mmcsp^ss-^

Publicació bimestrat Obradors. 6-8 baixos - 08002 Barcelona N ' J D Març-Abril 1 99'.

CARTES CARRER Març-Abril de 1997

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA

Amics del Raval 442 60 58

Badal, Brasil i Bordeta 422 80 30

Baix Guinardó 436 81 80

Barceloneta 221 72 44

Baró de Viver 346 43 12

Barri del Call 317 29 65

Bon Pastor 346 46 18

Camp d'en Grassot 457 01 30

Camp Nou 339 91 23

Can Baró 284 98 09

Can Caralleu 280 07 24

Can Clos 332 02 44

Can Ensenya 359 06 80

Canyelles 427 66 11

Carmel 357 57 48

Casc Antic 319 75 65

Cases E. Aunós 223 23 94

Cera 241 05 92

Ciutat Meridiana 276 30 94

Clot-Camp de l'Arpa 232 46 10

Coll-Vallcarca 210 1688

Congrés 340 70 12

Coor. Casc Antic 310 53 33

Diagonal Mar 303 32 85

Dreta Eixample 487 80 92

Esquerra Eixample 453 28 79

Estrelles Altes 431 31 29

Font Castellana 219 96 13

Font d'en Fargues 420 40 66

Font Guatlla-Magòria 424 85 06

Font del Mont 406 90 49

Fort Pienc 231 11 46

Galvany 209 65 74

Gòtic 315 1820

Els ?vm de distribució d^ C A R R E R Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilià, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet. Gelateria-Pastisseha Bonastre Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Centre Tomàs Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. PI. Concòrdia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. PI. de Vallvidrera, 3 Lluïssos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. PI. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipre, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. PI. Àngel Pestana, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Papereria Llibreria. Finestrelles, 56 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. PI. Orfila, s/n Llibreria El Borinot Ros. PI. Mossèn Clapés CC La Sagrera. Martí Molins, 29 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Ctie. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Llibreria Pipo. Cantàbria, 74 (PL. Verneda) Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. PI. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595

Gràcia 218 46 48

Gran Via 454 51 97

G. Via-Perú-Espronceda 308 77 34

Guineueta 428 46 23

Horta 420 90 06

Hostafrancs 426 91 66

Joan Maragall 347 73 10

La França 325 08 93

La Palmera 305 37 05

La Pau 313 28 99

La Satàlia 441 96 49

La Vinya 331 44 40

Les Corts 330 74 36

Maresme 266 18 56

Mont d'Orsà-Vallvidrera 406 84 53

Montbau 428 29 34

Navas • 340 62 49

Edita Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88

Consell de direcció Roser Argemi i Andrés Naya

Cap de redacció Marc Andreu

Consell de redacció Laia Altarriba, Ctiristian Andreu, Marta Bach, Carles Camarena, Núria Gonzàlez, Elia Herranz, Chelo Losada, Rosa Maria Palència, Marta Pluja, Carme Sànchiez, Carles Valls, Lorena Van den Berg

Consell assesor Anna Alabart, Ernest Alós, Jesús Berruezo, Esttier Cànovas, Joan Costa, Xec Febrer, Jordi Gasull, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueno, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert

Recio, Ferran Sagarra, Mercè Tatjer, Ole Thiorson, Àngel Valverde, Pau Vinyes

Secretària de redacció Montse Ayats

Administració Marga Parramon

Publicitat Isabel Mancebo i Alonso Brito

Maquetació i autoedició Equip La Veu del Carrer

Fotografia Dani Codina. Miguel López, Josep Masip, Rubén Pérez

Portada Miguel López/Grup 3, Sandra i Georgina de l'escola Montseny

Fotomecànica i Impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61)

Distribució Trèvol Missatgers

La FAVB no està necessàriament d'acord amb les opinions que s'expressen als articles signats per particulars o col·lectius. Qualsevol reproducció total o parcial del contingut d'aquesta revista tiaurà de fer esment del seu autor i origen.

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA

L'edició d'aquesta publicació tia estat possible gràcies a la col·laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col·laboradors #

Ntra. Sra. de la Salut 204 86 04

Ntra. Sra. del Port 431 30 16

Nou de la Rambla 441 01 83

Paraguai-Perú 278 06 93

Parc 221 04 87

Parc de l'Escorxador 325 00 44

Parc la Vall d'Hebron 428 05 43

Penitents-Taxonera 420 20 97

Poblenou 266 44 41

Poble Sec 441 36 65

Polvorí 432 36 42

Porta 359 44 60

Prosperitat 276 30 15

Provençals Verneda 307 46 95

Racó de les Corts 440 48 50

Rambles 317 29 40

Ramon Albó 357 13 33

Raval 441 77 21

Roquetes 359 65 72

Ronda Sant Antoni 442 24 12

Ronda Sant Pere 317 31 39

Sagrada Família 246 53 19

Sagrera 408 13 34

Sant Andreu 345 96 98

Sant Antoni 423 93 54

Sant Cristòfol 432 34 71

Sant Genis 201 60 58

Sant Gervasi 417 21 65

Sant Gregori 200 13 04

St. Martí Provençals 314 17 04

Sant Ramon Nonat 440 14 50

Sants 331 10 07

Sarrià 204 90 58

Sudoest del Besòs 278 18 62

Taulat 307 08 11

Torre Baró 276 16 82

Torre Llobeta 429 07 06

Tres Torres 205 77 89

Triangle de Sants 431 75 45

Trinitat Nova 353 88 44

Trinitat Vella 346 10 38

Turó de la Peira 358 06 95

UBO-M, Batoà-Sla Maígaíida-Peneiíides 317 16 11

Val lbona 354 89 82

Verdum 276 02 30

Verneda Alta 314 58 13

Via Trajana 381 16 25

Xile 440 35 12

Zona Sud Sant Andreu 346 72 03

Zona Universitària 203 82 88

Canvis: Montse Ayats Telèfon 412 76 00

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995 ®

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

Una proposta inadmissible

Després de quatre mesos de fer promeses, el passat mes de març el conseller de Política Territorial de la Generalitat va presentar l'avantprojecte de llei, que havia de suposar un pas endavant per resoldre el conflicte del rebut de l'aigua. S'havia compromès a presentar-lo al Par lament pel desembre del 1994, dos anys i mig de retard ...

Després d'analitzar-ne el text, el secretariat del moviment veïnal que coordina la lluita de l'aigua, ha dit que aquest text:

- no simplifica el marc legal del cicle de l'aigua sinó que el fa més complex; per tant , augmenta la indefensió dels ciutadans usuaris de cara a les administracions i companyia d'aigües implicades en el servei d'aquest bé de primera necessitat;

- no crea l 'Autoritat Única de l'aigua, on haurien d'estar presents totes les administracions implicades per posar-se d'acord més fàcilment per donar un millor servei als ciutadans;

- no elimina ni unifica els impostos actuals per a inversions, i a més amaga el cànon hidràulic en el cost de l'aigua, cobrant l'IVA d'aquest cànon, que abans no es pagava en figurar com a tribut.

- no aclareix quin serà el preu final del metre cúbic d'aigua;

- no reconeix a l 'usuari, és a dir al ciutadà, cap possibilitat de participar en els organismes que decideixen la política de l'aigua.

En fi, un text, espès i confús, que no recull cap de les demandes del moviment ciutadà respecte als impostos abusius que tots patim en el rebut de l'aigua.

Creiem doncs que el text que ha presentat el senyor Mas desautoritza i desligitima la conselleria que l'ha elaborat, la seva. Però també sabem que el moviment ciutadà respondrà a aquest nou abús amb mobilitzacions, demanant a les forces socials i als par t i ts polítics que rebutgin aquesta proposta, que es mereix una esmena a la totali tat per par t de la ciutadania i dels seus representants al Par lament .

CARTES DELS

LECTORS

Golpeando conciencias con i m à g e n e s m a c a b r e s Siempre que abro mis ojos al m u n d o a t r a v é s de la t e l e v i s i ó n , en el ú n i c o momento de descanso del d ia o en los f ines de semana , c u a n d o j po r f i n ! p o d e m o s rejunirnos toda la famíl ia para c o m e r , los m e d i o s de comunicac ión nos obl igan a t ragar no solo not ic ias, sinó la rea l ldad màs c ruda de las mismas. Incluso parece que hayan entrado en competència por ver quién consigue ofre-cernos la imagen màs dura.

,i,Con què f inal idad? í E s tan difíci l darse cuenta

q u e , a s í , en v e z de e s t i m u l a r n o s lo ún i co que cons iguen es que nos sea màs difíci l la existència?

Este pensamiento, sent ido y cal lado en tantos momentos, me f ue d o l o r o s a m e n t e devuel to por mi hijo cuando tenia 8 aüos y me acompaRaba v iendo un te lediar io de estas

FERRERES

caracter ís t icas: "si la v ida es así , no hay que tener miedo a la m u e r t e " ( c o n t e n i d o expresado con otras palabras).

Como madre y psicòloga les pregunto: (i,no piensan nunca en cómo estan incidiendo en la infància?

Como t rabajadora en saiud menta l les p regun to : í H a n pensado en todas aque l las personas psíquicamente en-fermas, cómo puede incidir ies en un mayor repl iegue, cuando los demàs estamos peleando por consegu i r de nuevo su apertura a la v ida y al mundo?

Quis iera saber si desde los c o l e g i o s p r o f e s i o n a l e s de p s i c ó l o g o s , de pe r i od i s t as ; desde los usuar ios, ha habido a lgun mov im ien to que d iga ü B A S T A ü .

H a c e n u n a g r a n l a b o r acercàndonos a las dist intas rea l i dades ; però responsa -bi l ícense no potenciando ac-t i t udes s a d o m a s o q u i s t a s y of rézcanos también aquel las not ic ias que nos ayuden a tener màs est ima al genero humano.

i S o n quizà màs dif íci les de encontrar?. . .

Mercedes Hidalgo Rebollo

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució a principis de juny

11 DE MAIG A LES 12 MANIFESTACIÓ DE LA LLUITA DE L'AIGUA

Març-Abril de 1997 CARRER CRÒNICA

Creix el rebuig a la incineradora CARME S . PALMA

Més de 50 entitats formen, des de fa uns dos anys, la Plataforma Cí­vica per a la Reducció de Residus de Catalunya. La Plataforma lluita per la reducció de residus, i ara, concretament, per manifestar el seu rebuig a la llei de Residus que recentment ha aprovat el Parla­ment espanyol. Els membres de la Plataforma reclamen que siguin els productors d'envasos d'usar i llen­çar els que se'n facin càrrec de les despesses que comporta reduir i tractar els residus que generen, en lloc d'haver de mantenir els aboca­dors i les incineradores amb diners públics.

La llei d'Envasos promou i am­plia la incineració, en opinió de la Plataforma. Segons aquesta llei, es podran incinerar fins a un 75% dels envasos, cosa que es contra­diu amb la directriu europea, on es destaca que el 65% d'envasos hau­ria de valoritzar-se sense recórrer a la incineració.

Una altra crítica és la no limitació de la producció i el consum del PVC, una lluita que ha estat constant des de la majoria de moviments ecolo­gistes. Aquest material -utilitzat, per exemple, a les ampolles d'aigua mi­neral- és un important productor de dioxines quan es crema. A la llei no es contemplen tampoc mesures per a la reducció de residus i la reutilització d'envasos, opcions que la Plataforma considera prioritàries.

• Manca de consulta

Les entitats reunides critiquen la manca de consulta i participació dels grups ecologistes i col.lectius socials en el control del sistema de reciclatge. En canvi, es deixa en mans dels productors d'envasos d'un sol ús l'organització d'aquest sistema i la destinació dels materi­als, que serà, majoritàriament, la incineradora.

La finalitat de totes les accions de protesta i les mobilitzacions que porta a terme la Plataforma és acon­seguir que la Llei d'envasos inclo­gui uns punts concrets que perme-

Entitats ecologistes, veïnals i de consumidors es van mobilitzar per aconseguir modificar el projecte de Llei d'envasos. Finalment la llei va ser aprovada pel Congrés. Les protestes i el rebuig continuaran,

ja que la llei fomenta la incineració del residus

JOSEP MASIP

• Veïns i ecologistes es manifesten contra la incineradora a la plaça Sant Jaume

tran assolir els objectius de reduc­ció de residus i responsabilització dels productors, objectius procla­mats en els preàmbuls de la pro­posta de llei: no a la incineració i moratòria a la construcció prevista d'una incineradora a la Zona Fran­ca; fixar objectius de reducció i de reutilització d'envasos i embolcalls; prohibició del PVC; dret a optar per una compra més ecològica sense

generar residus; els productors han de pagar els costos i les mesures de reducció d'envasos; participa­ció dels ecologistes en el control de l'aplicació de la llei. Tots aquests objectius "es poden aconseguir perfectament", segons Josep Lluís Monner, membre del Centre d'Eco­logia de Projectes Alternatius (CEPA).

Si es llegeix més atentament els

articles concrets de la proposta de llei que en aquests moments estu­dia el Congrés per a la seva apro­vació definitiva, s'observa que no existeixen uns punts clars i especí­fics per a assolir els objectius pro­clamats. A la proposta es preve­uen dos sistemes: d'una banda, establir un sistema obligatori de dipòsit, amb devolució i retorn, on el consumidor paga una quantitat

per l'envàs, que es retorna quan aquest es porta buit al punt de venda. De l'altra, l'anomenat Sis­tema Integral de Gestió, que és el que es preveu dur a terme.

• "Ecoembalajes Espana"

El Sistema Integral compta amb la participació dels productors de re­sidus per a organitzar la seva ges­tió . Amb aquesta finalitat s'ha cre­at una societat, Ecoembalajes Espaíía -fins fa poc, Asodeco-, que compta amb importants i co­negudes empreses d'àmbit nacio­nal i s'autoqualifica com "sense ànim de lucre". A la societat hi participen, segons s'afirma a la re­vista de la pròpia empresa, "els quatre grans grups de sectors in­dustrials i comercials que formen part de la cadena de l'envàs i l'em­balatge, des de la seva fabricació fins el seu reciclatge".

Curiosament, com destaca Monner, "només la composició ja mostra que els que tenen el pes a Ecoembalajes són els que ocasio­nen el problema": un 55% són envasadors; un 20%, fabricants d'envasos i materials; un altre 20%, distribuïdors; i finalment, amb no­més un 5% de participació, trobem els recicladors "i altres". D'aquesta manera, afirma el membre del CEPA, "els productors substituei­xen l'administració, i la protecció del medi ambient i de les persones queda supeditada als interessos econòmics i empresarials".

• Ciutadans desinformats

Segons la Pilar Magdalena, vocal de la FAVB en la Plataforma Cívi­ca, hi ha una "desinformació" entre els ciutadans, provocada principal­ment pels interessos que es mo­uen darrera dels plans de l'Admi­nistració. Les grans empreses que gestionen el tractament de residus formen un important grup de pres­sió; un lobby al que "no interessa que els envasos es redueixin ni tampoc que es retornin. 1 si, en canvi, que es facin grans inversi­ons com ara la incineradora".

La Zona Franca no la vol

• Des de que van conèixer les intencions de l'administra­ció de construir al seu barri una incineradora amb capa­citat per admetre 350.000 tones de deixalles anyals, els veïns de la Zona Franca i d'altres entitats lluiten per evitar-ho. Les últ imes notícies són, però, que aquesta incineradora podria no arribar a construir-se. En unes declaracions realitzades a mitjans de març, Manuel Hernàndez, president de l'Entitat Metropolitana del Medi Ambient va afirmar que la incineradora seria innecessària si es troba un abocador capaç d'admetre les 350.000 tones de deixalles l'any. Ha estat en la fase d'al.legacions al PMGRM quan la presidència de l'EMA ha proposat la construcció d'un abocador alternatiu al del Garraf, el qual deixarà de rebre matèria orgànica l'any 2000.

Ara per ara, el PMGRM destina el 6 1 % de les inversi­ons a la construcció de la nova planta incineradora a la Zona Franca, a l'abocador que es necessitarà per portar-hi les cendres i escòries que aquesta produeixi, i als filtres per disminuir les emissions tòxiques de les incineradores actuals, les quals, pel moment, no és previst que desapa­reguin. La Plataforma Cívica critica la manca d'un debat transparent entre l'administració i les entitats ciutadanes per que aquestes decideixin si accepten que els seus impostos serveixin per a fomentar noves incineradores i abocadors, com preveu el PMGRM.

MARISCAL

• El dibuixant Mariscal ha il·lustrat la campanya

Un projecte alternatiu

• La Plataforma Cívica ha realitzat també un projecte que serveixi com a alternativa al Programa Metropolità de Resi­dus Municipals (PMGRM) de Barcelona i la seva àrea metropolitana, aprovat inicialment per l'Entitat del Medi Ambient (EMA). En el document definitiu es prioritza, se­gons la Plataforma, la incineració de residus municipals i es preveu la construcció a la Zona Franca d'una gran incineradora de 350.000 tm, que s'estima tindrà uns costos d'entre 20.000 i 30.000 milions de pessetes. Tot i la decla­rada intenció en el PMGRM de prioritzar la prevenció i la gestió sostenible, no es presenta cap pla de tancament de les principals instal·lacions existents -incineradores i abo­cadors- , malgrat que també es preveu gastar 44.000 milions de pessetes des d'ara fins el 2006.

En l'estudi alternatiu s'afirma que l'energia que es produ­eix mitjançant la incineració és, en realitat, poca i que el reciclatge estalvia més energia que la que es produeix. Les primeres conclusions permeten afirmar al CEPA -que ha realitzat l'estudi- que en menys de 10 anys es poden assolir uns índexs de reciclatge de residus al voltant del 80% , bastant més del que preveu el PMGRM.

El pla alternatiu de la Plataforma destaca la importància de la participació ciutadana en la reducció de residus inne­cessaris, canviant els hàbits de consum i promovent campa­nyes d'educació ambiental en tots els àmbits.

CRÒNICA CARRER Març-Abril de 1997

La Barcelona de Pepe Carvalho Pepe Carvalho, el famoso personaje de Vàzquez Montalbàn, cumple 25 ahos de

actividad literària por las calles de Barcelona. Trazamos aquí sus principales itinerarios

QuiM ARANDA

Pepe Carvalho tiene como única pàtria su ciudad, articulada en tor­no a dos elementos f undamentales: su infància y las calles del barrio en el que creció, el Chino. Un barrio dos veces marginal por causas econónnicas y políticas en la Barcelona de la posguerra que le toco vivlr. La memòria de Carvalho - u n a poderosa y opresiva memòria- es el hilo conductor que define y da sentido a esa patria-territorio "donde ocurrieron cosas que lo hlcieron único", y que lo ungen con un caràcter mítico, según una apropiación mas o menos afortu­nada de la fór- " " ^ ^ mula de Pavese.

que ejerce sobre un adolescente el recuerdo de un pariente marino que ha recorrido medio mundo. Cuando el pariente vuelve, el muchacho le interroga sobre sus viajes por los mares del Sur y él contesta desencantadamente. Para el muchacho, los mares del Sur son el paraíso; para el marino, un paisaje marcado por el trabajo rutinario. Estos poetas son la leche. Son como las mujeres: te hacen trempar y luego te dejan In albis. Son unos escalfabraguetes."

Montalbàn aúna en Los mares del Sur dos materias bàsicas de su obra: la huida imposible, la

e x i s t è n c i a /

Para utilizar tam-bién palabras del escritor barce­lonès que apun-tan en el mismo sentido, "la pàtria de cada uno es la infància en el sentido moral y cul tural . En el sentido físico, las cuatro esquinas — en que se ha meado". Pepe Carvalho, criatura montalbaniana por los cuatro costados, no podia abstraerse a tanta verdad.

Barcelona, objeto de anàlisis y evocación continua a lo largo de casi toda la Seria Carvalho -desde Tatuaje (1974) hasta El premio (1995)- cobra por primera vez una importància capital en Los mares del Sur (premio Planeta, 1979), novela metàfora donde las haya que resume y condensa muchas de las obsesiones del autor.

El titulo de la cuarta aventura de la sèrie Carvalho hace referència al poema de igual titulo del libro Trabajar cansa, el primero que publico Pavese. Es significativo para el sentido ultimo del texto el comentario sobre el poema del escritor italiano que puede leerse en boca de Sergio Beser-profesor de l i teratura en la f icción carvalhiana y en la màs tangible de las realidades-, quien ayuda al detective a la resolucíón de los entresi jos cult istas que se esconden tras el enigma de la muerte de Carlos Stuart Pedrell: "El segundo fragmento también està chupado. Pertenece a Los mares del Sur, el primer poema publicado por Pavese, un poeta italiano muy influido por la literatu­ra americana. Nunca estuvo en los mares del Sur y seguro que ese poema lo escribió bajo la influencia de las lecturas de Melville. <i,Has leído a Melville? No pongas esa cara de incendiario. Leer es un vicio solitario e inocente. Pavese, en el poema, habla de la fascinación

"Las aventuras de Carvalho son el acta notarial de la evoluciòn, desarrollo y desaparición de la Barcelona de su infància''

i nex is tènc ia del Sur como paraíso, y Bar­celona, esa Ciudad que for­ma parte inse­parable de su obra (y que próximamente serà glosada en el poema Ciudad).

Barcelona es en Los ma­res del Sur el

plano de una ciudad -mít ica- que el autor dobla física y literalmente para buscar los antípodas. Una Barcelona diferente a la que estaba habituado la víctima de la novela, Carlos Stuart Pedrell, cuya desapa­rición y posterior asesinato es la excusa con la que Carvalho co-mienza con obsesiva fijación nota­rial el recorrido por la historia màs reciente de la ciudad. Hasta ese momento, el detective simplemente ha dejado entrever esa historia anterior de la ciudad vinculada con su pasado -con el país de su infància- en forma de migajas de pan arrojadas en el camino para identificar una època y un lugar en el que reconocerse, al que volver. A grandes rasgos, y sin tomar en consideración la novela fundacio-nal, Yo mate a Kennedy, en los dos siguientes libros de Carvalho, Tatuaje y La soledad del manager, Barcelona es ese espacio territorio de la infància y de los movimientos presentes del detective.

A partir de Los mares del Sur, sin embargo, la ciudad màs que nunca es ya un organisme vivo y cambiante que evoluciona junto con el detective y las gentes que la pueblan, algunas de las cuales, el limpiabotas Bromuro, acabaran por desaparecer ante la irremediable desaparición de los pliegues urbanos donde se refugiaban (el delantero centro fue asesinado al atardecer). Sin duda, la paràlisis a que ha sometido el franquisme a toda la ciudad, a todo el país, inf luyen en el acercamiento necesariamente nostàlgico hacia

MjyyUEtVAZQUEZ MONTALBÀN

iMontalbén Asesinato en el Comitè Central tii i i l i i i«t»l.p Clim

i«;^3tl.^EíJfloOÉWL=ll£í^'ff(8^8^^E

Plaça del Padró: ''Quién te ha visto y quiéti te ve. barrio del Padró, repoblado de inmigración cosmopolita, guineanos, chilenos, uruguayos, muchachos y muchacha.s en flor y mai'ihuana ensavando relaciones posmatrimoniak;s, prematrimoniales, antimatrimoniales. librei'ías calturales donde e! nazi de Herraann Hesse coexistia con ei mamiaJ escrito por eualqiiier vogui de Fi-eguenal de la Sierra, barrio desnudo desde que habían desaparecido las estraperlista.s callejeras y Pepe la Rifadora, sin otras supervivencias heroicas que la fuente d(! El Padró, la capilla romànica a medio desvubrir entre un colegio de barrio y una sastreria, con el àbside en otro tiempo repartido entre un estanco y im Herrero y la no menos suj)erviviente casa de condones La Fajarita, declarada de interès nacional o monumento histórico a poco que Jordi Pujol, presidente de la Generalitat de Catalunya, atcndiese la demanda en este sentido que Carvalho pensaba cnviarle un dia de estos.''

La Rambla: "Busco nuevaraente las Ramblas por la calle del Carmen. El desfiladero gris desemboca en el esplendor de la iglesia de Belen y en la reírescante estampa de los puestos de las flores del paseo central. Metió 1 coche en el río circulatorio hacia el pueilo (...) Era como un universo completo que empezaba c;n el puerto y desembocaba en la enorme mediovridad de la plaza Catalunya. Las Rambla.s habían conservado el sabio capiicho de las aguas descendentes que le habían dado origen, Tenían voluntad de aguas con de.stino, como las gentes que las recorrían a todas las horas del dia, despidiéndose con morosidad de los plàtanos, de los kioakos policromicos, del caprichoso comrcio de loros y macaos. del mercenario jardín de los puestos de flores, de la arqueologia de los ediíï.cios que marcaban tres siglos de historia. Carvalho amaba aquel paseo como amaba su vida, porque le parecía insustituible."

El Putxet: "Stuart Fedrellhabia vivido en una casa del Putxet. una de la colinas que en otro tiempo dominaban Barcelona, como las colinas romanas dominan Roma, y aparecían cubiertas por un tapiz de viviendas vecinales para burguesia media, màs algun àtico dúplex para alta burguesia, en ocasiones vinculada con los antiguos moradores de las torres del Putxet. El dúplex pai'a el nen o para la }iena había constituido un buen y generalizado regalo al alcance de los propietarios de las torres supervivientes, tan buen y general i zado como el instituido en las zonas limítrofes de Pedralbes Sarrià, ültimas estribaciones donde la altísima burguesia i-esistía en sus viejas torres dignas y procuraba que sus polluelos se quedaran a vivir en las inraediaciones. La casa de Stuart Pedrell había sido la herència de una tia abuela sin hijos que le dejó aquella casa fni de siglo, obra de un arquitecto influido por la arquitectura fèrrica inglesa. Las verjas ya eran una declaracion de principios y una cresta de hierros historiados, a manera de crin de dragón vidriado, recorria la espina doejado ceràmico."

ese territorio de tejados del Chino y calles estrechas que puede observarse en las primeras aventuras de Carvalho. La llegada de los ayuntamientos democràticos (1979) impulsarà la regeneración de las ciudades, que inician entonces el gran salto que, en Bar­celona, describe Carvalho.

* Aventura y acta notarial

Así, si en su conjunto los diecinueve libros de la sèrie pueden leerse como una irònica, aguda y parcial crònica de la historia ideològica y vital de Occidente del ultimo tercio del siglo XX, las aventuras de Carvalho funcionan también como el acta notarial de la evoluciòn, desarrollo y desaparición de la Barcelona de su infància, de la Barcelona de su memòria. La renovación, fundamentalmente la renovación emprendida a goipe de piqueta olímpica, actua como agente exterminador de la ciudad que ama y aprecia Carvalho, que es también, màs que nunca, la que ama, aprecia y conoce Manuel Vàzquez Montalbàn. Tantas y tantas similitudes que se han querido buscar entre el detective y su creador - y que èste ha rechazado no sin razón y siempre con gran ironia-, y quizà la única que los vincula sin posibilidad de romperse es esa Barcelona, ahora quebrada, abierta al mar, sin duda màs salubre, però en la que Carvalho no acaba de encontrar su sitio. No es casual que la última aventura del detective (El premio) y la pròxima (Carvalho en Buenos Aires, titulo provisional) sucedan lejos de la ciudad.

* Una Ciudad es una pàtria

Como le debe suceder a Manuel Vàzquez Montalbàn, para Pepe Carvalho la ciudad de Barcelona t iene rincones insust i tuibles, escenarios inigualables que no ha encontrado nunca en ningún otro lugar a pesar de sus muchas correrías por todo el mundo. La confesión de que una ciudad es una pàtria insustituible se la hace Carvalho a un viejo amigo del barrio, Pedró Porta, durante la investigación sobre la muerte de un personaje rescatado de su niriez, el aspirante a campeón del peso mosca Young Serra: "No quiero consolarte. No entra en mis planes consolar a nadie. Però cuando he ido por esos mundos nunca he visto tantas cosas como cuando subía a los terrados de estàs casas y tenia a mi disposición la vida privada de todos nosotros. El horizonte màs lejano era Montjuïc 0 el mar o el Tibidabo. i,Qué màs quieres?" (Desde los tejados, en Historias de padres e hijos).

En Tatuaje, la primera novela de la sèrie en la que Carvalho aparece ya instaiado en su despacho de detective, Barcelona es una sèrie de pinceladas, siempre acertadas, oportunas, aquí y allà, de movimiento impresionista. El mundo carvalhiano, sin embargo, comienza a estar definido con gran

Març-Abril de 1997

1,(1 V e/i Ui-i

CARRER CRÒNICA

exactitud: La Rambla, porejemplo, "un universo completo que comienza en el puerto y acaba en la inmensa mediocrldad de la plaza Catalunya"; el mercado de la Boquería; el Chino, "un barrio que no ha crecido en el ultimo medio siglo". Poco a poco Montalbàn sigue los pasos del detective, del que se sirve para mostrar su Ciudad. También en Tatuaje Carvalho ya ha tornado conciencia de la existència de varias Barcelonas (titulo de un ensayo sobre la Ciudad de Vàzquez Montalbàn), y el recorrido hasta la tienda de Teresa Marsé, en la calle Ganduxer, en la zona alta de la Ciudad, es una de las pruebas fehacientes.

Tres aíïos después (La soledad del manager, 1977), la andanzas del detective permiten ahondar en la visión sobre Barcelona que tiene su creador. Su barrio y la Rambla continúan siendo el objetivo de sus preferencias. "Però Carvalho co-noce estos camines y estàs gentes. No los cambiari'a como paisaje necesario para sentirse vivo, aunque de noche prefiera huir de la Ciudad vencida, en busca de las afueras empinadas desde donde es posible contemplar la ciudad como a una extrana. Ynohay precioparaloque aparece en cual-quier bocacalle del distrito quinto abierta a las Ramblas: la brus­ca desemboca­dura en un río por donde circula la biologia y la his­toria de una Ciu­dad, del mundo entero." El parra- — fo resume la es­quizofrènia que padece Carvalho; apego a la ciudad de su infància però al mismo tiempo necesidad de huir de la "ciudad vencida", expresión que Montalbàn emplea con frecuencia en varies de sus poemas, en especial en Praga.

En Los mares del Sur, la visión de Barcelona se amplia mucho mas allíà de los limites de su infància, del barrio Chino, y l lega al extrarradio de la ciudad. Carvalho se convierte definitivamente en cro­nista urbano, con una voluntad decidida de testigo privilegiado de la evolución de su ciudad que ya no le abandonarà en toda la sèrie. Desde ese momento el detective evoca Barcelona, una ciudad que se acepta porque abriga "como las patrias o los recuerdos" (Asesinato en el Comitè Central).

El narrador tiene segundas intenciones, siempre desleales: descripción històrica, denuncia social. "A Stuart Pedrell se atribuían un buen punado de especuiaciones, però sobre todo la de San Magín, barrio de. 'A fines de los ahos cincuenta, y dentro de la política de expansión especulativa del alcalde Porcioles, la sociedad Construcciones Iberisa (ver Munt, marqués de, Planas Ruberola, Stuart Pedrell) compraa bajo precio descampados, salares donde se ubicaba alguna indústria venida a nrienos y huertos familiares del llamado camp de Sant Magí, zona dependiente del municipio de Hospitalet (...)' San Magín fue mayoritariamente poblado por el proletar iado inmigrante. El

alcantarillado no quedo totalmente instalado hasta cinco afios después del funcionamiento del barrio. Fal­ta total de servicios asistenciales. Reivindicación de un ambulatorio del seguro de enfermedad. De diez a doce mil habitantes." En unas pocas líneas, Montalbàn resume buena parte de la historia urbanís­tica del periodo 1950-1975.

En un esfuerzo consciente por elevar la musculatura de la realidad a musculatura de ficción pròpia de gimnasio de aspirantes a cam-peones olímpicos de halterofília o culturismo, San Magín es el cruce de dos barrios -Bellvitge y La Pau-con algun elemento también de un tercer suburbio de Barcelona, Ciu­tat Badia. Mientras que en la ficha de San Magín citada con anterio-ridad el barrio aparece situado en el termino municipal de l'Hospitalet, en un apunte posterior se informa de que "la ciudad de San Magín fue inaugurada por Su Excelencia el jefe del Estado el 24 de junio de 1996", exactamente el mismo dia en que Franco se acercó a Barce­lona para inaugurar el grupo resi­dencial de viviendas de la Pau -entonces La Paz-, situada en el extremo opuesto de la ciudad. Tam-

poco no ol-• " " • • ^ ^ vidan Montal­

bàn ni Carval­ho a los habi­tantes de este barrio satélite de Barcelona: obreros de la Seat (Ana Bri-ongos),sunu-merosa y rui-nosa família (emigran tes de Granada

— empobrecidos), el viejo policia

republicano (Evaristo Cifuentes), tipos humanos que f uncionan como arquet ipos, como cl iché representativo, por su caràcter de catalogo apresurado de la inmigración que recibió Barcelona en los arios 60, mezclada con los vencidos de la guerra civil.

Ei resultado de la comparación y oposición entre los nuevos barrios de la especulación barcelonesa y los viejos de la infància de Carvalho es claramente favorable para el segundo, quizà porque Carvalho no puede escapar a la nostàlgia de su nitïez, no porque las condicio­nes en que viviera fueran mejores que las que padecen los habitantes de San Magín. También porque Carvalho se niega consciente-mente a asumir muchos de los presupuestos que impone la modernidad de final de milenio, ahora todavía mas rígida y mas moderna que en 1979, aiío en que transcurre la acción de Los mares del Sur, però ya entonces era suficientemente moderna como para que el detective se diese cuenta de por dónde iban a ir los tiros, todos los tiros.

Entre 1979 y 1988, el anàlisis que Carvalho hace de su ciudad, de su barrio, es concreto, puntual. Un simple ejemplo basta para re­sumir buena parte de lo que acontece en la Barcelona de Carvalho en ese periodo, el que transcurre entre la acción de Los mares del Sur-novela clava para entender la ciudad como un escenario carvalhiano preferente-y El delantero centro fue asesinado

"El viaje literario y real ofrece una riqueza de matices y una calidad de contrastes imposibles de establecer sin conocer Barcelona"

Poble Sec: "En hi callo donde està la iglewia de Santa Madrona, en Puehki Seco. ].mprenl,a Gratacòs. No se preocupo. No tiene pérdida. Hacía diez afíos que Carvalho no subía las rampass de! Pueblo Seco a pesar de la inmediatez del bsarrio. Cada paisaje urbano a su tiempo, y Puel)lo Seco estaba ligado en su recuerdo a recoi'ridos de domingo, en busca de la zona verde de Montjuïc donde comerse la tortiJIa de patatas familiar. Y antes de emprender el acceso, la obligada parada ante las cuadras de la calle de Radas y por entre los li.stones de madera excitar a las vacas calmas para que mugieran. Ahora Pueblo Seco se había conveiüdo como el resto de la ciudad en un pàrking, en un pàrking empinado. Eso era todo, Aunque el vecindario conservarà un cierto estilo y biologias anteriores a la llegada de la Coca-Cola a Espatia, a la estela de los priïneros marines de la VI Flota."

al atardecer, narración que se desarrolla bajo la amenazadora excavadora olímpica:

"-Esto ha cambiado mucho. Mucho. Es un barrio para gente de paso y para gente que solo saldrà de él con los pies palante.

Caminan Porta y Carvalho por los jardines del viejo hospital de la Santa Cruz, romanticismo gótico y viejos nihos en los bancos, bandas de jóvenes sentados en los escalo­nes, sobrevive una cierta vocación de recoleto y claridades solares para convalecientes.

Latinoamericanos, moros, sene­galesos 0 guineanos... Éste es el nuevo publ ico. También hay jóvenes parejas del país que encuentran viejos pisos baratos o mas baratos que los pisos de por allà arriba. Y lo demàs, viejos.

Nuestros padres en un barrio del que hubieran querido marcharse cuando eran jóvenes y del que les da miedo marcharse ahora, como si les fuera en ello la vida. Fljate tú qué cosas. Las caf ierías no funcionan, se caen de viejos y han de subir los escalones a cuatro patas y no quieren marcharse porque esto al menos lo conocen y en otra casa se sent i r ían desorientados." (Desde los tejados, en Historias de padres e l·iijos)

El tema barcelonèsóe Carvalho se cierra - o vuelve a abrirse- con El delantero centro fue asesinado al atardecer. Tiene, ademàs, un epílogo poético, romàntico - o un prologo, segúncómoquieraleerse-en Ellaberintogriego, novela donde la amenaza olímpica ya no es tal sinó que se ha convertido en una

realidad apremiante, destructora, homogeneizadora, regeneradora. Los pensamientos de Carvalho en octubre de 1988 -època en que se desarrolla la acción de El delantero centro fue asesinado al atardecer no dejan lugar a dudas en este sentido; la historia se repite, cambian de nombre verdugos y víctimas, però unos y otros siempre desempefian el mismo papel prefijado; "Però mientras volvía a aceptar la segunda muerte de Ble­da, constataba que en el decorado de su imaginación habían reaparecido situaciones y rostros de aquelles ahos: el caso del empresario désclasado, los cons­tructores de la ciudad para inmigrados, aquella sensación de que toda había cambiado para que muy poco cambiara. El propio Stuart Pedrell, el rico con mala conciencia que en mil novecientos setenta y ocho había intentado viajar a la otra cara de la ciudad, a unos sarcàsticos mares del sur, con diez arios de perspectiva parecía un adolescente inmaduro e imbècil. La raza de los ricos con mala conciencia se había extinguido, acorralada quizà por la de los que tienen mala conciencia por no ser ricos," (Eldelantero cen­tro fue asesinado al atardecer)

El viaje literario y real de Carvalho por su ciudad ofrece una riqueza de matices y una calidad de contrastes imposibles de establecer sin un profundo conocimiento histórico de Barcelona però también si una visión estètica y ètica de la ciudad, patrimonio común de sus habi­tantes y patrimonio exclusivo de la memòria del autor, que filtra y devuelve tamizada una imagen colectiva a menudo deformada o alterada por gabinetes de propa­ganda municipal, que se empehan en presentar uniforme y feliz.

* Un pesimista histórico

Carvalho, independiente y anàr-quico en su quehacer investigador y vital, todavía puede reflejar qué piensa y qué ve. La batalla està perdida, sin embargo, Como corresponde a cualquier buen pesimista histórico, sabé que la historia lo acabarà engullendo mientras la sombra del reconstruido Liceu, de las nuevas universidades y de los nuevos museos cambian el color de su barrio y esbozan colores nuevos, mas metàlicos, quí-micamente puros, destinades a impregnar las renovadas postales de la ciudad marca Escudo de Oro, postales de toda la vida ahora retocadas por ordenador. De todas formas, la mierda, como la energia 0 la misèria, no se destruye, solo se t ransforma o cambia - l a cambian- de lugar, empujada a una tierra de nadie oportunamente situada entre dos, tres o cinco ciudades que sepan ignoraria y darie la espalda sin mayor remordimiento. Las ciudades siempre fendran alfombras por donde unos pasan mientras otros echan la basura debajo, Carvalho tiene una querencia irracional por las alfombras y los pl iegues urbanos de su infància aunque nunca le gusto la mierda.

Prologo de Quim Aranda a la reedición de "Los mares del Sur" que publicarà Planeta en mayo.

CRÒNICA CARRER Març-Abril de 1997

Els okupes obren espais de llibertat MARC ANDREU

La biblioteca provincial que ha d'instal.lar-se a l'antic mercat del Born haurà d'incloure entre els seus lli­bres el conte "Un món de colors" editat per l'Assemblea d'Okupes de Barcelona. Els seus autors i autores, que el 6 d'abril van realitzar noves okupacions a locals abandonats de la ciutat, s'ho han ben guanyat des­prés de l'èxit del concert que van organitzar el dissabte 15 de març en solidaritat amb la seva causa i per recollir fons per afrontar tots els pro­cessos judiciaisque tenen pendents.

L'emoció de Lluís Llach cantant "La gallineta", la contundència de les guitarres de Barricada o la multitud ballant l'ska i el reagge de Doctor Calip-so i N/laroon Town ressona­ran entre les es­tructures metà-I.liqües del Born durant molt de temps. Aquest mogut record potser destorba­rà la quietud de la futura bibliote­ca, però durant un diavaaconseguir convertir l'antic mercat central, llar­gament reivindicat com a equipa­ment pel barri, en un gran espai de

llibertat. Més de 12.000 persones de totes

les edats i condicions van desbordar la previsió dels organitzadors, que només havien imprès 8.000 entra­des. No obstant, els segells de l'Ate­neu Llibertari de Gràcia o del Conso­lat del Govern en Rebel·lia de Chiapas, estampats a les mans dels assistents que volien entrar i sortir del recinte lliurement, i l'obertura pos­terior de totes les portes van fer molt fluid el transcurs del concert. L'As­semblea d'Okupes va valorar l'acte molt positivament, "no tan sols per la quantitat de gent que hi va anar, sinó

per l'ambient fes­tiu i sense inci­dents que es va respirar". Hi va ajudar que la po­licia no fes acte de presència, "que hagués es­tat una provoca­ció", segons els okupes.

També és po­sitiu que l'Ajun­tament, a través de la mediació de la Favb, cedís gratuïtament el Born pel concert, encara que el fet que el districte no

donés llum a dins del mercat i que muntés un gabinet de crisi en previ­sió de possibles incidents demostra

JOSEP MASIP

la contradicció amb què el con­sistori afronta l'expansió del m o v i m e n t okupa. El regidor d'Iniciativa-Els Verds, Pep Puig, un dels anònims assistents al con­cert, va comen­tar que Barce­lona "ha d'apren­dre de les ciutats d'Europa que han legislat con-traels pisos buits i han cedit locals als okupes".

No obstant, l ' A s s e m b l e a d'Okupes no es plantejarà nego­ciar amb l'admi­nistració munici­pal fins que no hi hagi propostes serioses sobre la taula. Tot i que l'Ajuntament, en un informe recent, ha manifestat que vol establir un diàleg perquè la ciutat "assumeixi el moviment okupa", aquests es mos­tren recelosos perquè no volen que els passi el mateix que als seus companys de Berlín, a qui el munici­pi "va aconseguir dividir".

[VIentrestant, en plena campanya de la Favb i altres entitats per a la despenalització de l'ocupació pacífi­ca de cases buides, els cops d'efec-

RUBEN PÉREZ

• 12000 persones van assistir al concert okupa del Born el passat 15 de març

te dels okupes se succeeixen. El 26 de febrer van aconseguir hissar la seva bandera negra al pal més alt de l'edifici de l'Ajuntament a la plaça Sant Jaume, i el 8 de març alguns joves van intentar penjar-se de la façana de la catedral. Dos dies des­prés uns altres okupes disfressats van interrompre una missa a l'esglé­sia de Sant Josep de la Muntanya, a Gràcia, perquè responsabilitzaven un ordre religiós d'un desallotjament. L'última actuació va ser el 6 d'abril quan, en coordinació amb accions a

diferents localitats catalanes, els okupes de Barcelona van introduir-se a un immoble buit d'Hostafrancs (carrer Leiva), a dues antigues fà­briques de Gràcia (carrer Escorial) i de Sant Andreu (carrer Gran), i a una nau industrial de la Verneda (carrer Guipúscoa). La policia va desallotjar les okupacions de la Verneda i Gràcia, mentre que els okupes van abandonar voluntària­ment la d'Hostafrancs quan els veïns els van advertir que lacasa no estava abandonada com ells creien.

Un món de colors

O i havia una vegada un món de colors, més colors dels que mai no us podríeu imaginar: verds, roses, violetes, grocs, blaus, ... i tots ells barrejats cin­

quanta i cent cops. La gent que allí habitava tenia el costum de reunir-se en un lloc molt i molt gran -perquè hi cabés tothom-per parlar de tot, tot, tot. Així parlaven de coses importants, i de coses petites; de coses que afectaven a dos o tres, i coses que afectaven a 3.000. Xerrant, xerrant, anaven construint un món amb molts gustos i molts colors diferents, i a la gent li agradava anar a xerrar a aquest lloc perquè era on els somnis es començaven a fer realitat. La feina es feia entre tots, i totes tenien temps lliure per divertir-se o descansar. Les coses passaven de mans en mans segons la gent les necessitava. Les joguines anaven de nen a nena i de nena a nen, i així, com si tinguessin vida pròpia, no hi havia persona que es quedés sense jugar. Tot tenia el mateix valor: una casa, el menjar, la roba,... el valor que li donava qui ho feia servir. La gent s'ajuda­va, col·laborava amb els altres a fer tot allò que creien necessari. I per fer tot això es reunien en aquest lloc tan gran.

O erò hi havia homes que ho volien tot: tot del mateix color que tenien ells: tot de color gris. Es deien Importants i volien manar

sobre els altres. I un mal dia la gent es va adonar que el mar tenia taques de color gris: igual que el cel. I les cases, i el terra, i els boscos, ... fins i tot la cara de la gent començava a posar-se grisa. Van voler parlar-ho i van anar ràpidament on sempre s'havien reunit. Amb sorpresa es van adonar que on abans no hi havia porta ara n'hi havia una de molt gran tancada amb clau. Algunes persones decepcionades i tristes, es van resignar a tornar-se grises. D'altres es van quedar davant la porta intentant descobrir la manera de tornar-la a obnr.

Des d'aquell dia, res no va ser el mateix, els homes importants, després de fabricar l'única clau que tancava i obria aquell espai, la van tancar en molts trossos i la van escampar perquè mai més ningú no hi pogués entrar. Després van

començar a passar coses estranyes que ningú no entenia. Els Importants tenien coses per a ells sols, cada vegada més coses, i només les cedien si algú treballava per a ells a canvi d'una cosa que anomenaven diners. De mica en mica, els diners es van convertir en el més important, i la gent era important depenent dels diners que tingués. D'aquesta mane­ra, molts van començar a barallar-se pels diners i les coses que abans eren necessàries per a tothom ara eren d'uns pocs, dels

JORDI GARCIA / AVUI

més importants. Hi havia qui tenia moltes coses i havia qui no tenia res. Les joguines van perdre la vida.

Els nens i les nenes, que mai no han tingut diners, no entenien perquè les joguines ja no passaven de mà en mà, però recordaven que quan aquell lloc tan gran estava obert, i tothom anava allà a xerrar, fins i tot els més petits i les més petites, el món tenia molts colors, més dels que mai no us podríeu imaginar.

Un dia, una nena va demanar als seus amics i amigues que l'ajudessin a pujar tan amunt com per poder parlar amb els gegants. Els gegants eren vells i savis i potser

sabien què havia passat amb els colors, ja que sempre havien estat els més alts i podien veure el que passava des de molt lluny. Els amics de la nena van aconseguir aixecar una torre pujant l'un sobre l'altre, i així la nena va descobrir, parlant amb els gegants, el secret de la clau. Va saber que hi havia trossets de clau escampats per tot arreu i els gegants eren els únics que havien vist on havien anat a parar.

© àpidament, els van convèncer per anar a buscar els trossos i els va donar el temps suficient perquè cadascú d'ells i d'elles por

tés el tros que havia vist caure. Els gegants i les gegantes van decidir de reunir-se un dia 15 de març a la plaça Sant Jaume, per després anar tots i totes juntes a buscar la nena i els seus amics i amigues, i donar-los una gran sorpresa. Els gegants i les gegan­tes anaven dient: "que tothom surti al carrer" per acompanyar els trossos de clau.

En arribar davant on tothom es reunia abans, els nens i les nenes van tornar a pujar l'un sobre l'altre per a què els gegants i les gegantes els donessin les claus. La gent s'anava posant al voltant per que, en cas de que caiguessin, no es fessin mal. Els gegants i les gegantes van explicar als nens i a les nenes que els trossos de clau que cadascú d'ells portava, s'havien d'ajuntar, i els nens i les nenes van anar a buscar a tothom que tingués ganes de tornar a entrar al Born,

lloc on abans la gent es reunia per xerrar i començar a construir els somnis. A les cinc d'aquella tarda la clau estava sencera i a punt. El Born es tornava a obrir. I de dins va començar a sortir una música plena de colors, i els colors es van escampar tant pel món que els homes grisos van començar a desaparèixer, i el món es va cobrir de molts i molts colors, més colors dels que mai no us podríeu imagi­nar: verds, roses, violetes, grocs, blaus, ... i tots barrejats cinquanta i cent cops.

Aquest compte va ser repartit pels okupes durant el concert.

Març-Abril de 1997 CARRER CRÒNICA

Mossèn Cortinas també demanaria el metro al Bon Pastor

En paraules

Barri a barri

BERNAT BATLLE/ROGER PUYAL

Antigament la zona avui ocupada pel Bon Pastor era un indret d'hor­tes i molins, com ens diuen docu­ments del segle XII que ens parlen d'una sòlida indústria molinera. A partir del nom d'Estadella, un antic torrent de la zona, sorgirà el Bon Pastor, un tot que inclou uns trets morfològics i socials clarament di­ferenciats: la barriada d'Estadella, la de Sanchís, les Cases Barates, les Carolines, nous blocs i zones industrials.

El 1929 l'alcalde de Santa Colo­ma, Enric Sanchis, va fer construir a la frontera amb Barcelona el grup de Cases Barates Milans del Bosch i, una mica més amunt, les del Baró de Viver. Per aquells temps les comuni­tats d'Estadella i de les Cases Bara­tes eren dos móns enfrontats, amb actituds gairebé hostils fins que el 1940, després de la Guerra Civil, hi va arribar mossèn Joan Cortinas, considerat l'/ni'entordel barri.

• Equipaments actuals

El Bon Pastor ha hagut de lluitar molt per millorar la precarietat de les seves infrastructures i equipa­ments, ja siguin sanitaris, espor­tius o educatius. La consecució de l'ambulatori, segons Francisco Javier Gómez, president de l'Asso­ciació de Veïns del Bon Pastor, va significar un èxit molt important. Pel que fa a instal·lacions esporti­ves, avui en dia el barri compta amb dos camps de futbol, un poliesportiu, unes pistes de tennis i una piscina en construcció. Aquest balanç representa una millora subs­tancial respecte el 1976, quan el Bon Pastor només comptava amb un camp de futbol.

No es pot dir el mateix dels cen­tres educatius. El barri disposa de dues escoles públiques, una de primària i una altra de secundària, i un centre educatiu parroquial sub­vencionat, fundat per mossèn Cortinas, que en aquests moments està ple a vessar. La saturació de l'escola parroquial, amb una llarga llista d'espera, contrasta amb la poca ocupació de les dues escoles públiques, fet que denota un evident desaprofitament d'aquests equipa­ments. Cal pensar però, que el pro­gressiu envelliment de la població de la zona pot ser una de les possi­bles causes d'aquesta situació. El fet que cada cop hi ha menys nens i nenes pot conduir a una excessiva oferta de places escolars públiques en relació a la demanda.

Com assenyala Francisco Javier Gómez, una de les característi­ques del barri és l'existència d'un important teixit associatiu. En aquest sentit hem de fer esment tant de grups ecologistes, com la GEP, fins a comissions de festes.

El barri del Bon Pastor, aglutinat a partir de 1940 al voltant del capellà Joan Cortinas, està marcat per les males comunicacions

amb transport públic. La reivindicació del metro, que ja fa anys que dura, encara ha de donar molta guerra.

• Les cases barates són l'origen del barri

passant pels centres culturals ara­gonès i andalús, alguna coral i una forta presència de la Joventut Obre­ra Cristiana (Joc). Cal remarcar que bona part d'aquesta vida soci­al està lligada a l'Església, una institució fortament arrelada al barri, en part per la importància de la figura de mossèn Cortinas. Un exemple d'aquest teixit associa­tiu és l'esplai La Pinya, que s'està revitalitzant de cara a què els in­fants del barri puguin gaudir d'ac­t iv i tats ext raescolars . Sobre aquest tema, Lídia Delatorre, membre d'una associació dedi­cada al reforç escolar mitjançant el voluntariat, el CEL, ens diu que aquest grup passarà a formar part de La Pinya de cara a l'any que ve.

Segons el president de l'associ­

ació de veïns, el problema més rellevant del Bon Pastor és l'ab­sència de metro. La zona està molt poc nodrida de transports públics, i, junt amb d'altres barris, ja fa molt temps que reclama l'arribada del metropolità. Gómez es queixa que després de moltes trobades i con­verses amb representants de la Generalitat es va arribar al com­promís oral que enguany ja hi hau­ria metro, però el mes de maig de l'any passat Artur Mas, conseller de Transports i Obres Públiques de la Generalitat, va dir a l'associ­ació que no feia falta gastar diners en un projecte executiu de metro si no hi havia intenció de fer arribar el metro a la zona.

Davant dels reiterats canvis de consellers de Transports, l'Associ­ació de Veïns del Bon Pastor ha

DANI CODINA

demanat una reunió directament al president de la Generalitat, Jordi Pujol, perquè fins ara tots els acords a què s'ha arribat amb un conseller han perdut sempre el seu valor quan el següent ha pres possessió del càrrec. Una altra mesura reivin­dicativa és la convocatòria de ma­nifestacions. L'experiència demos­tra que la gent del Bon Pastor sem­pre ha respost a aquestes mobilit­zacions quan ha calgut, com en el cas de l'ambulatori el gener de 1975.

La situació actual fa pensar que abans del 1998 no hi haurà cap resposta sobre el metro, i veus provinents de l'associació de veïns opinen que s'haurà fet sort si pels voltants de l'any 2000 se soluciona el problema. Mentrestant, caldrà seguir "muntant ciris", diuen.

Mossèn Joan dalt del campanar primitiu

La figura del padre Botella

• JoanCortinas(1908-1991)vaserunadestacadafiguraalavegadacompresa i estimada per la seva gent. Va ser ordenat sacerdot el 1932, i després de passar per Tiana, Vilanova i la Geltrú, Mataró i la parròquia del Carme, a Barcelona, el 1940 va ser nomenat rector del Bon Pastor. Des del primer moment es va entregar al barri; fou ell qui li va posar el nom de Bon Pastor i qui va promoure la seva annexió al municipi de Barcelona el 1945. A canvi, els veïns el van rebatejar amb el sobrenom de padre Botella. Començava una llarga etapa de servei a una comunitat amb molts problemes a causa de la guerra civil i de la condició de barriada suburbial. El 1941 mossèn Cortinas va fundar el dispensari parroquial, tres anys després construïa l'actual església, i el 1960 aixecava un edifici per albergar l'escola parroquial que ja funcionava des de feia temps.

L'actual rector de la parròquia del Bon Pastor, Josep M. Romaguera, diu que mossèn Cortinas es va significar per la dedicació al treball i a la pobresa, "purificant" una imatge clerical que en temps del nacionalcatolicisme franquista no sempre era bona entre els ambients populars, especialment en aquelles zones on la CNT havia tingut molta influència fins la Guerra Civil. De fet, Cortinas va defensar i ajudar sempre amb locals i recursos els moviments apostòlics obrers com la Joc, la Hoac i l'Aco. Peraixò just un any després de la seva jubilació, el 1982, el barri en ple li va voler fer un homenatge dedicant-li una plaça. La del padre Botella.

Ensenyament públic El mes de març unes 4.000 persones van participar en la Tercera Trobada de l'Ensenyament Públic. Els assistents es van manifestar, sobretot, portant patins i bicicletes. Pretenia reafirmar la importància de continuar defensant l'ensenyament públic i es va protestar per l'endarreriment del període de matriculació, doncs amb això la Generalitat estava potenciant l'ensenyament privat-concertat. La protesta va finalitzar davant del Parlament, al Parc de la Ciutadella.

Presó a Barcelona L'Ajuntament de Barcelona ha assumit que la presó preventiva ha de situar-se a la nostra ciutat. En canvi, davant dels rumors existents, Carme Sanmiguel, regidora responsable, i Antoni Santiburcio van assegurar a la Coordinadora d'Associacions de Veïns de Nou Barris que la nova presó no aniria al Districte ni a l'entom de la serra de Collserola.

El futur de les Arenes La comissió d'Urbanisme de Barcelona (Generalitat) ha anul·lat la modificació que proposava el consorci municipal, renunciant a donar a la plaça taurina un ús íerial i retornant-li la qualificació d'equipament cultural i recreatiu de caràcter privat. El curiós és que l'ajuntament té obert el procés d'expropiació i si es consumeix la proposta de la Generalitat, el consistori barceloní haurà d'abonar a la família Marsans uns 2.500 milions per una finca que no vol i no sap a què destinar. Xavier Casas, regidor responsable d'urbanisme, va anunciar que l'Ajuntament presentarà recurs davant la Generalitat.

Patrimoni arquitectònic Algun dia ens anunciaran si existeix o no calendari per la seva renovació. Si be la majoria d'afectacions estan a Ciutat Vella i l'Eixample, en els altres districtes existeix sensibilització per aquest patrimoni. A Nou Barris, l'Arxiu Roquetes, sota el nom de "Identitats", planteja defensar una vintena d'edificis. A Sarrià-vSant Gervasi s'ha fet un treball de camp i s'han seleccionat, en principi, uns tres-cents edificis i espais ciutadans. El treball ha estat realitzat per l'arquitecte Margarida Galceran i la historiadora Raquel Lacuesta.

135.000 persones menys Aquesta és la població que Barcelona ha perdut des del padró de 199L L'últim recompte de població és de L508.805 persones; d'elles 803.820 són dones i 704.985 homes. Tots els districtes perden població: Sarrià-Sant Gervasi Gràcia Nou Barris Eixample Les Corts Horta-Guinardó Ciutat Vella Sants-Montjuïc Sant Andreu Sant Martí

12,6% 10,0% 9,5%. 9,3% 8,8% 8,0% 7,59í-6,7% 6,5% 4,2%

CRÒNICA CARRER Març-Abril de 1997

Són les aigües freàtiques un problema o una solució? Ajuntament i ecologistes plantegen diverses alternatives per aprofitar

les reserves aqüíferes del subsòl, un maldecap per a molts veïns

CHELO LOSADA

El nivell f reàtic de Barcelona ha estat notícia fa poc. Però els problemes ocasionats per les aigües subterrà­nies són un continu per alguns veïns de la ciutat comtal. I, com fer front a aquesta dificultat? Es pot dir que hi ha dues postures diferenciades: as­sumir el problema i portar a terme les obres corresponents per solucionar-ho 0 bé, després d'alguns anys pa­gant el cost de les bombes extracto-res, deixar-ho per impossible.

Segons un vocal de la comunitat de propietaris del carres Espronceda 103-105, el Lluís Bertran, les despe­ses ocasionades per les bombes extractores són elevades i a més a més, en el seu cas, no solucionen el problema. El soterrani del seu edifici sempre està humit i de vegades les

bombes no donen a l'abast i s'inun­da. De moment, mentre el Bertran formi part de la junta no tenen pensat gastar-se més diners per intentar acabar amb aquest problema.

Una altra comunitat de propieta­ris que s'ha vist afectada per les aigües freàtiques és la del carrer Indústria 275-277. El problema va sorgir al 1995, quan el pàrqing sota l'edifici es va inundar. Al setembre d'aquell mateix any es va portar a terme un condicionament del pàrqing: es van impermeabilitzar i reforçar les parets per tal que l'aigua no es filtrés i es van instal·lar bombes extractores. De moment el problema no s'ha tornat a repetir.

"L'Ajuntament de Barcelona es va rentar les mans al.legant que quan es va construir l'edifici al 1989

Un estudi de la Universitat Politècnica

• Fa poc més d'un mes la Universi­tat Politècnica de Catalunya va pre­sentar l'estudi, encarregat per l'Ajun­tament de Barcelona, perconèixerel desenvolupament de les aigües sub­terrànies a la ciutat comtal. Segons aquest estudi s'han inundat 21 so­terranis de vivendes, quatre aparca­ments, sis infraestructures de ser­veis -transformadors o galeries de serveis- i una entrada i mescla amb la xarxa de clavegueram. En tots ells s'han hagut d'instal.lar bombes ex­tractores d'aigua per fer front al pro­blema.

El metro és l'altre gran afectat per les aigües freàtiques. Actual­ment es poden localitzar 140 bom­bes extractores d'aigua en 79 punts de la xarxa dels ferrocarrils metro­politans, la gran majoria a la conca del Besòs.

Les construccions més afecta­des són aquelles que es van portar a terme quan el nivell f reàtic estava molt baix i, en aquells moments, no

es preveia un augment tan consi­derable de les aigües subterràni­es. Segons l'estudi de l'UPC, aquestes aigües freàtiques no són, generalment, agressives encara que en alguns indrets la presència de sulfats les fan lleugerament agressives davant el formigó.

La pujada del nivell freàtic afec­ta sobretot a la conca del riu Besòs, però també és present a la conca del Llobregat, encara que en aques­ta darrera zona el nivell és més estable.

Segons Jesús Carrera, vice-rector d'investigació de l'UPC, a la zona del Besòs el nivell freàtic en­cara podria pujar fins a sis metres més. Els tres primers en un perío­de de deu anys i els altres tres al llarg dels següents 50 anys. Així doncs, d'aquí a seixanta anys el nivell freàtic a la zona propera al riu Besòs podria arribar a situar-se sis metres per sobre del nivell existent en aquests moments.

el nivell freàtic estava 13 o 14 metres per sota del nivell de carrer i el pàr­king estava 9 metres per sota", se­gons va declarar el Joan Rubio, veí de l'edifici del carrer Indústria 275-277. Ningú es pensava llavors que les aigües freàtiques poguessin aug­mentar tant en tan poc temps. El Bertran afirma que l'Ajuntament no farà res al respecte fins que no hi hagi alguna catàstrofe, com per exemple que un bloc caigui a terra.

Les aigües freàtiques s'han pre­sentat, fins ara, com un problema. Però és una reserva d'aigua molt important, encara que actualment no s'utilitza gaire. Una alternativa per aprofitar aquesta aigua és el rec de zones ajardinades de Barcelona. Ara per ara, el Parc de la Ciutadella es rega amb aigua de la que s'extrau a la xarxa del metro (estació Arc del Triomf). Parcs i Jardins ha elaborat un projecte mitjançant el qual la major part de les zones verdes del districte de Sant Martí es regaran amb ai­gües freàtiques.

També existeix una altra alterna­tiva, propulsada per Acció Ecologis­ta, amb el nom "Horta per Horta". Aquesta iniciativa consisteix en la reintroducció dels horts comunitaris a la ciutat. L'hort comunitari es plan­teja com un equipament públic. Es cedeix l'ús dels horts a les escoles de la zona per portar a terme dife­rents activitats, en persones en situ-

I V I ^ ^ metres

A 6 metres

« i Eè; ^

ié-.mi

tíss sàa

$: M ^

i

.MAWv^J

-^_j ^-^

.^ trs

T . r a

e^au^.

U .'' ï^

CÍL t " ^

^:::zc:s -X. - _

L"^ ' ^

L - <d

e^·' c::!:!

E±; ::^

— cí r

^ ^

^ , 1 ^

i " í - 3

E ^ ^

dj T

=h~

» ! « 1 7 111 ÍMl

1 " ' i

iJ·A.KKA/^^ :

1 " lAV-A.VA

ació de pobresa, a jubilats i a tots aquells que hi estiguin interessats. D'aquesta manera es produirien ali­ments a la ciutat, es faria una educa­ció ambiental als nens i nenes, s'apro­fitaria l'aigua freàtica i a més, es reciclarien gran part dels residus or­gànics produïts a la ciutat.

Una altra de les propostes d'Ac­ció Ecologista és la instal·lació de doble canonada a totes les cases. D'aquesta manera es podrien apro­fitar les aigües freàtiques com les de pluja per usos on l'aigua potable no és necessària: rentadores, rentavai­xelles, sanitaris, ... La iniciativa és interessant, però s'ha de reconèixer

MIGUEL LÓPEZ/G 3

que el cost per instal·lar la doble canonada a tots els edificis de Barcelona seria bastant elevat.

L'Ajuntament està d'acord amb totes aquestes idees. Proposa que una part de les aigües freàtiques s'aboquin a la llera del riu Besòs per donar suport a la seva regeneració, per tal de contribuir a aconseguir un cert cabal ecològic.

El problema de les aigües freàti­ques hi és, però si tothom posa una mica de la seva part es pot aprofitar gran part d'aquest cabal per moltes coses i d'aquesta manera eliminar els problemes que pateixen alguns veïns de la ciutat comtal.

Ei districte de Sant Martí és la zona més afectada • Els barris de Sant Martí són els més afectats per les aigües freàtiques. Per la seva configuració geogràfica, aquest districte recull les aigües de Collserola i les porta cap el mar. Durant molts segles ha estat un territori de pas per l'aigua. Així doncs, no és estrany constatar que alguns noms dels barris de Sant Martí se'n fan ressò: Besòs, Verneda i Llacuna. Els problemes amb el nivell freàtic va començar amb l'arribada de la modernitat, representada pel metro, les autovies i els pàrqings, construccions que van barrar el pas natural de l'aigua.

A tot això s'ha d'afegir el desmantellament, ja fa

algunes dècades, de la indústria tèxtil situada al districte. Aquest fet va contribuir a empitjorar encara més la situació atès que la indústria tèxtil era una gran consu­midora d'aigua freàtica. A cada fàbrica hi havia bombes treballant dia i nit per extreure milers de litres d'aigua necessaris pel blanqueig de la roba. Això mantenia a ratlla el nivell freàtic de la zona. Però en aquests mo­ments les fàbriques han desaparegut i les barreres arquitectòniques anteriorment citades (pàrqings, soter­ranis i metro), han fet que el nivell freàtic a Sant Martí hagi pujat tant últimament. I encara pot pujar més.

Contra la llei "Artur Mas" La lluita de raigua' Va a Mas"

M A NTFF STA n o 11 de maig de 1997, a les 12.00 hores

Plaça Urquinaona, Barcelona

DANI CODINA

Cinc milions de multes al foc El passat 20 de març alguns centenars de veïns i veïnes es van manifestar davant de Govern Civil per deixar constància que no pensen pagar les quantioses multes que, per un import total de 4.800.000 pessetes, els ha posat el governador civil per exercir el dret constitu­cional de manifestació tallant el trànsit. A.N.

Març-Abril de 1997

Lít Veu atfl

CARRER OPINIÓ 9 A n n a A l a b a r t

Sociòloga Es cara la vivenda?

E 1 tema no és fàcil. El primer que cal fer en un pals com el nostre quan volem trac­tar el tema del preu de la viven­da, és de t e rmina r a quines vivendes ens referim, perquè el nostre mercat segueix caracte­ritzant-se per una pluralitat de situacions. Per efecte d'anteri­ors lleis (en especial la Llei de Lloguers de 1945), persisteixen lloguers molt baixos que no han estat alterats (o ho han estat molt tímidament) amb l'aplica­ció de la nova llei. Evidentment no és a aquests casos als quals un es refereix quan es parla del preu actual de la vivenda (enca­ra que amb freqüència es barre­ja també aquesta casuística). Tampoc pot referir-se al que es va pagar per una vivenda quan, a partir de la llei de propietat horitzontal, els propietaris d'im­mobles van vendre els pisos a quija els estaven ocupant com a llogaters. El problema es cen­tra, i sembla que cal explicitar-ho, al preu de les vivendes -noves o de segona m à - que avui estan al mercat pendents de ser venudes o llogades.

Doncs bé, en relació a aques­tes vivendes que actualment es­tan al mercat pendents d'un trac­te contractual, la qüestió del

preu crec que no ofereix dubte: són molt cares. Són cares en ter­mes absoluts i ho són -molt més encara- en termes relatius., si es té en compte que qui , majoritàriament, ha d'accedir a elles són persones joves amb salaris generalment baixos i so­bretot poc segurs. I per aquí va l'explicació de l'existència de 70.000 v ivendes bu ides a Barcelona: els que les necessi­ten no poden pagar el preu que es demanda; els que les venen o les lloguen prefereixen esperar abans que rebaixar les seves exigències.

I aquí apareix la segona qües­tió que penso que s'enfoca mala­ment. El preu de les vivendes, es diu, és elevat perquè ho són els seus costos (sòl, construcció, fi­nançament). Però és que en rea­litat el preu de la vivenda està només en part determinat pels seus costos —amb l'accepció de les vivendes socials-. De fet, el preu el fixa el mercat. Després s'ha d'observar que passa en aquest mercat.

Simplificant molt, dues són les característiques essencials del nostre mercat immobiliari: la primera és la seva opacitat, la seva poca transparència; la se­gona, el tractar-se d'un mercat no homogeni, que facilita el seu funcionament oligopolístic.

El fet que sigui poc transpa­

rent fa que per operar en el mer­cat es recorri als APIs. Els emo­luments que aquests reben es justifiquen per raons d'informa­ció i confiança. A partir d'ells ens assegurem que no hi hagi engany i aconseguim augmen­tar la informació en relació tant a l'oferta com a la demanda. Fins aquí la seva funció és necessària —encara que es converteixi en espúria si el mercat fos transpa­rent i els enganys improbables-. Però és que, a més a més, els APIs estan jugant un altre paper: el de mantenir els preus inelàstics a la baixa. Dit d'una altra manera: la seva intervenció està frenant l'ajustament entre l'oferta i la demanda, impedint que els preus disminueixin, malgrat l'existèn­cia d'una elevada oferta (70.000 pisos buits) i d'una dèbil deman­da. Li asseguren al venedor que obtindrà per la vivenda el preu desitjat; actuen sobre el compra­dor convencent-lo que la deman­da és forta, que pel pis que desitja comprar existeixen moltes altres ofertes. Impedeixen que compra­dor i venedor entrin en relació i per tant obstaculitzen que el pri­mer realitzi ràpidament la seva venda i el segon pagui un preu més baix. Com, a més a més, els preus de partida es fixen per com­paració, el resultat és que, en un moment de dinàmica baixa com l'actual, els preus es mantenen i

Ell el mercat de l 'habitatge popular hi ha mol ta demianda i poca oferta. Resultat: el pobre pot arribar a pagar més que el ric per cada m,etre quadrat de pis

la vivenda se situa a uns nivells prohibitius. El mateix procés in­flueix i s'aplica al lloguer, calcu­lat a partir dels preus de compra-venda.

La segona de les característi­ques del mercat de la vivenda és, com ja s'ha dit, la seva hete­rogeneïtat. De fet no hi ha un mercat sinó molts mercats, que es deriven de la segmentació tant de l'oferta com de la demanda. Això no és res nou. Des de que el sòl urbà es va convertir en un bé escàs per efecte del creixement de les ciutats, han existit zones i tipus de vivendes per a "rics" i d'altres per a "pobres". En el segment del mercat dedicat a les classes podents l'oferta ha sigut sempre elevada (la realit­zació dels beneficis està assegu­rada) mentre que la demanda s'ha mant ingut re la t ivament baixa (els rics són menys que els pobres). En el mercat de viven­da popular ha passat el contra­ri: molta demanda en relació a la poca oferta. Resultat: per metre quadrat de superfície pot pagar més el pobre que el ric. I, és obvi que aquí no intervenen els costos. És només el mercat

qui mana. Deixant doncs a la seva sort

el mercat de la vivenda, aquest p rodue ix ser iosos desa jus -taments en perjudici de les clas­ses populars. Però a més a més, si estem, com en el nostre cas, en un mercat poc t ransparent amb uns agents als quals convé que els preus siguin elevats, la situ­ació s'agreuja. Només hi ha una possible solució, encara que aquesta ha d'introduir i contem­plar necessàriament moltes fa­cetes: la intervenció de l'admi­nistració. Una administració que corregeixi excessos, que controli els preus del sòl -disparats a partir de l'augment dels preus de la vivenda i que, després, in­cideixen desproporcionadament en el cost—; que ofereixi sufici­ent vivenda i amb suficient di­versitat en qualitat, superfície i règim de tendència; que fomen­ti, mitjançant mesures fiscals, l 'arrendament, les renovacions i rehabilitacions atenent les no­ves necessitats de la població i que, en definitiva, vetlli per do­nar compliment al principi rec­tor regulat en la Constitució del dret a una vivenda digna.

' "'c„uet:i r Primavera trista a CoUserola

ntre un puzle de nou munic ip is , des del pla de Barcelona fins les terres del Vallès i del Besòs al Llobregat, s'estenen les més de 11.000 hectàrees que comprenen la serra de CoUserola. Envol tan t - l a , una densa connurbació que alberga més de la meitat de la població catalana.

Aquesta gran metròpoli imposa una enorme pressió sobre els frà­gils sistemes naturals d'aquest, més que gran pulmó de Barcelona. El desconeixement de la variada pro­blemàtica mediambiental per gran part de la ciutadania, la seva nul.la formació ecològica generalitzada i els grans interessos han contribuït a la consolidació d'un tipus de soci­etat insostenible, amb grans i soro­lloses ciutats plenes de ciment, con­taminades, insanes i rebossants de residus.

Cal recordar que cap dels més ferotges animals que alberga, pro­tegeix i alimenta el santuari na­tural de CoUserola en els seus boscos, cap s'atreviria a atacar l'home de no veures acorralat. Més aviat cal suposar que ens tenen

por, i no els falten raons. Des de les alçades collserolianes

al fons de les seves valls, els drets es contrasten i oposen, brillen i s'opaquen mentre molts obliden les seves obligacions.

Entre aquests drets es troben els d'uns caçadors a seguir abatent la fauna, interposant-se al què re­clamem els usuaris del parc per poder disfrutar de la natura en llibertat i sense perills innecessa­ris.

Tot parlant de fauna, la inexis­tència d'un cens de la Collseroliana, les escassíssimes dades i les xifres dels mateixos caçadors, denoten el nul rigor conservacionista. Ni se­xes, ni edats, ni avistacions són anotades. La permissibilitat en la deixada anar, persecució i mort dels animals criats en granja, aca­ben d'evidenciar la deixadesa i el molt allunyats que estem del res­pecte als animals. L'escassa mobi­litat de la comunitat de porcs sen­glars i altres espècies de la serra facilita l'elaboració d'un estudi de camp imprescindible per conèixer la situació real, un cens sense el que, qualsevol regulació, és tècni­cament i científicament impossi­ble. Cal doncs que es consideri la

totalitat del parc com zona de segu­retat.

Són molts els projectes que ame­nacen la Serra; alguns d'ells re­centment materialitzats i d'altres semi-hivernats, com els túnels d'Horta i Tibidabo o la projectada prolongació de la carretera de les Agües, fortament contestada per ecologistes i veïns dels barris peri-

El PGM ha estat meiiysprcïat, el planejaiiierit de t'OlIserolíi vuliic^rat, i €€ Pla Especi.íil d'Iíitcirès Natiii'al iiïfí'iiiglt

feries fronterers amb CoUserola. La lluita dels darrers anys per

la preservació de les zones agríco­les grans o petites, la necessitat de salvar-les de projectes hostils com el camp de Golf de Can Codina a Cerdanyola o la pretesa urbanitza­ció de la Torre Negre a Sant Cugat, és cada vegada més compartida perla ciutadania. Les nostres críti­ques al lamentable tractament so­

fert pels horts urbans; la necessitat d'ordenar i crear nous horts ciuta­dans, ben entesos, de gestió públi­ca a la vegada de clara utilitat social i pedagògica en èpoques de crisi com l'actual, són beneficiosos des del punt de vista naturalístic.

Per això cal denunciar al patro­nat de CoUserola pels quinze mili­ons exigits al col·lectiu Col Activa per la recuperació de la finca Can Pasqual . Un projecte autogestionari, sensible i respec­tuós amb els valors de sostenibilitat, escombrat dràsticament, fet que va portar als seus membres a l'okupació pacífica d'aquest espai agrícola. És d'esperar que el patro­nat reconsideri la seva actitud i retiri la denuncia.

Pel que fa a les alçades, dir sobre les obres que han aixecat només en sis mesos, el voluminós edifici de quatre pisos de l'Escola d'Ats Estu­dis Judicials, dins dels límits del Parc de CoUserola (després diuen que la j ustícia és lenta), amb llicència muni­cipal, sense previ pla especial, sal­tant-se el Pla General Metropolità (PGM) que qualifica la finca l'Espe­rança com parc forestal de Conserva­ció i permetia només un deu per cent de la nova edificació.

La total submissió dels respon­sables del Patronat a la voluntat de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, han fe­rit greument la seva credibilitat en defensa de la llei i els espais natu­rals. La burocràcia i els obstacles legals van permetre que l'interdic-te d'obra nova, posat pel Col·lectiu Agudells davant dels Jut jats d'aquesta ciutat, sigui avui del tot inútil. L'obra està acabada, inau­gurada i justificada legalment a posteriori per un pla especial apro­vat a coor-cuita l'octubre passat.

El PGM ha estat menyspreat, el Pla Especial de CoUserola vulne­rat i el Pla Especial d'Interès Natu­ral (PEIN) infringit. Aquest lamen­table consens ha estat possible un cop més, no per protegir la serra, com calia esperar de les adminis­tracions encarregades de vetllar pels interessos comunals i les lleis, sinó per imposar la del més fort.

Tanmateix, la diferent resposta del patronat davant actituds irregu­lars de diferent signe, demostren im cop més el poc respecte a la pluralitat ideològica i la utilització d'un doble sedàs que precisa ser qüestionat. La posició del garant de CoUserola ha de ser reparada.

10 /,- \,„ ,/</

EL CUARTO FOSC CARRER Març-Abril de 1997

Fashion Cafè Governador Civil Antoni IVIarcet Amb ell va arribar l'escàndol; i noens referim al ballarí Joaquín Cortes i els seus "ligues"; de­nunciem a les seves accionis­tes majoritàries, la tripleta for­mada per les pubilles Naomi f Campbell. Claudia Schiffer i ElleMcPherson. Ens referim a la persecució ifenderrocament fc^ que ha estat sotmès el banc %« circular que, des de feia 25 *,*, anys existia davant de l'es- \ mentat "cafetí". Van veure al futur alcaldable, senyor Clos, ' f el dia de la inauguració i van creure que tenien dret a cuixa sobre laciutat. El negoci exigia una terrassa sense bancs a la vorera i van enderrocarà cops i de martell el banc. Veïns i ve­ïnes van parar materialment els cops de martell i la regido-ria es va veure obligada a ac­tuar. L'enginyeriacaciquistade Fashion Cafè va deixar el banc esmicolat, i l'ajuntament va qualificar aquesta bàrbara actuació com "obres de reparació". Davant les protestes, ha col·locat una jardinera inèdita en el passeig, perquè el Fashion Cafè, rebent un tracte de favor, faci els seus beneficis a costa de la ciutat. Quina multa se li posarà? Hi ha tràfic d'influències entre les belles accionistes i algun membre del Consistori?

Condemnem al cuarto fosc, vestides amb escafandra, a les conegudes propietàries fins que reposin el banc aniquilat. Prohibirem l'entrada a fotògrafs de les revistes del cor. Carrer seguirà investigant.

A Joan Fuster i el seu gabinet de crisi okupa D'entrada, La Veu del Carrer valora positivament que el districte cedís el Born pel Festival Okupa. És un pas endavant. Però el que no entenem és que el seu regidor, Joan Fuster, manifestés contínua­ment la seva por a què l'acte acabés malament i per contra, no facilités ni tanques ni llum. Estaven tan espantats que van ocupar, amb C, les dependèn­cies d'Estadística perquè un gabinet de crisi (no sabem si es refereix a ia seva crisi existencial) seguís aquella nit el desenvolupament de l'acte.

Bombers, un parell de regidors, diferents responsa­bles i fil directe amb diferents autoritats. Tenien por que anessin maldades, però en canvi, el regidor i el seu ajudant de camp, no van voler posar ni tanques ni llum.

El festival va anar perfecte, però ells segueixen vacil·lant massa. Nois, ànim i endavant el diàleg. Estendre la mà sempre és millor que la carbassotada. Recordeu que acabeu d'aprendre que parlem del Moviment Okupa i mai de la problemàtica okupa.

Li va la marxa. Li agrada aguditzar les contradiccions. És un provocador clònic. No li ha tremolat el pols per firmar sentèn­cies que creiem pròpies d'altres èpoques. Pertallar el trànsit exigint solucions, diàleg i propostes perlaguerraderaigua,ensha imposat 4.800.000 pessetes. Ni una més ni una menys. Tot un governador del PP. Però demostra que, donat que feia temps que no tenia el poder, la ingenuïtat domina els seus actes. Ell es creu que pagarem i nosaltres no pagarem ni cinc; que vingui a embargarà les 75.000famílies! Que multi a les administracions que porten anys i panys sense donar propostes, sense re­bre, sense exercir d'administracions de­mocràtiques. Un miler de veïns van cre­mar les multes davant del Govern Civil.

Eugeni Madueno

Diuen que li queda tant com a Maragall. I la veritat és que s'es­tà lluint; enderroca Sopenes i bancs, i tanca espais públics als seus veïns. Ens referim al tanca­ment del Pati de les Aigües, que va ser el primer espai interior de les illes de l'Eixample recuperat per ús públic. Es va anunciar a so de bombo i platerets; i ara s'hatancatamb nocturnitat i clan­destinitat. El regidor, per manca de raons serioses, diu que és per"problemes intems". Marcet, et fiquem al cuarto fosc fins la teva substitució. No podràs sor­tir ni per prendre un cafè al Fashion.

En uns dies plens de rumors sobre la Casa Reial, el nostre col·laborador, quan va entregar el seu article amb notable retard, va posar com excusa que havia tingut una trobada amb el príncep hereu. Carrer va poder comprobar que era cert, i que a més a més no va ser una trobada fortuïta que pogués disparar els rumors; simplement Eugeni recollia un premi donat a un dels seus articles sobre Barcelona.

Eugeni, no ens agrada renyaren públic, però ens sentim obligats a recordar-te que abans que el príncep "Borbó", està la publicació.

I I I T E M P O R A D A 1 9 9 7

DILLUNS, 2 4 MARÇ 1 9 9 7 , 19 H.

La mü&ica i el cinema

DILLUNS, 14 ABRIL 1 9 9 7 , 19 H.

L'Òpera

L'Aula d'òpera del

Conm^i^aiorí del 1 Iccu

!'"' ' .u'H íi...: Cafmmn "SuMamantm

I'...-.. .„,:....[ Vranc^mc Guillen

DILLUNS, 21 ABRIL 1 9 9 7 , 19 H.

L a cotía i el piano

Catía fAed\^K]tròa\ia

jAlbci4 Ctulnovart/ piuno

^eeúe Venluixv Jli·ií loi-

Cïei*sKwin

DILLUNS, 5 MAIG 1 9 9 7 , 19 H.

£1 piano fomitrMc

.ANxaVenh*!^ ['Í,U\L,

S...,.,l., I','A-'O.J.ScíiMUrt ,\'.., f,,,-., .1.. Ctiopln

l<,'lll.,..f .1,. Clvipln

DILLUNS, 12 MAIG 1 9 9 7 , 19 H.

L'oKilori clàssic

Orquesf ra Stmf&nica del

Coneejvalort del iJceu

Cor 3av^ de VOrfxó CaiaÜt

ConjcHa CvxiKick, J i i v i - fo r , ,

Kl·'.iiii.··ii .1,- fiAo^ar^

. „ . sol.,-., ( . - . .vs .I.- . M . ,

DILLUNS, 9 JUNY 1 9 9 7 , 1 9 H.

La s a i v u e l a

Orquestra S t m f M c a Solistes deBo^celona

C o r iJedej* ComeiM

AsSISIiylu A^otsiv Si iprni in

3bsepRufav l -nci»-; 3wmaJíVain», t'.o-ííon

jA lber tArgudo, Ji.^. i to^

t:.„,vó J'.,,,,,,,. I J,. .,„..,.,.., J.. Martínez Val l .

l l i tats: 9 0 0 i 700 pt.

iM.a,,., INFORMACIÓ I VENDA

l·'·.t..» .1.- I , , , M , „ . , . , ( . ,,1

! ) . · . M I . . . , s , . . ) I..-.., . •I 1 , , , . l , - . . , . ( . , . . ^ , . 1 . . •

F U N D A C I Ó

^^ACRUPACIÓ MÚTUA

Kt.NU.^ClÓ ORFEÓ CATALÀ PALAL Í)K LA MÚSICA CATALANA

rJC^'i

m

LA PRIMAVERA A LES ASSOCIACIONS DE BARCELONA

El finançament de les associacions

Dies 22-25 de maig, 1997

Segur que la vostra associació té problemes de peles: segur que en el fòrum trobareu pistes de solucions!

Informació i matrícules, Agència Municipal de Serveis per a les Associacions, Torre Jussana, de dilluns a divendres, de 10,30 a 13,30 h i de 17 a 20 h. Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 30. 08035 Barcelona. Tel. 407 10 22, Fax. 407 11 97.

Ajuntament de Barcelona/Consell Municipal d'Associacons de Voluntariat.

Aiunt,ifnent -411» de Barcelona I

Consell Municipal d'Associacions de Voluntariat

Març-Abril de 1997 CARRER DOSSIER

La Barcelona dels infants

n o e s c r i g u i n

d ir q u e n o t i n g u i n o p i n i ó p r ò p i a s o b r e e l m ó n q u e e l s e n v o l t a . D e fet , s o v i n t t e n e n m é s r a ó q u e e l s g r a n s . A ix í h o d e m o s t r e n e l s d i b u i x o s q u e p u b l i c a C A R R E R a la p o r t a d a i a l e s p à g i n e s c e n t r a l s d ' a q u e s t n ú m e r o . L e s

fflmimioMiiíiiíMBi a d u l t s ( u n a r q u i t e c t e , u n a p r o f e s s o r a d e B e l l e s A r t s i u n a p s i c ò l o g a s o c i a l ) c o m e n t e n e l s d i b u i x o s . La p a n o r à m i c a s o b r e la c i u t a t d e l s i n f a n t s la c o m p l e t a u n c o m e n t a r i p e r i o d í s t i c s o b r e e l

l l i b r e "Barce lona a m b u l l s d e nen", u n a e n t r e v i s t a a la p e d a g o g a I r e n e B a l a g u e r , u n p e t i t r e p o r t a t g e s o b r e e l s n o u s e s p a i s d'oci c o m e r c i a l i u n r e p à s a t o t e s l e s e n t i t a t s , e s p l a i s i a g r u p a m e n t s e s c o l t e s q u e e d u q u e n e n el l l e u r e i n f a n t i l i j u v e n i l a l s b a r r i s d e c a s a n o s t r a .

DOSSIER

Una ciutat per a les nenes i els nens

Eugeni Madueno

® i la ciutat fos habitable per als nens i nenes -s i poguessin jugar als carrers sense perill; si fos

possibleque anessin a l'escola caminant o en bicicleta, si no corressin perill- alesho­res les ciutats serien ideals també per als seus pares, per als vells, per a les dones embarassades, per als disminuïts físics.

Aprofitant aquesta evidència tan sim­ple com lògica, el pedagog italià Francesco Tonucci ha construït el projecte pedagògic-ecològic-politic "La Ciutat dels Nens", amb el que pretén educar els petits ciutadans d'avui en el convenciment que han de llui­tar perquè la ciutat que ocuparan en el futur sigui més humana i habitable.

-Les nostres ciutats estan dissenyades per ser habitades únicament pels adults i els treballadors; és a dir, pels votants -ens va dir Tonucci-.

Raona Tonucci que les ciutats han cres­cut d'una manera exagerada. I que a causa d'això vivim enmig d'aquest conjunt de sorolls, fums, contaminació, microcri-minalitat i congestió. Tanucci alerta tam­bé sobre el mite de la ciutat cablejada -Barcelona ho estarà aviat- i la tendència al tancament i l'aïllament al què ens con­dueixen les noves tecnologies de la infor­mació.

-La telemàtica ens impulsa, com ja pas­sa als EUA, a viure, treballar i divertir-nos sense sortir de casa. Es construeix aixi un tipus de ciutat que impulsa les famílies a cohabitar permanentment en un mateix espai. Això suposa un canvi sense prece­dents en la història, doncs, l'home, animal social, ha necessitat sempre relacionar-se amb els altres.

Per fer front d'una manera activa a tot això Tonucci propugna l'utopia de La Ciu­tat dels Nens. Davant la ciutat introverti­da, tancada i incomunicada que es cons­trueix, el pedagog proposa als nens i nenes que lluitin per una ciutat que faciliti es­pais en els que sigui possible relacionar-se amb els amics, jugar sense perill i anar al cole en bici sense riscos de ser atropellats o assaltats.

El novembre de 1996 Tonucci va explicar el seu projecte aprofitant la presentació del llibre "Barcelona amb ulls de nen" (1), que va escriure en col·laboració amb la pedagoga catalana Maria Eulàlia Ventalló i la psicòlo­ga ambiental Montserrat Morales. El llibre pretén alentar a pares i nens i nenes a visitar i recórrer diferents llocs de la ciutat, i de fer-se'ls seus. (Els autors van acceptar la crítica

, , w r r- - ' '•*" " *** r r"j

JLL^^UQ ._X^-^1' ' '^vJ

I, yoAAl. J'-"^ '

ei .ow r-- -- *rr c j-cJi

"Barcelona amb ul ls de nen" reprodue ix la carta que Tonucci proposa perquè els n e n s env i ïn al s eu alcalde

que entre els llocs proposats no hi figura cap intinerari pels barris de la perifèria, i es van comprometre a arreglar-ho en properes edi­cions). Al començament del llibre hi ha una carta-tipus escrita per Tonucci en nom dels nens i nenes perquè pugui ser enviada als alcaldes de les diferents ciutats i en la que se'ls commina a "escoltar les necessitats dels nens i nenes". Els pedagogs i els responsa­bles de l'editorial van informar que distribu­irien aquestes cartes entre els professors de les escoles catalanes amb la intenció de animessin els nens i nenes a fer fotocòpies i enviar-les personalment als seus alcaldes.

Mesos després, i durant la presentació d'un altre llibre similar, l'editor de

"Barcelona amb ulls de nen", Pierre Antoine UUmo, va informar que la iniciativa havia tingut èxit a diferents ciutats de l'àrea metropolitana, i en concret va dir que a Barcelona s'havien enviat a Maragall unes tres mil cartes procedents de 32 esco­les.

-La carta és simpàtica, però no dolça -var dir l'editor- i serveix tant per conscien-ciar als nens i nenes com per ser debatuda pels seus pares.

A més d'un negoci editorial -l'èxit ha acompanyat les vendes d'aquest tipus de llibres pensats per a les famílies urbanes de classe mitjana- la iniciativa té una finalitat política —en el sentit grec de polís:

ciutat- i per això una dimensió conflictiva. "Quan van començar a rebre cartes de nens i nenes —va explicar Ullmo— els de l'Ajuntament ens van trucar a l'editorial sorpresos per la iniciativa i inquiets per les conseqüències que puguin tenir; suposo que electorals."

-Com acció política i educativa és origi­nal, però molt utòpica -li havia dit jo a Francesco Tonucci mesos abans, quan el vaig entrevistar.

-És cert, és una bogeria -va respondre Tonucci-. Però encara és més boig i utòpic continuar pel camí sense retorn que les nostres ciutats han emprès.

DOSSIER LM Ven ael

CARRER La ciutat amb ulls

d^ infant

Teresa Camps Miró

© s t ima t s autors /es d 'aques ts dibuixos: Heu dibuixat i pintat la

vostra visió de la ciutat com ho hem fet tots quan érem nens i ho faran també altres nens. Vosal­tres però, ho heu fet doblement, potser sense gaire premeditació: heu pintat allò que veieu i allò altre que desitgeu. Tots els ele­ments que feu jugar en el vostre dibuix són comuns a qualsevol paisatge urbà de qualsevol lloc, vosaltres, però, en franca coinci­dència, heu triat dos aspectes com a més significatius: la brutícia i el soroll, molt propis de la nostra gran ciutat; tanmateix, a cap dels vostres dibuixos hi ha manca de aol, company del dia, lluminós, rialler o trist segons el cas, i, això sí, és ben propi de la nostra esti­mada ciutat mediterrània.

La vostra mà ha estat segura, no hi veig dubtes d'expressió en allò que voleu dir. Sou ben cohe­rents en la resolució del vostre mis­satge: els colors suaus i harmonio­sos i les formes ordenades i regu­lars, ens parlen del desig per la vostra ciutat neta, clara, tranquil·la, agradable i silenciosa; ben al contrari, l'estridència, la duresa, la deformació, l'agressivi­tat i el contrast dels colors i les formes distorsionades i sense refe­rències lògiques són per a manifes­tar allò que veieu en la realitat i que no desitgeu per la vostra ciu­tat, la brutícia i el soroll.

Invoqueu la natura, arbres i parcs, perquè no hi són freqüents a la ciutat i així, el color verd, aquell que diuen que simbolitza l'espe­rança, aquell que és la fusió d'un color càlid i un de fred, es fa present en els vostres treballs. Teniu raó.

Voleu deixar-ho ben clar i per que no hi hagi cap mena de dubte, recorreu a un altre llenguatge, el

de la paraula que utilitzeu com a títol 0 bé com element descriptiu o bé de precisió (escombraries, ajun­tament, arbres, taxi, mec-mec, brooom-brooom, vidre, plàstic, pa­per). Useu doncs la llibertat d'ús de llenguatges expressius i ho feu de manera complementària: el text i la imatge es donen suport mútua­ment i no es perjudiquen; en el vostre espai de paper, ocupen el seu lloc sense entrebancs, de la forma més natural.

Heu fet els vostres dibuixos des de l'observació i des de l'expe­riència, que són els procediments desitjables en tot esforç madur. Admiro la vostra saviesa, la cla­redat del vostre judici selectiu a l'hora d'expressar i afirmar allò que veieu sense embuts, Goso preguntar-vos: és tan evident que el soroll i la brutícia, així com la manca de parcs i arbres a la ciu­tat, són els mals més greus que fan difícil la vida urbana? Vosal­tres que useu realment la ciutat no com un espai d'acció i de suport als nostres interessos d'adults, sinó com un lloc per viure, apren­dre i compartir, ho sabeu prou bé.

No sé si més endavant les imat­ges colorejades que vehiculen ara el vostre pensament seguiran es­sent el vostre mitjà expressiu, o bé si en trobareu d'altres. En tot cas, l'ús d'imatges esdevé un llen­guatge universal, clar i sense fron­teres; a les millors realitzacions d'aquests llenguatges les anome­nem, en la nostra cultura occi­dental, obres d'art, i ens servei­xen per mostrar allò que de millor pot realitzar l'esperit humà. Mi­reu de guardar el record d'això que heu sabut fer i compartir. Ben vostre.,.

Teresa Camps Miró és professora de Belles Arts de rUAB.

ESTEM AL TEU SERVEI TRUCAN'S AL 424 00 67

COTA 1 Bisbe, 2 < ^ > Jaume I

2 Rocafort, 67-69 < ^ Rocafort

3 Joan Güell, 153, entl. A < ^ Les Corts

4 Cantàbria, 42 b i s < ; ^ La Pau, Verneda

5 Rda. Sant Antoni, 102 entl. 1 r a < ^ Universitat

6 Padilla, 308, Esc.D, entl 2a < ^ Hospital Sant Pau

7 Torrent de l'Olla, 157 < ^ Fontana

8 Carme Amaya, 35 (L'Hospitalet) < M > Gornal

9 P.Zona Franca, 142 Bus 9,109 1 0 Gran de Sant Andreu, 450 < M > Torres i Bages

11 Provença,455-457 < M > Sagrada Família

1 2 Muntaner, 430 (Sota PL Adrià))

1 3 Pi i Margall, 24 (Viladecans)

1 4 Gran Via, 1019 (PI. Prorxos, 3) Bus 56 1 5 Sants, 46 < ^ PI. de Sants

AMB NOSALTRES PODRÀS OBTENIR EL TEU PERMÍS DE MOTO, COTXE, CAMIÓ. TRÀILER I AUTOCAR

Març-Abril de 1997

l.,i Ven del

CARRER DOSSIER

i.

3

fet la

la

s d e

Una lliçó artística als grans

® n veure als nens i nenes petits caminant per la c iu ta t , en aques tes

cordades que organitzen les esco­les per tal de no perdre cap nen o nena, envaeix una sensació d'an­goixa pensant: s'empassaran tota la fumera dels tubs d'escap dels cotxes, ja que no aixequen més d'un metre del terra? ja se'n ado­naran els mestres si se'ls despista un nen o una nena?

Quelcom semblant ve al cap en veure un home o una dona grans intentant avançar per una vorera ocupada pels cotxes, o buscant un lloc arrecerat en al­guna de les places modernes amb les que el nostre Ajuntament ens ha obsequiat.

La gran ciutat s'ha convertit en un medi hostil per la gent pe­tita i per la gent gran. Els carrers ja no són el lloc de la relació i del joc, són el lloc dels cotxes i com que tots en tenim de cotxe, doncs tots ho trobem molt natural.

És sorprenent, tanmateix, ob­servar com dibuixen els nens i les nenes d'avui en dia; tots els de­talls estan molt ben representats, els carrers, bruts o nets segons dibuixin la realitat o el desig, els arbres trencats o plens d'ocells, també en funció del que ells ve­uen o del que voldrien veure,

Es molt fàcil caure en el tòpic de que "la ciutat no és pels nens i nenes", però no deixa de ser un tòpic. A la ciutat hi ha molts, però que molts nens i nenes -no tots els que voldria en Pujol-, i hi viuen contents perquè estan amb els seus pares i mares, i els pares -també un tòpic- vivim bé

Júl ia Masip i Ferran Navarro

a la ciutat: bona feina ben remu­nerada, cinemes, teatres, bones escoles, bons carrers asfaltats, bons aparcaments, vivenda a bon preu, places grans i àmplies, pipi cans pels gossos... en fi, que més podem demanar?

Doncs bé -bromes apart- po­dem demanar molt més, podem demanar tot el que els nostres nens i nenes dibuixen, parcs amb arbres i gespa i terra i ocells i flors i tranquil·litat i poc soroll i transport públic i civisme i bon humor i poca pressa... Però és clar!, hi ha prou en demanar? El que cal és posar-s'hi, fer el que volem que facin els altres: no es tracta de demanar que netegin per poder continuar llençant els papers a terra, o els cigars o la caca del gos, ni de demanar que posin multa als que fan soroll per continuar fent soroll, som medi­terranis i escandalosos, ni de de­manar més arbres però acceptar que els arrenquin perquè així tin­drem més aparcaments, ni de vo­ler un millor transport públic però usar el cotxe perquè és més còmo­de i més "ràpid" quan sortim tota la família, ni de desitjar cases amb jardí a preus assequibles, però pagar 30 o 40 milions per un pis que potser no té ni sol.

Els nens i les nenes dibuixen el que voldrien que fos una ciu­tat ideal, però qui la hem de fer som els adults. Els hi donem una bona educació viària i fins i tot ecològica però potser no ac­tuem en coherència amb aques­ta educació. Les modernes for­mes de vida a la nostra societat comporten una atenció, potser

patològica, per l'espai individu­al, privat -el meu cotxe, el meu ordinador, el meu vídeo...-, obli­dant l'espai col.lectiu -el carrer, la plaça, el parc...- que en ser de tots no és de ningú.

Les grans superfícies comer­cials estan substituint el carrer i la p laça com espais d 'ús col.lectiu, potser perquè en elles no podem entrar els gossos a fer les seves necessitats, o potser perquè és més divertit comprar un ordinador que jugar amb una pilota de paper.

I no és per casuali tat que aquestes grans superfícies re­produeixen al seu interior preci­sament la plaça i el carrer, però de manera artificiosa, irreal, com si d'una pel·lícula es trac­tés, sense la vida i les relacions que es donen als carrers de veri­tat . No és estrany que els nens i les nenes, als seus dibuixos, mostrin tanta preocupació per la neteja; només cal anar a una zona de jocs infantils per com­provar-ho: per cada cinc grans de sorra hi ha una caca de gos. I per resoldre això no valen conte­nidors, ni classificadors, val no­més educació i consciència de que la ciutat és de tots.

Júlia Masip és psicòloga social i Ferran Navarro és arquitecte.

Banoi Nuevoi, 3

P.^Um*o,92

Cdl,13

Fernondo, 13

Hospitol,4(}

n. BuenuxB», 2

AGÍÀÍM lA SEVA

Telèlw318468!

TelèfoftSlBBïW

Telèfon 354 54 26

Telèfai 302 32 i9

Telèíon3027539

Tetè(Dft30274a8

Telèfon 317 6702

COMPÍA

REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

GUAJA Des de 19B5 som pioners

Artesania òtn»ca dels cinc conlinenls

Peces de col.tecció, regal i decoració

Articles de gran orïginalitat i de qualitat coniraslada

C/Caime, 25 (canlonada Jerusalem]

08001 BARCELONA Tet. 317 61 37

CUBA:

MEXICO: MALÍ:

VIAJES DE TURISWIO Y AMISTAT 1997 NUEVAS RUTAS: TRAS LAS HUELLAS DEL CHE {15 dias> FESTIVAL MUNDIAL DE LA JUVENTUD: HABANA 97 BRIGADAS SOLIDAFtlAS - VIAJES EN GRUPO E INDIVIDUALES RUTA MAYA - VIAJES A MEDIDA (de 9 a 30 dïas) CHIAPAS: INDIGENISTAY CULTURAL LA CANDON (15 d ias)

AVENTURA EN EL PAÍS DOGON

M A R R U E C O S Z AUTENTICO B E R E B E R (15 dias) - INTERCULTURAL

¥lf C/. Casp, núm. 30-PrincipaI l a B Tel. 412 73 78 - Fax 412 74 19

08010 Barce lona MUPnX) MA.YA

/ . / \,„ d,I

DOSSIER CARRER Març-Abril de 1997

Irene Balaguer, mestra i pedagoga de Rosa Sensat

"Es pot fer una ciutat més adient per als petits"

© er la pedagoga i mestra Irene Balaguer, la ciu­tat ha guanyat molts

espais on els nens poden gaudir, i creu que es fan esforços en aquest sentit. Malgrat això, considera que els equipaments són insufici­ents encara i que l'oferta lúdica és poc coneguda pels pares.

— Les necessitats d'un nen/a urbà són les mateixes que les d'un nen/a que viu a un poble?

• i Els nens/es i el seu desenvolu­pament són els mateixos, el que canvia és l'entorn. Una de les claus pel desenvolupament del nen/a és la conquesta de l'autonomia. És clar que el medi rural facilita aquesta conquesta. L'espai físic, les persones que viuen al poble, acullen millor al nen/a. Encara que, com sabem, també hi ha po­bles travessats per la carretera i que cada cop més els estils de vida dels pobles s'apropen a l'estil urbà. En tot cas, un context reduït, a l'abast, facilita l'autonomia del nen/a, mentre que les grans ciu­tats la dificulten. Avui, les ciu­tats estan més en funció del trans­port i dels adults i representen una agressió per als nens/es.

— Quins són els principals problemes d'un nen/a barceloní? •1 Des d'una perspectiva històri­ca, sabem que Barcelona era un conjunt de poblets. Ildelfons Cer-

R o s a Maria Palènc ia

dà va fer un disseny on les perso­nes podrien conviure. Les illes de l'Eixample serien espais de con­vivència tant per als adults com per als infants. Però Barcelona va estar maltractada i l'especulació la va fer molt dura per a les perso­nes. Crec que els darrers anys s'ha fet un esforç important en aquest sentit. Les placetes de Sant Andreu, Gràcia, Sants, els parcs nous, ... aquests espais són una conquesta. La política de dema­nar l'ús del transport públic o la creació de zones peatonals afavo­reix la convivència i els jocs de colletes dels nens/es. És cert que moltes s'han fet per potenciar el comerç, però també els nens/es surten beneficiats.

— Són suficients aquests espais? ^ Sens dubte són insuficients. Cal tenir altres iniciatives, com recuperar les illes de l'Eixample.

— És evident que hi ha nous espais públics, però vostè creu que són aprofitats pels pares per portar els nens/es?

• i Per intuïció d'observadora, em sembla que els parcs e s t an massificats quan fa bon temps després de les 5 de la tarda i els caps de setmana. En canvi, és llàstima que als matins no hi hagi les criatures que encara no van a l'escola. Hi ha una massifícació i una infrautilització. Malgrat tot, crec que els barcelonins som gent

que de seguida ocupem els espais. S'haurien de crear programes que afavoreixin l'ús dels parcs.

— Aquests parcs compten amb equipaments per als nens/es? ^ Em consta que s'estan fent es­forços. La idea dels contenidors de vidre als barris, per exemple. Els seus beneficis serien per equi­par els parcs. Des de Parcs i Jar­dins, s'assagen coses, com ara la creació d'espais que fomenten ac­tivitats creatives.

— Com quins espais? ^ El Parc de les Aigües, on hi ha un pels més petits, o les fonts de la Plaça dels Països Catalans que estan pensades per jugar, no no­més per ser vistes. O el Maremàg­num. Els nenes van participar al disseny del drac de l'Espanya In­dustrial. Seria bo que els tècnics preguntessin als nens què volen.

— Creu vostè que els nens/es de ciutat veuen massa la televisió? ^ Jo crec que els nens/es prefe­reixen jugar amb els seus amics. L'estructura urbana aïlla als nens/es. Els pisos són petits i es pot crear un nen/a passiu davant la televisió. La conquesta de l'au­tonomia no només és conquerir l'espai, sinó que els nens/es pu­guin desplaçar-se. Hi ha una ciu­tat italiana, Pistola, que és, com Barcelona, "Ciutat Educadora".

DANI CODrNA

Irene Balaguer és directora de la revis ta "In-fàn-ci-a"

A Pistola, l'ajuntament i els co­merciants s'han posat d'acord en el programa "Comerciants amics dels infants". Les botigues adhe­rides lluen una enganxina, de manera que qualsevol nen/a sap que allà pot demanar ajuda. Pen­so que cal avançar en aquesta línia. De vegades són detalls pe­tits, com al museu Van Gogh d'Amsterdam, on hi ha cotxets; o als ferris de Dinamarca, on hi ha racons pels infants.

— I a Barcelona, es pensa en els nens/es? ^ Hi ha poques iniciatives, però van en augment. Fa uns anys, cap restaurant tenia una trona.

— És suficient l'oferta lúdica i cultural per als nens/es? ^ Hi ha poca oferta, però es fan esforços. Com el teatre infantil a la Fundació Miró, al Teatre Regi­

na, els concerts dels dissabtes que organitza "La Caixa"... El pitjor és la manca d'informació. Hi ha iniciatives que es coneixen poc, com les ludoteques o la lectura de contes que fan les biblioteques.

— Com es podria solucionar aquesta manca d'informació? • • A vegades tenim massa infor­mació però poc efectiva. A les gui­es n'hi ha molta, però no es fa servir. Haurien d'existir punts dinàmics d'informació per barris on es fessin suggeriments. Als parcs, les escoles i, fins i tot, als centres comercials.

— Què en pensa del nou costum familiar de passar els dissabtes als centres comercials? • • Aquests centres de consum són, també, espais de trobada. Hi ha vida, llum i això atrau tothom.

Festes (infantils) pagades Carles Camarena

® ls nens fa temps que van ser descoberts com a ric potencial en el mercat i

la Barcelona dels adults, la que compra i ven industriosament per seguir vivint, no pot deixar de mirar a tantes i tantes criatures que al sortir de l'escola no volen seguir tancats. Algú deuria nuar aquesta idea amb la precarietat urbanística recent i va trobar una falta d'espai i moviment conside­rable; sempre en termes mercan­tils.

L'oferta que Barcelona dóna al nen no és tan reduida com creuen alguns pares, "o els porto fora (de la ciutat), o al parc" ens explicava un d'ells. El cert és que pagant les possibilitats s'amplien: Unes, en mans de l'Ajuntament, ofereixen activitats més educatives; altres, en mans privades, obren portes a la diversió més esplaiada.

Quan entrem en el Happy Parc

ens trobem en mig d'una cridòria aguda i incontrolables corredis­ses. Al fons descansen els pares. "Els porto aquí perquè és més còmode", afirma una mare men­tre assisteix al seu fill acalorat. Raó no li falta; aquests parcs de ràpida proliferació a la nostra ciu­tat no han de ser menyspreats com a gàbies de goma inflada i tubs de plàstic de colors. Substi­tueixen i compleixen la funció d'al­tres parc a l'aire lliure que no hi són. "Les criatures gaudeixen, no s'embruten i nosaltres estem més tranquils aquí, a les tauletes, pre­nen alguna cosa", continua la mare. A més a més, es redueix el risc: ni cotxes ni cops bruscos, aquests "còmodes" parcs d'artifi­ci estan dissenyats per evitar qualsevol posterior reclamació de danys i perjudicis. I tot això per cinc-centes pessetes l'hora. Però pares millor informats coneixen

MIGUEL LÓPEZ

A barce lona prol i feren els e spa i s comerc ia l s d'oci

altres ofertes lúdiques que con­formen el compendi d'activitats de cap de setmana. Entre les més conegudes estan els parcs d'atrac­cions -Montjuïc i Tibidabo- visi­tats amb menys freqüència pel cost i el desplaçament. També l'Aquàrium, "massa car per tant poca estona" diuen les mares. La Filmoteca de sessió infantil, poc aprofitada; i les visites regulars

de circs i "Disney sobre gel". Preguntant per la qualitat i no

tant per la quantitat, una mare ens diu: "procuro equilibrar les activitats més mogudes amb d'al­tres una mica més educatives i tranquil·les". I, on la porta? Afor­tunadament a Barcelona també existeixen altre tipus d'espais per l'oci infantil, i és que les criatures també poden i necessiten diver­

tir-se sense córrer, gaudir sense cridar. La majoria de Centres Cí­vics dels districtes es preparen el cap de setmana per rebre la nom­brosa demanda de pares i fills en temps lliure; locals com la Casa Elizalde són els més coneguts, on se celebren actuacions de teatre, música i titelles pel preu més as­sequible de tres-centes pessetes. Tan mateix, els veïns poden gau­dir de les activitats ofertes per les associacions del barri com Els Lluïsos de Gràcia o El Pati Llimo­na, que organitzen teatre per pú­blic infantil, classes de pintura creativa per a nens, pallassos, ses­sions de màgia, etc.

Entre setmana, en canvi, el panorama és ben diferent. Amb els pares molt ocupats i estresats, el mercat, que pensa en tot, ja no es prepara per rebre a un conjunt de pares i fills disposats a gaudir d'un moment compartit, sinó en ocupar a uns nens que surten de l'escola amb ganes de tot menys de descansar. El gimnàs de ballet i judo, les piscines, les modernes acadèmies que ensenyen sense avorrir i els esplais, són les de­mandes més utilitzades per uns pares que no tenen temps o l'esgo­tament ja els ha vençut.

Març-Abril de 1997

l . l V t/í iHl

C A R R E R ALTRES ASSOCIACIONS

JORDI VILA

A Barcelona coexisteixen tot un se­guit d'entitats infantils i juvenils que realitzen un treball educatiu amb els infants de la ciutat des de perspecti­ves metodològiques i ideològiques diferents. La majoria d'aquestes per­tanyen a moviments que apleguen associacions de tot Catalunya i tam­bé n'hi han que tenen un abast inter­nacional. Totes elles acostumen a realitzar les seves activitats els dis­sabtes a la tarda. Agrupaments es­coltes, esplais i altres moviments del camp de l'animació socio-cultural i del món de l'espectacle tenen com a denominador comú l'acció voluntà­ria, la creació d'uns espais de socia­lització que enriqueixen la vida per­sonal dels nens I nenes i l'objectiu de fer de la ciutat un lloc més humà i solidari.

L'educació en el lleure

Els esplais són llocs de trobada d'in­fants i joves que pretenen educar en el temps lliure. A partir de tota una sèrie d'activitats com són els tallers de manualitats, les tècniques plàsti­ques, els jocs, el treball de l'expres­sió corporal, la intervenció en la vida social del barri o les excursions, l'equip de monitors de cada centre pretén assolir uns objectius pedagò­gics que responen a un projecte educatiu propi. Tal com afirma Maria Soles, Secretaria General de la Co­ordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d'Esplai, "els nostres centres estan pensats com un espai per què els infants i els joves es sentin lliures i no siguin uns consu­midors passius d'activitats sinó els seus protagonistes". Aquest procés s'acostuma a rubricar amb les colò­nies d'estiu.

Esplais confessionals i laics

De fet, l'origen de l'esplai cal cer­car-lo a l'empar de l'Església i en aquella necessitat d'atendre du­rant els estius i mitjançant les colò­nies, els infants més marginats de viles i ciutats. Al 1957 es creà el Secretariat de Colònies dins de Càrites Diocesana de Barcelona, el que ara és el IVloviment de Cen­tres d'Esplai Cristians (MCEC) ca­racteritzat per una opció d'home amb més vocació de ser que no de posseir, una opció de societat justa i democràtica i una opció cristiana i eclesial que dugui a terme una pedagogia global i alliberadora.

Més tard, al 1982, es funda Esplais Catalans (ESPLAC). La seva acció educativa respon a un ideari que es basa en tres principis: la laïcitat, el progrés i el país. Xavier Bretones, Se­cretari General d'ESPLAC, té ben clar

FLi. Esplais i escoltes "!: omplen Barcelona

La ciutat aglutina una gran diversitat d'opcions educatives i culturals

J la vida dels ciutadans i reforça la democrà­

cia.

Escoltisme

^« : : ^M I i f f «i·wf'

'í*W

MIGUEL LÓPEZ

Els nens i nenes de l'agrupament escolta Rakxa juguen al Parc del Poblenou

"La ciutat és agressiva" "La ciutat no està pensada pels nens i nenes, mai a la vida! Barcelona

és agressiva, està feta per als cotxes (tot i que no hi caben), per a la indústria i per al comerç". D'aquesta manera tant contundent s'expressa Lluïsa Celades, Coordinadora General de La Roda, quan li pregunto que pot oferir la ciutat als nostres nens i nenes. Però La Roda no és la única entitat que té aquesta visió de Barcelona. "Hem de ser molt crítics amb la ciutat", afirma el Secretari General d'Esplais Catalans, Xavier Breto­nes. "Barcelona està pensada per l'ocupació urbanística i el trànsit, no pas pels qui han de viure-hi".

La nostra ciutat planteja altres problemes a les entitats laiques tant d'esplai com d'escoltisme que lluiten per un espai on realitzar les seves activitats. Eduard Vallory, d'Escoltes Catalans, no es calla a l'hora de denunciar el desaprofitament i la manca dels espais públics. "La ciutat de Barcelona està pensada pel negoci. Aquesta necessitat de guanyar diners la patim les mateixes entitats sense afany de lucre. Tenim molts agrupaments que han de comprar-se el local perquè sinó no poden fer les seves activitats". Vallory va més enllà i apunta a la poca optimització dels espais escolars. "Hi ha moltíssimes escoles públiques que estan molt poc utilitzades en temps que no és el pròpiament lectiu". A tot això també cal afegir-hi les queixes d'ESPLAC per la gran dificultat que tenen els seus esplais en utilitzar les instal·lacions dels centres cívics, "uns espais que haurien d'estar al servei del ciutadà", afirma Xavier Bretones.

que "els esplais d'aquest moviment treballen a partir del mètode provinent de l'escola activa, ésadir, l'aprenentat­ge del nen/a es realitza a partir de l'experiència pràctica amb el seu en­torn".

L'última entitat que s'ha creat, la

Fundació Catalana de l'Esplai, és una iniciativa sense afany de lucre que té com objectiu impulsar l'edu­cació en el lleure d'infants i joves. També es proposa estimular la vida associativa com un espai de partici­pació que contribueix a la millora de

L'escoltisme neix a l'Anglaterra de prin­cipis de segle com a iniciativa d'un militar anglès, Robert Ba­den Powell. A Cata­lunya l'escoltisme comença a tenir una incidència important cap al 1920 amb les aportacions de Mos­sèn Batlle i Batista i Roca així com de la tradició excursionis­ta. Amb el pas del temps l'escoltisme català es trencarà en dues grans bran­ques: Escoltes Ca­talans (1974) i Mi­nyons Escoltes i Guies de Sant Jordi

de Catalunya (1977). "A diferència dels esplais, tots

els agrupaments escoltes compar­teixen una metodologia educativa molt semblant que vol arribar a crear una ciutadania mundial ca­paç de transformar la societat", tal com apunta Eduard Vallory, Rela­cions Externes d'Escoltes Cata­lans. Tampoc hem d'oblidar l'espe­cial incidència educativa que es realitza al medi natural. Cada agru­pament està dividit en unitats que acostumen a realitzar una sortida al mes en tenda de campanya. El treball fet durant tot l'any culmina amb els campaments d'estiu.

Segons Jaume Llansó, Respon­sable de Comunicació de Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi, "la metodologia de treball escolta es resumeix molt bé amb el que no­saltres anomenem els cinc dina­mismes: el progrés personal, el treball en equip, l'educació per l'ac­ció, el petit compromís i la fraterni­tat universal". L'escoltisme formu­la una proposta social, política i compromesa que s'ha vist traduïda en la conversió de responsables escoltes en regidors municipals i últimament en la participació de les mogudes okupes a Barcelona.

LA RODA ADREÇA: Sant Eusebi. 53

08006 Barcelona Tel: 414 72 01 Fax:414 77 05

20 anys d'espectacles al carrer La Roda d'Espectacles està com­posada per 120 entitats culturals, d'esplai i agrupaments escoltes. D'aquestes, 70 les podem trobar a Barcelona. Actualment passen més de 500.000 persones per les activi­tats organitzades des d'aquesta associació. Durantaquests20anys, es calcula que han gaudit de La Roda més de 20 milions d'infants i joves. Fins el 26 d'abril i en motiu del seu 20è aniversari tothom podrà gaudir d'una exposició fotogràfica a la sala "Salvador Anglada".

La Roda fa 20 anys que roda

Quina millor manera d'inaugu­rar oficialment una entitat que celebrant una gran festa on l'es­pectacle i la participació siguin els protagonistes! L'abril de 1977 el Parc Güell s'omplia de colors, jocs, quitxalla i xerinola. Era la primera Tamborinada on, percert.hiva col.laborar Come­diants. "La Roda" ja era un fet. El mitjà educatiu i socialitzador en aquest cas, seria l'especta­cle. El teatre, el circ, les can­çons i els pallassos sortirien als barris, al carrer.

"El que pretenem amb la nostra tasca és que les nos­tres actuacions arribin a tots els ciutadans de Catalunya, que les festes i la recuperació de les tradicions populars si­gui viscuda tant pel l'infant, com pel jove, com per la gent gran". La Coordinadora Gene­ral de "La Roda", Lluïsa cela­des, és conscient de la impor­tància de les entitats infantils i juvenils de base, que són les que fan possible que s'organit­zin espectacles al carrer per a tothom.

ADREÇA: Numància. 149-151 08029 Barcelona Tel: 410 01 00 Fax:419 62 68

Enguany és el seu 40è aniversari Actualment el Moviment de Centres d'Esplai Cristians disposa de 191 cen­tres a la Diòcesi de Barcelona i compta amb 3.000 monitors. Cal dir que el MCEC pertany a la Coordinació Cata­lana de Colònies, Casals i Clubs d'Es­plai (CCCCCE) que gestiona 340 cen­tres i 24.000 nens i nenes.

esplac

ESPLAC ADREÇA: Avinyó 44. 2on.

08002 Barcelona Tel. 302 61 03 Fax: 302 00 89

15 anys d'esplais catalans ESPLAC aplega a 107 entitats distribuides en més de 30 poblacions de Catalunya i compta entre els seus usuaris amb uns 7.000 infants, adoles-centsijoves. L'ESPLAC disposa d'uns 1.000 monitors i 200 socis. A la ciutat de Barcelona Esplais Catalans té 27 grups.

; S P L A

FUNDACIÓ CATALANA D'ESPLAI ADREÇA: Dolors Almeda, 1-3, local 5

08940 Cornellà de Llobregat Tel: 474 42 51 Fax: 474 43 56

L'Última entitat que s'ha creat En el marc de la Fundació hi ha quatre entitats de servei, amb un gran bagat­ge professional i sense afany de lucre. Totes elles volen donar servei a la societat: Associació Catalana de Ca­ses de Colònies, Centre d'Estudis de l'Esplai, Suport Associatiu i Serveis d'Esplai.

./I MINYONS ESCOLTES GUIES SANT JORDI DE CATALUNYA

MINYONS ESCOLTES ADREÇA: Llúria 7, 4t

08010 Barcelona Tel: 318 80 44 Fax: 412 03 98

Ciutadans compromesos i cris­tians conscients Les seves unitats es divideixen en Castors (7 a 8 anys), Llops i Daines (9 a 11 anys), Ràngers i Noies Guies (12 a 14 anys). Pioners i Caraveles (15 a 17 anys) i Truc (17 a 19 anys). Compta amb 157 agrupaments, 44 dels quals estan situats a Barcelona.

*'4^ escoltes catalans

ESCOLTES CATALANS ADREÇA: Cervantes, 5, entl. 2a.

08002 Barcelona Tel: 301 20 88 Fax: 412 10 63

Coeducació, laïcitat i catalanitat Els seus grups estan dividits en Follets (6a8anys),Llops(9a11 anys),Raiers (12 a 14 anys). Pioners (15 a 17 anys) i el Clan (17 anys en endavant). Aquest moviment escolta compta amb 35 agrupaments a tot Catalunya amb 3.500 infants. A Barcelona capital hi ha 13 agrupaments escoltes.

16 REPORTATGE CARRER Març-Abril de 1997

Un reportatge de

Carles Valls

Es primavera i la saba dels vegetals s'altera. La ciutat ha perdut la meitat de les seves flors però recupera 123 arbres que cal protegir

Cal que neixin flors a cada instant

neitat de les flors de la ciutat. Segons la Declaració sobre el Patrimoni de la Flora Ornamental de Barcelona, signada per més d'una vintena d'entitats relacionades amb jardins i flora, el catàleg florístic de la ciutat s'ha reduït en un 50%. Les modemes creacions de nous jardins i les múltiples tasques de conserva­ció són les causes de l'empobriment.

Davant d'aquesta crua realitat, els signants proposen mesures per recuperar la flora oma-mental urbana. Algunes d'elles són tenir un major personal jardiner qualificat, millorar els vivers de la ciutat i la forma de funcionament del nou Jardí Botànic. També demanen urgentment fer tas­ques de conservació de la flora, abans que es perdi, en els jardins fiistòrics de la ciutat. Un altre punt fonamental, és donar a conèixer el món de les plantes i dels jardins, a nivell acadèmic i ciutadà perquè es pugui comprendre i apreciar aquest ric patrimoni vegetal urbà.

La nostra ciutat té una gran riquesa verda i compta amb més de 2.000 espècies i varietats de flora ornamental. Arbres, arbustos, mates, enfila-disses i tota classe de plantes tenen una impor­tància històrica, paisatgística i estètica per la ciutat. Aquesta multiplicitat deformes biològiques s'escampen per places, petits parterres, parcs i jardins i reverdeixen la grisor urbana, millorant la qualitat de vida. Elclimade Barcelona, ha permès una concentració de riquesa biològica extraordi­nària, on destaquen centenars d'espècies exòti­ques que cal preservar.

Aquesta primavera, l'Ateneu Barcelonès ha organitzat un cicle de conferències d'aproximació als jardins històrics de Barcelona durant el mes d'abril. Les conferències s'estructuren en quatre sessions: el 9 d'abril sobre els jardins interiors de Ciutat Vella, el 16 d'abril sobre els jardins de Can Güell i de Can Girona de Les Corts, el 24 d'abril sobre els jardins de la Granja Vella a la Finca de Martí-Codolar i, finalment, el 30 d'abril sobre els jardins històrics dels districtes. Les conferències començaran totes a dos quarts de vuit, a la seu de l'Ateneu, al carrer Canuda, 6. L'objectiu d'aquest cicle és fer un estudi aprofundit dels nostres jardins històrics, alhora que descobrir el riquíssim patrimoni artístic i paisatgístic que tenia -i té- la ciutat, malauradament força desconegut, sobre­tot, pel gran públic, que són el llegat vegetal de Barcelona.

Les entitats que han signat la declaració sobre la flora ornamental són: Amics dels Jardins, Amics dels Jardins del Laberint d'Horta, Associ­ació d'Amics del Jardí Botànic de Barcelona, Associació Escola d'Art Floral de Catalunya, Associació dels Espais Verds de Catalunya, Ateneu Barcelonès. Grup d'Estudis dels Jardins Històrics, DEPANA, Escola Superior d'Agricultu­ra de Barcelona, Federaciód'Agricultors Viveristes de Catalunya, FAVB, Federació de Serveis Pú­blics de la UGT de Catalunya, Federació Sindical de l'Administració Pública de CCOO, Gremi de Floristes i Floricultors de Catalunya, Institut Agrí­cola Català Sant Isidre, Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, Reial Cercle Artísticde Barcelona, Secció Sindical de CCOO de Parcs i Jardins de Barcelona, USCOB, UAB. Departament de Bio­logia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia, UPC. Càtedra Gaudí i UPC. Centre Internacional d'Es­tudis del patrimoni Construït.

DANI CODINA

Centenari pi pinyer de les Corts, de 16 metres d'alçada

Floreixen arbres d'interès local

• Barcelona protegirà vint-i-tres arbres del seu bosc urbà. El Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona, editat per l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, s'ha ampliat amb aquesta darrera tongada. Ja són 123 els exemplars que gaudeixen d'aquesta distinció. La selecció d'arbres recull els exemplars més valuosos tenint en compte l'antiguitat, la raresa, les qualitats estètiques o històriques i altres trets excepcionals. D'aquesta manera es converteix en un llegat ecològic per la ciutat, formant part del patrimoni vegetal urbà. Amb el Catàleg, Barcelona protegeix els arbres que han entroncat més fermament en el paisatge de la ciutat, o aquells que pel seu exotisme o singularitat abillen amb les seves fulles els nostres carrers i places. Una vegada inclòs en el Catàleg, tant si és un arbre de propietat municipal com privat, la seva preservació està garantida. Els ben plantats i ben plantades barcelonins no hauran de patir per les seves arrels. El Catàleg té cura d'aquests ciutadans il·lustres i impassibles perquè no esdevinguin natura morta.

Molts dels arbres que recull el Catàleg són centenaris i han esdevingut la concèntrica memòria històrica urbana. Tot tipus d'arbres caben en el bosc urbà del Catàleg. Hi trobem les palmeres, les nogueres i les acàcies que comparteixen les seves ombres als carrers, parcs o jardins amb els til·lers, els pollancres o els roures, i moltes altres espècies que esquitxen de verd la ciutat. Si bé cada arbre escollit no forma ell sol un bosc, sí que es pot dir que cada un d'ells representa un bosc del món. Així tenim, la palmera de Canàries agermanada amb l'Acàcia de Constantinopla o el pollancre del Canadà, amb tots els roures, pins i alzinars dels boscos urbans. Barcelona pot aprendre dels arbres a ser una ciutat plural i diversa on tothom pot arrelar.

Barcelona branca a branca El Catàleg d'Arbresd'Interès Local de Barcelona

permet fer un arborescent reconegut pels princi­pals barris de la ciutat. Si hi ha una Barcelona a volt d'ocell, també hi ha una Barcelona de branca a branca. Aquests són els vint-i-tres arbres de la genealogia urbana que se sumen al Catàleg:

Cmtat Vella: •Palmera de Canàries, centenària, de 12 metres dàlçària. S'emergeix solitària en un pati privat del Raval, al carrer Lancaster, 10. *Noguera, centenària, de 10 metres, al Parc de la Ciutadella. 'Acàcia de Constantinopla, centenària, de 10 me­tres, al Parc de la Ciutadella. *Arbre de la llana de 80 anys, de 8 metres, entre l'Avinguda Paral. lel i Josep Carner. Destaca la seva espectacular floració durant la tardor.

Eixamplo: Til·lers que formen un conjunt arbrat dàlineació amb 322 arbres. Són a la Rambla de Catalunya. La seva brotació i floració cada primavera és d'una gran bellesa. *Pollancre del Canadà, centenari, de 12 metres, al parc de l'Estació del Nord. Es valora el perfecte desplegament de les seves branques.

Sant Martí: 'Verns de 10 anys, fan 9 metres. Donen nom a la plaça i al barri de la Verneda.

Sante-Montjuïc: 'Palmeres washingtonià de 60-70 anys, de 10-15 metres, a la carretera de Miramar. Plantació única a Barcelona. *Alvocaterde 50 anys, fa 7,5 metres, al passeig de Santa Madrona i el carrer Lleida. Destaca les seves dimensions. *Schinus polygamus de 80 anys. de 5 metres, originari d Amèrica del Sud. Es troba entre el carrer Joaquim BIume i Lleida.

Les Corts: *Pi pinyer, centenari, de 16 metres, al carrer Bosch i Gimpera. Es ben bé enmig de la calçada dels cotxes. 'Roure de 70-80 anys, de 12-14 metres, formen una petita roureda a l'Avinguda Diagonal, entre els carrers Gonzalez Tablas i Manuel Ballvé

Sarrià-Sant Gervasi: 'Garrofer, centenari, de 8 metres, a la plaça Pere Castelló. 'Alzina de 110-120 anys, de 25 metres, del jardí de Can Sentmenat. 'Cirerer de Santa Llúcia, de 20-30 anys, de 4,5 metres, al Parc Castell de l'Oreneta. Cal dir que aquest tipus de plantes no acostumen a viure tant, 'Magnòlia de 12 metres, es troba a l'interior del Col·legi Salle Bonanova.

Gràcia: 'Ullastre de 225 anys, d'l 1 metres al Parc Güell. 'Arbre de l'Amor de 40 anys, 10 metres a la plaça Joanic. Té una espectacular floració el mes d'abril. Horta-Guinardó: 'Figuera, centenària, de 8 metres, al Parc de les Aigües. Destaca les seves dimensions. *Pi pinyoner de 110 anys, d'11 metres, a la Vall d'Hebron.

Sant Andreu: *Pi pinyoner, centenari, de 20 metres, al carrer Malats i Fraga.

Nous Barris: 'Tipuanes de 40 anys, de 8-12 metres, a la plaça Virrei Amat. Són espectaculars per la seva floració els mesos de juny i juliol.

Horta-Guinardó: 'Arbre de les tulipes de 80 anys, de 10 metres, al Parc de les Aigües. Destaca la seva floració de tulipes.

Març-Abr i l d e 1997 CARRER LLIBRES

Imatges de la Marina

REDACCIÓ

La tenacitat en la feina de Julio Banos ha aconseguit fer realitat un vell somni: publicar una recopilació de fotos retrospectives de Can Tunis. "Aquest recull de fotografies -comenta Julio Baflos- vol ser un document gràfic del que va ser aquella Marina camperola i preindustrial de finals del segle XIX i començament del XX. Una Marina de fort arrelament camperol i una acceptable activitat marinera que va tenir l'orgull de ser una de les primeres zones de Barcelona on es van instal·lar prats d'indianes, la majoria convertits posteriorment en vapors". Unes 150 fotografies composen aquest bonic àlbum, deixant constància de les seves indústries, les seves masies, els seus carrers i, com no, les seves entitats esportives i artístiques. Juntament amb el llibre, Julio Baflos ha confeccionat un mapa sobre "La Marina, la seva platja i els seus camps a principis dels anys trenta", tota una joia gràfica que ens permet situar moltes de les fotografies publicades.

"Del Can Tunis evocat per Banos gairebé no queda rastre. El moll destinat al gas natural ocupa els seus terrenys. Queden només restes de carrers, algun tan patètic com Fèlix Macià, on només hi ha cases buides, a punt per la piqueta, dos bars, una casa de làpides i una floristeria. Del Can Tunis barraquista queda una altra realitat diferent -comenta Josep Maria Huertas al pròleg-però igualment injusta". Felicitem a Julio, membre actiu del moviment veïnal pel llibre publicat.

y.ouíi l·r.ilií" i poliííon hiílustvial Ptjyt>i.i

Dis\tny i jinHÍiítti'í: institut íi'VMUhnii í/i-/</ Oiputaíiií Jt n.irttl·iNii

Relat d'una experiència

REDACCIÓ

Elies Ortiz, veí durant molts anys de Can Tunis, va mori al 1991. Ara, gràcies a la feina de la seva familia i els seus amics surt aquest llibre amb anotacions i documents que el lluitador Elies va recollir al llarg de la seva vida. L'obra que comentem, és de fet, un tribut a la història d'un temps i d'íin barri, un complement a l'àlbum de fotografies de La Marina que comentem en aquesta pàgina. "fie/tit d'iiuti íf\jií'rii-Híiíi íCitti l·iniii}" l·liet Orlií Kei»/),/,,,/». Aiinii i K',i.t Orlh i Jiil/« /iu«o,. l·.dil·.rial Cl.irrl l'J') 7

La "deseobiografía" de Maruja Torres

MARTA BACH

No en poques ocasions la periodista catalana Maruja Torres ha admès que s'ha passat mitja vida sacralitzant la l i teratura de tal manera que se sentia paralitzada davant del fet d'escriure quelcom diferent a novel·les humorístiques, llibres de viatges, articles. Finalment, quan s'ha decidit a allunyar els seus temors i provar fortuna més enllà del periodisme amb la publicació de Un calor tan cercano (Alfaguara) -que la crítica ha encertat a anomenar com la seva primera novel·la "seriosa"- es pot dir que ben bé ha encertat de ple en no defraudar els seus admiradors més fidels.

Arguments per posar-se davant de l'ordinador i oblidar per un moment les notícies de més rabiosa actualitat no li falten a Maruja Torres: una Barcelona que coneix prou bé, una mirada femenina de la qual sempre se n'ha sentit deutora i, una distància en anys i experiència suficient, com per ubicar-se en els anys 50, tot autogarantint-se que es tracta d'una etapa definitivament tancada.

Maruja i Manuela —la protagonista d'aquest l l ibre- es confonen en un únic ésser, sense gairebé ni proposar-ho -??~. Maruja: una infantesa pobre, uns inicis difícils, un desig constant de conèixer...

Manuela: una nena d ' i l o 12 anys, observadora i perspicaç, envoltada d'una família amb la qual no es troba bé i pensant sempre en trobar-ne una de millor que la faci més feliç. Barcelona, els anys 50 i el barri "Xino" són altres ingredients comuns

d'aquest còctel de deseobiografía, la paraula que la periodista afincada a Madrid s'ha inventat per qualificar aquesta novel·la abans que la qualifiquin altres no tan ben qualificats per fer-ho -valgui la redundància-. Segons ella. Un calor tan cercano és un 20 per cent d'autobiografia i un 80 per cent de deseobiografía. Cal admetre també que és un 100 per cent d'emocions d'infantesa.

Maruja Torres ha "parit" un dels llibres sobre Barcelona més recomanables i del qual no n'hem d'esperar dades fredes i estadístiques sinó un bon grapat d'inevitables inexactituds històriques nascuts dels records sensorials de l'autora. De fet. Un calor tan cercano

parla d'olors, unes olors tan importants en aquest volum com les que desprenia aquell barri "Xino" de postguerra. Unes olors que encara perduren en la ment de l'autora talment com un corcó. I és que per Maruja Torres "algunes novel·les són com els remordiments: s'obren pas sense que la voluntat de l'autor pugui impedir-ho".

Barcelona. La segona renovació REDACCIÓ

L'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, publica en forma de memòria, els treballs planificats en els darrers anys. Ens referim als 114 plans aprovats entre 1991 i 1995. Pròlegs de l'alcalde i del tinent d'alcalde Joan Clos, i un text de Ricard Fayos, director dels Serveis de Planejament Urbanístic, Cal assenyalar que no pren o no se li va donar la paraula escrita al regidor d'urbanisme Antoni Lucchetti. El mateix passa amb el coordinador de Serveis d'Urbanisme de l'època esmentada, Josep Maria Alibés.

La transformació dels grans sectors: Sagrera-Sant Andreu, Diagonal-Poblenou, Front Marítim, i l'explicació abreujada i molt

il·lustrada dels més de cent plans especials ocupen les seves 220 pàgines. Una memòria que no especifica si els diferents plans estan realitzats, si tenen pressupost o si estan pendents de portar-se a terme. Il,licrlr,,l,l. l-^l íigt,,!,, r,iii,,,iiii, Ajitiitíiiiitiil Jí' lí,ircel„„,i Í'/'IJ i.7(10 /tísstles

Per telèfon, lectors a domicili ROSA MARIA PALÈNCIA

No tan sols les pizzes i el chop suey es poden demanar per telèfon. Com que no només de pa viu l'home, fa només uns mesos a Barcelona ha aparegut una oferta per a l imentar l 'esperit. Es t rac ta d'un servei de lectors a domicili. En José Antonio San tamar ía , psicoterapeuta de 45 anys i la Marta Martínez, psicòloga, de 38, s'ofereixen per llegir en veu al ta els llibres, revistes o diaris que vulguin els seus clients.

La idea va sorgir després de veure la pel·lícula "La lectora" i quan van veure a una revista que una pedagoga ofereix el mateix servei des de fa dos anys a Madrid, sembla que amb força èxit. En José Antonio i la Marta són in tegrants

del Taller d 'Escriptura de Barcelona que funciona fa més de 10 anys a casa nostra.

Com que aquest nou servei de lectura és poc conegut encara, són pocs els clients que han pogut gaudir-ne'n. Però en José Antonio diu que els seus oients són "en la seva majoria" persones adul tes . Algunes són discapacitades, però no totes. L'última t rucada va ser d'una dona que volia fer aquest regal al seu pare. El servei es contracta per hores i el preu es pacta depenent del lloc del domicili. Es pot gaudir d'un/a lector/a par t icular des de 1.500 pessetes l 'hora. La lectura pot ser t an t en català com en castellà. Per contractar-ho només cal t rucar a la Marta , al 213.41.21 o al José Antonio, al 315.11.26.

Lluita obrera de la Pegaso

REDACCIÓ

El treball que presentem és una investigació de Dora Palomero. S'ocupa dels treballadors d'una empresa, de les seves condicions de treball i de vida, de les seves actituds i de les seves nombroses accions per defensar els seus interessos de classe. I és que la lluita dels treballadors i treballadores de la Pegaso, no només va repercutir en ells mateixos, sinó en la millora de les condicions de vida i treball de la immensa majoria de treballadors. Aquest interessant treball és un homenatge a un col·lectiu de treballadors barcelonins que van protagonitzar lluites importants. Estem parlant de la mítica Pegaso. Si bé l'empresa no va donar cap facilitat, l'autora basa les seves dades en 41 entrevistes a treballadors, així com en les actes dels jurats d'empresa, i com no, en la premsa laboral de l'època, clandestina, òbviament.

••(.»< li.ih.ij„í/ortí Je liiitií,! clnruiiu el

Oor.i l'.ílumeri, M.irliHiz SniííS lüfiitnii I '}'}(, >.IIIHI /uMt'lí-i.

Las Bullangas de Barcelona

REDACCIÓ

Joaquín del Castillo Mayone, jjeriodista, és l'autor del llibre porta per subtítol "Sacudimientos de un pueblo oprimido por el Despotisme Ilustrado". Ens diu que escriu aquest llibre "per deixar constància per al futur de la veritat de la revolució a Barcelona". El text no es limita a narrar ima història, sinó que conté una valoració apassionada dels fets i una exposició recurrent dels principis fonamentals de la doctrina liberal, doncs l'autor va participar activament en els fets que narra. Creu important que no desaparegui la voluntat humana i els protagonistes de carn i ossos d'una època. L'edició facsímü d'aquesta obra corre a càrrec de l'Institut Universitari d'Història Jaimie Vicens i Vives, en la seva col·lecció Jaume Caresmar. (.</> IS ui I,III na I Jr Har,tl»ii„

J'Hií/uiif í/rl C·íslillo V Miiynut l-umc, l-diK.rial liclhi'i Jaiiímil HH^ pií-utís.

Juan Marsé a 850 pessetes

REDACCIÓ

L'editorial Plaza & Janés ha reeditat la majoria de les obres de Juan Marsé, escriptor barceloní que no necessita presentació. Pel mòdic preu de 850 pessetes, pots passar una estona agradable llegint: "Un dia volveré", "El embrujo de Sanghai", "La oscura història de la prima Montse", "Ronda de Guinardó", "Si te dicen que caí", 'Teniente Bravo" y "Últimas tardes con Teresa". La Barcelona de la postguerra i els barris de l'escriptor, a l'abast de tothom en uns temps on* els llibres sovint són massa cars.

PUBLICITAT CARRER Març-Abril de 1997

r^'r-^'-y^^-^

PA i BOLLERIA ARTESA ESPECIALITAT COQUES

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I

COL·LECTIUS

PASTISSERIA

GRANJA

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 302 24 41 BARCELONA

comercial bolsera TOT EN ENVOLTORII EMBALATGE

TOT PER LES SEVES FESTES

FUNDADA L'ANY 1919

Xuclà, 15 T. 3171428 Paral·lel, 115 T. 4416675

past isser ia

I—I 00 ' ^ lO C^ ,£ 05

OJ

"^ « 'oj

OI ^

«L'ESTEL,*

®

ALCÍ fiUíU

TALLER DE MARCS Venda de gravats i làmines Desconipíe als veïns del bani Bda. Sant Miquel. I T. (93)4l2()9(K)Fax302,'il 24

PERFanTEMïï T/ïBER 2e

PERFUMERIA TABER Call, 26 - Tel 301 07 34

BARCELONA

OBRADOR V" •'?T ARTESANO

LA MANUAL ALPARGATERA

Avinyó, 7 (cantonada carrer Fernando)

Telefono 301 01 72 BARCELONA

RESTAURANT VEGETARIÀ

u Menús naturals equilibrats i diferents

SOOpta ...i si sou un grup nombrós

OBRIM PER VOSALTRES A LES NITS Itogent Mendleta, 15

08028 BarcakMia - tel. 448.20.16

fondues

EL BORN Exposiciones permanentes

de pintura Passeig del Born, 26 - Tel. 319 53 33

08003 Barcelona - Ciutat Vella

l i n i E IIIILV K I S T O K /V \ T K

C/ REC (jto pe del Born) Telf. 319.79.73 Horarío:13a16y20a24h. Cerrado: Sàbado a mediodía Cerrado: Domingo

ik/MÍUíf Sdéf, é. C,

VENTA MAYOR Y DETALL

CAVAS • VINOS - LICORES Escudellers, 5, 7 y 9 Nou de Zurbano, 8 Tel.-Fax: 318 34 83

08002 BARCELONA Abierto Sàbados

P H C E N I X DESPEDIDAS DE SOLTERO

RECUERDOS FIESTAS

BROMAS DIBUJOS DISCOS ETC...

CAMiSETAS íníBLfCIOAD PARA EMPRfc$A$, CLUBS, COLeClOí, ASOCIACÍONtJ Ot VfeCtNOS. «te...

AL IMOIVIENTO 1 CAMISETA CON

EN COLOR 1 . 2 0 0 Ptcis.

G o r r a : 9 5 0 P t a s . P H C i N I X Tel. 45410 31 Pza. Letamendi, 30 08007 Barcelona

RE^LS SETANTA

TOT EN RETOLACIÓ

284 81 40 C/ Congost, 36 baixos 08024 BARCELONA

PRESSUPOSTOS SENSE COMPROMÍS

RESIDÈNCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES:

CASA-TORRE NUEVA 24 plazas en 16 habitaciones y 9 banos, todas con

ventana exterior, Luz, sol, terrazas, ascensor, cocina pròpia, medico y otros servicios. Trato esmerado y familiar con personal cualificado

Véala: le gustaré. Santa Otilia, 13-15

T. 420 95 62 Pregunta por la Sra. CLARA

SI NECESSITES UN

TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI

357 77 55

G R I i T A L E R I A - CARPIMTEFilA DE ALUMIlJIO í PVC

DIVÍSIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD

PERSIANAS - MAMPARAS DE BANC

/'/ '/í í/c íl'·.·^runitDs l'li riialijiiii·i {nstaiiiviiïn lie alinnimo. nuíníjninis de hiiíui. rqns di- sef^iiriíhul. < iiilimis lúi·íinhl··.

Hnos. JURADO '#k»%;: m// Cl. Enrique Granados, 26 - Tel. 453 87 16 K-IflíX*; >1< Exposiclón: Major de Gràcia, 244 - Tel. 415 57 26 í«5'fri·7;w )¥, Taller:FlordeNeu, 15-Tels. 359 99 56-359 90 00 " ^ '

«^RAPICLAU Reparación de Calzado

Duplicado de Llaves

Placas de Matrícula, Coche y Motos

Afllamos Tijeras y Cuchillos

C/. Boada, 7-13 - Tel. 359 81 04

C/. Dr. Trueta, 236 • Tel. 221 13 80

NO T'HI

CONFORMIS

TRUCA'NS EL TELÈFON DELS VEÏNS

COMPRA-VENTA

MONEDAS-SELLOS BILLETES-ACCIONES POSTALES-TEBEOS LOTERIA-BARAJAS CROMOS-Soldados Plomo JUGUETES HOJALATA PROGRAMAS CINE Y OTRAS COSAS

m Fernando, 45, tda.

Tel. i Fax (93) 317 49 37 08002 BARCELONA

G#RTIT

# • ^

ELECTRÒNICA IBANEZ üÈmicA

IBANEZ

REPARACIÓN DE TODAS LAS MARCAS Y MODELOS EN TODA BARCELONA Y ALREDEDORES

VISITA Y PRESUPUESTO GRATUITO

m OBSEQUIO AL QUE UTÍUCE NUESTROS SERVICIOS

0/ GUIPÚZCOA, 13 - TEL. 307 91 62

ViPgQ,

giLÀTEHIÀ

^í no of!^ Casa fundada l'any 1912 FABRICACIÓ PRÒPIA

I ARTESANA Obert tot l'any

-Pa cruixent amb tomàquet i...

• Gofres

-També tenim orxata sense sucre

Rambla del Poble Nou, 44-46 Tel. 3091872-Barcelona

RESTRURHNTS BARCELONINS RECOMRNRTSIR RTES J. FORCADA

€/ ESTRUCH, 20 (Entre Pontanella I Comtal)

08002 Barcelona

Tel. 268 13 15

Pressupostes sense eompromís

Portes interiors i blindades en Sapely, Etimoe, Roure, etc.

Armaris empotrats, sense obra a la seva mida i gust

Altells exclusius. Instal·lació ràpida sense obres

FflRRffll PLANTES

MEDICINALS I

AROMÀTIQUES

ESPÈCIES I TES PRODUCTES DIETÈTICS COSMÈTICA NATURAL

MEL ALIMENTS SELECCIONATS

Passatge Bacardí, 1 08002 Barcelona

Tel. 301 78 39

Març-Abril de 1997 CARRER BARCELONÈS

EXPOSICIONS

"Premsa i Agregació"

CHRISTIAN ANDREU

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha volgut sumar-se al centenari de l'agregació dels municipis, independents fins aleshores, de Les Corts, Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Andreu de Palomar a Barcelona. Un decret pel qual es van afegir 175.000 persones als 33.000 habitants de la ciutat comtal del moment. D'aquesta manera, s'ha volgut donar relleu a algunes de les pàgines periodístiques més interessants que, a la premsa catalana de l'època, es van escriure respecte al tema.

"Premsa i Agregació" consta, doncs, d'il plafons amb els originals dels diaris de l'època i que reprodueixen acudits, cartes obertes i articles sobre l'agregació i que, en el seu moment, varen formar part de la polèmica social que va envoltar aquest afer. Així, l'espectador podrà veure, entre d'altres, algunes planes dels diaris La Vanguardia, La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa i L'Arc de Sant Martí o la fotografia d'una manifestació anti-agregacionista a Sarrià del 1921 amb el lema "Sarrià Lliure".

FESTES

Sant Andreu i l'annexió

REDACCIÓ

Coincidint amb el centenari de l'agregació de l'antic miinicipi de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, el diumenge 20 d'abril la comissió cívica "Sant Andreu Poble" ha programat una jornada lúdico-festiva. La Veu Andreuenca és la publicació especial que s'ha editat per divulgar tots els actes

B A N

previstos. A l'eix peatonal de la plaça Orfila, plaça Comerç, plaça Mercadal, carrer Malats i Riera de Sant Andreu s'habilitaran tres espais amb decorats històrics del 1897, als quals hauran de donar vida tots els veïns que hi vulguin passejar, preferentment amb vestits d'època. Durant el matí, a la plaça Orfila, els andreuencs podran votar en referèndum el que no van poder decidir ara fa cent anys, és a dir, si volen ser municipi independent o integrar-se a la capitíJ. A migdia hi haurà una ballada de sardanes a la plaça Comerç, a les 14 hores un dinar de germanor a la plaça del Mercat, i per la tarda un concert de la Banda Municipal i una xocolatada. A les 22 hores hi ha previst un gran ball vuitcentista a la plaça Comerç, amenitzat per Els Ministrüs del Raval.

VISITES

Poble Sec recorda la Guerra Civil LoRENA VAN DEN BERG

Hi ha entre els carrers Nou de la Rambla i Montjuïc una porta de ferro mig atapeïda per l'herba. Si obrim aquesta porta, ens endinsem en un passadís humit que s'allarga cap a l'interior de la muntanya. Són 200 metres de túnels que han restat durant gairebé 40 anys en la solitud i el silenci. Darrera d'aquella porta subsisteixen les últimes restes d'un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil dels 53 que van arribar a existir al Poble Sec, construït arrel dels Plans de Defensa Passiva que es va encetar el 1937, quan les bombes van començar a caure sobre la ciutat de Barcelona.

Ara fa dos anys es va descobrir l 'entrada al refugi, després d'enderrocar un edifici que l'ocultava. Es va construir una nova entrada, la porta de ferro, on ningú pot evitar de treure el cap entre els barrots per veure el que s'amaga darrera la foscor. L'interès que ha suscitat la trobada del refugi ha fet que el Centre de Documentació Històrica del Poble Sec, junt amb el Centre d'Arqueologia de Barcelona hagin permès visitar el refugi durant el mes de març.

Curiosos, veïns i testimonis vius de la guerra han aprofitat per veure in situ el símbol d'un esdeveniment que va trasbalsar durant tres anys la vida del barri. El refugi de Nou de la Rambla va ser un dels més grans i més ben dissenyats de la guerra. Al llarg dels seus 200 metres hi passaven prop de 2000 persones. Tenia 6 lavabos, equip electrogen, llum elèctric i aigua corrent. En la seva construcció van tenir un paper vital els veïns, que s'organitzaven en comissions per tal de condicionar el refugi per la seva habilitat. L'Ajuntament subvencionava els materials de construcció i en molts casos la mà d'obra era el propi veïnat, el jovent del barri, que per les nits es dedicava a fer cadena per treure pedres i fer ciment.

Carme Salvador va ser una de les veïnes del Poble Sec que es va apropar tímidament a veure les restes del refugi on va passar moltes hores durant la guerra. Molt emocionada, se'n recordava de les carreres dels veïns per arribar al refugi, del rebombori que es produïa quan tothom s'agrupava dins dels passadissos. Ella tenia prop de 30 anys quan va viure la guerra. Ara no s'atreveix a entrar. "Em fa molta por, molta por... són tants records i tant dolents. La meva família i jo ens apinyàvem i ens tapàvem amb flassades, esperant que acabessin els bombardejos i amb la por al cos de que ens caigués una bomba sobre de casa. M'estimo més no entrar, encara ara em fa molt de respecte. I no soc l'única. Se que molts veïns ho senten com jo". No obstant, troba molt bé que la gent que no va viure la guerra tingui la oportunitat de fer-se una idea de com era la vida en aquell temps.

Durant les visites guiades, sempre hi ha algun veí que ha viscut al refugi i amb els seus comentaris ajuda a reconstruir l'experiència col·lectiva dels refugis. "Jo tenia 6 o 7 anys quan veníem al refugi" -explica un dels veïns que han participat en les visites guiades— "Me'n recordo que després del caos inicial, tothom seia als bancs que s'extenien al llarg dels

passadissos i restava en silenci. Jo buscava sempre a la meva mare, que molts cops perdia degut a la quanti tat de gent que érem allà dins".

Ha estat imprescindible per a la reconstrucció del refugi aquests testimonis, molts dels quals es guarden al fons oral del Centre de Documentació Històrica de Poble Sec. Molts veïns i agrupacions han aportat documents i records sobre la guerra que s'han exposat fins el dia 21 de març a la sala d'actes del Centre Cívic Blai, on s'han

JOSEP MASIP

• Els veïns van visitar el refugi

pogut contemplar cartells, cartes dels soldats a les seves famílies, cascos, fotografies, retalls de premsa i cites de testimonis.

A Barcelona van arribar a existir prop d'un miler de refugis. Ara sols es conserva cap. Maria Corrales, que va visitar l'exposició, també va viure els refugis. "El meu estava al barri del Clot, entre el carrer Rogent i el passatge Bassols. Ho vàrem fer entre els joves. Ens ajuntàvem després de sopar i jo, que tenia catorze anys, m'ho passava molt bé perquè excavàvem el forat a terra, cantàvem i fèiem broma. Quan van començar els bombardejos, la sirena sonava un o dos cops per la nit i tots baixàvem corrent cap el refugi, morts de por. Al final de la guerra, les bombes queien tan seguides que ja ni baixàvem. Tant se'ns donava. Altres ja es quedaven al refugi permanentment, altres vivien als túnels del metro". El refugi antiaeri del Clot va ser enderrocat poc després de finalitzar la guerra per poder edificar. Això és el que ha passat en la majoria dels casos.

La porta de ferro del refugi de Nou de la Rambla roman tancada des del dia 20. El que es farà després encara no se sap. Malgrat tot, aquells que han tingut l 'oportunitat de visitar aquest símbol de la guerra coincideixen en la importància de la seva conservació per a visites permanents. És el reflex d'un temps no tan llunyà on el paper del moviment veïnal va ser cabdal.

EXPOSICIONS

La plural mirada d'un poeta

CARLOS DUARTE

Al primer terç d'aquest segle que en breu ens deixarà, un artista de la veïna Portugal portava a terme una de les produccions literàries més fi-uctíferes i amb més qualitat dintre del modernisme europeu. La seva poesia, majoritàriament inèdita fins després de la seva mort, dominada per un profimd sentiment de solitud es desplegà en un nombre d'obres diametralment oposades on es reflexa la tensió comú a l'home contemporani. La racionalitat i la irracionalitat, el sentiment i el pensament, la tradició i la modernitat. El seu nom: Fernando Pessoa.

Del 19 de febrer a l'I de juny el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) al carrer Montalegre 5, formant part del cicle d'exposicions Les ciutats i els seus escriptors, dedica la segona mostra -la primera ho va fer al Dublín de James Joyce- a aquest autor lusità.

Amb el títol Les Liaboes de Pessoa el CCCB proposa al visitant un recorregut per la seva vida i obra, desenvolupada mitjançant un conjunt d'heterònims: Alvaro Campos, Ricardo Reis, Alberto Caerio,...; com les diferents visions de Lisboa que d'aquesta pluralitat de personatges es deriva. La Lisboa aldea pagana, reflex de la personalitat d'Alberto Caerio, poeta bucòlic que es proposa restituir la natura absoluta al món civilitzat; la urbs fiíturista i avantguardista d'Alvaro Campos, enginyer interessat en la tècnica i la renovació del llenguatge poètic; la Lisboa de la infantesa i les seves aventures com inventor, comercial i publicista; la polis aristocràtica i el somni del Cinquè Imperi Pessonià impregnat de nacionalisme místic, on es presenta les idees polítiques de l'autor; o la Lisboa grisa i real de Bemardo Soares, ajudant de comptabilitat en ima oficina de la Baixa Lisboeta, són algunes de les ciutats pessonianes per on podem passejar durant els set espais en què l'exposició es divideix.

Com elements fisics que la sustenten sobresurten, d'una banda, el valuós material documental integrat per objectes personals (el carnet d'identitat del jove Pessoa, un llibre de notes de la High School, correspondència privada, pagarés de l'escriptor en temps de penúria econòmica,...) manuscrits (originals i esborranys d'alguns dels poemes més famosos), llibres i fotografies que permeten a l'espectador aprofimdir a la biografia Pessoniana. I de l'altra, el muntatge escenogràfic amb parets que són llençols, tènue llum, recorregut laberíntic, i sentències del poeta que van apareixent davant la retina del visitant, transformant l'estada a l'exposició en una experiència tan intel·lectual com espiritual.

Una gran finestra a la literatura i la cultura del país del fado es troba oberta al centre de la ciutat. És recomanable no deixar passar l'ocasió i endinsar-se en les estimulants visions que ens suggereixen.

VEÏNS CARRER Març-Abril de 1997

El món associatiu ja té ei seu "tam-tam" Neix una fundació i una impremta per difondre les idees i activitats de les ONGs i els moviments socials

,BARCELONA

f MARC ANDREU

L'article 20 de la Constitució espa­nyola proclama el dret a la llibertat d'expressió i a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qual­sevol mitjà de difusió. Sovint, però, hi ha idees, notícies i activitats que és difícil que surtin a la llum perquè els col·lectius que les impulsen no dis­posen dels recursos i dels mitjans que requereix avui dia el complex món de la comunicació. Per mirar de paliar aquesta situació i estimular la llibertat d'expressió real precisament d'aquells que menys s'escolten s'aca­ba de crear la Fundació Tam-Tam, on estan representats la majoria dels nous moviments socials i alterna­tius.

La Fundació Tam-Tam neix amb l'ambició de convertir-se en un espai de reflexió sobre el món de la comu­nicació de les ONGs i dels movi­ments socials, des de l'ecologista al veïnal, passant pel feminista i el pa­cifista. Però per no començar la casa per la teulada, el primer que ha fet Tam-Tam és posar unes eines, de qualitat i a bon preu, a disposició de totes les entitats i organitzacions del

DANI CODINA

Una de les tres màquines que té Tam-Tam a la seva imprempta

món associatiu, cooperatiu, alterna­tiu i de l'esquerra en general. Es tracta d'una impremta i un estudi de disseny gràfic que realitzen tota mena d'impresos en òfset, fins i tot en tipografia: targetes, revistes, cartells o tríptics.

Daria Esteva, dissenyadora que ha impulsat la iniciativa i que està al capdavant de la coordinació profes­sional, explica que la intenció de la impremta Tam-Tam és subvenció-

"Barcelona en lluita" Josep M. Huertas i Marc Andreu

(ELM3Vm£ítmHBÀ:4

Et» LLUITA

JoMp M. HUMUS I Marc AiKirwi

* Història del moviment urbà

* Les 75 lluites més importants

* Una exhaustiva cronologia dels anys 1966-1996

* Relació actualitzada de les associacions de veïns

de Barcelona

Venda per les associacions de veïns a la Favb a 2.500 pts.

nar i oferir un tracte especial, "no únicament en preu, sinó també en qualitat", als materials i publicacions que editin les ONGs i entitats alter­natives. Per això es disposa d'un ampli equip de col·laboradors, pro­fessionals del món de la comunica­ció tals com dissenyadors, fotògrafs i periodistes. Un dels primers fruits dels tres mesos de vida de Tam-Tam és el cartell de Mariscal que ha posat imatge a la campanya per la

reducció dels residus i contra la inci­neració de diferents entitats ecolo­gistes i veïnals.

De fer que els números quadrin se n'encarrega la Fundació. El seu vicepresident, Joaquim Lleixa, diu que el secret està en oferir paral·lelament, a preus i qualitats competitius, els serveis de la im­premta a empreses privades, enti­tats públiques i professionals. D'aquesta manera els beneficis que s'obtenen es distribueixen a les ONGs i associacions que necessi­ten material gràfic i serveis de comu­nicació a baix cost. "Es tracta d'em­prar els mecanismes i la lògica del mercat i donar-los la volta des del punt de vista de les finalitats", afirma Lleixa.

El patronat de la Fundació és qui s'encarrega, de forma transparent i pública, de decidir a quines entitats i col·lectius dels que demanen els serveis de la impremta els ofereixen aquests de forma subvencionada. I encara que el tam-tam tot just ha començat a sonar, les idees a difon­dre no es deixen de banda: la Funda­ció prepara per després de l'estiu una exposició retrospectiva sobre el grafisme del món associatiu a Catalunya des de la transició.

Pareu l'orella, que us pot interessar: Fundació Tam-Tam Passeig de Gràcia, 108, 5è-2a Telèfon i fax: 2189239 Impremta Tam-Tam Ramon Turró, 100, baixos-Sa Telèfon i fax: 2252285 Patronat de la Fundació Tam-Tam Pere Portabella, Joaquim Lleixa, l\/lireia Bofill i Núria Casals (Ca la Dona), Enric Tallo i Anna Bosch (Centre de Treball i Documentació), Gerard Gual (Favb), Arcadi Oliveres i Pere Ortega (Justícia i Pau), Josep M. Vidal i Xavier López (Món 3).

Ciutadans i ciutadanes contra el racisme

.BARCELONA

F REDACCIÓ

Més de 5.000 persones es van manifestar a Barcelona contra el racisme el diumenge 13 d'abril convocades per SOS Racisme, Co­missions Obreres i UGT, i la Federació d'As­sociacions de Veïns de Barcelona, es va convertir en una denúncia de la política agres­siva i repressiva del govern espanyol envers els immigrants, precisament en l'any que la Unió Europea ha declarat contra el Racisme. Només les formacions polítiques de centre i dreta no van secundar la manifestació, que va acabar amb la lectura d'un manifest a càrrec de l'actriu guineana Liberata Sepa.

El manifest reclamava "un canvi profund en les lleis i pràctiques de l'Administració i actuacions governamentals, per el.liminar les traves administratives, l'arbitrarietat i l'asset-jament" a que es veu sotmesa bona part de la població immigrada. Això fa referència prin­cipalment a la Llei d'Estrangeria, però no únicament a ella. Per a què la igualtat de drets sigui una realitat cal també "una més gran inversió en mesures socials, en els àmbits de la cultura, l'habitatge, l'educació i la inserció laboral", afegia el manifest. Un exemple pràctic d'aquesta filosofia va ser el casament d'una parella mixta que va fer públic el CITE el 22 de març en un altre acte reivindicatiu per la tolerància. JOSEP MASIP

Al CCCB c/s cliíiniciiíf^cs

els nens

23 de març Titelles. Marduix

13 d'abril Teatre. Teatre Mòbil

27 d'abril Teatre. Xip xap

11 de maig Pallassos. Marcel Gross

25 de maig Màgia. Capsa Màgica

8 de íuny Teatre. Rah-mon Roma

22 de juny Festa d'Estiu. Xirríquiteula Peppsicolen

-i<^:rms!^^r^^M^. •i^-i y.í'i ^:^í£^^^Ç*%íí*%:ÍíSír^S?S^ >" ' •'.-i' -fa '

Març-Abril de 1997 CARRER VEÏNS

El pla Sant Andreu-Sagrera esvalota el galliner associatiu del districte Les obres han d'estar acabades pel 2.004, data en que el TGV francès arribarà a la frontera espanyola

.SANT ANDREU-SAGRERA ICHELO LOSADA

Tots els barcelonins esperen, des de fa anys, l'arribada del Tren d'Al­ta Velocitat (TAV) a la seva ciutat. Aquest fet significarà, principal­ment, dues coses: introduir a Es­panya l'ample de via europeu i tri­gar menys temps en arribar a ciu­tats que ara són lluny, segons va declarar el senyor Ramon García Bragado, tècnic de l'empresa mu­nicipal Barcelona Regional, durant la presentació del pla Sant Andreu-Sagrera a tots els veïns del distric­te de Sant Andreu el passat 25 de febrer.

Barcelona Regional és l'empre­sa que ha redactat el pla d'infras­tructures ferroviàries per Sant Andreu-Sagrera i té por de que "finalment la Generalitat presenti una altra alternativa definitiva" pel que fa a la situació de l'estació del TAV. Aquesta por ve originada perquè encara no està definit on anirà l'estació del TAV, és a dir, la situació final de l'estació resta pen­dent d'un altre pla especial. Mal­grat tot, el regidor del districte de Sant Andreu, Eugeni Forradelles, està pràcticament convençut de que l'estació principal del TAV a Catalunya serà a la Sagrera.

El pla també portarà la concen­tració dels trens de rodalies a la Sagrera; fins ara aquests trens entren a la Ciutat Comtal pel Clot i Sant Andreu Arenal. A més a més en aquesta zona també haurà una estació d'autocars, la xarxa del metro, parades d'autobusos i els típics taxis.

Totes aquestes circumstàncies donaran lloc a una gran renovació urbanística, arquitectònica i social a Barcelona, la segona desprès de la realitzada a Poblenou amb la Vila Olímpica, segons va declarar el senyor Xavier Cases, responsa­ble del departament d'urbanisme de l'Ajuntament. S'ha de tenir en compte la nova població que vin­drà a viure al districte de Sant Andreu una vegada totes les obres estiguin acabades i es construeixin les gairebé vuit mil vivendes no­ves.

Segons el responsable del de­partament d'urbanisme de l'Ajun­tament, Xavier Cases, es calcula que unes vint-i-quatre mil perso­nes seran noves veïnes de Sant Andreu en un futur no gaire llunyà. Cases també va dir que bona part de les transformacions s'hauran de portar a terme abans del 2.004. Aquesta és la data en que el go­vern francès arribarà a la frontera espanyola amb el seu TAV, dit TGV. L'estat espanyol es va comprome­tre a fer arribar el TAV a la frontera en la mateixa data.

La renovació de tota aquesta zona ha portat darrera moltes quei­xes per part de les persones afec­tades. No tothom està d'acord amb el pla aprovat definitivament. L'As­sociació de Veïns "Pi i Margall" de Baró de Viver es queixa de que amb el pla Sant Andreu-Sagrera se'ls aïlla encara més del que es­tan actualment, segons va decla­rar el senyor Genaro Villagrasa, vice-president de l'associació.

JOSEP MASIP

Els veïns van mirar amb curiositat la maqueta del projecte de Sant Anrdeu-Sagrera

La vessant històrica és la menys tractada

• El pla Sant Andreu-Sagrera ha donat lloc a moltes reivindicacions per part dels veïns afectats. Aquestes demandes es basen sobre tot en aspectes d'urbanis­me, d'equipaments, de construcció de vivendes de protecció oficial... Però hi ha una vessant que gairebé tothom oblida: la històrica. Segons el senyor Martí Checa, vocal del Centre d'Estudis Ignasi Iglesias (CEII), el patrimoni històric a Sant Andreu és ampli i es podria dividir en diferents àrees: la industrial -Fabra i Coats, Pinord, La Maquinista, ...-; la ferroviària -estació de Sant Andreu Comtal i Sagrera-; la d'obres públiques anteriors a les realitzades ara -murs de contenció de la riera d'Horta, pont del Treball, ...-; la rural -Can Riera, la Torre del Fang,...-; la d'elements arquitectònics significatius -casernes militars de Tor­res i Bages, la Casa Bloc, ...-; i, finalment, la de les restes històriques clàssiques.

Malgrat tot, això no vol dir que el CEII vulgui que totes aquestes construccions restin intactes i es negui a acceptar ei progrés. Ben al contrari. Ei CEII conside­ra positiva la desaparició d'algunes de les construcci­ons esmentades anteriorment. L'únic que demanen és poder deixar constància per escrit de totes o gairebé totes les edificacions que hagin estat impor­tants en algunes de les àrees esmentades en un moment determinat. I malauradament, al pla Sant Andreu-Sagrera no es contempla cap proposta per deixar documentada tota aquesta informació, segons declara en Martí Checa, vocal del CEII. El que voldrien des del CEII és poder portar a terme aquest estudi, tal i com es va fer al Poblenou amb la construcció de la Vila Olímpica.

L'única resta que es conservarà és el molí, situat per sota del Passeig de Santa Coloma, on es farà un parc amb el nom de Rec Comtal.

els que s'ha de dotar a les noves vivendes, com per exemple mer­cats, escoles, centres cívics i es­portius, ... També reivindiquen el cobriment total de les vies del tren i els pisos de protecció oficial.

D'altra banda, la Coordinadora d'Associacions de Veïns de Sant Andreu està d'acord amb les reser­ves viàries parai.leles al parc lineal a les vies, però no volen noves "Meridianes" ja que això comporta­ria l'augment de contaminació als diferents barris. També exigeix la construcció de vivenda pública a tots els barris de Sant Andreu i consideren la possibilitat de situar l'estació del TAV perpendicular a l'eix del carrer Garcilaso; tal com proposen els arquitectes Basiana, Ruano, Arenas i Gil al llibre Barcelona Transfer.

Un altre col·lectiu afectat per tots aquests canvis és el dels bo­tiguers. S'hauran d'adaptar a la nova població que arribarà d'aquí a pocs anys i, a sobre, hauran d'acceptar el nou centre comerci­al, autoritzat per la Generalitat el passat 21 de febrer, als terrenys de l'antiga fàbrica La Maquinista Terrestre i Marítima. Segons un comerciant assistent a la presen­tació del pla Sant Andreu-Sagre­ra, la demanda actual a Sant Andreu no és gaire elevada i si es construeix un gran centre comer­cial, els petits comerços hauran de tancar portes.

De totes maneres s'ha d'enten­dre la situació. Actualment la de­manda és bastant ajustada a l'ofer­ta, però s'ha de tenir en compte l'arribada de moltes persones que vindran a viure als nous pisos d'aquí a uns anys i totes elles tindran necessitats bàsiques que cobrir. Per fer-ho tindran la possibilitat d'anar al macrocentre o bé triar el tracte més humà de les petites botigues del districte de Sant Andreu.

Demanen el cobriment total de les vies del tren entre el Passeig de Santa Coloma i el carrer Potosí; es neguen a acceptar el carrer Ferran Junoy amb sis carrils, ells en demanen tres; no volen la pro­longació del carrer Ciutat d'As­sumpció per arribar fins a la ron­da del Litoral; i, exigeixen la cons­trucció de vivenda pública als ter­reny situats entre els carrers Tucumàn, Ciutat d'Assumpció i Ferran Junoy, al pla es contem­pla la construcció d'equipaments de barri en aquesta zona. L'Asso­ciació de Veïns proposa situar els equipaments de barri als solars de la Maquinista, juntament amb els de ciutat i deixar l'altre espai lliure per vivenda pública.

Segons el director de Planeja­ment d'Urbanisme, RicardoFayos, la reivindicació dels veïns de Baró de Viver de cobrir les vies total­ment està condicionada a les pos­sibilitats tècniques de passar el tren per sota del nus de la Trinitat i del Passeig de Santa Coloma.

Segons va declarar un repre­sentant de l'Associació de Veïns de Sant Andreu del Palomar, Pau Vinyes, aquesta associació està preocupada pels equipaments amb

%mkmk Mmum [.»*.iiiw . .. fAMÍUA

TFW!WB3WÍSW( ^JPWw''^uwlliF

m

fMALW

SNSIflVICiO{>ISDn99S FINAL OBRAS: MARZO 1997 ACTUAl TRAíülO » i lA UNIA 4

Cerimònia de la confusió en l'entrega de les obres de la línia 2

, SANT MARTI FA.N.

Era el 17 de març, va arribar el president Pujol, i tota la parafernàlia dels actes inaugurals es va posar en moviment. Autoritats i molts fotògrafs feien la seva feina mentre alguns veïns preguntaven si s'inaugura­va ja la línia 2 del metro entre Sagrada Família i La Pau. Però encara no, només era la Generalitat que entregava, amb retard, les obres a l'Ajuntament; l'en­trada en servei del metro està prevista per al proper mes de setembre, quan TMB tingui els trens que ha encarregat per fer circular a la línia. Als veïns del

districte de Sant Martí de Provençals, que fa vint anys que esperen, hauran d'esperar encara uns mesos més. Fins al setembre, la gent del Clot, La Pau, La Verneda i Sant Martí seguiran patint el dèficit del transport. Hauran d'agafar dos i tres transports per anar a treballar; més diners, més hores de trajecte, i més cansament. L'acte del 17 de març no era motiu d'alegria, però tot i així les autoritats es van fer la foto i van donar la imatge que la línia de metro era ja una realitat. El moviment veïnal espera que no hi hagi cap altre endarreriment, que les proves surtin bé i que els trens comencin a circular per la Mercè. Els milers de veïns i veïnes dels barris del districte s'ho mereixen per la llarga lluita que han realitzat.

VEÏNS CARRER Març-Abril de 1997

ïS c!e i r r i

BARCELONETA

Restriccions de sorolls Fins ara els establiments del Maremàgnum han estat mimats per l'administració municipal, que no els obligava a cap tipus d'horaris ni controlava els sorolls que feien i que afectaven molt negativament els veïns. Des de l'any 1995, els residents del passeig Joan de Borbó no podien dormir amb tranquilitat ni tan sols entre setmana, quan s'han arribat a fer fins i tot grans castells de focs artificials. L'autoritat municipal feia que no veia res, però ara el districte de Ciutat Vella ha fet cas de les queixes veïnals i ha decidit posar-hi vigilància i fer tancar a les 3 de la matinada.

PORTA

Tanatori a Can Valent Els regidors Antoni Santiburcio i Pilar Rahola estan barallats per col·locar un tanatori a la masia de Can Valent, propera al cementiri de Sant Andreu. Enmig, els veïns de la zona i l'Associació de Veïns de Porta, que reivindiquen un altre ús per a l'espai: un centre de dia. Al moment de tancar aquesta edició hi havia un gran interrogant sobre aquest tema. Veïns i Rahola discrepen sobre la ubicació del tanatori, però coincideixen en afirmar que Santiburcio els ha enganyat.

SARRIÀ

Descobert un dipòsit d'aigua Uns treballadors de la construcció han descobert un dipòsit subterrani d'aigua potable amb capacitat per a 2.000 metres cúbics. Data de principis de segle, quan a Barcelona encara no existia servei d'aigua corrent. El dipòsit va ser clausurat el 1968 i a les autoritats de l'època no se'ls va ocórrer cap altra cosa que esborrar-lo del mapa i no deixar ni rastre d'una instal·lació que es conserva molt bé i que el districte ja ha anunciat que vol restaurar i dedicar a usos culturals.

VILA OLÍMPICA

Desperfectes en alguns pisos Els propietaris dels pisos de la Vila Olímpica han iniciat una guerra contra el mal disseny i els nyaps com goteres i esquerdes que algunes constructores van deixar com a marca de la casa de les presses del 92. Entre d'altres, hi ha el cas paradoxal que una singular torre en forma de proa de vaixell que va rebre el premi FAD d'arquitectura té problemes d'impermeabilització Diferents comunitats de veïns exigeixen diners en compensació dels arranjaments que estan efectuant i que en total sumen mil milions de pessetes.

FORT PIENC

Defensa d'equipaments públics L'Associació de Veïns de Fort Pienc s'oposa a que a l'antic magatzem de sucre d'Ebro-Agrícolas S.A. es construeixi un gran geriàtric privat que inclouria apartaments d'alt estànding per a la gent gran. L'entitat veïnal discrepa de les dimensions i el caràcter privat de la residència, i també creu que la construcció d'apartaments de luxe són una forma encoberta de fer vivendes en un espai qualificat pel planejament com a equipament.

Històries de grans i petits que traspassen generacions Més de 200 jubilats del districte de Sants-Montjuïc es resisteixen a guardar només per a ells la

saviesa que donen els anys. Des de fa sis anys participen en un programa pioner que uneix el món

de la vellesa i la infància, i alhora trenca estereotips ancorats en el passat.

, SANTS-MONTJUÏC I MARTA BACH

Carme Mateu cada dia que passa de la setmana laboral es conver­teix, en un obrir i tancar d'ulls, en àvia de més d'una trentena de nens i nenes diferents. A més de prolífi­ca àvia, la Carme també exerceix d'incondicional companya de clas­se de ioga amb aquesta mainada. No és pas que encobreixi una vo­cació tardana pel món de la docèn­cia. En tot cas, sí que està assabo­rint a ritme accelerat el que suposa fer-se càrrec d'un grup tan nom­brós de "néts".

Després de sis anys col·laborant amb el projecte Aprendre amb la gent gran, a part de guanyar-se a pols el mèrit d'àvia nombrosa, la Carme comparteix experiències "molt enriquidores" amb els nens i nenes del barri. Ella, juntament amb prop d'uns 250 voluntaris jubilats, és membre en actiu d'aquest pro­grama d'intercanvi entre la gent gran i els nens de quatre escoles: la Institució Montserrat, i els col.legisGaiarre, Pràctiques 1 i Bar­rufet.

"Vam veure la necessitat de cre­ar aquest programa arran de la constatació que aquestes dues ge­neracions eren unes grans desco­negudes", assenyala Jordi Gonzàlez, cap del programa de Promoció Social de la Gent Gran. La idea, un cop posada a la pràcti­ca i després de dos anys de bona acollida, va aconseguir guanyar un dels premis a la millor iniciativa per

JOSEP MASIP

El dòmino no és un joc d'avis. Els més petits poden jugar-hi amb ells

a la tercera edat que va convocar a nivell nacional la Fundació La Cai­xa, el 1993, durant l'any europeu de la gent gran.

La idea ha estat exposada a la Universidad Menéndez y Pelayo de Santander, a Grenoble i ha despertat interès de ciutats cata­lanes com Girona. De fet, una de les particularitats d'aquest pro­grama és la multitud d'opcions

que ofereix a partir d'una idea base. Així, els nens i nenes no només fan ioga amb la gent gran, sinó que també canten a una co­ral, juguen a billar i dòmino, apre­nen a ballar sardanes, practiquen gimnàstica i s'esmeren a fer tre­balls manuals.

Com a contrapartida, un dia qual­sevol els nanos d'aquestes cen­tres d'ensenyament es convertei­xen en amfitrions de la gent gran en el seu terreny. "Els preparen un esmorzar i els ensenyen l'escola per dins. En tot moment procurem que sigui una activitat el màxim d'espontània. Els nanos també fan redaccions i dibuixos per explicar per escrit tots els sentiments i les sensacions que els desperta aquest contacte amb la gent gran", indica Montserrat Obradors, mestra de la Institució Montserrat de Sants.

El contacte estret entre genera­cions, però, va més enllà del sim­ple aprenentatge: "el fet d'apropar-se canvia la imatge que fa pensar que la gent gran és passiva i que els petits són insensibles", asse­gura Carme Gàrate, responsable

del projecte. Els avis i àvies s'han convertit en excel·lents mestres. Per a Narcís de la Pasión, l'encar­regat d'apropar el seu art en fer caramboles al billar als més me­nuts, "unim dues eres i maneres de fer. Els nanos d'avui en dia tenen un sentit de la igualtat fan­tàstic i jo, ho haig de reconèixer, de vegades sóc un nen com ells i, perquè no dir-ho, em barallo amb ells. De fet, sóc apassionat de mena, però no per culpa del meu cognom, sinó per la meva mane­ra de ser". Un dels seus alumnes. Pau Cabero, d'11 anys d'edat, encara està sorprès "de com do­mina amb el billar i de com sem­pre fa caramboles".

Carme Mateu confirma que molts nens es queden bocabadats de "veure com aixequem la cama tan amunt. De fet, reflexiona, molts encara s'imaginen les àvies asse­gudes fent mitja i no s'esperen que tinguem tanta marxa. És molt gra­tificant estar prop d'ells, encara que de vegades em facin patir perquè no es facin mal tot jugant". Talment com una àvia de debò.

DANI CODINA

Horta-Carmel: Prou agressions!! Des de fa mesos es venen produint diverses agressions i amenaces als veïns i veïnes del districte, especialment a loves. Els violents són grups amb ideologia clarament zazi. Per aquest motiu es va constituir una Plataforma Antifeixista, formada per associacions de veïns, Consell de la Joventut, Coordinadora d'Entitats i numerosos col·lectius de joves. Organitzar xerrades explicatives, celebrar una festa i convocar una manifestació han sigut les seves primeres tasques. El passat diumenge 6 d'abril, 500 veïns i veïnes es van manifestar des de la plaça de la Llibertat fins a la plaça Pastrana. Els convocants creuen necessari manifestar-se per defensar les llibertats i el respecte que tothom mereix. Tamt)é van denunciar el comportament del Regidor del districte, Albert Batlle, que, treient importància als fets, va considerar la manifestació poc afortunada. Després de la manifestació va haver-hi noves agressions a un jove a la plaça de la Llibertat i als okupes del Kasal d'Horta. Els agressors s'autoanomenen "comandos' i les seves accions són cada vegada més freqüents. La Favb va manifestar el seu suport a les entitats del districte. A.N.

Intervenció policial desproporcionada

.GRACIA ' LAIA ALTARRIBA

Després d'una manifestació festi­va contra les Empreses de Treball Temporal, la policia va Intervenir amb 6 camionetes plenes d'agents per tal d'identificar els 30 integrants que hi havien participat el passat divendres 7 de febrer. Tots els manifestants van coincidir a quali­ficar la intervenció policial com a molt desproporcionada. Un dels manifestants va apuntar que

"aquesta és la resposta de l'Estat quan expresses el teu rebuig pací­ficament".

Abans de la manifestació, l'As­semblea de Joves de Gràcia, que era qui l'organitzava, va fer una xocolatada per als veïns i veïnes que es volguessin sumar a la seva denúncia contra la precarietat la­boral. A més, per demostrar que cap acció policial els aturarà, el cap de setmana següent l'assem­blea juvenil de Gràcia va organit­zar una botifarrada contra la re­pressió policial.

Març-Abril de 1997

/,<v V i / í Uel

CARRER FAVB

EL COR ROBAT

CATHERINA AZON

La Favb lluitarà per l'habitatge, la sanitat i el reciclatge La federació veïnal va fer la seva assemblea anual a Hostafrancs i va admetre

tres nous socis: les associacions de la Clota, Can Baró i Avinguda Xile

Maria Rosa Graells Presidenta de l'AV d'Horta

"Tenim joves de molta qualitat. S'ha de comptar amb ells"

Ens rep i immediatament ens ensenya els retalls de premsa que parlen de la manifestació celebrada el passat diumenge 6 d'abril. Està molt contenta, perquè la resposta ha sigut important i, sobre­tot, hi han participat molts joves.

~ Lluitar contra el feixisme, avui a Horta, té algun sentit? — En els darrers mesos alguns veïns i veïnes del barri han estat agredits. Els violents tenen ideologia nazi. La manifestació reivindicava el carrer per a tots, la tranquil·litat i el respecte.

— Actuen individualment? — No. Estan agrupats i tenen la gosadia de posar nom als seus comandos.

— Representants de les entitats de la Plataforma criticaven el regidor per no donar prou importància a aquestes agressions. Tu què n'opines? — És d'agrair que ens facilitessin la tarima i el so, però ens havia agradat que el regidor hagués fet acte de presència.

— La Plataforma és una excepció, o les entitats del barri tenen per costum treballar conjuntament? — Cada dos mesos ens ajuntem unes vint-i-cinc entitats en una coordinadora, intercanviem informació i organitzem conjunta­ment alguns temes com la cavalcada de reis i la festa major.

— I amb les associacions de veïns del districte? — Ens reunim i practiquem la solidaritat. La subvenció global del districte es dedica en primer lloc a pagar els lloguers i les hipoteques de les entitats que encara no tenen local propi.

— Queden diners? — Si. I els repartim a parts iguals. És poc. Queden poc més de cent mil pessetes per a cada entitat per tot l'any .

— I els socis, quant paguen de quota? — Cent cinquanta pessetes al mes. L'any que bé l'augmentarem.

— Dos racons que t'agradin del barri? — El carrer Campoamor i el nucli antic, al carrer Aiguafreda, allà on les bugaderes netejaven per encàrrec de les altres famílies.

— Un punt negre? — Negríssim: Can Carreras. S'ha d'urbanitzar la zona.

— Quines reivindicacions tenen avui més importància? — Un casal de joves i un altre per a la gent gran.

— Per a quan? — Uff. Al Consell del Districte ens diuen que ja tenim moltes entitats, algunes històriques; però estem convençuts que són necessaris. També les connexions de les línies 3 i 5 del metro.

— Altres activitats? — Té molta importància el servei d'ajuda a la gent gran: escriure cartes, acompanyar-los, passejar amb ells... També estem co­mençant amb la Mútua Veïnal d'Enterraments "Sinera" i la Assistència Jurídica Mutual.

— Alguna cosa que t'agradaria afegir? — Hem de continuar treballant amb els joves, respectant les seves formes i les seves maneres. Perquè tenim joves de molta qualitat i hem de comptar amb ells.

. REDACCIÓ F HOSTAFRANCS

El passat dissabte 5 d'abril la Federa­ció d'Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) va celebrar la seva assembleaanualal'Ateneu Montserrat d'Hostafrancs. Un centenar de mem­bres de les 93 associacions federades van discutir l'informe de gestió i l'estat de comptes de l'any 1996 i, després d'aprovar-los, van debatre el pressu­post i el pla de treball de 1997, que tamtDé van ser aprovats. De les línies de treball més importants que l'assem­blea va plantejar de cara als propers mesos en destaquen algunes que són de continuïtat: la lluita contra els impos­tos abusius en el rebut de l'aigua, que pren nova força davant d'un projecte de llei que la Generalitat ha presentat i que les entitats veïnals qualifiquen de "provocació i retrocés en les negocia­cions"; i l'aposta pel reciclatge dels residus i en contra de la incineració i de la incineradora a la Zona Franca.

Com a nous reptes que ja ha treballat la Favb durant els darrers temps, prendran una dimensió es­pecial la vigilància dels efectes es­peculatius que es deriven de la nova Llei del Sòl; la intervenció veïnal en l'actualització del catàleg del patri­moni arquitectònic de Barcelona; la defensa de la sanitat pública, poten­ciant el grup de treball que s'ha creat recentment; l'exigència d'habitatge públic i de lloguer assequible per a

joves, denunciant els 76.000 pisos buits que hi ha a la ciutat i donant suport a l'okupació pacífica de cases i locals abandonats; la defensa de l'ensenyament públic, en concret de l'edat de 0 a 3 anys; i la potenciació de les relacions entre les associaci­ons de veïns i la mateixa Federació.

Un altre dels temes que va sortir a debat i que la Favb va recollir va ser la necessitat que Catalunya doti les se­ves entitats d'una Llei de Finançament que acompanyi la Llei d'Associacions, encara a les beceroles, que ha de substituir l'actualment en vigència, que data del 1964. Per això un dels partici­pants, l'expresident de la Favb Pep Miró, va proposar impulsar un lobby d'associacions que sigui capaçde pres-sionar els grups polítics i les instituci­ons en aquest sentit.

RUBEN PÉREZ

L'assemblea va acceptar la di­missió de Pau Vinyes com a secre­tari de la junta que presideix Roser Argemí. Com a nova secretària fins a les eleccions de l'any vinent va ser escollida Isabel Fonoll, i Vinyes ha passat a ser vocal de cultura. D'altra banda, des del 5 d'abril la Favb té tres noves associacions federades: les de Can Baró i la Clota (Horta-Guinardó) i la d'Avinguda Xile (les Corts). Després de valorar negativa­ment la creació d'una nova associa­ció al Turó de la Peira, perquè divi­deix el moviment veïnal malgrat els esforços de la Favb per mantenir la unitat, Roser Argemí va recollir la proposta que va fer l'associació de Sant Antoni: crear un Consell que reuneixi periòdicament els presidents de totes les entitats federades.

Revistes de barri

Una revista virtual

BCNews es el nombre de una de las primeras revistas publicadas exclusivamente en Internet, que aparece en la Red desde septiembre de 1996 y cuyos contenidos estan centrades en la Ciudad de Barcelona. La revista ha sido galardonada este ano con el premio "The best of Europe", concedido por la asociación Europe Online por su contribución a la divulgación de lo europeo en la red mundial. Quien haya visitado mínimamente Internet y conozca un poco el grado de complicidad tècnica que supone construir "pàginas" (los textos que se ven en la pantalla), reconocerà en

BCNews un producto visualmente bien logrado y atractivo. Para los que no han tenido oportunidad de enchufarse a Internet, tiene el aliciente de ser un ejemplo de publicaclón que no va a encontrarse en el quiosco. En cuanto al contenido, BCNews da su pròpia visión de la ciudad, bien particular, por cierto. Desde los eventos culturales mas "exportables" (Congreso Internacional sobre Arte en la era electrònica, el nuevo libro del relaciones públicas Carlos Martorell, estudio sobre la mujer en los JJOO, nuevo espectàculo del Tricicle, el estreno del TNC Àngels a Amèrica...) pasando por las fiestas mas chics de "la buena Sociedad barcelonesa"(catas de alta cocina, presentación de joyas de diseno...) hasta las notlclas mas chocantes (tos okupas alzan su bandera en el Ayuntamiento, las estafas a la albanesa llegan a nuestra ciudad...) Todo esto y muuucho mas, incluido un reportaje sobre el puerto de Rotterdam y la presentación mundial de AMÉ, estimulante refresco Meno de primavera. Una visión un tanto "limpia", cara y superficial de Barcelona. Un escaparate de objetos brillantes. Su lugar tiene.

Ella Herranz

Can Baró

Portada del número 0 del butlletí informatiu de l'Associació de Veïns de Can Baró, corresponent al febrer passat, dos mesos abans que l'entitat, creada el 1977, fos admesa formalment com a membre de la Favb. Encara que només consta d'un sol full imprès a dues cares, aquesta publicació bilingüe informa de totes les activitats que realitza aquesta associació d'Horta-Guinardó. La seva seu està ubicada a la plaça Can Baró, 4, i el telèfon és el 248 98 09. L'horari d'atenció al públic és, de dilluns a dijous, de 6 a 7 de la tarda.

Renoi acto en la Junta Dtncttïa

Kenovacion en la Junfd Directiva

í ^ e r Lero

r ^

Un^tíuíp amb morxi

Un et con

?quip,o inartha

Pcirlíitit (hi

CARRER Març-Abril de 1997

/ de la ciutat

n í S Q U ï

RAIMON Cantautor

MARC ANDREU Periodista DANI CODINA Fotògraf

"No és fàcil viure en aquesta ciutat hispanocatalana

n Raimon no és adulador, ni depredador, ni competitiu, ni esportiu i, potser per això, canta i es diu a ell mateix que no sap com viure "a la ciutat hispanocatalana" on resideix des de 1966. Molts no entendran aquesta reflexió de Soliloqui solipsista, una de les noves composicions del seu últim treball Cançons de mai, però ell prefereix no ser entès abans que romandre callat. Diu que si ja és difícil viure enmig de les contradiccions i els problemes quotidians d'una gran ciutat, la professió

de cantautor i poeta que constantment va amunt i avall encara li ho posa més difícil.

Però que ningú es pensi que en Raimon no es troba a gust a Barcelona. Afirma que la ciutat que li agrada és la de Ciutat Vella, "sobretot ara que s'està renovant, malgrat que continua tenint molts problemes". El fascina, per exemple, la Rambla. "La vida que hi ha no la trobes fàcilment a d'altres llocs del món; ni a Roma, ni a París, ni a Nova York". Això podria sonar a tòpic, però sabem que no ho

és perquè afegeix que té debilitat per indrets com la plaça del Pi i les altres dues que hi ha mig amagades darrera d'ella.

Ara bé, la seva relació amb Barcelona "no és d'adulació". Critica, per exemple, que hi hagi un auditori "que no s'acaba mai de fer". 0 que hi hagi tants pisos i locals buits, "un tema en el qual les associacions de veïns porten un retard considerable". Té raó. "Mentre això dels okupes no sigui una moda passatgera...". Esperem que no.

El que si és passatger és el 25 aniversari de Carvalho que se celebra enguany. Raimon, que és molt amic del pare del detectiu, fa honor a l'amistat amb Vàzquez Montalbàn i té tant bona memòria com la de que fa gala l'escriptor. Un secret - a l'abast de tothom, per cert-, imprescindible per no perdre ni els orígens ni la identitat. Recorda ei cantant, per exemple, quan va col·laborar amb CARRER al dossier sobre les pintades a la ciutat. "Vaig dir que un gargot que embruta les parets no és art, i ho continuo mantenint".

Una altra de les cançons de mai està escrita des d'una finestra que dóna a la badia de Ciutat de Palma. Però què veu en Raimon des de la finestra de casa seva? Si

visqués al passeig Colom, "un xarquet, que de tants edificis com estant construint al Port Vell aviat no veurem el mar". Però com que viu al Raval, el que veu és "la plaça Bonsuccés i moltes antenes", diu rient. Un paisatge que ni l'Inspira ni li treu la inspiració, "perquè aquesta arriba a qualsevol lloc mentre et trobi treballant". I a casa, en Raimon treballa. I els veïns» que coneix "de manera quotidiana", el deixen treballar.

Aleshores, com és que ha trigat deu anys ha treure un disc amb cançons noves? Perquè ell no és un industrial, ni tan sols un artesà, i expressar sentiments i sensacions no sempre és fàcil. Perquè en Raimon no té cançons; són les cançons les que el tenen a ell. "Quan volen, quan vénen, quan? Qui ho pot saber". Si de cas, només ho sap Ausiàs March, l'autor de set dels tretze poemes musicats ara, com tants d'altres abans.

Perquè coneguem millor aquest poeta valencià del segle XV, el barceloní de Xàtiva ens recomana una antologia editada per Teide, amb comentaris i traducció al català modern de Josep Pujol. Nosaltres, perquè conegueu millor les seves cançons de mai i les de sempre, us recomanem els recitals del 30 i 31 de maig, i de l'I, 2 i 3 de juny, al Palau de la Música. És una qüestió de desig. De desig de cançons.

6 t > « » « » · a o » a » • • « o t t e c « a e « « • • » » « « • • • • » • • • Sal i pebre L'acudit Núria Pompeia

132 morts

No són els resultats d'una guerra santa. Ni el balanç de l'actuació terrorista dels darrers temps. Ni el saldo d'una epidèmia a qualsevol de les grans ciutats del sud.

Són les persones que han perdut la vida en accidents de trànsit en uns pocs dies sants a les nostres carreteres. I les xifres es queden curtes, doncs només es comptabilitzen els que moren a Tacte o quasi d'immediat. Una bogeria. El cotxe és l'arma assassina, i el mou la irracionalitat i l'agressivitat humana que el seu ús genera. Un aparell que va ser inventat per facilitar-nos les coses, per millorar les condicions de vida. I per fer-ho, es passa hores i hores, quilòmetres i quilòmetres parat o en lenta processió santa, i quan menys t'ho esperes, mitjançant ell ens arriba la mort.

Quina bogeria! Les escandaloses xifres exigeixen una reflexió. L'ús irracional del cotxe està en el punt de mira.

Z e t a

No Hi f^AOMV coT;ce$, WÍMOT'05;AÍf01-UCÍo''.

ORI", i V^ _

i «&/VJAPOP f t A . - ^ A/.'£íCQ£.A í , \ ^ -

CAaA,NÉA/.<?oe ^ l ^ ^ ' Í ^V - SEMBLES ü/v'

ITAMPOCeWè RO&AR.AAÍ ííi E/\IÓ seORÉSTARAN*

•TU5r<Í0f5eMr /

MIMML· ÍWVVMÍTZ