Diumenge 10 de desembre de 2006 minical · de la dada fotogràfica». Aquest primer parà-graf del...

Reportatge Una trobada fructífera Una exposició repassa la col·laboració artística entre Salvador Dalí i Eric Shaal PÀG. 2, 3 i 4.

Reportatge La costiera amalfitana PÀG. 6, 7 i 8. Entrevista Lolita Bosch «La literatura és una manera d’estar al món» PÀG. 9.

Dom

inic

alDiumenge 10de desembre de 2006

Diari de Girona

ReportatgeEl camí lluminós dels Reis d’Orient

Escolars i arquitectes han dissenyati construït fanalets que s’exposen al

Col·legi d’Arquitectes de Girona. PÀGINA 5

2 DominicalDiumenge 10de desembre de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (FANALETINCLÒS A L’EXPOSICIÓ «LLAMPADES I BELLU-MES», A LA DEMARCACIÓ DE GIRONA DELCOL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA)

10 de desembre de 2006

5 ReportatgeLlums per als tres ReisUna exposició al Col·legid’Arquitectes de Catalunyaa Girona recull vint-i-quatrefanalets creats per escolarsi arquitectes professionals

6, 7 i 8 ReportatgeLa Costiera AmalfitanaViatjar pel litoral del sud d’Itàliapot ser una forma de recuperarels paratges de la Costa Brava

9 EntrevistaLolita BoschL’escriptora afirma que«la literatura és una manerad’estar al món»

11 RutaUn recorregut pel volcàde la Crosa a Vilobí

13 GastronomiaLa xocolata

14 Col·leccionismeFilatèlia nadalenca

SUMARI

fructíferaUna trobada

Una exposició de fotografies al castell de Púbol repassa la intensacol·laboració artística que van mantenir entre 1937 i 1941 el pintor

Salvador Dalí i el fotògraf Eric Schaal.

TEXT: ALFONS PETIT

«No ens cansarem de repetir les lamenta-bles conseqüències ocasionades per totallò on d’una manera o d’altra hagi in-

tervingut l’artista dibuixant. Aquest anul·la au-tomàticament tot el que cau a les seves mans,il·lustració, affiche, documentaris, etc. Quans’abandonarà el dibuixant ineficaç, inexis-tent i serà aquest substituït per l’emoció vivade la dada fotogràfica». Aquest primer parà-graf del text que Salvador Dalí va publicar alfebrer de 1929 al número 9 de La Gaseta deles Arts, editada a Barcelona, demostra l’in-terès que de sempre va tenir el pintor figue-renc per la fotografia. De fet, tot el text, pu-blicat amb el títol de «La dada fotogràfica», ésun elogi encès de la tècnica fotogràfica, finsal punt que arriba a afirmar que «creiem quepodria alegrar-se més la humanitat de pos-seir una col·lecció de fotos i un film completdel Partenó recent acabat de construir, queposseir l’herència de les seves miserables des-pulles (sabem que els artistes és això, les des-pulles, el que aprecien precisament)». Enca-ra més; Dalí sosté que «la fotografia pot real-ment verificar la catalogació més completa,escrupolosa i emocionant que mai l’homeno pogués imaginar».

Aquest interès per la fotografia no va de-saparèixer amb l’evolució de Dalí com a ar-tista, sinó tot el contrari. La seva creixent famael va portar a utilitzar aquesta tècnica ambfinalitats publicitàries, però no únicament. «Li-mitada al principi al seu valor d’objectivitat,la fotografia es converteix ràpidament per aDalí en l’instrument adequat per posar enrelleu «la irracionalitat concreta» que abundaen el seu esperit. Llavors treballa amb fotò-grafs famosos en veritables posades en esce-na surrealistes, des de Man Ray el 1932 finsa Cecil Beaton el 1936, passant per André Cai-llet el 1934». Aquestes afirmacions les fa MarcAufraise, doctorand a la Universitat de París1 Panthéon-Sorbonne en el text Salvador Dalí-Eric Schaal: una trobada fructífera que ha es-crit per al catàleg de l’exposició Dalí versusSchaal, que fins al 31 de desembre es potvisitar a la Casa-Museu Castell Gala-Dalí dePúbol. «La seva col·laboració amb Schaal s’ins-criu en aquesta creació d’imatges fotogràfi-ques que donen fe de la realitat dels fantas-mes del pintor empordanès», afegeix.

La mostra reuneix nombroses fotografies delfons d’Eric Schaal, adquirit per la FundacióGala-Salvador Dalí. Schaal (Munic, 1905-Zu-

1

ric, 1994) va desenvolupar bona part de laseva carrera professional com a fotògraf aNova York, i es va especialitzar en el retratd’artistes de camps diferents: Giorgio de Chi-rico, Oscar Kokoschka, Marcel Duchamp, Ser-gei Prokofiev, Thomas Mann... són algunsdels creadors que se situarien davant de l’ob-jectiu de Schaal. El fotògraf va col·laborarde manera continuada amb Salvador Dalí en-tre 1937 i 1942 i el fruit d’aquesta col·labo-ració són les imatges que fins a finals d’aquestmes es poden veure a Púbol, en una mostradividida en set àmbits:

- Retrats: La majoria corresponen a l’any1937 i n’hi ha de tan significatius com un quesuperposa els caps de Salvador Dalí i Galaque el pintor utilitzaria per al seu quadre Lainvenció dels monstres (1937).

- L’exposició Dalí a la galeria Julien Levyde Nova York: L’obra de Dalí ja havia estatexposada a Nova York, però l’artista figue-renc i Gala arriben a principis de març de1939 a la ciutat nord-americana per a unaestada de tres mesos que hi dispararia la sevapopularitat. Dalí havia viatjat a Nova York perassistir a la inauguració d’una exposició dela seva obra a la galeria Julien Levy. Entreel 21 de març i el 18 d’abril s’hi van mostrar,

amb gran èxit de públic, obres tan destaca-des com L’enigma de Hitler, L’enigma sensefi, La imatge desapareix,... Eric Schaal va fo-tografiar tant el procés de muntatge de l’ex-posició, a càrrec del mateix Dalí, com l’acteinaugural, amb tot de visitants i el pintor do-nant explicacions sobre les seves creacions.

- Somni de Venus: Aprofitant la seva esta-da a Nova York del 1939, Dalí havia signat uncontracte comercial per crear un pavelló pera la Fira Mundial que s’havia de celebrar a laciutat aquell mateix any. Impulsat pel ma-teix galerista Julien Levy, i amb el suporteconòmic de mecenes com Edward James,el projecte consistia en la construcció d’unpavelló per a la zona de lleure de l’Exposi-ció, en la qual les construccions no havien deseguir necessàriament l’estil futurista que do-minava l’arquitectura d’aquell certamen. Toti que va tenir problemes amb alguns dels seusmecenes, Dalí va acabar creant El Somni deVenus, una mena de casa surrealista que elmateix Dalí –que no acabaria massa satisfetdel resultat final, precisament per les dis-crepàncies i imposicions d’alguns dels me-cenes– concebia com «una exploració en eldesert dels desitjos insatisfets de l’home i delsseus somnis nocturns i

Reportatge


Fotos:1El pavelló Somni deVenus, dissenyat perparticipar a l’Exposi-ció Universal deNova York (FundacióGala-Salvador Dalí:Fundació «la Caixa»,Figueres, Barcelona1999. Fèlix Fanés,Montse Aguer cur.)2Un altre espai delSomni de Venus. 3El figuerenc en unaimatge exposada al’apartat «What Dalíthinks about». 4Gala davant «ShirleyTemple, el monstresagrat més jove delcinema contempora-ni» (1939). MuseuBoijmans Van Beu-ningen, Rotterdam.5Imatge inclosa enl’àmbit de l’exposiciótitulat «El rostre de laguerra».

(Continua a la pàgina 4)

2

3

5

4

diürns». EricSchaal també fotografiaria elprocés de creació del pavelló,en el qual convivien imatges ha-bituals en l’obra daliniana, comels rellotges tous, les girafes ambel coll ardent i figures surrea-listes, amb noies que se sub-mergien en un tanc d’aigua pertocar un piano que era un cosde dona, o per simular que par-laven a través de raïms de telè-fons. Marc Aufraise assenyalaque «aquest Somni de Venus deSalvador Dalí no és més que unaconstrucció temporal cridada adesaparèixer, la qual cosa con-fereix a les fotografies de Scha-al un valor d’arxiu, avui únicvestigi juntament amb els di-buixos preparatoris d’aquestaobra arquitectònica daliniana».

- El rostre de la guerra: Entre1939 i 1940, Eric Schaal tambéfotografia Salvador Dalí ambdues de les seves creacions re-lacionades amb l’horror, el pa-timent i les angoixes que pro-voquen els conflictes bèl·lics:Shirley Temple, el monstre sa-grat més jove del cinema (1939)i Rostre de la guerra (1940).

- Dalí a Hampton Manor:L’any 1941, Salvador Dalí i Galapassaran temporades a Hamp-ton Manor (a l’estat nord-ame-ricà de Virgínia), una mansió de la seva ami-ga Caresse Crosby, mecenes d’art i editora.Dalí enllestia en aquell moment la redaccióde La vida secreta de Salvador Dalí i en aques-ta casa trobaria la tranquil·litat necessàriaper acabar-la d’escriure. La premsa de l’èpo-ca explicava que l’artista figuerenc s’aixeca-va a primera hora del matí, dedicava la ma-jor part del dia a pintar, i a la nit escrivia Lavida secreta, de manera que pràcticamentno feia vida social. Eric Schaal seria tambél’encarregat de retratar aquesta reclusió vo-luntària de Dalí i Gala.

- What Dalí thinks about: Amb aquest títoles va publicar l’any 1942 a la revista Clickun collage fotogràfic amb dibuixos i textos deDalí, que va ser creat precisament també aHampton Manor, fruit de la col·laboració en-tre el pintor i Eric Schaal. El collage servia peranunciar la propera publicació de La vidasecreta de Salvador Dalí, però les imatges queel formen van molt més enllà: tal com expli-ca Marc Aufraise, en aquestes fotografies «des-taca clarament el treball de posada en esce-na fotogràfica efectuat per Dalí amb l’ajudade Schaal. Si la revista desitja l’exploració del’inconscient dalinià amb una càmera fo-

togràfica, el fet d’afegir llegendes explicativesi els retocs manuscrits de l’artista fan supo-sar una voluntat d’explicació i, per tant, d’am-pliació del públic al qual es dirigeix. Així, laproesa tècnica que consisteix a immortalit-zar el salt d’una parella de ballarins damuntun Dalí allitat i dibuixant s’acompanya d’untext breu que explica com l’artista és assetjatper visions surrealistes». Malgrat això, el ma-teix Aufraise apunta que «les fotografies te-nen un poder expressiu propi i l’impacte delpintor empordanès disfressat de nena ambuna perruca rossa i jugant amb un esqueleto d’un Dalí pensarós treballant al seu escrip-tori-cos de dona nua no pot deixar d’inter-pel·lar el lector». Fins i tot una de les imat-ges creades en aquestes sessions finalmentno va ser publicada a la revista per por quepogués escandalitzar els lectors. S’hi mostra,en una escenografia clarament onírica, Dalíescrivint al davant d’una xemeneia sobre laqual hi ha una model nua –amb el tors pin-tat i el sexe ocult per una mà-plomall–, la imat-ge de la qual es reflecteix en un mirall. Dalíescriu, en un dels textos que es publicaran ala revista, que «he intentat explicar alguns delssecrets de la meva vida íntima, la vida que

veig a través del vel de lameva ment subconscient,en aquestes fotografies. Hedirigit la presa d’aquestesfotografies en francès i des-prés els he afegit els di-buixos, les he tallat i les heenganxat en la composiciófinal. En el fons dels ullsem veureu com un nen pe-tit agafant la mà del meupare. La criada francesa, elnen petit amb l’esquelet,són la meva pròpia imat-ge».

- Salvador Dalí-Eric Scha-al, 1939: L’últim apartat del’exposició mostra tots dosartistes a l’estudi del fotò-graf, tant en actitud de po-sar com utilitzant la càme-ra fotogràfica.

Per a Marc Aufraise, «lacol·laboració entre Salva-dor Dalí i Eric Schaal té llocen un punt d’inflexió enla carrera de l’artista, en-tre 1939 i 1942. Exclòs ofi-cialment del moviment sur-realista just abans de laguerra, Dalí es converteixen la seva encarnació vivaals Estats Units, on s’ins-tal·la uns quants anys ambGala. Els arxius d’Eric Scha-al, poc coneguts, contenen

un nombre important de clixés que immor-talitzen aquest període en què es descobreixun Dalí en plena feina de col·locació d’obres,dibuixant, pintant, però també preparant lesseves posades en escena fotogràfiques ambla més gran cura i amb els consells d’un pro-fessional».

INTERROGANTS AL VOLTANT DE DALÍMontse Aguer, directora del Centre d’EstudisDalinians, escriu en el catàleg de l’exposicióque l’arxiu fotogràfic de Schaal «ens dóna unavisió més detallada d’algunes de les activi-tats de Dalí als Estats Units i de, mitjançantun apropament a la cultura de masses, la sevaconsagració com a figura pública. Aquestesimatges ens porten un cop més a fer-nos lesmateixes preguntes: és Dalí fruit de la sevaèpoca?, és una personalitat excèntrica i vi-sionària?, tot alhora? El que sí podem afir-mar és que la seva obra és immesurable i queanem descobrint aspectes nous de la seva cre-ació. Les imatges inèdites del fons ens ajudenen la contínua tasca de recerca de les múlti-ples activitats i actuacions de Salvador Dalí,inabastable, del qual encara ens queden as-pectes per descobrir i analitzar».

Reportatge


Fotos:1Fotomuntatge publi-cat al catàleg del’exposició en l’apar-tat anomenat «WhatDalí thinks about». 2Revista «Click», se-tembre 1942. 3Una parella de balla-rins captada en ple-na pirueta sobre elllit de Dalí, on l’artis-ta escriu. Pertany al’àmbit «What Dalíthinks about».4Salvador Dalí treba-llant sobre un es-criptori-dona. 5Una altra obra expo-sada a «What Dalíthinks about».6Un dels retrats inclo-sos en una sèrie defotografies fetes en-tre 1937 i 1942. 7Eric Shaal i SalvadorDalí.

11

(Ve de la pàgina 3)

1

2

3 4

6

5

7

Alls encesos enforcats,giravoltant a l’aire comsi fossin rodes, eren el

reclam lluminós dels infantsper assegurar-se que els tresReis d’Orient s’aturarien alseu poble i els deixarien re-gals. Amb els anys, els nensvan capturar aquest foc pri-mitiu en capses de llum: elsfanalets. Aquests enginys im-prescindibles per a la nit deReis han estat el punt de par-tida d’un projecte compar-tit per escolars i arquitectesprofessionals: «Llàmpades iBellumes», que es pot con-templar a la seu del Col·legid’Arquitectes de Catalunya aGirona fins el diumenge 17de desembre.

Dotze alumnes d’escolesartístiques d’Olot i el ma-teix nombre d’arquitectesd’arreu de Catalunya van ac-ceptar el repte de dissenyari construir fanalets de Reis,reinterpretant una tradiciópopular pròpia de les co-marques de Girona.

La iniciativa va sorgir l’anypassat, quan la delegació delCol·legi d’Arquitectes de Ca-talunya a la Garrotxa i el Ri-pollès va encarregar a l’es-tudi Dot.arquitectes una ac-tivitat per implicar-se en laMostra de Pessebres d’Olot.La seva proposta va consi-sitir en demanar a infants iarquitectes que dissenyessini construïssin prototips de fa-nalets. El resultat ha estatvint-i-quatre visions diferents«del fet màgic de contenirla llum» –tal com el descriuenels responsables de la mostra–.

Per descobrir els fanalets cal mirar a tra-vés d’algun dels 4.500 tubs de cartró amb quès’ha construït una gran capsa, ben bé comsi es tractés d’una gelosia col·locada als fi-nestrals per mitigar la llum. Els organitzadors

han optat per aquest muntatge –diferent ala primera versió, feta el 2005 a Olot– peradaptar-se a les condicions de l’espai, ambmassa claror perquè els fanalets de Reis lluei-xin. Per això, han construït «un gran conte-nidor de llum (...) que combina el rigor ge-

omètric amb la màgia deles gelosies, el creuamentde mirades i el joc del des-cobriment dels fanals, alseu interior».

I aquesta inspecció por-ta a descobrir fanalets-co-rona, pensats per allibe-rar les mans dels infantsi permetre’ls agafar el mà-xim nombre de caramels.D’altres mostren la lògi-ca infantil: si la finalitatd’aquests estris és alçar elsnens, fent-los més visiblesper als Reis, res millor queun peu lluminós sostingutsobre una molla.

Entre les creacions delsarquitectes crida l’atencióuna carta als Reis –la dela seva filla– transforma-da en fanalet, escanejant-la primer i encunyant-ladesprés en una planxametàl·lica; amb la idea quela criatura llenci les sevespròpies lletres a les car-rosses reials, garantint aixíque els mags reben elsseus desitjos.

Al costat dels dotze es-colars olotins del CentreEsplai Art, Escola Muni-cipal d’Expressió, Miart,Pigment, Taller d’Art RosaMartín i Tauca, l’exposi-ció també recull les obresdels arquitectes EduardoArroyo, Manel Bailo i RosaRull, Mamen Domingo iErnest Ferré, Arturo Fre-diani, Gustau Gili, ToniGironès, Josep Lluís Ma-teo, Carme Pinós, RCDAranda-Pigem-Vilalta, Al-

fons Soldevila, Elias Torres i Pau Badia, i Al-bert Viaplana. El muntatge acabarà el dia 17però el dia abans, el dissabte 16 de 5 a 8 dela tarda, un patge reial recollirà les cartesals Reis que s’han editat reproduint els fa-nalets de l’exposició.

El camí lluminós dels

Reis d’OrientDotze escolars i el mateix nombre d’arquitectes han participat en un projecte comú per dissenyar

i construir fanalets. El resultat es pot veure al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Girona.

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTI

Reportatge


1

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, l’interior de lacapsa de llum crea-da amb 4.500 tubsde cartró. La restade fotografies mos-tren alguns dels fa-nals construïts perescolars i arquitec-tes, un muntatgeque s’exposa alCol·legi d’Arquitec-tes de Catalunya aGirona.


amalfitanaLa costiera

Per als qui som relativament joves i només sabem de la mítica Costa Brava dels primers temps perllibres o fotografies, resulta interessant fer una mena de viatge en el temps fins al sud d’Itàlia per

trobar una zona que s’assembla molt a allò que imaginem aquí.

TEXT: JAVIER ORTEGA FIGUEIRAL

FOTOS: GENIVS LOCI / JAVIER ORTEGA FIGUEIRAL

1

Reportatge


La costa que envolta la vila d’Amalfi sem-bla, en molts detalls, aturada als anys 50,encara que amb totes les comoditats i lu-

xes d’avui dia, és un exemple de respectehistòric i preocupació paisatgística que ha me-rescut la denominació de patrimoni culturalmundial. Si preguntem a un italià quin llocés el més bonic del seu país, amb molta pro-babilitat et dirà que el seu poble, la seva ciu-tat, casa seva... aquestes són contestes habi-tuals de qui normalment se sent orgullós delseu lloc d’origen o residència. Aquesta di-versitat d’opinions es torna comuna, però sila qüestió plantejada descarta poder parlard’allò propi. Aquí sí que hi ha una gran coin-cidència: una de les zones més maquesd’aquell país és la costa d’Amalfi o, en italià,la costiera Amalfitana, que és una zona d’uns60 quilòmetres de llarg, al sud de Nàpols, queva des de la ciutat de Salerno fins al poblede Positano, encara que de manera extraofi-cial també s’inclouen llocs com ara Sorrentoi alguns pobles de l’entorn més proper.

Aquesta coincidència de criteris en deter-minar la bellesa d’un lloc no és pas un capricini una moda. És una evidència que des d’arafa 10 anys s’ha confirmat a nivell internacio-nal quan tota la zona va ser nomenada coma patrimoni cultural mundial per la Unescogràcies a la seva conservació i autenticitat.La costa va tenir una primera etapa d’esplendoramb els patricis de l’antiga Roma, ja que moltsvaren establir la seva residència construint-hi els seus palaus. La segona època d’interèsfou el període de la República d’Amalfi, Re-pública marinera de vida paral·lela a les dePisa, Gènova i Venècia, que avui es recordaamb una regata cada quatre anys a la prima-

vera. Com ja hem dit, avui, la costiera comprèn13 poblets units per la carretera nacional querecorre el camí que separa els golfs de Nà-pols i Sorrento. Encara que tots els llocs te-nen el seu encanteri, tres pobles són «la joiade la corona»: Positano, Amalfi i Ravello.

Pel Nobel de literatura John Steinbeck, Po-sitano era un lloc tan perfecte que semblavairreal. Més que carrers, en aquest poble de300 habitants hi ha escales, i és que està col·lo-cat sobre un turó envoltat de muntanyes. Lescases són de colors suaus i les més antiguesestan decorades amb estucats barrocs. A lapart mes alta les terrasses, petits jardins i bo-tigues semblen desafiar les roques i el verti-gen. Davant Positano, estan les illes de Li Ga-lli, una d’elles era propietat del ballarí i co-reògraf Rudolf Nureyev i és on va passar laseva darrera etapa.

LA GROTTA DELLO SMERALDOContinuant de camí a Amalfi, encara veuremalgunes cales i zones de bany delicioses a mésde la Grotta dello Smeraldo, on es pot baixar,curiosament, en ascensor. En aquest tros decosta, si un va en vehicle propi no cal indicaron s’ha de parar. Senzillament si es troba unazona per fer-ho, es pot, perquè sigui on siguiaquesta pausa la recompensa serà sempre unavista espectacular.

Amalfi, comparativament a la resta de po-bles de la zona, ja és un lloc més «respecta-ble» en nombre d’habitants: el seu cens vol-ta els 6.000 –en els temps de capital de re-pública marinera tenia 60.000 habitants–. Quans’arriba per la costa alguns edificis privatsno deixen veure un dels seus tresors, la Piaz-za del Duomo o plaça de la Catedral dedi-

cada a sant Andrea. Potser la sorpresa ésmés gran quan trobem de sobte aquesta plaça.Just al costat de l’escala d’accés al centre re-ligiós, una petita botiga de licors està espe-cialitzada en el producte local: el limonce-llo, una beguda de 40º feta de les que pot-ser siguin les millors llimones del país. Ésrecomanable perdre’s pels seus carrerons, onsempre es troben sorpreses comercials o ar-tístiques.

Ravello és potser el poble més meravellósi selecte de tota la costa amalfitana, car quesempre ha estat una mica a banda de les ru-tes turístiques més habituals a Itàlia. Bé, defet, fins al segle XIX l’única manera d’acce-dir a tota aquesta zona es limitava a arribaren vaixell a Amalfi i posteriorment en un aseo a peu pujar fins a Ravello, que està una micaapartat del mar. Ara es fa per una carreteraque seria un malson per a un conductor no-vell: estreta, de corbes tancadíssimes i ambuns conductors massa acostumats a aquestsproblemes que no tenen cap por. Aquest ti-pus de camins fan que, en tot cas, es vagipeladejant l’arribada per la Piazza del Duo-mo, que en aquest cas està dedicat a san Pan-taleone, on es guarda la sang del sant quecada mes de juliol es liqua durant uns dies,presagiant bons temps per al poble i la co-marca. Novament, cal deixar-se anar pels car-rerons, que en aquest cas, quan menys s’es-pera s’obren al mar o a terrasses magnífiques,ja sia d’hotels, restaurants o privades. Els in-drets més bonics de Ravello són dues vil·les:Villa Rufolo, construïda per la família d’aquestcognom, amb elements arabescos que un no-ble escocès, amb molt bon criteri va fer con-servar. Un pati meravellós amb doble alque-

5 6

43

2

Fotos:1Una dona caminaper un pati interiorde Ravello –a la pà-gina anterior.2El port d’Amalfi.3Positano vist des delmar.4Un concert a VillaRufolo.5Una de les façanesmarítimes típiquesde la zona, pobladade llimoners.6Una altra imatge deles vil·les sobre elmar.

Reportatge


Encara que tot el que s’explica en aquesttext no existís, un viatge fins a Rave-llo tindria una justificació, i aquesta

té un nom: l’hotel Caruso. Aquest establi-ment ocupa el palau del marquès D’Afflit-to del segle XI i té una història curiosa: el1893, el senyor Pantaleone Caruso, fami-liar del famós tenor, va llogar cinc habita-cions d’una de les ales del palau per fer-hila Pensione Belvedere. Deu anys després,un corresponsal del New York Times enviàuna llarga crònica al seu diari i, des d’ençà,Ravello es va situar al mapa dels viatgersnord-americans, que ja s’afegien als més clàs-sics viatgers anglesos. L’èxit va fer que lapensió es convertís en un hotel, amb el cog-nom familiar però mantenint-hi el belvede-re per raó de la impressionant vista que es

té del mar i la costa. Al llarg del segle XXl’hotel, al cor del poble, ha hostatjat infini-tat de personatges de tota mena, anònims,famosos, influents però, en tot cas, gent quesortia enamorada de l’hotel i el seu entorn.Des de reis com Umbert de Savoia o Faroukd’Egipte fins a artistes com Humphrey Bo-gart, Gina Lollobrigida, John Houston, Gre-ta Garbo, ballarins com la Fontaine i Nure-yev o Nobels com Alexander Fleming. Entemps més propers, la llista de noms il·lus-tres és encara mes espectacular.

El 1999, la família Caruso va passar el tes-timoni de l’hotel a la cadena Orient Express,la mateixa que gestiona el famós i literaritren, però també un cert nombre d’establi-ments selectes per tot el món, com restau-rants, hotels, trens i creuers, amb un luxe

elegant com a denominador comú. Així desde la compra fins al 2005 l’hotel va tancarper fer reformes per valor de 30 milions dedòlars, encarregades al dissenyador Fede-rico Forquet, que va tenir especial cura pellloc històric on treballava i, de fet, els res-ponsables d’Orient Express van tenir nom-broses reunions amb les autoritats de be-lles arts italianes durant els quatre anys deles obres per aconseguir un resultat perfecte.L’establiment va reobrir el 2005 i l’hem vi-sitat fa unes setmanes. Ara té 42 habitacionsi 8 suites, la majoria amb vistes a la badia,uns espais comuns de somni i tots els ser-veis possibles i imaginables, fins i tot unaespectacular piscina desbordant a 365 me-tres d’alçada sobre el mar, per fer d’unaestança en un hotel tota una experiènciaque, com apuntava abans, justifica per ellamateixa un viatge. Una visita a la web jaavança el que ens trobarem: www.hotelca-ruso.com.

De les destinacions servides des del’aeroport de Girona, el de la capital italia-na és el mes proper a la zona, amb dosvols diaris. Roma-Ciampino queda a 200 kmde Nàpols i aquesta ciutat a uns 25 de l’ini-ci de les carreteres costaneres del sud. Tambéhi ha vols directes des de Barcelona a l’ae-roport de Nàpols. Per moure’s per la zona,cal llogar un cotxe o bé arribar fins a Sor-rento en tren, des d’on surten autobusos querecorren la costiera de manera contínua. Al’estiu, hi ha la possibilitat de sortir des deNapols en vaixell cap a Sorrento o Amalfi.

ria i uns jardins tropicals vanser els culpables de la inspiració de Wagnerper compondre l’òpera Parsifal. Encara queal poble hi ha dues versions: una diu quenomés la va rematar i una altra que l’obra ésfruit de l’estada del músic i compositor ale-many. Als jardins Rufolo es fa cada any el fes-tival wagnerià. I si la casa dels Rufolo és es-pectacular, la Villa Cimbrone és potser laque té la vista més meravellosa de la zona,si això és possible de dir. El seu mirador bel-vedere amb estàtues antigues domina quilò-metres i quilòmetres de bellesa sobre el mar.Quan un mira al més enllà descobreix quesota aquesta terrassa, una bonica casa blan-ca és la residència europea d’en Gore Vidal,escriptor americà que amb tot el dolor del corla ha hagut de posar a la venda, ja que unaoperació al genoll li impedeix caminar ambfacilitat per un poble amb tantes escales.

Però si des de terra, amb el camí que hemfet per la carretera nacional 163 ja es frueixprou d’un paisatge mediterrani meravellós,encara més interessant resulta fer-ho en vai-xell des dels ports d’Amalfi o Sorrento, quetenen barques de lloguer o bé petits vaixellsde pesca reconvertits per portar passatgers entravessies de dues o tres hores, ja sigui perla costa o fins i tot per apropar-se a illes comara Capri. Durant els recorreguts, el patrósol assenyalar algunes vil·les que, de fet, no-més es poden veure amb facilitat des del mar.I amb un cert orgull no dissimulat començaa desgranar els noms dels seus propietaris:«mirin, aquesta es la casa de la Sofia Loren»o mes enllà «aquí, els Agnelli passen unsquants dies als estius o els més joves fan unaescapada fora de temporada... diu picant l’ull».Els noms continuen, com ara Franco Zefire-lli, que té la seva casa en venda per 15 mi-

lions d’euros o la nova adquisició dels pro-pietaris de Moet&Chandon, que han trobatuna vil·la allunyada de tot en aquest racó d’Ità-lia. No tot, evidentment són vil·les, covesimpressionants s’obren al mar i fins i tot hi haun petit fiord –diuen que és l’únic de la Me-diterrània– que sembla importat de Noruegaamb les seves parets de vora 600 metres d’alçà-ria, encara que amb tocs estètics locals a unapetita platja al fons. Des d’aquest punt de vis-ta són també idíl·lics els pobles de Praiano,Nerano o Marina del Cantone. Un viatge, endefinitiva que obre els ulls a la bellesa me-diterrània més autèntica i ben preservada. Percert, si encara hi ha temps, aprofitant ques’està a la regió de la Campània, és recoma-nable fer una immersió cultural a les ruïnesde Pompeia i una altra, mes difícil de defi-nir, a la sempre viva capital regional, que éssempre una experiència interessant.

(Ve de la pàgina 3)

Una destinació en si mateixa

43

1 2

Fotos:1L’escalinata d’accésal Duomo d’Amalfiplena de turistes.2El paisatge nocturnde Ravello.3La Piazza del Duo-mo, també a Rave-llo.4Una panoràmica dePositano.5La piscina de l’hotelCarusso, a Ravello.

5

Lolita Bosch (Barcelo-na, 1970), ha viscuta l’Índia, els Estats

Units i 10 anys a Mèxic ia Albons, al Baix Em-pordà. Pensa que la lite-ratura és la seva vida. Tédues novetats al mercat,una per al públic jove (Ne-gra nit, a Columna), l’al-tra per l’adult (La personaque fuimos, Mondadori, ien català, Qui vam ser,Empúries). Ha arribat fapoc al món de les lletres.I està segura de quedar-se.

Si jo li dic que la vida ésun llibre per omplir,vostè que em respon? Etdiria que jo a la literaturano sé veure-li aquest com-ponent tan romàntic. Emsembla que és una barre-ja de passió, curiositat ifeina, feina, feina.

Lola, Lolita, Lola... hi haNabokov darrere aquestnom, tan literari? No, enNabokov ve després. Emdic Lolita per la meva àvia, i la seva tia ja se'ndeia. En tot cas, em diria Lolita per la xico-ta del Zorro, que és mexicana. I finalment,per una qüestió de vincle literari, per la Lo-lita de Nabokov. Però ja ho veus: primer val'àvia!

Va viure a Mèxic 10 anys, què és la cosaque el sorprèn més del país americà, vistdes d’aquí? Tot. És el més sorprenent de Mè-xic, que mai no deixa de sorprendre. Sem-pre interessa, perquè és un lloc tan caòtic,tan canviant, poderós i amb tantíssima ima-ginació, que és impossible d'explicar. He vis-cut en altres llocs que he tingut més facili-tat per entendre. Però el que més fascinade Mèxic és que mai no deixa de fascinar.Em passa a mi i als altres cent milions de me-xicans. És un lloc impressionant.

La primera novel·la que li publiquen és«Això que veus és un rostre», el 2005, l’edi-torial gironina d’en Quim Curbet; va serel pas decisiu per començar a publicar?Quan vaig tornar a viure a Catalunya unade les primeres coses que vaig fer, fou en-viar Això que veus és un rostre al premi Ciu-tat d'Olot d'Òmnium Cultural de literaturaexperimental. Me'l van donar, i va sortir pu-blicat a Girona. Em va fer moltíssima il·lusió,perquè em va semblar que començar per Gi-rona em portaria sort. He crescut a Albons,i amb la Ciutat de Mèxic, és el lloc del mónon em sento més «a casa». Aquella etapa vaser molt intensa perquè per a mi Catalunyaera un país desconegut en molts aspectes, ipublicar en el meu idioma va ser una aven-tura. Ja havien sortit un parell de coses abans,també en català, però era d'infantil. I gaire-bé alhora van sortir dos llibres més: ElisaKiseljak (La Campana) i Tres historias euro-peas (Caballo de Troya/De Bolsillo). El pri-mer llibre d'adults me’l va publicar en Cur-bet, però tot va passar a la vegada. Encaraque el fet que el llibre fos de Girona em vafer sentir molt millor que si me l'hagués pu-

blicat, per exemple, un editor de Tarrago-na.

Una escriptora relativament nova, des-perta enveges? Amb mi tothom ha estat moltamable. M'he quedat parada. Sempre et tro-bes amb algunes cosetes que no et fan elpes, és clar. I entenc que això ens passa atots; tant li fa la feina que fem. Però, en ge-neral, estic impressionada del bon rotllo ambquè m'han rebut a Catalunya.

Té dues novetats al mercat, «La personaque fuimos», per a adults, i «Negra nit»,per a joves. Tenia novel·les acumulades,o treballa molt? Totes dues coses. Vaigtornar de Mèxic amb moltes coses per pu-blicar i algunes encara no han sortit. Peròtreballo molt. No faig res més, i la meva fei-na m'apassiona. M'hi passo moltes hores aldia i mai no en tinc prou. M'ho passo pipafent el que faig, i aprenc moltes coses. Aixíque a vegades em costa sortir d'aquest mónde ficció. Hi estic molt a gust.

A «La persona que fuimos», una enamo-rada es descriu l’enlairament i caigudade la seva relació, és pessimista o opti-mista, en això de l’amor? Jo no en sé resde l’amor. Sóc optimista en general, en lavida. Viure al tercer món et treu moltes ton-teries del cap; així que no em queixo gaire.Però de l’amor no en sé res. Tot el que hefet ha estat escriure una història personal queno volia perdre del tot. Però no n’he aprèsres de l'amor. En sé el mateix que en sabenels altres. És a dir: gairebé res.

Viu 10 anys a Albons, i encara hi torna.Què hi fa un dia qualsevol allà: descon-necta, escriu? No, a Albons no hi escric gai-rebé mai. I tampoc no pujo a desconnectar-me, com aquell que va a una «casa de campa l’Empordà». Estic bé perquè faig el mateixque he fet sempre: estic amb els amics depetita, menjo pipes asseguda al bar, vaig a

la festa major, em paro a parlar pels carrers,robo pomes, surto de nit a l’Escala. Dino ros-tit a casa dels pares dels meus amics... faigel que he fet sempre: viure com si la infàn-cia no s'hagués acabat del tot. I això m’agra-da. M’he mogut tant, jo, i he viscut a tantesbandes de Catalunya i a tants països dife-rents, que m’he passat la vida perdent llocs.Així que a Albons m'hi sento bé perquè totés com era.

Completi: la literatura és... la literatura ésuna manera d’estar al món, com deia l’AnaMaría Matute. Sempre l’he trobada una fra-se molt encertada.

A «Negra nit», dos nens de bàndols opo-sats a la Guerra Civil són amics, així re-corda una etapa històrica que molta gentoblida: per què ara sembla que ja no hihavia un bàndol que defensava la legali-tat, i l’altre que era totalitari? Jo he vis-cut deu anys a Mèxic i he treballat a l’OrfeóCatalà, amb els exiliats catalans. Així que, perètica i per proximitat, sóc profundament re-publicana. De totes maneres, a la novel·la, adreçada aun públic juvenil, es parla de com va afec-tar el conflicte i la dictadura a dos amicsque en vivien al marge. És un petit home-natge a l'amistat, per damunt de la políticai a l'exili. Visc sempre perplexa pel fet queaquí s'hagin oblidat els exiliats. Catalunya hacomès una injustícia terrible amb aquestagent. Es tristíssim.

Què li atreuen més de les persones: elrostre, les mans, les històries que hi haal darrere? Depèn de la persona. No tro-bes? Em fixo molt en les mans. Però m'agradaveure com expliquen les coses que els pas-sa. Com parlen d'ells mateixos. Com es cons-trueixen.

Com acabaria aquesta entrevista? Donant-vos les gràcies per haver-me-la fet.

Entrevista


LOLITA Bosch Escriptora, publica «La persona que fuimos»

Una escriptora que hi posa l’ànima. Mitja vida passada entre Albons, al Baix Empordà, i un Mèxicque ha significat moltes coses per a l’exili català. Ben valorada per la crítica, segueix anant sovint aAlbons, on es troba com a casa, intentant estirar la infància.

“La literatura és unamanera d’estar al món”

TEXT: MOISES DE PABLO FOTOGRAFIA: REGINA SAURA

“Jo no en sé

res de l’amor.Sóc optimistaen general, ala vida. Viureal tercer mónet treu moltestonteries delcap; així queno em queixogaire. Però del’amor no ensé res. Tot elque he fet haestat escriureuna història

personal queno volia

perdre del tot

“

Establimentsantics


La Girona de finals dels anys vint del se-gle passat no tenia tradició carnisseraperò, tot i això, a la ciutat hi havia sis o

set establiments de carnisseria, gairebé totsells ubicats al Barri Vell. Joaquim Gironell iPiernau, que era de la població altempor-danesa de Borrassà, va anar a la capital dela província a aprendre com es tallava i ma-nipulava la carn, treballant a la carnisseriaSureda que aleshores estava situada a la CortReial.

Girona, aleshores, era una ciutat molt pe-tita, on tothom es coneixia. Joaquin Giro-nell era molt estimat per la seva manera detractar la clientela. L’any 1935 va morir la sevadona, però no va perdre el coratge i el 1936,malgrat que ja venia fent de carnisser desde feia molt de temps, va obrir una botigaal carrer de la Barca, en ple Barri Vell giro-ní. Cada dia portava a guardar la carn a unagran nevera de gel que hi havia instal·ladade forma col·lectiva al carrer dels Ciutadans.La fatalitat va fer que aquell mateix any es-clatés la Guerra Civil espanyola i Joaquim Gi-ronell hagués d’anar al front a lluitar. La car-nisseria va restar oberta, però amb moltes pe-núries com tots els comerços de la ciutat.

El 1939, un cop acabada la guerra i ambels franquistes vencedors, l’Ajuntament deGirona li va atorgar el permís municipal perfer de carnisser, però el raccionament no dei-xava que el negoci pogués anar endavant.S’havia de recórrer a l’estraperlo per podersubsistir, ja que no solament no corrien elsdiners sinó que molts gironins anaven a bes-canviar productes –i fins i tot objectes fami-liars valuosos– a pagès per poder obtenir al-gun pollastre, ous, viandes o altres alimentsper posar a la taula.

CANVIS SUCCESSIUSLa primera meitat dels anys quaranta, ambla Segona Guerra Mundial en plena efer-vescència, i posteriorment amb el boicot in-ternacional contra el règim franquista, des-prés de la victòria aliada, van ser uns tempsdifícils. Tot i això, Joaquim Gironell i Piernauva poder comprar per 15.000 pessetes unanevera elèctrica als concessionaris Albertí

Hermanos. Aquella va ser la primera neveraque es va instal·lar a la capital de Girona. Apartir de llavors, tots el productes carnis esguardaven allà dins.

El 1944, als onze anys d’edat, el fill de Jo-aquim Gironell i Piernau, que es deia Joa-quim Gironell i Mestres, va entrar com a aju-dant del seu pare a la carnisseria. El noi feiaels encàrrecs per portar la carn a casa delsclients i diuen que cada vegada que haviad’entregar alguna comanda a Can Farreras,–avui residència familiar del conseller de Po-lítica Territorial, Joaquim Nadal–, li entravauna por terrible perquè el jardí que haviade travessar per accedir a l’habitatge erafosc i tenebrós.

A l’establiment de Can Gironell s’hi veniaxai i vedella, per passar més tard, als anyscinquanta, a vendre porc, saltsitxes, botifar-res blanques, negres i de perol. El 22 de fe-brer de 1959, Joaquim Gironell i Mestres esva casar amb Mariana Gabarrón i López, quecuriosament, era dependenta d’una peixate-ria gironina. La dona va passar de despatxarpeix a vendre carn.

Girona s’anava modernitzant, però molt

lentament. Al mes de ge-ner de l’any 1961 la fa-mília Gironell va traslla-dar l’establiment carnis-ser del carrer de la Barcaa la plaça de Sant Agus-tí, a sota de les voltes.La botiga estava situadaal costat mateix de la pa-rada dels autobusos queanaven a Torroella deMontgrí i l’Estartit, cosaque els va facilitar la ven-da de carn als hotels i es-tabliments d’aquella po-blació turística, on s’ini-ciava el boom de la CostaBrava. Això els va bene-ficiar molt.

L’any 1979, va entrara l’empresa el fill del ma-trimoni, Joan Gironell iGabarrón, i poc temps

després van muntar una parada a la plaça delMercat gironí. A partir de llavors, les vendeses van modernitzar i ja es van incorporarels patés, els carpaccio i embotits nous. Du-rant el mes de setembre de 1999, la famíliava decidir tornar-se a canviar d’emplaçamenti obrir un nou establiment a la carretera deSanta Eugènia, deixant el de la plaça de SantAgustí.

Durant tots aquests anys la casa ha rebutdiverses distincions. El 1989, Jordi Pujol vafer entrega a Joaquim Gironell i Mestres dela carta de Mestre Artesà. El 1990, se’ls vaatorgar el tercer premi de patés a l’exposi-ció Alimentaria, any en què també es vanincorporar a la venda plats precuinats peremportar. L’any 2004 el fill, Joan Gironell iGabarron, també va rebre la carta de MestreArtesà.

Joan Gironell està casat amb Anna Burceti Campeny que, des de fa molt de temps,també despatxa a la carnisseria. Tenen duesfilles, però sembla que no es dedicaran al ne-goci pel qual tant han lluitat tres generacionsd’una nissaga de carnissers que va començaramb molt poca cosa.

Carnisseria GironellGironaL’establiment ha canviat tres vegades de domicili, sempre dins de

Girona i per motius d’espai. L’activitat s’ha conservat i té lacuriositat d’haver instal·lat la primera nevera elèctrica de la ciutat

Història

La carnisseriava tenir els seuscomençamentsal carrer de laBarca de Giro-na, on noméses venia la carndel dia. LaGuerra Civil nola va fer tancar,però el seu pro-pietari va haverd’anar al front alluitar. Desprésde la guerravan aconseguirun permís ofi-cial per despat-xar carn. Alsanys seixantal’empresa es vatraslladar a laplaça de SantAgustí i en eldecurs delsanys norantavan fer un altretrasllat a la car-retera de SantaEugènia, on estroba actual-ment

Origen1928FundadorJoaquim Giro-nell i PiernauPropietariactual Joan Gironelli GabarrónTreballadorsRègim familiarActivitatCarnisseria,xarcuteria i for-matges

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

L a millor manera de conèixer un volcà éstrepitjar-lo. Aquest podria ser el lema deles rutes marcades per descobrir la Cro-

sa, el volcà que s’estén entre les terres delGironès i la Selva. Vilobí d’Onyar, per exem-ple, proposa un recorregut circular de 6 quilò-metres i mig de llargada que comença i aca-ba al punt quilomètric 8,7 de la carretera deGirona en direcció a Santa Coloma de Far-ners. Es tracta d’un passeig amb poca difi-cultat, accessible a tothom ja que presentaun desnivell màxim de 75 metres i que els ex-cursionistes enllestiran en unes dues hores,durant les quals podran anar seguint els in-dicadors verticals de color verd i consultantels plafons interpretatius.

Un cop al punt de partida, els caminantshan d’agafar la pista situada a mà esquerrade la carretera de Santa Coloma, just abansdel rètol que hi ha a la dreta de la casa deColònies Can Caballé. La pista comença a bai-xar cap a l’interior del cràter i a mitja baixa-da cal girar a l’esquerra. Després d’un tramplaner, es deixa una pista a l’esquerra i s’arri-ba a un prat amb pins, des d’on es continuacap a la dreta per seguir una pista que es vaperdent dins el bosc.

Llavors, els excursionistes trobaran un campque hauran de vorejar per la dreta, un pas-seig que faran mentre contemplen granges al’esquerra. Al cap d’una estona, deixaran elcamp per resseguir la línia del bosc anantper un corriol que torna a portar a una pistaforestal que se segueix de pujada, unes centpasses cap a l’esquerra. Just al final del bosc,cal girar a la dreta i deixar les granges vistesabans. Tot seguit, apareixeran dos camps vol-tats de bosc que s’han de vorejar per la dre-ta i iniciar la baixada cap al fons del cràter.Un cop a baix, els caminants veuran un co-

bert i faran un gir sobtat a l’esquerra per ini-ciar la pujada.

El recorregut porta fins a un camp, on con-vé girar a la dreta i deixar la pista principal al’esquerra per seguir entre el camp i el bosc.Passada la masia de Can Boades, el camp vaa parar a la pista principal en un revolt. Enaquest punt, es trobarà un collet amb un tren-call de tres camins i per a aquesta ruta es pro-posa dues alternatives possibles: d’una ban-da, es pot seguir el camí de la dreta que pas-sa per l’interior del cràter o, de l’altra, es potoptar pel del mig, que és de pujada i portaal mateix punt passant per Sant Llop. Lla-vors, s’haurà de continuar per un corriol capa la part superior de la gredera d’en Costa,fins a vorejar un camp d’avellaners.

La pista on estaran els excursionistes enaquest moment –o que retrobaran si baixemde Sant Llop– arriba a la carretera i, traves-sant-la, se situaran a sota de les parets de l’an-tiga gredera. Mirant la paret, a sobre i a la dre-ta, veuran la part més alta del tall, on és acon-sellable aturar-se per gaudir d’una bona vista.Entre avellaners abandonats i gairebé vore-jant la gredera, baixant i sempre cap a la dre-ta, una altra pista portarà al punt de sortida.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 10de desembre de 2006

Explorant el cràterUn recorregut circular des de Vilobí d’Onyar permet gaudir de l’entorn natural tot fent una passejada

Volcà de la Crosa (II)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deBescanó, plaçaJoan Maragall, 3.972 44 00 05www.ddgi.cat/bescano

– Ajuntamentd’Aiguaviva, pla-ça Constitucio-nal, 1.972 23 50 07www.aiguaviva.info

– Ajuntament deVilobí d’Onyar,travessia Casade la Vila, 1.972 47 30 26www.vilobidon-yar.com

– www.laselvatu-risme.com

– www.turisme.gi-rones.orgJO

SE

P M

. BA

RTO

ME

U

Els qui tinguin edat suficient recordaran les re-ticències amb què el consumidor espanyol va

acceptar, bastant de mal grat, el peix congelat.Des de fa uns anys, ens ha envaït una plaga depeixos crus, macerats, marinats... Per si no n'hihagués prou, els nostres cuiners més avantguar-distes –que són pocs– i els qui els segueixen –quesón molts– preconitzen coccions del peix a baixatemperatura, entre 45 i 55 graus, al·legant que aques-tes temperatures són molt més respectuoses ambel gust i la textura de la matèria primera.

Doncs... s’acabarà. La nostra ministra de Sanitati Consum, secundada per la seva homònima i pai-sana responsable d'Agricultura, Pesca i Alimenta-ció, ha decidit que tot aquest peix ha de ser prè-viament congelat per evitar en la mesura del pos-sible que ens infectem amb el paràsit anomenatAnisakis, que ens pot arribar a causar alguna cosamés que molèsties. Els recordaré que, d'aplicar-seestrictament la legislació alimentària, menjar forade casa és un fàstic. Les truites, com les maione-ses, s’han de fer amb succedanis d'ou, o amb ouspasteuritzats o esterilitzats, no n’estic molt segur.En un restaurant de carretera s’ha de menjar ambaigua, no fos cas que ens quedem sense punts. Iara cal menjar peix congelat.

Anem per parts. Un, en el que a congelats es re-fereix, està d'acord amb aquest gran mercader dela nouvelle cuisine que va ser Paul Bocuse. Pre-guntat pels productes congelats, el cuiner de Co-llonges au Mont d'Or va contestar que «si vostè con-gela glòria, menjarà glòria, però si vostè congelaescombraries –eufemisme– menjarà escombraries».

Recordo una ocasió en la qual vaig assistir a unaalmadrava, en aigües de Barbate. Les tonyines nitan sols van arribar a port: a la bocana, una nau fac-toria recollia totes les peces, les decapitava, les di-vidia en quatre lloms i ho congelava a 63 graus sotazero. A aquesta temperatura, es portaven a Tòquio,per a, una vegada descongelats, acabar a les bar-res dels «sushi bar» de la capital nipona.

Però... què passarà amb una cosa tan hispana comels seitons en vinagre? Perquè els seitons són hos-tes habituals de les larves d’Anisakis; no del parà-sit adult, que viu tan a gust en els intestins delsgrans mamífers marins. Bé... si no fos que sónmoltíssims els bars que els compren ja preparats.I aquests seitons «industrials», han estat prèvia-ment congelats? Les anxoves, que no són altracosa que seitons, un cop ficades en llauna amboli són una semiconserva. Cal congelar-les abansde preparar-les? Sardines o sorells en escabetx, sa-laons gloriosos com la moixama o els ous de peix...cal congelar el gènere abans de procedir? Adéu,clar, a les coccions a baixa temperatura: cap riscd’Anisakis, així que a congelar abans. Clar que, comdiu Santi Santamaría, una persona molt seriosa,els peixos crus i les baixes coccions són cosesalienes als usos gastronòmics espanyols de sempre.

I això només és el principi. Abunden els estudisque fan posar els pèls de punta sobre els efectesde la contaminació marina en els peixos: plom, mer-curi, compostos químics... En quantitats que de mo-ment no són massa preocupants; però tot arribarài les autoritats es basaran en anàlisis simplementqualitatives, i no quantitatives, per decidir que men-jar peix és la forma més ràpida d'enverinar-se.

Pocs anys abans d'anar-se'n al paradís on vanels homes bons, el meu enyoradíssim mestre Nés-tor Luján em deia que «la major plaga d'aquest fi-nal de segle –posin-se en els 80 del passat– ésl'obsessió per la salut que li ha entrat a tothom».El problema, mestre, és que aquesta obsessió haarribat al B.O.E. I és que sembla que el major de-sig dels qui gaudeixen del privilegi d'escriure a LaGaseta de Madrid, que així es diu aquesta publi-cació, és que tots acabem els nostres dies al ce-mentiri de Còrdova, aquest que va suscitar la per-plexitat del senyor Camilo José Cela en el seu Pri-mer viaje andaluz, ja que el seu nom no semblael més adequat per a un cementiri: es diu «cemen-tiri de La Salut». Doncs... així estem.

Tots congelatsCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Elaborat amb Albariño 100%.De color groc palla amb aro-

ma varietal que recorda la frui-ta madura amb notes herbàcies.En boca és afruitat, cremós ambrecords de cítrics i acidesa equi-librada. Fermentació i posteriorcriança en botes de roure ame-ricà i francès Allier. Perfecta ar-monia entre les virtuds del raïmAlbariño i la personalitat maduraque li aporta la fusta. L’etique-ta reflexa l’any 1953, en home-natge al constructor del Pala-cio de Felfiñanes a Cambados.

El celler elaborador: Bodegasde Palacio de Fefiñanes pionersi continuadors de l’elaboracióde vins de la D.O. Rías Baixasfent un dels millors vins joves.Juan Gil de Araujo dirigeix l’em-presa. Més informació a www.fe-fiñanes.com

Albariño deFefiñanes

El vi

1583

MAS BATLLER e s t a u r a n t

La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones perals vostres:

• Congressos

• Reunions

• Àpats d’empresa

• Banquets de noces

• Batejos

• Comunions

• Celebracions familiars

Gran Sala de banquets

Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart - GIRONA

Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com - [email protected]

A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.

Oferim una cuina moderna amb arrelstradicionals. Una cuina del país po-sada al dia, amb propostes diàries demercat i utilitzant els millors productesde la nostra terra.

L es xocolates i els bombons belgues sóndels més famosos del món. Pel que faa aquesta llaminadura, a més, Bèlgica

n’és el primer país consumidor del món. Elcacao entra a Flandes l’any 1606 a través d’Es-panya, que en controlava el territori. L’any1671, per un atzar, neix el praliné: el cuinerdel duc francès de Plessis-Praslin tira sucrefos damunt d’ametlles móltes.

Els bombons belgues varen començar aadquirir fama a partir dels anys 20. El 1926,Joseph Draps obre una botiga a Brussel·leson ven bombons i introdueix el parliné–ametlles i xocolata–. És la base d’una de lesmarques mundials de referència, Lady Go-diva, que comença a obrir bomboneriesarreu, a París el 1958 i fins a arribar als Es-tats Units. La marca és adquirida l’any 1958per la nord-americana Campbell’s Soup Com-pany, sense perdre la seva qualitat.

Altres marques mítiques la segueixen, to-tes elles rivalitzant a fer els millors bombons;s’hi inclouen les característiques prepara-cions en forma de marisc de clova. Igual-ment, rivalitzen en la presentació, amb cap-ses d’una gran bellesa. A Bèlgica, i per ex-tensió en altres països europeus, els bombonssón anomenats pralinés o paralines –a ve-gades pralinées–.

A totes les ciutats de Flandes hi ha famo-ses bomboneries que rivalitzen en les se-ves pralines i en l’estotjat boniques capseso ballotins. Altres bomboneries famoses sónles Wittamer, Planète Chocolat, Burie i DelRey –Anvers–, Suckerbuyck –Bruges–, RaetsPutsys –Luvaina–, Van Hecke –Gant–, etc.També Holanda és un país famós pels seuscacaos –Van Houten, Droste, etc.– i xocola-tes. I el mateix podem dir d’Anglaterra –Cad-bury, Rowntrees–. S’hi afegeix França, ambValrhona, un nom de referència mundial perals professionals, o Poulain. A Alemanya hiha el grup Ritter. A Espanya i Catalunya hiha dinasties com els de les xocolates Valor,de la Vila Joiosa o Chocovic, de Vic, les To-rras, Solé, Gluki, Amatller, Blanchard, etc.

LA POTÈNCIA SUÏSSANo obstant, l’altra potència xocolatera, i aàmbit popular la més important del món,és Suïssa. Aquí es va inventar la xocolataamb llet, quan Daniel Peter va afegir llet con-densada a la massa de cacao l’any 1875. Alcap de pocs anys Rudolph Lindt –un altrenom lligat a tot el món a la xocolata– vaaconseguir per primer cop una pasta de xo-colata totalment llisa, ja que no es molia ala pedra sinó sota el procediment de moles

anomenat Conchieren –del nom de les mo-les, procedent de l’espanyol concha, petxi-na–. S’afegeixen a la investigació i a la pre-sentació de nous productes els Sprüngli –araLindt &Sprüngli–, Fraçois Louis Cailler, Koh-ler, Phillipe Suchard, Tobler –qui no coneixel Toblerone, famosa xocolatina amb amet-lles?–, Nestlé i altres. Als Estats Units hi des-taca, com a pioner, Milton Hershey: la ma-jor part d’aquests noms esmentats, encaraavui, donen nom a grans marques de xo-colates.

COMPRAR BOMBONSAls nostres mercats ja es troben correntmentels bombons o pralinés belgues, de gammamitjana o alta, tant els corrents com els quepresenten emmotllats en forma de petxineso curculles, una de les presentacions tradi-cionals.

Són bombons molt cremosos, amb una for-ta presència de nata o crema de llet i a ve-gades de xocolata blanca (que és crema decacau sense cacau), ingredients que donenun característic colro blanc a parts d’aquestsbombons. Cal tenir en compte que es fo-nen fàcilment, per tant no el deseu al cot-xe, si més no a l’estiu, o a prop d’un cale-factor.

Gastronomia


Suïssa, França, Alemanya, Anglaterra, Espanya i Catalunya es van sumar a la producció de xocolates

JaumeFàbrega

Els pralinés belgues

Es tracta d’una deliciosa crema per co-brir tota mena de pastissos i pastes,o per elaborar postres diversos, bom-

bons, etcètera, fets a base de fruita fres-ca –plàtans, maduixes, figues, cireres...–o confitada; o bé fruita seca –com ara ave-llanes, ametlles, festucs o pistatxos,nous...–, també postres de músic o granade capellà –alguns dels esmentats, a mésde panses–.

ElaboracióEstoveu la xocolata en un cassó al banymaria –o al microones–. Afegiu-hi el rovelld'ou i la vainilla barrejant-ho bé, a conti-nuació hi incorporeu la mantega en diver-sos trossos i tot seguit afegiu-hi el sucre.Aquesta crema de xocolata s'ha d'utilit-zar de seguida, ja que es qualla en refre-dar-se.

NotesEs pot prescindir dels ous i de la resta d’in-gredients, fent servir xocolata de cobertu-ra especial per a pastisseria; només cal fon-dre-la i, en algun cas, afegir-hi mantega. Ac-tualment al mercat hi ha xocolates decobertura de gran qualitat , amb un alt con-tingut de cacau –fins als 70º o més–, de gustamargant. També hi ha «xocolata blanca»,si bé no ho és pròpiament, ja que no té ca-cau, només mantega de cacau. Pel que fa

al farcit de «trufa», és una barreja de cacauen pols i nata, amb l’ afegit de sucre, si elcacau no en duu. Per decorar també esfan servir fideus, flocs, escates, etc. de xo-colata, que ja es troben bo i preparats. Laxocolata es pot fondre al microones; poseu-la en un bol de vidre i tapeu-lo amb un filmtransparent; feu-la fondre uns minuts a bai-xa potència –a fi que la xocolata no perdila brillantor–.

L’anomenada xocolata blanca –nom queen alguns països d’Europa no es pot utilit-zar, legalment, ja que no és xocolata– espot fondre a foc ben baix afegint-hi una micade llet o crema de llet i, per acabar d’es-pessir, una o més fulles de gelatina, abansremullades en aigua durant uns 5 minuts.Feu servir una tavella de vainilla natural, queobrireu amb un ganivet; podeu fer servir lesllavors o tota la tavella, infusionant-la.

Ingredients

● 70 grams de xo-colata de rajola.● 1 rovell d'ou.

● 1 pessic de vai-nilla.● 100 grams demantega.● 50 grams de su-cre glaç.

Crema de xocolataLa recepta

Encara falta un tempsper arribar de ple a lesdates nadalenques,

però gairebé totes les admi-nistracions postals de l’arcoccidental ja han anat realit-zant les seves tradicionalsemissions de segells al·legò-rics a les diades que estem apunt de celebrar, una tem-porada més.

Pel que fa a l’administracióespanyola, el dia 2 de no-vembre aparegué una novasèrie de dos facials nada-lencs, de 0,29 i de 0,57 eurosrespectivament, amb les se-güents il·lustracions: «L’Ado-ració dels pastors», de la Ca-tedral de Conca; i el motiumodern titulat «EntranyableNadal», obra de la jove artis-ta Belén Elorrieta. Quant a laresta de correus del nostreentorn, hi mostrem aquí coma exemple dues tendènciesben definides d’ençà forçaanys; la primera, la dels paï-sos escandinaus preferent-ment, amb unes al·lusives atemes més aviat profans,però eminentment popularsi de l’època en què ens tro-bem, del tipus neu, rens, tri-neus, espelmes, llars, arbres,animalots salvatges, etcète-ra; i l’altra, la que encarapren com a simbolisme laimaginaria religiosa, tot re-produint les més conegudesobres d’art que s’hi alber-guen als temples cristians i amuseus.

Precisament, al nostre paísaquesta emissió nadalenca,que per la magnitud de laseva tirada sempre s’ha con-siderat com una més de lesbàsiques –aquelles que esrepeteixen contínuament ique solen mostrar el bust delcap d’Estat de torn, del mo-narca o dels símbols de lesrepúbliques–, enguany com-pleix la cinquantena edició;és a dir, mig segle de segellsal·legòrics des que allà perl’any 1955 aparegué la pri-mera sèrie, una tirada de cincmilions d’unitats, de 0,80pessetes, que reproduïa LaSagrada Família, obra d’ElGreco que es troba al Museudel Prado de Madrid.

No seria fins passats qua-tre anys que el servei d’emis-sions no dedicaria una altrasèrie monofacial a aquestesdates, amb una altra Sagra-da Família, la de Franciscode Goya, i una extraordinà-ria quantitat de quinze mi-lions d’exemplars. Seguiriena partir d’aquí, i ja any rere any, la mostrad’obra religiosa molt coneguda, com l’Adora-ció dels Reis Mags, de Velázquez; La SagradaFamilia, de José Ginés; Naixement, de Pedrode Mena; igual títol per a les obres d’AlonsoBerruguete, Zurbaran, de Mayno, Duque Cor-nejo, Salzillo, el Barocchi; fins que arribem al’any 1969, que és quan ja deicideixen impri-

mir dos exemplars per emissió, i en aquestadotzena sèrie es concedeix un segell a Giro-na, el de La Nativitat del Senyor, de la nostracatedral, de 2 pessetes, juntament a un altred’1,50 pessetes, l’Adoració dels Sants Reis, delMuseu del Prado.

Així succesivament i fins a l’any 1987, vénenmostrant-se dues peces anualment, amb la

consabuda tònica religiosa, peraltra banda ben divulgativa enassabentar la gent sobre la ricaproducció de tal al·legoria al’Estat espanyol, tant pel que faa pintures, com a retaules, es-cultures, fustes, etc. Aquest anyque recordem, doncs, es ma-nifesta una inflexió en la tradi-ció cristiana i per primer copcomencen a prendre’s com amodels per il·lustrar els segellsmotius ben nadalencs però im-portats en alguns casos d’altreslatituds, més del nord europeu,i en d’altres casos amb el re-cordatori d’instruments i d’es-tris del costumari popular, comara l’arbre i els corresponentsornaments, i la pandereta i lasimboba, respectivament.L’any 1991 tornen a alternar-seels elements religiosos, i a lasegüent edició es passa a unsol facial, de la tarifa ordinàriaevidentement, fins que al capd’uns anys novament es recu-peren la parella d’efectes, i aixífins ara.

Als correus de l’Europa oc-cidental i segurament com a unelement més de la mentalitatconsumista que envaiex la nos-tra societat per aquestes dates,que més aviat s’haurien de dirsetmanes, la cosa no queda pasaquí, amb els simples segells oestampetes; sinó que, a més amés, produeixen altres ele-ments complementaris comara targetons i opuscles, queno fan res més que forçar lagent a que gasti més.

Si passem a un altre plànol,tanmateix lligat ineludiblementa la filatèlia, com és el de la cor-respondència, aquí tot i haver-se perdut l’hàbit per escriuremissives postals per culpa deltelèfon i d’altres mitjans te-lemàtics, igualment podem dirtal com succeiex en el comerç,que aproximadament un tren-ta-cinc per cent del consum esregistra durant aquests dies.Tot i l’evident tendència a labaixa pel que fa a escriure, en-cara hi ha molta gent que con-serva el bon gust i la sensibili-tat d’adreçar-se als seus fami-liars i amics tot emprant el co-rreu, per fer arribar a les sevesmans unes felicitacions «tangi-bles», que es poden repassar iguardar com a un element mésdel caire entranyable que apor-ten aquests costums tan antics.

En més d’una ocasió hemparlat aquí, i sempre hi hauràocasió per tornar-lo a fer, deles postals de felicitació, delsnadals o cristmes, així comd’altre varietats de presents im-

pressos que en altres temps se solien lliurar,com ara les targetes dels servidors públics –car-ters, escombriaires, serenos, repartidors, altresoficis de sempre…– i uns magnífics i genero-sament ornamentats díptics que confecciona-ven els escolars per dedicar als seus familiars,i que a Girona es coneixien popularment coma «dècimes».

Col.leccionisme


Filatèlia nadalenca

XavierRomero

Les diferents administracions ja han emès els seus segells per celebrar aquestes festes religioses

NECESSITEM SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS

TEL. 661 814 351

«En el temperament del nen es pot apre-ciar si demostra reactivitat o passivitat endeterminades situacions. Si un nen no

té capacitat de control i es mostra hiperreac-tiu, és més vulnerable de patir trastorns quecomportin violència i agressivitat. I nens quedemostrin una emoció negativa poden tenirmés tendència a patir trastorns depressius od’ansietat». Així ho diu el Dr. Pedro Benjumeaque va intervenir en un Congrés de Psiquia-tria infantil i juvenil a Sevilla. En la seva opi-nió, el temperament es pot comparar amb l'ac-celeració d'un cotxe: es pot mesurar la potèn-cia i observar la capacitat de reacció del vehicleen diferents situacions, però és un factor alièal seu color, la mida o l’aparença física.

Els pares poden detectar algun tipus d'alte-ració en el temperament del seu fill a travésde determinats senyals que s'aprecien en el rit-me del somni, dels menjars, la resposta ambplor o irritabilitat davant la trobada amb altrespersones, mínima capacitat d'estar relaxat isomrient... El temperament és el primer pre-cursor de la personalitat, un tret que explicala conducta dels nens i que ve determinat peruna base biològica acompanyada de compo-nent hereditari. Així, avaluar aquests trets enun nen de sis mesos permetrà predir la vul-nerabilitat cap als trastorns psiquiàtrics que espoden desenvolupar en el futur.

El Dr. Benjumea assegura que «mesurar l'es-mentat temperament és factible. De fet, ja éspossible prendre la temperatura dels dos tim-pans amb un termòmetre d'infrarojos i conèi-xer l'activitat sanguínia en cada hemisferi. Ennens amb asimetria en la temperatura entre elsdos hemisferis es pot predir que molta activi-tat a la banda esquerra, enfront de la dreta, esrelaciona amb capacitat de control; mentre queal revés significa que el nen té tendència a l'e-mocionalitat negativa i a la irritabilitat».

AUTISME: DIAGNÒSTIC PRECOÇActualment, a l’Estat espanyol es diagnostical'autisme en nens a partir dels 18 mesos –en-cara que la mitjana és als 24–, enfront dels 4anys del diagnòstic habitual de fa uns anys. Sifa un parell de dècades, vèiem 4 casos per cada10.000 habitants, ara parlem de 2 per 1.000.Aquest increment significatiu respon bàsica-ment a un augment de la detecció precoç, grà-cies al fet que la patologia es coneix més i hiha més especialistes preparats.

EDAT ADULTALa incidència de les malalties psiquiàtriquesen nens i adolescents urgeix a detectar i trac-tar els problemes el més aviat possible, no no-més per millorar el pronòstic i la qualitat devida dels afectats, sinó també per evitar la sevacontinuïtat en l'edat adulta. Cal analitzar quinsfactors de risc afavoreixen la continuïtat de lapatologia en la vida adulta, com per exempleel consum de tòxics en el cas dels trastorns perdèficit d'atenció i hiperactivitat.

LA VIOLÈNCIALa violència s'ha convertit en un important pro-blema en la infància i l'adolescència, que tam-bé es va tractar al congrés de Sevilla. Cons-cients de la importància i l’actualitat de la psi-copatologia de l'agressivitat, s'ha aprofunditen els factors ambientals i neurobiològics dela violència. A més de valorar els factors queincideixen en l'aparició i el desenvolupamentde la violència en edats primerenques, tambées va tractar la relació de la violència amb lahiperactivitat i els trastorns disocials, ja que l'a-gressivitat sovint és la forma de manifestaciód'altres trastorns psiquiàtrics associats.

DEU DE CADA CENT NENSLes dades són preocupants. Es pot calcular que10 de cada 100 nens menors de 12 anys té al-gun problema; i almenys el 20% si estenem l'e-dat fins als 18. Per això, recollim l'opinió de laDra. Maria Jesús Mardomingo, presidenta del'Associació Espanyola de Psiquiatria infantil ijuvenil. La doctora va explicar que l'augmentde consultes és notable els últims anys a tot elmón occidental, amb un increment significa-tiu de casos de depressió en gent cada copmés jove; com també creixen els trastorns d'an-sietat i de comportament. Per Mardomingo, calbuscar les causes en el canvi de l'estructura fa-miliar, dels models educatius i en els canvissocials, amb un gir en l'escala de valors.

LES CRISIS DE PARELLAUn dels aspectes que crida l'atenció és la vivèn-cia de la separació dels pares per part delsnens. Quan la separació és conflictiva i llarga,el nen és el boc expiatori que fins i tot es potconvertir en arma llancívola. En aquests casos,es converteix en la víctima directa i sol mani-festar depressió, ansietat i trastorns de con-ducta. Si la separació no és conflictiva, el nentambé ho viu com un fet dolorós, però les con-seqüències són diferents i menys serioses.

La depressió, la hiperactivitat i el dèficit d'a-tenció o els trastorns de comportament afec-ten el 10% dels infants i el 20% dels adoles-cents. La demanda d'atenció psiquiàtrica s’hatriplicat els últims cinc anys. Segons la Funda-ció O'Betlem, els problemes de conducta afec-ten 700.000 joves espanyols i la solució passaper prendre consciència del que passa, que éscomplex i obeeix a moltes causes.

TRASTORNS MÉS COMUNSSeguint classificacions internacionals, els tras-torns més comuns a la infància i l'adolescèn-cia són els relatius al dèficit d'atenció i hipe-ractivitat (que afecten un 10-15%), els de com-portament (6-8%) i els d'ansietat. Altres menysfreqüents i més greus són, per exemple, elstrastorns generalitzats del desenvolupament–com l'autisme– o l'esquizofrènia. Altres pro-blemes són les malalties psicosomàtiques, ladepressió, els trastorns de l'aprenentatge i elsproblemes de personalitat.

En els nens són més freqüents els trastornsde comportament, com l'agressivitat; mentreque les nenes pateixen més la depressió o l'an-sietat –la depressió es manifesta per igual en-tre nens i nenes fins als 12 anys, però en l'a-dolescència afecta més el sexe femení–. Elstrastorns de conducta afecten sempre més elshomes, augmentant la incidència amb l'edat.Els d'alimentació causen més problemes en lesadolescents; i l'addicció a drogues i altressubstàncies se solen diagnosticar més en noisque a més, encara que no exclusivament, so-len pertànyer a classes socials desafavorides.

És difícil definir unes causes concretes. Pera la doctora Mardomingo, hi ha molts factorsi molt diferents: neurobiològics, genètics o quí-mics i factors ambientals, sobretot familiars isocials. Actualment, a través dels col·legis s'o-rienta els pares dels símptomes amb una du-rada i una repercussió que podrien alertar d’unpossible trastorn. Entre aquests signes hi hal'aïllament o la falta de relació amb altres nensde la seva edat, el retraïment i la falta de co-municació a casa. Un altre símptoma d'alarmaseria la ruptura brusca en l'evolució normald'un nen o un adolescent que fins aquell mo-ment havia mantingut un comportament méso menys ajustat, amb un rendiment acadèmicacceptable. En aquest sentit, apareixen dosmoments ben diferenciats en els quals cal unamajor demanda d'atenció: el primer pic se si-tua entre els 7 i els 10 anys, una etapa carac-teritzada per unes exigències escolars majorsi una socialització més pronunciada; mentreque l'altre pic d'incidència comença cap als 14anys, amb l'entrada a l'adolescència.

PREVENIRI és en la família, diu la Dra. Mardomingo, ones pot desenvolupar aquesta gran labor pre-ventiva. «La família ha de ser un lloc on els fillsrebin afecte, l’afecte i l’educació adequada.Hem passat d'un model educatiu autoritari aun altre de permissivitat absoluta, sense nor-mes i sense que els nois puguin aprendre va-lors. L'educació es basa en tres pilars: amor,autoritat i diàleg. Pare i mare han d’estat to-talment d’acord a establir unes regles que ser-veixin almenys de referència. Insisteixo: edu-car amb amor, però també amb autoritat».

Salut


RamónSánchezOcaña

El temperament pot indicar si un nen tindrà problemes mentals, jaque les alteracions de la infantesa poden seguir a l’edat adulta

Trastorns psiquiàtrics

MA

RTI

FE

RR

ER


1

2

3

1312

Tendències


1 i 12 La versiófemenina imasculina dePacha Ibiza , ambsamarreta deregal.2, 3 i 4 Estotjosde les fragànciesAgua de Rocío ,Flores frescas iCarmen , totes deVictorio&Lucchino5 Tres propostesd’AdolfoDomínguez:Azahar , Noche derosas i la nova Téverde .6 Voile dejasmin , deBvlgari: fresca,lleugera i sensual.7 Vibrant isuggerent: CassisRose , de TheBody Shop.8 Rumeur deLanvin: per adones misteriosesi urbanes.9 Un aroma ric ivoluptuós: F. byFerragamo .10 Mango creaDelirium : floral,hipnòtica iintensa.11 Romàntica ievocadora?Songes , d’AnnickGoutal.13 Fragànciesmasculinesd’AdolfoDomínguez:AdolfoDomínguez ,Vetiver , Aguafresca i Agua deSándalo .14 Tres propostesde Bvlgari per aell: Extrême , Soiri Pour Homme .15 U i U Black ,d’AdolfoDomínguez: per anoi i per a noia.

Personal iintransferible

Regalar una colònia és una aposta arriscada si no es coneixen a laperfecció els gustos de la persona obsequiada: millor anar sobre segur

ANNA ESTARTÚS

4

5

6

7

8

9

10

11

14

15

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

L’ART DELDESCANS

Matalàs de mollesDouble offset. 25% més de mollesTeixit piqué

* diponible en altres mides

matalàs Tardor 2006(80 x 190 cm.*)

189 €

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Làmines de faig de color grisElements de suspensió doblesCinc posicions ergonòmiquesBastidor color roure

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció, li regalem unaparticipació* en el núm. 18.821 del sorteig de Nadal,

de la Loteria Nacional, del dia 22 de desembre de 2006, adquirit al’administració La bruixa d’or, de Sort, Lleida.

* 6 € per la compra del matalàs Tardor 2006 i de 12 € per la compra del pack

Promoció vàlida del 15 de setembre al 30 de novembre de 2006o fins exhauriments d’existències

Làtex 100%Desenfundable

Canals transversals de ventilacióTeixit stretch

799 €

packsomier elèctric 2006+matalàs Làtex 2000

(90 x 190 x 15 cm)

somnissortamb

El cantant i compositor porto-riqueny JoséFeliciano torna al mercat amb un noudisc en espanyol i envoltat d’amics com

Marc Anthony, Christian Castro, Alicia Villar-real i Rudy Pérez, entre d'altres veus. «Esticsupercontent», va declarar Feliciano poc abansde la sortida –el dia 5– de José Feliciano i ami-gos, amb el segell Siente Music.

El nou disc inclou catorze temes, vuit delsquals són duets amb algunes de les veus mésdestacades de la música en castellà, entre ellesles de Ricardo Montaner, Luis Fonsi, LupilloRivera i l'argentí Luciano Pereyra, a més delsesmentats abans. «Tots els qui estan amb misón grans artistes», va afegir el cantant hispàque, després de cinc dècades a la música id'haver complert 61 anys, conserva una por-tentosa veu i un forma inconfusible d'ex-pressar-se amb la guitarra.

El nou treball està produït per Rudy Pérez,una de les persones més emblemàtiques iactives del panorama de la música llatina iamb qui canta amb Feliciano a Cosas del amor,el tema que obre el disc. «Per a mi és el mi-llor productor que hi ha ara mateix», va afir-mar Feliciano i va recordar que la seva rela-ció va començar fa més de dues dècades aPuerto Rico. «Llavors, Rudy també estava per-seguint una carrera com artista. Va començara cantar-me algunes cançons que havia com-post, em van agradar i li vaig dir a Mario dela Guerra, de la RCA Victor amb la qual joestava, que volia gravar algunes cançons d'a-quest noi», va explicar. Després de vèncerles reticències de la discogràfica, Felicianova gravar alguns temes de Rudy, com Qué voya ser sin ti, Te amaré, Por ella i Después deti, qué, que ara ha inclòs en el disc i que in-terpreta al costat de Christian Castro. Pérez haressaltat que la producció de temes de Feli-

ciano, a començaments dels 80, li va obrirnombroses portes en aquest món i marcarial'inici d'una trajectòria d'èxit en la qual tam-bé ha produït àlbums de Julio Iglesias, Pláci-do Domingo, Arturo Sandoval, Luis Miguel iChristina Aguilera, entre d'altres.

A més de duets com Si tuviera que elegir,amb Ricardo Montaner, i Oye guitarra mía,al costat de Marc Anthony, Feliciano interpretaen solitari Por mujeres como tú, del mexicàEnrique Fato Guzmán i tres coneguts bole-ros d’Armando Manzanero: No sé tú, Contigoaprendí i Voy a apagar la luz. També Pasola vida pensando, ara en versió cúmbia «gro-pera» i en la qual l’acompanya Ramón Ayala,considerat «el rei de l'acordió».

Al costat de temes romàntics i populars, eldisc ofereix novetats als seguidors de Feli-ciano, entre elles que torna a usar el «requinto»–un instrument similar a la guitarra i habitualde trios que interpreten boleros i valsos– aQue nadie sepa mi sufrir, que canta amb Ali-cia Villarreal. «Amb Lupillo Rivera en Un mun-do raro i en Fuerte no soy, que faig sol, tocol'acordió, una cosa que ningú m'havia escol-tat fer durant la meva carrera encara que vaigcomençar amb aquest l’acordió als 7 anys», vaexplicar. El disc es tanca amb Qué será, unafita en la carrera musical de Feliciano queara interpreta amb Raúl Di Blasio al piano.

La sortida al mercat del nou àlbum culmi-na un any que per a Feliciano ha estat «moltproductiu» i durant el qual va rebre a Was-hington un premi de la Fundació d'HerènciaHispana per la seva dilatada trajectòria, al cos-tat d'altres populars com Antonio Banderas.

A més, ja prepara el llançament d’un altredisc per a començaments de l'any vinent,aquesta vegada en anglès, que recolliràcançons escrites i gravades els últims 5 anys.

Música


Felicianoi amics

El cantant i músic porto-riqueny acaba de publicar el seu últimdisc compacte, que inclou duets amb gent com Marc Anthony,

Rudy Pérez, Luis Fonsi o Luciano Pereyra.

Bandes sonores

Novetats

Copying BeethovenBeethoven/LazarkiewiczDecca

Els compositorsde les bandessonores de bio-pics sobre altresmúsics semprehan d’afrontar elhandicap que elseu treball passidesapercebut ala cinta o en unsegon pla. Aixòés el que també

li ha passat al polonès Antoni Lazarkiewicz enaquesta pel·lícula de la seva compatriota AgnieszkaHolland, centrada en els últims dies de la vida deBeethoven, un període turbulent en el qual la sevalluita contra la sordesa, la soledat i els traumesfamiliars l’inspiren per a la Novena Simfonia. Enaquest context és quan contracta una jove estu-diant de música perquè li faci de copista. Evi-dentment, la Novena Simfonia s’emporta el prota-gonisme d’aquesta banda sonora, tot i que tam-bé recull fragments d’altres obres destacades del’insigne compositor. Aquest CD es completa ambun parell dels temes que ha escrit expressamentper a la pel·lícula Antoni Lazarkiewicz. Lluís Poch

Sabina i Serrat junts de gira

Els cantau-tors Joan Ma-nuel Serrat iJoaquín Sa-bina plane-gen realitzarel 2007 unagira de laqual potsersorgeixi unnou disc. Sa-bina va expli-car que «noserà una girad'un més un,sinó junts iesvalotats. Ésa dir, jo cantaré en català i ell en andalús. I faremcançons noves i potser un disc. No està cent percent definit, però sí al noranta per cent».

Platí per a La Oreja de Van GoghEl grup de pop espanyol La Oreja de Van Goghha rebut set discos de platí per les vendes del seuúltim treball, Guapa, que s’acaba de reeditar ambdotze cançons noves sota el títol de Más guapa ique, amb gairebé 600.000 còpies despatxades, ésel disc més venut de l'any a l’Estat. En un momenten el qual acaben de rebre un Grammy llatí al mi-llor àlbum pop, quan es compleix el seu desè ani-versari com a banda i amb l'edició especial de Másguapa –que inclou temes descartats dels seus an-teriors discos compostos abans de 1998–, la vo-calista del grup, Amaia Montero, va reconèixer que«és un privilegi seguir rebent tant afecte del pú-blic després de tants anys».

Ricky MartinEl cantant porto-riqueny Ricky Martin ha admès quel’allunyament temporal dels escenaris li va permetrereplantejar-se la seva vida, trobar-se a si mateix iabandonar la seva «obsessió» per ser el «númerou» de la música. «Sentia necessitat d'estar a casa.Me'n vaig anar al silenci, a viatjar sense itineraris»,segons va dir en una entrevista a l'emissora Ràdio10, de Buenos Aires. L'artista hispà va recordar que,en un dels viatges que va realitzar, va conèixer unesnenes abandonades per la seva família i aquestasituació el va motivar a lluitar per la infantesamitjançant la fundació que porta el seu nom.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Loose NellyFurtado 2 ▼ Por la bocavive el pez Fito &Fitipaldis He per-dido los zapatosNena Daconte3 ▼ He perdidolos zapatosNena Daconte4 = Follow thecity lights Dover5 ▲ Me cuestatanto olvidarteAna Torroja

REGNE UNIT

1 ▲ Beautifulworld Take That2 ▲ SiempreIl Divo3 ▼ Stop declocks Oasis4 ▼ The lovealbum Westlife5 ▼ LoveThe Beatles

ESTATS UNITS

1 ▲ Kingdomcome Jay-Z2 ▲ DaughtryDaughtry3 = Now 23Diversos 4 ▲ LoveThe Beatles5 ▲ Tha bluecarpet treatmentSnoop Dogg

TEXT: VICTOR MARTIN

LA MOSCA DE GIRONALA MOSCA ESTÀ CONTENTA PERQUÈ JA VOLA ALS VEHICLES DE MOLTS GIRONINS I SI TU ENCARA NO LA TENS CORRE I FES-LA VOLAR. T’ESTÀ ESPERANT!

A la venda l’adhesiu als quioscs i llibreries de Girona i també si ara voleu podeu aconseguir l’Auca amb la llegenda de les Mosques i Sant Narcís. La podreu trobar al preu de 3 euros amb mosca inclosa a Carlemany, Llibreria 22, Can Geli, Papereria d’Aro (Fontajau) i Botiga Records (Pont de la Princesa).

¡Vaya vacaciones!

Director: Barry Sonnenfeld.Intèrprets: Robin Williams,Jeff Daniels.Distribuïdora: Sony.Durada: 95 minuts.L’autor d’Hombres de negroha entrat en un forat creatiudel qual no sembla volersortir. En aquesta mediocrecomèdia familiar, mostral’enfrontament entre dosclans típicament americans

amb una concepció gens compatible de les va-cances. No provoca ni mig somriure. P. P.

El sueño de la muerte

Director: Hal Masonberg.Intèrprets: James Van DerBeek, Ivana Milicevic.Distribuïdora: Sony.Durada: 84 minuts.Basada en una idea de Cli-ve Barker, la cinta gira alvoltant d’una plaga que hamantingut els nens del mónen coma. Quan desperten,ho fan com a zombies quevolen matar els adults. El

punt de partida està desaprofitat, però contébons moments i permet recuperar, en un papersecundari, la veterana Dee Wallace Stone. P. P.

El amanecer de los zombies

Director: Mike Hurst.Intèrprets: Emmanuelle Vau-gier, Ed Quinn, Victoria Pratt.Distribuïdora: Sony.Durada: 92 minuts.Quan s’és la seqüela d’undels pitjors films de terrordels últims anys, ho tens fà-cil per interessar més quel’original. Això és el que pas-sa amb aquesta continuacióde House of dead que, com

a mínim, no es pren seriosament a si mateixa iaconsegueix no fer-se pesada. P. P.

Michael Bay sembla haver-se proposatrevisar, com a productor, tots els clàs-sics del cinema de terror contempo-

rani. Després de les afortunades experièn-cies comercials de La matanza de Texas i Lamorada del miedo (en termes qualitatius,surt guanyant la primera per golejada), aras’atreveix amb un títol que l’any que ve ce-lebrarà el seu vintè aniversari i que ha tri-gat un cert temps a erigir-se en una obrade culte entre els cinèfils. Es tracta de Car-retera al infierno, un angoixant thriller pro-tagonitzat per C. Thomas Howell, JenniferJason Leigh i un Rutger Hauer que encarano s’havia rendit als encants de la sèrie Z.La cinta girava alvoltant d’un con-ductor que traves-sa Texas. En unadesèrtica carretera,recull un enigmà-tic autoestopistaque no triga a con-fessar-li que és unassassí en sèrie ique es disposa a matar-lo. El noi aconse-gueix desempallegar-se de l’individu, peròaquest continua matant i va deixant pistesper tal que la policia atribueixi els crims alconductor. En el moment de la seva estre-na va tenir un èxit moderat, però la críticala va reivindicar per les seves atmosferes,una narrativa sense fissures i, especialment,per una crueltat poc habitual en el cinemadels 80. Carretera al infierno va descobrirun nou director, Robert Harmon, que va aca-bar fent de mercenari (un dels seus títolsposteriors més destacats és Sin escape, amb

Van Damme, i amb això ja està tot dit) peròfa un parell d’anys va redimir-se una micaamb Sin aliento, protagonitzada per Jim Ca-viezel i Rhona Mitra, i que també versava so-bre un assassí de carretera.

Una de les principals diferències respec-te a l’original és que ara són dos els jovesque recullen l’autoestopista, concretamentuna parella d’estudiants. La nova versió, quefa pinta de ser força més efectista que l’ori-ginal, ve firmada per un realitzador novell,Dave Myers, mentre que els protagonistessón Zachary Knighton, Sophia Bush i SeanBean, que té el difícil repte de fer oblidarla interpretació de Hauer. Fa un parell d’anys

es va rodar una seqüela televisiva de Car-retera al infierno que especulava amb unavenjança del fill de l’assassí. C. Thomas Ho-well reprenia el seu personatge al film deHarmon, però moria al cap de mitja horade metratge i la història quedava en mansde Kari Whurer –una autèntica musa delsproductes de videoclub que començaria amerèixer una retrospectiva– i un Jake Buseyabsolutament passat de voltes. El remake deCarretera al infierno arriba als Estats Unitsel proper mes de gener, però aquí hauremd’esperar fins a la primavera.

No el deixis pujar

al cotxeMichael Bay produeix el «remake» de «Carretera al infierno», un«thriller» de culte dels anys 80 en què Rutger Hauer deixava un

rastre de cadàvers a les carreteres de l’Amèrica profunda

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Los BorgiaÁngel IllarramendiBlanco y Negro

En un moment declara regressiódels CD de ban-des sonores, ésd’agrair que unsegell especialit-zat en música deball i recopilatoris,hagi editat l’scoreoriginal del filmsobre les triful-gues de família

del Papa valencià Alexandre VI. Porta la firma delbasc Ángel Illarramendi, un veterà de la músicacinematogràfica al nostre país, que ha compostuna partitura d’un gran romanticisme i elegància,que ressalta més les ànsies de poder dels prota-gonistes que no pas el seu tarannà violent. Illar-ramendi, que sempre ha estat un hàbil construc-tor de melodies, utilitza en alguns passatges unamezzosoprano o uns imponents cors –els de l’Or-questra Filharmònica Nacional de Polònia– per res-saltar l’èpica del relat o els seus moments més trà-gics. Curiosament on més fluix es mostra és a l’horade crear l’únic motiu violent –«La batalla»– de lapartitura. Lluís Poch

Un assassí sense escrúpolsSean Bean i Sophia Bush mantenen un duelcarregat de violència i tensió en aquest film

dirigit pel realitzador novell Dave Myers

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Tot va començar, segons crec recordar, fa unstrenta anys. A mi m’agradaven molt les pel·lí-

cules de Tarzán de los monos i, en general, totesles d’aventures a la Selva –com jo en deia– quanen realitat passaven a la Sabana, a l’Àfrica. Undia vaig anar al cinema i em va agradar moltíssimuna pel·lícula que es deia Memòries d’Àfrica. Lavaig veure diverses vegades, fins a saber-me-lade memòria...

I fa aquests aproximadament trenta anys, sensepensar-m’ho massa, vaig anar a Kenya, sol, tot ila preocupació que això va suposar als meus fa-miliars... Però volia veure l’Àfrica negra i me n’hivaig anar...

De l’aeroport de Barcelona vaig arribar fins aAmsterdam, a Holanda: 771 mi-lles, en dues hores i 35 minuts.Va ser el 19 de novembre i l’en-demà, vaig volar d’Amsterdamfins a Nairobi, a l’aeroport JomoKenista, volant vuit hores, des-prés de 4.148 milles...

El diumenge, 19 de novem-bre, vaig sortir d’Amsterdam ivaig arribar a Nairobi, capital de Kenya. Em vaigtraslladar a l’hotel Nairobi Safari Club i l’endemà,dilluns dia 20, em vaig traslladar al Samburo GameReserva, on vaig dinar i a la tarda vaig fer el meuprimer safari a l’àrea, veient diversos animals i allot-jant-me a l’hotel Samburu Lodge –que per cert estàmolt bé– on després de sopar em vaig quedar adormir...

L’endemà vaig anar a la reserva nacional deMasay Mara, que és l’espai natural més popular deKenya, on vaig estar ja fa més de trenta anys... amb

gran abundància d’animals salvatges. Fa trenta anysvaig tenir l’oportunitat d’allotjar-me al refugi del’arbre, on també estava allotjada la princesa Isa-bel d’Anglaterra; van ser unes hores inoblidables,perquè es va donar la circumstància que al capd’unes hores van comunicar a la princesa que elseu pare, el rei Eduard, havia mort, per la qualcosa aquella nit la princesa es va convertir en laReina de Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord... Vaser emocionant i mai he oblidat aquella nit.

En aquest segon viatge que acabo de fer, m’heallotjat també al Lodge de Masay Mara, que in-clou també el parc nacional de Serengeti, una re-serva de 1.510 quilòmetres quadrats, que és im-pressionant per la gran quantitat d’animals que s’hi

poden veure: bandades de lleons, elefants, de mol-tes aus rapinyaires... vaig tenir la sort que el jeepel conduïa un guia fantàstic: Jaime, de la tribu delskikuyos, amb qui vam estar també en una pobletdels Masais, visitant les seves cabanyes i inter-canviant objectes.

De Nairobi a Sanburu, de Samburu al parc na-cional d’Aberdares, des d’aquí al llac Nakuru i aMasia Mara i a Amboseli, he recorregut gran partde Kenya, però explicaré més coses en el meu prò-xim article...

La pesada cadència del seucaminar recordava l’anar i

venir del pèndol d’un vell re-llotge. Un d’aquells rellotges depeu, amb una caixa tan grancom una persona; i que homno sap quants anys fa que fun-ciona sense. Però, malgrat tot,continua marcant el pas deltemps amb tossuderia, potsermés per la inèrcia de l’hàbitde fer-ho, que no pas per lavigorositat dels engrenatges,una mica rovellats.

Cirus Valls Geli va néixer a lalocalitat empordanesa de Ru-pià l’any 1741. De molt joveva ingressar al seminari, on vaseguir tots els estudis necessa-ris per ser ordenat sacerdot.

Per les informacions que estenen, sembla que aquest ca-pellà va residir a Girona bonapart de la seva vida. Es téconstància, per exemple, queostentava el càrrec de benefi-ciat de la Catedral.

Més enllà, però, de les tas-ques pròpiament relacionadesamb l’exercici sacerdotal, CirusValls Geli també va ser profes-sor del seminari de Girona.Quan tenia 29 anys va co-mençar a ensenyar-hi retòrica,una assignatura que impartiriafins el 1791, quan aquest reli-giós arribava al mig segle devida. A partir de 1793, quan jaera doctor en teologia, va ocu-par una de les càtedres del se-minari i, a més, també va for-mar part del temut Sant Ofici,és a dir, la Inquisició.

Mossèn Valls Geli era un per-sonatge interessat per la histò-ria i la cultura, tal com ho de-mostren diversos llibres que vadeixar publicats. Alguns títolssón eminentment docents comara Método práctico y fácil parapromover los estudios de lati-nidad y bellas letras. És un tre-ball de tres volums que ha cri-dat l’atenció dels estudiosos dela pedagogia pels plantejamentsdel seu autor. També va es-criure alguns textos de caire re-ligiós. Destaquen un Septena-rio doloroso de la madre de Diosafligida i unes meditacions apartir de la figura de Sant Nar-cís. El 1804 va editar una Di-sertación sobre la demarcaciónde los antiguos pueblos de Ca-taluña llamados ibergetes, co-setanos y suesetanos i tres anysmés tard una altra, anomenadaDisertación dando noticia delas guerras en que se distin-guieron los príncipes de Cata-luña, on centra la seva aten-ció en l’Edat Mitjana i les ba-talles amb els musulmans.

El darrer treball que va pu-blicar va ser una Disertaciónsobre la Eneida el 1816. CirusValls Geli va morir dos anys méstard, el 1818 a Barcelona, quantenia 77 anys. Per una con-ferència que va donar a la ReialAcadèmia de les Bones Lletres,sembla que en aquells momentsestava intentant recopilar po-esies escrites en llengua cata-lana per editar-les en un futurllibre. Aquest projecte mai esva convertir en realitat.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Memòries d’Àfrica (I)Cirus Valls

GeliXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep M. [email protected]

Quan aquell 22 de novembre de l’any passat vaigrebre per correu electrònic la invitació per par-

ticipar en la trobada intercultural i interreligiosaque sota el nom de Trobada de Diàleg tindrialloc a Garriguella el 3 de desembre, organitzatpel Grup Vivarium Gerisena, i a la vista de comestava plantejat i de les persones que hi prenienpart activa de seguida vaig intuir que aquella noseria pas una trobada més de les que afortunada-ment tantes se’n fan actualment tot responent ala gran necessitat social de conèixer i integrar ennosaltres altres cultures i formes d’expressar l’es-piritualitat natural que tot ser humà porta dins seu.

Diàleg, art, cultura i sensibilitat es conjuminarende forma harmoniosa i alhora vigorosa en una jor-nada que va assolir plenament els seus objectius.El dia va començar de la millor forma possible,amb la veu cristal·lina i sublim de la Katy Evogh-li que ens va elevar l’esperit amb el cant d’uns tex-tos sagrats bahà’is. Després un dels màxims ins-piradors espirituals de la trobada, en Raimon Pa-nikkar va presentar les bases conceptuals del quehavia de ser un autèntic diàleg entre diferents sen-sibilitats i tradicions religioses. El seu rigor in-tel·lectual juntament amb el seu compromís fou iés un bon exemple del que ha de ser l’home uni-versal al qual estem cridats a ser i a encarnar si vo-lem que aquest nostre món sigui una veritablellar per a tots els humans sigui quin sigui el seuorigen ètnic, cultural o religiós.

La jornada va transcórrer de forma immillorable.Pel matí els diàlegs foren fructífers i creatius en elstres àmbits que es varen programar: el silenci, laparaula i l’acció, cada un dels quals es varen feren llocs diferents. Després gaudirem d’un dinarcomunitari la mar de simpàtic, acolorit i saborósofert per la comunitat sikh d'Olot, i a la tarda lataula rodona amb participants de diferents tradi-cions religioses serví per demostrar fins a quin punttots els humans compartim, més enllà de les cre-ences de cada u, uns valors i uns anhels univer-sals.

Les dues-centes o tres-centes persones que «en-vaírem» Garriguella ens n’anarem amb una gransatisfacció interior per tot el que havíem viscut icompartit. Per això, en rebre aquest any la invi-tació per a la segona Trobada que es feu el dis-

sabte 25 de novembre vaig tenir una gran ale-gria. Cares conegudes, amics que ens retrobà-vem i també alguna sorpresa en trobar allà per-sones que no pensaves que estiguessin motiva-des per valors espirituals i interessades pel diàleginterreligiós i intercultural. I sempre present en Xa-vier Serra, una de les ànimes d’aquestes trobadesi un dels responsables de l’alt nivell d’organitza-ció del que gaudirem els assistents.

La recitació alcorànica amb la que es va començarla Trobada d’enguany fou un prodigi de bellesamística que ens catapultà a tots al cor del miste-ri. Yaratullah Monturiol, una catalana convertidaa l’islam a l’any 1983 després d’un viatge a Algè-ria ens anà embolcallant amb el seu cant fins atreure’ns l’alè i fer-nos viure un dels moments mésespirituals de la jornada. Al·là es revelà a tots no-saltres a través de la veu d’aquesta musulmana quesabé extreure de cada versicle cantat o recitat del’Alcorà tota la seva bellesa i el seu misteri.

Després Vicente Merlo, doctor en Filosofia, au-tor de diversos llibres i especialista en hinduismei en l’obra i la persona de Sri Aurobindo presentàla jornada amb una introducció brillant i erudita.Vaig tenir una gran alegria de trobar-me amb aquestamic amb qui comparteixo anhels i inquietudsintel·lectuals i espirituals. Després, igual que enl’edició de l’any passat, els assistents es distribuï-ren pels tres àmbits de diàleg: Silenci, paraula i ac-ció, que debateren els següents temes: Religió imística, religió i racionalitat, i religió i política.

Els amics sikhs ens tornaren a oferir un sabo-rós i exquisit àpat comunitari de forma totalmentdesinteressada. La seva generositat i el seu sentitde l’amistat crearen una atmosfera distesa i co-municativa durant el dinar.

La taula rodona de la tarda fou d’una vivesa moltgran i ens aportà una varietat d’idees i conceptesque ens enriquí a tots. Raimon Panikkar, més vi-tal i comunicatiu que mai va cloure les interven-cions parlades, i Bhakti Dass un català hinduistai músic de gran nivell fou qui va cloure realmentla jornada amb un recital de ragas i màntramshindús que expandí el nostre cor fins l’infinit.Una Trobada inoblidable, la de Garriguella, a laqual desitgem llarga vida.

Garriguella 2006JOSEP M. LLAUGER

Un viatge en solitari«I fa uns 30 anys, sense pensar-m’ho massa,

vaig anar a Kenya, sol, tot i la preocupació queaixò va suposar als meus familiars»

El guionista David Sho-re, responsable delsguions de House (di-

marts a la nit, Cuatro), ha ditque aquesta és més una sè-rie de «relacions humanes»que de metges, ja que s’en-dinsa en «la personalitat i lesreaccions dels personatges»,i ha afegit que si bé el nu-cli principal de la sèrie és elmisteri, també es basa enla filosofia ja que els pro-tagonistes mostren la sevavisió de la vida.

Per a l’escriptor canadenc,el principal canvi que hanpatit les relacions interper-sonals és que «la societat ac-tual es pren les coses unamica menys seriosament,més frívolament», i la tele-visió també reflecteix aquestcanvi.

El creador de la popularsèrie defineix la televisiócom «la forma més autènti-ca de plasmar la realitat» per-què els espectadors nomésveuen les reaccions delspersonatges sense que capnarrador no els expliqui quèpensen, com passa a les no-vel·les.

Aquests dos factors fan que a sèries comHouse, Mujeres desesperadas o Anatomía deGrey hi predomini el cinisme i la ironia, men-tre que Vacaciones en el mar o La casa dela pradera només mostraven herois bonda-dosos i amables i «no una visió realista dela humanitat, era un crim contra la intel·ligèn-cia», afirma Shore.

De fet, una de les característiques princi-pals de la popular sèrie són els seus càus-tics diàlegs, plens d’ironia, i els seus mèto-des poc convencionals, com la violació dedomicili dels malalts, que es basen en la pre-missa que els pacients sempre menteixen.

Però com va dir el doctor James Wilson(Robert Sean Leonard) en un dels primersepisodis, «el que importa no és el que dius,sinó el que fas» i aquest és, segons Shore,el motiu pel qual Gregory House agrada tant.

El personatge que encarna Hugh Laurie«representa la racionalitat i al públic li agra-da el personatge perquè el més important ésel resultat. No actua per egoisme sinó persalvar vides», ha explicat el guionista.

Gregory House és un metge capaç de so-lucionar qualsevol cas però que manifestauna clara aversió al tracte humà i que viuimmers en el dolor psíquic i físic, provocat

per una necrosi muscular que va patir a lacama dreta i que l’ha tornat addicte a la vi-codina.

David Shore i el seu equip de guionistesvan decidir que House visqués en el dolorperquè «ha de causar empatia, ha de caurebé i si fos guapo, estigués sa i digués elque diu, l’odiaríem».

Va ser la FOX qui va decidir realitzar unasèrie de metges abans de presentar el pro-jecte al guionista canadenc, que va decidirplantejar una sèrie de televisió diferent, enla qual l’actor anglès Hugh Laurie va teniruna especial importància.

«Hi havia actors que ho feien bé, peròfins que no vaig veure Laurie no vaig veu-re el personatge: no hagués canviat el guióperò li ha donat vida i la sèrie seria com-pletament diferent amb un altre actor», haassegurat el creador d’aquesta sèrie gua-nyadora d’un Globus d’Or.

David Shore té nous projectes en ment,com el guió d’una sèrie policíaca per a laNBC, però està segur que House continuaràunes quantes temporades més. Possiblement,matisa, «més que no m’agradaria» perquèals Estats Units, a diferència d’Europa, «se so-len explotar al màxim les sèries mentre te-nen èxit».

Una ficció més

autènticaDavid Shore, guionista de «House», atribueix l’èxit de la sèrie a la

seva visió realista i a les relacions humanes dels personatges.

Televisió


És tot un experten Perdidos,una sèrie de

culte i, de fet, fa pocha publicat Desci-frando el misterio dePerdidos, una guiaper no perdre’s enels secrets d’aques-ta apassionant pro-ducció.

Per què encén la televisió? No l’encenc.Quasi tot el que veig és baixat d’Internet.

Quin programa no es perdria per res delmón? A més de Perdidos... trobo molt in-teressant Prison Break, però me l’he em-passat en un cap de setmana (riu).

No s’ha fet res millor des de...? En el seumoment, no em perdia ni un capítol deFriends. Riure és fonamental a la vida.

I quin és el pitjor programa que s’ha fetmai? Igual no és el pitjor, però no m’agra-dava gens Supermodelo, el concepte d’ava-luar noies pel físic el trobo demencial.

Té algun presentador preferit? (Pensa).M’agrada molt com ho fa l’Albert Om a ElClub. El seu ha estat un èxit inesperat.

I algun que esborraria del mapa? No crecque cap sigui tan deficient com per això (riu),però aquestes noies mones que fan els pro-grames de cartellera em semblen ridícules,es nota molt que no saben de què estan par-lant. Ho trobo trist, em semblen floreros,no presentadores.

Quins informatius mira? No, jo sóc mésde seguir l’actualitat a través de diaris i In-ternet.

Quin és el seu personatge de dibuixosanimats preferit? Molts (pensa). En MarkLenders, el dolent d’Oliver i Benji. És un do-lent molt dolent, per això m’agrada (riu). Litinc especial carinyo perquè s’arremanga perdemostrar que és xulo i dolent (riu).

Té algun anunci preferit o que recordiespecialment? No m’agraden els anuncis.A la televisió hi ha massa publicitat i és re-alment difícil seguir un programa o una pel·lí-cula. Estan posant en safata la victòria alDVD.

Què és una casa sense tele? Una casa si-lenciosa i, per tant, tranquil·la, molt tran-quil·la. No s’ha de suprimir, però de vega-des fa molt de soroll.

El descodificador

Toni de la TorrePeriodista i escriptor

«Tot el que veig ésbaixat d’Internet»

TEXT: ANNA ESTARTÚS

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Dilluns 11 de desembre22 DominicalDiumenge, 10 de desembre del 2006

Els més vistosdel 29 de novem-bre al 5 de de-sembre

Catalunya

CSI MiamiDilluns 4 de desem-bre, Tele 5. 902.000espectadors(29,6%).

Hospital CentralDimecres 29 de no-vembre, Tele 5.852.000 espectadors(30,6%).

Caçadors de boletsDilluns 4 de desem-bre, TV3. 819.000espectadors(26,4%).

PolòniaDivendres 1 de de-sembre, TV3.776.000 espectadors(29,8%).

Operación TriunfoDiumenge 3 de de-sembre, Tele 5.717.000 espectadors(26,3%).

Operación Triunfo.La AcademiaDilluns 4 de desem-bre, Tele 5. 699.000espectadors (23%).

Espanya

Hospital CentralDimecres 29 de no-vembre, Tele 5.5.482.000 especta-dors (30,6%).

Cuéntame...Dijous 30 de novem-bre, TVE-1.5.190.000 especta-dors (29,4%).

CSI MiamiDilluns 4 de desem-bre, Tele 5.5.165.000 especta-dors (27,1%).

CSI Nueva YorkDilluns 4 de desem-bre, Tele 5.4.534.000 especta-dors (26,5%).

Operación TriunfoDiumenge 3 de de-sembre, Tele 5.4.492.000 especta-dors (27,2%).

Yo soy BeaDivendres 1 de de-sembre, Tele 5.4.096.000 especta-dors (25,3%).

10.25

14.55

33El jardí secret del SàharaAl nord del Txad, al cor del desert del Sà-hara, hi ha un massís muntanyós oblidat queamaga una flora i una fauna sorprenents. Ali-mentat per corrents subterranis,el massísd’Ennedi és un jardí de l’Edèn al mig deldesert. També és el refugi d’una dotzenade cocodrils.

CuatroFriendsJoey fa una audició per a una obra, però des-cobreix que l’única manera d’aconseguir elpaper és anant-se’n al llit amb una de lescaps. Mentrestant, Rachel intenta oblidarRoss sortint amb altres nois: l’elegit es diuRuss i és igual que Ross, però ella no sen’adona.

K3Martin MysteryEn Martin, la Diana i en Java, després demolts esforços, han aconseguit que la M.O.M.tornés a ser la d’abans. Ara el problema ésque se les han d’enginyar per fer que les cria-tures del submón tornin al lloc d’on han sor-tit abans no s’apoderin de tot el planeta.

Antena 3El sexto sentidoUna revisió més clàssica del gènere de ter-ror, sense psicòpates assassins ni sang i fet-ge, que recupuera un terror psicològic méssubtil i menys efectista. Magnífiques inter-pretacions dels protagonistes i un final ab-solutament sorprenent, que obliga a re-plantejar-se tota la pel·lícula.

Tele 5CSI Nueva YorkMac, Stella i el detectiu Flack descobreixenl’última moda en jocs a Nova York: la guer-ra de pistoles d’aigua, on cada jugador repfotos i dades d’una persona desconegudai han d’intentar apropar-s’hi i disparar-li ambuna pistola d’aigua abans que un altre ju-gador els dispari a ells.

33Segle XXUn documental que ofereix testimonis i mag-nífiques imatges d’arxiu sobre la fia de la IIGuerra Mundial i els problemes de la post-guerra al Japó vençut. Resignats davant laderrota i desorientats per la magnitud delscanvis, la gran majoria dels japonesos téen aquests anys una preocupació majorità-ria: sobreviure.

Dimarts 12 de desembre

11.00

17.25

23.55

22.45

22.00

22.00

18.00

23.00

23.35

La 2La familia y uno másDesprés del gran èxit obtingut per La granfamilia, Fernando Palacios va decidir, dosanys més tard, fer-ne una oportuna conti-nuació, amb un argument molt similar peròafegint-hi més personatges. Una altra glori-ficació espanyola de la família nombrosa.

K3Yoko! Jakamoko! Toto!Una sèrie per a nens i nenes de dos a sisanys, senzilla, animada i molt visual, con-duïda per la música. Inspirada en les tadi-cions espanyoles i l’art i la música llatinoa-mericana i africana, és una vibrant celebra-ció del treball en equip i de l’amistat de trespersonatges irresistibles: la Yoko, una oce-lla; en Jakamoko, un armadillo; i en Toto, unmico.

CuatroHouseKara pateix un atac d’apoplexia mentre ba-nya el seu nadó i pràcticament l’ofega. Hou-se i el seu equip es troben que han d’aten-dre els dos casos alhora: intentar salvar lavida del nen i investigar les causes de ladolència de la mare. Sembla que podriaser deguda a la variant més greu de la de-pressió postpart.

La 2ÁtameDesprés de l’èxit de Mujeres al borde deun ataque de nervios, Pedro Almodóvar vaseguir en la seva línia de personatges poccorrents, però tremendament vius, ambaquesta estupenda i peculiar història del se-grest d’una actriu porno per part d’un ad-mirador desequilibrat i de mètodes contun-dents. Magnífica parella protagonista (An-tonio Banderas i Victoria Abril) per a unapotent tragicomèdia plena d’amor i humor,i amb una direcció brillant.

CuatroAlondra, historia de una transexualEstrena d’una docusèrie de tres capítols (elsdos restants s’emetran dimecres i dijous) quenarra la vida d’Alberto Correa Correa, un tran-sexual que es prostitueix per aconseguirels diners per sotmetre’s a una operació decanvi de sexe i fer realitat el seu somni detota la vida: ser una dona total. Alondra té 25anys i és natural de Veneçuela, encara quefa anys que viu a l’Estat espanyol. La pràc-tica totalitat de les imatges del reportatge lesha gravat la mateixa protagonista.

Dimecres 13 de desembre

07.00K3Les aventures del Pare NoelUna sèrie que relata les aventures del PareNoel els 364 dies de l’any que no és Nadali que, suposadament, està de vacances. Estracta d’un heroi que es vesteix a l’estil Ro-bin Hood i que recorre el món per ajudar elsnens i nenes que estan en perill i necessi-ten la seva ajuda; un home divertit, alegre,tendre i una mica boig.

33El tresor de SakkaraA l’abril del 2004, als peus de la piràmidede Djoser, el monument de pedra més an-tic del món, al cor de la necròpolis de Sak-kara, a Egipte, es van descobrir unes tom-bes intactes, uns sarcòfegs perfectamentconservats, estatuetes, mòmies i vasos ca-nopis. La troballa d’aquesta immensa ciu-tat funerària aporta dades per entendre mi-llor els rituals que envoltaven la mort en lasocietat egípcia del darrer mil·leni a.C.

TV3El cor de la ciutatEn aquest capítol veurem la reacció delsGaliana després del darrer disbarat de laYessi i en Cristian. També es mostra comevoluciona la relació del senyor Felip ambels seus fills. I la Maica ha estat descober-ta.

Tele 5Hospital CentralLa sèrie acomiada la temporada amb un ca-pítol que compta amb David Bisbal com aconvidat de luxe. El cantant s’interpreta a ellmateix en un festival benèfic a favor delsnens víctimes dels conflictes armats; i des-prés tindrà un paper clau en el procés derecupació d’un nen ferit.

Antena 3El enviadoEl tradicional thriller amb nen, la represen-tació i inversió de la innocència en un con-text actual com la clonació, que es presen-ta de manera crítica en base també al clàs-sic tema de l’experiment fallit. Un matrimonique ha perdut el seu fill de 8 anys en unaccident accepta la proposta d’un científicde clonar el nen...

TVE-1Especial la imagen de tu vidaJesús Hermida presenta aquest programaespecial, de dues hores i mitja de durada,en el qual es presentaran les imatges mésvotades pels espectadors de la història dela televisió a l’Estat espanyol.

22.00

22.00

11.10

22.00

15.50

Guia TV

23 DominicalDiumenge, 10de desembre del 2006

Divendres 15 de desembre

14.00

21.40

23.20

00.00

23.50

Antena 3Los SimpsonHorroritzada davant la idea d’haver de men-jar-se un xai mort, Lisa es fa vegetarianaestricta, davant la desesperació de Homer.Però Lisa ha d’aprendre també a respectarles creences dels altres, i per això comp-tarà amb l’ajuda d’Apu i de Paul i Linda Mc-Cartney. El següent capítol és una antolo-gia sobre Halloween.

TV3Deute de sangThriller on l’irrefutable talent narratiu de ClintEastwood (en el triple vessant de produc-tor, director i protagonista) és incapaç de su-perar una trama buida i estereotipada, ques’apropa a la moda dels psychokillers i in-clou una història d’amor ridícula. Una deles pitjors obres d’Eastwood i, tot i això, esdeixa veure.

La 2Siempre días azulesLlargmetratge documental sobre les fos-ses comuns de la Guerra Civil. L’any 2000,Emilio Silva es planteja la possibilitat d’obrirla fosa on se suposa que descansa el seuavi, a Priaranza del Bierzo. Amb l’ajuda de-sinteressada d’un equip de forenses i ar-queòlegs aconsegueix exhumar 13 cos-sos. Les proves d’ADN que es van realitzarposteriorment permeten posar nom i cog-nom a aquells cossos: així neix l’Associacióper a la Recuperació de la Memòria Histò-rica.

TV3RomasantaPaco Plaza intenta barrejar en aquesta pel·lí-cula el gènere dramàtic i passional amb elcinema fantàstic, però troba el seu pitjor ene-mic en un guió molt pobre. El film es basaen una història real i se situa a la Galícia de1850, on la possibilitat que un home-llopestigui assassinant la gent terroritza la po-blació.

TVE-1Hijos del corazónUn nou lliurament d’aquest programa queretrata el procés de l’adopció i l’acollida através d’històries reals, amb la veu dels seusprotagonistes: nens, pares adoptius i d’aco-llida. Un format que uneix la realitat docu-mental i la dramatizació per mostrar les ra-ons que mouen els protagonistes a adop-tar una criatura sense importar-los el seuorigen, raça, edat o estat de salut.

Dijous 14 de desembre

09.05K3La vaca ConnieLa mare de la Connie li diu que busqui elmillor dels tresors. La Connie preguntaràals amics del bosc quin és el millor dels tre-sors, però tots li donen respostes diferents.Al final descobrirà que el millor dels tresorsés un bon amic.

Tele 5Yo soy BeaEl vot de Cayetana a la junta provoca l’ex-pulsió immediata de Diego de Bulevar 21,que no pot creure que la seva pròpia ger-mana hagi estat capaç de girar-li l’esquenad’aquesta manera. Álvaro, molt agraït ambla seva exnòvia, decideix intentar un nouapropament, fet que disgusta profundamentBea.

CuatroThe CloserUna dona apareix morta en un restaurant deLos Ángeles i el cas passa al PHD, que ini-cia les investigacions. Mentrestant, Brendaes comença a amargar perquè s’apropa eldia del seu aniversari, i en farà 40.

TV3Porca MisèriaEn Pere no vol tornar a la productora i dis-cuteix amb la Laia. La Cristina descobreixque en Roger i la Natàlia estan junts i li sapgreu per en Jordi. La Laia no sap si ha d’ex-posar les seves recerques davant dels capsdel departament Clínic. L’Àlex ofereix a unamic d’en Txema passar uns dies al veler,però aviat comença a pensar que el seu con-vidat és una mica estrany.

33Orwell. A contracorrentEl documental presenta la biografia de l’es-criptor anglès George Orwell, mostrada eníntima relació amb la seva obra literària. Se’nressalta sobretot el procés de formació dela seva consciència política a partir de lesexperiències com a policia imperial a Birmà-nia, la seva vida entre els pobres anglesosi francesos i, de manera especial, la sevaparticipació a la Guerra Civil espanyola.

CuatroCuatrosferaEl magazín estrena Gasaraki, una sèrie deciència-ficció produïda al Japó l’any 1998, ique pertany al gènere mecha (robot). Lahistòria es desenvolupa en un futur proper,l’any 2014, dins d’un context realista. Els seusprotagonistes són dues grans empreses ri-vals.

Dissabte 16 de desembre

10.30

15.35

22.00

22.00

23.05

00.00

TV3Lola & VirginiaUna comèdia de situació realitzada en di-buixos animats. Els seus personatges, elsconflictes, les situacions i tot el que hi ha estàpassat per un filtre d’humor amb l’objectiubàsic de divertir. La Lola té 12 anys, es ves-teix amb roba barata i viu en un barri avo-rrit... fins que al seu institut arriba la VirgíniaToffen, que viu en una gran mansió, té xo-fer i porta roba cara. La declaració de gue-rra entre les dues és immediata.

TV3Candidata al poderEl vicepresident dels Estats Units mor i elpresident elegeix la senadora Laine Hansonper cobrir el càrrec. Hanson haurà de de-mostrar, pel fet de ser dona, que és prouvàlida per assumir les responsabilitats delcàrrec. Però un congressista desenterraràuna informació privada del passat de Han-son que posarà en perill el seu nomenament.

CuatroNada x aquíJorge Blass deixarà amb la boca oberta elsintegrants del grup musical La Oreja deVan Gogh. Els companys de Jorge, però, noes quedaran enrere a l’hora de fer trucs.

Antena 3Torrente, el brazo tonto de la leyÒpera prima del director-protagonista-guio-nista, que va obtenir un èxit sense prece-dents al cine espanyol, amb caràcter de fe-nomen sociològic. Recuperant actors comTony Leblanc i Espartaco Santoni, ofereixuna personal assimilació de l’esperpent hispà-nic. Estimable sentit fílmic i nivell interpreta-tiu alt i sense fissures.

CuatroPremios Principals 2006Els 40 Principales tenquen les celebracionsdel seu 40è aniversari amb el lliurament delsPremios Principales (instituïts aquest any),que reconeixen els millors artistes nacio-nals i internacionals. La gala comptarà ambles actuacions de Julieta Venegas, AntonioOrozco, Maná, Amaral i Moby, Dover, DavidBisbal, Lucie Silvas, Jamelia i Paulina Rubio.

La 2La noche temáticaEl budisme és per a uns una filosofia i per aaltres una religió. Va ser fundat per SiddhartaGautama al segle VI aC i la seva doctrina s’ha extès d’Orient a Occident. Però, qui erarealment l’home al que van anomenar Buda?Quina ha estat la influència del seu pensa-ment? En què es basen les seves idees? Elprograma viatja al cor del Tíbet per conéi-xer nous aspectes de la doctrina.

17.00

21.55

22.20

01.35

02.05

RecomanemDogville

Dimecres 13La 222.35 h.Una obra mestra.El seu extens me-tratge i el seu sen-tit abstracte no im-pedeixen disfrutard’aquesta nova ra-diografia de l’àni-ma humana, de lamà d’una jove queun dia va descobrirque la mesquine-sa pot viure dins decada home. Tota lapel·lícula es con-verteix en un con-te moral amb sen-tit al·legòric, ques’endinsa dins lacondició humanai en la seva con-ciència per acabarpercebent la fràgillínia que separa labondat i la maldat.

Any2003.PaísDinamarca.DirectorLar von Trier.IntèrpretsNicole Kidman,Harriet Anders-son, Lauren Ba-call, Jean Marc-Barr, Paul Bettany,Jame Caan.

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Diumenge 10 de desembre de 2006 minical · de la dada fotogràfica». Aquest primer parà-graf del...

Documents

Transcript of Diumenge 10 de desembre de 2006 minical · de la dada fotogràfica». Aquest primer parà-graf del...