DOSSIER

Juliol de 1936. Miquel Albareda, empresari barceloní aficionat al’esport i a la fotografia, viatja a Alemanya per assistir a la inauguraciódels Jocs Olímpics de Berlín. Quan és allí, comença la Guerra Civil aEspanya. Poc després, mentre a Catalunya els anarquistes l’esperenper matar-lo, els nazis l’empresonen per roig durant dos mesos.D’aquella experiència en sorgeix un reportatge fotogràfic i un diaricolpidor sobre el seu pas per les presons de Hitler, inèdits fins avui.

El pòdium amb el peve-ter dels Jocs acabatd’encendre, a l’estadiolímpic de Berlín. Unaimatge inèdita, com totesles que il·lustren aquestreportatge, que el catalàMiquel Albareda aconse-gueix fer deixant la sevalocalitat a l’estadi per si-tuar-se discretament alcor de l’escenografiaolímpica preparada pelsnazis. Un angle de visióexcepcional que aportauna visió inhabituald’aquest esdeveniment.✏ MIQUEL ALBAREDA

Des del’escenari

Imatges des delseient. Excepte laimatge captada re-re el peveter queobre aquest repor-tatge, la resta deles instantànies fe-tes per Albareda espot deduir que vanser realitzades desde la seva localitata l’estadi, ja quecomparteixen unmateix punt de vi-sió, amb diferentsangles, en diversosmoments de la ceri-mònia. En aquestafoto, la multitudenfervorida fa lasalutació nazi.✏MIQUEL ALBAREDA

Berlín, a la primeria del juliol de1936. El nazisme viu el seu apo-

geu amb els últims preparatius d’unsJocs Olímpics amb què els jerarquesalemanys, amb Hitler al capdavantcom a líder messiànic, volen enlluer-nar el món. Paral·lelament, a Catalu-nya i a l’Espanya republicana es viuuna calma tensa amb una creixent re-mor de sabres encara inconcreta. Ésen aquest context que el barceloníMiquel Albareda, membre d’una im-portant nissaga hotelera de la ciutat,fotògraf amateur i gran aficionat al’esport, viatja al país germànic. Lesseves esmentades aficions li fan apro-fitar l’ocasió per assistir a la inaugura-ció dels Jocs: li ofereixen la possibili-tat d’acompanyar, com a traductor, ladelegació espanyola al VI CongrésMundial d’Avicultura, celebrat a Leip-zig entre el 24 de juliol i el 2 d’agost de1936. L’11 de juliol surt de Barcelona.El programa inclou visites a Dresden iBerlín i, com a colofó, l’assistència ala inauguració a l’estadi olímpic berli-nès. L’1 d’agost, doncs, Miquel Alba-reda és en aquest escenari, armatamb una càmera Leica, per presen-ciar la inauguració de l’XI Olimpíada.

Uns dies abans, a la República Es-panyola ha començat la guerra. A Ca-talunya, la guerra i la revolució. Lesnotícies que arriben de Barcelona liaconsellen no tornar al país. “La vagad’hoteleria del maig de 1936 em vaindisposar amb el sindicat i la Fosig[Federació Obrera Sindical de la In-dústria Gastronòmica]”, explicaràmés tard ell mateix en les seves me-mòries. El que no sap aquell primerd’agost, mentre realitza a l’estadiolímpic berlinès un exhaustiu repor-tatge gràfic fins avui inèdit, és que fu-gint de les patrulles anarquistes aca-

◗

barà a les presons de Hitler. I tampoces pot pensar que per tancar-lo l’acu-saran precisament de roig.

FOTOGRAFIA I DIETARIL’aventura alemanya de Miquel Alba-reda ha deixat no només un extraor-dinari document gràfic sobre la ceri-mònia d’inauguració olímpica berli-nesa, formada per una desena de pla-ques, sinó també un valuós dietari depresó. Fotografies i textos, conservatsper la seva família, han restat inèditsfins avui, quan veuen la llum enaquest dossier.

Tot i que el nazisme viu en un estatd’eufòria olímpic, aquest català de 30anys no s’hi sent especialment ame-naçat. I, menys, tenint en compte quea casa seva l’espera una amenaça an-arquista certa. Acabats els Jocs passa-rà un mes i mig a Suïssa visitant co-neguts i amics de la família. Tanma-teix, l’oferiment general que fan lesautoritats alemanyes de concedir alsespanyols que circulen per Europal’estatus de refugiat el farà creuar lafrontera i retornar al país germànic el15 de setembre. Un oferiment que es-devindrà una trampa. Acusat, segonsrelata ell mateix, de “simpatitzar ambel govern roig d’Espanya i propagar elcomunisme entre els refugiats d’Es-panya que es troben en el Reich”, ésdetingut el 14 de gener de 1937 i re-clòs a la presó política del Palau Wit-telsbach, a Munic. Sense advocat nijudici, incansablement intenta reba-tre les acusacions, exposant que aBarcelona és buscat per les patrulles ique si no arriba a ser a Alemanya el18 de juliol “ara ja no existiria”, segonsrelata. “Una bala va travessar la pri-mera nit el matalàs del meu llit, i, persi m’hagués salvat d’aquesta, al capde pocs dies van venir a buscar-meper matar-me, com amb tants d’altreshan fet”, afegeix en el seu diari. Mi-

✎GEMMA DOMÈNECH Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural Empresari aficionat a

l’esport i a la fotografia,va a Alemanya com atraductor d’un congrés perpoder assistir als Jocs”

Mentre els anarquistesl’esperen a Barcelonaper matar-lo, els nazisl’empresonen acusatd’activisme roig”

12 Del 18 al 24 d’agost del 2018

DOSSIER BERLÍN 1936

quel Albareda és l’exemple d’un detants casos de catalans que, per la se-va adscripció social (estava al capda-vant de l’Hotel Bristol del Portal del’Àngel des de la mort del seu pare),més que per la seva significació polí-tica, esdevenen objectiu dels incon-

trolats a l’inici de la Guerra Civil. L’ab-surd captiveri a Alemanya l’acabaràportant a les presons franquistes a laCorunya, transferit des de Berlín ambun grup de republicans catalans i es-panyols. D’allí només s’en pot sortirmort, o intentant evadir-se, o allis-

tant-se a l’exèrcit franquista. Desprésd’una estada al penal de la Corunya,optarà per la tercera opció.

Acabada la guerra, retorna a la ges-tió del seu hotel, però no pas com unsimple ciutadà integrat al règim. Du-rant la Segona Guerra Mundial, el seu

establiment, el Bristol, serveix d’ama-gatall a desenes de jueus que fugende l’horror nazi que el mateix Albare-da havia tastat fugaçment anys abans.

És aquesta experiència a les pre-sons de Hitler la que veu la llum perprimera vegada aquí.

13Del 18 al 24 d’agost del 2018

14 Del 18 al 24 d’agost del 2018

Miquel Albareda i Campmanyva néixer a Palma l’any 1906,de progenitors catalans. Tresanys abans, el seu pare, l’ho-teler barceloní Antoni Albare-da, associat amb Joan Pal-mer Miralles, hi havia inaugu-rat el Gran Hotel de Palmaprojectat per Domènech iMuntaner. La fallida del pro-jecte va fer retornar la famíliaa Barcelona per centrar-se enels dos coneguts hotels quehi regentaven, avui desapare-guts: el Continental i el Bristol.Miquel Albareda va créixer enla Barcelona cosmopolitadels anys vint. Amant de l’es-port i l’excursionisme, vapracticar vela, tennis i esquí iva ser, des de 1926, membredel Centre Excursionista deCatalunya. L’any 1933 el Cen-tre li va publicar Nocions

d’esquí, considerat el primermanual d’aquest esport encatalà. Fotògraf i amant del’art, un any abans havia parti-cipat en la fundació del movi-ment renovador de l’art Amicsde l’Art Nou. Com es veu enaquest reportatge, el viatgede feina a Alemanya l’any1936 va acabar amb setzemesos de presó, primer aAlemanya i després a la Co-runya. Acabada la guerra vatornar a Barcelona i va conti-nuar al capdavant de l’HotelBristol, que va regentar fins ala seva mort, l’any 1965. A laimatge, una instantània d’Al-bareda a la presó de la Coru-nya feta per un company ambla seva pròpia Leica.

L’hotelerintrèpid

té lloc cada 15 dies i, tot i que tenia elmenjar a la boca, no l’he volgut per-dre. Junts amb dos de la cel·la n. 13,hem baixat al soterrani, ens hem des-pullat tots quatre i ens hem dutxat ca-lent i fred. Això m’ha fet bé pels ner-vis i l’ensabonada pel cos.”

22 de gener de 1937

“Avui a les quatre m’han portat uncompany, un paleta. Ara se l’han en-dut a declarar i puc escriure tran-quil·lament, primer no callava. Sel’acusa d’haver comprat un diari pro-hibit l’any 1934. L’home diu que d’en-çà el moviment que no s’ha emboli-cat en res més i està tranquil. Té donai canalla i diu que en aquestes condi-cions no es pot permetre tenir idees.”

24 de gener de 1937

“Com que veig que els menús es repe-teixen més o menys, vull anotar tam-bé el que menjo. Desdejuni: cafè ambllet i sucre i un tros de pa negre, comuna llesca doble. Aquest pa té gust decomí i és molt bo. Atapeït, la molla re-sulta difícil de digerir, per això enguardo i menjo sempre el del dia an-terior. Dinar: la mateixa ració de panegre i dilluns: sopa de betes sevilla-nes, color marró clar. Dimarts: sopaamb mongetes seques, rodones. Di-mecres: sopa amb dues mandongui-lles de pa amassat. Dijous: sopa d’ar-ròs amb trossets de carn, espès. Di-vendres: macarrons i col àcida. Dis-sabte: puré de pèsols (o de llenties) ibotifarra que hi neda. Diumenge: ar-ròs amb trossets de carn (infecte!).Sopar: una sopa clara, variada i lacorresponent ració de pa. Tot plegat,si bé no deu alimentar gaire, atipa.”

27 de gener de 1937

“Avui m’explicava en Wacker (el com-pany de cel·la) que junt amb ell va ve-

a algú de llegir-lo, si és que mai algús’interessa per les coses que a mim’hagin pogut passar.”

18 de gener de 1937

“11.50 h. No vull deixar d’escriure unxic cada dia: així, imposant-me un xicde mètode en la manera de passar eltemps, passarà millor. Acabo de feruna partida d’escacs amb mi mateixque he perdut. És a dir, el color que

volia ser jo, ha perdut. No hi fa res,també s’ha de saber perdre, inclúscontra un mateix.”

20 de gener de 1937

“12.40 p. m. Avui és el primer dia,d’ençà que soc aquí, que fa sol. Per-què aquesta cel·la està orientada alnord i no hi toca. Però me’n puc ado-nar mirant els edificis, per un anglede la finestra. Amb tot, el meu humorno és pas millor que els altres dies apesar que el temps influeix molt so-bre mi. I és que em sap més greu es-tar engarjolat quan a fora fa bo. Comem sap greu veure anunciats en eldiari els balls de carnaval.”

“En havent dinat, feia poca estona,ens han vingut a buscar per anar a ladutxa. És un esdeveniment que sols

Durant setze mesos de presó Mi-quel Albareda anota regularment

els pensaments i les experiències queviu als diferents presidis on el porten.S’hi veu retratada una persona que,com a empresari que ha estat fustigatpels anarquistes a Barcelona, trobainjust el seu captiveri perquè no esconsidera ni de bon tros el roig queels nazis creuen que és només pel fetque tampoc no combrega amb el na-zisme. Són dues llibretes manuscritesque titula Tagebuch eines politischengefangenen (Diari d’un presoner polí-tic), de les quals a continuació publi-quem un petit extracte només ambles correccions sintàctiques i ortogrà-fiques mínimes.

16 de gener de 1937

“Munic, cel·la 12. Fa mitja hora quen’han tret, per deixar-lo en llibertat,el meu company de cel·la, un tal Emi-

li Aram i, en quedar sol entre aques-tes quatre parets, he pensat que elmillor que puc fer és començar unpetit diari de les meves impressions.Potser el dia de demà em plaurà re-llegir-lo i recordar aquests temps delmeu empresonament. Potser plaurà

◗

Reflexionsa la presó

HIGIENE“En havent dinat,feia poca estona,ens han vingut abuscar per anara la dutxa. És unesdeveniment quesols té lloc cada15 dies”

COMPANYS DE CEL·LA“M’han portatun company, unpaleta. Té dona icanalla i diu queen aquestescondicions no espot permetre teniridees”

DACHAU“El company deDachau no volexplicar gaire.M’ha de bastarsaber queprefereix un anyde presó a tresmesos a Dachau”

✎ GEMMA DOMÈNECH Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

DOSSIER BERLÍN 1936

15Del 18 al 24 d’agost del 2018

nir en el tren cel·lular un alemanyprocedent d’Àustria que portaven aDachau, al camp de concentració,per haver fet propaganda comunistaen aquell país. És a dir que l’expulsa-ven, entregant-lo precisament a lesautoritats alemanyes. A veure si aquíes proposen fer una cosa semblantamb mi. Em sabria greu entrar a l’Es-panya blanca [franquista] per la portapetita!”

30 de gener de 1937

“2.10 tarda. Fa la sensació que esticvivint una hora històrica: Hitler fa elseu anunciat discurs per ràdio; da-vant del Reichstag para el Führer des-prés dels quatre anys que va demanarde temps perquè el deixessin fer. Val adir que ha fet i ha aconseguit el fi quees proposava. Dels mitjans, val mésque no en parlem, però em fa l’efecteque als alemanys, o a la major part al-menys, els importen poc els mitjans, iestan contents del fi que Hitler ha ob-tingut. Hitler ha salvat Alemanya, queanava pel camí del que està passant aEspanya i per això sol ja li poden es-tar reconeguts, fins potser se li podenadmetre els mitjans, que deu havercregut necessaris. La història ens diràon durà Alemanya. Però jo no m’heproposat parlar de política en aques-tes planes, començant per no ser lameva situació de presoner dit políticla més adequada; a més, puc estar in-fluenciat per aquesta circumstància.Des de Suïssa ho podria jutjar millor.El fet és que he demanat al guardià sipodia sentir el discurs i m’ha contes-tat que ells tampoc tenien altaveu.Des d’una finestra del mateix edifici,que dona al pati, se sentia un xic i enWacker i jo hem desmuntat la partsuperior de la finestra, i, asseguts so-bre les lliteres plegades, l’hem escol-tat, i s’entenia. Ho hem aprofitat perrespirar aire pur, que aquí dins no ar-riba. Ara tornem a estar a baix, i tot

continua banyat en tranquil·litat. Enmonòtona i avorrida espera.”

4 de febrer de 1937

“10.20 h. Estic sol a la cel·la, però solsper una estona, perquè en Wacker haanat a fer-se afaitar. Jo no ho he fet fer,perquè vull veure quina cara arribo afer, amb el temps que em tindranaquí. En vull una fotografia, com a re-cord. Així mateix, vull que salti a lavista, si haig de parlar amb algú, eltemps que fa que soc aquí i la caraque faig per culpa d’això. No sé si ésbo o contraproduent, però he co-mençat així i continuo.”

5 de febrer de 1937

“2.15 h. A les dues s’han endut enWacker, el meu company de cel·lanúmero 3, que avui justament fa 15dies que havia vingut. Junt amb sismés ha pujat a l’automòbil cel·lular,amb petits compartiments indivi-

duals amb seient (m’ho havia explicatell mateix perquè hi havia vingut del’estació), pintat de negre amb el sos-tre blanc, amb destinació seguramental camp de concentració de Dachau(perquè he sentit com una minyonaho preguntava al xofer). Feia pena,amb el seu paquet sense lligar –no liha donat cordill, aquí estan prohi-bits– ha estat el primer a pujar. Ell as-segura que després del moviment noha comprat cap més paper comunis-ta, però ho dubto un xic. Ho repetia irepetia, com si volgués convèncer-sea si mateix o que el sentíssim si escol-tàvem. S’emparava en les paraules delFührer que el d’abans ja està perdo-nat i, ara, vida nova en el 3r Reich.Tant pot ser que els hagi castigat perhaver pertangut a la KPD, partit co-munista alemany, abans dels movi-ments nacionalsocialistes. Pobre ho-me, trigarà a veure els seus coloms!”

“2.55 h. Ha tornat el cotxe de la po-

HITLER“Ha aconseguit elque volia. Delsmitjans val mésque no en parlem,però em fa l’efecteque als alemanysels importen pocels mitjans”

ELS CAMPS“El company n. 4porta el cap pelati ve de Dachau,del camp deconcentració. Estàflac i ha devorat lasopa de llenties”

Un diari conservat. El diari que va escriure Miquel Albareda a les pre-sons nazis i que després va continuar a les franquistes ha estat conser-vat durant tots aquests anys per la seva família. En aquestes imatges enpodem veure dos dels fulls.

16 Del 18 al 24 d’agost del 2018

11 de febrer de 1937

“El meu nou company, el bibelforse-her (explorador de la Bíblia), és moltquiet i gens desagradable. Resa i lle-geix salms, que també em fa llegir ami. Es diu Allois Koller, té 53 anys i ésun treballador senzill. Però és bo iaguanta amb resignació el seu capti-veri, que fa –avui– un mes que dura ique ell creu que pot durar fins a unany. Sols perquè és pacifista. Diu quel’actual govern els jutja enemics del’Estat i els atribueix tendències co-munistes. Ell pertany als apolítics isols creu i segueix «la veu de Déu», laBíblia. Per això no diu «heil», perquède «sant» sols ho és Déu.”

12 de febrer de 1939

“4.30 p. m. Ja quasi no es pot llegir defosc. I això que el dia s’allarga notò-riament. A fora neva. Tot avui que hofa, però mullat. Ara pren i cau engrans flocs. I ja es pot dir que ha pas-sat un altre dia: d’aquí a un quart ensportaran el sopar. Ara passa una for-mació que canta a l’uníson. Tot sovintaixò o música. Les formacions (SA,SS, exèrcit, HJ, BDM, etc.) agradenmolt als alemanys i més als del 3r Re-ich. Per a mi, sols tenen el perill deportar-los el dia de demà a una altraguerra. Juguen amb foc i s’exposen acremar-se.”

15 de febrer de 1939

“La veritat és que no hi ha manera desortir legalment d’Alemanya que nosigui per anar a combatre amb elsblancs [franquistes]. I que això ja eraa la tardor, també és un fet. Amb quindret es priva de llibertat un estranger?Quin qualificatiu es pot donar aaquesta manera d’obrar envers refu-

licia. Els deu haver dut solament al’estació, i d’allí, amb el mateix trenamb què va venir fa dos divendres.Ara sí que veig que Dachau és la des-tinació.”

6 de febrer de 1937

“Cap a la una m’han portat un home,el company n. 4. Porta el cap pelat ive de Dachau, del camp de concen-tració. Està flac i ha devorat la sopa dellenties amb botifarra nedant. Des-prés encara el pa a la sopa i en 5 mi-nuts ha estat llest. Diu que allí passagana, pel que treballa. M’ha explicatquatre coses que sempre són interes-sants de saber: hi ha unes 2.000 per-sones preses. Dormen en barraquesgrans en nombre d’una cinquantenaen cada una. Treballen vuit hores imitja diàries, tenen cantina, però solshi poden prendre cafè, res de cervesani alcohol. Això els que tenen diners.Ell, no. Els que poden, estan autorit-zats a rebre 15 marcs a la setmana,però no paquets. Poden comprar crui coure-s’ho ells. Diu que donen mésbon menjar que no pas aquí, peròcom que treballen molt, ell passa ga-na. De cartes, poden escriure’n i re-bre’n, però sols a una adreça; si volencanviar de persona amb qui corres-pondre, ho poden sol·licitar. Resultaque sols una postal cada 15 dies. Diuque hi ha gent que fa quatre anys quehi és i menys de tres mesos no s’hi es-tà ningú. El curiós és que hi ha gentque ha comparegut al jutjat, ha estatcondemnada i, en acabar la condem-na en una presó o presidi, ha estat re-tornada al camp de concentració.D’altres que han estat absolts i aixímateix retornats allí. Es veu que unacosa és el jutjat i una altra la policiapolítica que els jutja incompatiblesde viure en llibertat. Ell mateix estàdetingut d’ençà de l’octubre per haverfaltat al paràgraf 175 (homosexual)l’any 1934.”

8 de febrer de 1937

“Tot continua igual a la cel·la. En Bir-ker (el company) dormita o calla, elque no és cap mal. No ens tenim grancosa a dir. De Dachau no vol explicargaire –que a mi m’interessaria– per-què està prohibit. M’ha de bastar sa-ber que prefereix un any de presó atres mesos allí.”

“M’entretinc escrivint cartes llar-gues que no tiro per no amoïnar lacensura: ho faré quant surti, si me lesdeixen. Hi dic coses que, sense ser resde mal, des d’aquí no està permès dir.”

PREMONICIÓ“Una formaciópassa cantant.Les formacions(SA, SS, etc.)agraden molt alsalemanys. Per ami, sols tenen elperill de portar-losel dia de demà auna altra guerra”

Del quarter de la Gestapo a Berlín,Miquel Albareda és conduït a l’avuidesapareguda estació de Lehrte perpujar a un tren amb destinació a Bre-men. Al port de Bremen és embarcatrumb a la Corunya, on arribarà cincdies després per ingressar al penalprovincial. No farà sol aquesta tra-vessia. A Prinz Albrecht Strasse, elquarter de la Gestapo, s’hi ha trobatels catalans Ricard Boadella, JaumeGascón i Jordi Tell; el càntabre JoséLuis García Obregón, i el madrilenyd’origen alemany Carlos Auernhei-mer. Tots cinc han estat detinguts aAlemanya i són traslladats a Espa-nya per ser lliurats a Franco. MiquelAlbareda no anota res al seu dietaridurant la travessia, però immortalitzael moment amb la seva Leica: es re-traten a la coberta del vaixell detransport de material militar Hermes.

Dels companys de viatge, Albare-da només coneixia el barceloní JordiTell, a qui havia retrobat ja diesabans a la presó berlinesa: “Una co-sa agradable m’ha passat aquí aBerlín i ha estat trobar, un dia queanava a prendre una dutxa, en JordiTell.” Tell estava empresonat a Ale-xanderplatz des del gener. Boadellai Gascón, des del mateix març. Totstres, detinguts per la seva participa-ció en la presa de l’ambaixada espa-nyola de Berlín després de la insur-recció del 18 de juliol. La seva ac-tuació, la descriu acuradament elcorresponsal a París del diari La Hu-manitat dos anys més tard en unapeça dedicada a Jordi Tell: “A l’edifi-ci de la mateixa [ambaixada] va in-tervenir [Tell] amb altres catalans[Xammar, Boadella i Gascón] que estrobaven a Berlín i de manera forçaviolenta contra els qui es resistien al’ambaixada a reconèixer el governde la República i volien posar-se alcostat dels feixistes.” El contracop,organitzat per l’agregat de premsade l’ambaixada, el mític periodistaEugeni Xammar, es va resoldre ambl’expulsió del fins aleshores ambai-xador Francisco Agramonte i el no-menament de Josep Rovira Armen-gol, fidel a la República, tot i quel’alegria dels revoltats va durar pocsmesos.

Extradit a l’Espanyafranquista amb cinccompanys més

Al vaixell de retorn. Enaquesta imatge, conser-vada amb totes les queva fer Albareda a Berlín,es pot veure el mateixprotagonista amb elsseus companys de cap-tiveri, durant el viatgedes de les presons nazisfins a les franquistes.Tots sobreviuran. D’es-querra a dreta: MiquelAlbareda, l’arquitecteJordi Tell, el violoncel-lista Ricard Boadella,l’advocat José Luis Gar-cía Obregón, CarlosAuernheimer i el perio-dista Jaume Gascón.

DOSSIER BERLÍN 1936

17Del 18 al 24 d’agost del 2018

del Wittelsbacher Palais a Munic, finsavui no he pogut escriure i ara ho faigamb un llapis d’un centímetre i solstinc un full de paper. Però no vull dei-xar d’anotar el que ha succeït enaquest temps, per si algun dia puc re-llegir aquest diari.”

25 de març de 1937

“El pitjor que he viscut és el transportde Munic a Berlín, sobretot fins aLeipzig, en un cotxe vell, brut, repar-tits en caixons d’un metre quadrat onhi havia un banc per a dues personesi un tros de tauleta. En aquest espai hifiquen fins a quatre persones. I el va-gó aquest el fan anar en ziga-zaguespel país per entregar i recollir presosen el nombre més gran possible d’es-tacions. [...] Aquí a Berlín em van ficaren una cel·la on vam dormir 30 ho-mes, jo sense sobrellit, sobre uns trescoixins de palla brutíssims; tot el localera infecte. [...] Vaig demanar que emdonessin una cel·la individual, fet queconsideren més càstig: jo no podiaaguantar aquella brutícia, ni la «socie-tat». Aquesta era pitjor que a Munic,indescriptible. Em va repugnar tantque vaig preferir estar sol, encara quefos més carregós. Avui fa 15 dies queestic en aquesta cel·la: té 1,60 x 3,25 mi hi ha un llit i un tamboret i un W. In-decent. L’aigua, la deixen anar des defora tres cops al dia. I el pitjor és queaquí està prohibit llegir i escriure.”

28 de març de 1937

“Bé, ahir vaig sofrir la tercera declara-ció, però va anar molt millor que lesaltres. Un altre oficial, correcte, iaquest cop vaig firmar. Fan un detallde la meva vida i al final posen queestic desitjós d’anar a combatre alcostat dels blancs [franquistes]. Aixòva ser ahir, dissabte de Glòria, 27 demarç de 1937, i potser vaig firmar lameva sentència de mort, però crecque és el millor que puc fer.”

DESTINACIÓ“La veritat és que nohi ha cap manerade sortir legalmentd’Alemanya que nosigui per anar acombatre amb elsblancs [franquistes]”

(com tots els dimecres). Ja m’haviadit que el perill havia passat, quan ados quarts de nou tocats l’han vinguta buscar i poc després pujava, juntamb tota una colla de desgraciats, und’ells amb el cap pelat, que vol dirque ja hi havia estat, en l’auto negreamb el sostre blanc amb direcció aDachau, el camp de concentració. EnKerns fa prop de vuit mesos que estàpres, i a Dachau ningú se n’hi estàmenys de sis. Això que ha estat donatd’alta pel fiscal...”

[El 4 de març Miquel Albareda éstraslladat de la presó del Palau de Wit-telsbacher de Munic al Polizeipräsidi-um d’Alexanderplatz a Berlín, on in-gressa el 10 de març. Del tortuós tras-llat i de la vida a la presó berlinesa endeixa constància escrita quan uns diesmés tard pot reprendre el dietari.]

22 de març de 1937

“Des del dia 4, quan a mig dinar emvan venir a buscar de la presó política

giats? «Mori qui no pensi com jo» ésl’antiga norma alemanya i veig quetambé la moderna. No és difícil acon-seguir un fi no reparant en els mit-jans.”

17 de febrer de 1937

“Costa no perdre la paciència, tancataquí dins! Ja en tinc ben bé prou. De-mà farà cinc setmanes que estic pres,i encara ni m’han preguntat res nim’han fitxat, i el que és pitjor, no crecque pensin fer-ho. Sols em van co-municar el perquè em tenien i prou.Tant pot ser que ens vulguin tenir in-ternats fins que s’acabi la Guerra Civila Espanya com que esperin que de-manem per anar al front.”

19 de febrer de 1937

“Set quarts he estat sol: a les 2.45 h haentrat un xicot fort i cepat que es diuJosef Kern, té 28 anys i ve de Stattel-heim, una presó d’aquí a Munic. S’hi

ha estat set mesos i mig per haver llegitun full comunista que li van donar ique va cremar. Ara encara té por de serportat a Dachau. [...] Està molt capficat,quasi no diu res. Es comprèn que idio-titzi un home set mesos i mig tancat solen una cel·la. Una hora de passeig te-nen, cada matí, però han d’anar undarrere l’altre, sense poder parlar; enziga-zaga recorren el pati i després perun dels costats, per recomençar. Setmesos sense parlar amb ningú.”

23 de febrer de 1937

“M’han fet baixar al n. 39, m’han co-municat que no m’estava permèsd’escriure en cap altra llengua quel’alemany i que a l’estranger de capmanera, ni en alemany.”

27 de febrer de 1937

“9 a. m. En Kerns, el company n. 6, jaha passat la seva estona de por de serenviat a Dachau, doncs avui és el dia