Contes valencians 2

Contes de la condemnada

Vicente Blasco Ibáñez

Contes valencians 2: contes de la condemnada

Vicente Blasco Ibáñez

Traducció: Traducció de Juli Jordà (U i DOS).

Amb el suport de la plataforma Apertium

Il·lustracions: Saida Granero Parra

1a edició en valencià

ISBN: 978-84-697-3916-7

Depòsit legal V-1699-2017

Llibres de l’Encobert

Editat per José A. López Camarillas

Projecte de ciutat-museu del patrimoni immaterial

La València de Blasco Ibáñez (app en Play Store)

Valenciaimmaterial.com

Juny del 2017

Imprés a Espanya

5

6

Hi ha una València soterrada en la pols de l’amnèsia imposada.

Una València amb un mar dolç, d’on ixen monstres serpentejants que

fan fugir el més brau dels soldats. Però, nosaltres... Nosaltres ens els

mengem amb pimentó i pa.

Una València impassible, orgullosa, capaç de posar en escac a tot

un rei i el seu exèrcit d’oligarques corruptes.

Una València on les olors i els colors dels mercats, dels barris i de

l’horta es poden llegir. I no només serveixen per a ensenyar a ser lliures

veïns i veïnes, sinó que ajuden a parar guerres més enllà de les nostres

fronteres.

Una València a flor de pell. Pots sentir-ne el batec? Gràcies al teu

suport ja la podem tocar.

Estos llibres no són només les primeres traduccions al valencià dels

contes de Vicente Blasco Ibáñez, agafem el testimoni de Miquel Duran

(periodista valencià que va intentar traduir l’obra de Blasco en els anys

vint del segle passat), sinó la clau per fer de València la primera ciutat

museu del patrimoni immaterial.

Este projecte, de tota la gent, ha de servir per a vertebrar els

costums, la memòria oral, les tradicions, els oficis, les històries, la

llengua i els paisatges del País Valencià en un museu immaterial que

dinamitze el nostre turisme cultural i, de més a més, ens ajude a

retrobar-nos amb la nostra identitat.

Pensem que el millor expositor per a la cultura d’un poble és el

carrer, mantenint-la viva en el context, explicada pels protagonistes. Per

això, hem pensat en Blasco Ibáñez com a fil conductor del projecte.

Blasco, a banda de descriure amb un gran luxe de detalls la València

perifèrica, apostà per democratitzar la cultura sense paternalismes. Per

mitjà de les universitats populars i les publicacions, ensenyà a llegir i

inculcà els valors de la il·lustració a tota una generació de valencians

que somiava canviar el món.

7

I no puc amagar l’orgull que sent perquè el pròleg siga de Vicent

Baydal, escriptor i historiador a qui admire molt pel treball

d’investigació i divulgació que fa sobre la identitat i la història

valenciana: tasca pendent per al nostre poble i cada dia més necessària

en l’actual context de globalització que patim.

Perquè un poble sense cultura pròpia no podrà mai decidir ni

políticament ni econòmicament sobre el seu futur.

Deia Blasco Ibáñez que, davant del dolor, només hi ha dos camins:

l’oblit o l’esperança. Nosaltres triem no ser una colònia. Triem no caure

en la pèrdua de la memòria.

José A. López Camarillas

8

9

Índex

11 Pròleg de Vicent Baydal

Contes valencians 2

19 La condemnada

29 Primavera trista

39 Colp doble

47 En la mar

61 Home a l’aigua!

69 Llops de mar

77 Un funcionari

91 La barca abandonada

101 La paella del roder

111 A la boca del forn

123 Venjança moruna

135 La paret

Altres contes

141 El paràsit del tren

151 Un xiulit

159 L’ogre

167 El maniquí

177 El miracle de San Antonio

10

11

Pròleg

La petjada de la crua realitat

En novembre de 1896 eixia a la llum la primera edició

dels Cuentos valencianos de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928),

que l’autor havia acabat d’enllestir a la presó de l’antic

convent de Sant Gregori de València –al solar que hui ocupa

el Teatre Olympia–, on s’hi estava des de feia un parell de

mesos. Després de La araña negra (1892), Arroz y tartana

(1894) i Flor de mayo (1895), era la seua quarta gran publicació

i el principal crític literari de la ciutat, Teodor Llorente, la

saludà amb efusivitat, tot i aprofitar per a retraure-li, alhora,

la ideologia progressista i republicana: «Casi nos alegraríamos

de esta reclusión, si diera por resultado tranquilizar su

espíritu, perturbado por las pasiones políticas, e inclinarlo a

la producción literaria, para la cual tiene nuestro cariñoso

adversario tan felices dotes» (Roca 2007, 151). Amb tot,

aquella reclusió no era una qüestió menor, com havia succeït

amb altres ingressos anteriors en presó. Era fruit, ni més ni

menys, que de la pena de dos anys imposada per un Consell

de Guerra, que l’havia considerat culpable d’haver convocat i

instigat des de les pàgines d’El Pueblo una manifestació

contra la gestió del Govern en el conflicte cubà, la qual havia

finalitzat amb un caporal de la Guàrdia Civil greument ferit

(Varela 2015, 165).

De fet, molts altres directors de diaris valencians i

madrilenys, entre els quals hi havia el mateix Llorente,

sol·licitaren l’indult immediatament o la commutació de la

pena per a Blasco, cosa que, no obstant això, no tingué

efecte fins al 28 de març de 1897, quan li fou concedida una

12

llibertat vigilada que hauria d’acomplir fora de València,

desterrat a Madrid, on freqüentà els cercles d’intel·lectuals

liberals. I un poc més tard, el 18 de setembre del mateix any,

acabà obtenint la remissió total de la pena, com a

conseqüència d’una amnistia política declarada després de

l’assassinat de Cánovas del Castillo, que havia tingut lloc poc

abans a mans d’un anarquista italià. Durant aquell període, a

més a més, li foren atorgats permisos per a desplaçar-se a

Oriola, d’on era el sogre, el periodista i després jutge Rafael

Blasco Moreno, i a les platges veïnes de Torrevella. Fou

llavors, al llarg d’aquells mesos de vigilància de primavera i

estiu de 1897, quan, segons recordava posteriorment el

mateix Blasco Ibáñez, escrigué una nova sèrie de relats: «Mi

actividad política se veía así mermada por la continua

persecución y, por ello, me centré en la literatura. De

entonces mi colección de cuentos La condenada» (Pitollet

1928; Vidal 2007, 126). I d’ací moltes de les característiques

que té, com ara l’abundància del tema marítim, l’aparició dels

escenaris madrilenys o les històries de rerefons carcerari.

Cal tindre en compte, en qualsevol cas, que en realitat

aquells contes anaren apareixent en diversos periòdics entre

1897 i 1899 fins a ser arreplegats en un primer volum de

Cuentos grises (1899), preparat per la Librería Aguilar, que

incloïa «Golpe doble», «La barca abandonada», «La paella del

“roder”», «¡Hombre al agua!», «El parásito del tren», «En el

mar», «Un silbido», «El ogro», «En la boca del horno», «La

condenada», «El milagro de San Antonio», «El maniquí» i «El

despertar del Budha (leyenda india)», el qual havia estat escrit

encara en presó i fou eliminat, altrament, de les compilacions

successives. En efecte, l’any següent Sempere y Compañía

publicà paral·lelament una nova edició de Cuentos valencianos

13

(1900) i una altra amb estos altres relats, excepte l’indicat,

que ara es titulava La condenada (1900) i incorporava, a més a

més, «Primavera triste», «Lobos de mar», «Un funcionario»,

«Venganza moruna» i «La pared», fins a un total de dèsset

relats que conformen la versió canònica, que és la que ací es

presenta. Són també els anys de publicació de La barraca

(1898) i Entre naranjos (1900) i de la irrupció política

definitiva del blasquisme, amb la tria de Blasco com a diputat

de les Corts espanyoles en 1898 i el predomini dels

republicans en l’Ajuntament de València des d’aquella

mateixa època.

Tot plegat, en el recull de Contes de la condemnada trobem el

Vicent Blasco Ibáñez més realista i més social. El que amb

una trentena d’anys està plenament centrat en l’afany

revolucionari des de les files d’un partit republicà, en una

Espanya dominada pel caciquisme i l’endarreriment. Com el

seu admirat Émile Zola, i com el seu no menys admirat

Victor Hugo –tot i que ja deslliurat de tot romanticisme–,

l’escriptor del barri del Mercat posà la literatura al servici de

l’agitació política dels més desvalguts a través del

naturalisme. Pel simple mètode de mostrar els aspectes més

descarnats de la realitat material. Sense fer-ne juís de valor,

però adoptant una postura ben clara, per la justícia, la cultura

i el progrés, en dirigir majoritàriament la mirada cap als

problemes presents entre les capes populars més baixes,

encara que també cap a les situacions més repudiables

d’altres àmbits socials.

És el que passa, per exemple, en els cinc relats ubicats a la

ciutat de Madrid. Per un costat, dos narren les històries de

personatges d’extracció humil: «El paràsit del tren», sobre un

pobre diable que puja i baixa del ferrocarril en marxa per tal

14

de poder visitar la seua família manxega els caps de setmana,

i «L’ogre», en què un carreter blasfem i malcarat ha d’entrar

en activitat un dia calorós d’agost a la capital castellana. Per

un altre costat, però, la ploma de Blasco també es deté en les

misèries d’altres estrats, com les d’un matrimoni de cantants

d’òpera exitós en «Un xiulit», les d’una dona enriquida i

malalta en «El maniquí» o les d’una acabalada parella,

separada i reconciliada per la via del desig carnal, en «El

miracle de San Antonio».

D’altra banda, pel que fa a la resta, que explícitament o

implícitament se situa en terres valencianes –de manera

habitual a la ciutat de València o la rodalia–, tots es

desenrotllen en ambients populars i desfavorits. És el cas

dels dos relats de tema carcerari: «Un funcionari», que tracta

la penosa existència d’un botxí de professió, i «La

condemnada», que dóna nom a tot el volum, a propòsit de la

càrrega que ha de suportar la muller d’un sentenciat a mort.

També ho fan els d’entorn urbà, com el dels dos treballadors

enfrontats «A la boca del forn» o el del xicotet hort a tocar

de la ciutat on malviuen un vell i la seua afillada desnodrida

durant una «Primavera trista». Així mateix, els d’àmbit rural

mostren igualment les dificultats i penúries d’uns contorns

socials en què imperen la corrupció i la brutalitat, com en

«La paella del roder», sobre un pinxo dedicat a fer la faena

bruta del cacic polític del districte, en la «Venjança moruna»

escomesa contra una viuda pel germà del seu home difunt,

en el «Colp doble» que representa l’intent de xantatge a un

llaurador de l’Horta o en «La paret» construïda per dos

famílies de Campanar sempiternament confrontades.

Finalment, també els esdevinguts en territori marítim relaten

les desgràcies o estretors dels protagonistes, ja siguen

15

habitants del Cabanyal, com l’apurat pescador que va darrere

d’una tonyina solitària «En la mar» i els vells «Llops de mar»

que tracten de rescatar una barca a la deriva, o de la mateixa

Torrevella, com «L’home a l’aigua» caigut d’un llaüt camí de

Gibraltar i «La barca abandonada» en la platja de la localitat,

després d’aconseguir escapar d’un canoner estatal que la

perseguia per dedicar-se al contraban de tabac d’Orà.

En tots, la petjada de la realitat és més que evident. No

només en les descripcions detallades i en els perfils

psicològics dels personatges, sense concessions a cap

embelliment afectat de sensibleria, sinó també en el mateix

contingut de les històries, que beuen, com ja hem assenyalat,

de les pròpies vivències coetànies d’un Blasco Ibáñez a mig

camí de València, Madrid i Torrevella, empresonat o en

llibertat vigilada i amb les aspiracions encara intactes a fer de

les lletres i la política un camí cap a la transformació social.

No debades, la gran majoria dels Contes de la condemnada

devien tindre un rerefons verídic, com resulta lògic deduir de

les notícies recurrents de l’època sobre accidents ferroviaris

fatídics, l’abundància del recurs als roders per part dels cacics

o els enfrontaments profunds i duradors entre famílies

rurals. De fet, en determinats relats, la connexió amb la

realitat és plenament comprovable, com en el cas d’«Un

funcionari», «Llops de mar» o «La barca abandonada».

En efecte, la història tràgica del botxí esmentat, que en el

conte apareix com a Nicomedes Terruño, es correspon amb

la vida real de Nicomedes Méndez, un home de la Rioja

instal·lat a Barcelona que durant tres dècades i mitja exercí

com a executor titular de l’Audiència provincial barcelonina i

suplent de les de Saragossa i València, on Blasco Ibáñez el

conegué en ocasió d’un ajusticiament (Romero 2014, 37).

16

Així mateix, el vell capità Llobet que prova de rescatar una

barca de pescadors davant la platja del Cabanyal és, sense

dubte, un transsumpte d’Eugenio Viñes, el conegut i temible

mariner de l’aleshores anomenat Poble Nou de la Mar, que

féu fortuna al llarg del segle xIx amb el comerç clandestí

d’esclaus negres (Sanchis 1997, 137-157). Igualment, fins i

tot el falutx abandonat a la platja de Torrevella –camuflada

en el relat davall la denominació de Torresalinas– existí en

realitat i amb el mateix nom amb què hi apareix, el Socarrao.

De fet, l’embarcació, dedicada efectivament al contraban,

pertanyia a la família d’orígens genovesos formada per

Tomás Parodi i Concha Boracino, que foren –inclosa ella,

tot i les dificultats per a les dones en l’època– dos dels líders

locals del republicanisme federal durant el Sexenni

Democràtic de 1868-1874. No és gens estrany, per tant, que

Blasco, hereu d’aquell corrent polític, volguera immortalitzar

la seua història vinculada a la mar Mediterrània (Vilar 1998;

Rebollo 2016).

La ment de l’escriptor, doncs, no descansava mai

d’examinar detingudament l’entorn i d’informar-se

d’històries que podien ser objecte de les seues construccions

narratives. Com confessava en una carta de 1926, poc abans

de morir: «Yo llevo en la memoria un enorme archivo

novelesco; digo en la memoria, pues pocas veces me

preocupo de tomar notas. Mientras viajo, mientras oigo a la

gente, y muchas veces mientras hablo con una mitad de mi

persona y la otra mitad continúa su trabajo mental, observo

cosas y personas, e invento historias. En este momento debo

tener en el mencionado archivo de cincuenta a sesenta

historias novelescas que están esperando turno para verse

escritas» (Montero 2011, 12). Eixa fou la gran ambició

17

literària de Blasco: contar i contar històries de manera

incessant. Històries que arribaven als cors de la gent perquè

en la majoria dels casos, especialment en la seua primera

època, procedien de l’observació directa de la realitat, de la

crua realitat com la que s’ensenya en estos colpidors Contes de

la condemnada, que també a vegades –no moltes– tenen un

final feliç o exhibixen el valor de la solidaritat popular, com

en el cas de la mencionada barca abandonada, salvada del

perill per l’acció conjunta i la força col·lectiva de tot un

poble.

Ací els trobem per primera vegada traduïts al valencià en

una deliciosa versió de Juli Jordà que ens endinsa

gojosament en aquells relats finiseculars. A continuació,

doncs, podran llegir el llibre de relats de Vicent Blasco

Ibáñez que tingué més difusió durant el primer terç del segle

xx, amb 64.000 exemplars impresos només a Espanya

(Blasco Ibáñez 1927, 5). Segur que el fruiran.

Vicent Baydal i Sala

Bibliografia

BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Novelas de amor y de muerte. València:

Prometeo, 1927.

MONTERO, José. «Blasco Ibáñez y el oficio de escritor: una

carta inédita de 1926». Hesperia. Anuario de filología

hispánica XIV-2, 2012, p. 5-22.

PITOLLET, Camille. «A propos de Blasco Ibáñez». Bulletin

Hispanique, 30, 1928, p. 235-249.

REBOLLO, Francisco. «Conferencia Vicente Blasco Ibáñez y

18

Torrevieja, y la vuelta al mundo de un novelista». Blog

Historia de Torrevieja, 2016. Disponible en:

http://franciscorebollo.blogspot.com.es/2016/11/blog

-post_19.html

[darrera consulta el 17 d’abril del 2017]

ROCA, Rafael. Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana.

València: Publicacions de la Universitat de València,

2007.

ROMERO, Eladio. Garrote vil. Madrid: Nowtilus, 2014.

SANCHIS, Antonio. Historia del Cabanyal. Poble Nou de la Mar

(1238-1897). València: Javier Boronat, 1997.

VIDAL, Gustavo. Masones que cambiaron la historia. Dieciocho

semblanzas masónicas. Madrid: Edaf, 2007.

VILAR, Juan Bautista. «El Cantón de Torrevieja (Alicante)

(1873): una primera aproximación». Anales de Historia

Contemporánea, 14, 1998, p. 335-356.

VARELA, Javier. El último conquistador: Blasco Ibáñez (1867-

1928). Madrid: Tecnos, 2015.

19

La condemnada

20

Catorze mesos feia que Rafel estava tancat en aquella

cel·la estreta. El seu món eren aquelles quatre parets d’un

blanc os ben trist, sabia de memòria els clevills i les

descoscades que hi havia. El sol que tenia era la finestriua

que hi havia allà dalt creuada per ferros que tallaven la taca

blava del cel; i del terra de huit passos, no arriba a la mitat

era seu, per culpa d’aquella cadena escandalosa i escamosa,

amb l’argolla incrustada en el turmell, que quasi havia arribat

a amalgamar-se amb la carn.

Estava condemnat a mort, i mentres a Madrid fullejaven

per darrera vegada la paperassa del seu procés, ell passava

allà mesos i mesos enterrat en vida, podrint-se com un

cadàver animat en aquell taüt de morter i desitjant com a mal

momentani, que posaria fi a altres de més grossos, que

arribara prompte l’hora en què l’estrangularen i acabara tot.

El que més li molestava era la neteja: aquell terra agranat

cada dia i ben fregat, per a fer que la humitat, a través de

l’estora, se li ficara en els ossos; aquelles parets, en les quals

no es deixava tindre ni una volva de pols. Al pres inclús li

llevaven la companyia de la brutedat. Soledat completa. Si hi

hagueren rates, tindria el consol de partir amb elles l’escàs

menjar i parlar-los com a bones companyes; si pels racons

haguera trobat una aranya, s’hi hauria entretingut

domesticant-la.

No volien en aquella sepultura una altra vida que la seua.

Un dia –com s’enrecordava Rafel!–, un teuladí va aguaitar a

la reixa, com un ravatxol. El bohemi de la llum i de l’espai

piulava, com si expressara l’estranyesa que li produïa vore

allà baix aquell pobre ésser, groguenc i prim, estremint-se de

fred en ple estiu, amb mocadors lligats als pols i un péntol de

manta cenyit a la renyonada. Degué espantar-lo aquella cara

21

angulosa i pàl·lida, amb una blancor de paper mastegat; li va

causar por l’estranya vestidura de pell-roja i va fugir, sacsant

les plomes com per a lliurar-se del baf de sepultura i llana

podrida que exhalava la reixa. L’únic rumor de vida era el

dels companys de presó que passejaven pel pati. Com a

mínim veien cel lliure per damunt dels caps, no engolien

l’aire a través d’una espitllera; tenien les cames lliures i no els

faltava amb qui parlar. Allí dins inclús la desgràcia tenia les

seues gradacions. Rafel endevinava l’etern descontentament

humà. Envejava els del pati, considerava la situació que

tenien com una de les més abellibles; els presos envejaven els

de fora, que tenien llibertat, i els qui a aquelles hores

transitaven pel carrer, tal vegada no es consideraren contents

amb la sort que tenien i ambicionaven qui sap quantes coses!

Tan bona que és la llibertat! Mereixien estar presos.

Es trobava en el darrer escaló de la desgràcia. Havia

intentat fugir fent un forat a terra en una arrancada de

desesperació, i des de llavors la vigilància pesava sobre ell

incessant i aclaparant. Si cantava, li imposaven silenci. Va

voler divertir-se resant amb un canturrutx monòton les

oracions que li va ensenyar sa mare i que només recordava a

trossos, i el van fer callar. ¿És que intentava fingir que havia

enfollit? A vore, molt de silenci! El volien tindre sencer, sa

de cos i esperit, perquè el botxí no operara en carn avariada.

Foll! No volia ser-ho; però el tancament, la immobilitat i

aquell ranxo escàs i roín se’l carregaven. Tenia al·lucinacions.

Alguna nit, quan tancava els ulls, destorbat per la llum

reglamentària, a la qual en catorze mesos no havia pogut

acostumar-se, el turmentava la idea estrafolària que, mentres

dormia, els seus enemics, els qui volien matar-lo i als quals

22

no coneixia, li havien girat l’estómac del revés. Per això el

turmentaven amb punxades cruels.

De dia pensava sempre en el seu passat, però, amb una

memòria tan extraviada que creia repassar la història d’un

altre.

Recordava la tornada al poble natal, després de la primera

campanya presidiària per certes lesions; el renom que tenia

en tot el districte, la concurrència de la taverna de la plaça

admirant-lo amb entusiasme: «Mala bèstia és Rafel!». La

millor xica del poble es decidia a ser la seua dona, més per

por i respecte que per afecte; els de l’Ajuntament l’afalagaven

donant-li escopeta de guàrdia rural, esperonant la seua

brutalitat perquè la gastara en les eleccions; regnava sense

obstacles en tot el terme; tenia els altres, els del bàndol

caigut, en un puny, fins que, cansats, es van emparar en un

altre valent que acabava d’arribar també de presidi i el van

col·locar davant de Rafel.

Redéu! L’honor professional estava en perill: calia tocar-li

la corfa a aquell individu que li llevava el pa. I, com a

conseqüència inevitable, va vindre l’espera a l’aguait,

l’escopetada precisa i el remat amb la culata perquè no xillara

ni es menejara gens.

En fi... coses d’hòmens! I com a final, la presó, on va

trobar antics companys; el juí, en el qual tots els qui abans el

temien es venjaven de la por que havien passat declarant

contra ell; la sentència terrible i aquells catorze mesos maleïts

esperant que arribara de Madrid la mort, la qual, pel que es

feia esperar, sens dubte venia en carret.

No li faltava valor. Pensava en Juan Portela, en el guapo

Francisco Esteban, en tots aquells paladins esforçats les

23

gestes dels quals, relatades en romanços, havia escoltat

sempre amb entusiasme, i es reconeixia amb tant de valor

com ells per a afrontar l’últim tràngol.

Però hi havia nit que botava de l’estora com disparat per

un ressort ocult, i feia sonar la cadena amb un repic ben trist.

Cridava com un xiquet i alhora se’n penedia, volia ofegar

inútilment els seus gemecs. Era un altre qui cridava dins d’ell;

un altre a qui fins llavors no havia conegut, tenia por i

ploricava, i no es calmava fins que no es bevia mitja dotzena

de tasses d’aquell beuratge ardent de garrofa i figa que en la

presó anomenaven café.

Del Rafel antic que desitjava la mort per a acabar

prompte no quedava res més que la corfa. El nou, format

dins d’aquella sepultura, pensava amb terror que ja havien

passat catorze mesos i forçosament el final era prop. De

bona gana es conformaria a passar-ne catorze més en aquella

misèria.

Era recelós; pressentia que la desgràcia s’acostava; la veia

a tot arreu: en les cares curioses que aguaitaven per la

finestreta de la porta, en el capellà de la presó, que ara

entrava cada vesprada, com si aquella cel·la infecta fóra el

lloc més bo per a parlar amb un home i fumar un cigarret.

Roín, roín!

Les preguntes no podien ser més inquietants. Que si era

bon cristià? Sí, pare. Respectava els capellans, no els havia

faltat mai; i de la família no se’n podia dir res: tots havien

defés el rei legítim, perquè ho va manar el capellà del poble. I

per a afirmar el seu cristianisme, treia d’entre els péntols del

pit un mall llardós d’escapularis i medalles.

24

En acabant, el capellà li parlava de Jesús, qui, en ser fill de

Déu, s’havia vist en situació pareguda a la seua, i eixa

comparació entusiasmava el pobre dimoni. Quin honor!...

Però encara que afalagat per eixa comparança, volia que això

passara com més tard millor.

Va arribar el dia en què va esclatar sobre ell com un

rellamp la notícia terrible. El tema de Madrid estava resolt.

Arribava la mort; però a gran velocitat, per telègraf. En dir-li

un empleat que la seua dona i la xiqueta que havia nascut

estant ell pres eren a fora de la presó i ella demanava de

vore’l, ja no en va dubtar gens. Si la dona deixava el poble és

que la «cosa» ja era propet.

El van fer pensar en l’indult, i es va agarrar amb fúria a la

darrera esperança de tots els desgraciats. No hi havia altra

gent que l’havia aconseguit? Per què no ell? A més, no li

costava gens a aquella bona senyora de Madrid lliurar-li la

vida; era qüestió de fer una firmeta.

I a tots els soterradors oficials que per curiositat o per

deure el visitaven, advocats, capellans i periodistes, els

preguntava, tremolós i suplicant, com si ells pogueren salvar-

lo:

–Què els pareix? Farà la firmeta?

El sendemà el portarien al poble, lligat i custodiat, com

un cap de bestiar brau que va al matador. Ja havia arribat allí

el botxí amb les aïnes. I esperant el moment d’eixir, per

vore’l, passava les hores a la porta de la presó la dona, una

donota bruna, de llavis grossos i celles unides, que en moure

la faldamenta flonja de faldes superposades escampava una

olor penetrant d’estable.

25

Estava com sorpresa d’estar allí; en la mirada de fava que

feia es veia més estupefacció que dolor, i únicament en fixar-

se en la criatura agarrada al pit enorme, li eixia alguna

llàgrima.

Senyor! Quina vergonya per a la família! Ja sabia ella que

aquell home acabaria així. Hauria sigut millor que no haguera

nascut la xiqueta!

El capellà de la presó intentava consolar-la. Resignació:

encara podia trobar, després de viuda, un home que la fera

més feliç. Això pareixia enfervorir-la, i prou va arribar a

parlar del primer nóvio que va tindre, un bon xic, que es va

retirar en tindre por de Rafel, i que ara s’acostava a ella pel

poble i pel camp com si volguera dir-li alguna cosa.

–No, d’hòmens no en falten –deia tranquil·lament amb

un conat de somriure–. Però sóc molt cristiana; i si n’agarre

un altre, vull que siga com Déu mana.

I en notar la mirada de sorpresa del capellà i dels empleats

de la porta, va tornar a la realitat i reprengué el seu difícil

plor.

En fer-se de nit va arribar la notícia. Sí que hi havia

firmeta. Aquella senyora que Rafel s’imaginava allà a Madrid

amb totes les esplendors i els adorns que el pare etern té en

els altars, vençuda per telegrames i súpliques, allargava la

vida del sentenciat.

L’indult va produir un estrèpit de mil dimonis en la presó,

com si cada un dels presos que hi havia haguera rebut l’orde

de llibertat.

–Alegra’t, dona –li digué el capellà a la dona–, ja no et

maten al marit: no seràs viuda.

26

La dona es va quedar en silenci, com si lluitara amb idees

que li sorgien en el cervell amb una lentitud pesada.

–Bé –va dir per fi tranquil·lament–, i quan eixirà?

– Eixir!... Què dius? Mai. Ja pot estar content de salvar la

vida. Se l’emportaran a l’Àfrica, i, com que és jove i fort,

encara pot ser que visca vint anys.

Per primera vegada, la dona va plorar amb tota l’ànima,

però el plor no era de tristor, era de desesperació, de ràbia.

–Vinga, dona –deia el capellà, irritat–. Açò és temptar a

Déu. Li han salvat la vida, ho entens? Ja no està condemnat a

mort... I encara et queixes?

Va tallar el plor. Els ulls li van brillar amb expressió d’odi.

–Bé, m’alegre que no el maten. Ell se salva, però, i jo què?

I després d’una pausa llarga, va afegir entre gemecs que li

estremien la carn bruna, ardorosa i de perfum brutal:

–Ací la condemnada sóc jo.

27

28

29

Primavera trista

30

El vell Tòfol i la xicona vivien esclaus de l’hort, fatigat

per una producció incessant. Eren dos arbres més, dos

plantes d’aquell tros de terra –no més gran que un mocador,

segons que deia el veïnat–, del qual treien el pa a costa de

fatigues.

Vivien com si foren llombrígols, sempre al solc, i la xica, a

pesar del cos escarransit que tenia, treballava com un peó.

Li deien la Borda, perquè la dona del tio Tòfol, ja difunta,

en l’afany de tindre fills que li alegraren l’esterilitat, l’havia

treta d’una casa on acollien xiquets bords. En aquell hortet

havia arribat als dèsset anys, que en pareixien onze, si s’ha de

jutjar pel cos escagarransit que tenia, enlletgit encara més per

l’estretor d’uns muscles punxeguts que es corbaven cap a

fora, cosa que, damunt, li afonava el pit i li unflava l’esquena.

Era lletja, i angoixava les veïnes i companyes de mercat

amb una tosseta contínua i molesta, però totes la volien.

Quina criatura més treballadora! Hores abans d’eixir el sol

ja tremolava de fred a l’hort collint fraules o tallant flor; era

la primera que entrava a València per a omplir la parada que

tenia al mercat. En les nits que corresponia regar, agarrava

l’aixada i amb la falda arromangada ajudava el tio Tòfol a

obrir boqueres, per on entrava l’aigua roja de la séquia que la

terra assedegada i recremada engolia amb un glu-glu de

satisfacció, i els dies que hi havia remesa per a Madrid, corria

per l’hort com si no estiguera bé, saquejant els bancals,

portant a braçats els clavells i les roses perquè les

embaladores els col·locaren en cistelles.

Tot feia falta per a viure amb tan poca terra. Tocava

estar-ne sempre damunt i tractar-la com a una bèstia poc

inclinada a qui li fa falta la corretja per a tirar avant. Era una

31

parcel·la d’un jardí vast, en un altre temps dels frares, que la

desamortització revolucionària havia subdividit. La ciutat, en

eixamplar-se, amenaçava d’engolir-se l’hort amb el

desbordament de cases, i el tio Tòfol, tot i parlar malament

de la terra que feia, tremolava de pensar que la cobdícia

poguera temptar l’amo i la venguera com a solar.

Allí hi havia la seua sang; seixanta anys de faena. No hi

havia un tros de terra inactiva, i encara que l’hort era xicotet,

des del centre no es veien les tàpies, així era l’embolic

d’arbres i plantes: nisprers i magnoliers, bancals de clavells,

bosquets de rosers, passioneres i gesmilers enfilant-se; tot

coses útils que donaven diners i eren apreciades pels faves de

la ciutat.

El vell, insensible a les belleses de l’hort, només anhelava

la quantitat. Volia segar les flors a gavelles, com si fóra

herba; carregar carros sencers de fruita delicada; i eixe anhel

de vell avar i insaciable martiritzava la Borda, pobra, que no

descansava mai, i vençuda per la tos, sentia amenaces o rebia

com a advertiment brutal un terròs al muscle.

Les veïnes dels horts mitgers protestaven. Matava la xica;

cada vegada tossia més. Però el vell contestava sempre el

mateix i s’ha de treballar molt; l’amo no atenia raons per

Sant Joan i per Nadal, quan tocava pagar-li l’arrendament. Si

la xica tossia era per vici, ja que no li faltava la lliura de pa i el

raconet en la cassola d’arròs; algun dia, inclús, menjava cosa

bona: botifarra de ceba i sang, per exemple. Els diumenges la

deixava divertir-se, l’enviava a missa com una senyora, i

encara no feia un any que li va donar tres pessetes per a una

falda. A més, era son pare, i el tio Tòfol, com tots els

llauradors de raça llatina, entenia la paternitat com els antics

romans: amb dret de vida i mort sobre els fills, sentia carinyo

32

en la part més fonda de la seua voluntat, però el demostrava

arrunsant les celles i amb algun que un altre garrot.

La pobra Borda no es queixava. Ella també volia treballar

molt i que no els llevaren el tros de terra mai, i és que en les

sendes aquelles encara creia vore el faldellí apedaçat d’aquella

vella llauradora a qui deia mare quan en sentia la carícia de

les mans calloses.

Allí hi havia tot el que volia en el món: els arbres que la

van conéixer de menuda i les flors que, en el seu pensament

innocent, feien sorgir una vaga idea de maternitat. Eren les

seues filles, les úniques nines de la infància, i cada matí

experimentava la mateixa sorpresa en vore les flors noves

que sorgien dels capolls, les seguia pas a pas en el creiximent,

des que, tímides, estrenyien els pètals com si volgueren

retrocedir i ocultar-se, fins que, amb una audàcia sobtada,

esclataven com a bombes de colors i perfums.

L’hort entonava, per a ella, una simfonia interminable, en

la qual l’harmonia dels colors es confonia amb el rumor dels

arbres i el canturrutx monòton d’aquella séquia fangosa i

poblada de cullerots, que, oculta pel fullatge, sonava com un

riuet bucòlic.

En les hores de sol fort, mentres el vell descansava, anava

la Borda d’un costat a l’altre, mirant les belleses de la família,

mudada per a celebrar l’estació. Quina primavera més

bonica! Sens dubte, Déu canviava de lloc en les altures, i

s’acostava a la terra.

Les assutzenes de blanc ras s’alçaven amb un cert desmai,

com les senyoretes amb vestit de ball que la pobra Borda

havia admirat moltes vegades en les estampes; les camèlies

de color carnós feien pensar en tèbies nueses, en grans

33

senyores gitades indolentment, mostrant els misteris de la

seua pell de seda; les violetes coquetejaven ocultant-se entre

les fulles per a donar-se a conéixer amb el seu perfum; les

margarides destacaven com a botons d’or mat; els clavells,

com una allau revolucionària de capells rojos, cobrien els

bancals i assaltaven les sendes; dalt, les magnòlies

balancejaven el cor blanc com un encenser de marfil que

escampava encens més grat que el de les esglésies; i els

pensaments, donyets maliciosos, treien entre el fullatge les

gorres de vellut morat, i fent l’ullet amb les caretes barbudes,

pareixia que deien a la xica:

–Borda, Bordeta... ens torrem. Per l’amor de Déu! Una

miqueta d’aigua!

Ho deien, sí; ho sentia ella, no amb les orelles, sinó amb

els ulls, i encara que els ossos li feien mal de cansada, corria a

la séquia a omplir l’arruixadora i batejava aquells pillets, que

davall de la dutxa saludaven agraïts.

Les mans li tremolaven a sovintet en tallar la tija de les

flors. Si fóra per ella, allí es quedarien fins a marcir; però

havien de guanyar-se les garrofes omplint les cistelles que

s’enviaven a Madrid.

Envejava les flors en vore que se n’anaven. Madrid! Com

devia ser? Hi veia una ciutat fantàstica, amb palaus

sumptuosos com els dels contes, salons de porcellana

brillants amb espills que reflectien milanta llums, senyores

boniques que lluïen les flors; i era tan grossa la intensitat de

la imatge que creia haver-ho vist tot allò en un altre temps,

potser abans de nàixer.

En aquell Madrid vivia el senyoret, el fill dels amos, amb

qui havia jugat moltes vegades de xiqueta, i de qui va fugir

34

avergonyida l’estiu anterior, quan, fet un mosso arrogant, va

visitar l’hort. Records picants! Es feia roja de pensar en les

hores que passaven, de xiquets, assentats en un marge,

sentint ella la història de la Ventafocs, la xiqueta

menyspreada convertida de colp a repent en princesa

arrogant.

L’eterna quimera de totes les xiquetes abandonades venia

llavors a tocar-la al front amb les ales d’or. Veia parar un

carruatge superb a la porta de l’hort; una senyora bella la

cridava: «Filla meua, per fi et trobe!». Ni més ni manco que

en la llegenda. Després els vestits magnífics, un palau per

casa i, al final, com no hi han prínceps disponibles a tothora

per a casar-se, s’acontentava modestament de fer marit el

senyoret.

Qui sap? I com més esperances posava en l’avindre, la

realitat la despertava en forma de terrossada brutal, mentres

el vell deia amb veu aspra:

–Arre, que ja és hora.

I una altra vegada al solc, a turmentar la terra, que es

queixava cobrint-se de flors.

El sol calfava l’hort, i feia esclatar la crosta dels arbres; en

les matinades tèbies suava en treballar, com si fóra migdia, i a

pesar d’això, la Borda cada volta més prima i tossint més.

Pareixia que el color i la vida que li faltaven a la cara li’ls

arrabassaven les flors, a les quals besava amb una tristor

inexplicable.

Ningú va pensar d’avisar el metge. Per a què? Els metges

costen diners, i el tio Tòfol no hi creia. Els animals saben

més poc que les persones, i ho passen de categoria sense

metges ni farmàcies.

35

Un matí, al mercat, les companyes de la Borda mussitaven

mentres la miraven d’una manera compassiva. L’oïda fina de

malalta que tenia ho va sentir tot. Cauria quan caigueren les

fulles.

Eixes paraules van ser la seua obsessió. Morir... Bé, es

resignava! Pel pobre vell li sabia mal, ja no tindria ajuda. Però

com a mínim volia morir com sa mare, en plena primavera,

quan tot l’hort treia amb un somriure la rialla folla de colors;

no quan es despobla la terra, quan els arbres pareixen

graneres i les flors apagades d’hivern s’alcen tristes als

bancals.

En caure les fulles!... Avorria els arbres que tenien les

branques despullades com a esquelets de la primavera

d’hivern; en fugia com si l’ombra fóra malèfica, i adorava

una palmera que el segle anterior van plantar els frares,

gegant esvelt amb el cap coronat d’un sortidor de plomes

ondulants. Aquelles fulles no queien mai. Sospitava que tal

vegada era una favada, però l’afany que sentia per les coses

meravelloses la feia sentir esperances, i com qui vol curar-se

al peu d’una imatge miraculosa, la pobra Borda passava el

temps de descans al peu de la palmera, que la protegia amb

l’ombra de les branques punxoses.

Allí va passar l’estiu, veient com el sol, que no la calfava,

feia fumejar la terra, com si de les entranyes haguera de

sorgir un volcà; allí la van sorprendre els primers vents de la

primavera d’hivern, que rossegaven les fulles seques. Cada

vegada estava més prima, més trista, amb una finor de

percepció que sentia els sons més llunyans. Les palometes

blanques que li volaven pel cap apegaven les ales a la suor

freda del front, com si volgueren estirar-la, rossegant-la, a

altres mons on les flors naixen d’una manera espontània,

36

sense emportar-se en els colors i perfums una mica de la vida

de qui les cuida.

Les plogudes d’hivern ja no la van trobar. Van caure

sobre l’espinada enervada del vell, que estava, com sempre,

amb l’aixada a les mans i la vista al solc.

Complia el destí amb la indiferència i el valor d’un soldat

disciplinat de la misèria. Treballar, treballar molt, perquè no

faltara la cassola d’arròs i la paga a l’amo.

El tio Tòfol s’havia quedat a soles –la xica havia seguit a

sa mare– i l’única cosa que li restava era aquella terra traïdora

que xuplava les persones i se’l carregaria a ell també, coberta

sempre de flors, perfumada i fecunda, com si no hi haguera

bufat la mort. Ni tan sols havia marcit cap roser per a

acompanyar a la pobra Borda en el viatge.

Amb setanta anys havia de fer la faena de dos; cavava

amb més tenacitat que abans, sense alçar el cap, insensible a

la bellesa enganyosa que el rodejava, que sabia que era el

producte de la seua esclavitud, animat únicament pel desig

de vendre bé la bellesa de la natura, i segant les flors amb el

mateix entusiasme que si segara herba.

37

38

39

Colp doble

40

En obrir la porta de la barraca, Cento va trobar un paper

al forat del pany...

Era un anònim que destil·lava amenaces. Li demanaven

quaranta duros i havia de deixar-los a la nit al forn que tenia

davant de la barraca.

Els bandits tenien tota l’horta aterrida. Si algú es negava a

obeir les demandes que feien, els camps apareixien tallats

arran, les collites perdudes, i inclús podia despertar-se u a

mitjan nit sense temps per a pegar a fugir de davall del sostre

de palla que s’afonava entre flames i asfixiava amb un fum

nauseabund.

Gafarró, que era el mosso més ben plantat de l’horta de

Russafa, va jurar descobrir-los, i passava les nits acatxapat als

canyars, rodant per les sendes amb l’escopeta al braç; però

un matí el van trobar en una séquia amb el ventre foradat i el

cap desfet... i veges qui t’ha pegat.

Inclús als papers de València parlaven del que succeïa a

l’horta, on en fer-se de nit es tancaven les barraques i

regnava un pànic egoista, cada u buscava la seua salvació, i

oblidava el veí. I a tot això, el tio Batiste, alcalde d’aquell

districte de l’horta, amollava rellamps per la boca cada

vegada que les autoritats, que el respectaven com a potència

electoral, li’n parlaven, i asseguraven que ell i l’alguatzil, el

Cigró, eren prou per a posar fi a aquella calamitat.

A pesar d’això, Cento no pensava acudir a l’alcalde. Per a

què? No volia sentir fanfarronades i mentires debades.

La veritat era que li demanaven quaranta duros, i si no els

deixava al forn li cremarien la barraca, barraca que ja mirava

com un fill a qui estava a punt de perdre, amb les parets de

blancor enlluernadora, el sostre de palla negra amb creuetes

41

als extrems, les finestres blaves, la parra a la porta com a

gelosia verda, per la qual es filtrava el sol amb palpitacions

d’or viu; les moles de geranis i dompedros que adornaven la

casa, continguts per una tanca de canyes; i més cap allà de la

vella figuera, el forn, de fang i rajola, redó i aplatat com un

formiguer de l’Àfrica. Era tota la fortuna que tenia, el niu

que acollia el que més volia: la dona, els tres xiquets, el parell

de rossins vells, companys fidels en la batalla diària pel pa, i

la vaca blanca i rosada que anava cada matí pels carrers de la

ciutat despertant la gent amb un esquelleig trist i deixant-se

traure sis rals de les mamelles, unflades sempre.

Tant que havia hagut d’arrapar els quatre terrossos, que

des del besavi regava tota la família amb suor i sang, per a

ajuntar el grapat de duros que en una olla guardava colgats

davall del llit! Ara es deixaria arrancar quaranta duros! Ell era

un home pacífic; tota l’horta podia respondre per ell. Ni

pleits pel reg, ni visites a la taberna, ni escopeta per a fer-se

el valent. Treballar molt per a la seua Pepeta i els tres

mocosos era l’única afició que tenia, però ja que volien

robar-li, sabria defendre’s. Ah, redéu! En la calma d’home

catxotxes despertava la fúria dels mercaders àrabs, que es

deixen apallissar pel beduí, però que es tornen lleons quan

els toquen la hisenda. Com que s’acostava la nit i no tenia res

resolt, va anar a demanar consell al vell de la barraca del

costat, un vell carranc que només que servia per a segar

brossa a les sendes, però de qui es deia que de xicon n’havia

clavat més de dos a podrir terra.

El vell el va escoltar amb els ulls fixos en el cigarro gros

que enrotllava amb les mans tremoloses cobertes de caspa.

Feia bé de no amollar les garrofes. Que robaren a la carretera

com els hòmens, cara a cara, exposant la pell. Setanta anys

42

tenia, però podien vindre-li amb eixes cartetes. A vore: tenia

agalles per a defendre el que era seu?

La tranquil·litat ferma del vell contagiava a Cento, que se

sentia capaç de tot per a defendre el pa dels fills.

El vell, amb tanta solemnitat com si fóra una relíquia, va

traure de darrere de la porta la joia de la casa: una escopeta

de pistó que pareixia un trabuc, i en va acariciar la culata

arnada devotament.

La carregaria ell, que entenia més bé aquell amic. Les

mans tremoloses se li rejovenien. Allà va pólvora! Tot un

grapat. D’una corda d’espart treia els tacs. Ara una ració de

balins, cinc o sis; els perdigons grossos a granel, metralla

fina, i al final un tac ben colpejat. Si l’escopeta no rebentava

amb aquella indigestió de mort, era per misericòrdia de Déu.

Aquella nit, Cento va dir a la dona que esperava tanda per

a regar; tota la família el va creure i es va gitar enjorn.

En eixir i deixar ben tancada la barraca, va vore a la llum

de les estreles, davall de la figuera, el vellet fort ocupat a

posar el pistó a l’«amic».

Li volia donar a Cento l’última lliçó, perquè no errara el

colp. Apunta bé a la boca del forn i tin calma. Quan

s’inclinen per a buscar el «gat» dins del... Foc! Era tan senzill,

que podia fer-ho un xiquet.

Cento, per consell del mestre, es va acatxapar entre dos

moles de geranis a l’ombra de la barraca. L’escopeta, pesada,

descansava en la tanca de canyes i apuntava fixament a la

boca del forn. No podia fallar el tir. Serenitat, i pressionar el

gallet a temps. «Adéu, xicon!» A ell li agradaven molt eixes

batalles, però tenia néts, i, a més, eixos assumptes els arregla

millor u a soles.

43

El vell se’n va anar cautelosament, com a home

acostumat a rodar per l’horta, esperant un enemic en cada

senda.

Cento va creure que es quedava a soles en el món, que en

tota l’horta immensa, estremida per la brisa, no hi havien

més éssers vius que ell i els qui estaven a punt d’arribar. Tant

de bo que no vingueren! Sonava el canó de l’escopeta en

tremolar damunt la forqueta de canyes. No era fred, era por.

Què diria el vell si estiguera allí? Els peus tocaven la barraca,

i en pensar que darrere d’aquella paret de fang dormien

Pepeta i els menuts, sense altra defensa que els braços, i va

pensar també en qui els volien robar, i el pobre home es va

sentir altra volta fera.

Va vibrar l’espai, com si lluny, molt lluny, parlara des

d’allà dalt la veu d’un xantre. Era la campana del Micalet. Les

nou. Se sentia un carro rodant per un camí llunyà. Els gossos

lladraven, i transmetien la febra d’udols de corral en corral, i

el rac-rac de les granotes en la séquia veïna s’interrompia

amb els escabussons dels renocs i les rates que saltaven des

dels màrgens entre les canyes. Cento contava les hores que

sonaven al Micalet. Era l’única cosa que el feia eixir de la

somnolència i l’endormiscamenta en què el sumia la

immobilitat de l’espera. Les onze! Ja no vindran? Els hauria

tocat Déu en el cor?

Les granotes van callar de colp a repent. Per la senda

avançaven dos coses fosques que a Cento li van paréixer dos

gossos enormes. S’alçaren: eren hòmens que avançaven

encorbats, quasi de genolls.

–Ja estan ací –va murmurar alhora que les mandíbules li

tremolaren.

44

Els dos hòmens es giraven a totes bandes, com si

temeren una sorpresa. S’arrimaren al canyar i el registraren i

en acabant s’acostaren a la porta de la barraca, apegaren

l’orella al pany, i en eixes maniobres passaren un parell de

viatges vora Cento, sense que poguera conéixer-los. Anaven

coberts amb mantes, per davall de les quals apuntaven les

escopetes.

Això va augmentar el valor de Cento. Devien ser els

mateixos que van assassinar a Gafarró. Tocava matar per a

salvar la vida.

Ja anaven cap al forn. U es va inclinar, i en clavà les mans

a la boca i es col·locà davant de l’escopeta que l’apuntava.

Tret magnífic. Però, i l’altre que quedava lliure?

El pobre Cento va començar a sentir l’angoixa de la por, a

sentir una suor freda al front. Si en matava un, quedava

desarmat davant de l’altre. Si els deixava anar sense trobar

res, es venjarien i li cremarien la barraca.

Però el que estava a l’aguait es va cansar de la poca traça

del company i va anar a ajudar-lo a trobar els diners. Els dos

formaven una massa fosca que obstruïa la boca del forn. Era

l’ocasió. Ànim, Cento! Pressiona el gallet!

El tro va commoure tota l’horta, va despertar una

tempesta d’aücs i lladrucs. Cento va vore un ventall

d’espurnes, va sentir cremades a la cara, l’escopeta se li’n va

anar, i va agitar les mans per a convéncer-se que estaven

senceres. Segur que l’«amic» havia rebentat.

No va vore res al forn, devien haver pegat a fugir, i quan

ell estava a punt de pegar a fugir també, es va obrir la porta

de la barraca i va eixir Pepeta, en sinagües, amb un cresol.

45

L’havia despertada la trabucada i eixia impulsada per la por i

tement pel marit que era fora de casa.

La llum roja del cresol, amb moviments esglaiats, va

arribar fins a la boca del forn. Allí hi havien dos hòmens en

terra, un damunt de l’altre, creuats, confosos, formaven un

sol cos, com si un clau invisible els unira per la cintura i els

soldava amb sang.

No havia errat el tir. El colp de la vella escopeta havia

sigut doble.

I quan Cento i Pepeta, amb curiositat aterrida, van

il·luminar els cadàvers per a vore’ls les cares, van tirar arrere

amb exclamacions de sorpresa.

Eren el tio Batiste, l’alcalde, i l’alguatzil, el Cigró.

L’horta quedava sense autoritat, però tranquil·la.

46

47

En la mar

48

A les dos de la nit van tocar a la porta de la barraca.

–Toni! Toni!

I Toni va botar del llit. Era el compare, el company de

pesca, que l’avisava per a eixir a la mar.

Havia dormit poc aquella nit. A les onze encara xarrava

amb Rufina, la seua pobra muller, que es regirava inquieta al

llit parlant dels negocis. No podien anar més malament.

Quin estiu! L’anterior, les tonyines havien corregut la

Mediterrània en bancs interminables. El dia que se’n

pescaven més poques, se’n mataven dos-centes o tres-centes

arroves; els diners circulaven com una benedicció de Déu, i

els qui, com Toni, van tindre coneiximent i en van estalviar,

es van emancipar de la condició de simples mariners, i es van

comprar una barca per a pescar per compte propi.

El portet n’estava ple. Una verdadera flota l’ocupava cada

nit, sense espai quasi per a moure’s; però amb l’augment de

barques havia vingut la falta de pesca.

Les xàrcies només treien algues o peix menut; morralla de

la que es desfà en la paella. Les tonyines havien agarrat

enguany un altre camí, i ningú n’aconseguia traure una a la

barca.

Rufina estava aterrida per la situació. A casa no hi havien

diners; devien en el forn i en la botiga, i el so Tomàs, un

patró retirat, amo del poble per les jugades que feia, els

amenaçava contínuament si no pagaven alguna cosa dels

cinquanta duros amb interessos que els havia prestat per a

acabar aquella barca tan esvelta i tan velera que va consumir

tots els estalvis que tenien.

49

Toni, mentres es vestia, va despertar el fill, un grumet de

nou anys que l’acompanyava a pescar i feia la faena d’un

home.

–A vore si hui teniu més fortuna –va murmurar la dona

des del llit–. En la cuina trobareu el cabàs del recapte. Ahir ja

no volien fiar-me en la botiga. Ai, senyor, i quin ofici tan

roín!

–Calla, dona. Roïna està la mar, però Déu proveirà.

Justament ahir n’hi hagué uns quants que van vore una

tonyina que va solta; una vella, que es calcula que pesa més

de trenta arroves. Figura’t si l’agarrem!... Com a mínim

seixanta duros.

I el pescador va acabar d’arreglar-se pensant en aquell

peixot, un solitari que, separat de la resta, tornava, per la

força del costum, a les mateixes aigües que l’any anterior.

Tonet ja estava preparat per a moure, amb la gravetat i

satisfacció de qui es guanya el pa a l’edat en què uns altres

juguen: al muscle el cabàs del recapte i en una mà la banasta

dels ravells, el peix favorit de les tonyines, el millor esquer

per a atraure-les.

Pare i fill van eixir de la barraca i van seguir la platja fins a

arribar al moll dels pescadors. El compare els esperava a la

barca preparant la vela.

La flotilla es menejava en la foscor, agitant la palissada

d’arbres. Corrien les siluetes negres dels tripulants, trencava

el silenci l’escama dels pals en caure contra la coberta, el

xarroteig de les corrioles i les cordes, i les veles en desplegar-

se en la foscor com si foren llençols enormes.

El poble estenia fins a vora l’aigua els carrers rectes plens

de casetes blanques, on s’albergaven per una temporada els

50

estiuejants, totes eixes famílies vingudes de l’interior que

venien a trobar la mar. Prop del moll, una casota mostrava

les finestres com si foren forns encesos que traçaven rastres

de llum sòbria a les aigües inquietes.

Era el casino. Toni va pegar una mirada d’odi cap allí.

Com tranuitaven aquella gent! Devien estar jugant-se els

diners... Si hagueren de matinar per a guanyar-se les garrofes!

–Hissa, hissa, que n’hi ha molts davant!

El compare i Tonet van estirar les cordes i, lentament, va

remuntar la vela llatina, estremint-se en corbar-la el vent.

La barca es va rossegar primer mansament sobre la

superfície tranquil·la de la badia; després va onejar l’aigua i

va començar a cabotejar: ja estaven fora de puntes, a la mar

oberta.

Al davant, la foscor infinita, en la qual parpallejaven les

estreles, i per totes bandes, solcant la mar negra, barques i

més barques que s’allunyaven com si foren fantasmes

punxeguts solcant les ones.

El compare mirava l’horitzó.

–Toni, canvia el vent.

–Ja ho note.

–Tindrem mar grossa.

–Ho sé: però, cap a dins! Allunyem-nos de tots eixos que

agranen la mar.

I la barca, en comptes d’anar darrere de les altres, que

seguien la costa, va continuar amb la proa mar a dins.

51

El sol va eixir roig i retallat com una hòstia enorme,

traçava damunt la mar un angle de foc i les aigües bollien

com si reflectiren un incendi.

Toni empunyava el timó, el company, al costat de l’arbre i

el xicon, a la proa explorant la mar. De la popa i les bordes

penjaven cabelleres de fils que rossegaven els esquers dins de

l’aigua. De tant en tant, estiró i amunt un peix, que es

menejava i brillava com a estany animat. Però eren peces

menudes... no res.

I així van passar les hores: la barca sempre avant, gitada a

les ones i saltant-les fins a ensenyar la panxa roja. Feia calor,

i Tonet s’esmunyia per l’escotilla per a beure de la bóta

d’aigua estacada a l’estreta sentina.

A les deu havien perdut de vista la terra; únicament es

veien per la part de popa les veles llunyanes d’altres barques,

com si foren aletes de peixos blancs.

–Però Toni –va exclamar el compare–, és que vols que

arribem a Orà? Quan la pesca no vol presentar-se, té igual

ací que més cap a dins.

Toni girà, i la barca va començar a fer bordades, però

sense anar cara terra.

–Ara –va dir alegrement– peguem un mos... Compare,

porta el cabàs. Ja es presentarà la pesca quan vullga. Per a

cada u un manró ben gros i una ceba crua, picada a punyades

a la borda.

El vent bufava fort i la barca s’afonava rudament sobre

les ones de llarga i profunda ondulació.

–Pare! –va cridar Tonet des de la proa–, un peix gros,

molt gros! Una tonyina!

52

Van rodar per la popa les cebes i el pa, i els dos hòmens

aguaitaren a la borda.

Sí, era una tonyina, però enorme, ventruda, poderosa;

rossegava quasi a flor d’aigua el llom negre de vellut. Potser

la solitària de la qual tant parlaven els pescadors. Surava

poderosament, però amb una contracció lleugera de la forta

cua, passava d’un costat a un altre de la barca, i igual es

perdia de vista com reapareixia de seguida.

Toni va enrogir d’emoció, i de pressa va tirar a la mar

l’aparell amb un ham gros com un dit. L’aigua es va

enterbolir i la barca es va commoure, com si algú amb una

força colossal l’estirara parant-la i intentant fer-la sotsobrar.

La coberta es tentinejava com si fugira davall dels peus dels

tripulants, i l’arbre cruixia a impulsos de la vela unflada. Però

de colp a repent l’obstacle va cedir, i la barca, en pegar com

un salt, va tornar a mamprendre la marxa.

L’aparell, abans rígid i tirant, penjava fluix i desmaiat. El

van estirar i va eixir a la superfície l’ham, però trencat, partit

per la mitat, a pesar de com era de gros.

El compare va bellugar el cap tristament.

–Toni, eixe animal pot més que nosaltres. Que se’n vaja, i

donem gràcies que ha trencat l’ham. Una miqueta més i ens

afona.

–Deixar-lo anar? –va cridar el patró–. Això com és! Saps

quant val eixa peça? No està el temps per a escrúpols ni

pors.

A ell! A ell!

I fent virar la barca, va tornar a les mateixes aigües on

s’havia verificat la trobada.

53

Va posar un altre ham, un ganxo enorme, en el qual va

enfilar diversos ravells, i sense amollar el timó va agarrar una

gafa aguda. Mal colp li pegaria a aquella bèstia estúpida i

fornida si es posava a l’abast!

L’aparell penjava a la popa quasi recte. La barca va tornar

a estremir-se, però este viatge d’una manera terrible. La

tonyina estava ben agarrada i estirava el ganxo, ben sòlid, i

feia parar la barca, fent-la dansar follament damunt les ones.

L’aigua pareixia bollir; pujaven a la superfície bromera i

bambolles en remolí tèrbol, com si en la profunditat hi

haguera una lluita de gegants, i, de sobte, la barca, com

agarrada per una mà oculta, es va gitar, i l’aigua l’envaí fins a

la mitat de la coberta.

Aquell estiró va tombar els tripulants. Toni amollà el timó

i es va vore quasi en les ones, però, de sobte, va sonar un

cruixit i la barca va recobrar la posició normal. S’havia

trencat l’aparell, i en el mateix instant va aparéixer la tonyina

al costat de la borda, quasi a flor d’aigua, alçant bromeres

enormes amb la cua poderosa. Ah, lladre! Per fi es posava a

tir! I, rabiosament, com si es tractara d’un enemic

implacable, Toni li va pegar diversos colps amb la gafa,

afonant el ferro en aquella pell viscosa. Les aigües es van

tenyir de sang i l’animal es va afonar en un remolí roig.

Toni va respirar per fi. N’havien eixit d’una de ben

grossa! Tot va durar uns quants segons; ara bé, una miqueta

més i se n’haurien anat cap al fons.

Va mirar la coberta mullada i va vore el compare agarrat

al peu de l’arbre, pàl·lid, però amb una tranquil·litat

inalterable.

54

–Creia que ens ofegàvem, Toni. He engolit aigua i tot!

Maleït animal! Però bons colps que li has arreat. Ja voràs

com no tarda a surar.

–I el xicon?

Això ho va preguntar el pare amb inquietud, amb

sotsobre, com si temera la resposta.

No era a la coberta. Toni es va llançar per l’escotilla,

esperant trobar-lo en la sentina. Es va afonar en aigua fins al

genoll: la mar l’havia inundada. Però qui pensava en això? Va

buscar a palp en eixe espai reduït i fosc, sense trobar altra

cosa que la bóta d’aigua i els aparells de recanvi. Va tornar a

coberta enfollit.

–El xic! El xic!... El meu Tonet!

El compare va torçar el gest tristament. No van estar ells

pròxims a caure a l’aigua? Atabalat per algun colp, se’n devia

haver anat al fons com una bala. Però el company, encara

que va pensar tot això, no va dir res.

Lluny, en el lloc on la barca havia estat pròxima a

sotsobrar, surava un objecte negre a l’aigua.

–Allà!

I el pare es va tirar a l’aigua nadant vigorosament,

mentres el company amainava la vela.

Va nadar i va nadar, però les forces quasi el van

abandonar en convéncer-se que l’objecte era un rem, una

despulla de la barca.

Quan les ones l’alçaven, treia el cos fora per a vore més

lluny. Aigua per totes bandes. A la mar només es veia ell, la

barca que s’aproximava i una corba negra que acabava de

55

sorgir i que es contreia espantosament sobre una gran taca

de sang.

La tonyina havia mort... Ara li tenia igual! La vida del seu

fill únic, del seu Tonet, barata la d’aquella bèstia! Redéu!

Això era manera de guanyar-se el pa?

Va nadar més d’una hora, creient a cada fregament que el

cos del fill sorgiria davall les cames, imaginant-se que les

ombres de les ones eren el cadàver del xiquet que surava

entre dos aigües.

Allí s’hauria quedat, allí hauria mort amb el fill. El

compare el va haver de pescar i de ficar a la barca com un

xiquet rebel.

–Què fem, Toni?

Ell no va contestar.

–No t’ho agarres aixina, home. Són coses de la vida. El

xicon ha mort on moriren tots els nostres parents, on

morirem nosaltres. Tot és qüestió de més prompte o més

tard... Però ara, a la faena; a pensar que som uns pobres.

I preparant dos nucs corredissos van capturar el cos de la

tonyina i la van portar a remolc de la barca, tenyint de sang

la bromera del solc.

El vent els afavoria; però la barca estava inundada,

navegava malament, i els dos hòmens, mariners primer de

tot, van oblidar la catàstrofe, i amb les sàssoles a la mà es van

encorbar dins de la sentina, per a abocar cullerades d’aigua a

la mar.

Així van passar les hores. Aquella faena ruda embrutia a

Toni, no el deixava pensar; però dels ulls li rodaven llàgrimes

56

i més llàgrimes, les quals, barrejant-se amb l’aigua de la

sentina, queien a la mar sobre la tomba del fill.

La barca navegava amb rapidesa creixent, sentint que se li

buidaven les entranyes. El portet era a la vista, amb les

masses de casetes blanques daurades pel sol de la vesprada.

La vista de terra va despertar en Toni el dolor i l’espant

adormits.

–Què dirà la meua dona? Quina en dirà la meua Rufina? –

gemecava l’infeliç.

I tremolava com tots els hòmens enèrgics i audaços, que a

casa són esclaus de la família.

Sobre la mar s’esmunyia com una carícia el ritme de

valsos alegres. El vent de terra saludava a la barca amb

melodies vives i alegres. Era la música que tocava al passeig,

davant del casino. Per davall de les palmeres xates desfilaven,

com els grans d’un rosari de colors, els para-sols de seda, els

capellets de palla, els vestits clars i vistosos de tota la gent

d’estiueig.

Els xiquets, vestits de blanc i rosa, botaven i corrien

darrere dels joguets, o formaven rogles alegres que giraven

com si foren rodes de colors.

Al moll s’amuntonaven els de l’ofici: la vista que tenien,

acostumada a les immensitats de la mar, havia reconegut qui

remolcava la barca. Però Toni només mirava, a l’extrem de

l’escullera, una dona alta, sòbria i negrenca, dreta dalt d’un

penyal, amb les faldes que arremolina el vent.

Van arribar al moll. Quina ovació! Tots volien vore de

prop l’animal enorme.

57

Els pescadors, des dels bots, llançaven mirades envejoses;

els pillastres, nuets, de color de rajola, es tiraven a l’aigua per

a tocar-li la coa, enorme.

Rufina es va obrir pas entre la gent, i arribà fins a on hi

havia el marit, qui amb el cap catxo i una expressió estúpida

sentia les felicitacions dels amics.

–I el xicon? Per a on para el xicon?

El pobre home encara va acatxar més el cap. El va afonar

entre els muscles, com si volguera fer-lo desaparéixer, per a

no sentir, per a no vore res.

–Però, per a on para Tonet?

I Rufina, amb els ulls ardents, com si estiguera a punt de

devorar el marit, l’agarrava de la pitrera i el sacsava de

manera ruda. Però no va tardar a soltar-lo, i alçant els braços

esclatà en un alarit espantós.

–Ai, senyor! Ha mort! El meu Tonet s’ha ofegat! A la

mar!

–Sí, dona –va dir el marit lentament amb poca traça,

balbotejant i com si l’ofegaren les llàgrimes–, som molt

desgraciats. Ha mort; para per allà on hi ha el pare de mon

pare; on aniré a parar jo qualsevol dia. De la mar mengem i

la mar ha d’engolir-nos... Quin remei! No tots naixen per a

bisbes.

Però la dona no el sentia. Estava en terra, agitada per una

crisi nerviosa, i es rebolcava pegant puntades, mostrant les

nueses d’animal de treball flaques i torrades, mentres

s’estirava les grenyes i s’arrapava la cara.

–El meu fill! El meu Tonet!

58

Les veïnes del barri dels pescadors hi van acudir. Bé

sabien el que era allò: quasi totes havien passat per tràngols

iguals. La van alçar, la sostingueren amb els seus poderosos

braços, i van mamprendre el camí cap a casa.

Uns pescadors van donar un got de vi a Toni, que no

parava de plorar. I, mentrimentres, el compare, dominat per

l’egoisme brutal de la vida, regatejava bravament amb els

compradors de peix que volien adquirir la peça.

Acabava la vesprada. Les aigües, onejant suaument,

agarraven reflexos d’or.

A intervals sonava cada vegada més lluny el crit

desesperat d’aquella pobra dona, desgrenyada i folla, que les

amigues espentejaven a casa.

–Tonet! Fill meu!

I davall les palmeres seguien desfilant els vestits vistosos,

les cares felices i somrients, tot un món que no havia sentit

passar la desgràcia pel costat, que no havia fet una mirada

sobre el drama de la misèria; i el vals elegant, rítmic i

voluptuós, himne de l’alegre follia, solcava harmoniós sobre

les aigües, acariciava amb la seua bufada l’eterna bellesa de la

mar.

59

60

61

Home a l’aigua!

62

En arribar la nit va eixir de Torrevella el llaüt San Rafael,

amb carregament de sal cap a Gibraltar.

La sentina n’anava plena de gom a gom, i a la coberta

s’amuntonaven els sacs, formant una muntanya entorn del

pal major. Per a passar de proa a popa, els tripulants anaven

per les bordes, s’havien de sostindre amb un equilibri

perillós.

La nit era bona; nit d’estiu, amb estreles a granel i un airet

fresc una miqueta irregular, que igual unflava la gran vela

llatina, fins a fer gemecar l’arbre, que parava de bufar, fent

caure desmaiada la lona immensa amb un aleteig escamós.

La tripulació, cinc hòmens i un xicon, va sopar després de la

maniobra d’eixida, i una vegada escurat el calder fumejant,

en el qual afonaven el manró de pa amb fraternitat marinera

des del patró fins al grumet, van desaparéixer per l’escotilla

tots els lliures de servici, per a reposar en un matalaf ben

dur, amb els ventres unflats de vi i suc de meló d’Alger.

Va quedar al timó el tio Chispas, un tauró desdentat, que

va acollir amb grunyits d’impaciència les darreres indicacions

del patró, i al costat d’ell el seu protegit, Juanito, un novençà

que feia el primer viatge en el San Rafael; li estava molt agraït

al vell, ja que gràcies a ell havia entrat en la tripulació, i podia

matar així la fam que tenia, que no era poca.

El miserable llaüt li pareixia al xicon una nau almirall, un

buc encantat navegant per la mar de l’abundància. El sopar

d’aquella nit era el primer sopar seriós que havia fet en la

vida.

Havia arribat als dènou anys famolenc i quasi nuet com

un salvatge, dormint en la barraca tota torta on gemecava i

resava l’àvia, immòbil pel reuma; de dia ajudava a botar les

63

barques, descarregava cistelles de peix, o anava de paràsit a

les llanxes que perseguien la tonyina i la sardina, per a portar

a casa un grapat de pesca menuda. Però ara, gràcies al tio

Chispas, que el respectava en haver conegut a son pare, era

tot un mariner, estava en camí de ser alguna cosa, podia amb

tot dret estacar el braç en el calder, i fins i tot portava

sabates, les primeres de sa vida, unes peces superbes capaces

de navegar com una fragata, que el sumien en èxtasi

d’adoració. I encara diuen que si la mar! Vinga, home: l’ofici

més bo del món!

El tio Chispas, sense apartar la vista de la proa ni les mans

del timó, s’acatxava per a sondejar la foscor entre la vela i el

muntó de sacs, l’escoltava amb somriure aspre.

–Sí, no has triat mal ofici. Però té coses roïns. Les voràs...

quan tingues els meus anys... Però el teu lloc ara no és ací;

vés a proa, i avisa si veus alguna barca per davant.

Juanito va córrer per la borda amb la tranquil·litat segura

d’un pillastre de platja.

–A espai, xicon, a espai!

Però ell ja estava a la proa, es va assentar al costat del

botaló i vigilava la superfície negra de la mar, en el fons de la

qual es reflectien com a fils de llum serpentejants les estreles

inquietes.

El llaüt, panxut i pesat, queia després de cada ona amb un

solemne xap! que feia saltar les gotes fins a la cara del xicon;

dos fulles de bromera fosforescents esvaraven pels dos

costats de la proa, i la vela unflada, amb el vèrtex perdut en

la foscor, pareixia que arrapava la volta del cel.

64

Quin rei ni quin almirall estava millor que el serviola del

San Rafael? Brrru! L’estómac ple el saludava amb rots de

satisfacció. Quina vida més bonica!

–Tio... un cigarret!

–Vine a agarrar-lo.

El xicon va córrer per la borda del costat contrari al vent.

Era un moment de calma, i la vela es rissava amb

palpitacions fortes, pròxima a caure desmaiada al llarg de

l’arbre; però va vindre una ràfega, i la barca es va inclinar

amb un moviment ràpid. Per a mantindre l’equilibri, es va

agarrar a la vora de la vela, i en el mateix instant la vela es va

unflar com si anara a esclatar, i llançà el llaüt en una carrera

veloç i espentejà amb força tan irresistible tot el cos del

xicon, que el va disparar com una catapulta.

En el soroll de les aigües en engolir-se’l va creure sentir

un crit, paraules una miqueta confuses; tal vegada el vell

timoner que cridava: «Home a l’aigua!».

Va baixar molt, molt!, atabalat pel colp, per la caiguda

inesperada; però abans d’adonar-se’n, es va vore altra vegada

a la superfície de la mar, bracejant, absorbint amb fúria el

vent fresc... I la barca? Ja no la va vore. La mar estava

fosquíssima, més fosca que vista des de la coberta del llaüt.

Va creure distingir una taca blanca, un fantasma que

surava al lluny damunt les ones, i va nadar cap allí. Però de

sobte ja no la va vore allí, sinó en lloc oposat, i va canviar de

direcció, desorientat, nadant amb força, però sense saber a

on anava.

Les sabates pesaven com si foren de plom. Maleïdes! La

primera vegada que en gastava!... La gorra li martiritzava el

65

pols; els pantalons l’estiraven com si arribaren fins al fons de

la mar i anaren agranant les algues.

–Calma, Juanito, calma.

I va llançar la gorra, i va lamentar no poder fer el mateix

amb les sabates.

Tenia confiança. Nadava molt: se sentia amb aguant per a

un parell d’hores. Els de la barca girarien per a pescar-lo; un

arremulló i res més... Però no és així com moren els

hòmens? En un temporal, com havien mort son pare i el

pare de son pare; però en una nit tan bella i amb bona mar,

morir espentejat per una vela era una mort ridícula.

I nadava i nadava, sempre creient vore aquell fantasma

indecís que canviava de lloc, esperant que de la foscor

sorgira el San Rafael anant a buscar-lo.

–Ah, els de la barca!... Tio!... Patró!

Però cridar el fatigava, i dos o tres vegades les ones li van

tapar la boca. Maleïdes! Des de la barca pareixien

insignificants, però enmig de la mar, afonat fins al coll i

obligat a un manoteig continu per a sostindre’s, l’asfixiaven,

el colpejaven amb la seua sorda ondulació, obrien davant

d’ell rases profundes i movibles, que es tancaven de seguida

com per a engolir-lo.

Seguia creient, però amb certa inquietud, en les dos hores

d’aguant. Sí, en feia compte. Dos hores i més nadava, a la

seua platja, sense cansar-se. Però era en les hores de sol, en

aquella mar de cristall blau, veient allà baix, a través d’una

transparència fantàstica, les roques grogues, amb les herbes

punxegudes com si foren rams de coral verd, les petxines de

color rosa, les estreles de nacre, les flors lluminoses de pètals

carnosos estremint-se en ser fregats pel ventre de plata dels

66

peixos; i ara estava en una mar de tinta, perdut en la foscor,

angoixat per la roba, tenint als peus qui sap quantes naus

destrossades, quants cadàvers descarnats pels peixos

ferotges. I s’estremia al contacte dels pantalons mullats, en

creure sentir el fregament d’unes dents agudes.

Cansat, defallit, es va tirar d’esquena, deixant-se portar

per les ones. El sabor del sopar li pujava a la boca. Maleït

menjar, i quant que costa de guanyar! Acabaria morint allí de

manera ridícula... Però l’instint de conservació el va fer

incorporar-se.

Tal vegada el buscaven, i estant estirat passarien prop d’ell

sense vore’l. Una altra vegada a nadar, amb l’ànsia de la

desesperació, incorporant-se en la cresta de les ones per a

vore més lluny, cap ací cap allà, agitant-se sempre en un

mateix cercle.

L’abandonaven, com si fóra un drap caigut de la barca.

Redéu! Així s’oblida un home? Però no; tal vegada el

buscaven en aquell moment. Una nau corre molt: per

ràpidament que hagueren pujat a coberta i hagueren arriat

vela, ja devien parar a més d’una milla.

I acariciant eixa il·lusió, s’afonava dolçament, com si

l’estiraren de les sabates, pesades. Va sentir en la boca

l’amargor salnitrosa, se li van encegar els ulls, les aigües es

van tancar sobre el seu cap rapat; però entre dos ones es va

formar un xicotet remolí, van apuntar unes mans crispades i

va tornar a eixir.

Els braços se li adormien; el cap s’inclinava sobre el pit,

com vençut pel somni. El cel li va paréixer canviat: les

estreles eren roges, com esguitades de sang. Ja no li feia por

la mar; sentia el desig d’abandonar-se a l’aigua, de descansar.

67

S’enrecordava de l’àvia, que a aquelles hores devia pensar

en ell. I va voler resar com mil vegades l’havia sentida a la

pobra.

«Pare nostre que estàs...», resava mentalment; però sense

adonar-se’n, la llengua se li va moure, i va dir amb una veu

tan ronca que li va semblar d’un altre:

–Porcs! Lladres! M’abandonen!

S’afonava altra vegada: va desaparéixer pugnant debades

per sostindre’s. Algú l’estirava de les sabates... Va bussejar en

la foscor, engolint aigua, inert, sense forces, però sense saber

com, va tornar altra vegada a la superfície.

Ara les estreles eren negres, més negres que el cel,

destacaven com si foren gotes de tinta.

Ja està. Esta vegada se n’anava al fons de deveres: el cos

era de plom. I va baixar en línia recta, rossegat per les

sabates noves, i en la caiguda a l’abisme de les naus

desballestades i els esquelets devorats, el cervell, cada vegada

més embolicat en denses boirines, repetia:

–Pare nostre... Pare nostre... Lladres! Bergants! M’han

abandonat!

68

69

Llops de mar

70

Retirat dels negocis, després de quaranta anys de

navegació amb tota classe de riscos i aventures, el capità

Llobet era el veí més important del Cabanyal, una població

de cases blanques d’un pis, de carrers amples, rectes i ardents

de sol, semblant a una xicoteta ciutat americana.

La gent de València que estiuejava allí mirava amb

curiositat el vell llop de mar, assentat en una gran cadira de

repòs davall del tendal de lona llistada que li feia ombra a la

porta de sa casa. Quaranta anys passats a la intempèrie a la

coberta d’un buc, patint la pluja i els arruixons de l’onatge, li

havien infiltrat la humitat fins als ossos, i esclau del reuma,

passava la major part dels dies immòbil a la cadira, esclatant

en gemecs i renecs cada volta que s’alçava. Alt, musculós,

amb el ventre unflat i caigut damunt de les cames, la cara

morena del sol i ben afaitada, el capità pareixia un capellà de

vacacions, tranquil i bonàs a la porta de casa. Els ulls grisos,

de mirada fixa i imperativa, ulls d’home acostumat a manar,

eren l’única cosa que justificava la fama del capità Llobet, la

llegenda ombrívola que surava entorn del seu nom.

Havia passat la vida en lluita contínua amb la marina reial

anglesa, burlant la persecució dels creuers amb el seu famós

bergantí ple de carn negra, que transportava de la costa de

Guinea a les Antilles. Audaç i d’una fredor inalterable, els

mariners no el van vore oscil·lar mai.

Se’n deien coses horripilants. Carregaments sencers tirats

a l’aigua per a lliurar-se del creuer que l’acaçava; els taurons

de l’Atlàntic acudint a núvols de milions, fent bollir les ones

amb el seu coeteig fúnebre, cobrint la mar de taques de sang,

repartint-se a dentades els esclaus, els quals agitaven amb

desesperació els braços fora de l’aigua; revoltes de tripulació

contingudes per ell a soles a tirs i destralades; raptes de

71

còlera cega, en els quals corria per coberta com una fera; fins

i tot es parlava d’una dona que l’acompanyava en els viatges

a qui va tirar des del pont a la mar, iracund després d’una

disputa per zels. I junt amb això, les eixides inesperades de

generositat; socors a mans plenes a les famílies dels mariners.

En un arravatament de còlera era capaç de matar un dels

seus, però si algú queia a l’aigua, es tirava per a salvar-lo,

sense por de la mar ni de les bèsties voraces que hi viuen.

Enfollia de furor si els compradors de negres l’enganyaven

per unes quantes monedes, i en la mateixa nit gastava tres o

quatre mil duros celebrant una d’aquelles orgies que l’havien

fet famós a l’Havana. «Pega primer que parla», en deien els

mariners; i recordaven que, en alta mar, sospitant que el seu

segon conspirava contra ell, li va desfer el crani d’un tret. A

part d’açò, un home divertidíssim, a pesar de la cara fosca i la

mirada dura que tenia. A la platja del Cabanyal, la gent,

reunida a l’ombra de les barques, reia recordant les bromes

que feia. Una vegada va fer un convit a bord al reiet africà

que li venia els esclaus, i en vore borratxos sa majestat i els

cortesans, va fer com el negrer de Merimée: va desplegar

veles i els va vendre com a esclaus. Una altra vegada, en

vore’s perseguit per un creuer britànic, va desfigurar el buc

en una sola nit, el va pintar d’un altre color i en va canviar

l’arboradura. Els capitans anglesos tenien moltes dades per a

conéixer el buc de l’audaç negrer, però com si no en

tingueren cap. El capità Llobet, com deien a la platja, era un

gitano de mar i tractava el barco com a un burro de fira,

fent-lo patir transformacions meravelloses.

Cruel i generós, pròdig de la sang pròpia i de la d’altri, dur

per al negoci i malbaratador per al plaer, els negociants de

Cuba li deien el Capità Magnífic, i així seguien anomenant-lo

72

els pocs mariners de la seua antiga tripulació que encara

rossegaven per la platja les cames reumàtiques, vinga tossir i

encorbant el pit.

Quasi arruïnat per empreses comercials, en retirar-se del

tràfic s’havia estacat a sa casa, al Cabanyal, a vore passar la

vida davant la porta, sense altra distracció que renegar com

un condemnat quan el reuma li feia quedar-se quiet a la

cadira. Per una admiració respectuosa venien a assentar-se a

la vorera uns quants dels vells que en un altre temps havien

rebut, d’ell, ordes i junts parlaven amb certa melancolia del

«carrer gran», com el capità es referia a l’Atlàntic, i contaven

els viatges que havien passat d’una vora a l’altra, d’Àfrica a

Amèrica, vencent temporals i desfent-se dels polissons de la

mar. A l’estiu, els dies que no tenia molt de mal i les cames

estaven fortes, baixaven a la platja, i el capità, enfervorit a la

vista de la mar, esplaiava els seus dos odis. Odiava

Anglaterra en haver sentit xiular més d’un viatge les bales

dels seus canons. Odiava la navegació a vapor com un

sacrilegi marítim. Aquells plomalls de fum que passaven per

l’horitzó eren els funerals de la marina. Ja no hi havien a

l’aigua hòmens d’ofici; ara la mar era dels fogoners.

En els dies tempestuosos de l’hivern, sempre el veien a la

platja amb el nas palpitant, olorant la tempesta, com si

encara estiguera a coberta preparant-se a resistir el temps.

Un matí plujós va vore córrer la gent cap a la mar, i allà

va anar ell, contestant amb grunyits a la família, que li parlava

del reuma. Entre les barques negres encallades vora mar

destacaven damunt la mar, lívida i coberta de bromera, els

grups de bruses blaves, les faldes ondulants pel vendaval,

amb què es protegien les dones de la pluja. Lluny, en la boira

que tancava l’horitzó, corrien com a ovelles espantades les

73

barques pescadores, amb la vela quasi arreplegada i negrenca

per l’aigua, en una lluita de salts terribles, ensenyant la quilla

en cada cabriola, abans de doblar la punta del port,

amuntonament de penyals rojos envernissats per les ones,

entre els quals bollia una bromera groguenca, bilis de la mar

irritada.

Una barca desarborada anava com una pilota d’una ona a

altra cap a la punta sinistra. La gent cridava en la platja en

vore els tripulants estesos a la coberta, desmaiats per la

proximitat de la mort. Es parlava d’anar fins a la barca, de

tirar un cap, de portar-la a la platja, però els més audaços, en

vore les ones que es desplomaven, omplint l’espai de pols

d’aigua, callaven, atemorits. La barca que isquera pegaria un

volantí abans de moure un rem.

–A vore: gent que em seguisca! Hem de salvar eixos

pobres.

Era la veu ruda i imperiosa del capità Llobet. S’alçava

sobre les cames pegades, la mirada brillant i fera, les mans

tremoloses per la còlera que li infonia el perill. Les dones el

miraven sorpreses; els hòmens retrocedien, formant rogle al

voltant d’ell, i ell va començar a renegar, agitant les mans

com si anara a pegar-se amb tota la gent. L’enfurí el silenci,

com si estiguera davant d’una tripulació insubordinada.

–¿Desde cuándo el capitán Llobet no encuentra en el

pueblo hombres que le sigan en el mar?

Ho va dir rugint, com un tirà que es veu desobeït, com un

déu que contempla la fugida dels fidels. I en castellà, cosa

que era senyal de còlera cega.

–Present, capità! –van cridar alhora unes quantes veus

tremoloses.

74

I obrint-se pas, van aparéixer cinc vells al mig del rogle,

cinc esquelets rosegats per la mar i les tempestes, antics

mariners del capità Llobet, rossegats per la subordinació i

l’afecte que crea el perill afrontat en comú. Van avançar uns

rossegant els peus, uns altres pegant botets de pardalet, algun

amb els ulls molt oberts, mostrant en les pupil·les la vaguetat

de la ceguesa senil, tots tremolosos de fred, amb el cos forrat

de baieta groga i la gorra calada sobre dobles mocadors als

pols. Era la vella guàrdia corrent a morir al costat de l’ídol.

Dels grups eixien dones i xiquets, que es tiraven damunt

d’ells per a parar-los.

–Iaio! –cridaven els néts.

–Pare! –gemecaven les xicones.

I els vells, animosos, alçant-se com els rossins moribunds

en sentir el clarí de les batalles, repel·lien els braços que es

nugaven als colls i les cames, i cridaven contestant a la veu

del cap:

–Present, capità!

Els llops de mar, amb l’ídol al davant, es van obrir pas per

a tirar a l’aigua una de les barques. Rojos, congestionats per

l’esforç, amb el coll unflat per la ràbia, només van aconseguir

moure la barca i que es menejara uns quants passos. Irritats

contra la vellesa, van fer un nou esforç, però la munió

protestava contra la seua follia i els va caure damunt, i els

vells desaparegueren arrabassats per les famílies.

–¡Dejadme, cobardes! ¡Al que me toque lo mato! –rugia el

capità Llobet.

Però per primera vegada, aquell poble, que l’adorava, li va

posar la mà. El van subjectar com si no estiguera bé, sords a

75

les seues súpliques, indiferents a les malediccions que

amollava.

La barca, abandonada de tot auxili, corria a la mort vinga

el tomb damunt les ones. Ja estava pròxima als penyals, ja

estava a punt d’estampar-se entre remolins de bromera, i

aquell home que tant havia menyspreat la vida del semblant,

que havia nodrit els taurons amb tribus senceres i que

portava un nom aterridor com una llegenda lúgubre, estava

furiós, subjectat per cent mans, blasfemant perquè no el

deixaven arriscar l’existència per a socórrer uns desconeguts;

fins que, esgotades les forces, va acabar plorant com un

xiquet.

76

77

Un funcionari

78

Gitat de sobines a la màrfega i seguint amb una mirada

vaga els clevills del sostre, el periodista Juan Yáñez, únic

hoste de la «sala de polítics», pensava que havia entrat aquella

nit en el tercer mes de tancament.

Les nou... La corneta havia llançat al pati les notes

allargades del toc de silenci, pels corredors sonaven amb

igualtat monòtona els passos dels vigilants i de les quadres

tancades, plenes de carn humana, eixia una remor

compassada, pareguda al bufit d’una forja llunyana o a la

respiració d’un gegant adormit; pareixia impossible que en

aquell vell convent, tan silenciós, la ruïna del qual resultava

més visible a la crua llum del gas, dormiren mil hòmens.

El pobre Yáñez, obligat a gitar-se a les nou, amb una llum

perpètua davant dels ulls i sumit en un silenci angoixós que

feia creure en la possibilitat del món mort, pensava en com

de durament liquidava els comptes amb les institucions.

Maleït article! Cada línia costaria una setmana de tancament;

cada paraula, un dia.

I en recordar que aquella nit començava la temporada

d’òpera amb Lohengrin, la seua òpera predilecta, veia les

llonges carregades de muscles nuets i bescolls adorables,

entre espurneig de pedreria, reflexos de sedes i oneig airós de

plomes caragolades.

–Les nou... Ara deu haver eixit el cigne, i el fill de Parsifal

farà les primeres notes entre la mussitació d’expectació del

públic... I jo ací! Redéu! No tinc mala òpera...

Sí. No era roïna. Del calabós de baix, com si

provingueren d’un subterrani, arribaven els sorolls amb què

delatava la seua existència un bèstia de la muntanya, a qui

estaven a punt d’executar d’un moment a altre per una tira

79

d’assassinats. Era un xocar de cadenes que pareixia el soroll

d’un muntó de claus i claus velles, i de tant en tant una veu

dèbil repetia «Pa... re nostre que es... tàs en el cel..., San... ta

Maria...», amb l’expressió tímida i suplicant del xiquet que

s’adorm al braç de sa mare. Sempre repetint la monòtona

cançoneta, sense que pogueren fer-lo callar! Segons l’opinió

dels altres, volia amb això fer-se el foll per a salvar el coll.

Pot ser que catorze mesos d’aïllament en un calabós,

esperant a tothora la mort, s’hagueren carregat el poc trellat

que tenia de fera instintiva.

Maleïa Yáñez la injustícia dels hòmens, que per unes

quantes quartilles plenes de garramanxos en un moment de

mal humor l’obligaven a adormir-se cada nit amb el deliri

d’un condemnat a mort, quan va sentir veus fortes i passos

precipitats en el mateix pis on hi havia el seu departament.

–No, no dormiré ací! –cridava una veu trèmula–. Que sóc

un criminal? Sóc un funcionari de Gràcia i Justícia igual que

vosaltres... i amb trenta anys de servicis. Que pregunten per

Nicomedes: tot el món em coneix; fins i tot els periòdics han

parlat de mi. I després d’allotjar-me en la presó, encara volen

fer-me dormir en una andana que ni per als presos servix?

Moltes gràcies. Per a això em fan vindre?... Estic malalt, i no

dorm ací. Que em porten un metge, necessite un metge...

I el periodista, a pesar de la situació, es reia alegrement

per l’entonació efeminada i ridícula amb què el dels trenta

anys de servicis demanava el metge.

Es va repetir el murmuri de veus: discutien com si

formaren Consell, es van sentir passes, cada vegada més

prop, es va obrir la porta de la «sala de polítics» i aguaità una

gorra amb galó d’or.

80

–Senyor –va dir l’empleat amb certa curtor–, esta nit

tindreu companyia... Dispenseu, no és culpa meua; la

necessitat... En fi, demà el cap ja disposarà una altra cosa.

Passeu..., «senyor».

I el «senyor» –així, amb entonació irònica– va travessar la

porta, seguida de dos presos: un amb una maleta i un bolic

de mantes i bastons i l’altre amb un sac la lona del qual

marcava les arestes d’una caixa ampla i de poca altura.

–Bona nit, cavaller.

Saludava amb humilitat, amb aquella veu trèmula que

havia fet riure a Yáñez, i en llevar-se el capell, va descobrir

un cap xicotet i cabells blancs ben rapats. Era un home de

cinquanta llargs, obés, rogencós; la capa pareixia que li queia

dels muscles, i un mall de penjolls amb una cadena d’or ben

grossa li repicava damunt del ventre al menor moviment. Els

ulls, xicotets, tenien els reflexos blavosos de l’acer, i la boca

apareixia oprimida per un bigotet corb i caigut com dos

signes d’interrogació.

–Dispenseu –va dir mentres s’assentava–. El destorbaré,

però no és per culpa meua. He arribat en el tren d’esta nit, i

em trobe que em donen com a dormitori una andana plena

de rates. Quin viatge!

–Sou pres?

–Ara mateix, sí –va dir somrient–, però no el destorbaré

molt amb la meua presència.

I el burgés panxut es mostrava obsequiós, humil, com si

demanara perdó per haver-li usurpat el lloc en la presó.

Yáñez el mirava fixament: tanta timidesa el sorprenia. Qui

devia ser aquell subjecte? I per la seua imaginació dansaven

81

idees soltes mig esbossades, que pareixia que es buscaven i

s’acaçaven per a completar un pensament.

De sobte, en sonar al lluny altra vegada el gemecós

parenostre de la fera tancada, el periodista es va alçar

nerviosament, com si acabara d’atrapar la idea fugitiva, i fixà

la vista en aquell sac que hi havia als peus del nouvingut.

–Què porteu ací?... És la caixa de «les ferramentes»?

L’home paregué que dubtava, però per fi va imposar

l’enèrgica expressió interrogativa, i va inclinar el cap

afirmativament. Després, el silenci es va fer llarg i penós.

Uns presos col·locaven el llit d’aquell home en un racó de la

sala. Yáñez contemplava fixament el company d’albergatge,

que estava amb el cap catxo, com fugint-li de les mirades.

Quan el llit va quedar fet i els presos es van retirar,

l’empleat va tancar la porta amb el forrellat exterior i va

continuar el silenci penós. Per fi, aquell subjecte va fer un

esforç i va parlar:

–Vos donaré una mala nit, però no és culpa meua; «ells»

m’han portat ací. Jo m’hi resistia, sabent que sou una

persona decent que sentirà la meua presència com el pitjor

que li haja pogut ocórrer en esta casa.

El jove es va sentir desarmat per tanta humilitat.

–No senyor, estic acostumat a tot –va dir amb ironia–. Es

fan en esta casa amistats tan bones, que una més té igual! A

més, no pareixeu mala persona.

I el periodista, que encara no s’havia desempallegat de les

primeres lectures romàntiques, trobava molt original aquella

entrevista i inclús sentia certa satisfacció.

82

–Visc a Barcelona –va continuar el vell–, però el meu

company d’este districte va morir fa poc de la darrera

borratxera, i, ahir, en presentar-me a l’audiència, em va dir

un alguatzil: «Nicomedes...», perquè jo sóc Nicomedes

Terruño. No heu sentit parlar de mi?... És estrany; la premsa

ha publicat moltes vegades el meu nom. «Nicomedes, d’orde

del senyor president, que agarres el tren de la nit.» Vinc amb

el propòsit de ficar-me en una fonda fins al dia de la faena, i

des de l’estació em porten ací per no sé quines pors i

precaucions; i per a escarni més gros, em volen allotjar amb

les rates. Heu vist? És manera de tractar els funcionaris de

justícia?

–I fa molts anys que exerciu el càrrec?

–Trenta anys, cavaller. Vaig començar en temps d’Isabel

II. Sóc el degà de la classe, i tinc en la meua llista fins i tot

condemnats polítics. Tinc l’orgull d’haver complit sempre el

meu deure. El d’ara serà el cent dos. Són molts, veritat?

Mira, amb tots m’he portat tan bé com he pogut. Cap

s’haurà queixat de mi. Inclús n’hi ha hagut de veterans del

presidi, que, en vore’m en el darrer moment, es

tranquil·litzaven i deien: «Nicomedes, em satisfà que sigues

tu».

El «funcionari» s’animava en vista de l’atenció benèvola i

curiosa que li prestava Yáñez. Anava aterrant: cada vegada

parlava amb més desembaràs.

–Tinc també la meua part d’inventor –va continuar–. Els

aparells els faig jo mateix, i quant a neteja, no hi ha res més a

demanar... Voleu vore’ls?

El periodista va botar del llit, com disposat a fugir.

–No, moltes gràcies. M’ho crec.

83

I li mirava amb repugnància les mans, amb unes palmes

rogenques i greixoses. Restes potser de la neteja recent que

deia; però a Yáñez li pareixien impregnades de greix humà,

del suc d’eixe centenar que formava «la llista».

–I esteu satisfet de la professió? –va preguntar per a fer-li

oblidar el desig de lluir les invencions.

–Quin remei!... Toca conformar-se. El meu únic consol

és que cada vegada es treballa més poc. Però com de dur és

este pa! Si ho haguera sabut!...

I es va quedar silenciós, mirant a terra.

–Tots contra mi! –va continuar–. Jo he vist moltes

comèdies, sabeu? He vist que certs reis antics anaven a totes

parts portant darrere l’executor de la seua justícia, vestit de

roig, amb la destral al coll, i el feien amic i conseller. Era

lògic! L’encarregat de fer complir la justícia em pareix que és

algú i alguna consideració mereix. Però ara tot són

hipocresies. Crida el fiscal demanant un cap en nom de no sé

quantes coses respectables, i a tots els pareix bé; arribe jo en

acabant per a complir les ordes, i m’escupen i m’insulten.

Digueu, senyor, això és just?... Si entre en una fonda, em fan

fora en saber qui sóc; pel carrer tots fugen de tindre contacte

amb mi, i fins i tot en l’Audiència em tiren el sou a terra,

com si no fóra un funcionari com ells, com si els meus

diners no figuraren en el pressupost... Tots contra mi! I en

acabant –va afegir amb veu a penes perceptible–, els altres

enemics... Els altres! Sabeu? Els que se’n van anar per a no

tornar, i no obstant això, tornen; eixe centenar d’infeliços a

qui vaig tractar amb carinyos de pare, fent-los el menor dany

possible, i que... ingrats! Vénen a mi en vore’m a soles.

–Què!? Tornen?

84

–Cada nit. N’hi ha que em molesten poc. Els darrers,

quasi gens; em pareixen amics dels qui em vaig acomiadar

ahir. Però els antics, els de la meua primera època, quan

encara m’emocionava i em sentia sapastre, eixos són

verdaders dimonis, que, quan em veuen a soles en la foscor,

desfilen sobre el meu pit en una processó interminable,

m’oprimixen, m’asfixien, em freguen els ulls amb la vora de

les hopes. Em seguixen a totes parts, i com més vell em faig

més assidus són. Quan em van ficar en l’andana vaig

començar a vore’ls aguaitar pels racons més foscos. Per això

demanava un metge: estava malalt; tenia por de la nit; volia

llum, companyia.

–I sempre esteu a soles?

–No, tinc família allà en la meua caseta dels afores de

Barcelona. Una família que no dóna disgustos: un gos, tres

gats i huit gallines. No entenen a les persones, i per això em

respecten, em volen, com si jo fóra un home igual als altres.

Envellixen tranquil·lament al meu costat. No se m’ha

ocorregut mai matar una gallina, em desmaie en vore córrer

la sang.

I ho deia amb la mateixa veu gemecosa d’abans, dèbil,

desfet, com si sentira la caiguda lenta del seu interior.

–I no heu tingut família mai?

–Jo? Com tots! Vos ho conte tot, cavaller. Fa tant de

temps que no parle!... La meua dona va morir fa sis anys. No

cregueu que era una d’eixes dones borratxes i embrutides,

que és el paper que en les novel·les es reserva sempre a la

muller del botxí. Era una mossa del meu poble, amb la qual

em vaig casar en tornar del servici. Vam tindre un fill i una

filla; poc pa i molta misèria. I què voleu?, la joventut i certa

85

brutalitat de caràcter em van portar a l’ofici. No cregueu que

vaig aconseguir el lloc fàcilment: van fer falta influències i

tot. Al començament em feia gràcia l’odi de la gent, em

sentia orgullós d’inspirar terror i repugnància. Vaig prestar

els meus servicis en moltes audiències, vam rodar mitja

Espanya, i els xiquets cada vegada més bonics, fins que per fi

vam caure a Barcelona. Quina gran època! La millor de la

meua vida: en cinc o sis anys no va hi haure faena. Els

estalvis es van convertir en una caseta als afores, i els veïns

apreciaven el senyor Nicomedes, un senyor simpàtic empleat

a l’Audiència. El xicon, un àngel de déu, treballador, educat i

callat, s’estava en una casa de comerç; la xiqueta, em sap mal

no tindre’n ací el retrat!, la xiqueta, que era un serafí, amb

uns ullarros blaus i una trena rossa grossa com el braç, i que

quan corria pel nostre hortet pareixia una d’eixes senyoretes

que ixen en les òperes, no anava a Barcelona amb sa mare

sense que algun jove vinguera darrere dels seus passos. Va

tindre un nóvio formal: un bon xic que prompte seria metge.

Coses d’ella i de sa mare; jo fingia no vore res, amb eixa

bondadosa ceguesa dels pares, que es reserven per a l’últim

moment. Però, senyor, com érem de feliços!

La veu de Nicomedes era cada vegada més tremolosa;

tenia els ullets blaus entelats. No plorava, però l’obesitat

grotesca l’agitava amb els sacsons que pega el xiquet que fa

esforços per a engolir-se les llàgrimes.

–Però se li va ocórrer a un desangelat d’història llarga

deixar-se agarrar; el sentenciaren a mort, i vaig haver d’entrar

en funcions quan ja quasi havia oblidat quin era el meu ofici.

Quin dia aquell! Mitja ciutat em va conéixer en vore’m a

l’entaulat, i fins i tot van hi haure periodistes que, com que

són pitjor que una epidèmia, dispenseu, van esbrinar la meua

86

vida, i ens presentaren en lletres de motle a mi i a la meua

família com si fórem animals rars, i afirmaren amb admiració

que teníem fatxa de persones decents. Érem famosos. Però

de quina manera! Els veïns tancaven portes i finestres en

vore’m; i encara que la ciutat és gran, sempre em coneixien

pel carrers i m’insultaven. Un dia, en entrar a casa, em va

rebre la meua dona com si no estiguera bé. La xiqueta! la

xiqueta!... La vaig vore al llit, amb el rostre desencaixat,

verdós, ella tan bonica que era!, i la llengua tacada de blanc.

Enverinada, enverinada amb mistos, havia patit dolors

atroços durant hores senceres, callant perquè el remei

arribara tard... i va arribar tard! L’endemà ja no vivia. La

pobreta va tindre valor. Volia amb tota l’ànima al metget, i jo

mateix vaig llegir la carta en què el xic s’acomiadava per a

sempre en saber de qui era filla. No la vaig plorar. Tenia

temps? El món se’ns venia damunt; la desgràcia bufava per

tots costats; aquella llar tranquil·la que ens havíem fabricat

queia pels quatre angles. El meu fill... també al meu fill el van

fer fora de la casa de comerç, i va ser inútil buscar nova

col·locació ni suport en els seus amics. Qui vol parlar amb el

fill del botxí? Pobret! Com si a ell li hagueren donat a triar el

pare abans de vindre al món! Quina culpa tenia ell, tan bo,

que jo l’haguera engendrat? Passava tot el dia a casa, fugint

de la gent, en un racó de l’hortet, trist i descuidat des de la

mort de la xiqueta. «En què penses, fill?», li preguntava.

«Pare, pense en ma germana.» El pobre m’enganyava.

Pensava en ell, en com ens havíem equivocat cruelment, en

creure per una temporada que érem com els altres, i cometre

la insolència de voler ser feliços. El bac era terrible:

impossible alçar-se. El meu fill va desaparéixer.

87

–I no n’heu sabut res? –va dir Yáñez, interessat per la

lúgubre història.

–Sí, al cap de quatre dies. El van pescar davant de

Barcelona; va eixir embolicat en xàrcies, unflat i

descompost... Ja deveu endevinar la resta. La pobra vella se’n

va anar a poc a poc, com si els xiquets l’estiraren des d’allà

dalt; i jo, el roín, l’empedreït, m’he quedat ací a soles,

completament a soles, ni amb el recurs de beure; perquè si

m’emborratxe, vénen ells, sabeu? «Ells», els meus

perseguidors, a fer-me enfollir amb l’aleteig de les hopes

negres, com si foren corbs enormes, i em muir... I no

obstant això, no els odie. Infeliços! Quasi plore quan els veig

en la banqueta. Uns altres són els qui m’han fet mal. Si el

món es convertira en una sola persona, si tots els

desconeguts que em van robar als meus amb el seu

menyspreu i el seu odi tingueren un sol coll i me

l’entregaren, ai, com estrenyeria!... amb quin gust!...

I parlant a crits s’havia alçat, agitant amb força els punys,

com si retorçara una palanca imaginària. Ja no era el mateix

ésser tímid, panxut i gemecó. En els ulls li brillaven pintes

roges com a esguits de sang, el bigot se li estufarrava i

pareixia més alt, com si la bèstia feroç que dormia dins d’ell,

en despertar, haguera pegat un estiró formidable a

l’embolcall.

En el silenci de la presó ressonava cada volta més clar el

cantussol dolorós que venia del calabós: «Pa... re... nos... tre...

que estàs... en el cel...».

El senyor Nicomedes no ho sentia. Passejava furiós per

l’habitació, commovent amb els seus passos el terra que feia

88

de sostre de la seua víctima. Per fi es va fixar en el gemec

monòton.

–Com canta eixe infeliç! –va murmurar–. Com de lluny

deu estar de saber que ja estic ací, damunt del seu cap!

Es va assentar descoratjat i silenciós molt de temps, fins

que els pensaments, l’afany de protesta, l’obligaren a parlar.

–Mireu, senyor, sé que sóc un home roín i que la gent

m’ha de menysprear, però el que m’irrita és la falta de lògica.

Si el que faig és un crim, que suprimisquen la pena de mort i

rebentaré de fam en un racó, com un gos. Però si toca matar

per a tranquil·litat dels bons, llavors, per què m’odien? El

fiscal que demana el cap del roín no seria res sense mi, que

obeïsc; tots som rodes de la mateixa màquina, i mereixem el

mateix respecte; perquè jo sóc un funcionari... amb trenta

anys de servicis.

89

90

91

La barca abandonada

92

Era la platja de Torresalinas, plena de barques en sec, el

lloc de reunió de tota la gent marinera. Els xiquets, gitats,

jugaven a la carteta a l’ombra de les embarcacions, i els vells,

mentres fumaven pipes de fang portades d’Alger, parlaven

de la pesca o de les expedicions magnífiques que es feien en

altres temps a Gibraltar i a la costa d’Àfrica, abans que al

dimoni se li ocorreguera inventar això que anomenen la

Tabacalera.

Els bots lleugers, amb els ventres blancs i blaus i l’arbre

graciosament inclinat, formaven una fila avançada vora mar,

on es desfeien les ones i una làmina d’aigua prima brunyia el

terra com si fóra de cristall; darrere, amb la panxa

embetumada a l’arena, hi havien les negres barques del bou,

les parelles que esperaven l’hivern per a llançar-se a la mar,

agranant-la amb la coa de xàrcies; i en darrer terme, els llaüts

en reparació, els més vells, al costat dels quals es menejaven

els calafats, que n’empalustren els flancs amb quitrà calent,

perquè tornen altra volta a mamprendre les penoses i

monòtones navegacions per la Mediterrània: unes vegades a

les Balears amb sal, unes altres a la costa d’Alger amb fruita

de l’horta, i moltes amb melons i creïlles per als soldats rojos

de Gibraltar.

En el curs d’un any, la platja canviava de veïns; els llaüts,

ja reparats, eixien a la mar i les embarcacions de pesca eren

armades i llançades a l’aigua; només una barca abandonada i

sense arboradura restava enclavada a l’arena, trista, solitària,

sense altra companyia que la del carabiner que s’assentava a

l’ombra que feia.

El sol n’havia desfet la pintura, les taules es clivellaven i

cruixien amb la sequedat i l’arena, rossegada pel vent, n’havia

envaït la coberta. Però el perfil fi, els flancs arreplegats i la

93

gallardia de la construcció delataven una embarcació lleugera

i audaç, feta per a carreres, amb menyspreu dels perills de la

mar. Tenia la bellesa trista d’eixos cavalls vells que van ser

corsers coratjosos i cauen abandonats i dèbils a l’arena de la

plaça de bous.

No tenia ni nom. La popa estava llisa, i als costats ni un

senyal del nom de filiació i nom de la matrícula; un ésser

desconegut que es moria entre les altres barques, orgulloses

dels noms pomposos, com hi ha qui mor en el món sense

esgarrar el misteri de la seua vida.

Però la incògnita de la barca només era aparent. Tots la

coneixien, i no en parlaven sense somriure i fer l’ullet, com si

els recordara alguna cosa que excitava un goig maliciós.

Un matí, a l’ombra de la barca abandonada, quan la mar

bollia davall del sol i pareixia un cel de nit d’estiu, blau i ple

de punts de llum, un vell pescador me’n va contar la història.

–Este falutx –va dir acariciant-lo amb una palmada el

ventre sec i arenós–, el Socarrao, l’embarcació més valenta i

més coneguda de les que ixen a la mar d’Alacant a Cartagena.

Mare de Déu! Els diners que ha guanyat el condemnat! Els

duros que han eixit d’ahí dins! Com a mínim ha fet vint

viatges d’Orà ací, i sempre amb la panxa ben plena de

fardells.

El nom estrany de Socarrao em sorprenia per alguna raó, i

el pescador se’n va adonar.

–Són malnoms, cavaller; sobrenoms que ací tenim, els

hòmens i les barques. És inútil que el capellà gaste el llatí

amb nosaltres; ací qui bateja de deveres és la gent. A mi em

diuen Felipe; però si algun dia em busqueu, demaneu per

Castelar, que així és com em coneixen, perquè m’agrada

94

parlar amb les persones i en la taverna sóc l’únic que pot

llegir el periòdic als companys. Eixe xicon que passa amb la

cistella de peix és Chispas, al seu patró li diuen el Cano, i així

estem tots batejats. Els amos de les barques es calfen el cap

per a trobar un nom bonic i pintar-lo a la popa. Una, La

Purísima Concepción, una altra, Rosa del Mar, aquella, Dos

Amigos, però arriba la gent amb la mania de traure malnoms,

i es diuen la Pava, el Lorito, la Medio Rollo, i encara gràcies que

no els han posat noms més poc decents. Un germà meu té la

barca més bonica de tota la matrícula, la vam batejar amb el

nom de la meua filla, Camila, però la pintàrem de groc i

blanc, i el dia del bateig se li va ocórrer dir a u de la platja

que pareixia un ou caigut. I veges tu, amb eixe sobrenom la

coneixen.

–Bé –el vaig interrompre–, però... i el Socarrao?

–El nom verdader era Resuelto, però per la rapidesa amb

què maniobrava i la fúria amb què escometia els colps de

mar, la van anomenar el Socarrao, com si fóra una persona de

mal geni... I ara anem al que li va ocórrer al pobre Socarraíco

fa poc més d’un any, la darrera vegada que va vindre d’Orà.

El vell va mirar a totes bandes, i convençut que estàvem

sols, va dir amb un somriure:

–Jo anava en eixe viatge? Això no ho ignora ningú al

poble, però si vos ho dic és perquè estem sols i no em fareu

mal en acabant. Quin dimoni! Haver anat en el Socarrao no és

cap deshonra. Tot això de duanes i carabiners i barquetes de

la Tabacalera no ho ha creat Déu: ho va inventar el govern

per a fer-nos mal als pobres, i el contraban no és pecat, sinó

un mitjà molt honrós de guanyar-se les garrofes exposant la

95

pell a la mar i la llibertat en terra. Ofici d’hòmens sencers i

valents com déu mana.

Jo he conegut els bons temps. Cada mes es feien dos

viatges, i els diners rodaven pel poble que feia goig. N’hi

havien per a tots: per als d’uniforme, pobrets que no saben

com mantindre la família amb un parell de pessetes, i per a

nosaltres, la gent de mar.

Però el negoci anava cada vegada més malament, i el

Socarrao feia viatges de tant en tant, i a espai, ja que li

constava al patró que ens tenien filats i volien boixar-nos.

En el darrer viatge anàvem huit hòmens a bord. A la

matinada havíem eixit d’Orà, i al migdia, a l’altura de

Cartagena, vam vore a l’horitzó un nuvolet negre, i al cap de

no res un vapor que tots vam reconéixer. Millor si haguérem

vist una tempesta. Era el canoner d’Alacant.

Bufava bon vent. Anàvem en popa, amb tota la gran vela

de cara i el floc estés. Però amb eixes invencions dels

hòmens, la vela ja no és res, i el bon mariner encara val més

poc.

No és que ens alcançaren, no senyor. Bo és el Socarrao per

a deixar-se atrapar si hi ha vent! Navegàvem com un dofí,

amb el casc inclinat i les ones llepant la coberta; però en el

canoner anaven a tota màquina, i cada vegada véiem més

gros el barco, encara que no per això perdíem molta

distància. Ai si haguera sigut mitjan vesprada! Hauria tancat

la nit abans que ens agarrara, i qualsevol ens troba en la

foscor. Però encara quedava molt de dia, i corrent al llarg de

la costa era indubtable que ens acaçarien abans de fer-se de

nit.

96

El patró manejava la barra amb l’atenció de qui té tota la

fortuna pendent d’una mala virada. Un nuvolet blanc es va

desprendre del vapor i vam sentir l’esclafit d’una canonada.

En no vore la bala, vam començar a riure, satisfets i inclús

orgullosos que ens avisaren d’una manera tan escamosa.

Una altra canonada, però eixe viatge amb malíccia. Ens va

paréixer que una gran au passava xiulant per damunt la

barca, i l’antena es va afonar amb el cordam trencat i la vela

esgarrada. Ens havien desarborat, i en caure l’aparell li va

trencar una cama a u de la tripulació.

Confesse que vam tremolar una miqueta. Ens véiem

acaçats, i, redéu!, anar a la presó com un lladre per guanyar el

pa de la família és més temible que una nit de tempesta. Però

el patró és home que val tant com la barca.

–Xicons, açò no és res. Traieu la vela nova. Si sou

espavilats, no ens agarraran.

No parlava a sords, i com a espavilats no havia de

demanar-nos res més. El pobre company es regirava com

una sargantana, estés a la proa, temptant la cama trencada,

pegant crits i demanant insistentment un glop d’aigua: per a

contemplacions estava el temps! Nosaltres fingíem no sentir-

lo, atents únicament a la nostra faena, separant el cordam i

lligant a l’antena la vela de recanvi, que vam hissar en deu

minuts.

El patró va canviar de rumb. Era inútil resistir a la mar

aquell enemic que caminava amb fum i escopia bales. A

terra, i que fóra el que Déu volguera! Paràvem davant d’ací.

Tots érem d’ací i teníem els amics. El canoner, en vore’ns

amb rumb a terra, no va disparar més. Ens tenia agarrats, i

segur del triomf, ja no extremava la marxa. La gent que hi

97

havia a la platja no va tardar a vore’ns, i la notícia va circular

per tot el poble. Un canoner perseguia el Socarrao!

Calia vore el que va ocórrer. Una revolució autèntica,

creieu-me, cavaller. Mig poble era parent nostre, i l’altre mig

menjava més o manco directament del «negoci». La platja

pareixia un formiguer. Hòmens, dones i xiquets ens seguien

amb mirada ansiosa, vinga el crit de satisfacció en vore com

la nostra barca, fent un darrer esforç, s’avançava cada vegada

més al perseguidor, amb una mitja hora d’avantatge.

Fins i tot hi havia l’alcalde, per a servir en el que fóra bo.

I els carabiners, xicons excel·lents que viuen entre nosaltres i

són quasi de la família, es feien a un costat, en comprendre la

situació i no voler boixar uns pobres.

–A terra, xicons! –cridava el nostre patró–.

Embarranquem. El que importa és salvar fardells i persones.

El Socarrao ja sabrà eixir d’este mal pas.

I sense plegar quasi el drap, envestim la platja, estacant la

proa a l’arena. Senyor, quina manera de treballar! Encara em

pareix un somni quan ho recorde. Tot el poble es va tirar a la

barca, la va prendre per assalt: els xiquets s’esgolaven com a

rates per la sentina.

–De pressa! De pressa! Que vénen els del govern!

Els fardells saltaven de la coberta: queien a l’aigua, on els

arreplegaven els hòmens descalços i les dones amb la falda

entre les cames; uns desapareixien per ací, uns altres se

n’anaven per allà; va ser vist i no vist, i en no res va

desaparéixer el carregament, com si l’haguera engolit l’arena.

Una onada de tabac inundava el poble, es filtrava en totes les

cases.

L’alcalde va intervindre paternalment.

98

–Home, és massa –va dir al patró–. Tot s’ho han

emportat, i els carabiners es queixaran. Deixeu encara que

siga uns quants muntons per a justificar l’aprehensió.

El nostre amo estava d’acord.

–Bé, feu uns quants muntons amb dos fardells del gènere

més roín. Que s’acontenten amb això.

I es va allunyar cap al poble i s’emportà tota la

documentació de la barca. Però encara es va parar un

moment, perquè aquell dimoni d’home estava en tot.

–Els folis! Esborreu els folis!

Pareixia que a la barca li havien eixit potes. Ja estava fora

de l’aigua i la rossegaven per l’arena enmig d’aquella multitud

que bollia i treballava, animada amb crits alegres.

–Quina decepció! Despagats es quedarien els del govern!

El company de la cama trencada el portava en alt la dona

i sa mare. El pobret gemecava del mal que li feia a cada

moviment brusc, però engolia les llàgrimes i reia també com

els altres, en vore que el carregament se salvava i pensar en la

decepció que s’endurien que feia riure a tots.

Quan els últims fardells es van perdre pels carrers, va

començar la rapinya de la barca. La gent es va emportar les

veles, les àncores, els rems, fins i tot van desmuntar l’arbre,

que van carregar a coll una torba de xicons, que el portaren

en processó a l’altre extrem del poble. La barca va quedar

feta un pontó, tan pelada com la veieu.

I, mentrimentres, els calafats, brotxa en mà, pinta que

pinta. El Socarrao es desfigurava com un burro de gitano.

Amb quatre passades van esborrar el nom de popa; i dels

99

folis dels costats, d’eixos maleïts rètols que són la cèdula de

tota embarcació, no en va quedar ni rastre.

El canoner va ancorar al mateix temps que desapareixien

en l’entrada del poble les darreres despulles de la barca. Jo

em vaig quedar ací, volia vore-ho tot, i per a dissimular

millor ajudava uns amics a traure a la mar una llanxa de

pesca.

El canoner va enviar un bot armat, i van saltar a terra uns

quants hòmens amb fusell i baioneta. El contramestre, que

anava davant, renegava furiós mirant el Socarrao i els

carabiners que se n’havien apoderat.

Tot el veïnat reia a aquelles hores i celebrava la decepció

que s’endurien, i encara hauria rigut més en vore, com jo, la

cara que posava aquella gent quan va trobar per tot

carregament uns quants muntons de tabac roín.

–I què va passar en acabant? –vaig preguntar al vell–. No

van castigar a ningú?

–A qui? Únicament podien castigar el pobre Socarrao, que

va quedar presoner. Es va embrutar molt de paper i mig

poble va anar a declarar; però ningú no en sabia res. Quina

matrícula té? Silenci, ningú n’havia vist els folis. Qui el

tripulava? Uns hòmens que en encallar van pegar a fugir

terra a dins. I ningú no en sabia més.

–I el carregament? –vaig dir jo.

–El vam vendre complet. No sabeu què és la pobresa.

Quan embarrancàrem, cada u va agarrar el fardell que tenia

més a mà i va arrancar a córrer per a amagar-lo a casa. Però

el sendemà estaven tots a la disposició del patró: no es va

perdre ni una lliura de tabac. Els qui exposen la vida pel pa i

cada dia veuen la cara a la mort estan més lliures de

100

temptacions que els altres... Des de llavors –va continuar el

vell– que està ací pres el pobre Socarrao. Però no tardarà a

eixir a la mar amb l’antic amo. Pareix que ha acabat la

paperassa; el trauran a subhasta, i se’l quedarà el patró pel

que vullga donar.

–I si un altre dóna més?

–Quin altre? Que som bandits? Tot el poble sap qui és el

verdader amo de la barca abandonada, i ningú té tan mal cor

de perjudicar-lo. Ací hi ha molta honradesa. A cada u el que

és seu: la mar, que és de Déu, per a nosaltres els pobres, que

n’hem de traure el pa, encara que no ho vullga el govern.

101

La paella del roder

102

Va ser un dia de festa per al cap del districte la visita

sobtada del diputat, un senyorot de Madrid, tan poderós per

a aquella bona gent, que parlaven d’ell com de la Santíssima

Providència. Van fer una gran paella a l’hort de l’alcalde; un

festí pantagruèlic, amenitzat per la banda del poble i

contemplat per totes les dones i xiquets, que aguaitaven

curiosos des de darrere de les tàpies.

La flor del districte s’ajuntà allí: els retors de quatre o cinc

pobles, ja que el diputat era defensor de l’orde i els principis

sans; els alcaldes i tots els andadors que en temps d’elecció

trotaven pels camins per a portar-li a don José les actes

incòlumes perquè tacara la seua blanca virginitat amb xifres

monstruoses.

Entre les sotanes noves i els trages de festa amb olor de

càmfora i amb els plecs de l’arca, destacaven majestuosos les

ulleres d’or i el jaqué negre del diputat; però a pesar de tota

la prosopopeia, la Providència del districte quasi no cridava

l’atenció.

Totes les mirades eren per a un homenet amb pantalons

de pana i mocador negre al cap, eixut, bronzejat, de barra

forta acompanyat d’una escopeta curta; no canviava de seient

sense portar darrere la vella arma, pareixia que fóra un

afegitó del cos.

Era el famós Quico Bolsón, l’heroi del districte, un roder

amb trenta anys de gestes, a qui la gent jove mirava amb

terror quasi supersticiós, en recordar la infància, quan les

mares els deien per a fer-los callar: «Que ve Bolsón!».

Als vint anys en va tombar dos per qüestions d’amors. I,

en acabant, a la muntanya amb l’escopeta, a fer la vida de

103

roder, de cavaller errant de la serra. Més de quaranta

processos hi havien oberts, esperant que tinguera la bondat

de deixar-se agarrar.

Però bo era ell! Saltava com una cabra, coneixia tots els

racons de la serra, partia d’una balada una moneda a l’aire, i

la Guàrdia Civil, cansada de corregudes infructuoses, va

acabar per no vore’l.

Lladre... això mai. Tenia la insolència de cavaller; menjava

a la muntanya el que li donaven per admiració o por la gent

dels masos, i si eixia en el districte algun lladre, de seguida

l’acaçava amb l’escopeta; tenia la seua honradesa i no volia

carregar amb robatoris d’altri. Sang... això sí, fins als colzes.

Per a ell, un home valia més poc que una pedra del camí;

aquella bèstia feroç usava magistralment totes les sorts de

matar a l’enemic: amb bala, amb faca; cara a cara, si tenien

agalles per a anar a buscar-lo; a l’espera i emboscat, si eren

tan recelosos i astuts com ell. Per zels s’havia carregat els

altres roders que infestaven la serra; en els camins, un hui i

un altre demà, havia assassinat antics enemics, i moltes

vegades va baixar als pobles en diumenge per a deixar

estesos a la plaça, a l’eixida de la missa major, alcaldes o

propietaris influents.

Ja no el molestaven ni el perseguien. Matava per passió

política a hòmens que quasi ni coneixia, per assegurar el

triomf de don José, representant etern del districte. La bèstia

feroç era, sense saber-ho, una arpa del gran pòlip electoral

que s’agitava allà lluny, en el Ministerio de la Gobernación.

Vivia en un poble proper, casat amb la dona que el va

impulsar a matar per primera volta, envoltat de fills, paternal,

bondadós, fumant cigarros amb la Guàrdia Civil, que obeïa

104

ordes superiors, i quan, arran d’alguna gesta, calia fingir que

el perseguien, passava uns quants dies caçant a la muntanya,

entretenint el bon pols de tirador que tenia.

S’havia de vore com l’obsequiaven i atenien durant la

paella els notables del districte: «Bolsón, veges quin tros de

pollastre, jas», «Bolsón, pega un glop de vi»... I inclús els

capellans, rient amb un quec quec quec bonatxot, li pegaven

palmadetes a l’esquena, i li deien paternalment: «Ai,

Bolsonet, que roín que eres!».

Per ell se celebrava aquella festarra. Només per ell havia

parat al cap del districte el majestuós don José, de pas cap a

València. Volia tranquil·litzar-lo i que cessara en les seues

queixes, cada vegada més alarmants.

Com a premi pels seus atropellaments en les eleccions, li

havia promés l’indult. I Bolsón, que se sentia vell i anhelava

viure tranquil com un llaurador honrat, obeïa el senyor

totpoderós, creient, en la seua ruditat, que cada barbaritat,

cada crim, accelerava el seu perdó.

Però passaven els anys, tot eren promeses, i el roder,

creient fermament en l’omnipotència del diputat, atribuïa a

menyspreu o descuit la tardança de l’indult.

La submissió canvià a amenaça, i don José va sentir la por

del domador davant la fera que es rebel·la. El roder li

escrivia a Madrid cada setmana amb to amenaçador. I les

cartes, garramanxades per la sarpa sanguinària d’aquell bèstia,

acabaren obsessionant-lo, obligant-lo a anar al districte.

Era per a vore’ls, després de la paella, parlant en un racó

de l’hort: el diputat, obsequiós i amable, Bolsón, eixut i

malhumorat.

105

–He vingut només per vore’t –deia don José, remarcant

l’honor que li concedia amb la visita–. Però què són eixes

presses ara? No estàs bé, benvolgut Quico? T’he recomanat

al governador de la província, la Guàrdia Civil no et diu res...

Què et falta?

No res i tot. És veritat que no el molestaven, però allò era

insegur, podien canviar els temps i haver de tornar a la

muntanya. Volia el que li havia promés: l’indult, collona! I

formulava la pretensió tant en valencià com en un castellà de

pronunciació inintel·ligible.

–El tindràs, home, el tindràs. El tindràs en no res; un dia

d’estos serà.

Va somriure Bolsón amb ironia cruel. No era tan

animalot com creien. Havia consultat un advocat de

València, que s’havia rigut d’ell i de l’indult. S’havia de deixar

agarrar, carregar amb paciència els dos-cents o tres-cents

anys que podrien tocar-li en innombrables sentències i quan

haguera extingit una part de presidi, com qui diu d’ací a cent

anys, podria arribar l’indult. Redéu! Ja hi havia prou de

broma: d’ell no es burlava ningú.

El diputat es va immutar veient quasi perduda la

confiança del roder.

–Eixe advocat és un ignorant. Tu creus que per al govern

hi ha alguna cosa impossible? Fes-te el compte que d’ací a

poc eixiràs de penes, t’ho jure.

I l’esbalaí amb la seua xarrada; el va encantar amb la seua

xarramenta, en saber el poder de les habilitats que tenia de

xarrador sobre aquell cap fosc.

El roder va recobrar a poc a poc la confiança en el

diputat. Esperaria, però només un mes. Si en passar eixe

106

termini no arribava l’indult, no escriuria, no molestaria més.

Ell era un diputat, un gran senyor; però per a les bales només

que hi han hòmens.

I en acabar la conversa amb eixa amenaça, va requerir

l’escopeta i va saludar tota la reunió. Tornava al poble, volia

aprofitar la vesprada, ja que hòmens com ell només que

corren els camins de nit quan hi ha necessitat.

L’acompanyava el carnisser del poble, un xicon

admirador de la seua força i manya, un satèl·lit que el seguia

a totes parts.

El diputat li va dir adéu amb afabilitat felina.

–Adéu, benvolgut Quico –va dir en donar-li la mà al

roder–. Calma, que en no res eixiràs de penes. Que estiguen

bons els teus xicons i dis-li a la teua dona que encara recorde

com de bé que em va tractar quan vaig estar a casa vostra.

El roder i l’acòlit s’assentaren en la tartana del seu poble,

entre tres veïnes que saludaren amb afecte el senyor Quico i

uns quants xiquets que passaven les mans per l’escopeta

carregada com si fóra una imatge santa.

La tartana avançava entre els horts de tarongers, carregats

de flor. Brillaven les séquies que reflectien el sol dolç de la

vesprada, i per l’espai passava la tíbia respiració de la

primavera impregnada de perfums i rumors. Bolsón estava

content. Cent vegades li havien promés l’indult, però ara era

deveres. El seu admirador i escuder el sentia silenciós.

Van vore una parella de la Guàrdia Civil en el camí, i el

roder els va saludar amigablement.

En una revolta va aparéixer una segona parella, i el

carnisser es va menejar en el seient com si el punxaren. Eren

107

moltes parelles en un camí tan curt. El roder el va

tranquil·litzar. Havien concentrat la força del districte pel

viatge de don José.

Però una miqueta més cap allà van trobar la tercera

parella, que, com les anteriors, va seguir lentament el

carruatge, i el carnisser no es va poder contindre més. Allò li

feia mala olor. Bolsón, encara hi havia temps! De baixar de

seguida i fugir entre els camps fins a arribar a la serra. Si

ningú anava amb ell, podia tornar a casa a la nit.

–Sí, senyor Quico, sí –deien les dones, espantades.

Però el senyor Quico reia de la por d’aquella gent.

–Arrea, tartaner... arrea.

I la tartana va seguir avant, fins que de sobte van saltar al

camí quinze o vint guàrdies, un núvol de tricornis amb un

vell oficial al davant. Per les finestretes van entrar les boques

dels fusells i apuntaren al roder. Ell, seré, no es va moure,

mentres que dones i xiquets es tiraren, cridant, al fons del

carruatge.

–Bolsón, baixa o et matem –va dir el tinent.

Va baixar el roder amb el satèl·lit, i abans de xafar terra ja

li havien llevat les armes. Encara estava impressionat per la

xarrada del seu protector i no va pensar a fer resistència, per

no impossibilitar el seu famós indult amb un altre crim.

Li va demanar al carnisser que anara corrents al poble a

avisar a don José. Devia ser un error, una orde mal donada.

Va vore el xicon com se l’emportaven a espentes a un

camp de tarongers de la vora, i va eixir corrents camí avall

entre les parelles que tancaven la retirada a la tartana.

108

No va córrer molt. Amb una haca va trobar un dels

alcaldes que havien estat en la festa... Don José! A on parava

don José?

El llauro va somriure, com si endevinara el que havia

passat... Encara no se n’havia anat Bolsón de la paella, el

diputat ja havia fet marxa de pressa cap a València. El

carnisser ho va comprendre tot: la fugida, el somriure

d’aquell paio i la mirada burlona del vell tinent quan el roder

pensava en el seu protector, en pensar que era víctima d’una

equivocació.

Va tornar corrents a l’hort, però abans d’arribar, un

nuvolet blanc i fi com un floc de cotó es va vore per damunt

dels cimals dels tarongers i va sonar una detonació llarga i

onada, com si s’esgarrara la terra.

A Bolsón, l’acabaven d’afusellar.

El va vore d’esquena damunt la terra roja, amb mig cos a

l’ombra d’un taronger, ennegrit el terra amb la sang que li

eixia a borbollons del cap destrossat. Els insectes, brillant al

sol com si foren botons d’or, es balancejaven embriacs de

flor de taronger entorn dels llavis plens de sang.

El deixeble s’estirà el pèl. Redéu! Així es mataven els

hòmens que són hòmens?

El tinent li va posar una mà al muscle:

–Tu, aprenent de roder, mira com moren els pillastres.

L’«aprenent», es va girar amb feresa, però va ser per a

mirar allà lluny, com si a través dels camps poguera vore el

camí de València, i els ulls, plens de llàgrimes, pareixia que

digueren: «Pillastre, sí; però més pillastre és qui fuig».

109

110

111

A la boca del forn

112

Com que a l’agost València sencera defallix de calor, els

treballadors del forn s’asfixiaven a la vora d’aquella boca que

exhalava la cremor d’un incendi.

Nuets, sense altra concessió a la decència que un davantal

blanc, treballaven prop de les reixes obertes, i així i tot,

pareixia que la pell inflamada es liquidava amb la

transpiració, i la suor queia a gotes damunt la pasta, sens

dubte perquè, mig complint-se la maledicció bíblica, la

clientela, ja que no ho feien amb la suor pròpia, es menjaren

el pa amerat de suor d’altri.

Quan es descorria la mampara de ferro que tapava el

forn, les flames enrogien les parets, i el reflex rovallava pels

taulells carregats de massa, acoloria els tapadors blancs i

aquells pits atlètics i bíceps de gegant, que, plens de farina i

brillants de suor, tenien certa aparença femenina.

Rossegaven les pales dins del forn, i deixaven sobre les

pedres ardents els trossos de pasta o treien els pans cuits, de

corfa rossa, que escampaven un fumet fragant de vida, i,

mentrestant, els cinc forners, inclinats als taulells, pastaven la

massa, la mauraven, com si fóra un bolic de roba banyada i

retorçuda, i la tallaven a peces; tot sense alçar el cap, parlant

amb veu entretallada per la fatiga i entonant cançons lentes i

monòtones, que sovint ni acabaven.

Allà lluny sonava l’hora que cantaven els serenos i que

rascava vibrant la calma bascosa de la nit estival; i els qui

vetlen tornaven del café o del teatre i paraven un instant

davant de les reixes per a vore a l’antre aquell els forners,

que, nuets, visibles únicament de cintura per amunt, i tenint

per fons la boca flamejant del forn, pareixien ànimes en pena

d’un retaule del purgatori; però la calor, l’intens perfum del

113

pa i el baf dels cossos deixaven les reixes lliures de curiosos

de seguideta i es restablia la calma en l’obrador.

Era entre els forners el de més autoritat Tono el Garxo,

un xicon que tenia fama pel mal caràcter i insolència brutal, i

això que la gent de l’ofici no es distingia per bona.

Bevia, sense que li tremolaren les cames ni encara més

poc els braços. De fet, als braços els entrava amb la calor del

vi un furor per a pastar, com si tot el món fóra una massa

com la que pastaven al forn. En els hostals dels afores

tremolava la clientela pacífica, com si s’aproximara una

tempesta, quan el veien arribar de berenar al davant d’una

colla de gent de l’ofici, que li reia totes les gràcies. Era tot un

home. Palissa diària a la dona, quasi tot el jornal en la

butxaca i els xiquets, descalços i famolencs, buscant amb

ànsia les sobres del sopar de la cistella que de nit s’emportava

al forn. A part d’això, un bon cor, que es gastava els diners

amb els companys per a adquirir el dret de turmentar-los

amb les seues bromes d’animalot.

L’amo del forn el tractava amb cert mirament, com si li

tinguera temor, i els camarades de faena, pobres dimonis

carregats de família, s’evitaven compromisos patint-lo amb

somriure amistós.

A l’obrador, Tono tenia la seua víctima: el pobre Menut,

un xic escarransit que mesos abans encara era aprenent, i a

qui els camarades reprenien per l’afany de faena excessiu que

mostrava sempre, anhelant un augment de jornal per a poder

casar-se.

Pobre Menut! Tots els companys, influïts per eixa

adulació instintiva en els covards, celebraven alegres les

bromes que Tono es permetia amb ell. En anar a agarrar la

114

roba, acabada la faena, es trobava en les butxaques coses

nauseabundes, rebia en ple rostre boles de pasta i sempre

que el xicon passava per darrere d’ell, li deixava caure a

l’esquena encorbada la manassa poderosa, com si es

desplomara mig sostre.

El Menut callava, resignat. Ser tan poca cosa davant dels

punys d’aquell animalot, que l’havia pres com un joguet!

Un diumenge a la nit, Tono va arribar molt alegre al forn.

Havia berenat a la platja, tenien els ulls un jaspiat sangonós, i

en respirar ho impregnava tot d’eixa pudor de xufes que

delata una digestió de vi pesada.

Gran notícia! Havia vist en un berenador el Menut, el

ganso aquell que tenia davant. Anava amb la xicona: una

gran xica. No estava fava el cuc tísic! Havia sabut triar.

I entre les riotes dels companys, descrivia la pobra xica

amb una minuciositat vergonyosa, com si l’haguera

despullada amb la mirada.

El Menut no alçava el cap, absort en la faena; però estava

pàl·lid, com si dins de l’estómac se li regirara el berenar, i el

mossegara. No era el de cada nit; també ell feia olor de

xufes, i unes quantes vegades els ulls, apartant-se de la

massa, es van trobar amb la mirada garxa i burlona del tirà.

D’ell podia dir el que volguera, n’estava acostumat, però

parlar de la xicona? Redéu!

Aquella nit, la faena resultava més lenta i fatigosa.

Passaven les hores sense que avançaren gran cosa els braços,

sapastres i cansats per la festa, als quals pareixia que la massa

es resistia.

Augmentava la calor, un ambient d’irritació s’escampava

entorn dels forners i Tono, que era el més furiós, s’esplaiava

115

amb malediccions. Així es torne verí tot el pa d’aquella nit!

Enrabiar-se com a gossos a l’hora en què tot el món dorm,

per a poder menjar l’endemà uns quants trossos d’aquella

massa indecent. Redell quin ofici!

I enfervorit per la constància amb què treballava el

Menut, la va mamprendre amb ell, tornant a traure a la

palestra la bellesa de la xicona.

Havia de casar-se prompte. Els convenia als amics. Com

que ell era un beneït, un qualsevol cosa, sense pèl d’home...

els companys, eh?... els bons mossos com ell farien el favor...

I abans d’acabar la frase feia l’ullet expressivament amb

els ulls garxos, cosa que provocava la riota brutal de tots els

camarades. Però l’alegria va durar poc. El jove va arrear un

bon renegó, al mateix temps que una cosa enorme i pesada

va passar xiulant com un projectil per damunt de la taula,

fent desaparéixer el cap de Tono, que va vacil·lar i es va

agarrar als taulells, endoblegant-se sobre un genoll.

El Menut, amb una força nerviosa, pantaixant el pit estret

i els braços tremolant, li havia reballat al cap tot un muntó de

massa, i el xicon, atordit pel colp, no sabia com lliurar-se

d’aquella carassa apegalosa i asfixiant.

El van ajudar els companys. El colp li havia destrossat el

nas, i un filet de sang tenyia la pasta blanca. Però Tono no es

fixava en això, mentres es regirava com si no estiguera bé

entre els braços dels companys i demanant a crits que el

soltaren. En això pensaven! Tots havien vist que aquell

maleït, en comptes de tirar-se damunt del Menut, intentava

arribar fins al racó on tenia la roba penjada, per a buscar,

sens dubte, la famosa faca, tan coneguda en les tavernes dels

afores.

116

Fins i tot l’encarregat del forn va deixar cremar-se una

tirera de pans per a ajudar a contindre’l, i ningú pensava

subjectar l’agressor, tots convençuts que l’infeliç no havia de

passar del primer arravatament.

Va aparéixer l’amo del forn. Quina orella que tenia!

L’havien despertat els crits i el garreig, i allí estava, quasi en

calçotets.

Tots van tornar a la faena, i la sang de Tono va

desaparéixer en les entranyes de la pasta, tornada a pastar.

El xicon es mostrava benèvol, amb una bondat que feia

fredat. No havia passat res: una broma de les que es veuen

cada dia. Coses de xicons, que els hòmens han de perdonar.

Entre companys...

I va seguir treballant, però amb més ardor, sense alçar el

cap, desitjant acabar com més enjorn millor.

El Menut mirava a tots fixament i encollia els muscles

amb certa arrogància, com si, en haver trencat la timidesa, li

costara faena tornar a recobrar-la.

Tono va ser el primer a vestir-se i va eixir acompanyat

fins a la porta pels bons consells de l’amo, que ell agraïa amb

cabotades d’aprovació.

Quan se’n va anar el Menut, al cap de mitja hora, els

camarades el van acompanyar. Li van fer milanta oferiments.

Ells s’encarregarien d’ajustar les paus a la nit; però

mentrimentres, quietet a casa, i a evitar una mala trobada,

així que no tocava eixir en tot el dia.

La ciutat despertava. El sol enrogia els ràfols, els guardes

de la nit es retiraven a buscar el relleu i en els carrers només

117

que es veien les llauradores carregades de cistelles fent cap al

mercat.

Els forners deixaren el Menut a la porta de sa casa. Va

vore com s’allunyaven, i encara es va quedar un moment

immòbil, amb la clau al pany, com si fruïra de vore’s a soles i

sense protecció. Per fi s’havia convençut que era un home; ja

no sentia dubtes cruels i somreia satisfet en recordar

l’aspecte del xicon en caure de genolls i xorrant sang.

Guilopo! Parlar tan lliurement de la seua xicona! No, no

volia arreglar-ho amb ell.

En rodar la clau va sentir que el cridaven:

–Menut! Menut!

Era Tono, que eixia de darrere d’un cantó. Més ben dit:

l’esperava. I junt amb un tremolor instintiu, va experimentar

certa satisfacció. Li sabia mal que li perdonaren el colp, com

si ell fóra un irresponsable.

En vore l’actitud agressiva de Tono, es va posar en

guàrdia, com un gall crespat; però els dos es van contindre,

en notar que cridaven l’atenció d’uns obrers que amb el

saquet al muscle passaven camí de la bastida.

Es van parlar en veu baixa, amb fredor, com dos bons

amics, però tallant les paraules com si les mossegaren. Tono

venia a arreglar l’assumpte ràpidament: tot es reduïa a dir-se

quatre paraules en lloc retirat. I com a home generós,

incapaç d’ocultar l’extensió de l’entrevista, va preguntar al

xic:

–Portes ferramenta?

Ell, ferramenta? No era dels valents que van a tothora

amb la faca a la renyonada, però tenia a dalt un ganivet que

118

va ser de son pare i anava a agarrar-lo. Un moment d’espera

res més. Obrí el portal, es va enfilar per l’escaleta estreta i

arribà en un vol dalt.

Va baixar al cap d’uns quants minuts, però pàl·lid i

inquiet. L’havia rebut sa mare, que s’arreglava per a anar a

missa i al mercat. La pobra vella estranyava aquella eixida, i

havia hagut d’enganyar-la amb mentires penoses. Però ja

estava allí carregat. En voler, Tono... a on vullgues!

No trobaven un carrer desert. Les portes s’obrien, per a

fer fora l’atmosfera fètida de la nit, i les graneres arrapaven

les voreres, tirant núvols de pols als rajos oblics d’aquell sol

roig que aguaitava a l’extrem dels carrers com per una bretxa.

A tot arreu, guàrdies que els miraven amb ulls vagues,

com si encara no estigueren desperts; llauradors que, amb la

mà al cabestre, guiaven el carro de verdura, escampant pels

carrers la fragància fresca del camp; velles arrugades amb la

toca accelerant el pas com esperonades per les campanes que

voltejaven en les esglésies pròximes; gent, en fi, que en

vore’ls agarrats, cridaria o s’afanyaria a separar-los. Quin

escàndol! És que dos hòmens de bé no podien pegar-se amb

tranquil·litat en tota València?

Als afores, el mateix moviment. El matí, amb l’excés de

llum i activitat, embolicava els dos tranuitadors, com per a

avergonyir-los de la seua obsessió. El Menut sentia cert

decaïment, i inclús va provar a parlar. Reconeixia la

imprudència. Havia sigut el vi i la falta de costum; però

havien de pensar com a hòmens, i el que ha passat... passat.

¿No pensava Tono en la dona i els xiquets, que podien

quedar més desemparats que estaven? Ell encara veia la seua

119

velleta i la mirada ansiosa amb què el va seguir en deixar-la.

Què menjaria la pobra si es quedava sense fill?

Però Tono no el va deixar acabar. Gallina!, morral! I per a

contar-li tot això anaven roders pels carrers? Ara mateix li

trencava la cara.

El Menut es va fer arrere per a evitar el colp. També ell

va mostrar desitjos d’agarrar-se allí mateix; però es va

contindre, en vore una tartana que s’acostava lentament,

balancejant-se en passar pels clots de la ronda i amb el

conductor encara mig dormint.

–Xe, tartaner... para!

I abalançant-se a la portella, la va obrir amb estrèpit i va

convidar a pujar a Tono, que retrocedia amb sorpresa. Ell no

tenia diners: ni açò. I ficant-se una ungla entre les dents,

tirava cap a fora.

El jove volia acabar prompte. «Jo pagaré.» I inclús va

ajudar a pujar el seu enemic, entrant després d’ell i pujant

amb prestesa les persianes de les finestretes.

–A l’hospital!

El tartaner va fer repetir un parell de vegades l’adreça, i

com li recomanaven que no s’afanyara, va deixar rodar el

carruatge amb mandra pels carrers de la ciutat.

Va sentir soroll darrere d’ell, crits ofegats, xoc de cossos,

com si rigueren fent-se cosconelles, i va maleir la seua mala

sort, que tan malament començava el dia. Devien ser

borratxos que, després de passar la nit, en una arrancada

d’embriaguesa plorona no volien gitar-se sense visitar algun

amic malalt. Com li devien posar els seients!

120

La tartana passava lenta entre el tràfec matinal. Les

vaques de llet, d’esquelleria monòtona, oloraven les rodes;

les cabres, espantades pel rossí, s’apartaven fent sonar les

campanetes i balancejant els braguers; les comares,

recolzades en les graneres, miraven amb curiositat aquelles

finestretes tancades, i inclús un municipal va somriure

maliciosament, assenyalant-la a uns veïns. Tan de matí i ja

anaven pel món amors «de contraban»!

Quan va entrar al pati de l’hospital, el tartaner va botar

del seient, i acariciant el cavall va esperar inútilment que

baixaren aquell parell de borratxos.

Va anar a obrir, i va vore que per l’estrep de ferro

regallaven fils de sang.

–Socors!, socors! –va cridar obrint d’un colp.

Va entrar la llum a l’interior de la tartana.

Sang pertot arreu. Un en terra, amb el cap al costat de la

portella; l’altre a la banqueta, amb la faca a la mà i la cara

blanca com de paper mastegat.

Va acudir la gent de l’hospital i van buidar, tacant-se fins

als colzes, aquella tartana, que pareixia un carro del matador

carregat de carn morta, esgarrada, foradada pertot arreu.

121

122

123

Venjança moruna

124

Quasi tots els qui ocupaven aquell vagó de tercera

coneixien a Marieta, una bona mossa vestida de dol, que,

amb un xiquet de bolquerets al braç, s’estava al costat d’una

finestreta, defugint les mirades i la conversa de les veïnes.

Les velles llauradores la miraven, unes amb curiositat i

altres amb odi, a través de les anses de les cistelles enormes

que portaven i dels fardells que descansaven damunt dels

genolls amb totes les compres fetes a València. Els hòmens,

mastegant el caliquenyo, li pegaven unes ullades ardoroses de

desig.

En tots els extrems del vagó es parlava d’ella, se’n

contava la història. Era la primera vegada que Marieta

s’atrevia a eixir de casa després de faltar el marit. Tres mesos

havien passat des de llavors. Sens dubte, sentia por de

Teulaí, el germà menut del marit, un subjecte que amb vint-i-

cinc anys era el terror del districte; un amant enfollit de

l’escopeta i la valentia, que, en nàixer ric, havia abandonat els

camps per a viure unes vegades als pobles, per la tolerància

dels alcaldes, i unes altres a la muntanya, quan s’atrevien a

acusar-lo els qui el volien malament.

Marieta pareixia satisfeta i tranquil·la. Oh, la mala pell!

Amb una ànima tan negra, i mireu-la que guapota,

majestuosa; pareixia una reina.

Els qui no l’havien vista mai, s’extasiaven davant de tanta

bellesa. Era com les marededéus patrones dels pobles: la cara

amb transparència pàl·lida de cera, banyada a voltes per un

onatge de rosa; els ulls negres, allargats, de pestanyes

llargues; el coll superb, amb dos línies horitzontals que

marcaven la finor de la blanca carnositat; alta, majestuosa,

125

amb redonors fermes que al menor moviment es posaven en

relleu davall del vestit negre.

Sí, era molt bonica. Així es comprenia la follia del pobre

marit.

Debades s’havia oposat al matrimoni la família de Pepet.

Casar-se amb una pobra, sent ell ric, era absurd; i encara ho

pareixia més en saber-se que la nóvia era filla d’una bruixa, i,

per tant, hereua de totes les seues males arts.

Però ell, ben ferm. La mare de Pepet va morir del disgust;

segons que deien les veïnes, es va estimar més anar-se’n del

món abans que vore a sa casa la filla de la Bruixa. I Teulaí,

com que era un perdut que respectava ben poca cosa l’honor

de la família, quasi va renyir amb el germà. No podia

resignar-se a tindre com a cunyada una bona mossa que,

segons que deien en la taverna testimonis presencials –i allí la

reunió era d’allò més respectable–, preparava beuratges,

ajudava sa mare a traure el sagí als xiquets vagabunds per a

confeccionar uns ungüents ben misteriosos, i la untava els

dissabtes a mitjanit, abans d’eixir volant per la ximenera.

Pepet, que es reia de tot, acabà casant-se amb Marieta, i

amb això van ser de la filla de la bruixota les vinyes, les

garroferes, la gran casa del carrer Major i les onces que sa

mare guardava als baguls de l’estudi.

No estava bé. Aquell parell de llobes li havien donat algun

beuratge, una gotada, tal vegada «pólvores seguidores», que,

segons que afirmaven les veïnes més experimentades, lliguen

per a sempre amb una força infernal.

La bruixa, arrugada, d’ullets malignes, que no podia

travessar la plaça del poble sense que els xics l’acaçaren a

pedrades, es va quedar a soles al casup dels afores, davant

126

del qual no passava ningú a la nit sense fer el senyal de la

creu.

Pepet va traure Marieta d’aquell antre, satisfet de tindre

com a dona la més bella del districte.

Quina manera de viure! Les bones dones ho recordaven

amb escàndol. Bé que es veia que el casament era per art del

Maligne. Pepet a penes eixia de casa: descuidava els camps,

deixava en llibertat els jornalers, no volia apartar-se ni un

moment de la dona, i la gent, per la porta junta o per les

finestres sempre obertes, sorprenia les abraçades, els veia

perseguint-se entre riotes i carícies, en plena borratxera de

felicitat, insultant amb la seua satisfacció a tots. Allò no era

viure com a cristians. Eren gossos furiosos perseguint-se,

amb la set de la passió mai extingida. Ah, la grandíssima

perduda! Ella i la mare li abrasaven les entranyes amb els

seus beuratges.

Bé es veia en Pepet, cada vegada més prim, més groc,

més xicotet, com un ciri que es desfeia.

El metge del poble, l’únic que es burlava de bruixes,

beuratges i de la credulitat de la gent, parlava de separar-los

com a únic remei. Però els dos van seguir units: ell cada

vegada més decaigut i miserable; ella fent-se grossa, ufanosa i

superba, insultant la murmuració amb aires de sobirana. Van

tindre un fill i al cap de dos mesos va morir Pepet,

lentament, com una llum que s’extingix, cridant la dona fins

a l’últim moment, estenent-li cap a ella les mans ansioses.

La que es va armar al poble! Ja estava allí l’efecte de les

males begudes. La vella es va tancar al casup en tindre temor

de la gent; la filla no va eixir al carrer en unes quantes

setmanes i els veïns en sentien els laments. Per fi, alguna

127

vesprada, desafiant les mirades hostils, va anar amb el xiquet

al cementeri.

Al principi li tenia certa por a Teulaí, el cunyat terrible,

per a qui matar era ocupació d’hòmens, i que, indignat per la

mort del germà, parlava en la taverna de fer trossos de la

dona i la bruixa de la sogra. Però feia un mes que havia

desaparegut. Devia estar amb els roders a la muntanya, o els

«negocis» l’haurien portat a l’altre extrem de la província.

Marieta es va atrevir per fi a eixir del poble, a anar a València

a comprar...

Ah, la senyora! Quina importància es donava amb els

diners del pobre marit! Tal vegada buscava que els senyorets

li digueren alguna cosa, en vore-la tan guapota...

I hi havia en tot el vagó un murmuri hostil, les mirades

afluïen a ella, però Marieta obria els ullots imperiosos,

agarrava aire sorollosament amb gest de menyspreu, i

tornava a mirar els camps de garroferes, les oliveres

empolsegades, les cases blanques, que fugien traçant un

redolí entorn del tren en marxa, mentres l’horitzó s’unflava

al contacte del sol, que s’afonava entre espessos vellons d’or.

El tren va parar en una estacioneta i les dones que més

havien parlat de Marieta es van afanyar a baixar, tirant per

davant cistelles i cabassos. Unes es quedaven en aquell poble

i deien adéu a les altres, a les veïnes de Marieta, que encara

havien de caminar una hora per a arribar a casa.

La viuda bella, amb el xiquet al braç i recolzant a l’anca,

forta, la cistella de comprar, va eixir de l’estació amb pas

lent. Volia que l’avançaren en el camí aquelles dones hostils,

que la deixaren anar a soles, sense haver de patir el turment

de les seues murmuracions.

128

Als carrers del poble, estrets, torts i de ràfols avançats, hi

havia poca llum. Les darreres cases s’estenien en dos fileres

al llarg de la carretera. Més cap allà es veien els camps, que

blavejaven amb l’arribada del crepuscle, i al lluny, sobre

l’ampla i empolsegada faixa del camí, es marcaven com un

rosari de formigues les dones que, amb els fardells al cap,

feien cap al poble del costat, la torre del qual aguaitava

darrere d’una lloma –se’n veia el sostre de teules

envernissades, brillants amb l’últim reflex del sol.

Marieta, mossa brava, va sentir sobtadament certa

inquietud en vore’s a soles en el camí. Era molt llarg i es faria

de nit abans d’arribar a casa.

Sobre una porta es bellugava el ram d’olivera, empolsegat

i sec, indicador d’una taverna. Davall, i d’esquena al poble, hi

havia un home xicotet, recolzat a la polleguera i amb les

mans a la faixa.

Marieta es va fixar en ell... Si en girar el cap resulta que

era el cunyat, Mare de Déu, quin sortit! Però segura que

parava encara molt lluny, va tirar avant, assaborint la idea

cruel de la trobada, tot i que la creia impossible, tremolant en

pensar que fóra Teulaí qui hi havia allà a la porta de la

taverna.

Va passar pel costat sense alçar els ulls.

–Bona vesprada, Marieta.

Era ell... I la viuda, davant la realitat, no va experimentar

l’emoció de moments abans. No podia dubtar. Era Teulaí, el

bàrbar de somriure traïdor, que la mirava amb aquells ulls

més torbadors i cruels que les seues paraules.

129

Va contestar amb un «hola!» desmaiat, i ella, tan gran, tan

forta, va sentir que les cames li fallaven i inclús va fer un

esforç perquè el xiquet no li caiguera del braç.

Teulaí somreia amb malícia. No hi havia cap raó per a

espantar-se. Que no eren parents? S’alegrava de la trobada;

l’acompanyaria al poble i pel camí xarrarien d’uns quants

assumptes.

–Avant, avant –deia l’homenet.

I la dona va seguir darrere d’ell, submisa com una ovella.

Quin contrast poc fi aquella dona gran, poderosa, de

músculs forts, que pareixia que rossegava Teulaí, desnerit,

miserable i roín, en el qual únicament delataven el caràcter

les punxades de llum estranya que li desprenien els ulls.

Marieta sabia del que era capaç. Hòmens forts i valerosos

havien caigut vençuts per aquella mala bèstia.

En la darrera casa del poble, una vella canturrutxava i

agranava el portal.

–Bona dona, bona dona! –va cridar Teulaí.

La bona dona deixà la granera i va acudir. Era massa

cèlebre el cunyat de Marieta en moltes llegües a la redona per

a no ser obeït immediatament.

Va agarrar el xiquet del braç de la cunyada, i sense mirar-

lo, com si volguera evitar un entendriment indigne d’ell, el va

passar al braç de la vella, i li encarregà que el cuidara... Era

qüestió de mitja hora: tornarien de seguida a buscar-lo, quan

acabaren cert encàrrec.

Marieta es posà a xanglotar i s’abalançà al xiquet per a

besar-lo, però el cunyat la va espentejar.

–Avant, avant.

130

Es feia tard.

Subjugada pel terror que inspirava aquell homenet

verinós a qui envoltava, va tirar avant, sense el xiquet i sense

la cistella, mentres la vella, alhora que se senyava s’afanyà a

entrar a casa.

Ben poc es distingien com a punts indecisos en el camí

blanc les dones que anaven al poble. Els vapors marrons en

fer-se fosc s’estenien ran dels camps, l’arboreda prenia un to

de blau fosc, i a dalt, al cel de color violeta, palpitaven les

primeres estreles. Van continuar en silenci uns quants

minuts, fins que Marieta es va detindre com una decisió

inspirada per la por... El que haguera de dir-li, tant podia dir-

li-ho allà com en una altra part. I li tremolaven les cames,

balbotejava, i no s’atrevia a alçar els ulls per a no vore el

cunyat.

Allà lluny sonaven rodes i veus allargades es cridaven a

través dels camps, esgarraven l’ambient silenciós del

crepuscle.

Marieta mirava amb ansietat el camí. Ningú. Estaven a

soles el cunyat i ella.

Ell, sempre amb el somriure infernal, parlava amb

lentitud... El que havia de dir-li era que resara, i si sentia por,

podia tirar-se el davantal per la cara. A un home com ell no li

mataven un germà impunement.

Marieta es va fer arrere, amb l’expressió aterrida de qui

desperta en ple perill. La seua imaginació, ofuscada per la

por, havia concebut abans d’arribar allí les brutalitats més

grosses: pallisses horroroses, el cos magolat, la cabellera

arrancada; però... resar i tapar-se la cara! Morir! I tal

enormitat dita tan fredament!...

131

Amb paraula atropellada, tremolant i suplicant, va

intentar entendrir-lo. Tot eren mentires de la gent. Al seu

pobre germà l’havia volgut amb l’ànima, el volia encara; si

havia mort, va ser per no creure-la a ella, a ella que no havia

tingut valor per a ser esquiva i freda amb un home tan

enamorat.

Però el valent l’escoltava accentuant cada vegada més el

somriure, que ja era una carassa.

–Calla, filla de la Bruixa!

Ella i sa mare havien mort el pobre Pepet. Tot el món ho

sabia; l’havien consumit amb males begudes... I si ell

l’escoltava ara, seria capaç d’embruixar-lo també. Però no, ell

no cauria com el fava del germà. I per a provar la seua

fermesa de hiena, sense altre amor que el de la sang, va

agarrar amb les mans ossudes la cara de Marieta, la va alçar

per a vore-la més de prop, contemplant sense emoció les

galtes pàl·lides, els ulls negres i ardents que brillaven després

de les llàgrimes.

–Bruixa... enverinadora!

Xicotet i miserable en aparença, va abatre d’una espenta

la bona mossa, va fer caure de genolls aquella supèrbia

màquina de carn dura, i retrocedint va buscar alguna cosa a

la faixa.

Marieta estava espantada. Ningú pel camí. Allà lluny els

mateixos crits, el mateix sorollet de rodes; cantaven les

granotes en un toll proper; en els màrgens escamaven els

grills, i un gos udolava lúgubrement allà en les darreres cases

del poble. Els camps s’afonaven en els vapors de la nit.

En vore’s sola i convéncer-se que estava a punt de morir,

va desaparéixer tota l’arrogància de bona mossa, es va sentir

132

dèbil, com quan era xiqueta i li pegava sa mare, i va esclatar a

plorar.

–Mata’m, mata’m! –va gemecar alhora que es tirava a la

cara el davantal negre enrotllant-se’l al cap.

Teulaí es va acostar a ella impassible, amb una pistola a la

mà. Encara va sentir la veu de la cunyada gemecant a través

de la tela negra amb laments de xiqueta, que li pregava que la

rematara prompte, que no la fera patir, intercalant les

súpliques entre fragments d’oracions que recitava de manera

atropellada. I com a home experimentat, va buscar amb la

boca de la pistola en aquell embolcall negre i disparà els dos

canons alhora.

Entre el fum i els esclafits es va vore a Marieta alçar-se

com impulsada per un ressort i desplomar-se amb una

garreig d’agonia que li va desordenar la roba.

En la massa negra i inerta van quedar al descobert les

calces blanques de redonor seductora, que s’estremí amb la

darrera ranera.

Teulaí, tranquil com un home que a ningú té por i que té

en últim terme un refugi a la muntanya, va tornar de seguida

a buscar el nebot, satisfet de la gesta.

En agarrar el xiquet de mans de la vella, aterrida, quasi va

plorar.

–Pobret!, pobret meu! –va dir besant-lo.

I la consciència de tio s’inundava de satisfacció, segur

d’haver fet pel xiquet una cosa gran.

133

134

135

La paret

136

Sempre que els néts del tio Rabosa es trobaven amb els

fills de la viuda de Casporra en les sendes de l’horta o pels

carrers de Campanar, tot el veïnat comentava el succés.

S’havien mirat! S’insultaven amb el gest! Allò acabaria

malament, i el dia més poc pensat el poble patiria un altre

disgust.

L’alcalde amb els veïns més notables predicaven pau als

xicons de les dos famílies enemigues, i allà anava el capellà,

un vell de Déu, d’una casa a altra, per a recomanar-los que

oblidaren les ofenses.

Trenta anys que els odis dels Raboses i Casporres

escandalitzaven a Campanar. Quasi en les portes de

València, al rialler poblet que des de vora riu mirava a la

ciutat amb els finestrals redons del seu campanar agut,

repetien aquells bàrbars, amb rancor africana, la història de

lluites i violències de les grans famílies italianes en l’edat

mitjana. Havien sigut grans amics en altres temps; les cases,

encara que situades en carrers diferents, limitaven pels

corrals, separats únicament per una tàpia baixa. Una nit, per

qüestions de reg, un Casporra d’una escopetada va deixar

estés a l’horta un fill del tio Rabosa, i el fill menut de Rabosa,

perquè no es diguera que en la família no quedaven hòmens,

va aconseguir, després d’un mes d’aguait, col·locar-li al

matador una bala entre les celles. Des de llavors, les dos

famílies viuen per a exterminar-se, pensant més a aprofitar

els descuits del veí que el cultiu de les terres. Escopetades

enmig del carrer; trets que en fer-se de nit rellampeguen des

del fons d’una séquia o darrere dels canyars o màrgens quan

l’enemic odiat tornava del camp; algun viatge, un Rabosa o

un Casporra camí del cementeri amb una onça de plom dins

de la pell, i la set de venjança sense extingir-se, sinó que

137

s’extremava amb les noves generacions, ja que pareixia que

en les dos cases els menuts ja eixien del ventre de les mares

tirant mà a l’escopeta per a matar els veïns.

Després de trenta anys de lluita, a cals Casporres només

quedava una viuda amb tres fills jóvens que semblaven

torres de músculs. En l’altra hi havia el tio Rabosa, amb

huitanta anys, immòbil en una cadira de repòs d’espart, amb

les cames mortes per la paràlisi, com un ídol arrugat de la

venjança, davant del qual juraven els dos néts defendre el

prestigi de la família.

Però els temps havien canviat. Ja no era possible anar

vinga el tir, com els seus pares, en plena plaça a l’eixida de

missa major. La Guàrdia Civil no els perdia de vista; els veïns

els vigilaven. Hi havia prou que un d’ells es detinguera uns

quants minuts en una senda o en un cantó, per a vore’s en

no res envoltat de gent que l’aconsellava la pau. Cansats

d’eixa vigilància que degenerava en persecució i s’interposava

entre ells com a obstacle infranquejable, Casporres i Raboses

van acabar no buscant-se, inclús es fugien quan la casualitat

els posava cara a cara.

Tal va ser el desig d’aïllar-se i no vore’s, que els va

paréixer baixa la paret que separava els corrals. Les gallines

dels uns i dels altres, escalant els muntons de llenya,

fraternitzaven a la part alta de les bardes; les dones de les dos

cases canviaven des de les finestres gestos de menyspreu.

Allò no es podia resistir: era com viure en família. Així que la

viuda de Casporra va fer que els fills alçaren la paret una

vara. Els veïns es van afanyar a manifestar el menyspreu amb

pedra i morter, i van afegir uns quants pams més a la paret. I

així, en eixa muda i repetida manifestació d’odi, la paret anà

pujant i pujant. Ja no s’hi veien les finestres, poc després no

138

s’hi veien les teulades, les pobres aus de corral s’estremien en

l’ombra lúgubre d’aquella paret que ocultava part del cel, i el

cloqueig sonava trist i apagat a través d’aquell mur,

monument de l’odi, que pareixia pastat amb els ossos i la

sang de les víctimes.

Així va transcórrer el temps per a les dos famílies, sense

agredir-se com en una altra època, però sense aproximar-se:

immòbils i cristal·litzades en el seu odi.

Una vesprada, les campanes del poble van tocar a alarma.

Cremava la casa del tio Rabosa. Els néts eren a l’horta, la

dona d’un al llavador, i pels badalls de portes i finestres eixia

un fum dens de palla cremada. Dins, en aquell infern que

rugia en voler escampar-se, hi havia el pobre tio Rabosa,

immòbil a la cadira de repòs. La néta s’estirava el monyo,

s’acusava com a autora de tot per un descuit; la gent

s’arremolinava al carrer, espantada per la força de l’incendi.

N’hi hagué que, més valents, van obrir la porta, però va ser

per a tirar arrere davant la glopada de fum dens carregada

d’espurnes que es va escampar pel carrer.

–L’agüelo! El pobre agüelo! –cridava la dels Raboses,

mentres mirava debades buscant un salvador.

Els veïns, espantats, van experimentar la mateixa sorpresa

que si hagueren vist el campanar anant cap a ells. Tres xicons

entraven corrents a la casa incendiada. Eren els Casporres.

S’havien mirat intercanviant una miqueta de trellat i, sense

més paraules, es van llançar com a salamandres en el braser

enorme que era allò. La multitud els va aplaudir en vore’ls

reaparéixer portant en alt, com a un sant en l’anda, el tio

Rabosa en la cadira de repòs d’espart. Van deixar el vell

sense quasi ni mirar-lo, i una altra vegada cap a dins.

139

–No, no! –cridava la gent.

Però ells somreien, i avant. Salvarien el que pogueren dels

interessos dels seus enemics. Si els néts del tio Rabosa

estigueren allí, ni s’haurien menejat de casa. Però només es

tractava d’un pobre vell, a qui havien de protegir com a

hòmens de cor. I la gent els veia tan prompte al carrer com

dins de la casa, bussejant en el fum, llevant-se les espurnes

com si foren dimonis inquiets, traent mobles i sacs per a

tornar a clavar-se entre les flames.

Va pegar un crit la multitud en vore els dos germans

majors que treien el menut al braç. Un tros de fusta, en

caure, li havia trencat una cama.

–Una cadira, de seguida, va!

La gent, en la precipitació, va arrancar el vell Rabosa de la

cadira de repòs d’espart per a assentar el ferit.

El xic, amb el pèl socarrimat i la cara fumada, somreia, i

ocultava el dolor agut que li feia frunzir els morros. Va sentir

que unes mans trèmules, aspres, amb les escates de la vellesa,

li oprimien les seues.

–Fill meu! fill meu! –gemecava la veu del tio Rabosa, que

es rossegava cap a ell.

I abans que el pobre xic poguera evitar-ho, el paralític va

buscar amb la boca desdentada i profunda les mans que tenia

agarrades, i les va besar, les va besar milanta vegades,

banyant-les de llàgrimes.

Tota la casa es va cremar. I quan van cridar els obrers per

a fer-ne una altra, els néts del tio Rabosa no els van deixar

començar netejant el terreny cobert de runa negra. Abans

140

havien de fer una faena més urgent: assolar la paret maleïda.

I amb el mall a les mans, ells van pegar els primers colps.

141

El paràsit del tren

142

–Sí –va dir l’amic Pérez als contertulians de café–, acabe

de llegir la notícia de la mort d’un amic en el periòdic.

Només que el vaig vore una vegada i, no obstant això, l’he

recordat molts viatges. Quin amic!

El vaig conéixer una nit venint a Madrid en el tren correu

de València. Anava jo en un departament de primera; a

Albacete va baixar l’únic viatger que m’acompanyava, i en

trobar-me a soles, i com que havia dormit malament la nit

anterior, em vaig estremir voluptuosament en contemplar els

coixins grisos. Tots per a mi! Podia estirar-me amb llibertat!

Mala sonada estava a punt de pegar fins a Alcázar de San

Juan! Vaig córrer el vel verd del llum, i el departament va

quedar en una penombra deliciosa. Embolicat en la manta

em vaig gitar d’esquena, amb les cames estirades tot el que

vaig poder, amb la seguretat deliciosa de no destorbar a

ningú.

El tren corria per les planes de la Manxa, àrides i

desolades. Entre estació i estació hi havia una bona trossada;

la locomotora extremava la velocitat, i el cotxe en què anava

gemecava i tremolava com una diligència vella. Em

balancejava sobre l’esquena impulsat pel trontoll terrible, les

franges dels coixins s’arremolinaven, saltaven les maletes

sobre els portaequipatges, tremolaven els vidres en els

alvèols de les finestretes i un grinyol espantós de ferro vell

venia de baix. Les rodes i els frens grunyien; però segons que

se’m tancaven els ulls, trobava en el soroll modulacions

noves, i tan prompte em creia que em bressolaven les ones,

com m’imaginava que havia retrocedit fins a la infància i

m’acariciava una nodrissa de veu ronca.

143

Pensant en eixes favades em vaig adormir, sentint sempre

el mateix estrèpit i sense que el tren parara.

Una impressió de frescor em va despertar. Vaig sentir a la

cara com un colp d’aigua gelada. En obrir els ulls vaig vore el

departament buit i la portella de davant tancada. Però vaig

sentir de nou el bufit gelat de la nit, augmentat per l’huracà

que alçava el tren amb la marxa ràpida que duia, i en

incorporar-me vaig vore l’altra portella, la immediata a la

meua, completament oberta, amb un home assentat a la vora

de la plataforma, els peus fora, encollit, amb el cap cap a mi i

uns ulls que li brillaven molt en una cara ben fosca.

La sorpresa no em permetia pensar. Las idees estaven

encara torbades pel somni. En el primer moment vaig sentir

cert terror supersticiós. Aquell home que s’apareixia amb el

tren en marxa tenia alguna cosa dels fantasmes dels contes

que em contaven de menut.

Però immediatament vaig recordar els assalts a les vies

fèrries, els furts als trens, els assassinats en un vagó, tots els

crims d’eixa classe que havia llegit, i vaig pensar que estava a

soles, sense un mal timbre per a avisar a qui dormia a l’altre

costat dels barandats de fusta. Aquell home era, segurament,

un lladre.

L’instint de defensa, o més aïna la por, em va fer traure

certa ferocitat. Em vaig tirar contra el desconegut, el vaig

espentejar amb colzes i genolls; va perdre l’equilibri i es va

agarrar desesperadament al marc de la portella, i jo vaig

seguir espentejant-lo, pugnant per arrancar-li les mans

crispades d’aquell agarrador per a reballar-lo a la via. Tots els

avantatges els tenia de la meua banda.

144

–Per l’amor de déu, senyoret! –va gemecar amb veu

ofegada–. Senyoret, deixeu-me! Sóc un home de bé.

I eixes paraules expressaven tanta humilitat i angoixa que

em vaig sentir avergonyit de la meua brutalitat i el vaig soltar.

Es va assentar una altra vegada, pantaixant i tremolós, en

el buit de la portella, mentres jo em quedava dret davall de la

làmpara, de la qual vaig descórrer el vel.

Llavors el vaig poder vore. Era un llaurador xicotet i

eixut, un pobre diable amb una samarra apedaçada i llardosa

i pantalons de color clar. La gorra negra que portava quasi es

confonia amb el tint rogenc i envernissat de la cara, on

destacaven els ulls de mirada mansa i una dentadura de

remugant, forta i groguenca, que es descobria en contraure

els morros amb somriure d’agraïment estúpid.

Em mirava com un gos a qui han salvat la vida i,

mentrimentres, amb les mans fosques buscava i rebuscava en

la faixa i en les butxaques. Això quasi em va fer penedir de la

meua generositat, i mentres el llauro buscava, jo ficava la mà

al cinturó i empunyava el revòlver. Estava poc aviat, si creia

que m’agarraria descuidat!

Va estirar la faixa, i en va traure alguna cosa, el vaig imitar

traient de la funda mig revòlver. Però el que ell tenia a la mà

era un cartonet brut i mig desfet, que em va mostrar amb

satisfacció.

–Jo també porte bitllet, senyoret.

El vaig mirar i no vaig poder fer altra cosa que riure’m.

–Però si és antic! –li vaig dir–. Ja fa anys que no val... I

amb això et creus autoritzat per a assaltar el tren i espantar

els viatgers?

145

En vore el bast engany descobert, va posar la cara trista,

com si temera que jo intentara reballar-lo a la via altra

vegada. Vaig sentir compassió i vaig voler mostrar-me

bondadós i alegre, per a ocultar els efectes de la sorpresa que

encara duraven dins de mi.

–Vinga, tira cap a dins. Assenta’t dins i tanca la portella.

–No, senyor –va dir amb enteresa–. Jo no tinc dret a anar

dins com un senyoret. Ací i gràcies. Jo no tinc cap de gallet.

I amb la fermesa d’un cabota es va mantindre allà a on

s’estava.

Jo estava assentat al seu costat: els genolls damunt de

l’esquena d’ell. Entrava en el departament un verdader

huracà. El tren corria a tota castanya; sobre els desmunts

erms i terrosos rovallava la taca roja i obliqua de la portella

oberta, i allà l’ombra encollida del desconegut i la meua.

Passaven els pals telegràfics com a pinzellades grogues sobre

el fons negre de la nit i en els màrgens brillaven un instant,

com a lluernes enormes, el carbó encés que amollava la

locomotora.

El pobre home estava intranquil, com si li estranyara que

el deixara quedar-se en aquell lloc. Li vaig donar un cigarret, i

a poc a poc va parlar.

Cada dissabte feia el viatge de la mateixa manera.

Esperava el tren a l’eixida d’Albacete; saltava a un estrep,

amb el risc d’acabar esmicolat, corria per fora per tots els

vagons per a trobar-ne un de buit, de departament, i en

baixava poc abans d’arribar a les estacions, i tornava a pujar

en eixir, sempre canviant de lloc per a evitar la vigilància dels

empleats, uns males ànimes enemics dels pobres.

146

–Però, a on vas? –li vaig dir–. Per què fas el viatge i

t’exposes a morir esmicolat?

Anava a passar el diumenge amb la família. Coses de

pobres! Ell feia faena a Albacete i la dona servia en un poble.

La fam els havia separat. Al principi feia el viatge a peu –tota

una nit de camí– i quan arribava al matí queia rendit, sense

ganes de parlar amb la dona ni de jugar amb els xiquets. Però

ja s’havia espavilat, ja no tenia por i feia el viatge tan

tranquil·lament en tren. Vore els fills li donava forces per a

treballar més tota la setmana. En tenia tres: el menut no

alçava un parell de pams de terra, i no obstant això el

reconeixia i, en vore’l entrar, se li tirava de braços al coll.

–Però tu –li vaig dir– no penses que en qualsevol viatge

els teus fills es quedaran sense pare?

Ell somreia amb confiança. Entenia molt bé aquell

«negoci». No tenia temor quan arribava el tren com un cavall

desbocat, bufant i tirant espurnes. Era àgil i seré: un salt i

amunt. I pel que fa a baixar, podria pegar-se algun colp

contra els desmunts, però el que era important era no caure

davall de les rodes.

No l’espantava el tren, sinó els qui anaven dins. Buscava

els cotxes de primera, perquè hi trobava departaments buits.

Quantes aventures! Una vegada va obrir, sense saber-ho, el

reservat de senyores i dos monges que anaven dins van

cridar: «Lladres!», i ell, espantat, es va tirar del tren i va haver

de fer la resta de camí a peu.

Un parell de viatges havia estat prop, com aquella nit en

què el reballaren a la via els qui es despertaven sobresaltats

en vore’l. En una altra ocasió, buscant un departament fosc,

va entropessar amb un viatger que, sense dir ni pruna, li va

147

arrear una garrotada que el tirà fora del tren. Aquella nit sí

que va creure que moria.

I en dir-ho això assenyalava una cicatriu que li travessava

el front.

El tractaven malament, però ell no es queixava. Aquells

senyors tenien raó d’espantar-se i defendre’s. Comprenia que

era mereixedor d’això i més; però, quin remei, si no tenia

diners i volia vore els fills!

El tren amainava la marxa, com si s’acostara a una

estació. Ell, alarmat, va començar a alçar-se.

–Queda’t –li vaig dir–, encara falta una altra estació per a

arribar a on tu vas. Et pagaré el bitllet.

–No! No, senyor –va reposar amb candidesa maliciosa–.

L’empleat, en donar-li el bitllet, es fixaria en mi: moltes

vegades m’han perseguit, sense aconseguir vore’m de prop, i

no vull que m’agarren la filiació. Bon viatge, senyoret! Sou

l’ànima més bona que he trobat mai en el tren.

Es va allunyar pels estreps, agarrat al passamà dels cotxes,

i es va perdre en la foscor, buscant, sens dubte, un altre lloc

on continuar tranquil el viatge.

Parem davant d’una estació xicoteta i silenciosa. Estava a

punt d’allargar-me per a adormir-me, quan a l’andana

sonaren veus imperioses. Eren els empleats, els mossos de

l’estació i una parella de la Guàrdia Civil que corrien en

diferents direccions, com rodant algú.

«Per ací!», «Talleu-li el pas!», «Dos per l’altre costat, que

no fuja...», «Ara ha pujat dalt del tren... Seguiu-lo!»...

148

I, efectivament, al cap de poc el sostre dels vagons

tremolava davall del galop foll dels qui es perseguien allà

dalt.

Era, sens dubte, l’«amic», a qui havien sorprés, i en vore’s

rodat es refugià a la part més alta del tren.

Des d’una finestreta de la part oposada l’andana, vaig

vore com un home saltava des del sostre d’un vagó

immediat, amb la lleugeresa sorprenent que dóna el perill. Va

caure de cara a terra en un camp, va anar a gatameu un

instant, com si la violència del colp l’impedira alçar-se, i, per

fi, va pegar a fugir cames em valguen, i es va perdre en la

foscor la taca blanca dels pantalons que duia.

El cap del tren gesticulava al davant dels perseguidors,

alguns dels quals reien.

–Què ha passat? –vaig preguntar a l’empleat.

–Un pillastre que té el costum de viatjar sense bitllet –va

contestar amb èmfasi–. Ja el coneixem de fa temps: és un

paràsit del tren. Però poc n’hem de fer o l’atrapem perquè

vaja a la presó.

Ja no vaig tornar a vore més el pobre paràsit. A l’hivern, a

sovint m’he enrecordat de l’infeliç, i el veia als afores d’una

estació, tal vegada assotat per la pluja i la neu, esperant el

tren que passa com un remolí, per a assaltar-lo amb la

serenitat del valent que assalta una trinxera.

Ara llig que en la via fèrria, prop d’Albacete, han trobat el

cadàver d’un home esmicolat pel tren... És ell, el pobre

paràsit. No em fan falta més dades per a saber-ho; m’ho diu

el cor. «Qui vol el perill, en el perill mor.» Pot ser que li

fallara inesperadament la destresa. Tal vegada algun viatger,

espantat per l’aparició sobtada, no va ser tan compassiu com

149

jo i el va reballar davall les rodes. Pregunteu-li a la nit què

degué passar!

–Des que el vaig conéixer –va acabar dient l’amic Pérez–

han passat quatre anys. Temps en què he corregut molt, i

veient com viatja la gent per capritx o per combatre

l’avorriment, més d’una vegada he pensat en el pobre llauro

que, separat de la família per la misèria, quan volia besar els

fills havia de vore’s perseguit i assetjat com una bèstia

salvatgina feroç i desafiar la mort amb la serenitat d’un heroi.

150

151

Un xiulit

152

L’entusiasme caldejava el teatre. Quin debut! Lohengrin!

Quina soprano! Sobre el roig de les butaques destacaven en

el pati els caps descoberts o les torres de llaços, flors i tuls,

immòbils, sense que les aproximara el xiuxiueig ni l’enuig; en

les llonges, silenci absolut; res de tertúlies ni converses a

mitja veu; a dalt, en l’infern de la filharmonia rabiosa, dit

irònicament paradís, l’entusiasme s’escapava allargat i

sorollós, com un sospir de satisfacció immens, cada vegada

que sonava la veu de la soprano, dolça, poderosa i robusta.

Quina nit! Tot pareixia nou al teatre. L’orquestra era

d’àngels; inclús l’aranya del centre feia més llum.

En aquell entusiasme prenia no poca part el patriotisme

satisfet. La soprano era espanyola: la López, però ara

s’anunciava amb el cognom del marit, el tenor Franchetti, un

gran artista, que, en casar-se amb ella, l’havia feta ascendir a

la categoria d’estrela. Quina dona! Legítima de la terra.

Esvelta, arrogant; braços i gola amb redonors adorables, i els

tuls d’Elsa blancs amplis a la cintura, però estrets i quasi a

punt d’esclafir amb la pressió de corbes supèrbies. Els ulls

negres, allargats, de foc ombrívol, contrastaven amb la

peluca rossa de la comtessa de Brabant. La bella espanyola

era a l’escena la dona tímida, dolça i resignada que va somiar

Wagner, que confiava en la força de la innocència, esperant

l’auxili del desconegut.

En relatar el somni a l’emperador i la cort, va cantar amb

expressió tan vagarosa i dolça, els braços caiguts i l’extàtica

mirada en l’alt, com si vera arribar muntat en un núvol el

misteriós paladí, que el públic ja no es va poder contindre, i

com la descàrrega retronadora d’una fila de canons, va eixir

de totes les bandes del teatre, fins i tot dels corredors, la

retronadora detonació d’aplaudiments i crits.

153

La modèstia i la gràcia amb què saludava va enfervorir

encara més el públic. Quina dona! Una verdadera senyora; i

quant a bons sentiments, tots recordaven detalls de la seua

biografia. Aquell pare ancià, a qui tots els mesos enviava una

pensió perquè visquera amb decència: un vell feliç, que des

de Madrid seguia la carrera de triomfs de la filla per tot el

món.

Allò era commovedor. Hi havien senyores que es

torcaven els ulls amb una punta del guant i, al paradís, un

vellet ploriquejava i ficava el nas al pany de la capa per a

sufocar els gemecs. Els veïns se’n reien.

Vinga, home, que no és per a tant!

La representació seguia el curs enmig dels ecos de

l’entusiasme. Ara l’herald convidava els presents, per si hi

havia algú que volguera defendre a Elsa. Bé, avant. Aquell

públic, que sabia de memòria l’òpera, estava en el secret. No

s’hi presentaria cap valent. Després, amb acompanyament de

música tètrica, van avançar les dames velades per a

emportar-se la comtessa al suplici. Tot era broma; Elsa hi

estava segura. Però quan els braus guerrers brabançons es

van agitar a l’escena, en vore al lluny el cigne misteriós i la

barqueta, i es va armar en la cort imperial un rebombori de

mil dimonis, el públic, per acció reflexa, es va menejar

sorollosament, remenejant-se en els seients, tossint,

sospirant, regirant-se, per a fer provisió de silenci. Quina

emoció! Estava a punt de presentar-se Franchetti, el tenor

famós, un gran artista, de qui es murmurava que s’havia casat

amb la López per a trobar una compensació a les seues

facultats decadents en la frescor i valentia de la dona. A part

d’això, un mestre que sabia eixir triomfant amb auxili de l’art.

154

Ah!... Ja estava allí, dret en l’esquif, recolzat en una espasa

llarga, l’escut abraçat, el pit cobert d’escates d’acer, alçant la

figura arrogant de bon mosso festejat per tota l’aristocràcia

d’Europa, i enlluernant de cap a peus, com un peix de plata

embolicat en seda.

Silenci absolut; allò pareixia una església. El tenor mirava

el cigne com si allí no hi haguera un altre ésser digne

d’atenció, i en l’ambient místic va sonar un fil de veu tènue,

dolç, vagarós, com si vinguera d’una distància invisible.

–Mercé, mercé, cigno gentile!...

Què va ser el que va estremir tot el teatre, i va fer alçar-se

tots els espectadors? Alguna cosa estrident, com si acabara

d’esgarrar-se la vella decoració del fons; un xiulit rabiós,

feroç, desesperat, que paregué que va fer oscil·lar els llums

de la sala.

Xiular a Franchetti abans de sentir-lo! Un tenor de quatre

mil francs! La gent de llonges i butaques va mirar al paradís

amb les celles arrufades; però a dalt la protesta va ser més

sorollosa. Bergant! Canalla! Perdulari! A la presó! I tot el

públic, arremolinant-se, dret i amb el puny amenaçador,

assenyalava el vellet que, quan cantava la soprano, ficava el

nas en la capa per a plorar, i ara s’alçava intentant debades

fer-se sentir. A la presó! A la presó!

Xafant gent va entrar la parella de guàrdies, i el vell va

passar a espentes de banc en banc, pegant a tots amb la capa

caiguda i responent amb manoteig desesperat a insults i

amenaces, mentres que el públic trencava a aplaudir

estrepitosament per a animar a Franchetti, que havia parat de

cantar.

155

En el corredor es van parar el vell i els guàrdies, respirant

ansiosament, magolats per la gent. Uns quants espectadors

els van seguir.

–Pareix impossible! –va dir un dels guàrdies–. Una

persona d’edat i que pareix decent...

–I vós què sabeu? –va cridar el vell amb expressió

agressiva–. Les meues raons tinc per a fer el que he fet.

Sabeu qui sóc jo? Sóc el pare de Conchita, d’eixa que es diu

en el cartell la Franchetti, a qui aplaudixen amb tant

d’entusiasme els imbècils. Què tal! Els pareix rar que xiule?

Jo també he llegit els periòdics; quina manera de mentir! «La

filla amantíssima...», «El pare volgut i feliç...». Mentira, tot

mentira! La meua filla ja no és la meua filla, és un serial, i

eixe italià, un guilopo. Només s’enrecorda de mi per a

enviar-me una almoina, com si el cor s’alimentara de diners!

Jo no agarre res d’ells, primer muir; m’estime més destorbar

els amics.

Ara sí que escoltaven el vell. Els qui l’envoltaven sentien

curiositat davant d’una història que tan de prop tocava a dos

celebritats artístiques. I el senyor López, insultat per tot un

públic, desitjava comunicar a algú la seua indignació, encara

que fóra als guàrdies.

–No tinc més família que «eixa». Comprengueu la meua

situació. La vaig criar jo: la pobreta no va conéixer a sa mare.

Va traure veu; va dir que volia ser soprano o morir, i ací

teniu el bo de son pare decidit que fóra una celebritat o

morir amb ella. Els mestres van dir: a Milà! I allà va el senyor

López amb la xiqueta, després de deixar la faena i vendre els

quatre terrossos heretats de son pare. Valga’m Déu si he

patit! Si he trotat abans del debut, de mestre en mestre i

156

d’empresari en empresari! Quines humiliacions, quines

vigilàncies per a guardar la meua xiqueta, i quines privacions!

Sí, senyors, privacions i fam inclús, amagada, perquè no li

faltara res a la senyoreta. I quan va cantar per fi i va

començar a sonar el seu nom, quan jo m’extasiava davant

dels resultats del sacrifici fet, arriba el fantasma de

Franchetti, i cantant a l’entaulat duos i més duos d’amor,

acaben enamorant-se, i he de casar la xiqueta perquè no em

pose mal gest ni em partisca l’ànima amb els plors. No sabeu

el que és un matrimoni de cantants. L’egoisme fent refilets.

Ni carinyo, ni cor, ni res; la veu, només la veu. Al lladre del

meu gendre el vaig destorbar des del primer moment; tenia

zels de mi, volia allunyar-me per a dominar la dona

absolutament; i ella, que vol a eixe pallasso, que cada vegada

està més unida a ell per les ovacions, va dir que sí a tot. Les

exigències de l’art! La seua manera de viure, que no els

permet deure’s a la família, sinó a l’art! Eixes van ser les

excuses, i m’enviaren a Espanya; i jo, per renyir amb el

farsant, vaig renyir amb la meua filla. Fins ara no els havia

vist... Senyors, porteu-me on vullgueu, però declare que

sempre que puga vindré a xiular eixe lladre italià... He estat

malalt, estic a soles; doncs rebenta, vell, com si no tingueres

filla. La teua Conchita no és teua; és de Franchetti... però no:

és de l’art. I ara dic jo: si l’art és fer que les filles obliden els

pares que per elles es van sacrificar, més m’estimaria trobar-

me la meua Concha a casa apedaçant calcetins.

157

158

159

L’ogre

160

En tot el barri del Pacífico era conegut aquell carreter

endimoniat que avalotava els carrers amb crits i els esclafits

furiosos de la tralla.

Els veïns de la gran casa en el baix de la qual vivia havien

contribuït a formar la seua mala reputació. Quin home més

atroç i malparlat! I en acabant diuen els periòdics que la

policia deté per blasfems!

Pepe el carreter feia mèrits diàriament, segons uns quants

veïns, perquè li tallaren la llengua i li ompliren la boca de

plom cremant, com en els temps més bons del Sant Ofici.

Res no deixava en pau, ni humà ni diví. Sabia de memòria

tots els noms venerables de l’almanac, únicament pel gust de

faltar-los, i així que s’enfadava amb les bèsties i alçava la

corretja, no quedava sant, per arraconat que estiguera en

alguna de les caselles del mes, a qui no profanara amb les

expressions més brutes. En fi, un horror! I el més censurable

era que, en encarar-se amb els animals tossuts, abrivant-los

amb blasfèmies millor que amb esclafits de tralla, els xiquets

del barri acudien a escoltar-lo amb atenció perversa, xalant

davant la fecunditat inesgotable del mestre.

Els veïns, molestos a tothora per aquell enfilall de

malediccions interminable, no sabien com lliurar-se’n.

Acudien al del pis principal, un vell avar, que havia llogat

la cotxera a Pepe en no trobar inquilí més bo.

–No feu cas –contestava–. Considereu que és un carreter,

i que per a l’ofici no s’exigixen exàmens d’urbanitat. Té mala

llengua, això sí; però és home molt formal i paga sense

retardar-se ni un dia. Una miqueta de caritat, senyors.

A la dona del blasfem maleït la compadien en tota la casa.

161

–No ho cregueu –deia rient la pobra dona–, no patisc

gens. És una criatura ben bona! Té el seu geni, però ai, filla!

Déu ens lliure de l’aigua mansa... És d’or; alguna copeta per a

agarrar forces, però res de ser com altres que passen el dia

com a estaques davant del taulell de la taverna. No es queda

ni un cèntim del que guanya, i això que no tenim família, que

és el que més li agradaria.

Pare la pobra dona no aconseguia convéncer a ningú de la

bondat del marit. Hi havia prou de vore’l. Quina cara! En

presidi n’hi havien de millors. Era nerviüt, quadrat, vellós

com una fera, la cara rogenca, amb protuberàncies rudes i

solcs profunds, els ulls sanguinosos i el nas xato, granellut,

vetat de blau, amb manolls de cerres que apuntaven com si

foren tentacles d’un eriçó que dins del crani li ocupara el lloc

del cervell.

No concedia respecte a res. Tractava de «reverends» els

mascles que l’ajudaven a guanyar el pa, i quan en les estones

de descans s’assentava a la porta de la cotxera, lletrejava

penosament, amb una veuarra que se sentia fins i tot en els

darrers pisos, els periòdics favorits, els papers més

abominables que es publicaven a Madrid, i que algunes

senyores miraven des de dalt amb el mateix terror que si

foren màquines explosives.

Aquell home que anhelava cataclismes i que somiava «la

grossa», però molt grossa!, vivia per ironia en el barri del

Pacífic.

La qüestió més lleu de la dona amb les criades el treia de

polleguera, i obrint el sac de les amenaces prometia pujar per

a degollar tots els veïns i pegar foc a la casa; hi havia prou

que caigueren quatre gotes al seu pati des de les galeries

162

perquè de la boca infecta li isquera la trista processó de sants

profanats, amb acompanyament de profecies horripilants per

al dia en què les coses anaren rectes i els pobres pujaren

amunt, ocupant el lloc que els correspon.

Però el seu odi només es limitava als majors, als qui el

temien, ja que si algun xicon del veïnat passava prop, l’acollia

amb un somriure paregut al badall de l’ogre, i estenent la mà

callosa, pretenia acariciar-lo.

Com que s’havia proposat no deixar en pau a ningú en la

casa, fins i tot es clavava amb una gata vagabunda que

rapinyava per totes les habitacions, però que els veïns

toleraven perquè no hi deixava rata viva.

Va parir aquella bohèmia de pelatge blanc i sedós, i

obligada a fixar domicili per a tranquil·litat de la prole, va

triar el pati de l’ogre, burlant-se, potser, del terrible

personatge.

S’havia de sentir què en deia el carreter. Era el seu pati un

corral perquè vingueren a emporcar-lo amb les cries els

animals del veïnat? D’un moment a altre s’enfadaria, i si

s’enfadava de deveres, pum!, del primer puntelló anaven la

gata i els gatets a estampar-se contra la paret de davant.

Però mentres l’ogre agarrava forces per a pegar-los el

puntelló i l’anunciava a crits cent vegades al dia, la prole

felina seguia tranquil·lament en un racó, formant un bolic de

pèls rojos i negres, en el qual brillaven els ulls amb

fosforescència lívida, i corejava irònicament les amenaces del

carreter: mèu!, mèu!

Quin estiu més bonic! Faena, poca, i una calor d’infern

que irritava el mal humor de Pepe i feia bollir en l’interior la

163

caldera de les malediccions, que se li escapaven a borbollons

per la boca.

La gent de possibles era allà lluny, als Biarritzs i Sant

Sebastians, arremullant les pells, mentres ell es torrava a la

cotxera. Llàstima que la mar no se n’isquera, per a engolir-se

tant de «paràsit»! No quedava gent a Madrid i no hi havia

faena. Dos dies sense enganxar el carro. Si la cosa seguia així,

hauria de menjar-se amb creïlles els «reverends», o gastar les

aus de corral, que era el nom que donava a la gata i les cries.

Va ser a l’agost quan, a les onze del matí, va haver de baixar

a l’estació del Mediodía per a carregar uns mobles.

Veges tu a quina hora! Ni un núvol al cel i un sol que treia

espurnes de les parets i pareixia ablanir les lloses de les

voreres.

–Arre, valents!... Què vols tu, gata boja?

I mentres arreava els matxos, aüixà amb el peu la gata,

que maulava dolorosament i intentava posar-se davall les

rodes.

–Però què vols, maleïda? Arrere, que et rebentarà una

roda!

I com qui fa una obra de caritat, li va amollar a l’animal

un esclafit tan furiós que el va deixar atropellat en un racó,

gemecant del mal que li havia fet.

Bona hora per a treballar. No es podia mirar enlloc sense

sentir irritació als ulls; el terra cremava; el vent cremava, com

si tot Madrid estiguera en flames; la pols pareixia incendiar-

se; es paralitzava llengua i gola, i les mosques, enfollides de

calor, voletejaven pels llavis del carreter o s’apegaven al

morro pantaixant dels animals buscant frescor.

164

L’ogre estava cada vegada més irritat a mida que

descendia la costera, ardorosa, i mentres remugava les seues

paraulotes, animava amb la tralla els matxos, que caminaven

defallits, amb el cap catxo, quasi tocant terra.

Maleït sol! Era el guilopo més gran de la creació. Sí que

mereixia que li arreglaren els comptes el dia de «la grossa»,

com a enemic dels pobres. A l’hivern molt d’amagar-se,

perquè el jornaler tinga els membres sapastres i no sàpia on

té les mans, perquè caiga de la bastida o l’agarre el carro

davall les rodes. I ara, a l’estiu, ne!, foc i més foc, perquè els

pobres que es queden a Madrid muiren com a pollastres a

l’ast.

Hipòcrita! Segur que no destorbava tant els qui es

divertien a les platges de moda.

I recordant tres segadors andalusos morts d’asfíxia,

segons que havia llegit en un dels seus papers, intentava

debades mirar el sol de cara i l’amenaçava amb el puny

tancat. Assassí!... Reaccionari!... Llàstima que no estigues més

baixet el dia de «la grossa»!

Quan va arribar al depòsit de mercaderies va parar un

moment a descansar. Es va llevar la gorra, es torcà la suor

amb les mans i, a l’ombra, va contemplar tot el camí que

acabava de travessar. Allò cremava. I pensava amb terror en

la tornada, cara amunt, pantaixant, amb el sol a plom al cap i

arreant sense parar les cavalleries, ofegades per la calor. No

era gran la distància d’allí a casa, però encara que li digueren

que en la cotxera l’esperava el mateix nunci, no hi anava. I

ara!... Encara que fent-li-ho bo que amb eixe vellet venia «la

grossa», s’ho pensaria abans de decidir-se a pujar la costera

amb aquella calor.

165

–Vinga! Deixem-nos de romanços i a treballar.

I va alçar la tapa del gran cabàs d’espart lligat als varals

del carro per a buscar la provisió de cordes, però la mà va

entropessar amb unes coses sedoses que es bellugaven i va

sentir al mateix temps uns arraps dèbils a la pell, callosa.

Els dits grossos van fer presa, i va eixir a la llum, agarrat

del bescoll, un gatet blanc, amb les potes esteses, la coa

enroscada per la por i amollant un trist nyeu-nyeu, com qui

demana misericòrdia.

La gata, no contenta de convertir el pati en corral,

s’apoderà del carro i ficà la prole en el cabàs per a protegir-

los del sol. No era això abusar de la paciència d’un home?...

S’acabà tot. I amb les manotes agarrà els cinc gatets i els va

tirar en un muntó als peus. Els xafigaria; ho jurava i

perjurava. Faria uns ous batuts de gat.

I mentres renegava, va traure de la faixa el mocador

d’herbes, l’estengué i va col·locar el muntó de pèls i maulits,

en va lligar les quatre puntes, va baixar del carro i es posà a

caminar amb el bolic.

Va tirar a córrer per aquell camí de foc, aguantant el sol

amb el cap catxo, pantaixant i mamprengué la costera que

minuts abans no volia pujar encara que li ho manara el

nunci.

Alguna cosa terrible preparava. La voluptuositat del mal

era sens dubte el que li donava forces. Tal vegada pretenia

pujar alt, molt alt, per a, des de la cresta d’un desmunt xafar

la càrrega de gats.

Però es va dirigir a casa, i a la porta el va rebre la gata

amb cabrioles de goig, olorant el mocador unflat, que

s’estremia amb palpitacions de vida.

166

–Jas, perduda –va dir pantaixant per la calor i el

cansament de la carrera–; ací tens els teus pillets. Per este

viatge passa, t’ho perdone, perquè eres un animal i no saps

com les gasta Pepe el carreter. Però a l’altra... hum!... a

l’altra...

I en no poder dir més paraules sense intercalar renegons,

l’ogre va pegar la volta i se’n va anar corrents a buscar el

carro, altra volta costera avall, cagant dimonis contra aquell

sol enemic dels pobres. Però encara que feia més calor, al

pobre ogre li pareixia que alguna cosa l’havia refrescat per

dins.

167

El maniquí

168

Nou anys havien passat des que Luis Santurce s’havia

separat de la dona. Després l’havia vista embolcada en sedes

i tuls en el fons d’un carruatge elegant, passant per davant

d’ell com un rellamp de bellesa, o l’havia endevinada des del

«paradís», del Real, allà baix, en una llonja envoltada de

senyors que es disputaven murmurar-li alguna cosa a l’orella

per fer gala d’una intimitat somrient.

Eixes trobades li remenejaven tot el sediment de la ira

passada: havia fugit sempre de la dona, com un malalt que

tem la recrudescència dels seus mals, i, no obstant això, ara

anava a trobar-la, a vore-la i parlar amb ella en aquell hotel

de la Castellana el luxe insolent del qual era el testimoniatge

de la seua deshonra.

Els moviments rudes del cotxe de lloguer pareixia que li

feien saltar els records del passat de tots els racons de la

memòria. Aquella vida que no volia recordar se li apareixia

als ulls tancats: la lluna de mel d’empleat modest casat amb

una dona bonica i educada, filla d’una família que havia anat

a menys; la felicitat d’aquell primer any de pobresa endolcit

pel carinyo; en acabant, les protestes d’Enriqueta regirant-se

contra l’estretor; el disgust sord en sentir que tots li deien

com de bella era i vore’s vestida humilment; els disgustos

sorgits pel motiu més lleu; les baralles a mitjanit a l’alcova

conjugal; les sospites que rosegaven a poc a poc la confiança

del marit, i, de sobte, l’ascens inesperat, el benestar material

que es colava per les portes: primer tímidament, per a evitar

l’escàndol, després amb una ostentació insolent, com creient

entrar en un món de cegos, fins que ja per fi Luis va tindre la

prova indubtable de la seua desgràcia. S’avergonyia en

recordar la seua debilitat. No era un covard, n’estava segur,

però li faltava voluntat o la volia massa, i per això, quan

169

després d’un espionatge vergonyós es va convéncer de la

seua deshonra, només va saber alçar la mà crispada sobre

aquella cara bella de nina pàl·lida, i va acabar per no

descarregar el colp. Només que va tindre forces per a fer-la

fora de casa i plorar com un xiquet abandonat en tancar la

porta.

Després, la soledat completa, la monotonia de l’aïllament,

interrompuda per notícies que li feien mal. La dona viatjava

pel centre d’Europa com una princesa; un milionari «l’havia

llançada». Aquella era la seua existència verdadera, hi havia

nascut. Tot un hivern va cridar l’atenció a París; els periòdics

parlaven de la bella espanyola; els seus triomfs a les platges

de moda eren sorollosos, es buscava com un honor arruïnar-

se per ella, i diversos duels i certs rumors de suïcidi

formaven un ambient de llegenda entorn del seu nom.

Després de tres anys de correguda triomfal, va tornar a

Madrid, més bella encara per l’encant estrany del

cosmopolitisme. Ara la protegia el més ric negociant

d’Espanya, i en el seu hotel esplèndid regnava sobre una cort

només d’hòmens: ministres, banquers, polítics influents,

personatges de tota classe, que pretenien el seu somriure

com la millor de les condecoracions.

Tan gran era el poder que tenia, que fins i tot Luis creia

sentir-lo entorn d’ell, en vore que se succeïen les situacions

polítiques sense que li tocaren la faena. La por de combatre

pel sosteniment de la vida el feia acceptar aquella situació, en

la qual endevinava la mà oculta d’Enriqueta. A soles i

condemnat a treballar per a viure, sentia, no obstant això, la

vergonya del miserable que té com a únic mèrit ser marit

d’una dona guapa. Tot el seu valor consistia a fugir quan la

trobava, insolent i triomfadora en la seua deshonra; fugir

170

perseguit per aquells ulls que es fixaven en ell amb sorpresa,

perdent l’altivesa de dona desitjada.

Un dia va rebre la visita d’un capellà vell i d’aspecte tímid:

el mateix que ara anava assentat al costat d’ell en el cotxe.

Era el confessor de la dona. Sí que havia sabut triar-lo bé!

Un senyor bondadós, curtet. Quan va dir qui l’enviava, Luis

no va poder contindre’s: «Valent tal!», i li va amollar l’insult.

Però, impertorbable, el bon vell, com qui té aprés el discurs i

té por d’oblidar-lo si tarda a dir-lo, li va parlar de Magdalena

pecadora; del Senyor, que, sent qui era, l’havia perdonada; i

passant a l’estil pla i natural, va explicar la transformació que

havia patit Enriqueta. Estava malalta, no eixia quasi de

l’hotel, una malaltia li rosegava les entranyes, un càncer al

qual calia domar amb injeccions de morfina contínues

perquè no la fera defallir i rugir de mal amb els arraps cruels

que li pegava. La desgràcia l’havia feta tornar els ulls a Déu,

es penedia del passat, volia vore’l...

I ell, l’home covard, botava de goig en sentir-ho, amb la

satisfacció del dèbil que es veu venjat. Un càncer!... El luxe

maleït que es podria dins d’ella, i la feia morir en vida! I

sempre tan bella, veritat? Quina venjança més dolça!... No,

no aniria a vore-la. Era inútil que el capellà buscara

arguments. Podia visitar-lo en voler i donar-li notícies de la

dona: allò l’alegrava molt; ara comprenia per què els hòmens

són roïns.

Des de llavors, el capellà el visitava quasi cada vesprada,

per a fumar uns quants cigarrets mentres parlaven

d’Enriqueta; i alguna vegada eixien junts, a passejar pels

afores de Madrid com a antics amics.

171

La malaltia avançava de pressa, Enriqueta estava

convençuda que li quedava poc per a morir. Volia vore’l per

a implorar-li el perdó; així ho demanava, amb to de xiqueta

capritxosa i malalta que exigix un joguet. Inclús «l’altre», el

protector poderós, dòcil a pesar de l’omnipotència, li

suplicava al capellà que portara a l’hotel el marit d’Enriqueta.

El bon vell parlava amb fervor de la conversió

commovedora de la senyora, encara que confessava que el

luxe maleït, perdició de tantes ànimes, encara la dominava.

La malaltia la tenia presonera a casa, però en els moments de

calma, quan el dolor no la feia anar d’un costat a l’altre com

si no estiguera bé, fullejava catàlegs i figurins de París,

escrivia als proveïdors, i rara era la setmana en què no

arribaven capses amb les darreres novetats: trages, capells i

joies, que després de contemplats i toquejats un dia en el

dormitori tancat, queien pels racons o s’amagaven per a

sempre en els armaris com si foren joguets inútils. Por tots

eixos capritxos passava «l’altre», per tal de vore a Enriqueta

somriure.

Les confidències contínues feien penetrar Luis lentament

en la vida de la dona; seguia des de lluny el curs de la

malaltia, i no passava un dia sense que mentalment vera

aquell ésser del qual s’havia apartat per a sempre.

Una vesprada es va presentar el capellà amb desusada

energia. Aquella senyora estava a les darreries, el cridava a

crits; era un crim negar l’últim consol a una moribunda, i ell

no ho consentia. Se sentia capaç d’emportar-se’l a la força.

Luis, vençut per la voluntat del vell, es va deixar rossegar i va

pujar a un cotxe, insultant-se mentalment, però sense forces

per a retrocedir... Covard, covard per a sempre!

172

Darrere de la sotana negra va travessar el jardí de l’hotel

que tantes vegades, en passar pel passeig de la vora, havia

espiat amb mirades d’odi... I ara, res, ni odi ni dolor: un

sentiment de curiositat viu, com qui entra en un país

desconegut, assaborint anticipadament les meravelles que

espera vore.

Dins de l’hotel, la mateixa impressió de curiositat i

sorpresa. Ah, miserable! Quantes vegades, en els somnis de

la seua voluntat impotent, s’havia vist entrant en aquella casa

com un marit de drama, l’arma a la mà per a matar l’esposa

infidel, i destrossar en acabant, com una fera folla, els

mobles cars, els cortinatges rics, les catifes toves! I ara, la

blanor que sentia davall dels peus, els colors bells pels quals

rovallava la mirada, les flors que el saludaven des dels racons

amb el perfum, li causaven una embriaguesa d’eunuc, i sentia

impulsos d’estirar-se en aquells mobles, de prendre’n

possessió, com si foren d’ell, per ser de la dona. Ara

comprenia el que era la riquesa i amb quina força pesava

sobre els seus esclaus. Ja estava en el primer pis, i ni tan sols

havia percebut, en la calma solemne de l’hotel, cap d’eixos

detalls amb els quals es revela la mort en entrar en una casa.

Va vore criats darrere de la carassa impassible dels quals

va creure percebre un gest de curiositat insolent; una

donzella el va saludar amb un somriure enigmàtic, que no se

sabia si era de simpatia o de burla per al «marit de la

senyora»; va creure distingir en una habitació immediata un

senyor que s’ocultava –tal vegada era «l’altre»–, i atordit per

aquell món nou, va travessar una porta, espentejat suaument

per la guia.

173

Es trobava en el dormitori de la senyora: una habitació

sumida en una penombra suau que esgarrava una faixa de sol

que es filtrava per un balcó entreobert.

Enmig del raig de llum hi havia una dona, dreta, esvelta,

rosada, vestida amb un trage bell de soirée, l’esquena nacrada

sorgint d’entre núvols de blondes i el pit i el cap

enlluernadors amb el centelleig de les joies. Luis va

retrocedir sorprés, protestant de la farsa. Aquella era la

malalta? L’havien cridat per a insultar-lo?

–Luis... Luis!... –va gemecar darrere d’ell una veu dèbil,

amb entonació infantil i suau, que li recordava el passat, els

instants més bons de la seua vida.

Els ulls, ja acostumats a la foscor, van vore en el fons de

l’habitació alguna cosa monumental i imponent com un altar:

un llit amb graderies, en el qual, davall dels cortinatges

ondulants, s’incorporava una figura blanca amb penes i

fatigues.

Llavors es va fixar en la en la dona, immòbil, que pareixia

esperar-lo amb l’esvelta rigidesa i els ulls de mirada vaga,

com entelats per llàgrimes. Era un maniquí artístic que

guardava certa ressemblança amb Enriqueta. El feia servir

per a poder contemplar més bé les novetats que

contínuament rebia de París. Era l’únic actor de les

representacions d’elegància i riquesa que es donava a soles

per a remei de la malaltia.

–Luis... Luis!... –va tornar a gemecar la veu des del fons

del llit.

Tristament va anar Luis cap a ella, i es va vore agarrat per

uns braços que el van estrényer convulsivament i va sentir

una boca ardorosa que li buscava la seua, implorant perdó, al

174

mateix temps que en una galta rebia la carícia tèbia de les

llàgrimes.

–Dis-me que em perdones, dis-ho, Luis, i potser no em

moriré.

I el marit, que instintivament intentava repel·lir-la, va

acabar abandonant-se entre aquells braços, repetint sense

adonar-se les mateixes paraules carinyoses dels temps feliços.

Davant dels ulls, acostumats a la foscor, anava marcant-se

amb tots els detalls la cara de la dona.

–Luis, el meu Luis! –deia ella somrient enmig de les

llàgrimes–. Com em trobes? Ja no sóc tan bella com en els

nostres temps de felicitat... quan jo encara estava bé. Dis-me,

per favor!, dis-me què et parec.

El marit la mirava esbalaït. Bella, sempre bella, amb

aquella bellesa infantil i ingènua que tan temible la feia. La

mort encara no hi havia arribat; únicament entre el perfum

suau d’aquella carn sobirana, d’aquell jaç majestuós, pareixia

que hi havia un baf subtil i llunyà de matèria morta, alguna

cosa que delatava la descomposició interior que es barrejava

en els seus besos.

Luis va endevinar la presència d’algú darrere d’ell. Un

home, a quatre passes, els contemplava amb expressió

confusa, com atret per un impuls superior a la voluntat que

l’avergonyia. El marit d’Enriqueta coneixia, com mitja nació,

la cara austera d’aquell senyor ja major, home de principis

sans, gran defensor de la moral pública.

–Dis-li que se’n vaja, Luis! –va cridar la malalta–. Què fa

eixe home ací? Només et vull a tu... només que vull el meu

marit. Perdona’m!... Va ser el luxe, el luxe maleït: necessitava

diners, molts diners; però voler... només et vull a tu.

175

Enriqueta plorava mostrant penediment, i aquell home

plorava també, dèbil i humil davant del menyspreu.

Luis, que tantes vegades havia pensat en ell amb

arravataments de còlera, i que en vore’l havia sentit impulsos

de tirar-se-li al coll, va acabar mirant-lo amb simpatia i

respecte. També la volia! I la comunitat en l’afecte, en

comptes de repel·lir-los, unia el marit i «l’altre» en una

simpatia estranya.

–Que se’n vaja, que se’n vaja! –repetia la malalta amb una

cabuderia infantil.

I el marit mirava l’home poderós amb expressió suplicant,

com si demanara perdó per a la dona, que no sabia què deia.

–Vinga, senyora Enriqueta –va dir des del fons de

l’habitació la veu del capellà–, pense vosté en si mateixa i en

Déu; no incórrega en el pecat de supèrbia.

Els dos hòmens, el marit i el protector, van acabar

assentant-se al costat del llit de la malalta. El dolor la feia

rugir, li havien de posar injeccions sovint, i els dos acudien

sol·lícits a cuidar-la. Uns quants viatges van entropessar les

mans en incorporar a Enriqueta, i no els va separar una

repulsió instintiva, sinó que s’ajudaven amb efusió fraternal.

Luis trobava cada vegada més simpàtic aquell bon senyor,

de tracte tan pla tot i els milions que tenia, i que plorava la

dona més encara que ell. Durant la nit, quan la malalta

descansava per l’acció de la morfina, els dos hòmens,

compenetrats per aquella vetlada de patiments, conversaven

en veu baixa, sense que en les paraules es notara el menor

deix d’odi. Eren com germans reconciliats per l’amor.

A la matinada va morir Enriqueta, mentres repetia:

«Perdó! perdó!». Però la darrera mirada no va ser per al

176

marit. Aquella au bella sense trellat va alçar el vol per a

sempre acariciant amb els ulls el maniquí de somriure etern i

mirada vidriosa; l’ídol del luxe que alçava prop del balcó el

cap buit, sobre el qual, amb fulgor infernal, centellejaven els

brillants, ferits per llum blavosa de l’alba.

177

El miracle de San Antonio

178

Feia cinc anys que Luis no veia els carrers de Madrid a les

nou del matí. A eixa hora començaven a dormir tots els seus

amics del casino, però ell, en comptes de gitar-se, s’havia

canviat de vestit i es dirigia a la Florida, engrunsat pel dolç

vaivé del seu carruatge elegant.

En tornar a casa després de fer-se de dia, li entregaren

una carta que li havien portat la nit anterior. Era d’aquella

desconeguda que mantenia amb ell una correspondència

estranya durant dos setmanes. Una inicial per firma i la lletra

de caràcter anglés, fina, correcta i igual a la de totes les que

han sigut pensionistes del Sacré-Cœur. Fins i tot la seua dona

la tenia així. Pareixia que era ella la que li escrivia i el citava a

les deu a la Florida, davant de l’església de San Antonio.

Quin desficaci!

Li feia gràcia pensar, mentres anava a una cita d’amor, en

la dona, aquella Ernestina el record de la qual rares vegades

venia a torbar-li les alegries de la seua vida de fadrí, o com

deia ell, de marit «emancipat». Què devia fer ella a eixes

hores? Cinc anys que no es veien, i ben poques notícies en

tenia. Unes vegades viatjava per l’estranger, altres sabia que

s’estava en províncies, a casa de vells parents; i encara que

residia temporades llargues a Madrid, no s’havien trobat mai.

Açò no és París ni Londres, però resulta prou gran perquè

no entropessen dos persones mai quan una fa la vida de

dona abandonada, visitant més les esglésies que els teatres, i

l’altra s’agita en el món de nit i torna a casa cada dia a l’hora

en què el frac arrugat i la pitrera bombada s’impregnen de la

pols que alcen els agranadors i del fum de les bunyoleries.

179

Es van casar molt joves, quasi uns xiquets, i els revisters

mundans van parlar molt d’aquella bella parella que tot ho

tenia per a ser feliç: rics i quasi sense família. Primer, els

arravataments de passió: una sort que, en trobar estret

l’elegant niu dels jovençans, passejava la seua insolència feliç

pels salons, per a fer enveja al món; en acabant, la

monotonia, el cansament, la separació lenta i insensible,

sense deixar per això de voler-se; a ell l’atreien les amistats de

fadrí, i ella protestava, amb escenes i xocs que feien odiosa

per a Luis la vida conjugal.

Ernestina va voler venjar-se fent sentir els zels al marit, es

va entregar amb entusiasme a un joc tan perillós i va tindre el

seu coqueteig comprometedor amb cert attaché de legació

americana, que inclús tingué aires d’infidelitat.

Luis bé sabia que la cosa no tenia malícia, però quin

dimoni!, ell no servia per a casat, aquella vida l’angoixava, i

va aprofitar l’ocasió i va prendre l’assumpte seriosament.

Amb l’americà s’ho va arreglar, li va pegar una estocada lleu,

pobre xic!, quin gran servici li havia prestat sense saber-ho! I

d’Ernestina es va separar sense escàndol, sense intervencions

judicials. Ella amb els parents, amb qui li rotara, i ell una altra

vegada a l’habitació de fadrí, com si no haguera passat res i

els dos anys de matrimoni foren un llarg viatge pel país de

les quimeres.

Ernestina no es resignava, i es va regirar volent tornar

amb ell. El volia de deveres; el passat eren criaturades,

menudències, però tot i que això afalagava a Luis,

l’indignava, com una amenaça a la seua llibertat recobrada

miraculosament. Per això oposava la negativa més terminant

als senyors respectables, antics amics de la família, que la

dona li enviava com a ambaixadors. Ella mateixa va anar

180

unes quantes vegades a la casa, sense aconseguir que li

obriren la porta; i tan tenaç era la resistència de Luis que

inclús va deixar d’assistir a certes reunions, en endevinar que

allí protegien la seua dona i algun dia farien que s’hi trobaren

«casualment».

Bo era ell per a ablanir-se! Era un marit ultratjat, i certes

coses, redéu!, no s’obliden mai.

Però la seua consciència de bon xic li replicava amb

duresa:

–Eres un guilopo que fingixes ultratges per a conservar la

llibertat. Et presentes com a marit infeliç per a seguir fadrí,

fent infeliços de deveres altres marits. Et conec, egoista.

I la consciència no s’enganyava. Els cinc anys

d’emancipació havien sigut per a ell molt alegres. Somreia

recordant els èxits, i ara mateix pensava amb fatuïtat en

aquella desconeguda que l’esperava: alguna dona que el devia

haver conegut en algun saló i tenia interés a envoltar de

misteri la seua passió. Ella havia tornat la iniciativa en una

carta insinuant, després hi hagueren preguntes i respostes en

les planes d’anuncis dels periòdics il·lustrats i, per fi, aquella

cita, a la qual acudia Luis amb l’ansietat que desperta el

desconegut.

El carruatge es va parar davant de San Antonio de la

Florida. Va baixar Luis i féu senyal al cotxer que esperara.

Havia entrat a treballar per a ell quan encara vivia amb

Ernestina; era l’etern testimoni de les seues aventures. El

seguia, fidel i obedient, en totes les corregudes de la seua

«viudetat», però pensava amb enveja en els temps passats,

desitjava no vetlar tant.

181

Bon matí de primavera! La gent alegre cridava als

berenadors; passaven entre l’arboreda, ràpids com si foren

aus de colors, els ciclistes encorbats amb camisetes ratllades;

per la part del riu sonaven cornetes, i sobre el fullatge,

eixams d’insectes, embriacs de llum, rodaven brillant com si

foren espurnes d’or. Luis, influït pel lloc, pensava en Goya i

en les duquesses gracioses i atrevides que, vestides de majas,

venien a assentar-se davall d’aquells arbres, amb els seus

galants de capa de grana i capells. Bons temps!

La tos insistent i maliciosa del cotxer el va avisar. Una

senyora baixava del tramvia i es dirigia a la trobada de Luis.

Vestia de negre i el vel del capell li cobria la cara. Esvelta i de

caminar graciós, menejava les anques amb cadència

harmònica, i a cada passa ressonava el fru-fru de la fina roba

interior.

Luis percebia el mateix perfum de la carta que guardava

en la butxaca. Sí, era «ella». Però quan va estar a poques

passes, el moviment de sorpresa del cotxer el va avisar abans

que la vista.

–Ernestina!

Va creure que era una traïció. Algú havia avisat la seua

dona. Quina situació tan ridícula!... I l’altra que estava a punt

d’arribar!

–A què véns? Què busques?

–Vinc a complir la meua promesa. Et vaig citar a les deu, i

ací estic.

I Ernestina va afegir amb un somriure trist:

–A tu, Luis, per a vore’t toca apel·lar a estratagemes que

repugnen a una dona honrada.

182

Redéu! I per a tindre una trobada desagradable havia eixit

de casa tan matí! Citat per la seua dona! Com se’n riurien els

amics del casino en saber-ho!

Dos bugaderes es van parar en el camí a curta distància,

amb pretext de descansar i s’assentaren damunt dels sacs de

roba. Volien sentir una miqueta el que es deien aquells

senyorets.

–Puja, puja!... –va dir Luis a la seua dona amb accent

imperiós.

L’irritava la ridiculesa de l’escena.

El cotxe va mamprendre la marxa carretera d’El Pardo

amunt, i la parella, amb el cap reclinat en el drap blau de la

capota estesa, s’espiaven sense mirar-se, com angoixats per la

situació, i sense atrevir-se cap dels dos a parlar primer.

Ella va començar. Ah, la maleïda! Era un xicon amb falda;

sempre ho havia dit Luis. Per això en fugia, en tindre-li

molta por, perquè, tot i la dolçor de gateta carinyosa i

submisa, acabava sempre imposant la seua voluntat. Ai

senyor, quina educació que donen en eixos col·legis

francesos!

–Mira, Luis... poques paraules. Et vull, i vinc decidida a

tot. Eres el meu marit, i amb tu he de viure. Tracta’m com

vullgues, pega’m... et voldré com eixes dones que admeten

els colps com a prova d’afecte. El que et dic és que eres meu

i no t’amolle. Oblidem el passat i encara podem ser feliços.

Luis, Luis meu, quina dona pot voler-te com la teua?

Quina manera d’entrar en matèria! Ell volia callar,

mostrar-se altiu i desdenyós, fatigar-la amb la seua

indiferència, perquè el deixara tranquil, però aquelles

paraules el van traure fora de si.

183

Tornar a unir-se? De seguida! Que no estava bé?... Ah,

senyora! Vós oblideu, sens dubte, que hi han coses que no es

perdonen mai, coses... En fi, que qui bé estiga, que no es

menege. Ells no servien per a casats, no congeniaven. Hi ha

prou de recordar l’infern en què es van convertir els darrers

mesos de matrimoni. Ell es trobava bé, a ella no li provava

malament la separació, ja que estava més bonica que abans –

paraula d’honor, senyora–, i seria una destrellat desfer per

animalades el que el temps havia fet sàviament.

Però ni el cerimoniós «vós», ni les raons de Luis

convencien la senyora. Ella no podia seguir així. Ocupava en

la societat una posició molt equívoca: quasi la igualaven amb

dones infidels; era objecte de declaracions i assiduïtats que la

revoltaven; creien que era una jove alegre i fàcil, sense

carinyo ni família; anava d’una banda a altra, com el jueu

errant. Digues, Luis, això és viure?

Però com que a Luis li havien dit això mateix tots els qui

havien anat a parlar-li en favor d’Ernestina, ho escoltava

com qui sent una música antiga i embafadora.

Quasi d’esquena a la dona, mirava el camí, els Viveros,

davall de les arboredes on bollia una multitud alegre. Els

pianos de manubri emetien notes cridaneres, semblants a la

xarramenta d’aus mecàniques. Valsos i polques formaven

l’acompanyament d’aquella veu trista que dins del carruatge

relatava les seues desgràcies. Luis pensava que el lloc per a la

trobada l’havia triat amb premeditació.

Allà, tot parlava de l’amor legítim sotmés a reglamentació

oficial. Ací, dos bodes; en el restaurant de més cap allà, unes

altres; en darrer terme, els convidats d’una altra boda

menejant el culet al compàs dels pianos amb la panxa plena

184

de vinatxa. Allò repugnava a Luis. Tot cristo es casava!... Poc

animals! Quanta gent inexperta que hi ha al món encara!

Arrere van quedar Viveros amb les bodes alegres; els

valsos sonaven allà lluny, com a sacsades vagues de l’aire, i

Ernestina seguia infatigable, parlant cada vegada més prop

de l’orella del marit.

Ella viuria tranquil·la, sense molestar-lo, si no existiren els

zels. Perquè ella se sentia zelosa. Sí, Luis, riu tan com

vullgues, zelosa des de fa un any, en vista de les aventures i

els escàndols. Ho sabia tot: la seua vida entre bastidors, els

apassionaments momentanis i escamosos per dones que se li

menjaven la fortuna; li havien dit, inclús, que tenia fills.

Podia estar tranquil·la? No havia de defendre la possessió

del seu marit, que era l’única cosa que tenia en el món?

Luis ja no estava d’esquena, ara estava de cara, superb i

magnífic. Ah, senyora! Com de malament l’aconsellaven els

amics! Ell feia la seua santa voluntat, d’acord? No havia de

donar explicacions a ningú, i si n’haguera de donar, també

hauria d’exigir-li’n a ella, i... recordeu, senyora!, penseu si

sempre heu sigut fidel als deures.

I mentres enumerava les seues desgràcies, que en el fons

li tenien exactament igual, i anomenava infidelitats el que van

ser coqueteries imprudents, tot amb veu i aires que

recordaven els seus abonaments en l’Español i la Comedia,

Luis anava fixant-se en la seua dona.

Que bonica que estava la maleïda! Ja no era aquella xica

bonica, però dèbil i delicada, que tenia horror a l’escot, en no

voler ensenyar el que li sobreeixia de les clavícules. Els cinc

anys de separació n’havien fet una dona adorable,

esplèndida, amb les redonors, el color i la suavitat d’un fruit

185

de primavera. Llàstima que fóra la seua dona! Com devien

desitjar-la els qui no estaven en el seu cas!

–Sí, senyora, puc fer el que vullga i no he d’explicar el que

faig... A més, quan es té el cor destrossat, toca atordir-se,

oblidar, i jo tinc dret a tot... a tot! Ho enteneu? Per a oblidar

que he sigut molt desgraciat.

Li encantaven les seues paraules, però no va poder seguir.

Quina calor! El sol estacava els rajos per davall de la capota,

l’ambient pareixia impregnat de foc i el contacte obligat dins

del carruatge començava a comunicar-li la calor suau i

voluptuosa d’aquell cos adorable... Quina desgràcia que

aquella dona tan bella fóra Ernestina!

Era una dona nova. Experimentava al costat d’ella

impressions només sentides en l’època de festeig. Es veia

encara en aquell vagó de l’exprés que anys abans els havia

dut a París, embriagats de felicitat i palpitants de desig.

I ella, amb aquella facilitat que sempre havia tingut per a

llegir-li els pensaments, s’aproximava a ell, tendra i submisa

com una víctima, demanant el martiri barata una miqueta de

carinyo, penedint-se de les seues eixides passades, pròpies de

la inexperiència, i acariciant-lo amb el perfum de l’alé, aquell

mateix perfum de la carta, que, estremint-lo, li embolicava el

cervell en fumera embriagadora.

Luis fugia de qualsevol contacte, es recollia com una

donzella poreguita al seient. El record dels amigots era la

seua única defensa. Què diria el seu amic el marqués, un

verdader filòsof, que, content amb la seua llibertat de marit

divorciat, saludava la dona pel carrer i besava els xiquets

nascuts molt després de la separació? Aquell era un home.

Havia de posar fi a una escena que considerava ridícula.

186

–No, Ernestina –va dir per fi, tutejant-la–. No ens unirem

mai. Et conec: totes sou iguals. És mentira el que dius.

Seguix el teu camí, com si no ens coneguérem...

Però no va poder continuar. La dona li girava ara

l’esquena. Plorava amb el cap al respatler, i la mà enguantada

introduïa el mocador davall del vel per a eixugar-se les

llàgrimes.

Tot seguit va fer un gest d’enfadamenta. Llagrimetes a ell!

Però no, plorava de deveres, amb tota l’ànima, amb gemecs

d’angoixa i sacsons nerviosos que li bellugaven tot el cos.

Penedit de la brutalitat, ordenà al cotxer que parara el

carruatge. Estava fora de Puerta de Hierro; no passava ningú

en aquell moment pel camí.

–Porta aigua... qualsevol cosa. La senyoreta no es troba

bé.

I mentres el cotxer corria a un hostal que hi havia prop,

Luis va intentar tranquil·litzar la seua dona.

–Vinga, Ernestina, serenitat. No és per a tant. Açò és

ridícul. Pareixes una xiqueta.

Però ella encara gemecava quan va arribar el cotxer amb

una botella plena d’aigua. Amb la precipitació havia oblidat

agarrar got.

–Té igual, beu.

Ernestina va agarrar la botella i es va alçar el vel. Ara el

marit la veia bé. Cap potinga de tocador, com en els temps

que freqüentava el món; el cutis, tractat a l’aigua gelada, tenia

una pal·lidesa fresca, de transparència rosada.

Luis es va fixar en aquells llavis adorables que es frunzien

per a ajustar-se al coll de la botella. Bevia amb dificultat. Una

187

gota s’escapava rovallant lentament per la barbeta, redona i

graciosa. Rodava a poc a poc, enredrant-se en la

imperceptible pel·lícula de l’epidermis. Ell la seguia amb la

vista, i s’aproximava cada vegada més.

Estava a punt de caure!... Ja queia!

Però no va caure, ja que Luis, sense saber el que feia, la va

arreplegar amb els llavis. I de sobte es va sentir abraçat per la

dona, que feia un crit de sorpresa, de goig tronat.

–Per fi... El meu Luis... Si jo ja ho deia! Si eres molt bo!

I amb la serenitat tranquil·la dels qui no han d’amagar el

seu amor, es van besar sorollosament, sense fixar-se en la

sorpresa de la dona de l’hostal que va arreplegar la botella.

El cotxer, sense esperar ordes, arreà els cavalls cara

Madrid.

–Ja tenim ama –murmurava mentres pegava trallades a les

bèsties–. A casa de seguida, abans que el senyoret s’ho

repense.

El cotxe volava per la carretera amb l’arrogància d’un

carro triomfal, i en l’interior, la parella, agarrada de la cintura,

es mirava amb passió. El capell de Luis en terra, i ella li

acariciava el cap i el despentinava: el joc favorit de la lluna de

mel.

I Luis reia en trobar el succés graciosíssim.

–Ens agarraran per novençans impacients. Creuran que

ens escapem dels Viveros per tal d’estar a soles i lliures de

convidats.

En passar per davant de San Antonio, Ernestina,

reclinada en un muscle del marit, es va incorporar.

188

–Mira, eixe és qui ha fet el miracle d’unir-nos. De fadrina

li resava i li demanava un bon marit i, per segona vegada, em

protegix, i em dóna el meu Luis.

–No, vida meua, el miracle l’has fet tu amb la teua bellesa.

Ernestina va dubtar un instant, com si temera parlar, i per

fi va dir amb un somriure maliciós:

–Ah, senyor meu! No cregues que m’enganyes. El que et

torna a mi no és l’amor tal com jo el vull, és això que diuen

la meua bellesa i els desitjos que en tu desperta. Però he

aprés prou en estos anys de consol i soledat. Ja voràs, Luis

meu. Seré molt bona; et voldré molt... Em vols com a amant;

però amb bondat i amb carinyo, jo he d’aconseguir que

m’adores com a muller.

189

Agraïments

A totes les persones que heu fet possible el projecte:

Llucià Almodóvar; Àngel López i la Fundació Centre d’Estudis

Vicente Blasco Ibáñez; Robert Blanes; Vicent Sanchis;

Sara Carbonell; Carmen Camarillas; Cinzia Zungolo;

Marta Martín; Lluis Salitges; José López; Ferran Esquilache;

Ana Casares; Isabel Camarillas; Vicent Balanzá;

Germán Peralta; Argelia Valero; Vicente Company;

Rosa Albert; Pablo Salvador; Josep Lluís Espert;

Joan Francesc Coscollar; Susana Zahonero; Anna Bellver;

Ignasi Carsí; Joan Arus; Francesc Bayarri; Alfons Guevara;

Saida Granero; Vicent Baydal i Sergio García Perona.

190

191

Contes valencians 2

Contes de la condemnada

Vicente Blasco Ibáñez

Llibres de l’Encobert

192