1

CURS D’AUXILIAR OFICIAL D’INSPECCIÓ

VETERINÀRIA

MÒDUL V: BENESTAR ANIMAL TEMA 1: BENESTAR ANIMAL A LA GRANJA

1. CONSIDERACIONS GENERALS.

1. Introducció Totes les explotacions ramaderes han de complir amb la normativa general bàsica en matèria de benestar dels animals en les granges, establerta en el Reial decret 348/2000, de 10 de març, pel qual s'incorpora a l'ordenament jurídic la Directiva 98/58/CE, relativa a la protecció dels animals en les explotacions.

2

Els animals han acompanyat l'home des del principi de la humanitat com a font d'aliments, de matèries primeres, com a animal de companyia i de seguretat i, especialment, com a força motriu indispensable per al treball i els desplaçaments. L'agricultura no s'hauria pogut desenvolupar sense la imprescindible intervenció dels animals tant per a la realització de les tasques agrícoles, com per a transportar els productes obtinguts i com a font de fertilitzants a través del fem. Pràcticament fins a mitjan segle XIX, els fertilitzants utilitzats eren orgànics i procedents de les dejeccions animals. En els últims temps s'ha produït un extraordinari desenvolupament de la legislació sobre el benestar dels animals de granja, desenvolupament legislatiu que ha anat per davant, fins i tot, de l'avanç dels coneixements científics. L’Organització Mundial de Sanitat Animal designa la forma en la qual un animal afronta les condicions del seu entorn: “Un animal està en bones condicions si està sa, còmode, ben alimentat, segur, té un comportament natural (innat) i no pateix sensacions desagradables de dolor, por o desassossec". La millora de les condicions de benestar animal és una qüestió assumida, no només per qüestions ètiques, sinó també per consideracions de caràcter productiu. Unes males condicions de vida dels animals es tradueixen en unes pobres condicions de benestar i en uns baixos índexs productius. No obstant això, no sempre unes excel·lents condicions de benestar es tradueixen en uns excel·lents ràtios productius. Per tant, el que preval és el criteri ètic. El mesurament del benestar dels animals és una qüestió llargament debatuda i estretament vinculada al desenvolupament del coneixement científic en aquest camp, d'aquí l'existència de nombrosos estàndards i certificacions. Hi ha indicadors basats en l'animal, en la granja, en la cadena, en els criteris dels consumidors i en criteris institucionals.

2. Conceptes bàsics En aquest capítol descriurem la gestió per garantir el benestar dels animals durant la seva estada a la granja i quins elements han de tenir en compte en tot moment els operaris cuidadors. Una gestió adient a la granja inclou la selecció dels recursos humans i la capacitació dels operaris, al marge dels mètodes de cura de l'animal, com ara l'excel·lència en les pràctiques d'estabulació i cria i la implementació de protocols i auditories del benestar animal. Els operaris cuidadors han de tenir una àmplia gamma d'habilitats de cria i coneixements suficients per cuidar dels animals. Han de passar un curs de formació. A continuació detallem una sèrie de conceptes bàsics a tenir en compte: Enriquiment ambiental: Designa l'increment de la complexitat de l'entorn d'un animal per, per exemple, donar-li l’oportunitat d'explorar-lo amb la motivació de cercar d'aliments i permetre-li la convivència amb altres animals de la seva mateixa espècie. L’enriquiment ambiental afavoreix els comportaments normals en els animals i que vegin estimulades les seves funcions cognitives. Tot plegat repercuteix positivament en l'estat físic i mental de l'animal. Estereotípies: Són trastorns que es manifesten a través d’un comportament repetitiu induït per motius molt diversos: la frustració, els intents repetits d'adaptació a l’entorn o un mal funcionament del sistema nerviós central. S'expressen com una seqüència de comportaments anormals que apareixen sense una finalitat o funció òbvies. Quan

3

apareixen en resposta a condicions estressants, hi ha el risc de no poder-les resoldre malgrat canvis posteriors en l'entorn o altres tractaments, com els relacionats amb els nivells d'alimentació o la composició de la dieta. Apatia: Significa que l'animal deixa de respondre als estímuls que normalment susciten una resposta. El comportament apàtic es escriu com un comportament anormal o inadaptat, que es manifesta mitjançant una activitat reduïda, falta d'interès o preocupació (és a dir, indiferència) i absència de sentiments o emocions (impassibilitat). Comportament agonístic: Fa referència a una sèrie de comportaments que s'expressen en situacions de conflicte i que inclouen components d'ofensa, defensa, submissió o fuita. Pot incloure contacte (mossegar o empènyer) o falta de contacte (amenaces en forma de postures corporals i gestos). El comportament agressiu (en forma, per exemple, de baralles) és un component del comportament agonístic. Comportament lúdic: Es fonamenta en respostes neuroendocrinològiques específiques que fan que sembli que l’animal s’està divertint. Sovint està impulsat per estímuls nous o imprevisibles, relacionats amb l'exploració. La seva funció consisteix a preparar als animals per a situacions inesperades, mitjançant l'increment de la versatilitat dels moviments i millorant la capacitat de fer front a situacions estressants. Amb el joc, els animals busquen i creen activament situacions inesperades, relaxant de manera deliberada els seus moviments o posant-se en situacions desavantatjoses. Criteris (o variables mesurables) basats en l'animal: taxa de complicacions després de procediments comuns, taxes de morbiditat, taxes de mortalitat i d'eliminació selectiva, comportament anormal, aspecte físic i canvis de pes i de condició corporal.

2. BENESTAR PORCÍ.

1. Introducció Els sistemes comercials de producció de porcs són aquells sistemes el propòsit dels quals inclou tota o part de la criança, la reproducció i el maneig de porcs per a la producció i la venda dels animals o de la seva carn. Algunes de les estereotípies que solen observar-se en porcs són la masticació amb la boca buida, la masticació de pedres, girar la llengua, fer grinyolar les dents, menjotejar els barrots i llepar el sòl.

2. Àmbit d'aplicació

Els sistemes comercials de producció de porcs poden ser: 2.1- Sistemes tancats Són sistemes en els quals els porcs es mantenen a l'interior i depenen per complet de l'home per satisfer les seves necessitats bàsiques, com ara la ingesta de pinsos i aigua. El tipus d'instal·lació està supeditat a l'entorn, les condicions climàtiques i el sistema de maneig. Els animals poden ser criats sols o en grup.

4

2.2- Sistemes a l'aire lliure Són sistemes en els quals els porcs viuen a l'aire lliure amb abric o ombres naturals i tenen una certa autonomia per accedir al refugi o a l'ombra. Tanmateix, poden dependre per complet de l'home per satisfer les necessitats bàsiques com ara la ingesta d’alimentació i aigua. Els porcs solen estar mantinguts en corrals o pasturatges depenent de la seva fase de producció. Poden mantenir-se en grups o de manera individual. 2.3- Sistemes combinats Són sistemes en els quals els porcs es manegen dins d'una combinació de sistemes de producció tancats i a l'aire lliure.

3. Criteris mesurables de benestar dels porcs Hi ha criteris (o variables mesurables) que poden resultar indicadors útils del benestar animal. L'ús d'aquests indicadors i dels llindars apropiats s'ha d’adaptar a les diferents situacions en les quals es manegen els porcs, com ara les diferències regionals, la salut de la porcada, la raça o encreuament i el clima. S'han de considerar també els aspectes relacionats amb els recursos aportats i el disseny del sistema. Són els següents: 3.1- Comportament Alguns comportaments són indicadors de bon benestar i salut en els porcs, com ara el joc i les vocalitzacions específiques. En canvi, alguns altres comportaments poden indicar problemes de salut i benestar animal:

- Immobilitat sobtada - Intents de fugida - Canvis en la ingesta d'aliment i aigua

- Alteracions en el comportament locomotor o de postura

- Alteracions en el temps de descans, postures i patrons

- Freqüència respiratòria alterada o esbufec, tos, esgarrifances i apinyaments

- Vocalitzacions agudes

- Increment dels comportaments agonístics (incloent agressió) i estereotipats

- Apatia i altres conductes anòmales. Els entorns que indueixen estereotípies també solen reduir el benestar animal. Malgrat que les estereotípies generalment indiquen un benestar pobre, hi ha alguns casos en els quals l'associació amb l'estrès és baixa. Per exemple, l'estrès induït per la frustració es pot rectificar, en certa manera, si es redueix la motivació subjacent. Dins d'un grup, els individus que manifesten estereotípies poden tenir més capacitat per fer front a les situacions que no pas aquells que no les manifesten. No obstant això, les estereotípies indiquen un problema present per a l'animal o un problema passat que ha resolt. Igual que amb altres indicadors, s'ha d'extremar la prudència quan s'usen les estereotípies com a mesura de benestar animal, aïllades d'altres factors. 3.2- Taxes de morbiditat Les taxes de malalties infeccioses i metabòliques; la coixesa; les complicacions peripart i post procediment, les lesions i altres formes de morbiditat, per sobre dels llindars

5

reconeguts, poden ser indicadors directes o indirectes del benestar animal a nivell de la porcada. Comprendre l'etiologia de la malaltia o de la síndrome és important per detectar possibles problemes de benestar animal. La mastitis i metritis, els problemes de potes i peülles, les úlceres en les espatlles de les truges, les lesions de la pell i les malalties respiratòries, digestives i reproductives són problemes de salut particularment importants en porcs. Els sistemes de puntuació, com són per a la condició corporal, la coixesa i les lesions, igual que les dades recollides en els escorxadors, brinden informació addicional. Tant l'examen clínic com la patologia post mortem hauran d'emprar-se com a indicadors de malalties, lesions i altres problemes que poden comprometre el benestar animal. 3.3- Taxes de mortalitat i d'eliminació selectiva Les taxes de mortalitat i d'eliminació selectiva afecten la durada de la vida productiva i, de la mateixa manera que les taxes de morbiditat, poden ser indicadors directes o indirectes del benestar animal a nivell de la porcada. Depenent del sistema de producció, es poden obtenir estimacions de les taxes de mortalitat i d'eliminació selectiva analitzant les causes de la mort i de l'eliminació selectiva, així com la distribució en el temps i en l'espai dels patrons d'incidència. Les taxes de mortalitat i d'eliminació selectiva, igual que les seves causes, si es coneixen, s'han de registrar amb regularitat (per exemple, diàriament) i emprar-se amb finalitats de seguiment (mensualment i anualment). La necròpsia és útil per establir la causa de la mort 3.4- Canvis de pes i de condició corporal En els animals en creixement, els canvis de pes corporal que s'allunyen de la taxa de creixement esperada, especialment una pèrdua sobtada de pes, poden ser indicadors de deficiència en la salut i el benestar animal. La condició física per fora d'un rang acceptable o una gran variació entre els animals del grup considerats de manera individual poden ser indicadors que comprometen el benestar, la salut i l'eficiència reproductiva en animals adults. 3.5- Eficiència reproductiva L'eficiència reproductiva pot ser un indicador de salut i benestar animal. Una baixa eficiència reproductiva comparada amb els objectius esperats per una raça o encreuament en particular, poden indicar problemes de benestar animal. Per exemple:

– Baixa taxa de concepció – Alta taxa d'avortaments – Metritis i mastitis – Grandària de ventrada reduïda (total de garrins nascuts) – Baix número de nascuts vius, – Altes taxes de nascuts morts o momificació fetal.

3.6- Aspecte físic L'aspecte físic pot ser un indicador de salut i de benestar animal. Els atributs d'aspecte físic que poden indicar problemes de benestar animal són:

– Condició corporal per fora d'un rang acceptable – Presència d'ectoparàsits, – Pèrdua de pelatge o textura anormal, – Brutícia excessiva amb femta

6

– Descoloració de la pell, incloent cremades pel sol – Inflamacions, ferides o lesions, – Descàrregues (per exemple, nasals i oculars, taques de llàgrimes incloses) – Anomalies en les potes i peülles, – Postures anormals (per exemple, arquejament dorsal i cap cot) – Emaciació (aprimament) o deshidratació.

3.7- Respostes al maneig Un maneig inadequat o la falta de contacte humà poden comportar por i angoixa en els porcs. El temor a l'home pot ser un indicador d'un estat sanitari deficient i de falta de benestar animal. Alguns indicadors:

– Signes d'una relació home animal deficient, com ara evasió marcada cap als operaris i vocalització anormal o excessiva quan es mouen o quan els operaris cuidadors interactuen amb els porcs.

– Animals que rellisquen o cauen durant la manipulació, – Lesions sofertes durant el maneig (macadures, laceracions i fractures).

3.8- Coixesa Els porcs són susceptibles a diversos trastorns múscul-esquelètics, infecciosos i no infecciosos. Aquests trastorns poden causar coixesa i anormalitats de la marxa. Els porcs que coixegen o que emmalalteixen d'anormalitats de la marxa poden tenir dificultats per aconseguir els pinsos i l'aigua i sofrir dolors i angoixa. Els problemes múscul-esquelètics poden provenir de nombroses causes, com la genètica, l'alimentació, la higiene, la qualitat del sòl i altres factors ambientals o de gestió. Existeixen diversos sistemes per avaluar la marxa dels porcs. 3.9- Complicacions resultants de procediments de rutina En els porcs es duen a terme alguns procediments dolorosos o que ho poden ser, com la castració, la caudectomia, el poliment o tall de les dents, la retallada d'ullals, la identificació, l’anellat del morro i les cures de les peülles. Aquests procediments responen a la necessitat de facilitar la manipulació, complir amb els requisits del mercat o ambientals, contribuir a la seguretat dels operaris o protegir el benestar animal. No obstant això, si aquests procediments no s'apliquen correctament, poden comprometre innecessàriament la salut i el benestar animal. Alguns indicadors són els següents:

– Infecció i inflamació després del procediment – Coixesa després del procediment, – Comportament indicant dolor, por, ansietat o sofriment – Augment de les taxes de morbiditat i augment de les taxes de mortalitat i

d'eliminació selectiva – Ingesta reduïda de pinsos i aigua – Condició corporal després del procediment i pèrdua de pes.

4. Recomanacions Garantir un bon nivell de benestar dels porcs depèn de diversos factors de maneig, entre ells, el disseny del sistema, la gestió de l'entorn i les bones pràctiques ramaderes, que inclouen la cria responsable i el subministrament de les cures adients. Si falta un o diversos d'aquests elements poden sorgir seriosos problemes en qualsevol sistema.

7

4.1- Formació del personal Els porcs han d'estar sota la cura d'un nombre suficient de persones que posseeixin col·lectivament la capacitat, el coneixement i les competències necessàries per mantenir el benestar i la salut dels animals. A través d'una formació formal o l'experiència pràctica, tots els responsables dels porcs hauran de disposar de les competències necessàries d'acord amb les seves responsabilitats. El que inclou comprendre i tenir l'habilitat de manejar als animals, tenir coneixements sobre nutrició, tècniques de gestió reproductiva, comportament, bioseguretat, signes de malaltia, dels indicadors de falta de benestar animal, com ara estrès, dolor i incomoditat, i de la manera d'alleujar-los. 4-2- Maneig i inspecció Els operaris cuidadors d'animals amb actituds favorables cap al maneig i cura dels porcs poden conduir a resultats positius de benestar animal. Això es pot observar en el lapse que triguen els animals a acostar-se a l'home, la distància que els separa o la disponibilitat d'interactuar amb els humans. Els porcs s'han d'inspeccionar almenys una vegada al dia quan depenguin per complet de l'home per satisfer les seves necessitats bàsiques (abastiment de pinsos i aigua), amb la finalitat d'identificar problemes de benestar i salut. Alguns animals han de ser examinats amb més freqüència. Per exemple, truges en lactació, garrins nounats, garrins recentment deslletats, truges joves recentment integrades i truges gestants, porcs malalts o lesionats i que manifesten comportaments anormals com la caudofàgia. Els porcs que estiguin malalts o danyats han de rebre el tractament apropiat com més aviat millor per part dels operaris cuidadors competents. Si els operaris cuidadors no estan en capacitat de proporcionar el tractament apropiat, s'ha de buscar el servei d'un veterinari. Els equips que poden causar dolor o angoixa (per exemple, piques elèctriques) només hauran d'emprar-se quan fallin altres mètodes, sempre que l'animal es pugui moure lliurement i sigui capaç d'allunyar-se. S'haurà d'evitar l'ús d’empenyedors elèctrics repetidament en el mateix animal i no s'han d’usar en les zones sensibles, sobretot en el braguer, la cara, els ulls, el nas, les orelles o la regió anus genital. Els operaris cuidadors d'animals han d'estar alerta als signes d'estrès en els porcs i saber quan alliberar la pressió en la manipulació (donant als porcs més temps i espai) per reduir el nivell d'amenaça. És convenient limitar l'exposició dels porcs a moviments bruscos, a sorolls forts, o als canvis en contrastos visuals per prevenir reaccions de por i estrès. Els porcs no s'han de tractar de manera inadequada o agressiva (per exemple, trepitjar-los, tirar-los, deixar-los caure, caminar per sobre d'ells, estirar per les potes davanteres, les orelles o la cua). Els porcs que s'angoixin durant el maneig han de ser atesos immediatament. S'ha de subjectar els porcs només quan sigui necessari i de manera adient, utilitzant dispositius de retenció en bon estat.

8

Les instal·lacions ben dissenyades i mantingudes faciliten un maneig adequat. 4.3- Intervencions doloroses En els porcs es poden utilitzar pràctiques de cria com ara castració quirúrgica, caudectomia, poliment o retall de dents, retallada d'ullals, identificació i anellat del morro. Aquestes intervencions han de realitzar-se exclusivament per personal capacitat quan sigui necessari per facilitar la manipulació, complir amb els requisits del mercat o ambientals, millorar la seguretat de l'home o protegir el benestar animal. Aquestes intervencions són doloroses o tenen el potencial de causar dolor i han de realitzar-se només quan siguin necessàries de tal manera que es minimitzi qualsevol dolor, estrès o sofriment de l'animal. Han de ser necessàries, estar avalades pel veterinari de l’explotació i fer una declaració responsable a l’autoritat competent Entre les opcions per enfortir el benestar animal respecte a aquests procediments figura la regla reconeguda internacionalment de les «Tres R», que preveu el reemplaçament (per exemple, emprar mascles adults sense castrar o inmunocastrats en lloc de mascles castrats quirúrgicament), la reducció (per exemple, caudectomia o retall d'ullals només quan sigui necessari) i el refinament (per exemple, brindar analgèsia, o anestèsia sota la recomanació o supervisió d'un veterinari). La ovariectomia no s'ha de portar a terme sense anestèsia i analgèsia prolongada. Es disposa d'un producte immunològic que suprimeix de manera reversible i efectiva la funció ovàrica de les truges. S'ha d'encoratjar la prevenció immunològica durant el zel per evitar la ovariectomia. 4.4- Subministrament d'aliments i aigua En qualsevol sistema de gestió, la quantitat de pinsos i nutrients per als porcs depèn de factors com el clima, la composició nutricional i la qualitat de la dieta, l'edat, el gènere, la genètica, la grandària i l'estat fisiològic dels animals (gestació, lactància, creixement..), l'estat de salut, la taxa de creixement, els nivells anteriors d'alimentació i el nivell d'activitat i exercici. Cada porc ha de rebre pinsos i nutrients en quantitat i qualitat adients que li permetin cada dia: mantenir una bona salut; satisfer les seves exigències fisiològiques; i respondre a la seva necessitat de fotjar i furgar en cerca d'aliments. Els pinsos i l'aigua s'han de proveir de tal manera que s'eviti la competència excessiva o nociva i les lesions. Els porcs s'han d'alimentar amb la intenció de minimitzar l'aparició d'úlceres gàstriques (per exemple, augment dels pinsos rics en fibra o reducció de proteïna crua). Tots els porcs han de tenir accés a un subministrament suficient d'aigua apta per a la beguda que respongui als seus requisits fisiològics i que estigui lliure de contaminants perillosos per a la seva salut. El cabal de l'aigua en els abeuradors ha de regular-se d'acord amb l'edat de l'animal, l'etapa de producció i les condicions ambientals.

9

En els sistemes a l'aire lliure en els quals els porcs tenen autonomia en la selecció de la dieta, la densitat de càrrega s'ha d'adequar al proveïment de pinsos disponibles. 4.5- Enriquiment ambiental S'ha de brindar als animals un entorn que proporcioni cert grau de complexitat, capacitat per manipular i estimulació cognitiva per incentivar l'expressió dels comportaments típics (per exemple, explorar, buscar aliments furgant, mossegant i mastegant materials diferents al farratge i interacció social), reduir comportaments anormals (per exemple, mossegar-se les orelles, la cua, la cama i el flanc, o el comportament apàtic) i millorar el seu estat físic i mental. S'han de subministrar als porcs enriquiments amb la finalitat d'augmentar el seu benestar a través de la millora del seu entorn social i físic, per exemple:

– Quantitat suficient de materials adients que permeti als porcs satisfer les seves necessitats innates i explorar per buscar menjar (materials comestibles), mastegar (materials masticables), fotjar (materials investigables) i manipular (materials). La novetat és un altre aspecte d'importància per mantenir l'interès en el material brindat.

– Enriquiment social que implica assegurar-se que els porcs mantinguin, en grup o en forma individual, un contacte visual, olfactori i auditiu amb altres porcs.

– Contacte humà positiu (com a contacte físic directe regular associat amb esdeveniments positius, que poden incloure pinsos, palmades, carícies, friccions i comunicació oral quan es presenta l'oportunitat).

4.6- Prevenció del comportament anormal En la producció de porcs existeixen uns certs comportaments anormals que poden evitar-se o minimitzar-se mitjançant procediments apropiats de gestió. Molt d'aquests problemes són multifactorials i reduir la seva aparició exigeix revisar tot l'entorn i diversos factors de gestió. Entre els procediments de maneig que es poden citar per disminuir l'aparició d'alguns d'aquests problemes de comportament es destaquen: Les estereotípies orals (per exemple, mossegar els barrots, masticació amb la boca buida, consum excessiu d'aigua) es poden reduir brindant un entorn enriquit, temps d'alimentació i més sensació de sacietat augmentant el contingut de fibra en la dieta o en els farratges bastos.

La caudofagia es pot disminuir aportant material d'enriquiment apropiat i una dieta

10

adient (evitant les deficiències de minerals o aminoàcids essencials), evitant altes densitats de càrrega i competència pels recursos com ara pinsos i l'aigua. Així mateix, s'han de considerar altres característiques (raça, genètica i gènere) i l'entorn social (grandària de la porcada i mescla d'animals), la salut general, el confort tèrmic i la qualitat de l'aire. Ensumar els ventres i xuclar les orelles es pot reduir augmentant l'edat del deslletament i aportant pinsos als garrins abans del deslletament per evitar un canvi abrupte d'alimentació.

L’acció de rosegar la vulva es pot reduir minimitzant la competència pels recursos, incloent pels pinsos i l'aigua, i reduint la grandària del grup. 4.7- Estabulació (incloent sistemes de producció a l'aire lliure) En el marc de la planificació d'instal·lacions noves per allotjar porcs o de la modificació de les quals ja existeixen, s'ha de sol·licitar un assessorament professional perquè el disseny tingui en compte el benestar i la salut animal. Totes les instal·lacions s'han de dissenyar, inspeccionar i mantenir de tal manera que es redueixi el risc de lesió, malaltia i estrès per als porcs. A més, han de permetre el maneig segur i eficient dels porcs i dels seus moviments. En els sistemes en què els porcs estan exposats a condicions climàtiques adverses, han de tenir accés a un refugi per evitar l'estrès tèrmic i cremades del sol.

11

Ha d'existir un corral o àrea separada per aïllar, tractar i vigilar els animals malalts o lesionats o que manifestin un comportament anormal. Alguns animals poden necessitar mantenir-se apartats dels altres. Quan s'ha previst una zona especial, ha de respondre a totes les necessitats de l'animal, per exemple, els animals que romanen estirats poden requerir de llit addicional o algun altre tipus de superfície de sòl i tenir a l'abast aigua i pinsos. Està prohibida la cria de porcs lligats. Es poden aconseguir bons resultats de benestar i salut animal en diversos sistemes d'estabulació. El disseny i la gestió del sistema són indispensables per aconseguir aquests resultats. Les truges gestants i les truges joves, igual que els altres porcs, són animals socials que prefereixen viure en grup. En conseqüència, és preferible estabular-les en grup. Els verros necessiten allotjar-se en corrals individuals. 4.8- Espai disponible L'espai disponible ha de tenir en compte diferents zones per ficar-se al llit, mantenir-se dempeus, alimentar-se i excretar. La densitat de càrrega no ha d'influir negativament en el comportament normal dels porcs ni en el temps que passen ficats al llit. Un espai disponible insuficient i inadequat pot augmentar l'estrès i les lesions i produir efectes adversos en la taxa de creixement, l'índex de conversió alimentària, la reproducció i el comportament. Per exemple, la locomoció, el descans, el consum d'aliments i aigua, i el comportament agonístic i anormal. Aquestes són els requisits segons les diferents possibilitats: Estabulació en grup: L'espai del sòl disponible pot interactuar amb diversos factors com la temperatura, la humitat, el tipus de sòl i els sistemes d'alimentació i afectar el benestar dels porcs. Tots els porcs han de poder estirar-se al mateix temps, parar-se i moure's lliurement. La densitat ve regulat per la normativa vigent. S'ha de preveure espai suficient per permetre als animals accedir als pinsos i a l'aigua, separar les àrees de descans i eliminació, i evitar els animals agressius. Els sistemes d'estabulació en grup han d'oferir suficient espai i oportunitats per evitar o escapar d'agressors potencials. Si s'observen comportaments d'un nivell altament agressiu, s'han de prendre mesures correctives, com ara augmentar l'espai disponible i col·locar barreres on sigui possible, o estabular de manera individual els porcs agressius. Corrals individuals: Els porcs només s'han d'allotjar en corrals individuals si resulta necessari. En aquests corrals individuals han de disposar d'espai suficient per parar-se, girar i tombar-se de manera confortable en una posició natural, i han de preveure's àrees separades per a l’eliminació, repòs i alimentació. Compartiments i gàbies: Els compartiments d'alimentació, inseminació i gestació i les gàbies de part han de tenir una grandària adient que permeti que els porcs puguin:

– Parar-se en la seva posició natural sense entrar en contacte amb cap dels costats del compartiment o gàbia.

– Parar-se en posició natural sense entrar en contacte amb les barres superiors. – Parar-se sense tocar de manera simultània els extrems del compartiment o gàbia.

12

– Estirar-se de costat de manera confortable sense molestar els animals que l’envolten o ser ferits per altres porcs, excepte per als compartiments utilitzats únicament per a l'alimentació.

4.9- Pisos, llits i superfícies de descans En tots els sistemes de producció, els porcs necessiten un lloc ben drenat, sec i còmode on descansar, excepte en situacions en els quals s'empren ruixadors o vaporitzadors per evitar l'estrès tèrmic per calor. La gestió dels sòls del corral en els sistemes de producció tancats pot tenir un impacte significatiu en el benestar dels porcs. Els pisos, llits, superfícies de descans i zones exteriors han de netejar-se sempre que les condicions ho justifiquin, a fi de garantir bones condicions d'higiene i confort i reduir el risc de malalties i lesions. Les àrees amb excessiva acumulació de femta no són aptes per al descans. Els pisos han de dissenyar-se de manera que es minimitzin els lliscaments i les caigudes (veure figura), es promogui el bon estat de les peülles i es redueixi el risc de lesions.

Si el sistema d'estabulació inclou àrees amb pis de reixeta, l'amplària dels llistons i de l'espai que els separa ha d'adaptar-se a la grandària de les peülles dels porcs i així evitar que es danyin. Ve regulat per la normativa vigent. El pendent del pis ha de permetre evacuar l'aigua i evitar la seva acumulació. En els sistemes a l'aire lliure, s'ha de recórrer a un sistema de rotació dels corrals o pasturatges per garantir una bona higiene i minimitzar el risc de malalties. Si es proporciona un llit o estores de cautxú ha de mantenir-se prou bé com per brindar un lloc net, sec i còmode per estirar-se. 4.10- Qualitat de l'aire La bona qualitat de l'aire i la ventilació són factors importants per a la salut i el benestar dels porcs, ja que redueixen el risc de molèsties respiratòries, les malalties i el comportament anormal. La pols, les toxines, els microorganismes i els gasos nocius, incloent amoníac, sulfur d'hidrogen i metà deguts a la descomposició dels residus animals, poden ser problemàtics en els sistemes tancats. La qualitat de l'aire està molt influenciada per la gestió i l'estructura de la instal·lació. La composició de l'aire depèn de la densitat, la grandària dels porcs, el llit i el sòl, el maneig dels residus, el disseny de les instal·lacions i el sistema de ventilació.

13

Una ventilació adient, sense corrents d'aire, en particular per als porcs joves, és important per dissipar eficaçment la calor dels porcs i prevenir l'acumulació de gasos efluents (principalment, amoníac i sulfur d'hidrogen), incloent els que emanen del fem i la pols en

sistemes d'estabulació. La concentració d'amoníac en recintes tancats no haurà d'excedir les 25 ppm. Un indicador útil és que, si la qualitat de l'aire a nivell dels porcs incomoda les persones, és molt probable que sigui un problema per als porcs.

4.11- Entorn tèrmic Si bé els porcs es poden adaptar a una àmplia gamma d'entorns tèrmics, sobretot si les races i l'estabulació es trien d'acord amb les condicions

ambientals, les fluctuacions sobtades del clima poden causar estrès tèrmic per calor o fred. Aquests són els factors que s’han de tenir en compte: Estrès tèrmic per calor: L'estrès tèrmic per calor constitueix un problema seriós en la producció de porcs, ja que pot causar incomoditat significativa, igual que reduccions en el guany de pes i la fertilitat, o mort sobtada. El risc d'estrès tèrmic per calor per als porcs està influenciat per factors ambientals, com ara la temperatura de l'aire, la radiació solar, la humitat relativa de l'ambient, la velocitat del vent, les taxes de ventilació, la densitat de càrrega, l'ombra i els tolls per rebolcar-se disponibles en els sistemes a l'aire lliure, igual que per factors relatius a l'animal, com la raça, l'edat i la condició corporal. A una certa temperatura, els porcs més pesats són els més susceptibles a l'estrès tèrmic per calor ( veure figura). Els operaris cuidadors han de ser conscients del risc que l'estrès tèrmic per calor comporta en els porcs i conèixer els llindars de temperatura i humitat que requereixen mesures particulars. Si el risc d'estrès tèrmic per calor arriba a nivells massa alts, s'ha d'instaurar un pla d'emergència que doni prioritat a l'accés a abeuradors addicionals i pugui incloure la preparació d'espais amb ombra i tolls en sistemes a l'aire lliure, ventiladors, reducció de la densitat de càrrega, sistemes de refredament a base d'aigua (ruixat i nebulització) i sistemes de refredament apropiats per a les condicions locals.

Estrès per calor en verres gestants

Estrès tèrmic per fred: Ha d'existir una protecció contra les condicions climàtiques de fred extrem que comprometin el benestar dels porcs, en particular per als nounats i els garrins, així com per a aquells que estiguin fisiològicament compromesos (per exemple, els animals malalts). La protecció es pot obtenir mitjançant aïllament, llits addicionals, estores o llums de calor, refugis naturals o artificials en els sistemes a l'aire lliure.

14

Estrès per fred en garrins de recria 4.12- Soroll L'exposició a sorolls forts prolongats o sobtats s'ha d'evitar per prevenir un augment de l'agressió, reaccions d'estrès i por. Els ventiladors, la maquinària de subministrament de l'aliment i altres equips situats a l'interior o a l'exterior de les instal·lacions han de dissenyar-se, situar-se, utilitzar-se i mantenir-se de manera tal que causin el menor soroll possible. Cal vigilar especialment quan s’entren els animals a l’explotació. 4.13- Il·luminació Els sistemes tancats hauran de tenir prou llum com per permetre que tots els porcs es vegin entre ells, inspeccionin visualment el seu entorn i expressin altres patrons de comportament normals, a més que puguin ser vists clarament pel personal per realitzar inspeccions adients. El règim d'il·luminació ha de prevenir problemes de salut i de comportament, seguir un cicle de 24 hores i incloure períodes suficients ininterromputs de foscor i llum, de preferència que no siguin inferiors a 6 hores en tots dos casos. Les llums artificials s'han de localitzar de manera que no causin molèstia als porcs. 4.14- Zona de parts i lactància Les truges gestants i les truges joves necessiten temps per acomodar-se abans de parir. Cal que hi hagi material disponible al niu almenys un dia abans del part per a les truges gestants i les truges joves. Al voltant de la data del part, cal observar amb freqüència les truges gestants i les truges joves. Pel fet que algunes truges gestants i truges joves necessiten ajuda durant el part, es requereix suficient espai i personal competent. L'allotjament en les zones de parts també ha d'aportar confort, calor i protecció als garrins. 4.15- Deslletament El deslletament és un moment molt estressant en la vida de les truges i garrins, pel que es requereix una bona gestió. Els problemes associats amb el deslletament solen relacionar-se amb la grandària i la maduresa fisiològica del garrí. Els garrins deslletats han de desplaçar-se a una instal·lació desinfectada i neta separada del lloc on es manté a les truges, amb la finalitat de minimitzar el risc de transmissió de malaltia. Es recomana que el deslletament dels garrins es faci a les tres setmanes o més d'haver nascut, a menys que un veterinari recomani una cosa diferent amb finalitats profilàctiques. Els sistemes de deslletament precoç exigeixen bona gestió i nutrició dels garrins. Retardar el deslletament a l'edat de quatre setmanes o més pot produir beneficis com ara una millor immunitat de l'intestí, disminució de la diarrea i de l'ús d'agents antimicrobians. Independentment de l'edat, cal vigilar molt els garrins més petits de cada garrinada que

15

necessitaran rebre cures addicionals i poden romandre en grups petits en corrals especials fins que siguin capaços de moure's a la zona de cria comuna. Els garrins recentment deslletats són susceptibles de contreure malalties, per la qual cosa resulta essencial el respecte de protocols amb un alt nivell d'higiene i un subministrament d'aliments adequat. S'ha de garantir que els garrins es deslleten en una àrea neta, seca i càlida. Tots els garrins acabats de deslletar s'han de vigilar acuradament durant les primeres dues setmanes després del deslletament, amb la finalitat de detectar qualsevol signe de mala salut o d'estrès indegut. 4.16- Mescla de porcs La mescla de porcs desconeguts pot resultar en la lluita per establir una jerarquia de dominació. Per aquest motiu, la mescla s’ha de reduir tant com sigui possible. Quan es procedeixi a la mescla, s'han d'establir estratègies encaminades a reduir l'agressió. S'han d'observar els animals després de la mescla i intervenir en cas d'agressió intensa o prologada amb la finalitat de minimitzar l'estrès i les lesions. Entre les mesures per prevenir les baralles i ferides es poden incloure:

– Oferir espai addicional i pis no relliscós. – Alimentar abans de barrejar. – Posar pinso al sòl en l'àrea d'agrupament. – Col·locar palla o altres materials d'enriquiment adients en l'àrea de mescla. – Brindar oportunitats de fuita i amagatall, com ara barreres visuals. – Barrejar animals prèviament familiaritzats, en la mesura que sigui possible. – Barrejar els animals joves just després del deslletament, si és possible. – Evitar afegir un o un petit nombre d'animals a un grup gran establert.

4.17- Selecció genètica A l'hora de triar una raça o un encreuament per a un lloc o un sistema de producció determinats, a més de la productivitat i la taxa de creixement, cal tenir en compte consideracions de benestar i salut. La selecció genètica pot millorar el benestar dels porcs, per exemple, augmentar l'instint matern, la viabilitat dels garrins, el temperament i la resistència a l'estrès i la malaltia i reduir la caudofàgia i el comportament agressiu. Incloure les característiques genètiques relacionades amb els comportaments socials en els programes de cria també pot reduir les interaccions socials negatives i augmentar les positives que poden tenir efectes benèfics en els animals mantinguts en grup. 4.18- Protecció contra predadors i plagues En els sistemes a l'aire lliure i combinats, s'han de protegir els porcs dels predadors. Si és possible, els porcs també han d'estar protegits de plagues com ara mosques i mosquits en quantitat excessiva. 4.19- Bioseguretat i salut animal (bioseguretat i prevenció de malalties)

16

Els plans de bioseguretat han d'elaborar-se, implementar-se i mantenir-se d'acord amb

el millor estatus sanitari per a la porcada, els recursos disponibles i infraestructura, els

riscos de malaltia existents en relació amb les malalties de la llista de la l’Oficina

Internacional d’Epizoòties (OIE), respectant les recomanacions pertinents.

Els plans de bioseguretat han de tenir com a finalitat el control de les principals fonts i

mitjans de propagació dels agents patògens:

– Introducció en la porcada, especialment de diferents fonts.

– Semen d'animals.

– Altres animals domèstics, fauna silvestre i plagues.

– Persones i pràctiques sanitàries.

– Equips, inclosos vehicles, eines i instal·lacions.

– Aire, aigua, aliments i llit.

– Residus, fem, incloent escombraries i eliminació d'animals morts.

La gestió de la salut animal ha d'optimitzar la salut i el benestar dels porcs a la porcada.

Abasta la prevenció, el tractament i el control de malalties i els trastorns que afecten la

porcada (en particular malalties respiratòries, reproductives i intestinals).

Desinfecció de vehicles i instal·lacions

Ha d'existir un programa eficaç per a la prevenció i el tractament de malalties i trastorns

diversos, definit en consulta amb un veterinari. Aquest programa ha d'incloure protocols

de bioseguretat i quarantena, aclimatació de reemplaçaments, vacunacions, bon maneig

del calostre, registre de dades actualitzades de producció (per exemple, nombre de

truges, garrins per truja i per any, índex de conversió alimentària, pes corporal al

deslletament), taxes de morbiditat, de mortalitat i d'eliminació selectiva i tractaments

mèdics. L'operari cuidador ha de mantenir-los actualitzats. Un seguiment regular

d'aquesta informació facilita la cria i revela ràpidament les anomalies que necessiten

esmenar-se.

Així mateix, s'ha d'establir un programa de control d'insectes i rosegadors i contra la

càrrega que representen els paràsits (endoparàsits, ectoparàsits i protozous) destinat a

supervisar, controlar i tractar segons correspongui.

La coixesa pot ser un problema en els porcs. Els operaris cuidadors han de verificar l'estat

de les potes i peülles, prendre les mesures preventives per a evitar les coixeses i mantenir

17

el bon estat de potes i peülles.

Els responsables de la cura dels porcs han de reconèixer a temps els signes específics de

malaltia, dolor, angoixa o sofriment com ara tos, avortaments, diarrea, canvis en el

comportament locomotor o apatia, i els no específics com ara una disminució de la ingesta

d'aigua o aliments, canvis de comportament o aspecte físic anormal.

Els porcs amb més risc requereixen inspeccions més freqüents per part dels operaris

cuidadors. Si aquestes persones sospiten de la presència d'una malaltia o no poden

corregir les causes de malaltia, angoixa o sofriment, han de consultar persones que

posseeixin la formació i l'experiència adients, com a veterinaris especialistes o altres

assessors qualificats.

Els porcs que no es puguin moure no han de desplaçar-se ni transportar-se, tret que sigui

absolutament necessari per al tractament, recuperació o diagnòstic. Tals desplaçaments

han d'efectuar-se amb molta cura i usant mètodes que evitin aixecar o arrossegar els

animals de manera que els causi més dolor i sofriment o s'exacerbin les lesions.

Els operaris cuidadors també han de ser competents en avaluar si els animals es troben

aptes per al transport.

En cas de malaltia o lesió, si un tractament fracassa o no és viable o si la recuperació és

impossible (porcs que no es puguin aixecar sense ajuda i que es neguin a alimentar-se o

a beure), o dolor agut que no es pugui alleujar, s'ha de procedir a la matança humanitària

tan aviat com sigui possible (veure més endavant).

Els plans d'emergència davant brots de malaltia han de cobrir la gestió de les

instal·lacions en cas d'un brot de malaltia, conformement als programes nacionals i a les

recomanacions dels Serveis Veterinaris, en el seu cas.

Plans de contingència Quan les fallades en els sistemes de proveïment d'electricitat, aigua o aliment puguin comprometre el benestar animal, els productors de porcs hauran de comptar amb plans d'emergència. Aquests plans hauran d'incloure dispositius d'alarma que avisin de fallades per a detectar un mal funcionament, generadors elèctrics de seguretat, dades dels principals proveïdors, capacitat d'emmagatzemar aigua en les instal·lacions, serveis de transport d'aigua a domicili, emmagatzematge adequat dels aliments en l'explotació i subministrament alternatiu d'aliments. Les mesures preventives d'emergència hauran de basar-se en els recursos més que en els resultats. Les alarmes i els sistemes de seguretat s'han d'inspeccionar amb regularitat. Els plans de contingència hauran d'estar documentats i comunicar-se als diferents responsables. 4.20- Gestió de desastres S'han d'instaurar plans per reduir i mitigar les conseqüències de desastres (per exemple, tremolors, sequeres, inundacions, torbs, incendis i huracans). Aquests plans poden incloure procediments d'evacuació, la identificació de terrenys elevats, la conservació de reserves d'aliment i aigua, la despoblació i la matança humanitària, si fos necessari.

18

4.21- Matança humanitària És inacceptable permetre que un animal ferit o malalt pateixi sense raó. Per consegüent, s'ha de fer un ràpid diagnòstic per determinar si els porcs malalts o ferits han de ser sacrificats de manera humanitària o rebre un tractament addicional. Una persona amb la deguda formació ha de prendre la decisió sobre el procediment de matança de manera humanitària. L'explotació ha de tenir procediments documentats i els equips necessaris per a la matança humanitària dins de la granja. S'ha de formar al personal sobre els procediments apropiats de matança humanitària per a cada classe de porcs. Les raons per a la matança humanitària poden incloure:

– Emaciació severa, porcs amb gran feblesa i incapaços de desplaçar-se o que corren el risc de no poder aixecar-se.

– Porcs greument lesionats i incapaços de desplaçar-se, que no es poden aixecar, es neguen a menjar o beure o no han reaccionat correctament al tractament.

– Ràpida deterioració del seu estat de salut, sense que el tractament hagi fet efecte. – Dolors greus que no puguin alleujar-se. – Infeccions articulars múltiples amb pèrdua de pes crònica. – Porcs prematurs amb poques probabilitats de sobreviure o amb anomalies

congènites debilitants o indesitjables. – Mesures que formen part de la resposta davant de situacions de desastre.

3. BENESTAR OVÍ I CAPRÍ.

1. Introducció Les ovelles i les cabres, juntament amb el gos, van ser les primeres espècies domesticades, però el procés de domesticació i posterior selecció no es va produir de manera uniforme. En qualsevol cas, tant ovelles com cabres van ser el tipus d'animals que, en el seu moment, es van beneficiar de l'associació amb l'home en adaptar-se al nou hàbitat creat per aquest. A més, complien amb les característiques de ser herbívors (i, per tant, no competien amb l'home pels mateixos recursos alimentosos), no tenir vincles d'aparellament (i ser, per tant, més fàcils, per tant, de seleccionar) i ser gregaris (predisposant-se a la instauració d'una jerarquia en la qual l'home actua com a dominant). La domesticació i posterior selecció dels animals de granja van provocar canvis conductuals, fisiològics i morfològics que no s'observen en els seus avantpassats salvatges. Entre aquests canvis es poden assenyalar l'augment de la docilitat i mansuetud, canvis en el color del pelatge, reducció de la grandària de les dents, canvis en la morfologia craniofacial i alteracions en la forma de l'orella i la cua, entre d’altres. La conducta dels animals domèstics està controlada per mecanismes genètics determinats per milions de generacions d'evolució, i només lleugerament alterada per la domesticació. Això fa molt interessant l'estudi del comportament dels ancestres salvatges d'ovelles i cabres, perquè ens orienta sobre el maneig més adequat ja que, tant des del punt de vista de la producció animal, com des de la perspectiva del benestar animal, en la majoria de les circumstàncies, és més fàcil modificar l'entorn de l'animal per provocar o eliminar algun estímul clau que usar la selecció artificial per explotar un comportament adequat o eliminar un comportament indesitjable.

19

El comportament és un dels indicadors de detecció precoç del benestar d'un individu i de la seva adaptació al mitjà i reflecteix la resposta immediata a la interacció de l'animal amb l'entorn, per la qual cosa és de summa importància conèixer-lo en profunditat per poder valorar adequadament el benestar animal en les espècies domèstiques, en el nostre cas, d'ovelles i cabres. I encara que aquestes, en la seva majoria, s'explotin en condicions extensives, almenys en els reproductors, és necessari conèixer també si aquestes condicions cobreixen adequadament les seves necessitats de comportament.

2. Organització social: cohesió i aïllament El bestiar oví i caprí són espècies gregàries, és a dir, formen grups més o menys nombrosos en els quals existeixen relacions inter i intragrupals que afavoreixen les interaccions socials. Aquest comportament gregari s'interpreta com una estratègia antipredadora, que encara roman en els ramats actuals, malgrat no existeixi aquesta situació d'amenaça o es produeixi en comptades ocasions. Des de la perspectiva del ramader és molt interessant, ja que el comportament gregari facilita el seu maneig. En circumstàncies normals, la cohesió del ramat es manté perquè cada animal ajusta el seu comportament i la seva posició en relació als altres. Això els permet captar amb rapidesa els senyals emesos per qualsevol individu en localitzar un depredador, que consisteixen en l'adopció d'una postura rígida i romandre en silenci, així com el manteniment del contacte visual amb la font de perill fins que es donen la volta per fugir. Aquesta conducta d'agrupació del ramat en cas de veure's en perill determina possibles problemes i solucions de maneig. Encara que sembli que els ramats formen un grup compacte, això realment no és així: es formen subgrups amb les seves pròpies interrelacions el nombre d'individus de les quals dependrà de factors com la densitat global de la població o les característiques del terreny (per exemple, en àrees arbrades o amb matoll abundant, és més difícil mantenir el contacte visual, per la qual cosa els grups són més petits). Això indica que és possible manejar ramats d'explotacions diferents en àrees sense tancats. Entre aquestes interrelacions hi ha la distància interindividus, tant individual com social, que dona una idea de l'índex de cohesió del ramat. En aquest sentit, s'observen diferències de comportament entre races ja que, per exemple, la raça Merina admet distàncies amb els veïns molt petites, fins i tot de menys de 1,5 m., per la qual cosa fa la sensació d'un grup molt compacte. A més, s'ha demostrat que la separació en subgrups entre races dins d'un mateix ramat es manté fins i tot després de dos anys pasturant juntes, i que aquesta separació es continua mantenint entre les cries. Sembla clar que la possibilitat d'establir relacions socials entre individus es considera una necessitat comportamental molt important per a ells, ja que se sincronitzen activitats com l'alimentació, la lactació, el descans, etc.. Per aquest motiu, l'aïllament suposa una situació molt estressant, indicatiu d'una pèrdua de benestar (excepte en el cas dels dies pròxims al part per part d'ovelles i cabres). De fet, les vocalitzacions emeses pels animals són indicadors d'aïllament social, que és un important indicador de comportament anormal, fonamentalment en ovelles, valorant-se el desinterès enfront del comportament d'altres animals i l'absència de resposta enfront d'alteracions de l'entorn. El Comitè Permanent del Conveni Europeu destaca sobre les ovelles que “els individus d'aquesta espècie són molt socials, passen tota la seva vida en contacte amb altres

20

membres del ramat als quals reconeixen individualment i els pertorba especialment l'aïllament. Les races de llana fina, com la merina, s'agrupen en ramats més atapeïts que les races de les muntanyes d'Europa del Nord”. En el cas de les cabres s'estableix, fins i tot, la relació de l'aïllament amb situacions d'estrès: “Viuen en grups socials, composts essencialment per membres d'una mateixa família i normalment només busquen l'aïllament durant el part. Un aïllament forçat pot tenir conseqüències greus, fins i tot fatals, a conseqüència de negar-se a prendre aliment”. Per tant, assumint que l'establiment de relacions socials i la formació de grups són comportaments importants per a ovelles i cabres, que quan un individu s'aïlla està desenvolupant un comportament anòmal i és un indicador de pobre benestar, i que quan se separa a un individu del seu grup en l'explotació per una qüestió de maneig, se li està sotmetent a una situació estressant, s'ha de tenir en compte que:

– S'han de mantenir els grups formats “naturalment” pels individus, intentant alterar el mínim possible la composició d'aquests.

– Quan un individu està aïllat, s'ha d'intentar esbrinar la causa d'aquest aïllament i s'ha d'intentar solucionar. Habitualment es deu a alguna patologia i, aplicant en tractament adequat, l'individu es reintegra al seu grup.

– Quan s'aïllen a individus a conseqüència d'algun maneig en l'explotació, s'ha d'afavorir la comunicació del mateix amb els membres del seu grup per disminuir l'estrès generat.

3. Comportament sexual i establiment de jerarquies

A més dels subgrups formats dins del ramat, que solen estar integrats per femelles amb un determinat grau de parentiu i les seves cries, també existeix una segregació natural per sexes. Aquesta segregació s'observa en poblacions salvatges i depèn en gran manera, de la duresa del clima: com més dur és el clima, més curta és l'estació de cria i més prolongada és la segregació sexual. 3.1- Mascles La separació dels mascles dels grups de femelles sembla ocórrer quan els mascles joves arriben a ser física i socialment dominants sobre les femelles. Aquesta separació es manté fora de l'estació d'aparellament, segurament tant per les diferents necessitats nutricionals entre mascles i femelles amb cries, per la necessitat d'aquestes de situar-se en àrees en les quals existeixi una menor exposició a l'acció de depredadors, així com per les diferències en els patrons de comportament o les interaccions agonístiques que suposen una veritable incompatibilitat comportamental. Encara que les ovelles, en ser més promíscues, tendeixen a mantenir grups de sexes barrejats al llarg de l'any. En les explotacions ramaderes d'oví i caprí és l'habitual mantenir separats mascles i femelles en diferents grups per poder dirigir els aparellaments. Aquest tipus de maneig s'assembla al que ocorre en la naturalesa en les espècies silvestres de les quals procedeixen, constituint una bona pauta de maneig que millora el seu benestar. Dins d'aquests grups s'estableixen interrelacions que influeixen també en el seu benestar.

21

En les explotacions ramaderes d'oví i caprí és l'habitual mantenir separats mascles i femelles en diferents grups

per poder dirigir els aparellaments

Existeixen interaccions que es consideren positives, perquè contribueixen a augmentar la cohesió de grup, disminueixen l'agressivitat dels individus, etc., i es denominen comportaments afiliatius, que inclouen el brunyiment, el descans en grups, llepats, etc. Altres interaccions són clarament negatives, podent-se incloure entre els comportaments agonístics, com la lluita. No obstant això serveixen per a l'establiment de jerarquies que, a la llarga, disminueixen l'agressivitat dins del ramat. Molts d'aquests comportaments es veuen influïts pel maneig i l'alimentació, així com per l'entorn, les instal·lacions, etc., per la qual cosa són manipulables i millorables amb la intervenció del pastor o operari que les cuida. En el cas dels grups de mascles, existeixen relacions de dominància clarament definides, estant el rang de cada individu correlacionat fonamentalment amb la grandària de les banyes, així com amb l'edat, el pes i el comportament individual. Normalment, els enfrontaments entre mascles d'un mateix grup són de baixa intensitat, a manera de rituals, la qual cosa els permet reforçar la seva posició jeràrquica. Les lluites d'alta intensitat entre mascles d'un mateix grup són infreqüents, produint-se en canvi quan són introduïts nous individus i les seves grandàries de banya i pes corporal són molt semblants. Poden durar hores. Els animals que solen vèncer en els combats segreguen més quantitat de testosterona i, per tant, tenen consolidada una estratègia de conducta agressiva. Els perdedors, en canvi, veuen disminuïda la seva secreció de testosterona a conseqüència de la pèrdua del seu estatus, la qual cosa els predisposa cap a estratègies de conducta submisa, podent veure's disminuïda o fins i tot eliminada la seva conducta d'aparellament. Per tant, la presència d'un moltó dominant en un tancat contigu disminueix la freqüència de muntes de moltons subordinats, fins i tot quan no hi ha una competició directa. D’aquesta manera, si un moltó dominant és poc fèrtil, això pot repercutir en el rendiment productiu del ramat. 3.2- Femelles En el cas de les femelles també existeix una jerarquia, per la qual cosa també es produeixen relacions agonístiques, sobretot en les cabres, ja que les ovelles són relativament pacífiques. Aquestes relacions agonístiques habitualment es concreten en

22

comportaments d'amenaces, en els quals ovelles i cabres utilitzen postures corporals i vocalitzacions que indiquen als subordinats el seu rang en ordre jeràrquic, la qual cosa facilita tremendament la convivència. Però quan es produeix l'escassetat d'algun recurs, com l'espai (disminueix l'espai individual), l'accés a l'alimentació, a zones de descans o a zones d'ombra, situacions molt més freqüents en explotacions intensives, la imposició de la jerarquia se sol realitzar mitjançant comportaments agonístics de lluita. En aquestes situacions, els animals dominants s'esforcen més per mantenir la seva superioritat i són més agressius en les seves reaccions, mentre que els animals submisos es converteixen en individus nerviosos i espantadissos, cosa que afecta tot el ramat. Les ovelles donen cops de cap sobretot quan intenten desplaçar-ne una altra de la menjadora o, sobretot, del seu lloc de descans, especialment si aquesta zona de descans es troba prop d'un mur, ja que prefereixen descansar en aquesta mena de zona. Les cabres són més agressives, i a més de cops de cap en els flancs, també realitzen bloquejos amb les banyes i mosseguen les orelles de les submises. Si bé és cert que els animals dominants gasten més energia a mantenir la seva jerarquia que els dominats, això ho compensen amb el millor accés a recursos com a ombres i aigua, impedint en molts casos l'accés als subordinats, qüestió que ocorre quan els dominants es queden prop de les menjadores i abeuradors, havent els subordinats de fer cua o allunyar-se, famolencs.

Competència pel menjar quan l’espai és limitat.

Aquest comportament de “fer cua” és un indicador de benestar animal inadequat. Per evitar que una part del bestiar pateixi set i fam i, en conseqüència, estès i ferides per part dels animals dominants, el nombre de menjadores i abeuradors ha de ser abundant i el disseny i la distribució ha de ser adient, per tal que tots els animals es puguin nodrir de manera simultània. Els animals subordinats poden arribar a perdre fins al 10% de la seva massa corporal En el cas de la producció lletera, aquesta també es pot veure afectada per les jerarquies, sobretot entre els animals que en tenen més i els que en tenen menys, essent els de jerarquia mitjana els de major producció. És un clar exemple de relació entre comportament, benestar i productivitat. 3.3- Èpoques d’aparellament Quan els grups de mascles i de femelles es troben en la naturalesa en l'època d'aparellament, així com quan els animals de tots dos sexes són posats en contacte mitjançant el maneig reproductiu de les explotacions, els aspectes jeràrquics poden canviar i s'estableixen noves relacions entre els individus. El comportament sexual d'ovelles

23

i cabres és bastant semblant en condicions naturals i no s'ha observat l'establiment i la defensa d'harems. Abans de l'època de cobriments, els mascles lluiten per a establir la jerarquia, la qual cosa fa que, encara que siguin les femelles les que finalment triïn, es redueix el nombre potencial de pretendents amb els quals apariar-se. Excepte en els casos en els quals existeix un gran nombre de subordinats: el/els mascles dominants no poden controlar-los i es produeixen veritables persecucions de grups de mascles a femelles en zel. Els mascles estan contínuament comprovant si alguna femella entra en estre, mitjançant aproximacions amb el coll estès, el cap baix, emetent sons guturals i amb moviments tremolosos de la llengua, acostant el musell als flancs i/o a la zona perineal de les femelles i empenyent-les suaument. En aquests moments la femella orina i el mascle la olora. Si està en zel, el mascle la persegueix, acostant-se a poc a poc per darrere, empenyent-la suaument i, si es queda quieta, la munta i es produeix la còpula, que dura pocs segons. Encara que sembla que tot el festeig correspon al mascle, això realment no és així, ja que, les femelles en zel a més de fregar el seu cos contra el pit dels mascles (que solen ser els més grans i dominants) i posar-se davant d'ells, donant-se la volta, quan mostren poc interès arriben a muntar-los, la qual cosa els estimula a muntar-les posteriorment. Aquest comportament sexual s'ha mantingut pràcticament intacte en les ovelles i cabres domèstiques fins a l'actualitat. No obstant això, en condicions d'explotació, els grups de mascles i femelles es mantenen separats entre ells i els cobriments i/o inseminacions són dirigides pel ramader i poden produir-se fora de l'època natural de zel. Això ocorre per qüestions econòmiques, com la concentració de parts en èpoques de preus elevats de xais i cabrits, l’oferta continuada dels mateixos per a l’homogeneïtzació de preus, els sistemes accelerats de cria amb tractaments hormonals (3 parts cada dos anys), la producció contínua de llet en animals de munyiment, la producció “contra estació” de llet per aconseguir majors preus, etc. Tant ovelles com cabres són espècies polièstriques estacionals, molt influïdes pel fotoperíode, essent els dies decreixents de la tardor els que els estimula l’estre, que dura al voltant de 24 h., en cicles d'uns 16,7 dies en ovelles i 20,6 dies en cabres. Fora d'aquesta època, els animals presenten escassa activitat sexual, que es pot estimular en els mascles amb la presència d'alguna femella en zel i en les femelles, gràcies al conegut “efecte mascle”, en el qual la presència d'aquest provoca la sincronització de les ovulacions, destacant el cas de les cabres de producció làctia, en les quals l'observació d'un mascle copulant incrementa la seva receptivitat sexual. Existeixen evidències que suggereixen que tant mascles com femelles prefereixen individus de la seva mateixa raça per creuar-se, però, quan no existeixen opcions d'elecció, les femelles s'aparellen amb mascles de qualsevol raça, la qual cosa és molt interessant quan s'exploten diverses races conjuntament. Si bé els senyals visuals i les vocalitzacions són importants per a la detecció del zel de les femelles per part dels mascles i aquests elements comunicatius són més pronunciats en cabres que en ovelles, els estímuls olfactoris constitueixen l'element fonamental. Als metabòlits i hormones alliberades en l'orina, que expressen la identitat individual així com l'estat reproductiu de l'individu, cal afegir que les ovelles posseeixen glàndules odoríferes podals, inguinals i preorbitals, i que les cabres les posseeixen a la cua, contribuint clarament les feromones alliberades en la comunicació entre els individus. Les ovelles poden parir un xai o més i algunes mostrar interès pel xai nounat d'altres,

24

podent robar-lo en algunes ocasions. Quant a les cabres, les dificultats en el part són relativament poc freqüents. Per tant, assumint que existeix una segregació per sexes en ovelles i cabres, que dins dels grups es produeixen relacions agonístiques que estableixen la jerarquia i que aquestes relacions són habituals contra animals procedents d'un altre grup o aliè a l'explotació, i que també es donen altres relacions afiliatives entre els membres del grup, que aquestes relacions agonístiques en els mascles poden provocar, a més d'una menor fertilitat en els submisos, lluites que desemboquin en ferides i un major nombre d'aparellaments per part dels dominants, s'ha de tenir en compte que:

– Els operaris han de tenir coneixement i experiència del maneig dels animals durant el període de cobriments.

– Quan s'emprin procediments de reproducció artificial, el maneig dels animals ha de ser acurat, minimitzant situacions que puguin produir estrès, dolor o ferides, i han de ser aplicats per un veterinari.

– Els mascles han de ser manejats de tal forma que es minimitzi el risc de ferides, tant per a ells com per als operaris que els manegen.

– S'ha de vigilar especialment l'època d'aparellament, incrementant la freqüència de les revisions i tractant ràpidament als individus afectats.

– S'ha d'assegurar l'accés als recursos (aliments, ombra, etc.) a tots els membres del ramat, tenint en compte especialment als individus submisos.

– Els animals dedicats a la reproducció han de reunir les condicions adients d'edat, estat sanitari, estat alimentós i càrrega genètica que permetin l'obtenció de cries sanes i viables i es minimitzi la mortalitat neonatal i les distòcies.

4. Comportament matern-filial en ovelles i cabres

El període de gestació en ovelles i cabres és d'uns 150 dies. En la majoria de les explotacions de petits remugants, el control dels cobriments i, per tant, de les gestacions s'orienten a la concentració dels parts. Durant aquest període, el maneig ha de ser acurat, evitant en la mesura que sigui possible situacions d'estrès que puguin provocar avortaments o parts prematurs. La simplificació del maneig global del ramat, l'homogeneïtzació dels lots de xais i cabrits, la gestió del munyiment, etc., són algunes de les raons d'aquest maneig. No obstant això, aquesta concentració de la paridora implica un major increment del temps que ha de dedicar l'operari a la vigilància dels parts distòcics (que duen problemes), així com a les labors d'afillament de les cries rebutjades, qüestions que no sempre són ben realitzades, la qual cosa pot comportar una elevació de la mortalitat perinatal. De fet, el 50% de la mortalitat predeslletament de cabrits i xais es produeix durant el primer dia de vida i suposa una taxa de mortalitat molt variable que oscil·la des de menys del 2% fins a gairebé el 45%. Per la qual cosa, la gestió del primer dia post part és fonamental des del punt de vista del benestar animal i, per descomptat, des de la perspectiva del benefici empresarial del ramader. En condicions naturals la femella tant d’ovelles com de cabres se separa del ramat quan ha de parir i no es reincorpora fins passat hores o fins i tot 1 dia. Quan pareixen dins els corrals, degut a la major densitat d’animals, hi ha greus problemes d’afillaments. La mortalitat neonatal es deu fonamentalment a:

– Trauma en el naixement a conseqüència d'un part difícil o prolongat, que provoca hipòxia i generalment mort del nounat.

– Establiment defectuós del vincle matern-filial, que provoca fam i hipotèrmia en la cria que, generalment, resulta en la mort en els primers dies post part.

– Malalties infeccioses.

25

– Altres causes relativament menors de mortalitat, incloses les malformacions congènites, la depredació i els accidents.

La selecció i utilització adequada dels reproductors permeten reduir la freqüència de parts distòcics, així com les malformacions congènites. Però la mortalitat neonatal associada a malalties infeccioses en ramats amb una sanitat adequada, així com la mort per fam i hipotèrmia en cries d'1 dia, tenen una relació demostrada amb les condicions de maneig alimentós de les femelles prenyades, especialment en l'últim terç de la gestació. Si a això se li uneix que un dels principals factors de risc associats a la mortalitat neonatal és el baix pes al naixement (a més del nombre de cries per part o l'experiència de la mare i el ser mascle), pot entendre's la transcendència que té l'alimentació de la femella prenyada en el benestar de les cries i, per tant, del ramat. Si bé en la majoria dels ramats de producció làctia, tant de cabres com d'ovelles, l'alimentació de les femelles gestants està molt controlada i sol ser l'adequada ja que la posterior producció de llet es veurà influïda poderosament pel seu estat nutricional, pot no ocórrer així. Quan la paridora es concentra en els mesos de primavera, per aprofitar de manera òptima els recursos de pasturatge, es dona la circumstància que l'últim terç de la gestació es desenvolupa durant els mesos d'hivern, en els quals una alimentació no adaptada a les necessitats pot comportar una mobilització de les reserves corporals, una mala nutrició de mare i fetus, un retard en l'inici de la lactogènesi, una reducció en la producció del calostre i de la llet i l’afectació de la viscositat del calostre. Si a la disminució del pes de la cria i del seu vigor, a conseqüència d'una mala nutrició de la mare durant l'últim terç de gestació (que comporta una dificultat de posar-se en peus i lactar en els primers moments després del part), s'hi uneix una disminució en la producció de calostre en quantitat i qualitat, la cria perd capacitat de termoregulació (no ingereix la suficient energia dels calostres) i és molt més susceptible al patiment de malalties infeccioses (no ingereix les suficients immunoglobulines), la qual cosa pot provocar la seva mort. A més, aquesta mala nutrició d'ovelles i cabres gestants també influeix en la seva habilitat maternal per a l'establiment del vincle matern-filial, tan important per a la supervivència de xais i cabrits. Els estímuls olfactoris són els que contribueixen en primer lloc a l'establiment del vincle matern-filial, en els primers minuts després del part, quan la mare realitza el llepat i brunyiment de la cria produint-li estimulació (respiratòria, to muscular, etc.), eliminant els fluids del part que poden provocar pèrdues de calor (i encara no tenen desenvolupat el seu sistema termoregulador) i olors que poden atreure depredadors, i aprenent a reconèixer olfactivament la seva cria. De fet, s'ha comprovat que quan existeix mal en el sistema olfactori de la mare s'inhibeix l'establiment del vincle matern-filial, no podent compensar-se amb estímuls visuals. Es pot establir aquest vincle d'una manera relativament senzilla, fins i tot amb cries d'altres espècies, sempre que tinguin l'olor del líquid amniòtic i membranes fetals de la seva pròpia cria. A més dels estímuls olfactoris, també els senyals visuals contribueixen al mutu reconeixement en els primers dies de vida. De fet, quan per alguna causa s'altera el color de la cria, la mare pot arribar a rebutjar-lo, focalitzant la seva atenció sobretot en la zona del cap. La importància de la zona del cap en la comunicació visual és tal que s'ha demostrat que la postura de les orelles en les ovelles reflecteixen estats emocionals recognoscibles i, més recentment, s'ha proposat la utilització de la postura de les orelles en xais com un bon indicador, gens invasiu, del benestar dels mateixos ja que reflecteix, ens unes altres, sensacions de dolor. La visió de les cries es troba ben desenvolupada

26

aproximadament a la setmana de vida, encara que ja a partir dels 3 dies són capaços de seleccionar a les seves mares a distància. Quant als senyals auditius, en tractar-se d'animals gregaris en els quals la grandària del ramat pot ser molt elevat, el reconeixement a distància mitjançant els bels és fonamental. Però, prèviament, ha d'establir-se el reconeixement mutu de les seves vocalitzacions. Aquests animals, sobretot les cabres, són molt sorollosos quant a vocalitzacions, incloent bufits, bels, esternuts, etc. Quan s'aproxima el moment del part, unes 3 hores abans, les ovelles comencen a vocalitzar principalment bels de tons alts. Aquest bel passa a ser més intens durant les primeres 3 hores següents al naixement, però fonamentalment bels de to baix. A partir de llavors, disminueix bruscament fins a les 24 hores després del part. Durant les següent 48 hores les mares emeten bels de tons alts i baixos, fàcilment recognoscibles pel pastor, ja que estan relacionats amb el grau d'obertura de la boca: els de to baix són vocalitzacions silencioses produïdes amb la boca tancada, mentre que els aguts són crides produïdes amb la boca oberta. En el primer cas, està acceptat que són expressions de comportament maternal que mantenen calmada la cria. Les nombroses vocalitzacions de baixa intensitat emeses durant el part es pensa que orienten a la cria cap al cos de la mare i li proporciona senyals per al seu posterior reconeixement, a més que la selecció natural ha afavorit els bels de baixa intensitat com una estratègia de comunicació que evita atreure depredadors. Tot això té relació amb el seu comportament en el moment del part. Tant ovelles com cabres se separen del ramat en el moment de parir, la qual cosa els permet establir el vincle matern-filial sense interferències d’altres femelles, reduir l'estrès climàtic que pugui sofrir la cria (en seleccionar habitualment llocs protegits) i, a més, sembla que té també l'objectiu de reduir el risc per predació. Aquest comportament difereix entre races, observant-se, per exemple, que el 48% de les ovelles Lacaune el desenvolupen i, en canvi, tan sols es realitza pel 2% de les ovelles Merines, i ho fan principalment per la impossibilitat física de seguir el ramat a mesura que s'aproxima el moment del part. Si l'establiment de la relació mare-cria depèn de l'intercanvi d'estímuls tàctils, olfactoris, visuals i auditius i el benestar i la supervivència del xai depenen del reconeixement mutu i l'establiment d'aquest llaç. Sembla clar que hem de permetre o fomentar aquest comportament maternal en els ramats, encara que sovint les condicions d'elevada densitat i els sistemes actuals d'explotació el dificultin. De fet, si se'ls ofereix l'oportunitat, les ovelles de part prefereixen parir en llocs aïllats, protegits enfront de les inclemències del temps, reduint-se el segrest de xais per part de femelles a punt de parir, així com la separació de les cries de les seves mares, per la qual cosa si se'ls proporciona aquesta possibilitat es provoca la “tirada” cap al lloc de naixement, la qual cosa incrementa la supervivència dels xais. Per tant, encara que els animals es trobin en explotacions extensives, és possible que algunes de les seves necessitats comportamentals no estiguin plenament satisfetes (com la possibilitat de les femelles de part d'accedir a àrees en les quals sentir-se aïllades amb les seves cries, almenys alguns dies postpart), podent considerar-se aquests entorns com no òptims des de la perspectiva del benestar animal. Com ja s'ha indicat, aquest període és crucial en les explotacions d'oví i caprí, ja que s'ha observat que la majoria de les morts predeslletament es produeixen en la primera setmana de vida, fonamentalment degudes a la inanició a conseqüència d'un mal establiment o de la pèrdua del vincle matern-filial, tant en explotacions extensives com en intensives. En aquest cas, encara que la transmissió de malalties infeccioses juga també un paper important, aquesta es veu afavorida en situacions d'immunodepressió en les quals les cries no han mamat el calostre suficient que els permeti obtenir les immunoglobulines necessàries per a lluitar contra les infeccions.

27

Existeixen diferències racials quant a adaptacions que contribueixen a fomentar la supervivència dels nounats, com l'eficiència placentària o el comportament maternal. En el primer cas, en condicions de subnutrició de les mares durant la gestació en races amb bona eficiència placentària, aquesta actua esmorteint els efectes d'aquesta infraalimentació en el desenvolupament de la seva cria, per la qual cosa existeixen races millor adaptades que unes altres a condicions d'escassetat i poden produir millor en condicions adverses. Però cal recordar que les femelles mal nodrides durant la gestació, en general, presenten un pitjor desenvolupament del braguer, una pitjor composició del calostre i una menor producció de llet, així com un pitjor comportament maternal (per l'elevació de la progesterona en sang) i una major mortalitat neonatal. A més, entre races existeixen també diferències qualitatives de comportament maternal quant al reconeixement de cries danyades, la concentració de les cures maternals en la seva pròpia cria, la vigilància maternal i la distancia mare-cria durant la lactació; i a més existeixen diferències en el vigor neonatal, en la seva capacitat termorreguladora i en l'habilitat del nounat en la discriminació primerenca de la seva mare. Per tant, des de la perspectiva del benestar animal, no totes les races es comporten d'igual forma en el mateix ambient a l'hora de criar, podent algunes estar més adaptades que unes altres a sistemes extensius amb menor supervisió. A més, s'ha de tenir en compte que les femelles primípares tenen pitjor comportament maternal que les multípares (menor brunyiment postpart, agressivitat, abandons, etc.), pel que la mortalitat perinatal és més elevada. Després del naixement i l'establiment del vincle matern-filial, les principals interrelacionis mare-cria en totes dues espècies són les lactacions, que en les espècies silvestres d'ovelles i cabres duren fins als 4-5 mesos, edat a la qual es produeix el deslletament, encara que ocasionalment puguin observar-se lactacions aïllades molt després. Aquestes lactacions són molt freqüents al principi (1 vegada/hora) i de curta durada (entre 10 i 30 segons) i van disminuint progressivament a mesura que les cries accedeixen a una altra mena d'aliment, encara que aquesta freqüència i aquesta durada es veuen influïdes per diversos factors, com la raça, l'alimentació, el nombre de cries, etc. En aquests primers dies en què mare i cria romanen relativament separats del ramat, s'observa un comportament diferent en xais i cabrits: els xais tenen un comportament “seguidor”, és a dir, que, després del naixement, segueix a la seva mare en els desplaçaments; no obstant això, els cabrits tenen un comportament “amagat”, és a dir, que després de la lactació roman tombat i immòbil encara que la mare s'allunyi, fins al següent alletament. Aquest comportament antipredador supleix l'escassa defensa observada de les cries per part de les mares en totes dues espècies. En l'alletament, que se sol produir amb la cria situada de manera paral·lela inversa, per facilitar el seu reconeixement per la mare, es poden observar 3 períodes. Durant la primera setmana, les mares permeten a les cries alletar sempre que vulguin i durant el temps que vulguin. No obstant això, a partir de la segona setmana i fins a la quarta, aproximadament, i encara que les cries encara depenen gairebé exclusivament de la llet, les mares comencen a controlar la freqüència i durada de les lactacions, rebutjant els alguns intents de mamar de les cries, movent-se i allunyant-se mentre estan mamant o ho estan intentant fer. En aquest període es poden observar lactacions creuades, encara que això és més freqüents en explotacions amb elevades densitats o en intensiu que en explotacions extensives. Finalment, a partir de la cinquena setmana, les cries comencen a ser més independents de la llet i a consumir altres aliments. Cal assenyalar que la rumia

28

comença a les 2 setmanes d'edat en xais criats artificialment, mentre que això succeeix al voltant de la quarta o cinquena setmana quan són criats per la mare. A partir d'aquesta edat, les cries van passant cada vegada més temps allunyades de les seves mares i menjant altres aliments. A més, comencen a formar-se grups de cries, d'edats semblants i de tots dos sexes, coneguts com a guarderies, moment en el qual comença a afeblir-se el vincle matern- filial i comencen a establir-se altres vincles amb els seus coetanis. És en aquests moments quan el joc té un major desenvolupament ja que, tant xais com cabrits, mostren gran activitat, relacionant-se el joc entre mascles amb posteriors conductes de lluita, i el de les femelles amb persecucions en cercle que les preparen per a la fugida davant predadors. Aquest comportament de progressiva separació de les seves mares i formació de guarderies, també observat en ovelles i cabres salvatges condueix a la progressiva independència alimentosa de les cries, que es completa quan la mare torna a parir, encara que aquestes romanguin un temps prop de la mare i del nounat. En aquesta situació, el deslletament es produeix al voltant dels quatre o cinc mesos. No obstant això, en condicions d'explotació, l'edat al deslletament, a més de ser inferior, presenta més diversitat, fonamentalment deguda a l'orientació productiva. En oví i caprí de llet es realitzen deslletaments ultraprecoços, fins i tot amb tan sols 2 dies d'edat, i, en canvi, en oví de carn, aquesta pauta de maneig pot estendre's fins a gairebé els 3 mesos, encara que l'habitual és fer-ho als 45 dies. El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les explotacions recomana manejar amb especial cura les ovelles i cabres gestants, per a evitar angoixes i ferides que podrien implicar un part prematur. Quan el part normal té lloc en una instal·lació a cobert, cada mare amb la seva cria han de mantenir-se juntes durant almenys 24 hores, assegurant-se l'establiment dels vincles matern-filials. Quan el part es produeixi a l'aire lliure, només han d'utilitzar-se races adaptades a les condicions mediambientals i atmosfèriques de l'explotació en qüestió i, en tot cas, hi ha d'haver voltats adients i s’ha de procurar un paravents o un refugi. Tant les mares gestants com les que alleten les seves cries han de rebre una alimentació suficient per garantir la conservació de la seva salut i del seu estat físic, i afavorir el desenvolupament de cries sanes. Això és especialment important durant les sis últimes setmanes de gestació, en el transcurs de les quals ha d'ajustar-se acuradament l'alimentació per evitar la toxèmia de gestació. En el cas de les cries nounades, totes han de rebre una quantitat adequada de calostre de la seva mare o d'una altra font subministrat a la temperatura corporal, ja que poden estar amenaçades pel fred, la humitat i el vent sent més vulnerables unes races que unes altres. A més, com ja s'ha assenyalat prèviament, els xais poden tenir un comportament antidepredador enfront de l'home, els gossos i algunes altres espècies, la qual cosa indica que les consideren perilloses i tenen una resposta de comportament relativament feble al dolor, com el causat per un tall, encara que origini respostes fisiològiques substancials. També reflecteix que els xais són animals gregaris, és a dir, que tenen un comportament “seguidor” poc després del naixement, tant respecte als animals adults com a la seva mare, però poden seguir una ovella errònia durant aquest període. Pel que fa als cabrits, destacar la diferència de comportament neonatal, quan s'explica que quan neix la cria (amb una certa probabilitat de què es tracti d'un part doble), aquesta s’amaga, quedant-se en general prop del lloc del part abans que seguir a la seva mare. Qualsevol pertorbació immediatament abans o després del part pot donar lloc a fallades en la formació del vincle matern-filial. La influència d'una pertorbació en

29

la formació d'aquests vincles varia d'una raça a una altra, sent més vulnerables, per exemple, les races de llana fina i els xais que neixen en segon lloc, que poden separar-se de la seva mare i morir.

5. Comportament alimentós: pasturatge i consum d'aigua

Les ovelles i les cabres són espècies herbívores remugants. És a dir, presenten una mateixa fisiologia digestiva, amb un estómac dividit en quatre cavitats (rumen, reticle, omàsum i abomàsum) que els permet la digestió de la cel·lulosa continguda en les plantes gràcies a l'acció dels bacteris que habiten en els seus estómacs, mitjançant el procés de la rumia. La regurgitació del bolus i el mastegat i insalivació permeten aquest procés digestiu. Aquesta capacitat d'aprofitament de recursos fibrosos ha estat tradicionalment una característica molt positiva des de la perspectiva de la producció animal. Recursos que, d'una altra manera, no tindrien cap valor productiu. No obstant això, els canvis dels sistemes productius, tendents tots cap a una major intensificació, estan conduint al fet que aquesta qualitat es converteixi sovint en un hàndicap. En ser remugants, necessàriament se’ls han d'aportar aliments fibrosos, de tal forma que puguin fer correctament la digestió i s'asseguri així el seu benestar. Això suposa un cost veritablement important en les explotacions de remugants, atès que moltes d'elles, en l'actualitat, depenen gairebé exclusivament de recursos adquirits. En alguna ocasió, a més, els recursos farratgers adquirits poden no reunir les adequades condicions de qualitat (palatabilitat, digestibilitat, etc.), podent presentar massa humitat, floridures, no respondre a la composició botànica indicada, i, fins i tot, comptar amb la presència de plantes tòxiques. I el que és molt important des de la perspectiva del benestar animal, en els casos d'intensificació se'ls impedeix a aquests animals desenvolupar un comportament que és transcendental per a ells: la possibilitat de pasturar i, sobretot en el cas de les cabres, la d’esbrotonar. Una de les raons del perquè s'han explotat conjuntament ovelles i cabres des que van ser domesticades és, precisament, aquesta diferència d'hàbits alimentosos entre totes dues espècies. Aquesta diferent preferència que tenen per determinats tipus de plantes fan que no existeixi una gran competència pels mateixos recursos de pasturatge, podent aprofitar-los de manera complementària. Les ovelles pasturen fonamentalment espècies herbàcies pascícoles, mostrant preferència per les lleguminoses del gènere Trifolium enfront de les gramínies, sobretot durant el dia. Existeixen dues teories quant a aquesta selecció de tipus de plantes al llarg del dia: una es refereix al fet que la major digestibilitat dels trèvols fa que el trànsit digestiu sigui més gran, per la qual cosa el buidament gàstric i la necessitat de fam augmentaria de nit, atès que són d'hàbits diürns (com a adaptació antipredadora); per això tendeixen a ingerir gramínies al capvespre. L'altra hipòtesi és que si s'alimentessin exclusivament de trèvols, els bacteris degradadors de la fibra disminuirien i així aquests animals tindrien una pitjor capacitat d'adaptació. Sembla ser que tots dos processos han d'influir en la cerca i ingestió d'aliments per part de l'ovella. En el cas de les cabres, aquestes prefereixen brostejar, és a dir, ingerir porcions vegetals procedents d'arbres i arbustos, des de fulles a brots tendres, passant per trossos de branca i escorça, encara que tinguin a la seva disposició pastures de bona qualitat. En alguns casos, aquests recursos poden suposar fins al 80% de la seva dieta, tant per la seva capacitat de selecció i indagació facilitada per la mobilitat del seu llavi superior, com per la seva eficàcia digestiva. Tanmateix, això fa que s'hagin de desplaçar molt més per

30

buscar els seus aliments, podent passar fins a 11 hores al dia de pasturatge enfront de les 8 hores de les ovelles, la qual cosa les fa menys eficients. Si bé sembla clar que el fet que les ovelles i cabres s'explotin de manera extensiva, permetent-los pasturar i brostejar lliurement, podent establir a més les seves interaccions socials i podent expressant així les seves pautes de comportament pràcticament sense restriccions, implica que estan en bones condicions de benestar en relació al seu comportament alimentós, això no és exactament així. Hi ha una sèrie de factors que influeixen en aquest sentit, com la presència o no d'ombra i abric que protegeixin els animals de les inclemències del temps (pel que influeix l'estació de l'any), l'estat fisiològic dels animals en relació a la productivitat de la pastura i el seu estat fenològic, la densitat d'animals i el seu grau de parentiu i interrelacions, la seva adaptació als recursos del mitjà, i, fins i tot, la inclinació del terreny i presència o no d'arbratge, que té a veure amb el seu comportament antipredador. El que sí és clar és que els animals explotats en intensiu no tenen aquesta possibilitat de desenvolupar el seu comportament en pasturatge, ni, òbviament, seleccionar la seva dieta, atès que pràcticament reben els mateixos tipus d'aliments al llarg de la seva vida, generant-se determinats comportaments agressius derivats de l'elevada densitat i de la competència pels recursos, així com comportaments estereotipats que impliquen una pèrdua de benestar animal. Això és especialment destacable en les cabres pel fet que són animals molt més inquisitius, que fins i tot són capaços de posar-se a dues potes per a consumir les fulles dels arbres, així com pujar als mateixos si la forma de les branques ho permet. Aquestes característiques, entre altres, converteixen a la cabra en un herbívor molt versàtil, que adapta la seva selecció del farratge a la disponibilitat del mateix i és capaç d'aprofitar molt eficientment recursos alimentosos de baixa digestibilitat, incloent en la seva dieta recursos estacionals com les glans, la qual cosa fa que estiguin perfectament adaptades a l'entorn mediterrani. Però encara que estiguin perfectament adaptades a l'entorn, fins al punt que, per exemple, en races autòctones d'ovelles es produeixen fins i tot canvis estacionals en el seu apetit, disminuint en estacions desfavorables, i puguin pasturar lliurement, això no significa que la seva alimentació sigui l'adequada ni que el seu benestar no es vegi alterat. De fet, si els animals busquen activament aliment en aquestes condicions, això significa que la fam genera un estat negatiu tal que aquests animals intenten alleujar. Per tant, el pasturatge és un comportament fonamental per al benestar dels animals, podent provocar frustració i comportaments anormals quan existeix la impossibilitat de desenvolupar-lo. La fam en els animals pot ser deguda a la malnutrició (és a dir, que la ració no sigui equilibrada quant als seus components, i que no pot cobrir les seves necessitats encara que la consumeixi en grans quantitats), a la subalimentació (és a dir, que la ració no cobreix les necessitats de l'animal des d'un punt quantitatiu, encara que estigui equilibrada), o a totes dues situacions. Poden donar-se aquestes circumstàncies en el cas d'una prada en el seu millor estat fenològic però que la composició botànica de la qual sigui tal que tingui algun dèficit mineral o en el cas d'una relació agonística de dominància, en la qual l'animal jeràrquicament superior impedeixi pasturar a l'animal submís. Amb això volem traslladar que la malnutrició i la subalimentació poden dependre en part dels recursos produïts en el mitjà, com en el cas d'aquelles àrees geogràfiques en les quals l'estació estival condiciona la producció de recursos pasturables en quantitat i qualitat (menor producció, fins i tot nul·la, i disminució de la palatabilitat, digestibilitat,

31

ingestibilitat, contingut proteic, etc. de les espècies pascícoles), podent produir una disminució de la fertilitat, de la producció làctia i un increment de les cèl·lules somàtiques en la llet, a conseqüència de l'estrès metabòlic que sofreix l'animal i la seva glàndula mamària. Però també depenen dels animals en pasturatge, de la seva raça, edat, estat sanitari, interrelacions socials, estat fisiològic, etc. Per això, és molt important realitzar un adequat maneig nutricional dels animals especialment durant l'últim terç de gestació, ja que la desnutrició en aquesta etapa donarà lloc a una reducció en el desenvolupament del braguer, que conduirà a una disminució en la producció de llet fins i tot en aquelles ovelles a les quals s'alimenti bé durant la lactació Tot això és aplicable també en l'accés a l'aigua, tant en qualitat (composició, temperatura, etc.) com en quantitat apropiades a l'estat fisiològic i productiu d'ovelles i cabres. Encara que, en tractar-se de remugants, el rumen actua com un amortidor i magatzem d'aigua de reserva que els protegeix en certa manera contra la sensació de set i la deshidratació. Algunes races poden estar fins i tot diversos dies sense beure. No obstant això, s'ha de facilitar l'accés a la mateixa per a assegurar el seu benestar. En les activitats de pasturatge, en les quals els animals poden invertir fins a 11 hores diàries fonamentalment durant les hores diürnes, es fan molt patents les interrelacions socials. Entre elles es poden destacar les interrelacions afiliatives, que afavoreixen la cohesió del grup, mitjançant l'establiment de forts llaços entre els membres dels subgrups, que disminueixen l'agressivitat així com l'acció d'animals mediadors, que minimitzen els conflictes, fins i tot intervenint en la resolució de baralles entre altres individus. En aquesta cohesió del grup hi intervenen també els animals líders, que solen ser animals més grans i amb experiència, capaços de guiar al ramat en la cerca de recursos, aigua, ombra, etc., aptitud que sol ser aprofitada pels pastors per a moure “naturalment” els ramats, utilitzant en molts casos campanes que serveixen perquè altres animals localitzin els seus líders i es mantingui el grup compacte. Per descomptat, també es produeixen interrelacions agonístiques que tenen a veure amb la jerarquia en l'ordre social del ramat. Aquestes relacions agonístiques durant el pasturatge els animals submisos poden tenir menor accés a la pastura i poden ser desplaçats a zones amb menor qualitat d'aquests. No obstant això, aquesta limitació a l'accés no sol ser tan estricta que suposi una situació de fam en aquests animals, tret que es donessin circumstàncies extremes d'elevada densitat i escassetat de recursos. Qüestió que sí que es pot donar en els animals explotats en intensiu. Les cabres i ovelles en intensiu solen ser de producció làctia. En aquestes condicions, tots els recursos alimentosos són aportats directament i no solen tenir la possibilitat de realitzar pasturatge ni, per tant, de seleccionar la seva dieta. A més, la seva alimentació és restringida. En tractar-se d'animals gregaris, en els quals entre ells existeix una sincronització d'activitats diàries, l'acció de menjar també la solen realitzar de manera simultània. Però poden concórrer una sèrie de situacions que dificultin l'accés als aliments per part d'alguns membres del ramat, especialment els individus submisos, generant-los frustració i estrès. Entre els factors que intervenen en aquesta situació i que afavoreixen l'aparició de comportaments agonístics en aquestes condicions d'alimentació restringida es poden destacar l'elevada densitat d'animals, la mescla d'animals amb banyes i sense banyes, la mescla d'individus de grups diferents i, especialment, el tipus de menjadores. En l'àrea on

32

se situen les menjadores sol ser on es produeixen el nombre més gran d'interaccions agonístiques ja que, tant per l'escassa longitud de menjadora per animal com per errors de disseny en aquests, no es permet als animals submisos l'accés a aquests; i, si es permet, els animals no accedeixen per la dificultat de veure aproximar-se a animals dominants, la dificultat d'allunyar-se d'ells i la inexistència de separació física entre places d'alimentació. El disseny i longitud de les menjadores es presenta, per tant com un factor que influeix de manera molt important en la fisiologia i el comportament d'aquests animals, en la seva productivitat i, per descomptat, en el seu benestar. Fins a tal punt que, en l'actualitat, s'estan provant diferents tipus de menjadores adaptades no sols a aquestes condicions d'elevada densitat d'animal, sinó també, per exemple, al seu comportament alimentós. En el cas de la cabra, que té un comportament esbrotonador, s'ha comprovat que, col·locant les menjadores a una certa altura, els animals mengen més, i fins i tot competeixen per accedir a aquesta mena de menjadora. Aquesta dificultat en l'accés a l'alimentació (i també a l'aigua) en cabres queda recollit en el protocol de valoració del benestar animal en cabres, denominant-se a aquest indicador com “fer cua”, que pot ser usat per a detectar animals que passen fam a causa de l'inadequat nombre de menjadores i abeuradors o a la mala distribució de l'aliment en les menjadores. En aquest mateix protocol s'utilitza un altre indicador comportamental per avaluar el benestar de les cabres en relació a l'accés a l'aliment. En aquest cas es tracta d’agenollar-se davant de la menjadora, que a més de poder deure's a un incorrecte disseny de la menjadora o d'una inadequada distància d'aquest al sòl, també pot relacionar-se amb el sobrecreixement de les peülles. Tant si es tracta d'animals en pasturatge com si ho és d'animals en intensiu, un indicador molt utilitzat per a valorar l'estat nutricional (i també de salut) d'ovelles i cabres és l'Índex de Condició Corporal, que reflecteix l'estat d’engreixament o dels animals. En el cas de l'ovella són quatre els nivells de puntuació: emaciada, prima, normal i grossa. En el cas de la cabra, es recomana reflectir tres nivells: molt prima, normal i molt grossa, puntuant-se -1, 0 i 1, respectivament, segurament perquè en la cabra és una mica més difícil d'interpretar, ja que presenten més greix intern i visceral. El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les explotacions també assenyala aquesta diferència interespecífica quant al seu comportament alimentós indicant que les ovelles són animals que pasturen, mentre que les cabres obtenen el seu aliment esbrotonant i estan més ben adaptades als sòls durs i secs, destacant la seva aptitud per grimpar en la cerca d'aliments. Per això, les cabres han de rebre una quantitat adequada d'aliments bastos que inclogui preferentment farratges grollers i branques frondoses. A més es recull l'obligació de garantir que cada animal tingui menjar suficient, nutritiva i equilibrada cada dia, incloent un complement mineral convenient si fos necessari, i que l'aliment sigui agradable al gust. En relació a l'alimentació en grup, tant si es tracta d'ovelles com de cabres, la grandària de les menjadores ha de ser suficient per a permetre que tots els animals puguin menjar simultàniament i evitar l'excessiva competència pel menjar, excepte si estigués disponible de manera permanent. El menjar alterat o contaminat ha de retirar-se de les menjadores abans d'afegir un nou aliment i han d'evitar-se els canvis bruscos en la composició o quantitat de l'aliment, aportant fibra a bastament quan la dieta sigui rica en cereals. Quan es puguin preveure

33

de manera raonable condicions climàtiques adverses, s'han de prendre les precaucions necessàries per garantir un aliment apropiat. Les necessitats nutritives durant la lactació, en particular en la ramaderia intensiva, dels animals lleters de gran producció, han de cobrir-se el més exactament possible, considerant les seves variacions durant el cicle anual de reproducció. El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les explotacions també indica que les necessitats biològiques de l'aigua dels ovins i caprins han de cobrir-se cada dia, ja sigui permetent-los l'accés a una quantitat adequada d'aigua de qualitat satisfactòria, ja sigui subministrant-los un aliment amb un contingut en aigua apropiat, o bé totes dues coses. En el cas de cabres i ovelles en lactació, ha d'haver-hi aigua permanentment disponible de qualitat satisfactòria. La qualitat de l'aigua ha de ser analitzada, comprovant-se que pot ser consumida pels animals la provinent de perforacions, pous, rius, rierols o embassaments. Quant a l'accessibilitat a l'aigua, es recull específicament que s'han d'inspeccionar les fonts d'aigua per valorar la seva influència en el benestar dels animals, recomanant que es registri la presència i tipus de punts d'aigua, la seva accessibilitat, si és artificial, el funcionament dels abeuradors i, finalment, el seu grau de neteja. Les ovelles i les cabres han de tenir la possibilitat de pasturar i esbrotonar, sempre en funció dels recursos, de l'orografia del terreny i de les condicions climàtiques del moment, que s'han d'adequar a les races emprades i a l'edat dels animals en pasturatge. L'últim terç de gestació és un moment especialment crític des de la perspectiva de la nutrició de les futures mares, havent d'aportar els aliments que assegurin en certa manera la supervivència dels cries al naixement i disminueixi la mortalitat neonatal. L'Índex de Condició Corporal s'ha de mantenir en uns límits que asseguri l'estat sanitari i alimentós dels animals, per la qual cosa s'ha de revisar amb una certa freqüència, especialment el d'aquells animals que apareixen prims. Quan els animals estan confinats, s'ha d'assegurar que tots tenen accés al menjar i a l'aigua suficient en funció del seu estat productiu, i s'han de proveir en quantitat i qualitat adequades, aportant farratge de bona qualitat i revisant i corregint, si és necessari, diàriament aquestes qüestions, prestant especial atenció a la possible presència de tòxics (floridures, plantes verinoses, etc.).

6. Medi ambient i condicions ambientals intensives

El canvi climàtic és ja una realitat i és un dels factors que influirà més directament, a mitjà i llarg termini, sobre la ramaderia, tant en els sistemes d'explotació extensius com intensius. El progressiu increment de les temperatures condicionarà el maneig dels sistemes de producció ramaders en un futur molt pròxim, ja que els fenòmens extrems d'estrès tèrmic augmentaran el risc de mortalitat d'animals. Les ovelles i les cabres són potser les espècies de remugants que es troben més ben adaptades a molt diferents condicions ambientals, en les quals s'inclouen climes extrems. Algunes races d'ovelles són capaces de mantenir la seva temperatura corporal fins i tot amb temperatures ambientals superiors als 50 °C, sent les cabres més tolerants a la calor que les ovelles, algunes races de les quals, fins i tot tenint la possibilitat de refugi, algunes races d'ovelles del nord d'Europa prefereixen romandre en l'exterior a temperatures inferiors a -30 °C. En l'actualitat hi ha unes 1.600 races de cabres i ovelles a nivell mundial.

34

Si bé, tant ovelles com cabres són susceptibles de sofrir estrès per fred i estrès per calor, en les nostres explotacions l'estrès per fred no és molt habitual (encara que sí que pot ocórrer en casos de mal maneig, de no tenir accés a refugi, per una inadequada alimentació, etc., i més sovint en caprí en intensiu), per la qual cosa enfocarem aquest apartat a l'estrès per calor: com es produeix, quins efectes té en els animals, com repercuteix en la producció, com es pot valorar i les maneres de mitigar-ho. Les ovelles i les cabres són animals homeoterms, és a dir, són capaços de mantenir la seva temperatura corporal dins d'uns límits, relativament constant, sota diferents condicions ambientals. Per tant, són capaços de produir calor en ambients freds i de perdre’l en ambients càlids, amb un consum variable d'energia. A aquest procés se'l denomina termoregulació. El rang de temperatures en les quals els animals desenvolupen millor les seves funcions vitals i en el qual no han d'utilitzar energia extra per a mantenir-la, es denomina zona termoneutral, que és d'entre 12 i 32 °C per a les ovelles i d'entre 12 i 24 °C per a les cabres, trobant-se la zona de confort tèrmic dins d'aquesta zona termoneutral. Fora de la zona termoneutral, els animals han d'activar mecanismes termorregulatorios per conservar la temperatura corporal, buscant l'equilibri entre pèrdues i guanys de calor. Entre aquests mecanismes es poden trobar canvis comportamentals (per exemple, acollir-se sota una ombra o formar un grup compacte per protegir-se del sol) i fisiològics (increment de les reaccions metabòliques generadores de calor en ambients freds, increment de la sudoració en ambients càlids, etc.). Però pot ser que aquests canvis comportamentals i fisiològics no siguin suficients per recuperar aquesta zona termoneutra, podent-se, per tant, generar situacions d'estrès tèrmic, tant per hipotèrmia com per hipertèrmia, que facin perillar, fins i tot, la vida de l'animal. Les condicions ambientals que afecten la termoregulació dels animals són, fonamentalment, la temperatura i la humitat ambientals, així com la radiació solar i el vent. En condicions d'elevades temperatures i humitat ambientals, es redueix la capacitat dels mateixos de dissipar calor, provocant un increment en la seva temperatura corporal. Per això, s'empra habitualment l'índex temperatura-humitat (ITH) per detectar animals en risc d'estrès per calor; encara que aquest índex no té en compte l'efecte de la radiació solar, la qual cosa fa que estigui infravalorat en situacions del bestiar en extensiu. En aquestes situacions, la temperatura ambiental és superior a la de la pell dels animals, la qual cosa provoca que aquests guanyin calor per convecció i per radiació. En aquests casos, la forma més eficient de perdre calor és mitjançant el vapor d'aigua, tant per la sudoració (limitada en l'ovella, per la presència de llana) com per la respiració. No obstant això, quan la temperatura ambiental supera determinats valors crítics, els animals no són capaços de refredar-se i continuar mantenint adequadament les seves funcions fisiològiques, provocant-se un increment de la temperatura rectal, que és un dels indicadors fisiològics més emprats per avaluar l'estrès per calor, oscil·lant aquesta

temperatura rectal en condicions de termoneutralitat entre els 38.3 ◦C i els 39.9 ◦C en l'ovella, sent una mica més gran en la cabra. En els protocols de valoració del benestar animal d'ovelles i cabres, la respiració i/o el panteix provocat per situacions d'estrès per calor es consideren indicadors molt adequats. En el cas de la cabra es distingeixen 2 situacions: absència d'estrès per calor, en la qual les respiracions són regulars, amb la boca tancada i, en situació de descans, les potes se situen sota l'animal; o animal amb estrès per calor. En aquest cas s'eleva la freqüència

35

respiratòria, podent existir panteix, amb la boca oberta, la llengua fora i vessament de saliva i, estant tombada, amb el coll estirat i les potes allunyades del cos per a perdre calor. En el cas de l'ovella es distingeixen 3 estadis: ovella no estressada, amb freqüència respiratòria normal (20 respiracions/minut) i la boca tancada; ovella mitjanament estressada, amb increment de la freqüència respiratòria fins a 40 respiracions/minut, però amb la boca tancada; i ovella amb estrès per calor, en la qual ja existeix panteix, amb més de 40 respiracions/minut i amb la boca oberta. L'estrès per calor provoca en els animals una sèrie de canvis en els seus paràmetres fisiològics (mobilització del greix corporal per a la termoregulació), hematològics (increments d'hematies, neutròfils, eosinòfils, etc.), bioquímics (inclòs l'estrès oxidatiu, que estimula l'excessiva producció de radicals lliures), hormonals, etc. per intentar reduir la producció de calor i poder mantenir la homeotèrmia, destacant especialment el cortisol que, si bé és usat habitualment com a indicador d'estrès en moltes espècies domèstiques, l'associació estrès per calor i increment de la secreció de cortisol està escassament documentat en remugants. L'alliberament de cortisol té com a finalitat l'estimular els mecanismes fisiològics per permetre a l'animal que toleri l'estrès provocat per elevades temperatures ambientals. Però, si aquesta concentració de cortisol es manté durant algun temps (en casos d'estrès crònic, per elevades temperatures continuades) es redueix l'energia disponible del sistema immune, incrementant així la susceptibilitat dels animals a patir malalties infeccioses. Un dels aspectes més importants a considerar, des del punt de vista productiu, és com afecta l'estrès per calor a la fertilitat dels ramats d'ovelles i cabres atès que, es tracti d'explotacions extensives destinades a la producció de carn, o intensives orientades a la producció làctia, l'aspecte reproductiu és d'especial transcendència. Cal assenyalar que aquests efectes poden veure's atenuats quan s'empren races totalment adaptades a aquestes condicions. En moltons i marrans s'ha demostrat una disminució de la fertilitat, afectant: el volum de l'ejaculat, la concentració espermàtica, la motilitat, etc., i triguen a tornar a la seva situació inicial de normalitat entre 6 i 10 setmanes des del moment de sofrir l'estrès per calor. En el cas de les femelles, també es produeix una reducció de la fertilitat, alterant-se l'ovulació, incrementant-se la mortalitat embrionària i influint negativament en el desenvolupament fetal, sent més greu en el cas de femelles lactants per la seva dificultat a regular la seva temperatura corporal durant aquest període. La disminució del consum d'aliments i, per tant, la pèrdua de pes dels animals sotmesos a estrès per calor es deu tant al fet que els animals intenten produir menys calor metabòlica generat en la digestió, com al fet que aquesta es veu reduïda, ja que arriba menys flux de sang al rumen i es redueix la seva motilitat i l'activitat de rumia, la qual cosa a més pot provocar patologies digestives. Això, òbviament, té importants conseqüències des del punt de vista productiu, per exemple, en ovelles de llet. En aquest sentit, s'ha d'assenyalar la importància de la disponibilitat d'aigua en aquestes condicions d'estrès per calor ja que, encara que tant ovelles com cabres estan ben adaptades a condicionis de semiaridesa, no s'ha d'oblidar que estan contínuament perdent aigua a través de la sudoració i del panteix i normalment coincideix amb l'època d'estiu, en la qual els recursos alimentosos són de menys qualitat, més fibrosos, menys digestibles i, per tant, necessiten fins i tot més aigua.

36

Les ovelles i les cabres de producció làctia solen explotar-se en sistemes intensius o semiintensius, la qual cosa implica que les condicions de temperatura, humitat, ventilació, etc., estan totalment o parcialment controlades. Així i tot, en zones de climes càlids, poden donar-se situacions, fonamentalment durant l'estiu, en les quals es produeixi estrès per calor, causant una disminució en la quantitat i en la qualitat de la llet. Cal tenir en compte que, en l'actualitat, la producció de llet és pràcticament contínua durant tot l'any, percebent els ramaders un preu més alt per la llet obtinguda durant l'estiu i principis de tardor que la resta de l'any. Però no sols és important la disminució de la producció de llet, sinó també la possible disminució de la seva qualitat, amb les consegüents repercussions en el seu rendiment formatger i, per tant, amb els consegüents perjudicis econòmics per al ramader. Els cabrits i xais també poden veure's afectats per l'estrès per calor; i no sols durant el temps que romanen en l'explotació, sinó que poden veure's afectats a més des d'abans del seu naixement. Si bé els fetus estan protegits de la hipertèrmia uterina, que es podria produir per elevacions temporals de les temperatures ambientals, mitjançant mecanismes que atenuen el gradient fetus-matern, en situacions d'estrès per calor prolongada aquest mecanisme de protecció tèrmica fetal pot no funcionar adequadament. Per a poder afrontar l'estrès per calor, les ovelles i les cabres no sols tenen respostes fisiològiques sinó també respostes comportamentals. Aquests petits remugants canvien el seu comportament per reduir la calor generada amb el seu metabolisme, per a eliminar la calor excessiva i per disminuir la calor rebuda. La reducció de la calor generada pel seu metabolisme implica una reducció de la seva activitat diària, una reducció en el consum d'aliments i, per tant, de la rumia, així com una reducció en la freqüència de miccions i defecacions, segurament com a mecanismes adaptatius per conservar l'aigua corporal. Les ovelles i cabres sotmeses a estrès per calor eliminen l'excés d'aquest fonamentalment mitjançant la sudoració, la respiració amb la boca oberta i el panteix, que solen implicar un increment en el consum diari d'aigua. També mitjançant canvis posturals que inclouen l'estar tombats i estesos, de tal manera que s'augmenta la superfície corporal per la qual pot perdre's la calor. Finalment, per a disminuir la calor rebuda, aquests remugants poden canviar els seus hàbits, desenvolupant més activitat durant la nit i passant molt més temps sota l'ombra durant el dia. En el cas d'inexistència d'ombra, es poden observar respostes comportamentals com situar-se verticalment als raigs de sol, aconseguint una reducció de l'àrea corporal exposada als mateixos i, en el cas de les ovelles, agrupar-se de manera molt compacta, amb el cap baixat, de tal forma que es redueix la superfície exposada i es produeix una ombra que disminueix els efectes de l'estrès per calor. Existeixen diferents maneres de millorar l'adaptació de les ovelles i de les cabres a les situacions que produeixen estrès per calor. En aquells animals explotats en condicions intensives o semiintensives, les característiques microambientals dels allotjaments són fonamentals. Aquests han de reunir unes condicions adaptades al clima de la zona, de tal forma que es disminueixi l'exposició al sol i s'afavoreixi la ventilació, evitant-se l'increment de la humitat i de la temperatura, havent-se d'emprar sistemes que permetin monitorar adequadament aquestes variables. En aquests allotjaments haurien d'estar dotats de sistemes de ventilació i refrigeració, que no sols milloraran el benestar dels animals, sinó també la seva productivitat. S'ha demostrat que en cabres lleteres sotmeses a estrès per calor, en ser ruixades amb aigua atomitzada i ventilades durant una hora al dia, s'obtenen increments del consum d'aliments i de llet pròxims al 20%. En el cas dels animals explotats

37

en semiextensiu o en condicions d'absoluta extensivitat, el sistema més fàcil per reduir l'impacte de l'elevada radiació solar que reben és la provisió d'ombra. Tant si es tracta de condicions extensives com de condicions intensives, el maneig dels animals ha de limitar-se al màxim en les hores de temperatures més elevades, evitant-se tasques que puguin implicar estrès, fins i tot alterant unes certes pautes de maneig com el retard del moment del munyiment de la tarda una o dues hores, i posant a disposició dels animals aigua neta i fresca, atès que en aquestes condicions s'incrementa de manera palesa el seu consum. El canvi de composició de la dieta és una altra de les maneres de facilitar l'adaptació d'aquests animals a les situacions d'estrès per calor, fonamentalment mitjançant l'aportació d'aliments de major digestibilitat i amb major concentrat en nutrients, atès que en aquestes condicions disminueix el temps de pasturatge i passen més temps a l'ombra, aportant-los-hi en els moments menys calorosos del dia. L'estiu és el moment de l'any en què els recursos de pasturatge presenten una pitjor composició i una pitjor digestibilitat, generant-se més calor en la seva fermentació i en la seva absorció. S’ha de proveir als animals d'ombra, considerant-ho essencial per al benestar dels animals en àrees en les quals la temperatura habitual durant l'estiu supera els 24 °C i l'índex temperatura humitat (ITH) supera els 70. Quan no existeix ombra natural produïda pels estrats arbustiu i arbori, o quan aquesta es considera insuficient per cobrir les demandes dels animals de l'explotació durant l'època estival, es poden construir diferents dispositius que aportin aquesta ombra de manera artificial, d'estructures fixes o portàtils, que han de complir amb una sèrie de requisits com grandària, adequada orientació, suficient altura que faciliti una adequada ventilació, material de fabricació, etc., En resum, s'ha de tenir en compte que:

– S'han d'usar races d'animals adaptades a condicions climatològiques de la zona o, en defecte d'això, vigilar que tinguin un període d'aclimatació prou prolongat que asseguri en certa manera aquesta adaptació.

– No tots els animals són capaços d'adaptar-se d'igual forma a les elevades temperatures, sent més susceptibles a l'estrès per calor els animals més joves i amb pitjor condició corporal.

– No s'han de sotmetre a maneig als animals en les hores de màximes temperatures. – Han de tenir accés continu a aigua neta i fresca. – S'ha de vigilar i avaluar diàriament la possibilitat que els animals estiguin patint

estrès per calor en l'època estival. – S'han d'usar les pautes de maneig i alimentoses que redueixin l'estrès per calor,

com a dietes riques en energia, aliments d'elevada digestibilitat i suplements alimentosos.

– Quan no existeixi ombra natural o quan aquesta sigui insuficient, cal facilitar als animals l'accés a la mateixa fonamentalment en l'època de màxima irradiació solar, construint dispositius que per les seves característiques materials i constructives minimitzin el reg de patir estrès per calor.

7. Allotjament i instal·lacions

Les ovelles i les cabres són dues espècies ramaderes que tradicionalment s'han explotat en condicions extensives. Si bé en algunes explotacions encara es mantenen allotjaments i instal·lacions que ofereixen un mínim de condicions de protecció enfront de les inclemències del temps i els depredadors, sense cap disseny ni materials especials que millorin alguna cosa el benestar dels animals, els canvis socials i les noves demandes dels consumidors estan contribuint al canvi d'aquesta situació. La intensificació de les produccions de l'oví i

38

del caprí, o, més aviat, la intensificació d'unes certes fases de la producció, ha conduït al disseny d'allotjaments i instal·lacions adaptats a les seves necessitats fisiològiques i fins i tot etològiques, que milloren el seu benestar. Els xais i cabrits destinats a escorxador, en general, passen la major part de la seva curta vida en condicions intensives, estabulats. La separació (progressiva o abrupta) de les seves mares unida a les noves condicions ambientals (entorn, alimentació, maneig, etc.) i relacions socials poden provocar estrès i disminuir el seu benestar. Aquestes situacions es veuen aguditzades quan els animals són traslladats a centres de tipificació, ja que són sotmesos a dobles transports i s'enfronten a la mescla amb animals procedents d'altres explotacions, sent l'efecte de l'estrès acumulatiu. No obstant això, el període en què estan estabulats és relativament curt, ja que els hàbits alimentosos dels consumidors respecte a aquestes dues espècies se centren en animals molt joves. Les temperatures que s'aconsegueixen en els allotjaments d'animals, sobretot en els allotjaments d'animals que es troben en una explotació de tipus intensiu, tenen un efecte directe sobre la salut, productivitat i benestar d'aquests; pel que controlar aquesta temperatura amb un disseny correcte de les instal·lacions és molt important. Sobretot, durant els mesos d'estiu en la conca del Mediterrani, en els quals les instal·lacions han de proporcionar als animals protecció enfront de les radiacions solars per evitar problemes de salut i, conseqüentment, de benestar. En les condicions actuals d’intensivitat, en les quals els animals produeixen llet durant tot l'any, inclòs l'estiu, aquests animals tenen més possibilitats de sofrir estrès tèrmic, que pot ser controlat mitjançant sistemes apropiats de ventilació adequats a les instal·lacions dels animals. Un dels aspectes més importants a tenir en compte en els allotjaments d'oví i de caprí és l'espai mínim disponible per animal. Si bé l'ideal seria superar àmpliament aquests mínims, raons d'índole econòmica i de maneig impedeixen en moltes ocasions aconseguir les densitats desitjades. De fet, s'ha comprovat que incrementant l'espai disponible en ovelles estabulades de 1,5 a 3 m² augmenta el temps que passen caminant i es redueixen les agressions. Si aquestes densitats són molt elevades, es veuen afectats negativament els comportaments normals associats a condicions d'un adequat benestar com són empolainar-se, aixecar-se, donar-se la volta, tombar-se o estirar les potes. Cal tenir en compte que ovelles i cabres tenen diferències importants quant a comportament espacial. Les cabres necessiten més “espai personal” que les ovelles, i rarament descansen en contacte amb altres cabres. De fet, mentre les ovelles descansen en contacte amb les seves companyes de grup el 60% del seu temps de descans, les cabres tan sols ho fan el 16%. Els animals poden no descansar i no alimentar-se adequadament, podent-se produir enfrontaments i agressions. En el cas del descans, tant ovelles com cabres prefereixen descansar contra una paret, pel fet que se senten més segures i més còmodes que en una zona oberta, segurament a causa de la seva adaptació antidepredadora. Per això, no sols és important l'espai disponible per animal, sinó també la seva distribució i disseny. Per exemple, en el cas de cabres amb banyes, s'ha observat que si es redueix l'espai de 2 a 1 m² per animal, es redueix un 5% l'activitat d'alimentació i un 13% el temps de descans, sent aquesta reducció del temps d'alimentació fins i tot més gran (8%) en cabres escapçades. En el cas de les ovelles de producció làctia que viuen en condicions d'allotjament adients, presenten menys problemes de mastitis subclíniques que aquelles que disposen d'un menor espai i la seva producció de llet és major en quantitat i qualitat (augmenta la quantitat de greix i proteïna).

39

Un altre aspecte a destacar des de la perspectiva del benestar animal en l'allotjament d'ovelles i cabres és l'adequació de la zona de descans i el material emprat com a llit. En descansar tombats, aquests animals necessiten que el llit estigui sec, net, els aporti confort tèrmic i que estigui fet de material absorbent que no acumuli gaire població bacteriana, encara que això dificulti les tasques de neteja. En el cas de les ovelles, la preferència per una mena de materials o un altre depèn, fonamentalment, de si està o no xollada, de la temperatura del seu entorn i de si es troba o no en grup. De fet, les ovelles no xollades, quan descansen en grup, no mostren preferència per cap mena de llit especialment i, no obstant això, quan estan aïllades prefereixen sòls de fusta a les planxes de goma i metall expandit a la palla. En el cas de la cabra, aquests animals mostren comportaments diferents enfront de l'elecció de la mena de superfície sobre la qual descansar ja que, per exemple, prefereixen sòls de malla de metall expandit abans que llits amb palla quan la temperatura és moderada. Això pot ser degut a la seva adaptació innata a superfícies dures així com al rebuig de llits que continguin brutícia o estiguin humits. Quant a la preferència pels tipus de llit mostrat per les cries, s'ha demostrat que quan se'ls ofereix la possibilitat de descansar en llits de serradures, palla, pellofa d'arròs i tires de paper, els xais prefereixen el llit de serradures en primer lloc, seguit pel de paper i el d'arròs, sent la palla l'última elecció. És d'especial transcendència la neteja i renovació del material dels llits, ja que poden acumular brutícia que provoqui l'aparició i transmissió de malalties. De fet, les ovelles a les quals no se li renova regularment el llit presenten una menor producció làctia, acompanyada d'un recompte de cèl·lules somàtiques alt i una deficient qualitat higiènica de la llet, respecte a aquells animals en els quals el llit es canvia amb freqüència. L'elevada densitat d'animals unida al mal maneig dels llits (escassa quantitat, baixa renovació, absència de neteja, material inadequat, etc.) pot comportar la presència d'una baixa qualitat de l'aire que incideix en el benestar d'ovelles i cabres allotjades en intensiu, així com en el benestar dels operaris. La quantitat de partícules en l'aire en els allotjaments és inversament proporcional a la quantitat d'espai aeri per animal. En el cas de les ovelles l'espai aeri necessari per a tenir una bona qualitat de l'aire i una humitat relativa apropiada és de 7m³ per animal. Xifres inferiors provoquen un augment de la concentració de bacteris en l'ambient (que tindran un efecte negatiu sobre la qualitat de la llet, ja que augmentaran el recompte de cèl·lules somàtiques i el recompte de neutròfils) i una disminució global de la quantitat de llet produïda, ja que augmenta la incidència de mastitis subclíniques. Per a aconseguir una bona qualitat d'aire, així com per a evitar l’acumulació excessiva d'humitat i mantenir la temperatura ambient i corporal dels animals és necessari disposar de sistemes de ventilació. Si bé és cert que la ventilació durant els mesos d'estiu resulta imprescindible per les elevades temperatures que s'aconsegueixen i que, sovint, no són suficients els sistemes d'aïllament emprats en les construccions, a l'hivern també és fonamental, per disminuir la humitat ambiental i la possible concentració de gasos nocius. Aquesta ventilació s'ha d'ajustar a la mena d'animal podent incidir negativament en el seu benestar tant ventilacions insuficients com excessives. Els sistemes de ventilació, així com un altre tipus de maquinària emprada en els sistemes intensius de producció generen soroll que, sovint, suposa una font d'estrès per a aquests animals. No obstant això, sembla que els sorolls afecten de manera diferent a ovelles i

40

cabres. En el cas de les cabres, està assumit pels ramaders que són animals molt més espantadissos, podent traduir-se en disminucions de producció làctia i fins i tot les fa més susceptibles al patiment de malalties. La llum, o més aviat, els ritmes circadiaris diaris de llum i foscor, controla moltes funcions biològiques dels animals, com les secrecions hormonals i el manteniment de l'homeòstasi. Per això, i donada la necessitat, derivada d'algun els actuals sistemes d'explotació intensius i ultraintensius, de produir llet de manera constant al llarg de l'any, s'utilitzen tractaments fotoperiòdics que indueixen el cicle estral de les femelles. La quantitat de llum que reben els animals ha de situar-se entorn dels 100 lux, durant més de 8 hores diàries, per aconseguir nivells adients de benestar. Aquesta llum pot provenir de fonts artificials o del sol, per la qual cosa mantenir a les reproductores lleteres a l'aire lliure durant el dia té efectes beneficiosos sobre les necessitats del comportament d'aquests animals. A més, el lliure accés a corrals exteriors i la percepció de la llum poden incrementar el contingut en proteïna i disminuir la concentració de leucòcits en la llet respecte a la qualitat de la llet d'aquelles ovelles que estan allotjades en recintes tancats durant tot el dia i la nit Finalment, altres aspectes molt importants a tenir en compte respecte al benestar dels animals en les explotacions d'oví i caprí de llet són la sala de munyiment i la maquinària associada a aquesta, així com el maneig dels animals que són munyits. Avui dia no existeixen explotacions comercials en les quals es practiqui el munyiment manual, que encara que pogués semblar “més natural”, “més sa” o més d'acord amb el comportament de les ovelles i cabres quan són munyides, en realitat, si la màquina de munyiment funciona correctament, es millora la salut del braguer i la qualitat higiènica de la llet, fins i tot reduint-se el comptatge de cèl·lules somàtiques i de bacteris. No obstant això, el mal funcionament de la sala de munyiment, les males condicions d'higiene o el sobremunyiment poden provocar mastitis, sent un moment especialment crític quan es passa de la lactació al munyiment, ja que es produeix en l'animal una immunodepressió transitòria. Si el maneig es realitza de manera que es redueixen la por i l'estrès dels animals, s'obtenen augments de la productivitat i millora de la salut, especialment en femelles primípares que, a l'estrès d'adaptar-se a aquesta nova situació de lactació mecanitzada, se li ha de sumar també el del deslletament. A més del maneig dels animals, és important l'ajust correcte dels elements de la màquina de munyiment: pulsacions, nivell de buit i la unitat de munyiment; ja que un mal funcionament de la màquina provoca estrès als animals i danys en la glàndula mamària. Durant les hores del dia, la intensitat de la il·luminació, natural o artificial, hauria de permetre als animals allotjats veure i ser vists amb claredat. Els locals han d'estar convenientment ventilats, de manera natural o artificial, per evitar la humitat, la condensació i corrents d'aire massa grans. L'índex de renovació de l'aire ha de permetre una bona respiració, l'evacuació de tot excés de calor, d'humitat i de gasos nocius, i minimitzar els efectes de la pols. Quant a les instal·lacions de munyiment, tots els equips, inclosos les munyidores, els ventiladors, les unitats de calefacció i d'il·luminació, han de mantenir-se nets, inspeccionar-se diàriament i conservar-se en bon estat de funcionament. Els sistemes de control han de verificar-se tots els dies. Els extintors d'incendis i els sistemes d'alarma s'han de verificar i provar-se regularment. El ramader ha d'assegurar-se que es prenguin mesures ràpidament per impedir que existeixin interrupcions en cas d'avaria elèctrica o mecànica.

41

Els equips automàtics han de comptar amb un dispositiu de seguretat mantingut en bon estat de funcionament, i quan la vida dels animals depengui de tal equip, ha d'instal·lar-se un sistema d'alarma que avisi al ramader de l'avaria de l'equip automàtic. Aquests sistemes d'alarma s'han de provar regularment i arreglar-se immediatament les fallades o aplicar mesures alternatives per a salvaguardar la salut i el benestar dels animals. A més, totes les instal·lacions elèctriques connectades a la xarxa han de ser inaccessibles per als animals, estar ben aïllades, fora de l'abast dels rosegadors i comptar amb bona presa de terra. En general, les instal·lacions o els equips han de dissenyar-se, construir-se i mantenir-se de manera que es minimitzin els riscos de ferides o d'angoixa i no han de predisposar als animals a les malalties, especialment menjadores, abeuradors i sòls, que han de mantenir-se nets, destacant que no s'haurien d'utilitzar sòls engraellats per als xais i cabrits. Per tant, quant als allotjaments i instal·lacions d'ovelles i cabres i la seva possible influència en el benestar d'aquests animals, s'ha de tenir en compte que:

– Tots els equips, incloses menjadores i abeuradors, llums, ventiladors, màquines de munyiment, fins i tot extintors i alarmes, han de ser inspeccionats regularment i mantinguts en bones condicions de neteja i ús.

– Les instal·lacions, portes, tanques i altres útils de maneig i alimentació, han d'estar dissenyats de manera que no provoquin ferides als animals amb el seu ús i siguin concordes quant a número i grandària al comportament natural d'aquests.

– Els llocs de descans dels animals han d'estar dotats de llits adequats, han d’estar secs i han de ser netejats i emplenats amb la suficient freqüència com perquè els animals es mantinguin en bones condicions higiènic-sanitàries i no es produeixin sorolls que puguin alterar el seu comportament, permetent que tots puguin tombar-se al mateix temps i moure's fàcilment.

– La qualitat de l'aire i la temperatura dins de les instal·lacions s'han de mantenir a nivells adequats, usant sistemes de ventilació d'acord amb la zona en la qual es trobi l'explotació.

– La llum ha de ser prou intensa com perquè permeti una adequada inspecció dels animals i dels equips, havent de facilitar-los l'accés a la llum del sol o, en tot cas, a ritmes circadiaris de llum i foscor quan s'indueixi un fotoperíode de manera artificial.

8. Pràctiques que impliquen manipulació, estrès o dolor En els sistemes de producció ovina i caprina, tant en intensiu com en extensiu, es continuen practicant uns certs manejos que causen dolor en els animals, com el marcatge, la retallada de les peülles i les accions d’escornar, esmotxar i escuar. La seva finalitat, a més de la identificació, és prevenir possibles futures lesions i patologies, així com disminuir els comportaments agressius i les seves conseqüències, tant respecte a les seves companyes de ramat com als operaris que han de manejar-les diàriament. En realitat, pot dir-se que aquestes pràctiques es realitzen perquè puguin adaptar-se a les circumstàncies de l'explotació ramadera. Han de ser necessàries, estar avalades pel veterinari de l’explotació i fer una declaració responsable a l’autoritat competent. Les expressions corporals i canvis de comportament davant el dolor són molt menys perceptibles en oví i caprí que en altres espècies domèstiques, ja que han evolucionat com a espècies presa. Per això, la valoració del seu benestar basada en la seva sensació de dolor resulta encara més difícil.

42

Retallada de les peülles produeix patiment però es dificulta la seva comprovació per l’evolució com animal de

presa i, per tant, no mostra signes externs (grips, cops, etc.)

8.1- Identificació Un aspecte de l'explotació d'ovelles i cabres que afecta a tots els individus del ramat i que pot incloure procediments dolorosos és la identificació o marcatge, que es pot realitzar fonamentalment mitjançant cròtals i/o bolus ruminals. És obligatori per normativa identificar mitjançant una marca auricular i un identificador electrònic amb unes característiques concretes: el cròtal ha de ser de plàstic i ha d’estar col·locat a l'orella dreta de l'animal, i l'identificador electrònic ha de ser un bolus ruminal, que pot substituir-se per una marca auricular electrònica, i en el caprí, per una marca electrònica en la quartilla de l'extremitat posterior dreta o un injectable en el metatars dret. La identificació aporta beneficis a la traçabilitat, la salut humana i el benestar del ramat, ja que facilita el seguiment i selecció d'animals resistents a malalties o altres trets d'interès, com l'aptitud maternal o la vitalitat dels xais. No obstant això, té conseqüències per a l’individu: dolor, possibilitat d'infecció, miasis, etc. Per això, és important que el procediment utilitzat sigui el més adient i es dugui a terme amb eficiència. Quan s'instal·la el cròtal, la placa identificativa ha d'inserir-se en la localització correcta, evitant venes importants i els períodes on les mosques estiguin més actives. Les ferides provocades per la perforació necessària poden ser l'origen de lesions, infeccions i dolor en el bestiar oví. Per tant, quan es vagi a procedir a col·locar els elements d'identificació en ovelles i cabres, s'ha de tenir en compte que:

– És una activitat que requereix la manipulació dels animals, per la qual cosa ha de fer-se per personal qualificat de tal forma que es minimitzi l'estrès, manejant als animals sense brusquedats.

– S'han d'usar mànigues de maneig que facilitin aquesta tasca, ajustant-les al pes i l'edat dels animals, i han d'estar adequadament mantingudes i reparades perquè no causin ferides.

– Els equips que s'usin per al marcat han d'estar en òptimes condicions d'ús. – Tant l'instrumental com les mans de l'operari han d'estar netes, per a prevenir

possibles infeccions, atès que la col·locació del cròtal provoca una ferida en l'orella, sent recomanable l'ús d'una solució antisèptica.

– Encara que l'ús de productes analgèsics i anestèsics locals minimitzarien el dolor, el temps necessari per a la seva aplicació i el cost econòmic el fan difícilment aplicables, per la qual cosa és fonamental la correcta col·locació del cròtal a l'orella.

– Cal evitar les èpoques desfavorables, fonamentalment l'estiu, ja que, a més de la presència de mosques que poden produir miasis, les altes temperatures unides al maneig i al dolor, poden incrementar l'estrès.

43

– Si no es poden evitar les èpoques desfavorables, el ramader ha d'estar previngut davant la presència de les mosques, revisant més sovint els animals marcats i tractant ràpidament als animals afectats.

– Si s'usen pintures per al marcatge temporal dels animals, han de ser innòcues per

a aquests i per als operaris, i han de ser rentables per a evitar la depreciació del velló.

En el marcatge de l’animal s’haurà de reduir al mínim el patiment de l’animal.

8.2- Acció d’escuar

L'escuament és una pràctica de maneig que es realitza sobre xais de reposició o consistent a eliminar una part de la cua per mètodes quirúrgics (el més utilitzat), compressius (anells de goma, en desús), compressius i tallants (emasculador) o tèrmics (tenalles hemostàtiques), de tal manera que la porció restant cobreixi la vulva de les femelles (i una longitud equivalent en els mascles, encara que alguns productors ho fan de tal manera que cobreixi només l'anus). Es considera que el tall de la cua condueix a un benefici del benestar, ja que la falta de la part inferior de la cua redueix el risc de miasis en prevenir la contaminació per orina i femta dels quarts posteriors i, en el cas de les ovelles de llet, per facilitar la rutina de munyiment. Així mateix, es facilita el xollat d'aquests animals, disminuint la possibilitat de acumulació de brutícia en aquesta zona tan sensible. Si bé aquesta operació pot dur-se a terme usant un anell de goma, un ferro cauteritzador o un ganivet esmolat, el tall de cua sempre resulta estressant i dolorós per als animals. L'ús dels sistemes de cauterització produeixen els mínims canvis en els nivells de comportament i cortisol. No obstant això, no és el mètode preferit a causa de les possibles infeccions secundàries cròniques que sofreixen els animals, per la qual cosa l'extirpació quirúrgica pot ser menys estressant, encara que pugui ser la que provoqui un més sagnat. Malgrat el benestar associat a la reducció de probabilitat de miasis, la tècnica té també un cost per al benestar. Molts consideren que és una mutilació inacceptable, pel fet que provoca dolor agut durant el procediment i pot ocasionar dolor crònic i malestar mentre es recupera el monyó de la cua, per la qual cosa només hauria d'utilitzar-se quan existeixi veritable risc de miasis. A més, després de la mutilació pot desenvolupar-se ocasionalment un neuroma en la punta de la cua, que, encara que no és clar si causa dolor, pot considerar-se també com una conseqüència negativa per al benestar.

44

La finalitat del tall de la cua dels xais és principalment de caràcter higiènic i estètic, però sempre resulta

estressant i dolorós per als animals.

Hi ha situacions en les quals no s'utilitza el tall de la cua. Per exemple, en els ramats criats en zones muntanyenques, on la miasis és un problema menor i la cua pot proporcionar aïllament tèrmic en els climes freds. En altres escenaris continua sent una pràctica comuna, a pesar que no s'ha d'assumir que el no practicar l'operació condueix inevitablement a un augment de la incidència de miasis. El balanç entre la conveniència o no de realitzar l'operació, no sols depèn de la probabilitat de miasis; el mètode utilitzat per a tallar la cua serà crucial en fer aquesta avaluació. Si la tècnica utilitzada és indolora o s'acompanya de l'analgèsia apropiada, la balança s'inclina a favor del procediment; encara que en qualsevol cas aquest procediment no ha de ser vist sempre com la millor opció. També podrien adoptar-se mesures encaminades a fer el procediment innecessari, com implementar mesures per a controlar el parasitisme intestinal i així reduir la contaminació fecal que atreu les mosques productores de miasis. A més del sistema emprat per a escuar i la forma en què es manegen i immobilitzen els animals sotmesos a aquesta pràctica, sempre per personal experimentat, existeixen altres maneres de disminuir el dolor produït. Aquest és el cas de la possibilitat d'ús de productes anestèsics, analgèsics, antiinflamatoris, etc. L'evidència conductual i fisiològica indica que el dolor pot ser mitigat o eliminat per l'ús combinat d'anestèsia local i un fàrmac antiinflamatori no esteroidal. No obstant això, durant el procés del tall de cua no té molt efecte, a causa de l'escassa penetració per pell d'aquests anestèsics locals (que solen ser en forma de gel) i, a més, el dolor dura diversos dies i l'efecte de l'anestèsic-analgèsic només dura diverses hores, per la qual cosa la repetició del tractament en aquesta mena d'animals no sembla factible. El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les explotacions, encara que indica que s'hauria d'evitar escuar o castrar els ovins, en particular per mitjà de gomes, aconsella que el tall de la cua es realitzi per mètodes quirúrgics o amb tenalles hemostàtiques, però sempre que es deixi una longitud de cua suficient per a tapar l'anus en els mascles i l'anus i la vulva en les femelles. En resum, en relació a l’escuament de xais, s'ha de tenir en compte que:

– S'ha de realitzar només quan es consideri necessari per prevenir problemes relacionats amb la concentració de brutícia en la zona perineal i la subsegüent aparició de miasis, i no de manera rutinària, en animals molt joves.

– Es recomana realitzar-lo amb tenalles hemostàtiques o bé mitjançant secció. – Si és mitjançant secció, hauria de ser realitzat per un veterinari, emprant a més

anestèsia i analgèsia. Quan això no és possible, ha de realitzar-la personal amb formació i experiència, utilitzant l'instrumental adequat, que ha d'estar net, desinfectat i convenientment esmolat.

45

– S'ha de fer un seguiment als animals als quals s'ha practicat l’escuament per prevenir possibles infeccions i, en el cas que aquestes apareguessin, tractar-les.

– S'ha d'evitar realitzar l'acció d'escuar durant els mesos d'estiu, donada la presència de mosques, per prevenir l'aparició de miasis.

– La longitud de la cua després de l'escuament sempre ha de ser la suficient que permeti cobrir la vulva en femelles. Aquesta longitud ha de ser igual en els mascles.

8.3- Acció d’esmotxar Les accions d’escornar i esmotxar (eliminació de les arrels de les banyes) són pràctiques de maneig doloroses poc comuns en les ovelles i molt habituals en cabres. En el cas de les ovelles, especialment en els mascles, es recomana retallar les puntes de les banyes per evitar lesions entre animals, permetent així una major facilitat en l'accés a menjadores i abeuradors, així com per evitar autolesions, ja que el creixement de les banyes pot provocar que aquestes penetrin en la cara de l'animal. L'acció d’esmotxar sol ser molt freqüent en el caprí, sobretot en l'orientat a la producció làctia, atès que s'explota en condicions intensives o semiintensives i que les relacions agonístiques en aquestes situacions són més freqüents per la falta d'espai, la competència pels aliments, l'aigua, etc. En el caprí extensiu o semiextensiu, encara que poden donar-se alguns problemes per ferides entre animals o accidents provocats per enganxar-se en els filats, aquesta pràctica no és habitual, per la qual cosa la possessió de banyes els permet poder enfrontar-se a possibles depredadors. Aquest procediment es realitza sobre cabrits molt joves (normalment amb menys d'una setmana) i se sol realitzar mitjançant una pistola de termocauterització i sense anestèsia ni analgèsia. A més de provocar cremades de tercer grau (que poden desembocar en inflamació, infeccions, etc.), aquesta és una pràctica que produeix dolor (que pot veure's accentuat per una execució defectuosa), arribant fins i tot a provocar meningoencefalitis i mort de l'animal. Aquest dolor pot ser valorat mitjançant canvis en el comportament dels cabrits, observant-se un increment de les vocalitzacions, del gratat dels caps amb les potes, del fregament del cap contra superfícies, així com de les sacsejades de cap, disminuint les sacsejades del cos.

Patiment innecessari a l’animal si l’escornat, en cas de fer-ho, no es realitza de manera adequada.

Si no es realitza adequadament, pot provocar problemes en l'animal adult, de tal manera que aquests residus de banya creixen deformats, podent provocar ferides i incrementar la pressió al cap i en els ulls. De fet, la presència d'animals mal esmotxats en explotacions en les quals es practica de manera rutinària s'utilitza per avaluar el benestar animal en explotacions intensives de caprí.

46

El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les explotacions estima que, a causa de l'anatomia cranial dels cabrits, l'operació d'esmotxar les banyes, fins i tot amb anestèsia, és una operació difícil. Si aquesta operació es practica, ha de realitzar-se quan el brot de la banya estigui prou desenvolupat perquè l'operació sigui efectiva i, a més, l'operació només hauria de practicar-la un veterinari utilitzant un anestèsic. En general, per esmotxar les banyes dels cabrits, s'ha de tenir en compte que:

– Ha de realitzar-se en animals molt joves, preferiblement del voltant d'1 setmana. – Ha de ser realitzat per un veterinari, emprant a més anestèsia i analgèsia, usant

el protocol i els medicaments adequats. – Quan això no és possible, ha de realitzar-ho personal amb formació i experiència,

utilitzant adequadament la pistola cauteritzadora durant al voltant de 5 segons amb la pressió adequada.

– Si es realitza amb pasta càustica, cal vigilar als animals, impedint que aquesta pugui afectar els ulls, per la qual cosa, si està plovent, és recomanable que siguin aixoplugats sota sostre.

– S'ha de fer un seguiment als animals als quals s'ha esmotxat per prevenir possibles infeccions i, en el cas que aquestes apareguessin, tractar-les.

Puntualment es poden realitzar en les explotacions ovines i caprines un altre tipus d'intervencions quirúrgiques que comporten dolor, com el tall de banyes o les castracions. En ser sacrificats a una edat relativament primerenca, tant els xais com els cabrits, la finalitat de la castració no és impedir que es produeixin cobriments, sinó millorar l'índex de conversió o disminuir l'olor per a la millora de les qualitats organolèptiques de les carns. En aquests casos, l'objectiu és emprar els animals castrats per a un maneig més fàcil del bestiar, especialment els joves. En qualsevol cas, han de ser realitzades pel veterinari, amb anestèsia i analgèsia adequades, tenint en compte les mateixes recomanacions que en l’escuament.

8.4- Xolla La xolla consisteix en l'eliminació de la major part del pèl o de la llana del cos dels animals. En la cabra tan sols es realitza en explotacions de races productores de pèl. Per tant, aquesta activitat es focalitza en ovins adults i de renovació, atès que els xais són sacrificats a edats molt primerenques. La producció de llana en moltes explotacions ha passat de ser un objectiu productiu prioritari a un escàs complement en els ingressos totals, i, fins i tot, a un cost necessari per al benestar de les ovelles. En l'animal, la llana actua com a aïllant tèrmic donada la seva extremadament baixa conductivitat tèrmica, tant en ambients freds (reduint la pèrdua de calor per convecció) com en ambients càlids (reduint el guany de calor per radiació), sent fonamental, per tant per al manteniment de la seva homeotèrmia. Per això, l’eliminació de la llana mitjançant la xolla és un dels manejos més estressants, des del punt de vista de l'estrès tèrmic, en la vida de l'ovella. Es considera que la xolla d'aquests animals és necessària realitzar-la abans de l'estiu i, almenys, una vegada a l'any, per a disminuir la possibilitat que les elevades temperatures provoquin estrès per calor, així com per eliminar paràsits externs i l'aparició de miasis. L'estrès i/o mal per ferides que produeix la xolla en les ovelles dependrà de diversos factors. Uns seran dependents del propi animal (raça, caràcter individual, edat, experiència prèvia, etc.) i altres dependran de l'execució de la xolla

47

(maneig previ, sistemes de subjecció i immobilització, experiència i professionalitat dels operaris, manteniment dels equips, etc.). Bàsicament existeixen dues maneres de xollar: la tradicional (encara practicada en petites explotacions familiars, realitzada pel ramader i eventuals contractats a aquest efecte), mitjançant el lligat de les extremitats de l'animal, que roman tombat fins que li arriba en torn de ser xollat amb tisores; i el més habitual, que és el sistema australià, normalment realitzat per “quadrilles” d'operaris amb esquiladores elèctriques, en el qual no es lliga a l'animal, sotmetent-li a una sèrie de moviments d'immobilització amb els quals s'aconsegueix obtenir més qualitat de velló, menor nombre de dobles passades i menors ferides en un temps que oscil·la entre els 3 i 4 minuts per ovella (veure figura). En qualsevol dels dos casos es produeix estrès en els animals i, si bé es podria sospitar que el soroll i la vibració generat per les esquiladores elèctriques es pot traduir en un més estrès, s'ha demostrat que això no és així, fins i tot en animals no acostumats a la xolla elèctrica.

El sistema Australià substitueix l'amarrament per lleugers moviments als braços i cames de l'esquilador, que

controlen perfectament a l'animal.

A més de l'estrès provocat per la xolla en si, els animals són sotmesos a restriccions alimentoses i d'aigua durant les hores prèvies, són reclosos en tancats petits annexos a la nau en què es realitzarà la xolla, des d'on escolten les vocalitzacions i altres sorolls generats per aquesta activitat i, a més, durant la mateixa sofreixen manipulació, cops i fins i tot ferides. No obstant això, la repercussió més important des del punt de vista del benestar de les ovelles és l'increment de la temperatura corporal. La majoria de les races ovines explotades en condicions extensives estan ben adaptades a les altes temperatures estivals, per la qual cosa els mecanismes de pèrdues de calor estan més desenvolupats que els de la seva conservació. Per això, després de la xolla es produeix un augment de la freqüència respiratòria i cardíaca que es mantenen almenys fins al cinquè dia, així com un augment de la temperatura corporal que, en condicions d'elevades temperatures ambientals i absència d'ombres, poden conduir a una situació d'estrès per calor. A més de la temperatura corporal, s'observa un increment en plasma del cortisol i de l’MDA (Malondialdehid), que és un indicador d'estrès oxidatiu, per la qual cosa el tractament amb antioxidants després de la xolla pot ser molt interessant per a disminuir aquesta situació d'estrès. Des del punt de vista comportamental, a més de l'increment de la freqüència respiratòria s'observa un augment de les activitats locomotores, així com comportaments de brunyiment.

48

El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les explotacions aconsella que els ovins adults de races de llana, han de ser xollats, almenys una vegada a l'any, per operaris competents, amb instrumental adequat, net i desinfectat, curant-se les ferides que puguin infligir-se immediatament després de produir-se. A més, els ovins xollats no han de sortir a pasturar si les condicions climàtiques són adverses i si no es pot proporcionar una protecció contra les inclemències. Per tant, en relació amb la xolla de les ovelles, s'ha de tenir en compte que:

– Els ramaders han de programar la xolla en funció de les característiques climàtiques de la zona i ha de realitzar-se, almenys, una vegada a l'any.

– Els animals han de guardar dejuni i no tenir possibilitats de beure en les hores prèvies.

– Els operaris han de ser professionals amb experiència, tenint especial cura en la xolla de les zones inguinals i perineals, de les femelles en gestació avançada i de les xais de renovació (atès que aquestes es mouran més, per la seva falta d'experiència prèvia).

– L'àrea de xolla ha d'estar prou condicionada perquè operaris i animals estiguin en condicions acceptables de benestar.

– Els instrumentals han de mantenir-se en òptimes condicions d'ús i ser rentats i desinfectats (igual que la roba dels operaris) cada vegada que es conclogui aquesta activitat en una explotació, per evitar possible propagació de malalties entre explotacions.

– S'ha de minimitzar la possibilitat que es produeixin ferides, que han de desinfectar-se en el moment de produir-se, fent el seguiment d'aquests animals en dies posteriors.

– Després de la xolla, els animals han de tenir immediat accés a aigua, menjar i un lloc amb ombra per a protegir-se durant diversos dies, evitant les zones amb pols o brutícia que poden provocar la infecció de les ferides.

8.5- Tall de peülles Els petits remugants en condicions extensives o semiextensives passen una gran part del seu temps dedicats a activitats de pasturatge i d'interrelacions socials, la qual cosa implica caminar per diferents superfícies durant llargs períodes, que fa que les seves peülles es mantinguin amb la longitud adequada a causa d'aquest desgast produït en caminar. Tanmateix, això no ocorre així en explotacions intensives i semiintensives, com les destinades a la producció làctia, en la qual la majoria dels animals tenen escasses possibilitats de desenvolupar pautes comportamentals normals, especialment el pasturatge, i, a més, es troben gairebé sempre sobre llits tous de palla, per la qual cosa tenen problemes de sobrecreixement i creixement anormal amb deformitats de les peülles.

49

Procés de tall de peülles pot provocar patiment si no es fa correctament.

Aquest sobrecreixement i deformació de les peülles causen una pèrdua de benestar en els animals que ho sofreixen, ja que es produeix una inflamació profunda del casc, que pot ocasionar coixeses i un altre tipus de patologies secundàries, com artritis, hiperplàsia interdigital, inflamació de la bossa interdigital, higroma del carp, rotació digital, lordosis, etc. De fet, és un dels problemes de benestar més importants en explotacions de caprí de llet. La manera més habitual de tractar aquest problema és retallar de manera rutinària les peülles dels animals, eliminant la part sobrant, de tal manera que l'animal recuperi la seva mobilitat normal, ajustant-se els aploms i disminuint-se l'estrès causat pel dolor, de tal forma que millora les seves pautes de comportament (quant a temps caminant, descansant, etc.), incrementa la seva activitat d'alimentació i beguda i la seva activitat ruminal, així com millora els seus indicadors fisiològics. L'increment del nombre d'animals per explotació, a més del canvi del genotip en nom d'una major productivitat, unit a l'elevació del ràtio animals/operari fa que aquest problema de benestar tingui una gran prevalença en explotacions intensives pel fet que no es realitza el tall de les peülles en el moment o de la manera adequada ni es tracten adequadament patologies que causen inflamació de les peülles, com el panadís. S'ha d'assenyalar que aquest tall de peülles no s'ha de fer de manera rutinària. De fet, el tractament habitual recomanat per al panadís ha estat sempre retallar la peülla per obrir la lesió i ruixar amb un antisèptic tòpic, encara que no existeixen evidències que això sigui un tractament apropiat, atès que s'ha demostrat que només la quarta part dels animals així tractats es recuperen en els primers 10 dies. No obstant això, quan el tractament es fa amb antibiòtics tòpics i parenterals sense retallada de peülla, s'arriben a recuperar fins al 95% en els 10 dies posteriors al tractament, del que es deriva que la retallada de peülles en casos de panadís retarda la recuperació de la coixesa i de les lesions. Per tant, encara que alguns ramaders i fins i tot alguns veterinaris creguin que el que les ovelles i cabres amb peülles llargues i/o malformades són més susceptibles a patir panadís, en realitat això no és així, sinó que aquests animals tenen aquesta conformació de les peülles, precisament pel fet que han patit panadís i aquests animals han deixat de donar suport al seu pes en aquestes peülles. En el moment en què són curats, els animals comencen a secundar-se en aquestes peülles i es van desgastant progressivament, per la qual cosa la retallada rutinària no s'hauria de considerar com una manera de prevenir coixeses.

50

En realitat, encara que la fisiopatologia de les malalties de les peülles dels petits remugants és generalment ben coneguda, encara existeix una veritable falta de coneixement sobre els efectes de les coixeses en altres estructures com les articulacions, així com del grau de dolor que causen. I, encara que sembla raonable pensar que el sobrecreixement de les peülles indueixen estrès en les articulacions, els tendons i els lligaments, encara no s'ha publicat res específic per demostrar aquestes qüestions. En en relació al tall de les peülles amb creixement excessiu, s'ha de tenir en compte que:

– S'ha de revisar el ramat de manera freqüent, identificar els animals afectats i analitzar la causa d'aquest creixement excessiu.

– No s'han de retallar les peülles de manera rutinària, perquè es pot provocar laminitis, evitant realitzar-la en animals al final de la seva gestació.

– En cas d'animals amb panadís, no s'han de retallar les peülles, sinó administrar antibiòtics via tòpica i parenteral.

– Quan es retallin les peülles ha de fer-se de manera acurada, manejant els animals de tal manera que no se'ls produeixi un estrès excessiu.

– Les peülles han d'estar estovades per facilitar la seva retallada. – En tractar-se d'una activitat que implica contacte amb brutícia i fem, cal tenir

especial precaució amb les ferides que puguin produir-se i s'ha de procedir a la seva ràpida desinfecció.

– Una vegada retallades les peülles, els animals han de romandre en un lloc net i sec que faciliti la seva revisió, abans de passar al seu tancat habitual.

– L'operari que realitzi aquesta activitat ha de ser un professional qualificat i experimentat, que sàpiga identificar adequadament les patologies que puguin sofrir els animals en les peülles i que sàpiguen aplomar correctament les seves extremitats.

– L'instrumental empleat ha de ser mantingut en òptimes condicions, convenientment esmolat, havent de ser netejat i desinfectat per evitar el contagi de malalties.

8.6- Gossos i depredadors Tant les ovelles com les cabres, i més en condicions extensives que en explotacions intensives, entren en contacte al llarg de la seva vida amb animals que poden ser causants d'estrès i, per tant, generar una pèrdua de benestar: els gossos. Però la relació amb aquests animals no és ni molt menys senzilla, ja que aquests intervenen en els ramats de diverses formes: com a conductors, com a predadors i com a defensors. El primer cas fa referència als gossos que són entrenats i usats per facilitar el moviment dels ramats quan es desenvolupen determinades pràctiques de maneig com el pasturatge, l'agrupament per a tractaments veterinaris, etc. Els pastors utilitzen la por que generen els gossos en ovelles i cabres per poder manejar els ramats amb més facilitat. En condicions experimentals s'ha demostrat una elevació del cortisol plasmàtic, de l'hormona adrenocorticotròpica i de la freqüència cardíaca en ovelles en presència de gossos o utilitzant enregistraments de lladrucs, arribant a produir una reducció en la taxa d'ovulació d'ovelles joves quan aquests comportaments són més agressius. Aquest estímul negatiu, si és emprat d'una manera inadequada, sobretot en espais tancats i permetent als gossos fins i tot mossegar a ovelles i cabres, pot incrementar l'aversió a aquest espai per part dels animals, atès que tenen bona memòria (més d'1 any) i relacionen el lloc amb experiències desagradables, podent fer que els animals es quedin

51

quiets, asseguts, donin la volta i fugin, saltin, etc.. En definitiva, dificulta el maneig del ramat. Un segon aspecte de la relació de les ovelles i cabres amb els gossos és el seu comportament depredador. A més, existeixen altres predadors en zones de muntanya com a llops, guineus, senglars i fins i tot ossos, que provoquen baixes en els ramats, especialment durant l'època de parts, així com animals amb importants ferides, avortaments i animals estressats, la qual cosa comporta a una reducció en la productivitat global del ramat. En qualsevol cas, el control de depredadors es pot realitzar per mètodes letals o no letals. Els mètodes letals que tradicionalment s'han usat com els verins (prohibits) o les batudes han demostrat ser inefectius a llarg termini, són cars, provoquen sofriments en els animals (no sols en els quals es busca eliminar) i provoquen grans alteracions ecològiques en els ecosistemes. És millor utilitzar un sistema de control no letal que ha disminuït la taxa de mortalitat per predació d'un 15% a un 3% en tres anys: l'ús de gossos guardians. A més, els gossos amb una certa experiència influeixen positivament en la reducció de por i pànic en el ramat. De fet, els pastors van indicar que les seves ovelles estaven més calmades, fent-les més fàcilment manejables i més productives. Fins i tot la qualitat de la llana pot millorar ja que les ovelles experimenten menys estrès degut a la protecció que els brinden els gossos. Aquests gossos conviuen contínuament, des que són deslletats, amb les ovelles i/o cabres del ramat, amb les quals estableixen un fort vincle de protecció i davant les quals no mostren instint de depredació. El seu comportament davant la presència d'un depredador és preventiu, és a dir: se situa entre el ramat i el depredador, al qual borda i persegueix una curta distància, per tornar a situar-se ràpidament entre tots dos. Els resultats d'aquesta defensa sovint depèn de la raça de les ovelles/cabres i del seu comportament d'agrupament enfront de depredadors: si fugen en desbandada és més probable que es produeixin baixes. Aquesta defensa preventiva i territorial, que amplia la protecció contra depredadors a àrees situades més enllà de la ubicació immediata del ramat impliquen una reducció en la depredació i una reducció de l'estrès en el bestiar. En la situació actual, en la qual la societat rebutja fermament la utilització de mètodes letals no selectius per a l'eliminació de depredadors, com els verins, i en la qual la reintroducció en la naturalesa d'algun d'aquests depredadors pot generar suspicàcies entre els ramaders fins al punt de provocar represàlies, que poden desembocar en la mort d'aquests, l'ús de gossos per a la protecció del bestiar és d'especial interès. I no sols per aquesta defensa preventiva davant depredadors, sinó també perquè s'ha demostrat que, a més d'excloure als depredadors, també pot proporcionar beneficis per a la producció ramadera en dissuadir els herbívors silvestres de l'ús d'àrees pasturades pel bestiar, la qual cosa indirectament pot contribuir a la conservació d'espècies depredadores silvestres. Si bé sembla demostrat que la utilització de gossos guardians enfront de depredadors és veritablement interessant des de la perspectiva del benestar animal del ramat, de la producció ramadera i de la conservació de la naturalesa, sovint es converteix en una manera de defensar al bestiar incompatible amb altres activitats turístiques de recent instauració en el medi rural com el cicloturisme, el senderisme, etc., en els quals els turistes són percebuts pel ramat i, per tant, pels seus gossos guardians, com a depredadors. El Comitè Permanent del Conveni Europeu sobre la protecció dels animals en les

52

explotacions indica que, quan existeixi risc d'atac dels depredadors, han de prendre's mesures per minimitzar aquest risc, de conformitat amb el dret intern i altres instruments legals per a la protecció dels animals o per a la conservació de les espècies salvatges amenaçades. L'ús de sistemes de control de predadors que reuneixin les característiques de ser preventius, específics i no letals, haurien de ser els sistemes d'elecció. Per tant, en relació al control de depredadors, s'ha de tenir en compte que:

– Els animals de les explotacions extensives són més susceptibles de sofrir depredació que els de les explotacions intensives.

– Les explotacions situades prop d'àrees de muntanya, amb matoll i caça major poden experimentar una incidència més gran de depredació.

– En tots dos casos és recomanable l'elaboració d'un pla de prevenció que inclogui una supervisió diària dels ramats, protegir els animals tancant-los en naus en l'època de les paridores i/o utilitzant tancats elèctrics que impedeixin el pas de depredadors i tenir un nombre suficient de gossos guardians.

– Quan s'utilitzin gossos en les explotacions d'oví i caprí, aquests han d'estar ben ensinistrats, ben alimentats, ben cuidats i amb una bona salut que, almenys, impliqui estar sotmesos a les pautes legals de vacunacions i desparasitacions, sent recomanable, a més, l'ús de fàrmacs antiparasitaris externs i/o collarets antiparasitaris.

– L'ús de sistemes preventius no letals és compatible amb l'ús de sistemes letals sempre que es realitzin de manera adequada (immediatament després de l'atac), siguin específics (no afectant cap altra espècie), amb els permisos administratius legalment requerits, i sent emprats quan els sistemes preventius no siguin efectius.

– Quan es produeixin atacs als ramats, ha d'informar-se immediatament a l'autoritat competent, procedint així mateix per part del veterinari de l'explotació al tractament dels animals afectats i/o, en funció de la gravetat de les ferides, al sacrifici humanitari d'aquests, concorde a la legislació vigent.

4. BENESTAR BOVÍ 4.1 INTRODUCCIÓ. Les definicions de benestar varien depenent tant de factors culturals, com a científics, religiosos i fins i tot polítics. Però de totes elles podem extreure uns elements comuns:

1. El benestar animal requereix cuidar per igual l'aspecte psicològic i físic de l'animal. 2. El benestar està íntimament vinculat a la capacitat d'adaptació de l'animal a les

condicions de vida imposades. 3. Existeixen graus de benestar.

El benestar físic pot explicar-se com l'absència de malaltia i lesions. El benestar psicològic és més difícil de definir a causa de la dificultat per a valorar estats mentals; no obstant això, pot incloure: bona salut (si reconeixem la relació existent entre salut física i psíquica), l'exhibició de determinades conductes pròpies de l'espècie, l'absència de dolor o estrès intens o durador i la capacitat per a adaptar-se al mitjà. Hem d'emfatitzar la necessitat de proveir un ambient adequat, que asseguri la bona salut dels animals. Això inclou una àrea de refugi i un àrea de descans confortable, la possibilitat d'una ingestió adequada d'aigua i aliments, llibertat per a expressar els comportaments normals en cada espècie, procurant un espai adequat i la companyia d'altres animals.

53

Les modificacions en les condicions de maneig provoquen tres tipus de resposta:

1) és possible que l'animal s'adapti sense cap cost, 2) pot adaptar-se amb algun cost, la qual cosa es tradueix en disminució del

creixement, inhibició de la funció reproductiva, aparició de estereotípies i conductes redirigides i

3) és possible que fracassi en el seu intent d'emmotllar-se a aquesta nova situació, produint-se major mortalitat, dolor, i un augment de la incidència de lesions greus causades per l'ambient físic o social, juntament amb l'increment de malalties multifactorials.

4.2. RECOMANACIONS BÀSIQUES. Segons el Reial decret 348/2000, de 10 de març, pel qual s'incorpora a l'ordenament jurídic la Directiva 98/58/CE, relativa a la protecció dels animals en les explotacions ramaderes, ens dona una mena de recomanacions bàsiques en el tractament dels animals:

• Personal: Els animals seran cuidats per un número suficient de personal que posseeixi la capacitat, els coneixements i la competència professional necessaris.

• Inspeccions o controls a efectuar pel propietari o criador.

Tots els animals mantinguts en granges en els quals el seu benestar depengui d'atenció humana freqüent seran inspeccionats una vegada al dia, com a mínim. Els animals criats o mantinguts en altres sistemes seran inspeccionats a intervals suficients per a evitar-los qualsevol sofriment. Es disposarà d'il·luminació apropiada (fixa o mòbil) per a poder dur a terme una inspecció completa dels animals en qualsevol moment. Tot animal que sembli malalt o ferit rebrà immediatament el tractament apropiat i, en cas que l'animal no respongui a aquestes cures, es consultarà a un veterinari al més aviat possible. En cas necessari, els animals malalts o ferits s'aïllaran en llocs adequats que comptin, en el seu cas, amb allotjaments apropiats en funció de l'espècie, adaptació i domesticació d'aquesta, necessitat fisiològica, experiències adquirides i entre elles l'experiència productiva, i l'evolució dels coneixements científics.

• Constància documental. El propietari o criador dels animals portarà un registre en el qual s'indiqui qualsevol tractament mèdic prestat, així com el nombre d'animals morts descoberts en cada inspecció. En cas que hagi de conservar informació equivalent per a altres fins, aquesta bastarà també a l'efecte del present Reial decret. Aquests registres es mantindran durant tres anys com a mínim i es posaran a la disposició de l'òrgan competent de la Comunitat Autònoma quan realitzi una inspecció o quan els sol·liciti.

54

• Llibertat de moviments.

No es limitarà la llibertat de moviments pròpia dels animals de manera que se'ls causi sofriment o danys innecessaris. Quan els animals es trobin lligats, encadenats o retinguts contínua o regularment, se'ls proporcionarà un espai adequat a les seves necessitats.

• Edificis i estables. Els materials que s'utilitzin per a la construcció d'estables i, en particular, de recintes i d'equips amb els quals els animals puguin estar en contacte, no hauran de ser perjudicials per als animals i hauran de poder-se netejar i desinfectar a fons. Els estables i accessoris per a lligar als animals es construiran i mantindran de manera que no presentin vores esmolades ni sortints, que puguin causar ferides als animals. La circulació de l'aire, el nivell de pols, la temperatura, la humitat relativa de l'aire i la concentració de gasos han de mantenir-se dins dels límits que no siguin perjudicials per als animals. Els animals albergats en les instal·lacions no es mantindran en foscor permanent ni estaran exposats sense una interrupció adequada a la llum artificial. En cas que la llum natural de què es disposi resulti insuficient per a satisfer les necessitats fisiològiques i etològiques dels animals, haurà de facilitar-se il·luminació artificial adequada.

• Animals mantinguts a l'aire lliure.

En la mesura en què sigui necessari i possible, el bestiar mantingut a l'aire lliure serà objecte de protecció contra les inclemències del temps, els depredadors i el risc de malalties.

• Equips automàtics o mecànics.

Tots els equips automàtics o mecànics indispensables parell la salut i el benestar dels animals s'inspeccionaran almenys una vegada al dia. Quan es descobreixin deficiències, s'esmenaran immediatament o, si això no fos possible, es prendran les mesures adequades per a protegir la salut i el benestar dels animals. Quan la salut i el benestar dels animals depenguin d'un sistema de ventilació artificial, haurà de preveure's un sistema d'emergència apropiat (obertura de finestres o altres), que garanteixi una renovació d'aire suficient per a protegir la salut i el benestar dels animals en cas de fallada del sistema, i haurà d'explicar-se amb un sistema d'alarma que adverteixi en cas d'avaria. El sistema d'alarma haurà de verificar-se amb regularitat.

• Alimentació, aigua i altres substàncies.

55

Els animals hauran de rebre una alimentació sana que sigui adequada a la seva edat i espècie i en suficient quantitat amb la finalitat de mantenir el seu bon estat de salut i de satisfer les seves necessitats de nutrició No se subministraran a cap animal aliments ni líquids de manera que els ocasionin sofriments o danys innecessaris i els seus aliments o líquids no contindran substàncies algunes que puguin causar-los sofriments o danys innecessaris. Tots els animals hauran de tenir accés als aliments a intervals adequats a les seves necessitats fisiològiques. Tots els animals hauran de tenir accés a una quantitat suficient d'aigua de qualitat adequada o hauran de poder satisfer la seva ingesta líquida per altres mitjans. Els equips per al subministrament d'aliments i aigua estaran concebuts, construïts i situats de tal forma que es redueixi al màxim el risc de contaminació dels aliments i de l'aigua i les conseqüències perjudicials que es puguin derivar de la rivalitat entre els animals. No s'administrarà a cap animal cap altra substància, a excepció de les administrades amb finalitats terapèutics o profilàctics o per a tractament zootècnic. 4.3. EFECTES DE L'AMBIENT QUE IMPLIQUEN UN BENESTAR ANIMAL DEFICIENT.

• Dolor.

• Temor com a resposta a un perill, que pot ser real o simplement percebut com a tal.

• La mesura directa de la por és possible, perquè està estretament relacionada amb l'increment de l'activitat adrenal. La por durant el maneig, el transport etc. pot associar-se amb temptatives de fuita, augment del ritme cardíac, agressions, períodes d'inactivitat i altres canvis en el comportament.

• Restricció de moviments.

• Sensació de frustració motivada per problemes d'espai i per dificultats a l'hora d'accedir al menjar.

• Estimulació insuficient.

• Generalment relacionat amb la falta d'interacció social o la impossibilitat de desenvolupar determinades conductes.

• Sobre-estimulació. 4.4. MESURANT EL BENESTAR ANIMAL. Comunament els indicadors biològics de benestar animal abasten la productivitat, la salut, la conducta i l'estat fisiològic. Són indicadors de benestar deficient:

• El fracàs en la vida reproductiva: retard de la maduresa sexual, augment de l'interval entre parts i morts de nounats.

• L'aparició de danys corporals (ossos trencats, ferides etc.) i l'increment en la incidència de malalties.

56

• Qualsevol sistema de producció que disminueixi l'efectivitat del sistema immune, és un sistema clarament inadequat. Una de les raons d'aquesta immunodepressió és l'augment de l'activitat de l'escorça *adrenal. L'increment de l'activitat aquesta relacionat amb situacions beneficioses o normals, com l'aparellament, però en general indica que l'animal té alguna dificultat en el seu intent d'adaptació.

• Els canvis de comportament en resposta a moltes dificultats ambientals. Un comportament anormal és aquell que difereix quant al model, la freqüència o el context dels quals habitualment mostren la majoria dels membres d'una espècie en condicions òptimes, com ara les conductes redirigides i les estereotípies. La conducta redirigida més freqüent en vedells consisteix a xuclar diferents parts del cos d'un altre vedell com si l'animal estigués mamant. Les estereotípies són moviments repetitius i sense un propòsit obvi. Són generalitzades en animals mantinguts en confinament; particularment en porcs, en vedells i en visons. Les més freqüents en el bestiar boví són orals (mastegar amb la boca buida, moviments repetitius amb la llengua, etc.). Les estereotípies es manifesten en situacions de frustració, d'amenaces, o en entorns en els quals hi ha una estimulació insuficient.

El benestar animal pot servir-nos com a guia del funcionament correcte o incorrecte de la nostra explotació, indicant-nos quins errors hem d'esmenar, ja sigui en les nostres instal·lacions, en els sistemes d'alimentació que usem, en la distribució per grups dels nostres animals etc. 4.5. VEDELLS D’ENGREIX. Totes les explotacions ramaderes que es dediquin a la cria i a l'engreix de vedells hauran de complir els següents requisits estructurals i de maneig, per a la protecció i el benestar dels vedells:

• No es mantindrà tancat a cap vedell de més de vuit setmanes d'edat en recintes individuals excepte quan ho prescrigui un veterinari.

• L'amplada del recinte individual d'un vedell haurà de ser, al menys, igual a la altura de l'animal a la creu i la seva longitud haurà de ser, com a mínim, igual a la longitud del vedell mesurada des de la punta del nas fins l'extrem caudal de l'isqui i multiplicada per 1,1. Aquests recintes no seran de murs sòlids sinó d'envans perforats que permeti un contacte visual i tàctil directe entre els vedells.

• En el cas de vedells criats en grup, l'espai lliure de què disposi cada animal haurà de ser, com a mínim, d'1,5 m2 per cada vedell de pes viu inferior a 150 kg, d'1,7 m2 vedell d'un pes viu superior a 150 kg, però inferior a 220kg, i, al menys, d'1,8m2 per a cada vedell d'un pes en viu superior a 220kg.

• No obstant, les disposicions del present apartat no s'aplicaran: o A les explotacions amb menys de sis vedells. o Als vedells mantinguts amb les seves mares per al seu alletament.

• Els materials utilitzats en la construcció de les instal·lacions per allotjar els animals, i en especial dels recintes i equips que pugin estar en contacte amb els

57

vedells, no hauran d'ocasionar-los dany i s'hauran de poder netejar i desinfectar a fons.

• Els materials, els equips i les instal·lacions elèctriques s'hauran d'instal·lar de manera que s'evitin descàrregues elèctriques als animals.

• L'aïllament, la calefacció i la ventilació de l'edifici hauran de garantir que la circulació de l'aire i la concentració de gasos es mantinguin dins d'uns límits que no siguin perjudicials per als vedells.

• Si s'utilitza un sistema de ventilació artificial, es disposarà d'un sistema de substitució adequat per a garantir la renovació de l'aire en cas d'avaria, con també d'un sistema d'alarma que avisi al ramader d'aquesta avaria.

• S'inspeccionaran periòdicament tots els equips automàtics o mecànics que en cas d'avaria puguin afectar negativament la salut i el benestar dels vedells. En cas de deficiències es corregiran immediatament si no fos possible s'adoptaran les mesures necessàries per protegir als vedells fins que se solucioni i, s'utilitzaran particularment altres mètodes d'alimentació i manteniment del seu entorn.

• Es disposarà d'una il·luminació adequada, natural o artificial, i en cas que sigui artificial equivaldrà, almenys, al temps d'il·luminació natural disponible entre les 9.00 i les 17.00 hores. En cap cas es mantindran permanentment els vedells a les fosques.

• A més, es disposarà d'una il·luminació adequada (fixa o mòbil) que tingui la suficient intensitat per a poder inspeccionar els vedells en qualsevol moment.

• Els vedells estabulats seran controlats pel ramader, com a mínim, dos cops al dia i els mantinguts a l'exterior, al menys un cop al dia. Els malalts o ferits rebran el tractament adequat i, en cas necessari hauran de poder ser aïllats en instal·lacions adequades.

• Les instal·lacions per a allotjar els animals estaran construïdes de manera que tots els vedells puguin jeure, descansar, aixecar-se i netejar-se sense dificultat.

• Els vedells no es poden lligar, excepte els allotjats en grup, que podran ser lligats durant períodes de no més d'una hora en el moment de la lactància. Quan es lliguin, els lligams no ocasionaran danys o ferides i han de permetre el lliure moviment del vedell, d'acord amb el punt 7. Els lligams han de ser revisats periòdicament.

• Les instal·lacions i els utillatges destinats als vedells es netejaran i desinfectaran de forma adequada. Els fems, l'orina i les deixalles d'aliments es retiraran al més sovint possible per evitar les males olors, les mosques i els rosegadors.

• El terra estarà construït de manera que no ocasioni ferides o danys als vedells i formarà una superfície rígida, plana i estable, que no sigui relliscosa i que no presenti aspreses. La zona de descans dels animals serà confortable, estarà seca i tindrà un sistema de desguàs. Els vedells de menys de 2 setmanes disposaran d'un jaç adequat.

58

• L'alimentació ha de ser adequada a les necessitats fisiològiques del vedell. Tots els vedells rebran, al menys, dues racions diàries, que inclouran una dosis suficient de ferro. En el cas dels vedells de més de dos setmanes se'ls proporcionarà una ració diària mínima de fibra, augmentant-se la quantitat de 50 g. a 250 g. diaris pels vedells de 8 a 20 setmanes d'edat. No es posaran morrions als vedells.

• Els vedells allotjats en grup han de tenir accés a l'aliment tots al mateix temps.

• Tots els vedells de més de 2 setmanes han de tenir accés a aigua fresca adequada en quantitat suficient.

• Tots els vedells rebran calostre boví dintre de les sis primeres hores de vida. NORMATIVA PROTECCIÓ DE VEDELLS: REIAL DECRET 229/1998, de 16 de febrer,. Obre en una nova finestra. pel qual es modifica el Reial Decret 1047/1994, de 20 de maig, sobre normes mínimes per a la protecció de vedells (BOE núm. 41 - 17/02/1998). Directiva 2008/119/CE del Consell, de 18 de desembre de 2008,. Obre en una nova finestra. relativa a les normes mínimes per a la protecció de vedells (DO L 10 - 15/01/2009).