DESAPAREGUTS OBLIDATS · forçades durant la Guerra Civil espanyola. Des de la base de la...

DESAPAREGUTS

OBLIDATS Memòria, justícia i reconciliació 70 anys

després de la Guerra Civil espanyola

Diplomatura de Postgrau sobre Cultura de Pau

Sara López Sánchez – Fortún

UAB – Juny de 2008

DESAPAREGUTS OBLIDATS. Memòria, justícia i reconciliació 70 anys després de la Guerra Civil espanyola

1

ÍNDEX

Desapareguts oblidats: Memòria, justícia i reconciliació 70 anys

després de la Guerra Civil espanyola

1. INTRODUCCÍÓ ...................................................................................................3 - 7

2. ENTREVISTES, TESTIMONIS ...........................................................................8- 82

3. CONCLUSIONS FINALS...................................................................................83


2

“Sólo serás libre al llegar a Memoria, la ciudad donde habita tu

único destino"

Manuel Vázquez Montalbán: Ciudad


3

INTRODUCCIÓ

Marc contextual del treball

Més de 70 anys ens separen de la Guerra Civil que va assolar el territori espanyol arrel

del cop militar encapçalat pel general Francisco Franco. Avui, més de set dècades

després d’aquells fets, la qüestió de què va passar durant aquella guerra i com es va

orquestrar la repressió franquista sembla que ressorgeix de l’oblit i el silenci en què

s’havia mantingut. Diverses generacions de la nostra societat desconeixen una veritat

històrica, objectiva, que ningú fins ara s’ha preocupat d’explicar. Fins fa molt poc

temps, ni tan sols els mitjans de comunicació difonien xifres sobre represaliats del

franquisme. I els llibres de text d’història també han passat pàgina respecte a aquest

tema, que sembla ser massa fosc i delicat.

Parlar de xifres sobre el nombre de represaliats pel franquisme, durant i

immediatament després de la guerra, és entrar en una confusa espiral de grans

contradiccions i imprecisions. “Un portaveu del Ministeri de Justícia va reconèixer que,

entre 1939 i 1944, en torn a 190.000 persones havien estat executades”1 i “fins i tot les

investigacions més conservadores donen xifres de cinc dígits”2. Si estretem més el

cercle, parlant de desaparicions forçades, execucions extrajudicials i inhumacions

clandestines, l’historiador hispanista Paul Preston fa un càlcul mínim de 180.000

persones, mentre que la xifra que fins ara més ha predominat és la de 90.000, basada

en els estudis de l’historiador espanyol Santos Julià. En el cas de Catalunya, s’ha difós

la dada que prop de 9.000 cossos continuen soterrats en fosses comunes al territori

català.

Pel que fa a la qüestió concreta de les desaparicions forçades, les execucions

extrajudicials i les inhumacions clandestines, és ja una evidència la seva

caracterització com a crims de lesa humanitat. Les fosses comunes de represaliats pel

franquisme són el punt on conflueixen aquests tres tipus de crims contra la humanitat,

recollits a l’Estatut de Nuremberg i que, com a tals, són imprescriptibles i constitueixen

greus violacions del Dret Internacional Humanitari.

1 SILVA, Emilio (coord.): La memoria de los olvidados: Un debate sobre el silencio de la represión franquista. Valladolid: ÁMBITO Ediciones, S. A., 2004. 2 Ibidem


4

Davant la necessitat de saber què va passar i conèixer la veritat d’aquells fets, sobre

els primers anys 2000, els familiars dels desapareguts de la Guerra Civil comencen a

organitzar-se per exigir una resposta definitiva, després de dècades de silenci. En

aquest context es funda l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i,

paral·lelament, sorgeixen moltes altres entitats socials que persegueixen un mateix

objectiu: saber la veritat sobre els desapareguts del franquisme i recuperar la memòria

democràtica del país. Així, tants anys després i a base de pressió des dels moviments

civils, és com la denominada memòria històrica aconsegueix fer-se un forat dins

l’agenda política i, de retruc, dins l’agenda mediàtica.

Més de setanta anys després de consumar-se aquests crims, de tant en tant els

mitjans de comunicació es fan ressò de tot aquest gran ventall de temes al voltant de

la memòria històrica. I justament aquests darrers mesos, s’han materialitzat algunes de

les demandes endèmiques dels familiars de víctimes i moviments memorialistes en

general. Això és gràcies a l’aprovació de les primeres lleis que aborden aquest

assumpte, com ara la Llei del Memorial Democràtic aprovada pel Govern de la

Generalitat el 31 d’octubre de 2007; la Llei de la Memòria Històrica3 aprovada pel

Govern espanyol el 26 de desembre de 2007; i, també a Catalunya, l’aprovació del

Projecte de Llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes

durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, el passat 25 de març de 2008.

Aquest marc legal de nova creació al voltant de la memòria històrica aborda per primer

cop la qüestió dels desapareguts de la Guerra Civil que romanen encara en

innombrables fosses comunes al territori espanyol. Sembla, però, que un abisme

continua separant les demandes de les entitats memorialistes respecte d’allò que

recullen aquestes noves lleis de la memòria. En efecte, si atenem a allò establert pel

magistrat francès Louis Joinet, en un context de crims contra la humanitat, “és deure

dels Estats garantir el dret de les víctimes a saber, el dret de les víctimes a la justícia i

el dret a obtenir reparació”4.

Fent un especial esment al dret a la justícia i a la qüestió de la reconciliació social,

Joinet afirma que “no existeix reconciliació justa i duradora si no es satisfà

efectivament la necessitat de la justícia”5. La qüestió de la justícia surt novament a la

llum com un dels principis que el relator de Nacions Unides, Joinet, esmenta en relació

3 Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura. 4 DIONIS, Gregorio: La cuestión de la impunidad en España y los crímenes franquistas. Bruselas: Equipo Nízcor, 2004. 5Ibidem


5

al dret a la reparació: “Tota violació d’un dret humà dóna lloc a un dret de la víctima o

els seus drethavents a obtenir reparació, la qual cosa implica el deure de l’Estat de

reparar i el dret de dirigir-se contra l’autor”6.

És cert que, pel moment, no s’han donat a Espanya cap de les tres fórmules

establertes des de l’òptica de la justícia transicional per a la reparació de crims de lesa

humanitat o greus violacions de Drets Humans: veritat i reparació; justícia i reparació;

veritat, justícia i reparació. I tot això, després d’haver viscut un procés de transició que

va desembocar en l’establiment d’una democràcia formal al país.

Per altra banda, respecte als desapareguts forçats de la Guerra Civil i el franquisme, i

més àmpliament en l’òrbita de la memòria democràtica, encara avui continuem

qüestionant-nos si, amb aquest passat d’impunitat, pot construir-se una cultura

democràtica real. Són molts els autors, experts i teòrics que han qüestionat la

coexistència de la cultura democràtica en un context de crims de lesa humanitat ocults

i sense reparar. A mode d’il·lustració, el catedràtic de ciència política de la Universitat

Rovira i Virgili, Alberto Reig Tàpia, ha subratllat “la importància i rellevància que fets

d’aquesta naturalesa (crims de lesa humanitat) mereixen per a la memòria col·lectiva

dels pobles i, molt especialment, per a una cultura política democràtica digna de tal

nom”7. Amb la mateixa fermesa, l’historiador Arcángel Bèdmar ha dit que “una

democràcia que oblida aquells que tant han lluitat per ella és una democràcia

incompleta i desagraïda”.

En el cas que ens ocupa, el dels desapareguts forçats de la Guerra Civil, sembla clar

que l’esfera de la justícia i la cultura democràtica van íntimament lligades al concepte

de reconciliació social. Es tracta, aquí, d’una de les 3R que el teòric Johan Galtung

estableix com a condició per a la pau definitiva en contextos post conflicte. Aquesta

sèrie de correlacions al voltant de la justícia, la memòria democràtica, la reconciliació i,

en definitiva, la pau social, marquen alguns paràmetres per a analitzar, avui, una part

de la veritat sobre els milers de desapareguts oblidats de la Guerra Civil a Espanya.

6 Ibidem 7 BEDMAR, Arcángel (coord.): Memoria y olvido sobre la guerra civil y la represión franquista. Córdoba: Delegación de Publicaciones del Ayuntamiento de Lucena, 2003.


6

Finalitat i metodologia del treball

En una línia més o menys periodística, el següent treball intenta aprofundir en el

context actual relacionat amb els desapareguts forçats de la Guerra Civil espanyola i

principis del franquisme. Però parlar dels desapareguts de la guerra és,

inevitablement, parlar de molts altres temes de gran rellevància per al progrés d’una

societat com la nostra. En aquest sentit, és inevitable abordar qüestions com

l’exhumació de fosses comunes dels represaliats pel franquisme, els moviments

socials de recuperació de la memòria democràtica o el marc legal relatiu a aquesta

situació que els nostres governs tot just acaben d’engegar. En última instància, un

passat marcat per crims de lesa humanitat sense resoldre i ocults durant dècades,

planeja sobre totes les pàgines d’aquest document. Inexorablement, a més, aquest

treball recorda la situació d’impunitat en què encara resten els perpetradors d’aquests

crims.

A fi d’abordar aquesta àmplia i realment complexa situació, el mètode emprat per al

treball ha estat el gènere periodístic de l’entrevista. Algú va dir que la nostra

responsabilitat, com a periodistes, és parlar dels altres, donar veu a qui, potser, no la

té. A més, és cert que és molt més fàcil violar drets humans quan es fa en secret, per

això tenim la responsabilitat de recollir, registrar i difondre aquesta part del nostre

passat, que és a la vegada una realitat del present. És per aquest motiu que,

emmarcat en la tradició periodística de l’entrevista, aquest document recull diversitat

de punts de vista sobre el tema que és objecte del treball. Atenent al principi de

pluralitat informativa, s’ha tractat de registrar un ampli ventall de testimonis que ens

expliquen la seva visió al voltant dels desapareguts de la Guerra Civil, de la nostra

memòria democràtica, en definitiva.

Les diverses visions reflectides en aquestes entrevistes poden ajudar, des de la seva

subjectivitat, a entendre millor la realitat de fons que s’aborda. Partint del diàleg com a

forma de comunicació social i humana, es pretenen donar algunes claus per a la

interpretació lliure i personal dels fets que ens ocupen. A més a més, s’ha tractat de

respectar la llengua d’expressió dels i les entrevistades, a fi de reproduir amb la major

fidelitat els seus testimonis.

En aquest sentit, el següent document recull set entrevistes sobre desaparicions

forçades durant la Guerra Civil espanyola. Des de la base de la pluralitat, s’ha pretès


7

fer una selecció àmplia i representativa dels diferents actors que intervenen o formen

part del procés de recuperació de la memòria històrica a Espanya i Catalunya. Així,

s’ha intentat copsar diversitat de visions des de diferents punts de vista. Entre els

interlocutors, hi trobem el testimoni ineludible de familiars de desapareguts; la

perspectiva jurídica, el punt de vista institucional, l’opinió d’un arqueòleg forense i la

representació dels moviments socials de recuperació de la memòria.

Asunción Álvarez, Dolores Blanchart i Anna Calahorra són germana, filla i néta de

desapareguts durant la Guerra Civil, respectivament. Manel Perona és el president de

l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Democràtica de Catalunya. Mª Jesús

Bono és la directora del Memorial Democràtic de Catalunya (Direcció General de la

Memòria Democràtica). Joaquim Oltra és arqueòleg membre del Grup de Recerca de

les Fosses de la Guerra Civil i el Franquisme, de la Universitat Autònoma de

Barcelona. Carlos Jiménez Villarejo és jurista, ex Fiscal General Anticorrupció i ex

fiscal en cap de la Audiència de Barcelona, entre d’altres destacats càrrecs en el món

de la justícia.


8

ENTREVISTA A ASUNCIÓN ÁLVAREZ, HERMANA DE DOS

DESAPARECIDOS

- Sus hermanos desaparecieron durante la Guerra Civil, ¿cuáles eran sus

nombres y a qué se dedicaban?

Mi hermano mayor vivía en Buenos Aires des de hacía muchos años y en aquellos

momentos había venido de visita y lo cogió aquí la guerra. El pequeño era aún un

niño; trabajaba en casa, porque nosotros éramos labradores. El mayor, se llamaba

Joaquín Álvarez Méndez y el menor, se llamaba Porfirio Álvarez Méndez.

Eran buenos hermanos y buenos hijos. Mi hermano pequeño era soldado aquel año y

el mayor, había sido de los lanceros del rey, de caballería. Eran solteros, los dos. A mi

hermano mayor, que había venido de visita des de Buenos Aires, lo cogió aquí la

revolución. El pequeño era quinto, aquel año. Entonces, el gobierno llamó a la quinta

para luchar.

Mi pueblo era Palacios del Sil, en León. Era un pueblo tranquilo y de paz, pero allí

había politiquillas. Había dos partidos, unos eran republicanos y otros eran más de


9

derechas, más monárquicos. Pero no había jaleo ni nada. Yo recuerdo bien cuando

estalló el alzamiento, el 18 de julio. Entonces, a mis hermanos los llamaron a filas a

luchar con la República, porque en aquella zona triunfó el gobierno de la República, al

principio. Luego, decían que venían las tropas de Franco y entonces, ellos escaparon

todos para Asturias porque allí estaba aún el gobierno. Se fueron allí, pasó el tiempo,

Asturias cayó y mis hermanos volvieron para casa. Cuando llegaron al pueblo, los

reclamaron las autoridades y ellos mismos fueron a presentarse al cuartel; y ya

quedaron detenidos. Nos tocó perder, Asturias había caído y mis hermanos se

presentaron ante las autoridades por las buenas.

- ¿Formaban ellos parte de los

movimientos de resistencia contra

Franco? ¿Eran combatientes?

Mi hermano mayor, Joaquín, tenía mucha

cultura porque le gustaba mucho leer; era

muy inteligente y escribía poesía. Él amaba a

su pueblo, tenía mucho afán de luchar por la

gente humilde, todo su afán era ese. Quería escuelas para los niños y protección para

los ancianos; era un ser humano y un idealista.

Mis hermanos eran cristianos, como lo fueron mis padres y yo. En mi casa, se rezaba

el rosario todas las noches, éramos una familia completamente normal. Y yo nunca fui

una persona política, nunca me gustó.

Mi hermano mayor, sí, tendría sus ideas. Pero el pequeño, sólo tenía 20 años, la

criatura. Lo que allí pasó fueron estas cosas de pueblo, que si tú eres amigo de fulano,

que si el otro es amigo del otro, etc. Y cuando llegó esa guerra armaron un lío. A mis

hermanos los llamaron a las quintas y se fueron para Asturias. Lucharon con el

gobierno de la República. Luego, como Asturias cayó, ellos tranquilamente volvieron

para casa y se entregaron. No hubo nada más.

¿Dónde están? ¿Qué hicieron con ellos?

Los sacaron hace pocos años. Yo estuve presente allí todos los días, desde el primer

día que cavaron. Tuve a mi hermano Joaquín entre mis brazos. Pero una jueza dijo

que no eran y yo ahora no sé donde está esa mujer, ¿dónde los llevó? No sé lo que

hizo con ellos.

“Quería escuelas para los niños y protección para los

ancianos; era un ser humano”


10

- ¿Cuáles fueron las últimas noticias que se supo de ellos? ¿Dónde los vieron

por última vez?

Al quinto día de estar detenidos, mi padre y yo fuimos a verlos, porque el cuartel

quedaba a catorce kilómetros del pueblo, en Villablino, un pueblo vecino. Cuando

llegamos, salió un muchacho que también era de mi pueblo y nos dijo que no estaban

allí, que se los habían llevado para San Marcos, en León, donde reunían a todos los

presos. Pero ya cuando íbamos de camino al cuartel, una mujer de mi pueblo me paró

y me dijo que a mis hermanos los habían matado aquella misma noche. Me dijo que

los sacaron del cuartel y que los mataron en un puente. Sin embargo, a mi padre le

dijeron que estaban en San Marcos. Yo ya sabía que los habían matado, pero no se lo

quise decir. Aquella noche los habían matado a ellos y a más.

Yo, después, se lo oculté a mis padres. Mi madre, luego, enfermó, enloqueció. Todas

las noches, en la cama, cantaba misas de difunto. Nada más, a mis hermanos los

habían sacado, como a muchos otros, y los mataron.

- ¿Están en una fosa común? ¿Se les ha identificado? ¿Se les ha hecho algún

homenaje concreto en la localidad dónde está la fosa?

Los del ayuntamiento, no. Los de la Asociación para la Recuperación de la Memoria

Histórica sí les hicieron algunos homenajes, pusieron un monumento, yo estuve allí.

Pero los huesos no sabemos donde los llevaron, porque dijeron que no eran nuestros

familiares.

En la fosa, había seis personas de mi pueblo y otro de otro pueblo vecino. Con los

años, fue una partida de arqueólogos, historiadores y demás y los sacaron. Cuando

los sacaron, los llevaron para el ayuntamiento de Piedrafita, porque la fosa estaba en

este municipio. Nos dijeron que nos daban terreno para que los enterrásemos y

hacerles un monumento. Pero la jueza de Villablino, que era el pueblo de donde los

habían sacado, los reclamó. Dijo que los llevaran para el ayuntamiento porque, como

habían salido de aquel pueblo, la jueza dijo que les correspondía a ellos hacer los

trámites.

Luego, a los familiares nos sacaron sangre para hacernos la prueba del ADN y luego

dijeron que no eran mis hermanos. Yo vi aquellos restos, estuve allí cada día mientras

duraron los trabajos hasta que los sacaron y sé que aquel cuerpo era el de mi

hermano. Mi hermano Joaquín tenía la nariz un poco desviada, la dentadura perfecta y


11

un hoyuelo pronunciado en la barbilla, como aquel. Además, tenía cuarenta años,

como aquel. Yo lo vi y era mi hermano.

Dijeron que no eran mis hermanos y luego no sé que hicieron con ellos. Pero mi

hermano Joaquín era aquel, yo lo vi. No sé donde los llevó, la jueza desapareció del

juzgado. Yo, de los otros, no lo sé, ni tampoco de mi hermano pequeño, el más joven,

porque no podría decir señales. Pero mi hermano mayor, Joaquín, era aquel, yo tuve

la cabeza entre mis brazos y lo sé, era él. ¿Dónde los llevaron? Yo, si fuera joven, hoy

mismo iría buscar a aquella jueza y le preguntaría dónde están. Pero estoy sola y

tengo 93 años.

- ¿Qué edad tenía usted cuando desaparecieron?

Si yo nací en 1915, cuando estalló la guerra yo debería tener 21 o así. Ellos

desaparecieron sobre 1937, cuando regresaron al pueblo, después de caer Asturias.

- ¿Cómo lo ha vivido usted y su familia durante todos estos años?

Me duele tanto hablar de ellos que, aunque han pasado tantos años, es como si fuera

ayer. Mi madre perdió la razón de pensar. Mi padre no, pero ella sí. A mi madre incluso

la insultaban, diciéndole que tanto rezar y al

final le mataron los hijos. Yo, ahora,

después de tanto tiempo, aún estoy

temblando des de los pies a la cabeza de

pensarlo. Eran tan buenos, éramos una

familia tan unida. Ellos eran buenos hijos y

buenos hermanos; y pacíficos.

Yo, por eso no voy a votar, porque si

hubiera visto otra cosa… pero no quiero saber nada. Unos fueron culpables de

matarlos y los otros los abandonaron. Nadie se ocupó de ellos, como de tantos otros.

Así que no quiero saber nada. Yo sólo te digo que siendo niñas, haciendo una obra de

teatro, me pusieron de reina y yo dije que no, porque yo no sé mandar.

“Unos fueron culpables de matarlos y los otros los abandonaron. Nadie se ocupó de ellos, como de

tantos otros”


12

- ¿Cuándo decidió iniciar su búsqueda? ¿Qué pasos tuvo que seguir?

Después de muchos años, un día, estaba en casa de visita un vecino del pueblo y lo oí

hablar con mi marido. Resulta que estaba hablando de la noche que sacaron a mis

hermanos y los habían matado. Él había sido soldado y lo obligaron, junto con otros

del pueblo de Piedrafita, a cavar la fosa. Él no sabía que aquellos eran mis hermanos,

claro. Entonces, yo le dije si recordaba el sitio y si me podía llevar a ver el lugar. Al día

siguiente, yo fui con él en un taxi y él me enseñó el sitio; y yo puse allí unas señales.

Gracias a estas señales, luego los sacaron.

Los encontraron porque yo, cuando aquel vecino me llevó al lugar, puse señales y lo

copié en un papel, hice un plano para que supieran donde estaban si yo me moría.

Marqué la carretera, la cuneta y puse unas señales. Luego, cuando metieron la pala,

allí salieron. Estaban ahí, claro, si a mí me llevó uno de los que los enterraron. Esto

salió en todos los periódicos.

Los arqueólogos sacaron los restos, estuvieron uniéndolos, limpiándolos,

analizándolos. Los pusieron en cajas, en siete cajas. Lo hicieron bien. Pero los del

ayuntamiento de Piedrafita y de Cabrillanes nos dijeron que tendrían en el cementerio

un lugar para enterrarlos allí y un monumento. Luego, la juez de Villablino los reclamó

y así quedó. Ahora sólo quedo yo; y cuando yo desaparezca, ¿qué?

Más tarde, escribí al Ministro de Justicia y él me contestó, tengo aquí la carta. Él me

dijo que sabían muy bien la memoria de ellos, pero que tuviéramos respeto porque al

sacar las cosas a la claridad podíamos lastimar a los familiares de los que los habían

matado; que podían sufrir los descendientes. Yo ya sé que ellos no tienen culpa, pero

yo también soy familiar.

- ¿Se ha sentido respaldada en estos años?

Yo nunca tuve contacto con nadie sobre este tema, hasta que contacté con Emilio

Silva y Santiago Macías, de la Asociación para la Recuperación de la Memoria

Histórica. Fueron ellos los que trabajaron y los que buscaron la manera de

encontrarlos. Luego, yo estuve en otras fosas donde sacaron a otros, allí en el Bierzo.

Estuvimos en Madrid, incluso en el Congreso de los Diputados. Estuvimos en

homenajes que se hicieron para todos los desaparecidos en general. Había tanta

gente… Pero luego ya no supe más, hace tiempo que no tengo relación con ellos.


13

La de mi marido es otra historia. Él también estuvo en Asturias, estuvo en el frente,

también, luchando con mis hermanos. Pero mi marido fue juzgado allí en Asturias y al

final pudo volver para casa. Fue un gran dolor, mi pueblo quedó sin juventud. Unos

murieron luchando en la guerra, a otros los “pasearon”, como decían.

- ¿Pertenece a alguna asociación pro-

memoria?

Yo contribuía con la Asociación para la

Recuperación de la Memoria Histórica.

Yo pagué para que se pudiera identificar

a esas personas y para sacarlos. Esto lo

veo muy bien.

Con la asociación también estuve en otro

pueblo donde sí que lo hicieron muy bien: los sacaron, los enterraron y les hicieron un

homenaje. Pero luego ya no volví a tener más contacto con ellos. Yo me desentendí

de eso. He sufrido tanto que ahora sólo quiero paz.

- ¿Ha conocido a lo largo de su vida a otros familiares de desaparecidos?

Mataron a otros, también. En Villablino mataron a mucha gente. Cuando yo fui a visitar

a mis hermanos al cuartel, allí había mucha gente detenida, yo los vi; había dos pisos

repletos de gente. No quedó ninguno, todos desaparecieron en camiones.

Yo estuve mucho con Isabel, de mi pueblo, que ya murió; ella tenía a su hermano y a

su cuñado que también los mataron. Luego conocí a un señor de Galicia, que decía

que su padre también estuvo allí detenido. Él vino allí, a Villablino, a buscar a su

padre, porque decía que su madre antes de morir se lo pidió.

- ¿Cree que las últimas leyes que se han aprobado en España y Cataluña sobre

memoria histórica son realmente útiles?

A mi me gustaría que todas esas personas tuvieran una sepultura, cómo no lo iba a

querer. Nosotros luchamos por ello.

“Fue un gran dolor, mi pueblo quedó sin juventud. Unos murieron luchando en

la guerra, a otros los pasearon, como decían”


14

Cuando sacaron esa ley, me hablaron de dinero y yo dije desde el principio que no

quería ni un céntimo. Yo dije que lo dedicaran todo en honor de los muertos.

- Personalmente, ¿cómo ha vivido usted estos cambios?

Yo, ahora, tengo la desconfianza y la desilusión de no creer en nadie. Yo ya nada

puedo hacer y nadie se movió más. Nadie hizo nada, por eso tengo tanta desilusión.

No hay cosa que más pronto se olvide que los muertos.

- En otros países del mundo, los responsables de crímenes contra la humanidad

han sido juzgados, ¿piensa que se debería hacer lo mismo en España? ¿Cree

que se tendría que buscar a los responsables de estas desapariciones forzosas?

En España no lo han hecho y no lo harán; pero ya es igual. Pienso que poca gente

quedará.

- Algunas personas dicen que la Transición española aún no está hecha porque

no se ha hecho justicia con las víctimas de la guerra civil, ¿mantiene usted esta

opinión? ¿Cómo vivió usted la

Transición?

Cuando murió Franco no pasó nada, no

hubo nada. Cuando gobernó Felipe

González tampoco nadie se ocupó de ellos.

Antes de que comenzaran los trabajos con

la Asociación, sobre el 2002, nadie se

había ocupado de ellos. Ya te dije que yo

escribí, por aquel entonces, al Ministro de Justicia y él me contestó. Yo le dije que para

que él estuviera hoy sentado en un escaño, otros muchos se quedaron en las cunetas.

Y yo moriré con ese dolor.

- Dicen que los pueblos que olvidan su historia están condenados a repetirla…

¿Piensa que sabrán los jóvenes mantener la lucha por la memoria democrática?

“le dije que para que él estuviera hoy sentado en un

escaño, otros muchos se quedaron en las cunetas. Y

yo moriré con ese dolor”


15

Yo lo recuerdo todo como si lo estuviera viviendo ahora. Pero veo que la sociedad ha

olvidado; y los jóvenes, ¿qué van a saber? Sólo lo que les cuentan sus abuelos,

aunque cada vez quedamos menos.

ENTREVISTA A DOLORES BLANCHART, FILLA DE

DESAPAREGUT

- El seu pare és un dels prop de 9.000 desapareguts de la guerra civil a

Catalunya, formava ell part de la resistència contra l’ofensiva franquista?

Ell lluitava contra els franquistes. En aquells temps, representava que aquí a

Montornès del Vallès no hi havia nacionals, tots eren ‘rojos’, en aquest poble.

Aleshores, ell, com tots aquí, van anar a lluitar contra els nacionals, contra Franco. N’hi

van haver que se’n van sortir i n’hi van haver que els van matar, com el meu pare. No

saben on, diuen que va ser per Pons, o pel Pont de Suert, perquè diuen que hi havia

molta neu.


16

- Militava en alguna formació política?

Montornès era tot republicà, però ell no

era de cap partit ni sindicat.

- A què es dedicava?

La família del meu pare eren pagesos.

- Quines van ser les darreres notícies que van saber d’ell?

Ell va marxar el 27 d’abril; i jo vaig néixer l’1 de maig. Ell em va arribar a conèixer per

fotos. A la meva mare, jo li deia: “però com pot ser, que el veu deixar marxar, estant jo

a punt de néixer?”. Ell es veu que deia que si es quedaven aquí, els matarien a tots; i

res, va agafar un farcell i va marxar, avalat per un barber d’aquí del poble.

Conten que va morir al front, que no va poder passar a França. Al cens de persones

desaparegudes ell té el número 962.

- On el van veure per última vegada? Sap on podria estar la seva fossa?

La meva tia i el meu avi van anar fins a la frontera de França a buscar-lo, però no el

van trobar.

Com que a les seves cartes ell deia que hi havia neu, diuen que podria estar pel

Pirineu. A les cartes, ell deia que estava a Civis, a prop d’Andorra, després que anava

cap a la Seu d’Urgell, etc. També ens han dit que podria estar per Pons. Van mirar per

tot arreu, però no el van trobar enlloc.

- Creu que pot estar a una fossa comuna?

Suposem que sí, si és que el van recollir.

- Quina edat tenia vostè quan va desaparèixer?

“Montornès era tot republicà, però ell no era de cap partit

ni sindicat”


17

Quan ell va marxar d’aquí de casa, jo encara no havia nascut, però ell va viure fins el

1939, segons l’acta de defunció i també per les seves cartes. Ell va escriure moltes

cartes, perquè com que jo era acabada de néixer, es veu que volia respondre.

- I el seu pare, quina edat tenia?

Llavors, ell tenia just trenta anys, perquè havia nascut el 1909.

- Com va viure la seva família, després de la desaparició?

Els germans del meu pare, quan va acabar la guerra, van tornar a casa. I, clar, llavors

es preguntaven on és el Pepet, que si el Pepet no hi és, que si tots hem tornat menys

ell, etc. I els meus avis no van aixecar més el cap, ja. Jo vaig créixer amb ells, perquè

la meva mare se’n va quedar sola i, com que érem massa a casa, se’n va anar a

servir.

Jo vaig haver d’anar a viure amb els meus avis i, bé, ‘misèria i companyia’. Quan ja

tenia jo tres o quatre anys, ens van arribar a pagar un subsidi d’orfandat, però durant

dos mesos, només. Va ser res, unes trenta pessetes només, i després van dir de

l’ajuntament que s’havien acabat els cèntims.

Al cap de nou anys, la meva mare es va casar amb un germà del meu pare i tots vam

tornar a viure a casa. Llavors, la meva mare se n’anava a l’habitació i plorava amb les

últimes cartes que va escriure el meu pare. Com que la meva mare les tornava sempre

a llegir i plorava, el meu padrastre va dir que allò s’havia d’acabar i va cremar les

cartes. Aquelles cartes eren les més importants. La meva tia, la germana del meu

pare, però, sí en va guardar algunes.

- Quan i com va decidir iniciar la seva cerca?

Fa uns 15 anys, vam anar a un viatge a Normandia i vam veure en un cementiri una

tomba amb el nom del meu pare, Josep Blanchart. Ens vam sorprendre perquè aquell

home tenia 34 anys quan va morir, l’any 1940, com el meu pare. Clar, podia ser ell.

Però finalment era un noi d’allà d’aquell poble, perquè es veu que Blanchart és un

cognom francès.

Aleshores vam començar a bellugar-nos amb la Ventureta Ballús (una veïna del

poble). Vam anar a Manresa a una trobada amb familiars de desapareguts i gent de la


18

Generalitat. Després vam anar també un dia a Barcelona, a la Generalitat. I així vam

començar.

- S’ha sentit recolzada en la seva cerca?

Sí, els meus fills es preocupen, però no hi han donat tampoc molta importància. No

trobar els documents és allò que més ens ha entorpit.

- Respecte a les últimes lleis que s’han

aprovat a Espanya i Catalunya sobre

memòria històrica, com ha viscut vostè

aquests canvis?

Jo ho he viscut amb moltes ganes de saber. En el nostre cas, potser nosaltres sols no

haguéssim fet res per trobar el meu pare, però com que sempre hem estat recolzats

per la Ventureta Ballús, que s’ha interessat tant...

- Estan contents amb el Projecte de Llei de persones desaparegudes de la

Generalitat? Creu que aquesta llei pot ser l’ajut definitiu per trobar el seu pare?

I tant. És que hi ha encara alguns que no volen saber res, però per quin motiu no volen

saber res? Si és una cosa teva. Ja sigui el pare, el germà o l’oncle, és una cosa teva.

- A d’altres països del món, els responsables de crims contra la humanitat han

estat jutjats, pensa que s’hauria de fer el mateix a Espanya? Creu que s’haurien

de buscar els responsables d’aquestes desaparicions forçoses?

No sé si poden haver-hi encara, de responsables vius. Però si n’hi ha, clar que sí. Que

ho mirin i si no, que no ho haguessin fet. És com si ara, perquè han guanyat els

socialistes, es fiquessin els de les dretes i hi hagués una guerra. Aleshores va passar

això, els republicans van guanyar i els altres se’ls hi van tirar a sobre. Però si havien

guanyat ells, perquè s’havien de ficar a emprenyar els altres? Perquè havien de fer

una guerra? Aleshores, perquè està la llibertat?

“No trobar els documents és allò que més ens ha entorpit”


19

- Hi ha qui diu que la transició va contribuir a mantenir l’oblit de les víctimes de

la guerra civil i el franquisme, com la van viure vostès? Manté aquesta opinió?

Sí, jo també penso igual. Si s’haguessin fet aquestes lleis de recuperació de la

memòria més aviat, hauria estat millor.

- Creuen que vivim en un país amb cultura democràtica?

No, això no és una veritable democràcia. Jo lo que ha fet el Saura ho veig bé, això de

començar tot aquest moviment. I jo veig que hi ha alguns a qui no els interessa la

memòria de les víctimes, que hi posen traves perquè no hi puguem fer res.

- Després de tants anys des de la guerra i amb la dictadura pel mig, veieu la

nostra societat reconciliada?

No, encara hi ha gent aquí que són d’en Franco, després de fer lo que van fer. I la

meva família es va doldre pel meu pare fins que s’han mort; els meus oncles, els

germans del meu pare, se n’han anat d’aquest món amb la pena aquesta de no saber

que va passar i no trobar-lo.

- Diuen que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-

la... Penseu que sabran les noves generacions de joves mantenir la lluita per la

memòria històrica?

Crec que, si no ho fan, se n’haurien de preocupar d’aquestes coses, encara que sigui

la història dels seus avis i dels seus besavis. Però jo veig que el jovent passa de tot. Jo

els hi dic, vigileu, que si tornés a venir una guerra d’aquestes, ja us n’adonaríeu.

Els nostres fills, però, sí que se’n preocupen. Si nosaltres faltem, ells seguiran

endavant fins que es trobi algo; si és que es troba, clar.


20

ENTREVISTA A ANA CALAHORRA, NIETA DE DESAPARECIDO

- Su abuelo desapareció durante la guerra civil, ¿cuál era su nombre y a qué se

dedicaba?

Mi abuelo se llamaba Lucas Julián Calahorra Latorre y era agricultor. Él hacía faenas

en el campo; primero fue jornalero y luego, al casarse con mi abuela, empezó a

comprar alguna tierra, porque era muy trabajador. Iba para labrador, pero no le dejaron

ser más.

- ¿Formaba él parte de la resistencia armada contra Franco? ¿Era combatiente?

No, él era vicesecretario de la Unión General de Trabajadores (UGT) en su pueblo,

Torrijo de la Cañada, que está en la provincia de Zaragoza. Él se juntaba con varios

del pueblo que tenían las mismas inquietudes, frecuentaban lo que se llamaba la Casa

del Pueblo, que era socialista; y él llevaba los papeles de allí. Entonces, lo nombraron

vicesecretario suplente de UGT porque tenía muy buena letra y era bastante


21

inteligente. Lo nombraron suplente porque al anterior lo mataron cuando empezó todo

el movimiento por ser contrario a las ideas.

- ¿Cuáles fueron las últimas noticias que se

supo de él?

Fueron a través de un primo suyo, que estuvo

con él en la cárcel de Calatayud y consiguió

escaparse porque conocía a un Guardia Civil. Él fue quien nos dio las últimas noticias

de mi abuelo, a finales de octubre de 1936. Él fue de los primeros que mataron en el

pueblo, se lo llevaron a mitad de septiembre del 1936 y después ya fueron matando a

más personas.

Entonces, a él se lo llevaron a mitad de septiembre y fuimos teniendo noticias de él a

través de cartas que él escribía des de la cárcel. Las cartas las metía en los cuellos de

las camisas porque a las familias no las dejaban entrar en las cárceles a verlos, pero

sí les dejaban coger la ropa sucia y llevarles ropas limpias. Entonces, el metía las

cartas con alfileres en los cuellos de las camisas que le daba a mi abuela y así la

familia las leía.

Él pasó su cumpleaños allí, el 18 de octubre, esto lo sabemos; y luego tuvimos noticias

suyas por este primo suyo que se escapó de la cárcel, que fue sobre el 20 de octubre.

Pensamos que sobre estas fechas fue cuando lo debieron llevar a fusilar a algún sitio

porque ya no supimos más de él. A finales de octubre de 1936 fue cuando dejamos de

tener noticias suyas.

- ¿Dónde le vieron por última vez?

En la cárcel de Calatayud, que casi todo el mundo de la comarca dice que estaba

situada en el antiguo mercado de abastos de Calatayud, que luego fue una discoteca.

Algún historiador ha dicho que esto no era una cárcel, sino un campo de

concentración. Allí iban llevando a la gente de los pueblos de alrededor.

“era vicesecretario de la UGT en su pueblo, Torrijo

de la Cañada”


22

- ¿Cree que puede estar en una fosa común? ¿Se le ha identificado?

Sí, porque dos de los que estaba con él en la cárcel tenían una tía, allí en Calatayud,

que iba a verles y a llevarles bocadillos. Una de las veces, le pidieron a esta mujer

unas alpargatas de cáñamo porque les dijeron que les iban a sacar al frente. Se ve

que a mi abuelo lo sacaron al frente tres veces, porque a los presos que tenían allí los

clasificaban por categorías. Pedían informes a los pueblos, al cura, al párroco, al

alcalde, etc. Y entonces, según lo peligrosos que eran, les hacían un juicio o un

consejo de guerra y los condenaban a muerte. Pero a algunos los instruían con ideas

del Movimiento Nacional para intentar cambiarles las ideas y no tenían otro remedio

que callar, porque no podían hacer otra cosa. Entonces, yo tengo una hoja de un

periódico de Calatayud en que sale la lista de presos de allí, de esa cárcel, y lo que

daba cada uno porque les decían que tenían que participar en unas colectas para la

causa.

A los que ellos consideraban que tenían que llevarlos al frente, pues los llevaban a las

tropas, a luchar a favor del movimiento. Se ve que a mi abuelo intentaron llevarlo al

frente por tres veces, pero resulta que la bandera del tercio se había sublevado en

esos momentos y pensaron que si llevaban a gente de las prisiones todavía se

sublevarían más. Lo devolvieron por dos veces y, a la tercera vez que los iban a sacar

al frente, le dijeron a esta señora de Calatayud que les trajera unas zapatillas de

esparto para ir frente. Ella fue con las zapatillas y el carcelero le dijo que ya no hacían

falta las zapatillas ni nada, porque se los habían llevado a fusilar a un barranco de

Zetina, de un pueblo que se llama Zetina. Como mi abuelo estaba con estas dos

personas, que eran sobrinos de esta señora, yo pienso que quizá lo llevaron allí, que

podría estar en este barranco en Zetina.

Pero, claro, podría estar en muchos otros

sitios. Él en sus cartas nombra a otro señor

de Terrer, otro pueblo; y dice que tenía su

cama, su catre de paja, junto a este señor.

A este señor de Terrer lo fusilaron en

Villafeliche y está enterrado en Terrer.

Entonces, él estaba junto a alguien que fue

fusilado en Villafeliche; luego, tengo noticias de que estaba con otras dos personas

que fusilaron en Zetina; después, allí, al lado de Calatayud, hay un barranco tremendo

donde hay cientos de personas y si tu paseas por ese barranco puedes llenar bolsas

enteras de huesos humanos. Allí, en el barranco de la Bartolina, hay un montón de

“convirtieron el barranco de la Bartolina, que es una fosa masiva, en vertedero porque les interesaba esconderlo”


23

personas que sacaban de esa cárcel y los fusilaban. Luego convirtieron el barranco de

la Bartolina, que es una fosa masiva, en vertedero porque les interesaba esconderlo.

Mi abuelo puede estar en muchos sitios, puede estar también en las tapias del

cementerio de Calatayud, que allí también fusilaban a mucha gente, puede estar en el

Barranco de la Bartolina, puede estar en Villafeliche, en Terrer o en Zetina. Entonces,

al tener datos de esta señora de Calatayud, que habló y dijo que mi abuelo podría

estar en Zetina, yo me puse en contacto con la Asociación para la recuperación de la

Memoria Histórica. Parece que están llamando ya a los familiares de esa fosa de

Zetina para, ahora que viene el buen tiempo, hacer exhumación; y con pruebas de

ADN podré saber si está allí o no.

- ¿Cómo lo ha vivido usted y su familia durante todos estos años?

Pues muy mal, muy triste. Mucha tristeza, mucha impotencia, mucho dolor. Mi padre

tenía ocho años cuando se llevaron al suyo; y mi tío tenía cuatro años. O sea, mi

abuelo dejó allí dos niños pequeños de cuatro y ocho años. Mi padre cuenta que

cuando vio que se alejaba la furgoneta en la que se llevaban a mi abuelo, él se quedó

perdido porque su padre era el puntal de su casa. Él dice que miraba las estrellas y

pensaba que igual en una de esas estrellas se podía vivir, como un punto de

esperanza.

Pero lo vivieron con mucha tristeza, porque además luego, en el pueblo, a las familias

también las represaliaban. Igual estaban en la plaza y oían como el alcalde del pueblo

decía que no sólo los iban a matar a ellos, sino que iban a matar a los ratones y a los

ratoncillos. Él lo estaba oyendo, eso. Luego, a mi abuela le decían que no la querían

oír llorar. A muchas mujeres les rapaban el pelo y las paseaban en un camión por el

pueblo para que vieran las demás lo que les podía pasar si les oían llorar.

Mi abuela se quedó que tenía treinta años y parece que tenga cincuenta; con una

depresión enorme. Se fue a casa de su madre, que fue la que más la ayudó, luego se

fue a Calatayud, puso allí un colmado… Pero siempre estuvo echándolo de menos. Yo

dormía con mi abuela y se despertaba a media noche llamándolo, llamando a su

Lucas, porque además se querían muchísimo. Yo no he tenido a mi abuelo pero sí que

lo he tenido porque, para mí, es una ausencia - presencia. Es una ausencia que está

presente continuamente.


24

Mi padre siempre quiso dominar ese espacio vacío que le dejó ese hecho. Estabas

con él un rato y siempre era ese su tema de conversación, siempre acababa saliendo

eso. Entonces, mi padre fue escultor y en sus obras se ve el espacio vacío, huecos,

ventanas, disparos de balas. Él canalizó su dolor de forma positiva, eso es lo bueno de

las generaciones que vinieron detrás. Mi abuela siempre les decía que no guardaran

nunca rencor ni odio hacia las personas, porque en los pueblos todo se sabe y ellos

sabían que a mi abuelo lo denunció un vecino suyo. En lugar de meter cizaña, mi

abuela siempre les decía: “no tengáis odio, no se puede olvidar, pero perdonar y no

tengáis odio”.

Ellos siguieron adelante con sus cosas

cotidianas de la vida. Lo hicieron como

pudieron, porque a mi abuela le embargaron

todas las tierras. Al poco tiempo de estar en

casa de su madre, le embargaron todos los

muebles y todas sus tierras, no podía ni

coger uvas de sus viñas. Entonces, se fue

con los dos niños de la mano y sin nada. Se

fue a Calatayud y luego vino aquí a Barcelona y salieron adelante. Mi tío era más

pequeño, porque tenía cuatro años, aunque también por las noches se despertaba,

con malos sueños, pensando que se lo llevaban a él. Pero mi padre fue el que estuvo

más con mi abuela, luchando para salir adelante y el que lo sufrió más.

Yo todo esto lo he vivido, claro; y no he conocido a mi abuelo, pero sí que lo he

conocido, he tenido su ausencia y su presencia. Desde que era pequeña, yo le

preguntaba a mi abuela y, claro, esto es muy triste para contárselo a un niño.

Entonces, mi abuela me decía que se murió regando, que fue a al campo a regar y

cogió una indigestión y se murió. Pero yo sabía que no, que había pasado algo.

Entonces, un día mi abuela se dejó una carpeta encima de la mesa y bajó a hablar con

una vecina; entonces, yo, que tenía unos dieciséis años, por curiosidad, la cogí. Vi que

eran las cartas de mi abuelo des de la cárcel y, mientras mi abuela estaba hablando

con la vecina, yo me las copié todas, aún las tengo.

Tengo todo lo que mi abuelo va diciendo des de la cárcel: que eran muchos, que pasó

el cumpleaños más triste de su vida acordándose de los suyos. Claro, a ellos les

obligaban a decir que estaban bien, que les daban muy bien de comer, etc. Pero la

verdad era otra muy diferente; aquel primo suyo que entró en la cárcel también, me

dijo que cuando mi abuelo llegó a la cárcel, le dieron un golpe muy fuerte con la culata

“le embargaron todos los muebles y todas sus tierras, no podía ni coger uvas de

sus viñas”


25

de un fusil en medio de la espalda; y él se estuvo quejando durante todo el tiempo que

estuvo allí. Además, dormían en una especie de catre sobre paja - que no creo que

con ese golpe estuviera muy cómodo allí- no estaban bien alimentados, a algunos los

mandaban a hacer trabajos, los mandaban a limpiar cuadras, etc. Además los

explotaban.

Él siempre habla en las cartas procurando que la familia no se preocupara por él. Pero

dice cosas muy tristes, dice: “bastante es no poder prepararos el pan para mañana”; o

sea, estar ahí, pensando que tenía dos hijos y que no podía hacer nada. Si lees las

cartas, son muy tristes, pero a la vez él dice que no ha hecho daño a nadie. Es verdad,

él tenía la conciencia muy tranquila porque él no había matado a nadie, ni había hecho

nada a nadie, sólo tenía ideas, como tú y yo podemos tenerlas. El dice que es

inocente, sólo estaba allí por pensar así, por las ideas, nada más.

Él había sido jornalero, que su familia era pobre, él veía que iba a trabajar a campos

de trigo muy grandes y luego llegaban los jornaleros a su casa y no tenían pan para

sus hijos. Él veía que había alrededor tanto campo yermo, que les sobraban a los

señores, y luego veían a los niños descalzos por la calle y a medio vestir, que mi

abuelo se ve que hablaba con otros vecinos y decía que habiendo tantos campos

yermos, el señor se los podría dejar cultivar a las familias más pobres para que por lo

menos pudieran comer esos niños.

Él, cuando se casó con mi abuela, que era de una familia que estaba bien y tenía

tierras, ya estaba bien; pero se acordaba de lo que había pasado él en su casa de

pequeño y se acordaba de los niños pobres del pueblo. Él solamente tenía esas ideas,

nunca cogió un arma; solamente pensaba que no había derecho a que hubieran esos

campos yermos y que hubiera niños pasando hambre. Luego, los propietarios se lo

tomaron como si les fueran a quitar las tierras y, cuando ya empezó el movimiento, se

quitaron de en medio a todas las personas que habían oído decir cosas así.

- ¿Se ha sentido respaldada en estos años?

Yo empecé a buscarlo hace un año. Hasta hace un año, teníamos miedo de hablar,

era un silencio. En el pueblo, por ejemplo, hay muchas familias, la mitad, a las que les

pasó lo mismo que a la mía; y el resto son de los que denunciaron. A todos los del

ayuntamiento de la República, que era el gobierno elegido por el pueblo, los fusilaron.

Hace poco, pedí información al Archivo Histórico Nacional y me mandaron la lista con

todas las personas que entonces formaban el gobierno municipal de la República en el


26

pueblo; y luego, las personas del pueblo que hablaban a favor del Frente Popular.

Todas estas personas son a las que fusilaron. O sea, que quitaron el gobierno de la

República, lo fusilaron, fusilaron también a las personas del pueblo que hablaban a

favor de la República; y fueron las familias ricas del pueblo las que se pusieron en el

ayuntamiento: el alcalde, el juez de paz, etc. Entonces, todavía hay muchas familias

de estas personas y de los que fusilaron; y claro, en el pueblo no podías hablar.

Luego, estando aquí, en Barcelona, mi padre aún se cuidaba mucho de decir que a su

padre lo fusilaron; porque si se enteraban que eras hijo de un fusilado, según como

fuera el jefe de la empresa, podían no darte ese trabajo. Había miedo, porque claro,

hasta que no se hizo la transición, el gobierno era una dictadura. Durante la dictadura

hubo un silencio total; en la transición, también silencio, porque todavía podías tener

alguna represalia. Luego, gracias a ese silencio se pudo hacer la transición, creo yo. Si

todas las familias que estamos así hubiésemos empezado a odiar, a levantar las

voces, a matar a los que mataron a los nuestros, no hubiera podido hacerse la

Transición. Gracias a nuestro silencio ha

tenido lugar una transición pacífica; y ahora

es cuando quizá podemos hablar.

Yo sí me he sentido respaldada, desde que

empecé a buscar el año pasado. La

navidad pasada murieron mi padre y mi

abuela, los dos a la vez, y para mí aquello

fue como un revulsivo para comenzar a buscar. Entonces, fui a una reunión de la

Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica de Cataluña y dejé toda la

documentación que en ese momento tenía acerca de mi abuelo. Memoria de Cataluña

llamó a Memoria de Aragón y luego Memoria de Aragón se puso en contacto conmigo

y parece que los están buscando. Ya hacen bastante con buscarlos, porque les cuesta

mucho con las subvenciones que les dan. Yo creo que esto tendría que darse a nivel

legal, como ha ocurrido aquí en Cataluña, con una ley de fosas. Aquí lo están

haciendo, pero en el resto de España, no.

Por ejemplo, en Aragón, si abren la fosa será gracias a las subvenciones que le dan a

la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica; porque se ve que están

sobresaturados. Yo creo que harán lo que puedan, pero no sé si alcanzará para todos.

Mientras tanto, va habiendo un desgaste generacional. Si queda algún hijo de esos

hombres, que tienen ochenta o noventa años, se están muriendo; y a lo mejor les

satisfaría mucho poner un ramo de flores en algún sitio donde figurara el nombre de su

“Durante la dictadura hubo un silencio total; en la

transición, también silencio”


27

padre. Pensamos que los van a sacar, este año o de aquí a cinco años, pero para

esas personas, medio año es mucho. Y yo soy joven pero, si no encuentro los huesos,

me gustaría saber cual es el lugar donde está mi abuelo; y si encuentro los huesos,

me gustaría ponerlos con mi abuela y mi padre o donde yo quiera. O poder llevar un

ramo de flores al lugar donde esté mi abuelo y que haya una lápida con su nombre. Yo

sólo quiero una lápida con su nombre; porque si está en ese barranco, donde hay

cientos y cientos de huesos y echaron basura encima porque al gobierno de Calatayud

le interesaba que no se supiera aquello, pues ¿cómo voy a buscar a mi abuelo allí?

Si tengo suerte y está en Zetina, puede que lo encuentre, porque en la fosa de Zetina

hay trece personas de Torrijo. En Torrijo de la Cañada mataron a treinta y dos

personas; y a doce o trece los mataron en Zetina. Si tengo suerte y está en esa fosa

de Zetina, puede que lo encuentre; pero si está en el barranco de la Bartolina, no

puedo encontrarlo. Pero sí que pueden hacer allí una cela y que las familias puedan

poner allí una lista de las personas que fusilaron en ese barranco y un monumento

para que tú puedas ir allí a poner unas flores.

- ¿Ha conocido a lo largo de su vida a otros familiares de desaparecidos?

Sí, a todos los familiares de los treinta i dos fusilados del pueblo de mi abuelo, de

Torrijo de la Cañada. Yo estuve este verano, como tú ahora, con una grabadora y una

cámara de vídeo, hablando con todos ellos. Al hablar, después de tanto silencio, ellos

me daban las gracias. Después de preguntarles qué es lo que le pasó a su padre o a

su tío o a su familiar, ellos me daban las gracias a mí porque me decían que ya era

hora de que alguien pregunte por ellos y se preocupe por esto. Y sí, a todos los

familiares de las personas que fusilaron en el pueblo de mi abuelo sí los conozco, con

todos hablo y tenemos contacto.

- ¿Pertenece usted a alguna asociación pro memoria?

Sí, hace poco fui al banco a pagar la inscripción de la Asociación para la Recuperación

de la Memoria Histórica de allí, de la delegación aragonesa. Me he hecho miembro de

la asociación porque pienso que si ellos me están ayudando a mí, yo también tengo

que ayudarles. Ellos me están dando datos sobre si mi abuelo pueda estar en Zetina,

Santiago Macías se molestó en ir al lugar, ellos me están dando esperanzas de que

esa fosa de Zetina pueda abrirse; y es la única institución que me ha contestado, la


28

única institución que yo veo que está investigando y me está dando datos. Yo pienso

que si me están ayudando, yo también puedo ayudarles a ellos de alguna manera.

- ¿Cree que las últimas leyes que se han aprobado en España y Cataluña sobre

memoria histórica son realmente útiles?

Claro que llegan tarde, estas leyes, pero es que si hubieran llegado antes, no sé si

hubiéramos llegado a la democracia. Yo creo que no las han hecho antes porque

podría haberse ocasionado un gran revuelo y esta transición pacífica que hemos

tenido a lo mejor no hubiera tenido lugar. Estas leyes llegan tarde para las familias,

porque hemos estado sufriendo sin ningún apoyo durante todo este tiempo.

Ahora bien, han llegado cuando tenían que llegar; lo que pasa es que pienso que se

quedan cortas. Siempre que sale una ley con respecto a esto, yo estoy muy contenta

porque pienso que es un pasito más que se hace. Pienso que la ley de Memoria

Histórica se queda un poco corta, en el sentido de que deja en manos de las

asociaciones la búsqueda de estas personas, cuando pienso que tendrían que tener

un reconocimiento a nivel estatal. Aquí en España hubo un Holocausto, un genocidio,

y estamos buscando y apoyando a las víctimas de otros países, mientras aquí eso no

se ha hecho. En España no se ha pedido

perdón, ni se ha hecho un

reconocimiento a estas familias que han

sufrido tantos años. Esto tendría que

suceder a nivel estatal, no sólo a nivel de

asociaciones. Entonces, creo que esta

ley deja en manos de las asociaciones

todo esto, igual porque aún sigue

habiendo ese miedo de fondo. Parece

mentira, después de setenta y dos años,

todavía sigue el miedo.

“hubo un Holocausto, un genocidio, y estamos

buscando y apoyando a las víctimas de otros países,

mientras aquí eso no se ha hecho”


29

- ¿Está satisfecha con el proyecto de ley de personas desaparecidas de la

Generalitat? ¿Cree que esta ley puede ayudar a dignificar la memoria de su

abuelo?

En Cataluña, yo lo veo bien. Pienso que están haciendo lo que pueden, parece que va

tirando la cosa adelante. Me gustaría que se aprobara una ley igual en Aragón; y en el

resto de España.

- En otros países del mundo, los responsables de crímenes contra la humanidad

han sido juzgados, ¿piensa que se debería hacer lo mismo en España? ¿Cree

que se tendría que buscar a los responsables de estas desapariciones forzosas?

A lo mejor habrá muchas personas que sí que querrían hacer estos juicios; pero yo,

por mi parte, pienso que no. Yo no olvido, y sé que aún andan por ahí muchos

culpables rodando, incluso personas públicas que estamos viendo en la televisión, a

los que se les podría hacer este tipo de juicios. Pero pienso que el tiempo y la

conciencia son los mayores justicieros. Pienso que la conciencia de esas mismas

personas, en el fondo, es la que está haciendo más justicia; y el tiempo, porque esas

personas están viendo ahora, en la televisión, hablar a los nietos de esas personas a

las que mataron.

Están viendo que los que lucharon por la democracia que ahora tenemos fueron los

que murieron, los que están en las fosas, que fueron los que lucharon por la libertad.

Ellos, al fin y al cabo, son unos golpistas, y todo eso lo están viviendo, ahora. Pienso

que para qué meter en la cárcel a esas personas ahora que están a punto de morirse,

para qué hacer sufrir a esas personas.

Ahora estamos en la calle Concepción Arenal, y justamente Concepción Arenal decía:

“Odia el delito pero compadece al delincuente”. Sé que se lo merecerían, pero si

dependiera de mí, yo no haría esos juicios. Más que ir a por ellos, yo pediría que se

reconociera públicamente lo que hicieron esas personas, que se reconociera el valor

de esas personas para la democracia que estamos viviendo y el sacrificio que hicieron.

Que se hiciera esto a nivel de estado y en los medios de comunicación, cosa que no

se hace, ya que sólo se hace a nivel de asociaciones. Que se reconociera que fueron

mártires, igual que estos a quienes ha canonizado ahora la Iglesia; que si se hizo ese

homenaje tan grande para los mártires de la Iglesia, también se podría hacer un

homenaje grande para estas personas, a nivel estatal. Yo soy más partidaria de eso,


30

de que se reconozca el sacrificio de las familias que han callado durante setenta y dos

años, y el de esas personas que murieron, más que ir a machacar a los delincuentes.

- Hay quien dice que la transición española aún no está hecha porque no se ha

hecho justicia con las víctimas del franquismo, ¿mantiene usted esta opinión?

¿Cómo vivió usted la transición?

Yo pienso que con la Transición hemos dado un paso, si estuviéramos en la dictadura,

yo no estaría aquí hablando contigo. Ya hemos dado un pasito hacia la libertad. Yo la

Transición la viví de forma positiva, en el sentido de que pienso que fue un paso. Pero

ahora que ya no hay dictadura y que ha pasado el tiempo, pienso que se tendría que

hablar más libremente de esto; y reconocerlo más a nivel general, hablar más de estas

cosas. Por ejemplo, se tendrían que hacer reportajes sobre todo esto, en la televisión,

y hablar libremente y decir las cifras de desparecidos y los datos.

No sé, yo lo he vivido positivamente, en cuanto a que hemos ido yendo cada vez hacia

más libertad; pero siempre con la espina y el dolor de mi abuelo. Yo soy la nieta y, si

yo tengo dolor dentro de mí, imagínate el que ha tenido mi abuela y el que tuvo mi

padre. Así que la Transición la hemos vivido, pero siempre con ese dolor dentro, con

silencio, con impotencia, porque no podías hablar ni te podía escuchar nadie.

- ¿Cree que vivimos en un país con cultura democrática?

Creo que sí, pero todavía hay resquicios del franquismo. Todavía hay rescoldos del

franquismo que están por ahí. Mientras haya esos resquicios, no podemos decir que

es una democracia plena. Vamos en camino, hay que ser positivos y yo pienso que

cada vez iremos a mejor, hacia más libertad; pero aún queda algún rescoldo del

franquismo.

- Después de tantos años des de la guerra, ¿ve a la sociedad española

reconciliada?

No, no la veo reconciliada precisamente por eso, porque no ha habido un perdón a

nivel general. Si los franquistas que quedan hubiesen visto como la sociedad en

general apoyaba a estas personas, a la libertad; si la sociedad hubiese rechazado el


31

golpe de estado y el fascismo de forma pública y estatal, entonces ellos mismos se

hubiesen dado cuenta de que no tenían nada que hacer. Pero como esto no se hizo

durante la Transición, como ha faltado esto, en España, todavía estamos divididos

como en dos bandas.

Por ejemplo, este verano, hablando de estas cosas con la gente del pueblo, me decían

que si ahora hicieran lo mismo, si hubiera otro golpe de estado en el ayuntamiento,

allí, en Torrijo de la Cañada, volvería a pasar lo mismo. Me aseguraban que volvería a

pasar lo mismo, porque hay muchas personas aún con ideas de extrema de derecha

en ese pueblo; bueno, en ese pueblo y en muchos pueblos del resto de España. Y si

esas personas hubiesen visto un acto público de apoyo a esas personas libertarias

que murieron, si se les hubiese hecho un homenaje, si se hablara de ellos en la

televisión, puede ser que se hubieran reservado un poco.

Por ejemplo, mi abuelo, si está en Zetina, está en una fosa en un terreno que es de

una persona de extrema derecha. Yo pesaba que íbamos a tener un problema, porque

esta fosa está en un campo que es de una persona que dicen que cuando dio el golpe

de estado Tejero, él y muchos otros de allí, del pueblo, se presentaron en el

ayuntamiento con las armas que tenían para apoyar el golpe. Esa gente aún vive.

- Dicen que los pueblos que olvidan su historia están condenados a repetirla…

¿Piensa que sabrán los jóvenes mantener la lucha por la memoria democrática?

Yo tengo mucha fe, porque te veo a ti, ahora, sentada delante de mí, preocupándote

por eso. Luego, desde que estoy buscando a mi abuelo, hay un historiador, Nacho

Moreno Medina, que ha seguido toda la

historia de mi abuelo y ahora él va a

publicar un libro con la historia de todas

estas personas de allí, de los pueblos, a

quienes que fusilaron. Por lo menos ya veré

el nombre de mi abuelo escrito en algún

sitio, que hasta ahora, después de setenta

y dos años, no lo he visto en ningún sitio.

Ver el nombre de mi abuelo en ese libro para mí será un orgullo.

Esto está ocurriendo gracias a la savia nueva, a generaciones nuevas que se están

preocupando de esos hombres que lucharon por la libertad que tenemos ahora. Ver a

todos estos jóvenes que se están preocupando de eso, ahora, es lo que me da fe.

“Esperemos que la humanidad vaya hacia la paz, que aprendamos de

estas cosas”


32

Pienso que ha sido tarde, pero se está reconociendo poco a poco. Aunque claro, son

setenta y dos años. Esperemos que la humanidad vaya hacia la paz, que aprendamos

de estas cosas y que solucionemos todo con el diálogo y mediante la palabra. Ojala

fuera así.

ENTREVISTA A MANEL PERONA, PRESIDENT DE L’ASSOCACIÓ

PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE

CATALUNYA

- Quin posicionament ha adoptat l’ARMHC respecte al marc legal per a la

recuperació de la memòria històrica que s’ha creat en els darrers mesos? (Llei

del Memorial Democràtic a Catalunya, octubre 2007 – Llei de la Memòria

Històrica a Espanya, desembre 2007 ) N’esteu satisfets?

Bé, ara s’ha d’afegir una nova llei que ha aprovat el govern aquí a Catalunya, que és la

de les fosses, que per a nosaltres és importantíssima.


33

Penso que s’està creant el teixit normatiu per a poder començar a treballar a recuperar

la memòria històrica d’una forma oficial. Quan diem oficial, volem dir amb la implicació

del govern tot assumint les seves responsabilitats, ja sigui per lleis o per normatives;

està costant molt però jo crec que estem avançant el més positivament possible. De

totes formes, hi ha dos qüestions diferencials, la llei de la memòria estatal és una llei

que no acaba de complir els objectius de tothom. Hi ha mancances importants, com és

el tema dels judicis, quant a l’anul·lació, tot i que sí dóna la denominació d’il·legalitat a

aquests judicis. I després, pel que fa a l’apartat 2, de fosses, a pesar de que sempre

hem estat a favor d’aquesta llei, hem notat a faltar un articulat bastant més acurat

quant a la responsabilitat del govern en la recuperació de les restes humanes i en

l’entrega als familiars. Els articles 12 i 13 fan esmena de tot això, però inclús diu que

subvencionarà les entitats per a què facin la recuperació i en això nosaltres no estem

d’acord. Nosaltres sempre hem dit que no són les entitats les que han recuperar els

cossos, sinó el govern.

Quant al memorial democràtic a Catalunya, és un punt de partida importantíssim

perquè ve a omplir i a donar coneixement sobre tot allò que sempre s’havia estat

amagant o no s’havia volgut parlar. Com a tal, és un projecte molt discutit, però ja

tenim un començament i unes bases per poder tenir unes referències a seguir. Jo crec

que el memorial és un pas important. No hem d’oblidar que ve donat per l’article 54 de

l’Estatut d’Autonomia pel qual s’estableix l’obligació de recuperar la memòria històrica

de Catalunya i reconèixer aquest dret és importantíssim.

- Hi ha moltes veus crítiques amb la formulació d’aquestes lleis, sobretot amb la

llei espanyola. Titllen la llei de la memòria d’aberrant, poc arriscada i insuficient

(diuen que situa en un mateix pla a víctimes i a victimaris). Hi estaríeu d’acord?

La llei no és valenta, clarament no és. Jo vaig estar present en tot el procés, vaig estar

a l’última sessió on es va debatre l’aprovació i crec que hem de ser conscients d’una

realitat, que tenim un país amb una dreta molt forta, un país on hi ha temes que són

totalment tabú. Jo crec que quan un govern d’esquerra intenta fer alguna cosa, sempre

ho fa des de l’òptica d’intentar arribar a tothom per igual, pot ser que això sigui un dels

motius pels quals s’ha criticat la llei.

Jo puc dir que a l’ARMH no fem distinció de víctimes de cap tipus, ni per color polític;

per evitar tots aquests problemes, ens vam acollir a la Carta de desaparicions forçades

de Nacions Unides i a la carta de Drets Humans. A partir d’aquí, com que no som

polítics, som familiars, tot lo que fem és demanar i exigir la recuperació d’aquestes

restes sempre que un familiar ens ho demana.


34

Per tant, aquesta llei intenta acontentar a molts i, evidentment, això no és possible.

Però al cap i a la fi és una llei que tenim per a treballar; i és una llei que en alguns

apartats com el dels arxius, per exemple, dóna peu a fer allò que en un principi no

podíem fer, per la llei de protecció de dades, que és accedir i aconseguir una obertura

més pública dels arxius. En definitiva, no estarem contents mai, això ho tenim molt

clar, però jo dic que ja tenim alguna cosa.

- Com creieu que prosperarà el Projecte de llei de persones desaparegudes

durant la guerra civil i la dictadura franquista recentment aprovat pel govern de

la Generalitat?

Encara s’ha d’aprovar pel Parlament. Jo hi he participat molt activament a través de la

comissió; i ha passat exactament el mateix, s’ha intentat buscar un equilibri entre tot

allò que es demanava. Crec que al final hi ha hagut un bon equilibri entre historiadors,

arqueòlegs, juristes i famílies. En aquest projecte de llei hi ha bastants reminiscències

que es poden reflectir i acollir al dret internacional humanitari, a la Carta de

desaparicions forçades, a la Carta de Drets Humans, etc.

Aquesta intenta ser una llei que abasti tots els ciutadans de Catalunya, sense

distincions. A vegades costa entendre això però estem parlant de restes de persones,

de restes humanes, i hem de deixar les nostres afinitats polítiques al marge quan

parlem amb les famílies que volen recuperar-los. Per tant, jo crec que és una llei molt

bona, una llei que marcarà un punt de partida importantíssim a l’estat espanyol perquè

serà una referència a seguir. A més, serà una llei que segurament es pugui millorar a

d’altres autonomies o, inclús, el govern de l’estat la prengui com un punt de referència,

que és allò que jo espero. És clar que és una llei millorable, però és una llei valenta,

molt audaç en tot aquest tema i que marca un abans i un després en la qüestió dels

desapareguts.

- Pel que fa al color polític dels morts, les veus més conservadores continuen

reivindicant les víctimes que pertanyien al bàndol franquista, o hi eren partidaris.

Com enteneu aquestes reivindicacions?

Hi ha una qüestió importantíssima, a Catalunya, per exemple, fins l’any 1937 va haver-

hi un cert descontrol, tothom ho sap. D’una forma o d’altra va haver-hi execucions i

assassinats de tots els bàndols. La Generalitat va intentar posar control a tot això, i


35

d’alguna forma, totes aquestes restes es van recuperar quan els franquistes van

entrar. Inclús, durant l’època de la República, es pot fer referència a un jutge que va

recuperar part d’aquests cossos i els va entregar a les famílies per a donar-los

sepultura. Així que ja durant la República es va intentar d’alguna forma harmonitzar

això.

Però hi ha una diferència molt gran. Per exemple, a la batalla de l’Ebre, el general

Franco i els seus comandaments van deixar allà tirades totes les persones que van

morir a la batalla. No van permetre a la població que els enterressin i avui dia això

encara perdura. En una reunió que he tingut avui, hem pogut veure fotos de l’Ebre, de

fa unes setmanes, i es veuen perfectament tres calaveres, tres caps de persona, allà

tirats al terra, encara sense enterrar. Es tracta d’un bosc que n’està ple i ara, amb

aquesta llei, es poden intentar fer coses per a dignificar aquestes víctimes. Per això

deia que hi ha un abans i un després quant a víctimes, perquè unes sí que es van

recollir i altres, setanta anys després, encara estan al terra tirades. Això no es pot

oblidar. Per això aquesta és una llei que afavorirà més els desapareguts de la

República que no pas els que ja es van trobar en el seu moment.

- Inclús es parla de crims de lesa humanitat, o de genocidi, comesos pels

franquistes...

Hi ha una qüestió que s’ha de distingir, quan parlem de crims de lesa humanitat, de

genocidi en concret, hem de saber que el genocidi està tipificat com l’intent d’extermini

d’una ètnia. Aquí allò que es va fer va ser un extermini sistemàtic d’una població, fos

com fos, sempre hi quan no pensés com

Franco.

Si l’any 1945, als judicis de Nuremberg, es

va aplicar el caràcter retroactiu de les lleis

penals internacionals quant a assassinats

massius i crims de lesa humanitat als

dirigents nazis, per quin motiu aquí a

Espanya no es podria fer el mateix, si

arribés el moment? Sabem que no es

poden buscar culpables físics, ja han passat molts anys i la gent és molt gran, uns ja

no estan, altres estan a punt de desaparèixer, etc. Però sí es poden buscar uns

responsables amb noms i cognoms d’allò que va passar. Avui dia, els noms dels

“hi ha un abans i un després quant a víctimes, perquè unes sí que es van

recollir i altres, setanta anys després, encara estan al

terra tirades”


36

responsables encara estan amagats, no se saben, i a més a més estan protegits per la

llei de protecció de dades. Aleshores, tenim una estructura en aquest país per la qual

s’està protegint la manca de coneixement de la nostra història; i això és molt greu.

- Però, a més, de la Declaració de Nuremberg es desprèn un principi

d’imprescriptibilitat dels crims contra la humanitat. Així que, s’hauria de poder

jutjar els victimaris franquistes, no?

Correcte. A principis del segle XX, el govern turc va tenir una actuació contra els

armenis molt important en termes d’exterminació, allò està considerat com a genocidi

d’un poble; i ja des de la Primera Guerra Mundial es va parlar de crims contra la

humanitat.

Però, curiosament, aquí a Espanya és com si estiguéssim dins una olla a pressió i tot

allò que vingui de fora no entra. Per això és atípic tot allò que passa aquí, no és normal

que setanta anys després encara quan parles d’aquests temes, diguin que vols crear

un enfrontament o tornar a treure angúnies o revenges. És il·lògic totalment, jo no tinc

ànims de revenja, només vull que la gent sàpiga què va passar i perquè moltes

famílies van patir el que van patir i encara avui dia estan buscant els seus familiars.

- Per quin procés passa el familiar d’un desaparegut fins que s’aconsegueix fer

l’exhumació i identificació del cos?

Primer de tot, ens fan arribar una petició. Normalment hi ha dos tipus de peticions,

quan els familiars saben on són els desapareguts, entre cometes, i quan desconeixen

totalment on són. Si mitjançant la investigació, esbrinem on és una fossa, tenint en

compte que a vegades és molt difícil ubicar-les exactament perquè una diferència de

200 metres pot ser decisiva, s’intenta fer, primer tot, un procés de recerca històrica.

S’intenta saber com van arribar aquelles persones allà, quin va ser el seu final, si hi ha

o no testimonis, si existeix documentació escrita, o quin tipus de proves tenim per

poder ubicar aquella fossa.

Si reunim tota aquesta sèrie d’elements, allò que fem de seguida és esbrinar si la

fossa viablement es pot o obrir o no es pot obrir segons quin nombre total d’individus

pugui haver-hi. Si és una fossa, per exemple, amb 100, 200 o 300 persones, ja sabem

que no serà viable la identificació, encara que sí pot ser viable l’extracció de les restes

a fi de dignificar-les. Si es tracta d’una fossa de menor quantia, que contingui fins a 15


37

o 20 persones, ja comencem a treballar perquè és possible identificar fins a vint

cossos amb un referent mínim de 5 famílies.

Aleshores, es procedeix a fer tot un tràmit administratiu que consisteix a parlar amb els

propietaris del terreny i demanar l’autorització, parlar amb l’ajuntament pertinent i

demanar la seva col·laboració mitjançant conveni per saber, per exemple, on aniran a

parar els cossos una vegada s’hagin

identificat, o no, i si les famílies hi estan

d’acord. En aquests casos, normalment,

l’ajuntament cedeix un lloc al cementiri de

la població per als cossos. A partir d’aquí,

es munten els equips amb historiadors,

arqueòlegs, forenses, etc.

Fins ara, una vegada muntats els equips, es demanava un permís a la Generalitat, a

Arqueologia, ja que fins ara aquests treballs es consideraven com de patrimoni

arqueològic. Normalment, et denegaven aquest permís, o no et contestaven, i

aleshores l’associació feia una petició al jutjat d’instrucció de la zona demanant permís

per obrir la fossa, d’acord a la Llei de policia sanitària i d’acord a Llei d’enjudiciament

penal. Què passava després? Doncs el jutjat normalment s’inhibia, perquè era una

presumpció de restes, que podien ser allà o no, que si eren restes antigues ells no

tenien competències, etc. Ningú volia mai assumir la responsabilitat. Al final, a base

d’insistir, amb una fossa concreta, el jutjat finalment ens va permetre obrir-la durant

una setmana.

És un procés llarg, però intentem arribar fins a l’últim punt. Ara, inclús, tenim gent

treballant de l’associació Psicòlegs Sense Fronteres per a poder donar recolzament

psicològic a les famílies, perquè tothom pensa que està superat i moltes vegades no

està superat. Així, tenim coberta una vessant psicològica, una vessant d’historiadors,

d’arqueòlegs, de forenses, d’investigadors, etc. Intentem tenir absolutament tot cobert.

També intentem que les famílies sàpiguen que no els hi costarà ni un sol cèntim o que

el propietari del terreny sàpiga que quan acabem els treballs, el terreny quedarà

exactament igual.

Les experiències que hem tingut aquí, a Catalunya, han sigut úniques, perquè són molt

poquetes. Han sigut només dos, però han marcat una forma de fer les coses.

“Les experiències que hem tingut aquí, a Catalunya,

han sigut úniques, perquè són molt poquetes”


38

- Hi ha coordinació entre les diferents organitzacions pro memòria? I amb els

organismes públics?

Sí, per exemple, les associacions de memòria històrica, les de famílies, demà tenim

una trobada a Madrid. Precisament, anem a coordinar unes accions davant l’Audiència

Nacional per a poder tramitar el cas d’unes desaparicions en què s’ha demanat

l’actuació judicial i estan paralitzades.

Amb les institucions públiques, en el cas de Catalunya, des que va entrar el govern

d’esquerres, les dues legislatures que porten, la coordinació ha sigut important i molt

bona. Sobretot amb la Conselleria de Saura i també amb alguns parlamentaris tant

d’ERC, com del PSC i d’Iniciativa per Catalunya. Inclús, com a anècdota, l’any 2004,

en una roda de premsa que vam fer al Parlament per un tema d’una fossa,

curiosament, CIU i PP estaven també a favor nostre. I dic ‘curiosament’ perquè CIU

governava llavors i ens prohibia l’obertura de la fossa, la política és així.

- Es calcula que hi ha 179 fosses comunes a Catalunya sense exhumar? Teniu

dades sobre com seria el mapa de fosses comunes a Catalunya? A quines

regions hi podria haver més fosses, o més cossos?

El mapa ja està fet, s’ha presentat justament avui. Probablement demà sortirà als

diaris i es podrà consultar en els pròxims dies a la pàgina web del Memorial

Democràtic. De totes formes, són 179 les fosses que s’han presentat avui i jo crec que,

una vegada que nosaltres haguem acabat de fer números i revisar coses, aquesta xifra

pujarà bastant més, a unes 190 o 200 fosses, com a mínim. Això és perquè hi ha

fosses de les quals ells tenen constància i nosaltres també en tenim, és a dir, estan

duplicades; i també hi ha algunes fosses que ells no tenen registrades i nosaltres sí les

tenim. Això serà un procés molt llarg i complex.

Però allò que és realment important és el cens de desapareguts que s’està creant. És

importantíssim perquè per primera vegada hi ha un cens administratiu on consten les

persones desaparegudes de les quals només sabem que es van marxar però que no

van tornar.

- Es coneix quins podrien ser els perfils dels prop de 9.000 cadàvers sense

identificar que hi ha a fosses catalanes? I la composició respecte a quants eren

actors armats (militars o milícia) i quants civils no armats?


39

A Catalunya, majoritàriament eren militars. Això no vol dir que no hi hagi fosses de

civils, també. Però ens hem de fer una idea de la situació, perquè fins a quin punt pot

ser militar una persona que un dia està a casa i a l’altre dia està incorporat a files? Es

diuen militars perquè els van cridar a files i els van armar. Per exemple, a la fossa de

Castellbisbal hi ha enterrades 4 o 5 persones i una d’elles era de Cornellà, perquè

tenim les seves dades. Doncs a aquesta persona la van cridar a files, va marxar un

divendres i dissabte estava mort; és a dir, era militar? O era civil? Era una persona.

Les tipologies de persones enterrades a fosses són molt diverses, són gent que va

morir a hospitals, gent que va morir a bombardejos; per exemple, a bombardejos que

es dirigien contra trens i moria gent civil que procedia d’evacuació, enterrada després

en fosses. A Amposta hi ha més de 180 persones enterrades, civils totes, dones,

homes, nens, que van morir en un ferrocarril que van bombardejar.

- Quines circumstàncies s’haurien de donar per trencar la impunitat dels

responsables dels crims contra la humanitat comesos pel franquisme, com ara

les desaparicions forçoses, les execucions extrajudicials i les inhumacions

clandestines? Per què penseu que a Espanya encara no s’han posat en marxa

els mecanismes de justícia transicional, com sí s’ha fet a d’altres països?

Jo faria només una referència: la Carta

de desaparicions forçades de Nacions

Unides. No s’ha d’inventar res, allà està

tot escrit. S’hauria de subscriure

aquesta carta i complir-la; i no caldrien

lleis.

Per a que això passés, a Espanya

hauria de canviar totalment la mentalitat que hi ha en aquest moment; i tenir la valentia

per a fer-lo. Avui no estaríem parlant sobre si la llei és bona o és dolenta, si Espanya

hagués ratificat aquest conveni des de fa temps. És una reflexió que ens hem de fer

cadascú, què falta i què és lo que no hi ha.

- Com ha influït en la qüestió de la impunitat dels criminals franquistes

l’anomenat ‘esperit de la Transició’ i el pacte constitucional de 1978?

“A Amposta hi ha més de 180 persones enterrades, civils totes, dones, homes,

nens”


40

Primer de tot, jo crec que la Transició va ser un moment en què tothom volia un país

lliure, tothom volia que el procés democràtic tirés endavant, tothom estava espantat,

tant la dreta com l’esquerra, per la por de tornar a un enfrontament, i tothom tenia

ganes de passar pàgina ràpidament. Fent aquest pacte, s’intentava tirar endavant

aquest país.

Però hem de pensar que la Llei d’Amnistia, curiosament, trencava de ple amb el

concepte d’amnistiar els crims de l’esquerra o els casos d’exiliats polítics, etc. Al

contrari, amb l’aplicació d’aquesta llei, s’estava amnistiant a la gent de dretes. A partir

d’aquí, jo crec que va haver una part negativa i també una part positiva, que és haver

arribat on estem avui. De totes formes, jo crec que s’hagués arribat d’una forma o

d’altra a la democràcia, i no per la força, sinó perquè ja no tocava continuar amb

aquella dictadura en aquest país. Crec que la democràcia no es va guanyar amb els

pactes, sinó amb la gent tirada al carrer, exigint-la. I, concretament, penso que la Llei

d’Amnistia va servir per amnistiar la dreta i no l’esquerra.

- El manteniment de la monarquia continua sent un tabú, sobretot ara que s’està

obrint aquest capítol de la història i s’està recuperant la memòria dels

republicans?

A mi ningú mai m’ha preguntat si volia tenir un rei o no. Crec que jo tinc dret a decidir

si vull tenir un rei o un president de la República. També sóc conscient que hauria

d’acatar la majoria, però m’agradaria que em preguntessin.

- Quin impacte psicosocial han pogut provocar les tesis negacionistes o

revisionistes de la història?

Jo crec que el tema de la negació i les interpretacions que diuen que tothom va ser bo,

o tothom va ser dolent, únicament han contribuït a crear por. I d’aquí sorgeixen les

veus que plantegen allò de millor deixar-lo estar, o millor no tocar-lo. Curiosament,

sempre que algú planteja la negació o planteja això de millor no tocar-lo, té un color

polític molt definit, deu ser per alguna cosa. Quan la gent del carrer ho diu, ho diu per

por, no per convicció política. Però els il·lustrats que promouen aquestes tesis tenen

un color polític molt definidament de dretes.


41

- Podem dir que la nostra cultura actual és democràtica?

La democràcia s’assoleix afrontant el passat. Jo crec que actualment estem en un bon

camí, però manca encara afrontar el nostre propi passat, perquè el tenim al dia a dia al

carrer, amb els nostres pares, avis, veïns, amb la gent gran, etc. No és un passat tan

llunyà, és un passat recent, que el vivim al dia a dia al carrer. I no som capaços

d’afrontar-lo, això és una falta de cultura

democràtica total. Si no som capaços de

parlar tranquil·lament d’allò que va passar,

haurem de continuar muts.

- La societat espanyola s’ha reconciliat?

Jo no tinc enemics, penso que sí que

estem reconciliats. Tenim idees diferents, que és una altra qüestió, i tenim pors

comuns. Però jo crec que no hi ha una manca de conciliació. Si som capaços de

discutir-nos perquè no ens donen aigua del Segre, jo crec que la discussió pot estar en

qualsevol cosa i no ens hem d’espantar perquè tot són coses que es poden arreglar.

- És la justícia un element clau per a la recuperació de la memòria històrica?

Jo penso que el funcionament de la justícia i la seva aplicació és una qüestió pròpia de

la justícia. Nosaltres, a nivell de famílies, ja tenim prou amb allò que estem fent. Allò

que demanem de la justícia és que algú, algun dia, ens expliqui perquè anem a buscar

desapareguts a Argentina o a Xile i no els busquem a casa nostra. I amb això torno a

dir que nosaltres no volem buscar desapareguts a casa nostra per buscar culpables.

Els culpables, si encara en queden, són els que la història decideixi i la justícia pugui

aclarir, no les famílies. És un tema molt complicat i la societat ha de fer la seva pròpia

reflexió, a nivell legal, però també a nivell humà.

- Penseu que sabran les noves generacions mantenir el llegat i la lluita per la

justícia respecte als crims franquistes?

Jo porto molts anys buscant un familiar, si jo no el trobo, la meva filla té molt clar que

quan jo li digui que li toca a ella, ella tornarà a començar des d’on el seu pare ho va

“que algú, algun dia, ens expliqui perquè anem a buscar desapareguts a

Argentina o a Xile i no els busquem a casa nostra”


42

deixar. L’entorn dels joves és molt favorable, en aquest sentit. Jo crec que la memòria

històrica arribarà un moment que ja no avançarà més perquè no serà necessari i, amb

això, hem de ser molt optimistes.

ENTREVISTA A Mª JESÚS BONO, DIRECTORA DEL MEMORIAL

DEMOCRÀTIC DE CATALUNYA

- Com es crea la Direcció General de la Memòria Democràtica de Catalunya

(Memorial Democràtic)?

La Direcció General de la Memòria Democràtica es va crear ara fa un any i mig, amb la

formació del nou govern. Al 2003, amb l’accés al govern del tripartit, es crea un

programa per al Memorial Democràtic amb la intenció d’impulsar polítiques públiques

de la memòria. Aleshores, el que s’intenta és dotar de coherència les diferents

actuacions que duia a terme el govern i concentrar-les en una direcció general de la

memòria democràtica.

Allò que s’impulsa és precisament un marc legal favorable a aquestes polítiques

públiques, establir acords i, en definitiva, desenvolupar una actuació transversal amb


43

els diferents departaments de la Generalitat implicats en aquest àmbit, com podien ser

Cultura, Educació, Justícia, Universitats, etc. I també promoure la participació de

l’administració local i de les entitats; i la col·laboració amb altres àmbits, com ara els

centres d’estudis locals i comarcals, etc.

- Quines tasques desenvolupa el Memorial Democràtic de Catalunya?

Pel que fa referència al marc legal, l’aprovació de la llei del Memorial Democràtic,

l’octubre de 2007, significa el compromís no només del govern, sinó també del

Parlament de Catalunya i de la Generalitat, amb la creació d’un ens que impulsi i

desenvolupi les polítiques públiques de la memòria democràtica. És un ens que ha de

realitzar diferents funcions, com ara la commemorativa del que ha estat la lluita per la

democràcia i les llibertats nacionals; però també que impulsi les diferents actuacions

d’entitats i altres activitats.

La llei del Memorial Democràtic està, en aquests moments, en una fase de

desplegament. Ara s’està en procés d’elaboració dels estatuts i confiem que abans de

l’estiu es crearan els òrgans de govern i participació que marca la llei: una junta de

govern, un consell assessor i un consell de participació. Penso que cap al setembre ja

podrà estar constituït l’ens.

També cal definir la ubicació del Memorial Democràtic. A la Comissió Redactora del

projecte s’havia parlat amb les entitats memorialistes de diferents emplaçaments. S’ha

parlat de la presó Model, de la Jefatura Superior de Policia a Barcelona, del Camp de

la Bota, etc. Llocs que per sí mateixos són un emblema del que va ser la repressió i la

resistència democràtica. Però tampoc es descarta un edifici de nova planta.

Concretant, el Memorial Democràtic haurà de tenir aquest caràcter commemoratiu i

simbòlic del que ha estat la lluita per les llibertats democràtiques i, a la vegada, haurà

de complir les funcions de difusió, de recerca, de participació cívica. Ha de ser un

espai on qualsevol entitat pugui fer una conferència o activitat, un lloc d’expressió.

Quant al marc legal, aquesta seria la intervenció que ha fet la Direcció General de la

Memòria Democràtica: Llei del Memorial Democràtic, que està aprovada, i també la

Llei de Fosses, que està aprovada pel Govern i ara l’ha d’aprovar el Parlament.


44

D’entre les actuacions que s’han realitzat, a més, una altra d’important és l’obertura de

convocatòries de subvencions adreçades a entitats sense finalitat de lucre,

ajuntaments i consells comarcals. Es tracta de que es presentin projectes i puguin

rebre una subvenció per a desenvolupar-los. El tipus d’actuacions que s’ha realitzat

fins ara són de caire commemoratiu, exposicions, treballs de recerca, publicacions,

recollida de testimonis, realització de pàgines web, etc. En definitiva, s’ha tractat

d’omplir de contingut allò que anomenem les línies del memorial: la commemorativa, la

de difusió, la de recerca, la de participació.

Aquest any, només a la convocatòria d’aquestes subvencions, s’han presentat 368

projectes. Si sumem els projectes que hem tingut des del 2005 fins el 2008 tenim uns

800 projectes. Això vol dir l’interès que la gent té sobre aquest tema. A la campanya

electoral en Rajoy deia que això a qui l’interessa; ara podem dir que és un tema que

interessa a molta gent perquè per exemple nosaltres ens hem vist desbordats

totalment.

A més a més, hi ha la línia que anomenem

de recuperació del patrimoni memorial, que

significa fer centres de la memòria, museus,

senyalitzar, etc. En aquest marc es troba el

projecte del Museu de l’exili de la Jonquera,

el projecte dels espais de la Batalla de

l’Ebre, etc.

Ara, precisament hem impulsat la

realització d’un pla d’actuació d’espais de la memòria que es va presentar divendres

passat, després d’estar-hi treballant durant un any en col·laboració amb els

ajuntaments. Divendres passat es va presentar a la premsa aquest pla, acompanyat

precisament d’una convocatòria de subvencions per a la recuperació del patrimoni

memorial. Nosaltres marquem unes pautes d’intervenció i, alhora, dotem de recursos a

la gent que hi vulgui intervenir.

En aquesta convocatòria es van presentar 74 projectes i s’han aprovat 41. S’ha

proposat recuperació de trinxeres, búnquers, bateries antiaèries i molt patrimoni

vinculat a la Guerra Civil. Però també hem trobat molts projectes vinculats a les

federacions obreres durant la República, a les escoles de la República, espais de lluita

antifranquista, etc. Hi ha projectes molt diversos i molt interessants. Fins ara parlàvem

del patrimoni durant l’Edat Mitjana, durant el període contemporani, etc. però sense

“s’ha tractat d’omplir de contingut allò que

anomenem les línees del memorial: la

commemorativa, la de difusió, la de recerca, la de

participació”


45

parlar mai del període que abasta el Memorial, que és el que va de l’any 1931 fins al

1975-1980.

- Quins diria que són els principals objectius que la Direcció General de la

Memòria Democràtica ha complert fins ara?

Un objectiu fonamental, claríssimament, va ser l’aprovació de la llei del Memorial

Democràtic. Aquesta era una reivindicació de la societat civil, expressada a través de

les entitats, que van reclamar a l’acte del Liceu del 2002 la creació del Memorial

Democràtic. Jo recordo les entitats manifestant-se davant del Parlament reclamant que

s’aprovés la llei del Memorial; va ser una conquesta molt important. D’altra banda, la

situació en la què es troba la Llei de Fosses també és important. Respecte a la resta,

jo crec que s’han donat passos molt importants, com aquest pla d’actuació d’espais de

memòria i marcar pautes que permetin el treball en xarxa al territori.

Gràcies a tot això, ara queda molt clar que quan es parla de memòria democràtica, es

parla de les polítiques que impulsa el govern per a la recuperació de la memòria

democràtica. Això significa que la història està present, que hi ha un camp per als

historiadors i hi ha una relació evident entre història i memòria; però que aquesta

relació no ha de ser exclusiva dels historiadors, sinó que el coneixement del nostre

passat i la lluita per la democràcia són valors a incorporar en el present. Jo penso que

aquest és també un dels objectius importants que s’han aconseguit. En aquests

moments, tots els projectes que s’han aprovat i les actuacions que s’han materialitzat

demostren que el Memorial Democràtic és una realitat a tot Catalunya.

Tots són avenços importants i, en definitiva, es tracta d’obrir un debat a la societat.

Crec que aquest debat era necessari perquè durant la Transició es va prioritzar

l’aspecte de la reconciliació per damunt de conèixer i de rendir comptes sobre tot allò

que havia passat. Penso que durant la Transició es va fer tot allò que es va poder en

aquell moment, fruit d’una correlació de forces; però la situació que tenim ara,

afortunadament, amb una democràcia consolidada, ens permet parlar sense reserves

de tot el que va comportar aquest període. Ara podem parlar dels ideals de

modernització d’un país durant la República, d’allò que va representar la Guerra Civil i

allò que van significar quaranta anys de dictadura. Això s’ha de conèixer; i no significa

pas obrir ferides, precisament perquè hem madurat com a societat i això ens permet

abordar el passat sense cap tipus de sentiment de venjança o d’odi.


46

Una memòria col·lectiva no vol dir un pensament únic, sinó una memòria plural i

compartida com a senya d’identitat. La lluita per aconseguir el sistema democràtic i de

valors que avui tenim ha de ser un referent identitari de la nostra societat. Els nostres

referents no poden ser només la Constitució o l’Estatut d’Autonomia del 1979, perquè

tenim un passat anterior.

- En la tasca de recuperar la memòria històrica, quins punts pensa que s’han

d’assolir amb més urgència?

Urgent, sobretot perquè tenim un rellotge biològic, és donar una resposta a la gent que

durant molts anys ha estat esperant aquest reconeixement. En aquest sentit, jo crec

que el Memorial Democràtic ha de donar una resposta visible. El Memorial Democràtic,

a part de tenir un logotip i un web, ha de simbolitzar tots els valors de lluita per la

democràcia i les llibertats nacionals. Quan es planteja la creació d’un fons de la

memòria oral i audiovisual, per exemple, és evident que hi ha una urgència biològica,

perquè la gent se’ns està anant.

La urgència, bàsicament, s’ha de vincular a aquest rellotge biològic. Però penso que el

debat sobre com construir la memòria col·lectiva necessita temps, no tenim cap presa i

s’ha de fugir de la politització.

- Hi ha bona coordinació entre la Direcció General de la Memòria Democràtica i

les organitzacions de familiars i associacions pro memòria?

Jo el balanç que faig de la relació que hem tingut amb les diferents entitats és molt

positiu. Crec que hi ha una bona entesa,

la implicació de les entitats durant tot el

procés de tramitació de la llei ha estat

excel·lent, tenint en compte que hi ha

molta gent amb problemes físics, que

tenen 80 i 90 anys, etc. La seva entrega

ha estat excel·lent i tenen molta il·lusió;

es tracta de gent que viatja, que es mou d’aquí cap a allà tot i la seva edat. Amb les

entitats hi ha hagut una col·laboració magnífica.

Allò que he vist també durant aquests últims anys ha sigut una ampliació de les

entitats. Quan vam començar, el 2005, vam convocar a totes les entitats per explicar

allò que volíem fer; van venir unes 20 persones i tots eren avis: exmilitars de la

“és evident que hi ha una urgència biològica, perquè la

gent se’ns està anant”


47

República, expressos, etc. El 2007, a aquesta mateixa reunió ja van assistir 120

persones; el perfil de la gent i el tipus d’associacions va canviar radicalment, ja no eren

els vellets, sinó que era gent jove, gent vinculada als centres d’estudis locals i

comarcals, gent també vinculada als grups d’esplai, etc. Es tracta de gent molt diversa.

Ara trobem les entitats històriques, com l’Amical de Mauthausen, els expressos,

exguerrillers, etc. I les entitats que han sorgit fruit d’aquesta sensibilització. Amb això sí

que hem notat un gran canvi.

Les entitats històriques són les que han estat més implicades amb la llei, amb el

Memorial, etc. Tot i que vam viure moments difícils amb la tramitació de la llei estatal.

Es va crear un ambient de debat propici a aquest tema, però era una mica

contraproduent perquè aquí una cosa és la llei de Catalunya, que té un àmbit molt

concret, i una altra cosa era la llei estatal. Això va poder crear divisió en el sí del

moviment memorial, però fins i tot en aquells moments jo crec que vam aconseguir

diferenciar la llei estatal, que aquí cadascú podia opinar el que volgués, del moviment

memorial de Catalunya, on tots havíem d’anar a una. Finalment, el moviment memorial

va aconseguir els seus objectius: aprovar la llei i impulsar polítiques públiques.

Sobre el canvi a les associacions, podem parlar de l’Amical de Mauthausen, que ha

estat capaç de donar pas a la segona generació de familiars de deportats. Una altra

entitat, que s’ha creat recentment, és l’Associació per a la Recuperació de la Memòria

Històrica de Catalunya, que es va crear el 2003 i ha estat molt vinculada a la Llei de

fosses. La col·laboració amb el seu president, en Manel Perona, ha estat excel·lent i

s’ha concretat, per exemple, en el conveni que vam signar l’any passat per a crear un

cens únic de persones desaparegudes. Fins l’any passat, funcionava el cens que tenia

l’associació i d’altra banda el que tenia engegat la Generalitat; ara, qualsevol persona

pot adreçar-se a l’associació o a la Generalitat, però tenim un cens únic. En aquest

sentit, jo només puc fer lloances al moviment memorial.

- Quin balanç feu respecte al marc legal per a la recuperació de la memòria

històrica que s’ha creat en els darrers mesos a Catalunya i Espanya? Penseu

que aquestes lleis satisfan les demandes de la societat civil?

Jo crec que la Llei del Memorial Democràtic, pel seu abast, sí satisfà aquestes

demandes. Es tracta de que el Memorial sigui una realitat i que es compleixi tot allò

que diu la llei. Respecte a la Llei de la Memòria Històrica a Espanya, hi ha opinions

diverses; hi ha gent que pensa que va ser una errada tal i com es va aprovar i d’altra


48

gent que considera que és un punt de partida. En qualsevol cas, des d’aquesta

Direcció General i com a Memorial Democràtic, jo crec que es tracta d’aprofitar aquest

marc legal que les Corts van aprovar el desembre de 2007. Crec que ens pot afavorir

en molts aspectes. Per altra banda, des d’aquí estem també treballant per veure de

quina forma es pot instar a la revisió dels judicis.

Jo em prenc la qüestió de la Llei de la Memòria a Espanya com un marc de referència,

independentment de si es podia haver arribat a més o menys, això ja són opcions

polítiques i personals de cadascú. Penso que les coses arriben en cada moment fruit

d’una correlació de forces, possiblement si els grups d’esquerres haguessin tingut una

representació superior, doncs la llei hauria estat una altra. Però tenien la representació

que tenien i la llei ha estat el que ha estat. Es tracta que el marc legal que tenim no

quedi només en una llei, sinó que li donem compliment i el desenvolupem.

- Hi ha moltes veus crítiques amb la formulació d’aquestes lleis, sobretot amb la

llei espanyola. Titllen la llei de la memòria d’aberrant, poc arriscada i insuficient;

diuen que situa en un mateix pla a víctimes i a victimaris. Com interpreteu

aquestes crítiques?

Jo crec que en algun moment del redactat de la llei espanyola sí que s’establia una

equiparació entre els dos bàndols de la guerra civil. Posteriorment, el terme ‘bàndols’

va desaparèixer i va quedar molt clar a la llei que un govern legal, el de la República,

va patir un cop d’estat; i la llei recull aquesta denúncia contra allò que va ser el règim

franquista. Penso que això va ser un avenç significatiu dels grups d’esquerres.

No es pot parlar d’equiparació entre bàndols perquè, tot i que és veritat que en algun

moment del redactat quedava recollit així, posteriorment es va eliminar. En l’últim

moment, quant a simbologia franquista, sí que es cert que es va fer una mena de

distinció respecte a les propietats de l’Església. Va ser un grup determinat,

Convergència i Unió en aquest cas, que va aconseguir que s’acordés que les

possessions de l’Església quedin com una excepció quan es parli de treure la

simbologia franquista. Però les lleis s’aproven també fruit de correlacions de forces; i

veient el govern resultant, jo penso que vam tenir sort d’aquella llei, perquè no sé si en

aquests quatre anys que vindran aquesta llei seria aprovada.


49

- Arribar al Projecte de Llei de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la

dictadura franquista també ha suposat un llarg camí, no? Quins són els punts

més destacables de la llei?

Dintre de les actuacions de crear aquest marc legal, a part de la llei del Memorial

Democràtic, tenim la llei de Fosses. Començant pels antecedents de la llei de fosses,

al 2003, quan encara governava Convergència i Unió, es presenta una moció al

Parlament, que seria aprovada per unanimitat dels diferents grups parlamentaris,

instant al govern a la creació d’un cens de persones desaparegudes, la creació del

mapa de fosses comunes i un marc legal que faciliti l’obertura de les fosses existents a

Catalunya. Aleshores, va haver associacions que es pensaven que la situació de

Catalunya era la mateixa que a la resta de l’estat. Des d’aquell moment, hi ha hagut

investigacions importants que posen en evidència que, fruit del propi procés de la

Guerra Civil, la situació de Catalunya és molt diferent de la resta de l’estat. És molt

diferent la tipologia de fosses que pugui haver a Andalusia o Extremadura respecte de

les que hi ha a Catalunya.

El 2003 es crea aquesta Unitat de Fosses i Persones Desaparegudes, que en aquell

moment depenia de Presidència. Quan entra el Tripartit, intenten tramitar un decret

que, finalment, s’embarrancaria perquè en aquell moment el govern no tenia la força

legal suficient per a tirar endavant. En aquesta fase, la Unitat de Fosses passa a

aquesta Direcció General. Recollint els antecedents, veiem que un decret realment pot

ser una dificultat i comencem a tramitar una llei.

Llavors, com afrontem la llei? Veiem que és una llei complexa, que genera molta

polèmica dintre del propi món jurídic. Optem, llavors, per recuperar la comissió

interdepartamental on estan representats diferents departaments de la Generalitat:

Cultura, Salut, Governació, Universitats, etc. I els hi plantegem crear una comissió de

persones expertes, en la que participin juristes, arqueòlegs, historiadors i antropòlegs;

que ens aportin informació i opinió sobre el tema. A partir d’aquest moment, comencen

a funcionar totes dues comissions, amb 14 persones treballant a la comissió d’experts,

a part de la gent del propi departament. Com a gent important que ha treballat a

aquesta comissió d’experts, hi havia en Paco Etxebarria, del Grup Aranzadi, i més gent

de prestigi molt vinculada a la temàtica.


50

Finalment, consensuem un projecte de llei que comença la tramitació al govern i la

seva aprovació es produeix el dia 25 de març d’aquest any. Ara, jo espero que a finals

de 2008 o principis de 2009 Catalunya pugui tenir una llei de fosses que serà pionera a

l’estat espanyol.

La característica principal d’aquesta Llei de

persones desaparegudes durant la guerra

civil i el franquisme, és la de localitzar i

identificar les persones desaparegudes

durant aquest període per a restablir la

seva dignitat, per donar resposta a les

seves famílies sobre el seu destí i, en

definitiva, per donar resposta a tota la

societat sobre el coneixement d’aquests fets. Aquesta llei de fosses, a diferència d’allò

que planteja la llei estatal, el que fa és comprometre l’administració. La Generalitat

impulsa l’obertura i assumeix les despeses i el cost que representa l’exhumació, a

iniciativa pròpia o a iniciativa dels familiars.

- Creu que prosperarà aquest projecte de Llei de Fosses aprovat pel govern de la

Generalitat? Perquè, encara s’ha d’aprovar al Parlament, veritat?

El Projecte de Llei de Persones Desaparegudes ha passat a la mesa del Parlament i

ara s’assignarà una comissió que és la que farà el tràmit parlamentari. Després

d’assignar-se la comissió, hi ha un debat al Parlament d’esmenes a la totalitat, que jo

crec que serà abans de l’estiu, i després hi ha les compareixences en què qualsevol

entitat o persona pot exposar la seva opinió sobre la llei. Després de les esmenes, es

fa la ponència entre els grups de la majoria del govern i l’oposició i, finalment, es porta

al ple del Parlament i allà es vota.

Entre finals de 2008 i començaments de 2009 jo confio que la llei pugui estar

aprovada. Jo sóc optimista pel que fa a les possibilitats que la llei finalment s’aprovi,

perquè això va començar el 2003 fruit d’una moció que va ser aprovada per unanimitat

quan encara governava CIU. Confio que aquest esperit d’unitat es mantingui i crec que

no té perquè haver problemes en la seva tramitació, la qual cosa no vol dir que no n’hi

hagi.

“espero que a finals de 2008 o principis de 2009 Catalunya pugui tenir una

llei de fosses que serà pionera a l’estat espanyol”


51

- El primer mapa de fosses comunes de Catalunya recull 179 fosses. A dia

d’avui, ha crescut aquesta xifra?

No. Són les mateixes, només que es diferencia entre les fosses que sí que estan

confirmades i les que són probables però que no estan confirmades.

- Amb quin volum de peticions per a trobar desapareguts treballeu?

A vegades s’ha confós quan es parla de fosses, del mapa, de cens de desapareguts,

etc. El cens està aproximadament al voltant de 2.100 sol·licituds, i això sí que

constantment va creixent. Aquí ens poden arribar sol·licituds de tot l’estat, per

exemple, de persones d’altres comunitats autònomes que saben que el seu familiar

desaparegut va estar a Catalunya i van perdre el seu rastre.

Nosaltres atenem aquestes peticions i es fan consultes d’arxius, consultes de

bibliografia, etc. En el pitjor dels casos, allò que se li dona a la persona sol·licitant és

tota la informació que trobem. Però és un procés lent, una consulta pot trigar un any a

tenir resposta, atès que ha de fer tot el circuit d’arxius i documentació. Després se li

envia una carta a la gent amb tota la informació que recollim. Això passa en un 15% o

20% de casos.

Són bastant més reduïts els casos en què aconseguim trobar exactament a la

persona, on està, on va morir. En qualsevol cas el que hi ha és una investigació

històrica i una resposta a les famílies que demanen aquest servei.

- Quin és el procediment s’ha de seguir per exhumar una fossa comuna?

La persona s’ha d’adreçar a la Generalitat. Ho pot fer a través de l’Ajuntament o

directament aquí, a la Unitat de Persones Desaparegudes de la Guerra Civil i el

Franquisme. En aquest sentit, hi ha una gran diferència entre tenir una llei o no tenir-la.

Les entitats poden recolzar, però això és un tràmit que l’ha d’encapçalar

l’administració. Jo crec que aquí està la gran diferència entre Catalunya i la resta de

l’estat.

L’administració intervé en l’exhumació de la fossa comuna, crea un marc legal,

assumeix el cost de l’exhumació, etc. I després, per intervenir a la fossa, fem convenis

amb les universitats. Per exemple, per intervenir a la fossa de Gurb, s’ha fet un


52

conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la Universitat de Barcelona i

ells són els que cobriran les parts històrica, arqueològica i antropològica.

L’administració paga però qui té els coneixements científics i tècnics és la universitat.

- És cert que la majoria de fosses de Catalunya no es podran obrir? Per què?

No, perquè són majoritàriament fosses de soldats. Com identifiques una fossa de 200

o 300 soldats? És molt difícil, si no saps qui va anar a parar allà.

La diferència de Catalunya respecte a la resta de l’estat, per la pròpia evolució del

conflicte bèl·lic, és que a Catalunya el tipus de fosses que hi ha majoritàriament són

fosses de soldats a les línies del front, a l’Ebre, Segre, Noguera Pallaresa, etc. Això

ens porta a què fonamentalment les fosses que ens trobarem seran llocs que

dignificarem, que senyalitzarem, etc. Però la intervenció majoritària no serà exhumar i

fer la prova de l’ADN, sinó documentar, localitzar, identificar el lloc i senyalitzar-ho com

a espai de memòria. Això no vol dir que no hi hagi actuacions puntuals; ara, per

exemple, hi ha prevista una exhumació a Gurb. Possiblement la fossa s’obrirà abans

de l’estiu, encara no tindrem aprovada la llei, però precisament perquè hi ha una

voluntat del Govern d’intervenir en aquest àmbit i assumir les despeses. A més,

aquesta intervenció servirà per establir el protocol per exhumar una fossa.

La prioritat serà senyalitzar i dignificar, convertir aquests espais en espais de memòria.

Lo pitjor que li pot passar a una persona que va perdre el seu familiar és no saber on

va passar i tenir aquest sentiment de culpabilitat com si hagués fet alguna cosa

dolenta. Com a mínim, nosaltres pretenem que aquesta persona tingui un

reconeixement.

- Així que, a les fosses catalanes hi ha major presència d’actors armats (militars

o milícia) que de població civil?

Sí, en el cas de Catalunya, ens trobem bàsicament soldats. Aquí no vam tenir la gran

repressió que va haver el 1936 a les poblacions ocupades per l’exèrcit franquista. És la

gran diferència entre Catalunya i d’altres zones de l’estat. Això no exclou que hi hagi

casos de civils a Catalunya. Però, per exemple, a la fossa de Gurb ens trobem 20

persones que eren soldats mobilitzats.


53

- Quines experiències d’exhumació de fosses hi ha hagut a Catalunya? Hi ha

alguna en projecte?

Una experiència que va haver al 2004 o 2005, que va ser la fossa de Puigvistós, a

Prats de Lluçanès. Aquesta va ser una exhumació positiva, és a dir, que es va

aconseguir treure restes humanes. Després hi ha d’altres exhumacions que no han

prosperat, com la d’Olesa de Montserrat, on no van trobar les restes. Ara, com a

mínim, tenim una llei aprovada pel govern i el següent tràmit ha de ser que el

Parlament l’aprovi.

- En el nostre cas, Espanya / Catalunya, es pot parlar de crims contra la

humanitat comesos pels franquistes?

Sí, jo crec que sí podem parlar de crims contra la humanitat, una altra cosa és que en

aquell moment no hi havia la legislació internacional que reconegués aquests crims.

Però per suposat que aquests fets són

crims contra la humanitat.

- I de genocidi?

Pel que fa al terme genocidi, aquí podríem

parlar d’intent de genocidi cultural contra el

poble català i contra la llengua catalana.

Una cosa diferent és el reconeixement

d’això, però aquest intent és clar que hi va

ser present.

- Quines circumstàncies s’haurien de donar per trencar la impunitat respecte als

crims franquistes? Per què les lleis catalana i espanyola no han apostat per

posar en marxa formes de justícia transicional, com sí s’ha fet a d’altres països?

Jo crec que la situació és molt diferent aquí a la que pot haver a l’Argentina o a Xile.

En aquests casos, estem parlant de dictadures, de fets, que van passar fa trenta anys.

Allà, l’opció que s’ha pres és una opció bàsicament jurídica, en el sentit de demanar

responsabilitats als causants dels fets. Jo crec que aquí la situació que tenim és una

mica diferent, ja que han passat setanta anys. Més que demanar responsabilitats, com

“sí podem parlar de crims contra la humanitat, una

altra cosa és que en aquell moment no hi havia la

legislació internacional que reconegués aquests crims”


54

a societat, hem d’assumir la veritat dels fets. Aquesta és la manera de lluitar contra la

impunitat.

- Creu que en un futur podrem veure

els casos de crims franquistes als

tribunals?

Jo ho veig una mica difícil, el que crec

que seria imprescindible és que es

pogués fer la revisió dels judicis. Tenim aquí companys, consellers del govern català,

funcionaris, etc. I jo penso que s’ha d’impulsar la revisió dels judicis i dels consells de

guerra.

- Amb els responsables d’aquests crims encara avui impunes, realment va haver

una transició a la democràcia?

La Transició ha estat molt qüestionada. En el 2007, quan es va celebrar el trenta

aniversari de les eleccions que ens van portar la democràcia, s’hi va parlar molt. Si

recollim les intervencions d’aquell moment, de la Transició, no hi havia un debat sobre

la recuperació de la memòria; aquest debat és actual, en aquell moment no existia, la

gent el que volia era oblidar el passat. Realment, vista des d’ara, la Transició va tenir

molts dèficits. Que tinguem encara persones amb representació política que van estar

vinculades a l’aparell franquista és una mostra de com va ser la Transició. Per a mi, lo

important és que, com a societat, assumim el que va significar el franquisme. Entre la

dreta europea, per exemple, hi ha un acord en condemnar els crims que va cometre el

feixisme, no hi ha divergències. Aquí, però, hi ha declaracions de polítics de la dreta

que fins i tot enyoren aquella etapa.

Jo crec que lo important és precisament, com a societat, reconèixer el que allò va

significar. Portar aquella gent als tribunals, en aquests moments, jo, sincerament, no

és el que trobo prioritari. Ara bé, crec que és molt important, com a societat, que

reconeguem què va ser el franquisme, el caràcter del franquisme com una dictadura i

el que això va representar. Jo li dono molta més importància a això que portar als

tribunals a determinada gent.

“Jo el que crec és que no pot haver reconciliació

sense conèixer la veritat”


55

- Amb un passat com aquest, pot existir veritable reconciliació social sense la

intervenció de la justícia?

Jo el que crec és que no pot haver reconciliació sense conèixer la veritat. Hi ha qui diu

que estem oblidant l’esperit de reconciliació de la Transició, però és que, en aquell

moment, la reconciliació es va construir sobre l’oblit. Ara, parlem de la reconciliació,

parlem d’una memòria col·lectiva sobre la veritat, no sobre l’oblit. Aquesta és la part

que jo crec que és més important. Acudir a la justícia o no? Mira, tant de bo!

És veritat que aquí donem lliçons als de fora i no ens les apliquem, però a mi em

sembla molt més important el debat que es pugui generar entre la gent jove, entre la

gent que no està vinculada al passat, que vol conèixer la veritat. La reconciliació no

l’hem de fer sobre l’oblit, sinó sobre la veritat. Però, no podem pensar que el nostre

model és la judicialització de la memòria, com a Argentina o Xile. Si això s’hagués fet

fa trenta anys, potser tindria sentit, però igual ara no és lo més important, sinó que com

a país puguem afrontar aquest tema que fins ara teníem tapat.


56

ENTREVISTA A JOAQUIM OLTRA, ARQUEÒLEG FORENSE

- En què consisteix el procés d’exhumació d’una fossa comuna? Per quines

fases es passa; o quins són els principals passos que s’han de seguir?

Tot el que implica obrir una fossa, transcendeix l’arqueologia. El primer aclariment

seria que, a la península Ibérica o a Espanya, el concepte d’arqueòleg forense com a

tal, no existeix, és més una invenció que una realitat. L’arqueologia forense sí que és

una disciplina establerta en el món anglosaxó, sobretot a Estats Units, i de facto el que

parlarem ara sí que pot tenir punts en contacte amb l’arqueologia forense.

Tu ara parlaràs amb mi, però jo sóc només un de tot un grup de gent que ens hem

anat movent al voltant d’això. Nosaltres partim de col·laborar sobretot amb

associacions, tant l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de

Catalunya com amb el Foro por la Memoria, a nivell estatal, i oferim els nosaltres

coneixements tècnics a les seves demandes.

El procés d’exhumació d’una fossa comuna normalment comença amb la denúncia per

part d’uns familiars d’un fet repressiu i s’obre un procés d’investigació. Llavors, hi ha


57

vàries fases, hi ha tota una part històric – documental, on s’intenta reunir tota la

informació al voltant dels fets coneguts pels familiars, recollir totes les versions i

contrastar-les entre elles per tenir el màxim d’informació abans d’atacar el terreny. Això

va en dues línees, també; una part és la vessant històrica més global, conèixer quins

fets van passar i en quina situació es van donar; després, hi ha una altra vessant molt

important que es diu la informació de vida, o la informació ante mortem, de cada una

de les persones que s’estan buscant a la

fossa. De cara al treball antropològic

d’identificació posterior, és molt important

recollir el màxim d’informació de cada una de

les persones: saber l’edat, el sexe (tot i que

majoritàriament són homes), l’alçada, el pes,

saber si havia patit algun tipus d’infermetat o

trauma al llarg de la seva vida que pugui

haver deixat una marca a l’ós, etc. També malalties congènites, coses tan banals com

si fumava o no, etc. El ventall d’informacions que ens poden ajudar a identificar és molt

ampli.

Quan tenim tota aquesta informació, ja podem anar al camp. Una cosa molt important,

i que a vegades no es té en compte, és la participació i el suport tant dels familiars

com de les institucions locals. Fins fa quatre dies, era tot un treball purament voluntari;

ara, poc a poc van sortint subvencions i això facilita la cosa. Però és destacable que

fins fa quatre dies, depeníem molt de les decisions d’ajuntaments petits, on

s’involucrava el cost econòmic que suposava donar allotjament a moltes persones

durant un mes o quinze dies, donar-los de menjar cada dia, etc. I això és tan important

com saber excavar i no pot ser oblidat. En aquest nivell, és important també el suport

dels familiars; molt sovint, els familiars han allotjat a gent, han preparat menjars i han

col·laborat com han sabut; i moltes vegades han excavat, també.

Quan tenim la informació i la infraestructura, ja es pot començar el treball de camp. El

treball de camp també es pot dividir en dues parts importants; una és la localització de

la fossa, trobar-la efectivament. Això a vegades és senzill i a vegades és bastant més

complicat, perquè les indicacions són vagues o perquè amb el temps el paisatge ha

canviat. El treball de localització a vegades s’ha fet amb màquines i a vegades s’ha fet

a pic i pala, això és en funció dels recursos i del temps que tinguis. Un cop saps que

els ossos estan allà, generes un espai de treball, perquè els ossos són molt fràgils, i es

deixa tot a punt per començar a excavar.

“Una cosa molt important, i que a vegades no es té en compte, és la participació i el suport tant dels familiars

com de les institucions”


58

A partir d’aquest moment, el procés d’excavació és molt senzill. Es tracta d’anar

retirant poc a poc i amb molta cura tot el sediment que envolta els ossos i els objectes

sense moure res. És a dir, si apareix un ós, no es toca, es deixa allà i van resseguint

els ossos per intentar trobar allò que diem la connexió anatòmica: un fèmur t’ha de

portar a una tíbia, que t’ha de portar a un peroné, que t’ha de portar a un peu, etc. I

d’aquesta manera, deixes a la vista tot un cos. Això ens permet, per una banda,

identificar un individu; és a dir, garantir que tots els ossos que posem en una mateixa

caixa són d’un mateix cos i, per tant, serviran, donat el cas, per a retornar-los a la

família íntegrament. A la vegada, això serveix per entendre la dinàmica de posició dels

cossos, com els van col·locar, si els van tirar o no i entendre què ha passat també al

llarg del temps, si la fossa està tal i com la van deixar o si va passar alguna cosa que

ha remogut la fossa, etc.

Un cop tenim els esquelets a la vista, abans d’aixecar els cossos pròpiament, hi ha un

primer treball antropològic de camp on s’intenta plasmar allà mateix tota la informació

que ja és visible: les edats, les mides, les posicions. En aquest punt és bastant

interessant el treball respecte a les fractures o les causes de mort. Aquí s’estudia allò

que es diu fets antemortem, és a dir, abans de la mort; postmortem, després de la

mort, com podria ser que haguessin fet una carretera al costat i això hagués remogut

la fossa, etc. I fets perimortem, que són fets que succeeixen al voltant de la mort i que

en alguns casos són causants de la mort i en altres casos no.

Tot aquest treball es va recollint en un seguit de formularis de documentació

antropològica i, paral·lelament, es va fent una documentació fotogràfica i planimètrica

que ens permet tenir unes coordenades de localització de tots i cadascun dels

fragments i objectes que es vinculen als cossos. És important tenir els objectes ben

posicionats, en tant que podrien ser elements que també servissin per identificar una

persona.

A mesura que es va fent aquesta documentació, es retiren tots els cossos.

Generalment, en funció del context, quasi totes les excavacions acostumen a acabar-

se amb algun tipus d’acte de commemoració, segons les demandes de les famílies i la

seva voluntat.

- Quin és el rol que desenvolupa l’arqueòleg forense en aquest procés?

L’arqueòleg forense representa que és una persona que té coneixements del món

forense i del món arqueològic. El món forense es vincula a la medicina, a la patologia


59

forense, a determinar causes de mort. En general, cal una profunda especialització al

llarg del temps per a treballar amb restes d’esquelets. Normalment els forenses

acostumen a treballar amb cossos que s’han mort fa poc. Però treballar amb ossos, ja

siguin prehistòrics o de fa setanta anys, no és tan habitual. En aquest sentit, a nivell

d’identificació d’ossos, en alguns casos és possible que en sàpiga més un antropòleg

físic o un arqueòleg antropòleg, simplement per una qüestió de materialitat del treball

ja que l’arqueòleg treballa amb ossos tota la seva vida.

L’arqueòleg forense el que faria bàsicament consistiria en saber reconèixer i

reconstruir al màxim els fets ocorreguts a partir de les evidències òssies i

arqueològiques. Tot això que he explicat abans seria el que faria un arqueòleg forense.

- Com es fa la identificació per ADN?

La identificació té dues parts: el treball antropològic i el treball d’ADN. El treball

antropològic consisteix a constatar tot el que es pugui saber simplement a través dels

ossos: l’edat, la talla, el sexe, patologies, desgast de les dents, coloracions en les

dents que podrien ser atribuïdes al tabac, etc. Quan es té tota aquesta informació, es

creua amb tota aquella informació antemortem que havíem recollit a l’inici i això ha de

permetre inicialment una identificació. També hi ha casos en què aquesta identificació

pot no ser prou ferma. Per exemple, és molt fàcil diferenciar una persona de 17 anys

d’una de 40; ara bé, del marge de 25 – 30 anys fins a 55 és bastant difícil d’identificar,

perquè els elements esquelètics que

indiquen l’edat són similars. I clar, la

majoria de la gent represaliada es mou en

aquest marge d’edat.

Un cop ja tens feta aquesta identificació

antropològica, es pot fer la identificació per

ADN. Amb l’ADN hi ha dues grans filosofies

de treball. Una és fer l’ADN per a tothom i

l’altra és fer un ADN de confirmació.

Nosaltres som més proclius a fer servir l’ADN després de l’antropologia per a

confirmar, negar o resoldre els dubtes que l’antropologia no ha pogut resoldre. Però

entenem que, si es pot identificar un cos amb una seguretat alta a través de

l’antropologia, no hi ha necessitat de fer l’ADN.

“Nosaltres som més proclius a fer servir l’ADN després de l’antropologia per a confirmar, negar o resoldre els dubtes que

l’antropologia no ha pogut resoldre”


60

Per fer l’ADN hi ha diversos tests. El del cromosoma Y, que és la identificació entre

pares i fills. El problema és que com més avall te’n vas en les generacions, més es va

diluint i perdent. De forma que amb un nét fer la identificació seria més difícil que amb

un fill, i amb un besnét ja seria quasi impossible.

Per aquest motiu, es treballa molt amb l’ADN mitocondríac. Els mitocondris són unes

parts que també estan a les cèl·lules i que també tenen el seu propi ADN. Conserven

l’ADN de la línia materna, és a dir, tu tens el mateix ADN mitocondrial que la teva

mare, i si tens un germà, el teu germà també té el mateix ADN mitocondrial que la teva

mare. Només és per línia materna, però és tremendament estable a través de les

generacions. Això dóna una dificultat en tant que la majoria de represaliats són homes,

però dóna un avantatge quant a l’estabilitat de l’ADN.

Després, el procediment d’extracció de l’ADN es fa amb una mica de saliva o amb una

mica de sang i es compara. El tema de l’ADN és complex perquè no és una prova fàcil

de fer però, a la vegada, s’ha sobrevalorat molt en el sentit econòmic. Fa quatre dies,

deien que cada test costava mig milió de pessetes i, si es té la infraestructura i el

personal necessari, el test pot sortir per molts menys diners. Per altra banda, el fet que

sigui més barat, crec que tampoc no implica que s’hagi de fer test d’ADN a tothom.

- S’han donat molts casos d’exhumació de fosses comunes a Espanya o

Catalunya?

No podria parlar amb dades, ara. A Espanya, se n’han fet bastants; a Catalunya, s’han

donat sobretot intents, la majoria sense èxit. Hem de pensar que la repressió no és un

fet igual arreu ni al llarg dels anys. No té el mateix caràcter a totes bandes, ni a totes

bandes hi ha el mateix tipus de persones.

Per exemple, la repressió a Andalusia, als primers moments de l’alçament, és molt

sistemàtica, molt orquestrada i molt dirigida. El general Mola plantejava l’execució del

10% dels homes només entrar en un poble, de manera pública i notòria, i deixant clar

als que quedaven vius que podien ser els següents. Era part d’un arma de temor que

els hi va funcionar molt bé. Tothom va veure com els mataven, tothom va veure com

els enterraven; per tant, hi ha un coneixement molt clar sobre qui eren aquestes

persones, que eren majoritàriament població civil.

Per contra, en el cas de Catalunya, és un moment de finals de la guerra en què molta

gent d’arreu de la península està fugint. Per tant, es concentra a Catalunya gent que

ve de tota la península, sobretot militars. És una repressió en què hi ha moltes més


61

fosses de militars que potser en d’altres bandes de la península. És una repressió, per

allò que hem anat veient, que és molt més fosca, no és tan pública. Passen molts

casos de repressió en el trasllat de presoners d’una presó a d’altra, molt sovint de nit,

sense cap tipus de testimoni o com a molt un testimoni. Això dificulta més la

localització exacta o la certesa que allò va passar tal i com es diu que va passar.

Aquí, ha Catalunya, ha hagut, des de l’any 2003, diversos intents d’exhumar fosses.

Va haver-hi un intent a Òdena, on es sabia que hi havia un soldat republicà en una

pista de motocross i, com que hi havia

la por que les motos acabessin trencant

el cos, doncs es va cercar aquest

soldat. Inicialment, els Mossos

d’Esquadra i les institucions van negar-

s’hi, fins al punt que es van enviar els

mossos per aturar això.

Independentment es va continuar, però

no es va trobar el cos.

A Albinyana també va haver-hi un intent d’obrir una fossa de soldats republicans dins

un cementiri. Inicialment, l’ajuntament havia donat el permís, estaven tots els familiars

a favor i a l’últim moment l’ajuntament va denegar el permís i no es va fer. A

Castellbisbal, va haver-hi un altre intent, promogut per la Universitat de Barcelona,

d’obrir una fossa de soldats republicans dins d’un cementiri. En aquest cas van

demanar permís al Departament de Cultura de la Generalitat i Cultura es va inhibir, es

van quedar sense permís i tampoc es va fer l’actuació.

Va haver-hi una altra actuació al cementiri d’Olesa de Montserrat amb la col·laboració

de l’ajuntament i en el marc d’un trasllat de cossos del cementiri vell al cementiri nou.

Es va poder fer aquesta actuació sense que formalment s’hagués de demanar permís

perquè la cobertura legal permetia fer aquesta actuació. Es va estar treballant 15 o 20

dies i no es va localitzar la fossa. A la zona on podia estar hi havia un nínxol construït

l’any 83; es va excavar a banda i banda del nínxol però no va aparèixer la fossa. Per

tant, tot sembla indicar que el nínxol descansa sobre la fossa. És curiós, però, com a

Olesa es podia veure gent que ens demanava que anéssim a un racó per explicar-nos

coses, encara atemorida.

Anterior a la fossa d’Olesa, l’any 2003 la Generalitat va obrir una fossa a Prats de

Lluçanès, on hi havia set soldats republicans i un civil. Era ben coneguda la seva

localització i em sembla que la zona patia perill de ser afectada per unes obres. En

“És curiós, però, com a Olesa es podia veure gent

que ens demanava que anéssim a un racó per

explicar-nos coses, encara atemorida”


62

aquell moment, aquella actuació es va fer una mica entesa com una prova pilot, per

veure què es podia fer i què no es podia fer. D’allà va sortir una proposta que després

no va arribar a bon terme.

És possible que me’n deixi alguna, però la següent actuació va ser un conveni signat

entre l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb la qual nosaltres

hi col·laborem, i la Generalitat per obrir la fossa de Can Masana, a El Bruc. Aquest va

ser el primer conveni i autorització per part de Cultura per fer l’actuació. Tampoc no es

va localitzar la fossa, després d’una setmana de treball.

Que jo sàpiga, des de llavors, aquí a Catalunya no n’hi ha hagut cap altra actuació.

Ara, en breu, se n’obrirà una altra fossa a Osona. I a la resta de la península, se n’han

fet bastants més, depenent molt sovint de la regió o de les facilitats. Però se n’han fet

per tot arreu, inclús en zones on es podria pensar que no perquè els governs són del

Partit Popular. Això no té res a veure, s’han anat obrint per tot arreu.

- És necessari exhumar els cossos dels desapareguts i identificar-los per a que

hi hagi una veritable recuperació de la memòria històrica a Espanya i Catalunya?

La gent que participa en la recuperació de la memòria històrica té motivacions molt

diferents. En el nostre mateix grup, hi ha gent que hi participa des d’una vessant

existencial, de retornar uns cossos a les famílies; hi ha gent als què això no els hi

preocupa tant com la vessant política, de recuperar o dignificar el passat d’una gent

que va morir per pensar diferent a un règim dictatorial alçat amb un cop d’estat. I hi ha

altra gent que veu això no tant com una qüestió del passat sinó com una element del

present, és a dir, no tant com la recuperació d’una memòria passada sinó com un

enfortiment d’un sentiment col·lectiu present i actual que a la vegada pot servir com a

eina de transformació social ara i aquí. Això només els que ens movem aquí.

Després, penso que, estrictament, no és necessari recuperar els cossos per a

recuperar la memòria. L’altra pregunta és fins a quin punt es pot recuperar una

memòria o com la memòria, que és un concepte individual, pot ser entesa des d’un

punt de vista col·lectiu. Si jo fos el que més manés de tot això, potser em centraria més

en potenciar actuacions que es dediquessin a entrevistar i a recollir documentació,

sobretot oral, que no pas actuacions de camp. Perquè com a arqueòleg, puc garantir

que d’aquí a 3.000 anys la fossa hi serà; i la major part de la informació que podem

treure avui en dia de la fossa, la podem treure d’aquí a 3.000 anys. Ara bé, la

informació sobre com era la persona de la fossa que ens puguin donar els seus


63

familiars - si era de la CNT o no, si era de dretes o no, si treballava a l’ajuntament, si

se’l van endur aquí o allà- no la tindrem d’aquí a uns anys.

En aquest sentit, penso que potser seria més interessant un pla d’actuació centrat en

la documentació de la memòria oral i documental que no pas una actuació de camp.

Ara bé, l’actuació de camp, una fossa amb uns esquelets, té un poder simbòlic i una

força visual que no té un treball de memòria oral d’entrevistes o de documentació. I

això té pes, sobretot en aquesta vessant més política de treball de la memòria

col·lectiva i de transformació social; perquè permet visualitzar, i a més de manera molt

crua, una cosa que et poden haver explicat a d’institut o a la universitat. Li dóna molta

força visual.

Per altra banda, sí que és necessari recuperar els cossos, en el sentit que la majoria

de la informació sobre la repressió s’ha fet a base de fonts documentals. Ara, a

mesura que s’estan revisant les mateixes fonts documentals, els nombres s’estan

anant amunt una cosa bàrbara. Per

exemple, al Cementiri de València, les

xifres pugen fins a 76.000 persones; al

cementiri de Màlaga, després d’un any de

treball, porten tretes ja 4.000 o 5.000

persones; a la província de Badajoz, si

l’últim recompte oficial de fa 10 o 15 anys

era de 3.000 o 4.000 persones, les noves

dades pugen fins a 30.000 persones. De

fossa en fossa, no arribarem a saber el

volum absolut i total de la repressió, però sí

que obtindrem proves i informació concreta sobre la forma en què es feia aquest

repressió; tot un seguit de coses que ajuden a entendre com va ser aquesta repressió.

Tot això, ara per ara, no passa de ser anecdòtic perquè els casos són molt pocs. Però

si a la llarga, des d’un punt de vista històric, tota aquesta informació es va recollint i es

va sistematitzant, contribuirà a també a veure i negar o afirmar aquesta cosa que

tantes vegades s’ha dit, que la repressió va ser sobretot un tema de venjances

personals, que en un moment de conflicte la gent va aprofitar per saldar deutes

pendents de terres, d’odis familiars, etc. Per altra banda, un altre dels grans mites és

que tothom va fer malifetes, que era una guerra entre germans i que tots per igual i

s’ha acabat. Bé, tots per igual, no. Això jo crec que ja es pot afirmar, amb les dades

que hi ha. Però, a més, si es va a l’arrel de la demostració des de les evidències més

“al Cementiri de València, les xifres pugen fins a 76.000 persones; al cementiri de Màlaga,

després d’un any de treball, porten tretes ja 4.000 o

5.000 persones”


64

materials, com són els cossos, aquest ‘tots per igual’ jo, personalment, crec que a la

llarga es desmentirà. En aquest sentit, sí que es necessari recuperar els cossos dels

represaliats.

- És imprescindible trobar els desapareguts per a que hi hagi una reparació real

de les víctimes – familiars?

Vivim en un dels països més religiosos del món des de la fe catòlica, un dels més

religiosos d’Europa, al menys. Tenim una mentalitat molt cristiana, després de tants

anys d’imposició, suposo que és normal. Llavors, hi ha molta gent que necessita, per a

la seva tranquil·litat, que els ossos dels seus familiars estiguin on ells creuen que han

d’estar, és a dir, en un cementiri. És una opció personal que jo no comparteixo, però

estic disposat a treballar per ella. Per tant, una part de la reparació, des d’un punt de

vista moral, espiritual o de pau interior, és aquesta.

Per altra banda, independentment que acabin o no acabin en un cementiri, hi ha tot un

seguit de gent que viu des dels 7, 8 o 12 anys en un dol constant, sobretot familiars.

No han tancat una etapa de la seva vida i, de d’un punt de vista més personal i

existencial, això ajuda a poder tancar aquest dol, a poder posar punt i final a una etapa

molt crua que els ha acompanyat tota la seva vida.

Anant més enllà, hi ha un tema de reparació que és més delicat. Les repressions que

hi ha després de la guerra i un cop instaurat el règim, són responsabilitat de l’estat. Per

tant, si ha hagut crims, l’estat actual hauria de compensar d’alguna manera. Com és

compensa això? No en tinc ni idea. Sí que hi ha una part econòmica al darrera que en

algun moment hauria de sortir. I aquesta reparació no només afecta als individus que

estan a les fosses, sinó a sindicats, partits, ajuntaments, entitats, cooperatives, etc.

Que, a la fi de la guerra, van ser espoliades en gran part dels seus béns: locals

populars, cases de la vila, cases del poble, ateneus, etc. Tot això és un patrimoni que

aquestes institucions haurien de tenir algun dret a que se’ls hi retornés.

Tot això es mou sempre també entre allò simbòlic i allò real. Un cas, per exemple, són

els Papers de Salamanca. No és tant la informació documental que puguin contenir els

papers, perquè amb les tecnologies actuals es poden digitalitzar i ja està; sinó el poder

simbòlic de tornar a tenir una cosa que era teva i que va ser pressa per la força en un

moment de guerra.


65

- Durant els treballs d’exhumació d’una fossa, es percep el patiment i l’angoixa

dels familiars?

Sí, però seria important no quedar-se només amb la imatge del plor. Els sentiments

que hi ha són molts, hi ha el dolor, el patiment, l’alleujament i l’alegria, també; és una

barreja de sentiments important. Hem de pensar que, en molts casos, és el final d’un

procés que molta gent ha viscut durant seixanta anys. Per tant, hi ha una barreja de

por, de dolor, però també d’alegria, de felicitat i d’alleujament, en aquest sentit. També

hi ha sentiments d’indignació, de ràbia, de frustració i de reafirmació política en l’ideari;

és a dir, gent que pot ser més o menys d’esquerres o de dretes, que veu qüestionada

les seves creences o els seus eixos d’actuació pel simple fet de la fossa. És una

barreja de sentiments, tots a la vegada, així que pots trobar-te una persona que plora i

plora a la vegada d’alegria i de tristesa.

- Des de la seva experiència, creu que trobar i identificar els cossos dels

desapareguts ajuda a pal·liar el dolor dels familiars?

Sí, de fet hi ha molts familiars que crec que no necessiten res més. Ja sigui perquè no

aspiren a més, ja sigui perquè no creuen que puguin obtenir res més, ja sigui perquè

no necessiten res més. Saber que han trobat el seu pare i l’han enterrat amb la seva

mare, és tot el que necessiten. Aquest punt de vista existencial és molt important. Hi

ha molta gent que simplement necessita la nostra ajuda per a poder tancar una etapa,

en aquest sentit.

Després, hi ha d’altres grups de familiars que han optat per enterrar-los a tots

col·lectivament; és una vessant més de dignificació, de memòria més política, més

col·lectiva. Però la resposta és sí, sí ajuda.

- Passats més de 70 anys, és molt complicada la identificació de restes

humanes? El pas del temps dificulta molt la vostra feina?

No, respecte a tot allò que tingui a veure amb la materialitat dels ossos no, en absolut.

Dificulta en la localització, és a dir, en com pot haver sigut afectada la fossa per una

carretera o per unes obres, en com pot haver canviat el paisatge, etc. Sobretot, allò

que jo considero que es veu més afectat és tota la informació documental, oral i de

memòria sobre les persones que s’estan buscant, que és el que permet després la

identificació. Això sí que afecta, clar. No és el mateix el volum d’èxit ni la capacitat

d’Argentina o Bòsnia Herzegovina, per exemple, que aquí.


66

- Haurien canviat molt les coses si tot aquest moviment de recuperació de la

memòria històrica s’hagués engegat durant la Transició?

De fet, aquest moviment s’inicia a la Transició, al 1979 – 1980 s’obren les primeres

fosses. El que passa és que s’acaben totes les obertures a partir del febrer de 1981,

amb el quieto todo el mundo. En aquest sentit, l’intent de cop d’estat, una de les coses

que segurament aconsegueix és frenar moltes iniciatives renovadores o aperturistes

que podrien haver impulsat el procés de Transició.

Però sí, evidentment, quant abans s’hagués començat, més informació es tindria, en

aquest sentit. En els casos de Sud-

america això és bastant evident. Però és

important saber que en els anys 1979 i

1980 ja s’obren fosses; associacions de

veïns i d’altres col·lectius excaven fosses i

recuperen ossos. No es fa una

identificació individual, però se’ls hi dóna

un tractament més col·lectiu, de recuperar

i dignificar aquesta memòria. És possible

que una part del sentiment de frustració

dels familiars pugui venir del supòsit que

la cosa anava a canviar durant aquest procés de Transició; i des de la seva parcialitat,

va haver-hi tot un seguit de coses que no es van solucionar.

- Com a especialista, quin balanç fa del Projecte de Llei de persones

desaparegudes recentment aprovat pel govern català?

Aquest Projecte de Llei és significativament millor que el primer decret que van intentar

treure farà dos anys. El problema és que és una llei que, en el fons, tota la seva

actuació es supedita a una comissió avaluadora. La clau estarà en qui pertany a

aquesta comissió avaluadora, quina capacitat té la comissió i quin pressupost global

destina la Generalitat a actuacions de recuperació de fosses. Perquè, en principi,

qualsevol actuació s’haurà de presentar davant la comissió, la comissió haurà de

donar el vistiplau i, si dóna el vistiplau, la Generalitat sufragarà les despeses de

l’actuació.

La clau passa, al meu entendre, per qui formarà aquesta comissió i quin pressupost es

destinarà a això. També compta com es presentin els projectes, perquè es pot excavar

una fossa amb 1.000 euros, però també es pot excavar una fossa amb 36.000 euros. I

“al 1979 – 1980 s’obren les primeres fosses. El que passa és que s’acaben

totes les obertures a partir del febrer de 1981, amb el

quieto todo el mundo”


67

aquí també hi haurà una part important de responsabilitat dels promotors de les

actuacions. Una de les coses que em sembla de la proposta de llei és que limita molt

els promotors de les actuacions a institucions de recerca i ajuntaments, però deixa una

mica de banda les associacions, que són les principals responsables que avui dia

existeixi aquesta llei. També, deixa molt de banda els familiars particulars, a menys

que es vehiculin a través d’associacions i, per tant, a través de la Generalitat. En

aquest sentit, és una llàstima; tinc la sensació que limita molt la promoció a institucions

de recerca. És una llàstima que es trenqui allò que ens a portat fins aquí que és la

col·laboració entre institucions de recerca i entitats o col·lectius socials.

- Se sap si hi ha alguna altra llei similar en projecte a d’altres Comunitats

Autònomes?

Que jo sàpiga, no. No m’estranyaria que potser el País Basc promogués alguna cosa

similar. Però que jo sàpiga del cert, no. De fet, també ens podríem plantejar perquè

Catalunya és tan diferent de tants altres llocs; és a dir, a Catalunya hi ha llei abans que

hi hagi actuacions i a d’altres llocs porten ja moltes actuacions fetes des de fa temps.

Crec que això de tenir llei abans que actuacions és molt francès. L’estat legisla per

sobre de la realitat i, personalment, crec que seria més lògic veure com va la realitat i

adequar la llei a aquesta realitat. Jo crec que això és una metàfora de la desconnexió

entre el legislador al seu despatx i la realitat del camp, segurament amb tota la bona

voluntat del legislador. Aquí, amb el tema de les fosses, sempre s’ha tendit més a la

via legal que no pas a la via d’actuació; i quan s’ha intentat fer actuacions sense un

marc legal, la resposta sempre ha sigut la inhibició o la prohibició directa o l’enviament

dels Mossos d’Esquadra.

- La Generalitat va afirmar fa unes setmanes que la majoria de fosses de

Catalunya no s’obriran ‘perquè no és viable la identificació’, és això cert?

El criteri sobre si una identificació és o no és viable generalment passa pel volum de

gent que hi ha a la fossa i el nombre de militars que hi ha. Es parteix de l’axioma que

les fosses de militars no es poden identificar, perquè són militars que venen d’arreu de

la península i no hi ha una informació suficient per a fer una identificació a nivell

individual. Però al País Basc han aconseguit identificar soldats amb nom i cognom, tot

i que també és cert que va ser una excavació on va aparèixer un soldat que portava

una placa que permetia identificar-lo.


68

És una qüestió de temps i recursos, jo crec que amb temps i recursos, segurament, es

podrien identificar pràcticament totes les persones. Temps i recursos implica excavar

totes les fosses i treballar amb tots els cossos, però a la vegada fer bases de dades,

fer un recull d’informació documental de tots els soldats de lleves, de tots els batallons,

de cap a on van anar, etc. És una feina ingent. La pregunta, en aquest món liberal on

vivim, és la rendibilitat de tot això.

En el decret anterior a aquesta llei, fruit de l’experiència amb la fossa de Prats de

Lluçanès, la intenció era que totes aquelles fosses que fossin de soldats no

s’excavarien, totes aquelles fosses que fossin de més de 12 persones no s’excavarien,

totes aquelles fosses que estiguessin dins de cementiris no s’excavarien, entenent que

l’entorn ja dignificava la situació, etc. Això va molt en funció de la informació que se’n

pugui tenir i del temps i els recursos que puguis destinar. Al cementiri de Màlaga, per

exemple, no estan treballant amb identificació de cossos, perquè no poden ja que són

4 o 5 arqueòlegs més els voluntaris, però tenen la informació suficient com per arribar

a saber identificar persones.

Per tant, si es destinessin els recursos, temps i capacitat des de l’àmbit de la recerca

de la universitat, des de l’àmbit polític, des del voluntariat, etc. Es podria fer. Tampoc

fem coses tan inaccessibles; i insisteixo en què la feina feta per voluntaris és

impecable i increïble. Jo crec que es podria arribar a fer. L’altra pregunta és fins a quin

punt és rentable, per a què serveix, què se n’ha de fer amb tot això, etc.

Evidentment, una fossa de soldats republicans és més complicada d’identificar que

una fossa de civils; evidentment, una fossa amb trenta persones és més difícil que una

fossa amb dues persones. Però, la pregunta no és si és viable, la pregunta és: és

rentable? Des del punt de vista de l’acadèmia, sí que és rentable perquè el

coneixement és rentable sempre; des del punt de vista del mercat, no, no ho és en

absolut; des del punt de vista electoral, segurament tampoc no és rentable. Això és la

meva interpretació.

- Les dades oficials comptabilitzen unes 179 fosses comunes de la guerra civil a

Catalunya, coincidiria amb aquestes dades?

No tinc dades que em permetin refermar la meva opinió, però estic bastant convençut

que aquesta xifra és molt més alta, comparant amb les xifres d’altres llocs. A València,

fins fa quatre dies, es pensava que era una cosa i ara, de moment, ja en tenim 76.000

més; a Badajoz, han passat de 3, 4 o 5 a 30; a Màlaga, se sabia que hi havia


69

persones al cementiri, però ja en porten 4.000 tretes i les que en queden. En general,

les xifres aniran en augment.

També és cert que és molt diferent la repressió que hi ha a d’altres parts de la

península que la repressió que hi ha a Catalunya. Per exemple, a València, que també

és una de les zones que triga més en caure, la gran majoria dels morts del cementiri

són provinents dels camps de concentració. Això implica un cert debat sobre què es

considera repressió, si entenem per repressió només el paseillo nocturno i el tret al

cap o entenem la repressió també com l’empresonament i deixar la gent morir de

gana.

- Quan es parla de números sobre desapareguts forçats del franquisme, les

dades presenten enormes diferències segons qui les doni. L’historiador Santos

Julià els situa en 90.000, mentre que Paul Preston ha parlat de 180.000

desapareguts. Sap per on podrien anar les xifres reals?

Va haver-hi un general franquista que va fer un càlcul, poc després de la guerra, d’un

milió de morts. Si no recordo malament, aquesta va ser la xifra oficial durant uns anys

fins que després alguns historiadors van

començar a reduir-la. Una part important és

entendre què vol dir represaliats, si

represaliat és aquella persona a qui

s’arresta, se li dona un tret i se li posa en

cuneta; o si represaliat és també una dona

que es mor de gana en un camp de

concentració amb els seus fills.

Jo tinc la sensació que les xifres van bastant més amunt de la més alta. Insisteixo que

la qualificació de desaparegut forçat entra en la legitimació o no del govern. En aquest

cas, un govern que s’advé per un cop d’estat, a través del seu sistema judicial i polític

legitima les seves actuacions. Per tant, no seria un desaparegut forçat aquell que ha

estat sentenciat per un tribunal militar i posteriorment executat. Però al meu entendre,

això és un clar exemple de repressió. En aquest sentit, és complex.

“Va haver-hi un general franquista que va fer un càlcul, poc després de la

guerra, d’un milió de morts”


70

- Davant d’aquestes xifres, creu que es pot parlar de genocidi en termes

jurídics?

Sí, descaradament. Un genocidi acurat, pensat i exitós, molt exitós. Avui en dia encara

hi ha gent que no vol parlar de les fosses per por que li prenguin la pensió. Això és un

èxit d’una política genocida; ja que no només es buscava eliminar els combatents i els

enemics, sinó mostrar que podia acabar corrent la mateixa sort qualsevol altre. Sí, jo

cec que és un genocidi en tota regla.

- Des de la seva experiència, pensa que la societat espanyola i catalana encara té

por, o prejudicis, per a desenterrar la veritat sobre la Guerra Civil i el

franquisme?

Sí, però també la cosa poc a poc està canviant. La majoria de la gent que està

implicada en recuperació de fosses són néts o besnéts; els fills han passat lo que han

passat i són els que reben l’ajuda de la gent que físicament es posa a excavar o a

buscar en arxius. Hi ha tota una generació o dos generacions de gent que sap que va

haver una Guerra Civil perquè ho han estudiat a l’escola, però potser allò que els hi

van explicar a l’escola, en alguns casos, no quadra amb allò que després veuen al

món, o no quadra amb les experiències vitals familiars. Respecte a això, crec que

s’està trencant la por a parlar-ne.

Altra cosa és la mediatització que se’n pugui fer d’aquest parlar-ne. Si el fet de parlar

de la Guerra Civil o de la posterior dictadura implica parlar i acceptar que va ser una

guerra fratricida i que tothom va fer moltes bestieses, aquí jo tinc les meves

reticències. Perquè no crec que sigui comparable un govern elegit democràticament

amb una força militar alçada en armes; no crec que sigui comparable una repressió

orquestrada i dirigida amb fets de violència més o menys coordinats però no

orquestrats de manera sistemàtica; màxim quan en la majoria de casos el mateix

govern de la república intenta posar-hi fre.

Jo crec que ara estem millor, però encara queda un tram per fer. És curiós com

exportem una transició democràtica com a exemple de ressorgiment d’un país mentre

estem a anys llums de països que es consideren tercermundistes, com molts països

de Sud-america o Sud-àfrica. Per tant, estem millor que fa uns quants anys, però crec

que encara queda.


71

- S’haurien de portar els casos de crims franquistes als tribunals? Sou partidaris

de la via judicial?

Sí. De fet, si els que treballem col·lectivament en això haguéssim de triar una línia

d’actuació, seria aquesta. No només judicis, sinó que com a mínim hi hagués una

participació judicial. Si tu et trobes un esquelet al bosc, lo més normal és que truquis al

jutjat, i lo més normal és que el jutge, com a mínim, es pregunti què fa un esquelet al

mig del bosc. Doncs a dia d’avui, que jo sàpiga, a Espanya no hi ha hagut jutge que

hagi investigat, sinó que en molts casos han posat traves al procés. En la majoria dels

casos s’inhibeixen o diuen que no hi ha un delicte manifest, cosa que em costa

d’entrar al cap; o diuen que sí que és un assassinat però que, com han passat trenta

anys, ha prescrit.

És una cosa que s’escapa de la meva comprensió com el jutge es retira sense mirar,

sense assistir, sense participar. L’única explicació és que engegar un procés aixecaria

tanta merda... Jo, personalment, crec que s’haurien de portar aquests casos a judicis.

El problema és que, més enllà de buscar a les persones, aquests judicis portarien a la

llarga a l’estat actual com a responsable conseqüent de tot allò. Tinc la sensació que

s’obriria la caixa dels trons per a fer d’altres judicis que passarien ja per propietats

físiques, locals, que van ser espoliades i que per tant s’haurien de retornar i

indemnitzar. No dic que aquesta sigui necessàriament la clau principal, però aquí hi ha

molts diners en joc... A més, seria evidenciar que el atado i bien atado continua

funcionant.

- Com veu el futur? Què passarà amb tot aquest moviment de recuperació de la

memòria democràtica?

Jo crec que en general, de manera directa o indirecta, tot això contribuirà a un millor

coneixement de la història, això és indubtable. També, a nivell global, a nivell de

societat, hauria de permetre una millor capacitat d’afrontar la història i treballar amb

coses que se’n deriven. Ara ja s’ha fet un museu dels exiliats a la Jonquera, el

Memorial Democràtic comença a engegar, cada cop hi ha més coses, com també la

ruta de la Batalla de l’Ebre, etc. Suposo que hi ha un benefici global o social més ampli

en el sentit que hi haurà un major coneixement i una major capacitat de fer reflexions

individuals i col·lectives sobre aquest coneixement que aplicarem en el futur.


72

El moviment de recuperació de la memòria històrica és com Internet, tu entres a la

pàgina que vols, tu busques unes coses i vas a parar a allò que buscaves. Vull dir que,

en general, la gent que està vinculada a temes de recuperació de la memòria històrica

és perquè inicialment ja té una motivació que els ha portat fins aquí: són familiars,

descendents, parents, tenen un compromís polític i arriben per aquesta banda, tenen

uns coneixements tècnics i un esperit de servei, etc. En aquest sentit, pot acabar sent

una cosa molt auto regenerativa, molt de petit cercle; i sí que cal un important esforç

de tota la gent involucrada per difondre-ho. Això passa novament per la capacitat

d’explicació i la capacitat de poder-ho fer. Per tant, les institucions tenen un dels

papers més importants. Tot i que si l’ajuntament fa tal o qual actuació també es corre

el risc que la informació o els fets es mediatitzin en una direcció o altra.

Nosaltres, per exemple, des del col·lectiu, intentem fer més d’una explicació i fer

arribar la informació que generem de cadascun dels projectes en què participem com a

promotors o coordinadors. Fem xerrades a instituts, visites a escoles, redacció

d’informes, etc. Tot això ho fem perquè entenem que és una de les responsabilitats

intrínseques d’un procés com aquest. Si fem una excavació i després no ho expliquem

a ningú, igual no caldria haver-la fet. La importància que tot aquest moviment de la

recuperació de la memòria pugui tenir en el futur, dependrà molt de com es gestioni la

informació. Hi ha un perill, però si a llarg termini es fa un treball documental, els llibres

d’història sí canviaran. Però no crec que el procés de recuperació de la memòria

històrica tingui tan sols la possibilitat

d’afectar els llibres d’història d’escola i

d’institut.

La clau és com es pot fer arribar aquesta

informació i l’espai de reflexió que això pot

provocar a un seguit de gent a qui de mutu

propi no els hi interessa, que per sí sols no

l’anirien a buscar. Això és lo que seria interessant, perquè auto convèncer-nos els qui

ja estem convençuts no deixa de ser un debat acadèmic, per a què serveix? La clau és

que tot això hauria de servir, des d’un punt de vista polític, per a reconèixer i permetre

la recuperació no només de la dignitat i d’una memòria sinó de tot allò que li van treure

a molta gent, com les propietats i els béns. A la vegada, hauríem de ser capaços

d’obrir un espai on hi hagi cabuda per a la reflexió més que per a l’enfrontament. Si no

som capaços de trencar el cercle d’experts i familiars, serà una cosa purament

assistencial i no servirà per res més.

“hauríem de ser capaços d’obrir un espai on hi hagi

cabuda per a la reflexió més que per a l’enfrontament”


73

ENTREVISTA A CARLOS JIMÉNEZ VILLAREJO, JURISTA

- Los aproximadamente 90.000 desaparecidos forzados de la Guerra Civil,

muchos de ellos ejecutados extrajudicialmente, ¿son víctimas de crímenes de

lesa humanidad?

En cuanto a desapariciones, en España, hay diversos supuestos. Hubo personas

desaparecidas en el curso de la contienda militar, soldados, de los que no se han

recuperado ni dignificado sus cuerpos; por lo tanto, aún están en las fosas próximas al

frente, como en el frente de Cataluña a lo largo del año 1938, cuando ya se inició el

avance de las tropas de Franco. Ahí quedaron muchos desaparecidos a consecuencia

de la propia dureza y de las condiciones de la contienda militar.

Luego, se dan las desapariciones que son producto de detenciones de personas

determinadas en virtud de que se conocía su identificación con la causa de la

República o su ideario democrático, etc. Estas personas fueron detenidas en

condiciones que no se conocen; posteriormente, parece ser que debieron ser

asesinadas y enterradas clandestinamente en lugares que tampoco se saben.


74

Progresivamente, a lo largo de estos últimos años, se han ido identificando zonas, o

lugares, donde pudieran haber restos de personas que en su día fueron detenidas y de

las que no se ha vuelto a tener más noticia. Se trata de aquellos que desaparecieron

como consecuencia de una actividad de detención previa y luego nadie dio nunca

cuenta de su paradero. Por lo tanto, no se sabe donde están, salvo algunos que se

han identificado porque los familiares conservan alguna memoria del lugar donde

parece que pudieran haber sido enterrados clandestinamente.

El problema es que en el curso de la

Guerra Civil y después, una vez concluida

la contienda militar, a partir del 1 de abril

del 1939, las desapariciones son una

conducta evidentemente tipificada como

desaparición forzada en todos los

Convenios internacionales que se refieren

a crímenes de lesa humanidad.

Particularmente, aquellos crímenes que se

cometen durante un conflicto armado, es

decir, en el período que dura la contienda

militar en un sentido estricto.

Yo creo que, en conjunto, toda la actividad criminal que llevó a cabo el ejército

franquista y las organizaciones civiles que le prestaron apoyo y se adhirieron a él,

fueron conductas encaminadas a la eliminación de personas, sobretodo a partir del

año 1939, cuando teóricamente el conflicto armado había concluido. El conflicto

armado había concluido, pero con matices porque, como es sabido, Franco mantiene

el estado de guerra hasta el año 1948.

Entonces, en cuanto a las desapariciones forzadas durante el conflicto armado, yo

creo que, sin duda alguna, serían crímenes de lesa humanidad.

- ¿Se puede considerar el conjunto de estos crímenes como genocidio, o

exterminio?

En España, allí donde triunfó el golpe militar del 18 de julio de 1936, lo que se implantó

fue una política de terror y de exterminio de todas las personas que eran afines a la

República. Yo creo que esa fue una política sistemática de exterminio y, con

independencia de que se pueda o no se pueda juzgar, técnicamente, eso fue así.

“las desapariciones son una conducta

evidentemente tipificada como desaparición forzada

en todos los Convenios internacionales que se

refieren a crímenes de lesa humanidad”


75

En cuanto al conjunto de homicidios y asesinatos cometidos de forma sistemática a

partir del 1 de abril del 1939, que fueron decenas de miles, éstos responden de igual

manera a una política de exterminio de grupos de personas por razón de su entidad

ideológica y política, por su afinidad a la República y su oposición a la dictadura. En

este supuesto, yo creo que estaríamos hablando también del delito de genocidio,

porque lo que se pretendía era exactamente la desaparición, el exterminio de grupos

de personas por razón de una afinidad política determinada.

Aquí habría un problema de calificación jurídica, según los hechos se cometieran

durante la contienda militar, o una vez terminada ésta, a partir del 1 de abril del 39.

Pero el problema yo creo que no está sólo aquí. El problema es que, por más que

estos delitos hayan formado siempre parte del acervo del derecho internacional

humanitario; en el derecho español, el delito de genocidio no se incorpora al Código

penal hasta 1971 y los delitos de lesa humanidad hasta el año 2003.

Según datos que reconoció en 1945 el Ministro de Justicia del régimen, entre el 1939

y1944 habían muerto en las cárceles españolas 192.000 personas. Cuando dieron la

estadística, no distinguían si estas personas murieron fusiladas o murieron por las

pésimas condiciones higiénicas de la cárcel, de hambre o de enfermedades… La

muerte de casi 200.000 personas en las cárceles españolas a partir del 1 de abril del

39 es una cifra realmente aterradora.

En ese contexto, yo creo que no es tan importante la calificación jurídica, que yo creo

que está clara; sino la cuestión de si un tribunal puede juzgar delitos, en este caso de

genocidio o de lesa humanidad, que se han tipificado en el Código Penal mucho

después de haberse producido los hechos. Estamos ante un grave problema que es

la irretroactividad de las normas contra reo.

- Pero, en España ya se han juzgado casos de desapariciones forzadas y

crímenes contra la humanidad, como en el caso Argentino, ¿no?

Cuando la Audiencia Nacional condenó al criminal Scilingo de Argentina por los

crímenes que cometió, lo condenó por delito de lesa humanidad. Sin embargo, el

Tribunal Supremo, en el recurso de casación, deja sin efecto esta sentencia por

entender que, habiéndose introducido el delito de lesa humanidad en el Código penal

español en el 2003, era difícil que pudiera ser aplicado a delitos cometidos en

Argentina con anterioridad a esta fecha. Así que, para mantener la jurisdicción

española, el Tribunal Supremo no condena por delito de lesa humanidad, sino que


76

condena por tantas detenciones ilegales y asesinatos producidos bajo la

responsabilidad directa de Scilingo. Así, se mantiene la competencia de la jurisdicción

española, justificada diciendo que esos delitos se cometieron ‘en el contexto de

crímenes contra la humanidad’.

Este es uno de los grandes retos que ahora se le plantea a la Audiencia Nacional con

motivo de las denuncias formuladas por desapariciones forzadas. El fiscal de la

Audiencia Nacional no ha tenido en cuenta este criterio del Tribunal Supremo. Es

decir, las desapariciones forzadas que se produjeron en España, tanto durante la

Guerra Civil como después, se producen en el contexto de una violación sistemática y

masiva de los derechos humanos desde el Estado. Eso se llama crímenes contra la

humanidad.

En el caso de Scilingo han sustituido la condena por delito de lesa humanidad y han

impuesto tantas penas como detenciones ilegales y asesinatos cometió. En cambio,

ante las denuncias de asociaciones como la Asociación para la Recuperación de la

Memoria Histórica, la Fiscalía de la Audiencia Nacional se equivoca cuando dice que

eso es competencia de los tribunales comunes y no de la Audiencia Nacional. Yo creo

que estos delitos de desapariciones forzadas se cometieron también en contextos de

crímenes contra la humanidad, como ha sostenido el Supremo en el caso Scilingo,

donde no ha habido inconveniente en mantener la competencia de la jurisdicción

española, en virtud del principio de jurisdicción universal, para reconocer esos delitos.

Yo creo que ésta debería ser la alternativa, es decir, que al menos se asuma la

competencia de la Audiencia Nacional para el caso español. Pero puede haber

dificultades para que esos delitos puedan ser reconocidos como delitos de lesa

humanidad, porque hay un problema técnico, jurídico, realmente complejo.

- El febrero pasado, la fiscalía de la Audiencia Nacional rechazó investigar estos

crímenes al negar que se puedan tipificar como genocidio “porque no existía

esta figura en el código penal de la República” y afirmó que, además, estos

delitos han prescrito. ¿Qué opina al respecto?

Las desapariciones tienen una connotación que permite la posibilidad de ser

perseguidas en este momento; y es que, mientras la víctima de cualquier delito no

aparezca, el delito se está cometiendo. Este es otro problema que el Fiscal de la

Audiencia Nacional aborda erróneamente. Yo creo que la persecución de las

desapariciones forzadas no es un problema de prescripción ni permite la aplicación de


77

la Ley de Amnistía. El problema de las desapariciones forzadas es que, mientras la

víctima no aparece, hay razones para mantener una investigación, porque el

conocimiento de que la víctima ha sido objeto de una conducta homicida es

fundamental. Es fundamental conocer esos restos para saber si fueron víctimas de

asesinatos.

En el caso de las desapariciones forzadas, las investigaciones están perfectamente

justificadas, con independencia de que resulte no ya difícil, sino casi imposible,

conocer la identidad de los autores de los asesinatos de las personas que han

desaparecido. Porque yo creo que cuando una persona ha desaparecido a

consecuencia de una acción que se presume violenta, en el curso de una contienda

militar o durante una dictadura, hay razones más que sobradas para entender que es

víctima de una acción violenta o en todo caso delictiva. En este caso, como la víctima

no ha aparecido, porque se desconoce su paradero, estamos ante lo que llamamos

un delito permanente y, por tanto, no ha prescrito. Ni ha prescrito ni está amnistiado,

porque los delitos que se amnistiaron en

1977 eran los delitos que se habían

cometido, pero estos delitos no se habían

cometido, se estaban cometiendo y se

siguen cometiendo hoy. Mientras no

aparezcan las víctimas, los delitos se

siguen cometiendo.

En todo caso, yo creo que la investigación

penal de la desaparición forzada está perfectamente justificada desde cualquier punto

de vista, justamente porque no se sabe donde está la víctima o se desconoce su

paradero.

- Des de su perspectiva jurídica, ¿qué balance hace del marco legal que

recientemente se ha ido constituyendo en España y Cataluña sobre memoria

histórica? ¿Qué encuentra a faltar?

En primer lugar, yo creo que no hay que olvidar una cosa: la Ley de Amnistía era una

ley de extinción de la responsabilidad penal de los delitos atribuidos injustamente a los

antifranquistas que estaban presos. Estos fueron liberados, ya que estaban todavía en

las cárceles. Pero, simultáneamente, aceptaron que se quedara extinguida la

responsabilidad penal de todas las autoridades y funcionarios del Estado franquista

“creo que la investigación penal de la desaparición

forzada está perfectamente justificada desde cualquier

punto de vista”


78

por los delitos que habían cometido o que pudieran haber cometido. Esto lo aceptaron

todas las fuerzas democráticas, por razón de su debilidad en el momento de la

transición.

Nadie, ningún miembro del aparato del Estado franquista fue juzgado por los delitos

que cometieron. Para evitar cualquier riesgo de que pudieran ser enjuiciados por esos

hechos, la Ley de Amnistía dice que quedan amnistiados los delitos que se cometieron

y que pudieran haber sido cometidos. Así se evitaba la hipótesis de perseguir estos

delitos, muy improbable dada la desigualdad de fuerzas que había respecto a los

dirigentes del régimen, que estaban guiando en gran manera la transición

democrática. Pero, sobre todo, la Ley de Amnistía marcó un punto final para uno de

los delitos más flagrantes durante el franquismo, la tortura. Todos los torturadores

quedaron impunes. Creo que este es un hecho que tenemos que aceptar como

irreversible. La Ley de Amnistía perdonó esos delitos. Además, se destruyeron

archivos y muchas de las pruebas documentales que los acreditaban.

Creo que la Ley de la Memoria Histórica recién aprobada tiene una importante función

que cumplir si se contempla el silencio sobre la dictadura que se impuso en la

Transición y en los gobiernos de Felipe González. Porque se impuso un silencio total.

Sí que se adoptaron algunas medidas: de reparaciones económicas, de asistencia

sanitaria, etc. Fueron iniciativas parlamentarias, tanto por el gobierno español como

por parte de los gobiernos autonómicos, para reparar algunos de los grandes

perjuicios económicos de las víctimas de la dictadura.

Luego llegó el gobierno del Partido Popular y, por tanto, tampoco era un momento

óptimo políticamente para plantear esto. Lo que ocurre es que a partir de ahí se inicia

un movimiento civil muy importante que arranca sobre todo con el tema de las fosas

comunes. Ahí se desencadena ya un movimiento generalizado de la memoria

histórica, que viene a decir que han pasado ya casi 30 años del final de la dictadura y

todavía no se ha dicho nada de lo que significó la dictadura de Franco. Lo que se pide

es de alguna manera ajustar cuentas con ese período tan grave y tan nefasto para la

historia de este país y con tantas víctimas de todo tipo.

Entonces es cuando se pone en marcha esa voz que entra en el Congreso de los

Diputados, que exige impulsar una ley de la Memoria Histórica. Se adoptan dos

iniciativas: declarar el año 2006, el setenta aniversario del inicio de la Guerra Civil, Año

de la Memoria Histórica; y luego aprobar la Ley 52/2007, de 28 de Diciembre. Entiendo

que por muchas críticas que puedan hacérsele, hay que saber en el contexto político

en el que estábamos. Había una mayoría socialista con divisiones internas, un Partido


79

Popular permanentemente envalentonado con la posición que todos conocemos y, al

mismo tiempo, una representación muy minoritaria de la izquierda. Al final, la ley que

presentó el Gobierno era una ley cobarde, tibia, insuficiente, etc. Y en el curso del

debate parlamentario, se consigue darle la vuelta y sacar adelante una ley que

contiene avances históricos.

A pesar de sus carencias, la ley acomete algo que yo creo que tiene un valor histórico

indiscutible, que por primera vez una ley aprobada por el Parlamento español condene

el franquismo formalmente. Además, la ley recupera la memoria de todos los que

lucharon por las libertades y la democracia; y luego, hace algo a lo que debe

reconocérsele mucho valor, declarar ilegal e ilegítimo todo el aparato represor del

franquismo. La ley incorpora los términos de la Declaración Universal de los Derechos

Humanos, de los Pactos civiles y políticos de Nueva York, del Comité de Roma, etc.

Es decir, incorpora lo que es la definición de un juicio justo y afirma que toda la justicia

franquista fue la negación a un juicio justo.

Eso, en sí mismo, tiene un valor más allá de lo simbólico, porque es la primera vez que

en España se aprueba en una ley que toda la justicia franquista fue un simulacro de

justicia, una apariencia de justicia, que no reunía ninguno de los requisitos mínimos de

un juicio justo. Yo creo que eso es muy importante. Según mi criterio, esto entraña por

fin una ruptura con el franquismo. Esto implica también, tal como está redactada la ley,

una declaración ‘implícita’ de nulidad de todas las resoluciones del aparato franquista.

Lo que sí es cierto es que eso no genera por sí solo la anulación de las sentencias

dictadas por el aparato franquista. Esto exigiría la iniciativa del Fiscal General del

Estado ante el Tribunal Supremo para formalizar la revisión y la anulación de esas

sentencias. Eso lo pueden hacer los familiares o lo puede hacer, en mi opinión, el

Fiscal General del Estado de oficio, por su propia iniciativa, mediante el empeño de

hacer una fiscalía especializada en revisar y anular las sentencias del franquismo. Yo

creo que ese sería un gran objetivo. ¿Lo va a hacer el Fiscal General del Estado

nombrado por Rodríguez Zapatero? Eso no lo puedo responder.

Además, creo, honradamente, que el Gobierno de Cataluña debería tomar alguna

iniciativa para emprender la anulación del juicio que condenó al president Lluís

Companys; no sólo por la carga simbólica que tiene, sino porque podría ser el impulso

para abrir un camino ya definitivo en esta vía.


80

- Y en los casos en que no hubo juicio, en que se produjeron asesinatos

extrajudiciales, ¿cual es la manera de reparar judicialmente a las víctimas?

Aquí es más difícil reparar porque no medió la intervención de un tribunal, por mas

ilegal que fuese. En estos casos, es distinto porque no ha habido proceso, no ha

habido juicio, ni sentencia, ni nada; ha habido una detención y una desaparición

posterior y punto. Es una cuestión más compleja.

- Entonces, ¿Qué propuestas pueden

surgir des de la justicia para reparar

estos delitos de desapariciones forzadas

y crímenes contra la humanidad?

Yo creo que la fijación, por la Audiencia

Nacional, de que esos delitos, con

independencia de que sean calificados o no

como delitos de lesa humanidad, fueron delitos que se cometieron en el contexto de

crímenes contra la humanidad; y mantener la competencia de la Audiencia Nacional

para investigar y esclarecer esas desapariciones, sería una conquista histórica. Yo

pido para estas víctimas lo mismo que ha hecho el Tribunal Supremo para las víctimas

de Scilingo. Creo que el Tribunal Supremo ha reparado a estas víctimas aunque no

haya condenado por delitos de lesa humanidad, sino en un contexto generalizado de

crímenes contra los seres humanos desde la cúpula del Estado.

- ¿Por qué cree que la Transición española no se ocupó de poner en marcha

mecanismos de justicia transicional, como comisiones de la verdad?

Creo que comisiones de la verdad tendrían que haber existido hace ya mucho tiempo,

pero el PSOE no quiso hablar de eso para nada. Las Comisiones de la verdad, las

comisiones nacionales de investigación de crímenes, estaban contempladas en las

enmiendas de algunos partidos políticos de la izquierda. Pienso que hoy, como no se

haga desde la sociedad civil, es difícil plantearlo. Y la sociedad civil tiene varias

dificultades, porque una de las condiciones necesarias para constituir una comisión de

investigación de crímenes franquistas es el acceso a los archivos.

De todos modos, yo creo que la sociedad civil puede constituir una Comisión de la

verdad que no dudo que sería positivo; pero hay que hacerlo con muchos recursos

“Yo pido para estas víctimas lo mismo que ha hecho el Tribunal Supremo para las

víctimas de Scilingo”


81

para que realmente se tenga acceso a la documentación necesaria para la

investigación. En Valencia, por ejemplo, con motivo de la investigación de las fosas

comunes del Cementerio General de Valencia, se constituyó una Comissió de la

Veritat; y es la única de la que yo he tenido noticias públicas de que estuviera

constituida.

- ¿Son mayoritarias las interpretaciones negacionistas y/o revisionistas sobre la

guerra civil y el franquismo en la justicia española?

Hay pocas resoluciones judiciales positivas. En las Palmas de Gran Canaria,

autorizaron sin ningún problema exhumaciones de restos de fusilados republicanos y

estas se practicaron con absoluta normalidad. Incluso se practicó la identificación de

restos, a través de médicos forenses, con fondos públicos del Ministerio de Justicia y

sin ningún problema. Pero ha habido otros lugares, como Oviedo o Córdoba, donde

los respectivos tribunales, las respectivas Audiencias Provinciales, han rechazado

investigar estos casos. Daban unos argumentos insostenibles, hablando de la Ley de

Amnistía, hablando de la prescripción, etc. Yo creo que estas resoluciones judiciales

son muy negativas, pero expresan el carácter mayoritariamente conservador de la

judicatura.

- Por el principio de jurisdicción universal, ¿un tribunal extranjero podría juzgar

los crímenes franquistas?

Yo lo veo difícil. Si un tribunal puede juzgar crímenes franquistas tienen que ser los

tribunales españoles, porque esos delitos fueron cometidos en España. Yo creo que la

clave la va a tener el juez de la Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, cuando resuelva

toda esta cuestión, sobre todo con sus antecedentes de haber perseguido a sangre y

fuego las juntas militares argentina y chilena de la forma en que lo ha hecho.

- ¿Se puede construir una cultura democrática sin resolver estas cuestiones del

pasado? ¿Se puede vivir en democracia y convivir al mismo tiempo con este

pasado?

Yo creo que sí, se están cumpliendo los principios de la cultura democrática a partir de

las iniciativas de la ley. Sobre todo a partir de todas iniciativas que se están adoptando


82

por gobiernos como el de Cataluña y todas las iniciativas de la sociedad civil y de

algunas entidades que reivindican la memoria. Pienso que son todas estas entidades y

personas las que pueden crear una sociedad más democrática; y creo que la sociedad

democrática está mucho más arraigada hoy que hace diez años, sin duda alguna.

- Mirando hacia el futuro, ¿ve a los tribunales revisando y juzgando los crímenes

franquistas?

Yo lo único que podría ver es a la Audiencia Nacional investigando las desapariciones

forzadas denunciadas por todas las asociaciones de la memoria en diferentes partes

de España. Y también veo la posibilidad de que se fueran anulando las sentencias

dictadas por los tribunales franquistas. Son las dos hipótesis que yo veo más

verosímiles, y también más deseables. Ojala llegáramos a eso.


83

CONCLUSIONS FINALS

La realització del present treball ha sigut possible gràcies a la col·laboració de totes les

persones entrevistades, que han volgut dedicar part del seu temps a aquesta tasca.

Cadascuna de les entrevistes que aquest document conté ha implicat hores de

converses i, especialment per als familiars, ha suposat també rememorar una part

especialment dolorosa del seu passat. Si bé els quatre professionals, especialistes

cadascú en el seu àmbit de treball, ajuden a interpretar i conèixer millor el context que

envolta les desaparicions forçades; és especialment destacable l’esforç de les

familiars, Asunción, Dolores i Ana. És admirable la seva voluntat de seguir parlant, de

seguir investigant, 70 anys després, i no perdre l’esperança.

Precisament, és el diàleg establert amb totes i cadascuna d’aquestes persones la

major aportació per a l’autora d’aquest treball. Totes aquestes entrevistes, confirmen la

tesi que, setanta anys després de la Guerra Civil espanyola, gran part de les ferides

resten obertes, perquè els milers (o desenes de milers) de desapareguts forçats resten

encara oblidats i a l’espera de la justícia. Partint d’aquest punt, el treball ha pretès, en

la mesura de les seves possibilitats, obrir una petita escletxa per on pugui passar la

llum i donar així visibilitat a tot allò que envolta les desaparicions forçades del

franquisme i l’actual moviment de recuperació de la memòria democràtica. Aquest és

un document fet de memòries i una petita peça més en el llarg camí per a restablir

aquest passat històric sense resoldre.

A mode d’apunt final, recordo que durant el procés de l’elaboració d’aquest recull

d’entrevistes venien a la meva ment, de forma contínua, les teories de John Paul

Lederach sobre els processos de construcció de pau. En un context postbèl·lic com és

el nostre, els quatre elements de Lederach per a la consecució de la pau i la

reconciliació social venien una i altra vegada al meu record: Veritat, justícia,

misericòrdia i pau. La teoria diu que les quatre condicions s’han d’interrelacionar, han

de traçar un cercle d’interaccions mútues capaç de construir una societat en pau. Ara,

després de mesos de treball sobre la qüestió, quan penso en Catalunya, en Espanya,

continuo repetint-me una mateixa pregunta: Per què no ho vàrem intentar?

Immediatament després, em contesto: Fem-ho ara.


84

BIBLIOGRAFÍA

� BEDMAR, Arcángel (coord.): Memoria y olvido sobre la guerra civil y la

represión franquista. Córdoba: Delegación de Publicaciones del Ayuntamiento

de Lucena, 2003.

� DIONIS, Gregorio: La cuestión de la impunidad en España y los crímenes

franquistas. Bruselas: Equipo Nízcor, 2004.

� SILVA, Emilio (coord.): La memoria de los olvidados: Un debate sobre el

silencio de la represión franquista. Valladolid: ÁMBITO Ediciones, S. A., 2004.

� SILVA, Emilio; MACÍAS, Santiago: Las fosas de Franco: Los republicanos que

el dictador dejó en las cunetas. Madrid: Ediciones Temas de Hoy, S. A., 2003.

� VVAA: España, poner fin al silencio y a la injusticia. España: Sección española

de Amnistía Internacional, 2005.

DESAPAREGUTS OBLIDATS · forçades durant la Guerra Civil espanyola. Des de la base de la...

Documents

Transcript of DESAPAREGUTS OBLIDATS · forçades durant la Guerra Civil espanyola. Des de la base de la...