QUINTUS HORATIUS FLACCUS

Epodes i Odes

2n BATXILLERAT – LLATÍ – CURS 2012 – 2013

LA POESIA LÍRICA I ELEGÍACA

En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs (hexàmetre

+ pentàmetre) d'un tema qualsevol, tot i que predominantment són temes personals i

subjectius, a diferència del que passa per exemple amb el gènere èpic o didàctic. Els poetes

alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies temes molt diversos, tot i que predominen

els relacionats amb amors mitològics; Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja

introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra, per tant, conrea el gènere centrant-se

més ja en les emocions. Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps

d'August com a poesia que parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El

seu moment d'esplendor arriba amb Tibul i Properci i Ovidi, tot i que cal esmentar Corneli Gal

com a fundador del gènere i autor de quatre llibres d’elegies dedicats a la seva estimada

Lícoris. Tot i així, no s’ha conservat la seva obra, la coneixem només gràcies a les referències

que en fan altres autors, com Ovidi. Fou precisament Ovidi, últim dels poetes elegíacs de

l’època d’August, qui va estendre l'elegia a nous temes, especialment en les seves últimes

elegies, escrites en l'exili, en les quals sorgí l'elegia dolorosa, que esdevindrà única en el

concepte modern d'aquest gènere.

El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar -de la lira-,

almenys en el món grec. Sens dubte va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral

originalment itàlica, de la qual, tanmateix, queden ben poques restes. Però la lírica transmesa

textualment té en realitat un origen culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al

segle I a.C. amb representants com Catul.

En aquest apartat es reuneix tota la poesia personal o subjectiva (enfront de l'èpica o la

didàctica). Es podria definir la lírica com a poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol

influir. Cal dir però, que distingim altres gèneres amb característiques semblants a les de la

lírica/elegia, com és el cas dels epigrames, que sovint comparteixen temes amb la lírica, tot i

que el seu origen és ben diferent: l'epigrama era en un principi una composició inscrita en la

pedra, sobre una tomba o un pedestal, caracteritzat per l'ús habitual del dístic elegíac, per la

brevetat i per la interpel·lació al qui passava per davant. En sentit ampli els epigrames són

poemes breus, concisos, sovint -però no sempre- amb més o menys intenció humorística i en

general vinculat a les relacions socials o amoroses. Els primers epigrames llatins conservats són

els de Catul.

A continuació, destacarem tres dels principals autors del gènere líric o elegíac: Tibul, Properci,

Catul, Ovidi i Horaci.

TIBUL (s. I aC)

Procedent d’una família benestant, va formar part del cercle literari de Messala Corví, igual

que altres poetes contemporanis i amics seus com Ovidi. Tot i que durant un temps va

combatre en el bàndol de Cèsar August, la seva poesia és pacifista i enyora la pau i els vells

costums rurals romans. Aquest és un tema recurrent a les seves elegies, juntament amb l’amor

malaltís, l’amistat i la mort. Té un estil clar i clàssic, molt diferent del de Properci.

PROPERCI (s. I aC)

Igual que Virgili, formà part del cercle de Mecenas. Tot i que també va tocar temes amorosos a

les seves elegies, destaquen també els temes patriòtics d’acord amb la política regeneradora

de l’emperador August. Es desmarca clarament de Tibul amb un estil proper al dels poetes

alexandrins del s III aC i amb un tractament tràgic de l’amor que es veu sovint atacat per la

gelosia, desil·lusió i tristesa.

CATUL, LA PASSIÓ POÈTICA

El model de poesia èpica és el predominant fins entrat el segle I a. C., quan una generació de

poetes joves, anomenada poetae noui, reaccionen contra aquest corrent i revolucionen la

poesia llatina amb aportacions que suposen un refinament més accentuat i l’aparició de la

individualitat. Els poetae noui pertanyien a la joventut benestant de finals de la República, que

es lliura a una vida de luxe i refinament. D’entre tots ells destaca la figura de Catul, l’únic per

altra banda del qual es conserva l’obra.

Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l’aristocràcia provincial

terratinent i amb activitats comercials. La seva vida va ser breu: va durar uns trenta anys, des

del 84 al 54 a. C. De ben jove es va establir a Roma per estudiar i s’hi va quedar definitivament.

Catul no es va dedicar de manera seriosa ni al comerç ni a la política com altres del seu cercle,

sinó que es va abocar al otium: la vida de societat, les relacions amb els amics, l’amor i la

poesia.

L’obra de Catul reflecteix la seva vida. Té la forma d'un recull de 116 poemes de longitud

diversa, des dels dos versos del més curt als 408 del més llarg. El primer porta una dedicatòria

al seu amic i paisà Nepot. Els poemes es poden classificar en tres grups, segons el contingut:

poemes erudits: seguint els models alexandrins hi fa ostentació de la seva erudició

mitològica. Són els més extensos. N'hi ha que es consideren de les primeres elegies

romanes.

poemes dedicats als amics i als enemics: uns i altres surten amb noms propis. Cap als

seus amics mostra un profund afecte i una sincera gentilesa, de vegades bromejant-hi,

d’altres vegades compartint-hi el seu dolor. Els motius d’aquestes composicions són

diversos: invitacions, salutacions, mostres d’admiració o d’agraïment, confidències,

retrets... Amb els enemics, per contra, aflora tot el seu odi i la seva rancúnia

despietadament, sense aturar-se en res, ni en les amenaces ni en els insults més

cruels. La majoria de cops els atacats són rivals en els seus amors. Diversos poemes

són invectives contra Juli Cèsar, el qual encara no havia aconseguit el poder absolut.

Aquests atacs no són, aparentment, polítics, sinó que Catul acusa obertament Cèsar,

probable amic de la seva família, de mantenir relacions homosexuals amb el seu

lloctinent Mamurra. Sembla, però, que Catul es va mantenir al marge de les lluites

polítiques del seu temps.

poemes d’amor: Catul escriu alguns poemes sobre amors passatgers com un jovenet

anomenat Juvenci o algunes noietes fàcils. Però les seves millors poesies tracten dels

seus turmentosos amors amb “Lèsbia”, nom literari que Catul va donar, en honor de

Safo, a una aristòcrata anomenada en realitat Clòdia. Aquesta era una dona casada,

bella i amb inclinacions literàries, força més gran que Catul. A través del seu germà

Clodi i del seu marit participava indirectament en la política de Roma. Escandalitzava

tot Roma amb la seva vida lliure, les seves relacions incestuoses amb Clodi i la seva

multitud d’amants. La seva recerca de plaer va fer-se completament desenfrenada en

morir el seu marit, enverinat, segons Ciceró, per la mateixa Lèsbia. Els poemes de Catul

mostren totes les vicissituds per les quals van passar les seves relacions amb Lèsbia en

els set o vuit anys que van durar: la felicitat de les primeres trobades, el sofriment i els

retrets del poeta per les constants infidelitats de la seva estimada, les freqüents

ruptures i reconciliacions i la separació definitiva, amb la qual no va aconseguir,

tanmateix, deixar d’estimar-la.

Se li atribueix a Catul també l’inici del gènere autobiogràfic, cosa que diferencia l’elegia

romana de la grega. L’obra de Catul es caracteritza per la passió (en l’amor, en la vida, en

l’amistat o en la poesia) i per la subjectivitat, no solament en les composicions amoroses o en

les que reflecteixen la seva vida privada, sinó també en els poemes erudits, on per primer cop

els arguments mitològics serveixen sovint per expressar els sentiments del poeta.

PUBLIUS OVIDIUS NASÓ (Sulmona 43aC - Tomis 17dC)

Es coneix bé la vida d'Ovidi perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes (Tristia, 4, 10).

Publi Ovidi Nasó fou un poeta romà de l’època d’August i, per tant, contemporani de Virgili,

Horaci i Livi. Va néixer en una família benestant de la classe eqüestre. El seu pare era propietari

de finques i va morir als noranta anys, poc abans que la seva mare. El seu germà havia nascut

just un any abans que ell i va ser el seu company en els estudis de retòrica a Roma i

completaren la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Tingueren bons mestres

d’eloqüència com Higí, Areli Fusc i Porci Latró. Van compartir vida política fins als vint anys,

edat en la qual va morir el seu germà. Poc després de la mort del seu germà, instal·lat a Roma

de nou, aviat va abandonar la carrera judicial, per dedicar-se plenament a la poesia, ja que de

seguida va donar mostres de la seva sensibilitat poètica, en detriment de l’eloqüència prosaica

requerida al fòrum. El seu pare era reaci a la idea ja que creia que els estudis de la literatura no

donaven cap profit (com deia ell, el mateix Homer havia mort en la pobresa). Però Ovidi seguí

la seva inclinació i, segons li permetia la seva folgada situació econòmica, freqüentà el cercle

de Messala Corví, aconseguint així més independència d’idees que poetes com Virgili o Horaci.

Quan va morir el seu pare, Ovidi es va convertir en hereu de totes les seves possessions, cosa

que li va permetre viure sense preocupacions i viatjar a diferents llocs com Atenes, Àsia Menor

i Sicília, on va completar els seus estudis i es va dedicar ja plenament a la poesia.

Va tenir tres esposes. Amb la primera s’hi va casar molt jove però acabà essent considerada

nec digna nec utilis, «ni digna ni útil», cosa que fa pensar que no era del la seva mateixa posició

social i que no li va donar fills durant el seu curt matrimoni. El seu segon matrimoni també va

ser curt però hi va tenir una filla que posteriorment el farà avi. Amb la seva tercera esposa,

Fàbia, arribà la felicitat conjugal i amb ella també tingué una altra filla.

La seva obra fou un reflex de l’alta societat romana, de la qual ell n’era una figura destacada.

Conreà diversos gèneres poètics, i fou un poeta popular entre el públic romà.

L’any 8aC, un enfrontament amb l’emperador Cèsar August el va portar a un exili forçat a

Tomis (actual Constança, a Romania). Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos

mots: carmen et error "un poema i una equivocació".

Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament

contradictori amb els valors morals propugnats pel príncep, però sobre l’error comès pel poeta

s'han formulat multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri

escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el

poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la

mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot

sol, sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus interessos.

De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit

sobretot en les elegies doloroses, en les quals defensava la seva innocència i feia un crit de

clemència a l’emperador August. Fins i tot es dirigí a diversos amics perquè mediessin pel seu

perdó. Però tots els intents foren en va i el poeta va morir a Tomis el 17dC, als 60 anys.

OBRES

Ovidi serà el darrer gran representant de l'elegia. N'ampliarà l'ús a diversos temes.

Poesia elegíaca d’amor:

- Amors (Amores):

La va escriure quan encara era molt jove. El tema de gairebé totes les 51

elegies que la componen és l'amor, tant en el seu vessant noble com en el

sensual. Aquesta seva primera obra ja traspua el gust per les aventures i

conquestes amoroses i retrata una Roma, ja en el cim del seu poder, plena

d'intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. Hi són especialment

perceptibles les influències de Catul, Tibul i Properci.

- Heroides (Heroides) : Va ser redactada en dues sèries. La primera és un conjunt de

quinze poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus

marits o amants absents. No tenen cap model grec ni llatí, tot i que els temes són

extrets fonamentalment de l'èpica i la tragèdia gregues, per exemple n'hi ha una de

Penèlope a Ulisses. Una excepció és l'epístola de Dido a Eneas, inspirada en l'Eneida, si

bé en dóna una visió contrària a la de Virgili: segons Ovidi, que no creu en la missió

d'Eneas, aquest no hauria d'haver abandonat Dido. En totes elles el poeta demostra un

profund coneixement de la psicologia de les dones. La segona sèrie, escrita uns anys

més tard, són tres parells de cartes, també de motiu mitològic. Cada parell consisteix

en la carta d'un home i la resposta d'una dona, per exemple Paris i Hèlena.

Poesia didàctica d’amor:

- Art amatòria (Ars amatoria)

Poema didacticoelegíac de 2.400 versos que tracta més de l’art d’agradar, de la tècnica

de seducció, que no pas de l’art d’estimar. Aquesta obra fou escrita i publicada en llatí entre

els anys 2aC i 2dC (primer es publicaren conjuntament els dos primers llibres i uns anys

després, l’èxit de públic el portà a publicar el tercer). La mètrica no consta d’hexàmetres, propi

dels poemes amb finalitats didàctiques, sinó el dístic elegíac, més propi de l’elegia.

En l’obra, una figura elegíaca i alhora didàctica, el praeceptor amoris, el preceptor de l’amor,

s’independitza de l’obra per emetre un discurs totalment elegíac: caràcter autobiogràfic o

subjectiu, to planyívol o malenconiós, abundància de tòpics com el carpe diem –gaudeix del

moment-, militia amoris –l’amant com a soldat-, exclusus amator –l’amant refusat-, servitium

amoris – l’esclavitut de l’amor-, adynaton –el món al revés-, locus amoenus –lloc agradable,

plaent-, ... Tot i així, des del primer moment Ovidi es distancia dels elegíacs llatins anteriors

introduint la ironia, la paròdia i l’humor, però de manera que no restin serietat i erudició a la

seva obra.

En l’obra, Ovidi vol ensenyar la pràctica de la seducció amb l’objectiu de la unió carnal. L’Art

amatòria té tres llibres. Els dos primers van adreçats als homes, mentre que el tercer es

dirigeix a les dones:

o El llibre I. Com i on aconseguir l’amor d’una dona. Explica on és possible trobar

les dones -els llocs públics, sobretot en els espectacles- i els recursos per conquistar-

les: cartes, regals, l’elegància, la galanteria, les promeses, els mitjans de pressió

psicològica com llàgrimes, petons...

o El llibre II. Com mantenir l’amor ja aconseguit. Ensenya la manera de conservar

l’amant. Les instruccions són: ser afectuós, agradable i complaent, fer compliments i

regals -i especifica quina mena de regals-, dissimular les infidelitats tant les pròpies

com les de l’amiga, provocar gelosia de vegades, ser discret, i aconseguir que el plaer

sexual sigui compartit.

o El llibre III. Consells perquè les dones puguin seduir un home. Dóna mitjans per

embellir-se, la instrucció que han de tenir (poesia, dansa, música), les armes

psicològiques (rialla, plaer), la conducta envers l’amant, com eludir la vigilància del

marit o del guardià.

En l’Art amatòria Ovidi mostra humor en les observacions psicològiques i erudició en els

exemples dels amors mitològics. És destacable el reconeixement implícit per a la dona de drets

que la tradició li negava: al plaer, a la cultura, a la llibertat. Amb tot cal dir que les dones que

apareixen als poemes d’Ovidi i dels altres elegíacs són cortesanes, noies de classe inferior i

aristòcrates vídues o divorciades. La matrona o dona casada de classe alta rarament és objecte

de les atencions dels poetes. L’Art amatòria va tenir un gran èxit de públic, però el seu caràcter

amoral, palès en el fet que solament parla d’amors il·legítims, va topar amb molts interessos:

o la reforma moral, per mitjà de lleis i propaganda a favor del matrimoni, amb la

qual August pretenia lluitar contra el relaxament dels costums que imperava a Roma,

o la classe dirigent de Roma, que hi veia reflectits els seus vicis i immoralitats

L’autor deixa clar ja al principi del llibre que ell vols cantar l’amor

permès, fugint l’adulteri , considerat un delicte per la Lex Iulia

d’August.

Al llarg del llibre hi ha una bona dosi de crítica social. L’autor critica,

per exemple, la hipocresia del seu temps quan parla que els

aplaudiments al teatre ja no són espontanis com abans, la sofisticació

de la societat contemporània que necessita tendals al teatre per

protegir-se del sol, o la manca de senzillesa en la seva època.

- Remeis d'amor (Remedia amoris)

Ovidi va escriure aquesta obra per esborrar la mala impressió causada

per l'Art amatòria: hi explica com no deixar-se seduir i com alliberar-

se de l'amor, per exemple centrant-se en els defectes de l'estimada o

procurant trobar-la sense maquillatge i desarreglada. De fonts

epicúries i estoiques prové la idea, present en l’obra, que l'amor és

una forma de demència. Així els Remeis d'amor representen una guia

espiritual per a una vida més racional. Però manté el mateix to

enjogassat i no li serveix per disculpar-se de l'Art amatòria.

- Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae)

És un receptari de cosmètics del qual es conserven uns cent versos.

Poesia epicodidàctica:

- Metamorfosis (Metamorphosis)

Les Metamorfosis (Metamorphosis) d’Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres

dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica

comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un

seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a

la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que,

després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre

I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions

sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot

arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi,

l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de

recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de

personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a

l'aparició de Pitó, la serp monstruosa, i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite

d'Apol·lo i la nimfa Dafne (explicació del mite: Apol·lo, déu del sol i la música, va burlar-se del

jove Eros per portar arc i fletxes tot i ser tan sols un nen. Eros, furiós, li va llençar una fletxa

d’or que incitava a l’amor i a Dafne una fletxa de ferro que incitava a l’odi. Així va provocar que

Apol·lo s’enamorés d’ella i que, en canvi, Dafne el rebutgés. Tot i que va poder fer-ho durant

un temps, quan va veure que no podria fugir d’ell, va fer que la seva pell es convertís en

escorça d’arbre, els seus cabells en fulles i els braços en branques. Els peus se li clavaren a

terra. Tot i així, Apol·lo va prometre estimar-la eternament i que els branquillons de l’arbre

coronarien el cap de molts líders. Apol·lo va usar els seus poders d’immortalitat per fer que

l’arbre fos sempre verd.)

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere concret. De tota manera és

una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el seu caràcter

narratiu, la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a

diferència de l’èpica tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria

considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual

Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera

absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és

tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan descriu el

naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de

Júpiter (nom grec: Zeus, déu del cel i dels fenòmens admosfèrics) i el diluvi, pren un to entre

elegíac i bucòlic (=pastoril, ubicats en plena natura) en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la

narració dels amors de Júpiter i Io (Zeus=Júpiter va casar-se amb la seva germana Hera però

tingué sempre moltes aventures amb deeses i dones) té molts elements de comicitat. Altres

passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són

incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els

arguments, el tractament...

L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat.

Tot i així el precedent més pròxim són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades

s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre de Colofó, Parteni de Nicea

van escriure justament col·leccions anomenades Metamorfosis. Tanmateix Ovidi va més enllà,

ja que ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però diferent. Les influències

que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la

poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina.

Les Metamorfosis, una obra que no cercava segurament res més que ser un pur divertiment

però que ateny un gran nivell literari, van obtenir un enorme èxit, no solament a la seva època

sinó també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc com a

repertori de gairebé tots els mites greco-romans, puix que permetia el coneixement de la

mitologia grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser molt imitades.

Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les pren com a model per a les seves faules

mitològiques. També s'hi inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge, Ausiàs

March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i Picasso, escultors com Bernini,

músics...

Poesia didàctica patriòtica:

- Fastos (Fasti)

El pla d'aquest poema d'Ovidi -4.772 versos en sis llibres- era descriure dia a dia les festivitats i

els diversos ritus del calendari romà i explicar-ne els orígens. Consisteix en una combinació

d'erudició hel·lenística a l'estil de Cal·límac, de temes de la història romana i d'al·lusions

propagandístiques del govern d'August. És l'únic poema d'Ovidi que pretén celebrar la Roma

d'August i adular el príncep i la seva família. Tanmateix resulta frívola i massa plena de mites

grecs per tenir una intenció patriòtica. Per altra banda solament va arribar a completar la part

corresponent a mig any, ja que l'exili va interrompre'n la redacció.

Altres poemes didàctics:

- Halieutica

- Fenòmens (Phenomena)

Poesia elegíaca d’exili:

- Tristes

- Pòntiques

L'obra que Ovidi va compondre a Tomis durant l'exili a què el va condemnar August consisteix

fonamentalment en dos reculls d’elegies, les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex

Ponto). Aquestes elegies adopten la forma de cartes enviades a diversos destinataris, entre els

quals la seva esposa, amics i enemics, August i polítics opositors a l’emperador. En les elegies

d’exili els temes són recurrents: la queixa desesperada per la seva situació, la demanda per

intercedir a favor seu davant el príncep, la súplica pel perdó fins a rebaixar-se a l’adulació i

l’enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. És una

poesia que neix del dolor i, per aquest motiu, resulta més sincera i profunda que l’anterior. El

que pretén Ovidi amb aquestes cartes és sobretot no ser oblidat a Roma i remoure l’opinió

pública perquè August li aixequi el càstig.

PUBLI VIRGILI MARÓ (70 aC – 19 ac)

Abans de parlar del gran poeta líric llatí, Horaci, cal citar a Virgili com representant també

d’aquest gènere. Tot i que la seva obra principal, l’Eneida, conreï clarament el gènere èpic,

Virgili va tastar també la temàtica i l’estructura de la lírica en la seva primera obra, les

Bucòliques.

(Com que es tracta d’un contingut de selectivitat, considerem oportú incloure ara un resum de

l’èpica, principal gènere conreat per Virgili).

EL GÈNERE ÈPIC

Es pot definir una epopeia o obra èpica com una composició poètica en versos regulars de

caràcter narratiu, que celebra personatges i accions heroics extrets de la història o de la

llegenda. L'èpica llatina no es pot entendre sense l'homèrica, de la qual neix. Tanmateix, a

diferència d’Homer, l'èpopeia llatina va cercar l’exaltació patriòtica de Roma i no en va ser una

excepció Virgili, l’únic poeta romà que va escriure una epopeia comparable a les d’Homer:

l'Eneida.

L'ÈPICA ARCAICA

Una de les primeres obres literàries en llatí va ser una simple traducció de l’Odissea, feta en

versos saturnis a mitjans del segle III a. C. per un grec anomenat Livi Andronic, que va

traslladar a Roma el sistema escolar grec, basat en l’estudi i el comentari d’Homer. Tot i així els

següents autors que van conrear l’epopeia a Roma van abandonar els mites grecs per centrar

el tema dels seus poemes en la història de Roma. Així el Bellum Punicum de Nevi (s. III a. C.) se

centrava en les recents guerres púniques, començant per les seves causes llegendàries: els

amors truncats d’Eneas i Dido. En canvi Enni (239-169 a.C.), en els seus Annals, va anar més

enllà, ja que va voler narrar tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les guerres

púniques, però buscant les explicacions racionals dels fets i defugint la intervenció dels déus.

Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica homèrica.

Parlant d’èpica, cal parlar també de les ja citades Metamorfosis d’Ovidi. (revisar l’apartat

destinat a aquesta obra a la pàgina 10).

I per acabar el gènere èpic, cal mencionar Lucà. Lucà (39 dC. - 65dC.) va néixer a Còrdova igual

que el seu oncle Sèneca. De ben jove va guanyar-se l’amistat de Neró pels seus dots literaris,

però aviat va ser condemnat a mort per l’emperador i es va obrir les venes als vint-i-cinc anys.

Tot i morir jove, l’obra de Lucà va ser considerable. Tanmateix l’única obra conservada és la

Farsàlia, un llarg poema èpic sobre la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, que no va poder

completar abans de morir. La Farsàlia és molt original enfront de l’èpica anterior, fins al punt

que ha estat qualificada d'antivirgiliana, perquè pren com a tema uns fets històrics propers a la

seva època i els narra d’una manera racional, sense la intervenció dels déus i atribuint als

esdeveniments causes humanes o científiques, de manera que sovint sembla més un

historiador que no un poeta.

REREFONS HISTÒRIC

Virgili va viure a durant el s. IaC, època de gran expansió de l’imperi romà per Europa, el

Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Durant aquesta època, el sistema polític de l’imperi era la

República, vigent des del 509 aC, per tant, amb el senat com a òrgan de govern principal,

format per 300 patricis, homes rellevants de llinatges antics, sovint amb moltes terres. Dos

cònsols escollits per ciutadans executaven les decisions preses pel senat. En el fons, Roma era

una oligarquia dirigida per les classes altes, que governava segons els seus interessos. De totes

maneres, la majoria dels romans consideraven que aquest sistema era millor que la

monarquia.

L’any 60 aC es produí a Roma el primer triumvirat, aliança entre Juli Cèsar, Pompeu i Cras, que

acabà amb una guerra civil entre els dos primers. Finalment el 45aC s’imposà Juli Cèsar i a

partir d’aquell moment va gaudir del poder suprem propi d’un dictador (volia liquidar la

república i proclamar-se rei). Com que els romans odiaven la monarquia, es multiplicaren els

seus enemics i el 44aC morí apunyalat en entrar al Senat.

Després del seu assassinat l’imperi va viure un període de confusió que acabà amb una nova

guerra civil. La lluita se centrà en dos homes: Marc Antoni (lloctinent de Cèsar) i Octavi (fill

adoptiu de Cèsar i, per tant, el seu hereu natural). Durant un temps Marc Antoni controlà

l’orient de l’imperi mentre que Octavi controlà occident. El repartiment s’acabà l’any 31aC,

quan s’enfrontaren a la batalla d’Acci, amb la victòria d’Octavi. Després de la seva derrota,

Marc Antoni se suïcidà. Octavi es convertí així en un governant fort i estable que restaurà

l’equilibri a Roma.

L’any 27 aC el Senat atorgà a Octavi el títol honorífic d’August (=de bon auguri”) i el 31 aC fou

proclamant emperador. Tingué llavors el poder absolut durant quatre dècades. L’imperi doncs

passà de República a Imperi de manera que cada emperador nomenava el seu successor.

Biografia i obres de Publi Virgili Maró – El poeta

Virgili va néixer en un petit poble proper a la ciutat de Màntua. Passà la infantesa a la propietat

dels seus pares, uns terratinents mitjans, en ple contacte amb la naturalesa, que aprengué a

observar i a estimar profundament. Va rebre una educació acurada. Fou instruït a Cremona, a

Milà (on aprengué l’art de la retòrica o art de parlar en públic) i completà els seus estudis a

Roma. Tot i així tenia un defecte que li dificultava aquesta tasca: quequejava considerablement

i, a més, no era bo en la retòrica, fet que va portar-lo a abandonar la idea inicial de ser advocat

o polític i se centrà en la poesia. Als vint anys Virgili abandonà Roma per fugir de l’ambient

bulliciós i de les constants intrigues polítiques que tant li desagradaven. Es va establir a Nàpols,

on va freqüentar el cercle del filòsof epicuri Siró i on va viure una vida retirada, dedicada al

pensament i a la literatura.

Com a conseqüència de la guerra civil originada després de la mort de Juli Cèsar, les seves

terres familiars foren confiscades i assignades als soldats veterans dels rengles vencedors. Li

foren retornades gràcies a la intervenció personal de Mecenas i d’August. Virgili es mostrà

sempre agraït per aquest fet i recompensà els seus benefactors enaltint-los amb la seva ploma.

Cap a l’any 42 va tornar a Roma, on va escriure una de les seves primeres obres: les

Bucòliques, deu poemes en els quals els protagonistes eren pastors que vivien en un marc

natural i que es consagraven a l’amor. En l’obra, de gènere elegíac, Virgili vol que els lectors

s’evadeixin de tota confusió i malestar per refugiar-se en un món idíl·lic. Aquesta obra li va

permetre a l’autor enfortir els seus lligams amb Mecenas, aristòcrata conseller d’August que

finançava les obres dels millors poetes. A partir de llavors, Mecenas li va demanar que escrivís

un poema dedicat a l’agricultura (ja que els cultius havien estat en decadència a causa de les

contínues guerres civils) i a potenciar la política social de l’emperador August. L’obra fou

titulada les Geòrgiques, un autèntic clam a la vida del camp en el qual Virgili adoctrina els

lectors sobre el cultiu de cereals, els arbres fruiters i la cria del bestiar. Al mateix temps, el

llibre suposa una exaltació de la fecunditat de la primavera i de la vida senzilla i instintiva dels

camperols. Amb aquestes idees, no només expressava el seu amor real per l’ambient rural que

l’havia vist créixer, sinó també pretenia reforçar la política social d’August. A l’emperador no li

va passar per alt el potencial propagandístic de Virgili i va decidir aprofitar-lo encarregant-li un

poema patriòtic, portaveu de les seves consignes: l’Eneida.

L’Eneida

Contra les indicacions de Virgili, que volia que el manuscrit fos cremat per inacabat, l’obra fou

publicada el 17 aC, dos anys després de la mort de l’autor (sobrevinguda durant un viatge que

l’autor feia per Grècia per visitar escenaris de l’obra).

Tot i que sembla ser que inicialment fou escrita en vers, l’obra té una estructura repartida en

més de 10.000 versos dividits en dotze llibres (es diu que quan Virgili portava tres llibres escrits

es va reunir amb August i la seva germana Octàvia per llegir-los els llibres i ella es va desmaiar

en sentir el tros on moria el seu fill Marcel, mort recentment). Sembla ser que el mateix August

s’impacientava perquè el llibre avançava molt lentament. Com més tardava en acabar-lo, més

creixia la fama i l’expectació i per tant, Virgili va haver de fer un esforç titànic per no decebre a

ningú.

El 19aC, quan l’Eneida estava pràcticament enllestida, Virgili va iniciar un viatge a Grècia per

visitar els llocs en què transcorrien algunes escenes del poema abans de fer una darrera revisió

de l’obra. Però, en el viatge, es posà malalt. Tot i així, va continuar el seu viatge fins a Atenes,

on es reuní amb August, que tornava d’Orient. Com que es va trobar més malament, Virgili va

decidir tornar a Itàlia amb l’emperador, però el seu delicat estat de salut no va resistir. Sembla

ser que en el seu llit de mort va demanar que cremessin el manuscrit de l’Eneida perquè

considerava l’obra inacabada però August no va respectar les seves últimes voluntats i l’obra

va ser publicada dos anys més tard, el 17aC.

L’Eneida estava destinada a glorificar August i a proporcionar un gran monument literari que

enfortís la fe i el patriotisme dels romans. Narra una sèrie d’esdeveniments relacionats amb

l’origen de Roma per donar a entendre que la prosperitat del present era el resultat de l’esforç

dels avantpassats i d’una fèrria voluntat dels déus, que havien decidit que Roma es convertís

en un gran imperi. Per traçar aquesta trama, Virgili s’inspirà en tot un seguit de llibres que

narraven la història de Roma barrejant realitat amb llegenda. Segons aquestes fonts, un jove

troià de sang reial anomenat Paris va decidir visitar Grècia per conèixer en persona Helena, de

qui es deia que era la dona més bella del món. Helena estava casada amb el rei Menelau

d’Esparta, però Paris va aconseguir enamorar-la i la va seduir i convèncer perquè l’acompanyés

a Troia. Menelau, junt amb el seu germà Agamnèmon, va demanar ajut llavors als diversos reis

de Grècia, que reclutaren soldats i naus per viatjar a Troia i rescatar Helena. Durant deu anys,

els grecs assetjaren Troia, una ciutat que acabarien saquejant i destruint després de fingir un

retorn a la seva pàtria i haver fet creure als troians que els havien fet l’ofrena d’un cavall de

fusta per suplicar a la deessa Minerva un plàcid retorn a casa.

Saquejada Troia, els grecs tornaren a les terres on havien nascut, tot i que molts d’ells no van

tenir un retorn fàcil. Del rei Ulisses, per exemple, es diu que va errar per la Mediterrània

durant deu llargs anys abans de trepitjar de nou la seva estimada pàtria.

Segons una altra llegenda, els troians que havien sobreviscut a la destrucció s’aplegaren al

voltant d’un noble anomenat Eneas, que era fill de Venus, la deessa de l’amor. A bord d’una

vintena de naus, els troians es feren a la mar i erraren durant anys per la Mediterrània a la

recerca d’un lloc on construir una nova Troia. Finalment desembarcaren al Laci, una regió del

centre d’Itàlia, i hi fundaren la ciutat de Lavini.

Durant dos segles, els descendents d’Eneas regnaren a la zona i, posteriorment, una dona de la

família va donar a llum els bessons Ròmul i Rem. Mogut per una sinistra ambició política,

l’oncle d’un d’ells va decidir abandonar-los en un rai sobre les aigües del riu Tíber perquè

morissin de fam o de set, però el rai va encallar en una de les ribes del riu, on una lloba va

alletar els petits. Anys després, Ròmul i Rem decidiren fundar una ciutat a les ribes del Tíber, el

riu en què havien aconseguit sobreviure. Durant una discussió, Ròmul va acabar assassinant

Rem, i tot seguit va començar a construir les muralles de la ciutat, que va batejar amb el nom

de Roma. Segons la tradició , la primera pedra de la ciutat es col·locar el 21 d’abril de l’any

753aC, tot i que aquesta data és una simple convenció llegendària sense fonament històric.

Segons el mite, Roma havia estat fundada pels descendents d’Eneas, un heroi a qui els

contemporanis de Virgili consideraven una figura històrica. És més, la família de Juli Cèsar i

octavi August presumia de descendir d’Eneas, per la qual cosa no ens ha de sorprendre el fet

que Virgili escollís l’heroi troià com a protagonista del seu poema. A més, Virgili va convertir

l’heroi en un símbol de l’emperador i li atribuí les mateixes virtuts que els romans del seu

temps adjudicaven a August: coratge en els dies de guerra i prudència en els temps de pau. És

a dir: l’Eneida parla del present mitjançant l’evocació del passat.

De fet, al poema hi ha al·lusions continuades a la Roma d’August, ja que certs personatges amb

dots profètics s’encarreguen d’anunciar la futura esplendor de l’imperi. Poc abans d’arribar al

Laci, per exemple, Eneas baixa als Inferns, on l’ànima morta del seu pare li revela que els

descendents dels troians fundaran una segona Troia a Itàlia que serà el germen de la

civilització més poderosa del món.

L’ARGUMENT

- 6 primers llibres: el viatge de set anys de Troia al Laci. Estan inspirats en l’Odissea

d’Homer, narració del viatge del grec Ulisses per tornar de la guerra de Troia a Ítaca la

seva pàtria. Entre altres coses, durant el viatge Eneas topa amb els perillosos ciclops a

Sicília, baixa als inferns i manté una intensa relació amorosa amb Dido, reina de

Cartago que se sentirà traïda per Eneas, fet que serà l’origen de la futura enemistat

entre Roma i Cartago, palesa en les anomenades guerres púniques. En sentir-se atret

per Dido, Eneas està a punt de trair la responsabilitat històrica que li havia assignat la

divina providència: fundar una ciutat que esdevindria el punt de partida de la poderosa

civilització romana.

- 6 últims llibres: la guerra al Laci, inspirat en la Ilíada d’Homer, narració de la guerra

de Troia. Eneas arriba a una Itàlia amb pobles tan diferents com els llatins i els rútuls.

Al Laci viuen els llatins i el seu rei està a punt de casar Lavínia, la seva filla, amb Turn,

un jove impetuós que acabdilla els rútuls. Tot i així, quan coneix la llegenda d’Eneas, el

rei dels llatins decideix canviar de plans i casar Lavínia amb el troià errant. Encès de

còlera, Turn aplega els seu exèrcit i declara la guerra als troians amb l’objectiu

d’expulsar-los d’Itàlia.

HOMER I VIRGILI

Virgili imita Homer en molts aspectes:

- Tant l’obra homèrica com l’Eneida, la guerra comença amb la història de dos homes

que es disputen una mateixa dona: Helena en el primer cas, Lavínia en l’altre.

- Realisme en la cruesa de la guerra. Tot i així, en l’Eneida, la guerra acaba en un període

de pau que simbolitza la pax augustea que August va aconsegur imposar després de la

batalla d’Acci.

- Narracions retrospectives: Eneas narra a la reina Dido les seves desventures fins al

desembarcament a Cartago, tal com Odisseu narra les seves als feacis.

- Trets estilístics com els epítets o els símils.

- Alguns episodis homèrics: els jocs fúnebres en honor del pare d’Eneas, la davallada als

Inferns, la descripció de l’escut de l’heroi amb escenes de la història de Roma, les

assemblees dels déus i la seva intervenció en les lluites humanes, els parlaments dels

guerrers al moment d’enfrontar-se i el coratge amb què moren.

- Paral·lelisme en protagonistes com Aquil·les – Eneas; Hèctor – Turn; Helena – Lavínia;

Príam – Llatí. Per això els últims sis llibres de Virgili s’han anomenat amb freqüència

“La Ilíada virgiliana”.

- Protagonistes propis de l’èpica: herois, reis, déus i semidéus. De totes maneres, si bé el

protagonista de l’Eneida (Enees) s’inspira en un dels principals protagonistes de la

guerra de Troia (Aquil·les), el perfil de personatges és ben diferent. Mentre Aquil·les

se’ns presenta com un superheroi sense pietat i rebel, fins i tot contra els designis dels

reis, Enees representa un heroi més humà, moderat, conscient de les seves limitacions,

obedient davant els designis dels reis, amb capacitat de resignar-se i sacrificar-se i

compassiu pels sentiments de l’enemic. Durant la guerra amb Turn, per exemple,

Eneas es mostra fins i tot solidari amb el sofriment de l’enemic, cosa impensable en els

herois que protagonitzen l’èpica arcaica. Els herois d’Homer no dubtaven a rebel·lar-se

contra els mateixos déus, mentre que Eneas és una persona religiosa que obeeix

escrupulosament tots els designis divins. Això sí, ambdós personatges estan marcats

pel coratge i la tenacitat que els acompanya durant les seves respectives lluites.

Aquesta descripció d’un heroi més humà representa una novetat en el gènere èpic ja

que el dota d’aspectes més lírics i sentimentals.

Sembla evident però, que, a part d’Homer, Virgili rebé també la influència dels Annals d’Enni

(escriptor del s. III-II aC) on es narrava tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les

guerres púniques, però buscant les explicacions racionals dels fets i defugint la intervenció dels

déus. A més, Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica

homèrica.

ASPECTES FORMALS

Virgili es va preocupar de donar a l’Eneida una estructura precisa en què no quedés res per

lligar. Entre les estratègies que afavoreixen la unitat interna del poema, destaca la creació

d’escenes simètriques. Al final del llibre segon, per exemple, Eneas es carrega el pare damunt

les espatlles per salvar-lo de l’incendi que està davastant Troia, una situació que es reprodueix

al desenllaç del llibre vuitè, quan l’heroi es carrega sobre les espatlles un escut que representa

tota la història futura de Roma. La connexió entre aquestes dues escenes no només posseeix

un valors estètic evident, sinó que esn convida a fer una lectura simbòlica que ben segur ens

ajudarà a entendre millor l’Eneida: el que ens vol dir Virgili és que Eneas porta sobre les

espatlles tant el passat de Troia com el futur de Roma.

D’altra banda, tot el poema de Virigli evidencia un autèntic virtuosisme mètric. L’Eneida està

escrita en hexàmetres, vers característic de la poesia èpica. Virgili no només demostra una

habilitat enorme per construir hexàmetres equilibrats i de seductora musicalitat, sinó que

acomoda a la perfecció el ritme de cada vers a la idea que s’hi expressa. Així, l’hexàmetre és

lent quan Virgili vol transmetre les nocions de majestuositat o pesadesa, mentre que es torna

àgil quan el poeta vol suggerir rigor o irreversiblitat.

Quant al vocabulari, Virgili aconsegueix un grau d’expressivitat molt alt partint d’un lèxic

extremadament senzill, ja que les paraules usades a l’obra eren les pròpies del llatí que es feia

servir popularment en època d’August. Això sí, Virgili recorre a una sintaxi sorprenent plena de

girs insòlits. Molts revelen la influència de la llengua grega en general i de l’estil d’Homer en

particular. A imitació d’Homer, Virgili usa nombrosos símils que vinculen el que és humà amb

el que és animal o vegetal: dels troians, per exemple, se’ns diu que mostren davant dels grecs

l’afany carnisser característic dels llops famolencs, mentre que equipara els atrafegats

cartaginesos que treballen en la construcció de la seva ciutat amb laborioses abelles que mai

no descansen.

L’ENEIDA EN LA CULTURA OCCIDENTAL

Poques obres han tingut en la cultura occidental un reconeixement tan unànime i continuat

com l’Eneida de Virgili. Les diferents sensibilitats que han caracteritzat les etapes successives

de l’evolució literària europea han trobat en Virgili un punt de referència segur, amb el qual

han sintonitzat tant des del punt de vista humà com artístic. Durant l’època de l’Imperi romà,

Virgili era considerat arreu com el poeta més gran que havia donat Roma i la seva obra

encarnava el caràcter romà ideal. El text de l’obra era memoritzat pels estudiants i comentat a

les classes de retòrica des de tots els punts de vista, materials i formals. Durant l’edat mitjana,

el prestigi de Virgili es mantingué íntegre, amb la bona fortuna que el cristianisme el considerà

en alguns aspectes com un precursor seu i, malgrat el seu evident paganisme, els seus valors

ètics s’harmonitzaven sense friccions amb els ideals de la cristiandat. Així, l’obra de Virgili

ocupà un lloc privilegiat en els monestirs medievals i tingué una presència continuada a les

aules. L’aurèola de Virgili en època medieval culmina amb la seva presència a l’obra de Dante

fent de guia a l’autor de la Divina Comèdia a l’Infern i al Purgatori. Durant el Renaixement fou

considerat pels seus principals representants com el model acabat d’humanisme i venerat

coma mestre indiscutible. El Classicisme trobà en Virgili una font d’inspiració per a les seves

obres literàries, plàstiques i escèniques. El segle XIX, malgrat el seu enlluernament per Homer,

sabé descobrir en l’Eneida tot el sentiment i el patetisme de l’acció humana i de l’heroi sotmès

al destí. I en el nostre segle, en que hem celebrat el bimil·lenari del poeta, hom ha valorat en

l’obra el seu caràcter de poesia cívica, el contrast d’ideals, la juxtaposició d’aspiracions

privades i públiques, la intervenció divina i humana en els esdeveniments històrics, sense

oblidar el valor perenne del seu do poètic i l’harmonia del seus hexàmetres.

BREU CONTEXTUALITZACIÓ D’HORACI I ELS SEUS CONTEMPORANIS

August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i regenerar

moralment els romans, que considerava enfonsats en una decadència moral respecte als

temps passats a causa de l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar el seu orgull

nacional, molt malmès després de tantes lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se

atreure els grans literats del moment. En efecte, els poetes Virgili, Horaci i Properci van

pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenas, home riquíssim i refinat, conseller de confiança i

amic de l'emperador August. Mecenas va sostenir amb la seva generositat els seus protegits,

els quals es van poder dedicar així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen

més aviat humil. Per aquest motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-,

Virgili, Properci i Horaci, poetes de l’edat d’or de la literatura llatina, van col·laborar-hi de grat,

amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. De fet, autors com Virgili

treballaren per encàrrec directe d’August en algunes de les seves obres. L’Eneida, per exemple,

va començar per encàrrec de l’emperador amb l’objectiu d’explicar els orígens divins dels

romans i narrar algunes de les principals gestes de l’imperi amb afany patriòtic. Menys vinculat

a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar suport des de la seva Pàdua

natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de

classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien menys vinculats a la

política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de motius foscos.

HORACI, EL POETA TRANQUIL

Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venosa, al sud d'Itàlia,

en una família humil. Segurament devia perdre la seva mare quan era molt petit ja que Horaci

sempre parla de la seva dida, Pulia. El seu pare, amb qui tenia molt bona relació i a qui es

mostrà sempre agraït, era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill,

primer cursant gramàtica i retòrica a Roma i després a Atenes per estudiar grec i filosofia.

Horaci fou considerat un home sensible i irritable, tret que quedava suavitzat per la seva

bondat natural i el seu bon sentit de l’humor. També destacava la seva lleialtat sincera i

afectuosa cap als seus amics. Un home equilibrat, lleial i fidel a les idees de l’epicureisme,

corrent filosòfic desenvolupat en el període hel·lenístic que defensava els plaers naturals

basant-se en la privació del dolor físic i moral, buscant sempre el benestar en la manca

d’excessos (aurea mediocritas).

Des del punt de vista ideològic i polític, Horaci va lluitar en defensa de la República amb el

bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August. Durant els seus anys d’estudi a Grècia es va

deixar emportar per l’entusiasme juvenil a favor de la República i, després de l’assassinat de

Juli Cèsar, Horaci va arribar a ajuntar-se a l’exèrcit republicà de Brutus, més encomanat pels

altres que per convicció, amb l’objectiu d’oposar-se als triumvirs Octavi i Marc Antoni. L’exèrcit

republicà, però, va ser derrotat a la doble batalla de Filips (42 aC) i Horaci va haver d’escapar

per salvar la vida. Quan Octavi va decretar l’amnistia a favor dels que havien lluitat contra

seva, Horaci va decidir tornar a Roma,on va conèixer la notícia de la mort del seu pare i de la

confiscació de les seves propietats. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins

que Virgili li va presentar Mecenas. A més d'una profunda amistat, Mecenas li va donar

suport econòmic perquè pogués viure de la poesia (i convertir-se en el principal poeta líric i

satíric en llengua llatina) fins al punt de regalar-li una finca al camp, on va retirar-se sovint.

Si a través de Virgili va conèixer Mecenes (el 39 aC), a través de Mecenes va entrar en contacte

amb Octavi (aquest no és proclamat emperador fins el 27 aC). Lluny de convertir-se en un vil

adulador de la política augustea, va rebutjar el càrrec de secretari particular de l’emperador,

tot i que no va deixar mai de cantar les consignes morals, polítiques i religioses del pla

restaurador del princeps. Això no s’ha d’entendre com una traïció a les seves idees

republicanes sinó com el reconeixement per part d’Horaci de la magnífica tasca que August

havia dut a terme acabant amb un llarg i terrible període de guerres i imposant reformes de

tot tipus per recuperar la pietas i la virtus romanes, molt abandonades des de la victòria sobre

l’enemic púnic. De fet, molts punts de la ideologia imperial coincidien amb les seves pròpies

aspiracions de pau i tranquil·litat, ajustades a la seva concepció mesurada de la vida. Tot i així,

sí és cert que Horaci fou a vegades criticat de manca de sinceritat ja que en alguns moments

exalta els aspectes de la política d’August oposats a les seves pròpies creences i conviccions,

especialment quan parla de la divinització de l’emperador.

A Mecenas li feia molta por la mort. Una de les odes d’Horaci és testimoni d’aquesta por i de

l’amistat que els unia: Horaci, conscient de la por de Mecenas i de la inutilitat de qualsevol

reflexió filosòfica, li repeteix el jurament, que ja li havia fet en una altra ocasió, de seguir-lo en

la seva darrera jornada.

Horaci va morir pocs mesos després de Mecenes i, per l’amistat que els havia unit, va ser

enterrat al seu costat.

OBRES D’HORACI

Les poesies més antigues que es coneixen d’ell pertanyen al gènere iàmbic i mostren el

propòsit deliberat d’imitar Arquíloc de Paros. D’aquestes poesies, que ell intitulà iambi i ara

són conegudes per “epodes”, en va publicar un llibre on només n’hi ha disset, però és de

creure que n’havia escrit d’altres. En aquest llibre hi ha una anticipació del que després seria la

seva gran obra lírica: les Odes, on hi trobem invectives violentes, poesies plenes de sa

humorisme, d’altres en les quals vibra la tendresa de l’amor i d’altres inspirades pel desig

sincer que s’acabin les lluites entre els ciutadans romans. A part de rebre les influències del

citat Arquíloc de Paros pel que fa al ritme dels versos i al to de la composició, Horaci també se

sentí atret per l’obra de Lucili, poeta romà cent anys anterior a ell del qual admirava la

mordacitat satírica, tot i que en menyspreava la negligència en la versificació. Les primeres

sàtires d’Horaci no deuen ésser gaire posteriors als seus primers epodes. Les sàtires, que ell

anomenà sermones o “converses”, són escrites en hexàmetres dactílics i la intenció satírica s’hi

manté dins d’un to col·loquial.

Els anys que seguiren la publicació dels Epodes i de les Sàtires són els anys de plenitud d’Horaci

com a poeta líric. Ja en els Epodes en donava indicis prometedors però això no el satisfeia;

altrament, les Sàtires no eren per a ell poesia. El que volia fer eren poemes lírics a la manera

dels d’Alceu i de Safo. I va ser cap als anys 30 quan ell va escriure les primers odes que

coneixem. Amb aquest nom es designen uns petits poemes en els quals descriu escenes

viscudes o imaginades, fa reflexions morals amb autèntica intensitat lírica (per exemple parlant

de la inexorabilitat de la mort o quan plany la misèria dels homes que sofreixen per la cobdícia

dels rics avars), canta l’amor (sovint parla de vivències amb un deix de recança o resignació),

l’amistat, la joia dels convits i la pau del camp, l’emoció recordant la sang vessada en les

guerres civils, o celebra August com a pacificador de Roma. I tot això ho tracta amb una

diversitat de tons que mostren la complexitat del seu caràcter, un esperit sensible amb gran

sentit de la mesura i un humor a vegades cru i a vegades molt fi. En les odes queda palès com

havien penetrat dins la seva personalitat poètica les seves extenses lectures: la poesia grega,

clàssica i hel·lenística, la filosofia moral postsocràtica, la comèdia greco-llatina i, encara que ell

no els preava gaire com a poetes, Catul i els poetae novi.

Horaci fou un poeta tranquil, que expressa allò que desitja amb una perfecció gairebé

absoluta. Els principals temes que tracta la seva poesia són l’elogi d’una vida retirada (beatus

ille), el locus amoenus (lloc agradable propici per a l’amor i el plaer en tots els sentits) i la

invitació a gaudir del moment (carpe diem), temes que autors posteriors com Garcilaso de la

Vega i Fray Luis de León reprendran. Destaquem també altres temes com el desig

d’immortalitat per part de l’autor, i el seu patriotisme (usant per exemple la imatge de la nau

com al·legoria de l’estat).

L’obra poètica d’Horaci no es va reduir al subgènere de la lírica, sinó que també va tocar altres

aspectes del coneixement. Els crítics proposen dos períodes de producció.

Primer període:

- Sàtires (Sermones): (35 aC llibre I – 30 aC llibre II). 18 poemes en dos llibres escrits en

hexàmetres. Poesia crítica amb abundants elements autobiogràfics que persegueix una

finalitat moral. El caràcter més aviat apacible i escèptic d’Horaci fa que, malgrat la

desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure’s obligat a viure d’un

càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica

que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l’atac

virulent.

- Epodes (Epodes): (30 aC). El propi Horaci anomenava els seus epodes “iambi”, per ser

aquesta la mètrica utilitzada. Es tracta de 17 composicions iàmbiques que presenten la

transició entre la poesia satírica i la lírica posterior ja que hi ha des de sàtires mordaces

i de crítica social a odes líriques de tema amorós. L’epode és una composició d’origen

grec destinada a l’insult i a l’improperi. Alguna de les epodes d’Horaci conserven

aquest caràcter, però d’altres són eminentment líriques. Destaca l’Epode el

començament de la qual, Beatus ille, ha donat nom a un tema literari, la lloança a la

vida tranquil·la al camp.

Segon període:

- Odes (Carmina): (23 aC llibre I-II-III - 13 aC llibre IV). 4 llibres amb un total de 104

poemes en hexàmetres de caràcter líric que constitueixen l’obre culminant de la lírica

llatina. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l’èxit literari, Horaci perd del tot la

intenció satírica. L’autor se sent orgullós d’haver traspassat al llatí la lírica grega

imitant els temes i mètriques grecs. El propi Horaci té consciència que les seves odes

és el millor de la seva obra i afirma que seran més duradores que el bronze. Les Odes

són principalment líriques. Podem agrupar-les en diversos grups temàtics:

o odes romanes: odes de lloança a August, de tema patriòtic, que exalten Roma i

Augusten sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia

ciutadana i els valors morals tradicionals. És evident que quan escrivia els

epodes i les sàtires ja li restava ben poc d’aquell entusiasme republicà que el

va portar a la batalla de Filips, però també cal admetre que no l’atreia la nova

forma de govern que s’havia establert a Roma. La seva vinculació amb gent

addicta a aquella política no era més que una afinitat de gustos literaris i una

sincera amistat personal. Però en el cor d’Horaci hi havia des de sempre un

altre sentiment, un patriotisme que prenia forma concreta en el seu amor a la

pau i a la concòrdia entre els ciutadans i en la compassió pels romans que

havien mort a les guerres civils i pels que encara hi moririen si no s’hi posava

fi. Queda clar que la seva amistat amb August era sincera i en les odes del IV

llibre el mostren decidit partidari del príncep, però la lectura d’alguna d’elles

ens deixa la impressió que no s’havia lliurat de cor a la seva política: el seu

epicureisme visceral li ho impedia.

o odes d’amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions

superficials que va tenir.

o odes filosòfiques: sobretot amb idees epicúries (la felicitat es troba si hom

renuncia a l’ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d’or (aurea

mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és

curta (carpe diem).

A les odes, Horaci seguia els ritmes de la lírica de Safo i Alceu, buscant sempre la perfecció

formal, cosa que implicava, no només exigències de quantitat sil·làbica, sinó també una

selecció acurada dels mots per llur sonoritat i llur extensió. El lector de les odes hi pot trobar a

faltar moments de gran elevació poètica com els que es troben en Virgili; cal recordar que

Horaci és el poeta de la moderació i que aquesta mancança hi és compensada per la perfecta

estructura del poema. És cert que en les odes, el llenguatge de les quals és voluntàriament

concís, no hi ha descripcions minucioses ni gens d’ornamentació verbal, però els mots hi tenen

un gran valor expressiu i, sovint, suggeridor d’imatges, hi ha profusió de personificacions i

d’al·legories, hi abunden els fenòmens naturals per descriure passions humanes,

paral·lelismes, antítesis (a vegades al final de l’obra per acabar amb un contrapunt irònic) i

altres figures retòriques.

En les odes s’hi reflecteix sempre la seva personalitat: a través d’ironies i de sentiments

expressats amb fingida exageració o amb modèstia, s’hi manifesta sempre la seva humanitas,

el seu caràcter impulsiu, però voluntàriament refrenat, la seva avorrició per tot el que és lleig i

immoral, el seu amor per la pau i el seu desig de procurar una mica de felicitat als amics.

Les odes no van tenir l’èxit que el poeta i els seus amics esperaven, segurament perquè no van

ser compreses; la novetat dels ritmes, la intencionada senzillesa d’expressió, la subtilitat de

l’humor i la concisió del llenguatge els havia sobtat. Al disgust de la mala acollida de l’obra se

ni afegiren d’altres. L’any anterior havia mort el seu gran amic Quintili Varus i molt poc després

de la publicació de les Odes, Mecenas, el seu protector i també gran amic, es trobà en un

contratemps que va contribuir, amb d’altres causes, a fer-li perdre el valiment d’August

(sembla que Mecenas fou indiscret i rebel·là a la seva muller Terència una conspiració contra

August en la qual hauria participat el germà adoptiu d’aquesta. Sembla ser que aquesta

indiscreció va salvar la vida d’alguns dels conspiradors). De fet, entre August i Mecenas no hi

hagué una ruptura; fou només un refredament en llur amistat. Però Horaci, amic com era de

Mecenas, se’n va doldre. Això pot explicar el seu propòsit de dedicar-se a la filosofia moral i,

fins i tot, el de deixar d’escriure poesies líriques.

- Epístoles (Epistulae): (20 aC llibre I – 15 aC llibre II). Dos llibres amb un total de 23

poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Poesia de reflexió moral i

filosòfica. Pels motius citats, deixa enrere la lírica per centrar-se en reflexions sobre la

filosofia de la vida. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que

tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al

segon llibre les epístoles contenen teories literàries. Destaca l’Epistula ad Pisones, més

coneguda com Art poètica, consells als aspirants a poetes, obra en la qual estableix els

principis de preceptiva literària que han tingut durant segles pervivència en la nostra

cultura.

A part, cal destacar també el Cant Secular (Carmen Seculare), un himne que li va encarregar

August, que continuava apreciant-lo sincerament, per ser cantat públicament durant els Ludi

Saeculares de l’any 17. Aquesta va ser la consagració popular d’Horaci com a poeta de Roma:

finalment el seu poble l’havia comprès. Això li va tornar les ganes d’escriure poesia lírica i per

aquest motiu va acceptar l’encàrrec d’August d’escriure unes odes per als seus fillastres Tiberi i

Drus. L’any 13 es va publicar un recull d’odes (IV Llibre d’Odes) amb aquestes més altres que

recordaven les seves odes i epodes anteriors.

El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció

tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració

dels seus poemes. La seva perfecció formal eren signe d’equilibri i serenitat i va ser

identificada durant el Renaixement com la màxima expressió literària de les virtuts clàssiques.

En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seves emocions

rere la ironia. Pot ser titllat de fred, sobretot en les odes d'amor, tot i que queda evident la

seva sensibilitat, emoció i tendresa.

EL LLEGAT D’HORACI

Tal com ell mateix havia predit, els temes i els tòpics creats per Horaci gaudiran de

reconeixement universal al llarg de la literatura posterior a la seva mort. Tot i que la lírica de

l’autor queda una mica apartada amb l’arribada de poetes com Virgili o Ovidi, la seva

resurrecció s’inicia clarament durant el romanticisme, on els poetes humanistes imiten el seu

estil. Més endavant la seva influència és palesa en poetes espanyols com Garcilaso de la Vega,

Fray Luís de León, Francisco de la Torre, Medrano, Lope de Vega, etc.

Per altra banda, alguns autors anglesos com John Milton es veuran també influïts per l’obra

horaciana.

Més endavant, a la Generació del 27, trobem també influències horacianes en poetes com

Jorge Guillén.

Quan els poetes com Garcilaso de la Vega y Lope de Vega van agafar Horaci com a model, la

literatura catalana ja havia entrat en una decadència que va durar tres segles. Aquest és

segurament el motiu pel qual el poeta va tenir poca influència entre els autors catalans. De fet,

la seva presència es troba només ja en ple segle XVI en un poema de Pere Serafí, inspirat en

l’epode Beatus ille, en el qual es reflecteix en to casolà l’ideal horacià de la vida al camp. Això

sí, podem trobar la influència horaciana, almenys de manera indirecta, en els nostres grans

poetes noucentistes. Cal assenyalar la publicació el 1906 de les Horacianes, conjunt de poesies

en les quals Miquel Costa i Llobera mostra la seva adhesió als ideals horacians d’equilibri

espiritual i serenitat, i imita també el poeta en el model de ritme dels versos. A continuació,

reproduïm un poema que Costa i Llobera va escriure i va dedicar a Horaci:

A HORACI

Príncep afable de la docta lira,

mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta

doble corona,

ara tolera que una mà atrevida

passi a mon poble la que amb tal fortuna

tu transportares al solar de Roma

cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes

fines la llengua de ma pàtria dura;

mes també noble hi sonarà: ma pàtria

filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,

clara i robusta com sa mare antiga,

guarda en ses terres per llavor de glòria

cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit

ossos i marbres i joiells hi troba,

armes, monedes i penons que ostenten

l’àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria

sens enyorança ta divina Musa

dins eixa terra que cenyeix la blava

mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia

brilla puríssim, i d’ardenta saba

pròdig, li dóna amb lo raïm alegre

l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui

clàssiques formes, i l’antiga Musa,

just amb sos propis ornaments, ma pàtria

veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,

febre als poetes inspirant, ungleja

l’arpa plorosa, i entre fang destil·la

fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,

dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…

Mestre, amb ta bella, cisellada copa,

deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga

que omple tes odes i dins elles dura

com un vi ranci de Falern que guarden

àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,

febre i deliris d’embriac no dóna;

dóna la calma de l’Olimp, la sana

força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca

l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:

l’art és sa vida, que entre goig o penes

guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten

grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,

negres ensomnis que en un llit de plomes

posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba

crida i s’empaita disputant la presa

que la Fortuna dins la pols humana

llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,

seny i bellesa agermanar, oh artista!,

seny i bellesa que amb la lira formen

digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,

guia la dansa de gentils estrofes,

tal com Silenus, el vell gris, guiava

dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona

donen al ritme la lleugera planta:

riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi

d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera

També Vicent Andrés Estellés fou un poeta català influenciat per Horaci. Fa ús dels poetes

llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets

coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquesta devoció per

als referents clàssics:

Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses.

Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent

ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament

encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures

literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia

parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar

després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet

determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va

determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg

també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari,

de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.

Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.

En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema

“Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:

Pare

pare,

no sabies llegir ni escriure.

no sabies de lletra.

analfabet, es diu això de manera expeditiva,

un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte

i l’ententc desdenyosament injust.

caldria matisar.

hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,

més endavant de roma

i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

Com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.

jo escrivia, assegut a taula,

i tu, dempeus darrere meu,

miraves els signes que traçava jo

com si anasses llegint-los

o patint-los, no ho sé.

A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo

poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci

amb la que s’exposa en el poema?

M’he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,

què dieu d’aquell lluç,

és sorprenen el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

aquest pètal

allò

una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,

aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

En definitiva, l’obra d’Horaci s’ha convertit en un clàssic imprescindible junt a la de Cicerón,

Virgili i Ovidi.

SELECCIÓ D’EPODES I ODES PER A LA SELECTIVITAT 2014

(CAL TENIR EN COMPTE QUE EXIXSTEIXEN DIVERSES TRADUCCIONS PER A CADA EPODE, TOTES APROXIMADES, CLAR).

EPODES Epode II (Beatus ille) Segurament l’epode més conegut d’Horaci. El tema principal és el beatus ille, feliç aquell qui pot viure de manera senzilla i retirada al camp, lluny de la ciutat. Fins els últims quatre versos, l’autor fa un fervent elogi a aquesta vida tranquil.la. Està relacionat amb les idees epicúriques de l’autor, amb la idea de conrear l’esperit buscant un equilibri perfecte entre cos i esperit de manera que aprenem a dominar les nostres emocions tant com el nostre cos. Fins als últims quatre versos, és un elogi apassionat de la vida al camp. És l’expressió d’un anhel sincerament sentit que no resta gens desvalorat pel cop d’efecte final, amb el qual el poeta, amb un toc d’humor, sorprèn el lector desprevingut. Alguns comentaristes hi han vist una sàtira contra un usurer anomenat Alfi; altres hi veuen un delicadíssim idil.li en el qual expressa, per un procediment emprat ja per Arquíloc, els seus propis sentiments atribuint-los a una altra persona. En realitat, aquest epode és l’una cosa i l’altra. Els sentiments del poeta s’hi manifesten amb tanta claredat que, mogut per aquell pudor que, com hem observat en alguna de les odes, l’obligava a protegir amb la ironia la seva intimitat, aquí la protegeix amb una sàtira, no pas personal, sinó adreçada a una plaga tan estes a Roma com eren els usurers. Si Alfi era realment un usurer famós a Roma o un personatge imaginari, tant se val. El que importa és que aquí, com en gairebé tots els epodes satírics, la invectiva té un caràcter general. Al final, el poeta sorprèn el lector amb un toc d’humor en el que diu que, tot i la lloança del Beatus ille, l’usurer continua escollint treballar com a usurer en lloc de camperol. S’ha suposat que aquest epode fou escrit poc temps després d’haver rebut de Mecenas la masia de Sabina. Però ens podem preguntar si no és possible que Mecenas li hagués fet l’obsequi després d’haver llegit aquest epode.

Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium, paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico miles truci neque horret iratum mare, forumque uitat et superba ciuium potentiorum limina. ergo aut adulta uitium propagine altas maritat populos, aut in reducta ualle mugentium prospectat errantis greges, inutilisque falce ramos amputans feliciores inserit, aut pressa puris mella condit amphoris, aut tondet infirmas ouis; uel, cum decorum mitibus pomis caput Autumnus agris extulit, ut gaudet insitiua decerpens pira certantem et uuam purpurae, qua muneretur te, Priape, et te, pater Siluane, tutor finium. libet iacere modo sub antiqua ilice,

modo in tenaci gramine; labuntur altis interim ripis aquae, queruntur in siluis aues, fontesque lymphis obstrepunt manantibus,] somnos quod inuitet leuis. at cum tonantis annus hibernus Iouis imbres niuesque comparat, aut trudit acris hinc et hinc multa cane apros in obstantis plagas aut amite leui rara tendit retia, turdis edacibus dolos, pauidumque leporem et aduenam laqueo gruem] iucunda captat praemia. quis non malarum quas amor curas habet haec inter obliuiscitur? quodsi pudica mulier in partem iuuet domum atque dulcis liberos, Sabina qualis aut perusta solibus pernicis uxor Apuli, sacrum uetustis exstruat lignis foccum lassi sub aduentum uiri

claudensque textis cratibus laetum pecus distenta siccet ubera et horna dulci uina promens dolio dapes inemptas apparet, non me Lucrina iuuerint conchylia magisue rhombus aut scari, siquos Eois intonata fluctibus hiems ad hoc uertat mare, non Afra suis descendat in uentrem meum,] non attagen Ionicus iucundior quam lecta de pinguissimis oliua ramis arborum, aut herba lapathi prata amantis et graui maluae salubres corpori,

uel agna festis caesa Terminalibus uel haedus ereptus lupo. has inter epulas ut iuuat pastas ouis uidere fessos uomerem inuersum boues collo trahentis languido positosque uernas, ditis examen domus, circum renidentis Lares.’ haec ubi locutus fenerator Alfius, iam iam futurus rusticus, omnem redegit Idibus pecuniam, quaerit Kalendis ponere.

Feliç l’home

«Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics,

conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen,

lliure del neguit dels venciments1,

que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar

embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos.2

Així, doncs, marida les sarments2, ja crescudes,

de les vinyes als alts pollancres,

o vigila, en una vall pregona3, els mugidors ramats dispersos,

talla amb el podall les branques inútils i n’empelta4 de més productives

o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda

o esquila les indefenses ovelles,

o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap

ornat de fruites madures,

com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra

per obsequiar-vos a tu, Príap5, i a tu, pare Silvà6, protector de les termes!

Li és grat d’ajeure’s,

sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa.

S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols7,

es lamenten dins els boscatges els ocells

i les fonts, amb la remor de l’aigua que raja, fan venir un son lleuger.

Però quan el temps hivernal de Júpiter tonant 8

aglomera les pluges i les neus,

ell amb la gossada acaça de totes bandes els ferotges senglars

cap a les xarxes teses davant d’ells,

o bé en un pal llis les teles de malles amples,

parany per als golafres tords9,

i atrapa en els llaços uns bons premis,

una poruga llebre i una grua migradora.

¿Qui no s’oblida, amb aquests esplais,

de les cruels angoixes que porta l’amor?

I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part

en la cura de la casa i d’uns infants xamosos

i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador10,

amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat

i, en tancar els gras bestiar dins el gros11 dels canyissos12,

munyís els braguers botits13

i, bo i traient la de dolça gerra el vi de l’any,

aparellés uns menjars no comprats,

el que és a mi, no em plaurien pas més

les conquilles14 del llac Lucrí15 o el rèmol o els escars16 de Creta,

si per cas una fragorosa tempesta de les mars orientals

n’empenyia alguns cap a la nostra,

ni l’ocell africà17 ni el francolí de Jònia18

no baixarien pas al meu estómac més delitosos

que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre

o l’agrella19 que estima els prats

i les malves saludables a un cos carregat

o l’anyella immolada per les festes Terminals

o el cabrit rescatat del llop.20

Durant aquests àpats, com és de plaent de veure

les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura,

de veure els fatigats bous portant al bescoll21 la rella22 girada

i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa,

asseguts a l’entorn dels Llars brillosos!»

Dit això, l’usurer23 Alfi,

que estava a punt de fer-se camperol,

havent recuperat per les idus24 tots els diners prestats,

mira de col·locar-los per a les calendes.25

[Traducció de Josep Vergés, Fundació Bernat Metge]

1 En aquesta frase hi ha un doble sentit: els neguits de qui ha de pagar uns diners manllevats i els de l’usurer que no sap si els

cobrarà.

2Sarments = branques de vinya.

2 Al·lusió al costum dels ciutadans pobres, “clients”, d’anar de bon matí a saludar llur ric protector, llur “patró”, el qual els feia un

petit donatiu, l’”espòrtula”.

3Fonda.

4Inserir una part d’un arbre a un altre arbre.

5 i 6 Príap era el déu protector dels vergers; Silvà ho era dels boscos; i l’un i l’altres eren protectors de les heretats.

7Això i el cant dels ocells fa pensar que l’autor s’imagina l’escena a començaments d’estiu.

8Que trona.

9Tipus d’ocell.

10Treballador entregat.

11La part principal.

12Tancat reixat.

13Mamelles de la vaca plenes.

14Closca d’un mol·lusc.

15Llac italià.

16Dos tipus de peixos. L’escar no es troba a les nostres costes, es pesca al mar Egeu i a les costes occidentals d’Àfrica i a les illes

Canàries.

17Dita també gallina morisca o de Guinea.

18Ocell de l’Àsia Menor.

19Tipus d’herba.

20Es pot entendre com un cabrit que el llop ja no es podrà menjar o com un cabrit rescatat realment de les dents del llop i que, per

això, s’han de menjar encara que no sigui cap dia de festa.

21La nuca.

22Peça de l’arada.

23Persona que deixa diners.

24Dies de bons auguris. És el 13 de gener, febrer, abril, juny, agost, setembre, novembre i desembre i el 15 de març, maig, juliol i

octubre.

25El primer dia del mes.

EPODE 3 – AMISTAT AMB MECENAS. MALEDICCIÓ DE L’ALL

És un epode jocós, conegut també com "la maledicció de l'all". Diuen que Mecenas havia obsequiat Horaci amb un dinar farcit d’all (potser per riure’s dels seus elogis cap a la vida dels camperols), aliment que aquest detestava. Per això va respondre amb aquests versos, que tenen un començament realment encès, gairebé apocalíptic per les execracions que hi llegim. És precisament aquest to grandiloqüent que mostra clarament que Horaci no en restà gens enutjat. Com sigui, el que ve a mostrar el poema de manera inequívoca, sobretot en la seva part final, és que l'amistat entre Mecenas i Horaci era franca i sincera i permetia algunes facècies i bromes com aquesta. De fet, l'epode III no es tingut pas entre els més punyents del poeta si el comparem amb el IV (a un llibert que s'ha fet ric), el VIII (contra una dona de vida llicenciosa) o el X (adreçat a Mevi, un poetastre).

EPODVS III

Parentis olim siquis impia manu

senile guttur fregerit,

edit cicutis alium nocentius.

o dura messorum ilia!

quid hoc ueneni saeuit in praecordiis?

num uiperinus his cruor

incoctus herbis me fefellit? an malas

Canidia tractauit dapes?

ut Argonautas praeter omnis candidum

Medea mirata est ducem,

ignota tauris inligaturum iuga

perunxit hoc Iasonem,

hoc delibutis ulta donis paelicem

serpente fugit alite.

nec tantus un quam siderum insedit uapor

siticulosae Apuliae,

nec munus umeris efficacis Herculis

inarsit aestuosius.

at siquid unquam tale concupiueris,

iocose Maecenas, precor

manum puella sauio opponat tuo,

extrema et in sponda cubet.

Si mai algú amb mà impia1 ha estrangulat el seu pare ancià, que li facin menjar all, que és pitjor

que la cicuta. Oh sofertes illades2 dels segadors! ¿Quina mena de metzina és aquesta que em

rosega les entranyes? ¿És que, amb traïdoria, han cuit sang d’escurçó amb aquestes herbes?

¿O és que Canídia3 ha manipulat aquests funestos menjars? Tantost Medea4 va veure Jàson, el

capitost dels argonautes5 i el més formós de tots ells, en restà fascinada i, quan ell anava a

posar als toros un jou que els era desconegut, li va untar el cos amb aquesta metzina, i és

d’aquesta metzina que va impregnar els presents fets a la seva rival abans de fugir, havent pres

així venjança d’ella, dalt d’un serpent alat. No ha caigut mai del cel tanta xardor6 damunt

l’assedegada Apúlia7, ni fou tan ardent l’ofrena que s’encengué sobre els muscles d’Hèrcules,

ell que havia reeixit en tot.8

I si mai, faceciós com ets, Mecenas, se t’acut de fer una altra facècia com aquesta, el que

demano als déus és que la teva estimada aturi amb la mà el teu bes i que es reclini a l’altre

extrem del llit.9

1Mancat de religió.

2Estacades.

3Prostituta estimada per Horaci, al qual va abandonar. Per això Horaci feia referència a ella com a bruixa o dona fetillera i

emmetzinadora.

4Jàson anà a la conquesta del velló d’or (llana que cobreix el cos d’un animal i que, segons la interpretació més estesa, simbolitzava

la reialesa). Per aconseguir-lo hagué de posar el jou (peça de fusta que junyeix dos bous) a uns toros braus, cosa que no hagués

aconseguit sense l’ajut de Medea, filla del rei d’aquell maís que l’ajudà amb encanteris a sortir triomfant de la tasca encomanada.

A canvi del seu ajut, Jàson es va haver de casar amb Medea i endurse-la d’Atenes. Més tard, però, Jàson es promet amb Creüsa i

Medea, per venjar-se, regala a la núvia un mantell i una corona emmetzinats i, quan se´ls posa, mor cremada per les flames.

555 companys de Jàson que, embarcats en la nau Argo, van anar a la cerca del velló d’or.

6Calro sufocant.

7Regió italiana.

8Segons la llegenda, Dejanira, esposa d’Hèrcules, fou raptada per un centarue. Hèrcules la va rescatar matant-lo amb una fletxa

enverinada i abans de morir, el centaure li va dir a Dejanira que li regalés al seu marit un mantell xop de la seva sang ja que allò

seria un encanteri d’amor; Dejanira el va creure, però Hèrcules, en posar-se’l, s´encengué en flames i morí, cosa que serví per

purificar-lo i portar-lo a l’Olimp. En veure-ho, Dejanira se suïcidà.

9S’entén d’un dels tres llits o divans que eren al voltant de la taula, damunt dels quals, en els sopars, cabien, reclinades, tres

persones, tot i que sovint eren ocupats només per dues.

Jàson amb el velló d’or a la mà esquerra.

Epode 16. Poema patriòtic. Lament per la sort dels romans.

Després de tantes lluites i guerres, Horaci insta els romans a la pau, a fugir de qualsevol

conflicte bèl·lic que no els portarà res de bo.

El començament d’aquest epode fa pensar en l’epode setè; el lector hi troba els mateixos

sentiments de dolença pels mals que afligeixen Roma, però després d’una lectura atenta de

l’un i de l’altre hom té la impressió que el setè és més elaborat, que el poeta abans d’esciure’l

havia reflexionat més sobre la situació política de Roma. L’opinió més admesa entre filòlegts és

que el setè és posterior al que are estudiem. En aquest, el poeta proposa una solució que ell

mateix sap que és impossible; en aquell, el remei és una conversió, una girada total del

capteniment dels romans. En aquest, Horaci es mou en un ambient simbòlic i purament

emotiu; en aquell, Horaci se situa dins la realitat. La descripció de les illes Afortunades en

aquest epode té molts punts de semblança amb la de l’Edat d’or a la Bucòlica IV de Virgili. Sigui

com sigui, queda clar que Horaci tenia una visió angoixosa de la situació de Roma en aquells

moments, i creu que més conflictes bèl·lics no els aportarà res de bo. En canvi, Virgili es mostra

sempre ple d’esperança en el present i el futur de Roma.

Altera iam teritur bellis ciuilibus aetas,

suis et ipsa Roma uiribus ruit.

quam neque finitimi ualuerunt perdere Marsi,

minacis aut Etrusca Porsenae manus,

aemula nec uirtus Capuae nec Spartacus acer

nouisque rebus infidelis Allobrox,

nec fera caerulea domuit Germania pube

parentibusque abominatus Hannibal,

impia perdemus deuoti sanguinis aetas ferisque rursus occupabitur solum. Barbarus, heu, cineres insistet uictor, et urbem eques sonante uerberabit ungula, quaeque carent uentis et solibus ossa Quirini –nefas uidere – dissipabit insolens.

forte quid expediat communiter aut melior pars malis carere quaeritis laboribus? nulla sit hac potior sententia, Phocaeorum uelut profugit execrata ciuitas agros atque Lares patrios habitandaque fana apris reliquit et rapacibus lupis, ire, pedes quocumque ferent, quocumque per undas Notus uocabit aut proteruus Africus. sic placet? an melius quis habet suadere? secunda ratem occupare quid moramur alite? sed iuremus in haec: ‘simul imis saxa renarint uadis leuata, ne redire sit nefas, nec conuersa domum pigeat dare lintea, quando Padus Matina lauerit cacumina, in mare seu celsus procurrerit Appenninus nouaque monstra iunxerit libidine mirus amor, iuuet ut tigris subsidere ceruis, adulteretur et columba miluo, credula nec rauos timeant armenta leones ametque salsa leuis hircus aequora.’ haec et quae poterunt reditus abscindere dulcis eamus omnis execrata ciuitas aut pars indocili melior grege; mollis et exspes inominata perpremat cubilia. uos, quibis est uirtus, muliebrem tollite luctum, Etrusca praeter et uolate litora. nos manet Oceanus circumuagus; arua, beata petamus arua diuites et insulas, reddit ubi Cererem tellus inarata quotannis et inputata floret usque uinea, germinat et numquam fallentis termes oliua suamque pulla ficus ornat arborem, mella caua manant ex ilice, montibus altis leuis crepante lympha desilit pede. illic iniussae ueniunt ad mulctra capellae refertque tenta grex amicus ubera, nec uespertinus circumgemit ursus ouile, neque intumescit alta uiperis humus; pluraque felices mirabimur,ut neque largis aquosus Eurus arua radat imbribus, pinguia nec siccis urantur semina glaebis, utrumque rege temperante caelitum. nun huc Argoo contendit remige pinus neque impudica Colchis intulit pedem, non huc Sidonii torserunt cornua nautae, laboriosa nec cohors Ulixei; nulla nocent pecori contagia, nullius astri gregem aestuosa torret inpotentia. Iuppiter illa piae secreuit litora genti, ut inquinauit aere tempus aureum; aere, dehinc ferro durauit saecula, quorum piis secunda uate me datur fuga.

Ja s’està gestant en les guerres civils una segona generació i la mateixa Roma cau derrocada per la seva pròpia puixança. No foren prou forts per a destruir-la ni els porpers1 marsos2 ni les forces etrusques de l’amenaçador Porsenna3, ni el gelós valor de Càpua4, ni l’abrivat Espàrtac5, ni l’al·lòbroge6, deslleial pel desig de revolta, ni la feroç Germània amb el seu juvent d’ulls blaus7, ni Hanníbal, detestat pels pares8; i nosaltres, aquesta impia9 generació que porta una sang maleïda, l’enrunarem, i les salvatgines10 n’ocuparan novament el sòl. El bàrbar, ai vencedor, assentarà el peu damunt les seves cendres i, muntat a cavall, vergassejarà la ciutat amb l’unglot retrunyent i, els ossos de Quirí11, que ara són a recer dels vents i dels sols, –oh! visió sacrílega– els escamparà amb insolència. ¿Cerqueu potser tots vosaltres, o almenys els millors d’entre vosaltres, què és el que ens convé per a quedar alliberats d’aquests penosos fatics12? No hi pot haver millor resolució que la que prengueren els ciutadans de Focea13; ells, després d’haver-s’hi obligat amb imprecacions14, abandonaren els camps i les llars pairals i deixaren els temples per a habitatge de senglars i llops rapaços: anem-nos-en on ens duguin els nostres passos, on ens facin anar a través de les ones el migjorn o el garbí indomable. ¿Ho trobeu bé? ¿O té algú una proposta millor? ¿Per què, tenint favorables els auspicis, triguem a embarcar-nos? Però abans pronunciem aquest jurament: “Que, bon punt, del fons de la mar, les roques, alliberades de llur pes, hauran sortit a flor d’aigua, deixi d’ésser sacríleg de tornar enrere; que no ens remordeixi de girar veles i fer rumb a la pàtria quan el Po15 haurà regat els cims del Matinus o l’alt Apenní s’haurà endinsat en la mar, quan un amor sorprenent haurà provocat, per un desig no vist mai, monstruosos acoblaments fins al punt que les tigresses s’avindran a ésser cobertes pels cervos i la coloma s’ajuntarà amb el milà16, els ramats, confiats, no tindran por dels falbs17 lleons i el boc, que tindrà el pèl llis18, s’agradarà de les planures salines.” Després d’haver pronunciat aquestes imprecacions i d’altres que ens puguin tallar el camí de la dolça tornada, anem-nos-en tots els ciutadans o almenys els qui valen més que el ramat indòcil; que el feble i el desesperançat continuïn masegant llurs jaços malastrucs. Vosaltres, homes coratjosos, deixeu el dol femenívol i voleu més enllà de les costes tirrenes19. Ens espera l’Oceà que envolta la terra; anem-nos-en als camps, als camps de la Felicitat, i a les illes Afortunades, on la terra, sense llaurar-la, dóna Ceres20 cada any i la vinya, sense podar-la, sempre floreix, i sempre brota la branca de l’olivera, que no decep, i la negrenca figa orna l’arbre no empeltat, i la mel raja de l’alzina balmada, i de dalt de les muntanyes salta l’aigua lleugera amb peu sorollós. Allà, les cabres van espontàniament a l’orri21, i l’amistós ramat ofereix els braguers tesos22, i l’ós no esbramega al vespre entorn de la pleta23, i la terra no es boteix inflada pels escurçons. I, feliços com serem, ens admirarem encara de més coses, com és ara que ni el plujós xaloc arrasa els camps amb grans aiguats ni les grasses llavors se sulseixen24 per la sequedat de les gleves25, perquè el rei dels déus celestials hi tempera tant l’un extrem com l’altre. No hi va fer ruta amb el seu lleny26 el remer de l’Argo27 ni la insolent dona de la Còlquida28 no hi va posar el peu; tampoc no hi van girar les vergues29 els nauxers30sidonis ni la soferta tripulació d’Ulisses. Cap contagi no hi fa emmalaltir el bestiar ni cap constel·lació no hi recrema els ramats amb la seva xardor31 desfermada. Júpiter va reservar aquelles costes per als homes piadosos quan, amb el bronze, va corrompre l’Edat d’or; amb el bronze i després amb el ferro va endurir els temps; però, als homes piadosos, se’ns ofereix la venturosa evasió que jo, poeta sagrat, anuncio.

1Valents.

2Poble de la Itàlia central, d’origen sabí, que lluità contra Roma.

3Rei etrusc.

4Ciutat italiana que el 212 aC, durant la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago, va rebel·lar-se contra Roma i ajudà els

cartaginesos d’Anníbal.

5Gladiador que va esdevenir líder d’una fracassada revolta d’esclaus.

6Cap gal del s.I aC.

7Per als romans, els ulls blaus eren senyal de crueltat.

8Perquè havia promogut la guerra en la qual moriren llurs fills.

9Contrari a la religió.

10Bèsties salvatges.

11Nom de la divinització de Ròmul (un turó de Roma rep el seu nom).

12Fatic = esforç desmesurat. De totes maneres, aquest fragment és de difícil interpretació. És possible que el text sigui corrupte i

per això la versió original ha donat lloc a molts traduccions diverses.

13El ciutadans de Focea, ciutat d’Àsia Menor, quan estaven sotmesos als perses, van prendre una resolució com la que el poeta

proposa als romans: abandonar la seva ciutat.

14Acció d’invocar un mal a algú.

15Riu italià.

16Ocell.

17Color groc-roig.

18Que tindrà el pèl com el de les foques.

19El mar Tirrè està entre Itàlia i les illes de Còrsega i Sardenya.

20Temps de sega.

21Lloc on es munyen les ovelles i es fa el formatge.

22Mamelles de les vaques plenes.

23Tancat on es recull el bestiar que pasturava per la muntanya.

24Se socarren, es cremen.

25Terra sense continuïtat.

26Nau.

27Nom del vaixell amb el qual Jàson i els argonautes van anar a la conquesta del velló d’or.

28Medea (=Veure nota 4 de l’èpode III).

29Perxa per les vel·les.

30Oficial de la marina.

31Calor sofocant.

ODES

Llibre I. Oda I. Endreça1 a Mecenàs

Oda dedicada a Mecenas. Horaci dedica també a Mecenas el primer epode, la primera sàtira i

la primer epístola. L’afecte que li professava era un sentiment sincer d’amistat, més que no pas

el forçat agraïment del poeta envers el seu protector; car davant d’ell va saber mantenir una

digna independència, que el poderós conseller d’August admetia de bon grat. Aquesta oda és

com una justificació de la seva obra lírica: hi exposa els diversos gustos i ideals dels homes i diu

que, per a ell, la màxima aspiració, ja que se sent atret per la poesia lírica, és d’ésser comptat

entre els poetes que han cultivat aquest gènere. Ve a dir, sense orgull isnolent ni falsa

humilitat, que espera ésser tingut per un poeta semblant als lírics grecs, com Píndar, Alceu i

Safo. (És conegut que Horaci es complaïa a atenuar amb subtil ironia els seus propis elogis. En

tenim potser un exemple als darrers versos d’aquesta oda. Recordem que Horaci era baix

d’estatura.)

Maecenas atauis edite regibus,

o et praesidium et dulce decus meum,

sunt quos curriculo puluerem Olympicum

collegisse iuuat metaque feruidis

euitata rotis palmaque nobilis

terrarum dominos euehit ad deos;

hunc, si mobilium turba Quiritum

certat tergeminis tollere honoribus;

illum, si proprio condidit horreo

quicquid de Libycis uerritur areis.

gaudentem patrios findere sarculo

agros Attalicis condicionibus

numquam demoueas, ut trabe Cypria

Myrtoum pauidus nauta secet mare.

luctantem Icariis fluctibus Africum

mercator metuens otium et oppidi

laudat rura sui; mox reficit rates

quassas, indocilis pauperiem pati.

est qui nec ueteris pocula Massici

nec partem solido demere de die

spernit, nunc uiridi membra sub arbuto

stratus, nunc ad aquae lene caput sacrae.

multos castra iuuant et lituo tubae

permixtus sonitus bellaque matribus

detestata. manet sub Ioue frigido

uenator tenerae coniugis inmemor,

sed uisa est catulis cerua fidelibus,

seu rupit teretis Marsus aper plagas.

me doctarum hederae praemia frontium

dis miscent superis, me gelidum nemus

Nympharumque leues cum Satyris chori

secernunt populo, si neque tibias

Euterpe cohibet nec Polyhymnia

Lesboum refugit tendere barbiton.

quod si me lyricis uatibus inseres,

sublimi feriam sidera uertice.

Mecenas, nascut d’avantpassats reials, oh tu, empara meva i honor meu delitós, hi ha homes als quals agrada, en les curses, omplir-se de pols olímpica, i la fita esquivada per les rodes arroentades2 i la palma de la celebritat els eleven, senyors de la terra, a l’altura dels déus. Aquest és feliç si la munió dels volubles quirites3 lluita per aixecar-lo als triples honors4; aquell ho és si ha guardat en el seu graner tot el blat que s’arreplega de les eres de Líbia. El qui troba

delit a cavar amb l’aixada els camps dels seus avis mai no se n’apartarà ni amb unes ofertes dignes d’Àtal5 per anar a solcar, mariner poruc, amb un vaixell cipri la mar de Mirtos6. El mercader, esglaiat per la lluita del garbí amb les ones de la mar d’Icària7, lloa la pau i els camps de la seva ciutat, però de seguida, indòcil a suportar la pobresa, repara les naus avariades. Hi ha qui no desdenya de beure unes copes de vell Màssic8 ni de llevar una part a la jornada i passar-la ajagut, sia sota un verd arboç, sia a la vora de la murmuradora font d’una aigua sagrada. A molts abelleix el campament, el so de la trompeta confós amb el del clarí i les guerres maleïdes per les mares9. S’està sota el fred firmament el caçador i s’oblida de la seva jove muller si una cérvola ha estat vista pels seus gossos, que mai no l’enganyen, o si un senglar màrsic10 ha esquinçat els filats de cordes ben torçades.

A mi, l’heura, corona dels doctes fronts11, m’uneix als déus celestials; a mi, un fresc boscatge i

els lleugers esbarts de Nimfes i de Sàtirs m’allunyen del comú dels homes, si Euterpe12 no fa

emmudir les seves flautes i Polihímnia12 no es refusa a fer sonar la lira de Lesbos13. I, si tu em

poses entre els poetes lírics, alçaré el cap i tocaré els estels.

1Dedicatòria.

2A les curses, per guanyar terreny, els carros procuraven passar arran de la meta, fita que indicava el lloc on havien de donar la

volta.

3Ciutadans romans en exercici de llurs funcions cíviques; contràriament, el de milites els designava en llur funció militar.

4Les dignitats de la carrera dels honors, l’edilitat curul, la pretura i el consolat, eren aleshores càrrecs poc més que honorífics.

5Àtal III, rei de Pèrgam, en morir, llegà el seu reialme a Roma. Les seves riqueses eren proverbials.

6Part occidental del mar Egeu.

7Part oriental del mar Egeu.

8Vi famós de les vinyes del nord de la Campània.

9Traducció del mot mater, que designa la dona com a mare i també com a muller.

10Del país dels marsos, al nord-est del Laci. Aquí vol dir un senglar feréstec, de la mateixa manera que anteriorment parla de mar

de Mirtos o mar d’Icària com a mars perillosos.

11L’heura era consagrada a Bacus. Els poetes, que sovint l’invocaven com a llur inspirador, la tenien com a símbol de llur art.

12 Euterpe i Polihímnia són dues de les muses, les divinitats que inspiren les arts de l'escriptura i la música, filles de Zeus i

Mnemosine. El nombre definitiu de Muses es va establir en nou, cadascuna de les quals inspirava i protegia un gènere diferent.

Euterpe era musa de la música i es representa amb una flauta; Polihímnia és musa dels himnes i la geometria i és representada

amb els colzes recolzats en un pedestal i el mentó a la mà.

13Illa grega.

Odes, 1.9 IX Vides ut alta stet nive candidum/Socrate

Horaci aconsella a Taliarc que resisteixi el fred de l’hivern bevent vi de Sabina, a la vora de la

llar ben proveïda de llenya,i que no es neguitegi per res més; no vulgui saber què passarà

demà. Jove com és, sàpiga fruir dels plaers que li oferei la vida; vagi al Camp de Mart i al vespre

es trobi amb alguna noia en alguna de les places enjardinades que hi ha a la ciutat. I l’oda

acaba amb uns deliciosos apunts de jocs jovenívols. Taliarc és probablement un personatge

imaginari, representació dels joves en general; els consells que aquí li dóna Horai sovintegen

en les seves obres alternant amb altres de caràcter més seriós. Aquí els consells són netament

epicuris. Les al·lusions als déus i a la Fortuna formen part del llenguatge usual i no tenen cap

sentit religiós. El començament de l’oda és una imitació lliure d’Alceu (antic poeta líric grec) i el

final és de to hel·lenístic. El pas sobtat d’una visió hivernenca a unes escenes pròpies del bon

temps es justifica per la intenció del poeta, per al qual l’antítesi hivern (vellesa)/primavera

(joventut) és el tema central del poema.

Vides ut alta stet nive candidum

Soracte neci am sustineant onus

silvae laborantes geluque

flumina constiterint acuto?

dissolve frigus ligna super foco

large reponens atque benignius

deprome quadrimum Sabina,

Thaliarche, merum diota.

permitte divis cetera, qui simul

stravere ventos aequore fervido

deproeliantis, nec cupressi

nec veteres agitantur orni.

quid sit futurum cras, fuge quaererre, et

quem fors dierum cumque dabit, lucro

adpone nec dulcis amores

sperne, puer, neque tu choreas,

donec virenti canities abest

morosa. Nunc et Campus et areae

lenesque sub noctem susurri

composita repetantur hora,

nunc et latentis proditor intumo

gratus puellae risus ab angulo

pignusque dereptum lacertis

aut digito male pertinaci.

¿Veus com es dreça, blanc pel gruix de la neu, el Soracte1 i com els boscos, afeixugats, ja no suporten llur càrrega i el glaç punyent ha fet aturar els rius? Esvaeix el fred, posant en abundor llenya a la llar, i treu més generosament de l’àmfora sabina,Taliarc, el vi vell de quatre anys.2 Deixa tota altra cura als déus: bon punt ells han abatut els vents que lluitaven sobre la mar tempestuosa, ni els xiprers ni els orns vells3 ja no es mouen. Què ha de succeir demà, deixa d’indagar-ho, i els dies que la sort et donarà, posa’ls tots al compte dels guanys i no menyspreïs, jove com ets, els dolços amors ni les danses avui que encara està allunyada de la teva floridesa l’enutjosa canície. Ara tornin el Camp de Mart4 i les places i, al vespre, els tènues xiuxiueigs en una hora convinguda; ara torni també l’encisadora rialla que surt del racó més pregon i traeix l’amagatall de la noia, i la penyora arrencada del seu braç o del seu dit no pas gaire obstinat a resistir.

1Actualment, Monte S. Oreste (700m), a uns 40 km al nord de Roma, visible des dels voltants de la ciutat. L’escena és, doncs, imaginada en una vil·la situada prop de Roma.

2El vi de Sabina era més aviat fluix, però al cap de quatre anys havia adquirit qualitat.

3La traducció opta pel nom erudit “orn” per designar un arbre que no es troba al Principat. Al País Valencià és anomenat “freix” o “fleix”.

4 El camp de Mart a l'antiga Roma era un terreny al nord de la muralla serviana, construïda pel rei Servi Tul·li.

Llibre I. Oda XI. Carpe diem quam minimum credula postero

Aquesta oda va dirigida a Leucònoe i ens transmet un missatge directe i contundent: aprofita

el moment. Horaci vol apartar Leucònoe (nom aplicat pel poeta potser pel seu significat

d’intel·ligència clara) del costum de consultar els astròlegs; li aconsella que es conformi amb

les coses tal com vénen, sense voler saber per endavant què és el que passarà. Li diu que agafi

el moment present com qui cull una flor i no pensi en l’endemà. Aquests consells de moral

epicúria fan pensar en els que dóna a Taliarc en l’oda novena d’aquest primer llibre, però en

aquesta són més seriosos, més adreçats a la resignació. Fa l’efecte que Leucònoe no és pas una

noieta; Horaci li parla com a una dona que ja ha passat la primera joventut. Això no exclou que

el final de l’oda tingui una intenció eròtica. Algún crític ha suposat que les paraules “escurça la

llarga esperança” s’han d’interpretar com una requesta d’amor. Ni que fos així, un tret

humorístic no canviaria gens el valor poètic ni el sentit moral de l’oda. Sembla que aquesta fou

escrita en un dels hiverns que el poeta passà a la costa meridional d’Itàlia.

El tòpic del carpe diem ha deixat una herència latent fins als nostres dies, el tòpic s’ha

transformat en una filosofia de vida, molt relacionada amb els hedonistes. Els seguidors

d’Epicur eren conscients que el plaer es troba en l’instant present i volien viure en un plaer

continu.

Tu ne quaeseris –scire nefas– quem mihi, quem tibi

finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios

temptaris numeros. ut melius quicquid erit pati.

seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam

quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare

Tyrrhenum, sapias, uina liques et spatio breui

spem longam reseces. dum loquimur, fugerit inuida

aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.

Tu, no esbrinis –és sacríleg de saber-ho– quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe1; no escrutis els càlculs dels babilonis2. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara embraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins3 i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.

1Nom aplicat pel poeta a la protagonista, potser pel seu significat d’intel·ligència clara.

2Ja en temps d’Horaci,els romans, i sobretot les romanes, eren molt donats a l’astrologia.

3Era costum de filtrar el vi abans de servir-lo. Amb això el poeta vol dir: no deixis de fruir dels plaers habituals de la vida.

Llibre I. Oda XIV. La nau com a al·legoria de l’estat

El vaixell al qual s’adreça el poeta és una al·legoria de l’Estat. Per si això no fos prou evident, en

tenim la constatació de Quintilià. Endemés, aquesta oda és una imitació d’una d’Alceu (antic

poeta líric grec), de la qual es conserva un fragment i que per testimonis antics se sap que feia

l·lusió a les lluites internes de la ciutat de Mitilene (ciutat grega de l’illa de Lesbos). El que

temia Horaci, doncs, era un perill per a l’Estat romà. Però, ¿quin era aquest perill? Segons uns

crítics era la guerra inevitable contra Antoni i Cleòpatra. Si fos així, l’oda hauria estat escrita

l’any 32aC, quan es feien els preparatius de la guerra, que finí amb la batalla d’Acci, i seria

potser la més antiga del recull. Altres comentaristes opinen que el perill que amenaçava Roma

era l’intent d’Octavià –l’any 29, immediatament després de la derrota d’Antoni- d’abandonar

voluntàriament els seus poders, la qual cosa el senat, com era de preveure, no va acdeptar. Si

s’admet aquesta opinió, que ens sembla més natural que la primera, aquesta oda seria, doncs,

del mateix any 29.

El poeta compara Roma com una nau que

necessita un nou rumb.

O nauis, referent in mare te noui

fluctus. o quid agis? fortiter occupa

portum. nonne uides ut

nudum remigio latus,

et malus celeri saucius Africo

antemnaeque gemant ac sine funibus

uix durare carinae

possint imperiosius

aequor? non tibi sunt integra lintea,

non di, quos iterum pressa uoces malo.

quamuis Pontica pinus,

siluae filia nobilis,

iactes et genus et nomen inutile:

nil pictis timidus nauita puppibus

fidit. tu, nisi uentis

debes ludibrium, caue.

nuper sollicitum quae mihi taedium,

nunc desiderium curaque non leuis,

interfusa nitentis

uites aequora Cycladas.

Oh vaixell, se’t tornaran a emportar mar endins unes noves onades. Oh, ¿què fas? Guanya resoludament el port. ¿No veus com el teu costat està desguarnit de rems, com gemeguen l’arbre, ferit pel garbí rabent, i les vergues, i com, mancat dels cables de reforç, el teu buc a penes pot resistir a una mar massa alterosa? No tens senceres les veles, tampoc no tens sencers els teus déus per a poder-los invocar enmig d’un altra destret. Bé pots, pi del Pontos1, fill d’un bosc il·lustre, gloriar-te del teu origen i del teu nom inútils; no confia gens el mariner espaordit en la teva popa pintada. Tu, si no vols ésser amb raó joguina dels vents, ten compte! Tu, que adés2 vas ésser per a mi un angoixós enuig i ara ets un afany i un neguit no pas lleugers, evita la mar que s’esmuny entre les Cíclades3 resplendents.

1Els pins del Pontos, a la costa del mar Negre, eren molt bons per a la construcció de vaixells.

2Durant les guerres civils.

3Arxipèlag del mar Egeu, al sud-est de Grècia.

Llibre I. Oda XXIV. Consol a Virgili per la mort de Varus. Inexorabilitat de la mort.

Oda adreçada a Virgili amb motiu de la mort del seu gran amic, el poeta Quintili Varus, de

Cremona, ocorreguda el 24aC. Horaci dedicà a Varus l’oda divuitena d’aquest llibre primer i el

lloà com a crític sincer en matèria de poesia.després d’un elogi de les virtuts de Varus, el poeta

s’adreça tristament a Virgili, per consolar-lo. I les seves paraules, més que un intent d’animar

Virgili, són un dolorit retret als déus perquè no han escoltat les pregàries del seu piadós amic.

Però l amort és inexorable; l’hem d’acceptar, i la resignació és l’única força que fa suportable la

tristesa de la separació. L’oda ha d’ésser del mateix any 24.

Quis desiderio sit pudor aut modus

tam cari capitis? praecipe lugubris

cantus, Melpomene, cui liquidam pater

uocem cum cithara dedit.

ergo Quintilium perpetuus sopor

urget? cui Pudor et Iustitiae soror,

incorrupta Fides, nudaque Veritas

quando ullum inueniet parem?

multis ille bonis flebilis occidit,

nulli flebilior quam tibi, Vergili.

tu, frustra pius, heu non ita creditum

poscis Quintilium deos.

Quina contenció o quina mesura pot tenir l’enyor d’un ésser tan estimat? Dicta’m complantes1, Melpòmene2, tu que has rebut del Pare3, amb la cítara, una veu sonora. | ¿És cert, doncs, que el son interminable afeixuga Quintili? La Modèstia, la incorruptible Lleialtat, germana de la Justícia, i la nua Veritat, ¿quan trobaran un home igual a ell? | Sí, aquell que mereix que el plorin tants d’homes bons és mort, i més que ningú l’has de plorar tu, Virgili. Tu, piadós en va, ai! reclames Quintili als déus: no és pas per això que els l’havies confiat.4

1Poema de plany.

2Musa de la tragèdia, la invocació a la qual sembla aquí ben adequada.

3Zeus. Les nou muses eren filles de Zeus i Mnemòsine.

4Deduïm que, en alguna ocasió, Virgili, piadós com era, havia posat el seu amic Quintili sota la protecció dels déus, perquè el

guardessin del mal.

Llibre I. Oda XXXVII. Nunc est bibendum. Suïcidi de Cleòpatra.

Context històric: Cleopatra (69aC-30aC). Última reina de l’Antic Egipte. Roma feia temps que

tenia posats els ulls en Egipte per l’or que tenia aquest país. A Roma hi havia una guerra civil i

Pompeu va fugir de Juli Cèsar i es va refugiar a Egipte. Ptolomeu, germà i marit de Cleopatra,

que regnava al seu costat, va manar que assassinessin a Pompeu pensant que així es guanyaria

el favor de Juli Cèsar i podria, junt amb ella, lluitar contar Cleopatra.però a Juli Cèsar no li va

agradar trobar el cap de Pompeu a Egipte ja que el volia capturar amb vida. A partir de llavors,

Juli Cèsar es va quedar amb Cleopatra i tingueren mesos de lluita contra Ptolomeu i els seus

partidaris. Cleopatra va arribar a viure a Roma amb Juli Cèsar i el fill de tots dos, Cesarió, però

mai va ser acceptada pels romans, que la veien amb desconfiança, i evidentment va haver de

marxar de la capital italiana un cop assassinat el seu marit (44aC). Marc Antoni, general i polític

romà, va perseguir els assassins de Juli Cèsar i aconseguí molts adeptes. Va formar junt amb

Octavi i Lèpid el segon triumvirat. Això va provocar una guerra civil entre els partidaris del

triumvirat i els republicans. Marc Antoni va demanar ajut a Cleopatra i durant el procés, es van

enamorar. Tot i així, al cap d’un temps, Marc Antoni va haver de complir la seva promesa de

casar-se amb la germana d’Octavi, futur emperador de Roma. Tot i que Marc Antoni i Octavi

havien estat bons amics i col·laboradors polítics, la seva relació s’anà deteriorant i s’acabaren

enfrontant a la batalla d’Acci (31aC), que guanyà Octavi. Marc Antoni, informat erròniament

de la mort de Cleopatra, es va suïcidà.

La mort de Cleopatra, de Reginald Arthur.

Els plans d’Octavi eren agafar la reina com a presonera i exhibir-la a Roma per obtenir encara més suport popular i optar a les seves aspiracions polítiques. Cleopatra es va adonar del final que li esperava i veient el seu futur com a esclava i veient el seu regne convertit en província romana, va decidir suïcidar-se.Segons la versió més estesa, va demanar a les seves criades que li portessin fruites amb una cobra egípcia, responsable de la seva mort.

Comentari de l’oda: Quan, a la tardor de l’any 30aC, arribà a Roma la notícia del suïcidi de Cleòpatra, la ciutat es va sentir com alliberada d’un gran perill. Horaci ho celebra amb una alegria exultant, i la vol comunicar a uns companys amb els quals està bevent per festejar-ho. Per això comença aquesta oda amb una imitació lliure del cant amb el qual Alceu (antic poeta líric grec) va celebrar la mort del tirà de Mitilene (ciutat grega de l’illa de Lesbos): “Ara cal emborratxar-se i beure a desdir”. Després d’aquest esclat de joia, l’evocació de la batalla d’Acci i la d’Octavià vencedor (fet succeït un any abans del suïcidi de Cleòpatra), asserenen el seu esperit; ja no té ni por ni odi. La imatge de l’esparver que es llança sobre la coloma obre el pas a un sentiment de commiseració. Ara el lector s’adona que en els insults que el poeta proferia contra Cleòpatra no hi havia odi: hi havia només rancor i menyspreu, eren acusacions de bogeria, d’embriaguesa i d’inconsciència, i fins i tot l’expressió “monstre del Destí”, amb què fineix la part central del poema, sembla eximir-la de culpabilitat. I quan, en començar la darrera part, fa esment de la seva decisió de morir, l’actitud d’Horaci és de respecte

id’admiració. Ara Cleòpatra és una dona conscient dels seus actes. La reina embriaga de vi i d’il·lusions insensates s’ha convertit en l’heroïna que prefereix morir a ésser duta afrontosament al triomf arrogant del seu vencedor. Això és vàlid i suficient per a un lector actual. Però un romà contemporani d’Horaci veia en aquesta oda alguna cosa més: hi vveia la presència constant de Cèsar Octavià vencedor, símbold e Roma, i la constatació que era per la seva victòria que s’havia produït la transformaciód e Cleòpatra. Horaci ha començat aquesta oda com un cant de joia; l’acaba amb uns mots de significat ambigu: superbo triumpho, per al poble romà, aquí, vol dir “triomf magnífic”; per a Cleòpatra, “triomf arrogant”. Aquesta oda ha d’haver estat escrita a darreries del 30aC; és, doncs, una de les més antigues.

Nunc est bibendum, nunc pede libero

pulsanda tellus, nunc Saliaribus

ornare puluinar deorum

tempus erat dapibus, sodales.

antehac nefas depromere Caecubum

cellis auitis, dum Capitolio

regina dementis ruinas

funus et imperio parabat

contaminato cum grege turpium

morbo uirorum quidlibet inpotens

sperare fortunaque dulci

ebria. sed minuit furorem

uix una sospes nauis ab ignibus,

mentemque lymphatam Mareotico

redegit in ueros timores

Caesar, ab Italia uolantem

remis adurgens, accipiter uelut

mollis columbas aut leporem citus

uenator in campis niualis

Haemoniae, daret ut catenis

fatale monstrum. qaue generosius

perire quaerens nec muliebriter

expauit ensem nec latentis

classe cita reparauit oras,

ausa et iacentem uisere regiam

uoltu sereno, fortis et asperas

tractare serpentes, ut atrum

corpore conbiberet uenenum,

deliberata morte ferocior:

saeuis Liburnis scilicet inuidens

priuata deduci superbo,

non humilis mulier, triumpho.

Ara cal beure, ara cal colpir la terra amb peu alliberat, ara era l’hora1, companys, d’ornar amb menges dignes dels salis els coixins dels déus2. Abans d’ara hauria estat un sacrilegi treure el Cècub dels cellers dels avis, llavors que una reina preparava la ruïna insensata del Capitoli i la fi de l’imperi amb un impur ramat d’homes deformes i malaltissos3, incapaç com era de posar fre a qualsevol esperança i embriagada per la dolça Fortuna. Però va fer minvar la seva bogeria la fugida de l’únic vaixell amb prou feines salvat de les flames, i els seus pensaments duts fora de seny pel vi mareòtic4, els reduí a temences reals Cèsar, que, mentre ella volava lluny d’Itàlia, a força de rems l’encalçava com l’esparver encalça les tímides colomes o el ràpid caçador la llebre a les planes d’Hemònia5, cobertes de neu, perquè volia posar grillons al monstre del Destí. Però ella, intentant morir més noblement, no tingué la por femenívola d’empomar una espasa6 i no es va refugiar amb el seu ràpid estol en unes costes amagades, ans gosà mirar amb rostre serè el seu palau abatut i agafar, intrèpida, unes serps escatoses, per amarar el seu cos amb llur negre verí, més altiva ara que havia resolt donar-se la mort: així impedia, ben cert, que les cruels libúrniques7 se l’enduguessin, a ella, una dona de naixença no pas humil, per ésser conduïda, desposseïda de tot, en un triomf arrogant.

1A l’epode novè, escrit immediatament després de la victòria d’Acci, Horaci preguntava a Mecenas, com apressant-lo a celebrar-la,

quan seria que beurien el vi reservat per a les grans festes. El començament d’aquesta oda n’és la resposta.

2Al·lusió a la cerimònia anomenada lectisternium, que consistia a posar les imatges dels déus damunt de coixins i oferir-los menges

exquisides.

3Es refereix, no només als eunucs de la cort de Cleòpatra, sinó en general a tots els homes que la voltaven. (Els eunucs eren homes

castrats, que s’utilitzaven com a entreteniment de la reialesa, especialment en els jocs sexuals, ja que no podien deixar

embarassades les noies perquè no tenien els genitals).

4Vi que es produïa al delta del Nil.

5Nord de Grècia.

6No queda clar si vol dir que va pensar resistir amb les armes als romans o que va prendre la decisió de matar-se.

7Vaixells lleugers de dos rengles de rems, que formaven part de la flota romana.

Llibre I. Oda XXXVIII. Persicos odi, puer apparatus. Aspiració a la vida senzilla.

Horaci proclama d’una manera senzilla el seu amor a la senzillesa. Així, clou el primer llibre

d’odes amb una declaració dels seus principis estètics i morals. Li arada la natura tal com és i

parla del seu esclau amb afectuosa naturalitat. Per l’al·lusió a les roses tardanes, es pot deduir

que l’oda va ésser composta per la tardor, però no sabem de quin any.

Persicos odi, puer, apparatus,

displicent nexae philyra coronae,

mitte sectari, rosa quo locorum

sera moretur.

simplici myrto nihil adlabores

sedulus, curo: neque te ministrum

dedecet myrtus neque me sub arta

uite bibentem.

Detesto, minyó, la sumptuositat dels perses i em desplauen les corones entreteixides amb fílira1. Deixa ja de cercar en quin indret s’entriga2 la rosa tardana. No vull que t’afanyis, sol·lícit, a afegir res a la simple murtra3. La murtra no desdiu4 ni de tu que m’aboques el vi ni de mi que me’l bec sota la ufanosa parra.

1Nom grec de til.ler.També es donava aquest nom a la membrana interna de l’escorça d’aquest arbre que s’emprava, entreteixida

amb flors, en la confecció de corones i garlandes de gran preu.

2Retardar-se.

3Arbust de fulles lluents i aromàtiques.

4desdir: no ser adient. Per tant: no + no = sí es adient tant per a tu com per a mi.

Llibre II. Oda X. Auream quisquis mediocritatem | diligit. La bonesa de la mitjania.

Horaci dóna consells per viure feliç a un home ambiciós. Aquesta intenció aproxima molt

aquesta oda a la tercera d’aquest llibre segon. Aquí els consells es fonamenten en la moral del

“terme mitjà”, “aurea mediocritas”, en el qual, segons Aristòtil, es troba la virtut. Després

d’haver centrat la felicitat en l’absència d’ambicions massa altes, Horaci fa reflexionar el seu

amic sobre la versatilitat de la fortuna. L’oda va adreçada a Licini Murena, germà d’aquell

Proculei esmentat a l’oda segona d’aquest llibre (un adinerat romà que va repartir la seva

fortuna entre els seus germans, arruïnats a causa de les guerres civils), i, per adopció, de

Terència, la muller de Mecenas. Licini, que era home de grans ambicions, va ésser cònsol el

23aC, i cap al final d’aquest any, participà en una conspiració contra August, per la qual causa

va ésser condemnat a mort. Els consells d’Horaci no havien servit de res.

Rectius uiues, Licini, neque altum

semper urgendo neque, dum procellas

cautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

auream quisquis mediocritatem

diligit, tuts caret obsoleti

sordibus tecti, caret inuidenda

sobrius aula.

saepius uentis agitatur ingens

pinus et celsae grauiore casu

decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

sperat infestis, metuit secundis

alteram sortem bene praeparatum

pectus. informis hiemes reducit

Iuppiter, idem

summouet. non, si male nunc, et olim

sic erit: quondam cithara tacentem

suscitat Musam neque semper arcum

rendit Apollo.

rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes uento nimium secundo

turgida uela.

Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t’acostes massa a la riba traïdora. | Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l’or, viu segur lluny de les sordideses d’un sostre ruïnós, viu moderadament lluny d’un palau que suscita l’enveja. | Els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps. | En els temps adversos espera un canvi i en els pròspers el tem un pit ben preparat. Júpiter porta els horribles hiverns | i ell mateix els foragita. Si ara tot ens és contrari, no pas sempre serà així. De vegades Apol·lo1, amb la seva cítara, desperta la Musa que havia emmudit, i no sempre té l’arc tes. | En les dificultats mostra’t animós i valent; però tingues també el seny d’amainar les teves veles inflades per un vent massa favorable. 1Déu del sol, la música i la poesia. Sovint representat amb una cítara o un arc.

Llibre III. Oda XXX. Exegi monumentum aere perennius. Immortalitat del poeta.

En aquesta oda el poeta demostra el seu sentiment sincer que sobreviurà la seva mort gràcies

a la seva obra, que la importància del seu llegat li permetrà d’alguna manera ser immortal.

Podríem considerar aquest sentiment en part pretenciós i segurament el poeta mostra una

seguretat en si mateix i en la seva obra una mica desorbitada, però la veritat és que el temps li

ha donat la raó ja que la poesia horaciana, amb la seva varietat de temes i la seva perfecció

formal, signe d’equilibri i serenitat, ha perviscut al llarg dels segles i ja al Renaixament va ser

identificada com la màxima expressió literària de les virtuts clàssiques. Ell, si bé no negava

l’existència dels déus, i fins i tot aconsellava de venerar-los, negava llur providència i, per tant,

l’eficàcia dels vots i de les pregàries. Per a Horaci no hi havia cap altra immortalitat que la que

dóna la fama i ell estava segur d’haver-se-la guanyat.

Exegi monumentum aere perennius regalique situ pyramidum altius, quod non imber edax, non Aquilo inpotens possit diruere aut innumerabilis annorum series et fuga temporum. non omnis moriar multaque pars mei uitabit Libitinam; usque ego postera crescam laude recens, dum Capitolium scandet cum tacita uirgine pontifex. dicar qua uiolens obstrepit Aufidus et qua pauper aquae Daunus agrestium regnauit populorum, ex humili potens, princeps Aeolium carmen ad Italos deduxisse modos, sume superbiam quaesitam meritis et mihi Delphica lauro cinge uolens, Melpomene, comam. He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola1 de les piràmides2, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran$ destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà3 a Libitina4. Jo, ple de gerdor5, amb la glòria que em donaran les generacions venidores creixeré sense parar, durant tant de temps com pujarà al Capitoli el pontífex amb la verge silenciosa6. Per aquelles contrades on ressona l’Àufid7 impetuós i on Daunus8, freturós9 d’aigua10, fou rei d’uns pobles agrests, es dirà

que jo, poderós poeta d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic. Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva11, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos.

1Règia mola = sumptuós volum 2El mot llatí situs significa construcció duradora i implica la idea d’envelliment. Per això, alguns intèrprets tradueixen aquesta frase per “la decrèpita mola de les piràmides imperials”. 3Robar fraudulentament. 4 Libitina és la deesa de l’inframón, sovint usada com a sinònim de mort. 5Tendresa. 6La gran vestal. 7Riu d’Apúlia, la pàtria d’Horaci. 8Divinitat grega. 9Carregat de. 10El poeta identifica el rei amb el seu poble. L’Apúlia és una regió plujosa. 11Altres entenen “que m’he guanyat merescudament”.