5è B als PREMIS

SAMBORI 2015!!

EL BOMBARDEIG

Fa molt de temps al 1936, a Espanya hi va haver un bombardeig.

- Hola em dic Oriol i sóc el detectiu .

- I jo em dic Pol i sóc el més intel·ligent de l’ equip.

- I jo el David i sóc el millor fent trampes i plans.

- I som l’ equip de la justícia.- digueren tots alhora.

- Ens acabem d’ assabentar de que han bombardejat unes ciutats i ens han

trucat perquè anem a esbrinar qui és la persona que intenta apoderar-se de tot

el país. Dissabte agafarem el tren per anar a un poble de Castella la Manxa ,on

van fer el primer bombardeig.

Quan van arribar es van instal·lar a l’hotel per descansar després d’ aquell llarg

viatge. Temps després, es van posar a investigar sobre aquell misteri.

A les cinc de la tarda, tornant de la comissaria de Castella la Manxa de buscar

pistes, van rebre una misteriosa carta. Tots la van llegir i això és el que

posava:”Hola equip de la justícia, sóc el misteriós bombardejador. Us envio

aquesta carta per donar-vos una única pista. Si al cor del poble busqueu, una

pista trobareu”.

L’ Oriol, el Pol i el David es van posar a pensar: Quin podia ser el cor del

poble? Potser podia ser l’església, l’ajuntament, o la plaça central on es reunia

tothom. Van decidir començar per l’església i després de molt buscar, ni rastre

de la pista del misteriós bombardejador.

Més tard, van inspeccionar la plaça central, però allà tampoc hi van trobar res.

Finalment, van buscar per l’Ajuntament. Van remenar el primer pis sense trobar

res. Quan van pujar al segon pis van trobar l’alcalde mort. A la seva mà van

trobar un paper que posava: “ Pere, ha arribat el moment, he donat ordre de

que els meus homes bombardegin el teu poble, si no vols morir marxa.(firmat)

Coronel Martínez”.

No sabíem perquè aquell home era mort, ni perquè no havia marxat si l’havien

avisat del bombardeig, però el nostre misteriós bombardejador ens havia deixat

clar qui havia donat l’ordre de bombardejar, el Coronel Martínez. Qui seria

aquell Coronel Martínez?

Van començar a preguntar pel poble, als seus amics i familiars. Una de les

germanes de l’Alcalde, la Sra. Haya, va recordar que el seu germà de petit

tenia un amic, del que mai se separava, que es deia Joan Martínez. En Pol,

que era el més espavilat, de sobte va recordar que a Saragossa hi havia un

exèrcit que el dirigia el Coronel Joan Martínez.

L’Oriol va investigar els seus papers i va saber que aquell Coronel Martínez era

en Joan Martínez. Ja sabien qui havia estat el causant de tots els bombardejos

del país. Van avisar a tothom perquè l’atrapessin. Un cop més l’equip de la

justícia havia resolt el misteri.

Oriol Abad

Hola em dic Anna ,Anna Olson. Tinc trenta anys però recordo bé que quan era

jove tenia els seus moments bons i dolents. Ara us explicaré una cosa que

durant un temps em va fer recular, en tot el que havia passat.

Tot va començar quant amb el meu germà tornava a casa explicant acudits. Ell

va sentir alguna cosa, érem al costat del portal i ell em va empènyer fortament

cap a la porta un cop al cap em va fer pensar “què passa?” Quan em vaig

despertar uns instants més tard un cotxe passava per damunt del meu germà,

vaig pitjar el botó número tres de la reixeta ,ja que la mare treballava.

-Què passa ara vols sal?-em va preguntar

Li vaig explicar tot i en un instant la senyora ja era a baix trucant a la mare.

-L’ambulància ja ve- em va dir la mare. Tenia els ulls plorosos, com jo. - Ja ha

arribat, ajuda a pujar-lo.

-Puc anar-hi mare?

-No, a més ets petita i no vas protegida amb la màscara, els guants, les...

-Ja ho he entès.

Quan la mare va tornar ja eren les nou i no havia sopat i no en volia pas. En

aquell moment. Jo estava arrapada a un dels meus coixins quan la mare se’m

va apropar.

-Deixa el coixí, que no et servirà de res. En realitat jo sé que tant tu com jo

patim igual que ell.

Una llàgrima va caure per la seva galta vermella. Sempre se li posava així quan

estava nerviosa trista neguitosa o coses de l’estil.

L’endemà a classe vam fer música i la Inés, la Sandra i jo érem solistes. Quan

em va tocar un silenci va regnar durant un instant, després vaig reaccionar i

vaig seguir cantant però no tant bé.

A la tarda anava a veure al Gerard, el meu germà.Com totes les tardes

següents. Tarda rere tarda una notícia nova: es troba millor, es troba malament,

té angines, l’hem de punxar... Fins que un dia el vaig anar a veure quan de

sobte una infermera jove em va dir que passés, però i el “pip pip”? No sonava,

en el seu lloc un llarg i profund piiiiiip sonava dins la cel·la.

La infermera se’m va acostar amb els ulls tristos i em va dir suaument .

-Era fort oi? Espero que durant aquests anys els hagis aprofitat al màxim amb

ell. Adéu he de punxar una senyora.

A música l’endemà es va repetí el mateix. Però no vaig reaccionar. El Joan ,el

professor, em va fer sortir de l’aula i em va dir:

- Ho sé, ho sé tot i em sap greu, però no et disgustis, descansa i si et recuperes

tornaràs a ser feliç igual que abans .

I

ara després de tant de temps recordo el que em van dir el Joan i la infermera.

I penso GRACIES GERMÀ.

EL FUTBOL A L’ESPAI

Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. Era un noi que li agradava molt

el futbol, era molt bo i cada dia jugava. Vivia a la Terra, era molt alt i estava al

futur.

En una altre planeta que es deia Estrany Craix, hi vivien extraterrestres i

n’hi havia un que es deia Kull. Al Kull també li agradava jugar al futbolex, és

com s’anomena el futbol a Estrany Craix, i jugava cada dia. Tenia el cap com

una bola i el seu equip es deia TJCSAN.

Un dia el Joan estava jugant ha futbol en el camp que hi havia a prop de casa

seva. Va xutar la pilota i la va enviar fora de la porteria quan va anar a buscar-

la es va trobar amb el Kull i es va espantar molt. El Kull va dir que no es

preocupés que no li faria mal que només havia vingut a buscar un jugador de

futbolex. El kull li va dir al Joan si era bo jugant al futbolex i el Joan li va

preguntar què era el futbolex i el Kull li va dir que era semblant al seu futbol.

El Joan li va preguntar com havia aconseguit arribar al seu planeta i que com

es deia el planeta d’on venia. En Kull li va dir que havia vingut en una nau

espacial i que el seu planeta es deia Estrany Craix . El Joan li va preguntar

quin era el seu nom i aquest li va respondre que es deia Kull. Tot estranyat el

Joan va voler saber perquè havia vingut fins a la Terra En kull li va respondre

que necessitava un jugador de futbolex que s’havien quedat sense ningú que

substituís a un dels seus jugadors que s’havia posat malalt. Per això havia

vingut a buscar-lo. Li va explicar que estaven jugant la final i perdrien perquè

els hi faltava un. Llavors li va proposar al Joan si volia jugar amb ells i aquest li

va dir que si.

En kull es va posar molt content i tots dos se’n van anar cap al planeta Estrany

Craix en la seva nau espacial. Pel camí van estar xerrant, el Joan tenia molta

curiositat pel seu planeta i li va fer moltes preguntes les més importants van ser

dues: les normes del futbolex i com es deia el seu equip i contra qui jugaven.

Després d’explicar-li les normes li va dir que el seu equip es deia TJCSAN i

l’equip contrari era el PGJS i que aquest equip era molt bo però que el seu

també. També li va preguntar que perquè l’havien escollit a ell i el Kull li va dir

que l’havia estat observant i va veure que era molt bo.

Quan van arribar al seu planeta li va presentar al seu equip. Va veure que

s’assemblaven tots molt. Es va haver de preparar molt ràpid ja que només

faltaven tres hores per disputar el partit. Va estar practicant tota l’estona fins

que va començar el partit. En Joan estava una mica nerviós però es va

concentrar molt perquè ho volia fer molt bé i ajudar al seu nou amic.

Va començar el partit. Al principi el Joan estava una mica perdut però de

seguida va començar a tocar la pilota i junt amb l’ajuda del Kull van començar

els gols. Va ser un partit molt difícil i emocionant. L’altre equip també era molt

bo però al final van poder guanyar. En Joan i en Kull es van fer una forta

abraçada per celebrar-lo. Tots els del equip van agrair al Joan que els hagués

ajudat i que sempre que volgués seria benvingut al seu planeta.

En Joan va tornar a casa seva molt content del que havia fet i d’haver conegut

a un nou amic d’un altre planeta. Sabia que sempre que volgués podrien jugar

tots dos junts.

Joel Arqueros

Les aventures d’en Mc Callan

Hi havia una vegada, un humà molt llest, molt més que qualsevol persona que

mai hagi conegut, “Mc callan”. Vivia a la ciutat de Starbooks del planeta Honey,

un planeta enigmàtic, màgic, però molt perillós.

Tot va començar la matinada del 18 de març de 2898, i tot va passar així: Mc

callan que pertany al E.S.R.H (exèrcit de salvació de la raça humana). Havia de

fer l’última i més important missió de la seva vida. Consistia en salvar a tots els

humans presos pels micos.

Quan va arribar al poblat on eren, es va trobar amb la Paulova, una supervivent

com ell, que justament corria perquè la perseguien uns micos molt forts i

dolents.

Ell la va seguir, per descobrir perquè corria, quan ho va saber, la va amagar

fora de la vista dels micos, però després de celebrar la escapada, justament

quan estaven intimant, als van agafar i els van fer presos al poblat enemic.

En aquests desagradables moments, just quan donava per perduda la missió,

van rebre l’ajuda duna mona molt “mona”, la Brita. Ella va barallar-se amb el

capità Jack per a que els hi deixes aquests humans perquè necessitava

esclaus per a treballar a les seves noves terres.

Però en realitat no els volia per això sinó perquè ella no estava d’acord en el

tracte amb els humans, i va decidir que els hi ajudaria.

Amb ella van començar l’escapada, però quan creien que ja eren lliures, van

ser descoberts pels soldats del capità Jack Alies Pirata. Va ordenar el

seguiment, captura i després la mort d’aquests descarats humans ( Mc callan,

Paulova i Brita ).

La Brita, que portava temps pensant com ajudar als humans, tenia preparada

una tàctica per treure de la presó a tots els humans que hi eren,

aproximadament uns 45.000.

Però li va vindre tot a sobre i no va poder realitzar-la. Sort que hi era en Mc

Callan, que era un expert en estrategies i un gran coneixedor de tàctiques de

supervivències a la força, perquè al seu planeta sempre estaven en guerra .

Gracies als seus coneixements va fer que els micos creiessin que era enviat

del planet de més enllà. Que com ho va aconseguir? Doncs molt fàcil, molt mes

fàcil del que creieu, amb miralls

Va posar miralls de cara al sol i fent com si fos un raig laser va orientar la llum

que sortia del mirall cap a les coses dels micos, que eren de fusta, i van

començar a cremar-se totes gairebé a l’hora pel afecte del sol.

Aquest ‘’miracle’’ va fer que els micos tractessin d’apagar el foc i així van

descuidar el camp de concentració on tenien a tots els humans que quedaven.

Mc Callan i Paulova es van dirigir cap aquest camp i van aconseguir obrir les

portes i alliberar als humans.

Quan van sortir tots els humans, com eren tants, els micos van començar a

córrer, deixant-ho tot i intentant salvar les seves vides.

Un cop va arrivar la normalitat, en Mc Callan i la Brita van fer un llarg viatge fins

on es van amagar els micos, i van pactar amb ells la convivència que sempre

hauria d’haver entre els micos i els humans.

Tot això, va acabar amb la festa més gran, divertida i llarga que mai s’ha fet

arreu del món.

Gerard Baeta

– kzk185 –-

Hi havia una vegada un nen que es deia Oriol i vivia a Guatemala, era un nen

meravellós però sempre se’n reien d’ell.

Un dia sortint de l’escola, passant pel davant l’hospital, va veure una nena

sortint d’una ambulància que es deia Cristina. La Cristina tenia una enfermetat

que es deia kzk185. Aquesta enfermetat (kzk185) feia que la gent que la tenia

sempre estigués plorant. Des del dia que l’Oriol va veure a la Cristina sortint de

l’ambulància cada dos dies l’anava a visitar. Un bon dia després de cinc dies...

- Oriol, ja saps que porten molts mesos fent-me tractaments i ja han trobat una

solució que és bastant difícil. – va dir la Cristina mentre plorava.

- Jo ho faré, si m’ho dius. Arriscaria la vida perquè et recuperessis. – va dir

l’Oriol convençut.

- D’acord, els ingredients són: un potet amb l’aigua més neta de qualsevol riu

de Guatemala, el cargol més vell de Guatemala i una dent extraordinàriament

blanca.

- Vindré demà a les 12:00h amb tot el que necessites.

- Fins demà i sort !!!

- Adéu !!!

L’Oriol a les 7:00h ja estava pujant una muntanya per trobar l’aigua del riu,

mentre posava al potet l’aigua va veure una cosa que semblava... Or !!!! Ja

tenia dues coses i li faltaven unes altres dues. Va anar al camp del seu avi per

trobar el cargol i després de 10 minuts va trobar el cargol. Eren les 11:55h, li

faltaven 5 minuts i de cop va veure el seu avi que tenia unes dents

extraordinàriament blanques i el seu avi li va donar una dent que se li va caure

quan era petit. Ja ho tenia tot però li faltava el trajecte i justament va arribar a

les 11:59h.

Li va donar tot al doctor i... al final la Cristina es va curar i va anar al col·legi de

l’Oriol. Des de que la Cristina anava amb l’Oriol les coses van millorar i quan

van ser grans es van casar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte ja

s’ha acabat.

Ona Barbero

PERDUDES

Hi havia una vegada dues bessones, eren rosses i un xic baixetes, es deien

Anna i Paula. Un dia van anar de colònies amb l'escola i varen fer una excursió

al bosc. S'estaven avorrint, així que van començar a jugar a fet i amagar. La

professora les va veure i va dir:

- No us separeu del grup, que us perdreu.

Van estar una estona sense jugar però l'Anna va dir:

- M'estic avorrint !!!

- Jo també - va dir la Paula.

- Tinc una idea !!! Podríem anar per aquell camí i així no ens podran veure.

- D'acord !!!

I així ho van fer, es van separar del grup. Però aleshores l'Anna va entrebancar

i va caure. Mentrestant, tot el grup se'n va anar i elles dues es van quedar soles.

Les van buscar però no les van trobar. Es van quedar molt espantades i l'Anna

va començar a plorar.

- No et preocupis -va dir la Paula.

Llavors, en aquell mateix instant, l'Anna va veure una guineu i es va posar molt

contenta perquè li agradaven molt els animals i va deixar de plorar. Mentre

l'Anna jugava amb la guineu, la Paula va tenir una idea: amb el seu mòbil

podria trucar algú. Va deixar la motxilla al terra per agafar-lo però aleshores la

guineu va agafar la motxilla i se'n va anar corrents . Van intentar seguir-la però

no van poder perquè corria molt ràpid. Ja no sabien què fer, van continuar

caminant.

De cop i volta van veure que començava a sortir fum al darrere uns arbres i el

van seguir. Era una casa! Es van posar molt contentes! Van trucar a la porta i

van dir:

- Bon dia senyor, ens hem perdut. Ens podria dir si sap si hi ha alguna casa de

colònies per aquí a prop?

El senyor les va ajudar, i finalment van poder tornar .Tots els seus amics i

amigues es van posar molts contents de veure-les perquè pensaven que els

havia passat alguna cosa. Li van donar les gràcies al senyor i al final van

aprendre la lliçó.

Blanca Benito

JUANITO, EL LLADRE

Els pares d’en Juanito eren molt pobres. De joves treballaven a les mines del

Carmel però els pagaven una misèria, justet per poder comprar menjar.

Poc després va néixer el Juanito, de petit s’ho passava molt malament perquè

no tenia cap joguina i no tenien diners per pagar la calefacció i passava molt

de fred.

En Juanito va començar a robar menjar i carbó per a la calefacció. Quan tenia 9

anys va deixar d’anar a l’escola perquè no tenien els diners per pagar-ho, ell

seguia robant perquè com no havia anat a l’escola no sabia fer res i no podia

treballar.

S’amagava dins de l’antiga mina de ferro. Un dia va robar a una botiga del barri

i com el van reconèixer , van trucar a la policia .

La policia el va anar a buscar i el van tancar a la presó , durant quatre anys,

perquè ja portava robant des de que era un nen petit.

Allí va aprendre que robar estava malament. En aquests quatre anys dintre de

la presó va aprendre la professió de fuster.

Quan va sortir de la presó va trobar feina i mai més va a passar misèries.

Pol Carbajo

LES AVENTURES D’EN PIU

Ara us explicaré la historia d’un ocell que es diu Piu. Fa pocs dies, un ocell que

es deia Piu, anava volant i de sobte va veure un gos atrapat en un contenidor

de brossa. En Piu va anar directe a ajudar-lo i va dir:

- T’ajudo?

- Si – va dir el gos.

En Piu va ajudar el gos a treure’l. El gos es deia Lluc i es van fer amics. Van

anar a passejar i van veure una botiga d’embotits. En Lluc va entrar i va robar

quatre salsitxes. Van seguir caminant i van veure un camí molt estret que

brillava molt.

- Hi anem? - va dir en Piu

- D’acord – va dir en Lluc.

Van anar plegats i van descobrir una caseta feta de fusta amb una capa de

vernís que semblava que brillava. Van entrar i era plena de botons estranys.

Van clicar un i van teletransportar-se a un planeta fet de salsitxes i crispetes.

En Lluc va obrir els ulls com unes taronges i si van quedar a viure.

Pol Correa

UNA AVENTURA PEL MARHi havia una vegada un nen de vuit anys que es deia Nil i els seus pares Joan i

Sonia. Era estiu i van marxar com cada any de vacances a Vilassar de Mar. Un dia

de juliol, se'n van anar a la platja i es van trobar a un amic seu, l'Íker, que tenia deu

anys. Es van conèixer al col·legi ,tot i que anaven a cursos diferents eren molt

amics. L'Íker era molt llest i sabia distingir els tipus de banderes que hi ha a la

platja ,cosa que el Nil no les sabia.

Els dos amics estaven jugant a la sorra i l'Íker es va fixar en què hi havia bandera

groga, va dir que era per onades fortes però el Nil no li va fer cas i se'n va anar

molt al fons. Hi va anar, i va venir una onada i se'l va emportar. L'Íker en veure que

el seu amic no tornava, va avisar els seus pares.

Van passar una estona i el Nil es va despertar al mig del mar sobre d'un tronc, va

veure una illa però hi havia un tauró que el va començar a rodejar. En Nil no sabia

nedar i no sabia què fer... De l'illa van sortir uns homes molt estranys, els homes

van matar el tauró però resulta que eren caníbals, així que el nen va començar a

córrer. El Nil va caure a un forat i els homes van passar de llarg.

El Nil no va poder sortir del forat i va decidir començar a cavar per veure si trobava

alguna sortida, va trobar una petita escala, va pujar i va observar si hi havia perill

fora del forat. En veure que no hi havia ningú, va sortir, va començar a caminar fins

l'aigua on sota unes palmeres va veure una barqueta de fusta bastant vella, va

pensar que era la seva oportunitat per poder marxar d'aquella illa però hi havia un

inconvenient, no tenia rems! El Nil estava una mica angoixat perquè es feia fosc.

Va pensar en apropar-se a les cabanes dels caníbals, ja que les veia de lluny , per

veure si trobava uns rems o pals de fusta per poder remar. Un cop va arribar va

tenir sort de que no hi havia ningú i va veure dos rems tirats a la sorra, els va

agafar i va marxar corrents cap a la barca.

En Nil va començar a remar molt ràpid pel mig del mar fins que va veure un

helicòpter que l'estava buscant, va ser rescatat i va tornar amb la seva família.

Jan Crespo

Els gossos que es van escapar

Hi havia una vegada una família que tenia dos gossos. El primer gos tenia un

any. Després del temps uns amics van tenir gossos recens nascuts. Els vam

donar un que es deia Max i l’altre Bon. Van passar uns anys que ja anàvem al

cole i es pixaven al costat del sofà i el Max molt. Els vam portar a casa dels

meus avis, quasi no anàvem a veure’ls però no els veiéssim els divertien.

Al Max no li agradaven els petards ni al Bon tampoc,a Sant Joan vam anar a

veure’ls i van començar a saltar,a bordar…

Els meus avis van venir una setmana a veure’ns, el cap de la setmana es van

escapar,a mi no m’ho van dir però m’ho van dir i vaig començar a plorar quasi

tots els dies. Els vam buscar i no els trobàvem,va venir la policia i tampoc, vam

preguntar als veïns i tampoc. Quasi cada dia buscant-los, Max...Bon...

Vam sentir un sorolls ,bordant buscant-los i sabeu què? Que...eren ells!!

Ens vam il·lusionar molt. Vam acabar tots bé.

Martina Farré

EL PAÍS DE LES LLETRES

Hi havia una vegada una lletra que es deia A i es creia la més popular perquè

sortia a moltes paraules com; aigua, natura, amor… i fins i tot més d’una

vegada. Després va aparèixer la lletra B, que pensava que era la més bella:

bonica i bombó. Entre la A i la B van formar un grup. Al cap d’un temps va

aparèixer la lletra T, era bastant tímida, va preguntar si podia formar part del

grup, però li va costar una mica de dir.

La L saltava a corda amb la M i la Y no se separava mai de la N. La H, que

sempre plorava perquè mai la pronunciaven, sempre anava a seure al costat

d’un arbre. La K, que era molt moderna perquè apareixia a paraules com Kiwi o

Koala, xerrava amb la W, a qui li agradava molt viatjar a Taiwan i Hawaii , i es

va assabentar de que la H estava trista perquè no sonava.

La W li va explicar a la H que no sols existia a el català, sinó que a l’anglès ella

era molt important, llavors la H s’aixecà i es va posar molt contenta. La W li va

dir que si volia anar de viatge amb ella li ensenyaria, i va dir que sí. Van agafar

tot el necessari i van marxar a Washington. Un cop allà la H va sentir que no

paraven de pronunciar-la: hello, help, hat, hero, home.., i va començar a plorar

d’emoció. En tornar al país de les lletres no va parar d’explicar tot el que li havia

passat i no es va posar trista mai més.

Ona Garcia

LA TÀNIA I EL SEU PELUIX

Hi havia una vegada una nena que es deia Tània. Sempre portava un peluix, un

dia va sortir a passejar i sense adonar-se se li va caure. La Tània va notar que

li faltava alguna cosa.. Al cap d’una estona va veure que no tenia el peluix, va

fer tres passes endarrere i no el va veure. Quan anava cap a casa hi havia un

senyor que s’acostava a ella i ella li estava a punt de preguntar-li si havia vist

un peluix, però no ho va fer. Quan va arribar a casa i li va dir a la seva àvia que

havia perdut peluix, l’àvia li va respondre:

-Et donaré els diners per que et compris un altre peluix.

-No àvia, no és això, és que me l’estimava molt!

-Mira Tània, jo t’he dit que et donaría els diners perquè et compressis un altre,

però és que tu no vols

A la Tànla li ve una idea:

-Àvia, investigaré!

La Tània va a comprar el pa i veu que en lálte vorera i hi havia el senyor que la

seguia, passa un autobus i quan acaba de passar ja no está el senyor.laTània

es gira i el tè al darrere i li dui:jo sé que tu m’has agafat el peluix per això em

segueixes tota l’estona.

-Mira noieta, que et quedi clar que jo no he sigut i si et segueixo és perquè la

nostra casa está a prop, val t’ha quedat clar?

- Sí, però vull que m’ensenyis la teva casa – respon la Tània

-Ets molt pesadeta i no vindràs a la meva casa

-Que em deixis anar a la teva casa!

-D’acord

-Doncs va

De camí cap a casa laTània es queda una mica més tranquil·la.

-Ja hem arribat,que vols?

-Que puc entrar?

-D’acord endavant.

La tània mira dissimuladament per tot el seu voltant si veu el seu peluix.

-Què contenta

-Sí

La Tània veu un armari, sospita que pot estar a dins, lintenta obrir i veu que

está tancat.Al costat seu hi havia un clip, l’agafa i intenta obrir-lo, passa un

minut i l’obre i mira que hi ha dins,hi havia moltes coses, comença a mirar i toca

una cosa que es troba, l’agafa i veu que es el peluix! Se li posa un somrriure

d’orella a orella.

-Mira, aquí tens una taronjada.

-Grácies, però mira que he trobat, el meu peluix!

-Però aquest peluix és meu de quan era petit

-Doncs jo tinc un igual!

-Podria quedar-me’l, siusplau?

-Mira princesa, t’hass portat molt bé, queda’tel i si vols et porto a casa teva.

-D’acord grácies.

-Quan arriba a casa li fa una abrassada a la seva àvia i l’àvia diu que passa,he

trobat el pelux

-Que bé,ensenya’m-el

-Mira àvia, te’n recordes?

-L’àvia respon: sí.

La Tània surt el balco i veu el seyor i el seyor la veu a ella i els dos somriuen i

es saluden.

Maria Gasulla

VIATGE AL PLANETA MART

Hi havia un vegada uns astronautes que van decidir anar al planeta Mart , però

per poder anar al planeta Mart necessitaven: un avió que volés molt ràpid ,

astronautes especials i que volguessin anar-hi a viure per sempre i construir

ciutats i plantar molts arbres , finalment també havien de portar molts tipus d’

animals. el futur al planeta Terra potser no hi haurà cap ésser humà ni

tampoc animals. Però quan van arribar hi havia uns altres astronautes que es

coneixien de quan anaven al col·legi. Entre aquells astronautes n’hi havia un

de molt dolent que volia fer explotar al planeta Terra perquè ningú quedés viu,

ell volia ser el millor , el més poderós i ser l’ únic ésser humà . Els altres

astronautes no el van poder parar i al final ho va aconseguir i va fer explotar el

planeta. També va matar molta gent, però el molt ximple també va morir. Tan

sols el 88 per cent de la gent es va salvar perquè estaven al planeta Mart.

Finalment els astronautes van arribar i van poder construir ciutats, carreteres i

un món on viure. Van portar també animals domèstics i salvatges por poblar els

boscos i les granges. La construcció va durar molt anys i va arribar a ser un lloc

molt bonic on hi vivien milions de persones

Pau Graells

Tot això que us explicaré ara ens va passar a mi i a les meves amigues farà ara

uns dos anys…

Riiiiiiiiing! Va sonar el despertador a les set i mitja per anar a l’escola, em vaig

llevar… Quan ja estava a l’escola vaig anar a classe amb les meves millors

amigues la Martina i La Gemma. Ah, i per cert, jo sóc la Sara.

Per la tarda cap de nosaltres tenia plans així que vam trucar a les nostres

mares per dir-les si podíem quedar, però totes ens van dir que no perquè

tenien reunió de pares a l’escola. Els vàrem dir que ens podíem quedar soles

una horeta fins que tornessin, però ens van tornar a dir -no ens agrada que

us quedeu soles... Així que cada una ens vam quedar amb els avis o amb els

germans.

El dia següent tampoc ens van deixar i aquesta vegada doncs no ho se,

tampoc ho volíem saber. Van passar sis setmanes i només ens podíem veure a

l’escola i ja estàvem més que fartes, així que després de l’escola no vam trucar

a ningú i directament vam marxar juntes.

Primer vam anar a casa de la Martina, si no hi havia ningú ens quedaríem allà

però hi havia el seu pare després vam anar a casa de la Gemma, però hi havia

la seva mare, i per últim vam anar a casa meva i estàvem suplicant que no hi

hagués ningú , però no vam tenir sort, estava el meu germà.

Vam pensar que un lloc on mai hi havia gent era al bosc que estava darrera de

l’escola, però estaven fent obres i no s’hi podia anar bé, si anaven al bosc sí,

però havíem d’agafar el metro i anar canviant de tren tota l’estona.

Tot i això, era la única oportunitat, que teníem perquè el meu tiet ens va deixar

uns hologrames de cada una de nosaltres.

Així que ens vam posar a escalar i vam entrar per una finestra de l’habitació

dels pares de la Martina perquè tenien 40 o 45 targetes de metro. Les vam

agafar i ens vam anar a la primera parada que parava en un lloc on hi ha molts

centres comercials, la següent parada anava a un barri gòtic, la següent a un

lloc que estava ple de brossa, vam passar per moltes parades més, jo diria que

van ser unes cinc o sis més. Fins que vam arribar.

Primer de tot ens vam posar a cantar, després a ballar i vam fer tot el que mai

ens deixaven fer els nostres pares i mares. Quan van passar unes hores

pensaven que ja era hora de que tornéssim cada una casa seva, però de sobte

un núvol enorme ens va tapar la vista i en un moment ja no ens veiem entre

nosaltres i sense adonar-nos-en cada una se’n va anar cap a una direcció. Jo

em vaig caure i em vaig donar un fort cop al cap amb una roca i al sentir el meu

crit les dues em van trobar. Després de això no sé el que em va passar, em

vaig transportar en un món on tot era de menjar i hi havia un riu de Cacaolat,

muntanyes de pinya, arbres de bastons de pa i d’alvocat, com si fos la fulla.

Després d’unes hores em vaig trobar en un llit en un hospital i estava tota la

família i les amigues, la meva mare em va dir que no em preocupés, però la

veritat, jo no entenia res.

L’endemà els vaig explicar tot el que m’havia passat al món de menjar i les

dues es van mirar tancant un ull i la meva pregunta era si el món de menjar era

fantasia o realitat?

Sara Imbert

El Viatge al futur

En un poble d’estiueig hi havia una colla d’amics molt entremaliats. Eren tres

nens: el Nick ,el John i el Roman. També hi havia la Chris , que era una nena.

En Nick es creia el més llest quan no ho era, el John sempre es barallava, el

Roman era el gran de la colla, normalment ell era el que sempre pensava, i la

Chris sempre tenia por de tot, era la germana petita del Roman.

Era el primer dia de vacances i van quedar per explicar com els havia anat

aquest any. Per exemple: què tal l’escola, que els havien portat els reis mags...

Mentre parlaven en Roman va sentir un soroll estrany.

- Heu sentit alguna cosa, nois ?-va dir en Roman

- No –van respondre els altres .

Els nens estaven parlant malament de la Chris i ella es va enfadar i es va girar.

- Ai mare!- va dir la Chris.

- Què passa ? – varen dir els nens.

- Mireu això! – va assenyalar la Chris amb el dit.

Tots es varen quedar amb la boca oberta. En Nick, com anava de sobrat, va

dir :

- És un coet.

- Què va, és una nau- va dir, en John.

Llavors es varen començar a barallar. En Roman i la Chris els intentaven

separar, però van caure i varen entrar a la màquina. El John, sense voler, li va

donar un cop a un botó, i la màquina se’n va anar del descampat amb tota la

colla a dins, i varen anar a parar al futur.

Quan la màquina es va aturar, van obrir la porta i es van trobar un paisatge

molt estrany, tots es varen quedar amb cara de sorpresa. No entenien res, els

cotxes anaven volant, els arbres eren de plàstic, hi havia robots passejant

gossos pel carrer ,...

- Què farem ara? – va dir en John.

- Aquest no és el nostre món!! – va dir la Chris mig plorant.

En Roman va començar a pensar què podien fer.

- Ja ho tinc!!!. Hem d’anar a buscar un científic que ens doni una

explicació.

Dalt de la muntanya van veure un edifici que semblava un laboratori, varen

pensar d’anar cap allà a veure si algú els podia donar un cop de mà . Abans de

pujar la muntanya en Nick va fer una foto amb el seu mòbil de la màquina.

Un cop van ser a dalt van tocar el timbre moltes vegades, fins que els va obrir

un científic molt despentinat amb una bata blanca.

- Bona tarda- varen dir tots.

- Hola, què voleu alguna cosa? -va preguntar el científic.

- Miri, creiem que nosaltres no som d’aquesta època. Hem caigut dins

d’una màquina que ens ha portat fins aquí i volem tornar a la nostra

època, al 2015, però no sabem com fer-ho per tornar a casa.

En Nick li va ensenyar la foto al científic i aquest li va preguntar sorprès:

- D’on heu tret la màquina del temps?

- Vostè la coneix aquesta màquina?- Va dir en Roman.

- Doncs esclar, la va inventar el professor Roman Labrof -va dir el

científic.

En Roman es va quedar pàl·lid, era ell mateix!!!.

- Què li passa a aquest noiet?-va dir el científic.

- Pe pe pe però..... sí sí sí sóc jo- va dir en Roman quequejant

- Vols dir que ets en Roman Labrof de jove?- va dir el científic .

- Sembla ser que sí - va respondre en Roman.

- Hauríem d’ anar a buscar el professor Labrof – varen dir els nens

- Vinga som.-hi, sé on trobar-lo –va dir el científic.

Varen anar amb la furgoneta a buscar al professor, era un vehicle molt estrany

amb molts botons que els cridaven molt l’atenció. No paraven de preguntar i de

tocar-ho tot. Van arribar a una platja desèrtica on sols hi havia el professor

Labrof.

El professor en veure al Roman es va quedar perplex.

- Ets tu? Ets jo?....... no pot ser!!!!- va dir.

En Nick, en John i la Chris li van estar explicant al professor el que havia

passat.

- Val, d’acord ara ja ho entenc tot, hem d’anar on està la màquina del

temps.

Tots van anar cap a la furgoneta, van arribar on hi havia la màquina del temps.

- Miri amb aquesta màquina hem anat a parar al futur.

- Sí , és que estic fent experiments amb aquesta màquina -va dir el

professor.

- Professor, voldríem tornar al 2015,si us plau podria fer alguna cosa

per a què poguéssim tornar ?.-va dir el Nick.

- És clar, però abans us heu de beure aquest got d’aigua.

Tots es van beure el seu got d’aigua, però el que no sabien era que aquella

aigua era màgica perquè faria que no recordessin res del que havia passat.

El professor va programar la màquina i van tornar al descampat d’estiueig com

si no hagués passat res.

Joel Juárez

LA NEU DEL 2015

Hola sóc en Xavier i us explicaré el meu millor viatge amb la meva escola,

l’Escola Virolai. Tot va començar el 23 de gener del 2044. Em vaig despertar i

vaig agafar el full que els pares havien de signar per anar a l’esquiada de

l’escola.

-Pare, mare!!- cridava mentre baixava les escales de casa corrents

-Pare, mare!! Heu d’emplenar aquest full- vaig dir jo.

-Quin full? - Va dir la mare.

-El de l’esquiada

-Vaig, dóna’m un llapis!

Sols faltava escriure si faria sky o snow, la mare va estar a punt d’escriure sky

però jo la vaig frenar.

-Espera mare!! Puc fer snow?

-No, ets massa petit, si vols l’any que ve.

-Mare si us plau!!

-No!!

Us he explicat que l’excursió la vam fer en un autobús del temps? Vam viatjar a

l’any 2015, l’any que el meu pare el Víctor va anar també a l’esquiada amb

l’escola.

D’acord serà millor que segueixi. Vaig vestir-me, vaig esmorzar, vaig agafar la

motxilla i l’aeropatí i vaig anar-me enfadat a la parada de l’aerobús. Esperant

als meus amics vaig decidir treure el full de l’esquiada, una goma i un boli. Vaig

esborrar la paraula sky de la mare i amb boli vaig escriure snow, però als tres

segons em vaig adonar que no ho tindria que haver fet, vaig intentar esborrar-

ho però no podia esborrar el boli, ja era massa tard, van arribar els amics i el

aerobús. Vaig estar tot el camí intentant canviar el que havia escrit però no hi

havia manera.

Quan vam arribar a l’escola, ens van demanar que traguéssim els papers de

l’esquiada els que anàvem, el mestre ja havia recollit els fulls, el diumenge

marxàvem.

DIUMENGE A LES 11:00

Estàvem tots a l’autobús del temps, jo, es clar estava més nerviós que ningú

perquè faria snow sense que els meus pares s’enteressin. L’autobús va

comença a arrencar i va desaparèixer, als cinc segons, vam aparèixer a Boí-

Taüll, o això deien els professors.

Davant hi havia una carretera on passaven molts cotxes, jo no pensava que

allò tan estrany fossin cotxes, però els professors eren d’aquella època o sigui

que si ells ho deien era cert. De cop va passar un autobús molt estrany, vam

posar el GPS i cap a l’hotel. Quan vam arribar, vam veure l’autobús d’abans.

Eren els nens de l’Escola Virolai i el meu pare i amics seus estaven dins!! Vam

veure sortir una colla de nois i noies sortir, en aquell moment vaig recordar la

foto del pare de petit, vaig veure un noi que sortia parlant de l’autobús, era ell,

el pare!! Increïble!!

Vam sortir de l’autobús i cap a la nostra habitació, hi havia una tele però era

molt cutre, era com una espècie de capsa estranya.

-Bona nit! - cridaven els profes habitació per habitació.

El dia següent vam anar a les pistes, els de sky van fer unes proves, però els

de snow no. Resulta que no era tant dolent com m’imaginava, però al meu pare

no el vaig tornar a veure. Van anant passant els dies, fins que ja era el penúltim

dia. Dalt de la muntanya em vaig trobar al meu pare, el vaig saludar però ell es

va fer el sord.

Baixàvem la mateixa pista però de cop ell va entrar a una pista negra, el nostre

professor ens va dir que entréssim a la pista negra. Vaig estar a punt de baixar

quan vaig veure al meu pare que començava a baixar. Vaig pensar que com el

meu pare sempre em diu que ell de petit esquiava molt bé tindria que baixar

darrera seu, de cop vaig veure que es queia i mirant-lo vaig caure jo també.

Vam sortir de les pistes rodolant i sense esquis ell i sense snow jo. Imagina’t el

que costa que se’t tregui l’snow, doncs mira si era forta la caiguda. De cop

sento una veu que em diu

-Estàs be? - Era el meu pare, jo li dic que si, i de cop i volta comencem a parlar:

-Com et dius?- pregunta ell.

-Xavier, i tu?- pregunto per assegurar-me.

-Víctor. - Era ell!

-Doncs t’he de dir dues coses, la primera és que ens hem perdut, i atent a la

segona, Víctor, jo sóc el teu fill - li vaig dir jo.

-Què!! Això és impossible!!- va dir ell.

-Doncs no, vinc del futur i soc el teu fill

-De veritat??

-Sí

-Uauu!!

-D’acord ara intentem sortir d’aquí

-Tens tota la raó

Vam estar caminant com unes cinc hores fins que vaig començar a sentir els

meus amics, amigues i professors cridant el meu nom. Ell sentia els seus amics,

amigues i professors cridant el seu nom. Vam començar a córrer fins que vam

veure cadascú als seus amics, amigues i professors. Ens vam dir adéu i vam

pujar al nostre autobús (jo vaig pujar a un aerobús camuflat d’autobús) i vam

anar a l’ hotel a dormir.

El dia següent vam esmorzar i ens en vam anar. En aparèixer a Barcelona a

l’any 2044, a casa li vaig dir al pare:

-Pare, la mare em va dir que no podia fer snow però jo ho vaig canviar i vaig fer

snow, ho sento

- Ho sé fill meu, fa 29 anys que ho sé.

Víctor Manzanares

Max al planeta Fantasia

Hola, sóc el Max, un jove rosegador llicenciat a Harvard. Sóc el cap d’una gran

empresa de telefonia ratònica, però el meu somni sempre ha sigut escriure un

llibre important i reconegut per tota Ratford, la meva ciutat.

Però és clar, no és aquesta la historia que vull explicar-vos, si no que un

calorós dia de juny vaig sortir de casa per anar a treballar, però amb la calda

que hi feia vaig decidir comprar-me un gelat de mozzarella amb emmental

ratllat.

Me’l vaig empassar a una velocitat extrema i vaig muntar una moguda de

bigotis: van estar a punta de cua de atropellar-me 4 camions de càrrega i 3

autobusos turístics. Vaig córrer cap a la feina i sense adonar-me vaig

ensopegar amb el patinet d’un ratolinet, llavors vaig fer un triple salt mortal l’aire

caient finalment de cap a les clavegueres. El cap em feia voltes i més voltes.

En aquell instant vaig sentir com queia i queia i queia...

Em vaig despertar a la platja, llavors vaig pensar: –Com és que estic a la

platja? Mentre hi rumiava vaig escoltar un soroll molt estrany, era com un

murmuri. Em vaig apropar al soroll i vaig veure que era una personeta. Vam

xerrar i em va dir que es deia Hongon i que era l’antic rei dels gnoms.

-Nosaltres els gnoms som els éssers més treballadors del planeta Fantasia i...-

va explicar-me l’Hongon.

Quan va dir planeta Fantasia em vaig quedar més pàl·lid que la neu,més atònit

que un bunyol i més sorprès que quan veus una botiga amb un camembert a

meitat de preu! També em va dir que el nou rei dels gnoms és un autèntic tirà

perquè ha raptat a la seva pròpia família i ha destronat al seu propi germà, és a

dir, a mi.

-Però Hongon?-vaig dir-li -què hi faràs tu al respecte?

-Doncs mmm... No ho sé...-va respondre l’Hongon.

En aquell moment vaig treure una idea d’on no la tenia. –Eh, Hongon què et

sembla si li demanem al teu germà...

- Setus - em va interrompre l’Hongon.

- Setus! Doncs, com deia,què et sembla demanar-li el tron per les bones? Li

demanem, i ja! Al cap i a la fi és el teu germà, oi!

-Clar, bona idea! -va xisclar l’Hongon.

Ens vam dirigir cap a la ciutat de Boleting però de camí ens vam trobar amb

unes gavines que discutien entre elles.

-Que no! L’aigua és blava -va dir la gavina de l’esquerra.

-No, burra, l’aigua és verda pantanosa -va exclamar la de la dreta.

-Que no,inconscients, científicament l’aigua és transparent!-va xisclar la d’en

mig.

Vaig intentar parlar però cap d’elles em feia cas. Llavors el Hongon va cridar

tant que fins i tot l’haurien escoltat els morts.

-Sileeenciii!!! -va cridar l’Hongon.

-Gràcies -vaig dir jo mig atordit.

-Què voleu? -va dir la gavina d’enmig.

-Voldríem travessar el túnel subterrani que custodieu, si usplau! -va demanar

l’Hongon.

-Ok! -va dir la gavina Josefina.

-Visca! -vam exclamar a la vegada en Hongon i jo.

- Però abans,hauríeu que respondre a una pregunteta de res...

- De quin color és l’aigua?- Va preguntar la Josefina la gavina

Vaig rumiar fins tenir la resposta

- El sol.- Vaig dir fluixet.

-Com?-va dir el Hongon.

-Tot té a veure amb el sol. És clar si el sol està brillant i sense núvols l’aigua és

transparent, Però si fa un dia ennuvolat està blava i si fa vent i el dia està plujós

és verda pantanOsa.

-Gràcies, tu i el teu amiguet podeu passar!

Vam travessar el túnel fins arribar al castell de Boleting.

Vam pujar les escales fins arribar a la sala del rei. Llavors el Setus va dir:

-Hongon!, com goses estar aquí?

-Vull el tron per les bones o per les dolentes!

-Doncs si tant el vols,guanya-te’l!

-Ho faré, ja ho veuràs!

-Llavors et repto a un duel - va afirmar el Setus.

-Serà a les 6 de la tarda, en quinze minuts.

El Hongon estava aterroritzat, ell no era bo amb l’espasa.

-Té. Li vaig dir

-És d’una maqueta que estava fent, es diu Escalibur.

Ell ho va agrair hi em va donar una moneda del regne.

-Et donarà sort. Va dir confiat l’Hongon.

Eren ja les sis hi el duel estava a punta de bigoti de començar.

-Rendeix-te! i no hi patiràs. Va dir el Setus.

-Mai de la vida! - va exclamar l’Hongon.

10-9-8-7-6-5-4-3-2-1 Comença el duel!

Van lluitar molt fins que l’Hongon va desarmar en Setus. La seva espasa va

volar fins a la llum que em va caure a sobre. Em vaig sentir com queia i queia i

queia... Vaig despertar-me a les clavegueres i em vaig preguntar si havia sigut

un somni o no?

En aquell moment vaig voler treure el mòbil per trucar a la grua i vaig notar una

petita moneda. La vaig observar i em vaig adonar de que era la que l’Hongon

m’havia donat! Quina sort!!

Marco Martinetti - Jocs florals 2015

Viatge en el temps accidentat

2004

-Escolta, Joel, podríem construir una màquina del temps?-vaig dir

-No, jo crec que és molt difícil.-va dir el Joel

-Va, provem de fer-ho

-D’acord provem-ho!

Així ens vam posar a construir la màquina. 10 anys més tard...

-Mira, per fi l’hem acabat. Visca! -vaig dir

-Jo no ho veig gaire segur, això. -va dir el Joel

-Va, ja està, l’hem de provar.

Vam entrar a la màquina. Vaig programar-la per anar a la prehistòria. I al cap

d’uns minuts ja estàvem. Vaig sortir molt ràpid, i sí, era la prehistòria.

Després va sortir el Joel, que estava mort de por perquè no sabia si podríem

tornar. Per allà hi havia un prehistòric que voltava. Li va caure tant bé el Joel

que se li va enganxar a la cama i no se separava d’ell. Vam visitar la prehistòria.

Després vam marxar i el prehistòric també va venir amb nosaltres. Vaig

programar la màquina per anar a l’Edat Antiga, allà vam conèixer el senyor

Sòcrates i ens vam fer amics. Ens va deixar sopar a casa seva. Al matí vam

marxar, ell també va venir amb nosaltres.

Llavors vam anar a l’Edat Mitjana, on vam conèixer el Rei Artur. A l’Edat

Mitjana no vam estar-hi gaire temps, el Rei Artur també va venir amb nosaltres.

Per últim, vam anar a l’Edat Moderna, on vam conèixer el Leonardo Da Vinci.

Ell va venir amb nosaltres. Volíem tornar a l’edat contemporània el Joel, el

prehistòric, el Sòcrates, el Rei Arthur, el Leonardo Da Vinci i jo, però la màquina

es va espatllar i ens va portar al futur. La màquina estava tota trencada, em

vaig posar a plorar. Al cap d’un moment va venir una persona del futur i em va

preguntar:

– Què et passa?

-Res, és que se m’ha espatllat la màquina del temps i ara no puc tornar -vaig

dir.

-T’ajudaré -em va dir la persona

-Gràcies! -vaig respondre.

Entre jo i el robot de la persona la vam tornar a fer i va quedar encara millor

que al principi. Ens vam donar les gràcies. Llavors vam marxar.

Vaig passar per la prehistòria i vaig deixar el prehistòric, després a l’edat antiga

i vaig deixar a Sòcrates, a l’edat mitjana al Rei Arthur i per últim a l’edat

moderna el Leonardo Da Vinci .Finalment, vam tornar a la nostra edat. Va ser

un viatge fantàstic.

Oriol Masdéu

Heu estat mai al zoo de Barcelona? Sí? Doncs pareu bé l’orella perquè el que

us explicaré va passar l’any passat a aquest lloc. Una de les panteres d’aquest

recinte, la Gongo, sempre tractava malament a una tortuga, la Puga. La Gongo

deia a la Puga que era molt lenta, que era gandula, que mai no acabava de fer

les coses, que només menjava hortalisses, que sempre s’arrossegava per

terra... Al cap d’ un temps, i com a conseqüència de tots els comentaris de la

Gongo, la Puga estava trista i deprimida.

Un bon dia però, les coses van començar a canviar arran de la visita del mag

Clac. En Clac es va treure una vareta màgica de la butxaca de l’armilla i,

després de fer un encanteri, va intercanviar les potes de tots dos animals. De

manera que, la Puga duia les potes de la Gongo i la Gongo, les de la Puga.

La nova Gongo es va adonar que no podia ser tan ràpida com abans i va veure

que necessitava més temps per fer les coses, que menjar hortalisses també

tenia els seus beneficis ja que se sentia més saludable i que allò d’arrossegar-

se també tenia els seus avantatges, perquè va descobrir tot un món de cucs,

aranyes i d’altres insectes que fins llavors desconeixia.

La Puga estava contenta perquè podia fer-ho tot molt més ràpid que abans,

però la nova dieta carnívora no la digeria gaire bé i, a més, sempre li sobrava

molt temps quan feia les coses i, al final, s’avorria.

Al cap de quinze dies, en Clac va tornar al zoo, es va treure novament la vareta

de l’armilla, va tornar a repetir l’encanteri i va fer que tots dos animals tornessin

a tenir les potes que tenien abans.

Arran d’aquella experiència, la Gongo va ser amiga de la Puga perquè per fi

l’havia entès i sempre que podia li donava un cop de mà i, quan els sobrava

temps, van agafar el costum de jugar a escacs, al parxís, a l’oca, al dòmino i al

monopoli, i s’ho passaven d’allò més bé. I és així com va néixer una gran

amistat entre totes dues.

Júlia Nieto

L'AMISTAT ÉS UN TRESOR

Hi havia una vegada una nena que es deia Mahan. Era alta i prima, amb ulls

marrons. Ella tenia un pare molt bo i amable, es deia Josep. Ell era molt alt i

tenia els ulls iguals que la Mahan. La Mahan també tenia una mare que sempre

es preocupava pels seus fills i per últim tenia un germà baixet i molt trapella.

Era estiu i tots van viatjar a Londres perquè al pare no li anava molt bé la feina

a l'Àfrica. Els va costar molt desplaçar-se amb les maletes, les caixes, les

joguines...

Finalment van arribar allà. Es van instal·lar i tot anava molt bé fins que va

començar l’escola. La Mahan i el seu germà estaven molt il·lusionats per tot

excepte l’escola.

El primer dia d’escola, com eren nous, ningú estava amb ells, encara que al

seu germà no li anava tan malament com a ella. Quan va tornar a casa la

Mahan va explicar com li havia anat i la seva mare li va dir que no passava res,

que el proper dia ja començaria a fer nous amics i amigues.

L'endemà va passar el mateix, tothom la insultava i li deien coses que no li

agradaven per fer-la rabiar. En canvi, el seu germà ja va començar a tenir

amics i a jugar amb ells a futbol.

Mentrestant, la Mahan sempre estava sola al pati, seia a un racó i s’avorria com

un pare quan espera a la seva filla que acabi ballet.

Tots els dies eren iguals, seia i no feia res. Fins que un dia l´Ann, una nena que

no era ni del seu curs li va dir:

- Què et passa? - li va preguntar ella.

- Que estic avorrida, ningú vol estar amb mi i em diuen coses que no m'agraden

– va dir la Mahan plorant.

Al cap de poc temps, l'Ann es va posar trista i li va preguntar si volia ser la seva

amiga. La Mahan va deixar de plorar i li va dir que sí.

Durant els dies, setmanes i mesos, la seva amistat anava enfortint-se fins que

van ser millors amigues. Però quan l'Ann es va fer amiga d'ella, les antigues

amigues de l'Ann començaven a ser com els altres nens i nenes, que se'n reien

de les dues.

Tot i això, com elles eren amigues íntimes els donava absolutament igual. Un

dia a la classe, havien de fer un escrit d’alguna persona o d’alguna cosa. La

professora va dir que ho havien de fer molt polit i amb molt bona lletra.

Gairebé tots els nens ho feien dels seus pares i mares, però la Mahan ho va fer

de l'Ann, i l’última frase var ser: «L'amistat és un tresor».

Nerea Pastor

EL DIARI DE LA MARTA

Avui he començat un nou curs escolar. Tot és nou per mi, l’escola, la classe,

els companys i els professors.

Per cert no us he dit qui sóc. Em presento sóc la Marta tinc 10 anys, m’agrada

ballar, la llet, les galetes, en canvi no m’agraden gens les llaminadures, també

tinc un caràcter fort segons els meus pares, però també sóc molt dolça.

He entrat a classe i he vist una cadira buida, sense fer soroll m’he assegut amb

la mala sort que la cadira tenia una pota trencada i quasi em caic. Totes les

mirades dels nens i nenes s’han dirigit a mi, però jo que em moria de vergonya

per dintre, he fet com si no passés res.

Al cap d’un minut ha entrat la professora que es deia Mar i ha passat llista,

després ha dit quines assignatures ens donarà i m’ha presentat a la resta de la

classe.

Ha sonat el timbre del pati, he agafat el meu diari i mentre estava al banc, ha

vingut la Mariona per dir-me si volia jugar amb ella, però com tenia que acabar

d’escriure tot el que m’estava passant, vaig dir que en 2 minuts anava a jugar

amb ella. La Mariona es una noia guapíssima , alta , llesta…

Quan el plom del Joan em va veure amb el diari mal va intentar agafar-lo però

la Mariona el va agafar a temps, me’l va donar li vaig dir gràcies perquè allà

porto tots els meus secrets i la meva vida.

La Mariona em va avisar que el Joan només fa que riures de la gent, però en

veritat està molt sol i que fa llàstima, però recorda ves en compte amb ell, no

pararà fins que aconsegueixi agafar el diari, però no et preocupis jo estaré tot al

temps amb tu.

Més tard ella em va dir vine amb mi, jo et guiaré si tu vols per aquesta nova

escola. Jo vaig dir si, estic molt il·lusionada perquè es el primer dia, que

fort !!!

El dia següent no trobava el diari, després del pati vaig trobar una nota al meu

calaix que deia:

-Hola, sóc el Joan no et tornaré el diari fins que no l’hagi acabat de llegir.

La mateixa tarda en Joan patia un accident amb un fanal degut a que estava

despitat amb el meu diari. Havia perdut la memòria i no recordava res d’aquell

diari. No es va trobar la seva motxilla, potser algú li va donar a l’hospital.,. Tenia

que descobrir on estava el meu diari. Quin misteri!!!!

Estaria a casa del Joan i tindria que entrar a casa d’ell d’amagades o potser

estaria a la seva guixeta i tindria que trencar el seu candau o potser algú se’l va

quedar. En el següent capítol ho sabreu.

Mercè Prats

PERDUTS EN EL TEMPS

Estem al segle XXVIII, l’any 2777 i aquesta és la història d’en Marc i la Marina,

dos germans amb dos pares molt viatgers. En Marc li agraden les aventures i

és un molt bon mecànic però, en canvi, és un negat en els esports. La Marina

és tot el contrari, és una excel·lent nedadora però molt rondinaire. Bé, tornem a

la nostra història què és el més interessant. Tot va començar a l’escola quan

en Xavi, un amic de la Marina, li va treure la goma a la Marina.

- Xavi torna’m la goma! – Va dir la Marina.

- Ni parlar-ne – Va dir en Xavi.

- Xavi, Marina, al passadís tots dos! – Va dir la mestra…

El dia següent, la Marina estava a casa molt disgustada per el què havia passat.

Però llavors….

- Marina, Marina! Corre vine! – Va dir el Marc.

- Què passa?

En Marc, aprofitant una distracció de l’ordinador que els vigilava quan els seus

pares no hi eren, va portar a la Marina a veure la màquina del temps dels seus

pares, cosa que ells no li deixaven.

Quan la Marina va veure aquella del màquina temps tan rodona i cablejada va

pensar que podien anar un dia abans per arreglar el conflicte que havia tingut

amb en Xavi, i així va ser, van pujar tots dos a la màquina cap a un dia abans.

La Marina va al·lucinar quan van entrar en aquell túnel blau i rodó amb rellotges

per el voltant. Però la màquina del temps estava espatllada i en Marc no ho

sabia, i en comptes d’anar un dia abans se’n van anar cent anys després, l’any

2877. A l’ arribar, la màquina del temps es va espatllar encara més i el motor es

va quedar sense energia. En Marc i la Marina van mirar al seu voltant, no

estaven un dia abans. Aquell paisatge no s’assemblava gens a la seva ciutat.

De cop la màquina va xisclar: Ja hem arribat al vostre destí, cent anys després.

- Marc el que acaba de dir aquesta maquinota és veritat ?- Va dir la Marina.

- No ho se !!- Va dir en Marc

- Intentaré arreglar la màquina – Va dir espantat en Marc

Després d’una estona va veure que la màquina necessitava Aloe Vera. De cop

en Marc va veure una persona que li sonava molt però no sabia de què, al cap

d’una estona va deduir que era el seu net !!!!!

- Ei, tu – Diu en Marc.

- Qui ets? – Va dir el seu net.

- Tu tens un avi que es diu Marc?

- Sí, per?

- Sóc jo! Hem vingut amb la màquina del temps!

- Doncs ara que ho dius si que t’ hi assembles.

-

Al seu net li va costar de creure’s allò, però al final els va ajudar a buscar Aloe

Vera. Per començar, els va portar a casa seva per pensar a on hi podia haver

Aloe Vera (en aquells anys era molt difícil trobar Aloe Vera perquè tot eren

edificis i més edificis). Buscant per internet va trobar una muntanya on hi havia

petites fulles d’ Aloe Vera, va veure que hi podien anar perfectament amb el

seu cotxe.

Van entrar al cotxe i se’n van anar. En arribar a la muntanya, van veure que

estava ple de plantes. A sota d’un arbre hi havia molta Aloe Vera i van anar

corrents a buscar-la.

- Marina ho hem trobat – Va dir en Marc,

- L’ internet del segle XXIX mai falla!! – Va exclamar el net d’en Marc.

Van anar volant cap a la màquina del temps dels seus pares, i en Marc li va

posar l’ Aloe Vera al motor. Van creuar els dits per a que la màquina funcionés.

I va funcionar.

Al tornar a casa els seus pares van obrir la porta i van passar a sopar. En Marc

i la Marina van mantenir en secret tot ho del viatge del temps i no ho van dir a

ningú. Però sabeu per què jo se aquesta història?: Perquè jo sóc l’Eloi el net

d’en Marc i ara us he explicat la mateixa història que el meu avi em va explicar

quan era petit.

Eloi Sáez

ELS PIRATES DEL FUTUR

Hola, em dic Steve Bullimore i us explicaré una història que va passar

quan jo era jove. Jo vivia en una petita casa a la Terra, l’any 3.775, i un dia vaig

trobar un mapa hologràfic d’un tresor del meu avantpassat en John Bullimore.

Vaig decidir que sortiria a l’alba del dia següent a cercar aquell tresor. Però vaig

tenir un petit imprevist, vaig rebre un missatge del meu amic George Hamilton.

Em preguntava si podia anar a casa seva, a Plutó. Jo vaig estar encantat de

poder anar-hi. Vaig agafar la meva nau i vaig anar cap allà.

Quan vaig arribar-hi vaig aterrar davant de casa seva una mica

malament. Al baixar de la nau em vaig mirar el motor: se m’havia trencat.

Després d’una estona intentant-lo reparar vaig entrar a casa del meu amic, vam

estar parlant i parlant. Vam sortir a sopar al restaurant Solar, on es trobaven

tots els pilots de la galàxia, i li vaig dir que havia trobat un mapa del tresor del

meu avantpassat. Ell va preguntar-me si podia ajudar-me a cercar el tresor, jo li

vaig dir que encantat de que m’ajudés. Però el malvat pirata Jean Cromarty

havia escoltat tota la conversa, va córrer cap a on estava la meva nau, va

arribar abans que nosaltres i va agafar el mapa. Se’n va anar corrents cap a la

seva immensa nau pirata i va fugir. Nosaltres des de la finestra ho vam veure

tot. Vam agafar la nau d’en George i vàrem seguir la nau pirata, però Jean

Cromarty ens va veure i va ordenar a la seva tripulació que disparessin a la

nostra nau. El primer tret el vam esquivar però el segon ens va donar. Vam

caure ràpidament perquè els controls ens fallaven, vam travessar l’atmosfera

d’un planeta desconegut a gran velocitat fins que vam xocar amb una esponja

gegant.

Ens va costar sortir d’aquella esponja de color rosat perquè era molt

enganxosa. El planeta on havíem caigut estava desert, només hi havia aquella

esponja gegant que cobria tota la superfície del planeta. Vam sentir uns crits

que venien de sota l’esponja. Vam començar a cavar fins que vam veure una

mà metàl·lica. Vam agafar la mà i la vam estirar fins que va sortir un robot amb

forma de clau. El robot ens va agrair d’haver-lo salvat. Ens va dir el seu nom,

es deia Key Walter. En Key Walter tenia el poder de transformar-se en

qualsevol cosa. També ens va explicar què havia passat en aquell planeta:

aquell planeta es deia Poing-Glup i abans hi vivien molts robots, però un dia va

venir el malèfic pirata Jean Cromarty i els va robar tot l’or que tenien. Després

va començar a tirar bombes de color rosa. Aquelles bombes que havia tirat van

començar a expandir-se fins que van deixar tot el planeta cobert per aquesta

esponja. Nosaltres li vam explicar la nostra història amb en Jean Cromarty.

El robot va preguntar si podia ajudar-nos a trobar el tresor del meu

avantpassat. Nosaltres vam contestar que podia venir a ajudar-nos. Aleshores

es va transformar en una nau d’última generació i ens va convidar a entrar-hi.

Era immensa, hi havia tot el que et poguessis imaginar. Vam anar a la sala de

comandaments i vàrem engegar el motor. Vam sortir a tota velocitat i al cap

d’una estona ja vam veure la nau del pirata Jean Cromarty. En Jean també ens

va veure i vam començar a tirar bombes però ara d’un color groc. Vam esquivar

totes les bombes però l’última era immensa, més gran que la nostra nau. Vam

caure planejant fins a un altre planeta, aquell planeta era molt estrany en

comptes d’un sol hi havia una esfera, un tros negre i l’altre blanc. Vam sortir de

la nau per veure si el nostre amic estava bé, però no va respondre res, de

sobte es va transformar en la seva forma normal però es va quedar quiet sense

dir res. Vam agafar el nostre amic i ens el vam endur a una torre molt alta que

hi havia en aquell planeta. Aquella... torre vam trobar a uns guàrdies i els vam

explicar que el nostre amic no es movia. Ells ens van dir que consultéssim al

mico Plàtan-Pata a dalt de tot de la torre.

Vam pujar aquella torre tan alta fins que vam arribar a dalt de tot i vam

poder parlar amb el mico Plàtan-Pata. Ens va dir que el nostre amic estava

paralitzat per efecte de la màgia. El mico va començar a dir unes paraules

màgiques i en Key Walter va començar a moure’s. Li vam agrair an Plàtan-Pata

i quan estàvem sortint per la porta ell ens va dir: Steve, aneu el soterrani i

creueu el pont que comunica amb l’altre planeta i allà trobareu un canó,

posseu-vos dintre i anireu a parar el vostre destí. I així ho vam fer, vam passar

el pont i ens vam posar dintre del canó. El canó ens va disparar i vam anar a

parar a dins de la nau d’en Jean Cromarty. Ràpidament vam agafar el mapa

que hi havia sota el llit del capità sense que ningú se n’adonés i ens vam posar

dintre del canó. Vam sortir disparats fins al Sol, aleshores jo vaig llegir les

paraules màgiques i el Sol es va obrir per la meitat, vam entrar i vam veure un

tresor immens d’or i de pedres precioses. Però el que més em va sorprendre

una foto en la que sortia tota la meva família. No em vaig adonar de que els

meus amics no hi eren i quan em vaig girar hi havia en Jean Cromarty! Em va

dir que si no li donava el tresor mataria els meus amics.

El Jean Cromarty va marxar amb tot el tresor. Els meus amics i jo ens

vam quedar mirant cap a la nau d’en Jean Cromarty, aleshores la nau va

començar a baixar fins a desaparèixer. Jo em vaig adonar que havia

aconseguit conservar el més valuós: tenia la foto de la meva família i els meus

amics al costat. El veritable tresor no és l’or ni les joies, sinó l’amistat.

Ivan Sánchez

LA NIT DE POR A L’ESCOLA

Un dia plovia molt amb llamps, llavors va nevar i els nens d’una escola es

van quedar a dormir. Una colla d’amics s’avorrien a la nit i van decidir voltar

per l’escola. Era fosc, s’havien apagat els llums, quasi tothom estava

dormint, els nois van agafar els mòbils i van posar les llanternes però a un

se li va trencar, l’altre no tenia bateria de tant jugar i sentir música... Sols va

quedar un que li quedava poca bateria. Van anar voltar i després van veure

una porta camuflada i van decidir entrar. Quan van entrar van caure en una

trampa. Estava ple d’esquelets, es van espantar molt i van buscar i buscar

una sortida però no n’hi havia, van passar allà una bona estona, Després,

un de la colla va veure un forat i van entrar pel fora, van seguir el camí que

hi havia i van veure una cova plena de màquines i experiments. Van

començar a tocar coses i va entrar el propietari de tot allò, era el professor

Xopo, el professor que els feia ciències. Els va preguntar què feien allà i un

va dir que s’havien perdut. El professor Xopo li va donar igual i els i va

engabiar en una càpsula per provar uns quants experiments dolents. A un li

va tirar una bomba rara a la càpsula ell la va agafar i la va tirar a fora.

Llavors es va tancar a dintre perquè així no moriria. El professor Xopo, com

era el dolent, llavors va explotar i va morir. Aleshores van poder sortir de les

càpsules, van anar pel camí que continuava del d’abans i van torbar la

sortida van tornar a la classe a on havia d’estar tota la nit i van decidir dir-se

la Colla.

Júlia Sanz

Un animal magnífic

Us informem d’una noticia extraordinària, el nostre guarda boscos Cali ha trobat

un animal que des de fa 5 milions d’anys es pensava que s‘havia extingit i ara

s’ha trobat un exemplar! Aquesta és una femella de llop gegant. Després de

veure si estava malalta l’han portat al zoo i estan buscant una mascle del

mateix tipus de raça per emparellar-la.

Quan van enviar-la al zoo li varen posar el nom de Terra perquè procedia de la

terra. Una noia anomenada Àfrica en sentir la notícia per la tele va decidir anar

al zoo. Com a ella l’hi encanten els animals va sovint al zoo. Quan van arribar

va veure el nou animal que l’hi va encuriosir molt. Cada dia l’anava a visitar,

finalment es van fer amics.

Els guarda boscos de tot el món i tots els caçadors buscaven aquest animal,

van trobar excrements semblants al del llop fins i tot més grans. Varen seguir

les petjades però sempre es perdien, no hi havia rastre.

L’Àfrica es va fer gran, ja tenia 19 anys i treballava de guarda boscos perquè li

encanten els animals.

Un día l’Africa estava caminant pel bosc i es va trobar unes petjades, les va

seguir, quan estava ben a prop va veure una cova gegant, allà hi havia una

manada de llops, no, llops no! eren llops gegants!!! Amb uns prismàtics els

observava de lluny perquè no volia ser caçada. Va informar als seus companys

i van dir que serien animals protegits. També Terra, que estava al zoo la van

portar a la manada. I varen posar una càmera oculta per saber més coses

sobre aquest animal magnífic.

Blanca Serrano

El Diamant Màgic

Hola, em dic Dorim i avui farem un viatge a la Xina per visitar el Museu de

Geologia de l´Est. Aniré amb el Charlie, el meu gos, i amb el Carles, el meu

company. Vaig néixer a Cohpenage, Dinamarca.

Ahir a la televisió van dir que els geòlegs del museu, van trobar un estrany

diamant que es diu " el diamant màgic". Diuen que el diamant màgic té uns

poders que poden destruir la Terra!!! El Carles ha anat a buscar la seva

"chopper" amb el sidecar i... en marxa cap a la Xina!!!

Dos dies després, en arribar a l´hotel, van descarregar les maletes .L´endemà

van anar al museu i van veure el diamant màgic, era el diamant més gran del

món. El Carles va veure un senyor molt estrany, es va apropar al senyor, i li va

dir:

- “Hola Senyor, com es diu vostè?”. El senyor el va respondre: “jo em dic

Dr. Higgins, el doctor més malvat del món. Jo amb aquest diamant

conqueriré la Terra.

Un dia després van tornar al museu, van anar a veure el diamant, però ja no hi

era. Van trucar a la policia i els van dir que a les 9:00 del matí quan havien

arribat, el diamant ja havia desaparegut. El Carles li va dir a la Dorim que va

conèixer a un tal Dr. Higgins que volia el diamant per conquerir la terra, segur

que havia sigut ell!!!

La Dorim i el Carles van anar a explicar-ho a la policia , però no els van fer cas.

“Haurem de solucionar-ho nosaltres sols!”, van pensar.

-Carles, el diamant , al ser màgic, a les dotze de la nit fa una llum fluorescent

blava, he pensat que amb el "drone" que em van regalar podem fer-lo volar per

sobre de la ciutat i veure on està el diamant.

El drone volava i volava i de cop i volta van veure el faig de llum, era al carrer

Bratwurst, a la fàbrica de bratwursts. Varen agafar la moto del Carles i en

marxa!!!

La lluna era la única font de llum que tenien al carrer, tot era a les fosques.

Varen obrir la porta a poc a poc...shhssssss, silenci Carles no facis soroll, va dir

la Dorim. Es van amagar darrere de una gran capsa de fusta. Al final de tot

vàren veure al Dr. Higgins amb el diamant màgic, experimentant per fer com

una mena de canó que disparava un raig de foc.

-Dorim, hem d´ agafar aquell diamant

- Si, però com ho fem?

La Dorim li va dir al Charlie:

-Charlie, comença a bordar!

El Charlie va distreure al doctor. Llavors , el Carles i la Dorim varen

aprofitar per agafar el diamant i sortir corrents , com si els perseguís el dimoni.

- Corre, Charlie, vine amb nosaltres!

El Doctor baixava les escales corrent per poder atrapar-los, però va ensopegar

i , finalment, es vàren poder escapar.

L´endemà vàren anar a la policia i van detenir al Doctor.

- Carles, t´has adonat? Hem salvat la Terra!!! Això sí que és un final feliç!!!

David Torrents

Hi havia una vegada una nena que el seu nom era Maria, era una nena

atrevida, divertida i humorista, però un dia se’n va haver d’anar a viure a Tòquio

per la feina dels seus pares. Però hi havia un problema, no sabia parlar japonès.

L’endemà va anar a una nova escola, l’escola Virucha, però no va fer gaires

amics perquè no sabia gaire japonès: al pati jugava sola, berenava sola...Se

sentia una mica sola. Un dia, tornant de l’escola Virucha, va veure una caixa

que es movia, però no sabia què era. La va obrir i va descobrir un gos cadell.

La Maria va decidir adoptar-lo, se’l va endur a casa i li va posar de nom Lola

perquè la seva millor amiga de l’escola de Barcelona es deia Lola.

Un dia, quan tornava de l’escola, la Maria no trobava a la Lola, es va disgustar

molt, fins i tot se li queien llàgrimes de la pena que li feia. Va decidir anar-la a

buscar. Va buscar per tots els carres, per les botigues... Però no la trobava per

enlloc i la Maria es va començar a posar molt trista.

L’endemà, al tornar de l’escola, la Maria va sentir un soroll estrany a les golfes,

va pujar-hi poc a poc, tenia una mica de por però va decidir pujar. Quan va ser

a dalt va veure una cosa que es movia, es va acostar i era la Lola que estava

allà dormint tranquil·lament en un llit de maduixa, quin ensurt que va tenir la

Maria al pensar que no la veuria mai més a la Lola!

Núria Torres