Diari i fins Laidea de Barcelona, Catalunya, Espanya ... · sinó la conseqüèncialògica del seu...
1
La idea de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa enJoan Maragall La teoria de II Empordà de les teories -del seu avi, el poeta Joan Matagall, reflexiona sobre el concepte «pàtria». Apartir del que ell anomena «teoria - Diari de Girona / 25 Diumenge, 5 de setembre de 1993 de l'Empordà» va desclovellant els senti- ments de les persones.des de la proximitat (Empordà) fins a la llunyanyia (E ur opa), (*) Alcalde de Barcelona «L'Espanya que ha de reconèixer o néixer realment per primer cop, la fàrem des de la perifèria, des de la riquesa i lapluralitat » per Pasqual Maragall (*) La fidelitat a l'entorn primer és sempre condicióde la subsegüent a l'entorn més ample. I aquest entorn més ampli no és vist com a contrari al primer, sinó com a envoltant del primer. , Per rematar la construcció, Maragall avança poèticament-i per mi profèticament- el que no és sinó la conseqüència lògica del seu argument: arribarà un dia, empordanesoS, -els diu- que més convindrà pel bé de Catalunya que us digueu empordanesos que no pas 'catalans. El mateix diu de Barcelona i dels barce- lonins, però no és hora encara, afegeix, D'això fa 100 anys -podem pensar. La imatge poètica però profundament real amb què Maragall il.lustra la seva conviccióés la següent: si un dia -dïu- a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fóra ella mateixa. Però si un dia, en canvi, de Catalunya solament restés l'Em- pordà, Catalunya podria tomar a ser. Per- què la veritat, conclou, rau no en l'espiga sinó.en el gra. Es a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L'obvietat de la nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics de ser coneguts i representar els més grans. són aquests mér xics els que passen a ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió. Els col.lectius nacionals són abstrac- cions o simplificacions necessàries que genèticament substi- tueixen unes altres de més grans i alie- nes , o fins i tot opres- sores, i que , en aquest moment determinat, expres- sen la nostra lliber- tat i donen sentit a la nostra vida col.lecti- va, cada cop més apropiada per nosal- tres.mateixos, més sentida com a pròpia. Però aquestes simplificacions, aquests conjunts significatius no són immutable- ment sempre els mateixos, sinó que hi ha un progrés cap a aquells més propers i per tant més propis, que passen a ser la «nos- tra pàtria»,la «nostra casa» d'una manera progressivament més autèntica i més sen- tida, o si es vol, amb un sentiment de més qualitat. Queda per explicar com el més proper és també més universal. En Maragall i en l'article citat es tracta d'una qüestió de qualitat, d'autenticitat: el «gest» amb el qual ens sentim patriotes d'allò més proper és més natural, més de debò... i per tant més universal. Els altres s'hi rendirien amb més facilitat per l'ingre- dient de seducció que sempre comporta la intensitat del sentiment observat. Però caldria anar a altres punts de l'ex- tensa bibliografia maragalliana sobre el sentiment de pàtria per entendre exacta- ment aquest segon pas del seu pensament: d'allò més concret a allò més universal. ' En Maragall hi ha un autèntic senti- . ment (a voltes esquinçat i dramàtic) de la pàtria gran, de la Ibèria de tots els pobles (castellans, bascos, gallecs, andalusos... i catalans). . . És això circumstancial que Espanya és així- o és teoritzable com a vàlid en general? No ho sabem. Segurament és vàlid en general però d'una manera dife- rent en cada cas. El que sembla evident de la lectura de Maragall és un sentiment da pàtria que busca la intensitat i autenticitat -i per <<Catalunya té també un poble, uns pobles, unes ciutàts, unes comarques: lagent, i aquí / s on de 1WU hem de recercar la humanitat» Pasqual Maragall ha aprofitat les vacances d'agost a Rupià per escriure aquest article per aL Diari de Girona, en el qual, i partint OPINIÓ ;l'- E s impossible en una sola peça (xerrada o article), per llarga que sigui, resumir ni tan sols les idees cabdals de Joan Maragall sobre tot allò que ens és pàtria: la ciutat, el país, l'Estat i la comunitat continental en què vivim i de les quals ens considerem individus. Ravel, en un article anomenat «A casa», que vaig traduir per a un diari de Barcelo- na, va tractar de resumir d'un sol cop aquesta heterogeneïtat de sentiments similars o conflictius, segons el cas, sobre tot allò que és «casa nostra». . L'esperit de tots dos, Maragall i Ravel, . té obvis punts de contacte, a 100 anys de distància. Però, en Matagall, el sentiment de pàtria està extensament tractat, en cir- cumstàncies diverses, i sabem a més de les seves actituds concretes en funció d'aquest sentiment: coneixem la seva moral patriò- tica. En un intent d'anar al cor de la qüestió en poques paraules, vencent a més de les dificultats objectives de l'assumpte la sub- jectiva d'haver de parlar del meu avi, cosa que sempre m'ha semblat un xic impúdica, he anat a parar sovint a l'article «L'Em- pordà», que em va assenyalar un dia Xavier Rubert de Ventós i que per a mi conté in nuce tota una teoria general del sentiment de pàtria -teoria que crec de gran utilitat als 100 anys de la seva formu- lació. Amb motiu d'una visita a Salt ara fa prop d'un any, i d'una trobada al bosc de Can Ginebreda, sobre Porqueres, en vàrem parlar, potser utilitzant ales- hores el rètol de «l'esperit de Salt», tant se val el nom. Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que no és l'en- voltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens conté, la substància del nostre arrelament a l'espè- cia i a l'entorn, i de fer-ho amb un ànim de transcendir allò més Petit per anar a tro- bar, a partir d'aquest punt, sentiments de pertinença successivament més amples. Aquesta és la teoria de l'Empordà, com jo l'anomeno, de Joan Maragall. Maragall assegura que no cal dir-se europeus per ser-ho. Que, igual com el francesos i els alemanys, si ens pregunten què som, hem de respondre que som catalans i no pas europeus. Tothom sap que «fr ancès» vol dir «europe u» . Europa, el cosmopolitisme, etc. estan molt bé, però «ami»,diu Maragall, <<1D'hi falta la sal» en tot això. I la sal és Catalunya. Aquí hi ha un primer element substan- cial del sentiment de pàtria. Hi ha un dels nostres envoltants que ens aporta la sal de la vida, la definiciómés característica, i ens omple el cor d'una manera com no ho fan els altres conjunts a què pertanyem. Tot això és datat, és clar: 1900. El moment del desvetllament de Catalunya i de la gran crisi final de l'imperi espanyol. La gràcia del posicionament de Mara- gall és l'autoconsciència d'aquesta situació en el temps i també la manera com fa front als requeriments lògics del propi argu- ment. En efecte, Maragall es pregunta, per no deixar cap fil lliure, que per què no hem de dir que «som espanyols» quan ens dema- nen què som. I argüeix que no cal dir-ho perquè la millor manera de ser bons espanyols és ser bons catalans.
Transcript of Diari i fins Laidea de Barcelona, Catalunya, Espanya ... · sinó la conseqüèncialògica del seu...
Laidea de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa enJoanMaragall
La teoria de IIEmpordà
de les teories -del seu avi, el poeta JoanMatagall, reflexiona sobre el concepte«pàtria». Apartirdel que ell anomena «teoria
- Diari de Girona / 25Diumenge, 5 de setembre de 1993
de l'Empordà» va desclovellant els sentiments de les persones.des de la proximitat(Empordà) fins a la llunyanyia (Europa),
(*) Alcalde de Barcelona
«L'Espanya que ha de reconèixer onéixer realment perprimer cop, lafàrem des de laperifèria, des de la
riquesa i lapluralitat»
per Pasqual Maragall (*)
La fidelitat a l'entorn primer éssempre condicióde la subsegüenta l'entorn més ample. I aquestentorn més ampli no és vist com acontrari al primer, sinó com aenvoltant del primer. ,
Per rematar la construcció,Maragall avança poèticament-iper mi profèticament- el que no éssinó la conseqüència lògica del seuargument : arribarà un dia, empordanesoS,-els diu- que més convindrà pel bé deCatalunya que us digueu empordanesosque no pas 'catalans.
El mateix diu de Barcelona i dels barcelonins , però no és hora encara, afegeix,D'això fa 100 anys -podem pensar.
La imatge poètica però profundamentreal amb què Maragall il.lustra la sevaconviccióés la següent: si un dia -dïu- aCatalunya hi faltés l'Empordà, Catalunyano fóra ella mateixa. Però si un dia, encanvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tomar a ser. Perquè la veritat, conclou, rau no en l'espigasinó.en el gra.
Es a dir, a mesura que la història vafent possible dues coses:
(1) L'obvietat de la nostra pertinençaals continents més amples.
(2) La capacitat dels contenidors xics deser coneguts i representar els més grans.
són aquests mér xics els que passen aser «la sal de la vida» -aquesta és la mevaconclusió.
Els col.lectius nacionals són abstraccions o simplificacions necessàries que
genèticament substitueixen unes altresde més grans i alienes , o fins i tot opressores, i que, enaquest momentdeterminat, expressen la nostra llibertat i donen sentit a lanostra vida col.lecti-va, cada cop mésapropiada per nosal
tres.mateixos, més sentida com a pròpia.Però aquestes simplificacions, aquests
conjunts significatius no són immutablement sempre els mateixos, sinó que hi haun progrés cap a aquells més propers i pertant més propis, que passen a ser la «nostra pàtria»,la «nostra casa»d'una maneraprogressivament més autèntica i més sentida, o si es vol, amb un sentiment de mésqualitat.
Queda per explicar com el més properés també més universal.
En Maragall i en l'article citat es tractad'una qüestió de qualitat, d'autenticitat: el«gest» amb el qual ens sentim patriotesd'allò més proper és més natural, més dedebò... i per tant més universal. Els altress'hi rendirien amb més facilitat per l'ingredient de seducció que sempre comporta laintensitat del sentiment observat.
Però caldria anar a altres punts de l'extensa bibliografia maragalliana sobre elsentiment de pàtria per entendre exactament aquest segon pas del seu pensament:d'allò més concret a allò més universal. '
En Maragall hi ha un autèntic senti-. ment (a voltes esquinçat i dramàtic) de la
pàtria gran, de la Ibèria de tots els pobles(castellans, bascos, gallecs, andalusos... icatalans). . .
És això circumstancial~s que Espanyaés així- o és teoritzable com a vàlid engeneral? No ho sabem. Segurament ésvàlid en general però d'una manera diferent en cada cas.
El que sembla evident de la lectura deMaragall és un sentiment da pàtria quebusca la intensitat i autenticitat -i per
<<Catalunya té també un poble, unspobles, unes ciutàts, unes
comarques: lagent, i aquí /s on de1WU hem de recercar la humanitat»
Pasqual Maragall ha aprofitat les vacancesd'agost a Rupià per escriure aquest articleper aL Diari de Girona, en el qual, i partint
OPINIÓ
;l'-
Es impossible en una sola peça(xerrada o article), per llargaque sigui, resumir ni tan solsles idees cabdals de JoanMaragall sobre tot allò que ens
és pàtria: la ciutat, el país, l'Estat i lacomunitat continental en què vivim i de lesquals ens considerem individus.
Ravel, en un article anomenat «A casa»,que vaig traduir per a un diari de Barcelona, va tractar de resumir d'un sol copaquesta heterogeneïtat de sentimentssimilars o conflictius, segons el cas, sobretot allò que és «casa nostra». .
L'esperit de tots dos, Maragall i Ravel, .té obvis punts de contacte, a 100 anys dedistància. Però, en Matagall, el sentimentde pàtria està extensament tractat, en circumstàncies diverses, i sabem a més de lesseves actituds concretes en funció d'aquestsentiment: coneixem la seva moral patriòtica.
En un intent d'anar al cor de la qüestióen poques paraules, vencent a més de lesdificultats objectives de l'assumpte la subjectiva d'haver de parlar del meu avi, cosaque sempre m'ha semblat un xic impúdica,he anat a parar sovint a l'article «L'Empordà», que em va assenyalar un diaXavier Rubert de Ventós i que per a miconté in nuce tota una teoria general delsentiment de pàtria -teoria que crec degran utilitat als 100 anys de la seva formulació.
Amb motiu d'una visita a Salt ara faprop d'un any, i d'una trobada al bosc deCan Ginebreda, sobre Porqueres, en vàremparlar, potserutilitzant ales-hores el rètol de«l'esperit deSalt», tant seval el nom. Estracta, com araexplicaré, de ferraure en allòmés petit, mésproper, en allòque no és l'en-voltant superior que ens cobreix, sinó lamés petita part interior que ens conté, lasubstància del nostre arrelament a l'espècia i a l'entorn, i de fer-ho amb un ànim detranscendir allò més Petit per anar a trobar, a partir d'aquest punt, sentiments depertinença successivament més amples.
Aquesta és la teoria de l'Empordà, comjo l'anomeno, de Joan Maragall. Maragallassegura que no cal dir-se europeus perser-ho. Que, igual com el francesos i elsalemanys, si ens pregunten què som, hemde respondre que som catalans i no paseuropeus. Tothom sap que «francès» vol dir«europeu» . Europa, el cosmopolitisme, etc.estan molt bé, però «a mi», diu Maragall,<<1D'hi falta la sal» en tot això. I la sal ésCatalunya.
Aquí hi ha un primer element substancial del sentiment de pàtria. Hi ha un delsnostres envoltants que ens aporta la sal dela vida, la definiciómés característica, iens omple el cor d'una manera com no hofan els altres conjunts a què pertanyem.
Tot això és datat, és clar: 1900. Elmoment del desvetllament de Catalunya ide la gran crisi final de l'imperi espanyol.
La gràcia del posicionament de Maragall és l'autoconsciència d'aquesta situacióen el temps i també la manera com fa frontals requeriments lògics del propi argument.
En efecte, Maragall es pregunta, per nodeixar cap fil lliure, que per què no hem dedir que «som espanyols» quan ens demanen què som. I argüeix que no cal dir-hoperquè la millor manera de ser bonsespanyols és ser bons catalans.
