ART

9 DIVENDRES, 22 DE FEBRER DE 20198

ISAKI LACUESTABòlit, Centre d’Art

Contemporani de Girona.Rambla, Pou Rodó i Capella StNicolau HFins al 28 d’abril.Horaris: www.bolit.cat

COL·LECTIVA Can Mario, Palafrugell. Plaça

de Can Mario, 7 HFins al 19 demaig. De dimarts a divendres d’11a 13.30 h i de 17.30 a 20 h. Diu-menges i festius d’11 a 14 h.

El rostre, colección olorVISUAL,és una proposta expositiva queparteix del fons d’art de la colec-ción olorVISUAL configurat pel per-fumista, col·leccionista i artista Er-nesto Ventós (Barcelona, 1945). Através de la mirada de les dues co-missàries, Natàlia Chocarro, adjun-ta de direcció d’art de la FundacióVila Casas, i Cristina Agàpito, direc-tora d’olorVISUAL, la mostra refle-xiona entorn del rostre i reuneixuna cinquantena d’obres d’artistesde gran rellevància dins del pan-orama contemporani actual. Arti-culada al voltant dels conceptes dememòria, ocultació i dissolució,cada un d’aquests àmbits s'acom-panya d’un flascó que conté unafragància. E. CAMPS

JOANA BIARNÉSCasa de Cultura de la Diputa-

ció de Girona. Plaça de l’Hospital,6 HFins al 2 de març. De di-marts a divendres d’11 a 20 h.Dissabtes d’11 a 18 h.

L’exposició Disparant amb el corcompta amb una seixantena de fo-tografies en blanc i negre i gelatinade plata, triades personalment perl’autora, i realitza un recorregut pertota la seva carrera des de l’inici enla dècada dels anys 50 (sota l’auspi-ci del seu pare, també un conegutfotògraf de Terrassa) fins als seusúltims treballs, quan abandona laprofessió l’any 1985, pel seu totaldesacord amb la nova deriva groga isensacionalista de bona part del fo-toperiodisme. Joana Biarnés (1935-2018), conside-rada la primera fotoperiodista d’Es-panya, és representada per Photo-graphic Social Vision, que treballaper al reconeixement de la sevaobra i trajectòria. E. CAMPS

La Casa Empordà de Figueresacull «Ésser expropiat», un pro-jecte expositiu dels artistes JordiMitjà i Jon Uriarte i de la cineastai assagista Ingrid Guardiola que,en el marc del Terra-lab, assajauna mirada alternativa al territo-ri circumdant. L’origen de la iniciativa cal cer-car-lo, en primer lloc, en l’encàr-rec que se’ls va fer des de Terra-lab, un projecte «coral i interdis-ciplinari de recerca i innovacióen el camp de la creació visual»que pretén «posar en estat dedebat i de creació el concepte depaisatge i de territori partint deltreball entre artistes, fotògrafs ipensadors nascuts a partir de l’a-

ny 1968». Fidels, per tant, a l’es-perit d’una empresa cultural ca-pitanejada per Vicenç Altaió, Ig-nasi López, Sergi Opisso i RománYñán, el trident Mitjà-Uriarte-Gu-ardiola va fer allò que millor sap,és a dir, arremangar-se i afinarels sentits amb l’objectiu de cap-tar (i capturar) les pulsions sub-terrànies d’un territori tan singu-lar com pot arribar a ser el del’Albera. D’això es tracta: «Elnostre projecte —confessen— estitula Ésser Expropiat, perquè,d’una banda, és el títol d’una no-tícia del 1978 del Diari Avui («Elpoble d’Espolla no vol ser expro-piat»). Qui és el poble? Qui ex-propia a qui? Com afecta a la fi-sonomia i a les relacions pre-sents i futures del poble aquestaexpropiació? Què vol dir expro-piar? Hi ha expropiacions passi-ves i d’altres d’actives? Bones idolentes? Canvia, amb el temps,la definició i pràctica de l’expro-piació?». E. CAMPS

INGRID GUARDIOLA,JORDI MITJÀ IJON URIARTE

Casa Empordà, Figueres.Plaça de l’Escorxador, 2H Fins al 31 de març.Horaris: www.figueres.cat

Mela Muter (1876-1967), polone-sa d’origen i establerta a París desdel 1901, va esdevenir una de lespintores més reconegudes durantla primera meitat del segle XX. Lamostra, la més complerta d’aques-ta artista polonesa presentada aCatalunya fins ara, explora la rela-ció de l’artista i d’alguns del pintorspolonesos establerts a París durantla primera meitat del segle XX ambCatalunya i en subratlla la seva re-lació amb l’art català del moment.L’exposició, impulsada pel Museud’Art de Girona, ha comptat ambun comissariat compartit de leshistoriadores de l’art Glòria Bosch iSusanna Portell i el doctor en his-toria de l’art polonès Artur Tani-kowski. E. CAMPS

MELA MUTERMuseu d’Art de Girona.

Pujada de la Catedral, 12 H Del24 de novembre al 23 d’abril.Diari de 10 a 19 h. Diumenges ifestius de 10 a 14 h.

E. CAMPS

ISAKI LACUESTA

MELA MUTER

BIARNÉS

LOLA GUERRERA

La trilogia de videoinstal·la-cions de gran format i el video-poema que Isaki Lacuesta presen-ta al Bòlit Centre d’Art Contempo-rani de Girona (previ pas pel Cen-tre Pompidou de París) posen enrelleu la capacitat creativa i pluri-disciplinar d'aquest cineasta coma artista visual, una faceta que hadesenvolupat des dels inicis de laseva carrera artística. Isaki Lacu-esta parteix del cinema i les artsvisuals per investigar nous for-mats de presentació de les obres,buscant la col·laboració amb crea-dors d'altres disciplines, com aral’escultor Pep Admetlla, per gene-rar obres sorprenents per la ri-quesa de mirades, veus i combi-nacions. E. CAMPS

CELRÀCULTURAL RIZOMA PORTA A LA SEVA SEU UNA SELECCIÓ, BREUPERÒ INTENSA, DE LA PINTURA INTIMISTA DE MERCEDES MANGRANÉ (1988)

MERCEDES MANGRANÉCultural Rizoma, Celrà. Plaça de l’Esglé-

sia, 8.HDel 18 de gener al 16 de març.Dijous i divendres de 17 a 20 h. Dissabtesd’11 a 14 h de 17 a 20 h.

És senzill i freqüent creure que la his-tòria de l’art occidental -suposant quehi hagi una «història» que pugui ser ras-trejada a l’empara de les cronologies-evoluciona paral·lelament a la «histò-ria» del pensament. Es tractaria d’unviatge -com assenyalava Ortega y Gas-set a la seva La deshumanización del arte-caracteritzat per un progressiu allu-nyament de les coses i per un interès,cada vegada més gran, per les idees. Ésa dir: la distància que va del pigmentbarrejat amb saliva -escopit sobre elmur de la cova utilitzant la pròpia màcom a plantilla— fins a l’anomenatart conceptual —i, encara més, el quese serveix de mitjans i suports digitals-és la mateixa distància que defineix l’es-devenir d’una pràctica artística entesa,majoritàriament, com un intent de re-presentar el món. En paraules de PereSalabert (un esteta de casa que cal

vindicar): «La pintura s’ocuparia primerde les coses, després de les sensacionsi finalment de les idees»... Es tractaria-segueix Salabert- d’una mena de «pa-radigma evolutiu» segons el qual l’es-tricta concreció del món es veuria des-plaçada per un replegament de l’artis-ta sobre ell mateix: «d’aquesta mane-ra el món que cal representar es con-verteix, de mica en mica, en un món in-terioritzat».

La pregunta que ens sobrevola ja lava formular, amb la seva característicacontundència preclara, Nietzsche a Elnaixement de la tragèdia: I no serà l’art,al cap i a la fi, la conseqüència d’undesencant dels artistes davant la reali-tat? Sigui com sigui, la «història» de lesrepresentacions artístiques -o del pen-sament- és, en darrera instància, unahistòria del Jo (o dels Jos) molt més di-fícil d’acotar. Per entendre’ns: més en-llà del «paradigma evolutiu» defensatper Ortega -parcial i sovint tendenciós-o del «divorci amb la realitat», hi ha unmoviment pendular que intentapal·liar, en darrera instància, aquellafamosa escissió cartesiana entre la rescogitans i la res extensa, entre la «subs-tància pensant» i la passivitat dels cos-sos. D’això es tracta: el Jo dels artistes«superaria» el Jo filosòfic en la mesuraque la seva naturalesa roman aplaça-da rere el joc permanent o el flirteigquasi amorós amb la realitat.

Mercedes Mangrané té clara aques-ta naturalesa, diguem-ne, dialèctica detota obra d’art i, en aquest sentit, sapquins són els pols que ocupen la prò-pia subjectivitat, per una banda, i la

EUDALD CAMPS

Formació

audiovisual

Mercedes Man-grané (Barcelona,1988) és llicencia-da en Belles Artsper la Universitat

de Barcelona iMàster en CinemaDocumental Crea-tiu per la UAB. La

seva pràctica artís-tica bascula entrela pintura i el llen-

guatge audiovisuali destaca per una

mirada atenta en-vers la seva quoti-

dianitat més im-mediata.

La carn fa carnCULTURAL RIZOMA

Diari de Girona

Joan Paradís (Figueres, 1941-2019) fou un artista inexplicable-ment secret. Amb només 21 anysva exposar al Museu de l’Empor-dà on encara es conserva «Lavetlla de la monja», una pinturafundacional que segueix reverbe-rant amb força (es pot veure a lacol·lecció permanent). Sigui com sigui, la manca degrans exposicions monogràfiquesi la seva absència en els princi-pals circuits galerístics ha con-vertit Paradís en una mena demite vivent. Va haver d’esperar al’arribada del nou mil·lenni percomençar a «renéixer» en comp-tades exposicions col·lectives.Roses li fa justícia. E. CAMPS

PARADÍS I PUIGCa l’Anita, Roses. Plaça de

Sant Pere, 2 H Fins al 3 demarç. De dilluns a divendresde 10 a14 h i de 17 a 20 h. Dis-sabtes, diumenges i festius de12 a 14 h i de 17 a 20 h.

JORDI BOFILLMas Pi, Verges. Cruïlla ctra.

Torroella de Montgrí amb ctra.La Bisbal H Del 14 de desem-bre al 15 de març. Dilluns i di-marts de 8,30 a 17 h. Dijous idiumenge de 8,30 a 00,00 h. Di-vendres i dissabte de 8,30 a3,00 h. Dimecres tancat.

M. MANGRANÉCultural Rizoma, Celrà. Plaça

de l’Església, 8.H Del 18 de ge-ner al 16 de març. Dijous i di-vendres de 17 a 20 h. Dissabtesd’11 a 14 h de 17 a 20 h.

Mercedes Mangrané, expliquendes de Rizoma, mostra pinturesque treballen la superfície com apell que es trenca i es deforma, querellisca o és porosa, s’hi veu a tra-vés d’escletxes, del volum i el re-lleu. La plasticitat és explorada através d’un recull de temes sensi-bles al fragment i al detall, evocantparatges naturals i colors que fanpalès l’artifici intermitent del pai-satge diari. La mirada d’insecte so-bre la quotidianitat juga amb la irri-tabilitat de la superfície. L’imaginaride l’artista desvetlla el paratge me-diterrani a través d’elements queaïlla: un sol que es desfà, un grapatde pinassa sobre un blau piscina ol’estudi del baf de la finestra en sónalguns dels motius. E. CAMPS

BOFILL

ESCUDER

E. CAMPS

Hom no pot deixar de notar laimportància que ha tingut la taxi-dèrmia en l’art contemporani: adiferència del gènere de la Naturamorta, on allò que compta és as-senyalar el caràcter fugisser del’existència (vanitas), la taxidèrmiaen mans dels artistes apuntaria enuna altra direcció, a saber, la queno defuig els nostres instints ne-cròfils més subterranis. Artistescom Jean Fabre, Rauschenberg,Edward Kienholz, Daniel Spoerri ol’alacantina Lorena Amorós (méspropera) han utilitzat en major omenor mesura la taxidèrmia perparlar-nos de zones fosques de l’à-nima humana: en tots els casos, elpreu que han hagut de pagar és elde ser etiquetats com a política-ment incorrectes.

Expliquem això perquè molt aprop de casa tenim el que va ser elmés irreverent dels Museus d’His-tòria Natural, és a dir, el mític Dar-der de Banyoles. La transformacióque va patir el 2003 va ser fruitd’un formidable exercici der cor-recció política i d’hipocresia mu-seogràfica, un colossal despropò-sit destinat a desdibuixar unacol·lecció que representava, millorque cap altra, la visió eurocèntricadel món i l’ànima colonialista d’u-na societat, en el fons, encara vic-toriana. La bona notícia, en qual-sevol cas, és l’exposició que es potveure al Museu de Banyoles. Elsomni del taxidermista és un dibu-ix i la història que hi ha al darrera:amb motiu d’un encàrrec de 2016,l’artista Javier Garcés va visitar du-rant set mesos el Darder per tal dedocumentar-se. Allò que havia deser la simple il·lustració d’una pu-put es va acabar convertint en unainsospitada metàfora de l’actecreatiu. E. CAMPS

GARCÉS

Ja ho deia Foix: «És per la Mentque se m’obre Natura». On no arri-ben els nostres sentits, arriba lanostra imaginació i, fins i tot, la nos-tra intuïció. Per això la pintura deJordi Bofill es dirigeix cap a un espaicòsmic que, malgrat ser real, sol ro-mandre invisible: a les antípodesdel surrealisme —entestat en fer vi-sibles processos mentals—, Bofill in-tenta formalitzar un món d’aparen-ça molecular i espermàtica que por-tem inscrit en la profunditat micros-còpica de les nostres cèl·lules i quees desplega, a l’extrem oposat, enforma de galàxies i constel·lacionsinabastables. E. CAMPS

JAVIER GARCÉSMuseu Darder, Banyoles.

Plaça dels Estudis, 2 H Fins al 22d’abril. De dimarts a dissabte de10.30 a 13.30 h i de 16 a 18.30 h.

PARADÍS

Damià Escuder (1934 - 2011) fouun home inquiet, creatiu i polifa-cètic que va actuar en àmbits i dis-ciplines diversos però intercon-nectats com l'art, el pensament,l'activisme polític i social, l'ecolo-gisme o la pràctica religiosa, totsels quals va viure amb gran inten-sitat. Aquesta exposició, comissa-riada amb extraordinària cura perLluïsa Faixedas, fa un recorregutper la seva vida, la seva obra i lesseves accions, amb la voluntat queel redescobriment de la seva tra-jectòria personal ens ajudi tambéa il·luminar aspectes de la nostrahistòria cultural i política recentsque, per la seva heterodòxia, hanrestat sovint al marge dels relatsoficials. E. CAMPS

DAMIÀ ESCUDERMuseu d’Història, Girona.

Placeta de l’Institut Vell, 1. HFins al 10 de març. De dimartsa divendres de 10.30 a 17.30 h.Festius de 10.30 a 13.30 h.

ÀLEX NOGUÉPalau de l’Abadia de Sant Joan de les

Abadesses. H Del 23 de febrer al 5 demaig. Diari de 10 a 14 h i de 16 a 19 h. Fes-tius de 10 a 14 h.

Fidel al seu particular guió pendular,Àlex Nogué (Hostalets d’en Bas, 1953) re-cuperava el seu registre més poètic, ésa dir, aquell que amarava les pàgines deDibuixar un arbre (2013), un llibre, enparaules seves, que tractava «de les si-milituds entre l’emoció que produeix unplançó al mig d’un bosc i l’emoció detraslladar-lo fins a l’interior d’una pre-só. De les diferencies de dibuixar un xi-prer dret o abatut. Dels silencis i dels so-rolls de les imatges. Del que una obrapretén i del que mai aconsegueix».

I és que, en darrera instància, Noguéno deixa de reflexionar sobre els límitsd’una disciplina, el dibuix, essencial-ment immediata i que, d’alguna manera,t’obliga a situar-te: «Quan decideixes di-buixar -explica- has de triar una deter-minada posició física que, al final, tam-bé esdevé moral: cal ubicar-se en la vida,ja sigui com a artista o com a especta-dor». En aquest sentit, continua Nogué,«a Sant Joan hi he portat dibuixos re-alitzats entre 2008 i 2015, obres de for-mat més aviat gran que defugen l’her-metisme: es tracta de fer una exposiciómolt propera». La inauguració és demàdissabte a les 18 h.

EUDALD CAMPS

Artista i escriptor

La fèrtil activitateditorial d’Àlex No-

gué (sol o ambcol·laboracions ben

diverses) fa bonaaquella màxima de-

fensada per Kurt Le-win segons la qualres és més pràctic

que una bona teoria.La seva tasca com adocent només expli-caria, en part, la dè-ria per posar sobre

paper qüestions queafectarien a la pràc-tica de l’art i, en es-

pecial, a la naturale-sa de les imatges.

ST. JOAN DE LES ABADESSES ÀLEX NOGUÉVINDICA LA PRÀCTICA DEL DIBUIX AL COR DEL RIPOLLÈS

presència incontestable de les coses,per l’altra. La seva participació a lamostra col·lectiva Caminar sobre el gel(presentada i comissariada per DavidArmengol fa poc més d’un any a el Bò-lit centre d’art) ja oferia als espectadorgironins les coordenades bàsiquesmitjançant les quals s’orienten els seustreballs: a partir d’una excusa apa-rentment banal (fragments de pavi-ment marcat amb línies de diferentspistes d’esports o gimnàs), l’autora as-sumia qüestions pictòriques i, és clar,també existencials: «Potser per això —escrivia al magnífic llibre-catàleg edi-tat per a l’ocasió— m’agrada reflexio-nar des del conflicte: sobre allò elàsticdes d’allò plàstic.»

I és que, més enllà de la indiscuti-ble capacitat de seducció de les sevesobres (on la pintura s’encarna literal-ment, com ho faria el llenguatge en lapoesia de Salvat-Papasseit: «La carnfa carn»), resta l’intent de recuperaruna dimensió intimista de l’obra d’artque ben poca cosa té a veure amb latendència irreprimible que bona partde la plàstica contemporània té vers elgegantisme. Volem dir que Mangranérecupera una dimensió humana que,contra tot pronòstic, esdevé heroicagràcies al seu rebuig sistemàtic a totaforma d’heroïcitat impostada: «Unarelació de formes mínimes —diu l’ar-tista— volen esdevenir al·legories dela fragilitat i la fortalesa canviant quees troba en l’observació de l’entorn im-mediat.» Doncs això: essència de pin-tura i memòria.

ÀLEX NOGUÉ

Ser en el dibuix