CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XLI | NÚM. 2118

2,90 € | 26 ABRIL 2020

EDITORIAL i EN PRIMER PLA (P. 3 i 8-11)

«Hem estat molt més valents del que ens pensem»Sebastià Aupí, capellà de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona i del Parc Hospitalari Martí Julià de Salt

P. 16-17

«De la tristesa a l’esperança»Article de l’abat de Montserrat

Bisbat de G

irona

Aupí durant una entrevista gravada el desembre passat per al programa «Temps d’Església» del bisbat de Girona.

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

GC 1478Organització tècnica

PEREGRINACIÓ A TERRA SANTA

DEL 2 AL 9 DE JULIOL,DEL 20 AL 29 DE JULIOL (amb Petra)DEL 13 AL 2O D’AGOSTDEL 23 AL 3O DE NOVEMBRE

INFORMACIÓ I RESERVES: Tel. 93 4673244

info@ruthtravel.es / www.ruthtravel.es

PELEGRINATGE AL LÍBAN: la vall cristiana d’Orient

DEL 4 AL 9 DE SETEMBRE

BULGARIA: Monestirs i cultura

DEL 16 AL 23 DE SETEMBRE

INDOXINA: VIETNAM-LAOS I CAMBODJA

DEL 31 DE JULIOL AL 17 D’AGOST

DEL 5 AL 10 D’OCTUBRE PELEGRINATGE MARIA AL SANTUARI DE GUADALUPE (Extremadura)

OCTUBRE JAPÓ: UN VIATGE DE LA TRADICIÓ A LA MODERNITAT

NOVEMBRE SUD-ÀFRICA: EL GRESOL MULTIRACIAL MÉS AUSTRAL

DESEMBRE RUTA DELS PESSEBRES DEL TRENTINO, PESSEBRES DE PRAGA LLUMS DE NADAL A NOVA YORK

PELEGRINATGE A POLÒNIA

DEL 28 D’AGOST AL 3 DE SETEMBRE

SUISSA: Natura i tradicions dels Alps

DEL 3 AL 10 DE JULIOL

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

La tràgica pandèmia que hem tra-vessat, juntament amb el dolor que ha generat, també ha comportat as-pectes positius que, amb el temps, anirem valorant. Per exemple, mossèn Sebastià Aupí, coordinador del Servei d’Acompanyament Espiritual i Assis-tència Religiosa de l’Hospital Univer-sitari Dr. Josep Trueta de Girona i Parc Hospitalari Martí Julià de Salt, al Primer Pla d’aquesta setmana, declara: «S’ha generat una complicitat, unes confi-ances, que ens marcaran per sempre. El sol fet de veure aquest suport emo-cional i professional del capellà junta-ment amb el psicòleg i el psiquiatra treballant pel mateix objectiu, que és el bé de la persona, buscant la com-plementarietat, és de les coses més positives que hem viscut.»

El P. Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en el seu article en aquest núme-ro, també subratlla les conseqüències generoses del COVID-19: «Els metges i tot el personal sanitari estan lluitant heroicament molt més enllà del que els exigeixen les seves responsabilitats professionals. Tots els treballadors dels serveis essencials, des dels transpor-tistes fins als policies, passant per tants i tants d’altres, surten cada dia de casa amb valentia perquè a cap de nosal-tres no li manquin els productes més

necessaris per a viure. La solidaritat de moltíssima gent, la tasca de preve-res i de religiosos, els actes altruistes, la preocupació que mostrem els uns pels altres en el confinament, els pe-tits gestos d’amistat que ens enviem a través dels mòbils, tot això no són sinó signes d’allò més bo i noble que portem al cor.»

Quan el venerable Josep Torras i Bages el 1898 va escriure la Visita Es-piritual a la Mare de Déu de Montserrat perquè molts fidels des de casa po-guessin «visitar-la», no podia sospitar que avui fos la Moreneta qui «visités» tantes llars mercès al bon servei de la televisió, de la ràdio i de les xarxes so-cials. Unim-nos doncs a la pregària de l’Abat als peus de Maria: «Que aquells que estan malalts puguin recobrar la salut i que en els moments de debilitat no els manqui mai consol, que els pro-fessionals sanitaris que en tenen cura siguin assistits sempre per l’esperit de saviesa i de fortalesa, que els qui tenen responsabilitats polítiques sàpiguen prendre les decisions correctes en benefici del bé comú, que en els cors dels qui sofrim la incertesa del moment present, sorgeixin la confiança d’un fu-tur millor.»

Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat.

Els fruits de la pandèmia

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

13 Vida eclesial

23 Opinió

24 Reportatge

28 Carta dominical

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Cultura

41 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Genís Roca, especialista en tecnologia

La vida pastoral durant el confinament

Actes anticristians a Terra SantaPÀGINA 22PÀGINA 36

18 Les entitats responen a l’emergència social 47 Josep Traité

PÀGINA 24

ÁLVARO DE JUANA@ALVARODEJUANA_PeriodistaArribar als 93 anys no és fàcil. Ho ha fet Benet XVI, qui ha fet histò-ria, no únicament pel seu magis-teri al llarg de 8 anys de ponti-ficat, sinó per haver pres la que segurament ha estat la decisió més heroica del darrer segle en la història de l’Església: renunciar al Papat

ANTONIO SPADARO @ANTONIOSPADARODirector de «La Civiltà Cattolica»L’Església sempre insisteix que és impossible considerar la realitat virtual com a «capaç» de substi-tuir l’experiència tangible i con-creta de la comunitat cristiana visible i històrica, i per tant també dels sagraments i les celebraci-ons litúrgiques

LA SETMANA

Zoom

La setmana en tuitsMAR GALCERAN @MARGALCERAN1PedagogaProtegim-nos per anar a treballar però sobretot protegim-nos de la indiferència, de la injustícia i de la por. Són més letals que el Covid-19. Segons l’ONU més de 100 milions de persones moren de fam a l’any

MGR MICHEL AUPETIT @MICHELAUPETITArquebisbe de ParísLes seves pedres són el testimoni d’una esperança invencible que, per la genialitat i la fe dels cons-tructors, va aixecar aquest encaix de pedres i vidres. Fa un any, #NotreDame estava cremant

EDUARD BRUFAU

5CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

L’efemèride de la setmana29 d’abril del 1153: amb la conquesta de Siurana, al Prio-rat, darrer valiat musulmà, per les tropes de Ramon Beren-guer IV, tot Catalunya queda en domini cristià.

Agustí C

odinach

Diumenge de Pasqua els campaners de la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona van fer un repic de campanes plenament festiu. Aquesta va ser una bona manera de comunicar a tota una ciutat en confinament que Jesús ha ressuscitat i que, malgrat el dolor i la mort ben reals, cal viure sempre amb esperança.

Josep Maria AbellaEl Sant Pare nomenava el 14

d’abril el català Josep Maria Abella (Lleida, 1949) nou bisbe titular de la diòcesi de Fukuoka (Japó). El clare-tià, auxiliar d’Osaka des del juliol del 2018, havia estat missioner al Japó 24 anys, des del 1973, i superior general dels claretians entre 2003 i 2015. A la nova diòcesi d’Abella, amb una població de 7,7 milions d’habitants, els catòlics són només 29.000, amb uns 80 sacerdots. Rà-dio Estel va informar del nomena-ment ja poc després de l’anunci, el mateix dimarts tant a l’informatiu de les 15 h com en el de les 18.30. El 16 d’abril, el programa A primera hora va oferir, minuts abans de les 9, una reflexió de Màxim Muñoz, delegat a Catalunya de la Província Claretiana de Sant Pau. «L’elecció ens ha omplert de joia, no pas per-què sigui una pujada en l’escalafó episcopal, sinó perquè és un nou encàrrec missioner», va dir. També va revelar que, en una carta, Abella «havia admès que saber l’elecció va ser un ensurt». Muñoz va destacar que «és proper, senzill i amb un estil d’Església en sortida molt proper al papa Francesc».

El laic no és un «sacerdot menor» en un temps en què hi ha menys sacerdots, sinó un deixeble de ple dret

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

Presentant l’Església com a Poble de Déu, el Concili Vaticà II va obrir la porta a una responsabilitat més gran dels laics. El papa Francesc a l’Evangelii gaudium (102) defineix di-rectament els laics com «la immensa majoria del Poble de Déu». Aquest subratllat indica d’alguna manera que el futur d’una Església missione-ra depèn, en gran part, del protago-nisme responsable dels laics, que no s’ha de confondre amb l’assumpció de càrrecs eclesials. Es tracta d’un laïcat amarat per l’esperit evangè-lic que fa créixer l’Església perquè comunica i testimonia l’Evangeli, propicia que estigui viu i operatiu en la vida de cada dia i proposa al món un nou humanisme.

Poble de Déu en sortida

El congrés de laics «Poble de Déu en sortida», celebrat a Madrid, ha re-tornat l’entusiasme i el protagonisme als laics cristians espanyols. Més de 2.000 persones, que representaven les diferents diòcesis, moviments i comunitats eclesials, s’han trobat amb nombrosos bisbes i pastors.

Aquest històric congrés, el pri-mer a Espanya d’aquestes caracte-rístiques, ha advertit de la temptació del clericalisme i el seu objectiu ha estat redescobrir als laics el seu lloc en la missió i la vida de l’Església:

la joia de comunicar l’Evangeli a la nostra societat. El laic no és un «sacerdot menor» en un temps en què hi ha menys sacerdots, sinó un deixeble de ple dret.

Cal tornar a les perifèries hu-manes i existencials i trobar un llenguatge renovat per comunicar l’Evangeli a tothom en un temps difícil en què molts s’han allunyat de l’Església. «L’Església en sortida és la comunitat de deixebles mis-sioners que són capdavanters, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i celebren» (EG 24), diu el papa Francesc. Els laics sentim la responsabilitat de continuar aquest procés; es tracta d’un canvi de men-talitat perquè la missió esdevingui sempre un paradigma del testimoni i les iniciatives dels cristians.

S’ha produït un canvi sobtat: de metge a estar ingressat per una angi-na a la teva pròpia UCI

Obres de misericòrdia en temps de Covid-19

De sobte a la UCI s’objectiva un dolor precordial. L’electrocardio-grama confirma una angina. Cate-terisme urgent. Dos stents (molls) col·locats en una de les artèries co-ronàries. El protagonista és un dels metges de guàrdia. S’ha produït un canvi sobtat: de metge a estar ingressat per una angina a la teva pròpia UCI. Haurà de fer repòs una llarga temporada. Li amoïnen els seus pacients. Està trist de veure’s obligat a abandonar.

Una de les encarregades de la neteja de la sala està de baixa. No hi ha capacitat per substituir-la. La seva companya ha d’intensificar la feina. Fa més del que ha de fer: «Ai-xò és pels meus metges, inferme-res i pacients.» Optimitza al màxim

mascaretes i bates. Treballa a preu fet. Allarga l’horari. No hi ha queixa. Pateix pel seu marit, sol a casa amb una patologia respiratòria crònica.

L’administrativa de la sala és nova. Habitualment desenvolupa la seva activitat en ginecologia. Coneix a la perfecció la sistemàtica i els proces-sos del seu àmbit laboral. Ara fa front a una activitat de 12 hores en una nova sala d’hospitalització, amb 38 malalts confirmats Covid-19. Tot és nou per a ella. Sense vacil·lar afronta la jornada amb gran tenacitat.

Psiquiatra expert en trastorns de conducta alimentària. Forma part, com molts altres, d’un nou equip assistencial. És destinat a una sa-la Covid. Treballarà en torns de 12 hores. No hi ha hagut temps per al reciclatge. Fa front a la seva nova dedicació amb gran optimisme. Su-pera les seves limitacions amb gran fermesa i entusiasme. Encomana «bon rotllo» entre els companys. No hi ha lloc per a la queixa i el desànim.

Els pacients són el més important. Infermera habitual de l’equip

de cirurgia ocular. Treballa en un quiròfan altament especialitzat. En menys de 24 hores l’activitat no ur-gent ha estat suspesa. Ella ha estat reubicada en una sala de reanima-ció, reconvertida en UCI. La situa-ció és nova, tensa i complexa per a ella. No la reconec: porta l’equip de protecció que la cobreix de cap a peus. Només li preocupa ajudar els pacients. L’entristeix la soledat dels pacients. Du a la butxaca una imatge del Sagrat Cor.

Tots aquests casos són reals. Són una petita mostra de la realitat dels nostres hospitals. Milers de profes-sionals que ho donen tot. Centenars de milers d’obres de misericòrdia, impossibles de mesurar o de quan-tificar. Impossibles? Jesús ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.»

LA SAL DE LA TERRA

PUNT DE VISTA

JAUME CASTROComunitat de Sant’Egidio

DR. J. M. GUARDIOLA TEYMetge internista de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona

OPINIÓ

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

Aquesta pandèmia ha agreujat la línia divisòria, cada vegada més gruixuda, entre rics i pobres

Sempre m’ha impressionat veu-re plorar una persona gran i m’havia afectat molt quan, en la visita setma-nal que feia als malalts de la parrò-quia i a algunes famílies concretes, em trobava amb persones que no sa-bien com sortir-se’n de la situació de vulnerabilitat amb la qual estaven. La resposta no podia consistir en parau-les que, quan volem, en tenim moltes per dir i prou arguments a presentar. La resposta no era altra que fer-te po-bre amb ells, compartint el seu dolor i la precarietat dels seus recursos. Volien sobretot empatia, companyia, confiança, detalls d’afecte, solidari-tat i saber plorar amb ells. Ara, quan estem en un moment tan crític de la pandèmia, els pobres apareixen més que mai, i en augment. D’una banda, són persones que coneixem i tractem i, de l’altra, gent descone-guda assotada per noves pobreses. Uns i altres no podem contenir les llàgrimes. 

Per què uns ploren i a altres els costa tant plorar? La pandèmia ha agreujat la situació i està accentuant la línia divisòria, cada vegada més gruixuda, entre rics i pobres. És cert que les entitats d’ajuda social com Càritas i altres s’estan bolcant i quasi desborda la demanda, i també són evidents els testimonis d’entitats, famílies i persones anònimes que socorren, reparteixen gratuïtament menjars que ells mateixos confeccio-nen o es posen a disposició per aten-

dre veïns, acompanyar al metge o al supermercat..., tot això és molt cert i l’agraïment és infinit, però haurem de pensar si tota aquesta situació no ens està demanant un canvi de rumb amb les nostres aspiracions de ben-estar i en les tendències que han anat agafant l’obsessió per l’acaparament, en lloc de la passió pel compartir. Potser per solucionar la «mala» vida d’un pobre, primer i alhora hem de revisar seriosament la nostra «bona» vida, perquè la de l’altre deixi de ser això, «mala».

També és cert que els qui formem l’Església som els primers qui hem de donar la passa, i la conversió s’ha de verificar en la conducta de cadascú. Avui, com en tota la història de l’Es-glésia, les llàgrimes dels pobres són compartides per moltes persones, homes i dones, missioners i missio-neres, clergat i laics i laiques que han renunciat ben lliurement a part o a tot d’allò que posseeixen per identi-ficar-se amb Jesús, a qui han vist viu en la persona del pobre.

Aquests i aquestes són els qui l’han vist viu, ressuscitat, com els va succeir a les dones i als primers deixebles que es van trobar amb ell, ran del sepulcre o en el cor de la Galilea dels pagans, que és la nostra rica i pobra realitat d’avui. Què fer perquè la «felicitat» de les benau-rances sigui l’atractiu més fort per enamorar-nos de Jesús i fer-nos dei-xebles seus? 

Les llàgrimes dels pobres

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

CARME MUNTÉFotos: Bisbat Girona

«No et pots permetre el contacte físic però sí l’escalf de la paraula»

Sebastià Aupí, coordinador del Servei d’Acompanyament Espiritual i Assistència Religiosa de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta i del Parc Hospitalari Martí Julià

9CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020EN PRIMER PLA

A les vuit del matí, Sebastià Aupí comença el seu servei com a cape-llà d’hospital. És el coordinador del Servei d’Acompanyament Espiritual i Assistència Religiosa de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Giro-na i del Parc Hospitalari Martí Julià de Salt. També és el delegat de Pastoral de la Salut de la diòcesi de Girona. Com tot el personal sanitari, mossèn Aupí ha vist com la pandèmia del Co-vid-19 l’obligava a respondre a una nova malaltia per a la qual ningú no estava preparat. En aquest sentit, ha redescobert la importància de la co-munió espiritual: «L’espiritualitat del centurió és una bona brúixola per al capellà que està en un hospital.»

Com ha canviat la seva tasca ar-ran de la pandèmia provocada pel Covid-19?

Un dels canvis més importants és el que ha afectat al funcionament mateix de l’hospital. El Josep Trueta de Girona s’ha hagut de reestruc-turar en UCIS, Pneumologia i Medi-cina Interna, i les casuístiques han

estat molt centrades en situacions de gran vulnerabilitat i final de vida. Des de fa un mes, davant l’embat de la Covid-19, hem hagut de canviar les maneres clàssiques de fer, també en l’assistència sacramental i les visites personals. En els primers moments vam fer un acompanyament a través del telèfon o de la tauleta, mentre que ara, de manera molt cautelosa, tornem a fer-nos presents a les habi-tacions. Un fet molt positiu en l’àmbit assistencial és el treball transversal. Als hospitals Trueta i Santa Caterina treballo conjuntament amb psicò-legs i psiquiatres per respondre a les necessitats emocionals de professi-onals, famílies i malalts. És un treball de complementarietat molt positiu.

Especialment en aquest mo-ment, quina és la importància de la figura del capellà a l’hospital?

Col·legues de l’àmbit sanitari, pa-cients i famílies, tothom sap que el capellà és una orella disposada a no jutjar. Estem en una situació en què ens sentim tan vulnerables que en moltes ocasions ens fa por expres-

«Treballo conjuntament amb psicòlegs i psiquiatres per respondre a les necessitats emocionals de professionals, famílies i malalts»

Sebastià Aupí, a l’esquerra, amb l’equip del Servei de Suport Emocional i Psicològic de l’Hospital Josep Trueta de Girona el desembre passat.

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA19 ABRIL 2020

sinó buscant establir-hi una rela-ció de confiança. M’he adonat que aquests dies també m’han servit per reeducar la mirada. Després, la paraula acaba d’arrodonir-ho.

On troba el suport espiritual i emocional per afrontar aquest temps de dificultat extrema?

La pregària del vespre, les com-pletes, és el millor moment del dia. Al començament de la pandèmia el vivia amb molt de neguit, però cada vegada el visc amb més agra-ïment pels aprenentatges positius i les persones que m’he anat tro-bant. També trobo suport en el director espiritual; poder-li trucar em va molt bé. També és molt im-portant l’estona compartida amb l’equip del Trueta i del Santa Ca-terina en què expressem totes les nostres vivències. I també l’escalf que rebo de les parròquies. Hi ha dies que em deixen el dinar a ca-sa perquè saben que arribo molt cansat. És un moment estrany però

sar-nos tal com som, perquè no sa-bem si la persona que tenim davant ens entendrà. El meu rol com a ca-pellà és aquesta orella que escolta, no jutja, acull i sobretot transmet l’esperança que ens en sortirem i que en traurem aprenentatges po-sitius. És cert que l’impacte de la pandèmia ha estat violent, però la resposta de la societat i el com-portament dels companys sanitaris han estat espectaculars.

Quines són les necessitats emocionals i espirituals de les persones que acompanya?

La primera necessitat compar-tida pels professionals, els malalts i els familiars és combatre la sole-dat. Tothom vol sentir la proximi-tat d’algú que pensa en ells. Des del punt de vista espiritual, cal combatre sentiments que afloren de culpabilitat de vida passada. Coses que han quedat a l’incons-cient i que en moments de gran vulnerabilitat ressorgeixen com si fossin la causa de la situació actual. Aleshores, has d’intentar alleugerir la culpa i fer sentir la bondat i la misericòrdia de Déu; ajudar la persona a rellegir la seva vida sentint-se estimada.

Com ha hagut de reorientar la pràctica sacramental i de contac-te físic?

Certament que tenim dificultats amb la pràctica religiosa comuna, perquè aquests dies hem hagut de reorientar comportaments com la unció dels malalts o el fet de donar la comunió. Has d’emprar fórmules que tenen la mateixa càrrega de comunió com la pregària espiritual o el viàtic. Un text que m’ajuda molt en la pregària és el testimoni de fe del centurió: «Senyor, no soc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.» L’espiritualitat del centurió és una bona brúixola per al capellà que està en un hospital. No et pots permetre el contacte físic però sí l’escalf de la paraula.

A través de la mirada, de la veu, es pot transmetre molta tendresa?

Quan entres a l’habitació d’una persona malalta de Covid-19 ho fas cobert de dalt a baix, i l’única cosa que pots transmetre és la mirada. Per això és molt important que sigui una mirada de calma, que transmeti pau; que no miri la per-sona malalta com si fos un perill,

«El meu rol com a capellà és aquestaorella que escolta, no jutja, acull i sobretot transmet l’esperança que ens en sortirem i que en traurem aprenentatges positius»

«És un moment estrany però és un moment que com a capellà sento una gran estimació, encara que tinc la sensació que no faig tot el que hauria de fer»

«No en som prou conscients, però d’aquí a un temps ens adona-rem que hem estat molt més valents del que ens pensem»

11CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020EN PRIMER PLA

és un moment que com a capellà sento una gran estimació, encara que tinc la sensació que no faig tot el que hauria de fer. Soc rector de deu parròquies del bisbat de Gi-rona però malauradament aquests dies les tinc força abandonades.

Quin ha estat el moment més difícil?

Un moment dur és quan els companys sanitaris t’expressen els seus neguits però tu no tens la paraula per confortar-los. L’únic que pots fer és parar les orelles perquè hi aboquin les seves pors i neguits. Ells valoren que, malgrat que no tinc totes les respostes, els escolto sense qüestionar-los. Els neguits són molts: la inquietud per com anirà el dia, el fet de no estar a prop de la família pel risc de contagi, el patiment per haver d’atendre un company de profes-sió, el neguit d’un pacient o d’una família que coneixes i amb qui has de preparar un final de vida inten-

tant que la situació sigui el menys dolorosa possible, el dolor de veure com tantes persones que coneixes i estimes sofreixen i tu no saps com consolar. Amb la sola presència i el teu silenci ja els ajudes.

Té por d’emmalaltir? Fa cinc setmanes vaig donar la

comunió a una senyora que va aca-bar resultant sospitosa de Covid-9. L’endemà em van enviar a casa fins que em fes la prova. Vaig fer tot el trajecte de l’hospital a casa plorant per la por d’haver fet mal a molta gent sense haver-ne estat consci-ent. Em van fer la prova i va sortir negativa. Em van trucar a les vuit del matí per dir-me que em podia reincorporar i a les nou ja hi era. Com a altres companys que els va passar el mateix, vam quedar molt escarmentats, cosa que ens ha aju-dat a ser molt prudents i cauts en el seguiment de totes les mesures de seguretat.

Com serà el moment de tornar a celebrar la missa amb presència de fidels?

Quan pugui tornar a fer missa serà una eucaristia pensant en to-tes les persones que hem perdut, però també d’acció de gràcies per la resposta generosa de tot l’equip sanitari. No en som prou consci-ents, però d’aquí a un temps, quan algú ens ajudi a endreçar-ho una mica tot, ens adonarem que hem estat molt més valents del que ens pensem.

Què en podem treure de posi-tiu d’aquesta crisi?

La paraula individualisme ha estat substituïda per la de comu-nitat, també en l’aspecte de la pres-tació sanitària, en el sentit que no és tant una cura de persones, sinó de comunitats. Això fa que haguem hagut de desenvolupar hàbits, conductes i comportaments que marcaran un abans i un després. Un altre aspecte positiu té a veure amb la relació entre companys sanitaris: ens hem sentit col·lectiu sanitari. S’ha generat una complicitat, unes confiances, que ens marcaran per sempre. El sol fet de veure aquest suport emocional i professional del capellà juntament amb el psicòleg i el psiquiatra treballant pel mateix objectiu, que és el bé de la perso-na, buscant la complementarietat, és de les coses més positives que hem viscut.

A l’Hospital Santa Caterina de Salt amb una membre del personal sanitari del centre, durant una entrevista gravada el desembre passat per al programa «Temps d’Església» del bisbat de Girona.

12 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020 OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

«Nada te turbe...»

Si algú em preguntés quin per-sonatge històric m’agradaria conèi-xer i interrogar, li contestaria: san-ta Teresa de Jesús, nascuda a Àvila el 1515, que forma part dels grans personatges i sants de l’anomenada Contrareforma. 

Li preguntaria com va ser el mo-ment històric de la Contrareforma. I li demanaria que em digués quin era el secret que li permetia dur una vida activa i alhora mística. Segura-ment que em remetria a les seves obres escrites, però jo li diria que em fes alguns aclariments. 

Santa Teresa de Jesús va ser una religiosa i escriptora espanyola; fou una de les grans dones místiques de l’Església universal. De molt petita, en el si d’una família cristiana, llegia vides d’alguns sants i màrtirs que li feien sentir el desig del martiri: és

curiosa l’anècdota que se situa en els quatre pals avilesos, per on, amb un dels seus germans, s’escapa de casa per poder morir màrtir i pujar al cel. Repetia sovint: «Vull veure Déu.»

Ella explica que, en les lectures que feia, va trobar-hi dos principis fonamentals: el fet que tot el que pertany al món d’aquí passa i que Déu és per sempre, sempre, sem-pre. Això es redueix en aquest text poètic: «Nada te turbe; / nada te es-pante;/ todo se pasa. / Dios no se muda, / la paciencia todo lo alcanza. / Quien a Dios tiene, / nada le falta./ Solo Dios basta.»

Nada te turbe: és una frase del discurs de comiat del Sant Sopar, quan Jesús, abans de la Passió, diu als seus deixebles: «Que els vostres cors no es torbin» (Jn 14,1). Nada te espante: no es refereix a un espant,

sinó a una profunda admiració. To-do se pasa: les coses d’aquest món són fugisseres.  Dios no se muda: la veritat i l’amor del Senyor duren per sempre. La paciencia todo lo al-canza: Jesús anuancià que els seus deixebles serien perseguits. Quien a Dios tiene: la gran importància de la presència de Déu en el cor. Nada le falta: qui té a Déu, ho té tot. Solo Dios basta: és el resum del text. 

Santa Teresa va reformar l’orde carmelità, per tal de servir i defensar l’Església i estava disposada a donar la vida per Ella.

Santa Teresa de Jesús va ser una de les grans dones místiques de l’Església universal

Elogi de la peresa

No de la ganduleria, a la qual m’he referit de vegades, i he acusat de molts mals.

Anar-se’n a dormir no vol dir quedar adormit de seguida. Desper-tar-se tampoc significa aixecar-se ràpidament al so de l’alarma.

Dormir poc, generalment, minva la capacitat de la jornada que hem de viure desperts.

Abans jo acostumava a llevar-me a les sis del matí i me n’anava a dor-mir cap a les 12 de la nit. Ara ja no ho faig. Amb la lentitud i la serenitat que facilita ser al llit, un pot dirigir les primeres paraules a Déu i dir-li, com en el meu cas: «Déu meu, do-na’m un bon dia. Moltes gràcies.» Ara penso que avui m’has regalat 31.799 dies. Avui em regales aquest que comença i que és nou, sense es-trenar. Com te’l puc agrair? Què em

proposo fer? «Santa Maria, prega per nosaltres», acostumo a afegir.

Aquesta temporada de confina-ment m’ha convertit en un eremita. Va ser una de les primeres vocacions que es van triar després de les per-secucions romanes. N’he observat els records pels vessants escarpats que flanquegen el camí de l’Èxode. He contemplat les muntanyes de la Capadòcia, foradades per coves, que en perforen els turons. N’he vi-sitat algunes. Alguns eremites, dels antres, en van fer oratoris i en van decorar els murs amb imatges prò-

pies d’icones. Sense anar tan lluny, la muntanya de Montserrat no és aliena a aquesta vida santa.

En aquesta ratera on em passo tot el dia, sense poder sortir ni ve-nir-hi ningú, escullo lliurement, sen-se presses, sense angoixes, la tasca que el Senyor em té preparada.

Expressions freqüents com: «Tinc molta pressa, no he tingut temps», no les diem a ningú, ni ens les diuen a nosaltres.

En soledat, sense que ningú no ordeni, ni amenaci, ni castigui, un aprèn a preguntar-se quina és la vocació que Déu ens té prepa-rada, més que pretendre sentir-se realitzat. L’únic fiscal és la mateixa consciència i Déu.

Al llit, assenyalo la creu sobre el meu cos i dic: «Déu meu, dona’m una bona nit.»

En soledat, un es pregunta quina és la vocació que Déu em té preparada

Vida eclesial1326 ABRIL 2020 CatalunyaCristiana

Aquesta setmana expliquem una iniciativa vaticana per a la postpandèmia, oferim un article de l’abat de Montserrat, coneixem l’ajuda social de l’Església per pal·liar els efectes del Covid-19, reflexionem sobre la pastoral juvenil i ens apropem a Terra Santa

El Dicasteri per al Servei de Desen-volupament Humà Integral del Vaticà ha anunciat la creació d’una comissió per projectar respostes en la postpan-dèmia, a petició del Papa. El cardenal Peter Turkson, responsable d’aquest organisme, ha explicat en declaracions al portal del Vaticà que la iniciativa apunta a unir esforços a nivell mundi-al per «salvar vides humanes i ajudar els pobres», amb l’ajuda de diòcesis i organitzacions eclesials.

La nova comissió inclou cinc grups de treball per discutir la resposta im-mediata a l’emergència i dissenyar solucions per a la crisi econòmica que afecta diferents països. «Una crisi cor-re el risc de ser seguida per una altra i després per altres, en un procés en el qual ens veurem obligats a aprendre lentament i dolorosament a tenir cura de la nostra Casa Comuna, com asse-nyala tan profèticament el papa Fran-cesc en l’encíclica Laudato Si», diu el cardenal Turkson.

En diferents ocasions Francesc ha demanat preparar l’etapa posterior a la pandèmia tot prioritzant les perso-nes: «Preguem pels governants, els ci-entífics, els polítics, que van començar a estudiar la sortida, la postpandèmia perquè trobin el camí correcte, sempre a favor de les persones, sempre a favor dels pobles.»

El cardenal Peter Turkson subratlla que aquest esforç ha d’involucrar les comunitats catòliques, amb accions de solidaritat i l’«elaboració d’un pensa-ment» sobre una crisi inesperada.

Amb l’ajuda de Càritas internacio-nal, els nuncis apostòlics i les Conferèn-cies Episcopals, el Vaticà està definint una primera resposta d’emergència per satisfer les necessitats locals, de-

senvolupar «accions immediates» i compartir bones pràctiques. «És hora de posar tots els països en posició d’afrontar les necessitats més grans del moment. És hora de reduir, o fins i tot perdonar, el deute que pesa sobre els països més pobres. És hora de recórrer a solucions innovadores», defensa el cardenal Turkson, esmentant el missatge pasqual del Papa.

Moviments populars

«Vosaltres, treballadors infor-mals, independents o de l’econo-mia popular, no teniu un salari es-table per resistir aquest moment», escriu el papa Francesc en una car-ta als moviments populars enmig de la pandèmia del coronavirus, grup al qual defineix com «un exèr-cit sense cap més arma que la so-lidaritat, l’esperança i el sentit de comunitat que rebrota en aquests dies en els quals ningú no se salva sol».

El virus afecta tothom, sense diferència de nacionalitat o d’afi-liacions religioses o socials; però Francesc observa que són els po-bres i els descartats els qui paguen

Es crea una comissió per projectar respostes en la postpandèmia

REDACCIÓCiutat del Vaticà

ESGLÉSIA A ROMA14 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

El Vaticà vol unir forces a nivell mundial per «salvar vides i ajudar els pobres»

ESGLÉSIA A ROMA 15CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

ESGLÉSIA EN SORTIDA

el preu més alt en aquests dies i els que pagaran el preu més alt en el futur. Te-nint en compte la dificultat actual per resistir en aquest moment, diu que potser ha arribat el moment de pensar en un salari universal per als exclosos.

En la carta, el Pontífex esmenta la situació determinada per l’emergèn-cia del virus i l’ajuda concreta que els moviments populars ofereixen als que pateixen: «Com n’és de difícil quedar-se a casa per a aquell que viu en un habitatge petit precari o que directament no té un sostre. Com n’és de difícil per als migrants, per a persones privades de llibertat o per a aquells que fan un procés de guarició per addiccions. Vosaltres sou aquí, al seu costat, per fer les coses menys di-fícils, menys doloroses. Us felicito i us ho agraeixo de cor.»

Francesc també parla del model econòmic-financer actual en relació amb l’emergència: «Espero que els governs comprenguin que els para-digmes tecnocràtics no són suficients per abordar aquesta crisi ni els altres grans problemes de la humanitat. Ara més que mai, són les persones, les co-munitats, els pobles els qui han de ser al centre, units per guarir, tenir cura, compartir.»

El Papa ha demanat preparar l’etapa posterior a la pandèmia.

PAPA FRANCESC«Espero que els governs comprenguin que els paradigmes tecnocràtics no són suficients per abordar aquesta crisi»

Presència ressuscitada

Ja portem uns quants dies de confinament, aquesta situació a la qual ens han portat gran part dels nostres comportaments, de les nostres ambicions i la manca de crítica i, potser també, la in-capacitat de gestió dels nostres dirigents.

Són moltes les rodes de prem-sa, les opinions, siguin d’experts o de persones que, amb bona vo-luntat, volen dir el que pensen i compartir-ho. Majoritàriament, el que sembla dominar és un desig de no posar-nos d’acord, ni tan sols quan el que està en joc és la vida de milers de persones.

Una de les crítiques que hem pogut escoltar és aquella tan re-current: l’Església què fa? O més ben dit, per què l’Església no fa res? Em fa mal sentir-ho. L’Església no ha ofert rodes de premsa ni ha fet declaracions respecte què cal fer. Va tancar els serveis com ens van recomanar i ha ofert multitud d’opcions per tal que puguem continuar celebrant i pregant des de casa, amb una generosi-tat i creativitat que ens ha sobtat a tots i que agraïm.

L’Església som tots els seus membres, i estem presents allà on vivim i compartim vida, ca-dascú allà és Església i ofereix el que és. Estimar i servir són les nostres característiques. Per això som presents a molts espais sense etiqueta. Veiem discreta presèn-cia a molts centres de menors, parròquies que ofereixen pícnics, els serveis de Càritas actius, per a persones sense llar, entitats de suport a la dona ...

Recordem la imatge que ens oferia Francesc, ell tot sol cami-nant cap a la creu sota la pluja, en una plaça buida, i portant al cor tot el dolor de la humanitat cap a la creu, signe del que molts cops vivim els cristians, essent consci-ents que el que ens salva és l’amor i només aquest ens ofereix la ve-ritable vida ressuscitada.

ESTHER BORREGO

Des de fa unes setmanes estem patint una pandèmia devastado-ra que ha capgirat totalment les nostres vides. Milers de persones n’han quedat infectades i moltes moren allunyades de les seves fa-mílies. Tot el país, com gran part del món, està confinat a casa seva després d’haver hagut de renunci-ar sobtadament a les seves segure-tats, als seus plans i als seus pro-jectes. I tot això sense tenir massa clar com i quan podrem tornar a la normalitat. Les preguntes que tots ens formulem aquests dies són moltes: Com pot ser que passi una cosa així? Té alguna explicació això que sembla sense sentit? Què ens depara el futur?

Potser és que encara no ens ha-víem despertat del tot del vell som-ni del progrés. Pensàvem que en una societat desenvolupada com la nostra aquestes coses no poden succeir, que una pandèmia com aquesta és quelcom del passat o bé de països llunyans i mancats de re-cursos. Havíem confiat totalment i exclusivament en el progrés de la raó, de la ciència, de la tecnologia, i crèiem que ja no podíem tornar enrere. Estàvem convençuts que l’avenç de l’ésser humà depenia exclusivament de les seves forces i de la seva determinació. No haví-em pensat que continuem essent limitats, que nosaltres sols no som capaços de trobar el sentit i la ple-nitud de la vida, sinó que ens cal el referent transcendent del Déu de Jesucrist.

Les conseqüències del corona-virus ens estan posant de manifest, dia rere dia, el rostre més cru de la presència del misteri del mal en el nostre món. Se’ns encongeix el cor quan sentim quotidianament les dades del nombre de nous con-tagiats i de morts, especialment quan sabem que la malaltia s’està acarnissant amb els sectors més febles de la nostra societat. Plo-rem de tristesa i d’impotència quan

16 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020 ESGLÉSIA A CATALUNYA

JOSEP M. SOLERAbat de Montserrat

De la tristesa a l’esperança

ens comuniquen que algun famili-ar o amic no ha pogut superar els danys pulmonars causats per la infecció. Però també ens entristeix en l’ànima quan ens informen que hi ha persones que estan intentant estafar o fer negocis fraudulents aprofitant-se de la necessitat i ur-gència del moment actual.

Tanmateix, en les dificultats presents també estem veient per-sones que fan brillar enmig de la foscor la llum de la bondat. Els met-ges i tot el personal sanitari estan lluitant heroicament molt més en-llà del que els exigeixen les seves responsabilitats professionals. Tots els treballadors dels serveis essencials, des dels transportistes fins als policies, passant per tants i tants d’altres, surten cada dia de casa amb valentia perquè a cap de nosaltres no li manquin els produc-tes més necessaris per a viure. La

1726 ABRIL 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

solidaritat de moltíssima gent, la tasca de preveres i de religiosos, els actes altruistes, la preocupa-ció que mostrem els uns pels al-tres en el confinament, els petits gestos d’amistat que ens enviem a través dels mòbils, tot això no són sinó signes d’allò més bo i noble que portem al cor.

Però tot i això, és lícit també que ens preguntem: on és Déu? Igual que els israelites a l’exili vo-ra els rius de Babilònia, o bé igual que Crist clavat a la creu, podem preguntar-nos: per què Déu ens ha abandonat? On ha anat Déu? I nosaltres, amb sant Agustí, podem respondre que Déu no va ni ve, Déu està sempre al nostre costat. No-més cal que tinguem els ulls ben oberts per a saber-lo trobar. Ca-len els mateixos ulls plens de fe de Maria Magdalena durant el matí de Pasqua quan, al costat de la tomba

buida, va ser capaç de reconèixer Je-sús ressuscitat. Potser sí que l’interior de la tomba és fosc però no oblidem mai que la tomba és buida, que el Se-nyor ha ressuscitat per estar amb no-saltres dia rere dia fins a la fi del món.

Molts diuen que un cop hàgim su-perat aquesta crisi, les coses seran molt diferents. Tant de bo que aquesta experiència tan dramàtica ens ajudi a saber situar en el centre de les nos-tres vides allò que vertaderament és important, allò que dóna sentit a la nostra existència. Tant de bo que sa-piguem aprofitar l’oportunitat de re-construir una societat i una economia basant-nos en una ètica que les faci ser més justes i solidàries amb tothom. Que l’esperança que ens ve del Crist ressuscitat, esperança que ens fa des-cobrir la presència del Senyor fins i tot en les circumstàncies més adverses, ens ajudi a superar les dificultats i a construir un futur millor per a tots.

Sor Isaura (monestir de P

edralbes)

Foto: La crisi sanitària fa brillar la bondat i la implicació de molta gent.

Les conseqüències del coronavirus ens estan posant de manifest el rostre més cru de la presència del misteri del mal en el nostre món

En les dificultats presents estem veient persones que fan brillar enmig de la fos-cor la llum de la bondat

Calen els mateixos ulls plens de fe de Maria Magdalena durant el matí de Pasqua quan va ser capaç de reconèixer Jesús ressuscitat

18 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020 ESGLÉSIA A CATALUNYA

La pandèmia està agreujant la si-tuació de les persones que pateixen exclusió social, que a Catalunya el dar-rer Informe Foessa de Càritas situa en el 19,3% de la població. La crua reali-tat se’ns apareix més descarnada que mai: les autoritats sanitàries demanen el confinament, però hi ha moltes per-sones que no tenen habitatge o que el tenen molt precari (l’exclusió residen-cial afecta 3 de cada 10 persones); la im-possibilitat d’anar a treballar ha deixat famílies senceres sense cap mena d’in-grés; les mares soles amb infants enca-ra ho tenen més difícil per aconseguir algun sosteniment familiar. Tot plegat mentre una necessitat tan bàsica com és la de l’alimentació no para de créixer.

L’Hospital de Campanya de la parrò-quia de Santa Anna de Barcelona (www.santaanna.org) veu com cada dia s’allar-ga la cua de les persones que hi arriben buscant menjar. En un sol dia arriben a repartir 239 esmorzars, dinars i so-pars. De la seva banda, la Comunitat de Sant’Egidio (www.santegidio.org) tam-bé és testimoni de primera mà de la crisi alimentària. 150 persones passen tres vegades la setmana pel menjador soci-al per emportar-se menjar, i el servei de sopar ambulant (que recorre dife-rents barris de Barcelona dues vegades la setmana) n’ajuda unes 200 més. La Comunitat de Sant’Egidio també até un centre d’acollida que dona atenció a 150 persones o unitats familiars.

Un altres exemple el trobem en la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa (www.fundaciodelcon-ventdesantaclara.org), liderada per la monja dominica sor Lucía Caram. «La Fundació té molts fronts oberts, però també n’hem hagut d’obrir de nous a causa d’aquest drama humanitari», ens explica. «Ens sentim com enmig d’un hospital de campanya, en una guerra en la qual creixen la por, la tristesa i la inseguretat.»

La Fundació ajuda directament 1.750 famílies a partir de tots els re-cursos que ofereix. La Plataforma dels Aliments continua l’assistència a 1.600

Les entitats responen a l’emergència social i demanen a les administracions que actuïn per mitigar la crisi

Pal·liar els efectes de la Covid-19CARME MUNTÉRedacció

famílies. Un grup de voluntaris porta a domicili els lots de menjar, als quals s’afegeixen productes d’higiene per-sonal i de neteja de la llar.

Així mateix, pel que fa al programa Invulnerables de lluita contra la po-bresa infantil, s’ha activat el suport i la comunicació on line amb les famí-lies. «Hi mantenim contacte diari», explica sor Lucía, «proposem activi-tats per als nens i els pares, fem truca-des de seguiment i ajudes de menjar i de connexions a Internet».

Altres projectes de la Fundació també tiren endavant malgrat la pandèmia, alhora que en comencen de nous. D’una banda, les dones del taller de santa Clara fan mascaretes a casa seva per a les residències d’avis, amb material homologat. Els volun-taris s’encarreguen de repartir-les. De l’altra, s’han posat en marxa cinc habitatges per a personal sanitari.

Sor Lucía Caram no amaga una certa sensació de saturació davant l’augment de les dificultats de les

SOR LUCÍA CARAM«Ens sentim com enmig d’un hospital de campanya, en una guerra en la qual creixen la por, la tristesa i la inseguretat»

1926 ABRIL 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

persones pobres o en risc d’exclusió social: «Molta gent que podia viure o sobreviure amb petites feines ha per-dut la feina, i no té ni atur, ni ajudes, ni res. Haurem de tornar a activar recur-sos assistencials, però ara per arribar a més gent. També caldrà ajudar-los psicològicament. I pel que fa als joves que tenim acollits, malauradament, el seu procés integració i d’inserció potser serà més lent. També ens hem d’organitzar per aconseguir recursos econòmics, perquè sols no podem, i les administracions quedaran encara més tocades.»

I malgrat això, fa seu el crit que més ha ressonat aquests dies a primera línia de la lluita contra la pandèmia: «Ens en sortirem.»

La caritat no tanca«Després d’aquesta crisi sanitària,

vindrà una crisi social i econòmica. Estem començant a notar-ne les con-seqüències i cal estar preparats», afir-ma el director de Càritas diocesana de

Barcelona, Salvador Busquets. Per això l’entitat (www.caritasbcn.org) demana que totes les administra-cions facin tot el que estigui a les seves mans per mitigar els efectes d’aquesta crisi sanitària, econòmi-ca i social.

En aquest context d’extrema dificultat, Càritas Barcelona ha multiplicat per tres les peticions d’ajuda social que rebia abans de l’estat d’alarma decretat pel Co-vid-19. El 80% han estat per cobrir necessitats bàsiques, com l’alimen-tació i la llar (pagament de lloguers, relloguers o subministraments).

De forma global, les deu Càri-tas diocesanes amb seu a Catalu-nya (www.caritascatalunya.cat) atenen anualment unes 250.000 persones en situació de risc d’ex-clusió social, que ara han de fer front a les dificultats derivades de la pandèmia del Covid-19. Davant d’aquesta emergència, Càritas Ca-talunya recorda que «la caritat no tanca», ni per vacances ni a causa de la pandèmia. Els projectes i els serveis que actualment es mante-nen oberts a Càritas són el 55% del total, amb diferències percentuals normals entre les diferents Càritas diocesanes.

Francesc Roig, president de Càritas Catalunya, va tenir ocasió d’explicar l’acció que desenvolupa l’entitat en una reunió virtual amb el president de la Generalitat de Ca-talunya, Quim Torra. Va ser el 30 de març amb l’objectiu de valorar la situació social creada arran de la pandèmia del coronavirus. També hi van participar altres entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.

La preocupació comuna de les entitats se centra en la problemàti-ca de l’habitatge, la necessitat d’in-crementar les ajudes per fer front a la postemergència, la vulnerabi-litat dels infants entre els 0 i els 6 anys que tenen els pares afectats per COVID-19 i la importància d’un pla de xoc per pal·liar la necessitat d’aliments de les famílies més vul-nerables. Els representants de les entitats socials que van participar en la trobada van demanar que el go-vern de la Generalitat aposti per uns pressupostos que prioritzin l’acció social i la creació d’un fons especial d’ajuda. És del tot evident que «la crisi del COVID-19 acabarà impac-tant de manera més intensa en els col·lectius de persones en situació d’exclusió social», exposa Roig.

FRANCESC ROIG«La crisi del COVID-19 acabarà impactant de manera més intensa en els col·lectius de persones en situació d’exclusió social»

Voluntaris de la Plataforma dels Aliments de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa amb sor Lucía Caram, al darrere de tots.

26 ABRIL 202020 CatalunyaCristiana VIDA CREIXENT

Acabem de celebrar la Setmana Santa. Han estat uns dies molt «atí-pics». El confinament ens obliga a quedar-nos a casa. Les esglésies —i els moviments com el nostre— estan tancades. Ho han d’estar...

L’altre dia em vaig trobar una per-sona coneguda al supermercat i —a través de la mascareta— em va dir: «Mossèn, soc un laic enclaustrat!» Està bé. Tanmateix, els enclaustrats —monjos i monges— estan millor que nosaltres. Ells poden celebrar amb les seves comunitats. Nosaltres no. Després va afegir amb un posat tot trist: «Què hi farem...?» Doncs, qualsevol cosa menys resignar-se! La resignació no és cristiana! A vol-tes, alguns fidels em venen i em di-uen —especialment davant d’alguna desgràcia que han tingut—: «Ai, què hi farem, si és el que Déu vol...» Mala-ment! Déu no vol el nostre mal! Déu no envia mals! Quan ho escolto em venen ganes de dir-los: «Encara es-tàs en l’Antic Testament, espavila!» Jesús no diu això, fins i tot s’enfada

quan els deixebles li diuen una cosa semblant! A l’evangeli també veiem sovint Jesús pregant en la solitud, a voltes —ens diu l’evangeli— durant tota la nit. És significatiu adonar-se que ho feia abans de prendre decisi-ons importants com, per exemple, l’elecció dels dotze. És a dir, Ell feia discerniment. «Què vol Déu de mi?» «Què he de fer?» són preguntes que ens hauríem de fer sovint. Perquè és molt més important el que Ell vol que el que volem nosaltres... I és que la pregària és molt més que demanar i donar gràcies com ens han ensenyat de petits. Pregar és entrar en comu-nió amb Déu! Aquesta expressió sem-pre l’he recordat i m’ha fet un gran bé. Algun cop l’he citada a les nostres re-unions mensuals d’animadors. «En-trar en comunió amb Déu.» És molt gran! Aprofitem-ho! Ara tenim una bona oportunitat. 

I tal dia farà un any! Ens tornarem a trobar. Tanmateix portem Vida Creixent en nosaltres... Tinguem fe! No perdem l’esperança!

XAVIER MORETÓConsiliari de Vida Creixent

Santa SetmanaLa pregària és molt més que demanar i donar gràcies... Pregar és entrar en comunió amb Déu!

2126 ABRIL 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

El papa Francesc, en el capítol 4 de la Christus vivit, s’adreça als joves anunciant-los el més important, les tres grans veritats que tots necessitem escol-tar sempre (n. 111). Diem que els joves s’han distanciat de l’Església, però la veritat és que, la gran majoria, ni tan sols han tingut un primer acostament previ. Per això, avui té tanta importàn-cia el primer anunci, en el qual trobem contingudes aquestes tres grans veri-tats que ens descriu el papa Francesc:

1) «Déu t’estima.» No en dubtis mai, més enllà del que et passi en la vida. En qualsevol circumstància, ets in-finitament estimat (n. 112).

2) Que Crist, per amor, es va lliurar fins al final per salvar-te. Deixa’t salvar, perquè els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tris-tesa, del buit interior, de l’aïllament (n. 119).

3) Crist viu! Cal tornar-ho a recordar sovint, perquè correm el risc de prendre Jesucrist només com un bon exemple del passat. Si Ell viu, llavors sí que podrà ser present en la teva vida, en cada moment, per omplir-la de llum (n. 124 – 125).

Transmetre aquest primer anunci és el gran objectiu avui de la pastoral

juvenil; no es tracta tant de mèto-des com de mirades. Una mirada d’acolliment i d’acceptació, d’es-timació sincera. Els mateixos tex-tos dels Evangelis que relacionen expressament Jesús amb joves ressalten sobretot l’abraçada i la mirada. Jesús va mirar el jove ric i «el va estimar» (Mc 10,21).

D’alguna manera és el que hi ha darrere de cada «m’agrada» i de cada «like» de les xarxes socials. Són joves que necessiten que algú els digui «m’importes», «m’agra-des».

És aquest el nucli de la pasto-ral juvenil. De fet, la pastoral és fer que l’altre se senti estimat per Déu. La finalitat principal és l’en-contre amb Jesucrist, pel que pot suposar en les seves vides. En el context d’avui no ens és fàcil que els joves facin el salt a la fe, però no podem renunciar a l’anunci ex-plícit de Jesucrist, ja que el tresor que portem i volem compartir amb ells no és altre sinó Ell.

Que el jove arribi a descobrir que Jesús realment viu i que ens omple de vida. Que és necessari per a ells i per al nostre món, que voldrien que fos millor. Els joves, més que sentir paraules o discur-sos, necessiten tenir a prop perso-nes que siguin testimonis creïbles, que els ajudin a descobrir una nova manera de ser i de relacionar-se, a aprofundir en la seva pròpia vida i en la realitat que els envolta.

Per això, és necessari que visquin la dimensió comunitària eclesial, en una societat tan indi-vidualista com la nostra. A més, sense l’experiència i la vivència de la fe dins d’una comunitat de referència en la qual senten que hi pertanyen, que hi són recone-guts, no hi pot haver un veritable procés evangelitzador. També, a través d’ella, podrà anar calant en ells el que és la salvació: estimar, donar-se, compartir, és el que ens fa sentir-nos vius de debò. El que en diem ser feliços.

CRIST VIU! El repte i el compromís del primer anunci

MN. GABRIEL CASANOVAS VILASotsdelegat de Joventut del bisbat d’Urgell

Els joves necessiten que algú els digui «m’importes», «m’agrades».

Dim

itri Conejo Sanz

22 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

L’11 de febrer un centenar de neu-màtics van ser esquinçats a Jish, al nord d’Israel. També es van trobar grafitis racistes escrits en hebreu a les muralles de la ciutat. Jish té uns 3.000 habitants, dels quals més del 50% són maronites, un 10% melqui-tes i un 35% musulmans. Els grafitis s’adreçaven obertament contra la coexistència interreligiosa a Israel: «Desperteu, jueus... deixeu d’assi-milar-vos.»

Com a reacció immediata, l’As-semblea d’Ordinaris Catòlics de Terra Santa (AOCTS), que aplega bisbes i vicaris episcopals catòlics dels ritus llatins i orientals de Terra Santa, va demanar a les autoritats que «assumeixin les seves respon-sabilitats en matèria d’educació i de seguretat perquè no es repetei-xin aquests delictes en el futur». Aquesta va ser la enèsima apel·la-ció. Perquè, com lamenta Mons. Giacinto-Boulos Marcuzzo, vicari patriarcal llatí per a Jerusalem i Palestina, «des de fa més de deu anys, l’AOCTS demana reunir-se amb els ministres pertinents o fins

TESTIMONIS DE FE

ESGLÉSIA AL MÓN

Part del santuari de Tabgha va ser incendiat el 2015.

CHRISTOPHE LAFONTAINEAjuda a l’Església Necessitada - ACN

Actes anticristians

a Terra Santa

Aquesta actitud destrossa la base de la cohesió i la solidaritat socials, que són el fonament de qualsevol país. També ens preocupa que aquesta cultura no condueix a la reconciliació i la pau, que haurien de ser l’objectiu prioritari de tots els països de la regió».

L’AOCTS ja havia mostrat cons-ternació en altres ocasions: «Què passa avui en la societat israeliana perquè els cristians esdevinguin bocs expiatoris i siguin el blanc d’aquests actes de violència? Quina mena de menyspreu envers els cris-tians s’ensenya a les escoles? Per què els autors mai no són arrestats ni portats davant la justícia?», es pregunten les Esglésies catòliques a Terra Santa. L’AOCTS va demanar que «el sistema educatiu canviés ra-dicalment».

«Les Esglésies han subratllat aquest problema a tots els nivells i en diferents ocasions, però la seva veu, com que no té el suport d’un pes polític i econòmic (només som el 2% de la població), no sempre és escoltada. Això també planteja el problema de la protecció legal i dels drets de les minories», assenyala Mons. Marcuzzo.

i tot amb el primer ministre (...) Fins ara, sense resultat!».

Escopinades, insults, grafi-tis ofensius, actes de vandalisme contra llocs de culte: aquest tipus d’atacs es compten per dotzenes en la darrera dècada. Normalment són condemnats pel Govern israelià, els mitjans de comunicació i l’opinió pública, ressalta Mons. Marcuzzo. Però falten mesures concretes... excepte en el cas de la crema d’una part del santuari del Miracle de la multiplicació dels pans i els peixos de Tabgha, al nord d’Israel, el 2015, quan els responsables van ser detin-guts i jutjats. Les Esglésies de Ter-ra Santa assenyalen principalment l’ensenyament que s’imparteix als joves en determinades escoles is-raelianes. «Certament es tracta d’una qüestió d’educació que es deu a un problema més general, a causa d’una certa cultura i visió de vida: la no-acceptació de la diversitat de l’altre», analitza Mons. Marcuzzo.

«Estem molt preocupats», afe-geix, «perquè l’acceptació mútua és la base de qualsevol societat i especialment aquí, donada la gran diversitat ètnica, cultural, religiosa i política d’Israel i el Pròxim Orient.

El visible adquireix el seu sentit més profund i la seva explicació en l’invisible

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.com

La força de l’invisible

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com

Una trucada diferent

Una de les frases més famoses de Saint-Exupéry pertany a la seva obre  El petit príncep: «L’essencial és invisible als ulls.» Costa molt d’acceptar que el visible adquireix el seu sentit més profund i la seva explicació en l’invisible. En la fe és evident, però no ho és menys en el camp de la ciència, que es nodreix d’intel·ligència. La consciència, que no és el mateix, va més lluny.

COVID-19 es un coronavirus in-visible als ulls. La seva grandària es mesura per nanòmetres, que són la milionèsima part de un mil·límetre. Tot el món s’ha posat potes enlaire pel virus que, a més, no és cap ésser viu, com si que ho és una bactèria. Cap antibiòtic serveix per combatre un virus.

El món invisible als ulls ens pot portar la vida o la mort. Això ja ha passat en el tema dels «marcians»,

Avui vull compartir una experièn-cia que aquells que l’han passada, durant aquesta terrible prova de la pandèmia, entendran molt bé.

Tots estem a l’aguait de les xi-fres que ens comunica, amb tanta eficiència i claredat, Alba Vergés a TV3. Patim, sens dubte, pel nom-bre de nous malalts i pel de morts. Però, mentre només són xifres, el patiment és una mica difús, anònim.

Hi ha quelcom que canvia sen-se voler el sentiment i l’atenció al nostre cap i, sobretot al nostre cor, més enllà de les xifres, si t’arriba una trucada dient que un ésser estimat es troba a la UCI amb el coronavirus.

Dic això posant-me en el lloc de cadascun dels que estan passant pel mateix tràngol que jo.

Penso en les llars dels que tenen amics i parents confinats i reben notícies d’un metge desconegut

com habitants del planeta Mart. Orson Welles, quan tenia 23 anys, el 30 d’octubre del 1938, va emetre un programa de ràdio per la CBS dient que arribaven éssers marci-ans, alienígenes que provocaven la destrucció. La reacció de la gent va ser esbojarrada i caòtica. Decennis després, Steven Spielberg va diri-gir una pel·lícula de ciència ficció titulada  ET, l’extraterrestre. A dife-rència dels marcians de Welles, l’ET és un personatge tendre, amable, amorós. Dues visions del món ex-traterrestre.

En allò que és invisible als ulls ens hi juguem la vida biològica i la

vida espiritual. El coronavirus ens ho recorda a una humanitat confinada a casa seva. Ens submergeix en la incertesa perquè ens costa molt defensar-nos d’allò que no veiem. El coronavirus pot presentar-se de la manera menys perceptible o el podem encomanar a d’altres sense la mínima consciència de fer-ho. Podem emmalaltir o fins i tot morir, com milers de persones. En el camp espiritual, hi ha unes forces invisi-bles que s’enfronten en el nostre cor. Podem acollir el Déu tal com ens l’ha revelat Jesús: amor, miseri-còrdia, compassió, vida. Aquesta experiència transforma la vida i li proporciona un sentit únic. No tot són flors i violes. Existeix també el virus de la mundanitat espiritual, que ens impedeix de veure’l així.

que, el pobre, no té ni temps per suavitzar la notícia, perquè li espera la crida urgent d’una infermera que el reclama i s’ha de sotmetre a una actuació que, en altres moments, podríem qualificar d’esquerpa.

Els dies següents a aquesta tru-cada sé molt bé amb quina angoixa es viuen, i vull ajudar tots els que —sense conèixer-los— estimo com a germans i acompanyo en el seu dolor des del meu. Són dies tan forts que només et sosté poder aferrar-te a algunes idees més fortes que la mort. Sobretot quan es té el con-venciment que estem en mans de Déu, que ens estima.

Potser és l’única manera de preparar l’ànim per quan arribi una trucada diferent de la dels dies an-teriors: «Estem fent el possible, però el pulmó encara no ventila.» «No es preocupi, la tenim sedada.» Sí, quan arriba una trucada diferent ens n’adonem de seguida: «Ho sentim

molt, hem fet tot el possible... No ha patit... On volen que la portem? Tenen panteó propi? No, no pot ve-nir ningú. Se l’incinerarà i les restes les portarem on ens diguin...

Ni el consol del «últims sagra-ments», ni enterrament amb la família, ni funeral... Des d’aquí vull acompanyar tots els que passen per aquesta situació.

És el moment de recordar el que Jesús li diu a la samaritana: «Arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pa-re en Esperit i en veritat», més enllà de temples o de ritus, dels quals ara hem de prescindir des del confina-ment.

En aquests dies tan intensos, només ens podem aferrar a algunes idees més fortes que la mort

2326 ABRIL 2020 CatalunyaCristianaOPINIÓ

24 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020 REPORTATGE

Els capellans s’adapten a la situació d’emergència i utilitzen les xarxes socials per seguir a prop dels fidels

MACIÀ GRAU

Vida pastoral en temps de confinament

REPORTATGE 2526 ABRIL 2020 CatalunyaCristiana

Una de les nombroses mesures de prevenció que es van haver de pren-dre a Catalunya, a causa de l’estat d’alarma que va començar el 14 de març pel virus COVID-19, va ser el tan-cament de les esglésies, cosa que va suposar la supressió de tots els actes litúrgics, inclosos els funerals i la missa dominical. Davant d’aquesta situació, els capellans de les diverses diòcesis van haver d’adaptar-se per continuar a prop dels fidels i oferir-los alternatives per tal que poguessin seguir les celebracions des de casa. Per fer-ho, molts van haver de fer un curs intensiu per aprendre com uti-litzar de la manera més òptima pos-sible les xarxes socials, que durant el confinament han pres una importàn-cia especial en tots els àmbits, tant laborals com de la vida quotidiana, com en aquest cas, el de la fe.

Retransmissions de l’Eucaristia en directe a través de Facebook i You-tube, l’enviament de pregàries per-sonalitzades per WhatsApp per fer el dol davant la mort d’un familiar, o reunions per videoconferència amb els delegats pastorals són només un exemple de la ràpida i efectiva adap-

tació dels preveres de les nostres di-òcesis a la situació d’emergència que estem vivint.

Santa Maria de Montblanc, parròquia multiplataforma

Santa Maria de Montblanc (arque-bisbat de Tarragona) és una de les parròquies que tot i el confinament segueix al costat de la seva comunitat cristiana. Des del moment en què es va anunciar que les esglésies havien de romandre tancades al públic, el seu plebà, Simó Gras, es va reunir amb el consell de plebania per plantejar de quina manera podien seguir al costat dels feligresos: «Tenia molt clar que no volia una resposta impulsiva, que es basés simplement en la litúrgia. Ens vam plantejar com a objectiu principal que la nostra gent se sentís atesa i que no donés la sensació que la parròquia havia desaparegut. Havíem de cobrir l’àmbit de l’acompanyament, especial-ment el del dol, la catequesi i els grups d’adults, entre d’altres.»

Per tal de poder treballar aquests fronts la parròquia no partia de zero, ja que abans del confinament disposava

SIMÓ GRAS«Volíem que la nostra gent se sentís atesa i que no donés la sensació que la parròquia havia desaparegut»

Mossèn Simó Gras, durant un directe a la plataformaInstagram.

26 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

d’algunes eines digitals com eren una pàgina web, actualitzada regu-larment, i un compte de Facebook i Instagram. No obstant això, la pla-taforma que va haver de començar a utilitzar amb més freqüència va ser Youtube, on encara no tenia presència: «Vam recuperar el meu canal de Youtube (mnsimo) per aprofitar els seguidors que ja tenia, i així no va caldre obrir un canal propi de la parròquia», manifesta el plebà de Montblanc.

El reactivament del canal de Youtube ha permès que no no-més els feligresos puguin seguir l’Eucaristia per internet, sinó que fins i tot hi hagi persones que ante-riorment no anaven a la parròquia regularment i que ara estan seguint cada diumenge la missa dominical. Aquesta gran rebuda que han tin-gut els nous continguts del canal és la que ha fet que mossèn Simó es plantegi donar-li continuïtat un cop s’acabi la quarantena: «Moltes persones, sobretot grans, ens di-uen que mai s’haurien pensat que se sentirien tan acompanyades a través de les xarxes socials i ens demanen que no ho deixem de fer. No ens ho hem plantejat seriosa-ment encara, però a nivell tècnic tots hem fet un curset avançat i, per tant, no ens seria difícil man-tenir-ho.»

Utilitzant totes les plataformes esmentades, durant el confina-ment el plebà continua realitzant les activitats i actes litúrgics més essencials, com són la missa major, que restransmet cada diumenge des de l’església de Santa Maria a les 11 h per Youtube i Ràdio Mont-blanc, la pregària amb els adults de la parròquia cada dimecres al vespre i el rosari, que resa cada dis-sabte en streaming. D’altra banda, el plebà continua vinculat a la ca-tequesi de joves i acompanya les famílies quan hi ha auna defunció: «Com que no podem anar al tana-tori a fer la pregària, la gravo des de casa i els l’envio per privat, de manera personalitzada.»

Tota aquesta feina fa que el ma-teix mossèn Gras continuï amb la seva tasca com a plebà de manera activa, un fet que l’ajuda a afrontar la situació de confinament: «Ens falta el més important, que és el caliu humà. No obstant això, he de crear molts continguts a les xarxes

cada dia i en aquest sentit no paro. Intento fer-ho tot de la manera més interactiva possible.» D’aquesta ma-nera, i gràcies a la bona rebuda que han tingut les iniciatives digitals, ha aconseguit superar els moments ini-cials de dificultat: «Al principi, aními-cament, no era fàcil, ja que posar-te a celebrar com si hi hagués feligresos que d’entrada no veus i no contes-ten costa una mica. Un cop vaig co-mençar a rebre el feedback, em vaig adonar que mentre estic celebrant la gent hi és i aquesta fredor inicial ara ha estat suplerta; ara em resulta molt més senzill.»

Després de gairebé dos mesos de l’inici de l’estat d’alarma, la parròquia de Montblanc ha aconseguit que a través de les diverses plataformes on té presència la gent pugui reconèixer la seva mateixa identitat i escoltar la seva pròpia missa, un valor afegit que mossèn Gras destaca per damunt de tots: «Per als nostres feligresos és important que puguin seguir la seva

REPORTATGE

JOSEP MATEU«Hem quedat parats de la gran quantitat de gent que s’ha connectat per seguir-nos»

«Els feligresos veuen el seu mossèn i les seves maneres pròpies de fer, cosa que ens aporta un plus respecte de les misses per televisió»

2726 ABRIL 2020 CatalunyaCristiana

missa, la de sempre. D’alguna mane-ra, així poden mantenir la connexió vital amb el seu mossèn, que se’ls fa molt proper. N’estem molt satisfets».

Riudoms, referent arreu del territori

Dins del mateix arquebisbat de Tarragona, que des del dilluns 16 de març retransmet la missa a través de Facebook cada dia des d’una parrò-quia diferent, hi trobem una altra comunitat cristiana que també s’ha adaptat al confinament utilitzant les xarxes socials: la parròquia de Sant Jaume de Riudoms.

Gràcies a la iniciativa del seu jove rector, mossèn Josep Mateu, aquesta parròquia ha aconseguit unir feligre-sos de diferentes demarcacions, que han agraït aquesta pastoral en línia: «Hem quedat parats de la gran quan-titat de gent que s’ha connectat per seguir-nos. És veritat que des de la televisió ja es fan moltes celebraci-

ons, però nosaltres, a més, oferim dues connexions en directe cada dia, i tenim part del públic que s’hi ha acostumat i ens demana que ho continuem», explica mossèn Mateu.

De la mateixa manera que es fa a Montblanc, les connexions en directe des de Riudoms es realit-zen principalment a través d’Insta-gram, Facebook i Youtube, plata-formes que han ajudat el rector a reconnectar amb els sectors més joves de la població: «El públic més jove, que està acostumat a utilit-zar les noves tecnologies, valora aquesta nova proximitat amb el seu mossèn, amb la seva parròquia i amb les dinàmiques pròpies, i això ens anima a continuar.»

Actualment, l’activitat de la par-ròquia a les xarxes es basa en la missa de cada dia, que restrans-met a Facebook i Youtube, i una pregària que fa el mateix mossèn Mateu. A més, està previst que properament s’afegeixi a aques-ta programació un cafè teològic virtual que es farà una vegada la setmana i que complementarà les xerrades i catequesis en línia que ja es realitzen.

Un altre dels aspectes que tre-balla el rector de Riudoms a través de les xarxes és la difusió, ja sigui de les activitats que realitza durant l’any la mateixa parròquia o la publi-citat d’entitats lligades a l’Església: «Tot el que hem fet de Càritas ho anem publicitant tant a Instagram com a Facebook, i també hem fet difusió de les diferents retransmis-sions de televisió que es fan des de Montserrat, des de Roma o del mateix arquebisbat de Tarragona», exposa mossèn Mateu.

La seva valoració de l’adaptació de la vida pastoral al confinament en aquest sentit és totalment po-sitiva, i de la mateixa manera que a Montblanc, la basa en la proxi-mitat que aporta a la gent de la parròquia: «Els feligresos veuen el seu mossèn i les seves maneres pròpies de fer, cosa que ens apor-ta un plus respecte de les misses per televisió. La gent ho agraeix en aquests moments que està tancada a casa. També poden de-manar-me que pregui per alguna persona en concret i això ofereix una interacció que sense les xar-xes no seria possible en aquests moments.»

REPORTATGE

Mossèn Josep Mateu va recordar alguns feligresos durant la missa de diumenge de Rams.

Benvolguts i benvolgudes, demà, dia 27 d’abril, celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Donat el confinament d’aquests dies, haurem d’esperar per a més endavant pujar a la muntanya san-ta. De manera semblant, als santua-ris marians del nostre arquebisbat, haurem de limitar-nos a fer la «visi-ta espiritual» a la Moreneta.

Precisament, el venerable Josep Torras i Bages, poc abans de ser nomenat bisbe de Vic, composà la seva famosa «Visita espiritual», que s’estrenà el dia 30 d’abril del 1899 a l’altar de la Verge bruna de la ca-tedral de Barcelona. Recordo amb molt d’afecte com aquesta pregà-ria la resàvem a casa en la meva infantesa. La mare ens la recitava de memòria i nosaltres responíem amb les corresponents avemari-es. Mai no he sabut qui l’hi va fer aprendre; segurament el mossèn de la parròquia, però a fe que ho va encertar plenament.

Recordar aquests fets passats m’ha ajudat sempre a fonamentar el present i a projectar el futur. Seria perjudicial, en canvi, si ens fes enyoradissos o ens tanqués en el passat. Dic això, perquè arran de la renovació litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II, s’arraconaren

JOAN PLANELLASI BARNOSELLArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

28 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020 CARTA DOMINICAL

La visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat

nyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.» «Rosa de caritat…, traieu de Catalunya l’esperit de dis-còrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans.» «Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cris-tiana i perpètua.» 

Torras i Bages va escriure aques-ta pregària per a la «Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat», donat que no volia que el fervor po-lític del moment els eixarreís l’es-perit. En aquest sentit, uns mesos més tard, essent ja bisbe de Vic, escriu a un responsable de l’enti-tat: «Li recomano que la “Lliga es-piritual” no es lligui amb aquest o aquell altre dels corrents [polítics] que avui hi ha entre el catalanis-me. La Religió és com l’aire, que tothom l’ha de respirar» (A Ricard Permanyer. Vic, 28 gener 1900). És una carta escrita fa cent-vint anys, però que podria haver estat escrita ahir mateix. 

No cal dir que us recomano de cor resar aquesta «Visita espiritu-al», una pregària ben actual per la solidesa dels seus continguts, per la formulació planera i per l’actua-litat de les seves peticions. 

Ben vostre, 

moltes pràctiques i devocions pi-adoses, algunes de les quals ben poc deien al cristià d’avui. Algunes d’aquestes pregàries resultaven tremendistes o d’un sentimentalis-me que ara no s’aguantaria. Però, centrats merament en la puresa de la litúrgia, potser en aquells mo-ments no ens adonàrem que la iniciació litúrgica demana sempre una formació il·lustrada, constant i pacient; una formació que en el Poble sant de Déu requereix un llarg procés, en el marc del qual el poble necessita aturar-se i fer un respir perquè la seva pregària porti aire genuí de casa.

Aleshores, tonificada amb l’es-perit casolà, la pregària comunità-ria o litúrgica resulta més atraient i personalitzada. 

El text de la «Visita espiritual» de Torras i Bages ens porta aquest aire genuí de casa. Amb una perfecta sintaxi i, per tant, de fàcil memorit-zació, expressa una noble sobrie-tat, com tot el que sortí de la ploma del venerable bisbe. Es tracta d’una pregària admirable, que sintonitza d’entrada amb l’esperit del poble a favor del poble. Recordem-ne tan sols tres de les set peticions que hi figuren: «Verge Prodigiosa…, acon-seguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les munta-

CARTA DOMINICAL 29CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Un aplaudiment per a tothom

gent gran. Per tots aquells que estan sols. Pels pobres. Per tots els que ja s’han quedat sense fei-na. Pels nostres governants i l’en-cert en les seves decisions. Per tots aquells que treballen inten-sament perquè sortim d’aquesta situació...

¿I com sabem que Déu ens es-colta? Jesús ens ho va dir clara-ment: «Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren» (Mt 7,7-8). I Jesús compleix el que diu: «Tot allò que demana-reu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà» (Jn 16,23). ¡Com no ens ha d’escoltar si ens estima amb bo-geria! Som els seus estimadíssims fills i vol el millor per a nosaltres.

Potser els seus efectes no els percebem d’un dia per l’altre, ja que els temps de Déu no són els nostres. Déu vetlla per nosaltres i s’ocupa especialment de la nostra salvació eterna. Potser no podem comprendre com ens està ajudant, però podem estar segurs que el que ens concedirà és millor del

Des que ha començat la greu crisi provocada per la Covid-19, ca-da dia a les vuit del vespre es re-peteix un preciós homenatge a tot el país. Des de finestres i balcons, patis i terrats, milers de ciutadans reconeixen la tasca que el personal sanitari està fent. En agraïment, els dediquen un aplaudiment emotiu, perquè s’estan deixant la pell per salvar moltes vides. Piquem de mans, conscients que estem en les seves.

Cada dia, a qualsevol hora, ma-tins, tardes i nits, molts cristians, a més, fem un altre gest. Un gest per donar suport al personal sanitari i a tots els que estem vivint aquesta difícil situació de la pandèmia. Cu-riosament, aquest gest és semblant al dels aplaudiments: unim les pal-mes de les mans per pregar. I ho fem amb la certesa que Déu ens acompanya.

Preguem pels qui ens han deixat i pels seus familiars. Pels malalts. Pels metges i per les infermeres. Pels empleats dels supermercats. Pels transportistes i farmacèutics. Per tots els que pateixen. Per la

que li hem demanat.Hi ha gent que es pregunta si re-

alment serveixen les pregàries da-vant de la pandèmia de la Covid-19. ¡Sens dubte, és clar que serveixen! El diàleg amb Déu mai és en va. Déu sempre és amb nosaltres i ens dona la força necessària. És present en la pregària silenciosa i també s’uneix a nosaltres en els emotius aplau-diments de les vuit, que ressonen per tot arreu.

A aquesta hora, recordem que quan ens posem malalts estem a les bones mans del personal sanitari, a qui donem suport des del cor. Però no oblidem que, per damunt de tot, estem i estarem sempre en les mans de Déu.

Benvolguts germans i germa-nes, amb les nostres pregàries demanem ajuda al Cel, cap on ens dirigim, mentre aquí fem tot el possible per superar aquesta crisi. Com recull la saviesa popular: «A més de pregar cal treballar.» És el moment de cooperar amb solida-ritat, d’exercir la caritat i de viure la fraternitat. Que Déu ens beneeixi a tots!

Començant pel nom «Ulam-maús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediter-rani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament li hauria imprès. Des de la nostra presa de consciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional es-crits del segle I on predominava la consciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim ar-ribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primogeni-tura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del San-tuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra

¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel?

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

IGNASI RICARTClaretià i biblista

CONSULTORI BÍBLIC

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

En el Credo professem que Jesús «davallà als inferns». Què volem dir?

Després de la seva mort, Jesús és sepultat, és amagat en el si de la terra, senyal que és ben mort. Segons la tradició jueva l’ésser humà (l’home) després de la mort davallava als inferns, al xeol, indret situat simbòlica-ment sota la terra, allí on els morts que no tenien cos duien una vida fosca, privats de la presència de Déu. El Nou Testa-ment diu que Jesús «se n’anà a anunciar la salvació als esperits empresonats perquè aconse-guissin la salvació» (1Pere 3,19; Efesis 4,9-10). Aquestes dades, explicades amb una representació del món molt marcada per la seva èpo-ca, són l’origen de l’afirmació del Credo: «Davallà als inferns.» Afirmació que implica un doble aspecte: que Jesús ha davallat al reialme de la mort ple de foscor i opacitat, i alhora la davallada als inferns significa la victòria sobre aquesta mort i sobre els poders del mal que regnaven sobre la humanitat des dels orígens. Ha vençut els inferns rescatant-ne la humanitat que l’ha precedit en la història. La davallada de Jesús als inferns expressa la dimensió universal d’allò que ha acomplert: totes les generacions han estat salva-des per la seva mort.

GLÒRIA MONÉS

que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fu-gien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren quan compartí el pa amb ells, s’aixecaren entristits ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava ben velat quan els obria el sentit de les Escriptu-res. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre com-partien el pa, que Jesús havia res-suscitat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sem-pre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifestacions glorioses. Però, aleshores, no po-dem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre.

Fets 2,14,22b-33

La mort no podia de cap manera retenir-lo captiu

Lectura dels Fets dels Apòstols:

El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escol-teu bé i sapigueu això que us dic: Je-sús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles pro-digis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per enda-vant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alli-berat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abando-nareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.» «Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepul-cre que avui encara podem veure.

31CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020BÍBLIA

1Pe 1,17-21

El preu del vostre rescat és una sang preciosa, la de Crist,sacrificat com un anyell sense tara

Lectura de la primera carta de sant Pere:

Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú se-gons les seves obres, sense fer distin-cions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sinó amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vos-altres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.

15

Guardeu-me, Déu meu,en vós trobo refugi.Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç.»Senyor, heretat meva i calze meu,vós m’heu triat la possessió.

R. Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida.

Beneït sigui el Senyor que em dona seny.Fins a les nits m’amonesta el meu cor.Sempre tinc present el Senyor;amb ell a la dreta, mai no cauré. R.

Diumenge III de Pasqua

Lectura primera

Evangeli

Lectura segona

Salm responsorial

Al·leluiaCf. Lc 24,32

Jesús, Senyor nostre,obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Lc 24,13-35

El reconegueren quan partia el pa

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc:

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilò-metres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests inci-dents. Mentre conversaven i discu-tien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu im-pedia que els seus ulls el reconegues-sin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els

preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’ha-via revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entre-garen perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegu-rat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.» Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de pa-

tir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, comen-çant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s’acos-taven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’ha-gué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obri-ren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem.

Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la re-surrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos”. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb pro-fusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»

26. DIUMENGEDiumenge III de Pasqua, Blanc. Lectures: Fets 2,14.22-28 / Salm 15 / 1 Pere 1,17-21 / Lluc 24,13-35SANTORAL: Clet, p. i mr.; Marcel·lí, p. i mr.; Pascasi, b.; Rafael Arnaiz Barón, rel.

27. DILLUNSMare de Déu de Montserrat (S), Blanc. Lectures: Fets 1,12-14 / Salm 86 / Efesis 1,3-6.11-12 / Lluc 1,39-47SANTORAL: beats Domènec i Gre-gori, prev.; Toribi de Mogrovejo, b.; Zita, vg.

28. DIMARTSFèria, Blanc. Lectures: Fets 7,51-8,1a / Salm 30 / Joan 6,30-35. O bé: Sant Pere Chanel (ML), Vermell; Sant Llu-ís Maria Grignion de Montfort (ML), Blanc.SANTORAL: Cirí, mr.; beat Luquesi, rel.; Prudenci, b.; Valèria, mr.

29. DIMECRESSanta Caterina de Siena (F), Blanc. Lectures: 1 Joan 1,5-2,2 / Salm 102 /

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC A; FERIAL II)

TEMPS DE PASQUA

(SALTERI: SETMANA 3)

AbrilMateu 11,25-30SANTORAL: Ramon de Fitero, ab.; Robert, prev.

30. DIJOUSFèria, Blanc. Lectures: Fets 8,26-40 / Salm 65 / Joan 6,44-51. O bé: Sant Pius V (ML), Blanc.SANTORAL: Amador, Pere i Lluís, mr.; Josep-Benet Cottolengo, prev. i fund.; Sofia, vg. i mr.

Maig1. DIVENDRESFèria, Blanc. Lectures: Fets 9,1-20 / Salm 116 / Joan 6,52-59. O bé: Sant Josep obrer (ML), Blanc.SANTORAL: Aniol, mr.; Jeremies, prof.; Ricard Pampuri, rel.; Segi-mon, mr.

2. DISSABTESant Atanasi (MO), Blanc. Lectu-res: Fets 9,31-42 / Salm 115 / Joan 6,60-69SANTORAL: Josep M. Rubio, prev.; Segon, b. i mr.; Zoa, mr.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

El Sant 29 ABRIL

Santa Caterina de SienaEn comparació amb els homes sants les dones san-tes han tingut històricament una vida pública molt discreta, sobretot si no eren nobles. Tanmateix, hi ha grans excepcions, com ara santa Caterina de Siena (1347 – 1380), religiosa dominica d’origen humil que va ser consellera de dos papes.Filla d’un tintorer de llana, quan tenia només set anys la jove Caterina es va consagrar personalment a Crist arran d’una visió. Més endavant, quan la família volia casar-la, la jove va rebutjar la proposta matrimonial i amb 15 anys va entrar a les dominiques de Siena. A partir de llavors es va dedicar a atendre els pobre i els malalts, i alhora va obtenir la gràcia de rebre els estigmes de Crist i profundes revelacions teològiques. La seva fama va anar creixent dins de l’orde de sant Domènec i els papes Gregori XI i Urbà VI van acabar demanant el seu consell per al govern de l’Església. Santa Caterina de Siena va morir amb tan sols 33 anys i amb fama de santedat. Canonitzada per Pius II el 1461, és Doctora de l’Església i copatrona d’Europa.

33CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020LITÚRGIA

Enguany celebrem Pasqua d’una manera diferent de com sempre l’ha-víem celebrat, perquè les circumstàn-cies de la present pandèmia que afec-ten una part tan gran de la població, causen molt de dolor i patiment. D’altra banda, en trobar-nos confinats no la podem celebrar en llocs de culte on anàvem habitualment per participar de les celebracions.

Però els cristians, tot i això, cele-brem la Resurrecció del Senyor, dins de les nostres possibilitats, de la millor manera possible, perquè és la gran fes-ta de les festes cristianes.

Sobre la Pasqua tenim el testimoni de Tertulià (s. II i III); en un llibre sobre el baptisme s’expressa així: «Nosaltres, tanmateix, tal com ho tenim per tradi-ció, el Diumenge de Resurrecció ens abstenim no només d’agenollar-nos, sinó que també evitem qualsevol gest i exercici d’angoixa o temor, i fins di-ferim els nostres negocis, per no do-nar camp al diable. Fem el mateix per Pentecosta, que es distingeix per la mateixa solemnitat d’Alegria.» Diguem que la nostra fe ens fa viure el temps pasqual, com un temps espiritual de festa i d’alegria, que comença amb la celebració de la resurrecció del Senyor i conclou amb la celebració de l’envi-ament de l’Esperit Sant.

L’any 325, el primer Concili de Ni-cea va establir la festa de Pasqua, el diumenge després de la primera llu-na plena de la primavera, i fins avui la continuem celebrant aquest dia. Això té relació quan preguem el salm 80,

en què el poble d’Israel celebra la se-va festa, anomenada dels Tabernacles: «Celebreu Déu, la nostra força, acla-meu el Déu de Jacob. Entoneu càntics tocant els tambors, les arpes sonores i les cítares. Toqueu els corns per la llu-na nova i per la lluna plena, anunciant la gran festa.»

Popularment, al dia de la Resurrec-ció del Senyor se l’anomena «Pasqua florida», perquè el temps de primavera és un temps de flors. El diumenge fi-nal de Pasqua, quan se celebra la fes-ta de la vinguda de l’Esperit Sant, se l’anomena «Pasqua granada», perquè coincideix amb el temps dels fruits, és a dir, la flor ja granada convertida en fruit. Aquí ens aniria bé recordar el salm 84, quan diu: «La fidelitat ger-minarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel. El Senyor donarà la pluja i la nostra terra donarà el seu fruit.» El salmista veu els fruits de la terra com una gràcia i benedicció de Déu.

Procurem viure així el nostre temps pasqual: com un temps de gràcia, de salvació i d’agraïment al Senyor.

Estem celebrant el temps pasqual

CONSOL MUÑOZSuperiora general de les Franciscanes Missioneres

CatalunyaCristiana ESPAI LECTORS34 26 ABRIL 2020

EL CONSULTORIPREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

TelemissesEn les circumstàncies actuals,

moltes persones miren la missa per televisió. És el mateix? Una amiga em va dir que durant aquesta missa posava una mica de pa en un plat i prenia la Comunió…

No hi ha dubte que la retransmis-sió de la santa missa per mitjans de comunicació com la televisió fa un gran bé a moltes persones. Nombro-sos malalts i persones d’edat avan-çada que tenen impediments reals per anar a la parròquia participen d’alguna manera de la celebració te-levisada. Escolten la Paraula de Déu i s’uneixen espiritualment a l’Església que celebra l’Eucaristia, la santa mis-sa, font i zenit de tota la vida cristi-ana. Però dir que és el mateix que participar presencialment a la missa celebrada al temple parroquial o a qualsevol altre lloc és una autèntica aberració. De fet, un catòlic que per raons serioses i justificades no pot assistir a la santa missa un diumenge o festa de precepte, no comet cap pecat. No és que no hi vulgui anar, sinó que no hi pot anar. Òbviament, no té cap obligació de mirar-la per la televisió.

Qui hi pot anar, hi ha d’anar; aquest és el criteri. Curiosament, ai-xò de posar-hi pa, jo ho he sentit més d’una vegada. És evident que aquest pa no és consagrat ni esdevé el Cos de Crist, però crec que comporta una bona intenció. La persona que pensa o que fa això amb bona fe pa-lesa una «fam eucarística» molt salu-dable, s’adona que no és el mateix i que ha d’alimentar-se realment amb el Cos de Crist. És també una cri-da als pastors perquè no descurem portar la Comunió i els sagraments a aquestes persones que realment valoren l’Eucaristia i no poden sor-tir de casa. Déu vulgui que aquest temps d’absència de celebracions amb fidels augmenti en tothom un gran desig de l’Eucaristia i ens dugui a valorar-la més.

JOSEP LLEIXÀSecretari executiu dels Servites de Catalunya

L’1 de març, les Fraternitats dels Dolors de Catalunya vam celebrar la XXV trobada a Montserrat. A tra-vés de la imatge de la patrona de Catalunya, vam demanar a la Mare del cel «que continuï sent la nostra empara i guia» per posar al dia el valuós llegat de la devoció a «la Dolorosa», perquè les noves gene-racions en puguin gaudir i acon-seguir un món més just i sensible als sofriments innecessaris de la humanitat.

A l’homilia, el bisbe Agustí, que va presidir la trobada, ens va con-vidar a sentir-nos germans, poble de Déu que vol viure i conviure en la fe i l’amor, acompanyats de la Mare de Déu, que ens inspira a viure en comunió i compassió vers tota la humanitat. I li demanava a ella, que ha viscut el sofriment del seu fill i ens convida a seguir-lo, que ens ajudi a viure plenament la nostra fe i a trobar les respostes adients davant de tota necessitat. Ens va animar a contemplar «l’ho-me nou»: el primer Adam ha fet malbé el món i ha introduït la tris-tesa; el segon Adam ha introduït de nou en la creació la bondat, la caritat i l’esperança. També ens va

convidar que, com Maria, fem un acte de llibertat i convertim el nos-tre cor, acollint la misericòrdia de Déu i oferint-la als nostres germans com a veritables servents de l’amor i la bondat de Déu.

El Pare abat va saludar i animar els participants a seguir pel camí de la devoció a la Mare, que no ens limitem només a l’àmbit de la prò-pia Fraternitat: «pregar» i tenir cura dels actes i celebracions, i que es-tem sempre molt amatents a estar al servei d’aquells del nostre en-torn que sofreixen dolorosament i injustament les conseqüències de l’egoisme.

Mons. Agustí va subratllar que a València va conèixer el carisma dels Servents de Maria, i també co-neix la confraria de Sitges. Té clar que som sensibles a la pregària i la devoció a la Dolorosa, que el nos-tre carisma és necessari per a l’Es-glésia: créixer com a cristians, ser conseqüents amb la nostra fe, és una riquesa i un do per a l’Església. I va demanar a Déu, per interces-sió de Maria, que ens conservi el carisma. «Pel fet d’existir —va aca-bar— som una riquesa i un do per a l’Església i la diòcesi de Sant Feliu. Vosaltres sou una veritable font, d’on brolla l’amor, la compassió i la pregària. Us animo a continuar el vostre carisma.»

XXV Trobada de les Fraternitats dels Dolors de Catalunya a Montserrat

ESPAI LECTORS 35CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

CartesPostals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

«Nosaltres esperàvem»Com passa el temps! Ja som al tercer diumenge de Pas-qua, després d’una Setmana Santa de silencis profunds, esperant la llum, la llibertat ardent de vèncer la pandèmia que ens assetja per tot arreu! A l’evangeli hi ha una escena que recorda cada any la litúrgia de l’Església: la dels dos d’Em-maús. Aquells deixebles que se’n van de Jerusalem desa-nimats, després de la passió i mort del Mestre. I aquell «per-sonatge estrany» que es tro-ben pel camí, amb qui inicien una conversa interessant, a propòsit del Natzarè. En el seu desànim, els dos d’Emmaús es lamenten: «Nosaltres esperà-vem que ell seria el qui hauria alliberat Israel.» El de sempre: «Nosaltres, els d’aquella hora, els d’aquesta hora, sempre som a l’andana de qualsevol estació, esperant el que crèiem possible, el que consideràvem just, el que havíem somiat i imaginat mil vegades, el que ja teníem a tocar...» I, amb tot, «a la seva manera, arriba». De vegades, pel camí de l’èxit; de vegades, per la via de derrotes aclaparadores.Al fil de l’actualitat ho compro-vem en carn pròpia. La pandè-mia del coronavirus ens obliga a tots a pensar. Què és el que compta veritablement, la vida o els béns materials? L’indivi-dualisme de cadascú per a ell, d’esquena als altres, o la soli-daritat d’uns envers els altres? Podem continuar explotant, sense cap altra consideració, els béns i els serveis naturals per viure cada vegada millor o podem cuidar la vitalitat de la Mare Terra i el viure bé, que és l’harmonia entre tots? Pensem en les respostes.

Tridu Pasqual 2020Des de fa 14 anys, el nostre grup

format per onze persones celebrem la Setmana Santa en un monestir i orde diferent. Enguany, havíem de celebrar el tridu  Pasqual a Sa-lamanca, amb els pares Dehonians (sacerdots del Sagrat Cor), però no ha pogut ser a causa de la situació actual.

Vam contactar amb ells per sa-ber si podíem seguir per televisió els Sants Oficis que celebrava la seva comunitat. La resposta va ser que  ells els seguien per televisió des del Vaticà, per la qual cosa, nosaltres vam fer el mateix. En fa-mília: pares, fills, germans, avis… Un contrast en relació amb l’any passat, pels carrers buits.

El Dijous Sant, dia de la institu-ció de l’Eucaristia, la vam seguir tota la família, amb postures respectu-oses, asseguts en cadires, sense interrompre, i ben mudats, com si fóssim en una església. A l’hora de la comunió, ho vam fer espiritual-ment, perquè, sacramentalment, no era possible.

La Missa de Pasqua la vam veure des de Roma presidida pel Papa i, al final, vam rebre la benedicció Urbi et Orbi.

Finalment, si algú estigués in-teressat a afegir-se al nostre grup, podeu contactar amb:  jmmarba@hotmail.com

L’any vinent, esperem i desitgem poder-la celebrar en una comunitat religiosa, personalment.

Bona Pasqua de Resurrecció a tothom!

JOSEP M. MARBÀ OLLERTerrassa

Quan tot això passiNi tan sols en podrem insinuar

l’origen en un país llunyà que fa dè-cades que és el rei del mambo de les relacions internacionals sense ser cap model en el compliment dels drets humans, els compro-

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

misos climàtics i la competència deslleial.

Tampoc no podrem apuntar amb el dit aquells que, en lloc d’actuar aviat davant del coronavirus, van deixar que la gent es contagiés en grans manifestacions, o els que van celebrar, sense estar-se de res, el congrés del seu partit, malgrat tot el que es preveia.

Quan deixem enrere aquesta plaga, els que no van preveure des de l’inici les estratègies per evitar el col·lapse econòmic de la nació, no assumiran cap responsabilitat. Tampoc aquells que van oblidar fer teletreballar des de casa els ciuta-dans que ho podien fer, o els que no van organitzar la formació dels seus fills a distància i es van limitar a obligar-los a fer un confinament forçós en el qual es van malbaratar milions d’hores laborals i educati-ves entre sofàs, tauletes, internet, gimnàstica i memes del whatsapp.

SUSO DO MADRIDA Coruña

Construir mursDesprés de trenta anys de la cai-

guda del mur de Berlín, la tempta-ció de construir murs nous continua present en la història. Com ja van assenyalar els bisbes europeus, la caiguda del mur de Berlín «ens ha ensenyat que construir murs entre les persones no és mai la solució», i que «aquesta efemèride va ser una crida a treballar per una Europa lliure i unida a través d’un procés renovat de diàleg entre mentalitats i cultures diferents».

Europa avui està bloquejada, com en un laberint. Cal que els eu-ropeus tornem a partir de la nostra herència, com demanava sant Joan Pau II a Compostel·la. Només així Europa podrà recuperar la seva vi-talitat cultural i espiritual i podrà ser motiu d’esperança per al món.

JUAN GARCÍA RODRÍGUEZCàceres

però permeti’m desenvolupar dues idees. La primera és definir tecno-logia i aquí entren, per exemple, l’agricultura, la ramaderia o l’elec-tricitat. És a dir, allò que fem per sobreviure millor a la natura. Des que vàrem fer la primera destral tenim tecnologia al nostre voltant, són ginys que faciliten l’adaptació a l’entorn. Entenc que el Papa s’està referint a l’última generació de tec-nologia que estem fent servir, és a dir, elements que encara no hem acabat de pair i d’incorporar. I, per tant, la raó per la qual ens genera dubtes no és perquè sigui tècnic, sinó perquè és nou.

I quina és la segona idea?Les societats trien les tecno-

logies que necessiten, no en són víctimes, és una opció que tenim. A més, crec en la intel·ligència del col·lectiu, fins i tot l’espontània o

26 ABRIL 202036 CatalunyaCristiana CULTURA

Genís Roca, arqueòleg i historiador especialista en tecnologia

«Amb la societat digital ens estem tornant a posar d’acord sobre què vol dir això de viure junts»

JOAN ANDREU PARRA

Conversar amb un estudiós del Paleolític inferior sobre tecnologia és un sa exercici perquè mirant al passat ajuda a posar en el seu just lloc la seqüència de la història ac-celerada dels darrers cent anys. Ge-nís Roca (Girona, 1966), president de la consultora RocaSalvatella, ha estat convidat a un seminari sobre la societat digital per l’Àmbit Maria Corral i aprofitem l’estona prèvia per parlar de tecnologia, treball i societat. Com que l’entrevista va ser realitzada fa sis mesos, li plantegem alguna nova qüestió en el context de la crisi sanitària.

El papa Francesc a l’encíclica Laudato Si atribueix al paradigma tecnocràtic dominant els princi-pals mals del nostre món. Hi està d’acord?

Entenc el que vol dir i expressa,

Màscara amb un rostre fictici imprès, ideada per Danielle Baskin per desbloquejar sistemes de reco-neixement facial i per lluitar contra la videovigilància, difosa per Roca al seu Twitter.

Això té riscos?Molts. El que va inventar el foc es

va cremar, el que va inventar la quí-mica es va drogar, el que va inventar els avions va obrir la porta als acci-dents aeronàutics... Aquests riscos, a més, es multipliquen a la fase inici-al d’adopció i exploració. Ara tenim molts problemes (d’addiccions...), alguns amb tractament mèdic, de problema social. Però quan hem dit per què serveix la tecnologia hem fet una llista molt llarga i molt inte-ressant de coses que ja hem incor-porat a la normalitat. Als humans ens agrada tot el que ens socialitza, ens permet compartir i estar junts.

Així doncs, hem adoptat aques-ta tecnologia perquè la necessità-vem...

Sí, i en el fons la necessitàvem perquè volíem un canvi social. Per contra, sempre que hi ha una tec-nologia que transforma la societat necessitem un moviment social que la corregeixi. I això ens obliga a discutir el concepte d’ordre so-cial, què està bé i què malament i qui ho regula. Quan va aparèixer la tecnologia industrial que ens va portar a treballar en fàbriques, es va modificar la nostra relació amb el treball i vam necessitar un movi-ment social (sindicats) que regulés

37CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020CULTURA

ambiental. La història de la huma-nitat té fites en què la societat abra-ça una tecnologia que millora una situació i és el que estem fent ara.

Quina situació ens incomodava com a societat?

A aquestes alçades del segle XXI la societat exigia una relació dife-rent amb la informació i això ens ho permet la tecnologia: era insupor-table que unes poques persones tinguessin la capacitat d’emetre un missatge a tota la ciutadania (el propietari d’una emissora de ràdio, d’un diari...) amb uns determinats interessos i amb una major o menor servitud al poder.

I què ens permet aquesta tec-nologia?

Com a grup hem abraçat una tecnologia que ens permet redis-senyar la nostra relació amb la infor-mació i, per tant, amb el poder. Això vol dir plantejar-se noves maneres d’aprendre, de col·laborar, d’ajudar, de demanar ajuda, de compartir alegria, pena, amor, de jugar, de cuidar la parella, d’estar pels pares, de fer negocis, de competir, d’en-trenar-se, de participar, de ser un actor públic, d’accedir a l’última re-cerca científica, de resoldre un dub-te intel·lectual o moral... Mai havia sigut tan fàcil col·laborar, ajudar...

Genís Roca rebutja l’etiqueta de ser un «guru tecnològic».

«Des que vàrem fer la primera destral, tenim tecnologia al nostre voltant, són ginys que faciliten l’adaptació a l’entorn»

«Les societats trien les tecnologies que necessiten, no en són víctimes»

38 CatalunyaCristiana CULTURA26 ABRIL 2020

la jornada, els descansos, les baixes per malaltia, la jubilació o l’atur.

Per tant...Ara tenim una tecnologia que

modifica l’ordre i hem de discutir drets i deures i, mentre no ho fem, estem en el risc que el Papa adver-tia. Per això proposo personar-nos en la lluita social pels drets i els deures i en defensa de les lliber-tats, però sense renunciar a aquesta tecnologia, perquè forma part de la solució. Qui guanyarà aquesta lluita per un canvi de contracte social? Ens hi hem de personar. Per si sol això no acabarà bé, però som molts, tenim eines que ens permeten or-ganitzar-nos i coordinar-nos.

En aquesta crisi sanitària global la tecnologia se’ns ha adherit com «una segona pell», com hem sentit dir al periodista Iñaki Gabilondo. Què hem après de l’ús intensiu de les tecnologies aquestes darreres setmanes?

Hem après que res no pot substi-tuir una abraçada, però que gràcies a la tecnologia podem mantenir el contacte i la capacitat tècnica de coordinar-nos i l’emocional de cui-dar-nos. No és un substitutiu, però sí una bona alternativa. Sempre hi ha-via gent que em deia que estaven en contra de la comunicació digital per-què preferien la presencial, i sempre els contestava que jo també, però que no sempre era possible. Ara ha quedat palès: així que puguem ens abraçarem, però benvinguda sigui aquesta tecnologia que ens ajuda a seguir en contacte. Dit això, no la considero una segona pell, sinó un amplificador de capacitats. És com les ulleres: ajuden a veure-hi millor, però no substitueixen els ulls. I amb aquesta tecnologia veig augmenta-da la meva capacitat de cuidar, esti-mar, treballar, jugar...

El món de les dades: el «Big Data»

El veiem parlant amb filòsofs perquè l’ajudin a entreveure el camí de la revolució digital i pre-ocupat per l’ètica. Quins haurien de ser els límits a la Intel·ligència Artificial?

M’estimo més parlar d’algorit-mes que de robots. I un algoritme —un fil seqüencial d’inferències, una lògica— només pot treballar si li dones una informació que pugui fer servir. L’ètica la podríem interpretar en dues línies: d’una banda, quin

tipus d’algoritmes es faran i amb quina intencionalitat es faran ser-vir. I de l’altra, quines dades s’estan recollint, es facin servir o no. Ara hi ha més gent recollint dades, que no pas algoritmes fent-les servir, per-què s’ha instal·lat la teoria que les dades són valuoses i ja es veurà per què es fan servir. Amb això soc ra-dical: quan em demanen una dada i no me’n poden garantir els usos i la noblesa dels usos, no la dono.

Yuval Harari alertava en un arti-cle a La Vanguardia sobre el fet que «l’epidèmia podia marcar una fita important en la història de la vigi-lància», en passar d’una vigilància epidèrmica a una d’hipodèrmica i es referia a la recopilació massiva de dades biomètriques. La disjun-tiva és intimitat o salut?

Yuval deia al seu article que l’epi-dèmia podia marcar una fita, però al meu entendre no pas en el nivell de vigilància que patim, que no ha canviat gaire. El que ha assolit una fita (petita) és el nivell de consci-

«Hem abraçat una tecnologia que ens permet redissenyar la nostra relació amb la informació i, per tant, amb el poder»

«Sempre que hi ha una tecnologia que transforma la societat necessitem un moviment social que la corregeixi»

39CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020CULTURA

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euros www.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

ència que tenim d’aquest fet, i el que ha assolit una fita (enorme) és el nivell de tolerància que ara te-nim d’aquest fet. Amb l’excusa de la gestió d’aquesta crisi sanitària estem tolerant captura i usos de dades que no estan prou justificats i, en canvi, massa gent considera que hem de deixar fer. Sense anar més lluny, fa pocs dies el ministre Fernando Grande-Marlaska va dir que ara que gràcies a aquesta crisi tenen les dades dels nostres mòbils es plantegen fer-les servir també per a usos policials. I ningú, tret dels habituals, se n’ha queixat. Aquest és el veritable perill: que amb l’excu-sa de la seguretat sanitària tolerem retallades de drets.

Un altre vector seria el de l’ex-clusió digital, la desconfiança, la lluita social per corregir els exces-sos de les revolucions tecnològi-ques, com deia més amunt. Veu la gent mobilitzada?

La gent progressa adequada-ment, perquè això és molt tendre. El 90% de la gent, amb indepen-dència de l’edat que tinguin, la pri-mera vegada que es van connectar a internet va ser després del 2000. Facebook va arribar a les nostres vides fregant el 2010, Whatsapp, el 2015... Estem al 2020, més velo-citat no es pot demanar: aquesta revolució l’hem d’entendre, l’hem d’assimilar, hi hem de reaccionar, no podem demanar tenir-ho endre-çat i regulat.

De la quarta revolució industrial preocupa quines feines quedaran encara en mans de les persones. En cas que no siguin gaires, què se’n farà de la gent?

No m’agrada anomenar-la quar-

ta revolució industrial perquè po-sa l’accent en els negocis i en les andròmines, prefereixo parlar de societat digital, perquè el realment rellevant que estem fent aquí és tor-nar-nos a posar d’acord sobre què vol dir això de viure junts. Pel que fa a la feina, la idea de lloc de treball, els sindicats, les relacions labo-rals... és filla de la revolució indus-trial, en el millor dels casos, d’ençà del 1915. Per tant, amb la revolució tecnològica, i tant que entra en crisi el món del treball i el model social de la revolució industrial. I tant que en aquesta lluita que hem de tenir haurem de tornar a discutir el que demana aquest contracte social i construir un nou model social de la societat digital.

En aquest punt, què li sembla la proposta de la Renda Bàsica Uni-versal?

Donar diners encara que no es pugui treballar només soluciona mig problema. Els humans con-temporanis necessitem dues co-ses: d’una banda, diners, sense els quals estem exclosos de la societat; i l’única manera legal de guanyar diners és anant a treballar. De l’al-tra, amb diners o sense, necessitem estar ocupats en alguna cosa. I la Renda Bàsica Universal em preocu-pa perquè no m’hauria de deixar desocupat. Els últims cent anys, obsessionats per tenir un treball, s’ha provocat una davallada de les vocacions. Hi ha gent molt valuo-sa que podria estar fent mil coses que serien bones per a la societat, però com que no donen diners, no s’ho poden permetre. Ser útil, ser acceptat per la societat no hauria de dependre de tenir un treball.

Roca s’adreça al públic en el seminari «La Societat Digital»

«El veritable perill és que amb l’excusa de la seguretat sanitària tolerem retallades de drets»

40 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020 IN MEMORIAM

JAUME AYMAR RAGOLTADirector José Jiménez Lozano,

de nou a Casa

Ha mort José Jiménez Lozano, teòleg, assagista i poeta nascut a Àvila i establert a Valladolid. Engi-nyós, mordaç, savi, inquiet, Jimé-nez Lozano va ser premi Miguel de Cervantes de les Lletres espanyoles (2002). El 2017 el papa Francesc li va atorgar la Creu d’Honor, la màxi-ma distinció per a un seglar, que va rebre de mans del cardenal Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid, la ciutat on s’havia establert aquest «cristià impacient», com es va auto-anomenar en una sèrie d’articles re-collits i publicats a Destino, durant els anys seixanta i setanta.

En el llibre d’entrevistes 100 Españoles y Dios, de Josep Maria Gironella (Barcelona, 1969), Jimé-nez Lozano hi responia resolutiu: «Sí, crec en Déu. Crec en el Déu que creu l’Església catòlica i de la forma i manera que s’enuncia en el símbol de la fe, des de la primera fins a l’última paraula: des del “Crec en un sol Déu” fins a “espero la re-surrecció dels morts i la vida del segle futur”. No crec en el déu dels filòsofs ni dels savis, sinó en el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, pare de Nostre Senyor Jesucrist (…) No diré que no hagi passat nits fosques i que problemes com els del mal i la mort no em facin endinsar en una mena de Getsemaní atroç, però en el fons de mi mateix sé de Qui m’he fiat, com Abraham (…) M’agradaria que, abans de morir-me, s’aconse-guís descobrir vida en altres plane-tes o es fessin possibles la hiberna-ció i la reanimació humanes. També que es descobrís el secret de la vida i que es fabriqués vida. Només per donar-me el plaer de veure suar els teòlegs. Aquest és el meu aspecte volterià que diríem o més aviat fran-ciscà. No sé com aquests senyors se’n sortirien, però crec que la meva fe no es pertorbaria gens ni mica. (…) Mai no he comprès que es perdi la fe com es perd un clauer, que deia Bernanos, i per això no comprenc les presses per condemnar…»

Jiménez Lozano va ser un dels pensadors i promotors del cicle d’art sacre de Castella-Lleó Las

Edades del Hombre, que avui dia continua viu i que va néixer el 1988 arran d’una visita del sacerdot José Velicia, nascut a Valladolid, a Mille-nium (exposició d’art sacre organit-zada per al mil·lenari de Catalunya). En el seu llibre Los Ojos del Icono (Salamanca, 1988), una de les pro-duccions bibliogràfiques que van sorgir al fil d’aquest cicle cultural, a l’apartat «Los iconos del Paraíso», el cristià impacient ens revela: «El olor del paraíso en la nariz humana es el de la tierra recién mojada por la primera lluvia, pero sobre todo de la que cae sobre un quejigal enteco en el estío, o con la que sueña el nómada en el desierto, a la sombra de una palmera, mientras allí cerca ramonean sus cabras. Y el icono del Paraíso en el corazón humano está también en el sueño de los amantes y en la esperanza de un pequeño tra-bajo con el que vivir, y, desde luego, en todas las imágenes desiderativas del gran arte.»

José Jiménez Lozano, teòleg de frontera, va fer seus els versos del poeta txec Vladimir Holan, que aporten una visió tendra i alhora casolana del més enllà, en conso-nància amb el seu sentiment:

«¿Qué después de esta vida tengamos que despertarnos algún día al terrible estruendo de trompetas y clarines? Perdóname, Dios, pero me consuelo pensando que el principio de nuestra resurrección lo anunciará el simple canto de un gallo… Entonces nos quedaremos todavía un momento tendidos. La primera en levantarse será mamá… La oiremosencender sigilosamente el fuego,poner sin ruido el agua sobre la estufa,y coger suavemente del armario el molinillo del café.Estaremos de nuevo en casa.»

José Jiménez Lozano, desperta, ja estàs de nou a Casa, al Paradís.

Jiménez Lozano va ser un dels pensadors i promotors del cicle d’art sacre de Castella-Lleó «Las Edades del Hombre»

41CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

poblant els ruscos. Ens ho diu Clint Perry, de la Universitat Queen Mary: «És probable que les abelles joves que surten del rusc massa aviat tinguin un comportament d’adap-tació... Però si la situació s’allarga massa temps o el rusc no és prou gran per resistir aquesta resposta natural pot tenir conseqüències catastròfiques.» Tot això ha fet que a Catalunya, per exemple, com a mínim hi hagi un índex del 12% de mortalitat anual, però que en altres llocs aquest indicador sigui del 20 o 30%. Hi ha científics que diuen que, si no es posa remei a tot això, l’extinció de les abelles es produirà en uns vint anys.

Per això és de lloar la iniciativa de la Universitat Autònoma de Bar-celona d’unir-se amb l’Associació d’Apicultors Catalans  per fer un abellar experimental, que serà el segon que es fa a Espanya, per es-tudiar el declivi d’aquests insectes, protegir-los i garantir la pol·linitza-ció de les collites. Se’n diu UABee, té sis ruscos monitoritzats, ubicats a una zona exterior de la facultat. Se n’encarrega el professor Gerar-do Caja. Que aquesta iniciativa va-gi tenint acceptació i èxit també en altres llocs i puguem salvar la vida de les abelles!

Tothom sap com en són d’im-portants aquests insectes per a la vida humana. Són els responsables de la pol·linització d’un 70% dels cultius dels vegetals que sostenen la nostra vida. Una minva d’abelles es nota de seguida en la producti-vitat dels nostres camps i ara ens trobem amb un descens, des de fa sobretot dues dècades, ben no-table de les poblacions d’aquests benèfics himenòpters.

Les causes d’aquest declivi són variades. Potser la més important és l’ús dels pesticides i insecticides (com ara els neonicotenoides, que són dels més usats) que  es fan servir en agricultura. Per això es parla ja de prohibir-los. I caldrà després controlar els qui cultiven els camps, aconseguir que en fa-cin cas.

Però hi ha altres causes a tenir en compte: la implantació de mo-nocultius (les abelles necessiten varietat), l’atac dels àcars (com la Varroa) i virus, certs fongs i bac-teris, i fins i tot el canvi climàtic (escalfament global). Cal afegir-hi, a més, que la mort prematura de les abelles grans fa que les joves es vegin obligades a buscar aliment massa aviat i sovint moren estres-sades, provocant que es vagin des-

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

Alerta al declivi de les abelles!

CULTURA

Les abelles són les responsables de la pol·linització d’un 70% dels cultius dels vegetals que sostenen la vida humana.

Europa, amb l’aparició de la Pesta Negra el 1347-1348, es va veure molt afectada per les epidèmies pestilenci-als que, posteriorment, reduïren nota-blement la població al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Gràcies a l’expansió de la impremta no fou rar que en temps de pestilència s’estampessin opuscles i obres mèdiques de caràcter instructiu com, per exemple, l’obra del metge gi-roní Lluís Fabra Discurs sobre la pesta, publicada a Perpinyà el 1589, o bé la del manresà Bernat Mas Orde breu y regi-ment molt útil y profitós per a preservar y curar la pesta, impresa a Barcelona l’any 1625. Situats en aquest mateix ambient històric, els frares caputxins —que, sovintment, prestaren abnegats serveis als empestats, tal com vam po-sar en relleu en l’anterior article— tam-bé publicaren, semblantment, algunes obres de caràcter divulgatiu sobre com afrontar la pesta, uns textos que oferien un bon nombre de consells pràctics. D’aquestes obres destaca la del caput-xí occità fra Maurici de Toló (o Toulon) titulada Preservatifs et remèdes contre la Peste, ou Le Capucin Charitable en-seignant la méthode pour remédier aux grandes misères que la peste a coûtume de causer parmi les Peuples (París, 1662), on, a més d’explicar la manera d’atendre pastoralment i caritativament els conta-giats de la pesta, hi exposà la manera de netejar i desinfectar adientment la roba dels malalts, la diversitat de perfums a utilitzar en les fumigacions i els remeis més útils, essent un dels més populars «el vinagre dels quatre lladres», del qual en vaig fer esment a l’article passat.

Situats en aquest context històric a l’Europa Occidental, on les pestes foren força sovintejades, especialment als territoris del Rosselló, el doctor Antoni Girauld l’any 1587 féu estampar a la im-premta de Samsó Arbús de Perpinyà el tractat titulat Utilíssim, prompte y fàcil remei e memorial per a preservar-se i curar de la pesta. Aquesta interessant obra mèdica fou editada críticament a Barcelona el 2017 a cura dels estudi-osos Francesc Cremades i Joan Veny (Col·lecció Scripta, 9).

A través d’aquest tractat mèdic, el Dr. Antoni Girauld es proposà d’apor-tar a la població rossellonesa —molt afectada per les pestes, especialment les de 1586-1592, on destacà l’acció dels caputxins servint els empestats— un conjunt de consells de caràcter eminentment pràctic, com ara quins eren els aliments més adients a ingerir durant les epidèmies, suggerir l’hora millor de sortir al carrer en temps de pesta, o bé recomanar les principals

herbes aromàtiques per a mastegar juntament amb els poms aromàtics per a purificar l’aire. Un conjunt de consells força semblants als que també oferien els frares caputxins, especialment els que divulgà el caputxí català fra Fruitós de Verdú l’any 1631 en les seves Adver-tèncias y apuntaments per al temps de la pesta.

El Remei e memorial de l’any 1587, escrit per un avesat metge, fill de la població de Montpeller i veí de Narbo-na, té l’originalitat de ser redactat en llengua catalana per un metge occità. En aquest tractat mèdic hom hi troba descrits aquells processos morbosos «en moltes coses semblants a la cau-caluxa o caputxina» (82v), una malal-tia que avui hom identifica amb la tos ferina, coneguda en francès com la coqueluche. També hi trobem una acu-rada descripció dels orins dels malalts empestats: «algunes voltes blanques, d’altres plombines, pàsseas, negras y túrbides com lexiu» (13v). Per «pàsseas» s’entenia de color vermell fosc, signe d’eliminació de bilis per l’orina.

Pel que fa a la descripció i aplica-cions mèdiques de les herbes remeie-res, el Dr. Antoni Girauld es manifestà un seguidor dels comentaris de Mat-tioli a la famosa obra de Dioscòrides i, en menor mesura, seguí també els comentaris del cèlebre professor de la Universitat Complutense, Dr. An-drés de Laguna (vegeu P. A. Mattioli, Commentarii secundo aucti in libros sex Pedacii Dioscoridis Anazarbei De materia medica. O¿icina Val-grisisna, Venetiis 1560; Andrés de Laguna, Peda-cio Diocórides Anazrbeo, acerca de la materia medicinal y de los venenos mor-tíferos. Por Mathias Gast, Salamanca 1566). Del conjunt d’herbes remeieres esmentades per Girauld cal destacar: agrella, api, arboç, betònica, buglossa, carlina, consolda, donzell, escabiosa, genciana, gingebre, lli, malcoratge, malva, orenga, plantatge, ruda, safrà, sàlvia, serpoll, tarongina, trepó i verdo-laga, que encara avui gaudeixen d’una enorme popularitat, especialment en la tradició remeiera dels frares caputxins.

El Remei e memorial per a preser-var-se i curar de la pesta sortí estampat el 1587 amb llicència del bisbat d’Elna, ja que el censor no trobà en el text «cosa ninguna que repugne a la nostra sancta fe cathòlica, ni bons costums y pràc-tiques, ans bé, doctrina sana y bons remeys». Que el Déu de misericòrdia tingui pietat de tots nosaltres en aques-ta nova epidèmia mundial del Covid-19 que ens toca d’afrontar en aquests dies de dolor compartit.

26 ABRIL 202042 CatalunyaCristiana CULTURA

TRADICIONS REMEIERES

El «Remei e memorial per a preservar-se i curar de la pesta» del 1587

FRA VALENTÍ SERRADE MANRESAArxiver dels Caputxins

MARINA MIRALLESL’Escolania per dins i per foraPublicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 2020, 136 pàg.

Tots hem estat alguna vegada a Montserrat. I tots, alguna vegada, hem vist o hem sentit a parlar de l’Escolania de Montserrat, el cor de veus blanques que canta durant la litúrgia. Tanmateix, sabem què és, realment, l’Escolania? Sabem què s’hi fa i sobre quins fonaments se sustenta? Coneixem les vides d’aquests infants? Sabem com és el seu dia a dia?

CULTURA 43CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

JONATHAN TEPPERDENISE HEARNEl mite del capitalismeRoca Editorial, 2020, 320 pàg.

La història de com Amèrica del Nord ha passat de ser un mercat obert i competitiu a ser una econo-mia en què unes quantes empreses dominen indústries clau que afec-ten la nostra vida quotidiana. El mite del capitalisme és la història de la concentració industrial, però és una cosa que importa a tothom, ja que els interessos no podien ser més grans.

SARA MONTESINOSMARTÍ ALBESATan sols viurePagès Editors, 2020, 118 pàg.

Aquest volum és un crit de va-lentia i esperança, un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’ar-reu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exer-cint el seu dret a la vida.

RUTA SEPETYSLas fuentes del silencioMaeva, 2020, 520 pàg.

Desenterrar fragments del pas-sat pot ser dolorós, però conèixer la nostra història ens ajuda a guarir les cicatrius. En plena època del col·la-boracionisme amb els Estats Units, Espanya rep molts turistes i em-presaris estrangers. Entre aquests Daniel Matheson, fill d’un magnat del petroli que arriba a Madrid amb els seus pares. 

ANNA MARÍA CÀNOPIAquí estoyPaulinas, 2020, 128 pàg.

«Aquí estoy»: aquestes parau-les, tan breus com riques de sig-nificat espiritual, assenyalen tota la Sagrada Escriptura i expressen el «sí» de la plena disposició a la voluntat de Déu. Ens cal aprendre a escoltar aquesta crida com van fer els personatges bíblics que ens presenta l’autora: Abraham, David, Isaïes, Maria, Jesús, etc., que van respondre a la missió amb absoluta confiança.

OWEN M. GRIFFITHGratitud y educaciónNarcea, 2020, 152 pàg.

La gratitud és quelcom que po-dem aprendre a posar en pràctica per millorar la nostra vida i les nos-tres aules. Però, també és molt més. És una manera de pensar, de viure i d’ensenyar. Practicar la gratitud permet ensenyar de manera més efectiva, valorar millor cadascun dels alumnes, créixer en la profes-sió educadora i disfrutar de la vida.

AMB BON HUMOR

És de justícia dir que Justícia és una obra de «caça major», de les impres-cindibles de la frustrada temporada i que el TNC preveu recuperar quan es torni a la normalitat. El que cadas-cú en traurà ja és una altra cosa per-què Justícia integra totes les misèries d’una societat molt «nostrada» i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), situa en l’espai local amb bona dosi de documentació d’efemèrides conegudes de diverses generacions d’espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l’eleva a universal.

Autor i director, juntament amb l’es-cenògraf Paco Azorín —estructura im-ponent inclinada de gran maquinària al servei dels diferents espais de la trama molt eficaç—, han posat en safata als deu intèrprets un muntatge de carac-terístiques espectaculars no apte per a gires tot i que cal dir que si l’obra es

«Justícia»: una obra de «caça major»

CULTURA44 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

despullés del parament, per la força del seu text i la incisió dels seus dià-legs es podria igualment resoldre en una representació a ull nu perquè Jus-tícia  parteix d’un dels millors textos d’autoria catalana dels últims temps, amb una estructura dramàtica que fa que les diverses parelles de personat-ges intercalin els seus discursos com si en fossin un de sol, un risc que en teatre es podria pagar car si no fos que aquí no hi ha cap parella que trontolli en la seva missió. Cal també tenir en compte que, a aquest recurs textual, s’hi afegeix una multiplicitat de perso-natges de les diferents èpoques de tots els intèrprets, amb excepció del pro-tagonista, el jutge Samuel Gallart, que viu en temps de caiguda, tocat per un inici d’Alzheimer o demència senil, que Josep Maria Pou interpreta magistral-ment en cadascuna de les situacions fins al brillant epíleg en solitari.

I tot en gairebé tres hores, amb un generós entreacte inclòs, a causa de la complexitat del canvi esceno-gràfic, deixant expressament molts fronts oberts de tots els personatges per saber o intuir a gust de cada es-pectador què se n’ha fet de cadascú d’ells després d’un segle. En conjunt, i a la vista de la placa d’homenatge de regal de la família del dia de la seva jubilació, tota la multiplicitat de peti-tes històries s’acaben centrant en la falsa «exemplaritat» del jutge Samuel Gallart perquè, com en uns cavallets de fira, tots els altres giren, giren i gi-ren sempre al seu voltant.

CRÍTICA TEATRAL

ANDREU SOTORRA andreusotorra@gmail.com

«JUSTÍCIA», de Guillem CluaINTÈRPRETS: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna YcobalzetaDIRECCIÓ: Josep Maria MestresSala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Espectacle cancel·lat fins a nova data

© M

ay Zircus

L’actor Josep Maria Pou (al centre) protagonitza l’obra «Justícia». Al seu voltant, d’es-querra a dreta, Pere Ponce, Ro-ger Coma, Alejandro Bordanove, Katrin Vankova i Vicky Peña.

El sedàsEls temps difícils són com un sedàs fi: fan caure allò que és fals, buit i incon-sistent per deixar al des-cobert la sempre valuosa veritat, petita, nua i sere-na. Arran de la inesperada epidèmia mundial que vivim hem entrat en una d’aquestes temudes fases que ningú no desitja viure. Encara és tota una incòg-nita l’abast i la naturalesa exacta de les transforma-cions que patirà la nostra societat, però a hores d’ara podem estar segurs que per desgràcia seran profundes, persistents i doloroses.En aquest món nou en el qual ens endinsem contra la nostra voluntat també l’Església serà posada a prova. O més ben dit, totes i cadascuna de les persones que ens con-fessem cristianes serem garbellades per un sedàs que posarà de manifest si som palla resseca o bé gra de blat fecund. Per tal de poder germinar, ens deixarem abans enterrar? En temps de patiment, carregarem la nostra creu, o més aviat triarem la comoditat d’afalagar els llustrosos ídols de torn? L’Església serà temptada per suposats amics i ferris defensors que li assenya-laran un camí recte, ample i planer. Però ella sap que l’únic camí que pot seguir és tort, estret i pedregós; l’ovella fidel ha de seguir el seu Pastor, enfrontada si cal a tots els poders del món, pel mateix camí que ell va fer fins al final. I així, enmig de la foscor més absoluta, veurà acompler-ta la seva esperança.

RAUXA

EDUARD BRUFAU

CULTURA 45CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

CRÍTICA LITERÀRIA

Retalls biogràfics del seu autor: un eminent neurocirurgià. Històri-es de malalties, malalts, acompa-nyants, hospitals... un recorregut per la pròpia vida, una confessió d’èxits, fracassos, sentiments. A l’inici, cita René Leriche (1879-1955): «Tot cirurgià arrossega dins seu un petit cementiri... És un lloc ple d’amargor i retrets...» Vint-i-cinc històries reals, que s’enfilen per capítols on el títol és una pato-logia cerebral amb una breu des-cripció de la mateixa; li segueix la descripció de la seva relació amb la situació, la immersió a quiròfan amb un microscopi especial i un catèter d’alta precisió per entre-mig del cervell, l’èxit o el fracàs de la intervenció, les seqüeles, el seu sentiment davant del cas sense estalviar reflexions personals.

El llibre és una crida al realis-me: la medicina no ho pot tot. Una crida al coneixement: no defallir davant del fracàs professional, l’error forma part de la vida com el dubte: cal reconèixer-lo i fer per esmenar-lo. La saviesa de l’experi-ència demana un aprenentatge i Marsh no ho amaga. Humanitzar la malaltia també és comprendre els límits humans, tècnics, de coneixement, malgrat les grans possibilitats actuals. La presa de decisions abasta un camp ampli de persones, moments, situaci-ons, i, a vegades, no s’encerta i el pacient mor o se li presenta un fu-tur de vida que no és. Comunicar, parlar clar, als pacients i familiars sense ofegar l’esperança no és fà-cil, aconsellar en moments crítics demana un sobreesforç personal a diferents bandes.

També hi ha una crítica al sis-tema sanitari, la burocràcia, que, a vegades, posa pals a les rodes de la professionalitat. El títol al·lu-deix a la dita atribuïda a Hipòcra-tes: «Sobretot, no fer mal.» Això també forma part de l’art de guarir. Tot això es pot extrapolar a qual-sevol altre exercici professional o activitat.

Carles Capdevila entrevistà l’autor al gener del 2016: «Creu en Déu? No... Però no entenem res sobre com el nostre cervell genera el sentit d’existir. Això és fantàstic. Un misteri fantàstic. És una consolació.»

HENRY MARSHSobretot no facis mal(traduït per Jordi Cussà)Salamandra, 2016, 315 pàg.

La llavor hipocràtica

ROSA M. BOIXAREUSíndica de Greuges de la URL

AGENDA

Més informació: www.catalunyacristiana.cat Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa PeraireLingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Jaume Aymar, Pilarín Bayés, Rosa M. Boixareu, Esther Borrego, Agustí Codinach, Antonio Gil, Joan Guiteras, Christophe Lafontaine, Josep Lleixà, Ignasi Miranda, Victòria Molins, Glòria Monés, Xavier Moretó, Consol Muñoz, Francesc Nicolau, Quique, Joan Pallarès, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Quim Roca, Lluís Serra, Fra Valentí Serra, Josep M. Soler, Andreu Sotorra, Sebastià Taltavull, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

46 CatalunyaCristiana 26 ABRIL 2020

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

TEMPS PER PREGAR

Aquests dies de confinament són especialment difícils amb nens i nenes tancats a casa, però també són una oportunitat per pregar en família.

Per això el portal www.pregar.cat, de la Companyia de Jesús, posa a l’abast de les famílies una guia senzilla i pràctica per treballar amb els més petits de la casa l’evangeli de l’eucaristia dominical.

Només cal trobar el temps i el lloc per pregar junts, acompa-nyats per aquesta guia que ens ofereix dibuixos per pintar i pistes de reflexió per poder aprofundir en l’Evangeli.

TEMPS PER ACOMPANYAR

La Fundació Ajuda i Esperan-ça, amb inspiració cristiana, ha pres les mesures pertinents per garantir l’accés al servei del Telè-fon de l’Esperança a les persones que pateixen malalties, solitud, angoixa, pors i desconcert, so-bretot en aquests moments de confinament.

Fins a 200 persones voluntàri-es estan preparades per escoltar des de casa. Per a aquesta no-va situació l’entitat ha habilitat un nou número: 682 900 500. Aquest s’afegeix al clàssic 934 144 848.

El Telèfon de l’Esperança dona atenció les 24 hores del dia, tots els dies de l’any.

Els voluntaris del Telèfon reben al voltant de 70 trucades diàries, més de 25.000 al llarg de l’any.

RECURSOS PER VIURE LA FE DES DE CASA

TEMPS PER CELEBRAR

La Comissió dels Bisbes de la Unió Europea (COMECE) ha posat en mar-xa la plataforma en línia www.sanctu-arystreaming.eu, que ofereix serveis de transmissió en directe des de san-tuaris i esglésies catòliques a Europa.

El lloc web inclou, de moment, 28 santuaris de 17 països d’arreu d’Euro-pa, inclòs el Vaticà, i mostra el desig de l’Església de solidaritat, comunió i unitat.

La missió de la nova web no aca-barà quan finalitzi l’epidèmia de la Covid-19.

La COMECE té previst millorar el projecte al llarg del temps i anar afe-gint-hi nous serveis de transmissió en viu i més idiomes.

DES DEL CARRER 47CatalunyaCristiana26 ABRIL 2020

EDUARD BRUFAUFoto: Quim Roca

A Olot i a la Garrotxa hi ha una rica escola pessebrista, nascuda a redós de la tradició imatgera, que avui continua ben activa. Un dels seus exponents més destacats és Josep Traité i Figueres. Va apren-dre l’ofi ci des de ben petit dins de la pròpia família i la seva anomenada ha fet que rebés encàrrecs de diver-sos llocs del món. Observa amb una certa incertesa el futur de l’ofi ci, però es mostra satisfet d’haver de-dicat la vida a l’art del pessebrisme.

A vostè la tradició pessebrista li venia de família.

És així. Com era habitual a Olot, el meu pare treballava com a escul-tor de sants al taller de l’Art Cristià, i des de ben petit em va ensenyar a treballar el fang i modelar fi gures. Allò m’agradava molt, de seguida hi vaig agafar afi ció i des d’aleshores que n’he fet el meu ofi ci.

En què se sol inspirar per fer les fi gures?

En la vida tradicional de la co-

Josep Traité és un dels pessebristes catalans més rellevants

La seva obra està escampada per col·leccions i museus de mig món, fi ns i tot al Vaticà...

Sí, amb els anys em van comen-çar a demanar fi gures per a llocs ben diferents. Vaig fer un naixe-ment per al Museu de la Nativitat de Betlem per encàrrec de la Unes-co, i també un altre per al papa Joan Pau II. Però van ser els del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Fran-colí els qui em van encarregar més peces. Volien que plasmés amb les meves fi gures escenes, ofi cis i costums de la pagesia: fi res de bes-tiar, la matança del porc, jocs in-fantils, fusters, traginers, ferrers, etc. Vaig anar fent tot el que em demanaven. Va ser força laboriós però va valdre molt la pena. De fet, de totes les fi gures que he fet al llarg de la vida, personalment en conservo ben poques. La majoria es troben una mica per tot arreu, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya i del món.

marca de la Garrotxa: la vida de pa-gès, les masies, els mercats, els ofi -cis antics... Procuro que les fi gures dels pessebres refl ecteixi n aquesta manera de viure d’abans i que ara pràcticament ha desaparegut del tot. Però almenys la meva obra serà un testimoni per a les generacions d’avui i del futur que ja no han cone-gut aquest món.

Percep interès en els joves per continuar l’art del pessebrisme?

Hi ha joves que hi entren, i això és bo. Però també veig, encara que hi ha de tot, que en general els cos-ta més perseverar, no tenen prou paciència i aviat se’n cansen. Es tracta d’una feina molt artesanal, aquesta, i els resultats, és clar, no són mai immediats, per la qual cosa s’ha de ser perseverant. A més, a la majoria de joves d’ara la fe cristiana els cau molt lluny... Tot ha canviat molt i molt de pressa, i per això no sé dir quin futur li espera a l’ofi ci de pessebrista.

«En el pessebrisme els resultats no són mai immediats, per la qual cosa s’ha de ser perseverant»