UNA ESGLÉSIA NOVA PER A UN MÓN NOU JUSTÍCIA, PAU I INTEGRITAT DE LA CREACIÓ

EN LA GAUDIUM ET SPES

José Ignacio González Faus, sj

1. INTRoDUCCIÓ: ESGLéSIA, mÓN, homE, CRIST ......................................................

2. EL PRobLEmA DE LA JUSTÍCIA EN EL mÓN ...........................................................

3. LA PAU ...........................................................................................................................

4. LA INTEGRITAT DE LA CREACIÓ ...............................................................................

5. UNA ECLESIoLoGIA D’ACoRD Amb ALLò ExPoSAT ............................................

6. CoNCLUSIÓ ...................................................................................................................

NoTES .................................................................................................................................

QüESTIoNS PER A LA REFLExIÓ ....................................................................................

20

14

7

3

29

23

28

31

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona tel. 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas s.L. - Dipòsit Legal: B-12.870-2013 IsBn: 978-84-9730-318-7 - Issn: 2014-6495 - Issn (ed. virtual): 2014-6574 Dibuix de la portada: Roger torres - Imprès en paper i cartolina ecològicssetembre 2013

La fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la fundacióLluís Espinal. només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

José Ignacio González Faus, sj., és membre de l’Àrea teològica de Cristianisme iJustícia. ha escrit nombrosos quaderns en aquesta col·lecció. Els darrers: Unicitat de Déu,pluralitat de místiques (núm. 180), El naufragi de l’esquerra (núm. 177), «Ja hi vaig,Senyor». Contemplatius en la relació (núm. 174).

«El camí de l’Església és l’home.» (JoAn PAu II, Redemptor Hominis, 14)

«L’Església només és Església quan existeix per als altres.» (D. BonhoEffER, carta des de la presó de hitler, l’agost del 1944)1

«una Església que no serveix, no serveix per a res.» (J. GAILLot, bisbe d’Évreux)2

«És tot un món el que s’ha de refer des dels fonaments.» (PIus XII, 1952)3

Aquest quadern reprodueix el text d’una conferència pronunciada a superiorsreligiosos a Roma el desembre del 2012 sobre «Justícia, pau i integritat de lacreació en la Constitució conciliar sobre l’Església en el món d’avui».

3

1. INTRODUCCIÓ: ESGLÉSIA, MÓN, HOME, CRIST

Abans d’entrar en el tema que se m’ha demanat, crec que és indispen-sable oferir una breu ambientació. Al meu entendre, Gaudium et Spes(Gs) és el document del Concili Vaticà II que aporta més novetat.

Les primeres ratlles d’aquest documentes troben entre les més importants i, so -bretot, les més significatives de tot elConcili. En efecte, conformen un parà-graf que tindria la següent estructura lògica:

1.1. Autoretrat de l’Església delConcili Vaticà IILa imatge que l’Església dóna de simateixa consta de tres parts:

a) Una definició de l’Església: «co -mu nitat de persones aplegades per Cristi guiades per l’Esperit, amb una bonanotícia per al món». Tal vegada éssimp to màtic que parli de «comunitatcristiana», cosa que dóna la millor defi-nició de l’Església, deixant de banda lama ne ra com es pugui organitzar.

b) Una conseqüència d’aquestadefinició: l’íntima solidaritat de l’Es -

glé sia «amb el llinatge humà i amb laseva història».

c) I la conseqüència final: «El goig il’esperança, el plor i l’angoixa…, so -bre tot els dels pobres…, són tambégoig i esperança, plor i angoixa delsdeixebles de Crist» (no diu aquí tampoc«de l’Església»).

En la redacció actual, aquesta últi-ma conseqüència (última des del puntde vista lògic), ha passat a ser la prime-ra, perquè és la que té més força inter-pel·ladora de tot el paràgraf. Interpel·lael món; però també la mateixa Església.Aquest paràgraf és tan seriós i de tantariquesa teològica, que de seguida plan-teja una sèrie ineludible d’interrogants.

Per exemple: Podem dir avui dia queaixò és de veritat així, particularmenten els àmbits d’autoritat o institucionalsde l’Església? Es dóna realment aquestveritable contacte i coneixement que fa

possible que prenguem com a propis eldolor i la joia de l’altre, especialmentdel més pobre? o tal volta només estracta d’una empatia genèrica, teòrica,que no podria negar-se sense abjurar dela fe? Quants homes de mans callosesque busquen feina des de fa anys hanabraçat els bisbes i monsenyors? Aquantes reunions de dones de barri, enquè elles expliquen les seves històries iles seves lluites, han assistit? Quantsnens petits han tingut als braços, pre-nent-los tal vegada dels braços d’unanoia musulmana que porta un vel al capperò que no té papers a la butxaca?…Em temo que si bé tot això es dóna real-ment en alguns membres de la comuni-tat cristiana, no es pot dir que es doni enla majoria ni, particularment, en elsmembres amb responsabilitats institu-cionals. Per ventura no són ells els ho -mes «units en Crist» i «guiats per l’Es -pe rit»? I si de veritat volem una «nova»evangelització (que no sigui un «ja hitornem a ser», només que amb méssuport publicitari), estic obligat a afe-gir-hi que aquí hi ha alguna cosa que ésabsolutament indispensable abordar.

Segons aquest retrat, la Gaudium etSpes es dirigeix «a tota la humanitat»[2], ja que «la societat humana ha d’és-ser restaurada» [3] en un diàleg quepretén «l’establiment de la fraternitat»[3]. El document vol ser, doncs, no unensenyament de l’autoritat eclesiàsticaper als fidels (o per a tota la humanitat),sinó un diàleg de la comunitat cristianaamb la societat. hi afegeixo que potserés això el que hauria de ser tot el magis-teri de l’Església.

I des d’aquesta consciència de quèsignifica ser Església, la Gaudium et

Spes continua amb una mirada sobre elmón. Vegem-ho.

1.2. Mirada sobre el món

Després d’aquesta introducció de ca -ràc ter dogmàtic i, a la vegada, pastoral(i amb una metodologia de veure, jutjari actuar que tot el text vol remarcar), laGau dium et Spes passa a allò que és elpunt de partença d’aquest document:l’Es glé sia té davant seu aquest mónamb les seves positivitats i negativitats,i amb els seus interrogants [4-11]. Trescoses em semblen més destacables enaquests capítols:

a) El punt d’inici és el món, nol’Església. No es diu que el món hagide tenir al seu davant una Església ambles seves jerarquies i el seu culte. Per -què aquest món, aquesta humanitat,amb les seves misèries, grandeses i pre-guntes, és allò que Déu ha estimat tantfins a lliurar, per ell, el seu propi Fill.

b) De tot el conjunt de característi-ques de la humanitat se subratllen dosaspectes: que avui aquelles característi-ques ja no s’han de veure d’una maneraestàtica, sinó d’una forma «més dinà-mica i evolutiva» [5]; i que «els dese qui - libris que sofreix el món contemporanies relacionen amb aquell desequilibrimés fonamental que radica en el cor del’home» [10]. Doncs bé:

c) A aquest problema radical, a aquestmisteri del cor humà, li surt a l’ encontrela fe, la qual ho «il·lumina tot amb unanova llum i manifesta el pla diví sobrela vocació integral de l’home» [11]. I,per tant, l’Església defineix la seva mis-

4

sió com la que descriu el títol de l’apar-tat següent.

1.3. Conèixer l’home per a assolirla fraternitatEl que és personal i el que és estructu-ral queden prou ben integrats en aques-ta definició. I tal volta amb aquestaparaula –fraternitat– ens acostem al mollde l’os del que ara voldria exposar: jus-tícia, pau i integritat de la creació cons-titueixen una tríada que pot servir coma descripció de la fraternitat. En efecte,no pot existir una veritable pau (en elsentit positiu de plenitud de relacionsfraternes, i no merament en el sentitnegatiu d’absència de conflictes), si nobrolla d’una justícia plena; i aquesta noes pot acontentar només amb la llibertat,oblidant la fraternitat i la igualtat queneixen de la primera. I també perquè,encara que l’ésser humà sigui el «rei»(= responsable!) de la creació, no podràser-ho realment sense una fraternitattambé amb la terra, a manera de «ger-mana petita» de l’home.

1.4. Dignitat divina i divisió íntimade l’ésser humàL’antropologia de la Gaudium et Spesés senzilla, però fonamental, i es potencabir en els dos aspectes expressatsen el títol d’aquest apartat. El primer,perquè l’home és imatge de Déu. El se -gon, perquè, segons el relat de Gè nesi,l’home ha abusat d’aquesta dignitat (=llibertat) «intentant d’assolir el seu fifora de Déu» [13]. Del primer punt, laGaudium et Spes en destacarà la gran-desa de la llibertat i, en conseqüència,

la dignitat de la consciència hu mana:«el nucli secretíssim i el sagrari de l’ho-me, on viu sol amb Déu, la veu del qualressona en la seva intimitat» [16].

En canvi, el segon punt, atesa la ma -nera en què ha estat formulat, permetque faci una reflexió sobre l’ateismemodern: destaca el reconeixement de laculpa dels cristians en aquest ateisme,no solament a causa de les incoherèn-cies i la manca de cura en l’educacióreligiosa (factors que afectarien mésaviat els fidels); sinó perquè «més aviatvelen que no pas revelen la fesomiaautèntica de Déu i de la religió» [19].

Tot i que no es diu expressament,sembla innegable que, tenint en comptela gran verticalitat de l’Església catòlica,aquest últim reconeixement afecta so -bretot les autoritats eclesiàstiques. Elsque tenim contacte freqüent amb nocreients podem palpar constantment laculpa que té la institució eclesial en lapèrdua de la fe de molts, o en la inca-pacitat de molts per a poder arribar acreure. Primer perquè, abans de fer per-dre la fe, sovint han fet perdre l’espe-rança aferrant-se a formes, estils i altresmenes de bots vells que deformen lanovetat de l’Esperit, segons allò queRatzinger formulà molt bé quan parlavadels qui «substitueixen l’escàndol irre-nunciable de la creu amb els escàndolsde la nostra mandra, les nostres pors i lanostra comoditat».4 I també perquè elDéu que anuncien és massa sovint unDéu al qual hom pot atansar-se sensepassar pel germà: un Déu que «hom noveu», però que hom pot veure nomésessent fidel al Papa, contra l’ensenya-ment diàfan de 1Jn 4. La religió quesovint anuncien no és aquella religió

5

«pura i sense taca als ulls de Déu Pare»,de què parla la carta de Jaume (quedefineix com ocupar-se dels desvalguts–«els orfes i les viudes»–, sense deixar-se contaminar pels criteris d’aquestmón; Jm 1,27), sinó més aviat una reli-gió cúltica i cerimoniosa que, com jadenunciaren els profetes de l’AnticTestament i Jesús, converteix el culte aDéu en una excusa per a desentendre’sdel servei als pobres. Un dels ensenya-ments de la Gaudium et Spes que mésurgeix recuperar és aquest examen de laculpa que la comunitat cristiana i la ins-titució eclesial podem tenir en la pèrduade la fe de molts dels nostres contem-poranis.

1.5. Missió de l’Església i fonamentcristològicEn aquesta situació, «renovant-se ipurificant-se contínuament sota la di -recció de l’Esperit Sant, correspon al’Església fer d’alguna manera present ivisible Déu Pare i el seu Fill encarnat»[21]. Es podria dir que tot aquest textconciliar és una forma de reflexió i acti-vació de la manera com l’Església potfer present Déu Pare i Jesucrist en elmón d’avui; remarcant, a més a més,que «allò que més contribueix a mani-festar la presència de Déu és la caritatfraterna dels fidels» [ibíd.].

Amb això entreveiem de nou eltema de la justícia, de la pau i de la inte-gritat de la creació, com a expressions iexpansions d’aquella fraternitat que eldocument conciliar cercava. I cal recor-dar que abans el Concili feia una mira-da ràpida a Jesucrist, agermanador detots: per una banda «home nou»; però

amb una novetat que d’alguna maneramarca tots els éssers humans. Perquè,citant Tertul·lià i recuperant un elementque no s’expressava prou en la teologiadogmàtica tradicional, «Ell, Fill de Déu,per la seva encarnació s’ha unit d’algunamanera amb cada home» [22]. Així,som fills de Déu, no tan sols perquè ensha creat, sinó perquè hem estat agerma-nats en el Crist. I aquesta universalitats’estén des de l’encarnació a la Creu i laPasqua, ja que Crist «va morir per tots»(no sols per molts, com ara, incompren-siblement ens volen obligar a dir); i peraixò val per a tots «la possibilitat departicipar, de la forma coneguda perDéu, en aquest misteri pasqual» [ibíd.].5

A més, la Gaudium et Spes recorre ales millors frases del Concili III de Cons -tantinoble en les quals se subratlla comla unió amb Déu de cap manera no dis-minueix o fa minvar l’home, sinó a l’in-revés: el dignifica i el salva. Com quecreu en aquesta cristificació de l’ésserhumà, aquesta constitució parla a tota lahumanitat. I per la mateixa raó preténparlar-li, no des de fora, com si fos unaautoritat que es vol imposar, sinó des dedins d’ella mateixa, ajudant-la a trobar ifer aflorar el millor de tot ésser humà.

Però no ens toca parlar de la cristo-logia. Aquesta ràpida indicació bastaràper a cloure la nostra introducció dientque en la Gaudium et Spes hi ha unnucli cristològic que, al seu torn, fona-menta una eclesiologia (com tornarema veure en la conclusió) i una antropo-logia: l’antropologia de la fraternitat,que inclou els tres punts dels qualsm’han demanat que tracti: la justícia, lapau i la integritat de la creació. Passema examinar-ho.

6

2.1. Justícia contra desigualtatsSi tots els homes som fills d’un mateixPare, que ens estima a tots igualment, béque amb preferència per als més pobresi exclosos, això implica que «qualsevolforma de discriminar en els drets fona-mentals de la persona, tant en el campsocial com en el cultural, per raó de se-xe, raça, color, classe social, llengua oreligió, ha d’ésser superada i refusada,per contrària al pla de Déu». I encara hiafegeix que «cal que la igualtat fona-mental entre tots sigui cada vegada mésreconeguda» [29].

L’al·lusió a les desigualtats per raóde sexe planteja a l’Església dues qües-tions serioses que encara esperen res-posta: la de la dona i la de les parelleshomosexuals. Sobre la primera (encaraque vulguem prescindir del presbiterat

femení, que el Papa considera prohibitper Déu) cal reconèixer que hi ha enca-ra mil funcions en les quals la dona ésdiscriminada en l’Església, des del dia-conat fins al cardenalat (que no dema-nen ordenació presbiteral ni episcopal).Pel que fa a l’altra qüestió, caldria co-mençar (per ambdues parts) distingintentre coses certes i coses que no ho són.

a) No és cosa segura que l’homose-xualitat sigui simplement una variant,com ser ros o moreno, sense que aixòsignifiqui que sigui una lacra o una ma-laltia: hi ha anomalies o intoleràncies(vegeu la celiaquia) que es desvien delprocés normal sense ser pròpiament unamalaltia.

b) En canvi, és cert que els homose-xuals han estat socialment maltractats ihumiliats fins al punt que esmentar la

7

2. EL PROBLEMA DE LA JUSTÍCIA EN EL MÓN

En tractar sobre la justícia, la Gaudium et Spes se centra sobretot en elvalor de la igualtat.

seva condició ha esdevingut un dels insults més greus. Juntament amb la societat, l’Església hauria de reconèixerla seva falta en aquest punt: perquè, sino, pot sorgir d’això una necessitat exa-gerada (encara que comprensible) de reconeixement que els ajudi a assumirla seva condició.

c) Tampoc no és cosa clara si l’ho-mosexualitat pot ser en algun cas rever-sible o no; encara que per a algunsaquest tipus de plantejament ja és ofen-siu. La meva opinió és que algunes ho-mosexualitats procedeixen d’un factorpsíquic;6 aquests casos, agafats a temps,podrien ser reconduïts. Però hi ha altrescasos en què la tendència sembla genè-tica i clarament irreversible.

d) En aquests casos no se’ls pot imposar un celibat a la força, ni que si-gui apel·lant per a això a motivacionsreligioses. Perquè en el mateix NouTestament llegim que «val més casar-seque cremar-se». I és millor que visquinla seva condició sexual d’una maneradigna, dins una relació d’amor seriosa,que no que vagin d’ací d’allà com acos-tuma a passar quan un celibat s’imposaa la força. El poder unificador de l’amori del compromís de fidelitat, com a con-ductors de la sexualitat, són propis de lanostra condició humana, al marge quesigui heterosexual o homosexual.

e) Els textos bíblics contra l’homo-sexualitat desconeixen aquesta situaciói es refereixen en realitat a persones heterosexuals que, sempre insatisfetespel descontrol de la sexualitat, busquenexperiències «noves».

f) Des de la solució que derivaria delque diem, hom pot encara discutir si les

parelles homosexuals mereixen el nomde matrimoni: jo m’he mostrat contraria aquesta designació, des de l’etimolo-gia mateixa de la paraula (matri-munio= «protecció per a la mare», que era fun-ció pròpia de l’home). Però si l’Institutd’Estudis Catalans canvia el sig nificatde la paraula (com ha fet a Catalunya),llavors ja no hi objectaria res. Tot aixòdit massa de pressa, buscant noméspunts de trobada que tots po guessin acceptar encara que sobre altres hi hagidesacord, i lamentant que l’Es glésia oficial, com ja ha fet altres vegades, negui l’espai per al diàleg, l’estudi i ladiscussió en un problema que en rea litatés nou.

Tornem a la igualtat: avui hom reco-neix que la igualtat ha estat la gran sacrificada entre els ideals de la mo der -nitat que s’expressaven en el triple critde la Revolució Francesa. Potser per-què, atesa la gran dificultat de la igual -tat, es requeriria un fonament molt mésfort que el d’aquella germandat deriva-da de l’origen comú del gènere humà.Aquest fonament només podria ser el dela fraternitat, que deriva de la paterni-tat/maternitat de Déu i de la nostra recapitulació en Crist.

és important remarcar, també, que laGaudium et Spes distingeix lúcidamententre diversitats (diversitates) i desigual -tats (inaequalitates): les primeres sónjustes segons l’ensenyament conciliar i,per tant, han de ser tan respectades comes pugui. Les segones, en canvi, sónprofundament injustes i impedeixen ques’assoleixi «una condició de vida méshumana i equitativa» [29]. Dit això, laconstitució conciliar apunta a l’econo-mia com l’arrel fonamental de totes les

8

desigualtats humanes, i qualifica d’es-càndol «les excessives desigualtats eco-nòmiques i socials entre els membres iels pobles de l’única família humana»[ibíd.]. I en un altre lloc, amb paraulesencara més dures, es diu que «siguin su-primides com més aviat millor les enor-mes desigualtats econòmiques que araexisteixen i que ben sovint encara crei-xen» [66].

2.2. L’arrel econòmica de les desigualtatsés per això que tot seguit la Gaudium etSpes assenyala la necessitat de superar«l’ètica merament individualista» [30],que és la que s’ha anat imposant a tot el món des del lamentable influx de la dreta nord-americana. Naturalment, reconeix que els éssers humans hem deser responsables. Però afegeix que«l’home amb prou feines arriba a l’es-mentat sentit de responsabilitat, si lescondicions de vida no li permeten d’es-devenir conscient de la seva dignitat i de respon dre a la seva vocació» [31].D’aquí se segueix que cal una doble me-sura a l’hora de jutjar la responsabilitatdels més rics i poderosos i la dels méspobres i exclosos: una doble mesura queés contrària a la que es practica en elmón. Crec que aquest avís ens hauriad’interpel·lar molt com a Església i con-sidero també que no estem responent a aquesta interpel·lació d’una maneracristiana.

De fet, cinquanta anys després delCon cili, hem de proclamar que les desi-gualtats entre els éssers humans hancres cut escandalosament i que, en aquestcreixement, hi ha tingut un paper

important l’ètica exclusivament indivi-dualista, típica de la dreta nord-america-na i exportada per ella. En aquest camptrobem un fort crit d’atenció sobre lanostra responsabilitat com a Església, jaque es tracta de desigualtats contràries«a la pau social i internacional» [29].

més endavant, el Concili ens alerta-rà sobre el perill que aquesta situacióacabi portant el món a alguna reaccióde guerra o de violència descontrolada.7

Ara, però, voldria indicar que, trentaanys abans d’aquesta observació conci-liar, un dels grans economistes del seglexx (J. m. Keynes), en la seva obra mésfamosa, havia reconegut que els dosgrans mals del nostre sistema econòmicsón la incapacitat de crear llocs de tre-ball i la incapacitat d’evitar les desi -gual tats entre els homes.8 Efectivament,el nostre sistema és un gran creador deriquesa, i per això resulta tan seductor;però només sap crear riquesa a condicióde repartir-la iniquament. Keynes noera cap socialista, sinó més aviat unconservador amb sentit comú. Tot aixòés més escandalós perquè avui dia «elcreixement de la vida econòmica […]podria mitigar les desigualtats socials»;9

però de fet massa vegades «repercuteixen endarreriment de la condició socialdels febles i en menyspreu dels pobres»[63]. Alhora, «els nostres contempora-nis perceben les esmentades diferènciesamb consciència cada vegada mésaguda»; és per això que són necessàries«moltes reformes en la vida economi-cosocial i una conversió de mentalitat i de comportament» [ibíd.]. Tan mateixsembla innegable que en els úl timstrenta anys les coses han anat en unadirecció totalment oposada.

9

El Concili parla, doncs, en un àmbitd’ètica o de racionalitat humana, ja ques’adreça a tots els homes. Parlant alscristians, o des d’un punt de vista cris-tià, penso que la Gaudium et Spes po -dria ser titllada de ser poc jesuànica enaquest punt. Els ensenyaments de Jesúspel que fa a les diferències entre pobresi rics són d’una densitat tan gran queelevarien al cub tot el que dictaria la raóhumana.10

Tot i que penso que els ensenya-ments de la constitució en aquest camphan estat continuats i completats des-prés pel magisteri de Joan Pau II,11 emsembla important remarcar que el docu-ment es distancia clarament, com tota latradició catòlica clàssica, de la moraloccidental sobre la propietat. D’aquestamoral deia la Gaudium et Spes que hiha «condicions ignominioses de treball,en les quals els obrers són tractats coma simples instruments de guany, no pascom a persones lliures i responsables»[27]. I aquesta manera de fer es consi-dera comparable a altres formes tandegradants com les deportacions, l’es-clavatge o el comerç sexual.

Deixo, doncs, de banda tot el que esrefereix al treball, les migracions o lacogestió empresarial i em vull fixar no -més en el punt que considero més deci-siu: l’ensenyament sobre la propietat.

2.3. El punt central: la propietat

«Déu ha destinat a l’ús de tots elshomes i pobles la terra amb tot el queconté i així els béns creats han d’arribara tothom de forma equitativa, conduïdaper la justícia i acompanyada per lacaritat» [69]. és cosa nova i important

la recuperació en aquesta constituciódel principi de la destinació universaldels béns de la terra com un elementprimari i únic dret «natural», de mane-ra que la propietat privada no és un dretnatural, sinó «secundari», cosa quehavien oblidat els anteriors papes.12

Només després d’haver afirmat aquestdret natural de la destinació universaldels béns, la Gaudium et Spes passa aparlar de la propietat privada, tot recor-dant que «sempre cal tenir en compteaquesta destinació universal dels béns»[69], de manera que «l’home, usantdels béns esmentats, no solament ha deconsiderar les coses exteriors que legí-timament posseeix com a pròpies, sinóencara com a comunes» [ibíd.]. Al meuentendre, aquí es marca no solamentuna «funció social» o una «hipotecasocial» de la propietat privada, sinóalguna cosa més: un límit social de lapropietat. D’aquesta hipoteca socialnomés se’n seguiria el principi clàssicque «qui es troba en extrema necessitat,té dret a prendre’s el necessari de lesriqueses d’altri», esmentat per la Gau -dium et Spes poques ratlles més avall.Ara bé, si és veritat que «tothom té eldret de posseir aquella part de béns quesigui suficient per a ell i per a la sevafamília» [ibíd.], això ens porta més en -llà dels casos de necessitat extrema: ensporta a la doctrina dels Sants Pares quedeien que mentre hi hagi homes que noposseeixin aquesta «part de béns quesigui suficient», tot allò que siguisuperflu dels béns que hom té deixa deser propi seu. I per això deien els Paresde l’Església que quan un ric dónaalmoina no fa un acte de caritat, sinó dejustícia: està retornant a l’altre allò que

10

li pertany. Per això Jesús qualificava lariquesa privada com a riquesa injusta(Mammona tês adikias, Lc 16, 9).

Tanmateix, el Concili em semblaambigu en aquest punt; la frase quesegueix: «pertoca a l’autoritat públicad’evitar que hom abusi de la propietatpri vada en detriment del bé comú»[71], afavoriria, al meu entendre, mésaviat una interpretació en la línia de lapatrística. Tot i això, el que després s’haanant ensenyant sobre la Gaudium etSpes es limita (i encara només en teo-ria!) a la famosa «funció social» de lapropietat. El mateix Concili afavoreixaquesta interpretació quan, tot just des-prés de la frase que acabo de citar, fauna esplèndida descripció de la situaciócruel i injusta de molts jornalers de paï -sos amb grans latifundis (com els cafe-tars); però després es limita a proposarsolucions que no passen de millores enels salaris, en les condicions laborals ide seguretat; i quan accepta, una micacom a contracor (amb l’expressió «àd -huc»), «que es distribueixin terres pocconreades», ho compensa dient que«sempre que el bé comú exigeixi l’ex-propiació d’una propietat, la compensa-ció ha d’ésser determinada amb equitat,sospesant totes les circumstàncies»[ibíd.]. Tals mitigacions es comprenensi hom té en compte que la Gaudium etSpes parla a «tota la humanitat». I, pertant, no considera aquí la llei de Déu,sinó les lleis civils. Però nosaltres hemd’afegir que, quan es tracti de cristiansi no dels homes en general, el veritableensenyament catòlic és el de la limita-ció de la propietat, no el d’una mera«funció social» (que, tanmateix, tam-poc no és acceptada per una bona part

de la societat actual). El fet de no tractara fons en la qüestió dels impostos és unalimitació seriosa d’aquesta constitució.

Remarco això perquè, al meu enten-dre, és cosa clara que l’Església ha anatadoptant a poc a poc la visió pagana dela societat (derivada, a voltes, del dretromà del ius utendi et abutendi, i tambédel que s‘anomena «individualisme pos -sessiu», de Locke), i ha traït la sevamillor tradició en contra del preceptepaulí (esmentat també en la Gaudium etSpes) de «no us emmotlleu al món pre-sent» [37]. En el tema de la propietatl’Església s’ha conformat gairebé total-ment amb els criteris d’aquest món.13

Ella mateixa no ha seguit el consell quela constitució conciliar donava en aquestpunt: «cal parar atenció a evitar que elsciutadans siguin empesos a una certainèrcia respecte de la societat» [69]. Iaquest és un dels factors que han con-tribuït a fer totalment impossible quel’activitat econòmica sigui practicada«de manera que es realitzi el pla de Déurespecte de l’home» [64]. Aquestaadap tació al món ha acabat fent mal a lamateixa Església; la Gaudium et Spesja afirma allò que després repetiria Joan Pau en la SRS: l’obligació que tél’Església de desfer-se dels objectes decul te luxosos quan això sigui necessariper a ajudar els desvalguts [88]. Elsilenci –no precisament obsequiós nirespectuós sinó més aviat irrespectuós–amb què l’Església universal ha acollitaquest precepte impedeix que la comu-nitat eclesial sigui realment «llum delspobles» i «sagrament de comunió» pera tots els homes i dones del planeta.14

Entre els temes de la igualtat i del’economia (que, al meu entendre, hau-

11

rien d’estar més enllaçats), la Gaudiumet Spes insereix una altra reflexió ecle-siològica sobre la qual ara voldria des-tacar tres punts:

a) L’afirmació solemne que «aquelldivorci entre la fe que professen i lavida diària de molts ha d’ésser conside-rat un dels més greus errors del nostretemps» [43]. Atenent al lloc on aquestafrase es troba –entre els dos punts dequè ara tractàvem–, sembla evident queaquest divorci entre la fe i la vida esrefereix a la incoherència de molts ques’anomenen catòlics però no fan capme na d’esforç perquè la vida dels és -sers humans del nostre planeta siguimés justa i igualitària. En la meva mo -desta opinió, l’única resposta a aquestaacusació del Concili que s’ha donat entot el món catòlic ha estat la de la teo-logia de l’alliberament (per més que sen’hagi parlat en contra, sovint amb pa -raules que semblen més aviat defensapròpia dels qui l’ataquen). Per exemple,hi ha molts bisbes que sembla que cre-guin que el fonament per a una societatcristiana radica exclusivament en lafamília i en la moral familiar. Els altresproblemes ja s’anirien resolent a poc apoc. No s’adonen que per a la moralfamiliar són indispensables un mínimde condicions dignes que cada vegadasón denegades a més gent, cosa que faque el cristianisme quedi relegat a lesclasses alta i mitjana. I aquestes, al seutorn, se suposa que compleixen prou lamoral familiar; però es desentenen qua -si totalment dels seus deures socials.Aquella expressió tan clàssica de «catò-lic practicant» palesa aquesta manerade concebre les coses. La mateixa litúr-gia de l’Església sembla que de cap ma -

nera no va dirigida als pobres, que sónels seus destinataris primers. és així comes produeix aquell divorci entre la fe ila vida que la Gaudium et Spes denunciavigorosament.

b) Lligant amb això, en aquest ma teixnúmero 43 hi trobem una interpel·la cióals laics, als quals es recorda que la se -va missió és ser testimonis de Crist «entot, al mig de la convivència humana».Ser testimonis de Crist i cristianitzar elmón no pot reduir-se, en aquest context,a una mera exhortació a aquella formade cristianisme reduït al complimentdel precepte dominical i de la fidelitatmatrimonial. ha de referir-se més aviata tot el que hem dit sobre la necessitatde crear un món més igualitari.

c) Em sembla més discutible que esdigués només als bisbes que ells són elsqui «han de predicar el missatge deCrist, talment que totes les activitatsterrenals dels fidels resultin il·lumina-des amb la llum de l’Evangeli» [ibíd.].Deixant de banda que, en aquest mo -ment històric, jo podria pensar que unagran majoria de bisbes estan desfigu-rant el rostre de l’Església i donen a lahumanitat una impressió pèssima sobrel’eficàcia del missatge cristià –tal comva dir la mateixa constitució sobre lescauses de l’ateisme–, crec que aquestaés la missió de tota l’Església, de tota la«comunitat dels cristians», com deia laGaudium et Spes en el seu comença-ment. De fet, en les ratlles que segueixen,es diu que l’Església (bisbes, religiososi fidels) «per la seva sola presència […]és font inexhaurible d’aquelles virtuts,de les quals el món modern té tantanecessitat» [ibíd.]. Evocant una anèc-

12

dota llunyana, que s’ha fet tòpica, no vaser la gran majoria de bisbes arrians,sinó la fe del poble, el que va preservarper al món el veritable rostre del’Església. Probablement ens trobemaquí amb una d’aquelles incoherènciesque es donen a vegades en els textoscon ciliars, a causa d’una juxtaposició dediferents posicions. Però l’última fraseque he citat em sembla més en conso-nància amb allò que diu el Decret sobrel’Apostolat dels Laics: «El Sant Con -cili, volent intensificar l’activitat apos-tòlica del Poble de Déu, es gira sol·lícitals fidels cristians laics […] en la mis-sió de l’Església» [AA 1].

és ben comprensible –i és d’agrair–que després d’aquest programa mera-vellós, la Gaudium et Spes reconegui«la gran distància que hi ha entre elmissatge que ella proclama i la feblesahumana d’aquells a qui és encomanatl’Evangeli» [43]. Em permeto afegirque aquesta distància s’ha fet avui moltmés gran, cinquanta anys després delConcili, com sembla haver reconegut J. Ratzinger, encara cardenal, quan esplanyia el Divendres Sant del 200515

amb referència a les lluites dins la cúriaro ma na, als escàndols de pederàstiaencoberts pels bisbes i a la corrupcióintroduïda a Roma mateix pel fundadordels Legionaris de Crist.

En tot cas, aquest capítol acaba re co -neixent que, si compleixen el que aquís’ensenya, els cristians «poden contri-buir molt a la prosperitat de la humani-tat i a la pau en el món» [72]. Amb aixòentrem en el nostre pròxim capítol.

Però no vull passar a aquest nouapartat sense evocar unes precioses idoloroses paraules que la Gaudium etSpes dirà més endavant. Paraules pre-cioses i doloroses perquè expressen unapreocupació que s’ha convertit en reali-tat cinquanta anys després: «Cal, doncs,evitar de donar l’escàndol que algunesnacions, els ciutadans de les quals sónen llur majoria cristians, abundin enriqueses, mentre les altres es veuen pri-vades de les coses necessàries per aviure i sofreixen el turment de la fam,de les malalties i de tota mena de misè-ria» [88]. Avui resulta que els països detradició cristiana són com els «epu-lons» de la paràbola de Jesús, mentreque els «Llàtzers» no cristians quejeuen a les nostres portes «esperen desatisfer la fam amb les engrunes quecauen de la nostra taula». Aquest escàn-dol el senten també molts cristians ireligiosos. I per més que pugui doldre,s’ha d’afegir que quan han tractat d’eli-minar aquest escàndol s’han vist sovintdesautoritzats pels representants ecle-siàstics.

13

Segons el document conciliar, pau sig-nifica una plenitud suficient de rela-cions i una absència de conflictes, cosaque no es dóna sense justícia (Is 32,17):«La pau no equival a mera absència deguerra, ni es redueix únicament a esta-blir un equilibri de forces contràries, nineix d’una dominació militar, ans ambencert i amb propietat és anomenada“obra de la justícia”» [78]. I entre lescauses de la discòrdia entre les personess’esmenten expressament «les excessi-ves desigualtats econòmiques» i «el re-tard en els remeis necessaris» [83].

La cursa d’armaments, tan contràriaa la pau, és per això un primer fruit d’a-questa injustícia, perquè com deia el gegant d’Assís: «si tinguéssim [injus -tament] béns, necessitaríem armes per adefensar-los». Per això pot ser adequatdir ara una paraula sobre aquells «nous

ateismes» –que són els més fluixos que jo conec– que parteixen de l’axio-ma que el monoteisme és intrínseca-ment violent, i s’argumenten des de latràgica experiència de l’11-S a NovaYork.

3.1. Un problema previ a avui dia:monoteisme i guerraés ben palès que en la biblia trobem pàgines d’una violència clamorosa. I això ha fet que molts cristians –des demarció a Simone Weil– rebutgessin globalment el Primer Testament; tan-mateix, l’Església no ha admès maiaquest rebuig, i haurem de veure perquè. Abans, però, examinarem els argu-ments dels nous ateismes, si més no, entres punts que indubtablement plante-gen un problema real.

14

3. LA PAU

Em fixaré en la manera com la Gaudium et Spes tracta la pau social iinternacional, deixant de banda allò que es refereix a la pau interior decada persona.

a) En primer lloc, els textos mono-teistes són plens de pàgines no violen-tes i pacificadores que han fet que sha-lom (salma, shanti, pau…) sigui unasalutació distintiva de les religions mo-noteistes. Una metodologia científicaobliga a analitzar tots els casos, senseparar-se en un de sol, per a definir el quees vol estudiar.

b) En segon lloc, bona part de la vio-lència d’Israel es dóna quan el poble noera encara monoteista, sinó només mo-nòlatra: la fe en Jahvè no negava l’exis-tència d’altres déus, sinó que nomésafirmava la superioritat del Déu d’Israelsobre tots els altres déus. Per tant, el quesembla més intrínsecament violent noés el monoteisme, sinó el politeisme queporta a una lluita inevitable entre els diferents déus o absoluts.

c) I, en tercer lloc, bona part de laviolència israelita no s’exerceix contraels de «fora», contra els infidels, sinóque es produeix en el si del mateix po-ble monoteista. Israel pot menystenir elpagà, evitant-lo per no contaminar-se;però no proclama croades contra els in-fidels (com potser, segons alguns, ho fal’Islam i ho féu el cristianisme medie-val). El monoteisme jueu portava el poble més aviat a viure tancat sobre ellmateix sense preocupar-se dels altrespobles, excepte per a ser «llum dels gen-tils», com expressava Isaïes. Procuraremara cercar l’arrel d’aquesta violència;però si de fet es donava dins del mono-teisme, no podrem dir que aquest n’erala causa.

on és, doncs, l’arrel jueva de la vio-lència? Deixant de banda, de moment,l’època de la conquesta, en què, com he

dit, s’hauria de parlar de monolatria mésque de monoteisme, haurem d’estudiarla vida posterior d’aquell poble. Aquestavida es pot copsar, més que en els llibreshistòrics, en tot el conjunt de pregàriesque formen el saltiri, on conviuen, comtots sabem, imprecacions i propòsitsd’una violència increïble amb algunesde les expressions més purament reli-gioses de la història humana. on és laclau d’aquesta contradicció? malaura -dament, no en allò que és propi nomésdels homes religiosos, sinó en allò queha de ser comú a tots els homes: l’èticai la moral. L’experiència que fa tronto-llar constantment la fe en Jahvè del jueupietós és veure que, si el Déu únic és po-derós i just, s’hauria d’esperar que lescoses anessin bé als justos i malamentals impius. Però passa exactament al revés: el just es veu espoliat, trepitjat ivençut, mentre que els impius només argumenten que Déu no veu res d’això,o no li importa, i així es dediquen a per-seguir l’home bo per espoliar-lo, men-tre passegen fatxendosos pels carrersbordant com si fossin gossos. Inicial -ment, el salmista creu que aviat veurà el càstig dels malvats i prega confiat:«veritablement els poses en el pen-dent…». Però el càstig esperat no arri-ba.

Aleshores, el que preocupa el sal-mista és que, si les coses segueixen ai-xí, els malvats esdevindran un exempleper a tot el jovent del poble i «la porcióde Jahvè quedarà corrompuda per sem-pre més». Aquesta doble obsessió peltriomf de la injustícia i per l’atractiu delmal exemple fa que el salmista es tornidecididament violent. El saltiri passad’unes primeres expressions de con-

15

fiança («vaig veure l’injust i quan vaigtornar a passar ja no hi era») a unes im-precacions tan dures que ja no poden serobjecte de pregària (el salm 108, perexem ple). haurem d’esperar que vinguiJesús perquè la pregària del just perse-guit ja no sigui «Déu meu, castiga’ls»,sinó «Pare, perdona’ls».

No sóc un expert en l’Antic Testa -ment i no sé si és possible saber ambprecisió la data de composició de cadaun dels salms. L’evolució que he insi-nuat pot ser aproximadament accep -table partint de l’ordre i la numeracióactual dels salms. Però no sé quina in-fluència hi pot haver hagut de certesconductes narrades en els llibres histò-rics, com, per exemple, la del càstig deCoré en el llibre dels Nombres. Però noés aquesta curiositat històrica el que araens interessa. El que jo voldria subrat-llar, contra els nous ateismes, és la cons-tatació que la temptació de la violènciasorgeix més aviat de la desesperació èti-ca provocada pel triomf de la injustíciaen el món. Els mateixos nous ateus con-firmen aquest argument: allò que els haimpactat i desconcertat és l’impressio-nant triomf de la injustícia i la mort d’in-nocents que s’ha produït en l’atemptatcontra les Torres bessones. Des d’aquí,en un procés totalment privat de rigorcientífic, han arribat a diagnosticar elmonoteisme com la causa d’aquelles in-justícies. I després d’aquest diagnòstic,ells mateixos es tornen violents procla-mant sense escrúpol la «intolerànciacontra els tolerants», val a dir, contraaquells que, sense ser creients, practi-quen la tolerància envers els creients encomptes de procurar destruir-los. Elprocés d’aquests nous ateus envers la in-

tolerància no es diferencia gaire del pro-cés dels autors dels salms.

La pau i la no-violència es vinculen,doncs, amb l’ètica i confirmen el dia-gnòstic ja esmentat del profeta Isaïes,molt més encertat que el d’aquests nousateus: la pau és fruit de la justícia. Sihaguessin enfocat així les coses, potsers’haurien preguntat si, per dessota delque hi ha de cruel i criminal en aquellsatemptats, no hi hauria una altra injustí-cia anterior contra la qual els atemptatsprotestaven d’una manera desesperada idesproporcionada. Naturalment em re-fereixo ara a la injustícia de l’imperia-lisme occidental i, més en concret, a lade l’imperialisme dels diners o, més bendit, a l’imperialisme de Mammôn, perutilitzar la paraula aramea que empravaJesús i que designa el diner com a déu icom a senyor de l’home: és a dir, comalgú a qui hom serveix incondicional-ment perquè, com a diner privatitzat, téun poder salvífic molt superior al delsaltres déus.

Arribem, doncs, a través d’Isaïes idels fets de l’11-S, a un concepte previi inevitable a l’hora de parlar de la pau:la violència establerta. Establerta voldir, entre altes coses, impune; i, a més,corruptora; i, si això fos poc, anònima,ja que no té rostres personals, sinó quequeda dissimulada en les mateixes es-tructures de la convivència. Aquestaviolència establerta és la que provoca igenera la temptació d’una resposta vio-lenta, la qual, si hom s’hi confia, acabagenerant la clàssica «espiral de violèn-cia» que d’una manera tan lúcida de-nunciava helder Càmara. Aquesta «vio-lència establerta» és sovint atea –o, mésben dit, pagana–, però moltes vegades

16

recorre a Déu com a argument, tot con-fonent, com deia mounier, el «desordreestablert» amb la voluntat de Déu. ésper això que la idea de Déu va donantvoltes silenciosament per damunt de totel que anirem dient.

Després d’aquesta ambientació refe-rida al nostre moment, vegem ja algunsdels ensenyaments de la Gaudium etSpes.

3.2. Autoritat mundial i cursad’armamentsEm sembla cosa important –i oblidada–el plany pel fet que «manqui autoritat internacional competent i dotada delsrecursos proporcionats». Aquest planys’afegeix a una advertència –que avui ésclarament antinord-americana–: «la po-tència bèl·lica no legitima qualsevol úsmilitar o polític» [79]. El ridícul putxi-nel·li que són avui les Nacions Unidesqueda ben evidenciat en aquestes pa-raules; molt més ara que, en ocasió delcinquantè aniversari de l’oNU, es vanfer importants propostes de reformes ur-gents que els responsables últims del’organització es negaren a realitzar.16 Elnostre món del segle xxI està ja cansatde contemplar situacions tràgiques quenecessiten aquesta autoritat mundial ique ningú no pot resoldre perquè noexisteix o és només una mena d’espan-taocells. Per aquest motiu la Gaudium etSpes retorna sobre aquesta qüestió unsnúmeros més endavant: «ens hem d’es-forçar a preparar amb totes les forcesaquell temps en què, per consentimentdels Estats, sigui possible prohibir to-talment qualsevol guerra. Però això exi -geix l’establiment d’una autoritat públi-

ca universal, reconeguda per tothom,dotada del poder eficaç de garantir a tot-hom tant la seguretat com l’aplicació dela justícia i el respecte dels drets» [ 82].Text esplèndid que brolla d’una lúcidalectura d’un altre signe dels temps: elconcepte de guerra ha canviat totalmentamb l’aparició de les armes modernes, iaixò ens obliga «a emprendre una anà-lisi de la guerra amb un esperit totalmentnou» [80]. Aquesta frase tempera i dó-na un caire provisional al que s’havia ditabans en el sentit que mentre falti unaautoritat mundial «no es podrà negar alsgoverns el dret de legítima defensa»[79]. Per aquesta raó la mentalitat novaamb què s’ha encarat avui la qüestió dela guerra ens porta de nou, no solamenta la necessitat, sinó a la urgència d’a-questa autoritat mundial.

En aquest context és absolutamentlògica, més encara, necessària, la de-núncia de la cursa d’armaments. Tantper raons de pau («aquesta acumulaciód’armes que, cada any en augment, ser-veix de forma singular a esporuguir ad-versaris que potser atacarien»), com dejustícia («mentre tantes riqueses són es-merçades en la fabricació d’armes sem-pre noves, no és possible de posar remeisuficient a tantes misèries actuals de totel món» [81].17 Com diu el salmista, lajustícia i la pau aquí es tornen a besar.Però, malauradament, només es besenen la pregària, i no en les decisions delspolítics, malgrat la impressionant im-precació que precedeix el text que co-mentem: «els bisbes de tot el món uni-tàriament aplegats, demanen a tothom,en particular als governants dels Estatsi als qui regeixen els afers militars, queconstantment sospesin davant Déu i da-

17

vant tota la humanitat aquesta respon-sabilitat tan enorme» [80]. Per a més irrisió, l’únic cap d’Estat que semblavaconsiderar la seva responsabilitat da-vant Déu (ja que resava abans dels seusconsells de ministres), el que realmentva fer fou accelerar la cursa d’arma-ments. Per això és de gran importànciaque en el futur no es miri qui coincideixa pronunciar la paraula «Déu», sinó quees consideri a quina imatge de Déu fareferència aquesta paraula. I que s’ava-luï també la responsabilitat de la matei-xa Església, que tantes vegades ha velat(en lloc de desvelar) el veritable rostrede Déu en Jesucrist.

En aquest context és bo saber que du -rant la redacció de la Gaudium et Spesva costar arribar a un acord pel que fa ala cursa d’armaments, i que en aquestpunt els qui més resistència mostrarenforen els bisbes nord-americans, que enaltres temes eren més oberts, segura-ment pressionats pel seu govern. La ru-morologia conciliar afegeix a aquestadada que Pau VI va defensar decidida-ment el text conciliar fent front a l’epis-copat nord-americà i a les pressions dela cúria, encara que, com a moneda decanvi, va haver d’acceptar alguns «con-trapesos» en l’ensenyament de la cons-titució conciliar sobre la família i el ma-trimoni, que aquí deixarem de banda. Elque a nosaltres més ens interessa és unaltre punt: els Estats Units (el primergran comerciant d’armes de tot el món)poden avui procedir relativament béquan diuen que Israel té dret a defensar-se. Però actuen escandalosament mala-ment quan no hi afegeixen que aquestadefensa ha de ser proporcionada i no tancriminal com va ser la de Netanyahu el

novembre del 2012. I això no ho podendir els Estats Units, no solament perquèel lobby jueu nord-americà podria por-tar a una pèrdua de vots, sinó, sobretot,perquè venen a Israel un armament su-persofisticat que li atorga una superiori-tat aclaparadora. D’aquesta manera, iper culpa d’aquest comerç d’armes,s’es devé que els Estats Units no tan solsperden tota autoritat moral en aquestmón –tant si governen els republicanscom els demòcrates–, sinó que desem-paren aquella minoria jueva pràctica-ment silenciada, que representa allò mi-llor, més ètic i més honrat de l’Estatisraelià.

Al final d’aquesta recerca de la con-còrdia entre els pobles es tornen a besar«la pau i la justícia», com ja hem dit. ésper això que la Gaudium et Spes gaire-bé conclou aquest capítol amb dues ob-servacions que val la pena de remarcar:la primera, més vaga, es refereix a la ne-cessitat de restaurar «un veritable ordreeconòmic universal», la qual cosa de-mana necessàriament que s’acabin «elsexcessius afanys de lucre, les ambicionsnacionals, el desig de domini polític, elscàlculs d’ordre militarista i les maquina -cions destinades a propagar o a imposarideologies» [85]. D’aquesta manera, laconstitució conciliar fou precursora delDecret de les Nacions Unides (de gaire-bé deu anys més tard, el 1974) sobre lanecessitat d’establir «un nou ordre eco-nòmic internacional», que fou aprovatper 120 vots a favor, només 6 en contrai 10 abstencions. Si una decisió tanmajo ritària s’ha quedat en pa per mullat,això es deu al fet que els vots negatiusvenien dels Estats Units, Alemanya,Gran bretanya, Dinamar ca…; i entre les

18

abstencions hi havia el Japó, França, Ità -lia, holanda, Israel, Canadà… Aquestadoble llista és la millor prova que el nos-tre món segueix dominat, no per la con-còrdia, sinó per la tirania dels païsosrics; i que «l’autoritat mundial» nomésés present en el dolor que causa la sevaabsència.

L’altra observació a la qual volia referir-me és la proposta de «creaciód’algun organisme de l’Església univer-sal amb l’encàrrec d’esperonar la co-munitat dels catòlics a promoure el pro-grés de les regions i la justícia social

entre les nacions» [90]. Aquí hi pot ha-ver també una anticipació d’allò quedesprés, en l’àmbit mundial, s’ha con-cretat en la destinació del 0,7% del PIbde cada país per a la promoció del des-envolupament. Però també el fracàs ver-gonyós d’aquesta proposta fa palesa, notan sols la incoherència humana, sinótambé la poca eficàcia de les autoritatseclesiàstiques a l’hora d’estimular elscatòlics perquè posin en pràctica aques-ta mena de propostes. De nou ens tro-bem amb el distanciament de la fe i lavida…

19

Però tal vegada pot encaixar amb aquestquart punt de la nostra exposició la visióque la constitució conciliar presenta sobre l’ésser humà i la seves considera-cions sobre l’antropocentrisme. Efecti -vament, els ecologistes moderns ata - quen el mateix antropocentrisme com aarrel de tot el problema ecològic.

En l’última reunió de teòlegs de l’a-lliberament a Unisinos (brasil, octubredel 2012), hi hagué sobre aquest puntuna certa discussió entre teòlegs euro-peus i llatinoamericans: aquests dona-ven la culpa de l’oblit de la terra a l’an-tropocentrisme europeu i reivindicavenel culte a la Pachamama propi de di-verses religiositats llatinoamericanes.

Em sembla innegable que l’occi dentha perdut el respecte al que Fran cescd’Assís anomenava «la germana, mareterra». Que la raó d’aquesta pèrdua sigui,simplement, l’antropocentrisme, emsem bla que s’hauria de matisar, distin-gint entre un antropocentrisme rebut (i,per tant, responsable) i un antropocen-trisme autoatribuït (i, per tant, espolia-dor). En la mateixa bíblia s’hauria dedistingir entre l’antropocentrisme delsdos primers capítols del Gènesi (el do-mini de la terra en el sentit de fer-la ha-bitable i tenir-ne cura) i l’antropocen-trisme de la torre de babel, que fa quela terra sigui inhabitable a causa de laconfusió entre els homes.18

20

4. LA INTEGRITAT DE LA CREACIÓ

La Gaudium et Spes no parla de la qüestió ecològica, que avui es pre-senta tan aguda i tan urgent. Desconeix totalment el problema de l’a-menaça tecnològica (que després tractaria tan seriosament J. Ellul), inomés es preocupa de dir que les ciències i la tècnica no poden arribara la dimensió última de les coses, cosa que farà que, si hom les prencom a última paraula sobre la vida, acabi lliurant-se a un fals agnosti-cisme [57].

Arribats aquí, vegem el que diu laGaudium et Spes: «l’home, creat a imat-ge de Déu, ha rebut el manament de di-rigir el món en justícia i en santedat, sot-metent a si mateix la terra amb tot allòque aquesta conté i d’ordenar-se ell ma-teix i tot l’univers a Déu, reconeixent-loCreador de tot, de manera que un copsotmeses a l’home totes les coses, siguiadmirable el nom de Déu en tota la ter-ra. […] Els cristians, doncs, en comptesde pensar que les obres que l’home harealitzat amb el seu enginy i força escontraposen a la potència de Déu i quela creatura racional fa la competència alCreador, més aviat s’han de convèncerque les victòries de la humanitat són sig-ne de la grandesa de Déu i fruit del seupla inefable. Però, com més creix la po-tència de l’home, més s’eixampla la se-va responsabilitat, tant la dels individuscom la de les comunitats» [34].

Es pot dir que aquest paràgraf parlad’antropocentrisme: però és un antro-pocentrisme orientat vers Déu, signe dela seva grandesa, que fa admirable elnom de Déu; per tant, com ja he dit, estracta d’un antropocentrisme «rebut iresponsable». Aquí el domini del mónno és un domini qualsevol, sinó un do-mini «en justícia i en santedat», i quedaben clar que, com més poder té l’home,més gran és la seva responsabilitat. Defet, s’hi oposa un altre antropocentrismeque vol ser rival de Déu. Tanmateix s’hade reconèixer que l’optimisme de laGaudium et Spes en la seva voluntat dereconciliació amb el món modern li im-pedeix de percebre més seriosament lesdimensions de la irresponsabilitat, queés típica de l’economicisme occidental(capitalista o comunista).

Aquesta distinció ens impedeix par-lar de l’antropocentrisme en generalcom a causa de la terrible amenaça eco-lògica actual, i ens permet posar l’homeen comunió amb la naturalesa sense ne-cessitat de reduir-lo a una més de les se-ves peces, privant-lo del seu caràcter decim de la creació. Parlant a la manerahegeliana, cada moment de progrés enla història no ha de suprimir els estratsinferiors, sinó que els ha de conservartransformant-los. I parlant en consonàn-cia amb la tradició cristiana, la consti-tució dessacralitza el món i d’aquestamanera el posa a les mans de l’ésser hu-mà. Però dessacralitzar el món de capmanera no vol dir divinitzar l’home.

Tot i això, no n’hi ha prou amb sal-var aquest legítim aspecte de l’antropo-centrisme per a afrontar el problemaecològic actual, que segurament és l’amenaça més seriosa, més propera imés probable de totes les que assetgenel planeta. En realitat, aquest és un pro-blema que s’ha presentat posteriormental Concili Vaticà II i, en aquest sentit,penso que no hem de demanar més aldocument conciliar. Avui es requeririaalguna veu autoritzada i profètica del’Església que clamés contra la creixentirresponsabilitat de l’«individuocen -trisme» (més que antropocentrisme)que caracteritza tot el sistema sociald’occi dent i del qual tots som preso-ners, sense que ningú trobi la manera desortir d’aquesta presó. Per a confirmaraquesta fra se tan sols cal evocar les de-cebedores i entristidores reunions sobreel canvi climàtic i sobre altres pro -blemes similars. Tenim la sensació queels líders mundials, d’una banda, sónconscients del problema; però, de l’al-

21

tra, no són capaços o no tenen la dispo-sició d’afrontar-lo amb la seriositat queel problema ecològic requereix. Per ai-xò he dit que aquesta amenaça és segu-rament la més seriosa i la més imminententre les que poden angoixar el nostreplaneta. La integritat de la creació de-manaria un altre document conciliar.Tanmateix, si l’audiència que s’hi donésfos la mateixa que s’ha donat a laGaudium et Spes sobre els problemes de què va tractar, tampoc no podríem

confiar pas gaire en aquesta nova pa-raula.

Per això em limito a constatar que,amb la distinció indicada sobre les duesformes d’antropocentrisme, tal vegadase salvaria el problema que sembla de-tectar-se en algunes de les últimes afir-macions que ha fet Leonardo boff, i quepotser ja anaven anticipades en el seuprimer títol sobre aquest problema: que«el crit de la terra» no acabi ofegant pràc-ticament del tot el «crit dels pobres».

22

Personalment acostumo a resumir aixíaquest doble aspecte: cap enfora, l’Es -glésia ha d’aparèixer radicalment com a«Església dels pobres», com a servido-ra i no directora del món, com a unida ino fraccionada en diverses esglésies. ésprou fàcil percebre les arrels evangèli-ques d’aquests trets. Cap endins, l’Es -glésia necessita una profunda reformadel papa i de la jerarquia que la conver-teixi en una veritable «comunió», i noen una monarquia absoluta.

Però no es tracta aquí d’evocar la me -va visió personal. La Gaudium et Spesofereix també, de manera dispersa i pocsistemàtica, tot un seguit d’intuïcionsque ara hauríem d’intentar sistematitzar.Aquesta sistematització podria fer-se,potser, al voltant de tres capítols: a) pe-tites descripcions o definicions que s’o-fereixen sobre el que l’Església és en ellamateixa; b) aspectes positius, com ara elsentit dels bons desigs o propòsits del’Església pel que fa al seu capteniment

23

5. UNA ECLESIOLOGIA D’ACORD AMB ALLÒ EXPOSAT

tot el que hem dit només podrà ser efectivament realitzat en el marcd’una determinada concepció de la missió de l’Església. Ja insinuàvemen la introducció que també en la Gaudium et Spes hi trobem aquestateologia de l’Església ad extra que, a més, encaixa molt bé amb l’ecle-siologia ad intra que ens oferia Lumen Gentium. s’agermanen així elsdos aspectes de l’Església (cap endins i cap enfora), que tant Pau VIcom el cardenal suenens volien que s’integressin en l’ensenyamentconciliar.

en el món; i c) aspectes negatius, que, toti que poden estar expressats de formapositiva, són en realitat confessions d’er-rors o de límits que l’Església reconeixen la seva relació amb el món. Vegem-los, seguint les citacions del document.

5.1. Què diu l’Església de simateixa

5.1.1. Textos conciliars«La seva comunitat és constituïda depersones que, aplegades en Crist,són conduïdes per l’Esperit Sant enel seu pelegrinatge al Regne del Parei han rebut el missatge de salvacióamb el deure de presentar-lo a tot-hom.» [1]«L’esperit de pobresa i de caritat sónglòria i testimoniatge de l’Esglésiade Crist.» [88]«I tot el bé, que el poble de Déu […]pot oferir a la família humana, pro-vé del fet que l’Església és “sagra-ment universal de salvació”.» [45]«La missió de l’Església és fomen-tar i elevar tot allò que hi ha de ve-ritable, de bo i de bell en la comuni-tat humana» [76]; «i és com el llevati semblant a l’ànima de la societathumana.» [40]«La missió pròpia encomanada perCrist a la seva Església no és d’or-dre polític, econòmic o social.» [42]«L’Església no es lliga exclusiva-ment ni indissolublement a cap raçao nació, a cap forma particular decostums, a cap antic o nou compor-tament. […] està capacitada per a es-tablir comunicació amb les diverses

formes de cultura, comunicació queenriqueix tant la mateixa Esglésiacom les diverses cultures.» [58]

5.1.2. ComentariNo és difícil de trobar aquí una petitaeclesiologia «dogmàtica» que, a més,lliga molt bé amb la Lumen Gentium:l’Església és una comunitat de creientsagrupats al voltant d’allò que significal’esdeveniment de Crist, i que té cons-ciència de posseir una bona nova per almón capaç d’humanitzar-lo i de millo-rar-lo. Per això em va semblar importantremarcar al principi que la Gaudium etSpes preferia parlar de «comunitat decreients» més que d’«Església». Unacomunitat que només pot oferir el seumissatge des de la pobresa i l’amor, i nodes de la imposició; és a dir, transpa-rentant aquesta bona notícia i esperantque actuï com a llevat i estímul en elmón.

Els dos últims textos afegeixen, amés, un aclariment important sobre l’an -terior definició: el que l’Església aportaal món no coincideix amb cap realitatconcreta d’aquest (ni racial, ni cultural,ni sociopolítica). Pot acollir totes aques-tes realitats a la vegada i, alhora, ser enriquida per totes elles.

En resum, i emprant una termino -logia que ve de la teologia de l’allibe -rament, l’Església és a la vegada un«espe ró escatològic» i una «reserva es -ca tològica» per al món. Això el que és,i això és el que ha de ser.

Es pot formular el mateix amb unllenguatge no religiós: l’Església, talcom Déu la vol, ha de mostrar-se davantdel món com un «horitzó utòpic»: que

24

incita a caminar; però que,com a horit-zó, sempre sembla allunyar-se a mesu-ra que ens hi acostem. No voldria tornara insistir que som ben lluny d’això, i peraquest motiu convé seguir la doctrina dela Gaudium et Spes.

5.2. Què vol ser i què aporta

5.2.1. Textos conciliars«Ser íntimament lligada amb el lli-natge humà i amb la seva història, demanera que el goig i l’esperança, elplor i l’angoixa de l’home contem-porani, sobretot els dels pobres i detota mena d’afligits, són també goigi esperança, plor i angoixa dels dei-xebles de Crist.» [1]«L’Església desitja sumar la llum

de la revelació a la perícia de tots, afi d’il·luminar el camí per on acabad’entrar la humanitat.» [33]«Els cristians que participen activa-ment en l’actual progrés economi-cosocial i propugnen la justícia i lacaritat […] poden contribuir molt ala prosperitat de la humanitat i a lapau del món.» [72]«Els bisbes amb els religiosos i ambels seus fidels […] han de demostrarque l’Església, per la seva sola pre-sència […] és font inexhaurible d’a-quelles virtuts, de les quals el mónactual té tanta necessitat.» [43]

5.2.2. ComentariSi ens fixem en les paraules que acabemde subratllar, veurem fàcilment quin ésel desig de l’Església: una profunda so-lidaritat amb el gènere humà,19 que es

tradueixi en unió i contribució pel quefa a la marxa del món; cosa que, si es fa,serà «font de béns» per a tothom.D’aquest desig global se’n deriva totauna sèrie d’actituds concretes.

5.2.3. Què ofereix l’Església segonsla Gaudium et Spes?

«La sincera cooperació de l’Esglésiaper a l’establiment d’aquella frater-nitat de tots.» [3]20

«Tot allò que hi ha de bo, d’autèntic,i de just en les més diverses institu-cions que la humanitat s’ha creat icontinua creant-se, el Con ci li hocon sidera amb gran respecte». De -cla ra, a més, que «vol ajudar i fo-mentar totes les esmentades institu-cions tant com depengui d’ella.»[42]«D’acord amb les circumstàncies detemps i de lloc, també ella pot i àd-huc té l’obligació d’establir obresper al servei de tothom i principal-ment dels pobres.» [ibíd.]«L’Església no posa la seva espe-rança en els privilegis oferts perl’autoritat civil; més encara, renun-ciarà a l’exercici d’alguns drets legí-timament adquirits, si li consta queel seu ús posa en dubte l’autenticitatdel seu testimoni o que les novescondicions de la vida exigeixen unaaltra ordenació.» [76]«Pertoca a tot el Poble de Déu, en-capçalat pels bisbes amb la paraulai l’exemple, de posar remei, tant comes pugui, a les misèries del nostretemps, no sols donant part dels bénssuperflus, ans encara dels substan-

25

cials, tal com el costum antic del’Església ensenyava.» [88]

5.2.4. ComentariL’Església ofereix una estima sincera irespectuosa, una disposició a crear obres pròpies (com a servei, no com aautopromoció), la renúncia a privilegisi, fins i tot, a drets que poguessin en -terbolir la puresa del seu testimoni. I esmostra disposada fins i tot a despren-dre’s dels béns propis quan calgui. Lesdues frases que he destacat en cursivaen les citacions anteriors mostren segu-rament que en aquest moment s’ha fetmés present l’horitzó dels pobres i delsmiserables d’aquest món.

Aquests propòsits seran per a l’Es -glésia també una utopia, i s’haurà de reconèixer allò que també es diu en el document: «I tampoc en aquest tempsnostre no s’amaga a l’Església la grandistància que hi ha entre el missatge queproclama i la feblesa humana d’aquellsa qui és encomanat l’Evangeli. […]L’Església també sap fins a quin punt, al’hora de relacionar-se amb el món, lical madurar constantment per l’expe-riència dels segles» [43]. Tanmateix,aquesta «espina de Satanàs» (2Co 12,7)no li ha d’impedir avançar en la direc-ció indicada, i menys encara fer que s’orienti en direcció contrària. Quelcomd’això suggereix l’apartat següent.

5.3. Què confessa i reconeix?

5.3.1. Textos conciliars«L’Església […] camina amb tota lahumanitat i participa de la mateixasort terrena que el món» [40], «sen-

se que tingui sempre a punt una res-posta a cada pregunta.» [33]«L’Església […] afirma la legítimaautonomia de la cultura humana i so-bretot la de les ciències.» [59]«Els laics no han de pensar que elsseus pastors són sempre tan savisque puguin tenir preparada una so-lució concreta a qualsevol problemaque es presenti, àdhuc greu.» [43]«L’Església Catòlica de bon grat va-lora molt la col·laboració que per alcompliment del deure esmentat [dedonar un sentit més humà a l’homei a la història] han ofert i ofereixen,treballant plegades, les Esglésiescristianes i les comunitats eclesiàsti-ques. I alhora està plenament con-vençuda que també ella pot rebre delmón molta i diversa ajuda en la pre-paració de l’Evangeli, tant per partdels individus com per part de la so-cietat humana.» [40]«L’Església, doncs, en virtut del’Evangeli que li ha estat encomanat,proclama els drets de les persones ireconeix i valora molt el dinamismedel temps actual que per totes ban-des afavoreix els drets esmentats.»[41] «La vigoria que l’Església pot injec-tar en la societat humana actual con-sisteix a traduir en efecte de vidaaquella fe i caritat, i no pas en capdominació externa realitzada ambmitjans merament humans.» [42]«L’Església, alhora que refusa total-ment l’ateisme, professa sinceramentque totes les persones, creients o nocreients, han de contribuir a l’encer-

26

tada construcció d’aquest món en elqual tots viuen.» [21]«L’Església reconeix tot allò que hi hade bo en el dinamisme social d’avui,sobretot l’evolució vers la unitat, elprocés d’una sana socialització i as-sociació civil i econòmica.» [41]«L’Església no ignora tot el que ha rebut de la història i de l’evoluciódel llinatge humà, […] necessita enparticular l’aportació d’aquells qui,vivint en el món, coneixen bé les va-riades institucions i disciplines i enpenetren tota la mentalitat […].L’Església també es pot enriquir is’enriqueix per l’evolució de la vidasocial humana […]. Veu agraïda que,tant comunitàriament consideradacom en cada un dels seus fills, repajuts diversos de persones de totaclas se i condició. […] Encara més:l’Església reconeix que ha progres-sat molt i que pot progressar per lamateixa oposició d’aquells qui li sóncontraris o que la persegueixen.»[44]

5.3.2. ComentariEn el primer grup de textos hi trobemuna clara confessió dels límits de l’Es -glésia i, per tant, a vegades, de la sevaignorància. Una confessió que contrastaamb la sensació de l’Església saberuda,que s’ha volgut imposar particularmentdes de Joan Pau II. Aquests límits nobrollen només de la realitat creatural del’Església, sinó, a voltes, també del ma-teix Evangeli, que no pretén imposar-seinfluint en les legislacions civils de po-der a poder,21 sinó per la difusió dels va-lors evangèlics en tota la societat. Això

és possible perquè els valors evangèlicssón profundament humans i responen aallò més humà que hi ha en l’home (co-sa que em fa dir a vegades que el segui-ment de Jesús és accessible a tota la hu-manitat, per bé que no ho sigui tant la feen Jesucrist). El que sí que hauria de ferl’Església amb molta més intensitat ésdifondre i ensenyar a tots els homes debona voluntat els seus propis valors i elsseus arguments en aquells dos camps dela propietat privada i de la cursa arma-mentista, sense limitar-se a deixar-neconstància en un document i desprésobli dar-se’n, com passa gairebé en totsels ensenyaments socials de l’Església.Almenys hauria de cercar camins per acrear una opinió pública fins ques’acon segueixi que una majoria de per-sones –creients o no– acceptin aquests valors. Aquest seria el camí per a im-plantar-los en la societat. En conseqüèn -cia hi haurà també una estimació per totel que aporten altres realitats (des de laciència a les altres esglésies o confes-sions).

D’una manera coherent, el segongrup de textos obre les portes a tota lahumanitat pel que fa a la missió del’Església de construir el Regne de Déu(o bé, «l’altre món possible»), sabentque aquesta missió necessita moltsajuts, i agraint els que ha rebut. Cal des-tacar el reconeixement ben evangèlicque els ajuts rebuts per l’Església li hanpogut venir fins i tot dels seus adversa-ris a través de la persecució; perquèl’Església sap prou bé que, moltes ve-gades, en l’arrel d’una persecució (en-cara que sigui injusta) hi pot haver unainfidelitat prèvia de l’Església que lapersecució ajuda a detectar.22

27

6. CONCLUSIÓ

tot rellegint aquesta síntesi eclesial, hom no pot deixar de recordar lesparaules de Pau VI en el discurs de cloenda del Concili: «una immen-sa simpatia ho ha penetrat tot. El descobriment de les necessitatshumanes […] ha absorbit tota l’atenció del nostre sínode». I una micadesprés aclaria que aquesta orientació no ha «foraviat» la ment del’Església per camins aliens a la seva missió, sinó que l’hi ha «fet retor-nar» [8 i 14]. Aquestes paraules, capaces d’iniciar una profunda expe-riència espiritual, contrasten amb la sensació que hom ara pot tenir queen les relacions Església-món tot està envaït per una notable antipatia,i que la institució eclesial ha apartat la mirada dels homes i l’ha giratmassa a si mateixa. En la meva modesta opinió, la causa d’aquest des-viament no és culpa de cap papa, sinó del fet que la demanda principaldel Concili ha acabat essent la més incomplerta, val a dir, allò que homtroba en el Decret sobre el Ministeri pastoral dels Bisbes [9 i 10], lareforma de la cúria romana: «Els Pares del sant Concili desitgen queaquests Dicasteris […] se subjectin a un nou ordenament, més adequata les necessitats dels temps, regions i ritus». I jo hi afegiria: a la men-talitat i als criteris de Crist Jesús i del seu Evangeli (cf. fl 2,5).

28

29

1. boNhoEFFER, Resistencia y sumisión, Sala man -ca, Sígueme 1983, pàg. 267.

2. J. GAILLoT, Una iglesia que no sirve, no sirvepara nada, Santander, Sal Terrae, 1995.

3. Pius xII, «Proclama per a un món millor». 4. RATzINGER, El nuevo Pueblo de Dios, barce lo -

na, herder, pàg. 351-352. La citació gairebécompleta la podeu trobar en el quadern de CJ:GoNzáLEz FAUS, Sím bols de fraternitat, bar -celona, Cristianisme i Justícia, Quadern 138,pàg. 38.

5. També em costa molt entendre que una impor-tant autoritat eclesiàstica hagi pogut dir ques’ha exagerat molt aquest paràgraf conciliar:és com dir que es pot exagerar l’amor de Déual món i als éssers humans.

6. Freud o el mateix Drewerman (al seu assaig«Clergues) parlen a vegades com si aquest fosl’únic factor: un dels dos pares, maltractador odominador, que infon una espècie d’odi opaüra al seu sexe i impedeix establir bé lasexualitat de l’adolescent. Però em temo quegeneralitzen massa.

7. «La humanitat que, tot i posseir una ciència admi-rable, ja es troba en greu perill, potser arribaràa aquella hora funesta en què no trobarà altrapau que la pau horrorosa de la mort» [82].

8. m. KEYNES, Teoria general de l’ocupació, l’in-terès i el diner, obra escrita a les acaballes dela crisi de 1929. En els últims deu anys, al’Alemanya de merkel, aquestes diferèncieshan augmentat més que en cap altre lloc de laUE, i han sorgit veritables pobres en el paísmés ric d’Europa.

9. L’assemblea de l’episcopat llatinoamericà dePuebla (1979) respira de manera semblant,afegint-hi que «si això és possible, aleshoresés una obligació» [21].

10. Tot això s’amplia una mica més en el meu arti-cle: «Jesús y el dinero», Revista Latinoame ri -cana de Teología, 85 (2012).

11. Per exemple, en l’esplèndida descripció delnostre sistema econòmic que va fer a Puebla,

dient que només era productor «de rics cadavegada més rics a costa de pobres cada vega-da més pobres».

12. Tal vegada podria ser una excepció un text dePius xII, el qual, paradoxalment, no va escriu-re cap encíclica social, però sembla haver per-cebut les contradiccions a què abocaven elsensenyaments dels papes anteriors: «La cons-ciència cristiana no pot admetre com a just unordenament social que, o bé nega en absolut, obé fa pràcticament impossible o estèril el dretnatural a la propietat […] [cosa que s’esdevéfatalment quan el 10% de la humanitat posse-eix gairebé el 80% de la riquesa del planeta].Per això, allí on el capitalisme es basa en talsconcepcions errònies, i s’arroga un dret il·li -mi tat sobre la propietat, sense cap mena desubordinació al bé comú […] l’Església no potpretendre sostenir simplement l’actual estat decoses, com si considerés que conté l’expressióde la voluntat divina, ni pot protegir per prin-cipi el ric i el poderós contra el pobre i el des-posseït» (missatge radiat l’1 de setembre de1944, núms. 22, 24 i 28). Després de la Gau -dium et Spes, la Populorum Progressio de PauVI serà encara més radical: «Tots els altresdrets, siguin els que siguin, incloent-hi els depropietat i lliure comerç, estan subordinats aaquest altre: el dret de tot home a trobar en laterra allò que necessita» [22]. Llàstima queaquestes paraules esplèndides hagin estatnomés com un foc d’encenalls en la vida del’Església.

13. Quan defenso aquesta limitació intrínseca deldret de propietat, fundada en el fet que es tracta d’un dret secundari al servei del dret pri-mari dels béns de la terra, no pretenc que escaigui en postures ingènues i irracionals. Vullrecordar que la moral catòlica clàssica eramolt més sensible que la moral d’avui enaquest punt. Els grans clàssics analitzaven idiscutien com s’havia de delimitar allò ques’ha de considerar com a superflu entre els

NOTES

béns dels qui més tenen. Potser ho feien ambuna certa condescendència respecte a aquests;però com a mínim tenien la valentia de plante-jar el problema.

14. hauria estat molt desitjable que, després delConcili, la teologia moral hagués afrontat dostemes que la Gaudium et Spes no conegué: elde l’economia financera (atès que en la doctri-na social de l’Església la principal font de lapropietat era el treball) i el del préstec a inte-rès, on s’està produint un canvi històric designe invers al que es produí vers el segle xIII,que l’Església no va saber percebre aferrant-sea la negació de tot interès. Ara, a l’inrevés, eldiner ha passat de ser «ocasió» d’enriquimenta ser «causa de riquesa», cosa que és absurdai que modifica de nou el sentit de l’interès.Però, tot i que han sorgit drames com el deldeute del Tercer món, ni la teologia oficial niel magisteri no semblen haver pres nota d’a-quests canvis.

15. Deia: «Quanta brutícia hi ha a l’Església i enaquells que, pel seu sacerdoci, haurien d’estarentregats al seu Redemptor! Quanta supèrbia!La traïció dels deixebles és el dolor més grande Jesús».

16. Em remeto, com a exemple únic, al llibre de V.FISAS, El desafío de Naciones Unidas ante elmundo en crisis, barcelona, Icària, 1994.Tam bé a la meva breu presentació en el suple-ment núm. 87 de CJ: «La paz, nuevo nombredel desarrollo, a los cincuenta años de la Cartade las Naciones Unidas».

17. Avui dia les coses han empitjorat d’una mane-ra increïble: amb la cursa d’armaments es gas-ten 4.000 milions de dòlars diaris, mentre quenomés amb 12.000 dòlars anuals hom podriaeradicar la SIDA.

18. Sobre el sentit del llenguatge del Gènesi (espe-cialment pel que fa a la traducció del verbkabash «dominar»), remeto al que vaig escriu-re a GoNzáLEz FAUS, Proyecto de hermano.Visión creyente del hombre, Santander, SalTerrae, pàg. 72-78 («El hombre, creatura… yseñor»). També a GoNzáLEz FAUS-J. CARRE -RA, Horitzó Kyoto, barcelona, Cristianisme iJus tícia, Quadern 133 (2005).

19. La qual, com diré després, considero que avuis’ha perdut i que ha estat substituïda per lasospita i la por. No nego que hi hagi raons pera reaccionar d’aquesta altra manera, però vulldir que aquestes mateixes sospites i por,l’Església les hauria de tenir també sobre simateixa, i no únicament sobre el món. SantPau no pot ser més clar en aquest punt: «temori tremolor» són les actituds que els cristianshaurien de tenir sobre si mateixos. Avui falta-ria una nova «Carta als Romans» dirigida, noa jueus i pagans, sinó a l’Església i al món,recordant-los que l’una i l’altre estan units iagermanats en el pecat. L’actitud contrària emsembla que en lloc de ser «sagrament decomunió» és més aviat regust de fariseisme.

20. Joan Pau II creia que havia de ser un lideratgede l’Església; i penso que aquesta fou una deles causes de la seva incomoditat amb la teo-logia de l’alliberament.

21. Com s’ha intentat de fer en la qüestió de l’a-vortament, cosa que no vol dir que s’hagi demantenir la immoralitat d’aquesta pràctica.

22. Quan rellegeixo això no puc deixar de pensaren les pàgines impressionants de Joan mara -gall a propòsit de la crema d’esglésies durantla Setmana Tràgica de barcelona, l’any 1909(«L’església cremada», article publicat a LaVeu de Catalunya, el 18-xII-1909).

30

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

La Gaudium et Spes ens presenta una Església amb rostre humà, unaEsglésia solidària, una Església que obre les finestres al món, no tancada ensi mateixa com si es tractés d’una societat perfecta, una Església que s’obrehumilment a les veritats de la ciència, de la tècnica, de la història, de la psi-cologia i d’altres disciplines humanes. una Església que pretén dialogar ambel món, comprendre’l millor, compartir amb els homes «els goigs i les espe-rances, les tristeses i angoixes… sobretot dels més pobres».

1. Tot just començar el text del quadern, l’autor fa unes preguntes al’Església com a institució i a cada un de nosaltres.

Quants homes de mans clivellades que busquen feina des de fa anys•hem abraçat?A quantes reunions de dones de barri en què elles expliquen les•seves històries i les seves lluites hem assistit?Quants nens hem tingut entre els braços per ajudar una noia musul-•mana amb vel i sense papers a la butxaca?

2. Seria interessant mirar i posar rostre avui a:

Les esperances i angoixes, els interrogants de la humanitat. •Els canvis profunds en el desenvolupament de la ciència i la tècnica.•Els canvis en l’ordre social, mitjans de comunicació, noves relacions•socials. Els canvis psicològics, morals i religiosos, les noves formes de famí-•lia, el paper de la dona, la nova manera d’educar.La crisi de la fe i dels valors.•El desequilibri del món contemporani en l’ordre teòric i en l’ordre pràc-•tic.Les condicions demogràfiques i econòmiques.•Els desnonaments i la marginació.•La fam i la desnutrició. •

31

3. També seria bo obrir els ulls i el cor a les aspiracions de la humani-tat… als interrogants més profunds de l’ésser humà, als seus des-equilibris interiors, causa dels desequilibris socials. I preguntar-nos:

Què és l’home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort?•Per què aquelles victòries obtingudes a un preu tan elevat?•

4. Cinquanta anys després, s’ha de dir que les desigualtats entre elséssers humans han crescut escandalosament i que, en aquest crei-xement, ha tingut un paper important aquesta ètica exclusivamentindividualista que a tots ens sedueix i ens arrossega. Quines desi-gualats creus que han crescut escandalosament els darrers anys?

Per acabar pots llegir els textos de la pàgina 26 i deixar-te interpel·lar per ells;segurament tu també sentiràs que la Gaudium et Spes va ser un gran regaldel Concili per a l’Església i el món.

32