Carros de Foc Trepitjant Camins de Foc
-
Upload
carlescastello -
Category
Documents
-
view
185 -
download
0
Transcript of Carros de Foc Trepitjant Camins de Foc
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
SETEMBRE DEL 2010
Trepitjant camins de foc
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Queia el sol d’un dia qualsevol d’hivern en un mes de gener, de sobte i sense saber-ho em
proposava iniciar una aventura per camins i alta muntanya, havia sentit a parlar dels Carros de
Foc, però sempre m’havia quedat molt lluny imaginar que un dia faria el que aquells sonats feien
unint nou refugis i salvant més de 9000 metres de desnivell. Passar uns dies aïllat i rodejat de
muntanyes vorejant els tres mil metres d’alçada amb l’únic propòsit de caminar i gaudir-ne
fen-t’ho semblava una rucada d’aquelles que et passen pel cap mentre tragues quilòmetres
d’asfalt i no tens altra cosa que rumiar, però tenia molt clar que aquella travessa seria el meu
objectiu durant molts mesos. Per circumstàncies de la vida vaig acabar fent abans una altra
travessa, la Cavalls del Vent pel Cadí-Moixeró el mes de juny, seria una preparació de cara a
l’objectiu real, la Carros de Foc, però el que no sabia encara que només seria el punt de partida
de grans travesses, projectes de superació personal que encara ara estic imaginant, he de dir
que ja he assolit la Carros i el meu cap ja comença a preparar el pròxim objectiu, i quina il·lusió
fa pensar i estudiar els nous reptes.
En fi, que d’aquell dia trist de gener fins ara ha plogut molt, tant en el sentit literal com en el
imaginari, han estat mesos de preparació física i mental per assolir la millor preparació, moltes
hores d’entrenament en solitari trepitjant terra i pedalant per camins propers a casa, hores de
gimnàs per desenvolupar la força muscular, cada dia sentint la millora, cada dia amb més
persistència. Moltes hores de lectura i preparació logística per estudiar a fons el que m’estava
proposant, una altra feina que personalment m’agrada molt fer i que m’ha servit molt a l’hora de
la veritat. Estic aquí assegut escrivint aquestes paraules i porto la samarreta de “finisher” posada
amb orgull, he assolit els objectius i a més sentint-me físicament perfecte, no podria haver anat
millor.
El meu plantejament sempre va ser fer-ho tant fos acompanyat com en solitari, fins i tot la idea
de fer-ho en solitari m’era molt atractiva, però al final m’han acompanyat dos amics que han
resultat ser la millor companyia que hagués pogut desitjar, dos grans companys de viatge i de
tertúlia als refugis quan ja descansàvem de les dures etapes, perquè una cosa si que té els
Carros de Foc, i es que son meravellosos, però exigents. Hem tingut de tot, dies esplèndids,
calor i banys freds als llacs i dies de pluja, pedra, vent i fred, tot per aportar aquell granet
d’aventura i de prendre decisions en equip un punt arriscades i de les quals en vam sortir airosos
i reforçats tot i que en un principi les coses no pintaven gaire bé.
Han estat 5 dies, 57 quilòmetres de distància amb un desnivell acumulat de 9200 metres i l’hem
fet amb un total de 32 hores exactes, un temps que no està prou malament tenint en compte que
ens ho hem pres amb força calma, quan ens ha convingut hem parat i em contemplat la bellesa
dels paisatges, ens hem banyat a les seves aigües i hem gaudit de cada racó que ens ha ofert
aquesta meravella de lloc. A nivell personal he superat tots els registres personals a nivell
d’esforç, la intensitat d’esforç personal a estat de 46,7% segons el meu pulsòmetre, he cremat un
total de 16.694 calories i mai he traspassat de les 168 pulsacions de freqüència màxima mentre
que he mantingut una mitjana de pulsacions de 115,6. Aquests son uns nombres que em fan
estar especialment content ja que demostren un bon estat físic que em permeten marcar-me
objectius més ambiciosos pel 2011. Tot es veurà.....
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Divendres 3 de setembre del 2010: sortida de l’expedició cap Ernest Mallafré
Per fi ha arribat el dia, tot , l’expedició la formem en Guillem Poch “petit Isard”, crec que no li fa
molta gràcia aquest renom, Waldo Merchán “el capi” i jo mateix. Sortim més tard del previst i
arribem a Espot una mica més justos del que seria acceptable, són les 18h de la tarda quan
passem per l’oficina de Carros. Ens donen el material, un sac de dormir de llençol, una tovallola,
una gorra, el mapa de rigor, taps per les oïdes i el forfait per anar segellant els refugis. Tenim
una hora de caminar fins al refugi com a mínim, però ja ens diuen que si no arribem a les 19h al
refu de Ernest Mallafré no soparem, home, la veritat és que molta gana no n’hi ha però no ens
podem permetre quedar sense menjar, o sigui que agafem un dels taxis que ens porta fins a 10
minuts del refugi. Quan arribem ens rep la Marga, la guarda del refu, ens situem i busquem
cobertura, serà una feina difícil durant aquests dies. Puc parlar amb la Rosa Maria i escoltar a
l’Arnau, piles recarregades per començar, però ho passaré una mica malament perquè tardaré
dos dies per poder tornar a sentir la veu del meu fill. Després de les trucades de rigor cap a taula,
per no tenir gana Déu ni do el que mengem.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Després d’una bona sopa calenteta, una amanida, carn amb bolets, fruita i un bon vinet tot es
veu molt millor. Ens quedem una estona jugant al “siset” i comentant la jugada de l’endemà tot
regat amb ratafia. A les 22h es fa el silenci de rigor i encenem els frontals, aquí tothom ja és a
dormir però nosaltres marcarem el que serà la pauta general, els últims en anar a jeure i els
primers de sortir, quan el sol encara no despunti per l’horitzó. Ens quedem mirant els estels,
poques vegades tenim la sort de veure el cel tant espectacular i ho tenim que aprofitar. Tot i no
sentir gens de son, ens posem al llit, serà la típica nit que em desperto a les 2h i no puc dormir,
els nervis sempre em juguen aquesta mala passada, només obrir els ulls ja sento els sons
guturals del “capi”, em sembla que serà un so familiar durant aquestes nits, començo a contar
vaques a veure si agafo el son fins que tot s’engegui i comenci a rutllar la vida matinal del refu.
Dissabte 4 de setembre del 2010: direcció a Colomers
La primera etapa, és per la qual passarem més refugis, per començar omplirem ja 4 segells, però
aquesta tendència canviarà a mesura que anem avançant. Anirem de cap al refugi de Colomers,
passant per el d’Amitges i Saboredo un total de 13,52km i un desnivell acumulat de 1238 metres
positius i una cota màxima de 2584m.
Després d’esmorzar i preparar l’equipament ens disposem a marxar quan el sol encara no toca
Els Encantats, això ens regala una imatge de postal del Llac de Sant Maurici rebent els primers
raigs de sol que ens acompanyaran durant tota la etapa.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Comencem a caminar amb l’alegria del primer dia i enllacem la pista que ens conduirà fins al
refugi d’Amitges, portem un “planning” dels temps parcials d’arribada a cada refugi, d’aquesta
manera podem anar controlant el ritme de la nostra marxa, si hem d’augmentar o per contrari ens
i podem recrear, la veritat és que ens hem plantejat uns temps generosos, la idea és no anar de
cul i poder gaudir de cada instant que ens regali la bellesa d’aquests paratges a la vista. La pista
fins Amitges va guanyant metres poc a poc, aquest fet ens permet començar a habituar les
cames per al que ens espera més endavant, el camí va sent fàcil i abans d’arribar a Amitges la
pista s’inclina de forma considerable, aquí hem d’apretar les dents una miqueta fins que arribem
al refu.
Hem aconseguit salvar 4’7km i 500 metres de desnivell positiu, hem passat per l’estany de Sant
Maurici, l’estany de la Bassa i l’estany de Ratera i sempre amb els Encantats vigilant-se, ara el
que veiem son les famoses agulles d’Amitges i aprofitem l’aturada per segellar el forfait i posar-
se cremeta solar, ens queda un trosset fins Saboredo i ho hem d’assaborir.
El refugi d’Amitges és preciós, es troba a una alçada de 2.380 metres i pertany al Pallars Sobirà,
té una terrassa amb unes vistes d’autèntic privilegi i tot ell sembla molt acollidor. Després uns
companys de Barcelona que han fet nit aquí ens confirmen que van estar molt i molt bé en
aquest refugi.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Després del breu descans arranquem novament la marxa, fins Saboredo tenim 5’3km, 340
metres de desnivell positiu i 410 metres de negatiu i el Port de Ratera. Comença el camí a pujar i
caminem amb alegria, ja tenim dos segells i anem de pet al refugi més petit de tots. Ascendim
cap al circ de Saboredo, el camí es complica, l’horitzó apareix ple de pics de muntanya, estic
vivint en un somni del qual no vull despertar, aquesta és l’experiència que buscava i vaig camí
cap a ella.
Creuem el Port de Ratera de Colomers amb la constant presència d’estanys que ens deixen la
boca oberta, gaudim dels estanys de Lac de Naut i de Lac Deth Miei, la vista d’aquests estanys
alineats són indescriptibles. Amb cada pas que donem ens donem compte de que estem dins
d’un món de pedra, estem entrant al cor de la muntanya. Arribem al refugi de Saboredo, un refugi
petitet que respira muntanya per allà a on mires es troba a 2.310 metres i pertany a la Vall
d’Aran. Uns rucs deuen servir de transport de menjar i altres coses ja que tomben alegrement
per les pastures. Aprofitem aquest refugi per segellar i dinar una mica, després de uns quants
quilòmetres s’obre la gana i ens fa un temps preciós.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Després de dinar ens queda una última pujada abans d’emprendre la baixada final fins a
Colomers, uns 5km, 310m positius i 530m negatius. No ens espanta gens, anem molt bé de
temps i de forces, decidim no esperar gaire, ens acomiadem de la gent de Barcelona que fan els
Carros per lliure, havien fet nit a Amitges i anaven fins a Colomers.
Ara ens toca superar el Coll deth Tuc de Sendrosa, un coll de 2.451 metres d’alçada que el
superem sense dificultat. Un cop guanyat el coll ja podem veure a la llunyania el refugi de Colomers,
ara ens queda baixar i castigar una mica els genolls, però a mesura que ens acostem comencem a veure
estanys que formen part del circ de Colomers, estanys realment preciosos, de postal que ens fan el
caminar molt més alegre i vistós.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Com sempre al arribar al refugi comença el nostre ritual particular, tres cerveses per hidratar-se
el més bé possible i fer l’entrada al refu. Com sempre ens expliquen el funcionament del refugi,
cosa que sabem perfectament però escoltem les instruccions amb el rígid semblant que pertoca.
En el cas de Colomers soparem a les 19h i ens haurem de dutxar amb aigua congelada que
prové directament del riu. Cal dir que el tracte humà d’aquest refugi deixa bastant que desitjar i el
deixarà en molt mal lloc en el nostre rànquing particular. Trobem força gent, per aquest motiu
anem a la dutxa ben aviat, dins de la dutxa comença un concert d’ais i uis, i algun que altre crit
desafinat a causa de la fredor de l’aigua, quina sorpresa però és veure entrar al Waldo i només
sentir l’aigua com cau, quin paio!!, manté el tipus fins i tot en aquesta condició tèrmica tant
extrema, deu tenir la pell en vàries capes perquè no piula gens ni mica. Ara toca fer una mica de
temps, jo aprofito per fer una escapada fins al centre de la resclosa per buscar cobertura i poder
sentir la veu de l’Arnau, la sento de fons ja que la Rosa Maria sembla tenir pressa per penjar, la
molt bandarra, m’he fotut una bona caminadeta per trucar i no en puc gaudir com m’agradaria. A
més, en les properes 48 hores no trobarem cap punt de cobertura i sens dubte aquest fet em
mantindrà en un estat de tristesa permanent, sort que en tinc de la foto que m’acompanya
constantment. Després de xerrar amb altra gent, cosa que m’agrada molt fer anem de pet al
sopar, una sopa de fideus que mereix un comentari a part, diguem més aviat aigua amb fideus,
unes llenties que eren prou bones, una truita de riu i una poma acompanyats a la taula per una
família de Valls. Cosa curiosa aquesta família, s’havien deixat portar per una filla que els volia
ensenyar l’ambient de muntanya, aquell pobre pare no sabia on pebrots s’havia fotut, es pensava
que anava a un hotel i havia anat a parar a un lloc on tenia que compartir fins i tot els llençols, el
feien sopar a les 19h i a les 22h silenci, i a més dutxeta d’aigua freda, encara riem ara. Aquí és
on sentim al Waldo pronunciar la frase de la travessa, “....jo de jove em menjava les pedres, i
ara amb prou feines els cigrons estovats!”, senzillament sensacional reflexió del pas del
temps. Tot s’ha de dir, el Waldo és un personatge especial, un paio que ha menjat muntanya 30
anys, un pou de vivències i anècdotes, un mestre que ens informa en cada pas que fem del que
podem veure al nostre voltant. Ell és un carro de combat, al seu ritme sempre t’agafa, sempre
està allà amb la seva càmera de vídeo i els seus embotits que tant ens deleixen i molt important,
sempre prescindint de la pedanteria que en fan gala molts muntanyencs, ell sempre discret fins
que en deixa anar alguna de les seves, un gran company de viatge.....menys els seus concerts
nocturns, aquest és el seu punt negre.
Viu la vida com si pugessis a una muntanya. De tant en tant mira el cim, però més
important és admirar les coses belles del camí. Camina poc a poc, ferm, i gaudeix
cada moment. Les vistes des del cim seran el regal perfecte després del viatge.
Edmund Hilary
Val a dir que hem finalitzat la primera etapa de la Carros, la teníem prevista fer en 6h 45’ i l’hem
feta guanyant un quart d’hora al crono, perfecte. El refugi de Colomers està a 2.135 metres
d’alçada i pertany a la Vall d’Aran.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Diumenge 5 de setembre del 2010: cap a Ventosa i Calvell
Esmorzem d’hora, en aquest punt ens trobem als companys de Madrid, una tropa de madrilenys
amb els quals coincidirem fins a Estany Llong. L’esmorzar no es per tirar coets però ens el
mengem amistosament, sobretot fer especial menció del cafè, un bol ple d’aigua amb nescafé
soluble, més propi dels americans que d’aquí. Ens disposem a sortir novament, avui ens toca
anar fins a Ventosa i Calvell, però abans hem d’anar fins al refu de Restanca a segellar el
pertinent forfait, la veritat és que aquest segell sembla una mica estúpid, hem de fer camí per
desfer-lo tot seguit, però això ja arribarà en el seu moment. Ens queda un tram fins a Restanca
de 7’3km, 580 metres positius i 670 metres negatius.
El sender que surt del refugi ens
convida a pujar una bona alçada fins
al Port de Caldes a 2568 metres.
Quan coronem la muntanya ens
mostra un paisatge impactant, un
calfred d’emoció al veure el bell
paisatge, el Maladeta al fons al
costat de l’Aneto ens mostren una
bellesa indescriptible.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
El que fa realment màgic aquest lloc es la gran quantitat d’aigua que hi ha als seus estanys,
enclavats en paratges espectaculars i que et deixen sense paraules. Em sento feliç d’estar en
aquest lloc i tant ben acompanyat.
Tenim encara que coronar el Coll de Crestada de 2.475 metres i baixar fins al refu de Restanca
fins a 2010 metres d’alçada per tornar pel mateix camí altra vegada. En aquest punt la gent
sensata deixa les motxilles per recuperar-les al tornar, nosaltres no som sensats i decidim posar
handicap al nostre particular repte. La baixada es dura, tremendament rocosa i castigadora de
genolls com mai, veiem l’estany deth Cap deth Porth, un estany preciós amb aigües cristal·lines,
que quan fem la vista enrere ens regala una captivadora postal.
Ara hem d’anar fins al desguàs de l’estany, i seguint el curs del riu fem una baixada realment
imponent, veiem l’estany d’Era Restanca a baix amb el bell e imponent salt d’aigua abraçant-se a
les seves fosques aigües, allà a baix tenim el refu de Restanca on ens espera un nou segell i tres
cerveses fresques, i com no menjarem una mica del pic-nic que ens han donat al matí.
El refugi de Restanca també pertany a la Vall d’Aran i es situa a 2.010 metres d’alçada.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Després de menjar, tot s’ha de dir,
uns entrepans insípids de pa de
motlle, i jo hem pregunto perquè
m’ha tocat els finals del pa,
aquells que no tenen pràcticament
motlle? A més no sóc pas l’únic!!
Arrenquem costa amunt fins a
l’estany, allà ens esperen les
seves aigües cristal·lines, ens
despullem i ens llencem a les
gèlides aigües. Sabem que està
prohibit ja que es tracta de parc
nacional però fem el voraviu ja que no hi ha ningú. Els amics madrilenys ja han tirat amunt a la
trobada d’alguns dels seus components que han optat per quedar-se a dalt i deixar els forfaits als
seus companys, una petita trampa que li treu part de gràcia al que s’està fent, però ells sabran.
Tothom pensa que aquest tram és absurd, i jo era dels que ho pensava però francament el trobo
espectacular, i si no ho fas et perds un dels paisatges més bonics de la travessa.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
La remullada ens revitalitza i de quina manera, ens sentim com nous i remuntem el coll de
Crestada ràpidament i ben frescos. Una vegada a dalt ja només queda baixar a l’estany gran de
Monges, una bella estampa on parem a acabar-se el picnic i aprofitar per fer un altre bany,
aquesta vegada em quedo sec i es banyen el Guillem i el Waldo. Coincidim en el lloc amb els
madrilenys i un parell de “xatis” prenent el sol.
Tenim 5km més per arribar a Ventosa i
Calvell, un desnivell positiu de 540 metres i
330 metres de negatiu, el 90% del positiu ja
l’hem fet pujant el coll o sigui que el que ens
queda serà relativament tranquil fins al
refugi. De fet, així és, arribem a Ventosa i
Calvell força més d’hora del previst, el refugi
està enclavat a les parets i al capdavall està
l’estany Negre, una imatge brutal, ja hem
traspassat a l’Alta Ribagorça i el refu està
situat a 2.220 metres
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Com sempre toca ritual i ens espera un dia més sense cobertura i sense aigua calenta, però la
sorpresa arriba a l’hora de sopar, mengem espectacularment, una sopa boníssima, una amanida,
una empanada amb peix deliciosa i de postre una compota de poma senzillament espectacular,
per suposat el vi que no falti. Ens quedem absolutament satisfets i ens quedem una bona estona
fent-la petar i jugant als daus, recordant vells temps amb el kiriki!!!. No podem evitar de parlar de
l’etapa de demà, sens dubte la més dura de tota la travessa, demà ens enfrontarem directament
al temut Coll de Contraix i he de dir que em fa molta patxoca pensar en atacar-lo, ja tenia ganes
de trobar el primer repte de veritat i veure com el guanyo, això si, sembla que les previsions
meteorològiques de demà ens posaran pals a les rodes ja que s’espera pluja, però això ho
veurem demà, ara ens espera una nit de descans perfecte. Ha estat un dia veritablement
aprofitós!
Però abans toca fer balanç de la jornada, la nostra previsió era fer aquesta etapa en 6h 30’ i la
vam fer en 6h 38’, sempre anem complint els temps i això és bo. Val a dir que aquest temps és
efectiu de caminar, cada vegada que ens aturem en algun punt, que no sigui per beure aigua,
aturo el crono, d’aquesta manera obtinc el temps real. A nivell físic ja comencem a notar que els
ombres aguanten molt bé i que cada vegada ens anem sentint més bé, tot una satisfacció, sens
dubte.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Dilluns 6 de setembre del 2010: assalt al temut Coll de Contraix
Ens llevem amb la intenció de ser els primers en sortir, per variar, així podrem evitar l’embut que
es pot produir al Coll de Contraix, 11,76km ens separen del final de l’etapa, tenim un desnivell de
pujada de 620 metres i un de baixada de 840 metres assolint la cota màxima de 2.748 metres
que té el Coll de Contraix. I els acumulats espanten, 1.444 metres positius i 1752 negatius. Vist
així pot semblar que tampoc n’hi ha per tant, però el que ho fa realment dur és el terreny que ens
trobarem, roques
gegantines i “....pedra
pels collons!!!” que ens
faran vigilar molt a on
posarem el peus i en
alguns moments posar
les mans. El matí
s’aixeca molt nuvolós, els
presagis de pluja sembla
que es poden fer realitat,
un handicap important
tenint un terreny exclusiu
de pedra i que fa l’ascens
força més perillós.
Davant de tot aquest
panorama esmorzem com mai havíem fet fins ara, senzillament espectacular!!!, sembla que la
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
gent de Ventosa ens prepari a consciència pel que te que venir i ens disposem a sortir
ràpidament.
Inicialment el camí es prou bo, anem perdent alçada i sempre amb el Coll de Contraix mirant-se
de forma amenaçadora acompanyat d’un cel gris, la distància fins al Coll es considerable com es
pot veure a la fotografia.
Travessem la Vall de Colieto i per fi podem observar una bona camada de Isards, almenys una
vintena que pasturaven tranquil·lament i que al veure’ns arrenquen una fugaç grimpada cap a
lloc segur, és un dels privilegis de sortir els primers, ara els Isards ja seran més difícils de veure
per als que vinguin darrera. Quan ja hem traspassat la Vall de Colieto comença el camí a
ensenyar les seves dents
afilades, comencen a
aparèixer el blocs de
pedra i les fites seran les
nostres guies a partir
d’aquest punt. En aquest
moment apareix el “Petit
Isard” i d’aquí ve aquest
renom que li vaig posar
en una guspira de
creativitat absurda, el
Guillem es troba com
peix a l’aigua en aquest
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
terreny, sembla fet exclusivament per a la seva distracció i tracció, com gamba el paio!!!, d’aquí
que el deixem tirar al seu aire.
Però no tot tenien que ser flors i violes, les coses sense emoció no tenen sentit i el temps ens
regala aigua i fred, una conjunció preciosa per aquest terreny tan abrupte. Tenim dubtes de si
posar capelina o no, al final al veure que la cosa semblava anar a més decidim posar-la. Ara la
cosa es comença a complicar força, la roca mullada es torna realment perillosa i una relliscada a
des temps pot significar prendre mal de veritat, hem de posar seny i baixar el ritme, el Contraix
cada vegada és més a prop, però cada vegada més empinat. Quelcom diria que això baixa la
moral, ens al contrari, ens omple de força per coronar el Contraix!!.
Mirem a dalt del Coll i respirem fons, comencem a patir els efectes de la roca mullada, alguna
d’elles es torna una pista de patinatge i per postres les capelines ens tapen la visió de on posem
els peus, decidim treure-les ja que la pluja sembla donar-se una treva momentània, no sigui que
ens fotem la llescada per no saber a on posem els peus. Arribem per fi a l’últim tram, ja fa uns
minuts que tres paios que anaven llençats ens han passat, portaven molt poca motxilla,
segurament estan fent els Carros en menys dies o senzillament fan algun tram al seu gust. La
veritat es que ens va bé que algú passi a davant, d’aquesta manera veurem per on ataquen el
Coll aquest trio, ells ho fan per la banda esquerra, molt empinada i amb molta pedra solta.
Després de deliberar decidim fer l’atac per el mateix costat, puja molt costerut però estem amb
molta força per fer-ho, a més, la pluja ha deixat de fer-se la guitza i això ens anima a accelerar la
coronació del tram més complicat i dur dels Carros de Foc, un cop allà dalt haurem superat la
gran barrera d’aquesta travessa.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
L’última serrada de dents no es pas tant dura com ens podia semblar a simple vista, s’ha d’anar
molt a poc a poc i amb tots els
sentits ben desperts ja que es
desprenen rocs al nostre pas,
després de tres hores i amb la
satisfacció de la feina ben feta
coronem el cim del Coll de Contraix,
a dalt la vista és d’una bellesa
indescriptible, al nostre davant el
Llac de Contraix a on haurem de
baixar i si girem la vista enrera
veiem tota la Vall de Colieto i el dur
camí que hem tingut que superar
per arribar fins aquí dalt.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Ens mereixem fer una mossegada del picnic del refugi i reposar una mica de força per la baixada
que ens queda, unes 4 hores segons els nostres càlculs de baixada intensa fins al refugi
d’Estany Llong, el terreny de baixada sembla ser menys pedregós però molt costerut, ja poden
tremolar els genolls. El Coll de Contraix té dos colls en realitat, si puges per l’esquerra, per a on
ho hem fet nosaltres, has de posar el ganivet a les dents, per la dreta ens comenten més tard els
madrilenys es fa més fàcil la pujada ja que es fa més progressiva i sense tanta pedra solta. Si em
permeteu un punt de reflexió, sempre seguiria optant pel de l’esquerra, a part de ser molt divertit,
quan arribis a dalt estaràs gaudint de la solitud ja que l’altre part del coll semblava després les
rambles de Barcelona.
Ens disposem a començar a baixar, ho fem fins al Llac de Contraix i anem a buscar el seu
desguàs, en principi trobem pedra amb la qual no hi comptàvem però cap comparació amb el
que hem passat. Quan arribem al desguàs i després de travessar una estació meteorològica
veiem la brutal baixada pel costat d’un salt d’aigua que prové del llac, una autèntica trencacames
en ocasions amb fang, tenim que baixar amb cura de no fer la relliscada del dia. Es creen
moments d’opinió, el Waldo i el Guillem pensen que es pitjor fer el Contraix pujant per aquest
costat, jo personalment penso que no, però s’ha de reconèixer que hi ha un bon ascens per aquí.
Tot depèn de com es miri, de fet, això és el bonic de les coses, el debat i la diferència d’opinions i
pensaments enriqueixen a les persones. Quan arribem a la Vall de Contraix fem una aturada per
dinar aprofitant la verda pastura i un riuet, peus a dins l’aigua i menjar el millor picnic de tota la
travessa, de moment el refugi de Ventosa i Calvell li posem 4 estrelles, la cinquena no li podem
posar per no tenir aigua calenta, que sino.....
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Després d’un bon dinar ja ens queda molt poquet per arribar al refugi, de fet tornem a baixar per
un barranc força costerut fins que veiem el refugi allà a baix, entre els arbres i una mica més
amunt l’Estany Llong. Ara notem per primera vegada des de Sant Maurici la baixada d’alçada, el
bosc ens guanya terreny fins entrar-hi de ple fins el refugi d’Estany Llong. Estem a l’Alta
Ribagorça, a la zona de la Vall de Boí, el refugi està situat a 1.980 metres d’alçada i això es nota
amb el paisatge que ens envolta.
Avui ha estat un gran dia, hem trigat 40 minuts menys del previst, en 6h i 20’ ja tenim al sac
l’etapa reina de la Carros de Foc. Arribem cofois i mantenint un bon estat físic, al arribar rebem
dues notícies, la dolenta és que no tenim cobertura fins que arribem demà a Colomina, un dia
més sense sentir l’Arnau però esperançat per fer-ho demà i la bona....és mooolt bona una de les
coses que més agraïm i que trobem a faltar una barbaritat, una dutxa d’aigua calenta!!! El
Guillem s’hi apunta ràpid, no sense prendre abans la cervesa de rigor i de fer l’entrada, jo a part
de la cervesa em demano una sopa calenteta, fa poc que he dinat però em ve de gust fer-me un
homenatge. Hem arribat els primers del gruix de penya que ha de fer nit al mateix refugi, i amb
força estona d’avantatge, d’aquesta manera ens podem dutxar els primers i estalviar-se una
bona cua d’espera ja que només hi ha una dutxa d’aigua calenta. Tenim tota una tarda per
davant, cerveses i estones agradables de xerrada, de valoracions de l’etapa, d’arreglar el món i
altres coses sense importància com per destacar en aquestes modestes línies.
Arribaria doncs el moment del sopar, superar Ventosa i Calvell serà una tasca força difícil però
senyors, immens!!! Per variar la sopa de rigor i l’amanida, després un pollastre senzillament
deliciós per acabar amb fruita de postre, tot regat amb un bon vinet i la companyia de taula dels
madrilenys. Senzillament impressionant, de moment 4 estrelles empatant amb Ventosa i Calvell,
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
la cinquena li donarem si l’esmorzar i el picnic li posen la cirereta al pastís. Acabem la jornada a
fora del refugi amb les jaquetes ben posades ja que fot fresqueta i amenitzant la vetllada amb
l’agradable companyia del madrilenys. Val a dir com a curiositat que en cap moment surt el tema
del futbol, i no serà per ganes d’aixecar la llebre. En algun moment del sopar ha sortit el tema del
català a Catalunya, un camí arriscat per caminar ja que vaig notar un cert to en aquelles paraules
que feia tuf a marron, sort que un d’ells es va adonar de que el tema no era el més adient per el
moment i el lloc on érem i en va desviar l’atenció altra vegada cap a muntanya. Penso que va
encertar en la seva maniobra tot i que a mi m’agrada el debat de Catalunya i més rodejat de
Mandrils, bona gent!
Potser ja toca anar dormir, demà hem d’anar fins a Colomina, i estem valorant seriosament la
possibilitat de seguir més enllà per arribar fins al refugi de Josep Ma Blanc, ens sentim prou forts
per lligar dues etapes i fer-la en una de més de 10 hores de travessa. El motiu també és deixar
una última etapa curteta, d’unes tres hores fins Mallafré i una hora més per arribar al cotxe,
d’aquesta manera podríem dinar a Espot per celebrar la consecució de la Carros de Foc i per
una vegada deixar els picnics de banda, a més, tenim encara 3 hores de cotxe fins a casa i la
idea d’arribar d’hora també ens agrada. Decidim que quan arribem a Colomina decidirem que fer,
no ens avancem gaire als fets, de fet el final ens queda ja molt proper.....
Abans d’anar a dormir segueixo el mateix ritual de sempre, mirar la foto de l’Arnau i enviar-li tot el
meu pensament, estic segur que alguna cosa rebrà que supera totes les cobertures mundials.
Em sap greu no fer saber a la Rosa Maria que tots estem bé, però com diu la dita “...no
news...good news!!”.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Dimarts 7 de setembre del 2010: el lleó que atrapa la seva presa
Hem passat una bona nit tots plegats, jo he dormit molt a gust i em desperto amb energies
renovades per afrontar la penúltima etapa. Ens serveixen l’esmorzar, fins ara l’esmorzar i el
picnic era el que li faltava per la cinquena estrella al refugi d’Estany Llong, val a dir que no se la
guanya i això que hi era molt a prop, però ens emportem un grat record d’aquest refugi. Iniciem
la marxa com sempre els primers, la gent ens mira com si fóssim bitxos estranys, a on aneu amb
tanta pressa!!! Els madrilenys s’asseuen a esmorzar i nosaltres ja estem per la porta a punt de
marxar.
Avui fa força fred i el cel es desperta increïblement amenaçador, núvols negres tapen
completament el cel. Iniciem la marxa per el bosc, 600 metres de desnivell positiu i 180 metres
de negatiu, 11,63km i una alçada màxima de 2577 metres a la Collada de Dellui. El camí es fa
molt fàcil de fer, puja a través del bosc de forma continuada però molt suament i per un terreny
que ens sembla glòria comparat amb el del dia anterior, poc a poc anem guanyant metres i
també el vent guanya força. Ens fa un fred pela i veiem per sobre els nostres caps els núvols
terriblement amenaçadors que travessen les muntanyes a una velocitat impressionant, anem
travessant la Vall de Dellui i ja veiem el coll a davant nostre, la cosa es comença a inclinar
bastant però el camí es molt bo, al girar la vista veig una imatge d’una bellesa colpidora, els
núvols negres deixen caure aigua a bots i barrals al fons de la vall i alguns altres xoquen contra
la Pala de Morrano, un pic que sobresurt per sobre els demés, quan els núvols impacten contra
el pic es frenen de cop i dibuixen formes capritxoses degut a la frenada brusca al que s’han
sotmès, a mi personalment aquesta imatge em resulta preciosa i la immortalitzo amb la meva
càmera.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
A tot això que sense esperar-ho tant aviat fem cim al Coll de Dellui, estem a 2577 metres
d’alçada i veiem la preciosa postal de l’altra cara de la vall, en direcció als llacs arribarem al
refugi de Colomina. No ens hi estem gaire aquí a dalt, sembla que en qualsevol moment el cel
descarregarà sobre nosaltres tota la seva fúria, decidim seguir sense gaire pausa.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Baixem en direcció a l’estany Eixerola, Estany Mariolo i Estany Tort, un trajecte molt maco i
agraït pel terreny, travessem el Mariolo per sota de la seva resclosa, fer-ho per damunt amb
aquest vent i sense lloc on agafar-se es fa perillós, per una banda l’aigua i per l’altra una caiguda
força considerable. Anem a un ritme força alt cap a La Portella, ja estem a prop del refugi quan la
boira ens agafa de ple, i la visibilitat es torna feixuga, a més, cada vegada el vent bufa més fort.
Serrem força les dents i seguim endavant....
Ens trobem vies de vagonetes al final de l’estany Tort i les anem seguint, segons les guies
oficials Colomina està a unes 6 hores del refu d’Estany Llong, no se si pel ritme alt que hem
imposat o per que el temps és massa generós, la qüestió és que en poc més de 4 hores arribem
al refugi de Colomina, ja hem divisat l’Estany Gento al capdavall, entrem en territori de la Vall
Fosca al Pallars Jussà, tenim el refugi a 2.395 metres d’alçada.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Entrem al refugi com bonament podem, el vent es brutal i et colpeja fortament fent costós
mantenir-se dret, a dins un menjador molt petit ens dona el sostre necessari per dinar. Per fi
tenim cobertura!!! Aprofito al màxim aquest fet i truco per fi a l’Arnau, el sento i m’he de contenir
l’emoció, tampoc cal que els demés et vegin amb la llàgrima a l’ull. Em consola saber que la
Rosa Maria ja estava al corrent de que no trobaria cobertura fins aquest punt, he patit jo més que
ella per no poder contactar. Però no tenim massa temps per relaxar-se, hem de decidir que fer, si
seguim cap al refugi de Josep Maria Blanc a unes 3:30 hores o per contrari ens quedem a
Colomina que de fet és on tenim feta la reserva. Hi ha diferents punts a tenir en compte, per
començar hem arribat molt aviat i encara falten unes 30 persones per arribar, el temps de fora no
convida gens a estar-s’hi per lo que ens espera un menjador ple de persones, tots apretadets per
passar unes quantes hores, creiem que és molt poc tentador estar-se tota la tarda d’aquesta
manera i l’altre punt segueix sent el tenir demà una etapa més curta. Per contra....el temporal
exterior, valorem molt seriosament que fer i decidim armar-se de valor i força i sortir a l’exterior
en direcció Josep Maria Blanc, la guarda del refugi tampoc ens aconsella el contrari o sigui que
ens posem malles llargues i ens tapem tant com podem, al sortir a fora ens comença a caure
pedra llençada amb força pel vent, ens mirem als ulls i ens sobrevenen els dubtes, no estem
arriscant massa? A la muntanya una retirada a temps és una victòria, però sembla que nosaltres
no estem gaire per retirades, deixa de caure pedra i ens animem els uns als altres, comença la
segona part de l’aventura, endinsar-se en la boira fins trobar el camí que ens durà fins al següent
refugi.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Tenim per davant 9’4km, 899 metres de desnivell acumulat positiu, 1.061 metres acumulats
negatius i una cota màxima de 2.670 a la Collada de Saburó, no gens esperançador amb el
temps que ens acompanya.
Comencem vorejant l’Estany de Colomina i l’Estany de Mar fins arribar al pas de l’ós, una
empinada pujada que et brinda unes escales de pedra per fer-t’ho més fàcil, perd una mica la
gràcia però s’agraeix. En tot aquest tram no hem fet fotografies ja que teníem la càmera ben
protegida de l’aigua per si de cas, però he baixat una foto d’internet per veure el pas de l’ós.
Nosaltres no vam veure res més que les pedres que anàvem trepitjant, la resta era boira total i
absoluta. Un cop passat el pas de l’ós ens trobem amb un canvi sobtat de temps, s’esvaeix la
boira i apareix el sol radiant, ara el estar tant abrigats ens fa passar una calor terrible però no ens
fiem gens ja que segueixen apareixent núvols que venen directament cap a nosaltres. Ara veiem
l’Estany de Saburó, força baix per cert i ja podem veure el Coll de Saburó, el punt més alt
d’aquesta etapa remodelada.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
La pujada al Coll de Saburó no ens agafa gens desprevinguts, estem ja força acostumats a pujar
colls i no resulta gens difícil coronar els 2.667 metres d’aquest. A l’altra banda el temps sembla
estar millor però tot just fent un descans ens tornen a agafar els capritxosos núvols, sembla que
ens portin
seguint tota
l’etapa, com
aquells
lleons que
no deixen
escapar la
seva presa.
Hem de
seguir el GR
i així ho fem,
anem
avançant
cap al Josep
Maria Blanc.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Però no podia perdre l’excel·lent tradició de perdrem en algun punt, a Cavalls del Vent, i això que
la senyalització és per nens de primària, ja ens vam perdre per culpa d’una mala interpretació de
la guia oficial. Aquí, a Carros de Foc fins ara no ens havíem perdut i francament tocava fer-ho i a
més amb la turmenta a punt de d’atrapar la seva presa. La qüestió és ben simple, arribem a un
encreuament, Coll de Monestero a l’esquerra i Saburó a la dreta, al bell mig un cartell de fusta
senyalant un cami que marxa del GR amb l’indicatiu Josep Maria Blanc, nosaltres per suposat
cap allà, gran error!!! Mai havíem d’abandonar el GR, aquestes coses passen per no mirar el
mapa i confiar en la senyalització, de totes maneres jo em pregunto perquè pebrots està posat
aquell cartell en aquella direcció si aquell camí va a morir? No ho sabrem mai, la qüestió és que
vam poder gaudir uns moments d’una autèntica platgeta lacustre que en un dia de sol i calor em
penso que haguéssim tardat 2 minuts en despullar-se i fer un xap.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Aquest platgeta és molt bonica però seguim el camí erroni tot pensant que darrera el turó ens
toparem de cara amb el refugi, però no és així, el camí sembla complicar-se de tal manera que
arribem a la fi del mateix. Tenim uns moments de dubte, que ha passat, agafem el mapa i tot just
en aquell moment un llamp il·lumina el cel i un tro ensordeix els nostres timpans, acotem el cap i
comprovem amb els nostres propis ulls com el lleó a aconseguit acorralar a la seva presa i ha
passat a l’atac, comença a caure pedra, una pedra petita però la mare que la va parir com pica a
les mans i les cames!!! Per suposat el mapa torna a la butxaca ja que s’està començant a mullar,
he de reconèixer que van ser uns petits moments de nervis que vam saber controlar per mantenir
la calma necessària i l’experiència del Waldo surt a la llum, anem a recuperar el GR i el seguim,
tots fem cas a les sàvies paraules del capi amb la turmenta descaregant sobre els nostres
cossos. És molt curiós, a mi m’agraden les turmentes de llamps i trons però mai havia sentit la
fúria d’aquesta meravella de la meteorologia tant propera, sentia l’alè dels seu retronar a la meva
nuca i el ressò de les muntanyes li conferia encara més agressivitat al moment, he de reconèixer
que per uns moments vaig sentir un calfred important, una cosa es viure-ho a ran de mar i l’altra
a dos mil metres d’alçada, la cosa canvia i de quina manera!!!
Anem a tota pressa a recuperar el GR, allà ens trobem els alemanys que anaven darrera nostre
que semblen seguir el GR, no com nosaltres, i el Waldo ordena seguir per el camí i ens portava
en la direcció correcta. El refugi no estava ja gaire lluny, havíem perdut força temps en aquella
incursió sense sortida però encara quedava una baixada d’aquelles que fan por i més amb el
terra fangós, roca mullada i aquell retronar del cel sobre el teu miserable cos, a mercè de la
natura!!!
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Baixem poc a poc, un pas en fals i et fots la nata que no t’has fotut en tota la travessa, per fi
veiem el refugi, allà, posat com si fos una postal, com si estigués flotant sobre l’estany. Amb
franquesa, personalment penso que aquest indret és preciós i paga la pena les aventures que
hem passat fins arribar-hi. De sobte la turmenta sembla allunyar-se i la pedra ja ha deixat de
torturar-nos. Deixem l’Estany Negre de Peguera a la dreta per sobre de la resclosa i ens dirigim
ja de pet al refugi.
L’arribada al refugi ens resulta molt i molt agradable, anem amb tota la roba molla i jo
personalment patint força fred, ara el vent és el protagonista i bufa amb molta força creant una
sensació tèrmica molt baixa. Hem trigat 8:30h de les 10 hores que teníem previstes, bona
retallada i no m’estranya quan et persegueix constantment el lleó, al final ens ha enganxat però
hem sortit airosos del cara a cara. Ara toquen les cerveses ben merescudes, ens hi posem com
no, fem l’entrada i una dutxa merescuda d’aigua calenta.
El refugi està situat a 2.350 metres d’alçada i pertany a el Pallars Sobirà, un edifici molt xulo i uns
guardes joves de bona pasta.
Surto un moment a fora a fer un parell de trucades, però les tinc que clausurar amb poc temps
perquè l’aire i el fred que fot em fa tremolar com una fulla, torno cap a dins del refugi que s’hi
està molt bé. Quan arribo novament a dins del refugi els sopars comencen a passar per davant
dels meus ulls, quina gana!!! Sopem de conya, la sopa de rigor, aquesta vegada és més crema
que sopa però bona de collons, amanida, pollastre sensacional i fruita acompanyats d’una parella
molt catxonda, un noi de barna city i una noia “gabatxa” monitora de natació, els dos gaudeixen
de tot aquest mon i el d’escalada i ho demostren per com viuen les seves pròpies paraules. Per
cert em resulta curios que una noia francesa pensi el mateix que jo “putus gabatxos dels
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
collons!!!”, aquest tema dels gabatxos el deixaré de banda, crec que ha quedat prou
clar...prefereixo no dir el que penso d’aquesta espècie humana.
Estem una bona estona de xerrada amb aquesta parella amenitzant la vetllada amb el vi de
rigor i ratafia, una miqueta tocadets per la vareta màgica de l’alcohol i l’alçada, celebrant l’última
nit junts en aquesta aventura de la Carros.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Abans d’anar a dormir anem a fer una sortida nocturna ara que ha parat el vent, anem fins al
turonet que hi ha davant del refu, on hi ha cobertura vaja, i des d’allà truquem als companys de
feina que hem van acompanyar als Cavalls del Vent, en especial al Markitus que havia de venir a
la Carros però per qüestió de peles es va tenir que quedar a casa, aquesta baixa és la que més
m’ha dolgut, va ser un company excel·lent de travessa i a més un bon amic que travessa un mal
moment amb problemes de salut familiar i segur que aquí hagués gaudit com mai. Em va saber
greu no poder ajudar-lo econòmicament, però algun dia repetirem i espero que ens acompanyi, a
la teva salut Marc!!.
Aprofitant l’escapada ens enlluerna ara si un cel espectacular, estrellat com mai a la vida, mirar-
lo és una de les experiències més captivadores que poden existir, allà a on miris l’espectacle
està garantit. No puc evitar pensar com s’ha de viure les llàgrimes de Sant Llorenç des d’aquí
dalt.
Ara si, anem a dormir d’una vegada, ja hem decidit que baixarem fins el refugi de Mallafré per la
pista, un camí que segueix el GR i que ens conduirà en menys temps cap al final de la travessa,
deixarem Monestero o el Collet de les Vaques per una altra ocasió, volem ser a Espot a l’hora de
dinar per poder celebrar la Carros de Foc 2010!!!
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Dimecres 8 de setembre del 2010: Carros de Foc al sac i ben lligat
Ha estat sens dubte la pitjor nit de totes, a més per als tres, hem dormit fatal i jo em llevo amb
mal de cap persistent, fins ara aquest tema el portava bé però algun dia dolent havia de tenir no?
Per sort el dia s’ha llevat millor que nosaltres, ens hem llevat més tard de l’habitual ja que tenim
temps de marge i esmorzem força bé, si no fos perquè hem dormit malament aquest refugi per
mi s’emportaria les cinc estrelles, però sóc força exigent, un defecte qualsevol.
L’etapa que tenim per davant son 7km de pista forestal i en continu descens, perdrem 425
metres d’alçada. Sortim a fora i donem la benvinguda al sol com es mereix.
Comencem a caminar i em torna a envair la mateixa sensació que vaig tenir l’últim dia de Cavalls
del Vent, per una banda la satisfacció d’acabar i poder veure als teus i per l’altra la tristesa
d’abandonar aquests paratges i tornar a la vida quotidiana, aquí tot es veu i es viu de diferent
manera, tot va més pausat, les preocupacions son més banals i el teu únic destí és arribar fins al
pròxim refugi, dedicant-se exclusivament a tu mateix a gaudir de la fusió teva amb la natura, a
trepitjar-la, a sentir-se part d’ella, una comunió perfecte.
Però la vida es així i les obligacions ens esperen al final del camí, comença a ser el moment de
pensar en els pròxims objectius i la pròxima vegada que em fusionaré novament amb la bellesa
perpètua de la muntanya.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Anem fent amb un bon ritme de marxa, els paisatges son senzillament preciosos, a mesura que
anem perdent alçada ens endinsem en boscos de pi negre, sortegem dos túnels i ens creua un
isard solitari, en poc més de 2 hores i 40 minuts arribem a la fi de la nostra aventura, el refugi
d’Ernest Mallafré.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Arribem contents com mai, hem acomplert el nostre objectiu, si, hem arribat al final del trajecte.
Semblava que quedés molt lluny aquest moment però em sembla que se’ns ha fet molt curt a
tots, al refugi estan preparant llenya per la tardor i l’hivern, ens reben molt cordialment i regalo el
mapa a uns alemanys que no en tenien, quina poca previsió venir a fer Carros de Foc sense
mapa, jo potser peco de preveure i preparar massa, però venir sense mapa té collons la cosa.
Arriba el moment definitiu, segellar l’última casella del forfait i celebrar-ho amb una cervesa ben
fresca, és el moment culminant, veure el forfait ple de segells és la confirmació de que som
“finishers of Carros de Foc”.
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Ara ens toca caminar fins al pàrquing on tenim el cotxe, una suau baixada per on pugen els pixes
que pugen a passar el dia a Sant Maurici, els que no ho fan en taxi es clar. Hi arribem en 50
minuts, des de Josep Maria Blanc 4 hores en total i amb la absoluta satisfacció d’haver acomplert
el nostre objectiu. Ara si, anem a recollir la nostra samarreta acreditativa de que hem complert la
travessa i a fer-se un homenatge dinant a Espot, deixem pel camí els picnics i ens centrarem en
uns entrecots com Déu mana i després cap a casa, el retrobament amb els nostres, aquest punt
ja m’emociona.....retrobar-me amb l’Arnau, el millor premi de tots!!!
Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso
Carros de Foc 2010 Guillem Poch
Carles Castelló
Waldo Merchán
Gràcies amics per ser uns grans companys
de travessa!!!