www.malarrassa.cat

El periòdic independent i gratuït de Terrassa

Maig 2017 Número 27

Jordi Sellarès

Ressenya de Dies de Ratafia, de Sergi Pons Codina

Entrevista amb Ander Zurimendi

El conflicte basc i el periodisme literari

CULTURA 15

AV Ègara, referència de lluita antifranquista

CULTURA 13 SOCIETAT 4

Drac i Bruixes de Can BoadaCULTURA 12

Arç Cooperativa → Assegurances ètiques

i transformació socialMÓN COOPERATIU 9

La Coope de consum Candela es reinventaMÓN COOPERATIU 8

El govern, forçat a anul·lar la fallida elecció de la Sindicatura

→ Èxit de la pressió social, que exigeix un procés net → Nou pas en la municipalització del servei d’aigua

PÀGINES 2 I 3

Abril republicà → L’ANC, l’Associació per la Tercera

República i ERC commemoren l’esperit de la república SOCIETAT 7

Primer de maig → Contra l’increment de l’explotació, la

pèrdua de drets i l’empobriment

→ Empreses multiserveis i precarietat

TREBALL 10 I 11

2 MALARRASSA Maig de 2017POLÍTICA

>Ple Municipal d’abril

Nous passos de cara a la municipalització de l’aiguaMiquel Gordillo

El plenari d’abril significà el de la posada en marxa del procés per escollir el model per gestionar

l’abastament d’aigua a la ciutat. Sens dubte el tema més important del man-dat, ja que decidirà quina serà la forma específica de gestió del servei, tenint en compte que una majoria del ple ja s’ha decantat per què l’ajuntament ho ges-tioni de manera directa, és a dir que es municipalitzi.

L’etapa decisiva que comença ara in-clou quatre fases. La primera és la que es va aprovar, que ha suposat l’inici de l’expedient i que ha nomenat una co-missió tècnico-política amb represen-tació ciutadana, tal com la llei exigeix, en aquest cas de la Favt i l’Associació de Consumidors. La segona fase compor-tarà una memòria justificativa, el pro-jecte de servei, el reglament, l’informe de participació, i els estatuts de la societat. La tercera comptarà amb una exposició oberta de tota la documentació per po-der fer al·legacions. La quarta i última fase implicarà l’acord definitiu en plena-ri, amb el tractament de les al·legacions interposades, i la publicació dels docu-ments. Tot això, s’ha de fer abans que finalitzi la segona pròrroga a l’empresa Mina a finals d’any.

L’únic que no votà favorablement fou la bancada de la dreta, representada per PP i C’s (el primer en contra, el segon amb abstenció). Al·ludeixen aquests partits que en la comissió creada no s’inclou el sector anomenat econòmic, és a dir els industrials i empresaris. «Vostès ja defensen l’Ibex35 i les trans-nacionals», els etzibà Carles Caballero (ERC). «El sector econòmic no hi és a la comissió donat que hi ha un conflicte d’interessos, no són imparcials en aquest procés, ja que tenen accions a l’empresa privada que perdrà la concessió». En el joc d’equilibris que PDeCAT ha de fer com a soci de govern, aquest partit votà a favor, tot reconeixent que hi ha un sec-tor, la patronal i els comerciants, que no està representat.

Per la seva part, TeC i CUP es posi-cionen amb les plataformes ciutadanes, com ara la Taula de l’Aigua; En paraules de Maria Sirvent, «el lobby de l’aigua sap que se’ls ha acabat el negoci, que s’estan lucrant amb el bé comú i essen-cial per a la vida digna com és l’aigua. A

més saben que la situació de Terrassa no és aïllada».

Espai per autocaravanes i promocio-nar l’esport femení

Entre d’altres propostes de resolució aprovades, hi hagué acord per promoci-onar més l’esport femení a la ciutat, com proposà TeC. Aquesta inclou crear una agenda digital de l’esport amb secció de l’esport femení, i organitzar de mane-ra periòdica jornades de promoció de l’esport femení. Xavi Matilla manifestà que la poca visibilitat de les dones en l’esport és un reflex també d’altres esfe-res de la vida pública, i que la proposta pretén invertir aquesta situació.

D’altra banda, rebé un suport unàni-me la proposta d’ERC-MES per fer una àrea de serveis per autocaravanes, ben connectada amb carril bici amb l’Anella Verda, que permeti una nova forma de turisme molt habitual a Eu-ropa.

Rebuig a treballar les noves masculi-nitats

No és un bon auguri tenir baralles entorn a la causa feminista i la lluita per la igualtat de gèneres. La CUP va proposar necessitat d’incorporar polí-tiques públiques per assolir l’equitat de gèneres, lluitar contra la masculinitat hegemònica, i per promoure masculi-nitats alternatives. D’aquesta manera, la proposta cupaire demanà actuacions concretes per incorporar aquesta visió més àmplia, que l’ajuntament lideri campanyes de conscienciació i per tren-cat l’heteronormativitat, realitzar una diagnosi per conèixer la reproducció dels mandats de gènere a Terrassa i bateria de recursos específics amb l’ajut de professionals vinculats al moviment feminista.

La regidora de l’àrea, Lluïsa Melgares, afirmà que «fem un flac favor a les polí-tiques de gènere si fem un circ amb les propostes». Sembla que a la regidora socialista no li va fer gràcia la manera en què es presentà la proposta d’acord, no tant el seu contingut, i assenyalà que a l’ajuntament hi ha molts espais de par-ticipació. «Aquestes no són formes, i no és la primera vegada que ha passat. No me’n refio de les seves formes de treballar».

«Un circ el que ha fet el seu grup amb el Síndic!» respongué Maria Sirvent,

visiblement molesta pels retrets. I es defensà: «hem consensuat la proposta amb diversos col·lectius feministes de la ciutat amb molta trajectòria. Vostè no és la més adequada de donar-nos lliçons de participació, per a nosaltres l’opinió d’aquests col·lectius sí que són vinculants». I demanà a Melgares que es posicionés sobre els continguts de la proposta.

Carme Labòria assegurà que «ens queda molta feina per fer per assolir igualtat de gènere, i és necessari donar suport a mesures que pretenguin avan-çar cap a la igualtat efectiva entre homes i dones». I etzibà als relativistes: «per suposat la responsabilitat de la violèn-cia de gènere és dels homes». La regi-dora de MES descriví la proposta com «tècnicament i política molt bona, amb actuacions adequades», i es mostrà sor-presa per les crítiques de Melgares.

Des de TeC, Òscar Monterde la-mentà que els membres de l’equip de govern estiguin acostumats a fer servir els consells de participació amb poc esperit . «Sembla que els hi faci por tre-ballar d’una altra manera, no teniu una majoria al ple per fer el que vulgueu». Finalment, aquesta proposta no tirà

endavant pels vots contraris de PP, C’s, PSC i PdeCAT.

D’entre els acords de junta de porta-veus que no es debaten durant el ple-nari per què s’han aprovat prèviament, un total de 20 en aquest mes, destacà la demanda a la Generalitat de posada en marxa de l’Escola Sala i Badrinas al bar-ri del Segle XX, així com acabar d’urba-nitzar alguns dels carrers i acabar amb les zones brutes i les aigües residuals en-cara presents en el mateix barri. També s’acordà revisar les instal·lacions de la pista d’atletisme de Can Jofresa, per tor-

nar a fer que siguin aptes per dur-hi a terme competicions esportives, després que la Real Federació Espanyola d’At-letisme considerés que ara mateix ja no és un espai adient per estar obsoleta. També s’acordà prendre mesures, com ara clàusules socials, per evitar empreses multiserveis en l’administració pública. També els grups acordaren comunicar a la Generalitat la preocupació davant la precarització del servei públic del sector de prevenció d’incendis i el parc bomber de Terrassa, i mesures de cara la temporada d’estiu.

Obligats a pagar els interessos del deute

D ebat intens respecte l’aprovació d’avançar deute pendent que té el consistori. La liquidació del pressu-post de 2016 donà 12 milions d’euros de saldo positiu, una part del qual ha de destinar-se a reducció del deute, que en total seran 1,2 mil milions. Així ho exigeix l’anomenada Llei Montoro.

Tot en nom de l’anomenada austeritat, o amb la categoria més grandiloqüent d’inversions financerament sostenibles. Per si algú en tenia dubtes, ho va aclarir l’Alex Rodríguez: «el PP és un partit de drets i creiem que els deutes s’han de pagar». Una posició oposada a la de la CUP: «aquests diners no són d’estalvi, sinó que la banca ens roba per deixar-nos capital», afirmà Sirvent. A l’Ajuntament no precisament ens sobren els diners, ni les ciutadanes tenen tots els serveis socials coberts. Doncs segons una llei injusta i dictada per la Troika, han d’anar a parar a cobrir deute, el qual ja anem pagant puntualment». I anà més enllà: «són aquells a qui abonem cada dia 6 milions d’euros públics, 1.091 d’euros que paga cada ciutadà en interessos del deute, i us convertiu en responsables directes d’aquest sense sentit».

Isaac Albert (ERC-MES) també replicà al PP: «pagar el deute no és bo ni dolent per si mateix, hem de parlar del cost d’oportunitats», i continuà «el debat és que se’ns obliga a pagar aquest deute». Tot afegint que «per exemple el podríem no avançar, i destinar-lo a desenvolupar accions concretes a la ciutat, però la llei no ens ho permet». Des de TeC, Emiliano Martínez apuntava que a l’ajuntament «tenim un superàvit perquè som una administració controlada i vigilada». Segons el regidor de l’oposició, l’objectiu de la llei RSAL és «redireccionar recursos cap els bancs i els poderosos».

Malgrat l’exposició de crítiques, TeC, ERC i també C’s es van abstenir, i només la CUP votà en contra. A tot això, un acord de junta de portaveus aprovat instà a demanar a l’estat a que autoritzi l’ajuntament a reinvertir, sense limitació, el superàvit del 2016, que no computi en la regla de la despesa, i que tot aquest superàvit es destini a la ciutadania en forma de millors serveis públics.

▪ Minut de silenci durant el ple d’abril en record de les dones assassinades en mans d’homes. MG

Llum verda a la municipalització, malgrat els intents del PP per impedir-ho

Les plataformes Aigua és Vida, la Red Agua Pública (RAP) i la Taula de l’Aigua de Terrassa alerten de l’estratègia del govern central del PP per tal afavorir els interessos de les grans corporacions que especulen amb el Dret Humà de l’aigua. Ho intenta a través del projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat (en concret la disposició adicional 27) que ha presentat, el qual pretén impedir la incorporació com a em-pleats públics d’empreses privatitzades. Les plataformes denuncien que aquesta disposició “atempta contra els drets laborals dels treballadors i restringeix la democràcia”, tot volent impedir el model de gestió pública i “condemnant-nos a l’oligopoli de les transnacionals”.

De fet, el govern central s’ha personat judicialment, a través del Ministe-rio de Hacienda, per entorpir la recuperació de la municipalització de la gestió dels serveis públics, com ha estat en el cas de Valladolid, on inten-ten paralitzar la remunicipalització del cicle integral de l’aigua, en un “in-tent descaradat” de defensar els interessos de l’empresa Agbar depenent de la multinacional francesca SUEZ.

Així doncs, les plataformes donen suport a l’avançat procés iniciat a Ter-rassa, el qual s’estén de forma generalitzada a ciutats europees com Paris, Montpellier, Grenoble, Boudeus, Berlín, Stuttgart, Gènova o Budapest.

3MALARRASSAwww.malarrassa.cat POLÍTICA

El govern fa marxa enrere i engegarà un nou procés d’elecció del SíndicLes entitats socials celebren la rectificació de l’equip de govern PSC-PDeCAT, alhora que avisen que cal refer el procés amb participació ciutadana i amb plenes garanties democràtiques per escollir el Síndic.

La campanya en defensa de l’espai autogestionat Kasalet continua

Miquel Gordillo

Hi haurà un nou procés d’elec-ció al Síndic de Greuges de Terrassa. Ho va anunciar

el tinent d’alcalde Alfredo Vega du-rant el plenari del mes d’abril, només 24 hores després de suggerir que l’equip de govern donaria per bo tot el procés i els resultats de la consulta realitzada a finals de l’any passat. Es dóna per tancat així un llarg episodi marcat per dures crítiques a l’equip de govern PSC-PdeCAT, pel des-crèdit i l’escàndol d’un procés que no anava enlloc. Ara s’entra en una nova fase, en què s’han de veure els termi-nis i les regles de joc que s’hi fixin. En aquest sentit, Vega només avançà de manera lacònica que el nou procés s’iniciarà des de zero, que es demanarà la supervisió del Síndic de Catalunya,

i que en cas que s’organitzi una con-sulta, aquesta es realitzarà només amb vots presencials.

No hi ha dubte que el canvi de deci-sió sobtat del govern ha estat propiciat per les pressions rebudes, tant de les entitats, dels partits de l’oposició, així com de la intervenció del Síndic de Greuges de Catalunya, el qual ja havia fet arribar a l’ajuntament un informe demolidor en què destacava que no s’havien complit les garanties demo-cràtiques més bàsiques amb el procés consultiu dut a terme.

En la carta enviada a l’Ajuntament el 26 d’abril, a la qual Malarrassa ha tingut accés, el Síndic Rafael Ribó re-clamava una resposta a les indicacions a l’informe que havia emès  el passat 22 de març, i reiterava: «en el procés de consulta ciutadana dut a terme en el marc del procés d’elecció i no-

menament del síndic/a municipal de Terrassa no es van seguir els requeri-ments fixats per l’ordenament jurídic per aquest tipus de processos i que van fallar algunes garanties elemen-tals». En l’escrit, el Sindic de Catalu-nya considerava que «cal corregir les deficiències detectades i refer el pro-cés d’elecció i nomenament del futur síndic/a municipal». De fet, el tinent alcalde Alfredo Vega va manifestar en el plenari que es posarien a disposició del Síndic per tal que supervisi el nou procés que ara s’ha d’engegar.

Es tanca un llarg episodi marcat per dures crítiques a l’equip de govern PSC-PdeCAT, pel descrèdit i l’escàndol d’un procés que no anava enlloc.

Per la seva part, la que havia estat guanyadora virtual del procés, Isa-bel Cazorla, gràcies als vots electrò-nics que precisament han implicat el qüestionament de tot el procedi-ment, intervingué en el plenari per carregar contra l’ajuntament i tots els partits representats en el ple, ja que van escollir les bases del procés d’elecció a què els candidats s’hi van acollir: «a l’article 4 deia consulta ciutadana», i que en cap cas que era una consulta referendària que s’ha-via d’acollir a la llei del parlament català.

Cazorla també demanà que es po-sés fin al procés, reiterà el dany que s’estava fent a la figura del Sindic, i recordà que «fa més d’un any que no tenim Síndic». Seguidament, Vega reconegué: «hem de dir honesta-

MG / MC

M esos després d’haver en-gegat la seva campanya de defensa,el Kasal Okupat i

Autogestionat Joan Berney, segueixen portant a terme un intens calendari d’activitats lúdiques, culturals, reivin-dicatives i, sobre tot, de denúncia. Un dels últims episodis va tenir lloc el vuit d’abril quan els membres de l’assem-blea del Kasalet van dur a terme una acció de protesta, davant l’oficina de Finques Vidal Gomà, per destapar que aquesta immobiliària està al darre-re de la denúncia interposada per fer-los fora. L’acció va consistir en situar uns murs de cartró durant uns minuts davant l’aparador de l’oficina, al costat de l’estació dels Ferrocarrils de la Ge-neralitat de la Rambla, “ja que és això el que volen fer amb l’espai del Kasalet”.

«Visolgran SL – nom de l’empresa que ha interposat la demanda- no és una simple empresa propietària del Kasalet, sinó un autèntic entramat

d’empreses», han expressat des del Kasalet. I han volgut deixar clar que «qui hi ha darrera de Visolgran SL és Finques Vidal-Gomà, una de les em-preses immobiliàries més conegudes a la ciutat de Terrassa, que vol amagar la seva activitat especuladora darrera un entramat d’empreses que li fan la feina bruta, sense importar-los res més que el benefici econòmic».

Després de les indagacions realitza-des, els membres de l’assemblea corro-boren la estreta relació Visolgran-Vi-dal-Gomà i , en la seva declaració, han mencionat els noms dels principals directius de la immobiliària: Emiliano Lázaro Gomà, i José Luís Rodríguez Vidal, així com Javier Cunill Solà, re-lacionat amb l’empresa SL Hilaturas Badiella, coneguda empresa tèxtil ter-rassenca que van reorientar el negoci cap a la compra-venda d’immobles.

Membres del col·lectiu han infor-mat que Visolgran SL es va crear l’any 2005, el mateix en què es va formalit-zar la compra venda del Kasalet i les

finques del costat. «Tot apunta a que van crear l’empresa per poder fer la compra dels immobles a través d’una persona jurídica amb els conseqüents beneficis que això suposa». Han asse-nyalat també altres noms d’empreses, com ara Solucions Químiques i Tèc-niques SL o SolQuiTec 2 SL, totes estretament vinculades, segons han investigat, amb Visolgran.

Especular amb l’habitatge

A la roda de premsa oferida el vuit d’abrils, els membres de l’assemblea del Kasalet van expressar que: «ens trobem davant un sistema d’engi-nyeria financera adreçat a formar un entramat d’empreses dels quals és molt difícil seguir-ne la pista, amb les quals poden traficar comprant i venent immobles, obtenint d’aquesta manera importants beneficis econò-mics».

Des del Kasalet insisteixen en tit-llar aquest sistema d’injust i immoral,

encara que no poden afirmar si entra dintre de la legalitat o se n’aprofiten de la mateixa per tal d’esquivar lleis i impostos. «No pot ser que l’habitat-ge quedi convertit en un negoci, que serveixi per mercadejar amb ell i per l’enriquiment d’uns pocs», lamenten. Durant l’acció el col·lectiu es va refer-mar en què l’habitatge és, o hauria de ser, un dret bàsic per a tothom» i que «la infrautilització d’immobles i l’incompliment de la funció social de l’habitatge per part d’empresaris que especulen amb un dret fonamental no s’hauria de permetre».

La crítica al model d’habitatge que es va fer des del Kasalet ana-va més enllà tot denunciant que “moltes persones no poden pagar el lloguer, no poden pagar la hipo-teca, no poden comprar una casa per viure, degut als preus abusius que precisament imposen aquestes empreses immobiliàries i aquests especuladors”. També afegien que : “Això comporta que moltes perso-nes siguin desallotjades o desnona-des de les cases on viuen i es vegin condemnades a una vida de misèria.

Presentació del material audiovisu-al de la campanya

Posteriorment a la roda de premsa on es denunciava l’entramat d’empre-ses de Vidal-Gomà, el membres de l’assemblea del Kasalet han presentat un vídeo, difós a les xarxes socials, amb el qual han volgut explicar quins col·lectius es reuneixen a l’espai oku-pat i quines activitats fan. El docu-mental compta amb la participació de representants del col·lectiu Solidaritat Antirepressiva de Terrassat (SAT), presents al Kasalet des de fa deu anys, l’associació Espai Democràtic Inter-cultural que porta anys organitzant xerrades i activitats al Kasalet o el col-lectiu feminista Rudes Rebels.

Durant els prop de vuit minuts de duració del curtmetratge, les repre-sentants dels diferents col·lectius rei-vindiquen el Kasalet com un espai important de creixement, creació i autogestió i reivindiquen la seva im-portància no només per a les persones que integren els col·lectius sinó per a tota la ciutadania de Terrassa: per als joves, per a les dones i per a les lluites de tota la ciutadania.

ment que algunes coses no s’han fet bé ni amb prou claredat», i anuncià la nova decisió presa per engegar un nou procés d’elecció.

Nou procés i també amb elecció ciutadana

Sobretot, han tingut protagonis-me les reivindicacions de les enti-tats socials de la ciutat. El Consell d’Entitats d’Acció Ciutadana, pla-taforma a què pertanyen diverses de les entitats denunciats, com ara l’OCM, ha celebrat la rectificació de l’equip de govern. L’OCM també adverteix però que el nou procés ha de mantenir la fase de consulta ciu-tadana, aquesta vegada això sí ben plantejada, com a garant de partici-pació democràtica.

▪ Acte de protesta del Kasalet contra Finques Vidal Gomà el passat 7 d’abril. MG

4 MALARRASSA Maig de 2017SOCIETAT

>AV del barri d’Ègara

L’urbanització de l’espai AEG, altre projecte ‘impossible’

Pep Valenzuela

L’ombra de la històrica fàbrica AEG, al costat de la qual va néixer, encara plana sobre el

barri d’Ègara. Clar que quasi ningú recorda ja el soroll i bullici de la ma-quinària i dels quasi 2.000 treballa-dors que van fer d’aquesta empresa un mite de la dita «Terrassa Roja» (qui t’ha vist...).

Més de deu anys després del tan-cament definitiu, que arribà després d’anys de crisis, encara l’AV veïnal té entre els seus punts principals de reivindicació la urbanització dels terrenys, 31.000 metres quadrats on l’únic projecte que s’ha conso-lidat és l’escola Nova Electra (un record de la indústria, l’Electra in-dustrial, de principis de segle) que hi havia abans que AEG l’absorbís.

El barri, però, es construeix a par-tir de les no menys famoses casetes amb jardinet de l’Obra Sindical del Hogar, en els primers anys cin-quanta. Segons en Cristóbal Barco, activista veïnal des dels anys 70 i membre de la junta de l’actual as-sociació, la majoria de les cases eren per a funcionaris, policies, militars i gent d’aquest perfil. Però eren ca-ses de lloguer, gestionades primer pel MOPU (ministeri d’obres) i després per la Generalitat. Fins els anys 90 en què les famílies van op-tar a la propietat dels habitatges.

Les construccions de tota mena es van anar estenent més enllà de

la carretera Castellar fins a la riera de Les Arenes, una zona inundable que va patir molt amb la Riuada del 1962. D’aquesta part del barri és en Cristóbal, qui recorda encara uns altres habitatges de referència en aquest costat: els dits «pisos dels italians». L’Asuncion Guijarro, ac-tual presidenta, recorda que el seu pare hi va treballar en la construc-ció. La zona és avui una àrea mixta d’habitació i industrial.

El 2005 és l’any de la reactivació i que posà fi a una etapa de molta incertesa i molt poc entusiasme, que coincidí amb el relleu de qui havia presidit fins llavors l’AV. Va ser la Comissió de Festes qui assumí responsabilitats.

Molt relacionat amb Sant Llo-renç i Les Arenes, el barri, afirma en Cristóbal, «va ser pioner en la lluita contra el franquisme», molt marcat per les lluites de l’AEG i el treball de capellans, «es va cre-ar un moviment de consciència de classe i de drets dels treballadors». L’església, construïda en el projecte urbanístic de les cases, esdevingué espai habitual d’assemblees i reu-nions. «Molta moguda de policia i secreta que venien a escoltar els ser-mons dels capellans, els gravaven, detenien gent, molt moviment...» recorda i cita, encara, el creixement d’organitzacions com Cristians pel Socialisme i la Joventut Obrera Ca-

PV. Amb 8 membres a la junta actual i 95 persones sò-cies, l’AV manté fort les activitats culturals, entre les quals les festes: la major del barri, castanyada, calçotada, Nadal i Primavera, a més de la important dels «Artistes del bar-ri». A més de cursets: ioga, dansa del ventre o zumba.

Al temps, informa en Cristóbal, van fent xerrades, con-ferències i projeccions a la sala de la seu. A més d’estar a l’aguait amb el tema pendent de la reurbanització de l’espai de l’antiga AEG, han estat prou actives en la mobi-lització contra les retallades des de la primera del llavors president Zapatero, al 2010. També han estat actius con-tra els desnonaments i en suport de les persones refugia-des, «les migrants que Europa maltracta».

L’associació manté, així mateix, relació amb la Plata-forma en Defensa de la Sanitat Pública (van crear una escultura de paper cartró del pont del Vallparadís que la Mútua volia que fos la passarel·la dels seus negocis), tam-bé amb la Taula de l’Aigua, i participen en la Comissió de les Rieres. Estan a la FAVT i garanteixen presència a la comissió d’entitats del districte.Balanç i perspectives

Tot plegat, la presidenta avalua positivament el treball fet en els darrers anys. Però en relació al futur, confessa no

saber i «un cert cansament, necessitem relleu». En Cris-tóbal confirma, però acusa: «crec que l’Administració els ha restat força a les AV». Considera que experiències com la de la Taula de l’Aigua són un senyal de referència cara al futur.

Però, sense el concurs dels joves, «que no s’impliquen, és difícil pensar l’esdevenidor», matisa l’Asuncion, men-tre en Jordi explica que els canvis al barri, «que han sigut molts: s’ha diversificat la població, hi ha molta migració i s’ha rejovenit molt», tanmateix «no han comportat més implicació i compromís pel barri». Afirma, però, que cal «ser sensibles i fer entendre que és bo lluitar per les coses del barri junts, però cal trobar els objectius concrets i que la gent se’ls faci seus».

Comenten un estudi sociològic que s’està fent al bar-ri i que confirma aquest rejoveniment i diversitat, però també l’allunyament. Al temps, però, esperen que pugui ser positiu un microprojecte de mobilitat i habitabilitat al barri, promogut per l’Ajuntament, per impulsar la con-vivència horitzontal en els carrers. S’estan fent reunions amb veïnes i entitats per definir un projecte pilot que miri més a les relacions entre el veïnatge i menys a les grans transformacions urbanes.

Nou cicle, estudi sociològici projectes de convivència

tòlica, a part de partits, el PSUC principalment.

L’associació veïnal, en aquell temps encara sota la denominació de «cabezas de familia», va fer l’edi-fici amb una aportació de tots els socis, de 500 pessetes, a finals dels 60. Una altra entitat important, re-corda en Jordi Llop, tresorer de la junta, va ser una mutualitat de tre-balladores del tèxtil que al local de l’entitat garantia assistència sanità-ria primària i injectables en el local.

Aquest servei, corroboren els membres de la junta, va apropar molta gent a l’associació veïnal. La relació era directa i evident. Tant que quan va acabar-se el servei, perquè s’obrí el CAP de referència i perquè la mutualitat tèxtil s’acabà, «va començar a baixar molt l’afilia-ció a l’AV», afirma en Jordi.

Amb denominació i estatuts corresponents a la denominació d’Asociación de Vecinos de Egara des del 1979, els canvis polítics i la relativa desmobilització soci-al també afectaren l’entitat. Tot i així, en els 80 es creà el Grup de

Joves d’Ègara i més tard l’espai, tot promovent «canvi generacional», explica en Jordi.

I algunes reivindicacions man-tingueren actiu i combatiu el barri, com van ser el soterrament de la via del tren, la retirada d’una torre d’alta tensió instal·lada al bell mig de la plaça de la Immaculada, o al-tres per instal·lació de semàfors i control de trànsit a l’avinguda del Vallès, on es van produir diverses morts. A banda d’elements bàsic d’urbanització com asfalt (en al-guns carrers pagat pel propi veï-natge) i enllumenat.

Un fet que afectà bastant l’AV va ser la citada conversió de les perso-nes llogateres de les cases en pro-pietàries. «Mentre eren llogaters funcionava una comissió de man-teniment i hi havia una consciència de col·lectivitat», relata en Jordi, «participaven en l’AV, però en es-devenir propietaris, desaparegué la comissió i moltes deixaren de par-ticipar en l’associació».

D’altra banda, la pèrdua d’una lluita en relació a l’impost de re-

collida d’escombraries (separat de la quota d’IBI), en la qual aquesta AV junt amb altres com la de Sant Llorenç van posar moltes energies i diners va deixar tocada l’entitat.

A final dels 1990, l’associació es va afeblir, deixant de ser referència. De fet, aparegueren altres entitats, com la Comissió de Festes creada per l’esplai, l’Associació d’Amics d’Ègara, un grup de dones, i amb l’impuls de l’Armando Sánchez es va arribar a editar la revista Som Ègara durant l’any 1999, amb pe-riodicitat mensual o bimestral. «La participació de base era poca, però els que hi havia feien coses, es mo-vien», explica en Jordi.

El 2005 és l’any de la reactivació i que posà fi a una etapa molta incertesa i molt poc entusiasme, coincidint amb el relleu de qui ha-via presidit fins llavors l’AV. Va ser la Comissió de Festes qui assumí la responsabilitat, «perquè si l’as-sociació no funcionava bé la gent decidia fer les coses igualment», declara l’Asunción, que integrava llavors aquesta comissió.

La fàbrica de l’AEG i l’església de la Immaculada, llocs importants de lluita obrera i antifranquista, a més de l’institut Blanxart, tots en aquest barri, són imatges icòniques de la ciutat. D’una ciutat que, però, sembla oblidar una història encara molt recent i, en molts sentits, no tancada o mal tancada. L’entitat veïnal resisteix, perquè no falten els motius, i repensa el seu futur, però sent la manca d’implicació, sobretot del jovent.

▪ Jordi Llop, Asuncion Guijarro i Cristóbal Barco, membres de la junta PV

5MALARRASSAwww.malarrassa.cat OPINIÓ

Gaudeix d’un cap de setmana a “pagès” i descobreix on es produeixen els aliments que arriben a la taula

Del 3 al 5 de juny se celebra la 2a edició de Benvin-guts a Pagès. Més de 200 explotacions agràries i rama-deres de Catalunya obren les seves portes perquè els vi-sitants tinguin una experiència única de conèixer on i com es fan els productes de la terra, així com degus-tar i comprar-los en el seu lloc d’origen i directament de la mà dels seus productors. A la seva web podreu or-ganitzar-vos un cap de setmana a mida triant entre els més de 250 allotjaments que realitzen ofertes especials i els més de 170 restaurants de tota Catalunya que oferiran el Menú Benvinguts a Pagès, elaborat amb productes de proximitat.Més info: www.benvingutsapages.cat

Tria el teu pròxim destí al Mercat d’Escapades

Visita del 26 al 28 de maig, al Passeig Lluís Com-panys de Barcelona, al costat de l’Arc de Triomf, el Mer-cat d’Escapades, un aparador d’experiències de turisme cultural, gastronòmic, familiar, enoturisme, natura i molt més. Una bona opció per conèixer el gran ventall d’acti-vitats turístiques que ofereix Catalunya a través de les més de 130 empreses que hi participen. Durant el cap de setmana els visitants també podran gaudir d’activitats, tallers i una àrea gastronòmica de receptes catalanes. Més info: escasateva.catalunya.com/mercat-escapades

La Ruta del vi DO Alella: del celler romà a l’actualitat

Aquest itinerari cultural fa un repàs a la rica història vinícola de la zona del Maresme: des de l’època roma-na, amb la visita al Centre Enoturístic i Arqueològic de Vallmora i als jaciments romans; fins al modernisme, vi-sitant el celler Alella Vinícola, dissenyat per Jeroni Mar-torell al 1906. Durant més de dues hores podreu desco-brir tradició i origen en la producció dels vins en aquesta zona i tindreu l’oportunitat de tastar-ne algun dels seus productes. Més info: www.enoturismedoalella.com

DESC

OBRE

IX C

ATAL

UNYA

Celler Romà de Teià

Mercat d’Escapades

Benvinguts a Pagès

Estem perdent, doncs fem una Llei a mida. La corrupció ens afavoreix

Salvador Pérez Riera

Aquest estat espanyol, corrupte, sense ètica ni escrúpols, podrit fins les seves essències, on les

seves institucions no tenen cap cre-dibilitat, resta al servei dels interessos privats de les grans empreses de serveis i sectors econòmics i financers, que son qui de veritat governen i imposen els seus criteris. El PP, C’s, PsoE a nivell d’estat i PDeCAT (o antiga CiU) a nivell de Catalunya, son mers instru-ments al seu servei, ja que són qui al final de les etapes polítiques de molts dels seus dirigents acaben sent contrac-tats per a agrair els serveis prestats. I sinó mirem on estan els expresidents del govern, ex- ministres i consellers, ex- diputats i senadors i d’altres alts càr-recs i responsables polítics. Només cal seguir la pista i veurem la manca d’ètica i escrúpols d’aquests, a més de fer grans fortunes que mai haguessin pensat disposar. I el més greu en aquests ca-sos, són tots aquells provinents d’un partit que s’anomena “d’esquerres” que ha participat i participa dels mateixos mals vicis i costums que els anomenats de dretes.

I si mirem el nivell de corrupció es-tructural i institucionals, veurem els ca-sos apareguts a tots els nivells, on s’ha fet un veritable mal ús dels recursos públics que, durant anys i períodes, han saquejat de forma organitzada com a veritables criminals aquests recursos. I

el que és pitjor i més greu, el PP no té cap problema i ho pot continuar fent, avui això si, gràcies a C’s i al PsoE que, malgrat la critica regeneracionista i la lluita contra la corrupció, els donen su-port i els mantenen governant.

I la ciutadania, doncs importa tres cogombres. Ha votat quan toca. Molt empipar-se en el bar i el banc públic del carrer, però res més. La situació no canvia i cada dia van apareixen casos de corrupció, judicis i presons temporals i els diners robats no apareixen, i llavors trobem a alguns vivint com a reis amb els recursos robats.

I a què ve tot això? Doncs senzi-llament, que aprofitant tota aquesta situació vergonyosa de desgavell i de govern podrit i corrupte, sense ètica, ni escrúpols. AGBAR i d’altres mo-nopolis empresarials de serveis, volen que el PP presenti i aprovi una nova Llei per a impedir que es produeixi cap municipalització dels serveis d’aigua o altres, i que es freni així qualsevol ini-ciativa municipal de gestió directa dels serveis bàsics. Volen que els garanteixin el monopoli de la gestió privada, garan-tint tota aquesta part de negoci al seu servei, fora de la decisió de la ciutadania i dels seus representants, lliurament es-collits en els Ajuntaments, incapacitant a aquests per a prendre determinades decisions al servei de l’interès i control públic. Així volen afavorir els interes-

sos privats dels monopolis econòmics i garantir en tot moment el grau de beneficis i manca de transparència i exercici democràtic de la ciutadania, a més, utilitzant mers criteris econòmics com a excusa del subterfugi que es vol imposar.

AGBAR i d’altres monopolis empresarials volen que el PP aprovi una llei per a impedir que es produeixi cap municipalització dels serveis d’aigua, i que es freni qualsevol iniciativa municipal de gestió directa

Amb aquesta llei, si al final es fa, s’afavoreix els interessos privats i l’espe-culació. Per tant, coneixent al PP i C’s, aquesta s’intentarà aprovar amb l’ob-jectiu de frenar els interessos públics i la capacitat de decisió de la ciutadania limitant-la a ser mers observadors. I sobretot, facilitarà a la judicatura la seva tasca i resolucions, i només caldrà que es posi al servei d’aquests interes-sos privats, per desestimar de forma efectiva els processos de municipalitza-ció sobretot de l’aigua, residus o d’altres similars.

L’objectiu fonamental d’aquesta llei és desactivar els processos iniciats pels Ajuntaments de Valladolid i Terras-sa, i altres municipis que també volen

iniciar aquest procés, aprofitant el ni-vell de corrupció, la manca de qualitat democràtica del nostre estat i l’afinitat d’interessos d’empreses com AGBAR, acostumades a fer i desfer voluntats polítiques, a ser veritables màfies or-ganitzades. Han vist que sinó tenen una Llei favorable aniran perdent es-pais de gestió econòmica i de negoci, i això comportarà un canvi important de cultura política on de veritat la ciu-tadania decideixi de forma directa en la gestió de l’interès públic, i acabi de debò amb el monopoli especulatiu privat on de l’aigua en fan negoci i beneficis, per sistemes de gestió poc transparents i democràtics. I com és evident, avui per la situació de l’estat i els partits gover-nants, això és fàcil d’aconseguir, ja que que el PDeCAT i el mateix PsoE-PsC, tampoc estan molt per municipalitzar res. Només cal veure, si no, els interes-sos que afavoreix la Generalitat amb el Departament de Territori i Sostenibi-litat (ACA), i alguns alcaldes de l’Àrea Metropolitana, del PsC.

Per tant, per desgràcia, el que faci Mina comença a ser poc important, ja que aquesta és un mer titella d’AG-BAR que és qui de veritat mou tots els fils contra la municipalització i l’Ajun-tament. I aquesta guerra va més enllà de Terrassa, i per desgràcia, els fils es mouran a Madrid i al Congrés dels Di-putats, on les grans companyies de ges-

tió de l’aigua i altres serveis, intentaran que la corrupció del sistema es concreti on se suposa que la sobirania popular decideix contra ella mateixa, utilitzant els seus millors amics i interessos pri-vats.

Tot plegat, demostra que estem da-vant d’un estat i d’una democràcia de ficció, on la ciutadania és un mer ninot cartronat i que al final no decideix so-bre res.

Tot i això, Mina ha demostrat la seva cara més miserable i que la ciutat i l’in-terès públic l’importa tres cogombres, i que cent setanta-cinc anys d’història no vol dir absolutament res. Només té el nom, algunes cares visibles, però la seva realitat és totalment externa, con-trolada per a una màfia organitzada i que utilitza mecanismes corruptes per a garantir-se el seu negoci.

Però al marge d’aquestes formes de fer, les entitats ciutadanes i l’Ajunta-ment han de continuar la lluita iniciada amb totes les armes i conseqüències, sense defallir i fer el que toca, i caldrà mobilitzar-se tantes vegades com faci falta per anar contra els subterfugis i altres comportaments indignes, sense ètica, ni escrúpols. Ja ho he dit en di-ferents escrits i opinions, és una lluita de llarga durada i de grans dificultats, però que cal guanyar i deixar retratats a molts protagonistes i els seus interes-sos privats.

Sant Jordi a Terrassa: tot un cap de setmana de consum massiu

Pere Roca

A Terrassa, Sant Jordi va durar dos dies; l’Ajuntament va tenir l’encert de permetre la instal·lació de parades al carrer també el dissabte, cosa que no passava en totes les ciutats importants de Catalunya (a Barcelona, per exemple, no va ser així). Això

va donar impuls a la campanya comercial de la festa, campanya sense la qual no s’entén el fenomen. Molts llibreters i floristes han desitjat des de sempre, en públic o en la intimitat, que el Sant Jordi durés una setmana, que les parades quedessin instal·lades diversos dies, que la festa es prolongués com es prolonga la campanya de Nadal. Tot l’esforç i la inversió que suposa organitzar una cosa tan grossa neix i desapareix en 24 hores… «Posats a fer ja podria durar més», pensen molts comerciants del sector.

I el cas és que, el mes d’abril és, pels llibreters i pels floristes, un mes excel·lent, encara que pels petits les possibilitats de créixer cada cop són més difícils. A Terrassa, per exemple, els floristes que cada dimarts, cada dijous, cada divendres i cada dissabte de tots els dies de l’any, amb fred i amb calor, se situen a la Rambla d’Ègara donant-li goig i moviment, tenen raó quan es queixen que tothom ven roses el dia de Sant Jordi, relegant-los a ells en un segon pla. Que no només associacions i entitats de nois i noies en venen a cada cantonada com a recurs de dubtosa legalitat, sinó que també particulars i espavilats aprofiten l’avinen-tesa. I que ser florista aquell dia cada cop té menys mèrit.

El qui té una petita llibreria amb aquest mes tapa els forats dels mesos fluixos de l’any; els grans grups editorials es folren, i la «Casa del Libro» i companyia els fan de servidors, prin-cipalment perquè la majoria en formen part. No hem d’oblidar que més de la meitat del mercat editorial està controlat per dos gegants: Planeta i Penguin Random House, el que passa és que el seu nom queda tapat per un ventall de denominacions familiars que sem-blen una altra cosa. Aquests decideixen quins seran els «llibres més venuts» abans que ho siguin. I la propaganda a mitjans de tota mena és escandalosa. Aquests són els que esperen amb candaletes que la UNESCO declari la Diada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ells ho aconseguiran, perquè ells i el govern espanyol són el mateix. La facturació, a ells i prou, els pujarà encara més, tot això ja està decidit.

Ja fa anys que Sant Jordi va deixar de ser el dia dels enamorats. L’aire carrincló de festa folklòrica que tenia la diada del 23 d’abril en el passat ha estat reemplaçat per una jornada massiva de consum. Potser no hi ha una manera més alegre i primaveral de viure el con-sumisme que aquesta, una versió catalana del vici de comprar per comprar, perquè aquí som experts en disfressar-ho tot de «cultura», «pacifisme» i «enriquiment intel·lectual». La compra de llibres tranquil·litza moltes consciències, passejar amb un llibre sota el braç i llegir solapes amb posat interessant tapa molts maldecaps. Però bé, posats a mirar la part bona: sí que és veritat que és preferible una festa consumista de llibres que no pas d’ham-burgueses industrials, per dir alguna cosa. Que la gent entri en massa en llibreries i passi per davant d’un llibre de García Lorca pot representar una esperança, encara que només sigui per recordar-ne el nom.

6 MALARRASSA Maig de 2017SOCIETAT

‘Jo acullo’, campanya de suport a les persones refugiades

AI organitza campanyes globals, a nivell interna-cional, per períodes de 2 anys. Ara hi ha en marxa una per la crisi de les persones refugiades i altra, que començarà el 2018, per la protecció de defensors dels DD.HH, persones que, explica en Pere, «viuen en l’ull de l’huracà i corren molts riscos».

A l’Estat espanyol, es decideixen 5 accions: concre-ció de les dues de la campanya global i tres per pro-blemes del país, com ara dret a l’habitatge o també contra la tortura. Els mesos de febrer i març s’han fet accions pels drets de les persones refugiades, sota el lema «Jo acullo».

El grup local, que es reuneix al local de la colla Mi-nyons, es troba cada dijous per garantir l’enviament de cartes, «una de les eines més efectives d’AI». Aquestes cartes es distribueixen des d’AI Espanya, en funció de la prioritat, per ser firmades i enviades a governs i institucions responsables de violacions de DD.HH.

A més, el grup fa l’agenda d’accions, com les ja dites de solidaritat amb les refugiades, amb recollida de sig-natures, distribució d’octavetes, xerrades, sol·licituds

als ajuntaments (per exemple sobre l’acollida). Entre els temes que sempre s’han d’atendre hi ha el suport de cada grup a una persona o col·lectiu defensores dels drets humans. En el cas de Terrassa, una activista kurdo-iraniana condemnada a mort, Zeynab Jalalian (la pena ja li fou commutada), i un refugiat turc, Alí Ozdemir, ferit per arma a la frontera amb Europa, tot exigint investigació i responsabilitats.

El treball d’informació i sensibilització inclou activi-tats a escoles. Hi ha una Xarxa d’Escoles d’Educació de DD.HH. d’AI, normalment en contacte amb els grups locals. A Terrassa és el cas de l’escola Enxaneta, que ja s’ha mobilitzat en campanyes, com ara de so-lidaritat amb dones de Síria, activistes a Guatemala i persones refugiades.

El grup local també participa del programa que AI desenvolupa de protecció temporal d’activistes de DD.HH., garantint acollida a persones en perill i, en alguns casos, la família, per període d’un any. El govern espanyol es compromet amb els permisos de residència, sota tutela d’Amnistia.

>El grup local d’AI es troba actiu des del 2010

Amnistia Internacional, en la lluita pels drets humansPep Valenzuela

E l grup local d’Amnistia In-ternacional (AI) a Terrassa es va constituir el febrer del

2010. Sumen avui 12 activistes. En Pere Moreno, soci des de l’any 2002, activista des del 2010 i avui portaveu d’AI, explica que hi ha prou moviment d’activistes, «gent jove que en situació de precarietat canvia de residència, però poden continuar actius en altres nuclis».

Amnistia és una única organització a tot el món, amb seccions estatals. Pel que fa a l’Estat espanyol, l’organització celebrà l’assemblea constituent a Bar-celona, el 1978, i l’oficina de referència està a Madrid, tot i funcionar com a federació. Així, hi ha una oficina AI Catalunya (AIC) com a «òrgan exe-cutiu i directiu».

La integració en l’organització pot ser com a soci o activista. En el primer cas, hi ha un compromís de pagar quota. Per ser activista cal fer una formació bàsica que consisteix en conèixer i compartir una definició concreta so-bre allò que s’entén per Drets Humans (DDHH) i també sobre l’estructura i l’organització d’AI.

A nivell d’Estat espanyol, l’entitat de referència és l’assemblea anual (cada any en una ciutat diferent), la qual pren decisions sobre les accions a realitzar al conjunt del territori. L’assemblea ele-geix també el comitè executiu i la se-cretaria. En tot cas, aquest és un nivell més d’una estructura que té cap al se-cretariat internacional, per molt temps amb seu a Londres (avui el secretariat internacional té seus regionals: Dakar, Hong Kong, Johannesburg, Nairobi, Beirut, Mèxic, Londres), escollit per

l’assemblea internacional. Les oficines, informa en Pere, són petits equips de treball, «molt poca gent, només per mantenir l’estructura administrativa mínima suficient». L’estructura es re-produeix en els diferents nivells, també a Catalunya hi ha una oficina d’AIC, en aquest cas amb sis persones.

L’assemblea d’AI Espanya es cons-titueix amb les persones sòcies. El comitè executiu federal escollit és res-ponsable de l’execució dels acords amb la mobilització del conjunt de grups (d’acció, locals i universitaris). L’assem-blea d’AIC té lloc dues setmanes abans de la general, per decidir propostes des de la «perspectiva geogràfica».

Les candidatures als òrgans de res-ponsabilitat han de ser avalades com a mínim per un grup. Els càrrecs es renoven cada dos anys i es repeteixen fins a tres vegades.

Per constituir un grup local hi calen 5 activistes, i han de tenir responsables de coordinació, de gestió d’activisme i tresoreria. El grups d’acció, quan no ar-riben a les cinc activistes, s’articulen di-rectament amb l’oficina d’AIC a Barce-lona. De portaveus, a l’Estat espanyol AI en té 17, que ho són de l’entitat, no dels grups. Aquesta, de fet, és una res-ponsabilitat que també comporta una formació específica, donades les carac-terístiques d’Amnistia i la sensibilitat dels assumptes amb què tracta. Els grups locals, com ara el de Terrassa, fa un calendari de les accions a realitzar i elabora un pressupost, que forma part del global de la secció espanyola.

La secció espanyola té 65.000 perso-nes sòcies (13.000 a Catalunya), uns 100 grups (20 Catalunya) i a l’entorn de 1.800 activistes voluntaris. El nom-bre d’associades al món arriba als 7 milions.

Els eixos principals de l’activitat d’Amnistia Internacional són tres: pena de mort, tortura i

privació de llibertat. El prestigi d’AI és indiscutible, així com el «rigor i la im-parcialitat en els informes», declara en Pere Moreno. Ho demostra el fet que aquests són utilitzats per mitjans de comunicació i organismes internacio-nals, com la mateixa ONU. «Podria semblar una organització hermètica, però el que es diu ha de ser verificat, ratificat per equips d’experts i mitjan-çant les investigacions pertinents».

Clarament, afirma, AI «no és apo-lítica, és apartidista, fa política dels DD.HH.». En aquesta línia d’in-dependència, Amnistia no accepta diners ni de governs ni de partits. Només aportacions de les persones sòcies i donacions, i en cas d’empre-ses només després de confirmar que

Contra la pena de mort, la tortura i privació de llibertat

no estiguin implicades directament o indirecta en violacions dels DD.HH. Els comptes estan controlats per una auditoria externa i registrats en el Re-gistre Nacional d’Associacions. Qual-sevol persona, sigui o no sòcia d’Am-nistia Internacional, els pot consultar.

Aquesta imparcialitat en la denún-cia de violacions comporta de vegades que «rebem per tot arreu», com és el cas quan en alguns conflictes AI ha denunciat les dues parts. Altra críti-ca freqüent és la lentitud, comenta en Pere, però, argumenta, la verificació de les denúncies exigeix rigor i no sempre és compatible amb la rapi-desa.

En tot cas, les campanyes i accions arriben a un 33% de resultats posi-tius. «Això anima molt, tot i que, en general, la violació dels DD.HH. con-tinua essent terrible».

COL·LECTIU EDITORPep ValenzuelaMiquel GordilloJordi F. FernándezMaria C.

DISSENY I MAQUETACIÓLuis Miguel GalachePep ValenzuelaMiquel Gordillo

COL·LABORACIONSJoan Tamayo, Adela Farré, Jordi Sellarès, Salvador Pérez, Miquel Mallafré, Emili Díaz, Iván Carrasco, Òscar Rocabert, Laura Mendiluce, Jaume E. Vilaseca , Oriol Vicente, Júlia Velilla

PUBLICITATpublicitat@malarrassa.cat

EDICIÓ DIGITALwww.malarrassa.cat

TIRADA10.000 exemplars

DIPÒSIT LEGAL:DL B 2072-2015

El periòdic independent i gratuït de Terrassa

ADHERITS A:

COL·LABORA:

IMPRIMEIX:

▪ Parada del grup local d’Amnistia Internacional a la Plaça del Progrés.

7MALARRASSAwww.malarrassa.cat POLITICA

>Abril, mes republicà: els valors de la República en el segle XXI

República i democràciaMiquel Gordillo

«Que tothom sigui feliç, en un món millor, més lliure, més just i solidari». D’aquesta manera senzilla començà traçant la diputada de la CUP, Gabrie-la Serra, els seus objectius primordials per a una república catalana. Acudia el passat 20 d’abril convidada per l’ANC de Terrassa, dins del cicle Mirades Parlamentàries, a un debat al Centre Cultural, a un acte on precisament s’abordava la qüestió de la república, nova en aquest cas, que es pretén asso-lir amb l’anomenat procés sobiranista del poble de Catalunya. Que ara es troba en un moment clau, pendent de la convocatòria i celebració d’un refe-rèndum que dirimeixi si es tira enda-vant amb aquest projecte de ruptura amb l’estat.

Dins el relat del que han estat els darrers anys i que ens ha portat fins on estem, la diputada cupaire explicà que, després de les eleccions del se-tembre de 2015, «hi havia una ma-joria parlamentària per fer una DUI, ho portavem en els nostres programes electorals. Però es considerà que no hi havia prou legitimitat, i que hi havia la necessitat imperiosa de fer un referèn-dum per la independència, com a ele-ment desllorigador per assolir aquesta legitimitat necessària».

Serra assenyalà els tres acords asso-lits, malgrat les dificultats, gràcies a la majoria parlamentària que represen-ten els partits independentistes, Junts

pel Sí i la CUP-Crida Constituent. Que es resumeixen en: no hi ha cap marge d’acció dins del marc de l’Estat espanyol; el poble català té la voluntat i el poder per trencar amb l’Estat es-panyol per fer un nou país, i n’hi ha experiències comparades amb altres països per construir aquest nou país de manera transversal, comptant amb tothom qui ho desitgi.

D’aquí sorgí el Pacte Nacional pel Referèndum, «com una forma d’aglu-tinar més forces polítiques i socials». Un referèndum que encara no té data, «ja hi hauria d’haver la data i la pre-gunta». I el qual conclou Serra, «ens dóna legitimitat, primer a casa, des-prés a l’estat espanyol, i tercer, davant dels estats del món».

Com en qualsevol procés social i po-lític, les pressions i els discursos, per una banda i l’altra, esdevenen claus. «Diguin el que diguin els mitjans no és cert que es desinfli el procés sobira-nista, ni tots els països estan en contra de que se celebri un referèndum», afir-mà la diputada. «Però és cert que els carrers han d’estar plens, ja que el dret a decidir ho demana el poble». Reco-negué Serra però que «el moment s’es-tà allargant una mica massa», i avisà que «la «institucionalitat» sense carrer no té prou pes». «Ens trobem en una certa incertesa, amb ganes de sortir al carrer i de fer allò que ens ha fet arribar fins aquí», destacà aquesta activista del moviment veïnal ficada a càrrec públic.

La diputada descrigué com el Tri-

bunal Constitucional espanyol desautoritzà el 2010 la voluntat del poble en un referèndum per aprovar els estatuts. Com també desautorit-zà el Parlament català, el Parlament espanyol, el Senat... «La legalitat real la teníem tots aquests ac-tors, que no ens parlin de desobediència». La dipu-tada recordà a la vegada el que aquest «Tribunal Constitucional espanyol s’ha carregat» els darrers temps: la llei catalana contra la pobresa ener-gètica, la llei d’habitatge contra els desnonaments, que home i dona tinguin els mateixos drets labo-rals, també aprovada pel parlament català, l’impost sobre les begudes en-sucrades, l’impost a les nuclears.

“La República Catalana ens ha de permetre fer un altre tipus de país, més just i solidari”

«Una cosa és convocar el referèn-dum, una altra cosa és celebrar-lo. I passaran moltes coses, ho sabem, i hem d’estar preparats pel que vin-gui». Res de tancs al carrer, ho té clar Serra, «però si es guanya, tam-bé passaran coses». I insistí en què «farem una crida a tothom per què participi en el procés constituent

que ens condueixi a una República Catalana».

La clau de volta de la nova repúbli-ca, doncs, giraria al voltant del pro-cés constituent, el qual «ens ha de permetre fer un altre tipus de país -«per fer una rèplica com Espanya jo no vull un nou país per res»- , i escollir quines polítiques socials, educatives, culturals, ambientals, de migració, etc. És un dels conceptes clau que defensa la seva formació: «volem independència per cons-truir sobiranies al voltant de tots aquests temes». «La constitució que fem haurà de ser una que no sotmeti les generacions que vinguin darrere,

com sí va fer la del 78, no volem una presó democràtica ni una monar-quia bananera».

Al concepte de república que apuntà Serra s’hi ha d’afegir un altre que ha d’anar del costat. «Democrà-cia és discrepància», deia, «no tot-hom pensa igual, però qui decideix és el conjunt de la ciutadania». No oblidà també que «hi ha corrupció a Catalunya», i de la necessitat de ser solidaris, com sempre ha estat el po-ble català, però amb la resta de po-bles, i no amb la Duquessa d’Alba».

També remarcà Serra el seu an-timilitarisme: «no té sentit parlar d’una Catalunya amb exèrcit».

La principal premissa que l’historiador Joan Tafalla destaca de la república, és la seva concepció de la llei per impedir que els de dalt oprimeixin els de baix, i no per reprimir: «en una repú-blica, les lleis estan destinades a afavorir els més desafavorits».

Durant l’acte de celebració de l’aniversari de la segona república espanyola, (inaugurada el 14 d’abril de 1936), que organitza anualment l’Associació per la Tercera República, Tafalla la definí com «un règim polític basat en la virtut, i en l’amor a la pàtria». Entesa com el conjunt dels ciuta-dans, no en el sentit d’un territori, una llengua o una raça. «La pàtria és on estem els ciutadans». No sembla que així sigui l’estat actual, caracteritzat més aviat per una «involució democràtica, sobretot pel que fa a la llibertat d’expressió», tal com s’expressà en la presentació de l’acte.

A la transició ens van dir que allò important era la democràcia. Només eren mitges veritats. Expo-sà Tafalla que l’anomenada transició només va fer avançar la dictadura franquista, i les conseqüènci-es d’aquella encara les estem patint». Per això, fent una fusió dels termes, Tafalla afirmà que «Hem de lluitar per una república democràtica i social».

Els valors republicans és el que preval quan el poble reivindica la seva sobirania. Abans que no existís l’himne d’el Riego, es cantava La Marsellesa, igual que l’abril de 1917, o a la Comuna de París del 1871. En tot cas, deixà clar que «qualsevol model de república no ens interessa». Per exemple, i fent analogies, l’actual cinquena república francesa és una «monarquia electiva». Amb el pas del temps, els principis bàsics de la república es dilueixen, ja que vivim en règims liberals, on no mana el poble, sinó que manen els banquers.

“Per fer una república necessitem republicans”

Quan s’elaborà constitució 1ª República francesa el 1793, els girondins van proposar com a pri-mers punts a protegir la propietat privada i la seguretat del ciutadà. En contraposició, Robespierre defensava que el dret a la propietat ha d’estar limitat per llei; «ara cada cop es regula menys...». De fet, un dels articles d’aquella constitució republicana pionera és que s’asseguri el dret a l’existència, sense la qual «no hi ha cap llibertat». I l’article primer ja parlava que la fi de la societat és la felicitat comú.

concepció de la llei per impedir que els de dalt aixafin els de baix, i no per reprimirResistència a l’opressió; hi ha dret a la insurrecció, si hi ha opressió. «Si la llei oprimeix als de baix,

la llei és tirànica, i el poble té dret a la insurrecció». Tafalla defensa que una idea a recuperar és que que «si t’oprimeixen tens el deure, en nom de la república i la democràcia, a la insubmissió».

Pel que fa a la monarquia – definida per Tafalla com un tiranicidi -, es trenca la lògica de que la sobirania li pertany al poble, els reis són aixecats rebels contra el gènere humà. Per això, manifestà Tafalla que «el nostre deure és aixecar-nos contra el rebel que és el Borbó».

Joan Tafalla: «La República ha de servir per protegir els de baix contra els de dalt»

El passat 6 d’abril, l’agrupació lo-cal d’Esquerra Republicana va commemorar la proclamació de

la República Catalana el 1931 amb el Sopar de la República i el lliurament dels Premis Gorra Frígia i Guillotina. En aquesta ocasió, ha condecorat el pe-riodista i activista cultural terrassenc amb el premi d’enguany.

Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Josep Irla i professor del Departament de Periodisme i Ciènci-es de Comunicació de la UAB,  Isaac Albert, Portaveu del Grup Munici-pal d’ERC-MES, i  Carles Caballero, President d’Esquerra Republicana a Terrassa, van fer entrega del premi Gorra Frígia a Jaume Comellas i Coll-deforns.

Jaume Comellas, Premi Nacional de Periodisme, va ser guardonat per “una

trajectòria professional i personal que respon als valors republicans i pel seu compromís amb la cultura i el país”. La seva aportació a la ciutat ha sigut notòria, ja que Comellas va liderar destacades iniciatives durant la tran-sició i els primers anys de democràcia a Terrassa, com la revista Al Vent, i va desenvolupar una important tasca a la secció cultural de l’EPIC.

Carles Caballero va destacar que “no honrem als premiats; els premi-ats ens honren a nosaltres tot accep-tant el Gorra Frígia”. I va afegir que “ells i elles (els premiats) són aquells de la societat a qui ens volem assem-blar. Perquè ells millor que ningú re-presenten els valors d’una República, però no d’una república qualsevol, sinó la dels valors: igualtat, fraterni-tat i llibertat”.

Premi als valors republicans per a Jaume Comellas

▪ Gabriela Serra, juntament amb la regidora de la CUP Maria Sirvent. MG

▪ Jaume Comelles, en el lliurament del premi Gorra Frígia a la Coral Els Amics. ERC

8 MALARRASSA Maig de 2017MÓN COOPERATIU

>Membres de la Coope Candela estudien com continuar amb la seva activitat

El futur de les cooperatives de consum a debat

La cooperativa de consum respon-sable de Terrassa Coope Candela pensa el seu futur. Des d’una situ-

ació en la qual el projecte està plenament consolidat, cal continuar avançant i fent créixer el consum socialment i ecològi-cament responsable. Una tensió recor-rent entre una pràctica de grup petit, fàcil de gestionar però amb risc d’aïlla-ment, i l’ampliació del projecte obrint-se cap a horitzons més promissoris però al temps menys controlables.

La Montse, del Cabàs de Sant Cugat, una associació de consum de productes ecològics que funciona des del 2006, parla de la confiança dels socis (actual-ment 100 unitats de consum) i de la fi-delitat i estabilitat de les unitats produc-tores com a punt fort de l’associació. La garantia d’origen dels productes i la seva qualitat és també un gran valor afegit.

És, de totes formes, un volum de tre-ball que animà/obligà el Cabàs a con-tractar tres persones per garantir una millor gestió i administració d’aquest consum. Aquesta és l’altra cara de la «manca d’implicació» de les persones consumidores, explica. Tot i així, la feina surt amb molta força de voluntat extra, confessa. Es plantegen la participació i la construcció de xarxes com a camí per créixer sense perdre el caràcter i valors, sense caure en les dinàmiques de la fi-nança i el mercat.

Fugint de la «llei cega» del mercat, del joc de preus i de l’imperi de la distribu-ció, un grup de persones consumidores i productores del Baix Llobregat decidi-ren crear un acord, que s’emmirallaren en l’experiència francesa de les AMAP (acords per al manteniment de l’agri-cultura pagesa), ara fa 8 anys, que es diu PACA (Acord per a la producció i el

consum agroecològics).Actualment, hi ha dues masies pro-

ductores i 8 col·lectius de consum, més de 100 unitats, persones soles i famílies. Els productes són, generalment, propis; i si cal buscar-los de fora, són sempre de productores conegudes i amb relació directa.

Per a la gent de la PACA la clau de volta del projecte és posar l’èmfasi en les explotacions, en les produccions, i no en el producte. O sigui, que s’organitzi el consum tenint com a referència la gent que produeix, el seu treball, i no els va i torna dels preus del mercat. Els preus es fixen per tota la temporada. Això de vegades vol dir que es paga més car que al mercat, d’altres més barat. En tot cas, la mitjana de temporada sol ser bona i, a més, es compleix el compromís amb la persona que produeix i que així té garanties.

Les unitats de consum establiren un fons de coresponsabilitat que permet re-soldre problemes imprevistos (tanques per barrar l’entrada a senglars, aigua i al-tres) o ajudar a impulsar projectes nous, com és el cas de la cervesa artesana Cor-nelia, que ja es fa a Cornellà.

L’Antoni explicà i posà en valor el pa-per de l’assemblea, «és fonamental» garanteix, però també «fa més difícil els processos de decisió», en tot cas «és així, no es pot canviar sobirania i participació per la dita o suposada eficiència econò-mica».

També en relació al producte propi hi ha un costat de força i altre de limitació, com també amb el debat sobre cistella oberta o tancada de productes. A la PACA s’orienten cap a la tancada, con-sideren que és millor per a les produc-tores, al temps que pot ser un estímul a

aprendre a menjar altres coses. D’altra banda, com ja succeeix, hi ha famílies que comparteixen les cistelles.

A Sevilla, La Ortiga cooperativa, nas-qué a principis dels anys 90 en el punt de trobada d’una demanda creixent de productes agroecològics i la necessitat i voluntat d’activistes en la lluita per la reforma agrària, «encara pendent» a Andalusia, explicà en Marcos, membre fundador. Crearen així un mercat es-pecífic per aquesta producció, de gestió compartida, sense ànim de lucre.

El 1998 obriren una botiga, en un moment en què, recorda en Marcos, la crisi de la vaques boges va fer créixer molt la demanda. En aquest punt, La Ortiga esdevingué cooperativa de con-sum sense ànim de lucre, però amb una figura especial, les sòcies productores.

Actualment, el 90% de les vendes es fan a la botiga. Les persones sòcies entren amb una aportació social de 70 euros, paguen una quota anual de 50 euros i tenen un descompte en la com-pra del 10%. Amb les productores hi ha un acord de preferència de compra i, al temps, també com a la PACA, es-tableixen un preu estable per tot l’any. Tot el producte és etiquetat. El 70% de l’hortalissa és de productores pròpies, la resta es compra a agricultores que, encara que no siguin associades, com-pleixin amb el perfil es dediquin prin-cipalment a aquest tipus d’agricultura.

Després de més de 15 anys d’existència, a la Coope Candela s’ha encetat el debat d’un canvi de model de funcionament, que miri d’obrir-se i que arribi a més gent. Tenen en compte que cada cop es troben més productes ecològics en els súpers i el mercat tradicional. Això sí, desitgen mantenir l’essència agroecològica de projectes com el seu, d’autoconsum, de proximitat i de relació directa amb la pagesia, els quals es troben molt implantats arreu.

S igui com sigui el model amb què una cooperativa de consum funcioni, el punt clau és el tipus de relació que s’estableix amb els productors. Es tracta de mantenir l’essència agroecològica

de les cooperatives i vetllar també per les condicions de vida dignes dels treballadors del camp. «Nosaltres tenim pocs productors, per no diversificar, i no negociem els preus amb els productors petits, allò que fixen és el que necessiten per a la seva supervivència», deia la Montse d’El Cabàs.

Un altre punt de debat viu durant la trobada va tenir a veure amb la qualitat, la visibilitat del producte i la manera de presentar-ho. «De vegades els productors donen a les coopes el producte més lleig, i no té per què ser així». En aquest sentit, apuntava Marcos que «cal temps per preparar bé el producte, que siguin vendibles, si no la gent no el vol. Es tracta de posar en valor el que tens». A nosaltres ens agrada preparar la verdura i fruita en manats, no per pes, encara que requereix més temps de preparació», assegurava.

Parlem d’una experiència amb dues botigues a Sevilla que obre al públic tots els dies de dilluns a dissabte, com una fruiteria tradicio-nal, i on hi ha una rotació molt contínua del producte. Això sí, hi ha consens en assumir que «no hi ha prou amb consumir, el producte és una cosa, però tots els aspectes socials els hem de posar en valor», afegí l’Antoni, «aquest és el plus que tenim, si no, sempre estarem en desavantatge» davant el mercat tradicional.

Pel que fa a la participació, es destacà com a molt important que «tenim un espai de decisió real». Tot reconeixent que el treball per comissions amb què solen funcionar les coopes de consum pot des-gastar molt als socis, i que s’ha d’evitar que el voluntariat es cremi».

«No hi ha prou amb consumir, hem de posar en valor l’aspecte social»

E n aquesta divuitena edició de la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica, les entitats participants us emplacem a sumar-vos a la revo-lució quotidiana del consum responsable. Cadascun dels actes de consum de productes i serveis que fem en el nostre dia a dia poden convertir-se, si els sumem i escollim les alternatives de l’economia solidària, en una revolució a favor dels drets socials i medioambientals

al món.Les grans multinacionals actuen impunement arreu del món vulnerant els drets humans, mentre que lleis i tractats internacionals com el

CETA o el TTIP protegeixen aquestes vulneracions, que afecten majoritàriament els països empobrits. Aquest sistema d’organització del mercat global capitalista genera 830 milions de treballadores pobres, 21 milions de persones sota treball forçat, 1500 milions de treballadores sense condicions dignes i segures o 168 milions de nens i nenes abocats al treball infantil, segons les Nacions Unides i l’Organització Interna-cional del Treball. També provoca que les dones guanyin un 24% menys que els homes mentre concentren el 70% de la pobresa mundial, la destrucció del medi natural en molts països, guerres pels recursos naturals, etc. Aquests impactes es donen principalment en països empobrits i del sud, on és més difícil defensar els drets humans i laborals a causa de la situació de dependència i dominació dels països occidentals i les transnacionals a través de la coerció legal, militar, econòmica, etc.

Optar per les alternatives de l’economia solidària com el Comerç Just i la Banca Ètica ens garanteix un 0% de vulneració dels Drets Humans i un impacte social i medioambiental positiu en els països on opera. Per exemple, el Comerç Just garanteix treball digne i estable a més de dos milions de treballadores i productores a països empobrits, les seves famílies i comunitats.

Et proposem revolucionar les nostres butxaques i revertir les injustícies socials i medioambientals que generen les multinacionals d’una manera senzilla, amb el nostre acte quotidià de consum, a través de les alternatives de l’economia solidària que trobaràs per exemple a les web de la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica o del mapa Pam a Pam.

Manifest XVIII Som Comerç Just i Banca Ètica: Suma’t a la revolució de les butxaques!

▪ Trobada de debat de cooperatives de consum, el passat 22 d’abril, a l’Ateneu Candela. MG

9MALARRASSAwww.malarrassa.cat MÓN COOPERATIU

Pep Valenzuela

Tornem a les assegurances ètiques. L’Alfons Bolado, coordinador general d’Arç

Cooperativa, explica: «Sembla que l’assegurança està molt lluny de les preocupacions de l’economia social i solidària (ESS) però per nosaltres és la nostra eina de lluita». En aquesta conversa amb el membre del Consell Rector d’Arc apareix un primer comentari sobre Atlantis, una asseguradora ètica que treballa tam-bé a Terrassa. En Bolado comenta que «és molt adreçada a ser referent en l’àmbit de l’economia social i en el marc sindical en el conjunt de l’estat, així com en relació al el moviment veïnal a Catalunya». Entre Arç i At-lantis hi ha una llarga trajectòria d’in-tercooperació que va més enllà de la relació de client proveïdor, s’estableix una relació de partenariat i coneixe-ment.

En tot cas, re-corda que Arç «ha estat qui ha desplegat una vi-sió més ampla de l’ESS, també als sectors amb més voluntat transfor-madora de l’ESS, com REAS (Red de redes de la ESS) i XES, i a partir d’aquí tenim un acord de mutu de reconeixe-ment».

Arç cooperativa és una coopera-tiva de treball associat amb més de 30 anys d’experiència en la mediació d’assegurances i consultoria, o sigui, «assessoria i col·locació de productes en el mercat». A més de la forma co-operativa, que ja denota «una opció

de vida i de forma de treballar», Arç s’adreça volgudament a sectors d’acti-vitat que aporten valor a l’entorn, el que vol dir productes per les energies renovables, i al desenvolupament de distribució de productes per l’ESS, pel món associatiu i Tercer Sector.

Gent que treballa en el món de l’assegurança també pot ser militant dels moviments socials, ambientals i d’alliberament nacional, fins i tot en els anys 80. Aquest va ser el cas de qui pensant en desenvolupar les habilitats professionals de forma al-ternativa, es constituí en cooperativa i optà per l’autogestió i la democràcia per «posar en marxa instruments as-seguradors orientats a la construcció de mercat social». Exacte: «fer una empresa i un producte que aportin elements de transformació, econòmi-ca i social i, també, política».

Primer de tot, «fent l’assegurança ètica, fent evident que l’assegurança és un producte financer i com a tal,

les companyies a s s e g u ra d o re s són estructural-ment inversores, molt més que els bancs». El comp-te de resultats de les companyies assegurades, in-forma en Bolado, no recau sobre el

resultat dels productes, sinó sobre la inversió que fan amb les primes. «Per això pensem que la companyia, com a instrument financer potentíssim, ha de ser públic, que ho és, i per tant els criteris que apliquem amb la ban-ca ètica han de ser igualment aplica-bles aquí. Si vull saber on té el banc les meves peles també ho vull saber en el cas aquest».

>Conversa amb Alfons Bolado, coordinador general d’Arç cooperativa

Assegurances ètiques i transformació social

En conseqüència, l’assegurança ha de ser un «instrument al servei de la comunitat, un servei de solidaritat, un acte que materialitza relacions de solidaritat dintre una comuni-tat de persones». Tot el contrari del producte financer especulador, gris, amb una guanyada mala premsa que és avui, «perquè l’origen de l’assegu-rança està en el suport mutu». Per tant, reclama el coordinador d’Arc, cal «reivindicar el caràcter mutualis-ta, transparent, al servei de la comu-nitat».

Des del punt de vista de les majors dificultats, l’Alfons Bolado diferen-cia entre internes i externes. Les primeres parlen de la incorporació del discurs comentat. Quan passes 7 hores al dia intentant vendre una assegurança de cotxe «s’ha de fer un

L’assegurança ha de ser un «instrument al servei de la comunitat, un servei de solidaritat, un acte que materialitza relacions de solidaritat dintre una comunitat de persones»

sobre-esforç per no perdre el nord». Això, aclareix, parla de «compartir adequadament aquesta visió interna, i és un repte, una dificultat històrica, perquè això creix, s’incorpora gent nova, professional del sector».

Les segones son les vinculades al fet de «ser una rara avis en el sector i ha-ver de fer entendre les teves habilitats des del punt de vista del producte i el servei; de vegades també, com que és un sector molt desprestigiat, has de fer una pedagogia continuada per demostrar que ets diferent».

Altres participants d’aquest mer-cat social en són, entre altres, Som energia, Som connexió i Biciclot. «Aquest acord és ja una plataforma de negociació col·lectiva i sobretot d’agregació de potencial de consumi-dors amb voluntat de transformació

social».Incorporar el tema de l’assegurança

a la lectura crítica del sector financer ha sigut un pas important, emfa-sitza en Bolado. Perquè «la nostra activitat no és només per fer créixer el compte de resultats, sinó que es dirigeix a donar resposta al principi cooperatiu de generar recursos per a la satisfacció de les necessitats de la gent sòcia i al temps generar recur-sos per anar transformant el món que ens envolta, que vol dir que hi ha una implicació en el moviment, inclús econòmica». Aquest any, Arç ha dedicat més de 60.000 euros per projectes socials, «el que vol dir que la recerca de sentits més enllà dels resultats és prioritat absoluta, això és el més interessant, perquè vendre pò-lisses d’assegurances és molt avorrit».

PV

E ls productes i serveis que ofe-reix Arç, com s’ha dit, són de dos tipus. Primer, assessora-

ment i consultoria d’assegurances, o sigui validació de productes, informes de consultories sobre riscos i la seva gestió en el món de l’empresa, espe-cialment en l’àmbit de les energies renovables i dels projectes energètics. Això inclou programes d’assegurances i formació per a col·lectius. Després, «la part important, el cor del nostre negoci», el corredor d’assegurances, tant pels particulars, persones i famí-lies com per organitzacions i empreses.

La corredoria es fa des d’una pers-pectiva de compra col·lectiva. O sigui, detectant i definint necessitats col·lec-tiva per dissenyar i elaborar productes adequats. S’estableix una intercoope-ració amb els col·lectius. «Aquesta ne-gociació col·lectiva sempre facilita que hi hagi gent en el col·lectiu que pugui accedir a unes assegurances a costos assumibles i amb unes característiques que responen a les seves necessitats».

Molt important, i aquí retornem al principi, Arç treballa la selecció de pro-veïdors, de companyies, en base a cri-teris de sostenibilitat ambiental i social. Si més no, de moment, «el que té sentit per nosaltres és seleccionar aquelles companyies que tenen unes conductes i criteris interns més sostenibles, o com

a mínim, menys agressius».La primera opció són les companyies

amb la certificació de l’economia soli-dària, les companyies ErthSi. «Hem fet una acció proactiva del segell convidant les companyies a guanyar-lo». Hom parla d’Atlantis, Lagunaro, DKV o Crèdit Mutuel. Això vol dir: inversions transparents, pràctiques laborals i de gestió interna democràtiques, partici-patives o justes simplement, i que el seu impacte ambiental tendeixi al mínim; que fan accions orientades a la respon-sabilitat social corporativa, i que ho fan

seriosament.En segon terme, reconeix l’Alfons

Bolado, sinó tenen el segell, al menys que els informes de responsabilitat so-cial (RSC) s’aproximin al patró ErthSi. Afirma que hi ha companyies que fan una aposta seriosa i real per la RSC i la transparència, «perquè d’RSC, so-bre el paper, en fan totes». Però, a part la dificultat d’accedir a la informació financera, afegeix, després et trobes, sistemàticament, en l’informe Delàs sobre comerç d’armaments, sempre la Mutua Madrileña, Mapfre, Allianz o

Axa, «és una dada objectiva».Hi ha una altra de la proposta d’Arç,

la dinamitzar el mercat social, com s’ha dit. Animant a convertir les persones assegurades via cooperativa en socis o companyes d’aquest mercat.

Arç té un acord d’intercooperació amb la cooperativa Més Opcions, de

consum responsable. Un acord con-solidat des de fa anys. «Creiem que el consum cooperatiu i col·lectiu té un poder transformador que no té l’indi-vidual i per això preferim i recomanem el consum dels productes particulars d’Arç a través de la vinculació amb Més Opcions».

Primant la contractació col·lectiva i la intercooperació

▪ Imatge promocional de l’equip de treball d’Arç cooperativa

▪ Alfons Bolado

10 MALARRASSA TREBALL Maig de 2017

1er de Maig 2017, la lluita obrera més necessària que mai

L es manifestacions de l’1 de Maig arreu del país (a Sabadell, convocatòria unitària de Vallès Anticapitalista, amb suport de sindicats, excepte els majoritaris, i forces de l’esquerra anticapitalista i independentista) i es-

pecialment a Barcelona, les vàries convocatòries de matí i tarda, del conjunt de sindicats, amb fórmules combinatòries vàries, han portat al carrer milers de tre-balladores.

Poques si hom considera la situació en què vivim i si tenim en compte l’increment creixent de la precarietat laboral (vegi’s l’informe d’UGT a la pàgina 11), del nombre de «treballadores pobres» (persones a les quals el sou no els arriba per sortir de la pobresa) i de l’increment també creixent de la pobresa en general.

Segons conclusions del darrer informe oficial de tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha), realitzat amb motiu del dia internacional del treball, el nombre de treballa-dores a l’Estat espanyol que no arriben ni a mileuristes arriba al 47% del total, en una línia ascendent des de fa més de 8 anys. D’aquest grup, uns 6 milions de treballadores estarien en risc de pobresa, car reben un sou per sota del salari mínim interprofessional.

Mirat així, potser caldria considerar que tots aquests milers, per més que les fotos, eventualment, puguin fer patxoca, no arriben ni pocs. Com que, a més, hom ve de lluny i és relativament fàcil recordar les manifestacions i mobilitzacions d’anys enrere, ens es permès pensar que, més enllà de la satisfacció legítima per l’èxit de les diverses convo-catòries, hi ha quelcom d’important en aquest conflicte laboral, lluita de classes, camp de batalla, terreny de joc d’interessos o com es vulgui dir, que se’ns escapa i no permet entendre realment tanta passivitat, resignació, derrota o autocomplacència.

La primera i evident constatació és que la majoria dels milions de persones afectades, dura i directament afectades per l’opressió del capital (en el sentit més abstracte i, a la vegada, més concret) no van anar a les convocatòries de l’1 de Maig. La segona, per més que hom sumi el conjunt de manifestacions, que la divisió de convocatòries no aconse-gueix multiplicar ni fer créixer la participació, ni global ni en cadascuna. Tercera, en el seu conjunt totes semblen carregades d’un aire o caràcter ritual, en certa forma separat de la realitat quotidiana.

Des d’un altre punt de vista, no és menys cert que les nombroses i diverses convo-catòries encara bé que permeten animar a persones a participar que, d’altra forma no ho farien. Tampoc que, tot plegat i malgrat la situació general, aquesta participació pot considerar-se positiva, si menys no en tant que dipòsit de forces, esperances, quadres i actius per la lluita.

En definitiva, dues o més cares d’una realitat sobre la qual fa molt temps que es debat, que s’estudia i analitza, però aparentment encara sense conclusions ni propostes que, al menys portin alguna serenor, encara que sense remei però perquè hom pugui saber de quina malaltia parlem.

Només per citar una de les anàlisis periodístiques més recents. En Sergi Picazo, del digital Crític, signava el mateix primer de maig un text amb el titol «El sindicat mort, visca el sindicat!», sobre la «crisi dels sindicats», un «problema» segons ell, de «l’esquer-ra». Potser, es podria mirar des d’un altres costat, i la conclusió o hipòtesi de partida seria que hi ha una «crisi de l’esquerra» i que això és «un problema dels sindicats», molt greu, per cert.

Hom podria preguntar-se si amb una esquerra tradicional, o vella, que es va morint poc a poc, perduda i sense nord, és possible plantejar propostes creïbles i interessants per a aquest conjunt de població, la gran majoria (el 99%?), que viu o malviu única i exclusivament de vendre la seva força de treball, manual i/o intel·lectual. Com podria preguntar-se, també, si aquesta dita nova esquerra, en les seves definicions i indefinici-ons, està ni tan sols mínimament a l’alçada com per proposar-se com alternativa.

Clar que, tot plegat, això i quelcom més és tot el que hi ha. I quedar-se a casa, si fos possible (perquè o ja ens l’han tret o ens la poden treure), no porta molt més lluny. Hom tendeix a pensar que, segurament no tan diferent com en altres moments, caldrà anar provant i intentant-lo, sense accelerar-se i mirant de no posar-se nervioses ni per-dre la paciència, picant pedra, i continuar donant guerra.

Perquè, a més, ni s’acaba el món ni es troba la fórmula màgica en cap dels sindicats, partits, organitzacions o entitats totes soles . Tot indica que hauran de ser moltes les ex-periències i energies que necessàriament s’hauran d’ajuntar perquè es concentri l’energia suficient per a poder imaginar, crear i construir un altre societat, un altre món. Per sort, ja són moltes les que neixen i creixen, cal saber mirar i estar alerta i disposat a participar i ajudar.

Pep Valenzuela

▪ CCOO i UGT en la manifestació més nombrosa a Barcelona.

▪ Marxa de la Dignitat convocada per sindicats alternatius, IAC i COBAS entre d’altres.

▪ La convocatòria del sindicat CGT també a Barcelona.

▪ Manifestació comarcal del Vallès Anticapitalista a Sabadell

11MALARRASSAwww.malarrassa.cat TREBALL

Redacció

H i ha un «paral·lelisme» clar entre les dades relatives a «l’acomiadament col·lectiu i

l’evolució de les empreses multiserveis (EMS)» a les comarques de la regió metropolitana de Barcelona (RMB), denuncia un informe elaborat per l’UGT de Catalunya, Regió Metro-politana i del Vallès Occidental. Amb dades, per cert, de l’Observatori d’Em-presa i Ocupació del Departament d’Empresa i Ocupació de la Genera-litat de Catalunya, així com també de l’Enquesta de Població Activa (EPA).

Obtenir la informació i fer l’anàli-si, garanteixen des del sindicat, «es fa més complex d’allò desitjable». Efecti-vament, com en tants altres temes, les dades hi són a l’abast, però exposades de manera que només especialistes amb treball i temps en poden treu-re l’entrellat, com és en aquest cas la relació aparentment directa entre destrucció de llocs de treball fix i en condicions sotmeses a acords col·lec-tius, d’una banda, i el creixement de les dites EMS que utilitzen a les persones acomiadades i altres sota condicions míseres, generalment infames.

L’estudi i anàlisi dels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) durant el període 2012-2016 posa en evidèn-cia, d’acord amb les conclusions de l’informe d’UGT, que l’efecte combi-nat de la reforma laboral del PP amb l’aparició de les EMS «engega una política d’empresa en matèria labo-ral que aprofita l’excusa de la crisi per argumentar la destrucció d’ocupació,

>Un informe d’UGT evidencia la relació directa entre reforma laboral i EMS

Les empreses multiserveis i l’estafa ‘PPatronal’quan realment el que ha fet és extreure rèdit econòmic de la classe treballado-ra a partir de les empreses multiserveis i la patent il·limitada de la precarietat laboral que la llei imposada i absolutis-ta els hi concedeix».

Les EMS, multiserveis o també di-tes, de serveis integrals, ofereixen tots els serveis que els demanen. No tenen activitat principal com a tal, essent però allò més comú els serveis de ne-teja, la seguretat, manteniment, hos-taleria i transport. Noms importants: Randstad Project Services (28.000 treballadores a l’Estat espanyol), ISS Outsourcing (30.000), Grupo Cons-tant Servicios (3.000) i CTC Exter-nalización (4.000). Aquestes empreses estableixin convenis propis amb «con-dicions laborals i salaris mínims», con-firma l’informe.

En la majoria de casos aquestes em-preses funcionen com a ETT (empre-ses de treball temporal), de fet moltes en són propietat d’ETTs. «Es donen casos d’empreses principals que con-tracten a una ETT que a la vegada contracta a una empresa multiservei que moltes vegades és propietat de la pròpia ETT, vestint legalment el que en el fons és un monumental frau a la Seguretat Social».

O sigui, aquesta contracció via EMS estableix «un tracte desigual no justi-ficat per a treballs del mateix valor, fet que va en contra de l’establert a l’arti-cle 23.2 de la Declaració Universal de Drets», conclou, car «els sous i les jor-nades, entre d’altres condicions labo-rals, de les EMS són molt pitjors que

ETTs i empreses pantalla per camuflar jurídicament l’explotació laboralRedacció

Una característica important a tenir en compte és la dimen-sió de les EMS, perquè posa

en evidència algunes importants con-tradiccions o falsetats.

Són 136 les Empreses Multiserveis al Vallès Occidental, de les 969 de-tectades a Regió Metropolitana de Barcelona (sense comptar les EMS no registrades a la comarca que hi poden estar actuant). Això de ban-da, el que sorprèn és que més de la meitat d’aquestes empreses tenen adscrits menys de 10 treballadores. I es fa difícil entendre com és que una microempresa pugui assolir la presta-ció de serveis integrals en la que calen categories professionals sinó és sota el marc basat en l’externalització d’un servei. La gestió, a priori, la presta una ETT vinculada a l’empresa mare, que en paral·lel i per evitar l’obligatorietat d’aplicació «mateix treball, mateixes condicions» subcontracta a una em-presa multiservei com a marca blanca. A més, la representativitat sindical, garant de bones pràctiques laborals, en les microempreses és nul·la, així com la presència i seguiment dels sin-dicats, que queda limitada.

L’estudi ve a corroborar la hipòtesi: a partir de la reforma laboral del 2012, a la RMB van ser afectades per Expedi-ente de Regulació d’Ocupació (ERO) en règim d’extinció 25.526 persones. En paral·lel, les persones adscrites a

EMS avui dia són 27.326. Al Vallès Occidental, van ser 5.317 les perso-nes afectades per ERO, i avui en son 5.002 les adscrites a EMS. O sigui, pràcticament el nombre de treballa-dores afectades per ERO és quasi el mateix que després és adscrit a EMS. Segons l’UGT es «evident» aquesta «realitat d’abús i estafa empresarial legal», amb l’objectiu de «pagar menys i reconèixer menys drets als treballa-dors en benefici de majors guanys».

La conclusió és clara: «a partir de l’any 2012 i a l’empara de la Reforma Laboral, un número important d’em-preses apliquen ERO’s amb la finali-tat d’executar una sostracció legal de condicions laborals i salarials a la clas-se treballadora utilitzant les empreses multiserveis».

La dita reforma «ataca la negociació col·lectiva i dóna via lliure a la gran pa-tronal per tal d’abaratir encara més la mà d’obra». «Afirmem que la RL ha estat utilitzada per executar ERO’s en règim d’extinció a molts centres de treball, per externalitzar el servei i fer finalment que aquest acabi en mans d’EMS, produint un paral·le-lisme en què un alt nombre de treba-lladors abans subjectes a convenis de sector ara passen a desenvolupar les mateixes funcions però sense tenir l’emparament del conveni sectorial, obligatorietat que tenen les empreses mares amb el servei internalitzat i/o les ETT’s, i així aplicar convenis d’em-presa molt per sota de les condicions

sectorials.»Per això, s’exigeix la derogació imme-

diata de la Reforma laboral, l’augment substancial dels inspectors de treball, l’anul·lació de la classificació nacional d’activitats econòmiques (CNAES) que emparen aquestes pràctiques, un acord marc entre sindicats, patronals i administracions per regular l’externa-lització i subcontractació de serveis a tota l’administració pública.

En definitiva. Igual treball, igual sa-lari i condicionsl,

les condicions regulades pel conveni marc o sectorial de referència».

«L’explotació laboral», concreta amb detall, «arriba a tals graus d’abús» com, per exemple: les cambreres de pis con-tractades per EMS cobren gairebé la meitat (uns 600 euros menys) tot i treballar més temps que si se’ls apli-qués el conveni del sector Hostaleria i Turisme; mossos de magatzem cobren

45% menys, tot treballant 60 hores més a l’any, que si se’ls apliqués el con-veni de Transport de Mercaderies; el personal de manteniment i muntatge de les EMS de Tarragona cobra entre un 39% i un 45% menys, tot treballant 62 hores més a l’any, que el que diu el conveni del Metall.

L’estudi promogut per UGT detecta 27.326 persones treballadoes a EMS

en la Regió Metropolitana de Barce-lona, de les quals 5.002 al Vallès Oc-cidental, comarca líder a Catalunya de contractats en aquestes empreses. Per més que les EMS poden tenir registre a la capital però presten serveis en al-tres indrets. Però si considerem només el cinturó de Barcelona, el Vallès Oc-cidental concentra gairebé la meitat de treballadores a EMS.

▪ Protesta de col·lectius en lluita com les Kellys o la PAICAM / IAC a l’Hospital del Mar. DIRECTA

12 MALARRASSA Maig de 2017CULTURA

>Drac i Bruixes de Can Boada

Una colla obrera i molt de barri Un temps inactiva, la colla viu des de fa quasi 4 anys una intensa segona etapa

Pep Valenzuela

Molt obrera i molt de barri, la colla del Drac i Bruixes de Can Boada viu una se-

gona vida o etapa, farà quatre anys al desembre, en reactivar-se després d’uns quants anys d’aturada i traient de nou al carrer el foc i tabals que havien nascut en els primers anys 80, enmig d’una onada de cultura popular que també tenia arrels a la perifèria i que encara agita i anima renovada aquesta Can Boada dividi-da en tres zones: casc antic, del Pí i Gibraltar-Lluís Companys; aquesta al menys és la imatge de barri amb la qual s’identifiquen les persones, en-torn a una trentena, que avui consti-tueixen la colla.

En Sergio Ruíz, l’actual cap de co-lla, és l’únic component actual que va viure la primera fase d’activitat, 17 anys. Recorda que el dol pel tras-pàs d’un dels membres desactivà el grup. Ja fa uns 10 anys que en Ser-gio va venia intentar fer una revifa-da sense èxit, fins que a partir d’una associació cultural, Somnis de Barri, creada per algunes famílies joves per activitats per les criatures a la zona, en aquells moments sense cap altra entitat, es va poder fer el salt.

Al desembre de 2013 realitzaren la primera sortida pública, diu en Ge-naro Ruiz, tresorer; per cert, amb el mateix nom, NIF i compte de banc, malgrat els anys d’aturada. Dels inte-grants, a banda en Sergio, la resta ja no va tenir ànims, però uns quants sí que han ajudat molt i col·laborat, en-tre altres coses cedint documentació, fotografies, llibres d’actes.

Amb la nova colla es recuperava una experiència cultural potent al barri, al temps que, aparentment, impulsava en una nova direcció i

més continguts Somnis de Barri. Explica en Genaro que «tota la gent de l’entitat es va apuntar, arrossegant també amb altra gent», en total unes 30 persones. Ara, de fet, preparen una festa d’homenatge a la gent que va estar a la primera etapa de la colla.

En el temps d’inactivitat el que es va perdre va ser el drac. D’altra ban-da, només en Sergio tenia el seu per-mís per manegar amb foc. De mane-ra que, malgrat la voluntat de foc, el camí es reinicià amb aigua, gràcies, a més, a la Bestiola de Montserrat, que era conservada per un antic membre de la colla. Durant un any van sortir així, tot preparant les condicions per la pirotècnia i creant una figura, l’ac-tual Raganet, una figura creada per Pepe Ruiz «Raga».

La Bestiola, cal dir, va ser una crea-ció de la colla de Can Boada, després que una moça del grup patís una cre-mada greu que la va fer renunciar al foc, però no al ball de bestiari. Amb ella alguns altres membres crearen la colla de la Bestiola, per circumstàn-cies vàries, al barri de Montserrat. De manera que, explica en Sergio, alguns persones animaven les dos colles, tot i la distància. El maig de 2015, gran festa inclosa, amb altres colles de la ciutat, la Bestiola va re-tornar al seu barri.

Ara, a la colla hi ha 4 seccions: ta-balers, bruixes, dragoners i malabars, a més de la gent imponderable que s’apunta ocasionalment, amb un equip garantit de 25 membres, 15 adults i 10 criatures. La perspectiva, en tot cas, és créixer. Hi ha proble-mes econòmics, però sembla que el vell drac, dit Nervon, podria retor-nar. Desaparegut fa temps, en Ser-gio relata que tot indica que podria ser el pare del Raganet, nascut de la Bestiola. Hi ha qui afirma que la retrobada podria estar preparant-se.

▪ El Raganet, creació d’en Pep ‘Raga’, espera l’arribada de qui, segons diuen fons ben informades podria ser el pare, Nervon, fa temps desaparegut.

“En tot cas, amb o sense retorn, qui trepitja ferm a la colla son les bruixes, no només pel nom”. La Laura Oli-veira, cap del grup, confirma que fins i tot estarien prepararien algun aquelarre. A ningú, però, se li exigeix per a ser bruixa més que la pròpia voluntat de fer el pas, o sigui que no hi ha barreres.

Tampoc són de motllos massa fixes pel que fa a la proposta d’actuacions. En Toni Guzman, vocal i component, després d’emfasitzar que la colla «és un grup de foc», reconeix que s’adapten a allò que els demanen: només tabals, cercavila amb drac i malabars, correfoc o estàtic. Això té efecte pel que fa als tocs de tabals: fan tradicional però també batucada o «una barreja, un mix». I en Genaro reconeix que «hi ha debat, però no sabem com resoldre, toquem tot». En tot cas, la referència guia és, afegeix en Toni, «fer foc teatralitzat, com en la primera fase de la colla».

Clar que, la clau de volta, com per a la majoria, són els diners. En aquest cas, assegura en Sergio, «falten molts calés». De fet, no tenen local, assagen al carrer i guarden els materials que no porten a sobre entre el garatge d’un dels membres i una habitació petit que els deixa l’AV. Les subvencions, confessa en Genera, «no donen quasi per res, mantenim l’activitat amb el que cobrem per les actuacions i activitats extres, com festes i participació al Jove» durant la Festa Major de la ciutat.

L’organització és totalment assembleària, «quasi una família», matisa en Sergio, aprofiten els assajos per tractar les eventuals qüestions a resoldre. El assajos durant temporada són dimarts i divendres. A l’hivern els diumenges matí.

Amb l’AV de can Boada del Pi, estan fent gestions per aconseguir la Masia de Can Boada com a local social. Converses amb ajuntament i bancs, «perquè la masia s’està caient, seria molt bon lloc com casal del barri; a més fa molta falta». Però no hi ha cap garantia de res. Es va restaurar la taulada fa un temps, però la resta res; «és propietat de tres bancs i no volen fer res», lamenta en Sergio.

La relació amb els altres grups de la ciutat és molt bona, formem part de la Coordinadora de Terrassa i de l’As-sociació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya també. Al barri, tenen relació amb les tres entitats veïnals. Avui, per circumstàncies, estan més presents a Can Boada del Pi, on la seva festa de diada de la colla ha fet les vegades de festa major. Una festa que ja es coneguda com a Nit de les Bruixes, al setembre. La diada del Raganet té lloc el 20 de maig, aquest any amb una plantada de bestiari a la plaça Lluís Companys.

En aquest poc temps de trajectòria en la segona etapa, la colla ja ha viscut algun moment crític. L’any passat, asse-gura el cap de colla, «semblava que hi havia problemes i desgana, que no sortiríem, però ho vam superar i ara hi ha molt bon ambient i més ganes». Afegeix en Toni que «la crisi ens va afectar a tots, som una colla d’obrers, tots som obrers», impossible escapar de les tantes dificultats, atur, baixos salaris, i amb família.

Per això mateix, a més, a aquesta colla amb gent de les tres parts del barri i d’altres (com La Maurina, La Grípia o Can Palet), els motiva mot i es comprometen amb totes les «mogudes solidàries» que poden, amb nens als col·legis, per l’educació pública, en solidaritat amb malalties rares, amb l’entitat Prou Barreres! de persones amb diversitat funcional i altres.

Sortint de la crisi amb solidaritat i festa

13MALARRASSAwww.malarrassa.cat CULTURA

>Ander Zurimendi, una visió del conflicte basc des del periodisme literari

‘Recoja sus cosas’, trencant amb el pensament únicPep Valenzuela

Aquest maig apareixerà el llibre Recoja sus cosas (Pol·len Edi-cions), del periodista basc An-

der Zurimendi, format a la UAB i veí de Terrassa fa pocs anys, prou conegut però com a integrant del grup municipal de la CUP. Resultat d’un treball final de postgrau en Periodisme Literari, aquest relat vol «reflectir algunes conseqüències del conflicte basc», «però sense entrar a l’anàlisi propi del conjunt», plantejant que «cal que el relat sigui plural, que s’han de recollir tots els patiments i totes les vivències».

-Com és aquest treball sobre presos bascos escrit des de Terrassa?

-Aquesta idea parteix del postgrau de Periodisme Literari a la UAB, en un moment en què les institucions euro-pees adverteixen l’Estat espanyol que la Doctrina Parot (de càstig contra els pre-sos bascos) no s’ajusta a Dret i que s’ha de retirar. Això produeix una sortida de presos important, 50 o 60 persones preses surten en pocs dies. Van sortint i grups de persones els esperen a les por-tes per celebrar, hi ha càmeres per gravar i informar, tota una pressió mediàtica!

Aquesta situació em sacsejà, em sem-

blà molt bona idea investigar què ha passat amb aquestes persones, com s’enfrontarien i es readaptarien a la vida, quan tenien un eixam de càmeres de TV i periodistes al davant que voldrien saber què estava sent de la seva vida al carrer.

-Hi ha conclusions?-No em plantejava arribar a conclusi-

ons, ni defensar alguna versió o opinió

general. Tot i que siguin línies bàsiques de com ha estat la seva vida, el que es pretén és mostrar un mosaic de vivèn-cies i que sigui el lector qui les agafi, re-visqui mitjançant la narració i decideixi quin grau d’empatia agafarà en relació amb aquest protagonistes i personatges reals. En el llibre s’expliquen dues coses: una, com ha estat la seva vida a la presó i, dos, com està sent la seva vida al carrer.

-Com és la vida a la presó? -El que diuen (sense que jo vulgui ser

portaveu) i expliquen és que la vida allà és molt rutinària, no hi ha cap marge de decisió ni moviment, tot té un horari fix. Et quedes un poc anul·lat, fins i tot en coses molt bàsiques de l’ésser humà. Això fa que les persones es tornin molt dòcils, molt al seu pesar. Tots els dies has de fer el que t’estan dient, una rutina de 25 anys.

-En sortir, llavors, tot un xoc, no?-En sortir de la presó, els sorprenia la

possibilitat d’escollir o comprar la roba, la possibilitat de menjar el que vol-guessis o fer el que volguessis en cada moment, de prendre decisions. Un as-pecte que acompanya aquesta rutina i docilitat és l’aïllament social i la solitud. Moltes vegades diuen que s’ofeguen a carrers concorreguts o que han hagut

de marxar d’un concert de música perquè hi ha molta gent i no poden estar-s’hi. Les masses els creen un rebuig inicial.

Són pèrdues d’habilitats soci-als que nosaltres pensem que són innates. Com també perden l’ha-bilitat social de fer servir la mone-da. Amb l’euro, que ja sabien que existia, deien que era com anar a

un país estranger amb una moneda que no coneixes.

-La retrobada amb amics i família?-En les relacions humanes hi ha situa-

cions molt difícils. Amb la pròpia famí-lia cal tornar a establir-les i redefinir-les. Un dels cinc va tenir una filla amb una dona mentre ambdós estaven a la presó. La nena va estar sempre amb l’avia. En un bis a bis s’assabentà que l’han bate-

jada i que ha fet la comunió. En un pri-mer moment es pregunta: com pot ser? ateus i d’esquerres! Però, després, es diu: qui sóc jo per dir-li a ma mare, si és ella la que està cuidant la meva filla i l’està educant.

-Difícil refer la vida...-Sí. A més, hi ha la diferència entre la

persona que entra i la que surt. En els casos dels 5 protagonistes, joves que van ser detinguts en els primer anys 80 i que surten en el 2013, amb 50 anys i més. Tenen perspectives laborals com-plicades, alguns han tingut família en situacions difícils, altres no n’han tin-gut i sembla difícil que puguin tenir-la. Aquesta es l’altra banda de les vivències, un daltabaix en la teva vida.

-Des d’aquesta perspectiva fa dife-rència que sigui un pres comú o del conflicte al País Basc?

-Crec que hi ha unes diferències molt clares. De fet, en el llibre hi ha un punt en què queda de manifest, quan s’explica

el cas d’un pres comú que surt del maco. Primer, per una qüestió econòmica, per la xarxa de suport econòmic que tenen les persones que han estat membres d’ETA o preses polítiques basques, i que els pot facilitar aconseguir una feina. Per altra banda, pel suport i el reconeixement social que tenen en, al menys, una part de la societat basca.

El llibre pretén constatar les diferen-cies, sense jutjar. Però això fa que no només sigui un text sobre presons o sociologia sinó també de temàtica basca i explicació del conflicte basc, tot mos-trant conseqüències del mateix, pensant d’on han vingut i perquè han succeït.

-Hi ha al llibre opinions sobre la fi del conflicte tal i com s’està produint?

-En el llibre s’intenta fer una petita re-gressió als anys 80, quan van ser detin-guts i es tanca amb algunes pinzellades del seu pensament. En general vénen a donar suport a la decisió de plegar i acabar amb la lluita armada. Tenen una

opinió que sembla la majoritària dins ETA i els presos d’ETA. Però també fan breus reflexions sobre els motius del conflicte, i el resum seria que ells estaven en guerra i assumien que tots dos bàndols tindrien patiments i con-seqüències.

-Què en penses tu?-Bé, la història l’escriuen els guanya-

dors, això ho sap tothom. Avui sembla que es juga molt a parlar sobre quin re-lat quedarà en el futur sobre la història del conflicte basc. Jo el que plantejo és que el relat ha de ser plural i s’han de recollir tots els patiments i les vivències. No pot ser que estigui monopolitzat pel que ha estat la memòria d’una part. És el que mostra el llibre Patria, sense entrar en els mèrits ni el fet que està molt bé que Fernando Aramburu posi damunt la taula aquesta realitat.

Però l’èxit del llibre no sembla inno-cent, sinó molt premeditat; no sembla casual tanta publicitat arreu, i que cada dissabte algun suplement cultural dels mitjans estatals publiqui reportatges sobre el mateix. Està clar que l’establish-ment cultural, mediàtic i polític de l’Es-tat espanyol vol crear relats únics, amb la idea del grup terrorista derrotat i que ara estem amb les víctimes.

-El llibre sembla que ja és un èxit, abans de publicar-se, no?

-Ha anat mot bé el verkami. Com també el ressò a premsa. Demostra, primer, que el periodisme literari inte-ressa i, dos, que aquestes històries fins ara desconegudes també interessen, en general els temes de la memòria del conflicte interessen. Per tant, és una bona notícia per la llibertat d’informa-ció i el periodisme i per la integració de diferents sensibilitats del conflicte basc. A Terrassa farem la presentació el di-jous 1 de juny, i el dia 9, a Donosti, amb Arnaldo Otegui. Tot plegat, apareixerà a mitjans de maig, publicat per Pol·len Edicions.

-Quelcom sobre la situació aquí?-Ho relaciono amb el país basc. Com

persona que ve d’allà no puc evitar fer paral·lelisme entre les dues terres, on vaig viure fins els 18 i on estic vivint des de llavors. Veig que l’independentisme, clarament, té base social i que vol fer la nova república, canviar-ho tot. Una línia que comparteixo totalment i que m’agradaria compartir amb el conjunt del moviment als País Basc. Tot i les diferències, crec que tots dos pobles po-den aprendre mútuament.

▪ Ander Zurimendi durant l’entrevista. MG

El relat ha de ser plural i s’han de recollir tots els patiments i les vivències. No pot ser que estigui monopolitzat pel que ha estat la memòria d’una part.

Maria C.

Amb motiu de la presentació del llibre Un vera-no kurdo al cicle «Dones i conflictes armats» organitzat pel Grup d’Opinió d’Amics de les

Arts, parlem amb Héctor Martínez, d’Azadí-Plata-forma en Solidaritat amb el poble Kurd.

Els membres d’Azadí («llibertat» en kurd) de-senvolupen activitats de suport a les organitzacions humanitàries presents a Kurdistan però també in-tenten portar la revolució kurda al nostre territori ja que creuen que el paradigma polític d’aquest poble podria ajudar a entendre problemes que es plantegen a Catalunya.

-Quines tasques feu? Teniu contacte amb gent del Kurdistan?

-Principalment treballem en la difusió del conflicte i sensibilitzar sobre l’opressió que pateixen els kurds per part dels diferents estats on són presents. També activitats de suport econòmic a les organitzacions humanitàries, com per exemple la Mitja Lluna Roja Kurda.

Evidentment treballem amb la petita comunitat kurda de Catalunya i amb diferents organitzacions kurdes d’Europa que donen suport al poble kurd.

-L’ideari del moviment kurd ha anat variant. Com es passa de ser un moviment d’alliberament nacional a moviment, diguéssim, de tall llibertari o anarquista?

Primer, crec que tot i que hi ha una gran influència de l’anarquisme no és correcte anomenar al movi-

ment kurd d’anarquista, perquè ells no s’autodeno-minen així i, a més, el desenvolupament teòric que han dut a terme va més enllà d’aquestes etiquetes. En essència el Confederalisme Democràtic es podria resumir com un paradigma que sintetitza de cada tendència de l’esquerra radical aquells elements que al moviment li han semblat més útils, en un exercici impressionant d’autocrítica i heterodòxia.

-I com s’ha arribat, doncs?-Els motius i raons d’aquest canvi són molts i com-

plexes. Però destacaria la capacitat d’anàlisi que ha tingut el moviment des de sempre. Tot i que en un inici el paradigma fos marxista, han fet molta auto-crítica, i han avançat ideològicament a mesura que s’anaven trobant problemes pràctics, en base a l’ex-periència pràctica.

L’altre factor és la importància del moviment de dones a l’hora de pressionar per incorporar les seves reivindicacions en les propostes. Les dones han estat claus en aquest procés de canvi.

-A Occident han sorprès molt les imatges de les guerrilleres lluitant contra l’Estat Islàmic però sa-bem que les dones kurdes porten anys de lluita. Com ha estat possible? És el Kurdistan un oasi enmig d’una regió fortament patriarcal?

-Per desgràcia l’opressió sobre les dones és comú a quasi tots els pobles del món i en el poble kurd, com a la resta de la regió, el patriarcat és molt present. Ara bé, si comparem la cultura kurda amb les cultures del seu voltant veiem que la situació de la dona és una mica menys dolenta. El poble kurd ha viscut

quasi sense influència del capitalisme i de l’estat (dos institucions patriarcals) fins al segle XX i això li ha permès mantenir un petit substrat de la societat ma-triarcal prèvia a l’aparició del patriarcat.

-Aquest és l’origen de les guerrilleres kurdes que veiem a la televisió?

No, elles no són sols fruit d’aquest substrat que es-mentava abans. Les guerrilleres kurdes són les que actualment estan lluitant amb més èxit contra l’Estat Islàmic (les dos principals comandants de l’ofensiva contra la capital de l’Estat Islàmic són dones) però això és conseqüència de la lluita que les dones kur-des duen a terme des de fa molt de temps, especial-ment dins el moviment revolucionari kurd liderat pel PKK. A dia d’avui el moviment de dones kurdes ha aconseguit posar la qüestió de la dona al centre de la lluita del moviment revolucionari kurd.

-Finalment, quines són les principals aportaci-ons que pot fer el PKK als països de l’Orient Mit-jà del seu voltant?

Les aportacions es poden veure portades a la pràc-tica a Rojava. A tot l’ Orient Mitjà hi ha guerres sec-tàries de tot tipus (religiós, étnic…) que desagnen tota la regió. Rojava és, en canvi, un mosaic de pobles i cultures on habiten kurds, árabs, assíris, turcmens… i es practiquen moltes religions diferents; tot i això és un espai on tothom confraternitza i viu en pau, llui-tant per un projecte comú. És evident doncs, que la proposta del Confederalisme Democràtic és la única que pot aportar una situació de pau, justícia social i fraternitat entre els pobles de la regió.

‘Un verano kurdo’, resistència d’un poble

14 MALARRASSA CULTURA Maig de 2017

→ VINYETES

És l’Art dels nostres temps. El cinema ha fet possible el desig de les dones i dels homes de plasmar el dinamisme i el mo-viment de la realitat en la qual vivim, un desig que al llarg de la història ja va atraure els nostres avantpassats. Des de l’art dels prehistòrics, passant per les om-bres xineses, fins a les pintures futuristes, l’ésser humà ha estat sempre atret per plasmar la re-alitat, però no ho podia aconse-guir sense els avenços científics i tecnològics adequats.

El cinema és Art, espectacle de masses, fàbrica de somnis, però sobretot, el reflex, el document històric, d’un temps i d’una so-cietat. Finalment el cinema és el triomf de la cultura de la imatge.

El cinema que va néixer l’any 1895, no ho va fer amb vocació de ser un espectacle, sinó que tenia la intenció de ser un mitjà d’expressió, formatiu o infor-matiu. Va néixer derivat de la fotografia. Que poc després l’es-pectacle fos la vessant més cone-guda pel públic en general ja és diferent.

Pròpiament, el cinema és l’art de representar, sobre una pan-talla i mitjançant la fotografia, imatges en moviment. Al marge de ser un entreteniment, el cine-

ma és també una síntesi de totes les arts. Una barreja de pintura, arquitectura, narrativa, música, teatre i dansa, i afegiria també de molts oficis i professions.

En resum i per damunt de tot el cinema és CULTURA en lle-tra majúscula, i per això mateix no entenem com des d’instàn-cies polítiques es pot tenir tanta manca de sensibilitat i menyste-nir d’aquesta manera tant bar-roera, per no protegir un sector que genera imaginació, creativi-tat i molts llocs de treball.

Una vegada més, com molt so-vint passa, és un nou atemptat a la intel·ligència individual i col-lectiva de la ciutadania, ja que no s’entén que s’hagi reduït el ti-pus d’IVA al 10% a la festa dels toros, “declarada festa nacional d’interès cultural”, i no s’hagi fet el mateix a les indústries cultu-rals de producció cinematogràfi-ca, que segueixen suportant un tipus del 21%. Tal vegada caldria que els nostres legisladors copi-essin, ja que sembla que no sà-piguen fer altra cosa, i aprenguin seguint models que no cal anar massa lluny geogràficament (per exemple el cas del país veí, Fran-ça) per trobar referències de com s’ha de tractar la cultura i molt especialment el cinema.

La fàbrica de somnis

El cinema, l’art i la càrrega de l’IVA

Emili Díaz

Figuracions i abstraccions, exposició de Subirachs al Centre CulturalL’exposició que acaba el dia 13 de maig al Centre Cultural es va muntar com un homenatge a l’artista en el 90 aniversari del seu naixement, l’11 de març de 1927. Josep M. Subirachs va morir el 7 d’abril de 2014.

Laura Mendiluce [Trobo l’art que t’agrada]

É s una excel·lent oportunitat per veure l’escultura més petita, pel que fa a les mides, en cap cas a la qualitat, d’un artista més reconegut sobre tot

per les seves impressionants escultures públiques. No hi ha cap dubte que Subirachs és reconegut en tot el món per la seva trajectòria, i dins la mateixa, sobre tot, pel treball de les escultures de la façana de la Passió, a la Sagrada Família. Passats els anys i tota la con-trovèrsia, hi ha poques divergències sobre la qualitat d’aquesta magnífica intervenció.L’exposició del Centre Cultural mostra també pintures i dibuixos de l’autor. Disciplines que va treballar sem-pre, tot i que van ser més exposades al públic en els últims anys de la seva vida, quan la poca salut i l’avan-çada edat li dificultaven el treball escultòric.La comissària de la mostra ha estat la filla de l’artis-ta, Judith Subirachs Burgaya, que va col·laborar en un magnífic documental emès per TV3 i dirigit per Martin Maisler.Ocupa les sales 3 i 4 del Centre Cultural i està organit-zada d’una manera molt entenedora i també amb un gran sentit estètic. Segueix la pauta cronològica, que és també una pauta estilística, donat que en el cas de Subirachs, les seves etapes artístiques són lineals en el temps. La manera de presentar les obres resulta molt agradable, donat que s’han agrupat temàtica-ment, tot combinant pintures, dibuixos i escultures.

Expressionisme i Neofiguració

Subirachs es va formar com a escultor en els tallers dels mestres Monjo i després, en una etapa molt breu però cabdal per a ell, Enric Casanovas, en l’estètica del Noucentisme i la recuperació de l’ideal clàssic. Però en la seva primera estada a París manté contacte amb les avantguardes i el seu art esdevé expressionista.

Torna a la figuració, i es podria dir que ho fa perquè creu que l’abstracció només és apreciada per certes elits culturals (és una reflexió que apareix en el do-cumental esmentat). Torna a la figuració, sí, però no imitarà la realitat. El seu art estarà ple d’idees simbò-liques i d’una estètica propera al Renaixement, amb representacions d’obres clàssiques fragmentades, que és com ens arriba a nosaltres l’art greco-romà, també amb referències a l’erotisme, els mons onírics i literaris. Volums, analogies, dualitats i oposicions són protagonistes d’aquesta etapa.Subirachs atorgava al dibuix la categoria de gènere en sí mateix i també li donava una importància cabdal en tot el seu procés creatiu, en el procés planificador de les seves obres. Considerava el dibuix com a fonament de la veritat.En algunes obres exposades apreciem com l’artista integrà les diferents disciplines, el dibuix o la pintura i l’escultura. Una exposició molt completa, que permet molt més que una aproximació a l’obra de Subirachs.

Figuracions i abstraccions

Sales 3 i 4 del Centre Cultural de Terrassa (Rambla d’Ègara, 340)

• Del 9 de març al 13 de maig. • Horaris d’exposició: de dilluns a dissabte,

de 16 a 21 h. Diumenges i festius obert els dies de funció. Entrada lliure

▪ Europa, de Josep M. Subirachs LM

15MALARRASSAwww.malarrassa.cat CULTURA

HORITZONTALS: 1. Tendència poètica ita-liana de mitjans del segle XX. 2. Planta del gènere Aralia, de la família de les araliàcies. Segon mes de l’any religiós jueu. 3. Peix de la família dels lòfids, de color bru negrós ti-rant a grisenc. Agregat de diminutes gotes d’aigua o de cristalls de glaç formats per la condensació o la sublimació de vapor d’aigua contingut en l’atmosfera. 4. Mil. Alçar en avalot. 5. Fàstic, nàusea. En sentit contrari, planta de la família de les urtàcies, herbàcia o arbustiva, originària de la Xina. Suc de raïms fermentat. 6. Passadís porti-cat. En sentit contrari, instrument manual usat per a facilitar operacions mecàniques. 7. A l’inrevés, mamífer aquàtic de l’ordre dels sirenis que habita les costes tropicals d’Amèrica. Radiodifusió Nacional de l’Uru-guai. 8. Abreviatura de senyor. Gos. En sen-tit contrari i repetit, substància mucilagi-nosa abundant a la capa externa d’algunes algues vermelles, emprada en alimentació. 9. Cop donat amb un tió. En sentit contrari, preposició francesa. 10. En sentit contrari, tauletes on s’inscrivien els noms dels còn-sols, i dels principals magistrats. Forma del

femení de l’adjectiu possessiu “ton“.VERTICALS: 1. Persona versada en la cièn-cia de l’harmonia. 2. Període cronològic que comença amb un fet important a partir del qual es compten els anys i del qual sovint pren el nom. Relatiu o pertanyent als met-ges o a la medicina. 3. Raïm despullat dels grans. Expressió usada per a manifestar especialment el dolor. En sentit contrari, àtom o grups d’àtoms que tenen una càr-rega elèctrica positiva o negativa. 4. Mil cinquanta romans. Persona que fa camí per una via, que transita pels carrers. 5. Conjunt d’eines d’una casa, d’un taller, d’una explotació, etc. En sentit contrari, fardell o bolic atapeït d’una mercaderia. 6. Persona capaç de qualsevol acció baixa. Mil. Prefix que significa “dos cops“, “doble”. 7. Vocal. Part extrema d’una extensió superficial. Unitat de dosi absorbida de radiacions ionitzants. 8. En sentit contrari, cap de bes-tiar de llana d’un a dos anys, que ja es pot tondre. No vestit. 9. Que no s’avé amb altri. 10. En sentit contrari, segona nota de l’esca-la diatònica musical. Revinguda d’una riera.

SOLUCIONS (NOMÉS HORITZONTALS):1. HERMETISME. 2. ARALIA. IAR. 3. RAP. NUVOL. 4. M. AVALOTAR. 5. OI. RAMI. VI. 6. NAIA.EINA. 7. MANATI. UNR. 8. SR. CA. AGAR. 9. TIONADA. UD. 10. DIPTICA. TA.

→ MOTS ENCREUATS

Juguen blanques i fan escac i mat en dues jugades.

Curiosa posició. Les blanques tenen un gran desavantatge material però, a canvi tenen el Rei contrari en una situació molt precària al bell mig de l’escaquer. Les negres d’altra banda, no aprofiten la seva dife-rència de material al seu favor. La Dama no participa activament del joc en aquesta posició i les altres peces tenen el seu camp de movi-ments molt limitat. Una contundent jugada de desviació ens portarà a enllestir la partida en dues jugades.

Solució: 1. Td4+!!...i contra l’única resposta …ed4:, 2. Tf4 escac i mat.

→ PROBLEMA D’ESCACS

Cesc Carceller

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Dies de ratafia

Sergi Pons Codina

Edicions de 1984, Barcelona, 2017

286 pàgines

Jordi Sellarès

Ara fa tres anys, en Sergi Pons Codina (1979) va prendre per assalt el món més encarcarat de les lletres catala-nes i li va fotre la sacsejada que tant li feia falta amb la

ja imprescindible Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014), una obra feta de mala llet, humor i veritat a hòsties que va fer del seu autor una de les més grates sorpreses dels darrers temps i un dels escriptors més estimats pels lectors. Doncs bé, ale-greu-vos amics perquè el bandit de les lletres catalanes més punyents torna amb una nova peça, Dies de ratafia.

Sense voler caure en tòpics, sí que podríem definir aques-ta novel·la com més madura (potser), però segurament més mesurada que Mars del Carib. En Xavier Morell és un filòsof urbà, un artista de l’art de l’escaqueig i també, amb el seu fi-del aprenent Quintana, l’artesà fabricant de Ratafies Comtal, 100% feta a Barcelona, madurada al terrat de casa seva i amb totes les herbes extretes dels parcs i jardins de la ciutat. Tots els seus esforços giren en torn d’aquesta producció:

«Una circumstància difícil d’entendre per a alguns, ja que està molt estesa la idea que la feina només es pot considerar com a tal si comporta un cert grau de pati-ment, perquè gaudir i treballar són conceptes antagònics (és clar, quan un està dilapidant la seva vida en ocupaci-ons que odia, es fa difícil d’assumir que hi ha alternatives a la submissió)... Però les vendes havien caigut a nivells alarmants. Entre això i el fet que cada vegada em costava més desprendre’m de la ratafia que elaborava i l’acabava guardant per al consum propi, la ruïna econòmica s’havia convertit en una realitat més que hipotètica.»

Entre got i got de ratafia, or líquid, ànima de la terra i nèctar que aclareix la ment, en Morell reflexiona sobre l’actualitat i creu trobar solucions a tots els problemes de la societat, i per això no dubta a dictar al Quintana cartes al director dels principals diaris del país. Com a artista de l’engany i el subterfugi que és, no dubta a dir a tothom que és periodista i a presentar-se, amb un currículum farcit d’exageracions, a una entrevista amb El Popular, un diari en ple declivi, que exemplifica de forma diàfana el món del periodisme de capa caiguda, l’explotació laboral més desmesurada i, també, la lluita sindical més xiringuitera.

En el marc del seu estimat Sant Andreu perifèric, en aquella Barcelona oculta, que no surt a les guies, de mo-ment, on la realitat s’aprèn a base d’hòsties, Sergi Pons Codina ens ofereix un retrat àcid de la societat actual, on la modernitat, el turisme i la gentrificació forassenya-da s’estan cruspint el modus vivendi de les veïnes de la ciutat, mentre, en un pla més individual, la gent està més pendent de l’aprovació i l’admiració dels altres que no pas de viure la seva vida en total llibertat. En aquest sentit, la ratafia s’erigeix com la bandera de l’autenticitat, la darre-ra trinxera de la resistència envers el món modern que tot ho engoleix. Perquè la ratafia és, segons la filosofia d’en Xavier Morell, el manà, l’element primordial que permet que connectem amb l’esperit de la terra encara que vis-quem rodejats d’asfalt. I entre got i got de ratafia és on brolla l’actitud de buscavides, l’instint de supervivència fins en el pitjor dels escenaris i situacions, la clarividència per trobar gairebé sempre la paraula justa i sortir-se així gairebé sempre amb la seva.

Dies de ratafia és menys visceral que Mars del Carib, té un punt més pausat i reflexiu, però és igual de veraç. També, segons reconeix el mateix Pons Codina, és menys auto-referencial que la seva opera prima. Però no us espereu una obra suau; Dies de ratafia està carregada d’humor, de mala llet i també nostàlgia per un món que ens estem deixant perdre entre la modernitat homoge-neïtzadora. És l’obra que confirma al bandit de Parets del Vallès com un dels sospitosos habituals, com un dels im-prescindibles.

→ LITERATURA

És entre got i got de ratafia quan hi veiem clar

Cesc Carceller Monitor d’escacs a EDAMI

Experiència en escacs escolars i en organització de tornejos/exhibicions.

Personalitzades i/o en grups.

cesccarcellerf@yahoo.es 669 24 76 32

16MALARRASSAwww.malarrassa.cat CULTURA

Maig de 2017 Número 27

MALARRASSA és un mitjà de comunicació de COOPERATIVISME INFORMATIU de PROXIMITATpel DRET a una INFORMACIÓ DE QUALITAT

→ PERFILS

Parlem amb la Najoua Mesbahi, catalana de 36 anys nascuda a Tànger, que porta 13 anys al nostre país. Actualment la Najoua treballa com a integradora social a l’institut Les Aimerigues i a l’escola Antoni Ubach i ens hem trobat amb ella a un lloc clàssic del centre de Terrassa per desmuntar prejudicis i conversar relaxadament al voltant de temes controvertits com ara el feminisme islàmic o la polèmica del burkini. L’entrevista arriba després d’una jornada, organitzada pel col·lectiu LGTB de Terrassa, en què Mesbahi va acompanyar la Brigitte Vassallo en una xerrada que denunciava la pràctica del purplewashing, és a dir, la utilització del feminisme per amagar polítiques xenòfobes o que promouen l’islamofòbia.

• L’autora de «La cárcel del feminismo» Sirin Adlbi Sibai deia que «el feminisme islàmic és una redundància perquè l’islam ja és igua-litari». L’argelina Wassyla Tamzali, que va dirigir durant 20 anys el programa d’igual-tat de gènere de la Unesco, diu, en canvi, que el feminisme islàmic no existeix. Què en penses?

Personalment m’identifico més amb la Sirin Adlbi. Sóc musulmana, vinc d’una família molt religiosa on des de petita m’han ensenyat l’Alco-rà i sé que la dona està molt valorada a l’Islam. Un altra cosa és què s’agafa de l’Alcorà i com s’aplica. A la història, a totes les religions, hem vist que els homes són els que manen i per tant són els que fan la interpretació que els hi interes-sa però, insisteixo, als textos de l’Alcorà la dona és valorada. Molta gent no sap, per exemple, que a alguns països, va ser l’arribada de l’Islam la que va aturar els infanticidis de nenes. Mahoma va prohibir aquesta pràctica perquè creia que les dones i els homes havien de tenir els mateixos drets però això no s’explica. Tampoc que la com-panya del Mahoma era autònoma, era una dona de negocis que treballava i Mahoma es va casar amb ella… Aquest tipus de dades no interessen. La gent només sap i creu el missatge que trans-meten els mitjans de comunicació massius, que normalment està esbiaixat i és incomplet.• Conec una noia siriana. La única que por-

ta el vel a la seva família, on són tots molt moderns i no han entès que ella sí el vulgui portar. Què passa amb el vel que aixeca tan-ta polseguera?

És un tema complex i divers. Hi ha noies que escullen portar el vel per un tema religiós. Altres per un tema identitari. Vivim en una societat on hi ha molta islamofòbia i això provoca un efecte

contrari en moltes noies joves que de sobte es veuen atacades i pensen «i jo perquè he d’inte-grar-me?» i aleshores es posen el vel, i és un acte de rebel·lia, natural en certes edats. A vegades és simplement per moda: es posen dos mocadors, un a sota, i a un a dalt, acolorit. N’hi ha diferents maneres de posar-se’l i és una moda divertida entre amigues. A Europa hi ha moltes noies que han estudiat i tenen les seves carreres universi-tàries i també porten mocador. Vaig veure un video a youtube, d’una feminista, que deia que les dones que fan això són submisses… Ostres!• És una idea molt estesa fins i tot a dins el

moviment feminista. Moltes companyes no accepten que posar-se el vel sigui conse-qüència d’una decisió lliure, hi ha la idea de que les dones musulmanes són submisses.

Jo vaig més enllà… perquè sempre es qüestiona a les dones musulmanes? Si es posen el vel o no, si són feministes o submises…sempre es posa a la dona musulmana al centre de tota la polèmica i al darrere s’amaga un atac a l’islam.• El problema és la islamofobia, doncs…Si, aquí hi ha molta islamofòbia. Si un home musulmà es sospitós de cometre un crim, de seguida és terrorista, se’l condemna al moment i es condemna la seva religió. Si una persona occidental fa el mateix, la premsa ja es planteja que si té problemes psicològics, que si tenia un transtorn…intenten entendre’l.• Has patit casos d’islamofòbia a Terrassa?Personalment no he patit agressions racistes però és que a mi tothom em diu, «Ah, Najoua, tu estàs molt integrada!» i jo penso, «què vol dir estar integrada? Que no em poso mocador?». Per a mi la integració és mantenir elements de la teva cultura, perquè són les teves arrels, i agafar a l’hora elements de la cultura d’aquí i intentar

conviure amb les dues a la ciutat on estàs, més enllà de la teva religió o de si portes vel o no.• S’apropa l’estiu. L’any passat va haver-hi

molta polèmica amb l’anomenat burkini, i va arribar un moment en què semblava que tot el feminisme occidental s’havia de posi-cionar. Com vas viure la polèmica?

Això és típic dels humans: opinar i parlar de tot encara que no ho coneguin de primera mà. No em va agradar, tothom va opinar i es van dir coses molt desagradables… Afortunadament la polèmica va fer que altres persones també co-mencessin a expressar-se i a defensar el dret de les dones a la seva pròpia imatge. I això em va fer sentir bé, vaig pensar «tenim persones que ens fan costat, no estem soles».• Fa unes setmanes, una ambigua i polèmica

sentència del tribunal de Justicia de la UE estipulava que la prohibició de «l’ús visible de qualsevol signe polític, filosòfic o religi-ós» no constitueix una discriminació directa i que, per tant, està d’acord amb les lleis eu-ropees. Què n’opines?

Amb aquesta sentència es podria prohibir l’ús del vel a la feina i, en conseqüència, el mercat la-boral de les dones musulmanes es reduiria molt. Com volem que aquestes dones siguin autòno-mes i treballin si els hi posem problemes per fer-ho? De quina manera un mocador t’impedeix fer la teva feina? No té sentit…Hi ha dones ad-vocades, metgesses que porten mocador!• Això podria ser un detonant per a que les

musulmanes de Terrassa que actualment no militen a cap col·lectiu de dones es mobilit-zessin?

Si, és molt possible que sí, perquè és un atac molt greu. Tot i que a Terrassa ja hi ha noies que quan entren a la feina s’han de treure el mocador perquè treballen cara al públic i els seus caps els hi demanen. I elles ho viuen com a una situació normal.Jo espero i desitjo que les dones musulmanes de Terrassa que porten mocador lluitin perquè per a elles significarà una pèrdua de drets impor-tant. Si fan triar entre mocador i treball el que passarà és que les dones de famílies benestants podran permetre’s no treballar. Al final acabaran patint les dones de famílies treballadores i, pre-cisament, les famílies migrades a Terrassa són les que ho han fet mogudes per una necessitat econòmica i per tant són les que més necessiten treballar.

Najoua Mesbahi:“Les dones musulmanes no som submisses”

• Què falla en els nostres col·lectius feminis-tes, que parlem dia i nit de transversalitat però després hi ha poques dones migrants, musulmanes als nostres grups?

Hi ha una primera barrera que és l’idioma. I el xoc cultural. Moltes de les dones marroquines que viuen a Terrassa venen de pobles on la cul-tura és més conservadora, i són dones que tenen pocs estudis o són analfabetes i els hi fa vergonya relacionar-se amb gent de fora del seu entorn, són tímides i pensen que no sabran què dir, que no podran aportar res… Però ara hi ha les noves generacions, noies que ja han nascut aquí i són més guerreres.

L’ús del terme «purple washing», encunyat per l’escriptora i activista Brigitte Vasallo, neix prenent com

a referència el ja existent «pink washing» o «rentat rosa» amb el que el feminisme anglosaxó va començar a denunciar les agressives pràctiques de màrqueting amb què diferents empreses utilitzaven a les dones víctimes de càncer de mama, utilit-zant el llaç rosa i discursos suposadament solidaris per a incrementar les vendes de productes pels quals, paradoxalment, s’utilitzaven ingredients que augmenta-ven el risc de patir la pròpia malaltia.

El «purple washing» o «rentat lila», com denuncia Vasallo, és una manera d’amagar dins els discursos feministes l’islamofòbia o la fòbia contra les treba-lladores sexuals entre d’altres. Un bon exemple en seria tot el soroll mediàtic que hi ha al voltant de temes com l’ús del vel o la polèmica que va esclatar l’estiu passat arran de l’ús del burquini als pa-ïsos occidentals.

▪ Najoua Mesbahi MC

Maria C.

Purple washing i islamofòbia