Discapacitat Visual[1]

2
UN APUNT SOBRE LA DISCAPACITAT VISUAL AL NOSTRE PAÍS Les persones amb discapacitat visual, concepte que inclou des d'aquelles que tenen una visió deficient, passant per les totalment cegues i fins les sordcegues, som, malgrat allò que tradicionalment es creu, els discapacitats amb un nombre menor de limitacions; per a refermar aquest judici només cal observar quins són els paràmetres legals de la nostra discapacitat: no requerim l'ajuda d'una tercera persona per realitzar les activitats de la vida diària, no tenim mobilitat reduïda i per tant impediments físics d'accés a cap indret, i finalment necessitem anar acompanyats només quan no coneixem una zona o la disposició canviant d'elements en la mateixa. Malgrat tot això, socialment el nostre col·lectiu és el més aïllat, en primer lloc perquè nosaltres mateixos ens tanquem força portes no integrant-nos més que superficialment en aquesta societat, després perquè una sèrie d'interessos polítics i econòmics han avortat tradicionalment les nostres inspiracions laborals, socials i culturals, i finalment perquè existeix un gran desconeixement de la nostra realitat, el qual fa que a Espanya s'associï quasi invariablement el perfil del cec al d'un venedor de loteria benèfica, persona cordial i entranyable, amb qui només es pot conversar sobre la seva discapacitat i a qui cal parlar en veu ben alta per si no ens escolta a causa de la seva ceguesa... Actualment, al nostre país, la persona amb discapacitat visual que vol lluitar per la seva igualtat amb la resta de la societat, assumint per suposat les seves limitacions arran de les quals hauria de ser preceptiu que rebés l'ajut dels poders públics, ha d'iniciar un camí llarg i incert al qual trobarà obstacles molt més infranquejables que aquells amb què topa en el seu dia a dia de transitar pels carrers de les nostres tan poc practicables ciutats, i molt provablement haurà de fer aquesta travessia en absoluta soledat. L'Administració d'aquest país (general, autonòmica i local), desconeix profundament, i cal dir que tampoc inverteix cap esforç en subsanar aquesta mancança, la realitat de les persones cegues, i normalment delega la seva inserció laboral en entitats privades les quals, abans que lluitar per la plena integració dels seus associats, cercaran el benefici econòmic propi amb el treball d'aquests, encara que això no els suposi cap mena d'enriquiment intel·lectual; fora d'això, si una persona cega entra a treballar a l'Administració arran d'haver-hi superat un procés selectiu, s'assumeix que aquesta no pot fer altres tasques que les d'atenció telefònica, i encara avui amb excepcions perquè aquest treball cada cop requereix més formació i l'utilització de recursos tecnològics moderns. Un cas real que ha arribat al nostre coneixement descriu a una persona cega, amb una Formació Professional en informàtica de gestió i que ha arribat a treballar a l'empresa privada com a programador, que va entrar en una Administració Pública, concretament a l'Ajuntament de Barcelona en un dels seus plans d'ocupació periòdics (1998), i va romandre tot el temps en què va durar el seu contracte a casa seva, donat que no van saber ubicar-lo en cap dependència i, enlloc de permetre-li demostrar les seves capacitats, van

Transcript of Discapacitat Visual[1]

Page 1: Discapacitat Visual[1]

UN APUNT SOBRE LA DISCAPACITAT VISUAL AL NOSTRE PAÍS

Les persones amb discapacitat visual, concepte que inclou des d'aquelles que tenen una visió deficient, passant per les totalment cegues i fins les sordcegues, som, malgrat allò que tradicionalment es creu, els discapacitats amb un nombre menor de limitacions; per a refermar aquest judici només cal observar quins són els paràmetres legals de la nostra discapacitat: no requerim l'ajuda d'una tercera persona per realitzar les activitats de la vida diària, no tenim mobilitat reduïda i per tant impediments físics d'accés a cap indret, i finalment necessitem anar acompanyats només quan no coneixem una zona o la disposició canviant d'elements en la mateixa. Malgrat tot això, socialment el nostre col·lectiu és el més aïllat, en primer lloc perquè nosaltres mateixos ens tanquem força portes no integrant-nos més que superficialment en aquesta societat, després perquè una sèrie d'interessos polítics i econòmics han avortat tradicionalment les nostres inspiracions laborals, socials i culturals, i finalment perquè existeix un gran desconeixement de la nostra realitat, el qual fa que a Espanya s'associï quasi invariablement el perfil del cec al d'un venedor de loteria benèfica, persona cordial i entranyable, amb qui només es pot conversar sobre la seva discapacitat i a qui cal parlar en veu ben alta per si no ens escolta a causa de la seva ceguesa... Actualment, al nostre país, la persona amb discapacitat visual que vol lluitar per la seva igualtat amb la resta de la societat, assumint per suposat les seves limitacions arran de les quals hauria de ser preceptiu que rebés l'ajut dels poders públics, ha d'iniciar un camí llarg i incert al qual trobarà obstacles molt més infranquejables que aquells amb què topa en el seu dia a dia de transitar pels carrers de les nostres tan poc practicables ciutats, i molt provablement haurà de fer aquesta travessia en absoluta soledat. L'Administració d'aquest país (general, autonòmica i local), desconeix profundament, i cal dir que tampoc inverteix cap esforç en subsanar aquesta mancança, la realitat de les persones cegues, i normalment delega la seva inserció laboral en entitats privades les quals, abans que lluitar per la plena integració dels seus associats, cercaran el benefici econòmic propi amb el treball d'aquests, encara que això no els suposi cap mena d'enriquiment intel·lectual; fora d'això, si una persona cega entra a treballar a l'Administració arran d'haver-hi superat un procés selectiu, s'assumeix que aquesta no pot fer altres tasques que les d'atenció telefònica, i encara avui amb excepcions perquè aquest treball cada cop requereix més formació i l'utilització de recursos tecnològics moderns. Un cas real que ha arribat al nostre coneixement descriu a una persona cega, amb una Formació Professional en informàtica de gestió i que ha arribat a treballar a l'empresa privada com a programador, que va entrar en una Administració Pública, concretament a l'Ajuntament de Barcelona en un dels seus plans d'ocupació periòdics (1998), i va romandre tot el temps en què va durar el seu contracte a casa seva, donat que no van saber ubicar-lo en cap dependència i, enlloc de permetre-li demostrar les seves capacitats, van

Page 2: Discapacitat Visual[1]

preferir pagar-li un sou sense donar-li l'oportunitat d'obrir-se camí en el terreny laboral. La Fundació de Cecs Manuel Caragol, entitat nascuda l'any 1995 i que té la seva seu a Barcelona, es dedica a oferir suport en temes d'informàtica i noves tecnologies a les persones amb discapacitat visual, de qualsevol edat, nacionalitat i grau de disminució, tot oferint-los una nova eina per a la seva integració laboral, cultural i social. En els gairebé 15 anys d'existència de l'entitat, els seus col·laboradors han treballat de forma incansable per a oferir sessions de formació totalment personalitzada, atenent en tot moment a les necessitats de l'alumne i no pas a un temari o programa preestablert, per a tots aquells usuaris que els ho han sol·licitat; també tracten de respondre, en persona o per qualsevol mitjà de contacte, a totes les qüestions tècniques que se'ls puguin plantejar relacionades amb les aplicacions informàtiques que fan servir les persones cegues i amb baixa visió. La FCMC, des del 1999, disposa d'un lloc Web a Internet, www.funcaragol.org, on va reflectint bona part de la seva activitat de docència i investigació de productes informàtics, creant guies i tutorials que poden ajudar a qualsevol usuari a familiaritzar-se amb aquestes tecnologies; un altre dels objectius de l'entitat és la divulgació de la realitat del col·lectiu que atén, la qual cosa s'ha sintetitzat fins ara en col·laborar a fer accessibles pàgines Web d'algunes empreses o institucions, oferir xerrades sobre aquest tema en àmbits professionals o de participació ciutadana, impulsar l'accessibilitat per als cecs d'equipaments d'ús públic com ara les biblioteques, promoure l'adaptació al català i al castellà d'eines informàtiques específiques disponibles en altres idiomes, i formar part de les comissions de debat sobre la discapacitat existents en diversos organismes dependents de l'Ajuntament de Barcelona. VICTOR MARTÍNEZ MAHEUX Responsable Fundació de Cecs Manuel Caragol