AGOST, 2006. LLÍVIA

Ja que a tu et sembla —diu Sòcrates al jove Clínias— que lasaviesa es pot ensenyar i és l’única cosa que dóna la felicitat i labona fortuna a l’home, ¿no diries que és necessari ser amic de lasaviesa, i no tens tu mateix el propòsit d’esmerçar-t’hi?

Plató

Des de les quatre de la tarda s’ha desfermat un ventijolfresc que ha agermanat núvols fins aleshores dispersos pel cel.Res que no s’hagi produït milions de milions de vegades enaquest planeta on ens ha tocat viure. És un fenomen naturalque —m’imagino— ha d’haver inspirat un bon tou de poe-mes. El vent ha despentinat els desmais, sensibles a qualsevolalenada de l’aire, i ha esvalotat les fulles dels pollancres i delsoms. L’única que roman immòbil i perseverant és la quietuddel capvespre, que en aquesta hora acostuma a revelar la con-sistència de les coses i, de vegades, si estem atents, el valor deles persones.L’altre dia em preguntava si existeix un art universal o si

hem de convenir en que només hi ha art local. Avui em posouna qüestió semblant, referida a la literatura. ¿Existeix unaliteratura sense fronteres, capaç d’interessar i de delectar apersones de civilitzacions molt diferents entre sí? He de con-

25

fessar que no sé ben bé què respondre. Diria, però, que podemconsiderar universal aquella literatura que ens revela què ésl’home, com és l’home, quins són els seus gaudis i les sevessofrences, quines són les seves ambicions i els seus fracassos,com és de gran o de petita la seva temença a la mort, com ésde forta o de feble la seva esperança en una altra vida desprésd’aquesta. ¿No és cert que tot això té un interès i una accep-tació universals?Hi ha escriptors de la Grècia clàssica, com Plató, que trac-

ten talment els fets humans que els impregnen d’universali-tat. A la seva obra Eutidem, per exemple, Plató posa en bocade Sòcrates vàries reflexions sobre la ciència i la ignorància.Una d’elles evoluciona així: «Posat que tots dos —Sòcratesi el seu deixeble Clínias— desitgem ser feliços, i que s’hademostrat que esdevenim tals per l’ús, o millor, pel recte úsde les coses, i que el recte ús i la bona fortuna deriven de laciència, cal, pel que es veu, que tothom i de tota manera s’es-forci per ser tan savi com sigui possible». Unes línies mésenllà d’aquest mateix diàleg, Plató es planteja si la saviesa espot o no es pot ensenyar. Sòcrates i el seu deixeble Clíniasconvenen que sí, que la saviesa és objecte d’ensenyança.«Ara, doncs —diu Sòcrates al seu jove amic Clínias—, jaque a tu et sembla que es pot ensenyar i és l’única cosa quedóna la felicitat i la bona fortuna a l’home, ¿no diries que ésnecessari de ser amic de la saviesa, i no tens tu mateix el pro-pòsit d’esmerçar-t’hi? Absolutament, Sòcrates —féu Clí-nias— i tant com podré».No aniria gens malament que avui, encetat el tercer mileni,

les persones que aspiren a la sensatesa en la manera de viures’inspiressin en algun dels diàlegs de Plató. I si fos molta lagent que tingués la bona pensada d’abstenir-se de llegir futili-tats, defensar-se davant de best-sellers inconsistents, i aventu-rar-se, per contra, a escoltar la paraula del filòsof grec, segurque alguna cosa milloraria al món i disminuiria el poder del’estultícia.


Carpe Diem, de Josep Mª Puigjaner

Documents

Transcript of Carpe Diem, de Josep Mª Puigjaner