Creació de l'Estat d'Israel
description
Transcript of Creació de l'Estat d'Israel
La creació de l’Estat d’Israel
L’Imperi Turc al S. XIX
En esclatar la primera Guerra Mundial, el soldà otomà Mehmed V, coma a califa o cap religiós de l’ Islam, va fer una crida als seus súbdits a la yihad contra els aliats (França, Gran Bretanya i Rússia). Però aquest intent d’afavorir als alemanys , aliats dels turcs, no va tenir èxit entre els àrabs, que van viure en el conflicte mundial una oportunitat de desfer-se de la tutela otomana.
En la rebel·lió participà l’oficial britànicThomas Edward Lawrence,anomenat Lawrence d’Arabia, la missió del qual era coordinar els avenços àrabs amb els objectius aliats. Lawrence afirma, a les seves memòries que va titular Els set pilars de la sabiduria, creure sincerament a la promesa britànica de recolzar la creació d’un gran Estat Àrab, que tanmateix era falsa, tal i com més tard es desvetllaria. En efecte, els secrets acords Sykes-Picot de 1916 dividien tota la regió entre França i Gran Bretanya, a més a més, cal afegir la declaració Balfour de 1917 , que mostra el recolzament britànic a la creació d’una nació jueva a Palestina.
Era l’ oportunitat , per al xerif de la Meca i els nacionalistes àrabs, de crear un estat propi, lliure de la tutela turca i amb el vist-i-plau aliat.
Lawrence of Arabia
T. Herzl i el seu llibre de 1896 L'Estat Jueu , considerat el fundador del Sionisme
Declaració Balfour
La Declaració Balfour de 1917 és una carta amb data del 2 de novembre de 1917 enviada pel ministre britànic d'afers exteriors Arthur James Balfour a Lord Rothschild (Walter Rothschild, 2n baró de Rothschild), líder de la comunitat jueva britànica per a ser transmesa a la Federació Sionista. La carta establia la posició del govern britànic, acordada en reunió del consell de ministres del 31 d'octubre de 1917, de donar suport als plans per a una «llar nacional» jueva a Palestina, a condició de no destorbar els drets de les comunitats existents a la zona.
Ministeri d'Afers Exteriors,2 de novembre de 1917.
Apreciat Lord Rothschild,
Tinc el plaer de confiar-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia amb les aspiracions sionistes jueves, enviada i aprovada pel consell de ministres.
«El Govern de Sa Majestat veu amb bons ulls l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu i s'esforçarà en facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina ni la situació política ni els drets que els jueus tinguin en altres països».
Agraïria que pogués trametre aquesta declaració a coneixement de la Federació Sionista.
Atentament,Arthur James Balfour
Arthur James Balfour
Walter Rothschild (1868-1937)
En el moment de la declaració, la majoria de Palestina encara estava sota control de l'Imperi Otomà i les fronteres del que seria Palestina s'havien acordat dins de l'Acord Sykes-Picot (16 de maig de 1916) entre França i el Regne Unit. A canvi del compromís britànic en la declaració, la comunitat jueva s'esforçaria en aconseguir que els Estats Units entressin a la I Guerra Mundial. Igual que l'Acord Sykes-Picot, en els medis àrabs la declaració es considerà una traïció dels compromisos britànics de donar suport a la independència àrab segons els compromisos Hussein-McMahon de 1915–1916.
Després de la Segona Guerra Mundial, els britànics van anunciar la seva decisió de retirar-se de Palestina. L’Assemblea General de l’ONU, va proposar el 29 de novembre de 1947 la partició de Palestina en dos estats, un d’àrab i l’altre jueu, en tant que Jerusalem romandria sota l’administració de l’ONU. La major part dels jueus a Palestina van acceptar aquesta decisió, però no així els àrabs, que la van rebutjar.La violència entre les comunitats jueva i àrab va esclatar immediatament. En anunciar-se la fi del mandat britànic a Palestina, els jueus volien proclamar un estat independent, fet que els àrabs eren determinats a impedir . El 14 de maig de 1948, l’últim dels soldats britànics va abandonar Palestina i els jueus, liderats per David Ben-Gurión, van declarar a Tel Aviv la creació de l’ Estat d’ Israel, d'acord amb el pla previst per l’ONU.
Amb la declaració de l’estat d’ Israel, Egipto, Siria, Jordania, Iraq i el Líban van invadir el nou estat. En una cruenta i desesperada guerra caracteritzada per l'ús d’ armament improvisat i una millor tàctica, els jueus van poder rebutjar l’atac àrab i fins i tot ocupar nous territoris. Un armistici va ser signat per ambdós bàndols, establint-se que els territoris ocupats romandrien sota el control d’Israel. Com a resultat de tot això, Israel va ocupar una bona part del territori assignat als àrabs per l’ONU i la part occidental de Jerusalem . Van quedar en mans dels àrabs la Cisjordània i la franja de Gaza, ocupada per Egipte.
La Guerra de Suez (1956)
La Guerra dels Sis Dies ( 5 a l’11 de juny de 1967)
La Guerra de Yom Kipur (octubre de 1973)
pau amb Egipte (26 de març de 1979) Sadat, Begin y Carter
Estat actual de la situació (2001)