Diumenge 6 de gener de 2008 Dominical - Diari de Girona · 2008-01-03 · Entrevista Josep Maria...

Reportatge El profeta de la Selva El bisbe emèrit Pere Casaldàliga continua defensant els més pobres del Brasil PÀGI NES2 i 3. Entrevista Josep Maria Ainaud de Lasarte «No podem anar pel món amb el complex de país petit» PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

al

Diumenge 6de gener de 2008

Diari de Girona

ReportatgeLa mirada deCartier-BressonUna exposició mostra aGirona l’obra del fotògraffrancès. PÀGINES 4 i 5

ReportatgeCases de nens

Les casetes decartró dels alumnes

de l’EscolaMunicipal d’Art deGirona. PÀGINES 6 i 7

2 DominicalDiumenge 6de gener de 2008

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: DdeG/ANIOL RESCLOSA (DUESPERSONES VISITEN L’EXPOSICIÓ D’HENRI CAR-TIER-BRESSON/ALGUNES DE LES CASETES DECARTRÓ DELS ALUMNES DE QUIM COROMINAS)

6 de gener de 2008

4 i 5 ReportatgeHenri Cartier-BressonUna exposició al centre deGirona mostra algunes de lesimatges més significativescaptades pel fotògraf francès.

6 i 7 ReportatgeCases de nensNens i nenes d’entre 7 i 13 anysde l’Escola Municipal d’Art deGirona han creat casetes decartró que ara s’exposen.

8 i 9 EntrevistaJ.M. Ainaud de LasarteEstà considerat com una de lespersonalitats més completesque ha donat la cultura catalanaen les últimes dècades.

11 RutesFesols a Santa Pau

14 Col·leccionismeL’esperanto

16 i 17 TendènciesL’imperi dels sentits

SUMARI1

Segons una llegenda precristiana, molt an-tiga, recollida al Talmud, l’univers-mónse sosté gràcies a trenta-sis justos: el va-

lor numèric de les lletres en hebreu. La sevavida passa desapercebuda entre els simplesmortals, i en el seu capteniment són tan sen-zills que ni ells mateixos s’adonen de la im-portància que tenen. No es coneixen i cami-nen dispersos per la Terra, però la seva pre-sència és tan determinant que si en faltés al-gun en una generació determinada, es pro-duiria un cataclisme d’incalculables conse-qüències. Sabem molt bé que es tracta d’unamera tradició llegendària, però estem segursque si fos certa, Pere Casaldàliga, bisbe emè-rit de Sao Félix de Araguaia, a l’estat de MatoGrosso del Brasil, pertanyeria, amb ple dret, aaquest grup de privilegiats.

Per als qui no coneguin aquest bisbe, con-vé que sàpiguen que va néixer a Balsareny(Barcelona), el 1928, en una família pagesa queva fer-lo especialment sensible als problemesdels treballadors del camp. Ordenat sacerdotel 1952, va entrar a la família religiosa dels Cla-retians i va arribar com a missioner al Brasil, aAraguaia concretament, el 1968. Tres anys méstard va ser nomenat bisbe de la diòcesi –vica-riat– d’Araguaia, de 150.000 quilòmetres qua-drats, una de les més extenses del país, en ple-na Amazònia, habitada principalment per in-dígenes molt pobres i amb dificultats immen-ses de comunicació, fora de la fluvial dels riusamazònics Araguaia i Tocantíns.

Des del principi es va dedicar a la promo-ció social de la seva gent, cosa que va valer-liun enfrontament amb els «fazenderos», les hi-sendes ramaderes dels que ocupen una bonapart de la regió. La majoria d’aquests rics pro-pietaris considerava Casaldàliga el seu enemici n’hi havia una part que el descrivia –i potserel segueixi descrivint– com a bisbe «escanda-lós, intolerable i revolucionari» (d’una pàginaweb). El 1977 precisament, els sequaços d’a-quells poders fàctics van intentar assassinar-lo, sense aconseguir-ho, perquè el van con-fondre amb el seu vicari, João Bosco, que l’a-companyava a la sortida de la presó, on havienacudit per defensar de maltractaments dues do-nes recluses. Va gaudir del suport de Pau VI,però no del del seu successor, que el conside-rava peça bàsica del grup dels anomenats bis-bes «malosos», defensors de la teologia i de l’es-piritualitat de l’alliberament. El seu saldo ne-gatiu a la cúria de Roma inclou també haver

viatjat diverses vegades a Nicaragua per donarsuport a la causa del Sandinisme o socialismedemocràtic amb rostre humà, com llavors esdeia.

UN VIATGE GENS FÀCILViatjar a Araguia per visitar en Pere, que comp-tava amb nosaltres des del mes de maig, no ésfàcil. Des de Brasília són 24 hores d’autobús oun viatge de tres hores en una companyia d’a-vionetes petites. Vam optar per la segona op-ció, força més costosa econòmicament –enPere no vol agafar mai aquest mitjà de trans-port perquè no ho poden fer els seus pobresindígenes–, i vam arribar a Araguaia desprésde dues escales intermèdies. Aquest tipus detransport de vols a baixa altura ens va perme-tre veure amb absoluta claredat l’Amazòniacompletament cremant. Pel que sembla, enocasions, el dens fum provocat pels incendis

impedeix aterrar les avionetes a les petites pis-tes dels aeroports locals.

En realitat, visitar Pere Casaldàliga consti-tuïa l’objectiu prioritari del nostre viatge, per-què sabíem que era un profeta dels temps ac-tuals, que fins i tot escriu a vegades utilitzantel llenguatge poètic, com molts dels vells pro-fetes de l’Antic Testament. Els seus llibres depoemes resulten ja molt llegits a tot arreu delmón.

La nostra estada a Araguaia va resultar unabonica experiència, un tempus amoenus, en elqual la conversa, les preguntes i respostes, elfet de compartir casa i taula diàriament (unade les virtuts recomanades per L. Boff per a lamodernitat), les oracions a la seva capella a l’ai-re lliure, de matinada, amb les relíquies de dosmàrtirs tan actuals com Ellacuría i Romero, lesvisites a l’arxiu diocesà i a la seva pròpia pà-gina web van ser constants, il·luminades per laparaula oportuna i freqüentment crítica d’enPere, però sempre sense acrimonia i amb moltd’humor («sense perdre el somni, ni el cant, niel riure», del poema Jo, pecador i bisbe, em con-fesso).

Al nostre cor va quedar-hi la imatge d’unbisbe segurament molt semblant als que tro-bem als Fets dels Apòstols, en els primers se-gles de l’Església i en moltes terres de missióamericanes i africanes: senzill i pobre, acolli-dor, profeta avesat a denunciar injustícies con-tra els pobres, tan eclesial com crític, observa-dor incansable de la història present, esperan-çat malgrat les amenaces de núvols grossossense fi i germà de tots els qui se li acosten isobretot, alegre i ple d’humor.

DE PAISÀ I AMB XANCLETESLa seva petita figura d’ancià de 79 anys, vestitde paisà normal, amb xancletes i en màniguesde camisa, com els més senzills de la seva terra,amb una salut minada pel Parkinson i amb unasordesa produïda per vuit malàries, vivint enuna casa de fusta, oberta tot el dia amb tresportes per rebre els qui vulguin franquejar-les,transmet una sensació d’autenticitat i de gran-desa que infon ganes d’endinsar-se a través dela seva mirada aguda a les fondàries d’una àni-ma on l’absolut és només el Senyor encarnaten el germà (Jo pecador... em confesso «de par-lar com un germà a un altre germà»). Convivintamb ell uns dies, es troben irreals i fantasma-gòriques la parafernàlia dels hàbits episcopals,les residències-palau per als considerats pas-

tors dels fidels, les capes magnes dels carde-nals i el maridatge tan poc edificant de moltsd’ells amb els poders fàctics, polítics i econò-mics.

Quan vam arribar a casa seva, ens esperavadret, a la porta, com si ens conegués de sem-pre. En intercanviar-hi els primers mots de sa-lutació vam tenir la sensació que érem a casade l’amic entranyable de tota la vida. En co-mençar a conversar-hi en el primer àpat, eracom si reprenguéssim els assumptes abando-nats el dia abans. Podríem dir que el seu ta-rannà era el millor argument del principi queresumeix tota la seva filosofia humanista: «Somtots humans, tots iguals, tots diferents». Axiomafàcil de formular des del punt de vista teòric,però molt difícil de viure en la quotidianitat.

Pere Casaldàliga és la humil encarnació dequaranta anys denunciant les injustícies co-meses contra la seva gent, sense cansament,

1

sempre amb la mateixa lucidesa i agudesa,transfigurades pel seu esperit poètic (Jo peca-dor... em confesso, «d’haver vist Jesús de Naza-reth/ anunciant també la Bona Nova/ als po-bres de l’Amèrica Llatina/ ...de celebrar la sangdels qui han estat fidels...»). I de les seves de-núncies profètiques no en queda fora l’Esglé-sia, perquè a vegades molts dels seus membres–nosaltres també–, per molt qualificats que si-guin, s’allunyen del pobre, de la Bona Notícia,de Jesús, en definitiva. La famosa carta d’en Perea Joan Pau II, dirigint-s’hi com a germà en l’e-piscopat, i formulant-li un vertader programade reformes per a l’Església del segle XXI, cons-titueix un vertader tractat eclesiològic, dignedels reformadors de les èpoques més crucialsde la història eclesiàstica. Però el bisbe d’Ara-guaia ho fa des de dins, des d’un profund sen-tit de pertinença i amb tant de dolor com ten-dresa, sentint-se vertaderament concernit (Jo,

pecador... em confesso «de somiar amb l’Es-glésia/ vestida només amb Evangeli i sandà-lies/, de creure en l’Església/ , malgrat l’Esglé-sia, algunes vegades»).

BEN INFORMATCasaldàliga rep cada matí un dossier d’Internetamb les notícies destacades i veu tres telenotí-cies cada tarda, perquè vol entreveure el pasdel Senyor, del Regne de Déu, a través dels es-deveniments convertits en signes dels temps,segons el més genuí estil del Vaticà II. Perquè,com diu en el preciós i repetit poema: vol «obrircada matí la finestra del temps».

Desgranant un llarg rosari de calamitats con-temporànies del Brasil, del món sencer i de lamateixa Església, li preguntàvem si estava es-perançat, si entreveia per alguna escletxa la pro-ximitat d’aquest Regne de Déu que per a ell tévalències absolutes. I ens va regalar una pre-

ciosa professió d’esperança, enumerant una sè-rie d’indicadors que, segons ell, avalaven aques-ta convicció seva. En el repetit poema també hitrobem el fonament basilar d’aquesta transcen-dental virtut, per a ell teològica i humana al ma-teix temps: «Jo, pecador... em confesso, de cul-tivar la flor de l’Esperança / entre les llagues delRessuscitat».

Vam deixar Sao Félix de Araguaia amb nos-tàlgia, però les motxilles, carregades de moltstestimonis de vertader cristianisme, eren méslleugeres que quan vam arribar-hi. L’esperit d’enPere ens acompanyarà ja sempre.

(*) Javier Fernández Conde és catedràtic isacerdot; Marga Domínguez, metge; i AlfonsoPombo, educador. Tots tres van viatjar al Bra-sil, on van conviure uns dies amb Pere Casal-dàliga i amb altres missioners per conèixer so-

bre el terreny la seva situació al país.

Reportatge


Fotos:Sobre aquesteslínies, Pere Casal dà -liga amb els autorsdel reportatge.1El «palau» arquebis-bal, a Araguaia.2Pere Casaldàliga,«el bisbe dels méspobres», vestit depaisà i amb xancle-tes, a la seva resi-dència al Brasil.

El profetade la selva

Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix de Araguaia, ha dedicat la meitat dels seus gairebé 80anys a denunciar les injustícies comeses contra la seva gent i continua lluitant pels més pobres.

TEXT I FOTOGRAFIA: ALFONSO POMBO, JAVIER FERNÁNDEZ CONDE I MARGA DOMÍNGUEZ (*)

2

La fotografia és una ganiveta que retalla enl’eternitat l’instant que l’ha enlluernat».Aquesta és una de les definicions que el

francès Henri Cartier-Bresson va atorgar a l’o-fici que va ocupar-lo professionalment durantmés de quaranta anys. Abans va pintar, desprésva dibuixar i durant les més de quatre dècadesque va dedicar-se a plasmar en paper fotogrà-fic allò que l’enlluernava també va tenir tempsper participar en documentals i pel·lícules.Però, assegurava en una entrevista a Babeliauns mesos abans de morir, «mai m’he sentit pe-riodista», sinó un ciutadà que «pren notes». Mal-grat tot, ell va entrevistar Gandhi una horaabans que l’assassinessin, ell va ser a l’URSSquan Krutschev va arribar al poder, i ell va sera Espanya durant la República i la Guerra Ci-vil. La seva visió particular d’aquests i d’altresinstants s’havia pogut conèixer en més d’unaocasió a Barcelona, ciutat on va viure quan perprimera vegada va marxar de casa. Ara, Giro-na acull fins al 20 de gener una mostra que,sota el sobri títol Henri Cartier-Bresson. Fotò-graf, permet tenir accés a 126 dels seus «clics».

Situades a la sala Girona de la Fundació LaCaixa, les fotos van tan sols acompanyades d’u-na petita referència sobre l’instant i el lloc del«clic», segurament per concentrar l’espectadoren allò en què la mirada Cartier-Bresson va que-dar enlluernada sense massa paraules escrites.La geometria d’una banda i de l’altra les per-sones, protagonistes de vegades i l’excusa sem-pre per explicar el tot, són els punts en comú

que es detecten en la majoria d’imatges queaquests dies han aterrat a Girona.

«Prendre’m temps ha estat l’únic luxe quem’he permès a la vida. La gent que va amb pres-ses és miserable». Així de clar ho tenia el fran-cès, que concebia la vida com a una «succes-sió d’utopies» i que, fill d’una família pròspera,no va anar a la universitat ni va obtenir títoldels seus estudis de secundària. Nascut l’any1908, a finals dels anys 20 va estudiar pinturaamb André Lhote. Un art i un professor que,com reconeixia ell mateix, van tenir molt a veu-re amb la seva concepció geomètrica de la fo-tografia –que per Cartier-Bresson era fins i totmés important que la llum–. Tot i això, les imat-ges que hi ha penjades a la sala d’exposicionsde «la Caixa» al Mercadal fan adonar-se que enmoltes ocasions la llum, o més aviat les om-bres, van ser les principals aliades del francèsa l’hora de generar formes geomètriques.

UN SALT SOBRE L’AIGUAÉs el cas de Darrere l’estació de Saint-Lazare,segurament i amb raó una de les fotografiesmés conegudes de Cartier-Bresson, un «clic»que va disparar a París l’any 1932. S’hi pot veu-re una persona que salta damunt l’aigua, quealhora reflecteix la seva ombra, en una analo-gia amb la imatge del cartell que hi ha penjata la paret que fa de primer teló a l’escena. Lesombres juguen també un paper bàsic, perquèens permeten veure elements que físicamentno hi són, a l’obra Darrers dies del Guomin-

dang. Aquest «clic» va néixer el 1949 a Pequín.Però va ser l’Índia que el 1980 va tancar un pe-riple de més de quatre dècades pels països que,des de la seva visita el 1931 a la Costa d’Ivori,Cartier-Bresson va recórrer amb la càmera Lei-ca que sempre el va acompanyar.

Mèxic, els Estats Units, la Xina, el Japó i Es-panya són altres escenaris que el fotògraf vatrepitjar i que aquests dies es poden contem-plar a Girona. Després de tot, ell ho tenia benclar: «Per ser fotògraf, per a fer bons reportat-ges, s’ha de viure als llocs, s’ha de caminarmolt». Durant aquests més de quaranta anys deviatges, el francès va tenir temps de fundar el1947 l’agència Magnum amb tres dels seuscol·legues. Una agència que avui encara fun-ciona i que ha heredat el qualificatiu d’«inde-pendent» que Cartier-Bresson, Capa, Seymouri Rodger van voler que la caracteritzés.

També va tenir temps de ser donat per morti de veure com ja es preparava una mostra dela seva obra després de mort. Va ser durant laSegona Guerra Mundial, en la qual el fotògrafva caure presoner dels alemanys entre el 1940i el 1943. Després de dues temptatives fracas-sades, va aconseguir escapar-ne i va cooperara preparar l’«exposició pòstuma» de la seva obramalgrat no haver mort mai fins aquell moment.Després va recórrer durant setmanes els EstatsUnits amb l’escriptor Truman Capote, a qui, ésclar, també va retratar.

A Girona es pot contemplar aquest retratcom una altra manera de veure un jove Capo-

Instants retallats amb

ganivetaEl cor, els ulls, el cap i la càmera Leica del fotògraf francès Henri Cartier-Bresson es van

concentrar durant més de 40 anys a captar escenes quotidianes a mig món; ara són a Girona.

TEXT: ROSER REYNER FOTOGRAFIA: DdeG


1

Reportatge


te a banda de la visió que n’oferia el film queno fa massa temps va recórrer les pantalles ca-talanes. Però l’escriptor no és l’únic a qui Car-tier-Bresson va fotografiar. També van aturar-se davant la seva Leica els científics francesosIrène i Frédéric Joliot-Curie, l’escriptor EzraPound o els mateixos Matisse i Picasso. Totsells han aterrat també aquests dies a Girona ies poden veure al final del recorregut de lamostra.

«Fotografiar és reconèixer, en un mateix mo-

ment i en una fracció de segon, un fet i l’orga-nització rigorosa de les formes percebudes vi-sualment que n’expliquen i li donen sentit. Éssituar en el mateix punt de mira el cap, l’ull iel cor. És una manera de viure». El cap, l’ull i elcor, punts comuns i alhora divergents en cadahumà i en cada fotògraf, van ser, sumats a laLeica i a les escenes que va buscar i va trobar,els instruments que Cartier-Bresson va utilitzarper viure a la seva manera i explicar les videsa la seva manera.

Per a ell l’assassinat de Gandhi és la foto-grafia de la multitud que va acomiadar el líderpacifista. Per a ell un camp de refugiats és lafotografia en què una informadora de la Ges-tapo és reconeguda per una dona a qui haviadenunciat, o en què un grup d’homes indiss’entretenen fent exercicis. Són tres de les 126fotografies instal·lades a la sala Girona de laFundació La Caixa. Abans de tot, però, la mos-tra l’encapçala una fotografia de Cartier-Bres-son, que va morir a la Provença l’agost del 2004.

Fotos:Sobre aquesteslínies, una personapassa per davant dela imatge que presi-deix la mostra: l’única fotografia on apareix HenriCartier-Bresson. 1«Madrid, Espanya.1933», de Cartier-Bresson, que es potveure a l’exposició.2Un dels racons de lamostra. En primerpla, «Darrere l’esta-ció de Saint-Lazare»,feta a París el 1932.3«Abruzos, Itàlia.1952» és una altrade les obres delfotògraf francèsexposades a Girona.4Visitants de la mos-tra a la sala Gironade la Fundació LaCaixa. Al fons, duesfotografies deCartier-Bresson.5Una noia contemplauna fotografia prota-gonitzada per unadona i els seus fills.6Una parella observaamb atenció algunesde les creacions delfotògraf francès.

2

34

5

6

Alba Faja Garolera; Adrià Burgell Barce-ló; Albert Santaló Capellà; Aleix PorrasRosado; Alexandra Plana Rodón; An-

drea Calderón Mondragón; Anna Coll Guich;Carles Losada Soler; Clara Ricard Planas; Clàu-dia Vicenç Bartolí; Conxita Cofan Esteba; Da-mià Serra Cauchetiez; David Murillo Matella-nes; Deylin Barahona Raudales; Elena RieraTurró; Emma Coll González; Enric Alonso Bat-llori; Ernest Sala Casellas; Georgina Teruel Se-menté; Helena Garví Casas; Irene Pujolar Pohl;Isaac Oliva Freixas; Joan Costa Lao; JaumePuig Turon; Joana Coll Armengol; Jordi GarvíCasas; Judit Pujol Corney; Júlia Aixa BousattaJuanola; Kabita Burnet Font; Kai Brandt López;Laia García Bosch; Laura Casadevall Vizern;Laura Feliu Paradera; Laura Quer Bover; LídiaGarcia Reixach; Lluís Ripoll Troyano; Lluís Va-llin Muñoz; Mar Iglesias Salvador; Marc AuguetLara; Marc Valeros Pasadas; Maria Aguilera Gó-mez; Marina Verdaguer Alsina; Marina Vilano-va Matosas; Marta Terradas Borràs; Mercè En-gelbarts Turbau; Miquel Gubau Besalú; NúriaDuran Oliver; Pau Blanch Noguera; Paula San-tiago García; Pep Gelis Blanco; Ruth ArmestoMartínez; Sara Casadevall Bellés; i Tomàs Sin-dermann Muñoz. Els noms d’aquests nens i ne-nes de Girona d’entre 7 i 13 anys d’edat pot-ser no tornaran a aparèixer mai més en unapubliació relacionada amb l’art. O potser sí.Però tant se val, perquè ara mateix tots ells sónels protagonistes d’una exposició a la sala «LaCova» de la seu de la demarcació de Gironadel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a l’e-difici de la Pia Almoina. Casacaseta és el títold’una mostra que es pot visitar fins al proper27 de gener i que té el seu origen en una deles activitats de l’Escola Municipal d’Art delCentre Cultural la Mercè de Girona

L’impulor de la iniciativa ha estat l’artista gi-roní Quim Corominas (Sarrià de Ter, 1951), quetambé és el professor del taller de plàstica del’Escola Municipal d’Art al qual assisteixen totsels nens i nenes protagonistes de Casacaseta:«És una proposta d’exposició que recorda l’o-blidat costum infantil de fer-se les pròpies jo-guines i permet obrir al màxim el potencialcreatiu i imaginatiu dels nens i nenes, i afegint-hi la mirada dels adults podrem descobrir as-pectes ingenus, atrevits i singulars de l’art queportem a dins, però que només els més me-nuts són capaços de plasmar», escriu Coromi-nas en el llibret editat en ocasió de la mostra.

DOBLE PUNT DE PARTIDATotes les obres creades pels alumnes de Co-rominas tenen en comú que són casetes de car-tró, però responent a la personalitat de cadas-cun dels artistes, no n’hi ha dues d’iguals. Laproposta del professor als seus deixebles te-nia un doble punt de partida. D’una banda, talcom explica el mateix Corominas, «la creaciód’una casa joguina a partir de l’estructura d’unjoc infantil molt antic anomenat The pretty vi-llage, a toy town, de 1897, produït per McLoughlin Bros de Nova York. Aquest joc cons-tava de petites casetes de cartró litografiat quepermetien recrear tot un poble». De l’altre cos-tat, Corominas pretenia per part dels seusalumnes «la utilització o més ben dit el reci-clatge dels retalls de paspartú de diversos co-lors sobrants d’un taller de marcs per fer lescases (tallats amb cúter o tisores i encolats)».

Un cop concebuda la idea i obtingut el ma-terial necessari d’un taller de marcs amic, Co-ro minas va proposar el repte als seus alumnes,que el van enllestir durant el recentment aca-bat 2007. I els resultats es poden comprovarara a la seu gironina del Col·legi d’Arquitectes–un escenari especialment propici per a unamostra com aquesta–, que s’ha omplert per unsdies de cases de cartró coloristes que formenel seu particular paisatgge urbà. Corominas esmostra satisfet del resultat de l’exposició, quede fet no és la primera de similar que munta:«Com a artista professor, conscient del valor deles exposicions, he preparat periò dicamentmostres dels treballs més interessants delsalumnes». Entre aquestes destaca Taller de plàs-tica per a nens, de 1988, a la Sala Municipald’Exposicions de Girona: Llibres Vius, de 1991,al Musu del Joguet de Figueres; «i la fins aramés ambiciosa, Ninots (posteriorment bateja-da amb el nom de Katxinots), l’any 1998, pre-sentada a la sala Santa Clara de la Fundació “laCaixa” i posteriorment a Sarrià de Ter, en lesjornades de la Fira del Paper, i també al vestí-bul del Teatre Metropol de Tarragona».

Casesde nens

Una exposició a la Pia Almoina mostra les casetes de cartrócreades per nens i nenes d’entre set i tretze anys a l’Escola

Municipal d’Art del Centre Cultural la Mercè de Girona.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA


Reportatge


En el mateix llibret de l’exposició, el críticd’art Eudald Camps, col·laborador de Diari deGirona, escriu que «a ningú li deu sorprendreque un professor de manualitats demani alsseus joves alumnes que facin una casa. Pot co-mençar a sorprendre’ns, potser, que no els pro-posi cap model estereotipat i que, a més, els“obligui” a treballar a partir de materials reci-clats, a partir de fragments de cartró de dife-rents colors que havien estat (bonica parado-xa) paspartú de pintures convencionals que jafa temps algú va decidir emmarcar per penjara les parets domèstiques de casa seva. Coro-minas, el mestre-artista de plàstica, va dema-nar als petits aprenents d’arquitecte que utilit-zessin només allò disponible, que ho combi-

nessin amb absoluta llibertat i que, a més, con-vertissin la seva naturalesa bidimensional enun primer pas per definir llocs habitables, vo-lums que representessin la seva idea de casa».

Camps afegeix que «quan Corominas els vademanar que fessin cases era conscient del ca-ràcter arquetípic d’aquesta construcció. Unacasa és, en paraules de Gaston Bachelard, “unésser privilegiat sempre i quan se la considerial mateix temps en la seva unitat i la seva com-plexitat, tractant d’integrar tots els seus valorsparticulars en un valor fonamental”. Ni més nimenys: una casa és el nostre racó en el món.És el nostre cosmos més elemental en un sen-tit, a més, molt precís del terme. En ella, en launitat de la casa, sumem interessos particulars

amb la finalitat última de situar-nos en el món.És a dir: la casa és un organigrama d’imatges(records inclosos) que ofereix a l’home ele-ments d’estabilitat».

Per al crític d’art, la proposta de Corominasals seus alumnes implica demanar-los «que ensmostrin quina és la distància precisa entre elnostre sentit pràctic (una forma hipertrofiadade sensibilitat) i la pura imaginació. De l’ex-periència del taller organitzat per en Coromi-nas se’n poden extreure lliçons fonamentalsde les que hauria de prendre nota, fins i tot, lamés sofisticada de les pràctiques artístiquescontemporànies. I és que l’art, al final, no hau-ria de ser gaire res més que un joc (tan trans-cendent com es vulgui)».

Fotos:Les imatges queil·lustren aquestesdues pàgines mos-tren l’aspecte gene-ral de l’exposició«Casacaseta», alCol·legi d’Ar qui -tectes de Girona, itambé detalls d’algu-nes de les cases decartró que s’hi mos-tren; a l’esquerrad’aquestes línies hiha, a més, dues foto-grafies del taller deplàstica de l’EscolaMunicipal d’Art deGirona mentre elsseus alumnes des-envolupaven el pro-jecte impulsat pelseu professor, l’artis-ta Quim Corominas.

Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona,1925) és un savi generós i obert. Els seus co-neixements, enciclopèdics pel que fa a la his-

tòria, la societat i els costums del país, els ha po-sat al servei de tothom: és ben coneguda la sevafaceta de comunicador i de divulgador de la his-tòria de Catalunya a través de la participació icol·laboració en nombrosos programes de ràdio itelevisió. Conferenciant incansable, ha intervinguten centenars d’actes culturals. Com a polític ha es-tat diputat al Parlament, regidor a l’Ajuntament deBarcelona i secretari del Consell Assessor de Cul-tura i Ensenyament de la Generalitat. Dels seustreballs, sempre rigorosos i complets, volem des-tacar les Obres Completes d’Enric Prat de la Riba(amb Albert Balcells), les biografies d’Enric Pratde la Riba, Francesc Macià, Francesc Cambó, Ven-tura Gassol… El Llibre Negre de Catalunya, Mes-tres que han fet Catalunya, Ministres catalans aMadrid… També ha centrat els seus esfor ços enla recuperació dels símbols, aprofundint en per-sonatges i institucions tan diversos com Sant Jor-di, Montserrat o el FC Barcelona. Té una mane rad’explicar les coses que atrapa, captiva, sedueix…Ha rebut diferents distincions: és soci d’honord’Òmnium Cultural i de l’Ateneu Enci clopèdic Po-pular i, per la seva activitat promo tora de la cul-tura catalana, la Fundació Lluís Carulla el va guar-donar l’any 1994 amb el Premi d’Honor Jaume I...El passat mes d’abril l’entitat Amics de Tossa, ClubUnesco li concedí La ginesta d’or, que es dóna apersones vinculades amb aquesta població selva-tana que han excel·lit per la seva activitat de di-namització cultural. Josep Maria Ainaud és unhome admirat i respectat. Al seu costat, sempreha comptat amb l’estima, el suport i la complici-tat de la seva espo sa, Carme Agustí.

Activista cultural, advocat, historiador, polí-tic… L’estudi de la seva trajectòria ens portaper molts camins. Amb quin ordre, però, liagradaria que aquestes etiquetes constessinen una enciclopèdia? Historiador i activista cul-tural. Les altres facetes han estat maneres de guanyar-me la vida. El que explica més la mevaactitud davant de la vida és la voluntat de serveia Catalunya i a la seva gent. La història m’interes-sa de manera molt especial, perquè els coneixe-ments del passat t’ajuden a entendre el present ia construir el futur.

Vostè forma part d’una generació que va feruna tasca extraordinària perquè l’edifici deCatalunya es mantingués dempeus. El país, lité pendent un gran homenatge? No. El país, elque hi té, és un gran compromís, que és el de con-tinuar, des dels moments actuals, la tasca de cons-trucció de la nació catalana amb la il·lusió i l’es-forç amb què van actuar aquella gent; és creureque les coses les has de fer pel deure, no pel pre-mi. Has de ser fonamentalment agraït amb un paísi amb una gent que t’han ajudat a ser el que ets.

Va ser membre de diverses organitzacionsculturals i polítiques en els anys de la post -guerra. A la Universitat de Barcelona, de laqual es va llicenciar en Dret l’any 1952, va sersecretari de moviments clandestins com elFront Universitari i la Federació Nacionald’Estudiants de Catalunya (FNEC). També, dela Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Eco-nòmics i Socials. A més formava part del grupcultural Miramar. Devia ser una etapa molt ac-tiva i intensa... Les persones ens havíem d’anarretrobant. Calia posar en contacte les diferents ge-neracions… El sistema franquista procurava queno es tingués coneixement de la Catalunya d’a-bans. Nosaltres volíem explicar a la gent jove quehi havia hagut una situa ció anterior… I que es po-dia recuperar. Volíem ajudar a mantenir estirat elfil de la continuïtat del país. Qualsevol activitatque es fes (cursets, classes, pintar visques, posarbanderes…) eren actes d’afirmació, que vol dirnegar-se a admetre una situació injusta com la quere presentava el franquisme. Contra Catalunya va-ren actuar-hi de manera continuada i implacable.

El seu pare, l’artista i pedagog Manuel Ainaud

i Sánchez, personatge clau en la renovació pe-dagògica dels anys 20 i 30, morí quan vostètenia tan sols set anys. Quins records en té?Molt pocs. Treballava molt. El pare s’havia hagutd’obrir camí ell mateix. Bàsicament el recordo delsdiumenges, dels dies de festa… i de l’estiu, a Tos-sa de Mar. De la resta de l’any, poc. Va renunciara la seva vocació artística per dedicar-se a la pe-da gògica. El record del meu pare, el tinc, sobre-tot, gràcies a persones que el van conèixer molt.Me’n van parlar sempre amb admiració, d’ell, dela seva obra i del seu esforç per aconseguir quetothom tingués escola i les mateixes oportunitats.

D’on neix l’admiració que sent per Enric Pratde la Riba? Jo sempre poso com a mestre EnricPrat de la Riba, un referent claríssim. Ell ens vaensenyar que Catalunya havia de recuperar la llen-gua, la cultura, la identitat, l’autogovern… però,sobretot, la voluntat de ser. No es pot viure sen-se voluntat de ser. Ni una persona, ni un país. Heprocurat reconèixer el seu magisteri i que es pu-bliquessin les seves Obres Completes. Val molt lapena que la gent recordi qui era Prat de la Riba,perquè aquest referent, aquest exemple, és el quehem de seguir. Era conscient que calia fer tot elpossible per tal que Catalunya tingués plena cons-ciència nacional i aconseguís un organisme polí-tic que ho fes posssible. Fou un home de doctri-na, de partit i de govern, cosa que el convertí enun gran polític. Ell crea la Mancomunitat, amb unaconsciència claríssima que es recuperava el fil con-ductor de Catalunya perdut el 1714. Prat de la Ribafou un home de projecte i lideratge, i això és fo-namental perquè el país funcioni. Tenia uns gransdots de govern… I encara una altra cosa que tam-bé en voldria destacar: la seva honestedat. Ho-

nestos ho hem de ser tots, però un polític ho hade ser de manera especial.

I quins altres mestres ha tingut? El meu germàJoan, que fou mestre meu en tot; Artur Martorell,que sempre poso com a persona que m’ha guiat;també en Ferran Soldevila: em va encomanar en-tusiame i admiració per la nostra història, entesano com una cosa polsosa de documents passats,sinó com a construcció d’un futur. Recomano sem-pre un article seu, titulat Fe en Catalunya, publi-cat el 1938. Una altra persona que he recone gutcom a mestra és l’Angeleta Ferrer. Em va transme -tre un afecte i uns coneixements per les ciènciesnaturals… El món de les ciències també m’inte-ressa, ja que et complementa i et dóna una estruc -tura mental diferent del de les lletres… És clar quetambé he après coses de moltes altres persones.

A més de Prat de la Riba, ha estat biògraf deVentura Gassol, Macià, Cambó… Ens agrada-ria que ens fes unes breus pinzellades d’a-questes personalitats, posant accent en les co-ses que destacaria de cadascun. Sí, amb Ven-tura Gassol hi tenia una gran amistat. Ell havia tre-ballat amb el meu pare a l’Ajuntament de Barce-lona. Era una persona essencialment cordial.S’havia portat molt bé amb la família de la mevamuller. El seu vessant literari i poètic el feien unapersona encantadora. Francesc Macià fou tot unsímbol de confiança per a un país que recupera-va la seva voluntat de ser. A més era conegut com«l’Avi», i això sol ja mostra l’afecte que la gent li te-nia. Francesc Cambó va saber lluitar contra les di-fi cultats. Fou un home generós amb el seu país.Com a polític li reconec equivocacions… però elpolític és una persona que actua i que, per tant,

TEXT: DAVID PAGÈS I CASSÚ


JOSEP MARIA Ainaud de Lasarte Historiador, polític, promotor cultural

Josep Maria Ainaud de Lasarte és una de les personalitats més completes que ha donat la cultura cata-lana en les últimes dècades. Llicenciat en Dret per la Universitat de Bar celona, pertany a una famíliaon hi ha hagut escriptors, artistes, pedagogs, músics, historiadors de l’art…

“Qui no fa res,tota la seva vida

és un error”“

És la gent jovei la gent

immigrada qui,de manera

especial, hade pensar enla Catalunya

del futur.Ara bé, jo lacrec semprebasada en la

identitat i en laconvivènciaentre la sevagent. Per a miaixò és bàsic.

I, sobretot,treure’ns de

sobredeterminats

complexos. Nopodem anarpel món ambel complex de

país petit…Sembla com

si semprehaguéssim

d’estardemanant

perdó, cosaque trobo unamica ridícula.“

Entrevista


es pot equivocar. Qui no fa res, tota la seva vidaés un error.

Un altre dels personatges que va tractar moltfou l’escriptor Josep Maria Folch i Torres. Acasa seva hi feia classes de català, en aquellsdifícils anys quaranta. Quin record en té? Enaquells anys quaranta Josep Maria Folch i Torresera una persona crepuscular. Va quedar molt to-cat amb la guerra, on morí el seu fill Jordi… Es vaveure marginat, acorralat… Amb problemes eco-nòmics: havia de pintar bodegons per guanyar-se la vida. No obstant això, li agradava veure comla gent jove ens reuníem a casa seva, amb ell iamb el seu fill Ramon. Era molt afable amb no-saltres. Malgrat tot, li veies una certa esperança:estava convençut que ens en sortíriem. Mai no vaperdre la fe en el país. Encara li vam organitzarun enterrament sonat… El seu taüt, el vam portarRambla avall, fins al Romea, cosa que va fer quela gent en parlés, d’ell, de les seves obres i de larevista En Patufet, gràcies a la qual molta gent ha-via après a llegir i a escriure en català. Josep Ma-ria Folch i Torres va saber renunciar a la fama li-terària per fer un servei al país.

Esmenti tres personatges clau de la nostra his-tòria. Guifré el Pilós, Jaume I i Enric Prat de laRiba. El comte Guifré ho és, no tant per la llegenda

sinó per la manera com un càrrec de comte es tor-na vitalici, de transmissió familiar. És l’iniciador dela Dinastia Nacional de Catalunya. Això et dónaestructura d’estat, primitiva, embrionària, pe rò jareal; Jaume I, el destaco com a estructurador delpaís. Les grans figures polítiques són aquelles quedeixen institucions, com ara, en el seu cas, el Con-sell de Cent… i Enric Prat de la Riba perquè és ungovernant que torna a crear una institució –la Man-comunitat– que representa tots els catalans.

Dels que ha viscut vostè, amb quin es queda-ria? Un fou la proclamació de la República. A casaes va celebrar molt. L’altre, la primera reunió enel Parlament de Catalunya, l’any 1980. Jo era di-putat. Després de gairebé quaranta anys, em vaemocionar la naturalitat amb què es reprenien lessessions, talment com si sempre s’haguessin vin-gut fent. Una cosa que també em va impressionarmolt és que hi havia diputats i diputades. Per pri-mera vegada en la història de Catalunya hi haviadiputades. No n’hi havia hagut mai. Això ara ésnormal, però llavors no ho era.

Quin personatge li ha fet una especial il·lusióde conèixer i tractar? El president Josep Figue-res, de Costa Rica. Havia nascut allà, però era fillde catalans. Em va invitar a casa seva. Va éssermolt amable amb mi. Les converses, les teníem encatalà. Mentre parlàvem de les coses més diver-ses, jo pensava: «Com m’agradaria que a Catalu -nya es reproduís aquesta situació: la de poder viu-re en un país normal, tot conversant amb un pre-sident escollit democràticament».

Les generacions actuals, coneixen la nostrahistòria en grau suficient? S’ensenya prou a

les escoles? Si no és així, què caldria fer? Noes coneix prou. S’ha d’explicar bé, sense triomfa-lismes, però amb una lliçó positi va: si s’expliquennomés coses negatives, dolen tes, sense visió defutur, no s’infon confiança. En el món actual, elsmass media són molt importants. Convé que a latelevisió es facin programes d’història de Cata-lunya, engrescadors, objectius, ben fets i al ma-teix temps, distrets, amens… La televisió et potdonar un bagatge cultural riquíssim.

Les seves generoses contribucions intel·lec-tuals han estat encaminades a cobrir buits enla nostra memòria històrica. N’hi detecta mol-tes, de llacunes? Moltes, perquè jo crec que arael coneixement històric de Catalunya és prou sò-lid, tot i que poc difós… I desigual. Al costat dellibres molt ben fets, hi ha treballs poc rigorosos…Amb això s’hauria de vigilar una mica. No es po-den fer afirmacions serioses si no estan ben fona -mentades. A l’Estat espanyol i a Europa, cal tre-ba llar-hi perquè el coneixement de Catalunya si-gui més sòlid… Penso en la gent que ha vingutde fora. Cal esmerçar molts esforços per explicarla història de Catalunya a la gent nouvinguda.

La Catalunya de començaments del segle XXvivia, en general, un moment de confiançaplena, de creativitat ingent, de progrés con-

tinuat, de vocació europea. Quines diferèn-cies veu entre la Catalunya d’ara fa cent anysi l’actual? Bàsicament que llavors hi havia pro-jecte i lideratge i ara hi ha una desorientació no-table… I això em preocupa. Hi havia la idea queestaves construint un país, i aquest país era Cata-lunya. Ara hi veig un gran desencant, un gran des-encís… Cal que Catalunya recuperi l’entusiasme ila confiança en ella mateixa. Això és fonamentalper acollir la gent de fora.

Com veu el futur? En clau actual, quines pos-sibilitats té Catalunya? Possibilitats infinites…Ara bé, amb reptes molt forts. En tenim un de moltimportant: el d’identitat. Hem de ser qui som percompartir-ho amb la gent que ve. I amb la gentjove. I això sí que em preocupa, perquè no veigque la gent nouvinguda es pugui sentir prou in-tegrada, prou entusiasta. I el mateix passa amb lagent jove, que, si no es fan prou bé les coses, ac-tua rà amb desinterès o amb radicalisme, coses,tant l’una com l’altra, que no són positives. Cata-lunya ha de tenir el seu propi govern, sense limi-tacions i, al mateix temps, un gran esperit de con-vivència. Si tu no prepares la gent i no expliquesbé qui som, malament rai. Jo sóc independentis-ta perquè crec que un país s’ha de governar perell mateix i que ha d’administrar els seus propisrecursos. Primer nosaltres hem d’administrar elque ens és propi i, a partir d’aquí, dos principisfonamentals: el de l’eficàcia i el de la solidaritat.

En un article publicat al diari Avui fa anys de-finia el catalanisme com «un fenomen inter-classista caracteritzat per la seva modernitati eficàcia», però com es reformula el catala-nisme al segle XXI? Com s’adapta als nous

temps? En el moment actual és la gent jove i lagent immigrada qui, de manera especial, ha depensar en la Catalunya del futur. Ara bé, jo la crecsempre basada en la identitat i en la convivènciaentre la seva gent. Per a mi això és bàsic. I, so-bretot, treure’ns de sobre determinats complexos.No podem anar pel món amb el complex de paíspetit… Sembla com si sempre haguéssim d’estardemanant perdó, cosa que trobo una mica ridí-cula. Això no va a pes. Hi ha països molt gransque tenen un pes molt petit.

I quina anàlisi fa de la llengua? El que cal ésfer-la engrescadora i interessant per a la gent. Te-nim uns referents molt clars, com ara el que va serel fenomen de La Nova Cançó o bé el que van serels programes de Joaquim Maria Puyal (Vostè jut-ja, Un tomb per la vida) que no tenien parió encastellà. La gent es mirava aquests programes, in-dependentment de la llengua que parlaven a casaseva. Es va fer un esforç molt vàlid amb els me-dia. La llengua la creen les persones, però si nohi ha una gent que la parla, acaba com el llatí. No-saltres hem de procurar fer-la tan engrescadoracom sigui possible. El primer pas és que la gentt’entengui… En el teu país, que la gent no t’en-ten gui en la teva llengua, és molt fort. Això hohem guanyat, en bona part, però a partir d’aquítinc la impressió que hem progressat poc. No hemaconseguit fer-la prou engrescadora per al nou-vingut.

Catalunya ha comptat sempre amb un actiuimprescindible: la voluntat de ser de la sevagent. Ara bé, la seva pervivença no és una cosagratuïta. Què cal fer perquè no s’afebleixi? Lallengua és un element de distinció, però no l’ú-nic. La manera de ser també és un tret molt im-portant. El tret més característic de la Catalunyamoderna és el seu tarannà treballador i estalvia-dor… i això ha estat fonamental per tal que el paístirés endavant. Aquesta característica definia el ca-ràcter català. Jo trobo a faltar potenciar això, és adir, un bon estudi, actualitzat, de la manera de sercatalana. No quedar-nos només amb la forma lingüisticocultural. Això ajudaria que moltes per-sones es poguessin sentir catalanes. Si s’aconse-gueix que Catalunya esdevingui la pàtria dels néts,vol dir que ens n’hem sortit.

Té entre mans un llibre de vivències, basat enla defensa de la cultura, titulat Anys de resis-tència. Esdevindran les seves memòries? No,serà un llibre de vivències d’una època determi-nada. El que sí que tinc previst de fer és un llibrede records de persones que he conegut.

Advocat, historiador, polític, conferenciant,home de lletres… Gairebé ha fet tots els pa-pers de l’auca, com diu la frase feta. Li ha fal-tat alguna cosa per fer? Què li agradaria ha-ver fet que no ha fet fins ara? Moltes, però es-tic molt content del que he fet. Valoro més el quetinc que no pas allò que em falta. Jo crec molt enla frase «Fes les coses per als altres, no per a tumateix, ni per esperar cap recompensa». Defujoels premis i les condecoracions.

Moltes vegades li hem sentit dir que li agra-daria que Catalunya fos un país normal. Quèentèn per ser un «país normal»? Un país en quètotes les coses es puguin fer amb normalitat.

En el món actual, una nació sense estat, comla nostra, com pot fer compatible el fenomende la globalització amb el manteniment de lapròpia identitat. Amb moltes dificultats, però éspossible. Des del punt de vista cultural (literari,mu sical, arquitectura…) ho hem fet molt bé, peròara tot passa més per la construcció d’un estat queno pas d’una nació. En el món actual, necessitesun suport polític. Ha d’arribar un moment en quèCatalunya tingui un estat propi, perquè els altressuccedanis no han funcionat. I no crec que fun-cionin. Al cap de tants anys ja hauríem de teniruna mica més d’experiència de tot plegat.

Vostè sempre ha manifestat amb orgull la sevacondició de persona que té ascendents moltvariats: és europeu pels quatre costats. Comvalora el fenomen de la immigració a Cata-lunya? Es tracta d’un repte important. Cal desen-volupar-lo de manera proporcionada en l’espai ien el temps. La precipitació en l’abordament dela qüestió podria suposar un problema i no pasun repte. L’actitud d’una persona per considerar-se d’un lloc, el seu sentiment de pertinença, ésuna cosa fonamental.

“Des del punt

de vistacultural(literari,musical,

arquitectura…)ho hem fet

molt bé, peròara tot passamés per laconstrucció

d’un estat queno pas d’unanació. En elmón actual,

necessites unsuport polític.Crec que had’arribar unmoment en

què Catalunyatingui un estatpropi, perquè

els altressuccedanis nohan funcionat.I no crec quefuncionin. Alcap de tants

anys jahauríem de

tenir una micamés

d’experiènciade tot plegat.“

Establimentsantics


Des de temps immemorials el suro ha es-tat una de les principals riqueses delBaix Empordà. Gaiebé a finals del segle

XIX era una de les més grans fonts d’ingres-sos d’indústries de tot tipus relacionades d’u-na o altra manera amb les alzines sureres, deles quals vivien nombroses famílies gironines.L’any 1887, Martí Cama i Prats, que havia nas-cut a Palafrugell, va muntar una gran fàbricaon s’elaboraven els taps de suro que despréss’utilitzaven per tapar els milers i milers d’am-polles de vi i xampany, que es consumien al’Estat francés, que era el principal client de lacasa. Els taps també s’exportaven a la resta deCatalunya i de l’Estat espanyol.

El negoci anava molt bé i aleshores MartíCama es va traslladar a Reims, on hi va mun-tar una altra fàbrica de taps, que li ocupava lamajor part del seu temps. Es passava moltsmesos allà i, per això, va deixar al seu cosígermà, Victor Bonay i Prats, dirigint la fàbricade Palafrugell mentre ell es quedava a Fran-ça. A començaments del segle passat feienanar les dues fàbriques a la vegada, elaborantel mateix producte. Martí Cama va morir l’any1915, en plena Primera Guerra Mundial.

Gairebé al mateix temps, entre 1915 i 1920,els fills de Victor Bonay i Prats, van agafar elrelleu als negocis. Joan Bonay i Marquès es vaquedar a dirigir la fàbrica de Palafrugell i elseu germà, Jaume, la de Reims. Els negociseren paral·lels. Es fabricava el mateix tipus detap de suro a tots dos llocs perquè hi haviamercat suficient per a les dues indústries.

VELLES I NOVES TECNOLOGIESA finals dels anys vint i fins els començamentsdels trenta la fàbrica de Palafrugell va funcio-nar a ple rendiment. Eren temps en els quals,entre els ports de Palamós i Sant Feliu de Gui-xols, s’exportaven una gran quantitat de pro-ductes a diverses destinacions d’Europa, peruna banda, i de l’Estat espanyol per l’altra.Molts dels taps de suro de la fàbrica Vigas erentraslladats a Palamós i després o bé embarcatsen vaixells o bé carregats en el tren petit finsa Flaçà, des d’on es traslladaven en ferrocar -rils diverses poblacions espanyoles.

Durant la Guerra Civil la fàbrica de taps dePalafrugell va haver de tancar per manca desubministrament de materia primera, però lade Reims va continuar treballant. Ningú noanava als boscos per obtenir el suro de les al-zines perquè la major part del jovent lluitavaen un o altre bàndol. L’any 1940, amb la in-vasió nazi de França, a la fàbrica de Reims vapassar el mateix.

Malgrat el final de la guerra espanyola, l’em-presa de Palafrugell va romandre tancada finsl’any 1950. Joan Bonay i Marquès va tenir unafilla, Maria Bonay i Miquel, que es va casaramb Josep Vigas i Massoni. El matrimoni vatenir dos fills, Enric i Joan Vigas i Bonay, elsquals, després de cursar els seus estudis, es

van incorporar a l’empresa: l’Enric l’any 1976i en Joan el 1980.

Quan Enric Vigas va entrar a l’empresa latria dels taps de suro encara es feia manual-ment. Avui es fa amb càmeres de vídeo en tresdimensions, però la darrera operació de triaes realitza a mà. Abans hi havia els obrers idos o tres encarregats de secció. Ara l’empre-sa té 50 treballadors, entre operaris, tècnics delaboratori, comercials, departament de màr-queting i direcció.

L’any 2005 s’incorpora a la fàbrica Raul Vi-gas i Negre, fill d’Enric Vigas, després d’haverestudiat als Estats Units i a Suïssa. Ell és la cin-quena generació que haurà de dirigir una em-presa ja amb tecnologia molt moderna.

J. Vigas, s.a.PalafrugellDurant molts anys va tenir una empresa bessona a Reims

(França); la cinquena generació de la mateixa família dirigeixara una factoria amb tots els avenços tecnològics en el sector.

Història

Gairebé res noha canviat del’estructura i ladecoració del’edifici de la fàbrica de Pala-frugell des queva ser construï-da. Els taps esfeien i es triavena mà i actual-ment es fa totmecànicament.Durant la GuerraCivil es va tan-car per mancade matèria pri-mera i no es vareobrir fins a ladècada de1950. L’empresatenia una altrafàbica de taps aReims (França),bessona de lade Palafrugell.

Origen1887.FundadorMartí Cama iPrats.Propietariactual J. Vigas, s.a.(Enric vigas iBonay)Treballadors50.ActivitatFabricació detaps de suro.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Si ens pregunten què ens ve al cap quanens diuen «fesols», segurament pensaremen la clàssica recepta que els combina

amb carn després d’haver-los bullit o fins i totsofregit. Un menú que no per conegut deixa deser deliciós en opinió de molts comensals. Allòque ja no és tan habitual és trobar fesols dinsd’un burrito, formant part d’una crep o farcintuns calamars. No és habitual, però existeix i enspot sortir molt bé de preu fer-ne un tastet. No-més cal que d’aquí a quinze dies fem camí capa la Garrotxa i, ben a prop de la capital, ens atu-rem al poble de Santa Pau, que no només és re-comanable visitar perquè aquell dia s’hi celebrila Fira de Sant Antoni, dedicada al fesol.

La mostra tindrà lloc el proper dia 20 de ge-ner, encara que la nit abans hi ha un preludi enforma de concert i de ball, i on se sortejarà elporc de Sant Antoni. El dia dels tastets és, però,el diumenge, quan al mòdic preu de cinc eurosper quatre tiquets, es pot provar més d’una dot-zena de plats diferents, tots ells elaborats ambfesols cultivats a Santa Pau per restaurants delmunicipi i també de Batet de la Serra, de SantFeliu de Pallerols i d’Olot. Creps, calamars i bu-rritos amb gust de fesol activaran aquell dia lespapil·les gustatives dels qui s’acostin a la fira,sense oblidar la carn de perol, el gran aliat d’a-

quests llegums dels quals Santa Pau fa gala perla seva qualitat. Segons expliquen, els fesols quees conreen en aquest poble garrotxí destaquenper petits i per gustosos.

Per als qui vulguin anar fent boca, una peti-ta mostra de les receptes que per al dia de lafira ja han dissenyat els xefs dels restaurants quehi participen: Torradetes de fesols de Santa Pauamb porros i botifarra negra; Fes-Xups de fe-sols de Santa Pau; Fesols de Santa Pau amb car-gols; Fesols de Santa Pau amb carn picada itrompetes de la mort; Anell de calamars farcitsamb fesols de Santa Pau i carn de perol; Crepde fesols de Santa Pau amb botifarra de perol;i Burritos farcits de vedella i fesols de Santa Pau.

Els organitzadors de la Fira de Sant Antoni hihan convidat a diverses empreses gironines, quetambé oferiran tastets dels seus productes: el io-gurt líquid elaborat a Santa Pau, els poltres delRipollès, el vi de Banyuls i l’oli de l’Empordà ensón alguns. Tots ells es podran degustar a par-tir de les dotze del migdia a la plaça Major delpoble. Abans i després, però, hi haurà l’opor-tunitat de recórrer les parades de la fira pels ca-rrers de Santa Pau, així com de contemplar lescreacions dels pintors de la Gar rotxa o presen-ciar una exhibició d’Esport Rural Basc. A la unadel migdia es lliurarà el premi Fesol d’Or 2008,i a la tarda les sardanes, els balls i una berena-da tancaran la mostra.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 6de gener de 2008

Un món de mongetesRestaurants de la zona presentaran el dia 20 plats elaborats amb aquest emblemàtic producte.

Fira del fesol de Santa Pau

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deSanta Pau,Carrer Major, 23.972 68 00 02 www.santa -pau.cat

AN

IOL R

ESCLO

SA

AN

IOL R

ESCLO

SAA

NIO

L RESC

LOSA

La nit de les bombolles per antonomàsia és l’úl-tima –o primera, segons es miri– de l’any, en la

qual es beu fonamentalment cava, també xampanyi, és de suposar que en molta menor quantitat, vinsescumosos d’altres procedències. Certament, no ésa les bombolles begudes, bombolles que, dit siguide passada, són del tan desacreditat diòxid de car-boni, que molta gent sembla haver oblidat que ésimprescindible per a la vida en el planeta, a les qualsanomenem bombolles perdudes: res es perd menysque el que mengem i bevem. No. Parlem de lesbombolles que es perden directament, perquè esllancen. Tothom qui hagi estat alguna vegada a laplaça de l’Ajuntament de Pamplona el migdia del 6de juliol entendrà bé a què ens referim. Allà, el viescumós –no m’atreveixo a posar-li nom, malgrathaver vist en botigues de la zona anuncis de «xam-pany per al coet, 200 pessetes»– serveix per mullarel proïsme, més, moltíssim més, que per ser begut.

Parlem, també, de l’espectacle de cada 22 de des-embre, quan molta gent a la qual li han tocat quan-titats discretes a la loteria de Nadal –els que s’em-porten premis grossos de veritat no hi apareixen–munta un veritable ritual de reg alcohòlico-carbò-nic a les portes de l’Administració de Loteries co-rres ponent, o al bar on van comprar la seva parti-cipació. Beure ja beuen alguna cosa, però tots sem-blen preferir agitar violentament l’ampolla i posarperdut al personal circumdant.

Bombolles llençades, també, pels que no ente-nen una festa sense «bombes» i cada vegada queobren una ampolla de cava o de xampany es creuenen l’obligació de fer-ne sortir disparat el tap... demanera que, després del suro, abandona l’ampollauna més que notable quantitat d’espuma.

Però hi ha altres bombolles llençades que em fanmoltíssim més mal, perquè no es tracta d’un «xam-pany per al coet», no, sinó d’ampolles magnum –li-tre i mig– o de més capacitat de reconegudes mar-ques de xampany. Són les ampolles amb les qualsfan rialles els guanyadors d’un ral·li, els ocupants

del podi d’una carrera de Fórmula 1... Veure Alon-so, Hamilton i Raikkonen remullant-se mútuament,i a les hostesses, i als fotògrafs, amb l’espuma quesorgeix d’aquestes ampolles és un espectacle habi-tual. Encara que... qui sap. Aquests pilots profes-sionals lliguen l’alcohol a l’últim acte de cada com-petició, quan ja han deixat el volant; pot ser un mis-satge subliminal als altres conductors, una cosa aixícom «no beguis fins que hagis arribat». Però ni tot iaixí puc gaudir d’aquesta agitació d’ampolles d’undels vins més nobles del món, una obra d’art fetaper gaudir-ne per dins, no per posar-se llardós perfora. Tinc per a mi que tot va començar quan algúva tenir la infeliç idea de batejar els vaixells tren-cant contra el seu casc, en el moment previ a l’a-varada, una ampolla de xampany; és clar que elsarmadors, els naviliers, s’ho podien permetre; fixin-se vostès el que els importaria a Onassis o a Niar-chos estavellar contra el casc dels seus petroliersampolles i ampolles de, posem per cas, Dom Pe-rignon. I dic Dom Perignon perquè m’imagino elque sentiria el cellerer de l’abadia d’Hautvilliers, queva ser qui «va domesticar» la segona fermentació,en ampolla, del «vi del diable», posant una mica d’or-dre en el desordre de les bombolles carbòniques,si pogués veure en què acaba, tantes vegades, elfruit de la sea feina, de la seva investigació.

En fi, vostès no desaprofitin cap bombolla: obrinl’ampolla amb calma, tenint el suro ben agafat perevitar que salti abans de temps i girant no el mateixsuro sinó, al revés que en el cas de qualsevol altrevi, l’ampolla, fins a aconseguir que el suro surti sen-se esforç, sense violència, gairebé sense soroll. Dei-xi que les bombolles s’expressin on han d’expres-sar-se, que és a la copa; per cert, no usin ni copaampla de les d’abans ni aquestes flautes en les qualsles bombolles es veuen obligades a ascendir en filaíndia. Així assaboriran vostès la versió més satis-factòria i elegant del diòxid de carboni. I no ho fa-cin només en aquestes festes: repeteixin-ho moltesvegades al llarg de l’any que acaba de començar.

Bombolles perdudesCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

La D.O.Rueda,

amb la sevavarietat au-tòctona, elraïm Verde-jo, elaborauns vinsblancs secs,suaus iafrui tats,que s’estanimposantcom a mo-novarietalsa les taulesdels parti-daris delsvins blancs.El Mocén,elaboratamb aques-ta varietat iamb raïmsrigorosa-ment selec-cionats, espresenta

com un vi de color palla amb aro-mes de fruita fresca, molt signifi-catius de la varietat. És un vi atrac-tiu, fàcil de beure, que recomanemprendre ben fresc com a aperitiu iacompanyant de plats de marisccru o simplement escaldat.

El celler elaborador: BodegasAntaño, situat a Rueda (Valladolid),elabora vins blancs de qualitat tabéamb altres varietats de raïms. Per amés informació: www.bodegasan-tano.com.

Mocén 2006El vi

Verdejo

Tthom coneix els torrons, propis de Cata-lunya, de la Catalunya Nord, de les Ba-lears i del País Valencià. O les mantega-

des o polvorones, que ens ha portat l’emigra-ció espanyola. Però per Nadal, abans a Cata-lunya, formant part, sobretot, de les especiali-tats que «cagava» el tió, com els esclopets, lesfruites etc. de massapà, i ara sobretot al PaísValencià, hi ha moltes altres delicioses espe-cialitats.

M’encanta, especialment, la pròdiga, fecun-da i barroca producció valenciana, feta ambmassapà, rovell d’ou o gema i que, en part re-trobem al sud de Portugal (a l’Algarve arabit-zat) a Itàlia i que, per tant, ens pot fer pensaren uns orígens àrabs (si bé a Alemanya tambées fan figuretes de massapà!). D’aquesta deli-ciosa i alhora esplendorosa producció valen-ciana en destaquem el següent:

– Coques de torró, fetes amb ametlles, clarad’ou i neula, una delícia per partir i compartir.Poden tenir la DO Alacant.

– Pastissets o pastetes de Nadal, a base demassapà i, a vegades, farciments i recobrimentsdiversos (fruita confitada, gema, cabell d’àn-gel, pasta de moniato, i fins i tot crema, xoco-lata, glaça de sucre, etc.). També tenen formesdiverses, si bé la més corrent és de mitja lluna.

– Anguiles i dracs: Una deliciosa i especta-cu lar elaboració en forma d’anguila, drac oserp. Solen ser de massapà i anar farcides derovell confitat, pasta de moniato i fins i tot frui-tes i compotes de fruites. Presenta una preciosadecoració a base de llengüetes o escates de

massapà, sucre glaç, fruites confitades, confitso «peladilles», confits de pinyons etc... Es pre-senten en unes boniques capses, i per la sevapresència són un excel·lent regal. Que pensien mi, si algú en vol fer algun! Un any me’nvaren fer arribar una de Toledo –gran terra demassapans–, excel·lent.

– Pernils i peixos: altres formes fetes amb elsingredients de l’anguila; peixos (Marina Baixai comarques litorals), pernils o cuixots (Ala-cantí, Comtat...). Tots es presenten decoratsamb massapà, sucre, etc...

– Casques i casquetes: Es fan de massapà far-cit amb rovell d’ou o moniato, s’emmotllen ies couen al forn. És un dolç molt antic, ja citaten els textos medievals. En alguna comarca (laFranja) les casquetes són els pastissets farcits;en d’altres són com unes pastes seques rodo-nes, i es fan per Sant Antoni (Benicarló)

– Coques, tortades coquetes i azcàrregues demassapà: delicioses preparacions a base demassapà, rovell, etc.

UN REPERTORI ESPLÈNDID– Fruita confitada: Alguns pobles valencianshan tingut grans especialistes a elaborar totamena de fruites confitades, fent servir fruitesben senceres, sucre, mel o most; és una ela-boració d’origen medieval, perfectament ex-plicada al Libre de totes maneres de confits, dels. XV. L’esplèndid, llaminer i cromàtic reper-tori d’aquestes fruites inclou: carbassa, cirera,taronja, llima o llimona, meló, pruna, pera, al-bercoc, tomàquet. L’actual repertori més co-

mercial d’aquestes fruites és força més pobre,i s’elaboren industrialment amb sucre, xaropde glucosa, conservants (entre ells el sulfitol),colorants, etc. Els noms, en diverses llengüeso variants són fruites glacejades, frutas abri-llantadas (Cuba), fruits confits (França), can-died fruits (Anglanterra), frutas cristalizadas(Portugal), frutti conditi (Itàlia), etc... Aques-tes fruites són boníssimes –però molt dolces,això sí!–, menjades soles, però també formenpart de massapans i torrons clàssics i moderns:el «torró de fruites» o de massapà, el «pa de Ca-dis», el «torró de fruites d’Aragó», el «torró depúding de fruites» i els torrons amb xocolata,praliné i fruites, com el de guindes.

– Torrons diversos. Alguns són casolans: hiha el «de gat», els de Catí, els «de cacau» o «depanet» i d’altres.

– «Alajú»: Es fa a les comarques hispanopar-lants. Coquetes de torró recobertes amb neu-la, fetes amb mel, pa dur ratllat i nous... Tam-bé es pot fer amb pinyons, com el pinyonatmedieval. És, amb tota evidència, un dolç d’o-rigen àrab, que retrobem, sota altres versions,a Cuenca, Andalusia fins l’Argentina (alajú, al-fajor). Els noms àrabs, berbers, turcs, etc. sónhalwa helva, etc., i continuen elaborant-se enaquestes zones. Recordem que el torró occità,el nogat (de l’occitano-català noga, nou), ori-ginàriament es devia fer amb nous.

Modernament, un dels torrons creats de noua Catalunya és el de «nata i nous», amb unacomposició molt ben trobada, si és de bonamarca.

Gastronomia


La producció valenciana de dolços, fets amb massapà o rovell d’ou, és pròdiga, fecunda i barroca.

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Un món de colors

Aquesta deliciosa coca es fa al si d’al-gunes famílies mallorquines per Na-dal o altres festes, ja que són unes

postres, realment, de festa. L’ametlla mallor-quina, la seva base, és molt dolça, d’unaqualitat única.

ElaboracióTalleu les fruites molt petites.– Pasteu tots els ingredients, incloent-hi elsuc de taronja.– Feu-ne vuit parts. – Ompliu una neula amb la massa, aixafant-ho; poseu-hi al damunt una altra neula ban-yada en suc de taronja. I així successiva-

ment. A l’entorn es banya també amb suc detaronja, a fi que tot quedi llis i unit, aixecantles vores. Es deixa assecar una mica.

NotesTambé serveix el carbassat de tres colors.– La neula mallorquina és pa d’àngel o pad’hòstia, i es ven a punt d’utilitzar.– Se’n pot fer una altra versió substituint l’a-metlla per coco ratllat, que és igualment de-liciosa.– Es pot prescindir dels ous i de les fruitesconfitades.– A Mallorca es fan altres torrons casolans:d’ametlles, de vermells d’ou (rovells), denous i dàtils...– A València també es fan torrons casolans:«de gat», «de panet» o de cacaus, de Catí,etc...

Ingredients

� 1 quilo d’ametllaescaldada, pela-da i picada.� 1 o 2 ous(opcional).� 800 grams desucre.� Canyella en

pols.� 1 pela de llimo-na ratllada.� 1 taronja (elsuc).� Fruites confita-des (carabassat,pera, poma...).� Neules (pad’hòstia).

Coca de torróLa recepta

Parlar de col·leccionisme és parlar bàsica-ment de comunicació, de relació entrepersones amb determinades afinitats, i ra-

dicades per tot arreu. El llenguatge, doncs, re-sulta, si no imprescindible, sí d’un gran valora l’hora de mantenir fluids punts de contacte id’intercanvi entre gent de diferents latituds. Hiha llengües internacionals i multitudinàriescom l’anglès, el francès, o l’espanyol, oficialsper a alguns organismes mundials en èpoquesno gaire llunyanes. N’hi ha d’altres d’encaramés enraonades tot i que en àmbits concrets,com el xinès, el rus, el japonès, l’àrab, el por-tuguès, o l’alemany. I tenim, a més, les ano-menades llengües mortes, com el llatí. Però,existeix una llengua comuna per a tothom?Aquesta ha estat la fita per a molts des de tempsimmemorials.

Quan a principis del segle XX va esclatar elmón de les comunicacions, propiciat en granpart per la profusió de les targetes postals, iquan encara no havien aparegut altres mitjans,les relacions internacionals en el camp del co-merç i del col·leccionisme precisaven d’unallengua o d’un codi d’entesa comú per a la ma-joria de la gent. Va ser aleshores quan un met-ge rus, d’origen polonès i de religió jueva, Llàt-zer Lluís Zamenhof (1859-1917) va revolucio-nar aquella situació inventant l’esperanto.

El 17 de desembre del 1878, el jove Za-menhof presentava la nova llengua, acompan-yada de l’himne de la fraternitat: «Enemistat deles nacions, cau, cau, ja n’és temps / la huma-nitat tota, en família, s’ha d’unir». («Malamike-te de las nacjes, kadó, kadó, jam temp’ está¡ /la tot’ homoze in familje konunigare so debá»).

Zamenhof, el fill gran d’una família nom-brosa, va viure un entorn especialíssim, ambuna barreja de races, de religions, de llengüesi de fronteres, la qual cosa li faria encendre lallumeta de crear una eina internacional de con-fraternització. L’extraordinària facilitat del nouidioma va ser la causa principal que, en un curtespai de temps, la novetat assolís un èxit sen-se precedents, com ho demostra l’alta partici-pació als congressos celebrats els primers anys;els milers de llibres esperantistes, entre ells tra-duccions de Shakespeare, Cervantes i Homer;les prop de dues mil societats repartides pertot el món; i el centenar llarg de diaris i de re-vistes, així com les emissions radiofòniques enaquesta llengua.

UN CONGRÉS A OLOTJa a la primera trobada oficial, la de Boulogne-sur-Mer (Francujo-França), celebrada l’any1905, i de la qual reproduïm la fotografia ofi-cial de grup, 688 ponents van tractar sobre eldesenvolupament de la seva criatura. Arran d’a-quella data, anualment s’han celebrat congres-sos: 1906, Genève (Svisujo); 1907, Cambridge(Anglujo); 1908, Dresden (Germanujo); 1909,Barcelona (Hispanujo),... Fins i tot aquí, a lescomarques gironines, se n’ha organizat algun,com mostra la targeta que recorda el «20a Ka-taluna Kongreso de Esperanto», que va tenirlloc a Olot del 12 al 14 d’octubre del 1984.

D’altra banda, i continuant en l’àmbit cata-là, l’Associació protectora de l’ensenyament ca-talà (Asocio Protektanta de la Instruado Kata-luna), enmig de les seves reconegudes edi-cions de postals per recaptar fons, va imprimiren motiu del 5è Congrès Internacional (Barce-lona, 1909) una bonica col·lecció de postals, elbenefici de les quals es va destinar a aquest es-deveniment.

Sota el símbol d’una estrella verda de cincpuntes, la difusió de la llengua internacional

(en bona part mitjançant la filatèlia) ha estatmanifesta, i assumida per un bon nombre denacions, com mostra aquesta altra targeta hon-garesa, amb tres segells al·lusius, un d’ells ambel retrat del creador, i dedicada a la Pau: «Es-peranto, Linguo de Paco». «Llengua internacio-nal auxiliar; rica, sonora, de fàcil adquisició;gramàtica amb 16 regles generals; escampadaja per totes les nacions del món civilitzat; in-dispensable per a qui necessiti mantenir rela-cions internacionals, i complement cultural detota persona il·lustrada».

El mateix Papa Pius XII va escriure un dia:

«Auguro a l’Esperanto, en el futur de la civilit-zació, un paper semblant al del llatí en l’EdatMitjana. Faig vots perquè l’idioma universal si-gui, com va ser per molts segles la llengua delLaci, un instrument pacífic i d’unió dels pobles».

La realitat al cap d’uns anys ha estat ben di-ferent, amb l’hegemonia generalitzada de l’an-glès en gairebé tots els àmbits. Tanmateix, mol-ta gent la practica en les seves rela cions per-sonals amb altres esperantistes; els clubs o as-sociacions encara subsisteixen, i el llegat per ala posteritat és ric i ben il·lustratiu, conservaten bona part gràcies als col·leccionistes.

Col.leccionisme


XavierRomero

A finals del segle XIX un metge rus va crear l’esperanto, que avui encara dóna senyals de vida.

Una llengua per a tots

La pressió per aprimar-se i el sacrifici cons-tant que comporta es compensen moltesvegades amb l’anomenada síndrome de la

fartada, (del atracón, en castellà). Segons elsespecialistes, compleix almenys dues d’aques-tes condicions: ingesta molt més ràpida del queés normal; ingesta fins a una sacietat molesta;ingesta de grans quantitats sense que la ganaho justifiqui; fer aquestes menjades d’amagat;i sentir després el malestar d’haver transgredituna norma no escrita. També s’anomena sín-drome del menjador nocturn, perquè qui la pa-teix es modera de dia, però a la nit i en silenciés capaç de deixar buida la nevera. I semblaque té una freqüència molt més gran que la del’anorèxia o la bulímia ja que, almenys a Es-panya, es parla de xifres de fins a un 3%.

Segons tots els indicis, aquest menjar com-pulsiu és una forma de compensar carènciesemocionals a través de gratificacions primàries.I no es tracta d’una cosa infantil o que es pro-dueixi a l’adolescència: entre el 2% i el 3% d’a-dults hi cauen. D’altra banda, és independentdel sexe i del pes, i perquè pugui definir-se «ofi-cialment» com a fartada s’ha de produir aques-ta ingesta abusiva almenys dos cops per set-mana durant sis mesos. Si no és així, per als es-pecialistes es tracta d’una «síndrome parcial».

«La síndrome de la fartada» –explica el doc-tor García-Camba, psiquiatra de l’hospital de LaPrincesa, de Madrid– «té els mateixos compo-nents d’abús d’ingesta que podrien aparèixeren la bulímia; però amb la diferència que en lafartada no hi ha mecanismes compensatoris».En la bulímia hi ha després una mena de pe-nediment, un sentiment de culpa que provocaque es tracti d’eliminar aquesta ingesta ambexercicis desmesurats, amb diürètics, laxants oprovocant-se vòmits. En la fartada, encara queapareixen el disgust i el sentiment de culpa, nohi ha aquests mecanismes compensatoris. Defet, els pacients amb obesitat mòrbida són al-menys un 30% de les persones que pateixenaquesta síndrome. Tampoc hi ha preferènciaper allò que es menja en el moment compul-siu. S’hi val tot. No importa si és dolç o salat:es tracta de satisfer una mena d’ansietat inter-na. El trastorn sol aparèixer en la primera jo-ventut i afecta per norma general persones ques’han sotmès a dietes estrictes per aprimar-se ique han patit recaigudes. I el malestar poste-rior prové no ja de la quantitat que s’ha inge-rit, sinó de l’evidència de la pèrdua de controldurant aquesta ingesta. També en l’ori gen hipot haver un fet emocional significatiu.

CRITERIS DIAGNÒSTICSPerquè es parli de la síndrome pròpiament dita,han d’existir una sèrie de dades objectives. Perexemple, que les fartades provoquin un ma-lestar clínicament significatiu, amb insatisfac-ció durant i després dels episodis i preocupa-ció pels efectes a llarg termini. Com dèiem, «ofi-cialment» les fartades s’han de produir almenys2 dies per setmana durant un període mínimde 6 mesos. A més de les conseqüències per al’obesitat, és molt freqüent que la fartada sola-pi algun altre problema submergit com estrès,ansietat o frustració. Això portaria a patir unproblema de control dels impulsos i per tant aaquest «menjar emocional». Perquè hi hagi au-tèntica síndrome, han de donar-se aquests pa-ràmetres: Menjar en poc temps una quantitatmolt superior a la que la majoria de la gent po-dria consumir en el mateix període, i sensacióde pèrdua de control.

I, com dèiem al principi, ha de tenir almenysdos d’aquests símptomes: menjar molt més rà-

pid del que és normal: menjar fins a sentir-sedesagradablement ple; menjar grans quantitatsfins i tot sense gana; menjar sol per amagar lavoracitat; i sentir-se malament després de la far-tada.

El tractament ha de basar-se a corregir la con-ducta compulsiva, potser a base de substituirles idees de satisfacció de l’impuls per d’altresde més racionals i realistes. I per a la preven-ció s’haurien d’engegar programes dirigits anens i adolescents que restin importància a lesdietes i al pes i promoguin l’educació nutricio-nal i un estil de vida actiu.

Així com la bulímia i l’anorèxia tenen un trac-tament difícil i complex, sembla que la síndro-me de la fartada té una solució que en un 80%dels casos obté bons resultats. Com tot pro-blema de control d’impulsos, sembla tractableamb els inhibidors selectius de la recaptació deserotonina. Són els que «refan» , podríem dir, lapèrdua del control d’impulsos.

Com recull Diario Médico, la fartada és unaentitat diferent de la bulímia nerviosa purgati-va. La diferència principal és que els malalts detrastorn per fartada no usen cap estratègia com-pensadora (vòmits, laxants, exercici) per pur-gar-se després d’haver-se afartat. D’altra ban-da, la dieta i la privació del menjar són allò queporta a menjar com un bou (que això significabulímia). En canvi, en la síndrome de la farta-da no hi ha cap interès per perdre pes, sinó quesembla que són motius emocionals els que por-ten a buscar satisfacció ingerint, encara que des-prés es vulgui fer dieta. Un altre punt que lesdistingeix és que si la bulímia afecta majorità-riament les dones, el trastorn per fartada es pre-senta per igual en els dos sexes. A més, entre

les bulímiques és més es-trany trobar afectadesamb índex de massa cor-poral alt, però el trastornper fartada és indepen-dent del pes de la perso-na, encara que és mésfreqüent en personesobeses. Solen acumularintents infructuosos dedietes per perdre pes.

MOLT FREQÜENTCom ha posat de mani-fest la Societat Espanyo-la de Medicina General,la fartada crònica és jamés abundant que la bu-límia i l’anorèxia nervio-sa. Es pot calcular que un2,5 % d’espanyols en pa-teix. Segons la doctoraGuadalupe Bay, coordi-nadora del grup de tre-ball d’habilitats en nutri-ció de l’esmentada so-cietat, «aquesta voracitatper aplacar l’ansietat,que s’oculta per vergon-ya, pot desembocar en

un patró alimentari caòtic i crònic; menjar éscom un tranquil·litzant, encara que aquesta sen-sació de tranquil·litat desapareix al cap de poci se substitueix per culpabilitat i frustració».

Segons el doctor Carlos Iglesias, expert enformació nutricional, aquests trastorns, lligatsa l’obesitat, tenen un rerefons psiquiàtric im-portant: «La majoria d’aquestes malalties tenenun alt component neurològic, psicològic i psi-quiàtric». El trastorn de la conducta alimentàriaés una malaltia multidisciplinària i cal «donarcorrecta formació a la societat». Des d’aquestapercepció, l’expert ressalta «la importància deformar a la població des de la infància amb ex-perts, ja que això podria minimitzar els pro-blemes alimentaris».

Per la seva banda, la Societat de Medicinade la Família i Comunitària assenyala la neces-sitat d’educar els adolescents des de l’AtencióPrimària en patrons d’alimentació saludable,perquè ells mateixos reconeixen que no men-gen d’aquesta manera. Un 73,3% de la pobla-ció adolescent, amb edats compreses entre els14 i els 20 anys, declara menjar menjar ràpidgairebé cada dia. I el 33% d’aquests joves afir-ma que mai o només alguna vegada al mes in-clou en la seva dieta menjar sa.

Segons la doctora Marta Moya de la Calle,membre del Grup de l’Adolescents d’aquestasocietat «les dades de l’Enquesta Nacional deSalut 2006 mostren clarament la preocupacióper l’abandonament de la dieta mediterrània,especialment entre els més joves, l’alimentaciódels quals s’allunya cada vegada més de ser unadieta sana, equilibrada i variada». El 10% delsadolescents no esmorza mai en període lectiui un 16% no menja fruita mai o gairebé mai.

Salut


RamónSánchezOcaña

L’anorèxia i la bulímia han disminuït en els últims temps, peròen canvi la síndrome de la fartada és cada cop més habitual.

Menjar tips

16 DominicalDiumenge 6de gener de 2008 L’imperi dels sentits

Propostes de roba interior suggerent per potenciar la imaginació, deixar anar la fantasiai arribar a unir en un únic conjunt seducció, atreviment, sensualitat i comoditat.

ANNA ESTARTÚS

SensualitatFragància de

Versace, fresca,delicada i insinuant

alhora.

Molt íntimGermisdin Rx, un

gel-crema hidratantper a la higiene

femenina.

SeduccióSensuality BodyNectal Woman,

d’Alqvimia: el secretde la sensualitat.

Pell dauradaIridescent BodyCream, de Tous:

hidratant iperfumada.

VENCAEVELYN

PUNTO BLANCOLA REDOUTE

JOIERIA RELLOTGERIA

Carrer Nou, 27 - Tel. 972 21 68 2117001 GIRONA

Carrer Sta. Eugènia, 16 - Tel. 972 20 32 4817005 GIRONA

Tendències


BODIQUE

PUNTO BLANCO

CURVACIONES

L’ART DELDESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

TTaarrddoorr 22000077

MM--VV ii ssccoo

MM--LLààtteexx

Matalàs de molles + visco.Double offset.Teixit Stretch. Climatitzat.

Matalàs de molles.Double offset. 25% més de molles.Teixit Piqué.

Matalàs de molles + Làtex 100%Double offset. Teixit Stretch

Després de més de quaranta anys de car -rera, James Taylor va tornar l’estiu pas-sat a la seva ciutat natal, Pittsfield (Mas-

sachusetts), per recrear les seves cançonsamb la seva veu, la seva guitarra i amb el pia-nista Larry Goldings. El resultat va ser un con-cert íntim que es publica ara en format do-ble –CD i DVD– i sota el títol de One manband (L’home orquestra). El treball inclou di-nou temes de tota la carrera del cantant i com-positor nord-americà, que comencen amb So-mething in the way she moves, el primer tema«decent» que, segons recorda durant el con-cert, va compondre el ja llunyà any 1965.

El DVD conté les mateixes cançons que elCD, però recull de manera íntegra l’actuacióque va oferir al teatre Colonial i permet gau-dir de les històries que un James Taylor dis-tès i ocurrent explica abans d’interpretar cadatema. Són llargues introduccions en les qualsel cantant va construint, amb un gran sentitde l’humor i amb l’ajuda de diapositives i fil-macions, una espècie d’autobiografia a tra-vés de detalls de la seva carrera artística i de

la seva vida perso-nal, que va confes-sant al públic. Tay-lor recorda com elsBeatles «van obrir-li les portes» quanvan fitxar-lo per alseu segell disco-gràfic, i l’emocióque va sentir encompartir amb ellsl’any 1968 els estu-dis d’Abbey Road,on va gravar el seuprimer disc durantles pauses que esprenien els FabFour, que treballa-ven en el disc Whi-te album.

Els fans catalanstrobaran especial-ment interessant elrelat d’unes assole-llades vacances aFormentera, a fi-nals dels seixanta,en què de sobte vaassaltar-lo la nos-tàlgia i va escriureun dels seus pri-mers èxits, Caroli-na in my mind,pensant en la sevallar familiar, a Ca-rolina del Nord.

El temps i els ex-cessos han passatfactura a l’aspecte

físic de Taylor, de 59 anys, que en canvi man-té la seva extraordinària veu en perfecte es-tat. I és capaç de cantar bé fins i tot a travésd’un megàfon, com demostra a Slap leather,un dels seus temes més reivindicatius i queinterpreta al ritme d’una bateria mecànica, unestrany artefacte construït amb tecnologia«del segle passat», explica l’intèrpret.

Aquest número és una de les excepcionsen el tranquil i emotiu recorregut que Taylorproposa per la seva obra, on no podia faltarel seu èxit més gran, You’ve got a friend, quela seva compositora, Carole King, va tenir lagenerositat de cedir-li perquè el gravés abansque ella, segons reconeix el cantant.

Explica que no actuava sol amb la sevaguitarra des de finals dels anys setanta, peròconsidera que «de tant en tant és bo tornar aallò bàsic i presentar les cançons en la sevaforma original». Per això es va embarcar enuna gira amb l’única companyia de Goldings.El retorn de Taylor és una manera de com-pletar un viatge llarg, amb etapes dures onha escapat de les drogues diverses vegades.

Música


James Taylor fa

balançEl cantant i compositor nord-americà no actuava sol amb laseva guitarra des dels anys 70; en el treball que ara presenta,

One man band, hi torna i aprofita per repassar la seva carrera.

Bandes sonores

Novetats

La sombra del reinoDanny ElfmanVarèse Sarabande

Danny Elfmans’allunya enaquest thrillerd’acció ambien-tat a l’AràbiaSaudita del seuestil habitual is’acosta a les so-noritats que handesenvolupatl’última fornadade compositors.

Sense renunciar totalment a l’orquestra, el compo-sitor ha creat un score fred i industrial, ple de per-cussions i ritmes sintètics, que funciona molt bé ala pel.lícula però que fora d’ella costa una micad’escoltar. També utilitza en determinats passatgesuna guitarra elèctrica, en la línia del que fan altresautors com Brian Tyler. Tractant-se d’Elfman, elsque mínimament hem seguit la seva carrera sabemque és un músic a qui li agrada reinventar-se, i pertant aquesta partitura l’hem d’entendre com unaoportunitat per exprimentar, encara que el resultatés poc orginal, ja que coses molt semblants leshem escoltat massa vegades. Lluís Poch

Natalia Lafourcade

L’artista mexicana Natalia Lafourcade acaba dellançar un disc instrumental titulat Las cuatro esta-ciones del Amor, amb el qual torna a l’activitat mu-sical després d’un any sabàtic al Canadà. És la ma-teixa Lafourcade qui ha escrit, dirigit i produït el disc,mentre que l’Orquestra Simfònica Juvenil de Vera-cruz ha estat l’encarregada d’interpretar-ne els te-mes. L’àlbum pretén recórrer els diversos estats d’à-nim d’una història d’amor de forma cinematogràfi-ca. El 2006, la cantant i la banda que l’acompanyavan ser premiats amb el Grammy Llatí al millor àl-bum de rock duo o grup pel seu disc Casa.

Xhelazz: «El soñador elegido»Mario Celimendiz, més conegut en el món del rapcom a Xhelazz, publica el seu primer disc en soli-tari, El soñador elegido, un àlbum de hip-hop cruamb què aquest MC saragossà busca col·locar-seentre els noms que més sonen en el panorama delrap espanyol, després de més d’una dècada dedi-cant-se al gènere. Tretze temes componen aquesttreball, produït per R de Rumba, i on es poden tro-bar col·laboracions d’altres grans del hip-hop na-cional, com Violadores del Verso i Tote King.

Dover: «2»Després del seu èxit amb l’àlbum Follow the citylights, el grup madrileny Dover edita un nou àlbumhomònim, titulat 2, on es recopilen els èxits de laseva etapa rockera, alguns dels quals versionatsdes de la seva nova perspectiva electrònica, a mésde presentar un nou single, Soldier. Així, 2 és undoble CD que inclou, entre d’altres, els temes DJ,The Hitter, Cherry Lee, Flachback o Sombrero, con-vertits ja en himnes de la banda, que va saltar a lafama el 1997 i que ha fet un canvi radical.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Dos pájarosde un tiro Serrat& Sabina2 � PapitoMi guel Bosé 3 � Tour 2007Hé roes delSilencio4 � La vida esun ratico Juanes5 � PapitourMi guel Bosé

REGNE UNIT

1 = SpiritLeona Lewis2 = Back homeWestlife3 � Beautifulworld Take That4 � Call meirresponsibleMichael Bublé5 � Back toblack Amy Wine -house

ESTATSUNITS

1 = Noel JoshGroban 2 � GrowingPains Mary J.Blige3 � As I amAlicia Keys4 � The longroad out of EdenThe Eagles5 � HannahMontana 2/MeetMiley CyrusMiley Cyrus

TEXT: CARLOS GOSCH

PER NADAL CADA OVELLA AL SEU CORRAL.LA MOSCA DE GIRONA DESITJA MOLT BONES FESTES A TOTS ELS GIRONINS.Ja s’acosta el regal de l’amic invisible i encara no saps què fer, o has de fer cagar el tió, doncs REGALA o REGALA’TUNA MOSCA. SIGUES ORIGINAL I AQUEST NADAL TAMBÉ PODRÀS GAUDIR AMB L’AUCA DE SANT NARCÍS.

FEM-LA VOLAR TOTS PLEGATS AQUESTES FESTES.Punts de venda a llibreries i quioscos de girona. També podeu comprar l’Auca de Sant Narcís a la Llibreria Carlemany,

a la Llibreria 22, a Can Geli, a la Papereria d’Aro de Fontajau i a la botiga Records del Barri Vell (Pont de la Princesa). Per tan sols 3 euros amb mosca inclosa.

Flyboys

Directors: Tony Bill.Intèrprets: James Franco,Jean Reno.Distribuïdora: Filmax.Durada: 140 minuts.Basada en gestes bèl·liquesreals de pilots americansque van col·laborar amb l’e-xèrcit francès durant la Pri-mera Guerra Mundial, resul-ta més entretinguda i menys

pamfletària del que calia esperar, però acabaacusant la irregularitat del director. P. P.

Un plan brillante

Director: Michael Radford.Intèrprets: Michael Caine,Demi Moore.Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 100 minuts.Una dona que se sentmenystinguda pels seus su-periors i un veterà empleats’alien per perpetrar un as-salt a la principal empresade diamants del món.Aquest és el punt de partida

d’una correcta comèdia que homenatja les intri-gues vodevilesques dels 60, tot i que ambmenys gràcia de la que podria tenir. P. P.

Un funeral de muerte

Director: Frank Oz.Intèrprets: Matthew Macfay-den, Rupert Graves.Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 90 minuts.L’èxit sorpresa de la tempo-rada i l’enèsima demostracióque Oz és un dels millors di-rectors de la comèdia nord-americana actual, per mésque aquí compti amb intèr-

prets i escenaris britànics. Fa tant riure que val lapena veure-la més d’una vegada. P. P. Potser no és un model de compromís cre-

atiu, i encara menys ideològic, però nin-gú no li pot negar a Roland Emmerich

la seva capacitat per confeccionar un estil decinema espectacular que sap moure –i filmar–les masses. Una virtut, aquesta, que encara téen Spielberg el seu principal exponent, tot ique l’alemany n’ha donat mostres prou sòli-des com Independence Day (del missatge valmés oblidar-se’n) i, especialment, El día demañana, cinta que conté els millors mo-ments de la seva filmografia. El seu nou pro-jecte, 10.000, té un objectiu molt clar: si Em-merich va volerser el primer aensenyar en totala seva artificio-sa magnituduna invasiómarciana, lesconseqüènciesdel canvi climà-tic i l’atac de Godzillla sobre Nova York, araes tracta de documentar les gestes del primerheroi de la història de la humanitat. I aixòpassa per recrear digitalment mamuts i bès-ties de tota índole, amb especial atenció alsescenaris feréstecs previs a la civilització tali com la concebem. El cineasta, per poder in-vertir el gruix dels 75 milions de dòlars depressupost en el desplegament tècnic, no hadubtat a confiar en actors poc estel·lars comSteven Strait (vist a La alianza del mal), Ca-milla Belle (protagonista de Cuando llamaun extraño i de l’anunci de cafeteres de Ge-

orge Clooney) i Cliff Curtis. El veterà OmarShariff, per la seva banda, hi fa una breu peròsucosa intervenció.

10.000, que arribarà al nostre país el pro-per 7 de març, se centra en D’Leh, un jovecaçador de mamuts que s’erigeix en líder dela seva tribu quan un malvat bruixot envaeixles seves terres. El problema és que l’atacantha segrestat la seva estimada Evolet, i D’Lehes veu obligat a emprendre un perillós viat-ge per provar de salvar-la. Pel camí, desco-breix que el món és més gran del que es pen-sava, i que l’habiten criatures que no estan

disposades a ser la presa dels humans.Rodada en escenaris naturals de Namíbia i

Nova Zelanda, la cinta conté no poques si-milituds amb l’Apocalypto de Mel Gibson –aqui Emmerich va dirigir a El patriota–, nomésque aquí sembla prevaler l’espectacle per da-munt de les lectures polítiques.

Entre les curiositats de la pel·lícula desta-ca el fet que un dels seus guionistes i pro-ductors és Harald Kloser, compositor de ban-des sonores (també d’aquesta, naturalment)amb qui Emmerich va començar a col·labo-rar a la simpàtica Nivel 13.

El primer

heroiRoland Emmerich torna a fer un espectacular desplegamenttècnic al seu nou film, «10.000», que explica les aventuresd’un caçador de mamuts en un món previ a la civilització.

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonores

Leones por corderosMark IshamVarèse Sarabande

En el seu setèfilm com a direc-tor, Robert Red-ford pinta un pa-norama desola-dor a partir de l’a-menaça del ter -ro risme islàmic,la mort de sol-dats americans al’Iraq, la incapa-

citat del govern nord-americà i el paper de la prem-sa. Per fer la banda sonora, ha tornat a comptaramb Mark Isham, que anteriorment ja havia treba-llat per a ell. Com que el pes de la cinta recau enels diàlegs i els duels interpretatius (el mateix Red-ford, Tom Cruise, Glenn Close...), la seva partituraqueda relegada a un segon terme. De fet, en mol-tes escenes, sobretot les que transcorren dins d’undespatx o una aula, no s’escolta música. Conscientdel paper secundari que havia de tenir, el compo-sitor ha creat una banda sonora ambiental en laqual predominen les sonoritats electròniques. Is-ham, però, acompanya amb un emocionant cres-cendo de cordes el clímax de la cinta. Lluís Poch

Actors poc conegutsSteven Brait, Camilla Belle i Cliff Curtis

encapçalen un repartiment poc estel·lar, acausa de l’elevat cost dels efectes especials.


La ruta bètica ro-mana, a Andalu-sia, engloba un

conjunt de municipis,enllaçats geogràfica-ment per l’antiga ViaAugusta, que com-parteixen un únicpassat romà i conser-ven en l’actualitat unpatrimoni històricd’indubtable valor tu-rístic i cultural. Santi-ponce, Carmona, LaLuisiana, Écija, Almo-dóvar del Rio, Còrdo-va, Montoro, Almedi-nilla, Osuna, Marche-na i Cadis... Quasi res!Doncs per aquestesterres, en algunes deles quals vaig viure lameva infantesa, m’heposat a caminar i elsasseguro que val lapena fer-ho. Sense oblidar, naturalment, Sevilla...!

Em va semblar lògic visitar, en primer lloc, el con-junt arqueològic d’Itàlica, a Santiponce, que es troba ala província de Sevilla. Itàlica és ja un jaciment ar-queològic de primer ordre, donat el seu destacat pa-per en el procés de romanització del territori andalúscom a primer assentament permanent de romans al sudde la península Ibèrica, i bressol de les famílies de l’em-perador Trajà, nascut a Itàlica, l’any 53 i del seu suc-cessor Adrià, també emperador romà.

Itàlica representa la majestuositat d’una urbs roma-na, clarament visible en el traçat dels seus carrers, edi-

ficis públics, semipúblics i privats, tots ells integrats enun entorn paisatgístic de gran qualitat, que permetenal visitant un recorregut vital per l’urbanisme romà...,destacant el teatre i les termes menors, testimonis dela ciutat preadriana, conservada sota d’aquest. L’amfi-teatre i les termes menors són testimonis de la ciutatpreadriànica, conservant-se els carrers, de gran am-plada, conservant-se l’enllosat i les vorades dels carrers,així com els ciments dels pilars dels pòrtics, amb ca-rrers de gran amplada i voreres porticades.

Val la pena visitar l’Itàica de Trajà i d’Adrià, empe-radors romans.

Ala butxaca dreta de la sotanasempre hi duia algun paper

i un petit llapis. A l’esquerra, encanvi, un llibret de poesies o unmissal. Això era tot el que ne-cessitava per fer les seves passe-jades, entre les pedres humidesi gastades de les muralles que,feia menys de cent anys, havienestat testimoni de les heroïcitatsdels habitants de la ciutat. Detant en tant, durant les seves ca-minades, a l’arribar a algun turó,s’aturava un instant i contempla-va el paisatge en silenci. Si li ve-nia de gust s’asseia i llegia, o ano-tava alguns versos als papers dela sotana.

Antoní Viver Puig va néixer ala localitat garrotxina de Sant Es-teve d’en Bas el 1879. Va fer elsestudis al seminari diocesà de Gi-rona, d’on va sortir ordenat sa-cerdot el 1903. Aleshores tenia24 anys. Després d’haver cantatla seva primera missa, mossènViver va ser enviat a la parròquiade Sant Feliu de Guíxols. Poste-riorment els seus superiors elvan traslladar a la de Palafrugelli, més endavant, a la de la Vall-Llóbrega. Tot i aquests canvis deresidència, Antoní Viver Puigsempre va estar lligat a la ciutatde Girona. De fet, ell va ser undels impulsors del movimentmodernista, juntament amb elseu germà, el també sacerdotFrancesc Viver, i alguns dels in-tel·lectuals més importants detota la història gironina com araPrudenci Bertrana, Rafael i San-tiago Masó, Xavier Montsalvatgei Carles Rahola.

Fruit d’aquestes inquietuts, elsgermans Masó i els Viver vanfundar la revista Vida, el 1902.Aquesta publicació, de caire ca-tòlic i conservador, es contrapo-sava a una altra anomenadaL’Enderroch, més progressista.Ara bé, totes dues coincidien enla necessitat de donar a conéixerel modernisme a Girona.

A més, Antoní Viver Puig tam-bé va col·laborar amb les publi-cacions Lo Geronés i El Norte, l’o-lotina El Deber i les famoses LaVeu de Catalunya i Cu-Cut!. Aixímateix, durant el seu temps a te-rres guixolenques, va publicaralguns textos al periòdic local ElFaro.

Igualment, mossèn Viver tam-bé participava de manera habi-tual en alguns dels concursos li-teraris que estaven tan de modaara fa un segle. Les seves poe-sies i narracions breus van re-sultar premiades als jocs floralsde Girona, per exemple. A més,va escriure les peces teatrals Capd’Estopes i Tartufismes i lacol·lecció barcelonina «LecturaPopular» va publicar un antolo-gia dels seus textos.

Antoní Viver Puig va morir eltrenta de juny de 1914 a Torroe-lla de Montgrí. La seva desapari-ció, quan només tenia trenta-quatre anys, va causar un fort im-pacte als cercles culturals de l’è-poca.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

La ruta bèticaromana Antoní

ViverPuig

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep M. [email protected]

Malgrat que demà dilluns comencen les rebaixes ha-bituals d’aquesta època de l’any com a últim es-

petec de la voràgine consumista que com un espectreincontrolable pren possessió de la voluntat de gran partde les persones en el món desenvolupat, voldria acla-rir que el títol d’aquest article, tal com es veurà, no técap relació amb aquest fenomen, i la reflexió vol anarmés aviat vers altres viaranys, doncs en el context d’a-quest escrit les grans oportunitats més que a dins delsgrans magatzems estan en el nostre interior.

Una expressió tradicional i típica d’aquestes dates fareferència a encetar una vida nova juntament amb l’anynou. «Any nou, vida nova» té varis nivells de lecturaperò sempre hi és present el sentit cíclic de l’existèn-cia. Cert que en aquesta dita hi podem veure tan solsun tòpic que anem repetint generació rere generació iaixí ens perdem tot el cabal de saviesa que pot anardesplegant en la nostra consciència una reflexió repo-sada i alhora vital d’aquest adagi tradicional.

La naturalesa, que en la seva diversa expressió és unafont de saviesa infinita, ens embolcalla i ens compe-netra amb els cicles de les estacions que tant marquenla nostra vida quotidiana, els nostres costums, les nos-tres diversions, etc... Fineix una estació, s’acaba tambéun cicle. Fineixen les quatre estacions, i s’acaba tambéun any. En el nostre entorn cultural hem decidit iniciarl’any amb l’equinocci d’hivern, assimilat en el seu mo-ment per la religió cristiana com la festa del Nadal. Sa-bem que altres cultures majoritàries celebren l’any nouamb l’equinocci de primavera, quan la natura es des-perta del son hivernal i la vida torna a brollar amb for-ça arreu, en mil formes i colors diferents. Cert que pot-ser té més sentit començar l’any nou amb la primave-ra que no pas enmig de l’hivern. Però sigui com sigui,l’any nou sempre l’associem de forma conscient o in-conscient amb una nova oportunitat, i així els bons pro-pòsits truquen puntualment la porta de la nostra cons-ciència. Uns faran la promesa de deixar de fumar, al-

tres d’esmenar-se en algun altre aspecte, i encara d’al-tres de desenvolupar alguna nova habilitat que tenentraspaperada en el calaix de coses pendents. Fixem-nos, però que en qualsevol cas la clau psicològica d’a-quest fet és la percepció d’un sentiment d’absència denosaltres mateixos, en el seu sentit més profund. Totsportem dins nostre una imatge ideal del que volem sero de com volem ser, com un software que s’ha d’anarexecutant, o com una llista viva i dinàmica de realitza-cions que ens aporten aquell sentiment de plenitud per-sonal. Com que bé per errors bé per omissions tots sen-tim en un moment concret la necessitat d’anar-nos apro-pant amb més vigor a la persona que en realitat volemser, com un floriment excels i lluminós de les nostrespotencialitats, la llei dels cicles, que és una llei univer-sal que regula la periodicitat de qualsevol manifesta-ció, esdevé un instrument inestimable per actualitzarels nostres anhels i donar-los l’embranzida suficient perfer-los plenament presents en la nostra vida.

Cada nou cicle, com ara l’any que comencem, és ve-ritablement una nova oportunitat que ens dóna la vidaper actualitzar-nos, per posar-nos al dia en allò més po-sitiu, bell i lluminós que portem a dins i que potser te-nim una mica amagat, o una mica oblidat, però en cadanou inici sentim la melodia que ens commou, la cridaque ens il·lumina i ens estimula a ser el millor que som,ja que el millor que som és el més real de nosaltres ma-teixos, i així any rere any, cicle rere cicle, es va des-plegant la més bella simfonia per a nosaltres mateixosi per als altres, la simfonia d’una vida realitzada des delsentit que ens empeny i no ens deixa. Sentit en els mo-ments de felicitat i sentit en les dificultats i també enels moments de sofriment, doncs una vida amb sentitens enlaira més enllà de la dualitat del plaer i el dolori dóna a la nostra vida aquella plenitud rodona on l’à-nima i el seu instrument, el jo, es troben en la intimitatmés desitjada en la culminació de la més plena huma-nitat.

OportunitatsJOSEP M. LLAUGER

Televisió


JOIERIA RELLOTGERIA

Carrer Nou, 27 - Tel. 972 21 68 2117001 GIRONA

Carrer Sta. Eugènia, 16 - Tel. 972 20 32 4817005 GIRONA

Quin deute té la televisió espanyola ambels seus espectadors? Ara mateix la televisióno és l’espai de participació democràtica quehauria de ser. Moltes necessitats de la ciutada-nia no es veuen ateses en l’esfera audiovisual.La competència és excessiva i es desenvolupa,a més, en un entorn no regulat. La conse-qüència més directa de tot això és una preo-cupant falta de diversitat i pluralitat que afectano només els ciutadans, sinó la mateixa de-mocràcia.

Per què Espanya no té un consell inde-pendent que reguli el seu mitjà audiovi-sual? D’una banda perquè fa poc que s’ha sor-tit d’una dictadura i encara existeix cert recelquan es parla d’un possible control dels mit-jans. Per un altre, perquè la televisió privadadel país viu molt bé sense cap tipus de regula-ció. Existeix una certa pressió per la seva parten contra de la creació d’un consell.

És una assignatura pendent? Per descomp-tat. M’atreveixo a dir que Espanya és l’únic paísdel món occidental que no té el seu.

Catalunya sí que en té. Per què vetlla elCAC? Per consolidar un model de televisió pú-blica, independent i objectiva, al servei dels ciu-tadans, per organitzar un espai audiovisual plu-ral i per garantir una adjudicació de llicènciesjusta i equilibrada.

En general, els continguts televisius són dedubtosa qualitat. Els mitjans defensen queprogramen el que demana l’espectador. Ésuna gran fal·làcia perquè en realitat la televisióprivada es dedica a vendre espectadors rendi-bles a les agències de publicitat. El que deter-mina la programació és l’audiència receptiva.Si un sector d’espectadorses presenta com apoc atractiu per als anunciants mai serà atèsdes de la televisió.

L’oferta de continguts no difereix gaire en-tre canals. Per què? Perquè la competènciaferotge existent provoca que les cadenes evi-tin prendre riscos. La temptació d’innovar noexisteix. Si alguna cosa funciona, es repeteix.Per què canviar?

Per què els mitjans tendeixen a marginarla informació amable? L’espectacularitzacióque regeix la televisió també afecta els infor-matius. Sembla que els nostres instints prima-ris ens fan sentir més atrets per les males notí-cies.

Existeix un nou periodisme? A la premsa esprioritza el nivell de negoci per sobre de l’in-formatiu. Els periodistes han perdut part de laseva funció creativa per convertir-se en tècnicsde la paraula. Abans s’accedia directament a lafont, ara moltes notícies arriben ja mediades,des de dossiers o gabinets de premsa.

Canviarà les coses Internet? Està per veuresi es converteix a l’espai públic de participació

que podria ser. Potencialment les possibilitatssón moltes, però caldrà esperar a veure coms’articula. El model de concentració empresa-rial s’ha traslladat també aquí i ara mateix la vo-

luntat de regular la xarxa és més intensa a l’àm-bit privat. No és casualitat que Murdoch hagiapostat per My Space o que des de Google ha-gin comprat YouTube.

JOAN Barata Cap de premsa del Consell Audiovisual de Catalunya

Joan Barata és el cap de premsa del Consell Audiovisual de Catalunya, entitat que porta setanys vetllant per «un model de televisió pública, independent i objectiva», i és un dels profes-sors del màster en Comunicació a l’Escola Universitària Alberta Giménez.

“La falta dediversitat éspreocupant”

TEXT: CARLES MULET FOTOGRAFIA: M. MIELNIEZUK

Dilluns 7 de gener22 DominicalDiumenge 6de gener de 2008

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Els més vistos(del 26 dedesembrea l’1 de gener)

CatalunyaPolòniaDijous 27 de de s-em bre, TV3.972.000 especta-dors (32,7%).

Escenas de matri-monioDimarts 1 de gener,Tele 5. 726.000espectadors(25,3%).

AídaDiumenge 30 dedesembre, Tele 5.720.000 especta-dors (23,5%).

Atrapats pel Capd’Any (1a part)Dilluns 31 de des-embre, TV3.704.000 especta-dors (29,2%).

Escenas de matri-monioDimecres 26 dedesembre, Tele 5.685.000 especta-dors (24,9%).

EspanyaLos SerranoDimecres 26 dedesembre, Antena3. 4.580.000 espec-tadors (26,9%).

AídaDiumenge 30 dedesembre, Tele 5.4.523.000 especta-dors (25,5%).

Escenas de matri-monioDimecres 26 dedesembre, Tele 5.4.506.000 especta-dors (25,8%).

Gran HermanoDijous 27 de des-embre, Tele 5.4.269.000 especta-dors (31%).

Escenas de matri-monioDijous 27 de des-embre, Tele 5.4.177.000 especta-dors (25%).

09.00

10.15

22.00

33K qmenci!En algun indret d’Europa, prop d’un marmolt gran, hi ha un poblet on està molt benvist inventar tota mena d’artefactes do-mèstics. Cada any, els habitants d’aquestpoblet organitzen un concurs d’inventsnous. Un dels inventors més coneguts delpoble és Oscar, el pare de l’enèrgica gos-seta Lotte.

Tele 5El príncipe y el mendigoMentre un nen somia portar una vida ple-na de luxes, un altre desitja tot el contrari:poder gaudir de la llibertat d’un nen nor-mal. Els seus desitjos es fan realitat i lesseves vides s’intercanvien.

CuatroFama, ¡a bailar!Ja hi ha els 20 elegits. Ha arribat el grandia. De dilluns a divendres i en directe, lessobretaules de Cuatro s’ompliran de rit-me. El primer dia es formaran les parellesde ball, tot i que els participants sempreconcursaran individualment.

TV3L’home de MackintoshJoseph Rearden (Paul Newman), oficialdel Servei d’Informació Britànic, vol des-emmarscarar una organització secreta.Per poder-s’hi introduir es fa passar perlladre de diamants. Ningú coneix l’as-sumpte, tret del seu cap, Mackintosh, i lafilla d’ell. Però Mackintosh mor assassinati Rearden, que s’ha escapat de la presó,queda atrapat i no pot recórrer a ningú.Només podrà comptar amb l’ajuda de lanoia, que vol venjar la mort del seu pare.

Tele 5CSI A CSI Miami, les proves semblen demos-trar que una víctima ha estat utilitzada coma esquer quan apareix morta per haver es-tat atacada per un os. Sembla ser que l’as-sassí intenta ocultar un altre crim, relacio-nat amb el món de la prostitució. A conti-nuació, a CSI Nueva York, Danny i Machan d’anar a l’Arca de Noe per esbrinar siuna promesa incomplerta pot provocar unassassinat. Per la seva banda, Stella iHawks investiguen la mort d’un home dis-fressat de cigarreta. En l’àmbit personal,Stella tem perdre la seva feina per no dirres a Mac sobre el seu possible contagi.

Dimarts 8 de gener

12.30

18.30

22.00

22.10

02.10

K3SamSamEl professor d’en SamSam s’ha endut totala classe d’excursió per ensenyar-los coms’ho han de fer per fugir d’un vórtex es-pacial. De cop i volta, els cau al damuntuna dutxa d’escombraries còsmiques. Se-gons el professor només hi ha una expli-cació: el Forat Negre ha agafat singlot!

TV3L’escala de cargolHelen Mallory va perdre la veu com a con-seqüència de l’incendi en què van morirel seu fill i el seu marit. Quan Helen va acasa de la seva àvia, a New England,acompanyada del seu metge, ha de pa-rar el cotxe en un control policial. Una donacega ha mort assassinada. El veïnat viuaterrit; en poc temps han mort assassina-des altres dones, totes amb algun defec-te físic. Helen podria ser una de les vícti-mes perquè és muda.

TelecincoSin tetas no hay paraísoEstrena d’aquesta sèrie protagonitzadaper Miguel Ángel Silvestre. L’inspectorDiego Torres, de la Brigada d’Estupe-faents, acudeix a un abocador dels afo-res amb el seu equip per trobar informa-ció sobre l’assassinat d’una jove el cos dela qual ha aparegut allà semienterrat. Estracta d’una adolescent que mostra sig-nes de mort violenta i elements que po-drien relacionar-se amb el món del nar-cotràfic.

TV3VentdelplàLa Teresa s’ha fet una revisió mèdica i tru-ca al David per explicar-li tot. La Teresa diua en Biel i a la Isona que aviat tornarà enDavid. La Nuri es desmunta davant de laRoser i li explica que se sent com una mer-da. La Mònica s’assabenta que li volen pu-blicar la novel·la i ho explica a en Ferran.La Marcela comenta amb en Paco el queha passat amb en Genís. En Paco dema-na a la Ruth per casar-se. I la Isabel expli-ca a l’Esteve que en Jaume ha ensulfatatels arbres de Cal Brinco.

CuatroQueer as folkMelanie i Lindsay hauran de prendre unadifícil decisió: qui és el pare ideal per alseu futur fill. Melanie segueix dubtant quevolgués que fos en Brian i han pensat enMichael.

Dimecres 9 de gener

18.00

18.30

21.30

22.00

22.00

La 2EverwoodLa sèrie, amb un repartiment encapçalatper Treat Williams, explica com, desprésde la mort de la seva dona, un metge i elsseus fills es traslladen de Nova York a unpoble de Colorado, Everwood. El canvi su-posarà una dura adaptació al nou medirural.

TV3L’home de Fort LaramieEl capità Will Lockhart segueix la pista d’untraficant d’armes. El lliurament de rifles au-tomàtics va permetre als indis apatxesefectuar expedicions devastadores, unade les quals, contra una petita patrulla decavalleria, va causar la mort del germà pe-tit del capità, que viu obsessionat per des-emmascarar el traïdor.

33quèquicom?Amb el títol general d’Els mals dels artis-tes, el programa oferirà una sèrie de re-portatges amb exemples concrets de per-sones afectades per aquestes dolences,des d’artistes a esportistes.

CuatroAnatomía de GreyCuatro estrena la quarta temporada d’a-questa sèrie, una de les sis millors sèriesamericanes actuals que no deixa deguanyar adeptes. Després d’un any intenscom a interns, Meredith, Cristina, Izzie iAlex han vist complert el seu somni: exer-cir com a metges col·legiats en el presti-giós hospital Seattle Grace. Tots ells aga-faran les regnes com a residents i guiaranels nous interns de cirurgia, entre els quehi ha la germanastra de Meredith i el ma-teix George, l’únic del grup que no ha pas-sat l’examen.

TelecincoLos SerranoLa iniciativa d’Ana de reflotar l’economiadel Garcilaso cobrant una quota mensuala l’alumnat origina un profund malestar en-tre el professorat que acaba amb la di-missió de Lourditas.

15.30

18.30

Guia TV


Dijous 10 de gener

07.30

18.30

17.00

00.00

K3Martin MisteryEls extraterrestres s’han posat en contac-te amb el Centre. Volen fer un intercanvi:els seus dos amics alienígenes per enBilly. Els nostres herois i la M.O.M. tenenun pla per recuperar en Billy i capturar elsaltres marcians. El pla dels extraterrestres,però, encara és més efectiu.

TV3Dos estafadors i una herènciaNick i Oscar van a Califòrnia amb Freddie,una rica hereva. Oscar s’ha casat amb ellaperquè Nick, que n’és l’amant, ja està ca-sat. El pare de Freddie està indignat i comque, de moment, no es pot comptar ambl’herència, tots tres es posen a buscar fei-na. És Nick qui la troba i Oscar aprofita lasituació per seduir la seva dona legal.Quan Nick se n’assabenta hi ha una ba-ralla entre els dos homes i Freddie deci-deix anar-se’n perquè veu que només livolen els diners. Els dos homes tan solstroben una solució: eliminar Freddie perpoder heretar directament.

TelecincoYo soy BeaL’orgull d’Álvaro impedeix dir a Bea la ve-ritat sobre la carta que va escriure. La sevafúria li permet titllar la jove secretària devanitosa i li diu que la carta la va escriurepensant en les seves anteriors conques-tes. Per tant, Bea es veu en l’obligació deconfessar a Nacho que Bulevar 21 va lliu-rar un premi a la persona equivocada i noli desvetlla el vertader autor. El seu xicot,però, se n’acaba assabentant

33Sputnik: «Les arrugues del rock»Aquesta setmana el programa parla demadurar, de fer-se gran i d’envellir. Parlade l’edat del rock, una cultura musical ambmés de cinquanta anys d’història que viuun moment delicat. Des del seu naixementa mitjans dels anys 50, el rock ha estat as-sociat a la joventut. Però el revival cons-tant d’estils musicals anteriors, la dificultatde fer arribar al públic propostes innova-dores i el domini del mercat d’artistes ve-terans posa en dubte la salut de la cultu-ra rock. I l’allau de retorns de bandes d’al-tre èpoques, com The Police, Genesis oels Smashing Pumpkins, ha tornat a po-sar sobre la taula una vella pregunta: esmor, el rock?

Divendres 11 de gener

15.50

18.30

21.00

22.00

00.00

TV3El cor de la ciutatEls Crespo se’n van avui cap a Colòmbia.Abans, dues sorpreses, i les dues ben ma-ques. El senyor Juan decideix anar a veu-re en Pau. La Cecília se sent fatal perquèconstata que la Sara i en Fidel tenen greusproblemes econòmics. La Roser, semprea la seva, està refredada, però fa ximple-ries amb els medicaments. En Ros esposa gallet amb un policia... La Remei veamb una mala notícia.

TV3Hanover StreetEuropa està en guerra i, durant un atacaeri, el tinent Halloran (Harrison Ford), unpilot americà, coneix una infermera brità-nica i s’enamoren. Acorden tornar-se aveure, tot i que ella és casada amb PaulSellinger (Christopher Plummer), un oficialde l’espionatge britànic encarregat d’unamissió especial molt perillosa a l’altra ban-da de les línies enemigues.

K3Cowboy bebopDesprés de resoldre un complex misteri,la tripulació de la Bebop coneix el genialpirata informàtic Ed, que vol unir-s’hi. Peròels caçadors de recompenses no tenenganes d’arrossegar un adolescent que elspot fer més nosa que servei. Ed es pro-posa fer-los canviar d’opinió.

Tele 5M.I.R.Cristina es desviurà per salvar la vida deSara, greument malalta per una cardio-patia en fase terminal, i per tenir cura dela seva filla de dos anys. Quan descobreixque la petita pateix la mateixa patologia,decidirà que ella seria la mare perfectaper a aquella nena, si per casualitat esquedés sola al món.

CuatroLas VegasUn antic company d’Ed acudeix en la sevaajuda i la de Sam prquè tres clients conti-nuen sense pagar els seus deutes en elMontecito. Aquest trobarà la manera queels deutors paguin. Per la seva banda,Mary continua afectada per la relació en-tre Danny i Delinda, i decideix enfrontar-se als seus temors.

Recomanem

L’exorcis-ta: el mun-tatge deldirector

Divendres 11. TV3, 23.55h.El director Wi-lliam Friedkin i elguionista Wi-lliam Peter Blattyhan revisat lapel·lícula de1973 i l’han am-pliada amb es-cenes inèdites.Chris és una ac-triu de cine di-vorciada que viuamb la seva fillaRegan, de 12anys, i una se-cretària. La ne -na experimentaun estrany canvide personalitatque coincideixamb la mort enaccident del di-rector de lapel·lícula queChris estava ro-dant.Any2000.PaísEstats Units.DirectorWilliam Friedkin.IntèrpretsLinda Blair,Ellen Burstyn,Max Von Sydow.

Dissabte 12 de gener

08.00

09.55

13.10

15.35

19.25

00.15

TV3Les tres bessonesL’Anna, la Teresa i l’Helena veuen un anun-ci on demanen hostesses per a un viatgeen vaixell. No s’ho pensen gaire i cada unas’apunta a una de les tres caravel·les: laPinta, la Niñai laSanta María. El viatge capal nou món serà molt accidentat i haurande lluitar amb els víkings, que volen arri-bar abans que ells al nou continent. Grà-cies a les bessones, Colom serà el des-cobridor d’Amèrica.

33Joies de l’art islàmicAquesta sèrie mostra l’herència que ensvan deixar els artistes i arquitectes islà-mics i explica la relació entre l’esplendorarquitectònica i el missatge religiós de l’is-lam. Està presentada pel professor AdbarAhmed, conegut per la seva voluntat debuscar vincles que permetin l’apropamententre l’islam, el judaisme i el cristianisme.

33Canon VisionsRat Pack: la cimera del glamour. Durantcinc anys, Frank Sinatra i un grup d’estre-lles de Hollywood es van convertir en en-fants terribles i tota la societat americanaes va rendir als seus peus.

TV3Els rius de color porpraPierre Niémans és un policia parisenc es-pecialitzat en casos d’assassins en sèrie.Pierre viatja a una ciutat universitària delsAlps per investigar el terrible assassinatd’un professor. Mentrestant, Marx Kerke-rian, un altre policia, mira d’esclarir la pro-fanació de la tomba d’una nena. A mesu-ra que van avançant les dues investiga-cions, els policies s’adonen que tenenpunts en comú i comencen a treballarjunts, però hauran d’afanyar-se perquè elsassassinats continuen.

TV3Salut!És una proposta divulgativa que vol fo-mentar hàbits de vida saludables entre elsciutadans per tal de prevenir les malaltiesmés comunes.

TV3Dur de matarL’inspector de policia Mason Storm des-cobreix un pacte secret entre el políticTrent i el mafiós Calabrese. Poc després,dos sicaris entren a casa de Storm i l’a-pallissen brutalment.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Diumenge 6 de gener de 2008 Dominical - Diari de Girona · 2008-01-03 · Entrevista Josep Maria...

Documents

Transcript of Diumenge 6 de gener de 2008 Dominical - Diari de Girona · 2008-01-03 · Entrevista Josep Maria...