DICCIONARI DELS NOMS DE CEPS IRAÏMS - publicacions.iec.cat · hia parres:seusa para asegurar la...

DICCIONARI DELS NOMS DE CEPS I RAÏMS

L’AMPELONÍMIA CATALANA

Ceps i raïms 0-8_Ceps i raïms 0 27/05/14 14:48 Página 1Ceps i raïms 0-8_Ceps i raïms 0 27/05/14 14:48 Página 1

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANSBIBLIOTECA DE DIALECTOLOGIA I SOCIOLINGÜÍSTICA, VIII

XAVIER FAVÀ I AGUD

DICCIONARI DELS NOMSDE CEPS I RAÏMS

L’AMPELONÍMIA CATALANA

PREMI JOAN COROMINES 1999

BARCELONA2001


Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

L’edició d’aquesta obraha estat a cura de Joan Veny,membre de l’Institut d’Estudis Catalans

© Xavier Favà i Agud© 2001, Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edicióCarrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Primera edició: febrer de 2001Tiratge: 450 exemplars

Text revisat lingüísticament pel Servei de Correcció de l’IEC

Compost per Víctor Igual, SLCarrer de Còrsega, 237, baixos. 08036 Barcelona

Imprès a Limpergraf, SLPolígon industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31. 08210 Barberà del Vallès

ISBN: 84-7283-559-6Dipòsit Legal: B. 7156-2001

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total oparcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractamentinformàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en ba-ses de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sot-meses a les sancions establertes per les lleis.

Favà i Agud, XavierDiccionari dels noms de ceps i raïms : l’ampelonímia catalana. —(Biblioteca de dialectologia i sociolingüística ; 8)Bibliografia. — Premi Joan Coromines 1999ISBN 84-7283-559-6I. Institut d’Estudis Catalans II. TítolIII. Col.lecció: Biblioteca de dialectologia i sociolingüística ; 81. Vinya — Diccionaris — Català 2. Raïms — Varietats — Diccionaris — Català3. Català — Etimologia — Diccionaris634.8(038)


A proposta de la ponència formada pels senyors Germà Colón iDomènech, Aina Moll i Marquès i Pere Verdaguer i Juanola, mem-bres de la Secció Filològica, l’Institut d’Estudis Catalans, en sessióplenària tinguda el dia 22 de març de 1999, acordà per unanimitat deconcedir el Premi Joan Coromines a Xavier Favà i Agud pel seu tre-ball Lèxic català dels noms de ceps i raïms.

Així mateix, la Secció Filològica, en la sessió del dia 14 de generde 2000, prengué l’acord de publicar la dita obra, la qual, amb el títolDiccionari dels noms de ceps i raïms, és editada a cura del senyor JoanVeny i Clar, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.


A tota la bona gent dels Països Catalansque va accedir a respondre les meves preguntes,

començant pel meu avi Francisco,que encara em parlava de la seva vinya de la Sorollera

poc abans de morir.Sense tantes generoses col·laboracions,aquest llibre no hauria estat possible

A Joan Veny, per haver-me fet de mestre


TAULA

1. INTRODUCCIÓ 11

2. EL LÈXIC DE L’AMPELONÍMIA 172.1. Observacions al lèxic 192.2. Enquestes 222.3. Abreviacions 272.4. Lèxic 29

3. ALTRE LÈXIC DE LA VINYA: LA PLANTA 385

4. CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA 3934.1. Motivació agronòmica 3954.2. Motivació biològica 396

4.2.1. Associació anatòmica 3964.2.2. Associació botànica 3964.2.3. Associació zoològica 396

4.3. Motivació cromàtica 3964.3.1. Associació amb tons clars: del blanc al ros 3974.3.2. Associació amb tons foscos: del bru al negre 3974.3.3. Associació amb tons intermedis: del verd al gris 3974.3.4. Associació amb tons rojos: del rosa al vermell 398

4.4. Motivació cronològica 3984.4.1. Associació estacional 3984.4.2. Associació amb el santoral 398

4.5. Motivació econòmica 3984.5.1. Associació qualitativa 3984.5.2. Associació quantitativa 399

4.6. Motivació enològica 3994.7. Motivació fisiològica 399

4.7.1. Associació amb el cep 400


4.7.2. Associació amb la cua 4004.7.3. Associació amb els grans de raïm 4004.7.4. Associació amb les llavors 4004.7.5. Associació amb els pàmpols 4014.7.6. Associació amb la pellofa 4014.7.7. Associació amb els raïms 4014.7.8. Associació amb les sarments 401

4.8. Motivació onomàstica 4024.8.1. Associació antroponímica 4024.8.2. Associació gentilícia 4024.8.3. Associació toponímica 403

4.9. Motivació tecnològica 4034.9.1. Associació amb l’alimentació 4034.9.2. Associació amb la conservació 4034.9.3. Associació amb la fermentació 404

4.10. Motivació vària 4044.10.1. Associació eclesiàstica 4044.10.2. Associació escatològica 4044.10.3. Associació ètnica 404

5. CONCLUSIONS 405

6. BIBLIOGRAFIA 4176.1. Monografies vitivinícoles: enologia, història, etc. 4196.2. Altres monografies agràries 4216.3. Estudis lingüístics vitivinícoles 4226.4. Altres estudis lingüístics (o literaris) 4246.5. Lexicografia catalana: diccionaris, vocabularis, etc. 4266.6. Altra lexicografia romànica 427

7. GLOSSARI 431

DICCIONARI DELS NOMS DE CEPS I RAÏMS10


1

INTRODUCCIÓ


Qualsevol introducció que llegiu als tractats vitivinícoles acabarà sentinvariablement una lloança de l’art de beure vi i una reflexió sobre la im-portància social i cultural d’aquest costum gastronòmic. Com que no veigfàcil obviar l’apologia vinícola, intentaré ampliar l’objecte de les meves llo-ances. Parlaré també del productor: els sovint oblidats ceps i raïms, ma-tèries primeres sense les quals no tindríem el vi. Producte, de vegades sa-cre, de vegades profà, que tants rius de tinta (i del que no és tinta) ha fetvessar.1

Una sorpresa que espera qui vulgui introduir-se en el lèxic de la vinya idel vi és que ni informants ni lexicògrafs no poden deixar de reflectir la im-portància cultural del vi. Com si fossin conscients del valuós producte que te-nen entre mans, no s’estan de demostrar-ho.2

Tanmateix, que la vinya no solament ha estat un plaer, sinó que tambéha esdevingut un negoci i una manera de viure és fora de tot dubte als paï-sos mediterranis. Fixem-nos, per exemple, en aquesta altra dita valencianaque palesa l’omnipresència de la vinya en la realitat social catalana: «Comhia parres: se usa para asegurar la verdad de una cosa evitando el juramen-to» [DMGa].

Tot i això, l’estudi dels noms dels vins i dels seus productors, ceps i raïms,no ha rebut dins de la lingüística catalana la consideració que mereix una matè-

1. Per a il·lustrar-ho, una reflexió d’estil eiximenià sobre el profit de beure vi (sense perdrela sobrietat!): «Primum salvat memoriam, acuit sensum, sincerat mentem, dirigit vultum, inte-grat pudorem, mitigat vitium, curat faciem, limat aures, exonerat cerebrum, expedit linguam,explicat sermonem, confirmat sanguinem, curat venas, astringit nervos, contemnit libidinem,fruitur sommo, recreat corpus, propagat senectutem» [ap. HERNANDO, 284].

2. A tall d’exemple, un refrany empordanès per a il·lustrar aquesta complaença popular en-vers el vi: «Tots els mals són dolents, llevat de lamalvasia» [DCVB, s.malvasia].


ria de tanta transcendència cultural i econòmica.3 Llevat d’un estudi recent deJoan Veny («Aproximació a la història lingüística dels vins catalans», dinsMots,p. 46-67), el panorama és encara ben poc satisfactori.4 Però les mancances nosón, en absolut, exclusives del català, i podem estendre-les a bona part de lesllengües romàniques. Així, en el cas de l’espanyol,5 no hi ha cap mena d’estudiglobal sobre aquesta qüestió llevat demonogràfics insuficients sobre vinyets lo-cals. Una cosa semblant passa en el cas del sard i del francès,6 tot i que la infor-mació dialectal és més extensa i antiga.7 I podríem dir el mateix de l’occità i delportuguès; i, encara pitjor, del retoromànic i del romanès. Únicament en el casde l’italià la situació és diferent, i no hi manquen estudis lingüístics específics (niuna completa informació lexicogràfica) sobre el camp lèxic de la vinya i del vi.8

Confio, doncs, que aquest meu treball serà una aportació més per tal decol·locar el català com a llengua romànica capdavantera en l’estudi de l’ampe-lonímia: sens dubte, la finalitat última de tots els meus esforços. Per al com-pliment d’aquest objectiu he dissenyat un diccionari català, tan complet comm’ha estat possible, de tots els noms catalans de ceps i de raïms. En definitiva:he fet un diccionari ampelonímic.9


3. Aquesta percepció de la importància econòmica i cultural de la vinya mediterrània m’haobligat a observar-ne l’aspecte històric. L’oblit d’aquest apartat hauria estat un error, en la me-sura que no es poden entendre les motivacions semàntiques que generen els noms si no es co-neix la realitat social que les va provocar, per no parlar de la importància de la història en el casdels ampelònims d’origen toponímic.

4. Certament, tenim un llibre monogràfic, quasi un diccionari ampelonímic [VVV]; però laseva qualitat lingüística és tan migrada, i són tantes les errades que hi detecto en la forma i en elfons, que val més no donar per bona cap de les informacions que hi aporta si no és contrastadaen unes altres fonts.

5. En posaré un exemple. El DRAE (s. uva) recull escassament una dotzena de noms de va-rietats, oblidant ampelònims tan significatius com botón de gallo, montúo/-a, perruno/-a, que-branta tinajas, tempranillo, uva de rey o verdejo/-a, etc., per esmentar uns quants exemples re-collits ja a la canònica ampelografia andalusa del 1807 (v. la bibliografia: ROJAS) o a diversosvocabularis de Navarra i d’Aragó: DAn, DPar, VNav, etc.

6. Hi he d’afegir que el recent DncF (a. 1997), consultat a darrera hora, és una aportaciócabdal per a l’ampelonímia francesa. De fet, la seva bibliografia [p. 379-407] facilita molt la re-cerca de les fonts documentals del francès (i, subsidiàriament, de l’occità).

7. La informació dialectal sí, però no pas la lexicogràfica. Vegem, per il·lustrar-ho, les re-cents reflexions d’un lexicòleg francès: «La place que les lexicographes consentent aux noms desvins dans les dictionnaires du français n’est certainement pas à proportion de la célébrité mon-diale de beaucoup de ces vins [...]. Mais si l’on examine les articles de ces dictionnaires consacrésaux cépages dont sont tirés ces vins, on demeure encore plus perplexe sur les critères qui ontprésidé à l’établissement de la nomenclature, sur la pauvreté des exemples ou la manière parfoisétrange dont sont interprétés certains textes quant à l’histoire et à l’étymologie» [RÉZEAU, 115].

8. Trobareu un resum complet dels estudis lèxics vitivinícoles italians a la bibliografia del’actual estudi de THBuc [p. 225-247].

9. Algun expert m’ha suggerit que inclogui una introducció prèvia sobre el conreu de lavinya i sobre la producció del vi, sense oblidar els aspectes històrics de la cultura vitivinícola.


Vull aclarir que, quan uso el terme ampelonímia (o els seus derivats: am-pelònim, ampelonímic, etc.), creo un cultisme compost a partir del grec AMPE-LOS ‘vinya’ i del també grec ONOMA ‘nom’.10 Per tant, l’ampelonímia és el con-junt dels noms de ceps i de raïms (aquests darrers, indissolublement lligats ales seves plantes).11

Seguint criteris lexicogràfics, explicats a bastament en un apartat d’obser-vacions, he redactat una fitxa per a cadascun dels ampelònims catalans estu-diats. El resultat han estat quatre-centes cinc entrades diferents, entre formesprincipals (323) i formes secundàries (82).12 I de les fitxes, en vull destacar dosapartats: l’etimologia i la comparació romànica. De fet, l’un no pot anar sensel’altre. Veig, de vegades, etimologistes romànics que se centren en una llenguai la seva diacronia oblidant l’origen comú de totes les llengües neollatines.13 Almeu estudi he intentat no caure en el mateix parany; en conseqüència, hi ex-plico sempre les diferents etimologies des d’un punt de vista global.14

Pel que fa a les solucions etimològiques, potser trobareu alguna explica-ció incompleta, ja que, obligat pel rigor científic, no hi he volgut deixar d’in-cloure cap ampelònim català conegut, per fosc i marginal que fos. En fi, l’eti-mologia no és una ciència exacta: inevitablement sempre quedaran preguntessense resposta.

Després del diccionari ampelonímic, autèntic nucli del meu estudi, hi heafegit dos capítols més. El primer serveix per a resumir breument el lèxic (noampelonímic) principal de la vinya, probablement un bon ajut per a entendremillor el capítol següent; mentre que aquest segon intenta establir una classi-ficació de la motivació semàntica. O sigui, vol ser una divisió bàsica de les di-

INTRODUCCIÓ 15

Modestament, penso que la majoria dels hipotètics lectors d’aquest diccionari especialitzat jadeuen conèixer prou bé el tema. A la resta, només em cal recomanar-los qualsevol de les abun-doses obres sobre aquesta temàtica. Al primer apartat de la meva bibliografia, per exemple, tro-baran diverses obres generalistes sobre la vinya i el vi, fàcils de comprar a les llibreries i publi-cades en el darrer decenni (en català, espanyol, italià, anglès, etc.)

10. Es tracta d’un nou neologisme en el cas català, perquè el terme ja existeix en francès(tot i que també hi deu ser molt recent, perquè sols l’he localitzat en publicacions d’aquestadècada).

11. Una altra cosa seran els noms dels vins, la relació dels quals amb els seus productors potno ser sempre equivalent (cf. la sinonímia de la meva entrada maçanet o la de salsa).

12. I parlo solament de les entrades lexicogràfiques, perquè el nombre total de variants ca-talanes fitxades és quasi el quàdruple: aproximadament, unes mil cinc-centes (v. la meva no-ta 1332).

13. En el fons, no és un contrasentit reivindicar la unitat del català i oblidar la unitat supra-lingüística de la Romània?

14. Això no implica cap descurança envers la variació dialectal, ans al contrari. Els ampelò-nims analitzats van des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga (millor, Aiguaviva de Bergan-tes) fins a l’Alguer. I no parlo pas metafòricament, perquè aquestes cinc localitats catalanes(i uns quants centenars més) apareixen esmentades al llarg de l’estudi.


ferents motivacions que, al llarg del temps, han portat els pagesos catalans aanomenar d’una manera determinada cadascun dels ceps, dels raïms i delsvins que produïen.

Aquesta divisió no té en compte l’èxit, la popularitat per se d’un nom con-cret, sinó que cerca el camp semàntic en què es mouen els parlants a l’horad’anomenar, de concebre, els diferents ampelònims. I ho aprofitaré per a acla-rir que, quan parlo de vi, s’entén que em refereixo a la secular associació lèxi-ca entre una classe de cep (i raïm) i la mena de vi que fa. No parlo, doncs, delsmoderns noms comercials amb què s’empaperen actualment ampolles de va-rietats barrejades.15 L’intent de classificació semàntica no és, però, cap ideaoriginal; ja des de temps antic va ser assajada per tractadistes com Columel·la(De re rustica), Plini el Vell (Historia Naturalis) i Pal·ladi (De re rustica).Aquests van intentar, en la mesura de les seves possibilitats, d’agrupar moti-vacionalment una cinquantena d’ampelònims llatins. Els qui els han seguittambé han fet agrupacions lexicosemàntiques, moguts segurament per unafany classificador que no els aturava en el seu estricte camp del saber natura-lístic. Però de tots els possibles precursors el més proper a mi tant pel que faa la intenció com al contingut és Joan Veny,16 amb l’estudi lingüístic ja es-mentat.

A continuació el llibre presenta unes conclusions, on detallo exhaustiva-ment les aportacions lingüístiques del meu estudi. Després hi ha la bibliogra-fia, on, per facilitar-ne la consulta, he dividit les obres esmentades en sis parts(o en tres parelles temàtiques, si voleu): monografies vitivinícoles i altres mo-nografies agràries, estudis lingüístics vitivínicoles i altres estudis lingüístics,lexicografia catalana i altra lexicografia romànica. I, finalment, el llibre s’aca-ba amb un glossari, on apareixen totes les variants ampelonímiques (catalanesi romàniques) esmentades al corpus del treball.


15. Seria de tota manera interessant estudiar les raons d’aquests noms comercials, els qualss’allunyen, de vegades fins a l’absurd, de la realitat cultural i lingüística en què van ser generats.

16. De fet, va ser ell qui em va suggerir el tema, qui m’ha facilitat material i m’ha orientat bi-bliogràficament i qui, en fi, ha supervisat tot el treball.


2

EL LÈXIC DE L’AMPELONÍMIA


2.1. OBSERVACIONS AL LÈXIC

El corpus del meu treball és un fitxer concebut amb estructura de diccio-nari etimològic, però també descriptiu. En primer lloc, escric en majúsculaaquella variant ampelonímica que considero l’entrada lexicogràfica princi-pal.17 Es tracta, doncs, de la meva proposta normativa per a designar l’am-pelònim en qüestió; la qual cosa no sempre coincideix amb les tries ja fetes perla lexicografia catalana.

En segon lloc, hi incloc, ordenada cronològicament, la documentació cata-lana antiga de cadascun dels ampelònims recopilats. En aquest apartat no sócgens estricte a l’hora d’incloure els mots catalans, tot i que provinguin de tex-tos on la llengua global és una altra. El motiu d’aquesta tolerància documentalés que, si no ho fes així, reduiria moltíssim el nombre i l’antigor dels mots do-cumentats. De fet, la majoria de tractadistes especialitzats en aquesta matèriacientífica no usaven el català, sinó llengües més habituals en aquest camp, compoden ser el francès, l’espanyol o altres.18

Arbitràriament, he decidit incloure a l’apartat de documentació totesaquelles variants catalanes anteriors al segle XX. Això reflecteix prou bé elsampelònims tradicionals abans del daltabaix agronòmic que va representar la

17. En els casos en què accepto més d’una forma, considero que es tracta de variants ambprou entitat documental per a figurar en un diccionari descriptiu, almenys com a entrades se-cundàries.

18. Un cas especialment envitricollat és el que planteja França amb les seves llengües «re-gionals». La majoria d’antics tractadistes il·lustrats d’Occitània i de la Catalunya Nord feien ser-vir exclusivament el francès. Especialment en el cas occità, l’afrancesament ha estat tan sistemà-tic que, sense l’estandardització lexicogràfica del Felibrige, esdevindria impossible saber quineseren les autèntiques formes nadiues.


fil·loxera.19 Així i tot, cal tenir present que en aquest camp vitivinícola sem-pre hi ha hagut un afany d’innovació i de renovació força gran, amb la qualcosa els empelts i les hibridacions (i també els manlleus lingüístics) són forçaantics.20

El tercer apartat és l’àrea dialectal catalana. Aquí incloc, per ordre alfabè-tic, totes les variants fonètiques, morfològiques i lèxiques recollides en el pre-sent segle. Dins de cada variant, les localitats són ordenades en funció de ladata de publicació de les fonts respectives.21 La informació de les enquestesinèdites de l’ALDC (Atles lingüístic del domini català) i la de les meves prò-pies enquestes van sempre al final.22

Hi vull afegir que, havent estat concebut el meu estudi bàsicament desd’una perspectiva lexicosemàntica, no hi he trobat necessària la transcripciófonètica sistemàtica de les variants dialectals. Hi he tendit a la regularitza-ció ortogràfica.23 Tot i això, el treball sí que s’estén a detallar, un per un,tots els fenòmens fonètics d’interès que poden aparèixer en les diferents va-riants.

El quart apartat inclou totes les variants precedents sobre les quals tinc al-guna mena de descripció.24 Aquí faig sovint un esporgament selectiu per talde triar la informació que considero pertinent.25 Malgrat la tria, aquest apar-


19. Encara que la fil·loxera aparegui pel nord en la dècada dels setanta (Rosselló, Empordà),no comença a causar estralls fins a la dècada següent (1880). De fet, al País Valencià no hi ha capfocus de la malaltia fins al 1900. Així, doncs, la important substitució de plantacions a què vaobligar la fil·loxera no es va donar, en termes generals, fins al començament d’aquest segle (ve-geu-ne una cronologia aproximada a la meva entrada planta americana).

20. Així, a mitjan segle XIX, plagues de fongs com lamalura nova o la cendrada ja havien fetveure als agrònoms europeus els perills de les epidèmies i la necessitat de l’experimentacióagronòmica.

21. Sempre dono prioritat a la indicació de localitats concretes, per moltes que n’hi hagi,més que no pas a l’agrupació en zones més àmplies i generals, ja que mai no són tan exactes.

22. Totes les meves enquestes, indicades amb el cognom propi [FAVÀ], han estat realitzadespersonalment al llarg de l’any 1996 (la de la Sorollera, un any abans; la de Sant Lluís, un des-prés), llevat d’un parell que em van fer dues bones amigues (i bones filòlogues). Agraeixo,doncs, a Sílvia Catasús i a Mercè Espuny les enquestes respectives a familiars de la Granada i deSanta Bàrbara. Posteriorment, Xavier Terrado, professor de la Universitat de Lleida, em va fa-cilitar una enquesta pròpia, feta el 1998, a la localitat ribagorçana d’Areny de Noguera.

23. Amb l’excepció evident de l’apartat documental, on transcric el text amb la grafia ori-ginal. A la resta dels apartats lexicogràfics, però, les variants apareixen adaptades a la norma-tiva actual.

24. Seguint també l’ordenació alfabètica per a les variants geogràfiques i l’ordenació cro-nològica (per ordre de publicació) pel que fa a les descripcions respectives. Llevat d’alguna ex-cepció molt puntual (per facilitar-ne la comprensió), no he traduït les llengües originals dels au-tors ni n’he adaptat les grafies arcaïtzants.

25. Insistiré, perquè quedi ben clar, que les descripcions d’altres autors han estat esporga-des; fins i tot n’he fet mínimes adaptacions (afegir-hi nexes gramaticals o mots elidits, canviar


tat permet constatar nombrosos casos de transfusió lèxica. Només esporàdi-cament hi faig comentaris, perquè l’objectiu principal d’aquest capítol és unadescripció ampelonímica completa i pertinent.26

El cinquè apartat, l’etimològic, és capital, ja que intento establir-hi l’eti-mologia de cadascun dels ampelònims catalans sense oblidar els possiblesmanlleus o préstecs lingüístics. A més, he mirat d’agrupar semànticament elsampelònims en funció de les possibles motivacions, aspecte al qual he acabatdedicant un capítol específic.

En el sisè apartat, el sinonímic, m’ha calgut ser especialment prudent acausa de la seva complexitat. De fet, he donat per bones (i he cartografiat27)sols aquelles sinonímies de què tinc més certesa.28 Encara que no ho sembli,aquest és l’aspecte lexicogràfic més difícil per la quantitat de vacil·lacions icontradiccions que s’acompleixen entre les diverses fonts d’informació.

I, en setè lloc, hi ha l’apartat dels paral·lelismes romànics, que esdevé, defet, una suma dels apartats anteriors; però no pas referida al català, sinó a laresta de llengües romàniques (ordenades alfabèticament): espanyol, francès,italià, occità, portuguès, retoromànic, romanès i sard,29 a més del llatí clàssic idel llatí medieval.

Aquest apartat és fonamental no solament per a establir amb més fiabili-tat l’etimologia dels ampelònims catalans, sinó també per a tractar d’esbrinar

EL LÈXIC DE L’AMPELONÍMIA 21

formats d’escriptura, abreujar alguns termes, etc.) per adaptar-les a les meves fitxes lexicogràfi-ques, respectant sempre amb escrúpol, això sí, el sentit originari de cada definició. Per tant, mal-grat que la meva citació reflecteix les descripcions ampelonímiques de cada autor, no és ne-cessàriament una citació literal stricto sensu. Però, com que sempre incloc l’obra i la pàginacitades, qualsevol qui hi estigui interessat podrà confrontar la font original.

26. Pel que fa als meus criteris de descripció lexicogràfica, tinc ben present les encertadesreflexions de RÉZEAU: «Il est difficile, et même inutile dans un dictionnaire de langue, de donnerdéfinitions trop détaillées de ces réalités. Le lecteur doit pouvoir se contenter de quelques indi-cations sommaires répondant par exemple à quelques questions: le raisin dont il s’agit est-il ha-bituellement blanc ou noir ou indifféremment l’un et l’autre? de table ou de cuve? les grappessont-elles petites et compactes ou grosses et lâches? les grains sont-ils petits et ronds ou gros etoblongs? Ici ou là, quand elle est vraiment pertinente, une indication sur la maturité précoce outardive du raisin [...]» [p. 119].

27. Finalment he preferit inserir els mapes dins de les fitxes en lloc de crear un apartat an-nex. Em penso que això és més il·lustratiu i pot facilitar la comprensió sinonímica.

28. Ho aprofito per a precisar que, a l’apartat sinonímic, l’abreviatura cf. ‘confronteu’ (quea la resta d’apartats pot tenir un sentit de relació incerta, de comparació) s’hi utilitza per a rela-cionar les sinonímies més dubtoses, sovint descartades.

29. Aquesta llista no deixa de ser una còmoda simplificació de la complexa realitat lingüís-tica romànica. Cf. GARGALLO [p. 114-120], que ha escrit sobre això: «En el fons, tot és una puraqüestió d’exercici d’abstracció. Els humans (i particularment aquella raça d’humans que es de-diquen a la lingüística) necessiten fer trossos de realitat i donar-los nom. Igual que es fan mapesde la terra i dels oceans, ens calen denominacions per acomodar-les als trossos de realitats lin-güístiques de la Romània» [p. 114].


l’origen i el recorregut dels mots en qüestió. O sigui, es tracta de saber si elsnostres ampelònims tenen un origen romànic comú o si van ser manllevats(tant antigament com modernament) d’una llengua romànica a l’altra.

A més, estic convençut que aquesta recerca romànica, realitzada amb total’exhaustivitat possible, pot servir a uns altres romanistes per a aprofundir enel camp ampelonímic de les llengües respectives. Aquest és, doncs, el motiupel qual sempre hi he inclòs la màxima informació disponible sobre paral·le-lismes romànics,30 encara que a l’hora de fer la proposta etimològica per al ca-talà sovint no necessités tanta informació.

2.2. ENQUESTES

La rellevància de les enquestes pròpies, fonamental per a la fiabilitat delsresultats finals, m’obliga a dedicar un capítol específic a explicar-ne el mèto-de i l’abast. D’entrada, totes les preguntes han estat realitzades a localitats onem constava que la vinya era (o havia estat recentment) un conreu important.Igualment, l’àmbit de les enquestes ha estat com més extens millor: des de lesBalears fins a la Franja aragonesa, i des de la Catalunya Nord fins al País Va-lencià, passant pel Principat de Catalunya. Com que també hi he inclòs ma-pes dels ampelònims més significatius, he preferit no repetir enquestes a leslocalitats de l’ALDC per tal de facilitar la cartografia.31

Per no descompensar territorialment el resultat de les enquestes, n’he fet agairebé totes les comarques vitivinícoles dels Països Catalans. Fins i tot he se-guit el criteri de combinar localitats de costa, de plana i de mitja muntanya pertal d’obtenir una representació ben àmplia dels diferents tipus de vinyets. Solshi falten, lògicament, les comarques de muntanya, on no es conrea vinya.32


30. En posaré un exemple extrem: a la meva entradamoscatell incloc 141 variants gràfiquesromàniques, sense comptar la vintena de fomes catalanes.

31. Tot i que en el cas concret de l’Alguer una excepció de la regla hauria estat del tot justi-ficada (sobretot sabent que allà de vinya no n’hi falta), no m’ha calgut fer-la per dos motius. Pri-mer, perquè la pregunta de l’ALDC ja va ser especialment detallada a l’Alguer, única localitaton l’enquestador va demanar una descripció dels ampelònims recollits. I, segon, perquè d’a-quest municipi sard en tinc més informació del que és habitual a la majoria de zones vitiviníco-les de l’àmbit lingüístic català. Gràcies, sobretot, a l’acurat estudi documental d’Andreu BOSCH

(UB, tesina del 1997).32. Avui en dia, és clar, perquè abans pràcticament tota l’àrea catalanòfona va arribar a ser

vitícola en un moment o un altre. Coromines ha escrit: «en l’aspecte geogràfic, ecològic i topo-nímic, serà bo d’observar que les zones on hi havia hagut conreu de vinya s’han restret molt enel Princ. i el P. Val., com ho revelen els NLL derivats de vinya en comarques on avui no n’hiha [...]. Climes massa freds perquè avui s’hi conreïn ceps, que prosperarien ben poc; però la vidamedieval afavoria (i àdhuc la dels segles de la pau post-remença) un règim municipal d’econo-mia closa» [DECat, IX, 254].


Tots els meus informants han estat pagesos,33 entre seixanta-cinc i noran-ta anys, que es declaraven bons coneixedors de la vinya a les localitats respec-tives. Tot i que sempre he preferit pagesos modestos o jornalers, en algun cashe fet enquestes a propietaris vitícoles d’una certa importància. Potser aquestsdarrers no són els més indicats quant a puresa dialectal, però m’aportavenmés informació sobre la descripció vinícola.34

El meu mètode d’enquesta ha estat diferent del de la pregunta núme-ro 935 de l’ALDC (número 1036 en el nou qüestionari publicat el 1993). Elsenquestadors d’aquesta obra es limitaven a demanar les «classes de raïm»,sense donar pistes als seus informants.35 Això té avantatges, perquè evitaqualsevol efecte mimètic de l’enquestat. Però també té inconvenients, ja quecrea força buits a les àrees dialectals que cal completar amb unes altres fontsno tan fiables. Personalment, he preferit una enquesta més dirigida, amb in-formació específica sobre les característiques del cep, dels raïms i del seu vi.Un cop els informants havien fet memòria, també preguntava sobre aquellsampelònims que no havien recordat espontàniament però que unes altresfonts situaven a la zona.36

El model de qüestionari que vaig emprar correspon aproximadament al’esquema següent:

a) Enumeració dels ampelònims coneguts per l’informant (o informants)de cada localitat.

b) Descripció, sovint per oposició, de les característiques principals decada ampelònim:

— la mida de la planta (cep/parra);— l’època de maduració ([molt] primerenca / [molt] tardana);— la mida dels seus raïms ([molt] grossos / mitjans/ [molt] petits);— la compactació dels raïms ([molt] apinyats / [molt] esparsos);


33. Resulta obvi que, donada la divisió tradicional del treball, calia enquestar principalmenthomes. Tot i això, en més d’un cas, la presència de la dona de l’enquestat m’ha estat força útil.Sobretot pel que fa als raïms de taula, ja que les mestresses acostumen a descriure millor les va-rietats de la plaça.

34. Un pagès que sols hagi tingut una vinya per al consum propi pot no saber, per exemple,la mena de vi que fa una varietat concreta o el grau òptim de maduració. Al cap i a la fi, ell bar-reja al cup tots els raïms alhora. (Sobre aquest costum secular de fer vins barrejats, vegeu les do-cumentades observacions del DncF [p. 22-23].) En canvi, l’amo d’un celler sap molt millor elcolor, el grau, etc., de cadascuna de les varietats que es vinifiquen.

35. De fet, es tractava d’un acte de memòria col·lectiva, que en alguna localitat concreta hapogut donar resultats escadussers; però que, ampliat a 190 poblacions catalanòfones, dóna unavisió completa de conjunt.

36. Malgrat tot, reconec que en algun cas aquesta insistència ha pogut provocar distorsionsa l’àrea dialectal, perquè l’informant pot acabar donant per bons geosinònims d’unes altres zo-nes. Es tracta d’ampelònims que no li són propis, però dels quals ha sentit a parlar.


— la destinació dels raïms (per a menjar / per a pansificar / per a vinifi-car/ per a destil·lar).

— la mida dels seus grans ([molt] grossos / mitjans / [molt] petits);— a forma dels grans (rodons/llargaruts);— el color dels grans (blanc/verdós/daurat/ros/roig/grisenc/morat/negre);— el seu sabor (excel·lent/bo/passador/dolent/immenjable);— la consistència de la carn (cruixent/molla);— el gruix de la pellofa ([molt] gruixuda / [molt] fina);— la mida de les llavors ([molt] grosses / inexistents);— la duresa de la cua (forta/tendra).37c) Descripció dels vins en cadascuna de les varietats viníferes: tonalitat,

grau alcohòlic, gust, etc.d) Possibles geosinònims coneguts per l’informant.A l’hora de cartografiar, solament represento els resultats de l’ALDC

(amb el permís corresponent), els meus propis i els d’altres autors que, de ma-nera més o menys sistemàtica, fan servir la transcripció fonètica.38 Igualment,a l’hora d’oferir les descripcions fruit de les meves enquestes, sols inclocaquelles dades que, al meu parer, he pogut contrastar suficientment. De totamanera, cal entendre-les com a dades relatives. Els conceptes gros o prime-renc,39 per exemple, poden variar d’un parlant a un altre, depenent de múlti-ples factors quasi impossibles d’objectivar: les característiques del vinyet, lesnecessitats concretes del vinyataire, l’edafologia de cada terreny, la benignitatmeteorològica, etc.

Tot seguit enumero, agrupades per comarques,40 les localitats on vaig rea-litzar una enquesta completa: Parestortes, Cotlliure (Rosselló); Vilajuïga (AltEmpordà); Calonge de Mar (Baix Empordà); Santa Coloma de Farners (Sel-va); Artés (Bages); Alella (Maresme); Esparreguera (Baix Llobregat); la Gra-nada (Alt Penedès); Creixell de Mar (Tarragonès); Sarral (Conca de Barberà);Riudoms (Baix Camp); Sant Lluís (Menorca); Consell, Porreres, colònia deSant Pere [Artà] (Mallorca); Santa Agnès de Corona [Sant Antoni de Port-


37. Algunes d’aquestes dades secundàries (també podria esmentar la forma dels pàmpols,per exemple) no són destacades pels informants per a totes les varietats, sinó que són atribuïdesa alguna classe específica (de cua marcadament dura, especialment fina de pellofa, etc.).

38. Faig servir puntualment dades d’Alcover-Moll, Coromines, Sistac, Bosch, etc. De totamanera, les enquestes principals són les de l’ALDC i les meves; gràcies, sobretot, a l’homoge-neïtat diacrònica i diatòpica.

39. En la pràctica, sols destaco la maduració d’una varietat quan és manifestament prime-renca (15 de juliol - 15 d’agost) o manifestament tardana (15 d’octubre - 15 de novembre).

40. Les localitats que no són cap del seu municipi el tenen escrit entre claudàtors. I ho apro-fito per a avisar que ni el petit llogaret dels Hostalets (al terme de Montoriol) ni els barris deSants (Barcelona) o de la Fonteta de Sant Lluís (València) no apareixen com a tals a l’Atles de laGEC, model emprat per a la normalització toponímica d’aquestes llistes de localitats catalanes.


many], Sant Agustí des Vedrà [Sant Josep de sa Talaia] (Eivissa); Belianes(Urgell); Vilves [Artesa de Segre] (Noguera); Figuerola d’Orcau [Isona] (Pa-llars Jussà); el Campell (Llitera); Torrent de Cinca (Baix Cinca); Porrera(Priorat); Gandesa (Terra Alta); la Sorollera (Matarranya); Santa Bàrbara(Montsià); Traiguera (Baix Maestrat); Torreblanca (Plana Alta); les Useres(Alcalatén); Llíria (Camp de Túria); Montserrat d’Alcalà (Ribera Alta); l’Al-forí, Aielo de Rugat (Vall d’Albaida); Castalla (Alcoià); Jesús Pobre [Dénia](Marina Alta); Polop (Marina Baixa); Monòver (Valls del Vinalopó).

També hi inclouré separadament les localitats d’on sols tinc informacionsfragmentàries, per diverses raons:41 Vallmoll (Alt Camp); Torredembarra(Camp de Tarragona); Mont-roig del Camp, Montbrió del Camp (BaixCamp); Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca); Sant Antoni de Portmany(Eivissa); Corbera d’Ebre (Terra Alta); Conques [Isona] (Pallars Jussà);Areny de Noguera (Alta Ribagorça); la Pobla de Vallbona (Camp de Túria);Montixelvo (Vall d’Albaida).

Finalment hi inclouré les localitats enquestades per l’ALDC respectant-ne la pròpia ordenació,42 però eliminant-ne els indrets on els parlants no co-neixien les classes de raïm: Salses, Estagell, Perpinyà, Sant Cebrià de Rosselló,els Hostalets [Montoriol] (Rosselló); Mosset, Jóc, Cornellà de Conflent(Conflent); Ceret, Prats de Molló (Vallespir); Maçanet de Cabrenys, Basse-goda, Oix [Montagut de Fluvià] (Garrotxa); Llançà, Roses, Lladó, Camallera(Alt Empordà); Alp (Cerdanya); Queralbs, Planoles, les Llosses (Ripollès);Banyoles (Pla de l’Estany); l’Esquirol, Prats de Lluçanès, Santa Eulàlia deRiuprimer (Osona); Girona, Llagostera (Gironès); Begur, Cruïlles [SantSadurní de l’Heura], Palamós (Baix Empordà); Peracamps [Llobera de Sol-sonès] (Solsonès); Cardona, Moià, Balsareny, Sant Salvador de Guardiola(Bages); Campins, Cànoves (Vallès Oriental); Tossa de Mar (Selva); Castell-follit de Riubregós, Calaf, Sant Jaume Sesoliveres [Piera] (Anoia); Tordera,Sant Andreu de Llavaneres (Maresme); Freixenet de Segarra [Sant Guim deFreixenet], Cervera, Sanaüja (Segarra); Vacarisses, Sentmenat, Barberà delVallès (Vallès Occidental); Aguiló [Santa Coloma de Queralt], Santa Colo-ma de Queralt, Vimbodí (Conca de Barberà); Cervelló, Sant Boi de Llobre-gat (Baix Llobregat); Sants [Barcelona] (Barcelonès); Sant Jaume dels Do-


41. Les raons d’aquesta fragmentació són diverses: un canvi de localitat per a trobar subjec-tes més escaients, la col·laboració de nadius de pobles veïns, etc. Lògicament, no podia ignoraraquestes dades d’interès i les aprofito sempre que puc per a completar les àrees dialectals i mi-llorar les sinonímies.

42. No respecto, però, els municipis de l’època, sinó que m’atinc a les municipalitats delsanys noranta. Crec que això facilita la localització geogràfica actual, encara que es donin casoscom el de Bassegoda, municipi de la Garrotxa en el moment de fer-se l’entrevista de l’ALDC,que poc després (a. 1969) va passar a pertànyer al terme d’Albanyà (Alt Empordà).


menys (Baix Penedès); la Febró, Cambrils (Baix Camp); Alió (Alt Camp);Sant Pere de Ribes (Garraf); Tarragona (Tarragonès); Ciutadella, es MigjornGran, Maó (Menorca); Pollença, Sóller, Alaró, Sineu, Son Cervera, Montuïri,Llucmajor, Felanitx, Santanyí (Mallorca); Sant Josep de sa Talaia, Eivissa(Eivissa); l’Alguer (Sardenya); les Paüls, Sopeira (Alta Ribagorça); Sort (Pa-llars Sobirà); Arfa [Pla de Sant Tirs], Peramola (Alt Urgell); Sarroca de Belle-ra, Palau de Noguera [Tremp], Isona (Pallars Jussà); la Pobla de Roda, Tolba,Estanya [Benavarri] (Baixa Ribagorça); Àger, Cubells (Noguera); Peralta dela Sal (Llitera); Almenar, Lleida (Segrià); Agramunt (Urgell); Linyola (Plad’Urgell); Saidí, Fraga, Mequinensa, Favara de Matarranya (Baix Cinca); Ar-beca, Granyena de les Garrigues, Vinaixa (Garrigues); Margalef, la Torre deFontaubella, Marçà (Priorat); Riba-roja d’Ebre, Móra la Nova (Ribera d’E-bre); Vilalba dels Arcs, Horta de Sant Joan (Terra Alta); Massalió, Valljun-quera, la Codonyera, la Torre Velilla,43 Vall-de-roures, Bellmunt de Mesquí,la Ginebrosa, Aiguaviva de Bergantes (Matarranya); l’Ametlla de Mar, Ro-quetes (Baix Ebre); Mas de Barberans, Amposta, Ulldecona (Montsià); Soritade Morella, Xiva de Morella [Morella] (Ports); Rossell, Vinaròs, Sant Mateudel Maestrat, Alcalà de Xivert (Baix Maestrat); Albocàsser, Vilafranca delMaestrat (Alt Maestrat); Atzeneta del Maestrat (Alcalatén); Cabanes de l’Arc,Castelló de la Plana (Plana Alta); Fondeguilla, la Llosa de la Plana (Plana Bai-xa); Algímia de la Baronia, Benifairó de les Valls (Camp de Morvedre); Casi-nos, Vilamarxant (Camp de Túria); el Puig de Santa Maria, la Fonteta de SantLluís [València], Alfafar, Picassent (Horta); Torís, l’Alcúdia de Carlet, Alzira,Alberic, Sallent de Xàtiva (Ribera Alta); Sollana, Albalat de la Ribera (RiberaBaixa); Simat de Valldigna, l’Alqueria de la Comtessa (Safor); Benigànim, On-tinyent (Vall d’Albaida); Montesa, la Font de la Figuera (Costera); Pego, Xà-bia (Marina Alta); Muro del Comtat (Comtat); Tàrbena, Altea (Marina Baixa);Beneixama (Alcoià); la Torre de les Maçanes, Alacant (Alacantí); Novelda, elPinós de Monòver (Valls del Vinalopó); Crevillent, Guardamar (Baix Segura).


43. L’ALDC utilitza el topònim de la GEC: la Torre de Vilella; però jo m’estimo més ate-nir-me a la pronúncia local: la Torre Velilla, tal com ja han fet RAFEL [p. 27-28] i uns altres es-tudis posteriors sobre la Franja aragonesa (alguns la grafien amb guió: Torre-Velilla). De totamanera, la regularització toponímica escapa a les meves intencions, perquè es podrien qüestio-nar uns altres noms com l’arcaisme la Torre de les Maçanes, vila que avui dia tothom anomenaTorremançanes. També ha caigut en desús el topònim l’Alforí, poble conegut modernament pelnom de Fontanars.


2.3. ABREVIACIONS

< forma que prové de> forma que ha donat← forma relacionada amb→ forma relacionada amb% per cent§ paràgrafa. any, anysa. dial. / À. DIAL. àrea dialectalACA Arxiu de la Corona d’Aragóalg. alguerèsANT. [emprat] antigamentap. apud ‘segons’Bal. BalearsBarc. Barcelonac. circa (‘al voltant de’)cat. catalàCat. Catalunyacf. / Cf. compareu [amb]dC després de Cristdescr. / DESCR. descripciódoc. / DOC. documentacióed. edicióeiv. eivissencEiv. Eivissaesp. / ESP. espanyoletim. / ETIM. etimologiaf. femenífasc. fasciclefig. figurafr. / FR. francèsha hectàreeshl hectolitresIEC Institut d’Estudis Catalansit. / IT. italiàkg quilogramsll. llatíll. cl. / LL. CL. llatí clàssicll. med. / LL. MED. llatí medievalm. masculímall. mallorquíMall. Mallorcamen. menorquíMen. Menorca




occ. / OCC. occitàp. pàgina, pàginesp. romàn. / P. ROMÀN. paral·lelismes romànicsper ex. per exemplepl. pluralport. / PORT. portuguèsrèt. / RÈT. retoromànic o rèticrom. / ROM. romanèsross. rossellonèsRoss. Rossellós. segle, segles (seguit o precedit d’un nombre en xifres

romanes)s. sota [l’entrada]sin. / SIN. sinonímiasing. singularUB Universitat de Barcelonav. vegeuval. valenciàVal. València


2.4. LÈXIC

Ceps i raïms 1-8_Ceps i raïms 1 27/05/14 16:10 Página 29

A

1 abeller m. À. DIAL.: abeier (Calongede Mar) [FAVÀ]. | beier negre (Ale-lla) [FAVÀ].44DESCR.: abeller «cep molt prime-

renc que carrega força els sarments.Gra negre clar, petit i llargarut. Depell ben fina, és molt dolç per amenjar» [FAVÀ]. | abeller negre«cep de raïms apinyats i prime-rencs. Gra negre, rodó i petit. Depell fina i molt dolç, fa un vi moltfi» [FAVÀ].ETIM.: Tant els informants d’Ale-

lla com el de Calonge m’expliquenque aquesta varietat, molt dolça ifina de pell, és una de les preferidesper les abelles. | Sens dubte, l’am-pelònim abeller s’explica per la in-sistent presència d’aquests insectesal voltant del seus raïms primerencsi ensucrats. Ja en el s. I dC es docu-menta aquesta mateixa explicació:«Apianes. Doivent leur surnom auxabeilles (apes) qui en sont très frian-

des» [PLINE, XIV, 31].45 | Els únicsdubtes apareixen en l’etimologiaitaliana. Però això no implica unesaltres explicacions coherents, única-ment demostra la falta d’enques -tes sobre el terreny a l’estudi deTHBuc,46 que ha escrit: «vespaiolo.Dal it. vespaio ‘nido di vespe’ it.vespa ¨ lat. VESPA forse perchè haun sapore pungente o, come affer-ma il Veronelli, un odore intensocome un nido di vespe. Ma forse èuna varietà di uva che attirava parti-colarmente le vespe» [p. 200]. | Al’últim, destacaré que la presènciad’aquest ampelònim (apiana) a l’o-bra llatina de Plini el Vell així com

44. Variant ioditzada arcaïtzant del cat.central (beier < abeller). L’afèresi de la vocalinicial ha estat provocada segurament per fo-nosintaxi a causa de l’ús habitual de l’articledeterminat (cf. DECat, I, 9).

45. Més modernament, el TdF (s. abihié)ha escrit per a l’occità: «variété de raisin quiattire les abeilles». També llegeixo al DRAE(s. uva): «abejar. Variedad de uva, que apete-cen con preferencia las abejas i avispas».46. A les meves enquestes sovintegen les

poblacions catalanes on els parlants han rela-cionat alguns raïms amb les apetències de lesabelles (o de les vespes). Són, entre altres, elcas de Riudoms, on es relacionen amb les be-lles ‘abelles’, o el de Monòver, amb les vispes‘vespes’.


les antigues i diferenciades variantsromàniques (esp. abejar, abejera; fr.abellaine; occ. abihano, abihié;port. abelhal, abelheiro, etc.) impli-quen necessàriament l’existènciad’un semantisme comú en el llatívulgar, mantingut fins avui en di-verses llengües romàniques.47P. ROMÀN. ◊ ESP.: abejar «varie-

dad de uva, de grano más grueso,menos jugoso y con hollejo másduro que la albilla» [DRAE, s.uva]. | abejera «(Andalucía, 1807)Uvas muy apiñadas trasovadas ver-des muy jugosas» [ROJAS, 116]. ◊FR.: abeillane «(a. 1600) Espece deraisin» [SERRES, 152]. ◊ IT.: Cf. ves-paiolo «(a. 1754) Specie di vino dellazona di Breganze; vespolina/-o (a.1839; b. piem.) Specie di vitigno col-tivato nel Piemonte e nell’OltreppòPavese; (piem.) vespoulina; (ro-man., 1825; cal. sett.; cal. centr.) ves-parola; (sic.) visparola; (sic., 1696)vispalora» [ap. THBuc, 200]. ◊ LL.CL.: apianes «(a. 77 dC) Il en estdeux variétés, également tomenteu-ses. L’une mûrit plus rapidement,bien que l’autre aussi soit hâtive.Leurs vins, d’abord doux, prennentde l’âpreté avec les années» [PLINE,XIV, 31]. ◊ OCC.: «abihano, abe -lhano (languedocien) (a. 1878) Cé-page cultivé dans l’Ardèche» [TdF].| abihié, abelhè (languedocien),abelhèi (bordelais) «(a. 1878) Varié-té de raisin» [TdF]. ◊ PORT.: abelhal


«(Lamego, 1531) Casta do vino depeesam de muita soma» [ap. CTal,521]; «Casta de uva muito doce cul-tivada nas regiôes duriense e trans-montana | Vinho fabricado com essauva» [NDCLP]; «(Galicia) Uvas ne-gras» [DEGC, s. uvas]. | abelhas,abelheiro «(Galizia) Uva tinta» [PO-SADA, 247]. | abelleiro «(Pontevedra,s. XVIII) Uvas» [MSar, 300].

2 afartabous m. À. DIAL.: afartabous(Conques) [FAVÀ].DESCR.: afartabous «cep de raïms

grossos i esparsos. Gra blanc, gros irodó; de pell aspra. Poc bo per amenjar i fluix per a fer vi, encara quemolt productiu de suc» [FAVÀ].ETIM.: Ampelònim segurament

man llevat a l’occità, com apunta l’i-solament de la variant pallaresa,48enfront dels nombrosos paral·le -lismes occitans: (as)sadoulo-bouié,sau lo-bouie, gounflo-bouié, couflo-bouié. De tota manera, la presènciasarda (sazza-bovus) també permetpensar en un semantisme romàniccomú.49 Referit a una varietat moltproductiva, encara que de pocaqualitat, que valdria per a afartar,fins i tot, els bous. Per un desplaça-ment se màntic, el compost hauriapassat dels bous als bovers; almenysen occità, en què popularment s’a-nomenen bouiés els pagesos méshumils. Es tracta, doncs, d’una for-ma sardònica d’atribuir la mateixa

47. Encara que pugui canviar la motiva-ció, uns altres vegetals han rebut en catalàaquesta mateixa derivació adjectiva (de abe-lla): la carabassa abellera o beiera (a Sant An-toni d’Eivissa, segons el DCVB, s. carabassa)i el blat abellar (a Llucena, segons el DCVB,s. blat).

48. Tot i això, hi puc afegir una altra frui-ta d’idèntica motivació en cat. nord-occiden-tal: la pruna afartabèsties (a la Ribagorça, se-gons el DCVB, s. pruna).49. En el qual podríem incloure, fins i tot,

l’antic i estès raïm boval (= dels bous) del cat.occidental.


fam als qui els atenen que als ani-mals.50SIN.: A Conques consideren afar -

tabous un nom alternatiu de pansot(v. pansa).P. ROMÀN. ◊ OCC.: «assadoulo-

bou ié (= sadollabover), sadou-lo-bouié, saulo-bouie (dauphinois)(a. 1878) Variété de raisin blanc àgros grains très serrés. V. gounflo-bouié» [TdF, s. assadoulo-bouié]. |Cf. «gounflo-bouié (= inflabover),couflo-bouié (languedocien) (a.1886) Variété de raisin blanc, àgrosses grappes et à grains serrés. V.assadoulo-bouié» [TdF, s. gounflo-bouié]. ◊ SARD: sazza bovus (= sa-dollabous) «(Quarto, 1897) Uvarossa da vino e da pasto che puòmaturare il frutto tre volte in unanno» [SCet, 44].

aforcallat m. Æ forcallada.

3 albu-radunis m. ANT. DOC.: (l’Al-guer, 1738) «budronis de aruredunis[sic]» [BOSCH, 364]. | (l’Alguer; 1785,1810) «alburadunis, arburadunis»[BOSCH, 364]. | (l’Alguer, 1823) «al-brudunis» [ap. BOSCH, 619].51DESCR.: arburadunis «varietat de

raïm de la fi d’agost» [ap. BOSCH,633].ETIM.: Segons BOSCH [p. 632], es

tractaria «d’una denominació d’ori-gen sard, esp. nuorès, per deforma-ció fonètica de alvu de Tunis o àrvu’e Tunis ‘blanc de Tunis’ (CARA,1910, 10)». No dubto de l’origen

LÈXIC 33

sard, ni del caràcter compost delmot a partir de l’epítet albu (< ll. cl.ALBUS ‘blanc’).52 De fet, el cat. alb/-até un ús exclusivament literari (ionomàstic) a tota l’àrea lingüística.Cf. l’ampelònim alg. brancal (dissi-milació de blancal ¨ blanc). | El se-gon terme d’aquesta proposta,però, ja m’inspira més descon-fiança. No trobo enlloc cap referèn-cia als raïms de Tunis. A més, la de-finició sarda del 1780 destaca que estracta d’una varietat de gra rodó.Potser cal considerar una deturpa-ció a partir de l’adjectiu sard redu-nis (< ll. ROTUNDU ‘rodó’).53 Sobre-tot, tenint en compte que la variantmés antiga de què hi ha constància al’Alguer és ar<v>uredunis, del1738. | Aprofitaré aquest ampelò-nim aparegut en una llista manus-crita algueresa (feta pel canonge Ur-gias l’any 1823 i usurpada per TODAel 1888)54 per a observar, tal com jaha fet algun especialista modern[CAU, 58], que no és possible l’e-xistència de quaranta-sis ampelò-nims en un sol municipi com és

50. Un cas més explícit encara és el del’ampelònim cat. fartapobre.51. L’aglutinació del compost provoca,

en aquest cas, una síncope de la vocal pretòni-ca: alb(u)-rudunis.

52. Segons el DEI (s. árbu, árvu): «ALBUSsi è conservato anche in alcuni nomi di varietàd’uve: arbumánnu [...] albarèga, arvarèda [...]la parola generalmente usata è Æ biánku intutta l’Isola; ma albu era l’antico vocabolosardo e como tale figura esclusivamente e fre-quentemente negli antichi documenti.»53. Enfront del nuorès Redunis (explica-

ble pel conservadorisme del sard respecte a laU llatina), l’alguerès hauria evolucionat, perassimilació de líquides, en ruró.54. V. sobre això, l’esclaridor estudi de

BOSCH [p. 619-621], que demostra la falsa atri-bució d’aquest manuscrit pel catalanòfilEduard Toda. Aquest darrer menteix quan es-criu: «vaig entretenirme un jorn en fer la llistadels rahims que ’s conrean per allá» [TODA, 16].


l’Alguer. L’experiència enquesta-dora em diu que a cap població noconeixen més de vint-i-cinc classesdiferents de raïms. A partir d’aquí,els enquestats comencen a esmen-tar, si de cas, geosinònims veïns quepuguin conèixer més o menys bé.Suposo que això és el que devia pas-sar a Urgias amb aquest ampelònimsard (i amb uns altres que sols es-mentaré: cutunat, gardaré, grixera,malasissa i nieddu porcu).55P. ROMÀN. ◊ SARD: arvudunis «(a.

1780) Uve bianche. Primitiva, di gra-ni rotondi» [MANCA, 27].

4 aledo m. DOC.: (Alacant, 1885)«Aledo» [ABELA, 314].À. DIAL.: aledo (Val.) [GVal, 21];

(Algímia de la Baronia, Casinos, Pi-cassent, Novelda, Crevillent, Guar-damar) [ALDC]; (Torreblanca,Montserrat d’Alcalà, Monòver)[FAVÀ]. | ledo (Cabanes de l’Arc)[ALDC].56DESCR.: aledo «variedad de uvas

blancas» [ABELA, 314]; «cep de raïmsemparrats, grossos i esparsos; demaduració molt tardana. Gra blanc,


ben gros i llargarut. Raïm de tauladolç i de pell fina» [FAVÀ].ETIM.: Ampelònim provinent de

la localitat murciana del mateix nom:Aledo.57SIN.: Tant PÉREZ [p. 62] com la

GVal [p. 21] consideren aledo unsinònim de real. L’ALDC, però, re-cull a Novelda una subvarietat dealedo real que diferencien de aledo(comú).58P. ROMÀN. ◊ ESP.: aledo «(Mur-

cia) Uva de mesa» [SERRANO, 184];«variedad blanca y con semillas. Esde maduración tardía. Presenta ra-cimos de buen tamaño y sueltos,bayas grandes» [PÉREZ, 62].

5 alicant o alicante m. DOC.: (a.1871) «Alicant» [RevSI, XX, 314]. |(Garraf, 1890) «Darrerament s’hanfet en aquesta comarca algunasplantacions de tintorers híbrits Pe-tit Bouchet y Garnatxas tintoreras,Alicant-Bouchet...» [ROIG, 51].À. DIAL.: alacant (Ross.) [GUITER,

100].59 | alicambuixer (Petra) [DCVB,

55. Un parell d’observacions. Primera: elcutunat sembla un mot sard equivalent al nos-tre ‘codonyat’ (del ll. COTONEATUS). En italià,trobo documentat l’adjectiu cotognino ‘co-donyat’ per a qualificar el gust d’un vi (GDLI,III, 919). També vull recordar l’existència me-dieval del vi de codonys, un dels possibles suc-cedanis del raïm. Segona: sobre el nieddu por-cu, v. la meva entrada nieddu mannu. Cf. tambéBOSCH, 649.56. Afèresi provocada per una aglutinació

de l’article amb la vocal següent a causa d’unaassociació amb el femení (l’aledo > la ledo).ROMERO [p. 74], fins i tot, situa a Castelló uncep híbrid edo; però potser és una nova afère-si, en aquest cas ja sobre ledo (ledo > l’edo).

57. Segons els informants de Monòver,no es tracta d’una varietat tradicional, ja quefa pocs anys que es conrea a la comarca.58. Se suposa que es tracta d’una subva-

rietat de més qualitat. És lògic, per tant, quesovint acabi desplaçant la varietat comuna,tant en el camp agronòmic com en el lingüís-tic. Cf. imperial (¨ calop imperial ).59. Variant que sembla haver estat ultra-

corregida per a adaptar-la a la normativa cata-lana. (La raó d’aquesta preferència s’explicapel fet que així l’anomenen els mateixos par-lants del val. meridional, però no la resta del’àrea lingüística catalana). Tant l’ALDC comjo recollim sempre al cat. septentrional el cas-tellanisme alicante, sense cap mena d’adapta-ció; o bé la forma pròpia de tot el cat. oriental:alicant.


s. raïm].60 | alicant (Oix) [ALDC];(Vilajuïga) [FAVÀ]. | alicant boixer(Girona, Cassà de la Selva) [TrL]. |alicante (Salses, Estagell, Mosset,Sant Cebrià de Rosselló, Jóc, elsHostalets [Montoriol], Cornellà deConflent, Ceret) [ALDC]; (Pares-tortes) [FAVÀ]. | alilcante (Prats deMolló) [ALDC].61DESCR.: alacant «el més corrent i

el més apreciat dels raïms tintorers.El seu vi és espès, i deixa un colorvermell» [GUITER, 100]. | alicam-buixer «raïm llarguer, de grans ne-gres i poc espessos; no és bo per amenjar i dóna molta negror al vi»[DCVB, s. raïm]. | alicant «cep pri-merenc de raïms mitjancers. Grarodó i molt negre, emprat per a do-nar més color al vi» [FAVÀ]. | alicantboixer «tintorer híbrit de bona graduació alcohólica» [ROIG, 51];«raïm negre que fa el vi de color ne-gre» [TrL]. | alicante «raïm negreque fa el vi molt negre» [ALDC].ETIM.: L’origen toponímic de l’a-

licant és prou evident, però cal ex-plicar sobretot la presència d’unavariant castellana alicante, especial-ment en una zona catalanòfona tanpoc propícia com és el Rosselló. | Pera resoldre l’origen d’aquest ampelò-nim, cal tenir en compte que cep iraïm, a diferència del vi originari, sónfruit d’una creació híbrida del s. XIX.

LÈXIC 35

Per tant, el nom devia ser posat pelseu creador i, posteriorment, elsparlants en devien fer adaptacions.És un fet que un famós agrònomfrancès, Henry Bouschet, va dur aterme un gran nombre d’hibrida-cions amb l’objectiu principal d’aug-mentar la coloració del vi.62 Entreaquestes va reeixir la del cep garnat-xa, base del famós vi d’Alicant,63amb una varietat ja encreuada que elcreador havia anomenat petit bous-chet [ap. TLF, II, 508]. Aquest patri-monial origen alacantí de l’antic vi degarnatxa va portar Bouschet a bate-jar el nou híbrid com a Alicant(e)-Bouschet. La forma es va reduir aviati es va popularitzar en Alicant(e).64 |De tota manera, mentre que el TLF

60. Tant aquesta forma aglutinada ali-cambuixer com la imaginativa forma desdo-blada alicant boixer no són res més que unaadaptació al català de l’híbrid fr. alicant-bous-chet, el qual deu el nom a un especialista d’em-pelts i hibridacions a la França fil·loxèrica delsegle passat: M. Bouschet (v. infra).61. Forma recollida en una població mun-

tanyenca (i, per tant, no gaire vitícola), provo-cada per una propagació sil·làbica alveolar.

62. Segons el DncF [p. 38]: «AlicanteBouschet désigne un hybride, obtenu en 1855, àpartir d’un croisement de Petit Bouschet[Teinturier du Cher ¥ Aramon] ¥ Grenache,par Henry Bouschet, vigneron-pépiniériste àLa Calmette, commune de Mauguio (Hé-rault)». A Catalunya, les hibridacions de Bous-chet ja són esmentades a final del XIX [RevSI,XXV, 100].63. Segons explica un historiador agrari:

«Els primers vins alacantins comercialitzats elsegle XV eren justament imitacions del vi deMalvasia [...] el raïm de garnatxa va servir,abans de ser substituït pel monastrell, per al’elaboració del primer Fondellol, més cone-gut als seus orígens amb el genèric vi d’Ala-cant» [Vins, 21].64. Aquest caràcter recent del manlleu

ajuda a entendre també per què trobem elnom acastellanat en el rossellonès. Ho podemcomprovar, per exemple, en la lexicografiadialectal italiana: el VCors (s. alicante) parla,al tombant d’aquest segle, d’un «termine nuo-vo, perchè recente è l’introduzione di questaspecie di vitigno spagnuolo». Semblantment,el vocabulari sicilià de MICHEL [p. 202] docu-menta l’alicànti al 1930.


(s. alicante) parla d’un vi d’Alicanteen la segona meitat del XVII,65 jo, encanvi, trobo documentat el 1667 un«cépage alican [d’Espagne]» [ap.CTal, 530], i el 1690 una «vigne d’A-lican» [ap. DncF, 37]. Igualment, laforma tradicional d’Occitània, onaquesta varietat és molt conreada,sempre és alicant, per no parlar del vilicanto de la Loira. Així, doncs, calposar en quarantena el fet que la for-ma antiga francesa fos alicante desd’un origen. Segurament, la variantcastellanitzant és posterior i vincula-da a la consolidació i la difusió esta-tal d’unes llengües romàniques en-front d’unes altres.66SIN.: Força complexa és la sinoní-

mia de alicant (o alicante), el qual so-vint ha estat associat amb la granatxa(cf. garnatxa). Així llegeixo al TLFfrancès [II, p. 508]: «alicante, appeléaussi grenache». Un segle abansRENDU ja havia escrit: «granatxa ne-gre, appelé aussi Alicante dans leRoussillon» [I, p. 1r].67 En espanyol,el DHLE (s. alicante) escriu: «(a.1939) Variedad de vid llamada tam-bíen Garnacha». Així mateix, HI-DALGO [p. 151] hi afegeix una novasinonímia: «garnacha tinta; en Fran-cia: Roussillon o Alicante». V. rosse-

lló. | Un ampelògraf gallec també s’ha


preguntat sobre tanta complexitatsinonímica: «Asegúrase tamén ásveces que o Alicante cultivado naGalizia é o mesmo existente no PaísValenciá (Alicante Bouschet), na-mentras que noutras ocasións é coacaste Garnacha coa que se identifica.Son o Alicante Bouschet e a Garna-cha castes similares? Ainda que ta-mén nalgunhas zonas da Fráncia seutiliza o nome de Alicante como si-nónimo de Grenache ou Garnacha,diferencia-se ben este “Alicante” doAlicante Bouschet, entre outras cou-sas diferencia-se da Garnacha por-que nesta caste o xugo de polpa ébranco (pode-se facer o viño en bran -co de feito) e no Alicante Bouschet apolpa ten unha fortísima cor tinta»[MASA, 4]. | Per a aclarir aquesta con-troversia, cal primer entendre el fe-nomen agronòmic de la hibridació.M’explico: a mitjan s. XIX, la deman-da de vins amb molt color va posarde moda els raïms tintorers; és a dir,d’un negre intens. Aquests es van obtenir mitjançant inflorescències iempelts de varietats nobles (com lagarnatxa) amb varietats nigèrrimesinferiors (com el teinturier francès).D’aquests encreuaments van néixervarietats híbrides com la garnatxatintorera o l’alicant-bouschet. Així,doncs, l’alicant podria equiparar-secom a híbrid amb la garnatxa tinto-rera (v. tintorera), però mai amb elcep originari.68

65. Sobre les raons històriques que expli-quen la fama antiga d’un vi provinent de la ciu-tat portuària d’Alicant, v. l’etim. de benicarló.66. Tot i això, a terres castellanes el raïm

alicante té una datació prou antiga. Hi apa -reix dos cops en espanyol a finals del XVIII(v. p. romàn.) un segle abans de fer-ho a l’àrealingüística catalana.67. També puc esmentar sinonímies en

català, com les de Piqueras: «garnatxa: vidue-ño conocido también como Alicante en Cata-luña, vernassa en Sant Mateu» [Guía, 119].

68. Això és molt clar a Cotlliure. En aques-ta població de la Marenda, famosa pels seusvins de postres, en diferencien tres subvarietats:el granatja blanc, el granatja gris i el granatjanegre. També coneixen l’alicante, però no l’hanconreat mai perquè es tracta d’una varietat me-diocre pròpia de la plana rossellonesa.


P. ROMÀN. ◊ ESP.: alicante «(a.1789) La uva de este vidueño esmuy menuda, negra y áspera; nosirve para comer, y solo para darcolor a otros vinos tintos | Ciertovino tinto, espeso, de sabor dulce yligeramente áspero | (Chile) Ciertaclase de vino» [DHLE]; «(El Bier-zo) Clase de uva blanca» [ARIAS,128]. | d’Alicante «(Llano) Uvatintorera de color sangre, importa-da a Asturias a fines del siglo XIX»[AVes, 303]. ◊ FR.: alican «ou Grosnoir d’Espagne. (a. 1667) Cépage»[ap. CTal, 530]. | alicante «(a.1877) Cépage du Midi, qui est cul-tivé en Algérie» [DLF]; «(2e moitiéXVIIe s.) Vin liquoreux très réputé,de couleur rouge sombre, d’un de-gré alcoolique assez élevé, produitpar la province d’Alicante, en Es-pagne; vin du même type produiten Algérie et dans le Midi de laFrance | Cépage d’où provient le vind’Alicante; nom donné, dans leMidi de la France et en Algérie, aucépage à fruits rouges» [TLF, II,508]; «(a. 1755; Aveyron, 1784)Grappe grande, bien garnie degrains ronds, leur peau est dure etnoire» [ap. DncF, 37]. | alicant(e)bouschet «Cépage teinturier hy-bride (croisement de grenache et depetit bouschet) cultivé dans le Midide la France et en Algérie» [TLF,II, 508]; «(a. 1874, 1879) Cépageassez productif, à grappes moyen-nes, à grains moyens, sphériques,noirs, à jus rouge très coloré»[DncF, 36 i 38]. | d’alican «(a.1690) Grosse grape, fort garnië degros grains bons à manger, & mei-lleurs à faire du vin» [ap. DncF,37]. | Cf. licanto «(Croix) Qualitéde vin rouge» [FEW, XXI, 497]. ◊

LÈXIC 37

IT.: alicante69 «specie di vitigno spa -gnuolo» [VCors]; «(XIX sec.) Pregiatovino spagnolo di Alicante, città dellaCatalogna» [DEI, 122]. | alicànti«(Sicilia, 1930) Varietà d’uva pregiataintrodotta dalla Spagna» [MICHEL,202].70 ◊ OCC.: alicant «(Lot, 1835)Variété à grains noirs, ronds» [ap.DPF, s. rasin]; «Variété de raisinnoir. v. carcassès, catalan, granacho.Parce que ce cépage, qui produitbeaucoup, ne devient pas vieux»[TdF]; «(Gard, 1784; la Drôme,1804) Petit grain rond, noir, grappelongue» [ap. DncF, 37]. ◊ PORT.:alicante «(Algarve) Casta de uvapreta | Vinho dessa casta. De Ali-cante» [DdeF]; «(Galizia) Uva tintacon mucha flojedad» [POSADA, 248].| alicante-vermelho «casta de uvaavermelhada, variedade de alicante»[DdeF].

6 alicantí m. DOC.: (a. 1871) «alican-tí» [RevSI, XX, 293].À. DIAL.: alacantí (Mall.) [DCVB,

s. raïm]. | alicantí (Falset) [TrL];(Mall.) [ROSES, 33].71 | Cf. pansa ali-cantina (Creixell de Mar) [FAVÀ].

69. El GDLI no inclou cap entrada delcep alicante. No caldria, en principi, qüestio-nar la manca d’aquest préstec modern si nofos perquè (s. granazzo) parla del vitigno ali-cante com a sinònim.70. Tractant-se d’una varietat d’introduc-

ció recent, no veig gens clar que es tracti d’unpréstec espanyol. Més aviat cal pensar en un motmanllevat al francès, llengua en què es coneixprincipalment aquest ampelònim i des de laqual suposo que s’ha estès als parlars italians.71. Aquesta duplicitat entre alicant(í) i ala-

cant(í) no és estranya a Mallorca, on habitual-ment se sent el topònim Alicant, però on tambées coneix una varietat de figues anomenadespopularment alacantines (DCVB, s. figa).


DESCR.: alacantí «varietat de cep ide raïm blanc, de gra gros, tendrei cruixent» [DCVB]; «raïm de gransnegres i atapeïts» [DCVB, s. ra -ïm].72 | alicantí «cep que produeixun raïm blanc, de gra gros, tendre icruixent» [DAg]; «cep de parra,blanc rosat, els raïms del qual ma-duren poc al cep» [TrL]. | pansa ali-cantina «cep de raïms llargs i pri-merencs, de taula. Gra blanc-rosat,llargarut i sucós» [FAVÀ].ETIM.: Ampelònim que prové del

gentilici Alacant (o Alicant). Per lesdescripcions, aquest alicantí semblauna varietat diferenciada del famósalicant(e). El compost de Creixellsembla esclarir la raó toponímica: estracta d’una referència a les conegu-des panses alicantines (cf. alicant).Aquesta varietat devia ser importa-da de la Marina d’Alacant per a pan-sificar, segons els sistemes que handonat fama a la regió: v. pansa va-

lenciana.

7 al·leluia f. DOC.: (a. 1871) «Alelu-ya [...]. Laluyé» [RevSI, XX, 260i 262].À. DIAL.: aleluia (Manacor, Man-

cor, Binissalem) [DCVB]; (Petra)[DCVB, s. raïm]; (Mall.) [Sureda,167];73 (Montuïri) [ALDC]. | al·le-


luia (Mall.) [TrL, s. raïm]. | al·leluiablanca, al·leluia negra (Marrat -xí) [TrL]. | laluier (Felanitx) [TrL,s. raïm].74DESCR.: aleluia «casta de raïm ne-

gre, de gra gros i apinyat, de gustbastant passador per fer-ne vi»[DCVB]; «raïm, no és bo per amenjar i fa un vi ordinari i de pocgrau» [DCVB, s. raïm]. | aleluier«classe de raïm» [TrL, s. raïm]. |al·leluia blanca, al·leluia negra«classe de raïm» [TrL].ETIM.: Deixant de banda l’etimo-

logia hebrea d’aquest mot eclesiàs-tic (halleluiah Æ ALLELUIA ‘alabeuDéu’), cal tenir present que l’al·le-luia és un cant d’alegria (amb toc decampanes) que s’interpretava a lesesglésies el Dissabte de Pasqua. Estracta, per tant, d’un ampelònimvinculat amb la Pasqua, època enquè no hi ha evidentment cap raïmmadur, però en la qual es consu-mien tradicionalment les panses(v. pascali). Suposo que el raïm al·le-luia va ser antigament conreat ambaquesta finalitat pansificadora, mal-grat que no puc certificar-ho per lesdescripcions incompletes que ob-tinc sobre aquesta varietat.

8 almadrà m. DOC.: (l’Alguer; 1684,1697) «almadrá» [BOSCH, 364].

72. Definicions contradictòries, les delDCVB, que s’expliquen pel fet que (s. alacan-tí ) copia la descripció del DAg (s. alicantí). Encanvi, s. raïm, sense tenir en compte l’entradaprincipal, dóna una definició més pròpia del’híbrid alicant(e) que no pas d’aquesta dife-renciada varietat blanca.73. Aviso que la traducció espanyola que

fa L. Sureda de l’arxiduc Lluís Salvador no ésgaire fidedigna (ni en el fons ni en la forma).En el cas concret dels raïms, inclou unes al-tres varietats, a més de les de la fi del s. XIX es-

mentades per Die B. Les considero, doncs,una aportació heterodoxa del traductor i, solsquan les puc contrastar amb unes altres fonts,les afegeixo a l’estudi (sota el nom de Sure-da), sense oblidar que són aportacions demitjan s. XX.74. Derivat adjectiu de aleluia. Aquesta

afèresi inicial no és desconeguda a Mallorca (elDCVB, s. aleluia, per ex., menciona la locucióperdre s’aleluia, però la transcriu ['pεrdrəsələ'luə]).


À. DIAL.: almadrà (alg.) [DCVB].75| esmadrà (l’Alguer) [BOSCH, 632].DESCR.: almadrà «uva da tavola

bianca» [SCet, 45]; «varietat deraïm» [DCVB]; «varietà di vite pro-ducente grappoli sparti, con acinicome di color d’oro» [ap. BOSCH,632]. | esmadrà «varietat de raïm»[BOSCH, 632].ETIM.: Ampelònim manllevat al

sard, però d’etimologia fosca.76 Toti això, suposo que els paral·lelis -mes sards (i, de retruc, les variantsalguereses) deuen estar emparen -tats amb mádria: «(log. sett.) Vite»[ap. DES].77P. ROMÀN. ◊ SARD: almadras

(Sàsser), almandrau (Sorso) «(a.1897) Uva da tavola bianca» [SCet,45]. | almandras «vitigni a uve bian-che» [CHERCHI, II, 304]. | Cf. man-dras bianca, mandras niedda «for-se è una diminuzione di almandras»[SCet, 47].78

americà m. Æ planta americana.

9 aragonès m. À. DIAL.: aragonès(Montblanc) [TrL].

LÈXIC 39

DESCR.: aragonès «raïm negre, degra rodó, semblant al macabeu ne-gre» [TrL].79ETIM.: Gentilici que fa referència a

la provinença d’Aragó d’aquestavarietat. De tota manera, es tractad’una variant molt secundària i re-cent en català. L’absència d’aquestaragonès en qualsevol altra font ca-talana ja evidencia la modernor i ellocalisme d’aquest préstec castellà.En l’espanyol, en canvi, l’ampelò-nim aragonés hi és força arrelat,com demostren una important pre -sència lexicogràfica (incloent-hi elDRAE) i una documentació prouantiga (a. 1513).P. ROMÀN. ◊ ESP.: aragonés «(a.

1513) Uva prieta, tiene los racimosgrandes y muy apretados y la uvagruessa; cargan sobremanera y ha-cen un vino muy retinto, escuro yespesso» [HERRERA, 54]; «(Palencia,Salamanca) Variedad de uva» [ABE-LA, 314]; «especie de uva tinta, cu-yos racimos son muy grandes,gruesos y apiñados, y también delas vides y veduños de esta clase»[DRAE]; «(a. 1814) Uvas muy ne-gras, de un dulce remiso» [ap. CO-MENGE, 65]; «(Badajoz, Cáceres)Cepa tinta para vino» [MARCILLA,108]. | aragonés blanco, aragonéstinto «(Toledo, 1885) Variedad de

75. Vista la terminació dels paral·lelismessards [-dras], sembla que la -s final formavapart del lexema, malgrat que l’alguerès mo-dern l’ha interpretada com un simple morfe-ma de plural.76. No em convencen gaire les hipòtesis

apuntades per BOSCH [p. 632]: ni la derivacióamb la llunyana ciutat de Madràs (Índia); ni laderivació de Almadrà, topònim menor de Ma-llorca; ni tampoc la relació amb madràs ‘sarja,batàvia’.77. El qual afegeix una possible relació

de mádria amb l’it. madre o madrevite ‘cep,vinya’.78. Segons BOSCH [p. 632], aquesta varie-

tat produïa un vi dolç que va ser etiquetat en elsegle passat amb el nom de madras.

79. Definició molt poc afortunada delTrL. L’establiment de comparacions ambunes altres varietats és un mal plantejament le-xicogràfic, però fer-ho amb una variant com elmacabeu negre encara és més desencertat. Toti tractar-se d’una varietat capital dins de l’àrealingüística catalana, aquesta és l’única vegadaque trobo una referència al macabeu negre.Tots els meus informants (i els de l’ALDC)parlen sempre d’un raïm blanc (o roig, en al-gun cas aïllat).


uva» [ABELA, 314]. | aragonesa «va-riedad negra de racimos grandes ymuy apretados» [DUso, s. uva]. |aragonesa blanca, aragonesa negra«(Segovia, 1885) Uvas blancas y ne-gras» [ABELA, 314]. ◊ OCC.: aragou-nés «(a. 1878) Variété de raisin noir,v. catalan» [TdF]. ◊ PORT.: aragone-sa «casta de uva preta» [NDCLP];«(Alentejo, Algarve, Douro) Castade videira de uvas pretas» [DLP].

10 aramon o armou m. DOC.: (Ross.,1866) «Aramon» [ROUFFIA, 134].80À. DIAL.: agramon (Alcalà de Xi-

vert) [ALDC]; (Torreblanca)[FAVÀ].81 | aramó (Blancafort)[DCVB]; (els Hostalets [Monto-riol]) [ALDC]; (el Campell)[FAVÀ].82 | aramon (Gandesa, Pe-nedès) [DCVB]; (Peralta de la Sal)[SISTAC, 267]; (Cornellà de Con-flent, Prats de Molló, la Pobla deRoda, la Torre Velilla, Aiguavivade Bergantes, Casinos, la Torre deles Maçanes) [ALDC]; (Parestortes,Cotlliure, Artés) [FAVÀ]. | aramunt(Figuerola d’Orcau) [FAVÀ].83 | ar-


mon (Jóc, Ceret) [ALDC].84 | ar-mou (Maçanet de Cabrenys, Basse-goda, Oix) [ALDC]; (Vilajuïga)[FAVÀ].85 | gramunt (Isona) [FAVÀ].86DESCR.: agramon «cep de raïms

grossos i espessos. Gra negre, gros irodó, de pell aspra» [FAVÀ]. | aramó«casta de cep procedent de França,que serveix per formar ceps híbridsresistents a la fil·loxera» [DCVB];«cep ben productiu de raïms mit-jancers i apinyats. Gra gros, negre-morat i rodó, de pell fina. Val per afer vi» [FAVÀ]. | aramon «raisinnoir. Grain rond, gros, peau fine,juteux, assez sucré, bon à manger,fait du vin léger, peu chargé en cou-leur. Grappe grosse. Le cep estpuissant et très-productif» [ROUF-FIA, 134]; «classe de cepatges quedonen graus alcohòlics molt baixosi vins de poc color. Raïms moltllargs de color rosada. És agradablecom a raïm de taula» [GUITER, 100];«cep vinífer de la regió del Llengua-doc» [DIEC]; «cep de raïms gros-

80. Veny ha escrit: «D’introducció relati-vament moderna a Catalunya és l’aramon (oaramó), arribat després dels estralls de la fil·lo-xera» [Mots, 52]. Evidentment, aquesta afir-mació, vista la datació de ROUFFIA, no inclou-ria la Cat. Nord; però sí que la podem ampliara tota l’àrea lingüística peninsular (cf. els pa-ral·lelismes hispànics).81. Explicable per un encreuament amb

agràs ‘suc de raïm verd’ (cf. grassera).82. Variant catalanitzada pel rebuig dels

parlants a la terminació -on, del tot inexistenten català. No ens ha d’estranyar, però, quedialectalment encara hi predominin les va-riants amb la -n etimològica pel caràcter mo-dern del préstec.83. Forma deturpada probablement per

una interferència amb el topònim Aramunt:

propera població de la mateixa comarca (Pa-llars Jussà). Curiosament, aquest aramunt jaés mencionat com un raïm dels Pirineus pelTdF [darrer terç del s. XIX]. Com que tambédóna unes altres variants occitanes més este-ses, suposo que caldrà acceptar la difusió del’ampelònim pallarès malgrat els dubtes queem planteja l’extensió d’una variant tan local.84. Explicable per una síncope de la vocal

pretònica.85. Explicable també per reducció pretò-

nica; amb l’afegiment d’una caiguda de la na-sal final, però ara a partir d’una forma difton-gada de probable origen occità.86. Forma també interferida probable-

ment pel topònim pallarès Aramunt. Enaquest cas, però, també podríem suposar unencreuament amb gra; o, fins i tot, amb un al-tre topònim lleidatà: Agramunt.


LÈXIC 41

aramon (o armou)agramon (o agramunt)

FIGURA 1. Mapa de l’aramon.


sos i esparsos. Gra rosat, gros irodó. Fa un vi fi de poc grau i valtambé per a menjar» [FAVÀ]. | ara-munt «cep de raïms llargs, bons pera donar color. Poc productiu, fa unvi fluix. Grans negres i grossos, decua tendra, la qual cosa els fa cauresovint a terra» [FAVÀ]. | armou«raïm de gra gros» [ALDC]; «cepproductiu de raïms molt grossos.Gra negre, gros i rodó. De pelldura, no val per a menjar i fa el vifluix» [FAVÀ]. | Cf. aramont «ar-bust que arriba a fer dos metresd’alçada i fa raïm» [TrL].87ETIM.: Coromines [DECat, I, 134]

cerca un llunyà origen indoeuropeuper als aramons, però no aclareix sies tracta d’ampelònims. Sí que hiajuda, en canvi, aquesta explicaciófrancesa sobre el seu paral·lelismeampelonímic: «Issu de Aramon,nom d’une commune du Gard»[TLF, III, 383].88 | El DncF tambédestaca aquest origen toponímicencara que mencioni una propostaetimològica anterior, ben poc sòli-da, que acaba rebutjant: «on don-nait autrefois le nom de Ramonen,Aramonen, à divers cépages ra-meux, à sarments longs et étaléscomme l’Aramon [...]. Mais il s’agitlà sans doute d’une fausse piste: onvoit mal, en effet, un passage de ra-monen à aramonen et, surtout, ara-monen semble bien un ethnique en-en (< -enc) sur Aramon; une telledénomination semble plutôt con-forter et non pas infirmer l’hy-pothèse déonomastique» [p. 46].


P. ROMÀN. ◊ ESP.: aramón «raci-mos cilíndricos; uvas negras, conjugo rojo» [COMENGE, 64]; «clasesde cepas híbridas empleadas en laRioja como portainjertos. Son degran producción, pero de vida cor-ta» [VvR]; «(Olite) Variedad de vidamericana que se emplea como pie»[ECHAIDE, 155]; «(Abiego) Variedadde una uva oriunda de Francia»[DAn]; «o alamón. (Requena)Classe de portainjertos o plantaborde» [BRIZ, 138]; «(El Bierzo)Clase de uva tinta» [ARIAS, 128]. |aramón francés «(Zaragoza, 1885)Cepa muy rústica. De extraordina-ria producción» [ABELA, 314-315].◊ FR.: aramon89 «(région de Nîmes)Variété de raisin; vin qu’on en tire |Cépage très resistant» [TLF, III,383]; «(a. 1829) Cépage noir, très pro - ductif, à grosses grappes, à trèsgros grains d’un beau noir bleuté, àchair juteuse, au jus incolore et trèsabondant» [DncF, 44-45]. | ara-mont «(Aude, Gard; 1847) Plant ri-che» [ap. DncF, 45]. ◊ OCC.: ara-moun «(Hérault, 1827) Plants quiproduissent les meilleurs vins rou-ges» [CAVOLEAU, 364-365]; «(Celle-neuve, 1873) Cépage» [DLF]; «(a.1878) Variété de raisin noir à lon-gues grappes traînantes» [TdF]. |aramoun blanc «(Hérault, 1835)Variété à grains blancs ou dorés,ovales» [ap. DPF, s. rasin];90 «(a.1878) Cépage à raisin blanc» [TdF,

87. Estranya descripció de Griera, on noqueda gens clar si es tracta d’un cep vinífer od’una altra mena de planta.88. Per al cat., v. també Veny, Mots, 52.

89. El fr. aramon és un préstec de l’occ.aramoun, si s’ha de jutjar per l’exclusiu con-reu meridional, ja destacat pel DLF (a. 1873):«cépage cultivé seulement dans le midi de laFrance».90. El DPF afrancesa quasi sempre les

grafies. En aquest cas: aramon blanc.


s. aramoun]. | aramunt (Pyrénées,1878) [TdF, s. aramoun]. ◊ PORT.:aramom «(Galizia) Uva tinta» [PO-SADA, 248]. ◊ SARD: aramò(n) «(sas-sarese) Vitigno» [CAU, 58].

11 arcos o miquel d’Arcos m. DOC.:(a. 1883) «miqueldárcos» [DSau].À. DIAL.: arco (l’Alforí) [FAVÀ]. |

arcos (Montesa, Ontinyent)[ALDC]; (Torreblanca) [FAVÀ]. | deArcos (Muro del Comtat) [ALDC];(Aielo de Rugat) [FAVÀ]. | Cf. mel-dierco (Alcalà de Xivert) [ALDC].91DESCR.: arco «cep de raïms llargs i

esclarissats. Gra negre, gros i rodó,de pell gruixuda. Fa un vi de pocgrau» [FAVÀ]. | (de) Arcos «raïm perfer vi» [ALDC]; «cep de parra ambraïms apinyats, molt grossos i pro-ductius. Gra negre, grosset i rodó,emprat per a fer vi o per a menjar»[FAVÀ]. | miqueldarcos92 «Especiede rahim. Lairén» [DSau]; «raïm degra gros, pell dura, bo per a guardar;el cep que el produeix» [DCVB].ETIM.: Ampelònim d’origen ara-

gonès.93 Es tracta d’un préstectardà de l’espanyol, com demostral’escassa adaptació lèxica en català.A la majoria de localitats enques-tades, aquest ampelònim ha reduïtel compost en arcos. | Certament,

LÈXIC 43

l’origen antroponímic no negaque, a banda del nom propi Mi-guel, hi hagi un segon element to-ponímic: (de) Arcos. Aquest termedeu fer referència a la serra d’Ar-cos, situada al nord de la provínciade Terol.94SIN.: V. salzenc.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Arcos o Mi-

guel del Arco «(La Rioja) Los raci-mos son grandes. Los granos songruesos, muy unidos entre sí, conun color negro de cierto tono azula-do; el hollejo es grueso, y la pulpaconsistente. Produce mostos depoco color y escasa riqueza alcohó-lica» [MAgr, 52 i 56]. | Migueld’Arco «(aragonés) Clase de uvapoco espesa y muy dulce, de granogordo y colorado» [DAn]. | Miguelde Arco(s) «o Salceño. (Zaragoza,1885) Variedad de uva» [ABELA,315]; «Granos gruesos, apretadosen el racimo, negros, de piel gruesay carne crujiente, sabrosos» [MAR-CILLA, 112 i 294]; «(Olite) Variedadde uva, basta, de grano gordo ypoco grado» [ECHAIDE, 168].

12 argamussa DOC.: (a. 1871) «Arga-mus<s>as» [RevSI, XX, 260].À. DIAL.: agramussa (Mall.)

[DCVB, s. raïm]. | argamussa (Fe-lanitx) [DCVB].DESCR.: agramussa «raïm negre,

de grans mitjancers, no gaire bo pera menjar, un poc millor per a fer-nevi» [DCVB, s. raïm]. | argamussa«raïm» [DAg]; «casta de raïm»[DCVB].

94. Es tracta d’una zona vinícola d’ondula-cions suaus. Al peu de la serra hi ha, per exem-ple, la vila d’Ariño; topònim emprat com a am-pelònim al Matarranya aragonès (v. arinyo).

91. Variant fortament deturpada, ambcaiguda sil·làbica i metàtesis vocàliques (potserperquè l’informant no la coneix prou bé). Se-gurament deriva demiguel d’Arco.92. Entenc que el manteniment de l’aglu-

tinació (miqueldarcos) no té gaire sentit, so-bretot si tenim en compte els paral·lelismes es-panyols (Miguel de Arcos, etc.) als quals elcatalà ha manllevat aquest ampelònim.93. Així ho explica MARCILLA: «Miguel de

Arcos, cepa frecuente en Huesca, Teruel y Zara-goza, de donde fué importada a Rioja» [p. 112].


ETIM.: Segons Coromines, arga-mussa provindria «molt possible-ment d’una forma arabitzada *ar-raqamûs, que l’àrab de Mallorcahauria aportat ja d’Orient, presa desd’antic del ll. RACEMUS ‘gotim,raïm’» [DECat, I, 377]. | Semblaprobable en aquest cas la llunya -na equivalència entre argamussa iraïm, però no veig tan clara quina ésla raó motivacional. Potser l’abun-dor o la bona mida dels gotims d’a-questa varietat (cf. carinyena gotimo-

sa). | L’explicació motivacionalesdevé més fàcil en el cas de la metà-tesi agramussa, afavorida per unaassociació amb agràs ‘suc de raïmsverds’. El fet que es tracta d’un raïmaspre, no gaire bo, deu haver fo-mentat la interferència.

13 arinyo m. À. DIAL.: arinyo (Aigua-viva de Bergantes) [ALDC].DESCR.: arinyo «raïm negre»

[ALDC].ETIM.: Ampelònim de la Franja

aragonesa que fa servir un topònimdel nord de la província de Terol.(Cf. arcos.)


P. ROMÀN. ◊ ESP.: Ariño «(el Due-ro) Cepa tinta» [MARCILLA, 109].

armou m. Æ aramon.

14 arsalí m. À. DIAL.: arsalí (Casinos)[ALDC]; (Llíria) [FAVÀ].DESCR.: arsalí «cep de raïms es-

parsos. Gra mitjà, blanc i allargat.De pell prima i prou dolç, és molt fiper a menjar. També és molt bo peral vi» [FAVÀ].ETIM.: Probablement caldrà em-

parentar l’arsalí amb el famós vi si-cilià de Marsala (ja esmentat pelDFa, s. marsala).95 Em penso que laimportació al Camp de Túria d’unraïm (per a fer vi) de Marsala omarsalí 96 va generar l’ampelònim acausa de la caiguda, per fonosintaxi,de la bilabial inicial: *raïm marsalí >raïm arsalí.

95. Segons la GEC (s. Marsala): «Ciutatportuària [...] té indústries del vi que porta elseu nom i que l’ha fet cèlebre.»96. Sovinteja, sobretot al sud del País Va-

lencià, el sufix -i (< ll. -INU) per a la creació degentilicis.


B

babarrès m. Æ barba-rossa.

balancí m. Æ valencí.

15 barbal ANT. DOC.: (Val., 1791) «bar-bal» [JAVal, 28]. | (Castelló, 1885)«Barbera» [ABELA, 315].À. DIAL.: cf. barballera (Porrera)

[TrL].DESCR.: barbal «uva blanca rosa ó

tirante á rubia, de racimo grande ylargo con el grano largo de hollejofuerte y jugo un poco áspero. Esbuena para guardar y con otras ha -ce buen vino» [JAVal, 28]. | barba -llera «classe de cep» [TrL].97 | barbe -ra «variedad de uva» [ABELA, 315].ETIM.: Crec que la motivació de

barbal o de barbera s’explica a par-tir de barbats ‘sarments per a plan-tar’. El 1797, el tractadista catalàNAVARRO va escriure: «las cepas sepueden multiplicar por medio desarmientos con raices, llamadosbarbados o barbudos» [p. 21]. Una

informació quasi idèntica ja apa -reixia al 1513 en l’obra castellanad’HERRERA [p. 57]: «de plantones,otros hay barbados que tienen susraicicas».98 | Així, doncs, barbal ibarballera eren originàriament unamena de planters que van acabardesignant (almenys en el primercas) una espècie concreta de ceps i,per extensió, de raïms. Semblant-ment com passa amb brocada (v.brocada).P. ROMÀN. ◊ ESP.: barbera «(Ar-

gentina) Clase de vino áspero y decolor oscuro» [DRAE, s. vino]. |Cf. barbés «(Navarra, 1791) Uvasapreciadas para vino [...] negras, desingular dulzura y de hollejo muydelicado» [JAVal, 24]. ◊ IT.: bar-béra «(XIX sec.) Vitigno piemonteseche produce un vino rosso-cupo;probabilmente deformaz. del lomb.

97. Malgrat el laconisme de la definició,sembla que faci referència més aviat a un plan-ter de cep que no pas a una classe de raïm.

98. Igualment tenim l’antic fr. barbue:«[s. XVII] la bouture, quand elle a poussé desracines fines comme des cheveux, et qu’elleest bonne à transplanter» [ROLLAND, 231-232]; i la definició portuguesa del NDCLP(s. barbado): «videira tenra com raiz paraplantação».


‘albéra’, dal lat. albuelis, cfr. ‘albi-glio’, forse con raccostamento alnome di luogo Barberi, frazione diVillafranca Sabauda in provinciadi Torino» [DEI, 433];99 «(genovese)Grappoli allungati; gli acini ovali,nere e pruinosi. Il vino di questo vi-tigno è vermiglio; è di molta dura-ta)» [DGI, s. uga]. ◊ SARD: barbe-ra «(campidanese) Uva da vinocomune» [DISC, s. vite]; «(gallur.)Specie di uva e di vino rosso» [ap.THBuc, 174].

16 barba-rossa o babarrès m. DOC.:(l’Alguer; 1802, 1810) «babarrossa»[BOSCH, 364]. | (men., 1869) «Ba-barrès» [VHos, 62]. | (a. 1871) «Bar-ba ros<s>a de Italia» [RevSI, XX,260]. | (Men., 1897) «baberrès» [DieB., II, 342].À. DIAL.: baba-rossa (l’Alguer)

[BOSCH, 632].100 | barba-rossa(Men.) [DAg]; (l’Alguer)[ALDC].101 | ba(r)barrès (SantLluís) [FAVÀ].102 | bavarrès (Maó)


[ALDC].103 | Cf. babanès (Men.)[DCVB].104DESCR.: babanès «varietat de raïm

blanc» [DCVB]. | barba-rossa«raïm» [DAg]; «grans llongs i ver-mells, de budronis [= raïms] gros-sos, sols per menjar» [ALDC]. | ba-barrès «rem [= raïm]» [VHos, 62];«cep de raïms molt apinyats. Gragroguenc i petit, molt dolç per amenjar. També val per a fer un viamb grau» [FAVÀ].ETIM.: La motivació semàntica

d’aquest ampelònim compost bar-ba-rossa s’explica, segons l’etimo-logia italiana, per la forma pirami-dal del raïm, com si es tractésd’una barba, i pel color roig delsgrans: «comp. di “barba” richia-mato dalla forma del grappolo, e“rósso” per il colore» [DEI, s. bar -bar óssa]. | L’origen italià és benclar per a la variant algueresa,105però també crec que les formesmenorquines són manllevades. Fi-xem-nos, d’entrada, en la docu-mentació catalana del 1871, en quèuna publicació especialitzada es-criu textualment «Barba rosa de

99. No estic d’acord amb aquesta etimo-logia del DEI. La derivació de albéra és, almeu parer, totalment injustificada, igual quela relació amb un topònim tan minúscul. Mésaviat relacionaria aquesta barbera amb la delcatalà i la justificaria pels seus barbats.100. BOSCH [p. 634] ha recollit, molt re-

centment, les variants [babba'rrusa] i [babba -'rrosa], amb una «dissimilació eliminatòria, talvegada afavorida per una homonimització ambbava», com ell mateix explica [BOSCH, 635].101. La variant algueresa de l’ALDC pre-

senta un canvi de líquides (r > l ) característicd’aquest parlar: balba-rossa.102. Mentre que un informant de Sant

Lluís em parla del babarrès, un segon enques-tat encara articula barbarrès, amb manteni-ment etimològic de la vibrant simple [bar-].Compareu-ho amb les variants precedents del’Alguer.

103. Variant associada amb un derivat debava, potser per la viscositat del seu most.Més difícil seria tractar de relacionar-la ambel gentilici navarrès malgrat l’existència d’al-gun paral·lelisme romànic en aquest sentit.Cf. navarre: «(Dordogne, 1827) Plants quiproduisent le vin de Bergerac» [CAVOLEAU,366].104. Canvi articulatori (-rrès > -nès), in-

duït potser per una associació amb el tambémen. babè/-ena ‘babau’.105. Els informants algueresos de

l’ALDC atorguen a la seva balba-rossa un co-lor vermell. Això coincideix semànticamentamb l’italìà rosso ‘vermell’, però no pas amb elcat. ros/rossa.


Italia».106 També el caràcter lateralde l’àrea dialectal, als extrems mésorientals de l’àmbit catalanòfon,referma la possibilitat d’un préstecitalià. | Però tampoc no falten no -tícies d’Occitània, en aquest cassobre una variant masculina (barba-rous rous, barbarous negre, barbe-roux), la qual pot ajudar a explicarles variants menorquines més de-turpades. Com que la documenta-ció occitana (i francesa) ja apareixen el s. XVII, pot plantejar-se la qües-tió sobre la procedència romàni -ca d’aquest ampelònim. | Personal-ment m’inclino per un origen italià,vista la confusió cromàtica ques’observa també a les variants occi-tanes,107 tal com passava en el cas al-guerès. Suposo que, des del Piemonti la Ligúria, aquesta varietat s’hauriaestès cap a Provença i adaptat mor-fològicament pel forçat canvi degènere en la traducció (uva barba-rosa Æ rasin barbarous). A més,el DncF [p. 66], referint-se al fr.barbaroux, ha escrit: «Du fr. de Pro-vence, emprunté au provençal, luimême d’italien barbarossa (attestéau XVIe s.).»108 | Pel que fa a la for-ma menorquina ba(r)barrès, el canvi-rrès < -ros crec que s’explica per

LÈXIC 47

una assimilació vocàlica, provocadaper la tendència neutralitzadora d’u-na part del vocalisme menorquí.SIN.: Diversos tractadistes france-

sos estableixen la sinonímia occita-na entre barbarous i una varietat ro-sada del grè (o grec). Per ex., el TdF(v. infra) o RENDU: «les Barbarouxou Grecs roses» [II, p. 23]. No puc,però, certificar aquesta sinonímiaper al respectiu paral·lelisme català.P. ROMÀN. ◊ FR.: barbarou «(a.

1751, 1770) Raisin violet, qui a desgrappes d’une grosseur extraordi-naire, & dont le grain est gros, rond& dur» [ap. DncF, 65]. | barbaroux«(Aix-en-Provence, 1625; a. 1715)Uvâ peramplâ, acinis ruffescenti-bus, rotundis & dulcissimis» [ap.DncF, 65]. | barberoux «(a. 1676;Bouches-du-Rhône, 1772) Gros rai-sin, grains gros et rouges et ronds, lagrappe assés longue, il donne dubon vin mais clair» [ap. DncF, 65].◊ IT.: barbarossa «vino prodottoda una vite dall’uva rosso corallo; v.oggi usata a Pisa» [DEI, 433]; «uvadi color rosso ciliegia, da tavola (as-sai pregiata la barbarossa di Pie-monte)» [GDLI]; «(genovese) Laregina delle uve da serbo, ed una del -le migliori fra le uve da vino [...]gratissima in istato da frutto damensa» [DGI, s. uga]; «(lig. centr.,gen., tosc.; a. 1738) Varietà de vite |(a. 1597) Specie di uva di color ros-so ciliegia | (tic. alp. occ.) Sorta diuva rossiccia | (tic. merid., emil.occ.) Una delle migliori fra le uve davino | (tosc., pis.) Uva rossa moltodolce | (àpulo bar.) Uva rossiccia»[LEI, IV, 1211]. | barbarúsu «(lig.occ.) Specie di uva di color rosato;barbaroussa (a. 1795); varvarrus -sa (palerm. or.); barbarrusse (gen.,

106. Certament, no hi ha dubte de l’ex-tensió i de l’antigor de les variants italianes(conegudes des del Piemont fins a Sicília i do-cumentades ja a finals del s. XVI [v. infra]).107. El TdF occità inclou una subvarietat

negra. Això, lògicament, no passa en italià, enquè l’adjectiu rossa s’usa en el lèxic vitivinícolaper a referir-se al raïm o vi negre. Per a més in-formació sobre els matisos cromàtics del ll. RUS-SUS ‘rogenc’ a la Romània, v. DECat, VII, 458.108. També BOSCH [p. 635] veu plausible

per a Sardenya una penetració piemontesa del’it. barba-rossa.


piem., tosc.; a. 1666) Vino da pastoprodotto con uve dell’omonimo vi-tigno» [LEI, IV, 1211].109 | barbarussa «(Sicilia, 1696) Vitis uva bar-bata, seu e rutunda acuminata majo-ri, rubra, ex acidula-dulci» [CUPANI,232]. | barbiròssa «(corse) Variété»[DCF, s. ua]. ◊ OCC.: barbarous«variété de raisin rougeâtre, marbréde blanc. v. grè» [TdF].110 | barba-rous negre «(a. 1878) Variété dubarbarous, de couleur noire» [TdF,s. barbarous]. | barbarous rous«(Bouches-du-Rhône, 1835) Variétéà grains gris ou roses» [ap. DPF, s.rasin]; «(a. 1878) Variété du barba-rous» [TdF, s. barbarous].

17 barriadorja f. ANT. DOC.: (l’Alguer;1743, 1746, 1752) «barriadorgia»[BOSCH, 362]. | (l’Alguer, 1897) «Bar -riadolza» [SCet, 45].DESCR.: barriadorgia111 «molti

grappoli, è un’uva bianca, di buongusto e leggerissima [...] per conser-vare, e mangiare fresque [...] uvagentile, tardiva, di grani rotondi edelicati» [ap. BOSCH, 624-625]. |bar riadolza «uva bianca da vino»[SCet, 45].112


ETIM.: Com ha escrit BOSCH: «estracta d’una denominació de pro-cedència sasseresa —que tambécomparteix el logudorès—, del sass.i gall. barrià ‘carregar’ < CARRICARE,d’on barriadorgia ‘carregadora, quecarrega’.113 És clara, doncs, la moti-vació semàntica: es tracta d’un tipusde raïm de bona productivitat» [p.624]. Cf. carrega-rucs (especialmentel raïm blanc port. carrega [DdeF]).P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. carcajola114

«(Sartène, 1822; île de Corse, 1845)Cépage blanc» [ap. DncF, 102]. |Cf. carcajolo nero «(Tallano, 1876)Cépage assez productif, à grappesmoyennes et compactes, à grosgrains, ellipsoïdes, noirs» [DncF,102]. ◊ SARD: bariadorgia «(a. 1882)Varietà bianca» [ap. VODRET, 9];«(sassarensis, 1837) Praecox valde-que sapida uva» [ap. BOSCH, 625]. |barriadorgia «(a. 1780) Bianche.Uva gentile, tardiva, di grani roton-di e delicati» [MANCA, 27]; «(Orri,1847) Vitis bianca mangiereccia evino fino» [ap. CHERCHI, IV, 205];«(Sàsser, 1670) Budrones» [ap.BOSCH, 624]. | barriadorja «(campi-danese) Uva da vino comune»[DISC, s. vite]. | barriadorgia nied-da «varietat negra» [ap. BOSCH,625]. | Cf. arriadolza (Bosa, Ozie-ri), barriadroxia (Iglesias), garrica-

109. Faig una seleccio simplificada delLEI (s. barbarossa) perquè, al meu parer, laseva copiosíssima informació, les nombrosesabreviatures i l’arbitrària puntuació fan difíciluna lectura clara de les dades.110. Mistral, com uns altres lexicògrafs

del s. XIX, es deixa emportar massa sovint pertronades etimologies populars, com aquestadel TdF (s. barbarous): «On attribue son in-troduction au corsaire Barbe-Rousse.»111. Segons BOSCH, la grafia barriadorgia

és italianitzant: «el dígraf it. gi- = cat. j- fon. tj-»[p. 624].112. Potser aquesta terminació -dolza (i el

sard -dorza, amb canvi de líquides) ha estat

produïda per una associació semàntica ambl’adjectiu dolça.113. En alguerès, segons l’entrada del

DAlg, s’anomena bàrriu la càrrega de duesportadores de raïm. (V. una explicació més de-tallada a BOSCH, 624-625.)114. Com explica, per al modern manlleu

francès, el DncF (s. carcajolo): «littéralement“(vigne) qui charge, qui produit beaucoup”»[p. 103].


dorza (Nuoro) «uva bianca davino» [SCet, 45]. | Cf. ua cari-cagghjóla (= carregadora), ua bar -riatògghja «(gallurese) Uva checresce bene e in grande abbondan-za» [VIG, s. uva].

18 bastard m. ANT. DOC.: (l’Alguer;1818, 1827) «bastard» [BOSCH, 365].DESCR.: bastard «uva» [SCet, 46];

«varietat de raïm primerenc» [ap.BOSCH, 635].ETIM.: Sobre l’adjectiu bastard,

llegeixo al DECat [I, p. 718]:«“bord”, mot bàsicament estrany ala nostra llengua, manllevat de l’oc-cità (id.) o del fr. antic bastart (avuibâtard), d’origen incert, en tot casadjectiu format a França amb el su-fix despectiu -ard, però derivat d’u-na arrel dubtosa». | Per al raïm queens ocupa, BOSCH [p. 635-636] haobservat que «no creiem que estracti pròpiament d’un raïm bord,sinó més aviat d’una varietat d’escàsvalor» (v. sobre això l’etim. de plan-

ta borda). | D’altra banda, semblaevident que aquest bastard alguerèsdeu ser un préstec sardoitalià, ja queno apareix enlloc més de l’àrea lin-güística catalana. Sí que es troba, encanvi, en el sard i en altres llengüesromàniques.115P. ROMÀN. ◊ ESP.: bastardillo

«(León) Clase de uva tinta» [ARIAS,128]. | bastardo blanco, bastardonegro «(Canarias) Uvas blancas onegras» [COMENGE, 219]. ◊ FR.: bâ-tarde «(Isère, 1900) Cépage noir»[ap. DncF, 337]. ◊ IT.: bastardo «(a.

LÈXIC 49

1548) Vini» [ap. THBuc, 24]. ◊PORT.: bastardeira «casta de uvapreta, semelhante ao bastardo»[DdeF]. | bastardinho «espécie deuva, o mesmo que bastardo»[DdeF]. | bastardo «(Lamego, 1531)Casta do vino de peesam de muitasoma» [ap. CTal, 521]; «espécie deuva preta, de bagos pequenos e mui-to juntos» [DdeF]; «(Galicia) Uvastintas» [DEGC, s. uvas]. | bastardo-branco, bastardo-roxo «(Azeitão)Variedades de uva» [DdeF]. ◊ SARD:bastardo «(a. 1882) Varietà nera orossa» [ap. VODRET, 9]. | bastardu«(a. 1780) Uve nere. Di grani roton-di, solti e morbidi» [MANCA, 27].

19 batista m. DOC.: (a. 1871) «Batista»[RevSI, XX, 260]. | (mall., 1892)«del most / de moscatells y batistes,/ pansals, granatxes, girons» [ap.DCVB, s. pansal].À. DIAL.: batista (Mall.) [CERDÀ,

111]; (Cassà de la Selva, Llucmajor,Artesa de Segre, Marratxí) [TrL];(Petra) [DCVB, s. raïm]; (la Mari-na) [CABRERA, 59]; (Sineu, Llucma-jor) [ALDC]; (Consell, Porreres,colònia de Sant Pere d’Artà, SantAgustí des Vedrà) [FAVÀ].DESCR.: batista «raïms negres

apreciats per al vi» [Die B., I,257];116 «raïm de gra negre i dolç.Dura molt temps i es pot penjar»[TrL]; «raïm gros i ben dolç, encaraque no tant com el calop» [DCVB];«raïm bo per a menjar i per a fer-nevi» [DCVB, s. raïm]; «cepa de ren-dimiento más bien escaso, dando encambio mostos muy aceptables y de

115. Amb la grafia bastardo, ja puc docu-mentar-lo en espanyol, italià, portuguès i sard.De tota manera, en el cas sard és probable quees tracti d’un italianisme [cf. BOSCH, 636].

116. Per facilitar la comprensió, tradueixoal català l’original alemany de Die B. quandescriu classes de raïms balears.


graduación» [MARCILLA, 117]; «cepprimerenc de producció irregular,amb raïms grossos i esparsos. Granegre, grosset i rodó, de cua trenca-dissa. Val per al vi (i per al xam-pany), però no fa gaire grau; és mi-llor per a menjar» [FAVÀ].ETIM.: Suposo que cal relacionar

motivacionalment aquest batistaamb un dels ampelònims més este-sos de la Romània: el raïm de SantJoan (v. sant Joan).117 La raó és quesant Joan va rebre també el sobre-nom de Baptista (‘batejador’, en ll.eclesiàstic). De fet, segons Coromi-nes [DECat, I, 727]: «Batista pre-dominà del tot com a epítet del nomde Sant Joan, i modernament com anom del sant mateix, sobretot en te-rra valenciana.» | Així, doncs, la for -ma vulgaritzada batista, fruit del des -plaçament del nom original del sant,ha acabat també esdevenint un am-pelònim; òbviament, per la ma -du ració molt primerenca d’aques -ta varietat, cap a Sant Joan (24 dejuny).

20 beba f. DOC.: (a. 1871) «beva» [Rev-SI, XX, 293].À. DIAL.: beba (Calonge de Mar)

[FAVÀ].DESCR.: beba «cep de raïms de

taula molt grossos. Gra molt gros,blanc i llargarut. Dolç i de pell fina»[FAVÀ].ETIM.: L’ampelònim beba provin-

dria, segons SMITH [p. 52], «de beber, del latín BIBERE, con el signi-ficado actual de ‘tomar en la bocaun líquido y deglutirlo’. Nos en-


contramos con un cambio metoní-mico, dado que una acción abstrac-ta (“beber”) ha pasado a significaralgo concreto (“uva”)». Certamentpuc compartir la seva derivació,però trobo a faltar un motiu semàn-tic que justifiqui aquest canvi meto-nímic.118 | Vistos els paral·lelismeshispànics (port. beba, esp. beba,bebo/bebu), dono per suposat quel’ampelònim català ha estat manlle-vat a l’espanyol.P. ROMÀN. ◊ ESP.: beba «(Anda-

lucía, 1807) Uvas algo apiñadasgrandes casi redondas blancas»[ROJAS, 118]; «(Andalucía occ.) Uvade mesa, conservable por cuelga[...]. Cepa de brotación temprana.Racimos bastante grandes con uvasduras, carnosas, muy sabrosas»[MARCILLA, 107 i 293]; «(Jerez) Va-riedad de uva gorda, ovoidea, bas-ta, pero jugosa y algo ácida»[SMITH, 52]. | beba, bebo, bebu «oteta de vaca. (Condado de Huelva)Uva» [ROLDÁN, 140]. ◊ PORT.: beba«(Algarve) Casta de uva branca»[DdeF].

21 benadic m. À. DIAL.: benadic (laGinebrosa) [ALDC]. | benedit(la Torre Velilla) [ALDC].DESCR.: benadic, benedit «classe

de raïm» [ALDC].ETIM.: En occità, bèn-adus, a més

de ser un ampelònim (v. infra), téaquest altre significat: «bèn-adus,celui qui apporte du bien, qui ap-porte beaucoup» [TdF]. Som da-vant, doncs, d’un raïm que deu el

117. D’aquest ampelònim tenim en catalàderivats com joanenc, o també diminutiusafectius com joanet i joanillo (v. joanillo).

118. No m’atreveixo a associar motiva-cionalment la beba amb un raïm destinat a lavinificació perquè justament les descripcionsparlen sols d’un raïm de taula (cf. coma).


seu nom a l’alta producció, al fet decarregar els sarments amb moltsraïms. Aquest significat i l’existèn-cia de diverses variants occitanesno deixen dubtes sobre l’origen ul-trapirinenc dels ampelònims delMatarranya. | De fet, la velar final-c de benadic s’explica per l’articu-lació uvular occitana (i francesa) dela -u final de bèn-adu.119 Els par-lants del Matarranya van adaptaraquest so uvular, inexistent en ca-talà, amb una addició velar, l’arti-culació del nostre sistema fonèticque més s’apropa a una articulaciótan postpalatal. | Pel que fa al bene-dit, la manca de significat del man-lleu devia provocar aviat una adap-tació lèxica.120 Aquesta associaciósemàntica va ser facilitada per lapervivència al Matarranya de l’ar-caic participi del verb beneir: bene-dit.121 S’imposa, doncs, la lectio dif-ficilior.122P. ROMÀN. ◊ OCC.: bèn-adus,

benadu, banadu «(a. 1878) Variétéde raisin noir, à grains ronds, peu

LÈXIC 51

ser rés et à pellicule épaisse, v. mour-vede, negret» [TdF, s. bèn-adus].

22 benicarló m. À. DIAL.: benicarlo(Parestortes) [FAVÀ]. | benicarló(s)(Ross.) [GUITER, 100]. | carló (BaixMaestrat) [Mots, 55].123DESCR.: benicarlo «cep de raïms

clars i resistents. Gra rosat i rodó,de pell forta. Val per al vi, però ésmillor per a menjar» [FAVÀ]. | beni-carló(s) «classe de cepatges que po-den portar quantitats extraordinà-ries de raïm, però que donen grausalcohòlics molt baixos i vins de poccolor» [GUITER, 100]. | carló «vi ela-borat a base del raïm macabeu»[Vins, 30].ETIM.: El benicarló no planteja

cap dubte etimològic, com ja indicael DRAE (s. carló): «vino tinto quese produce en varios lugares, así lla-mado por ser imitación del de Beni-carló, al norte de Castellón de laPlana». Si hem de jutjar per la des-cripció, la variant reduïda carló s’had’interpretar com un terme genèric,referit a una classe de vi; mentre quela forma més propera a l’ètim, beni-carló (o benicarlo), es refereix a uncep i un raïm concrets. | Encara queavui en dia el Baix Maestrat hagiminvat força la seva producció viti-

119. Noteu l’adaptació catalana (ü > i) encasos com pitiminí, del fr. petit menu.120. Tot i que l’addició d’una oclusiva fi-

nal -t (equivalent acústicament a la -k) no téres estrany en el sistema fonològic català. N’hiha nombrosos exemples dialectals: vímet/-mec per vime, àpit per api, prèmit per premi,etc. (cf. escorçac).121. Potser l’ús litúrgic del vi i el seu

caràcter religiós han afavorit l’adaptació. Pen-sem, per ex., en el vi de missa.122. La Ginebrosa i la Torre Velilla són

dues viles amb termes confinants, a ben pocskilòmetres de distància. Així, doncs, no té gai-re sentit pensar que dues variants, fonètica-ment prou semblants i sense cap més paral·le-lisme a la resta de l’àrea catalanòfona, no estannecessàriament emparentades.

123. Reducció del topònim aràbic Beni-carló. El que no acabo de veure clar és que alBaix Maestrat s’arribés a pronunciar maiaquesta forma reduïda, ja que en aquesta co-marca precisament s’esperaria que els parlantsno alteressin el nom d’un dels seus poblesveïns. En tot cas, haurien d’haver estat terrescastellanes, on aquest nom de vi va arrelar, ellloc en què es devia acomplir la reducció. Pot-ser per la interpretació d’aquesta -i- com unnexe de noms diferenciats: Ben y Carló? Cf. elparal·lelisme occ. Beni Carlo.


vinícola, en els s. XVI i XVII havia estatuna de les principals zones d’aprovi-sionament de la Mediterrània.124 |Gràcies a Piqueras, podem entendremillor el motiu de la tria toponímicaespanyola: «carló, corrupció abreu-jada de Benicarló, on tingué el seuorigen i el seu punt d’embarcament.En acabant el XVIII aquest carló eraexportat a diferents indrets d’Euro-pa i d’Amèrica, encara que la seuafama i acceptació li pervingueren dela semblança amb els bons vins fran-cesos, de la servitud dels quals nose’n podria alliberar fins a la prime-ra meitat del segle XIX» [Vins, 26]. |La raó bàsica per la qual els princi-pals ports exportadors de vi acaba-ven donant nom a diversos ampelò-nims crec que s’explica a partir delfet següent, relatat pel mateix histo-riador valencià: «Los cosecheros deciudades portuarias como Alicante,Benicarló y Vinaròs, en el afán deproteger sus vinos, habían consegui-do privilegios de embarque que ex-cluían taxativamente a los posiblescompetidores de los pueblos veci-nos. Ante este panorama era lógicoque sólo en torno a los grandes nú-cleos de población y de los puertoscon privilegio de embarque llegaran


a formarse viñedos medianamenteextensos orientados hacia el comer-cio» [Guía, 36-37].P. ROMÀN. ◊ ESP.: carló «vino tin-

to» [DRAE].125 | carlón «(Argenti-na) Vino tinto, de vieja tradicióncriolla» [DECH, I, 875]; «(Andalu-cía, Argentina) Vino» [DRAE];«(Uruguay) Vino tinto, ligeramen -te dulce» [NDU, s. vino]. ◊ OCC.:beni carlo «(Dordogne, 1859) Cé-page a raisin noir» [ODART, 454].

23 blaiet m. À. DIAL.: blaiet (Vall-de-roures) [ALDC].DESCR.: blaiet «classe de raïm»

[ALDC].ETIM.: Ampelònim diminutiu que

deriva de l’antropònim Blai. Elnom, molt local, devia correspon-dre al seu introductor a la comarca.

24 blancal ANT. DOC.: (l’Alguer, 1897)«brancal» [SCet, 46].DESCR.: brancal «uva bianca da

vino» [SCet, 46].ETIM.: Ampelònim, amb l’habi-

tual dissimilació algueresa de líqui-des (l > r), provinent de blancal ‘decolor més blanc que les altres cosesde la mateixa espècie’ (segons elDCVB, s. blancal ). | En principi,el fet que aquest raïm blancal no-més aparegui a l’Alguer, esmentatper un autor italià del tombant desegle, pot fer pensar que es tractad’un sardisme adaptat. | Hi ha, però,uns quants indicis que em fan pen-

124. Cal, segons FELIPO, «destacar las co-sechas del Baix Maestrat en sus tres núcleostradicionales más importantes: Vinaròs, escalaobligatoria en la navegación de cabotaje ymercado abastecedor de las tripulaciones delas marinas mercantes con una media anual de127 litros por habitante; Peñíscola (426l/hab.), famosa ya en el siglo XVI por sus bode-gas excavadas en la misma roca del peñón so-bre el que se asienta; y Benicarló (280 l/hab.),puerto de aprovisionamiento para la ArmadaReal» [p. 613-614].

125. Que es tractava d’un vi per a l’expor-tació és fora de tot dubte si tenim en compteque la presència significativa del mot en la le-xicografia castellana contrasta amb la sevaabsència total en qualsevol dels diccionaris ca-talans.


sar que segurament deu ser un ar-caisme català. En primer lloc, notrobo cap informació sarda (o ita -liana) dels hipotètics ampelònimssards. En segon lloc, segons el DES(s. Biánku), ja fa temps que a Sar-denya s’ha imposat l’italianismebianco i, en tot cas, antigament ha-via estat árvu (¨ ll. ALBUS). Cf. albu-

radunis. En tercer lloc, recordo queen l’àrea lingüística catalana tinc bendocumentats diversos ampelònimsque lexicalitzen epítets cromàtics:rojal, ne(g)ral o ver dal(a). I, enquart lloc, puc aportar exemples ca-talans de l’epítet blancal referits auns altres vegetals. El DCVB (s.blancal), per ex., explica que «es diuespecialment dels fruits i cereals: fi-gues blancals, cireres blancals».126Fins i tot, hi ha la cirera brancala, alPriorat i al Camp de Tarragona (se-gons el DCVB, s. cirera), variant fe-menina amb una dissimilació de lí-quides idèntica a la de l’alguerès.P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. biancolella

«(Cap Corse, 1857) Meilleurs cé -pages» [RENDU, II, 155]. ◊ SARD:bianchedda «uva da vino comune»[COSSU, 258].

25 blanquet m. o blanqueta f. DOC.:(Ross., 1785) «Blanquette» [MAR -CÉ, 106]. | (Val., 1791) «Blanqueta»[JAVal, 28]. | (val., 1797) «blan-quét» [AJCav, II, 319]. | (Ribesaltes,1827) «blanquette» [CAVOLEAU,264]. | (Alacant, 1878) «blanqueta»[Estud., 84].À. DIAL.: blanquet (Picassent)

[ALDC]. | blanqueta (Eiv.) [RIBAS,

LÈXIC 53

s. raïm]; (Jóc, els Hostalets [Mon-toriol], Bassegoda, Oix, Eiv.)[ALDC]; (Parestortes, Santa Agnèsde Corona, Montserrat d’Alcalà)[FAVÀ].127 | Cf. blanc (Sant Salvadorde Guardiola, la Codonyera, Xiva deMorella) [ALDC].128DESCR.: blanquet «uva de granos

casi esféricos» [AJCav, II, 319];«raïm blanc i aspre» [DFa].129 |blanqueta «Raisin | Vin» [MARCÉ,106]; «racimo claro, de hollejo tiernoy jugo muy dulce. Mezclada su uvacon otras hace buen vino» [JAVal,28]; «Cépage de grains ovales-allon-gés; grains croquants, saveur sucrée;peau épaisse; madurité tardive. Ildonne un vin fin» [RENDU, I, 3v];«variedad de uvas blancas» [ABELA,315]; «Cep de raïms mitjans per avinificar i per a penjar. Gra blanc,ovalat i petit; de gust dolç. Fa unbon vi blanc, amb grau alcohòlic |Cep primerenc i molt productiu.Raïms petits i apinyats. Gra blanc,rodó i menut, de pell forta. De gust

126. També hi puc afegir el forment blan-cal valencià (DCVB, s. forment) o el blat blan-cal de Castelló i de Mallorca (DCVB, s. blat).

127. Forma femenina probablement in-duïda per l’associació amb vinya. La presèn -cia eivissenca i valenciana em fan desestimarl’acceptació d’un manlleu tardà (¨ fr. blan-quette).128. El fet que tant a Sant Salvador de

Guardiola com a la Codonyera afegeixen elsubstantiu raïm davant l’epítet blanc fa supo-sar que aquest no és un nom específic. Segura-ment, en aquestes localitats l’anomenen aixíperquè en la pràctica sols conreen una varietatblanca. A més, descarto aquest dubtós am-pelònim d’algunes poblacions enquestadesper l’ALDC. La raó és que són localitats demuntanya on esmenten quasi per compromísel raïm blanc i el raïm negre, coneguts noméspassivament.129. No deixa de ser curiós (i molt discu-

tible) que el normatiu DFa reculli un ampelò-nim tan local i poc documentat.


poc dolç, no és gaire bo per a men-jar. S’usa per a fer vi, malgrat la fal-ta de grau» [FAVÀ]. | blanquetablanca «Grains ovoïdes, de gros-seur moyenne, saveur douce etagréable, peau fine, très-bonne àmanger et à conserver; produit unvin bon. Cep assez gros» [ROUFFIA,134]. | blanqueta roja «mêmes qua-lités que la blanche, de laquelle ellene diffère que par la couleur dugrain» [ROUFFIA, 135].130ETIM.: Diminutiu de blanc, per-

què es refereix a una varietat degrans petits i, sobretot, blancs. | Lò-gicament, un ampelònim cromàtictan generalista com blanqueta ha deprovenir de zones on el conreu tra-dicional ha estat de varietats negresi, en la pràctica, sols coneixen unavarietat tan clara.SIN.: Segons el DLF i el TLF [IV,

p. 569], la blanquette francesa és ungeosinònim del chasselas doré.131Suposo que puc donar per bonaaquesta sinonímia, almenys entrela blanqueta de la Cat. Nord i elxasselà de l’Empordà i del Rosselló(v. xasselà).132 | V. valent.


P. ROMÀN. ◊ ESP.: blanquilla«(Burgos, Soria, Segovia, Ávila) Vi-dueño de uva blanca» [MARCILLA,109]. ◊ FR.: blanchette «(Vaud) Cé-page qui se couvre de grappes dansles premières années, mais vieillitrapidement» [DLF]. | blanquet «(a.1600) Sorte de vin blanc» [ap. TLF,IV, 569]. | blanquette «(a. 1667)Cépage» [ap. CTal, 536]; «Sorte deraisin | (Languedoc) Petit vin blancet pétillant | (Midi) Sorte de vigno-ble produisant un vin blanc» [DLF];«Variété de raisin blanc; vin blancmousseux que l’on fait avec ce raisin»[TLF, IV, 569]; «(Limoux, 1544; Hé-rault, 1546) Vin | (a. 1675; Langue-doc, 1736) Raisin blanc dont la grap-pe est longue & assez grosse, quichargue beaucoup, & qui a un justrès-doux & delicieux [...] grain poin-tu et rond» [ap. DncF, 78]. ◊ IT.:biancheta «(Brissago) Qualità d’uvabianca; üga bianchèta (Sant’Abbon-dio), uva bianca a grappoli serrati;vin da bianchèta, vino bianco di talevitigno. Da Æ bianch» [VSvi]. |bianchétto «vitigno che dà vinobianco (è denominazione genericache designa varietà di vini bianchinelle diverse regioni)» [GDLI]; «(a.1679) Vitigno dell’Italia settentrio-nale e l’uva che produce; bianchet(piem.). Etimo: da it. bianco ¨ germ.BLANK per il colore degli acini» [THBuc, 175]. | Cf. bianchiuo«Bianchétto. Vitigno diffuso nell’E-milia e nella Romagna; da ‘bianco’»[DEI, 506]. ◊ OCC.: blanqueto«(Tarn, 1878) Variété de raisin blanc»[TdF]. ◊ RÈT.: bla(n)txie «(Suisse

130. ROUFFIA fa servir grafies afrancesa-des (blanquette blanque, blanquette rouge),com quasi tots els estudis de la Cat. Nord. Enaquest cas, les adapto al català, però sols les in-cloc en la descripció.131. Trobo, en canvi, una altra sinonímia

rossellonesa de MARCÉ [p. 106], més antiga peròno gens fiable: «je croirois volontiers que ce rai-sin [Pedro Ximenes] est le même que celui quenous appelons Blanquette: du moins la couleurde ce vin le fait soupçonner». És evident que elcolor del vi és un argument del tot circumstan-cial per a establir sinonímies ampelonímiques.132. Noteu que he inclòs dues definicions

diferenciades de la blanqueta perquè la des-cripció obtinguda al Rosselló (Parestortes) no

coincidia amb les d’Eivissa (Santa Agnès deCorona) i de la Ribera valenciana (Montserratd’Alcalà).


Romande) Plant de vigne dont lebois et les feuilles sont blânchatres.Etym. a. germ. blank + ITTU» [GI -GNOUX, 25]. | vid bianchàte «(friul.)Vitigno che dà vino bianco» [ap.THBuc, 175]. ◊ SARD: bianchedda«(a. 1837) Vitis decolor» [ap. CHER-CHI, IV, 205]; «(meridionale, 1889)Vite bianchetta» [CARA, 90]; «uvabianca da vino» [SCet, 46].

26 bobó m. À. DIAL.: bobó (Sort)[ALDC].DESCR.: bobó «classe de raïm»

[ALDC].ETIM.: Ampelònim concret que cal

derivar de bagó, un dels geosinònimsde ‘gra de raïm’. Segons l’ALEANR[II, p. 239], a l’Aragó catalanòfonpodem sentir les variants següents:babó (Tolba, Albelda), bobón o gra(Vall-de-roures) i babón (la Pobla deRoda). | Recollit només d’una mane-ra puntual en el cat. nord-occidental,aquest terme esdevé a l’Aragó unavariant generalitzada (segons DAn,s. bobó), per la qual cosa podem su-posar que l’ampelònim bobó deu serun préstec aragonès. | De tota mane-ra, anomenar bagó (o gra) una varie-tat de raïm no explica cap mena demotivació semàntica, llevat que elsparlants hagin pogut associar la ter-minació ba-/bobon133 amb l’aug-mentatiu espanyol -ón (o sigui, equi-valent a ‘gra gros’).P. ROMÀN. ◊ ESP.: bobó «(Bonan-

sa) Uva» [DAn].

27 bona llavor f. DOC.: (a. 1871) «Bonallavó. Bonas llavós» [RevSI, XX,

LÈXIC 55

260]. | (Baix Llobregat, 1878) «Bonasllabós» [Estud., 306]. | (Barcelona,1890) «Bonas llavors. Bastant resis-tent á les enfermetats criptogámicas,puig sa fulla es forta» [ROIG, 37].À. DIAL.: bona llavor (Sant Vicenç

dels Horts) [TrL]; (Alella) [FAVÀ].DESCR.: bona llavor «uvas para

vinos tintos» [Estud., 306]; «raïmnegre, de gra rodó, i molt produc-tiu» [TrL]; «cep de raïms molt api -nyats. Gra roig rodó i gros, molt su-cós. Fa un vi fluixet, però enquantitat» [FAVÀ]. | bones llavors«varietat negra que no dona gayreforsa alcohólica, peró es de bon gustson ví. Rahím rodó y apretat y grámolt gros y rodó» [ROIG, 37].ETIM.: Ampelònim que fa referèn-

cia a un raïm amb llavors de midaconsiderable. Evidentment això noés cap al·licient a l’hora de menjar-lo.Aquests pinyols grossos (de consti-tució llenyosa) en minven conside-rablement la qualitat com a raïm detaula.SIN.: Una publicació del 1870

fa sinònims bona llavor i escanya -cà: «Bonas llavós (escanya cans)»[RevSI, XX, 260]. No ho puc confir-mar per la manca de dades sobre l’an -tic escanyacà, però certament unnom tan expressiu encaixa molt béamb un raïm de pinyols grossos, que,sens dubte, fan de mal empassar.

bonicària f. Æ embolicaire.

28 borret m. À. DIAL.: burret (Alcalà deXivert) [ALDC].134 | terret-borret

133. Terminació potser etimològica: delll. *BACONE, segons el DCVB (s. bagó). Cf.DECat, I, 544.

134. Clar préstec de l’occità (o del francès)bourret. No s’hi ha esdevingut cap mena d’a-daptació fonètica perquè els d’Alcalà de Xi-vert el deuen haver associat amb un diminutiu


(Ross.) [GUITER, 100]. | Cf. borrut(Torredembarra) [TrL, s. raïm].DESCR.: terret-borret «raïms molt

apinyats. Color de mel» [GUITER,100].ETIM.: Ampelònims de clar origen

occità. Segons el TLF [IV, p. 832]:«bourret. Mot du dial. gasc. qui sem-ble se rattacher à bourre* commebourru* de l’expr. vin bourru, plutôtqu’au prov. bourre ‘brun’ issu direc-tement du lat. burrus (FEW, I, 647)».| Veig probable que el vin bourru ‘vinovell’ s’expliqui per associaciócromàtica amb el ll. BURRUS ‘bru’,135però no crec que això valgui per alcep bourret de l’occità. | Per a enten-dre la motivació semàntica de borret,cal fixar-se en unes altres variantsampelonímiques. Per ex., en el bor -rut de Torredembarra, en la bourrelongue del Migdia francès o en el mésexplícit de tots, la vernatxa de pampabor ruda (v. granatxa peluda). Totsfan referència a una mena de cep depampes borrudes, peludes.136 Pertranslació, el nom s’hauria acabat es-tenent també al raïm (i potser al vi).P. ROMÀN. ◊ FR.: bourret «(a.

1842) Vin nouveau. Variété de rai-sin» [TLF, IV, 832]. | Cf. bourru


«Vin nouveau qui a fermenté maisqui n’est pas encore dépouillé de salie» [GIGNOUX, 50]. | Cf. bourre lon-gue «(a. 1857) Variété qu’on préfèredu cépage brun-fuorca. Ses bellesgrappes pourvues de gros grains [...]»[RENDU, II, 23]. ◊ OCC.: bourret «(a.1878) Variété de raisin [...]» [TdF]. |ter ré-bourret «(Gard, 1809; a. 1816)[...] tardif; vin plat» [ap. DncF, 353]. |terret-bourret «(Hérault, Gard;1857) Grains serrés, ovalaires, gros,d’un blond-rose; grains juteux, d’unesaveur fade, revêtus d’une peauépaisse. C’est le plus tardif des cépa-ges; il fournit un vin absolutamentincolore, destiné presque exclusive-ment à la chaudière» [RENDU, I, 7r];«variété de raisin rouge, très produc-tive» [TdF, s. ter ret]; «(Nîmes, 1782)Cépage» [ap. DncF, 352]. | Cf. pico-poul bourret «(a. 1886) Variété deraisin rouge, tardif, à grains médio-cres et ronds» [TdF].

29 botellal m. DOC.: (a. 1871) «Bota-yal. Botayol [...]. Botellat» [RevSI,XX, 260 i 311]. | (Barcelona, 1890)«Botayal. Se cultiva en distintasclasses de terrenos, serveix pera tau-la» [ROIG, 37].137À. DIAL.: bodelló (Tordera)

[ALDC]. | botaiol (Sant Pol de Mar)[TrL, s. raïm].138 | botallol (Mont-blanc) [TrL].

de burro ‘ruc’. Al meu encapçalament prefe-reixo adaptar-lo en borret, com ja fan els ros-sellonesos amb el terret-borret.135. GIGNOUX també ha escrit sobre el vin

bourru de Suïssa: «Étym. dérivé de BURRU(= roux) à cause de la couleur rousse du vinnouveau» [p. 50].136. Encara trobo uns altres ampelònims

per als quals proposo una motivació moltsemblant (cf. cardador). Per ex., RENDU [II,p. 23], a més de la bourre longue, mencionauna altra subvarietat provençal: el farnous ‘en-fariné’, que també es destacaria per la seva borra blanquinosa.

137. Les grafies de ROIG i de la RevSI re-flecteixen encara una pronunciació ioditzada,tal com passa també amb el paral·lelisme occ.bouteian (v. infra).138. El TrL (s. raïm) parla d’un botaiol a

Sant Pol de Mar, mentre que la RevSI [XX,p. 260] havia descrit un conreu del «botayal» ala mateixa vila. Es tracta d’una de les nombro-ses errades de còpia d’aquesta potinera entra-da del TrL.


DESCR.: bodelló «raïm blanc o ne-gre» [ALDC]. | botallol «raïm negre,de gra gros, semblant al tarragoní. Fael vi més fluix» [TrL]; «raïm negre degra gros» [DFa]. | botellal «serveixpera taula, se converteix en pansa, fá-cilment se conserva tot l’any. Rahímgros, gens apretat. Fruyt gros, quasirodó, saborós, negre» [ROIG, 37];«cep que produeix un raïm de gramorat, gros i dolç» [DAg].ETIM.: Ampelònim que deriva de

botella139 perquè aquesta mena de re-cipients eren el lloc on prioritària-ment es conservaven els raïms deguardar.140 Aquest sistema no eraexclusiu de l’àrea catalana, com de-mostren els paral·lelismes del francès(bouteillan), de l’occità (bouteian) idel portuguès (botelheira). Això noimplica, és clar, que es tracti d’unampelònim llatí (ni tan sols medie-val). Aquesta mena de recipient esva posar de moda en temps més mo-derns.141 | No comparteixo, en abso-

LÈXIC 57

lut, les explicacions del DncF sobreel raisin bouteian occità: «littérale-ment “qui est en grappes serrées (enforme de bouteille)” par allusion àl’aspect compact des grappes» [p.89]. Des de quan els raïms tenenforma d’ampolla, per molt compac-tes que siguin? | A continuació, tot iabandonar l’anàlisi estricta del bo-tellal, aprofitaré el mot fantasma*botallol (v. supra), generat per ladescurança del TrL de Griera, per afer-hi algunes observacions lexi-cogràfiques. L’obra en qüestió flui-xeja molt, especialment a l’entradaraïm, on detecto una quantitat ele-vadíssima de pseudoampelònimsque comentaré breument. A bandadel poc rigor en la transcripció,142 hiapareixen sovint formes sense des-cripció i sense localització geogràfi-ca143 de les quals ni tan sols sé trobarparònims al llarg de l’àmbit lin-güístic català o romànic: *arbequí,*avinyonet, *casol, *confitura, *con-xivera, *culroig, *cua de guilla, *dai-

139. Etimològicament, doncs, no té res aveure amb bóta, encara que a Montblanc (se-gons la grafia del TrL, copiada pel DFa) es pu-gui haver establert aquesta associació poste-rior (botellol ¥ bóta Æ botallol).140. Així ho feien almenys a Castalla amb

el raïm boto de gall (v. botó de gall), segons emvan explicar. També la definició de ROIG[p. 37] confirma aquest ús en conserva: «seconverteix en pansa, fácilment se conserva totl’any y quant vol menjar-se’n basta posar-loen aygua, pera que sos grans s’inflin y tornin áadquirir la mateixa grandaria primitiva».141. Com a ampolla de vidre no té una do-

cumentació gaire antiga. Segons el TLF: «bou-teille ‘flacon de verre’ a au contraire été empr.au fr. par le cat., esp., port.» [IV, p. 858]. El motja apareix en llatí vulgar però amb un altre sen-tit: «Buticula est le dimin. du b. lat. buttis [...]largement attesté en lat. médiév. au sens de‘tonneau’ et de ‘outre’» [TLF, IV, 858].

142. Hi falla, fins i tot, l’ordenació alfabè-tica. De fet, prefereixo incloure sols aquí, apeu de pàgina, les derivacions estranyes: fogo-neres o fogonetxo (de fogoneu?), mollerassa(de mollar?), huió (de ullada?) o xaralassa (dexarel·lo?). Faig el mateix amb les flagrantserrades ortogràfiques: castellàs (per castellà),gorgollessa (per gorgollassa), granitxa (pergranatxa), llorà (per llora), manses de Tibet(sic) (per manset), martorea (per martorella),mollenc (per mollinc), montanuc (per montò-nec), picapilla (per picapolla), poparaques (perpopa-vaca), rossell (per rosselló), etc.143. Certament, algunes de les varietats

esmentades tenen una indicació geogràfica:Fortianell, Horta, Llançà, Sant Miquel de laBarca, Sants; però la meva desconfiança aug-menta quan detecto que són localitats on hihavia, a principis de segle, estacions d’experi-mentació enològica.


descu d’Itàlia, *embeca, *errales,*esmirna, *esparraller, *esquinça-robes, *felanitxer, *grossenc, *llam-brusca, *llistà, *mallorquí, *mora-ga, *musac, *nadal, *nasal, *pastoret,*sabuc, *tripes de frare, *xanella,etc.144 I podria perfectament esten-dre la meva desconfiança al cos delseu diccionari esmentant ampelò-nims tan insòlits com el jasserano:145un raïm blanc molt productiu deSant Vicenç dels Horts [TrL, s. jas-serano]; o com els mamians: unaclasse de raïms de Cervera [TrL,s. mamians].146P. ROMÀN. ◊ FR.: bouteillan «(a.

1857) Cépage de raisins noirs. Ilcharge beaucoup, aussi ses produitsont-ils peu de qualité [...] pour lesvins rouges, est le cépage plus pro-ductif» [RENDU, II, 22 i 23]; «(Aix,1715) Raisin de grains gros, d’unnoir rougeâtre, peau tendre, saveurun peu austère et acerbe | (Var,1835) Variété à grains noirs, ronds»[ap. DPF, s. rasin]; «(Basses Alpes)Cépage rouge» [DLF]; «(a. 1755,1772) Cépage de production irrégu-lière, à grappes moyennes, compac-


tes, à gros grains sphériques, noirs»[DncF, 88]. ◊ OCC.: bouteian «(a.1878) Variété de raisin à grainsgros, d’un noir rougeâtre, à peautendre et d’un goût un peu austère»[TdF]. ◊ PORT.: botelheira «castade uva branca» [DdeF].

botó de gall m. Æ colló de gall.

30 boval m. DOC.: (Val., s. XV) «plantatrià / stranya, pus sana, / de muntal-bana, / boval negrella— / no ferran-della / ni monestrell— / mallol no-vell / volent plantar» [ap. DECat,II, 184].147 | (Val., 1854) «Bobalet deRequena» [NIEVA, 64].À. DIAL.: boal (Mall.) [ROSES,

33]; (Montuïri) [ALDC]; (Con-sell) [FAVÀ].148 | bogal (Belianes)[FAVÀ].149 | bovadal (Sallent deXàtiva) [ALDC]. | boval (Mont-blanc, l’Espluga de Francolí, Fal-set, Tor tosa, Guimerà, Albaida,Bocairent) [TrL]; (Ribera d’Ebre,Val., Alacant, Mall.) [DCVB];(Montroi) [DECat, II, 184]; (Mar-galef, Rossell, Fondeguilla, la Llo-sa de la Plana, Algímia de la Ba -ronia, Ca sinos, el Puig de SantaMaria, Vi lamarxant, Picassent, To-rís, Montesa, Xàbia, Beneixama)[ALDC]; (Llíria, Montserrat d’Al-calà, l’Alforí, Castalla, Jesús Po-

144. Com es pot veure, una barreja injus-tificable de noms d’unes altres plantes, comarbequina, moraga o sabuc; de manlleusromànics sense gens de tradició: llambrusca(de l’it. lambrusco [GDLI]), llistà (de l’esp. lis-tán [COMENGE, 60-61]) o mallorquí (del fr.mayorquin [DncF, 223-224]); i de moltes méserrades.145. Sols m’atreveixo a dir que, si existeix,

es tracta d’una forma castellanitzant (com de-mostra la terminació morfològica -ano, prò-pia de l’espanyol). Potser l’arrel originària hasofert una associació formal amb jàssera.146. Deu ser una metàtesi dels raïms ma-

llorquins maimons (cf. maimó)? O una meraerrada de transcripció?

147. Tal com jo interpreto aquests versos,el boval és un sinònim de la muntalbana,planta importada en l’edat mitjana des d’Itàlia(v. montalbana), però que hauria triomfat al’àrea lingüística hispànica amb el nom debo(v)al.148. Variant reduïda, explicable per una

caiguda de la -v- intervocàlica.149. Variant amb dissimilació d’oclusives

(b-'b > b-'g).


bre) [FAVÀ].150 | boval blanc, bovalnegre (les Useres) [FAVÀ]. | Cf. giróboval (Eiv.) [RIBAS, s. raïm]. | Cf.regeno boval (Gandesa) [FAVÀ].DESCR.: boal «cep de raïms per fer

vi. Gra negre, rodó i mitjancer, depell forta» [FAVÀ]. | bogal «cep de raïms grossos i apinyats, de maduració tardana. Gra negre,gros i rodó. Fort de pell, sucós ide gust dolç. Es tira al vi per a donar-li color» [FAVÀ]. | boval«raïm negre de gra rodó i dolç quedóna un vi molt fluix» [DAg];«grans negres, molt gros sos, esfè-rics o llargaruts. Tarda a madurar»[TrL]; «classe de raïm de grans negres, grossos i sucosos, que fa elvi fluix» [DCVB]; «raïms atapeïts,no gaire bo per a menjar, però síper a fer-ne vi» [DCVB, s. raïm];«varietat de raïm negre» [GCat,25];151 «cep de raïms grans i api -nyats. Gra negre, molt gros i rodó,amb la pell forta. S’usava per a fervi, al qual donava color encara que

LÈXIC 59

no gaire grau» [FAVÀ]. | bovalet deRequena «uva negra de poco mos-to» [NIEVA, 64].ETIM.: En principi, sembla lògic

relacionar la motivació del bovalamb la d’un altre ampelònim català(i occità): afartabous. Aquest for-maria part d’un conjunt d’ampelò-nims que es destaquen per una pro-ducció abundosa, però mancada dequalitat (carrega-rucs, fartapobres,etc.).152 | Malgrat això, crec que calmatisar aquesta motivació. El pri-mer indici m’arriba gràcies a l’am-pelònim formenterenc giró boval.Essent inviable la relació sinoními-ca entre els dos elements del com-post, com demostren les respectivesàrees dialectals (cf. giró), sols resta lapossibilitat que aquí boval ‘propidels bous’ mantingui encara la fun-ció adjectiva. M’ho confirma lameva enquesta a Gandesa, on elsparlants em diferencien el requenoboval del requeno fi.153 No hi hadubte, doncs, que la motivació am-pelonímica fa referència a una va-rietat basta,154 de gust poc fi (i, per

150. L’ALDC recull a diverses pobla-cions valencianes (Fondeguilla, Xàbia i Benei-xama) variants fonètiques labiodentals /-val/,fet que confirma el significat etimològic (v. lanota següent). Jo també ho constato a Casta-lla, enfront d’unes altres variants betacistes.Com ha escrit MORAN: «Probablement el be-tacisme del valencià apitxat respon a una in-fluència forana, castellana o aragonesa. Al PaísValencià, fora de l’àrea apitxada, la distinciópot haver estat afavorida per la tendència almanteniment de la b oclusiva en posició inter-vocàlica» [p. 41].151. La GCat tria una desencertada grafia

bobal, desconeixedora de l’origen etimològic(boval ¨ bou). Probablement, els autors hanestat influenciats per la grafia betacista «bo-bal» de l’espanyol (terme, per cert, manllevatantigament al català).

152. Aquesta hipòtesi compta amb el su-port de nombrosos paral·lelismes catalans iromànics. Si es vol, la relació entre afartabousi boval pot ser equiparable a la relació entreescanyagós i raïm de gos.153. En aquest cas, el compost requeno

boval sí que és format per dos geosinònims(v. requena). Tal com devia passar a Formen-tera, aquesta subvarietat boval va tenir mésèxit que la fina. Un cop esdevinguda la varie-tat predominant, per metonímia, va perdre elgentilici substantivat.154. Quasi totes les descripcions romàni-

ques en destaquen un gust aspre, poc delicat.Això no obstant, es tracta d’un cep molt resis-tent a la secada i a les malalties que fa vinsprou bons [segons Guía, 116-117].


tant, escaient per a les bèsties mésgrosses).155 | L’origen de l’ampelò-nim sembla genuïnament català, jaque només en aquesta llengua el pucdocumentar des de temps medievals(s. XV). | L’ampelònim s’hauria estèsdes del català fins al sard, com jaapuntava un estudiós italià el 1897:«vitigni che hanno probabile deri-vazione iberica, quale il Tintillo, ilBovale, ecc.» [SCet, 41].156 Tampocno tinc cap dubte de la seva extensiócap a l’est. Per ex., en l’espanyol esdocumenta molt més tardanament,sobretot a l’àrea peninsular mésoriental. | Més arriscat, però, és afir-mar la seva importació pel portu-guès, llengua en què boal és ben do-cumentat des dels s. XVII i XVIII is’estén fins al dialecte brasiler (v. in-fra). Tot i això, crec que, gràcies al’ampelònim d’Azeitão: boal-de-alicante [DdeF],157 es pot asseguraren aquest cas l’origen valencià detots els paral·lelismes romànics.SIN.: V. requeno.P. ROMÀN. ◊ ESP.: bobal «(a. 1814)

Racimos muy prietos; uvas redon-das, negras | (Cuenca) Cepa robus-ta. Racimos grandes, apretados.Uvas globosas, de sabor astringen-te; hollejo violeta oscuro. Su mostode mucho color» [ap. COMENGE, 68i 86]; «(Sax, Villena) Uva de color


negro y granos gruesos, buena parahacer vino» [MTor, 213]; «(Almu-dévar, Sarrión) Clase de uva negraque hace un vino seco» [DAn]. | bo-bal blanco, bobal negro (Requena)«no hacen buen vino. Se caracteri-zan por tener la piel áspera» [BRIZ,210]. | boval «(Villar del Arzobis-po) Variedad de uva negra» [LLA-TAS, I, 138]. ◊ FR.: Cf. bouvette «(a.1867) Variété de raisins» [FEW,fasc. 138, 65]. ◊ PORT.: boal «varie-dade de uva branca e doce. (Pro -vàvelmente do árabe)» [DdeF];158«(s. XVII) Castas de videiras»[DELP]. | boal blanco, boal pardo«(Lisboa, 1712) Cépages» [ap. CTal,533]. | boal-de-alicante «(Azeitão)Casta de uva» [DdeF]. | boal-roxo«(Azeitão) Casta de uva» [DdeF]. |boal-tinto «(Algarve) Casta de uvapreta» [DdeF]. | bobal «(Brasil) Es-pécie de videira» [DdeF].159 ◊ SARD:«bovàle (logudorese), bovàli (màn-nu) (meridionale) o muristèllu. (a.1889) Vite moraiola maggiore»[CARA, 90]; «specie di uva nera. Sene distinguono varie specie» [DES,s. bovàle,-i]. | bovale grande«Grappolo medio, con acini medi,buccia consistente, nera o violacupo, e succo abbondante di saporeneutro [...] maturazione è piuttostotardiva» [DEIDDA, 285]. | bova lemannu (= gros) «uva rossa [...] dà vino di color intenso, di sapor155. Fins i tot puc documentar en català

un nap de bou o nap boal «de menys qualitatcom a comestible», segons el DCVB (s. nap).156. Ho sembla confirmar la subvarietat

del sard campidanès coneguda com a bovalide Spannya (vegeu p. romàn.).157. Per no parlar de l’absència de va-

riants lusitanes labiodentals (*bo[v]al); expli-cable potser per una penetració a través del’espanyol, llengua que va perdre des de tempsantic aquesta articulació sonora.

158. Evidentment, l’origen àrab és impos-sible, però serveix per a refermar que es tractad’una varietat ben arrelada a Portugal. Alguncop, els meus enquestats catalans m’han parlatde «raïms que venien dels moros» per referir-se als ceps patrimonials.159. La forma brasilera és més arcaïtzant

(pel caràcter conservador dels dialectes conse-cutius) i manté encara la -b- intervocàlica.


LÈXIC 61

bovalboal

requeno (o raqueno)

requena (o raquena)

utiel

FIGURA 2. Mapa del boval.


pieno, ma non molto fine» [SCet,45-46]. | bovaleddu «(meridionale,1889) Vite moraiola minore. Dimi-nutivo di Bovàli» [CARA, 90]; «obovale peticco. Uva rossa» [SCet,45]; «(a. 1847) Vitis nera da vino co-mune» [ap. CHERCHI, IV, 205]. | bo-vali «(a. 1866) Spezia di axina nied-da sa prus mustosa» [DSI]; «(a.1837) Vitis» [ap. CHERCHI, IV, 204].| bovali de Spannya «(campidane-se) Uva da vino comune» [DISC,s. vite]. | bovali pitticu «o bova -leddu. Uva utilizzata prevalente -men te di vini rossi da pasto» [DEID-DA, 286].

31 brocada f. DOC.: (Lleida, 1878)«Brocadas» [Estud., 86].À. DIAL.: brocada (Gil) [TrL];

(Isona, Palau de Noguera) [ALDC];(Figuerola d’Orcau) [FAVÀ]. | bro-cada blanca (Figuerola d’Orcau)[FAVÀ].160DESCR.: brocada «raïm negre, de

grans forts» [TrL]; «cep molt pro-ductiu, de raïms grossos i negres.Gra mitjancer, rodó i sucós, de pellcruixent. Fa un vi negre, de pocgrau, però gustós. Val per a guardar,i també és bona per a menjar»[FAVÀ]. | brocada blanca «cep deraïms blancs molt forts. Gra blanc,sucós i cruixent. Raïms bons per aguardar i per a fer panses» [FAVÀ].ETIM.: Griera ha escrit sobre l’am-

pelònim brocada: «és un derivat debroc» [VVV, 98].161 No sembla, al


meu entendre, una explicació gaireencertada. De fet, el TrL del mateixGriera dóna una altra accepció debrocada, molt més general en l’àm-bit lingüístic continental: es tractad’aquells sarments que es deixensense podar i d’on brotaran noussarments i raïms.162 Sembla millor,doncs, suposar que aquesta mena deplantació, realitzada al Pallars solsper a una varietat concreta, va aca-bar esdevenint un ampelònim espe-cífic, semblantment al que passaamb el barbal.

bromet m. Æ grumet.

32 bronzet m. À. DIAL.: bronzet (Al-carràs) [TrL].DESCR.: bronzet «raïm blanc de

postre i de gra llarg» [TrL].ETIM.: Ampelònim provinent d’un

diminutiu de bronze. S’explicaria pelcolor rogenc dels seus grans, a sem-blança del bronze. La motivació ésparal·lela a la del raïm ferrà i el colordel ferro (v. ferrana), encara que hipugui variar la tonalitat.

33 brunet m. DOC.: (plana del Rosselló,1866) «Brounet» [ROUFFIA, 142].À. DIAL.: brunet (Mas de Barbe-

rans) [ALDC]; (Gandesa) [FAVÀ]. |Cf. bruneret (Corbera d’Ebre)[FAVÀ].DESCR.: bruneret «cep de raïms

mitjancers, ben dolços per a fer vi.Gra blanc, petit i llargarut» [FAVÀ]. |brunet «le plus tardif de tous lesraisins. Cep très-puissant. Grappestrès-grosses, bien remplies. Grains

160. A Figuerola ja sobreentenen que,quan parlen sols de la brocada, es refereixen ala negra, que és la varietat més estesa.161. També havia escrit al TrL (s. broca-

da) aquesta estranya comparació: «té la figurade broc de càntir».

162. Aquesta accepció la recull el norma-tiu DFa (s. brocada). I, de fet, la puc docu-mentar el 1797 [NAVARRO, 46].


gros, croquants, juteux, mais peusucrés, d’une couleur grisâtre. Rai-sin qui n’existe qu’en treilles»[ROUFFIA, 142]; «cep de raïms detaula ben dolços. Gra negre, mitjà illargarut» [FAVÀ].ETIM.: L’ampelònim brunet sem-

bla un simple diminutiu de bru. Lamotivació té a veure amb el colorenfosquit, moreno, dels seus grans.Malgrat la sinonímia de ROUFFIA(v. infra), no és necessari cap menad’encreuament per a explicar aquestampelònim, del qual no falten pa-ral·lelismes romànics: bruno i petitbrun en francès, bru o brun en oc-cità, etc. | Idèntica motivació cro -màtica té, per ex., el raïm morenillodel cat. occidental (v. more nillo).SIN.: ROUFFIA [p. 142] conside -

ra un mateix raïm el ross. brumet

LÈXIC 63

(v. grumet) i el brunet.163 No en tinc,però, cap més dada fiable.P. ROMÀN. ◊ FR.: brun «(Mées)

Cépage» [RENDU, II, 26]; «(a. 1732)Bons plants» [ap. DncF, 70]. | petitbrun164 «(a. 1859) Cépage méridiona-le» [ODART, 482]. ◊ IT.: brunello«vini toscani» [THBuc, 129]. ◊ OCC.:brun «(Aix, 1715) Raisin de grainsnoirs, ronds, très-mous» [ap. DPF,s. rasin]; «ou bru. (Corrèze, 1878)Variété de raisin noir, à grains rondset très mous» [TdF]. | bruno «(a.1770) Cépage noir» [ap. CTal, 538].

163. No cal donar gaire transcendència ala grafia afrancesada dels estudis rossellonesosdel s. XIX. De fet, ROUFFIA escriu broumet ibrounet.164. El DPF (s. rasin) documenta també

un brun gros el 1835.


C

34 cagat m. DOC.: (a. 1871) «Cagat»[RevSI, XX, 260].À. DIAL.: cagat (Mall.) [CERDÀ,

111]; (Martorell, Cassà de la Selva,Girona) [TrL]; (Anoia) [SADURNÍ,18]; (Porreres) [FAVÀ]. | cagat feme-lla (colònia de Sant Pere d’Artà)[FAVÀ]. | cagat mascle (colònia deSant Pere d’Artà) [FAVÀ]. | quigat(Mall.) [MARCILLA, 117]; (Son Cer-vera) [ALDC]; (Sant Llorenç desCardassar) [FAVÀ].165DESCR.: cagat «rehim convenient

pe’l comers» [CERDÀ, 111]; «classede raïm blanc, que produeix molt i fael vi blanc» [TrL]; «raïm blanc iapinyat, de grans grossets i pellerofagruixuda» [DCVB]; «de gra blanc,rodó, no gaire gros, poc agradableper a menjar, però bo i retent [sic] pera vi» [DCVB, s. raïm]; «raïms blancs,indígenes, que produïen un vi depoca qualitat» [SADURNÍ, 18]; «cepde raïms apinyats i molt productius

que fan un vi de poc grau. Gra blanc,mitjà i rodó, de pell fina» [FAVÀ]. |cagat femella «cep de raïms espar-sos i molt productius. Gra blanc,rodó i de pell fina. Val per a fer vi,però no pas per a menjar» [FAVÀ]. |cagat mascle «cep de raïms apinyatsi molt productius. Gra blanc, rodó ide pell fina. Val per a fer vi, però nopas per a menjar» [FAVÀ]. | quigat«racimos numerosos muy compac-tos, de granos ligeramente ovalados,de color pajizo, siendo su produc-ción abundante. Los mostos son depoca graduación» [MARCILLA, 117];«cep de raïms espessos i grossos.Gra blanc, rodó i petit. Fa un vi bode molt grau» [FAVÀ].ETIM.: Ampelònim que fa referèn-

cia a una certa classe de raïm, de cuatrencadissa, els grans del qual fàcil-ment caurien del cep, segons m’ex-pliquen diversos enquestats.166 En-

165. Segons el DCVB, quigar és un dia-lectalisme mallorquí per cagar. No cal pensaren cap eufemisme: s’explica per un tancamentde la vocal neutra, assimilada a les consonantspalatalitzades entre les quals es troba.

166. També les fonts antigues recullenaquesta peculiaritat. Així, HERRERA [p. 52] es-criu el 1513 del torrontés castellà: «tiene el pe-zón tanto tierno que por la mayor parte se caetoda y al tiempo de la vendimia se ha de co -ger toda del suelo».


cara ho precisa més el TrL (s. cagar-se) en explicar que a la Selva delCamp parlen de cagar-se el raïmquan els grans de raïms cauen uncop feta la florida i deixen solamentla rapa. Així, doncs, el cagat, en cau-re sovint a terra, faria la sensació(certament escatològica) d’haver-se«cagat».167 | L’explicació cromàtica,que podria semblar a priorimés evi-dent, resta impossible, ja que totesles definicions parlen d’un raïm id’un vi blancs, però mai foscos. |Fetes ja les propostes sobre el raïmcagat, cal ara plantejar-se la raó delsadjectius mascle i femella.168 Crecque poden ser força aclaridors unasèrie de fenòmens paral·lels que do-cumento en sicilià de finals del XVII:mantonicu masculu / mantonicu fu-mineddu (v. montònec); en gascó:duraze mâle / duraze femelle[PAeb, 16] i ruffiac femelle / ruffiacmâle [ap. DncF, 52]; o en asturiàmodern: menzía macho / menzíafema.169 Tant la descripció del man-tonicu com la d’aquest menzía ens


aclareixen que les subvarietats fe-menines són d’una pellofa i d’un sa-bor menys aspres que les masculi-nes.170 Aquesta característica podriamolt bé haver provocat popular-ment la diferenciació sexual, tot ique també la mida i la densitat hau-rien pogut ser els referents de lapersonificació. Però crec que hi haun detall que pot afavorir aquestahipòtesi enfront de les altres: el fetque precisament és el mantonicuuna de les classes sobre les quals elssicilians diferenciaven dues varie-tats sexuades. Si comparem la for-ma italiana amb el paral·lelisme cat.mantònic fi / mantònic aspre (v.montònec), constatarem que aquestavariant tortosina, precisament lamés propera a l’ètim originari, coin-cideix plenament amb el sentit de ladiferenciació siciliana. | De fet, CU-PANI [p. 232] també parla de les va-rietats greca fimminina i grecu mas-culinu (v. grec), la primera de lesquals és més fina que la segona. Totplegat fa pensar que aquesta adjecti-vació sexuada era una forma habi-tual, en la Sicília del XVII, per a dis-tingir la diferent finesa d’algunesclasses de raïm. Em penso, doncs,que el fet que a sa colònia de SantPere d’Artà encara diferenciïn unavarietat masculina i una de femeni-na del cagat171 pot ser perfectament

167. No veig gens clara, doncs, l’explica-ció que dóna el VvR de la uva cagazal (v. in-fra), un probable paral·lelisme de l’espanyol:«Sin duda la dieron este nombre por el efectoque suele causar de mover el vientre.»168. Aquest epítets no s’apliquen exclusi-

vament per al raïm. En català valen per a dife-renciar espècies arbòries, com el bruc mascle iel bruc femella [DCVB, s. bruc], o com el pimascle i el pi femella [DCVB, s. pi]. Però tam-bé els trobo en la fruita, com és el cas de lametla mascle (de Manacor, segons el DCVB,s. ametlla).169. Segons AVes [p. 304], la menzía ma-

cho (= mascle) es caracteritza per un gra deraïm gros, de pellofa dura; mentre que la men-zía fema (= femella) té un gra de mida menor,amb la pellofa més fina i suau.

170. El 1295, Llull ja va escriure: «En laespècia del porro en què el porro femella éspus digestible que’l masculí» [ap. DCVB,s. porro].171. Dic «encara» perquè només vaig tro-

bar un informant de vuitanta-nou anys que re-cordés aquestes dues subvarietats prefil·loxèri-ques. Modernament, la varietat femenina hadeixat de ser conreada a Mallorca.


un préstec adjectival del sicilià.Aquesta circumstància compta ambel suport històric de la dominaciócatalana sobre les terres de l’anticRegne de Nàpols.P. ROMÀN. ◊ ESP.: cagalona «(Mo -

guer, 1807) Uva» [ROJAS, 247]. | ca-gazal «variedad de vinífera blancariojana de grano grueso» [VvR]. |uva cagalera «(La Rioja) Uva blan-ca que tira un poco a dorada y quetiene los granos pequeños» [VvR].◊ PORT.: cagarrizo «(Galizia) Uvablanca» [POSADA, 248].

35 calabrès m. DOC.: (a. 1381-6) «Pertal bech d’estiu <vi> calabresch»[EXIMENIS, 143].À. DIAL.: calabrès (Santa Bàrbara)

[FAVÀ].DESCR.: calabrès «raïms de parra

grossos, de cua forta. Raïm de taulàde maduració tardana. Gra roig,gros i rodó; de gust dolç» [FAVÀ]. |Cf. calabresc «vi de Calàbria»[DCVB].ETIM.: Ampelònim que fa referèn-

cia a la seva provinença de Calàbria.Els seus comerciants van tenir entemps medievals la mala fama d’a-dulterar els vins (segons DECH, I,748). No és estrany, doncs, que, acausa de la llarga dominació catala-na sobre els regnes meridionals ita-lians, AGUSTÍ [p. 100] definís, el1614, el «vi de calabriada» com unabarreja de vins.172 | Molt probable-ment, la penetració d’aquest am-pelònim en el castellà i en el brasiler

LÈXIC 67

va acomplir-se a través del català, jaen temps antics.P. ROMÀN. ◊ ESP.: calabrés «(Sa-

lamanca, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 316]. ◊ IT.: calabrese «(a.1363) Vino» [ap. THBuc, 134]. | ca-lavrist «(Sicilia, 1696) Vitis biferapraecox, nigro rotundo fructu, me-dio prope finem minuto, decidivonigerrimo, succo perdulci estuante»[CUPANI, 234]. ◊ PORT.: calábria«(Brasil) Espécie de videira brava»[DdeF]. ◊ SARD: calabresu/-a «(a.1897) Bella uva bianca» [SCet, 46].

36 calderer m. À. DIAL.: calderer (esMigjorn Gran) [ALDC]. | estorellcalderer (Mall.) [DAg, s. cruxó].DESCR.: calderer «raïm negre»

[ALDC]. | estorell calderer «menade raïm cruixó» [DAg, s. cruxó].ETIM.: Ampelònim adjectival de-

rivat de caldera. En la cultura del viaquest recipient està especialmentdestinat a fer bullir el vi amb la fina-litat d’obtenir-ne aiguardents.173 Enfrancès és ben conegut el vin dechaudière (v. infra), del qual es potdestacar la graduació alcohòlica,més indicada per a l’aiguardent queper als vins refinats.P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. vin de chau-

dière «(Hermitage, 1829) Vins d’unecouleur très-foncée et assez spiri-tueux. La dernière qualité» [CAVO-LEAU, 135]; «vin destiné a être distillépour donner de l’eau-de-vie» [TLF,s. vin]. ◊ PORT.: Cf. caldelas «(Gali-cia) Uvas negras» [DEGC, s. uvas].

172. Cf. uns altres derivats posttoponí-mics com calabriar ‘barrejar vins’ [DCVB] ocalabra ‘vi resultant de bullir molt el most’[TrL]. També en sard, segons el DES (s. kala-briai): «[camp.] Medicare il vino.»

173. A les meves enquestes no falten in-formants que destaquen alguna varietat espe-cífica per a la destil·lació d’aiguardents. Fins itot hi ha algun ampelònim que s’hi refereixclarament (v. calop aiguardenter).


◊ SARD: caldareddu «(Gallura)Grappolo serrato, con acini medi,rotondi, di color nero, e polpa di sa-pore neutro, dolce. Vitigno conproduttività elevata» [DEIDDA, 288].

37 callet m. À. DIAL.: callet (Mall.)[DCVB]; (Son Cervera, Felanitx)[ALDC]; (Consell, Porreres, colò-nia de Sant Pere d’Artà) [FAVÀ]. |gallet (Mall.) [CERDÀ, 111]; (SantLlorenç des Cardassar) [FAVÀ].174DESCR.: callet «classe de raïm ne-

gre, semblant al fogoneu, però ambels grans molt atapeïts» [DCVB];«raïm rodó, dur, de gust regular pera menjar i millor per a vi» [DCVB,s. raïm]; «racimos grandes y com-pactos, grano grueso, ovalado, decolor rojizo. Variedad muy fructí-fera» [MARCILLA, 117]; «varietat deraïm, de gra rogenc, pròpia de Ma-llorca» [DIEC]; «cep de raïms gros-sos i apinyats. Gra negre, mitjà irodó, de pell forta. Gustós i crui-xent a l’hora de menjar-lo, i bo per afer un vi amb grau» [FAVÀ]. | gallet«variedats de parres convenientspe’l comers» [CERDÀ, 111].ETIM.: Ampelònim mallorquí que

no ha rebut fins ara cap explicacióconvincent.175 | Es podria pensarque gallet, més que una simple rea-lització sonora, fos la variant primi-


tiva. Llavors podríem emparentar-la amb els ampelònims occitans ga-let, galhet o gaiet [TdF, s. galet]. Enrealitat, es tracta d’una paronímiacasual. Tot plegat, els nombrosos pa ral·lelismes romànics de gall (v. pi -

capoll) es poden relacionar amb collóde gall, però no pas amb callet. | Almeu parer, penso que efectivamentcallet té un origen occità, pe rò provi-nent, en canvi, de l’adjectiu pro-vençal caiet (calhet en llengua - do cià).176 Sempre segons el TdF(s. caiet), una de les seves accepcionsde fineix una tonalitat grisa, referidaals vins.177 També pot fer referència adiverses plantes a mig madurar o queja rossegen, entre les quals hi ha elblad caiet i l’oulivié caiet.178 | En últimterme, doncs, és la motivació cromà-tica el que explica més satisfactòria-ment aquest ampelònim, avalada pelcolor del gra, probable productord’un vi claret (entre groc i ros).

calop m. Æ palop.

38 calop moscatell o calop aiguar-denter m. DOC.: (mall., 1858) «ca-lop moscatell, calop moscatell nê-gre» [DAm].À. DIAL.: calop aiguardenter

(Manacor) [DCVB, s. raïm]. | ca-

174. Un informant secundari de Sant Llo-renç prefereix callet en lloc de gallet. Tambédetecto alguna alternança aïllada ca-/ga- aConsell. Suposo que es tracta simplement d’u-na sonorització, tal com passa amb vulgaris-mes del tipus gabina (per cabina).175. No puc donar gens de crèdit al restric-

tiu origen toponímic que apunta dubitativa-ment MARCILLA [p. 117]: «originaria de Mallor-ca, nacida en el Puig des Call de Felanitx (?)».

176. I galhat en gascó, també segons elTdF: variant amb velar sonora que podria ser-vir com a explicació alternativa per a justificarla forma secundària gallet del mallorquí.177. L’accepció principal també és de

caràcter cromàtic. Cito textualment del TdF:«[b. lat. calhus ‘nuancé’] adj. Tacheté de blancet de noir comme le plumage des cailles, grive-lé» (cf. DECat, II, 436).178. O sigui, blat i olivera. D’aquesta úl-

tima sortirien tres subvarietats d’olives: caietblanc, caiet negre i caiet rouge [TdF, s. caiet].


lop moscatell (Mall.) [CERDÀ, 111];(Bal.) [TrL]; (colònia de SantPere d’Artà) [FAVÀ]. | Cf. calop de malvasia (Manacor) [DCVB,s. raïm].179DESCR.: calop aiguardenter «raïm:

té un poc de gust d’aiguardent»[DCVB, s. raïm]. | calop mosca -tell «uva blanca, gorda y parecida almoscatel en el sabor. El racimo eslargo y ralo. Se da el mismo nombreá la vid y al veduño que la produce»[DAm]; «raïm de grans grossos,clars, i de gust semblant al d’aiguar-dent» [DCVB]; «raïm blanc gro-guenc, molt dolç» [DCVB, s. raïm];«cep de raïms blancs; excel·lents pera menjar, malgrat un fort sabor demesc. També fan un vi molt bo»[FAVÀ]. | calop moscatell negre«uva negra. Palomina» [DAm]. |Cf. calop de malvasia «raïm dolç»[DCVB, s. raïm].ETIM.: Clara referència al gust al-

cohòlic d’aquesta subvarietat de ca-lop (v. palop), com indica més d’unadescripció. Alguns parlants l’asso-cien amb l’aiguardent, mentre queuns altres ho fan amb el vi mosca-tell. | Aquesta denominació genuï-nament vitivinícola ha passat, pertranslació, a unes altres fruites dol-ces.180 | D’altra banda, en espanyol,

LÈXIC 69

trobo paral·lelismes ampelonímicsen què el qualificatiu ja s’ha subs-tantivat: aguardentera, de aguar-diente. Igualment, caldrà considerarel calop de malvasia com la mateixasubvarietat que, en aquest cas, deufer referència a un dels més famososvins dolços de la Romània: la mal-vasia.181P. ROMÀN. ◊ ESP.: aguardentera

«(aragonés) Clase de uva blanca ytemprana, la llaman así por el gustode moscatel que deja» [DPar]. | deaguardiente «o morabia. (Conda-do de Huelva) Uva» [ROLDÁN, 141].

39 calop tomàtiga m. À. DIAL.: caloptomàtiga (Mall., Men.) [DCVB,s. calop].182DESCR.: calop tomàtiga «raïm ver -

mell, de grans grossos i espessos»[DCVB, s. calop].ETIM.: Tomàtiga és una estesa for-

ma balear d’anomenar el tomàquet(v. DCVB, s. tomàquet o tomata).183És evident, doncs, que l’ampelònim

179. Malgrat que el DCVB (s. calop) re-cull a Manacor tant el calop aiguardenter comel calop de malvasia, suposo que es tracta delmateix tipus de calop. En realitat, les dues de-finicions del DCVB vénen a destacar el mateixgust: d’aiguardent (cf. la nota següent).180. Com les peres moscatelles: «(Men.)

[...] de gust de raïm moscatell», segons elDCVB (s. pera). O com un albercoc moscatell(a Mall., segons el DCVB, s. albercoc); com lapoma moscatella (a Mancor, segons el DCVB,s. poma); i com la pruna moscatell (a Tortosa)

o pruna moscatella (a Porreres), segons elDCVB, s. pruna. Fins i tot he documentatel meló aiguardenter, «de gust que aiguarden-teja (Mall.)», segons el DCVB (s. meló).181. Llegeixo al GDLI (s. malvasìa): «ma

esistono altre varietà con frutto nero e rosso, eanche con sapore aromatico simile a quellomoscato [...] è quella che si chiama “moscade-llata” e può chiamarsi ancora “malvagìa diPiemonte”».182. De fet, el DCVB dóna aquesta àrea

de Mallorca i Menorca per al calop en general,però no concreta a quines poblacions es co-neixen algunes de les subvarietats.183. Puc ampliar la mateixa motivació

cromàtica a més fruits: la pruna domàtiga (a saPobla, segons el DCVB, s. pruna) o el pebre-domàtiga (a Sant Joan de Sóller, segons elDCVB, s. pebre).


fa referència al color vermell del grade raïm.184 (V. també palop.)P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. atomatada

«(Guadix, 1885) Racimos grandes,algo claros; uvas grandes muy acha-tadas, muy blancas, algo duras, dehollejo muy delgado y muy sabro-sas» [ABELA, 315].

40 cama de perdiu f. À. DIAL.: camade perdiu (Guimerà) [TrL]. | pota deperdiu (Penedès) [GIRALT, 19].DESCR.: cama de perdiu «raïms

negres» [TrL]. | pota de perdiu «vidde uva tinta» [GIRALT, 19].ETIM.: Ampelònim que relaciona la

seva cama ‘peduncle de raïm’ ambles cames d’una perdiu, au de carac-terístiques potes rogenques. | Diver-sos enòlegs francesos del XIX ja atri-bueixen una motivació cromàtica alseu paral·lelisme pèd-de-perdis: 1)«Ainsi nommé, parce que son pé-doncule est rouge» [CAVOLEAU, 181];2) «des pédicelles d’un rouge-vineuxéclatant à la complète maturité, ca-ractère qui a valu à ce cépage le sur-nom de Côtes Rouges, de Pied-de-Perdrix» [RENDU, I, 26r]. Tenint encompte que aquestes i unes altresobres hi afegeixen encara més sinò-nims occitans per reforçar-ne la mo-tivació cromàtica (per ex.: pèd-rouge[TdF]), crec que cal acceptar la sevaproposta.185


SIN.: V. cames de garsa.P. ROMÀN. ◊ ESP.: pata (de) perdiz

«(Asturias occ.) Subespecie de uvamenzía, con el tálamo colorado»[AVes, 304]. ◊ FR.: pied-de-perdrix«(Lot, 1827) Plant qui assure la bon-ne qualité des vins» [CAVOLEAU,365]; «(Garonne, 1857) Grains très-lâches, arrondis, de moyenne gros-seur, bleu-noîratres, supportés pasdes pédicelles d’un rouge-vineux.Grains très-juteux, très-sucrés, peauassez fine. Raisin précoce; il fournitun vin de belle couleur, très-alcooli-que» [RENDU, I, 26r]; «(Lot-et-Ga-ronne, 1784) Raisins» [ap. DncF,84]. | pied perdrix «(Lot, 1784) Es-pece que l’on prefère pour nos vinsnoirs» [ap. DncF, 61]. ◊ OCC.: pè(de) pèrdi «(Corrèze, Lot) Variétéde la vigne» [ROLLAND, 302]. | pèd-de-perdis «variété de raisin noir, v.pèd-rouge, uiado» [TdF]. ◊ PORT.:pe-de-perdiz «(Doiro, Beira, Mi -nho) Casta de uva branca» [DdeF].

41 cambril m. DOC.: (val., 1891) «cam-bril» [DMGa].À. DIAL.: cambril (Finestrat)

[valMB, 137]; (Polop) [FAVÀ]. | decambril (Alcoi) [DCVB, s. raïm].DESCR.: cambril «uva de postre

muy temprana» [DMGa]; «raïmvermellet, menut, no tan dolç com elde garnatxa» [DCVB, s. raïm]; «cepde raïms mitjancers, emprats per afer vi. Gra petit i rogenc» [FAVÀ].ETIM.: Coromines es pregunta

lacònicament si aquest ampelònimno deu tenir a veure amb la vila deCambrils: «cambril, com a nom d’u-na mena de raïm [...] (i no sé si noserà post-toponímic)» [DECat, II,452]. | Evidentment, la reducció

184. La vermellor del tomàquet ha provo-cat, per ex., l’estesa comparació «vermell comun tomàquet». No acabo d’entendre, doncs,per què l’ampelònim esp. atomatada és descritamb grans de raïm «molt blancs».185. Malgrat això, l’associació amb una

pota (o cama) d’ocell també implica una cua (ocama) prima i fràgil, motiu que ha generat encatalà diversos ampelònims: camatendre, pun-xó tendre, etc. (v. cuatendre).


(Cambrils > cambril) s’explicariaper la simple creació d’un fals sin-gular analògic, desvinculat del sen-tit toponímic. Al meu parer, l’ori-gen posttoponímic és l’única opciósatisfactòria possible. Sobretot, des-prés de considerar aquestes dues va-riants compostes: roget de Cambrils[DMGa, s. raim] i (raïm) de cambril[DCVB, s. raïm].

42 cames de garsa f. DOC.: (a. 1871)«Camas de garsa [...]. Cama de gar-sa» [RevSI, XX, 260 i 293].À. DIAL.: cama de garsa (Savallà

del Comtat) [TrL]; (Penedès) [SA-DURNÍ, 18]. | cames de garsa (Car-dona) [DCVB].DESCR.: cama de garsa «raïm inú-

til per fer vi» [TrL]; «vid de uva tin-ta» [GIRALT, 18]. | cames de garsa«classe de ceps, la més dolenta»[DCVB].ETIM.: Sembla que la motivació

d’aquesta cames de garsa no pot serdiferent de la del raïm cama de per-diu (recollit a la propera vila deGuimerà [v. cama de perdiu]).186 Estracta, en definitiva, de raïms de pe-duncles fràgils i foscos. Però, men-tre que l’ampelònim precedent s’ex-plicava pel color roig de les cames(o cues de raïm), això no s’ajusta pera la garsa: un ocell de potes negres[GEC, s. garsa]. | De tota manera, lagarsa es destaca precisament per les

LÈXIC 71

seves coloraines. Coromines ens re-corda que aquesta associació poli-cromàtica ja apareix en algun autorllatí i escriu sobre això: «posar derelleu el color vari, les coloraines,pròpies de les garses» [DECat, VI,531].SIN.: SADURNÍ [p. 20], esmentant

un seguit de ceps indígenes catalans,iguala la «cama de garsa o pota deperdiu». Ho veig molt probable,entre altres raons per la similitudsemàntica (v. la nota anterior).

43 candia ANT. DOC.: (a. 1381-6) «bech[...] corcerch o candia o vernaça»[EXIMENIS, 143]. | (c. 1470) «Lacolac ció que fou de un parell deperdius ab maluezia de Candia»[ap. DCVB, s. malvasia].DESCR.: candia «vi procedent de

la dita ciutat» [DCVB].ETIM.: Nom de vi referit al topò-

nim Candia, ciutat septentrional del’illa grega de Creta.187SIN.: No tinc gaires dubtes que,

almenys en temps antics, el vi deCandia era un sinònim del vi mal-vesia. Ja ho fan pensar referènciesantigues, com una citació catalanadel s. XV: maluesia de Candia, o elcompost llatinitzant italià de finalsdel XVI malvasia candiae.188 Més re-centment, a finals del XIX, un am-

186. El canvi d’ocell no és gens estrany.Al contrari, ja que llegeixo a la GEC (s. garsa)la frase feta següent: «donar (o vendre, o ferveure, etc.) garsa per perdiu (o per colom) =Enganyar fent passar una cosa per altra», d’oninterpreto que la garsa esdevé una mena desuccedani, d’au de qualitat inferior, respecte ala perdiu (o al colom).

187. Veny ha escrit: «Càndia, ciutat deCreta i nom alternatiu de tota l’illa; [...] des dels. XIII els catalans hi van practicar transaccionscomercials, amb intervenció, durant els se -gles XV i XVI, de sengles consolats a Càndia iQuios» [Mots, 52].188. També algun diccionari antic avala

aquesta relació. Per ex., el 1611, el TLE espan-yol escriu (s. malvasía): «Házese principal-mente en Candía, y también en algunas islasvezinas, y en algunas ciudades de la Morea.»


pelògraf sard estén la sinonímia alcamp vitícola: «Malvasia. Uva gre-ca, Uva di Candia» [SCet, 48].P. ROMÀN. ◊ IT.: candiòtto «vino

di Candia» [GDLI]. | ua de Candia«(ven.) Uva» [DEI, 3675]. ◊ LL.MED.: malvasia candiae «(Italie,1596) Cépage» [ap. CTal, 523].

44 canyonal o canonau m. DOC.:(l’Alguer, 1823) «Cagnunal» [ap.BOSCH, 620]. | (l’Alguer, 1897) «Ca-gliunart» [SCet, 46].189À. DIAL.: canonau (alg.) [DAlg].DESCR.: canonau «qualitat de vi»

[DAlg].190 | canyonal «uva che dàvino pregevole di bel color rosso-rubino, molto alcoolico» [SCet, 46].| Cf. cananeu «classe de raïm»[TrL].ETIM.: Segons els especialistes del

sard (tant de finals del Vuit-centscom contemporanis), es tracta d’unpréstec català: 1) «Di tutti i vitigniricordati, secondo alcuno, sarebbe-ro di sicura ascendenza catalana soloil nasco, il torbato e il cannonau»[ANATRA, 542]; 2) «cannonau. É cer-to che è uva dovuta all’importazionespagnuola» [SCet, 46]; 3) «Ad al -ghero si chiama secondo lo stessoautore [MUZZO 41] kal’unart, e saràquesta, o una simile forma catalana


che avrà dato il nome alla vite e alvino» [DES, s. kannonáu]. | En reali-tat, és quasi impossible que el canno-nau sigui un raïm de procedència ca-talana, si més no amb aquest nom.191De fet, no apareix documentat enllocde l’àrea lingüística catalana llevat deles obres sobre l’Alguer [BOSCH;DAlg].192 Es tracta, molt probable-ment, d’un préstec sard, ja que enaquesta llengua sí que hi ha una sòli-da documentació que confirma lapresència d’aquest ampelònim a l’i-lla. | Tant les variants sardes (cagno-lare, cagnolari, cagnonale, cagnurari,cannonau) com les alguereses (ca -nyonal, canonau) semblen provenird’un derivat adjectival de canó193(can[y]onal/cannonau < *CAN[N]NO-NALE ¨ ll. CANNA ‘canya’).194 | Tam-poc no és senzill justificar la relació

189. Cf. la forma algueresa del DES(s. kannonáu): cal’unart. Per BOSCH [p. 631],aquest cagliunart (que cal llegir callunart) ésuna forma encara més dubtosa que la variantalgueresa callunari del 1909.190. És curiós d’observar com aquest re-

cent diccionari alguerès defineix el manlleucanonau sols com a mena de vi, enfront del’antic ampelònim cat. canyonal, esmentat perUrgias [ap. BOSCH, 620] i per SCet [p. 46] alllarg del s. XIX. El GDLI italià (s. canonao) faexactament el mateix amb el seu manlleu.

191. Per BOSCH [p. 630], el mot cannonausembla una «solució fonètica més aviat campi-danesa i nuoresa». Però alhora reconeix que«a partir de la forma alg. “Canyunal” podríemexplicar les solucions del log. [kanô'nale] i,amb dissimilació [kanô'lare], com el sass.cagnurari (fon. [kanû'rari])» [BOSCH, 630].192. Com ja ha anotat el DES (s. kanno-

náu), hi ha el parònim cananeu ‘classe deraïm’ [TrL]; però, a banda de no estar situatgeogràficament, m’inspira poca confiança.Sembla una ultracorrecció del canonau, errò-niament associada per Griera amb la tribu bí-blica dels cananeus.193. De fet, canó prové de canya, perquè,

com explica el DECat [II, p. 498]: «Enfront decanya sempre ha dominat, i quasi única, la nen el derivat canó (segurament en aquest in-fluïren decisivament la posició pretònica ambdissimilació davant la n de -ONE).»194. Com ja passa amb els ampelònims

italians cannaia, cannaglia i cannaiola (v. in-fra), els quals naturalment no tenen res a veu-re amb els cans perquè deriven de CANNA, nopas del ll. CANE ‘gos’.


semàntica entre un ampelònim i underivat de canya, tot i que probable-ment fa referència a una mena de cepplantat amb el suport d’estaques ocanyes, d’una manera semblant acom passa amb un altre ampelònim:l’aforcallat (v. forcallada). Més im-probable veig, en canvi, una associa-ció amb la forma cilíndrica, com decanó, dels sarments.P. ROMÀN. ◊ IT.: canonao «vino

rosso, di sapore delicato (del Cam-pidano: in Sardegna)» [GDLI]. | Cf.«cannaia (lucch.), cannaglia, can-naiola (pis.) sorta di uva nera ap -petita dei ‘cani’» [ap. DEI, 711]. ◊SARD: «cagnolari (Capo di Sopra),cagnonale, cagnovali (a. 1897)Uva» [SCet, 45-46]. | cagnulari«grappolo serrato, con acini medi,rotondi, di color nero, e polpa di sa-pore neutro, dolce. Vitigno conproduttività elevata» [DEIDDA, 288].| cannonadu «(a. 1780) Uve nere.Di grani rotondi mediocri» [MAN-CA, 27]. | cannonau «(a. 1866) Sortad’uva e di vino» [DSI]; «(meridio-nale, 1889) Vite cannonavo» [CARA,90]; «(a. 1837) Vitigni a uve rosse»[ap. CHERCHI, II, 304, i IV, 204];«(camp.) Vino prelibato, che si fadella vite di igual nome, per la qualesi usano però anche le forme dial.kañoláre (Ozieri); kañurári (sass.)»[DES, s. kannonáu]; «grappolo dimedia grossezza, serrato, con acininero-violacei, e succo rosato dal ca-ratteritico aroma» [DEIDDA, 289];«cannonadu (Bosa), can<n>onatu(Tempio). Uva che dà vino prege-vole di bel color rosso-rubino, mol-to alcoolico» [SCet, 46].

45 cap blanc m. ANT. DOC.: (a. 1871)«Cap blanch» [RevSI, XX, 260].

LÈXIC 73

DESCR.: cap blanc «variedad deuva» [ABELA, 315].ETIM.: Ampelònim, sense localit-

zació, que deu fer referència a unavarietat blanca i segurament arro-donida com un cap (cf. cap negre).

46 cap de colom m. À. DIAL.: cap decolom (Favara de Matarranya)[ALDC].DESCR.: cap de colom «raïm de

taula» [ALDC].ETIM.: Ampelònim explicable pels

seus grans de raïm, semblants a uncap de colom; o sigui, grossets, ro-dons i més aviat foscos. Sobre la im-portància romànica d’aquest se-mantisme, v. palomino.P. ROMÀN. ◊ FR.: teste d’oiselet

«(XVIe s.) Uvae» [ap. DncF, 49]. | Cf.colombar(d) «(a. 1716; a. 1779;Dordogne, 1784) Cépage produc-tif, à grappes moyennes, à petitsgrains, ellipsoïdes, blanc doré»[DncF, 130-131]. ◊ IT.: Cf. colom-bana «(XVI sec.) o colombano (XVIIsec.); uva, vitigno e vino di San Co-lombano, borgata in prov. di Pavia»[DEI, 1018];195 «uva bianca e dolceda tavola (e anche da vino) che sipuò conservare (detta anche verdeao sancolombana)» [GDLI]. | Cf. co-lombano «vitigno che produce l’u-va colombana; l’uva stessa, il vinoche se ne ricava» [GDLI]. | Cf. co-lombina/-o «(XVI sec.) Sorta di uva,

195. No veig gens clar aquest origen to-ponímic del colombano/-a. Sobretot perquèun origen geogràfic tan concret es contradiuamb la documentada presència de paral·lelis-mes romànics, com el colombar o colombaudd’Occitània. De fet, aquesta etimologia tam-poc no sembla convèncer el GDLI (v. la notasegüent).


colombano» [DEI, 1018]; «Speciedi vitigno. = Lat. COLOMBINUS ‘delcolore del colombo’ | Vitigno dettoanche colombano» [GDLI].196 ◊LL. CL.: Cf. columbinae «(a. 77 dC)Variétés à grosses grappes» [PLINE,XIV, 36]. ◊ LL. MED.: Cf. columbi-num «(Italie, 1596) Cépage» [ap.CTal, 523]. ◊ OCC.: Cf. colombal«(Nîmes, 1782) Gros raisin blancdont les grains sont ovales et claire-ment parsemés» [ap. DncF, 339]. |Cf. coulombau «(Gard, 1835) Va-riété à grains blancs ou dorés, ovales| (Cuges, 1847) Variété ressemblantau Pascau» [ap. DPF, s. rasin];«(Vaison, 1623; Var, 1784) Cépageproductif, à grosses grappes com-pactes, à gros grains légèrementellipsoïdes, vert clair» [DncF, 131].

47 cap negre m. À. DIAL.: cap negre(Cardona) [ALDC].DESCR.: cap negre «classe de ra -

ïm» [ALDC].ETIM.: Ampelònim que deu fer re-

ferència a una varietat ben negra, isegurament arrodonida com un cap.P. ROMÀN. ◊ FR.: tête noire «(Gi-

ronde, 1816) Cépage» [ap. DncF,184]. ◊ OCC.: tête de nègre «(a.1859) Cépage de grains bien noirs,luisants, qui est à peine moyenne;leur saveur est douce et agréable; sila peau est un peu épaisse, du moinselle ne renferme que de suc»[ODART, 175].

caranyena o caranyana f. Æ ca-

rinyana.


48 carcassès blanc m. ANT. DOC.:(Ross., 1866) «carcassès blanc»[ROUFFIA, 141].DESCR.: carcassès blanc «cep très-

puissant. Grappe longue, bien four-nie de grains assez gros, un peuovoïdes, d’une couleur blanc mat,croquants; peau un peu épaisse;n’est pas bien juteux; ferait du bonvin» [ROUFFIA, 141].ETIM.: Préstec ampelonímic de

l’occ. carcassés. L’origen del mot ésgentilici perquè es refereix al to -pònim Carcassona.197 | Aprofitoaquesta entrada, ja dubtosa per lamanca de fonts catalanes sobre elcarcassès blanc, per a apuntar queROUFFIA [p. 131-142] esmenta di-versos ampelònims del Rossellóque no trobo en cap més font. Elproblema és que els escriu amb gra-fia afrancesada i no semblen pasformes catalanes, ni per la morfolo-gia ni per la tradició (inexistent).No els incloc, doncs, en cap entradalexicogràfica, tot i que els mencio-naré sumàriament: cilla (blanc i rou-ge), garrigue,198 margot (blanc)199 iriveyrench.200

196. En el fons, el GDLI (s. colombino)contradiu el DEI perquè, a banda de derivar elparònim colombino de COLUMBINUS (pel colordel colom), el relaciona amb el colombano.

197. En català antic, segons el DCVB (s. carcassès), ja s’usà aquest gentilici per a re-ferir-se al territori de Carcassona.198. Potser es tracta d’un ampelònim

molt local, relacionat amb el Mas de la Garri-ga, al terme de Ribesaltes, la localitat rossello-nesa de més fama vinícola a França (cf. ribot).199. Gal·licisme indiscutible (del fr. Mar-

got, diminutiu de Margarida). L’associaciósemàntica deu ser pel santoral, ja que SantaMargarida se celebra el 20 de juliol, època del’any en què sovintegen les associacions entrecalendari i raïms primerencs: Sant Jaume, San-ta Anna, la Magdalena, etc.200. Ampelònim de morfologia indubta-

blement occitana (cf. RENDU, I, 5v). Recent-


P. ROMÀN. ◊ OCC.: carcassés,carcassounés «(a. 1878) Variété deraisin noir. V. alicant, mourvedre»[TdF].

49 cardador m. DOC.: (a. 1877) «Car-dador» [ap. VVV, 79]. | (val., 1891)«cardador» [DMGa, s. raim].À. DIAL.: cardaor (la Torre de les

Maçanes) [ALDC].201DESCR.: cardador «variedad de

uvas» [DMGa, s. raim]; «casta deraïm que hi havia abans de destruir-se les vinyes per les malalties»[DCVB]; «raïm per fer vi» [ALDC].ETIM.: Ampelònim d’origen fosc.

L’única hipòtesi que veig possibleés que es tracti d’una varietat depàmpols peluts,202 els quals s’acabenomplint d’una borra farinosa. Cf. elcep fr. feuille-blanche o l’enfariné,anomenat així perquè «le dessousdes feuilles étant recouvert d’un du-vet cotonneux rappelant la farinecomme l’indiquent la plupart desdescriptions» [DncF, 233]. | Aquestaspecte empolsinat dels pàmpolsdeu provocar un efecte visual sem-blant al que produeixen les cardes,estris punxeguts per a cardar ‘penti-nar la llana’.203

LÈXIC 75

50 cardenal m. À. DIAL.: cadernal(Porreres) [FAVÀ]. | cardenal (Ull-decona, Sant Mateu del Maestrat,Alcalà de Xivert, Cabanes de l’Arc)[ALDC]; (Torreblanca, Aielo deRugat, Monòver) [FAVÀ].204 | cardi-nal (Val.) [GVal, 23]; (Atzeneta delMaestrat, Torís) [ALDC].DESCR.: cadernal «cep de raïms de

taula esclarissats i primerencs. Gravermell, gros i de gust dolç. Fa un vide poc grau» [FAVÀ]. | cardenal«uva de mesa de grandes bayas»[ROSES, 33]; «cep de raïms grossos,molt allargats i esparsos, de madu-ració molt primerenca. Gra roig-negrós, gros i llargarut, amb la pellfina. Raïm de taula ben dolç per amenjar; també fa vi, però sensegrau» [FAVÀ]. | cardinal «raïm detaula. Penjoll gran. Raïm roig amb tovinós i blavós. Gra gros, un poc ova-lat, ben unit a la cua. Polpa cruixent»[GVal, 23]; «raïm de color fosc, d’in-troducció recent» [ALDC].205ETIM.: Per RÉZEAU [p. 123]: «dé-

nomination en lien avec la couleurdes grains [...] cardinal (emprunt àl’anglais)». És a dir, de color fosc,morat, com ja apunten la majoria dedescripcions. | La raó d’aquest prés-tec anglès s’explica per l’origen ame-ricà del cardenal. Segons BALDANI[p. 18]: «tale cultivar precoce, otte-nuta a Fresno [California] nel 1939.

ment ha tornat a ser manllevat per una publi-cació ampelogràfica valenciana [GVal, 21],però aquest cop amb una forma més afrance-sada: Ribiere.201. Variant amb caiguda de la -d- inter-

vocàlica, fenomen generalitzat en el val. apit-xat i el meridional.202. Malauradament, no puc comprovar

aquest punt perquè no trobo entre els meusenquestats valencians cap que recordi aquestavarietat prefil·loxèrica.203. De fet, cardar (carda i cardador) de-

riva de card per la necessitat de fer aquesta fei-na amb estris punxeguts.

204. El pas de raïm cardinal a cardenals’explica per un possible encreuament ambcardenal ‘prelat, purpurat’. Aquest fet perme-tria l’associació cromàtica amb un to roig bla-vós, morat (semblant a les porpres cardenalí-cies), tal com ja devia passar en la creació delmot originari.205. Igual que els de l’ALDC, els meus

informants de Porreres també consideren elseu cadernal un raïm d’introducció moderna.


Fu introdutta in Europa dopo la 2ªguerra mondiale». (V. també la de-tallada explicació del DncF, p. 103.)| Com ha escrit recentment un his-toriador valencià: «la uva de mesaen los municipios del interior se tra-ta de un cultivo muy reciente ligadoa la difusión de uva “Cardinal”, im-portada de Francia por un vecino deGodelleta a finales de los años cin-cuenta» [Guía, 176].206SIN.: V. raïm de soca; v. rojal.P. ROMÀN. ◊ ESP.: cardenilla «va-

riedad de uva tardía, menuda, decolor amoratado» [DUso, s. uva]. |cardinal «(La Palma) Variedad mo-derna de uva de mesa» [GªMa, 135];«La uva es rosada a violeta. La cepaes vigorosa y muy productiva conracimos de tamaño medio. Bayasgrandes de esféricas a ovaladas. Ma-dura muy temprano» [PÉREZ, 66]. ◊FR.: cardinal «cépage à grossesgrappes, à très gros grains, rougefoncé tirant sur le violet, à peauépaisse et à saveur légèrement mus-catée» [DncF, 103]. ◊ IT.: cardinal«grappolo medio o grosso, allunga-to, spargolo. Acino grosso, sferoi-dale, dal colore rossoviolaceo. Lapolpa è carnosa» [BALDANI, 18-19].

51 carinyana o carinyena o caranye-na o caranyana f. DOC.: (Ross.,1785) «carinyana» [MARCÉ, 24]. |(Cat., 1797) «Carañenas» [NA -


VARRO, 13]. | (a. 1871) «Cariñena.Carañena» [RevSI, XX, 260]. | (Tar -ragona, 1878) «Cariñena» [Estud.,87]. | (a. 1890) «Carinyena ó cara -nyana; que dona molt en los plans yque ha deixat de cultivarse en granescala» [ROIG, 66]. | (Men., 1897)«criñana» [Die B., II, 342].À. DIAL.: caranyana (Llofriu)

[DCVB]; (Alt Empordà) [PUIG,22]; (Llançà, Oix, Roses, Cama -llera, Begur, Cruïlles, Llagostera)[ALDC].207 | caranyana blanca,caranyana negra (Vilajuïga) [FA -VÀ]. | caranyena (Reus, Gandesa)[DCVB]; (la Torre de Fontaubella,Marçà, Vilalba dels Arcs, Móra laNova, l’Ametlla de Mar, Horta deSant Joan) [ALDC]; (Riudoms, Por -rera, Gandesa) [FAVÀ].208 | carinya -na (Tossa de Mar, Maó) [ALDC];(Cotlliure, Santa Coloma de Far-ners, Sant Lluís) [FAVÀ]. | carinyanablanca (Ross.) [GUITER, 100]; (Maça-net de Cabrenys) [ALDC]. | cari -nyana negra (Maçanet de Cabrenys)[ALDC]. | carinyena (Cat. occiden-tal, Maó, l’Espluga de Francolí)[TrL]; (Penedès) [SADURNÍ, 18];(Cambrils, Arfa, Casinos) [ALDC];(la Granada, Creixell de Mar)[FAVÀ]. | corinyana (Men.) [DAg].209

206. A Aielo de Rugat m’expliquen que ladifusió d’aquesta varietat vinguda de Godelle-ta no solament ha estat recent, sinó també fu-gaç. Actualment el seu conreu ha estat aban-donat a tota la Vall d’Albaida perquè, encaraque al principi el cardenal fes uns fruits grossos,amb el temps la mateixa planta perdia vigor icomençava a reduir la mida dels grans, fins afer-los ben poc atractius per a la taula.

207. Variant empordanesa explicable perassimilació vocàlica a partir de la forma arcaït-zant caranyena (a-a-'e-a > a-a-'a-a).208. Variant antiga fidel al nom medieval

del topònim aragonès: Caranyena. Veny [Mots,54] la troba sovint a la Crònica del Cerimoniós.També apareix en el s. XIV en un document ara-gonès de l’ACA [ap. TRENCHS, 361].209. L’única de les formes que no docu-

mento enlloc més. Potser es tracta d’una erra-da de percepció del Dag, que va interpretar aMenorca corinyana en lloc de carinyana, for-ma, aquesta sí, ben documentada a l’illa.


| crinyana (Salses, Estagell, Per-pinyà, Mosset, Sant Cebrià de Ros-selló, Jóc, els Hostalets [Monto-riol], Cornellà de Conflent, Ceret,Prats de Molló) [ALDC].210 | Cf.agranyena (Sant Jaume dels Do-menys) [ALDC]. | Cf. granyena(Sant Pere de Ribes) [ALDC].211DESCR.: caranyana «cep produc-

tiu de raïms grossos, de maduraciótardana. Gra negre, mitjancer irodó. Fa un vi aspre» [FAVÀ]. | ca-ranyena «viñas que producen elfruto negro» [NAVARRO, 13]; «varie-tat de cep i raïm negre que fa bonvi» [DCVB]; «cep de raïms grossosi molt carregats. Gra mitjà, negre irodó. Fa un vi de poc grau, peròdóna color» [FAVÀ]. | carinyana«raisins noirs. Grains ronds, assezgros, sucrés, juteux, peau fine; grap-pe grosse; le pédoncule est fort etligneux. Cep gros, très-productif»[ROUFFIA, 129]; «classe de raïm»[TrL]; «classe de cepatge [sic] quedóna vins de fort grau alcohòlic, decolor vermell» [GUITER, 100]; «cepde raïms negres. Gra llarg i mitjan-cer, de pell fina i cua forta. Fa bonvi» [FAVÀ]. | carinyana blanca «va-

LÈXIC 77

rietat de carinyana» [GUITER, 100]. |carinyena «dona en alguns puntsmoltíssim y bó. Rahím gros, apre-tat. Fruyt mitjá, quasi rodó, negre,dols» [ROIG, 36-37]; «cep que pro-dueix raïms de molt gra i poca rapa,de color negre i pell fina, i es destinaa fer vi comú» [DAg]; «Raïm negremolt productiu. Per a menjar com afruita no val res. Va bé per a donarcolor negre a la mistela | Varietat decep» [TrL]; «casta de ceps que pro-cedeix de Cariñena» [DCVB]; «Grarodó. De pell gruixuda i consistent.Maduració tardana. Produeix un vinegre, astringent, amb gran cos, co-lor i de bona graduació alcohòlica»[GCat, 23]; «varietat de vinya con-reada al Principat de Catalunya,principalment al Priorat, i a Aragó»[DIEC]; «cep de raïms apinyats imitjancers, de maduració primeren-ca. Gra negre que fa un vi negre, degust aspre» [FAVÀ]. | carinyena ne-gra «raïms compactes, de gransesfèrics de color morat fosc i pellgruixuda i aspra [...] varietat pro-ductiva i resistent que dóna vins decolor intens, una mica aspres»[PUIG, 22-23]. | corinyana «mena deraïm» [DAg]. | crinyana «raisindont le grain est noir, sucré, quoi-que très-arrondi, rude au goût»[CAVOLEAU, 263]; «plant de grappeallongée, très-garnie de grainsarrondis, très-serrés, noir-bleuâ-tres. Il à peau assez épaisse, d’unematurité tardive» [RENDU, I, 2r];«cep de raïms per a vinificar. N’hiha de negres i de blancs, els qualsfan millor vi. Gra mitjà i rodó, depell forta» [FAVÀ]. | granyena«raïm negre» [ALDC].ETIM.: A l’hora d’explicar aquest

ampelònim, cal destacar que la ma-

210. Variant explicable per una caigudade la vocal pretònica en un context favorabled’oclusiva més líquida [kəri- > kri-]. El 1785,MARCÉ [p. 24] encara escrivia la forma plenacarinyana al Rosselló.211. La variant precedent de Sant Jaume

dels Domenys, agranyena, s’explica segura-ment per un encreuament amb agràs, ja obser-vat en uns altres raïms com la grassera o l’a-gramon (v. aramon). Per a la variant de SantPere de Ribes, granyena, podem suposar unaafèresi en favor de l’article [l’agra- > la gra-],encara que s’hagi de tenir també present lacoincidència d’aquesta variant amb el topò-nim Granyena.


joria d’etimologistes s’inclinen perl’origen toponímic espanyol. Perex., el DCVB (s. carinyena) escriu:«nom d’una vila aragonesa (Cariñe-na) i casta de ceps que en proce-deix». Una afirmació idèntica haviaestat feta per un ampelògraf rosse-llonès el 1866: «[carinyana] espèceimportée en Roussillon d’une loca-lité espagnole: Carinyena» [ROUF-FIA, 129].212 | Del mateix parer ésl’obra de Coromines: «crinyana,s’assembla al ross. crinyera ‘crinera’i no fóra impracticable de cercar-losalgun enllaç etimològic [...]; elDAg., però, registra crinyana i co-rinyana com a mena de raïm me-norquí i, sense localitzar, carinyena:això indueix a creure que es tractade variants del nom de la vila de Ca-riñena en el Baix Aragó, gran centreproductor de vi, que venint d’un*CARINIANA, derivat de nom de per-sona (amb -ANA > -ena arabitzant),pogué tenir variants en -ana, en datapotser no gaire antiga» [DECat, II,1060].213 | Els tractadistes vinícoles,en canvi, n’han donat interpreta-cions diverses: «La varietat “cari -nyena”, força abundant a Catalun-ya, és d’origen occità, i pren el seunom de l’indret de “Carignan”»[CIURANA, 141]; «l’origen d’aquestavarietat no està massa clar ja que


algú la fa originària de la regió deCarinyena a l’Aragó, mentre quealtres autors la situen a Occitàniaon, amb el nom de Carignan, té ungran arrelament» [PUIG, 22-23]. |Veny, amb l’ajut de força més do-cumentació, s’ha decidit per l’as-cendència espanyola, amb inne-cessària prudència, perquè els seusarguments a favor del topònim es-panyol semblen molt més sòlidsque l’opció occitana: «Així, el ca-rinyena, nom del raïm i del vi ne-gre, sembla que prové de la ciutataragonesa de Cariñena, que tro-bem sovint a les Cròniques catala-nes (per ex., la de Pere el Cerimo-niós) sota la variant Caranyena,com avui a alguns punts de Cata -lunya (1ª doc. Navarro 1797). Enaquest sentit es manifestava Moll itambé Mistral pel que fa a les va-riants occitanes carignano, cali-,calignado. Jaume Ciurana, en can-vi, defensa que el nom li ve de lazona de Carignan, del Migdia deFrança. Aquesta hipòtesi té el su-port fonètic de la a tònica present ala variant sudpirenaica (i maonesa)carinyana, carenyana, que repre-sentaria el tascó de penetració dinsel català septentrional. Les influèn-cies occitanes damunt Catalunya através dels monestirs, del Papatd’Avinyó, de les múltiples rela-cions polítiques, econòmiques, cul -turals, entre els dos països podienabonar aquesta interpretació (re-cordem el picapoll comú i l’ara-mon, que deu el seu nom a la ciutatoccitana del mateix nom). Però nodeixa de sobtar l’escassa i tardanadocumentació catalana i occitana.El prestigi del carinyena aragonès(tot i haver estat substituït darrera-

212. I no és l’únic ampelògraf francès delXIX que destaca l’origen espanyol de la c(a)ri -nyana; ja ho havia fet abans RENDU [I, p. 2r]:«plant originaire d’Espagne qui fournit essen-tiellement le vin sec noir dans les PyrénéesOrientales».213. La primera part de l’explicació de

Coromines, relacionant crinyana amb crinye-ra, em sembla molt improbable i del tot espe-culativa. La segona part, almenys, és bastantmés sòlida.


LÈXIC 79

carinyana (o caranyana)carinyena (o caranyena)

(a)granyena

FIGURA 3. Mapa del carinyana.


ment aquest cep per la garnatxa)214així com la compra, a Aragó, d’a-quest vi per catalans a l’època me-dieval em decantaria de moment peltopònim hispànic, a l’espera de no-ves dades històriques i documen-tals» [Mots, 54-55].215 | Encara mésrecentment, un lexicògraf francèstambé ha preferit aquesta hipòtesiafegint-hi nous arguments: «Il fautse méfier des localisations hâtives:carignan vient-il de la ville de Cari-ñena (province d’Aragon en Espag-ne), comme le suggèrent LITTRÉ

Supplément (qui donne carignane,n. f.) et ROBERT, ou de Carignan, vi-lle de Gironde, comme le penseFEW 2, 375a? Sans qu’elles soientbien anciennes, les premières attes-tations du mot font déjà pencher labalance du côté de l’origine espag-nole, tandis que l’examen de l’aireculturale de ce cépage (on aurait pucommencer par là l’examen de laquestion) montre nettement qu’ilest cultivé dans les régions du Lan-guedoc-Rousillon et de Provence-


Côte-d’Azur, mais nullement enBordelais» [RÉZEAU, 122]. | Per aca-bar, apuntaré que, malgrat l’origentoponímic de la carinyena (de Cari-ñena), escullo carinyana com a pri-mera entrada perquè la seva antigor(a. 1785) i una important àrea dia-lectal catalana (v. supra) em fan pen-sar que la primera, amb molt menyssuport documental, pot ser una for-ma manllevada tardanament a l’es-panyol.P. ROMÀN. ◊ ESP.: cariñena «vino

tinto muy dulce y oloroso que reci-bió el nombre de la ciudad de queprocede perteneciente a la Pv. de Za-ragoza» [DRAE]; «(a. 1814) Raci-mos poco apretados; uvas negrísi-mas, de un dulce remiso» [ap.COMENGE, 64] | cariñena blanca«(Lumbrales) Variedad de vid» [CO-MENGE, 221]. ◊ FR.: carignan blanc«Cépage productif, à grosses grap-pes compactes, à grains moyens, sphériques, blancs, à peau épaisse, àjus sucré» [DncF, 104]. | carignan(noir) «(a. 1829, 1835) Cépage pro-ductif, à grappes moyennes et com-pactes, à grains moyens, sphériques,noir bleuté, à peau épaisse, à jus su-cré et incolore» [DncF, 104]. ◊OCC.: carignan «(Gironde, Arden-nes, Piémont; 1878) Variété de raisinnoir, v. carignano» [TdF]. | carigna-no, calignano, calignado «(Hérault,1878) Variété de raisin noir, à grainsovales, qui produit un excellent vin.Ce cépage est appelé crignana enEspagne et originaire, dit-on, deCariniano en Aragon» [TdF, s. ca-rignano]. | caragnane «(Aude, 1818;Narbonne, 1819) Nouvelles espècestransplantées de Roussillon et d’Es-pagne, depuis environ cinquanteans» [ap. DncF, 105]. ◊ PORT.: ca-

214. Segons explica CIURANA: «Antiga-ment deuria ser abundant també a la D. O.“Cariñena”, però és curiós de saber que avuien dia, en aquesta zona, la varietat negra gaire-bé exclusiva que s’hi troba és la “garnatxa” i ésmolt difícil de trobar-hi un cep de varietat“carinyena”» [p. 141-142].215. FEIJÓO [p. 168] ha escrit: «Existen

numerosos testimonios durante la Edad Me-dia, en que se desarrolló el cultivo de la vid alamparo de los monasterios, de la fama delvino de la zona de Cariñena.» Com a exemple,transcric tot seguit un fragment epistolar ara-gonès del 1375 on es parla del vi claret de Ca-ranyena: «Como nos embiemos a Caranyenae a Darocha por duas cargas de bueno vinoclaret et mas sabroso que trobar se pueda»[ap. TRENCHS, 361].


rinhena «(Galizia) Uva tinta»[POSADA, 248]. ◊ SARD: carignano«grappolo compatto, con acinimedi, di colore bleu molto intenso,buccia spessa. Vitigno produttivo»[DEIDDA, 292]. | carignanu «uva davino comune» [COSSU, 258].

52 carinyena gotimosa f. À. DIAL.:carinyena gotimosa (Penedès) [GI-RALT, 18]. | Cf. agranyena goti -mosa (Sant Jaume dels Domenys)[ALDC].216DESCR.: carinyena gotimosa «vid

de uva tinta» [GIRALT, 18].ETIM.: Sens dubte, una subvarietat

de carinyena (v. carinyana), caracte-ritzada per la particularitat de fergotims ‘bagots, raïms verds que noes poden collir’.

53 carrega-rucs m. o carrega-some-res f. DOC.: (a. 1871) «Carrega-ruch.Carrega-ruchs [...]. Carrega-sumersó sumeras» [RevSI, XX, 260 i 312].À. DIAL.: carregaburros (Sant Vi-

cenç dels Horts) [TrL]; (Camallera)[ALDC].217 | carrega-ruc (Reus)[DAg]; (Sentmenat) [ALDC]. |car rega-rucs (Cardona, Cervelló)[ALDC]; (Artés, Esparreguera) [FA -VÀ]. | carrega-somer (Cornet, Sú-ria) [TrL]; (Sentmenat) [ALDC].218 |

LÈXIC 81

carrega-someres (Camp de Tarra-gona) [TrL]; (Penedès) [GIRALT, 15];(Sant Pere de Ribes) [ALDC].219DESCR.: carregaburros «raïm

blanc, de grans grossos, que fa el vifluix» [TrL]. | carrega-ruc «cep queprodueix raïms molt grossos»[DAg]. | carrega-rucs «raïm gros,de pell dura, que fa el vi senzill»[ALDC]; «cep de raïms llargs, moltgrossos i poc apinyats. Gra blanc,rodó i gros, amb una pell dura queel fa poc comestible. Molt pro -ductiu, però fa un vi de poc grau»[FAVÀ]. | carrega-somer «raïmblanc» [TrL]. | carrega-someres«vid de uva blanca» [GIRALT, 15];«cep indígena, molt productiu, quedonava un vi destinat a la mistela»[SADURNÍ, 21].ETIM.: Veny no dubta en aquesta

etimologia: «Altres característiquesdel raïm poden ser la base dels seusnoms [...] la producció abundosa:carrega-rucs, carrega-somers, carre-ga-someres, carregaburros» [Mots,60]. | Producció abundant que tam-bé destaquen uns altres ampelònims(encara que de nom manllevat) combarriadorja (v. barriadorja) o com uvad’arrova (v. uva d’arrova).SIN.: Cf. panser.P. ROMÀN. ◊ PORT.: carrega-bes-

ta «espécie de uva branca de bagosgrándos, a mesma que rabo-de-ovelha» [DdeF]. | carrega-burro«(Torres Vedras) Casta de uva»[DdeF]. | Cf. burral «(Lamego,1531) Casta do vino de peesam de

216. Possible associació semàntica ambagràs. Cf. la variant agranyena (a la meva en-trada carinyana).217. Variant composta, posterior a les al-

tres, que s’explica per l’èxit del castellanismeburro. Aquest préstec ha arraconat en part lesformes pròpiament catalanes com ruc(a) o so-mer(a).218. A Sentmenat en mencionen indis-

tintament dues variants: carrega-ruc i carre-ga-somer.

219. L’aparició d’aquesta variant femeni-na plural (-someres) deu tenir a veure amb elfet que, encara que ruc sigui el mot més popu-lar del cat. central per a anomenar l’ase, el seufemení (ruca) no és gaire usual.


muita soma» [ap. CTal, 521].220 |Cf. carrega «(Estremadura) Cas -ta de uva branca. De carregar»[DdeF].

54 carrellera f. À. DIAL.: carrellera(Peralta de la Sal) [SISTAC, 268].DESCR.: carrellera «classe de raïm»

[SISTAC, 268].ETIM.: Ampelònim derivat de car -

rell/-a.221 Segons el DCVB (s. carrell):«Enfilall, sèrie de coses unides i po-sades en renglera (occ., val.) [...] Uncarrell de figues.» Malgrat la mancade descripcions, crec que es tractad’una varietat emprada especial-ment per a conservar-la penjada, talcom passa amb uns altres ampelò-nims més evidents: per ex., el raïmde penjar.

55 cartoixà m. DOC.: (a. 1871) «Cartui-xá [...]. Cartuxá» [RevSI, XX, 260 i311]. | (Tarragona, 1878) «Cartu-chá» [Estud., 87].222 | (a. 1890) «Xa-rel·lo, pansalet ó cartuixá. Pansa enla costa de Llevant» [ROIG, 34].À. DIAL.: cartoixà (Camp de Tar -

ragona, Men.) [DAg]; (Cabra delCamp, Montblanc, Tarragona, lesBorges Blanques, Maó) [TrL]; (Valls)


[TrL, s. vi]. | cartotxà (Tarragona)[ALDC].223 | cortoixà (Creixellde Mar) [FAVÀ]. | cortotxà (Alió)[ALDC].DESCR.: cartoixà «se cultiva en

gran escala pera ví y dona moltfruyt. Rahím gros, apretat. Fruytrodó, blanch daurat, igual y dols»[ROIG, 34]; «mena de raïm» [DAg];«Varietat de cep | Raïm blanc, oclar, de gra petit, molt dolç, que fael vi de molts graus | Vi» [TrL];«variedad blanca. Sus racimos soncompactos y de tamaño medio, conbayas jugosas de piel dorada»[Enc., IV, 20]; «Hi ha dos tipus: elblanc i el vermell. Cep vigorós.Raïm de mida mitjana, no gairecompacte. Gra de mida gran. Viconsistent, una mica àcid» [GCat,20]. | cortoixà «cep de raïms mit-jans, de maduració tardana. Grablanc-daurat, mitjà i rodó, amb lacua tendra. Gra sucós de pell forta igust dolç; bo per a menjar i per a fervi» [FAVÀ].ETIM.: Segons la definició del

DCVB (s. cartoixà): «Mena de raïmprocedent de la cartoixa de Scala-Dei.» | Aquest provinença monàsti-ca d’un vi no ens ha de sorprendregens. Vegem, per ex., aquesta il·lus-trativa explicació històrica: «A Ca-talunya els cellers dels monestirs esposaren al dia ràpidament en laciència enològica del temps [s. XIV],i vins diferents i molt més ben ela-borats substituïren els primitius irudes vins, a què fins aleshores esta-

220. En aquest cas, la motivació podria seruna altra: el color grisenc del raïm o la pocaqualitat d’una varietat ‘per a rucs’. Això darrerdeu passar amb el blat somerí (< somer), cone-gut a Artà, segons el DCVB (s. blat).221. Suposo que no hi deu haver cap alte-

ració (dialectal o de transcripció) per *carro-llera; o sigui ‘que fa carrolls’, que és el nomque reben els bagots a molts punts de la Fran-ja aragonesa (cf. DCVB, s. carroll)222. Malgrat la poca confiança de les gra-

fies castellanitzants d’aquesta publicació mi-nisterial, és precisament un so africat [-tʃa] elque recull l’ALDC a la capital tarragonina.

223. Variant que ha sofert un africament,propi de la pronunciació popular. El mateixpassa amb la variant d’Alió [kurtu'tʃa], on se liafegeix una assimilació vocàlica (a-o- > o-o-),com també passa a Creixell de Mar.


ven acostumats la majoria dels cata-lans [...]. Són els vinyars del Pe-nedès, els de l’Alt Camp, amb el ce-ller de Santes Creus com a punta dellança; de la Conca de Barberà, ambPoblet al davant; Vallbona de lesMonges; Scala Dei,224 colonitzant elPriorat i descobrint el cèlebre vi quela garnatxa dóna en aquells indrets»[CIURANA, 84].SIN.: Diverses i variades fonts es-

tableixen una triple sinonímia entrecartoixà, xarel·lo i pansal(et): «xa-rel·lo ó cartuixá» [RevSI, XX, 316];«pansal o cartuchá» [Estud., 87];«Xarel·lo, pansalet ó cartui - xá»[ROIG, 34]; «pansal o xarel·lo» [DE-Cat, VI, 230]; «xarel·lo, conocidatambién con los nombres de car-toixà y pansà» [Enc., IV, 20]; «Sino-nímia: Xarel·lo, Cartoixà, Pansal,Pansalet, Pansal blanc, Pansa rosa»[GCat, 20].225 | Certament, les àreesdialectals i les descripcions coinci-dents deixen pocs dubtes sobreaquesta triple sinonímia. Però, amés de pansal i de pansalet, tambéconsidero com un geosinònim pan-sa rossa.226

56 cascavell verd m. À. DIAL.: casca-vell verd (Gandesa) [TrL].

LÈXIC 83

DESCR.: cascavell verd «raïm ne-gre, verdós,227 de grans molt gros-sos» [TrL].ETIM.: Ampelònim recollit sols per

Griera. A falta d’unes altres fonts, espot posar en dubte, fins i tot, la matei-xa existència d’aquest cascavellverd.228 | Potser cal pensar en un man-lleu adaptat, perquè en l’Andalusia deprincipis del XIX ja es documenta unauva cascabelona (v. infra). Igualment,la RevSI [XX, p. 315] del 1871 esmen-ta un raïm cascabellitu a Vilanova i laGeltrú; préstec, amb una certa adap-tació fonètica, de l’esp. cascabelito‘cascavellet’. | Etimològicament, pe -rò, l’ampelònim no planteja gairesproblemes. Deu provenir de casca-vell, per la forma arrodonida i grossadel gra. El qualificatiu verd es pot ex-plicar pel to verdós de la varietat.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. cascabelo-

na «(a. 1814; Granada) Variedad devid» [ap. COMENGE, 221].

57 castellà m. DOC.: (a. 1617) «lo viCastella de la vinya de rahims Cas-tellans» [AGUSTÍ, 94]. | (Cat., 1797)«Castellanas» [NAVARRO, 13]. | (a.1877) «Planta castellana» [ap. VVV,80]. | (Girona, 1878) «Castellá» [Es-tud., 85]. | (a. 1890) «Castellá; entots terrenos, en emparrats y llevamolt» [ROIG, 67].224. La indiscutible importància de la

cartoixa de Scala Dei s’evidencia simplementreflexionant sobre el nom de la comarca on estroba: el Priorat.225. La grafia catalana rosa és un gal·licis-

me innecessari, del fr. rose. En català sovintejal’epítet ros/rossa per a referir-se a la pellofa ro-genca (mataró ros, monastrell ros, rosset, etc.),mentre que l’epítet rosa sols és usat per algunautor afrancesat del Rosselló.226. Fins i tot, la pansa roja o el pansame-

nut (v. xarel·lo); però no pas la pansa blanca opanser (cf. pansa).

227. En aquest cas, verdós deu tenir per alTrL el sentit de ‘poc madur’. Personalment,he constatat que s’atribueix el qualificatiu ver-dal (= verdós) a un raïm negre: el parrí verdal(v. parell).228. De tota manera, tampoc no el vull

excloure del meu lèxic perquè trobo unes al-tres fruites catalanes que fan servir la mateixadenominació. Per ex., la cirera cascavella(Mall., 1782), ap. DCVB (s. cirera); o la prunacascavellana, segons el DCVB (s. pruna).


À. DIAL.: castellà (Llofriu, Bala-guer) [TrL]; (Fondeguilla) [ALDC].| castellana (Penedès) [SADURNÍ, 18].DESCR.: castellà «uvas negras»

[Estud., 85]; «serveix pera empar -rats, dona molt fruyt, serveix perataula y se conserva per molt temps.Rahím gros, poc apretat. Fruyt bas-tant gros, oval, blanch, poc dols,pell consistent» [ROIG, 35]; «raïmblanc de pell fina i prima. Els cepsque fan aquests raïms s’enfilen comles parres» [TrL]. | castellana «vi-ñas que producen el fruto negro»[NAVARRO, 13].ETIM.: Ampelònim referit a una

varietat provinent de terres de Cas-tella.229 La variant femenina caste-llana s’explica segurament per l’ori-gen adjectiu, que qualifica com agentilici planta, vinya o semblants. |La documentació i la variació hispà-niques (v. la nota anterior) no dei-xen dubtes de l’origen espanyol delcastellà, tot i l’antigor i la variaciódels manlleus catalans i portugue-sos (vegeu p. romàn.).P. ROMÀN. ◊ ESP.: castellana «(a.

1513) Uvas prietas que hacen el ra-cimo pequeño, espesso, tienen elgrano menudo y muy tierno el ho-llejo, y las cepas son baxas. El vinodello es mejor que de ninguno otrotinto, es claro y suave y guárdaselargo tiempo; esta uva madura antesque otra ninguna tinta» [HERRERA,53]. | castellana blanca «(Burgos,Soria, Segovia, Ávila) Vidueño deuva blanca» [MARCILLA, 109]. | cas-


tellano «(a. 1814) Racimos muyprietos; uvas blanco-amarillentas»[ap. COMENGE, 61]. | castellano ne-gro «(Canarias) Vid de uvas negras»[COMENGE, 221]. ◊ PORT.: castelha-na «(Galizia) Uvas dulces, grandes,de color castaño claro» [POSADA,249]. | Cf. castilha «(Galizia) Uvablanca» [POSADA, 249].

chasselas f. Æ xasselà.

58 cinsó m. À. DIAL.: cei(n)só230 (elsHostalets [Montoriol]) [ALDC];(Cotlliure) [FAVÀ]. | cinsault (Em-pordà) [PUIG, 25].DESCR.: cinsault «varietat negra

primerenca per vinificar» [PUIG, 25].| cinsó «varietat que fa vins negres»[CIURANA, 13];231 «cep de raïms pri-merencs, grossos, amb la cua forta.Gra negre, gros i rodó. Fa un vi ne-gre de taula, amb poc grau» [FAVÀ].| samsó «vinyes de vins negres»[TORRES, 50]; «raïm negre compac-te. Gra rodó. De pell gruixuda iconsistent. Maduració tardana. Va-rietat productiva. Produeix un vinegre, astringent, de bona gradua-ció alcohòlica» [GCat, 23].ETIM.: Per a resoldre l’etimologia

d’aquest ampelònim, crec que caltenir present les variants gràfiquesmés antigues. Així, segons el DncF[p. 122], el 1829 es documenta laforma sinsâou, i el 1845 les grafiescinq-saou i cinq-sauts. I ODART

[p. 410], el 1859, encara escriu cinqsaous. No és fins al 1870 que apareix

229. A diferència d’uns altres ampelò-nims d’origen gentilici (com manxega, italià,americà, etc.), aquest castellà/-ana té una anti-gor considerable. El documento el 1617 en ca-talà, i el 1513 en espanyol.

230. Variant de la Cat. Nord amb un dif-tong nasalitzat, residu potser de la -n etimolò-gica.231. Regularitzo la grafia de CIURANA, que,

en realitat, escriu «simsó».


escrita la forma cinsault [ap. DncF,122].232 | Aquestes grafies antiguesem fan suposar que l’origen del cin-saut es troba en l’expressió occitanacinc sòus (saus, a Llemotges). Elsexemples que trobo al TdF (s. sòu)no tenen un sentit gaire diferentdels de la locució catalana. V.DCVB (s. cinc), on cinc sous teniaantigament el significat de ‘quanti-tat petita, insignificant’, sobretotparlant de diners. Pot sorprendre,doncs, que moltes descripcionsfranceses parlin d’un raïm ben pro-ductiu, però aquesta característicaés precisament el que treu valor pe-cuniari a la varietat esmentada.233Per tant, la motivació semànticas’explica per raons de baixa qualitat,no pas de quantitat. | A partir d’a-quí, les vacil·lacions vocàliques (igràfiques) catalanes: cei(n)só, samsó(millor censó), cinsault, s’expliquenper una adaptació fonètica del prés-tec occità a partir del superstratfrancès.234P. ROMÀN. ◊ ESP.: cinsaut «varie-

dad francesa muy estimada, para vi-nificación. Granos negros, gruesos,

LÈXIC 85

elípticos y gustosos» [MARCILLA,294]. ◊ FR.: cinsaut, cinsault «cé-page noir, assez productif, à grossesgrappes compactes, à très grosgrains ellipsoïdes d’un noir bleutéet pruinés, à peau fine, craquante |Du fr. du Midi, emprunté au lan-guedocien cinsau, de même sens,d’origine inconnue» [DncF, 120]. ◊OCC.: cinq-saous «(Gard, 1859) Sesbeaux grains sont noirs, oblongs,peu serrés, croquants, quoique lapellicule soit très-fine» [ODART,410-411]. | cinq-sauts «(Hérault,1845) Sous-variété d’oeillade, plusproductive» [ap. DncF, 122]. | cin-sau «(Gard) Variété de raisin noir àgrains oblongs et croquants, bonnepour la table» [TdF]. | sinsâou «(a.1829; a. 1857) Grains gros, noirs,ovoïdes, d’un goût douceâtre; cinq-sâou (a. 1845); cinsault (a. 1870)»[ap. DncF, 122]. ◊ PORT.: Cf. cin-zal, cinzão «(Minho) Espécie deuva preta» [NDCLP, II, 48].235

59 cirereta f. À. DIAL.: cirereta (Caba-nes de l’Arc) [ALDC]. | Cf. palopcirer (Santa Agnès de Corona)[FAVÀ].236

232. En aquesta primera documentaciófrancesa del 1870 ja apareix sota la variant cin-sault de l’Hérault. Probablement, el freqüentacompanyament del topònim regional deviainfluir sobre el primitiu cinsaut i va generar,per analogia, una variant amb -l final [-saut -rault > -sault -rault].233. Com ha escrit recentment P. Bou-

chet, referint-se al cinsaut: «sa qualité est in-versement proportionnelle à son rendiment»[ap. DncF, 121].234. He proposat la grafia cinsó al títol,

com a única entrada, perquè crec que reflec-teix bé l’arrel etimològica (< cinq) i l’actualmonoftongació francesa -ó del diftong llen-guadocià -au.

235. Al NDCLP apareixen amb entradesindependents (s. cinzal i s. cinzao), però el pa-rentiu entre els termes és evident.236. Segons el DCVB (s. cirerer), cirer

s’explica per una haplologia de cirerer (peranalogia amb l’arbre, he sentit cira en lloc decirera en alguna població eivissenca). Però re-sulta més convincent la documentada explica-ció del Gloss.: «Partiendo de ceresium la evo-lución fonética de la palabra parece haber sidola siguiente: ceresium debió de dar regular-mente ceriso, que, tal vez por una asimilacióm,paso a ciriso, que es la forma aquí documenta-da; luego por una disimilación en sentido in-verso dio cireso, más tarde (tal vez ya dentro


DESCR.: calop de cireretes «raïmvermell, de grans clars i llarguers»[DCVB]. | cirereta «classe de raïm»[ALDC]. | palop cirer «parra deraïms de taula molt grossos. Gra ro-sat i llargarut» [FAVÀ].ETIM.: Conjunt d’ampelònims ro -

mànics que s’expliquen per la sem -blança cromàtica dels seus gransamb les cireres;237 tal com ja apuntaTHBuc per al paral·lelisme sicilià cera -suolo: «dal lat. CERASEA per il coloredell’uva» [p. 179]. Essent el calop decireretes i el palop cirer subvarietatsevidents del ca-/palop, s’han de rela-cionar amb unes altres subvarietatscom el calop rosat (v. palop) o el caloptomàtiga (v. calop tomàtiga), quetambé fan aquesta mateixa associacióamb els tons rogencs.P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. cir(i)egiuolo

«(a. 1525) Specie di vino toscanoche ha un colore simile alla ciliegia |Specie di vitigno che fa uve dellostesso colore» [ap. THBuc, 179]. |Cf. cerasuolo «(a. 1596) Specie divino siciliano» [ap. THBuc, 179]. ◊SARD: axina de ceresia «(a. 1897)Uva ciliegia» [SCet, 45].

60 clapat m. À. DIAL.: clapat (Tàrbena)[ALDC].DESCR.: clapat «classe de raïm»

[ALDC].


ETIM.: Ampelònim local que fareferència a una varietat de granstacats, amb clapes a la pellofa. Detota manera, sovintegen els raïmspicats,238 verolats (v. rata; v. pigotós),i no sé fins a quin punt s’ha d’inter-pretar aquest clapat com a resultatd’una motivació cromàtica. Cal su-posar una motivació més fisiològi-ca, induïda per les marques o les pi-cades sobre la pellofa del gra.

61 clotet o raïm del clotet m. DOC.:(Valencià, 1791) «Cloquet» [JAVal,28].239 | (Marina, 1797) «clotet»[AJCav, II, 260]. | (Alacant, 1891)«raím de clotet» [DMGa].À. DIAL.: clotet (Alcoi) [DCVB,

s. raïm]. | de(l) clotet (el Comtat)[DCVB]; (Finestrat, Altea) [valMB,137 i 257]; (Polop) [FAVÀ].240DESCR.: cloquet «uva bermeja

gorda de pulpa y hollejo firmes:hace mal vino, aunque sí buena paraguardar, para lo que se la emparra»[JAVal, 28-29]. | clotet «viñas deuva» [AJCav, II, 260]; «raïm gros, ique madura entre el setembre i l’oc-tubre» [DCVB, s. raïm]. | de clotet«uva exquisita, de color rojo obscu-ro, con un hoyuelo en la cara infe-rior» [DMGa]; «mena de raïm moltexquisit, de color vermell fosc, ambun petit clot a la part de baix»

del siglo XII) el final de la palabra fue modifi-cado para adaptarlo al sufijo -arium, que encatalán presentan tantos nombres de árboles:de ahí el cat. ant. cirer» [p. 482].237. Almenys en català, la comparació

s’ha estès també a uns altres fruits, com la pru-na de cirera, «rodona i vermella com una cire-ra (Ariany)», segons el DCVB (s. pruna); ocom el pebre de cirereta (a Mall., segons elDCVB, s. pebre).

238. A Aielo de Rugat (Vall d’Albaida),per ex., em descriuen una varietat de «granspicadets».239. Variant que probablement és una

errada de JAVal més que no pas una assimila-ció velar. De fet, la resta de referències valen-cianes així ho fan suposar perquè són sempreclotet, incloent-hi la d’AJCav, contemporaniseu (de finals del s. XVIII).240. A Polop vaig sentir l’article contrac-

te: «raïm del clotet».


[DCVB].241 | del clotet «cep deraïms espessos i carregats. Gra me-nut i llarg, d’un roig fosc. S’usa pera fer vi» [FAVÀ].ETIM.: El DMGa, copiat pel

DCVB, sembla justificar etimològi-cament el raïm clotet quan parla delhoyuelo (‘clotet’) que té aquest gra ala part inferior. Suposo que cal vincular aquesta descripció ambla d’uns altres ampelònims com laullada, el qual també fa referència aun gra de raïm amb un pic a la pe-llofa (v. ullada).242

62 colassa f. À. DIAL.: colassa (Aigua-viva de Bergantes) [ALDC]. | colas-sa blanca, colassa negra (la Gine-brosa) [ALDC].DESCR.: colassa «raïm negre»

[ALDC].ETIM.: La colassa (adaptació fonè-

tica, però no lèxica, de l’augmenta-tiu esp. colaza ‘cua grossa’)243 ha deser un raïm fortament subjectat alssarments gràcies al gruix de la sevacua; exactament igual com passaamb l’ampelònim punxó gros (de laTerra Alta). | El fet que aquestesdues localitats del Matarranya (Ai-

LÈXIC 87

guaviva i la Ginebrosa) siguin al’extrem més occidental de la Franjaaragonesa, confinant amb la fronte-ra lingüística amb l’espanyol, afavo-reix la hipòtesi d’un manlleu re-cent.244

63 colló de gall o botó de gall o ousde gall m. DOC.: (a. 1640) «Colló degall. Uvae dactylis» [TORRA, s. ra -him]. | (l’Alguer; 1739, 1806) «butode Gaill, butò de gall» [BOSCH,363].245 | (Val., 1791) «botó de gall»[JAVal, 32]. | (val., 1891) «de botóde gall» [DMGa, s. raim].À. DIAL.: boto de gall246 (Casinos)

[ALDC]; (Castalla) [FAVÀ]. | botóde gall (el Vendrell, Tarragona)[TrL]; (la Torre de les Maçanes)[ALDC]; (Polop) [FAVÀ]. | botó degat (Alcalà de Xivert) [ALDC]. |colló de gall (Sant Mateu d’Aubar-ca) [TMan, 103]; (Sitges) [SADURNÍ,19]; (Santa Agnès de Corona)[FAVÀ].247 | colló de gat (Porrera,Torrent de Cinca) [FAVÀ].248 | co-

241. No hi ha dubte que el DCVB (s. clo-tet) tradueix literalment la informació delDMGa. Sols a l’entrada raïm en dóna algunadada nova, encara que sigui tan supèrflua comla de la maduració al setembre o a l’octubre.Quasi tots els raïms maduren en aquesta època.242. Sols cal ser un consumidor de raïm

de taula per a observar que algunes varietatsfan una mena de taqueta fosca (quasi un clo-tet) a la pellofa, just al voltant de la unió ambel peduncle.243. Tot i això, no n’he sabut trobar cap

paral·lelisme espanyol. Suposo que es deutractar d’una variant ampelonímica molt loca-litzada al Baix Aragó.

244. Es tracta, però, d’un cas curiós, per-què un dels trets fonètics característics de lazona dialectal on es recull és la substitució dela essa sorda catalana per una interdental //.Si el mot fos originàriament català, s’hauriarecollit aquest so a les dues poblacions delMatarranya; però, com que el mot deu ser unaadaptació recent, els parlants han fet el procésinvers i han adaptat el so interdental en alveo-lar sord [-a > -sa], tal com hauria fet, enaquest cas, qualsevol altre dialecte català.245. Per a una filiació romànica de la va-

riant algueresa botó, v. BOSCH, 626.246. Variant amb canvi de tonicitat vocà-

lica (o-'o > 'o-o) que comporta la pèrdua delsentit originari del mot botó (= colló).247. La pronunciació eivissenca és iodit-

zant; per tant, a Corona, sento «coió de gall».248. Mentre que jo recullo al Baix Cinca

el cat. colló de gat, l’ALDC esmenta a Favara


llons de gall (Sant Salvador deGuardiola, Vacarisses) [ALDC];(Vilajuïga, la Granada) [FAVÀ].249 |de botó de gall (Alcoi) [DCVB, s.raïm]. | de tripó de gall (Lleida)[ALDC].250 | de tripó de gat (Gan-desa) [DCVB, s. tripó]. | ou de gall(Prats de Lluçanès) [ALDC]. | ousde gall (Vacarisses) [ALDC];251(Calonge de Mar, Artés) [FAVÀ]. |senyal de gall (Mall.) [DCVB, s.raïm]; (la Vall [Ciutadella]) [BONET,187]. | tripó de gall (Montblanc,les Borges Blanques) [TrL]. | tripóde gat (la Granadella, Gandesa)[TrL].252 | Cf. cruixó de senyal degall (Mall.) [DAg].DESCR.: boto de gall «cep de raïms

grans, emprats per a menjar, però


no gaire dolços. Gra gros, vermell irodó. De pell forta, es conservavaen ampolles» [FAVÀ]. | (de) botó degall «uva casi negra, de pulpa pocodulce con el hollejo muy fuerte.Esta casta de uva es mejor para parra,además de ser tarda para madurar:puede servir para comer, pero paravino nada vale» [JAVal, 32-33]; «va-riedad de uvas» [DMGa, s. raim];«raïm gros, vermell i bo; madura pelsetembre» [DCVB, s. raïm]; «cep deraïms per a fer vi» [FAVÀ]. | collóde gall «raïm per menjar» [TMan,103]; «raïm blanc per al mercat»[SADURNÍ, 19]; «cep de produccióirregular, amb raïms mitjancers.Gra negre, menut i llargarut, de pellforta i cruixent. Molt bo i dolç per amenjar; també fa un vi amb grau»[FAVÀ]. | colló de gat «cep de raïmsrojos. Gra gros i allargat, molt dur.Val per a menjar» [FAVÀ]. | collonsde gall «cep de raïms llargs, ambsarments indicats per ser emparrats.De gra vermellós, allargat i gros.Molt dolç per a menjar» [FAVÀ]. |cruixó de senyal de gall «mena deraïm» [DAg]. | ous de gall «cep pocproductiu de raïms molt grossos.Gra roig, rodó i gros, de pell fina.Val per a menjar, però no és proudolç | Cep de raïms grossos, per amenjar. Gra blanc, llargarut i gros,de pell dura» [FAVÀ]. | senyal degall «raïm blanc de grans poc espes-sos, llargaruts, mitjancers, bo per amenjar i fluix per a fer vi» [DCVB,s. raïm]; «raïm vermell de plaça»[BONET, 186-187]. | tripó de gall«varietat de raïm, que té els gransllargaruts» [TrL]; «raïms negres»[ALDC]. | (de) tripó de gat «raïmnegre de gra llargarut» [TrL]; «raïmnegre i gros, comestible» [DCVB].

del Matarranya l’esp. cojón de gato. Igual-ment, a principis de segle, COLL (a l’apèndixdel DBor aragonès) ja havia situat el botón degato a la Llitera, comarca de la Franja arago-nesa, com les localitats precedents.249. A Esparreguera un informant coneix

el nom (collons de gall) i em descriu la varie-tat; però ell s’estima més, suposo que per eufe-misme, anomenar-la pepita de oro.250. El DCVB (s. tripó) explica convin-

centment per què aquest terme va esdevenirsinònim de testicle: «probablement derivat detripa ‘budell’. L’aplicació d’aquest mot a lesplantes [...] deu haver-se originat de la formaovoide que tenen les càpsules o fruits».251. L’alternança a Vacarisses de la va-

riant originària collons de gall i d’aquestavariant eufemística ous de gall potser s’explicaper una certa vacil·lació dels informants del’ALDC a l’hora d’explicitar clarament als en-questadors un terme de tan evident referènciasexual (cf. infra: sin.).252. En el fons, hi ha una certa contradic-

ció entre el TrL i el DCVB. El primer situa aGandesa una variant tripó de gat, mentre queel segon menciona a la mateixa localitat elraïm de tripó de gat.


LÈXIC 89

colló de (gall/gat)

botó de (gall/gat)ou de gall

tripó de gall

FIGURA 4. Mapa del colló de gall.



ETIM.: Diversos autors ja han ex-plicat satisfactòriament la motiva-ció d’aquest conjunt d’ampelònimsromànics, sovint eufemístics.253 Perex., el lliterà COLL [p. 8*] va escriu-re: «botón de gato, variedad de uvacuyos granos se asemejan a los testí-culos del gato». En conseqüència,els grans no són rodons, sinó ovoi-des (com els testicles). Això explicaper què les descripcions romàni-ques parlen generalment d’unsgrans de raïm allargats. | A més debotó, també senyal,254 ou(s) i tripófuncionen com a sinònims eufemís-tics per tal d’evitar la forma colló,d’explícit contingut sexual.255 | Laconfusió homonímica entre gall igat, ben estudiada pels romanis-tes,256 no qüestiona el fet que elscompostos de gall són de documen-

tació més antiga i ocupen una àreadialectal molt superior a la dels com-postos de gat.257 A més, resulta inte-ressant d’observar com les variantssecundàries de gat es concentren ales terres de l’Ebre (des del Prioratfins al Maestrat). A la Franja arago-nesa apareixen sovint pronunciadesen espanyol (botón de gato, cojón degato). Si a aquest fet hi afegim que lalexicografia aragonesa sempre es-menta compostos de gato, des de faalmenys quatre segles, no semblaarriscat afirmar que aquestes va-riants ampelonímiques són d’origenaragonès.258SIN.: A Artés m’expliquen que

ous de gall és el nom més antic, peròque ara en diuen sovint pepita. Laraó del canvi, clarament eufemística,la sap el mateix parlant: la referènciasexual als ous podia no agradar. | Ala Granada devia passar una cosasemblant, però aquí l’informantfa el tradicional collons de gall, si -nònim de rossaqui (v. rosseti). Lesàrees hi coincideixen prou, llevatd’Al calà de Xivert, però el rosseti (ila pepita) és descrit generalmentcom a blanc, mentre que el colló degall acostuma a ser roig.259

253. Fins i tot antropomòrfics, com és elcas del paral·lelisme occ. testicule de gau ‘testi-cle de gall’.254. ‘Testicle’ en balear, segons el DCVB

(s. senyal). Ho aprofitaré també per a esmen-tar la tomàtiga de senyal de gall, un tomà-quet «de forma llargaruda (Petra)», segons elDCVB (s. tomàquet).255. En italià, també tenim el paral·lelisme

palle di gatto ‘pilotes de gat’. Igualment, hi hal’esp. compañón de gato, que vol dir ben bé elmateix (v. p. romàn.).256. Gilliéron ja va teoritzar sobre la desa-

parició homonímica de GALLUS a Gascunya, percol·lisió fonètica amb gat. Wartburg, a banda defer-hi algunes objeccions posteriors [Métodos,230-235], ho explica així: «En el gascón, comoen todo el galorrománico, desaparece la vocalfinal procedente de u latina. Pero además -ll-,como aquí, queda en posición final, da t (comp.castellu > gascón castèt). Por tanto, gallu debe-ría haber dado *gat en gascón, lo mismo quecattu dió en esa lengua gat, con la sonorizaciónde la c-, que se encuentra en español gato, cat.gat, it. gatto» [Métodos, 230].

257. Observeu l’oscil·lació homonímicaromànica: en els dialectes espanyols (andalúsgallo / aragonès gato), en els italians (siciliàgaddu/gattu; venecià galo / toscà gatto) i enels portuguesos (gallec galo/gato).258. Això no implica, és clar, que en

català no siguin possibles unes altres associa-cions vegetals amb l’anatomia del gat. Cf., perex., una «oliva de cap de gat» (a Mall., segonsel DCVB, s. oliva).259. Tot i que jo mateix he recollit una

minoritària subvarietat blanca d’ous de gall(v. supra). Probablement sols és aquesta la queequival al rossaqui.


P. ROMÀN. ◊ ESP.: botón de gallo«(Andalucía, 1807) Racimos peque-ños: uvas apiñadas doradas muydulces» [ROJAS, 225]; «(Huelva,1896) Cepa delgada. Racimos bas-tantes, largos. Uvas grandes, entredoradas y verdosas, carnosas. Seemplean en la fabricación de pasas,por el tamaño de sus uvas y lo tem-prano que maduran» [HIDALGO,146-147]; «(Villar del Arzobispo)Variedad de uva de color rojizo ti-rando a amoratado» [LLATAS, I,137]; «(Sax, Villena) Uva de colorrojizo y granos gruesos, buena paracomer y para hacer vino» [MTor,213]; «(Requena) Granos ovalados,utilizada como uva de mesa» [BRIZ,212]. | botón de gallo negro «(a.1814) Uvas negras, muy dulces»[ap. COMENGE, 57]. | botón de gato«(aragonés) Clase de uva de granosgordos y claros» [DPar]; «(Aoíz,Ribera) Variedad de uvas, de granosgrandes y claros» [VNav]. | cojónde gato «(aragonés) Clase de uva degrano rojo y grande (por eufemis-mo, también dicen botón de gato)»[DAn]. | compañón de gato «(a.1569) Uva dactylae» [LPal, 59v].260 |huevo de gallo «(Cuenca, 1885)Variedad de uva» [ABELA, 320]. |overa de gallina «(Cuevas, 1807)Uvas muy pequeñas y sabrosas,blancas» [ROJAS, 251]. ◊ IT.: buttu-na di gaddu, buttuna di gattu«(Messina, 1696) Vitis ex candidopaululum flavente, durisculo fructu

LÈXIC 91

maiori. Subrubro calloso, ex latius-culo in angustum obtusum, tottu-lumque mucronem desinente, ju-cundi saporis» [CUPANI, 233]. | palledi gatto «(Pisa) Qualità di uva conchicchi grossi e oblunghi» [GDLI,s. palla]. | «vovi de galo (venez.),cogioni de galoUva gallétta» [DEI,3968]. ◊ OCC.: testicule de gau «(a.1715) Vitis acino oblongo, acuto,nigro-rubenti & dulce [...] des pre-mières à meurir» [ap. DncF, 268]. ◊PORT.: colhão-de-galo «(Beirão)Casta de uva pequeña, oblonga eavermellada | (minhoto) Uva ferralescura» [DdeF]. | colhom de galo«(Pontevedra, s. XVIII) Uvas» [MSar,472]; «Uva blanca de mesa, se da enparras. De mucha calidad, pero depoca cantidad, redonda y pequeña»[POSADA, 249]. | collón de gato«(Galicia) Uvas blancas» [DEGC,s. uvas].

64 coma f. À. DIAL.: coma (Val.)[GVal, 29]; (Atzeneta del Maestrat)[ALDC].DESCR.: coma «Raïms grossos,

poc compactes; els grans són gros-sos, rodons, de color verd-blanc,pell molt grossa i molla carnosa.Varietat per a la taula i per a fer vi.Cep d’alta producció. Fa vins mitja-nament alcohòlics» [SIMÓ, 280];«raïm tardà de taula i vinificació.Gra blanc mitjà» [GVal, 29-30].ETIM.: D’origen incert. De tota

manera, si és ben documentada enespanyol una uva beba (de beber‘beure’?),261 tampoc no hi seria gens260. LPal, lexicògraf alcanyissà del s. XVI,

va escriure que el valencià palop equivalia al’esp. compañón de gato. Suposo que l’autor,quan parlava d’un lèxic tan específic, es deviareferir als ampelònims del Baix Aragó, d’onell provenia (cf. Panor., 88-89).

261. V. beba, ampelònim tan poc arrelaten català com la coma. El problema rau en elfet que d’aquest darrer ampelònim no en tro-bo ni tan sols documentació hispànica.


estranya una uva coma (de comer‘menjar’?). | Tampoc no em con-venç la relació amb cóm ‘menjadoradel porc’. En aquest cas, es podriatractar d’una varietat de poca quali-tat, quasi per a donar als porcs;262però la veig molt forçada per a unraïm de taula i no sabria ni com espot explicar l’hipotètic canvi de gè-nere.SIN.: V. planta nova.

65 cor d’àngel m. DOC.: (l’Alguer,1823) «Raim Angelich» [ap. BOSCH,619].À. DIAL.: cor d’àngel (Albaida)

[TrL]; (Aielo de Rugat) [FAVÀ]. | decor d’àngel (Albaida, Xàtiva, Gan-dia) [DCVB, s. raïm].DESCR.: (de) cor d’àngel «raïm

de gra vermell» [TrL]; «raïm moltgros, tendre, de molt poc pinyol,vermell i molt bo» [DCVB, s. ra -ïm]; «cep de raïms grans i prime-rencs, però de poca producció.Gra gros, blanc i llarguet. Moltdolç per a menjar, i cruixent a cau-sa de la seva pell forta» [FAVÀ]. |Cf. angèlic «uve bianche» [ap.BOSCH, 619].ETIM.: Suposo que s’ha d’inter-

pretar el mot cor amb el significat de‘coral’. Per tant, caldrà considerarque, a causa de la seva dolçor,aquest raïm s’ha guanyat el qualifi-catiu de cor d’àngel, gràcies a unahiperbòlica comparació amb la mú-sica angelical. | Pel que fa al raïmangèlic alguerès, es tracta sens dub-


te d’un préstec italià.263 En aquestallengua es troba una idèntica uvaangelica [LEI]; però també aparei-xen variants occitanes coincidents,com el provençal angélico. Si a aixòhi sumem unes altres variants delsard (axina angiolus, aghinangelos,achina de angelos, ua d(ell)’angeli,axina de àngiulus, axina de ange-lus), del port. (angelina), del rèt.(angela) i de l’it. (angèla, àngiola),pren força la possibilitat que aques-ta motivació semàntica tingui unorigen comú en el conjunt de lesllengües romàniques. | Tal com pas-sa en italià, l’ampelònim català tam-bé deu fer referència al caràcter ex-quisit, propi dels àngels, d’aquestraïm angèlic. No estic d’acord, pertant, amb l’explicació religiosa apun-tada per l’italià CHERCHI [I, p. 50]:«Molte uve sarde portano il nomedi un santo, come l’uva [...] degliAngeli, di S. Anna, etc., che ricorda-no una viticoltura religiosa che halegato l’epoca di maturità di diver -se uve alle contemporanee feste reli-giose.»P. ROMÀN. ◊ IT.: angelica «uva

bianca di sapore piacevole» [LEI,II, 1179]. | Cf. àngela «(Bologna,1651) Raisin blanc» [ap. CTal, 529];«sorta d’uva bianca, squisita» [DEI,201]; «uva con acini radi, rotondi,color ambra, dolce» [GDLI]; «(a.1644) Uva bianca» [ap. THBuc,173]. | Cf. angiola «(a. 1803) Uva»[ap. THBuc, 173]. ◊ OCC.: angéli-co «(Gironde, 1859) Raisins très-

262. En sard hi ha un raïm nieddu por-chinu ‘negre porcí’, que BOSCH considera una«denominació despectiva en el sentit de ‘ra -ïm d’escàs valor’» [p. 649]. O sigui, ‘per alsporcs’.

263. Manllevat potser amb la interme-diació del sard, tot i que les variants sardes,encara que molt esteses, presenten unes ter-minacions morfològiques diferents de les del’alguerès.


allongés, à grains ronds, de couleurambrée. Séparés et suspendus, ils seconservent très-bien» [ODART, 138].◊ PORT.: Cf. angelina «casta de uva»[DdeF]. ◊ RÈT.: Cf. angela «(friul.)Viti» [ap. THBuc, 174]. ◊ SARD: Cf.axina angiolus (Lanusei), aghinan-gelos (Dorgali), achina de angelos(Nuoro), ua d’angeli (Ozieri),ua dell’angeli (Tempio) «(a. 1897)Uva bianca da tavola» [SCet, 44]. |Cf. axina de àngiulus «(meridiona-le, 1889) Vite angiola» [CARA, 89]. |Cf. uva de anghelos «(a. 1780)Bianche. Di racemo grande, e granigrossi, rotondi» [MANCA, 27].

66 cor de colom m. À. DIAL.: cor decolom (el Vendrell, l’Espluga deFrancolí) [TrL].DESCR.: cor de colom «raïm ver-

mell en forma de cor» [TrL].ETIM.: Ampelònim que fa referèn-

cia a un raïm de color vermell i deforma un xic punxeguda. Semblauna variant minoritària en català,ja que només trobo aquesta men -ció del TrL.264 Hi ha més ben do -cumentats, en canvi, l’ampelònimport. coração-de-galo i l’esp. cora-zón de gallo. Encara que no siguinparal·lelismes idèntics, veig més cla-ra la relació semàntica amb aquestesvariants que no pas amb el cat. cord’àngel. De fet, en aquest cas la re-ferència és una víscera, no pas unaagrupació coral.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. corazón de

gallo «(Gérgal, 1814) Uvas puntia-gudas, negras» [ap. COMENGE, 222].

LÈXIC 93

◊ PORT.: Cf. coração-de-galo «cas-ta de uva preta» [DdeF]; «variedadede uva» [NDCLP].

67 còrcec m. ANT. DOC.: (a. 1381-6)«Mon beure quant al vyn blanc es[...] corçerch [sic] o candia o ver-naça» [EXIMENIS, 143].DESCR.: còrcec «ant. Vi de Còrse-

ga» [DCVB].265ETIM.: Gentilici antic que reflectia

clarament la provinença del vi: deCòrsega. | Tot i que, aparentment,en català aquest vi còrcec sols es vaconèixer en temps medievals, no hiha dubte de la supervivència romà-nica d’aquesta motivació onomàsti-ca. Només cal enumerar els ampelò-nims romànics de finals del s. XIX odel XX: corsa en l’esp.; còrso, còrsegai còrsica en l’it.; i corzu grussu en elsard. I, no cal dir-ho, el paral·lelismefrancès del s. XVI: corsicque.P. ROMÀN. ◊ ESP.: corsa «o garna-

cha roja. (Aragón, 1896) Variedadque produce vinos de buena cali-dad» [HIDALGO, 151]. ◊ FR.: corsic-que «(a. 1564) Especes de vignes»[ap. DncF, 49]. ◊ IT.: corcesco«(île d’Elbe, 1859) Cépage de lon-gues grappes blanches» [ODART,548]. | còrso «vitigno della Corsica(XVI sec.) | Vino della Corsica (XVsec.)» [DEI, 1125]; «Vite e uva cor-sa: qualità speciali, proprie dellaCorsica» [GDLI]; «(a. 1372) Speciedi vino proveniente dalla Corsica |(a. 1597) Specie di uva. Etimo: dallat. CORSUM agg. etnico di Corsica»

264. Tot i això, sí que he pogut documen-tar, al DCVB (s. cirera), una varietat vermellaanomenada cirera de cor de colom (a Massal-coreig i a Falset).

265. Encara que el DCVB (s. còrcech) noho indiqui, és clar que aquest terme català vaser primer un gentilici antic de Còrcega ‘Còr-sega’ abans de referir-se específicament a unamena de vi.


[THBuc, 181]. | còrsega, còrsica«(Svizzera italiana) La vite che dàquest’uva, di origine americana, ecoltivato per lo più come uva demensa. Dà un’uva nera che ha fortearoma di fragola e il vino che se neottiene è in complesso scadente»[VSvi, s. americana].266 ◊ SARD: cor-zu grussu «(Ogliastra, 1897) Uvarossa da vino» [SCet, 46].

68 corinto m. À. DIAL.: corinto (Bor -riana) [TrL].DESCR.: corinto «raïm de gra

blanc i petit, de pell fina i sense bri-sa» [TrL].ETIM.: Préstec recent de l’espanyol

que el TrL inclou com una classe es-pecífica de raïm. Fins fa ben poc, encatalà, sols havia estat una mena depansa.267 Així, tenim la definició se-güent del DELC: «pansa de Corint,la que procedeix de raïms propis d’a-questa regió grega: és molt petita i,generalment, mancada de llavor».268Malgrat tot, el corinto té una impor-tant extensió romànica (v. p. romàn.)sigui com a classe de pansa o de raïm.P. ROMÀN. ◊ ESP.: corinto «cepa

robusta. Racimos laxos con uvas pe-queñas, blancas, sin semillas» [CO-MENGE, 75]; «(La Palma) Variedadmoderna de uva de mesa» [GªMa,135]. ◊ FR.: corinthe «(Bordeaux,


Cadillac; 1736) Sépage blanc» [ap.CTal, 536]; «(a. 1690) Bons raisins»[ap. DncF, 53]. | corinthe blanc «va-riété de raisin nommée aussi passeou passarelle» [DLF]. | corinthien«(a. 1600) Espece de raisin» [SERRES,152]. | raisin de Corinthe «(a. 1663,1681, 1710) Raisins secs qui se con-servent dans des caisses» [ap. ROL -LAND, 292]. ◊ IT.: uva di Corinto«o sultanina. Lat. sc. vitis apirena»[DEI, 3675]. ◊ LL. MED.: corin -thium «(Italie, 1596) Cépage» [ap.CTal, 523]. ◊ OCC.: rasin de Cou-rinto «(Tarn, Haute-Garonne) Rai-sins secs qui se conservent dans descaisses» [ROLLAND, 292]. ◊ PORT.:corinto «variadade de uvas, de quese fazem passas» [NDCLP].

69 cornèlia ANT. DOC.: (s. XIV) «Bevedo-ra... de bons vins de cuyt, e de vernat-xe e de cornèlia e del grech e de qual-sevulla altra bon vin» [ap. DCVB].DESCR.: corneià «mena de raïms»

[VVV, 99]. | cornèlia «bon vin» [ap.DCVB].ETIM.: Els etimologistes catalans

no semblen tenir gaires dubtes sobrel’origen ligur d’aquest vi: «cornèlia.Forma catalana del nom italià Corni-glia, que designa una població deprop de Gènova, famosa pels seusvins» [DCVB]; «como es traduccióndel italiano, el citado cornelia no seráel Cornellà rosellonés, aunque éstese halle en la región típica de la gar-natxa, sino el Corniglia que se men-ciona también en los ejemplos italia-nos» [DECH, III, 102].269 | Pel que

266. Segons aquesta definició, la còrsega ocòrsica és un modern sinònim suís del raïmamericà, probablement sense més relació quela coincidència lèxica amb l’antic raïm corso del’italià.267. A diferència del que passa en francès,

en què el corinthe ja és força documentat coma ampelònim des del 1600.268. Ja una publicació agrícola de 1871

[RevSI, XX, 264] havia tractat del corinto comun nou tipus de pansa.

269. De fet, tant l’origen del cornèlia comel de la vernatxa es troben precisament a Cor-niglia de Vernazza, població de la Cinqueterreitaliana (v. garnatxa).


fa al corneià, suposo que, quanGriera el descriu lacònicament coma «mena de raïms», deu referir-se auna variant ampelònimica derivadadel vi de Cornèlia medieval (cornè -lia > *cornellà > corneià).270 Lògica-ment, descarto la seva proposta etimo -lògica, sense cap ni peus: «corneià potderivar de corner, classe d’arbust»[VVV, 99].

70 cruixent m. DOC.: (a. 1871) «crui-xent [...] cruixent blanc» [RevSI,XX, 261 i 313]. | (val., 1891) «Raímcluixent ó cruixent» [DMGa,1954].271A. DIAL.: cruixent (Tremp, Al-

farràs, Montblanc) [TrL]; (Campde Tarragona, Priorat, Lleida)[DCVB]; (Ulldecona) [ALDC];(Sarral) [FAVÀ]. | cruixó (Mall.)[DAg].272DESCR.: cruixent «uva madura y

muy dura ó recia» [DMGa, 1954];«varietat de raïm negre» [DFa];«raïm de grans forts que, en aixafar-los, cruixen | Raïm negre, llargarutcom el sumoll i molt fort. Quan sel’aixafa, cruix» [TrL]; «cep quedóna un raïm de gra negre»[DCVB]; «cep de raïms mitjans pera fer vi. N’hi ha una varietat negra iuna de blanca una mica més petita.Tots els grans són allargats i crui-xents» [FAVÀ]. | cruixidell «varietat

LÈXIC 95

de raïm» [DELC, s. raïm].273 | crui-xó «mena de raïm» [DAg]; «menade raïm. v. cruixent» [TrL].ETIM.: La referència a una varietat

de raïm de consistència cruixentapareix, a més del català,274 en diver-ses llengües romàniques: esp. cruji-dera, clujidera, crujillón; fr. croquant,cruscan; occ. crouchen, cruchinet,crussènt; i sard crapicheddu. I lesdefinicions, en general, en desta-quen els cruixits (v. p. romàn.).P. ROMÀN. ◊ ESP.: clujidera «(Vi-

llar del Arzobispo) Variedad de uvanegra» [LLATAS, I, 174]; «(Requena)De crujir. Tipo de uva negra, cru-jiente, de mesa» [BRIZ, 211]. | cruji-dera «(a. 1738) Especie de uba co-mun» [DTer, s. Uba]; «(Castril,Lanjarón; 1814) Uvas algo oblon-gas, negras, muy crujientes, sa -brosas» [ap. COMENGE, 222]; «(LaMancha) Variedad tinta [...] uvas re-dondas, crujientes, de carne firme»[MARCILLA, 104 i 294]. | crujillón«(aragonés) Clase de uva de granoduro que cruje al comerla» [DPar].◊ FR.: Cf. croquant «(a. 1859) [...]Grappe grande est fournie de grosgrains d’une belle couleur marbrée»[ODART, 135]; «(a. 1866) [...] à peaufine, croquant sous la dent» [ap.DncF, 137]. | Cf. cruscan «(Cadil -lac, 1736) Sépage blanc» [ap. CTal,

270. L’evolució es pot explicar per un can-vi de tonicitat, amb una iodització posterior.271. La forma cluixent s’explica per un

canvi de líquides (r > l), especialment freqüenten el valencià (cf. DECat, II, 1070). Mencio-naré, a tall d’exemple, els vulgarismes clossesper crosses, o cloqueta per croqueta.272. Obra que també situa a Mallorca un

curiós cruixó d’en vermell.

273. Variant estranya que només docu-menta aquest diccionari, no gens propens a in-cloure termes dialectals (de fet, esmenta benpocs noms de raïm). Cal suposar que es tractad’una forma mal interpretada, potser unaadaptació del raïm fr. cruchinet, o bé d’unaconfusió semàntica amb l’ocell anomenat així:cruixidell.274. Llengua en què també es coneix una

cirera cruixalenca, a la Seu d’Urgell i Organyà(segons el DCVB, s. cirera).


536]. ◊ OCC.: crouchen «(a. 1755;Pyrénées-Atlantiques, 1784) Cépa-ge à grappes moyennes, compactes,à petits grains, légèrement ovoïdes,blanc-vert et croquants | Du fr. desPyrénées, emprunté au gascon crou-chen, littéralement “craquant (sousla dent)”» [DncF, 137]. | cruchinet«(Bordeaux, 1736) Sépage noir» [ap.CTal, 536]; «(l’Entredeux-Mers,1824; a. 1850) Grain gros, prompt àmûrir et croquant sous la dent; ceraisin, délicieux au goût, donne unvin délicat, mais peu coloré» [ap.DncF, 229 i 326]. | crussènt «(Ven-ce) Variété de raisin noir» [TdF];«(a. 1772) [...] qui est croquant» [ap.DncF, 137]. ◊ SARD: Cf. crapiched-du «(Barbagia) Varietà di vite. DaCREPITUM per il crepitus dentium cheproducono i semi di questa uva fra identi» [CHERCHI, I, 378].

cua de moltó f. Æ cues d’ovella.

71 cua-sec m. DOC.: (Cat., 1869)«Cuasec» [BCas, 26].À. DIAL.: cua-sec (Santa Eulàlia de

Ronçana, Savallà del Comtat)[TrL].DESCR.: cua-sec «variedad de vid

vasta» [BCas, 26]; «raïm negre, degra petit, rodó» [TrL].ETIM.: La motivació del cua-sec ja

queda aclarida a la definició delTrL: «raïm que, per tenir la cuaseca, costa de trencar del cep».275

72 cuatendre m. DOC.: (a. 1871) «Cuatendre» [RevSI, XX, 310].


À. DIAL.: camatendre (Castellfo -llit de Riubregós) [FARELL, 146]. |cua-tendra (Pla d’Urgell) [DCVB,s. raïm]; (Palamós) [VVV, 99].276 |cuatendre (Guimerà, Santa Colo-ma de Queralt) [TrL]; (Freixenet deSegarra, Aguiló) [ALDC]. | punxótendre (Corbera d’Ebre) [FAVÀ].277DESCR: camatendre «o tendralet.

Classe de raïm» [FARELL, 146]. |cuatendre «Raïm negre | Cep indí-gena molt estès abans de la fil·loxe-ra» [TrL]; «raïm negre» [DCVB].ETIM.: Tal com explica el DCVB

(s. cuatendre): «raïm de cua fàcil detrencar». Documento la mateixamotivació en l’occ. queue tendre, iprobablement també en el cors co-divarta ‘cua verda’, ja que, pel quefa al grau de maduració, tendre iverd volen dir el mateix. Cf. tendral.P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. codivarta

«(Corse, c. 1800) Cépage tardif, as-sez productif, à grosses grappescompactes au long pédoncule, àgrains moyens, sphériques, à pulpejuteuse» [ap. DncF, 129]. ◊ OCC.:queue tendre «(Gironde, 1784) Cé-page» [ap. DncF, 131].

275. Això, en la pràctica, el fa coincidirsemànticament amb punxó fort (v. punxó

gros), mentre que esdevé un clar antònim decuatendre.

276. No s’entén per què el DCVB (s. ra -ïm) escriu cuatendra quan en el cos del dic-cionari hi ha una entrada cuatendre. Val elmateix per al camatendre precedent [FARELL,146], que regularitzo ortogràficament en ca-matendre. Tampoc no cal donar gaire crè -dit a la no gens fiable obra vitícola de Griera:ni entenc per què canvia la grafia del TrL(s. cuatendre), ni tampoc no veig clara la pre -sència de Palamós, molt allunyada de la restad’ubicacions situades al Pla d’Urgell i a la Se-garra.277. No és estrany que a la mateixa Ter -

ra Alta, concretament a Horta de Sant Joan(ALDC), aparegui un ampelònim de motiva-ció inversa: el punxó fort (v. punxó gros).


73 cues d’ovella o cua de moltó f.DOC.: (Cat., 1869) «Cua de moltó»[BCas, 26]. | (a. 1871) «Cuas deAboya» [RevSI, XX, 294].À. DIAL.: cua d’avoia (Llofriu)

[DCVB].278 | cua de moltó (Arbeca)[ALDC]. | cues d’avoia (Calongede Mar) [FAVÀ].DESCR.: cua d’avoia «varietat de

raïm que existia abans de la invasióde la fil·loxera, i que era de grablanc, apinyadet, ni molt gros nimolt petit; s’empraven per a fer vi»[DCVB]. | cua de moltó «variedadde vid vasta» [BCas, 26]; «raïm queté la forma de cua de moltó, és negrei de gra gros» [DAg]. | cues d’ovella«cep de raïms llargs per a fer vi. Grablanc, rodó i mitjancer, de pell fina»[FAVÀ].ETIM.: L’explicació semàntica de

tots aquests ampelònims cal buscar-la en la forma dels raïms. Així elDAg (s. cua de moltó) ja aclareixque el raïm «té la forma de cua demoltó». Encara més detalladamentho explica el DCVB (s. cua [d’a-voia]): «els raïms tenien la forma

LÈXIC 97

d’una cua de xai, i si eren ufanososla tenien d’una ovella grossa». | En-cara que moltó tingui l’accepció de‘mascle castrat de l’ovella’, no s’hade veure cap sardònica referènciasexual en la seva cua. Moltó (comtambé passa amb ovella) només ésun lema escollit del món oví.279 |Vull també destacar que la presèn-cia de variants lèxiques en tres llen-gües romàniques (cat., esp. i port.)apunta l’existència d’un antic se-mantisme comú, com a mínim enl’àmbit lingüístic de la penínsulaIbèrica.280SIN.: Cf. trobat.P. ROMÀN. ◊ ESP.: rabo de cordero

«(Castril, 1807) Uva» [ROJAS, 248].◊ PORT.: rabo de cordeiro «(Galizia)Uva tinta» [POSADA, 249]. | rabode ovelha «(Lisboa, 1712) Cépage»[ap. CTal, 533]; «(Doiro, Beira) Cas-ta de uva» [DdeF].

278. Dialectalisme empordanès que supo-sa, segons el DCVB [VIII, p. 85], una base lla-tina *OVUCULA, per canvi de sufix, amb dissi-milació o-ó > a-ó. V. també DECat, VI, 144.

279. Un cas totalment equiparable és eldel raïm nord-occidental popa de vaca, ano-menat a Fraga popa de bou (v. mamella de

vaca).280. Encara que l’antigor documental

no sigui excessiva: el paral·lelisme lisboetamés antic és del 1712, hem de tenir en comp-te que parlem d’un camp lèxic molt especia-litzat i no gaire literari; per tant, difícil dedocumentar.


D

74 dacsa f. À. DIAL.: daxa (Vinaròs)[TrL].DESCR.: dacsa «raïm de parra que

té els grans blancs» [TrL].ETIM.: El TrL atorga a la mateixa

població de Vinaròs dues grafiesampelonímiques diferents: (s. daxai s. datxa).281 El DCVB ja apuntaque la segona, datxa, sembla unagrafia defectuosa per dacsa. De fet,l’única explicació coherent que tro-bo a aquest desgavell lexicogràficdel TrL és que la font no sigui oral,sinó textual. Així, un únic grafismeantic daxa (-x-) hauria provocat lafalsa duplicació lèxica, ja que Grierahauria interpretat en l’un cas que estractava d’una ics (-cs-) i, en l’altre,d’una xeix africada (-tx-). | Actual-ment, però, la dacsa (< l’àrab DAKSA‘panís’) ocupa exclusivament l’àreavalenciana meridional, la qual cosapot ser un obstacle per a l’explicacióetimològica, encara que també pu-gui servir per a reforçar la hipòtesi

que es tracta d’una variant textualantiga. | A més, no sembla fàcil ex-plicar la motivació entre dacsa i unaclasse de raïm. Suposo que la hipò-tesi més versemblant deu tenir aveure amb una suposada formaapinyada d’aquests raïms, els qualsrecordarien les panolles de blat demoro.282

75 dàtil m. À. DIAL.: dàtil (Priorat)[DCVB].DESCR.: dàtil «raïm tardà de molta

durada, amb la pell fina, la carn for-ta i les llavors petites, i la forma i elcolor dels grans del qual són sem-blants a la dels dàtils de palmera»[DCVB].ETIM.: Segons el mateix DCVB, el

raïm dàtil s’explica pel fet que «laforma i el color dels grans [...] sónsemblants a la dels dàtils de palme-ra». | No ho contradic, però crecque en aquest cas la forma és molt

281. A més de la forma estandarditzadadacsa, a la qual el TrL remet des de l’entra -da daxa.

282. Si, a banda de la forma, el color groc,com de panís, hagués intervingut en la moti-vació, segurament la descripció hauria fet re-ferència a uns raïms hipotèticament daurats.


més important que el color. Així hoveu també la lexicografia francesaper al raïm dattier ‘datiler’: «parceque ses grains rappellent la formede la datte» [ap. DncF, 141]. A con-tinuació, aquest mateix diccionaritambé ens informa que el cep dat-tier (de Beyrouth) va ser importat aFrança el 1883, provinent de la capi-tal del Líban. Això potser explica lapoca documentació en català, ja quepot tractar-se d’un modern préstecampelonímic del francès,283 tot i quetampoc no es pot ignorar l’antigordels paral·lelismes espanyols (v. in-fra). | A més de la mida llargaruda,la seva molla poc sucosa (i, per tant,amb tendència a pansir-se) tambédevia afavorir la semblança amb undàtil. I encara hi afegiré que el cat.dàtil deriva, per via semipopular, deDACTYLUS ‘dàtil’ [segons DECat, III,31], mot llatí que provenia pròpia-ment del grec �� ‘dit’ perquèla seva forma recordava les falangesdels dits humans.284P. ROMÀN. ◊ ESP.: datileña (Cue-

vas, Vélez), datilillo (Timar) «(a.1809) Uvas oblongas, blancas, dehollejo grueso, sabrosas, algo tar -días» [ap. COMENGE, 222]. | datile -ra «(a. 1513) Variedad de vid» [ap.COMENGE, 222]. ◊ FR.: dattier (deBeyrouth) «Cépage blanc, à trèsgrosses grappes ramifiées, à très grosgrains ellipsoïdes, blanc doré, à peau


épaisse et pulpe charnue, à saveursimple» [DncF, 140].

76 directe m. À. DIAL.: directe (Basse-goda, Oix, Roquetes, Cabanes del’Arc) [ALDC]; (Alella, Traiguera,les Useres, Torreblanca) [FAVÀ].285 |directe blanc (Sant Mateu del Maes-trat, Albocàsser) [ALDC]. | directefrancès (Albocàsser) [ALDC].DESCR.: directe «ceps bords de

petits raïms esclarissats i no comes-tibles. Gra petit, eixut i rodó. Ambmolt de pinyol, i una pell gruixuda iaspra. El seu color negre intens el faexcel·lent per a tintar el vi» [FAVÀ]. |directo «cep híbrid per a colorar elvi. N’hi ha de grans blancs i de ne-gres, tots immenjables» [FAVÀ].ETIM.: El nom de directe fa re-

ferència a la peculiaritat d’aquestcep, que no necessita ser empeltat,perquè es pot plantar directament.Es tractaria, doncs, d’un cep ame-ricà bord (v. infra), d’arrels resis-tents a la plaga fil·loxèrica, el qualhauria estat hibridat amb ceps viní-fers europeus.SIN.: Un informant del Campell

fa el seu directo ‘directe’ un sinònimde americà. D’entrada estan relacio-nats, tot i que els productors direc-tes no eren simples plantes america-nes bordes, sinó que havien estathibridats amb diverses varietats devitis europea (cf. híbrid). | Així ensho explica un recent estudi gallec, elqual dóna també la clau per a enten-dre la desaparició gradual d’aques-tes varietats: «Como queira que asespécies americanas amosaban resis-

283. Pel DncF [p. 140], el dattier és unsinònim del rosaki, un altre dels raïms de pre-sumpte origen oriental (cf. rosseti).284. No deu ser casualitat que, en espan-

yol, hi hagi un raïm anomenat dedos de donce-lla [COMENGE, 223]; i, en portuguès, un dedo-de-dama [DdeF]. Ni que en napolità esconegui l’uva fallanghina [VNap, s. uva].

285. Al Campell, fregant la frontera lin-güística, els parlants m’esmenten el nom encastellà: directo.


LÈXIC 101

directe

jaqués (o jaqué)

FIGURA 5. Mapa del directe.


téncia ao ataque da Filoxera, pen-sou-se na posibilidade de conquerirhíbridos entre estas e a Vitis viní feraque tuveran a resisténcia das ameri-canas e produciran viños de calida-de das castes europeas. O resultadofinal foi ben diferente, conquerin-do-se de feito na meirande partedos casos unhas prantas híbridasque nen tiñan unha excesiva resis-téncia á Filoxera nen producian vi-ños de calidade, senón máis ben“purrelas”. Chegouse pois á con-clusión de que o mellor era utilizarestos Híbridos Productores Direc-tos como portaenxertos e enxertarneles as castes autóctonas das di -ferentes zonas vitícoles galegas»[MASA, 6]. | Lògicament, havent-se’n fet diversos encreuaments, nohi ha una única espècie híbrida, comes pot constatar al Maestrat.286 Perex., a les Useres em diferencien elsenyorito del directe, però m’expli-quen que el primer també era un hí-brid, actualment eradicat del tot almunicipi. A més, comparant-hi lesdefinicions, veig que el senyorito ésuna varietat negra,287 mentre que elseu directe es caracteritza pel fet de


ser blanc. També a Santa Coloma deFarners m’expliquen que, pel que faa híbrids, a banda del jaqué,288 hihan conreat el francès: varietat blan-ca directa.289 I encara, a Albocàsser ia Sant Mateu del Maestrat, l’ALDCha recollit un directe blanc.290 | Cons-tato, doncs, que en algunes pobla-cions no diferencien els directesblancs dels negres (cas del Cam-pell), mentre que en unes altres elcolor diferent de les subvarietats hí-brides sí que hi provoca noms dife-renciats (cas de Cabanes de l’Arc,Torreblanca o les Useres). | Com aconclusió proposo, amb les reservesque calguin, que es pot considerar el mot directe (negre) un sinònim de jaqué(s) i, potser, de senyorito,mentre que directe blanc pot serequivalent a francès.P. ROMÀN. ◊ SARD: direttissima

«vitigno portainnesto e produttorediretto» [COSSU, 257].

77 dolcerell m. ANT. DOC.: (Ross.,1785) «Dolcerell» [MARCÉ, 105]. |(Cat. Nord, 1861) «Doulsareill»[ap. DncF, 192].DESCR.: dolcerell «espèce du rai-

sin» [MARCÉ, 105]; «cep vigoureux.

286. Segons Piqueras [Vins, 179]: «els hí-brids més estesos per aquesta comarca són elsedo i els senyorito que, des d’un punt de vistaeconòmic, mostraven clars avantatges sobre laresta de varietats no híbrides del Maestrat.Aquests avantatges rauen en la seua resistèn-cia a les malalties criptogàmiques, la seua ca-pacitat per a rebrostar i fruitar després d’unagelada, la seua major productivitat per unitatde superfície, la seua alta graduació alcohòlicai el seu intens color vermell».287. A Cabanes de l’Arc l’anomenen si -

nyoret (segons l’ALDC), però jo només recu-llo el castellanisme senyorito, sense cap adap-tació lèxica (v. senyorito).

288. Ja el 1890, ROIG [p. 71] parlava delJacquez com una «planta de producció direc-ta». També PUIG [p. 25] ha escrit moderna-ment: «híbrids o productors directes, ceps sen-se necessitat de ser empeltats, com el Jacquez».289. De fet, el meu informant de Santa

Coloma de Farners, preguntat sobre el direc-te, acaba anomenant també així el seu cepfrancès: un detall més que ajuda a confirmar lasinonímia.290. Tot i que, a Albocàsser, el directe

blanc es diferencia d’un altre que és anomenatdirecte francès i que, per oposició, suposo mésfosc.


Grappe petite; les grains qui la gar-nissent sont gros, ronds, un peu do-rés, peau fine, très-juteux, peu su-crés. Grande précocité» [ROUFFIA,141-142].ETIM.: Derivat de dolç (amb el su-

fix -erell), circumstància que s’ex-plica pel gust sucrós d’aquesta va-rietat.291SIN.: El rossellonès MARCÉ va es-

criure el 1785: «à Sitjas, en Catalo -gne, on cueille une autre espèce duraisin nommé dans le pays Xerello,qui paroit être la même espèce quenous nommons Dolcerell» [p. 104-105]. De tota manera, no dono gairecrèdit a les sinonímies d’aquest au-tor perquè no coneix personalmentles varietats foranes i es limita a opi-nar sobre descripcions que ha llegit(cf. la sin. de blanqueta).P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. dulzal

«(Mon temayor de Pinilla) Variedadde vid» [COMENGE, 224]. | Cf. dul-zar «(Segovia, 1885) Variedad deuva» [ABELA, 314]. | Cf. dulzor«(Valladolid) Cepa blanca paravino» [MARCILLA, 108]. ◊ FR.: dou-cinelle noire «(Bouches-du-Rhône,1835) Variété à grains noirs, ronds»[ap. DPF, s. rasin]. ◊ IT.: Cf. «du-ceddu (sic.), ducicillu (calabr.)Uva dolce» [DEI, 1374]. ◊ OCC.:douçannelle «(Lot, Tarn) Grappemoyenne, allongée, à grains preuserrés, légèrement ovales, d’une sa-

LÈXIC 103

veur très-sucrée, un peu musquée»[ODART, 362]. | doucinello «(a.1878) Variété de raisin noir, à grainsronds» [TdF]. ◊ PORT.: Cf. doçal,doçar «casta de uva preta. De do -ce» [DdeF]; «(Galicia) Uvas ne -gras» [DEGC, s. uvas]. | Cf. doçal-branco «(Monção) Casta de uva»[DdeF].

78 dolcivera f. À. DIAL.: dolcivera (Be-nassal) [TrL];292 (Atzeneta del Ma-estrat) [ALDC]. | de dolcivera (Vi-naròs, Llucena) [DCVB, s. raïm].DESCR.: (de) dolcivera «raïm ne-

gre de grans grossos i rodons»[TrL]; «raïm negre, llarguet i gros-set, i dolç» [DCVB, s. raïm].ETIM.: Suposo que dolcivera és

un ampelònim d’origen compost(dolç(a) + vera). Dins de l’aglutina-ció, l’adjectiu vera faria referènciaal caràcter genuí d’aquesta subva-rietat enfront d’una altra de borda.Com ha escrit el DCVB, s. ver:«Indica l’exemplar o classe millor,més pur dins la seva espècie; aplicata plantes sol significar la que pro-dueix fruit comestible, en oposicióa bord (que es diu de la planta que noprodueix fruit o que el produeixno comestible).»293 Poso un exem-ple ampelonímic: el 1437, per dife-renciar dues subvarietats de mo-nastrell, els barcelonins ja parlavende «monestrel ver e bort» [FERRER,97]. | També el sard, el 1889, feiaservir aquest qualificatiu en algunampelònim: nighèdda bèra ‘Vite291. Trobo sorprenent l’observació se-

güent de ROUFFIA, tot i que potser serveix pera explicar-ne l’actual desaparició dialectal:«peu sucrés, malgré son nom dolsereil, qui in-diquerait qu’il est doux. Ce raisin, qui n’a devaleur que par sa grande précocité, disparaîtdes vignobles, remplacé par des espèces demeilleure qualité» [p. 142].

292. El TrL, per errada, transcriu una eper una c: doleivera.293. El mateix DCVB (s. garrofa) recull

una garrofa vera a Xàtiva i una garrofa bordaa Tortosa i Mallorca. Cf. DECat, IX, 130.


negra-vera’ [CARA, 91]. Cf. julivera;i també l’aragonès cencivera.294

79 domènec m. DOC.: (a. 1871) «Do-menech [...]. Dumech» [RevSI, XX,313-314].À. DIAL.: domencs (Llofriu) [TrL].

| domènec (Reus) [TrL, s. raïm]. |domeny (Girona) [TrL].295DESCR.: domenc «raïms blancs de

gra gros, molt semblants als mos-cats» [TrL]. | domeny «mena deraïm igual a la pansa» [TrL].296ETIM.: Mot de probable origen an-

troponímic. El nom propi Domènec,documentat a Reus com a ampelò-nim, s’hauria reduït a l’Empordà perla caiguda de la vocal posttònica: do-menc.297P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. dominga

«variedad de uva» [Enc., III, 59].

80 doradillo m. DOC.: (a. 1890) «Moltresistent á las maluras. Algunscreuen es lo Jaen blanch, peró sesembla més al Doradillo» [ROIG, 34].


À. DIAL.: doradillo (Móra laNova) [ALDC]; (Porrera) [FAVÀ].DESCR.: doradillo «Es planta que

dá uvas siempre tardías, y vinos ge-neralmente secos» [BCas, 24]; «cepde raïms de taula grossos. Grablanc-daurat, gros i rodó. Varietatpoc productiva, però molt bona pera menjar» [FAVÀ].ETIM.: Variant local del Priorat,

manllevada recentment a l’espa nyol.298Prové de l’epítet cromàtic dorado‘daurat’ (amb el sufix diminutiu -illo)pel color d’or del seu petit gra.299SIN.: V. xarel·lo.P. ROMÀN. ◊ ESP.: doradilla «(Bur-

gos, Soria, Segovia, Ávila) Vidueñosde uva blanca» [MARCILLA, 109]. | do-radillo «(Granada, 1807) Uvas muyapiñadas, medianas, muy doradas,duras, asperas. Tambien se cultivapara vino con mucha estimación»[ROJAS, 182]. ◊ FR.: Cf. petit-plant-doré «(a. 1859) Variété méritante parla fine qualité de son fruit» [ODART,169]. | Cf. plant doré «(Marne, 1827)Raisin noir d’on tire les vins rougeset blancs les plus recherchés» [CAVO-LEAU, 201]. ◊ IT.: Cf. uva de oro«(Bologna, 1651) Raisin noir» [ap.CTal, 529]. ◊ PORT.: doiradinha oudouradinha «casta de uva» [DdeF]. |doradiño «(Pontevedra, s. XVIII)Uvas» [MSar, 472]. | Cf. doirado oudourado «(Colares) Casta de uvapreta» [DdeF].

294. Per cert, no veig gens clara l’etimolo-gia que apunta Coromines (s. cencivera): «qui-zá del lat. zinzíber,-eris, ‘jengibre’, por com-paración del gusto agridulce de las uvastempranas con el sabor acre y picante del jen-gibre» [DECH, II, 28]. Em fa l’efecte que eljengibre no és un producte prou popular per ajustificar aquesta arriscada associació.295. Forma encreuada per una associació

toponímica amb el llogarret de Domeny al Gi-ronès. Difícilment pot tenir relació amb la po-blació penedesenca de Sant Jaume dels Do-menys, massa allunyada i secundària per ajustificar una importació gironina.296. Exemples paradigmàtics, aquest i l’an -

terior, de les descripcions deficients del TrL,basades sovint en la comparació amb uns al-tres raïms.297. No s’hi ha de descartar, però, la pos-

sibilitat d’un simple error de transcripció.

298. El 1869, BCas [p. 24] feia equivalentsel doradillo de l’espanyol i el charelo (= xarel·lo)del català.299. El TrL (s. raïm) situa també un daurat

a Reus. Si l’estranya variant fos diminutiva, pen-saria que es tracta d’una ultracorrecció; però,així, potser caldrà considerar-la una adaptaciódel prestigiós plant-doré francès (v. p. romàn.).


E

eixaent m. Æ jaén.

81 embolicaire m. o bonicària f. À. DIAL.: ambolicaire (Vinaròs)[ALDC].300 | ambulicaire (Sant Ma-teu del Maestrat) [ALDC].301 | boli-caire (Albocàsser) [ALDC].302 | bo-nicaire (Vall d’Albaida, la Costera)[Vins, 111]. | embolicaire (Tortosa)[TrL];303 (Alcalà de Xivert) [COMEN-GE, 224]; (Maestrat) [Vins, 182]; (les

Useres) [FAVÀ]. | Cf. bonicària (On-tinyent) [ALDC]; (l’Alforí) [FAVÀ].DESCR.: bonicaire «cep de raïm

negre» [Vins, 111]. | bonicària «cepde raïms espessos i grossos. Gragros, llarg i d’un blanc groguenc.Raïm de pell gruixuda que carregamolt, però que fa un vi de poc grau»[FAVÀ]. | embolicaire «raïm degrans rogencs o negrosos, molt boper fer vi» [TrL]; «cep de raïmsgrossos i molt apinyats. Carregamolt el cep, però no fa grau per alvi. Gra negre, rodó i gros» [FAVÀ].ETIM.: Crec que l’embolicaire deu

el nom a la facilitat enroscadora deles seves sarments, amb caracterís-tics fils embolicadissos.304 | La va-riant meridional bonicària pot serexplicada satisfactòriament a partirde la forma bolicaire. Els parlantshaurien encreuat aquest arcaismeassociant-lo amb bonic i generant,

300. Veny [Parlars, 91] ja ha explicat que,en els parlars nord-occidentals, les e- àtonesinicials es neutralitzen sovint en a-; per ex.:anciam per enciam (cf. ascanyavella per es-

canyavella). El fenomen és antic en el cat.nord-occidental, com demostra el DCVB(s. ambolicar) quan documenta aquesta entra-da a mitjan s. XVI.301. Variant explicable pel tancament vo -

càlic de la o en u, afavorit pel contacte amb labilabial precedent, tal com passa amb la va-riant muscatell (v. moscatell).302. Segons Coromines [DECat, II, 69],

aquest adjectiu bolicaire deriva de bolic, formaarcaïtzant que prové del verb postnominal bo-licar.303. Variant normativa del TrL. El DCVB

(s. embolicaire), en canvi, transcriu per al cat.occidental una variant fonètica [a]mbulicaire.

304. L’existència d’un cep amb circells fi-lamentosos no és un cas aïllat. Aquesta carac-terística ja és destacada el 1866 per al cep iza-ga [ROUFFIA, 139] o en la definició del seugeosinònim drapat (v. trepat). Cf. també l’am-pelònim gaiata.


per tant, la variant bonicaire.305 Apartir d’aquí, per una metàtesi con-sonàntica, s’hauria arribat a la va-riant bonicària (< bonicaire ¨ boli-caire ¥ bonic); tot i que no es potdescartar tampoc la possibilitat d’u-na simple dissimilació de líquides(l-r > n-r).SIN.: V. trepat.

82 encarnat m. À. DIAL.: encarnat(Monòver) [FAVÀ].306DESCR.: encarnat «cep de raïms

molt grossos. Gra rosat, llarg i gros.S’usava per a fer l’aiguardent guar-dant-lo en pots. També val per amenjar» [FAVÀ].ETIM.: La motivació de encarnat,

clarament cromàtica, té a veure ambel to rosat, amb el color carnós delsseus grans de raïm. | Coromines ex-plica, sobre el color encarnat: «evi-dentment en català designava unmatís més clar, o bé menys pujat,que el cast. encarnado ‘vermell, en-rojolat’» [DECat, II, 579]. | Encaraque la meva descripció d’un raïmrosat no em permeti assegurar capmena de manlleu entre la variant va-lenciana i la castellana, reprodueixoles observacions de Colomina sobreaquesta qüestió: «A Petrer, on elter me general és vermell, s’usa en-carnat precisament amb el sentit de‘enrojolat’.307 Per aquestes raons pen-


sem que aquest encarnat del val. me-ridional alacantí deu ser una adap -tació del castellà encarnado» [Alac.,207].SIN.: Segons un dels meus infor-

mants de Monòver, encarnat equi-valdria al castellà montalbán (v.montalbana). No tinc, però, proudades per a valorar aquesta geosino-nímia.P. ROMÀN. ◊ ESP.: encarnada

«(Cuenca, Guadalajara; 1885) Va-riedad» [ABELA, 242].

83 escanyacà o escanyagossos m.DOC.: (a. 1587) «tantes espécies devins, que vuy dia usen, malve -zia, trobat, escanyaca...» [ap. DAg,s. vi]. | (a. 1871) «Escanya gos»[RevSI, XX, 261].À. DIAL.: escanyagossos (Albaida)

[TrL].308DESCR.: escanyacà «vi» [DAg];

«vid de uva blanca» [GIRALT, 15]. |escanyagossos «raïm blanc» [TrL].ETIM.: Segons Veny: «Altres ca-

racterístiques del raïm poden ser labase dels seus noms extensibleseventualment al vi respectiu [...] labaixa qualitat: ant. escanyacà»[Mots, 60-61]. De fet, la relació en-tre un vi «poc passador» i la sensa-ció d’escanyar-se és força expres -siva.309 | La mateixa motivacióapareix en portuguès per a una clas-

305. L’associació semàntica seria afavori-da pel caràcter esponerós de la varietat; peròun factor que també podria haver facilitatl’encreuament seria l’oblit dialectal de l’autèn-tic significat d’aquest arcaic bolic.306. L’ALDC també ha recollit a Alcalà

de Xivert un raïm anomenat encarnado sinhueso, sense cap mena d’adaptació al català.307. Hi puc afegir també que la poma en-

carnada de Reus «és vermella», segons recull a

Castelló el DCVB (s. poma). El mateix passaamb la rosa encarnada: «varietat de color ver-mell», segons el DCVB (s. rosa).308. Variant més moderna, explicable per

la substitució que el mot patrimonial ca (d’o-rigen llatí) va experimentar en favor del motexpressiu gos.309. A Vilallonga de Ter, per ex., al vi pi-

cat li diuen es-coll-trenca (segons l’ALDC).


se de raïm (esgana can, esgana-cão); però també val en català per ala pera escanya-cans: «varietat moltaspra (Plana de Vic)», segons elDCVB, s. pera.SIN.: V. bona llavor; v. messeguera.P. ROMÀN. ◊ PORT.: esgana can

«(Pontevedra, s. XVIII) Uvas» [MSar,472]. | esgana-cão «uva cerceal»[NDCLP]. ◊ SARD: Cf. scanniola«(a. 1897) Uva di poca importanza»[SCet, 49].

84 escanyavella f. DOC.: (a. 1871)«Escaña vellas» [RevSI, XX, 318]. |(Lleida, 1885) «Escana bella» [ABE-LA, 318].À. DIAL.: ascanavella (Saidí, Mas

de Barberans, Sant Mateu del Maes-trat) [ALDC]; (Santa Bàrbara)[FAVÀ]. | ascanavella àstiga (= as-pra) (Mas de Barberans) [ALDC].310| ascanyavella (Amposta, Ulldeco-na, Vinaròs) [ALDC]. | escanade -lla (Alcalà de Xivert) [COMENGE,224]; (Alcalà de Xivert) [ALDC].311| escanavella (Roquetes, Albocàs-ser) [ALDC]. | escanyavella (Vi-naròs) [DECat, II, 500]; (Maestrat)[Vins, 182]; (Cambrils) [ALDC];(Porrera, Traiguera) [FAVÀ]. | es-canyavelles (Camp de Tarragona)[DAg]; (Montblanc, Gandesa, Tor -tosa, Vinaròs) [TrL]; (Ribera d’E-bre) [DCVB].

LÈXIC 107

DESCR.: ascanavella «cep de raïmsgrossos amb la cua forta. Gra gros,rodó i daurat. Fa un vi blanc, fluix idolç, però els seus raïms no són co-mestibles» [FAVÀ]. | escanadella«variedad de vid» [COMENGE, 224]. |escanavella «variedad de uva»[ABELA, 318]. | escanyavella «menade raïm propi per a fer vi» [DECat,II, 500]; «raïms de mida mitjana opetita, compactes; grans mitjans,rodons, de tonalitat verdosa. Varie-tat productiva, base dels vinsblancs» [SIMÓ, 279]; «cep de raïmsno gens bons, però força produc-tius. Gra blanc, de pell gruixuda imolla esquitxegosa. Val per a fer vi»[FAVÀ].312 | escanyavelles «cep queprodueix un raïm de gra mitjà, colorblanc i qualitat poc preuada»[DAg]; «de gra mitjà o petit; és moltdolç; gairebé no madura del tot. Famolts raïms, però el vi és de pocgrau» [TrL];313 «raïm blanc, de pelldura i aspra i de gust poc saborós»[DCVB]; «varietat de cep» [DFa];«varietat de vinya que produeix unraïm blanc, de pell aspra i dura, pocapreciat» [DIEC].ETIM.: Veny ja ha explicat l’origen

del mot primitiu, tot apuntant unade les seves deturpacions fonèti-ques: «Altres característiques delraïm poden ser la base dels seus

310. L’existència d’una subvarietat quali-ficada d’àstiga ‘aspra al gust’ confirma la rela-ció semàntica amb la baixa qualitat. De fet, elDCVB (s. escanyavelles), a banda d’un raïm,també esmenta una varietat de codony «ques’anomena escanyavelles segurament per laseva aspror».311. Forma encreuada potser amb cana-

della ‘setrill’ (cf. el mateix canvi d’oclusiva enmacabeu > macadeu).

312. Un informant de Traiguera em co-menta que l’escanyavella és un cep relati -vament modern al poble. El seu èxit s’explicaper l’alt rendiment. Quan els compradors vandecidir pagar el mateix per qualsevol tipus devi, aquesta mena de ceps productius hi van serplantats amb profusió.313. Estranya definició del TrL: no s’en-

tén que l’escanyavelles sigui molt dolç si noacaba de madurar del tot. Personalment m’haestat descrit com a «immenjable».


noms extensibles eventualment al virespectiu [...] la baixa qualitat: esca -nyavelles (a voltes deformat en esca-nadelles)» [Mots, 60-61].314 | Unes al-tres variants, com ascanyavella iascanavella, reflecteixen la tendènciadel cat. occidental a neutralitzar e-àtones en a- (cf. embolicaire).315 Amés, ambdues formes són el resultatd’un tractament doble de la gemina-da llatina -NN-, que fluctua entre -ny-i -n-.316 | Malgrat que el conjunt de lalexicografia catalana ha triat el pluralescanyavelles, no tinc cap dubte a l’hora d’escollir com a forma princi-pal escanyavella. De fet, tant l’ALDC(que recull l’ampelònim nou cops)com jo (cinc cops més) sempre reco-llim variants en singular.317SIN.: V. messeguera.

85 esclafagerres f. À. DIAL.: asclafa-jades (la Font de la Figuera)[ALDC].318 | esclafagerra (Novel-


da) [ALDC]. | esclafagerres (Mo -nòver) [FAVÀ]. | esclatagerres (Al-baida) [TrL].DESCR.: esclafagerres «raïm blanc

per a vinificació» [SIMÓ, 331]; «cepde raïms esparsos, primerencs. Grablanc, gros i aplanat. S’usa per a fervi» [FAVÀ]. | esclatagerres «raïmblanc» [TrL].ETIM.: Suposo que aquest conjunt

d’ampelònims de l’interior meri-dional del País Valencià, malgrat al-guna deturpació, es refereixen a unraïm de pell forta que es pot guardarmolt de temps,319 igual com passaamb el raïm trencatenalles de laFranja aragonesa i els seus paral·le-lismes hispànics (v. trencatenalles).P. ROMÀN. ◊ ESP.: esclafacharre

«(Murcia, 1885) Vidueño» [ABELA,318].320 | esclafacherri(s) «(Alicante,1885) Vidueño de uvas blancas»[ABELA, 318];321 «(Sax, Villena) Uvade granos gruesos» [MTor, 213].

86 escorçac m. DOC.: (a. 1871) «Es-cursag» [RevSI, XX, 261]. | (Mall.,1897) «Cursach» [Die B., I, 257].

314. Relacionar un raïm molt aspre, queescanya (a l’entrada anterior amb un gos, aquíamb una vella), pot semblar una associacióinsòlita, però és curiós d’observar uns altres ca-sos idèntics dins del mateix camp ampelonímic.Hi ha també un raïm queixal de gos (v. queixal

de llop), enfront d’un queixal de vella, termemarcadament sardònic (v. queixal de vella).315. Veny menciona un grapat de casos

idèntics per al cat. nord-occiental: «astel, estel;astar, estar; aspés, espès; ascala, escala» [Par-lars, 91].316. No falten alternances dialectals com

enganyar/enganar, banyes/banes, etc. V. Veny:Parlars, 96.317. I encara cal observar que el TrL es-

mentava escanyavelles a Vinaròs, mentre queel DECat recull a la mateixa població escanya-vella, amb morfema singular (v. supra).318. Variant produïda segurament per

una confusió dels parlants entre una formaoriginària *esclafagerres i l’hipotètic adjec -

tiu postverbal d’un fals intensiu *esclafajar(Æ esclafajades).319. De la tradicional conservació en reci-

pients d’alguns raïms, ja en parla Busa [p. 233]el 1507: «raïms que guarden en olles. UVEOLLATES». M’expliquen a Monòver que encaraavui guarden raïm en pots per obtenir-ne ai-guardent (v. encarnat).320. Indubtable préstec català. La pro-

nunciació africada palatal sonora que el val.meridional fa de gerra/-es ['d�ε] explica per-fectament aquestes grafies espanyoles -charrei -cherris ['tʃa-, 'tʃe-] ensordides, fruit de l’a-daptació fonètica.321. Encara que la publicació en qüestió

no ho indiqui, suposo que es refereix a la zonacastellanòfona de la província d’Alacant.


À. DIAL.: corçac (colònia de SantPere d’Artà) [FAVÀ]. | escursac(Mall.) [DAg].DESCR.: corçac «raïms apreciats

per al vi negre» [Die B., I, 257]; «cepde raïms apinyats i molt petits. Car -rega molt, però fa un vi de pocgrau alcohòlic. Gra negre, petit irodó, de pell forta» [FAVÀ]. | es-corçac «mena de cep o de vinya»[DAg]; «raïm no gaire gros, de gramitjancer i no gaire atapeït, moltnegre, no gaire bo per a menjar peròboníssim per a fer vi de molt grau»[DCVB, s. raïm].ETIM.: En principi, tot fa pensar

que l’ampelònims corçac (i escor çac)prové dels llinatges mallorquins ho -mònims (Cursach o Escursach).322Segons el DCVB (s. escurçac), aquestsegon seria probablement una va-riant aglutinada del primer, ambl’article salat es. Potser sí, peròveig massa casualitat que al Ma -tarranya coneguin un raïm corcellóo escorcelló amb igual oscil·laciósil·làbica i amb un lexema idèntic:escorç- (v. escorcelló). Suposo quedeu ser preferible una explicaciód’aquests ampelònims com a de -rivats d’escorça323 per les mateixesraons que en l’altre cas: es tractaria

LÈXIC 109

d’uns ceps que cal escorçar ‘escor-xar’ per a evitar que facin bagots.Posteriorment, el nom del cep hau-ria passat també a designar el raïm.

87 escorcelló m. À. DIAL.: corcelló (laTorre Velilla) [ALDC]. | escorcelló(la Ginebrosa) [ALDC].DESCR.: corcelló, escorcelló «clas-

se de raïm» [ALDC].ETIM.: Segons el DCVB (s. escorce-

llar): «tallar rebrolls dels avellaners(Amer)». No crec, però, que això ex-clogui unes altres plantes com la vi -nya.324 Precisament el cep és unaplanta que fa sovint rebrolls (cf. ga-

varro), els quals s’arriben a convertiren raïms bords (o bagots) nascuts al’escorça de la soca.325 | Aquesta ne-cessitat de retallar, d’escorxar lasoca, és, al meu parer, la causa queexplica semànticament l’ampelònimescorcelló. Llavors, la variant corcellóés una simple afèresi.P. ROMÀN. ◊ PORT.: Cf. corce -

llo «(Riazón, s. XVIII) Uvas» [MSar,472].

88 esperó de gall m. o pota de gallf. DOC.: (men., 1869) «D’Esperó degall» [VHos, 62]. | (Mall., 1897)«Esperons de gall» [Die B., I, 257].À. DIAL.: esperó de gall (Mall.)

[CERDÀ, 111]; (Maó) [TrL]; (Mall.)[DCVB];326 (Creixell de Mar, Con-

322. Així ho creu també el meu principalinformant de la colònia de Sant Pere d’Artà(no és estrany, però, que faci aquesta observa-ció, ja que el seu segon cognom és justamentCursach).323. Segons això, l’associació antroponí-

mica seria posterior i ajudaria a explicar elcanvi escorçat > (es)corçac, tot i que l’equi-valència acústica d’aquestes oclusives en posi-ció final (-k = -t) és prou freqüent en català:vímet/vímec, rosset/rossec, etc. Fins i tot apa-reix en aquest camp lèxic: benadic/benedit(v. benadic).

324. Senzillament, a Amer han especialit-zat el nom amb aquest conreu. En últim ter-me, és un clar derivat de escorça i deu poderaplicar-se a algunes altres plantes.325. Segons Coromines [DECat, III,

548], la derivació de escorça en escorcellar haestat contaminada per escocellar.326. El mateix DCVB (s. raïm), en canvi,

escriu raïm d’esperó de gall.


sell, colònia de Sant Pere d’Ar- tà) [FAVÀ]. | pota de gall (Riu -doms) [FAVÀ]. | Cf. cruixó d’esperóde gall (Mall.) [DAg].DESCR.: calop d’esperó de gall

«raïm de color blanc, de gransllargs» [DCVB]. | cruixó d’esperóde gall «mena de raïm» [DAg]. | es-peró de gall «rem. Teta de vaca»[VHos, 62]; «dues variedats blan-ques y una negre» [CERDÀ, 111];«classe de cep» [DAg]; «raïm de grallargarut i corbat» [TrL]; «varietatde raïm que fa els grans llarguers»[DCVB]; «raïm blanc, de gransgrossos i molt llarguers, semblantal calop blanc però no tan bo»[DCVB, s. raïm]; «cep de raïms detaula grossos i esparsos. Gra gros,corbat i molt allargat. N’hi ha deblancs i de vermells. De carn sucosai pell aspra. Poc productiu; maduratard i fa el vi d’escàs grau alcohòlic»[FAVÀ]. | esperons de gall «raïmsblancs i negres» [Die B., I, 257]. |pota de gall «cep que dóna raïms degra blanch y llargarut en forma d’es-peró de cavall» [DAg, s. pota];327«cep de raïms de taula, tardans demaduració. Gra blanc, gros i llarga-rut» [FAVÀ].ETIM.: Com ja ha explicat el

DCVB (s. calop): «raïm de gransllargs a manera d’esperons de gall».Per extensió, la referència concretaa l’unglot punxegut dels galls haacabat generalitzant-se a tota lapota de l’au: pota de gall (i a Occità-nia, pèd-de-gau).


SIN.: El VHos [p. 62] tradueix elesperó de gall balear al castellà com ateta de vaca. Certament, és moltprobable que aquesta equivalènciasigui encertada i que esperó de gallsigui un geosinònim del també cat.mamella de vaca.328 De fet, les des-cripcions d’ambdós ampelònimscoincideixen amb inusual exactitud.Totes dues varietats són de taula,tardanes, amb el gra llargarut i la pellforta, i totes dues diferencien unasubvarietat blanca d’una de roja.P. ROMÀN. ◊ IT.: sperone di gallo

«grappolo medio. Acino medio, ca-ratteristicamente allungato e ap-puntito, ricurvo a mezza luna. Polpacarnosa o croccante, dolce e moltogradevole» [BALDANI, 41]. ◊ OCC.:pèd-de-gau (= peu de gall), pèd-de-jau «(Alpes, 1886) Variété de raisinà grains oblongs et roses, v. óulive-to» [TdF].

89 esquiterell m. À. DIAL.: esquiterell(Marratxí) [TrL]; (Sineu) [ALDC].DESCR.: esquiterell «raïm blanc»

[TrL].ETIM.: Ampelònim derivat del dia-

lectalisme balear esquitar ‘esquitxar’[DCVB, s. esquiterell].329 O sigui, unraïm que esquitxa quan l’aixafen; ca-racterística que emparenta semànti-cament esquiterell amb esquitxagós.

90 esquitxagós m. DOC.: (a. 1871)«Esquitxagos [...]. Escaxigós»

327. Evidentment hi ha una errada enaquesta definició del DAg: no es tracta d’espe-rons de cavall, sinó d’esperons de gall. Així hoentén el DCVB (s. pota), que cita el DAg peròen corregeix la descripció.

328. BOSCH, per ex., en el seu estudi sobrela fruita algueresa, escriu a l’apèndix [fig. 16]:«raïm tita de vaca, denominació que homidentifica amb la botó de gall blanc».329. De fet, el DCVB descriu un raïm mal

madurat, agrasser, però no el considera capclasse específica.


[RevSI, XX, 294 i 311]. | (a. 1877)«Esquitxagossos» [ap. VVV, 79].À. DIAL.: escatxigós (Bellpuig)

[TrL]; (Balaguer) [DCVB].330 | es-quitxagós (Reus) [DAg]; (l’Esplu-ga de Francolí) [TrL]; (Gaià pene-desenc)331 [SADURNÍ, 20]; (Cambrils)[ALDC]; (Creixell de Mar, Riu-doms, Gandesa) [FAVÀ]. | esquitxa-gossos (Valls) [DCVB]. | esquitxós(Pego, Benassal, Altea) [TrL].DESCR.: escatxigós «raïm que

quan se separa de la barrusca elsgrans ixen del pinyol» [TrL];332 «va-rietat de raïm i el cep que el pro-dueix» [DCVB]. | esquitxador«classe de raïm» [TrL, s. raïm]. | es-quitxagós «cep que produeix unraïm de gra blanc, petit i dur, pocestimat per a fer vi» [DAg]; «raïmblanc, molt esquitxós» [TrL]; «cepindígena, negre» [SADURNÍ, 20];«cep força carregat de raïms petits.Gra blanc, mitjà i rodó, de pell for-ta. S’usa per a fer panses i per a vini-ficar tot i la falta de grau alcohòlic»[FAVÀ]. | esquitxagossos «raïm degra dur, que en esclafar-lo, esquit-xa» [DCVB]. | esquitxós «raïmdolç, amb una punta d’agror»[TrL].ETIM.: L’origen etimològic és clar

per a Veny: «Altres característiquesdel raïm poden ser la base dels seus

LÈXIC 111

noms [...] esquitxagós, perquè es-quitxa quan l’aixafen» [Mots, 60-61]. Lògicament, a causa d’una pe-llofa forta i d’una molla sucosa; comdeu passar també amb el raïm esgui-tós, derivat substantivat del verb va-lencià esguitar ‘esquitxar’. | Però,mentre que l’etimologia no deixalloc al dubte, la correcció normativaque proposa Coromines ja pot esde-venir més discutible: «com que aixòmateix es diu esquitxagós (caldriaescriure esquitxegós) a Reus no crecque sigui un cpt. (ben inversemblanttambé pel sentit) amb gos ‘ca’, comha entès AlcM, suposant-li un pluralen -gossos, sinó un adjectiu en -egós»[DECat, III, 711]. | D’entrada, noestic d’acord amb la inversemblançad’una relació entre el nom d’aquestesquitxagossos i el substantiu gos.Tant en ll. med. (canucula), en occ.(rasi cagniu), en it. (canina, canaiuo-lo/-a), en port. (uva-de-cão) i en esp.(perruno/-a, uva de perro) com encat. (de gos), apareixen sovint va-riants que fan referència al nom delgos de manera ben explícita. V. raïm

de gos.333 D’altra banda, encara queacceptéssim com a forma primerauna terminació adjectiva -egós, aixòno evita que els parlants l’hagin po-gut relacionar i confondre amb uncompost de gos.334 Sols així s’explicamorfològicament l’ampelònim va-lencià pixagós (cf. pixagós).SIN.: V. messeguera; v. planta; cf.

garrut.

330. Variant explicable per una metàtesivocàlica, no gens infreqüent segons el DECat[II, p. 710]: «esquitxegar generalment metatit-zat en escatxigar, que sento a la Sentiu de Sió[1964] i que reporten de Poboleda». V. tambéVeny [Dialect., 257].331. SADURNÍ es refereix al riu Gaià, que

flueix bàsicament pel Camp de Tarragona.332. Estranya descripció que sembla vo-

ler explicar l’etimologia de l’ampelònim per lafragilitat del gra.

333. I encara hi ha més ampelònims rela-cionables, com escanyacà (o escanyagossos),queixal de gos, etc.334. A Riudoms, un informant m’explica

precisament que aquest raïm esquitxava elsgossos quan tractaven de mossegar-lo.


91 estorell m. DOC.: (Men., 1897) «es-turell» [Die B., II, 342].À. DIAL.: estorell lluent (Mall.)

[DAg, s. cruxó].DESCR.: estorell lluent «mena de

cruixó» [DAg, s. cruxó]. | esturell«mena de raïm» [DECat, III, 814].ETIM.: Ampelònim que ha rebut

una dubitativa filiació toponímicade Coromines: «Esturell; potserprovinent de la renomenada pos-sessió, antiga alqueria i riuet deS’Estorell en el NE de Mallorca?»[DECat, III, 814]. | Generalment,no es pot considerar un topònimtan minúscul per a explicar l’ori -gen d’un nom de raïm.335 Però, enaquest cas concret, es dóna la co -incidència que aquesta alqueria des’Estorell es troba al terme munici-pal de Lloseta, localitat que tambéha donat lloc a un ampelònim ma-llorquí (v. lloseta). | Tot i això, vullplantejar una altra possible explica-ció, deslligada de qualsevol origentoponímic. A Mallorca, segons elDCVB (s. estorí ), s’anomenen esto-rins (diminutius de estora) aquellscofins emprats per a premsar oliveso raïms. Segons això, estorell, com aderivat de estora, faria referènciaa una varietat de raïms que sónpremsats per a la producció de vi,tal com passa amb unes altres varie-tats d’idèntica motivació semàntica(cf. premsal).

92 estorell de pinyeta m. À. DIAL.: es-torell de pinyeta (Mall.) [DAg,s. cruxó].


DESCR.: estorell de pinyeta «menade cruixó» [DAg, s. cruxó].ETIM.: Sens dubte, estorell de pi -

nyeta fa referència a una subvarietatd’estorell (v. estorell) caracteritzadapel fet de tenir els raïms petits i moltapinyats. No hi falten tampoc pa-ral·lelismes romànics d’igual moti-vació semàntica, com la (tinta)apinyada espanyola, la pinheiraportuguesa, el pignerol i el pineaufrancesos, el pignoulet occità i elpignuòlo italià.336P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. tinta api-

ñada «(Salamanca, 1885) Variedadde uva» [ABELA, 283]. ◊ FR.: Cf.pignerol «(Bellet, 1868) Cépage»[ap. DncF, 158]. | Cf. pineau «V. pi-not. (a. 1406) Sorte de raisin | (déb.XVe s.) Vin fait avec ce raisin | (Bour-gogne, Champagne, Alsace; 1835)Célèbres cépages. Dér. de pin*; suff.-eau, la grappe de ce raisin ressem-blant à une pomme de pin» [TLF,XIII, 390] ◊ IT.: Cf. pign(u)òlo«(XX sec., Piemonte) Vitigno | (XIVsec.) Uva nera dal Milanese | (XVII sec.)Vino fatto con detta uva» [DEI,2917]; «Vitigno, di colore nero orosso o bianco a seconda del la va-rietà e adatti alla vinificazione | Vinorosso prodotto con tale uva» [GDLI].◊ OCC.: Cf. pignoulet «(Aix, 1715)Raisin de petits grains, oblongs eten grappes serrés, saveur très- douce» [ap. DPF, s. rasin]. ◊ PORT.:Cf. pinheira «(Doiro) Casta deuva» [DdeF].

335. I menys quan el mot en qüestió s’haestès a indrets tan allunyats com és aquí unaaltra illa: la de Menorca (essent-ne, a més, laprimera documentació [v. supra]).

336. D’aquest darrer ja explica el GDLI(s. pignòlo): «grappoli simili a pigne per la fi-tezza degli acini. = Deriv. da ‘pigna’». Percert, recordo que a Santa Agnès de Corona(Eiv.) em deien d’una classe de raïm que era«com una pinya vera».


F

93 fartapobre o raïm de fartapo-bres m. DOC.: (a. 1839) «afartapo-bles» [DLab] | (a. 1871) «Afartapobles [...]. Farta pobles» [RevSI,XX, 260 i 294]. | (a. 1877) «Afarta-pobres» [ap. VVV, 79]. | (Barcelona,1890) «Afarta-pobles. Serveix peraemparrats, es poch apreciat y sols secultiva per son aspecte» [ROIG, 38]. |(val., 1891) «fartapòbres [...] de far-tapobres» [DMGa, p. 1954].À. DIAL.: afartapobres (les Borges

Blanques, Savallà del Comtat, At-zeneta del Maestrat) [TrL]; (Tor -tosa) [DCVB]; (Calaceit) [DCVB,s. raïm];337 (Penedès) [SADURNÍ,17]. | de fartapobres (Mequinensa)[ALDC]. | fartapobre (Fraga, Am-

posta) [ALDC]; (Torrent de Cinca)[FAVÀ]. | fartapobres (Massalco-reig, Gandesa, Calaceit, Tortosa)[DCVB]; (Calaceit) [BLANC, 104];(Roquetes) [ALDC]. | Cf. afarta-bellacos (Alcoi) [DCVB, s. raïm].338DESCR.: afartabellacos «raïm de

gra gros, negre i bo; madura pel se-tembre» [DCVB, s. raïm]. | afarta-pobles «especie de rahím que tè logra gros y la pell dura, qu’es bo peraguardarse. Lairén» [DLab]; «Ra-hím gros, molt fluix, peró molt llar-garut. Fruyt molt gros, quasi esfé-rich, roig y insípit» [ROIG, 38];«varietat de raïm de gra gros i pelldura» [DFa]. | afartapobres «raïmroig de gra molt gros» [DAg]; «cas-ta de raïm blanc, de gra gros i unamica llarguer» [DCVB]; «raïm pocexquisit» [DCVB, s. raïm]; «varie-tat de raïm de gra gros i pell dura»[DIEC]; «raïm roig de grans gros-sos que feia un vi fluixet però engran quantitat» [SADURNÍ, 17]. | (de)

337. Evident contradicció del DCVB(s. raïm i s. fartapobres). Òbviament, la duali-tat deu ser producte d’una vacil·lació a l’horade delimitar la separació entre article i nom.Passa una cosa semblant a Tortosa, on el DCVBtan aviat l’inclou a l’entrada afartapobres(fent-ne, fins i tot, la transcripció fonè tica)com a l’entrada fartapobres. De tota manera,a Calaceit caldrà preferir la grafia fartapobres,recollida per una recent monografia local[BLANC, 104].

338. Préstec espanyol de l’epítet composthartabellacos, amb adaptació lèxica del verbafartar, però no pas del substantiu bellaco‘bergant’.


fartapobres «raím. Lairen» [DMGa,1954]; «classe de raïm de gra moltgros i de no gaire bon gust. V. afar-tapobres» [DCVB]; «raïm blanc»[DCVB, s. raïm]; «espècie de raïmde gra gros i sabor escàs» [BLANC,104]. | fartapobre «cep de raïmsgrossos. Gra negre, rodó i moltgros, de pell forta. Val per a menjari també per a fer vi» [FAVÀ].ETIM.: Veny ha explicat així aquest

ampelònim: «Altres característiquesdel raïm poden ser la base dels seusnoms [...] la baixa qualitat: afarta-pobres. Aquest, per error tipogràficdel Diccionari de Labèrnia, va sermodificat en afartapobles i el motfantasma va passar, per transfusió, aobres lexicogràfiques posteriors finsa arribar al Diccionari General»[Mots, 60-61]. | Estic d’acord amb laseva proposta etimològica (cf. afar-

tabous), però no crec que la variantdissimilada afartapobles sigui unmot fantasma.339 Crec que les va-riants gràfiques del 1870, afartapo-bles i fartapobles [RevSI, XX, 260 i294], fan pensar en l’existència dia-lectal d’aquesta dissimilació mésque no pas en una errada tipogràfi-ca.340 | De tota manera, sí que faré


una precisió lèxicogràfica. Preferei-xo com a entrada principal una for-ma sense aglutinar: fartapobre o defartapobres, ja que així es recullsempre a les meves enquestes i a lesde l’ALDC.SIN.: Tant el DLab com el suple-

ment del DMGa [p. 1954] traduei-xen el cat. (a)fartapobres a l’espa -nyol com a lairén. Sembla, doncs,que es pot considerar el fartapo-bre(s) del Camp de Tarragona i del’Ebre com un sinònim del raïmd’airén del Camp de Túria. D’altrabanda, segons SADURNÍ [p. 17], del’afartapobres també en deien trepata la Conca de Barberà. Encara quehi hagi una certa complementarietatgeogràfica a les terres de l’Ebre,l’ALDC recull ambdós ampelò-nims a la localitat d’Amposta.341 Endefinitiva, com que no es tracta delprimer cop en què veig improbablesles sinonímies d’aquest autor (v. pan -

ser; v. sitja), prefereixo no conside-rar-les en la majoria de supòsits.

94 felipet m. À. DIAL.: felipet (Artés)[FAVÀ].DESCR.: felipet «cep de raïms es-

clarissats i mitjancers, un xic prime-rencs. Gra ros, gros i llargarut, depell dura. Fa bon vi i encara és mi-llor per a menjar» [FAVÀ].ETIM.: Ampelònim diminutiu que

deriva de l’antropònim Felip. El nom,molt localitzat, devia correspondre alseu importador a la comarca.

339. Per ex., parlant d’una mena de bolet,Coromines [DECat, III, 889] escriu: «farta-poble o bolets de f- a Estagell (1960): la formaprimitiva fou -pobres (en part dissimilada en-bles)». Igualment, el DCVB (s. figa) recull lavarietat afartapobles al pla d’Urgell.340. La RevSI no es destaca precisament

per la seva cura normativa (per ex., tant hiaviat trobo la grafia trobat, com turbat o tru-bat o trovat [XX, p. 266 i 298]). Per tant,considero inversemblant que aquest (a)farta-pobles fos introduït a les seves llistes ampe-logràfiques després d’una consulta lexicogrà-fica.

341. Una cosa semblant deu passar ambels suposats geosinònims colló de gall (o mocde gall?) i el queixal de llop [SADURNÍ, 19].D’entrada, a Alcalà de Xivert, els informantsde l’ALDC diferencien el botó de gat del qui-xal de llop.


95 ferrana f. À. DIAL.: ferrà (SantaAgnès de Corona) [FAVÀ].342 | ferra-na (Eiv.) [RIBAS, s. raïm]; (Sant Ma-teu d’Aubarca) [TMan, 103]; (SantJosep de sa Talaia) [ALDC]; (SantAntoni de Portmany) [FAVÀ].DESCR.: ferrana «varietat de

reïm» [RIBAS, s. raïm]; «raïm permenjar» [TMan, 103]; «cep de raïmsesparsos i molt grossos. Gra negrós,rodó i gros. Varietat de taula de pellforta i cruixent. Fa un vi de pocgrau perquè és poc dolç» [FAVÀ].ETIM.: Sembla que la motivació

d’aquesta ferrana té a veure amb elcolor gris, com de ferro, dels seusgrans.343 Així ho apunta per a unparal·lelisme portuguès el DELP,s. ferral: «De ferro por influênciada cor [= color].» Cf. l’etim. de fer -

randella. | També el raisin ferré deSuïssa ha estat explicat per una mo-tivació cromàtica, però en aquestcas no es tracta pròpiament d’unampelònim, sinó d’una simple qua-litat de raïm.344 | Un cop explicadala provinença, cal destacar l’antigorde les diferents variants romàniques(s. XV en el portuguès, principis delXVI en l’espanyol, etc.) i la presènciaja en el s. I dC d’una variant llatina

LÈXIC 115

(fer<r>eola).345 Tot plegat semblaconfirmar l’existència d’aquest se-mantisme cromàtic en el món vi -tícola llatí, mantingut encara endiverses llengües de la Romània oc-cidental.P. ROMÀN. ◊ ESP.: ferrar «(Mála-

ga, 1807) Uvas muy grandes casi ne-gras» [ROJAS, 124]; «o ferra. (Cádiz,1885) Uvas muy grandes, casi ne-gras» [ABELA, 236]. | ferrar blanco«(Andalucía, 1807) Uvas muy gran-des blancas» [ROJAS, 124]; «(Cádiz,Huelva; 1896) Cepa muy gruesa.Racimos grandes. Uvas grandes,obtusas, muy carnosas, sabor agri-dulce, tardías; mosto de pocos gra-dos. Variedad emparrada para fru-ta» [HIDALGO, 142-143]. | ferreal«(Salamanca) Variedad de granooval de color rojizo» [DUso, s. uva].| Cf. herrial346 «(a. 1513) Uva quasicomo el aragonés» [HERRERA, 54];«vid que produce la uva herrial»[DRAE]; «variedad de uva, gruesa ytinta, cuyos racimos son muy grue-sos» [DRAE, s. uva]. ◊ FR.: Cf. her -rant «(a. 1872) Cépage» [ap. DncF,184]. ◊ LL. CL.: fer<r>eola «(c. 60dC) Vines that are passably fruitful»[LCol, 248-249]. ◊ PORT.: ferral

342. Els eivissencs no acostumen a parlarde ceps, sinó de parres; per tant, em descriuenla parra ferrana. Tot i això, quan a Corona fanreferència al raïm, no dubten d’anomenar-loen masculí: raïm ferrà.343. Com a mínim, la varietat principal de

raïms foscos, perquè també apareixen subva-rietats blanques en diverses llengües romàni-ques (esp. ferrar blanco, port. ferral-branco).344. GIGNOUX [p. 8] va escriure sobre el

raisin ferré: «Se dit des raisins dont la crois-sance s’arrête par les trop grandes chaleurs; legrain reste petit, prend une teinte bleuâtre, etdevient très dur.»

345. No comparteixo, per tant, la motiva-ció semàntica que dóna ANDRÉ [p. 136] per aexplicar aquest ampelònim del ll. cl.: «FERREO-LA. Doit s’expliquer par la raideur du sarmentet la dureté du bois ou par la résistence duplant.»346. Aquesta variant fa que el DECH [III,

p. 355 i 357] es pregunti si també ve de hierro‘ferro’. Els seus dubtes són concretats per unanota a peu de pàgina on documenta una grafia«heriales» el 1513 [en G. Alonso de HERRERA].Suposo que es tracta tan sols d’una variant tex-tual, però no ho puc contrastar amb cap edició,ja que els autors no esmenten la pàgina.


«(Madeira, 1885) Variedad» [ABELA,236]; «(Lamego, 1531) Uvas demuitas castas» [ap. CTal, 521];«(Latadas) Variedades de uva arro-xada e resistente. De ferro» [DdeF];«(s. XV) Tipo de uva» [DELP]. | fer -ral-branco «variedade de uva fer -ral» [DdeF]. | ferrão «casta de uvaprieta» [DdeF]. | Cf. ferrol «(Ga -licia) Uvas negras» [DEGC, s.uvas].347

96 ferrandella f. DOC.: (Val., s. XV)«planta trià / stranya, pus sana, / demuntalbana, / boval negrella / —noferrandella / ni monestrell—» [ap.DECat, II, 184]. | (Val., 1791) «Fer -randella» [JAVal, 29].À. DIAL.: fernandella (Casinos)

[ALDC].348DESCR.: fernandella «classe de

raïm» [ALDC]. | ferrandella «uvaclara algo bermeja: tiene el racimopequeño y apretado con el raboduro, el grano menudo de carneblanda, jugo dulce y hollejo delga-do: carga bastante y es temprana»[JAVal, 29]; «racimo regular. Uvasnegro-rojizas redondas, blandas,hollejo grueso» [NIEVA, 64]; «ant.Cep de què es feia vin [sic] blanc»[DCVB].ETIM.: La proposta etimològica de

Coromines sobre l’ampelònim fer -


randella no em sembla gens convin-cent, tot i que sí que serveix per aconfirmar la meva anterior etimolo-gia (v. ferrana). Llegeixo al DECat:«FERRAN, adj. ant., nom d’un colorde cavall. Sembla que d’aquest anticferran sigui derivat ferrandella,nom d’un cep, del qual es feia viblanc. D’ací també els NLL Na Fer -rana, Plana Ferrana (AlcM), proba-blement pel color dels indrets» [III,p. 979]. | Pot fer l’efecte que la mo-tivació cromàtica també encaixaamb aquest ampelònim,349 però sob-ta la presència d’una -d- intervocà -lica, aparentment lexemàtica. Aixòobliga a pensar en una altra provi-nença: de l’antropònim cat. Ferran-dell,350 derivat diminutiu de Fer ran(d);adaptat del germànic Fre denand[DCVB, V, 819]. O, com a mínim,fa suposar un antic encreuamentque va portar els parlants a l’asso-ciació antroponímica. Aquest feno-men és especialment evident amb lavariant acastellanada de Casinos:fernandella. | El que sembla fora detot dubte és l’origen català de l’am-pelònim. L’Spill valencià del s. XV(vers 13433) ja en tracta com d’unaplanta del país enfront de plantes estranyes, novelles: «planta trià /stranya, pus sana, / [...] / —no fer -

347. Variant probablement encreuada per associació amb la localitat homònina delFerrol (la Corunya).348. Variant acastellanada derivada de

l’antropònim esp. Fernando. El fenomen estàvinculat a la substitució progressiva dels an-tropònims catalans que ha sofert durantaquest segle el País Valencià. Deu ser, a més,un fenomen molt recent, perquè al mateix PaísValencià castellanòfon fan servir un préstecadaptat d’origen català: ferrendella.

349. De fet, unes quantes descripcions jadestaquen el to vermellós de la ferrandella:«uva clara algo bermeja» [JAVal, 29], «uvasnegro-rojizas» [NIEVA, 64], etc.350. No comparteixo, és clar, l’explicació

que dóna el DCVB (s. poma) sobre la pomaferrandella: «té aquest nom perquè procedeixde Son Ferrandell (Valldemossa)». El topò-nim en qüestió ha de ser postantroponímic. Il’associació local sols seria acceptable si noexistís una estesa i antiga classe de raïm ano-menat també ferrandella.


randella / ni monestrell— / mallolnovell / volent plantar».P. ROMÀN. ◊ ESP.: ferrendella

«(Villar del Arzobispo) Variedad deuva negra tirando a rojiza» [LLATAS,II, 13]. | Cf. herradilla «(Santander,1885) Variedad de uva» [ABELA, 320].◊ OCC.: ferrandel «(Alto Garona,1885) Variedad» [ap. ABELA, 236].

97 fogoneu m. DOC.: (a. 1871) «Fago-neu» [RevSI, XX, 261]. | (a. 1877)«Fogoneus» [ap. VVV, 79].À. DIAL.: fagoneu (Felanitx)

[ALDC].351 | fogoneu (eiv.) [PzCab, 147]; (Mall.) [CERDÀ, 111];(Cassà de la Selva, Marratxí, Ciuta-della, Llucmajor) [TrL]; (mall., eiv.)[DCVB];352 (Sant Mateu d’Aubar-ca) [TMan, 103]; (Montuïri, Lluc-major) [ALDC]; (Consell, Por -reres, colònia de Sant Pere d’Artà,Santa Agnès de Corona, Sant Agus-tí des Vedrà) [FAVÀ].353DESCR.: fogoneu «clase de uva»

[PzCab, 147]; «raïm de color negre;

LÈXIC 117

fa bon vi» [TrL]; «cep i raïm autòc-ton de les Balears de pàmpols petits,grans negres i apinyats i no gairegrossos» [DCVB]; «raïm gros, do-lent per a menjar i no gaire bo per avi, però en fa molta quantitat»[DCVB, s. raïm]; «raïm per fer vinegre» [TMan, 103]; «cep de raïmspetits i ben apinyats. Fa abundant vinegre, però de poca qualitat; no ésgens bo per a menjar. Gra d’un ne-gre clar, rodó i menut. De pell fina igust poc dolç» [FAVÀ].ETIM.: Segons Coromines: «fogo-

neu: diu AlcM que és derivat defogó, idea donada sense raons, i ex-travagant, tant des del punt de vistasemàntic com tenint en compte queno s’explicaria el sufix no català. Lesaparences són que no té res a veureetimològicament amb foc i menysamb fogó. Com que -eu té aire oc-cità, i més tractant-se de raïm, atèsl’occitanisme del sufix -eu,354 potserés derivat provençal (-eu, sufix di-minutiu normal allí, de -ELLUM) defavoun ‘tavella de mongeta o defava’, bearn. haboû ‘haricot’, ‘grainde la vesce’; *favonèu passaria a*fagoneu > fogoneu» [DECat, IV,64]. | Realment, l’arriscada deriva-ció de fogoneu que fa Corominescompta amb un suport important.Existeixen en català dues subvarie-tats de mongetes anomenades mon-geta fogoneu:355 una de blanca i unade negra, segons el DCVB (s. mon-

351. Dissimilació vocàlica, explicable pelcontacte velar. En aquests casos, l’àtona ini -cial té tendència a neutralitzar-se. El canvi[uku-/uγu- > əku-/əγu-] s’acompleix a diver-sos punts del cat. oriental. Per ex., el barcelonídialectal [ʃəku'latə] per [ʃuku'latə], l’eivissenc[əku'pa] per [uku'pa], etc.352. El DCVB diferencia una pronunciació

mallorquina [fogo-] enfront de la neutralitzacióeivissenca [fugu-]. Personalment, no percebo acap localitat mallorquina enquestada aquestavariant sense neutralització vocàlica.353. El meu principal informant de Con-

sell conrea actualment una varietat anomena-da fogoneu francès. També la coneixen a sacolònia de Sant Pere, però no correspon al tra-dicional fogoneu, que en aquesta darrera loca-litat es va deixar de plantar poc després de laplaga fil·loxèrica.

354. Certament hi ha unes altres ampelò-nims catalans d’idèntica morfologia occitanit-zant, com el moreu (cf. moreu) o com el xareu(v. xarel·lo).355. A més d’una classe que s’anomena de

fava o favatera: «planer a manera de fava(Mall.)», també segons el DCVB (s. mongeta).


geta). Es deu tractar, doncs, d’unaclasse de raïm amb uns grans querecordarien la forma, menuda iaplanada, de les faves o dels fesols.P. ROMÀN. ◊ PORT.: Cf. feijão

«Variedade de uva minhota. Do lat.phaseolus (= fesol)» [DdeF].

98 fonollera f. DOC.: (a. 1871) «Fono-llera» [RevSI, XX, 311].À. DIAL.: fenollera (Porrera)

[FAVÀ]. | fonollera (Camp de Tarra-gona) [DAg].DESCR.: fenollera «cep de raïms

mitjans i esclarissats. Gra blanc, rodói mitjancer. De pell fina i carn tova,és bo per a menjar. També val per avinificar» [FAVÀ]. | fonollera «cepque dóna un raïm blanc, fluix idolç» [DAg]; «raïm blanc, de grapetit, que madura aviat. Té la pelltendra i la llavor petita; fa el vi dolçfluix» [TrL].ETIM.: L’ampelònim fonollera (o

fenollera)356 deu explicar-se per larelació gustativa entre aquest raïmi la planta aromàtica del fonoll,semblantment com passa entre elraïm aifabeguí i el gust d’alfàbrega(v. raïm d’alfàbrega).

99 forcallada f. o aforcallat m. DOC.:(Val., 1791) «Forcallada» [JAVal,27].357 | (a. 1871) «forcallada negra»


[RevSI, XX, 261]. | (Val., 1885)«forcallá» [ABELA, 319]. | (val.,1891) «forcallà-ada» [DMGa, s.raim].À. DIAL.: aforcallat (Beneixama)

[ALDC]; (Castalla) [FAVÀ].358 | deforcallada (Alcoi) [DCVB, s. raïm].| forcallà (Torís, Montesa, Onti -nyent) [ALDC]; (Llíria, Montserratd’Alcalà, l’Alforí, Aielo de Rugat,Monòver) [FAVÀ].359 | forcalladablanca (Monòver) [Vins, 126]. | for-callat (val.) [LLATAS, II, 19]. | Cf.forqueta (Peralta de la Sal) [SISTAC,267]; (Peralta de la Sal) [ALDC].DESCR.: aforcallat «cep de raïms

esparsos. Gra mitjà i allargat, d’uncolor entre blanc i morat. Empratper a fer vi, carrega prou, però no fagaire grau alcohòlic» [FAVÀ]. | deforcallada «raïm vermell, mitjan-cer, prou bo» [DCVB, s. raïm]. |forcallà «variedad de uva» [DMGa,s. raim]; «raïm negre de gra clar imolt fort que es penja de cara a l’hi-vern» [TrL].360 | forcallada «uvablanca: su racimo es claro con elgrano un poco largo, de pulpa y ho-llejo un tanto áspero, pero de ju -go dulce. Es temprana y buena es-pecialmente con otras para vino»[JAVal, 27]; «calidad de uva cuyosgranos son prolongados» [AJCav II,

356. Segons Coromines, variant derivadade «fenoll del ll. tardà FENUCULUM, diminutiu deFENUM ‘fenc, farratge, herba’» [DECat, IV,93]. A la mateixa pàgina, Coromines esmentade Porrera una pronunciació neutralitzada[fə'noʎ]; la mateixa que jo recullo per al seuderivat [fəno'ʎera].357. NIEVA [p. 64] crea un ampelònim

fantasma quan, per errada, copia malamentaquest cep de JAVal grafiant-lo «forcadella»(a. 1854).

358. Canvi de gènere, acomplert poste-riorment a l’aglutinació de l’article femeníamb el radical nominal (la forcallada > l’afor-callada Æ aforcallat).359. Tant l’ALDC com les meves enques-

tes sempre recullen forcallà, amb caiguda de la-d- intervocàlica, característica del valencià.En algun cas, però, els parlants fan una variantmasculina: el forcallà.360. Vulgarisme injustificat del TrL, que

hauria d’haver estandarditzat aquesta popularreducció sil·làbica del val. apitxat i meridional.


LÈXIC 119

forcalladaaforcallat

forqueta

FIGURA 6. Mapa de la forcallada.


319]; «mena de raïm que es collia al’Horta de València abans d’entrarla fil·loxera» [DCVB];361 «cep de ra -ïms molt llargs de cua trencadissa.Gra rogenc, rodó i gros, amb la pellgruixuda. Fa un vi clar de poc grau,i els seus raïms duren molt penjats»[FAVÀ]. | forcallat blanc «varietatde raïm blanc» [Vins, 125-126]. |forcallat negre «cep de raïm negre»[Vins, 111]. | forqueta362 «classe deraïm» [SISTAC, 267].ETIM.: Crec que l’explicació d’a-

quest forcallada té a veure amb eltipus de cep. Sembla tractar-se d’u-na planta amb sarments molt aeris ienfiladissos (tal com passa amb lavinha de enforcado portuguesa). |Segurament, els sarments d’aquestaplanta prenen la forma d’una forca,com destaca la descripció d’un pa-ral·lelisme francès: «on lui a donnéparfois le nom de Plant fourchu, enraison de ses sarments qui se divi-sent en fourches» [ap. DncF, 295].Un idèntic origen etimològic es potatorgar als paral·lelismes italiansforcelluta i forcella: «dal lat. FURCIL -LA ‘piccola forchetta’» [THBuc,182].363 | I també hi puc incloure la


tinta horquillada (= aforcallada) deSalamanca, ampelònim d’origen ge-nuïnament espanyol, a diferència deles variants hispàniques més orien-tals (forcallá, forcallar, forcallat tin-ta), amb una clara influència catala-na. | Així, doncs, dono per fet quel’ampelònim lliterà forqueta (dimi-nutiu de forca) està emparentat ambla forcallada valenciana i amb elsseus paral·lelismes romànics. En con-seqüència, descarto qualsevol relacióde la forqueta de Peralta amb l’anticaladre forcat.364P. ROMÀN. ◊ ESP.: forcallá «(Vi-

llar del Arzobispo) Variedad de uvanegra» [LLATAS, II, 19]; «(Sax, Ville-na) Uva de color morado y granogrueso y alargado» [MTor, 213]. |forcallar365 «(Yecla, 1891) Variedadcuyos caldos son de escaso gradoalcohólico, pero es cultivada por-que se obtienen de ella buenos ren-dimientos» [ap. MORALES, 26 i 62]. |forcallat tinta «(Murcia) Variedadde cepa de vinificación» [SERRANO,177]. | Cf. tinta horquillada «(Sa-lamanca, 1885) Variedad» [ABELA,283]. ◊ FR.: Cf. plant fourchu«(a. 1897) Cépage vigoureux» [ap.DncF, 296]. ◊ IT.: forcella «(Bo-logna, 1651) Raisin blanc» [ap.CTal, 529]; «(a. 1644) Specie di uva»[ap. THBuc, 182]. | forcelluta «uvaforchetta» [THBuc, 182]. ◊ OCC.:Cf. brun fourca(t) «(a. 1772; Bou-

361. Definició molt deficient del DCVB(s. forcallada), sobretot comparant-la amb la del’entrada raïm. A part de no descriure la forca-llada, fa suposar que es tracta d’un cep perdutdesprés de la fil·loxera, la qual cosa no s’ajusta ala realitat. El seu conreu és encara prou impor-tant a l’interior del País Valencià (a l’Horta no,és clar, perquè ja no s’hi conrea cap vinya).362. Segons Griera [VVV, 30], també s’a-

nomena forqueta (per la forma del suport) elplanter de vinya del cinquè any, tot just abansd’esdevenir un cep adult.363. De fet, el ll. FURCILLA (Æ cat. forqui-

lla) també és un diminutiu de FURCA ‘forca’,igual que l’it. forchetta.

364. Tot i això, aquesta arada va represen-tar una innovació revolucionària per a la vi -ticultura del s. XVIII. Ja apareix recollida pelDRos (Val., 1764).365. Potser la -r final és una errada de

transcripció per -t; fet que no seria gens es-trany havent-se extret la dada d’un anuari definals del s. XIX.


ches-du-Rhône, 1784) Cépage pro-ductif, à grappes moyennes et com-pactes, à gros grains ovoïdes, d’unnoir bleuté, juteux» [DncF, 93]. ◊PORT.: Cf. vinha de enforcado «vi-deira que se enrosca ou prende àsárvores» [DLP, s. vinha].366

100 formigor m. DOC.: (a. 1877) «For-migó» [ap. VVV, 79].À. DIAL.: formigó (Mall.) [DCVB,

s. raïm].DESCR.: formigó «classe de raïm»

[TrL, s. raïm]; «de color negre ro-genc, dolent per a menjar i no gairebo per a fer vi» [DCVB, s. raïm].ETIM.: Ampelònim del qual em

manca informació. Suposo, però,que caldrà relacionar aquest formi-gó (probable corrupció ortogràficade formigor) amb la sensació de for-migueig que deu provocar el seu vial paladar.367 De fet, les descripcionsdisponibles ja destaquen que no faun vi gaire bo. | Això l’emparentariaamb l’it. formicaro: «dal lat. FORMI-CARE ‘prurire’ per il sapore (for -se frizzante) del vino» [THBuc,183].368 I segurament també amb elcat. antic vi formigalejant, forma

LÈXIC 121

catalana genuïna d’esmentar el vid’agulla, segons Veny [Mots, 62].P. ROMÀN. ◊ IT.: formicaro «(a.

1754) Specie di vino» [ap. THBuc,183]. ◊ PORT.: formigo «(trasmon-tano) Variedade de uva branca, detodas a mais temporã» [DdeF].

101 francès m. DOC.: (a. 1871) «Fran-cés» [RevSI, XX, 315].À. DIAL.: francès (Picassent, Mon-

tesa) [ALDC]; (Santa Coloma deFarners, Esparreguera, Porrera)[FAVÀ]. | franceset (Val.) [GVal,24]; (Xàtiva) [DCVB, s. raïm];(Montixelvo) [FAVÀ].DESCR.: francès «vid de uva tinta»

[GIRALT, 18]; «cep no empeltat quees carrega de raïms. Gra blanc petit,de pellofa dura i aspra. Encara quemolt productiu, fa un vi aigualit |Cep força productiu, de raïms moltllargs per a fer vi. Gra negre, gros irodó, de pell fina» [FAVÀ].369 | fran-ceset «raïm menut, blanc, molt pri-merenc, no gaire bo» [DCVB, s.raïm]; «cepa de fructificación abun-dante. Racimo largo, con uvas nomuy gruesas, redondas, de hollejofino pero consistente. Pulpa carno-sa, dulce» [MARCILLA, 292]; «raïmprimerenc de taula, verd clar. Graxicotet esfèric. Polpa cruixent, su-cosa. Sabor ensucrat. Pell fina i resistent» [GVal, 24-25]; «cep deraïms primerencs, mitjancers i moltespessos. Gra blanc, molt menut irodó. Val tant per a la taula com per

366. Tot i que actualment ho pot semblar,no es tracta de cap exageració. Personalment,encara he vist a Santa Agnès de Corona (llogar -ret d’Eivissa, illa poc castigada per la fil·loxera)una parra centenària enroscada a un garrofer.367. Òbviament, el formigueig escau més

per al vi que no pas per al raïm. Tot i això,anotaré que el 1694 un ampelògraf francès vaescriure sobre el raïm picardant: «On appelleainsi à Montpellier une sorte de muscat: parcequ’il est piquant & ardent» [ap. DncF, 280].368. THBuc també inclou una altra possi-

bilitat etimològica bastant menys convincent:«o nel significato di ‘abbondare, pullulare’ perl’eventuale fecondità del vitigno» [p. 183].

369. Aquesta duplicitat de descripcionsno em sorprèn gaire donat el caràcter genera-lista d’aquest gentilici. A més, la provinençafrancesa de diversos ceps és previsible, sabutel predomini de França en l’experimentacióagronòmica vitícola.


al cup, però el seu vi és regular»[FAVÀ].ETIM.: Gentilici que fa referència a

la provinença francesa d’aquesta va-rietat.SIN.: Ampelònim de sinonímia

difícil per la generalitat del terme(v. la nota precedent), aplicat tambécom a epítet d’unes altres varie-tats.370 | V. directe; cf. xasselà.P. ROMÀN. ◊ PORT.: Cf. tinta-

francesa «(Torres Novas) Casta deuva preta» [DdeF].

102 fumat m. DOC.: (a. 1871) «Fumat»[RevSI, XX, 311]. | (a. 1890) «Roigde S. Pere, fumat ó martorella decolor; en poca escala» [ROIG, 67].À. DIAL.: fumat (Reus) [DAg];

(Cardona, Segarra, Camp de Tarra-gona, Conca de Barberà) [DCVB];(Montblanc, l’Espluga de Francolí,Valls, Guimerà, el Vendrell, Savallàdel Comtat) [TrL]; (Penedès) [SA-DURNÍ, 20]; (Calaf, Alió) [ALDC];(Sarral) [FAVÀ].DESCR.: fumat «cep que produeix

un raïm de gra gros i de color roigtirant a cendra» [DAg]; «raïm depell dura i que es conserva moltde temps. Es planta solament per apenjar | Raïm vermell» [TrL]; «raïmno gaire dolç ni gaire bo de conser-var» [DCVB]; «cep de raïms de pellgruixuda, preferibles per al vi queper a menjar. N’hi ha una varietatnegra i una de blanca més primeren-ca. Totes dues són de grans rodons imitjans» [FAVÀ].


ETIM.: Epítet que primer es va re-ferir al color cendrós, fumat, de di-verses varietats. Per ex., a la localitatde Balsareny, l’ALDC va recollir lagarnatxa blanca, la fumada i la ne-gra.371 Finalment ha acabat esdeve-nint, a part de l’àrea lingüística, unampelònim específic. | Ho aprofitoper a comentar que aquest fumat noté res a veure amb el gust de fum,epítet antic usat per als vins de pocaqualitat.372SIN.: Una publicació recent espe-

cialitzada [GCat, 25] ha proposat lasinonímia següent: «subirat parent,malvasia (blanca), fumat». De fet, el1900, ROLLAND [p. 300] ja havia es-tablert la mateixa sinonímia per alsparal·lelismes francesos: «enfumé,affumé ou malvoisie gris, malvoisierose». Tanmateix, un informant deSarral em precisa que el fumat tédues subvarietats: una de més blan-ca i una de més fosca. Això encaixaperfectament amb les descripcionsprincipals de la malvesia (cf. mal -

vesia), varietat caracteritzada peraquesta doble tonalitat.373 | No tinc,per tant, gaires dubtes sobre aques-ta sinonímia, però el que ja no veigtan clara és l’equivalència entre elfumat o malvesia i el subirat (pa-rent), malgrat les diverses referèn-

370. Al llarg del treball n’esmento tres ca-sos: els ampelònims catalans directe francès(v. directe) i fogoneu francès (v. fogoneu), il’ampelònim esp. aramón francés (v. aramon).

371. Igualment, el 1891, el DMGa dife-renciava la marseguera fumada de la verda-lenca (v. messeguera).372. Potser sí que hi ha relacionat l’antic

ampelònim sicilià fumusa, però ho semblacontradir la mateixa descripció de l’autor:«nonnihil fumum sapiente» [CUPANI, 234].373. De fet, un dels geosinònims de l’esp.

malvasía és blanquirroja [DELGADO, 63]. Detota manera, aquesta mena de tonalitats in-termèdies poden comportar sovint percep-cions cromàtiques diferents.


cies textuals en aquest sentit: «Mal-vasía. Variedad blanca conocidatambién por Subirat» [ROMERO, 73];«la Malvesia es coneix amb els nomsde Subirat [...]» [SIMÓ, 278]. | D’en-trada, a localitats com la Granadadiferencien la malvesia del subiratparent, encara que també puguempensar que es tracta d’una especia-lització entre la varietat blanca i lafumada (o roja). Però a Sarral, a so-bre, les descripcions del fumat (in-cloent-hi ambdues tonalitats) escontradiuen amb una descripció di-ferenciada que també recullo del su-birat.P. ROMÀN. ◊ FR.: affumé «ou

malvoisie gris. (Merse, 1835) Varié-té de la vigne» [ap. ROLLAND, 300]. |blanc fumet «(Nièvre; 1784, 1842)Grain rond, petit, jaune piqueté, ser -ré, grappe courte, donne peu maisbonne qualité» [ap. DncF, 76]. | en-fumé «(Lorraine, 1857) Grains pe-tits, d’un rouge noir-cendré, trans-parents; grains juteux, sucrés, peauferme. Il donne de la douceur auvin» [RENDU, I, 25r]; «(Alsace) Va-riété de la vigne» [ROLLAND, 300]. ◊IT.: Cf. fumosa «(agrig. occ., pa-lerm. centr.) Specie di uva rossa ebianca» [ap. THBuc, 183]. | Cf. fu-musa russa «(Sicilia, 1696) Vitisdulci oblongo fructu medio, rubro,nonnihil fumum sapiente, appro-bum tamen vinum conficiente»[CUPANI, 234]. | Cf. fumusa vranca

LÈXIC 123

«(Sicilia, 1696) [...] eade racemo, etfructu tenero, albo, rotundo me-dio» [CUPANI, 234]. ◊ OCC.: fumat«(Tarn-et-Garonne, 1859) Cépagede grains ronds, écartés et d’unecouleur rouge-clair; ils sont pleinsd’un suc très-doux et d’une saveurtrès-agréable» [ODART, 360].

103 fustera f. À. DIAL.: fustera (Atzene-ta del Maestrat) [ALDC].DESCR.: fustera «classe de raïm»

[ALDC].ETIM.: Ampelònim derivat de fus-

ta, relacionable semànticament ambl’it. legno duro i amb el fr. bois droit(o bois dur); i potser també amb elraïm de soca del val. apitxat. Fuste-ra deu fer referència a una varietatde cep la soca i les sarments del quales destaquen pel gruix i per la du -resa.P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. bois droit

«(Gironde, 1784) [...] donne un bonvin et vigoureux et abonde» [ap.DncF, 184]. | Cf. bois dur «(SE deFrancia, 1885) Sarmientos gruesos,erguidos, rojo claros, duros y que-bradizos; racimos grandes; uvasbastante gordas, redondas, pocoagradables al paladar. Vino de bue-na calidad, tinto, áspero» [ap. ABELA,261]. ◊ IT.: Cf. legno duro «(Tos-cana, Marche) Grappolo compatto,con acini medi, di colore molto in-tenso, buccia spessa. Viti gno pro-duttivo» [DEIDDA, 292].


G

104 gaiata f. omonastrell de la gaia-ta m. DOC.: (Val., 1791) «Gayata»[JAVal, 30].À. DIAL.: gaiata (Monòver) [FA -

VÀ]. | monastrell de la gaiata (Al-calà de Xivert) [ALDC]. | monas-trell de la gueiata (Jesús Pobre)[FAVÀ].374 | morastrell de la gaiate-ta (Gandesa) [DCVB, s.morastell].DESCR.: gaiata «uva negra con el

hollejo duro, y de jugo muy dul -ce. Produce un vino muy comun»[JAVal, 30]; «cepa de grano más bienpequeño, muy dulce y muy tinto.Racimos grandes, con pulpa blanda.Vinos de elevada graduación alco-hólica» [MARCILLA, 104]; «Raïmsmenuts, compactes, de forma cilín-drica; grans petits rodons, de colornegre molt fort, pell grossa. Cep debaix rendiment, d’ell s’obtenen vinsde gran qualitat» [SIMÓ, 279]; «cep deraïms grossos, molt primerencs. Granegre, menut i rodó. Molt dolçper a fer vi» [FAVÀ]. | monastrell de

la gueiata «cep que es carrega for -ça de raïms apinyats. Totes les sar-ments acaben en una volta. Gra ne-gre, mitjà i llargarut, amb la pellforta i la cua dura. Fa el vi més negrede tots i amb grau» [FAVÀ]. | moras-trell de la gaiateta «varietat de cepde raïms negres, els sarments delqual acaben corbats en forma degaiata. V. monestrell» [DCVB, s. mo -rastell]. | Cf. mataró de gaiatet«varietat del mataró les sarments dela qual fan un gaiat al cap de brot»[TrL, s. mataró].375ETIM.: Subvarietat del monastrell.

No té res estrany que una reducciósintagmàtica acabés generant l’am-pelònim gaiata. El nom té a veureamb la forma corbada en què aca-ben els sarments: «com de gueiato»,em diu un informant de Jesús Pobre(v. també les descripcions prece-dents).SIN.: El mateix informant de Jesús

Pobre (terme de Dénia) m’explicaque s’usen indistintament els noms

374. Dissimilació vocàlica afavorida peltancament de la semiconsonant intervocàlica[gaia- Æ gueia-].

375. Mataró és un geosinònim, més local,de monastrell. Cf. monastrell.


de gueiata i de monastrell per a refe-rir-se a una única varietat de sar-ments corbats. Semblantment, el1791, JAVal [p. 29-30] ja havia es-crit: «se pretende tambien que elmonastrell gordo es propiamentela llamada gayata». V. monastrell. |Cf. messeguera.P. ROMÀN. ◊ ESP.: gayata «(Mur-

cia, 1885) Variedad de uva» [ABELA,319]; «(Sax) Cepa estéril» [MTor,213].376 | Cf. alcayate «(Hellín,1891) Vid» [ap. MORALES, 62].

105 galera f. À. DIAL.: galera (Eiv.) [RI-BAS, s. raïm].DESCR.: galera «varietat de reïm»

[RIBAS, s. raïm].ETIM.: Fosc ampelònim, molt lo-

cal.377 Potser, coneguda l’existènciad’un «pa de galeres: bescuitat per aaliment dels mariners» (segons elDCVB, s. pa), es pot pensar en unamotivació semàntica referida a ladestinació final d’aquesta varietat.Si fos així, es tractaria d’un raïm (od’un vi) de llarga conservació, indi-cat per al rebost dels vaixells.378 | Detota manera, el mateix RIBAS (s. ga-lera) esmenta diversos topònimsmenors eivissencs, dada que podria


fer pensar en un hipotètic origen to-ponímic per al raïm galera.379

106 gargollassa f. DOC.: (a. 1871)«Gargollassa [...]. Gargollosa»[RevSI, XX, 261 i 311]. | (Bal., 1876)«Gorgollas<s>a» [BIDWELL, 75]. |(Binissalem, 1897) «Gorgollassa»[Die B., I, 257].À. DIAL.: gargollassa (Inca)

[CERDÀ, 111]; (Mall.) [DCVB];(Consell) [FAVÀ]. | gargollosa (Mar -ratxí) [TrL].380 | gorgollassa (Men.)[DAg]; (mall.) [DCVB]. | orgo -llassa (Formentera) [RIBAS, s. or -gollassa].381DESCR.: gargollassa «produex un

ví de molts de graus» [CERDÀ, 111];«varietat de cep que té poc pàmpol ifa pocs raïms, negres, de gra gros,bastant dolços i bons per fer vi»[DCVB]; «cep de raïms per a fer unvi amb grau. Gra negre, rodó i mit-jancer. De pell forta, però molt ac-ceptable per a menjar» [FAVÀ]. |gargollosa «classe de raïm» [TrL].| gorgollassa «raïms negres moltapreciats per al vi» [Die B., I, 257];«mena de raïm» [DAg]; «casta deraïm» [DCVB]; «variedad tinta. Daproducciones escasas de vinos dealta graduación» [MARCILLA, 117]. |

376. No hi ha dubte del préstec català,però em sorprèn la descripció de MTor, méspròpia d’una planta borda que no pas del mo-nastrell de gaiata.377. De fet, és l’únic ampelònim mencio-

nat per RIBAS que no he recollit en les mevesenquestes eivissenques. Tampoc no n’he sabuttrobar cap més variant catalana ni cap paral·le-lisme romànic.378. La localització illenca de l’ampelò-

nim afavoreix aquesta hipòtesi del momentque les Balears han esdevingut des de fa moltde temps un punt estratègic per a l’aprovisio-nament dels vaixells.

379. Coromines ha explicat, a partir degalera ‘vaixell de guerra’, la nombrosa toponí-mia balear de galera: «es tracta de l’aplicaciótranslatícia a una gran penya, que s’ha com -parat, al mig d’una costa brava o d’una ser -ra penyalosa, a la silueta d’una nau que se’nsatansa amenaçadora, llevant-se al mig delmar» [DECat, IV, 284].380. Dubto de l’existència d’una variant

sonoritzada. Deu ser una tria gràfica erròniadel TrL.381. Variant formenterenca secundària,

amb caiguda de la velar inicial.


orgollassa «mena de raïm de gransgrossos i compactats» [RIBAS, s. or-gollassa].ETIM.: Sorprèn que el DCVB no

relacioni les respectives entradesgargollassa i gorgollassa, però encaraés més greu que Coromines expliquidiferenciadament ambdues etimolo-gies, proposant-ne, a sobre, orígenstotalment diferenciats. Sobre gargo-llassa, ha escrit: «potser més que de-rivar de l’arrel GARG- de gargamellaetc., tindrà relació amb la GRAECULAVITIS de Columel·la ‘plançó de vigrec’: qui sap si per encreuamentamb HIBERNACEA > it. vernaccia, cat.garnatxa (amb -atxa > -assa per des-mossarabització analògica); o podrí-em suposar *GRAECULACEA pre-islà-mic i llavors GRAE- > gar- i -L- > -ll-s’explicarien per si sols, i una pro-núncia primera -atxa hauria estatdesmossarabitzada» [DECat, IV,370]. | I sobre gorgollassa ha apun-tat: «gorgollejar, gorgolleig. D’acípotser, pel molt líquid que rendeix,mena de raïm, mallorquí. gorgo-lla<s>sa» [DECat, IV, 570]. | Ana-litzant la primera (i retorçada) ex -plicació de Coromines, veig qued’entrada es contradiu amb el que ha -via escrit anteriorment. Parlant de lagarnatxa [DECat, IV, 375], haviapres partit pel sòlid origen toponí-mic i dubtava de la relació amb hi-vern. Ara, però, recupera innecessà-riament la improbable relació entreHIBERNACEA i l’it. vernaccia (v. l’e-tim. de garnatxa). | La segona pro-posta ja em sembla més plausible.382

LÈXIC 127

En últim terme, l’origen de gorgo-llassa cal buscar-lo en gorgoll (delll. GURGULIO ‘broll d’aigua’.383 Tot iaixò, algunes descripcions semblencontradir el caràcter sucós del raïm(v. supra). Més aviat sembla tractar-se d’un raïm que fa vins d’alta fer-mentació. En conseqüència, és lògicque les descripcions en destaquinsempre una producció escassa, peròd’un vi estimat per la seva graduacióalcohòlica. | D’altra banda, aixòconverteix la forma gargollassa enuna variant cronològicament poste-rior; explicable pel canvi o > a delcat. oriental, en un context velar;sense oblidar la influència onoma-topeica del radical GARG-, de la qualdubtava Coromines (cf. DCVB, s.gargoll).

107 garnatxa o granatxa f. (o m.) overnatxa o vernassa f. DOC.: (s.XIV) «ensercadora de bons vins decuyt, e de vernatxe e de cornelia edel grech» [ap. DCVB, s. grec/gre-ga]. | (a. 1381-6) «bech [...] corcercho candia o vernaça» [EXIMENIS, 143].| (a. 1398) «més que arena beuran,no pas aygua ne vinagre, mas bonavernassa» [ap. DCVB]. | (a. 1429)«L’anguila de Bolçena e la vernaça»[ap. DCVB]. | (a. 1490) «Dexant totsvins dolços, com mosqua, cuyt...,vernacha, malvesia» [ap. DCVB, s.vernatxa]. | (s. XVI) «Y de pochtemps ensà s’i cull guarnatxa que ésun vi molt delicat» [ap. DURAN,229]. | (s. XVI) «un vexellet de vi devernacha» [ap. DAg]. | (a. 1622)«Item per dos corters de garnacha»

382. De fet, vista la falta de paral·lelismesromànics, no crec que convingui donar res-postes romàniques globals. S’hi imposa unaexplicació més localista.

383. Pensem, per ex., en el gargall ‘saliva-da espessa’; provinent de l’arrel GARG-, ono-matopeia del borbolleig, segons el DCVB.


[ap. CONDE, 45]. | (Ross., 1785)«granatxe» [MARCÉ, 24]. | (Cat.,1797) «granatxas» [NAVARRO, 13]. |(a. 1839) «garnatxa, granatxa»[DLab]. | (mall., 1840) «garnatxa.granatxa» [DFig]. | (val., 1851)«garnaja» [DEsc].384 | (men., 1869)«granatxa» [VHos, 62]. | (a. 1871)«granachu [...]. Garnachu [...]. Gar-natxó» [RevSI, XX, 261, 313 i 319].| (a. 1877) «Vernassa» [ap. VVV,80]. | (Barcelona, 1890) «Garnatxa ógranatxa; en las montanyas; donamolt y bó» [ROIG, 67].À. DIAL.: bernassa (Freginals)

[DCVB].385 | garnatja (Lladó, Gi-rona) [ALDC]; (Alella) [FAVÀ]. |garnatjo (Alella) [FAVÀ].386 | gar-natx (Mataró) [DAg]. | garnatxa(val.) [DCVB, s. raïm];387 (Peral -ta de la Sal) [SISTAC, 267]; (Begur,


Cruïlles, Balsareny, Moià, Sant Boide Llobregat, la Pobla de Roda,Estanya, Àger, Peralta de la Sal, laCodonyera, la Torre Velilla, la Gi-nebrosa, Algímia de la Baronia,Casinos, Vilamarxant, Sallent deXàtiva, Benigànim, la Font de la Fi-guera) [ALDC]; (la Sorollera, l’Al-forí, Aielo de Rugat) [FAVÀ]. | gar-natxa blanca (Valljunquera, laTorre Velilla,388 Bellmunt de Mesquí,Aiguaviva de Bergantes) [ALDC];(Montserrat d’Alcalà) [FAVÀ]. | gar-natxa negra (Valljunquera, Bell-munt de Mesquí, Aiguaviva de Ber-gantes) [ALDC]; (Calonge de Mar,Montserrat d’Alcalà) [FAVÀ]. |garnatxa rossa (Calonge de Mar)[FAVÀ]. | garnatxera (Banyoles)[ALDC].389 | garnatxera blan -ca, garnatxera roja (Camallera)[ALDC]. | garnatxo (Calonge deMar) [FAVÀ].390 | garnatxo blanc,391384. Variant explicable per la tendència

dels dialectes septentrionals del valencià a reduir en fricatiu sonor el so africat palatal(-d�a > -�a). Veny ho explica amb aquestexemple: «Respecte al canvi metxa > metja,crec que s’ha de partir d’antuvi de l’escassesade mots amb (tʃ) primitiva intervocàlica, çoque hauria facilitat la seva absorció per la corresponent sonora africada (d�), amb poste-rior desafricació i manteniment de sonori -tat (�) o (i�): [métʃa] > [méd�a] > [mé�a]. Lestres fases són vives actualment a tres sectorsde la zona» [Geoling., 147].385. Grafia errònia del DCVB, bastant

injustificada del moment que remet a la va-riant etimològica vernatxa, oblidant la pre -sència al seu diccionari d’una entrada secun -dària vernassa.386. Els alellencs donen com a subvarie-

tats diferenciades el garnatjo i la garnatja(cf. la variant granatxo).387. Crec que res no justifica la forma

composta raïm de garnatxa que transcriu elDCVB, s. raïm. Cap més font, catalana oromànica, no recull la preposició de.

388. A la Torre Velilla, per tant, donenper suposat que la garnatxa pròpiament ditaés negra, perquè sols adjectiven la subvarietatblanca. Idèntic fenomen es dóna a Móra laNova amb granatxa.389. A Banyoles parlen del lledoner (ne-

gre) i de la garnatxera. Però a la propera Ca-mallera, en canvi, havien afirmat que aquestagarnatxera era un sinònim modern del reces-siu cep llodener (= lledoner). Potser garnatxe-ra és una referència a la planta, com a produc-tora del famós vi de garnatxa.390. A Calonge, contràriament al que pas -

sava a Alella (cf. la variant garnatjo), el meuinformant parla de la garnatxa rossa i de la ne-gra; però, en referir-se al cep comú, usa elmasculí analògic garnatxo.391. CIURANA [p. 114] parla d’un garnat-

xó blanc, variant diminutiva diferenciada de lagarnatxa. Com que no dóna cap àrea dialectal,ni sé trobar-ne cap més forma similar, suposoque es tracta d’una accentuació errònia, pergarnatxo blanc.


garnatxo negre (Sant Andreu deLlavaneres) [ALDC]. | granatja(ross.) [DCVB]; (Salses, Mosset,Sant Cebrià, Cornellà de Conflent,les Llosses, Tossa de Mar, l’Ametllade Mar) [ALDC]; (Artés, Sarral, laGranada, Mont-roig del Camp)[FAVÀ]. | granatja blanc/-a (SantJaume dels Domenys, la Febró)[ALDC]; (Parestortes, Cotlliure)[FAVÀ].392 | granatja gris (Cotlliu-re) [FAVÀ].393 | granatja negra/-e(Sant Jaume dels Domenys, la Fe-bró) [ALDC]; (Parestortes, Cot-lliure, Artés) [FAVÀ]. | granatxa(l’Espluga de Francolí, Valls, elVendrell, Tarragona, Igualada, Lla-gostera, Palamós, Cerdanya, Bala-guer, Garrigues, Vinaròs, Carlet)[TrL];394 (mall.) [DCVB, s. raïm];(Perpinyà, Jóc, Ceret, Campins,Castellfollit de Riubregós, Vacaris-ses, Cervelló, Sant Pere de Ribes,Cambrils, Almenar, Agramunt, Cer-vera, Lleida, Arbeca, Fraga, Granye-na de les Garrigues, Vinaixa, Vimbo-dí, la Torre de Fontaubella, Móra laNova) [ALDC];395 (Belianes, Figue-

LÈXIC 129

rola d’Orcau, Areny de Noguera,Torrent de Cinca, Llíria) [FAVÀ]. |granatxa blanca (Sant Jaume Seso-liveres, Margalef, Riba-roja d’Ebre,Marçà, Móra la Nova) [ALDC];(Esparreguera, Creixell de Mar,Por rera, el Campell) [FAVÀ]. | gra-natxa negra (Sant Jaume Sesoli -veres, Margalef, Riba-roja d’Ebre,Marçà) [ALDC]; (Creixell de Mar,Porrera, el Campell) [FAVÀ]. |granatxo (Estagell, Sentmenat)[ALDC]. | guarnatxa (l’Alguer)[DAlg].396 | pernatxa (Xiva de Mo-rella) [ALDC].397 | vernassa (Caste-lló de la Plana, Men.) [DAg]; (Benas-sal) [TrL]; (Sant Mateu del Maestrat)[Guía, 119]; (Mas de Barberans,Rossell, Vinaròs) [ALDC];398 (Tor -reblanca) [FAVÀ]. | vernassa blanca,vernassa negra (Ulldecona, Alcalàde Xivert) [ALDC]; (Traiguera)[FAVÀ]. | vernassa rossa (Rossell)[ALDC]. | vernatxa (Calaceit, Ma-estrat) [DCVB, s. raïm]; (Favara deMatarranya, Vilalba dels Arcs, Ro-quetes, Atzeneta del Maestrat, Fon-deguilla) [ALDC];399 (les Useres)

392. La forma masculina blanc (i, més en-davant, l’epítet negre) correspon a dues locali-tats de la Cat. Nord (Parestortes i Cotlliure).S’expliquen a causa d’una interferència francesa.393. L’evidència de la triple diferenciació

cromàtica del granatja, la trobo a Cotlliure,on em descriuen el blanc, el gris i el negre.Aquest granatja gris seria un gal·licisme equi-valent a les formes genuïnes garnatxa rossa(Calonge) o vernassa rossa (Rossell).394. El fet que el TrL esmenti la granat -

xa a Vinaròs es contradiu amb l’enquestade l’ALDC. Aquesta darrera obra encara re-cull l’arcaisme vernassa a la mateixa localitat.395. A Cambrils, els enquestats de

l’ALDC consideren la granatxa un ampelònimantic, i la garnatxa, el seu substitut modern.

396. Clar manlleu a l’alguerès de l’italià,vistos els paral·lelismes d’Itàlia: guarnaccia,guarnazza, guarnascia, etc.397. Variant local, amb ensordiment de la

bilabial inicial. El fenomen, però, no és es-trany en valencià. L’ALDC ha recollit, entrealtres: «mans palpes» (per balbes), «barca decapotatge» (per cabotatge) i «pepre negre»(per pebre).398. Els parlants de Mas de Barberans

també esmenten la granatxa, a més de la ver-nassa, arcaisme que sembla anar en recessióper la pressió de les formes gar-/gra-.399. Encara que els enquestats per

l’ALDC a Fondeguilla articulin sistemàtica-ment la labiodental sonora [v], fan una excep-ció bilabial en el cas de la [b]ernatxa. El feno-


[FAVÀ]. | vernatxa blanca (Massa-lió, Horta de Sant Joan, Vall-de-roures, Sorita de Morella) [ALDC];(Gandesa) [FAVÀ]. | vernatxa ne -gra (Massalió, Horta de Sant Joan,Vall-de-roures, Vilalba dels Arcs)[ALDC];400 (Gandesa) [FAVÀ]. |vernatxol (Gandesa) [TrL].401DESCR.: bernassa «classe de raïm

negre, de gra mitjancer i de gustmolt dolç. V. vernatxa» [DCVB]. |garnaja «especie de uva negra»[DMGa]. | garnatjo «cep de raïmspetits i apinyats. Gra rodó i petit;n’hi ha de blancs i de negres. Granspoc bons per a menjar a causa delspinyols i del gruix de la pell, peròproductors d’un vi fi de molt grau»[FAVÀ]. | garnatx «casta de cep»[DAg]. | garnatxa «classe de rahím,de Catalunya y Aragó, lo vi del quales mòlt apreciat per ses bones quali-tats» [DLab]; «cep y vi» [DFig];«racimo algo apretado. Uva negraabultada, de hollejo correoso; dámucho mosto» [NIEVA, 64]; «espe-cie de uva roja que tira á morada, demuy buen gusto, de la cual se haceun vino especial, al que se da el mis-


mo nombre» [DAm]; «madura tam -bién algo tardía, y su fruto producevinos notables por su bello colortinto de mucha intensidad y porsu fuerza alcohólica» [BCas, 23];«dona molt fruyt, y produheix moltbon ví. Rahím mitjá, bastant apre-tat. Fruyt mitjá, oblongo, negre,dols aromátich» [ROIG, 36]; «raïmnegre o vermell fosc, mitjancer»[DCVB, s. raïm];402 «vino dulce, yla uva con que se hace, que en unaspartes es blanca, en otras negra»[DECH, III, 101]; «raïm moradenc,molt delicat i de bon gust, del quales fa un vi especial, que porta el ma-teix nom» [DIEC];403 «raïm blanc,fumat o negre» [ALDC]; «cep deraïms mitjancers que fan un vi ambmolt de grau. Gra mitjà, negre irodó» [FAVÀ]. | garnatxa blanc(a)«variedad de vid vasta» [BCas, 26];«raïm petit i compacte. Gra blanc-ambarí. Rodó. Pell fina. Maduraciótardana. Produeix vins de poca aci-desa i molta graduació» [GCat, 21];«cep de raïms espessos i mitjancers.Gra blanc, rodó i mitjà. No fa gai-re vi, però és de molta qualitat»[FAVÀ]. | garnatxa negra «raïmmolt compacte. Gra rodó. Pell fina.Maduració tardana [...]. Produeixvins de poc color i d’alta graduacióalcohòlica» [GCat, 23-24]; «cepamb raïms espessos i mitjancers quecarreguen força els sarments. Gra

men demostra que l’arribada d’aquest am-pelònim a les comarques del val. apitxat foutardana i residual, vinguda de terres més sep-tentrionals, on ja es fa un betacisme de mane-ra sistemàtica.400. A Villalba dels Arcs (i també a Ar-

tés), contràriament al que passa a la Torre Ve-lilla o a Móra la Nova, esmenten la vernatxanegra (o garnatja negra) enfront de la ver-natxa (o granatja), la qual no exigeix ser qua-lificada com a blanca.401. Antiga variant local que sembla

manllevada a l’arcaic paral·lelisme it. uva ver-nazzola. El canvi de gènere de l’ampelònim ésuna conseqüència evident de la traducció (lauva Æ el raïm).

402. El DCVB (s. garnatxa), incompren-siblement, no es refereix a cap mena de raïm.Es limita a parlar d’un «vi que es fa bullint lameitat del most abans de fer-lo fermentar ambl’altra meitat».403. Observeu com el DIEC (tal com ja

havia fet el DFa, s. garnatxa) es limita a copiarla definició del DAm tot catalanitzant-la.


LÈXIC 131

garnatxa

granatxa

vernatxa

vernassa

giró

gironet

lledoner

FIGURA 7. Mapa de la garnatxa.


negre, mitjà i rodó, de cua trenca-dissa. Fa un vi molt bo, encara queescàs. Val també per a penjar»[FAVÀ]. | garnatxa rossa «cep ambraïms de cua trencadissa que carre-guen força els sarments. Gra ros irodó. Fa un vi molt bo i val tambéper a penjar» [FAVÀ]. | granatja«cep de raïms apinyats, petits i pri-merencs. N’hi ha de blancs i de ver-mellosos. Fan un vi rosat, d’altagraduació. Gra petit i llargarut,molt dolç per a menjar» [FAVÀ]. |granatja gris «cep de raïms petitsper a fer vi. Gra gris, rodó i mitjà,amb la cua trencadissa» [FAVÀ]. |granatxa «Grain petit, dur, rond,blanc | Vin blanc moëlleux, agréa-ble» [MARCÉ, 18-19]; «viñas queproducen el fruto negro» [NAVA-RRO, 13]; «Especie de raims | Vi fetdels raims d’aquest nom» [DBel];«cep y vi» [DFig]; «mena de ra-ïm negre i dolç i el vi que treuend’aquest; un vi compost» [DAg];«Raïm blanc o negre de gra rodó,que fa el vi de bastant graduació |Vi fet amb suc de raïm granatxa»[TrL]; «raïm mitjancer, molt bo pera fer-ne vi» [DCVB, s. raïm]; «cor -rent cepatge noble. Pot ésser blanc,negre o gris» [GUITER, 99]; «raïmblanc, roig o negre» [ALDC]; «cepde raïms escassos i apinyats. N’hiha de blancs i de negres (o rogencs);amb grans rodons i mitjancers. Fanun vi amb força grau, però valenpoc per a menjar» [FAVÀ]. | granat-xa blanc(a) «grains gros, ronds, do-rés, croquants, tenant fortementau pédoncule, juteux, douceur agré-able, peau un peu dure. Grappegrosse» [ROUFFIA, 140]; «cépage degrains ronds, très-gros, ordinaire-ment pressés, d’un vert pâle; raisin à


chair ferme, à saveur fade, à peauépaisse, à maturité très-tardive. Ildonne un vin très-capiteux» [REN-DU, I, 1v]. | granatxa negra «cépagede grains arrondis, bleu-noirâtres;grains juteux, sucrés; peau mince;maturité précoce. Il fournait un vinplus liquoreux, excellent» [RENDU,I, 1r]. | guarnatxa404 «raïm i vi espe-cial» [DAlg]. | vernassa «Mena deraïm | Cep que dóna el vi més cercatper pastós, i pel color» [DAg];«raïm negre, de gra rodó» [TrL];«cep de raïms menuts i atapeïts.N’hi ha de negres i, menys sovint,de blancs; amb grans rodons i mit-jancers. Fan un vi amb grau»[FAVÀ]. | vernatxa «Vi dolç exquisit| Cep que produeix aquest vi»[DAg]; «raïm de garnatxa» [DCVB,s. raïm]; «cep de raïms grossos iabundants, bons per a menjar i en -cara millors per a vinificar. N’hiha de blancs i de negres, amb elsgrans mitjancers i llarguets. De gustdolç, donen molta graduació alvi» [FAVÀ]. | vernatxa blanca, ver -natxa negra «raïm per fer vi»[ALDC]. | vernatxol «raïm negre,de grans més grossos que la garnat-xa» [TrL].ETIM.: Des de temps antic, molt

especialistes s’han pronunciat sobrel’etimologia d’aquest famosíssimampelònim romànic. Entre els mésdesencertats puc esmentar un botà-nic rossellonès del XIX405 i un recent

404. El DAlg també deixa constància dela moderna dissimilació de líquides algueresa[guar- > gual-].405. ROUFFIA [p. 129] escriu el 1866:

«[Grenache] espèce importée en Roussillond’une localité espagnole: Garanacha». Evident-ment, el topònim esmentat no existeix.


historiador sard, ja que la seva ex-plicació llatinitzant no té cap cre-dibilitat etimològica: «Vernaculasignifica locale, del luogo e la lin-gua locale. Varrone la chiama vo-cabula vernacola, per cui il nomeVernaccia è una corruzione del la-tino vernacula; ed essendo al feme-nile è logico che sia attribuito allalatina e femminile uva. Per cui ver-naccia è voce di schietta origi-ne latina: uva o vino del luogo»[CHERCHI, I, 373]. | També nombro-sos romanistes han opinat sobre l’e-timologia d’aquest estès ampelònim.Com a resum, citaré els següents: 1)«garnatxa, deformació de vernatxa(< italià vernaccia, mat. sign., de -rivat del llatí HIBERNUM, ‘hivern’:cf. Meyer-Lübke REW 4126)»[DCVB]; 2) «La forma vernatxa esla que se halla en el catalán medie-val, en el Corbatxo (s. XIV), vernaixaen Eiximenis (a. 1381-6) y en BernatMetge (a. 1398). La vacilación entre-tx- e -ix- confirma la procedenciaitaliana de estas formas [...]. EnFrancia se halla también garnachedesde el s. XIII, cayó allí en desusoen el s. XVI y se volvió a tomar delcatalán en el s. XIX. Véase A. Tho-mas, Mélanges, 2ª ed., 50-51. Parececlaro que el lugar de origen en defi-nitiva es Italia, aunque el catalán sir-vió de intermediario para el francésmoderno y el aragonés. Mas paradar como seguro que el it. vernacciaviene de verno, variante de inverno‘invierno’ (tal como admiten estosautores), haría falta la explicaciónsemántica. Dos de las autoridadesitalianas citadas por Tommaseo ha-cen notar que esta clase de uva rindemuy poco, aunque da un vino muybueno. ¿Será porque la uva garnacha

LÈXIC 133

se vendimie en fecha tardía, ya cer -ca de la entrada del invierno? Nadiese ha ocupado de averiguarlo»406[DECH, III, 101-102]; 3) «en lagrafia -axa per -atxa dels mss. deMetge i d’Eiximenis no es pot asse-gurar si hi ha un resultat de la provi-nença italiana o una mera imper -fecció gràfica. Vernaccia es troba nosols en Boccaccio sinó ja abans dinsel s. XIV, en Dante i en Sachetti. Apenes cal explicar que el nostre gar-natxa/gran- és degut a una inter-pretació popular com a derivat degra [...]. És clar que el país d’origen ésItàlia. És molt més convincent l’o-pinió de Migliorini i Angel-Prato(tan experts en etimologies post-to-ponímiques i post-onomàstiques),segons la qual prové aqueix nom delde Vernazzo, un dels cinc pobles dela famosíssima comarca vinícola deles Cinque Terre, prop de La Spe-zia. I ho confirma el fet que Boccac-cio parli de la vernaccia da Corni-glio (variant Cornelia en el nostreFranch), com sigui que Cornigliajustament és un poblet agregat delmunicipi de Vernazza» [DECat,IV, 375]; 4) «Que, en français, ver-nache soit un emprunt à vernaccia,rien là que de très vraisemblable;que garnache, guernache, grenacheaient coexisté, rien là d’étonnant.Mais comment expliquer que guer-nache, garnache soit sorti de verna-che ou de vernaccia? Nous savonsqu’un v initial était passé à g- dansplusieurs mots en latin vulgaire deGaule, surtout par suite d’une in-fluence germanique. Mais dans la

406. Cap dels meus enquestats ni cap fontescrita consultada no ha destacat la maduraciótardana de la garnatxa, ans al contrari.


seconde moitié du XIIIe siècle? D’ai-lleurs, on ne peut pas assurer quevernache, en oïl, soit antérieur àgrenache (voir les exemples ci-des-sus); et, tout compte fait, en faveurde vernache avant 1400 nous n’a-vons qu’un document en languevulgaire, alors que garnache et gre-nache, eux, sont souvent attestés.Du moins peut-on suposser quegarnache et vernache ont pénétré enFrance par deux voies différentes[...]. Le grenache des XIXe et XXe siè-cles aurait été, selon Antoine Tho-mas, repris à l’espagnol. Étant don-né le succès de la culture dugrenache dans les Pyrénées orien -tales, il est plus vraisemblable quel’emprunt a été fait au catalan. Enancien français, garnache est fémi-nin, tandis que le moderne grenacheest toujours masculin: raison deplus pour distinguer nettementdeux couches lexicales, la médiévaleet la contemporaine» [HENRY, 525-526]; 5) «És interessant de remarcarla presència en català de dues va-riants formals d’aquest cep i vi: ver-naça (vernatxa), amb consonant la-bial, i garnatxa (granatxa, etc.) ambconsonant velar [...]. L’altra, gar-natxa, coneix documentació méstardana (Navarro 1797) i més exten-sió [...] sobta un xic la substitució dev (b) per g en un context ver- o var-(vegeu, tanmateix, l’eivissenc gues-pa ‘vespa’) [...]; Coromines, per sal-var l’escull, insinua un encreuamentamb granum» [Mots, 53-54]; 6) «At -tualmente è quasi incontrastata l’o-pinione che it. vernaccia risalga altoponimo Vernazza, uno dei cin-que paesi delle Cinque Terre nellaLiguria orientale. I primi e migliorivini del genere proveniano senz’al-


tro da Corniglia. Poiché questo pa-esino non aveva un porto, il vinoveniva esportato dal porto dalla vi-cina Vernazza. Come nel caso dellaMalvasía sarebbe stato l’emporio dacui veniva diffuso invece del luogod’origine a dare il nome a questovino rinomato» [THBuc, 169]. |Etimològicament, doncs, no tinccap dubte sobre l’origen toponímicligur de la vernatxa.407 Però méscomplex resulta ja explicar les raonsde quatre variants dialectals catala-nes almenys: vernatxa, vernassa,granatxa i garnatxa. En últim ter-me, la gran variació diatòpica i dia -crònica serveix per a demostrar l’ar -relament d’aquesta planta a lesterres catalanes,408 que ha arribat aesdevenir també un famós vi dolça l’Empordà i a la Cat. Nord.409 | Enel cas de granatxa, Coromines haparlat amb rotunditat d’un encreua-ment amb gra,410 hipòtesi molt més

407. I no sé d’on treu IBAR la informaciósegüent: «varietat cultivada a Catalunya ja alsegle VIII» [p. 59]. De fet, és impossible saberquins ceps es conreaven en el s. VIII perquè non’hi ha cap mena de documentació ampeloní-mica.408. Com ha escrit CIURANA: «les prime-

res relacions marítimes amb Gènova perme -teren d’introduir a Catalunya els vins de laCinqueterre [...]. El cep que els produïa,la “Vernaccia”, fou l’origen de l’actual “gar-natxa”, una varietat ara tan estesa a casa nostraque hi ha esdevingut autòctona per mutació alllarg dels segles i per adaptació als nostres ter -renys» [p. 84].409. Diu, per ex., el DECH [III, p. 100]:

«especialmente famosas son las garnatxes delAmpurdán y de la zona francesa». Igualment,CIURANA escriu: «Vins dolços de postre de 15a 16º» [p. 152].410. I per què no amb grana? D’altra ban-

da, la metàtesi també pot funcionar a la inversa.


viable que no pas una substituciód’oclusives (b Æ g), tan poc habi-tual dins del català. | Encara que si-gui difícil precisar l’edat de les va-riants romàniques que comencenper gra-, no deuen ser gaire antiguesen comparació de les altres. Són lesmés mal documentades: no les hetrobat abans del darrer terç delXVIII,411 i justament manquen enl’àmbit dialectal italià.412 | Pel que faa garnatxa, l’explicació més convin-cent i contrastada del pas romànicver- Æ gar- és donada, al meu en-tendre, per THBuc: «La formafrancese del tipo garnache emergeper la prima volta nel 1316 dal Mail -lart, mentre Joffroi de Waterfordnel 1300 ca. riportava ancora unvernache [...]. Nel periodo 1281-1285 a Roma risiedeva papa Marti-no IV, un francese, che secondoDante sarebbe stato un grande ama-tore della Vernaccia; è l’unico vinomenzionato col suo nome da Dan-te. È forse in Francia che troveremola chiave per chiarire il segreto fo-netico delle forme tipo guarnaccia.A partire del tardo VIII secolo e aiprimi del IX secolo nella Franciacentro-meridionale la w germanicanon viene più pronunciata in ma-niera bilabiale [...]. Dunque si po-

LÈXIC 135

trebbero spiegare le forme francesigarnache ¨ vernaccia supponendoun processo analogo a quello delgermanico per il mutamento di v-iniziale in g- [...]. La fase fonetica delsuono gw- non è attestata perchè eragià passata all’apparire della presu-mibile prima attestazione italiana[...]. Vista una evoluzione del generenon è più da escludere che un it. ver-naccia, attestata per la prima voltapresumibilmente nel 1276, sia per-venuta in Francia e ritornata indie-tro sotto forma di guarnazinumverso il 1302 a Roma. La pronunciadi gwa- invece di ga- non ritengo siaun problema siccome o l’esito delgerm. w- o del lat. v- conservano ilsuono -w-. Nell’Italia meridionaleguarnaccia non appare prima dellafine del Cinquecento o ai primi delSeicento, fatto che rende probabileun influsso aragonese, se non ancoraangioino [...]. Le forme cat. a. ver-naixa, vernatxa non stupiscono, os-servando il stretto rapporto com-merciale con Genova nel XIV secolo.In Liguria, da dove proviene ilnome, e in Toscana, dove abbiamofrequentement l’esito gw- ¨ v-come nel germ. w-, non c’è nemme-no una traccia delle forme del tipoguarnaccia. È quindi molto proba-bile che in questo caso si tratti di unfenomeno verificato all’estero e poipassato in Italia» [THBuc, 171-173].| De la vernassa, en destacaré l’arre-lament al voltant del port de Vi-naròs, centre mercantil importantís-sim en l’edat mitjana i que deu serl’origen d’aquesta penetració.413 La

Així, en alguns parlars de Mallorca, granera(precisament derivada de gra) passa a garnera.411. I curiosament a Sardenya (a. 1780) i al

Rosselló (a. 1785), la qual cosa fa pensar en elpossible origen català d’aquest encreuament.412. L’única cosa que trobo a Itàlia és una

variant meridional granazzo. Sens dubte mo-derna, perquè el GDLI (s. granazzo) la fasinònima de l’híbrid del final del s. XIX alican-te. A més, ni la documenta ni la descriu míni-mament.

413. Sobre la importància portuària i viní-cola de Vinaròs (i alguns altres ports del BaixMaestrat), v. l’etim. de benicarló.


variant vernatxa ocupa una zonamés muntanyenca, però també foca-litzada al voltant d’aquest epicentreportuari. | Aquestes dues variants ar-caiques s’expliquen senzillament peruna adaptació fonètica del topònimoriginal. Vernazza, articulat avui-tsa en els dialectes genovesos, deviatenir a les terres de l’Ebre i del Maes-trat dos processos diferents: mentreque a la costa el so africat s’hauria re-duït a fricatiu [-'atsa > -'asa], a l’inte-rior s’hauria mantingut l’africamentperò palatalitzat [-'atsa > -'atʃa].414 |No falten, però, idèntics paral·lelis-mes italians d’ambdós fenòmens. AlPiemont i a la Llombardia orientaltambé hi ha documentada la vernas-sa, mentre que les variants palatalit-zades acabades en -áccia [-'atʃa] sóngenerals a Itàlia i hi són documenta-des ja des del s. XIV. Tot plegat fapensar que aquesta palatalització jas’havia importat de l’italià. | Tot iaixò, encara queda una variant romà-nica fonamental, la més propera altopònim originari: vernazza. En al-gun parlar italià septentrional, comel milanès, encara s’articula una afri-cació sonora [-'atza].415 Potser elmanteniment d’aquesta sonoritatajuda a explicar l’existència de les va-riants palatals sonores catalanes(granatja o garnatja). Aquestes for-mes haurien sofert un canvi del puntd’articulació però mantenint la so-noritat: [-atza > -atja]. | De fet, no ésexacte, tal com apunta el DCVB (s.granatxa), que l’africament de la pa-


latal sonora granatja (grafiada «gra-natge») sigui un fenomen exclusiva-ment rossellonès. Observo que l’àm-bit dialectal d’aquesta variant sonoras’alterna al llarg de tot el cat. central,incloent-hi el Camp de Tarragona.416Malgrat això, cal relativitzar la im-portància per se de l’alternança desonoritat -atja/-atxa.417 | Deixantde banda les dues zones de penetra-ció tradicional, l’Empordà i el BaixMaestrat, crec que la presència a lafrontera occidental d’una forma gar-natxa deu ser un recent préstec es-panyol. Si Coromines havia apuntatque, en temps medievals, l’ampelò-nim català havia estat pres per l’ara-gonès,418 modernament la variantgarnatxa, coincident amb l’esp. gar-nacha, s’imposa a la Franja aragone-sa i a l’interior del País Valencià.419

414. Tinguem present que el caràcter pa-latal de la /s/ en valencià dóna plurals dialec-tals del tipus paretx.415. La sonorització també va arribar al

sard: granazza, vernazza, etc.

416. Veny ha il·lustrat perfectament aques-ta oscil·lació de la sonoritat palatal als dialectesdel cat. oriental. Llegeixo al seu Parlars [p. 64]:«entre les africades /tʃ/ i /d�/ hi ha curioses al-ternances i fluctuacions. No es poden fixarunes àrees del fenomen. Tenim aigatge al cos-tat de aigatxe, enclutja i enclutxa, matjo i mat-xo, borratjo i borratxo, etc. [...]. En rossellonès,en canvi, el que compta és l’africació, però nola sonoritat, que és oscil·lant, amb més proclivi-tat —això sí— cap a la variant sonora».417. A Alella, per ex., encara que el meu

informant principal digués garnatja, un altreveí del poble pronunciava garnatxa. A més,mentre que a Mont-roig del Camp vaig sen-tir clarament la sonorització palatal, aquestso [-'ad�ə] era molt més vacil·lant a la prope-ra vila de Riudoms.418. Abans, és clar, que s’acomplís l’en-

creuament granatxa, generalitzat avui a laCat. central.419. També s’ha estès des de l’esp. occi-

dental fins al gallec (garnacha), però deu serun fenomen recent. A Portugal, en canvi, caplexicògraf no recull aquest ampelònim.


I ho fa, a l’Aragó catalanòfon, des-plaçant variants tan arrelades comgranatxa o com l’arcaisme vernat-xa; i, al País Valencià, important unampelònim septentrional descone-gut fins fa ben poc.420 | És, per tant,molt improbable el periple propo-sat per Piqueras: «degueren ésser elsmercaders genovesos que, durant elsegle XV, importaren a Alacant unanova varietat de ceps: el vernaccia[...]. La corrupció lingüística con-vertiria la vernaccia en garnatxa,mot que des d’Alacant s’estendria atot el món» [Vins, 21]. | No acceptoaquest origen alacantí per dues ra-ons de pes: en primer lloc, l’escas -sa i tardana presència d’aquest am-pelònim en el val. meridional. I, ensegon lloc, l’existència d’un paral·le-lisme fr. garnace, documentat ja el1316; a més de nombroses variantsantigues del tipus gar-/guar- en elsparlars sards, calabresos, sicilians,etc. (v. p. romàn.).SIN.: Piqueras ha escrit sobre la

garnatxa: «vidueño conocido tam-bién como Alicante en Cataluña,vernassa en Sant Mateu y giró o gi-ronet en la Marina» [Guía, 119]. |Certament, no tinc gaires dubtessobre l’equivalència entre garnatxa(o vernassa) i giró (o gironet), enca-ra que no pugui dir el mateix pelque fa a alicante. D’entrada, a la Cat.Nord, l’àrea dialectal d’aquest da-rrer se superposa sovint amb gar -natja (v. alicante; cf. també tintore-

ra). | A banda de la coincidència enles descripcions, podem veure com

LÈXIC 137

les variants de garnatxa ocupenbona part de l’àrea lingüística con-tinental, llevat de la Marina d’Ala-cant i del cat. insular, on sols conei-xen giró.421 | V. lledoner.P. ROMÀN. ◊ ESP.: garnacha

«(Aragón, 1734) Especie de uvaroxa, tirando a morada, de la qual sehace un vino especial» [Aut.]; «(a.1814) Cepa robusta. Racimo grue-so, apretado. Uvas redondas, ne-gras» [ap. COMENGE, 75]; «1ª doc.guarnacha, 1613 (con referencia aun vino italiano)» [DECH, III,100]; «(aragonés) Clase de uva quees dulce» [DPar]; «(Olite) Granomenudo, negro. Se emplea paravino tinto y claro y es variedad queproduce grado. Los racimos nograndes, los granos bastante separa-dos, de buen gusto y muy dulce»[ECHAIDE, 153]; «(Huesca) Clase deuva» [DAn]; «uva fina, buena paramesa» [DUso, s. uva]; «(El Bierzo)Clase de uva blanca» [ARIAS, 128]. |garnacha blanca «(a. 1814) Raci-mos muy prietos, uvas dulcísimas»[ap. COMENGE, 75]. | garnacha en-carnada «(Olite) Variedad de gar-nacha de este color» [ECHAIDE, 164].| garnacha roja «uva de mesa de esecolor, de grano grueso y piel muyresistente» [DUso, s. uva]. | garna-che o garnacho «(Asturias occ.)Uva negra; ácida y resistente»[AVes, 304]. | garnacho blanco,garnacho tinto «(La Rioja) Vides

420. També en esp. ocupa una àrea sep-tentrional. Així, la lexicografia aragonesa re-cull sempre garnacha; terme absent, en canvi,a les obres castellanes o murcianes.

421. En algun cas aïllat, la coincidència le-xicogràfica entre garnatxa i giró s’explica peruna diferenciació semàntica. Per ex., el DAlgrecull, a més de l’esperat raïm giró, un vi deguarnatxa. El préstec italià en aquest cas és lareferència a una classe de vi «especial», no pasa un ampelònim concret de l’alguerès.


procedentes de Aragón» [MAgr,27]. | granacha «(Teruel) Clase deuva» [DAn]. ◊ FR.: garnace «(a.1316) Vin» [ap. TLF, IX, 475]. |granache «(Gard, 1806) Plant» [ap.DncF, 175]. | grenache «(a. 1835)Variété à grains noirs, ronds» [ap.DPF, s. rasin]; «Cépage à grosgrains, très doux, blanc ou noir |(XIVe s.) Vin produit par ce cépage»[TLF, IX, 474-475]. | grenacheblanc «(a. 1888) Cépage productif,à grosses grappes compactes, àgrains moyens, légèrement ovoïdes,vert jaune, à peau épaisse» [DncF,174 i 176]. | grenache gris «(a. 1888)Cépage productif, à grosses grappescompactes, à grains petits, légère-ment ovoïdes, gris violacé, à peauépaisse» [DncF, 174 i 176]. | grena-che noir «(a. 1888) Cépage produc-tif, à grappes moyennes, compactes,à grains moyens, sphériques, d’unnoir bleuté, à peau épaisse» [DncF,174 i 176]. | vernache «(2e moitiéXIIIe s.) Sorte de vin doux» [ap. TLF,IX, 475]. ◊ IT.: granazzo «(Re-gion. merid.) Vitigno alicante»[GDLI]. | guarnaccia niura «(Sici-lia, 1696) Maiore, longiusculo, acduriusculo fructu nigro, immaturomori facili, maturo decidere» [CU-PANI, 235]. | guarnaccia vranca«(Sicilia, 1696) Vitis pilulato viridifructu, nigrus maculis guttato, sa-poro, egregium, albumque vinumfaciente» [CUPANI, 235]. | vernaccia«Specie di vino generoso e dolce edanche l’uva e il vitigno che lo pro-duce, proveniente da Vernazza inprov. di La Spezia» [DEI, 4026];«(c. 1350; a. 1400; tosc.) Vitigno euva che produce; vernazza (berg. a.,1429; trent. or.); vernassa (piem.1815; lomb. or.); goarnassa (piem.);


guarnascia, guarnazza, guernas-cia, varnazza (mil.); vernasa (guas-tall.); vernacia (romagn.); gornac-cia (cal. merid.); varnaccia (sic.);guarnaccia (sec. XVIII; niss.-enn.;agrig. occ.; palerm. centr.; cal.sett.)» [ap. THBuc, 168]. | vernac-cia nera «(Veneto, 1569) Cépage»[ap. CTal, 522]. | vernac(c)iuola«(a. 1398; a. 1542; fior. a., 1345) Vi-tigno e qualità di vino; vernaciole(prat. a., 1399); vernazzola (trent.);vernazole (pav.)» [ap. THBuc,169]. | vernazza «(Bologna, 1651)Raisin blanc» [ap. CTal, 529]; «(XIIIsec.; a. 1892), vernazzina (Ferrara,XV sec.), uva vernazzola (Brescello,XVI sec.)» [ap. DEI, 4027]. ◊ LL.MED.: de Vernaça «(XIII sec.) Vinumnascitur in quadam contrata queVernatia appellatur» [ap. DEI, s.vernàccia]. | de vernacia «(a. 1306)Vinum optimum et in substanciavalde purum» [ap. GUAL, 453]. |vernace «(piem., 1468) Uve; (de)vernacium (a. 1288; a. 1629) Vi-num; guarnazinum (a. 1302) Vi-num; vernachinum (Orvieto, 1334,a. 1596) Vinum» [ap. THBuc, 168-169]. | vernacie «(a. 1393) Vinum»[ap. DU CANGE, V, 202]. ◊ OCC.:granacho, grenacho «(a. 1886) Gre-nache, cépage, à raisin noir, préco-ce; vin de liqueur que l’on fait avecle grenache, v. alicant, roussihoun |Vin de granacho: vin de grenache.Conférer ce mot avec le b. lat. ver-nachia, it. vernaccia, espèce de vinblanc» [TdF, s. granacho]. ◊PORT.: garnacha «(Galicia) Uvasnegras» [DEGC, s. uvas]; «Da mu-cho vino, el racimo no es muy ce-rrado, las uvas tiñen mucho. Conpoco azúcar, de calidad regular»[POSADA, 250]. ◊ SARD: «carnàccia


(contado di Cagliari), granàz-za (Cuglieri, Scano Montiferro,Nuoro), vernaccìna (Ogliastra),vernàzza (Oristano) (a. 1889) Vitevernaccia» [CARA, 93]. | granazza«(a. 1780) Uve bianche [...] di granilunghi e grossi» [MANCA, 27]. | var-naccia «(a. 1866) Tantu s’axina, chesu binu» [DSI, s. Àxina]. | vernác-cia, cranaccia «(a. 1837) Vitis auste-ra» [ap. CHERCHI, IV, 205]; «grappo-li piccoli, serrati, con acini piccoli abuccia sottile, e succo molto dolce»[DEIDDA, 307]. | «vernáccia, var-náccia (log., camp.); vernáttsa(Orosei); garnáccia (contado di Ca-gliari); granáccia, granáttsa (Oris-tano e dintorni) varietà di vino aduva bianca» [DES].

garnatxa tintorera f. Æ tintorera.

108 garrut m. DOC.: (a. 1871) «Garrut»[RevSI, XX, 261]. | (Lleida, 1878)«garrut» [Estud., 86].À. DIAL.: garrut (Savallà del

Comtat, Guimerà, Tremp) [TrL];(Conca de Barberà) [Enc., IV, 22];(Aguiló, Sopeira, Cervera, Vimbo-dí) [ALDC]; (Sarral, Belianes)[FAVÀ].DESCR.: garrut «raïm negre, de

gra rodó, bo per a fer vi» [TrL]; «ra-cimos de tamaño medio, compac-tos. Las bayas son esféricas y pe-queñas de hollejo negro. Los vinosnecesitan cierta crianza para suavi-zarse» [Enc., IV, 22-23]; «vid de uvatinta» [GIRALT, 18]; «cep de raïmsprimerencs, de grans dolços, amb lapellofa prima» [FAVÀ].ETIM.: Crec que cal explicar l’eti-

mologia d’aquest ampelònim ambl’ajut dels seus geosinònims. El 1871,la RevSI [XX, p. 295] ja parlava del

LÈXIC 139

garrut de Lleida com una subvarietatde monastrell i l’anomenava monas-trell garrut. Del monastrell se n’hadestacat sovint la tendència natural acorbar els sarments. Això fa ques’enrosqui amb facilitat als arbres ique valgui per a emparrar.422 Resultafàcil imaginar que una varietat aixípugui haver portat els parlants a de-rivar-la de garra (Æ garrut).SIN.: Segons la RevSI [XX, p. 294 i

311] cal considerar geosinònims es-quitxagós (o escatxigós) i garrut. Per-sonalment, no veig gens clara aques-ta proposta del moment que lesprincipals descripcions de l’esquit-xagós i del garrut no coincideixenpràcticament en res. | Una altra cosaés la sinonímia entre monastrell i gar -rut, com apunto a l’apartat etimolò-gic (v. supra). Recentment, diversesfonts els han considerat sinònims:«monastrell. També es denominaGarrut» [TORRES, 43]; «Monastrell.Recibe también los nombres de mo-rastrell y garrut» [Enc., IV, 22]. |L’única dificultat a l’hora d’acceptaraquesta sinonímia és que a Sopeira,segons l’ALDC, parlen dels moras-tells i també d’uns raïms garruts.Probablement es tracta d’un intentdels informants locals per aportaruna sinonímia ampelonímica quesemblen no conèixer gaire bé.423P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. garrilla

«(Umbrete, 1807) Vidueño que seestima para vino» [ap. ABELA, 268].

422. I no és gens estrany tampoc que enval. meridional rebi el nom de gaiata per lamateixa forma corbada (cf. gaiata).423. El caràcter muntanyenc (i, en conse-

qüència, poc vitícola) d’aquesta localitat nodiu gaire a favor d’una gran coneixença ni d’u-na gran varietat de ceps.



109 gateta f. DOC.: (Val., 1791) «Gate-ta» [JAVal, 31]. | (a. 1877) «De ga -teta» [ap. VVV, 79].À. DIAL.: de gateta (Carlet) [TrL,

s. vi]; (Alfafar, Picassent) [ALDC];(Aielo de Rugat, Jesús Pobre) [FA -VÀ]. | gateta (Morvedre) [DAg];(Tarragona, Vinaròs, Borriana, Al-baida) [TrL]; (Tortosa, País Valen-cià) [DCVB]; (Algímia de la Baro-nia, Benifairó de les Valls, Casinos,Vilamarxant) [ALDC]; (Artés, Llí-ria, Montserrat d’Alcalà) [FAVÀ]. |gateta blanca, gateta negra (Alcalàde Xivert) [ALDC]. | negret de ga-teta (Pego) [ALDC].424DESCR.: (de) gateta «uva negra de

racimo grande, con el grano clarode pulpa y piel fuertes, pero de jugodulce. Esta uva es buena para comery de guarda y para vino» [JAVal, 31];«especie de uva morada muy tem-prana» [DMGa]; «Raïm blanc |Raïm negre, de pell fina i molt dolç»[TrL]; «vi» [TrL, s. vi]; «varietat deraïm de gra vermellós, no gaire gros,primerenc» [DCVB]; «cep de raïmsmitjancers i apinyats, de maduracióprimerenca. Gra blanc (o negre) irodó, de pell fina» [FAVÀ]. | negretde gateta «raïm per fer vi» [ALDC].ETIM.: És possible que el diminu-

tiu gateta provingui de l’àrab gatta‘alambí per a destil·lar aiguardent’.

Pot ajudar a refermar la meva hipò-tesi el manteniment del sintagmapreposicional complet a diverses po-blacions valencianes: (raïm) de gate-ta.425 Segons això, hauria de ser unavarietat indicada per a convertir elseu most en aiguardent.426 La dolçorque li atribueixen algunes definicionspot afavorir aquesta teoria: per a l’e-levat grau alcohòlic de l’aiguardentconvenen els raïms ensucrats.427 | En-cara que els àrabs no tinguessin unacultura important del vi, sí que con-reaven un mínim de varietats. Enaquest cas es devia tractar de la varie-tat bàsica per a la destil·lació d’alco-hols.428 | Una altra interpretació eti-mològica podria cercar una relaciósemàntica entre aquest ampelònim idiversos derivats del mot gat queserveixen per a definir l’embriaguesaalcohòlica.429 I encara es podria bus-

424. Encara que no trobi cap paral·lelismeromànic del gateta, sí que sovintegen els quefan referència al negret. Cf. l’occità: «negret,negreto, neret (languedocien), variété de rai -sin noir» [TdF, II, 402]; l’italià: «negrétto,nerét to/-a (anche neirèt), vitigno coltivato inPiemonte e in Romagna» [GDLI]; el sard«nieddèdda (= negreta), vite negra-molle»[CARA, 91]; i el retoromànic: «vid negratt (= ra -ïm negret) (friul.) varietà di vite che produceuva con acini rosso-scuri» [ap. THBuc, 191].

425. De fet, el punt més feble d’aquestaproposta és l’absència d’una variant *gata, laqual demostraria el caràcter diminutiu d’a-quest gateta. Tot i això, del parònim eivissencrata sí que n’hi ha una variant valenciana di-minutiva: rateta (cf. rata).426. No falten a la península Ibèrica am-

pelònims com el mallorquí calop aiguarden-ter, l’aragonès aguardentera o l’andalús uvade aguardiente (v. calop aiguardenter), els qualsfan referència a varietats destinades sobretot ala destil·lació d’esperits de vi.427. També vull destacar que el TrL (s. vi)

parla del vi de gateta. S’ha de tenir presentque, en català, només les millors varietats deraïm esdevenen també un nom de vi específic(vi malvesia, vi macabeu, vi garnatxa, etc.).428. No cal dir que la intransigència alcorà-

nica va conèixer moments de relaxació alcohòli-ca. Veny [Mots, 47], per ex., recorda les odes alvi d’un poeta islàmic en la València del s. X.429. Són, per ex.: gatera ‘borratxera’ a Ei-

vissa i a Mallorca, i engatar-se ‘emborratxar-se’ al Matarranya, a Mallorca, etc.


LÈXIC 141

(de) gateta

FIGURA 8. Mapa de la gateta.


car una relació, més improbable,amb variants del tipus colló de gat opopa de gata.430

110 gatxeta f. À. DIAL.: gatxeta (JesúsPobre) [FAVÀ].DESCR.: gatxeta «raïm negre per a

vinificació» [SIMÓ, 331]; «cep deraïms grossos i esparsos. Gra negre,gros i rodó, amb la pell fina. Bo pera fer vi i encara millor per a menjar,donada la seva dolçor» [FAVÀ].ETIM.: Ampelònim fruit d’una

adap tació lèxica de l’espanyol (< ga -cha ‘inclinada, cota’). El manlleu alcatalà, però, presenta una parcialadaptació morfològica: diminutiuen -eta. | La motivació que explica elcep gatxeta ha de tenir a veure ambla forma inclinada, baixa, de lessarments. Tal com deu passar ambl’ampelònim esp. rastrera blanca[ABELA, 324], derivat de arrastrar(= arrossegar). I, probablement, tam-bé com passa amb l’ampelònim ca-talà, d’origen occità, terret (< terra).431

111 gavarro m. À. DIAL.: gavarro (Cer-velló) [ALDC]; (Sarral) [FAVÀ].DESCR.: gavarro «raïm negre,

semblant al carrega-rucs. La pro-ducció fluctua d’un any per l’altre»[ALDC]; «cep americà sense em-peltar que fa de tant en tant unsraïms bords» [FAVÀ].ETIM.: L’ampelònim gavarro for-

ma part d’aquell grup de vitis que


no pertanyen a les varietats vinífe-res europees (v. planta americana). ASarral m’expliquen que es tractad’un raïm bord que fan les soquesdels ceps americans, especialment siestan poc cuidades i no es reta-llen.432 Cf. escorcelló.

112 gira-sol m. À. DIAL.: gira-sol (Fre-ginals) [DCVB].DESCR.: gira-sol «varietat de raïm

blanc, de gra gros, rodó i fort»[DCVB].ETIM.: Ampelònim que s’explica

per la relació establerta amb el gira-sol. Segurament es tracta d’una moti-vació cromàtica, ja que la caracterís-tica principal d’aquesta planta és elcanvi de colors en funció de l’orien-tació solar. A continuació, llegeixo alDCVB (s. gira-sol) que també s’ano-menen així «la roba fina teixida ambfils de diversos colors» i «un cuc demolts colors». Igualment, el mateixDCVB (s. gira-solat) aplica l’adjectiua tot allò «que té varietat de colors amanera de gira-sol». | El raïm gira-sol, doncs, té uns grans tornassolatsque produeixen reflexos de colorclar en funció de la llum. Això sí,sempre oscil·lant entre el daurat i elros, ja que es tracta (segons la des-cripció) d’un raïm blanc.433

113 giró o gironet m. DOC.: (Felanitx,1614) «verema de girons» [ap.DCVB]. | (l’Alguer; 1683, 1684)

430. Ara bé, les descripcions d’aquestsraïms de taula (v. respectivament colló de gall imamella de vaca) no coincideixen gens amb lesdel gateta.431. En aquests dos casos l’etimologia és

més clara i les definicions reflecteixen que lessarments s’acaben arrossegant per terra.

432. El DCVB (s. gavarro) ja es refereix aun «lluc que surt al peu del cep empeltat, i quecal tallar perquè no xucli la substància a laplanta».433. Sobre l’ambigüitat dels matisos cro -

màtics, v. el meu apartat «Motivació cro mà -tica», p. 398 i següents.


«giró» [BOSCH, 365]. | (a. 1701) «Permitx cortinello de vi de giró» [ap.DCVB, s. quartinel·lo]. | (l’Alguer,1823) «Giró de Spagna.434 Girò ne-gra. Girò vargiu»435 [ap. BOSCH,620]. | (men., c. 1830) «girò»[DFeb].436 | (val., 1891) «gironet»[DMGa]. | (mall., 1892) «del most /de moscatells y batistes, / pansals,granatxes, girons» [ap. DCVB, s.pansal]. | (Mall., Men.; 1897) «girons[...] giró» [Die B., I, 257 i II, 342].À. DIAL.: de geronet (Altea)

[ALDC]. | de giró (Xàbia) [ALDC].| giró (eiv.) [PzCab, 147]; (Mall.)[CERDÀ, 111]; (Mall., Men.) [DAg];(Andratx, Artesa de Segre, Marratxí,Maó) [TrL]; (cat. oriental, cat. oc -cidental, baleàric) [DCVB];437 (laMarina) [Guía, 119]; (l’Alguer)[DAlg]; (Ciutadella, es Migjorn Gran,Pollença, Sineu, Montuïri, Eivissa)[ALDC]; (Consell, Porreres, SantaAgnès de Corona, Sant Agustí desVedrà, Jesús Pobre) [FAVÀ]. | giróboval (Formentera) [RIBAS, s. raïm].

LÈXIC 143

| gironet (Benissa) [COMENGE,221];438 (Marina) [Guía, 119]; (Be-nimantell, Benissa) [valMB, 239-240]; (Pego, Tàrbena) [ALDC];(Polop) [FAVÀ].DESCR.: giró «raïms blancs apre-

ciats per a la taula» [Die B., I, 257];«Mena de cep o raïm | Vi dolç»[DAg]; «raïm negre o vermellenc degra rodó o petit amb pell gruixuda»[TrL]; «varietat de raïm de grans re-lativament petits, rossencs i moltdolços» [DCVB];439 «raïm de gramitjancer, molt bo per a menjar i pera fer-ne vi; és primerenc» [DCVB,s. raïm]; «cep primerenc de raïmsmitjans i apinyats. Molt dolços per amenjar, però poc productius a l’horade vinificar; tot i que donen color alvi blanc. Gra morat, rodó i petit. Depell ben fina i amb una cua seca,trencadissa» [FAVÀ]. | girò «rèm.Uva negra y dulce. Morillon»[DFeb]. | giró boval «varietat dereïm per ser consumit directament»[RIBAS, s. raïm]. | gironet «especie deuva negra» [DMGa].ETIM.: Trobo dues propostes dife-

rents per a resoldre l’etimologia degiró: 1) «giró, també aquesta deno-minació degué extraure’s d’una an-tiga denominació raïms gironins,car es tracta d’una mena de raïm pe-tit, i es cregué que -ins era sufix di-minutiu que es referia a aquei -xa petitesa» [DECat, IV, 513];440

434. El 1882, un botànic italià també dife-rencia a Sardenya un «Girone comune» d’un«Girone di Spagna» [ap. VODRET, 9].435. SCet [p. 48] parla d’un raïm sard

anomenat Bargiu a Dorgali, i Vargia (en fe-mení) a Nuoro. I CHERCHI [II, p. 128] hi afe-geix: «il girò, detto anche vargiu [< ll. VARIUS]che vuol dire ‘vaio’». BOSCH [p. 638], d’altrabanda, recorda que en català cal llegir varju(v. també barriadorja).436. Variant amb vocal oberta -ò que

sembla contradir-se amb allò que recullen elTrL i l’ALDC a les tres principals poblacionsde Menorca. Igual feia el VHos [p. 62]: girò.Potser les divergències són sols fruit de l’orto-grafia prefabriana del s. XIX.437. No trobo ni rastre (i veig difícil tro-

bar-ne) d’aquest giró en el cat. oriental (no ba-leàric) de què parla el DCVB.

438. Grafiat «Chironet» en l’obra caste-llana de COMENGE.439. El DIEC (s. giró) copia exactament

aquesta definició del DCVB.440. Encara que Coromines no ho detalli,

podem comparar aquest fenomen amb la re-ducció d’antropònims com Barceló < barcelo-ní, Tarragó < tarragoní, etc.


2) «podríem aventurar que noms deraïm com giró [...] remunten al res-pectiu cognom d’algú que va intro-duir el cep en qüestió» [Mots, 56]. |M’inclino per la interpretació delDECat per dues raons. En primerlloc, és ben probable que fos preci-sament l’Empordà el punt d’intro-ducció original de la garnatxa, sinò-nim prou confirmat d’aquest giró.Un altre sinònim antic igualmentfiable, el lledoner, també fa referèn-cia a l’origen toponímic gironí delraïm, si acceptem que deriva del to -pònim Lledó d’Empordà (v. lledo-

ner). | En segon lloc, el caràcter di-minutiu que els parlants atorgaren ala forma gironí, tal com proposaCoromines, s’ha mantingut d’algu-na manera al País Valencià. Així,tant al DMGa valencià com a la Ma-rina d’Alacant, trobo sovint unaforma diminutiva ge-/gironet.441 |No tinc cap dubte tampoc sobrel’origen català de l’ampelònim que,des de l’Alguer, ha acabat arrelant ala resta de Sardenya. En conseqüèn-cia, la subvarietat giró d’Espanya,citada per autors sards i catalans alllarg del s. XIX, confirma la pro-cedència catalana.442 | No faig, pertant, gaire cas de l’origen que pro-posa ANATRA per al manlleu sardgirò: «Di tutti i vitigni ricordati, se-condo alcuni, sarebbero [...] d’intro-duzione benedettina (secoli XII-XIII),


toscana o provenzale, il monica,443la vernaccia e il girò» [p. 542].SIN.: V. garnatxa.P. ROMÀN. ◊ SARD: girò «(a. 1866)

Àscina niedda, de sa cali si fait unubinu squisitu e dulci» [DSI]; «vinodi color rosso rubino, è dolcissimo»[VODRET, 14]; «il grappolo quasispargolo; l’acino medio, con buc -cia nero-violacea, polpa consisten-te, dolce, di sapore neutro» [DEID-DA, 293]; «(a. 1837) Raïms negres overmellencs de grans arrodonits»[ap. BOSCH, 638]. | girò arrubiu (= ros), girò barzu (= moreno),girò de Spagna, girò nieddu (= ne-gre) «uva da vino fino» [COSSU, 258]. |girone di Spagna «(a. 1882) Varietànera o rossa» [ap. VODRET, 9]. | gi-roni «(campidanese) Uva da vinocomune» [DISC, s. vite]. | zirone«(Sàsser, 1671; a. 1780) Uva gentiledi grani rotondi, primitiva» [ap.BOSCH, 638]. | zirone bàrzu «(a.1780) Uve di color rosseggiante»[MANCA, 27]; «varietà di Vite agrappoli mediocri e serrati; con aci-ni neri-rossastri, di sapore dolce»[ap. BOSCH, 638]. | zirone di Spagna«(a. 1780) Uve nere. Di grani roton-di più grandi» [MANCA, 27]. | zironerùyu (= roig) «varietà di Vite» [ap.BOSCH, 638].

114 godella f. À. DIAL.: godella (Monte-sa) [ALDC].DESCR.: godella «classe de raïm»

[ALDC].441. Adaptada, és clar, a la morfologia va-

lenciana, que, en lloc de -í, utilitza quasi ex-clusivament el sufix -et com a diminutiu.442. Com fa notar BOSCH, amb encert: «cal

tenir present, però, que l’apel·latiu d’Espanya,en la historiografia sarda no respon necessària-ment al període estrictament castellà, sinó tam-bé al precedent catalanoaragonès» [p. 637].

443. Certament, l’ampelònim sard moni-ca sí que sembla tenir un origen «monacal».En canvi, la vernatxa devia arribar per la in-fluència del comerç amb Ligúria, d’on provéaquesta varietat (v. garnatxa); no pas de la Tos-cana o de Provença.


ETIM.: Ampelònim manllevat moltprobablement al portuguès.444 Enaquesta llengua trobo molta infor-mació sobre godelho i sobre la sevavariant més antiga: agudelho [a.1531].445 La solució etimològica ja ésdonada pel DdeF, que, lacònica-ment, fa derivar l’ampelònim agu-delho de l’adjectiu agudo ‘agut’,446sens dubte per la forma punxegudadel gra. | Segons això, descarto qual-sevol relació amb els topònims va-lencians Godella i Godelleta447 per-què crec que seria massa casualitat queels paral·lelismes portuguesos fossinsols fruit d’una paronímia.P. ROMÀN. ◊ ESP.: godello «(Sala-

manca, Zamora, Valladolid, Palen-cia, León) Cepa blanca para vino»[MARCILLA, 108-109]. | Cf. agudilla(Lleó), agudillo (Salamanca) «(a.1885) Variedad de uva» [ABELA,314]. ◊ PORT.: godella «(Galicia)Uvas blancas» [DEGC, s. uvas]. |godello «(Galicia) Uvas negras»

LÈXIC 145

[DEGC, s. uvas].448 | godelha, go-delho «(Orense) Cepas muy anti-guas. Pequeña, racimo cerrado, desabor agradable, pero da poca canti-dad. Tiene forma algo ovalada. Muysabrosa» [POSADA, 250]. | Cf. agu-delho «(Lamego, 1531) Casta dovino de peesam de muita soma» [ap.CTal, 521]; «o agudenho (Doiro,Alentejo) Casta de uva. De Agudo»[DdeF]. | Cf. godelo «(Trás-os-Montes) Casta de uva branca»[DdeF].Cf. godenho «casta de uva»

[DdeF]. | Cf. godilho «(Algarve)Variedade de uva branca» [DdeF].

115 gorru m. DOC.: (a. 1871) «Gorró»[RevSI, XX, 315].À. DIAL.: garró (Sitges) [SADURNÍ,

20]. | gorró (Vilanova i la Geltrú)[TrL, s. raïm]. | gorru (Mall.) [TrL,s. raïm]; (Vilves) [FAVÀ].DESCR.: garró o gorró «raïm»

[SADURNÍ, 20]. | gorru «classe deraïm» [TrL, s. raïm]; «cep de raïmsnegres per a fer vi. Gra mitjà i rodó,amb la pell forta» [FAVÀ].ETIM.: Coromines ha escrit: «bor -

ró ‘rudiment que conté en germentanys, fulles i flors’ [...] pronunciatfamiliarment garró [...]. D’altrabanda no hi ha res que s’oposi a ad-metre que ja el llatí vulgar va formarsobre BURRA, en el sentit de ‘minú-cies, menudalla’, un derivat *BUR -RIONES aplicat al granellut borrissolde petits borrons que formen elsgèrmens, i després *BURRIO ‘brotet

444. Potser amb la intermediació de l’es-panyol, llengua que també ha manllevat el go-dello portuguès; com a mínim a les provínciesfrontereres amb Galícia i Portugal (Salaman-ca, Zamora, Palència, etc.)445. Cf. l’ampelònim occ. agudet (Tarn-

et-Garonne), «qui donnait un vin spiriteux debonne qualité» [ap. ODART, 102].446. El que ja no fa el DdeF és relacionar

el seu agudelho (o agudenho) amb unes altresvariants que també recull, com godelo, go-denho i godilho (v. p. romàn.); relació quetrobo prou evident, malgrat l’afèresi de la vo-cal inicial.447. I encara els esmento perquè a Mont-

serrat d’Alcalà m’explicaren que va ser preci-sament la Godelleta el lloc d’on es va estendrea bona part del País Valencià un raïm importatde França anomenat originàriament cardenal(cf. cardinal).

448. No és gens estrany que aquest am-pelònim conegui una subvarietat blanca i unade negra, però no crec que la tria de gènere(godella/godello) serveixi per a diferenciar-lescromàticament, com fa creure aquesta obra.


menut’ [...]. Wartburg veu unacomprovació en una forma llgd. iprov. mod. bourro “commencementd’un bourgeon de vigne”, tambéusada en fr. bourre i en algun pa-tuès d’oïl, però segurament té raóM-L en admetre que això són deri-vats regressius de l’occ. bourroun»[DECat, II, 130]. | Aquesta explica-ció pot ser un primer indici per aacla rir l’etimologia de l’ampelònimga-/gorró i dels seus hipotètics pa-ral·lelismes romànics (el moscatelgorrón d’Andalusia i el goron delValais). Sembla, doncs, que tots ple-gats fan referència al borró o ull dela planta. Al cap i a fi, el canvi inicial(bo- > go-) pot explicar-se per unasimple equivalència acústica B = G.Cf. Veny [Bolerany, 101-127]. Peròaquest suposat origen em dificultaqualsevol explicació motivacional,especialment per a la variant gorru,única de la qual tinc dades de pri-mera mà.449P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. moscatel

gorrón «(Málaga, 1791) De esta uvase saca buena pasa, la mas aprecia-da» [JAVal, 17]; «(a. 1896) Cepadelgada. Racimos pocos; pezón le-ñoso. Uvas muy obtusas, duras,carnosas; sabor y olor almizclado,dulce, tempranas. Dan buenos vi-nos y se venden para fruta» [HI -DALGO, 147-148]. ◊ OCC.: Cf. go-ron «(Bovernier) Cépage rouge |(Valais) Vin rouge courant» [ap.DECat, IV, 576].

116 gra d’oliva m. ANT. DOC.: (l’Alguer,1683) «budronis de raim de gra de


oliva» [BOSCH, 365]. | (l’Alguer;1686, 1801) «gra de oliva, grà de uli-va» [BOSCH, 365].DESCR.: gra d’oliva «uve nere, o

di colore» [ap. BOSCH, 620].ETIM.: No hi ha dubte que el fet

que aquesta varietat té els grans enforma d’oliva (o sigui, més aviatllarguers) és l’explicació etimolò -gica del gra d’oliva alguerès.450 Se-gons BOSCH: «Probablement es trac-ta d’una denominació genuïnamentalgueresa, sense correspondència encat. ni en els altres parlars sards»[p. 639].451 | Això no obstant, Itàliaés un dels territoris on apareixenmés variants relacionades explícita-ment amb aquesta motivació oligo-forme. Em refereixo a les antiguesvariants napolitanes i sicilianes delss. XVI i XVII (au-/olivella, au-/olivea,olivedda). Igualment, també hi haforça variants occitanes documen-tades des de principis del XVIII (auli-vetos, olivetto, oulivén, óulivetto).Tanta variació romànica, unida a lapresència literària llatina (oleagina),no deixa cap dubte sobre la presèn-cia en el llatí d’aquesta motivaciósemàntica, la qual ha perdurat endues llengües romàniques: l’occità

449. Prefereixo no aventurar-me pel pe-rill d’acabar esmentant parònims sense cap re-lació.

450. En aquest sentit s’expressen els eti-mologistes italians, encara que els seus pa -ral·lelismes ampelonímics no siguin tan explí-cits com en català. Segons THBuc [p. 192]:«Olivella, lat. OLIVA + suff. -ILLA per la formadegli acini simili ad una oliva»; i segons BAL-DANI: «olivetta, uve che presentavano caratte-ristici acini un po’allungati simili alle olive»[p. 44].451. És correcte; encara que aquesta ma-

teixa motivació ampelonímica sigui força do-cumentada en uns altres àmbits romànics, i enel mateix llatí clàssic (s. I dC), no la trobo en-lloc més de l’àrea lingüística catalana.


i l’italià, però també en el català del’Alguer.P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. olivette

«(Bou ches-du-Rhône, 1784; a. 1804)[...] on n’en fait pas de vin, ce raisinest bon à manger pendant l’hyver»[ap. DncF, 268]. ◊ IT.: Cf. olivedda«(Sicilia, 1696) Vitis racemo om-nium tenerrimo, acino olivi minorisnigri forma, rubris nigrescentibus,durulis ac praedulcibus» [CUPANI,233]. | Cf. olivella «(Neapoli, 1584)Uva» [ap. CTal, 522]; «(a. 1809)Specie di uva bianca e rossa; auli-véa, aulivella (cal. sett.); olivea(sic.)» [THBuc, 192]. | Cf. olivetta«diverse uve, sia da tavola che davino, che presentavano acini unpo’allungati» [BALDANI, 44]. ◊LL. CL.: Cf. oleagina «(a. 77 dC)Vigne nommée d’après sa ressem-blance avec l’olive» [PLINE, XIV,36]. ◊ OCC.: Cf. aulivetos «ou Tes-ticule de Gau. (a. 1715) Espèce desplus communes, & des premières àmeurir» [ap. DncF, 268]. | Cf. auli-veto blanquo «(a. 1715) Vitis aci -nis albidis, acuminatis» [ap. DncF,268]. | Cf. olivetto «(a. 1772) Blancet noir» [ap. DncF, 268]. | Cf. ouli-vén452 «(a. 1886) Variété de raisin àgrains ovales et noirs» [TdF]. | Cf.óulivetto blanco «(Provence, Lan-guedoc; 1859) Raisins de table très-lâches; longue grappe» [ODART,403];453 «(a. 1886) Variété de raisin,à grains oblongs pointus, que l’onconfit souvent à l’eau de vie» [TdF].| Cf. óulivetto negro «(a. 1886) Va-riété de raisin, à grains oblongs

LÈXIC 147

pointus, que l’on confit souvent àl’eau de vie» [TdF].

117 gra gros m. À. DIAL.: gra gros(Mequinensa, Riba-roja d’Ebre)[ALDC].DESCR.: de gra gros «raïm mitjà o

gros; gra blanc i verd, allargat, grosde pinyols grossos i gust caracterís-tic, molt dolç. És de collita tardana»[IBAR, 62-63].ETIM.: Com ha explicat Veny:

«Altres característiques del raïmpoden ser la base dels seus noms[...] la dimensió del gra: gra-gros»[Mots, 60]. Ja es veu, si s’ha de jut-jar pels nombrosos paral·lelismesromànics, que el fenomen no és ex-clusiu del català.SIN.: V. moscatell romà; v. riba-rojà.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. gordal

«(Madrid, 1896) Cepas muy gran-des. Racimos muchos, muy grandes,apiñados; pezón tierno; uvas gran-des, muy obtusas, de color blancoverdoso, de gusto agradable. Varie-dad para fruta. Produce vino, peromuy flojo» [HIDALGO, 140-141];«(Vélez, Baza, Huéscar; 1814) Uvasque se estiman para mosto» [ap.COMENGE, 225]. | Cf. gordala, gor-dera «(Cuenca, 1885) Vidueños»[ABELA, 237]. | Cf. gordaria «(ara-gonés) Clase de uva que tiene losgranos gruesos» [DPar]. ◊ IT.: Cf.grossara «(a. 1679) Specie di uva;(a. 1809) uva grossaria» [ap. THBuc,186]. ◊ OCC.: Cf. gourdoux «(Gi-ronde, 1859) Vigne» [ODART, 134].◊ PORT.: uva-gorda «(Leiria) Cas-ta de uva» [DdeF]. | Cf. gordallo blanco «(Orense, 1885) Uvas muygrandes, blancas» [ABELA, 237]. ◊SARD: àxina grussa «vitis vinifera»[COSSU, 257].

452. Reducció de óulivenc(o): ‘qui a rap-port à l’olive’, segons el TdF.453. ODART, com fa sovint, afrancesa aquí

la grafia provençal: olivette blanche.


118 gra negre m. À. DIAL.: gra negre(Girona) [TrL]; (Ross.) [GUITER,100]; (Tossa de Mar) [ALDC].Cf. moscatell de gra negre (Alp)

[ALDC].DESCR.: gra negre «mena de raïm

que fa el vi molt negre» [TrL]; «ce-patge que dóna vins de grau alcohò-lic mitjà. És el raïm tintorer mésproductiu, i de grans més grossos»[GUITER, 100].ETIM.: Referència evident al color

negre dels grans d’aquest raïm.SIN.: Llegeixo en una recent publi-

cació ampelogràfica de Galícia: «encertas zonas usa-se como sinónimodo Gran Negro o nome de Negron,que tamén existe na Viticulturafrancesa como sinónimo da castechamada tradicionalmente Mour -vedre na Provenza francesa» [MA -SA, 6]. | Malgrat les distàncies, veigpossible aquesta sinonímia tambéper al paral·lelisme català. Sols calobservar com la descripció del granegre: «productiu tintorer de gragros», coincideix amb la definició delmorvedre rossellonès (v. morvedre).P. ROMÀN. ◊ PORT.: grá(n) negro

«Uva tinta. Tamaño más bien pe-queño, muy dulces. No es de granrendimiento para el vino» [POSADA,250]; «(Galizia) Caste que ten cortinta na polpa dos seus bagos»[MASA, 6]. ◊ SARD: àxina niedda(= gra negre) «vitis vinifera» [COS-SU, 257].

granatxa f. (o m.)Æ garnatxa.

119 granatxa peluda o vernatxa pe-luda f. À. DIAL.: granatxa peluda(Riba-roja d’Ebre, Marçà) [ALDC];(Porrera, Llíria) [FAVÀ]. | vernatxade pampa borruda (Favara de Ma-


tarranya) [ALDC]. | vernatxa pelu-da (Horta de Sant Joan, Vall-de-roures) [ALDC]; (Gandesa) [FAVÀ].DESCR.: garnatxa peluda «varie-

tat que genera vins negres» [CIURA-NA, 129]; «raïm molt compacte. Grauna mica ovoide. Maduració tarda-na. Cep de productivitat mitjana.Dóna vins de qualitat, de poc colori d’alta graduació» [GCat, 24]. |granatxa peluda «cep de pàmpolsborruts i raïms apinyats, de madu-ració tardana. Gra rosat-vermellós,rodó i mitjancer. Fa un vi amb forçagrau i és molt dolç per a menjar»[FAVÀ]. | vernatxa de pampa bor -ruda «raïm per fer vi» [ALDC]. |vernatxa peluda «cep primerenc deraïms mitjans. Gra negre, gros irodó. Carrega força i fa bon vi, ambmolt de grau alcohòlic» [FAVÀ].ETIM.: Subvarietat de garnatxa ca-

racteritzada per la textura borrudadels seus pàmpols (cf. Mots, 60).Resulta especialment explícita la va-riant de Favara: de pampa borru-da.454 | D’aquesta motivació, ja pre-sent en el món llatí,455 trobo mésd’un paral·lelisme romànic. En elcas italià, THBuc ha escrit del vi pi-loso: «dal lat. PILUS, sia per eventualipeli sull’uva o sui pampini, sia perun tratto caratteristico del sapore,cfr. peloso ‘frizzante [vino]’» [p. 193].No comparteixo les vacil·lacions deTHBuc a l’hora d’establir-ne l’eti-

454. L’adjectiu pelut/-uda, en canvi, no éstan gràfic, però reflecteix la marcada tendèn -cia antropomòrfica que caracteritza les asso-ciacions semàntiques, almenys del món vegetal.455. Cf. amminnea lanata (= peluda),

apiana lanata: «[s. I dC] Pour distinguer dansun cépage la variété à feuille tomenteuse»[ANDRÉ, 139].


mologia. Suposo que es confon perla manca de referències específiquesa un raïm o a un cep.456P. ROMÀN. ◊ FR.: lledoner pelut

ou lladoner pelut457 «(Languedoc)Cépage noir. Proche parent du gre-nache noir» [DUYKER, 129]; «cépagenoir, à grappes moyennes, à grainsmoyens, noir bleuté» [ap. DncF,203]. ◊ IT.: Cf. peloso «(a. 1754)Specie di vino vicentino; peloseta(trent.); pelosella, pelosotta (a.1825)» [ap. THBuc, 193]. | Cf. pilu-sa «(Sicilia, 1696) Oblongis, spanisgranis, albis, pilosu lis, racemis,magna ex parte immature passivis,succidivis» [CUPANI, 235].

120 grapasa f. À. DIAL.: grapasa (SonCervera) [ALDC].DESCR.: grapasa «classe de raïm»

[ALDC].ETIM.: Ampelònim que, malgrat la

distància cronològica i geogràfica,potser prové del ll. med. italià grap-posa. La forma mallorquina grapasas’explicaria llavors per una simpleassimilació vocàlica (a-'o-a > a-'a-a).| L’antic paral·lelisme bolonyès haestat estudiat per l’etimologia italia-na. Segons el GDLI (s. grappósa):«con grappoli ricchi e sucossi. = De-riv. da grappo».458 Pel que fa a la raómotivacional, THBuc [p. 185] haescrit: «dal germ. KRAPPA + lat. -OSUS

LÈXIC 149

forse per molti o forti raspi delgrappolo».459 V. també la nota al peudel grappu francès. | No veig, doncs,cap més explicació per al cat. grapa-sa que l’origen italià, a partir d’unaforma manllevada graposa (¨ l’it.grapo ‘gotim’); circumstància afa-vorida per la terminació sonora[-'azə]).460P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. grap(p)u461

«(Lot-et-Garonne, 1784; Dordog-ne, 1880) [...] produit passablementmais le vin en est commun» [ap.DncF, 173]. ◊ IT.: grappósa «Ant.Uva bianca, con grappoli ricchi esuccosi» [GDLI]; «(c. 1350) Speciede vite» [ap. THBuc, 185]. ◊ LL.MED.: graposa «(Bolognese, XIV sec.)Uve bianche. Vini discreti» [ap.PINI, 856]. ◊ OCC.: Cf. grap(p)ut«(Gironde, 1843; a. 1874) Cépagerouge» [ap. DncF, 173].

121 grassera f. DOC.: (men., 1869)«Grassera» [VHos, 62].À. DIAL.: grassella (Maó) [TrL]. |

grasser (Ciutadella) [ALDC].DESCR.: grassera «rem» [VHos,

62]. | grassella «raïm llarg, de gramolt gros i rodó, pell prima, polpa

456. Tot i això, aquest autor demostra ungran desconeixement del medi vitícola. Comgosa parlar dels «eventuals» pèls d’un gra deraïm?457. Clar préstec català del Llenguadoc.

El lledoner és un antic geosinòmim empor-danès de granatxa (v. lledoner).458. Segons el mateix GDLI, s. grappo, es

tracta d’un arcaisme per grappolo ‘gotim, pen-joll de raïm’.

459. Cf. també GDLI (s. grappèla): «Ant.Tipo di uva con piccoli grappoli. Deriv. dagrappolo.»460. Una altra cosa seria si l’ALDC ha-

gués recollit una terminació ensordida [-'asə].Llavors es podria pensar en un augmentatiu degrapa ‘arrel enfiladissa’ (cf. DCVB, s. grapa).461. El DncF no dubta en l’etimologia del

grappu(t), però sí entre dues possibles motiva-cions: «Emploi substantivé de fr. grappu (dér.sur grappe, attesté depuis 1566 au sens de “enforme de grappe”, Gdf; dep. Boiste 1803,“chargé de grappes”) en raison du caractèrecompact des grappes ou du caractère produc-tif du cépage» [p. 173].


tova, color negre i fosc» [TrL]. | Cf.agrassera «parra de mala casta, elsraïms de la qual no arriben a madu-rar mai» [DCVB].462ETIM.: Ampelònim derivat de

agràs ‘suc de raïms verds’. Com haexplicat HIDALGO per al paral·lelismeespanyol: «se denominan agraceras,porque su jugo, en estado de perfec-ta madurez, es ácido» [p. 142].P. ROMÀN. ◊ ESP.: agracera «(An-

dalucía, 1807) Pezon muy tierno.Uvas muy grandes negras» [ROJAS,200]; «(a. 1885) Vidueño que se em-plea mucho para formar emparra-dos» [ABELA, 236]; «cepa grande.Racimos muchos, grandes, algoapretados; uvas de mediano tama-ño, obtusas, duras, de sabor áspe -ro» [HIDALGO, 141]. ◊ OCC.: aygras«(Provence, 1605) Raisins, à leurparfaite maturité, assez agréables àmanger. Cépage de volumineux fruitsà gros grains oblongs» [ap. ODART,416].463 ◊ SARD: agracera «(a. 1780)Uve nere. Di grani rotondi e duri, piùgrossi d’altre uve, tardiva» [MANCA,27]; «vitigni a uve rosse. Nome dichiara origine catalana che significadi tarda maturazione»464 [CHERCHI,II, 304].


122 grec m. DOC.: (c. 1298) «Item botade vin grech o de malvesia» [ap.GUAL, 355]. | (a. 1340) «negun vinblanch ni grech que vingua per mar»[ap. GUAL, 355]. | (a. 1354) «nos tra-metats per lo portador de la pressentuna somada de vin grech, del millorque trobets en Barchinona» [ap.TRENCHS, 352]. | (a. 1358) «Havementés que vos havets de bon vingrech» [ap. TRENCHS, 353]. | (a. 1363)«aquell vin grech que·ns han tramésde Cerdenya» [ap. TRENCHS, 355]. |(s. XIV) «ensercadora de bons vins decuyt, e de vernatxe e de cornelia edel grech» [ap. DCVB]. | (Alzira,1381) «vi grech, marvasia o altre quepot entrar en la dita vila segons forma de estatut» [ap. Guía, 33]. | (a. 1381-6) «Bech grech d’estiu, ed’iuern cuyt o moscatell» [EXIMENIS,143]. | (a. 1386) «plantes o sarmentsde vin grech, les quals volem quesien plantades en lo nostre verger dela Algeferia» [ap. GUAL, 355]. | (a.1398) «Mares de vin grech e de ge-nesta» [ap. DCVB]. | (Val., s. XV)«moscats e grechs / e forts fins vins»[ap. DCVB, s. moscat/-ada]. | (a.1403) «Sobre el planter del grechvos pregam que prestament comen-cets a fer-lo plantar» [ap. DCVB]. |(a. 1410) «una vinya plantada degrech» [ap. DCVB]. | (Selva, 1421)«costà mig bóta de vin grec, qui foudonada a micer J. S.» [ap. DECat,IX, 252]. | (Algemesí, 1482) «vigrech» [ap. Guía, 34]. | (a. 1507)«vi grec. Vinum grecum» [Busa,248]. | (a. 1587) «tantes espécies devins, que vuy dia usen, malvezia,trobat, escanyaca,machabeu, grech...»[ap. DAg, s. vi]. | (Cat., 1600) «vinsblanchs Grechs» [PGil, 242]. | (a.1617) «lo vi Grech de rahims

462. També el DFa (s. agrasser) parla del«cep agrasser» per referir-se al que fa raïmsverds. Cf. el sard agratzu: «(logud.) Vitignoselvatico delle siepe» [COSSU, 257].463. En canvi, el TdF (s. eigras) sols descriu

les variants occitanes (aigras, agras, eigra, aigra)com a «raisin qui n’a pas eu le temps de mûrir».No les considera, per tant, ampelònims.464. Resulta obvi que l’etimologia de

agracera (en català o en sard, tant se val) nopot relacionar-se amb «maduració tardana»,sinó amb agràs. Una altra cosa, lògicament, ésque sigui una varietat que no acaba de madu-rar mai prou.


Grechs» [AGUSTÍ, 94]. | (a. 1640)«Grech. Uva corinthiaca, apyreni»[TORRA, s. rahim]. | (Baix Llobregat,Garraf; 1890) «antigament era moltcelebrat lo ví que produhían los so-bredits emparrats, designat vulgar-ment ab lo nom de ví grech, qu’en-cara s’usa avuy pera enfortir lavista» [ROIG, 60].À. DIAL.: grec (Llitera) [COLL,

29*]; (Empordà, Camp de Tarrago-na) [DCVB, s. raïm]; (Sant Mateud’Aubarca) [TMan, 103]; (Sant Jo-sep de sa Talaia, Eiv.) [ALDC];(Calonge de Mar, Santa Agnès deCorona) [FAVÀ].DESCR.: grec «vi de gust entre un

poc aspre y amarg, clar de poca subs-tancia y duració» [DLab, s. vi]; «va-riedad de uva» [COLL, 29*]; «parraque donava el vi grec: un dels vins demés fama en temps antic» [DAg];465«raïm blanc» [TrL]; «varietat deraïm i de vi que tot d’una semblafluix, però que després fa molt d’e-fecte» [DCVB]; «raïm de gra petit,blanc, molt dolç, i té aplicacions me-dicinals sobretot per a guarir indi-gestions i reforçar la vista» [DCVB,s. raïm];466 «vins olorosos, d’altagraduació i aromatitzats amb her-bes» [Vins, 21]; «raïm per menjar»[TMan, 103]; «cep empar rat moltgros, de raïms allargats i esparsos.

LÈXIC 151

Gra blanc-groguenc, petit i arrodo-nit. Fa un bon vi blanc de molt grau.De gust ben dolç, val per a menjar; itambé per a penjar i pansificar, ja queté una pell molt forta» [FAVÀ].ETIM.: Clara referència toponímica

a l’origen grec d’aquest ampelònim.Sens dubte, és una de les varietats deles quals hi ha documentació més an-tiga; no tan sols com a vi, que aixòencara és freqüent, sinó també com aplanta de cep,467 fet molt més inusual.| Piqueras ha donat les claus històri-ques de l’èxit d’aquest vi grec: «Du-rant la baixa Edat Mitjana, desprésde la conquista cristiana, els merca-ders de la corona d’Aragó en la Me-diterrània seguiren l’exportació depanses que l’antic regne musulmàde València havia sostingut amb elsseus germans del Caire, Damasc iBagdad. Aleshores estendrien la seuaàrea d’influència al món grec on po-gueren adonar-se de la demanda queels mercaders venecians i genovesosfeien dels vins de Xipre, Candia oCreta, Morea i les illes de la marEgea. Aqueixos vins, que genèrica-ment es deien “vins grecs”, promptees posarien de moda a Itàlia i a l’Eu-ropa septentrional» [Vins, 21].SIN.: V. barba-rossa; v. malvesia.P. ROMÀN. ◊ ESP.: greque468 «(Ara -

gón, 1791) Uva blanca arrosada o

465. La definició del DAg (s. grech) nos’avé amb la descripció que dóna a l’entradavi, en la qual copia amb unes altres paraulesla definició, més pejorativa, del DLab (v. su-pra).466. Aquestes dues definicions del DCVB

(s. grec i s. raïm) són un cas clar d’informacióno gens pertinent i poc rigorosa segons els cà-nons de la lexicologia moderna (tot i que ROIGtambé destacava per al grec virtuts «oftal-mològiques» [v. supra]).

467. Per ex., el 1386: «plantes o sarmentsde vin grech» [ap. GUAL, 355]; o el 1410: «unavinya plantada de grech» [ap. DCVB].468. A la Llitera, COLL (s. grec) inclou, a

més de la forma catalana, una adaptació arago-nesa greque. Aquest afegitó d’una -e final ésben freqüent a l’Aragó per a regularitzar prés-tecs catalans (pensem, per ex., en la desnatura-lització dels topònims de la Franja aragonesa:«Beceite» per Beseit, «Tamarite» per Ta marit,«Benabarre» per Benavarri, etc.).


robisca con unas pinticas, redonday fuerte de carne y hollejo: produceun excelente vino de los mas esti-mados» [JAVal, 35]; «clase de uvade color morado» [DPar]. ◊ FR.:grec «(a. 1600) Espece de raisin»[SERRES, 152]; «(Cadillac, 1736) Rai-sins de couleur rouge foncé; leurpeau est dure, et ils croquent sous ladent» [ap. CTal, 535-536]; «(a.1715, 1772) Uvâ peramplâ, acinisruffescentibus, rotundis & dulcissi-mis» [ap. DncF, 65]. | grec rose«(Gard, 1835) Variété à grains grisou roses» [ap. DPF, s. rasin]; «(a.1857) Raisin, de moyenne grosseur,est aussi bon pour la table que pourle vin» [RENDU, II, 23]. | grecque«ou Saint-Jacques. (a. 1670) Vigne»[ap. CTal, 530]. ◊ IT.: greca «(Sici-lia, 1696) fructu multo maiori, cal -loso, flavo, mucronato, excellentissaporis» [CUPANI, 232]. | greco«Vino dolce che era importato dallaGrecia (con partic. riferimento avari tipi di malvasia) | Per estens.:denominazione di vari tipi di vinipregiati, rossi o bianchi | Vitignoche produce l’uva di questo vino |Uva greca (anche greco): quella dacui si ricava il vino greco» [GDLI].| grecu, grecani «(Sicilia, 1696)Fructu maiori, sapidiori, callosulo»[CUPANI, 232]. ◊ LL. CL.: graecu -la «(a. 77 dC) Vigne originaire de Chio ou de Thasos; son grain est très tendre et sa grappe me-nue» [PLINE, XIV, 31]. ◊ LL. MED.:gr(a)eco «(Sarzana, 1330; pugl.,1629) Vinum» [ap. THBuc, 29]. |gr(a)ecum «(Genova, 1289; Ro -ma, 1336; Bobbio, sec. XIV; Fe r -rara, sec. XV; Cesena, sec. XVI) Vi-num» [ap. THBuc, 29]. ◊ OCC.: gre«(Mdauph.) Cépage et raisin de


treille, bon à manger; il y a le blancet le rose» [FEW, fasc. 138, 66]. |grè, rin gres «(marseillais, 1886)Variété de raisin rouge, à grains fer-mes et croquants» [TdF, s. grè]. |Cf. grèu «variété de raisin. v. grè»[TdF]. ◊ PORT.: Cf. grego «vinhoseco» [NDCLP]. ◊ SARD: àxinagrega «uva da vino fino» [COSSU,258]. | gregu (nieddu) «uva da vinocomune» [COSSU, 258]; «(Cagliari)Grappolo medio, serrato; gli acinisono di medie dimensioni, con buc-cia nera, dolce. Vitigno produttivo»[DEIDDA, 294].

123 grumet o grumer o bromet m.DOC.: (a. 1650) «Que tinga de do-nar a dita dona de oli tres quartansy los grumets a mitges» [ap.DCVB]. | (l’Alguer; 1711, 1739)«grumer» [BOSCH, 363]. | (mall.,1858) «grumer» [DAm]. | (planadel Rosselló, 1866) «Broumet»[ROUFFIA, 142]. | (men., 1869)«Grumés» [VHos, 62].À. DIAL.: bromet (Lleida) [JSan,

50]; (Peralta de la Sal) [SISTAC, 268];(Peralta de la Sal, Granyena de lesGarrigues, Margalef) [ALDC]; (elCampell) [FAVÀ]. | brumer (Mall.,Men.) [DCVB]. | de grumer (Xà-bia) [ALDC]. | gromet (Porrera)[TrL]; (Belianes) [FAVÀ]. | grometblanc, gromet negre (Porrera)[FAVÀ]. | grumé (roig) (Men.)[DAg];469 (Mall.) [Sureda, 167]. |grumer (Mall., Men.) [DCVB];(Xàtiva) [DCVB, s. raïm]; (Onti -

469. De fet, aquesta variant del DAg (i deSureda) és un singular analògic que perd la -sfinal, identificada com a fals plural. Això con-trasta amb el singular grumés, forma antiga re-collida el 1869 a la mateixa Menorca.


nyent) [ALDC];470 (l’Alforí) [FAVÀ].| grumer blanc, grumer negre(Montixelvo) [FAVÀ]. | grumermoscatell (Ontinyent) [ALDC];(l’Alforí) [FAVÀ]. | grumés (la Soro-llera) [FAVÀ].471 | grumet (Cardona,Gironella, Urgell, Segarra, Camp deTarragona, Gandesa) [DCVB]; (Bas -sella, Benissanet) [DECat, IV, 682];(Val.) [GVal, 33]; (Castellfollit deRiubregós) [FARELL, 147]; (la Múnia[Castellví de la Marca]) [SADURNÍ,20]; (Peramola, Cervera, Arbeca)[ALDC]; (Vilves) [FAVÀ]. | grumetblanc, grumet negre (Móra la No -va) [ALDC].DESCR.: bromet «cep de gra agri-

sat i llargarut. Pell fina i molsa com-pacta» [JSan, 50]; «cep de raïmsmolt grossos, per a fer vi. Gra gros,negre i rodó, de pell forta» [FAVÀ]. |brumer «raïm vermell de pell grui-xuda, de gra gros i un poc llarguer»[DCVB]. | brumet «le plus tardif detous les raisins. Cep très-puissant.Grappes très-grosses, bien rem-plies. Grains gros, croquants, ju-teux, mais peu sucrés, d’une couleurgrisâtre. Raisin qui n’existe qu’entreilles» [ROUFFIA, 142]. | gromet«classe de raïm de parra» [TrL];«cep de sarments emparrats. Raïmsde taula grossos i esclarissats. N’hiha de blancs i de negres, amb elsgrans mitjancers i rodons. De gustdolç i pell molt forta, val també pera penjar» [FAVÀ]. | grumé «raïm ne-gre i vermell» [DAg]. | grumer

LÈXIC 153

«Cierta especie de uva de color muyrojo | Especie de uva gruesa y tinta,cuyos racimos son muy grandes.Los hay tambien bermejos. Dícesetambien de las vides que la produ-cen y del viduño de esta especie.Herrial» [DAm]; «raïm vermell depell gruixuda, de gra gros i un pocllarguer» [DCVB]; «raïm molt ten-dre, molt bo; n’hi ha de blancs i denegres» [DCVB, s. raïm]; «raïmemprat per menjar» [ALDC]; «cepde raïms llargs i esparsos, tant blancscom negres. Gra gros i rodó, clapat.Raïm per a menjar, de pi nyols gros-sos i de pell gruixuda i cruixent»[FAVÀ]. | grumer moscatell «raïmper menjar» [ALDC]; «varietat degrumer que es diferencia pel fet de te -nir un gust moscat» [FAVÀ]. | gru-més «rem» [VHos, 62]; «raïm deparra, bo per a penjar i guardar. Granegre grosset i allargat. De gust dolçper a menjar, però inútil per a fervi» [FAVÀ]. | grumet «uva de parra»[RevSI, XX, 310]; «cep que dónaraïms de gra negre» [DAg]; «menade raïm blanc o rogenc, de gransgrossos i pell dura, que va bé perguardar. V. gromet». [TrL]; «raïmde parra per menjar» [DECat, IV,682]; «varietat per a taula. Penjollgran, allargat, poc compacte. Raïmde color blanc cerós o negre vinós.Gra xicotet elíptic, amb pell dura ipolpa cruixent» [GVal, 33]; «raïmmolt bo per menjar» [FARELL, 147].ETIM.: Crec que el cat. bromet, de-

rivat deturpat de la vitis bumastallatina, és un dels més antics arcais-mes ampelonímics que resten; nosolament a l’àrea lingüística catala-na, sinó a la Romània sencera. L’o-rigen del mot en qüestió prové d’unadjectiu del grec clàssic: búmastos

470. A Ontinyent, l’ALDC detecta latendència a la segregació d’una vocal anaptíc-tica, de timbre afí a la vocal tònica següent:g(u)rumer. Cf. Veny: Bolerany, 113.471. A la Sorollera també puc constatar la

creació d’un plural analògic grumessos.


‘en forma de mamella de vaca’ (v.infra: p. romàn.). D’aquí hauriapassat primer al llatí clàssic, docu-mentat bumastus en el s. I dC perColumel·la i per Plini el Vell,472 idesprés a les diferents llengüesromàniques. Esmento, per ex., elscasos de bumestio/-a en l’occità, ode bumesto/-a en l’italià. | Poste-riorment, en època del llatí tardà, elmot devia sofrir una interferència,probablement amb el ll. bruma‘solstici d’hivern’, ja usat metafòri-cament en llatí per a descriure elcaràcter hivernal d’una planta: labrumaria (v. FRUYT, 159). Aquestencreuament brum- explica satis-factòriament, doncs, bona part deles variants romàniques conegudesd’aquest raïm: el ll. med. brumestre,forma mantinguda idènticament enel francès del XIX; l’occ. brumès -to/-a; l’it. antic brumèsto/-a (mo-dernament brumasto/-a). També po-den tenir el mateix origen el raïmrom. brumariu/-e, l’esp. antic (de)brumés i el cat. insular brumer. | Enel cas del català, però, la variaciódialectal es complica amb la presèn-cia de formes com bromet, gromet,grumet, grumer i grumés. Crec quetotes tenen el mateix origen, mal-grat les interferències semàntiques iels canvis fonètics. D’entrada, l’o-bertura vocàlica de brumet en bro-


met en el cat. nord-occidental potexplicar-se per una interferènciasemàntica amb broma ‘brisa del vi’.Tot i això, els radicals bro-/bru- igro-/gru- sofreixen sovint equi-valències acústiques en el cas delcatalà sense necessitat de cap inter-ferència semàntica, com semblapassar amb el gromet de Porrera(Priorat).473 | Pel que fa a les va-riants amb el radical grum- (gru-met, grumer, grumés), l’explicaciópot tenir a veure amb un encreua-ment amb grum ‘líquid coagu-lat’.474 La motivació semàntica d’a-questa interferència és prou òbvia:el caràcter pastós, poc liquós, de lapolpa (que ja precisa alguna des-cripció) faria que la varietat no fosescaient per a vinificar per la mancade suc.475 És a dir, produiria un vigrumós.476 | De fet, les variants s’a-llunyen més del mot primigeni llatíen el cas català que en la resta dellengües comparades, indici quepot fer qüestionar la mateixa provi-nença romànica comuna. Però pen-so que la variant grumés, recollidaen dos punts laterals i arcaïtzants

472. Sobre la transmissió grecollatina dePlini s’ha escrit: «Pline a donc eu recours àdifferents processus énonciatifs pour intro-duire dans son discours un grand nombre dephytonymes grecs (dont beaucoup ne sontpas autrement connus), et leur apporter une“motivation” qui permette à la fois d’identi-fier la plante désignée et de justifier sa déno-mination» [BIVILLE, 60].

473. L’estudi de Veny [Bolerany, 107] pro-posa una evolució grumet > brumet, brometque no comparteixo. Crec que es tracta d’un fe-nomen invers: bromet > gromet, grumet.474. Idea apuntada també per BOSCH

[p. 628] per a l’alg. grumer. Encara que, se-gons Coromines [DECat, IV, 682], a Lloberade Solsonès (a. 1964), grumet tingui més aviatel sentit de ‘gotim’.475. Però sí que devia ser bona per a pan-

sificar, circumstància afavorida per la resistèn-cia de la pell.476. D’altra banda, el DCVB (s. grumer),

a més del raïm, també esmenta una oliva gru-mera: «oliva encara no pansida totalment, queté part viva i aspra (Mancor)».


de l’àrea catalanòfona (Matarranyai Men.), ens pot donar la clau per aentendre la reducció sintagmàtica.En definitiva, es tracta d’una formamés fidel a l’ètim, que ha man -tingut la s posttònica romànica:(b(r)umestus Æ *brumest Æ bru-més ¥ grum Æ grumés).477 En can-vi, en els casos de bromet i gro-/gru-met, a partir del plural, la pèrdua dela s etimològica (en un context con-sonàntic) va generar una falsa va-riant diminutiva:478 *brumest > pl.brume(s)ts Æ sing. brumet.479 | Detota manera, no solament el motllatí ha perviscut en diverses llen-gües romàniques; també ho ha fet laseva motivació semàntica. Aquestamotivació, que relaciona la formaovoide dels grans amb unes mame-lles de vaca, és molt present al llargde tot l’àmbit romànic, on alternensovint amb la variant d’arrel hel·lè-nica. Així tenim el cat. mamella devaca (o popa de vaca), l’esp. teta de vaca, l’it. minna di vaca, el rom.

LÈXIC 155

tita-vacei o el sard titta de bacca(v. mamella de vaca).480SIN.: V. valencí; cf. brunet.P. ROMÀN. ◊ ESP.: de brumés

«(Aragón, 1569) Uva de granosmuy duros» [LPal, 59v]. ◊ FR.:brumestre(s) «(a. 1600) Espece deraisin» [SERRES, 152]; «cépage de vo-lumineux fruits à gros grainsoblongs» [ODART, 416]. ◊ IT.: bru-masta «(brumèsta, XIV sec.; bru-masto, XVI sec.) Uva galletta e ris-pettivam. vitigno che la produce;ben rappresentato nei dial.; lat. bu-mastus (Columella) agg., dal gr.búmastos agg. propiam. ‘che ha for-ma di una mammella di vacca (bûs)’.Le forme con e, che sono quelle po-polari, postulano un lat. *bumestacon riduzione fonetica di a breve, ameno che non si debba pensare adun incontro con agrestis. Cfr. “bu-masto” che è la forma dotta» [DEI,616];481 «e bumasta. Uva (da tavola)grossa, dura, rotonda; uva galletta,uva regina» [GDLI]. | brumasto ebumasto «(anche brumèsto). Vi-tigno che produce l’uva brumasta»[GDLI]. | brumesta bianca, bru-

477. Observeu com l’aragonès antic raïm(de) brumés coincidiria amb aquest estat in-termedi del grumés català. D’altra banda, vulldestacar que l’antiga variant aragonesa és re-portada per Palmireno, un il·lustrat d’Alca -nyís. I aquesta vila del Baix Aragó es troba escassament a trenta-cinc kilòmetres de la So-rollera, població de l’Aragó catalanòfon onrecullo la forma moderna grumés.478. Difícilment els parlants haurien usat

un diminutiu amb una varietat caracteritzadaper la mida generosa dels seus grans, tal comfa palès l’apartat de les descripcions.479. No resulta difícil trobar exemples si-

milars d’aquesta reducció entre els dialectescatalans: sing. aquest Æ pl. aque(s)ts Æ sing.aquet; sing. llangost Æ pl. llango(s)ts Æ sing.llangot; etc. V. Veny: Mots, 122.

480. La fama d’aquesta varietat semblaque és ben antiga i estesa, tal com ens explicaun botànic espanyol de principis del XIX: «Lateta de vaca se cultiva también en Italia y en lacosta de Berbería. Hace ya seis siglos que ha-bló de ella el célebre Ebn Elbeitar como de unvidueño común en Andalucía y en África, ytodavía conserva en ambas partes los mismosnombres y caracteres» [ROJAS, 103].481. El DEI [p. 616] també recull uns al-

tres paral·lelismes italians: prunesta, del ca-labrès, terme que deu haver estat interferit perpruna a causa d’alguna mena de semblançaamb aquest fruit. I brumbesta, de Ferrara, quedeu ser simplement el resultat d’una propaga-ció bilabial.


mesta nera «(Veneto, 1569) Cépa-ges» [ap. CTal, 522]. ◊ LL. CL.: bu-masti «(a. 77 dC) Raisins dits de ta-ble: variétés noires et blanches»[PLINE, XIV, 37]; «(de �� et��, pis de vache, de la forme desgrains). Grappes énormes» [BIL -LIARD, 310]. ◊ LL. MED.: brumesta«(Como, XIII sec.; Modena, 1327;Verona, 1450) Uva» [DEI, 616]. |brumeste «(Bolognese, XIV sec.) Uverosse da tavola, le migliori. Tali uve,volendo, si possono anche vinificare,


ma in tal caso vanno raccolte acerbeper ottenere vino “agresto”» [PINI,856]. ◊ OCC.: broumèstio, brumès-tio, bumèstio «(Nice, 1878) Variétéde raisin barbarous (lat. bumasta, gr.�oú��o�, grappe de raisin com-me un pis de vache)» [TdF, s. brou -mèstio]. | brumestia «(Nice, 1821)Variété à grains petits, durs» [ap.DncF, 65]. ◊ ROM.: brumarie «artweintrauben [= mena de raïm]»[RDW]. | brumariu «variedad deuva» [DER].


H

124 híbrid m. À. DIAL.: híbrid (Calongede Mar) [FAVÀ].DESCR.: híbrid «cep no empeltat

que carrega molt els sarments. Grapetit i molt bo, però poc sucós»[FAVÀ].ETIM.: Ampelònim que indica una

varietat obtinguda mitjançant unahibridació genètica; o sigui, sensel’empelt de peu americà que dema-nen actualment els ceps vinífers eu-ropeus.482

SIN.: Cf. directe.P. ROMÀN. ◊ ESP.: híbrido «(León)

Clase de uva tinta» [ARIAS, 128]. |híbrido blanco «(León) Clase deuva blanca» [ARIAS, 128]. ◊ PORT.:híbrido «También llamada írvido,íbedo, íbedro. Nombre genérico delos híbridos productores directos.No sirve para comer, tiene pocafuerza para el vino. Tinta o blanca.Uvas más bien pequeñas» [POSA -DA, 250].

482. Lògicament, per culpa de la fil·loxe-ra, plaga ultramarina que va assolar l’Europamediterrània en el tombant de segle. Aquestparàsit d’origen americà, actualment endèmic

a Europa, corca totalment les arrels de lesplantes europees, però no venç les robustessoques bordes americanes.


I

125 imperial m. À. DIAL.: emperial (esMigjorn Gran) [ALDC].483 | impe-rial (la Vall [Ciutadella]) [BONET,186]; (Ciutadella) [ALDC]. | Cf. ca-lop imperial (Men.) [DAg].DESCR.: imperial «varietat de

raïm» [BONET, 186].ETIM.: L’explicació etimològica,

basada en l’ús d’aquest qualificatiuper a designar productes vegetals dequalitat, com el raïm imperial, latrobo al GDLI (s. imperial): «Diqualità particolarmente pregiata (inpartic. alcune varietà di frutti, comesusine, uva, ciliege, ecc.).»484 | D’al-tra banda, la variant composta delDAg (calop imperial) ja permet su-posar que allò que originàriamentera un qualificatiu va acabar esdeve-nint un nom específic. També elportuguès o l’italià dialectal fan ser-

vir aquest mateix sentit qualificatiu:tinta-imperial [NDCLP] o inzoliaimpiriali [CUPANI, 232].SIN.: Sens dubte cal considerar el

(calop) imperial menorquí un sinò-nim de calop (v. palop); o com a mí-nim de la millor classe,485 vista l’e-xistència de diverses subvarietats.P. ROMÀN. ◊ ESP.: imperial «(Al-

mería) Cepa para uva de mesa»[MARCILLA, 106]; «variedad negra. Esde maduración tardía. Racimos gran-des, con bayas de buen tamaño. Sa-bor agradable» [PÉREZ, 62-63]. ◊ FR.:imperial «(a. 1819; Lar, 1875) Rai-sin» [FEW, X, 13]. ◊ IT.: imperiale«uva di qualità particolarmente pre-giata» [GDLI]. | Cf. inzolia impiria-li «(Sicilia, 1696) Vitis mediocribusvinaceis, durulis, oblongis, candidofulvis, sapidis» [CUPANI, 232]. ◊PORT.: Cf. tinta-imperial «(Azeitão)Casta de uva preta» [DdeF].483. L’oscil·lació im-/em-, in-/en- no és

estranya en baleàric, encara que en aquest casconcret l’adjectiu emperial pot haver sorgitper analogia amb el substantiu emperador.484. També en català hi ha algunes altres

fruites i plantes amb aquest qualificatiu. Perex., el DCVB (s. imperial) esmenta el te impe-rial, la taronja imperial o la figa imperial.

485. No pot ser de cap més manera, ja queaquesta és la varietat de taula més esmentadaen el cat. insular (incloent-hi l’Alguer). A bo -na part de Menorca, per tant, la subvarietat demés qualitat (imperial) va acabar desplaçant elnom genèric (calop).


126 isaga f. DOC.: (Cat., 1797) «Isagas»[NAVARRO, 13]. | (Ross., 1866) «Iagaou Izaga» [ROUFFIA, 139].À. DIAL.: guisaga (Palau de No-

guera) [ALDC]. | isaga (Cat. occi-dental) [TrL]; (Conca de Tremp)[DCVB]; (Roquetes) [ALDC];(Conques, Santa Bàrbara) [FAVÀ]. |sisaga (Alcanar) [TrL]. | vizaga(Peralta de la Sal) [SISTAC, 267]; (Pe-ralta de la Sal) [ALDC].486 | zisaga(Ulldecona) [ALDC].DESCR.: isaga «viñas que dan el

fruto blanco» [NAVARRO, 13]; «raisinblanc, doux. Grains assez gros, te-nant bien au pédicelle. Cep gros. Lapeau de ce raisin était épaisse; il estbon à manger, se conserve bien etfait du bon vin» [ROUFFIA, 139];«raïm de parra, blanc i de gra gros»[TrL]; «varietat de raïm de gra moltgros i de color roig» [DCVB]; «ceprobust de raïms de taula grossos.Gra negre-rogenc, gros i allargat. Depell cruixent i gust dolç. Fa de bonpenjar i també val per al vi» [FAVÀ]. |sisaga «raïm blanc» [TrL]. | vizaga«classe de raïm» [SISTAC, 268].ETIM.: Crec que l’etimologia d’a-

quest mot no ha estat interpretadacorrectament per Coromines, per nodir que hauria valgut més que no espronunciés en aquest cas: «isaga,[AlcM], ¿potser terme comercial for-mat combinant artificiosament l’ele-ment inicial d’Isona amb la termina-ció de baga ‘baia, fruiteta’? No és decreure que s’inspiressin en el nomd’Isaac, per més que fos un descen-dent, però llunyà, de Noè» [DECat,


IV, 864]. | Tampoc per al seu paral·le-lisme italià no s’ha sabut donar unaetimologia mínimament convincent:«sisaga. Probabilmente forma cor -rotta da lat. SISARA ‘erica’ per il colo-re» [THBuc, 198]. D’altra banda,suposo que l’aïllat ampelònim ara-gonès izaca deu ser un préstec català,vista l’extensió de les diverses va-riants nord-occidentals de isaga. | Almeu entendre, la sisaga d’Ulldeconadóna la clau d’accés a l’etimologia del’ampelònim català.487 Es tractariad’una reducció (fet habitual en elcamp onomatopeic) de zig-zaga, for -ma de creació expressiva ben antiga,vista la forta deturpació de les diver-ses variants.488 En la mateixa línia estroba la guisaga de Palau de Nogue-ra [ALDC], també reducció onoma-topeica de zigui-zaga. | A més, llegi-da la descripció de ROUFFIA: «tenantbien au pédicelle, auquel ils laissent,en les détachant, comme des fila-ments» [p. 139], encara esdevé mésfàcil relacionar aquest ampelònimamb unes altres varietats de sarmentsfilamentosos i enfiladissos: gaiata,embolicaire, etc.SIN.: Segons la definició del DAn,

el manlleu aragonès izaca semblaequivaler al moscat de gra gros(v. moscatell romà). Efectivament,

486. Totes dues fonts coincideixen en lapronunciació interdental [bi'a-]. La bilabialinicial és produïda per afèresi, probablementper interferència semàntica amb l’arxilexema vi.

487. En italià era més fàcil per l’existènciadocumental de variants antigues tan evidentscom zisiga (s. XIV) i zizaga (s. XVI).488. De fet, no es troba documentació ca-

talana anterior al s. XIX de ziga-zaga. Peròaixò no vol dir necessàriament que es tractid’un mot modern, ja que, essent un terme decreació expressiva, ha patit l’arraconamentde la lexicografia antiga. El DECat [IX, p. 621-622] en recull un bon grapat de va-riants: ziga-ziu (ross.), zigo-zigo (mall.), zim-zam (DAg), etc.


LÈXIC 161

isaga

moscatell romà

gra gros

FIGURA 9. Mapa de la isaga.



ho dono per bo també en català delmoment que les definicions de laisaga i del moscatell romà coincidei-xen amb inusitada exactitud: raïmde parra, gra gros, gust dolç, etc.P. ROMÀN. ◊ ESP.: izaca «(Abay,

Alquézar) Uva moscatel de granosgruesos» [DAn]. ◊ IT.: sisaga «va-rietà di uva» [THBuc, 198]. | zizaga«(Veneto, 1561) Cépage» [ap. CTal,522]. ◊ LL. MED.: zisiga «(Bologne -se, XIV sec.) Uve rosse e nere quelleche danno un ottimo vino» [ap. PI -NI, 856].

127 italià m. À. DIAL.: italià (l’Alcúdiade Carlet) [ALDC]; (Monòver)[FAVÀ]. | moscatell italià (Caste -lló) [ROMERO, 72]; (Artés, Torre-blanca) [FAVÀ].489

DESCR.: italià «cep de raïms detaula, amb grans llargaruts» [FAVÀ].| moscatell italià «uvas de postre ypara vinificación» [ROMERO, 72];«cep productiu, de gra gros. Té pocgust de moscatell» [FAVÀ].ETIM.: Gentilici que fa referència a

l’origen italià d’aquesta subvarietatde moscatell.490 Ampelònim mo-dern, si hem de jutjar per l’escassai tardana documentació (i per lesafirmacions en aquest sentit delsmateixos enquestats).491

489. A diferència de Torreblanca, veigque en unes altres poblacions valencianes mésmeridionals han reduït el moscatell italià a ita-lià per simple metonímia.

490. Com passa també amb un nom decereal: el mill italià (de l’Urgell, segons elDCVB, s. mill). D’altra banda, crec que nos’ha de confondre aquest italià amb el raïmItàlia de què parla la GVal [p. 26]. Aquest da-rrer sembla una recentíssima importació d’unhíbrid italià, obtingut el 1911 (cf. DncF, 188-189).491. Per ex., a Artés m’expliquen que el

moscatell italià és una varietat moderna detaula; a diferència del moscatell romà, con -reat des de molt abans.


J

128 jaén o eixaent m. DOC.: (a. 1839)«jaén» [DLab]. | (val., 1851) «eixa-ent» [DEsc]. | (Val., 1854) «jaén»[NIEVA, 64].À. DIAL.: eixaent (Llíria) [FAVÀ]. |

jaén (Bocairent, Olocau [de Car -raixet], Albaida) [TrL];492 (Vila -marxant, la Font de la Figuera)[ALDC].493DESCR.: eixaent «Jaen (variedad

de la uva)» [DEsc]; «raím» [DMGa,s. raim]; «varietat de cep i de raïm»[DCVB]; «cep de raïms molt gros-sos. De collites irregulars, carregamolt els sarments, però fa un vi do-lent sense gens de grau alcohòlic.Gra blanc, gros, de pell forta i pocdolç» [FAVÀ]. | jaén «rahím blanchde pellofa grossa y forta, y cep quela produeix» [DLab]; «uva blanca.Dá mucho mosto» [NIEVA, 64];«planta que dá uvas siempre tardías,

y vinos generalmente secos» [BCas,24]; «raïm blanc, de gra mitjà, pocresistent» [TrL].ETIM.: Topònim provinent de la

província andalusa de Jaén. Per ra-ons geogràfiques, el sud del PaísValencià ha estat el lloc on el nom ésmés present; però, malgrat algunavariant acastellanada, el mot ha tin-gut en català una certa antigor i ex-tensió. Així ho fan pensar, per ex., lapresència al DLab (a. 1839) o la for-ma genuïnament valenciana eixaent.| L’existència d’aquest eixaent s’ex-plica precisament per l’intent delsparlants d’adaptar un so estrany alsistema fonològic català, convertint«Jaén» en Xaen(t) [ʃa'ent]. D’altrabanda, l’addició d’Ei- és un feno-men més extens que afecta el motun cop ja modificat fonèticament,com passa amb Eixàtiva, Eixàbia,etc.494 Tractant-se sempre de topò-

492. El TrL escriu jaen sense accentuar,però es tracta, sens dubte, d’una errada or-togràfica.493. A Vilamarxant (contràriament al que

passa a la Font de la Figuera) no s’ha adaptatfonèticament el so velaritzat propi de l’espa -nyol: l’ALDC transcriu [Xa'en].

494. Per ex., ja el DRos valencià de 1750prefereix la forma Eixumilla en lloc de Jumi-lla. Per a un estudi més aprofundit del proble-ma de l’adaptació catalana de la /X/, v. Veny[REL, p. 1-19].


nims, podem suposar que aquestaafèresi vocàlica s’explica per l’aglu-tinació de la preposició introductò-ria: de Xaent > d’E[i]xaent.SIN.: V. xarel·lo.P. ROMÀN. ◊ ESP.: jaén(es) «(a.

1738) Especie de uba comun»[DTer, s. Uba]; «(Andalucía, 1807)Uvas apiñadas, duras con el hollejomuy grueso» [ROJAS, 113]; «uva do-rada, dulce, y produce un vino blan-co espirituoso» [HIDALGO, 133];«variedad de uva, blanca, algo creci-da» [DRAE]; «vid y el viduño quela produce» [DRAE, s. uva]; «va-riedad de la uva blanca, de gra-no grande, buena para guardarla»[DUso, s. uva]. | jaén blanco «(An-dalucía, 1807) Uvas blancas» [RO-JAS, 149-150]; «(a. 1896) Racimosmuchos, grandes, pezón duro. Uvasgordas blancas; casi redondas; api-ñadas; carnosas; piel gruesa; gustoáspero; tardías» [HIDALGO, 133];«(Canarias, Málaga) Uvas de holle-jo delicado. Es muy buena para col-gar por su dureza y duración» [CO-MENGE, 225-226]. | jaén negro«(Granada, 1807) Uvas muy ne-gras | (Sevilla, 1807) Uvas negruzcas»[ROJAS, 147-148]; «(Madrid) Raci-mos muchos, pezón duro. Uvas tin-tas; casi redondas; apiñadas; carno-sas; piel gruesa; gusto áspero;tardías» [HIDALGO, 133]. | jaén ver-dal «(Huéscar, Orce; 1814) Muy es-timado para vino» [ap. COMENGE,226]. | Cf. jain «Jaén. (Villar del Ar-zobispo) Variedad de uva blanca»[LLATAS, II, 51]. ◊ PORT.: jaenas«(Pontevedra, s. XVIII) Uvas» [MSar,472].

129 jaqués o jaqué m. DOC.: (Barcelo-na, 1890) «La circunstancia d’ésser


lo Jacquez una planta de producciódirecta, de la qual ningú no potduptar de sa adaptació y ufana ennostre pays [...]» [ROIG, 71].À. DIAL.: giqué (Tordera)

[ALDC].495 | jaqué (Vilajuïga, Ca-longe de Mar, Santa Coloma deFarners) [FAVÀ]. | jaqués (Pineda)[TrL];496 (la Bisbal d’Empor -dà) [TrL, s. vi]; (Alt Empordà)[PUIG, 25]; (Begur, Cruïlles, Pala-mós) [ALDC].497DESCR.: jaqué(s) «planta de pro-

ducció directa» [ROIG, 71]; «classede raïm» [TrL]; «raïm molt fort, degra petit» [ALDC]; «cep no empel-tat de raïms molt esparsos, prime-rencs. Grans petits, tant blancs comnegres. Fa un vi bo, amb molt degrau i amb un color tintat» [FAVÀ].ETIM.: El cat. jaqué(s) ha estat

manllevat, amb el francès com a in-termediari, a l’angloamericà jacquez:nom d’una varietat híbrida america-na.498 El DncF francès en dóna dades

495. Variant deturpada (de jaqué). Proba-blement, el canvi vocàlic ha estat afavorit peltancament de la palatal inicial.496. Tot i que l’entrada del TrL escriu Ja-

ques sense accent, es tracta d’una errada. Hodemostra el mateix Griera quan fa servir unagrafia correcta per a referir-se al vi jaqués[TrL, s. vi]. En canvi, ni ROIG (el 1890) ni PUIGcatalanitzen la grafia: jacquez.497. No tinc cap certesa que la -s final re-

collida per l’ALDC demostri una fidelitat al’etimologia originària (< jacquez). Pot ser no-més una marca de plural. De fet, sí que pucconstatar que tots els meus enquestats feiensempre un fals singular analògic.498. Encara que pugui documentar el

1527 un «vinum jaquesium ‘vin de Jaca’» [ap.DU CANGE, VIII, 344], suposo que aquestaforma antiga tan similar no pot ser més queuna curiosa paronímia.


ben precises: «Emprunt à l’angl.d’Amérique, lui-même du nom d’unEspagnol, Jaques,499 qui l’introduisitde l’Ohio dans le Mississipi» [p.192]. | De fet, la trajectòria d’aquestampelònim ha portat més d’una con-fusió. Mentre que els especialistes liatribueixen majoritàriament un ori-gen americà,500 molts parlants el con-sideren francès, ja que va ser Françad’on es va importar a finals del s. XIXper augmentar la producció vinícola.SIN.: V. directe.P. ROMÀN. ◊ ESP.: jacquez «(a.

1896) Cepa vigorosa. Racimos lar-gos; claros; granos redondos, pe-queños; hollejo muy rojo y fino [...].El vino que produce cuando se cul-tiva como productor directo, es algobasto, pero es alcohólico y muy co-lorado» [HIDALGO, 166-167]. ◊ FR.:jaques, jacquez «(a. 1876) Cépageassez productif, à grosses grappescompactes, à petits grains sphéri-ques, noirs, au jus coloré [...] hy -bride naturel d’origine américaine»[DncF, 191-192]. ◊ PORT.: jaca, ja-que «(Galizia) Viña de tinto» [POSA-DA, 242]. | xaquez «ou jaca. Híbridoda viticultura galega» [MASA, 7].

130 jaumet o jauminc m. DOC.: (Ross.,1866) «jaumet, jaumis» [ROUFFIA,136].À. DIAL.: jaumet (Cat. occidental)

[TrL]; (Gandesa) [DCVB]; (Fregi-nals) [DCVB, s. raïm]; (Espirà de

LÈXIC 165

l’Agli) [DncF, 193]; (Parestortes,Vilajuïga) [FAVÀ]. | jaumí(ns)501(Girona) [TrL]; (Alt Empordà)[PUIG, 24]; (Garriguella, Roses)[LU NA, 174]. | j(a)uminc (Llançà)[ALDC]; (Vilajuïga) [FAVÀ].502 |j(a)umillo (Mall.) [ROSES, 33]; (colò-nia de Sant Pere d’Artà) [FAVÀ].503DESCR.: jaumet «Grains d’une

grosseur moyenne, ronds, dorés à lacomplète maturité, juteux, d’une sa-veur douce, peau assez fine. Grappeassez grande, un peu allongée; pédi-cule ligneux. Cep gros, formant debelles treilles [...]. Il est très-préco-ce. Il a deux variétés que lui sontinférieures» [ROUFFIA, 136-137];«raïm de color blanc o vermellósque madura per Sant Jaume» [TrL];«raïm primerenc, de gra vermell, nogaire gros, dolç» [DCVB, s. raïm];«raïm per a la taula» [GUITER, 101];«cépage de première époque, à grap -pes moyennes, à grains moyens, sphériques, d’un jaune doré, à sa-veur simple» [DncF, 192]; «cepmolt carregat de raïms de taula, pe-tits i primerencs. Gra blanc, petit irodó, de pell fina. Dolç per a men-

499. Dada confusionària, ja que, en totcas, l’ampelònim hauria estat adaptat pelfrancès (en Jacques) a partir de l’antropònimanglès Jack, no pas a partir de l’esp. Jaques,perquè en espanyol el nom propi és Jaime.500. Hi ha, però, qui l’ha fet venir d’Itàlia:

«jacquez, variedad de origen italiano» [FEI-JÓO, 234].

501. Sembla que a l’Empordà els mots de-rivats del radical ll. -INU van mantenir méstemps la nasal final. Ocasionalment po -dia aparèixer, per addició, una velar final (ouna dental): -INU Æ -ín > -inc. Cf. DCVB(s. vime), on s’inclouen a l’Empordà tant lavariant vímet com vímec.502. Efectivament, sento a Vilajuïga la na-

sal velar final, encara que amb una aglutinaciódel diftong precedent: juminc. Aquesta tendèn-cia monoftongadora també l’apunto al mateixpoble, de manera més vacil·lant, per al j(a)umet.503. Diminutiu mallorquí construït amb

la sufixació castellana -illo. Pot tractar-se d’uncalc analògic del més ben documentat raïm joanillo, però aplicat a Sant Jaume.


jar, també fa un vi de molt grau»[FAVÀ]. | jauminc «raïms que ma-duren per Sant Jaume» [TrL]; «raïmblanc» [ALDC]; «cep primerenc iproductiu que fa raïms de taula mit-jans. Gra blanc, mitjancer i dolç, depell forta» [FAVÀ]. | jaumillo «varie-dad de uva» [ROSES, 33]; «cep deraïms blancs. Gra blanc, molt petit ide pell fina» [FAVÀ].ETIM.: L’origen etimològic del

nom és aclarit per Veny: «Altres ca-racterístiques del raïm poden ser labase dels seus noms [...] la matura-ció relacionada amb una festivitat:jaumí» [Mots, 60]. | Cal afegir-hitambé que el tracte diminutiu de to-tes les variants (jaumet, jaumillo,jauminc) i del paral·lelisme sardoita-lià giacomino (diminutiu de Giaco-mo ‘Jaume’) té a veure amb la midareduïda dels grans.SIN.: A Vilajuïga tan aviat em par-

len del juminc com del j(a)umet, im’asseguren que són dos sinònimsper a referir-se a la mateixa varietatque madura per Sant Jaume (25 dejuliol). De fet, el 1866, ROUFFIA jahavia vingut a dir el mateix: «raisinde Saint Jacques: connu dans le payssous les noms de Jaumet, jaumis»[p. 136]. Cf. sant Jaume.P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. jacobin (noir)

«(Vienne, 1836) Variété de la vigne»[ap. ROLLAND, 302]. ◊ SARD: giaco-mino «(Gallura) Grappolo grande,con acini piuttosto grandi, roton di, conbuccia nero-violacea. Vitigno pro-duttivo» [DEIDDA, 302].504

joanenc m. Æ sant Joan.


131 joanillo m. DOC.: (mall., 1840) «jua-nillo» [DFig].À. DIAL.: joanet (Blancafort)

[DCVB]. | joanillo (Mall.) [Sureda,167]; (Montuïri, Felanitx) [ALDC];(Porreres, Sant Llorenç des Cardas-sar) [FAVÀ].DESCR.: joanillo «reym prime-

rench» [DFig]; «Especie de uva quemadura antes que las demás | Espe-cie de uva blanca temprana: es demuy tierno y delgado hollejo, y muygustosa al paladar | Vino que se hacede la uva» [DAm]; «raïm blanc moltprimerenc, que madura gairebé perSant Joan» [DCVB]; «raïm petit,molt bo per a menjar i per a fer vi»[DCVB, s. raïm]; «cep de raïms detaula, petits i molt primerencs. Grablanc, rodó i petit. De pell fina igust dolç a l’hora de menjar-lo»[FAVÀ].ETIM.: Encara que cap autor no ho

expliciti, sembla prou clar que elsampelònims diminutius joanet o joanillo no fan referència a cap an-tropònim. Es refereixen als raïms,molt primerencs, que maduren perSant Joan (24 de juny), tal comapunta la descripció del DCVB.V. l’etim. del sant Joan. | Quant a lavariant joanillo (derivat de Joan oJuan, amb el sufix castellà -illo[DCVB]), la seva morfologia caste-llanitzant no ens ha de fer pensartampoc en una adaptació actual.Aquest ampelònim ja apareix en elDFig (Mall., 1840). En conseqüèn-cia, podem pensar que aquesta for-ma forana de sufixació (-illo) deviatenir un cert èxit a Mallorca, al-menys des de principis del XIX.505

504. Segons el mateix DEIDDA: «con ques-to stesso nome [giacomino] è presente in Tos-cana» [p. 302].

505. No sols amb els ampelònims (joani-llo, jaumillo [v. jaumet]), sinó també amb un


P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. San Ghjuva-nina «(Corsica) Specie d’uva prima-ticcia. De San Giovanni» [VCors].◊ PORT.: xoaniño «(Riazón, s. XVIII)Uvas» [MSar, 472]; «(Galicia) Uvasnegras» [DEGC, s. uvas].

132 juliolenc m. DOC.: (a. 1871) «mos-cat juriolenc» [RevSI, XX, 263].À. DIAL.: juriolenc506 (Llofriu)

[TrL];507 (Empordà) [DCVB]; (Ca-longe de Mar) [FAVÀ].DESCR.: juliolenc «classe de raïm»

[TrL]. | juriolenc «raïms que madu-ren pel juliol» [TrL]; «cep de raïmspetits i primerencs. Gra blanc, mit-jancer i rodó, de pell fina. Val per amenjar, però no és gaire dolç» [FAVÀ].ETIM.: THBuc ha descrit perfecta-

ment aquesta etimologia per als pri-merencs raïms italians que tambémaduren el juliol: «Sulla base dellat. JULIUS ‘mese di luglio’ nel corsodei secoli si sono formati parecchiedenominazioni di viti, uve, vitigni evini. È caratteristica per tutte le va-rietà finora riportate la maturitàprecoce nel mese di luglio, nonché ilfatto che quasi esclusivamente sitratta di uva da tavola anziché uvada vino» [p. 67-68].508

LÈXIC 167

P. ROMÀN. ◊ IT.: luglienga «(a.1606) Specie di uva bianca (a volteanche nera) da tavola, raramente davino, pregiata per la sua precocità[...]. La forma luglio + -engo ¨ lat.JULIUS + desinenza germ. -ENGO (lati-nizzato INGUS) la si può accertare findall’inizio del Seicento nell’area lin-guistica lìgure-piemontese, a Milanoe nel Veneto meridionale» [THBuc,66 i 68]. | Cf. giugliese «(Neapoli,1584) Cépage» [ap. CTal, 522]. ◊LL. MED.: «luiatica (moden., 1327);luglenchis (piem., 1329); lugiaria(piac., sec. XIV); lugliatica (faent.,1529); iuliatica (emil., sec. XVI):Uvae» [ap. THBuc, 64 i 66].

133 julivera f. À. DIAL.: julivera (Atze-neta del Maestrat) [TrL].DESCR.: julivera «raïm negre»

[TrL]. | Cf. full de julivert509 «cepindígena» [SADURNÍ, 20].ETIM.: Ampelònim relacionable

amb el julivert. Crec que la motiva ciódejulivera s’aclareix gràcies a full<a>de julivert. Aquesta segona denomi-nació fa pensar en un cep les pampesdel qual recorden una fulla de juli-vert per la seva forma triangular.510 |

sentit onomàstic més general. Reprodueixo,per ex., una cançó popular mallorquina: «Ai,Joan, Joanet. / Ai, Joan, Joanillo, / tu m’hasrobat es coret / i ara no tenc corillo.»506. Variant amb dissimilació de líquides

(l-l > r-l), fenomen ben freqüent en els dialec-tes catalans.507. El TrL, per error, a més de l’entrada

juriolencs (injustificadament escrita en plural),inclou també una variant «normativa» julio-lenc i la situa a la mateixa població de Llofriu.508. I no solament val per al raïm. En ca-

talà també es coneixen la figa julienca (a Tor -tosa, segons el DCVB, s. figa) o la pera de

juliol (a Pradell d’Urgell, segons el DCVB, s. pera).509. L’aparició del masculí full (si no és

un error de transcipció) deu tenir a veure ambel gènere també masculí del cep. Com que estracta d’una referència vegetal, cal esperarsempre el femení fulla <de julivert>. Si voleumés informació sobre aquesta especialitzaciólèxica, v. DECat, IV, 223-224.510. Aquesta associació amb la forma dels

pàmpols no és un cas aïllat. He documentat unsaltres ampelònims catalans, com el pàmpol-gi-rat o el pàmpol talladet; i també romànics, com,per ex., el fr. feuille ronde (v. pàmpol rodat) i elport. folha-de-figueira (v. raïm de les figueres).


D’altra banda, sorprèn la sufixació-era, però cal observar que a la mateixa Atzeneta del Maestratl’ALDC ha recollit un altre am-pelònim d’igual terminació: la dol-civera (v. dolcivera). Convé, doncs,


considerar un probable encreua-ment: julivert ¥ dolcivera Æ julive-ra, encara que també hi podria ha-ver influït una associació amb elfemení vinya (o amb planta o, fins itot, amb fulla).


L

134 langlade f. À. DIAL.: langlade (Por -reres) [FAVÀ].DESCR.: langlade «cep de sar-

ments grosses, però ben poc pro-ductiu. Raïms molt bons per a men-jar. Gra gros, vermell, de gust fi»[FAVÀ].ETIM.: Préstec toponímic occità:

de Anglada (Gironda). Ha arribat alcatalà amb el concurs del francès,llengua que ha adaptat el topònimen l’Anglade o Langlade.511P. ROMÀN. ◊ OCC.: vin de l’an-

glado «(a. 1878) Vin de Langlade»[TdF, s. anglado]. | Cf. anglar(s),angla(s) «(a. 1878) Variété de rai-sin rouge. v. pico-poulo bourret»[TdF].

135 latzarí ANT. DOC.: (l’Alguer, 1697)«una portadora de lazari» [BOSCH,366]. | (l’Alguer; 1714, 1810) «la-zary, lazzarì» [BOSCH, 366]. | (Cat.,1869) «adsarím» [BCas, 26].

DESCR.: latzarí «uva bianca da ta-vola» [SCet, 47]. | Cf. atzarim «va-riedad de vid vasta» [BCas, 26].512ETIM.:Ampelònim manllevat al sard

laz(z)arinu, probablement derivat de lazzu ‘aspre, àcid’ [¨ ll. LACTEUS(cf. BOSCH, 641)]. Suposo que, moti-vacionalment, cal pensar en varietatsaspres, de poca qualitat.513 | En italiàha esdevingut lazzo, d’on segura-ment deriva el fico lazzarino [GDLI,s. Làzzaro]. Certament, la morfolo-gia del mot suggereix una interferèn-cia amb l’antropònim Lazzaru ‘Llàt-zer’,514 però probablement es tracta

511. Sembla que l’aglutinació de l’article[(de) l’An- > (de) Lan-] ja es va acomplir aFrança, com demostra la traducció francesadel TdF (s. anglado).

512. En principi, sembla un llunyà prés-tec del sard, modificat per afèresi: lazzarin(u)Æ l’atzarím. No descarto, però, que aquestfosc atzarim sigui sols un parònim de l’alg.latzarí. Potser hi cal una altra explicació (talvegada relacionant-lo amb l’àrab AZ-ZEBIB ‘lapansa’? Cf. l’occ. antic alzibil ‘cépage des ara-bes’ [ap. CTal, 530]).513. En el camp enològic, el gust de llet és

un dels defectes més greus que pot tenir un vi.Així, doncs, no és gens estrany que un derivatde l’adjectiu ll. LACTEUS ‘lacti’ acabés aplicant-se a un raïm de mal sabor.514. Com també ha fet notar BOSCH

[p. 640-641], el que no sembla gaire viable és


d’una associació posterior dels par-lants.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. lauzarín

«(Sevilla, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 320]. ◊ SARD: lazarinu «(a.1780) Uve bianche. Di grani roton-di e duri» [MANCA, 27]. | lazzarinu«(Sassari, 1897) Uva bianca da tavo-la» [SCet, 47].

136 lledoner m. DOC.: (Sant Pere Mo-lanta, 1775) «lledoner vermell» [ap.SADURNÍ, 20]. | (Cat., 1845) «Llado-ner» [ap. DncF, 203].À. DIAL.: delloner (Cardona)

[ALDC].515 | lledoner (Montblanc)[TrL]; (el Pinós, Blancafort) [DCVB];(Llançà, Banyoles) [ALDC]. | lledoner blanc, lledoner negre(Vilajuïga) [FAVÀ]. | lledonerblanc, lledoner roig (Alt Empordà)[PUIG, 24]. | llodener (Camallera)[ALDC].516DESCR.: lledoner «raïm negre,

semblant a la planta de sitja, peròmés esclarissat» [TrL];517 «varietatde cep i de raïm» [DCVB]; «subva-rietats negra, blanca, roja i grisa [...].Els raïms són grossos, compactes,grans mitjans, ovoides de pell gros-sera i suc incolor. Produeix vins debona qualitat» [PUIG, 23-24]. | lle-


doner blanc «cep tardà de produc-ció irregular. Raïms petits i api -nyats. Gra blanc, rodó i mitjà. Fa unvi ben fi i de molt grau alcohòlic»[FAVÀ]. | lledoner gris «Raïm moltcompacte. Gra una mica ovoide.Maduració tardana. Cep de produc-tivitat mitjana. Dóna vins de quali-tat, de poc color i d’alta graduació»[GCat, 24]. | lledoner negre «ceptardà de producció irregular. Raïmspetits i apinyats. Gra negre, rodó imitjà. Fa un vi ben fi i de molt graualcohòlic» [FAVÀ].ETIM.: Encara que sovintegin els

ampelònims associats amb vegetals,en aquest cas Veny proposa un ori-gen onomàstic, al meu parer convin-cent, per a explicar aquest sovint de-turpat topònim empordanès: «Ésprobable que el cep lledoner (sinò-nim de garnatxa) tingui el seu ori-gen en el gentilici corresponent aLledó [d’Empordà (el nom oficialdel municipi és actualment Lladó)],d’àrea vinícola, i enumerat entre elsceps antics a Camallera arran del’enquesta de l’ALDC; desconnec-tat del lloc de procedència haurienestat possibles modificacions for-mals, per metàtesi, com llodener idelloner (ALDC); el seu cultiu s’es-tengué al Llenguadoc» [Mots, 55]. |Hi vull afegir que la població deLladó va comptar amb un importantpriorat,518 i és ben sabut que els mo-nestirs van ser un factor essencial enla propagació de la vinya (v. monas-

trell; v. cartoixà). | De fet, aquest noseria l’únic topònim vinculat a un

l’associació religiosa, ja que la data de celebra-ció de la festivitat (17 de desembre) no encaixagens bé amb el calendari vinícola.515. Variant explicable per una metàtesi

consonàntica. L’encreuament amb d’allò hipodria ajudar.516. Variant explicable per metàtesi vocà-

lica, afavorida per l’antigor del mot que desta-quen els mateixos informants.517. Definició ben poc pertinent perquè

usa la comparació en lloc de l’explicació. Amés, Griera no descriu enlloc més aquestaplanta de sitja (v. sitges).

518. Segons la GEC (s. Lledó, priorat de):«Canònica augustiniana situada a la poblacióde Lledó (Alt Empordà) [...]. Tingué una granvitalitat els segles XIII i XIV.»


priorat que hauria servit per a ano-menar un ampelònim català: cf. mo-

magastro (¨ Montmagastre).SIN.: Diverses fonts confirmen la

sinonímia entre garnatxa i lledo -ner: «(a. 1871) garnacha ó lladoner»[RevSI, XX, 312]; «garnatxa negra.També s’anomena Lledoner» [IBAR,59]; «garnatxa, anomenada també ala comarca [Alt Empordà] lledoné»[PUIG, 23].519 | Personalment, a Vila-juïga m’han explicat que dels raïmsdel cep lledoner es fa un vi de pos-tres anomenat garnatxa. Sembla,per tant, que la fama del vi garnatxava desplaçant progressivament elnom específic del cep a l’Em-pordà.520 En canvi, manllevat pelfrancès, sembla mantenir-se alLlenguadoc; si més no la subvarie-tat del lledoner pelut (cf. també gra-

natxa peluda). | Cf. sitges.P. ROMÀN. ◊ FR.: lledoner pelut

ou lladoner pelut «(Languedoc)Cépage noir. Proche parent dugrenache noir» [DUYKER, 129]; «cé-page noir, à grappes moyennes, àgrains moyens, noir bleuté» [ap.DncF, 203].

137 llora o lloreta f. DOC.: (Cat., 1797)«Lloras» [NAVARRO, 13]. | (a. 1877)«Lloreta» [ap. VVV, 80]. | (Men.,1897) «Llora» [Die B., II, 342].À. DIAL.: llora (Maó) [TrL]; (la

Granada) [TrL, s. raïm]; (Masque-fa) [SADURNÍ, 21]; (es Migjorn Gran,Maó) [ALDC]; (Sant Lluís) [FAVÀ].

LÈXIC 171

| lloreta (Mall.) [DCVB]; (Santanyí)[ALDC].DESCR.: llora «viñas que producen

el fruto negro» [NAVARRO, 13]; «va-riedad de vid vasta» [BCas, 26];«mena de raïm» [DAg]; «raïm negrede gra gros, rodó i apinyat, de pellprima i dolça; és sucós» [TrL]; «va-rietat de raïm ros, fi de pell i de gransmolt atapeïts» [DCVB]; «cep deraïms apinyats per a fer vi. Gra mo-rat, rodó i mitjancer» [FAVÀ]. | llore-ta «classe de raïm» [TrL, s. raïm].ETIM.: Tal com apunta Veny: «el

raïm anomenat llora (i lloreta) a lesBalears [...] es pot explicar a partir del’adjectiu llor,-a ‘fosc de color’»[Mots, 51].521 | Provindria, en últimterme, del ll. LURIDU ‘de color fosc, lí-vid tirant a negre’ [DCVB, s. llor, llo-ra], la qual cosa sembla descartarqualsevol relació amb LAURUS ‘llorer’.SIN.: V. mansella.

138 lloseta f. À. DIAL.: lloseta (Mall.)[DCVB, s. raïm].DESCR.: lloseta «raïm negre, molt

atapeït, de pell gruixuda, poc co-mestible i no gaire bo per a fer vi»[DCVB, s. raïm].ETIM.: Ampelònim que fa referèn-

cia al topònim mallorquí de la Llo-seta, localitat propera a Binissalem,on actualment es fan els vins mésapreciats de Mallorca.522

llossa f. Æ planta-la-llossa.

519. Igualment l’ALDC recull que els in-formants de Camallera consideren llodener unsinònim antic de garnatxera.520. Un fenomen semblant passa al Mont -

sià entre el raïm salsa i el famós vi moscatell(v. sin. de salsa).

521. De fet, as Migjorn Gran els infor-mants de l’ALDC destaquen espontàniamentel color «negrós» d’aquest raïm.522. He pogut comprovar personalment

la fama vinícola de la zona, de la qual ja es feiaressó Die B. [I, p. 257] parlant del famós vi deBinissalem.


M

139 macabeu o macameu m. DOC.: (s.XVI) «se’n cull tanta abundància [...]de vins blanchs, macabeu, trobat,justuli,523 malvasia; de vins claret yvermell a milenàs de càrregas» [ap.DURAN, 229]. | (a. 1587) «tantes es-pécies de vins, que vuy dia usen,malvezia, trobat, escanyaca, macha-beu...» [ap. DAg, s. vi]. | (Cat.,1600) «vins blanchs macabeus»[PGil, 242]. | (a. 1617) «lo vi de Ma-cabeu de rahims de vinya de Maca-beus» [AGUSTÍ, 94]. | (Benicarló,1791) «macabeu» [JAVal, 33]. |(l’Alguer, 1823) «macabèo» [ap.BOSCH, 619].524 | (Ross., 1827) «ma-cabeu» [CAVOLEAU, 266]. | (val.,1851) «macabeu» [DEsc]. | (Val.,1854) «Macameu» [NIEVA, 64]. |(Barcelona, 1890) «Macabeu. Ra-hím gros, cilíndrich, abultat perla basa, compost y molt apretat»[ROIG, 35].

À. DIAL.: macabeu (Falset, Vi-naròs, Bellpuig) [TrL]; (Alt Em-pordà) [PUIG, 24]; (Peralta de la Sal)[SISTAC, 267]; (Masquefa) [SADURNÍ,21]; (Salses, Estagell, Mosset, Per-pinyà, els Hostalets [Montoriol],Ceret, Prats de Molló, Llançà, Ro-ses, Prats de Lluçanès, Cardona,Balsareny, Moià, Santa Coloma deQueralt, Sant Jaume Sesoliveres,Barberà del Vallès, Cervelló, SantBoi de Llobregat, Sant Jaume delsDomenys, la Febró, Sant Pere deRibes, les Paüls, Arfa, Sopeira, Pa-lau de Noguera, Tolba, Isona, Pera-mola, Àger, Peralta de la Sal, Sanaü-ja, Cubells, Almenar, Agramunt,Granyena de les Garrigues, Vinai-xa, Vimbodí, Margalef, la Torre deFontaubella, Marçà, Horta de SantJoan, Bellmunt de Mesquí, Alcalàde Xivert) [ALDC];525 (Parestortes,

523. No incloc una entrada específica pera aquest justuli perquè no trobo cap més dadasobre aquesta aïllada variant gràfica del XVI.524. No cal donar més importància a

aquesta variant gràfica algueresa, que hauriad’haver estat escrita *macabèu.

525. Llevat del rossellonès (amb un síste-ma tònic de cinc vocals), les formes són quasisempre amb vocal oberta [-'bεw]. Les úniquesexcepcions de l’ALDC són: 1) pronunciacióafrancesada, a Mosset, del diftong final (-boé),tal com fa el francès estàndard; 2) pronunciaciódiftongada a Bellmunt de Mesquí [-'bjaw]. Es


Cotlliure, Vilajuïga, Artés, Esparre-guera, Alella, la Granada, Creixellde Mar, Sarral, Porreres,526 Areny deNoguera, Vilves, Belianes, Riudoms,Porrera, Santa Bàrbara, Traiguera)[FAVÀ]. | macabeu blanc (Ulldeco-na) [ALDC]. | macabeu del bagógros, macabeu del bagó xic (Figue-rola d’Orcau) [FAVÀ]. | macabeudel terreno,527 macabeu valencià(Horta de Sant Joan) [ALDC]. |macabeu fi (Sant Mateu del Maes-trat) [ALDC]. | macabeu (del gra)gros (Ross.) [GUITER, 99]; (SantMateu del Maestrat) [ALDC]; (Vil-ves) [FAVÀ]. | macabeu (de gra) pe-tit (Ross.) [GUITER, 99]; (Cubells)[ALDC]. | macabeu roig (Ullde-cona) [ALDC]. | macadeu (Favarade Matarranya) [ALDC].528 | ma-cameu (Lledó d’Algars) [DAn];(Arbeca, Mequinensa, Riba-rojad’Ebre, Vilalba dels Arcs, Móra la


Nova, Massalió, Valljunquera, Am-posta, Xiva de Morella, Albocàsser,Cabanes de l’Arc) [ALDC]; (elCampell, Torrent de Cinca, Gande-sa, les Useres, Torreblanca) [FAVÀ].

DESCR.: macabeu «vi blanch»[PGil, 242]; «uva blanca amoscate-lada: es redonda con el hollejo tier-no y de jugo dulce. Su vid cargamucho, y mezclada hace un exce-lente vino» [JAVal, 33]; «viñas quedan el fruto blanco» [NAVARRO, 13];«mena de rahim de cep» [DLab];«grains ronds, de moyenne gros-seur, dorés; grains assez juteux, d’u-ne saveur sucrée, à peau fine» [REN-DU, I, 6v]; «Raisin blanc doré.Grains ronds [...]. Assez gros, sa-veur douce, pas très-juteux, peauun peu épaisse. Grappe grosse; pé-doncule fort. Cep gros. Ce vin esttrès-recherché» [ROUFFIA, 135-136];«Rahím gros y molt apretat. Fruytpetit, quasi rodó, blanch daurat,dols sabrós. Sa maduració es prime-renca» [ROIG, 35]; «Cep que dónaun raïm de gra mitjà, de color blanci gust molt dolç» [DAg]; «raïm pri-merenc. Fa un vi blanc abundantd’alcohol. Té un bon boquet [sic] oaroma» [TrL]; «cep i raïm de grablanc i molt dolç i de vi fort i moltbo» [DCVB]; «raïm blanc, atapeït,gros, de grans mitjancers, no gairebo per a menjar ni per a fer vi»[DCVB, s. raïm];529 «cep que dónaun raïm de gra mitjà, blanc i molt

tracta d’un fenomen localitzat de diftongacióvocàlica, on (-ie/-ia) substitueixen la /ε/ encertes posicions palatals. (Per a més informa-ció sobre aquest fenomen: v. RAFEL, 133-189.)526. A Mallorca, només trobo un infor-

mant de Porreres que recorda aquest ampelò-nim tot considerant-lo força antic. Suposoque deu haver-hi un sinònim modern moltmés estès.527. El mot terreno (forma semillatinit-

zant documentada a JLac, segons el DECat,VIII, 442) està força arrelat en el cat. nord-occidental. Per ex., a la Torre Velilla oposentambé la pansa del terreno a la pansa valencia-na [ALDC]. Es tracta, en definitiva, de dife-renciar raïms «del país» enfront de varietatsvalencianes meridionals.528. Canvi d’oclusiva (-beu > -deu), pot-

ser induït per un encreuament amb macadura‘contusió’. Al cap i a la fi, com ha escrit CIU-RANA sobre el macabeu: «es tracta d’una varie-tat molt sensible a les malalties dels fongs perla seva pell fina» [p. 101].

529. La contradicció entre l’entrada ma-cabeu i l’entrada raïm del DCVB és òbvia.Certament, segons els terrenys i les condi-cions climàtiques, una mateixa varietat potvariar de qualitat, però això no impedeix ques’hagin d’homogeneïtzar les descripcions le-xicogràfiques dins d’una mateixa obra.


LÈXIC 175

macabeu

macameu

FIGURA 10. Mapa del macabeu.


dolç» [DIEC];530 «cep productiu deraïms llargs i apinyats, de madura-ció primerenca. Gra gros, ros i llar-garut. De pellofa gruixuda i cuatrencadissa. Fa un vi blanc (o unxampany) més aviat fluix» [FAVÀ]. |macabeu del bagó gros «cep deraïms grossos, primerencs. Gra gros,blanc-clar. Fa un vi blanc molt bo, itambé és molt fi per a menjar»[FAVÀ]. | macabeu del bagó xic «cepde raims grossos i apinyats. Grablanc i petit, de gust molt dolç. Faun vi blanc molt bo» [FAVÀ]. | ma-cadeu «raïm per fer vi» [ALDC]. |macameu «racimo de tamaño regu-lar. Uva blanca dulce, gruesa de ho-llejo» [NIEVA, 64]; «clase de uvablanca de grano gordo» [DAn];«cep de raïms apinyats i mitjancers.Gra blanc, rodó i grosset. Fa un vidolç i amb molt de grau» [FAVÀ].

ETIM.: El caràcter antroponímicdel macabeu sembla clar,531 es vul-gui arribar fins a l’origen hebreu ono: «del llatí bíblic MACCABAEUS»[DCVB]. | Segons el FEW [VI-1,p. 1], s’anomenava macabé(t) el pro -pietari d’un vinyet (Berr., 1874). Sirelacionem aquest mot amb l’an-tropònim fr. Macabé, aplicat sovintdurant els s. XIV i XV a la gent france-sa sacerdotal o relacionada amb elculte eclesiàstic [cf. DECat, V, 340],podem pensar que la transmissiód’aquesta varietat va arribar permitjà de membres d’aquest estament


que devien esdevenir uns vinyatersimportants.532 | Ara bé, l’origen foràno escau gaire per a explicar un delsampelònims més genuïnament cata-lans,533 l’extensió del qual ha arribat anombroses llengües romàniques: (esp.macabeo, fr. maccabeo, occ. maca -bèu, port. macabeu). Crec, doncs,que l’explicació antroponímica noés prou convincent i que cal cercar-hi una altra associació, seguramentrelacionada amb el santoral. De fet,la festivitat dels màrtirs macabeus secelebra el primer d’agost. Això indi-caria, per al raïm macabeu, una datade maduració primerenca, ajustada ales meves descripcions; tal com pas-sa amb nombrosos ampelònims ro -mànics referits als sants de finals dejuliol (cf. sant Jaume; cf. santa Anna;cf. sant Pere).534 | D’altra banda, lavariant occidental macameu, sensdubte posterior, s’explica per unaassimilació nasal en un context bila-bial (m-c-b > m-c-m).

SIN.: El macabeu, segons l’Enc.[IV, p. 20], «en otros lugares deEspaña se le conoce como ‘lloça’(= llossa) y subirat». | Aquesta pri-mera sinonímia entre llossa i maca-beu no és gens fiable, almenys per

530. Definició copiada (tal com ja haviafet el DFa) del DAg.531. Quasi fa riure la definició compos -

ta de finals de segle de ROUFFIA: «L’étymolo-gie de ce mot pourrait venir peut-être du grecmakar, qui veut dire hereux, et du mot catalanbeu, que signifie boit» [p. 135-136].

532. Sobren exemples per a il·lustrar la re-lació entre el món monacal i les vinyes (cf. car-

toixà; cf. monastrell).533. Diversos especialistes del XIX (ja

siguin ampelògrafs francesos com RENDU[I, p. 6v] o bé lexicògrafs occitans com Mistral[TdF, s. macabeu]), no dubten a atorgar-li unorigen català. De tota manera, la documenta-ció catalana que recullo no és en cap cas ante-rior al s. XVI (v. supra).534. Aclareixo que una relativa coincidèn-

cia en l’època de maduració entre dos raïmsno implica, en absolut, una relació sinonímica(cf. la sin. del sant Jaume).


dues raons. En primer lloc, la des-cripció del raïm (planta-la-)llossaens parla d’una varietat negra, men-tre que el macabeu és descrit com ablanc a tota l’àrea lingüística.535 Amés, tant a Bellmunt de Mesquí i aXiva de Morella com a la Granada,l’ALDC i jo recollim diferenciada-ment ambdues varietats. | Tampocla sinonímia entre subirat i macabeuno em convenç gaire, del momentque tant a Sarral com a Riudoms re-cullo totes dues varietats que els in-formants em descriuen de maneradiferenciada.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: macabeo «(a.1814) Uvas redondas, doradas [...].Racimo muy apretado; escobajomuy fino. Uva mediana, con el ho-llejo grueso, muy dulce, algo áspe-ra» [ap. COMENGE, 70 i 87]; «(Olite)Uva blanca» [ECHAIDE, 153]; «(Ara-gón) Variedad de uva blanca de gra-nos pequeños» [DAn]. | macabeu536«(Ayerbe) Clase de uva de granospequeños y blancos» [DAn]. ◊ FR.:mac(c)abeo «(a. 1832; a. 1837) Vinblanc [...] raisin qui le produit» [ap.DncF, 205]. ◊ OCC.: macabèu «(a.1886) Variété de raisin | Vin blancqu’on fait avec ce raisin» [TdF]. ◊PORT.:macabeu «(Galizia) Uvas re-dondas, doradas, dulces» [POSADA,251].

140 maçanet m. o mançanilla f. DOC.:(a. 1840) «mansanilla» [DLab].

LÈXIC 177

À. DIAL.: mançaneta (Santa Ag -nès de Corona) [FAVÀ].537 | mança-nilla (Xàbia) [ALDC]; (Jesús Po-bre) [FAVÀ]. | massanet (eiv.)[PzCab, 149]; (Men.) [DAg]; (Eiv.)[RIBAS, s. raïm]; (Sant Mateu d’Au-barca) [TMan, 103]; (Sant Josep desa Talaia, Eiv.) [ALDC]; (SantaAgnès de Corona) [FAVÀ].

DESCR.: maçanet «clase de uva»[PzCab, 149]; «classe de raïm»[TrL]; «raïm per menjar [...] i per fervi dolç blanc» [TMan, 103-104];«parra productiva de raïms mitjan-cers, de maduració primerenca. Gragroguenc, mitjà i rodó. Sucós i depell ben forta, és molt dolç per amenjar. També fa un bon vi blanc,amb molt de grau i un regust mos-cat» [FAVÀ]. | mançaneta «cep deraïms mitjans que fan un vi poc bo.Gra blanc, rodó i mitjancer» [FAVÀ].| mançanilla «espècie de rahim y’l vique se’n fa» [DLab]; «espècie devi blanc que es fa en certs puntsd’Andalusia» [DFa]; «raïm per fervi» [ALDC]; «cep de raïms grossos iapinyats, molt primerenc. Gra blanc,rodó i petitet, de gust molt dolç. Faun vi excel·lent» [FAVÀ].538

ETIM.: Segons Veny, «podríemaventurar que noms de raïm com

535. N’hi ha, en tot cas, una varietat rojamolt poc estesa (v. supra: descr.).536. Forma aragonesa que confirma la

procedència forana per culpa d’aquesta termi-nació -eu, impròpia en aquest dialecte espan-yol. En aquest cas, l’ampelònim ha estat man-llevat al cat. macabeu.

537. Segons un informant de Corona, lamançaneta és una varietat importada de fora.Tot i això, encara que es tractés d’un préstecde l’andalús mançanilla, no podria tractar-sed’un fenomen gaire recent si tenim en compteque el mot eivissenc hauria sofert una adapta-ció morfològica.538. A la Marina Alta m’expliquen que

aquest cep ja no s’hi conrea perquè era massaprimerenc com a raïm de vi. Encara que moltbons, els raïms s’havien passat quan arribavael temps de la verema de les altres varietats devinificació, força més tardanes.


massanet [...] remunten al respectiucognom d’algú que va introduir elcep en qüestió» [Mots, 56]. | Perso-nalment, trobo aventurada aquestaproposta antroponímica del mo-ment que no hi ha cap indici per adefensar-la. Crec que l’explicaciódel maçanet eivissenc s’ha de buscardins el marc de contacte lingüísticromanicoaràbic. Cap al 1100, undocument mossàrab del sud de lapenínsula Ibèrica ja parla d’un raïmmansanel: «uva péndula, tambiénconocida por mansanel [= manzani-lla?] [...] h. 1100, anónimo mozára-be» [ap. DECH, III, 560]. La rela-ció és evident amb el maçaneteivissenc,539 i tampoc no costa gaireimaginar un paral·lelisme amb el vimanzanilla andalús, com lacònica-ment es pregunta Coromines. Ésben sabut que la presència o l’ab -sència de la -n no és cap obstaclefonètic (cf. mansella). | Corominestambé hi aporta informació com-plementària, la qual em permet rela-cionar el raïm maçanet eivissenc i el raïm mançanilla del sud valen-cià,540 però sempre partint d’una rela -


ció amb manzana ‘poma’, formamossàrab del ll. (POMA) MATIANA:«No cabe duda que [manzana] fuétambién popular en la zona mo -zárabe, a juzgar por los colectivosMassanît o MaSanêto (-ETUM), queSimonet (p. 331, 335, 343, 350) do-cumenta en Abenaljatib (Loja), y enescrituras árabes de Almería, etc.), yManSanaleS (-ALES) en Toledo (conManzanil, Baza 1572, que puedesalir de cualquiera de los dos), ade-más de Massanêlla [...]. Manzani -lla [massanêlla, mozár., Abenÿó-liolÿol, a. 983, Simonet; mansanêlla,h. 1100, anónimo mozárabe, Asín,p. 168; mançanilla, APal, 263b], asíllamada por la semejanza de su bo-tón con una manzana, del españolpasó al árabe magrebí y al fr. man-cenille» [DECH, III, 830-831]. |Encara que la variant mançanilla dela Marina Alta [Xàbia i Jesús Pobre]pugui ser manllevada a l’espanyol(igual que la moderna mançaneta deSant Antoni de Portmany), més di-fícil és que ho sigui la forma eivis-senca maçanet. Cal pensar, doncs,en un procés paral·lel d’adstratmossàrab. Així, en català tindríemun canvi del mossàrab *maçanel[l]en maçanet, provocat per homoni-mització a causa de la identificaciódiminutiva;541 mentre que en espan-yol s’imposa una evolució re gular,des del femení mossaràbicma(n)sanêlla fins a manzanilla. | Se-

539. No ha de sobtar la presència d’ar-caismes ampelonímics a Eivissa. És l’únic ter -ritori de parla catalana on he pogut compro-var personalment la poca incidència de lafil·loxera. Per alguna raó edafològica semblaque el terreny no satisfà el paràsit, i així esde-vé una de les poques zones mediterrànies ones continuen conreant les antigues vinyes eu-ropees. Encara que a la resta de l’àrea lingüís-tica no es perdessin els ampelònims, perquènomés calia empeltar un peu bord americà,això va significar l’abandonament d’algunsceps que no s’adaptaven bé a l’empelt, segonsm’expliquen a Mallorca.540. El mateix DFa (s. mançanilla) ja con-

sidera un castellanisme el nom d’aquest vi.

541. Testimoniatges d’aquest origen mos -sàrab deuen ser també el nom d’unes altresfruites, com una poma maçanilla (de Men., se-gons el DCVB, s. poma); o com una olivamançanella (d’Alcoi, segons el DCVB, s. oli-va). Cf. igualment l’esp. aceituna manzanilla(segons el DRAE, s. aceituna).


gons ASÍN, la raó semàntica s’expli-ca per la forma arrodonida de lapoma: «mansanel es adjetivo ro-mance derivado de mansana y apli-cado a todo fruto parecido a la man-zana por su figura redonda, como seaplica todavía hoy en España el ad-jetivo manzanil» [p. 168]. | Nocomparteixo aquesta opinió. Enca-ra més rodona és, per ex., la cirera is’ha associat amb el raïm pel seu co-lor rogenc (v. cirereta). També aquípenso que cal preferir una associa-ció cromàtica, amb el groc de lapoma. De fet, no sols el gra delmaçanet és groc: també el famósvino manzanilla andalús pren un togroc-daurat característic.

SIN.: A Sant Agustí des Vedrà uninformant m’explica que el raïmmaçanet, de gust moscat, és el quetradicionalment feia el vi moscatell.De fet, a diversos llocs del terme deSant Antoni de Portmany m’asse-guren que el conreu del raïm mosca-tell és molt recent a l’illa. Segonsaixò, el raïm maçanet eivissenc ésun geosinònim tradicional del raïmmoscatell continental, ultra les mo-dernes varietats de moscatell de tau-la, amb gra més gros i gust menysmoscat.542

P. ROMÀN. ◊ ESP.: manzanilla«(Murcia, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 321]; «vino blanco que sehace en Sanlúcar de Barrameda yotros lugares de Andalucía. Derivade manzana» [DRAE]. | Cf. ama-nanzal «(El Bierzo) Clase de uva

LÈXIC 179

blanca» [ARIAS, 128].543 ◊ PORT.:maçanal «(Galizia) Uva tinta» [PO-SADA, 251]. | Cf. maçã (= maçana)«(Alentejo) Casta de uva» [DdeF]. |Cf. uva-maçã «(Azeitão) Casta deuva» [DdeF].

141 macià m. DOC.: (a. 1877) «Macià»[ap. VVV, 80].

À. DIAL.: macià (Tarragona)[MARCILLA, 114]; (Camp de Tarra-gona) [IBAR, 57].

DESCR.: macià «classe de raïm»[TrL, s. raïm]; «raïm de mida gran,compacte. Gra blanc, gran. Pell grui-xuda. Maduració tardana. Cep queprodueix vins de poca graduació, demolta finor, lleugers i aromàtics»[GCat, 20].

ETIM.: Ampelònim de documen-tació poc fiable. Convindria trobarfonts més sòlides que confirmessinaquesta variant.544 Sembla tenir unamotivació antroponímica, ja quederiva del nom propi Macià.545

SIN.: Cf. parellada.

142 maduixer m. À. DIAL.: de mandui-xa (Sant Lluís) [FAVÀ]. | maduixer

542. El fet que l’ALDC reculli a la vilad’Eivissa el raïm moscatell, a més del maçanet,és fruit probablement de la presència d’aques-ta moderna varietat de taula, desvinculada deltradicional moscatell de vi.

543. Segurament, una metàtesi sil·làbicaper *amanzanal. I, en conseqüència, derivadade manzana.544. El TrL (s. raïm) recull qualsevol me -

na de mot, suposadament ampelonímic, sen-se cap mena d’esporgament (v. botellal). Lesaltres fonts tampoc no són gaire de con-fiança. Per ex., IBAR escriu macia en lloc demacià; però en aquest autor les errades or-togràfiques sovintegen per la descurança ge-neralitzada de la seva obra. Evito citar-lo sem-pre que puc.545. Es podria pensar també en una con-

nexió amb el santoral, però no trobo cap rela-ció entre la festivitat de Sant Macià (25 de fe-brer) i les festes associades al vi o a la verema.


(Santa Coloma de Farners) [FAVÀ]. |mandu<i>xer (Men.) [DAg].546

DESCR.: de manduixa «parra deraïms negres, de poca qualitat. Gragros; dolent pel fort gust de madui-xa. Encara pitjor per a fer vi»[FAVÀ]. | maduixer «cep de sar-ments emparrats, amb abundantsraïms petits. Gra negre intens i mit-jancer, de pell aspra. Val per a donarcolor al vi, però és immenjable»[FAVÀ]. | manduixer «mena deraïm» [DAg].

ETIM.: Aquesta motivació ampe-lonímica sembla explicar-se, segonsla RevSI [XX, p. 265 i 294], per unaassociació gustativa amb el sabor dela maduixa.547 També a Sant Lluísme’n confirmen el gust de maduixa,que el meu informant troba emba-fador. Igualment, un enquestat deSanta Coloma de Farners m’haviaassegurat que aquesta varietat ésmés dolenta de gust que cap altra.548| Si comparem el cas italià, en troba-rem la confirmació amb explica-cions ben semblants: «uva fragola o


uva americana, nomi comuni dellaspecie ‘Vitis Labrusca’ [= vinya sil-vestre] e della sua uva» [VdLI]; «Daun’uva nera che ha forte aroma difragola e il vino che se ne ottieneè in complesso scadente» [VSvi, s. americana].

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. fresa549 «ra-cimos laxos, uvas encarnadas» [CO-MENGE, 60]. ◊ IT.: Cf. frâula «(cor-se) Variété à odeur de fraise ou deframboise» [DCF, s. ua]. | Cf. «uvafràgola (roman., it. merid.), ùa frà-vola (pis.) varietà di uva che ha odo-re di “fràgola”» [DEI, 3968]. | Cf.uva fràvula «(napoletano) Uva fra-gola» [VNap, s. uva]. ◊ PORT.: Cf.fresa «(Galizia) Uva blanca» [POSA-DA, 250].

143 magdalena f. DOC.: (a. 1871) «deSanta Madalena» [RevSI, XX, 316].

À. DIAL.: de la Madalena (Tor -rent de Cinca) [FAVÀ]. | ma(g)da -lena (Ross., Camp de Tarragona)[DCVB]; (Mall.) [DCVB, s. raïm];(Son Cervera, Felanitx) [ALDC];(Sarral, Consell, Porreres, SantLlorenç des Cardassar, Porrera)[FAVÀ].550 | madaleno (Marçà)[ALDC].551 | magdalens (Tarrago-

546. Variant menorquina (segons elDCVB, s. manduixa) explicable per una pro-pagació de la nasal inicial. Segons Coromines[DECat, V, 357], l’existència d’aquesta segonanasal no és gens estranya i cal relacionar-laamb un conjunt de fruites que sofreixen elmateix fenomen: mangrana (per magrana),mançana (per maçana), etc.547. Aquesta revista parla d’un conreu de

la varietat sabor de maduixa o maduixa a larodalia de Barcelona (a. 1871). També a Por -rera un informant em parla d’un raïm ambgust de maduixa, però no en recorda el nomespecífic.548. Tot i això, aquest enquestat de Santa

Coloma de Farners es pensava que el nom po-dria relacionar-se també amb el caràcter enfila-dís dels sarments d’aquesta varietat, semblant-ment a com són els circells de les maduixeres.

549. El 1910 trobo en un autor mallorquí[CERDÀ, 111] el castellanisme rehim de frésses,que contrasta amb les precedents formes ge-nuïnes de Menorca.550. Mentre que a les localitats mallor-

quines sempre es recull una variant geminadama/dd/alena (d’acord amb les assimilacionsconsonàntiques pròpies del dialecte), el quesento a Sarral, a Porrera i a Torrent de Cincaés una forma reduïda ma/d/alena.551. Variant occidental que utilitza una

terminació castellanitzant [-eno(s)] per a can-viar el gènere d’un ampelònim, referit a unasanta (Maria Magdalena).


na) [TrL].552 | santa Madalena (laTorre de Fontaubella) [ALDC].

DESCR.: de la madalena «cep deraïms mitjancers i molt primerencs,poc productius. Gra blanc, rodó icruixent. Bo per a menjar» [FAVÀ]. |magdalena «cep i raïm blanc, depell molt prima, que madura deversSanta Magdalena» [DCVB]; «raïmde grans blancs, mitjancers i poc es-pessos, bo per a menjar i per a vi, iprimerenc» [DCVB, s. raïm]; «raïmsconreats únicament per a la taula.De pell molt tendra» [GUITER, 101];«cep molt primerenc de raïms escla-rissats, de plaça. Grans blancs, mit-jans i rodons, de gust molt fi»[FAVÀ]. | magdalens «raïms blancs»[TrL].

ETIM.: El nom sencer d’aquestampelònim (recollit per l’ALDC ala Torre de Fontaubella) sembla queés santa Magdalena, festivitat del 22de juliol, en la qual es cull aquestraïm.553 Ja ho indica així el DCVB(s. magdalena).554 En algunes locali-

LÈXIC 181

tats, com ja he apuntat, la pèrduadel significat religiós va provocarun canvi de gènere per la considera-ció masculina del nom del cep (o delraïm).

SIN.: Cf. sant Jaume.P. ROMÀN. ◊ FR.: de la Magdelaine

«(a. 1667) Raisin noir plus curieuxque bon, dont la peau est fort dure»[ap. DncF, 208]. | raisin de la Mag-deleine «(a. 1859) Cépage à raisinsde table» [ODART, 332]; «(a. 1772;Montélimar, 1781) Raisin dont toutle mérite est de mûrir en juillet» [ap.DncF, 208]. ◊ IT.: sanmaddalenino«vino di corpo, pregiato» [THBuc,135]. ◊ OCC.: madalenen, madale-nous «(dauphinois, 1886) Variété deraisin blanc, très hâtif, à grains mo-yens, ronds et serrés, cultivée en trei-lle. v. janen» [TdF, s. madalenen]. |rasim de la magdalena «raisin mûrpour la Sainte-Madeleine (22 juil -let)» [DOF].

144 maimó m. ANT. DOC.: (l’Alguer;1694, 1733) «maymó, maimò»[BOSCH, 366]. | (Mall., 1897) «Mai-mons blanchs» [Die B., I, 257].

DESCR.: maimó «raïms blancs inegres» [Die B., I, 257]; «uve nere, odi colore» [ap. BOSCH, 620].

ETIM.: Encara que l’ampelònimmaimó pugui semblar un prèstec deSardenya, faig notar que la docu-mentació algueresa és prou més an-tiga (fi del s. XVII) que la sarda (fidel s. XIX).555 Si hi afegim els noms

552. Aquesta tendència a preferir la formaplural també l’observo a localitats mallorqui-nes com Porreres: magdalenes. Igualment usenel plural els enquestats de Marçà [ALDC]:madalenos.553. També ho veu així la lexicografia

francesa: DOF (s. rasim) i DncF [p. 209].D’altra banda, una altra classe de fruita té lamateixa motivació cronològica: la poma deSanta Magdalena que «madura pel juliol(Camp de Tarragona)», segons el DCVB(s. poma).554. Hi inclou també un refrany menor-

quí: «Per Santa Magdalena, raïm a la plena»[DCVB, s. magdalena]. Veny ve a dir el ma-teix: «Altres característiques del raïm podenser la base dels seus noms [...] la maturació re-lacionada amb una festivitat: santa madelenao madelena [sic]» [Mots, 60].

555. Segons l’exhaustiu estudi de BOSCH:«varietat de raïm que no trobem documentadaals tractats de botànica sarda ni als reculls lexi-cogràfics sards [...] fa pensar que es tracta d’u-na varietat rara o, potser, d’una de les varietatscomunes de raïm» [p. 641].


de raïms mallorquins,556 segura-ment cal pensar en un arcaisme català. | L’etimologia és prou fos - ca, però potser val la pena anotarl’existència de l’antropònim àrabMAIMÛN, que ha donat (segons elDCVB, s. maimó) l’estès llinatgecat. Maimó.557 Cf. també Badia[GHC, 29]. Al cap i a la fi, no estractaria d’un cas aïllat, perquè hi hatambé l’arcaic raïm alg. pasqual saló(d’indubtable motivació antroponí-mica).

P. ROMÀN. ◊ SARD: maimò «(a.1897) Uva rossa da vino» [SCet, 47].

145 malvesia f. DOC.: (c. 1298) «Itembota de vin grech o de malvesia»[ap. GUAL, 174]. | (Alzira, 1381) «vigrech, marvasia o altre que pot en-trar en la dita vila segons forma deestatut» [ap. Guía, 33].558 | (a. 1403)«vi de malvesia e d’altres natures,dels millors que sen hi troben, pernostre beure» [ap. GUAL, 355]. |(Val., s. XV) «Aconsolava / lo seu


ventrell / amb un gobell / de malve-sia» [ap. DCVB]. | (c. 1470) «La co-lacció que fou de un parell de per-dius ab maluezia de Candia» [ap.DCVB]. | (a. 1490) «dexant tots vinsdolços, com mosqua..., vernacha,malvesia e semblants» [ap. DCVB].| (l’Alguer, 1541) «moltes bótes devi vermell y de malvasies» [ap.BOSCH, 620]. | (s. XVI) «se’n cull tan-ta abundància [...] de vins blanchs,macabeu, trobat, justuli, malvasia;de vins claret y vermell a milenàs decàrregas» [ap. DURAN, 229]. | (a.1580) «malvesia. Vinum apianum»[POU, 14]. | (a. 1587) «tantes espé-cies de vins, que vuy dia usen, mal-vezia, trobat...» [ap. DAg, s. vi]. |(Cat., 1600) «vins blanchs Mal -vesias» [PGil, 242]. | (a. 1617) «lovi Maluasia, de vinya de Malua - sia» [AGUSTÍ, 94]. | (l’Alguer,1697) «malvasia» [BOSCH, 366]. |(l’Alguer, 1727) «set budronis demalvasia» [BOSCH, 366]. | (mall.,1840) «melvasia» [DFig]. | (val.,1851) «malvasia» [DEsc]. | (men.,1869) «malvesia» [VHos]. | (Barce-lona, 1890) «Contribueix ab la mal-vasía en la producció dels vinsblanchs» [ROIG, 34]. | (Banyalbufar,1897) «malvasia» [Die B., I, 257].

À. DIAL.: malvasia559 (Santa Eulà-lia de Ronçana, Llofriu, Sant Vicençdels Horts, Cornet, Montblanc, Tar -ragona, les Borges Blanques, Gui-merà, Oliana, Gandesa, Torto -sa, Albaida, Bellpuig) [TrL]; (cat.

556. I encara puc documentar un enciammaimó, varietat tardana d’Agullana, segons elDCVB (s. ensiam).557. BOSCH [p. 642] també ha proposat

aquesta possibilitat antroponímica, la qualtrobo més probable que no pas una relacióamb la planta medicinal maimó (o gatmaimó),pel seu suposat caràcter enfiladís.558. Variant antiga amb dissimilació de lí-

quides [mal- > mar-]. Potser l’entrada delDCVB (s. marva), referida a un antic vi me-dieval, és una simple abreviatura («Si vingrech no y avia, tramets-nos marva<sia> omalvesia»). Certament, la forma marvasia noha reeixit modernament en català, però sí quees coneix en altres llengües romàniques, coml’occità. També en trobo variants dissimiladesantigues en l’italià meridional, el romanès i elsard. V. infra: p. romàn.

559. Deu anar errat el DCVB (s. malva-sia) quan transcriu per a València la pronun-ciació acastellanada [mal�a'sia]. També s’ha-via equivocat en la tria el TrL (s. malvasia),perquè hi ha una realitat dialectal evident: larealització fonètica malv[e]sia.


LÈXIC 183

malvesiamelvasia

fumat

grec

FIGURA 11. Mapa de la malvesia.


oriental, cat. occidental) [DCVB];(Sitges) [SADURNÍ, 21].560 | malvasiaborda (Montblanc) [TrL]. | malvesí(Ross.) [GUITER, 99]; (Parestortes)[FAVÀ].561 | malvesia (Cat. oriental,Cat. occidental, mall.) [DCVB];(Priorat) [DECH, III, 789]; (Cas-tellfollit de Riubregós) [FARELL,147]; (Salses, Cornellà de Conflent,Cruïlles, Cardona, Sentmenat, Bar-berà del Vallès, Cervelló, Sant Perede Ribes, Peramola, Cubells, Be-nigànim, Ontinyent) [ALDC]; (Ca-longe de Mar, Esparreguera, Alella,la Granada, l’Alforí, Aielo de Rugat)[FAVÀ]. | malvesia blanca, malvesiaroja (Artés) [FAVÀ]. | malvesia blan-ca, malvesia rossa (Vacarisses)[ALDC].562 | malvessia (Moià, Pe-ralta de la Sal, Móra la Nova, Alcalàde Xivert) [ALDC]; (Peralta de laSal) [SISTAC, 267].563 | melvasia(Banyalbufar) [CERDÀ, 111]; (Con-sell) [FAVÀ].564

DESCR.: malvasia «especie de uvamuy dulce y fragante, fruto de una


variedad de vid | Vino que se hacede esta uva» [DMGa]; «[malvezia]:cep que dóna un raïm de gra blanc,mitjà i dolç» [DAg]; «raïm blanc degra rodó i grosset, molt bo per a pen-jar i fer vi» [TrL];565 «raïm blanc imolt dolç, del qual es fa un vi de mol-ta graduació i aromàtic» [DCVB];«raïm blanc, de grans petits clars,bo per a menjar» [DCVB, s. raïm];«varietat de maduració tardana»[IBAR, 58]; «mena de cep importatd’Orient que fa un raïm blanc i dolç| Vi fet d’aquest raïm. Malvasia deSitges» [DIEC]. | malvasia borda«raïm blanc semblant al panser,però menys apinyat, que semprequeda mig verós [sic]» [TrL]. | mal-vesí «raïm de gra gros i de pell dura,apreciat per a la taula, però més quemés per a fer vi dolç» [GUITER, 99]. |malvesia «vi blanch» [PGil, 242];«especie de vi» [JLac]; «Casta devinya | Vi de dit rahim» [DLab];«grains gros, légèrement ovales,très-transparents; grains très-juteux,sucrés, d’une saveur exquise, à peaufine; mûrit de bonne heure. Il pro-duit le vin connu sous le nom demalvoisie» [RENDU, I, 5r]; «plantasy vinos que de su uva se hacen»[DEsc]; «fruyt bastant abundós, ydona un ví tipich, d’un dols-acídul,molt apreciat. Rahím mitjá, allargat.Fruyt petit, casi rodó, blanch-dau-rat, dols sabrós» [ROIG, 50]; «cep de

560. Aquest mateix autor, sense situar-lesgeogràficament, esmenta a continuació lessubvarietats següents de malvasia: vera, fu-mada, roja i d’Alacant.561. Préstec gal·licista (cf. el fr. antic mal-

vesy [TLF, XI, 273]).562. Aquesta variant de la malvesia, de

color més pujat, és mencionada a la RevSI[XX, p. 295 i 317] amb les formes, no confir-mades enlloc més, de malvasia fosca (Sitges) imalvasia fumada (Sant Sadurní d’Anoia).563. Variant ensordida que deu explicar-

se per una pressió tardana del paral·lelismeesp. malvesía, almenys a poblacions tan occi-dentals com Peralta.564. Tot i que a Consell conreen actual-

ment aquesta varietat, m’expliquen que estracta d’un cep tradicional de la serra de Tra-muntana (cf. malvasia de Banyalbufar [TrL]),introduït recentment a la plana mallorquina.

565. El TrL (s. malvaria) descriu una «va-rietat de cep». Podem suposar que es tractad’una errada ortogràfica, però sorprèn que en-cara hi afegeixi un derivat plural sota l’entradamalvarits: «(Guimerà) Raïm de color negre.»En tot cas, si donem per bona l’estranya va-riant, cal pensar igualment que es tracta d’unadeturpació local del famós malvesia.


raïms mitjancers, llargs i esclaris-sats. Primerenc i de poca producció.Gra blanc-rogenc, mitjà i rodó, ambla cua dura. Fa un vi de grau moltbo, però té la pell molt gruixuda ino val res per a menjar» [FAVÀ]. |malvesia blanca «cep de gra blanc,mitjà i rodó. Carrega els sarments,però fa poc grau per al vi» [FAVÀ]. |malvesia roja «cep de gra rosat,mitjà i rodó. Carrega els sarments,però fa poc grau per al vi» [FAVÀ]. |melvasia «cep y vi» [DFig]; «Ciertacasta de uva muy dulce y fragante,que produce una variedad de vid |Vino que se hace de la uva así llama-da» [DAm]; «variedat que fabricaun ví molt esquisit y apreciat»[CERDÀ, 111].

ETIM.: Els autors coincideixen enl’origen toponímic grec d’aquestpopular vi malvasia: «del nombrede Malvasia, forma romance del dela ciudad griega de Monembasía en lacosta SE. de Morea [...]. Es probableque en castellano se tomara del cata-lán;566 que los catalanes trajeran estacepa de Quío durante su domina-ción en Grecia en el s. XIV (más bienque a raíz de las Cruzadas), comoasegura la Acad.,567 es verosímil, ydesde luego puede probarse que el“vi de malvesia” lo impor taban de

LÈXIC 185

Creta a finales de esta dominación,según consta por doc. de 1403 (Ru-bió, Diplomatari de l’Orient Català,p. 700) [...]. En Grecia las más céle-bres eran las de Creta (y las deQuío),568 pero quizá se embarcaríanhacia Occidente en el vecino puertode Morea» [DECH, III, 789-790];«Igualment fou introduïda des deGrècia la malvasia, coincident ambl’adaptació romànica Malvasia, delnom d’una ciutat del SE de la penín-sula del Peloponès o Morea, anome-nada Monembasia i coneguda pelsvenecians amb el sobrenom de Na-poli di Malvasia (GEC)»569 [Mots,52].570 | Explicat l’origen, crec quecal preferir malvesia (i no malvasia)com a variant principal. Des d’unprincipi (fi del s. XIII) va ser aquestala pronunciació adaptada al català.Aquest fet no tan sols es confirmaa la documentació, sinó que tambées correspon amb l’actual pronun-ciació dialectal (v. supra). | Un cas a

566. També per a la malvasia de Sarde -nya, BOSCH [p. 643]: «no descartaria un origencatalà del mot, no únicament per a l’Alguersinó a tota Sardenya, tenint en compte la pe-netració al XVII de diverses varietats de raïmsprocedents de la península Ibèrica».567. Coromines es refereix a l’explicació

següent del DRAE (s. malvasía): «vid cuyossarmientos transportaron los catalanes desdela isla de Quío en tiempo de las Cruzadas, yprevalece en varias partes de España, especial-mente en Sitges».

568. Un diccionari català de finals dels. XVII [JLac, s. malvesia] explica que aquestarep en llatí el nom de «Chium» (= Quío) per-què l’excel·lent vi es fa en aquesta illa. Tam-bé, segons el DLab (s. malvesia): «casta devinya que transportaren de la isla de Xío ’lscatalans quan tornaren de la guerra de lasCrusadas».569. En uns termes quasi idèntics s’ex-

pressa el GDLI (s. malvasìa): «Dal nome dellacittadina greca di ��e�� o Napoli diMalvasia dei Veneziani.»570. Un historiador italià ha escrit sobre

aquesta qüestió: «Sul finire del primo millen-nio dopo Cristo, Monemvasia era uno dei piùimportanti scali portuari del Mediterraneocentrale, dove le navi occidentali si recavanoparticolarmente per rifornirsi dell’omoni -mo suo vino, apprezzatissimo e consumatis -simo nelle corti, grandi case e osterie di rispet-to, di tutto l’Occidente» [CHERCHI, I, 50].


part és la metàtesi vocàlica melvasiadel mallorquí. Sens dubte, ha estatassociada amb mel, encreuament fa-cilitat per la dolçor proverbial d’a-questa mena de vi.

SIN.: No hi ha dubte que antiga-ment malvesia i grec eren la mateixavarietat i funcionaven com a sinò-nims toponímics: un terme era ellloc concret d’origen (Malvesia), il’altre, més generalista, era el gentili-ci del país d’origen (Grècia). | Lesfonts més antigues avalen aquesta si-nonímia: «(c. 1298) Item bota de vingrech o de malvesia» [ap. GUAL,174]; «(a. 1617) Lo gust del vi grec, omaluasia» [AGUSTÍ, 103].571 Tambémoderns autors sards o italians do-nen per bona la sinonímia: «in quan-to il Malvasia fu introdotto dallecoste della Morea, dalla Monemva-sia la cui uva viene, dai vecchi viti-coltori sardi, chiamata “uva greca”»[CHERCHI, I, 50]; «<greco>: vinodolce che era importato dalla Grecia(con partic. riferimento a vari tipi dimalvasia)» [GDLI]; «Malvasìa, vol-garmente Malvagià, ed altrimentidetta Grechetto» [THBuc, 75]. |Amb les precaucions que calgui, po-dem suposar que el raïm grec d’Ei-vissa és la malvesia del continent.Amb el grec continental català, encanvi, hi ha aparents contradiccions.Diverses fonts parlen del vi grec alBaix Llobregat i del raïm grec al’Empordà (v. TRIBÓ, 381-392).572 Jo,


efectivament, recullo l’ampelònimgrec a Calonge (Baix Empordà), lo-calitat on també m’han parlat de lamalvesia. A l’hora de descriure’lss’estableix la diferenciació del color:el grec és més blanc i la malvesiamés rossa.573 | V. candia; v. fumat.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: malvasía «(a.1611) Vino de fama y estimación»[TLE];574 «Uva muy dulce y fragan-te, producida por una variedad devid | Vino que se hace de esta uva»[DRAE];575 «(Tarifa, 1814) Uvasmedianas, redondas, muy jugosas,dulcísimas» [ap. COMENGE, 70];«(Navarra, La Rioja) Bastante tem-prana en su madurez. Racimos alar-gados, de tamaño medio, granosredondos muy jugosos, de color ro-jizo claro, de hollejo fino y sabor

571. A partir del s. XVI, però, alguna fontcomençà a diferenciar-los: «especies de vins,que vuy dia usen, malvezia, trobat, escanyaca,machabeu, grech» [ap. DAg, s. vi].572. Per ex., la RevSI [XX, p. 294] parla

del conreu al Baix Llobregat i a l’Empordàd’un grec blanc i d’un grec groc.

573. I també la diferent antigor, perquè elmeu informant m’assegura que el grec és uncep prefil·loxèric, extingit del tot a l’Empor -dà, mentre que la seva malvesia és una varie -tat d’introducció recent. Si filem més prim,doncs, s’haurà de considerar el grec un sinò-nim de la malvesia blanca, però no pas de lamoderna malvesia roja (o rossa).574. Covarrubias no s’està d’explicar, amb

detall, els orígens etimològics del mot mal-vasia: «Díxose malvasía de un lugar maríti-mo, que está a la parte más oriental de la Mo-rea o Peloponeso, que en nuestros tiempos sellama Malvasía. Y Julio César Escalígero, Desubtilitate et exercitatione, dize que se llamóprimero este lugar Monembasia, que es engriego paso de uno solo; y de Monembasia,corrompido, se dixo Malvasía, y el vino tomóeste nombre o porque se haze allí o porquequando lo traen de Creta a estas partes de -sembar ca allí primero y es allí la contratación»[TLE, s. malvasia].575. Fixem-nos en la transfusió lèxica. El

DRAE, pel que fa a les dades històriques, co-pia quasi literalment el DLab, el qual semblaque ja ho havia extret de JLac.


agradable. Es buena para uva demesa» [MARCILLA, 111]. | malvasíamorada «(Canarias) Uvas rojovio-láceas, con hollejo grueso. Saboracídulo» [COMENGE, 87]. | malvesía«(León, El Bierzo) Clase de uva co-lorada» [ARIAS, 128]. ◊ FR.: mal-voisie «(a. 1600) Espece de raisin»[SERRES, 152]; «malvesy (a. 1393)Vin liquoreux de Grèce | malvoisie(fin XIVe s.) | (a. 1690) Vin de Pro-vence | (a. 1701) Variété de raisin |(a. 1839) Vin grec doux et liquo-reux. Cépage malvoisie. De Mal-voisie, nom d’un village de Grèce (a.1341-46 Malevesie), situé sur la côteorientale du Péloponnèse, célèbreautrefois pour ses vignes» [TLF,XI, 273]; «(a. 1667, 1675) Raisingris, qui charge beaucoup, dont legrain est petit, mais fort sucré, rele-vé, hatif, & plein de jus» [ap. DncF,213]. | malvoisie blanche «(a. 1571;a. 1690) tresdouces & plaisantes augoust, mais leur vin est different deceluy de Candie» [ap. DncF, 213]. |malvoisie grise «(Champagne,1844) Variété de la vigne» [ap. ROL -LAND, 300]. | malvoisie rose «(Va-lais) Variété de la vigne» [ROLLAND,300]; «(a. 1846) Raisin de grosseurmédiocre, doux, serré, hatif; bonvin» [ap. DncF, 214]. | malvoisierouge «(Midi, 1859) Grappes bienfournies de grains serrés. D’un cou-leur rouge-clair, ou de couleurrousse. Les grains sont pleins d’uneeau sucrée et agréable» [ODART,445]; «(a. 1753) variété de la vigne»[ap. ROLLAND, 301]. | malvoisien«(Doubs, 1859) Cépage» [ODART,178]. ◊ IT.: malvagia «(Bologna,1651) Raisin blanc» [ap. CTal, 529].| malvasia «(Veneto, 1569) Cépage»[ap. CTal, 529]; «(ant. malvagìa,

LÈXIC 187

malvascìa, malvaxìa) Vino biancopregiato, dolce oppure secco | L’uvache, vinificata, dà origine al vinoomonimo; la piu diffusa è quellacom frutto bianco di sapore sempli-ce, ma essistono altre varietà confrutto nero e rosso, e anche con sa-pore aromatico simile a quello delmoscato» [GDLI]. | marvascia«(Sicilia, 1696) Vitis praecoqua,longo botro, laxe baccato, baccisflavis, cicer magnum haud excellen-tibus, egregie sapidis, vinumque ex-quisitum facientibus» [CUPANI,235]. ◊ LL. MED.: de Malvasie «(Ve-nec., 1278) Vinum» [ap. DECH,III, 790]. | malvaxia «(a. 1393) Ar-visium vinum» [ap. DU CANGE, V,202]. ◊ OCC.: malvesia «vin douxde l’île de Scio. Éty. du Malvoisie,île et ville de la Grèce, où le raisinqui donne ce vin est abondant»[DPF]. | «malvesìo, marvesìo (Rhô-ne), mauvesìo o mauvesié (marsei-llais), marvoueisìo (dauphinois),marnesìo o malobosìo (gascon),marmusìe (béarnais) Vin de Mal-voisie; vin muscat cuit | Variété deraisin blanc, hâtive, à grains médio-cres, lâches, ronds, très bon a man-ger» [TdF, s. malvesìo]. | marnésie«(Nîmes) Raisin blanc hâtif, grainspetits» [ap. DPF, s. rasin]. | marvoi-sier ou marvoisin «(Bouches-du-Rhône, 1859) Cépage à raisins detable» [ODART, 335]. ◊ PORT.: mal-vasia «(a. 1531) Casta do vino depeesam de muita soma» [ap. CTal,521]; «Variedade de uva odorífera edoce | Vinho feito dessa qualidadede uva. De Malvasia» [DdeF]; «vi -nho branco e generoso feito daque-la uva» [NDCLP]. | malvasia-fina«(Beira) Casta de uva» [DdeF]. |malvasia-grossa «(Doiro, Alente-


jo) Casta de uva branca» [DdeF]. |malvasia-miúda «casta de uva bran-ca, pequena» [DdeF]. | malvasia-tinta «(Penafiel) Casta de uva»[DdeF]. | malvasia-vermelha «castade uva, cujos bagos, doces e aromáti-cos, são de un cor-de-rosa muitovivo» [DdeF]. ◊ ROM.: Cf. marma-ziu «(s. XVII) De malvasía. Se ha con-servado en la forma marma(n)ziu,adj. ‘purpúreo, tinto’; se dice sobretodo de los vinos» [DER]. ◊ SARD:malvasia «(a. 1780) Uve bianche. Digrani alquanto lunghi: fa vino genti-le» [MANCA, 27]; «(a. 1866) Àxina ebinu» [DSI]; «grappolo a forma mol-to allungata, spargolo, con acini dicolor dorato, polpa molto dolce, leg-germente aromatica» [DEIDDA, 295]. |marmaxia «(Dorgali, 1897) Uva pervino fino» [SCet, 48]. | marvasìa,malmazìa o marmasìa «(logudore-se, 1889) Vite malvagia» [CARA, 90].

146 mamella de monja f. DOC.: (Ross.,1866) «Mamella de Monja» [ROUF-FIA, 139]. | (Barcelona, 1885) «Ma-mella de monja» [ABELA, 320].

À. DIAL.:mamella de monja (Con-sell, Santa Bàrbara) [FAVÀ]. | mame-lleta de monja (Bocairent) [TrL].576 |teta de monja (Calonge de Mar)[FAVÀ].577 | Cf. plantes de monja(Empordà) [DCVB, s. planta].578


DESCR.:mamella de monja «beauraisin blanc, doré. Grains ronds, as-sez gros, croquants, bon à mangeret à conserver, juteux et d’une sa-veur douce. Cep productif. Grappegrosse. Ce raisin ferait du bon vin»[ROUFFIA, 139]; «parra de raïmsgrossos i esclarissats, de maduraciótardana. Gra blanc, gros i llargarut,amb una terminació en forma demugró. Raïm de taula dolç, de cuatrencadissa» [FAVÀ]. | mamelleta demonja «raïm blanc que fa el gra aca-bat en punta» [TrL]. | plantes demonja «raïms de gra molt gros»[DCVB, s. planta]. | teta de monja«cep de grossos raïms de taula. Gragros, blanc i llargarut. De pell fina,és molt bo i dolç per a menjar»[FAVÀ].

ETIM.: Veny dóna una explicacióetimològica basant-se en la formadel gra: «Altres característiques delraïm poden ser la base dels seusnoms [...] la forma ovoide, allargadadel gra: mamella de monja» [Mots,60]. | Certament, algunes descrip-cions precedents semblen refermaraquesta motivació. Tot i això, nodescarto tampoc que aquesta expli-cació sigui fruit d’una simple etimo-logia popular. Potser la forma llar-garuda del gra ha estat induïda peranalogia semàntica amb un altreampelònim (molt més estès): el ma-mella de vaca, la motivació del qualveig més evident. | Hi ha, al meu pa-rer, una altra possible explicació re-lacionable amb la locució següentdel DCVB (s. mamella): «ésser ma-mella de monja: ésser una cosa dequalitat superior, d’allò millor». Ai -xí, doncs, la motivació ampelonícano tindria a veure amb la formapunxeguda, sinó amb la qualitat ex-

576. Forma diminutiva, no gens estranyaen terres valencianes, però que en aquest cas noconcorda amb la mida (grossa) dels grans. Crecque la raó és clarament eufemística per tal deminvar el to irreverent d’aquesta denominació.577. Variant septentrional de mamella. El

DCVB (s. teta) l’esmenta al Pirineu oriental(al Vallespir, al Conflent i a l’Alt Empordà).578. Variant empordanesa, encara més cla-

rament eufemística, en què s’emmascara com-pletament l’element sexual del compost inicial.


LÈXIC 189

cel·lent.579 | En definitiva, el que emcosta d’acceptar és l’equivalènciaentre les mamelles d’una vaca i lesd’una monja. No és que dubti de lapopularitat del llenguatge irreve-rent (especialment envers el móneclesial), però aquí veig més en con-sonància la relació d’una simbolo-gia religiosa amb el bon gust delraïm. Tal com passa, per ex., amb elraïm cor d’àngel (i potser també ambel monget).

SIN.: V. pepita.

147 mamella de vaca o popa de vacaf. DOC.: (l’Alguer, 1823) «Tita devacca» [ap. BOSCH, 620]. | (a. 1877)«Popavaques. Mamella de vaca»[ap. VVV, 80].

À. DIAL.: de mamella de vaca(val., mall.) [DCVB, s. raïm]; (Cas-telló de la Plana) [ALDC]. | de popade bou (Fraga) [ALDC].580 | depopa de vaca (Sort, Almenar)[ALDC]. | mamella de vaca (Men.)[DAg]; (Tortosa, Borriana, Atzene-ta del Maestrat, Benassal) [TrL];(Val.) [TrL, s. raïm]; (Gandesa, Ma-estrat, Castelló de la Plana, Mall.)[DCVB]; (Sant Josep de sa Talaia,Eivissa, l’Ametlla de Mar, Roque-tes, Atzeneta del Maestrat, Pego)[ALDC]; (Porreres, Sant Llorençdes Cardassar, Santa Agnès de Co-rona, Gandesa, les Useres, l’Alforí,

Jesús Pobre) [FAVÀ]. | mamelle-vaca581 (Vinaròs) [ALDC]; (Trai-guera, Torreblanca, Montserrat d’Al -calà, Montixelvo) [FAVÀ]. | mame-lles de vaca (Mall.) [Sureda, 167]. | pepe-vaca (la Font de la Figuera)[ALDC].582 | popes de vaca (Figue-rola d’Orcau) [FAVÀ]. | tita de vaca(l’Alguer) [ALDC].583 | Cf. popa degata (el Campell) [FAVÀ].584

DESCR.: mamella de vaca «classede raïm» [DAg]; «raïm llargarut,blanc i poc dolç» [TrL]; «classe deraïm de grans molt grossos que te-nen la forma de mamella» [TrL, s.raïm]; «varietat de raïm blanc, degra gros i llarguer» [DCVB]; «raïmde grans blancs, molt llarguers, saborós, i madura pel setembre»[DCVB, s. raïm]; «parra ben grossade raïms llargs i esparsos, de madu-

579. Malgrat el canvi de fruita, hi veig unacerta relació semàntica amb la pera de cuixa demonja: «molt bona (Cullera)», segons elDCVB (s. pera). Certament, les connotacionshedonistes entre mamella i cuixa em semblenprou equiparables.580. Variant explicable pel caràcter arxi-

lexemàtic que la paraula bou té a la Franja ara-gonesa per a designar bòvids en general (senseconcretar-ne el sexe).

581. Variant que ha perdut la dental in -tervocàlica de la preposició i ha aglutinat lesdues vocals en contacte: mamella (d)e vaca > ma melle-vaca.582. Sorprenent associació antroponími-

ca. La deturpació es devia esdevenir un copque els parlants van oblidar el significat ma-mil·lar de popa (variant provinent del cat.nord-occidental), en un context semblant alde la nota precedent: popa (d)e vaca > pope-vaca ¥ Pepe Æ pepe-vaca.583. Geosinònim alguerès de mamella. És

de clara influència sarda si hem de jutjar pelsnombrosos paral·lelismes: titta de vacca, tit-tavàchina, etc.584. Canvi de vaca per gata, probable-

ment induït per un altre ampelònim animalís-tic: el colló de gat (recollit en unes altres po-blacions nord-occidentals). El canvi lèxic enaquest ampelònim compost no és un fet aïllatdel català. En occità apareix exclusivamentuna relació amb la somera (o l’ase); i en espan-yol, a més de la burra (i de la vaca, és clar), hipuc afegir una relació amb la cabra (v. infra:p. romàn.).



ració tardana. Grans grossos i llar-garuts; n’hi ha de blancs i de rojos.De carn cruixent i pell forta; sóndolços per a menjar. Gra eixut queno val per al vi per falta de suc»[FAVÀ]. | popa de gata «cep deraïms de taula grossos. Gra blanc iovalat, de cruixent pell dura. Moltgustós per a menjar i també bo per apenjar» [FAVÀ]. | popes de vaca«cep de raïms emparrats. Gra blanc,gros i llargarut. Es penja a causa dela seva bona conservació» [FAVÀ]. |tita de vaca «raïm gros, un poc ovalen forma de mugró de vaca, solsval per menjar» [ALDC].

ETIM.: La senzilla explicació eti-mològica, ja present en algunes defi-nicions, és concretada per Veny:«Altres característiques del raïm po-den ser la base dels seus noms [...] laforma ovoide, allargada del gra: ma-mella de vaca, popa de vaca, tita devaca» [Mots, 60]. | L’antigor i la difu-sió d’aquest semantisme mediterranino admeten cap mena de dubte.585 Jael grec clàssic usava aquesta mateixamotivació semàntica: búmastos ‘cheha forma di una mammella di vacca’[ap. DEI, s. brumasta]. Malgrat quela forma llatina no apareix a les obresnaturalistes clàssiques, no tinc capdubte que devia ser conegut en llatívulgar, vistes l’extensió i la variacióromànica (cat., esp. teta de vaca, it.zizza de vaca, rom. tita-vacei i sardtitta de bacca).

SIN.: V. esperó de gall; cf. pepita.P. ROMÀN. ◊ ESP.: (de) teta de

vaca «(a. 1738) Especie de uba co-mun» [DTer, s. Uba]; «(Málaga,1791) Su racimo es grande y las uvasmuy largas blancas, de pulpa y ho-llejo firmes con el jugo razonable-mente dulce; y su destino es paracomer y no mala para vino» [JAVal,33]; «cepas muy grandes. Racimospocos. Uvas de punta roma; coloresrojo muy claro, negro, o dorado; sa-bor agridulde; crujientes. Emparra-dos o cepas para fruta» [HIDALGO,143-145]; «variedad de uva, que tie-ne gruesos y largos los granos»[DRAE, s. uva]; «(Villar del Arzo-bispo) Uva de mesa» [LLATAS, II,196]. | tetas de vaca «(Andalucía,1809) Uvas muy grandes, aovadas»[ROJAS, 206]. | tetu de baka «(Astu-rias occ.) Variedad blanca de uvaalargada y con los granos gruesos»[AVes, 303]. | Cf. teta de burra«(Tarifa, Málaga; 1807) Racimosgruesos. Uvas gordas, largas, ne-gras, de hollejo duro, ásperas» [RO-JAS, 252]. | Cf. teta de cabra «(Sala-manca, Zamora; 1885) Variedad deuva» [ABELA, 325]; «(León, El Bier-zo) Clase de uva colorada» [ARIAS,128]. ◊ IT.: zizza de vacca «(napo-letano) detta dalla forma speciale desuoi chicchi» [VNap, s. uva]. | Cf.mennavacca «(Neapoli, 1584)Uva» [ap. CTal, 522]. | Cf. menna-vacca bianca, minna di vacca«grappolo allungato, giustamentespargolo. Acino grosso o grossissi-mo, ellissoidale. La buccia consis-tente, giallo-dorata; la polpa è croc-cante, dolce e squisita. Pianta diproduzione abbondante» [BALDANI,34-35]. | Cf. tittona «(oltramonta-no, sartenese) Uva a forma de mam-

585. Així, ROJAS va escriure el 1809: «lateta de vaca se cultiva también en Italia y enla costa de Berbería. Hace ya seis siglos quehabló de ella el célebre Ebn Elbeitar como deun vidueño común en Andalucía y en África,y todavía conserva en ambas partes los mis-mos nombres y caracteres» [p. 103].


LÈXIC 191

mamella de vacapopa de vaca (o popa de bou)

tita de vaca

esperó de gall

pota de gall

FIGURA 12. Mapa de la mamella de vaca.


mella» [VCors]. ◊ OCC.: Cf. poup-pe d’aze (= popa d’ase) «(Langue-doc, 1736) [...] blanc, gros grain»[ap. DncF, 276]. ◊ ROM.: tita-vacei«uva» [ap. DEI, 616]. | tîta vacii«Art weinrebe (= mena de cep)»[RDW, s. tita]. ◊ SARD: titta vac-china «(a. 1780) Uve bianche. Digrani grossi, prolongati, rari e duri»[MANCA, 27]. | «titta de bàcca (me-ridionale), tittavàcchina (logudo-rese) (a. 1889) Vite cappezzolina»[CARA, 93]. | tittibákkina «(Nuoro)Varietà di vite a frutto bianco»[DES].

mançanilla f. Æ maçanet.

148 mancès omanset m. DOC.: (Ross.,1866) «Mancès» [ROUFFIA, 131]. | (a.1871) «mancesa» [RevSI, XX, 262].| (Barcelona, 1890) «Mancesa. Te al-guna semblansa ab la Carinyena. Secultiva en tota classe de terrenos»[ROIG, 37].

À. DIAL.: manset (Eiv.) [RIBAS,s. raïm]; (Sant Josep de sa Talaia)[ALDC]. | mansés (Mall.) [DCVB].| masset (Sant Mateu d’Aubarca)[TMan, 103]. | Cf. masnec (Borria-na) [TrL].586

DESCR.: mancès «raisin noir [...].Grains ronds, assez gros, peau fine,bon à manger et à faire du vin pré-coce. Grappe large, portée par unpédoncule fort. Cep gros» [ROUF-FIA, 131-132]. | mancesa «dona bas-tant fruyt. Rahím un poc apretat.Fruyt gros, rodó, negre tirant ároig, astringent» [ROIG, 37]. | man-


sec «raïm de gra regular, blanc-dau-rat» [TrL, s. masnec]. | mansés «raïmde grans negres i atapeïts, de pellgruixuda, no gaire bo per menjar iregular per fer vi» [DCVB, s. raïm]. |manset «varietat de reïm» [RIBAS,s. raïm]; «raïm negre» [ALDC]. |masset «raïm per fer vi negre»[TMan, 103].

ETIM.: Coromines ha escrit sobreel mancès: «‘raisin rosé’ i per tantpot ser encreuament de marsellèsamb raïm (de color) encès; si no ésmera aglutinació per dys-analy -sis (raïm-encès > raïm mencès);cf. mansén ‘raisin rouge’ en el gas-có del Gers (Cénac-Moncaut)»[DECat, V, 504]. Certament, no en-tenc per què Coromines es limita aconfrontar la seva inacceptable pro-posta amb l’evidència d’un paral·le-lisme occità de gran extensió romà-nica. | Igualment em sorprèn lamanca d’explicacions etimològiquesde la lexicografia francesa. El DncF(s. manseng ou mansenc) es limita adir que es tracta d’un préstec be-arnès «d’origine incertaine» [p. 217],mentre que a l’entrada mancin des -estima, gràcies a la documentació,«l’hypothèse de Levadoux 1955, quipropose de voir dans ce mot un dé-rivé sur manse, “ferme, manoir”»[p. 215]. | Segons el TdF (s. mansa),aquest ampelònim és, en primerlloc, un topònim occità (en pro-vençal antic, Mansac).587 D’aquí crecque deu derivar la forma bearnesamansenc (o mansen[g]) ‘provinentde Mansa’. I segurament passa elmateix amb el mansé (o [blanc]mansais) francès. | El TdF (s. Man-586. Errada de transcripció evident del

TrL. Crec que cal llegir-hi *mansec (no pasaquest estrany masnec) i considerar-lo una va-riant velaritzada del manset.

587. Modernament és grafiat Mansac (Cor -rèze) i Manzac (Dordogne).


sa) també apunta que aquest topò-nim deriva del ll. MASSETANUM. I, defet, un tractat italià, escrit en llatí el1596, menciona precisament el vimassetanum (v. infra), la qual cosareforça la probabilitat d’un origentoponímic occità per al conjunt deparal·lelismes romànics,588 incloent-hi el cat. oriental mancès/-a i l’eivis-senc manset (segurament, un simplediminutiu).589

P. ROMÀN. ◊ FR.:mansé ouman-seix «(Corrèze, 1827) Plants desvins les plus estimés» [CAVOLEAU,46]; «(a. 1859) Plant robuste et pro-ductif; vin chargé en couleur»[ODART, 277]. | manseng noir«(Pyrénées-Atlantiques, 1784; a.1854) Il est bon à manger et fait levin bon, il est monté en couleur»[ap. DncF, 217]. | Cf. blanc mansé(Châtellerault), blancmansais (Vien-ne) «Sorte de cépage» [FEW, fasc.138, 65]. ◊ LL. MED.: massetanum«(Itàlia, 1596) Vini pregiati» [ap.THBuc, 43]. ◊ OCC.:mancin «(Gi-ronde, 1816; a. 1824) Cépage pro-ductif, à grosses grappes, à grainsmoyens, sphériques, noirs» [DncF,214]. | mansen(g) «(Basses-Pyréné-es, 1827) Plants qui produissent lesmeilleurs vins rouges» [CAVOLEAU,364]; «(Gers, 1886) Variété de raisinrouge» [TdF]; «Cépage blanc quidonne le vin fameaux de Jurançon»[DBGM]; «ou mansenc. (Lot-et-Ga-ronne, Pyrénées Atlantiques; 1784)

LÈXIC 193

Cépage assez productif, à grappesmoyennes, peu compactes, à grainspetits, sphériques, noirs» [DncF,214 i 216]. | mansengoû «Cépagedont le raisin est plus petit maisnon moins bon que le manséng»[DBGM]. | mansengue «(Jurançon,1562) Vinhe» [ap. DncF, 216]. |mansin «(Bordeaux, 1736) Sépagenoir» [ap. CTal, 536]; «(Bourg,1827) Cépage» [CAVOLEAU, 111]. |Cf. mansa «(Tarn, 1886) Variété deraisin blanc» [TdF]. | Cf. manza«(a. 1827) Plant» [CAVOLEAU, 366].◊ SARD: manzésu «(contado di Ca-gliari, 1889) Vite lazzola» [CARA,91]; «uva rossa da vino» [SCet, 47];«(a. 1837) Vitis acidula» [ap. CHER-CHI, IV, 205].

149 mandó m. DOC.: (a. 1871) «Mandó»[RevSI, XX, 312].

À. DIAL.:mandó (Girona, Llofriu,Sant Vicenç dels Horts, Súria, Cer-vera, Gandesa) [TrL]; (Alt Em-pordà) [PUIG, 25]; (Begur, Freixenetde Segarra) [ALDC]; (Vilajuïga,Porrera) [FAVÀ]. | mandós (Mana-cor) [DCVB].

DESCR.:mandó «raïm negre, moltabundant els primers anys i molt pocproductiu després» [TrL]; «cep moltproductiu de raïms grossos. Gra ne-gre, gros i arrodonit. Molt sucós, faun vi molt fluix» [FAVÀ]. | mandós«cep de pàmpol pelut, de sarmentsde nuus espessos i que tiren capamunt» [DCVB].

ETIM.: Coromines dóna com araó etimològica d’aquest ampelò-nim la producció abundant: «man-dó i mandós, mena de raïm negremolt abundant: sembla ser alte -ració fonètica d’abundor i abun -dós (o bé extrets tots dos d’aquest)»

588. Tambe hi ajuden, és clar, l’abundor il’antigor dels ampelònims occitans: mancin,mansa, mansen(g), mansenc, etc.589. Precisament, segons el DncF [p. 216-

217], a Jurançon hi ha una subvarietat «petita»del mansenc que s’anomena petit mansenc omansengou (per oposició al gros mansenc).


[DECat, V, 417].590 | Encara que notingui una resposta contundent, noem satisfà gens la proposta de Co-romines perquè veig molt forçadaaquesta suposada alteració fonètica[abun- Æ man-]. M’estimo més re-lacionar aquest ampelònim amb eltopònim occ. Bandòu (departa-ment del Var), el qual coneix tambéles variants Bandol i Bendor,591 se-gons el TdF occità. De fet, el TdF(s. Bandòu) es limita a descriureaixí aquesta població: «renommépour son vin».592 | Encara que lesvariants catalanes siguin recollidessempre amb nasal inicial m-, aques-ta ha pogut ser induïda per la na -salitat de final de síl·laba (b'n- Æm'n-), en un context d’equivalènciaacústica b = m.593

P. ROMÀN. ◊ ESP.:mendó «(Astu-rias occ.) Uva negra gorda y racimogrande, de mal gusto. Da más canti-dad de vino pero de menor gradua-ción» [AVes, 304].

150 mansella o marsellerès f. DOC.:(a. 1871) «mansella» [RevSI, XX,316].


À. DIAL.:mansella (Camp de Tar -ragona) [DCVB]. | mansellerès594(Ciutadella) [ALDC]. | marsellera(Vilamarxant) [ALDC].595 | marse-llerès (Men.) [DAg].596

DESCR.: mansella «mena de raïm.V. mançanella» [DCVB].597 | mar-sellerès «raïm. V. Llora» [DAg].

ETIM.: Coromines ha escrit sobreel posttopònim mansella: «els prin-cipis de la geografia lingüística il’amplitud respectiva de les àrees,donen peu a creure que la variantprimitiva és la que no té -n-, i queaquesta consonant és un afegit perpropagació de la nasalitat a la mane-ra de mangrana,manzana,mancha,mansella, etc.» [DECat, V, 431].Posteriorment hi afegeix: «manse-lla, que em sembla del nom de Mar-sella abans Massella), famosa jad’antic pels seus vins» [DECat, V,504]. Veny [Mots, 55] ve a dir el ma-teix, però parlant específicamentd’un ampelònim. | Aquesta famaantiga dels vins de Marsella, de la

590. Veny es limita a seguir-lo, amb certaprudència: «Altres característiques del raïmpoden ser la base dels seus noms [...] la pro-ducció abundosa: potser mandó» [Mots, 60].591. Aquesta darrera variant toponímica

justifica millor el paral·lelisme asturià mendó.592. I, a continuació, el TdF cita un frag-

ment poètic de Poncy on apareix esmentat«un flasco de vin de Bandòu». Cf. DncF [p. 243]: «les vins rouges de Bandol —les plusréputés et sans doute les meilleurs de toute laProvence».593. Uns altres casos d’equivalència acús-

tica (b = m) en aquest lèxic ampelonímic són:bonastrell (v. monastrell) i bomagastro (v. mo-

magastro).

594. El 1910, CERDÀ [p. 111] va grafiaruna variant mallorquina maussellerés, que se-gurament deu ser una errada de transcripcióper mansellerès.595. Gentilici de Marsella. El femení s’ex-

plica pel fet que es deu referir a la planta mar-sellera (cf. l’occ. plant-marsihés).596. Tant aquesta variant com la del DAg

són pseudoderivats adjectivals a partir deman-/marsellera. La raó de la nova derivaciós’explica pel fet que els menorquins deuen ig-norar que el terme derivat ja era un gentilici.597. Per errada, el DCVB (s. mançane -

l la) no dóna cap mena d’accepció vitícola enaquesta entrada malgrat haver-hi remès desde l’entrada del raïm mansella. De fet, jo herecollit a Corona (Eiv.) un raïm mançaneta(¨ mançana) [v. maçanet], però no hi veig larelació amb mansella (¨ Marsella).


qual no falten testimoniatges ni enels clàssics llatins598 ni en la nostradocumentació medieval,599 és la raóprincipal que explica la importaciócatalana d’aquest cep. | Malgrat laprudència del DECat, els argu-ments a favor d’un origen toponí-mic marsellès són contundents. Pri-mer, l’alt nombre de paral·lelismesromànics: en occ. (plant-marsihés),en fr. (gros marcillin, marsellais,plant de Marseille) i en it. (marsi-gliana). Segon, la proposta coinci-dent d’uns altres romanistes. Perex., THBuc [p. 188]: «marsighiana.La forma risale a una base it. Marsi-glia ¨ lat. MASSILIA, forse la zone diprovenienza». I tercer, l’escassa in-formació lèxica catalana, que con-trasta amb la important presènciadocumental de les variants de Vau-cluse, departament francès fronte-rer amb el de Marsella.

SIN.: El DAg (s. marsellerès) elconsidera un geosinònim de llora.600

P. ROMÀN. ◊ FR.: gros marcillin«Raisin noir donnant des grainstrès-adhérentes à la grappe» [FEW,

LÈXIC 195

fasc. 138, 66]. | marsellais «(Vauclu-se, 1835) Variété à grains noirs,ronds» [ap. DPF, s. rasin]. | plant deMarseille «(Var, 1859) Magnifiquesraisins. Estimés pour pasériller,par ce que sa peau est plus fine» [ap.ODART, 415]. ◊ IT.: marsighiana«(Sicilia, 1696) Vitis racemo om-nium tenerrimo, acino olivi minorisnigri forma, rubris nigrescentibus,durulis ac praedulcibus» [CUPANI,233]. | marsigliana bianca «(Sicilia)Grappolo allungato, giustamentespargolo. Acino grosso o grossissi-mo, ellissoidale. La buccia consis-tente, giallo-dorata; la polpa è croc-cante, dolce e squisita. Pianta diproduzione abbondante» [BALDANI,34-35]. | marsigliana nera «matu-razione tardiva. Grappolo di mediagrandezza, spargolo. Acini grosso.La buccia resistente, verdastra ten-dente al dorato; polpa zuccherina.La produzione può essere abbon-dante» [BALDANI, 46]. ◊ LL. MED.:marsilianum «(a. 1559) Vinum»[ap. THBuc, 188]. ◊ OCC.: marcei-lle «(Bouches-du-Rhône, 1698) Cé-page» [ap. DncF, 352]. | marcelhe«(Vaucluse, 1577) Cépage» [ap.DncF, 363]. | maselhenc «(Vauclu-se, 1560) Cépage» [ap. DncF, 87]. |plant-marsihés «(a. 1857) Cépageprécoce, dont les grains ronds, àpeau très-fine. Il n’est pas moinsbon pour la table que pour le vin etsurtout il est excellent pour êtreconverti en raisins secs» [RENDU, II,23]; «(Vaucluse) Variété de raisinnoir» [TdF, s. marsihés].

manset m. Æ mancès.

151 màntua f. o manto negro m. DOC.:(a. 1871) «Mántua» [RevSI, XX, 316].

598. Segons J. André: «Les vignobles dela région de Marseille sont evoqués par Stra-bon. Pline est seul à parler de deux variétés devin. Martial proteste contre un séjour prolon-gé à la fumée qui le rend imbuvable, mais, audire d’Athénée, les Gaulois l’appréciaient etl’importaient» [PLINE, XIV, 104-105].599. Ja en els s. XIII i XIV es pot constatar la

fama del vi de Marsella a Catalunya: «(c. 1297)Item migerola de vi de Massela [o de Marce-lla]» i «(c. 1365) Migerola de vi de Marsella»[ap. GUAL, 166 i 183].600. Certament, si es confronten les tres

enquestes menorquines de l’ALDC, s’observaque a Ciutadella parlen del mansellerès, men-tre que a Maó i es Migjorn mencionen la llora.(Jo també recullo llora a Sant Lluís.)


À. DIAL.: manto negre (Mall.)[CERDÀ, 111]. | manto negro (Lluc-major, Felanitx) [ALDC]; (Consell,Porreres, colònia de Sant Pered’Artà) [FAVÀ]. | màntua (Alella)[FAVÀ].

DESCR.:manto negre «variedat deparra» [CERDÀ, 111]. | manto negro«variedad de uva que produce vinoscaracterísticos» [ROSES, 33]; «cep deraïms resistents, molt bons per aguardar. També fan un bon vi, demolt grau, però amb poc color. Granegre, petit i rodó» [FAVÀ]. | màn-tua «cep de raïms grossos i api -nyats. Gra blanc-rosat, sucós i dolç,de pell prima i pinyol gros. Fa un vimolt fluix, però força fi» [FAVÀ].

ETIM.: La moderna variant màntuadel Maresme fa referència indiscuti-blement a la ciutat italiana de Màn-tua (Mantova; del topònim ll. MAN-TUA), situada a la plana llombarda.601Paral·lelament, la forma parisencadel XVII, raisin de Mantoue, demos-tra la fama vitivinícola d’aquestacontrada de la Llombardia.602 | Laqüestió sobre qui genera l’ampelò-nim: el cep o el vi, no deixa en aquestcas lloc al dubte. La fama vinícola vafer que els vins de Màntua es ven-


guessin a l’exterior amb nom propi.A la llarga, algunes altres regions vi-nícoles van importar el principal cepvinífer de Màntua per produir-hivins de qualitat similar. Aquest cepimportat (i el seu raïm) va prendrellavors el nom de la localitat ori-ginària, fet que sovint devia ajudara millorar l’acceptació entre elsproductors. | Pel que fa a la variantmallorquina manto negro, es tractaen aquest cas d’un préstec de l’es-panyol, relativament recent, com in-dica la presència de l’adjectiu forànegro.603 Probablement deriva delgentilici esp. mantuo,604 seguit d’unepítet cromàtic. A Mallorca va acabarperdent el referent toponímic i esva acomplir la reducció del diftong(-uo > -o) per una associació semàn-tica amb manto (= mantell). La inter-ferència devia ser afavorida pel caràc-ter negre, i probablement gruixut, dela pellofa. | De tota manera, el pa-ral·lelisme port. forro-negro pot ferrepensar aquesta proposta del man-to negro (però no pas la de la màn-tua). Potser l’associació amb la peçade roba no és el resultat de cap inter-ferència, i, aleshores, també caldriaposar en qüestió la relació amb l’esp.meridional mon-/mantúo.605

601. Els meus informants d’Alella, però, noassocien el seu raïm màntua amb cap topònim.602. La fama vinícola de Màntua és ben

antiga. Per ex., en el s. XIV: «Et vinum eius estvalde subtile et translucidum et mediocriterpotens et servabile et maturum [...] et hoc apudBrixiam et partes montanas Mantuae pracipuefrequantatur et prae caeteris in speciali venera-tione habetum» [ap. THBuc, 135]. Igualment,si consultem l’entrada Mantova a les princi-pals enciclopèdies italianes, trobarem que elsturons situats al nord de la província de Màn-tua encara es conreen avui per tal d’obteniruna destacable producció vinatera.

603. La grafia mallorquina del 1910 man-to negre [CERDÀ, 111] apunta cap a un intentd’adaptació lèxica que no sembla haver-se im-posat en la llengua oral.604. La RevSI [XX, p. 317] inclou aquest

gentilici mantuo (= cat. mantuà) per a anome-nar un raïm conreat a Sant Gervasi de Cas -soles, confirmant-ne d’alguna manera l’origentoponímic.605. Per a poder relacionar mantúo amb

el gentilici de Màntua, s’ha de postular uncanvi de tonicitat (mantuo > mantúo), afavo-rit potser pel fet que en andalús sovinteja la


P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. mantúo«(Almonte, Sanlúcar, Xerez, Chi-piona, Rota, Puerto de Santa María,Trebugena, Arcos, Espera, Paxare-te, Moguer, Conil, Tarifa; 1807)Uvas duras sabrosas [...]. Racimosralos: uvas casi redondas de un ver-de obscuro tardías» [ROJAS, 141-142]; «(Algeciras, 1896) Racimosgrandes, bastantes; uvas grandes,sabrosas, hollejo delgado; colorpardo claro. Colgadas resisten bas-tante» [HIDALGO, 131].606 | Cf.mantúo morado «(Sanlúcar, Xe-rez, Rota, Chipiona, Trebugena,Arcos, Espera; 1807) Uvas de colorrojo claro» [ROJAS, 143]. | Cf. mon-túa «(Málaga, 1789) Racimos grue-sos y apretados. Uvas redondas, decolor verdino, de hollejo delgado,ásperas al comer» [ap. ROJAS, 251]. |Cf. montúo607 «(Algeciras, Mo-guer; 1807) Uvas muy grandes muyredondas algo doradas muy tardías.Uvas duras, de un dulce algo empa-lagoso. Se conservan colgadas. Ladestinan para pasas. Da buen vino»[ROJAS, 141 i 144]. ◊ FR.: de Man-toue «(a. 1667) Vigne» [ap. CTal,530]. ◊ PORT.: Cf. forro-negro«(Arruda) Variedade de uva tinta»[DdeF].

LÈXIC 197

152 manuella f. À. DIAL.: manuella (Tar -ragona) [TrL].

DESCR.: manuella «raïm blanc»[TrL].

ETIM.: Probablement, aquestamanuella és un femení de manuell‘menovell, dit petit de la mà’. L’as-sociació semàntica s’hauria pro-duït per la mida (d’un ditet) i laforma (llargaruda) del gra. | Comja he anotat per al raïm dàtil (v. dà-

til), hi ha en espanyol un raïm ano-menat dedos de doncella [COMENGE,223]608 i en portuguès un dedo-de-dama [DdeF]; i en napolità tam -bé es coneix una uva fallanghina[VNap, s. uva].609

153 manxega f. À. DIAL.: manxega(Novelda, el Pinós de Monòver)[ALDC]; (Monòver) [FAVÀ].

DESCR.: manxega «varietat viní -fera blanca» [SIMÓ, 317]; «cep deraïms grossos. Gra blanc i rodó,amb la pell aspra. Fa molta càrrega idóna un vi blanc ben bo» [FAVÀ].

ETIM.: Gentilici referit a la regiócastellana de la Manxa, d’extensís-sims vinyets. La poca documenta-ció assegura que no es tracta d’unavariant gaire estesa, ni crec que gai-re antiga.

SIN.: L’ALDC recull que els in-formants del Pinós de Monòver

terminació -úo a causa de la caiguda de la -d-intervocàlica (tozudo > tozúo; barbudo >barbúo, etc.)606. Aquí HIDALGO contradiu ROJAS (v.

infra), situant a Algesires mantúo en lloc demontúo. En principi, dono més credibilitat alcanònic estudi de ROJAS, preocupat sovintper les pronúncies locals, que no pas a l’obrad’HIDALGO, un estudi generalista posterior dequalitat inferior.607. Variant associada potser amb algun

derivat de monte ‘mont’.

608. Un tractadista actual [SADURNÍ, 19]esmenta que el raïm colló de gall també rep elsinònim de dit de donzella, però es tracta d’u-na dada sense cap indicació geogràfica i potserés només una traducció de l’espanyol. Cf. lasin. de fartapobres.609. Tant el raïm dedos de doncella ‘dits

de donzella’ com el raïm fallanghina (< greco-llatí PHALANGE ‘os de dit’) fan referència a unamida petita de dit, tal com passa amb la ma-nuella catalana.


consideren manxega com un sinò-nim de merseguera.610 | A Monòverm’expliquen també que l’antiga man -xega era una varietat aspra, anome-nada merseguera en unes altres po-blacions; però hi afegeixen queactualment n’hi ha una varietat mésdolça que també han acabat anome-nant manxega.611 | De tota manera,considero amb moltes reserves lessinonímies precedents perquè noacaben de quadrar amb les àreesdialectals de les enquestes princi-pals.612

P. ROMÀN. ◊ ESP.:manchega «uvasredondas, traslúcidas, verdes» [CO-MENGE, 64].

154 maria domingo f. À. DIAL.: mariaDomingo (Gandesa) [TrL]; (Gan-desa) [FAVÀ].

DESCR.: maria Domingo «raïmnegre» [TrL]; «cep poc productiude raïms llargs. Gra negre, gros iarrodonit. Val per a fer vi» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim d’origen an-troponímic: del nom propi MariaDomingo. Sembla d’origen hispà-nic si hem de jutjar pel llinatge. (V.l’etim. de marisanxo).

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. dominga«variedad de uva» [Enc., III, 59]. ◊PORT.: Cf. João-domingos «(Az ei -tão) Casta de uva preta» [DdeF].


155 marisanxo f. À. DIAL.: marisanxo(Llíria) [FAVÀ].

DESCR.: marisanxo «raïms demida mitjana o petita, compactes;grans mitjans, rodons, de tonalitatverdosa. Varietat productiva, basedels vins blancs» [SIMÓ, 279]; «cep deraïms molt apinyats. Grans blancs illarguets, molt bons per al vi pelgrau alcohòlic que li donen» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim d’origen an-troponímic: de Marí<a> Sancho.Aquesta motivació amb nom i cog-nom, estranya en català, no és infre-qüent en espanyol (ni en portu-guès), per la qual cosa s’hi imposa lahipòtesi del manlleu.613

SIN.: A Llíria, malgrat els meusdubtes inicials, uns informants m’as-seguren que li diuen així des detemps antic. A continuació m’expli-quen que la seva marisanxo és ano-menada raïm de gos a Casinos,614 imarseguera a moltes més pobla-cions valencianes (v. messeguera).

P. ROMÀN. ◊ ESP.: marisancho«(Albacete, Cuenca; 1885) Variedadde uva» [ABELA, 321]; «(Utiel) Ce -pa de racimo laxo, con el escobajoduro. Uvas blancodoradas, oblongas,dulces, con hollejo grueso» [COMEN-GE, 85]; «o marizancho. (Serrans)Racimo con granos pequeños de co -lor rojizo o amarillento» [BRIZ, 211].

marseguera f. Æ messeguera.610. Ara, Piqueras [Vins, 131], quan es-

menta els raïms blancs de l’Alt Vinalopó, dife-rencia ambdues varietats.611. Potser és la forcallat blanca (v. forca-

llada), considerada per SIMÓ [p. 317] un geo-sinònim de manxega.612. Tal vegada els doblets lèxics es jus -

tifiquen per l’homonímia provocada per la coexistència de dues varietats vingudes dela Manxa (segons els de Monòver).

613. En espanyol, per ex., tenen ampelò-nims com el Pedro Jiménez o el Miguel deArco; mentre que en portuguès hi ha el Maria-gomes [DdeF], el João-domingos [DdeF], etc.614. També BRIZ [p. 211] ha fet equiva-

lents, al País Valencià castellanòfon, la mari-sancho i l’uva de perro de Requena.


marsellerès f. Æ mansella.

156 martorella f. DOC.: (Cat., 1797)«Martorellas» [NAVARRO, 13]. |(Barcelona, 1890) «Martoreya; en lamontanya y lleva bastant, pero node molt bona qualitat son fruyt. Hiha un’altra mena rosada poch estesaen la comarca» [ROIG, 67].

À. DIAL.: martorella (Mataró, laPuda [Esparreguera]) [DAg]; (Igua-lada,615 Tarragona) [TrL]; (Car -dona) [DCVB]. | mortoreia (Sent-menat) [ALDC].616 | mortorella(Artés) [FAVÀ].617

DESCR.: martorella «viñas quedan el fruto blanco» [NAVARRO, 13];«variedad de vid vasta» [BCas, 26];«Produeix bastant fruyt, peró noes de molt bona qualitat. Hi há unaaltra mena rosada. Rahím mitjá ypoch apretat. Fruyt petit, blanch,quasi rodó y poch dols» [ROIG,36]. | mortorella «cep produc -tiu de raïms mitjans i apinyats, demaduració tardana. Gra blanc,gros i rodó. Fa un vi de gust àcid»[FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim derivat de lalocalitat de Martorell, com m’ex -pliquen uns quants informants.Aquesta vila ha tingut fins no fa gai-re una important cooperativa viní-

LÈXIC 199

cola,618 aglutinadora de la produc-ció dels extensos vinyets comarcals.| D’altra banda, diversos documentsmedievals de l’ACA donen testi-moniatge de l’antiga fama vinícolade Martorell.619

SIN.: V. montònec.

157 massacà o morzacà f. À. DIAL.:massacà (Mall.) [DCVB, s. raïm]. |morsacà (Sant Mateu d’Aubarca)[TMan, 103]. | morzacà (Sant Josepde sa Talaia) [ALDC]; (Santa Agnèsde Corona) [FAVÀ].

DESCR.:massacà «raïm de gra peti-tó molt espès, negre i no gaire bo»[DCVB, s. raïm]. | morsacà «raïmper fer vi blanc, encara que també ésbo per menjar» [TMan, 103]. | mor-zacà «raïm blanc» [ALDC]; «par -ra grossa de producció irregular.Raïms clars i molt petits. Gra daurat,petit i rodó; tan dolç per a menjarque enfarfega. També fa un vi blancamb grau alcohòlic» [FAVÀ].

ETIM.: Molt probablement, l’am-pelònim mallorquí massacà és unarcaic préstec napolità.620 Dono per

615. Personalment, també he sentitaquesta variant, de manera casual, en un mer-cat d’Igualada.616. Variant explicable per la tendència

ioditzant, actualment en forta regressió, debona part del cat. central (-ella > -eia). Tambéconstato una assimilació vocàlica inicial[mərtu- > murtu-].617. El mateix informant m’explica que

aquests raïms s’anomenen així perquè havienvingut de [murtu'reʎ], variant assimilada deltoponímic Martorell.

618. De tota manera, ja fa molt temps queno es destaca per les seves produccions. Enunes estadístiques publicades el 1890 [ROIG,61], sols ocupava un modest sisè lloc en laproducció anual de vi del Baix Llobregat.619. Transcric tot seguit alguns fragments

de l’ACA, exhumats per TRENCHS [p. 343 i363]: «Item, compre d’en P. Riba de Marto-rell, LXXXVIII quarteres de vi [...]. Item aquestdie (a. 1338) compre d’en G. Rog, de Marto-rell, IX somades de vi qui eren CXXIII quarters emig»; «(a. 1376) cerquets del millor vi que tro-bar porets en la vila de Martorell».620. És ben curiós que a Itàlia aquest am-

pelònim es consideri un terme antic del XVI,mentre que els paral·lelismes d’Eivissa (i deMallorca) encara eren vius a mitjan s. XX.


bona la següent explicació toponí-mica italiana: «mazzacane, (¨ MassaEquana, luogo di origine e di pro-duzione di questo vino)» [THBuc,188]. | A Eivissa, l’ampelònim mor-zacà (o morsacà) s’explica per unaassociació amb morzar ‘esmorzar’.Els parlants entendrien aquest raïmcom un aliment de ca (< ll. CANIS‘gos’).621

P. ROMÀN. ◊ IT.: mazzacane«(sec. XVI) Specie di vino rosso e bianco dei dintorni di Napoli»[THBuc, 188].

158 mataró m. DOC.: (Ross., 1827)«Mataro» [CAVOLEAU, 262].622 |(Ross., 1866) «Mataró» [ROUFFIA,129]. | (Lleida, Tarragona, 1878)«Mataró» [Estud., 86-87]. | (Barce-lona, 1890) «Ab lo nom de Mataro-na y Mataró presos com sinónims,se confonan duas varietats distin-tas» [ROIG, 38].

À. DIAL.: mataró (Tarragona,l’Espluga de Francolí, Savallà delComtat, les Borges Blanques, Llei-da) [TrL]; (Cat. oriental, Cat. occi-dental) [DCVB]; (Baix Penedès)[SADURNÍ, 21]; (Arbeca, Vinaixa)[ALDC]. | mataró ros (l’Esplugade Francolí) [TrL].

DESCR.: mataró «grain très-noir,sucré» [CAVOLEAU, 263]; «cépagede grains de moyenne grosseur,


ronds, noir-bleuâtres; grains ju-teux, très-sucrés, à peau épaisse;madurité précoce. On connaît plu-sieurs variétés de ce cépage» [REN-DU, I, 2v]; «raisins noirs. Peau fer-me. Cep très-productif, donne untrès-bon vin, chargé en couleur; lagrappe en est assez grosse» [ROUF-FIA, 129]; «varietat de grá un pochpetit, arrodonit y apretat; y’l fruytno molt bó ni dols. Pera donar co-lor. Es apreciada com a molt bonapera ví» [ROIG, 38]; «cep que dónaun raïm de color negre, gra mitjà igust eixut» [DAg]; «Raïm negre, degra gros que madura tardà, poc boper a menjar | Varietat de cep»[TrL]; «raïm bo per a fer-ne vi»[DCVB]. | mataró ros «varietat delmataró» [TrL, s. mataró]. | mata-rona «rahím mitjá, poch apretat.Fruyt mitjá, oval, negre, dols. Pro-duheix molt fruyt y dona molt bonví» [ROIG, 38].

ETIM.: L’origen del mataró és cla-rament toponímic, com ja aclareixen el s. XIX un ampelògraf rosse-llonès: «espèce importée en Rous -sillon d’une localité espagnole: Ma-taró» [ROUFFIA, 129].623 Aquestafiliació és reforçada pel caràcterportuari del poble en qüestió, fetque sempre ajuda a explicar l’ex-pansió (gràcies al transport marí-tim) d’un topònim vinícola. Tambépuc documentar un testimoniatgeantic ben explícit, perquè en untractat botànic del 1600 llegeixo:621. Aquest fet no seria gens estrany. A

Isona, per ex., un informant m’explica que lagranatxa és anomenada també afartagossosperquè agrada especialment als cànids. Cf.també raïm de gos.622. També el DLF i RENDU [I, p. 2v] si-

tuen a la Cat. Nord una variant no accentuadamataro que, en tots tres casos, és un simpleafrancesament gràfic del topònim català.

623. Unes estadístiques publicades el 1890[ROIG, 66] encara atorgaven a Mataró el se-gon lloc de la comarca del Maresme pel quefa a producció anual de vi: 17.000 hl, enfrontdels 12.000 d’Alella (que avui dia dóna nom ala denominació d’origen comarcal).


«En Mataró se fan excellents vinsclarets» [PGil, 242].624

SIN.: Sembla que el mataró i elmorvedre poden ser una mateixavarietat, almenys en origen. I encarahi puc afegir que també es coneix elmateix cep com a monastrell (o mo-rastell),625 la denominació més estesad’aquesta varietat a l’àrea lingüísticacatalana. En aquest sentit s’ex pres -sen diversos autors. Així, a mitjans. XIX, RENDU escriu [I, p. 2v]: «dé-signé sous ce nom [mataró] dans lesPyrénées Orientales, appelé Mour -vède dans le Var et les Bouches-du-Rhône».626 | Em penso, amb totesles reserves que calguin, que aques-ta triple sinonímia entre mataró,morvedre i monastrell és ben pro-bable. De fet, unes quantes fonts di-ferencien una subvarietat de monas-trell ros [ALDC (a Albocàsser) i[FAVÀ] (a Sant Antoni de Port-many)] i una subvarietat de monas-trell de la gaiata [ALDC (a Alcalà

LÈXIC 201

de Xivert)] o morastrell de la gaia-teta [DCVB (a Gandesa)]. En canvi,el TrL, copiat en part pel DCVB,parla del mataró ros (a l’Espluga deFrancolí) i també del mataró degaiatet, segurament per la formacorbada de les sarments. Com quela subvarietat rossa i les sarments enforma de gaiata només són atribuï-des a aquestes dues varietats (mo-nastrell i mataró), podem suposarque es tracta de sinònims de la ma-teixa espècie.

P. ROMÀN. ◊ FR.: mataro «(Poi-tou, 1859) Cépage à grains moyens;il donne un vin bien coloré, agréa-ble» [ODART, 456]. ◊ OCC.: materò,paterò «(Languedoc, 1886) Variétéde raisin noir, v. mourvede, mou-rastèu» [TdF, s. materò]. | materot«(Gard, 1835) Variété à grains noirs,ronds» [ap. DPF, s. rasin].

159 matavells m. DESCR.: matavells«cep que dóna un raïm de colorblanc i gra petit» [DAg].

ETIM.: Tal com ja he apuntat pera l’escanyavelles (v. escanyavella),aquest cep matavells es deu explicarper la baixa qualitat del seu raïm,probablement d’un gust ben aspre. |D’altra banda, l’associació d’unraïm amb la vellesa no és un fet aï-llat. Hi ha, per ex., un raïm queixalde vella, terme en el qual es veu mésclar el caràcter sardònic d’aquestamena de denominacions.

160 mateu m. DOC.: (a. 1871) «Mateu»[RevSI, XX, 312].

À. DIAL.: mateu (Llofriu) [TrL];(Empordà) [DCVB, s. raïm].

DESCR.: mateu «raïm blanc quebarrejat amb el raïm negre fa el vimolt bo» [TrL]; «raïm blanc, de gra

624. També s’hi refereix, el 1986, un his-toriador de Sardenya: «tra i vini di produzio-ne locale che si consumavano nelle taverne diBarcellona alla fine del Cinquecento, oltre iltorbato [= trobat], si trovano [...] il chiaretto[= claret] di Mataró» [ANATRA, 542].625. També el TdF (s. materò) avalava

aquesta sinonímia per als paral·lelismes occi-tans (v. infra). Molt més recentment i més aprop, SADURNÍ [p. 21] ha escrit que el mataródel Baix Penedès també era anomenat moras-tell de gra gros.626. Segons Piqueras: «En opinión de no

pocos especialistas en vidueños el Mourvedrefrancès no es otro que el que aquí conocemosahora como Monastrell, cosa bastante lógi -ca si se tiene en cuenta que precisamente estavariedad era la dominante en la comarca delCamp de Morvedre todavía a comienzosdel siglo XX» [Guía, 106].


rodó i petitet, que barrejat amb raïmnegre fa el vi molt bo» [DCVB].

ETIM.: Ampelònim, d’origen reli-giós, que fa referència al dia de SantMateu (21 de setembre),627 data enquè s’acostuma a veremar a la majo-ria dels vinyets catalans.628 Es deviatractar, doncs, d’una varietat desti-nada principalment a la verema.

161 messeguera o marseguera f.DOC.: (Val., 1791) «Meseguera»[JAVal, 30]. | (val., 1851) «mes<s>e -guera» [DEsc]. | (val., 1891) «mar-seguera fumada y marseguera ver-dalenca» [DMGa].629

À. DIAL.: de marseguera (Alcoi)[DCVB, s. raïm]; (Benissa) [ap.valMB, 239]. | de messeguera (Al-tea) [ALDC]. | marseguera (Ala-cant, Dénia) [DCVB]; (Beniman-tell, Xixona) [ap. valMB, 239-240];(Xàbia, Tàrbena, Novelda) [ALDC];(l’Alforí, Aielo de Rugat, Jesús Po-bre) [FAVÀ]. | masseguera (Benissa,Albaida) [TrL];630 (Polop) [FAVÀ]. |merseguera (Castelló) [ROMERO,73]; (el Pinós de Monòver, Vall d’Al -


baida) [ap. valMB, 240]; (Torís,el Pinós de Monòver) [ALDC];(Castalla) [FAVÀ]. | messeguera(Guardamar) [ap. valMB, 240];(Massalió, Vall-de-roures, Bellmuntde Mesquí, Guardamar) [ALDC];(la Sorollera, Montserrat d’Alcalà)[FAVÀ].

DESCR.: (de) marseguera «varie-dad de uva blanca» [DMGa]; «V.messeguera» [DCVB];631 «raïm blanc,mitjancer i aspre, però fa bon vi, imadura pel setembre» [DCVB, s.raïm]; «raïm de fer vi, de poca gra-duació, de color blanc, de gransxicotets» [valMB, 239]; «cep deraïms espessos i grossos. Gra blanc,mitjà i rodonet. Carrega força elssarments i fa un vi de poc grau al-cohòlic» [FAVÀ]. | masseguera«raïm blanc que té la pell aspra»[TrL]. | merseguera «raïms de midamitjana o petita, compactes; gransmitjans, rodons, de tonalitat verdo-sa. Varietat productiva, base delsvins blancs» [SIMÓ, 279]; «cep deraïms apinyats, molt dolents per amenjar. Gra blanc, rodó i gros, depell prima. Carrega força, però,com que és molt sucós, fa un vifluix» [FAVÀ]. | messeguera «uvablanca de mucho jugo con el hollejoduro» [JAVal, 30]; «variedad de lauva» [DEsc]; «cep de raïms blancs(o foscos), esparsos i molt grossos.Gra grosset, de pell fina i un xicallargat. De maduració tardana; car -rega força, però és poc bo a la taulaper falta de dolçor. I encara és pit -jor com a vi pel poc grau alcohòlic»[FAVÀ].

627. La familiarització del nom, amb pèr-dua de l’epítet sant, és un fenomen habitual enl’ampelonímia catalana (cf. jaumet; cf joanillo;cf. magdalena).628. El DCVB (s. Mateu) inclou un bon

grapat de refranys il·lustratius: «A sant Mateu,verema arreu» (val.); «Per sant Mateu, vermatot déu» (Mall.); «Per Sant Mateu, el raïm meui el meló teu [a. 1888]».629. Tal com confirmo a la meva descrip-

ció de messeguera, encara que aquesta siguigeneralment blanca, també existeix una varie-tat fosca. D’aquí els epítets verdalenca i fuma-da del DMGa.630. Aquesta masseguera del TrL, a Be-

nissa, no coincideix amb la precedent de Co-lomina [valMB, 239]: marseguera.

631. El DCVB oblida, per errada, des-criure el raïm messeguera, al qual havia remèsdes de l’entrada marseguera.


ETIM.: Diversos etimologistes hanbuscat una explicació per a messe-guera: 1) «potser d’àr. merr ‘el fel’segîr ‘petit’? [...] potser alterat percontaminacions (messeguer ‘guar-da-vinyes’, Maçanet, NL de la Sel-va, on també es feien i fan vins)»[DECat, V, 504]; 2) «Com que ésun raïm ‘de fer vi’ ‘de molt de suc’potser es tracta de VINEA *MUSTICA-RIA ‘vinya que fa bon most’; vinyamosteguera hauria passat en boquesmorisques i mossàrabs a vinya*moceguera, amb el canvi normal -st- en -ç-, alterada en messegueraper la influència del nom de ‘guar-da-vinyes’; en les nostres terres, deraïm de vinya messeguera s’hauriapassat a dir-ne raïm de messeguera»[valMB, 240]. | Crec que l’explica-ció de la messeguera no cal buscar-la ni en l’àrab ni en cap influènciamossaràbiga. D’entrada, si es miracap al nord, a les cristianes terresd’Occitània i França, ja es troba unantic raïm fromenté (< ll. FRUMEN-TARIU ‘camp de forment’).632 En ca-talà, el DCVB (s. messeguer) ja citaun document del 1311 on el motpren el sentit de ‘guarda de lesmesses’ (< ll. *MESSICARIU). | Potserhom pot interpretar conjuntamentla motivació del raïm fromenté oc-cità i la del raïmmesseguera va lencià(i castellà). Es tractaria d’ampelò-nims generats pel tipus de conreu as-sociat amb què s’acompanyaven els

LÈXIC 203

ceps. En origen seria una varietatplantada vora els camps de messes(‘cereals’) en general o vora els deforment (antigament ‘blat’) en par-ticular.633 Això faria que aquestesvinyes fossin una mena de fites a lesplanures dels cereals.634 | Però tincuna altra hipòtesi que acabaré pre-ferint. Segons el mateix DCVB (s.messeguer), aquest és un extens lli-natge valencià que també retrobo al’Aragó i a la Manxa.635 Probable-ment, la messeguera (amb el gènerecanviat per influència del femeníplanta, o vinya) deu el nom al cog-nom del seu introductor,636 comtants altres ampelònims d’origenantroponímic: ferrandella, urbana,etc. De fet, el caràcter inusual, únic,de la proposta motivacional anteriorcontrasta amb l’alt nombre d’am-pelònims meridionals que deuen elseu nom a la motivació onomàstica.| No tinc dubte, doncs, de quina ésla forma originària: messeguera. Per

632. De fet, es tracta d’una documentadavarietat francesa: «fromental noir et fromentalblanc (a. 1388), frumenteau (a. 1670), fromen-tier (a. 1673), formenté (Orléanais, 1723) [ap.ROLLAND, 296 i 299]; froumenteuil (Paris,1550) [ap. CTal, 524]; fromenté blanc (Aubé,1859) [ODART, 188]».

633. A més, aquesta mena d’associacionsno sols es donava amb la plantació dels ceps;cf. la mongeta vinyataire: «la de secà que esfa entre vinyes (Arbúcies)», segons el DCVB(s. mongeta).634. Precisament a la Manxa castellana, on

la messeguera domina en nombre d’hectàreesplantades, sumant la vinya i els camps de blat,es completa quasi tot el conreu regional.635. Almenys a Múrcia, es tracta d’un

préstec català. Segons Colomina [Aprox., 365-366]: «Els cognoms murcians actuals d’origencatalà més nombrosos són els següents: [...]Meseguer (Cartagena, Oriola).»636. Segons el DECH [IV, p. 74], messe-

guer és un geosinònim de ‘guarda-vinyes’,amb una considerable extensió romànica: gas-có, aragonès, andalús, etc. Però no crec que enaquest cas la proximitat semàntica hagi inter-vingut en la raó motivacional, ni tan sols perfacilitar l’associació.


tant, suposo que la variant marse-guera s’explica a causa d’un en-creuament per associació amb‘març’: messeguera ¥ març Æ mar-seguera. Cf. l’ampelònim aragonèsmarzuela [DAn]. | Encara posteriordeu ser la forma merseguera, fruitpotser de l’encreuament de les altresdues [mes- i mars-].

SIN.: Hi ha unanimitat entre di-versos especialistes a fer geosinòni-mes, entre altres, messeguera i es-canyavella: «A la Merseguera se lacrida també per Planta borda, Ma-risancho i Escanyavella» [SIMÓ, 279];«la messeguera, ací [Maestrat] ano-menada escanyavella» [Vins, 182];«messeguera. Coneguda també ambels noms de Escanyavella, Esquit-xagós, Planta borda, Escanyagós,Gayata, Sumoll blanc» [GCat, 25]. |D’entrada, veig molt probableaquesta primera sinonímia, tant perla semblança de les descripcionscom per la complementarietat de lesàrees dialectals. El que ja no veig tanclara és la geosinonímia amb esquit-xagós i gaiata. No en tinc cap mésindici fiable; al contrari, en trobounes descripcions poc semblants.637| Igualment sembla molt probable lasinonímia amb planta borda i ambmarisanxo. A les referències anteriorspuc afegir la de COMENGE: «merse-guera, masaguera, en Chelva y Ayo-ra. Planta borda, en Castellón. Plan-


ta de gos, en Alcira, Alberique y Li-ria [...]. Es la Marisancho» [p. 85 i228]. I encara s’hi poden incloure elplanta de gos (v. trobat) i el sumoll[blanc] (v. sumoll). | I resta encara perestablir la sinonímia amb esca nya -gós, afavorida potser per la similitudsemàntica amb un altre geosinònimmés ben contrastat: esca nyavella. |Cf. manxega.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: masaguera«(Val., 1854) Uva blanca. Dá pocomosto» [NIEVA, 64].638 |merseguera(Albacete, Murcia) Variedad de uvapara los vinos blancos» [FEIJÓO,345]; «o masaguera o masadera639(Chelva, Ayora) Cepa delgada. Ra-cimo laxo. Uvas blancodoradas,oblongas, dulces, con el hollejogrueso» [COMENGE, 85-86]. | mese-guera «(Jumilla) “Vitis” producto-ra de uva blanca. Tiene alta gradua-ción» [MORALES, 27]; «(Cartage na)Variedad de uva de sabor dul ce,empleada para el vino blanco» [ap.valMB, 240].

miquel d’Arcos m. Æ arcos.

162 mollar o mollí m. DOC.: (a. 1787)«Me ha aportat una carbassa de vimollar» [ap. DCVB]. | (a. 1871)«Moll.640 Mollà. Mollar [...]. Mu-

637. Potser aquesta citació ambigua deCIURANA [p. 129] és una confirmació sinoními-ca: «els blancs d’esquitxagós o escanyavella vandesapareixent substuïts pel macabeu». D’altrabanda, tant de esquitxagós com de gaiata entinc unes altres sinonímies més contrastadesque sovint provocarien doblets amb l’àrea dia-lectal de la messeguera (o escanyavella).

638. S’entén que, quan NIEVA parla deValència, es refereix, generalment, a tot elPaís Valencià. Ara, en aquest cas concret crecque l’ampelònim mencionat no pertany a l’à-rea lingüística catalana, sinó a les comarquesinteriors castellanòfones.639. Ampelònim encreuat segurament

amb el dialectalisme esp. masada ‘masia’.640. També hi ha en català el vi moll ‘vi

de pocs graus d’alcohol’, segons el DCVB(s. moll/-a). I, fins i tot, una amela molla (deVinaròs, segons el DCVB, s. ametlla).


llinch blanch. Mullinch negre»[RevSI, XX, 263 i 313]. | (Mall.,1897) «Mollar» [Die B., I, 257].

À. DIAL.: mollar (Guimerà)[TrL];641 (Girona) [TrL, s. raïm];(Urgell, Segarra) [DCVB]; (elsHostalets [Montoriol]) [ALDC]. |mollaret (Camp de Tarragona)[DAg]. | mollaró (Santa Coloma deFarners) [TrL]; (Santa Coloma de Farners) [FAVÀ].642 | mollerinc(Cassà de la Selva) [TrL].643 | mo-llí(ns) (Llofriu) [TrL]; (Calonge deMar) [FAVÀ]. | mollinc (Llofriu)[DCVB];644 (Empordà) [DCVB,s. raïm i s. vi].645 | mutlló646 (Campde Tarragona) [TrL]. | Cf. calopmo l làs (Men.) [DAg].647 | Cf. pa -

LÈXIC 205

lop mollar (Santa Agnès de Coro-na) [FAVÀ].648

DESCR.:mollar «uvas muy finas yaromáticas» [BCas, 26]; «classe deraïm blanc» [TrL]; «Varietat de ra -ïm blanc | Vi fluix?» [DCVB]. | mo-llaret «cep que fa un raïm negre, pe-tit, de gra clar, i dolent per a fer vi»[DAg]. | mollaró «classe de raïm»[TrL]; «cep molt productiu per alvi. De maduració un xic primeren-ca. Gra negre, petit i molt sucós»[FAVÀ]. | mollarinc «raïm verdós ide gust aspre» [TrL]. | mollí «raïmblanc o negre molt aigualit» [TrL];«cep que carrega molt i que fa un viblanc molt bo. Gra blanc, mitjà illargarut, de carn molla» [FAVÀ]. |mollinc «varietat de raïm molt su-cós però poc saborós; n’hi ha deblanc i de negre» [DCVB]; «vi moltaigualit» [DCVB, s. vi]. | mutlló«cep que fa el raïm de gra vermell ifort» [TrL]. | palop mollar «parrade raïm blancs. Gra de pell finamolt bo per a menjar, però massaeixut per a fer vi» [FAVÀ].

ETIM.: El botànic espanyol ROJAS jaens aclareix el 1809 l’etimologia de lauva mollar andalusa: «de MOLLIS‘blando’. Se aplica en este sentido [...]como adjetivo» [p. 282]. El DCVB(s. mollar) ho concreta amb tota unasèrie de fruits fàcils de trencar: amet-lles, ciurons, avellanes, nous, etc.649Cf. també DECat, V, 746. | Donada

641. Griera, erròniament, escull una va-riant gràfica accentuada per a l’entrada princi-pal del TrL: mollà. Tanmateix, fa servir la va-riant etimològica mollar dins l’entrada raïm.642. Variants diminutives, aquesta i la

precedent, que es justifiquen per la mida peti-ta del gra. Ho confirmen les descripcions res-pectives.643. Forma ortogràfica inadequada per-

què aquesta variant és un altre derivat de mo-llar (Æ mollarinc).644. Variant del DCVB que reflecteix una

addició de [-k]. No es tracta d’un cas aïllat,malgrat que en aquest cas concret entra encontradicció amb la forma precedent (mo-llins), situada pel TrL a la mateixa població.Sembla que a l’Empordà es va mantenir méstemps la -n etimològica dels mots en -INU [> ín> inc]. Un cas idèntic és el juminc (v. jauminc).645. El fet que el DCVB (s. vi) escrigui

mullincs en lloc de mollincs no és res més queuna mala tria ortogràfica.646. Grafia errònia per motlló. I potser és

encara millor la regularització en *molló, coma derivat de mollar.647. Es documenta a l’Empordà, per a una

altra fruita, una variant de morfologia idèntica:préssec mollàs, segons el DCVB (s. préssec).

648. Segons les variants insulars calopmollàs i palop mollar, en el baleàric considera-rien aquest ampelònim com una simple sub-varietat de palop (en canvi, cf. imperial).649. N’hi ha bastants més; per ex., el pèsol

mollar valencià (segons el DCVB, s. pèsol) ola cirera mollar: «molt sucosa» (segons elDCVB, s. cirera).


la variació romànica de mollar (ambparal·lelismes espanyols [mollar ne-gro], francesos [mollar,mollard], oc -citans [moulard, moulas], portuguesos[molar, molarinha] i sards [moddi],documentats a partir del s. XVIII), nocosta gaire imaginar una motivaciósemàntica comuna per al llatí vulgar.Sobretot, sabent que el ll. MOLLIS jas’usava en època clàssica per a ano-menar un vi fluix.650

P. ROMÀN. ◊ ESP.: mollar «(Con-dado de Huelva) Uva» [ROLDÁN,139]; «(Andalucía occ.) Cepa tintapara vino» [MARCILLA, 107]. | mo-llar blanco «(a. 1896) Racimos bas-tantes, grandes; pecíolo tierno.Uvas de buen tamaño; hollejo del-gado, tempranas» [HIDALGO, 134-135]. | mollar negro «(Andalucía,1807) Uvas grandes, muy blandas,sabrosas» [ROJAS, 113]; «(a. 1896)Racimos ralos, uvas chicas. Da unvino muy fino, aromático» [HIDAL-GO, 134]; «(Jaén) Uvas sabrosas»[COMENGE, 228]; «(el Duero) Cepade uva tinta» [MARCILLA, 109]. ◊FR.: gros mollar «(Hautes-Alpes,1859) Raisins abondants, goût légè-rement agrelet: le vin en est léger,agréable. Plant un peu tardive [...]grains ronds» [ODART, 451-452]. |mollard «(Haute-Loire, 1784) Cé-page peu productif, à grosses grap-pes assez compactes, à grains mo-yens, ellipsoïdes, d’un noir bleuté»[DncF, 236]. | petit mollar «(Hau-tes-Alpes, 1859) Cépage à raisinsnoirs» [ODART, 451]. ◊ OCC.:mou-lard «(Gard, 1859) Grains légère-ment oblongs, noirs, assez gros,d’un goût acidule sucré. Cépage pré-


coce» [ODART, 458]; «(a. 1886) Va-riété de raisin, v. moulan» [TdF]. |Cf. moulas «(Gard, 1835) Variété àgrains ovales, noirs» [ap. DPF, s.rasin]. | Cf. mouillave «(Langue-doc, 1736) Cépage» [ap. CTal, 536].◊ PORT.: molar «(Riazón, s. XVIII)Uvas» [MSar, 472]; «casta de videi-ra» [NDCLP]. | molar-grosso «va-riedade de uva» [DdeF]. | molari -nha «casta de uva» [DdeF]. | tinta-molar «casta de uva preta» [DdeF].◊ SARD: Cf. niedda moddi (= negra-moll<a>) «uva da vino comune»[COSSU, 258]; «(a. 1837) Vitis nigra-mollis» [ap. CHERCHI, IV, 204].

163 momagastro m. À. DIAL.: bomagas-tro (la Pobla de Roda) [ALDC]. |momagastro (Llitera) [COLL, 34*].

DESCR.: bomagastro «raïm moltfluix» [ALDC]. | momagastro «va-riedad de uva» [COLL, 34*].

ETIM.: Crec que aquest momagas-tro, limitat a les terres riberenquesdel Cinca aragonès, és una deturpa-ció del topònim Montmagastre (AltUrgell).651 La variant aragonesa delXVIII (v. infra), encara que alteradaen mantagastro, referma aquestahipòtesi amb el manteniment eti-mològic de la -t de mont-. | No ésd’estranyar, però, que el topònimidentificatiu escollit sigui Montma-gastre: antiga canònica augustiniana(cf. GEC, s. Montmagastre).652 És

650. Cf. el ll. VINUM MOLLE: «vin mou outendre» [ap. BILLIARD, 511].

651. Deturpació afavorida per l’origenetimològic. Segons l’Onomast. (s. Montmagas -tre), deriva del ll. MAMMAE CASTRUM ‘castell delturó amamellat’, i ja en el s. XII es documentauna variant Momagastrum.652. Un cas idèntic, d’associació mona -

cal, sembla l’ampelònim generat pel priorat deLladó d’Empordà (v. lledoner).


LÈXIC 207

ben sabut que els priorats monacalses van destacar en l’edat mitjanapels seus conreus vitícoles: v. car-

toixà. | Fins no fa gaire, a bona partde la Noguera, sobretot pels voltsd’Artesa de Segre, va existir un des-tacable comerç del vi,653 tot i que ac-tualment el conreu de la vinya hi ésbastant més residual. | La variant se-cundària bomagastro és un exempled’equivalència acústica (BO = MO).Segons Veny [Merita, 50]: «La subs-titució de la bilabial /b/ per la bi -labial nasal /m/ és un fenomen defonètica irregular, d’equivalènciaacústica, que es dóna amb certa fre-qüència en mots tant d’origen arà-bic com romànic.»654

P. ROMÀN. ◊ ESP.: mantagas-tro655 «(Boltaña, 1791) Uvas claras,dulces, buenas para comer y paravino» [NIEVA, 65]. | momagastro«(aragonés) Variedad de la uva»[DAn].

164 monastrell o morastell m. DOC.:(a. 1381-6) «d’hivern he dels de Ma-drit de Castella o d’aquells fins es-panyols o del de Gascunya o delmonastrell d’Empurdà» [EXIMENIS,143]. | (Barcelona, 1437) «monestrel

ver e bort» [FERRER, 97]. | (Val., s.XV) «del vi novell / del monestrell, /beure pres tema: / ple de verema /era lo trull» [ap. DECat, V, 776]. |(a. 1617) «lo vi blanch de vinya deMonestrells blanchs y de Pansas»[AGUSTÍ, 94]. | (Val., 1791) «monas-trell» [JAVal, 29]. | (val., 1797) «mo-nastéll» [AJCav II, 319]. | (Cat.,1797) «Monastrells» [NAVARRO,13]. | (l’Alguer; 1804, 1823) «mu-nastrell. Murastrell» [ap. BOSCH,644]. | (val., 1851) «monistéll, mo-nistréll» [DEsc]. | (Ross., 1866)«monastrell» [ROUFFIA, 132]. | (a.1871) «Morastell ó morrastell»[RevSI, XX, 312]. | (Barcelona,1890) «Monastrell. Dona moltfruyt, bon ví» [ROIG, 37]. | (val.,1891) «morastell» [DMGa].

À. DIAL.: bonastrell (Vinaròs)[TrL].656 | manestrell (Men.)[DAg].657 | monastell (Xàtiva, Al-coi) [DCVB, s. raïm]; (Almenar)[ALDC]; (Vilves) [FAVÀ]. | monas-trell (Val., Cat.) [DAg]; (cat. occi-dental, val.) [DCVB]; (Penedès,Conca de Tremp) [GCat, 24]; (SantJosep de sa Talaia, Eivissa, Peramo-la, Sanaüja, Vinaròs, Atzeneta delMaestrat, Vilamarxant, Picassent,Torís, Xàbia) [ALDC]; (Calonge deMar, les Useres, la Pobla de Vallbo-653. He fet una enquesta al proper lloga-

ret de Vilves, on un parlant recordava la im-portància dels vinyets comarcals i l’exportacióde vins precisament fins a terres aragoneses.654. Cito també alguns dels seus exem-

ples: «bajanada > majanada (DCVB). Bal -dador ‘gronxador’ > nord-occ. maldador.[...] Carabina > mall. caramina. Verme nera >ross. mermenera ‘mosca vironera’ (DCVB s.)»[Merita, 51-52].655. Probable assimilació vocàlica, tot i

que no descartaria un encreuament amb man-ta. Per estrany que sembli, hi ha paral·lelismesampelonímics relacionables (v. manto negro).

656. Un altre cas d’equivalència acústica(BO = MO). V. l’etim. de momagastro.657. Variant explicable per «una tendèn-

cia a convertir la o de la síl·laba inicial àtona,no absoluta necessàriament, en una vocal cen-tral [...] la /a/ en el català occidental», segonsVeny (Petarc, 759). A continuació, la mateixaobra cita un grapat d’exemples equiparables:baquines per boquines (< ‘boc’), clatell perclotell (< ‘clot’) pasterol per posterol (< POSTE-RIOLU), llambric per llombric (< LUMBRICU) iancins per oncins (< UNCINOS).



na, Montserrat d’Alcalà, Aielo deRugat, Jesús Pobre) [FAVÀ]. | mo-nastrell fort, monastrell moll(Sant Mateu d’Aubarca) [TMan,103]. | monastrell ros (Albocàsser)[ALDC]; (Santa Agnès de Corona)[FAVÀ]. | monestrell (cat. oriental,alg.) [DCVB]; (Castellfollit de Riu-bregós) [FARELL, 147]. | morastel(Aiguaviva de Bergantes) [DAn];(Ross.) [GUITER, 100]; (Aiguavivade Bergantes) [ALDC].658 | moras-tell (Conca de Tremp) [DAg]; (Cat.,Val.) [TrL]; (Gandesa) [DCVB];(Estagell, Sant Cebrià de Rosselló,Jóc, Sant Pere de Ribes, Sopeira, Palau de Noguera, Tolba, Isona,Cubells, Riba-roja d’Ebre, Mórala No va, Massalió, Valljunquera, laCodonyera, la Torre Velilla, Bell-munt de Mesquí, la Ginebrosa, Ro-quetes, Xiva de Morella, la Font dela Figuera, Ontinyent, Beneixama, laTorre de les Maçanes) [ALDC];(Figuerola d’Orcau, Areny de No-guera, el Campell, la Sorollera, l’Al-forí) [FAVÀ]. | morastella (Fregi-nals) [DCVB]. | morastrell (val.)[LLATAS, II, 88]; (Tremp, Blan -cafort, Calaceit, Tortosa, Val.)[DCVB]; (Torreblanca) [FAVÀ]. | mo -rastrella (Tortosa) [TrL].659 | moras -

trelló660 (Gandesa) [TrL]; (Gande-sa) [FAVÀ]. | moristel (Peralta de laSal) [SISTAC, 267].661 | morrastell(Traiguera) [FAVÀ].662 | muristel·lu(l’Alguer) [BOSCH, 632].663

DESCR.: bonastrell «raïm de granegre» [TrL]. | manestrell «menade raïm» [DAg]. | monastell «uvas.De ellas resulta aquel vino tinto, deun sabor dulce con alguna aspere-za» [AJCav II, 319]; «cep indígena.Negre, de maduració tardana» [SA-DURNÍ, 21]; «cep de raïms mitjans iesparsos, usats per a fer vi. N’hi hade grans blancs i de negres, tots dosben dolços» [FAVÀ]. | monastrell«uva rosa ó rubia, con el grano redondo de piel dura, y de jugo dulce. Esta uva es de las primeras en madurar, buena para comer yde guarda, dá un excelente vino» [JAVal, 29]; «viñas que producenel fruto negro» [NAVARRO, 13];«grains ovoïdes, peau fine, peu ju-teux, saveur un peu âpre. Grappemoyenne [...]. De mauvaise qualité,peu propre à faire du bon vin»[ROUFFIA, 132-133]; «dona moltfruyt, bon ví. Rahím gros, bastant

658. Variant despalatalitzada per influèn-cia del castellà a la fronterera Aiguaviva deBergantes. Aquesta pressió no afecta, és clar,la variant rossellonesa. Suposo que és unaerrada gràfica, ja que l’ALDC recull el moras-tell a tres poblacions de la Cat. Nord, però encap cas despalatalitzat.659. Variant femenina del TrL, en què el

canvi de gènere (idèntic al de la morastella)s’ha acomplert per una associació amb el fe-mení planta, o vinya. Tanmateix, el DCVB es-menta, per a la mateixa Tortosa, el masculímorastrell.

660. Diminutiu de morastrell, segons elDCVB (s. morastrelló).661. Variant probablement manllevada a

l’aragonès. El DAn (s. moristel) la documentaa Abiego. SISTAC [p. 267] també la recull a l’al-tre cantó de la frontera lingüística aragonesa.662. Variant amb erra múltiple que sem-

bla haver sofert un estrany encreuament for-mal amb morro. De tota manera, morrastelltambé apareix en l’Andalusia de principis dels. XIX (v. infra).663. Préstec recent del sard muristèllu.

Malgrat que, en origen, el mot patrimonial ca-talà de l’Alguer (v. infra: etim.) havia estatmanllevat pel sard, sembla que actualments’esdevé l’efecte contrari.


LÈXIC 209

monastrell (o monastell)

morastell (o morastrell)morastel (o moristel)

(monastrell de la) gaiata

(monastrell) ros

garrut

mataró

xurret

molvedre

FIGURA 13. Mapa del monastrell.


apretat. Fruyt gros, quasi rodó, ne-gre, dols» [ROIG, 37]; «Classe de vi |Cep usual» [DAg]; «cepa de granomás bien pequeño, muy dulce ymuy tinto. Racimos grandes. Vinosde elevada graduación alcohóli -ca» [MARCILLA, 104]; «vi i raïm»[DECat, V, 576]; «Raím mitjà, poccompacte. Gra petit, maduració tar-dana. Cep de producció mitjana.Vins negres de molt color, bonagraduació alcohòlica» [GCat, 24];«cep de raïms apinyats i molt carre-gats. Sarments corbades, amb pàm-pols borruts. Gra negre, mitjà iarrodonit, amb la pell forta. Raïmsde cua dura, que fan el vi més negre detots, i amb grau» [FAVÀ]. | mo -nastrell fort «raïm per fer vi negreaspre, i per menjar» [TMan, 103]. |monastrell moll «raïm per fer vinegre» [TMan, 103]. | monastrellros «cep de raïms grossos i molt es-pessos, de maduració tardana. Graros, mitjancer i arrodonit. De gustben dolç, val per a menjar i per a ferbon vi negre» [FAVÀ]. | monestrell«espècie de vi. Cp. monastrell»[DAg]; «varietat de raïm, de gustregular» [DCVB]; «classe de raïm.N’hi ha de gra petit i de gra gros»[FARELL, 147]; «varietat de raïm ne-gre» [DIEC]. | monist(r)ell «varie-dad de la uva» [DEsc]. | morastel«tintorer que fa raïms més apinyatsque l’Alacant, però de color menysintens» [GUITER, 100]. | morastell«variedad de la uva negra» [DMGa];«cep de raïms petits i apinyats, benproductiu. És de maduració tarda-na. Gra negre, mitjà i rodó, de pellfina. Molt dolent per a menjar, peròamb força grau alcohòlic per a fervi» [FAVÀ]. | morastell de gra gros«cep indígena. Negre, de maduració


tardana» [SADURNÍ, 21]. | morastrell«raïm negre, de gra molt apinyatque fa el vi bo i fort» [TrL]; «cep deraïms mitjancers per a fer un vi bennegre. Gra negre, mitjà i rodó, depell forta» [FAVÀ]. | morastrella«raïm de vinya de color negre»[TrL]. | morastrelló «raïm negre quecarrega com el morastrell, peròque no fa tant vi» [TrL]; «raïm ne-gre molt fort per a vi» [DCVB];«cep de raïms mitjans que carregaforça els sarments. Gra negre, rodó imitjà, de pell forta. Val per a fer vi»[FAVÀ]. | moristel «classe de raïm»[SISTAC, 267]. | morrastell «cep deraïms menuts i molt atapeïts, peròde poca producció. Gra rodó, petit inegre. Molt bo per a fer un vi negrei fort» [FAVÀ]. | muristel·lu «varietatde raïm» [BOSCH, 632].

ETIM.: Els diversos autors coinci-deixen en l’origen etimològic demonastrell, amb algun matís dife-rencial pel que fa a les formes deri-vades: 1) «del llatí *MONASTERIELLU,dim. de MONASTERIU ‘monestir’»[DCVB]; 2) «sens dubte provinentdels vinyets d’algun famós monestir[...] del qual deu ser alteració el mo-dern morastrell (o morastell),664 perinfluència de móra a causa del co -lor negre del raïm de morastrell»[DECat, V, 776 i 504]; 3) «A vega-des una interferència cromàtica potajudar a explicar una modificacióformal: monastrell (que devia volerdir ‘monesteriet’, com Monistrol,però d’història fosca) a algunes zo-nes s’ha mudat en morastrell o mo-

664. Coromines sembla tenir raó quanqualifica de «modern» el morast(r)ell. No el sédocumentar fins a principis del s. XIX, enfrontde la forma monastrell del XIV.


rastell on el creuament amb móra,pel color negrós del raïm, podriahaver estat determinant, encara queno necessàriament, car el canvi potobeir a estrictes factors de fonèticairregular: monastrell Æ morastrell(assimilació) > morastell (dissimila-ció eliminatòria)» [Mots, 57]. | Mo-nastrell, doncs (amb síncope vocàli-ca: *-teriell Æ -trell), prové enultim terme del ll. monasteriu, peròcap dels etimologistes precedentsno ha concretat les raons d’aquestarelació entre vinyes i monestirs. | Síque ho explica, en canvi, un medie-valista italià: «La vite, come si è giàpiù volte ripetuto, è pianta sacrale eil vino indispensabile ai servizi li-turgici. Oltre a ciò il vino è ancheuna bevanda, ammessa, con mode-razione, dalla regola benedettina. Ilvino serviva, poi, non solo per imonaci, ma anche per i conversi,per gli operai, per i pellegrini, per iviaggiatori di tutte le condizioni,che trovavano, in età altomedievale,normale asilo nei monasteri dislo-cati lungo il loro camino. Avere unbuon vino significava per i monacioffrire una buona ospitalità e di unaospitalità piena di riguardo i grandie i piccoli personaggi ospitati si sa-rebbero certamente ricordati conprivilegi e donazioni» [PINI, 808]. |Pel que fa a l’origen romànic, crecque l’antigor de la variant catalanamonastrell (s. XIV, XV, etc.) contrastaamb la relativa modernitat de la ma-joria de paral·lelismes romànics.665Segurament, doncs, aquest ampelò-nim català s’estengué, des de temps

LÈXIC 211

medievals, als territoris fronterers(Llenguadoc, Aragó, etc.) i a lescolònies (Sardenya). | Aprofito elfet per a destacar que l’expansióromànica i la documentació més an-tiga (v. supra) fan pensar realmenten un origen empordanès. Així hoveuen també el DCVB i el DIEC(s. monestrell): «raïm negre proce-dent de l’Empordà». Coromines, encanvi, dubta i proposa com a alter-nativa una innecessària opció meri-dional.666 | Entrant en els aspectesortogràfics, no comparteixo la triad’entrades del DCVB o del norma-tiu DIEC: monestrell en lloc de mo-nastrell.667 De fet, la unanimitat del’àrea dialectal occidental (tantl’ALDC com jo recollim sempremonas- / moras-) em fa preferir laforma etimològicament més fidel:monastrell, com també fan el DAg iel DECat [V, p. 576].

SIN.: Nombroses són les sinoní-mies atorgades a monastrell, peròno totes són fiables igual: «llamadatambién Ros, Reina, Veremeta o Ga -yata en ciertas localidades» [MAR -CILLA, 104]; «També es denomina Garrut, Monastre i Mourvedre»

665. En occità puc documentar mourestelen el XVIII, mentre que en espanyol i en sardno en trobo variants anteriors al XIX (v. infra).

666. Segons el DECat [V, p. 777]: «La lo-calització empordanesa d’Eiximenis ens po-dria fer pensar en els costers de Vilajuïga, Pe-ralada o Sant Pere de Roda; la freqüentpresència i arrelament en fonts valencianes ode l’Ebre, podria suggerir Valldigna, Portacel -li o Scala Dei, tots ell<e>s terres de grans vins.Si fos d’aquestes terres inclús es podria pensaren una evolució mossàrab d’un adjectiu *MO-NASTERIALIS.»667. Tria basada, m’imagino, en el fet que

és escrit així (monestrell) a l’Spill del valen -cià Jacme Roig (s. XV). Em penso, però, queaquesta grafia medieval pot ser simplementuna variant textual alterada.


[TORRES, 43]; «també es coneix pelsnoms de Ros, Gaiata, Murviedro,Xurret» [SIMÓ, 279]; «També cone-gut per Vendrell i per Veremeta»[IBAR, 60]; «També es coneix com amorastel, ros» [GCat, 24]. | D’a-quest conjunt, veig molt probablesalgunes de les geosinonímies (v. ma -

taró; v. gaiata; v. garrut; v. xurret),llevat de l’ampelònim reina (v. plan -

ta de reina) i potser de l’ampelò-nim vendrell, del qual em man -quen dades. Tampoc no crec quevalgui per a la veremeta; almenys aMonòver sento que el diferenciende la gaiata. | D’altra banda, segonsdiuen els informants d’Aiguavivade Bergantes a l’ALDC, el seu mo-rastel equival a la planta. No hoveig clar, del moment que a la Po-bla de Vallbona em descriuen dife-renciadament el monastrell i laplanta negra. Tampoc no veig gaireclara la sinonímia del DMGa entreel morastell i el negret. El problemaestà que no trobo més referènciesde cap raïm negret català, llevatd’un negret de gateta que l’ALDCrecull a Pego.668 Cf., en canvi, ga -

teta (on esmento a peu de pàginavariants romàniques equivalents anegret).

P. ROMÀN. ◊ ESP.:monastel «(Rio-ja Baja) Variedad negra de vid yde uva» [VvR]; «(Corella, Fotero)Clase de uva» [VNav]. | monastrel«(Villar del Arzobispo) Variedadde uva negra» [LLATAS, II, 88]. |monastrell menudo «(a. 1814) Esel morastell» [ap. COMENGE, 229]. |


morastel «(Cuenca, 1885) Vidueñode racimos medianos y ralos; uvaspequeñas, muy redondas, negras,muy dulces y tardías» [ABELA,286]; «(Sax, Villena) Uva de colornegro y granos pequeños, buenapara hacer vino» [MTor, 213];«(Bolea) Uva con grano negro ymuy dulce» [DAn]. | morastil«(Hellín, 1891) “Vitis” que produ-ce un fruto azulado oscuro. Consus uvas se elaboran vinos claretesy tintos» [MORALES, 26 i 62]. | mo-ristel «(Abiego) Variedad de uvanegra» [DAn]. | morrastell «(An-dalucía, 1807) Racimos ralos: uvaspequeñas muy redondas negrasmuy dulces tardías» [ROJAS, 172]. |morrastell blanco «(Lubrín, 1885)Vidueño de racimos medianos yralos; uvas pequeñas, muy redon-das, blancas, muy dulces» [ABELA,286]. ◊ OCC.: monestel «(Cassis,1857) Vignes noires» [RENDU, II,27]; «ou monasteou. (a. 1859) Cé-page provenu de l’Espagne. Fruittardif et abondant» [ODART, 459]. |mounesten «(Var, 1835) Variété àgrains noirs, ronds» [ap. DPF, s.rasin]. | mourastel «(Hérault) Cé-page» [RENDU, II, 10]; «(Mirepoix,1784; Aude, 1818) Raisin noir, mé-diocre qualité [...] il a le grain menu,la peau fort épaisse; il colore le vin»[ap. DncF, 241]. | «mourastèu omourastèl (languedocien), mou-restèl o mounastèl o munustèl(quercinois), mounesten (mar -seillais) Variété de raisin noir, à pe-tits grains» [TdF, s. mourastèu]. |mourestil «(Languedoc, 1736) Pe-tit grain fort bon, la grappe fortgrosse, fait le raisin noir» [ap.DncF, 241]. ◊ PORT.: Cf. monste -lo «(Galizia) Uva tinta» [POSADA,

668. I, en tot cas, gateta difícilment potser un geosinònim de morastell, vista la coin-cidència a poblacions com Montserrat d’Al-calà, Aielo de Rugat o Jesús Pobre.


211].669 ◊ SARD: moristello «(a.1882) Varietà nera o rossa» [ap. VO-DRET, 9]; «(a. 1776) Qualità superio-re nella dolcezza, e nel colore per lamaturità più perfetta» [ap. BOSCH,645]. | moristello (Ogliastra), mu-risteddu (Tempio), muristellu «(a.1897) Uva rossa [...]. Dà vino di co-lor intenso, ma non molto fine»[SCet, 45-46]. | muristéddu «(log.,camp.) Sorta di uva e il vino che sene fa» [DES, s. muristéllu]. | muris-tella «(a. 1780) Nera. Di grani ro-tondi e solti: uva tardiva» [MANCA,27]. | muristelloni «(Sassari, 1897)Uva» [SCet, 48]. | muristèllu «obovàle (meridionale, logudorese,1889) Vite moraiola maggiore»[CARA, 90]; «Vitigni a uve rosse»[CHERCHI, II, 304]. | ua muristéd -da «(gallurese) Uva mostaia» [VIG,s. uva].

monastrell de la gaiata m. Ægaiata.

165 mondragon m. À. DIAL.: mondra-gó (Casinos) [ALDC]. | mon -dragon (Algímia de la Baronia)[ALDC]; (Llíria) [FAVÀ].

DESCR.: mondragó «variedad deuva» [ROSES, 33]. | mondragon«cep que fa bagots. Raïms grossosi molt apinyats. Gra negre, mitjà iallargat, de pell cruixent. Serveixper a fer vi» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim valencià de pro-bable origen antroponímic. Segonsel DCVB (s. Montdragó), aquestllinatge existeix a Barcelona i a Ala-

LÈXIC 213

cant, però també el confronta ambel cognom espanyol Mondragón(aglutinació del topònim murciàMontearagón). Tanmateix, tampocno descarto un possible origen to-ponímic menor.670 | Personalment,suposo que aquest ampelònim, re-collit amb -n final (mondragon) alCamp de Túria, deu haver-se gene-rat en espanyol, encara que a puntsdel País Valencià hagi estat adaptatmorfològicament en mondragó.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: mondragón«(Villar del Arzobispo) Variedad deuva negra» [LLATAS, II, 89].

166 monget m. À. DIAL.: monget (Al-calà de Xivert) [ALDC].

DESCR.: monget «classe de raïm»[ALDC].

ETIM.: Ampelònim que provéd’un diminutiu de monjo. Crec quecal relacionar-lo, malgrat la reduc-ció sintagmàtica,671 amb les plantesde monja de l’Empordà. | Així,doncs, la motivació deu estar rela-cionada amb la bona qualitat d’a-quest monget: v. l’etim. de mamella

de monja.

167 montalbana f. DOC.: (Val., s. XV)«planta trià / stranya, pus sana, / demuntalbana, / boval negrella— /no ferrandella / ni monestrell— /mallol novell / volent plantar»

669. Tal vegada una aglutinació de *mo-nastelo. Si fos així, la manca de documentacióportuguesa faria pensar en un préstec gallec,pres modernament de l’espanyol.

670. Sí que rebutjo, en canvi, els topò-nims majors de Mondragon, massa llunyansper haver intervingut en aquesta etimologia.Em refereixo al Mondragon de la Vaucluseoccitana, al Mondragone de la Campània ita-liana i al Mondragón del País Basc (on, a so-bre, no es fa vinya).671. També hi hauria un canvi de gènere,

però això simplement ho pot haver provocatl’associació amb el masculí raïm, o cep.


[ap. DECat, V, 776]. | (Alacant,1878) «Montalvana» [Estud., 84].

À. DIAL.: montalvana (Novelda)[ALDC].

DESCR.: montalvana «uvas rojaso negras» [Estud., 84]; «vidueñode uvas negras» [ABELA, 321]. |montalbana «espècie de vinya»[DCVB]; «mena de raïm i de vi -nya» [DECat, V, 842].

ETIM.: L’etimologia d’aquest am-pelònim s’explica, segons el DECat[V, p. 842], pel fet de «provenird’un dels llocs anomenat Mont-albà (Montalbán, etc.)».672 | Perso-nalment també crec en un origentoponímic, però ben llunyà del ques’ha proposat. El nom de la montal-bana valenciana provindria d’un vide past toscà, anomenat montalba-no. El seu conreu s’hauria originat ala «collina di Montalbano» (Pis-toia), segons el GDLI. | Així, doncs,aquest ampelònim hauria arribat enèpoca medieval673 a causa de les co-negudes i intenses relacions catala-noitalianes.

SIN.: V. encarnat.P. ROMÀN. ◊ ESP.: montalbán

«(Hellín, 1891) Vid» [ap. MORALES,62]. ◊ IT.: montalbano «(Firenze)Vino da pasto; leggero» [GDLI].

168 montònec m. o montona f. DOC.:(Val., 1465) «dos carratells per obsde metre en aquell vi montonench»


[ap. DCVB]. | (Castelló, 1468)«Item IIII quartons de montonenche garrofferal a la terra grossa» [SÁN-CHEZ, 596]. | (a. 1670) «ab varietat devins regalats, com fou montonach»[ap. DAg]. | (Pollença, 1720) «mon-tonech» [ap. DAg]. | (Mall., 1784)«muntona» [ap. DECat, V, 839]. |(Cat., 1797) «Multonachs» [NAVA-RRO, 13]. | (Palma de Mallorca,1839) «Si vol fer altre calidad de viimitant á la montona de Pollensa óblanch moscatell» [SORÀ, 18]. |(men., 1869) «muntona» [VHos,62]. | (Barcelona, 1890) «Moltonachó Parellada. Madura tart, lleva molt»[ROIG, 35]. | (a. 1897) «parra fina demontona» [ap. DCVB].

À. DIAL.: mantònic aspre, man - tònic fi (Tortosa) [TrL]. | mon -tona (Llucmajor) [TrL]; (Mana -cor) [DCVB]; (Cervelló, Pollença)[ALDC]. | montònec (Mall.,Men.) [TrL];674 (Penedès) [SADURNÍ,21]; (Aguiló, Sant Jaume Sesoli -veres, Massalió) [ALDC]; (laGranada) [FAVÀ]. | montònega(Penedès) [GIRALT, 16]; (Esparre-guera) [FAVÀ]. | montonega (Ta-rragona) [DCVB]. | montònic (Pe-ramola) [ALDC]. | muntona(Mall.) [DAg]; (Maó) [DCVB];(Pollença) [DECat, V, 839].675

672. L’exemple es deu referir a la vila deMontalbán (Terol), anomenada «Montalbà» ales grans cròniques medievals catalanes.673. A partir d’aquí, s’entendria millor el

vers 13433 de l’Spill [ap. DECat, V, 776]:«planta trià / stranya, pus sana, / de muntalba-na». Stranya, doncs, voldria dir ‘estrangera,forana’.

674. Imagino que Griera hi troba encaraun arcaisme illenc, amb manteniment de la ve-lar final. Tot i això, el fet que generalitzi l’àreasense dir cap localitat concreta em fa dubtarde la seva fiabilitat.675. Evidentment, el DECat s’equivoca

quan escull la grafia muntona, basant-se en undocument pollencí de finals del XVIII. Ho con-firmen el DCVB i l’ALDC en recollir unapronúncia [mon-] a la mateixa Pollença. No hiha, doncs, cap relació amb l’arrel munt- niamb el seu derivatmuntó.


DESCR.: mantònic aspre «raïmmolt bo per a penjar, de grans regu-lars i molt bons» [TrL]. | mantònicfi «raïm blanc, de carrolls llargs igrans rodons» [TrL]. | moltonac«uvas blancas sabrosas y delicadas»[NAVARRO, 13]; «variedad de vidvasta» [BCas, 26]; «madura tart, lle-va molt y’l ví no es de superior qua-litat. Rahím apinyadet y llarch.Fruyt de grá grós y rodó, blanch-rojench» [ROIG, 35]. | montona«rem. Palomina» [VHos, 62]; «es-pecie de uva negra» [DFer]; «raïmsnegres molt apreciats per a vi» [DieB., I, 257]; «rehim dorat y moltdols» [CERDÀ, 111]; «Varietat de parres que donava un vi blanc supe-rior | Vi» [DAg]; «raïms grossos irebotits de gra molt cruixent» [JSan,50]. | montonac «vi de montona»[DAg]. | montònec «raïm blanc boper a fer vi o per panses» [TrL];«raïm de mida gran, compacte. Grablanc, gran. Pell gruixuda de madu-ració tardana. Cep que produeixvins de poca graduació, de molta fi-nor» [GCat, 20]; «cep de raïmsgrossos, feixucs i apinyats. Raïm demaduració tardana, que fa un visuau, de poc grau. Gra verdós, rodói gros, de pell prima» [FAVÀ]. | mon-tonec «vi» [DAg]; «vi de montona»[DCVB]. | montònega «vid de uvablanca» [GIRALT, 16]; «cep tardà deraïms mitjans per a fer xampany.Gra blanc i aspre, de pell dura»[FAVÀ]. | montonega «varietat deraïm. Cf. montona» [DCVB]; «favins fins i escumosos. De grans ver-dosos, és de collita tardívola» [CIU-RANA, 104]. | montonenc «vi» [ap.DAg]; «raïms voluminosos, moltcompactes. Grans esfèrics blancs,de mida mitjana, i pell fosca i dura»

LÈXIC 215

[IBAR, 57-58]. | muntona «raïm i viexquisit» [DAg].

ETIM.: Llevat de l’origen italià, elsromanistes no s’acaben de posard’acord sobre l’origen d’aquest mon - tònec o montona. Transcric a conti-nuació dues de les escasses pro -postes que trobo sobre aquestampelònim: 1) «tal vegada de Mon-tona, ciutat d’Ístria (Itàlia)» [DCVB];2) «No trobo, però, referènciesespecífiques a una producció vití-cola d’aquesta ciutat i, a més, lavariant més antiga del nom del cepés montónec (segles XV, XVI, XVIII);davant aquests fets, no costa gairede relacionar-lo amb l’italià mon-tonico ‘vitigno a maturazione tar-diva’ (Battaglia) cultivat a l’Abruz-zo i, menys, a les Marques i Ombria;fins i tot s’ha recollit montònic enalgun parlar català» [Mots, 54]. |Allò de què no hi ha dubte és l’an-tigor catalana del mot, ja docu-mentat com a montònenc a textosvalencians del s. XV. Ho confirmatambé l’abundor de variants catala-nes. Però tampoc no em plantejagaires dubtes l’origen estranger delmot, perquè terminacions en -ic,posem per cas, són ben poc habi-tuals en la morfologia catalana. |Personalment, dono per bo l’origenitalià, però no pas el caràcter topo-nímic d’aquest montònec. M’expli-co: històricament, la forma romà -nica més antiga de la qual tincdocumentació és el cat. montònenc,referit a una mena de vi. Aquestmot deriva, al meu parer, del subs-tantiu montóne, variant italiana me-ridional de moltó (MULTON-IS >*MUNTON-IS). L’origen no pot ser encap cas català perquè aquesta na -salització «con -n- da montare,


perchè è inteso come animale damonta», segons el DEI, s. montó-ne, no es dóna (llevat d’Itàlia) en-lloc més de la Romània.676 A partird’aquesta variant amb la nasalitatpropagada, es devia construir enitalià septentrional un derivat deltipus *MONTONENGO, amb el sufix -engo (-enc).677 A mitjan s. XVII japuc documentar una variant bo-lonyesa montonego. Aquesta for-ma bolonyesa és segurament re -sultat de la derivació esmentada,encara que reduïda per una pèrduade la nasal velar.678 Uns clars pa-ral·lelismes catalans d’aquesta for-ma italiana són la variant d’Espar -reguera montònega i la varianttarragonina montonega, amb canvide síl·laba tònica.679 | D’altra banda,en els parlars meridionals italiansapareixen sovint derivats amb elsufix -ónico. Encara que d’origentoponímic a terres septentrionals,sembla que al sud de la penínsulaItàlica, incloent-hi les illes, va ser-vir per a desplaçar diminutius di-


versos.680 Entre aquests, la variantmontònico de l’antic Regne de Nà-pols; la variant calabresa muntuó-nico, amb tancament vocàlic pelcontacte labial; i la variant sicilianamantonicu (fi del s. XVI), amb dissi-milació vocàlica inicial.681 Fins i tottinc documentada la forma del llatítardà montonicum en la Venèciadel s. XVII. | Ho aprofito ara per adestacar que crec que el raïmmantònic, de què parla el TrL, ésun clar préstec sicilià al tortosí, ex-plicable per la llarga dominacióque els catalans exerciren sobre elsantics regnes de Nàpols i Sicília.682Un bon argument per a demostrarque aquest mantònic no pot seruna forma pròpia del tortosí és quea la mateixa ciutat, segons elDCVB (s. moltonenc), coneixenuna varietat de carabassa anomena-da moltonenca, aquesta sí amb unamorfologia pròpia del català. A Pe-ramola, en canvi, l’ALDC recull elpréstec montònic, fidel en tracta-ment vocàlic al montònico del cen-

676. Ni tan sols no és pròpia de l’it. sep-tentrional, segons el mateix DEI. Ho de-mostren la forma piemontesa mouton o lavariant moltón (de l’Alta Llombardia i delVèneto).677. Segons ROHLFS: «-e n g o, -ingo. È un

suffisso di origine germanica che esprime unrapporto di appartenenza» [p. 420].678. Donada la manca d’accents, sols puc

suposar que es tracta encara d’un mot esdrúi-xol. De fet, la caiguda de la nasal velar és mésfàcil d’explicar en una posició posttònica.679. El canvi de gènere de l’italià al català

no té, en aquest cas, més importància. Gene-ralment s’explica pel tipus de producte a quèes refereixen els parlants: una referència al cepi al raïm (o al vi) provoca l’aparició del mascu-lí; però, si s’escullen la vinya o la parra, apa-reix sovint el femení.

680. Cito literalment: «[il lat.] -o n i c u ssembra esser stato ricavato da -one. Al suffis-so -one infatti, tipico di toponimi settentrio-nali e centrali è legata senz’altro la desinenzatoponomastica -ónico [...]. Quell’-ónico, chein Calabria, in Sicilia e in Corsica serve allaformazione di nuovi aggettivi e a sfumare ilsignificato di altri aggettivi già esistenti, è in-vece di origine diversa» [ROHLFS, 423-424].681. Dissimilació induïda potser per in-

fluència del gentilici de la ciutat llombarda deMàntua (mantovano en it. i MANTUANUS en ll.).De fet, la fama vinícola de Màntua és prou an-tiga i estesa: v. màntua.682. No cal dir que la zona portuària de

l’Ebre (amb Tortosa com a capital) represen-tava un lloc privilegiat per a la rebuda i la in-troducció d’influències italianes, incloent-hiles lingüístiques.


tre i del sud d’Itàlia.683 | Crec que laraó per la qual els etimologistes, so-bretot italians, no han considerat elseu montònico un derivat de montó-ne, més que pel grau vocàlic (tancat,per cert, en el calabrès muntuónico),ha estat per la dificultat de relacio-nar dos conceptes tan diferents. Defet, l’obertura de les tòniques no re-presenta cap obstacle, ja que es trac-ta d’una tendència prou general enles dues llengües.684 En aquest casconcret del montona català, fins itot puc constatar una oscil·lació del’obertura vocàlica.685 | Certament,pot costar veure qualsevol relacióentre un raïm (o vi) i un moltó ‘mas-cle de l’ovella’.686 La relació, però,esdevé més evident en el cas català,on apareix un cep autòcton anome-nat cua de moltó a la Cat. central (ocua d’avoia ‘ovella’ a l’Empordà), amés d’uns altres paral·lelismes es-panyols i portuguesos: rabo de cor-dero, rabo de ovelha, etc. V. cua de

moltó. | En realitat, les referències a

LÈXIC 217

l’anatomia animal són, i han estat,freqüents en el lèxic ampelonímic.Per tant, podem suposar que d’unraïm *coda de montóne es va passar aun raïm *de montóne,687 i d’aquí vansorgir derivats com montone(n)go imontònico. Tot i que en aquest casconcret no tinc documentació delcanvi sintagmàtic, sí que en trobouns altres exemples italians paral·lels.Per ex., conviuen a Itàlia el raïmcoda di volpe amb la volpola tosca-na (v. THBuc, 45 i 200), i l’ua cogio-ni de galo [DEI, 3968] amb l’uvagallétta de finals del XVI.688 | Consi-dero, doncs, que d’un *montonengo(-enc) italià prové la variant catalanamés antiga i meridional: el vimontònenc del País Valencià. Poste-riorment, aquesta variant valencia-na del s. XV perd la nasal velar final idóna lloc a les variants catalanesmontònac i montònec, de finals delXVI i principis del XVII respectiva-ment.689 | També penso que és pre-cisament aquesta pèrdua de pes fò-nic el que va provocar una variantmés reduïda, sense la velar final -c.Així s’explica, doncs, la montonade Pollença, datada ja a principis

683. Precisament, l’àrea italiana de quèparla el GDLI: l’Abruç, les Marques i l’Úm -bria, coincideix prou bé amb els límits septen-trionals de l’antic Regne de Nàpols.684. MASCARÓ [p. 124] ha estudiat en català

aquesta obertura tònica: «casos com -ic, quesón productius i que en formar nous derivatsobren sempre la vocal, com fa veure el nostreAramon - aramònic [...] carbó - carbònic».685. Concretament, l’ALDC recull a

Cervelló [mun'tonə], mentre que a Pollençaenregistra [mon'tɔnə]; en canvi, el DCVBtranscriu a Pollença i Manacor [mon'tonə], i aMaó [mun'tonə].686. Per ex., SCet [p. 43] documenta el

1897, a Càller, l’existència d’un cep importatque s’anomena pecorino d’Osimo (< pecora‘ovella’), provinent d’aquella localitat italianade les Marques.

687. Tot i que tampoc no descarto una re-lació alimentària: és a dir, que s’anomenés aixíel raïm perquè es donava als moltons. De fet,BOSCH [p. 649] justifica així l’ampelònim sardberbeghina ‘ovina’.688. Segons el DEI (s. gallétto): «dimin.

di ‘gallo’, perchè ricordano i testicoli dei gal -letti accapponati».689. Se suposa que tant la grafia vi monto-

nach, datada a Mallorca el 1670, com la grafiamultonac del barceloní NAVARRO (a. 1797) sónnomés adaptacions gràfiques. És a dir, han es-tat produïdes per la neutralització de les vocalsàtones en el cat. oriental [a/e > ə] i no reflectei-xen cap variant morfològica diferenciada.


del s. XVIII.690 De fet, mentre quel’ALDC recull montona a Cervelló,la RevSI del 1871 [XX, p. 263] enca-ra parla del conreu del montònac albarri barceloní de Sants. | Suposoque ara és el moment de valorar lavariant catalana multonac de finalsdel XVIII. Es podria pensar queaquesta ha estat una forma catalanaautòctona, però crec que l’antigor il’extensió de les variants catalanesde filiació italiana (amb -n-) han defer pensar en una adaptació poste-rior per al moltonac. Descartada lapossibilitat que els parlants ultracor -regissin el mot català (perquè aixòimplicaria l’improbable coneixe-ment de l’etimologia originària), calpensar potser en un encreuamentamb l’esmentat cua de moltó. Defet, geogràficament, el montònicpràcticament hi va coincidir a laCat. central.691 | En conseqüència,no comparteixo les propostes eti-mològiques de Battaglia (GDLI, s.montònico) ni de ROHLFS [p. 424].El primer prefereix una derivació demonte, mentre que el segon apuntala possible relació amb montani-no.692 Tampoc no comparteixo la


tria catalana de Coromines [DECat,V, 839]. Aquest no intenta d’esta-blir cap etimologia, però escull coma forma principal una antiga grafiamuntona i la situa entre els derivatsde muntó. | També hi vull afegir quedubto seriosament sobre la relacióentre el fr. raisin de montanna o l’it.modern vi montano i el montònicode l’it. meridional. Per a explicar-ho, caldria suposar una dissimilacióvocàlica, interferida per una asso-ciació amb el radical mont- (del ll.MONTIS ‘muntanya’). Penso senzi-llament que aquesta associació ésúnicament semàntica, explicable grà-cies a un cep ben adaptat als ter -renys elevats i costeruts,693 però sen -se cap relació amb la montona.

SIN.: No tinc cap dubte de la sino-nímia amb parellada. A finals del s.XIX un enòleg català [ROIG, 35] japarla de l’equivalència entre aquest imoltonach. Modernament, CIURANA[p. 13 i 103] també estableix la sino-nímia entre parellada i montònega omontònec.694 Igualment, a la Grana-da m’expliquen que montònec és elnom antic del cep a la comarca, enca-ra que modernament sigui més co -negut com a prellada.695 | La mateixa

690. L’antiguitat i l’extensió més grans deles formes derivades (-ònic, -ònec) dificulta-rien l’explicació de la montona balear com asimple adaptació fonètica d’una hipotètica*uva de montóne italiana.691. Actualment, la cua de moltó encara

és recordada a l’Urgell (l’ALDC el recull aArbeca —i jo a Belianes— com un antic cep jadesaparegut). Al segle passat la cua de moltótambé es coneixia, segons la RevSI [XX, p. 294], a Esparreguera (v. cua de moltó), vilaon jo avui dia sols recullo montònega.692. Aquesta segona possibilitat té com a

principal escull el canvi vocàlic: montaninohauria donat *montànico, no pas montònico.

693. Efectivament, a la Granada desta-quen que el montònec és la varietat del Pe-nedès més adaptada a la muntanya per la sevaresistència i la seva maduració tardana.694. TORRES [p. 41] ve a dir el mateix, però

no accentua montonec. Cal suposar que es trac-ta d’una altra de les variants agudes, en generalmolt més mal documentades que les planes.695. En la mateixa línia s’expressa el re-

cent estudi de la GCat, tot i que fa una curio-sa precisió: «n’hi ha dos tipus: la Parelladablanca, que és la més corrent, i la de color ro-sat, que comunament es denomina Montònec»[p. 20].


sinonímia pot ser estesa a martore-lla. Diferents autors han establerttambé aquesta triple equivalènciaentre montònec, parellada i marto-rella.696 Per ex., GIRALT [p. 16] o laGCat [p. 20]. Jo mateix confirmoparcialment aquesta sinonímia. Tot ique no em parla específicament delmontònec, un expert viticultor d’Ar -tés m’assegura que la seva morto -rella és anomenada parellada al Penedès.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. montonzi-co «(Zaragoza) Variedad de uva conel grano muy apiñado» [DAn].697 ◊FR.: Cf. montanna «(Nendaz) Rai-sin» [FEW, X, 13]. ◊ IT.: man -to nico «(Bianco) Vino excelso»[THBuc, 20]. | mantonicu niuru,fimmineddu698 «(Sicilia, 1696) Vitislongulo fructu, e nigro virescente[...]. Eadem frugescentior, nigrofructo, paulo maiori, ac viridiori,minus acerbe sapiente, tenero pedi-culo» [CUPANI, 233-234]. | manto-nicu vrancu ò masculu699 «(Sicilia,

LÈXIC 219

1696) Eadem fructu e viridi albo,acerbiori dulcore, duro petiolo»[CUPANI, 234]. | montonego «(Bo-logna, 1651) Raisin blanc» [ap.CTal, 529]. | montònico «Vitigno amaturazione tardiva, che produceuna pregiata uva da tavola = Deriv.probabilmente da monte» [GDLI]. |muntuónico «(calabrese) Specied’uva (in origine forse ‘montani-no’)» [ROHLFS, 424]. | Cf. montano«prodotto da viti di montagna (unvino)» [GDLI]. ◊ LL. MED.: mon-tonicum «ou vernaccia. (Venise,1629) Cépage» [ap. CTal, 529].

morastell m. Æ monastrell.

169 moràvia f. DOC.: (val., 1851) «mo-rabia» [DEsc]. | (val., 1891) «mora-via» [DMGa, s. raim].

À. DIAL.: moràbia (l’Alforí, Cas-talla) [FAVÀ].700 | moraita (Vinaròs)[TrL].701 | moràvia (Albaida) [TrL];(Beneixama) [ALDC].

DESCR.: moràbia «variedad de lauva de color moracho» [DEsc];«cep de raïms mitjancers i espessos,per a fer vi. Gra gros, negre i rodó»[FAVÀ]. | moraita «raïm de gragros» [TrL]. | moràvia «variedad deuvas» [DMGa, s. raim]; «raïm ne-gre» [TrL]; «raïm negre per a vinifi-cació» [SIMÓ, 331].

696. I, tal com passava amb la parellada, amés de la martoreia [blanca], n’hi havia unaaltra de rosada (cf. ROIG, 36).697. Crec que es tracta d’un paral·lelisme

aragonès deturpat. Considero molt probableque els saragossans, el parlar dels quals fa elsdiminutius amb el sufix -ico, hagin cregut que*montonico és un diminutiu de l’esp. montón‘munt’. Després, per culpa d’aquesta inter-ferència (afavorida pel caràcter apinyat delraïm), l’haurien regularitzat en montonzico.698. Per a una explicació sobre el sentit

d’aquesta diferenciació sexual siciliana (fim-mineddu/masculu) amb uns altres paral·lelis-mes romànics: v. l’etim. de cagat.699. L’ambigüitat textual de CUPANI (que

transcric literalment) fa difícil resoldre si elssicilians deien mantonicu masculu i mantonicufimmineddu, o només els anomenaven mascu-

lu i fimmineddu. Com que també inclou lesvarietats greca fimminina i grecu masculinu[p. 232], suposo que cal donar per bona la pri-mera possibilitat.700. A Castalla recullo una forma betacis-

ta [b] per al moràbia, tot i que el meu infor-mant fa servir la labiodental [v] en uns altresraïms com boval i valencí.701. Variant amb caiguda de la bilabial

intervocàlica, provinent de l’arcaisme *morà-vid/-ita ‘almoràvid’ (v. infra).


ETIM.: Coromines, tractant de l’e-timologia castellana de morapio,proposa aquesta complexa explica-ció, massa forçada per al meu gust:«morapio, alav. ‘vino tinto’. Es másprobable que éste sea lo mismo queel (¿and.?)702 morabio, del cual citaun ej. Eguílaz, que viene del ár. mu-rábbı- ‘electuarium’ (R. Martí), enEgipto y otras partes ‘compota’,propiamente participio de rabba‘criar, alimentar’. M. L. Wagner,ZRPh. LXIII, 341, cita ejs. de mo-rapio en Blasco Ibáñez y en Sam-blancat, y compara con el fr. mori-llon ‘uva negra’, que en Villon es‘vino hecho con el raisin morillon’»[DECH, IV, 135]. | Personalment,també considero que tant les formesespanyoles (morapio,moravia) comles catalanes (moràbia/-àvia, mo-raita) tenen un clar origen àrab,però veig més senzilla i probable laderivació de al muravit ‘almorà-vid’.703 De fet, l’arcaisme andalúsdel 1809 (uva moràvita) ajuda aconfirmar-ho per la seva fidelitatetimològica. | Es tracta, en definiti-va, d’un raïm arribat en temps de ladominació àrab que els parlants vanassociar amb els seus dominadors.Aquesta raó ètnica no és tampoc unfet aïllat; per ex., cf. moreu.

SIN.: V. planta.


P. ROMÀN. ◊ ESP.: morapio «vinoobscuro, tinto» [DRAE]; «(Logro-ño) Vino tinto» [VvR]; «(Villar delArzobispo) Vino tinto» [LLATAS, II,89]. | moravia «(Madrid, 1885)Uvas muy grandes negras. Se estimapara comer formando parrales»[ABELA, 243]; «cepa delgada. Raci-mos regulares, apretados en la espe-cie roja. Pecíolo duro; uvas grandes,oblongas; duras, tardías, hollejo grue -so. Especie para fruta muy tardía»[HIDALGO, 145-146]; «(Serrans) Es-pecie de uva» [LLATAS, II, 126];«(Hellín, 1891) Variedad muy pro-ductora que da un fruto morado,del qual se obtienen unos caldosbastante coloreados y de gradua-ción algo inferior» [ap. MORALES, 26i 62]; (Venta del Moro, Villargordo,Corrales de Utiel) [BRIZ, 211].704 |moravita «o moravia. (Jerez, 1814)Uvas muy grandes, negras. Se esti-ma para comer, formando parrales»[ap. ABELA, 243].

170 morenillo m. DOC.: (Val., 1791)«Morenillo» [JAVal, 30]. | (val.,1851) «Morenill ó <moreni>-llo»[DEsc].705 | (Castelló, 1878) «More-nillo» [Estud., 85].

À. DIAL.: morenillo (Tarragona)[COMENGE, 229]; (Tortosa, Gande-sa, Borriana, Vinaròs) [TrL]; (Mas-salió, Atzeneta del Maestrat, Caba-nes de l’Arc) [ALDC]; (Gandesa,702. No calen els interrogants de Coro-

mines, perquè tinc prou documentat el raïmmoràvia a Andalusia, a la Manxa i al País Va-lencià castellanòfon.703. Nom dels sectaris sarraïns que van

dominar bona part de la península Ibèrica alllarg del s. XII. Va esdevenir una de les princi-pals dinasties musulmanes al sud peninsular,com demostra l’antiga moneda catalana mora-betí (o morabatí), d’origen idèntic (v. DCVB,s. morabetí).

704. BRIZ és l’únic autor que prefereix unavariant gràfica morabia per a l’espanyol.705. La primera grafia (morenill) em sem-

bla força estranya. Suposo que es tracta d’unaultracorrecció. Com ha escrit el Panor.: «L’o-bra d’Escrig és una font de mots fantasmes[...] cal anar amb compte i no acceptar com agenuïna cap forma abans d’haver-la sotmesa aun rigorós examen filològic» [p. 170].


les Useres, Llíria) [FAVÀ]. | morini-llo (Vilalba dels Arcs) [ALDC].706 |Cf. monegrillo (Alcalà de Xivert)[ALDC].707

DESCR.: morenillo «uva bermejade racimo largo y apretado con elrabo tierno: su grano es algo largocon el hollejo delgado y de pulpadulce, que cruge al romperla [...]. Suvino es de los mejores» [JAVal, 30-31]; «especie de uva negral, de gus-to delicado» [DEsc]; «raïm negre degrans grossos» [TrL]; «cep de raïmsesparsos. Gra negre, mitjà i rodó.Molt bo per a menjar» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim prou arrelat ales terres de l’Ebre, documentat el1791, però d’origen forà (¨ diminu-tiu de l’esp. moreno). Proba blementva arribar des de terres aragoneses(encara que no en trobi documenta-ció), perquè la terminació diminuti-va -illo és pròpia de la morfologiaespanyola.

P. ROMÀN. ◊ ESP.:morenillo «(Vi-llar del Arzobispo) Variedad deuva negra muy dulce» [LLATAS, II,90]. | morenillo blanco «(Villar delArzobispo) Variedad de uva blan-ca» [LLATAS, II, 90].

171 moreu omorillo m. DOC.: (a. 1871)«moreu» [RevSI, XX, 295]. | (Cas-telló, 1878) «Morillo» [Estud., 85].

À. DIAL.: morelló (Ross.) [TrL]. |moreu (Santa Coloma de Farners)

LÈXIC 221

[FAVÀ]. | Cf. morillo de Climent(Traiguera) [FAVÀ].708

DESCR.: morelló «classe de raïm»[TrL]. | moreu «cep de raïms api -nyats, amb els gotims bessons. Granegre, allargat i gros; de pell forta.Bo per a menjar» [FAVÀ]. | morillode Climent «cep de raïms clars imitjans. Gra negre, mitjancer. Moltbo per a menjar, també val per a fervi» [FAVÀ].

ETIM.: L’ampelònim moreu és unaespecialització de l’epítet cromàticmoreu, indicador d’una tonalitatfosca, tirant a negra (v. DCVB).En últim terme, provindria del ll.*MORELLU, diminutiu de MORUS‘móra’,709 però aquesta evolució [-ellu > -eu] és més pròpia de l’oc-cità que no pas del català. En catalàseria més genuïna una solució *mo-rell [-ellu > -ell], i d’aquí preci -sament deu derivar el diminutiuross. morelló.710 | Encara que en ca-talà parlem d’unes variants molt lo-cals, no hi falten els paral·lelismesromà nics. S’ha documentat el fr.

706. Variant explicable per una assimila-ció vocàlica (e-í > i-í).707. Forma explicable probablement per

encreuament amb un topònim saragossà: Mo-negrillo (¨ diminutiu de Monegros). L’asso-ciació es devia acomplir ja en l’espanyol i seriaun indici de la provinença aragonesa d’aques-ta varietat.

708. Variant que pot semblar un préstecde l’esp. morillo (< diminutiu de moro). Comque no em consta que hi hagi cap raïm castellàanomenat així, suposo que deu ser una simpleadaptació de l’ampelònim fr. morillon. L’an-tropònim Climent deu fer referència a l’intro-ductor del cep a la població.709. El TLF (s. morillon) dóna una expli-

cació equivalent per al francès: «Dér., par ana-logie de couleur, de more (var. de maure*);suff. -illon (de -ille* et -on*.» Aquesta relacióamb el color de la móra també havia estat em-prada en català per a explicar el canvi de mo-nastrell en morastell (cf. Mots, 57).710. Puc documentar la mateixa deriva-

ció, encara que referida a un altre fruit: l’ave-llana morella (de Falset, segons el DCVB,s. avellana).


mor(e)illon en els s. XIII i XIV; tambél’it. morellino i l’occ. mourelet. L’an-tigor i la diversitat de les variantsromàniques em fan pensar nova-ment en un semantisme ro màniccomú d’aquesta motivació cromàti-ca relacionada amb la móra.

SIN.: Segons el TrL: «<morelló>.El picapoll». No puc ni confirmar nidesmentir la sinonímia per la mancade dades sobre aquest morelló.711

P. ROMÀN. ◊ FR.:maurillon «(Bour -gogne, 1800; a. 1816) Espèce deraisin» [ap. DncF, 228 i 61]. | mo-rillon «(a. 1600) Espece de rai-sin» [SERRES, 152]; «(a. 1622) Plantede vigne noire. Il porte bien peu etdes petits raisins clairs, dont le vinest fort» [ESTIENNE, 548]; «(Éper-nay) Cépage de grappes longues»[ODART, 173]; «(a. 1283) Vin de mo-reillons | (c. 1393) Variété de rai -sin noir | Cépage donnant du raisindoux à grains noirs (parfois à grainsblancs roses: morillon blanc)»[TLF, XI, 1082]; «(Paris, 1564) Rai-sins noirs» [ap. DncF, 58]. | moril -lon noir «(Bourgogne) Cépage araisins noirs; vin d’une qualité mé-diocre» [ODART, 255]; «(a. 1667,1771) Fort doux & sucré, & excel -lent à manger, & fait de meilleurvin» [ap. DcnF, 58]. ◊ IT.: morelli-no «(Tosc.) Vino nero di buona gra-dazione alcolica. = Deriv. da morel -lo» [GDLI]. | Cf. moreggiano«(pis.) Qualità d’uva di poco pre-gio» [DEI, 2508]. ◊ OCC.: Cf. mou-relet «(Tarn-et-Garonne, 1859) Cé-page» [ODART, 247].


172 moro m. À. DIAL.: moro712 (Tarra-gona, Savallà del Comtat) [TrL];(Urgell, Segarra) [DCVB]; (Querol)[SADURNÍ, 21]; (Alió) [ALDC]; (Es-parreguera, Sarral, Belianes) [FA -VÀ].713 | Cf. moret-bàmbol (Men.)[DAg]; (Mall.) [TrL].

DESCR.: moro714 «raïm negre quemadura tard» [TrL]; «varietat deraïm de grans negres i lluents»[DCVB]; «cep de raïms primerencs,mitjans i molt apinyats. Gra gros,rodó, molt negre i de pell cruixent.Ben dolç per a menjar i per a fer un viamb grau i molt negre» [FAVÀ]. | mo-ret-bàmbol «mena de raïm» [DAg].

ETIM.: La relació entre el raïm depellofa negra i la pell fosca, associadades de temps antic als moros, semblauna explicació fàcil i convincent pera l’ampelònim moro.715 Això no obs-tant, s’ha de tenir present que tambéés possible una interferència ambmóra, com fan pensar algunes va-riants romàniques femenines (negra-moira, nièdda-mòra); sense oblidaruns altres ampelònims romànics ex-

711. De tota manera, Griera el situa alRosselló, on la picapulla és ben coneguda(v. picapoll). Deu tractar-se, en tot cas, d’unavariant molt local.

712. El DFer menorquí (s. rém) hi afegeixerròniament el rém de mòru. No l’inclouré,però, perquè la traducció al castellà que dóna,«Yerba carmín», no correspon a cap varietatde raïm, sinó a una planta silvestre.713. Noto una marcada tendència dels

belianencs i dels esparreguerins a referir-s’hisempre en plural: moros.714. Segons el DFig (s. vi), a Mallorca s’a-

nomenava moro el «vi pur que no te aygo».Exactament igual passa en portuguès: «Pop.Vinho moiro, vinho puro, sem mistura deágua, em contraposiçâo a vinho cristão ou vi -nho baptizado» [DdeF].715. I suposo que aquesta associació cro -

màtica també deu valer per a un altre fruit: lamongeta mora, que «té el gra vermellós, vinós(Manresa)» segons el TrL.


plicats ja per la relació amb aquestfruit: v. moreu. | Pel que fa al com-post moret-bàmbol, dono per fetque bàmbol no és res més que unasonorització de pàmpol, per fonèticainductiva.716 Per tant, parlem d’uncep moret <de> pàmpol. Suposo quevol indicar una subvarietat de moretamb força pàmpols (cf. pampolat), jaque no tindria gaire sentit parlard’un cep de pampes fosques.

P. ROMÀN. ◊ FR.: moret «(a.1859) Grain mince et d’un rougefauve; productif» [ODART, 232]. |moure «(Bourgogne, 1859) Variétédes grains bien noirs, luisants, quiest à peine moyenne; leur saveur estdouce; la peau est un peu épaisse»[ODART, 175-176]. | moyret noir,moret «ou teinturier. (Cher, 1844)Ce raisin sert à colorer le vin enrouge foncé» [ap. ROLLAND, 301]. ◊OCC.: Cf. mouràs «variété de cé -page noir» [DBGM]. | Cf. mouren«(Basses-Pyrénées, 1827) Plants quiproduissent les meilleurs vins rou-ges» [CAVOLEAU, 364]. ◊ PORT.:moreto «casta de vidiera europeia»[NDCLP]. | Cf. negra-moira «va-riedade de uva tinta» [DdeF].717 ◊SARD: mora «uva da vino comune»[COSSU, 258]; «o niedda-mora.Grappolo piuttosto grande, conacini medi, di colore nero-violaceo,buccia consistente; il succo, incolo-re, ha sapore neutro» [DEIDDA,296]. | Cf. nièdda-mòra «(Serdiana,1889) Vite» [CARA, 91].

LÈXIC 223

173 morvedre m. DOC.: (val., 1891) «deMolvedre» [DMGa, s. raim].718

À. DIAL.: morvedre (Ross.) [TOR -RES, 43];719 (Parestortes) [FAVÀ].

DESCR.: de Molvedre «raím ver-mell» [DMGa, s. raim]. | morvedre«vinya que permet elaborar uns vinsde molt de color» [TORRES, 43]; «cep deraïms negres per a fer vi. Gra gros,rodó, de pell forta» [FAVÀ].

ETIM.: L’origen toponímic de mor-vedre és prou evident. Així, llegeixoen una enciclopèdia actual: «esta re-gión ya producía vinos en el siglo II a.de C. y los exportaba a Roma. Delnombre antiguo de Sagunto (Murvie-dro) deriva el de la variedad mourvè-dre, aunque en Valencia esta cepa sellama monastrell» [Enc., III, 52]. |Ara, la dificultat no es troba en l’ori-gen toponímic; allò que cal saber béd’aquest morvedre és la seva història.Segons Piqueras: «en Murviedro pa-rece ser que también se elaborabanvinos generosos que gozaron de me-recida fama desde la Edad Media has-ta comienzos del siglo XX,720 en que el

716. Cf. DECat, VI, 219: bambaneres< pampaneres.717. Forma pleonàstica per a destacar la

negror de pellofa que caracteritza aquesta va-rietat. L’ampelònim sard nièdda-mòra ‘negra-mora’ és exactament el mateix.

718. Grafia amb dissimilació de líquides(r-r > l-r), fàcilment explicable del momentque aquest fenomen ja es dóna en el topònimoriginari. Els mateixos morvedrins pronun-cien mo/l/vedre, segons el DCVB (s. morve-dre). Així, doncs, no sorprèn gens l’existènciad’una pera molvedrina a Castelló, segons elDCVB (s. pera).719. TORRES utilitza una grafia afrancesada

mourvedre, que adapto a l’ortografia catalana.720. El caràcter portuari de la població va

afavorir, sens dubte, la constitució del vinyet.Un document de l’ACA, datat el 1329, ja vin-cula la zona al transport marítim del vi: «[...] eel vi qui·s carregara el cap de Murvedre, quison LX mille quarters a mesura de Valencia oCL mille quarters a misura de Barchinone, loqual vi se metra en gerres» [ap. LGal, 459].


viñedo desapareció de esta comarca[...] de su terreno surgió incluso unode los vidueños de vitis europea, elnominado Murviedro, que habríade extenderse con este nombre has-ta más allá de los Pirineos, afincán-dose por todo el Roselló, el Lan-guedoc y la Provence, en dondetodavía hoy es una variedad de uvaimportante que produce vinos tin-tos» [Guía, 92 i 106]. | Tant lesnombrosissímes variants occitanes(morvède, mourvèbre, mourvedre,mourvegue, mourvese, mourvédou)com l’opinió de diversos especialis-tes francesos confirmen la im-portància i l’antigor d’aquesta va-rietat al Migdia francès. No ésestrany, doncs, que reculli a Pares-tortes (Ross.) una variant murve-dre, general també al Llenguadoc.Es tracta, en definitiva, d’un retornde l’antic préstec valencià, adaptatara a la fonètica francesa. I es potparlar d’antiguitat del moment quetotes les variants fan referència altopònim medieval de Sagunt, i nopas a l’actual.721 | Tampoc no ha desorprendre la presència de paral·le-lismes com molviedro o mul-/mur-viedro a punts del País Valencià cas-tellanòfon. S’ha de tenir present,com ja fa veure la definició de BRIZ[p. 138], que aquest cep ha estat uti-litzat modernament com a peu hí-


brid per a empeltar-hi unes altresvarietats. Precisament per aquestaraó es pot justificar també l’existèn-cia de préstecs al portuguès (i al bra-siler). Però aquests manlleus han deser, per força, més actuals, atès quela difusió com a portaempelts d’a-questa varietat a bona part dels vi -nyets mediterranis és relativamentrecent.

SIN.: V. gra negre; v. mataró.P. ROMÀN. ◊ ESP.: molviedro,

mulviedro o murviedro «(Reque-na) Classe de portainjertos o plantaborde» [BRIZ, 138]. | Cf. muviero«o murviedro. (Olite) Variedad devid americana» [ECHAIDE, 168]. ◊FR.: morvégué «(a. 1770) Cépagenoir» [ap. CTal, 538]. | morvèque«(1840-1872) Esp. de raisin noir»[FEW, fasc. 138, 65]. ◊ OCC.: mor -vède «o morillon. Espèce de raisin.Éty. Ce raisin paraît nous êtrevenu de Murviedro, en Catalogne»[DPF].722 | mourvèbre «(a. 1722;Bourgogne, 1781) Grain noir, rond,dont la peau est molle et la saveurpeu agréable» [ap. DncF, 244]. |mour vede «Espèce de raisin»[DPF, s. morvède]; «(Bourgogne,1781; Vaucluse, 1784) Raisin noir,grain rond» [ap. DncF, 244]. |mourvédou «(provençal, 1859) Cé-page de grains petits» [ODART, 455].| mourvedre «(lang., 1840) Cépageà grappes moyennes, compactes, à

721. Segons la GEC (s. morvedre) i elDCVB (s. Sagunt), el topònim iber llatinitzatSAGUNTUM va ser desplaçat en temps visigòticsper Morvedre ( < MURU VETERE ‘mur vell’).Antigament, el municipi ocupava bona part dela comarca que avui en dia encara s’anomenaCamp de Morvedre. Però el 1868 es va decidirrestituir oficialment l’antic topònim, malgratque popularment el topònim altmedieval en-cara perdura.

722. És curiosa la tendència dels autorsfrancesos a escriure el topònim castellanitzatMurviedro. El TdF (s. mourvede), per ex., elsitua a Catalunya; i ODART [p. 455], a la pro-víncia de València. Ignoren, doncs, que nomésdes d’una forma catalana morvedre es podenexplicar satisfactòriament les diverses variantsoccitanes.


LÈXIC 225

grains moyens, sphériques, à peauépaisse et à saveur âpre» [DncF,243-244]. | mourvese «(a. 1886) Va-riété de raisin noir, à grains ronds,séparés. C’était le cépage capital desanciennes vignes de Provence, v.alicant, catalan» [TdF, s. mourve-de]. | móuvergue «Espece de rai-sin» [DPF, s. morvède]; «(a. 1715;Var, 1827) Vitis acino nigro, rotun-do, molli, minus suavi» [ap. DncF,244]. ◊ PORT.: bom-bedro, bom-vedro, monvedro723 «(Alentejo,Estremadura, Algarve) Espécie deuva» [DdeF]; «casta de videira eu-ropeia» [NDCLP]. | murviedro«(Brasil) Variedade de videira»[DdeF].724

morzacà f. Æ massacà.

174 moscatell o moscat m. DOC.: (a.1361) «comprets o façats comprardel millor moscat que sia en Per-pinyà, per IIII» [ap. TRENCHS, 353]. |(a. 1382) «VIII carregues de vi mos-cat en XVI barrals» [ap. TRENCHS,364]. | (a. 1381-6) «Bech grech d’es-tiu, e d’iuern cuyt o moscatell»[EXIMENIS, 143]. | (fi del s. XIV)«Rayms moscatells e figueres» [ap.

DCVB]. | (a. 1414) «Quatre botesde vi, tres de vermell e una de mus-cat» [ap. GUAL, 454]. | (Val., 1487)«per preu de tres portadores deraïms moscatells» [ap. DCVB]. |(Val., s. XV) «moscats e grechs / eforts fins vins» [ap. DCVB, s.grec/-a]. | (a. 1580) «vi Moscat. Vi-num apianum [...] moscat, o mos-catell. Uva apiana» [POU, 14 i 40]. |(a. 1587) «tantes espécies de vins,que vuy dia usen, malvezia, trobat,escanyaca, machabeu, grech, ver-diell, moscat» [ap. DAg, s. vi].725 |(a. 1617) «lo vi Moscat de la vinyaMoscada» [AGUSTÍ, 94]. | (l’Alguer;1683, 1684) «moscatell» [BOSCH,367]. | (l’Alguer, 1691) «seps demuscatell» [BOSCH, 367]. | (a. 1696)«raym moscat ó moscatell. Apianauva; vi moscat ó moscatell. Apia-num vinum» [JLac, s. moscat]. |(l’Alguer, 1743) «muscateill blanchy negra» [BOSCH, 367]. | (Val.,1791) «Moscatella» [JAVal, 30]. |(Cat., 1797) «Moscatells» [NAVA-RRO, 13]. | (men., c. 1830) «mos-catèll» [DFeb]. | (mall., 1840)«moscatell» [DFig]. | (Ross., 1866)«Moscat» [ROUFFIA, 137]. | (a.1871) «Moscat vermell» [RevSI,XX, 317]. | (Barcelona, 1890) «mos-catell de color. En algunas localitatsl’anomenan negre pera distingirlodel blanch» [ROIG, 37]. | (val., 1891)«moscatell» [DMGa]. | (Banyal -bufar, 1897) «moscatell» [Die B.,I, 257].

À. DIAL.: moscat (Cadaqués,Cassà de la Selva) [TrL]; (Alt Em-

723. Variants amb diverses modifica-cions. La forma monvedro presenta una dissi-milació de líquides (r-r > n-r), afavorida perla propagació de la nasal inicial; o potser peruna interferència amb el radical mon(t)-. Apartir d’aquest nou context nasal, la variantbom-bedro (grafiada també bom-vedro) so-freix un fenomen d’assimilació consonàntica(m-b > b-b).724. Manlleu al brasiler, a partir de l’es-

panyol. A diferència de les variants portugue-ses, aquesta forma ha estat agafada directa-ment del topònim castellà: Murviedro.

725. El DAg ja havia documentat en el s.XV un lletovari moscat. No l’he inclòs perquèes refereix a un electuari ‘compost farmacèu-tic’ i, per tant, no es tracta de cap mena de vi.



pordà) [PUIG, 24]; (l’Alguer)[DAlg]; (Salses, Estagell, Perpinyà,Mosset, Sant Cebrià de Rosselló,Jóc, els Hostalets [Montoriol], Cor-nellà de Conflent, Ceret, Prats deMolló, Maçanet de Cabrenys, Llan -çà, Bassegoda, Oix, Roses, Banyo-les, Camallera, Girona, Begur,Cruïlles, Palamós, Llagostera, Tos-sa de Mar, Sarroca de Bellera, Iso-na) [ALDC];726 (Cotlliure, Vila -juïga, Calonge de Mar, SantaColo ma de Farners, Figuerolad’Orcau) [FA VÀ]. | moscat blanc(Llofriu) [TrL]. | moscat bromat(Tremp) [TrL].727 | moscat de grapetit (Tremp) [TrL]. | moscat detaula (Ross.) [GUITER, 99]. | moscatnegre (Girona, Llofriu) [TrL];(Ross.) [GUITER, 99]. | moscat rodó(Girona) [TrL]. | moscatel (Peraltade la Sal) [SISTAC, 267]; (l’Alguer, lesPaüls, la Pobla de Roda, Peralta dela Sal) [ALDC]. | moscatell (l’Es-pluga de Francolí) [TrL]; (Castell-follit de Riubregós) [FARELL, 147];(Alp, Queralbs, Planoles, Begur,Prats de Lluçanès, Peracamps, Car-dona, Campins, Castellfollit deRiubregós, Calaf, Cànoves, SantSalvador de Guardiola, Tordera,

Freixenet de Segar ra, Vacarisses,Sentmenat, Aguiló, Santa Colomade Queralt, Barberà del Vallès,Cervelló, Sants [Barcelona], SantJaume dels Domenys, Sant Pere deRibes, Tarragona, Cambrils, Po-llença, Sóller, Eivissa, Peramola,Cubells, Agramunt, Cervera, Saidí,Arbeca, Granyena de les Garri-gues, Vinaixa, Mequinensa, Marga-lef, Riba-roja d’Ebre, la Torre deFontaubella, Marçà, Vilalba delsArcs, Valljunquera, l’Ametlla deMar, Horta de Sant Joan, la Gine-brosa, Roquetes, Amposta, Ullde-cona, Vinaròs, Alcalà de Xivert,Cabanes de l’Arc, Castelló de laPlana, Rossell, Fondeguilla, la Llo-sa de la Plana, Vilafranca del Maes-trat, Benifairó de les Valls, Casi-nos, el Puig de Santa Maria, laFonteta de Sant Lluís [Val.], Alfa-far, Picassent, Torís, Sollana, l’Al-cúdia de Carlet, Albalat de la Ri-bera, Alzira, Alberic, Simat deValldigna, l’Alqueria de la Com-tessa, Montesa, la Font de la Fi-guera, Ontinyent, Pego, Xàbia,Muro del Comtat, Tàrbena, Altea,Alacant, Crevillent, Guardamar)[ALDC]; (la Granada, Creixell deMar, Sarral, Sant Lluís, Porreres,Sant Llorenç des Cardassar, Belia-nes, Areny de Noguera, el Cam-pell, Torrent de Cinca, Riudoms,Gandesa, Traiguera, Torreblanca,Llíria, Montserrat d’Alcalà, l’Alfo-rí, Aielo de Rugat, Jesús Pobre, Po-lop) [FAVÀ]. | moscatell blanc (Tar -ragona, Benassal, Vinaròs) [TrL];(Móra la Nova, Atzeneta del Maes-trat) [ALDC]; (Alella, Esparregue-ra, Porrera) [FAVÀ]. | moscatell degra petit (Alp) [ALDC]. | mos -catell mescat (Creixell de Mar)

726. Cal fer ressaltar el manteniment del’arcaisme moscat (enfront de moscatell [cf. in-fra: sin.]) a punts del cat. nord-occidental. Enel cas de Sarroca, on avui dia no hi ha vinya, elmot s’ha mantingut gràcies al vi.727. A Conques (Pallars Jussà), un pagès

m’assegura que a la propera població de Suter -ranya sí que conreen una varietat que, segonsell, s’anomena moscat bròmec. Aquest raïms’adaptaria millor a terrenys de menys altitudque Conques, com són Suterranya o Tremp.Ambdues variants (moscat bromat i moscatbròmec) em fan pensar en el bromet, ampelò-nim desconegut a la Conca de Tremp.


LÈXIC 227

moscatellmoscat

moscatel

massanet

raïm del gustet

salsa

FIGURA 14. Mapa del moscatell.


[FAVÀ].728 |moscatell negre (Falset,Tarragona, Vinaròs, Atzeneta del Maestrat) [TrL]; (Atzeneta del Ma -estrat, Benifairó de les Valls)[ALDC]; (Alella, Esparreguera, laGranada, Creixell de Mar, Porrera)[FAVÀ]. | moscatell roig (Móra laNova) [ALDC]. | moscatellet (Con -sell, colònia de Sant Pere d’Artà)[FAVÀ]. | muscatell (Lleida, la Torrede les Maçanes, Novelda) [ALDC];(Vilves) [FAVÀ].729

DESCR.: moscat «rahim blanc oroig de gra llis y de gust molt dols; ytambé s’aplica al cep y beguda que’sfa d’ell» [DLab]; «raisin blanc, d’unvert mat. Grains ronds, très-parfu-més et très-doux. Précoce; bon àmanger. Grappe moyenne. Cep as-sez puissant» [ROUFFIA, 137]; «menade vi dolç» [DAg]; «raïm de gragros que ordinàriament es menja ala taula» [TrL]; «cep de raïms moltbons per a penjar i assecar» [FAVÀ]. |moscat bromat «raïm de color ro-sat molt bo per a menjar» [TrL]. |moscat de taula «de grans moltgrossos i de poc grau» [GUITER, 99].| moscat de gra petit «raïm blancrosat, de gra petit i rodó, tan bo pera menjar com per a fer vi» [TrL]. |


moscat negre «raïm de gra gros i depell forta, de molt most i de pocsuc» [TrL]. | moscat rodó «cette va-riété, dont obtient l’excel·lent vin deRivesaltes. Grappe, à grains ronds,tellement serrés; saveur et parfumextrêmement prononcés» [RENDU,I, 9r]; «raïm blanc, de molt suc, quees podreix fàcilment, per tenir lapell prima» [TrL]; «de grans petits irodons, el millor per a fer vi» [GUI-TER, 99]. | moscat roig «variété dumoscat, moins parfumé» [ROUFFIA,137]. | moscatell «uva de olor y sa-bor de almizcle. El comun blanco estemprano, de racimo pequeño yapretado» [JAVal, 16]; «uvas blan-cas sabrosas y delicadas» [NAVA-RRO, 13]; «rahím blanc o roig de grallis y de gust molt dols; y també s’a-plica al cep y beguda que’s fa d’ell»[DLab]; «casta de uva blanca ó mo-rada, de grano redondo» [DAm];«emparrat, es molt apreciat perataula [...]. Cep mitjá. Rahím mitjá.Fruyt gros, oblongo, blanch daurat,molt dols y aromátich especial»[ROIG, 33-34]; «clase de uva blanca,planta que lo produce y vino que sehace de ella» [DMGa]; «vi dols yllépol» [CERDÀ, 111]; «cep que dónaun raïm de gra gros, llis i de pocapellerofa» [DAg]; «raïm de gra grosun xic allargat, de color blanc o ver-mell, molt bo per a menjar. Serveixper a fer vi conegut pel mateix nom»[TrL]; «Raïm d’olor i sabor que re-corda el del mesc | Vi molt dolç id’alta graduació» [DCVB]; «Varie-tat de raïm de grans grossos i ova-lats | Vi dolç i perfumat que es faamb aquest raïm» [DIEC]; «cep deraïms de taula llargs, sovint empar -rats i poc productius. Gra llarg iblanc-verdós, de cua trencadissa.

728. Forma pleonàstica per a reforçar unacaracterística que ja és l’origen etimològic delnom mateix: el gust de mesc. Suposo queaquesta subvarietat deu accentuar aquest sa-bor i els parlants ho han volgut remarcar, des-coneixedors de l’origen etimològic per culpadel canvi vocàlic (mesca/moscat).729. Variant explicable pel tancament que

provoca la bilabial oclusiva sobre el so vocàliccontigu (mo- > mu-). Aquest fenomen no ésun cas aïllat en el cat. nord-occidental: domen-ge passa a dumenge, etc. Fins i tot, en el campampelonímic, hi ha un cas equiparable: gro-met > grumet (v. grumet).


Molt dolç per a menjar; també valper a escaldar i fer panses, o per afer aiguardent» [FAVÀ].730 | mosca-tell mescat «cep de raïms apinyats,de taula. Gra blanc, rodó i llarga-rut. Dolç per a menjar, però de pellforta» [FAVÀ]. | moscatell negre«moscatell de gra petit, rodó i decolor negre» [TrL]; «cep de raïmsde taula. Grans negres, rodons i pe-tits» [FAVÀ]. | moscatella «blancade racimo apretado, con la uva gor-da: su pulpa y hollejo son muyfuertes, pero de jugo dulce amosca-telado. Esta uva es tardía, buenapara guardar y muy excelente paravino por sí y acompañada» [JAVal,30]. | moscatellet «raïm per a taula»[SIMÓ, 331]; «cep de raïms prime-rencs. Gra blanc, rodó i mitjancer»[FAVÀ].

ETIM.: La lexicografia catalana dels. XIX feia derivar aquests ampe -lònims del llatí relacionant-los ambl’olor característica del mesc: «mos-cat y moscatell, derivat del ll. MUS-CUM ‘mesc’» [DLab (ed. de 1864)].731Uns altres etimologistes romànicsdiuen el mateix; per ex., de l’it. mos-

LÈXIC 229

cato: «Etimo: dal lat. tardo MUSCUM‘muschio’ per l’odore vivo e aroma-tico del vitigno e del vino» [THBuc,191]. | La diversitat morfològica(moscatella, moscatellet) i el grannombre de qualificatius (blanc, bro-mat, de taula, gros, llarg, mescat,negre, petit, rodó, roig, vermell) im-pliquen l’existència de diverses sub-varietats.732 Com explica amb detallel GDLI (s. moscato): «Famiglia divitigni le cui uve (e i vini che se nericavano) sono caratterizzate da unparticolare aroma che richiamaquello del meschio: i vitigni rag-gruppati sotto questa comune de-nominazione hanno caratteristicheanche molto differenti fra loro perquanto riguarda i caratteri della ve-getazione, il colore e la forma deigrappoli e degli acini.» | Pel que fa ala variant despalatalitzada moscatel,és de clara influència castellana a laRibagorça i a la Llitera. En canvi, al’Alguer, el motiu ha estat una re-cent despalatalització interna.733 Defet, una obra inèdita algueresa deprincipis de segle encara escriu«rahim möscatell» [muska 'teʎ], se-gons BOSCH [p. 621], mentre quel’ALDC ja recull [muska'tel] en la730. La dolçor i el bon gust del moscatell

són unes característiques en què coincideixenla majoria d’enquestats. Hi ha, però, algunaexcepció, com és el cas de Sant Llorenç desCardassar, on dos informants me’n destaquenel gust dolent, de medecina. Cf. també JAVal[p. 16]: «Su vino por sí es malo por muy hu-moso y dulce, pero mezclado con otro salebueno, oloroso y de dura.»731. No hi falten tampoc desencertades

etimologies populars, com aquesta del 1809:«moscatel, de la voz española mosca, pues ape-tecen mucho su uva toda especie de moscas;o del [árabe] misk, en latín moschus ‘almizque oalmizcle’» [ROJAS, 282]. És ben curiós, però,que el DCVB (s. moscat) cometi l’error de de-

rivar-lo de l’accepció llatina de mosca i no pasde mesc. D’una manera òbviament involuntà-ria acaba coincidint amb la pseudoetimologiade ROJAS.732. V. també les meves entrades mosca-

tell romà i moscatelló.733. En l’alguerès, segons Veny: «La pa-

latal /ʎ/, provinent del llat. -LL-, es despalata-litza davant consonant: cavals, cavalls, fils,fills; en posició final, es va mantenir fins aprincipis de segle, però actualment ha arribatal mateix resultat: gal, gall, col, coll, janul, ge-noll, pol, poll» [Parlars, 108].


segona meitat d’aquest segle (v. lanota precedent).

SIN.: Vistes l’àrea dialectal i la do-cumentació antiga, no hi ha capdubte que el moscat i el moscatellsón un mateix raïm.734 Mentre queel moscat ocupa bàsicament l’àreaseptentrional, l’arxiconegut mosca-tell s’estén quasi a la totalitat de l’à-rea lingüística restant.735 | V. maça-

net; v. salsa.P. ROMÀN. ◊ ESP.: moscatel «(a.

1738) Especie de uba comun»[DTer, s. Uba]; «(Ocaña, Madrid;1896) Cepa delgada. Racimos pocos.Uvas muy obtusas, duras; sabor yolor almizclado, dulce, empalagoso;tempranas. Dan buenos vinos y sevenden para fruta» [HIDALGO, 147-148]; «variedad de uva, blanca o mo-rada, de grano redondo» [DRAE, s.uva]; «(La Rioja) Variedad viníferablanca» [VvR]; «variedad de uva degranos gruesos, con un aroma parti-cular, muy buena para mesa y con laque se fabrica el vino del mismonombre» [DUso, s. uva]. | mosca -tel blanco,moscatel gordo,mosca telme nudo, moscatel rosado «(Olite)Variedades de la vid» [ECHAIDE,153]. ◊ FR.: moscat noir «(a. 1859)Grappes volumineuses, grains gros,[...] cépage très-fertile, ses raisinsmûrissent tôt» [ODART, 394-395]. |muscade (Sauternes), musquette


«(a. 1859) Raisins très-allongés, àgrains ronds, de couleur ambrée.Separés et suspendus, ils se conser-vent très-bien» [ODART, 138]. |muscadelle «(Gironde) Grains degrosseur moyenne, ronds; grainsd’abord croquants; saveur sucréeavec un arrière-goût musqué; peaufine» [RENDU, I, 32v]; «(Tarn-et-Garonne) Raisin» [ODART, 158];(Bordeaux, 1736; Lot-et-Garonne,1784) Cépage à grappes moyennes,lâches, à grains moyens, sphériques,blancs ou d’un gris rosé, à saveurlégèrement muscatée» [DncF, 247-248]. | muscadet «(a. 1622) Plantede vigne blanche. Qui a le fruictiaune» [ESTIENNE, 549]; «(Loire,Bourgogne) Raisin de grappes peti-tes | (Gironde) Raisin de grappesbien longues. Maturité hâtive»[ODART, 157-158]; «(a. 1415) Vinqui a un goût musqué | (a. 1473) Cé-page blanc. Dér. de muscade*; suff.-et*. Cf. aussi (vin) muscadé (fin duXIIIe s.) et (vin) muscadel, musca -deau (XVe s.), empr. au prov. mus -cadel, dont muscadet pourraît êtreune réfection d’apr. le suff. -et»[TLF, XI, 1242]; «(a. 1564; LoireAtlantique, 1635) Vigne blanche»[ap. DncF, 49 i 249]. | muscadine«(Canada, 1802) Variété de vigne |(a. 1827) Variété de vin. Dér. demuscat*; suff. -in(e)* | Cépage à rai-sins noirs» [TLF, XI, 1243]. | mus-cat «(a. 1372) Vin extrait de raisinsmuscats | (a. 1538) Vin muscat |(a. 1611) Raisin muscat | (a. 1624)Raisin à odeur musquée. Empr. auprov. muscat, qui n’est cependantpas att. à date anc., dér. de musc‘musc’» [TLF, XI, 1243]. | muscat àpetit grain «cépage blanc de pre-mière époque, à petites grappes, à

734. Malgrat l’evidència, sobta que mésd’un lexicògraf no estableixi cap mena de lli-gam entre ambdós geosinònims. Per ex., elDLab ja els relacionava, però no ho fan pas niel DAg ni el TrL.735. El fet que l’ALDC reculli a Begur si-

multàniament les formesmoscat i moscatell noés, en absolut, un indici de varietats diferen-ciades, sinó un exemple de com la isoglossavacil·la just en aquesta zona.


grains moyens, sphériques, d’unjaune ambré, à pulpe ferme, juteuseet très sucrée, à saveur muscatée»[DncF, 250]. | muscat blanc «(a.1571, 1667) Bons & delicats à man-ger, & faire le vin de tant plus meil -leur & savoureux» [ap. DncF, 254].|muscat noir «(a. 1571, 1610, 1667)[...] les meilleurs à manger» [ap.DncF, 254]. | muscat rouge «(a.1667) Cépage» [ap. DncF, 254]. ◊IT.: moscadella «(a. 1288) Specie diuva e di vite, bianca e rossa, moltopregiata; üga muscatela (lig. occ.);uga moscatella (gen.); uva mosca-tela, uva moscatel (piem.); mos -catella (mil., pis.); üa muscadela(lomb. or.); uga moscadela (pav.);ua moscatel, ua moscadèla(mant.); vo d’muscatéll (emil. or.);ua moscatela (istr.); moscarella(nap.); uve mescua tìe (àpulo- bar.); muscatéa (salent. centr.);muscarella (cal. centr.)» [ap. THBuc,189-190]. | moscadèllo «(XVI sec.)Uva (e vino) che ha sapore di mos-cado» [DEI, 2515]. | moscatella«(Veneto, 1569 [...]. Bolo gna, 1651)Raisins noirs» [ap. CTal, 522 i 529].| moscatèllo «(Ant. e tosc. mosca -dèllo; ant. muscatèllo, muscatèlo)Varietà di vino moscato | Uva mos -catella (anche semplicemente mos ca -tella): vitigno coltivato sopratuttoper la produzione di uva da tavola odi uva secca | Vitigno e uva di unavarietà di moscato» [GDLI]; «(a.1303; lucch. a., 1424; macer.); moscatel (berg. a., 1429; orv. a.,1440; piem.); moschadel li (prat.a., 1394); moscatell (mil.; emil. occ.);moscatèl (lomb. or.); moscade llo(pav.); moscadèl (mant.); muscatael(bol.); muscatel (romagn.), mos -catellétto “vino moscato”» [ap.

LÈXIC 231

THBuc, 190]. | moscato «(mosca-do, XVIII sec., moscatèllo, XVI sec.,moscatellato, XVI sec.) Vitigno evini dolci e molto profumati; da“moscado”, per il profumo acuto»[DEI, 2516]; «Vitigni le cui uve (e ivini che se ne ricavano) sono carat-terizzate da un particolare aromache richiama quello del meschio: ilmoscato bianco, il moscato giallo |Uva moscata: quella prodotta datale vitigno | Denominazione checomprende i vini ricavati dalle uvedel gruppo di vitigni omonimo, dis-tinti in vario modo secondo il vitig-no o la località in cui si produce, esecondo il tipo di lavorazione(come moscato spumante, moscatopassito)» [GDLI, s. moscato]. | mos-cato «(a. 1639; lig. or.; ven., 1555;vellun.); moscàt (mil, lomb. or.,emil. occ.); ua moscà(t) (mant.);moschêt (romagn.); ua moscata(venez., chiogg., ven. merid.); vinmoscato (ven. merid., ven. centro-sett.); ua moscada (grad., ver.); vinemuschète (dauno-appenn.)» [ap.THBuc, 190-191]. | muscarella«Uva moscadello» [VNap, s. uva]. |muscateddu niuru «(Sicilia, 1696)Acinis coracinis, triplo maioribus,raris admodum, minusque sapidis»[CUPANI, 231]. | muscateddu vran-cu «(Sicilia, 1696) Vitis vinifera, aci-nis e viridi flavis, mediis, succosis,rotundis, nunc raris, nunc densatis,praesuavi moschato sapore» [CUPA-NI, 231]. | muscatella «(Venise,1629) Cépage» [ap. CTal, 529]. |muscatélla, muscadélla «(Corsica)Specie di uva» [VCors]. | muscatel -lu «(Corsica) Vino squisito e gene-roso fatto coll’uva muscatélla»[VCors]. ◊ LL. MED.: muscatellus«(Bolognese, XIV sec.) Uve bianche


esclusivamente da tavola» [PINI,856]. ◊ OCC.: moscatella «(Giron-de, 1816) produit des vins doux,moelleux, d’une saveur agréable»[ap. DncF, 248]. | muscadel «(dep.le XIVe s.) Raisin | Vin muscat | Cé-page blanc qui donne un vin trèsparfumé» [TLF, XI, 1242]. | musca-dello, muscatello «vigne de mus-cat» [TdF, s. muscadello]. | musca-deou «(Marseille) Raisin muscat»[DPF]; «raisin de grains blancs oujaunâtres, très-doux, saveur parti-culière» [DPF, s. rasin]. | muscadet«cépage cultivé en Languedoc»[TdF]. | «muscadèu, muscatèu,mouscatèu (niçois), muscadel (lan-guedocien) raisin muscat» [TdF, s.muscadèu]. | muscadèu blanc «rai-sin muscat blanc» [TdF, s. mus-cadèu]. | muscadèu negre «rai -sin mus cat noir» [TdF, s. muscadèu].| mus cat «muscat, raisin qui a uneodeur approchante de celle dumusc; vin que l’on en fait. Éty. deMusc» [DPF]; «(Aix, 1715) Raisinde grains blancs ou jaunâtres, très-doux, saveur particulière | (Nîmes)Raisin blanc hâtif, grains médio-cres, ronds, très-serrés» [DPF, s. ra-sin]; «espèce de raisin parfumé; vinque l’on tire du muscat» [TdF]«espèce de raisin» [DBGM]. | mus-cat blanc «variété de raisin blanc,hâtif, à grains moyens, ronds et ser -rés» [TdF, s. muscat]. | muscat ne-gre «(Aix, 1715) Raisin de grainsnoirs, saveur musquée» [ap. DPF, s.rasin]. | muscá róudgé «(nismois)Raisin rouge, hâtif, à grains ronds etserrés» [DPF, s. muscat]. | Cf. mus-cadeliero, muscateliero, muscatie-ro, muscateiro «vigne de raisinmuscat» [TdF, s. muscadeliero]. |Cf. muscateliera «vigne de raisin


muscat» [DPF]. ◊ PORT.: moscatel«(Pontevedra, s. XVIII) Uvas» [MSar,472]; «Variedade de uva, muitoapreciada e de que há várias espé-cies, como moscatel tinto, [...] mos-catel roxo, moscatel branco | Vinhodessa uva» [DdeF]; «(Galicia) Uvasde mesa» [DEGC, s. uvas]; «Uvatinta y blanca. Sabe bien y de granrendimiento» [POSADA, 251]. ◊RÈT.: vid moscatèle «(friul.) Speciedi uva e di vite, bianca e rossa, mol-ta pregiata» [ap. THBuc, 189-190]. |moscatell «(friul.) Specie di uva, divitigno e di vino» [ap. THBuc, 190].◊ ROM.: muscat «Despre struguri(= raïm) sau vin» [DLRM]. ◊ SARD:moscadeddu bianc<u> «uva perfare vino da dessert molto dolce, al-coolico, aromatico» [SCet, 47]. |muscadeddu «(a. 1866) Àxina»[DSI]; «(a. 1780) Vitigni a uva bian-ca» [ap. CHERCHI, III, 217]; «(Sàs-ser, 1698) Moscatell» [BOSCH, 646]. |muscadeddu nieddu «(a. 1837)Vite» [ap. CHERCHI, IV, 205]. | mus-cadella «(a. 1780) Biancha. Uvagentile, primitiva, di grani rotondi»[MANCA, 27]. | muscadellu «(a.1670) Budrones» [BOSCH, 367]. |muscadellu nieddu «Vitis apiana»[ap. BOSCH, 647]. | muscadellu ruju«(a. 1780) Uve di color rossegian-te» [MANCA, 27]. | muscatédda«(gallurese) Uva moscatella» [VIG,s. uva]. | «muscatèddu (settentrio-nale), muscadèddu (meridionale)(a. 1889) Due varietà; bianco e nero»[CARA, 91]. | muscau «(a. 1866)Binu de su muscadeddu» [DSI]; «omuscadella, o muscadeddu. Grap-polo piccolo, serrato, con acini giallo- ambrato, e succo verdognolo, dol -cis simo, molto aromatico» [DEID -DA, 297].


175 moscatell romà m. DOC.: (a. 1871)«Moscatell romá [...]. Muscat ro -má» [RevSI, XX, 315 i 317]. | (Bar-celona, 1890) «Abunda més lo mos-catell romá o de grá daurat» [ROIG,67]. | (val., 1891) «moscatell romá»[DMGa, s. moscatell].

À. DIAL.: moscatell romà (Falset)[TrL]; (Artés, Creixell de Mar, Por -rera) [FAVÀ]. | romà (Tarragona)[TrL].

DESCR.: moscat romà «raisinblanc, doré, grains ronds, assez sou-vent ovoïdes, très-gros, croquants,d’un goût fort agréable, parfumée,ferait du bon vin. Les grappes sontgrosses et claires. Les pédonculessont forts. Les ceps forment de bel -les treilles. Il est bon pour être sé -ché et excellent dans l’eau-de-vie»[ROU FFIA, 138]. | moscatell romà«blanco: granos mucho mayores yde pulpa y hollejo mas firmes que elcomún. Es tardío: por sí producebuen vino: y de esta uva se saca tam-bien buena pasa» [JAVal, 17];736«variedad del moscatel» [DMGa, s.moscatell]; «raïm blanc de gransovalats, molt bo per a menjar, perfer panses o vi» [TrL]; «cep de raïmblanc, de gra gros, que fa un vi blancdolç i molt aromatic» [DCVB, s.moscatell]; «raïm de taula gros depinyols grossos [...]. Es pot cultivaren cep i emparrat» [IBAR, 62-63];«cep de raïms grossos i esclarissats,molt dolços per a menjar. N’hi hade blancs i de negres. Gra gros i

LÈXIC 233

llargarut, de pell prima» [FAVÀ]. |romà «raïm blanc» [TrL].

ETIM.: Gentilici, provinent de laciutat de Roma, per a indicar l’ori-gen d’aquesta subvarietat de mos -catell.737 | La mateixa associaciógen tilícia es dóna en l’esp. (mosca -tel romano) i en el fr. (muscat ro-main, ro main); però la meva docu-mentació, relativament moderna entots tres casos (s. XVIII i XIX), no empermet tractar sobre el recorregut ro -mànic de la denominació mosca -tell romà.738

SIN.: Segons ROIG, «el moscatellblanc, és una sola varietat. Per al-guns s’anomena: de gra gros; romá,y fins daurat» [p. 34]. També IBARescriu un segle després: «moscatellromà: també dit de gra gros» [p. 62].En funció d’això, és molt probablela sinonímia entre el moscatell romài el gra gros (de fet, una subvarietatmés del moscatell).739 | V. isaga.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: moscatel ro-mano «(a. 1814) Uvas aptas paraverdeo, vinificación de vinos blan-cos y fabricación de pasas [...]. Uvastrasovadas, algo doradas» [ap. CO-MENGE, 92 i 230]. ◊ FR.:muscat ro-

736. Aquest autor del XVIII, però, no dónaen aquest cas la forma valenciana: fa servirl’esp. moscatel romano. Igual com fa ROUFFIAel 1866, escrivint per al Rosselló el gal·licismemuscat romain [p. 138]. No els incloc, doncs,a l’àrea dialectal catalana.

737. Per AMIEL [p. 95], el gentilici dónaidea de l’antigor «clàssica» d’aquesta varietat:«[...] que l’on appelle romain comme pour at-tester de son ancienneté». Fins i tot el DncF [p.256] diu del muscat romain: «probablementainsi appelé en raison des Romains, ses propa-gateurs dans la Narbonnaise». Cf. també elmuscat grè ‘grec’ d’Occitània (TdF, s. grè).738. En tot cas, apuntaré que, en català, hi

ha també una col romana (segons el DCVB,s. col) i una menta romana (segons el DCVB, s.menta).739. El DncF [p. 251] confirma aquesta

equivalència per als raïms francesos muscat àgros grain i muscat romain.


main «(Narbonne, 1819; Hérault,1842) Cépage moyennement pro-ductif, à grosses grappes, à très grosgrains ellipsoïdes, d’un blanc jaunâ-tre, à peau assez mince, à pulpecharnue, à saveur muscatée» [DncF,255 i 251]. | Cf. romain «(Yonne,1827) Plant de vin rouge» [CAVO -LEAU, 340]; «(a. 1859) Cépage quin’est estimable que par son abon-dant rapport; les raisins mûrissentdifficilement» [ODART, 203]; «(Côte-d’Or, 1783; a. 1821) Petits grains,bon à manger et à faire du vin, le plusprécoce de tous» [ap. DncF, 314].

176 moscatelló m. DOC.: (l’Alguer;1702, 1733) «muscatelló, muscata-llo» [BOSCH, 367]. | (a. 1871) «Mus-catellons» [RevSI, XX, 296].

À. DIAL.:moscatelló (alg.) [DAlg].DESCR.: moscatelló «ottima uva

da mensa e serve anche per fare unabellissima uva passita» [SCet, 47].

ETIM.: BOSCH [p. 648] ha escrit en-certadament del mot moscatelló que«l’estructura morfològica de la de-nominació, a partir del mot radicalmoscatell, respon a l’aportació del’augmentatiu (i no diminutiu) en-ó»; però també explica que «a Sar-degna és considerada una varietat, sibé d’origen català, pròpia de l’Al-guer». | Aquesta darrera considera-ció em sembla poc fundada. Mal-grat l’antigor del moscatelló alsregistres algueresos [a. 1702], veigmés factible un origen italià.740 So-bretot per l’absència d’unes altresvariants diatòpiques en català, en-


front de la notable variació de lesformes itàliques.741 Aquestes darre-res són presents des del Friül rètic(moscatelòn) fins a Bari (uve mescu-teóne), passant per la Llombardia(moscatlon) o per Nàpols (uva mus-carellona), localitat on ja apareix elmoscatellóne al 1584 (v. infra).

P. ROMÀN. ◊ ESP.: moscatelón«(a. 1814) Uvas aptas para verdeo,vinificación de vinos blancos y fa-bricación de pasas [...]. Uvas traso-vadas, algo doradas» [ap. COMENGE,92 i 230]. ◊ IT.: «uva moscatlon(piem.), uga moscadlón (pav.), uvemescuteóne (àpulo-bar.) Specie diuva e di vite, bianca e rossa, moltopregiata e coltivata in tutta l’Italia»[ap. THBuc, 189-190]. | «muscatel -lún (lig. occ.), moscatlon (piem.),moscatellón (mil.) Specie di uva, divitigno e di vino» [ap. THBuc, 190].| moscatellóne «(Neapoli, 1584)Cépage» [ap. CTal, 522]; «region.Uva e vitigno zibibbo. = Accr. dimoscatello» [GDLI]; «grappolo al -lungato. Acino grosso o moltogrosso, con buccia consistente; pol-pa croccante, dal tipico e intenso sa-pore moscato. In parte consumataallo stato fresco, in parte essiccata ein buona percentuale anche vinifi-cata, ottenendone degli ottimi vinida dessert» [BALDANI, 40]. | musca-rellona «(napoletano) Uva mosca-dellone» [VNap, s. uva]. ◊ RÈT.:moscatelòn «(friul.) Specie di uva,di vitigno e di vino» [ap. THBuc,190]. ◊ SARD: moscadellone «(a.1780) Uve bianche. Di grani grossi,

740. També un diccionari sard del s. XIXhavia apuntat un possible origen italià: «Forsisde moscatellone, usau in algunus paisus de s’I-talia» [DSI, s. Muscategliò].

741. Potser el préstec ampelonímic italiàtambé va arribar a l’espanyol (moscatelón),encara que en aquesta llengua l’augmentatiu-ón sigui una terminació generalitzada.


e prolongati» [MANCA, 27]. | musca-dellone «(Ozieri, 1897) Ottima uvada mensa e serve anche per fare unabellissima uva passita» [SCet, 47]. |muscatalò «(meridionale, 1889)Vite Salamanna» [CARA, 91]. | mus-cateddoni «(Tempio, 1897) Ottimauva da mensa e serve anche per fare

LÈXIC 235

una bellissima uva passita» [SCet,47]. | muscatiddoni «(gallurese)Uva moscatellone» [VIG, s. uva]. |muscategliò «e muscatellò. (a.1866) Àxina» [DSI]; «(a. 1837) Aci-nis viridi-flavescentibus, ovali-obo-vatis, magnis, valde pulposis, dulci-bus, moschatis» [ap. BOSCH, 648].


N

177 nació f. À. DIAL.: nacions (la Puda[Esparreguera]) [DAg]; (Freginals)[DCVB].

DESCR.: nació «mena de raïms pe-tits i negres» [DAg]; «raïm menut iprimerenc» [DCVB].

ETIM.: Probablement, una variantreduïda de nacsions, per la caigudade la velar postvocàlica. La formaoriginària hauria estat *nacsió (di-minutiu de nacsi/nàcsia ‘mancat depes’). Així a Igualada, segons elDCVB (s. nacsi),742 anomenen frui-ta nàcsia la que no ha madurat prou.Els raïms *na[c]sions, doncs, o sónuna varietat primerenca, o ni tansols això. Potser es tracta simple-ment d’un terme despectiu donatals primers raïms poc madurs i, pertant, desaprofitats.743 | Corominesno es mostra tan convençut, però jaapunta la influència de nacsi sobre

nació: «en català mateix nació s’hadit de ‘conjunt de coses petites delmateix origen’ [...] i AlcM registranació de Freginals en referència auna classe de raïm menut i pri -merenc. Però són casos aïllats i notenen que veure amb natio [‘des-cendència’] sinó amb nació, essent-ne un desenvolupament secundari.Els sentits catalans en realitat mos-tren una influència de nacsi/-ia»[DECat, V, 865].

178 negrelló m. o negrella f. DOC.:(Val., s. XV) «planta trià / stranya,pus sana, / de muntalbana, / bovalnegrella— / no ferrandella / ni mo-nestrell—» [ap. DECat, II, 184]. |(Val., 1791) «Negrilla» [JAVal, 32].| (val., 1851) «negrella» [DEsc]. | (a.1871) «Negreyo ó negrello» [RevSI,XX, 263]. | (Baix Llobregat, 1878)«negrelló» [Estud., 306].

À. DIAL.: negrelló (Olesa de Mont-serrat, Esparreguera) [DAg];744 (Car -dona) [DCVB]. | negrillo (Mall.)

742. Segons aquesta mateixa font, nacsiprové de l’àrab NÂKIS ‘minvat’.743. En aquest context de fruita esqui -

fida, pren més sentit la frase que el DCVB(s. nació) atribueix als informants de Fregi-nals: «Al juliol i primers d’agost només madu-ren les nacions.»

744. El DAg reflecteix gràficament unapronúncia ioditzant («negreyó»).


[CERDÀ, 111]; (la Codonyera)[ALDC].745

DESCR.: negrella «especie de uvanegral» [DEsc].746 | negrelló «uvasde vinos tintos» [Estud., 306];«espècie ordinària de raïm o cep»[DAg]; «varietat de cep i raïm ne-gre» [DCVB]. | negrilla «uva negrade pulpa y hollejo fuertes con eljugo dulce, y su racimo medianitocon el grano que dura y aguanta enextremo. Esta uva es buena de co-mer: por sí hace un vino muy fuertey espirituoso; y por ser de las de masvigor es excelente para dar color alvino de otras uvas» [JAVal, 32];«Uva negra. Dá mucho mosto y esesquisita» [NIEVA, 64]. | negrillo«variedat de parra» [CERDÀ, 111].

ETIM.: L’ampelònim negrella ésun diminutiu femení de negre, pelcolor molt fosc (i petit) d’aquestraïm.747 A partir d’aquí, un poste-rior sufix diminutiu (-ó) explica elmasculí negrelló. | D’altra banda,el negrillo del Matarranya (i potserla negrilla valenciana de finals delXVIII), de morfologia castellanitzant,sembla un préstec de l’ampelònim


aragonès negrillo. Amb tot, les va-riants genuïnes formen part moltprobablement d’un semantisme ro -mà nic comú, com demostra la im-portant variació romànica: en l’esp.(negrilla/-o, negrina), en el fr. (né-grillon), en l’it. (negrèlla, nerella/-o,niureddu), en el port. (negrainha,negrinho) i en el sard (nighèdda).

SIN.: El DAg (s. negrelló) el con-sidera un sinònim de terrassenc.No puc discutir-ho, perquè no tinccap descripció de primera mà, delmoment que tractem de dos am-pelònims antics que no ha recordatcap dels meus enquestats (ni cap del’ALDC). | I encara hi afegiré queel DEsc (s. negrella) el defineixcom una «especie de uva negral»(cf. neral).748

P. ROMÀN. ◊ ESP.: negrilla «varie-dad de vid. Uvas pequeñas negras»[COMENGE, 230]. | negrillo «(Te-ruel, 1885) Variedad de uva» [ABE-LA, 322]. | negrina «(Asturias occ.)Variedad de uva pequeña, racimosmenudos y de mal sabor» [AVes,304]. ◊ FR.: négrillon noir «(Dor-dogne, 1784) Cette espèce produittrès peu, mais fait de fort bon vin»[ap. DncF, 84]. ◊ IT.: negrèlla «(a.1347) Uva passa. = Cfr. nerella»[ap. GDLI]. | nerèllo «(Siciliaorientale) Vitigno per la produzio-ne di uva da vino; grappoli lunghi,acini medi, con la buccia spessa, dicolore blu chiaro, polpa succosa,vinaccioli numerosi. Anche: uvaprodotta da tale varietà | Vino ros-so prodotto con uve di tale vitigno,di gradazione elevata. = Dimin. di

745. Variant masculina amb una sufixaciódiminutiva castellana -illo. L’aparició el 1791(v. supra) d’aquesta mateixa forma en femení,negrilla, reforça la hipòtesi d’una interferèncialingüística castellana que va modificar ja desde temps antic la variant medieval valenciananegrella.746. La mateixa entrada del DEsc també

fa referència a una figa negrella. Posterior-ment, el DCVB (s. figa) la situa a Alcoi.747. Coromines recorda l’ús antic (s. XV)

d’aquest ampelònim com a simple adjectiucromàtic: boval negrella [DECat, V, 898]. Nocosta gaire suposar que la substantivació vaacabar convertint l’epítet cromàtic en un am-pelònim específic.

748. Un ampelògraf espanyol del XIX[ABELA, 322] arriba a fer sinònims el negrillode Terol i el negral castellà.


nero» [GDLI]. | niureddu «(Sicilia,1696) Paulo minori racemo ac fruc-tu, minuteque breviter terminato,caduco, acido dulci» [CUPANI, 231].| niureddu mizzanu (= mitjà) «(Si-cilia, 1696) Vitis atro fructu, rotun-do, medio» [CUPANI, 252]. ◊ PORT.:negrainha «casta de uva preta ordi-nária» [DdeF]. | negrinho «varieda-de de uva tinta» [DdeF]. ◊ SARD:nighèdda bèra «(Nuoro, 1889) Vitenegra-vera» [CARA, 91].

179 neral m. DOC.: (l’Alguer; 1804,1823) «Nieddu mannu» [ap. BOSCH,648-649]. | (Lleida, 1878) «Nerals»[Estud., 86].

À. DIAL.: negral (Blancafort, Tor-tosa, Val.) [DCVB]. | neral (Sopei-ra, Gil, Tremp, Oliana, Cardona)[DCVB]; (Tolba) [ALDC]; (elCampell) [FAVÀ].749 | Cf. negre750(Lladó, Santa Maria de Corcó, San-ta Eulàlia de Riuprimer, Estanya,Castelló de la Plana, Albalat de laRibera, Alberic) [ALDC]; (Casta-lla) [FAVÀ].

DESCR.: negral «mena de raïm»[TrL]; «raïms de pell negra» [DCVB].

LÈXIC 239

| neral «varietat de cep que es ca -racteritza per tenir les fulles i elsraïms molt grossos; els raïms sónnegres» [DCVB]; «cep de raïmsapinyats, per a fer vi. Gra negre, pe-tit i rodó» [FAVÀ]. | Cf. nieddumannu «uve nere, o di colore» [ap.BOSCH, 620].

ETIM.: Derivat de negre, per la to-nalitat ben fosca dels grans. Vull ferressaltar que l’àrea dialectal d’a-quest arcaic neral ocupa bàsica-ment una zona de muntanya on noes devien conrear gaires varietats deraïm pels rigors del clima.751 El ne-ral (o negral), doncs, era propi dezones amb poca diversitat vitícola, ino esdevenia cap problema relacio-nar-hi una varietat concreta amb unepítet cromàtic tan generalista (demanera semblant al que passa ambel raïm rojal ). | Pel que fa al nieddumannu de l’Alguer, TODA va es-criure el 1888 sobre una antiga llis-ta d’ampelònims algueresos: «totslos noms són catalans; sols lo Nied-du mannu, y’l Nieddu porcu acusanorígen sart. L’un vol dir ‘negre gros’y l’altre ‘negre brut’» [p. 17].752 En-cara que hi hagi més ampelònimsalgueresos manllevats al sard, laseva informació és correcta pel quefa a aquesta varietat; sens dubte,

749. Variant arcaica de negral, sense epèn -tesi de la -g- espirant.750. Tal com passa amb el raïm blanc (v.

blanqueta), també a Lladó i a Estanya afegeixenel substantiu raïm davant l’epítet negre. Aixòem fa pensar que aquest raïm negre és un suc-cedani, per desconeixença de l’autèntic am-pelònim. De fet, les localitats del País Valenciàque parlen del negre no són avui en dia gens vi-tícoles. I encara hi puc afegir que un ampelò-graf català de finals del XIX [ROIG, 36] parlavade «rahím negre ó desconegut» per esmentaruna varietat de la qual ignorava el nom. Perso-nalment, sols un parlant de Castalla (que esconfesa poc expert en aquest conreu) em des-criu el raïm negre com la varietat usual de vi.

751. No oblido, però, que també s’utilitzal’epítet negral en unes altres plantes i fruits,com la figa negral (segons el DCVB, s. negral)o com el pi negral (segons el DCVB, s. pi).752. Provinent del ll. NIGELLUS MAGNUS,

segons BOSCH, 648. Aquest etimologista tam-bé qüestiona la traducció de TODA [p. 17] so-bre el sardisme nieddu porcu ‘negre brut’. PerBOSCH [p. 649], «prové del sard porcu ‘porc’< PORCUS. Potser es tracta d’una denominaciódespectiva en el sentit de ‘raïm d’escàs valor(= per als porcs)’».


un raïm negre de grans dimensions.SIN.: Tot i que no tinc dades per al

cat. neral, sí que puc compararaquest ampelònim amb un paral·le-lisme del francès, llengua en què jades de temps antic apareixen com asinònims noirault i teinturier (v. in-fra). Segons això, es podria acceptarla sinonímia entre neral i tintorer (v. tintorera), afavorida també per lasemblança semàntica.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: negral «(Cuen-ca, 1885) Variedad de uva» [ABELA,322]. | negralejo «(Teruel, 1885)Variedad de uva» [ABELA, 322];«(Burbáguena) Variedad del arago-nés, de mayor tamaño» [COMENGE,83]. ◊ FR.: nerau<l>t753 «(a. 1622)


Plante de vigne noire. A le grainfort et entassé. Il faict force cou-leur» [ESTIENNE, 549]. | noirault«ou teinturier. (a. 1708) Ce raisinsert à colorer le vin en rouge foncé»[ap. ROLLAND, 300]; «(a. 1667) [...]dit Teinturier. Raisin dont le grainest fort serré, teint fort noir» [ap.DncF, 349]. | noiraut «(a. 1771) ilcharge beaucoup la couleur du vin»[ap. DncF, 349]. | Cf. noireau «(Fo-rez) Cépage à raisins noirs» [TLF,XII, 183]. ◊ PORT.: negrão «(Doi-ro) Variedade de uva tinta» [DdeF].◊ SARD: nieddu mannu «(a. 1780)Uve nere. Di grani rotondi, e race-mo grande» [MANCA, 27].754

753. L’edició del 1622 que he consultatd’ESTIENNE escriu neraut. Tot i això, el fiableestudi de CTal [p. 525] diu que la primera edi-ció d’aquesta obra (del 1564) escrivia nerault i,en canvi, a partir de la segona (del 1570) hi vades aparèixer la -l final.

754. I en sard hi ha també la vitis albuman-nu, documentada el 1837 [ap. CHERCHI, IV, 205],i la «varietà di vite a frutto bianco» arbumánnu,ampelònim del logudorès i del campidanès (se-gons el DES, s. árbu). Ambdues volen dir ‘blancgros’ (del ll. ALBUS MAGNUS). I probablement sónla subvarietat blanca del nieddu mannu.


O

ous de gall m. Æ colló de gall.


P

180 palomino m. DOC.: (a. 1871) «Palo-mino de Jerez» [RevSI, XX, 264]. |(a. 1890) «Palomino. – Sarmentsblanchs, rastrers, llisos, ab banyo-lins y llistas rojas» [ROIG, 36].

À. DIAL.: palomí (Cornet) [TrL].755| palomino (Vilanova i la Geltrú,Conca de Barberà) [SADURNÍ, 21];(Sant Pere de Ribes) [ALDC].

DESCR.: palomí «raïms de colorblanc» [TrL]. | palomino «cep indí-gena» [SADURNÍ, 21].

ETIM.: Un recent estudi semànticdel camp vitícola ha donat per bonal’explicació següent del palominoan dalús: «el nombre de Palomi -no tiene origen en el del caballeroFer nán Yáñez Palomino, de la huestede Alfonso X, de quien se dice,descendieron sucesivas generacionesvi tivinicultoras. Así pues, se haefectuado un cambio metonímico,dado que las invenciones y descu-brimentos, a menudo reciben elnombre de la persona responsable

de ellos» [ap. SMITH, 89]. | Es tracta,sens dubte, d’una etimologia popu-lar del tot inacceptable. Certament,la motivació onomàstica és benpresent en el lèxic ampelonímic,però explicar l’etimologia d’un am-pelònim gràcies al renom d’un po-blador de la Reconquesta no té basede cap mena. Si a això hi afegim qued’aquest palomino es troben nom-brosos i molt arrelats paral·lelismesromànics (v. infra), l’explicació an-troponímica perd tota la credibili-tat. | Segurament, l’origen del nomprové de la relació que estableixenels parlants entre el color dels co-loms (en llatí, COLUMBA ‘colom’ oPALUMBES ‘tudó’) i els raïms enqüestió. De fet, aquesta motivaciója ha estat apuntada per als paral·le-lismes italians, tant en el cas de uvacolombina [THBuc, 180] com en elde palombina [THBuc, 193].756 |Tot i això, definir de quin color ésun colom tampoc no és tan senzill.

755. No veig gens clar si l’adaptació mor-fològica d’aquesta variant ha estat feta pelsparlants o hi ha intervingut el mateix Grieracatalanitzant-la.

756. També en parla, per al francès, elDncF (s. colombard), però sense ser gaire ex-plícit: «dérivé sur colombe, en raison de lacouleur des raisins» [p. 131].


D’entrada, l’originari tudó silvestredel qual provenen les varietatsdomèstiques és predominantmentgrisenc, però l’oscil·lació entre elblanc i el negre varia segons l’espè-cie i segons la part de l’animal.757 |Pel que fa al palomino (o palomí )català, diversos factors permetenpensar que es tracta d’un préstectardà de l’espanyol. En primer lloc,una molt esporàdica presència dia-lectal, sense adaptació morfològica;i, en segon lloc, una presència lexi-cogràfica escassíssima que contras-ta amb l’antigor (a. 1513) i l’abun-dor de les variants meridionalsespanyoles (palomillo/-a, palomi-no/-a).758 | Ara, encara que el palo-mino català sigui un préstec andalúsmodern, vingut de la famosa regióvinícola de Jerez, no crec queaquest sigui el cas d’altres llengüesromàniques. En l’italià, per ex., tro-bo un antic raïm palombino/-a dels. XIV, a més d’un raïm colombino/-adel XVI. En el rèt. del Friül, una vidpalombe. També documento en elsard una vinya palumbina, d’ar relencara més fidel a l’ètim llatí.Igualment, es troba un raïm pom-bal en el portuguès. Aquest pombals’ex plica com una derivació adjec-tival del port. pombo ‘colom’,759


sense cap relació, doncs, amb lesveïnes formes andaluses; a diferèn-cia del que passa en gallec, en què lamoderna variant palomino sí que haestat manllevada a l’espanyol.760 |De la mateixa manera que troboantics derivats del ll. PALUMBES,tampoc no en falten del seu sinò-nim COLUMBUS. Ja Plini el Vell parlava d’un raïm columbinae en els. I dC; i tampoc no manquen am-pelònims medievals llatinitzantscom columbinum. Igualment recu-llo variants occitanes i fran ceses:coulombau, colombal i co lombard.(Per documentar totes les variantsromàniques amb el radical llatí CO-LUMB-: v. cap de colom.) | En defini-tiva, no tinc cap dubte que totaquest conjunt de variants romàni-ques, tant del tipus palumb- comdel columb-, tenen un origen llatícomú. I no solament en l’àmbit dela llengua vulgar, sinó també en lallengua literària, com il·lustra per-fectament la famosa obra agronò-mica de Plini el Vell.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: palomilla «(Sa-lamanca, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 322]. | palomillo «(Somon-tín, 1814) Uvas» [ap. COMENGE,231]. | palomina «(a. 1513) Uvaprieta, racimos largos y ralos; ma-dura tarde. El vino desta uva es muy

757. Si pensem, per ex., en el cap (de lamida d’un gra gros), aquest s’acosta molt més alnegre que no pas al blanc: v. cap de colom. Espoden prendre, però, unes altres referències decolor diferent: cf. l’ampelònim cor de colom.758. Així, per ex., l’obra de la fi del se -

gle XIX de BCas [p. 19] no inclou pas el palo-mino com a raïm català, sinó com a traduccióespanyola d’una varietat catalana. Hi afegeix,a continuació, que es tracta d’una «cepa muydominante en los viñedos de Andalucía».759. Així i tot, anoto l’existència del to -

pònim Pombal (Estremadura portuguesa), en-cara que no cregui que hagi estat el causant del’ampelònim. Si de cas, ha pogut provocar unacerta interferència morfològica.760. POSADA [p. 242 i 252] afirma que es

tracta d’una variant no autòctona de Galícia.Fins i tot li atribueix com a sinònim el toponí-mic xerez. Genuïnament gallec seria, en canvi,l’ampelònim pé de pomba ‘peu de colom’, do-cumentat a finals del XIX [ABELA, 323].


claro y bueno» [HERRERA, 53]; «(Ta -lavera) Escobajo duro. Uvas cru-jientes, de sabor ácido; hollejo grue-so, moradonegruzco» [COMENGE,72]; «variedad de uva negra en raci-mos largos y ralos» [DRAE, s. uva].| palomino (negro) «(Andalucía,1807) Uvas negras, poco dulces»[ROJAS, 140]; «(Andalucía, 1869)Cepa de frutos muy tempranizos.Los racimos de esta variedad, que esmuy esquilmeña, tienen los granosredondos, blancos y de sabor suma-mente grato; sus vinos son finos yaromáticos» [BCas, 19]; «(Sanlúcar,Jerez, Rota, Arcos, Pajarete, Mo-guer) Uvas poco apiñadas; color negro, poco dulces; hollejo grueso»[HIDALGO, 130]; «(Chiclana) Uvasmedianas, muy sabrosas y azucara-das. Racimos grandes» [MARCILLA,107]. ◊ IT.: palombina «(XIV sec.)Varietà di vite | (XVI sec.) Varietà diuva; da palomba» [DEI, 2736]; «(a.1597) Specie di uva nera e bianca agrappoli lunghi e radi» [ap. THBuc,193]. | palombino «Ant. uva pa-lombina: colombana» [GDLI]. ◊PORT.: palomino «o xerez. (Galizia)Uva blanca | Uvas negras, poco dul-ces» [POSADA, 242 i 252]. | Cf. pom-bal «variedade de uva branca»[DdeF]. ◊ RÈT.: vid palòmbe, vidpalombite «(friul.) Specie di uvanera e bianca a grappoli lunghi eradi» [ap. THBuc, 193]. ◊ SARD:palumbina «(a. 1897) Uva da vinorosso» [SCet, 48].

181 palop o calop m. DOC.: (val., 1569)«Palop» [LPal, 59v]. | (a. 1580) «Pa-lop: Uvae dactylae» [POU, 40]. |(l’Alguer; 1683, 1684) «Palop, pa-lob» [BOSCH, 368]. | (l’Alguer, 1700)«dos purtadoras de palop fet á pan-

LÈXIC 245

sas» [BOSCH, 368]. | (a. 1784) «apor-ta un paner de calop per menjar»[ap. DCVB].761 | (Val., 1791) «Palopó Polop dulce» [JAVal, 27].762 |(l’Alguer, 1823) «Palop llonc. Palopnapolità. Palop rudò» [ap. BOSCH,619]. | (val., 1851) «Palòp» [DEsc]. |(mall., 1858) «calop, calop vermêy»[DAm]. | (men., 1869) «calop»[VHos, 62]. | (Binissalem, 1897)«calop» [Die B., I, 257].

À. DIAL.: calop (Maó, Pollença,Sóller, Alaró, Sineu, Son Cervera,Montuïri, Felanitx) [ALDC];763(Sant Lluís) [FAVÀ]. | calop blanc(Mall.) [CERDÀ, 111]; (Bal.) [TrL];(Llucmajor, Santanyí) [ALDC];(Consell, Porreres, colònia de SantPere d’Artà) [FAVÀ]. | calop negre(Mall.) [CERDÀ, 111];764 (Men.)[DAg]. | calop vermell (Mall.)[CERDÀ, 111]; (Bal.) [TrL]; (Lluc-major, Felanitx, Santanyí) [ALDC];(Consell, Porreres, Sant Llorençdes Cardassar) [FAVÀ]. | palop (eiv.)

761. Suposo que es tracta d’una docu-mentació illenca, tot i que no ho puc confir-mar perquè el DCVB dóna una abreviatura(«Diet. Fiol».) absent de la seva bibliografia.762. Com que tota l’obra de JAVal és es-

crita en espanyol, no puc saber amb certesa sila variant polop, acompanyada de l’adjectiucastellà dulce, pertany al valencià o és d’unacomarca castellanòfona.763. Mentre que a Felanitx i Santanyí di-

ferencien el calop blanc del calop vermell[ALDC], a Llucmajor només posen l’epítet ala subvarietat vermella, sobreentenent la blan-ca com a principal.764. A les localitats mallorquines de la

colònia de Sant Pere i de Sant Llorenç desCardassar també em parlen d’un calop negre,però el consideren un raïm d’introducció re-cent, amb els grans més grossos que l’antic ca-/palop vermei (forma amb iodització gene-ralitzada a Mallorca i a Eivissa).


[PzCab, 149]; (Martorell, Mont-blanc, Tarragona, Benassal) [TrL];(Blancafort, Maestrat, Val., Eiv.)[DCVB]; (val., eiv., alg.) [DECat,VI, 209]; (Camp de Tarragona)[Enc., IV, 20]; (l’Alguer) [DAlg];765(Sant Mateu d’Aubarca) [TMan,103]; (l’Alguer, Cabanes de l’Arc)[ALDC]; (Traiguera, Llíria) [FAVÀ].| palop blanc, palop negre (SantJosep de sa Talaia, Eiv.) [ALDC];(Santa Agnès de Corona) [FAVÀ]. |palop vermell (Sant Agustí desVedrà) [FAVÀ]. | palot (Tortosa)[DCVB]; (Porrera) [FAVÀ]. | Cf.palat (la Torre de Fontaubella)[ALDC].

DESCR.: calop «uva blanca y gor-da, especie de jaen. Su hollejo no estan grueso ni tan duro como el deeste. Se da el mismo nombre á lavid y al veduño que la produce»[DAm]; «Lairen: especie de uvaque se conserva mucho» [DFer];«casta de raïms. Cp. palop» [DAg];«raïm de gra blanc i llarg» [TrL];«classe de raïm gros i molt saborós,apreciat com el millor. Cast. jaén.Hi ha diferents varietats de calop,que donen origen a diverses deno-minacions: calop blanc, calop ver-mell, calop negre, segons el matís decoloració del gra» [DCVB]; «n’hiha de blanc i de vermell, té el gragros, llarguer, dolç, exquisit per amenjar, i es guarda bé durant me-sos» [DCVB, s. raïm]; «classe deraïm gris» [DECat, II, 441]; «ceptardà de raïms grossos, tant blanccom negres. Gra gros i llargarut, de


pell forta. Val per a menjar i per apansificar» [FAVÀ]. | calop blanc«variedat de parra» [CERDÀ, 111];«cep de raïms blancs. Gra mitjà illargarut. Ben bo per a guardar, valtambé per al vi» [FAVÀ]. | calop ro-sat «raïm molt sucós, molt dolç i depell molt fina» [DCVB, s. calop]. |calop vermell «especie de calòp,pero de color bermejo» [DAm];«cep de raïms clars. Gra mitjà i llar-garut. Ben bo per a guardar, valtambé per al vi» [FAVÀ]. | palop«uva blanca de hollejo fuerte y jugodulce [...]. Esta uva es de las mejorespara guardar: tambien es buena paravino» [JAVal, 27-28]; «variedad dela uva» [DEsc]; «Uva blanca durade hollejo, grata al paladar, de pocomosto» [NIEVA, 64]; «bellissima uvada tavola, che serve anche per farel’uva appassita» [SCet, 47]; «cepque dóna un raïm de color blanc ide gra gros i dolç | Raïm d’aquestcep. Cp. calop» [DAg]; «raïm blanc,molt sucós i fort de pellofa» [TrL];«raïm per menjar» [TMan, 103]; «ra -ïm blanc, de pell dura; bo per men-jar» [ALDC]; «cep de raïms llargs iesparsos. Gra blanc, mitjà i rodó.N’hi ha també una varietat negramés grossa i llargaruda, de pell fortai cruixent. És bo per a menjar, peròtambé per a fer vi» [FAVÀ]. | palopblanc «parra de raïms grossos,llargs i esparsos. Gra blanc, gros iallargat, de pell forta. Raïm de taulade llarga conservació, bo però ambmolt de pinyol» [FAVÀ]. | palop ne-gre «parra de raïms llargs i esparsos.Gra vermellós, gros i arrodonit, depell forta i cua seca. Té poc grau i ésmassa eixut per a fer vi. Molt millorper a menjar o per a guardar, mal-grat l’excés de pinyol» [FAVÀ]. | pa-

765. Tant el DAlg com l’ALDC recullena l’Alguer una pronunciació [pə'ɾɔp]. El canvide líquides (r < l) és un fenomen característicd’aquell parlar.


lop vermell «parra de raïms detaula grossos. Gra vermell, gros illargarut. De pell forta i gra eixut,amb molt de pinyol» [FAVÀ]. | palot«varietat de raïm de gra gros, llarga-rut, blanc, dolç i cruixent. V. palop»[DCVB]; «cep de raïms molt gros-sos per a fer vi. Gra gros, blanc i su-cós, de pell molt gruixuda» [FAVÀ].

ETIM.: Aquest ampelònim ha estatestudiat per diversos romanistes.Així, el DCVB (s. calop) escriu:«etimologia desconeguda, però se-gurament pre-romana; segons J.Hubschmid (ELH, I, 63), pertany aalguna llengua no indoeuropea i estroba el paral·lel de calop en el sardgaloppu, ‘varietat de raïm blanc’». |En canvi, segons Wagner [DES,s. galóppu]: «Nella regione sett.dell’Isola si sente anche tolòppo,tolòppe, e a Sassari si dice taròpu‘uva bianca dai grossi acini’. Questeforme rappresentano una dissimila-zione p-p > t-p. Le forme con p-, t-possono essersi diffuse da Alghero;sorprende però l’esistenza di palòp-po a Sanluri, cioè in pieno Campi-dano. Comunque sia, sta il fatto chele due forme catalane sono penetra-te in Sardegna [...]. Rispetto al va-lenz. palop il DCVB dice: “semblatenir el mateix origen que calop, talvegada amb contaminació de pell”;ma siccome palop ha -l-, non -ll-,questa spiegazione non convince,né persuade l’altra che figura sottopalop (DCVB VIII, 146): “Semblarelacionable amb Polopp, nom depoble valencià”; è vero che gli auto-ri aggiungono: “però també semblade la mateixa familia que el baleàriccalop”. Mi sembra evidente che laforma secondaria palop non sia al-tro che il prodotto di un’assimila-

LÈXIC 247

zione retroattiva (k-p > p-p), similea quella dissimilata nel sardo sett.talóppu da palóppu (p-p > t-p).» |Coromines hi pren clarament par-tit: «la nota seriosa sobre aquestmot [calop] és la de MLWagner, queultra la forma galoppu, go- delNord i Centre de Sardenya, hi as-senyala una forma menys estesapalòppo i barófflu; i un tipus ga-glioppo, gaj- en els parlars italiansdels Abruzzi, Agnone i les Mar-ques. Ni Wagner diu que ho sigui niveig cap base per creure que sigui (ono sigui) un mot pre-romà. Ni tansols podem estar ben segurs que noprovingui de l’important poble ivall de Polop a la Marina d’Alacant,on s’hi fa força vinya, i ja se’n de -via fer abans de la Reconquesta[DECat, II, 441]. Però també incloual DECat una entrada palop [VI,p. 209], on escriu: «essent “rosat” elcalop (Guasp) també podríem pen-sar en el grec PIROPOS ‘de color defoc’, ‘de color encès’ (cf. el raïmmoragat), base també flaca, major-ment estant més ben documentadala variant en c-». | Tot plegat, dife-rents propostes etimològiques peral binomi calop/palop, però poc con -vincents en general. D’entrada, nil’origen preromà no hi fa cap falta,ni resulta gens creïble, per ex., lainsòlita provinença del grec PIROPOSque aventura Coromines. | Perso-nalment, crec que el fet de tenir, finsara, més ben documentada la va-riant amb c- ha fet més difícil unaresposta etimològica satisfactòria,situació que canvia si donem com aprimitiva la forma amb p-. | En rea-litat, la variant més antiga és palop,documentada a diverses obres lexi-cogràfiques i botàniques dels s. XVI


i XVIII (v. supra). També és la variantque té un àmbit geogràfic més ex-tens, ja que apareix tant en l’àmbitcontinental com en l’illenc (concre-tament a Eiv. i a l’Alguer). | L’expli-cació, doncs, d’aquest ampelònimcrec que s’ha de buscar en català,per la qual cosa recupero la tímidaproposta, ja apuntada pel DCVB(s. palop), a favor de la vila de Polopde la Marina.766 | D’entrada, el va-lencià JAVal ja parlava el 1791 d’unraïm palop o polop, cosa que reforçaaquesta interpretació toponímica. Asobre, dos diccionaris: el DEsc(Val., 1851) i el Dag, es refereixen alpoble de Palop (en lloc de Polop),fet que permet suposar l’existènciad’una antiga variant popular dissi-milada. M’ho confirma l’entradaPolop de l’Onomast. [VI, p. 252]:«En el P. Valencià el nom apareixmolt repetit en topònims mitjans omenors [...]. En alguns és Palop amba, forma que hem trobat en la men-ció citada de 1322 [ACA reg. 222f. 108] del nom del poble de Polop:variant ben natural puix que és unso introduït pels moros igual que ode la variant dominant.» | És evident,doncs, que les dades precedentsobliguen a acceptar una dissimilació(palop < Polop), esdevinguda ja enl’antic topònim i que, per tant,afecta sistemàticament el mot post-toponímic estudiat. | L’única pos -sible objecció que veig a la mevaproposta pot ser la manca de pa-


ral·lelismes castellans (llevat d’unpalot al País Valencià castellanòfon:Titagües, 1809). Suposo que s’had’acceptar que l’ampelònim va es-tendre’s força cap al nord i cap al’est, i que no ho va fer, en canvi,cap al sud.767 | També vull destacarque les dues obres més antigues onapareix aquest palop sols esmentendues o tres varietats més de raïm.768Això probablement indica que estractava, al País Valencià, d’una deles varietats principals del s. XVI;potser de provinença àrab, si tenimen compte l’origen geogràfic i les ca-racterístiques de la varietat: mésadequada per a ser menjada crua oen pansa que no pas per a ser vinifi-cada.769 Enfront d’això, la variantmallorquina i menorquina calop noés documentada fins un parell desegles després.770 | D’altra banda,sento a Porrera (Priorat) una va-riant palot,771 amb una dissimilació

766. La comarca de la Marina va ser desde temps ben antic (i encara ho és) una zonafonamental en el conreu valencià de la vinya.La seva especialització tradicional ha estat elraïm per a pansificar, herència de probableorigen aràbic.

767. De fet, el mot apareix en el val. apit-xat i el septentrional, però no pas en el meri-dional. (Ho aprofito per a fer observar que,com era d’esperar, no el vaig recollir a la ma-teixa vila de Polop, on vaig fer una enquesta.)768. POU [p. 40] sols esmenta el 1580 dues

classes de raïm: el moscat o moscatell i el pa-lop. Igualment, LPal [p. 58-59] només haviamencionat el 1569 sis varietats valencianes,entre les quals apareix el palop.769. A causa de les prohibicions alcoràni-

ques contra l’alcohol, els àrabs es van dedicarmés al conreu i al perfeccionament de varietatsper a pansificar (de gra gros i pell dura, pertant) que no pas a les varietats viníferes.770. Tot i no ser tan antiga, aquesta va-

riant ha tingut força rendiment a les Balears idesigna actualment nombroses subvarietatsde raïm.771. Ho aprofito per a remarcar que, a

Montuïri, l’ALDC recull raïm calop en singu-lar, però raïms calots en plural.


consonàntica (p-'p > p-'t).772 Tambél’ALDC troba al Priorat, concreta-ment a la Torre de Fontaubella, unraïm palat. Segurament es tractad’una variant interferida pel verbpelar, el qual hauria provocat l’assi-milació vocàlica (palot ¥ pelar Æpe-/palat). | Fins i tot pot semblarque l’ampelònim del Priorat tinguia veure amb un altre fruit italià.Així, el GDLI [XII, p. 423] docu-menta una varietat de llimona, peti-ta i ovoïdal, anomenada pallotino(diminutiu de pallòtta Æ palla ‘pi-lota’). Certament, aquest mot pri-migeni sí que ha donat nom a unampelònim pisà: el palle di gatto‘pilotes de gat’ [GDLI, XII, 409],però la definició dels seus grans deraïms grossos i oblongs no deixadubtes del sentit genital de l’eu -femisme palla (= colló). No crec,doncs, que lèxicament tingui res aveure amb el palop català,773 però síque deu estar emparentat semànti-cament amb colló de gat (v. colló de

gall). | Pel que fa als hipotètics pa-ral·lelismes romànics del palop ca-talà, crec que s’ha de ser més pru-dent; especialment, amb les variantsitalianes gaglioppo, gaj-, proposa-des per Wagner (cf. DECat, II,441). Al meu entendre, presentenl’escull d’una palatalització (-gl- =[ʎ]) que deu tenir un origen eti-mològic diferenciat. Penso, sobre-

LÈXIC 249

tot, en mots romànics derivats delll. GALLU ‘gall’, el qual ha influït enl’origen semàntic d’uns quants am-pelònims romànics (com exempli -fico detalladament en l’etim. de pi-capoll). | En el cas sard, és moltprobable la provinença catalana del’ampelònim palòppo. Sobretot, per -què a l’Alguer la variant catalana ésencara palop (actualment pronun-ciada pa[r]op). A banda de recollir-la el DECat i l’ALDC, ja es docu-menta a finals del s. XVII. Fins i totun manuscrit alguerès del 1823 (ex-humat per BOSCH [p. 629]) apuntaque n’hi ha diverses subvarietats,entre les quals en trobem una queels algueresos anomenen palop na-polità, i els sards galoppe napolitanu(diferenciant-la del galoppe sardu),cosa que pot ser un indici de la pro-vinença catalana del mot.774 | Ma -joritàriament, les variants sardesconegudes són amb g- (galop, ga-lop(p)u, go-/galoppo),775 la qual cosaem fa pensar en la següent informa-ció italiana: a Ístria s’ha documen-tat el verb dialectal galopà, amb elsignificat de «nereggiare di uva [...]in via di maturazione» [THBuc,184]. Segons la mateixa font, estàrelacionat amb una arrel kal- ‘pe-

772. En teoria, una dissimilació d’oclusi-ves inversa a la que s’esdevé amb el sard talòp-po (segons el DES), sempre que acceptemaquest hipotètic paral·lelisme sard: v. infra.773. Sols deu ser una casualitat que la

primera documentació del palop valencià,deguda a l’aragonès LPal [s. XVI], el traduei-xi al castellà com a compañón de gato (= co-lló de gat).

774. Evidentment, si els parlants sardsidentifiquen aquest raïm com a provinent deNàpols, es pot pensar, fins i tot, que va ser in-troduït en els s. XIV o XV pels catalans, senyorsen aquella època dels regnes de Nàpols i deSardenya.775. Suposo que es tracta d’una sonorit-

zació per simple equivalència acústica [ka- >ga-]. No la relacionaré, doncs, amb el fr. anticgalop ‘esp. de pomme’ el 1583 [ap. FEW, XXI,77], tot i que aquesta obra sí que apunta unapossible relació entre la poma galop del francèsmedieval i el raïm galoppu del sard.


llofa’.776 Potser aquesta és la raó queexplica la interferència sarda gal-,però no sé si deu valer també per alcalop de Mallorca i Menorca. | Unaltre grup de variants sardes empa-rentades amb el català són les quecomencen en t- (taloppu, to-/talopo,tarop(p)u), per dissimilació de la -pfinal (segons el DES, s. galóppu).No veig, en canvi, tan clares unesaltres formes sardes, com baroffu(mencionat també a la mateixa en-trada del DES), amb prou feines unparònim del palop alguerès.

SIN.: V. imperial; v. pansa; cf. va-

lencí.P. ROMÀN. ◊ ESP.: palot «(Tita-

guas, 1809) Uva» [ROJAS, 224].777 ◊IT.: Cf. «gajòp(p)e (abbruz., march.),gagliouppe (agnon.) specie d’uva agrappolo corto e chiuso» [DES, s.galóppu]. | Cf. gagliòppa «Ant. Vi -no gagliòppo» [GDLI]. | Cf. ga-gliòppo «(Italia meridionale) Viti -gno che dà grappoli piuttosto grandi,con acini medi, rotondi, di colorenero; è di buona produttività; pro-duce un vino molto apprezzato (perl’alta gradazione alcolica). = Etimoincerto» [GDLI]. ◊ SARD: «alòppu(Quartuccio), galòppo (logudore-se), galòppu (contado di Cagliari),golòppe (Nuoro), golòppo (Maco-mer, Orosèi) (a. 1889) Vite grap-polòna» [CARA, 90]. | galop «(Car-loforte, 1897) Bellissima uva de


tavola, che serve anche per fare l’u-va appassita» [SCet, 47]. | galoppenapolitanu, galoppe sardu «(logu-dorès) Varietat» [ap. BOSCH, 651]. |galopu «(a. 1866) Ispezias di axi-nas» [DSI, s. Àxina]; «(campidane-se) Uva da tavola» [DISC, s. vite]. |«palòppo (Sanluri), taròpu (Sassa-ri), tolòppo (sardo sett.) uva biancadai grossi acini» [DES, s. galóppu]. |talop(p)o «(a. 1780) Uve bianche.Di grani prolongati e solti» [MAN-CA, 27]; «(Sàsser, 1698) Varietat»[ap. BOSCH, 650]. | taloppu «(gallu-rese) Uva scelta per farla passire»[VIG, s. uva].

pampa-redona f. Æ pàmpol rodat.

182 pàmpol girat m. DOC.: (a. 1871)«Pámpol girat» [RevSI, XX, 316]. |(Garraf, 1878) «Girat» [Estud., 305].

À. DIAL.: girat (Montbrió delCamp) [FAVÀ]. | pampagirat (Tor-tosa) [DCVB].778 | pàmpol girat(Camp de Tarragona) [TrL]; (Cam-brils) [ALDC].

DESCR.: pampagirat «varietat deraïm de gra negre, llargarut, gros»[DCVB]. | pàmpol girat «raïm ver-mell semblant al cartoixà» [TrL].

ETIM.: Veny ha escrit: «Altres ca-racterístiques del cep o del raïm po-den ser la base dels seus noms [...].Quant a la fulla, la forma: pàmpolgirat» [Mots, 60]. | Aclareixo que,en aquest cas, l’adjectiu girat equi-val a ‘arrodonit’, ja que fa referènciaa la forma circular de la fulla. Lamotivació, doncs, coincideix amb ladel pampa-redó o pàmpol rodat.

776. Un altre fruit, probablement empa-rentat amb aquesta arrel kal-, seria el fr. calot(a. 1675): ‘poire mûre en février’, segons elFEW [XXI, p. 81].777. Anuncio que ROJAS, encara que fa-

mós pels seus estudis d’ampelografia andalusa,era valencià: de Titagües (Serrans). En aquestcas, doncs, deu informar de primera mà.

778. Compost aglutinat on l’adjectiu man -té el gènere masculí que fa referència al cep(no pas a la pampa).


183 pàmpol rodat m. o pampa-redo-na f. DOC.: (Val., 1791) «Pampol ro-dat» [JAVal, 32]. | (a. 1871) «Pám-pol rodó» [RevSI, XX, 319]. | (a.1877) «Pàmpol rosat» [ap. VVV,80]. | (Bal., 1878) «Pampol rodat»[Estud., 84]. | (Banyalbufar, 1897)«pampol rodat» [Die B., I, 257].

À. DIAL.: pampa-redó (Freginals)[DCVB]. | pampa-redon (Pra-dell)779 [DCVB].780 | pampe-redona(Vinaròs) [ALDC].781

DESCR.: pampa-redó «varietat deraïm blanc, de pell gruixuda, laplanta del qual no té les pampes tanretallades com els ceps ordinaris»[DCVB]. | pampolrosat «varietatde vi molt saborós» [DCVB]. |pàmpol rodat «uva un poco robis-ca: tiene la pulpa dulce con el holle-jo delgado y su racimo es bastantegrande. Por sí hace un vino exquisi-to» [JAVal, 32]; «raïms blancs moltapreciats per al vi» [Die B., I, 257].

ETIM.: Veny, a partir de la defini-ció del DCVB, en veu clarament l’e-

LÈXIC 251

timologia, així com quina va ser l’e-volució semàntica: «pampa-redona,es deia primer del cep de pàmpolsmenys retallats que els normals idesprés es va estendre als raïms(pampa-redó)» [Mots, 50]. | D’altrabanda, també l’antic ampelònim va-lencià i mallorquí pàmpol rodat haestat motivat per la forma voltada,rodada, dels seus pàmpols.782 | Igual -ment, sovintegen els paral·lelismesromànics que presenten aquestamateixa motivació ampelonímica,com el port. folha redonda, el fr.feuille ronde i potser l’esp. redondao redondal.783 Destacaré, per ex.,l’explícita descripció que ha fetODART [p. 272] sobre un paral·lelis-me francès: «[...] ses feuilles amples,entières, arrondies, forme qui a faitdonner à ce cépage le nom de Feuilleronde». | Pel que fa al vi pam -polrosat del DCVB, deu tractar-sed’una errada ortogràfica (rosat perrodat),784 arribada per transfusió lè-xica. Gràcies a Griera [VVV, 80] endescobreixo la font: es tracta de larevista Museu Balear del 1877.785

779. El DCVB es deu referir a Pradell deSió (Preixens), ja que l’inclou al pla d’Urgell(tot i que actualment pertany a la veïna No-guera).780. Variant arcaïtzant que manté la -n

etimològica. Segons Coromines: «l’adjectiullatí ROTUNDUS, pertanyent a la mateixa arrel que ROTA, va donar primer redon o ro-don, -ona, que després s’ha reduït generalmenta rodó o redó, adaptant-se al tipus correntdels adjectius terminats en -ó, -ona» [DECat,VII, 386].781. El primer terme del compost (pam-

pe-) és un arcaisme morfològic, ja que provédel masculí singular de PAMPINUS (amb I lla -tina). Segons Coromines, del seu pluralpàmpe(n)s, aviat reduït a pampes, s’extraguédesprés el singular analògic pampa [DECat,VI, 218].

782. Coromines [DECat, VII, 368] ja do-cumenta el participi rodat amb el significat de‘voltat, contornejat’ en dos documents rosse-llonesos de la primera meitat del s. XIV.783. Cf. redonell, on també tinc en

compte el paral·lelisme espanyol i occità re-dondal, però apuntant una altra possible mo-tivació.784. Veig innecessària, doncs, l’associació

que proposa Coromines: «cf. el vi pampolro-sat amb una vella tela pampa-roser [...] del fr.pampe-rosé (o pampre-rosé) ‘pètal de rosa’»[DECat, VI, 217].785. Obra plena d’errades, segons la trans -

cripció de Griera (tampoc no gaire fiable): hiapareixen granitja per granatja, serrassencs perterrassencs, etc.


De fet, no trobo cap descripció am-pelònimica que faci referència a uncep de pàmpols rosats.

SIN.: Cf. pampolat.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. «redonda

(Almería), redondal (León, Ovie-do) (a. 1885) Variedades de uva»[ABELA, 324]. ◊ FR.: feuille ronde«(Doubs, Saônet-Loire; 1859) Grap -pe allongée, garnie de grains serrés[...]. Ce plant, très-productif, donnedu vin de médiocre qualité»[ODART, 218-219]; «(c. 1864) Quali-té de vigne» [ap. DncF, 70]. ◊OCC.: roudaïre «(Bouches-du-Rhô-ne, 1829) [...] ainsi s’appelle, à causede ses sarments étalés» [ANDRÉ,136]. | Cf. redondal «(Languedoc,1736) Cépage blanc et noir» [ap.CTal, 536]. ◊ PORT.: folha redonda«uva tinta. Híbrido de produccióndirecta» [POSADA, 250].

184 pàmpol talladet o retallat m.DOC.: (l’Alguer; 1684, 1783) «rata-llat. Retallat» [ap. BOSCH, 628]. |(l’Alguer; 1804, 1811) «ratallat ne-gra. Ratallat blanc» [BOSCH, 370]. |(a. 1871) «Pampol retallat» [RevSI,XX, 264].

À. DIAL.: pòmpol tallaet (JesúsPobre) [FAVÀ].786

DESCR.: pàmpol talladet «cep defulles retallades. Raïms petits, moltprimerencs. Grans blancs i petits,dedicats al consum de taula» [FA -VÀ]. | retallat «uve che sogliono ge-neralmente conservarsi per l’inver-no» [ap. BOSCH, 629].


ETIM.: L’etimologia de pàmpol retallat s’explica per la forma moltretallada dels seus pàmpols. És evi-dent que, si existeix en català un ceppampa-redó, de fulles redones (v.pampa-redona), no hi és gens es-trany la presència d’un ampelònimque faci referència a la motivació in-versa: la d’un cep de pampes rectilí-nies. | Malgrat que no dubto de l’o-rigen genuí de la variant valenciana,crec que en el cas de l’alg. retallats’ha de parlar d’un préstec sard, encara que adaptat lexicalment.Així m’ho fa pensar l’abundor delsparal·lelismes sards.787 | No compar-teixo, en absolut, la motivació queproposa BOSCH [p. 629] per al reta-llat de l’Alguer: «el nom botànic[Vitis pellucens] en determina lamotivació semàntica, relacionadaamb l’aspecte cromàtic dels grans,de pell relativament traslúcida, quetant CARA, 1889, 92 com CARA,1909, 31b fan correspondre a l’it.uva tralucente (d’on retallat per a‘blanc translúcid’)». De fet, crec queno convé donar gens de transcendèn-cia etimològica a un nom botànic,mer element taxonòmic que deviaser del tot desconegut per als viti-cultors de Sardenya.788

P. ROMÀN. ◊ OCC.: Cf. coupado(= tallat) «(a. 1878) Variété de raisin

786. Forma composta que presenta unaassimilació vocàlica de pàmpol en pòmpol, in-duïda pel context labial. També faré ressaltarla caiguda de la -d- intervocàlica del participi,fenomen sistemàtic en el val. meridional.

787. Documento fins a catorze variantsgràfiques diferents: arretagiàu, arretàlau,arretallau, radagliàdu, ratagliàdu, rechigliàu,redagladu, retagliadu, retagliàtu, retallàu, re-tellàu, retigliàu, ritagliadu i uva redagliada.788. Deixo de banda que el significat (real

o figurat) de retallat té ben poc a veure amb elde translúcid. Cf., en canvi, la descripció de lavariant sarda retagliadu: «Foglie [...] a dente-llatura regolare, con denti piuttosto grandi»[DEIDDA, 303].


à grosse grappe, à grains ovoïdes,croquants et sucrés» [TdF]. ◊SARD: «arretagiàu (Ortuèri), arre-tal(l)àu o retellàu (meridionale),radagliàdu o ratagliàdu (Bòsa, Ma -comèr, Patàda), rechigliàu (Nuo-ro), retagliàtu (Orosèi), retallàu(Olzài), retigliàu (Oliena) (a. 1889)Vite traslucente» [CARA, 92]. | arre-tallàu «(a. 1837) raïms de gransblancs i arrodonits» [ap. BOSCH,629]. | arratelau, arritellau (Igle-sias), radagliadu (Ozieri), retigliau(Nuoro), retazzadu (Dorgali), uvaredagliada «(a. 1780) Uve bianche.Di grani rotondi e grossi, ma nonsolti» [MANCA, 27]. | retalláu«(camp., 1832; log.) Spezia di áxinabianca media e gustosa» [DES]. | re-tagliadu e redagladu «(Planargia)Acini di color giallo dorato; la pol-pa è molle. L’uva matura [tardiva].Vitigno produttivo» [DEIDDA, 303].| ritagliadu (Sorso), rittadatu(Tempio) «(a. 1897) Uva da tavolabianca» [SCet, 44].

185 pampolat m. DOC.: (Val., 1791)«Pampolera» [JAVal, 32].789 | (val.,1851) «pampolát» [DEsc, II, 898]. |(a. 1871) «Pampanera ó pampolat»[RevSI, XX, 264]. | (a. 1877) «Pam-panetes» [ap. VVV, 80].

À. DIAL.: pampanal (Elna) [TrL].| pampaneta (Tremp) [TrL].790 |pampolat (Borriana) [TrL]; (Casi-nos) [ALDC].

LÈXIC 253

DESCR.: pampanal «raïm blanc»[TrL]. | pampaneta «raïms blancs,de bagots rodons, de pell fina i gustsaborós» [TrL]. | pampolat «varie-dad de la uva» [DEsc, II, 898];«raïm de grans negres; és molt pro-ductiu per a fer vi clar» [TrL]. |pampolera «uva un poco robisca:tiene la pulpa y jugo dulce con elhollejo delgado, y su racimo es bas-tante grande. Por sí hace un vinoexquisito» [JAVal, 32].

ETIM.: Ampelònims referits a unaclasse de cep que es destacava pelcaràcter esponerós, abundant, delsseus pàmpols. Per extensió, el nomde la planta va passar també a desig-nar-ne els raïms. | Igualment, les va-riants adjectives (pampanal, pampo-lat) i els seus paral·lelismes romànics(pampegat, pamplugat, etc.) devienser, en un principi, simples qualifi-catius del cep que van acabar esde-venint ampelònims específics.791

SIN.: Un ampelògraf esmentava,a finals del XVIII, indistintament«Pampol rodat ó la Pampolera»[JAVal, 32]. No puc, però, certificaraquesta sinonímia, sobretot perquèen català ja no trobo cap dels dosampelònims en el s. XX.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: pampanera«(Villena) Cepa estéril» [MTor, 213].◊ OCC.: panpegat «(Gard, 1835) Va-riété à grains noirs, ronds» [ap.DPF, s. rasin]. | pampegat, pam-plugat «(Arles) Variété de raisinnoir» [TdF, s. pampegat]. ◊ PORT.:Cf. folhal «(Minho) Variedade deuva preta» [DdeF]. ◊ SARD: pampi-nu «(a. 1780) Uve nere. Di grani ro-

789. Derivat del verb pampolar ‘cobrir-sede pàmpols un cep’, amb una terminació -erade sentit col·lectiu per a indicar l’abundor depàmpols.790. Variant diminutiva que, igual com la

variant adjectiva pampanal, manté la -n- eti-mològica (¨ ll. PAMPINU ‘pampa’).

791. Com observo encara per al corspampanuta: «Aggettivo dell’uva molto fron-dosa, pampinosa» [VCors].


tondi e rari, con piccolo grappo»[MANCA, 27]. | pimpiniera «vi -gna» [CHERCHI, II, 131].

186 pansa f. o panser m. o pansal m.DOC.: (a. 1617) «lo vi blanch de vi -nya de Monestrells blanchs y dePansas» [AGUSTÍ, 94]. | (l’Alguer;1683-4) «30 budronis de pansal»[BOSCH, 368].792 | (l’Alguer, 1823)«Pansal-negra» [ap. BOSCH, 620]. |(Ross., 1866) «Pansa» [ROUFFIA,138]. | (a. 1871) «Pansa muscatalla-na. Pansa rossa. Pansa rodona. Pan-sal blanch. Pansér [...]. Pansa blan-ca. Pansa negra. Pansa vermella»[RevSI, 264 i 296]. | (a. 1877) «pan-salets» [ap. VVV, 80]. | (Priorat,1878) «pansal» [Estud., 87]. | (Bar-celona, 1890) «Xarel·lo, pansalet ócartuixá. Pansa en la costa de Llevant[...]. Mentres en unas localitats pre-domina’l Sumoll y’l Xarel·lo, en al-tras la Garnatxa y lo Pansé» [ROIG,34 i 57]. | (mall., 1892) «del most /de moscatells y batistes, / pansals,granatxes, girons» [ap. DCVB].

À. DIAL.: pansa (Sant Vicenç delsHorts, Altea, la Selva, Tarragona,Llucmajor) [TrL, s. vi]; (cat. orien-tal, cat. occidental, mall.) [DCVB];(Peralta de la Sal) [SISTAC, 267]; (elsHostalets [Montoriol], les Llosses,Balsareny, Castellfollit de Riubre-gós, Tordera, Sant Andreu de Lla-vaneres, Tolba, Estanya, Àger, Pe-


ralta de la Sal, Sanaüja, Cubells,Agramunt, Cervera, Valljunquera)[ALDC]; (Artés, colònia de SantPere d’Artà, Vilves, Torrent deCinca, la Sorollera, Traiguera)[FAVÀ]. | pansa blanca (Alella,793 elCampell)794 [FAVÀ]. | pansa del ter -reno (la Torre Velilla) [ALDC].795 |pansa moscatell (Mall.) [CERDÀ,111].796 | pansa roia (= roja) (elCampell) [FAVÀ]. | pansa rossa (Cà-noves) [ALDC]. | pansal (Cat.,Bal.) [TrL]; (Camp de Tarrago- na, Gandesa, Tortosa, val., mall.)[DCVB]; (Mall.) [Sureda, 167];(l’Alguer) [DAlg]; (Cambrils, Po-

792. SCet [p. 48], segurament per una erra-da de recepció, grafià pansà per a l’alguerès.Això no té res a veure amb el fet que diversostractadistes moderns, per ex. CIURANA [p. 13] oEnc. [IV, p. 20], situen a l’àrea vinícola d’Alellauna insòlita forma pansà. Es tracta seguramentd’una confusió ortogràfica o d’un fals encreua-ment amb la variant panser, pròpia d’algunesaltres contrades del cat. central.

793. Els informants d’Alella m’expliquenque modernament s’ha començat a conrear entota la denominació d’origen Alella una varie-tat anomenada pansa vermella. Ha estat desde llavors, doncs, que els parlants han co-mençat a incloure el qualificatiu diferenciadorblanca per a referir-se a la pansa de conreutradicional.794. Al Campell els parlants diuen pansa

bllanca perquè, com ha explicat Veny [Parlars,98]), en el ribagorçà «la forta palatalització dela L s’estén als grups PL-, CL-, GL-, BL-, FL-: cllauclau, pllorà plorar, bllau blau, pllat plat».795. Variant explicable per la voluntat de

diferenciar una varietat pròpia de raïm per apansificar (pansa del terreno) d’una varietatvinguda del sud (pansa valenciana): cf. tambémacabeu del terreno. Aquesta diferenciació nodevia ser exclusiva del Matarranya, ja que laRevSI [XX, p. 263-264] escriu variants del cat.central com pansa del país o pansa catalana,les quals segurament també es devien oposar ala pansa valenciana. Cal afegir-hi que la co-marca valenciana de la Marina utilitzava unsistema propi de pansificació amb tècniques ivarietats diferenciades de les terres més sep-tentrionals.796. Subvarietat caracteritzada pel gust

moscat (cf. supra: pansa muscatellana). El ma-teix CERDÀ [p. 111] la considera un sinònimdel calop moscatell.


llença, Santanyí, l’Alguer, Marçà)[ALDC]; (Riudoms, Sant Llorençdes Cardassar) [FAVÀ]. | pansalet(Barberà del Vallès) [ALDC]. |pansall (els Guiamets) [DECat, IX,465]. | pansallet (Sentmenat)[ALDC]. | panser (Santa Eulàlia dePuig-oriol, Igualada, Montblanc,Savallà del Comtat, el Vendrell,Agramunt, les Borges Blanques,Tremp, Balaguer, Lleida, Alcarràs,Tortosa, Vinaròs, Cassà de la Selva)[TrL]; (Alcalà de Xivert) [COMEN-GE, 84]; (Bellpuig, Blancafort, Fre-ginals, Benassal) [DCVB]; (Castell-follit de Riubregós) [FARELL, 146];(Cruïlles, Peracamps, Moià, Cam-pins, Freixenet de Segarra, SantaColoma de Queralt, Alió, Sant Perede Ribes, Peramola, Almenar, Ar-beca, Granyena de les Garrigues,Vinaixa, Vimbodí, Mequinensa, Masde Barberans, Ulldecona) [ALDC];(la Granada, Belianes, Sar ral, Crei-xell de Mar) [FAVÀ]. | pansera (Arfa)[ALDC]; (Santa Colo ma de Far-ners) [FAVÀ]. | pansonet (Val.)[TrL].797 | pansot798 (Tremp) [TrL];(Isona) [ALDC]; (Figuerola d’Or-cau) [FAVÀ]. | rim de pansa (Maça-net de Cabrenys) [ALDC].799

DESCR.: pansa «raisin blanc, doré.Grains ronds, gros, peu juteux,

LÈXIC 255

douceur agréable, peau un peudure, ferait du bon vin; mais il estemployé à faire le raisin sec. Grappegrosse, allongée; pédoncules forts.Cep gros» [ROUFFIA, 138]; «raïm ocep especial» [DAg]; «varietat deraïm» [DFa]; «raïm de pell forta,gra gros i blanc, molt dolç, especialper a assecar [TrL]; «vi molt flac»[TrL, s. vi]; «Cep de raïms grossos inegres, amb el gra molt petit i depell fina. Bo per a menjar i per aguardar, però fluix per a fer vi | Cepde raïms esparsos i rosats, amb elsgrans molt grossos. No valen gaireni per a menjar ni per a vinificar |Cep de raims grossos, un xic prime-rencs. Gra blanc, ovalat i gros. Faun vi amb grau» [FAVÀ].800 | pansà«varietat que fa el vi blanc» [CIURA-NA, 13]. | pansa blanca «cep deraïms atapeïts, de cua trencadis-sa. Gra gros, blanc i rodó. Carregaforça, però és millor per a menjarque no pas per a fer vi, ja que nodóna gaire grau» [FAVÀ]. | pansaroja «cep de raïms rojos que carre-guen força els sarments. De gra grosi rodó, val per a menjar i també se’npot fer vi, tot i que no dóna gairegrau» [FAVÀ]. | pansa rossa «vid deuva blanca» [GIRALT, 16]. | pansal«variedad blanca» [Estud., 87]; «degra gros, de pell gruixuda, molt boper a menjar i per a fer vi» [TrL];«cep i raïm de la varietat anomena-da pansa» [DCVB]; «raïm panser»

797. Variant doblement diminutiva, feno-men no gens estrany en terres valencianes. Apartir d’una hipotètica variant diminutiva*pansó, -ons (probablement sinònima del raïmpansamenut), s’ha acabat construint un noudiminutiu en -et.798. Variant augmentativa que és inter-

pretada pel DCVB (s. pansa) amb un sentitpejoratiu.799. Els informants de Maçanet de Ca-

brenys, tot i esmentar-lo l’ALDC, afirmenque no es conrea al seu terme.

800. No hi ha dubte que les definicionsque recullo de la pansa són prou diferents pera poder afirmar que el que es coneix a diversespoblacions amb aquest nom comú són varie-tats diferenciades. Tot i això, m’imagino quetenen en comú una bona adequació per a serpansificades.


[DAlg]; «Hi ha dos tipus: el blanc iel vermell. Cep vigorós. Raïm demida mitjana, no gaire compacte.Varietat capaç de donar bones pro-duccions. Vi una mica àcid» [GCat,20]; «cep de raïms llarguets i espar-sos, molt bons per a guardar i per afer panses. Gra rosat, gros i rodó, depell gruixuda i forta. Val també pera fer vi i per a menjar, però és pocdolç» [FAVÀ]. | pansalet «se cultivaen gran escala pera ví. Y dona moltfruyt. Molt resistent á las maluras.Rahím gros, apretat. Fruyt rodó,blanch daurat y dols» [ROIG, 34];«Hi ha dos tipus: el blanc i el ver-mell. Cep vigorós. Raïm de midamitjana, no gaire compacte. Gra demida gran. Pell gruixuda. Vi consis-tent, una mica àcid» [GCat, 20]. |pansall «classe de vinya i cep» [DECat, IX, 465]. | panser «uva paravino griego» [RevSI, XX, 319]; «cepque produeix raïm a posta per ferpanses. Cp. pansal» [DAg];801 «raïmblanc, de poca graduació i bo per amenjar, conservar o convertir enpansa» [TrL]; «racimo grande, laxo.Uvas grandes, trasovadas, verdedo-radas; blandas, de un dulce remiso,con el hollejo gruesecito» [COMEN-GE, 84]; «raïm molt dolç» [DCVB,s. raïm]; «variedad con vinos demuy discreto contenido alcohóli-co» [Enc., IV, 20]; «cep de raïms detaula, llargs i esclarissats. També valper a pansificar. Gra verdós i allar-gat» [FAVÀ]. | pansé blanc «varietatde raïm blanc» [GCat, 25]. | panse-ra «cep de raïms apinyats, bons pera guardar i per a menjar. Gra blanc i


gros. També fa un vi bo, amb graualcohòlic» [FAVÀ]. | pansol «cep quedóna un raïm roig, de gra gros i moltusat per a fer panses» [DAg];802«raïm roig, de gra groc i dolç»[TrL].803 | pansonet «classe de ra-ïm» [TrL]. | pansot «raïms blancs igrocs, de bagó rodó, poc bons per amenjar» [TrL]; «cep de raïms llargsi esparsos. Gra blanc, rodó i gros,de pell aspra. Fa un vi clar i abun-dós, molt fluix de grau» [FAVÀ].

ETIM.: Veny ha explicat així les va-riants principals d’aquest conjuntd’ampelònims: «Altres característi-ques del raïm poden ser la base delsseus noms [...] el destí, segons sigui1) raïm que serveix per fer panses:raïm de pansa (o pansa), panser,pansal» [Mots, 60].804 | Tots, doncs,deriven de pansa, forma comuna enla majoria de les llengües romàni-ques (malgrat l’alternança de va-riants amb -n- o sense).805 SegonsCoromines: «pansa, abreujamentdel ll. UVA PANSA id., de PANSUS, par-ticipi passiu del verb PANDERE ‘es-

801. Per error, el DAg oblida aquest pan-sal, al qual remet des de l’entrada panser. Cf. lanota següent.

802. Variant un xic estranya del DAg.Probablement és el pansal, al qual remetia elDAg (s. panser) i que, a l’hora de la veritat, nohi apareix amb aquesta grafia.803. Errada del TrL, que, en copiar del

DAg, escriu groc en lloc de gros. La contra-dicció és evident perquè un raïm roig no potser groc.804. Òbviament, els raïms destinats a la

pansificació s’han de caracteritzar, com posade manifest el conjunt de descripcions romà-niques, per una pellofa forta, per una bona re-sistència al podriment, per un gra eixut sensegaire pinyol, etc.805. Pel DECat, «pansus fou ja llatí antic,

al costat de passus, un poc més clàssic, i el grup-NS- conservà la n, en aquest cas, per influènciade les altres formes de pandere» [VI, p. 230].


LÈXIC 257

pansapanserpansot

caloppalop (o palot)

imperial

FIGURA 15. Mapa de la pansa.


tendre, desplegar’, i especialment‘estendre, parar, a l’aire, els raïms,perquè s’assequin’» [DECat, VI,230]. | Els adjectius pansal i panser,en definitiva, són una alternativasintètica per a substituir la formaanalítica original: raïm de pansa.806Potser el fet que aquesta construc-ció sintagmàtica s’acabés reduint apansa (< raïm de pansa) explica mi-llor la necessitat de generar variantsadjectives que evitessin duplicitatssemàntiques.

SIN.: La sinonímia d’aquesta va-rietat no és gens senzilla per una raóessencial: hi ha dues varietats deraïm de pansa, l’una blanca i l’altraroja. La primera, segons em diuen aAlella, és la varietat tradicional,mentre que la segona és una varietatmés moderna. | El problema rau enel fet que a diverses localitats la pan-sa roja ha rebut uns altres noms,com xarel·lo,807 cartoixà (v. cartoixà),etc.; mentre que la varietat mésblanca ha mantingut generalment elnom genèric de pansa o de panser. |Segons la GCat [p. 25], el panserblanc és conegut també com a pan-sa blanca o palop. En principi, vistel meu mapa de geosinònims, és benprobable perquè les àrees dialectalses complementen perfectament. Amés, es tracta d’una de les poquesvarietats en què hi ha una classe mésclara o blanca, i una de més fosca overmella. Igualment, és un dels pocs


raïms que tenen una varietat mosca-da. Ja en el s. XIX documento tanaviat una panse musquée al Rosselló[RENDU, I, 10v] com un calop mos-catell a Mallorca [DAm]. També caltenir present que la varietat roja ésmés arrodonida que l’antiga varietatblanca. Així, la RevSI [XX, p. 312],del 1871, fa sinònims pansa rodona ixarel·lo.808 Lògicament, doncs, noens ha d’estranyar que a l’Alguertambé diferenciessin un palop rodód’un palop llong [ap. BOSCH, 619]. |Pel que fa a la mida, sembla que lapansa blanca és més grossa i tendra.Així s’explica que al Pallars Jussàl’anomenin pansot (v. afartabous), ia Sentmenat, pansatendre.809 | Lessinonímies següents, a part de con-firmar l’equivalència entre panser i palop, serveixen per a plantejar-nede noves (v. trobat; v. tarragoní):«pansé. También conocida con losnombres de trobat, palot y punxó opuntjó gras (= punxó gros?)» [Enc.,IV, 20]; «pansé blanc, conegut tam-bé per pansé, palop, pansa blanca,tarragonins» [GCat, 25]. | No veig,en canvi, gaire clares les sinonímiesque proposa SADURNÍ [p. 21]. Se-gons ell, el panser s’anomena tambépansa valenciana i carrega-someres(o carrega-rucs). A les meves en-questes, un informant de Sarral em

806. BOSCH [p. 652] en detalla el procésmorfològic: «notem que l’estructura morfolò-gica de pansal és constituïda pel radical N pan-sa + el sufix Adj -al ‘que fa, que serveix per a’(= cat. panser < pansa + -er ‘que fa’)».807. Per a un recull documental dels dife-

rents noms de la pansa roja, v. la sin. de xarel·lo.

808. No sorprèn, doncs, que el DCVBtradueixi el calop al castellà com a «jaén». Enel val. apitxat (Camp de Túria, Vall d’Albaidai Costera), jaén o eixaent és precisament undels geosinònims de xarel·lo.809. Aquesta darrera sinonímia queda

una mica en el dubte perquè, encara que aSentmenat diferenciïn el pansallet (= pansalet)del pansatendre [ALDC], a Vacarisses els in-formants de l’ALDC parlen simultàniamentdel pansamenut i del xarel·lo.


descriu diferenciadament el panserde la pansa valenciana, i a les del’ALDC els informants de SantPere de Ribes esmenten tant pansercom carrega-someres. | V. premsal.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: de pasa «(Má-laga, 1814) Variedad» [ap. COMEN-GE, 232]; «(Hellín, 1891) Vid» [ap.MORALES, 62]. | pansé negro «(Ri-bera del Duero) Variedad de viñe-dos» [FEIJÓO, 210].810 | pasa «(Mur-cia, 1885) Variedad de uva» [ABELA,326]; «cepa delgada. Racimos bas-tantes, largos. Uvas grandes, entredoradas y verdosas, carnosas; sondulces. Se emplean en la fabricaciónde pasas, por el tamaño de sus uvasy lo temprano que maduran» [HI-DALGO, 146-147]; «(Cuevas, Gérgal,Ohanes; 1814) Uvas redondas ne-gras. Se cultivan en parras» [ap.COMENGE, 223]. | pasera blanca,pasera verde «(Cuenca, 1885) Va-riedades de uva» [ABELA, 323]. ◊FR.: panse «cépages très-vigoureuxdont les produits sont le plus ordi-nairement convertis en raisins secs»[RENDU, II, 23]; «cépage blanc, pro-duisant surtout des raisins de table,à grains volumineux. Panse mus-quée» [TLF, XII, 872]. | panse jau-ne «(a. 1859) Espèce» [ODART, 59]. |passe musquée «(a. 1690) Bonsraisins» [ap. DncF, 53]. ◊ IT.: pàs-sera «(ant. pàssara). Tipo di uvacarat terizzata da acini privi di semi;uva di Corinto, passerina, uvetta»

LÈXIC 259

[GDLI]. | passerina «(XVI sec.) Va-rietà di vite» [DEI, 2794]; «Uvasenza semi. = Deriv. da passera»[GDLI]. | «passolina (meridionale),passeretta (Piemonte) grappoloallungato. Acino piccolo o moltopiccolo, di colore nero-blu; polpasuccosa [...] destinata quasi esclusi-vamente all’essiccazione» [BALDA -NI, 26-27]. ◊ OCC.: pancé «(Vence,1857) Cépage de raisin précoce, ré-sistant bien à la pourriture et four-nissant un bon vin» [RENDU, II, 25].| panso «(a. 1886) Variété de raisinde treille, v. agibi, muscat» [TdF]. |passareto «(Nice, 1886) Variété deraisin blanc, v. pascau blanc» [TdF].| rin de pansa «ou pendoulau. (Aix,1715) Raisin de grappes volumineu-ses, à grains oblongs, très-gros,verdâtres, à peau dure, vigne entreillage» [ap. DPF, s. rasin]. ◊SARD: pansale (nieddu) «uva da vinocomune» [COSSU, 258]. | «pansali(Sassari), passale (Santu Lussurgiu)(a. 1897) Vitigno antico. Serve pervino e per appassire» [SCet, 48]. |panzale «(a. 1698; Sassarès, 1780) digrani rotondi, e racemi grandi» [ap.BOSCH, 652].811

187 pansa valenciana f. DOC.: (Cat.,1797) «Pansas valencianas» [NAVA-RRO, 13]. | (1871) «Pansé valencià»[RevSI, XX, 318]. | (Barcelo-na, 1890) «Pansa valenciana. Donamolt fruyt y serveix per a taula»[ROIG, 35].

À. DIAL.: pansa valenciana (Pe-nedès) [SADURNÍ, 21]; (Àger, la TorreVelilla) [ALDC]; (Calonge de Mar,Sarral, Belianes, el Campell) [FAVÀ].

810. Ampelònim que no encaixa en lamorfologia de l’espanyol (cf. la variant genuï-na de Conca: pasera). Considero que es tractad’un préstec català, ja que el panser [pən'se] ésforça estès a les terres catalanes. A més, no entrobo cap més variant semblant en la resta dellengües romàniques, la qual cosa sembla con-firmar la provinença catalana.

811. Segons BOSCH [p. 652], el sard pan-zale és un catalanisme de l’alg. pansal.


DESCR.: pansa valenciana «uvasblancas, sabrosas y delicadas» [NA-VARRO, 13]; «dona molt fruyt y ser-veix pera taula. Cep gran. Rahímmolt gros, verdós, bastant rodonei-jat, dols y pell fina» [ROIG, 35]; «cepmolt carregat de raïms que servei-xen per a penjar, un cop escaldats.Gra blanc o rosat, gustós, de pellforta» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim motivat perl’especialització del seu raïm com aproductor de panses (cf. pansa). Elgentilici femení valenciana fa re-ferència a l’origen geogràfic.812

SIN.: V. la nota precedent; cf. vina-

ter; cf. panser.

188 pansaescaló f. ANT. DOC.: (l’Alguer;1784, 1802, 1825) «Pasascaló. Pan-zascaló» [BOSCH, 369]. | (l’Alguer;1823, 1828, 1837) «Pansa-scaló. Pan-sascaló» [ap. BOSCH, 653-654].

DESCR.: pansascolò «uva apassita,dà un vino da dessert» [SCet, 47]. |pansascaló «uve nere, o di colore»[ap. BOSCH, 620].

ETIM.: Sobre pansascaló, BOSCHha escrit recentment: «sembla res-pondre semànticament a pansa + es-caló [...] ‘escala gran’. Tanmateix,no és descartable la relació del seg-ment -scaló amb el sard iscaluza oiscala de ua (> alg. escalutja) ‘gotim,carroll’ (literalment ‘escala deraïm’) < SCALA [...] l’alg. escaló po-dria significar el corresponent aug-


mentatiu [de SCALA] ‘gotim gros’»[p. 654]. | Al meu parer, no hi hadubte que escaló deriva de escala,813però crec que la raó semàntica potser una altra. M’ho fan pensar aixíuna sèrie de paral·lelismes occitans.El TdF (s. terret), per ex., descriu elterret escalaut com una subvarietatde grans esparsos, escalats (v. infra).I encara ho veig més clar amb l’ex-plicació següent sobre el razim es-calat occità: «rasin mal venu qui n’aque quelques grains échelonnés deloin en loin» [ROLLAND, 212]. Tot ino referir-se en realitat a una varie-tat específica, l’exemple serveix pera constatar que l’adjectiu escala(u)ts’aplicava genèricament als raïms degrans molt esparsos. Després va pas -sar a anomenar una varietat concre-ta, destacable per aquesta caracte-rística.814 Fins i tot trobo al TdFoccità un raïm anomenat escala.

P. ROMÀN. ◊ OCC.: Cf. terret-escalaut «(a. 1886) Variété à grainsespacés et lâches» [TdF, s. terret]. |Cf. escala «(a. 1878) Raisin à grainsclair-semés» [TdF]. ◊ SARD: pan-zalscarò «uva da vino comune»[COSSU, 258].815

812. Encara ho puc concretar més. CA-BRERA ha escrit recentment: «Alacant, ambprop de 300.000 km, és la segona província es-panyola en la producció de pansa. La indús-tria valenciana de la pansa és pròpia de la Ma-rina» [p. 42]. No hi ha dubte, doncs, quepansa alicantina és un geosinònim de pansavalenciana (v. alacantí).

813. Prèviament, BOSCH [p. 653-654] harelacionat el conjunt de variants reduïbles apansaescaló amb un grup d’ampelònims mésantics (a. 1687-1733): pasquansaló o pascual-salom (v. pasqual Saló).814. Igual com hi ha unes altres varietats

de terret a més de l’escalaut («terret-bourret»,«terret noir» [RENDU, I, 7]), també hi ha unesaltres varietats de pansa a banda de la pansaes-caló (v. pansatendre; v. pansamenut).815. Com explica BOSCH [p. 654] sobre

aquesta qüestió: «pansal + escaló (avui fon. as-caró)». També en alguerès es documenta unavariant secundària panzalcalò el 1837 [ap.BOSCH, 654].


pansal o panser m. Æ pansa.

189 pansamenut m. DOC.: (Cat., 1869)«pansamenut» [BCas, 26]. | (a. 1871)«Pansa manut» [RevSI, XX, 296].

À. DIAL.: pansamenut (Penedès)[GIRALT, 16]; (Vacarisses) [ALDC].

DESCR.: pansamenut «variedadde vid vasta» [BCas, 26]; «vid deuva blanca» [GIRALT, 16].

ETIM.: Ampelònim que fa refe -rència a una varietat menuda, em-prada també per a fer panses (cf.pansa).816

SIN.: V. xarel·lo.

190 pansatendre m. DOC.: (a. 1871)«pansa tendra» [RevSI, XX, 264].

À. DIAL.: pansatendre (Sentme-nat) [ALDC].

DESCR.: pansatendre «classe deraïm» [ALDC].

ETIM.: Subvarietat d’una mena deraïm destinat primordialment a lapansificació (v. pansa), caracteritza-da per una maduresa primerenca.817

SIN.: V. pansa.P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. panse pré-

coce «(Var, 1859) Espèce» [ODART,348]; «(a. 1844) Cépage blanc depremière époque, à grappes moyen-nes, à gros grains ellipsoïdes, d’unjaune doré, à peau épaisse» [DncF,272-273].

LÈXIC 261

191 pardalet m. À. DIAL.: pardalet(Margalef) [ALDC]; (Santa Colomade Farners) [FAVÀ].

DESCR.: pardalet «cep de raïmsesparsos i grossos, de maduracióprimerenca. Gra negre i petit queval per a menjar» [FAVÀ].

ETIM.: El francès ROLLAND ha es-crit sobre un paral·lelisme venecià,l’ua oseleta (= ocelleta): «raisin despetits oiseaux qui en sont trèsfriands» [p. 193].818 | Aquesta expli-cació pot valer també per als paral·le-lismes espanyols (pajarera, paja -riega, etc.) i per al pardalet català.Tractant-se, segons la meva descrip-ció, d’una varietat primerenca, és lò-gic que sigui més afectada per diver-sos depredadors.819 D’altra banda, elpredomini dels diminutius entre totsels paral·lelismes romànics (pajarete,uccellino, orcellinna, oselina, etc.)s’ha d’explicar per la mida reduïdadels respectius grans de raïm.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. pajarera(Valladolid), pajarete (Salamanca),pajariega (Segovia) «(a. 1885) Varie-dad de uva» [ABELA, 322]. ◊ IT.: Cf.«uccellino, uga orcellinna (mil.), uaoselina (venez.) Specie di uva. Etimo:dal lat. AUCELLUS. “(Torino, 1606)Cosi detto, perche gli uccellini volen-tieri lo beccano”» [ap. THBuc, 199]. |Cf. ua oseleta «(Trévise) Fruit de lavigne sauvage» [ROLLAND, 193].

192 parellada f. DOC.: (a. 1871) «Parella-da» [RevSI, XX, 312]. | (Barcelona,

816. Recordo que són diverses les pobla-cions on fan servir ampelònims diminutius deltipus pansalet o pansonet. En unes altres, encanvi, es destaca la varietat grossa: pansot.817. Encara que també es pugui suposar

una relació amb la consistència «tendra» delgra, aquesta associació amb la maduracióavançada ja apareix en uns altres ampelònimscatalans: v. tendral. Cf. també el paral·lelismefr. panse précoce ‘pansa primerenca’.

818. També hi ha en català un blat auce-ller (a Artà, segons el DCVB, s. blat), anome-nat així segurament per una raó idèntica.819. En aquest cas són pardals, en uns

altres poden ser abelles (v. abeller) o gossos(v. raïm de gos).



1890) «Moltonach ó Parellada. Ma-dura tart, lleva molt» [ROIG, 35].

À. DIAL.: aparellada (Freginals)[DCVB]; (Vilalba dels Arcs, Vall-junquera) [ALDC]. | parellà (Bell-munt de Mesquí) [RAFEL, 309].820 |parellada (el Vendrell, l’Espluga deFrancolí, Gandesa, Guimerà, Tor -tosa) [TrL]; (Camp de Tarragona)[DCVB]; (Batea) [COMENGE, 231];(Sant Jaume dels Domenys, la Fe-bró, Alió, Arbeca, Vinaixa, Móra laNova) [ALDC]; (Belianes, Sarral,Creixell de Mar, Riudoms, Gande-sa,821 Santa Bàrbara) [FAVÀ]. | pre-llada (la Granada) [FAVÀ].822

DESCR.: aparellada «casta de raïmblanc, de gra gros i dolç, de pellfina» [DCVB]. | parellada «maduratart, y’l ví no es de superior qualitat.Rahím apinyadet y llarch. Fruyt degrá grós y rodó, blanch-rojench»[ROIG, 35]; «espècie de raïm»[DAg]; «Raïm blanc, molt fluix |Classe de raïm que té els penjollsbessons» [TrL]; «varietat de cep»[DCVB]; «raïm de mida gran. Grablanc. Pell gruixuda. Maduració tar-dana. Cep que produeix vins depoca graduació, aromàtics» [GCat,20]; «cep de raïms ben grossos iapinyats. Grans grossos i rodons:n’hi ha de blancs i de negres, totstardans. De pell gruixuda i mànecfort, són indicats per a penjar. Tenen

gust dolç i fan un vi fluix» [FAVÀ]. |perellada823 «varietat de cep» [TrL].

ETIM.: Crec que l’explicació de pa -rellada, lluny de l’antroponímia, cal cercar-la amb l’ajut de la senzilladefinició del TrL: «raïm que té elspenjolls bessons». O sigui, es tractad’un simple derivat de parell(a), in-duït per la simetria dels seus raïms.Per confirmar-ho, ja en trobo unantecedent en el llatí clàssic.824 Se-gons Plini el Vell [s. I dC], els raïmsgemellarum «doivent leur nom àleurs grappes toujours doubles (ge-minae)» [PLINE, XIV, 30].825 | Pelque fa a aparellada, pot tractar-sede la variant més conservadora, de-rivada del verb aparellar, posterior-ment reduïda a parellada mitjan -çant una afèresi.

SIN.: La GCat [p. 20] dóna la si-nonímia següent de parellada: Mon -tònec, Martorella i Masià (v. macià).Els dos primers ja han estat confir-mats anteriorment: v. montònec. Peròsobre macià no puc dir gaire cosaper la manca de dades d’aquest foscampelònim tarragoní.

820. Variant de Bellmunt, amb caiguda dela intervocàlica -d-. Al Matarranya s’alternaamb la forma plena segons les localitats: cf., encanvi, el terme aparellada de Valljunquera.821. A Gandesa, un dels meus informants

secundaris prefereix aparellada abans que pa-rellada.822. Forma aglutinada per una síncope de

la vocal pretònica: p(a)re-.

823. El TrL comet una errònia duplicitatgràfica incloent una entrada perellada. Aquítorna a mencionar la localitat de l’Espluga deFrancolí, que ja havia assignat a la variant grà-fica correcta parellada.824. I encara alguna descripció italiana re-

lacionable. Així, el THBuc, parlant del raïmforcella, recull aquesta descripció d’un autormilanès del 1906: «il grappolo è suddiviso indue parti, a guisa di forcella» [p. 182].825. Cal ser prudents, però, amb ampelò-

nims llatins tan genèrics com minor, gemella,germana, etc. Segons KIRCHER: «[...] n’appar-tiennent pas spécifiquement au vocabulairede la viticulture et qui servent seulement, detemps en temps, à distinguer les sous-espècesde variétés abondantes» [p. 209].


LÈXIC 263

parellada (o aparellada)

montonamontònec (o montònega)

martorella

FIGURA 16. Mapa de la parellada.


P. ROMÀN. ◊ LL. CL.: Cf. gemella-rum «(a. 77 dC) Grappes toujoursdoubles, <donnent un vin> au goûtâpre, mais d’une force singulière»[PLINE, XIV, 30].

193 parrell m. DOC.: (fi del s. XIV) «covi-nentment só bastada / de nobles vi -nyes ornada / reyms moscatells epar rells» [ap. DCVB]. | (s. XV) «comdeu rebre huna porga de parrell» [ap.DCVB]. | (Alacant, 1797) «parréll»[AJCav II, 319]. | (Cat., 1869)«par rella» [BCas, 26]. | (a. 1871)«Parrell curt. Parral blanch [...]. Par -rella menuda» [RevSI, XX, 264, 319].

À. DIAL.: parralet (Margalef)[ALDC].826 | parrallina (Savallà delComtat) [TrL].827 | parrel (Llitera)[COLL, 38*]; parrell (Savallà delComtat, Benassal, Guimerà, Torto-sa) [TrL]; (Ulldecona) [DCVB];(Agramunt) [DECat, VI, 302]; (Pe-ralta de la Sal) [SISTAC, 267]; (Tol-ba, Guardamar) [ALDC]; (la Soro-llera) [FAVÀ]. | parrell negro,828parrell verdal829 (Peralta de la Sal)[ALDC]. | parrella (Oliana) [TrL].830


| parrellet (Gandesa) [TrL]. | parríverdal (el Campell) [FAVÀ].831

DESCR.: parrel «especie de uva»[COLL, 38*] | parrell «calidad deuva» [AJCav II, 319]; «raïm negre,semblant al picapoll, que té la pellmolt tendra» [TrL]; «gra cruixenti molt gustós» [DCVB]; «varietatde raïm negre, semblant al picapoll»[DIEC];832 «mena de raïm (i devi)» [DECat, VI, 302]; «raïms llargsi esgargallats (= esclarissats)»833[ALDC]; «raïm de parra negre queno s’empelta. Gra mitjà de pell moltfina i carn molla. Poc bo per a men-jar i encara menys per a fer vi»[FAVÀ]. | parrella «variedad de vidvasta» [BCas, 26]; «raïm negre, degra petit, allargat i molt productiu»[TrL]. | parrellet «raïm negre que fael vi de poc grau» [TrL]. | parrellina«raïm molt bo per a menjar» [TrL].| parrí verdal «cep molt productiude raïms apinyats. Gra negre, gros irodó, de pell cruixent. Bo per al vi,en canvi no val res per a menjar»[FAVÀ].

826. Diminutiu derivat de parral ‘empar -rat’. Cf. el gal·licisme trell.827. Grafia incorrecta del diminutiu de la

parrella. Sembla una subvarietat diferent si te-nim em compte que el TrL fa simultanis a Sa-vallà el parrell i la parrellina. El 1871 ja es di-ferenciava una parrella menuda (v. supra).828. L’epítet cromàtic negro ‘negre’ és un

castellanisme, fruit del caràcter fronterer d’a-questa població amb l’àrea lingüística espanyola.829. Presència a Peralta de dues subvarie-

tats; les mateixes que, a finals del XVIII, ja s’ha-vien documentat a l’Aragó per a l’espanyol:parrel negro i parrel verdal (v. infra).830. Canvi de gènere afavorit segurament

per l’associació amb el femení parra (lexemaprimigeni, al cap i a la fi).

831. En principi, un diminutiu de parra. Éstambé un llinatge català (segons el DCVB). I ala Sorollera, una altra població de la Franja ara-gonesa, encara avui s’usa Parrí com a renom.832. Definició totalment inadequada per

a un diccionari normatiu com és el de l’IEC.No és gens rigorós descriure una varietatcomparant-la amb una altra de diferent. Totplegat, es tracta d’una simple transliteració dela informació aportada pel TrL de Griera.833. Probablement, l’adjectiu esgargallat,

emprat per un informant de Tolba, és una de-turpació de esparpallat ‘escampat’ per culpad’un encreuament amb esgargall ‘gargall’.Apuntaré, com a curiositat, que a Occitània(e)sparpalhade apareix com a nom de cep en els. XV (Vaucluse, 1573 i 1577), segons el DncF[p. 363].


ETIM.: Conjunt d’ampelònimsque deriven, en últim terme, de par -ra(l). La raó, segons Veny, és la se-güent: «Altres característiques delcep poden ser la base dels seus noms[...] l’alçada, com de parra: parrell,parralet» [Mots, 60].834 | La variantmés antiga (finals del s. XIV) i estesa,parrell, va ser manllevada per l’es-panyol en temps antics.835 Així, al1791, el valencià JAVal [p. 34-35] jasituava a l’Aragó una forma despa-latalitzada parrel,836 que també re-cull COLL a la Llitera.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: parraleta «va-riedad de uva para vinos tintos»[FEIJÓO, 178]. | parrel «(aragonés)Especie de uvas» [DPar]; «(Aragóny Murcia) Variedad de uva, de ho-llejo tierno y color subido casi ne-gro. Deriva de parra» [DRAE]. |parrel negro «(Aragón, 1791) Raci-mo grande y apretado, con el gra -no de pulpa y hollejo fuertes; y esde los que producen el mejor vi-no» [JAVal, 34-35] | parrel verdal«(Aragón, 1791) Negro de racimogrande con los granos claros de car-ne y hollejo fuertes, pero de jugosuave y dulce; es bueno para colgary vino» [JAVal, 34-35]. ◊ IT.: Cf.pergolése «(XVI sec.) Uva; da pergo-la» [DEI, 2850]; «(Tivoli) Varietà diuva rossa da tavola di maturazione

LÈXIC 265

tardiva, contraddistinta da grappoligrandi, con acini bluastri dalla pol-pa carnosa e poco succosa | Vino ot-tenuto da tale uva. = Deriv. da per-gola» [GDLI]. | Cf. pergolóna «uvaregina. = Deriv. da pergola»[GDLI]. | Cf. pergolóne «Vitignodella varietà regina» [GDLI]. ◊ LL.CL.: Cf. pergulana «(c. 60 dC) Vi-nes that are passably fruitful»[LCol, 248-249]. ◊ LL. MED.: Cf.pergolese «(Roma, 1285) Uva» [ap.DEI, 2851]. | Cf. pergulana «(Ve-nezia, 1300) Uva» [ap. DEI, 2851].◊ PORT.: parrilha «casta de videira»[DdeF].

194 pascali m. DOC.: (l’Alguer; 1818,1828) «pascali» [BOSCH, 369].

À. DIAL.: pascari (l’Alguer)[DCVB, s. raïm]; (l’Alguer) [ALDC].

DESCR.: pascale «vitigno antico.Serve per vino e per appassire»[SCet, 48]. | pascali «qualitat deraïm» [DAlg]; «raïm negre i de pellprima» [DCVB, s. raïm]; «raïmrodó, gros i negre» [ALDC].

ETIM.: Trobo tres propostes eti-mològiques referides a aquest am-pelònim romànic: 1) «<pascal>Empr. au lat. eccl. Paschalis ‘de laPâques, pascal’; le sens vient duprov. pascaou (a. 1772)» [TLF, XII,1082]; 2) «pascali [pascari]. Derivadel sard pasquir ‘pasturar’» [DAlg];3) «pasquale, dal lat. PASCHA, siaper la beva di questo vino pronta apartire da Pasqua o per l’uva forseprecoce di cui lo si fa» [THBuc,193]. | De les tres etimologies pucdescartar, d’entrada, la segona.Aquesta proposta del DAlg no ex-plica quina relació hi ha entre unampelònim i el verb pasturar, laqual cosa, per cert, no sembla gens

834. ANDRÉ [p. 146] ve a dir una cosasemblant per a la pergulana de Columel·la (s. IdC): «vigne ainsi nommée par su culture entreille (pergula) s’opossant à la culture en ton-nelle (vinea)».835. Segons Coromines: «parrel, del cat.

ant. raïm parrell» [DECH, IV, 412].836. Finalment, el manlleu aragonès ha

estat admès pel DRAE (s. parrel), el qual tam-bé inclou la regió murciana.


fàcil.837 | Les altres dues propostes,la del TLF i la de THBuc, coincidei-xen a derivar els respectius ampelò-nims de la Pasqua, i, al meu parer,l’encerten. Ho té més fàcil THBucen vista dels paral·lelismes italians:pasquale i üga pásqua (o sigui, ‘raïm<de> pasqua’); però s’equivoca deple a l’hora d’explicar-ne la motiva-ció semàntica. Aquest etimologistademostra pocs coneixements apli-cats:838 no existeix a la Romània capvarietat de maduració tan prime-renca. Per Pasqua els raïms no tenenni color, com pot comprovar qual-sevol curiós que s’acosti als vinyetsmediterranis. Així ho veu també unlexicògraf francès, que «remarqueraque pascal blanc ne désigne pas au-jourd’hui un cépage précoce» [DncF,274].839 | Crec que el motiu de l’asso-ciació semàntica es veu més clar siconsiderem una descripció francesadel s. XVI [ap. ROLLAND, 292]840 queparla de raisins de Quaresme per re-


ferir-se a les panses.841 Segurament,el pascali devia ser també una varie-tat utilitzada principalment per a lapansificació i per al consum de tau-la en dades assenyalades, com ara laPasqua.842 Així ho confirma la des-cripció sarda del pascali. | Mentreque, lèxicament, el pascali alguerèsha estat tardanament manllevat alsasserès (segons BOSCH, 655), pelque fa a provinença geogràfica hemde sortir de Sardenya. A més delTLF, també un historiador agrariitalià ha situat l’origen del pascalesard a Provença: «[...] lo si retieneoriginario della Provenza, dal Pas-cal o Pasceau, vitigno importatoevidentemente dai predetti Vittori-ni» [CHERCHI, II, 128]. No ho posoen dubte. Primer, perquè tinc docu-mentat l’ampelònim occità des deprincipis del XVIII.843 I, segon, per-què l’àrea romànica de tots els am-pelònims està bastant concentradaal voltant de Provença. De tota ma-nera, els paral·lelismes italians, en-cara que septentrionals, també esdocumenten a mitjan s. XVIII. I elsparal·lelismes sards, encara que no si-

837. Podríem imaginar un raïm de malaclasse, per al bestiar; però això no encaixa ambles descripcions romàniques que sovint en des-taquen la qualitat.838. No és la primera errada per culpa

d’un coneixement insuficient del medi: tambéqüestiono les seves etimologies de vespaiolo(v. abeller), de occhio di pernice (v. ull de perdiu)i de sangioveto (v. sant Jovet).839. En poso un exemple català però refe-

rit a un altre fruit. El DCVB (s. ametlla) diud’una armela pasquala: «molt bona; maduraper l’agost (Castelló)». La raó, doncs, de l’ad-jectiu pasqual és clar que no pot ser la madu-ració per Pasqua; més aviat devia tractar-sed’una ametlla de qualitat, reservada com adolç per a les festes.840. Amb la variant gràfica raisin de qa-

resme, ja havia estat documentada en el s. XV[FEW, X, 12].

841. A més, un autor com SCet [p. 48] con-fon el pascali i el pansali sards. Fins i tot arriba afer sinònims el pascale i el pansà algueresos (cf.pansa). També el TdF occità fa sinònims pascaublanc i passaretto, derivat de passa (v. infra).842. I potser el motiu d’aquesta conser-

vació té a veure amb l’observació següent deBOSCH [p. 655]: «Tenint en compte que “Pas-qua ha assunto il significato generico di ‘fes-ta’” (DES, II, 229a, s. páska), ja hem vist quepodria designar un tipus de raïm ‘per a lesfestes’, en el sentit de ‘bon raïm (per a men-jar)’.»843. L’ampelògraf parisenc RENDU [I,

p. 11v], a mitjan s. XIX, ja escrivia del pascal opascaou: «plant particulier à la Provence».


guin esmentats pels botànics del XVIIIi de principis del XIX,844 presentenuna considerable variació geogràficai un parell de referències toponími-ques genuïnament sardes (pascal diCagliari, pascale algheresu).

P. ROMÀN. ◊ FR.: pascal «(a. 1825)Cépage provençal | Cépage à raisinsblancs ou noirs. Pascal noir, grospascal» [TLF, XII, 1082]. | pascalblanc «(Var, 1784) Cépage blanc, àtrès grosses grappes courtes, à grosgrains sphériques, d’un blanc vert,à peau épaisse» [DncF, 273-274]. ◊IT.: pasquale «(a. 1754) Specie divino molto dolce; üga pásqua (vo -gher.)» [ap. THBuc, 193]. ◊ OCC.:pascau «(a. 1715, 1772) Vitis vulga-ris, uvâ paramplâ, acino rotundo,subviridi» [ap. DncF, 274]; «(Bou-ches-du-Rhône) Grains moyens,ronds, blancs et noirs; grains à chairtendre, juteux et d’une saveur sucrée;pellicule fine; maturité hâtive [...].Pour les vins blancs, est le cépage leplus productif» [RENDU, I, 11v, i II,23]. | pascau blanc «(Aix, 1715) Rai-sin de grappes très-grosses, à grainsronds, blanchâtres | (Bouches-du-Rhône, 1835) Variété à grains blancsou dorés, ronds» [ap. DPF, s. rasin];«(a. 1886) Variété à grains doux, v.passareto» [TdF, s. pascau]. | pascaunegre «(Var, 1835) Variété à grainsnoirs, ronds» [ap. DPF, s. rasin]; «(a.1886) Variété noire» [TdF, s. pas-cau]. | plant pascau845 «(Bouches-

LÈXIC 267

du-Rhône, 1835) Variété à grainsblancs ou dorés, ovales» [ap. DPF,s. rasin]; «(Provence, 1886) Variétéde raisin, à grappes grosses, à grainsronds et verdâtres» [TdF, s. pascau].◊ SARD: pascal di Cagliari «(a.1882) Varietà nera o rossa» [ap. VO-DRET, 9]. | pascale «(a. 1780) Uvenere. Di grani rotondi, grossi, e ra-cemo grande» [MANCA, 27]; «uva datavola» [COSSU, 258]. | pascale alg-heresu (Sorso), pascali (Tempio),Santu Pascale (Nuoro) «(a. 1897)Vitigno antico. Serve per vino e perappassire» [SCet, 48].846

195 pasqual Saló m. ANT. DOC.: (l’Al-guer; 1687, 1714) «pascansaló ypansal» [BOSCH, 369]. | (l’Alguer;1694) «pascualsalom, pansal y mai-mó» [BOSCH, 369]. | (l’Alguer, 1694)«dayñ de palob y Pancualsalom»[BOSCH, 369]. | (l’Alguer; 1697,1733) «pasquansalo» [BOSCH, 369].

DESCR.: pasqual Saló «varietat deraïm» [BOSCH, 652].

ETIM.: Antic ampelònim alguerèsque no ha estat ben resolt etimolò-gicament, em penso, per culpa de laparonímia. BOSCH [p. 653], que hasintetitzat l’opinió dels ampelògrafssards, engloba diverses grafies depansascaló amb aquestes variantsde «pascansaló o pasquansaló (o pas-cualsaló)» i considera que les prime-res han sofert un «canvi del radicalinicial, potser per homonimitzacióamb pansa» [BOSCH, 653]. | Perso-nalment, dubto que pansa(e)scalótingui gaire a veure amb pasqualSaló. El primer ampelònim és un

844. Una llista, per ordre cronològic, delsprincipals ampelògrafs sards apareix a l’estudirecent de CHERCHI [II, p. 304]. V. també la bi-bliografia de VODRET [p. 18].845. Forma arcaïtzant que descarta la re-

lació antroponímica, alhora que referma lamotivació cronològica.

846. Tanmateix, el Santu Pascale de Nuo-ro és una interferència evident, motivada perl’associació religiosa dels parlants.


terme compost, amb certs paral·le-lismes occitans (v. la meva etim. depansaescaló), mentre que aquestsegon crec que té una motivaciósemàntica antroponímica: amb aglu-tinació del nom propi Pasqual Saló(o Pasqual Salom).847 De fet, el lli-natge Saló és ben conegut en català,però encara hi té més extensió i mésantigor el cognom Salom.848 Al cap ia la fi, tampoc no seria tan estranyque els paral·lelismes sards fossind’origen alguerès, si tenim en comp-te que la documentació catalana esremunta al s. XVII (v. supra). | Encanvi, no veig gaire viable la moti-vació toponímica. Encara que mo-dernament es conegui un raïm sardpascà di Salò,849 sols trobo el topò-nim Saló a la regió italiana de Bres-cia, enclavament no gaire vitícola imassa allunyat de l’illa sarda.850

P. ROMÀN. ◊ SARD: pascà di Salò«(gal·lurès) Varietat de pascali» [ap.BOSCH, 654]. | pascasalò «(Sorso,1897) uva apassita, dà un vino dadessert» [SCet, 47].


196 pedro Jimeno m. DOC.: (a. 1871)«Pedro Jimenez» [RevSI, XX, 312].

À. DIAL.: Pedro Jiménez (la Fontde la Figuera) [ALDC].851 | pedroJimeno (Casinos) [ALDC]; (Llíria,Montserrat d’Alcalà, l’Alforí, Aielode Rugat) [FAVÀ].

DESCR.: Pedro Jimenez «planta degran rendimiento, y sus racimos,que son algo gruesos, presentan losgranos casi redondos, blancos, deregular tamaño, poco apretados, yde piel delgada. Su mosto, cuandomaduro, es el mas dulce que se co-noce» [BCas, 17]. | pedro Jimeno«cep de raïms llargs i primerencs. Faun vi de poc grau. Gra blanc, gros irodó, amb la pell gruixuda» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim de clar origenantroponímic (del nom propi Pedromés el llinatge esp. Jiménez), provi-nent del sud hispànic.852 Posterior-ment s’hauria exportat fins a arribaral Brasil: Pedro-ximenes [NDCLP].| De tota manera, els experts no esposen d’acord, en absolut, sobre l’o-rigen d’aquest raïm. Un ampelògrafcatalà del XIX deia: 1) «oriunda deCanarias y de Madera, se trasplantóprimero á las márgenes del Rhin ydel Mosela, de donde fué importa-da á la Andalucía, dos siglos hace,por Pedro Simon» [BCas, 16].853 Les

847. Com a suport d’aquesta hipòtesi pucesmentar el raïm port. Pascoal-gomes (docu-mentat a Azeitão pel DdeF).848. El DCVB (s. salom) el documenta el

1316 i en destaca l’extensió continental i illen-ca (Barc., Val., Mall., Men., etc.). Hi afegeixtambé que prové de l’hebreu SALOM ‘pau’.849. A més, aquest compost sembla haver

tingut una interferència amb el pascal occità.V. la meva entrada pascali, on s’explica queaquesta varietat va ser importada a Sardenya afinals del s. XVIII; posteriorment, per tant, a ladata d’aparició del pasqual Saló.850. Com a contrapartida positiva, sols

puc aportar que hi ha almenys dues subvarie-tats del pascal(i) amb motivació toponímica:pascal di Cagliari [ap. VODRET, 9] i pascale al -gheresu [SCet, 48].

851. Variant acastellanada sense adapta-ció fonètica, tant pel que fa al fonema /Xi-/(idèntic per al Pedro Ximeno) com per la ter-minació interdental /-neθ/.852. Segons el DRAE (s. pedrojiménez):

«uva propia de algunos pagos de Andalucía, yespecialmente de Jerez de la Frontera».853. L’explicació és totalment increïble

pel caràcter il·lògic del periple que descriu. Elviatge a les colònies atlàntiques (Madeira iCanàries) s’havia d’acomplir des de les metrò-polis, igual que es va esdevenir cap al Brasil.


propostes d’aquest segle encara sónmés contradictòries: 2) «la variedadpredominante [en Montilla] es laPedro Ximénez, originaria, al pare-cer, de la región del Rin alemana, dedonde la trajo a España, en el si -glo XV, un soldado de los tercios deFlandes, Pedro Ximén» [FEIJÓO,150]; 3) «otros afirman que, por elcontrario, fue de España de dondellegaron al Jura» [DELGADO, 19]. |Crec que, malgrat els «extraordina-ris viatges» d’aquest cep, s’imposal’origen andalús de l’ampelònim perla seva gran extensió allà i pel nom-bre de variants dialectals. | Tot i l’ac-tual pronúncia acastellanada, aquestampelònim ha estat adaptat mésd’un cop a l’ortografia catalana. Unintent ben recent seria la grafia Pe-dro Ximènez [GCat, 25].854 A l’horad’escollir una forma catalana estan-darditzada, la forma Jimeno potserval més que Jiménez. La raó ésaquesta: llevat d’un poble frontererde la Costera, a la resta de localitatsvalencianes tant l’ALDC com jo re-collim sempre pedro Jimeno.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: pedrojiménez«(Sanlúcar, Jerez; 1869) Variedad devid» [BCas, 16]; «Variedad de uva,cuyos racimos son grandes, algo ra-los y de granos esféricos, de colordorado | Vino dulce hecho de éstadespués de solearla durante quinzeo veinte días» [DRAE]. | PedroXiménez «(a. 1896) Cepa grande.Racimos medianos, pezón tierno.Uvas muy obtusas, algo doradas;

LÈXIC 269

sumamente dulces; maduran tem-prano; hollejo muy delgado» [HI-DALGO, 136]; «(Montilla, Los Mori-les) Racimos bastante apretados, conuvas redondas, finísimas» [MARCI-LLA, 107]. | Pero Jimen (Málaga),Pero Jimenez (Aranjuez, Ocaña)«(a. 1869) Variedad de vid» [BCas,16]. ◊ PORT.: Pedro-ximenes «(Bra-sil) Casta de videira» [NDCLP].

197 pedrol m. À. DIAL.: pedrol (l’Esplu-ga de Francolí) [TrL].

DESCR.: pedrol «varietat de cep»[TrL].

ETIM.: Ampelònim derivat de pe-dra.855 Imagino que deu fer referèn-cia a la duresa pètria de la soca.856De fet, el TrL no fa referència a capraïm, sols parla d’una mena de cep.

P. ROMÀN. ◊ PORT.: pedral «(Pon-tevedra, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 323].

198 pelleret m. À. DIAL.: pelleret (Be-nassal) [TrL].

DESCR.: pelleret «raïm blanc de grapetit, de molta pell i poc suc» [TrL].

ETIM.: Ampelònim clarament de-rivat de pell. Llegint la definició delTrL, cal suposar que el pelleret s’haguanyat aquest nom pel gruix de laseva pellofa.

199 pep de Porta m. À. DIAL.: Pep dePorta (Valls) [DCVB].

854. Al tombant de segle es va donar unagrafia més insòlita: Pere Giménez, usada pelcatalà ROIG [p. 35] el 1890 i pel mallorquíCERDÀ [p. 111] el 1910. Es tracta, segurament,d’una simple ultracorrecció gràfica.

855. Més clar, etimològicament parlant,és el paral·lelisme gallec pedral (< PETRALE ‘depedra’). I, en aquest cas, el paral·lelisme tambéem serveix per a escollir aquesta motivació en-front d’una possible explicació antroponímica(< Pedrol, estès llinatge català, segons elDCVB, s. Pedrol).856. El DCVB (s. pedrolenc), per ex., des-

criu una mena de caragol «dur de closca».


DESCR.: Pep de Porta «cep deraïm blanc de molta producció, peròque dóna un vi de poc grau i unamica tèrbol» [DCVB].

ETIM.: Ampelònim local que sem-bla explicar-se per una motivació an-troponímica: de l’hipocorístic Pep(per Josep) més el llinatge Porta.857

200 peperiquando m. À. DIAL.: peperi-quando (Gandesa) [TrL].

DESCR.: peperiquando «raïm ne-gre» [TrL].

ETIM.: Segurament es tracta d’unaveu al·literada, de creació expressiva.Coromines [DECat, VI, 439] incloupeperiquando tot remetent a l’entra-da papàver. A l’entrada principal,però, s’oblida de parlar-ne. De totamanera, ja havia escrit al DECH [IV,p. 538]: «elemento onomatopéyi -co pipiri- (paralelo a quiquiriqui,858comp. cat. dial. piperepips ‘amapo-las’)».859

201 pepita f. À. DIAL.: pepita (Llucma-jor) [ALDC]; (Artés, Consell, Por -reres, colònia de Sant Pere d’Artà)[FAVÀ].860 | pepita de oro861 (Espar -


reguera, Porrera, Sant Llorenç desCardassar) [FAVÀ]. | pepitas de oro(Felanitx) [ALDC].

DESCR.: pepita «cep de raïms deplaça, esparsos i tardans. Bons per aguardar, però no pas per a fer vi pelseu grau baix. Gra blanc, gros i llar-garut, de pell forta i aspra» [FAVÀ]. |pepita de oro «cep de raïms de tau-la, dolços. Gra ros, llargarut i gros,de pell gruixuda. No val per a vini-ficar» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònims manllevatsrecentment a l’espanyol sense capadaptació lèxica. Curiosament, tam -poc no en trobo cap notícia en ladocumentació castellana, sigui lexi-cogràfica o vitivinícola. En canvi,pepita de oro apareix al DCVB coma traducció espanyola del raïm cat.mamella de vaca.862 | Semàntica-ment, vull destacar la relació ambun altre ampelònim, més genuïna-ment català: la bona llavor.

SIN.: Sobre la sinonímia amb ma-mella de vaca, v. la nota precedent. |Un informant de Consell m’assegu-ra que pepita i mamella de monjasón dos sinònims ampelonímicsque es fan servir al municipi d’unamanera indistinta.863 També afirma857. El DCVB (s. porta) menciona espe-

cíficament Valls a la llista de poblacions ons’usa aquest llinatge.858. El DCVB (s. peperepep) explica la re-

lació amb quequerequec per equivalènciaacústica entre la /p/ i la /k/. En el mateix campampelonímic, es pot observar l’oscil·lació in-sular calop/palop (v. palop).859. Malgrat això, conèixer l’origen eti-

mològic no sempre aclareix la motivació se -màntica. Aquest cas n’és un bon exemple.860. Variant reduïda, posterior a la forma

sintagmàtica pepita(s) de oro.861. El sintagma de oro fa clarament re-

ferència al color daurat, com passa amb el ter-me italià uva de oro. O, per ex., amb el boletd’or gironí (segons el DCVB, s. bolet).

862. L’origen balear dels autors delDCVB potser ajuda a explicar aquesta pro-posta de traducció, ja que l’àrea d’aquest man-lleu és bàsicament mallorquina. Tot i això, nodono per bona la sinonímia perquè a Porreresi a Sant Llorenç des Cardassar coneixen i dife-rencien ambdues varietats.863. Veig arriscat assegurar aquesta sino-

nímia, encara que les descripcions d’aquestraïm de taula llargarut siguin prou coinci-dents. D’entrada, el meu informant prefereixsempre usar el manlleu espanyol, tot i queaixò també pot indicar que l’altra forma ésmés arcaïtzant.


que en uns altres llocs aquesta clas-se de raïm s’anomena rosseti (cf. ros-

seti). | Cf. colló de gall.P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. uva de oro

«(Bologna, 1651) Raisin noir» [ap.CTal, 529].864

202 perdigó m. À. DIAL.: perdigó (SantaBàrbara) [FAVÀ].

DESCR.: perdigó «cep de raïms pe-tits amb la cua forta. N’hi ha unavarietat blanca i una de negra, amb-dues de grans rodons i menuts. Faun vi aspre i fluix, i no val per amenjar» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim referit al perdi-gó ‘pollet de perdiu’. L’ús del de -rivat diminutiu s’explica per la midaben petita dels grans d’aquest raïm.| Ara, la motivació que explica per-digó (< *PERDICO/-ONIS), emparen-tant-lo semànticament amb ull deperdiu,865 deu tenir a veure amb elcolor vermell del gra; talment comla perdiu, una au amb el dors grisrogenc, i amb el bec i les potes ver-melles (cf. GEC, s. perdiu).866 Enaquest mateix sentit s’expressa un

LÈXIC 271

diccionari napolità (parlant d’unaclasse de pruna). Fa derivar susinepernicone de pernice ‘perdiu’: «per -chè il colore rosso screziato di essericorda le macchie sul petto dellapernice» [ap. BOSCH, 605-606]. | Hiha també un paral·lelisme italià enquè resulta més clara la similitudentre l’ampelònim que fa referènciaa l’ocell: perníza, i el referit al seuull: (occhio di) pernice (v. ull de per-

diu). | Encara que en el cas del raïmes tracti d’una denominació localit-zada, és força més estesa en el casd’unes altres fruites (v. la nota se-güent). En català, per ex., el DCVB(s. figa) ja esmenta una figa perdigo-na al Priorat «de color més o menysobscur i amb tot de pics morats».867

P. ROMÀN. ◊ IT.: perníza «(Cas-tellinaldo) Vitigno» [THBuc, 192].

203 petador m. À. DIAL.: petador(Areny de Noguera) [FAVÀ].

DESCR.: petador «cep de raïmscruixents i molt bons» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim local que des-criu un raïm de consistència crui-xent.868 Aquesta és la causa de la mo-tivació semàntica, tal com passa ambalguns altres ampelònims més este-sos: cruixent i esquitxagós. Aclarirétambé que el caràcter escatològic de

864. En principi, aquest ampelònim s’hau -ria de referir al gra de raïm (uva en italià), nopas a les llavors (cf. doradillo); però em quedael dubte de quin pot ser el motiu per a des-criure’l com a raïm negre.865. Aquesta relació semàntica no condi-

ciona, en absolut, l’equivalència agronòmicaentre ambdues classes, com sembla indicar ladivergència de les descripcions respectives.866. També hi ha en català un raïm cama

de perdiu. De fet, l’associació entre ocells iraïms és més freqüent que no pot semblar. Es-mento, per ex., el cas francès, en què, per unamotivació cromàtica amb el plomatge, es co-neixen un raisin merlot (< merle ‘merla’), unraisin grolleau (‘cornella’) i un raisin corbeau(< CORVU ‘corb’), segons el DncF [p. 230].

867. També hi ha en occità pruno perdi-goun o perdigouno (perdigoulo en carcinès):«sorte de prune violette», segons diu el TdF(s. perdigouno i s. pruno). I encara trobempruna perdigona en sard, documentada en el s. XVIII, sobre la qual llegeixo: «il frutto è mol-ti piccolo [...]. La buccia è di color violaceonerastro» [ap. BOSCH, 606].868. Encara que per una altra motivació,

he trobat la mateixa denominació en una clas-se de blat de moro: el panís petador (a Ullde-cona, segons el DCVB, s. panís).


la tria lèxica (petador és una subs-tantivació del verb petar [¨ pet])no té cap connotació pejorativa,869ja que sembla tractar-se d’un raïmde qualitat.

204 picapoll m. o picapolla f. DOC.: (a.1381-6) «picapol de Mallorque ros-set o dels clarets d’Avinyó» [EXIME-NIS, 143]. | (s. XV) «De podar picapo-lla en cartes» [RAICH, 20]. | (Ross.,1785) «picapolla negra [...] picapollagrisa» [MARCÉ, 25]. | (Baix Llobre-gat, 1797) «Picapolls blancs [...]. Pi-capolls negres» [NAVARRO, 13]. | (a.1803) «Picapoll» [DBel]. | (men.,c. 1830) «picapòll» [DFeb]. | (Ross.,1827) «picapulla» [CAVOLEAU, 263].870| (a. 1871) «picapoll petit [...] picapo-lla blanca. Picapolla negra» [RevSI,XX, 264 i 297]. | (Reus, 1875) «perassí ’l moscatell, per allà la fosca gar-nacha, lo verdós picapoll, la blancamalvasia» [ap. DECat, VI, 526]. |(Lleida, Tarragona; 1878) «picapoll»[Estud., 86-87]. | (Barcelona, 1890)«Picapoll. Rahím de bastant aprecipera taula» [ROIG, 35].

À. DIAL.: picapoll871 (Llitera)[COLL, 39*]; (Berga, pla de Bages,Cardona, Solsona, Penedès, Campde Tarragona, Gandesa, Calaceit,


Tortosa) [DCVB]; (Castellfollit deRiubregós) [FARELL, 146]; (Alp,Queralbs, Planoles, les Llosses, Ca-mallera, Prats de Lluçanès, SantaEulàlia de Riuprimer, Peracamps,Cardona, Llagostera, Balsareny,Moià, Tossa de Mar, Cànoves, SantSalvador de Guardiola, Sentmenat,Sant Jaume Sesoliveres, Santa Mariade Barberà, Cervelló, Sants [Barce-lona], la Febró, Sant Pere de Ribes,Cambrils, Isona, Àger, Peralta de laSal, Cubells, Agramunt, Linyola)[ALDC]; (Santa Coloma de Far-ners, Artés, Esparreguera, Alella,Creixell de Mar, Sarral, Vilves, elCampell, Riudoms, Corbera d’E-bre) [FAVÀ]. | picapoll blanc, pi -capoll negre (Porrera) [FAVÀ]. |pi capoll de gra petit (Cubells)[ALDC]. | picapoll romà (Castelldel Mas [Esparreguera]) [DAg]. |picapolla (Empordà, Igualada)[DCVB]; (Alt Empordà) [PUIG, 24];(Maçanet de Cabrenys, Llançà,Bassegoda, Oix, Lladó, Roses, Be-gur, Cruïlles, Palamós) [ALDC];(Vilajuïga, Calonge de Mar, la Gra-nada) [FAVÀ]. | picapulla (Ross.,Vallespir) [DCVB]; (Parestortes,Cotlliure) [FAVÀ].872

DESCR.: picapoll «uvas blancas,sabrosas» [NAVARRO, 13]; «especiede rahim blanch e primerench, depellofa mòlt prima, mòlt gustós ysuáu al paladar. També n’hi ha denegre» [DLab]; «uvas abundantes ysabrosas, con las cuales se obtienenvinos blancos y muy apreciados»[BCas, 25]; «rahím de bastant apre-

869. Tampoc no té cap connotació negati-va, en tot cas irònica, el cagatmallorquí, enca-ra que en aquell cas la motivació sigui una al-tra (cf. cagat).870. ODART, uns quants anys després, trac-

ta de reflectir el so ioditzant /j/: «se prononcePicapouya dans le Roussillon» [p. 99]. L’ALDCtambé ha recollit aquesta articulació semivocàli-ca a Santa Eulàlia de Riuprimer [-'poj].871. Sorprèn que el TrL de Griera, amb

tanta informació sobre la vinya, no doni capàrea dialectal d’un raïm ben estès i conegudís-sim com és el picapoll.

872. Segons explica Veny: «En el catalàdel Rosselló, en canvi, fou la o tancada delllatvg. i del primitiu català la que es va tancarun grau més passant a u» [Parlars, 41].


LÈXIC 273

picapoll

picapolla

verdiell

verdil (et)vedriell

FIGURA 17. Mapa del picapoll.


ci com á rahím de postres. Rahímmitjá, molt fluix. Fruyt petit, oblon-go, verdós y dols» [ROIG, 35]; «cepque dóna un raïm de gra petit i decolor roig o blanc» [DAg]; «varietatde raïm blanc de gra petit i moltgustós» [DFa]; «raïm poc recoma-nat per a vi, però bo per a penjar imenjar-se d’hivern» [DCVB, s. raïm];«varietat de raïm blanc o negre depellofa molt prima i molt saborós»[DIEC];873 «cep de raïms bons per amenjar i per a guardar. Fan tambéun vi blanc i fluix, però molt fi. Grallargarut, petit i blanc, amb la pelltendra» [FAVÀ]. | picapoll blanc«varietat de raïm blanc» [GCat, 25].| picapoll negre «cépage de grains ser -rés, légèrement ovalaires; grainsd’u ne saveur peu sucrée, à peaufine. Ils donnent un vin de qualité»[RENDU, I, 3r]; «variedad de vid vas-ta» [BCas, 26]; «se cultivava pro-duint molt y bó pera taula» [ROIG,37]. | picapoll romà «espècie deraïm» [DAg]. | picapolla «vin foi-ble, et ce raisin ne mûrit pas si-tôt»[MARCÉ, 25]; «raisin noir. Grain unpeu ovale, juteuse, peau fine, bonneà manger. Grappe allongée. Ceprobuste [...]. Ce raisin produit untrès-bon vin, d’une belle couleur»[ROUFFIA, 130-131]; «raïm picapoll»[DCVB]; «cep primerenc poc pro-ductiu, de raïms mitjancers i escla-rissats. Gra ros, mitjà i allargat. Depell cruixent, amb gust dolç i sucrat,és bo per a menjar. Fa un vi blancexcel·lent» [FAVÀ]. | picapolla grisa«grain grisâtre. Ce raisin a les mê-mes qualités que son congénère; le


vin en est plus capiteux» [ROUFFIA,131]. | picapulla «cep de raïms pe-tits i apinyats. Gra blanc, allargati mitjancer. Dolç per a menjar»[FAVÀ].

ETIM.: Segons el TLF [XIII, p.324]: «De l’anc. occitan piquapolatt. déb. XVIe s. Cf. picopoul de MIS-TRAL, peut être dér. de piquar ‘pi-quer’.» | Malgrat la gran diversitatde paral·lelismes occitans, cal recor-dar que les variants catalanes de pi-capoll són de documentació bastantmés antiga.874 També cal remarcar-ne l’origen septentrional. Així, l’ex-pansió de l’ampelònim s’ha limitatal cat. central i al nord-occidental,sense aparèixer, per ex., en el cat. in-sular.875 | En realitat, l’element mésdifícil del compost no és el primer.El gruix de variants romàniquesd’aquest primer element (pic-/pica-/pico-) poden relacionar-se, ambaparent facilitat, amb les formesrespectives del verb picar o amb al-guna derivació postverbal. Coromi-nes diu sobre això: «hay en catalánpic ‘mancha minúscula en la piel delas personas’ [...] nos conduce inevi-tablemente hacia el verbo picar ‘he-rir, morder o agujerear levemente(un alfiler, un insecto, un pez, unave, etc.)’, ‘dejar una pequeña señalsobre la piel’. Parece bastante pro-bable que estemos frente a un radi-cal onomatopéyico (y en parte ex-

873. Observeu que en aquest cas el DIECno copia la definició del DFa, sinó que en triauna de precedent: la del DLab.

874. A finals del s. XIV, hi ha la grafia mas-culina picapol i, en el XV, el femení picapolla.875. S’entén que, encara que la classe de

raïm existeixi a Mallorca com a tal, no ha estatmai anomenada així; ni tan sols en el s. XIV. Enaquell cas, Eiximenis (v. supra), tot i esmentarel picapol de Mallorque, fa servir un geosinò-nim gironí.


presivo), que hubo de tener en elrománico antiguo una forma vaci-lante entre *PI-CARE, *PICCARE y *PI-C -CARE, de donde la alternativa entreel catalán pig-, el cast. pec- y el in-ternacional pic-, común a muchísi-mos idiomas» [DECH, IV, 449]. |En canvi, no resulta tan fàcil expli-car la motivació del segon element,tot i que no hi ha dubte que totes lesvariants romàniques provenen delll. PULLUS ‘pollastre’. | Les claus pera entendre aquest ampelònim lestrobo, un cop més, en la vastíssimaobra de Coromines.876 Llegeixo alDECat [VI, p. 649]: «A diferènciade les altres llengües romàniques, eldescendent del ll. PULLUS ha pres enllenguadocià i gascó el significat de‘gall’, cosa que ja apareix en textosdels Ss. XIII i XIV.877 [...]. Avui llgd.poul, gascó poutch.» | Un cop arri-bem al gall, ja no tinc dubtes sobrel’encert etimològic: aquesta au deuser una de les preferides pels par-lants de tota la Romània a l’horad’establir relacions semàntiques am -pelonímiques. M’entretindré a exem -plificar-ho: en català, trobo colló degall [TORRA, 481] (botó de gall en elvalencià i senyal de gall en el balear[DCVB, s. raïm]), així com esperóde gall [DCVB, s. esperó] o pota degall [DAg, s. pota]. També en por-tuguès hi puc afegir colhão-de-galo

LÈXIC 275

[DdeF] (colhom de galo en el gallec[SARMIENTO, 472]), coração-de-galo[NDCLP] i l’evident uva-de-galo[DdeF]. En espanyol encara n’hi hamés: botón de gallo [ROJAS, 225](huevo de gallo en castellà [ABELA,320]), el corazón de gallo andalús[COMENGE, 222] i uns altres de mésexplícits, com gallo i gallera [ABELA,319]. Igualment, en italià trobo desde cogioni de galo (vovi de galo enel venecià [DEI, 3968]) o el buttunadi gaddu sicilià [CUPANI, 233] fins agallétto/-a [DEI, GDLI] o speronedi gallo [BALDANI, 41]. També hi hal’occ. pèd-de-gau [TdF], testicule digau [DPF, s. rasin] i el més obvi ga -lhet del llenguadocià [TdF, s. galet].I, finalment, en francès hi ha coq[ODART, 106], quille de coq [ODART,237] i el rognon de coq [ap. DEI,3968]. | Així, doncs, si ajuntem lesdues parts del compost i relacionemel gall amb l’acció de picar (moltpròpia de l’animal, per cert), tindremuna mena de raïms amb la pellofapicada, com si haguessin estat ma-cats.878 Naturalment, no es tractad’una motivació aïllada, i trobo di-versos ampelònims que fan referèn-cia a un raïm amb pics: puc esmen-tar la rata eivissenca o el pigotósvalencià.879 | En realitat, picar, si nofos pel segon terme del compost,permetria una segona interpreta-ció:880 es podria suposar que es trac-

876. Tot i això, ell no acaba de veure claral’etimologia del mot en qüestió i es limita a di-vagar sobre la «formació imperativa pica poll!(metafòricament dit al qui corre per la vinyapicotejant-hi, igual que un pollet o gallina, acíi allà...)» [DECat, VI, 526].877. I, d’aquests segles, transcriu precisa-

ment una grafia occitana pol (coincident ambla de la primera documentació romànica, elcompost català de finals del XIV: picapol).

878. No és d’estranyar que diverses des-cripcions del picapoll en destaquin una pellofamolt fina: això devia facilitar un aspecte picat.879. I no cal que siguin catalans. També

hi ha, per ex., el petit piquat de la Corrèzefrancesa [ODART, 277].880. I una tercera interpretació encara,

tot relacionant el catalanooccità pic(o)- amb


ta d’una planta el vi de la qual espica amb facilitat.881 | Plantejada l’e-timologia, queda per analitzar l’ex-pansió romànica de l’ampelònim.En principi, vistes la morfologia il’extensió dialectal, suposo que l’o-rigen deu ser occità, encara que l’an -tigor documental del cat. septen-trional també permeti pensar enun manlleu a la inversa. Així, doncs,no és gens estranya la presènciad’un picapol al Somontano ara-gonès, però sí que em sorprèn l’èxitd’aquest ampelònim a les allunya-des terres portugueses: pica(p)olho,pical-polho, pical(poio), picao-pollo,etc.882 | Per acabar, vull fer una con-sideració lexicogràfica que consi -dero interessant per algun malentèsque ha provocat posteriorment.L’inèdit DFeb és l’única font quesitua a les Balears el picapoll, d’altrabanda molt usual en tot el cat. cen-tral i també conegut en el cat. nord-occidental. No estic gens segur quesigui un raïm autòcton883 perquè la


descripció i la traducció castellana illatina que dóna coincideixen ambles del DBel, diccionari que semblaconèixer i copiar.884

SIN.: V. verdiell; cf. moreu; cf. plan-

ta valenciana; cf. sumoll.P. ROMÀN. ◊ ESP.: picapol «(Abie-

go) Variedad de uva negra» [DAn].◊ FR.: picpoul «Cépage à raisinsnoirs blancs ou roses, pour les bonsvins» [TLF, XIII, 323]. | piquantPaul «(a. 1667) Raisin blanc, fortdoux, dont le grain est gros, très-long & en pointe des deux costez»[ap. DncF, 292]; «(Basses-Alpes,1835) Variété à grains blancs ou do-rés, ovales» [ap. DPF, s. rasin]. | pi-quepoul «(Lot-et-Garonne, 1835)Variété à grains blancs ou dorés,ovales | (Nîmes) Raisin noir hâtif,grains très-petits, ronds peu serrés»[ap. DPF, s. rasin]; «(a. 1871) Vinfait avec le cépage dit piquepoul»[DLF]; «vin blanc» [TLF, XIII,324]; «Cépage moyennement pro-ductif, à grosses grappes compactes,à grains moyens, ellipsoïdes, d’unnoir bleuté, ou gris, ou blancs, àpeau mince et à pulpe juteuse» [ap.DncF, 290]. | pique-poul gris«(Narbonne, Hérault; 1827) Plantsqui produisent les meilleurs vinsrouges» [CAVOLEAU, 364]; «variété àgrains gris ou roses» [DPF, s. rasin];«(a. 1818) ne pas recherché pour latable, mais il donne une grande

l’espanyol pico ‘bec’. Semànticament, lapresència del poll hi ajudaria força, però Co-romines ha demostrat sòlidament que aques-ta accepció de pico és exclusivament hispàni-ca [DECH, IV, 525].881. En el llatí clàssic, Plini el Vell ja par-

lava d’una vitis «picatam appellavimus [...]iam inventa vitis per se in vino picem resi-piens» [ap. ANDRÉ, 145].882. El préstec catalanooccità, suposant

que l’ampelònim no formés ja part del llatívulgar, hauria de ser antic per força. A mésde la destacable variació, el NDCLP (s. pical-polho) el considera un mot antic.883. Així, doncs, poso en entredit algunes

afirmacions sobre aquesta qüestió del Panor.:«Tot i que Febrer i Cardona tenia una cons-ciència clara de la unitat lingüística de les terrescatalanes, amb aquest repertori dóna la impres-

sió que hi va voler reunir mots de la seva illa[...]. Així mateix la preocupació de Febrer d’in-dicar mitjançant l’accentuació la síl·laba tònicaés un element preciós. Vet ací alguns articles demostra: [...] “Picapòll”» [p. 175].884. De fet, en alguns altres ampelònims

citats pel DFeb, com granatxa, també detectoaquesta mateixa transfusió lèxica.


LÈXIC 277

quantité de vin» [ap. DncF, 292]. |pique-poule «(a. 1600) Espece deraisin» [SERRES, 152]; «(Montélimar,1781; 1802) Sorte de raisin blanc àpetits grains» [ap. DncF, 292]. ◊LL. MED.: picapoll nigri «(Toulouse,1384) [...] de vitibus» [ap. DncF,293]. ◊ OCC.: picapolle «(Vaucluse,1560) Cépage» [ap. DncF, 87]. | pi-capoùt, piquepoùt «Vin blanc pro-duit ordinairement par le plant defolle-blanche; on en a fait le motfrançais picpoul. En Gascogne, pi-capoùt est devenu t. générique etdésigne le vin blanche ordinaire, deconsommation courante» [DBGM].| piccapoule, picquepole «(Vau -cluse; 1507, 1548) bono plantu» [ap.DncF, 291]. | «pico-poul, pico-pout (gascon), pique-pout, pique-pouigt (béarnais) (a. 1886) Espècede chasselas, variété de raisin blanc,v. abihano | Vin blanc sec et pétil -lant, v. blanqueto» [TdF, s. pico-poul ]. | pico-poul negre «(a. 1886)Variété de raisin noir, hâtif, à grainspetits, ronds et peu serrés» [TdF, s.pico-poul]. | «pico-poulié, pico-pouliè (languedocien) (a. 1886) Cepqui porte le pico-poul» [TdF]. |pico-poulo «(Dauphiné, 1886) Va-riété de raisin à grains allongés etrougeâtres» [TdF]. | piquapol «(Tarn,1525) Cépage» [ap. DncF, 291]. | pi-quepoulh «(Carcassone, 1619) Cé-page» [ap. DncF, 291]. | piquepout«(Gers, 1827) Plant des vins blancs |(Landes, 1827) Vin détestable»[CAVOLEAU, 107 i 163]; «(Arma -gnac, 1784) Le vin n’est pas bon,mais il rend beaucoup plus d’eaude vie et de meilleure qualité quetout autre vin» [ap. DncF, 147]. ◊PORT.: pica-olho «(Minho) Casta deuva» [DdeF]. | pica-polho «(Mi -

nho) Variedade de uva preta»[DdeF]. | pical «variedade de uva»[NDCLP]; «uva tinta. También lla-mada pical-poio» [POSADA, 252]. |pical-polho «Ant. Casta de uva tin-ta» [NDCLP]. | picao-pollo «(Pon-tevedra, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 323]. | Cf. picaelpelo «(Ga-lizia) Uvas tintas» [POSADA, 232].885

205 pigotós m. ANT. DOC.: (val., 1891)«pigotós» [DMGa, 1954].886

DESCR.: pigotós «raïm» [DMGa,1954].

ETIM.: Adjectiu derivat de pigota(un augmentatiu de piga),887 malal-tia humana caracteritzada per les ta-ques a la pell. Amb sentit figurat,doncs, el pigotós ha de ser una clas-se de raïm amb els grans picats, talcom passa amb uns altres ampelò-nims, com, per ex., el clapat.

206 pixagós m. À. DIAL.: pixagós (laLlosa de la Plana) [ALDC].

DESCR.: pixagós «classe de raïm»[ALDC].

885. Curiosa homonimització que hatransformat poio ‘poll’ en pelo ‘pèl’, induïdasegurament pel significat del verb picar.886. Literalment, el suplement del DMGa

escriu raím jaspejat o pigotós. És evident quejaspejat ‘jaspiat’ (o sigui amb vetes, com dejaspi) és un mot menys popular que pigotós iclarament castellanitzat.887. Del mateix mot piga deriven també,

probablement per idèntica motivació, alber-coc pigós (d’Alcoi, segons el DCVB, s. albercoc)i fesol pigall (del Pallars, segons el DCVB, s. fesol). Fins i tot el DCVB (s. pigallat) parlad’un raïm pigallat, «el que té els grans tacats,que tenen trossos blancs i trossos negres (Em-pordà)»; però aquesta definició fa pensar mésaviat en una característica genèrica que no pasen una varietat específica de raïm.



ETIM.: Ampelònim local, compostper pixa i per gos.888 El primer termeté en valencià, segons el DCVB (s.pixa), el significat d’‘orina’.889 S’hade tractar, doncs, d’un raïm sucós, debaixa qualitat.890 L’associació amb elpixum del gos no deixa dubtes sobrela connotació semàntica negativa queatorguen els parlants al raïm pixagós.

207 planta f. o raïm de planta m. DOC.:(a. 1696) «Planta. Certa planta devinya» [JLac] | (Val., 1791) «Planta.Planta negra» [JAVal, 26]. | (a. 1840)«planta» [DLab]. | (a. 1871) «Plan-teta» [RevSI, XX, 264]. | (val., 1891)«planta blanca» [DMGa, s. planta].| (Men., 1897) «planta blanca» [DieB., II, 342].

À. DIAL.: de planta (la Vall [Ciu-tadella]) [BONET, 186]; (Castelló dela Plana, Benifairó de les Valls, Al-fafar, la Fonteta de Sant Lluís [Val.],l’Alqueria de la Comtessa, Monte-sa, Pego, Muro del Comtat, Tàrbe-na, Altea) [ALDC]; (Jesús Pobre,Polop) [FAVÀ]. | de planta vermella(mall.) [DCVB, s. raïm]. | la-planta(la Llosa de la Plana, el Puig deSanta Maria) [ALDC].891 | negre

de planta (l’Alcúdia de Carlet)[ALDC]. | planta (Mall.) [CERDÀ,111]; (Reus) [DAg]; (val.) [DCVB];(Ciutadella, es Migjorn Gran, Maó,Marçà, Móra la Nova, l’Ametlla deMar, Aiguaviva de Bergantes, Fon-deguilla, Vilamarxant, Torís, laTor re de les Maçanes, Novelda)[ALDC]; (Sant Lluís, Porreres,Mont-roig del Camp) [FAVÀ]. | plan -ta blanca (Traiguera) [FAVÀ]. |planta negra (Gandesa) [DCVB,s. planta]; (Casinos) [ALDC]; (laPobla de Vallbona) [FAVÀ]. | plan-teta (Montbrió del Camp) [FAVÀ].

DESCR.: de planta «raïm blanc iroig» [TrL, s. raïm]; «cep de raïmsespessos per a fer vi. Gra negre,rodó i mitjancer» [FAVÀ]. | planta«racimo largo de grano gordo conel hollejo y carne firmes y de jugodulce. Esta uva por sí hace el vinoflojo: para comer es mejor» [JAVal,26]; «cert rahim blanc mòlt dols»[DLab]; «clase de uva de postres»[DMGa]; «cep que fa el raïm blanc illarg i gra gros, que es conservamolt temps» [DAg]; «ceps i llursraïms, dels quals n’hi ha de blancs ide negres (ambdós molt bons) i al-tres de verdalencs, no tan saboro-sos» [DCVB]; «raïm gros, blanc,bo; madura pel setembre» [DCVB,s. raïm]; «varietat de raïm blanc

888. Potser també es pot tractar d’un ad-jectiu derivat del verb pixar (semblant al llei-datà pixarrós [DCVB]), amb un sentit equiva-lent a ‘esquitxar’.889. Sobre la relació entre els gossos i els

raïms, v. l’etim. de esquitxagós, on defensoaquesta possibilitat en vista dels dubtes delDECat.890. Cf. DCVB (s. pixarella): «Vi o licor

aigualit, de poca fortalesa»; i DCVB (s. pi -xar riques): «Vi de classe inferior, obtingut mu -llant i premsant la brisa que no ha estat moltcomprimida.»891. BRIZ dóna una llista completa de

sinònims: «El borde, también llamado la plan-

ta, la parra o parreta, la americana [...]» [p. 138]. Pel que fa a planta, no es pot genera-litzar com a sinònim de (planta) americana, jaque la trobo documentada molt abans ques’usessin plantes i peus americans en la lluitafil·loxèrica del s. XIX. Però crec que alguna deles variants valencianes de l’ALDC (sobretotaquesta amb l’article aglutinat) pot tenir aques-ta darrera significació.


LÈXIC 279

(de) planta

esquitxagós

moràvia

FIGURA 18. Mapa de la planta.


molt dolç» [DIEC];892 «Cep depàmpols grossos. Raïms apinyats imolt grossos, que carreguen força.Gra blanc-rosat, gros i llargarut, depell forta. Varietat dolça de taula |Cep primerenc de raïms esparsos.Gra blanc i rodó; no gens bo per amenjar. S’usa exclusivament per a ferun vi abundós, sense gaire graualcohòlic» [FAVÀ]. | planta blanca«clase de uva de postres superior»[DMGa, s. planta]; «cep de raïmsprimerencs i molt esparsos, usatsper a fer vi. Gra blanc, rodó i gros,amb la pell forta» [FAVÀ]. | plantanegra «racimo algo largo con elgrano redondo, de carne dulce conel hollejo un poco tierno: por sí nohace buen vino» [JAVal, 26]; «clase deuva de postres superior» [DMGa,s. planta]; «varietat de raïms negres,grossos i molt durs» [DCVB, s. plan-ta]; «cep de raïms grossos i espar-sos, per a fer vi. Gra negre i gros»[FAVÀ]. | planteta «cep que dóna unraïm de gra petit, blanc i punxegut»[DAg].

ETIM.: Del ll. PLANTA ‘plançó o es-taca per plantar’ i ‘soca o cama d’unvegetal’ [DECat, VI, 588]. A causad’aquesta segona accepció, el cat.planta ha pogut esdevenir un sinò-nim de qualsevol soca, també d’uncep de vinya.893 De tota manera, laraó per la qual aquesta planta genèri-ca ha acabat esdevenint un ampelò-nim específic té a veure amb el fetque la vinya permet almenys dues


formes diferenciades de plantació:894l’una basada en l’empelt d’una agulla‘brot tendre’ sobre un peu bordamericà, i l’altra feta directamentmitjançant un plançó. Alguna varie-tat, doncs, amb la qual convé mésaquesta plantació minoritària ha aca-bat rebent el nom concret de planta.Un cop la planta esdevé un cep adulti diferenciat,895 fàcilment pot rebreepítets cromàtics com blanca, ne-gra, vermella, etc.

SIN.: Uns informants de Mont-roig del Camp m’asseguren que laplanta és anomenada en uns altrespobles esquitxagós. Certament aRiudoms, poble també del BaixCamp situat a tan sols deu kilòme-tres, coneixen el segon però no pasla primera (v. esquitxagós). | De totamanera, sobre el mapa, existeixend’aquest ampelònim tres àrees ge-ogràficament prou allunyades: laprimera, centrada entre el Baix Campi la Ribera d’Ebre; la segona queafecta l’illa de Menorca i una petitaporció de Mallorca; i la tercera ques’estén amb profusió al centre i alsud del País Valencià. No dubtoque la sinonímia proposada és vàli-da sobretot per al Camp de Tarra-gona i per a l’Ebre, però no necessà-

892. Informació calcada de la del DFa iextreta, en últim terme, del DLab.893. Aquesta equivalència la puc il·lustrar

el 1696 per al cat. planta, traduït al llatí com aVITIS ‘cep’: «Planta moscatell. Apiana vitis»[JLac, s. planta].

894. Uns altres casos d’ampelònims moti-vats per la manera de plantar poden ser la bro-cada o el barbal.895. Els estadis de creixement del cep

aporten noms diversos segons el moment delcicle vital. Com ha descrit exhaustivamentBRIZ [p. 200]: «antes de ser cepa han de pasarcuatro o cinco años por lo general; no es cepahasta que no tiene sus pulgares y antes de ser-lo, como ya veíamos en apartados anteriores,es parra, borde, planta, barbudo, injerto [...].Todas estas voces significan distintos estadosdel ciclo vital de la vid».


riament per a la resta dels territoris.La raó és que, malgrat que l’ano -menin igual, no estic segur que estracti sempre de la mateixa varietat,donat el caràcter tan genèric delmot,896 sobretot tenint en comptedefinicions com la meva o la delDMGa (s. planta): «clase de uva depostres, de la que conocemos lablanca y la negra, ambas superiores,y la tardana y la verdalenca, de in-ferior calidad».897 | Tanmateix, noveig gens clara l’equivalència, reco-llida per l’ALDC a Aiguaviva deBergantes, entre planta i morastel(v. monastrell). | A part de la planta(o planta blanca), n’hi ha una altrade negra. Segons LLATAS [II, p. 126]:«la planta negra, llamada, en algunopueblos comarcanos [dels Serrans],moravia». | En principi, encara queles descripcions respectives no si-guin del tot coincidents, puc donarper bona aquesta geosinonímia per-què d’aquest autor n’he pogut certi-ficar en uns altres casos el rigor deles sinonímies. | Cf. planta nova.

LÈXIC 281

P. ROMÀN. ◊ ESP.: planta «uvaapta para verdeo, vinificación de vi-nos blancos y fabricación de pasas»[COMENGE, 92]; «(Requena) Uva decolor blanco amarillo, granos pe-queños y con azúcar» [BRIZ, 211]. |planta negra «(Villar del Arzobis-po) Especie de uva» [LLATAS, II,126]. ◊ FR.: pied noire «(a. 1859)Cépage pour les vins noirs» [ODART,237]. | Cf. plantier «(Chaponost,Taluyers, Millery) Jeune vigne nou-vellement plantée» [SALMON, 168].◊ SARD: prànta «o galòppo. (Iglesias,1889) Vite grappolona» [CARA, 90].

208 planta americana f. o americà m.À. DIAL.: americà (es Migjorn Gran)[ALDC]; (Sant Lluís) [FAVÀ]. |americana (Bellmunt de Mesquí)[RAFEL, 309]. | plant americà(Ross.) [ap. DCVB, s. plant]; (SantCebrià de Rosselló) [ALDC].898

DESCR.: americà «cep de raïmsbords. Sols val per a empeltar, grà-cies a la seva resistència fil·loxèrica»[FAVÀ]. | americana «vinya borda,per empeltar varietats» [RAFEL,309]. | planta americana «varietatde ceps que resisteixen la fil·loxera»[DCVB, s. planta].

ETIM.: Clara referència a l’origenultramarí d’aquest cep, importat d’A - mèrica per a aturar els estralls de la fil·loxera. No es tracta, però, d’u-na varietat vinífera, sinó d’una vi -nya silvestre, importada exclusiva-ment com a portaempelts (cf. infra:p. romàn.). | Ho il·lustraré amb unparell d’exemples. Primer, un calen-

896. A Castalla, per ex., el raïm de plantano és una varietat concreta, sinó el conjunt deraïms de taula, de plaça. Generalment no sóngaires, fins al punt que en un moment donat el mateix informant m’arriba a fer sinònimsraïm de planta i valencí, ja que aquest darrerés la varietat principal de taula del terme. Ai -xí, doncs, l’aparició d’aquest ampelònim al’ALDC en localitats ben pocs vitícoles (Cas-telló de la Plana, València, Alfafar o l’Alqueriade la Comtessa) pot interpretar-se senzilla-ment com el nom del raïm de taula de consummés comú en cadascuna d’aquestes localitatsvalencianes.897. L’existència d’aquestes subvarietats

explicaria per què JAVal [p. 26], el 1791, feiaplanta un sinònim de blanca i esmentava, encanvi, una diferenciada planta negra.

898. Segons el DCVB (s. plant), aquestaprimera part del compost és un sinònim rosse-llonès de planter, per influència del fr. plant‘plançó’.


dari de penetració a la Cat. Nord i alPrincipat: «Des de l’aparició de lafil·loxera a Narbona (1867), JoanMiret i l’Institut Català de Sant Isi-dre intentaren fixar una línia de de-fensa (destruint les vinyes) entre elRosselló i l’Empordà, i, en declarar-se a Prada (Conflent), el 1878, homsol·licità mesures amb caràcterd’urgència [...]; mentrestant, el fo-cus s’anava estenent per tot el Con-flent, el Rosselló i el Vallespir (itambé a Portugal i a Màlaga). El1879 aparegué a Sant Quirze de Co-lera (Alt Empordà) [...]. [El 1880]havia envaït ja tot l’Empordà i laGarrotxa [...] i la plaga s’estenguéper tota la Selva. El 1883 travessà laTordera i penetrà al Vallès i al Ma-resme [...]. El 1886 aparegué la fil·lo-xera a Sant Andreu de Palomar, i el1887 al Penedès, i aviat s’estenguéper Anoia; el 1890 fou localitzada aVilafranca del Penedès i a la riba delGaià [...]; el 1891 es manifestà a Tar -ragona i a Mallorca (Llucmajor), el1892 al Bages, el 1893 a la Conca deBarberà i el Priorat, el 1899 a la Ri-bera d’Ebre, les Garrigues i a TerraAlta, el 1900 a l’Urgell, la Segarra iel Pallars, i tot Catalunya, doncs,restava delmada» [GEC, s. fil·loxe-ra]. Segon, unes dades històriquessobre la seva propagació al País Va-lencià: «Los primeros focos filoxé-ricos fueron detectados en los ex-tremos meridional y septentrional.En 1900 [...] en las comarcas centra-les la filoxera hizo su aparición en1905 como consecuencia de la difu-sión de la planta americana. Laplanta americana no era atacada porla filoxera, pero podía llevar consigoel dañino germen que luego trans-mitía a las plantas del país (vitis Eu-


ropea) [...]. A finales de 1905 se dic-taba una disposición prohibiendo eltráfico de productos de la vid (sar-mientos, uvas, orujos, etc.) desdelos términos afectados al resto, altiempo que se ordenaba quemar insitu las cepas filoxeradas [...]. En1906, considerando que ya era im-posible detener la plaga, se autori-zaba la creación de viveros de videsamericanas, prohibidos hasta en-tonces [...]. Tomando como refe-rencia la extensión del viñedo va-lenciano en 1902 y en 1922,momentos en que respectivamenteéste alcanzó su máxima y su míni-ma magnitud, la pérdida global su-frida durante la plaga filoxérica había sido de 105.276 Ha, equiva-lentes al 40,5 % de la superficie de1902» [Guía, 84 i 87].

SIN.: PUIG ha escrit: «el bord, por-taempelt o peu americà, més cor -rent a la comarca [Alt Empordà],sobretot a les vinyes velles, és l’ano-menat Rupestris de Lot —més d’unen diu Rupestric— [...] és caracte-rístic sobretot per la seva rusticitat iresistència» [p. 22]. Localment al-menys, americà i rupèstic es podenconsiderar sinònims.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: americana«vid que procede de América y seusa principalmente como patrón»[DHLE]; «(Olite) Variedad de vidsilvestre, originaria de América, quese cultiva en España para usarlacomo injerto» [ECHAIDE, 155]. ◊ IT.:üga americana «(Svizzera italiana)[...] con la quale si fa el vin mericáno vin de mericana o mericanell. Lavite che dà quest’uva è il produttorediretto Isabella, di origine america-na» [VSvi] | uga mericana «(Calan-ca) Varietà di uva» [EGhi, 143]. ◊


OCC.: ameriquèn «(Médoc) Cépageaméricain» [VIAUT, 73]. ◊ PORT.:americana «(Galizia) Uva tinta»[POSADA, 248]. ◊ SARD: bide ameri-cana «(logud.) Vitigno portainnes -to resistente alla fillossera» [COSSU,256-257].

209 planta bona f. DOC.: (a. 1871)«Planta bona» [RevSI, XX, 264].

À. DIAL.: planta bona (Reus)[DAg]; (Camp de Tarragona)[DCVB, s. planta].

DESCR.: planta bona «cep quedóna un raïm blanc de gra mitjà igust dolç» [DAg].

ETIM.: Ampelònim que fa referèn-cia a una planta (o cep) de bonaqualitat. En general, la qualitatprincipal que pot tenir qualsevolvinya és la producció de bon vi;899 i,malgrat la migradesa de les descrip-cions obtingudes, suposo que aques -ta n’és la característica destacada (cf. planta fina).

SIN.: V. planta de Pedralba.

210 planta borda f. À. DIAL.: plantaborda (Castelló) [COMENGE, 85];(Alcalà de Xivert) [ALDC]. | Cf.garnatxa borda (Peralta de la Sal)[SISTAC, 267].

DESCR.: garnatxa borda «classede raïm» [SISTAC, 267]. | planta bor-da «cepa delgada. Racimo laxo, conel escobajo duro. Uvas blancodora-

LÈXIC 283

das, oblongas, dulces, con el hollejogrueso» [COMENGE, 85-86]; «Raïmsde mida mitjana o petita, compac-tes; grans mitjans, rodons, de tona-litat verdosa. Varietat productiva,base dels vins blancs» [SIMÓ, 279].

ETIM.: Coromines explica ambprecisió les motivacions que portena anomenar borda una varietat ve-getal: «la [accepció translatícia] mésdesenrotllada és la que ha conduït aaplicar aqueix adjectiu a plantes enla denominació de les quals es per-cep una impropietat, o extensió im-precisa d’un altre nom, o bé queconstitueixen varietats de propietatsinferiors en algun sentit» [DECat,II, 99]. | Cal anar amb compte a nolligar l’aparició de la fil·loxera ambl’origen de l’epítet bord. Efectiva-ment, els empelts a què va obligaraquesta malaltia van crear ceps ano-menats bords en un primer estadi,900però això va ser un fenomen pun-tual, desvinculat de l’existència mésantiga de l’epítet bord per a anome-nar plantes inferiors o impròpies(cf. bastard).901

SIN.: V. messeguera.P. ROMÀN. ◊ SARD: Cf. burdu

«grappolo serrato, con acini medio,di color verde dorato, buccia con-sistente [...] la maturazione è tar -diva. Vitigno molto produttivo»[DEIDDA, 300].

899. Tradicionalment, l’aspecte més valo-rat del vi ha estat la seva graduació alcohòlica,encara que també s’hagi tingut sempre molt encompte la productivitat del cep. El raïm detaula ocupa, en el fons, un lloc secundari (perex., quan demano noms de raïms als parlants,sempre em diuen primer els de vi. Els de tau-la, de vegades, ni els consideren).

900. PUIG [p. 22] explica que, «després dela fil·loxera, els ceps de llei es van haver d’em-peltar sobre peus de vinya americana, anome-nats bords». El DECat [IX, p. 130] també in-forma que, per oposició al cep americà, aDénia (a. 1963) la anomenaven vinya vera lavella planta europea.901. Ja el 1803, llegeixo al DBel (s. rahim

bòrd): «Uva silvestre. Labrusca.»



211 planta d’en Gord f. DOC.: (Val.,1791) «Engor ó Planta de Engor»[JAVal, 26]. | (a. 1871) «Planta deAngora. Planta de engorp [...]. Plan-ta de engorch» [RevSI, XX, 264 i315]. | (a. 1877) «Planta engolp» [ap.VVV, 80]. | (val., 1891) «planta d’EnGort» [DMGa, s. raim]. | (Mall.,1897) «Gorch» [Die B., I, 257].902

À. DIAL.: gorg (Mall.) [DCVB].903 |planta (d’)en Gord (Marina) [CA-BRERA, 60]; (Torís) [ALDC]; (Mont-serrat d’Alcalà) [FAVÀ]. | planta den-gost (Dénia) [DAg].

DESCR.: Engor, planta d’Engor«excelente uva blanca robisca, dehollejo tierno, con el zumo dulce, ysu racimo es largo, claro y grande.Esta uva es buena para comer y col-gar: su vino por sí es flojo» [JAVal,26-27]. | gorg «raïms negres apre-ciats per a la taula» [Die B., I, 257];«varietat de raïm que es fa gros, decolor verdós-rogenc, i de pell pri-ma» [DCVB]. | planta Angort «va-rietat blanca. Raïms grossos, clarets;grans esfèrics, grossos, de colorgroc-verdós, pell fina. Cep molt vi-gorós de rendiment alt; d’ell s’obte-nen vins de bona graduació alcohò-lica» [SIMÓ, 280]. | planta d’enGord «variedad de uvas» [DMGa,s. raim]; «cep de raïms apinyats pera fer vi. Gra rodó i mitjancer»[FAVÀ]. | planta dengost «raïm dequè fan les panses» [DAg]. | Cf.

plantangol «classe de raïm» [VVV,103].904

ETIM.: Tenint en compte l’origenvalencià d’aquesta varietat, si hemde jutjar per l’actual àrea dialectal iper les referències històriques,905 su-poso que el terme planta d’en Gordté una motivació antroponímica.Deu fer referència al llinatge Gord(o Gort), ben conegut a València,Alcoi, etc. (v. DCVB, s. gord, gor-da).906 | Desestimo, doncs, la possi-bilitat que tingui a veure amb elverb engordir (o engordar).907

SIN.: V. planta de Pedralba.P. ROMÀN. ◊ ESP.: engor basta,

engor fina «(Cuenca, 1885) Varie-dades de uva» [ABELA, 318].908

212 planta de la reina f. DOC.: (Val.,1791) «Planta de la Reyna» [JAVal,31]. | (l’Alguer, 1823) «Raim de laReina» [ap. BOSCH, 620].

À. DIAL.: planta-i-rei (Novelda)[ALDC].

902. La traducció espanyola de Sureda es-criu «Planta y gorch». Es tracta d’una confu-sió perquè l’original alemany escriu «PlantaundGorch». La conjunció en alemany, doncs,no pot formar cap compost català, tal comsembla interpretar el traductor.903. Variant mallorquina que ha perdut

l’article personal en. Paral·lelament també hasofert una assimilació velar (g-t > g-k).

904. Forma aglutinada que pot ser unasimple transcripció defectuosa, vista la mancade rigor que caracteritza aquest vocabulari vi-tivinícola de Griera.905. Segons CABRERA [p. 60]: «El raïm

comú de pansa, que s’anomenava planta d’en-gord [a la Marina], era famosa per la seua qua-litat, en el segle XV.»906. El manteniment de l’arcaic article

personal en reforça aquesta hipòtesi antropo-nímica.907. El DECat [IV, p. 566] ja recull en-

gordir a Lledó (Matarranya), però només apli-cat com a geosinònim d’‘engreixar animals’.Jo també sento a la dita comarca parlar, perex., dels «gorrinos d’engord», però veig moltimprobable qualsevol relació entre aquest ter-me alimentari i una planta.908. Préstec castellà del valencià: cat.

planta d’en Gord Æ esp. planta de Engor(d) >(planta de) Engor.


LÈXIC 285

DESCR.: planta de la reina «uvaexquisita de un dulce muy subido,pero su vid dá poco fruto: su granoes grueso. Con el racimo grande yralo de granos, su hollejo es tiernoque pronto se pudre, y por eso esmejor para parra que para cepa baja.Esta uva tarda en madurar, y solo esbuena para comer» [JAVal, 31]. |raïm de la reina «uve bianche» [ap.BOSCH, 619-620].

ETIM.: Ampelònim que fa referèn-cia a la producció d’un fruit de qua-litat (cf. imperial). Aquesta associa -ció amb la reialesa tampoc noamaga una certa ironia, ja que estracta, segons la descripció, d’unraïm exquisit però poc productiu idelicat. Una planta així sols convin-dria a productors sobrats de recur-sos a qui no importés la baixa pro-ducció.909 | Aquesta motivacióapareix a bona part de la Romània.Trobo paral·lelismes ampelonímics,en què la figura de la reina alternaamb la del rei, en el fr. (plant de roi),en l’esp. (planta de rey, uva-rey,uva de reyna) i en el port. (uva-rei,branca da reina).910

SIN.: Segons l’ampelògraf MARCI-LLA [p. 104], el monastrell era ano-

menat també reina a diverses locali-tats. Aquesta sinonímia és bastantimprobable (sempre, és clar, queconsiderem reina una reducció deplanta de la reina). Tant JAVal [p.31] com BOSCH [p. 620] parlen res-pectivament (i diferenciadament) dela planta de la reina o raïm de la rei-na, i del monastrell o morastrell.911

P. ROMÀN. ◊ ESP.: planta de rey«(Somontín, 1807) Uva» [ROJAS,252]. | uva de rey «(Tarifa, Algeci-ras; 1807) Racimos ralos; uvas muygrandes, casi aovadas, blancas, algoduras» [ROJAS, 130 i 248]; «(Sanlú-car, 1814) Variedad de vid» [ap.COMENGE, 223]; «(León) Clase deuva blanca» [ARIAS, 128]. | uvade reyna «(Puebla de Don Fadrique,1807) Uvas rojas» [ROJAS, 248]. |uva-rey «(Moguer) Uva» [ROLDÁN,138]. ◊ FR.: plan du roy «(Yonne,1784) Plan de bois rouge» [ap.DncF, 296]. | plant de roi «(Yonne,1827) Plant de vin rouge» [CAVO -LEAU, 340]. ◊ PORT.:uva-de-rei «(tra -montano) Casta de uva» [DdeF]. |uva-rei «variedade de uva, o mes-mo que moirisco» [DdeF]. | Cf.branca da reina «(Galicia) Uvasblancas» [DEGC, s. uvas].

213 planta de Pedralba f. À. DIAL.: plan-ta de Pedralba (Casinos) [ALDC];(Llíria) [FAVÀ].

DESCR.: planta de Pedralba «va-rietat blanca. Raïms grossos, clarets;grans esfèrics, grossos, de colorgroc-verdós, pell fina i molla blane-ta. Cep molt vigorós de rendiment

909. I, en aquest cas, la reina simbolitza elgrau més alt de gust selecte i de despreocupa-ció econòmica.910. I no sols aplicada al raïm. En català

hi ha també la llima de la reina (a Gandia, se-gons el DCVB, s. llima), la figa de rei (a Mas-salcoreig, segons el DCVB, s. figa), la prunade la reina (a Mall., segons el DCVB, s. pru-na), el pebre de la reina (a Manacor, segons elDCVB, s. pebre), la taronja de la reina (segonsel DCVB, s. taronja) i, sobretot, la pera de lareina (a Castelló, València, Sueca, Cullera,Xàtiva, Gandia, Pego i Sanet: «petitona i moltdolça», segons el DCVB, s. pera).

911. També a Novelda, els informants del’ALDC diferencien planta (de) rei de ros, undels sinònims més indiscutibles de monastrell(v. ros).



alt; d’ell s’obtenen vins de bona gra-duació alcohòlica» [SIMÓ, 280]; «cepde raïms ben grossos, de maduracióprimerenca. Gra blanc, gros i rodó.De carn tova i molt bo per a menjar;també val per al vi» [FAVÀ].

ETIM.: Piqueras ja ha donat a en-tendre l’origen toponímic d’aquestampelònim: «la planta de Pedralbase cultiva preferentemente en el tér-mino de Pedralba» [Guía, 122].912

SIN.: L’ampelògraf SIMÓ proposaaquesta triple sinonímia: «la Plantade Pedralba, o Planta Fina, o Plan-ta Angort» [p. 280]. En realitat, nodisposo d’una descripció prou com - pleta per a confirmar-ho, però síque compto amb algun indici favo-rable. Per ex., el fet que el castellà deConca coneix una subvarietat d’en-gor fina (v. planta d’en Gord) semblaun bon argument en favor de la si-nonímia entre planta fina i plantad’en Gord.

214 planta de Quesa f. À. DIAL.: plantade Quesa (Montesa) [ALDC].

DESCR.: planta de Quesa «classede raïm» [ALDC].

ETIM.: Ampelònim local que fa re-ferència a la població homònima deQuesa (la Canal de Navarrés).913

215 planta del país f. À. DIAL.: plantadel país (Freginals) [DCVB, s. plan-ta]. | Cf. planta del terreno (Ullde-cona) [ALDC].

DESCR.: planta del país «raïm mésrodonet, molt més fi i més primerencque la planta valenciana» [DCVB, s.planta]. | planta del terreno «viñe-dos que conservan sus pies europeossin haber podido ser destruidos porla enfermedad <filoxérica>» [Guía,87]; «classe de raïm» [ALDC].

ETIM.: Segons la definició prece-dent de Piqueras,914 sembla que laplanta del terreno i potser tambél’altra variant fan referència als peusdels ceps europeus vitis vinifera,per oposició als portaempelts ame-ricans (cf. planta americana). | Detota manera, la descripció del DCVB,encara que poc adequada perquè faservir la comparació amb una altraclasse, serveix per a detectar unacerta oposició entre planta del país iplanta valenciana. Igualment, aUlldecona diferencien únicamentdos ampelònims qualificats de plan-ta: planta del terreno i planta va -lenciana (segons l’ALDC). | Totsaquests noms de ceps, doncs, sónmotivats segurament per l’oposicióentre una varietat de planta pròpiadel cat. nord-occidental915 i una al-tra varietat de planta genuïna delval. meridional.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. verdal delpaís «(Valladolid) Cepa blanca paravino» [MARCILLA, 108]. ◊ FR.: Cf.

912. El terme de Pedralba, encara que per-tanyent als Serrans, fa frontera amb els de Casi-nos i Llíria (Camp de Túria), localitats cata-lanòfones on s’ha recollit aquest ampelònim.913. De fet, Montesa (Costera) és fronte-

rera amb la comarca castellanòfona de la Ca-nal de Navarrés.

914. Definició prou semblant a la de BRIZ:«Las viñas del terreno son de plantación másantigua; se llaman también de sarmiento di-recto, pues es cortar un sarmiento de una cepay plantarlo simplemente» [p. 136].915. En principi, sembla lògic que la plan-

ta del Camp de Tarragona (v. planta) siguiaquesta mateixa planta del país (o planta delterreno), acompanyada del qualificatiu per apoder-la diferenciar geogràficament d’una va-rietat importada del sud valencià.


LÈXIC 287

rouge du pays «(Valais) Cépage»[PAeb, 12]. ◊ PORT.: Cf. país «(Ga-lizia) Uva blanca» [POSADA, 251].

216 planta fina f. À. DIAL.: de plantafina (val.) [DCVB, s. raïm]. | plan -ta fina (Alcalà de Xivert, Xàbia)[ALDC].

DESCR.: planta fina «cepa recia.Uva de hollejo fino» [COMENGE,86]; «varietat blanca. Raïms gros-sos, clarets; grans esfèrics, grossos,de color groc-verdós, pell fina. Cepmolt vigorós de rendiment alt; d’ells’obtenen vins de bona graduacióalcohòlica» [SIMÓ, 280].

ETIM.: Ampelònim que, pel queveig en alguna descripció, no deufer referència a cap delicadesa físicadel cep, sinó a la finesa dels seusproductes; molt especialment, delsseus vins. Això permet relacionar laplanta fina amb els plants gentils dequè parla l’ampelografia francesa.Cf. planta bona.

SIN.: V. planta de Pedralba.P. ROMÀN. ◊ ESP.: fina «(Santan-

der, 1885) Variedad de uva» [ABELA,318]. ◊ FR.: Cf. plants gentils «(Al-sace, 1327) Variétés de cépages. Vinslégers et délicats» [ap. ODART, 250].◊ PORT.: Cf. tinta-fina «(Alentejo)Casta de uva preta» [DdeF].

217 planta forta f. À. DIAL.: planta forta(Llorenç del Penedès) [SADURNÍ, 22].

DESCR.: planta forta «cep indíge-na de raïm negre» [SADURNÍ, 22].

ETIM.: Clara referència a un ceprobust, segurament molt resistent ales malures de la vinya. El nom deplanta forta també deu valer per alsraïms obtinguts, com he constataten uns altres casos similars: plantablanca (v. planta), planta nova, etc.

218 planta nostra f. À. DIAL.: plantanostra (Alcalà de Xivert) [ALDC].

DESCR.: planta nostra «classe deraïm» [ALDC].

ETIM.: Ampelònim generat per l’o-posició entre una varietat de plantapròpia, típica del lloc (cf. planta del

país), i unes altres de foranes.P. ROMÀN. ◊ SARD: niedda nostra

«uva da vino comune» [COSSU, 258].

219 planta nova f. DOC.: (a. 1877) «Plan-ta nova» [ap. VVV, 80]. | (val., 1891)«planta nòva» [DMGa, s. raim].

À. DIAL.: de planta nova (Xà -tiva) [DCVB, s. raïm]; (Torís)[ALDC]. | planta nova (Queralbs,Sant Salvador de Guardiola, Caba-nes de l’Arc, Fondeguilla, Casi -nos, Albalat de la Ribera, Simat deValldigna, Benigànim, Ontinyent,Xàbia) [ALDC]; (Torreblanca,Llíria, Montserrat d’Alcalà, JesúsPobre) [FAVÀ]. | planta novo (Aie-lo de Rugat, l’Alforí) [FAVÀ].916

DESCR.: (de) planta nova «varie-dad de uvas» [DMGa, s. raim]; «va-rietat de raïm blanc, dur, de pellgruixudeta» [DCVB, s. planta]; «Ra -ïms grossos, poc compactes, allar-gats; els grans són grossos, rodons,de color verd-blanc, pell molt gros-sa. Varietat per a la taula i per a fer vi.Cep d’alta producció. Fa vins mit -janament alcohòlics» [SIMÓ, 280];«raïm tardà de taula i vinifica -ció [...]. Gra blanc mitjà» [GVal,29-30]; «cep de raïms apinyats imolt tardans. De sarments carregatsque s’emparren. Gra blanc i gros. Val

916. Variant amb assimilació vocàlica('o-a Æ 'o-o). Aquest novo, concretament, jaés documentat com a variant alacantina pelDCVB (s. nova).



planta nova

planta tardana

coma

FIGURA 19. Mapa de la planta nova.


per a menjar i també per a fer vi,però de poc grau alcohòlic» [FAVÀ].| planta novo «cep de raïms grossosi espessos. Raïm de taula i de vi. Gragros i rodó, molt cruixent. N’hi hade blanc i de rogenc, tots dos molttardans» [FAVÀ].

ETIM.: L’ampelònim planta novafa referència a un segona varietat deplanta (cf. planta), d’introducciómés recent. Lògicament, això pres-suposa l’existència d’una altra plan-ta anterior,917 però no dóna gairespistes sobre quina va ser l’època d’in -troducció.918

SIN.: Més d’un ampelògraf s’hareferit als geosinònims de plantanova: «També se li diuen els nomsde Tardana i Coma» [SIMÓ, 280];«sinònims: Tardana, Planta, Coma»[GVal, 29].919 | Efectivament, elsinformants de Llíria m’expliquenque la seva planta nova és anome-nada coma a la localitat veïna deCasinos.920

LÈXIC 289

P. ROMÀN. ◊ PORT.: planta-nova«(Barriada) Variedade de videira |Uva dessa videira» [DdeF].

220 planta tardana f. DOC.: (val., 1569)«Planta tardana» [LPal, 59v]. | (Val.,1791) «Planta tardana» [JAVal, 26].

À. DIAL.: planta tardana (Atzene-ta del Maestrat) [ALDC]; (les Use-res) [FAVÀ].

DESCR.: planta tardana «uvas tar-danas» [LPal, 59v]; «redonda y dehollejo duro: no es buena para vino,aunque sí para agráz, siendo de lasultimas en madurar» [JAVal, 26];«clase de uva de postres, de inferiorcalidad» [DMGa, s. planta]; «raïmsgrossos, poc compactes, allargats;els grans són grossos, rodons, decolor verd-blanc, pell molt grossa.Varietat per a la taula i per a fer vi.Cep d’alta producció. Fa vins mitja-nament alcohòlics» [SIMÓ, 280];«raïm de parra» [ALDC]; «cep deraïms molt grans i apinyats. Gra as-pre i de pell forta, poc bo per a men-jar i per a fer vi. Encara que molttardana, no acaba de madurar maiprou» [FAVÀ].

ETIM.: Referència clara a la madu-ració tardana dels fruits d’aquestaplanta.921 No hi falta tampoc la mo-

917. A Fondeguilla, per ex., els infor-mants de l’ALDC esmenten dues varietats:planta (la vella, per tant) i planta nova.918. Curiosament, a bona part del País

Valencià, la planta nova és avui en dia unaespècie en decadència: «en épocas pretéritas seempleó también para hacer pasas. Actualmen-te [a. 1986] se encuentra en franca regresiónfrente a los frutales y otras variedades de uva»[Guía, 119].919. Descarto, d’entrada, la sinonímia en-

tre planta nova i planta. Dues enquestes del’ALDC (Fondeguilla i Torís) i la meva de Je-sús Pobre recullen diferenciadament ambduesvarietats.920. No oblido que l’ALDC ha recollit a

Casinos tots dos ampelònims, com si es trac-tés de varietats diferents. Però també tinc pre-sent que l’ALDC no demanava descripcions ique en aquesta localitat potser devia trobar al-gun expert, coneixedor de geosinònims pro-

pers. No solament va mencionar vint-i-quatreampelònims diferents (que probablement sónmassa varietats per a un sol municipi), sinóque va arribar a esmentar ampelònims tan cul-tistes com la regina vineti.921. Encara que ho pugui semblar, aques-

ta motivació no té res a veure amb la que ex-plica el raïm d’hivern (cf. raïm d’hivern). En elcas present parlem dels fruits de la planta,mentre que en l’altre la motivació deu estar re-lacionada amb la llarga conservació dels raïmsun cop recollits.


tivació ampelonímica contrària: cf.primerenc.

SIN.: V. planta nova.P. ROMÀN. ◊ ESP.: tardana «(Al-

cublas, Chelva, Chulilla y Gestal-gar) Variedad de uva de mesa»[LLATAS, II, 192]; «(Requena) Uvatardía de color blanco y granosgruesos» [BRIZ, 211]; «raïm tardà detaula i vinificació. Penjoll gran,llarg. Gra blanc mitjà» [GVal, 29-30];922 «su vino más bien flojo con-viene mezclarlo con tinto» [Guía,119]. | tardío «(La Rioja) Variedadnegra» [VvR]. ◊ OCC.: tardarié,tardourié «(a. 1886) Variété de rai-sin blanc à grains petits, doux etdurs» [TdF, s. tardarié]. | tardarier«(la Ciotat, 1715) Raisin de grainspetits, jaunâtres, durs, de saveurdouce» [ap. DPF, s. rasin].

221 planta valenciana f. o valenciàm. DOC.: (Cat., 1869) «valenciana»[BCas, 25]. | (a. 1871) «Planta valen-ciana [...]. Valenciá. Valenciá negra.Valenciá blanch» [RevSI, XX, 264i 266].

À. DIAL.: planta de València (elPuig de Santa Maria) [ALDC]. |planta valenciana (Camp de Tarra-gona, Tortosa) [TrL]; (Freginals)[DCVB]; (Móra la Nova, Ulldeco-na) [ALDC]; (Gandesa) [FAVÀ]. |v(a)lencià (Olot, Martorell, l’Esplu-ga de Francolí) [TrL]; (Sant Sal -vador de Guardiola, Vacarisses,


Vinaixa) [ALDC]; (Sarral, Esparre-guera) [FAVÀ].923

DESCR.: planta valenciana «raïmsde gra mitjancer, blanc, molt fi»[DCVB, s. planta]; «cep de raïms detaula llargs. Gra gros i blanc, ambmolt pinyol» [FAVÀ]. | valencià«classe de cep | Raïm blanc de grafort» [TrL]; «cep de raïms moltgrossos. Gra blanc, mitjà i rodó, depell molt fina. Molt dolç per a men-jar i per a fer bon vi» [FAVÀ]. | Cf.valenciana «cepa de uva pasa»[BCas, 25].924

ETIM.: Clara referència a l’origenvalencià de la varietat.925 S’entén queels parlants del Principat no es refe-reixen concretament a la capital,d’altra banda molt poc agrícola. Lareferència és general per a anome-nar un cep del País Valencià.926

SIN.: La RevSI [XX, p. 310] fa laplanta valenciana de Reus un sinò-nim de picapoll. Ho veig difícil delmoment que a Riudoms em des-criuen diferenciadament ambdues

922. Aquesta monografia de la Generali-tat Valenciana inclou la reducció sintagmà -tica tardana, però no en concreta l’àrea dia-lectal. La resta de notícies sobre la tardanaprovenen de comarques castellanòfones delPaís Valencià (la Plana d’Utiel i els Serrans).No puc incloure-la, per tant, a l’àrea lingüís-tica catalana.

923. Gentilici masculí per associació ambel raïm en lloc de la planta. Així, a Sant Salva-dor de Guardiola els informants de l’ALDCesmenten el segment complet: raïm valencià.D’altra banda, a les localitats de Vacarisses id’Esparreguera s’esdevé una síncope vocàlicainicial: vlencià.924. Aquesta definició sembla més pro-

pera a la pansa valenciana que al raïm valencià(dono per suposat que no són la mateixa clas-se de raïm).925. El gentilici valencià/-ana s’aplica

també a plantes de l’hort, com la ceba valen-ciana (segons el DCVB, s. ceba) o com la colvalenciana (segons el DCVB, s. col).926. L’excepció en aquest cas és la isolada

planta de València de què parlen al Puig deSanta Maria (Horta). Segurament aquí sí quees refereixen a la propera capital valenciana,d’on es devia importar la varietat.


varietats. Aquesta proposta tambéfaria impossible la sinonímia amb elvalencià de la Cat. central per la su-perposició freqüent amb picapoll (aSant Salvador de Guardiola, a Espar -reguera i a Sarral).927

P. ROMÀN. ◊ ESP.: valencianoblanco «(Valladolid) Planta» [CO-MENGE, 85]. ◊ PORT.: valenciana«(Galizia) Uva blanca» [POSADA,253].

222 planta-la-llossa o llossa f. À. DIAL.:llossa (la Codonyera, la Torre Veli-lla, Xiva de Morella) [ALDC].928 |planta-la-llossa (Valljunquera, Bell-munt de Mesquí) [ALDC]; (la So-rollera) [FAVÀ].929 | Cf. llossano(Vall-de-roures) [ALDC].930

DESCR.: planta-la-llossa «cep deraïms negres ben grossos. Gra moltgros i allargat, sucós. Bo per a fer vii per a menjar» [FAVÀ].

ETIM.: De manera força sintètica,

LÈXIC 291

Veny justifica un origen toponímicoriginat a la vila de la Llosa del Bisbe:«llossa, llossano, -ero (< la Llosa delBisbe)» [Mots, 55]. | Hi afegiré queencapçalo la meva entrada amb lesformes toponímiques perquè, encaraque estiguin aglutinades com planta-la-llossa, són les més esteses, men -tre que les variants gentilícies sónclarament foranes (v. la nota prece-dent).

SIN.: Cf. macabeu.

223 plantamollet f. doc. (Cat., 1869)«Plantamollet» [BCas, 26].

DESCR.: plantamollet «variedadde vid vasta» [BCas, 26].

ETIM.: En principi aquest planta-mollet sembla provenir del topònimMollet (Vallès Oriental).931 Aquestahipòtesi recolza en el fet que uncompost format per planta ‘plançóde vinya’ més el nom d’una poblacióno és cap fet aïllat. Ben al contrari,trobo diversos casos idèntics, sobre-tot en el cat. occidental: plantamula,planta-la-llossa, planta de Quesa,etc. | Igualment, una àrea localitzadaal voltant de Terrassa932 s’acobla béamb un topònim vinculat al Vallès.No crec, per tant, que calgui buscar-ne uns altres orígens més incerts,com podria ser una relació ambl’ampelònim mollar (i els seus deri-vats diminutius: mollí, mollaret, etc).

927. Certament, les descripcions que ob-tinc ni tan sols no permeten afirmar amb ro-tunditat que el valencià i la planta valencianasiguin la mateixa classe, malgrat la coincidèn-cia motivacional i una certa continuïtat geo -gràfica.928. Variant pronunciada llo[θ]a a la Co-

donyera i a la Torre, com és propi d’aquellsparlars fronterers del Matarranya occidental:cf. RAFEL, 55-65.929. Variant aglutinada (¨ planta de la

Llossa). Aquesta supressió preposicional no ésun cas aïllat: cf. plantamula; cf. plantamollet.930. Variant de morfologia clarament

aragonesa (-ano) que apunta la seva possiblepenetració a la Franja aragonesa des dels par-lars fronterers espanyols. A més, l’ALDC, aValljunquera (a banda de planta-la-llossa) re-cull també una forma secundària llossero. Su-poso que aquesta nova adjectivació de morfo-logia acastellanada reforça l’origen espanyoldel manlleu.

931. Unes estadístiques publicades l’any1890 [ROIG, 75] encara atorgaven a Mollet elsegon lloc d’aquesta comarca pel que fa a laproducció anual de vi: 6.740 hl.932. De fet, la RevSI [XX, p. 260] situa un

conreu de la plantamollet a Terrassa. D’altrabanda, l’obra de BCas (probablement editadaa Terrassa), encara que parli genèricament delsceps de Catalunya, menciona bàsicament am-pelònims del Vallès.


224 plantamula f. DOC.: (Alacant, 1878)«Plantamula» [Estud., 84].

À. DIAL.: planta de Mula (Castalla)[FAVÀ]. | plant(a)-i-mula (Novelda,Crevillent) [ALDC]. | plantamula(val.) [MTor, 213]; (Guardamar)[ALDC]; (Monòver) [FAVÀ].

DESCR.: planta de Mula «raïm ne-gre per a vinificació» [SIMÓ, 331];«cep de raïms esparsos. Gra blanc,mitjà i allargat; per a menjar» [FA -VÀ]. | plantamula «uvas rojas o ne-gras» [Estud., 84]; «uvas de mesa decolor violáceo, tempranas, aptastambién para vinificación» [MAR -CILLA, 105]; «cep de raïms esparsos,primerencs. Gra negre-morat i gros.De pell fina, s’usa per a fer un viclar, fort però bo» [FAVÀ].

ETIM.: Aquesta plantamula o plan-ta de Mula de l’interior alacantí (Al-coià i Vinalopó) deu el seu nom a lapoblació murciana de Mula, impor-tant nucli agrícola on es conrea lavinya (segons la GEC). Amb aquestmateix nom toponímic (mula, plan-tamula) és coneguda també a diver-ses poblacions murcianes.

P. ROMÀN. ◊ ESP.:mula «(Murcia,1885) Variedad de uva» [ABELA,322]. | plantamula «(murciano) Va-riedad de uva, de hollejo muy tier-no, color cárdeno oscuro y sabormuy dulce» [VGar, 102]; (Sax, Vi-llena) [MTor, 213]. | planta deMula «granos redondos, carnosos,hollejo resistente y color violáceo»[MARCILLA, 294].

225 planta-roig m. À. DIAL.: planta-roig (val.) [DCVB].

DESCR.: planta-roig «varietat decep i de raïm» [DCVB].

ETIM.: Ampelònim que prové delcolor rogenc que té la soca d’aquest


cep, tal com ja apunta GIGNOUX peral paral·lelisme rèt. rüdj-pllâ: «Plantde vigne dont le sarment est rougeâ-tre» [p. 25]. Després, per metoní-mia, ha passat també a designar elsfruits d’aquesta planta.

P. ROMÀN. ◊ FR.: pied-rouge «(Lot -et-Garonne, 1827) Espèce la plusdistinguée» [CAVOLEAU, 365]; «(Mé -doc, 1836) Variété de la vigne»[ap. ROLLAND, 302]; «(Cahors, 1785)Espece des bonnes vignes» [ap.DncF, 83]. | plant rouge «ou teintu-rier. (Yonne) Ce raisin sert à colorerle vin en rouge foncé» [ROLLAND,301]. ◊ IT.: piedirosso «vini d’I -talia» [THBuc, 45]. ◊ OCC.: pèd-rouge «(a. 1886) Variété de raisinnoir, v. pèd-de-perdis, uiado» [TdF].◊ RÈT.: rüdj-pllâ (= plant<a>-roig)«(Suisse Romande) Plant de vigne, ildonne des produits de qualité infé-rieure. Etym.: RUBEU et subst. verb.de PLANTARE» [GIGNOUX, 25].

226 pobretó m. À. DIAL.: pobretó (laCodonyera) [QUINTANA, 80]; (Sori-ta de Morella) [ALDC].

DESCR.: pobretó «raïm negre depell molt forta i de baixa qualitat»[QUINTANA, 80].

ETIM.: Ampelònim que designa unraïm de baixa qualitat. No estic se-gur de si pobretó (diminutiu de po-bre) és un qualificatiu del raïm, compot semblar evident; o bé descriu elsseus destinataris, com passa en unsaltres ampelònims més explícits: far-tapobre, raïm de pobre, etc.933

popa de vaca f. Æ mamella de vaca.

933. Se suposa que un raïm de baixa qua-litat sols podia interessar alimentàriament elsmés necessitats.


pota de gall f. Æ esperó de gall.

227 premsal m. À. DIAL.: premsal (Mont-roig del Camp, Consell) [FAVÀ]. |premsal negre (Mall.) [CERDÀ,111]. | premser (Consell) [FAVÀ].

DESCR.: premsal «cep de raïmsgrossos i esparsos. Gra blanc-dau-rat, rodó i gros. Tant valen per apansificar com per a fer un vi blancamb grau» [FAVÀ]. | premsal negre«variedat de parra» [CERDÀ, 111]. |premser «cep de raïms apinyats.Carrega els sarments de raïms, peròno dóna gaire grau al vi. Gra rodó,blanc i mitjancer» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònims que fan re-ferència a un raïm que cal premsarbé, probablement perquè es tractad’una classe poc sucosa, malgratque es pot dedicar a la vinificació. |Considero molt probable que prem-sal sigui un geosinònim de pansal(v. infra: sin.), interferit amb prem-sa del vi, probablement per un can-vi productiu. És a dir, la davalladageneral en la pansificació del raïmdevia fer que aquesta classe passés aser emprada per a la vinificació, laqual cosa va motivar l’homonimit-zació semàntica.934

SIN.: Curiosament, a la vora de lespoblacions on recullo premsal apa-reix pansal sense que en cap cas coin-cideixin. A Riudoms i a Cambrils,per ex., localitats properes a Mont-roig del Camp, ja no parlen delpremsal, sinó del pansal (v. pansal),tot i que les descripcions són forçacoincidents. Igualment a Mallorca,

LÈXIC 293

on el pansal és ben conegut (Po-llença, Santanyí, Sant Llorenç desCardassar), trobo una localitat (Con-sell) on no coneixen aquest popularampelònim i sí que em parlen, encanvi, del premsal. Fins i tot em men-cionen el premser, forma morfològi-cament paral·lela a un altre raïm depansa com és el panser (cf. pansa).

228 primerenc m. DOC.: (a. 1640) «pri-merench ò de Sant Iuan. Uva prae-cia» [TORRA, s. rahim]. | (a. 1840)«primerench» [DLab, s. rahim]. |(Cat., 1869) «Primarench» [BCas,26]. | (men., 1887) «primerenc»[DFer, s. rém].

À. DIAL.: primerenc (l’Alguer)[ap. BOSCH, 621]; (Creixell de Mar,Gandesa, Santa Bàrbara) [FAVÀ].

DESCR.: primerenc «variedad devid vasta» [BCas, 26]; «cep de raïmsde taula grossos que maduren a fi-nals de juliol. Gra rodó, blanc, degust dolç. De pellofa prima i cuatrencadissa» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim la motivaciódel qual és evident: una maduracióprimerenca dels fruits. Malgrat ladiversitat lèxica, els paral·lelismesromànics de primerenc són nom-brosos en l’aspecte semàntic: tem-pranillo, précoce, prèmice, matinier,etc. (v. infra). Fins i tot en llatí clàs-sic es documenta una vitis praecox.

SIN.: V. sant Jaume.P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. temprana

«(a. 1814) Uva blanca o negra» [ap.COMENGE, 234]; «(Algeciras) Uvasmedianas, muy sabrosas y azucara-das. Racimos grandes» [MARCILLA,107]. | Cf. tempranilla «(Rota, Gra-nada, Arganda, Morata, Cariñena;1896) Racimos grandes. Uvas media-nas; pecíolo tierno; uvas redondas;

934. O, dit amb unes altres paraules, unamena d’etimologia popular més habitual perals àmbits especialitzats que no pas per a lallengua general, segons Veny [Mots, 84].


color dorado o blanco verdoso. Pro-duce mucho y da buen fruto paravino y para fruta temprana» [HIDAL-GO, 127-128]; «(Trebujena) Uvasmuy sabrosas y azucaradas» [MARCI-LLA, 107]; «uva temprana» [DRAE, s.uva]. | Cf. tempranillo «(La Rioja,1896) Racimos apiñados; uvas duras;jugo muy negro para vino tinto»[HIDALGO, 129]; «(Olite) Variedadde uva de mesa» [ECHAIDE, 175];«(Los Arcos) Clase de uva de saboragridulce» [VNav]; «(León) Clase deuva blanca» [ARIAS, 128]. ◊ FR.: Cf.précoce «(a. 1670) Vigne» [ap. CTal,530]. | Cf. précoce blanc «(a. 1859)Raisin le plus précoce. Grains légère-ment oblongs, d’une grosseur mé-diocre, et leur saveur est très-sucrée»[ODART, 336-337]. ◊ IT.: prèmice«(a. 1729; pis.) Qualità d’uva preco-ce» [DEI, 3968]. ◊ LL. CL.: Cf. prae-coquae «ou praecox. (s. I dC) Vignehâtive; vin léger» [ap. BILLIARD, 311].◊ OCC.: premeirouge «(a. 1886) Rai-sin précoce» [TdF]. | Cf. matinier«(Aix, 1715) Raisin précoce, à grainsronds, blancs et doux» [ap. DPF, s.rasin].935 | Cf. plant abouriou «(Lot-et-Garonne, 1896) Cépage précoce,assez productif, à grappes moyen-nes, à grains moyens, sphériques,noirs et juteux» [DncF, 31-32].936

229 punxó gros m. À. DIAL.: punxó fort(Horta de Sant Joan) [ALDC].937 |


punxó gros (Gandesa) [DCVB];(Terra Alta) [Enc., IV, 20];938 (Hortade Sant Joan) [ALDC]; (Gandesa)[FAVÀ].

DESCR.: punxó gros «varietat deraïm blanc, gros, que fa el vi fluix»[DCVB]; «variedad con vinos demuy discreto contenido alcohóli-co» [Enc., IV, 20]; «cep de raïmsgrossos i llargs, subjectats forta-ment per una grossa cua. Gra blanc,rodó i gros, de pell forta. Val per afer vi» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim caracteritzatpel fet de tenir una cua (o punxó)939fortament unida al sarment gràciesal seu gruix. Efectivament, la pecu-liaritat d’alguna varietat de cua for-ta m’ha estat destacada per més d’uninformant. Aquesta característica téla seva importància, perquè demanamés temps (i sovint un falçó) a l’ho-ra d’arrencar els raïms durant la ve-rema.

P. ROMÀN. ◊ FR.: queuefort «(a.1784; Lot-et-Garonne, 1872) Cépa-ge» [ap. DncF, 184 i 83].

935. El TdF diu el mateix, però escull unagrafia matinié ‘matiner’.936. Com hi afegeix la mateixa obra: «Du

fr. du Sud-Ouest, emprunté au languedocienabouriou, littéralement ‘précoce’, en emploisubstantivé» [DncF, 32].937. A Horta de Sant Joan tant esmenten

el punxó gros com el punxó fort, però, mentre

que del primer en tinc més documentació, d’a-quest darrer no en sé res més. No m’estranya-ria gens que es tractés de formes sinònimes:els parlants poden associar que un punxó grosés més fort, més difícil d’arrencar. Per contra,a la mateixa Terra Alta, un informant de Gan-desa em parla d’un raïm punxó tendre.938. Aquesta enciclopèdia espanyola escriu

en realitat punxó o puntjó gras. L’errada és fruitdel caràcter generalista d’una obra que transcriuels mots catalans sense gaire cura. No tinc capdubte que hem de llegir-hi gros en lloc de gras.939. Suposo que aquest derivat de punxar

s’explica per la forma punxeguda en què res-ten les cues de raïm un cop arrencades amb lamà. Etimològicament: «Punxó, abans punçó,prové del ll. PUNCTIO, -ONIS, pròpiament ‘accióde punyir o punxar’» [DECat, VI, 872].


Q

230 queixal de llop m. DOC.: (1871)«Caixal de llop» [RevSI, XX, 260].

À. DIAL.: de queixal de llop (Tar -ragona) [ALDC]. | quixal de gos(Benifairó de les Valls) [ALDC];(Gandesa) [FAVÀ].940 | qu(e)ixal dellop (Cat., Val.) [TrL]; (Roquetes,Amposta, Ulldecona, Vinaròs, Al-calà de Xivert) [ALDC].941 | quei-xals de llop (Empordà, Penedès,Tarragonès, Tortosa) [DCVB].

DESCR.: dent de llop «raïm degrans acabats en ganxo» [TrL]. |queixal de gos «vid de uva blanca»[GIRALT, 17]; «cep de raïms de taulallargs. Gra blanc i llargarut, de pell

tova. De bon menjar pel seu gustdolç» [FAVÀ]. | queixal de llop «raïmen forma de queixal; és de colorblanc, molt bo per a menjar» [TrL]. |queixals de llop «raïms blancs, degra llarguer i punxegut» [DCVB].

ETIM.: Etimologia fàcil, evidencia-da ja per les descripcions del TrL iexplicitada per Veny: «Altres carac-terístiques del raïm poden ser la basedels seus noms [...] la forma allargadadel gra: queixal de llop» [Mots, 60]. |Vull aclarir que, per metonímia, nosolament són queixals les peces mo-lars, sinó que també poden ser-ho elspunxeguts ullals. Sols així s’entén laforma llargaruda de què parlen lesdefinicions. | Tanmateix, el paral -lelisme francès del s. XVII (dent-du-loup) fa pensar en una motivació mésantiga i estesa del que podria semblarsi només consideréssim les variantscatalanes.

SIN.: V. queixal de vella.P. ROMÀN. ◊ FR.: dent-du-loup

«(a. 1670) Cépage» [ap. CTal, 530].

231 queixal de vella m. À. DIAL.: quixalde vella (Corbera d’Ebre) [FAVÀ].

940. Variant semàntica explicable pel pa-rentiu indiscutible entre el gos i el llop. Toti això, no es pot descartar una interferènciad’un seguit d’ampelònims que fan referèn -cia, d’una manera o una altra, al gos (cf. raïm

de gos).941. Segons l’ALDC, quixal a Roquetes,

Amposta, Ulldecona i Alcalà de Xivert (peròqueixal a Vinaròs). Per Veny, es tracta d’una«influència de la consonant palatal que tancala e en i (ginoll), canvi que s’observa també encasos com giner, gener, gineral, general, si -nyor, senyor, quixals, queixals» [Parlars, 92].


DESCR.: queixal de vella «cep deraïms de taula llargs. Gra blanc illargarut, de pell tova. De bon men-jar pel seu gust dolç» [FAVÀ].

ETIM.: Classe de raïm explicablepel caràcter punxegut del gra, talcom passava amb l’ampelònim pre-cedent: v. queixal de llop. | En aquestcas, però, la motivació és marcada-ment sardònica perquè les dentspunxegudes s’associen amb les ve-lles. Els ancians sovint ja no tenendents a causa de l’edat, però tampocno era tan estrany (abans de les den-tadures postisses) trobar vells quesols mantinguessin les peces dentà-ries més punxegudes.942


SIN.: A Gandesa intervé un in-formant de la veïna Corbera d’E-bre. Mentre que els gandesans fanmenció del queixal de gos, ell, encanvi, solament coneix el queixalde vella. No tinc dubtes sobreaquesta equivalència perquè, enca-ra que cap dels informants no sàpi-ga del cert que siguin sinònims,me’n donen descripcions totalmentcoincidents.943

P. ROMÀN. ◊ PORT.: Cf. parreira-da-velha «(Sintra) Casta de uva»[DdeF].

942. Els ullals, per ex., es corquen menysque les altres dents, ja que no tenen una baseprou plana perquè els residus alimentaris s’hipuguin dipositar.

943. Justament el DCVB (s. queixal) iden -tifica els mateixos compostos, però d’una altraespècie vegetal: «Queixals de llop (La Selva) oQueixals de vella (Costa de Llevant, Vallès,Penedès, Camp de Tarr.): planta zigofília del’espècie Tribulus terrestris, punxenta, de florsgrogues.»


R

232 raïm d’airén m. À. DIAL.: d’airent(Llíria) [FAVÀ].

DESCR.: airén «raïm blanc per avinificació» [SIMÓ, 331]. | d’airent«cep de raïms grossos per a fer vi.Gra blanc, gros i rodó. De pell fina icarn tova» [FAVÀ].

ETIM.: Segons Coromines, l’am-pelònim esp. lairén prové d’untopònim àrab: «del hispanoár.lairânı-, de origen incierto, quizaderivado de un nombre de lugar. 1ªdoc. “y en Sevilla, uva lairânı-” h.1100, anónimo mozárabe (Asín,167). La fisonomía de lairén es cla-ramente la de un nombre de lugarmozárabe en -i-én (lat. -IANUM) delos que tanto abundan en el Sur de laPenínsula, y el gentilicio arábigolairânı- confirma la idea. Estos genti-licios se acentuaban en la sílaba pe-núltima, en hispanoárabe, cuandoésta era larga, y subsiguientementeperdían en romance la terminación-i» [DECH, III, 560]. | Segurament,els paral·lelismes valencians raïmd’airent i airén han estat manllevatsa l’espanyol, en què ja es documen-ta lairén a principis del s. XVI (dei-

xant de banda la forma mossàrabsevillana del 1100). A més, les va-riants espanyoles d’Andalusia, Ex-tremadura i Lleó encara mantenenla l- inicial;944 sols la variant de laManxa, fronterera amb el País Va-lencià, ha perdut ja la líquida inicial(v. infra). Sens dubte, l’afèresi va-lenciana ha estat motivada per unaconfusió amb l’article determinat:lairén > l’airén.

SIN.: V. fartapobre.P. ROMÀN. ◊ ESP.: airén «(La Man-

cha) Uva blanca para obtener vinosde pasto. Cepa rastrera. Racimosgrandes, bastante apretados» [MAR-CILLA, 103-104]. | lairén «(a. 1513)Uvas gordas, largas, para toda suer-te de passas» [HERRERA, 82]; «(Mon-tilla, Badajoz) Cepa que da mostosde menor grado» [MARCILLA, 107-108]; «(Málaga; 1814) Uvas blancas,verdes, redondas, hollejo delgado»[ap. COMENGE, 226]; «variedad deuva, de grano crecido y de hollejo

944. Encara que palatalitzada a El Bierzo(lairén > llarén), fenomen molt freqüent en elsparlars lleonesos.


duro, buena para guardarla» [DRAE,s. uva]. | layren blanca, layren ne-gra «(Cabra, Lucena; 1814) Varie-dad de vid» [ap. COMENGE, 227]. |llarén «(El Bierzo) Clase de uvablanca» [ARIAS, 128].

233 raïm d’alfàbrega m. À. DIAL.: aifa-beguí (Alcalà de Xivert) [ALDC]. |raïm d’alfàbrega (Bocairent) [TrL].945

DESCR.: aifabeguí «classe de raïm»[ALDC]. | raïm d’alfàbrega «raïmblanc i petit que té el gust de ditaplanta» [TrL].

ETIM.: La definició del TrL ja ex-plica la motivació semàntica, rela-cionada amb el gust d’aquest raïm,que recorda l’alfàbrega. | Pel que faa aifabeguí, sembla tractar-se d’undiminutiu de alfàbega (arcaisme peralfàbrega). De tota manera, aquestcanvi alf- > aif- em sembla molt es-trany.946

234 raïm d’Almeria m. À. DIAL.: raïmd’Almeria (Val.) [GVal, 29]; (Picas-sent) [ALDC].

DESCR.: raïm d’Almeria «raïms detaula grans, comprimits; grans gros-sos, el·líptics; pell gruixuda, de color


groc-ceba, polpa tova però de gustagradable. Molt tardà. S’ha de culti-var emparrat» [IBAR, 63]; «Gra depolpa carnosa, cruixent, dura, pocensucrada. Pell forta» [GVal, 29].

ETIM.: Ampelònim referit a la pro-víncia andalusa d’Almeria, especia-litzada modernament en el conreude plantes pròpies de climes més cà-lids. Crec que aquest vinyet andalúsno deu ser gaire antic, perquè no enparla cap especialista fins al presentsegle. I, naturalment, el préstec en-cara deu ser més recent, perquè totala documentació que en trobo, siguicatalana o no, pertany als darrersdecennis.947

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Almería «(Gra-nada) Cepa para uva de mesa» [MAR-CILLA, 106]; «maduración muy tar-día, con racimos de tamaño medio agrande, compactos. Las bayas son decolor verdoso pálido, y hollejogrueso y resistente. Las uvas se en-cuentran firmemente unidas al pe-dúnculo. Las cepas son producti-vas» [PÉREZ, 61-62]. ◊ IT.: uva diAlmeria «cultivar tardiva. Grappolomedio o grosso, giustamente spargo-lo. Acino grosso; buccia spessa e con -sistente; polpa croccante, a saporegradevole» [BALDANI, 48].

235 raïm d’hivern m. DOC.: (a. 1696)«Raym d’ivern. Uva rabuscula»[JLac, s. raym].

À. DIAL.: raïm d’hivern (Fraga)[ALDC].

DESCR.: raïm d’hivern «classe deraïm» [ALDC].

945. Griera escriu raïm de gust d’alfàbre-ga, però suposo que la denominació habitualdels parlants deu ser més abreujada, del tipusraïm d’alfàbrega. Trobo una situació idènticaamb el raïm de maduixa menorquí (cf. madui-

xer): un informant de Sant Lluís comença par-lant-me d’un «rem o parra amb gust de man-duixa», per a acabar anomenant-lo «rem demanduixa».946. GULSOY, en el seu extens estudi sobre

«El desenvolupament de la -L implosiva en ca-talà» [p. 169-206], no n’esmenta un sol exempleen aquest sentit. Tots els casos que exemplificade -l implosiva en el grup al- davant labial es re-solen en la semivocal w: alf- > auf-.

947. Malgrat això, el manlleu ja ha arribata l’italià, la qual cosa demostra la celeritat ambla qual viatgen avui dia les innovacions agro -nòmiques.


ETIM.: Ampelònim motivat per laconservació d’aquesta classe de raïmal llarg de l’hivern. El mètode con-sisteix a collir el raïm d’hivern unamica verd i penjar-lo perquè s’asse-qui: així es pot menjar fora de tem-porada.948 Això demana una varietattardana i de pell resistent, com jaapunten les descripcions dels pa -ral·lelismes romànics (v. infra).

SIN.: A Fraga, l’ALDC va realit-zar dues enquestes. A la primera unparlant esmentava aquest raïm d’hi-vern, mentre que a la segona un al-tre informant es referia al raïm depenjar. Sembla evident que es tractad’una equivalència local.

P. ROMÀN. ◊ FR.: raisin d’hiver«(Hérault, Vaucluse, Alpes Mariti-mes) Vitigno. Per quanto riguardal’epoca di maturazione, è da consi-derarsi uva tardiva» [ap. BALDANI,47]. ◊ PORT.: uva-do-inverno «va-riedade de uva minhota, muito re-sistente e branca» [DdeF].949

236 raïm de balança m. DOC.: (Mall.,1897) «Rem de Balanza» [Die B., I,257].

À. DIAL.: raïm de balança (An-dratx) [TrL]; (Felanitx) [ALDC].

LÈXIC 299

DESCR.: raïm de balança «raïmdestinat al mercat i per menjar»[Die B., I, 257]; «variedat de parra»[CERDÀ, 111]; «també dit raïm detaula. S’aplica a les varietats de con-sum no vinificables» [Vins, 206];«classe de raïm» [ALDC]. | Cf. raïmde plaça «raïm per a menjar a la tau-la» [TrL].

ETIM.: Veny [Mots, 60] ja ha indi-cat l’ús comercial d’aquest raïm:«Altres característiques del raïmpoden ser la base dels seus noms [...]el destí, segons sigui destinat a serconsumit com a fruita: raïm de ba-lança.» Hi podria haver inclòs tam-bé el raïm de plaça o, fins i tot, el detaula.950 | De tota manera, algunesdescripcions generalistes del raïmde balança o de plaça951 fan pensarque aquests noms no designavenuna classe concreta, sinó el conjuntde varietats per a fruita que es ve-nien al mercat;952 tot i que deviaocórrer sovint que una única varie-tat tingués aquesta destinació, comsembla que passa a Felanitx (v. tam-bé l’etim. de raïm de taula).

P. ROMÀN. ◊ LL. CL.: Cf. forenses«(s. I dC) Vignes précoces, de bon-ne vente grâce à leur aspect, suppor-

948. Unes altres fruites i verdures rebentambé aquesta mateixa denominació, com lapera d’hivern: «la cullen abans de madurar imadura a casa», segons el DCVB (s. pera); ocom la col d’hivern (segons el DCVB, s. col ).Una altra denominació equiparable seria lafiga hivernenca (al Camp de Tarragona i aMall., segons el DCVB, s. figa).949. El mateix DdeF (s. uva-do-inferno)

la considera un sinònim de uva-do-inver -no. M’imagino que la interferència té a veureamb un suposat gra de color vermell (associata l’infern) o potser amb un gust pèssim com afruita.

950. De fet, el forensis (¨ forum ‘plaça’)del llatí clàssic no deixa dubtes sobre l’antigord’aquesta motivació ampelonímica.951. I encara s’hi pot afegir la denomina-

ció algueresa raïm de tall: «per a significar lesdiverses varietats de raïm tardanes [...] o que,conservades, són destinades al consum com afruita durant l’hivern» [BOSCH, 614].952. La mateixa motivació deu valer per a

uns altres fruits de nom equivalent, com unamongeta de la balança (a Mall., segons elDCVB, s. mongeta) o com una oliva placera:«bona per dur a la plaça a vendre (Mancor)»,segons el DCVB, s. oliva.


tant bien le transport [...]. Forensisest dérivé de forum: raisin se vendantau marché» [PLINE, XIV, 37 i 92].

237 raïm de casa en lluna m. À. DIAL.:de casa en lluna (Benassal) [TrL].

DESCR.: de casa en lluna «raïmblanc de grans grossos i rodons»[TrL].

ETIM.: Variant molt poc docu-mentada que convindria confirmaren unes altres fonts. Sols en trobouna possible explicació relacionant-la amb el plant de clair de lunefrancès. Aquest paral·lelisme ampe-lonímic s’explica fàcilment pel co-lor clar i la rotunditat dels grans.Tal vegada la forma de Benassal n’ésuna estranya corrupció.953

P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. plant declair de lune «(Maine-et-Loire,1876) Variété de la vigne» [ap. ROL -LAND, 298].

raïm de fartapobres m. Æ farta-

pobre.

238 raïm de gos m. DOC.: (a. 1877) «deGos» [ap. VVV, 80].

À. DIAL.: planta de gos (Alzira,Alberic, Llíria) [COMENGE, 85]. |reïm de gos (Casinos) [ALDC].

DESCR.: planta de gos «cepa del-gada. Racimo laxo, con el escobajoduro. Uvas blancodoradas, oblon-gas, dulces, con el hollejo grueso»


[COMENGE, 85-86]. | raïm de gos«classe de raïm» [ALDC].

ETIM.: Aquests ampelònims delval. apitxat deuen estar relacionatsamb el gos per la seva baixa qualitatcom a raïms de taula, però això noimplica pas que es tracti de raïmsmenyspreables. Poden ser ensu-crats, i, per tant, indicats per al vi,malgrat tenir una pellofa dura i as-pra al paladar.954 | Aquesta aspror,que en desaconsella el consumfresc, és destacada en diversos pa-ral·lelismes romànics. Per ex., la per -runa espanyola («muy áspera al co-mer»),955 la cagnina italiana («disapore asprigno»), la ghjacarinacorsa («peu agréable à manger») il’uva-de-cão portuguesa («miúda eazeda»).956 | De tota manera, la pos-sible qualitat del vi, ja comentada,ha provocat la confusió d’algunsetimologistes sobre l’autèntica asso-ciació qualitativa. Per ex., el GDLIcomenta (s. canoiòla): «Deriv. dacane. Cfr. Tommaseo [s.]: “Cana -iuola, uva nera detta così perchè perla sua dolcezza piace fuor di modo a‘cani’”.» | Per acabar, vull destacarque la diversitat i l’antigor dels pa-ral·lelismes romànics (tant els deri-vats del ll. cl. CANIS com els d’unesaltres variants posteriors: gos, perro,

953. Potser induïda pel fet que la lluna (abanda de la motivació cromàtica) pot asso-ciar-se amb una circumstància impossibled’assolir. Segons Coromines: «figuradament,lluna arriba a designar idees de coses falses,impalpables, frívoles, enganyoses, fugisseres[...] ser la lluna en un cove, lladrar a la lluna,demanar la lluna, estar a la lluna de València»[DECat, V, 305].

954. Aquesta duresa del gra, destacadatambé per diverses fonts romàniques, havia deconvertir-lo en un raïm que s’esclafava a laboca: v. esquitxagós (cf. també escanyacà).955. Això no és obstacle perquè el perru-

no andalús sigui una «especie de las más esti-madas para vino» [HIDALGO, 139].956. La baixa qualitat és evident en el cas

del pa. S’anomena pa de ca o de gossos el queés «fet de farina no depurada i destinat prin -cipalment a aliment dels gossos», segons elDCVB (s. pa).


chien, ghjacara ‘gossa’) permetenassegurar l’associació semàntica, en-tre la pellofa aspra i el gust poc se-lectiu del gos, en el conjunt de laRomània.957 I això sols és viable apartir de l’existència comuna d’a-quest semantisme en el llatí vulgar.

SIN.: V. trobat.P. ROMÀN. ◊ ESP.: uva de perro

«(Requena) Racimo con granos pe-queños de color rojizo o amarillen-to» [BRIZ, 211]. | Cf. perrera«(Cuenca, 1885) Variedad» [ABELA,233]. | Cf. perruna «(Málaga, 1814)Uvas menudas, verdes, de hollejodelgado, muy áspera al comer» [ap.COMENGE, 232]; «(Jaén, Granada)Cepa blanca para vino» [MARCILLA,106]. | Cf. perruno «(Andalucía,1807) Pezón frágil; uvas de coloramarillo, duras» [ROJAS, 192-193];«(Cádiz, 1896) Racimos muchos,grandes; uvas muy obtusas, ásperas,muy tardías; hollejo grueso. Espe-cie de las más estimadas para vi -nos» [HIDALGO, 139]; «(Condadode Huelva) Cepa de uva blanca»[MARCILLA, 107]. | Cf. uba can i -lla «(a. 1738) Uba blanca y laxan -te» [DTer, s. Uba].958 ◊ FR.: chenin«(a. 1534; Vienne, 1837) Cépagemoyennement productif, à grappesmoyennes, assez compactes, à grainsovoïdes, petits, croquants, jaunedoré» [DncF, 120-121]. ◊ IT.: Cf.cagnina «(Cesena, Ravenna) Vino

LÈXIC 301

rosso scuro: di sapore asprigno,spesso spumante. = Deriv. de ca -gna, forse per il sapore mordente,o per il colore o per l’effeto»[GDLI].959 | Cf. canaiuòlo «(XIVsec.) Sorta di uva nera appetita dai‘cani’ | Vitigno che la produce; cfr.lucch. cannaia, cannaglia, cannaiò-la, pis. cannaiola con l’aggeminata»[DEI, 711].960 | Cf. canai(u)òla «(c.1350) bellissima uva, e da serbare |(a. 1597) Vino da durare» [ap. TH-Buc, 13]; «Varietà di uva da vinorosso, con acini subovali, nero-vio-lacei, di sapore dolce-acidulo. = De-riv. da cane» [GDLI]. | Cf. caninforte «(a. 1726) Uva» [ap. THBuc,146]. | Cf. canina «(Sicilia, 1696)Vitis longo racemo dense granato,rotundis granis, mediis, subduris,albo-viridulis, mediocriter, durulisac praedulcibus» [CUPANI, 233]. |Cf. ghjacarina «variété rouge auxgrains très serrés, peu agréable àmanger, d’òu son qualificatif “pourles chiens”» [DCF, s. ua].961 ◊ LL.MED.: Cf. canucula «(c. 1320) Pul-cherrima uva et servabilis est» [ap.THBuc, 13]. ◊ OCC.: rasì cagnìu962

957. No veig gens clara la motivaciósemàntica apuntada per al paral·lelismefrancès: «chenin, littéral. “de chien”, renvoieprobablement à l’origine sauvage du plant (v.Levadoux 1956, 87)» [DncF, 120].958. En canvi, segons el mateix DTer

(s. Uba), uba de perro és un sinònim de laurelsilvestre.

959. Explicació etimològica molt confu-sa. Hi veig clara la relació gustativa, però noentenc quina pot ser la relació cromàtica, i en-cara menys quin és el seu «efecte».960. Crec que les variants geminades que

confronta el DEI (cannaia, cannaglia, can-naiola) poden tenir un altre origen: < ll. CAN-NA ‘canya’ (v. canyonal).961. Com aclareix el mateix DCF (s. ghjâ-

caru, -a): «Chien, chienne. Terme employédans la moitié sud de la Corse [...]. Dans la moi-tié nord on dit cane au masc., cagna au fém.»962. Del ll. CANINU ‘propi dels gossos’. La

palatalització nasal -gn- s’explica seguramentper una variant secundària geminada (*canni-nu > cagni[n]u).


«(Arm.) Raisin de chien; il à le grainmarqueté et très sucré» [DBGM]. ◊PORT.: uva-de-cão «variedade deuva miúda e azeda» [DdeF].

239 raïm de grans de jueu m. À. DIAL.:de grans de jueu (Sencelles)[DCVB, s. raïm].

DESCR.: de grans de jueu «raïm decolor vermell terrós» [DCVB, s.raïm].

ETIM.: L’única descripció dispo -nible d’aquest ampelònim local endestaca el color terrós dels raïms,per la qual cosa cal pensar, a priori,en una motivació cromàtica. No hiha gaires casos, en català,963 de la uti-lització de jueu com a qualificatiu,964però en vull destacar un exemple delmón animal: segons el DCVB (s. ca-ragol), a Mallorca també coneixenun caragol jueu, amb clovella blan -ca i banyes negres, de gust agre.965 |Certament, és fàcil associar la closcad’un caragol amb el color de la terra,en la qual sovint es camufla, però hi


veig un problema. Com comprovopersonalment al Matarranya, hi hadues classes de caragols. El ja es-mentat jueu, bo quan no n’hi had’altre, i el caragol blanc, de qualitatmolt superior (anomenat així pel co-lor de la closca). De fet, l’autènticmotiu de la diferenciació entre (ca-ragol) blanc/jueu és la qualitat res-pectiva, no pas el color.966 Això ma-teix deu passar amb el raïm de gransde jueu, una varietat de baixa qua -litat. | Així com l’ampelònim moroés fàcilment associable a la pell fos - ca dels membres d’aquesta raça (v. moro), això no deu valer segura-ment per als jueus. Aquests, popular -ment, encara eren vistos com a des-cendents religiosos dels assassins deCrist (cf. la nota precedent) més queno pas com un poble ètnicament di-ferenciat. | Per acabar, aclariré queno crec que el raïm de grans de jueutingui cap relació amb el medieval«vin juheuesch» o «vi juhich», reco-pilat per RIERA [p. 304].967 I encaramenys amb el raïm de Jerusalem.

240 raïm de Jerusalem m. DOC.: (l’Al-guer; 1795, 1823) «raim de jerosa-lem, raim de Jerusalem» [ap. BOSCH,

963. Ni tampoc en la resta de llengüesromàniques. El DECH, per ex., parlant del’esp. judía ‘fesol’, no acaba de trobar-hi unaetimologia sòlida. Apunta, això sí, la possibili-tat d’una motivació cromàtica: «o bien la de-nominación se aplicó primeramente a un tipode habichuela caracterizado por alguna man-cha de color, o por su color general amarillo,tal como los judíos debían llevar distintivossemejantes en la Edad Media» [III, p. 533].964. Però sí el d’una oliva judaica, de la

qual el DCVB (s. oliva) ens aclareix que no ésbona per a menjar. 965. En canvi, segons el mateix DCVB (s.

jueu), informants empordanesos i tortosinsmencionen el mateix adjectiu, però descriuen uncaragol de closca ratllada, molt bo per a menjar.Suposo que deuen parlar de la mateixa varietatperquè, en últim terme, la qualitat gastronòmi-ca depèn bàsicament de la gana (cf. infra).

966. Tal com m’expliquen a la Sorollera,el caragol blanc és una espècie boscana, mésfina i selecta en la seva alimentació, a diferèn-cia del jueu, més «brut», per la proximitat alsvergers del poble. Un informant m’arriba a in-sinuar que s’anomenen jueus perquè habitenal fossar (d’on, en teoria, no s’agafen). Deixantde banda la certitud de la dada, l’etimologiapopular em serveix per a constatar el caràcterdespectiu, quasi vil, que acaba prenent l’asso-ciació popular amb el poble hebreu.967. En aquest darrer cas, els gentilicis

servien per a indicar un vi preparat segons elritual jueu.


655]. | (men., 1869) «De Jerusalèm»[VHos, 62].

À. DIAL.: de Jerusalem (Mall.)[DCVB, s. raïm]. | Cf. blanc de Je-rusalem (Mall.) [DAg, s. cruxó].

DESCR.: blanc de Jerusalem «me -na de raïm» [DAg, s. cruxó]. | de Je-rusalem «rem» [VHos, 62]; «raïmblanc, petit, de grans mitjancers, boper a menjar i no tant per a fer vi»[DCVB, s. raïm]; «varietat de raïmnegre» [ap. BOSCH, 655].

ETIM.: Ampelònim d’origen topo-nímic que fa referència al suposatorigen palestí d’aquesta varietat.968L’emblemàtica capitalitat de Jerusa-lem deu amagar un origen molt mésimprecís, al voltant del Mediterranioriental o del Pròxim Orient.969 |Potser l’exclusiva localització illen-ca que té el raïm de Jerusalem ca-talà serveix per a confirmar-ne laprovinença oriental. Sense oblidar,és clar, la coincidència d’antics pa-ral·lelismes sicilians (i sards) que po-den fer pensar en una importaciómedieval, lligada amb les antiguespossessions catalanoaragoneses delMediterrani.

P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. (muscat) deJérusalem «ou Muscat d’Alexan-drie. Ce raisin vient en belles grap-pes, dont les grains sont longs, gros,musqués, & quelquefois sans pé-pins» [ap. DncF, 255]. ◊ IT.: Ge -

LÈXIC 303

rusalemi, gerosolemitana970 «(Pa-lermo, 1696) Vitis fructu maiori,sub rubro calloso, ex latiusculo in an gustum obtusum, tottulumquemucronem desinente, jucundi sapo-ris» [CUPANI, 233]. | uva di Gerusa-lemme971 «varietà di uva o vitigno»[VdLI]. ◊ SARD: achina de Geru-salemme «(Oristanese, Nuorese;1897) Varietà rossa d’uva da tavola»[SCet, 45]. | axina de Gerusalem«(camp., 1837) [...] acinis nigris ru-bellisve oblongis» [ap. BOSCH, 656].| axina de Girusalemi «(campi-danès) Vite» [ap. BOSCH, 656].

241 raïm de les figueres m. À. DIAL.:rim de les figueres (Calonge deMar) [FAVÀ].972

DESCR.: raïm de les figueres «cepde raïms mitjans de taula, molt pri-merencs. Gra blanc, rodó i mitjan-cer, de pell fina» [FAVÀ].

ETIM.: L’explicació etimològicad’aquest ampelònim pot resoldre’s siel comparem amb el paral·lelismeport. folha-de-figueira. Molt pro-bablement, la variant portuguesa fareferència a una varietat de cep ambels pàmpols retallats que recordenuna fulla de figuera (cf. pàmpol reta-

llat). A partir d’aquí, el nom del cepva passar també a designar el raïm,per la qual cosa crec que el cat. raïm

968. Crec, doncs, que caldrà relacio-nar-lo amb el raisin de la Palestine de quèparla ROUFFIA [p. 143-144]. Aquest autorinforma també que es tracta d’una varietatimportada al Rossellò per M. Eychenne (a.1845).969. En francès, el muscat de Jérusa -

lem s’anomenava també muscat d’Alexandrie[ap. DncF, 255].

970. Suposo que la primera forma (geru-salemi) devia ser la variant vulgar siciliana,perquè la segona (gerosolemitana) sembla unasimple llatinització.971. BOSCH [p. 370] ja troba aquesta ma-

teixa grafia en un document italià de Sardenyadel 1795.972. Veny [Parlars, 42], encara que refere-

rint-se al rossellonès, esmenta precisament elcas de rim (per raïm) exemplificant la desapari-ció de la neutra /ə/ per culpa de l’hiatus.


de les figueres pot tenir una moti -vació idèntica. | Veig més probableaquesta possibilitat que no pas unamotivació toponímica a partir deFigueres (capital de l’Alt Empor -dà), fins i tot tenint en compte queaquesta comarca, de forta presènciavitícola, ha importat a la resta delPrincipat diversos portaempelts ihíbrids francesos.

P. ROMÀN. ◊ PORT.: Cf. folha-de-figueira «(Lisboa) Casta de uva»[DdeF].

242 raïm de penjar m. DOC.: (l’Alguer;1684, 1697) «raim de pengiar»[BOSCH, 370]. | (a. 1696) «Raymde penjar. Uva pensilis» [JLac, s.raym].973 | (a. 1803) «Rahim de pen-jar» [DBel]. | (men., 1887) «rém depenjar» [DFer, s. rém].

À. DIAL.: (raïm) de penjar (Fraga)[ALDC]; (l’Alguer) [ap. BOSCH,621]; (Torrent de Cinca) [FAVÀ].

DESCR.: raïm de penjar «Uva col-gadiza» [DBel]; «raïm que es penjaper guardar-lo fins a l’hivern»[DCVB, s. raïm]; «cep de raïmsmitjancers i tardans. Gra gros, roig iallargat. De pell dura, val per aguardar i poder-lo menjar a l’hi-vern» [FAVÀ].

ETIM.: Aquest raïm de penjar de-via designar genèricament qualsevolclasse de raïm que es pogués guardarpenjat, per a menjar com a pansafora de temporada.974 Actualment,


però, ha esdevingut una varietat es-pecífica a punts de la Franja arago-nesa975 (gràcies al fet que, de les va-rietats que es conreen a la Llitera i alCinca, sols aquesta deu ser empradaper a tal finalitat).

SIN.: V. raïm d’hivern.P. ROMÀN. ◊ ESP.: de colgar «(Al-

mería) Cepa para uva de mesa»[MARCILLA, 106]. | de cuelga «uvaque puede conservarse colgándola»[DUso, s. uva]. | Cf. uva colgadera«pezones tiernos; uvas muy apiña-das, medianas, blancas» [ROJAS, 137];«(Navarra) Uva de mesa» [MARCI-LLA, 294]; «(La Rioja) Uva blan-ca apta para conservarse colgada»[VvR]. ◊ IT.:uva p’appennere «(na -polità) Raïm per a penjar» [ap.BOSCH, 656]. ◊ OCC.: Cf. pendou-lau «(Nice) Espèce de raisin. Éty. dependre; parce que ses longues grap-pes pendent de la treille comme sielles y étaient suspendues avec uneattache» [DPF]; «(a. 1886) Variété deraisin à longues grappes pendantes, àgrains oblongs, très gros, verdâtreset à peau dure. v. panso» [TdF].976

973. Ja el 1507, Busa [p. 233] havia traduïtUVES PENSILES al català com a «raïms penjats».974. BOSCH [p. 656], referint-se al raïm de

penjar, esmenta aquestes observacions del1909 fetes per un botànic sard: «in certi paesidel Logudoro, si usa la espressione “Bide propresòrgia” [= raïm per a penjar] per indicare le

Appesòrgias propiamente dette ed altra va-rietà ancora [...] perchè l’uva di tutte codestevarietà si può conservare [...] tenendola appe-sa in casa, per mangiarla quando sia passata lastagione della vendemmia».975. El mateix deu haver passat a Mallor-

ca amb una classe de tomàquet, anomenattomàtiga del ramellet o de penjar (segons elsDCVB, s. tomàquet).976. Encara que les descripcions del pen-

doulau donin a entendre que la raó etimològi-ca s’explica pels llargs penjolls, el TdF en dónacom a sinònim panso (i el DPF remet a rasinde pansa). Aquesta circumstància em fa dub-tar de si la motivació semàntica no s’explica,en realitat, pel fet de tractar-se d’un raïm quees penja per a fer-ne panses.


raïm de planta m. Æ planta.

243 raïm de pobre m. À. DIAL.: r(a)ïmde pobre (l’Espluga de Francolí)[TrL]; (Sarral) [FAVÀ].977

DESCR.: raïm de pobre «raïm degra gros, dóna molt de vi» [TrL].

ETIM.: Segons m’expliquen a Sar -ral, el raïm de pobre no és per a ellscap classe de raïm específica, sinó elconjunt de varietats de poc grau imolt de suc que feien el vi de baixaqualitat. O sigui, per als pobres. | Ésprobable que l’homònim de l’Esplu-ga de Francolí (a la mateixa Conca deBarberà) sigui també un terme genè-ric, però sembla clar que uns altresparal·lelismes romànics d’una moti-vació idèntica (fr. raisin du pauvre,port. tinta-dos-pobres, sard axinade pòberus) han esdevingut classes deraïm específiques (cf. pobretó).

P. ROMÀN. ◊ FR.: plant du pau -vre «(a. 1833) Joli raisin [...] donneun vin médiocre [...] parce qu’elleproduit beaucoup» [ap. DncF, 246].| raisin du pauvre «sorte de raisinrouge» [FEW, X, 12]. ◊ PORT.: tin-ta-dos-pobres «(Doiro) Variedadede uva tinta» [DdeF]. ◊ SARD: axi-na de pòberus «grappolo serrato,con acini medio, di color verde do-rato, buccia consistente [...] matura-zione è tardiva. Vitigno molto pro-duttivo» [DEIDDA, 300].

244 raïm de salvar m. ANT. DOC.: (a.1409) «desijam haver de les parresque són aquí, de rahims de salvar»[ap. DECat, VI, 299]. | (val., 1569)«Raym de salvar» [LPal, 59v].

LÈXIC 305

DESCR.: raïm de salvar «uva col-gada» [LPal, 59v].

ETIM.: Raïms de salvar (= conser-var) era una manera antiga d’ano-menar aquells raïms que es guarda-ven per a menjar-los secs (cf. raïm

de penjar).978P. ROMÀN. ◊ SARD: Cf. niedda

salva «(Ogliastra, 1897) Uva»[SCet, 48].

raïm de Sant Jaume m. Æ sant

Jaume.

245 raïm de Sant Martí m. À. DIAL.:raïm de Sant Martí (Alcalà de Xi-vert) [ALDC].

DESCR.: raïm de Sant Martí«classe de raïm» [ALDC].

ETIM.: Més d’un romanista ja hadestacat la maduració tardana com araó etimològica dels diversos paral·le-lismes d’aquest ampelònim: 1) «uvadi San Martino. Si allude all’epocatarda di maturazione: per san Mar-tino, l’11 novembre» [EGhi, 52]; 2) «Altres característiques del raïmpo den ser la base dels seus noms [...]la maturació relacionada amb unafestivitat: raïm de Sant Martí» [Mots,60]. | Certament, la relació amb elsantoral d’aquest ampelònim és in-qüestionable a bona part de laRomània, ja que la festa de SantMartí és la diada del vi per excel·lèn-cia. En aquesta data es donen peracabades les feines de la verema is’aprofita per a encetar els primers

977. A Sarral sento una forma aglutinada:rim de pobre (cf. Veny: Parlars, 42).

978. Certament, no es pot saber amb certe-sa si raïm de salvar va ser sols un terme genèrico si va arribar a esdevenir una varietat especia-litzada per a la conservació. De tota manera, síque esdevé una classe específica la ceba salvada(d’Ador, segons el DCVB, s. ceba).


vins novells.979 Aquesta varietat,doncs, ha de ser forçosament una deles més tardanes.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. martino«(Liébana) Uvas blancas para vino»[MARCILLA, 110]. ◊ IT.: di san Mar-tino, (san) Martini «(Svizzera ita-liana) Uva; grappoli. Epoca tarda dimaturazione» [EGhi, 52]. ◊ OCC.:Saint-Martin «(Languedoc, 1736)Sépage» [ap. CTal, 536]. | Cf. marti-nen(c) «(Provence, 1835) Variété àgrains gris ou roses» [ap. DPF, s. ra-sin]; «(a. 1886) Variété de raisin, tar-dive, à grains roses, gros et charnus»[TdF, s. martinen]. ◊ PORT.: mar-tim «casta de uva» [DdeF].

246 raïm de Santa Anna m. o sent-ana f. À. DIAL.: de sent-ana (la So-rollera) [FAVÀ]. | sent-ana (Fraga)[ALDC].980

DESCR.: de Santa Anna «cep deraïms molt primerencs. Gra blanc igros, molt bo per a menjar. No s’u-sa, en canvi, per a fer vi» [FAVÀ].

ETIM.: El raïm de Santa Anna ésuna clara referència a la festivitat del26 de juliol,981 època en la qual acos-tumen a madurar les varietats pri-merenques de taula.

SIN.: Sembla que raïm de Santa


Anna (26-VII) ha de ser un geo-sinònim, localitzat a la Franja ara-gonesa, del més estès raïm de SantJaume (25-VII): v. sant Jaume.

P. ROMÀN. ◊ SARD: Cf. di S. Anna«uve sarde» [CHERCHI, I, 51].982

247 raïm de soca m. À. DIAL.: reïm desoca (Casinos) [ALDC]; (Llíria)[FAVÀ].

DESCR.: raïm de soca «cep deraïms molt grossos i esparsos, de ma-duració primerenca. Gra gros i roig,de pell forta. Dolç i bo per a men-jar» [FAVÀ].

ETIM.: Suposo que cal relacionar elraïm de soca amb uns altres ampelò-nims com el tronquière dels AlpsMarítims francesos (derivat del ll.TRUNCU ‘tronc’) o el val. septentrio-nal fustera. Es tracta de ceps que esdestaquen per la duresa de soca isarments (cf. la nota següent). Perextensió, la motivació de la plantaacaba també designant el fruit.

SIN.: A Llíria m’expliquen que elseu raïm de soca és anomenat prò-piament cardenali (= cardenal).983

P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. tronquière«(Vence, 1857) Cépage, raisin àpeau dure, s’accommodant de tousles terrains, produisant beaucoupet donnant un vin chargé» [RENDU,II, 25].

248 raïm de taula m. À. DIAL.: raïm detaula (Alella) [FAVÀ].

979. Efectivament, el refranyer catalàaconsella, per Sant Martí, tapar el bon vi ipunxar les bótes dels vins joves. Vegeu,per ex., els il·lustratius refranys del DCVB(s. Martí ).980. Variant explicable per la tendència

del cat. occidental a convertir en e la vocalpretònica del ll. SANCTUS (> sent ‘sant’). Cf.DECat, VII, 664.981. PONSODA [p. 294] ha situat a Beni-

mantell unes ametlles sentanes i les ha relacio-nat també amb la santa, però no pas amb lafestivitat.

982. Malauradament, CHERCHI redacta enitalià i, en aquest cas, no adapta al sard la gra-fia de l’ampelònim.983. Del cardenal tinc constància que es

tracta d’una vitis postfil·loxèrica i, per tant, desoca necessàriament rústega per a aguantar elsatacs d’aquest paràsit endèmic.


DESCR.: raïm de taula «cep deraïms llargs i esclarissats. Raïm per amenjar, de grans blancs, grossos illargaruts; de pell forta i cruixent.Maduració tardana i molt bonaconservació, però amb un gust re-gular» [FAVÀ].

ETIM.: El raïm de taula devia ser,a priori, una denominació genera-lista (tal com passa amb el raïm debalança,984 d’igual motivació); peròs’acompleix sovint, com constato aAlella,985 que una sola classe és es-pecialment indicada per al consumfresc: és a dir, per a menjar a la tau-la. Llavors el nom general sí queesdevé, localment, un ampelònimconcret.

SIN.: Cf. la nota precedent.P. ROMÀN. ◊ IT.: pe tavula

«(napoletano) buona a mangiarsi»[VNap, 448]. ◊ OCC.: «taulié, tauié(Rhône), taurié (Alpes marseillais),tauliè (languedocien), taulè (gas-con), taulèi (bordelais) (a. 1886)Variété de raisin noir, hâtif, à grainsronds et doux, et à peau croquante,raisin de table» [TdF, s. taulié]. |taulier «espèce de raisin noir, àpeau dure. Éty. de taula, table, et dela term. ier, qui sert ou est servi à ta-ble» [DPF]; «(a. 1715; Provence,1816) Vitis acino nigro, rotundo,duriusculo, suavis saporis, succo

LÈXIC 307

nigro» [ap. DncF, 351].986 | Cf.te(o)ulier «(a. 1755, 1772; Cannes,1784) Grain noir, rond, dont lapeau est coriace, le suc noir et agré-able [...]. Raisin bon à manger et faitde bon vin foncé» [ap. DncF, 351].◊ SARD: àxina de mesa (= raïm detaula) «vitis vinifera» [COSSU, 257].

249 raïm de Xella o roig de Sella m.DOC.: (a. 1871) «Rochal de Chella»[RevSI, XX, 318].

À. DIAL.: de Xella (Cabanes del’Arc) [ALDC]. | raïm de Sella (Al-baida) [TrL]. | roig de Sella (Tàr -bena, la Torre de les Maçanes)[ALDC].

DESCR.: raïm de sella «raïm de co-lor roig» [TrL]. | roig de Sella «raïmgros» [ALDC]. | Cf. roget de Chel-va987 «raïm tardà» [Vins, 77].

ETIM.: El terme raïm de Xella fareferència a la població valencianade Xella (Canal de Navarrés), men-tre que raïm de Sella prové de lavila homònima de Sella (MarinaBaixa). Lògicament, no semblaprobable que dos ampelònims tansemblants puguin tenir un origentoponímic diferent, especialmentquan en ambdós casos es fa una re-ferència explícita al color rogenc del

984. La denominació raïm de balança deuser més antiga en català que no pas raïm detaula, manllevada segurament al fr. raisin de ta-ble (encara que aquesta darrera motivació es-tigui prou estesa en el domini romànic: vegeup. romàn.).985. Els meus informants d’Alella acaben

fent el queixal de llop un sinònim del seu raïmde taula. Probablement el primer devia serl’ampelònim antic, arraconat modernamentper una especialització del terme genèric.

986. No entenc per què el modern DncF,després d’esmentar la inclusió del taulier alDPF, el declara etimològicament «d’origineinconnue» [p. 351]. Personalment, trobo moltplausible l’antiga explicació del DPF d’Hon-norat (v. supra).987. Sospito que Piqueras s’equivoca

quan esmenta el roget de Chelva. Probable-ment hauria d’escriure *roget de Xella. Certa-ment hi ha un ampelònim espanyol anomenatChelva (provinent del topònim Chelva, a lacomarca valenciana dels Serrans), però es trac-ta d’una varietat blanca prou diferent.


raïm: roig de Sella i rojal de Xella. |El fet que l’ALDC reculli la formadespalatalitzada roig de Sella a Tàr-bena i a la Torre de les Maçanes deutenir a veure amb la proximitat geogràfica. En canvi, la variantd’Albaida raïm de Sella [TrL] ja noes pot explicar per la proximitat geogràfica, perquè es troba tan a lavora de Xella com de Sella o més.988| Així les coses, podria semblar en-certat donar prioritat al topònimalacantí Sella, enfront del valenciàXella.989 Cal, però, ser prudentsperquè aquest raïm de Xella no solsha arribat al val. septentrional (con-cretament a Cabanes de l’Arc), sinóque també va ser documentat a Te-rol com a Chella (a. 1885). | Encaraque dubti,990 proposaré Xella com atopònim originari. Sobretot, teninten compte l’existència d’un altreampelònim anomenat planta deQuesa (a Montesa [ALDC]), el qualfa referència a una població homò-nima, veïna de Xella, a la mateixaCanal de Navarrés.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Chella «(Te-ruel, 1885) Uva roya de cuelga»[ABELA, 316]. | Cf. Chelva «racimogrande. La baya es grande. El colores verde-blanco y de forma casi es-férica. Cepa de productividad demedia a baja» [PÉREZ, 67].


250 raïm del Bac m. À. DIAL.: del Bac(Beneixama) [ALDC].

DESCR.: del Bac «classe de raïm»[ALDC].

ETIM.: Fosc ampelònim de l’Al-coià. Puc documentar, però, a lamateixa comarca alacantina un melóde bac (a Alcoi, segons el DCVB, s.meló), la qual cosa apunta cap a unadenominació local, probablementtoponímica. | De fet, llegeixo alDCVB (s. bac): «És un nom queabunda en la toponímia catalana,com a denominació de masies, par-tides rurals i barrancs.» Suposo,doncs, que aquest Bac,991 esdevingutun toponím menor de l’Alcoià,992és el que explica el nom de raïm delBac.

raïm del clotet m. Æ clotet.

251 raïm del gustet m. À. DIAL.: raïmdel gustet (Monòver) [ALDC].

DESCR.: raïm del gustet «cep deraïms mitjans i esparsos. Gra blanc,mitjancer i llarg, de gust molt dolç.Es destina, sobretot, a fer panses»[FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim que fa referèn-cia a un raïm de característic gustmoscat, segons m’expliquen els mo-noverins. Vegeu sin.

SIN.: A Monòver m’expliquen queraïm del gustet era el nom tradicio-

988. Potser es tracta d’una dissimilació depalatals ['ʃ-ʎ > 's-ʎ].989. Faig servir l’adaptació gràfica catala-

na Xella encara que aquesta població perta -nyi al País Valencià castellanòfon, on s’escriuChella.990. Tot i això, veig més probable que

existeixi un únic origen toponímic (seria insò-lit parlar de tres orígens diferents si n’afegís-sim un altre per al roget de Xelva, diferen-ciant-lo dels de Xella i Sella).

991. Provinent del ll. OPACU ‘opac’ (> cat.obac). Posteriorment l’ús de l’article va gene-rar una falsa separació (l’obac Æ lo bac).992. Segons el DECat [VI, p. 10]: «en el

territori valencià predomina aclaparadora-ment la denominació l’ombria, però en la to-ponímia del Maestrat apareixen alguns casosd’obaga [...]. Encara més, el Bac és el nomd’un accident coster que JCoromines va sentira Alfàs (la Marina d’Alacant)».


nal per a anomenar el famós raïmmoscatell, però actualment el primerva essent substituït pel segon, d’a-bast molt més general a tota l’àrealingüística catalana (i espanyola).

252 raïm dels sants m. À. DIAL.: raïmdel<s> sants (la Codonyera) [QUIN - TANA, 80].

DESCR.: raïm dels sants «raïm quemadura al juliol» [QUINTANA, 80].

ETIM.: Ampelònim local que fareferència al raïm primerenc quemadura durant les festes patronalsde la Codonyera, en honor de santJaume i de santa Anna (25 i 26 dejuliol, respectivament).993 | De fet,aquesta relació entre la maduraciódels fruits i les festivitats religiosesés ben estesa i coneguda a la Ro -mània.994

SIN.: Suposo, vist el calendari fes-tiu de la Codonyera, que el seu raïmdels sants és un geosinònim del ter-me raïm de Sant Jaume o de SantaAnna (v. sant Jaume).

raqueno m. Æ requeno.

253 rata f. À. DIAL.: rata (Sant Josep desa Talaia) [ALDC]; (Sant Antonide Portmany) [FAVÀ]. | rater (Santa

LÈXIC 309

Agnès de Corona) [FAVÀ].995 | rate-ta (Albalat de la Ribera) [ALDC].

DESCR.: rata «parra molt grossa,robusta i productiva. Raïms mit-jans i esparsos de grans rodons imitjancers. N’hi ha de blancs per amenjar i de foscos que fan un vi ne-gre regular» [FAVÀ]. | rater «parrade raïms espessos i petits, que car -reguen força. Gra blanc, gros i ro -dó. Raïms de taula primerencs»[FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim que s’explicapel caràcter ratat ‘marcat de vero -la’ 996 dels grans d’aquest raïm. Unaassociació idèntica a la del raïm pi-gotós de València o a la del picapollde Catalunya. | Per homosemitza-ció,997 alguns informants li atribuei-xen un gust de rata, una olor de rata,etc. No hi dono més importànciaperquè, interrogats sobre aquestaqüestió, no saben en realitat quingust ni quina olor fa una rata.

254 redonell m. À. DIAL.: redonell (Tos-sa de Mar) [ALDC]. | Cf. picapollarodonell (Girona) [TrL, s. raïm].

993. Griera [VVV, 104] també parla d’uninsòlit raïm de la festa major, conegut a l’Es-pluga de Francolí, que lògicament també deumadurar a les darreries de juliol. Tot i això,suposo que l’informant d’aquesta població nodevia recordar el nom específic de la varietat.994. Llegeixo, per ex., que a Sardenya

«molte uve sarde portano il nome di un santo,come l’uva di San Pietro, di San Giovanni, de-gli Angeli, di S. Anna, etc., che ricordano unaviticoltura religiosa che ha legato l’epoca dimaturità di diverse uve alle contemporaneefeste religiose» [CHERCHI, I, 50-51].

995. Variant local (de la parròquia de San-ta Agnès de Corona) per a referir-se al raïmrater; en canvi, a la capital del municipi deSant Antoni de Portmany parlen de la parrarata. La raó del canvi té a veure, sens dubte,amb el gènere femení de parra enfront delmasculí raïm (cf. ferrana: ferrà/ferrana).996. Segons el DECat [VII, p. 121],

aquesta accepció es dóna sobretot a les Ba -lears. També hi anota que a Alaró dubten en-tre ratat i pigat de verola.997. Tipus específic d’etimologia popu-

lar, segons Veny: «l’homosemització implica,com els seus components grecs indiquen, unacostament del contingut d’un significant ald’un altre amb el qual es troba en situació deparonímia (o d’homonímia)» [Mots, 87-88].


DESCR.: redonell «classe de raïm»[ALDC].

ETIM.: Ampelònim que fa una re-ferència evident a la rodonesa d’a-questa varietat.998 El problema rau asaber quina part del cep o del raïmés la que es destaca com a rodona.En principi, podem suposar que estracta del gra, però hi ha un proble-ma obvi: la majoria de varietats te-nen el gra rodó. Per tant, no és se-gur que aquesta sigui la millormanera de diferenciar una varietatespecífica (cf. l’alg. albu-radunis).Com a possible alternativa, podriaesmentar algun ampelònim motivatper uns pàmpols arrodonits (v. pam-

pa-redona). | Malgrat la manca dedescripcions disponibles, tant per alcat. redonell com per a l’espanyol iper a l’occità redondal999 suposoque es fa referència a un raïm de graarrodonit, ja que més d’una varietatté subvarietats rodones.1000

P. ROMÀN. ◊ ESP.: redondal«(León, Oviedo; 1885) Variedadesde uva» [ABELA, 324]. ◊ OCC.: re-dondal «(Languedoc, 1736) Cépageblanc et noir» [ap. CTal, 536].

255 regina f. À. DIAL.: regina (Vila -marxant) [ALDC]; (Torreblanca)


[FAVÀ].1001 | regina vineti (Casinos)[ALDC].1002

DESCR.: regina «planta de raïmsgrossos, com els grans, tast dolcís-sim i aroma molt delicat. Es pot cul-tivar en cep o emparrada» [IBAR,63]; «raïm blanc de taula» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim manllevat a l’italià regina ‘reina’.1003 Es tractad’un manlleu molt recent, ja queaquesta varietat és el resultat d’un en -creuament fet el 1916 per un botà-nic hongarès (segons BALDANI, 20).A Torreblanca ja m’avisen que laregina és un conreu de nova intro-ducció. | No hi ha dubte que, moti-vacionalment, coincideix amb elcat. planta de la reina,1004 però aixòno implica, en absolut, que siguin lamateixa classe de raïm.1005

998. Derivat diminutiu del ll. vulgar RE-TUNDUS ‘redó’, amb manteniment de la e (assi-milada posteriorment en o a bona part de l’à-rea lingüística catalana: ‘rodó’).

999. Tampoc no ajuda gaire saber queexisteix a Cat. un blat rodonell: «de gra moltrevengut», segons el DCVB (s. blat).1000. Hi ha raïms que diferencien una va-

rietat de gra arrodonit i una de llarguer: pa -lop rodó / palop llonch (v. palop), moscat rodó(v. moscat), etc. Fins i tot SADURNÍ [p. 20] es-menta un cep indígena anomenat gra rodó,però no n’aporta cap indicació geogràfica.

1001. Variants pronunciades (en tots elscasos) amb el so fricatiu velar de l’espanyol:re/X/ina.1002. Clar préstec de l’it. regina dei vigne-

ti. Segons el DncF [p. 309], tant el paral·lelismeitalià com el fr. reine des vignes provenen de l’hongarès szölökertek kiralynöje muskotaly,literalment ‘muscat reina de les vinyes’. Justa-ment una publicació valenciana del 1992 incloul’ampelònim reina de les vinyes [GVal, 31].1003. Potser arribat per via francesa o es-

panyola, però en tot cas originari d’Itàlia. Perex, llegeixo al DEI (s. regina): «passato inalte-rato in francese».1004. Cf. RÉZEAU, que també explica la

moderna reine des vignes per la «qualité duraisin» [p. 123].1005. Un ampelògraf italià ha escrit re-

centment sobre la regina: «l’enorme diffusio-ne fin dall antichità in tutti i paesi viticoli delbacino del Mediterraneo e la spicatta tendenzaa presentare caratteri ampelografici diversi aseconda degli ambienti di coltivazione, spie-gano il lungo elenco di sinonimi (e nomi erra-ti) che si attribuiscono o si sono attribuiti aquesta cultivar» [BALDANI, 34].


P. ROMÀN. ◊ IT.: regina «(XIXsec.; Firenze, Sicilia) Vitigni d’uvabianca» [DEI, 3223]; «uva (da tavo-la) grossa, dura, rotonda; uva gallet-ta» [GDLI, s. brumasta]; «grappoloallungato, giustamente spargolo.Acino grosso o grossissimo, ellip-soidale. La buccia consistente, gial -lo-dorata; la polpa è croccante, dol-ce e squisita. Pianta di produzioneabbondante» [BALDANI, 34-35].

256 reial m. À. DIAL.: reial (Val.) [GVal,21]. | Cf. aledo real (Novelda)[ALDC]. | Cf. balancí real (Casi-nos) [ALDC].

DESCR.: reial «molt tardà. Raïm detaula blanc. Gra gros, elipsoïdal.Pell grossa. Consistència generaldura i cruixent. Poc sabor peròagradable» [GVal, 21].

ETIM.: Ampelònim provinent delqualificatiu real que, per sinècdo-que, s’ha substantivat. Tot i que elreial de la GVal pot ser perfecta-ment una ultracorrecció per real,1006no crec que això impliqui un canvide significat.1007 | La presència delparal·lelisme fr. royal (noir), derivatdel ll. REGALIS ‘reial’, ho sembla con-firmar;1008 millor que no pas l’am-

LÈXIC 311

pelònim esp. real, d’inevitable am-bigüitat polisèmica, ja que pot tra-duir-se al català tant per ‘reial’ comper ‘real’. | Per a l’epítet real, doncs,no deu valer l’observació següentdel DECat [VII, p. 214]: «és clarque hem d’anar amb compte encerts casos, on es presta a aplicar-sereal ‘veritable, de fet’ (ll. realis).Això és el que deu passar quanqualifica noms de plantes, almenysen casos com timó real (Alzira,1961)». Aquí, en canvi, es tractad’un nom atorgat a un raïm de gustexquisit (‘propi de la reialesa’), mo-tivat per una associació qualitativa,com passa també en el cas de l’im -perial.

SIN.: V. aledo.P. ROMÀN. ◊ ESP.: real «(Murcia,

1885) Variedad de uva» [ABELA, 324].◊ FR.: royal noir «(a. 1690) [...] bonsraisins» [ap. DncF, 53].

257 requeno o raqueno m. À. DIAL.:rageno (Alcalà de Xivert) [ALDC];(Corbera d’Ebre) [FAVÀ].1009 | ra-quena (Atzeneta del Maestrat)[ALDC]. | raqueno (Vall-de-rou-res, la Ginebrosa, Vinaròs) [ALDC];(la Sorollera, Traiguera) [FAVÀ]. |regeno (Horta de Sant Joan)[ALDC].1010 | regeno boval, regenofi (Gandesa) [FAVÀ].1011 | requena (Torreblanca) [FAVÀ]. | requení

1006. Per culpa del caràcter rigorosamentbilingüe de la publicació esmentada: amb unapresentació a dues columnes (castellà real /valencià reial).1007. El DCVB (s. reial) ens informa de

la multiplicitat de variants d’aquest adjectiu(ral, rial, etc.), considerant com a valencianaúnicament la forma real.1008. A més, puc documentar l’existència

en català de l’epítet reial aplicat a unes altresfruites de qualitat: taronja reial «molt bona(Horta de Val.)», segons el DCVB (s. taronja);o poma reial «molt bona (Men.)», segons elDCVB (s. poma).

1009. Rageno, igual que raqueno i ra -quena, s’explica per una dissimilació vocàlica(e-'e > a-'e).1010. El regeno de la Terra Alta (igual que

rageno) és pronunciat amb un so velaritzatcastellà /-Xeno/.1011. El TrL també diferencia a la matei-

xa Gandesa el requeno del requeno boval(sense reflectir cap so castellanitzant).


(val.) [Guía, 116].1012 | requeno (Al-calà de Xivert) [COMENGE, 81];1013(Tortosa, Gandesa, Vinaròs) [TrL];(Valljunquera, Mas de Barberans,Xiva de Morella) [ALDC]. | reque-no boval (Gandesa) [TrL].

DESCR.: rageno «cep ben produc-tiu de raïms grossos. Gra negre igros que val per a fer vi» [FAVÀ]. |raqueno «cep de raïms negres igrossos que carreguen molt. Gragros i rodó, dolent per a menjar perculpa de la seva pell aspra i moltdura. Madura una mica tard i dónaun vi de poc grau alcohòlic» [FAVÀ].| regeno boval «cep de raïms gros-sos que carreguen força els sar-ments. Gra negre, gros i de pell for-ta. Fa un vi amb grau» [FAVÀ]. |regeno fi «cep de raïms grossos quecarreguen força els sarments. Granegre, gros i de pell fina. Fa un viamb grau» [FAVÀ]. | requena «uvasoblongas y medias, de color negrointenso. Racimos grandes. Cepa vi-gorosa de gran producción que danvinos subidos de color, ásperos»[ROMERO, 73]. | requeno «raïm ne-gre i de gra gros» [TrL]; «vi prepa-rat amb raïms requenos» [TrL, s.vi]; «racimo grande. Uvas rojo os-curo; carne acídula, crujiente. Ho-llejo fino» [COMENGE, 81]. | reque-no boval «raïm negre, de gra gros iatapeït. Fa el vi de poc grau» [TrL].


ETIM.: Ampelònims provinentsdel topònim Requena, a la Planad’Utiel, comarca castellanòfona delPaís Valencià. | La castellanitzaciófonètica d’algunes variants (/'rex-/,/'rax-/) podria explicar-se per lainterferència d’un altre ampelò-nim, més modern i acastellanat: elre/x/ina; però també pot tractar-sed’un simple cas d’ultracorrecció.Veny [REL, 9] ha escrit sobre això:«el progresivo conocimiento delcastellano y la connotación de rusti-cidad inherente a la queada provocóun retroceso de /k/Æ /X/ (de /k/efeÆ /X/efe) que tenía que arrastrar al-gunos casos de ultracorrección. Sehan registrado male/X/ons por ma-lecons (Albufera de València), oo/X/aliptos,-tus (Beneixama, l’En-veja), en vez de eucaliptus». | El re-queno és, d’altra banda, un geosinò-nim de l’antic boval (v. infra), comja fa sospitar la variant composta deGandesa: requeno boval (cf. l’etim.de boval). Quant a l’alternança re-queno/boval del val. septentrional idel cat. nord-occidental, sembla queés un fenomen en evolució. Fins aprincipis de segle la lexicografia do-nava una gran preeminència a l’am-pelònim antic boval i en la majoriadels casos ni esmentava el toponímicrequeno/-a. En canvi, les meves en-questes i les de l’ALDC, fetes els da-rrers anys, recullen sovint la segonavariant a les comarques riberenquesde l’Ebre. Crec que l’explicació noés altra que una progressiva substi-tució septentrional de l’arcaisme bo-val.1014 Això ha implicat l’aparició

1012. Variant de morfologia catalana, en-front de la forma acastellanada requeno. Malgrataixò, no la documento a cap localitat concreta.No sé si no és una regularització ultracorregida.1013. Forma estandarditzada de COMEN-

GE que no coincideix amb la variant fonèticade l’ALDC a la mateixa vila d’Alcalà de Xi-vert. (Una situació idèntica es dóna amb l’am-pelònim Xixona.)

1014. És evident que en uns moments de-terminats tots dos sinònims han hagut de con-viure, sigui amb la variant composta ja men-


d’un ampelònim acastellanat ambles interferències fonètiques ja co-mentades.1015

SIN.: Unes quantes fonts assegu-ren que requena i boval són sinò-nims: «Bobal. Conocida en algunoslugares como Requena» [ROMERO,73]; «Esta variedad [bobal] tambiénconocida como Tinto de Requena orequení, es la más extendida en tie-rras valencianas» [Guía, 116]. Tam-bé l’encaix de les àrees dialectalssembla confirmar-ho. | V. utiel.

P. ROMÀN. ◊ ESP.:Requena o Ra-quena «(Ribera navarra) Clase deuva que contiene mucha agua»[VNav]. | requeno o requenarí1016«racimos grandes; uvas negras, jugoblanco» [COMENGE, 64].

258 riba-rojà m. À. DIAL.: riba-rojà (Ri-bera d’Ebre) [ALDC]. | ribaro-jal1017 (la Granadella) [TrL].

DESCR.: ribarojal «raïm de colornegre» [TrL].

ETIM.: Ampelònim d’origen gen-tilici, que deriva del topònim Riba-roja (d’Ebre).

LÈXIC 313

SIN.: Segons van informar al’ALDC alguns enquestats de Riba-roja d’Ebre, el raïm que ells anome-nen gra gros és conegut a la resta dela comarca com a riba-rojà.

259 ribot m. DOC.: (a. 1871) «Ribot deValdomá»1018 [RevSI, XX, 265]. |(Lleida, 1878) «ribot» [Estud., 86].

À. DIAL.: ribot (Llitera) [COLL,43*]; (Tremp) [TrL]; (Urgell)[DCVB, s. raïm]; (Peralta de laSal) [SISTAC, 267]; (Peralta de la Sal)[ALDC]; (Vilves, Areny de Nogue-ra) [FAVÀ]. | ribot gavatxo (el Cam-pell) [FAVÀ].

DESCR.: ribot «variedad de uva»[ABELA, 324]; «raïms negres, de grarodó i pell fina. Són molt bons pera menjar» [TrL]; «raïm negre igros, no bo per a menjar, però síper a fer vi» [DCVB, s. raïm]; «cepde raïms mitjans i atapeïts. Gra pe-tit i negre, usat per a fer vi» [FAVÀ].| ribot gavatxo «cep de raïm gros-sos i esparsos, de maduració pri-merenca. Gra gros, negre i crui-xent, de forma aplanada. Fa un viamb grau i també val per a menjar»[FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim d’origen fran -cès, almenys per als parlants delCampell, que li atorguen el despec-tiu gavatxo ‘francès’.1019 | En realitat,aquest ribot del cat. nord-occidentalno deu ser més que un afrancesa-

cionada o bé en diferents estrats generacionals.Per ex., el TrL situa a Tortosa tant el bovalcom el requeno.1015. No oblidem que a la comarca cas-

tellanòfona de Requena (Plana d’Utiel) el ra -ïm boval és quasi un monocultiu. A més, latransmissió cap al nord del toponímic requeno/-asovint es mou a cavall de la frontera lingüística.1016. Si abans dubtava que requení no fos

una ultracorrecció (v. supra), allò de què arano tinc cap dubte és que aquest requenarí ésuna forma impossible. Potser és requení malgrafiat.1017. Variant, també d’origen gentilici

(< riba-rojà), però encreuada segurament ambun destacat ampelònim del cat. occidental: elrojal.

1018. Actualment grafiat Baldomar. Se-gons m’expliquen al llogaret proper de Vilves[Artesa de Segre], la localitat de Baldomar te-nia una de les extensions de secà més apropia-des de la zona per al conreu de la vinya.1019. En català normatiu seria gavatx, tot

i que dialectalment és prou estesa la variantamb -o final.


ment del cat. Ribesaltes, vila del Ros-selló famosa pel seu muscat.1020 Pro-bablement a partir de l’ampelònimocc. riboauto (reduït en bearnès aribauto), la pressió del superstrat fran -cès va neutralitzar la vocal final fins ala caiguda, alhora que monoftongavael diftong occità (Rib(o)auto Æ *ri-baute > ribot).1021

P. ROMÀN. ◊ ESP.: gribot «(Abie-go) Variedad de uva negra oriundade Francia» [DAn].1022 | ribot «(ara-gonés) Clase de uva de hollejo bas-to» [DPar]. | ribote1023 «(Aragón,1791) Uva negra de racimo apreta-do, no grande: dá un buen vino»[JAVal, 34]; «(Huesca, 1885) Cepade grandes y compactos racimos»[ABELA, 283]; «clase de uva de ho-llejo basto» [DPar]; «(Alquézar,Agüero) Uva negra y blanda, pocodulce» [DAn]. ◊ OCC.: «Ribo-Auto,


Ribos-Autos (gascon), Ribauto,arribauto (béarnais) (a. 1886) Va-riété de raisin» [TdF, s. Ribo-Auto].| Ribos Altos «(Midi) Cépage fort»[ODART, 100]. | Cf. muscat de Ri-bos-Autos «(a. 1886) Vin muscat deRives Altes» [TdF, s. Ribo-Auto].

260 ridalenc m. À. DIAL.: ridalenc (Tor-dera) [DAg].

DESCR.: ridalenc «raïms negresmolt dolços que s’enfilen per les pa-rets o altres arbres» [DAg].

ETIM.: Coromines ha escrit sobreridalenc: «Es pot imaginar que ri -dalencs [...] vingui d’un adjectiu èt-nic d’aquest lloc [Ridaura], ambdissim. r-r > r-l» [DECat, VII,320].1024 O, dit amb unes altres pa-raules, més aclaridores potser que lalacònica explicació del DECat, estracta d’un altre cas d’associacióonomàstica. Ridalenc sembla unavariant deturpada del gentilici ri-daurenc (derivat de Ridaura), po-blació relativament propera a Tor-dera, on el DAg havia situat aquestampelònim.

261 roget o roig m. DOC.: (a. 1871)«Roig. Roget» [RevSI, XX, 265]. |(val., 1891) «roig» [DMGa, s. raim].

À. DIAL.: de roget (Pego, Xàbia)[ALDC]; (Jesús Pobre) [FAVÀ]. | ro-get (val.) [DCVB]. | roig (Mall.)[CERDÀ, 111]; (l’Espluga de Fran-colí) [TrL]; (Empordà) [DCVB, s.raïm]; (Vilamarxant) [ALDC]; (Po -lop) [FAVÀ]. | roig fort (Marga -

1020. Aquest nom de cep ja apareix pu-blicat a París el 1667: muscat de Ribezalte [ap.CTal, 530]. Igualment, a mitjan s. XIX un pres-tigiós enòleg francès va escriure: «Le vignoblede Rivesaltes est le plus important des Pyré -nées Orientales; il ne comprend pas moins de10.500 hectares [...] le muscat de Rivesaltes ac-quiert surtout ce bouquet musqué qui en fontle premier des vins de liqueur de France»[RENDU, II, 7, i II, 8].1021. En conseqüència, no veig cap rela-

ció entre aquest ampelònim i l’antic parònimfr. ribau(l)d (s. XVII): «la grappe, dépouillé detous ses grains» [ROLLAND, 214-215].1022. L’aparició en aragonès de la velar

inicial g- pot explicar-se per un intent delsparlants d’acostar el punt d’articulació de laseva vibrant alveolar r- a la forma francesamanllevada, pronunciada allà amb una r-uvular.1023. Cas idèntic al de l’oscil·lació aragone-

sa grec/greque (v. grec). Aquest cop el DPar triacom a principal la variant aragonesa ribote i dei-xa com a secundària la forma catalana ribot.

1024. A banda de la dissimilació de líqui-des, el canvi -au/-al no és gens infreqüent encatalà. Per posar-ne més exemples onomàs-tics, puc esmentar cognoms del tipus Ri-gau/Rigal o Arnau/Arnal [DCVB, s. rigalt].


lef) [ALDC].1025 | roiget (Vinaixa)[ALDC].1026

DESCR.: de roget «cep de raïmsmitjancers i apinyats, molt tardans.Gra rodó i gros, de cua molt dura.Raïm dolç, ben bo per a menjar»[FAVÀ]. | roig «rahím mitjá, apretat.Fruyt gros, quasi rodó, roig-fosch,dols» [ROIG, 37]; «variedad de uvas»[DMGa, s. raim]; «raïm vermellós,de gra rodonet, primerenc, sabo-rós» [DCVB, s. raïm]; «cep de raïmsgrossos i esparsos, de maduracióprimerenca. Gra roig i mitjà, de pellforta, però bo per a menjar» [FAVÀ].| roget1027 «raïm vermellós, de grarodonet, primerenc, saborós» [DCVB,s. raïm]; «raïm negre per a vinifica-ció» [SIMÓ, 331].

ETIM.: Referència evident al colorroig dels raïms d’aquesta varietat.Mentre que el diminutiu roget éssempre un ampelònim específic,1028l’epítet roig ja em sembla més dub-tós. | Així, suposo que el roig de Po-lop és el mateix que el raïm de rogetd’unes altres poblacions de la Mari-na (Pego, Xàbia i Dénia), encara queno faci servir el diminutiu.1029 Igual-

LÈXIC 315

ment caldrà emparentar el roig del’Espluga de Francolí (roig fort aMargalef) amb el roiget de la prope-ra Vinaixa. En canvi, el roig empor-danès (i el mallorquí)1030 em provocamés recels. Efectivament, he sentitaquest terme ampelonímic pel BaixEmpordà, però sols en zones poc vi-tícoles on vaig preferir no fer en-questes i on es limitaven a mencionarepítets cromàtics genèrics com raïmblanc, negre, roig, i poca cosa més.1031

P. ROMÀN. ◊ FR.: rouge du pays«(Valais) Cépage» [PAeb, 12]. ◊OCC.: rouget «(Lot, 1827) Raisinpour les vins rouges ou de table»[CAVOLEAU, 181]. | Cf. arrouya«(Pyrénées Atlantiques, 1783; Hau-tes-Pyrénées, 1843) Cépage noir,productif, à grappes moyennes, àgrains petits, ovoïdes, d’un noirbleuté» [DncF, 51].1032 ◊ PORT.: roxo

1025. No crec que fort sigui aquí capmena de matís cromàtic. En uns altres am-pelònims s’oposa als epítets moll (cf. monas-

trell) o tendre (cf. punxó gros).1026. Variant explicable per segregació

d’una iod, induïda per la consonant palatal.1027. Griera [TrL, s. tripó] també parla del

raïm roget comparant-lo amb el raïm tripó degall, però oblida donar-li una entrada específica.1028. Aquest epítet cromàtic roget/-a

també val per a designar uns altres fruits, comuna oliva roget (de Llofriu, segons el DCVB,s. oliva) o com la rogeta, un bolet comestible(de Calaceit, segons el DCVB, s. rogeta).1029. Tot i això, també podria ser una re-

ducció de roig de Sella, del qual parlen en unes

altres viles properes com Tàrbena i la Torre deles Maçanes (v. roig de Sella).1030. De fet, a Mallorca gairebé sempre

fan servir l’epítet cromàtic vermell, la qualcosa encara fa menys fiable aquest roig, repor-tat per CERDÀ. Certament, aquest autor nom’inspira gaire confiança a causa de la pocacura en la transcripció (escriu «maussellarés»per mansellerès [v. mansella] i «juvanillo» perjoanillo) i la inclusió de variants estranyes, ab-sents a la resta de corpus lèxics balears: botata,exerim o llorquina.1031. Si és arriscat emparentar les variants

catalanes per culpa d’un epítet tan genèric, en-cara és més incert fer-ho amb els paral·lelismesromànics. La definició del roxo gallec, per ex.,serveix per a il·lustrar que no té res a veureamb la resta d’ampelònims de què he tractat.Per la descripció, caldria relacionar-lo amb elplanta-roig valencià.1032. Com explica la mateixa obra: «Du fr.

des Pyrénées, emprunté au béarnais arrouya,lui même dér. sur béarnais arro(u)y ‘rouge’»[DncF, 51].


«(Galizia) Cepa americana» [POSA-DA, 222].

roial m. Æ rojal.

roig m. Æ roget.

roig de Sella m. Æ raïm de Xella.

262 roig de Sant Pere m. ANT. DOC.: (a.1871) «Roig de St. Pere» [RevSI,XX, 265]. | (Garraf, 1890) «Roig deSant Pere. Ab aquest nom se cultivauna varietat que reuneix la circuns-tancia del Roig de la Costa [...]»[ROIG, 37].

DESCR.: roig de Sant Pere «varie-tat de color clar cendrós» [ROIG, 37].

ETIM.: Potser aquest ampelònims’explica, com tants altres (santa An -na, sant Jaume, sant Joan: cf. CHER-CHI, I, 50-51), per la seva maduraciólligada a una festivitat religiosa, con-cretament Sant Pere (29 de juny).1033| Tot i això, quasi veig més probableque aquest roig de Sant Pere puguitenir una motivació toponímica. Enprimer lloc, es tracta d’un ampelò-nim localitzat al Garraf. En aquestacomarca hi ha dos grans productorsvinícoles: Sant Pere de Ribes i Vila-nova i la Geltrú.1034 A la segona loca-litat, costanera, seria on es conreavael roig de la costa (v. supra: doc.),mentre que Sant Pere de Ribes do-naria nom a l’altra subvarietat deraïm: el roig de Sant Pere.


P. ROMÀN. ◊ FR.: saint-Pierre«(Charente, 1859) Grappes abon-dantes; grosses et longues, bien pour -venues de grains plus que moyens.Grains verts, mûrissant assez tard |(Allier, 1842) Grappes allongées,des grains ronds, peu serrés, d’unebelle coleur rousse» [ODART, 152 i235]; «(Angoumois, 1779; Dordo -gne, 1793; a. 1816) Cépages» [ap.DncF, 327]. | saint-Pierre noir«(Gironde, 1784) Cépage» [ap.DncF, 327]. ◊ SARD: àxina de santuPerdu «(campidanese) Uva da tavo-la» [DISC, s. vite].1035 | ua de santuPietru «(a. 1897) Uve» [SCet, 49].

263 rojal o rojalet o roial m. DOC.:(Val., 1791) «Rojal [...]. Rojalet»[JAVal, 28 i 30]. | (a. 1840) «rojal»DLab, s. rahim]. | (val., 1851) «Rojál»[DEsc]. | (a. 1877) «Roials. Rojals»[ap. VVV, 80]. | (Lleida, 1878) «ro-jal» [Estud., 86].

À. DIAL.: roial (Peralta de la Sal)[SISTAC, 268]; (Isona) [ALDC]; (Fi-guerola d’Orcau, el Campell) [FA -VÀ]. | roialet (Isona) [FAVÀ]. | roi -jal (Cubells, Agramunt, Linyo- la) [ALDC].1036 | roijalet (Cubells)[ALDC]. | rojal (cat. occidental)[DCVB]; (Massalcoreig) [DCVB, s.raïm]; (Castellfollit de Riubregós)[FARELL, 147]; (Castellfollit de Riu-bregós, Granyena de les Garrigues,Mequinensa, Atzeneta del Maes-trat) [ALDC]; (Vilves, Belianes,Areny de Noguera, Torrent de Cin -ca, Gandesa, Traiguera, les Use -1033. El DCVB (s. cirera), per ex., explica

que la cirera de Sant Pere «madura a la darre-ria de juny».1034. L’any 1890, segons el mateix ROIG

[p. 37], els dos principals productors vinícolesdel Garraf són Vilanova i la Geltrú, amb mésde 30.000 hl anuals, i Sant Pere de Ribes, amb24.000 hl.

1035. Perdu sembla que és una metàteside Pedru (< ll. PETRUS ‘Pere’).1036. Variant explicable per segregació

d’una iod, induïda per la consonant palatal(cf. roiget, dins la meva entrada roget).


LÈXIC 317

rojalroial(et)

cardenal

raïm de soca

FIGURA 20. Mapa del rojal.



res, Montserrat d’Alcalà) [FAVÀ].1037| rojalet (Benifairó de les Valls)[ALDC].

DESCR.: roial «classe de raïm»[SISTAC, 268]; «cep de raïms bonsper a guardar; de maduració tar -dana, s’emparra sovint. Gra roig,rodó i mitjà, de pell forta i crui-xent. Val per a fer vi i per a menjar,tot i no ser gaire dolç» [FAVÀ]. |roialet «cep emparrat de raïmsgrossos. Gra rogenc, mitjà i arro-donit. De pell molt forta, és idealper a penjar» [FAVÀ]. | rojal «uvabermeja de racimo apiñado y cor-to, con el hollejo del grano tierno yjugo dulce. Esta uva es buena paracomer» [JAVal, 28]; «variedad de lauva» [DEsc]; «variedad de uva decolor muy rojo» [DMGa]; «cepde grans atapeïts. Pell fina i molsacompacta» [JSan, 50]; «classe deraïm de parra, dur i vermell, bo pera menjar» [DCVB]; «raïm de grarodonet, primerenc» [DCVB, s.raïm]; «vermellós. Raïm» [DIEC];«raïm obscur» [ALDC]; «cep deraïms vermells i primerencs. Valenper a menjar i per a fer vi. Gra pe-tit i llargarut, de color rogenc»[FAVÀ].

ETIM.: Ampelònims que, comconfirmen les descripcions, es ca-racteritzen pel fet que els seus granssón d’un color rogenc, tendent alroig. La mateixa motivació cromà -tica ja era present en el ll. (rubellia-na, rubiliana) i es conserva en unesaltres llengües romàniques, coml’esp. (rojal, royal ), el fr. (rochallin,rochelle) o l’occ. (roujau, rouiau,

roujal).1038 | Pel que fa a l’arcaismeroial o roialet, es tracta d’una va-riant amb i, pròpia del ribagorçà icoincident amb l’aragonès.1039 | Undarrer aspecte de què vull tractar ésla duplicitat rojal/rojalet de Cu-bells. Certament, no és fàcil saber sivol reflectir dues subvarietats dife-rents o es tracta d’una sola classe deraïm. M’inclino per aquesta darrerahipòtesi, ja que un dels meus infor-mants isonencs, a banda del roial,també esmenta secundàriament elroialet. Preguntat sobre la forma di-minutiva, m’assegura que es tractad’un simple sinònim.1040

SIN.: Un informant de Montserratd’Alcalà m’indica que el seu rojal ésel raïm que s’anomena pròpiamentcardenal. Hi afegeix també que havingut del municipi de Godelleta(Foia de Bunyol), importat allà desde França.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: rojal «(Albace-te) Variedad de uva muy fina, de co-lor de grosella» [DRAE, s. uva]; «oMalvasía. (Rioja Alta y Alavesa)Variedad de vid» [VvR]; «(Hellín,1891) Vid» [ap. MORALES, 62];«(Sax, Villena) Uva de granos grue-sos, buena para comer» [MTor,

1037. A Torrent de Cinca, les Useres iMontserrat d’Alcalà, sento el so palatal sonorperò africat (en lloc de fricatiu): rotjal.

1038. Aquest mateix rojal també s’usa encatalà per a designar noms de fruites i cereals.Per ex., segons el DCVB (s. rojal ) hi ha, a mésdel raïm: un blat rojal valencià, una oliva rojal(Terra Alta), un garrofer rojal (Freginals) iunes figues rojals (Pollença).1039. De fet, ja he documentat a l’Aragó el

paral·lelisme ampelonímic royal des de finalsdel s. XVIII. A més, a la localitat lliterana delCampell també sento l’adjectiu cromàtic roiaper a qualificar una mena de raïm (v. pansa).1040. En canvi, segons el DCVB (s. blat),

a Cullera diuen que el blat rojalet «és el mateixque el blat rojal però amb el gra més petit».


213]; «(Requena) Uva» [BRIZ, 211]. |royal «(Aragón, 1791) Uva que tiraá colorada, es de pulpa dulce con elhollejo fuerte: es buena para colgar,y produce un vino clarete» [JAVal,34]; «(Villar del Arzobispo) Varie-dad de uva rojiza» [LLATAS, II, 168].◊ FR.: rochalin «(Gironde, 1827)Plant pour obtenir des vins blancs»[CAVOLEAU, 133]. | rochelle «(a. 1550)Cépage» [ap. CTal, 524]; «(Bor -deaux, 1537) Specie» [ap. DncF, 81].| rochelle menue «(a. 1622) Plan -tes de vigne noire. Elles ne valentqu’en treillage» [ESTIENNE, 549]. ◊LL. CL.: rubelliana, rubiliana, rubella«(s. I dC) Grappe grêle, petite; grainmenu, à peau dure; vigne fertile»[ap. BILLIARD, 310]. ◊ OCC.: roujau,rouiau, roujal «(Tarn, 1886) Variétéde raisin rouge» [TdF, s. roujau].

ros m. Æ rosseta.

rossaqui o rossati f. Æ rosseti.

264 rosselló m. À. DIAL.: rosselló (la So-rollera) [FAVÀ].

DESCR.: rosselló «Cep de raïm ne-gre i gros. Gra gros, rodó de pell as-pra. Dolent per a menjar. Maduratard i dóna un vi fluix, mancat degrau» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim referit a la co-marca del Rosselló (per extensió,sinònim de tota la Cat. Nord). Laraó toponímica s’explica pel fet quela implantació de ceps híbrids tinto-rers es va estendre a tot Europa desde l’Estat francès (v. tintorera).1041 Al

LÈXIC 319

Principat i a l’Aragó, per tant, vaarribar a través de la frontera piri-nenca, cosa que justifica el topònimnord-català.1042

SIN.: Tractadistes espanyols i fran-cesos coincideixen en aquesta triplesinonímia. Segons HIDALGO: «gar-nacha tinta; en Francia: Roussillono Alicante» [p. 151]. I segons el TdFoccità: «granacho: v. alicant, rous-sihon».1043 | A més, vista la coinci -dència de les definicions, pròpiad’una varietat híbrida, no tinc gairesdubtes que el rosselló de la Sorolleraés un geosinònim de alicant(e) i degarnatxa tintorera (v. tintorera).

P. ROMÀN. ◊ FR.: plant du Roussil -lon «(a. 1829) Cépage» [ap. DncF,105]. ◊ OCC.: roussihoun, roussi -lhou «(languedocien, 1886) Variétéde raisin grenache | Vin de grenache,v. alicant, granacho» [TdF, s. rous-sihoun].

265 rosseta f. o ros m. DOC.: (l’Alguer,1823) «Ros» [ap. BOSCH, 621]. |(a. 1871) «Ros<s>eta [...]. Ros<s>et»[RevSI, XX, 317 i 319].1044 | (Ala-cant, 1878) «Ros» [Estud., 84].

1041. Com és d’esperar, al mateix Rosse-lló tenen un nom diferent, que és alicante, jus-tament l’ampelònim més esmentat a l’ALDCpels informants de la Cat. Nord.

1042. D’altra banda, la vitícola plana delRosselló va ser un lloc privilegiat per a im-plantar-hi els nous híbrids francesos, com de-mostra l’existència dels paral·lelismes occitansroussihoun i roussilhou.1043. Sobre aquesta sinonímia occitana

entre granacho i alicant o roussihoun, v. alicant

(cf. també tintorera).1044. BCas [p. 26] el 1869 menciona tam-

bé una variant catalana rasset. Suposo que esdeu tractar d’una errada de transcripció perrosset. El fet que en aquesta pàgina de l’autoresmentat hi hagi l’únic fragment del llibre ambmots catalans augmenta les probabilitats d’u-na errada d’impremta.


À. DIAL.: ros (Novelda) [ALDC]. |rosset (Sant Feliu de Guíxols) [TrL].| rosseta (Palamós) [ALDC]; (Ca-longe de Mar) [FAVÀ]. | Cf. rostet(Montseny) [TrL].1045

DESCR.: ros «vidueño de uvas ne-gras» [ABELA, 324]; «cepa de granomás bien pequeño, muy dulce ymuy tinto. Racimos grandes. Vinosde elevada graduación alcohólica»[MARCILLA, 104]; «Raïms menuts,compactes; grans petits rodons, decolor negre molt fort, pell grossa.Cep de baix rendiment, d’ell s’ob -tenen vins de gran qualitat» [SIMÓ,279]; «Raím mitjà, poc compacte.Gra petit i rodó. De pell gruixuda.Maduració tardana. Cep de produc-ció mitjana. Produeix vins negres demolt color, de bona graduació al-cohòlica» [GCat, 24]. | rosseta «cepde raïms tardans. Gra blanc i allar-gat. Val per al vi, però és millor pera menjar» [FAVÀ]. | rossets «raïmsrossos i punxeguts» [TrL]. | rostet«raïm aspre» [TrL].

ETIM.: Ampelònims de motivaciócromàtica pel color ros (¨ ll. RUS-SUM) dels seus grans de raïm.1046 V.també la sin.


SIN.: Encara que puguin semblargeosinònims, el raïm meridional (ialguerès) ros no té res a veure amb elrosset/-a del cat. central, com de-mostren les divergències de les des-cripcions respectives. | En el primercas, l’adjectiu ros servia per a diferen-ciar una subvarietat de monastrell: elmonastrell ros; però el qualificatiuoriginari va acabar substantivant-sefins a desplaçar l’ampelònim com-post, almenys al Vinalopó (v. mo-

nastrell; v. mataró). | Els ampelònimsdiminutius, en canvi, compten ambdiversos paral·lelismes septentrio - nals, com el fr. roussette i l’occ. rous-seto, com les variants nord-italianesros setto/-a i russeta o com les variantsretoromàniques rossite i rossett.

P. ROMÀN. ◊ FR.: roussette «(Ar -dèche, Drome; 1827) Plants: lagrosse donne l’abondance, et la pe-tite la qualité» [CAVOLEAU, 367];«grains petits, ronds, lâches, très-dorés; grains croquants, très-sucrés;pellicule épaisse; maturité précoce.Vin blanc» [RENDU, I, 12v]; «(Haute -Savoie, 1766; a. 1774) Raisinsblancs» [ap. DncF, 176 i 320]. ◊IT.: ros<s>etta «(Veneto, 1561) Cé-page» [ap. CTal, 522]. | rossetto«(a. 1606) Vari tipi di viti e di viti -gni; üga russeta (lig. occ.); rossetta(trent.); ua rosseta (venez.)» [ap.THBuc, 197]. ◊ OCC.: rousseto «va -riété de raisin» [TdF]. ◊ RÈT.: rossi-te «(friul., 1863) Viti» [ap. THBuc,197]. | vid rossett «(friul.) Viti» [ap.THBuc, 197].

266 rosseti o rossati o rossaqui f. DOC.:(a. 1871) «Ros<s>akis» [RevSI, XX,265].

À. DIAL.: rossaqui (Val.) [GVal,28]; (Sarral, la Granada) [FAVÀ]. |

1045. Segons Coromines: «rostet: no es-tant més que en l’obra descuradíssima deGriera deu ser mal llegit per (raïm) rostit»[DECat, II, 487]. Estic d’acord que hi ha unafallada a la «descuradíssima» obra de Griera,però crec que no s’hi ha de llegir rostit, variantde motivació tan injustificable com la prece-dent. Més aviat caldria llegir-hi rosset, correc-ció gràficament semblant, que té el suport devariants idèntiques en el mateix cat. central, amés d’algun paral·lelisme romànic (v. infra).1046. THBuc ha dit exactament el mateix

per als paral·lelismes ampelonímics italians:«dal it. rosso ¨ lat. RUSSUM per il colore dell’u-va» [p. 197].


LÈXIC 321

rossetirossati (o rossaqui)

FIGURA 21. Mapa del rosseti.


rossati (Horta de Sant Joan, Beni-fairó de les Valls, el Puig de San -ta Maria, Torís, Alzira, Alberic)[ALDC]; (Montserrat d’Alcalà, Mo -nòver) [FAVÀ]. | rossequi (Alcalà de Xivert) [ALDC].1047 | rossete(Guardamar) [ALDC]. | rosseti (Al -calà de Xivert) [COMENGE, 74];(Castelló) [ROMERO, 73]; (Alcalà deXivert, Castelló de la Plana, Picas-sent, Sollana, l’Alcúdia de Carlet,Benigànim, Montesa, Muro delCom tat, Novelda, Alacant, Crevi-llent) [ALDC]; (Torreblanca, Aielode Rugat) [FAVÀ]. | rossetic (Onti -nyent) [ALDC]; (l’Alforí) [FAVÀ]. |Cf. bruixati (Cambrils) [ALDC].1048

DESCR.: rossati «cep de raïms detaula primerencs. Gra gros i llarg,blanc-rosat. Carrega poc, però ésben gustós» [FAVÀ]. | rosseti «raci-mo laxo. Uvas doradas, de hollejofino, duras, crujientes, acídulas, deun dulce remiso» [COMENGE, 74];«raïm de taula de color blanc-gro-guenc. Gra elíptic, cruixent, de sa-bor fragant» [GVal, 29]; «cep deraïms de taula. Gra blanc i llarga -rut, de pell forta» [FAVÀ]. | rossetic«raïm per menjar» [ALDC].

ETIM.: El DncF francès [p. 315-316] documenta el seu rosaki a mit-jan s. XIX, com un raïm provinent de


Turquia (i Egipte), i creu que espot tractar d’un préstec del turc.1049També li donen la mateixa provi-nença ampelògrafs com l’espanyolMARCILLA [p. 293] o l’italià BALDANI[p. 34]. | De tota manera, vull deixarconstància de l’existència en fr. me-dieval tardà d’un vi anomenat roset-te o rosétique, mots derivats del fr.rose (< ll. ROSA), per la seva tonalitatrosada.1050 Cf. FEW, X, 481. Pertant, no es pot descartar que am-pelònims del val. meridional, comrossete o rossetic,1051 provinguin, enel fons, dels noms de l’antic vifrancès. | Sigui quin sigui el recorre-gut, no hi ha dubte que els ampe -lònims rosseti i rossaqui són motsexògens del català;1052 però tambésembla clar que, per una motivaciócromàtica, han sofert un encreua-ment formal amb l’epítet esp. rosa.1053Així s’expliquen millor les variantsamb -a-, com rossati.

1047. A Alcalà de Xivert, l’ALDC recullindistintament rosseti i rossequi. Aquesta últi-ma terminació del val. septentrional [-'seki] fade pont entre la variant de Cat. [-'saki] i unesaltres formes valencianes [-'seti, -'setik]. Nocrec, doncs, que rosseti i rossaqui siguin sim-ples parònims.1048. Segurament, una deturpació del ra -

ï m rossati, provocada potser per un encreua-ment formal amb bruixa; o, fins i tot, amb rui-xar, sabent que ha estat descrit com un raïmcruixent (i, per tant, deu esquitxar).

1049. De tota manera, es tracta d’una sim-ple suposició, basada en la importació des d’a-quell país, que no aporta cap dada sobre el su-posat mot turc manllevat.1050. Modernament encara és ben famós

el vin rosé, denominació francesa que ha estatmanllevada pel català (vi rosat) i per l’espa -nyol (vino rosado).1051. Tot i això, l’addició d’una oclusiva

final [-k] és un fenomen freqüent en la fonèti-ca dialectal catalana (cf. escorçac), per la qualcosa rossetic potser és una simple deturpacióde rosseti.1052. A Sarral, per ex., m’expliquen que

es tracta d’una varietat importada recentment,poc arrelada a la Conca de Barberà.1053. De fet, l’encreuament no pot ser ca-

talà a causa de l’ensordiment generalitzat de las intervocàlica en totes les variants (-ss-). Unacastellanitzada variant [ro'saXe] a Cubells, se-gons l’ALDC, també apunta cap a la intro-ducció espanyola.


SIN.: Cf. colló de gall; cf. pepita de

oro.P. ROMÀN. ◊ ESP.: rosaki «cepa de

granos elípticos gruesos, duros, sa-bor muy grato. Variedad de uva tar-día» [MARCILLA, 293]; «uva de mesaque no se suele vinificar. Granosgruesos de color rojizo, racimosgrandes y tupidos» [ROMERO, 73]. |rosetti «racimos ralos; uvas blancas,duras, sabrosas» [COMENGE, 56];«variedad blanca, de grano gruesocomo el moscatel, de piel fina y bue-na como uva de mesa» [DUso, s.uva]; «(Murcia) Uva de mesa» [SE-RRANO, 184]; «o Rosaki. Variedadblanca. Muy productiva. Tiene unracimo grande, suelto. La baya eselipsoidal y de buen tamaño. Colordorado» [PÉREZ, 63-64]. ◊ FR.: ro-saki «(a. 1856, 1864) Raisin auxgrosses grappes et très gros grainsolivoïdes, tachetés de points dorés»[ap. DncF, 315-316]. | rosette «(a.1530, 1549, 1615) Sorte de vin rou-ge» [FEW, X, 481]. | rosétique «(a.1597, 1611, 1660) Excellent vin rou-ge de Gascogne» [FEW, X, 481].

267 rupèstic o rupestre m. DOC.: (a.1890) «las castas de ceps americanscultivadas á Sant Pol de Mar ab mésbon exit per ara, son: la Rupestris,pera’ls terrenos sechs, montanyo-sos y lleugers» [ROIG, 71].

À. DIAL.: rupèstic (Camallera)[ALDC]. | rupestre (la Torre Ve -lilla, Aiguaviva de Bergantes)[ALDC].1054 | rupestric (Alt Em-pordà) [PUIG, 22].

LÈXIC 323

DESCR.: rupestis «vitis que pro-dueix els vins americans de gus -tos desagradables» [CIURANA, 13]. |rupestris «cep americà» [TrL];1055«cep característic per la forma arro-donida de la fulla, pel color vermellde la tija i sobretot per la seva rusti-citat i resistència» [PUIG, 22].

ETIM.: Tal com ha escrit un am-pelògraf espanyol: «una vid criadaen América, a la que los españolesllamaron “Vitis Rupestris”, por elestado salvaje en el que se criaba yel fuerte y amargo sabor de su fru-to» [DELGADO, 60].1056

SIN.: V. planta americana.P. ROMÀN. ◊ ESP.: rupesti, ru-

pestre (loz) «(La Rioja) Variedadhíbrida de vid americana muy em-pleada como portainjertos» [VvR].| rupestri «Rupestris, variedad devid americana. Hay una falsa re-gresión por haberse interpreta -do la -s como morfema de plural»[ECHAIDE, 173]. | rupestris de lot«cepa muy vigorosa. Se aconsejapara plantaciones de variedades devinificación muy productivas» [PÉ -REZ, 79].

1054. El caràcter fronterer de les dues po-blacions de la Franja aragonesa i aquesta for-ma coincident amb l’esp. rupestre fan suposarun manlleu a aquesta llengua.

1055. El TrL (s. rupestris) atorga a aquestampelònim una àrea pancatalana (Cat. or.,Cat. occ., Bal., Val.), però es tracta únicamentdel nom científic (< ll. RUPESTRE ‘pertanyent ales roques’, segons el DCVB, s. rupestre), des-conegut per la majoria dels parlants.1056. Segons IBAR [p. 47], l’espècie vitis

rupestris «s’empra des de l’inici de la lluita an-tifil·loxèrica, és oriünda de la part meridionaldels Estats Units de Nord-amèrica.»


S

268 sabater m. DOC.: (a. 1871) «Saba -té ros. Sabaté negra» [RevSI, XX,265]. | (Mall., 1897) «Sabaters» [DieB., I, 257].

À. DIAL.: sabater (Marratxí)[TrL]; (Sineu, Montuïri, Llucma-jor) [ALDC]; (Mall.) [DCVB];(Consell, Porreres, colònia de SantPere d’Artà) [FAVÀ].

DESCR.: sabater «raïms general-ment blancs, amb una varietat ne-gra» [Die B., I, 257]; «classe de raïmsnegres, de grans prou espessos igrossets» [DCVB]; «raïm negre,gros, de grans atapeïts, no comesti-ble, però bo per a fer vi» [DCVB, s.raïm]; «cepa tinta de granos gruesos;produce vinos bastos» [MARCILLA,117]; «cep de raïms apinyats i pocproductius. Fa un vi amb grau, peròno val per a menjar. Gra negre, rodó,de pell forta i aspra» [FAVÀ].

ETIM.: Sembla lògic creure quel’ampelònim sabater ha d’estar rela-cionat amb el trepig, amb sabates,d’un raïm més aviat dur.1057 Cf.

premsal. | Probablement la seva as-pror justificaria un premsatge ambels peus1058 per tal d’evitar la barrejaamb unes altres varietats més dol-ces, de més qualitat. Tot i les distàn-cies, potser té relació amb el vi depeu,1059 esmentat el 1617 per AGUSTÍ

[p. 100]: un claret de raïms negresque es premsava fora de la tina perla seva poca qualitat.

269 salsa f. À. DIAL.: salsa (Santa Bàrba-ra) [FAVÀ].

DESCR.: raïm (de gust) de salsa1060

1057. Aquesta duresa també és destacadaper a una ametlla sabatera de Falset (segons el

DCVB, s. ametlla). Igualment, el DCVB (s.fava) descriu les faves ensabatades com a «fa-ves amb clovella»; per tant, ben fortes.1058. Sense oblidar l’existència d’uns al-

tres fruits comestibles com una oliva sabaterai un bolet sabater. Coromines també destacael mal gust del primer i la considerable toxici-tat del segon [DECat, VII, 553].1059. DU CANGE [VIII, p. 344] ja esmenta

en els s. XII i XIII un parell d’exemples llatino-medievals del vinum pede pressum.1060. Crec que la referència al gust deu

ser sols una precisió. Suposo que els parlantsl’anomenen habitualment *raïm de salsa (cf.maduixer).


«raïm rodó, de color roig i gra mit -jà» [TrL]. | salsa «cep de raïms gros-sos i esclarissats, de cua trencadis sa.Gra gros, llargarut i cruixent, de pellforta. Raïms de color blanc-daurat,dolços per a menjar, però tambébons per a fer un vi fort i sec» [FAVÀ].

ETIM.: Crec que la clau d’aquestampelònim ens la dóna un llunyàparal·lelisme fr. salses (gris), del quall’ampelògraf ODART [p. 373] veuclar l’origen toponímic: prové de lalocalitat rossellonesa de Salses, fa-mosa pel fet de produir el moscat deRibesaltes (cf. ribot). | A partir d’a-quí, l’ampelònim salsa del català (iel salsa del portuguès) s’explica coma singular analògic del topònim Sal-ses ([raïm de] Salses > [raïm de] sal-sa). Posteriorment s’hauria produïtuna homosemització, ja que algunsparlants han associat aquest fals sin-gular salsa (del topònim ll. SALSULAS)amb la salsa (del ll. SALSA) i han arri-bat, fins i tot, a crear un raïm degust de salsa.1061 | Malgrat la simili-tud dels radicals, ho aprofitaré per adescartar qualsevol relació amb elsalsec o salcenyo (v. salzenc).

SIN.: Segons expliquen a SantaBàrbara, el raïm salsa produeix el vimoscatell. Per tant, hem de conside-rar els dos mots com a sinònims, en-cara que el primer faci referència alcep i al raïm, i el segon sols al vi.1062

P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. salses grisou gris de Salses «(a. 1859) Cépagede grappes allongées, à baies légère-


ment oblongues et d’un gris-rouge,d’une saveur sucrée. Assez produc-tif» [ODART, 373]. ◊ PORT.: salsa«Espécie de uva branca | (Arruda)Casta de uva» [DdeF].

270 salzenc m. DOC.: (a. 1871) «Sal-sench» [RevSI, XX, 265].

À. DIAL.: salsec (Esparreguera)[TrL, s. raïm]. | salcenyo (Llitera)[COLL, 45*]; (Sentmenat) [ALDC]. |salzenc (Tarragona, Gandesa, Sa-vallà del Comtat, Guimerà) [TrL];(Cardona, Camp de Tarragona,Gandesa, Tortosa) [DCVB]; (Ur-gell) [DCVB, s. raïm]; (Peralta de laSal) [SISTAC, 267].1063 | Cf. sanlics(Llofriu) [TrL].

DESCR.: salcenyo «variedad deuva» [COLL]. | salzenc «raïm negre ide molt bon gust. Té els grans moltgrossos i forts» [TrL]; «cep i raïmroig, de gra dur i allargat» [DCVB].| sanlics «raïms negres, clars de gra,dolços i bons per a fer vi» [TrL].

ETIM.: Segurament l’ampelònimsalzenc deriva de salze per algunasemblança física. Sols hi veig duespossibilitats: el caràcter dret de lesbranques d’ambdues plantes; o bé elcolor grisenc, quasi blanquinós, ca-racterístic de la seva escorça.1064 Lamorfologia dels paral·lelismes es-panyols (salc-) confirmaria aquestorigen etimològic (< ll. SALICE ‘sal-

1061. Associació desafortunada, certa-ment, perquè hi ha infinitud de gustos segonsla mena de salsa.1062. Una situació idèntica s’acompleix a

Eivissa amb el raïm maçanet i el vi moscatell(v. maçanet).

1063. Variant que SISTAC [p. 267] transcriuinterdental: [sal'θe˜k]. Tot i això, aquesta for-ma contrasta amb la dels pobles del cantó cas-tellanòfon de la frontera lingüística aragonesa.Allà coincideix la interdental, però amb unamorfologia més pròpia de l’español: salceño.1064. La GEC (s. salze) destaca precisa-

ment aquests trets (presents en part en el ma-teix nom científic): «[Salix alba] d’escorça gri-sa, de branques dretes i flexibles.»


ze’). | Pel que fa al salcenyo de la Lli-tera, sembla un préstec fronterer del’aragonès salceño.1065 | Hi afegirétambé que, malgrat variants ensor-dides com salsec,1066 no crec que hihagi cap relació semàntica entreaquest conjunt d’ampelònims i elparònim salsa (v. salsa). La incom-patibilitat de les descripcions i la di-ferenciació morfològica (sobretotde salcenyo) no permeten, en prin-cipi, l’assimilació. | Pel que fa aaquesta estranya grafia del sanlicsempordanès [TrL], suposo que noés res més que un error de trans-cripció per *saulics.1067 En aquestcas derivaria, segons Coromines, desaule ‘salze’.1068 Encara que sempresigui arriscat rectificar hipotètiqueserrades, trobo massa casualitat queun mateix fitònim s’hagi duplicat alBaix Empordà en saulics/sanlics (v.la nota anterior).1069 A més, el canvi

LÈXIC 327

sau- > san- seria ben difícil d’expli-car en la fonètica dialectal catalana.

SIN.: Un ampelògraf espanyol definals del XIX [ABELA, 321] identificael salceño d’Osca amb el Miguel deArcos de Saragossa (v. miquel d’Ar-

cos). No ho discuteixo, del momentque les meves descripcions d’amb-dós ampelònims són força coinci-dents: raïm negre mengívol, gransgrossos, llarguers i ben durs, etc.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: salceña «(ara-gonés) Variedad de uva» [DPar]. |salceño «o Miguel de Arcos. (Hues-ca, 1885) Variedad de uva» [ABE-LA, 321]; «(Sanui) Classe de raïm»[SISTAC, 267]. | salceño blanco, sal-ceño negro «(Aragón, 1791) Raci-mo grande, de grano muy gordocon el hollejo tierno; dá buen vino»[JAVal, 34].

271 sant Antoni m. ANT. DOC.: (Cat.Nord, 1857) «san Antoni» [RENDU,I, 6r].1070

DESCR.: sant Antoni «raisins sa-voreux, à grains noirs et très-gros»[CAVOLEAU, 263]; «cépage de grainsgros, ovalaires, noir-bleuâtres; grainslégèrement sucrés, à peau épaisse;maturité tardive» [RENDU, I, 6r];«raisin noir. Grains croquants;très-bon à manger, fait un très-bonvin. Grappes peu volumineuses»[ROUFFIA, 133].

ETIM.: Ampelònim relacionat se-gurament amb la festivitat de SantAntoni (17 de gener). Evidentment,

1065. I, segons això, la variant de Sent-menat [ALDC] sols pot ser una extensió delparal·lelisme aragonès amb adaptació fonètica:[-θe > -se], però no pas morfològica (-nyo).1066. Potser per una assimilació amb la

sibilant sorda (s-z > s-s).1067. Aquesta confusió gràfica entre -n- i

-u- no és un cas aïllat al TrL. Per ex., hi hatambé una entrada penada en lloc de *peuada.

1068. Llegeixo al DECat [VII, p. 638]:«Sàlic “salix purpurea” [...]. En català no en sédocumentació fins al Belv. i Lab. 1840, que eldonen com a equivalent de sàlzer [...]. Səlíkvaig sentir com a nom de planta a StPere de Ri-bes [...] i en el Baix Ter això encara es compli-ca amb saule, on em digueren que səwlíks voldir “una espècie de saule”.» Sobre l’alternançasalze/saule, v. també GULSOY [p. 217-219].

1069. I no dubto del parentiu lèxic, ja queno hi ha cap més parònim semblant amb aques-ta característica -s final etimològica (< ll. SALIX[-liks]). No pas morfològica, encara que el TrLel descrigui com si fos un plural (v. supra).

1070. Ja apareixia el 1827 en l’obra de CA-VOLEAU [p. 263], el qual feia referència a un au-tor del XVIII. Tot i això, la grafia emprada eraafrancesada: saint-antoine. També el DLF si-tua aquest ampelònim al departament dels Pi-rineus Orientals.


no pas per la data de maduració,1071sinó perquè, tractant-se d’un raïmtardà de pell gruixuda, la seva con-servació pot allargar-se fins benpassades les festes nadalenques. Aixòpermet relacionar-lo amb uns altresampelònims de semblant motivaciócronològica, com el raïm d’hivern.| Descarto, en principi, la motivaciótoponímica perquè les poblacionsque s’anomenen Sant Antoni o bésón petits llogarrets de muntanya (iermites), o bé s’allu nyen massa del’àrea d’influència rossellonesa, tot ique també podria tenir un origenoccità. Al cap i a la fi, alguns dia -lectes del Llenguadoc fan servir una variant idèntica a la catalana.Cf., per ex., pruno de sant-Antòni:«prune de médiocre qualité», segonsel TdF (s. pruno).

272 sant Jaume o raïm de Sant Jau-me m. DOC.: (a. 1871) «St. Jaume»[RevSI, XX, 265].

À. DIAL.: de Sant Jaume (l’Es -pluga de Francolí) [TrL, s. raïm];(Lleida, Favara de Matarranya)[ALDC]; (Sarral, la Granada, Riu-doms, Porrera, Figuerola d’Orcau)[FAVÀ]. | jaume (Felanitx) [ALDC];(colònia de Sant Pere d’Artà) [FA -VÀ]. | sant Jaume (l’Espluga deFrancolí) [TrL]; (Marina) [CABRE -RA, 53]; (Penedès) [GIRALT, 17];(Freixenet de Segarra, Cervelló,Sant Pere de Ribes, Granyena de lesGarrigues, la Torre de Fontaubella,Horta de Sant Joan) [ALDC]; (Ar-tés, Esparreguera, Alella, el Cam-pell, Corbera d’Ebre) [FAVÀ].


DESCR.: jaume «cep primerencde raïms de taula. Gra blanc i mit-jancer, de pell fina» [FAVÀ]. | (de)sant Jaume «varietat de raïm moltprimerenc» [TrL]; «raïm blanc, rodó,de pell fina» [TrL, s. raïm];1072 «vid deuva blanca» [GIRALT, 17]; «raïmde taula gros i molt primerenc.S’emparra sovint. Gra blanc-verdós,rodó i mitjà, de pell fina. Dolç per amenjar, però massa fluix per al vi»[FAVÀ].

ETIM.: Tal com escriu Veny: «Al-tres característiques del raïm podenser la base dels seus noms [...] la ma-turació relacionada amb una festivi-tat: Sant Jaume, jaume» [Mots, 60]. |Sense arribar a l’extensió panromà-nica del sant Joan, també el raïm deSant Jaume és ben estès per la Medi-terrània.1073 Ho demostren l’antigori la variació dels paral·lelismes romà-nics: esp. santiaguera, fr. Saint-Jac-ques, it. Sant’Jàcopo, santaiàcopa.

SIN.: A Creixell de Mar i a Gande-sa m’expliquen que el seu primerencés un sinònim de sant Jaume.1074 Uncop confrontades les descripcions,en veig prou clara la sinonímia.1075 |

1071. Tradicionalment tots els raïms esta-ven ja recollits (i veremats) pel novembre: cf.sant Martí.

1072. Encara que el TrL doni dues defini-cions complementàries en dues entrades di -ferents, Sant Jaume i raïm (de Sant Jaume),esmenta en tots dos casos la mateixa vila: l’Es -pluga de Francolí. El DCVB (s. raïm) li co-piarà la segona entrada.1073. I la denominació no es limita als

raïms. En català, per ex., hi ha també la prunade Sant Jaume, que «madura pel juliol», se-gons el DCVB (s. pruna).1074. Paral·lelament, el VNav ha identi -

ficat el tempranillo amb l’uva santiaguera(¨ esp. Sant Iago ‘Sant Jaume’).1075. El que ja no tinc en compte és la si-

nonímia proposada per TORRA (s. raym) el1640: «primerench ò de Sant Iuan». Han pas-


LÈXIC 329

sant Jaume

jaume

primerenc

(de) sent-ana

FIGURA 22. Mapa del sant Jaume.


Tanmateix, a la colònia de Sant Pered’Artà, un expert informant m’ex-plica que el seu raïm jaume és ano-menat magdalena a la propera po-blació de Manacor. A continuació,em descriu el jaumillo com una va-rietat diferenciada, tot insistint en lamida més petita del gra. | En princi-pi, aquesta explicació es contradiuamb el que m’expliquen en una altrapoblació mallorquina: Consell. Aquí,un conegut viticultor m’asseguraque la seva magdalena es diu jaumi-llo a la veïna Santa Maria. D’entra-da, dono per bona la diferenciaciód’Artà del moment que el meu ve-terà informant m’aporta dues defi-nicions diferents de les varietatsrespectives ( jaume i jaumillo).1076 |Ara, igual que qüestiono la geosi-nonímia entre jaume i jaumillo,també posaré en entredit la de jau-me amb magdalena. A Felanitx,per ex., l’ALDC recull diferencia-dament raïms magdalenes i jau-mes.1077 I, a la Torre de Fontaube -lla, a més del raïm sant Joan,1078l’ALDC també recull sant Jaume i santa Madalena. | D’entrada, no


costa gaire acceptar l’existència d’u-na varietat, més primerenca que capaltra, que sigui quasi madura pelsvolts de Sant Joan (24 de juny): cf.l’etim. de sant Joan. Aquesta es di-ferenciaria en alguna població d’u-na altra varietat, un xic menys pri-merenca, que maduraria entre laMagdalena (22 de juliol), SantJaume (25 de juliol) i Santa Anna(26 de juliol).1079 El que pot costarmés de creure és que pugui haver-hidues varietats diferents entre SantaMagdalena i Sant Jaume. | Tot iaixò, hi ha una possible explicacióper a considerar la magdalena unaespècie diferent del sant Jaume.Observo que aquesta és una varie-tat sense documentació antiga encatalà,1080 contràriament al que pas-sa en occità i en francès, en què ésben coneguda. Potser es tracta, en elfons, d’un altre raïm primerenc, im-portat cap a la segona meitat delXIX.1081 Llavors no seria gens es-trany que en algunes localitats ha-gués acabat desplaçant uns altresraïms primerencs, fins i tot pre-nent-los el nom, mentre que enunes altres localitats conviurien les

sat massa anys per a suposar que es podenmantenir les mateixes classes de raïm senseque els ampelònims s’hagin adaptat a novesvarietats.1076. L’existència d’un raïm primerenc de

mida molt petita és confirmada per la presèn-cia d’uns altres diminutius a diverses pobla-cions catalanòfones: joanillo, jaumet, etc.1077. També a Sarral un informant m’es-

menta el rim de Sant Jaume i la madalena, en-cara que sols acabi descrivint el segon.1078. En canvi, al Campell, el meu infor-

mant principal parla del raïm sant Jaume.Però, preguntat sobre el raïm de Sant Joanque havia mencionat un veí seu, m’asssegu -ra que són simples sinònims.

1079. Així m’ho expliquen a Alella. Tam-bé l’ALDC recull a Sant Pere de Ribes unraïm sant Joan i un altre de Sant Jaume.1080. No apareix documentada fins al

1871 [RevSI, XX, 316], i encara en desconfioper la facilitat amb què aquesta publicaciómanlleva ampelònims forans. De fet, hi apa-reix esmentada sols com a variant sinoními-ca: «Primerenchs ó de Santa Madalena»; nom’estranyaria que fos una traducció adap -tada.1081. ROUFFIA [p. 143] ja parlava al Ros-

selló (a. 1866) d’una madeleine blanche i d’u-na madeleine noire tot aclarint que eren raïmsd’importació.


diverses classes.1082 ODART, parlantprecisament del raisin de Saint-Jac-ques des Pyrénées-Orientales (o si-gui, del raïm de Sant Jaume de laCat. Nord), fa la reflexió següent:«[...] un ordre de raisins qui ne com-posent pas une même tribu, mais quise réunissent sous une même déno-mination indiquant leur précocité»[p. 335]. | Certament, Santa Magda-lena, a diferència de Sant Jaume, noés una festivitat gaire destacada dinsdel calendari català. Una altra cosaseria el cas francès, llengua on l’am-pelònim magdelaine ja es documen-ta el 1667. Igualment, en trobo enoccità nombroses variants: rasin dela Magdalena, madalenen i madale-nous (v. magdalena).1083 | D’altrabanda, una monografia recent de laMarina d’Alacant ha recollit diver-ses dites que confirmen el caràctervitícola de les festivitats de Sant Jau-me i de Santa Anna,1084 així com laseva probable equivalència. V. tam-bé raïm dels sants.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. santiague-ra1085 «o Tempranillo. (Tierra Este-

LÈXIC 331

lla) Uva temprana» [VNav]. ◊ FR.:Saint-Jacques «(a. 1667) Vigne grec-que» [ap. CTal, 530]. ◊ IT.: Sant’Jà-copo, ua santiàopa (pis.) «(XVI sec.;a. 1729) Uva» [DEI, 3968]. | santaià-copa «(XIX sec.; lucch., pis.) Uva chematura per la festa di S. Jacopo [25Iuglio]» [DEI, 3334].

273 sant Joan o joanenc m. DOC.: (a.1640) «Primerench ò de Sant Iuan.Uva praecia» [TORRA, s. rahim]. |(l’Alguer; 1700, 1764) «raim de santJuan» [BOSCH, 370]. | (Cat., 1797)«Sanjuanas» [NAVARRO, 13]. |(Ross., 1866) «Joanench» [ROUF -FIA, 136]. | (a. 1877) «Santjoans»[ap. VVV, 80]. | (Barcelona, 1890)«d’aquí que se l’hi dongui’l nomde Joanench ó rahim de S. Joan»[ROIG, 34].

À. DIAL.: joanec (Empordà)[DCVB].1086 | joanenc (Empor -dà) [DCVB, s. raïm]. | Sant Joan(Martorell, Falset, Tremp) [TrL];(Penedès) [GIRALT, 17]; (Sant Perede Ribes, la Torre de Fontaubella)[ALDC]; (Alella) [FAVÀ]. | sant joa-nenc (Cotlliure) [FAVÀ].

DESCR.: joanec «classe de raïmblanc que madura pels volts de SantJoan» [DCVB]. | joanenc «Grainsd’une grosseur moyenne, ronds,dorés, juteux, d’une saveur douce etagréable, peau assez fine. Grappeun peu allongée; pédoncule ligneux.

1082. Seria el cas de la Torre de Fontaubella,on, curiosament, l’anomenen ja santa Madalena(a semblança del sant Jaume i del sant Joan). A lapropera població de Marçà no apareix el santJaume, sols els madalenos; però la morfologiaestrangera de l’ampelònim (-enos per -ens) tam-bé fa pensar en un préstec no gaire antic, potserdel madalenous del Delfinat francès.1083. Tal vegada l’origen gal (¨ raisin

de la madeleine) explica per què a Torrent deCinca sento parlar del raïm de la madalena.1084. En diré un parell: «A Sant Jaume i

Santa Anna, raïm en la Plana» i «Per Sant Jau-me i Santa Anna, pinta el raïm i la mangrana»[CABRERA, 53].

1085. És un derivat adjectival de Sant Iago(< SANCTUS JACOBUS).

1086. Probablement, una variant erròniadel DCVB per culpa d’una percepció deficientde la nasal velar. Contrasta amb la forma vela-ritzada joanenc, inclosa també al DCVB (s.raïm), més ben documentada i amb el suportd’una major freqüència morfològica de la su-fixació catalana -enc (amb el sentit de perti -nença).


Cep très-puissant, formant de bel -les treilles [...]. Il est très-précoce. Ila deux variétés que lui sont infé-rieures» [ROUFFIA, 136-137]; «bas-tant fruyt y serveix pera taula»[ROIG, 67]; «raïm blanc, molt pri-merenc, car madura pels volts deSant Joan» [DCVB, s. raïm]. | raïmde Sant Joan «madura aviat. Ser-veix pera taula, y dona bona quanti-tat de fruyt. Rahím mitjá y fluix.Fruyt petit, daurat y molt dols»[ROIG, 34]; «varietat blanca prime-renca» [BOSCH, 657]. | Sant Joan«raïm primerenc i blanc, de granspetits i rodons» [TrL]; «vid de uvablanca» [GIRALT, 17]; «cep molt pri-merenc de raïms allargats. Grablanc, rodó i mitjà; molt dolç pera menjar» [FAVÀ]. | santjoanes«uvas blancas, sabrosas y delicadas»[NAVARRO, 13]; «espècie de raïm»[DAg].

ETIM.: En principi, l’etimologiadel mot és prou evident. Com va es-criure un expert agrònom de finalsdel XIX: «madura aviat, d’aquí quese l’hi dongui’l nom de Joanench órahim de S. Joan per venir en aque-lla época» [ROIG, 34].1087 | De totamanera, al juny els raïms són enca -ra immenjables i cal esperar-se al-menys fins a mitjan juliol per a tas-tar-los. Com ens aclareix el VCors,s. San Ghjuvanina (= santjoana):«l’uva, sebenne maturi assai dopo,si chiama pure da questo giorno, colquale s’innagura l’estate, perchè èprimaticcia» (cf. la nota precedent).


Segurament l’existència de nombro-ses fruites que sí que són prou ma-dures per Sant Joan (com la poma deSant Joan [DCVB, s. poma], l’alber-coc de Sant Joan [DCVB, s. albercoc],la pruna de Sant Joan [DCVB, s.pruna], etc.) ha pogut influir en lamotivació ampelonímica a l’hora detriar el sant.1088

SIN.: V. batista; cf. sant Jaume.P. ROMÀN. ◊ ESP.: uba de San

Juan «(a. 1738) Cierta especie deuba pequeña mui encarnada y agria,aunque sabrosa» [DTer, s. Uba]. ◊FR.: de Saint Jean «(Drôme, Ardè-che) Raisin» [FEW, X, 13]. | jouan-nenc «(a. 1859) Cépage à raisins detable. Grains oblongs, de moyennegrosseur; peau mince et suc aqueuxet insipide» [ODART, 335]. | SaintJean rouge «(Hérault, 1835) Varié-té à grains noirs, ronds» [ap. DPF, s.rasin]. | Cf. vin de Saint-Jehan «(a.1344) Vinum sancti johannis» [ap.DU CANGE, VIII, 345]. ◊ IT.: SanGhjuvanina «(Corsica) Specie d’uvaprimaticcia» [VCors]. ◊ LL. MED.:S. Joannis «(Italie, 1596) Cépage»[ap. CTal, 523]. ◊ OCC.: janenco,jouanenco, jouanengo «(Ni ce,1886) Cépage à raisin blanc et pré-coce» [TdF, s. janenco]. | janenconegro «(a. 1886) Variété noire ducépage» [TdF, s. janenco]. | joannenblanc «(Bouches-du-Rhône, 1835)Variété à grains blancs ou dorés,ovales» [ap. DPF, s. rasin]. | joua-

1087. Mig segle abans, un diccionari pro-vençal ho matisava així per als paral·lelismesoccitans: «le nom de jouanens, leur a été don-né parce qu’ils commencent à mûrir à la saintJean» [DPF, s. rasin].

1088. Entenent que aquesta translació ca-talana és aplicable a quasi tota la Romània, per-què els paral·lelismes són molt nombrosos: l’u-ba de San Juan espanyola, el jouannenc o raisinde Saint Jean francesos, la San Ghjuvanina ita-liana, el janenco, el jouanen i el plan de Sant Janoccitans, l’axina de San Giuanni sarda, etc.


nen «variété de raisin» [TdF, s. ja-nen]. | juanens négrés «(Aix, 1715)Cépage» [ap. CTal, 535]; «Raisinprécoce, à grains ronds noirs et doux»[ap. DPF, s. rasin]. | plan de sant Jan«(Aix, 1715) Raisin de grains rondset de couleur blanche» [ap. DPF, s.rasin]; «(a. 1886) Variété de raisin»[TdF, s. plant]. ◊ SARD: axina deSan Giuanni «(a. 1897) Uva da ta-vola molto precoce» [SCet, 45]. | deS. Giovanne «(a. 1780) Uve bian -che. Primitiva, di grani rotondi erari» [MANCA, 27]. | hua de S<antu>Juanne «(a. 1767) Varietat blancaprimerenca» [BOSCH, 657-658].

274 sant Jovet m. À. DIAL.: sant Jovet(l’Alguer) [ALDC].

DESCR.: sant Jovet «raïm prime-renc, de St. Joan» [ALDC].1089

ETIM.: Indubtable préstec italià del’Alguer. En l’etimologia italiana, elDEI ha escrit: «san giovéto. Forseabbreviato da S. Giovanni di Vald’Arno il cui etnico è sangiovanne-se» [p. 3331]. Però THBuc no hiestà d’acord: «Questa proposta [delDEI] però è sprovista di ogni fon-damento, poiché non si sa né se quisia l’origine del vitigno né se vi siproduceva una qualità particolare.Problemi fondamentali pure peruna eventuale derivazione dal no -me proprio del santo» [p. 130]. |THBuc pot tenir tota la raó a qües-tionar les propostes anteriors delDEI, però les seves solucions tam-

LÈXIC 333

poc no són gens convincents. Espe-cialment aquella en què tracta de re-lacionar el vi sangioveto amb la san-gue di Giove (= sang de Júpiter)[THBuc, 132-133]. Encara que larelació entre el vi i la sang puguisemblar evident des del punt de vis-ta religiós o poètic, no ha tingutgens d’èxit des de l’enològic.1090

P. ROMÀN. ◊ IT.: sangiovése «ant.sangiovéto, sangioghéto. (XVI sec.)Specie d’uva del Chianti e vitignoche la produce» [DEI, 3331]; «(c.1597; sec. XVIII) Specie di vitigno diuva nera diffuso in Toscana, in Ro-magna e in Italia centro meridionale| (a. 1726) Specie di uva che vieneprodotto dal vitigno omonimo | (a.1722) Vino rosso che si ricava dall’u-va omonima» [ap. THBuc, 129-130].| Cf. sanguvés «(luc. nord-occ.)Qualità di uva, dal sapore un po’as-pro, ma molto sugosa e adatta allavinificazione» [THBuc, 130].

275 saragossí m. À. DIAL.: saragossenc(Gandesa) [TrL]. | saragossí (Gan-desa, Freginals) [DCVB].

DESCR.: saragossenc «raïm negrevingut de Saragossa» [TrL]. | sara-gossí «varietat de raïm blanc, queagreja, poc gustós, procedent de Sa-ragossa» [DCVB].

ETIM.: Ampelònims d’origen gen-tilici, com ja indiquen el TrL i elDCVB, que es refereixen a una va-rietat vinguda de Saragossa. | El fetque la descripció del TrL parli d’unraïm blanc i la del DCVB d’un denegre no és cap obstacle, perquè1089. Aquesta forma italianitzant de

l’ALDC contrasta amb les formes genuïna-ment catalanes que BOSCH [p. 620] ha docu-mentat tot just començat el s. XVII: raim deSant Juan. Sembla, doncs, que la penetraciódel manlleu ha estat un fenomen més modern.

1090. És una temeritat molt gran intentaremparentar un ampelònim popular amb qual-sevol divinitat del panteó grecollatí (tant se valque sigui Iovis ‘Júpiter’ com Bacus).


moltes castes tenen ambdós colors.Allò que ja resulta inversemblant ésque a la mateixa Gandesa facin ser-vir dues variants morfològiques dis-tintes. Un dels dos diccionaris deuequivocar-se, i suposo que és elTrL, ja que el morfema -í (d’origenaràbic) sovinteja més com a gentili-ci ampelonímic. | Al sud de la pe-nínsula Ibèrica, on la presència àrabva ser encara més influent, aquestaterminació -í, referida a ampelò-nims espanyols d’origen gentilici, hiabunda extraordinàriament: jatibí(< Játiva ‘Xàtiva’), jabí (< Jávea‘Xàbia’), ciutí (< Ceuta), etc.1091 V.també valencí.

276 sarreal m. À. DIAL.: sarreal (Falset)[TrL]; (Clarà) [SADURNÍ, 22].1092

DESCR.: sarreal «raïm de color ne-gre moradenc, molt dolç, i bo per amenjar. És anyívol, produint anyper altre» [TrL].

ETIM.: Ampelònim provinent del’antic topònim Sarreal (< ‘sa real’,segons el DCVB, s. Sarreal ). Ac-tualment s’ha aglutinat en Sarral iesdevé un dels municipis més vití-coles de la denominació d’origenConca de Barberà.1093

277 sarró m. À. DIAL.: sarró (Alcoi)[DCVB, s. raïm].


DESCR.: sarró «raïm petit, blanc ibo; madura per l’agost» [DCVB,s. raïm].

ETIM.: Ampelònim que sembla re-ferir-se a una varietat de taula bonaper a guardar (antigament al sarró‘sac de cuir per a dur-hi menjar’).Suposo que el raïm de sarró deu seruna classe adequada per a pansifi-car, per a poder-la menjar com afruita seca.1094

278 selvatà m. DOC.: (a. 1871) «Salvatá»[RevSI, XX, 316]. | (Barcelona,1890) «Salvatá. Donant abundanciade fruyt qu’es molt dur» [ROIG, 36].

À. DIAL.: selvatà (Sant Pol deMar) [TrL, s. raïm].1095

DESCR.: selvatà «de pell con -sistent, per qual motíu, serveix per fectament per ésser guardat.Ra hím mitjá y fluix. Fruyt mitjá,ovalat, blanch-verdós y un pocdols» [ROIG, 36].1096

1091. El primer, jatibí, extret del murciàVgar; els dos darrers, jabí i ciutí, recollits a An-dalusia (a. 1807) per ROJAS [p. 280-281]. Aquestautor, però, no n’endevina l’origen toponímic iproposa inversemblants etimologies àrabs.1092. Suposo que quan SADURNÍ esmenta

Clarà es refereix a un poblet agregat a la vití-cola Torredembarra (Camp de Tarragona).1093. Ho comprovo personalment quan

escullo aquesta localitat per fer-hi la meva en-questa a la Conca de Barberà.

1094. Així m’ho fa pensar el DCVB (s.figa) quan descriu la figa de sarró de pastorcom «de pell molt forta»; i una figa sarrona osarronenca, «no gaire bona si no és seca». Cf.DECat, VII, 702. També coneixen a Mallorcauna cirera de sarró, segons el DCVB (s. cirera).1095. El TrL adapta correctament les gra-

fies del s. XIX (sel- en lloc de sal-). Ara bé, enuna obra posterior [VVV, 105], el mateix au-tor escriu salvetà. Aquesta forma no té òbvia-ment cap explicació, llevat de la insòlita rela-ció que mossèn Griera hi volgués veure amb elrés de la salve.1096. Suposo que la raó per la qual ROIG

escull la grafia salvatà deu tenir a veure ambl’associació que fa amb un raïm especialmentindicat per a guardar, tal com ell mateix l’hadescrit. Malgrat la descripció i malgrat que esdocumenta als s. XV i XVI un rahim de salvar(v. raïm de salvar), la morfologia (-atà) dificul-ta seriosament que l’ampelònim del XIX en pu-gui ser un derivat llunyà.


ETIM.: Ampelònim que, mitjan -çant el gentilici, fa referència a laSelva, comarca veïna del Maresme,a la qual pertanyen les localitats onconeixen el selvatà.

279 semantano m. À. DIAL.: semanta-no (Cubells) [ALDC].

DESCR.: semantano «classe deraïm» [ALDC].

ETIM.: Ampelònim d’origen to-ponímic, encara que prou detur-pat. Deu fer referència a algun cepimportat de la comarca del Somon-tano (Æ semantano), zona vinícolafronterera amb l’Aragó catalanò-fon, on actualment es fan vins dequalitat (emparats per la denomi-nació d’origen).

280 sense gra m. DOC.: (a. 1640) «Sen-se grans. Uva agigartos» [TORRA,s. rahim]. | (a. 1871) «sense gra»[RevSI, XX, 298].

À. DIAL.: picapolla sense gra (Ca-longe de Mar) [FAVÀ].

DESCR.: picapolla sense gra «cepde raïms mitjans que no carreguengens els sarments. Gra blanc, mit-jancer; sense pinyol. Molt dolç i boper a menjar» [FAVÀ]. | Cf. calopsense pinyol «varietat de calop»[DCVB, s. calop].

ETIM.: Ampelònim referit a unamena de raïm amb grans sense pi -nyols.1097 Sovint no és res més quel’epítet d’una subvarietat (de calop,de picapoll).1098

LÈXIC 335

P. ROMÀN. ◊ ESP.: sin hueso «(S.Juan del Puerto, la Palma del Con-dado) Uva» [ROLDÁN, 142]. ◊ FR.:sans pépins «ou Raisin de Corin -the. (Franc-Comté, XVIIe s.) Cé -page» [ap. CTal, 527].

sent-ana f. Æ raïm de Santa Anna.

281 senyorito m. À. DIAL.: senyorito(Castelló) [ROMERO, 74]; (Sant Ma-teu del Maestrat) [ALDC]; (les Use-res, Torreblanca) [FAVÀ]. | sinyoret(Cabanes de l’Arc) [ALDC].1099

DESCR.: senyorito «cep híbrid. Vid’alta graduació alcohòlica i intenscolor vermell» [Vins, 179]; «cep hí-brid de sarments caiguts, ben carre-gats. Raïms molt menuts i no gensbons, però que donen al vi molt co-lor i grau alcohòlic. Gra negre-mo-rat, rodó i petit» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim manllevat al’esp. señorito (diminutiu de se-ñor).1100 Minoritàriament ha estatadaptat al català (sinyoret), tot i queel barbarisme hi predomina senseadaptació lèxica. | Potser l’explica-ció de senyorito esdevé més fàcil te-nint present les descripcions deROLLAND [p. 212]: «demozelle oudemoiselle (Aunis): raisin dont lesgrains ont mûri sans grossir | demi-

1097. Cal no confondre’s amb la tria lèxi-ca de l’Empordà, on fan servir gra amb el sen-tit de ‘pinyol, llavors’, no pas amb el de ‘gra deraïm’ (= ll. UVA).

1098. Fins i tot es podria dubtar de la va-riant documental sense gra si no fos perquè els

paral·lelismes romànics (esp. sin hueso, fr. sanspépins) confirmen la fàcil substantivació d’a-questa mena de compostos.1099. En lloc de senyoret. Fenomen prou

generalitzat en el cat. occidental, que tanca lae- en i- pel contacte palatal. Veny [Parlars, 92]ja ha mencionat, entre altres, sinyor per senyori quixals per queixals (cf. queixal de llop).

1100. Tot i això, no veig clar que l’am-pelònim provingui originàriament de l’espa -nyol si hem de jutjar per la manca de paral·le-lismes en aquesta llengua.


zella (Haute-Loire): raisin à très petits grains sur un cep épuisé». Se-gons això, el fet que al centre deFrança anomenaven demoiselle ‘se -nyoreta’ una varietat més producti-va de fulla que de fruit pot ser l’ori-gen d’un ampelònim que ironitzasobre el baix rendiment d’un cep tanfi, tan «senyor».1101 (Cf. planta de la

reina.)SIN.: Cf. directe.P. ROMÀN. ◊ OCC.: Cf. plant de

damisello «(Bouches-du-Rhône,1835) Variété à grains blancs ou do-rés, ronds» [ap. DPF, s. rasin];1102«(a. 1886) Variété de raisin» [TdF,s. plant]. ◊ PORT.: Cf. donzelynho«(La mego, 1531) Casta do vino depeesam de muita soma» [ap. CTal,521].

282 serra f. À. DIAL.: serra (Eiv.) [RIBAS,s. raïm]; (Sant Agustí des Vedrà)[FAVÀ].1103

DESCR.: serra «varietat de reïm»[RIBAS, s. raïm]; «cep de raïms gros-sos, arrodonits i molt atapeïts. Granegre, menut i rodó. Fa un vi ambgrau» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim local que potreferir-se a la forma dentada (com


de serra) dels seus pàmpols.1104 Pos-teriorment, per metonímia, el nomde la planta s’hauria estès als fruits.Aquesta motivació semàntica coin-cidiria amb un altre ampelònim mésexplícit: el retallat.1105

283 serverola f. ANT. DOC.: (Val., 1854)«Serverola» [ NIEVA, 63].

DESCR.: serverola «racimo algoclaro, quebradizo. Uva redonda, unpoco rojiza; abunda en mosto» [NIE -VA, 63].

ETIM.: Probablement aquest raïmserverola es pot derivar de servar‘conservar’1106 més que no pas del’herba homònima, pròpia sols de lamuntanya pirinenca.1107 Això per-metria relacionar aquest ampelònimamb el raïm de penjar (o de salvar),

1101. Hi afegeixo, encara que no calgui,que és inacceptable l’etimologia popular queapunta ROMERO [p. 79]: «de las pocas versio-nes [etimológicas] que me han dado, la másverosímil para mí es la que afirma que estehíbrido de procedència francesa, lo trajo alMaestrazgo un señorito andaluz».1102. El DPF ho afrancesa en plant de de-

moiselle, com és habitual entre la majoria d’am -pelògrafs occitans.1103. No veig cap raó per a preferir la

grafia cerra (= pèl de porc), emprada per RI-BAS. Aquesta implicaria una e tancada /'se-/, ijo a Sant Agustí vaig sentir una e oberta /'sε-/.

1104. Malauradament, la meva descripcióno aclareix aquest punt, tot i que no sempre ésfàcil trobar informants que diferenciïn la for-ma dels pàmpols. Algun, fins i tot, es vantad’aquesta capacitat, però la majoria no s’hiveuen amb cor (tractant-se sovint de varietatsarraconades dels conreus moderns).1105. Tampoc no descarto que pugui ser

un gal·licisme: del fr. serré ‘comprimit’, aplicatals raïms de grans apinyats (cf. estorell de pi -

nyeta).1106. En català es documenta ja des de

l’any 1311 la ceba de servar: «la que es guar-da» [ap. DCVB, s. ceba]. També Corominesesmenta per al rossellonès unes cebes de servaro servadores [DECat, VII, 857].1107. S’ha volgut explicar el nom herba

serverola (o cerverola) per l’afició que aquestadespertava en els delmats cérvols. Ho veigmolt probable per a una herba de prat, peròquasi impossible pel que fa a un raïm, tot i ques’ha de reconèixer que la motivació ampeloní-mica inclou gossos, pardals, abelles, etc. (fins itot, els extints vells marins [= foques medi-terrànies] menjaven raïms a la costa!, segons elVCors, s. vécchju marinu).


motivat també per la llarga conser-vació dels seus fruits. Si més no,aquesta motivació és ben clara perals ampelònims d’Occitània,1108 comja aclareixen les definicions del ser-van(t) i del servadou (v. infra).

P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. servant«(Nîmes, 1782) Cépage à grossesgrappes moyennement compactes,à gros grains sphériques, blancs etpuinés, à peau épaisse, à pulpe ju-teuse | Du fr. du Midi, emprunté aulanguedocien servan, littéralement“qui se conserve”» [DncF, 338-339].◊ OCC.: Cf. servadou «(Lot-et-Ga-ronne,1784) Cépage | (transfert dulanguedocien), “qui se conserve, quidure”, renvoie à la conservation quel’on pouvait faire autrefois du raisinpendant l’hivern, plutôt qu’à la lon-gévité du cépage» [DncF, 152]. | Cf.servan «(a. 1886) Variété de raisinblanc, peu hâtif, à grains très gros,allongés et separés» [TdF]; «(a. 1676;Hérault, 1784) Acinos maximos ha-bet, haec totâ hyeme servatur, undenomen habuit» [ap. DncF, 339].

284 sever m. À. DIAL.: sabès (Mont -seny) [TrL]. | sever (l’Esquirol)[ALDC].1109

DESCR.: sabès «raïm de color ver-mellós» [TrL].

ETIM.: Ampelònim local, d’etimo-logia difícil per la manca de dades

LÈXIC 337

disponibles. Suposo que deu tenir aveure amb els llinatges barceloninsSabés o Sever [DCVB], o potseramb el sant: (sant) Sever.1110 | Unaaltra opció, encara més incerta, ésque estigui relacionat amb la ceba(Æ ceber).1111 Certament, en catalàes poden comparar les fruites ambla ceba quan són verdes, però veigdifícil que això hagi generat cap am-pelònim.

285 sitges m. o sitja f. À. DIAL.: plantasitja (Tarragonès) [SADURNÍ, 20]. | sitja1112 (Gandesa) [FAVÀ]. | sitges(Corbera d’Ebre) [FAVÀ].

DESCR.: planta de sitja «raïm ne-gre i apinyat» [TrL, s. lledoner].1113 |sitges «cep de raïms grossos i arro-donits. Gra gros, blanc i rodó, depell forta. És bo per a menjar i per aconservar; també val per al vi, enca-ra que li falti grau» [FAVÀ]. | Cf.

1108. BALDANI també ha escrit per al raïmit. servant, préstec modern del francès: «co-munque, per il suo interesse di cultivar moltotardiva, facilmente conservabile e transporta-bile a distanza» [p. 48].1109. Discrepo de la grafia del TrL (s.

sabès) del moment que l’ALDC recull a lacontrada una variant amb e tancada i en singu-lar. La -s del TrL sembla, doncs, un simpleplural: sever(s) [sə'�es].

1110. La pèrdua de l’epítet sant no seriacap obstacle, atès que trobo uns altres casosen què s’ha perdut el compost (jaume persant Jaume, magdalena per santa Magdale-na, etc.).1111. Proposar una derivació del topò-

nim Seva (no gaire llunyà ni del Montseny nide l’Esquirol [o Santa Maria de Corcó], percert) presenta dos obstacles insalvables. Pri-mer, la GEC (s. Seva) esmenta com a gentilicisevatà/-ana, no pas *sever. I, segon, es tractad’una població de muntanya ben poc vitícola(com les dues anteriors, si fa no fa).

1112. La GCat [p. 25], obra no prou cu-rosa, escriu una grafia accentuada sitjà. Supo-so que es tracta d’una errada ortogràfica persitja. En tot cas, no hi és l’únic «mot fantas-ma» pel canvi d’accent: fa el mateix amb l’am-pelònim planta grafiant-lo «plantà».1113. De fet, el TrL oblida incloure una

entrada d’aquest ampelònim en el seu diccio-nari, però (s. lledoner) diu que aquest s’assem-bla a la planta de sitja.


malvasia de Sitges1114 «vin excel -lent. Grain gros, ovoïde, tirant sur lejaune [...] n’étant pas bon à manger»[MARCÉ, 17-18]; «malvasia proce-dent d’aquesta localitat» [TrL].

ETIM.: Ampelònim de la TerraAlta que a Corbera d’Ebre ha man-tingut la forma toponímica (sitges).A la veïna Gandesa, en canvi, s’hagenerat un fals singular analògicmès estès: sitja. | Suposo que la re-putació vinícola de la vila de Sitges(Garraf), gràcies sobretot al seu famós vi malvesia,1115 explica satis-factòriament la importació del cep(i del manlleu toponímic). Això, ésclar, no implica necessàriament lasinonímia entre ambdós raïms (sit-ges i malvesia). Els vins s’han fettradicionalment amb barreja de di-ferents raïms, per molt que s’acabésimposant el nom d’una sola classe.

SIN.: Segons SADURNÍ [p. 20], delcep lledoner encara en diuen plantasitja al Tarragonès. No ho veig gensclar, perquè aquest primer cep és unconegut sinònim de la granatxa (v. lledoner); i, per ex., a Gandesacomprovo personalment que dife-rencien vernatxa de sitja. A més,aquesta sinonímia també contradi-ria l’observació del TrL (s. lledo-ner), segons la qual aquest és «sem-


blant a la planta de sitja, però mésesclarissat».

286 subirat o sobirà m. A. DIAL.: sobirà(Conca de Barberà) [PLAZA, 313];(Cambrils) [ALDC]. | subirat(l’Espluga de Francolí) [TrL]; (Sar -ral, Riudoms) [FAVÀ]. | subirat pa-rent (l’Ordal [Subirats]) [SADURNÍ,22];1116 (la Granada) [FAVÀ].

DESCR.: sobirà «raïm» [PLAZA, 313].| subirat «raïm blanc» [TrL]; «uvasambarinas con lunares. Racimosdensos y alargados. Cepa de granproducción, genera vinos dulces ylicorosos» [ROMERO, 73]; «cep deraïms per a vinificar malgrat la pocagraduació. Poc bons per a menjarper culpa de la pell dura i de l’ex -cés de pinyol. Grans foscos, petitsi llarguers, amb una cua forta»[FAVÀ]. | subirat negre «cep indíge-na» [SADURNÍ, 20]. | subirat parent«varietat blanca» [CIURANA, 103];«cep indígena, blanc, molt produc-tiu» [SADURNÍ, 22]; «cep de raïmsprimerencs i llargs. De gra ros i ro -dó, fa un vi dolç» [FAVÀ].

ETIM.: Deixant de banda una im-probable motivació antroponími-ca,1117 crec que cal acceptar subiratcom la variant més conservadora, jaque seria innecessàriament compli-cat explicar l’addició d’un reforçdental -t. | Tampoc no consideroque sigui encertat pensar en un qua-lificatiu del tipus sobirà, relaciona-

1114. La fama d’aquesta localitat tambéha servit perquè el normatiu DFa (s. malvasia)inclogui específicament la malvesia de Sitges.1115. Esmento, a tall d’exemples, un pa-

rell de referències antigues: (a. 1600) «en Sitjasy Vilanova [...] excellent malvesia» [PGil,242]; (a. 1820) «en este principado de Catalun-ya se hace una rica cosecha de malvasía en elterritorio de Sitjes [...]. Así es que se consumeno solo en la misma provincia, sino que tam-bien se remite á otras provincias de España, yaun al estrangero» [FCar, 229].

1116. La mateixa plana d’aquest autor pe-nedesenc també inclou (sense concretar-necap localització) un raïm parent, amb reducciósintagmàtica.1117. Malgrat que Sobirà i Subirats, per

ex., són llinatges força estesos en català (v. lesentrades corresponents del DCVB).


LÈXIC 339

ble amb uns altres com imperial oreial, per a referir-se al caràcter ex-quisit o esponerós de les varietatsrespectives: cf. imperial. | La mancade documentació antiga i la recentintroducció d’aquesta varietat (se-gons expliquen a l’ALDC els in-formants de Cambrils) em fan pen-sar en una altra hipòtesi. Crec quesubirat és una reducció posttopo-nímica de Subirats,1118 un dels mésextensos municipis vitícoles queactualment formen part de la deno-minació d’origen Penedès.1119 Elsparlants de la Conca de Barberà,perduda la referència toponímica,l’haurien interpretat com un plurali n’haurien fet un singular ana -lògic.

SIN.: Cf. fumat; cf. macabeu.

287 sumoll o sumoi m. DOC.: (Cat.,1797) «Sumolls» [NAVARRO, 13]. |(a. 1871) «Chimoy [...]. Saumoll.Somoi. Sumoll. Sumoy, Ximoll»[RevSI, XX, 261 i 265-266]. | (a.1877) «Somoll» [ap. VVV, 80]. |(Lleida, Tarragona; 1878) «saumoll[...] sumoy» [Estud., 86-87]. | (Bar-celona, 1890) «Sumoll ó ximoy. Secultiva pera ví en tots los terrenos»[ROIG, 36].

À. DIAL.: samoi (Móra la Nova)[ALDC].1120 | samoll (Vimbodí)

[ALDC].1121 | saumoll (Freixenetde Segarra, Arfa) [ALDC]. | sau-moi1122 (Vinaixa) [ALDC]; (Sar ral)[FAVÀ]. | somoi (Valls) [TrL]. | so-moll (Gandesa) [DCVB].1123 | sumoi (el Vendrell, Tarragona)[DCVB]; (Penedès) [GIRALT, 19];(Aguiló, Sant Jaume Sesoliveres,Cervelló, Sant Jaume dels Do-menys, Sant Pere de Ribes) [ALDC];(Torredembarra,1124 la Granada)[FAVÀ]. | sumoll (Cardona, Vallès,Barcelona) [DCVB]; (Alt Em-pordà) [PUIG, 25]; (Castellfollit deRiubregós) [FARELL, 146]; (Cardona,Moià, Castellfollit de Riubregós, Ca-laf, Vacarisses, Sentmenat) [ALDC];(Artés, Esparreguera) [FAVÀ]. | xi-moi1125 (Tossa de Mar) [ALDC];(Calonge de Mar) [FAVÀ]. | xumoi1126

1118. Probablement igual com passavaamb el raïm cambril (¨ Cambrils).

1119. Unes estadístiques publicades el1890 [ROIG, 56] ja atorgaven a Subirats el se-gon lloc de l’Alt Penedès pel que fa a produc-ció anual de vi (40.000 hl, per sobre dels30.000 hl de Sant Sadurni d’Anoia).1120. Variant explicable per una tendèn-

cia del cat. occidental a centralitzar en a la oàtona inicial. Cas equiparable al de manestrell(v. monastrell).

1121. Sorprèn que l’ALDC reculli raïmsamoll a Vimbodi (en lloc de saumoll), per-què el DCVB (s. cirera) esmenta justament aVimbodí una varietat anomenada cirera sau-mella.1122. Variant ioditzada que, igual com el

saumoll precedent, s’hauria diftongat a partirde la variant arcaïtzant somoi/-oll.

1123. Variant arcaïtzant del cat. nord-occidental, amb manteniment de la o [som-],derivada de somoiar segons Coromines (v. in-fra: etim.).

1124. És curiós que els cinc kilòmetresque separen Torredembarra de Creixell (po-blacions del Camp de Tarragona on faig en-questes) ja provoquin variants diferenciades:sumoi/xumoi.

1125. Potser una interferència semànticaamb ximat ‘vi sense bullir’ ajuda a explicarl’assimilació vocàlica de xumoi en ximoi.

1126. Variants, aquesta i la precedent, ex-plicables per la facilitat amb què els dialectesdel cat. oriental palatalitzen les fricatives alve-olars inicials. Puc esmentar diversos exemplesdialectals: xíndria per síndria, xuc per suc oxanglot per sanglot (= singlot).



(Vallès, Marina)1127 [DAg]; (Càno-ves) [ALDC]; (Alella, Creixell deMar) [FAVÀ].

DESCR.: saumoi «cep generalmentnegre, però amb una subvarietat decolor clar» [FAVÀ]. | somoi «vi»[TrL]; «varietat de raïm» [DELC, s.raïm]. | somolls «raïms de gra gros irodó» [VVV, 105]. | sumoi «cep deraïms llargs. Gra negre i allargat;immenjable. Fa un vi negre aspre iferreny» [FAVÀ]. | sumoll «viñasque producen el fruto negro» [NA-VARRO, 13]; «vinos dotados de grancolor. Vidueño que produce muchofruto, bueno y tempranizo» [BCas,24]; «se cultiva pera ví, y lleva molty bó. Rahím un poch apretat. Fruytmitjá, aovat, negre, dols ab aspere-sa» [ROIG, 36]; «espècie de raïm ne-gre o blanc» [DAg]; «varietat decep, i el raïm que aquell fa, que solesser negre, de gra gros però llarga-rut» [DCVB]; «raïm de gra llar -garut, negre, de pell prima, molt su-cós, no gaire bo per a menjar ni pera fer vi» [DCVB, s. raïm]; «varietatde raïm negre de grans grossos illargaruts. Cep» [DIEC]; «fa vi demolt grau» [ALDC]; «cep de raïmsllargs. Gra gros i ovalat, d’un negreintens. Fa un vi negre no gaire apre-ciat» [FAVÀ]. | ximoi «se cultiva peraví, y lleva molt y bó. Rahím unpoch apretat. Fruyt mitjá, aovat,negre, dols ab asperesa» [ROIG, 36];«cep de raïms per fer vi. Gra d’unnegre intens, rodó i mitjancer» [FA -

VÀ]. | xumoi «mena de cep i deraïm» [DAg]; «cep de raïms llargs.Gra negre, llargarut i sucós. De pellprima i cua dura. Fa un vi aspre, forti de molt color» [FAVÀ].

ETIM.: Coromines ha escrit sobreaquesta qüestió: «De SUB-MOLLIAREdegué venir *somoiar,1128 en partcanviat en assomoiar i en part dissi-milat en assomellar, verb que, ambel sentit fonamental de ‘tornar mo-deradament humit, només migamarat’, prengué el doble significatde ‘fer eixugar en part’, i de ‘pene-trar en saba’, ‘assaonar, madurar’[...]. I el derivat postverbal sumoi osumoll» [DECat, V, 750]. | Segonsaixò, el sumoll és una mena de raïmque es destacaria pel seu suc. Efec -tivament, tant la descripció delDCVB (s. raïm) com la meva del xi-moi deixen constància del caràctersucós d’aquesta varietat. | L’am-pelònim en qüestió, un dels més es-tesos a la Cat. central, és sens dub -te una variant pròpia i arrelada.1129Ho confirmen tant la notabílissi-ma variació dialectal (samoi, samoll,saumoll, saumoi, somoi, somoll, su-moi, sumoll, ximoi, xumoi)1130 com

1127. No crec que el DAg es refereixi a lacomarca de la Marina (d’Alacant). L’àrea dia-lectal del sumoi, exclusiva del cat. central, hofa inviable. Deu tractar-se de la «Marina» (deBarcelona), terme alternatiu a Maresme quehe llegit en autors de principis de segle.

1128. El DCVB (s. sumollar) hi escriu:«fer pansir o madurar (Camp de Tarrago-na)». No veig encertada aquesta grafia sum-del moment que atorga una variant fonètica/so'moʎ/ a Gandesa (població del cat. nord-occidental on no hi ha neutralització de la oàtona en u).1129. Aquesta vinculació amb el cat. cen-

tral es fa evident pel manteniment de nombro-ses variants ioditzants, les quals han arribat apunts del cat. occidental on no es dóna aquestfenomen (per ex., samoi, a Móra la Nova).1130. La documentació trobada no és, en

canvi, tan antiga. Tot plegat es remunta a unallista d’ampelònims del 1797. D’altra banda, la


LÈXIC 341

sumoll (o sumoi)xumoi (o ximoi)

trobat

escanyavella (o escanavella)

messeguera (o masseguera)marseguera (o merseguera)

raïm de gos

marisanxo

FIGURA 23. Mapa del sumoll.


la pràctica inexistència de paral·lelis-mes romànics. L’aparició d’un iso-lat sumoy en l’espanyol (v. infra) ésun clar préstec lingüístic del català.

SIN.: Segons la GCat [p. 25]:«messeguera, coneguda també ambels noms d’Escanyavella, Plantaborda, Escanyagós, Sumoll blanc».| Si analitzem les definicions d’al-guna variant de sumoll (com, perex., saumoi), es pot concloure que,encara que hi predomini la subva-rietat negra, n’existeix també unade blanca. És per això que la messe-guera, una varietat predominant-ment blanca,1131 apareix menciona-da com a geosinònim de sumoll(blanc).1132 | Aquesta proposta sino-


nímica gua nya solidesa amb la car-tografia de les àrees dialectals: v.messeguera. S’hi pot observar per-fectament com els diferents geosi -nònims de messeguera (sumoll, es-canyavella, planta borda, etc.) vanalternant-se amb profusió al llargde l’àrea catalanòfona, sense inter-ferir-se a cap localitat. | En canvi,encara que el TrL (s. sumoll ) faciequivalents els ceps sumoll i pica-poll, es tracta d’una geosinonímiaimpossible per la superposició deles àrees dialectals. Sumant les me-ves enquestes i les de l’ALDC,ambdós ampelònims coincideixena la mateixa localitat una quinzenade cops (cf. picapoll).1133

P. ROMÀN. ◊ ESP.: sumoy «(Olite)Variedad de uva, de grano largo»[ECHAIDE, 175].

puixança dialectal de sumoll contrasta amb el seuactual fracàs agrícola. Llegeixo en una monogra-fia del 1990: «varietat molt conreada a Catalun-ya, actualment en franca recessió» [GCat, 25].1131. Almenys a les comarques alacanti-

nes i a les de l’Ebre, segons les descripcions deles variants de messeguera.1132. En aquest cas, l’epítet cromàtic pot-

ser serveix per a aclarir dubtes ampelogràfics,ja que no he trobat cap parlant que l’utilitzi.

1133. També puc mencionar, per ex., untractat químic de la primera meitat del XIX quediferencia clarament ambdues varietats: «tal lomanifiestan los mostos de picapol, charelo ysumoll» [ROURA, 6].


T

288 tarragoní m. À. DIAL.: tarragoní(Tarragona, Montblanc, l’Espluga deFrancolí, Tremp, Artesa de Segre)[TrL]; (Barberà) [PLAZA, 314].

DESCR.: tarragoní «raïm negre degra allargat, molt semblant al maca-beu» [TrL]; «varietat de raïm blanc»[GCat, 25]; «classe de cep i de raïmnegre de gra gros» [PLAZA, 314].

ETIM.: Ampelònim de clara motiva-ció gentilícia. L’existència dels famo-sos vins de Tarragona (actualmentemparats per la denominació d’ori-gen) deu haver afavorit la derivaciótoponímica, tal com passa en unes al-tres regions vinícoles mediterrànies:Alacant, Marsala, Jerez, etc.

SIN.: No tinc prou dades per aopinar sobre la sinonímia de tarra-goní que proposa la GCat: «pan -sé blanc, conegut també per pansé(= panser), palop, pansa blanca, tarragonins» [p. 25].1134

289 tendral o tendralet m. DOC.: (a.1871) «Tendral» [RevSI, XX, 266].

À. DIAL.: tendral (Camp de Tarra-gona) [DCVB]. | tendral de plan -ta (Alberic) [ALDC]. | tendralet(Castellfollit de Riubregós) [FARELL,146]; (Castellfollit de Riubregós)[ALDC]. | tenralet (Calaf) [ALDC].

DESCR.: tendral «cep que dóna unraïm de gra molt llarg i boterut, decolor roig tirant al morat i de gra de-licat» [DAg]; «varietat de raïm de gramolt llarguer, de color vermell mora-denc, i de bona sabor» [DCVB]. |tenralet «raïm primerenc» [ALDC].

ETIM.: Per Veny, l’etimologia ésclara: «Altres característiques delraïm poden per la base dels seusnoms [...] la maturació relacionadaamb la seva precocitat: tenralet,tendral» [Mots, 60]. Precisament,l’ALDC recull que els informantsde Calaf destaquen aquest raïm comel més primerenc.1135 | Pel que fa a

1134. Tot i que sí que he constatat que pa-lop i panser són geosinònims (v. pansa).

1135. Segons el DCVB, una de les accep-cions de tendre és ‘novell, immadur’. Tambéesmenta nombroses classes de fruits: la favatendral (a Alcoi, s. fava), la magrana ten-dral (a Sueca, Cullera, Gandia, etc.; s. magra-na) i la pera tendral (al País Valencià i Torto-sa, s. tendral).


l’arcaisme tenral, Coromines ha es-crit: «la conservació del nexe nr,sense epèntesi de la -d-, que antiga-ment havia arribat cap al S. fins alcentre del Princ., ha anat reculantcap al Nord, però encara resta d’am -ple a ample de la zona pirinenca iprepirinenca» [DECat, VIII, 411].Almenys, en el camp ampe lonímic,vist el diminutiu de l’Anoia, no calencara l’adverbi «antigament».

SIN.: Segons FARELL [p. 146], eltendralet també seria conegut a l’A-noia com a camatendre.1136

290 terrassenc m. DOC.: (Barcelona,1437) «tarracench» [ap. FERRER, 97].| (Cat., 1869) «Tarrasenc» [BCas,26]. | (Barcelona, 1890) «Terras-sench. Sarments llisos, meritalloscurts, nusos surtints ab molts ra -veixinchs, curts y pochs banyolins,fusta forta» [ROIG, 36].

À. DIAL.: terrassenc (Santa Eulà -lia de Ronçana) [TrL]; (la Llacuna)[SADURNÍ, 22].

DESCR.: terrassenc «vitigno» [FER -RER, 97]; «variedad de vid vasta»[BCas, 26]; «raïm negre, de gra rodói de pell prima» [TrL]; «varietat deraïm negre, indígena, productiu»[SADURNÍ, 22].

ETIM.: Clar derivat gentilici, pro-vinent de la ciutat de Terrassa (VallèsOccidental), com ja havia apuntatGriera [VVV, 105].

SIN.: V. negrelló.

291 terret m. DOC.: (a. 1877) «Terrer»[ap. VVV, 80].


À. DIAL.: terret (Girona) [TrL];(Parestortes) [FAVÀ]. | terret-borret(Ross.) [GUITER, 100].

DESCR.: terret «raïms blancs, degrans molt apinyats i grossos. Fan elvi bo i tarden a madurar» [TrL];«cep de raïms petits i apinyats. Grarosat i rodó, de pell fina. Bo per a fervi» [FAVÀ]. | terret-borret «raïmsmolt apinyats que no tenen els granstan grossos com els de l’aramon.Color de mel» [GUITER, 100]. | ter -ret negre1137 «Grains ronds, assezgros, un peau croquants, juteux,très-bons à manger, fait du bon vinléger» [ROUFFIA, 132].

ETIM.: Crec que aquest terret sep-tentrional deu derivar de terra. Su-poso que el motiu de l’associaciódeu tenir a veure amb un cep de sar-ments caiguts, que s’arrosseguenper terra. Ja ho creia així Mistral,que va escriure al TdF (s. terret):«l’on croit être la vitis narbonensisterrester de Pline, dont les sarmentsrasaient le sol». Aquesta proposta,doncs, també permet relacionarmo tivacionalment l’ampelònim enqües tió amb la gatxeta del valenciào amb la rastrera blanca de l’espa -nyol (v. gatxeta). | D’altra banda, se-gons els paral·lelismes occcitans (tarret, terras, terren, terret),1138 nohi ha dubte que el terret rossellonèsha estat manllevat a aquesta llengua.

P. ROMÀN. ◊ FR.: terret-noir«(Aude, Hérault, Gard, Vaucluse;

1136. Acceptar aquesta sinonímia impli-ca, en el fons, relacionar-lo amb tota una sèried’ampelònims que han estat motivats pelsseus peduncles tendres (cf. cuatendre).

1137. No incloc aquest ampelònim en ladocumentació catalana perquè el rossellonèsROUFFIA fa servir una grafia afrancesada: terretnoir.1138. I encara hi ha algunes altres subva-

rietats occitanes, com el terret bourret (v. bor -

ret) o el terret escalaut (v. pansaescaló).


1857) Grappe volumineuse; com -posée de grains serrés, d’une bellegrosseur, ovalaires, noir-rougeâtres;grains juteux; saveur acidulée, peauépaisse. Il produit un bon vin ordi-naire remarquable par sa couleur»[RENDU, I, 7v]; «(Languedoc, 1736)«[...] produit beaucoup» [ap. DncF,352]. ◊ OCC.: tarret «(rouerg.) Va-riété de raisin noir, à grains gros, trèsserrés» [TdF, s. terret]; «(Puiss.) Va-riété de vin blanc» [FEW, XIII/1,247]; «(a. 1676; Aveyron, 1784) Vitisnigrae quibus vinum rubrum con -ficitur» [ap. DncF, 292]. | terret«(Narbonne, 1827) Plants qui pro-duissent les milleurs vins rouges»[CAVOLEAU, 364]; «(Aude, Hérault,Gard, Vaucluse) Cépage noir»[DLF]; «variété de raisin noir, àgrains gros, très serrés» [TdF];«(Carc.) Raisin noir à grains fermeset serrés | (Gard, 1836) Cépage rou-ge» [FEW, XIII/1, 247]; «(Carcas-sonne, 1619) Cépage productif, àgrosses grappes compactes, à grainsmoyens, ellipsoïdes, à peau ferme,juteux» [DncF, 351-352]. | Cf. terràs«(Arm.) Variété de raisin rouge pré-coce» [DBGM]. | Cf. terren «varié -té de raisin noir, à grains gros, trèsser rés» [TdF, s. terret]. «(Vaucluse,1639) Cépage» [ap. DncF, 352].

292 tintorera o garnatxa tintorera f.DOC.: (Garraf, 1890) «Darreraments’han fet en aquesta comarca algu-nas plantacions de tintorers híbritsPetit Bouchet y Garnatxas tintore-ras» [ROIG, 51].1139

LÈXIC 345

À. DIAL.: garnatxa tintorera (Aie-lo de Rugat) [FAVÀ]. | granatxa tin-torera (el Vendrell, Montblanc)[TrL].1140 | pinturer (Peramola)[ALDC].1141 | tintolera (el Puig deSanta Maria) [ALDC].1142 | tintorer(l’Espluga de Francolí, Cervera, SantVicenç dels Horts, Tarragona, Cer-vera, Guimerà, Balaguer, Tremp,Gandesa, Tortosa, Marratxí) [TrL];(Penedès, Gandesa, Mall.) [DCVB];(Ross.) [GUITER, 100]; (Sant Jaumedels Domenys) [ALDC]. | tintorera(Bocairent, Atzeneta del Maestrat)[TrL]; (val.) [LLATAS, II, 196]; (Torto-sa) [DCVB]; (Sant Martí Sarroca)[SADURNÍ, 23]; (la Torre de Fontaube-lla, Casinos, Picassent, Montesa, Be-neixama) [ALDC]; (les Useres, Llí-ria, Montserrat d’Alcalà, l’Alforí,Castalla) [FAVÀ]. | tinturera (Monò-ver) [FAVÀ]. | tinturero (Horta deSant Joan) [ALDC].1143 | vernassatintorera (Rossell) [ALDC].1144

1139. Una publicació de finals del XIX[Estud., 84] també comenta que entre el 1871 iel 1872 la tintore<r>a híbrida va ser importa-da a la província d’Alacant.

1140. Forma composta que en aquest casusa la variant granatxa, molt estesa al Princi-pat. En obres recents de caràcter generalistasol aparèixer el compost sota la forma garnat-xa tintorera [Vins, 89; GCat, 25]. Es tracta,però, d’una tria més vinculada a una forma es-tandarditzada que a la realitat dialectal d’a-questa varietat: cf. garnatxa.

1141. Forma encreuada per una associa-ció semàntica amb pintura, producte que dónacolor, igual que la tinta.1142. Forma explicable per dissimilació

vocàlica de líquides (r-r > l-r).1143. Variant de morfologia acastellanada

[-ero]. De tota manera, aquesta forma i la pre-cedent (tinturera) semblen influenciades di-rectament pel fr. teinturier.

1144. Una altra variant composta, enaquest cas pròpia del val. septentrional, d’a-quest híbrid de vernassa (v. garnatxa) i tin -torer.


DESCR.: garnatxa tintorera«cepa para la obtención de vinos decolor. Fruto de madurez tardía»[MARCILLA, 105]; «grans menuts, decolor negre. Cep que produeix vinsde molt color, de bona graduacióalcohòlica» [SIMÓ, 280]; «cep deraïms petits i abundants. Gra me-nut, rodó i molt negre. Dóna graual vi i, sobretot, un color fosc»[FAVÀ]. | granatxa tintorera «Ra -ïm negre, de gust aspre | Híbrid degranatxa i tintorer» [TrL]. | tinto-rer «cep que dóna un raïm prime-renc de color negre i gra mitjà»[DAg]; «Varietat de cep | El cepamericà | Raïm molt negre que fa elvi molt fort i agrós. Serveix per acolorar el vi clar» [TrL];1145 «raïmde grans mitjancers, poc espessos,negres, amb el suc vermell; no gairebo per a menjar, fluix per a fer vi,però el fa de bon color» [DCVB, s.raïm]; «vins de grau alcohòlicmitjà, de productivitat prou consi-derable» [GUITER, 100]. | tintorera«raïm negre de gra fluix; serveix pera fer vi primerenc i dóna color ne-gre al vi» [TrL]; «raïm del cep tin-torer» [DCVB]; «grans menuts, decolor negre. Cep que produeix vinsde molt color, de bona graduacióalcohòlica» [SIMÓ, 280]; «cep deraïms grossos i esparsos, excel·lentsper a donar color i grau al vi. Granegre, mitjancer i ro dó, amb la pellgruixuda. No val per a menjar per-què és agre» [FA VÀ]. | tinturera«cep de raïms negres per a colorar


el vi. Grans de pell forta, aspra»[FAVÀ].

ETIM.: Variants que deuen el seunom al color negre, com de tinta,del vi que produeixen, com ja desta-quen la majoria de les descripcionsdisponibles. | L’existència de les va-riants compostes s’explica per unaspecte complex de la ciència agro -nòmica: la hibridació, o creació devarietats noves a partir d’unes altresde ja existents. El cas del tintorer téa veure amb la revolució ampelolò-gica acomplerta al Migdia francèsdurant el s. XIX. La garnatxa, noblecep quasi mil·lenari (considerat aFrança d’origen espanyol), va serencreuada amb un cep francès, elteinturier,1146 especialment indicatper a la coloració del vi.1147 Així, en-cara que sempre parlem de la matei-xa varietat híbrida, unes poblacionsl’anomenen tintorer (catalanitzaciódel nom «patern»); i en uns altresllocs ens en diuen el nom complet:garnatxa tintorera. Alguna localitat,en canvi, reduí el sintagma i donàlloc al femení tintorera; i encara al-

1145. En principi, no faig gaire cas a lasegona accepció del TrL perquè l’americà(v. planta americana) i l’híbrid tintorer no sónla mateixa varietat. Cf., per ex., NDCLP(s. tintureira).

1146. Segons el TLF (s. teinturier): «parméton., cépage obtenu par croisement de ce-lui-ci avec un autre cépage».1147. Llegeixo a la RevSI [XX, p. 226]:

«el Tintorero y sus varias combinaciones conla Garnacha y otras castas de raza española,son las nuevas cepas, procedentes de cruza-mientos ó fecundaciones distintas verificadasen la época de sus respectivas inflorescencias[...]. El tintorero que es el padre común o po-lígamo de esa nueva tribu de vidueños, conque acaba de enriquecerse la viticultura mo-derna, es bastante fértil por sí, pero no lo estanto como algunas especies de sus referidoscruzamientos; él ha transmitido á varios desus descendientes toda la intensidad de su co-loración y otros atributos».


LÈXIC 347

tintorera (o tintorer)

alicantalicante

(garnatxa o vernassa) tintorera

neral

rosselló

FIGURA 24. Mapa de la tintorera.


gunes altres el confongueren amb lagarnatxa i provocaren certes confu-sions sinonímiques.1148

SIN.: Diverses fonts han establertla sinonímia entre tintorera o gar-natxa tintorera i alicant: «garnatxatintorera. També conegut per Ali-cant, tintorera» [GCat, 25]; «la Tin-torera o Garnatxa tintorera» [SIMÓ,280]; «garnatxa tintorera. Tambiénllamada Alicante» [FEIJÓO, 336] (cf.la nota precedent). | V. neral; v. ros-

selló.P. ROMÀN. ◊ ESP.: garnacha tin-

torera (Requena) [BRIZ, 212]; «vidy uva de gran productividad, queda lugar a vinos vigorosos [...] va-riedad con la pulpa coloreada»[FEIJÓO, 164 i 336]. | tintorera«(Villar del Arzobispo) Variedadde uva negra que tira a roja, y sevendimia pronto» [LLATAS, II, 196];«(Jumilla) Vitis estimada solo por el color que aporta a los caldos»[MORALES, 26]; «(Sax, Villena) Uvade color negro, grano pequeño»[MTor, 213]; «(Requena) Tipo deuva que tiñe y da un color y aromacaracterísticos al vino que hace»[BRIZ, 212]. | Cf. pintadilla (Alba-cete), pintaíllo (Conca) «(a. 1885)Variedad de uvas» [ABELA, 323]. ◊FR.: teinturier «(Bourg, 1827) Cépage» [CAVOLEAU, 111]; «(Jura)Grappes rouges, bien fournies degrains ronds, noirs et dont le suc est


d’un carmoisi» [ODART, 244-245];«(a. 1708) Ce raisin sert à colorer levin en rouge foncé» [ROL LAND,300]; «(Bordeaux, 1736) Sépa- ge noir» [ap. CTal, 536]; «cépage rouge à petites grappes compactes,dont les baies contiennent une ma-tière colorant rouge» [TLF, XVI, 4];«(a. 1667; a. 1771) Cépage à petitesgrappes compactes, à petits grains,noirs, donnant un jus très coloré»[DncF, 348-349]. | tinturié noir«(Tarn-et-Garonne, 1784) Cépage»[ap. DncF, 349]. ◊ PORT.: tintore-ra «(Galizia) Viña de tinto» [POSA-DA, 242]. | tinturão «variedade deuva. De tintura» [DdeF]. | tinturei-ra «variedade de uva. De tintureiro»[DdeF]. | tintureiro «espécie de uvatinta» [DdeF]; «Espécie de uva tinta,que dá muito vinho | Casta de videi-ra europeia» [NDCLP].

293 tir m. ANT. DOC.: (Val., 1791) «Tir oTiro» [JAVal, 27]. | (Val., 1854)«Tir» [NIEVA, 63].

DESCR.: tir «uva menuda blanca deracimo largo y claro: de hollejo tier-no y carne blanda con el jugo dulce.Es buena para vino, aunque no tan-to para comer» [JAVal, 27]; «racimoralo. Uva de un grueso regular, bas-tante dorada, gruesa de hollejo, desabor dulce» [NIEVA, 63].

ETIM.: Ampelònim antic, estrany ipoc documentat. M’imagino que calrelacionar-lo amb el famós vi deTyr de l’antiguitat.1149 Així ho apun-ta, almenys, el mateix JAVal: «Tir ó1148. Algun lingüista com BRIZ [II, p. 12]

confon la raó del compost: «La uva tintoreraes semejante a la garnacha, de tal modo quemuchas veces se identifican y confunden en lavoz garnacha tintorera.» N’hi ha d’altres,com Griera [TrL, s. granatxa tintorera], queho veuen més clarament: «híbrid de granatxai tintorer».

1149. El vi de Tyr és ja documentat en els. I dC [PLINE, XIV, 48] com un dels vinsorientals d’ultramar més apreciats. També elparal·lelisme italià del s. XV (vino di Tiro) fa re-ferència a un vi licorós [THBuc, 73-74].


Tiro: acaso será oriundo de Tiro,Ciudad de Asia» [p. 27].

P. ROMÀN. ◊ IT.: di Tiro «(a. 1468)Vino liquoroso e molto alcolico»[ap. THBuc, 73-74].

294 tortosí m. DOC.: (val., 1569) «Tor-tosi» [LPal, 59v].

À. DIAL.: tortosí (val.) [LLATAS, II,200]; (Benigànim, la Font de la Fi-guera, Beneixama) [ALDC]; (l’Al-forí, Aielo de Rugat) [FAVÀ].

DESCR.: tortosí «uva color depaja» [LPal, 59v]; «raïm de vinsblancs» [Vins, 115]; «cep de raïmsmitjans i espessos, de maduracióprimerenca. S’usa per a fer un viclar. Gra gros, rodó i blanc, amb lapell gruixuda» [FAVÀ].

ETIM.: Antic ampelònim valencià,referit al gentilici de la ciutat deTortosa. El tortosí ha estat manlle-vat pel País Valencià castellanòfon,com demostra el paral·lelisme torto-sí (Alt Vinalopó), sense cap adapta-ció morfològica.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: tortosí «(Sax,Villena) Uva de color blanco, granopequeño y hollejo duro y crujiente»[MTor, 213]. | tortosino «(Villardel Arzobispo) Variedad de uvablanca» [LLATAS, II, 200]. | Cf. tortozón1150 «Variedad de uva, degrano grueso y racimos grandes,de la cual se hace un vino que seconserva poco» [DRAE, s. uva]; «ra-

LÈXIC 349

cimos poco apretados; uvas negras»[COMENGE, 65].

trapat m. Æ trepat.

295 traveró m. DOC.: (a. 1871) «trabaró[...] traveró» [RevSI, XX, 298 i 311].

À. DIAL.: traveró (la Granada)[FAVÀ].

DESCR.: traveró «raïm negre, indí-gena» [SADURNÍ, 23];1151 «cep de raïmsgrossos. Gra gros, negrós i rodó, depell prima. Fa un vi rosat» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim de probableorigen antroponímic1152 a partir del’estès llinatge cat. Traver (o Trave-ra, o Traveria [DCVB, X, 464]).Malgrat això, l’hipotètic morfemadiminutiu -ó no s’acaba d’ajustar auna varietat de raïms i grans grossos.

296 trell m. À. DIAL.: trell (Alcanar)[TrL].

DESCR.: trell «raïm blanc» [TrL].ETIM.: Forma recentment manlle-

vada, sense cap adaptació lèxica, alfr. treille ‘parra’. Concretament deufer referència al plant de la treille,una mena de cep francès per a em-parrar. Cf. parrell.

P. ROMÀN. ◊ FR.: plant de la treil le«(Lyon, 1846) Raisins, d’une gros-seur médiocre, allongés; ils sont fortagréables au goût; légèrement mus-qués, et assez sucrés» [ap. ODART,210].

1150. Segons Coromines: «más oscurotodavía es el origen de uva tortozón [...] docu-menta Aut. en G. A. de Herrera (1513) [...] noes verosímil semántica ni morfológicamenteque derive de TORTUS ‘torcido’, según dice laAcad.; pero también es difícil que se refieraal nombre Tortosa, lo cual no nos explicaría elfinal -ón» [DECH, II, 560].

1151. Aquest autor, de fet, fa servir la gra-fia traberó. I hi afegeix una dada sorprenent: alPla del Penedès era conegut com a trasqueró.1152. Encara que no hi descarti del tot

una possible procedència forana, potser topo-nímica. Apuntaré, per si de cas, la localitat deTréveray, a la vitícola comarca francesa de laLorraine.


297 trencatenalles o trencaventresm. DOC.: (a. 1871) «trencaventre»[RevSI, XX, 266].

À. DIAL.: trencatenalles (la Co-donyera) [ALDC].1153 | trencaven-tres (Sant Vicenç dels Horts, Mar-torell) [TrL].1154

DESCR.: trencaventres «raïm deparra blanc, força estimat per amenjar. Té el gra fort i es guardamolt temps» [TrL].

ETIM.: Suposo que tant el trencate-nalles del Matarranya com el trenca-ventres del Baix Llobregat fan re-ferència a una varietat de pell fortaque es pot guardar força temps.1155 Jaho indica alguna descripció del con-junt de paral·lelismes romànics.1156

P. ROMÀN. ◊ ESP.: quebranta ti-najas «(Málaga, 1807) Racimos regu-lares. Uvas verdosas, muy carnosas,


de hollejo grueso, ásperas» [ROJAS,252]; «(Cádiz, Huelva; 1896) Raci-mos pocos. Uvas de punta roma;duras de desprenderse del pezón;colores rojo muy claro, negro, odorado; sabor agridulce; crujientes[...]. Emparrados o cepas para fru-ta» [HIDALGO, 143-145]. | rebientatinajas «(Cuevas, Timar, Alpujarra;1807) Uvas» [ROJAS, 252]. | rompetinaja «(Bollullos, Par del Conda-do) Uva» [ROLDÁN, 142]. | uva dequiebra tinaja «(aragonés) Varie-dad de las uvas rojas» [DBor, s.uva]. ◊ PORT.: Cf. trincadeira1157«Casta de uva preta, de película re-sistente | Espécie de uva branca»[DdeF]. | Cf. trincadeira-blanca«(Cartaxo) Casta de uva» [DdeF].

298 trepat o trapat o trepadell m. DOC.:(Val., 1776) «Era un pobrús, esgar -rat com un cep de trepadell» [ap.DCVB]. | (Val., 1854) «trepadell»[NIEVA, 63]. | (a. 1871) «Atrapat [...].Trepat» [RevSI, XX, 260 i 266]. | (Tar -ragona, 1878) «trapat» [Estud., 87].

À. DIAL.: atrapat (Riudoms)[FAVÀ].1158 | drapat (Rossell) [TrL];(Traiguera) [FAVÀ].1159 | trapadell(Albaida) [TrL]; (Benissa) [COMEN-GE, 235]. | trapat (l’Espluga de

1153. Variant pròpia del Matarranya, delmoment que allà les gerres de conserva s’hananomenat tradicionalment tenalles. De totamanera, l’existència d’un paral·lelisme aragonèsuva de quiebra tinaja podria fer pensar en unantic manlleu, adaptat lèxicament. Certament,el verb trencar es troba avui en desús a la co-marca, substituït sistemàticament per xafar.1154. El segon terme del compost pot re-

ferir-se al ventre com a «part més ampla i con-vexa d’una ampolla, gerra» [DFa].1155. Tanmateix, he anotat que un infor-

mant d’Artés em descrivia el seu carrega-rucscom un ‘raïm per a rebentar tines’. En aquestcas, el símil descriu un raïm molt sucós, man-cat de grau alcohòlic. En conseqüència, no gensindicat per a la conservació.1156. Per cert, si ens fixem en els paral·le-

lismes espanyols, podrem constatar com lesvariants andaluses i aragoneses construeixenels compostos amb verbs de morfologia ge-nuïnament espanyola (quebranta-, revienta-,rompe- i quiebra-), a diferència del catala -nisme esclafacharre de Múrcia, ja comentat(v. esclafagerres).

1157. Ampelònim derivat del port. trin-car ‘trencar’.1158. Ampelònim relacionat espontània-

ment amb el verb atrapar per un informant deRiudoms. Suposo que en l’encreuament ha in-fluït el fet que, segons uns altres informants,es tracta d’un cep de sarments amb fils embo-licadissos.1159. Variant amb la dental sonoritzada,

potser per un encreuament formal amb drap.Encara que pugui semblar insòlit, a Llí -ria observo un fenomen semblant amb estro -pa<d>ell: v. infra.


LÈXIC 351

trepattrapat (o drapat)

trepadell (o estripadell)

embolicaire (o bolicaire)

bonicària

FIGURA 25. Mapa del trepat.


Francolí) [TrL];1160 (Cardona, Gan-desa, Tortosa) [DCVB]; (Mas deBarberans, Amposta) [ALDC];(Porrera, Santa Bàrbara) [FAVÀ]. |trepa(d)ell (val.) [DCVB]; (Torís)[ALDC].1161 | trepat (Tarragona,Montblanc, l’Espluga de Francolí,Savallà del Comtat, Lleida, Torto-sa) [TrL]; (Castellfollit de Riubre-gós) [FARELL, 147]; (Sopeira, Pera-mola, Vimbodí, Sorita de Morella)[ALDC]; (Sarral, Belianes, Arenyde Noguera) [FAVÀ]. | Cf. estripaell(Casinos) [ALDC].1162 | Cf. estro-paell (Llíria) [FAVÀ].1163

DESCR.: atrapat «cep de fulles re-tallades. Raïms negres i grossos, degrans rodons i mitjancers» [FAVÀ]. |drapat «vi fet de raïm drapat» [TrL];«cep de sarments amb fils embolica-dissos. Raïms tardans, grossos i ata-peïts. Gra negre, mitjà i llargarut, depell forta. Dolç per a fer vi» [FAVÀ].| estropadell «cep de raïms mitjan-cers per a fer vi. Gra blanquinós,


mitjà i rodó, amb la pell dura» [FA -VÀ]. | trapadell «raïm blanc» [TrL];«raïm blanc i negre per a vinifica-ció» [SIMÓ, 331]. | trapat «uvas ne-gras» [Estud., 87]; «cep que dóna unraïm de color negre, gra gros i crui-xent i gust dolç» [DAg]; «cep i raïmnegre, de pell fina i gust molt dolç.V. trepat» [DCVB];1164 «cep molt pro - ductiu de raïms apinyats i moltllargs. Gra blanc, mitjancer i arro-donit, de cua forta. De gust sucrósper a menjar, també fa bon vi»[FAVÀ]. | trepadell «racimo claro,largo. Uva redonda, regular, bas-tante dorada, rica de mosto» [NIE-VA, 63]; «varietat de cep» [DCVB]. |trepat «raïm negre, de pell dura i degust agrós. Cada cep fa moltsraïms» [TrL]; «dóna vins amb pocaroma» [CIURANA, 161]; «Raïm grani compacte. Gra de mida gran, rodó.Maduració tardana. Dóna mostsfins de poca graduació; molt ade-quat per a la producció de vins ro-sats» [GCat, 24]; «raïm bo per apenjar» [FARELL, 147]; «cep de ra -ïms grossos i tardans. Grans negresi rodons, emprats per a fer vi»[FAVÀ].

ETIM.: Conjunt d’ampelònims sen-se cap proposta etimològica con vin -cent. Coromines ha escrit del trapat:«probablement dit així perquè cons-ta que és de ‘pell molt fina’ (com-paració amb els vels trepats a l’an -tiga)» [DECat, VIII, 769].1165 I deltrepadell: «De trepat ‘perforat’: tre-

1160. Errada de Griera, que crea un do-blet gràfic a l’Espluga de Francolí: trapat/tre-pat. Suposo que cal triar la segona, sobretot sitenim en compte que és la forma recollida pelmateix TrL a la resta de localitats comarcals.També l’ALDC ha recollit trepat a la poblacióveïna de Vimbodí.1161. L’ALDC recull a Torís trepaell,

amb caiguda de la dental intervocàlica; és unfenomen que també s’observa en les variantsalterades de Casinos i de Llíria.1162. Encreuament de trepadell amb el

verb estripar. Coromines ha explicat sobreel canvi bandera trapada > bandera tripada:«alterat per influència del quasi-sinònim estri-par» [DECat, VIII, 768].1163. Encreuament formal amb estropall.

Un informant em comenta jocosament que nosap què deu tenir a veure el raïm amb l’estro-pall, detall que no deixa dubtes sobre la inter-ferència lèxica.

1164. El DCVB (s. trapat) remet a trepat,però en aquesta nova entrada oblida esmentarcap mena de raïm.1165. És evident que la comparació entre

un raïm (tingui la pellofa que tingui) i «els velstrepats a l’antiga» és del tot inconsistent.


padell (cf. trepat nom de cep)»[DECat, VIII, 771]. Veny, en canvi,es limita a apuntar: «podríem aven-turar que noms de raïm com trepat[...] remunten al respectiu cognomd’algú que va introduir el cep enqüestió» [Mots, 56]. | Al meu enten-dre, l’origen del trepat i del seu di-minitiu trepadell (< *TREPADELLUM)té a veure efectivament amb el verbtrepar, com apuntava Coromines,però amb una altra accepció: lade ‘retallar’.1166 | La motivació am-pelonímica, doncs, s’explica pel ca -ràcter retallat, quasi esgarrat,1167dels pàmpols d’aquest cep, tal comja m’havien destacat a Riudoms(encara que amb la variant atrapat).Això permetria l’equivalència se -màntica amb uns altres ampelònimsmés explícitis com el pàmpol talla-det. | D’altra banda, l’alternançaamb una variant trapat no és cap fe-nomen estrany. Coromines ha es-crit sobre l’herba tre-/trapadella:«L’assimilació e-a'- > a-a'- és nor-mal en cat. occid. (i més comparant-hi la dissimilació enfront de la tò -nica i el timbre de la r)» [DECat,VIII, 771].

SIN.: Segons un informant deTraiguera, el seu drapat (= trapat),descrit com un cep amb fils emboli-cadissos, és anomenat embolicaire ala veïna vila de la Jana. Si més no, lesàrees dialectals es complementenforça. | Cf. fartapobre.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: tripaella «(Vi-

LÈXIC 353

llar del Arzobispo) Variedad de uvablanca» [LLATAS, II, 206].1168

299 trobat o turbat m. DOC.: (s. XVI)«se’n cull tanta abundància [...] devins blanchs, macabeu, trobat, justu-li, malvasia; de vins claret y vermell amilenàs de càrregas» [ap. DURAN,229]. | (a. 1587) «tantes espécies devins, que vuy dia usen, malvezia,trobat...» [ap. DAg, s. vi]. | (Cat.,1600) «vins blanchs [...] trobatsmolt bons» [PGil, 242]. | (a. 1617)«vi Trobat, de vinya de rahims Tro-bats» [AGUSTÍ, 94]. | (a. 1622) «perdos plats de sobresades entre lo vitrobat per a courer-les y sucre perposar-hi» [ap. CONDE, 45]. | (l’Al-guer; 1683, 1714) «sinch budronisde turbat» [BOSCH, 371]. | (l’Alguer,1686) «dany de pansal y trubat»[BOSCH, 371]. | (l’Alguer, 1847)«torbàt» [ap. CHERCHI, IV, 205]. | (a.1871) «Trubat vermell» [RevSI,XX, 266]. | (Lleida, 1878) «trobat»[Estud., 86]. | (Barcelona, 1890)«Turbat. Sembla que son verdadernom deuría ésser trobat. Contri-bueix ab la malvasía en la producciódels vins blanchs» [ROIG, 34].

À. DIAL.: torbat (Castellfollit deRiubregós) [FARELL, 147]. | torba-to (l’Alguer) [BOSCH, 658].1169 |trobat (Castell del Mas [Esparre-guera]) [DAg]; (Segarra, Cat. occi-

1166. Al mateix DECat [VIII, p. 769] lle-geixo: «el valencià Lamarca registrava “trepar:recortar” en el seu dicc. val.-cast. de 1842».1167. Fixem-nos en la comparació valen-

ciana del 1776: «esgarrat com un cep de trepa-dell» [ap. DCVB, s. trepadell].

1168. Probable manlleu català al País Va-lencià castellanòfon, a falta d’unes altres variants hispàniques: cf. el estripa<d>elldel Campde Túria.1169. Moderna variant italianitzada. Si el

mot patrimonial català de l’Alguer havia estatmanllevat per l’italià (v. infra: l’it. torbato), ac-tualment s’esdevé l’efecte contrari: la formaexògena italiana ha substituït el genuí mot al-guerès.


dental) [TrL]; (Tremp, Urgell, Sol-sona, Cardona, Pinós) [DCVB];(Ribera d’Ebre) [Enc., IV, 20];Font-rubí [SADURNÍ, 23]; (Palaude Noguera, Estanya, Àger, Sanaü-ja, Cubells, Agramunt, Cervera,Lleida, Marçà, Móra la Nova)[ALDC]; (Vilves, Figuerola d’Or-cau, el Campell) [FAVÀ]. | turbat(Mataró) [DAg]. | Cf. moret- trobat (Men.) [DAg].

DESCR.: torbat «mena de cep»[FARELL, 147]; «varietat d’un colorgroc daurat amb la pell lleugera-ment empolsinada [...] se’n treu unvi tèrbol» [ap. BOSCH, 659]. | trobat«vi blanch» [PGil, 242]; «viñas queproducen el fruto negro» [NAVA-RRO, 13]; «variedad de vid vasta»[BCas, 26]; «vi de postres» [ap.DAg, s. vi]; «classe de raïm negre,molt primerenc» [TrL]; «cep de grarodó i negre. Pell fina i molsa com-pacta» [JSan, 50]; «varietat de cep ide raïm de gra gros» [DCVB];«raïm de gra negre, rodó, moltdolç» [DCVB, s. raïm]; «variedadcon vinos de muy discreto conteni-do alcohólico» [Enc., IV, 20]; «cepde raïms grossos i esparsos. Pocproductiu, val per a fer vi i per amenjar. Gra negre, mitjà i rodó, depell fina» [FAVÀ]. | turbat «pera lafabricació de moscatells. Rahímmitjá, fluix. Fruyt mitjá, blanchverdós, llargarut y un poch dols»[ROIG, 34]; «uva per fare eccelentevino da dessert» [SCet, 46]; «cep»[DAg]. | Cf. moret-trobat «menade raïm» [DAg].

ETIM.: Veny ens dóna una infor-mació completa d’aquesta varietat:«podríem aventurar que noms deraïm com trobat [...] remunten alrespectiu cognom d’algú que va in-


troduir el cep en qüestió [...] algunalguerès ha posat en relació aquestamb el seu torbat, nom d’un raïm(citat el 1888 per Eduard Toda) i d’unvi d’aquella ciutat catalana de Sar-denya. Vet aquí algunes dificultats ila seva possible solució: 1) l’àrea ac-tual de trobat és avui només nord-occidental, de Lleida cap al Pirineu(DCVB, ALDC); si la repoblacióde l’Alguer es va dur a terme ambgent sobretot del litoral (tot i poste-riors onades de valencians i mallor-quins), es feia difícil o poc probablel’arribada del cep i del seu nom al’Alguer; tanmateix, he pogut reco-llir documentació de trobat dels se-gles XVI i XVII a Girona i del XVIII alMaresme, amb la qual cosa, a mésde demostrar-se l’antiguitat del mot,ressalta la seva major amplitud geo -gràfica de segles enrere;1170 2) el pas de trobat a torbat es basaria enuna metàtesi, hipòtesi que topa ambobstacles, perquè, d’un costat, noafecta el verb trobar (que es diu[trubá]), i, de l’altre, de la varianttorbat sembla que s’havia de passara *tolbat, d’acord amb l’habitudfonètica de l’alguerès de convertirles -r implosives en -l (cf. germanaÆ jalmana, torcar Æ tolcar, etc.); detota manera, el possible caràctertardà de la metàtesi hauria pogutpreservar la -r del canvi. El nom delvi s’ha italianitzat en torbato, motintroduït en el diccionari etimolò-gic italià de Battisti-Alessio com a“sorta di vino sardo dei dintorni diAlghero”, però sense donar-ne’n

1170. Puc afegir-hi, fins i tot, una varietatde blat mallorquí que també s’anomena tro-bat: «amb piquets o retxetes negres (Man-cor)», segons el DCVB (s. blat).


l’ètim. Per omplir aquesta llacuna imalgrat algun escull fonètic, dona-ria com a plausible l’etimologia pro -posada a partir del cep català trobat,sobretot tenint en compte que ni l’i-talià ni el sard no ofereixen cap altrasortida» [Mots, 56-57]. | Personal-ment, crec que l’ampelònim trobats’ha d’explicar a partir del seu ori-gen com a epítet cromàtic del vi. Enalgun dels documents antics de l’ACA (exhumats per CONDE) he tro -bat que el vi trobat s’oposa exclusi-vament al vi blanc o al vi vermell,probable referència a una tonalitatintermèdia entre el vi blanc i el vivermell (avui anomenat negre).1171 |Etimològicament, torbat, sovint dis-similat en trobat,1172 prové del parti-cipi del ll. cl. TURBATUS ‘enterbo-lit’.1173 | Aquesta hipòtesi permetenllaçar torbat amb una motivaciócromàtica per la tonalitat tèrboladel vi. BOSCH, per ex., referint-se alraïm torbat alguerès, explica a peude pàgina que els seus informants lihan parlat de l’obtenció d’«un vitulbu ‘vi tèrbol’ (= ‘que no és clar’),a partir d’un most for ça dens, acausa de la seva tardana maduració»[p. 659]. | Així, doncs, podem afe-gir-hi, com a paral·lelismes antics,diversos ampelònims de l’it. (tor-bian/-a, torbiano, turbièn) i delll. med. (turbianum i trebula-

LÈXIC 355

num),1174 encara que la majoria deparal·lelismes romànics moderns ha-gin estat manllevats al català. En elsard, per ex., hi ha l’ampelònim tru-bat iberico, anomenat en unes al trescontrades vite catalana [DEIDDA,305].1175 Igualment, el DncF [p. 356]escriu sobre el seu raïm tourbat: «Dufr. du Roussillon, probablement em-prunté au catalan trobat (attesté dep.le XVIe s.).»1176 I també d’origen catalàés l’actual vino torbato italià,1177 i se-gurament també el uva trová del PaísValencià castellanòfon (v. p. romàn.).

SIN.: LLATAS [II, p. 206] ha escritsobre l’uva trová dels Serrans: «lla-mada también de perro. En algunospueblos de estos contornos se lallama también merseguera». Enprincipi, no veig cap problema a ferequivaler els ampelònims del PaísValencià castellanòfon amb els ca-talans: trová = trobat,1178 uva de

1171. O sigui aquell vi que el francesosanomenen clairet ‘claret’ o rosé ‘rosat’.1172. De fet, també el fr. troubler ‘enter-

bolir’ no és res més que una dissimilació deTURBULARE, segons el DECat [VIII, p. 575].1173. Variant desvinculada de l’alteració

que va canviar l’adjectiu clàssic TURBIDUS ‘tèr-bol’ en *TURBULUS. Per Coromines [DECat,VIII, 575], aquest *turbulus del ll. vulgar ésl’origen del cat. tèrbol.

1174. Per no parlar del famós viño turbogallec.1175. De fet, la majoria d’ampelògrafs de

Sardenya en destaquen l’origen català (o hispà-nic). Per ex., SCet, el 1897, va escriure: «vitigniche conservano il nome spagnuolo (Canonao,Turbat, Mandras, Almadras, Girò)» [p. 41].Una cosa semblant ve a dir ANATRA [p. 542]:«sarebberi di sicura ascendenza catalana solo ilnasco, il torbato e il cannonau».

1176. Personalment no tinc gaires dubtesdel manlleu del moment que en català tambéhi ha documentada la variant torbat.

1177. Les diferències amb la resta de va-riants italianes arcaiques confirmen que aquesttorbato és un catalanisme modern de l’italià,generat per la fama del vi torbat alguerès (talcom ja ha explicat Veny: v. supra).1178. S’hi pot al·legar en contra, això sí, que

les enquestes recents sols han recollit trobat enel cat. nord-occidental; però es tracta d’un am-pelònim antigament molt més estès, com de-mostra la documentació antiga. Cf. Mots, 56.


perro = raïm de gos, merseguera= messeguera. Per completar el com -plex mapa sinonímic de trobat: v.messeguera. | La RevSI [XX, p. 314]també fa equivalents trobat i cua de aboya (= d’ovella). Malaurada-ment, no tinc cap més indici per aconfirmar aquesta sinonímia entreun ampelònim del cat. nord-occi-dental i un altre d’empordanès (cf.cua de moltó). | I encara cal afegir-hiaquesta explicació de FARELL [p.147]: «l’ull de llebre que el produïenuna mena de ceps anomenats tur-bats». En tot cas, no veig gaire clarala sinonímia pel fet que l’ALDC harecollit a Estanya tots dos ampelò-nims.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: trová «(Villardel Arzobispo) Variedad de uvablanca» [LLATAS, II, 206]. ◊ FR.:tourbat «(c. 1895) Cépage à grossesgrappes assez lâches, à grains ellip-soïdes, d’un blanc doré devenantrose moucheté» [DncF, 356]. ◊ IT.:torbato «(a. 1950) Sorta di vino sar-do dei dintorni di Alghero» [DEI,3825]. | Cf. torbian/-a «(a. 1525) Vin


| (a. 1614) Uve che fanno generosi eottimi vini» [ap. THBuc, 73 i 108]. |Cf. torbiano «(Bologna, 1651) Rai-sin blanc» [ap. CTal, 529]. | Cf. tùr-bien «(metaur.) Vinum» [ap. DEI,3878]. ◊ LL. MED.: Cf. trebulanum«(Italie, 1596) Cépage» [ap. CTal,523]. | Cf. turbianum «(Friuli, 1324)Vinum» [ap. DEI, 3878].1179 ◊ SARD:torbádu «(log.) Varietà di vite, d’uvabianca, e grappoli piccoli» [DES]. |torbat o turbàt «(a. 1889) Vite cata-lana» [CARA, 93]. | trubat iberico,troubou «Acini medi di color gia-llo-dorato, e polpa a sapore neutro»[DEIDDA, 305]. | turbau, trobadu«(a. 1897) Uva per fare eccelentevino da dessert» [SCet, 46 i 48].

1179. De fet, el DEI [p. 3878] confrontaels medievalismes turbianum i tùrbien ambl’ampelònim it. trebbiana/-o. Personalment,crec que no hi tenen res a veure. Turbianum ésun clar derivat de TURBIDUS, mentre que eltrebbiano italià caldria emparentar-lo, per ex.,amb axina de tres bias (= raïm de tres voltes)del sard: «che può maturare el frutto tre voltein un anno», segons SCet [p. 44].


U

300 ull de llebre m. DOC.: (a. 1871) «Ullde llebra. Uy de llebra» [RevSI, XX,266].

À. DIAL.: ull de conill (Manresa)[TrL]. | ull de llebre (el Vendrell,Tarragona, l’Espluga de Francolí,Savallà del Comtat, Balaguer, Agra-munt, Gandesa, Borriana, Atzenetadel Maestrat, Benassal) [TrL]; (Segar -ra, Urgell, Camp de Tarragona, Ma-estrat, Mallorca) [DCVB]; (val.)[DCVB, s. raïm]; (Castellfollit deRiubregós) [FARELL, 147]; (Sant Sal-vador de Guardiola, Aguiló, Esta -nya, Vimbodí) [ALDC];1180 (Creixellde Mar, Sarral, Porrera, Gandesa)[FAVÀ]. | ulls de llebre (l’Espluga deFrancolí) [TrL];1181 (Calaf) [ALDC].

DESCR.: ull de llebre «espècie deraïm | Cep que dóna un raïm moltnegre de gra mitjà que madura a l’a-gost» [DAg]; «raïm negre de gragros que madura primerenc» [TrL];«Varietat de cep i de raïm negre |Varietat de raïm blanc» [DCVB];«raïm de color blanc groguenc ambun pic negre a l’ull, regular per amenjar i per a fer vi» [DCVB, s.raïm]; «granos grandes, esféricos ymuy negros. Racimos compactos,largos. Cepa regular de buena pro-ductividad, con mostos dulces. Suvino resulta de gran calidad» [RO-MERO, 73]; «varietat de cep i de raïmnegre» [DIEC]; «cep primerenc deraïms grossos, amb sarments ques’emparren. Gra negre, gros i llarga-rut. De carn sucosa i pell gruixuda.Bo per a fer vi» [FAVÀ]. | ulls de lle-bre «classe de raïm» [TrL].

ETIM.: Segons la descripció delDCVB, s. raïm, el raïm blanc gro-guenc ull de llebre té un «pic negrea l’ull». Crec, doncs, que es tracta

1180. De fet, tant la RevSI com l’ALDCrecullen respectivament a Mallorca i a Sant Sal-vador de Guardiola la iodització ui de llebre. Elfenomen, propi del cat. oriental, és encara benviu en el mallorquí, però ja esdevé una pronun-ciació marcada i arcaïtzant a Catalunya.1181. Errada del TrL, que, s. ull de llebre,

ja hi havia inclòs l’Espluga de Francolí. Nodubto que en aquesta població puguin cons-truir el segment en plural (Sureda [p. 167], perex., també alterna a Mallorca ull/ulls de llebre),

però és evident que no es poden mantenir duesvariants diferents per a una mateixa localitat.



ull de llebre

ullada

Figura 26. Mapa de l’ull de llebre.


de grans de raïm amb un pic (= ta-queta) a l’ull (entès com a ‘clotetque envolta el peduncle’ [cf. clotet]).Aquesta depressió enfosquida ambquè el gra s’uneix a la cua, caracte-rística d’algunes varietats clares,1182sembla que és la causant de l’asso-ciació semàntica amb el menut ulld’una llebre: cf. ullada. | De tota ma-nera, el terme ull és d’una polisèmiamolt poc escaient per a una definiciólexicogràfica.1183 I potser el DCVB(s. raïm) no es refereix al clotet tacatque envolta el peduncle, sinó a ungra de raïm petit.1184

SIN.: V. ullada; cf. trobat.P. ROMÀN. ◊ ESP.: ojillo de liebre

«o palomino. (Moguer) Uva» [ROL-DÁN, 134]. | ojo de liebre «(Lubrín,Motril; 1807)» [ROJAS, 251]; «(Le-brija; 1896) Racimos grandes. Uvasmedianas; pecíolo tierno; uvas re-dondas; color dorado o blanco ver-doso. Produce mucho y da buen

LÈXIC 359

fruto para vino y para fruta tempra-na» [HIDALGO, 127-128]; «(Moguer,Jumilla) Cepa» [COMENGE, 231];«uvas muy sabrosas y azucaradas»[MARCILLA, 107].

301 ull de perdiu m. DOC.: (a. 1617)«aquest vi es molt saludable per loventrell, y aixi lo anomenan ab altrenom vi de Parteras, y de ull de per-diu» [AGUSTÍ, 100].

À. DIAL.: ull de perdiu (Gandesa,Savallà del Comtat, Mall.) [TrL];(Sarral) [FAVÀ]. | ullet de perdiu (laFont de la Figuera) [ALDC].1185

DESCR.: ull de perdiu «espècie deraïm | Cep que dóna un raïm moltnegre de gra mitjà que madura al’agost» [DAg]; «raïm negre de gramenut» [TrL]; «cep de raïms per avi, els quals fan un vi molt bo iamb grau. Gra petit i rodó, ambuna varietat vermellosa i una altrade més fosca. Dolç, però amb lla-vors» [FAVÀ].

ETIM.: En català, la primera docu-mentació que trobo de l’ull de per-diu, el 1617, fa referència a una menade vi medicinal (v. supra). I no faltenparal·lelismes romànics tant per a re-ferir-se a un cep i a un raïm com pera definir una classe de vi.1186 Potsemblar, doncs, que aquest ampelò-nim s’explica per la característica to-nalitat rogenca (com l’ull d’una per-

1182. Aquesta pot ser la raó per la qual elDCVB (s. ull de llebre) descriu una subvarie-tat blanca i una de negra. En principi, la claraha de de ser la més antiga, ja que la seva tacafosca en forma d’ull hauria provocat la moti-vació semàntica. L’origen etimològic, és clar,no és cap obstacle perquè avui dia predominiel conreu de la subvarietat fosca.1183. Coromines ha escrit sobre això: «en

l’aspecte semàntic, notem que ja eren usadesen llatí la gran part dels usos figurats o me-tafòrics que coneixem d’aquest mot [ull] avui,i igualment els usos secundaris dits de cosesque recorden un ull per llur posició o forma,la taca en forma d’un ull, el brot d’un arbreo d’una planta, la gema o botó d’una verdu -ra, i compostos amb oculus designant nomsd’algunes plantes, de pedres minerals, etc.»[DECat, VIII, 965].1184. Tal com ho interpreta un informant

de Sarral per al seu ull de perdiu (v. ull de per-

diu).

1185. Variant diminutiva, habitual en elsparlars meridionals. El diminutiu pot expli-car-se tant pel caràcter menut del gra com perla petitesa de l’ull d’au a què es refereix.

1186. Em refereixo a l’oeil de perdrix fran -cès, que és documentat en el s. XVII com amena de vi i en el s. XVIII com a cep (de raïm)blanc. També m’ho fan pensar les definicionsdels paral·lelismes italians. Per ex., la de occhiodi pernice rossa (v. infra).


diu) que pren el seu estimat vi.1187Si fos així, la motivació semànticahauria acabat estenent-se, per trans-lació, al nom del raïm i del cep. | Ala pràctica, és quasi sempre a l’inre-vés: el color del raïm acaba condi-cionant el nom del vi, no pas al con-trari, fins al punt que la majoria delsmeus informants tenen problemesper a definir el color dels vins. Laraó d’això és que tradicionalment elvi era una barreja de les diferents va-rietats, ja que l’aprofitament tradi-cional dels vinyets demanava plantarjuntes diverses classes de ceps i ficar-les totes al cup, si calia.1188 | Ara bé,quan em parlen a Sarral de l’ull deperdiu, m’expliquen que l’ampelò-nim es justifica pel fet de tenir raïmsd’ulls (= grans de raïm)1189 rodons,vermellosos i menuts,1190 talmentcom els d’una perdiu. Malgrat això,penso que es tracta d’una associacióposterior dels parlants, com passavaen el cas del vi. Més aviat crec que elterme ull feia referència originària-


ment a la ‘taca fosca que envolta elpeduncle’: v. també ull de llebre. Asobre, paral·lelament al raïm, hi hatambé en català la figa d’ull de per-diu: «amb un ull vermell i gros», se-gons el DCVB (s. figa).1191 | Final-ment, vull rebutjar l’etimologia deTHBuc [p. 192], que, parlant del pa-ral·lelisme it. occhio di pernice, apun-ta: «pare che sia un sinonimo per oc-chio della vite» (= ull del cep).1192

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. ojo de gallo«(Murcia, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 322]; «(Navarra) Clase devino que tiene más color que el ro-sado, sin llegar al tinto» [VNav]. ◊FR.: oeil de perdrix «(Cadillac,1736) Sépage blanc» [ap. CTal,536]; «(XVIIe s.) Vin de Bourgogneléger et de teinte claire» [TLF, XII,421]; «(Damazan, 1784) Raisin bonà manger; on le conserve tout l’hy-ver, le vin est d’une grande blan-cheur et fait doux» [ap. DncF, 78].◊ IT.: occhio di pernice «(tosc.,1871) Specie di uva e vino moscato»[DEI, 2861]; «(sec. XVIII) Vitignoche produce un’uva bianco-gialla |(Piemonte, Toscana) Vitigno che dàun’uva rossa da tavola; occ’d’perni-sa (emil. occ.). Etimo: dal lat. OCU-LUS + PERDIX» [THBuc, 192]. | oc-chio di pernice bianca «vitigno cheproduce un’uva bianco-gialla (e ilvino chiaro-forte, molto aromatico,

1187. En el cas de la perdiu, l’associaciócromàtica amb el roig no sols afecta l’ull; espot estendre a les potes (cf. cama de perdiu) i alplomatge (cf. perdigó).

1188. Tot i això, a les comarques on la vi -nya havia esdevingut quasi un monocultiu, síque hi ha informants que reconeixen haver fetvins específics de les varietats de més qualitat.1189. La identificació, com a mínim, té a

veure amb una de les accepcions que aporta elDCVB (s. ull): «nom que, generalment ambdiverses adjectivacions, es dóna a diferentsanimals i plantes, sia per llur petitesa, sia per laforma de les flors, etc.»1190. El diminutiu de la Font de la Figuera

(ullet de perdiu) ja fa pensar en un raïm petitó.Cf. perdigó, ampelònim emparentat semàntica-ment, que també denota una varietat menuda.

1191. Clara referència al cul de la figa, peron aquesta comença a obrir-se (i ensenya lacarn roja) un cop madurada. BOSCH [p. 420-421] ho ha explicat detalladament per a unafiga d’ull de perdiu algueresa, que ja docu-menta en 1777.1192. En català, ull del cep és ‘cap de

brot’. I no veig quina relació pot tenir aquestapart de la planta amb el conjunt d’ampelònimsromànics que analitzo.


che se ne ricava)» [GDLI]. | occhiodi pernice nera «vitigno che produ-ce un’uva nera da cui si ricava unvino rosso molto alcoolico, usatoper taglio di altri vini» [GDLI]. | oc-chio di pernice rossa «(anche soloocchio di pernice) Vitigno che pro-duce un’uva nera da cui si ricava unvino rosso rubino di lungo invec-chiamento» [GDLI]. ◊ OCC.: Cf.oélh-de-tour (= ull de tord) «(Gers)Espèce de raisin» [DBGM].

302 ullada f. DOC.: (val., 1569) «Ullats»[LPal, 59v]. | (a. 1787) «en juliolpinta el ullerol» [ap. CASANOVA,147] | (val., 1851) «Ullá, ullada»[DEsc, II, 899]. | (a. 1877) «Huyada.Uiades» [ap. VVV, 80].

À. DIAL.: uiada1193 (Llucmajor)[DAg]; (Mall.) [DCVB]. | ullada(Ulldecona, Llucmajor) [DCVB];(Mall.) [DCVB, s. vi]; (Mall.) [Sure-da, 167]; (Jóc) [ALDC]; (Parestor-tes) [FAVÀ]. | ullada roja (Roquetes)[ALDC].

DESCR.: ullada «variedad de lauva» [DEsc, II, 899]; «varietat deraïm blanc o roig, de gra gros»[DCVB];1194 «cep de raïms per a vi-nificar, també bons per a menjar.Gra blanc i petit» [FAVÀ]. | ullat«Uvas tempranas» [LPal, 59v]. | Cf.ullerol «calidad de uva» [CASANO-VA, 147].

ETIM.: Crec que la motivació d’a-quest ullada és idèntica a la del seugeosinònim ull de llebre, com jaapunta el DECat: «és sinònim de ull

LÈXIC 361

de llebre; això ens mostra d’on s’haformat l’apel·latiu ullada» [VIII, p.968]. | En aquest cas, a sobre, encaraés més evident que es tracta d’unavarietat que té els grans de raïm ambun pic fosc a la pellofa, justament alvoltant del peduncle (com si fos unull Æ ullat). I també són evidentsl’antigor i la diversitat dels paral·lelis-mes romànics (esp. ullate; fr. oeilla-de, oulliade; it. llatinitzant ugliatica;occ. uiado, ulhado, ulhat, ulhac;port. yllao, ullao); fins al punt que,malgrat l’absència de documentacióllatina, es pot aventurar l’existènciad’una motivació comuna per al llatívulgar. | Trobo poc encertades lespropostes del DncF (basades en lainformació del FEW) per al paral·le-lisme fr. oeillade: «Peut-être faut-ilexpliquer par une métaphore assi-milant l’éclat des baies du raisin àl’éclat du regard ou bien préférer[...] l’ancien provençal ulhat ‘percéde trous, oeillé’ [...] en considérantque les grains du raisin son autantde taches brillantes pareilles à desyeux» [p. 267].1195 | No cal donarmés importància al paral·lelisme ga-llec yllao (antigament ullao), quesembla referir-se a una mena d’epí-tet cromàtic, per a definir el vi claret, entre rosat i rogenc. Es trac - ta molt probablement d’una asso -ciació posterior: v. l’etim. de ull de

perdiu.SIN.: Segons el DAg, s. uyada:

«Sin.: ull de llebre.» Coromines dó -na per bona aquesta sinonímia ambullada, gràcies sobretot a la relaciósemàntica (v. supra).1193. Transcripció gràfica d’una forma

ioditzant, extreta d’una cançó popular mallor-quina.1194. Cf. DCVB, s. vi (d’ullada): «Pri-

mer vi que surt del cup quan obren el grifo.»

1195. El primer argument, basat en unametàfora sobre «l’esclat de la mirada», emsembla especialment desafortunat.


P. ROMÀN. ◊ ESP.: ullate «(Ara -gó, 1569) Uvas tempranas» [LPal,59v];1196 «nombre anticuado de un gé-nero de uva que hoy llaman monton-zico» [DAn]. ◊ FR.: oeillade «Grainstrès-gros, ovalaires, noir-bleuâtres;grains croquants, saveur sucrée ettrès-agréable; peau fine; maturitéprécoce. Ce cépage, fournit un très-bon vin. C’est un de nos bons raisinsde table» [RENDU, I, 4v]; «(Rhône,1544; a. 1785) Cépage noir, à grap-pes moyennes, lâches, à gros grainsellipsoïdes, d’un beau noir bleuté,croquants» [DncF, 266]. | ouilladenoire «(Gard, Hérault, 1784; Drô-me, Bouches-du-Rhône, 1845) Bon -ne espece, le raisin est vigoreux, ilrend beaucoup et de très bon vingénéreux» [ap. DncF, 266]. | ulliade«(Gard, 1859) Cépage. La grappeest allongée, garnie de gros grainsoblongs, à peau épaisse, d’un bleufoncé. La chair de ces grains est d’u-ne saveur agréable. Il mûrit un peutard. Il donne assez abondammentdu vin de bonne qualité» [ODART,148-149]; «(Bouches-du-Rhône, 1835)Variété à grains ovales, noirs | (Nî-mes) Raisin noir très-hâtif, gros,grains allongés, séparés» [ap. DPF,s. rasin]; «(Tarn, 1880) Cépage»[ap. DncF, 267]. | ulliade blanche«(Gard, 1835) Variété à grainsblancs ou dorés, ovales» [ap. DPF,s. rasin]. | ulliade rouge «(Hérault,1835) Variété à grains ovales, noirs»[ap. DPF, s. rasin]. ◊ IT.: ugliati-ca «(Venise, 1633) Cépage» [ap.CTal, 529]. ◊ OCC.: oul<l>iade «(a.1676) Vites nigrae quibus vinum ru-


brum conficitur» [ap. DncF, 292]. |«uiado, ulhado, ulhat (Roergue),ulhac (Tarn), (a. 1886) Variété deraisin noir à grains ovales, à peaufine» [TdF, s. ulhado]. | uiado blan-co «cépage connu dans le Gard»[TdF, s. uiado]. | uiado roujo «cé-page connu dans l’Hérault» [TdF, s.uiado]. ◊ PORT.: Cf. yllao «(en loantiguo [Pontevedra, 1381] se lla-maba ullao). Epíteto de vino, y esaquel vino clarete y tintillo, flojo(no blanco)» [MSar, 329].

303 ungla de milà f. ANT. DOC.: (l’Al-guer, 1823) «Ungra de milà, ossiaCurniola» [ap. BOSCH, 662].1197 |(l’Alguer, 1825) «ungla de Milà»[BOSCH, 370].

DESCR.: ungra de milà «uve chesogliono generalmente conservarsiper l’inverno» [ap. BOSCH, 662].

ETIM.: Ampelònim que es refe-reix a la suposada semblança delgra de raïm amb l’ungla d’un milà.Almenys aquesta és la definicióque tinc del paral·lelisme it. unghiad’Aquila:1198 «acino [...] appuntito,ricurvo a mezza luna».1199 Aixòpermet la relació semàntica amb un

1196. Paral·lelisme ampelonímic inclòs perl’alcanyissà LPal quan cerca un sinònim ara-gonès del valencià ullat.

1197. Com fa notar BOSCH, «la doble de-nominació parteix de la motivació semàntica enrelació amb la textura del gra del raïm: ‘amb lafoma de l’ungla del milà’, ço és, ‘que recordala forma d’un corn, d’una banya’» [p. 662].1198. La diferència entre el milà i l’aquila

‘àliga’ és en aquest cas insignificant. Tots dossón considerats ocells de presa i, per tant, escaracteritzen per la duresa de les seves urpesamb ungles corbades (cf. DCVB, s. rapaç).1199. Una motivació identica, i també un

gra corbat, deu tenir el raïm de taula uña degato, que és un préstec espanyol al català de Favara de Matarranya [ALDC] sense capmena d’adaptació lèxica o fonètica.


altre raïm corbat de nom ornitològic:l’esperó de gall. | D’altra banda, no sési aquest ungla de milà alguerès és unpréstec del superstrat italià, vista l’ab -sència de paral·lelismes sards i d’altresvariants catalanes.1200

P. ROMÀN. ◊ IT.: unghia d’aquila«grappolo medio. Acino medio o su -periore, caratteristicamente allun -gato e appuntito, ricurvo a mezzaluna. Polpa dolce e molto gradevole»[BALDANI, 41].

304 urbana f. À. DIAL.: urbana (Picas-sent) [ALDC].

DESCR.: urbana «classe de raïm»[ALDC].

ETIM.: En principi, un ampelònimd’origen onomàstic que cal relacio-nar amb el llinatge meridional Ur-ban [DCVB, s. urban]. Més difícil-ment seria fer-ho amb Sant Urbà, jaque aquesta festivitat (25 de maig)no pot relacionar-se encara amb lamaduració dels raïms. | D’altra ban-da, és molt probable que el cat. ur-bana hagi estat manllevat a l’esp.meridional, llengua en què trobodocumentat aquest ampelònim unsegle i mig abans i també encaixamillor el femení: uva urbana.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: urbana «(Mo-tril, 1807) Uva» [ROJAS, 254].

305 utiel m. À. DIAL.: utiel (la Font de laFiguera) [ALDC].

LÈXIC 363

DESCR.: utiel «classe de raïm»[ALDC].

ETIM.: Provinent del topònimUtiel, en una comarca del País Va-lencià castellanòfon que es destacapels seus extensos vinyets. De fet,les bones comunicacions d’aquestalocalitat, centre exportador del vicomarcal, expliquen satisfactòria-ment la motivació toponímica delterme utiel.1201

SIN.: L’existència de l’estès am-pelònim toponímic requena (v. re-

queno), a la mateixa comarca de laPlana d’Utiel, evidencia que utieldeu ser un geosinònim local.

306 uva d’arrova f. À. DIAL.: uva(d’)arrova (Llíria) [FAVÀ].

DESCR.: uva d’arrova «raïmsgrossos, allargats, compactes; gransde mida mitjana, rodons, de colorambarí, pell fina. Cep de gran ren-diment, del qual s’obtenen vinssuaus» [SIMÓ, 279]; «cep de raïmsprimerencs i molt apinyats, per a fervi. Gra blanc, mitjà i rodó, amb lapell forta» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim, manllevat al’espanyol, que deu fer referència (hi-perbòlica) a un cep ben carregat deraïms pesants; com ja explicava RO-

1200. En un estudi exhaustiu de la fruita al’Alguer, llegeixo sobre ungla de milà: «no hetrobat aquesta denominació als tractats debotànica sarda ni als reculls lexicogràfics rela-tius als parlars sards, la qual cosa ens fa pensaren una denominació genuïna» [BOSCH, 662]. Detota manera, l’autor reconeix que la lexicografiamoderna no recull milà en l’alguerès actual.

1201. Segons Piqueras: «el ferrocarril pron -to acaparó la mayor parte del transporte devino, dando lugar a la formación de verdade-ros barrios de bodegas en los alrededores decada estación: Requena, San Antonio y, muyespecialmente, Utiel, dado que en esta ciu-dad tenía su término la vía férrea y canali -zaba, además de los vinos propios del térmi-no, los de Sinarcas, Camporrobles, Cau dete,Villagordo, Fuenterrobles y toda una seriede productores situados más allá del río Ca-briel, en la provincia de Cuenca» [Guía,186].


JAS, el 1807, per al paral·lelisme anda-lús arrobal: «de la voz española arro-ba [...] por el peso de los racimos» [p.279]. | El motiu d’això és que l’excésde pes s’havia associat tradicional-ment amb l’arrova (< àrab AR-ROBA‘quartal’), mesura que ultrapassavageneralment els deu quilos, segons elDCVB (s. arrova).1202

P. ROMÀN. ◊ ESP.: arrobal «(An-dalucía, 1807) Uvas medianas rojas,muy translucientes» [ROJAS, 126];«(Cádiz, Málaga; 1896) Cepa delga-da. Racimos apretados en la especieroja, claros en las otras. Pecíolo du -ro; uvas grandes, oblongas; duras,tardías, hollejo grueso. Especie parafruta muy tardía» [HIDALGO, 145-146]. | d’arroba «(Villar del Arzo-bispo) Variedad de uva blanca degranos muy apretados y duros» [LLA -TAS, II, 205].


307 uveta f. DOC.: (l’Alguer, 1823)«Uvetta» [ap. BOSCH, 620].

À. DIAL.: uveta (la Font de la Fi-guera) [ALDC].

DESCR.: uveta «uve bianche» [ap.BOSCH, 619-620].

ETIM.: Ampelònims manllevats al’italià, llengua en què uvetta (dimi-nutiu de uva ‘raïm’)1203 ja es docu-menta al s. XVI. De tota manera, ladescripció italiana no parla en reali-tat d’un ampelònim, sinó d’una clas-se de pansa; en català, però, el man-lleu sembla haver-se especialitzat enuna classe de raïm.

P. ROMÀN. ◊ IT.: Cf. ughetta«(genovès) Pansa de Corint» [ap.BOSCH, 617]. | Cf. uvetta «(XVI sec.)Uva passa» [DEI, 3968].1204

1202. Encara avui dia, sento a la Sorollera(Matarranya) la locució «pesa com una arro-va» (= pesa molt).

1203. Presa directament de l’italià pel que faa la variant algueresa. També sembla manllevadala valenciana, variant segurament més recent.1204. El DEI italià (s. uvetta) confron -

ta paral·lelismes francesos del XIX (uvelle, a. 1842; uvette, a. 1872) que probablement tam -bé són manlleus italians.


V

308 valencí o balancí m. DOC.: (Val.,1791) «Valencí» [JAVal, 27]. | (Pe-trel, 1797) «valensí» [AJCav, II,328]. | (Alacant, 1878) «valencí»[Estud., 84].

À. DIAL.: balancí (la Pobla deVallbona) [FAVÀ]. | balancí negre(Mall.) [TrL, s. raïm]. | balancí real(Casinos) [ALDC]. | de balancí (Pi-cassent) [ALDC]. | valencí (Borria-na, Bocairent, Callosa d’en Sarrià,Benissa, Pego) [TrL]; (Comtat)[DCVB]; (Benissa) [COMENGE, 235];(la Font de la Figuera, Muro delComtat, Beneixama, la Torre deles Maçanes, Alacant, Guardamar)[ALDC]. | valencí blanc (Val.)[GVal, 32]; (Pego, Tàrbena, Altea,Novelda) [ALDC]; (Castalla, Po-lop, Monòver) [FAVÀ]. | valencí ne-gre (Benissa) [COMENGE, 235];(Val.) [GVal, 32]; (Simat de Valldig-na, l’Alqueria de la Comtessa, Pe go,Tàrbena, Altea, Novelda, Crevillent)[ALDC]; (Castalla, Jesús Pobre,Polop, Monòver) [FAVÀ].

DESCR.: balancí «cep de raïmsmitjans i esparsos. Gra blanc, mit-jancer i rodó, de pellofa fina. Val

per al vi» [FAVÀ]. | balancí negre«classe de raïm» [TrL, s. raïm]. |valencí «uva blanca de hollejo fuer-te y jugo dulce [...]. Esta uva es delas mejores para guardar: tambienes buena para vino» [JAVal, 27-28];«viñas cuyas uvas se estiman por su delicado gusto y por conser -varse hasta febrero» [AJCav, II,328]; «variedad de uva» [DMGa, s.raim]; «raïm blanc de gra gros iovalat; és dolç i molt bo per a men-jar» [TrL]; «varietat de raïm dolç»[DCVB]; «uva de mesa. Racimosgrandes, con granos de uva elípticos,de color verde claro, con hollejoduro. Carne firme y sabor gratísi-mo. Conservación extraordinaria»[MAR CILLA, 293]; «raïm fet per uncep gran; fa gotims grans, però pocatapeïts, i això permet que els granses facin molt grossos; és per a men-jar, té la pell molt tendra i de gramolt saborós; n’hi ha de blanc i deroig, i algú em diu que també de ne -gre» [DECat, IX, 23]; «varie tat molttardana» [IBAR, 64]; «varietat pera taula. Penjoll allargat, poc com-pacte. Raïm de color blanc cerós o


negre vinós. Gra xicotet elíptic,amb pell dura i polpa cruixent»[GVal, 33]; «cep emparrat de raïmsapinyats; blancs i negres. Fa un vifort d’alta graduació» [FAVÀ]. | va-lencí blanc «racimos alargados.Uva de mesa, con granos elipsoi -deos, de carne crujiente y sabor de-licado» [MARCILLA, 105]; «cep deraïms grossos i esparsos. Gra blanc,gros i llargarut, de pell molt dura.Raïm de taula molt dolç» [FAVÀ]. |valencí negre «raïm negre, de gransencara més grossos que els de lasubvarietat blanca» [FAVÀ].

ETIM.: Pel DCVB, s. valencí,aquest nom de raïm prové d’un an-tic gentilici: «de l’àrab balensí, ‘va-lencià’; és forma que apareix com anom personal en el Repartiment deMallorca (segle XIII): Ben-Iza al-Valenci». | El DECat [I, p. 569],però, hi posa objeccions: «En elsentit val. de ‘espècie de raïm’ [no-més en Escrig, 1851, deu ser mot deLlíria] és un altre mot, provinent de l’hisp-ar. balansî pròpiament ‘va -lencià’; la grafia valencí, que AlcMtroba en Enric Valor de Castalla,per a un raïm molt conreat a la ro-dalia de Cocentaina, és etimologit-zant i no prou exacta fonèticament ihistòrica.» | Vull fer-hi una sèrie deprecisions: llegint Coromines, sem-bla que es tracti d’un ampelònimmolt local i poc documentat, quasiexclusiu de Llíria (al Camp de Tú-ria).1205 És evident, vistes la docu-


mentació precedent i l’àrea dialec-tal, que no és pas així.1206 Coromi-nes també qüestiona la grafia valen-cí (d’un autor de Castalla) en lloc debalancí;1207 però, en realitat, amb-dues pronunciacions conviuen a l’à-rea lingüística meridional. Encaraque l’original àrab fos balansî, comdemostra l’arcaic paral·lelisme ara-gonès balancía (v. infra), sols enl’ALDC es recull la pronunciació/valen'si/ en una desena de locali-tats valencianes (esteses al llarg deles comarques de la Safor, de laCostera, del Comtat, de la Marina,de l’Alacantí i del Vinalopó). Supo-so que els parlants han associat elsentit gentilici i l’han regulat llavorssegons l’adjectiu modern (balancí ¥valencià Æ valencí). | Pel que fa al’arcaisme balancí, sembla que elseu manteniment al Camp de Túriapot haver estat afavorit per una as-sociació amb el genèric raïm de ba-lança, manera tradicional d’ano -menar el raïm de taula.1208 M’ho fapensar, per ex., la forma sintagmàti-ca de Picassent: raïm de balancí[ALDC]. | Per acabar, no oblidoque Veny ha agrupat i exemplificatles diverses solucions d’aquesta su-

1205. He demanat precisament per aquestraïm a Llíria i cap informant no el recordava;però en la conversa intervenia un parlant de laveïna Pobla de Vallbona que sí que coneixia elbalanci. També l’ALDC recull un balancí reala la propera població de Casinos.

1206. CABRERA [p. 41] ha escrit que a laMarina «el raïm de valencí negre s’introduïaen barrils, exportant-se així a l’estranger, so-bretot a Anglaterra». De fet, el mot ha arrelaten francès, com demostra el manlleu valensi(v. infra).1207. Justament a Castalla, un enquestat

em descriu el valencí (blanc i negre).1208. Efectivament, segons les defini-

cions, aquesta és una de les varietats principalsper a menjar com a fruita. Una publicaciórecent, per ex., l’anomena valencí de taula[GVal, 32].


LÈXIC 367

valencíbalancí

bromet

grumet (o gromet)grumer (o grumés)

xixona

FIGURA 27. Mapa del valencí.


fixació aràbiga:1209 «Aquest sufix -í,afegit a un tema, forma adjectius(“nisba”) que adquireixen el sentitde ‘relatiu a, pertinent a’, amb possi-bilitat d’esdevenir substantius. Uns ialtres poden referir-se a: a) gentilicis:beduí; b) gentilicis esdevinguts an-tropònims, cognoms o sobrenoms;c) varietats de plantes i vents: valencí‘tipus de raïm’, garbí; d) productescomercials: drap malaquí; e) mone-des, etc.» [Màlica, 183].

SIN.: Segons la GVal [p. 32], va-lencí és un sinònim de grumet. Cer-tament, l’encaix a l’hora de cartogra-fiar les respectives àrees dialectals iles semblances entre ambdues varie-tats fan quasi segura aquesta geosi-nonímia (raïms llargs de taula, ambgrans grossos de pellofa forta, tar-dans i de bona conservació, amb doscolors tan ben diferenciats, etc.) |Tampoc no discuteixo l’equivalèn-cia entre valencí i raïm de Xixona,que proposa el DMGa, s. raim, sa-buda la importància d’aquesta varie-tat de taula als vinyets alacantins (v.xixona).1210 | L’única cosa que pucdescartar és l’antiga sinonímia entrevalencí i palop, proposada per JAVal[p. 27]. Almenys avui dia, la super-posició d’àrees dialectals ho fa im-pensable: v. palop.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: balancía «(ara-gonés) Uva blanca» [DPar]. | va-


lancí «(Lubrín, 1807) Uva para co-mer» [ROJAS, 177]. | valencí «(An-dalucía, 1807) Uvas medianas unpoco oblongas blancas muy sabro-sas tardias, con el hollejo delgado»[ROJAS, 177]; «(murciano) Variedadde uva blanca de hollejo tierno»[VGar, 130]; «(Orihuela) Uva»[GUILLÉN, 321]; «(Sax, Villena)Uva» [MTor, 213]. ◊ FR.: valencireal «(c. 1881) Raisin blanc» [ap.DncF, 367]. | valensi «cépa - geproductif, à grosses grappes, àgrains ronds, d’un noir pruiné»[DncF, 366].1211

309 valent m. DOC.: (a. 1871) «Valensnegres. Valens blanch [...]. Valentblanch» [RevSI, XX, 266 i 317]. |(Mall., 1897) «Valents» [Die B., I,257].

À. DIAL.: valent (Mall.) [DCVB];(Santa Agnès de Corona) [FAVÀ].1212| valent negre (Consell) [FAVÀ]. |Cf. cruixó d’en valent (Mall.)[DAg].

DESCR.: cruixó d’en valent «menade raïm» [DAg]. | valent «raïmsblancs i negres» [Die B., I, 257];«varietat de raïm de grans grossosi granats, del qual n’hi ha de blanc ide negre» [DCVB]; «cep molt pro-ductiu de raïms espessos. Gra blanc,rodó i mitjà, de pell gruixuda. De

1209. Tinguem present, però, les observa-cions de Badia: «[els àrabs] ens llegaren el sufix-í, que veiem en valencí (aplicat a una mena deraïm) i en molts gentilicis valencians, tot i quesegurament hi ha hagut creuament amb í < INU:alacantí, xativí, albaidí, ontinyentí» [GHC, 28].1210. Tot i això, em caldria obtenir una

descripció millor d’aquest darrer ampelònimper a poder-ne estar segur.

1211. El DncF [p. 367] ja té en comptel’origen català: «Emprunt au cat. valenci [sic],lui-même de Balensi, nom arabe de la ville es-pagnole de Valencia (Veny 1994, 55)»; peròconfon el topònim València amb el gentilicivalencià.1212. Em sorprèn que a Sant Mateu d’Au -

barca, localitat veïna de Corona, TMan [p. 103] reculli un valeu ‘raïm per menjar’. Empregunto si no deu ser una mala recepció per*valen<t>.


gust poc dolç, no és gaire bo per amenjar; ni per a fer vi, per la mancade grau alcohòlic» [FAVÀ]. | valentnegre «cep de raïms grossos i espes-sos, de maduració un xic primeren-ca. Gra negre, rodó i mitjà, de cuatrencadissa. Fa un vi de poc grau»[FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim balear que elDCVB explica indirectament inclo-ent-lo en una accepció de valent,amb el sentit de «fort, intens o moltgran».1213 En contra del que puguisemblar (cf. la nota precedent), nos’ha de pensar en un vi fort, sinó enun raïm de pell forta, com ja confir-ma la meva descripció del valent. |Ara, tampoc no vull ignorar una hi-potètica relació amb el llinatge ma-llorquí Valens o Valent (del nom ll.VALENTIUS, segons el DCVB, s. va-lens).1214

SIN.: A Santa Agnès de Coronam’expliquen que la blanqueta eivis-senca era antigament anomenadavalent. Això, en tot cas, només potvaler per a la subvarietat del valentblanc.1215

vedriell m. Æ verdiell.

310 vendrell m. DOC.: (Barcelona, 1885)«Vendrell» [ABELA, 326].

DESCR.: vendrell «variedad deuva» [ABELA, 326]; «cep de fruits

LÈXIC 369

tardans. Dóna vins de gran color»[IBAR, 60].

ETIM.: Ampelònim local, d’origentoponímic, provinent de la localitatpenedesenca del Vendrell.

SIN.: Cf. monastrell.

311 verdala f. DOC.: (l’Alguer; 1823,1828) «birde» [ap. BOSCH, 636]. |(a. 1871) «Bardalá» [RevSI, XX,260]. | (val., 1891) «planta verdalen-ca» [DMGa, s. planta].

À. DIAL.: verdala (Tordera)[ALDC]. | verdalet (Montblanc)[TrL].

DESCR.: planta verdalenca «clasede uva de postres, de inferior calidad»[DMGa, s. planta]. | verdalet «raïmblanc o verdós, de gra gros i moltapinyat. És poc conreat» [TrL]. | Cf.birde «uve bianche» [ap. BOSCH, 619].

ETIM.: Ampelònims de clar origenadjectiu (derivats de verd). En alguncas, l’epítet verdalenc/-a ha esdevin-gut un ampelònim específic: plantaverdalenca. Tanmateix, al llarg delllibre he esmentat uns altres ampe -lònims catalans (marseguera verda-lenca [v. messeguera], parrí verdal[v. parrell]) i també espanyols ( jaénverdal [v. jaén], parrel verdal [v. par -

rell]) en què verdal i verdalenca en-cara funcionen com a simples epí-tets.1216 | Probablement, la motivacióés d’origen cromàtic. Diverses defi-nicions catalanes, com la de verda-let, i romàniques (berdeu i verdal enl’esp., i verdau en l’occ.) parlen d’unraïm verdós; però tampoc no es pot

1213. El mateix DCVB (s. valent) tambéinclou la citació següent del mallorquí: «Yllavò un bon got de vi d’aquell més valent.»1214. Hi pot ajudar una de les variants tex-

tuals de finals del XIX: valens blanch (v. doc.).1215. Cf. la sin. de blanqueta, on apunto

almenys dues classes de blanqueta: l’una peral Rosselló (potser manllevada al francès) il’altra per al centre del País Valencià i per aEivissa.

1216. També trobo alguna forma romàni-ca, equivalent a l’adjectiu verdal del català,que funciona com a epítet cromàtic d’un raïm.Per ex., ugnes verdaux / ugnes roussanes [Vau-cluse, 1577], segons el DncF (s. ugni).


oblidar que el color verd s’associageneralment amb la manca de ma-duració. Cf., per ex., el verdal oc-cità. | Pel que fa al birde alguerès,segons BOSCH [p. 636], es tracta«d’una denominació de proce -dèn -cia sarda, concretament dellog. birde ‘verd’ < VIRIDIS (DES, II,577b)».

P. ROMÀN. ◊ ESP.: berdeu «(Astu-rias occ.) Uva de cierto color verdeaún después de madura» [AVes,303]. | verdal «(Granada, 1807) Ra-cimos ralos: uvas oblongas verdesasperas. Despreciables por su sabor»[ROJAS, 116]; «(Puebla de Don Fa-drique, Vélez; 1814) Cepa de mu-chos racimos. Uvas gordas, redondas,algo verdosas, tardías» [ap. COMEN-GE, 235-236]. | verdal negro «(Vélez,1814) [...] Muchos racimos. Uvasblancas» [ap. COMENGE, 236]. ◊ FR.:plant vert «(Chablis, 1827) Plantqui produit vin blanc» [CAVOLEAU,341]. ◊ IT.: Cf. verdolina «(a. 1400)Uva» [ap. THBuc, 199]. ◊ OCC.: pe-tit verdaud «(Médoc) Cépage»[VIAUT, 73]. | plant verd «(a. 1886)Variété de raisin blanc» [TdF, s.plant]. | verdal «(Hautes-Alpes, Bas-ses-Alpes; 1859) Grappes garnies degros grains ellipsoïdes, bien dorés àleur maturité tardive. Bon goût [...]ses raisins se conservent longtemps,et il passe pour faire de très-bon vin»[ODART, 434-435]; «(a. 1809) Espè-ce» [ap. DncF, 341]. | verdau «(Aix,1715) Vigne en treille, grappes volu-mineuses, à grains oblongs, verds etde consistance ferme» [ap. DPF, s.rasin]; «(a. 1886) Variété de raisin»[TdF]; «(Avignon, 1550) Cépage»[ap. DncF, 363]. | verdelet «(Bor -deaux, Cadillac; 1736) Sépage blanc»[ap. CTal, 536]. ◊ PORT.: verdeal


«(Duoro) Variedade de uva tinta ebranca, muito serôdia» [NDCLP].

312 verdiell o verdil o vedriell m.DOC.: (a. 1587) «tantes espécies devins, que vuy dia usen, malvezia,trobat, escanyaca, machabeu, grech,verdiell...» [ap. DAg, s. vi]. | (Val.,1791) «Vedriel<l> ó Vidriel»[JAVal, 26].1217 | (val., 1851) «ve-driéll» [DEsc]. | (a. 1871) «Vidriell»[RevSI, XX, 315]. | (val., 1891)«raím de verdil» [DMGa, 1954].

À. DIAL.: vedriell (Fondeguilla)[ALDC]. | verdell (Torreblanca)[FAVÀ]. | verdiell1218 (Santa Colomade Queralt) [DAg]; (Falset, Benas-sal, Vinaròs, Cabanes de l’Arc)[TrL]; (Tortosa, Maestrat) [DCVB];(Atzeneta del Maestrat) [DECat,IX, 155]; (Marçà, Alcalà de Xivert,Atzeneta del Maestrat, Cabanes del’Arc) [ALDC]; (Porrera,1219 SantaBàrbara, Traiguera) [FAVÀ]. | ver-diell blanc (Tortosa) [TrL]; (Ullde-cona, Vinaròs) [ALDC]. | verdiellnegre (Bocairent) [TrL]; (Ulldeco-na, Vinaròs) [ALDC]. | verdiguell(les Useres) [FAVÀ].1220 | verdil (Val.,

1217. Certament, al País Valencià caste-llanòfon es coneix avui en dia el manlleudespalatalitzat vidriel, tot i que al Maestrat ésvidriell (v. infra). No es justifica, doncs, la pri-mera grafia despalatalitzada de JAVal; ha deser forçosament palatal: vedriell.1218. Segons el DCVB (s. verdiell): «pro-

bablement d’una forma llatina *viridicellu,dim. de viridis ‘verd’». Coromines també hoveu així [DECat, IX, 155].1219. A Porrera, un dels meus informants

simultanieja la variant virdiell, assimilada vo -càlicament.1220. Variant amb epèntesi d’una velar

sonora antihiàtica /-g-/. Cf. el paral·lelisme esp.verdaguilla.


Xàtiva, Alcoi) [DCVB, s. raïm];(l’Alforí, Aielo de Rugat) [FAVÀ]. |verdilet (Muro del Comtat)[ALDC]. | vidriell (Valls, Maestrat)[DCVB, s. raïm]. | Cf. vidrioles(Guimerà) [TrL].1221

DESCR.: de verdil «raïm. Albina»[DMGa, 1954]. | vedriell «color ru-bio, es una uva pequeña y redonda:tiene el racimo apiñado, y la pulpa yhollejo de su grano son tiernos. Estauva es buena de comer, pero no deguarda: por sí hace buen vino» [JAVal, 16]; «variedad de la uva»[DEsc]; «especie de uva» [DMGa].1222| verdell «cep de raïms de taula blancs,de maduració tardana. Gra gros irodó, dolç i amb la pell fina» [FAVÀ].| verdiell «Vi | Raïm» [DAg]; «raïmblanc, de grans verds, petits i ro-dons; és molt dolç. Ve primerenc»[TrL]; «cep primerenc de raïmsgrossos i apinyats. Gra verdós, rodói gros, de cua ben forta. Té un gustmolt dolç i fa un vi fluix. Val tambéper a guardar gràcies a la seva pello-fa forta» [FAVÀ]. | verdiguell «par -res de raïms negres» [FAVÀ]. | verdil«variedad de uvas» [DMGa, s.raim]; «varietat de raïm blanc, pri-merenc, molt atapeït. V. verdiell»[DCVB]; «raïm blanc, menudet,bonet, molt primerenc» [DCVB, s.raïm]; «cep de raïms mitjancers iprimerencs. Fan un vi molt bo, ambgrau alcohòlic. Gra blanc, petit i

LÈXIC 371

rodó» [FAVÀ]. | verdilet «vid de uvablanca» [GIRALT, 17]. | vidriel «colorrubio, es una uva pequeña y redon-da: tiene el racimo apiñado, y la pul-pa y hollejo de su grano son tiernos.Esta uva es buena de comer, pero node guarda: por sí hace buen vino»[JAVal, 16]; «V. vedriell» [DMGa]. |vidriell «raïm menut, blanc, prime-renc, molt dolç» [DCVB, s. raïm]. |vidrioles «raïms blancs, dolços. Elsceps són molt petits, però produei-xen molt» [TrL].

ETIM.: El caràcter primerenc delverdiell, atorgat per la majoria deles fonts, explica aquesta etimolo-gia. Segons Veny: «Altres caracte-rístiques del raïm poden ser la basedels seus noms [...] la maturació re-lacionada amb la seva precocitat:verdiell» [Mots, 60]. | Una demos-tració que el nom no pot haver estatmotivat pel color verdós del gra ésla presència de subvarietats fosques,com el cat. verdiell negre, l’esp. ver-dejo negro i el port. verdelho rú-bio.1223 I ho aprofito per a comentarque l’alt nombre de paral·lelismesromànics (v. infra), derivats del ll.VIRIDIS ‘verd’ més el sufix diminutiu-ICULUS (o potser *-ICELLUS), han detenir per força un origen romàniccomú. | Pel que fa a les variants ca-talanes, a partir d’una metàtesi de lí-quides, que explica la variant ve-driell (-rd- > -dr-), es va acompliruna posterior assimilació vocàlica:vidriell, interferida segurament per1221. Forma deturpada que, a més de

l’encreuament amb vidre, hauria sofert uncanvi de gènere. Cf. l’ampelònim fr. vitraille[ap. ODART, 131].

1222. Sovint el DMGa copia les defini-cions del DEsc, encara que no ho faci al peude la lletra. Ho fa en l’entrada vedriell i enmoltes més: s. garnaja, s. morenillo, s. negrellai s. palop.

1223. Rebutjo parcialment, doncs, l’ex-plicació motivacional que dóna THBuc delverdicchio (i uns altres paral·lelismes italians:verduschia, berdisco, virdischio, virdicchie):«per il colore dei granelli e certi riflessi verdo-ligni del vino» [p. 199].


una associació amb l’arxilexemavi.1224 | Finalment, la variant ver-dil(et) del val. meridional s’explicaper despalatalització, influïda segu-rament per un encreuament ambl’epítet verdal (verdiell ¥ verdal Æverdil). No crec, en canvi, que s’hihagi esdevingut cap interferència del’espanyol; més aviat al contrari, jaque un paral·lelisme fronterer comés vidriel (dels Serrans) sembla unpréstec català despalatalitzat. I pot-ser també verdil, de l’Alt Vinalopó ide Múrcia.

SIN.: Crec que es pot acceptar lasinonímia de verdiell (o verdil) ambpicapoll del moment que ha estat re-collida per dos diccionaris, prou di-ferents, del tombant de segle. ElDag diu: «<verdiell>: raïm pica-poll». Igualment, el suplement delDMGa valencià parla del «raím deverdil ó picapoll» [p. 1954]. | Enaquesta geosinímia en concret, lacartografia esdevé un ajut, perquèatorga a picapoll una àrea septen-trional i a verdiell/verdil una àreameridional que pràcticament encai-xen a la perfecció.

P. ROMÀN. ◊ ESP.:verdaguilla «uvasmuy apiñadas, casi redondas, ver-des, agrias» [COMENGE, 67]. | verde-ja «(Málaga, 1814) Racimos apreta-dos. Uvas menudas y verdosas, dedelgado hollejo, agrias» [ap. CO-MENGE, 236]; «(Valladolid) Cepa deuva blanca para vino» [MARCILLA,108]. | verdejo «(Ávila, Cáceres,Oviedo; 1885) Vidueño» [ABELA,245]; «(Trebujena, 1896) Cepa del-gada. Racimos bastantes, largos.


Uvas grandes, entre doradas y ver-dosas; son dulces. Se emplean en lafabricación de pasas, por el tamañode sus uvas y lo temprano que ma-duran» [HIDALGO, 146-147]; «(León,El Bierzo) Clase de uva colorada»[ARIAS, 128]. | verdejo blanco «(Va-lladolid) Cepa blanca para vino»[MARCILLA, 108]. | verdejo negro«(Segovia, Zamora; 1885) Variedad»[COMENGE, 236]. | verdil «(Sax, Vi-llena) Uva de color blanco y granospequeños, es primeriza» [MTor,213]; «(Murcia) Uva para vinosblancos» [FEIJÓO, 350]. | vidriel«(Villar del Arzobispo) Variedad deuva blanca» [LLATAS, II, 215]. ◊ FR.:verdaille «espèce de cépage» [DLF].◊ IT.: verdécchia «(verdecla: XIV

sec.; verdìcchio: XVIII sec.) Vitigno |(a. 1805) Sorta d’uva a granelli‘verdi’ e piccoli» [ap. DEI, 4018]. |verdello «(Orvieto) Vitigno bian-co» [THBuc, 141]. | verdi(e)cchio«(Marche, 1809) Vino bianco e vi-tigno e l’uva che produce; virdicchie(àpulo-bar.). [...] verduschia (a.1597); berdisco (nap., 1627); virdis-chio (garg., 1629)» [ap. THBuc,199]. ◊ LL. MED.: verdecla «o verdi-ga. (Bolognese, XIV sec.) acini moltopiccoli e dà un vino un po’ asprignoe non buono» [ap. PINI, 856]. ◊PORT.: verdeia «vinho branco, de coresverdeada» [NDCLP]. | verdelho«(Pontevedra, siglo XVIII) Uvas»[MSar, 472]; «Casta de videiras, es-pecialmente minhotas, que produzevinho verde bastante ácido e compouca cor | Casta de videiras, que dáuva branca» [NDCLP]; «(Galicia)Uvas blancas y negras» [DEGC, s.uvas]; «uva blanca. Muy sabrosa»[POSADA, 253]. | verdelho branco,verdelho preto «(Lamego, 1531)

1224. De fet, aquest ampelònim designa-va des de temps antic un famós vi de postres,segons Piqueras [Vins, 29-30].


Casta do vino de peesam de muitasoma» [ap. CTal, 521]. | verdelhorúbio «(Riazón, siglo XVIII) Uvas»[MSar, 472]; «uva blanca. De raci-mos pequeños y muy cerrados, des-taca como uva de mesa» [POSADA,253]. ◊ ROM.: Cf. verdunc «varie-dad de uvas» [DER].

313 veremeta o verema f. DOC.: (l’Al-guer; 1734, 1806) «veremas, vere-ma» [BOSCH, 371]. | (l’Alguer; 1736,1811, 1816) «varema» [BOSCH, 371].| (l’Alguer, 1829) «budronis deraym de varema triada» [BOSCH,371]. | (Val., 1791) «Verema negra»[JAVal, 30].

À. DIAL.: ver(e)meta (Alacant)[COMENGE, 236]; (Muro del Com-tat, el Pinós de Monòver) [ALDC];(Monòver) [FAVÀ].1225 | vrema(Fondeguilla) [ALDC].

DESCR.: verema negra «uva gorday redonda, de hollejo duro. Dá bas-tante vino de vigor» [JAVal, 30-31].| veremeta «cepa de grano más bienpequeño, muy dulce y muy tinto.Racimos grandes. Vinos de elevadagraduación alcohólica» [MARCILLA,104]; «raïm negre» [ALDC]; «cepde raïms apinyats. Grans rodons,negres i mitjancers. Fan un vi negreamb força grau alcohòlic» [FAVÀ].

ETIM.: Ampelònim que fa referèn-cia a un raïm destinat a la verema,1226a la producció del vi (tal com passa

LÈXIC 373

amb un altre ampelònim: el vinater).Però el sentit originari, vàlid per aqualsevol raïm que anava al cup (cf.GEC, s. raïm), ha acabat esdevenintun ampelònim específic en el val.meridional (i en l’alguerès).1227 Sensdubte, la metonímia es deu haveracomplert amb la varietat predomi-nant de les que s’aboquen al cup encada contrada.1228 | Pel que fa a lesvariants vrema i vermeta, amb dife-rent reducció vocàlica, cito l’expli-cació ad hoc de Coromines: «Avui elsubstantiu és verema quasi pertot,però pronunciat popularment vre-ma en gran extensió [...]. En el verbveremar, en canvi, la síncope s’im-posa a l’altra vocal en totes les for-mes arrizotòniques: bermàBna. i Ma -resme, vermar Manacor» [DECat,IX, 259].

SIN.: Cf. monastrell.P. ROMÀN. ◊ IT.: de vennegna

(= verema) «(napoletano) Uva davino» [VNap, s. uva]. | vendémmia«(XVI sec.) Uva | (XVIII sec.) Vino»[ap. DEI, 4008].

vernassa o vernatxa f. Æ garnatxa.

vernatxa peluda f. Æ granatxa

peluda.

1225. Personalment recullo vermeta aMonòver, igual com fa l’ALDC al Pinós de Mo -nòver.1226. Els autors antics mencionen dues

veremes bàsiques, la blanca i la vermella (mo-dernament, negra). Llegeixo en un documentdel s. XV: «si volets fer vi de verema blanca overmella cascuna per si o tota mesclada» [ap.RAICH, 27].

1227. BOSCH és massa taxatiu quan afirmaque «el terme verema —sense el nucli nomi-nal raïm— és sens dubte una denominació ge-nuïna de l’alguerès» [p. 622]. La documenta-ció valenciana de finals del XVIII i la sevaactual àrea meridional ho fan, si més no,qüestionable; sense oblidar el paral·lelisme it.vendémmia.1228. Tradicionalment al cup hi anaven

tota mena de raïms, però hi predominaven lesclasses que produïen els vins més estimats:elevats de grau alcohòlic i pujats de color.


314 vinater m. DOC.: (a. 1871) «Vinaté[...]. De vi» [RevSI, XX, 266 i 294]. |(Mall., 1897) «Rem de Vi» [Die B.,I, 257].

À. DIAL.: de vi (Fraga, Altea)[ALDC]; (Aielo de Rugat, Polop)[FAVÀ]. | vinater (Llucmajor) [TrL];(Mall.) [DCVB]; (Montuïri, Lluc-major, Felanitx) [ALDC]; (Consell)[FAVÀ]. | vinoter (Sant Llorenç desCardassar) [FAVÀ].

DESCR.: de vi «raïm destinat a lapreparació del vi» [Die B., I, 257];«cep de raïms mitjans, emprats per afer vi. N’hi ha de blancs i de negres,tots de gra petit» [FAVÀ].1229 | vina-ter «raïm que madura primerenc»[TrL]; «varietat de raïm blanc, moltdolç, primerenc, de grans atapeïts»[DCVB]; «raïm de gra blanc gro-guenc o rogenc, mitjancer, moltdolç i molt bo també per a fer vi»[DCVB, s. raïm]; «racimos no muygrandes y apretados. Variedad pri-meriza» [MARCILLA, 117]. | vinoter«cep de raïms per a fer vi. Gra negre,rodó, de pell gruixuda» [FAVÀ].

ETIM.: La raó motivacional, expli-cada per Veny, és ben clara: «Altrescaracterístiques del raïm poden serla base dels seus noms [...] el destí,segons sigui raïm destinat al vi: vi-nater» [Mots, 60]. V. també l’etim.de verema.

SIN.: Segons la GCat [p. 25]: «vi -nyater. Conegut també per pansa


valenciana [...] vinater.» No ho pucconfirmar.1230

P. ROMÀN. ◊ ESP.: Cf. vinoso «(a.1513) Veduño de uvas con racimoslargos y ralos; tienen la uva muytierna. Dan mucho vino, y de aquítienen el nombre; es muy claro ysuave» [HERRERA, 53]. ◊ SARD: àxi-na de binu (= raïm de vi) «vitis vini-fera» [COSSU, 257].

315 vinyater m. DOC.: (Xixona, 1791)«de viña» [JAVal, 28].

À. DIAL.: vinyater (Val.) [Enc.,III, 73]; (Vallmoll) [FAVÀ].1231

DESCR.: de vinya «uva blanca dehollejo fuerte y jugo dulce. De lasmejores para guardar: tambien esbuena para vino» [JAVal, 27-28].

ETIM.: Noms que designaven totsels raïms produïts pels ceps de lesvinyes; és a dir, tots els que no s’em-parraven.1232 Posteriorment el raïmde vinya (o vinyater)1233 ha acabatesdevenint una classe de raïm espe-cífica, pròpia de comarques com lade Xixona (Alacantí),1234 on predo-

1229. He anotat la definició que em donena Polop del raïm de vi, on es tracta d’una varie-tat concreta. A Aielo de Rugat, en canvi, m’ex-pliquen que aquest nom pot ser donat a la va-rietat vinífera més habitual de cada lloc. (AJesús Pobre també sento que, de vegades, ano-menen raïm de vi el seu giró.) Així, doncs, nosempre parlen d’un ampelònim concret, tal comja fa suposar la definició precedent de Die B.

1230. A més, la paronímia entre vinyater ivinater tampoc no és cap indici fiable.1231. Precisaré que, excepcionalment, no

recullo el nom de vinyater a la població es-mentada, sinó a Belianes. M’informa un pagèsque havia treballat la vinya força anys a Vall-moll i que, fins i tot, va intentar adaptaraquesta varietat a Belianes (sense èxit).1232. Un ampelògraf barceloní de finals

del XIX [ROIG, 34] diferenciava el <moscatell>de vinya del <moscatell> de parra.1233. Derivat de ‘vinya’. Segons el DECat

[IX, p. 254]: «modernament vinyater ha tendita superposar-se a [viny]-ader, en harmoniaamb el parònim vinater».1234. El fenomen no és exclusiu del sud

valencià, ni de bon tros, com demostren elsparal·lelismes portuguesos (vinhal, vinhão) ocorsos (ua di vigna).


minen els ceps emparrats, fins alpunt que els ceps de vinya perta -nyen quasi a una única varietat.

SIN.: V. vinater.P. ROMÀN. ◊ IT.: ua di vigna

«(corse) vigne» [DCF, s. ua]. ◊PORT.: vinhal «casta de uva. De lat.vinealis» [DdeF]. | vinhão «casta deuva» [DdeF]; «(Portugal) Casta de videira» [MASA, 4]. ◊ SARD: àxi-na de bidda (= raïm de vinya) «vitisvinifera» [COSSU, 257].

316 violós m. ANT. DOC.: (l’Alguer;1706, 1738) «violos» [BOSCH, 372]. |(l’Alguer; 1809, 1823) «violòs, vio-lós» [ap. BOSCH, 663].

DESCR.: violós «uve bianche» [ap.BOSCH, 619-620].

ETIM.: Ampelònim cromàtic queha de ser per força un arcaisme al-guerès (com també passa amb elraïm brancal [cf. blancal]). Emsorprèn l’absència de qualsevolmena de paral·lelisme català o sard;tant com la terminació morfològica-ós,1235 poc habitual per als epítetscromàtics. | BOSCH ha escrit sobreaixò: «Probablement respon a una

LÈXIC 375

motivació semàntica relacionadaamb l’aspecte cromàtic del seusgrans. Així, tot i que URGIAS 1823,11 recull aquesta varietat entre elsraïms blancs, violós deu designarun tipus de raïm d’un blanc ‘quetendeix al viola’, més aviat aplicat ala pell» [p. 663-664]. | Estic total-ment d’acord en la raó motivacio-nal, però dubto que sigui cap menade raïm blanc (per molt que unafont del XIX l’esmenti sumàriamenten aquesta categoria). Totes lesdescripcions que he trobat referi-des a raïms de color violat (com,per ex., el cardenal)1236 associen lesvarietats respectives als raïms ro-jos, sense confondre’ls mai amb elsblancs.1237

1235. Si es tracta, com sembla, d’un derivatde viola (flor VIOLA ODORATA), caldria esperaren català l’adjectiu violat/-ada, documentat desde l’inici del s. XVI [ap. DECat, IX, 293].

1236. Precisament tinc diverses descrip-cions romàniques d’aquest ampelònim que endestaquen el to pujat. Per ex., la de l’ampelò-nim esp. cardinal («La uva es rosada a violeta»[PÉREZ, 66]), la del fr. cardinal («[...] grains,rouge foncé tirant sur le violet» [DncF, 103]) ila de l’it. cardinal («Acino grosso, sferoidale,dal colore rossoviolaceo» [BALDANI, 18-19]).

1237. Únicament trobo aquesta mena d’ad -jectiu cromàtic en el francès antic. SegonsCTal [p. 530], el 1667 es documenten un co-rinthe blanc, un corinthe rouge i un corintheviolet. I segons el DncF [p. 255] el 1755 apa-reixen mencionats el muscat blanc i, per opo-sició, els muscats noirs, els rouges i els violets.


X

317 xampanyet m. À. DIAL.: xampa -nyet (Consell, colònia de Sant Pered’Artà) [FAVÀ].

DESCR.: xampanyet «cep de raïmsapinyats, per a menjar. Gra blanc,mitjà i rodó. De molla forta i ambun gust molt moscat» [FAVÀ].

ETIM.: Diminutiu de xampany,1238adaptació catalana del nom de la re-gió francesa de la Champagne, famo-sa al món sencer per la seva produc-ció de vins escumosos de qualitat. |L’ampelònim xampanyet s’expli -ca pel fet que es tracta d’una varietatespecialitzada en la producció delxampany; per tant, la denominacióno pot ser gaire antiga.1239

P. ROMÀN. ◊ FR.: Cf. blanc-de-Champagne «(a. 1859) Espèce deplant» [ODART, 28].

318 xarel·lo m. DOC.: (Sitges, 1785) «Xe -rello» [ap. MARCÉ, 104]. | (Cat., 1797)«Xerellos» [NAVARRO, 13]. | (Cat.,1869) «charelo» [BCas, 24]. | (Bar-celona, 1890) «Pansa en la costa deLlevant, Xarel·lo en lo Plá de Barce-lona» [ROIG, 34].

À. DIAL.: xanelo1240 (Sorita de Mo-rella) [ALDC]. | xarel·lo (Sant Feliude Llobregat, Tarragona, Sant Hi-lari Sacalm, Llagostera, Balaguer)[TrL]; (cat. oriental) [DCVB]; (Em-pordà, Mall.) [DCVB, s. raïm]; (Pe-nedès) [SADURNÍ, 23]; (Queralbs,Vacarisses, Cervelló, Sant Boi deLlobregat, Sant Pere de Ribes)[ALDC]; (Esparreguera, Calongede Mar) [FAVÀ]. | xarelo (Santa

1238. Vull deixar constància del curiós fe-nomen sociolingüístic que observo amb el cat.xampany. Els darrers decennis, per raons legals,les caves catalanes han hagut d’etiquetar les sevesampolles amb el nom cava. Aquesta circumstàn-cia purament comercial, hàbilment promocio-nada, ha creat una consciència popular genera-litzada, no exempta de xovinisme segurament,sobre la catalanitat del terme cava i sobre la ina-dequació del mot «estranger» xampany.

1239. El DECat [IX, p. 434] no docu-menta xampany en el català fins al 1905. Hi in-

clou també unes altres variants que considerainusuals: xampanya, xampaineta i xampaina;aquesta darrera, considerada un «vi de postre»a Tortosa.1240. Variant que sembla una dissimila-

ció de líquides (r-l > n-l), fenomen freqüent encatalà.


Eulàlia de Riuprimer, Palamós, SantJaume Sesoliveres, Sants [Barce -lona], Sant Jaume dels Domenys,Riba-roja d’Ebre, Horta de SantJoan) [ALDC]; (Vilajuïga, la Gra-nada) Fava. | xarelo vermell (laGranada) [FAVÀ]. | xareu (Fregi-nals) [DCVB].

DESCR.: xarel·lo «espèce du rai-sin» [MARCÉ, 104]; «vinyas que danel fruto blanco» [NAVARRO, 13];«planta que dá uvas siempre tar -días, y vinos generalmente secos»[BCas, 24]; «se cultiva en gran es-cala pera ví y dona molt fruyt. Ra-hím gros, apretat. Fruyt rodó,blanch daurat y dols» [ROIG, 34];«espècie de raïm i cep» [DAg];«mena de raïm, i el vi que se’n fa»[DFa]; «raïm blanc de grans ata-peïts» [DCVB]; «raïm de gra blanc,llarguer, molt saborós, i molt pri-merenc» [DCVB, s. raïm]; «viforça aromàtic. De grans esparsos igrossos» [CIURANA, 104]; «Hi hados tipus: el blanc i el vermell. Cepvigorós. Raïm de mida mitjana, nogaire compacte. Pell gruixuda. Viconsistent, una mica àcid» [GCat,20];1241 «Varietat de raïm blanc detast dolç | Vi fet d’aquesta varietatde raïm» [DIEC]; «cep de raïms es-clarissats. Gra ros, dolç i de pellprima. Fa un vi blanc amb bastantgrau; també val per a penjar i esconserva en ampolles» [FAVÀ]. |xarel·lo vermell «cep de raïms ver-mells. Gra dolç, de pell prima. Faun vi dolç de bastant grau» [FAVÀ].| xareu «classe de raïm blanc pro-cedent de França» [DCVB].


ETIM.: L’explicació cromàtica pelstons clars del vi així com la pro -vinença italiana són indiscutibles:«xarel·lo, de l’it. chiarello,1242 ‘cla-ret’» [DCVB]. En canvi, la variantxareu, segons Coromines, «deu re-sultar d’una transmissió del mot através de la Provença, adaptant-s’hila terminació it. -ello a la forma -euque el sufix diminutiu té en pro-vençal» [DECat, IX, 465-466]. | Arabé, el manlleu ampelonímic no sem-bla gaire antic si hem de jutjar per ladocumentació i per la vacil·lació enla geminació (xarelo/xarel·lo) queencara s’esdevé en el cat. central. Asobre, en italià, tot i l’antigor delmot,1243 no trobo cap referència a unraïm o cep. Es tracta sols d’un colorde vi.

SIN.: La GCat [p. 20] presenta la si-nonímia següent: «Xarel·lo, Cartoixà,Pansal, Pansalet, Pansal blanc, Pansarosa.» A banda de la sinonímia ambcartoixà (v. cartoixà), aquesta revis -ta també permet associar xarel·loamb pansal o pansalet (anomenataixí pel seu gra menut,1244 en contra-posició amb pansa o pansot). Cf.DECat, IX, 465. | La RevSI [XX, p.264] també iguala «pansa roja ó xa-relo», compost equivalent al pansaros<s>a ja esmentat. | A banda delssinònims genuïnament catalans, xa-rel·lo també en té d’altres d’origen

1241. Aquesta mateixa publicació esmen-ta també un xarel·lo de marina [p. 20], que nosé pas d’on deu sortir.

1242. Probablement prové d’un dialecteitalià, com el genovès, que palatalitza el grupllatí CL-.

1243. Segons el DEI (s. chiarèllo): «[XVsec.] Vino de color ‘chiaro’ | Vino annacquato,vinello. Vedi chiaretto.»1244. Tampoc no costaria gaire incloure

aquí pansamenut com a probable sinònim depansalet (i, per tant, de xarel·lo).


LÈXIC 379

xarel·lo

pansal (et)

cartoixà

jaén (o eixaent)

doradillo

FIGURA 28. Mapa del xarel·lo.


espanyol, però arrelats en algunsparlars catalans. Són doradillo (Ri -bera d’Ebre) i jaén o eixaent (Valld’Albaida, Camp de Túria i Coste-ra). Diverses obres del XIX ja confir-maven aquestes sinonímies d’ori-gen espanyol: «y’l rahím blanchJaen, anomenat en lo pays xarel·lo»[ROIG, 48]; «el Jaen blanco ó doradi-llo,1245 vulgo charelo» [BCas, 24].1246| Cf. dolcerell.

P. ROMÀN. ◊ IT.: chiarella «(c.1505, a. 1596) Specie di vino prove-niente di Cirella in provincia di Co-senza e dalla Campania; chiarello(di Napoli) (a. 1555). Etimo: dal toponimo Cirella evidentementecon influsso di it. chiarello ‘vinello’¨ lat. CLARUS per il colore e la strut-tura piuttosto sottile e debole delvino. Æ Chiaretto» [THBuc, 178-179]. | Cf. chiarèllo «(XV sec.) Vi -no di color ‘chiaro’» [DEI, 893]. ◊PORT.: xarelho «uva blanca» [POSA-DA, 254].1247


319 xasselà o chasselas f. DOC.: (a.1871) «Chassellas de Fontainebleau»[RevSI, XX, 261].

À. DIAL.: saixalà (Porrera) [FAVÀ].| saselà (Calonge de Mar) [FAVÀ]. |sasselàs (Llançà) [ALDC]. | sasselat(Vilajuïga) [FAVÀ]. | xasselà (Pares-tortes) [FAVÀ]. | xasselàs (Cotlliure)[FAVÀ]. | xaxelas (Ross.) [GUITER,101].

DESCR.: chasselas (daurada) «ra -ïms mitjans de grans rodons, i depell fina, la polpa és forta» [IBAR,62]; «ceps i raïms que servien defruita» [PUIG, 24]; «raïm primerencde taula, verd clar. Gra xicotet esfè-ric. Polpa cruixent, sucosa. Saborensucrat. Pell fina i resistent» [GVal,24-25]. | saixalà «cep molt prime-renc, de raïms de taula petits. Grablanc, mitjà i rodó, de pell fina»[FAVÀ]. | saselà «cep de petits raïmsde taula. Gra rodó, blanc i mitjan-cer, de pell fina. Val per a menjar,però és poc dolç» [FAVÀ]. | sasselat«cep primerenc de raïms blancs detaula» [FAVÀ]. | xasselà(s) «cep pri-merenc de raïms de taula. Gra blanci rodó, de pell fina» [FAVÀ]. | xaxelas«raïms primerencs, conreats unica-ment per a la taula. Raïm blanc ma-dur a finals de juliol» [GUITER, 101].

1245. També ROJAS havia certificat (a.1809) aquesta sinonímia per a l’esp. meridio-nal: «doradillo, sin. Jaen» [p. 182].1246. Sent BCas un ampelògraf vallesà,

aquí vulgo vol dir ‘en català’.1247. Aprofito la presència de xarelho a

les llistes ampelogràfiques d’aquest autor ga-llec per a qüestionar una etimologia sobre elgallec xarela ‘borratxera’, al meu parer total-ment desafortunada: «puede ser la voz quebajo la forma jarela figura en nuestro primerdiccionario con el sentido de ‘alborotada,respondona, descarada’ copiado luego enCuveiro, Valladares y con ortografia cambia-da en xarelo,-a en Carré y siguientes [...].Nada encontramos semànticamente parecidoen portugués o en castellano que nos orientesobre la cuestión. Se siente uno tentado aasociarlo con garela que en los diccionariosgallegos se glosa como ‘perdiz en celo’ y

‘desvergonzada, pilla’ [...]. Si las dos vocesxarela o jarela y garela fuesen una misma nosería difícil de explicar el sentido de ‘borra-chera’, ya partiendo del significado de ‘ave’ya del de ‘mujer descarada’, pero aunque su-pongamos que no remonten a la misma base,no sería arriesgado partir del sentido de jare-la para alcanzar el de embriaguez, en cuantoel vino desata las inhibiciones y libera la ver-güenza y el descaro» [MSar, 134-135]. Crecque el gallec xarela deriva, en últim terme, del’it. chiarello.


ETIM.: El DncF [p. 117] apuntaque chasselas és probablement unmot toponímic («déonomastique»)provinent de la localitat francesa deChasselas (Saône-et-Loire);1248 peròtambé recorda que es tracta d’unterme controvertit.

SIN.: Segons algunes fonts moder-nes [GVal, 24; PÉREZ, 67], chasselas(daurada) és un sinònim de france-set (v. francès).1249 | V. blanqueta.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: chasselas «(LaRioja) Variedad híbrida de vidamericana» [VvR]; «variedad conbuena productividad. Los racimosson de tamaño medio, en generalsueltos. Las bayas son esféricas, detamaño medio y de un color verdeclaro a amarillo. Maduración tem-prana» [PÉREZ, 67]. | chasselas do-rada «cepa de fructificación abun-dante. Racimo largo, con uvas nomuy gruesas, redondas, de hollejofino pero consistente. Pulpa carno-sa blanda, dulce» [MARCILLA, 292].◊ FR.: chasselas «(Colmar, 1827)Bon plant» [CAVOLEAU, 278]; «rai -sin blanc estimé pour sa délica -tesse» [DLF]; «(a. 1708, 1752; Ariège) Variété de la vigne» [ap. ROL -LAND, 294]; «(a. 1667, 1690, 1700)Excel lent & gros raisin, soit à man-ger, garder long-temps, à secher &à faire de bon vin [...]. Raisin fort

LÈXIC 381

doux, qui fait de belles grandesgrapes, & le grain gris, & cro-quant» [ap. DncF, 116]. | chasselasblanc «(Thomery, Seine-et-Marne)Grappe splendide; grains peu ser -rés, très-développés, ronds, de cou-leur ambrée; grains croquants, très-sucrés, d’une saveur douce et fine,pellicule très-mince; maturité pré-coce» [RENDU, I, 33v]; «(a. 1755,1771; Lot-et-Garonne, 1784) Cé-page blanc de première époque,moyennement productif, à grappesmoyennes, lâches, à grains moyens,sphériques, à peau fine mais résis-tante» [DncF, 116]. | chasselas doré«dit de Fontainebleau. (a. 1863,1878) Raisin de table» [ap. DncF,117]. | chasselas noir «(a. 1690) ales mesmes qualitez [du chasselas],il est plus rare» [ap. DncF, 116]. |chasselas rose «(Hérault, 1835) Va-riété à grains gris ou roses» [ap.DPF, s. rasin]; «(Tarn, 1857) Rai-sins d’une belle grosseur, ronds, d’u-ne rose vif, lâches; raisins juteuxd’une saveur douce et sucrée; peaurésistante; maturité précoce» [REN-DU, I, 34r]. | chasselat «(a. 1673)Variété de la vigne» [ap. ROLLAND,294]; «(a. 1654) sont bons à faire lesVins doux & Bourus» [ap. DncF,116]. | Cf. tsachelas «(Corrèze)Variété de la vigne» [ROLLAND,294].1250 ◊ IT.: chasselas bianco,chasselas dorato «grappolo di me-dia grandezza. Acino di medie di-mensioni o piccolo, sferoidale.S’indora a maturità; polpa succo-sa, dolce» [BALDANI, 24]. ◊ PORT.:chasela «(Galicia) Uvas blancas»[DEGC, s. uvas].

1248. Veig poc fundat l’origen alsacià queli atribueix el català IBAR [p. 62]. Per si de cas,hi afegiré que també existeix una localitat ano-menada Chasselas al departament francès de laCharente.1249. El problema rau en el fet que un

gentilici tan generalista com és francès (ofranceset) pot designar més d’una varietat. Jomateix n’anoto dues descripcions ben dife-renciades.

1250. Variant francesa que ha sofert unametàtesi consonàntica.


320 xerès m. DOC.: (men., 1869) «xeri»[VHos, 90].1251 | (c. 1900) «Também’agrada es querez» [ap. Actes,423].1252

À. DIAL.: seré (Parestortes) [FA -VÀ]. | serès (Ross.) [GUITER, 99].1253 |xerès blanc (Llagostera) [ALDC].

DESCR.: seré «cep de raïms blancso negres. Valen per a menjar i, so-bretot, per a fer vi» [FAVÀ]. | serès«espècie de malvesi» [GUITER, 99]. |xerès «vi generós fabricat a la ciutatde Jerez» [DFa]; «vi blanc generósoriginari de la ciutat de Jerez de laFrontera» [DIEC]. | xeri «Jerez:vino de Jerez» [DFer].

ETIM.: Provinent de la ciutat anda-lusa de Jerez, tal com apunta elDFa.1254 El terme xerès no sembla unaforma gaire arrelada en català ambl’excepció de Menorca,1255 illa on els


anglesos van portar el nom en els. XVIII, però associat exclusiva-ment amb un tipus de vi.1256 A leslocalitats continentals és, en canvi,un ampelònim específic.

P. ROMÀN. ◊ ESP.: jerez «(León, ElBierzo) Clase de uva blanca» [ARIAS,128]. ◊ FR.: cherès «(Gard, 1809) lefruit est aussi excellent à manger quele vin en est pétillant et agréable àboire» [ap. DncF, 377]. | de Chères«(a. 1781) Ce vin est délicieux» [ap.DncF, 377]. | xérès, jerez «(a. 1573)Vins de Cherez | Vin blanc liquo-reux sec ou doux, de couleur pâle oufoncée, produit dans la région de Je-rez à partir de cépages variés» [TLF,XVI, 1397]. ◊ IT.: xères «(a. 1875)Vino dell’Andalusia di Xerez (Jerezde la Frontera); cfr. l’ingl. xeres (a.1661)» [ap. DEI, 4099]. ◊ OCC.:cherès «(Gard, 1859) Grappes gar-nies de gros grains ellipsoïdes, biendorés à leur maturité tardive. Bongoût [...] ses raisins se conserventlongtemps, et il passe pour faire detrès-bon vin» [ODART, 434-435]. ◊PORT.: xerez «Espécie de uva tinta |Vinho doce que é muito estimado,da Andaluzia» [NDCLP]; «uvablanca. Racimo redondo y bastante

1251. Els anglesos, dominadors de Me-norca al llarg del s. XVIII, hi van deixar tambéun dels seus vins més emblemàtics: el sherry(¨ Jerez). La forma menorquina úni camentha sofert una relaxació de la vibrant [-rri > -ri].

1252. Fenomen conegut popularment coma queada. Segons Veny [Actes, 408]: «l’adap -tació de la /X/ castellana en /k/ en els castella-nismes traspassats al català s’ha realitzat se-gons el punt d’articulació: efectivament, tantl’un com l’altre fonema són d’articulació velar».1253. Variant que s’explica, com la pre -

cedent, per una despalatalització inicial [se- < xe-]. El DncF també situa aquesta varietat alRosselló, però usa la grafia afrancesada xérès[p. 377].1254. Encara ho precisa millor el TLF

francès (s. xérès): «De Jerez (de la Frontera),n. d’une ville d’Andalousie située au coeurd’une importante région vinicole.»1255. ORTELLS [p. 31 i 86] inclou el xeri

com un anglicisme desusat en la seva llista demots anglomenorquins, però no el documen-

ta fins al 1908. Lamentablement, aquest estudino va tenir en compte l’abundant lexicografiamenorquina del XIX: DFeb, VHos, DFer.

1256. Vi especialment estimat per ells,com demostren els intercanvis mercantils ambla regió andalusa. Segons SMITH: «Siempre fueInglaterra el principal consumidor de los vi-nos jerezanos desde mediados del siglo XIV,estableciéndose un comercio formal desdeprincipios del siglo XV, el cual cobró aún ma-yor importancia en el siglo XVI. Fue en este si-glo cuando indudablemente estuvo en Ingla-terra más de moda el vino de Jerez» [p. 24-25].


azucarado. Uva de buen sabor, demucha producción y poca calidad.Uva gruesa y suelta» [POSADA, 242i 254]; «o xerés o xereciño. Vinoflojo, clarete» [MSar, 436]. | xere-zana «(Galizia) Uvas blancas»[POSADA, 217].

321 xinxós m. ANT. DOC.: (men., 1869)«Rem xinxòs» [VHos, 62].1257

DESCR.: xinxós «Heben. Rem»[VHos, 62]; «rém. Uva chinchosa»[DFer].1258

ETIM.: Per explicar l’ampelònimmenorquí xinxós, tindré en consi-deració diversos derivats balearsde xinxa, reportats pel DECat [IX,546]. Segons Coromines, en ma-llorquí i en menorquí xinxer té elsentit de ‘gran quantitat’: «per -què les xinxes sempre “abundenmassa” i “moren com a xinxes”».Igualment, el nom de la planta xin-xera s’explica per la circumstànciaque «fa una munió de llavoretes,comparades a la d’una magrana od’un gotim». I encara hi afegeix elmallorquí xinxau amb el sentit de‘multitud, generació’ [DECat, IX,546]. | Em penso, doncs, que l’ad-jectiu xinxós/-a (¨ xinxa), aplicattambé a una classe de peres menor-quines,1259 es devia aplicar originà-

LÈXIC 383

riament a qualsevol fruita (o planta)molt productiva i ha acabat desig-nant una classe concreta de cep (ode perera) d’alta producció. | Apro-fito aquesta entrada per a fer unaclariment lexicogràfic: en dues no-tes al peu precedents he parlat de la còpia servil que el DFer fa delVHos. De fet, en copia tots els am-pelònims menorquins (babarrès, ca-lop, grumés, grassera, muntona,etc.);1260 fins i tot un rem de moro,que ni tan sols no és un raïm (v.moro). Crec que això contesta proubé la pregunta del Panor.:1261 «Fer -rer i Parpal tenia també models i al-gun cop seguia la transfusió lexi-cal?» [p. 182].

322 xixona f. DOC.: (Val., 1797) «de Xi-xona» [AJCav, II, 81]. | (a. 1871)«Gijona [...] pansa de Xixona» [RevSI,XX, 261 i 264].1262 | (val., 1891) «deXixona» [DMGa, s. raim].

À. DIAL.: seixona (Alcalà de Xi-

1257. El DFer, que copia sistemàticamentles informacions vitícoles del VHos, tanca enaquest cas l’accent obert de xinxòs. Malgrat lesgrafies (sovint estrambòtiques) d’aquesta obrasecessionista, crec que aquí el canvi d’accentés encertat.1258. La traducció rigorosa sembla que és

la del VHos, perquè d’aquesta suposada uvachinchosa que esmenta el DFer no n’he trobatcap rastre en l’espanyol.1259. Die B. ja esmenta a Menorca (a.

1897) unes peres xinxoses o moscatelles [ap.DCVB, s. pera].

1260. A sobre, amb una grafia inintel·ligi-ble: beberrès, quelòp, gressére, etc. L’únic raïmque no esmenta del VHos (rém de penjar), l’ex -treu del DBel.1261. Discrepo, per tant, de les seves afir-

macions: «car els filòlegs catalans han ignoratpràcticament la seva extraordinària aportació;això és de doldre, perquè sovint és ell el pri-mer que documenta tot un munt de mots me-norquins [...]. Això no justifica la lleugeresaamb la qual la GEC ha qualificat les obres deFerrer i Parpal com “de molt escassa qualitatfilològica”» [Panor., 182].

1262. Aquesta revista del s. XIX esmentaconreus del raïm Gijona a Sarrià [Barcelona] ia Montgat, amb una grafia que vol reflectir uncas de sonorització palatal ben estès en el cat.central.


vert) [ALDC].1263 | xixona (Alcalàde Xivert) [COMENGE, 73].1264

DESCR.: (de) Xixona «variedad deuvas» [DMGa, s. raim]; «racimo laxo.Uvas, redondas, doradas. Hollejodelgado; el sabor de la uva es acídu-lo y dulce» [COMENGE, 74]; «raïmtardà» [Vins, 77].

ETIM.: Ampelònim referit a la loca-litat de Xixona (Alacantí), comarcaconeguda per les seves panses. A fi-nals del XVIII, AJCav [II, 81] ja endestacava la fama dels raïms tardansde taula.1265 Modernament CABRERA

[p. 41] també ha apuntat l’especialit-zació vitícola d’aquesta contrada ala-cantina: «algunes àrees s’especialit-zen en el raïm de taula (Xixona, BaixVinalopó...)».

SIN.: V. valencí.P. ROMÀN. ◊ ESP.: (de) jijona

«(Murcia, 1885) Variedad de uva»[ABELA, 319]; «cepa mediana. Raci-


mos bastantes; muy grandes; uvasobtusas; crujientes, muy carnosas,de sabor dulce remiso, algo tardías;hollejo grueso [...]. De buena con-servación» [HIDALGO, 140-150]; «(a.1814) Racimos ralos; uvas verde-amarillentas» [ap. COMENGE, 56].

323 xurret m. À. DIAL.: xurret1266 (Casi-nos) [ALDC]; (Llíria) [FAVÀ].

DESCR.: xurret «raïms menuts,compactes; grans petits rodons, decolor negre molt fort, pell grossa.Cep de baix rendiment, d’ell s’obte-nen vins de gran qualitat» [SIMÓ,279]; «cep de raïms mitjans per a fervi o per a menjar. Gra negre, llar-guet i menut, amb la pell forta»[FAVÀ].

ETIM.: Diminutiu usat com a gen-tilici figurat. Segons el DCVB, s.xurro, aquest terme s’usa en valen-cià per a referir-se a tot allò queprové de les terres castellanòfonesde l’antic Regne de València.1267

SIN.: Un llaurador de la Pobla deVallbona m’assegura que el raïmanomenat xurret pels de Llíria ésconegut com a monastrell al seu po-ble (v. monastrell).

1263. Forma arcaïtzant, tant pel que fa al’absència de palatalització com al manteni-ment de la e etimològica (Se-). Badia ha escritsobre aquesta qüestió: «En algunes paraules, imai sistemàticament, la S evoluciona a palatalfricativa sorda x (ʃ). Hom ha discutit l’atribu-ció d’aquest procés a la peculiar articulacióque la s tenia entre els moriscos. Aquesta in-fluència haurà valgut en una sèrie d’anticstopònims en s-, especialment quan es trobenen zones plenament arabitzades» [GHC, 179-180]. D’altra banda, un diccionari valencià dels. XVIII [Sanelo, 222] encara recollia l’arcaismetoponímic Xexona traduint-lo al castellà coma Xixona.1264. COMENGE [p. 236], a banda de la

forma normativa xixona, també transcriu unagrafia xeixona tot i que aquest cop no en con-creta cap localitat.1265. La fama va arribar almenys al sud

peninsular, com demostra l’ampelònim esp.jijona (amb adaptació fonètica).

1266. A Menorca (a. 1869), el VHos [p. 90]parla d’un vi xurreti que tradueix a l’espanyolcom a ‘vino clarete, tintillo’. Malgrat la simili-tud fònica, no crec que tingui res a veure amb elxurret del Camp de Túria. La morfologia fapensar que pot ser un mossarabisme: cf. el tam-bé menorquí roseti al DECat [VII, p. 464].1267. El mot prové (també segons el

DCVB) de l’esp. churro, que originàriamentsignificava ‘grosser’. De tota manera, Coro-mines [DECat, IX, 616-617] qüestiona qual-sevol ús despectiu d’un gentilici que usen elsmateixos nadius d’aquella zona.


3

ALTRE LÈXIC DE LA VINYA: LA PLANTA


És difícil trobar en català camps lèxics com el de la vinya on cadascuna deles parts de la planta, o qualsevol aspecte de la producció vitícola, rebi un nomespecífic;1268 termes secundats, a més, per nombrosos geosinònims i derivats.Aquesta riquesa lingüística demostra, amb solidesa, la importància seculard’aquest conreu (o, més ben dit, d’aquesta cultura agrícola).

Certament, els apartats anteriors no han fet, llevat d’alguna observació alpeu, cap mena d’anàlisi sobre el lèxic no ampelonímic de la vinya. Però pot-ser ara caldrà fer-hi una petita selecció, especialment amb els noms que desig-nen les parts de la planta,1269 essencials per a entendre una de les principalsmotivacions semàntiques del meu apartat posterior: la fisiològica (v. infra).

D’entrada, pot interpretar-se que el terme bàsic per a anomenar la planta ésel de vinya ‘liana (Vitis vinifera) que produeix el raïm’, segons el DIEC, diccio-nari fidel al sentit que ja atorgava elDFa en la primera accepció de vinya: «arbustsarmentós de la família de les vitàcies (Vitis vinifera)».1270 En canvi, el DCVB

1268. Sens dubte, el lèxic de la vinya i del vi en el seu conjunt permetria diversos treballsmonogràfics, tan extensos com el meu estudi d’ampelonímia o més. I vull afegir-hi que, sols peral català, hi ha nombrosos articles sobre aquest tema, tot i que cap no l’estudia globalment. Es-mentaré, per exemple, un estudi lèxic de la vinya, monogràfic del Rosselló, fet per GUITER; o elsestudis històrics sobre el vi al País Valencià que ha fet Piqueras (v. la bibliografia: [Guía] i[Vins]).

1269. Fora ja de les intencions d’aquest llibre, restaria encara un estudi per a veure com ellèxic de la vinya ha influït sobre la llengua general. Menciono, a tall d’exemple, alguns derivatsde cep: el verb ensopegar (dialectalment, encepegar), literalment ‘topar amb una rabassa de cep’;el substantiu encep ‘peça de fusta on s’aguanta el canó d’una arma’, derivat de encepar ‘posar uncep’ (v. DCVB, s. encep i s. encepegar); i l’adjectiu cepat/-ada ‘persona de constitució robusta’,talment com la soca d’un cep.

1270. Sorprèn, però, l’observació amb què Fabra acaba aquesta llarga accepció: «(l’individud’aquesta espècie no sol ésser anomenat vinya sinó cep)». Sobretot després d’una descripció


(s. vinya) creu que «l’accepció || 1 del Diccionari Fabra [...] és un pur gal·licismesense vitalitat en la nostra llengua» (v. la nota precedent). Alcover-Moll, doncs,sols n’accepten el sentit col·lectiu: ‘camp plantat de vinyes’. Coromines, tanma-teix, defensa la validesa de vinya, encara que probablement s’excedeix en la crí-tica del DCVB: «és al contrari ben viu en boca dels parlants ciutadans, almenyscom a alternativa estilística i aclaridora [...] per més que sigui desusat en el parlarplaner de pertot i en el lèxic pagesívol de l’integrista AMAlcover, a la maníacagal·lofòbia del qual devem aquesta com tantes altres acusacions als col·laboradorsde Fabra. Cal dir que com a nom de la planta individual es diu cep? Però l’altreés lícit i fins i tot necessari en certs casos» [DECat, IX, 254].

Personalment, comprovo que els meus enquestats usen sempre el termecep amb un sentit individual (de planta) i, en canvi, deixen el mot vinya per alsentit col·lectiu (de plantació).1271 Malgrat això, cal ser conscients del caràcterarxilexemàtic del terme vinya, el qual no sols ha estat usat per a titular el pre-sent capítol, sinó que també serveix per a esmentar globalment la cultura ‘dela vinya i del vi’.1272

Amés, col·lectius com vinyar ‘terreny plantat de vinyes’ (o vinyet, o vinyer,o vinyal)1273 demostren que, en origen, el terme vinya devia equivaler també aplanta individual. I, per cert, no acabo d’entendre per què el DIEC exclou el motvinyal, tenint-ne en compte, per exemple, la importància onomàstica (v. DCVB,s. vinyal), explicable segurament per una considerable extensió dialectal.

D’altra banda, hi afegiré que tota la planta, anomenada mallol (o mallola)quan es tracta d’una «vinya novella» [DIEC], rep el nom específic de plantaen el seu estadi de ‘plançó’, encara que també pot tenir el sentit de ‘cep’, so-bretot empeltat (cf. l’ampelònim planta).1274 A les Balears, però, es prefereix elterme parra, que no designa necessàriament un ‘cep emparrat’ (com a la restade l’àrea lingüística). Sobretot a Eivissa, per extensió, s’aplica a qualsevolmida de cep, donat el desús en què ha caigut aquest darrer terme.

I encara restaria el terme raïmera: «parra» (segons el DFa), però «vinya»


prèvia, ben detallada, de la planta: «de fulles peciolades, palmades, amb lòbuls dentats, florsmolt petites i baies negres, violades o groguenques en raïms oposats a les fulles» [DFa, s. vinya].

1271. El recent LVit considera igualment que, «encara que vinya també sigui sinònim decep, cal evitar aquesta confusió, i reservarem, doncs, el terme vinya només per designar el ‘campde ceps’» [p. 41].

1272. Com ja constataven els exemples del DFa (s. vinya), en català es diu plantar una vinya,veremar la vinya. etc.

1273. A més de les entrades vinyeda o vinyetar ‘vinyet’, segons el DCVB. I encara restal’entrada mallolada ‘vinyet’, segons el DIEC.

1274. Terme que ha provocat, en català, nombrosos ampelònims: planta nova, planta-la-llossa, planta de Pedralba, etc. El fenomen s’estén a unes altres llengües romàniques. Esmento,per exemple, alguns paral·lelismes del francès (i de l’occità) plant ‘planta’: plant d’Arles [TdF,s. plant], plant de Marseille [ODART, 415], plant de Tonnerre [ODART, 183], etc.


(segons el DIEC).1275 Ho detalla millor el DCVB, s. raïmera: «parra, plantaque fa els raïms (Plana de Vic)».

Continuant amb les parts de la planta, a banda de la soca ‘base aèria deltronc’ i de la rabassa ‘soca subterrània’, cal esmentar-ne també les branques.Aquestes reben el nom específic de sarment (mot que alterna tots dos gène-res: masculí i femení);1276 però el DIEC tampoc no oblida sinònims com tò-ria1277 o com redorta (i redolta).1278 I encara hi puc afegir que, quan aquestabranca s’enterra per a fer-la arrelar, s’anomena llavors colgat o capficat o cap-ficó o murgó [DIEC], entre alguns altres termes.1279

Pel que fa a les fulles, la importància del lèxic vitícola es demostra, un copmés, amb l’existència de dos termes específics per a designar-les: pàmpol ipampa (aquest darrer usat, almenys, en el català nord-occidental i en el valen-cià septentrional). Però la importància també es manifesta amb l’extensiósemàntica del terme pàmpol, aplicat igualment a la «fulla ampla i prima d’al-tres plantes» [DIEC].1280

El producte principal del cep és, indubtablement, el raïm: «fruita co-mestible de la vinya, formada per una munió de baies», segons el DIEC,s. raïm.1281 Per culpa de la inexistència en català de derivats del ll. UVA ‘gra deraïm’, raïm (< ll. RACEMUS) també pot prendre aquest sentit individual de ‘gra’.Hi ha, però, uns altres matisos, ja que, si es tracta sols de la ‘porció d’un raïm’,els parlants fan servir termes com gotim, singló1282 o escarràs.1283 I encara hi

ALTRE LÈXIC DE LA VINYA: LA PLANTA 389

1275. Per cert, em sorprèn la inclusió del terme ceperó ‘cep’ al DIEC. Aquest mot és una in-novació respecte del DFa, però no el veig gaire clar perquè ni tan sols apareix al DCVB.

1276. Segons el LVit: «el fet que [sarment] també pugui ser femení ha ocasionat que, en al-guns parlars, s’hagi afegit al mot la terminació morfològica del gènere, -a, de manera que s’hagenerat el mot sarmenta». A la mateixa pàgina, aquest lèxic també fa menció de la variant pala-talitzada eixarment [LVit, 37].

1277. Mot del català central, que, segons el DCVB (s. tòria), a Blanes pot prendre el sentitde ‘vinya’. De tota manera, vull precisar que tòria generalment només designa els sarments en-filadissos, llargs (com de parra).

1278. Geosinònim de sarment al Penedès i al Camp de Tarragona. Prové del ll. RETORTA ‘re-torçuda’, segons el DCVB (s. redorta).

1279. Llegeixo sobre això: «en la llengua general, aquest terme pot presentar molta variacióde forma pel que fa al sufix. Així pot rebre la terminació femenina (capficada) o d’altres (capfi-có o capficall), i fins i tot se’n pot dir simplement capficà» [LVit, 15].

1280. El DFa (s. pampa) ja s’havia referit explícitament a les fulles de figuera i a les de plàtan.1281. Encara que en algunes enquestes també senti penjoll com a geosinònim. I l’ALDC

anota a l’Alguer el sardisme budronis (= raïms).1282. A Eivissa, per exemple, un informant em menciona una varietat anomenada monas-

trell de xingló (palatalització de singló); però probablement té a veure amb una segona accepcióde singló: ‘raïm que resta al cep sense collir’. Cf. també l’ampelònim carinyena gotimosa.

1283. Igualment s’hi podria incloure el derivat carràs, encara que en aquesta entrada Fabrano es referís de manera explícita al ‘(gotim) de raïm’: «Penjoll d’avellanes, cireres, olives, etc.»[DFa, s. carràs].


afegiré que es parla de barrusca o de rapa per a referir-se al «raïm despullatdels grans» [DIEC, s. rapa].

De tota manera, el terme gra genera una certa ambigüitat, ja que, quan nos’acompanya del sintagma de raïm, pot confondre’s amb els pinyols o lla-vors,1284 fins al punt que el DIEC (s. gra) apunta totes dues possibilitats:«Qualsevol de les baies que forma un raïm [...]. | Dit d’algunes llavors peti-tes».1285 Puc confirmar, per exemple, la segona accepció amb l’existència d’u-na subvarietat de raïm anomenada picapolla sense gra, o sigui ‘picapolla sensellavors’ (v. la meva entrada sense gra). No s’esdevé, en canvi, cap mena deconfusió a les zones de Catalunya on el gra de raïm s’anomena bagó1286 (in-cloent-hi Barcelona, segons el DCVB, s. bagó). Aquest terme no és recollitpel DIEC i caldrà segurament incloure-l’hi en noves edicions no sols per l’ex-tensió geogràfica de bagó,1287 sinó també perquè ha donat lloc a un parell dederivats inclosos al diccionari esmentat: bagotar i bagot.

A més, el peduncle de les baies, anomenat popularment cua, és conegutcom a punxó a les terres de l’Ebre. Fins i tot ha donat nom a tres ampelònims:el punxó tendre (v. cuatendre), el punxó gros i el punxó fort (v. punxó gros), cir-cumstància que podria avalar la inclusió de punxó en un diccionari general. Iencara restarien força parts de la planta per analitzar: el borró, el carroll, la pe-llofa o pellerofa, etc.1288

Fins i tot les persones rebien per la seva feina vitícola noms específicscom vinyater (o vinyataire), com veremador, com premsaire, etc.1289 O comvinyòvol: «Persona que guarda una vinya» [DIEC], concepte que ens acos-ta a una època, no gaire llunyana en el temps, en què la valuosa càrrega de


1284. Segons el DIEC (s. llavor): «Gra que conté una llavor», explicació no gaire afortuna-da per culpa d’incloure el mateix terme que es defineix.

1285. Dialectalment també observo que alguns derivats de gra, com granelló/-illó [DCVB,s. granelló] o com granull [DCVB, s. granull], han servit per a denominar específicament elspinyolets del raïm.

1286. El LVit (s. vigó) s’equivoca totalment quan escriu: «tot i que existeix el geosinònim“bagó”, és més recomanable usar la forma vigó, o bé baia (o gra de raïm) per la seva extensiód’ús» [p. 41]. En realitat, vigó (o bigó?) no apareix al DFa, ni tan sols al voluminós DCVB. Tam-poc no em sembla gaire escaient la preferència del terme baia donat el seu caràcter cultista i forà(«pres modernament del fr. baie», segons el DCVB, s. baia).

1287. Al Pallars Jussà, per exemple, uns informants de Figuerola d’Orcau em van diferen-ciar dues subvarietats: el macabeu de bagó gros i el macabeu de bagó xic (v. macabeu). Cf. tam-bé l’ampelònim bobó.

1288. Aviso que en aquest apartat em centro en terminologia vitivinícola inclosa als diccio-naris normatius. No hi esmento, per tant, unes altres solucions dialectals, fet que multiplicariael cabal lèxic a considerar. Un exemple escaient: com a sinònims de ‘pellofa (del raïm)’, el TrLsitua el pellofí a Veciana, i el DCVB la pelloina a l’Empordà.

1289. Per a casos extrems d’especialització lèxica, el de Binissalem, on s’anomena caloperl’home «que cultiva vinya de calop [= mena de raïm]», segons el DCVB (s. caloper).


les vinyes havia de ser protegida de qualsevol mena de depredador (animalo humà).

Finalment hi vull afegir alguns dels moltíssims termes lèxics que hi estanrelacionats: sigui amb els treballs de la vinya (com murgonar ‘colgar sar-ments’, o com espampolar ‘treure pàmpols’); sigui amb els de la verema (comesgrassotar o esgotimar ‘collir els agrassots’); o sigui amb les diverses tasquesper a elaborar el vi (com fonyar ‘trepitjar raïm’, o com trascolar o trafegar‘transvasar el vi’). I encara resta la gran varietat d’eines i recipients per al raïm,com el falçó o veremall ‘per a tallar raïms’, o com el semal (i semala) o porta-dora ‘per a dur-hi verema’. I m’aturo en aquest punt per no allargar-me, perexemple, amb els nombrosíssims recipients de vi: com el cup o trull o tina ‘pera fer-hi most amb el trepig’, o com la bóta, el carretell o el vaixell ‘per a guar-dar-hi vi’.1290 O amb les diverses mesures de vi, com el barraló ‘uns trenta-dosporrons’, o com el quartí ‘quatre porrons’, etc., etc.1291

ALTRE LÈXIC DE LA VINYA: LA PLANTA 391

1290. El LVit [p. 47] també ens informa que, «segons el format i la mida, hi ha diferents ti-pus de bótes, que reben noms específics (tonell, bocoi, botell, barral, etc.)».

1291. V. Tècniq. [p. 64-71] i v. Elabor. [p. 50-57]. Al primer article, GIRALT ens aporta unnotabilíssim cabal terminològic relacionat amb la preparació del terreny i la plantació, amb lestasques i la conservació de la vinya i amb la verema. Al segon, se centra en els estris del celler, enla conservació del vi, etc. També vull mencionar el recent estudi penedesenc de SADURNÍ, que in-clou vocabularis del terreny, del cep, de les feines i les eines de la vinya, i del celler [p. 13-47].


4

CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA


L’objectiu d’aquest apartat és classificar (per ordre alfabètic) tots els am-pelònims catalans coneguts, agrupats segons la respectiva associació semànti-ca.1292 Lògicament en deixo fora aquells dels quals desconec l’etimologia (i, enconseqüència, la motivació). Les diverses motivacions semàntiques provo-quen canvis semàntics, generalment per metàfora o per metonímia, i això faque també tingui en compte aquestes associacions.

En el fons, el meu objectiu no s’allunya gaire del que apuntava THBucper a l’ampelonímia italiana: «vorrei tentare ora di mostrare dal punto se-mantico, che la formazione delle nostre denominazioni segue una strutturadelineata abbastanza chiaramente e che il materiale lessicale veniva attinto dauna molteplicità di settori della vita quotidiana e dell’ambiente naturale delviticoltore» [p. 207].

4.1. MOTIVACIÓ AGRONÒMICA

De vegades, la manera de plantar o unes altres tasques posteriors de man-teniment de la planta expliquen diversos ampelònims: barbal, brocada, ca-nyonal o canonau, escorçac, escorcelló i forcallada o aforcallat.

1292. No es tracta d’una idea original, ni tan sols en aquest camp de l’ampelonímia: tincconstància que recentment ho han fet Veny [Mots, 52-61] per al català, RÉZEAU [p. 122-123] peral francès i THBuc [p. 208-217] per a l’italià. De tota manera, cap d’ells no ha intentat una clas-sificació general que comprengués tots els ampelònims coneguts de les llengües respectives. Enla pràctica, es limiten a fer un assaig de classificació semàntica. Un cas més ambiciós es dóna enel llatí, en què ANDRÉ [p. 127-153] intenta d’agrupar motivacionalment bona part dels ampelò-nims clàssics.


4.2. MOTIVACIÓ BIOLÒGICA

4.2.1. ASSOCIACIÓ ANATÒMICA

Sovint el llenguatge popular associa els ampelònims amb formes anatò-miques bàsiques, la majoria de les quals palesen una accentuada concepció an-tropomòrfica de la llengua (cap, cua, ull, etc.). N’hi ha un bon grapat: cama deperdiu, cames de garsa, cap blanc, cap de colom, cap negre, colló de gall o botóde gall o ous de gall, cor de colom, cues d’ovella o cua de moltó, esperó de gallo pota de gall, mamella de vaca o popa de vaca, manuella, queixal de llop,queixal de vella, ull de llebre, ull de perdiu i ungla de milà.

4.2.2. ASSOCIACIÓ BOTÀNICA

No hi manquen tampoc els ampelònims originats per un fitònim. Aques-ta motivació vegetal pot ser molt variada, tot i que hi predominen les associa-cions cromàtiques i les gustatives. Són els casos següents: (calop) tomàti-ga,cirereta, dacsa, dàtil, fonollera, gira-sol, gra d’oliva, julivera, maduixer,maçanet o mançanilla, raïm d’alfàbrega, raïm de les figueres i salzenc.

4.2.3. ASSOCIACIÓ ZOOLÒGICA

També l’associació amb animals serveix per a anomenar diversos nomsde raïm. Generalment, les bèsties són relacionades amb varietats de bonaqualitat, per les quals se senten atretes, encara que també la forma del gra (re-cordant un tret d’aquell animal) hi pugui influir. Només hi incloc els am-pelònims exclusivament animalístics, no pas aquells que es limiten a definirparts d’aquests, ja estudiats a la motivació anatòmica. Així, doncs, puc es-mentar: abeller, boval, montònec o montona, palomino, pardalet, perdigó iraïm de gos.

4.3. MOTIVACIÓ CROMÀTICA

El color és una de les motivacions més subjectives que es poden trobar.1293Les difuses associacions dels parlants compliquen molt qualsevol simplifica-


1293. No em sembla gens desencertat que THBuc [p. 209] parli, a la seva classificació, de«Denominazioni sulla base della percettibilità sensibile».


ció al voltant dels colors més bàsics. En principi, el blanc (amb les tonalitatsmés clares) i el negre (amb les més fosques) semblen les úniques referènciesindiscutibles.1294 El problema es planteja, sobretot, en els matisos intermedis.Finalment, hi he establert dues categories més per facilitar la classificació: unaque ocupa els tons intermedis, del verd al gris, i una altra amb els diversos ma-tisos del roig.1295

4.3.1. ASSOCIACIÓ AMB TONS CLARS: DEL BLANC AL ROS

Els raïms (i sovint els seus vins) que deuen el seu nom a un to més clar, desdel blanc fins al ros, són: blancal, blanquet o blanqueta, doradillo, rosseta oros, i xarel·lo.

4.3.2. ASSOCIACIÓ AMB TONS FOSCOS: DEL BRU AL NEGRE

Les varietats més fosques tenen el problema cromàtic de la diferenciacióroig/negre, en què s’interfereixen recíprocament el color del raïm i el del seuvi. Cf. Veny [Mots, 57-59].1296

De varietats fosques o negres puc esmentar: brunet, gra negre, llora o llo-reta, morenillo, moreu o morillo, neral, negrelló o negrella, i tintorera o (gar-natxa) tintorera.

4.3.3. ASSOCIACIÓ AMB TONS INTERMEDIS: DEL VERD AL GRIS

Els tons de colors intermedis, des del verd fins al gris, expliquen els am-pelònims següents: callet, ferrana, fumat i verdala.1297

CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA 397

1294. I, en realitat, no ho són, ja que els informants tan aviat redueixen totes les varietats aaquests dos colors antitètics com fan servir tota mena de matisos cromàtics: color fumat, colormoreno, color ros, etc.

1295. Justament PUIG [p. 23] descriu quatre subvarietats de lledoner a l’Alt Empordà: elblanc, el gris, el roig i el negre.

1296. Pel que sembla, el ll. VINUM RUBEUM ‘vi roig’ (mantingut en unes altres llengües romà-niques com l’italià o el romanès) ha acabat esdevenint vi negre en el català modern. La raó té aveure amb la percepció més aviat negra del color de la pellofa del raïm; potser lligada també a uncanvi agronòmic de varietats, que va impulsar els raïms de més coloració per al vi.

1297. Certament, el color verd també pot considerar-se una tonalitat clara. Però encaradubto, fins i tot, de si aquest verdala és un matís cromàtic o una referència al grau de madura-ció (cf. la meva entrada verdil).


4.3.4. ASSOCIACIÓ AMB TONS ROJOS: DEL ROSA AL VERMELL

Les varietats roges, des del rosa fins al vermell, són: bronzet, cardenal, en-carnat, planta-roig, roget o roig, rojal o rojalet o roial, rossati o rossaqui, i violós.

4.4. MOTIVACIÓ CRONOLÒGICA

Pel que fa al temps de la maduració (moment culminant del cicle agrari),un grapat d’ampelònims aporten dades cronològiques estacionals que indi-quen un període de temps indeterminat, globalitzador: el mes, l’estació, etc.

Ara, lamajoria d’ampelònims se centren en una data concreta, associada ambel santoral cristià. Encara que es tracti d’un dia precís, els parlants ja sobreente-nen que vol representar l’època aproximada en la qual madura aquella varietat.

4.4.1. ASSOCIACIÓ ESTACIONAL

Inclou un nombre reduït d’ampelònims: juliolenc, planta tardana, prime-renc i raïm d’hivern.

4.4.2. ASSOCIACIÓ AMB EL SANTORAL

L’associació amb els sants és motivada per una raó cronològica, no pas re-ligiosa.1298 He trobat els ampelònims següents: batista, jaumet o jauminc, joa-nillo, macabeu o macameu, magdalena, mateu, raïm de Sant Martí, raïm deSanta Anna o sent-ana, raïm dels sants, sant Antoni, sant Jaume o raïm de SantJaume, sant Joan o joanenc, i sant Jovet.

4.5. MOTIVACIÓ ECONÒMICA

4.5.1. ASSOCIACIÓ QUALITATIVA

La qualitat, sigui superior o inferior, és un bon motiu perquè els parlantsanomenin una varietat. Quan el raïm és de baixa qualitat, en fan esment d’u-


1298. Els pagesos fan servir el santoral com un calendari tradicional, sense aprofundir gai-re la significació cristiana. Ho confirma parcialment l’oscil·lació dels graus de formalitat: des delmanteniment respectuós de l’epítet (raïm de Sant Jaume) fins a la familiaritat dels diminutius se-cularitzats (jaumet).


na manera irònica;1299 o bé es fixen en el valor estrictament alimentari desta-cant-ne sovint l’aspror: afartabous, cinsó, escanyavella, escanyacà o escanya-gossos, fartapobre o raïm de fartapobres, grassera, latzarí, matavells, nació,pobretó i raïm de pobre.

Tanmateix, l’efecte contrari, la bona qualitat vinculada sobretot a la dol-çor, ha esdevingut també una manera afortunada d’anomenar diversos raïms:bonicària, dolcerell, dolcivera, imperial, planta bona, planta fina, planta de lareina i regina.

4.5.2. ASSOCIACIÓ QUANTITIVA

Resta encara la motivació lligada amb la productivitat; és a dir, les va-rietats que carreguen força el cep per la seva alta producció. O a l’inre-vés: les varietats de baix rendiment.1300 Tot plegat, són les següents: barria-dorja, benadic, carrega-rucs o carrega-someres, senyorito, uva d’arrova ixinxós.

4.6. MOTIVACIÓ ENOLÒGICA

A priori, pot semblar que el vi provoca un alt nombre de motivacions. Enrealitat, però, no té gaire rendiment semàntic, ja que hi predominen totalmentles associacions amb la planta o amb el seu fruit. Sols puc parlar d’una únicamotivació enològica (o vinícola). I, a sobre, els ampelònims en qüestió s’ex-pliquen per motius diversos: formigor, gargollassa, grumet o grumer o bro-met, i trobat o turbat.

4.7. MOTIVACIÓ FISIOLÒGICA

D’entrada, pot sobtar la constatació d’un fet inqüestionable: gairebé totesles parts de la planta (cep, cua, gra, llavors, pàmpols, pellofa, raïm i sarments)provoquen associacions semàntiques i generen ampelònims.


1299. A partir d’aquí, els més desvalguts (siguin animals domèstics, gent pobra o ancians)acaben caient tots dins el mateix sac d’ironia burleta.

1300. Aquestes varietats de baixa productivitat han de ser necessàriament selectes. És l’úni-ca raó que en pot justificar la pervivència agrícola.


4.7.1. ASSOCIACIÓ AMB EL CEP

Hi ha diversos ampelònims que fan referència estricta al cep, entès com aplanta: planta o raïm de planta, planta nostra i planta nova.

Sovint, però, els noms reflecteixen la duresa del cep o unes altres caracte-rístiques genètiques de la planta: bastard, directe, fustera, híbrid, pedrol, plan-ta borda, planta forta, raïm de soca, real, i rupèstic o rupestre.

4.7.2. ASSOCIACIÓ AMB LA CUA

No totes les cues de raïm tenen la mateixa resistència.1301 Els parlants endestaquen les especialment grosses i llenyoses, o bé les més tendres i fàcilsd’arrencar: colassa, cua-sec, cuatendre i punxó gros.

4.7.3. ASSOCIACIÓ AMB ELS GRANS DE RAÏM

És la motivació fisiològica que explica un nombre més alt d’ampelònims,però les associacions poden ser diverses. Mencionaré, en primer lloc, l’es-tat del gra, sigui pel punt de maduresa o sigui per la seva duresa (o blanor) al’hora de veremar-lo: cruixent, esquiterell, esquitxagós, mollar o mollí, (pan-sa)tendre, sumoll o sumoi, tendral o tendralet, valent, i verdiell o vedriell overdil.

Sovint, també la forma o la mida d’un gra pot explicar els motius del seunom. N’esmento els següents: (albu-)radunis, bobó, cascavell verd, fogoneu,godella, gra gros, (pansa)menut, redonell i uveta.

I encara resta el gust o l’olor característics que desprenen algunes varie-tats, fet que genera els ampelònims següents: (calop) aiguardenter, (calop)moscatell, moscatell o moscat, moscatelló i raïm del gustet.

4.7.4. ASSOCIACIÓ AMB LES LLAVORS

En alguns casos, l’absència de llavors, o la seva mida prominent (més ob-servable en les varietats translúcides), explica la motivació ampelonímica.N’he trobat tres exemples en català: bona llavor, pepita i sense gra.


1301. Aquest fet és més important que no sembla a l’hora de la verema. Les cues fortes fande mal arrencar i obliguen a portar una eina tallant. Les més tendres poden caure soles i fer mal-bé els seus raïms.


4.7.5. ASSOCIACIÓ AMB ELS PÀMPOLS

El tipus de fulla també és un element a considerar a l’hora d’anomenar lesvarietats. La forma i l’abundor dels pàmpols expliquen els ampelònims se-güents: pàmpol girat, pàmpol rodat o pampa-redó, pàmpol talladet o retallat,pampolat, serra, i trepat o trepadell o trapat.

Fins i tot el borrissol, la pilositat dels pàmpols, serveix per a explicar al-guns ampelònims: borret, cardador, i granatxa peluda o vernatxa peluda.

4.7.6. ASSOCIACIÓ AMB LA PELLOFA

A banda del color del gra, un bon nombre d’ampelònims prenen el nompels pics o taques de la seva pellofa. Lògicament, acostumen a ser raïms de pe-llofa molt fina, sensibles a les macadures. Són els següents: clapat, clotet oraïm del clotet, picapoll o picapolla, pigotós, rata i ullada. En algun cas aïllat,la referència a la pell encara és més directa: pelleret.

4.7.7. ASSOCIACIÓ AMB ELS RAÏMS

Els raïms també serveixen per a anomenar diverses varietats, ja sigui perla forma, pel grau de compactament o per la qualitat d’aquests penjolls deraïm.1302 En conec aquests: argamussa, barba(-rossa) o babarrès, (carinyena)gotimosa, (estorell) de pinyeta, gavarro, grapasa, (pansa)escaló i parellada.

4.7.8. ASSOCIACIÓ AMB LES SARMENTS

Uns quants ceps deuen el seu nom a la forma de les sarments. Més d’uncop aquestes són de caràcter enfiladís, amb una marcada tendència a l’enros-cament dels seus circells. Això provoca que aquesta mena de ceps siguin ha-bitualment emparrats. També s’hi pot donar una motivació inversa a causad’unes sarments caigudes. Tot plegat, puc esmentar els ampelònim següents:embolicaire, gaiata o monastrell de la gaiata, garrut, gatxeta, isaga i terret.

En unes altres ocasions és la mida d’aquestes sarments el que condicionael nom, ja que serveix per a establir un dualisme bàsic (cep de vinya / cep em-parrat): parrell, trell i vinyater.


1302. S’hi destaquen sobretot els bagots ‘raïms verds’ que produeixen algunes classes de ceps.


4.8. MOTIVACIÓ ONOMÀSTICA

La motivació onomàstica ja és destacada pels naturalistes llatins. Inclouels antropònims, així com els topònims i els gentilicis.

En català, l’associació antroponímica no és tan productiva com podriasemblar;1303 tot i que vull destacar la tendència a generar diminutius de nom-brosos antropònims.

En canvi, una de les motivacions que més funcionen a l’hora d’anomenaruna varietat és la provinença geogràfica, sigui una localitat, una regió o unpaís. De vegades, els parlants fan servir el topònim mateix; en un primer esta-di, amb preposició, i, a la llarga, sense. Però, en unes altres ocasions, els par-lants s’estimen més usar el gentilici corresponent. Tampoc no falten varietatsde les quals trobo tan aviat denominacions toponímiques com gentilícies enfunció de la localitat.

4.8.1. ASSOCIACIÓ ANTROPONÍMICA

En aquest apartat puc esmentar: blaiet, domènec, felipet, ferrandella, ma-cià, maimó, maria Domingo, marisanxo, messeguera, miquel d’Arcos, mon-dragon, pasqual Saló, pedro Jimeno, pep de Porta, planta d’en Gord, sever iurbana.

També apareix alguna variant postantroponímica en què els parlants jano associen l’ampelònim amb l’antropònim. Això pot provocar modifica-cions (o encreuaments) del llinatge originari: arcos, jaqués o jaqué, marse-guera i traveró.

4.8.2. ASSOCIACIÓ GENTILÍCIA

A continuació, les variants gentilícies: alicantí, aragonès, calabrès, car-cassès (blanc), castellà, còrcec, francès, grec, italià, lledoner, mancès, manxega,martorella, montalbana, (moscatell) romà, (pansa) valenciana, planta ameri-cana o americà, planta del país, planta valenciana o valencià, requeno, riba-rojà, saragossí, selvatà, tarragoní, terrassenc, tortosí, valencí i xurret.

Igualment, es troben variants deturpades en què els parlants deuen haverperdut el referent gentilici: arsalí, balancí, giró o gironet, manset, marsellerès,raqueno i ridalenc.


1303. Fixem-nos com d’aquesta associació hi ha almenys tres préstecs hispànics amb nom icognom: marisanxo (‘Mari<a> Sancho’), maria Domingo i pedro Jimeno.


4.8.3. ASSOCIACIÓ TOPONÍMICA

Sens dubte, la toponímica és l’associació quantitativament més important.Afecta nombrosos topònims catalans, però també n’hi ha d’origen romà-nic,1304 fins i tot d’hel·lènics. Són els següents: aledo, alicant o alicante, ara-mon, arinyo, benicarló, candia, caranyena o carinyena, corinto, cornèlia, jaéno eixaent, lloseta, malvesia, màntua, massacà, mataró, morvedre, palop, plan-ta de Quesa, planta de Pedralba, planta-la-llossa o llossa, plantamollet, plan-tamula, raïm d’Almeria, raïm de Jerusalem, raïm de Xella o (roig) de Sella,raïm del Bac, (roig) de Sant Pere, rosselló, sarreal, sitges, subirat, tir, utiel,vendrell, vernatxa o vernassa, xasselà o chasselas, xerès i xixona.

Tampoc no falta aquí un nombrós apartat posttoponímic, en el qual eltopònim originari ha estat notablementmodificat (fins a fer-lo pràcticament in-cognoscible). Tinc notícia dels casos següents: armou, calop, cambril, carinyanao caranyana, garnatxa o granatxa, langlade, mandó, mansella, manto (negro),momagastro, morzacà, raïm d’airén, ribot, salsa, semantano, sitja i sobirà.

4.9. MOTIVACIÓ TECNOLÒGICA

L’aprofitament tècnic o la destinació que es fa de cada varietat és una ma-nera simple i efectiva a l’hora de generar ampelònims els parlants. Podem di-vidir en tres blocs aquesta destinació dels raïms: l’alimentació (ja sigui com araïm de taula o com a pansa), la conservació i la fermentació (amb la gradua-ció alcohòlica dels vins o amb la dels licors).

4.9.1. ASSOCIACIÓ AMB L’ALIMENTACIÓ

Hi trobem tant els raïms per a consumir com a fruita com els destinats afer-ne panses. Puc mencionar aquests: pansa o panser o pansal, raïm de ba-lança i raïm de taula.

4.9.2. ASSOCIACIÓ AMB LA CONSERVACIÓ

L’associació amb la conservació recull raïms conreats per a ficar-los enampolles, per a penjar-los o per a guardar-los durant una època de l’any. D’a-quest grup puc esmentar els ampelònims següents: botellal, carrellera, escla-


1304. Provinents de l’espanyol, del francès, de l’italià i de l’occità.


fagerres, raïm de penjar, raïm de salvar, sarró, serverola, i trencatenalles otrencaventres.

4.9.3. ASSOCIACIÓ AMB LA FERMENTACIÓ

Del grup de raïms que deuen el seu nom a la fermentació, encara en vullfer una diferenciació: les varietats que després del cup són vinificades, i aque-lles altres que són destil·lades en un alambí per a fer-ne licors. En conjunt, hiha aquests ampelònims: calderer, estorell, gateta, premsal, sabater, veremetao verema, vinater i xampanyet.

4.10. MOTIVACIÓ VÀRIA

4.10.1. ASSOCIACIÓ ECLESIÀSTICA

De vegades, una relació amb l’Església (sigui amb els seus membres, ambles seves edificacions o amb la seva litúrgia) ha servit per a derivar diversosampelònims: al·leluia, cartoixà, cor d’àngel, mamella de monja, monastrell omorastell, monget i pascali.

4.10.2. ASSOCIACIÓ ESCATOLÒGICA

La relació amb funcions fisiològiques també ha servit per a anomenaraquests tres raïms: cagat, petador i pixagós.

4.10.3. ASSOCIACIÓ ÈTNICA

Finalment, hi ha alguns casos en què les al·lusions racials dels parlants, ge-neralment pejoratives, serveixen per a generar ampelònims: moràvia, moro iraïm de grans de jueu.



5

CONCLUSIONS


El meu estudi és essencialment un recull lèxic, analitzat lingüísticament,de tots els ampelònims catalans coneguts. Mitjançant un buidatge sistemàtic,he recollit i estudiat quatre-cents cinc noms diferents de classes de raïms (solshi compto les meves entrades lexicogràfiques principals, no pas la resta de va-riants dialectals). Ara, mentre que lingüísticament es pot parlar de més dequatre-cents ampelònims catalans, la realitat agronòmica és que amb proufeines hi ha una vuitena part de varietats viníferes.1305 O sigui, cadascuna deles varietats pot tenir diversos noms en funció de l’associació semàntica que,subjectivament, hagin establert els parlants respectius.1306

Anem per parts. En l’apartat documental, la meva recerca canvia radical-ment la datació d’un nombre altíssim d’ampelònims. Generalment no alterogaire la documentació medieval dels més antics, sinó que acostumo a endar-rerir un o dos segles la informació sobre molts ampelònims del segle XX1307

dels quals no hi havia cap dada fiable.

1305. Suposo que és obvi, però ho aprofito per a insistir en la diferenciació entre ampelò-nim (nom de cep o raïm) i varietat (classe de cep o raïm). El primer terme és estrictament lin-güístic i esdevé l’objectiu absolut del meu estudi. El segon és un terme botànic l’estudi específicdel qual correspon als agrònoms.

1306. GUYOT va escriure el 1861: «Il n’existe pas, en France, quarante cépages qui méritentd’être cultivés en grand pour les bons vins qu’ils produisent, et ces quarante cépages sont con-fondus sous quatre cents noms qu’on trouvera dans les diverses ampélographies» [p. 69]. Giraltn’augmenta el nombre: «Perfectament identificades i classificades, les varietats de cep europeucultivades als Països Catalans amb finalitats productives passaven de la seixantena abans de lafil·loxera» [Tècniq., 66].

1307. Parlar d’un o dos segles enrere té més importància històrica del que pugui semblar aprimer cop d’ull. Representa documentar l’ampelònim abans de les diverses plagues del se-gle XIX (sobretot la fil·loxèrica) que van assolar Europa i van obligar a un canvi radical dels con-reus vitícoles.


N’esmentaré una selecció que he documentat al segle XVIII: barbal, blan-quet, dolcerell, forcallada, gaiata, gateta, isaga, llora, martorella, pàmpol rodat,pansa valenciana, planta d’en Gord, planta de la reina, rojal o rojalet, sumoll,tir, valencí, xarel·lo i xixona. També n’inclouré alguns que he documentat abansdel segle XVII: picapolla (segle XV), planta tardana (segle XVI), terrassenc (se-gle XV), tortosí (segle XVI) i ullada (segle XVI).

Potser es troba a faltar, en aquesta tria, més dades medievals, però vull ferressaltar que les fonts antigues són d’una gran migradesa, ja siguin literàries olexicogràfiques. Els únics escriptors medievals que aporten alguna cosa a ladocumentació ampelonímica són F. Eiximenis, al Terç del crestià (segle XIV),on esmenta vuit vins (calabresc, còrce<r>c, candia, grec, monastrell, moscatell,picapoll, vernassa), i J. Roig, a l’Spill o Llibre de les dones (segle XV), on apa-reixen cinc ceps valencians (boval, ferrandella, monestrell, muntalbana, ne-grella) i dos vins (moscat, grec). En canvi, els diccionaris dels segles XV, XVI iXVII (de J. Esteve [a. 1498], de G. Busa [a. 1507], d’O. Pou [a. 1580], d’A. Font[a. 1637], d’A. Torra [a. 1640], de J. Lacavalleria [a. 1696], etc.) són pobríssimsen aquest camp. Els més complets amb prou feines arriben a la mitja dotzenade raïms, comptant-hi també els seus vins.

En l’aspecte estrictament etimològic, tracto de molts ampelònims que nohavien estat explicats abans (almenys que jo sàpiga); o bé que ho havien estatd’una manera, al meu parer, poc satisfactòria. Per ser més precís, diferenciaréles dues possibilitats. Primer, he trobat explicacions poc convincents, lesquals reviso parcialment o totalment, dels ampelònims següents:1308 boval,brocada, callet, estorell, gorgollassa, isaga, macabeu, mamella de monja,mancès, mandó, maçanet, messeguera, montalbana, montònec, moràvia, pa-lop, pàmpol rodat, pansaescaló, picapoll, trepat i trobat.

Segon, no he trobat cap informació (si més no per a les variants catalanes)d’un bon grapat d’ampelònims dels quals he fet la meva pròpia proposta eti-mològica (i motivacional): al·leluia, arsalí, batista, barbal, cagat, cardador,carrellera, dacsa, dolcivera, escorçac, embolicaire o bonicària, esclafagerres,felipet, forcallada, formigor, fustera, gaiata, gateta, gatxeta, gavarro, gira-sol,grapasa, julivera, langlade, lloseta, manset, manto (negro), manuella, mas-sacà, matavells, momagastro, mondragon, monget, moreu, pardalet, parella-da, pedrol, pep de Porta, perdigó, planta d’en Gord, plantamula, planta deQuesa, plantamollet, pobretó, premsal, queixal de vella, raïm de gos, raïmde grans de jueu, raïm de les figueres, raïm de Xella, raïm dels sants, rata, redo-nell, ribot, rosseti, sabater, salsa, sarró, semantano, serra, serverola, sever, sit-ja, subirat, trell, trencatenalles, urbana, valent, xinxós i xurret. I aquí encara


1308. I no tots són localismes: hi ha ampelònims com boval i picapoll l’àrea lingüística delsquals s’estén a quatre i cinc llengües romàniques respectivament.


hi podria afegir alguns ampelònims que no han estat explicats, potser perquèla raó etimològica era prou evident (fet molt subjectiu, és clar). Esmentaré,per exemple: cames de garsa, clotet, (carinyena) gotimosa, directe, domènec,esquiterell, felipet, fonollera, imperial, joanillo, macià, mançanilla, mateu,moro, negrella, pampolat, pelleret, pigotós, planta fina, planta forta, planta-roig, raïm de pobre, raïm de soca, raïm d’hivern, requeno, roig de Sant Pere,roial, sarreal, ull de llebre, ull de perdiu, uva d’arrova, verdala i vinyater.

Ho aprofito ara per a destacar que, gràcies a les enquestes inèdites del’ALDC, o a les meves pròpies, he pogut estudiar i fixar un nombre importan-tíssim d’ampelònims dels quals no hi havia (o no he sabut trobar) en català capmena d’indici documental. La llista és prou extensa:1309 abeller, arsalí, benadic,blaiet, bobó, bonicària, calabrès, calderer, cap de colom, cap negre, cirereta, cla-pat, colassa, directe, encarnat, felipet, fustera, gavarro, grapasa, híbrid, italià,langlade, manto (negro), màntua, monget, pardalet, perdigó, pixagós, planta deQuesa, planta-la-llossa, planta nostra, popa de vaca, punxó tendre, queixalde vella, raïm de les figueres, raïm de Sant Martí, raïm de Santa Anna, raïm desoca, raïm del Bac, raïm del gustet, rata, redonell, rosselló, rupestre, sant Jovet,semantano, sitges, trencatenalles, urbana, utiel, vernatxa peluda i xampanyet.

Tampoc no he renunciat a qüestionar totes les etimologies d’algunes altresllengües romàniques que no veig clares. És el cas de paral·lelismes italians combarbèra (v. barbal), cannaia (v. raïm de gos), colombano (v. cap de colom),montònico (v. montònec), occhio di pernice (v. ull de perdiu), sangiovéto (v. santJovet) i sisiga (v. isaga). De paral·lelismes lusitans com godelho (v. godella). Deparal·lelismes francesos com chenin (v. raïm de gos) i oeillade (v. ullada). De pa-ral·lelismes occitans com bourret (v. borret) i bouteian (v. botellal). De paral·le-lismes espanyols com palomino (v. palomino). De paral·lelismes sards comagracera (v. grasser), pascasaló (v. pansaescaló) i pascali (v. pascali). I d’anticsparal·lelismes llatinomedievals com turbianum (v. trobat).

Una altra conclusió important crec que és la gran quantitat de préstecs ide manlleus que hi ha en el camp ampelonímic. Aquest fet va ser important enl’antiguitat, i probablement encara més en la darrera centúria, com a conse-qüència dels avenços agronòmics a què va obligar la fil·loxera. Diferencio elsdiversos manlleus que afecten el català segons la llengua de provinença, dei-xant de banda els manlleus geogràfics que s’acompleixen dins de la mateixaàrea catalanòfona: cambril, lloseta, martorella, plantamollet, roig de Sella, sit-ges, subirat, tortosí, valencià i vendrell.

CONCLUSIONS 409

1309. D’aquesta llista inèdita, més de la meitat d’ampelònims han estat «descoberts» perl’ALDC (Atles lingüístic del domini català). I es tracta tan sols d’una pregunta (la número 935:«classes de raïm») de les quaranta-quatre que parlen de la vinya i del vi. O de les 2.452 que for-men aquesta macroenquesta del lèxic català.


En primer lloc, a causa de l’adstrat, hi ha occitanismes com afartabous, be-nadic, borret, callet, cinsó, fogoneu, picapoll i terret; sense oblidar els préstecsd’origen toponímic (o gentilici): aramon, carcassès (blanc), langlade, mancès,mandó i marsellerès o mansella. En segon lloc, hi ha castellanismes com beba,bobó, colassa, doradillo, manto negro, mondragon, pepita, raïm d’airén, urbanai uva d’arrova. Aquí també puc destacar diversos manlleus de motivació topo-nímica:1310 aledo, aragonès, arinyo, carinyena o caranyena, castellà, jaén o eixa-ent,manxega i xerès. Però també vull subratllar la importància delsmanlleus an-troponímics. Hi ha casos tan evidents com maria Domingo, marisanxo, miqueld’Arcos i pedro Jimeno. En tercer lloc, hi ha sardismes, encara que només per al’alguerès. Puc esmentar: albu-radunis, almadrà, birde (v. verdala), barriadorja,retallat i tita de vaca (v. mamella de vaca). Tal com passa en l’occità respecte alfrancès, commésmodern és el manlleu ampelonímic de l’Alguer, més clara és lainfluència del superstrat italià. N’hi ha alguns exemples clars: angèlic (v. cord’àngel), sant Jovet i ungla de milà. Fins i tot observo diverses alternancesdiacròniques entre arcaismes de morfologia catalana i modernes adaptacionssardoitalianes: canyonal → canonau; munastrell → muristel·lu; turbat → torbato.En quart lloc, hi ha els italianismes: barba-rossa, cirereta, montalbana, montò-nec, moscatelló, uveta i xarel·lo. Puntualment també es poden detectar algunsgal·licismes, com raïm de taula i ribot; o algun lusitanisme, com godella.

Ara, el català no solament ha manllevat ampelònims, també n’ha exportat(fins i tot a ultramar). Són els casos següents: boval, giró, macabeu, monastrelli trobat. En aquest apartat destacaré especialment els préstecs catalans d’ori-gen toponímic: alicant, benicarló, mataró i morvedre, dels quals incloc dadeshistòriques i agronòmiques per entendre’n millor l’expansió geogràfica.1311Per a alguns altres topònims catalans exportats com a ampelònims, vegeu ri-bot, rosselló, salsa i xixona.

Uns altres manlleus catalans menors exportats a les llengües veïnes per ads-trat són, per a l’espanyol: engor (v. planta d’en Gord), esclafacharre (v. esclafa-gerres), gayata (v. gaiata), izaca (v. isaga), pansé (v. panser), parrel (v. parrell),sumoy (v. sumoi), tortosí (v. tortosí), tripaella (v. trepadell) i vidriel (v. vedriell);per a l’occità: lladoner pelut (v. lledoner); i per al sard: maimò (v. maimó), palòp-po (v. palop) i pascasalò (v. pasqual Saló).

Cal considerar també una sèrie d’ampelònims romànics que, per la sevaextensió i per les diferenciades evolucions morfològiques, no poden explicar-se a partir d’un simple manlleu romànic. Més aviat fan pensar en un origen


1310. Per raons d’adstrat, Múrcia i la Manxa, però sobretot l’Aragó, són els llocs d’on arri-ben la majoria de préstecs espanyols antics. Per constatar-ho, en trio tres d’onomàstics: ara-gonès, arinyo i carinyena.

1311. Giralt [Elabor., 57] aporta un mapa interessant dels vins dels Països Catalans cone-guts a l’exterior a principis del segle XIX.


llatinovulgar comú; si més no, semàntic.1312 Així trobo ampelònims romànicstan estesos com blanqueta, brunet, cama de perdiu, canyonal, colló de gall(i tots els seus eufemismes), cruixent, dolcerell, forcallada, grassera, imperial,isaga, mamella de vaca, mollar, morillo, moscatell, negrella, pansa, planta dela reina, ullada, raïm de gos, raïm de Sant Martí, rosseta, sant Jaume, santJoan, ull de perdiu, ullada, verdala i verdiell.

Sovint les relacions comercials van fer circular per tota la Mediterràniaoccidental vins i ceps (així com els seus noms, generalment d’origen toponí-mic). Alguns van emprar-se sols en temps antics:1313 candia, còrcec, cornèlia iraïm de Jerusalem. N’hi ha d’altres que encara perviuen a l’àrea lingüística ca-talana i a bona part de la Romània, com malvesia o vernatxa.

Observo, a més, que el català té nombrosos paral·lelismes ampelonímicsamb l’italià. Suposo que aquesta relació s’explica, la majoria dels cops, gràciesals arcaismes mantinguts des de l’època de la dominació catalanoaragonesasobre el sud d’Itàlia.1314 N’hi ha els següents: esperó de gall, grapasa, juliolenc,massacà i trobat.

De vegades, trobo un nombre important de paral·lelismes sols en una àrearomànica concreta. Ho constato, per exemple, a la península Ibèrica, on apa-reixen diversos ampelònims ben documentats en les respectives llengüesromàniques (català, espanyol i portuguès). Són els següents: carrega-rucs, (ca-lop) aiguardenter, cua d’ovella, escanyacà i trencatenalles. Suposo que, en al-gun cas, es pot imaginar un origen semàntic comú d’un llatí vulgar regional.

Més fàcils de filiar són aquells ampelònims documentats en el llatí clàssico que hi tenen el mateix semantisme. Puc incloure-hi per al català: l’abeller(en ll. APIANA), el castellanisme palomino (en ll. COLOMBINA),1315 la ferrana (enll. FER<R>EOLA), el grec (en ll. GRAECUM), l’italianisme gra d’oliva (en ll. OLEA-GINA), el rojal (en ll. RUBELLIANA), etc. Normalment es tracta sols d’una deri-vació semàntica, però també trobo algun cas de manteniment lexical. Lògica-ment, es tracta de variants molt més deturpades, com el bromet (potser del’hel·lenisme llatí BUMASTUS).1316

Abanda de les influències romàniques, també els arabismes han arribat al lè-xic ampelonímic català, sobretot al valencià i al balear. Puc esmentar-ne aquests:argamussa, gateta, maçanet o mançanilla, moràvia, raïm d’airén i valencí.

CONCLUSIONS 411

1312. Sovint l’únic obstacle per a determinar l’origen semàntic comú d’alguns paral·lelismesampelonímics és la manca de documentació sobre les hipotètiques formes llatinovulgars.

1313. Antics almenys per al català. En unes altres llengües encara es mantenen: cf., per ex.,els paral·lelismes romànics de còrcec.

1314. Aquesta dominació devia afavorir de manera privilegiada les relacions comercials bi-laterals en tots els nivells, incloent-hi l’agrícola.

1315. Més genuïna resulta la variant de l’Aragó catalanòfon: cap de colom.1316. De fet, en occità, encara pervivia a finals del segle XIX una variant més fidel: bumèstio/-a.


Paral·lelament, també analitzo la datació dels manlleus i poso de manifestque no tots són d’una antigor semblant.1317 De fet, molts dels manlleus recentssón ampelònims generats a finals del XIX i a principis del XX. Les seves plan-tes, mitjançant la hibridació, servien per a lluitar contra les plagues (criptogà-miques i fil·loxèriques) i per a millorar els rendiments vitícoles. Em refereixoals ampelònims següents: cardinal, jaqués, planta americana, regina, rupèstici tintorera.1318

Tot i no tractar-se específicament d’un treball d’anàlisi lexicogràfica, lacerca sistemàtica als diccionaris m’ha permès d’observar diversos casos detransfusió lèxica,1319 i no sols per al català: DRAE [RAEL] → DLab [Labèr-nia] (v. malvesia). De vegades, un diccionari d’àmbit dialectal en copia un al-tre de precedent, en algun cas de manera sistemàtica: DMGa [Martí Gadea] →DEsc [Escrig] (v. verdiell). En uns altres casos, la còpia del diccionari dialectales fa sobre un diccionari d’àmbit general: DFeb [Febrer Cardona] → DBel[Esteve-Belvitges] (v. picapoll). També passa sovint que un diccionari generalen copia un altre de precedent no sempre mencionant la font: DIEC [IEC] →DCVB [Alcover-Moll] (v. escanyavella); encara que això comporti sovinterrades: TrL [Griera] → DAg [Aguiló] (v. pansal), o definicions poc perti-nents: DIEC → TrL (v. parrell). També passa sovint que un diccionari gene-ral n’acaba copiant un d’àmbit dialectal: DCVB → DMGa (v. clotet). Fins i totho fan els diccionaris normatius: DIEC → DAm [Amengual] (v. garnatxa).Igualment he detectat l’aparició de mots fantasma per falta de cura, sobre-tot al TrL. Per exemple, trobo: doleivera per dolcivera, masnec per *mansec(v. manset) i sanlics per *saulics (v. salzenc).1320

Finalment, vull destacar la magnitud de les incongruències que presentennombrosos diccionaris entre l’entrada raïm, on n’esmenten nombroses varie-tats, i les respectives entrades ampelonímiques. Em centraré en dos: el TrL i elDCVB. El primer [TrL] comet tantes errades en la seva entrada raïm, pel fetde copiar literalment una dubtosa publicació ampelonímica del segle XIX, queval més proscriure-la (v. botellal).1321 El segon [DCVB] dóna sovint definicions


1317. Lògicament, un ampelònim com botellal ha de vincular-se a la implantació progres-siva de la botella com a recipient per al vi. Igualment, el (calop) tomàtiga no pot ser anterior a laimplantació del tomàquet, vegetal americà que li dóna nom.

1318. Algun cop, malgrat la modernor de la varietat, el grau d’adaptació lèxica és més gran,com passa amb maduixer.

1319. És evident que l’anàlisi exhaustiva de les definicions ampelonímiques seria matèriad’un estudi paral·lel, però depassa les possibilitats i els interessos d’aquest treball.

1320. I encara hi puc afegir els oblits de Griera a l’hora d’accentuar algunes entrades: jaenper jaén, jaques per jaqués, etc.

1321. De fet, les errades del TrL no se cenyeixen a l’entrada raïm. Malauradament, les sevesfonts queden del tot desvirtuades pels greus errors i les descurances comeses. Esmento, sols coma exemple, els casos en què Griera escriu dues entrades diferents per a la mateixa localitat:


diferents, de vegades contradictòries (v. alicantí; v. grec; v. forcallada; v. maca-beu). A més, arriba a fer servir grafies diferents: cuatendre/cua-tendre, joanec/joanenc; i fins i tot doblets lèxics a la mateixa localitat (v. fartapobre).1322

Per acabar aquest apartat, recordo, com ja he dit en la introducció, que eltítol (o títols) de cadascuna de les entrades és la meva proposta normativa defixació lèxica. En alguns casos, però, les meves entrades lèxiques revisen unesaltres propostes gràfiques, de vegades ben tradicionals. Proposo les revisionssegüents: canyonal, escanyavella, esquitxagós, estorell, fartapobre, malvesia,miquel d’Arcos, monastrell, montònec, palop, pansaescaló i pedro Jimeno.1323

Pel que fa a la sinonímia, potser l’esforç no m’ha donat els resultats pre-vistos. I ho dic essent conscient d’haver representat vint-i-vuit mapes de geo-sinonímia ampelonímica.1324 Sols he cartografiat els ampelònims dels quals heobtingut una àrea prou significativa i unes garanties sinonímiques suficients.A la resta d’apartats sinonímics em limito a qüestionar, o a rebutjar oberta-ment, sinonímies de fonts diverses.1325

Tot seguit, destaco una vintena de sinonímies prou sòlides que apareixencartografiades al present estudi: 1) boval = requeno = utiel; 2) garnatxa = giró= lledoner; 3) isaga = gra gros = moscatell romà; 4) malvesia = fumat = grec;5) mamella de vaca = esperó de gall; 6) monastrell = gaiata = ros = garrut =mataró = xurret = molvedre; 7) moscatell = maçanet = raïm del gustet = salsa;8) pansa = palop = imperial; 9) parellada = montònec = martorella; 10) pica-poll = verdiell; 11) planta = esquitxagós = moràvia; 12) planta nova = plantatardana = coma; 13) rojal = cardenal = raïm de soca; 14) sumoll = trobat = es-canyavella = messeguera = raïm de gos = marisanxo; 15) sant Jaume = prime-renc = sent-ana; 16) (garnatxa) tintorera = alicant = neral = rosselló; 17) tre-pat = embolicaire = fartapobre; 18) ull de llebre = ullada; 19) valencí = grumet= xixona; 20) xarel·lo = pansal = cartoixà = jaén = doradillo.

Per tancar aquest panorama dels diferents camps lingüístics estudiats alcorpus lèxic, diré que també he posat de manifest diversos fenòmens de fonè-

CONCLUSIONS 413

trapat/trepat, juliolenc/juriolencs, sant Jaume / raïm de Sant Jaume, parellada/perellada, ull dellebre / ulls de llebre.

1322. Són tantes les distraccions, que dubto de si es va fer una revisió final de les diversescol·laboracions.

1323. Al meu entendre, millor que no pas canonau, escanyavelles, esquitxegós, esturell,afartapobres/-bles, malvasia, miqueldarcos, monestrell, mun-/montona, calop, pansascaló i pedroJiménez.

1324. No dubto que seria interessant, però immensament complicat i incert, intentar d’es-tendre les sinonímies catalanes als seus paral·lelismes romànics fent mapes panromànics.

1325. Com ha escrit un caut historiador agrícola de Sardenya: «la confusione è tale che èbene non affrontare, essendo materia, l’ampelografia, con la quale non si può andare per indu-zioni o pareri personali, come qualche scrittore nostrano ha fatto, ma bensì con esami compa-rativi ampelografici sttretamente scientifici» [CHERCHI, IV, 205-206].


tica diatòpica.1326 Sense fer-ne un recull sistemàtic, puc destacar uns quantsfenòmens consonàntics: l’equivalència acústica bo- = mo- (bomagastro permomagastro, bonastrell per monastrell); l’equivalència acústica inicialbro/bru = gro/gru (gromet o grumet per bromet); l’addició -t/-k (benedit perbenadic, jauminc per jaumí, mollinc per mollí, rossetic per rosseti). També, enel pla fonètic, puc incloure el canvi vocàlic o > a: gargollassa per gorgollassa,manestrell per monastrell; etc.

A continuació, hi he inclòs un apartat sobre el lèxic (no ampelonímic) dela vinya, entès com una mena d’apunt, amb exemples puntuals, de la notabi-líssima riquesa lèxica d’aquesta cultura agrària. I, de passada, ho aprofito pera reflexionar sobre el tracte lexicogràfic que han rebut en català alguns delstermes principals: vinya, cep, sarment, pàmpol, gra, raïm, etc.

El darrer apartat del treball és el semàntic, on intentava una proposta declassificació motivacional vàlida per a tots els ampelònims catalans cone-guts.1327 En la pràctica, he pogut establir deu motivacions semàntiques, subdi-vidides sovint en unes altres associacions. Són les següents: agronòmica,biològica (anatòmica, botànica i zoològica), cromàtica (tons clars, tons inter-medis, tons foscos i tons rojos), cronològica (estacional i religiosa), econòmi-ca (qualitativa i quantitativa), enològica, fisiològica (cep, cua, gra, llavors,pàmpols, pellofa, raïms i sarments), onomàstica (antroponímica, gentilícia itoponímica), tecnològica (alimentació, conservació i fermentació) i vària(eclesiàstica, escatològica i ètnica).1328 Encara que exhaustiva, no pot en-tendre’s com a definitiva; entre altres raons, per la mateixa subjectivitat delscamps semàntics.1329

De tota manera, els resultats del meu apartat semàntic, a l’hora d’associar396 ampelònims amb les motivacions respectives, són prou globals per a per-metre una anàlisi estadística fiable. Fem comptes: la motivació agronòmica,amb 7 ampelònims, representa l’1,8 % del total; la biològica, amb 43 ampelò-


1326. Especialment en aquest apartat de fonètica dialectal, remeto quasi sempre a l’obra deJoan Veny (v. la bibliografia), el lingüista que més sistemàticament ha estudiat els parlars catalans.

1327. Sols n’he deixat fora vuit ampelònims (menys del 2 % del total) dels quals no tinc capproposta motivacional (ni etimològica, generalment).

1328. Sóc molt conscient que més d’un lexicòleg pot qüestionar la precisió d’aquests termes(per exemple, parlo d’associació botànica o d’associació zoològica; i, per tant, no faig servir tec-nicismes com associació fitonímica, ni termes populars o semipopulars del tipus associació ani-mal o animalística). La meva tria ha estat la següent: es tractava d’escollir preferentment un cul-tisme sempre que no fos un tecnicisme estrany als registres de tema general.

1329. Il·lustro aquesta complexitat amb un parell d’exemples. Esperó de gall pot explicar-se,en últim terme, per una motivació fisiològica: la forma llargaruda del gra. Però, d’entrada, elnom ha estat motivat per una associació biologicoanatòmica. Igualment, l’ampelònim moro haestat inclòs en un apartat d’associació ètnica, tot i que també es podria incloure a la motivaciócromàtica pel color negre de la pellofa.


nims, representa el 10,9% del total (anatòmica [21: 5,3%], botànica [14: 3,5%]i zoològica [8: 2%]); la cromàtica, amb 35 ampelònims, representa el 8,8% deltotal (tons clars [7: 1,8%], tons foscos [12: 3%], tons intermedis [4: 1%] i tonsrojos [12: 3%]; la cronològica, amb 22 ampelònims, representa el 5,6% del to-tal (estacional [4: 1%] i religiós [18: 4,6%]); l’econòmica, amb 28 ampelònims,representa el 7,1 % del total (qualitativa [21: 5,3 %] i quantitativa [7: 1,8 %]);l’enològica, amb 7 ampelònims, representa l’1,8 % del total; la fisiològica, amb93 ampelònims, representa el 23,5 % del total (cep [15: 3,8 %], cua [4: 1 %],gra [29: 7,3%], llavors [3: 0,8%], pàmpols [14: 3,5%], pellofa [9: 2,3%], raïms[9: 2,3 %] i sarments [10: 2,5 %]); l’onomàstica, amb 124 ampelònims, repre-senta el 31,3 % del total (antroponímica [22: 5,6 %], gentilícia [38: 9,6 %] itoponímica [64: 16,2 %]); la tecnològica, amb 23 ampelònims, representa el5,8 % del total (alimentació [6: 1,5 %], conservació [8: 2 %] i fermentació[9: 2,3 %]); i la motivació vària, amb 14 ampelònims, representa el 3,5 % deltotal (eclesiàstica [8: 2 %], escatològica [3: 0,8 %] i ètnica [3: 0,8 %]).

Analitzats els percentatges, s’hi observa una primera conclusió sorpre-nent. En la motivació dels ampelònims té molta més importància la motivaciófisiològica (parts del cep i del raïm) que no pas la motivació enològica (o siguidel vi, producte vitícola per excel·lència). Una segona conclusió important ésl’alt rendiment de la motivació onomàstica (especialment dels noms geogrà-fics:1330 topònims i gentilicis), la qual representa pràcticament la tercera partdel total d’ampelònims associats.

Metodològicament, el meu treball tracta en tot moment d’aportar pers-pectives noves, considerant molt clarament que només d’una manera pluridis-ciplinària es poden esclarir les etimologies més críptiques. Això inclou enaquest cas concret, a banda de la perspectiva romànica global, una incur-sió en el camp de l’enologia, en el de la història, en el de l’agronomia i, fins i tot,en el de les ciències naturals. De fet, en tinc un exemple ben clar. No tindriasentit estudiar els noms dels raïms i oblidar la possible translació nominal auns altres productes agrícoles.1331 Encara que sovint ho faci a peu de pàgina, hedocumentat coincidències lèxiques amb bona part de les fruites, les hortalisses,els cereals i alguns altres productes mengívols dels camps catalans: albercocs,ametlles, avellanes, blats, bolets, carabasses, cebes, cireres, codonys, cols, en-ciams, faves, fesols, figues, garrofes, llimes, magranes, melons, mongetes, naps,

CONCLUSIONS 415

1330. De fet, resulta un exemple immillorable del tarannà «viatger» de les vinyes mediter-rànies (i dels seus ampelònims).

1331. En alguns casos ha estat gràcies a un altre fruit de nom igual que he pogut confirmarla meva etimologia per al raïm; per exemple, en el cas de la figa d’ull de perdiu (v. ull de perdiu),en el de la mongeta fogoneu (v. fogoneu), en el del nap boal (v. boval), en el de l’oliva sabatera(v. sabater), etc.


olives, panissos, pebres, peres, pèsols, pomes, préssecs, prunes, taronges, to-màquets, etc.

Per acabar, una reflexió lingüisticosimbòlica: si inexhaurible és el cabal lè-xic d’una llengua, també ho és (en proporció) el cabal d’un camp lèxic, per es-pecífic que sigui. Intentant d’abraçar-lo, ens fem una mica més conscients dela saviesa popular i de la immensa memòria col·lectiva de la nostra —de qual-sevol— llengua. Resulta evident que en català no es troben tots els ampelò-nims romànics possibles1332 ni tot el ventall de possibles motivacions semàn-tiques, com no es poden trobar de manera exclusiva en cap llengua. Peròentendre les que hi ha, i sobretot per què hi són, és una bona manera de cop-sar la idiosincràsia de qualsevol —de la nostra— comunitat de parlants.


1332. Tot i això, el nombre total d’ampelònims consignats esdevé impressionant. Al dic-cionari he inclòs unes 850 variants catalanes del segle XX, sense comptar les formes més dubto-ses, a banda d’unes 650 grafies de documentació anterior (encara que quasi el 20% semblin sim-ples diferències ortogràfiques). Pel que fa als apartats de paral·lelismes romànics, hi he inclòsmés de 1.500 variants gràfiques diferents.


6

BIBLIOGRAFIA


6.1. MONOGRAFIES VITIVINÍCOLES: ENOLOGIA, HISTÒRIA, ETC.

ABELA Y SAINZ DE ANDINO, E. (1885). El libro del viticultor: Breve resumen de las prác-ticas más útiles para cultivar las viñas y fabricar buenos vinos: Producción y co-mercio vinícola: Clasificación y sinonimia de las vides. Madrid.

AMIEL, Cristiane (1985). Les fruits de la vigne: Représentations de l’environnementnaturel en Languedoc. París.

ANATRA, Bruno (1986). «La vite e il vino in Sardegna tra basso-medioevo et età mo-derna». A: Món Mediterrani: Jornades sobre la Viticultura de la Conca Medi-terrània. Diputació de Tarragona: Universitat de Barcelona, p. 536-545.

BALDANI, Enrico [et al.] (1981). L’uva da tavola. Reda.BCas = CASTELLET, Buenaventura (1869). Viticultura y enología españolas o Tratado

sobre el cultivo de la vid y los vinos de España. [Terrassa?]CABRERA, Rosario (1992). El conreu de la vinya i l’elaboració de la pansa a la comarca

de la Marina. Alacant.CAU, P.; SEGRETI, A. (1995). «Il vino e i vigneti nel Sassarese (secoli XIV-XX)». A: V Set-

timana della Cultura Scientifica. Università degli Studi di Sassari: Ministerio deiBeni Culturali e Ambientali, p. 53-60.

CAVOLEAU, M. (1827). Oenologie française, ou Statistique de tous les vignobles et detoutes les boissons vineuses et spiritueuses de la France. París.

CIURANA, Jaume (1980). Els vins de Catalunya. Barcelona.COMENGE, Miguel (1942). La vid y los vinos españoles. Madrid.DEIDDA, Piero (1994). «La vite». A: Patrimonio genetico di specie arboree da frutto: Le

vecchie varietà della Sardegna. Sàsser, p. 279-308.DELGADO, Carlos (1985). El libro del vino. Madrid.DUYKER, Hubert (1985). Grands vins du Rhône et du Midi. París.Enc. = Enciclopedia del vino. Enología, viticultura y cata (1987). Vol. III-IV. Barcelona.Estud. = Estudio sobre la exposición vinícola nacional de 1877 (1878). Madrid.FCar = CARBONELL Y BRAVO, F. (1820). Arte de hacer y conservar el vino, con una no-

ticia acerca la fabricación del vinagre. Barcelona.


FEIJÓO, Ino (1987). Vinos y cavas de España. Barcelona.FELIPO ORTS, A. (1986). «Producción, consumo y control del vino en el litoral va-

lenciano durante el siglo XVII». A: Món Mediterrani: Jornades sobre la Viticultu-ra de la Conca Mediterrània. Diputació de Tarragona: Universitat de Barcelona,p. 612-616.

GªMa = GARCÍA, M. J.; MARTÍN, J. F. (1986). «Situación actual del viñedo en Cana-rias». A: Món Mediterrani: Jornades sobre la Viticultura de la Conca Mediterrà-nia. Diputació de Tarragona: Universitat de Barcelona, p. 132-140.

GCat = GENERALITAT DE CATALUNYA (1990). El conreu de la vinya a Catalunya. Bar-celona.

GIRALT, Emili. III. Variedades de la vid cultivadas en el Panadés, p. 15-19. [Inèditmecanografiat]

Guía = PIQUERAS, Juan (1986). Historia y guía de los vinos valencianos. València.GUYOT, Jules (1861). Culture de la vigne et vinification. París.GVal = GENERALITAT VALENCIANA (1992). El raïm de taula. València.HIDALGO TABLADA, J. (1896). Tratado del cultivo de la vid en España. Madrid.IBAR, Leandre (1986). El llibre dels vins de Catalunya. Barcelona.LGal = GALOPPINI, Laura (1990). «Vino e guerra: previsioni per il rifornimento di una

campagna militare contro il Regno di Granada (1329)». A: Vinyes i vins: Mil anysd’història (Actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària). Vol. I. Vi-lafranca del Penedès, p. 443-460.

MAgr = MINISTERIO DE AGRICULTURA (1978). Vides de la Rioja. Madrid.MARCÉ, Abbé (1785). Essai sur la manière de recueillir les denrées de la Province de

Roussillon à moindres frais; de les amélioer, ainsi que les terres; et sur les autresavantages qu’elle pourrait retirer. Perpinyà.

MARCILLA, Juan (1942). Tratado práctico de viticultura y enología españolas. Madrid.MASA, Antón (1989). «As castés, os híbridos, as variedades autóctonas e os inxertos».

Cadernos a Nosa Terra, núm. 1, p. 4-8.MORALES GIL, A. (1976). La vid y el vino en la zona Jumilla. Múrcia.NAVARRO MAS Y MARQUET, J. (1797). Memoria sobre la viña, su plantación, propaga-

ción, reparación, conservación, enfermedades, accidentes, cultivo y vendimia en elPrincipado de Cataluña. Barcelona.

NIEVA, José Mª de (1854). Manual del cosechero de vinos, ó nuevo método de hacer elvino mas fuerte e licoroso, y de mayor graduacion. 4a ed. Madrid.

ODART, comte (1859). Ampélographie universelle ou traité des cépages les plus estimésdans tous les vignobles de quelque renom. París; Tours.

PÉREZ CAMACHO, F. (1992). La uva de mesa. Madrid.PINI, Antonio I. (1974). «La viticoltura italiana nel medioevo». Studi Medievali [Spo-

leto], núm. XV, p. 795-884.POSADA, Xosé (1982). Manual de los vinos y aguardientes de Galicia. Madrid.PUIG I VAYREDA, E. (1990). Vins i cellers. 19 diàlegs apassionats amb els pàmpols de

l’Empordà. Figueres.RENDU, Victor (1857). Ampélographie française comprenant la statistique, la descrip-

tion des meilleurs cépages, l’analyse chimique du sol et les procédés de culture et devinification des principaux vignobles de la France. París. 2 v.



ROIG ARMENGOL, R. (1890). Memoria acompanyatoria al mapa regional vinícola de laProvincia de Barcelona. Barcelona.

ROJAS CLEMENTE, S. (1807). Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetanen Andalucía. Madrid.

ROMERO MAS, G. (1984). El vino en Castellón. Sant Rafael del Maestrat.ROSES, S.; ROSES, J. L. (1987). «Los vinos de Baleares». A: Enciclopedia del vino. Eno-

logía, viticultura y cata. Vol. III. Barcelona, p. 32-33.ROUFFIA, Côme (1866). «Ampélographie du Roussillon». Société Agricole, Scientifi-

que et Littéraire des Pyrénées-Orientales [Perpinyà], núm. XIV.ROURA, José (1839). Memoria sobre los vinos y su destilacion; y sobre los aceites. Bar-

celona.SCet = CETTOLINI, Sante (1897). «Elenco delle principali uve sarde». Italia Enologica

[Càller], núm. 14, p. 39-50.SERRANO MARTÍNEZ, J. M. (1986). «Distribución espacial y coyuntura del cultivo de

la vid en la región de Murcia». A: Món Mediterrani: Jornades sobre la Viticultu-ra de la Conca Mediterrània. Diputació de Tarragona: Universitat de Barcelona,p. 174-189.

SIMÓ, Vicente (1980). Nuestros vinos. València.SORÀ, Sebastià (1839). Metodo breu y sensill del modo com se ha de fer el vi bo y de du-

racio y que se puga transportar a diferens climas en seguretat. Palma de Mallorca.TMan = MANONELLES, Toni (1994). «El vi». A: VI Quadern del Taller d’Estudis de

l’Hàbitat Pitiús. Eivissa.TORRES, Miquel A. (1987). Els vins del Penedès. Barcelona.TRENCHS, Josep (1990): «El vi a la Taula Reial: documents per al seu estudi a l’èpo-

ca del Rei Cerimoniós.» A: Vinyes i vins: Mil anys d’història (Actes i comunicacionsdel III Col·loqui d’Història Agrària). Vol. I. Vilafranca del Penedès, p. 343-365.

TRIBÓ I TRAVERIA, G. (1990). «Els emparrats del Baix Llobregat i la producció de vigrec». A: Vinyes i vins: Mil anys d’història (Actes i comunicacions del III Col·loquid’Història Agrària). Vol. I. Vilafranca del Penedès, p. 381-392.

VIALA, P.; VERMOREL, V. (1901-1910). Traité général de viticulture. Ampélographie.París. 7 v.

Vins = PIQUERAS, Juan (1983). Els vins valencians. Universitat de València.VODRET, A.; FARRIS, G. A. (1995). «La vitivinicoltura sarda in epoca contemporanea».

A: V Settimana della Cultura Scientifica. Università degli Studi di Sassari: Minis-terio dei Beni Culturali e Ambientali, p. 9-18.

6.2. ALTRES MONOGRAFIES AGRÀRIES

AGUSTÍ, Miquel (1617). Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica y pastoril. Barcelona.AJCav = CAVANILLES, Antonio J. (1797). Observaciones sobre la historia natural,

geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Saragossa. 2 v.[Ed. de 1958]

Die B. = LUDWIG SALVATOR, Erzherzog (1897). Die Balearen geschildert in Wort undBild. Würzburg; Leipzig.

BIBLIOGRAFIA 421


BIDWELL, Charles T. (1997). Les illes Balears. Palma de Mallorca. [Trad. de R. Plasèn-cia i A. Nadal]

BONET, Antoni (1997). Menorca pagesa. Maó.CERDÀ, Pere A. (1910). Agricultura pràctica regional. Palma de Mallorca.CHERCHI PABA, F. (1974-1977). Evoluzione storica dell’attività industriale agricola

caccia e pesca in Sardegna. Càller. 4 v.CONDE, Rafael (1988). «Fonts per a l’estudi del consum alimentari: fonts de l’Arxiu de

la Corona d’Aragó». A: Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelo-na, p. 27-50.

CONSELL SUPERIOR D’INVESTIGACIONS CIENTÍFIQUES. INSTITUCIÓ MILÀ I FONTANALS

(1988). Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona.COSSU, Amatore (1978). Flora pratica sarda illustrata. Sàsser.CUPANI, Francisco (1696). Hortus catholicus. Nàpols.ESTIENNE, C.; LIEBAULT, J. (1622). L’agriculture et maison rustique. Lió.HERNANDO, Josep (1988). «Els moralistes i l’alimentació a la Baixa Edat Mitjana». A:

Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona, p. 271-293.HERRERA, G. Alonso de (1513). Obra de agricultura. Madrid. (Biblioteca de Autores

Españoles; 235) [Ed. de 1970]JAVal = VALCÁRCEL, Joseph A. (1791). Agricultura general (y gobierno de la casa de

campo). Vol. VIII. València.LCol = COLUMELLA, Lucius J. M. (1977). On agriculture. Vol. I. Cambridge; Londres.

[Ed. de H. B. Ash]MANCA DELL’ARCA, Andrea (1780). Agricoltura di Sardegna. Nàpols.PGil = IGLÉSIES, Josep (1949). Pere Gil, S. I. (1551-1622) i la seva Geografia de Cata-

lunya. Barcelona.PLINE L’ANCIEN (1958). Histoire naturelle. Vol. XIV. París. [Ed. de J. André]RAICH I ESCURSELL, R. M. (1978). L’agricultura a Catalunya a través d’un manuscrit

del segle XV. Universitat de Barcelona. [Tesina]RevSI = Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro [Barcelona], núm. XVIII-

LXXX (1869-1931).RIERA I SANS, J. (1988). «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals». A:

Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona, p. 295-311.ROLLAND, Eugène (1900). Flore populaire ou Histoire naturelle des plantes dans leurs

rapports avec la linguistique et le folk-lore. Vol. III. París.SERRES, Olivier de (1600). Le theatre d’Agriculture et Mesnage des champs. París.Sureda = LUIS SALVADOR, Archiduque (1959). Las Baleares. Palma de Mallorca. [Trad.

de L. Sureda]

6.3. ESTUDIS LINGÜÍSTICS VITIVINÍCOLES

ANDRÉ, Jacques (1952). «Contribution au vocabulaire de la viticulture: les noms decépages». Revue des Études Latines [París], núm. XXX, p. 126-156.

ARIAS BLANCO, M. (1983). «Palabras y cosas de la viticultura (I)». Tierras de León[Diputación Provincial de León], núm. 51, p. 117-130.



AVes = VESPERTINO, Antonio (1979). «El léxico de la vid en el occidente de Asturias».A: Estudios ofrecidos a Emilio Alarcos Llorach. Vol. IV. Universidad de Oviedo,p. 295-318.

BILLIARD, Raymond (1913). La vigne dans l’antiquité. Lió.BIVILLE, Frédérique (1993). «La réception des hellénismes dans le lexique phytony-

mique latin (d’après Pline, Histoire naturelle)». A: Actes du colloque international«Les phytonymes grecs et latins». Université de Nice: Sophia Antipolis, p. 47-61.

BOSCH, Andreu (1997). Edició dels registres d’estimes de fruita de la Barracelleria al’Alguer durant el primer terç del XIX. Estudi dels noms de la fruita. Universitatde Barcelona. [Tesina]

BRIZ GÓMEZ, E. A. (1981). Contribución al estudio del habla de la comarca Requena-Utiel: El léxico de la vid. València. [Tesina]

CTal = TALLAVIGNES, Charles (1910). «Histoire de l’ampélographie». A: Traité géné-ral de viticulture. Ampélographie. Vol. I. París, p. 505-626.

DncF = RÉZEAU, Pierre (1997). Le dictionnaire des noms de cépages de France. His-toire et étymologie. París.

ECHAIDE, Ana Mª (1969). «Léxico de la viticultura en Olite (Navarra)». Príncipe deViana [Pamplona], núm. 114-115, p. 147-178.

EGhi = GHIRLANDA, Elio (1956). «La terminologia viticola nei dialetti della SvizzeraItaliana». Romanica Helvetica [Berna], núm. 61.

Elabor. = GIRALT, Emili (1980). «L’elaboració del vi abans de la fil·loxera». L’Avenç[Barcelona], núm. 30, p. 50-57.

FRUYT, M. (1993). «Les procédés de désignation dans les noms de plantes en latin». A:Actes du colloque international «Les phytonymes grecs et latins». Université deNice: Sophia Antipolis.

GIGNOUX, Louis (1902). La terminologie du vigneron dans les patois de la Suisse Ro-mande. Halle.

GUITER, Enric (1952): «Vocabulari de la cultura de la vinya al Rosselló». Anales delInstituto de Lingüística de Cuyo [Mendoza], núm. 5, p. 83-132.

HENRY, Albert (1986). «Vernache, garnache, grenache». Revue de Linguistique Ro-mane [Estrasburg], núm. 50, p. 517-526.

KIRCHER-DURAND, Chantal (1993): «La dérivation suffixale dans les désignations devignes a partir du livre XIV de l’Histoire naturelle de Pline». A: Actes du colloqueinternational «Les phytonymes grecs et latins». Université de Nice: Sophia Anti-polis, p. 207-222.

LVit = RULL, Xavier (1997). Lèxic bàsic d’enologia i viticultura. Universitat Rovira iVirgili, Servei Lingüístic.

Mots = VENY, Joan (1991). Mots d’ahir i mots d’avui. Barcelona.PAeb = AEBISCHER, Paul (1959). «Élucubrations bachiques et étymologiques sur les

noms des vieux cépages valaisans». A: Les propos de l’Ordre de la Channe. Vol. 2.Savièse, p. 1-32.

RÉZEAU, Pierre (1992). «Pour une étude historique et étymologique des noms des cé-pages en français». Cahiers de Lexicologie, núm. 60 (I), p. 115-129.

ROLDÁN, Antonio (1966). La cultura de la viña en la región del Condado: Contribu-ción léxica a la geografia dialectal. Madrid.

BIBLIOGRAFIA 423


SADURNÍ I VALLÈS, P. (1996). Vocabulari del vinyater penedesenc. Institut d’EstudisPenedesencs.

SALMON, Gilbert (1977). «Que reste-t-il du lexique régional de la vigne recueilli jadisen Lyonnais par Puitspelu?». Travaux de Linguistique et de Littérature. Vol. XV,núm. 1. Centre de Philologie et de Littératures Romanes de l’Université de Stras-bourg, p. 161-190.

SMITH, L.; CASAS, J. M. (1981). Cambios semánticos en el léxico vitivinícola de Jerez.Publicaciones de la Universidad de Sevilla.

Tècniq. = GIRALT, Emili (1980). «Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxe-ra». L’Avenç [Barcelona], núm. 31, p. 64-71.

THBuc = HOHNERLEIN-BUCHINGER, Thomas (1996). «Per un sublessico vitivinicolo.La storia materiale e linguistica di alcuni nomi di viti e vini italiani». Beihefte zurZeitschrift für Romanische Philologie [Tübingen], núm. 274.

VIAUT, Alain (1992). Flor de vinha: en Médoc, paroles d’oc du vignoble à Saint-Estèphe. Maison des Sciences de l’Homme d’Aquitanie.

VvR = RECUENCO, Pedro (1963). Vocabulario vitivinícola riojano. Logronyo.VVV = GRIERA, Antoni (1965). La vinya. La verema. El vi. Barcelona.

6.4. ALTRES ESTUDIS LINGÜÍSTICS (O LITERARIS)

Actes = VENY, Joan (1993). «Fortuna del fenomen /X/ en català: visió històrica de la“queada”». A: Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Ca-talanes. Vol. II. Barcelona, p. 405-436.

Alac. = COLOMINA I CASTANYER, J. (1985). L’alacantí. Un estudi sobre la variació lin-güística. Diputació Provincial d’Alacant.

Aprox. = COLOMINA I CASTANYER J. (1993). «Aproximació a l’antroponímia murcianad’origen català. Un capítol poc conegut dins de la història de la llengua catalana».A: Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. II.Barcelona, p. 355-383.

Bolerany = VENY, Joan (1989). «L’equivalència acústica B = G en català: els casos de BO-LERANY ‘remolí’ i BOIXAC ‘galdiró’». A: Miscel·lània Joan Bastardas/1. Publicacionsde l’Abadia de Montserrat. (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes; XVIII),p. 101-127.

CASANOVA, Emili (1999). «La variació lingüística del valencià al segle XVIII a través deJoan Antoni Mayans (1718-1801)». Cabdells [Oliva], núm. 1, p. 129-149.

Dialect. = VENY, Joan (1993). Dialectologia filològica: Transfusió lèxica: Llengua es-crita i dialectalismes. Barcelona.

DURAN, Eulàlia (1984). Lluís Ponç d’Icard i el «Llibre de les grandeses de Tarragona».Barcelona.

EXIMENIS, Francesc. Terç del crestià. Barcelona. [Ed. de 1929]FERRER I MALLOL, M. T. (1994): «Nicolau de Mediona. Un notaio a Barcellona nel se-

colo XV». Napoli Nobilissima: Rivista di Arti Figurative, Archeologia e Urbanisti-ca [Nàpols], núm. XXXIII, fasc. III-IV, p. 89-100.



GARGALLO GIL, J. E. (1994). Les llengües romàniques. Tot un món lingüístic fet de ro-manços. Barcelona.

Geoling. = VENY, Joan (1978). Estudis de geolingüística catalana. Barcelona.GHC = BADIA I MARGARIT, A. M. (1984). Gramàtica històrica catalana. València.GULSOY, Joseph (1993). Estudis de gramàtica històrica. València; Barcelona.JSan = SANTAMARIA, Joan (1935). Visions de Mallorca. Barcelona.LUNA, Xavier (1982). El vocalisme del català a la zona de transició central-septentrio-

nal (Alt Empordà). Universitat Autònoma de Barcelona.Màlica = VENY, Joan (1988). «¿De Màlica a les figues melenquines?». A: Studia in ho-

norem prof. M. de Riquer. Barcelona, p. 177-194.MASCARÓ, Joan (1984). «Aramon-aramònic: una regla fonològica catalana no desco-

berta fins ara». Estudis Universitaris Catalans [Barcelona], vol. XXVI, p. 123-129.Merita = VENY, Joan (1986). «L’ètim de Merita ‘fredeluga’ entre l’arabisme i l’ono-

matopeia». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit. Publicacions de l’Abadiade Montserrat. (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes; XII), p. 37-61.

Métodos = WARTBURG, Walter von (1951). Problemas y métodos de la lingüística.Madrid.

MORAN I OCERINJAUREGUI, J. (1994). «Notes sobre la confluència de V i B en català».A: Treballs de lingüística històrica catalana. Publicacions de l’Abadia de Montse-rrat, p. 25-41.

MSar = SARMIENTO, Martín (1973). Catálogo de voces y frases de la lengua gallega.Universidad de Salamanca. [Ed. de J. L. Pensado]

ORTELLS, V.; CAMPOS, X. (1983). Els anglicismes de Menorca: Estudi històric i etimolò-gic. Palma de Mallorca.

Panor. = COLÓN, G.; SOBERANAS, A. J. (1991). Panorama de la lexicografia catalana.De les glosses medievals a Pompeu Fabra. Barcelona.

Parlars = VENY, Joan (1987). Els parlars catalans. Palma de Mallorca.Petarc = VENY, Joan (1985). «Etimologia ictionímica. El català petarc, crenilabrus sci-

na». A: Symbolae Ludovico Mitxelena septuagenario oblatae. Vitòria, p. 753-761.PLAZA ARQUÉ, C. (1996). La parla de la Conca de Barberà. Diputació de Tarragona.PONSODA, Juan J. (1992). La llengua catalana a Cocentaina al segle XIII segons el lli-

bre de la Cort de Justícia. Universitat d’Alacant.RAFEL I FONTANALS, J. (1981). La lengua catalana fronteriza en el Bajo Aragón meri-

dional. Estudio fonológico. Universitat de Barcelona.REL = VENY, Joan (1994). «La importación del fonema /X/ en catalán». Revista Es-

pañola de Lingüística, núm. 24, vol. 1, p. 1-19.ROHLFS, Gerhard (1969). Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti.

Vol. III: Sintassi e formazione delle parole. Torí.SÁNCHEZ ADELL, J. (1994). «Toponimia rural de Castellón de la Plana en la Edad Me-

dia (siglos XIV-XV)». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura [Castelló dela Plana], vol. LXX, p. 517-600.

TODA, Eduard (1888). Un poble català d’Itàlia: L’Alguer. Barcelona.valMB = COLOMINA I CASTANYER, J. (1991). El valencià de la Marina Baixa. València.

BIBLIOGRAFIA 425


6.5. LEXICOGRAFIA CATALANA: DICCIONARIS, VOCABULARIS, ETC.

ALDC = Atles lingüístic del domini català. Institut d’Estudis Catalans: Universitat deBarcelona. [En curs de publicació]

BADIA, A. M.; PONS, L.; VENY, J. (1993). Atles lingüístic del domini català. Qüestiona-ri. Barcelona.

BLANC, Miquel (1994). Garba: Mil paraules de Calaceit. Barcelona.Busa = COLÓN G.; SOBERANAS, A. J. (1987). El «Diccionario latín-catalán y catalán-la-

tín» de Elio Antonio de Nebrija y Gabriel Busa. Barcelona, 1507. Barcelona.COLL Y ALTABÁS, B. (1908). «El habla de la Litera». A: Diccionario de voces aragone-

sas. Saragossa. [Apèndix]DAg = Diccionari Aguiló (1915-1934). Barcelona. 8 v.DAlg = SANNA, Josep (1988). Diccionari català de l’Alguer. Barcelona; l’Alguer.DAm = AMENGUAL, Juan J. (1858-1878). Nuevo diccionario mallorquín-castellano-

latín. Palma de Mallorca.DBel = ESTEVE, J.; BELVITGES, J.; JUGLÀ, A. (1803). Diccionario catalán-castellano-

latino. Barcelona.DCVB = ALCOVER, A. M.; MOLL, F. de B. (1930-1962). Diccionari català-valencià-

balear. Palma de Mallorca. 10 v.DECat = COROMINES, Joan (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la

llengua catalana. Barcelona. 9 v.DELC = Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana (1934). Barcelona. 4 v.DEsc = ESCRIG, Josep (1851). Diccionario valenciano-castellano. València. 2 v.DFa = FABRA, Pompeu (1932). Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona.DFeb = FEBRER I CARDONA, A. Diccionári menorquí, españól, francês y llatí. [Menor-

ca, c. 1830] [Manuscrit inèdit]DFer = FERRER Y PARPAL, J. (1883-1887). Diccionario menorquín-castellano. Maó.DFig = FIGUERA, Pere A. (1840). Diccionari mallorquí-castellà. Palma de Mallorca.DIEC = INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995). Diccionari de la llengua catalana. Bar-

celona; Palma de Mallorca; València.DLab = LABÈRNIA, Pere (1839-1840). Diccionari de la llengua catalana. Barcelona. 2 v.DMGa = MARTÍ Y GADEA, J. (1891). Novísimo diccionario general valenciano-caste-

llano. València.DRos = ROS, Carles (1764). Diccionario valenciano-castellano. València.DSau = SAURA, Jaume A. (1883). Novíssim diccionari manual de las llenguas catalana-

castellana. Barcelona.FARELL I DOMINGO, J. (1994). Castellfollit de Riubregós. Toponímia i vocabulari de la

vila i el terme. Barcelona.GEC = Gran enciclopèdia catalana (1969-1980). Barcelona. 15 v.GUAL CAMARENA, M. (1968). Vocabulario del comercio medieval. Tarragona.JLac = LACAVALLERIA, Juan (1696). Gazophilacium catalano-latinum. Barcelona.LPal = PALMIRENO, Lorenzo (1569). Vocabulario del humanista. València.Onomast. = COROMINES, Joan (1994 i s.). Onomasticon Cataloniae: Els noms de lloc i

noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona.POU, Onofre (1580). Thesaurus puerilis. Barcelona.



PzCab = PÉREZ-CABRERO, Arturo (1909). Ibiza. Arte, arqueología, agricultura, co-mercio, costumbres, historia, industria, topografía. Guía del turista. Barcelona.[Amb apèndix de vocabulari]

QUINTANA, Artur (1976-1980). «El parlar de la Codonyera. Resultats d’unes enques-tes». (Estudis Romànics; XVII), p. 1-253.

RIBAS, Enric (1991). Aportació pitiüsa al DCVB. Eivissa.Sanelo = GULSOY, Joseph (1964). El diccionario valenciano-castellano de Manuel Joa-

quín Sanelo: Edición, estudio de fuentes y lexicología. Castelló de la Plana.SISTAC I VICÉN, R. (1993). El ribagorçà a l’Alta Llitera. Els parlars de la vall de la Sosa

de Peralta. Institut d’Estudis Catalans.TORRA, Pere (1640). Thesaurus verborum ac phrasium. Barcelona.VHos = HOSPITALER, José (1869). Vocabulario castellano-menorquín y viceversa. Maó.

6.6. ALTRA LEXICOGRAFIA ROMÀNICA

ALEANR = ALVAR, M.; LLORENTE, A.; BUESA, T. (1979-1980). Atlas lingüístico y et-nográfico de Aragón, Navarra y Rioja. Madrid. 12 v.

ASÍN PALACIOS, M. (1943). Glosario de voces romances registradas por un botánicoanónimo hispano-musulmán (siglos XI-XII). Madrid; Granada.

Aut. = REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (1726-1739). Diccionario de la lengua castellana,llamado de autoridades. Madrid.

CARA, Alberto (1889). Vocabolarietto botanico sardo-italiano. Càller.DAn = ANDOLZ, Rafael (1977): Diccionario aragonés. Saragossa.DBGM = PALAY, Simin (1932). Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes. Pau.DBor = BORAO, Jerónimo (1908). Diccionario de voces aragonesas. Saragossa.DCF = CECCALDI, Mathieu (1988). Dictionnaire corse-français: Pieve d’Evisa. París.DdeF = FIGUEIREDO, Cãndido de (1936). Dicionário da língua portuguesa. 5a ed.

Lisboa. 2 v.DECH = COROMINAS, J.; PASCUAL, J. A. (1979-1983). Diccionario crítico etimológico

castellano e hispánico. Madrid. 6 v.DEGC = RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, E. (1961). Diccionario enciclopédico gallego-caste-

llano. Vigo. 3 v.DEI = BATTISTI, C.; ALESSIO, G. (1950-1957). Dizionario etimologico italiano. Florèn-

cia. 5 v.DELP = MACHADO, José P. (1952). Dicionário etimológico da língua portuguesa. Lis-

boa. 5 v.DER = CIORANESCU, Alejandro (1958). Diccionario etimológico rumano. Universidad

de La Laguna.DES = WAGNER, Max L. (1960-1964). Dizionario etimologico sardo. Heidelberg. 3 v.DGI = CASACCI, Giovanni (1984). Dizionario genovese-italiano. Sala Bolognese.DHLE = REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (1972 i s.). Diccionario histórico de la lengua es-

pañola. Madrid.DISC = LEPORI, Antonio (1988). Dizionario italiano sardo campidanese. Càller.DLF = LITTRÉ, Paul-E. (1871-1887). Dictionnaire de la langue française. París. 6 v.

BIBLIOGRAFIA 427


DLP = ACADEMIA DAS CIÉNCIAS DE LISBOA (1976). Dicionário da lingua portuguesa.Lisboa.

DLRM = ACADEMIA REPUBLICII POPULARE ROMÎNE (1958). Dictionarul limbii romînemoderne. Bucarest.

DOF = ALIBERT, Louis (1966). Dictionnaire occitan-français: D’après les parlers lan-guedociens. Tolosa de Llenguadoc.

DPar = PARDO ASSO, J. (1938). Nuevo diccionario etimológico aragonés. Saragossa.DPF = HONNORAT, S. J. (1846-1847). Dictionnaire provençal-français ou Diction-

naire de la langue d’oc ancienne et moderne suivi d’un vocabulaire français-provençal. Marsella. [Ed. de 1971]

DRAE = REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (1984). Diccionario de la lengua española. 20a ed.Madrid. 2 v.

DSI = PORRU, Vissentu (1866). Dizionariu sardu-italianu. Casteddu.DTer = TERREROS, Esteban de (1738). Diccionario castellano con las voces de cien-

cias y artes y sus correspondencias en las tres lenguas francesa latina é italiana.Madrid.

DU CANGE, Domino (1883-1887). Glossarium mediae et infimae latinitatis. Niort.DUso = MOLINER, María (1982). Diccionario de uso del español. Madrid. 2 v.FEW = WARTBURG, Walter von (1922 i s.). Französisches Etymologisches Wörterbuch.

Bonn; Basilea.GDLI = BATTAGLIA, Salvatore (1961 i s.). Grande dizionario della lingua italiana. Torí.Gloss. = BASSOLS DE CLIMENT, M.; BASTARDAS, J. (1960-1985). Glossarium mediae lati-

nitatis Cataloniae. Vol. I. Barcelona.GUILLÉN GARCÍA, J. (1974). El habla de Orihuela. Diputació Provincial d’Alacant.LEI = PFISTER, Max (1979 i s.). Lexico etimologico italiano. Wiesbaden.LLATAS, Vicente (1959). El habla de Villar del Arzobispo y su comarca. Diputació Pro-

vincial de València.MICHEL, Andreas (1996). Vocabolario critico degli ispanismi siciliani. Palerm.MTor = TORREBLANCA ESPINOSA, M. (1976). El habla de Villena y su comarca. Dipu-

tació Provincial d’Alacant.NDCLP = MORAIS SILVA, A. de (1961). Novo dicionário compacto da lingua portu-

guesa. [S. ll.]. 5 v.NDU = KÜLH, Ursula (1993). Nuevo diccionario de americanismos. Vol. III: Nuevo

diccionario de uruguayismos. Santa Fe de Bogotà.RDW = TIKTIN, H. (1925). Rumänisch-deutschés wörterbuch. Bucarest.TdF = MISTRAL, Frédéric (1878-1886). Lou tresor dou felibrige ou Dictionnaire pro-

vençal-français. Ais de Provença. 2 v. [Ed. de 1968]TLE = COVARRUBIAS, Sebastián de (1611). Tesoro de la lengua castellana o española.

Madrid. [Ed. de M. de Riquer]TLF = Trésor de la langue française. Dictionnaire de la langue du XIXe et du XXe siè-

cle (1789-1960) (1971-1993). París. 16 v.TrL = GRIERA, Antoni (1935-1947). Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cul-

tura popular de Catalunya. Barcelona. 14 v.VCors = FALCUCCI, F. D. (1915). Vocabolario dei dialetti, geografia e costumi della

Corsica. Càller.



VdLI = INSTITUTO DELLA ENCICLOPEDIA ITALIANA (1991). Vocabolario della lingua ita-liana. Roma. 5 v.

VGar = GARCÍA SORIANO, J. (1932). Vocabulario del dialecto murciano. Madrid.VIG = SARDO, Mario (1994). Vocabolario italiano-gallurese. Càller.VNav = IRIBARREN, José M. (1984). Vocabulario navarro. Pamplona.VNap = ANDREOLI, Raffaele (1993). Vocabolario napoletano-italiano. Nàpols.VSvi = SGANZANI, Silvio (1952-1970). Vocabulario dei dialetti della Svizzera italiana.

Lugano.

BIBLIOGRAFIA 429


7

GLOSSARI1333

1333. El número que, darrere la coma, acompanya les variants següents no correspon a lapàgina del llibre, sinó a la numeració que precedeix cadascuna de les meves entrades lexicogrà-fiques (de l’1 a la 323).


A

abeier 1abeillane 1abejar 1abejera 1abelhal 1abelhano 1abelhas 1abelhè 1abelhèi 1abelheiro 1abelleiro 1abeller 1; § 4.2.3abeller negre 1abihano 1abihié 1achina de angelos 65achina de Gerusalemme

240adsarím 135afarta pobles 93afartabellacos 93afartabous 2; § 4.5.1afartagossos 157afartapobles 93afartapobres 93affumé 102aforcallat 99; § 4.1aghinangelos 65

agibi 186agracera 121agramon 10agramussa 12agranyena 51agranyena gotimosa 52agrassera 121aguardentera 38agudelho 114agudenho 114agudet 114agudilla 114agudillo 114aifabeguí 233airén 232alacant 5alacantí 6alamón 10albilla 1albina 312albrudunis 3albumannu 179albu-radunis 3; § 4.7.3alcayate 104aledo 4; § 4.8.3aledo real 256aleluia 7aleluier 7aleluya 7alfabeguí 233

alicambuixer 5alican 5alicant 5; § 4.8.3alicant boixer 5alicant-bouchet 5alicante 5; § 4.8.3alicante bouschet 5alicante-vermelho 5alicantí 6; § 4.8.2alicànti 5alilcante 5al·leluia 7; § 4.10.1al·leluia blanca 7al·leluia negra 7almadrá 8almadrà 8almadras 8almandras 8almandrau 8almería 234alòppu 181alzibil 135amananzal 140ambolicaire 81ambulicaire 81americà 208; § 4.8.2americana 208ameriquèn 208angela 65angèla 65


angèlic 65angelica 65angélico 65angelina 65angiola 65angla(s) 134anglar(s) 134aparellada 192apianes 1appesòrgias 242aragonés 9aragonès 9; § 4.8.2aragonés blanco 9aragonés tinto 9aragonesa 9aragonesa blanca 9aragonesa negra 9aragounés 9aramó 10aramò(n) 10aramom 10aramon 10; § 4.8.3aramón 10aramon blanc 10aramón francés 10aramont 10aramoun 10aramoun blanc 10aramunt 10arbequí 29arbumánnu 3arburadunis 3arco 11arcos 11; § 4.8.1argamussa 12; § 4.7.7ariño 13arinyo 13; § 4.8.3armon 10armou 10; § 4.8.3arratelau 184arretagiàu 184arretallàu 184arriadolza 17arribauto 259arritellau 184

arrobal 306arrouya 261arsalí 14; § 4.8.2aruredunis 3arvudunis 3ascanavella 84ascanavella àstiga 84ascanyavella 84asclafajades 85assadoulo-bouié 2atomatada 39atrapat 298atzarim 135aulivéa 116aulivella 116auliveto blanquo 116aulivetos 116avinyonet 29axina angiolus 65axina de àngiulus 65àxina de bidda 315àxina de binu 314axina de ceresia 59axina de Gerusalem 240axina de Girusalemi 240àxina de mesa 248axina de pòberus 243axina de San Giuanni 273àxina de santu Perdu 262axina de tres bias 299àxina grega 122àxina grussa 117axina niedda 118aygras 121

B

baba-rossa 16babanès 16babarrès 16; § 4.7.7babarrossa 16baberrès 16balancí 308; § 4.8.2balancí negre 308

balancí real 256; 308balancía 308balba-rossa 16banadu 21barba rosa de Italia 16barba russa 16barbal 15; § 4.1barballera 15barbarossa 16barba-rossa 16; § 4.7.7barbarou 16barbarous 16barbarous negre 16barbarous rous 16barbaroussa 16barbaroux 16barbarrès 16barbarrusse 16barbarúsu 16barbera 15barbéra 15barberoux 16barbés 15bardalá 311barbiròssa 16bargiu 113bariadorgia 17barriadolza 17barriadorgia 17barriadorgia niedda 17barriadorja 17; § 4.5.2barriadroxia 17bastard 18; § 4.7.1bastardeira 18bastardillo 18bastardinho 18bastardo 18bastardo blanco 18bastardo negro 18bastardo-branco 18bastardo-roxo 18bastardu 18bâtarde 18batista 19; § 4.4.2bavarrès 16



beba 20bebo 20bebu 20beier negre 1benadic 21; § 4.5.2benadu 21bèn-adus 21benedit 21beni carlo 22benicarlo 22benicarló 22; § 4.8.3benicarlós 22berbeghina 168berdeu 311berdisco 312bernassa 107beva 20bianchedda 25bianchet 25biancheta 25bianchétto 25bianchiuo 25biancolella 25bide americana 208birde 311blaiet 23; § 4.8.1blanc 25blanc de Jerusalem 240blanc fumet 102blanc mansé 148blancal 24; § 4.3.1blanc-de-Champagne 317blanchette 25blancmansais 148blanquet 25; § 4.3.1blanquét 25blanqueta 25; § 4.3.1blanqueta blanca 25blanqueta roja 25blanqueto 25blanquette 25blanquette blanque 25blanquette rouge 25blanquilla 25blanquiroja 102

blantxie 25boal 30boal blanco 30boal pardo 30boal-de-alicante 30boal-roxo 30boal-tinto 30bobal 30bobal blanco 30bobal negro 30bobalet de Requena 30bobó 26; § 4.7.3bodelló 29bogal 30bois droit 103bois dur 103bolicaire 81bomagastro 163bom-bedro 173bom-vedro 173bona llavó 27bona llavor 27; § 4.7.4bonas llabós 27bonas llavors 27bonastrell 164bones llavors 27bonicaire 81bonicària 81; § 4.5.1borret 28; § 4.7.5borrut 28botaiol 29botallol 29botayal 29botayol 29botelheira 29botellal 29; § 4.9.2botellat 29boto de gall 63botó de gall 63; § 4.2.1botó de gat 63botón de gallo 63botón de gallo negro 63botón de gato 63bourre longue 28bourret 28

bourru 28bouteian 29bouteillan 29bouvette 30bovadal 30boval 30; § 4.2.3boval blanc 30boval negre 30bovàle 30bovale grande 30bovale mannu 30bovale peticco 30bovaleddu 30bovalet de Requena 30bovali 30bovali de Spannya 30bovàli mànnu 30bovali pitticu 30branca da reina 212brancal 24brocada 31; § 4.1brocada blanca 31bromet 123; § 4.6bronzet 32; § 4.3.4broumèstio 123broumet 123brounet 33bru 33bruixati 266brumarie 123brumariu 123brumasta 123brumasto 123brumbesta 123brumer 123brumesta 123brumèsta 123brumesta bianca 123brumesta nera 123brumeste 123brumestia 123brumèstio 123brumèsto 123brumestre(s) 123brun 33

GLOSSARI 435


brun gros 33brun fourcat 99brunello 33bruneret 33brunet 33; § 4.3.2bruno 33bumasta 123bumasti 123bumasto 123bumèstio 123burdu 210burral 53burret 28buto de gaill 63butò de gall 63buttuna di gaddu 63buttuna di gattu 63

C

cadernal 50cagalona 34cagarrizo 34cagat 34; § 4.10.2cagat femella 34cagat mascle 34cagazal 34cagliunart 44cagnina 238cagnolari 44cagnonale 44cagnovali 44cagnulari 44cagnunal 44caixal de llop 230calabrés 35calabrès 35; § 4.8.2calabresc(h) 35calabrese 35calabresu/-a 35calábria 35calavrist 35caldareddu 36caldelas 36

calderer 36; § 4.9.3calignado 51calignano 51callet 37; § 4.3.3callunari 44calop 181; § 4.8.3calop aiguardenter 38;

§ 4.7.3calop blanc 181calop d’esperó de gall 88calop de cireretes 59calop de malvasia 38calop imperial 125calop mollàs 162calop moscatell 38; § 4.7.3calop moscatell negre 38calop negre 181calop rosat 181calop sense pinyol 280calop tomàtiga 39; § 4.2.2calop vermell 181calop vermêy 181calots 181cama de garsa 42cama de perdiu 40; § 4.2.1camas de garsa 42camatendre 72cama-tendre 72cambril 41; § 4.8.3cames de garsa 42; § 4.2.1canaiuòla 238canaiuòlo 238cananeu 44candia 43; § 4.8.3candiòtto 43canin forte 238canina 238cannaglia 44cannaia 44cannaiola 44cannonadu 44cannonatu 44cannonau 44canonao 44canonau 44; § 4.1

canucula 238canyonal 44; § 4.1cap blanc 45; § 4.2.1cap de colom 46; § 4.2.1cap negre 47; § 4.2.1caragnane 51carañena 51caranyana 51; § 4.8.3caranyana blanca 51caranyana negra 51caranyena 51; § 4.8.3carcajola 17carcajolo nero 17carcassés 48carcassès blanc 48; § 4.8.2carcassounés 48cardador 49; § 4.7.5cardaor 49cardenal 50; § 4.3.4cardenilla 50cardinal 50carignan 51carignan blanc 51carignan noir 51carignano 51carignanu 51cariñena 51cariñena blanca 51carinhena 51carinyana 51; § 4.8.3carinyana blanca 51carinyana negra 51carinyena 51; § 4.8.3carinyena gotimosa 52;

§ 4.7.7carló 22carlón 22carnàccia 107carrega 53carrega-besta 53carrega-burro 53carregaburros 53carrega-ruc(h) 53carrega-rucs 53; § 4.5.2carrega-somer 53



carrega-someres 53; § 4.5.2carrega-sumers 53carrellera 54; § 4.9.2cartoixà 55; § 4.10.1cartotxà 55cartuchá 55cartuixá 55cartuxá 55cascabelona 56cascavell verd 56; § 4.7.3casol 29castelhana 57castellà 57; § 4.8.2castellana 57castellana blanca 57castellano 57castellano negro 57castilha 57catalan 5ceinsó 58cencivera 78cerasuolo 59cerceal 83cerra 282charelo 318chasela 319chasselas 319; § 4.8.3chasselas bianco 319chasselas blanc 319chasselas daurada 319chasselas dorada 319chasselas dorato 319chasselas doré 319chasselas noir 319chasselas rose 319chasselat 319chassellas de Fontainebleau

319chella 249chelva 249chenin 238cherès 320chiarella 318chiarèllo 318chiarello di Napoli 318

chiaretto di Mataró 158chimoy 287chironet 113cilla 48cinq-saou 58cinq-saous 58cinq-sauts 58cinsau 58cinsault 58cinsault de l’Hérault 58cinsaut 58cinsó 58; § 4.5.1cinzal 58cinzão 58cirereta 59; § 4.2.2ciriegiuolo 59ciutí 275clapat 60; § 4.7.6cloquet 61clotet 61; § 4.7.6cluixent 70clujidera 70coda di volpe 168codivarta 72cogioni de galo 63coió de gall 63cojón de gato 63colassa 62; § 4.7.2colassa blanca 62colassa negra 62colhão-de-galo 63colhom de galo 63colló de gall 63; § 4.2.1colló de gat 63collón de gato 63collons de gall 63colombal 46colombana 46colombano 46colombina/-o 46columbinae 46columbinum 46coma 64compañón de gato 63confitura 29

conxivera 29coq 204cor d’àngel 65; § 4.10.1cor de colom 66; § 4.2.1coração-de-galo 66corazón de gallo 66corbeau 202corçac 86còrcec 67; § 4.8.2corcello 87corcelló 87corcerch 67corcesco 67corinthe 68corinthe blanc 316corinthe rouge 316corinthe violet 316corinthien 68corinthium 68corinto 68; § 4.8.3corinyana 51corneià 69cornelia 69cornèlia 69; § 4.8.3corsa 67còrsega 67còrsica 67corsicque 67còrso 67cortoixà 55cortotxà 55corzu grussu 67couflo-bouié 2coulombau 46coupado 184cranaccia 107crapicheddu 70criñana 51crinyana 51croquant 70crouchent 70cruchinet 70cruixent 70; § 4.7.3cruixent blanc 70cruixidell 70

GLOSSARI 437


cruixó 70cruixó d’en valent 309cruixó d’en vermell 70cruixó d’esperó de gall 88cruixó de senyal de gall 63crujidera 70crujillón 70cruscan 70crussènt 70cua d’avoia 73cua d’ovella 73cua de guilla 29cua de moltó 73; § 4.2.1cua tendre 72cuas de aboya 73cuasec 71cua-sec 71; § 4.7.2cua-tendra 72cuatendre 72; § 4.7.2cues d’avoia 73cues d’ovella 73; § 4.2.1culroig 29curniola 303cursach 86cutunat 3

D

d’airent 232d’alican 5d’Alicante 5d’arroba 306d’esperó de gall 88dacsa 74; § 4.2.2daidescu d’Itàlia 29dàtil 75; § 4.2.2datileña 75datilera 75datilillo 75dattier 75daurat 80daxa 74de aguardiente 38de Arcos 11

de balancí 308de botó de gall 63de brumés 123de cambril 41de casa en lluna 237de Cherès 320de clotet 61de colgar 242de cor d’àngel 65de cuelga 242de dolcivera 78de fartapobres 93de forcallada 99de garnatxa 107de gateta 109de geronet 113de giró 113de gos 238de gra gros 117de grans de jueu 239de grumer 123de Jerusalem 240de la Madalena 143de la Magdelaine 143de Malvasie 145de mamella de vaca 147de manduixa 142de Mantoue 151de marseguera 161de messeguera 161de Molvedre 173de pasa 186de planta 207de planta fina 216de planta nova 219de planta vermella 207de popa de bou 147de popa de vaca 147de queixal de llop 230de roget 261de S. Giovanne 273de Saint Jean 273de Sant Jaume 272de Santa Anna 246de Santa Madalena 143

de sent-ana 246de teta de vaca 147de tripó de gall 63de tripó de gat 63de vennegna 313de verdil 312de Vernaça 107de vernacia 107de vernacium 107de vi 314de vinya 315de Xella 249de Xixona 322dedo-de-dama 152dedos de doncella 152del Bac 250del clotet 61delloner 136dent de llop 230dent-du-loup 230di S. Anna 246di san Martino 245di Tiro 293directe 76; § 4.7.1directe blanc 76directe francès 76directo 76direttissima 76dit de donzella 152doçal 77doçal-branco 77doçar 77doiradinha 80doirado 80dolcerell 77; § 4.5.1dolcivera 78; § 4.5.1doleivera 78domenc 79domènec 79; § 4.8.1domenech 79domeny 79dominga 79; 154donzelynho 281doradilla 80doradillo 80; § 4.3.1



doradiño 80douçannelle 77doucinelle noire 77doucinello 77doulsareill 77douradinha 80dourado 80drapat 298duceddu 77ducicillu 77dulzal 77dulzar 77dulzor 77dumech 79duraze femelle 34duraze mâle 34

E

edo 4eixaent 128; § 4.8.3embeca 29embolicaire 81; § 4.7.8emperial 125encarnada 82encarnado sin hueso 82encarnat 82; § 4.3.4enfariné 49enfumé 102engor 211engor basta 211engor fina 211errales 29escala 188escana bella 84escaña vellas 84escanadella 84escanavella 84escanya gos 83escanyaca 83escanyacà 83; § 4.5.1escanyagossos 83; § 4.5.1escanyavella 84; § 4.5.1escanyavelles 84

escatxigós 90escaxigós 90esclafacharre 85esclafacherri(s) 85esclafagerra 85esclafagerres 85; § 4.9.2esclatagerres 85escorçac 86; § 4.1escorcelló 87; § 4.1escursac 86escursag 86esgana can 83esgana-cão 83esmadrà 8esmirna 29esparraller 29esperó de gall 88; § 4.2.1esperons de gall 88esquinça-robes 29esquiterell 89; § 4.7.3esquitxador 90esquitxa-gos 90esquitxagós 90; § 4.7.3esquitxagossos 90esquitxós 90estorell 91; § 4.9.3estorell calderer 36estorell de pinyeta 92;

§ 4.7.7estorell lluent 91estripaell 298estropadell 298estropaell 298esturell 91

F

fagoneu 97farnous 28farta pobles 93fartapobre 93; § 4.5.1fartapobres 93felanitxer 29felipet 94; § 4.8.1

fenollera 98fernandella 96ferra 95ferrà 95ferral 95ferral-branco 95ferrana 95; § 4.3.3ferrandel 96ferrandella 96; § 4.8.1ferrão 95ferrar 95ferrar blanco 95ferreal 95ferrendella 96ferreola 95ferrol 95feuille ronde 183feuille-blanche 49fina 216fogoneres 29fogonetxo 29fogoneu 97; § 4.7.3fogoneu francès 97folha redonda 183folha-de-figueira 241folhal 185fonollera 98; § 4.2.2forcadella 99forcallá 99forcallà 99forcallada 99; § 4.1forcallada blanca 99forcallada negra 99forcallar 99forcallat 99forcallat blanc 99forcallat blanca 153forcallat negre 99forcallat tinta 99forcella 99forcelluta 99forenses 236formenté 161formicaro 100formigo 100

GLOSSARI 439


formigó 100formigor 100; § 4.6forqueta 99forro-negro 151francès 101; § 4.8.2franceset 101frâula 142fresa 142fromental blanc 161fromental noir 161fromenté 161fromenté blanc 161fromenteau 161fromentier 161froumenteuil 161full de julivert 133fumat 102; § 4.3.3fumosa 102fumusa russa 102fumusa vranca 102fustera 103; § 4.7.1

G

gagliòppa 181gagliòppo 181gagliouppe 181gaiata 104; § 4.7.8gajòppe 181galera 105gallera 204gallet 37gallétto 204gallo 204galop 181galoppe napolitanu 181galoppe sardu 181galòppo 181galòppu 181galopu 181gardaré 3gargollassa 106; § 4.6gargollosa 106garnáccia 107

garnace 107garnacha 107garnacha blanca 107garnacha encarnada 107garnacha roja 107garnacha tintorera 292garnache 107garnacho 107garnacho blanco 107garnacho tinto 107garnachu 107garnaja 107garnatja 107garnatjo 107garnatx 107garnatxa 107; § 4.8.3garnatxa blanc 107garnatxa blanca 107garnatxa borda 210garnatxa negra 107garnatxa peluda 119garnatxa rossa 107garnatxa tintorera 292;

§ 4.3.2garnatxera 107garnatxera blanca 107garnatxera roja 107garnatxo 107garnatxó 107garnatxo blanc 107garnatxó blanc 107garnatxo negre 107garricadorza 17garrigue 48garrilla 108garró 115garrut 108; § 4.7.8gateta 109; § 4.9.3gateta blanca 109gateta negra 109gatxeta 110; § 4.7.8gavarro 101; § 4.7.7gayata 104gemellarum 192gerosolemitana 240

gerusalemi 240ghjacarina 238giacomino 130gijona 322giqué 129gira-sol 112; § 4.2.2girat 182giró 113; § 4.8.2girò 113girò arrubiu 113girò barzu 113giró boval 30; 113giró de Spagna 113girò negra 113girò nieddu 113girò vargiu 113girone comune 113girone di Spagna 113gironet 113; § 4.8.2gironi 113giugliese 132goarnassa 107godelha 114godelho 114godella 114; § 4.7.3godello 114godelo 114godenho 114godilho 114golòppe 181golòppo 181gorch 211gordal 117gordala 117gordaria 117gordera 117gorg 211gorgollassa 106gornaccia 107goron 115gorró 115gorru 115gounflo-bouié 2gourdoux 117gra d’oliva 116; § 4.2.2



gra de oliva 116grà de uliva 116gra gros 117; § 4.7.3gra negre 118; § 4.3.2gra rodó 254graeco 122graecula 122graecum 122gramunt 10gran negro 118granáccia 107granacha 107granache 107granacho 107granachu 107granatja 107granatja blanc/-a 107granatja gris 107granatja negra/-e 107granáttsa 107granatxa 107; § 4.8.3granatxa blanca 107granatxa negra 107granatxa peluda 119;

§ 4.7.5granatxa tintorera 292granatxe 107granatxo 107granazza 107granazzo 107granyena 51grapasa 120; § 4.7.7graposa 120grappèla 120grappósa 120grappu 120grapput 120grassella 121grasser 121grassera 121; § 4.5.1gre 122grec 122; § 4.8.2grec blanc 145grec groc 145grec rose 122

greca 122greca fimminina 168grecani 122greco 122grecque 122grecu 122grecu masculini 168grego 122gregu nieddu 122grenache 107grenache blanc 107grenache gris 107grenache noir 107grenacho 107greque 122grèu 122gribot 259gris de Salses 269grixera 3grolleau 202gromet 123gromet blanc 123gromet negre 123gros mansenc 148gros marcillin 150gros mollar 162gros noir 5gros pascal 194grossara 117grossenc 29grumé 123grumer 123; § 4.6grumer blanc 123grumer moscatell 123grumer negre 123grumés 123grumessos 123grumet 123; § 4.6grumet blanc 123grumet negre 123guarnaccia 107guarnaccia niura 107guarnaccia vranca 107guarnascia 107guarnatxa 107

guarnazinum 107guarnazza 107guernascia 107guisaga 126gurumer 123

H

heben 321herradilla 96herrant 95herrial 95híbrid 124; § 4.7.1híbrido 124híbrido blanco 124hua de Santu Juanne 273huevo de gallo 63huió 29huyada 302

I

iaga 126ibedo 124ibedro 124imperial 125; § 4.5.1imperiale 125inzolia impiriali 125irvido 124isaga 126; § 4.7.8italià 127; § 4.8.2itàlia 127iuliatica 132izaca 126izaga 126

J

jabí 275jaca 129jacobin noir 130jacquez 129jaen 128

GLOSSARI 441


jaén 128; § 4.8.3jaén blanco 128jaén negro 128jaén verdal 128jaenas 128jain 128janenco 273janenco negro 273jaque 129jaqué 129; § 4.8.1jaques 129jaqués 129; § 4.8.1jaspejat 205jasserano 29jatibí 275jaume 272jaumet 130; § 4.4.2jaumí 130jaumillo 130jauminc 130; § 4.4.2jaumis 130jerez 320jijona 322joanec 273joanenc 273; § 4.4.2joanet 131joanillo 131; § 4.4.2joannen blanc 273joão-domingos 154jouanen 273jouanenco 273jouanengo 273jouannenc 273juanens négrés 273juanillo 131juliolenc 132; § 4.4.1julivera 133; § 4.2.2jumillo 130juminc 130juriolenc 132justuli 139

L

lairen 181lairén 232laluier 7laluyé 7lambrusco 29lanata 119langlade 134; § 4.8.3la-planta 207latzarí 135; § 4.5.1lauzarín 135layren blanca 232layren negra 232lazari 135lazarinu 135lazary 135lazzarì 135lazzarinu 135ledo 4legno duro 103licanto 5listán 29lladoner 136lladoner pelut 119; 136llambrusca 29llarén 232lledoner 136; § 4.8.2lledoner blanc 136lledoner gris 136lledoner negre 136lledoner pelut 119; 136lledoner roig 136lledoner vermell 136llistà 29llodener 136llora 137; § 4.3.2lloreta 137; § 4.3.2lloseta 138; § 4.8.3llossa 222; § 4.8.3llossano 222llossero 222lugiaria 132luglenchis 132lugliatica 132

luglienga 132luiatica 132

M

maçã 140macabeo 139macabèo 139macabeu 139; § 4.4.2macabèu 139macabeu blanc 139macabeu de gra petit 139macabeu del bagó gros 139macabeu del bagó xic 139macabeu del gra gros 139macabeu del terreno 139macabeu fi 139macabeu roig 139macabeu valencià 139macadeu 139macameu 139; § 4.4.2maçanal 140maçanet 140; § 4.2.2maccabeo 139machabeu 139macià 141; § 4.8.1madalenen 143madaleno 143madalenous 143madeleine blanche 272madeleine noire 272maduixa 142maduixer 142; § 4.2.2magdalena 143; § 4.4.2magdalens 143maimó 144; § 4.8.1maimò 144maimons blanchs 144malasissa 3mallorquí 29malmazìa 145malobosìo 145maluasia 145maluezia 145



malvagia 145malvagìa di Piemonte 38malvaria 145malvarits 145malvascìa 145malvasia 145malvasía 145malvasia borda 145malvasia candiae 43malvasia de Banyalbufar

145malvasia de Sitges 285malvasia fosca 145malvasia fumada 145malvasía morada 145malvasia-fina 145malvasia-grossa 145malvasia-miúda 145malvasia-tinta 145malvasia-vermelha 145malvaxia 145malvesí 145malvesia 145; § 4.8.3malvesía 145malvesia blanca 145malvesia de Sitges 285malvesia roja 145malvesia rossa 145malvesìo 145malvessia 145malvesy 145malvezia 145malvoisie 145malvoisie blanche 145malvoisie grise 145malvoisie rose 145malvoisie rouge 145malvoisien 145mamella de monja 146;

§ 4.10.1mamella de vaca 147;

§ 4.2.1mamelles de vaca 147mamelleta de monja 146mamelle-vaca 147

mamians 29mançaneta 140mançanilla 140; § 4.2.2mancès 148; § 4.8.2mancesa 148manchega 153mancin 148mandó 149; § 4.8.3mandós 149mandras bianca 8mandras niedda 8manduixer 142manestrell 164mansa 148mansanilla 140mansé 148mansec 148manseix 148mansella 150; § 4.8.3mansellerès 150mansen 148mansenc 148manseng noir 148mansengoû 148mansengue 148mansés 148manset 148; § 4.8.2mansin 148mantagastro 163manto negre 151manto negro 151; § 4.8.3mantònic aspre 168mantònic fi 168mantonico 168mantonicu fimmineddu

168mantonicu masculu 168mantonicu niuru 168mantonicu vrancu 168màntua 151; § 4.8.3mantuo 151mantúo 151mantúo morado 151manuella 152; § 4.2.1manxega 153; § 4.8.2

manza 148manzanilla 140manzésu 148marceille 150marcelhe 150margot blanc 48maria Domingo 154;

§ 4.8.1maria-gomes 155marisancho 155marisanxo 155; § 4.8.1marizancho 155marmasìa 145marmaxia 145marmaziu 145marmumusìe 145marnésie 145marnesìo 145marseguera 161; § 4.8.1marseguera fumada 161marseguera verdalenca 161marsellais 150marsellera 150marsellerès 150; § 4.8.2marsighiana 150marsigliana bianca 150marsigliana nera 150marsilianum 150martim 245martinen(c) 245martino 245martorella 156; § 4.8.2martoreya 156marva 145marvascia 145marvasia 145marvesìo 145marvoisier 145marvoisin 145marvoueisìo 145marzuela 161masadera 161masaguera 161maselhenc 150masnec 148

GLOSSARI 443


massacà 157; § 4.8.3massanet 140masseguera 161masset 148massetanum 148mataro 158mataró 158; § 4.8.3mataró de gaiatet 104mataró ros 158matarona 158matavells 159; § 4.5.1materò 158materot 158mateu 160; § 4.4.2matinié 228matinier 228maurillon 171mauvesié 145mauvesìo 145maymó 144mayorquin 29mazzacane 157meldierco 11melvasia 145mendó 149mennavacca 147mennavacca bianca 147menzía fema 34menzía macho 34merlot 202merseguera 161meseguera 161messeguera 161; § 4.8.1meunier 49miguel d’Arco 11miguel de Arcos 11miguel del Arco 11minna di vacca 147miquel d’Arcos 11; § 4.8.1miqueldárcos 11moc de gall 93moirisco 212molar 162molar-grosso 162molarinha 162

moll 162mollà 162mollar 162; § 4.7.3mollar blanco 162mollar negro 162mollard 162mollaret 162mollarinc 162mollaró 162mollerassa 29mollerinc 162mollí 162; § 4.7.3mollinc 162moltonac(h) 168molviedro 173momagastro 163; § 4.8.3monastel 164monastell 164monastéll 164monasteou 164monastrel 164monastrell 164; § 4.10.1monastrell de la gaiata 104;

§ 4.7.8monastrell de la gueiata 104monastrell de xingló § 3monastrell fort 164monastrell menudo 164monastrell moll 164monastrell ros 164mondragó 165mondragon 165; § 4.8.1mondragón 165monegrillo 170monestel 164monestrel 164monestrell 164monestrells blanchs 164monget 166; § 4.10.1monica 113monistéll 164monistréll 164monstelo 164montalbán 167montalbana 167; § 4.8.2

montalbano 167montalvana 167montanna 168montano 168montona 168; § 4.2.3montonach 168montònec 168; § 4.2.3montonec(h) 168montònega 168montonego 168montonenc(h) 168montònic 168montònico 168montonicum 168montonzico 168montúa 151montúo 151monvedro 173mora 172morabia 169moràbia 169moraga 29moraita 169morapio 169morastel 164morastell 164; § 4.10.1morastell de gra gros 164morastella 164morastil 164morastrell 164morastrell de la gaiateta

104morastrella 164morastrelló 164moravia 169moràvia 169; § 4.10.3moravita 169moreggiano 171moreillons 171morellino 171morelló 171morenill 170morenillo 170; § 4.3.2morenillo blanco 170moret 172



moret-bàmbol 172moreto 172moret-trobat 299moreu 171; § 4.3.2morillo 171; § 4.3.2morillo de Climent 171morillon 171morillon noir 171morinillo 170moristel 164moristello 164moro 172; § 4.10.3morrastell 164morrastell blanco 164morsacà 157mortoreia 156mortorella 156morvède 173morvedre 173; § 4.8.3morvégué 173morvèque 173morzacà 157; § 4.8.3moscadeddu biancu 174moscadèl 174moscadella 174moscadellata 38moscadèllo 174moscadellone 176moscado 174moscarella 174moscat 174; § 4.7.3moscàt 174moscat blanc 174moscat bromat 174moscat bròmec 174moscat de gra petit 174moscat de taula 174moscat juriolenc 132moscat negre 174moscat noir 174moscat rodó 174moscat vermell 174moscatel 174moscatèl 174moscatel blanco 174

moscatel branco 174moscatel gordo 174moscatel gorrón 115moscatel menudo 174moscatel romano 175moscatel rosado 174moscatel roxo 174moscatel tinto 174moscatell 174; § 4.7.3moscatèll 174moscatell blanc 174moscatell de color 174moscatell de gra negre 118moscatell de gra petit 174moscatell italià 127moscatell mescat 174moscatell negre 174moscatell roig 174moscatell romà 175;

§ 4.8.2moscatella 174moscatellato 174moscatellet 174moscatellétto 174moscatelló 176; § 4.7.3moscatèllo 174moscatellón 176moscatellóne 176moscatelón 176moscatelòn 176moscato 174moscato bianco 174moscato giallo 174moscato passito 174moschadelli 174moschêt 174mouillave 162moulard 162moulas 162mounastèl 164mounesten 164mouràs 172mourastel 164mourastèu 164moure 172

mourelet 171mouren 172mourestèl 164mourestil 164mourvèbre 173mourvede 173mourvédou 173mourvedre 173mourvegue 173mourvese 173mouscatèu 174móuvergue 173moyret noir 172mula 224mullinch blanch 162mullinch negre 162multonachs 168mulviedro 173munastrell 164muntalbana 167muntona 168muntuónico 168munustèl 164murastrell 164muristèddu 164muristella 164muristelloni 164muristèllu 164muristel·lu 164murviedro 173murviero 173musac 29muscá róudgé 174muscadé 174muscadeau 174muscadèddu 174muscadeddu nieddu 174muscadel 174muscadeliero 174muscadella 174muscadélla 174muscadelle 174muscadello 174muscadellone 176muscadellu 174

GLOSSARI 445


muscadellu nieddu 174muscadellu ruju 174muscadeou 174muscadet 174muscadèu 174muscadèu blanc 174muscadèu negre 174muscadine 174muscarella 174muscarellona 176muscat 174muscat à gros grain 175muscat à petit grain 174muscat blanc 174muscat d’Alexandrie 240muscat de Jérusalem 240muscat de Ribezalte 259muscat de Ribos-Autos

259muscat grè 175muscat negre 174muscat noir 174muscat romá 175muscat romain 175muscat rouge 174muscatael 174muscatallo 176muscatalò 176muscatéa 174muscatédda 174muscateddoni 176muscatèddu 174muscateddu niuru 174muscateddu vrancu 174muscategliò 176muscateill blanch 174muscateiro 174muscateliera 174muscateliero 174muscatell 174muscatella 174muscatello 174muscatellò 176muscatèllo 174muscatellu 174

muscatellún 176muscatellus 174muscatèlo 174muscatèu 174muscatiddoni 176muscatiero 174muscau 174musquette 174mutlló 162muviero 173

N

nació 177; § 4.5.1nadal 29nasal 29navarre 16negrainha 178negral 179negralejo 179negra-moira 172negrão 179negre 179negre de planta 207negrella 178; § 4.3.2negrèlla 178negrelló 178; § 4.3.2negret 109negret de gateta 109negreto 109negrétto 109negreyó 178negrilla 178negrillo 178négrillon noir 178negrina 178negrinho 178negron 118neirèt 109neral 179; § 4.3.2nerault 179neraut 179nerella 179nerèllo 179

neret 109nerétto/-a 109niedda moddi 162niedda nostra 218niedda salva 244nièdda-mòra 172nieddèdda 109nieddu mannu 179nieddu porcu 3nieddu porchinu 64nighèdda bèra 178niureddu 178niureddu mizzanu 178noirault 179noiraut 179noireau 179

O

occ’d’pernisa 301occhio di pernice 301occhio di pernice bianca

301occhio di pernice nera 301occhio di pernice rossa 301oeil de perdrix 301oeillade 302oélh-de-tour 301ojillo de liebre 300ojo de gallo 301ojo de liebre 300oleagina 116olivea 116olivedda 116olivella 116olivetta 116olivette 116olivette blanche 116olivetto 116orgollassa 106ou de gall 63ouillade noire 302ouliade 302oulivén 116



oulivetto blanco 116oulivetto negro 116ous de gall 63; § 4.2.1overa de gallina 63

P

país 215pajarera 191pajarete 191pajariega 191palat 181palle di gatto 63palob 181palombina 180palombino 180palomí 180palomilla 180palomillo 180palomina 180palomino 180; § 4.2.3palomino de Jerez 180palomino negro 180palop 181; § 4.8.3palòp 181palop blanc 181palop cirer 59palop llonc 181palop mollar 162palop napolità 181palop negre 181palop rudó 181palop vermell 181palòppo 181palot 181palumbina 180pampagirat 182pampanal 185pampanera 185pampaneta 185pampa-redó 183; § 4.7.5pampa-redon 183pampegat 185pampe-redona 183

pampinu 185pamplugat 185pàmpol girat 182; § 4.7.5pampol retallat 184pàmpol rodat 183; § 4.7.5pámpol rodó 183pàmpol rosat 183pàmpol talladet 184;

§ 4.7.5pampolat 185; § 4.7.5pampolera 185pampolrosat 183pancé 186pancualsalom 195panpegat 185pansa 186; § 4.9.1pansà 186pansa alicantina 6pansa blanca 186pansa catalana 186pansa de Xixona 322pansa del país 186pansa del terreno 186pansa manut 189pansa moscatell 186pansa muscatallana 186pansa negra 186pansa rodona 186pansa roia 186pansa roja 186pansa rossa 186pansa tendra 190pansa valenciana 187;

§ 4.8.2pansa vermella 186pansaescaló 188; § 4.7.7pansal 186; § 4.9.1pansal blanch 186pansal-negra 186pansale nieddu 186pansalet 186pansali 186pansall 186pansallet 186pansamenut 189; § 4.7.3

pansascaló 188pansa-scaló 188pansascolò 188pansatendre 190; § 4.7.3panse 186pansé 186pansé blanc 186panse jaune 186panse musquée 186pansé negro 186panse précoce 190pansé valencià 187panser 186; § 4.9.1pansér 186pansera 186panso 186pansol 186pansonet 186pansot 186panzalcalò 188panzale 186panzalscarò 188panzascaló 188pardalet 191; § 4.2.3parellà 192parellada 192; § 4.7.7parellada blanca 168parent 286parral blanch 193parralet 193parraleta 193parrallina 193parreira-da-velha 231parrel 193parrel negro 193parrel verdal 193parrell 193; § 4.7.8parréll 193parrell curt 193parrell negro 193parrell verdal 193parrella 193parrella menuda 193parrellet 193parrellina 193

GLOSSARI 447


parrí verdal 193parrilha 193pasa 186pasascaló 188pascà di Salò 195pascal 194pascal di Cagliari 194pascal noir 194pascale 194pascale algheresu 194pascali 194; § 4.10.1pascansaló 195pascaou 194pascari 194pascau 194pascau blanc 194pascau negre 194pascoal-gomes 194pascualsalom 195pasera blanca 186pasera verde 186pasqual Saló 195; § 4.8.1pasquale 194pasquansaló 195passale 186pàssara 186passarelle 68passareto 186passe musquée 186pàssera 186passeretta 186passerina 186passolina 186pastoret 29pata de perdiz 40paterò 158pè de pèrdi 40pé de pomba 180pe tavula 248pecorino 168pèd-de-gau 88pèd-de-jau 88pèd-de-perdis 40pe-de-perdiz 40pedral 197

pedro Jiménez 196pedro Jimeno 196; § 4.8.1pedro Ximénez 196pedrojiménez 196pedrol 197; § 4.7.1pèd-rouge 225pedro-ximenes 196pelleret 198; § 4.7.6pelosella 119peloseta 119peloso 119pelosotta 119pendoulau 242pep de Porta 199; § 4.8.1peperiquando 200pepe-vaca 147pepita 201; § 4.7.4pepita de oro 201pepitas de oro 201perdigó 202; § 4.2.3pere Giménez 196pergolese 193pergolése 193pergolóna 193pergolóne 193pergulana 193pernatxa 107perníza 202pero Jimen 196pero Jimenez 196perrera 238perruna 238perruno 238petador 203; § 4.10.2petit bouschet 6petit brun 33petit mansenc 148petit mollar 162petit piquat 204petit verdaud 311petit-plant-doré 80picaelpelo 204pical 204pical-poio 204pical-polho 204

pica-olho 204picao-pollo 204picapol 204pica-polho 204picapoll 204; § 4.7.6picapòll 204picapoll blanc 204picapoll de gra petit 204picapoll negre 204picapoll nigri 204picapoll petit 204picapoll romà 204picapolla 204; § 4.7.6picapolla grisa 204picapolla negra 204picapolla rodonell 254picapolla sense gra 280picapoùt 204picapulla 204picardant 100piccapoule 204pico-poul 204pico-poul bourret 28pico-poul negre 204pico-poulié 204pico-pouliè 204pico-poulo 204picpoul 204picquepole 204pied noire 207pied perdrix 40pied-de-perdrix 40piedirosso 225pied-rouge 225pigallat 205pignerol 92pignòlo 92pignoulet 92pignuòlo 92pigotós 205; § 4.7.6pilusa 119pimpiniera 185pineau 92pinot 92pinheira 92



pintadilla 292pintaíllo 292pinturer 292piquant Paul 204piquapol 204pique-pouigt 204piquepoul 204pique-poul gris 204pique-poule 204piquepoulh 204piquepout 204pixagós 206; § 4.10.2plan de sant Jan 273plan du roy 212plant abouriou 228plant americà 208plant d’Arles § 3plant de clair de lune 237plant de damisello 281plant de demoiselle 281plant de la treille 296plant de Marseille 150plant de roi 212plant de Tonnerre § 3plant doré 80plant du pauvre 243plant du Roussillon 264plant fourchu 99plant pascau 194plant rouge 225plant verd 311plant vert 311planta 207; § 4.7.1planta americana 208;

§ 4.8.2planta angort 211planta blanca 207planta bona 209; § 4.5.1planta borda 210; § 4.7.1planta castellana 57planta d’engor 211planta d’en Gord 211;

§ 4.8.1planta d’en Gort 211planta de Angora 211

planta de gos 238planta de engor 211planta de engorch 211planta de engorp 211planta de la reina 212;

§ 4.5.1planta de la reyna 212planta de Mula 224planta de Pedralba 213;

§ 4.8.3planta de Quesa 214;

§ 4.8.3planta de rey 212planta de sitja 285planta de València 221planta del país 215; § 4.8.2planta del terreno 215planta dengost 211planta engolp 211planta fina 216; § 4.5.1planta forta 217; § 4.7.1planta negra 207planta nostra 218; § 4.7.1planta nova 219; § 4.7.1planta nòva 219planta novo 219planta sitja 285planta tardana 220; § 4.4.1planta valenciana 221;

§ 4.8.2planta verdalenca 311planta-i-mula 224planta-i-rei 212planta-la-llossa 222;

§ 4.8.3plantamollet 223; § 4.8.3plantamula 224; § 4.8.3plantangol 211planta-nova 219planta-roig 225; § 4.3.4plantes de monja 146planteta 207plantier 207plant-marsihés 150plants gentils 216

pobretó 226; § 4.5.1polop dulce 181pombal 180pòmpol tallaet 184popa de gata 147popa de vaca 147; § 4.2.1popavaques 147popes de vaca 147pota de gall 88; § 4.2.1pota de perdiu 40pouppe d’aze 147praecoquae 228praecox 228prànta 207précoce 228précoce blanc 228prellada 192premeirouge 228prèmice 228premsal 227; § 4.9.3premsal negre 227premser 227primarench 228primerenc 228; § 4.4.1prunesta 123punxó fort 229punxó gros 229; § 4.7.2punxó tendre 72

Q

quebranta tinajas 297queixal de gos 230queixal de llop 230; § 4.2.1queixal de vella 231;

§ 4.2.1queixals de llop 230querez 320queue tendre 72queuefort 229quigat 34quille de coq 204quixal de gos 230quixal de vella 231

GLOSSARI 449


R

rabo de cordeiro 73rabo de cordero 73rabo de ovelha 73radagliàdu 184rageno 257rahim de penjar 242rahim de S. Joan 273rahims de salvar 244raim angelich 65raïm d’airén 232; § 4.8.3raïm d’alfàbrega 233;

§ 4.2.2raïm d’Almeria 234; § 4.8.3raïm d’hivern 235; § 4.4.1raïm de balança 236;

§ 4.9.1raïm de casa en lluna 237raïm de fartapobres 93;

§ 4.5.1raïm de gos 238; § 4.2.3raïm de grans de jueu 239;

§ 4.10.3raïm de gust d’alfàbrega

233raim de jerosalem 240raïm de Jerusalem 240;

§ 4.8.3raïm de la festa major 252raïm de la reina 212raïm de les figueres 241;

§ 4.2.2raïm de maduixa 233raïm de pansa 186raim de pengiar 242raïm de penjar 242; § 4.9.2raïm de plaça 236raïm de planta 207; § 4.7.1raïm de pobre 243; § 4.5.1raïm de salsa 269raïm de salvar 244; § 4.9.2raïm de Sant Jaume 272;

§ 4.4.2raïm de Sant Joan 273

raim de Sant Juan 273raïm de Sant Martí 245;

§ 4.4.2raïm de Santa Anna 246;

§ 4.4.2raïm de Sella 249raïm de soca 247; § 4.7.1raïm de tall 236raïm de taula 248; § 4.9.1raïm de Xella 249; § 4.8.3raïm del Bac 250; § 4.8.3raïm del clotet 61; § 4.7.6raïm del gustet 251; § 4.7.3raïm dels sants 252; § 4.4.2raisin d’hiver 235raisin de Corinthe 68raisin de la Magdeleine 143raisin de la Palestine 240raisin de qaresme 194raisin de table 248raisin du pauvre 243raquena 257raqueno 257; § 4.8.2rasì cagnìu 238rasim de la magdalena 143rasin de Courinto 68rasset 265rastrera blanca 110rata 253; § 4.7.6ratagliàdu 184ratallat 184ratallat blanc 184ratallat negra 184rater 253rateta 253raym d’ivern 235raym de penjar 242raym de salvar 244real 256; § 4.7.1rebienta tinajas 297rechigliàu 184redagladu 184redonda 183redondal 183; 254redonell 254; § 4.7.3

regeno 257regeno boval 30; 257regeno fi 257regina 255; § 4.5.1regina dei vigneti 255regina vineti 255rehim de frésses 142reial 256reïm de gos 238reïm de soca 247reina de les vinyes 255reine des vinyes 255rem de balanza 236rém de penjar 242rem de vi 314rem xinxòs 321requena 257requenarí 257requení 257requeno 257; § 4.8.2requeno boval 257retagliàdu 184retagliàtu 184retallat 184; § 4.7.5retallàu 184retazzadu 184retellàu 184retigliàu 184riba-rojà 258; § 4.8.2ribarojal 258ribauto 259ribo-Auto 259ribos Altos 259ribos-Autos 259ribot 259; § 4.8.3ribot de Valdomá 259ribot gavatxo 259ribote 259ridalenc 260; § 4.8.2rim de les figueres 241rim de pansa 186rim de pobre 243rin de pansa 186rin gres 122ritagliadu 184



rittadatu 184ribiere 48riveyrench 48rochal de Chella 249rochalin 263rochelle 263rochelle menue 263roget 261; § 4.3.4roget de Chelva 249rognon de coq 204roial 263; § 4.3.4roialet 263roig 261; § 4.3.4roig de la Costa 262roig de Sant Pere 262;

§ 4.8.3roig de Sella 249; § 4.8.3roig fort 261roiget 261roijal 263roijalet 263rojal 263; § 4.3.4rojalet 263; § 4.3.4romà 175romain 175rompe tinaja 297ros 265; § 4.3.1rosaki(s) 266rosétique 266rosette 266rosetti 266rossaqui 266; § 4.3.4rossati 266; § 4.3.4rosselló 264; § 4.8.3rossequi 266rosset 265rosseta 265; § 4.3.1rossete 266rosseti 266rossetic 266rossetta 265rossetto 265rossite 265rostet 265roudaïre 183

rouge du pays 215; 261rouget 261rouiau 263roujal 263roujau 263rousseto 265roussette 265roussihoun 264roussilhou 264roxo 261royal 263royal noir 263rubella 263rubelliana 263rubiliana 263rüdj-pllâ 225ruffiac femelle 34ruffiac mâle 34rupesti 267rupèstic 267; § 4.7.1rupestis 267rupestre 267; § 4.7.1rupestre loz 267rupestri 267rupestric 267rupestris 267rupestris de lot 267

S

S. Joannis 273sabaté negra 268sabaté ros 268sabater 268; § 4.9.3sabès 284sabor de maduixa 142sabuc 29sadoulo-bouié 2saint Jean rouge 273saint-antoine 271saint-Jacques 272saint-Martin 245saint-Pierre 262saint-Pierre noir 262

saixalà 319salceña 270salceño 270salceño blanco 270salceño negro 270salcenyo 270salsa 269; § 4.8.3salsec 270salsench 270salses gris 269salvatá 278salvetà 278salzenc 270; § 4.2.2samoi 287samoll 287samsó 58san Antoni 271san Ghjuvanina 131; 273san Martini 245sancolombana 46sangioghéto 274sangiovése 274sangiovéto 274sanguvés 274sanjuanas 273sanlics 270sanmaddalenino 143sans pépins 280sant Antoni 271; § 4.4.2sant Iuan 273sant’Jàcopo 272sant Jaume 272; § 4.4.2sant Joan 273; § 4.4.2sant joanenc 273sant Jovet 274; § 4.4.2santa Madalena 143santaiàcopa 272santiaguera 272santjoanes 273santjoans 273santu Pascale 194saragossenc 275saragossí 275; § 4.8.2sarreal 276; § 4.8.3sarró 277; § 4.9.2

GLOSSARI 451


saselà 319sasselàs 319sasselat 319saulics 270saulo-bouie 2saumoi 287saumoll 287sazza bovus 2scanniola 83seixona 322selvatà 278; § 4.8.2semantano 267; § 4.8.3sense gra 280; § 4.7.4sense grans 280sent-ana 246; § 4.4.2senyal de gall 63senyorito 281; § 4.5.2seré 320serès 320serra 282; § 4.7.5servadou 283servan 283servant 283serverola 283; § 4.9.2simsó 58sever 284; § 4.8.1sin hueso 280sinsâou 58sinyoret 281sisaga 126sitges 285; § 4.8.3sitja 285; § 4.8.3sobirà 286; § 4.8.3somoi 287somoll 287sparpalhade 193sperone di gallo 88subirat 286; § 4.8.3subirat negre 286subirat parent 286sultanina 68sumoi 287; § 4.7.3sumoll 287; § 4.7.3sumoy 287

T

talòpo 181talòppo 181taloppu 181tardana 220tardarié 220tardarier 220tardío 220tardourié 220taròpu 181tarracench 290tarragoní 288; § 4.8.2tarrasenc 290tarret 291tauié 248taulè 248taulèi 248taulié 248tauliè 248taulier 248taurié 248teinturier 292teinturier du Cher 5temprana 228tempranilla 228tempranillo 228tendral 289; § 4.7.3tendral de planta 289tendralet 289; § 4.7.3tenralet 289teoulier 248terràs 291terrassenc 290; § 4.8.2terré-bourret 28terren 291terrer 291terret 291; § 4.7.8terret negre 291terret-borret 28; 291terret-bourret 28terret-escalaut 188terret-noir 291teste d’oiselet 46testicule de gau 63

teta de burra 147teta de cabra 147teta de monja 146tetas de vaca 147tête de nègre 47tête noire 47tetu de baka 147tinta apiñada 92tinta horquillada 99tinta-dos-pobres 243tinta-fina 216tinta-francesa 101tinta-imperial 125tinta-molar 162tintolera 292tintorea híbrida 292tintorer 292tintorera 292; § 4.3.2tintorero 292tinturão 292tintureira 292tintureiro 292tinturera 292tinturero 292tinturié noir 292tir 293; § 4.8.3tiro 293tita de vac(c)a 147tîta vacii 147tita-vacei 147titta de bàcca 147titta vacchina 147tittavàcchina 147tittibákkina 147tittona 147tolòppo 181torbádu 299torbat 299torbato 299torbian/-a 299torbiano 299torrontés 34tortosí 294; § 4.8.2tortosino 294tortozón 294



tourbat 299trabaró 295traberó 295trapadell 298trapat 298; § 4.7.5trasqueró 295traveró 295; § 4.8.1trebbiana/-o 299trebulanum 299trell 296; § 4.7.8trencatenalles 297; § 4.9.2trencaventre 297trencaventres 297; § 4.9.2trepadell 298; § 4.7.5trepaell 298trepat 298; § 4.7.5trincadeira 297trincadeira-blanca 297tripaella 298tripes de frare 29tripó de gall 63tripó de gat 63trobadu 299trobat 299; § 4.6tronquière 247troubou 299trová 299trubat 299trubat iberico 299trubat vermell 299tsachelas 319turbat 299; § 4.6turbàt 299turbau 299turbianum 299tùrbien 299

U

ua barriatògghja 17ua caricagghjóla 17ua d’angeli 65ua de Candia 43ua de santu Pietru 262

ua dell’angeli 65ua di vigna 315ua fràvola 142ua moscà 174ua moscada 174ua moscadèla 174ua moscata 174ua moscatel 174ua muristédda 164ua muscadela 174ua oseleta 191ua oselina 191ua rosseta 265ua santiàopa 272uba canilla 238uba de San Juan 273uccellino 191uga americana 208uga moscadela 174uga moscadlón 176uga moscatella 174uga muscatela 174uga orcellinna 191uga pásqua 194uga russeta 265ughetta 307ugliatica 302ugnes roussanes 311ugnes verdaux 311uiada 302uiado 302uiado blanco 302uiado roujo 302ulhac 302ulhado 302ulhat 302ull de conill 300ull de llebra 300ull de llebre 300; § 4.2.1ull de perdiu 301; § 4.2.1ullada 302; § 4.7.6ullada roja 302ullao 302ullat 302ullate 302

ullerol 302ullet de perdiu 301ulliade 302ulliade blanche 302ulliade rouge 302ulls de llebre 300uña de gato 303unghia d’aquila 303ungla de milà 303; § 4.2.1urbana 304; § 4.8.1utiel 305; § 4.8.3uva cagalera 34uva chinchosa 321uva colgadera 242uva d’arrova 306; § 4.5.2uva de anghelos 65uva de oro 80; 201uva de perro 238uva de quiebra tinaja 297uva de rey 212uva de reyna 212uva di Almeria 234uva di Corinto 68uva di Gerusalemme 240uva fallanghina 152uva fràgola 142uva fràvula 142uva gallétta 168uva grossaria 117uva moscatel 174uva moscatela 174uva moscatlon 176uva p’appennere 242uva redagliada 184uva tralucente 184uva-de-cão 238uva-de-rei 212uva-do-inferno 235uva-do-inverno 235uva-gorda 117uva-maçã 140uva-rei 212uva-rey 212uve mescuatìe 174uve mescuteóne 176

GLOSSARI 453


uve ollates 85uvelle 307uveta 307; § 4.7.3uvetta 307uvette 307uy de llebra 300

V

valancí 308valencí 308; § 4.8.2valencí blanc 308valencí de taula 308valencí negre 308valenci real 308valencià 221; § 4.8.2valenciá blanch 221valenciá negra 221valenciana 221valenciano blanco 221valens blanch 309valens negres 309valensi 308valensí 308valent 309; § 4.7.3valent blanch 309valent negre 309valeu 309varema 313vargia 113vargiu 113varnaccia 107varnazza 107varvarrussa 16vedriel 312vedriell 312; § 4.7.3vendémmia 313vendrell 310; § 4.8.3verdaguilla 312verdaille 312verdal 311verdal del país 215verdal negro 311verdala 311; § 4.3.3

verdalet 311verdau 311verdea 46verdeal 311verdécchia 312verdecla 312verdeia 312verdeja 312verdejo 312verdejo blanco 312verdejo negro 312verdelet 311verdelho 312verdelho branco 312verdelho preto 312verdelho rúbio 312verdell 312verdello 312verdìcchio 312verdiecchio 312verdiell 312; § 4.7.3verdiell blanc 312verdiell negre 312verdiguell 312verdil 312; § 4.7.3verdilet 312verdischio 312verdolina 311verdunc 312verduschia 312verema 313; § 4.9.3verema negra 313veremeta 313; § 4.9.3vermeta 313vernaça 107vernaccia 107vernáccia 107vernaccia nera 107vernaccìna 107vernacciuola 107vernace 107vernacha 107vernache 107vernachinum 107vernacia 107

vernacie 107vernaciole 107vernasa 107vernassa 107; § 4.8.3vernassa blanca 107vernassa negra 107vernassa rossa 107vernassa tintorera 292vernáttsa 107vernatxa 107; § 4.8.3vernatxa blanca 107vernatxa de pampa borruda

119vernatxa negra 107vernatxa peluda 119; § 4.7.5vernatxe 107vernatxol 107vernazole 107vernazza 107vernàzza 107vernazzina 107vernazzola 107vespaiolo 1vesparola 1vespolina/-o 1vespoulina 1vi de parteras 301vi de peu 268vid bianchàte 25vid moscatèle 174vid negratt 109vid palòmbe 180vid palombite 180vid rossett 265vidriel 312vidriell 312vidrioles 312vin de chaudière 36vin de l’anglado 134vin de Saint-Jehan 273vinaté 314vinater 314; § 4.9.3vine muschète 174vinha de enforcado 99vinhal 315



vinhão 315vinoso 314vinoter 314vinum jaquesium 129vinum pede pressum 268vinyater 315; § 4.7.8violós 316; § 4.3.4violòs 316virdicchie 312virdiell 312virdischio 312vispalora 1visparola 1vitraille 312vizaga 126vlencià 221vo d’muscatéll 174volpola 168vovi de galo 63vrema 313

X

xampanyet 317; § 4.9.3xanella 318

xanelo 318xaquez 129xaralassa 29xarelho 318xarel·lo 318; § 4.3.1xarel·lo de marina 318xarel·lo vermell 318xarelo 318xareu 318xasselà 319; § 4.8.3xasselàs 319xaxelas 319xeixona 322xereciño 320xerello 318xerés 320xerès 320; § 4.8.3xères 320xérès 320xerès blanc 320xerez 320xerezana 320xeri 320ximoi 287ximoll 287ximoy 287

xinxós 321; § 4.5.2xinxòs 321xixona 322; § 4.8.3xoaniño 131xumoi 287xurret 323; § 4.8.2

Y

yllao 302

Z

zibibbo 176zirone 113zirone bàrzu 113zirone di Spagna 113zirone rùyu 113zisaga 126zisiga 126zizaga 126zizza de vacca 147

GLOSSARI 455


DICCIONARI DELS NOMS DE CEPS IRAÏMS - publicacions.iec.cat · hia parres:seusa para asegurar la...

Documents

Transcript of DICCIONARI DELS NOMS DE CEPS IRAÏMS - publicacions.iec.cat · hia parres:seusa para asegurar la...